FRANCESC GRANÉ I TERRADES...2. A Buenos Aires, amb Jesús Raventós i Francesc Cambó 3. El final...

EL F

IL I

NV

ISIB

LE.

MA

RIA

RAV

ENT

ÓS

I FA

TJÓ

Fra

nc

esc

gra

né

i t

erra

des

Francesc grané i terrades

EL FIL INVISIBLE.Maria Raventós i Fatjó

A començaments del segle XXI, des dels Estats Units ens arriben notícies de la incorporació del món de l’espiritualitat en la

gestió de les grans empreses. Quina és la relació hi ha entre el ne-goci i el món interior? Per a Manuel Raventós i Domènec, creador de la marca Codorniu, l’experiència de transcendència el va portar a anar més enllà d’allò establert per a construir una gran empresa. Món interior i món exterior són dues cares d’un mateix projecte. Pare de dotze fills, Maria Raventós viurà aquests dos pols de forma conflictiva. L’atracció pel món dels negocis i la vida social deixarà a un segon terme un desig permanentment desatès. Mentre que per a la seva família i el seu cercle de relacions Maria Raventós serà la mateixa dona de sempre, relacions públiques, triomfadora, encantadora... la insatisfacció s’instal·larà progressivament en la seva vida. Serà a Egipte, quan entri en contacte amb el món de la trata de blancas, que decidirà fer un gir definitiu. Abandonar el món de les aparences per a obeir el seu desig més profund.

Sobre l’autor

FRANCESC GRANÉ I TERRADES (Mataró, 1964).

Doctor en Ciències de la Comunicació, Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, Diplomat en Ciències Religioses, en Sociologia i en Teologia. És professor de la Uni-versitat Ramon Llull, de l’ISCR Mar-tí Codolar. Coordinador de l’Àrea Psicologia i Espiritualitat de la Fun-dació Vidal i Barraquer-URL. Direc-tor del Centre Edith Stein, del portal Universitaties.net i d’Eulogosmedia. Ha treballat a Televisió de Catalu-nya, a TVE i Tele5, com a redactor, guionista i director de diferents pro-grames. Creador del guió de les dues primeres edicions de La Marató de TV3. Ha rebut el primer premi Farel de Neuchatel, Suïssa, del Festival Internacional de Cinema Espiritual més prestigiós de l’escena internac-ional pel documental Cristina Kauf-mann: Re-crear les soledats. És autor de diverses publicacions entre elles la col·lecció L’ aventura interior, de l’Editorial Claret.

EL FIL INVISIBLE. MARIA RAVENTÓS i FATJÓ, és un viatge entre tres segles, vers una interioritat desconcertada, la d’una dona, Maria Raventós, filla de Can Codorniu, que va decidir donar una nova destinació a les capacitats creatives utilitzades en el món dels negocis: la gestió del seu propi món interior. El resultat, una obra que en ple segle XXI encara perdura, la de la Fundació Maria Raventós dedicada a l’atenció de mares solteres i en estat de marginació.

EL F IL INVIS IBLE

Mar ia Raventós i Fat jó

per Francesc Grané i Terradas

Desembre 2011

Editorial Edimurtra SAGirona 5, pral. 2ª08010 BarcelonaTel./fax: 93 317 72 [email protected]

Disseny i maquetació: Àlex Borràs L.

ISBN: 978-84-96409-72-9Dipòsit legal: B-38957-2011

El fil invisibleMaria Raventós i Fatjó

Desembre, 2011©Fundació Maria RaventósFrancesc Grané i Terradas

ÍNDEX:

I. ELS PRIMERS ANYS A SANT SADURNÍ

1. Una educació per a la sensibilitat

2. L’intent regeneracionista

3. Maria Raventós a l’escola

II. SANT SADURNÍ I EL PROJECTE EDUCATIU

PER A LES DONES

1. Una vila agrícola

2. Nova sensibilitat d’arrel cristiana

envers la dona

3. L’educació de la dona

4. Inici de les Escoles de Ménager

5. La fundació de l’Escola Domèstica i

Professional de Sant Sadurní

III. LA SEVA GERMANA TERESA, LA TERESINA.

1. Maria Raventós: una experiència

espiritual que no troba forma institucional.

2. La mort del pare, Manuel Raventós

15

26

33

36

39

39

43

46

50

51

57

64

68

9. Les etapes de la vida espiritual segons

Maria Raventós

10. Una història del Dr. Pere Tarrés

VIII. LES DONES DEL CAIRE I LES DONES DE

BARCELONA

1. Una idea diferent de família

2. A les portes de la mort

3. La Residència

4. La intuïció de Maria Raventós

ratificada per les reflexions de Pius XII

5. El diagnòstic del Papa sobre el treball

amb noies prostitutes

6. L’ajuda de les Filles del Cor de Maria

7. La darrera etapa de la seva vida i la

malaltia final

8. La donació de Raïmat als Jesuïtes

IX. CONTINUÏTAT DEL TREBALL AMB LES DONES

1. Els germans de Maria Raventós donen

continuïtat a la seva obra

2. La incorporació de les Filles del Cor de

Maria

3. La Fundació Raventós convida a l’acció

amb les dones

X. EL FIL INVISIBLE

142

146

147

150

155

160

167

169

174

182

188

191

191

194

198

201

IV. RAIMAT O QUAN L’HERÈNCIA PARLA

DELS AFECTES

1. L’encàrrec a Rubió i Bellver: el Modernisme

entra a Raïmat

2. Maria Raventós a Raïmat. Els germans

V. L’INICI DE LA GUERRA DEL 36

1. Els Raventós a Itàlia

2. A Buenos Aires, amb Jesús Raventós i

Francesc Cambó

3. El final de la guerra i Francesc Cambó

VI. EL FIL INVISIBLE DE LA HISTÒRIA I LES TRES

DONES: CARME RIERA, MARIA RAVENTÓS I

CRISTINA KAUFMANN

VII. PRESSENTINT UN GRAN CANVI

1. El motor de la transformació: l’experiència

dels exercicis espirituals

2. Maria Raventós entre dos mons

3. La buidor com a motor

4. Activitat o passivitat? La nova vida

d’íntima intimitat

5. La centralitat de Jesús de Natzaret

6. Conscient de la seva pròpia transformació:

el control de la imaginació

7. Renunciar per a trobar

8. El caràcter

71

75

77

79

87

92

98

101

107

114

120

124

125

131

134

137

139

EL F IL INVIS IBLE

Mar ia Raventós i Fat jó

Aquell vespre de dissabte, 6 de març de 2010, li va dir a la Margarida que havia escrit els últims retocs als apunts de la investigació que des de feia temps havia anat fent. Estava

contenta, ho havia acabat tot després d’anar buscant a cegues. El dilluns va arribar un sobre al seu nom: era el llibre dels Apunts de la seva tia Maria. Havia de ser, per força, l’últim que va llegir. L’endemà, dimarts dia 9, a quarts de vuit del matí, les seves germanes de comunitat es van adonar que no era a la pregària de Laudes. La germana Concepció va anar a la seva habitació i va trucar la porta. No contestava. Va entrar i se la va trobar asseguda a terra, amb les cames estirades. No podia parlar. Va anar a buscar una altra germana per alçar-la i la van posar al llit. Tenia la mà esquerra al cap, havia de sentir un dolor intens. Intentava parlar, però no podia. Van trucar a l’ambulància. En arribar, un dels nois li va preguntar quants anys tenia. La germana Concepció va dir: “Vuitanta!” La germana Margarida va rectificar: “Vuitanta-un!”. Però ella va alçar la mà i va fer un dos amb els dits, intentant dir que en tenia vuitanta-dos. Encara era conscient. A les vuit arribava a l’hospital. Cap a la una del migdia, moria.

A la tauleta de nit la Margarida hi va veure el llibre, obert per un punt determinat. Ara, quan considerava que havia enllestit la seva feina, la Carme Raventós i Espona moria, acompanyada de la seva tia Maria, a qui tant havia estimat. I el fil invisible sargia una història que s’estén de generació en generació, silenciosament, discretament, amorosament.

Francesc Grané i Terradas

15

M a r i a R a v e n t ó s i F a t j ó

I. ELS PRIMERS ANYS A SANT SADURNÍ

«T’he posat a la teva disposició a la persona X per a que sigui llum, apoi i consol de la teva ànima (...) tu, et neguiteges precisament perquè t’és llum, apoi, consol i força... Què vols, doncs, ser-me inútil com abans? Sigues més senzilla i rumia menys, accepta, i gosa dels meus dons. Abandona’t i tingues pau, sense pensar en el futur... Si tu em fas crèdit, jo en prenc la responsabilitat».1

A través d’aquest diàleg interior, escrit l’agost de 1944, Maria Raventós expressa el combat que manté entre les diverses formes de ser i de sentir les coses. El seu cor es debat entre confiar o convertir-se en una persona autosuficient, que no vol saber res de ningú. És una lluita dura, i els dos bàndols tenen

1 raventós, maria: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Pàg. 72. Nota de l’autor: en transcriure les notes dels Apunts d’Exercicis i altres pensaments de Maria Raventós, s’ha respectat el llenguatge tal com ella ho va escriure.

16 17

E l f i l i n v i s i b l e M a r i a R a v e n t ó s i F a t j ó

molts motius per a fer-se forts. Haver obert la seva intimitat, amb sinceritat i transparència, no ha estat una experiència positiva. Al contrari. Raventós n’està escarmentada. Adolorida.

Porta al damunt massa ferides. Ha viscut moments d’un dolor massa profund. Persones que semblaven ser gent de bona voluntat i amb capacitat per a entendre-la, han resultat no entendre res. Se li han girat en contra. Ha donat la seva confiança i s’ha sentit traïda. No han entès res. La majoria d’ells eren homes, homes que mantenien una situació d’una suposada autoritat moral segons la qual, aparentment, havien d’entendre les dones. Però no, no era així. En el cas de la Maria no va ser així, no van entendre res. Hi havia, a més, el record de la seva germana Teresa. Ara, després del primer gran avís que la portaria a les portes de la mort, Maria Raventós s’adona que no pot ser tan dràstica: algunes persones, poques, són capaces de comprendre-la. La poden ajudar. Persones amb les quals és possible compartir allò de més profund que ha amagat al llarg de tota la seva vida, reservant-ho només per a ella, i per a Ell. Allò que s’ha guardat en un racó de la seva ànima, tancat, molt ben tancat.

Allò que ha convertit en un diàleg interior que ha anat escrivint des de fa anys i que, gràcies a ell, ens ha deixat algunes pistes dels elements que han configurat la seva personalitat. Diàleg intern que és diàleg amb Algú que habita les fibres més tendres i recòndites del seu ser. Se sent habitada. I és d’aquest diàleg que en surt la fortalesa amb la qual ara afronta el dolor

de la malaltia. Un diàleg que va aprendre de petita, a casa, a Sant Sadurní, quan el pare i la mare, de la manera més simple possible li van ensenyar que, amb aquest Algú, ella hi podria parlar al llarg de tota la seva vida. No es tracta de dir que la Maria era una persona religiosa, perquè darrera la paraula religió hi ha pràctiques quotidianes tant diverses com antagòniques. Darrera la paraula religió hi ha infinites formes d’entendre l’existència. Maria Raventós va viure orientada cap endins, alimentant-se de la seva vida interior: això la va convertir en una gran dona d’acció. Així, doncs, no n’hi ha prou amb parlar d’una dona de gran religiositat, perquè la Maria Raventós no va ser una dona religiosa. Va ser una gran mística. Perquè, entre el món de l’aparença i el món de l’autenticitat, finalment, ella es va decidir per la segona via. I va fer confiança en l’Hoste Intern que, amorosament, la va conduir.

Maria Raventós i Fatjó va néixer el 1897, a la casa pairal de Can Codorniu, situada a cosa d’un quilòmetre de la vila de Sant Sadurní. El seu pare, Manuel Raventós i Domènech2 era l’hereu de Can Codorniu. Manuel Raventós havia viscut des de la infància en un ambient plenament rural pautat pels ritmes de les estacions i per les demandes del raïm i el vi. El pare d’en Manuel, i avi de la Maria, es dedicava a la indústria de la mistela i va iniciar la destil·lació de vins. També va ampliar el negoci cap a l’elaboració de vins escumosos, primer a Barcelona, i posteriorment a Sant Sadurní, a la casa pairal.

2 Autor del pròleg al llibre de manuel raventós i domènech: Flors i violes. Barcelona: Editorial Balmes, 1963.

18 19


L’avi Manuel va ser un home emprenedor. Es va proposar triplicar la producció de la finca, i ho va aconseguir a base d’unes inversions quantioses. Però els inicis van ser difícils: l’any 1882 les vendes de xampany no arribaven a les tres mil ampolles. Manuel Raventós va veure clar que calia aprendre dels qui anaven pel davant, i va decidir mirar cap als veïns francesos. Va anar a Reims per a estudiar els procediments i els sistemes d’organització de la indústria del xampany. Manuel Raventós va deixar escrit un llibre on podem rastrejar els inicis d’una de les indústries més representatives del nostre país, la indústria del cava, representada per l’empresa que va crear, la S.A. Codorniu i les indústries de Raïmat.

Home d’una gran capacitat d’organització, va anticipar-se als efectes devastadors de la fil·loxera, que van arruïnar el camp català i van produir un estancament dels mercats, arrancant tots els ceps i sembrant planta americana, que era immune a la plaga. A la vegada, va injectar-hi varietats autònomes. De fet, —«a ell s’atribueix l’èxit definitiu dels escumosos del Penedès, basats en tres varietats autòctones: Macabeu, Xarel·lo i Parellada»3.L’any 1900 l’empresa arribava al volum de les 117.000 ampolles, al 1905 a les 145.000 ampolles. I entre 1911 i 1915 Codorniu venia 317.710 ampolles anuals, el que representava el 55’6% del mercat espanyol. Com diu el seu germà, Manuel era un home llest, astut, un home que va fer servir tots els recursos de la seva intel·ligència per

3 salas, a.: Secretos de família: del negocio familiar a la gran multinacional. Barcelona: Robinbook, 2009.

assolir la fita que s’havia proposat, recursos que en alguns casos ens poden semblar còmics, com el fet que —«s’introduí a les fàbriques de xampany franceses fent-se passar per dependent d’un taper; per a assistir personalment a les deliberacions d’un jurat que l’havia de premiar es vestia de cambrer, servia la taula, i per atrapar un subjecte que l’havia estafat es disfressava amb una capa i unes ulleres fumades i el cercava en els llocs que sabia que freqüentava, fins a lliurar-lo a la policia»4. Manuel Raventós es va casar amb Montserrat Fatjó i Tintoré l’any 1887, una dona amb qui mantindria una relació d’igual a igual, trencant en aquest sentit certs motlles de l’època en relació al rol de la dona.

La Montserrat es va convertir en una col·laboradora també en els negocis. L’any 1888 va néixer el primer dels seus dotze fills, en Josep. Més tard seguiren la resta dels fills: la Montserrat5, la Teresa, en Manuel6, en Magí7, la Maria, en Jaume, l’Ignasi, en Jaume Lluís, la Dolors i en Jesús. El primer, en Jaume, i l’Ignasi, van morir a les poques hores d’haver nascut.

No farem aquí un retrat del Manuel Raventós empresari, cosa que per altra part ja ha estat feta7.Volem posar l’accent en altres dimensions d’un home que era molt més que un estricte

4 Segons Jaume Raventós en el pròleg al llibre de manuel raventós i domènech: Flors i violes. Barcelona: Editorial Balmes, 1963.

5 Casada amb Ricard Pagès i mare de la Maria Pagès.6 Pare de la Teresa Raventós.7 La història de les diferents branques de la família Raventós es pot trobar en el llibre de

joan uribe: Codorniu, la obra de una família. No pretenem, doncs, fer una revisió de la història familiar sinó, únicament, situar la figura de Maria Raventós en el context familiar per poder entendre la seva evolució posterior.

20 21


negociant o un emprenedor. Era un humanista i un home d’una cultura de molt abast. I era, per tant, també un home amb una concepció de la família com a espai per a la transmissió de la cultura i dels valors.

