Franz Kafka La metamorfosi - · PDF fileCurs 2009-2010 - 4t d’ESO IES Jaume I de...

Curs 2009-2010 - 4t d’ESO IES Jaume I de Borriana - Departament de Valencià (Mar)

Franz Kafka, La metamorfosi, pàgina 1

Franz Kafka

La metamorfosi (adaptació)

1 Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis inquiets, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Estava gitat damunt l'esquena dura, com una closca, i, si alçava una miqueta el cap, veia la seua panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominent que el cobertor, a punt de caure del tot, ja quasi no s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.

«Què m'ha passat?», va pensar. Allò no era un somni. La seua habitació, una habitació normal per a una persona, per bé que un poc menuda, es veia ordenada entre les parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desordenat —Samsa era viatjant— penjava una imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i havia emmarcat amb un marc daurat molt bonic. Representava una dona asseguda, orgullosa, guarnida amb un barret i un boà de pells, que desafiava l'espectador amb un immens maneguet de pells en el qual s'amagava tot l'avantbraç. La mirada de Gregor es va dirigir cap a la finestra, i el mal temps —se sentia com repicaven les gotes de pluja contra l'ampit de zinc de la finestra— el va fer posar molt melancòlic. «¿I si dormia una miqueta més, i em llevava del cap estes fantasies?», va pensar, però això era del tot impracticable, perquè tenia el costum de dormir del costat dret, i en el seu estat actual no podia posar-se d'aquella manera. Amb quina força no va girar-se cap a la dreta!; però es gronxava per tornar a quedar sempre d'esquena. Ho va intentar un fum de vegades, va tancar els ulls per no vore les cames movent-se, i només va desistir quan va notar un dolor en un costat, un dolor suau i sord que sentia per primera vegada.

«Déu meu! —va pensar—, quin ofici més esgotador he triat. Un dia sí un dia no de viatge. Estos assumptes porten pitjors maldecaps que si es té un negoci propi, a casa; i al damunt esta plaga dels viatges, la preocupació per l'enllaç dels trens, els menjars irregulars i roïns, els contactes efímers amb persones sempre diferents, que mai no ens tracten amb cordialitat. Que se'n vaja tot a fer la mà!» Va sentir una lleugera punxada a la panxa; i movent l'esquena es va acostar al capçal del llit per poder alçar millor el cap; va localitzar el lloc que li feia picor —era ple de nítids puntets xicotets i blancs que no va saber explicar-se—, i volia rascar-se'l amb una cama, però la va retirar de seguida perquè aquell contacte va produir-li repugnància.



Va esvarar una altra vegada cap a la primera posició. «Això d’alçar-se matí —va pensar— ens fa tornar ben bojos. La gent ha de poder descansar de tant en tant. Hi ha viatjants que viuen com les dones d'un harem. Per exemple, quan a mig matí torne a l'hostal per transcriure els encàrrecs que m'han fet, aquells s’acaben de seure a taula a esmorzar. Si jo féra una cosa així, amb el director que tinc, em despatxarien immediatament. Ben pensat, qui sap si això no seria el millor per a mi. Si no fóra perquè em continc a causa dels meus pares, ja faria temps que hauria deixat la faena. M'hauria presentat davant el director i li hauria dit sense pensar-m’ho tot el que pense. Segur que hauria caigut d'aquell pupitre seu tan alt! També és una cosa ben curiosa, això de seure damunt del pupitre i conversar des d'allà dalt amb els empleats, que, a més, s'han d'acostar molt al director, perquè sordeja. Bé, encara hi ha esperances. Quan haja reunit els diners que em fan falta per acabar de pagar el deute que tinc amb els meus pares —és cosa de cinc o sis anys més—, aleshores, ja ho crec que ho faré. Això determinarà la separació definitiva dels meus pares. De moment, però, el que he de fer és alçar-me, que el tren ix a les cinc.»

I va fer una ullada al despertador, que tictaquejava damunt el bagul. «Redéu!», es va dir. Eren les sis i mitja i les agulles del rellotge continuaven avançant tranquil·lament; ja eren fins i tot dos quarts tocats, quasi faltava un quart per a les set. Potser no havia sonat el despertador? Des de dalt del llit es veia que el despertador estava correctament posat a les quatre. Segur que havia sonat. Sí, però, ¿com podia ser que haguera continuat dormint com si res, després d'aquell soroll que arribava a sacsejar els mobles? Bé, un son tranquil, no l'havia tingut; possiblement per això havia dormit tan profundament. I què havia de fer, ara? El pròxim tren eixia a les set. Si volia agafar-lo, havia de córrer com un boig, i el mostrari encara no estava lligat; i ell mateix tampoc no es trobava especialment espavilat. I encara que atrapara el tren, no hi hauria manera d'evitar els crits del director, perquè el xic dels encàrrecs, que l'acompanyava cada dia en el trajecte, devia haver anat a esperar el tren de les cinc, i ja devia fer estona que havia comunicat la negligència de Gregor. Aquell xiquet estava fet a la mida del director: era ximple i sense espenta. ¿Què passaria si telefonava dient que estava malalt? Això seria molt penós i despertaria sospites, perquè Gregor no havia estat malalt ni una sola vegada durant els cinc anys de servei en aquella casa. Segur que vindria el director, amb el metge de l'assegurança, i es queixaria als pares per tindre un fill tan gos, i el director rebutjaria qualsevol objecció dels pares recolzant-se en les indicacions del metge, segons el qual la gent mai no està malalta, sinó que és gandula. I el cert és que, en este cas, no s'hauria equivocat massa. De fet, tret d'una somnolència poc explicable després d'un son tan llarg, Gregor es trobava molt bé, i fins i tot tenia una gana molt poc habitual.

Mentre estos pensaments es succeïen ràpidament en el seu cap sense que es poguera decidir a eixir del llit —acabaven de tocar les set menys quart— algú va colpejar suaument a la porta, de la banda del capçal del llit. «Gregor», va dir la veu —era la mare—, «són les set menys quart. ¿Que no havies d’eixir de viatge?» Aquella veu tan dolça...! Gregor es va espantar quan va sentir la pròpia veu que responia i que era, sense dubte, la seua veu de sempre, però que eixia des de molt endins, acompanyada per un xiulit dolorós i incontenible, que feia que les paraules només s'entengueren amb claredat al principi, però que després, mentre ressonaven, quedaven deformades de tal manera que un no sabia si les havia sentides correctament. Gregor hauria volgut respondre extensament i aclarir-ho tot, però ateses les circumstàncies va limitar-se a dir: «Sí, sí, gràcies, mare, ara mateix m’alce.» La porta de fusta que els separava devia haver fet que des de fora no es notara gens el canvi de veu de Gregor, ja que la mare es va quedar tranquil·la amb aquell aclariment i es va retirar arrossegant els peus. Però esta breu conversació havia fet que els altres membres de la família s'assabentaren que Gregor, contràriament al que creien, encara estava en casa; i de seguida el pare va picar a una de les portes, suaument però amb el puny. «Gregor, Gregor», va dir, «què passa?» Immediatament, amb una veu més greu, va tornar a fer: «Gregor! Gregor!» En canvi, a l'altra porta, la germana es lamentava en veu baixa: «Gregor, que no et trobes bé? Necessites alguna cosa?» «Ja estic a punt», va



respondre Gregor a tots dos, i va procurar que no notaren res d'estrany en la seua veu, pronunciant les paraules amb cautela i separant-les amb pauses llargues. El pare va tornar a taula, on esmorzava, però la germana va murmurar: «Gregor, obri la porta, per favor.» Però Gregor no tenia cap intenció d'obrir, i fins i tot estava ufanós de la precaució —costum adquirit durant els viatges— de tancar les portes mentre dormia, fins i tot a casa.

El primer que volia fer era alçar-se tranquil·lament, sense presses, vestir-se i, abans de res, esmorzar. I, només després d'això, pensar en les coses que havia de fer; perquè al llit, ja se n'havia convençut, les seues cavil·lacions no arribarien a cap solució raonable. Recordava haver sentit molt sovint, al llit, un poc de dolor, potser a causa d'una posició incòmoda, un dolor que després, quan ja s’havia alçat, demostrava ser pura imaginació; i estava intrigat per vore de quina manera desapareixerien les seues fantasies d'aquell dia. Quant al canvi de la veu, no dubtava gens que es tractava solament del primer símptoma d'un bon refredat, una malaltia molt comuna entre els viatjants.

Desprendre's del cobertor va ser molt senzill: només es va haver d'arquejar una mica i el cobertor va caure per si sol. Però la resta va ser difícil, a causa sobretot de la seua amplada extraordinària. Hauria necessitat braços i mans per incorporar-se, però, en comptes d'això, només tenia les nombroses cametes que no paraven d'agitar-se en totes direccions i que no podia dominar de cap manera. Si provava de plegar una cama, esta es redreçava tot seguit; i quan, finalment, aconseguia amb una cama allò que volia, aleshores les altres es movien lliurement amb una excitació extrema i dolorosa. «No pense quedar-me al llit sense fer res», es va dir Gregor.

Primer va pensar que podria eixir del llit començant per la part de baix del cos, però esta part —que, d'altra banda, encara no havia vist, i de la qual no es podia fer cap idea precisa— va resultar molt difícil de moure. Tot va anar molt a poc a poc. I quan, finalment, ja quasi rabiós, va reunir totes les forces i va agafar embranzida cap endavant sense miraments, va equivocar la direcció, es va pegar un cop molt fort contra els peus del llit, i la coentor que va sentir li va demostrar que precisament la part de baix del seu cos potser també era, en aquell moment, la més sensible.

Va provar, doncs, de traure primer la part de dalt del cos, i va girar el cap, amb precaució, cap al costat del llit. Ho va aconseguir fàcilment i, malgrat l'amplada i la pesantor, la massa del seu cos va començar a seguir, lentament, el moviment del cap. Però quan, per fi, el cap li va penjar en l'aire, fora del llit, va tindre por de continuar amb aquell mètode perquè, si es deixava caure així, seria ben bé un miracle que no es féra mal al cap. I ara sí que no podia perdre per res del món el coneixement; era millor quedar-se al llit.

Però quan, després dels mateixos esforços, entre sanglots, va tornar a quedar tombat d’esquena com abans i es va vore les cametes lluitant altra vegada entre si encara amb més intensitat, si això era possible, i no va vore cap possibilitat de posar pau i ordre en aquell desgavell, es va tornar a dir que no era possible quedar-se al llit i que el més raonable seria arriscar-se del tot per eixir-ne, a pesar de tindre’n poques esperances. Al mateix temps, no es va oblidar de fer memòria, de tant en tant, que és millor la reflexió serena, i la més serena, que no les decisions desesperades. En moments com aquells dirigia la mirada a la finestra amb la màxima agudesa possible; però, per desgràcia, es podia esperar ben poc encoratjament i reconfort de la visió d'una boira matinal que fins i tot ocultava l'altre costat del carreró. «Ja són les set», es va dir quan el despertador va tornar a sonar, «ja són les set, i encara tanta boira». I durant una estona es va quedar quiet, respirant fluixet, com si esperara d'aquell silenci que les coses tornarien al seu estat natural i veritable.



Però després es va dir: «Abans que toque un quart per a les huit, sense falta, he d'haver eixit del tot d'este llit. I, a més, mentrestant arribarà algú de l'oficina a preguntar per mi, perquè obrin abans de les set.» I es va posar a moure tot el cos estés rítmicament, amb la intenció de balancejar-se per saltar del llit. Si es deixava caure d'esta manera, el cap, que mantindria vigorosament alçat en el moment de caure, quedaria probablement indemne. L'esquena pareixia molt dura; segur que no es ressentiria del colp contra l'estoreta. El que més el preocupava era pensar en l’esvalot que originaria i que, possiblement, provocaria inquietud, si no angoixa, al darrere de totes les portes. Però s'havia d'exposar a este risc.

Quan Gregor ja tenia mig cos fora del llit —el nou mètode era més un joc que un esforç, només calia anar-se gronxant cap endarrere— se li va ocórrer que tot seria molt fàcil si algú venia a ajudar-lo. Dos persones robustes —pensava en el pare i la criada— haurien estat suficients; haurien posat els braços per davall de la seua esquena bombada, l'haurien alçat del llit, s'haurien ajupit amb la càrrega, i llavors només haurien hagut d'esperar, prudentment, que ell, girant-se, completara aquella operació a terra, on era d'esperar que les cametes trobarien la funció que els era natural. Ara bé, a part del fet que les portes estaven tancades amb clau, ¿havia de demanar cap ajuda, realment? Malgrat la seua desgràcia, no va poder reprimir un somriure davant d'esta idea.

Ja s'havia desplaçat tant, que prompte perdria l'equilibri si continuava el balanceig; i no podia entretindre’s molt a prendre una decisió definitiva, perquè faltaven vint minuts per a les huit... I en aquell moment va sonar el timbre de la porta de casa. «Deu ser algú de l'oficina», es va dir, i el cos quasi se li va posar rígid, mentre, en canvi, les cametes es movien encara més de pressa. Es va fer un gran silenci per uns instants. «No van a obrir», es va dir Gregor, sorprés per una sospita tan poc raonable. Però, com era d'esperar, de seguida es van sentir els passos decidits de la criada que anava a obrir. Gregor en va tenir prou amb la primera paraula de salutació del visitant per saber qui era: l'encarregat en persona. ¿Per què havia d'estar condemnat a treballar en una empresa en la qual la negligència més menuda despertava immediatament el recel més gran del món? ¿És que tots i cada un dels treballadors havien de ser per força uns malfainers? ¿No podia haver entre ells ni un sol home lleial i fidel que, encara que haguera perdut al matí un parell d'hores de faena, es turmentara amb uns remordiments de consciència tals que, precisament per això, li resultara impossible alçar-se del llit? ¿És que no n'hi hauria hagut prou enviant un aprenent a preguntar què passava? —suposant que esta classe d'indagació fóra necessària—; ¿per què havia hagut de vindre el mateix encarregat i fer evident a tota una família sense cap culpa que la investigació d'aquell assumpte sospitós només es podia confiar al criteri d'una persona com ell? I, més a causa de l'excitació en què va caure mogut per estos raonaments, que impulsat per una ferma decisió, Gregor es va llançar amb totes les seues forces daltabaix del llit. Es va sentir un colp sec, però no va ser, pròpiament, un escàndol. L'estora va amorosir una miqueta la caiguda, i també l'esquena era més elàstica del que Gregor havia pensat; per això es va produir aquell soroll sord, no massa perceptible. Però no havia tingut prou compte de mantindre el cap alçat, i es va fer mal; el girava i el fregava a l'estoreta amb ràbia i amb dolor.

«Allà dins ha caigut alguna cosa», va dir l'encarregat a l'habitació veïna de l'esquerra. Gregor va intentar d'imaginar si a l'encarregat no li podia passar algun dia una cosa semblant a la que hui li havia passat a ell; es podia acceptar que això era del tot possible. Però, com una resposta brutal a esta suposició, l'encarregat va fer dos camallades a l'habitació del costat picant el terra amb les botes de xarol que portava. Des de l'habitació veïna de la dreta, la seua germana posava Gregor al corrent de la situació xiuxiuejant: «Gregor, hi ha l'encarregat.» «Ja ho sé», va dir Gregor en veu molt fluixa; però com que no s'havia atrevit a alçar la veu, la germana no va sentir-lo.

«Gregor», deia ara el pare des de l'habitació veïna de l'esquerra, «ha vingut el senyor encarregat, i pregunta per què no has agafat el primer tren. Nosaltres no sabem què dir-li. I, a més,



vol parlar amb tu personalment. O siga que fes el favor d'obrir la porta. Ja tindrà la bondat de disculpar el desordre». «Bon dia, senyor Samsa», li deia mentrestant l'encarregat, amb amabilitat. «No es troba bé», va dir la mare a l'encarregat mentre el pare parlava encara a través de la porta, «no es troba bé, crega'm, senyor encarregat. Si no, no hauria perdut el tren... Si el xic no pensa en altra cosa que en la feina. Gairebé m'amoïna, que no isca mai de nit; ara ha estat huit dies seguits sense viatjar i s'ha quedat a casa totes les vesprades. Seu a taula al costat nostre i llig el diari sense dir res o estudia els itineraris. Una de les poques coses que el distrau és fer treballs manuals a casa. Ara, per exemple, en dos o tres vesprades, s'ha fet un marquet de fusta. Ja vorà què bonic és, quedarà bocabadat. El té penjat a l'habitació. El podrà vore així que Gregor òbriga la porta. Siga com siga, estic contenta que haja vingut, senyor encarregat! Nosaltres sols no hauríem aconseguit que Gregor obrira la porta; és tan cabut! Estic segura que es troba malament, encara que al matí ho haja negat». «Ja vinc», va dir Gregor a poc a poc i amb molta cura, sense moure’s gens per no perdre's ni una paraula d'aquella conversació. «Certament, senyora, no m'ho sabria explicar de cap altra manera», va dir l'encarregat, «i espere que no siga cap cosa seriosa. Encara que, d'altra banda, he de dir-li que nosaltres, els hòmens de negocis, per sort o per desgràcia segons com es mire, sovint hem d'ignorar qualsevol lleugera indisposició perquè els negocis reclamen la nostra atenció d'una manera prioritària». «Així, ja pot entrar l'encarregat?», va fer amb impaciència el pare de Gregor, i va tornar a picar a la porta. «No», va dir Gregor. A l'habitació de l'esquerra un silenci penós va seguir la resposta; a l'habitació de la dreta la germana va començar a gemegar.

¿Per què la germana no es reunia amb els altres? De fet, s'acabava d’alçar i encara no s'havia vestit. Però, per què plorava? ¿Perquè ell no s'havia alçat i no havia deixat entrar l'encarregat, perquè corria el perill de perdre la faena, perquè el director començaria a molestar els pares amb la qüestió dels deutes endarrerits? Ara com ara, estes preocupacions eren del tot absurdes. Gregor encara estava allà, i no tenia ni la més mínima intenció d'abandonar la família. De moment estava prou bé, estirat damunt l'estora, i ningú que coneguera la seua situació li hauria exigit seriosament que deixara entrar l'encarregat a l'habitació. Però a causa d'aquella lleugera descortesia, per la qual no li costaria massa trobar més tard alguna excusa, no podien despatxar Gregor d'un dia per l'altre. I a Gregor li va paréixer que seria molt més raonable deixar l'encarregat en pau, en compte de destorbar-lo amb plors i amb arguments. Però era precisament la incertesa allò que preocupava els altres i allò que justificava la manera com es comportaven.

«Senyor Samsa», va fer llavors l'encarregat amb veu més alta, «¿vol fer el favor d'explicar-me què li passa? S'ha atrinxerat a la seua habitació, només respon amb sí i amb no, crea als seus pares preocupacions greus i innecessàries, i abandona els deures professionals —i dic això de passada— d'una manera certament inaudita. Li parle en nom dels seus pares i del director, i li demane seriosament una explicació immediata i aclaridora. No ho puc entendre, és que no ho puc entendre. Jo el considerava una persona correcta i sensata, i ara, de sobte, pareix com si volguera vanagloriar-se d'una actitud del tot extravagant. El director m'ha insinuat este matí una possible explicació de la seua absència —en relació amb els cobraments que se li havien confiat recentment—, però jo he compromés quasi la meva paraula d'honor assegurant que no podia tractar-se d'això. Però ara, davant d'esta obstinació inconcebible, ja no tinc gens de ganes d'interessar-me gens ni miqueta per vosté. I la seua situació a l'empresa no és que siga massa segura. Quan he arribat tenia la intenció de dir-li tot això en privat, però, com que em fa perdre el temps inútilment, ja m'és igual que els seus pares també ho sàpien. Des de fa un temps, el seu rendiment ha estat molt poc satisfactori; és cert que ara no és la millor època per als grans negocis, ho reconeixem, però una època en què els negocis estiguen completament parats, això no passa, senyor Samsa, no ha de passar».



«Però, senyor encarregat», va dir Gregor fora de si, oblidant-se de qualsevol altra cosa a causa de l'excitació, «ara mateix obriré la porta, immediatament. Una lleugera indisposició, un esvaïment m'han impedit alçar-me fins ara. Encara estic al llit. Però ja em trobe bé. Ara mateix m’alce. Només un moment de paciència! Encara no em trobe tan bé com em pensava. Però estic millor. Com pot baldar una persona, una cosa així! Anit em trobava la mar de bé, els meus pares ja ho saben. O, més ben dit, anit ja vaig tenir un lleuger pressentiment. Segur que se'm notava. No entenc per què no vaig dir res a l'oficina! I és que un sempre pensa que una malaltia es podrà suportar sense necessitat de quedar-se a casa. Senyor encarregat, no faça patir els meus pares! Les acusacions que em llança no tenen cap fonament; ningú no me n'havia dit res, tampoc. ¿És que potser no ha llegit les últimes comandes que vaig enviar? De totes maneres, encara agafaré el tren de les huit; estes dos hores de descans m'han reviscolat. No s'entretinga més, senyor encarregat; de seguida arribaré a l'oficina; i tinga la bondat d'explicar-li tot això al director i demanar-li excuses de part meua!»

I mentre deixava anar impetuosament este mar de paraules sense saber ben bé el que es deia, Gregor, potser gràcies a la pràctica adquirida al llit, s'havia aproximat al bagul sense dificultats i mirava d'enfilar-se al damunt. Certament, volia obrir la porta, deixar-se vore i parlar amb l'encarregat. Sentia curiositat per saber què dirien, en el moment de vore'l, aquells que el reclamaven tant. Si s'espantaven, Gregor no assumia cap responsabilitat i podia estar tranquil. I si, al contrari, s'ho prenien tot amb calma, aleshores tampoc no tenia cap raó per preocupar-se; i llavors, si s'espavilava, podria realment estar a les huit a l'estació. Primer va esvarar unes quantes vegades per les parets del bagul, però per fi, donant-se un últim impuls, va aconseguir pujar al damunt. No es va preocupar més del dolor que sentia a la part de baix del cos, encara que li coïa. Es va deixar caure contra el respatller d'una cadira que hi havia prop del bagul i, amb les cames, es va agafar amb força al cantó del respatller. Això li va restituir el domini de si mateix i va guardar silenci per poder sentir què deia l'encarregat.

«Han entés alguna cosa del que ha dit?», va preguntar l'encarregat als pares, «¿no serà que ens vol embolicar?» «Per l'amor de Déu», va fer la mare entre sanglots, «potser està malalt de debò i nosaltres l'estem turmentant. Grete! Grete!», va dir llavors. «Què hi ha, mare?» va preguntar la germana des de l'altra banda. S'entenien a través de l'habitació de Gregor. «Vés a cridar el metge ara mateix. En Gregor està malalt. Corre a buscar el metge. ¿L'has sentit, ara, com parlava?» «Era una veu d'animal», va dir l'encarregat amb una veu sorprenentment fluixa comparada amb els crits de la mare. «Anna, Anna!», va cridar el pare des del rebedor en direcció a la cuina i picant de mans, «vés corrent a buscar un manyà!» I les dos jóvens van arrancar a córrer, travessant el rebedor, fent soroll amb el moviment de les faldilles —¿com havia pogut vestir-se tan de pressa, la germana?—, i van obrir d'un rampell la porta de l'escala. No es va sentir cap colp de porta. La devien haver deixada oberta, com se sol fer a les cases on hi ha hagut una desgràcia molt gran.

Però Gregor s'havia calmat molt. És cert que les seues paraules ja no s'entenien, encara que a ell li semblaven prou clares, més clares que abans i tot, potser perquè la seua oïda s’anava acostumant. Però l'important era que ja s'havien adonat que li passava alguna cosa i que estaven disposats a ajudar-lo. La seguretat i la fermesa amb què s'havien pres les primeres mesures van confortar-lo. Se sentia una altra vegada integrat a la comunitat dels hòmens i esperava, tant del metge com del manyà —sense poder-los distingir, pròpiament—, resultats importants i remarcables. Per tal d'aconseguir una veu com més clara millor de cara a les decisives conversacions que s'acostaven, va tossir una mica, tan fluix com va poder, naturalment, perquè fins i tot este soroll podia sonar diferent d’una tos humana, diferència que ell ja no creia poder distingir. Mentrestant, a l'habitació del costat s'havia fet un gran silenci. Potser els pares parlaven en veu baixa amb l'encarregat, tots asseguts a taula; potser paraven tots l'orella i escoltaven, enganxats a la porta.



Gregor es va arrossegar lentament cap a la porta empenyent la cadira. Un cop allà se'n va separar, es va recolzar a la porta, s'hi va agafar —la polpa dels peus estava impregnada d'una substància enganxosa—, i va descansar un poc de l'esforç que acabava de fer. Després, amb la boca, va començar a fer girar la clau dins el pany. Semblava que, per desgràcia, no eren exactament dents, allò que tenia —així, doncs, ¿amb què devia agafar la clau?—, però, en canvi, les mandíbules eren molt fortes. Amb esta ajuda va començar a moure la clau, intentant ignorar el mal que, sens dubte, es feia en un lloc o altre, perquè un líquid fluid i negrós va començar a eixir-li de la boca i, regallant per la clau, gotejava a terra. «Escolten», va dir l'encarregat a l'habitació del costat, «gira la clau». Això va significar un gran encoratjament per a Gregor, però haurien hagut d'animar-lo tots, el seu pare i la seua mare també: «Vinga, Gregor», haurien hagut de dir, «endavant, agafa't fort a la clau!» I, pensant que tots seguien amb molta atenció els seus treballs, va mossegar la clau amb totes les forces de què podia disposar, mig desmaiat. A mesura que la clau girava, ell també girava en l'aire al voltant del pany, sostenint-se només amb la boca aferrada a la clau, ara repenjant-se, ara espentant-la amb tot el pes del cos. El soroll clar del pany en el moment d'obrir-se el va acabar d'espavilar. «Doncs bé, no ha calgut que vingués el manyà», i va reclinar el cap en el pom de la porta, per acabar d'obrir-la.

Tot i que la porta va quedar un bon tros oberta, esta manera d'obrir-la va fer que a ell encara no se'l veiera. Primer havia de tombar-se a poc a poc, agafat a un dels batents, fins arribar a l'altre costat de la porta; però calia anar amb compte si no volia caure d'esquena al llindar. Estava ocupat en este moviment tan difícil, sense tindre temps de pensar en res més quan, de sobte, va sentir l'encarregat que expel·lia un «oh!» vibrant —va sonar com el xiulet del vent—, i el va veure tot seguit, molt a prop de la porta, prement una mà contra la boca oberta i retrocedint lentament, com si l'espentara una força invisible, compassada. La mare —a pesar de la presència de l'encarregat encara anava tota despentinada i amb els cabells desgrenyats de la nit— va mirar primer el pare amb les mans plegades, va fer després dos passos cap a Gregor, i va caure a terra enmig de les faldilles fetes un embolic, enfonsant completament la cara en el seu pit. El pare movia el puny amb expressió bel·ligerant, com si volguera espentar Gregor cap a l'habitació; després va mirar amb incertesa al seu voltant, es va tapar els ulls amb les mans, i plorava tant que el seu pit vigorós tremolava.

Gregor, doncs, no va avançar cap al menjador sinó que es va quedar dins de l'habitació recolzat en el batent fix de la porta, de manera que només se li veia la meitat superior del cos, amb el cap inclinat, espiant els altres en esta posició. Mentrestant havia clarejat i a l'altra banda del carrer es retallava nítidament un tros de l'edifici del davant, un edifici molt llarg, de color fosc —era un hospital—, amb unes finestres simètriques que tallaven la monotonia de la façana. Encara plovia, però ara queien unes gotes grosses, fàcils de distingir una per una, i que també arribaven a terra ben separadament. Els plats de l'esmorzar estaven parats a taula i no hi faltava res, perquè l'esmorzar era considerat pel pare com el menjar més important del dia. L'allargava hores i hores amb la lectura de diversos periòdics. A la paret de davant de Gregor penjava una fotografia seua de quan feia el servei militar, en la qual se'l veia vestit de lloctinent, la mà a l'espasa, somrient despreocupadament, com si la seua actitud i l'uniforme exigiren molt de respecte. La porta que donava al rebedor estava oberta, i com que la porta de la casa també ho estava, es veia el replanell i el començament del tram de l'escala que baixava.

«Bé», va dir Gregor, i estava convençut de ser l'únic que havia conservat la calma, «ara mateix em vestiré, embolicaré el mostrari i eixiré de viatge. Em deixareu, ¿veritat que em deixareu anar de viatge? Doncs bé, senyor encarregat, ja ho veu: no sóc tossut, i treballar m'agrada. Viatjar és cansat, però jo no sabria viure sense fer-ho. On va, ara, senyor encarregat? A l'oficina? Sí? ¿Els ho explicarà tot tal com ha passat? Hi ha moments en què un és incapaç de treballar, però aleshores justament és quan els altres s'han de recordar dels moments de bons rendiments i pensar que més



endavant, quan haurà passat la incapacitat per la faena, aleshores un treballarà amb més ganes i més energia que mai. Li estic tan agraït, al senyor director! Vostè ho sap prou bé. D'altra banda, m'he de preocupar dels meus pares i de la meua germana. Ara em trobe en una situació molesta, però estic segur que la superaré. No em faça les coses més difícils del que són! Pose's al meu lloc! Ja sé que a l'empresa no tenen simpatia pels viatjants. Es pensen que guanyem els diners a cabassos i que ens peguem la gran vida. Encara que, de fet, no hi ha cap raó per modificar este prejudici. Vosté, senyor encarregat, és capaç de vore les coses d'una altra manera que la resta del personal. Fins i tot, i li ho dic amb tota la confiança, vosté pot vore les coses millor que el senyor director, el qual, per la seua qualitat d'empresari, s'equivoca amb freqüencia quan jutja els empleats, per desgràcia seua. Vosté també sap prou bé que el viatjant, com que es passa pràcticament tot l'any fora de l'oficina, és una víctima fàcil de les xarrades, enraonaments fortuïts i acusacions infundades contra les quals li és impossible defensar-se perquè, generalment, no n'arriba a saber res fins al moment que torna a casa esgotat del viatge; i només aleshores pateix, en la pròpia pell, les greus conseqüències d'una cosa que ja no pot aclarir-se. Senyor encarregat, no se'n vaja sense haver-me dit alguna cosa que em demostre que em dóna la raó, encara que siga parcialment!»