És, precisament, en aquesta primera etapa de vida de la família Raventós-Fatjó on descobrim una unitat entre la dimensió social i pública de l’activitat que havia iniciat Manuel Raventós i la seva dimensió més personal, subjectiva, podem dir-ne fins i tot íntima. Perquè és amb l’avi Manuel i l’àvia Montserrat quan descobrim un element que ha estat característic d’alguns dels grans projectes iniciats a la Catalunya de finals del xix i inicis del xx: la vinculació de grans iniciatives econòmiques i empresarials —iniciatives que prenen impuls a partir dels avenços científics i tecnològics— amb una forma de concebre i de viure la persona humana com a ésser amb una capacitat creativa en permanent renovació, una visió i una experiència espiritual de la pròpia persona i de la seva tasca, quelcom que avui, a inicis del segle vint-i-u, sembla més aviat un caprici innecessari, un element que per a algunes persones podria posar en perill les iniciatives i les decisions empresarials. Raventós té una visió transcendent de la seva tasca.8

Sense aquest element es poden explicar moltes coses, com els grans èxits assolits, l’evolució del pes econòmic i social de la indústria que va crear l’avi Manuel, però sens dubte

8 La influència del seu oncle sadurní raventós pous en la vida de Manuel sembla provada. Sadurní va ser monjo de Montserrat però va abandonar l’abadia el 1835, amb la llei de la desamortització de Mendizábal. Des de llavors viuria a la masia de Can Codorniu.

no es poden entendre les motivacions més profundes de la seva acció i, encara menys, tampoc es pot entendre l’evolució que van tenir després alguns dels seus fills i fins i tot alguns dels seus néts. El projecte d’en Manuel Raventós i la Montserrat Fatjó no va ser un projecte merament empresarial. Tampoc no va ser únicament un projecte econòmic. El món de l’empresa expressa molt més que la capacitat de gestió i d’organització. Expressa la voluntat de canviar el seu context familiar i social, el seu poble i el seu país.

De transformar la situació present. Es tracta d’un projecte vital que no es pot entendre sense rastrejar la visió transcendent de la vida humana que sosté la forma de veure la vida d’aquest home i d’aquesta dona. Però cal anar alerta: quan diem una visió transcendent no estem parlant d’un més enllà, sinó sobretot, d’una forma determinada de viure el més-aquí, una forma on els valors utilitaristes no formen part de la seva visió del món. Dit de manera més entenedora: una forma de concebre l’activitat quotidiana deixant que aquesta s’impregni d’una realitat àmplia, complexa, profunda, una realitat de valors on el cristianisme —i concretament, l’evangeli de Jesús de Natzaret9 i els criteris que se’n deriven- conformen l’actuació quotidiana. Una forma de fer on l’element de Misteri—en el llenguatge de Manuel Raventós, Providència— forma part de la realitat humana. Estem parlant d’una forma d’entendre la realitat que

9 La influència de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, en la família Codorniu és una constant. L’oncle de Manuel Raventós i Domènech, Salvador Raventós i Fatjó, és jesuïta a Saragossa i serà el director de l’escola que els jesuïtes tenen al carrer Casp de Barcelona. El germà de Manuel, Jaume, aniria a l’escola dels jesuïtes de Manresa

22 23


a inicis del segle xxi ha perdut espais d'influència social, però que a finals del segle xix i inicis del xx són una forma de veure el món força més generalitzada del què puguem pensar.

Manuel Raventós deixa alguns fragments escrits en el llibre Flors i violes, obra fonamental per poder descobrir l’autèntica personalitat d’aquest gran home. Ho trobem, per exemple, en l’organització del seu temps diari, que comença per l’hora de llevar-se:

«Els motius que em fan llevar a les quatre no són naturals, sinó sobrenaturals, ja que es tracta del servei de Déu (...) Tenint en compte que els meus treballadors del camp es lleven a les quatre per servir-me a mi, i no he d’ésser menys obligat jo per servir-vos a Vós, Déu meu».10

El seu fill Jesús també ho recorda: «El papa, des de l’època que jo el conec, es llevava a

les cinc del matí, feia mitja hora de meditació i començava a treballar retirat de tothom i sense que ningú no el pogués destorbar, fins i tot la correspondència la firmava la mama. Era lent en resoldre els assumptes i tot ho volia per correspondència però, com era tan ordenat, als pocs dies tot s’havia resolt. No prenia taxis, no telegrafiava, no telefonava, deia que aquests tres medis de comunicació eren conseqüència de la mandra, del descuit i de falta d’ordre ».11

10 manuel raventós i domènech: Flors i violes. Barcelona: Editorial Balmes, 1963, 3 d’agost de 1897, pàg. 202-203.

11 Arxiu de jesús raventós i fatjò: Pensaments de Jesús Raventós sobre el seu pare, escrit a Buenos Aires, desembre de 1944.

Una de les cares del misteri és la vida. L’altra cara n’és la mort. Vida i mort formen part del paisatge quotidià de la família Raventós-Fatjó. Els avenços científics no han arraconat el pes que la mort té en una societat rural i que la faran gairebé absent a inicis del segle xxi. Vida i mort que es veuen en els cicles de les estacions, en els vaivens de la natura. Precisament per això, l’activitat inicial de la família Raventós-Fatjó s’ha d’entendre com un ordit entre l’activitat agrícola, l’empresa, la família i la comunitat social àmplia, el poble, la ciutat, el país.

L’any del naixement del seu primer fill, el 1888, any de la primera Exposició Universal de Barcelona, Codorniu presenta els seus vins escumosos, aconseguint dues medalles d’or. El Ministeri de Foment del govern espanyol li concedeix el premi al millor viticultor i al millor vinicultor de tot l’estat. Però el desastre arribarà amb la fil·loxera, que farà estralls en l’economia catalana. L’any 1894 i 1895 els seus vins obtenen les primeres victòries a l’estranger, amb els premis de les exposicions d’Anvers (1894) i Bordeus (1895). Va ser en aquesta segona exposició on Manuel Raventós es va fer passar per cambrer per escoltar les deliberacions del Jurat. Sembla ser que van ser molt dures, entre altres motius perquè a França es temia que premiar vins estrangers ocasionés pèrdues en la indústria del xampany francès.

La Maria Raventós neix onze mesos més tard que el seu germà Magí. Al llarg de tota la vida, entre ells dos hi haurà una gran sintonia. Alguns moments de la seva infància els podem

24 25


descobrir avui a partir del record que una de les filles d’en Magí, la Carme Raventós i Espona, carmelita, va escriure sobre el seu pare12. «Vivien de petits tot l’any a Can Codorniu que, com podeu suposar, era més isolat que ara»13. Una masia envoltada de camps. Sant Sadurní és encara un petit poble. Per als germans Raventós, l’era i els camps de l’entorn de la masia són tot el seu món. Per a les persones que han viscut tota la vida en un ambient urbà es fa difícil entendre de quina manera la vida a pagès configura una vivència de la llibertat tan gran. Els espais oberts de la natura aporten una mentalitat caracteritzada per l’obertura en aquells infants... Maria Raventós, juntament amb els seus germans, viuran els primers anys de vida en contacte directe amb la natura: l’espai obert de l’era, la descoberta de camins, l’observació dels ritmes del temps, i la força implacable de la natura, algunes vegades amb una bellesa extrema, d’altres, amb una força destructiva arravatadora, configuren una forma de ser i de sentir realment pròpia. Es tracta d’una educació emocional intensa, que no defuig la veritat de la natura.

12 El llibre publicat en una edició per a la família es titula Records de l’Avi Magí, i va ser escrit en motiu dels vint-i-cinc anys de professió religiosa de carme raventós i espona com a carmelita descalça al Monestir de la Immaculada de Mataró. Cal dir que aquest monestir es va construir per voler de Magí Raventós, que va voler seguir fil per randa tot el procés de construcció. La nota curiosa d’aquesta història és que l’autor d’aquestes pàgines, Francesc Grané, quan era petit, un dia d’estiu, jugant, va trobar els plànols d’aquest Monestir de les Carmelites de Mataró, a les golfes de casa seva. Davant la sorpresa d’una obra tan complexa i de tanta diversitat de papers, va preguntar als seus pares de què es tractava: el seu pare havia estat l’arquitecte tècnic que havia fet el seguiment de les obres, juntament amb la seva mare. Els anys abans del seu casament, Salvador Grané es reunia setmanalment amb Magí Raventós per fer el seguiment de les obres del Monestir. Anys després, l’amistat de l’autor amb Cristina Kaufmann el retornaria a aquest pulmó d’espiritualitat al bell mig de Mataró.

13 carme raventós i espona: Records de l’Avi Magí. Mataró, 1976. Pàg. 7.

«Amb ell14 va créixer l’amor a la naturalesa, a les vinyes, a les flors, als arbres, a l’aigua, al riu, als ocells, a les estrelles... En aquest ambient lliure i sà per al cos i per a l’esperit es movia, corria i jugava tot el dia amb altres ger manets i germanetes i algun que altre noiet de per allà generalment pels jardins o els voltants de la casa, però de vegades s’arribaven fins el Noia, a pescar o simplement a divertir-se amb l’aigua».

De les aventures dels germans Raventós Fatjó pels voltants de Sant Sadurní en sabem algunes anècdotes il·lustradores.

«Un dia tingueren un esglai, i els de casa l’ai al cor durant una llarga estona: ja era molt en trada la fosca i, als nens, ni se’ls sentia ni apareixien per enlloc... On eren? Que havia succeït...? És que havien passat a l’altra banda del Noia i jugant o badant anaren lluny del riu i quan volgueren tornar cap a casa, sorpresa! Havia vingut la riuada. Impossible poder-la travessar! Hagueren de fer quilòmetres de volta per trobar un pont i arribar a casa»15.

En aquells moments, la vida de la família transcorre en un ambient senzill.

«Els menjars d’aquella casa eren simples, com de pagès que eren. Es menjava del que collien i es tenia a casa, sense gaire variació ni requisits de guisats. Se

14 Segons explica Carme Raventós del seu pare, Magí, carme raventós i espona Records de l’Avi Magí. Mataró, 1976, però és extensible a la Maria, amb qui sempre van junts a tot arreu. Pàg. 8.

15 Ob. Cit. Pàg. 9.

26 27


solia tenir un menú establert diferent per a cada dia de la setmana, totes les set manes igual. Seria curiós de saber tots el me nús, però només sé que els dijous tocava conill. Ara és d’allò més car, segons diuen, aleshores era d’allò més corrent i vulgar. A les festes es feia algun extraordinari, particularment a base de postres dolces ja que tots eren molt llaminers. Com per exemple crema, per Sant Josep».

La família segueix el ritme de l’any. Per setembre hi havia, com ara, les Fires de la Vila. A la Maria, en Magí i als altres germans un xic crescudets

«la seva mare els donava tota una fortuna, υna pesseta: Era l’única que veien en tot l’any. Nο penseu pas que se la gastessin de seguida, ans dia rere dia miraven i remiraven totes les fires i calculaven quines i quantes coses podrien comprar i per últim es decidien a la compra, i Déu n’hi do, de les firetes que joiosos s’emportaven cap a casa»16.

1. Una educació per a la sensibilitat

L’educació a Can Codorniu és una feina que els pares tenen com a funció pròpia. Hi ha una voluntat educativa en tot el que fan, una voluntat de construir persones en tota la seva integritat. Aquesta educació passa, sobretot, per uns horaris


ben definits, per unes rutines que són la base, el fonament que construeix la mentalitat dels nens. La cultura és un element central que cal donar als fills. Una anècdota, referent al coneixement de la llengua, ens posa de manifest el rigor, alhora que l’originalitat, del pare:

«Un bon dia el pare, l’amo de la casa, Manuel Raventós, que era un assidu lector, propagador de bons llibres i bon escriptor, va posar una guardiola al mig de la taula de menjar tot dient: —“Com que en aquesta casa es parla molt malament el català, poso aquesta guardiola ací perquè el qui cometi una incorrecció de llenguatge es vegi obligat a tirar a la guardiola un ral. Al final de cada mes, del que hi hagi a la guardiola, en comprarem ‘dolços’ i seran repartits entre tots”. —“Pare, replicà ràpida la Maria, ja pot tirar-hi el primer ral, en català es diu pastissos, no dolços”».17

D’aquest procés educatiu, que els pares assumeixen des del primer naixement com una actuació conjunta i com un procés dinàmic i engrescador, l’educació en la vida interior n’és una de les bases. Una cosa així ara ho esbandim dient que es tractava d’una educació religiosa. Però no tota «educació religiosa» és el mateix, perquè hi ha persones que per això entenen ensenyar-los a no-pensar per si mateixos o ensenyar-los pràctiques de rebuig al propi cos, per exemple. L’educació a Can Raventós és una educació en l’espiritualitat.

17 carme raventós i espona: Apunts sobre la biografia de Maria Raventós i Fatjó. El Carmel, Mataró, 2009.

28 29


I això, en aquells moments, es fa amb els formats de l’època però que va molt més enllà dels formats. Avui, en parlar de Rosari, de seguida s’identifica amb una mentalitat altament conservadora. No s’associa, en canvi, a l’esperit crític o a la responsabilitat. Per a en Manuel Raventós i la Montserrat Fatjó, darrera d’un resar el Rosari s’hi amaga la voluntat d’una educació en la sensibilitat a través del món espiritual. No hem de pensar-ho com una educació beata o carca: lluny de provocar un distanciament respecte al món, del saber, dels descobriments de l’època, aquesta educació espiritual els va ser un revulsiu. Avui, entrats en ple segle xxi, hi ha qui parla del caràcter màntric del Rosari -la repetició de frases equivaldria a una mena de mantres que va més enllà del mecanicisme buit de contingut. Però el caràcter repetitiu i la meditació dels moments claus de la vida de Jesucrist van ser elements pedagògics nuclears de l’educació que va rebre la Maria Raventós. No es poden passar per alt ni es poden ridiculitzar si es vol entendre una educació d’arrel profundament humanista. El que hi ha al darrera de les reflexions que acompanyen el Rosari —els coneguts misteris del Rosari—, va resultar que configurava les actituds fonamentals envers l’altre, envers tot altre. D’una manera simple, es medita entorn de les actituds que permeten acollir, conèixer, respectar fins arribar a estimar les persones.

«Cada vespre es resava el Rosari en família, i s’havia de resar bé».

El fet de tenir la capacitat per al diàleg amb la transcendència és un dels elements fonamentals de la concepció antropològica de

Manuel Raventós. I això adquireix una dimensió que traspassa el propi present i es perllonga de generació en generació, amb una gran dosi de tendresa, com la que trobem en la recomanació que fa als seus fills:

«Procura, fill meu, resar cada dia les teves oracions del matí i del vespre (...) no deixis mai de resar el Rosari. Recordes com així t’ho ensenyaren de petit? I de les oracions del vespre, te’n recordes? (...) Com jo us he ensenyat, ensenyeu vosaltres als vostres, ja que us he ensenyat el que vaig aprendre dels meus pares. Quina cadena més formosa la d’una successió de famílies, de la qual les primeres anelles estan en el cel prop de Déu!»18.

La pedagogia del misteri tenia com a escenari fonamental la natura i, amb ella, l’univers. A manca de televisió i d’aparells tecnològics, doncs, hi ha la natura: el cel és un element que forma part de la rutina dels Raventós. Hem de pensar de quina manera la voluntat d’aquells pares, actius industrials, homes d’empenta, de posar els seus fills davant l’infinit de la nit, va obrir en la Maria Raventós el primer contacte amb la pregunta sobre el perquè i el sentit de la vida humana, la pregunta sobre el per què de tot plegat, dels estels, de les distàncies infinites... de la soledat davant del grandiós silenci de la nit. L’espurna d’infinit ja havia estat desvetllada en el cor d’aquella nena, una espurna d’infinit que tindria molts noms, moltes sensacions, però que no abandonaria mai més a la Maria.

18 manel raventós i domènech: Flors i violes. Barcelona: Editorial Balmes, 1963, 28 de febrer de 1900, pàg. 74.

30 31


«Després de sopar, si el temps ho permetia, sortien tots, pares i fills (llevat dels més menuts) al pati, on s’estaven tots plegats contemplant el cel estrellat i els moviments i constel·lacions dels estels, amb l’ajuda en cas necessari, d’un telescopi d’alta precisió: una canya foradada apuntada cap al cel, clavada sobre un cavallet, de tal manera que tenia moviment. Quan un volia assenyalar un estel l’apuntava amb la canya de forma que mirant a través d’ella es veiés només aquell, o almenys, s’intentava. Un d’aquests dies d’estiu en què sembla que els estels del cel vénen a visitar la terra, veieren com una estrella esclatava llençant una cascada de foc en totes direccions. Què ha sigut això? es preguntaren: un cometa que ha explotat en en trar dintre de l’atmosfera? Una explosió d’una estrella que està a mil i mil anys llum? L’endemà al matí, corrent a llegir el diari per veure què havia estat, i no en parlava. Comentant amb el veïnat, varen saber que a la festa major de St. Jaume havien tirat un globus juntament amb una bengala que s’encenia quan estava molt enlaire»19.