Però des de les primeres paraules de Gregor, l'encarregat ja s'havia tombat, i només el mirava per damunt els muscles convulsivament agitats i amb els llavis unflats. I mentre Gregor havia parlat no va parar quiet, sinó que va recular cap a la porta, amb els ulls clavats en Gregor, però molt a poc a poc, com si una estranya prohibició li impedira retirar-se d'aquella habitació. Ja estava al rebedor i, d'acord amb el moviment sobtat amb què havia enretirat l'últim peu del menjador, s'hauria dit que el terra li cremava la sola de la sabata. Quan va estar al rebedor va allargar la mà dreta en direcció a l'escala, com si n'esperara una salvació sobrenatural.

Gregor va comprendre que no podia deixar de cap manera que l'encarregat se n'anara en aquell estat, perquè, si ho feia, perillava del tot el seu lloc a l'empresa. Els pares no ho comprenien tan bé, això; amb els anys s'havien anat convencent que Gregor es quedaria en aquella empresa tota la vida, i, d'altra banda, estaven tan amoïnats amb les preocupacions d'aquell moment que ni els passava pel cap la possibilitat que despatxaren a Gregor. Però Gregor sí que la va preveure, esta possibilitat. Calia detindre l'encarregat, tranquil·litzar-lo, convéncer-lo i finalment conquerir-lo; el futur de Gregor i de la seua família depenien d'això. Si estiguera allí la germana! Era molt espavilada; ja se li havien escapat les llàgrimes quan ell encara estava tombat d'esquena plàcidament. Segur que l'encarregat, sempre cortés amb les dones, s'hauria deixat portar per ella, que hauria tancat la porta del menjador i, allà al rebedor, raonant amb l'encarregat, li hauria tret la por del cos. Però la germana no estava; Gregor havia d'actuar tot sol. I, sense tindre present que encara no coneixia tots els seus recursos per moure’s, sense tindre present que, si parlava, el més probable, per no dir el més segur, era que ara tampoc no l'entendrien, va separar-se del batent de la porta on es repenjava, es va arrossegar per l'espai que hi havia entre els batents, va voler anar cap a l'encarregat, que ja era al replanell agafant-se a la barana amb les dos mans, d'una manera grotesca; però, de seguida, quan Gregor ja mirava a on agafar-se, va caure a terra, sobre les cames, fent un gemec. Tot just acabava de caure quan va sentir, per primera vegada en aquell dia, un benestar corporal: els peus tocaven terra ferma i les cames l’obeïen perfectament, com va comprovar amb exaltació; fins i tot s'esforçaven a traslladar-lo allà on volia; i va començar a semblar-li que s'aproximava el final definitiu de les seues desventures. Però en el mateix moment que es va trobar a terra, gronxant-se amb un moviment recelós i prudent, gens lluny de la seua mare, ben bé al seu davant, ella va fer un bot cap amunt —ella que semblava tan abstreta en ella mateixa— i, amb els braços alçats i els dits estesos, va exclamar: «Prou, per l'amor de Déu, prou!»; va inclinar el cap, com si volguera vore millor Gregor, però, en contradicció amb això, va caure cap enrere sense sentits; havia oblidat que darrere d’ella hi havia la taula parada; va topar amb ella i, precipitadament i com alevada, va caure



asseguda al damunt; i no va semblar adonar-se que havia tombat la cafetera, i que el cafè es vessava a doll sobre l'estora.

«Mare, mare», va dir Gregor fluixet, i se la va mirar. Per uns moments va oblidar-se de l'encarregat; en compte de pensar en ell no va poder evitar obrir i tancar les barres en el buit, en veure el cafè com xorrava. Este moviment amb la boca va provocar un altre crit de la mare, que va baixar de la taula i va caure als braços del pare, que ja corria cap a ella. Però Gregor no podia entretindre’s amb els seus pares; l'encarregat ja havia arribat a l'escala i amb la barbeta repenjada a la barana es girava per dirigir-li l'última mirada. Gregor va córrer cap a ell d'una revolada, fent tot el possible per atrapar-lo; l'encarregat devia imaginar-se les intencions de Gregor, perquè va fer un salt de molts graons i va desaparéixer; i encara va fer un crit, «uh!», que va ressonar, potent, pel forat de l'escala. Per desgràcia, la fugida de l'encarregat més bé va trasbalsar el pare, que fins aquell moment s'havia comportat amb relatiu conteniment; i en compte de córrer, ell també, al darrere de l'encarregat, o, si més no, permetre a Gregor aquella persecució, va agafar amb la mà dreta el bastó que l'encarregat havia oblidat damunt una cadira amb el barret i l'abric, i amb l'esquerra va agafar un diari molt gros que hi havia damunt la taula, i es va posar a acaçar Gregor picant de peus i pegant colps amb el diari i el bastó per tal de fer-lo entrar una altra vegada a l'habitació. Cap súplica de Gregor no va servir de res, cap súplica no va ser compresa; si ell girava el cap submisament, el pare picava de peus encara amb més força. Darrere el pare, la mare havia obert de bat a bat una finestra tot i que feia frescor, i, abocada amb el cos molt cap a fora, es tapava la cara amb les mans. Entre el carrer i l'escala es va fer un corrent d'aire molt fort, les cortines de la finestra voleiaven, els diaris es removien, alguns fulls solts van volar i van caure per terra. El pare continuava acaçant Gregor sense pietat i proferia uns crits sibilants, com un salvatge. Però Gregor no tenia pràctica a caminar de recules i la cosa anava molt a poc a poc. Si Gregor s'haguera pogut girar ja s'hauria ficat dins l'habitació, però tenia por que el pare perdera la paciència, perquè girar-se hauria exigit més temps, i el bastó que el pare alçava en l’aire significava en tot moment l'amenaça d'un colp mortal al cap o a l'esquena. Al final, Gregor va veure que no tenia cap altra possibilitat que pegar la volta, perquè va adonar-se, esgarrifat, que caminant de recules no arribava a controlar la direcció que prenia; així, doncs, dirigint contínues i atemorides mirades de reüll al seu pare, va començar a girar-se tan de pressa com va poder, és a dir, de fet molt lentament. Potser el pare va captar la bona voluntat de Gregor, perquè ja no el va molestar mentre es girava, i fins i tot es va posar a dirigir l'operació, des de lluny, amb la punta del bastó. Si almenys haguera parat aquell xiulet insuportable! Això, a Gregor, el traïa de polleguera. Ja s'havia girat quasi del tot quan, desorientat a causa d'aquell xiulet, va equivocar la direcció per uns moments. Però quan, per fi, es va trobar feliçment amb el cap davant l'obertura de la porta, va adonar-se que el seu cos era massa ample per poder passar sense més ni més. Per descomptat, atenent el seu estat d'aquell instant, al pare no se li va ocórrer obrir una miqueta l'altre batent de la porta per fer-li a Gregor un pas suficient. La seua idea fixa era només que Gregor havia d'entrar com més prompte millor a la seua habitació. Tampoc no hauria pogut suportar els preparatius necessaris a Gregor per posar-se dret i mirar de passar la porta en esta posició. Al contrari, l'espentava cap endavant encara amb més intensitat, com si no hi hagués cap obstacle; allò que Gregor sentia darrere d’ell ja no li sonava com la veu d'un sol pare; veritablement, s'havia acabat la gresca i Gregor es va llançar contra la porta, passara el que passara. Es va alçar de costat, va quedar-se inclinat al llindar, es va fer mal al flanc amb aquell refrec, i la blancor de la porta va quedar marcada amb unes taques fastigoses; no va tardar a quedar encallat, i tot sol no s'hauria pogut moure mai més; les cames del costat superior li penjaven tremoloses en el buit, les de l'altre costat havien quedat dolorosament premsades contra terra... Aleshores el pare li va pegar per darrere una trompada certament alliberadora, i el va rebotre lluny, a l'interior de l'habitació, sagnant abundosament. La porta va ser tancada amb el bastó, i es va fer, finalment, el silenci.



2 Gregor no es va despertar fins al vespre d'un son molt pesat, que havia estat com un esvaïment. No hauria tardat a despertar-se tot sol, perquè ja se sentia prou descansat i despert, però li va semblar que el desvetllaven uns passos fugissers i el soroll de la porta que donava al rebedor en ser tancada amb molt de compte. Els llums elèctrics del carrer es reflectien lívidament al sostre de l'habitació i a la part més alta dels mobles; però a baix, allà on estava tombat Gregor, estava ben fosc. Lentament, encara inhàbil en el domini de les antenes que tot just havia començat a valorar, es va arrossegar cap a la porta per observar el que havia passat. El seu costat esquerre semblava una única, llarga i molesta cicatriu, i ranquejava en caminar amb les potes d'un costat i de l'altre. A més a més, una de les potes havia quedat ferida de valent durant els incidents del matí —era quasi un miracle que només s'haguera fet mal en una pota—, i l'arrossegava morta.

Quan va arribar a la porta es va adonar d'allò que realment l’havia atret: era l'olor d'alguna cosa comestible. Al costat de la porta hi havia un plat ple de llet amb sucre, amb bona cosa de trossets de pa que suraven en la llet. Va estar a punt d'esclatar d'alegria perquè encara tenia més gana que al matí i, tot d'una, va submergir el cap dins la llet, pràcticament fins al coll. Però de seguida el va traure, amb frustració, no solament perquè menjar li resultava bastant dificultós a causa del dolor al costat esquerre —només podia menjar si tot el cos hi col·laborava agitant-se—, sinó també perquè la llet, la seua beguda preferida fins aquell moment, i que sense dubte per esta raó li n’havia portat la seua germana, ja no li agradava gens ni miqueta. Es va apartar del plat quasi amb repugnància i va arrossegar-se de nou cap al mig de l'habitació.

Al menjador, com Gregor va vore per l’escletxa de la porta, el llum estava encés. Però si habitualment a esta hora el pare llegia el diari de la vesprada, en veu alta i ressonant, a la mare i de vegades també a la germana, aquell dia no se sentia res de res. Potser últimament s'havia perdut el costum d'aquella lectura, de la qual sempre li havia parlat i escrit la seua germana. Però regnava pertot un gran silenci, per bé que la casa, certament, no estava buida. «Doncs quina vida més agradable ha tingut, la família», es va dir Gregor; i, mentre travessava la fosca amb la mirada, va sentir-se molt orgullós d'haver procurat als pares i a la germana una vida així, en una casa tan ben parada. ¿Què passarà, si tota esta calma, este benestar, esta felicitat s'acaben desastrosament? Per no perdre's en estos pensaments, Gregor va preferir posar-se en moviment i va començar a arrossegar-se d'un costat a l'altre de l'habitació.

Al llarg d'aquell vespre tan llarg es va obrir una miqueta un dels batents de la porta, i després l'altre, fins a deixar una obertura; però la porta es va tancar immediatament. Semblava com si algú tinguera necessitat d'entrar, però s'ho repensara massa. Aleshores Gregor va plantar-se davant la porta del menjador per mirar d'atraure el visitant indecís o, almenys, per saber qui era. Però la porta ja no es va tornar a obrir i Gregor va esperar en va. Al matí, quan les portes estaven tancades, tothom havia volgut entrar a la seua habitació, i ara que ell mateix havia obert una porta i les altres havien estat manifestament obertes durant el dia, ja no entrava ningú, tot i que les claus eren al pany, a la part de fora.

El llum del menjador no es va apagar fins ben entrada la nit; aleshores Gregor es va adonar que els pares i la germana havien vetllat fins aquell moment, perquè va sentir-se amb prou claredat com tots tres s'allunyaven de puntetes. Segur que fins a l'endemà ja ningú no passaria a veure Gregor; tenia, doncs, prou temps per pensar, sense que el destorbaren, de quina manera havia d'ordenar la seua vida a partir d'aquell moment. Però aquella habitació alta i espaiosa, en la qual es veia obligat a dormir estirat a terra, li feia una por que no sabia explicar-se, perquè, de fet, era



l'habitació on havia viscut els últims cinc anys. I d'una manera mig inconscient, no sense sentir una estranya vergonya, va córrer cap al davall del sofà; i allà baix, a pesar que l'esquena li quedava un poc premsada i que no podia ni alçar el cap, de seguida va trobar-se molt a gust. I només es lamentava que el seu cos fóra massa ample per poder-lo embotir del tot baix del sofà.

Va quedar-se tota la nit, que va passar en part mig adormit, despertant-se inquiet de tant en tant a causa de la gana, en part capficat per preocupacions i vagues esperances que el portaven sempre a la conclusió que, en principi, el que havia de fer era actuar amb calma i mirar de fer suportable a la família, amb paciència i la més gran consideració, tots els inconvenients que per força els causava la seua situació present.

De bon matí, encara era mig de nit, Gregor va tenir l'oportunitat de provar la força de les resolucions que acabava de prendre, perquè des del menjador, quasi vestida del tot, la germana va obrir la porta i va mirar encuriosida cap dins. No el va vore de seguida, però quan el va distingir davall del sofà —per Déu, bé havia d'estar en un lloc o altre, no es podia haver escapat volant!— es va espantar de tal manera que, en un rampell, va tornar a tancar la porta des de fora. Però com si es penedira del seu comportament, de seguida va tornar a obrir la porta i va entrar de puntetes, com si es trobara davant un malalt greu o en presència d'un estrany. Gregor havia arrossegat el cap quasi fora del sofà, i l'observava. ¿S'adonaria ella que no havia tastat la llet, i no precisament per falta de gana, i li portaria alguna altra cosa per menjar, més acord als seus gustos? Si a ella mateixa no prenia la iniciativa de fer-ho, abans es moriria de gana que no li faria evidents les seues preferències, encara que, de fet, una força incontenible l'impulsava a eixir arrossegant-se de baix del sofà, llançar-se als peus de la germana i suplicar-li que li portara alguna cosa bona per menjar. Però la germana va vore de seguida el plat encara ple, del qual només s'havia vessat una miqueta de llet, la va agafar immediatament, no amb les mans nues sinó amb un drap, i se la va endur. Gregor tenia una curiositat extrema per saber què li portaria en compte de la llet, i li van passar pel cap les idees més diverses. Però mai no hauria pogut endevinar allò que la bondat de la germana li preparava realment. Per saber què li agradava, li va portar tota una tria de menjars, escampats damunt d'un diari vell. Hi havia verdures sobrants, mig podrides; ossos del sopar de la nit anterior voltats d'una salsa blanca que s'havia quallat; dues panses i unes quantes ametlles; un tros de formatge que Gregor havia declarat incomestible dos dies abans; un rosegó, una llesca de pa amb mantega, i una altra amb mantega i sal. A més de tot això, la germana va portar el plat, que havia omplit d'aigua, i que aparentment semblava reservada al seu ús exclusiu. I amb delicadesa, perquè sabia que Gregor no menjaria davant d’ella, es va retirar de seguida i fins i tot va tancar amb clau, només perquè Gregor s'adonara que podia instal·lar-se tan còmodament com volguera. Les cames de Gregor tremolaven quan es va dirigir cap al menjar. D'altra banda, les ferides també devien haver-se curat del tot, perquè ja no sentia cap molèstia; i va quedar-ne estranyat en recordar que feia cosa d'un mes s'havia fet un tall de no res al dit, amb un ganivet, i que abans d'ahir encara se ressentia lleugerament de la ferida. «Potser és que ara sóc menys sensible?», va pensar, i va començar a llepar àvidament el formatge, que l'havia atret a l'acte i amb més força que cap dels altres aliments. Una cosa rere l'altra, saltant-li les llàgrimes de satisfacció, va devorar ràpidament el formatge, les verdures i la salsa; per contra, els aliments frescos no li agradaven, no podia ni suportar-ne l'olor, fins al punt que va arrossegar un tros enllà les coses que volia menjar-se. Ja feia estona que havia acabat i feia el gos estirat al lloc, quan la germana va girar la clau lentament per donar-li a entendre que havia de retirar-se. Tot i que estava endormiscat, aquell soroll el va sobresaltar; i va córrer a amagar-se baix del sofà. Però li va costar un gran esforç de voluntat quedar-se allà baix, encara que només haguera de ser l'estoneta que la germana estaria en l'habitació, perquè aquell menjar suculent li havia embotit una mica el cos i a causa de l'estretor del lloc, a penes podia respirar. Entre curts atacs d'ofec i amb uns ulls que li eixien de les conques va vore la seua germana que, sense imaginar res del que li passava, recollia amb una granera no solament les deixalles, sinó també els aliments que Gregor no havia ni tocat, com si també foren per llançar, i va vore com ho abocava tot de pressa en un poal, que va cobrir amb una



tapa de fusta; i va vore com després s'ho enduia tot de l'habitació. Tan bon punt ella va haver-se girat, Gregor va eixir de baix del sofà, es va estirar i va respirar fondo.