Es fa estrany, avui, imaginar un gran home de negocis dedicant les seves hores a educar els seus fills en hores de descans. Avui l’argument és no tenim temps, o bé, ja paguem algú perquè eduqui els nostres fills. Per a l’avi Manuel introduir


els seus fills en els nuclis fonamentals de la vida humana forma part de la seva responsabilitat. I la seva responsabilitat és una tasca, una missió. —«L’educació dels fills és difícil. Només poden educar els pares», dirà Montserrat Fatjó. L’educació de l‘avi Manuel i l’àvia Montserrat serà la clau per al posterior desplegament dels fills. Una visió unilateral dels avis no permet entendre la diversitat i la fondària de les diferents opcions que van prendre els seus fills. Certament que amb això hi cal incloure el caràcter experimental de la vida a pagès, on els nens tenen un gran ventall de possibilitats per provar tot jugant.

«El pare els donava rudimentàries, ο no tan rudimentàries, explicacions d’astronomia, però més que res s’esplaiava a lloar la grandesa, la magnificència i la bellesa de Déu reflectides en aquell cel que contemplaven els seus ulls. Alguna vegada uns quants de la quitxalla feien a la mateixa hora una altra cosa no tan elevada, però molt divertida: anaven a pescar a “l’encesa” amb instruments perfeccionats, amb una llum i una forquilla vulgars: a aquella hora agafaven els peixos que volien, enforquillant-los amb la mateixa facilitat que si els tinguessin rostits en el plat»20.

Tot i l’atmosfera oberta, l’educació a Can Raventós és una educació basada en el rigor, en l’esforç. No se’n deixa passar una. Els germans Raventós adquiriran aquesta forma d’actuar de ben petits. Per a la Maria Raventós, l’esforç i la


32 33


disciplina seran la seva forma d’afrontar la vida, el mètode que aplicarà sempre:

«El rigor és un bon sistema d’educació tant quant l’individu el pot suportar sense cruixir».21

La Maria viu envoltada de nens i sovint prefereix jugar més amb ells. Algunes vegades aquests jocs tenen les seves conseqüències.

«Un dia en que els seus cosins anaren a Sant Sa durní, van organitzar una guerra de rocs, amb una tapadora als dits per esquivar els cops. Els cosins Raventós Santοmá —escriu la Carme Raventós— no tenien gaire punteria: eren fills de Barcelona; però, malgrat això, un roc va anar al cap de la Maria i li va fer sang; — Encara recordo com si fos avui, la pallissa que vaig rebre del Magí, explicava en Josep, metge, després de molts anys»22.

«A l’avi, o sigui, al seu pare, li feia molta gràcia la Maria —ens comenta Maria Pagès Raventós. I com que a l’avi li feia tanta gràcia, ella no se la carregava mai...». «Em deia el meu pare —diu Montserrat Raventós Espona— que un dia va posar mel a la tapa del wàter... devia ser un bitxo».

La família Raventós és una família nombrosa en la qual, tot i la dedicació dels pares i l’interès per a cadascun dels fills,

21 raventós, maria: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Pàg. 143.


crearà certa rivalitat entre els germans, una rivalitat afectiva, característica de moltes famílies nombroses, ocasionada pel fet d’haver de compartir un afecte que, en el cas de famílies amb menys membres, és més fàcil de donar a tots i cadascun dels fills. La Maria entendrà això a mesura que es faci gran. A mesura que els germans s’incorporin a la vida civil, més d’una vegada haurà de fer de pont entre uns germans i els altres. No es tracta de res que no es pugui explicar, sinó per la manca d’una atenció personalitzada i condensada en cadascú. En una família tan àmplia, l’afecte es reparteix col·lectivament, gairebé mai personalment. Això crearà certs buits afectius en alguns dels germans. La Maria Raventós ho captarà, i en més d’una ocasió serà ella mateixa qui vulgui posar remei a aquestes buidors afectives, pròpies d’una família nombrosa.

2. L’intent regeneracionista

La vida a Can Codorniu és senzilla, però molt moguda. Des dels seus primers anys de vida la Maria va viure una extraordinària activi tat, no sols deguda al conreu de les vinyes, sinó també a la indústria del xampany que al principi de segle entrava en un període de ple na prosperitat. El seu pare va do-nar un fort impuls a la construcció de nous ce llers i caves, sales de premses, locals d’expe dició i fins d’una casa nova, per a dedicar l’an tiga casa pairal en estatge del majordom, en Jo-sep Montserrat, i a oficines de comptabilitat i laboratoris. Des

34 35


de la més tendra infància la Maria va veure i viure a fons la constància en el treball que tindria tota la vida.

Va ser a començaments del segle vint quan en Manuel Raventós decideix construir nous cellers. Algunes d’aquestes noves construccions les encarregarà a l’arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch. Després de nombrosos estudis, es decideix a introduir les premses hidràuliques. A partir de 1903 passarà a presidir la Federació Agrícola Catalana Balear, la principal organització agrícola de Catalunya i l’any 1907 serà elegit president de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, la societat agrícola més antiga de Catalunya. L’any següent, concretament el 17 d’abril, el rei Alfons XIII visitarà la casa pairal dels Raventós a Sant Sadurní, envoltat per representants de més de setanta societats agrícoles catalanes, diputats, senadors i autoritats civils i militars. Aquest mateix any va caure malat a causa de la febre de Malta i posteriorment una càries de costella. Dos anys amb una activitat disminuïda, que el van portar a escriure un llibre d’espiritualitat per a grans homes de negocis, Agenda del Cristià, que va publicar amb el format dels bitllets quilomètrics, fent una analogia entre allò que és necessari per a viatjar pel món i allò que cal per a retrobar una dimensió més enllà del món econòmic, podent-ne fer una visió transcendent. Políticament Raventós va ser un catalanista convençut, però inicialment va defugir l’activitat política.

Passarà a formar part de la Lliga Regionalista amb Enric Prat de la Riba, en un dels esforços modernitzadors del

nostre país més importants de tot el segle xx. Arran de la Ley de jurisdicciones, la llei de repressió contra els delictes contra la pàtria, s’articula un front que acabarà per convertir-se en Solidaritat Catalana, un grup unit de tots els partits catalans. A les eleccions de 1907, després que Francesc Cambó patís un greu atemptat, és elegit diputat a Corts, imposant-se a l’adversari conservador en el districte de Valls-Montblanc.

«En Cambó va anar a buscar l’avi i li va dir que es presentés per a diputat. L’avi li va dir que no. Aleshores en Cambó li va dir: “Llavors, de què us queixeu si les coses no van bé!”. Al cap de poc, l’avi va decidir presentar-se però va posar una condició, que es presentaria per Valls. A Valls la Lliga no havia guanyat mai i va pensar que així acabaria ràpid. Va arribar el dia de fer el primer míting, i només hi havia quatre persones de públic, entre ells en Moragas, el cap de llista. No venia ningú. Quan l’avi va començar a parlar, va començar a venir gent i més gent. Va començar dient: “Avui he començat deu minuts tard, però no ho faré més. Heu de ser puntuals (...) Jo no us prometo que us faré un pont, ni una carretera... el què us prometo és que si podeu les vinyes recollireu molt més del què esteu recollint ara”. I així va ser. Va resultar que van guanyar les eleccions, i llavors en Cambó el va cridar per a un míting a Barcelona. L’avi va parlar abans que en Cambó, i va dir: “Jo, davant d’aquestes personalitats,

36 37


sóc un simple pagès...” i va anar explicant-se. La gent el va aplaudir molt. En acabar, en Cambó es va dirigir al meu avi i li va dir: “Senyor Raventós, vagi en compte, perquè és a mi que han d’aplaudir i no a vostè!”».23

El nom de Francesc Cambó quedarà en la memòria de Maria Raventós com l’home que va patir un atemptat per la seva dedicació a la política. Més tard, ja de gran, el coneixerà personalment, i l’ajudarà en el tram final de la seva vida.Però Manuel Raventós es decep de l’intent regeneracionista.

«Sempre el quixotisme! —escriure a La Conca de Barberà el 7 de desembre de 1907: “Vinga gastar, vinga fer sacrificis, perquè paga i es sacrifica l’Espanya contribuent i cobra i distribueix el pressupost l’Espanya oficial, composta de tots els partits que aplaudeixen”»24.

3. Maria Raventós a l’escola

Cap als cinc anys, l’edat en què s’acostumava a portar els nens a col·legi, la Maria Raventós va començar a anar a l’escola de la Vila de Sant Sadurní, les RR. Carmelites de la Caritat, popularment conegudes com les Vedrunes, que des de 1884 s’havien instal·lat a Sant Sadurní. Continuaria l’escolarització a les Esclaves del Sagrat Cor de Barcelona. Era l’escola on havia estudiat la seva germana Teresa, cinc anys més gran que ella. La família Raventós tenia un pis a Barcelona, on s’hi estaven

23 Manuel Raventós i Espona. Gener de 2011.24 manuel raventós i domènech: Flors i violes. Barcelona: Editorial Balmes, 1963. Pàg. 22

els germans que estudiaven a la Universitat i on hi podia anar qualsevol de la família que s’hagués d’estar a Barcelona.

De viure a Sant Sadurní, la família Raventós Fatjó decideix traslladar-se a Barcelona. Ho fa per raons de seguretat.

«No sé durant quina revolució —comenta Montserrat Raventós—, crec que va ser per la Setmana Tràgica, es van traslladar a Barcelona. Van anar a viure al carrer Roger de Llúria. Els germans grans de la Maria van néixer a Sant Sadurní. De Sant Sadurní van haver de marxar tres vegades perquè els havien cremat tot. Més tard, el novembre de 1929, van comprar la Torre de Sarrià, al Desert de Santa Eulàlia, al començament del que avui és el Passeig de Santa Eulàlia, la primera torre a la dreta, on avui hi ha l’Institut INSA».

39


II. SANT SADURNÍ I EL PROJECTE EDUCATIU

PER A LES DONES

Paral·lelament al món del vi i el negoci de la venda de cava, la Maria Raventós viu tota una altra realitat que deixarà unes petjades fondes en la seva sensibilitat. Durant uns anys, els seus pares, comptant amb la participació de les noies grans de Can Codorniu, la Montserrat i la Teresa —a qui anomenen Teresina— projecten posar en marxa una institució dedicada a la formació de la dona pagesa. Ho fan veient la situació amb què es troben les noies que viuen al camp. Donar una educació a les dones no és un caprici, és una necessitat en un context en el qual la dona només compta per a fer les feines del camp.

1. Una vila agrícola

A inicis del segle xx, Sant Sadurní és una vila agrícola.En aquell moment, bona part del camp català s’està despoblant.

40 41


A Catalunya només creixen aquelles comarques que tenen una ciutat que fa de motor. D’altra banda, els preus dels productes tradicionals com el blat, l’oli d’oliva i la vinya baixen. Es parla de crisi agrària degut, sobretot, a una forta pressió fiscal. L’epidèmia de la fil·loxera i del míldiu altera de forma important l’economia catalana i serà la ruïna per a molts pagesos. El problema es resol amb la substitució de cep per l'americà, però només es podran replantar un 56% de les vinyes25 que havien estat plantades abans. A això cal afegir que la primera Gran Guerra (1914-1919) va significar una pèrdua important de mercats per a l’exportació de vi, la qual cosa va ocasionar una crisi del vi26 que repercutiria en l’agricultura i en l’economia en general.

Malgrat l’abandó dels successius governs pel què fa al tema agrari, l’economia d’Espanya, també de Catalunya, a inicis del segle xx depèn en un 53% de l’agricultura27. La Mancomunitat farà un primer intent de política agrària seriosa:

«No és prou el produir com fins avui: és precís intensificar la producció, valent-se de les aplicacions de les ciències biològiques, químiques i mecàniques. (...) És necessari, per tant, augmentar la competitivitat a escala internacional i intentant esborrar la contradicció agricultura-indústria. D’aquí que la Mancomunitat intenti fornir uns mitjans ben clars per assolir els

25 balcells i al.: Història dels països catalans. edhasa, 1980. Pàg. 410.26 institut agrícola català de sant isidre. El problema vitícola. Barcelona, 1915.27 Les dades, aportades per Lluís Raventós, provenen de:balcells i al.: Història dels països

catalans. edhasa, 1980. Pàg. 409.

següents objectius: primer, una elevació general de la cultura agrícola; segon, la preparació tècnica que faci donar a la terra el seu màxim rendiment; i tercer, una acció tutelar del govern que reculli les activitats disperses en una orientació fecunda»28. «No serà fins l’arribada de la República que la qüestió agrícola serà abordada amb seriositat. Però de l’economia “viuen una notable contradicció, ja que mentre per una part la vida rural era essencial en el context general del país, per altra la conflictivitat del sector agrícola i el menyspreu que es tenia d’ell en els plantejaments polítics el convertiren, de fet en un sector molt desgraciat, problemàtic i ignorat”29.

A inicis del segle xx Sant Sadurní compta amb 2.671 habitants. S’hi compten 800 famílies. Hi viuen tres metges, un apotecari i un veterinari. L’any 1887 havia aparegut la fil·loxera, l’insecte parasitari que va destruir la vinya de Sant Sadurní i del Penedès. Ho va fer a les terres d’Espiells. Entre 1892 i 1894 han de marxar de Sant Sadurní més de 100 famílies30.

«Tot el poble s’uní en la lluita», diu L. Tort, «mai no s’escatimaren esforços per replantar les vinyes de nou. Així no té res d’estrany que aquesta vila tingui l’orgull de considerar-se la primera població d’Espanya

28 roca, f.: Política econòmica i territorial a Catalunya, 1901-1939. Barcelona: Ketres, 1979.29 tort i raventós, lluís: L’Escola domèstica i professional de Sant Sadurní d’Anoia.

Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. Pàg. 14.30 Per conèixer a fons la influència de la fil.loxera i el resorgment de la vila de Sant Sadurní

pot consultar-se el llibre que cita Lluís Tort: torelló i borràs, pelegrí: Monografia histórico-pintoresca de la Vila de Sant Sadurní d’Anoia. Barcelona: F. Altés, 1909.

42 43


que va vèncer l’epidèmia, per la qual cosa es convertí, al mateix temps, en model per a les altres comarques i centre d’atenció per a espanyols i estrangers»31.

Fruit d’aquest ressorgiment, Sant Sadurní d’Anoia passa a ser un centre de referència. S’hi organitza el Primer Congrés Vitícola d’Espanya, el 19 maig de 1898. Manuel Raventós i Domènech funda la revista Resum d’Agricultura i l’Agenda Agrícola. També a ell es deu la creació, l’any 1904, de la publicació d’un setmanari que resultarà molt important per a la vila de Sant Sadurní, la revista L’Àpat, de quatre pàgines, que tindrà una doble funció: per una part, ser un vehicle de formació humana i d’evangelització i, per l’altra, popularitzar els coneixements i assaigs agrícoles que es feien en aquell temps. La direcció d’aquest setmanari la durà a terme Jaume Raventós, químic i enginyer mecànic. Des de 1904 fins a 1936 escriurà un article cada setmana. L’any 1916, i degut a l’èxit dels seus articles, es publicarà per tot Catalunya, deixant que a cada lloc s’editi amb el nom que es vulgui, essent el nom més conegut el de Bon Seny.

Al 1906 s’inaugura a Sant Sadurní la Càtedra d’Agricultura dels Estudis Universitaris Catalans, i el 1908 Jaume Raventós i Domènech, germà de Manuel Raventós, director del Laboratori de Sant Isidre de Barcelona, fa un curs de química aplicada a la viticultura. S’obre pas així la idea de portar l’ensenyament agrícola a les cases de pagès.

31 tort i ravemtós, lluís: L’Escola domèstica i professional de Sant Sadurní d’Anoia. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. Pàg 23.

2. Nova sensibilitat d’arrel cristiana envers

la dona

En aquest context, el món rural assigna un paper fonamental a la dona:

«Com a ànima de la família i de la casa pairal, com a infatigable treballadora i mercadera dels productes de l’horta i del corral propi. Seguint la idea d’aquella generació podem dir que si l’agricultura era el sector més important i bàsic en tots els conceptes, la masia era l’essència de l’agricultura i la masovera era l’ànima de la masia. Per tant, la potenciació de l’agricultura havia de venir per l’educació de la pagesa com a tal. I això ho van veure molt clar pel fet deser homes d’aquell temps». D’aquesta manera, en les actes del IV Congreso Internacional de Educación Popular de 1913, s’afirma: «la dona ocupa, en efecte, un lloc tan important en la producció agrícola mundial que no és possible concebre una bona educació professional agrícola sense que els beneficis de la mateixa arribin a aquestes bones i humils dones dels nostres camps»32.

A partir de la primera dècada del segle xx neix a Catalunya un moviment que reivindica l’atenció a la dona treballadora. Aquesta línia de pensament tindrà una profunda influència en Maria Raventós. Es tracta d’un pensament àmpliament compartit i que va ser articulat inicialment a partir de la figura

32 IV Congreso Internacional de Educación Popular. 1913. Pàg. 56.

44 45


de Dolors Monserdà. Aquesta escriptora va dedicar moltes energies a tasques socials i va contribuir a la creació del Patronat d’Obreres de l’Agulla. A través dels seus escrits va posar en primer pla l’atenció sobre la situació de la dona, sempre des d’un compromís ideològic amb les ensenyances de l’Església, amb una notable efectivitat a l’hora de millorar la condició de les dones treballadores del xix. La seva obra Estudi feminista (Orientacions per a la dona catalana), publicada el 1909 seria una obra de referència per a aquest moviment incipient

Ens equivocaríem si penséssim que la reivindicació del món de la dona es va fer únicament a través d’assaigs teòrics, perquè Monserdà posa com a protagonistes de les seves novel·les costumistes diferents dones: Teresa o un jorn de prova (1875); La Montserrat (1893); La família Asparó (1900); La fabricanta (1904); La Quitèria (1906), entre d’altres obres, que aconseguiran una difusió notable. La dona pagesa, emprenedora, la dona que pensa i planifica, passa a tenir una narració.

A partir d’aquí podrà ser pensada, analitzada. La visió literària i moral de Monserdà es fonamenta en un realisme de base religiosa, que volia contrarestar la influència de certa literatura. Cal recordar que la seva filla va estar casada amb l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, amb qui els Raventós establiran una relació important. Al costat de Dolors Monserdà hi trobem Francesca Bonnemaison, que va ser la creadora de la Biblioteca Popular de la Dona el 1909, al barri de Sant Pere

de Barcelona, que després va passar a ser l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, col·loquialment anomenat la Cultura. Posteriorment caldrà parlar de la Inspectora Leonor Serrano o de la pedagoga Rosa Sensat.

El marc educatiu on Maria Raventós entra en contacte amb aquesta nova formulació del paper de la dona i de la importància de la seva formació, és el context familiar. Hem d’entendre que, si bé a un primer nivell, la relació entre el seu pare i la seva mare ja és en si mateixa tota una pedagogia d’una relació paritària, tot i que amb repartiment de funcions molt clares, hi ha un segon nivell per a la presa de consciència del paper de la dona en el món que s’obre amb l’inici del segle. Les converses inicials tenen lloc a casa, durant les estones de trobada familiar.

Més enllà de l’imaginari d’una família dedicada a l’empresa, en què només es parla de xifres de negoci i volum d’explotació, la família Raventós Fatjó és el model de família impregnada d’una consciència ètica i ciutadana, de responsabilitat social, d’un humanisme profund i arrelat en la societat en què viu. Això ve vehiculat, sobretot, a partir de la consciència religiosa del proïsme: responsabilitat amb els qui no tenen, amb els desvalguts. Seria un error —és un error notable— deixar la consciència solidària únicament als ideals del moviment obrer de caire anarquista o d’arrel comunista. A Catalunya, moltes iniciatives socials van venir marcades a partir del factor religiós, especialment a partir de la consciència

46 47


cristiana de com-passió amb els desvalguts. Com-passió que, com recorda Milan Kundera, cal traduir per patir amb, o, el que és el mateix, i seguint en aquest cas la filòsofa Edith Stein, adoptar un model de vida regit per l’empatia, per posar-se en el lloc de l’altre. Aquest va ser el resultat d’una educació fonamentada en la vivència a fons de l’experiència religiosa, de l’experiència del Sermó de la Muntanya33.

Maria Raventós, per tant, accedeix a la consciència sobre el món de la dona a través del seu aprofundiment en l’experiència cristiana. I podem afirmar amb rotunditat que no pas en una experiència cristiana fonamentada en idees o en llocs comuns de l’opinió general del moment, sinó en una experiència personal, íntima, una experiència que podem qualificar, sense por a equivocar-nos, de mística. Però d’això en parlarem més endavant.

3. L’educació de la dona

A inicis de segle xx les criatures anaven a escola primària. En acabar, a les nenes se’ls presentava un gran buit. “En la mentalitat encara existent la visió de l’educació femenina era més aviat negativa: la dona no podia fer moltes coses i es considerava que s’havia de quedar reclosa a la llar, ja que les úniques opcions o sortides plausibles eren el matrimoni o el convent”34.

33 Es troba en l’Evangeli segons sant Mateu, capítol 5. 34 tort i raventós, lluís: L’Escola domèstica i professional de Sant Sadurní d’Anoia.

El text de Rosa Sensat és prou clar: «Si investiguéssim les causes del despreniment

que s’ha iniciat d’algun temps ençà de la dona envers les seves ocupacions a la llar, tal volta trobaríem com un determinant molt apreciable una malentesa oposició entre el tipus de dona de casa i el de dona instruïda; un antagonisme que ens presenta la bona mestressa de casa com un ser vulgar, sense ideals, que sap sempre abastament les rutinàries i monòtones funcions que ha d’exercir, i la dona intel·lectual com ésser superior, ple de ciència i espiritualitat, però incapaç de descendir al realisme de les tasques domèstiques»35. L’educació que es proposa és que «únicament preparant la dona per fer sola el camí de l’existència tindrem bones esposes, bones mares, bones ciutadanes»36.

Els objectius fonamentals de l’educació primària per a la dona els presenta Ruíz Amado: primerament, tenir consciència de la seva identitat i de la dignitat de la seva identitat: “donar a la dona des del seu propi despertar a la vida, consciència del seu propi valor, del seu poder, de la seva missió”37. En segon lloc, consciència de la missió social que li correspon en el moment històric que li pertoca:

«La veritable missió social de la dona ha de ser,

Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. Pàg 17.35 SENSAT DE FERRER, R.: Les ciències de la llar. Barcelona: Editorial Pedagògica, 1923. Pàg.

6. Citat per Tort, L.: pàg 17.36 RUIZ AMADO, S.J.: Cursillo de educación femenina. Barcelona: Librería Parera, 1916. Citat

a Tort, L. Ob.cit. pàg. 46. Citat per Lluís Tort.37 Ob. Cit. Pàg. 34.

48 49


doncs, basada en la consciència del seu poder, dels seus deures i dels seus drets»38. En relació al paper que li pertoca, el rol que segons aquest Cursillo de educación femenina ha de jugar es dirimeix a la llar extensa, com a nucli socialitzador i com a organitzadora de les relacions que s’hi donen: “La missió social de la dona en la vida moderna ha de començar a la llar, ja que a la llar hi radica el gran poder de la dona”39.

Seria un error entendre-ho en el sentit despectiu de “tancar la dona a casa”, ja que la llar agrícola s’entén com un centre on conflueixen la dimensió social de les tasques productives i tot el seu seguit d’activitats i responsabilitats, així com la dimensió interna de formació, en una societat on les tasques de socialització encara no han estat externalitzades de la família. El mateix curs per a dones posa l’accent en el caràcter laboral de la seva funció:

«El primer deure de la dona, com el de tot individu, és el treball... és una condició pròpia de la naturalesa humana. El segon deure de la dona és la seva pròpia educació»40.

Parlar de la necessitat d’educació de la dona és una novetat. Ho és especialment en el món rural. La inspectora Leonor Serrano menciona les característiques que haurà de tenir l’educació en el món rural:

38 Ob. Cit. Pàg. 3439 Ob. Cit. Pàg. 36.40 Ob. Cit. Pàg103.

«Ha de tenir un esperit eminentment intuïtiu i experimental; un mètode concèntric, al voltant de les assignatures més necessàries segons el caràcter local; el desenvolupament a la cultura post-escolar; una introducció decidida i metòdica a l’ensenyament rural i a les seves innovacions; una educació semblant entre home i dona; educació del sentiment de solidaritat; necessitat que el mestre rural no sigui inferior en cultura al mestre de la ciutat»41.

L’especificitat de l’ensenyament en el món rural serà posar l’accent en el món domèstic que, segons Tort, «ha de ser a l’ensems pràctic, intel·ligent i científic, ensenyament que a l’estranger va prendre el nom de ménager»42. L’inici de les escoles ménager es remunten cap a l’any 188043, en els països del nord d’Europa i també als Estats Units i Canadà. Als països del sud d’Europa la seva implantació va ser més lenta. Segons Tort, «l’organització de les escoles ménagers no és la d’unes simples escoles per a l’ensenyament de les joves pageses, sinó la de vertaderes escoles professionals per a futures agricultores, lloc on s’aprèn a conèixer i a estimar la professió agrícola com la missió de la dona en una llar rural amb nous horitzons»44. La formació ménager pressuposa «una

41 IC Congreso Internacional de Educación Popular. Pàg. 47.42 tort i raventós, lluís: L’Escola domèstica i professional de Sant Sadurní d’Anoia.

Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. Pàg. 18.43 elias de molins, josep: La Obrera en Catalunya, en la ciudad y en el campo. Barcelona:

Barcelonesa, 1914.44 tort i raventós, lluís: L’Escola domèstica i professional de Sant Sadurní d’Anoia.

Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. Pàg. 18.

50 51


educació prèvia que equival a la instrucció bàsica, la formació cívica, ètica i religiosa, ja que sense aquest pressupòsit no es pot donar aquella ensenyança que, primerament, és un complement professional que proporciona el mitjà per a guanyar-se la vida i, segonament, és una sèrie de coneixements i ajudes per sostenir la llar; i, finalment, és cultura social que dinamitza el desenvolupament de la pròpia persona i que defensa i millora la condició de dona i agricultora»45.

4. Inici de les Escoles de Ménager

La primera iniciativa oficial per a servei domèstic va ser la Secció de l’Ensenyament Domèstic, creada per la Mancomunitat l’any 1919. De fet, la mancomunitat va tenir molt d’interès per a crear un ensenyament ménager domèstic de qualitat, però li va resultar difícil dur-ho a la pràctica. L’impuls d’aquest tipus d’ensenyament va venir per part de la iniciativa privada i a partir de l’acció social de l’Església. L’any 1910 es van crear les dues institucions més importants: l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creada per Francesca Bonnemaison de Verdaguer, i l’escola que va crear Anna Jover de Girona, al Castell del Remei d’Urgell, que tenia una secció dedicada al ménager, i que va ser considerada la primera escola d’Espanya. A més a més d’aquesta n’hi havia dues més, una a Girona, anomenada Asilo de Santa Clotilde, situada a Palau Sacosta, a tres quilòmetres de la capital, i l’altra

45 Ob. Cit. Tort, pàgina 18.

a Vic, regentada per les Germanes Dominiques de l’Anunciata i patrocinada pel bisbe Torras i Bages. L’escola de Sant Sadurni d’Anoia serà la tercera iniciativa. En observar l’orígen de les iniciatives d’aquestes escoles, el francès Louis Franck comenta:

«Les escoles ménagers agrícoles que té Bèlgica, menys la de Bouchet, són totes establiments religiosos. És trist haver de constatar que l’element laic mai no ha fet prova de prou iniciativa i intel·ligència per a crear obres similars»46.

Cal destacar que en tots els casos l’ensenyament el van dur a terme Instituts Femenins de Religioses. L’any 1908 les Germanes Dominiques de l’Anunciata van enviar unes religioses a l’Escola Normal Ménager de Nôtre Dame de Wavre, a Bèlgica, perquè es poguessin formar. En tornar van agafar la direcció de les Escoles del Remei d’Urgell i de Vic i en van crear una a Horta.

5. La fundació de l’Escola Domèstica i

Professional de Sant Sadurní

Dues professores belgues, Laure Monaert i Julie Baillinen, visiten l’escola ménager del Castell del Remei d’Urgell l’any 1913. És aquest any quan la família Raventós decideix crear l’Escola Domèstica i Professional. De fet, ja l’any 1884 Josep Raventós Fatjó havia impulsat el retorn de les germanes

46 valeri serra: Revista de l’institut Agrícola Català de Sant Isidre. Any 1914. Pàg. 245.

52 53


Carmelites, que havien hagut de marxar l’any 1873 arran de la Tercera Guerra Carlista.

La Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre es fa ressò de la visita que els fan la família Raventós:

«Asimismo visitaron la família Raventós en Sant Sadurní de Noya donde juntamente con las señoritas Raventós trazaron el plan y sentaron los cimientos de una institución de cultura próxima a implantarse en aquella población contando con las iniciativas de las citadas señoritas y el religioso concurso de las Carmelitas de Vic»47.

El procés de fundació l’ha estudiat àmpliament Lluís Tort i Raventós, escolapi, en la publicació L’Escola professional i domèstica de Sant Sadurní d’Anoia, editat per la Conselleria d’Ensenyament i Cultura de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, el març de 1984. En aquest capítol ens basarem en aquesta obra, juntament amb documents de l’Arxiu Raventós.

La construcció de l’Escola Professional i Domèstica de Sant Sadurní s’iniciarà l’any 1913, fent-la nova de planta i adossada a l’edific de l’Hospital i d’Ensenyança. Es duu a terme en el terreny anomenat sota del campanar, i es va fer en dues etapes, una acabada l’any 1914 i l’altra al 1916. Es pot afirmar que és una obra de la família Raventós. Els personatges fonamentals que hi intervingueren van ser el pare de la Maria Raventós, Manuel Raventós, com a impulsor i

47 Revista de l’Institut Agrari Català de Sant Isidre. 20 d’octubre de 1913, pàg. 39

patrocinador. Ja l’any 1888 l’avi Manuel havia escrit que volia fundar la Revista Resumen de Agricultura, entre d’altres motius, «perquè em donarà facilitats si vull muntar un Institut Agrícola Catòlic»48. Al seu costat, el seu germà Jaume, que va ser l’inspirador pedagògic, home d’una profunda cultura, gran humanista, i les seves filles Montserrat, Teresa i Maria. També hi van intervenir la Francesca Bonnemaison de Verdaguer i, finalment, les dones que van dur a terme el projecte van ser les Germanes Carmelites de la Caritat, en especial la religiosa Maria Assumpció Batllevell.

La fundadora pròpiament dita seria la germana gran de la Maria, la Montserrat Raventós49. Però la Montserrat va estar malalta i va fer una estada de llarga durada a Suïssa per a la seva recuperació. La seva germana Teresa se’n va fer càrrec. La Maria Raventós s’hi incorporaria més tard, l’any 1917 i seria la continuadora de l’obra, fins al moment de la seva desaparició, l’any 1942, essent-ne sempre propietària la Montserrat. Jaume Raventós i Domènech serà l’ideòleg del projecte, segons tesi de Lluís Tort, que es fonamenta tant en la vocació pedagògica del germà de Manuel Raventós, com en el tarannà pedagògic dels seus escrits, la funció de Director del Laboratori Agrícola i de professor ambulant. També trobem diferents ressenyes sobre aquesta escola al setmanari L’Àpat, del qual ell n’és el director.

Les persones que durien a terme l’ensenyament serien les Germanes Carmelites de la Caritat, creades per Santa

48 manuel raventós i domènech: Flors i violes. Barcelona: Editorial Balmes, 1963.Pàg, 9449 Segons consta en l’Acta Notarial de 4 de gener de 1934.

54 55


Joaquima Vedruna a Vic l’any 1826, i que al 1916 ja tenien més d’un centenar d’escoles arreu de Catalunya. A Sant Sadurní hi arribaren l’any 1864. La religiosa Maria Assumpció Batllevell i Vila seria la gran impulsora del projecte. Amb 29 anys, i just acabat el noviciat, va ser qui va regentar l’Escola, ajudada per la germana Concepció Sellas Cardelus, una persona que segons Lluís Tort «tenia uns dots extraordinaris com a persona i com a pedagoga i amb una finor humana i espiritual innata, completada amb un toc d’exigència. Hem pogut copsar un gran esperit de superació i de posada al dia, ja que cursà aquells aprenentatges que li eren necessaris per a la funció de Directora de l’escola».50 Serà la persona que tindrà més relació amb la Maria Raventós, amb qui establirà una relació intensa. De fet és ella la que interpreta allò que vol fer la família Raventós.

A la revista La Veu de Catalunya trobem la crònica de la festa d’inauguració, destacant primer les qualitats de l’Escola, que «està construïda amb les millors condicions higièniques i el material escolar és de lo més nou i pràctic que fins avui ha inventat la Pedagogia moderna. Presideix l’Escola un hermós quadre a l’oli, sortit de la paleta del celebrat pintor, en Joan Llimona».

Amb la redacció del Reglament de l’Escola es dóna per acabada la fase de creació. En el seu llibre Apunts d’exercicis i altres pensaments. 1940-1951, Maria Raventós parla dels «anys de cel que em proporcionà».