Gregor va rebre diàriament el menjar d'esta manera: una vegada al matí, quan els pares i la criada encara estaven en el llit, i una altra després del dinar que feien junts, quan els pares dormien la migdiada i la criada era enviada per la germana a fer qualsevol encàrrec. No és que els pares i la criada volgueren que Gregor es morira de fam, però potser no haurien pogut suportar saber dels seus menjars res més que allò que en sentien dir; potser la germana els volia estalviar una pena —que, tanmateix, hauria estat xicoteta— pensant que els pares, de fet, ja tenien prou maldecaps.

Gregor no va arribar a saber amb quina excusa havien estat despatxats, aquell primer matí, el metge i el manyà, perquè, com que a ell no podien entendre'l, ningú no va imaginar-se, ni tan sols la germana, que ell era capaç d'entendre els altres; així, doncs, sempre que la germana entrava a l'habitació, ell havia d'acontentar-se sentint de tant en tant com gemegava i invocava tots els sants. Més endavant, quan es va haver acostumat un poquet a aquella situació —com és natural, mai no es podria parlar d'una habituació absoluta—, Gregor captava sovint alguna observació de la germana que, si bé no era amistosa, almenys podia ser interpretada com a tal cosa. «Hui sí que li ha agradat», deia quan s'adonava que havia escurat el plat; mentre que, en el cas contrari, cada vegada més freqüent, deia quasi amb tristesa: «Hui ha tornat a deixar-s’ho tot.»

Però, encara que Gregor no podia assabentar-se directament de cap novetat, parava l'orella cap a totes les habitacions veïnes, i, així que sentia alguna veu, corria cap a la porta adequada i s’hi apretava amb tot el cos. Especialment els primers dies no hi va haver cap conversació que no tractara d'ell d'una manera o d’una altra, encara que fora veladament. Durant dos dies seguits, a l'hora dels menjars, es van sentir deliberacions sobre el comportament que calia adoptar; però també entre els menjars es parlava de la mateixa qüestió, perquè sempre es quedaven a casa almenys dos membres de la família: ningú no volia quedar-se tot sol amb Gregor, i per res del món s’atrevien a deixar la casa sola. Quant a la criada —no estava gens clar què en sabia, ni si en sabia molt o poc—, tot just el primer dia havia suplicat de genolls a la mare que la despatxara de seguida, i quan se'n va anar, al cap d'una estona, va agrair amb llàgrimes als ulls que l'hagueren despatxada, com si amb això li feren el favor més gran del món; i sense que ningú li ho haguera demanat, va fer el jurament solemne que no explicaria absolutament res a ningú.

La germana, doncs, va començar a ajudar la mare a la cuina, cosa que no li donava molta faena perquè no menjaven quasi res. Gregor sentia tot sovint com, inútilment, s'animaven l'un a l'altre a menjar i per tota resposta se sentia sempre: «Gràcies, ja en tinc prou», o alguna cosa semblant. Possiblement tampoc no bevien gens. Amb freqüència la germana preguntava al pare si volia una cervesa, i s'oferia de tot cor a anar-li-la a buscar ella mateixa i, com que el pare callava, ella, pensant que el pare no volia destorbar-la, li deia que podia enviar la portera; però aleshores el pare deia un «no» definitiu, i ja no se'n parlava més.

Durant els primers dies el pare va exposar, tant a la mare com a la germana, el conjunt de la situació familiar i les perspectives econòmiques. De tant en tant s'alçava de taula per anar a buscar a la caixeta d'estalvis, salvada de la fallida de feia cinc anys del seu negoci, qualsevol paper o un llibre de comptes. Se sentia com obria aquell pany tan complicat i com tornava a tancar-lo després d'haver-ne tret el que buscava. Aquelles explicacions del pare van ser, en part, la primera cosa agradable que Gregor va sentir des del seu empresonament. Ell sempre havia pensat que al pare no li quedava absolutament res d'aquell negoci; en tot cas el pare no li havia dit el contrari, si bé era cert que Gregor tampoc no li havia preguntat res. En aquell temps, l'única preocupació de Gregor havia estat fer tot el possible perquè la família oblidara com més prompte millor aquella desgràcia econòmica que els havia portat a tots a la més gran desesperació. Per això s'havia posat a treballar de valent i havia passat, com qui diu de la nit al dia, de dependent sense importància a tot un viatjant, amb totes unes altres possibilitats de guanyar diners, com és natural, i amb uns èxits professionals que es traduïen a l'acte en forma de comissions en metàl·lic que en arribar a casa es podien posar damunt la taula, per a admiració i felicitat de la família. Van ser uns temps molt feliços, que ja no es van



repetir, almenys amb aquella brillantor, si bé Gregor va arribar a guanyar prou diners per estar en disposició de portar el pes de la casa, i així ho feia. Però al capdavall es van acostumar, tant la família com Gregor: ells rebien els diners agraïts i Gregor els els donava de bon grat; però es va perdre aquella escalfor que hi havia hagut al començament. La germana sí que li va conservar sempre l'estimació i, com que a ella, a diferència de Gregor, li agradava molt la música i tocava el violí amb molt de sentiment, ell tenia el propòsit secret d'enviar-la l'any següent al Conservatori, sense pensar en les enormes despeses que això li ocasionaria i que s'haurien pogut destinar a qualsevol altra cosa. Sovint durant les estades breus de Gregor a la ciutat, eixia el tema del Conservatori en les conversacions que tenia amb la germana; però sempre com un somni daurat, la realització del qual no podien ni imaginar. Als pares mai no els van fer cap gràcia aquells plans innocents, però Gregor hi pensava seriosament i tenia el propòsit d'anunciar-ho amb solemnitat la nit de Nadal.

Tots estos pensaments, ben inútils en la seua situació present, li rondaven pel cap sempre que es quedava dret apegat a la porta, escoltant el que passava a l'altra banda. De vegades, de pur cansament, no podia continuar escoltant i deixava caure el cap amb negligència contra la porta, però el redreçava immediatament, perquè fins i tot este sorollet que causava el sentien a l'habitació del costat i feia emmudir tothom. «Què deu fer, ara?», deia el pare al cap d'una estona, possiblement girat cap a la porta; i després, a poquet a poquet, reprenien la conversació.

Gregor, doncs, es va assabentar amb prou detall —perquè el pare sovint repetia les coses durant les seues explicacions, en part perquè no n'havia parlat des de feia temps, en part també perquè la mare no ho entenia mai la primera vegada— que encara disposaven d'un cabal antic, fet i fet molt reduït, conservat a pesar de totes les desgràcies i augmentat lleugerament a causa dels interessos acumulats durant tot aquell temps que ningú no havia tocat per a res els diners. A més d'això, els diners que Gregor portava a casa cada mes —ell només se'n quedava una poca quantitat— mai no es gastaven del tot, i els estalvis havien arribat a fer un capitalet. Darrere de la porta, Gregor movia el cap amb energia, content d'aquella previsió i d'aquells estalvis inesperats. Cert que amb aquells diners sobrants ell hauria pogut liquidar molt abans el deute que el pare tenia amb el director, i així hauria estat més pròxim el dia en què hauria pogut acomiadar-se d'aquella feina; però ara li semblava indubtablement millor la manera com el pare havia organitzat les coses.

Però estos diners no bastaven, ni de lluny, perquè la família poguera viure dels interessos; potser serien suficients per mantenir-se durant un any, dos a tot estirar, però més no. De fet, es tractava solament d'una quantitat que no s'havia de tocar per res, i que calia conservar per si passava qualsevol cosa; ara bé, els diners per menjar cada dia s'havien de guanyar. Però el pare, que ja era un home gran encara que amb molta salut, feia cinc anys que no treballava i no es podia esperar gran cosa d'ell; durant estos cinc anys, els primers anys de no fer res en la seua vida tan ocupada com infructuosa, s'havia engreixat molt i s'havia tornat pesat. ¿Havia de ser la mare qui portara els diners a casa, una dona vella, que patia d'asma, que es fatigava només de caminar d'un costat a l'altre del pis, que havia de passar un dia de cada dos estirada al sofà a causa dels ofecs, amb la finestra oberta? ¿O havia de ser la germana qui s'anara a guanyar la vida, encara una criatura de setze anys, i que fins aleshores havia tingut una vida molt agradable, que havia consistit només a posar-se guapa, dormir fins tard, ajudar en les faenes de la casa, fruir d'algunes modestes diversions i, sobretot, tocar el violí? Al començament, sempre que es parlava de la necessitat de guanyar diners, Gregor se separava de la porta i es tirava damunt del sofà de pell tan fresca que hi havia al costat, encès de vergonya i de tristesa.

Sovint s'hi quedava gitat tota la llarga nit, sense dormir gens ni mica i arrapant la pell del sofà hores i hores. Altres vegades li venia de gust fer l'esforç d'arrossegar una cadira fins a la finestra, enfilar-se com podia fins a l'ampit i repenjar-s'hi, recolzat en la cadira, sense dubte per recordar la sensació d'alliberament que sempre li havia causat mirar per la finestra. Perquè el cert era que cada dia distingia amb menys claredat les coses només un poc allunyades; l'hospital del davant, que sempre havia evitat mirar, ja no el veia; i si no haguera estat del tot convençut que vivia a la



Charlottenstrasse, un carrer tranquil però al mig de la ciutat, hauria pensat que la seua finestra donava a un desert en el qual s'unien indistintament el cel i la terra grisos. N'hi va haver prou que la germana, observadora, vera dos vegades la cadira al costat de la finestra perquè després, cada vegada que feia l'habitació, ella mateixa, en acabar, traslladara la cadira fins a la finestra; i, fins i tot, a partir d'aleshores, va deixar oberts els porticons.

Si Gregor haguera pogut parlar amb la germana i agrair-li tot el que feia per ell, hauria suportat sense tanta pena els serveis que li feia; però patia perquè no era així. Cert que la germana feia tot el possible per dissimular la molèstia que tot allò li ocasionava, i com més temps passava, més ho aconseguia, naturalment; però també era cert, per contra, que amb el temps Gregor s'adonava de totes les coses amb més penetració. Solament la manera d'entrar de la germana ja li semblava terrible. Només havia passat el llindar que ja corria cap a la finestra; ni s'entretenia a tancar la porta —i abans tant que es preocupava d'estalviar a tothom que vera l'habitació de Gregor—; obria precipitadament la finestra de bat a bat, com si s'ofegara, es quedava allà dreta una estona, fins i tot quan encara feia molt de fred, i respirava fondo. Estes corredisses i el soroll que feia espantaven Gregor dos vegades cada dia; passava esta estona tremolant davall el sofà, encara que estava segur que ella li hauria estalviat amb gust aquell destorb si li haguera estat possible quedar-se a l'habitació amb la finestra tancada.

Un dia, quan ja havia passat un mes llarg des de la metamorfosi de Gregor i la germana ja no tenia cap motiu especial per estranyar-se del seu aspecte, va entrar a l'habitació un poc abans del que acostumava i el va trobar quiet, mirant per la finestra; en una posició, doncs, que hauria pogut espantar molt la germana. A Gregor no li hauria estranyat que no haguera entrat a l'habitació, perquè tal com estava situat, li hauria impedit obrir la finestra, però no solament no va entrar, sinó que fins i tot es va retirar i va tancar la porta; un estrany hauria pensat que Gregor havia estat esperant l’entrada de la germana amb la intenció de mossegar-la. Naturalment, Gregor es va amagar de seguida davall del sofà, però la germana ja no va tornar fins al migdia; i quan va aparéixer pareixia més intranquil·la que mai. Aleshores ell va adonar-se que la germana encara no podia suportar la seua presència i que havia de resultar-li insuportable per sempre més; i també va adonar-se que ella s'havia de sobreposar molt per no arrancar a córrer davant la visió del tros més menut del cos de Gregor, com el tros que ara li eixia per davall del sofà. Per estalviar-li fins i tot esta visió, un dia va arrossegar damunt les espatlles el llençol del llit fins al sofà —li va costar quatre hores—, i ho va disposar tot de tal manera que quedava del tot amagat i la germana no l'hauria vist ni ajupint-se. Si això no li haguera semblat oportú a la germana, hauria pogut retirar el llençol, perquè no hi havia cap dubte que, a Gregor, aïllar-se d'aquella manera no li causava cap satisfacció. Però va deixar el llençol on estava, i a Gregor fins i tot li va paréixer que captava una mirada d'agraïment quan un dia, recelós, va traure el cap per baix del llençol per vore què li havia semblat el nou parament a la germana.

Els primers quinze dies, els pares no van estar en disposició d'entrar a vore'l, i ell sentia tot sovint com ponderaven el treball present de la germana, mentre abans no paraven de renyir-la perquè els pareixia una jove bastant inútil. Però ara s'esperaven tots dos, el pare i la mare, davant l'habitació de Gregor, mentre la germana l'ordenava i, només eixia, li feien explicar amb pèls i senyals l'aspecte que presentava l'habitació, què havia menjat Gregor, com s'havia comportat aquella vegada, i si se li notava alguna millora. De fet, però, la mare va voler visitar Gregor relativament prompte, i el pare i la germana la van dissuadir amb uns raonaments que Gregor escoltava amb molta atenció i aprovava plenament. Però més endavant van haver de retindre la mare amb violència, i quan exclamava: «Deixeu-me entrar a vore Gregor; al cap i a la fi és el meu pobre fill! ¿Que no ho compreneu, que necessite vore'l?», aleshores Gregor pensava que potser sí que estaria bé que entrara la mare, no cada dia, per descomptat, però potser una volta a la setmana; de fet ella ho entenia tot molt millor que la germana, que a pesar del seu atreviment només era una criatura i, de fet, potser s'havia fet càrrec d'una ocupació tan dura només a causa de la seua lleugeresa quasi infantil.