50 tort i raventós, lluís: L’Escola domèstica i professional de Sant Sadurní d’Anoia. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. Pàg. 31

Amb l’adveniment de la República i davant les dificultats que aquesta va posar a l’Església per dur a terme tasques d’ensenyament, el 4 de gener de 1934 s’aixeca acta notarial testificant que l’Escola va ser creada per Montserrat Raventós i Fatjó i que ella és la propietària de tot el que hi ha, de la mateixa manera que es testifica que Assumpció Batllevell és qui la regenta. El 6 de maig de 1936 es rep un comunicat de l’alcalde demanant que cessin els ensenyaments que s’hi fan. L’Ajuntament incauta tots els drets i deures de l’escola. En acabar la guerra, es torna a obrir l’any 1940, amb gran dificultats, però a inicis de 1941 és palès que no podrà continuar. Les superiores de les germanes Carmelites es veuen amb la impossibilitat de poder enviar personal preparat. Finalment, les Carmelites juntament amb Maria Raventós decideixen tancar l’Escola. L’Escola serà demanada per la Secció Femenina de Falange, la qual en prendrà possessió el 27 d’abril de 1942 instal·lant-hi una Escuela del Hogar.

Però l’experiència adquirida durant aquests anys de vetllar per l’escola i el contacte amb el món de la dona la marcaran molt. En ella haurà emergit i s’haurà elaborat una sensibilitat i tot un pensament envers les situacions de marginació i d’explotació de la dona que la farà estar amb els ulls ben oberts a aquest tipus de situacions.

57


III. LA SEVA GERMANA TERESA, LA TERESINA.

No podríem entendre les decisions que va prendre Maria Raventós sobre la seva pròpia vida sense parlar del què va ser la vida de la seva germana Teresa, la Teresina.

Segons diversos testimonis, la Teresina «era una germana excepcional, dèbil físicament, però d’un esperit molt fort, summament intel·ligent, profunda, entregada i amb gran capacitat de treball»51. Una síntesi de capacitats del pare, Manuel, i de la mare, Montserrat. Va ser sempre un referent moral per a la Maria, «també una dona excepcional i amb característiques físiques i morals semblants a les de la Teresina»52. Amb la Teresa s’avenien i s’estimaven molt.

Entre 1915 i 1916 la Teresa ingressa a la congregació de les Esclaves del Sagrat Cor, a Barcelona, a Rambla de

51 raventós i espona, carme: Apunts sobre Maria Raventós i Fatjó. Mataró: Monestir de la Inmaculada, El Carmel, 2010.

52 Ob. Cit.

58 59


Catalunya. D’aquesta manera, tan bon punt és inaugurada l’Escola Professional i Domèstica de Sant Sadurní, la Teresa ho deixarà tot en mans de les seves germanes Montserrat i Maria. La Teresa participarà en les catequesis que es duen a terme a la Sagrada Família, sentirà parlar d’Antoni Gaudí. També la Maria havia participat en algunes ocasions en aquestes catequesis. L’opció de la Teresa és una una opció feta des de la generositat, amb esperit d’entrega, amb ganes de poder fer un servei. Segons Carme Raventós, «la congregació la va admetre amb grans esperances, confià molt en ella i li confià molt». La Teresa reuneix unes característiques que no sempre es donen, com són la d’una gran capacitat organitzativa i de gestió, a la vegada que una profunda i sincera vida espiritual. Al cap de pocs anys, la seva salut mental comença a debilitar-se fins a posar-se seriosament malalta. Aquesta malaltia « li va atacar les facultats mentals, sense ser mai clarament diagnosticada»53. La qüestió de la Teresa va ser un tema dolorós per a la família, es va imposar el silenci, mogut sobretot per la dificultat de comprendre el que passava.

Pel que sembla, en la situació de la Teresa van confluir diferents factors. En primer lloc, la família Raventós havia rebut influències de la nova pedagogia, a través de les concepcions que arribaven d’Europa, també a través del pensament de la Dolors Monserdà o de la Francesca Bonnemaison. La concepció de la dona, el seu respecte, la consideració del paper actiu de la dona,

53 Ob. Cit.

el rebuig a una submissió que en molts àmbits de la societat era la norma general, amb una col·laboració d’igual a igual amb l’home, va ser la concepció en la qual va créixer la Teresa així com la resta de germans. Aquesta concepció d’obertura era aliena en la majoria dels ordes religiosos femenins. Teresa Raventós es troba, d’un dia per l’altre, havent d’assumir un règim mogut sobretot per la submissió al món masculí, al confessor, al capellà que els fa l’eucaristia diària. També és una submissió a una autoritat que, amb una retòrica voluntarista i de servei, en la majoria dels casos no permet un pensament lliure i obert a les dones. Hi ha, doncs, per un costat, un conflicte respecte a les concepcions culturals que havien regit la seva vida i que ara, tot d’una, desapareixen.

Per altra banda, ens trobem amb el factor de la personalitat. La Teresa és una dona amb un grau de sensibilitat important, a qui afecten molt les coses. Una dona amb una sensibilitat extrema. La seva generositat cal entendre-la com una forma de ser del seu psiquisme. Un cop dins, la Teresa descobreix que aquest no és el món que ella imaginava. Que les seves iniciatives són, en la majoria dels casos, rebutjades, ridiculitzades. Aquí entra en joc el seu caràcter. La Teresa comença a callar i a convertir el conflicte exterior en un conflicte interior. No vol generar malestar, ni a dins ni a fora. Ni a la congregació, ni a la família. La seva bondat fa que prefereixi el silenci, un silenci que, d’altra banda, és una conducta habitualment promoguda en un funcionament jeràrquic de certs ordes. No ens ha

60 61


arribat un diagnòstic clar del procés de la Teresa Raventós. Tot sembla indicar que es va tractar d‘una neurosi histèrica54, una neurosi complexa55, observable especialment en les dones, que no solament altera el curs normal dels processos psíquics, sinó que també és causa de trastorns motors (convulsions, paràlisis, catalèpsia), sensorials (hiperestèsia, anestèsia, al·lucinacions), digestius, vasomotors i d’altres. Sembla ser que la simptomatologia pot comportar crisis histèriques, els clàssics “atacs de nervis”, a la vegada que fugues mentals que podríem traduir en escapades que poden durar hores o dies. Sembla que aquest és l’estat amb què es recorda la situació dels darrers anys de la Teresa. A més, caldria afegir-hi aquí els efectes d’una medicació poc evolucionada que deixaven els malats mentals en un estat d’incapacitat evident.

A l’inici, la Teresa Raventós pensa en sortir-se’n, però es tracta d’una opció socialment molt mal considerada en aquells moments. La família hi va pesar, però no tant pel que els seus pares poguessin dir, sinó pel que ella mateixa es negava com a possibilitat. S’entrava i no se’n sortia mai més. La vivència del fracàs i la barreja d’un horitzó molt fosc en el cas que se’n sortís la van fer retenir. En aquesta situació, la seva vitalitat va començar a minvar. Els seus estats de consciència lúcida sobre si mateixa la fan adonar del què viu i del poc control que ella té en molts moments del seu propi pensament. No pot amb ella mateixa, no

54 Les relacions entre experiència religiosa i psicopatologia es troben àmpliament treballades a font,j. Religió, psicopatologia i salut mental : introducció a la psicologia de les experiències religioses i de les creences. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999.

55 Es pot trobar una àmplia descripció en l’excel.lent tractat de J. Font (1999) pàg. 131-156.

pot contenir tot allò que viu i sent com a real. La imaginació, com anys més tard dirà la Maria Raventós, se la menja, i no deixa que visqui en contacte amb la realitat. En aquells moments, la preparació en l’àmbit de la salut mental és precària. L’evolució psicològica i mental fa recurs de paraules grolleres, insultants: té un mal lleig, o encara pitjor, “s’ha tornat boja”. La tractarà el Dr. Moles. I la internaran en un sanatori de salut mental, on morirà.

«“Per al món va ser una boja, per a mi va ser una santa” em digué amb notable emoció la tia Maria», afirma Carme Raventós56. I va afegir: «En una ocasió, la Teresina em va dir: “Maria, avui he ofert a Déu el que més em costava, el cap”».

Es tracta del testimoni més impressionant de tots els que ens han quedat. Un testimoni on podem constatar la consciència que ella té de viure moments on no pot tenir control del dolor que pateix. El cap, el cor, els sentiments... unes emocions revoltades, trasbalsades per la situació que li toca viure. En la forma de fer del moment, la condemna, l’estigmatització. També per això, el temor de les famílies a que se’n sabés res, a que es fes públic. Certament que el seu cas seria avui abordat des de l’àmbit de la teràpia psicològica o de l’ajuda farmacològica. Però la situació del moment és la que és: en comptes de culpabilitzar unes estructures institucionals rígides, excessivament jerarquitzades i, en molts casos, abusives pel què fa al respecte de les identitats diferencials, el recurs és culpabilitzar aquell que no s’adapta. Víctima de la

56 Ob. Cit.

62 63


seva generositat. De no voler ferir ningú. De no voler fer anar malament la família. Decideix no plantar cara, no encarar-se a un món que, en la vida religiosa femenina, decidia per tu. Un món religiós femení que, sotmès a la jerarquia masculina, tenia ben poc respecte envers la identitat de les dones. Un món religiós femení que pervertia sovint paraules plenes de sentit quan es prenen des del respecte més fonamental a la llibertat personal, paraules com humilitat, senzillesa o la mateixa obediència.

A la mateixa època, després de passar per noviciats que tenen més de programació mental i rentat de cervell que no pas de formació integral, als capellans o religiosos de sexe masculí se’ls obria un futur amb un grau de llibertat notable. Això no era així per a les dones, per a qui l’entrada en certs ordes religiosos es feia al preu de renunciar a la seva pròpia identitat psicològica. Renunciar als racons més profunds de la intimitat a partir de la utilització equívoca i malentesa de l’obediència. Renunciar a ser qui eren. No és fàcil entendre el què estem dient. D’això se n’havia queixat molts segles abans, i ho té descrit en el llibre de la seva vida, Teresa de Jesús.

Així va passar amb la Teresa Raventós. L’any 1936, quan va morir, estava ingressada en un centre de salut mental. Segons es va dir, va morir de càncer, però la veritat era una altra.

Els pares de la Teresa no van pair mai l’actitud que van mantenir les monges de la Congregació on havia ingressat la Teresa. Les en van fer responsables. Però seria erroni pensar que es va tractar d’una acció premeditada. El context general de

l’època és d’un total desconeixement envers la psicopatologia mental. No se sap què fer, no se sap com actuar. L’ única cosa que les germanes de la Congregació saben és que cada vegada poden comptar menys amb ella. Té reaccions estranyes. Mica en mica comença un arraconament. Un arraconament que la família va captar i que mai no va tolerar.

«La malaltia de la Teresina va ser un cop dolorosament sensible per als seus pares i germans... Per a la Maria va ser, a més, un trencament de la seva vida... Ella també tenia decidit fer-se religiosa i, llavors... li van desaconsellar, sembla que fins i tot li van obstaculitzar. Però una decisió li va quedar ferma: mai no es casaria, no va pensar mai en fer-ho»57.

Posteriorment, la Maria estaria seriosament malalta. «Mai més tindria una salut forta. La tenia abans

de tot això? No ho sé. El que sí sé, ho vaig viure, és que abans i després sempre tingué un gran domini de sí acompanyat del sentit de l’humor. M’havia comentat que patia d’insomni, però “si no dormen els ullets, descansen els ossets; amb insomni i tot, si una aconsegueix restar tranquil·la al llit, es descansa igualment”, em digué. No tenia ni els posats ni els fets d’una persona de poca salut, era agraciada físicament, ben plantada, agradable, simpàtica, valenta i de gran capacitat d’organització i de treball».

57 Ob. Cit.

64 65


1. Maria Raventós: una experiència espiritual

que no troba forma institucional.

Maria Raventós es va trobar davant del conflicte de viure una experiència profunda de si mateixa, una experiència del misteri de la vida humana, i una experiència de ser-habitada per una presència. No es tractava del simple era molt religiosa si aquest ser religiosa es considera com a complidora d’un seguit de pràctiques rituals o de preceptes. Ens trobem davant d’un personatge amb una experiència d'un nivell molt elevat d’autoconsciència i una gran capacitat de llenguatge per a verbalitzar-la. «La Maria havia sentit la crida» em diria la Carme Raventós. Com tota experiència de caire subjectiu i íntim, aquesta entra en contacte amb la cosmovisió i el conjunt de pràctiques culturals de l’època. I en aquest diàleg, Maria Raventós no va encaixar. La seva experiència de la realitat, també de la realitat espiritual, requeria noves formes de vehicular la vida religiosa que no existien. En alguns casos, encara avui estem a les beceroles d’una articulació de la vida religiosa femenina respectuosa amb la dignitat de la dona i que respongui, amb respecte, a tot allò que les ciències contemporànies, experimentals i humanes, han aportat. Però no per això la Maria va renunciar al que vivia. Rebutjar la via institucional religiosa femenina no equivalia a renunciar a una espiritualitat que la portava a obrir nous mons. Podria dir que se sentia portada. Una presència amorosa la conduïa. Un diàleg intern amb alguna cosa o Algú que ens porta

a afirmar que ens trobem davant d’una dona mística, amb una experiència espiritual de gran fondària. Salvant les distàncies respecte a Teresa de Jesús, també Maria Raventós traduiria aquesta intensitat vital en una exterioritat altruista. En un vida d’empatia envers la seva pròpia família, els seus germans, i envers aquest desconegut a qui ella es va encarregar de posar nom i cognoms.

El dolor de l’experiència viscuda per la seva germana i la decisió dels seus pares d’impedir-li entrar en la vida religiosa van fer que Maria Raventós hagués de viure com a dona laica. Per a ella, això va representar una sèrie d’avantatges però també d’inconvenients. Com a avantatges direm que no es va haver de sotmetre a una disciplina que, en alguns casos, comportava una submissió important i la limitació de les pròpies capacitats de pensar i decidir autònomament. En aquest sentit, no va perdre la llibertat d’acció, ni la llibertat de pensament. Per contra, amb una vida interior de gran intensitat, la Maria sempre va desitjar sentir-se acompanyada, poder compartir aquesta espiritualitat autèntica. Maria Raventós és una dona altament contemplativa, contemplativa en l’acció quotidiana, però contemplativa.

En un context social com el que es viu en aquell moment, el paper de la dona sembla reduït a ser mare o a ser monja. No hi ha altres opcions. La Maria sap que no vol ser mare, en el sentit biològic del terme. I se li ha impedit ser religiosa. Haurà de viure la seva experiència espiritual en la intempèrie, sense una comunitat amb qui compartir-la. Haurà de fer-se ella mateixa,

66 67


marcar-se els objectius, buscar els refugis... i sobretot, trobar interlocutors que l’entenguin. I això resultarà particularment dur, com explicarà anys més tard. La figura del confessor o guia espiritual li representarà una experiència molt dolorosa. L’experiència d’haver obert el seu cor a homes sense cap mena de preparació intel·lectual, ni molt menys espiritual, resultarà una autèntica catàstrofe per a ella. Un daltabaix que ella superarà gràcies al seu caràcter, al discerniment lúcid sobre si mateixa. Obrir el cor a algú i trobar-se menyspreada i ridiculitzada deixa senyals en el cor, però no la incapacita per anar endavant. Així ho explica l’any 1941:

«Fins ara era partidària de deixar a la gent fer lo que vulguin sense ajudar-los moralment. Això era degut a l’escarment sofert per l’ajut moral equivocat que he rebut. Però ara veig que aquest ajut moral hem de procurar donar-lo a tots els que el necessiten. L’experiència que em va escarmentar, m’ensenya també que, ara, si no trobava un cor bo i desinteressat que prengués paciència amb mi, tampoc m’aixecaria. Déu no volgué fer-ho tot directament, com em creia jo, sinó que pel bé nostre i dels pròxims vol que ens ajudem mútuament. Gràcies, Déu meu!».58

Li queda, però, una ferida, una ferida intensa, que sovint generalitzarà a les persones religioses i, meditant-ho, observarà com a debilitat pròpia:

58 raventós, martia: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. 21 d’agost de 1940. Pàg. 22.

«Quan odio la gent piadosa és per la por a la crítica que els tinc. Si obrés amb rectitud i fos humil per a desitjar el despreci, no odiaria ningú».59

Les decepcions amb les quals s’ha trobat formen part del pòsit d’experiència espiritual que ha anat desgranant. La desconfiança cap a models de conducta basats en l’aparença és molt important. Cal desconfiar d’aquells models que es consideren a si mateixos models de conducta i de religiositat:

«M’ha semblat comprendre que el que apartava més a la gent de Crist, a rics i a pobres no és l’austeritat d’aquesta doctrina. El que perjudica més és semblar sant i no ser-ho, és el desengany que senten quan creient que som sants veuen que no és veritat, i en comptes de pagar nosaltres aquesta culpa ho paga Crist». (...) «“Cal tenir-ho present en l’Obra, pel nostre comportament davant del món i de les noies. No voler semblar més bons del què som. Cuidado amb la idea tan comú ‘del bon exemple’, de l’amagar les nostres falles i defectes, etc.”».60

Una vida espiritual intensa requereix les seves pràctiques. Fixar una sèrie de moments del dia per a la pregària o el silenci, compartir una estructura del temps amb d’altres persones, contribueix a cuidar la vida interior. Aquest és l’element que la Maria Raventós troba a faltar al llarg de la seva vida. Se sent sola enmig d’un món del qual ella no comparteix al cent

59 Ob. Cit. 31 d’agost de 1944. Pàg, 78.60 Ob. Cit. 14 de març de 1944. Pàg 116.

68 69


per cent les motivacions essencials que el mouen. És una bona negociant, però el món dels negocis no és el seu objectiu vital. És una bona relacions públiques, però el món de l’alta societat l’avorreix profundament. És una dona atractiva, amb grans dosis de seducció, però en cap cas ella és el centre de si mateixa.