El desig de Gregor de vore la mare no va tardar a satisfer-se. De dia, Gregor no volia que el veieren per la finestra, per respecte als seus pares, i tampoc no podia arrossegar-se massa pel terra de pocs metres quadrats de l'habitació; se li feia cada vegada més difícil estar gitat en silenci tota la nit, el menjar ja no li deia res, i per això, com una distracció, va agafar el costum d'arrossegar-se d'un costat a l'altre, amunt i avall, per les parets i el sostre de l'habitació. Li agradava especialment aguantar-se penjat del sostre; això era ben diferent d’estirar-se a terra; al sostre es respirava més lliurement; un balanceig tremolós li travessava tot el cos; i enmig de l'embadaliment quasi feliç en què Gregor es trobava allà dalt, podia passar que es desprenguera del sostre i anara a parar a terra, per sorpresa seua. Però, naturalment, Gregor ja tenia un domini del seu cos molt diferent del començament, i no es feia mal quan es pegava una trompada així. La germana es va adonar de seguida del nou entreteniment que Gregor s'havia enginyat —en arrossegar-se deixava per aquí i per allà empremtes de la substància enganxosa que tenia a les polpes dels peus—, i se li va acudir facilitar al màxim els desplaçaments de Gregor traient de l'habitació els mobles que podien destorbar-lo, especialment el bagul i l'escriptori. Però ella tota sola no tenia prou força; al pare no gosava demanar-li ajuda; i, quant a la criada, una joveneta d’uns setze anys, estava segura que no l'ajudaria, perquè, si bé havia tingut el valor de quedar-se a la casa en el lloc de la cuinera que tenien, havia demanat com un favor especial poder mantindre sempre tancada la porta de la cuina i obrir-la solament quan la cridaren per alguna cosa; així, doncs, la germana no podia recórrer sinó a la mare quan el pare no estiguera. La mare va respondre a esta crida amb exclamacions de gran alegria, però es va tornar muda quan es va trobar davant la porta de l'habitació de Gregor. Naturalment, primer la germana va mirar si a l'habitació tot estava ben ordenat abans de fer entrar la mare. Gregor, de pressa i correguda, havia estirat el llençol encara més avall i penjava del sofà formant plecs abundosos, com si algú li l’haguera llançat sense més ni més. També esta vegada Gregor es va abstindre d'espiar per baix del llençol; renunciava a vore la seua mare en aquella ocasió; ja estava prou content que per fi s'haguera decidit a entrar. «Entra, no tingues por, que no se'l veu», va dir la germana, conduint la mare de la mà. Gregor només sentia com les dos dones, sense força, retiraven del seu lloc el bagul vell i pesat, i com la germana volia encarregar-se de la part més grossa del treball, sense fer cas dels advertiments de la mare, que tenia por que es cansara. L'operació va durar molt. Al cap d'una estona de treballs, la mare va dir que seria millor deixar el bagul on estava: primer, perquè era massa pesat, i no l'haurien tret abans que el pare arribara, i si el bagul es quedava al mig de l'habitació obstaculitzaria tots els camins a Gregor; i segon, perquè no hi havia ni la més mínima certesa que el fet de retirar els mobles haguera d'afavorir la situació de Gregor. A ella li semblava tot el contrari; la vista de les parets buides li oprimia el cor, ¿per què no havia de sentir Gregor el mateix? Al cap i a la fi, s'havia acostumat a vore sempre aquella habitació amb mobles, i amb l'habitació buida es trobaria desemparat. «No semblarà, aleshores» —va concloure la mare en veu baixa, gairebé xiuxiuejant tal com havia fet temps enrere, com si volguera evitar que Gregor, de qui no sabia el lloc exacte on es trobava, sentira altra cosa que el to de la seua veu, perquè estava convençuda que no podia comprendre les seues paraules—, «¿no semblarà, aleshores, que traent els mobles volem fer-li entendre que renunciem a tota esperança de millora i que el deixem tot sol sense cap consideració? Crec que el millor seria intentar conservar l'habitació exactament en el mateix estat en què estava, de manera que quan retorne a nosaltres, no trobe res canviat i li resulte més fàcil oblidar esta experiència».

En sentir les paraules de la mare, Gregor va comprendre que la falta d'una relació directa amb el llenguatge humà durant aquells dos mesos, al costat de la monotonia de la vida que portava enmig de la família, per força li havia pertorbat la raó; altrament, no podia explicar-se que mai haguera desitjat seriosament que li buidaren l'habitació. ¿És que volia de veres que la seua habitació, tan agradable i tan confortablement guarnida amb mobles dels seus avantpassats, es convertira en una caverna on certament hauria pogut arrossegar-se en totes direccions i sense cap obstacle però, al mateix temps, li podia fer oblidar de seguida i del tot el seu passat humà? De fet, ja s'havia acostat molt a este punt en què podia oblidar-se de tot, i la veu de la mare, que no havia sentit des de feia



molt de temps, va ser l'única cosa que el va espavilar. No s'havien d'endur res; tot havia de quedar-se on estava; no el podien privar de la bona influència que els mobles exercien en el seu estat; i si els mobles el molestaven per practicar els seus desplaçaments absurds, això no s'havia d'entendre com un perjudici, sinó com un avantatge molt gran.

Però, per desgràcia, la germana no era del mateix parer; s'havia acostumat, i amb raó, a presentar-se davant els pares com una experta en tot allò referent a les coses de Gregor. Per això el suggeriment de la mare va ser suficient per decidir-la a traure de l'habitació no solament el bagul i l'escriptori, com era la seua primera intenció, sinó també la resta dels mobles a excepció de l'indispensable sofà. És clar que esta determinació no era solament fruit de la tossuderia infantil o de la confiança en si mateixa que havia adquirit últimament amb tanta dificultat i d'una manera tan inesperada; realment, s'havia adonat que Gregor necessitava molt d'espai per arrossegar-se i que, d'altra banda, no feia servir els mobles per a res, almenys en aparença. Potser també hi jugava el temperament esbojarrat d'una joveneta, que busca qualsevol oportunitat per manifestar-se i que en aquells moments havia temptat Grete a exagerar l'adversitat de la situació de Gregor per tal de poder-li ser encara més útil que fins aleshores. Perquè ningú, fora de Grete, no s'atreviria a entrar en una habitació en la qual Gregor dominés, ell tot sol, les parets nuetes.

Així doncs, la germana no va deixar que la mare l'apartara dels seus propòsits i com que, de fet, esta se sentia molt incòmoda i per tant insegura dins d'aquella habitació, prompte va callar i va ajudar la germana, com va poder, a traslladar el bagul. Bé, si calia, Gregor podia prescindir del bagul, però l'escriptori sí que havia de quedar-se on era. I tan bon punt les dones van haver eixit de l'habitació amb el bagul, espentant-lo mentre respiraven amb fatiga, Gregor va traure el cap per baix del sofà, per vore com podia intervindre amb precaució i la màxima consideració possibles. Però, per desgràcia, va ser precisament la mare la primera a tornar del menjador mentre Grete encara sostenia el bagul amb els braços, sacsejant-lo tota sola d'un costat i de l'altre, sense moure'l del lloc, naturalment. Però com que la mare no estava acostumada a l'aspecte de Gregor, i això hauria pogut indisposar-la, Gregor es va posar a córrer de recules, atemorit, fins a l'altre costat del sofà, sense poder evitar que el llençol que penjava per davant es moguera una miqueta. Això va ser suficient per atraure l'atenció de la mare. Va aturar-se, es va quedar plantada un moment, i va tornar al costat de Grete.

Encara que Gregor mirava de convéncer-se que no passava res d'extraordinari i que només canviaven de lloc alguns mobles, de seguida va haver d'admetre que, de fet, aquell anar i tornar de les dones, els comentaris en veu baixa, el soroll que feien els mobles mentre els arrossegaven, l'afectaven com un immens tumult que l'atacava per tots els costats, i va haver de reconéixer, encongint el cap i les cames i apretant el cos contra terra, que no suportaria allò molta estona més. Li buidaven l'habitació; li llevaven tot el que s'estimava; el bagul, on guardava la serra de mà i altres eines, ja se l'havien endut; i ara ja movien l'escriptori sòlidament plantat a terra, l'escriptori en què havia fet els deures quan estudiava comerç, quan feia el batxillerat i fins i tot quan anava a escola... Ara sí que ja no podia entretindre’s calculant les bones intencions de les dos dones, l'existència de les quals ja pràcticament havia oblidat, perquè, rebentades de cansament, treballaven en silenci i només se sentia el soroll pesat dels passos.

Així, doncs, va eixir de l'amagatall —en aquell moment les dones reprenien aire recolzades a l'escriptori—, va canviar quatre vegades la direcció sense saber realment què havia de salvar primer; llavors va veure, penjat a la paret ja nua, destacant-s'hi, el quadre de la dona guarnida amb aquell embalum de pells, s'hi va enfilar de pressa, arrossegant-se, i es va apretar contra el vidre, que l'aguantava i al mateix temps li donava com un benestar a la panxa calenta. Almenys aquell quadre, que Gregor ocultava per complet, segur que ningú no se l'enduria. I va girar el cap en direcció a la porta del menjador, per observar les dones quan tornaren.

No s'havien pres un descans massa llarg i ja tornaven; Grete havia agafat la mare amb un braç i quasi la sostenia. «I bé, ¿què ens enduem, ara?», va dir Grete mirant al voltant seu. Llavors la seua mirada es va trobar amb la de Gregor agafat a la paret. Va dominar-se, cert que només a causa de la



presència de la mare, es va inclinar sobre Gregor per evitar que la mare pogués vore res, i va dir, si bé amb una veu precipitada i tremolosa: «Vine, ¿no et sembla que serà millor que tornem una estona al menjador?» Gregor va comprendre clarament la intenció de Grete: volia portar la mare a un lloc segur, i després tornar a l'habitació per fer-lo baixar de la paret sense contemplacions. Doncs bé, que s'atrevira a fer-ho! Ell continuava aferrat al quadre i no pensava rendir-se. Abans s'estimaria més saltar a la cara de Grete.

Però les paraules de Grete més bé van inquietar la mare, la qual es va moure cap a un costat, va entrevore l'enorme taca grisa sobre el paper de flors de la paret i, sense tindre, de fet, consciència clara que allò que veia era Gregor, va cridar amb una veu escanyada i ronca: «Déu meu, Déu meu!» I va caure amb els braços estesos damunt el sofà, com qui ha perdut tota esperança, i no es movia gens. «Ja n'hi ha prou, Gregor!», va cridar la germana amb el puny enlaire i la mirada penetrant. Eren les primeres paraules que li adreçava directament des de la seua metamorfosi. Va córrer a l'habitació del costat a buscar algun remei per reviscolar la mare del seu desmai; Gregor també volia col·laborar —ja hi hauria temps per salvar el quadre—, i estava tan enganxat al vidre que va haver de desapegar-se'n amb violència; després va córrer també cap al menjador, per si havia de donar algun consell a la germana, com temps enrere; però va haver de quedar-se darrere seu sense fer res; mentre ella removia diversos flascons es va tornar a espantar quan va girar-se i el va veure; una ampolleta li va caure a terra i es va trencar; un tros de vidre es va clavar a la cara de Gregor, i una mena de medecina corrosiva el va ruixar de cap a peus; Grete, sense aturar-se més, va prendre tants flascons com li cabien a les mans i va córrer cap a la mare; la porta, va tancar-la amb el peu. Gregor es trobava ara separat de la mare, que potser estava en perill de mort per culpa seua; no havia d'obrir la porta si no volia espantar la germana, que havia de quedar-se al costat de la mare; no podia fer altra cosa que esperar; i, assetjat per la inquietud i els remordiments, va començar a escalar pertot arreu, pels mobles, per les parets, i a recórrer el sostre del menjador; i, finalment, quan pareixia que tota l'habitació començava a girar al seu voltant, va caure al mig de la taula, abatut per la desesperació.

Va passar una estona. Gregor estava gitat, abatut, damunt la taula. No se sentia res enlloc; potser era un bon senyal. Aleshores van tocar a la porta de l'escala. La criada, com sempre, estava tancada a la cuina, de manera que va haver d'anar a obrir Grete. Era el pare. «¿Què ha passat?», van ser les seues primeres paraules; ho havia endevinat tot per l'aspecte de Grete. Ella, potser reclinant la cara en el pit del pare, va respondre amb una veu sorda: «La mare ha tingut un desmai, però ja es troba millor. Gregor s'ha escapat.» «Ja ho veia vindre, això», va dir el pare, «ja vos ho deia, jo, però vosaltres, les dones, mai no feu cas de ningú». Gregor va comprendre que el pare havia interpretat malament les notícies massa precipitades de Grete i havia entés que ell havia estat el causant d'algun acte de violència. Per això ara Gregor havia de procurar tranquil·litzar el pare, perquè no tenia temps ni cap possibilitat d'aclarir-ho tot. Així doncs, va fugir cap a la porta de la seua habitació i es va recolzar en ella, per tal que el pare, en passar la porta del menjador, poguera comprendre de seguida que Gregor tenia la bona intenció de tornar immediatament a l'habitació sense que fóra necessari que l’espentaren, sinó que n'hi hauria prou amb obrir la porta i ell desapareixeria a l'acte.

Però el pare no estava en la millor disposició per advertir esta subtilesa: «Ah!», va exclamar només va entrar al menjador, amb un to furiós i exultant alhora. Gregor va separar el cap de la porta i el va alçar cap al pare. Realment, no s'havia imaginat el pare d'aquella manera; cert que, últimament, ocupat en el nou estil d'arrossegar-se per les parets i el sostre, ja no es preocupava com abans pels esdeveniments de la resta de la casa, quan, de fet, s'hauria hagut d'anar preparant a topar amb situacions inèdites. Amb tot i a pesar de tot, allò era realment el seu pare? ¿Era el mateix home que es quedava gitat al llit, abatut, quan ell se n'anava de viatge de negocis? ¿El mateix que als vespres, en tornar de viatge, el rebia amb bata, assegut a la poltrona, sense poder-se alçar-se i fent-li un signe d'alegria amb els braços oberts? ¿Era el mateix home que durant les rares passejades que feien junts, un parell de diumenges l'any i en les festes assenyalades, avançava amb penes i treballs entre Gregor i la mare —que de fet ja caminaven prou lentament—, sempre una miqueta endarrerit, embolicat en el seu abric vell, recolzant-se prudentment en el bastó a cada pas, i que, quan volia dir alguna cosa,



solia parar-se per reunir la família al seu voltant? Doncs ara anava ben estirat; vestit amb un uniforme sever amb botons daurats, com el que porten els xics dels encàrrecs als bancs; del coll rígid i alt de la jaqueta li sobreeixia un sotabarba pesat; dels ulls negres, per baix de les celles espesses, eixia, penetrant, una mirada fresca i atenta; els cabells blancs, abans sempre en desordre, ara estaven allisats i pentinats amb una ratlla acuradament exacta i brillant. Va llançar la gorra, que duia enganxades unes inicials —probablement les d'un banc—, la gorra va dibuixar una línia corba que va travessar l'habitació fins al sofà, i es va dirigir cap a Gregor, amb els faldons del llarg uniforme tirats enrere, les mans a les butxaques, amb una cara rabiosa. Segurament no sabia què es proposava fer, però, fóra com fóra, va alçar els peus més amunt que mai no s'havia vist, i Gregor es va sorprendre de la mida gegantina de les soles de les botes que portava. Gregor no va quedar-se allà parat, ni molt menys, perquè sabia prou bé, des del primer dia de la seua nova existència, que el pare considerava les mesures més severes contra ell com les més adequades. I per això es va posar a córrer fugint del pare; i es parava quan el pare s'aturava, i arrancava a córrer altra vegada només que el pare es moguera un poquet. Així van pegar la volta al menjador unes quantes vegades, sense que arribara a passar res decisiu, i sense que aquell espectacle, a conseqüència del ritme sincopat, no arribara ni a fer la impressió d’una persecució. Per això, de moment, Gregor no abandonava el terra de l'habitació, perquè temia que el pare no es prenguera com una roïndat malintencionada qualsevol fugida cap a les parets o el sostre. Tanmateix, Gregor va comprendre que no resistiria molta estona aquella persecució, perquè mentre el pare feia una camallada, ell havia de dur a terme una gran quantitat de moviments. De seguida es va fer evident que Gregor respirava amb dificultat; tampoc en altres temps no havia pogut confiar massa en els seus pulmons. Estava dret, vacil·lant, reunia totes les forces per córrer, a penes podia mantindre els ulls oberts; enmig del nerviosisme no pensava en cap altra salvació que córrer; i ja quasi havia oblidat que les parets eren terreny lliure per a ell, a pesar que al menjador estaven en bona part cobertes amb mobles acuradament tallats, plens de cantells i d'arestes, quan, molt a prop seu, llançada sense força, alguna cosa va volar cap a terra i va rodar fins al seu costat. Era una poma. De seguida en va volar una altra, en direcció a ell; Gregor es va quedar paralitzat; continuar corrent era inútil, perquè el pare estava decidit a bombardejar-lo. S'havia omplit les butxaques amb les pomes que hi havia a la fruitera, damunt la calaixera, i les llançava, de moment sense afinar massa la punteria, l'una rere l'altra. Aquelles pomes xicotetes i roges redolaven per terra com electritzades, xocant entre si. Una poma llançada suaument va fregar-li el muscle sense fer-li mal. En canvi, una altra poma, llançada immediatament després, se li va clavar a l'esquena; Gregor va voler arrossegar-se un tros més, com si creguera que aquell dolor inesperat i increïble desapareixeria canviant de lloc; però es va sentir com clavat a terra, i va quedar-se allà estirat, amb les potes obertes i sense sentits. Encara va vore, amb l'última mirada, com s'obria bruscament la porta de la seua habitació, i com la mare eixia corrents, en camisa, perquè la germana, a causa del desmai, l'havia despullada perquè respirara més lliurement; i, darrere, la germana que cridava; i després la mare que corria cap al pare mentre li anaven caent pel camí les enagües deslligades; i va vore com entropessava amb les enagües fins anar a topar amb el pare, i abraçant-lo i oprimint-lo, unida totalment amb ell —però ara Gregor ja tenia la vista emboirada—, amb les mans plegades al clatell del pare li suplicava per la vida de Gregor.



3 La greu ferida de Gregor, que va tardar un mes llarg a tancar-se-li —la poma es va quedar encastada en la carn, com un testimoni visible del que havia passat, sense que ningú no s'atrevira a traure-li-la— va semblar que recordava al pare que Gregor, a pesar del seu aspecte present, penós i repulsiu, era un membre de la família a qui no s'havia de tractar com un enemic; el deure familiar exigia, ben al contrari, sobreposar-se a la repugnància i suportar Gregor amb paciència: només suportar-lo.

I si bé Gregor, a causa de les ferides i potser per sempre, havia perdut molta agilitat i en el moment present necessitava, com un vell invàlid, llargs i inacabables minuts per travessar l'habitació —ni pensaments d’escalar per les altures—, va rebre a canvi d'este empitjorament del seu estat una compensació del tot suficient segons el seu criteri, i això era que tots els dies, cap a la nit, s'obria la porta que donava al menjador —i ell ja no traïa els ulls d'aquella porta una o dos hores abans que l'obriren—, de tal manera que Gregor, estirat en la fosca de la seua habitació, invisible des del menjador, podia vore tota la família asseguda a la taula il·luminada i escoltar les seues conversacions com qui diu amb consentiment general, és a dir, en millors condicions que fins aleshores.

És clar que ja no eren les conversacions animades d'altres temps, que Gregor enyorava en les habitacions menudes dels hostals quan, fatigat, es ficava en un llit estrany, de llençols humits. Generalment, les vetllades transcorrien ara en silenci. El pare s'adormia de seguida a la butaca, després de sopar; la mare i la germana s'exhortaven mútuament al silenci; la mare, molt encorbada baix del llum, cosia robes fines per a una casa de modes; la germana, que s'havia col·locat de dependenta, aprofitava els vespres per aprendre taquigrafia i francés, potser per arribar a aconseguir una col·locació millor. De tant en tant, el pare es despertava i, com si no fóra conscient que havia dormit una estona, deia a la mare: «Sí que cuses, hui, també!», i tornava a adormir-se de seguida, mentre la mare i la germana es miraven, cansades, fent un somriure.

Per una espècie d'obstinació, el pare es negava a traure's l'uniforme de treball, i el duia fins i tot per estar per casa; i mentre la bata estava penjada inútilment a l'armari, ell dormisquejava a la butaca totalment uniformat, com si estiguera sempre a punt per a qualsevol encàrrec, i com si esperara, fins i tot a casa, que el cridara el seu superior. En conseqüència, l'uniforme, que ja estava usat quan li’l van donar, es va anar deslluint cada volta més, a pesar de la gran cura que en tenien la mare i la germana; i, sovint, Gregor es passava el vespre sencer mirant aquell vestit tot ple de taques, lluent de tan gastat, però, això sí, amb els botons daurats ben polits, dins el qual el vell dormia d'allò més comprimit i, malgrat tot, plàcidament.

Només tocaven les deu, la mare intentava despertar el pare parlant-li fluixet i el persuadia d'anar-se'n al llit, perquè assegut a la butaca no dormia pròpiament i el pare necessitava dormir bé per damunt de tot, perquè entrava a treballar a les sis del matí. Però amb l'entossudiment que li havia agafat des que treballava d'empleat, insistia sempre a quedar-se a taula, a pesar que després sempre tornava a adormir-se, i aleshores resultava d'allò més difícil fer-li canviar la butaca pel llit. Ja podien la mare i la germana menejar-lo amb raonaments tant com volgueren, que ell es quedava allà assegut, fent lentes cabotades una bona estona, amb els ulls tancats. La mare el sacsejava per la mànega, li deia paraules dolces a l'orella, la germana deixava la faena per ajudar la mare... però no hi havia res a fer. Ell encara s'acomodava més a la butaca. I només quan les dos dones l'alçaven per les aixelles, aleshores obria les parpelles i mirant ara la mare, ara la germana, deia: «Quina vida! I esta és la pau de la meua vellesa!» I agafant-se en les dos dones, com si fóra per a si mateix una gran càrrega, s'alçava penosament i es deixava conduir per elles fins a la porta; allà els feia un gest perquè el deixaren, i continuava el camí tot sol, mentre la mare i la germana deixaven de pressa i correguda els estris de costura i la ploma, i corrien darrere el pare per assistir-lo un tros més.



¿Qui hauria tingut ganes, en esta família carregada de faena i de fatigues, d'atendre Gregor més del que no era del tot imprescindible? El pressupost de la casa es va anar reduint cada volta més; la nova criada també va ser despatxada, i una dona de fer faena gegantina i tot ossos, amb els cabells blancs que se li movien al voltant del cap, venia una estona al matí i a la vesprada per fer els treballs més durs; de tota la resta en tenia cura la mare, a més a més de la costura. Fins i tot va arribar el moment que es van vendre unes quantes joies de família que temps enrere la mare i la germana havien lluït, felices i plenes d'orgull, a festes i celebracions; Gregor se'n va assabentar una vesprada que parlaven els tres dels diners obtinguts per la venda. Però d'allò que més es lamentaven era del fet que no podien anar-se'n d'aquell pis, que s'havia tornat massa gran per les necessitats presents, perquè no podien ni imaginar com havien de transportar Gregor. Però Gregor sabia molt bé que ell no era l'únic impediment per este trasllat perquè, de fet, a ell l'haurien pogut transportar fàcilment en una caixa prou espaiosa i amb dos forats per la ventilació; allò que veritablement privava la família de canviar-se de pis era sobretot la completa desesperació i el pensament d'haver estat tocats per una desgràcia com mai havia succeït a ningú del cercle familiar i d'amistats. Cap de les misèries que sofreixen els pobres no els era estranya: el pare anava a buscar l'esmorzar d'empleats sense importància, la mare se sacrificava per la roba de gent desconeguda, la germana corria amunt i avall darrere un taulell atenent les comandes dels clients. Però havien arribat al final de les seues forces. I a Gregor la ferida a l'esquena li feia tant de mal com el primer dia cada vegada que la mare i la germana, després d'haver portat el pare al llit, tornaven al menjador, deixaven les faenes i s'abraçaven molt fort, assegudes galta amb galta; i també quan la mare, assenyalant l’habitació de Gregor, feia: «Tanca esta porta, Grete»; i també quan, aleshores, Gregor tornava a gitar-se en la fosca, mentre allà al costat les dones barrejaven les llàgrimes o es quedaven mirant la taula fixament, amb els ulls secs.

Gregor passava els dies i les nits sense dormir pràcticament gens. De vegades pensava que, quan la porta tornaria a obrir-se, prendria altra vegada al seu càrrec els assumptes de la família, com feia abans; en els seus pensaments tornaven a aparéixer, després de molt de temps, el director i l'encarregat, els empleats i els aprenents, aquell jove dels encàrrecs tan curt d’enteniment, dos o tres amics d'altres establiments, la cambrera d'un hotel de províncies —un fugaç record d'amor—, la caixera d'una botiga de barrets, a qui havia fet la cort seriosament però amb poca insistència... Tots apareixien barrejats amb cares de gent estranya o oblidada, però en compte d'ajudar-los a ell i a la seua família, eren del tot inassequibles; i Gregor estava content quan s'esfumaven. Però després, a causa d'estes visions, perdia totes les ganes de preocupar-se dels maltractes de què era objecte i, per bé que no podia imaginar-se res que pogués despertar-li la gana, es posava a cavil·lar de quina manera arribaria fins al rebost per menjar-se, encara que fóra sense gana, tot allò que de fet li pertocava. La seua germana ja no es preocupava d'endevinar què podia abellir-li més per menjar, i al matí i a la vesprada, abans de córrer cap a la botiga, espentava amb el peu dins l'habitació, de pressa i correguda, qualsevol cosa de menjar; i a la nit, sense fixar-se si Gregor només havia tastat el menjar o no l'havia ni tocat, com era quasi sempre el cas, retirava les restes amb la granera. Quant a l’ordenació de l'habitació, que ara Grete feia sempre al vespre, ja no podia fer-lo més de pressa. Ratlles de brutícia, testimoni de les trajectòries de Gregor, corrien d'un cap a l'altre de les parets; ací i allà hi havia muntanyes de pols i escorrialles apilotades. Al començament, quan entrava la germana, Gregor se situava als racons més plens de brutícia per fer-li, d'esta manera, una espècie de queixa o indicació. Però ja s'hauria pogut quedar als racons més bruts setmanes senceres, que la germana no s'hauria corregit; veia la brutícia tan bé com ell, però, pel que semblava, havia decidit deixar-la on era. Amb un zel molt desconegut en ella, que tanmateix tota la família va captar, Grete va vetllar perquè la neteja de l'habitació de Gregor quedara reservada només a ella. Un dia, la mare va emprendre una neteja a fons de l'habitació de Gregor, cosa que només va aconseguir amb l'ajuda de molts poals d'aigua —i tanta humitat, d'altra banda, va perjudicar Gregor, que es va quedar tot estirat al sofà, amargament paralitzat—. Però la mare no es va poder estalviar el càstig: aquell vespre, només la germana va haver-se adonat dels canvis en l'habitació de Gregor, profundament



ofesa, va arrancar a córrer cap al menjador i, a pesar que la mare ja alçava les mans demanant disculpes, va començar a plorar convulsivament, cosa que els pares —el pare, com era d'esperar, va fer un bot a la cadira, sobresaltat— van contemplar, d'entrada, amb desconcert i sense saber què fer; fins que ells també van començar a agitar-se; el pare, a la dreta, feia crítiques a la mare per no haver reservat a la germana la neteja de l'habitació de Gregor; a l'esquerra, per contra, cridava a la germana prohibint-li per sempre més netejar l'habitació de Gregor; mentrestant la mare intentava conduir el pare, boig d'excitació, cap al dormitori; la germana, sacsejada pels plors, picava la taula amb aquelles manetes que tenia; i Gregor xiulava fort i amb ràbia, veient que a ningú no se li acudia tancar la porta per estalviar-li aquell espectacle i aquell rebombori.

Però si la germana, rendida després de la faena a la botiga, s'havia anat despreocupant de Gregor i ja no se'n cuidava com abans, s'havia d'evitar per tots els mitjans que fóra la mare qui la substituïra; no per això Gregor quedaria abandonat. Perquè ara hi havia la dona de fer faena. Aquella viuda gran, que al llarg de la vida havia estat capaç de suportar les pitjors adversitats amb l'ajuda de la seua constitució robusta, no sentia pròpiament cap repulsió per Gregor. Sense ser tafanera, ni molt menys, un dia va obrir per casualitat la porta de l'habitació de Gregor i, quan el va veure, tot esglaiat i corrent d'un costat a l'altre encara que no el perseguia ningú, va quedar-se dreta, estupefacta, amb les mans plegades a la falda. A partir d'aquell dia, no s'oblidava mai, els matins i els vespres, d'obrir una miqueta la porta, d'amagat, per espiar Gregor. Al començament, fins i tot el cridava amb paraules que a ella li devien semblar amistoses, com ara: «Vine aquí, cuca caganera!», o bé: «Mireu-lo, l'escarabat de femer.» A tals ofenses, Gregor no contestava res, sinó que es quedava immòbil al seu lloc, com si la porta ni s'haguera obert. En compte de permetre aquella dona que el destorbara inútilment quan li venia el rampell, hauria valgut més que li manaren netejar cada dia l'habitació! Un dia, de bon matí —una pluja forta colpejava els vidres, potser un signe que ja s'acostava la primavera—, Gregor estava tan indignat perquè la dona de fer faena ja tornava a començar amb aquelles punyeteries, que ell, com si volguera atacar-la, va girar-se contra ella, tanmateix a poc a poc i sense força. Però la dona, en compte d'espantar-se, es va limitar a alçar enlaire una de les cadires que hi havia al costat de la porta i, com que es va quedar allà dreta amb la boca molt oberta, pareixia clar que la seua intenció era tancar la boca just després d'haver atacat l'esquena de Gregor amb la cadira que tenia a la mà. «I doncs, no volies lluita?», li va preguntar en veure que Gregor girava cua; i, tranquil·lament, va tornar a deixar la cadira en un racó.