En el seu interior, una buidor la consumeix. I vol donar-li sortida. Transcendint-la.

Aquesta referència a la solteria com a dificultat per a cuidar la seva vida espiritual és recurrent:

“Soltera, sense una vida de pietat molt intensa, crec em serà impossible. Em faltaria aquell caliu que tots necessitem i que sols me’l pot donar a mi, Jesús, una vida molt íntima amb Ell”.61

2. La mort del pare Manuel Raventós

Manuel Raventós va viure un primer avís el 16 de juny de 1928, dia del Sagrat Cor, data en què va tenir un atac de cor. El 10 de setembre se li va repetir i va tenir un tercer atac de cor, encara més fort, el dia 22 d’octubre. Durant aquells mesos se li van repetir les disnees, però cap d’elles suficientment greus com per ocasionar-li cap perill. Una d’elles es va produir tornant de Raïmat a Barcelona, en el cotxe, a l’altura del Bruc. El 10 de gener de 1930, tot just acabat d’arribar a casa seva, al Desert de Sarrià, cap a les set de la tarda, es va sentir indisposat i se’n va anar al llit, víctima d’un ofec. Segons Montserrat Pagès:61 Ob. Cit. 21 d’agost de 1940. Pàg. 30

—«L’avi va morir d’un cop de geni!». Però la Montserrat Raventós Espona la rectifica:

— «D’un atac de cor. Com que l’avi estava delicat, tenien la Quimeta, que el seguia a una certa distància. Un dia els meus dos oncles, el tiu Jesús i la tia Lola, protestaven perquè deien que havien anat a viure molt lluny, en un lloc molt apartat —el Desert de Sarrià. L’avi els va dir: “Us asseguro que amb mitja hora baixo i pujo a Barcelona”. Així ho va fer. I va tenir un atac de cor. Va ser una juguesca amb els dos fills petits. A la casa de Sarrià s’hi havia fet fer un ascensor que no va funcionar mai».

Segons el metge que el va atendre, Raventós va morir d’un edema pulmonar, fruit de la malaltia cardíaca que patia. En el moment de la seva mort hi havia la seva esposa, la seva filla gran Montserrat i el seu fill petit Jesús. Dos dies més tard, el fèretre va traslladar-se a l’Església Parroquial de Sant Vicenç de Sarrià i d’aquí a Can Codorniu, a Sant Sadurní, amb una gran manifestació de dol per tot el poble.

Amb la seva mort, la presidència de Codorniu passarà a mans de la seva muller, Montserrat Fatjó. Posteriorment en seran els presidents Manuel Raventós i, finalment, el seu germà petit, Jesús. L’entesa i el treball dur i pacient que duran a terme Manuel i Magí Raventós serà el que donarà a Codorniu una dimensió sense precedents.

71


IV. RAIMAT, O QUAN L’HERÈNCIA PARLA

DELS AFECTES

Manuel Raventós era un home que estimava la terra. La coneixia, i tenia una gran intuïció sobre les possibilitats de cada tipus de terreny. Per això, a través dels seus múltiples viatges, va anar explorant possibilitats per a fer augmentar la producció, a la vegada que seguia molt de prop totes les innovacions que s’estaven duent a terme. Una d’aquestes innovacions ve donada per la inversió que les societats bancàries i les companyies d’aigües fan en la construcció de grans infraestructures. A principis de segle xx, té lloc a Catalunya un procés de construcció d’infraestructures que canviarà el perfil del país. A molta distància del Penedès, a les terres de Lleida, les grans propietats del marge dret del Segre es veuen abocades a una transformació sense precedents. El canvi de secà a regadiu vindrà donat per les grans obres hidràuliques d’envergadura

72 73


com el Canal de l’Aragó i Catalunya, que es va acabar després de dècades de dubtes, l’any 1906. Són els anys en què finalment comença a superar-se la crisi agrària finisecular i els intents desiguals d’intensificar i modernitzar els conreus. Durant la dècada dels vint es faran els primers intents per substituir el policonreu cerealista per una fructicultura tecnificada que canviarà la cara de les terres de Lleida. Les grans propietats dominades pels regs del Canal de l’Aragó i Catalunya seran sens dubte les protagonistes d’aquest canvi històric.

Manuel Raventós tindrà molt present aquest procés de transformació que sorgirà de la construcció del canal quan, a mitjans de juliol de 1914, decideix comprar la finca de Raïmat, situada al municipi de Vilanova d’Alpicat, que en aquells moments era propietat dels Establiments Provincials de Beneficència de la ciutat de Lleida, la Pia Almoina. Tenia una extensió de tres mil hectàrees. Aquesta compra suposarà el canvi definitiu en la trajectòria de Raventós, que passarà a centrar-se definitivament en els vins escumosos. A partir d’ara, deixarà al seu fill gran el control de la finca de Can Codorniu de Sant Sadurní, i ell passarà llargues temporades a la finca de Lleida. Es tracta d’uns terrenys erms, plens de farigoles i esparts. El seu diagnòstic inicial va ser que «molta terra faltada de braços demana fusta», de manera que va decidir convertir-ho en una plantació de polls o xops.

La seva idea era que amb la fusta dels xops podria tenir la fusta per a les caixes del cava. Raventós preveu construir

a Raïmat les caixes i, a través del ferrocarril, portar-les cap a Sant Sadurní. Però per aconseguir això, de moment no hi ha res de res. A la tardor ja inicia la construcció de sèquies, camins i cases per als treballadors. En acabar l’any ja ha plantat vint mil arbres en terres de regadiu, deu mil coníferes en el secà, i ha sembrat tres-cents quilos de pinyons i cent de glans.També ha construït tres quilòmetres de carretera que van del castell de Raïmat fins la carretera de Lleida, a Binèfar, per Almacelles. I aconseguirà que es construeixi una estació de tren a Raïmat fent donació de 20.000 metres quadrats l’any 1921. Molt a prop, posaria la serradora per a la fusta. La seva idea és que les capses per a la distribució de vi siguin fetes a Raïmat i les traslladin amb tren fins a Sant Sadurní.

«L’avi Manel tenia un pis a Lleida i cada dia es llevava a les cinc del matí. Hi havia un mosso que s’estava a Alpicat i cada dia l’anava a buscar amb la tartana. Es portava el dinar amb una carmanyola i dinava amb els treballadors. Molt sovint compartia el dinar amb el Sr. Negre, que deia que moltes vegades l’avi portava un arròs molt covat. Cada mes havien d’enviar cent-mil pessetes a Raïmat, i el tiu Manel deia que allò era un pou sense fons. Un mes no li va enviar. I l’avi li va dir: “espero que no es torni a repetir, perquè sinó te n’aniràs al carrer».62

L’any 1921 segregarà 310 hectàrees en benefici del seu

62 Entrevista amb Manuel Raventós i Espona, gener de 2011.

74 75


fill Magí en concepte de capítols matrimonials. I l’any 1925 Manuel Raventós decideix repartir la finca de Raïmat entre els seus fills Manuel, Magí, Lluís, Jesús, Montserrat, Teresa, Maria i Dolors, a parts iguals, de tot els terrenys de Raimat. A la Maria Raventós, a més, li cedirà en ús de fruit de per vida la Casa Castell de Raïmat, que se segrega de la globalitat de la finca. La Maria, la nena que ha robat el cor al seu pare, ara es troba de sobte amb aquest regal. Més enllà dels immobles, l’herència ens parla dels sentiments, de la predilecció per una nena que, a més de ser molt bonica, tota la vida ha respirat bondat. Ha respirat conciliació i concòrdia.

Serà el pal de paller, el castell, el nucli emocional dels germans, persona on refugiar-se i en qui molts d’ells trobaran acolliment. Serà el punt de referència per a aquests germans que, mica en mica, cada vegada faran més la seva. Per a aquests germans que substituiran records i vincles d’infància per preocupacions empresarials. Però ella és allà, enmig de tots, com una fortalesa, com una peça sòlida a la que es pot anar a trobar quan les coses vagin maldades.

A més, se li cedeix una finca de 452 hectàrees, i una altra parcel·la de trenta hectàrees que, expressament, queden segregades del terme de Raïmat. Cadascuna de les finques tindrà servitud de pas respecte les altres i, en el cas que, amb posterioritat, algun dels germans la vulgui vendre, els altres germans tindran dret d’adquisició preferencial. En l’Escriptura

també hi trobem com Manuel Raventós es reserva el dret de caça en la totalitat de les finques63.

A partir d’aquest moment, alguns decideixen plantar vinya. Cap al 1930 a Raïmat hi haurà una producció de sis mil hectolitres de vi. El pare decideix construir uns cellers que serviran per a tots, a la vegada que compra maquinària moderna. L’any 1927 decideix canviar l’organització de l’empresa de vins escumosos i la converteix en Societat Anònima Codorniu. Ho farà amb un capital de trenta milions de pessetes. Els seus fills es convertiran en accionistes.

1. L’encàrrec a Rubió i Bellver: el Modernisme

entra a Raimat

Manuel Raventós decideix contractar l’arquitecte Joan Rubió i Bellver per a construir les caves de Raïmat i també l’Església dedicada al Sagrat Cor. L’Església es construirà entre 1916 i 1918, i les caves no s’acabaran fins el 1924. Rubió va ser deixeble i ajudant d’Antoni Gaudí, amb qui va treballar a la Sagrada Família. També hi va treballar a la Casa Batlló, al Parc Güell, a la Casa Calvet, a la Torre Bellesguard, amb la restauració de la Catedral de Mallorca i a la Colònia Güell, on construí la Cooperativa i diverses cases particulars, com Ca l’Ordal i Ca l’Espinal.

Les caves de Rubió i Bellver a Raïmat van ser anomenades la Catedral del Vi, —denominació també

63 Es poden consultar les clàusules en l’Escriptura de Donació del 20 de juny de 1925.

76 77


emprada pels edificis rurals de l’arquitecte Cèsar Martinell— i van ser absolutament innovadores per la seva estructura d’amples arcades, per la utilització de nous materials, com el ciment armat. La seva organització es basa en una sèrie de magatzems adossats per darrera al lateral de la gran nau principal. Es pot destacar la solució per aïllar la coberta de l’interior mitjançant aigua entollada, actualment substituïda per materials aïllants sòlids. Tot això, està il·luminat per petits feixos de llum que penetren en petites finestres vidrades. Dins del conjunt de l’explotació vinícola, hi ha un altre edifici interessant, molt més antic, el Castell de Raïmat del que trobem les primeres referències datades al segle xi, encara que ha patit diferents ampliacions, pel que els historiadors el situen com a conjunt consolidat al 1627. Ubicat sobre un puig que domina la població, el caràcter d’aquest castell és més residencial que defensiu, per la qual cosa es torna a reestructurar interiorment el 1914. Les línies de la fortificació són molt austeres. Actualment s’utilitza com a vivenda o residència per als convidats de la família Raventós. Altres elements arquitectònics més moderns són el turó, que va ser buidat per a instal·lar-hi a dintre els nous cellers, plantant-hi després una hectàrea de cabernet sauvignon. Dins de l’edifici modern podem observar una piràmide de 3.000 quilos que va ser traslladada amb gel i es va deixar fondre per fixar la posició d’aquesta figura geomètrica.

2. Maria Raventós a Raïmat. Els germans.

«“Jo era petita” —diu la Montserrat Raventós Espona— “ella portava la seva finca particular. Els seus interessos els portava completament ella. Cada quinze dies o tres setmanes anava a donar comptes a l’encarregat de la finca. Estava al cas de tot en una època en que no era normal que les dones es fessin càrrec dels assumptes econòmics. Era una dona d’una gran capacitat i molt lúcida”».

La divisió de Raïmat i el posterior desenvolupament del negoci per part dels germans no va estar exempta de tensions. Manuel Raventós i Fatjó es farà càrrec de Sant Sadurní i el seu germà Magí dirigirà l’empresa a Barcelona. Aquests dos germans són els responsables de la gran expansió de Codorniu a la mort de l’avi. En Lluís està afectat de Parkinson. Entren a l’empresa el fill de Manuel Raventós i Fatjó, en Josep Raventós i Blanc,que portarà la producció; el fill de’n Magí, en Ramón Raventós i Espona, que es farà carrèc de les vendes; i en Miquel Farré Raventós que s’ocuparà de la publicitat. Es generen les primeres tensions. Gestionar amb eficiència passarà a ser un element que s’interposarà entre els germans. La gelosia farà presència en les seves vides.

Maria Raventós se n’adonarà i entendrà quin haurà de ser el seu paper en el marc de les relacions familiars. Una rivalitat que, a més de la lògica empresarial té un element afegit, la clau

78 79


de les gelosies pròpies d’una família nombrosa. El rigor del pare i la personalitat creativa han estat transmesos als fills. Però hi ha afectivitats que en les famílies no han estat ben resoltes. Conciliar les diferents visions de les coses no serà senzill.

I a partir d’ara, la Maria anirà descobrint una vocació que mica en mica entrarà a formar part de la seva vida: ser motiu d’unió, ser vehicle de reconciliació entre caràcters, formes de ser i d’actuar dels diferents germans. Un rol que jugarà, i jugarà bé, però que passarà a formar part de la biografia invisible de la Maria, del treball de cuidar intimitats que anirà desenvolupant a mesura que passin els anys. En el repartiment de papers, però, la mare exercirà un paper fonamental.

«La mare mai no va entendre la Maria. Era una dona molt exigent, i no tenia la riquesa emocional del pare. Només hi havia l’exigència empresarial. No podia copsar la riquesa de la recerca espiritual de la Maria. I això ocasionarà un distanciament, sobretot després de la guerra, que cada vegada serà més fort en la Maria, perquè per a la mare aquestes inclinacions de la Maria cap a les persones marginals eren, simplement, tonteries»64.

L’any 1949 es crea una nova marca, Rondel. Aquí hi treballaran en Manuel Pagès Raventós65 i en Manuel Raventós i Artés66

64 Carme Raventós i Espona. Novembre de 2009.65 Fill de Monstserrat Raventós Fatjó i Ricard Pagès.66 Fill de Lluis Raventós i Engracia Artés

V. L’INICI DE LA GUERRA DE 1936

El 28 i 29 de desembre de 1936 una persona que tindrà molta relació amb Maria Raventós, Francesc Cambó, fundador de la Lliga de Catalunya, publica un article en dues parts al The Daily Telegraph, en què s’adreçava a l’opinió pública britànica i internacional per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol del general Franco.

Segons Borja de Riquer67 «la situació donada després de les eleccions del mes de Febrer de 1936 era dramàtica (crims, poc respecte a la propietat, persecucions)».

L’article reflecteix la situació que s’està visquent des de l’estiu del 36 a Catalunya des d’una perspectiva que a inicis del segle xxi sovint es passa per alt:

«Quan el senyor Azaña va ser elegit president de la República, va encarregar al senyor Casares Quiroga

67 de riquer, borja: L´últim Cambó (1936-1947).Vic: Eumo Editorial, 1996. 291-294 pp.

80 81


que formés el Govern del Front Popular. Durant la seva presidència, el procés de descomposició interna d’Espanya, s’accelerava dia a dia. El govern estava sota el control absolut dels socialistes, els comunistes i els anarquistes. Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era impossible circular per les carreteres sense pagar tribut, sota el pretext d´ajuda pels rojos, als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels nassos de la policia, la qual es veia obligada a contemplar impotent els crims de tota mena que es cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple bandera roja o un puny alçat donaven permís total per robar, cremar o assassinar amb impunitat». (...)

«Però tots els nostres dubtes es van esvair quan vam descobrir que la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la poderosa organització que governa en realitat a totes les províncies que encara estan sota el règim del Govern del Front Popular, ho tenia tot preparat per intervenir revolucionàriament amb l’objectiu d’obtenir el poder en el moment en que l’exèrcit, desorganitzat i corromput per la propaganda anarquista, fos incapaç d’oposar-s’hi amb èxit».