Gregor ja no menjava pràcticament gens ni miqueta. Només quan passava casualment pel davant del menjar que li portaven en mossegava un trosset per distraure's, el rosegava hores i hores, i quasi sempre l'escopia. Al començament, va pensar que la seua desgana s'havia d'atribuir a la tristesa que li causava l'estat de la seua habitació, però s'equivocava, perquè, de fet, s'havia adaptat de seguida als canvis que s'hi produïen. Havien pres el costum de col·locar a la seua habitació totes les coses que haurien destorbat en qualsevol altre lloc, i d'estes coses n'hi havia moltes, perquè una de les peces de la casa havia estat llogada a tres inquilins. Estos senyors seriosos —tots tres portaven barba, com Gregor va comprovar un dia a través d'una escletxa de la porta— eren partidaris d'un ordre escrupolós no solament a la seua habitació, sinó també a tota la casa, i especialment a la cuina: per alguna cosa havien triat aquella casa per viure-hi allotjats. No podien suportar els trastos inútils i menys encara els trastos en general. A més a més, s'havien portat el propi mobiliari. Per això, moltes coses que no es podien ni vendre ni llançar es van tornar innecessàries. Totes estes coses anaven a parar a l'habitació de Gregor. Fins i tot la cendrera i el poal del fem de la cuina. Tot allò que de moment resultava inútil, la dona de fer faena, que sempre anava amb presses, ho posava sense més ni més a l'habitació de Gregor; afortunadament, Gregor només solia vore l'objecte en qüestió i la mà que l'aguantava. Potser aquella dona tenia la intenció, si trobava l'ocasió, d'anar-se emportant altra vegada aquelles coses o de llançar-les totes de colp, però el fet era que no es movien del lloc on havien anat a parar el primer dia; això si Gregor no serpejava per aquella habitació de mals endreços i els donava una empenta, primer senzillament per força, perquè ja no li quedava espai lliure per



arrossegar-se, però després amb satisfacció creixent, per bé que estes passejades el deixaven exhaust per moltes hores, mort de cansament i de tristesa.

Com que els llogaters solien sopar a casa, al menjador familiar, la porta de la seua habitació que donava al menjador quedava molts vespres tancada, i això a Gregor tant se li'n donava perquè, de fet, molts vespres que l'havien oberta ell no se n'aprofitava, sinó que es retirava a gitar-se al racó més fosc de l'habitació, sense que la família se n'adonara. Però un dia la dona de fer faena va deixar la porta una miqueta oberta, i així estava aquell vespre quan els tres allotjats van entrar al menjador i van encendre el llum. Van seure a taula, on temps enrere seien el pare, la mare i Gregor, van desplegar els tovallons i van agafar forquilla i ganivet. A l'acte va aparéixer la mare amb una plàtera de carn, i just darrere seu la germana amb una cassola plena de creïlles fins al capdamunt. El menjar fumejava amb una olor molt forta. Quan les dones van haver deixat les plàteres sobre la taula, els llogaters es van inclinar al damunt, com si volgueren examinar el menjar abans de tastar-lo i, efectivament, el que seia al mig, al qual els altres dos semblaven considerar una autoritat en la matèria, va tallar un tros de carn a la plàtera, segurament per comprovar si era prou cuita o si calia que tornaren a endur-se-la a la cuina. Estava satisfet; i la mare i la germana, que havien seguit l'operació amb inquietud, es van somriure assossegades.

La família menjava a la cuina. Amb tot, abans de retirar-se, el pare entrava al menjador i amb la gorra a la mà feia una sola reverència donant la volta a la taula. Els llogaters s'alçaven tots a una i murmuraven alguna cosa entre les barbes. Quan tornaven a quedar-se sols, continuaven menjant enmig d'un silenci quasi absolut. A Gregor li semblava molt curiós que sempre se sentira, entre els diversos sorolls que feien en menjar, el soroll de les dents mastegant, com si amb això se li volguera demostrar que es necessiten dents per menjar, i que no serveix de res tindre les mandíbules més sòlides del món si no es tenen dents. «Doncs jo tinc gana», es deia Gregor preocupat, «però no d'estes coses. Com mengen, estos allotjats i jo ací, amb una fam que tomba!»

Aquell mateix vespre —Gregor no recordava haver sentit el violí en tot aquell temps—, es va sentir una música que venia de la cuina. Els inquilins ja havien acabat de sopar, el del mig havia tret un diari i n'havia donat un sol full a cada un dels altres dos, i ara llegien tots tres acomodats a les butaques, fumant. Quan el violí va començar a sonar es van estranyar, van alçar-se i van anar de puntetes cap a la porta del rebedor, i van quedar-se allí drets, apinyats l'un contra l'altre. Alguna cosa devien haver sentit els de la cuina, perquè el pare va dir: «¿Que potser destorba als senyors, esta música? Podem plegar ara mateix.» «Al contrari», va dir l'home que sempre es col·locava al mig, «¿no li agradaria, a la senyoreta, venir amb nosaltres a tocar al menjador, que s'està més bé i és més agradable?» «Amb molt de gust», va dir el pare, com si fóra ell qui tocara el violí. Els tres hòmens van retirar-se al menjador, i esperaven. De seguida va arribar el pare amb el faristol, la mare amb les partitures i la germana amb el violí. La germana, sense dir paraula, va preparar-ho tot per tocar; els pares, que fins aleshores mai no havien llogat habitacions a ningú i per això exageraven la gentilesa cap als llogaters, no van ni atrevir-se a seure a les butaques de sempre; el pare es va recolzar a la porta, amb la mà dreta mig amagada entre dos botons de la lliurea ben cordada; però la mare va acceptar el seient que li va oferir un dels hòmens i es va asseure en un racó apartat, perquè no va tocar la cadira del lloc on aquell home l'havia deixada a l'atzar.

La germana va començar a tocar; pare i mare seguien atentament, cadascú des del seu lloc, els moviments de les mans de Grete. Gregor, atret per la música, havia gosat desplaçar-se un tros endavant, i el cap ja era visible del menjador estant. Ja no s'estranyava dels pocs miraments que últimament tenia cap als altres; abans, esta consideració pels altres havia estat el seu orgull. I ara precisament era quan més raons hauria hagut de tindre per amagar-se, perquè a causa de la brutícia que s'havia acumulat a la seua habitació i dels remolins de pols que s'alçaven amb el moviment més menut, ell també anava cobert de pols de dalt a baix; amunt i avall traginava al damunt, a l'esquena i pels costats, fils, cabells i restes de menjar; la seua indiferència per tot era molt més gran que en aquells temps passats en què, unes quantes vegades al cap del dia, es gitava d'esquena a terra i es



refregava damunt de l'estoreta. I malgrat l'estat en què es trobava, no va tindre cap vergonya d'avançar un tros més pel terra immaculat del menjador.

Cert que ningú no es preocupava d'ell, en aquells moments. La família estava del tot captivada pel violí; els inquilins, en canvi, que al començament s'havien col·locat, amb les mans a la butxaca, al darrere i massa prop del faristol de la germana, tan a prop que fins i tot haurien pogut seguir la partitura —cosa que, sense dubte, hauria molestat la germana—, prompte es van retirar tot decantant els caps i parlant a mitja veu de cara a la finestra prop de la qual es trobaven; el pare se'ls mirava inquiet. Pareixia més que evident que havien estat decebuts en la seua suposició d'escoltar un concert de violí bonic o senzillament distret, que ja en tenien prou d'aquella sessió, i que aguantaven aquell destorb només per cortesia. Especialment la manera com treien el fum dels cigars pel nas i per la boca donava a entendre que ja en tenien ben bé prou. I tan bé com tocava, la germana! Mantenia el cap inclinat cap a un costat, els ulls seguien atentament i amb tristesa els pentagrames. Gregor es va arrossegar encara un tros endavant, amb el cap ran de terra, per tal de topar amb la seua mirada. ¿Que potser era un animal, que la música l'encantava d'aquella manera? Era com si davant els ulls se li obrira el camí d'un aliment temptador i desconegut. Estava decidit a avançar fins a la germana; estirar-li el vestit per fer-li entendre que havia d'anar a la seua habitació amb el violí, on seria molt ben acollida, i on ell apreciaria molt la seua música, i no com allà al menjador, on ningú no li feia ni cas. Una volta allà, ja no la deixaria eixir de l'habitació, almenys mentre ell visquera; el seu aspecte fastigós li seria útil per primera vegada: correria al mateix temps a totes les portes de l'habitació per rebutjar tots els agressors; però la germana no s'havia de quedar amb ell per força, sinó de bon grat; seuria al seu costat, al sofà, reclinada damunt d’ell, i aleshores ell li confiaria a l'orella que havia tingut la ferma intenció d'enviar-la al Conservatori, i que així ho hauria dit a tothom, sense preocupar-se de les possibles objeccions, la nit passada de Nadal —així, doncs, ¿ja havien passat les festes de Nadal?— si mentrestant no li haguera succeït aquella desgràcia. Després d'esta explicació, la germana arrancaria a plorar, emocionada, i Gregor se li pujaria als muscles i li donaria besos al coll, que portava tot descobert, sense cinta ni gorgera, des que treballava a la botiga.

«Senyor Samsa!», va exclamar l'home del mig al pare tot assenyalant amb l'índex, sense pronunciar cap altra paraula, Gregor que es movia lentament cap endavant. El violí va callar a l'acte, l'home del mig va riure primer mirant els altres dos i movent el cap, i tot seguit va tornar a mirar Gregor. Al pare no li va paréixer tan necessari despatxar Gregor com tranquil·litzar els tres inquilins abans de res, encara que no estaven gens espantats i semblava que l'aparició de Gregor els distreia més que el violí. Va córrer cap a ells i va provar d'acompanyar-los cap a la seua habitació amb els braços estirats, mentre els tapava amb el cos la visió de Gregor. Ara sí que va paréixer que s'enfadaven una miqueta, sense que quedara clar si s'enfadaven pel comportament del pare, o perquè acabaven d'assabentar-se que havien tingut fins aleshores un veí com Gregor sense saber-ho. Van exigir del pare un aclariment, van alçar els braços, ells també, es van tocar la barba, inquiets, i van recular a poc a poc cap a l'habitació. Mentrestant, la germana s'havia sobreposat al desconcert en què havia caigut una volta va haver parat sobtadament de tocar, i, després d'aguantar una estona el violí i l'arquet amb les mans penjades lànguidament, i després de continuar mirant les partitures com si encara estiguera tocant, va reaccionar de sobte i va deixar l'instrument a la falda de la mare, que encara seia a la butaca amb ofecs i amb el pit que li bategava, i va anar corrents cap a l'habitació del costat, a la qual ja s'acostaven els tres hòmens, més i més de pressa, sota l'escomesa del pare. Es va veure com volaven enlaire els coixins i les mantes sota les mans àgils de la germana, mentre desfeia i feia els llits. I, efectivament, abans que els tres hòmens hagueren entrat a l'habitació, ella ja havia acabat de fer els llits i s'esmunyia de nou cap al menjador. El pare semblava altra vegada tan endut per la seua obstinació, que havia oblidat del tot el respecte que tanmateix mereixien els allotjats. Només els espentava i espentava, fins que, al llindar de la porta de l'habitació, l'home del mig va donar amb força un colp de peu a terra que va fer que el pare s'aturara. «Amb això vull proclamar», va dir alçant la mà i buscant amb la mirada la mare i la germana, «que d'acord amb les repulsives condicions d'esta casa i de la família que l'habita» —aquí, amb una decisió sobtada, va escopir a



terra— «abandone la meua habitació immediatament. Per descomptat que no pagaré ni un cèntim pels dies que he viscut en esta casa, sinó que, al contrari, consideraré fins i tot la possibilitat de demandar-los per danys i perjudicis, basant-me en al·legacions —creguen-me— molt fàcils de comprovar». Va callar i va mirar al davant, com si esperara alguna cosa. Efectivament, els seus dos amics van intervindre a l'acte amb estes paraules: «Nosaltres també ens n'anirem immediatament.» Dit això, l'home del mig va agafar el pom de la porta de la seua habitació, va entrar i va tancar la porta amb un colp.

El pare, trontollant i ajudant-se amb les mans, va arribar fins a la butaca i s'hi va deixar caure; feia l'efecte que s'havia estirat per la becada de cada vespre, però els contínus i incontenibles moviments de caiguda de cap que feia demostraven que no dormia, ni molt menys. Gregor s'havia quedat estirat al mateix lloc on l'havien sorprés els llogaters. El desencant causat pel fracàs dels seus plans, però potser també la debilitat causada per la falta d’aliment, va fer que li resultara impossible moure’s. Temia amb una certa seguretat que d'un moment a l'altre s'havia de descarregar damunt seu un esfondrament general; i esperava. Ni tan sols el va espantar el soroll del violí que va esvarar de les mans tremoloses de la mare i li va caure de la falda a terra, fent una nota ressonant.

«Estimats pares», va dir la germana, pegant un colp a la taula a manera d'introducció, «això no pot continuar així. Vosaltres no vos en feu el càrrec, però jo sí. Davant este monstre no m’atrevisc ni a pronunciar el nom del meu germà, i per això em limite a dir: hem d'intentar desprendre'ns d'este monstre. Hem fet tot l'humanament possible per cuidar-lo i suportar-lo; em sembla que ningú no podrà fer-nos cap crítica».

«Té tota la raó», va dir-se el pare. La mare, que continuava respirant amb dificultat, va començar a tossir sordament, amb una mà a la boca i una expressió de bogeria als ulls.

La germana va córrer cap a la mare i li va aguantar el front. El pare, que semblava capficat en la interpretació de les paraules de la germana, s'havia alçat de la butaca, jugava amb la gorra d'uniforme entre els plats del sopar dels inquilins, encara parats a taula, i de tant en tant mirava Gregor, que no es movia gens ni miqueta.

«Hem de mirar de desfer-nos-en», va repetir finalment la germana al pare, perquè la mare no sentia res a causa de la tos, «si no, encara acabarà amb tots nosaltres, ja ho veig vindre. Quan s'ha de treballar tan durament com ho fem nosaltres, no es pot suportar, damunt, este turment interminable a casa. Ja no puc més.» I va arrancar a plorar tan fort, que les llàgrimes regallaven per la cara de la mare; la germana li les eixugava amb un gest mecànic de la mà.

«Filla meua», va dir el pare compassivament i amb una evident comprensió dels fets, «però què vols que fem?»

La germana es va limitar a alçar els muscles com un signe de la perplexitat que l'havia sorpresa mentre plorava, en contrast amb la seua seguretat de feia una estona.

«Si almenys ens entenguera», va dir el pare com qui fa una pregunta; la germana, entre plors, va moure vivament la mà, volent dir que en això no calia ni pensar.

«Si almenys ens entenguera», va repetir el pare, i va tancar els ulls com si indicara que compartia la convicció de la germana sobre la impossibilitat d'una cosa així, «aleshores potser seria possible arribar a un acord amb ell. Però d'esta manera...»

«Se n'ha d'anar», va dir la germana, «només hi ha esta solució, pare. Has de mirar de traure't del cap que este és Gregor, això és tot. Haver pensat així fins ara, esta és precisament la nostra desgràcia. ¿Com vols que siga Gregor? Si fóra ell, ja faria temps que hauria entés que és impossible la convivència de les persones amb un animal així, i se n'hauria anat per ell mateix. Llavors, ja no tindríem el germà, però podríem continuar vivint i conservar amb honor la seua memòria. Però tal com són les coses, esta bèstia ens persegueix, espanta els inquilins, vol apropiar-se clarament de tota la casa, i acabarà per fer-nos dormir al carrer. Mira, pare», va cridar, «ja torna!» I amb un espant totalment incomprensible per a Gregor, la germana va deixar fins i tot la mare, es va apartar d'un bot de la butaca, com si preferira sacrificar la mare abans que quedar-se prop de Gregor, i va córrer



darrere el pare, el qual, excitat per aquell comportament de la germana, també es va alçar, amb els braços mig estirats, com per protegir-la.

Però Gregor no tenia la més mínima intenció de fer por a ningú, i menys encara a la seua germana. No havia fet altra cosa que començar a girar-se per tornar a l'habitació, i solament això els degué espantar, perquè donat el seu estat penós, per fer aquell difícil moviment de pegar la volta havia d'ajudar-se amb el cap, alçant-lo i abatent-lo a terra moltes vegades. Es va aturar i va mirar al voltant. Semblava que havien reconegut les seues bones intencions; havia estat solament un moment de pànic. Ara tots el miraven sense dir res, i amb pena. La mare estava mig estirada a la butaca, amb les cames estirades i molt juntes l'una contra l'altra, els ulls mig tancats a causa del cansament; el pare i la germana seien de costat; la germana havia abraçat el pare al coll.

«I bé, ara potser podré girar-me», va pensar Gregor tot reprenent la tasca. No podia contenir els esbufecs que li causava aquell esforç, i havia de descansar de tant en tant. Tanmateix, ningú no l'empaitava, l'havien deixat que s'apanyara tot sol. Només va haver acabat de pegar la volta, va començar a fer, de dret, el camí de retorn. El sorprenia la gran distància que el separava de l'habitació, i no comprenia com havia pogut recórrer el mateix camí feia una estona quasi sense adonar-se'n en aquell estat lamentable. Capficat només per arrossegar-se ben de pressa, amb prou feines va adonar-se que ni una paraula ni una exclamació de la família no el destorbaven en la seua marxa. Al moment d'arribar a la porta va girar el cap, no del tot perquè sentia que tenia el coll rígid, però prou per vore que res no havia canviat darrere seu, tret que la germana s'havia alçat. L’última mirada va fregar lleugerament la mare, que ja s'havia adormit del tot.

Una volta va entrar dins de l'habitació, la porta va ser tancada immediatament, amb violència, amb pany i forrellat. Gregor es va espantar a causa d'aquell soroll sobtat; les cames li tremolaven. Era la germana, qui havia tingut tanta pressa a tancar. Ja estava dreta abans que ell es ficara a l'habitació i havia esperat el moment de llançar-se cap a la porta amb pas lleuger i sense fer soroll. Gregor no l'havia sentida. I mentre girava la clau al pany, la germana va dir als pares: «Per fi!»

«I ara, què?», va preguntar-se Gregor, i va observar la foscor que hi havia al seu voltant. De seguida va constatar que ja no podia moure’s gens ni miqueta. No se n'estranyava, al contrari, li pareixia quasi impossible que fins aquell moment haguera pogut anar amunt i avall amb aquelles cametes tan primes. A part d'això, es trobava relativament bé. Cert que tot el cos li feia mal, però era com si el dolor haguera d'anar disminuint a poc a poc fins desaparéixer del tot. De la poma podrida encastada a l'esquena i la coentor per tota la perifèria, completament coberta d'un polsim blanquinós, a penes se'n ressentia. Pensava en la família amb tendresa i amor. Si una cosa així era possible, encara estava ell més fermament convençut que la seua germana que havia de desaparéixer. Va quedar-se en este estat de reflexió plàcida i deserta fins que al rellotge del campanar van tocar les tres de la matinada. Encara va viure l'inici de l'ample trenc de l'alba darrere els vidres. Després va reclinar el cap inconscientment fins a tocar a terra, i pels narius es va escapar feblement el seu últim alé.

Quan, de bon matí, va arribar la dona de fer faena —amb les presses donava tals colps de porta, a pesar que li havien demanat d'evitar-los, que a tota la casa era impossible continuar dormint quan arribava—, no va notar en Gregor res d'estrany en entrar a l'habitació per fer-li la ràpida visita de costum. Va pensar que estava així quiet intencionadament, i que es volia fer l'ofés; el creia capaç de qualsevol estratagema. Com que, per atzar, tenia a les mans la granera de pal llarg, va mirar de fer-li cosquerelles des de la porta. Com que amb això no pareixia aconseguir res, es va posar furiosa i va començar a espentar Gregor amb el pal, i només quan va vore que l'havia desplaçat un tros sense que oferira cap resistència, va quedar intrigada. Quan va adonar-se, al cap d'uns moments, de la veritable situació, va obrir uns ulls com unes taronges i va deixar anar un xiulet, però no es va quedar dreta molt de temps, sinó que va eixir corrents i va obrir la porta del dormitori dels pares d'un rampell, cridant en veu alta enmig de la fosca: «Vinguen, vinguen a vore-ho! Està mort!»

El senyor i la senyora Samsa, que s'havien incorporat al llit de matrimoni, van haver de recuperar-se d'aquell sobresalt abans de poder entendre l'avís de la dona de fer faena. Però després es



van alçar tots dos de pressa i correguda, cadascú pel seu costat del llit; el senyor Samsa es va tirar una manta a l'esquena, la senyora Samsa anava només amb camisa de dormir; i així van entrar a l'habitació de Gregor. Mentrestant també s'havia obert la porta del menjador, on Grete dormia des de l'arribada dels llogaters; anava vestida de dalt a baix, com si no haguera dormit en tota la nit, i la mala cara que feia pareixia confirmar-ho. «Mort?», va dir la senyora Samsa amb una mirada d'interrogació a la dona de fer faena, per bé que ella mateixa podia comprovar-ho i fins i tot adonar-se'n sense necessitat de cap prova. «Jo ho diria», va fer la dona tot espentant el cadàver de Gregor amb la granera, a manera de verificació, i arrossegant-lo un bon tros cap a un racó. La senyora Samsa va fer un gest com si volguera aturar la granera, però va reprimir-se. «Bé», va dir el senyor Samsa, «donem gràcies a Déu». Va senyar-se, i les tres dones van seguir l'exemple. Grete, que no traïa els ulls del cadàver, va dir: «Mireu que prim que estava. Ja feia molt de temps que no menjava res. Així com entrava el menjar a l'habitació, així eixia.» Certament, el cos de Gregor estava completament aplanat i eixut, com era fàcil de vore, de fet per primera vegada, ara que les cames ja no el sostenien i que podien mirar-lo bé i sense cap prevenció.

«Vine, Grete, entra una estoneta a la nostra habitació», va dir la senyora Samsa amb un somriure nostàlgic, i Grete es va tombar i va mirar el cadàver per última vegada; i va anar darrere els pares, cap al dormitori. La dona de fer faena va tancar la porta i va obrir la finestra de bat a bat. Malgrat l'hora del matí, l'aire fred ja començava a barrejar-se amb una certa tebior. I és que ja eren els finals de març.

Eixint de la seua habitació van aparèixer els tres inquilins, que es van posar a buscar per totes bandes l'esmorzar, tots estranyats: s'havien oblidat d'ells. «On és l'esmorzar?», va preguntar emmurriat l'home del mig a la minyona. Però la dona de fer faena es va posar un dit als llavis i després va fer un signe ràpid i silenciós als tres hòmens perquè la seguiren fins a l'habitació de Gregor. Hi van anar i van quedar-se drets, amb les mans a les butxaques de les seues prou deslluïdes jaquetes, al voltant del cadàver de Gregor, a l'habitació ja plena de claror.

Aleshores va obrir-se la porta del dormitori, i el senyor Samsa va aparéixer en lliurea, de bracet amb la seua dona i la seua filla, una a cada banda. Se'ls notava que havien plorat: de tant en tant Grete enfonsava la cara en el braç del pare.

«Abandonen immediatament casa meua!», va dir el senyor Samsa assenyalant la porta, sense deixar anar les dones. «Què vol dir, amb això?», va dir l'home del mig una mica desconcertat i amb un somriure ximplet. Els altres dos tenien les mans a l'esquena i se les fregaven sense parar, com si esperaren delerosos una gran baralla que només a ells podia resultar-los favorable. «Vull dir exactament el que he dit», va respondre el senyor Samsa, i va avançar amb les seues acompanyants de dret cap al llogater. Este, al començament, va quedar-se quiet i callat, mirant a terra, com si les coses es regiraren en el seu cap per trobar un nou ordre. «En este cas, ens n'anem», llavors va dir; i va alçar els ulls cap al senyor Samsa, com si amb un sobrat impuls d'humilitat esperara una autorització fins i tot per acomplir este propòsit. El senyor Samsa es va limitar a fer-li breus inclinacions de cap amb els ulls molt oberts. Després d'això, l'home del mig, sense pensar-s'ho gens, es va dirigir amb passes llargues cap al rebedor; els seus dos companys, que havien estat escoltant i ja feia una estona que tenien les mans quietes, li van anar al darrere fent saltets, com si tingueren por que el senyor Samsa arribara abans al rebedor i s'interposara entre ells i el seu cap. Una volta al rebedor, van agafar tots tres els barrets del penjador, van agafar els bastons de la bastonera, van fer una reverència sense dir paraula, i van eixir de la casa. Amb una desconfiança totalment infundada, com es va demostrar, el senyor Samsa va eixir al replà amb les dos dones i, repenjats a la barana, van mirar com els tres hòmens, certament a poc a poc però sense aturar-se, baixaven la llarga escala, es perdien de vista a cada pis per un colze que feia i al cap d'un moment tornaven a aparéixer. Com més avall arribaven, més disminuïa l'interés de la família Samsa per ells; i quan el xic de la carnisseria es va creuar amb els hòmens i després els va deixar enrere pujant per l'escala amb un cistell que portava tot content damunt el cap, el senyor Samsa i les dos dones es van separar de la barana i van tornar junts a casa com si s'hagueren tret un pes del damunt.



Van decidir dedicar aquell dia al descans i a passejar; no solament es mereixien aquella pausa en el treball sinó que fins i tot els resultava indispensable. Així, doncs, van seure a taula i van escriure tres cartes de justificació: el senyor Samsa a la direcció, la senyora Samsa a qui li proporcionava la faena, i Grete a l'encarregat de la botiga. Mentre escrivien, va entrar la dona de fer faena per dir que havia acabat la faena del matí i que se n'anava. Els tres van continuar escrivint sense fer-li cas, fent solament un moviment amb el cap; però, veient que la dona no se n'anava, van mirar-se-la molestos. «Què vol?», va preguntar el senyor Samsa. La dona estava dreta a la porta, somrient, com si tinguera una gran notícia per explicar, però donant a entendre que només parlaria si li adreçaven la pregunta adequada. La plometa d'estruç que duia gairebé dreta al barret, que al senyor Samsa l'havia molestat des del primer dia que havien agafat aquella dona, es gronxava lleugerament en totes direccions. «¿Vol dir-me què vol, d'una vegada?», va preguntar la senyora Samsa, que era a qui més respecte tenia la criada. «Doncs», va respondre la dona sense poder parlar de tant que se li escapava el riure, «doncs bé, que no cal que es preocupen de desfer-se d'aquella cosa d'allà al costat. Ja està tot fet». La senyora Samsa i Grete es van tornar a inclinar sobre les cartes i van continuar escrivint; el senyor Samsa, veient que la dona de fer faena estava a punt d'explicar-ho tot fil per randa, la va aturar amb un gest enèrgic de la mà. La dona, en vore que no li permetien esplaiar-se, es va recordar de la molta pressa que tenia i, visiblement ofesa, va fer: «Que ho passen tots molt bé!», es va girar enfurismada i va eixir de la casa pegant uns colps de porta que feien por.

«Esta vesprada, la despatxe», va dir el senyor Samsa, però no va rebre cap resposta ni de la seua dona ni de la filla, perquè la dona de fer faena només pareixia haver tornat a destorbar la seua tranquil·litat, amb prou esforç recobrada. Les dos dones van alçar-se, van anar cap a la finestra i, allà dretes, van quedar-se una estona fortament abraçades. El senyor Samsa es va girar, assegut a la butaca, i se les va mirar una estona sense dir res. Després va dir: «Vinga, veniu. No cavil·leu més. Feu-me un poquet de cas a mi.» Les dones van obeir-lo immediatament, van córrer cap a ell, van acariciar-lo i van acabar de pressa les cartes.

Després van eixir de casa els tres junts, cosa que no havien fet des de feia mesos, i van agafar el tramvia fins a camp obert, als afores de la ciutat. El vagó, del qual eren els únics passatgers, estava inundat dels raigs calents del sol. Còmodament reclinats als seients, conversaven sobre les perspectives pel futur, i van trobar que, ben mirat, este futur no se'ls presentava gens fosc, ja que les seues col·locacions —sobre les quals, de fet, encara no s'havien preguntat res l'un a l'altre—, eren del tot favorables, i especialment prometedores per a més endavant. De moment, la millora més gran en la seua situació havia de produir-se, naturalment, canviant de casa; llogarien un pis més xicotet i més barat, però més ben situat i, sobretot, més pràctic que el que tenien, que l'havia triat Gregor. Mentre parlaven d'estes coses, el senyor i la senyora Samsa van adonar-se quasi simultàniament, en veure l'exuberància creixent de la seua filla, que, últimament, a pesar de totes les peocupacions que li havien esblanqueït les galtes, havia crescut fins a fer-se una jove bonica i ufanosa. Sense dir-se res i entenent-se quasi inconscientment amb la mirada, van pensar que ja s'acostava el moment de buscar-li un marit com cal. I quan, al final del trajecte, la jove es va alçar la primera i va desplegar el cos juvenil, allò va ser per als pares com una confirmació dels seus nous desigs i de les seues bones intencions.

Franz Kafka La metamorfosi - · PDF fileCurs 2009-2010 - 4t d’ESO IES Jaume I de...

Documents

Transcript of Franz Kafka La metamorfosi - · PDF fileCurs 2009-2010 - 4t d’ESO IES Jaume I de...