«No solament s’ hi persegueixen i s’ hi assassinen els sacerdots, les persones de classe mitjana i els partidaris de la dreta. Els partidaris de l’esquerra

moderada, els líders de la qual havien organitzat el Front Popular, reben el mateix tracte. Els seus líders més destacats s’ amaguen ara a França, a Bèlgica, o bé han travessat l’Atlàntic en alguna missió inventada com a pretext per fugir-ne. Aquells que s’hi han quedat és perquè no han pogut escapar a la vigilància implacable de la FAI. Per cada sacerdot o ciutadà de la classe mitjana, els anarquistes han assassinat deu treballadors. Els tribunals de justícia, tant els civils com els criminals, han estat abolits i substituïts per tribunals populars compostos per representants dels comitès revolucionaris encarregats d’administrar justícia, no pas segons la llei, sinó segons els dictats dels seus principis revolucionaris. Cal recordar, a més a més, que la majoria de les execucions que tenen lloc diàriament no són ni sentenciades per aquests tribunals populars, sinó per simples comitès de les organitzacions comunistes i anarquistes. S’han cremat esglésies, s’ han saquejat la majoria de les cases particulars, i totes les propietats, tant les dels espanyols com les dels estrangers, han estat confiscades. Han obert les caixes dels bancs i els comitès anarquistes disposen ara lliurement dels fons dels bancs i dels comptes privats. Tots els diaris han estat requisats, no pas pel Govern sinó pels membres de les diferents organitzacions revolucionàries; i els usen per donar suport a la política revolucionària, a expenses

82 83


de l’antic propietari, si posseeix béns a Espanya».L’endemà de l’aixecament militar, s’incauten les bodegues

de Codorniu i també de Raimat. Segons Manuel Raventós i Espona, durant els primers dies de la guerra van assassinar fins a dinou treballadors de Codorniu. Els treballadors es van fer càrrec del negoci, que no va deixar de produir, i es van fer càrrec dels compromisos i deutes adquirits per Codorniu. L’endemà de l’aixecament militar, el 19 de juliol, començava el que seria una persecució religiosa amb tota regla. Grups d’incontrolats van assassinar sacerdots, religiosos i creients en general68.

Al juliol de 1936, quan esclata la guerra, Maria Raventós és a Son Servera, Mallorca, un poble on hi trobarà un rastre de Raïmat, el de l’arquitecte que ha construït l’Església del Sagrat Cor de Raïmat, que també es troba en aquest poble. Rubió i Bellver va començar a construir l’Església Nova de Son Servera l’any 1905, una església que quedarà inacabada. Rubió i Bellver havia establert relació amb les Illes Balears de la mà d’Antoni Gaudí, ajudant-lo en la seva intervenció a la seu de Ciutat de Mallorca.

Montserrat Raventós i Espona, filla d’en Magí —germà de la Maria— havia estat convidada a passar-hi uns dies de

68 Actualment el tema de la persecució religiosa ha deixat de ser un tabú i comencen a haver-hi obres que aborden el tema amb rigorositat. Per aprofundir en el tema es pot consultar: alberti, jordi: El silenci de les campanes: la persecució religiosa durant la Guerra Civil. De l’anticlericalisme del segle xix a la persecució religiosa durant la Guerra Civil. Barcelona: Proa, 2007; marqués, j.m..: “Memoria d’una Església perseguida”, Questions de Vida Cristiana, 1984; vv.aa.: Persecucio religiosa de 1936 a Catalunya. Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 2004; manent, a.; raventos, j.: L’Església clandestina a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939), Montserrat 1984; montero, a.: La persecución religiosa en España, 1936-1939, Madrid 1986;salas larazabal, s.: La guerra civil española, Madrid 1983.

descans, amb l’excusa que era la neboda gran. “Jo estava amb ella. Va convidar-me a passar uns quants dies amb ella. El 18 va tenir notícies, per la ràdio, i diu:

— «Hi ha hagut un alçament a Madrid!».«I ràpidament, sense pensar-s’hi gens, va dir: “Ai, els meus germans, que estan a les finques,

rebran!”. Perquè, és clar, en aquell moment, la tensió política era molt contra els amos, contra la gent que tenia alguna cosa. I ella va començar a patir!».

Maria Raventós decideix tornar cap a Barcelona, en ajuda dels seus germans.

«Va anar a comprar dos passatges per tornar i vam marxar immediatament cap a Barcelona. A mitjanit van fer canviar de ruta perquè el capità del vaixell, quan va sentir que Barcelona era dels republicans, va fer girar el barco cap a Mallorca. Però dins del vaixell hi havia molts anarquistes que anaven cap a l’Olimpiada que s’havia de celebrar a Barcelona. Van dirigir-se al capità, el van amenaçar amb pistola i li van dir que havia d’anar cap a Barcelona. Així ho va fer. Però en arribar, el caos s’havia apoderat d’algunes zones de la ciutat. Hi havia un tiroteig al port, i un tret va tocar la cama d’una de les passatgeres. En aquell moment, el capità va dir: —“Aquí no podem desembarcar, hem d’anar a Tarragona”. I així ho vam fer. La meva tia Maria, amb molta angúnia per la situació dels seus

84 85


germans, va començar a fer gestions per trobar un cotxe amb què viatjar cap a Barcelona. Era molt ràpida i amb una gran intuïció. Mentrestant, vam saber que el tiroteig havia cedit, i el vaixell finalment va poder tornar cap a Barcelona i desembarcar».

«Maria Raventós, juntament amb la seva neboda Montserrat, va anar caminant cap a casa seva, a Gran Via. El seu objectiu era ara poder marxar a buscar els seus germans que estaven a Can Tortadès. I és que la família Raventós Espona es trobava a la casa de Tortadès, a Sant Hilari de Sacalm, excepte el pare, en Magí, que inicialment havia estat content, pensant que amb l’alçament dels militars hi hauria més ordre i tranquil·litat que abans. Però no va ser així. A la casa de Tortadés “es van viure uns dies tremendament tensos, plens de sobresalts: arribada nocturna i diürna i fu gida de set o vuit capellans perseguits; dos o tres registres de milicians armats fins a les dents i amb cotxes blindats amb matalassos; ame naça de mort al pare apuntant-lo amb els fusells perquè el van veure quan intentava fugir al bosc; crema espectacular de tot allò de l’església»69.

L’arribada de la Maria Raventós per rescatar la família del seu germà l’explica la seva neboda Carme amb molt detall:

“Al cap de pocs dies, la tia Maria, la que sempre s’exposà heroicament pel bé dels germans, mentre

69 carme raventós i espona: Records de l’Avi Magí. Mataró, 1976. Raventós, Carme: Records de l’avi Magí. Pàg 23.

dinàvem, arribà inesperadament amb dos homes des-coneguts. Eren dos de la Generalitat que a canvi d’una bona propina l’havien acompanyada, ja que no era possible anar per les carreteres sense ells, estaven pleníssimes de controls i barri cades. La tia Maria assabentà en secret el pare que el buscaven per a afusellar-lo... El pare va tornar al menjador i ens digué a tots, sense preàmbuls, que marxava. La mare el va contestar rà pida i plenament determinada que on anés ell, hi aniria ella. Llavors el pare digué: —‘Si véns tu, ens hem d’emportar tota la canalla’. Doncs, som-hi: Sense acabar de dinar, mentre el pare posava a punt el cotxe, la mare i nosaltres pre paràrem les maletes amb la poca roba que teníem a Tortadès i partírem...”»70. Però «el pare havia tret una peça del cotxe perquè no funcionés, per tal que no se’l quedés el comité de Sant Hilari. De manera que es va quedar amb el cotxe»71.

«El pare prometé als de la Generalitat –prosegueix el relat Carme Raventós- que si arribàvem il·lesos a Bar celona, es podrien quedar el cotxe. Hi arribà rem. Però…quin viatge! Quin cor tan encongit teníem! A cada punt ens paraven els controls de milicians armats...; els de la Generalitat ensenyaven el carnet i ens deixaven passar».

«En arribar a Barcelona van trobar un control i

70 Ob. Cit. Pàg. 22. 71 Entrevista a Montserrat Raventós. Juny 2010.

86 87


els van dir que baixessin tots. Insistien que baixessin també els nens. Però n’hi va haver un que va dir: —“Jo sé qui és aquest! Fa quinze dies li vaig anar a portar un camió de carbó a Sarrià... i em va donar un duro de propina!”. Gràcies a aquella propina, doncs, es van salvar, els van deixar passar».72

«Un cop a Barcelona no ens podíem plantejar anar cap a casa, ens haguéssim posat a la gola del llop. Ens en vam anar tots cap al pis del Josep, el metge73, sempre tan bo. I allà vam tenir la sorpresa de trobar-hi la tia Lola. Estava al llit, amb el seu primer fill, na dó de pocs dies. Tenia per bressol dues ca dires. El pare se la va mirar amb una tendresa indescriptible, encara recordo la seva mirada, i li va dir: —“Lola... el primer fill...”.

Tres dies més tard, el tres d’agost de 1936, la Maria Raventós ajuda tota la família del seu germà a marxar de Barcelona amb vaixell.

“El pare ens fa avisar a tots d’improvís dient-nos que a les 10 del matí surt un vaixell en direcció a Itàlia i que l’hem d’agafar. Eren les 9 del matí. Tan ràpidament com vam poder, ens reu nírem a casa d’en Josep i sortirem cap al port, però... sis criatures i carregats de ma letes cridàvem massa l’atenció».

«El pare, per pru dència, ens féu dividir en grups i

72 Manuel Raventós i Espona, gener 2011.73 El germà de Manuel Raventós, Jaume Raventós i Domènech, va tenir com a fills Jaume,

Josep (el metge el que es parla aquí), Madrona (mare de Lluís Tort i de Núria Tort) i Anton, sacerdot.

agafar dife rents tramvies... Total, que quan vam arribar al port ja havien alçat la passarel·la del vaixell i tocaven les sirenes en senyal de marxa. L’An ton Μaria es va espantar tant que es va posar a fer uns crits esgarrifosos i els altres miraven expectants amb cara d’angoixa... En veure el quadre, la tripulació tingué compassió de nosaltres i tornaren a baixar la passarel·la i ens empenyeren i ajuda ren a pujar ràpidament, mentre que a l’aduana entre tenien el pare regatejant-li els diners que se’n podia emportar. Li van deixar només cinc-centes pessetes. Què eren 500 pessetes? No importava! Quan vam ser tots dalt del vaixell vam respirar, l’únic que importava era salvar la vida, tota la resta no comptava en aquells moments. La mare ens digué: “El vostre pare diu que no patiu... que potser haureu d’anar amb espardenyes, però de gana no en passareu”. Era un vaixell de càrrega alemany que es dirigia cap a Gènova i que, per humanitat, va admetre passatgers»74.

La Maria Raventós marxarà també amb ells, destí a Itàlia.

1. Els Raventós a Itàlia

S’havia aconseguit marxar. Aquesta fugida va representar sobreviure a la catàstrofe. I en aquesta fugida, la Maria Raventós hi va tenir un gran protagonisme:


88 89


«Això va ser perquè la tia Maria ens va rescatar. Perquè la primera idea del meu pare era marxar per la Jonquera. La tia Maria va dir que per la Collada de Tosses mataven a tothom que hi passava, de manera que només es podia marxar amb vaixell.75 Estiguérem d’un mes i mig a dos mesos al poblet de Nervi (prop de Gènova), un poble turístic de la costa molt bonic. Sense sortir del nostre hotel, Αl bèrgο Pagòde (tenia la forma d’una pagoda), podíem arribar-nos, ja a la vista del mar, ja al mar mateix; des d’un passeig estret, una llarga balconada construïda sobre les roques del mar, tenien sortida els diferents hotels i es podia contemplar el mar; per sota d’aquesta balconada, per un túnel, podies arribar fins al mar per a banyar-te. (...). Era un lloc molt bell, de roques plenes amb molt d’encís, Però també d’eriçons de mar, de tal manera que després del bany, en què fruíem, venia la sessió forçosa de treure’ns les punxes dels peus. Era com una metàfora del nostre esperit: captava les belleses que l’envoltaven, es trobava bé en aquell hotel, però tenia con tínuament clavades les espines de la guerra d’Εspanya»76.

Als pocs dies d’estar nosaltres a Nervi, hi arri baren també els Raventós Blanc ί ja fórem dotze de colla per a jugar! (…). Tot seguit els pares es dirigiren a Bor dighera, un altre poblet de mar molt bonic situat a cinc quilòmetres de la frontera francesa

75 Entrevista a Montserrat Raventós.76 carme raventós i espona: Records de l’Avi Magí. Mataró, 1976. Pàg 30.

i a pocs també del conegut San Remo. Tornaren tot con tents; havien trobat una casa per a cada família. (…). La casa dels Raventós Blanc era molt més gran i situada en el lloc de més to de Bordighera Baixa, nosaltres estàvem a Bordighera Alta, que era de menys categoria, però ens agradava més. A més, nosaltres teníem jardí, i bastant gran: tres feixes plenes de palmeres molt ufanes. Bordighera era proνeïdοra de les palmes i pal mons que s’usaven al Vaticà.

«Tot just acabaven d’arribar a la casa que l’An-ton Maria (amb dos anys), començà el seu joc favorit, arreplegar uns quants cargols i fer-los fer carreres mentre els cantava:—“Cargol treu banya puja la muntanya; cargol bονé, jo també hi vindré”.

Tot seguit sentim que, a la casa veïna, un altre nen crida en la nostra llengua: —“Mamà, mamà... un nen català!”— Hi havia una família catalana, escapada també de Barcelona. La nostra alegria va ser immensa. No us podeu imaginar com era d’emocionant, en aquelles tristes cir cumstàncies, trobar-se lluny de la pàtria amb compatriotes sofrint les mateixes penes i fa-tigues que nosaltres»77.

«A Bordighera, hi estiguérem millor encara que a Nervi, encara que les nostres mares havien de treballar molt més que a l’hotel.(…) Aleshores pe sava sobre el nostre ànim tanta tris tesa. Què llarg se’ns feia el temps!

77 Ob. Cit. .Pàg. 30.

90 91


Només somniarem Espanya...»78.Tots els germans de la Maria van marxar, tots menys la

Teresa que estava ingressada en un sanatori. Moriria durant la guerra. La resta dels germans van marxar. En Lluís i en Jesús, amb la seva mare, cap a Gènova. Al cap de pocs dies arribaria en Manuel, dies després d'en Magí amb la Teresa i els fills, la Dolors i en Miquel. Més tard arribaria la Maria amb els néts Josep i Montserrat. Uns dies més tard, la Montserrat Raventós i la resta de fills. La Maria marxaria cap Anglaterra, amb la seva mare Montserrat. També hi anirien en Jesús i en Lluís. La Montserrat aniria cap a Suïssa.

Mentre encara és a Barcelona la tia Montserrat escriu als seus germans, que són a Itàlia, per explicar-los la situació que s’hi està vivint. Escriu d’una forma poc explícita, per te mor a la censura de les cartes. Amb ella hi havia l’avi Espona, cunyat de la Maria, juntament amb el seu germà, i Mossèn Lluís, el capellà que assitia a Can Tortadès. Magí Raventós fa diverses gestions per tal que tots ells puguin sortir de Barcelona,

«donant ge neroses propines a la policia de Marsella. Tot inútil! Es veu que qui rebia els diners se’ls ficava a la butxaca i no feia absolutament res més; almenys els in teressats no van tenir mai ni notícia de les gestions del pare»79. En canvi, a Itàlia arriben notícies confoses dels sofri ments que han passat els que són allà, els passaven encara? Van saber que a l’avi

78 Ob. Cit. Pàg. 31-34.79 Ob. Cit. Pàg. 35

l’havien agafat. Per a la Carme Raventós «el dubte era cruel: estaven realment vius?».

Per Nadal, mentre els Raventós que són a Itàlia preparen una representació per als refugiats espanyols, Montserrat Raventós escriu una carta que els notifica la mort repentina de Mossèn Lluís. El dubte sobre si ha estat una mort natural o un assassinat no l’aclareixen, tot i que la Montserrat explica molts detalls de la seva mort natural. Ells en dubten.

Durant la guerra la Maria Raventós va cuidar de la seva mare, Montserrat Fatjó. Van anar a viure a Londres, en una residència de monges.

«Una vegada van entrar uns lladres a la Residència. Les monges van obrir totes les portes perquè es poguessin escapar. A la tia i a l’àvia els va sorprendre aquest sentit de llibertat tan extraordinari dels anglesos»80.

«Ens va venir a trobar a Marsella —recorda Montserrat Raventós— per veure si volíem anar amb ells a Londres. ‹Va parlar amb els pares: “les nenes podran estudiar a l’escola, a Londres, i no perdran el curs. Allà hi ha moltes residències... molt independents, tindran la seva habitació i faran vida independent”. Però les nenes no, es van quedar a Marsella.»81

«Els meus pares no van voler que jo hi anés, perquè estava en edat escolar encara, però els meus germans sí.

80 Entrevista a Montserrat Pagès, juny 2010.81 Entrevista a Montserrat Pagès, juny 2010

92 93


Es va encarregar de situar-los. Allà hi havia un grup de catòlics molt nombrós que brindava les seves cases als catòlics que havien hagut de marxar d’aquí. Un germà meu va anar a parar a casa d’un capellà catòlic, i la va passar molt magra perquè aquest capellà vivia molt justet. Un altre va anar a parar en una altra casa. Els nois es van estar a Londres fins que van tenir 19 anys, que els van cridar a milícies. El meu germà gran va morir, en Ricart. La meva tia va estar amb la seva mare fins que es va acabar la guerra. Quan van poder, els meus fills van venir cap aquí sota el cuidado de la tia Maria»82.

En Jesús va marxar als Estats Units i, posteriorment, quan aquests van entrar a la segona gran guerra, va marxar cap a l’Argentina per tal de no haver d’anar al front europeu.

Els germans i nebots quedaven parats de la forma d’actuar de la Maria Raventós. Era una persona amb idees, ràpida, molt llesta. Una persona moguda per l’empatia, sempre es posava en el lloc dels altres. Durant la guerra, i després, la Maria va ser una gran ajuda per als seus germans, i aquests la van correspondre.

2. A Buenos Aires, amb Jesús Raventós i

Francesc Cambó

Una de les persones amb qui més tard coincidirà a l’Argentina, on viu a l’exili, serà el polític i advocat

82 Entrevista a Montserrat Pagès, juny 2010.

Francesc Cambó (1876-1947), fundador de la Lliga Catalana Regionalista, el principal partit conservador català de principis del xx. Cambó va arribar a ser diputat i ministre a Madrid i l’any 1919 Niceto Alcalá Zamora li va retreure que pretengués ser el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya. A Cambó, l’alçament militar del juliol d’aquell any el sorprengué a l’estranger, on continuà residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell ajudà econòmicament. A l’exili, Cambó va protegir exiliats catalans de diverses tendències.

—«Els anarquistes van entrar a casa, aquí a Via Laietana, l’endemà de l’aixecament. Van començar a estripar els quadres de la col·lecció que havia anat fent el meu pare, una col·lecció molt valuosa. La biblioteca la van començar a cremar, fins que els de la Generalitat se’n van assabentar i ho van fer aturar. Llavors, un dels caps de la FAI va venir a viure aquí casa, i va ser la manera de protegir tot el patrimoni» —explica Elena Cambó, filla del polític.

Per a Cambó, com per a la família Raventós, com per a moltes famílies de Catalunya, les morts descontrolades dels escamots anarquistes i el fet de veure la incapacitat del govern legal de la Generalitat per a fer-hi front va ser el que va portar-los a recolzar l’aixecament dels generals. La mort s’havia fet present d’una forma bestial, salvatge. El règim que

94 95


s’havia aixecat no creava per si mateix una gran simpatia, però era sinònim de restabliment de l’ordre, significava tenir sota control els descontrolats que ho havien ocasionat. Cambó, però, ben aviat va condemnar el règim que imposaria el general Franco, i va condemnar l’adhesió de l’Església al règim.

En l’article anteriorment esmentat de Francesc Cambó es dibuixa un escenari on el feixisme no és pas l’element fonamental a combatre:

«Cal notar que el feixisme a Espanya va ser gairebé insignificant fins després de les eleccions del 16 de febrer. En aquestes eleccions, i a Madrid, allà on el feixisme era més nombrós i tenia més envergadura, els seus candidats només van aconseguir 3000 vots d’un electorat de més de 400.000 votants. A Espanya, el Front Popular es va organitzar per lluitar contra un feixisme inexistent. Però tot perseguint un fantasma va aconseguir crear una realitat que es va anomenar feixisme només perquè era el nom que li donaven els seus enemics. En realitat, no respon a altra cosa que a la natural reacció defensiva a què es troba abocat qualsevol ens polític quan la seva mateixa existència es troba amenaçada per les forces violentes del desordre. I mentre el govern, representat per l’anarquia, no vol o no és capaç de complir els seus deures més elementals de manteniment de l’ ordre i fer respectar la llei”83.

83 cambó, francesc: The Daily Telegraph, 28 i 29 de desembre de 1936.

Sens dubte que la por a l’assassinat de tota la família va ser el que va fer que la família Raventós decidís marxar tan bon punt va començar la comesa. En acabar la Guerra Civil, Cambó va preferir continuar vivint a l’exili, especialment a Suïssa. Esclatada la Segona Guerra Mundial, per l’abril del 1940 es traslladà als EUA. L’any següent anà a l’Argentina. Serà aquí on es trobarà amb Maria Raventós, un encontre que serà important per als dos.

Maria Raventós havia marxat cap a Buenos Aires, Argentina, a petició del seu germà petit, en Jesús. La Maria era la seva persona de confiança. Segons el testimoni de Carme Raventós i Espona,

«en Jesús estava preocupat perquè tenia una mitja relació amb una noia argentina i volia demanar-li parer a la Maria perquè sabia que a la seva mare no li agradaria que tirés endavant amb aquesta relació. La Maria el va ajudar a treure-s’ho del cap i, per sort, així ho va fer i hi va sortir guanyant».

La confiscació de les Caves Codorniu durant la guerra va fer que, un cop recuperades, la família Raventós volgués prendre precaucions perquè la situació no es pogués tornar a repetir mai més. La solució consistiria en tenir un lloc alternatiu on explotar el negoci del cava. Tot i que en Jesús és a l’Argentina, en Magí Raventós Fatjó serà l’encarregat de decidir el lloc adequat que, finalment, s’establirà a Buenos Aires. El 30 d’abril de 1941 en Jesús fa constar en el seu diari

96 97


personal que han comprat gairebé 41.000 varas cuadradas, com diuen els argentins, a Villa Adelina.

Però la Maria no va a l’Argentina a parlar de negocis, sinó seguint les demandes del seu germà Jesús. «Ella promptament decideix partir cap a Argentina en ajuda del germà. Era arriscat anar-hi en aquelles circumstàncies. El viatge es feia en vaixell, durava uns 40 dies, si no sorgien majors entrebancs a causa de la guerra. En fi, que ella veia clarament que no seria d’esbarjo el seu viatge, no obstant, com si ho fos, partí decidida exclusivament per prestar al germà l’ajuda que li demanava».

«Els meus pares —explica Carme Raventós— i jo la vam acompanyar al port. Un cop partí el vaixell, el meu pare va exclamar amb preocupació, ¡pobre Maria! De bones a primeres un cop embarcada es trobà que era l’única dona que anava al vaixell, tot eren homes. S’ho havia temut, i per tant, previsora i decidida, portava a la maleta pantalons per vestir-se, quan a Espanya encara no hi havia ni una sola dona que en portés. Per altra banda, s’alegrà i acceptà agraïda que el Capità, intuint la incomoditat d’ella en aquell ambient, li cedís gentilment la seva pròpia cambra. Un altre ensurt tingué durant el curs del viatge: va adonar-se que el vaixell no seguia la ruta establerta. Ho preguntà, però en això no va ser complaguda, no va obtenir una resposta clara. Segurament per motius de seguretat o per prescripcions bèl·liques canviaren la ruta... Però, finalment arribà a

Buenos Aires! Això és el que importava»84. L’anada de Maria Raventós cap a l’Argentina no és un

acte puntual en el paper que ella desenvolupa en el si de la família. La Maria s’ha convertit en una dona sempre atenta als seus germans. Els considera i els valora pel que són, malgrat les diferències, malgrat les rivalitats, que hi són, en una família on els negocis han estat importants. La seva experiència diària la viu des d’una experiència espiritual profunda. Avui, en ple segle xxi, hi ha cert llenguatge pietós que es fa difícil de comprendre. El podem entendre a partir de paraules com mística. Certament, la mística de Maria Raventós no és una mística de l’allunyament, sinó de la conscienciació. La vida quotidiana és percebuda com espai de revelació de Déu.

«He de desconfiar de la meva pietat mentre no sigui una pietat de donació total al pròxim. Sense aquestes ànimes d’una pietat de renúncia de si mateixes i d’un zel i paciència incansable pels altres, que fóra jo? Com m’aixecaria? Donar-me als altres, no descoratjar-me mai...».85

Maria Raventós entén Déu a través dels actes de cada dia, no pas marginant-se del món:

«Per no perdre la unió amb Déu no n’hi ha prou dels actes de pietat, és necessari també aixecar el cor a Déu de tant en tant, durant el dia, d‘una manera

84 carme raventós i espona: Apunts sobre la biografia de Maria Raventós i Fatjó. El Carmel, Mataró, 2009.

85 raventós, maria: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. 21 d’agost de 1940. Pàg. 24.

98 99


profunda i afectuosa; també ‹posar oli a tot arreu›, això és, suavitzar les relacions entre tothom. ‹Posar oli› sempre entre els roces de persones i fets desagradables de la vida, i no volguer-ne el mèrit, esfumar-se».86

3. El final de la guerra i Francesc Cambó

Maria Raventós viu amb intensitat el present. És una dona plena de vitalitat, d’alegria. El final de la guerra suposa, per a la família Raventós, un respir. Podran retornar a la seva activitat productiva. Per a la Maria, el final de la guerra és l’inici de l’època més intensa de la seva vida, una dècada que començarà amb una activitat exterior del tot desbordant, i que farà un canvi de rumb absolut.

«En acabar la guerra, la Maria va viure una temporada fent vida d’alta societat. Va tenir un èxit extraordinari. Va fer una vida de relacions socials durant dos o tres anys. Ella tenia molt d’èxit perquè era molt elegant, molt decidida, molt seriosa... Tot i així, sempre estava pendent de les necessitats dels altres. El seu germà, que pel negoci vivia a Buenos Aires, l’escrivia sovint. I ella, que patia pel germà, l’anava a veure de tant en tant. I fixa’t què feia perquè el viatge li sortís gratis! Es feia fer trajos aquí a Barcelona, de modistes importants, i quan arribava allà anava a vendre’ls a

86 Ob. Cit. 21 d’agost de 1940. Pàg. 22.

l’hotel. Un Pertegaz, un Santa Eulàlia... els modistes més bons. Se’ls venia als de l’Hotel, evitant que allà els hi copiessin, perquè tothom ha de fer el seu negoci»87.

A Buenos Aires —«trobà més compensació al seu esforç del que es pensava. No sols va poder resoldre el problema del seu germà, sinó que també va tenir la gran satisfacció de trobar-hi el Sr. Cambó, que emigrat forçós de Catalunya vivia a l’Argentina molt enyorat. Ella el va poder ajudar i animar humanament i espiritualment. I no molt temps després el Sr. Cambó, quan estava a punt de realitzar un viatge a la seva pàtria terrenal, l’estimada i enyorada Catalunya, el Senyor li canvià el rumb realitzant en pocs dies el viatge definitiu a la veritable Pàtria de tots, el Cel, on hi viu amb goig, per sempre més»88.

Cambó moriria l’any 1947 a Buenos Aires. Gran part de la seva fortuna es destinà a la protecció de la cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la redacció d’algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. Va deixar la major part de la seva col·lecció de pintura, reunida per a completar les col·leccions públiques catalanes (unes cinquanta

87 Montserrat Pagès.88 carme raventós i espona: Apunts sobre la biografia de Maria Raventós i Fatjó. El

Carmel, Mataró, 2009.

100 101


obres, especialment d’autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929), a la ciutat de Barcelona (actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya) i algunes obres al Museo del Prado de Madrid.

VI. EL FIL INVISIBLE DE LA HISTÒRIA I LES TRES

DONES: CARME RIERA, MARIA RAVENTÓS I

CRISTINA KAUFMANN.

La trobada de Maria Raventós amb Cambó ens posa en contacte amb el fil invisible de la història, com així ens ho comentava Carme Raventós Espona. Perquè anys més tard, l’any 1964, serà la seva filla Elena Cambó i el seu marit, Ramon Guardans, els qui acolliran una altra jove, en aquest cas de Suïssa, que vindrà a Catalunya en una recerca molt personal, una recerca espiritual. És la jove Cristina Kaufmann, que es farà Carmelita al Carmel de Mataró. Un monestir que va fer construir en Magí Raventós entre 1948 i 1950. Una història que comença amb Carme Riera, mare de Teresa Espona.

Per a algunes persones, la història humana està feta de relacions de poder o per un diàleg de les forces de l’economia. És una opció. Però quan parlem de persones sabem que l’enfocament

102 103


economicista no és l’únic argument per explicar les motivacions de fons de les seves decisions i les seves actuacions. La recerca sobre la història de Maria Raventós ens ha permès entrar en el fil invisible que teixeix la història humana. Un fil que, de forma bella i misteriosa, dóna una continuïtat a aquells que estan oberts a entendre com el fil del Misteri actua en la nostra història.

Però per entendre aquest fil cal anar a trobar un germà de la Maria, en Magí, amb qui ella s’entén molt bé i amb qui comparteix bona part de la seva infància per la proximitat de l’edat. Magí Raventós es casarà amb Teresa Espona, filla de Carme Riera. La història comença, doncs, aquí. El pare de la Carme va ser Josep Riera i Duran, catedràtic de la Universitat de Barcelona, que es casaria amb Manuela Cortinas i Tortadès, de la masia de Can Tortadès, una casa pairal89 al bell mig de Les Guilleries, una de les més importants de Vic. Manuela Cortinas es va quedar vídua als 30 anys amb quatre filles petites: la Teresa, l’Assumpta, la Carme i la Ramona. Mare i filles s’instal·laran als baixos del monestir de les Carmelites Descalces de Barcelona, al carrer Canuda, per fer de compradores de les monges, segons sembla, i així guanyar-se la vida, donat que en aquell moment no es cobrava pensió ni hi havia Seguretat Social.

Una de les filles, la Carme, havia ingressat al Carmel, quan l’any 1895, inesperadament, mor sense fills la seva germana Teresa als 30.

89 Casa pairal. Masia o casa adscrita a una finca rústica, seu d’un llinatge organitzat com a unitat d’explotació rural amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions. (Gran Enciclopèdia Catalana)

«De prompte, regnà el desconcert! Què volia el Senyor? Quins camins adoptar? Dª Manuela, quedava enterament desemparada; tant més que estava físicament molt limitada, ja que era molt sorda... El problema de l’assistència a la mare, era greu. Però no es considerà menys greu el problema de la casa de Tortadès. La importància de les cases pairals en l’estructuració social i religiosa de Catalunya ha estat cabdal. Al llarg de la història, la casa pairal constitueix el centre de l’organització social rural de Catalunya»90.

L’Assumpta havia fet ja la professió solemne i, per tant, es va descartar des del primer moment que ella hagués de sortir del monestir. Però la Carme havia hagut de retardar tres vegades l’entrada al monestir i, per aquest motiu, encara no havia professat.

«Què volia ara el Senyor? —es pregunta Carme Raventós i Espona— ¿No parlava clarament a través de totes aquestes circumstàncies? La Carme va estar sempre admirable no desitjant altra cosa que conformar la seva voluntat a la de Déu».

La seva germana Assumpta va escriure a la priora de Mataró, Mercè Bosomba91, una dona intel·ligent i molt estimada, per demanar-li consell. La mateixa Carme va consultar el cas al Dr. Francesc Mas Oliver confessor de la Comunitat92. Va

90 carme raventós i espona: Història d’una col.lectiva experiència de Déu. Mataró, 2009.91 mercè del cor de jesús, bosomba i casals (Berga,1850- Mataró,1932), “model

exemplar de totes les virtuts” com es deia en la carta de defunció. 92 El Dr. francesc mas oliver (Mataró 1860 - Girona 1920), era en aquells moments

104 105


aconsellar que, de moment, la Carme tornés al costat de la seva mare, “confiant que Déu ja aniria mostrant la seva voluntat”. Així ho va fer, però declinant casar-se amb el viudo de la seva germana, com li proposaven les respectives mares.93

A partir d’aquell moment, els esdeveniments es van precipitar. L’any 1898 moria l’àvia, Donya Pepa. Manuela queda propietària única de Can Tortadès. Fer-se càrrec d’una masia era una gran responsabilitat i, per això, es trasllada a viure a Vic amb la seva filla Carme. La preocupació de donar successió a la casa pairal és generalitzada, intervenint fins i tot el Bisbe. Es tracta de buscar una parella per a la Carme i troben una persona que pot ser la indicada, en Ramon Espona Sitjar94.

Es casen el 4 de maig de 1900 i, al cap de mig any, el novembre, mor la mare, Manuela Cortinas Tortadès. La Carme Riera queda propietària absoluta de Tortadès. El 4 de febrer de 1901 neix la seva primera filla, que es dirà Teresa Espona i Riera. Només tres dies després, el 7 de febrer, mor la mare de la nena als 29 anys.

«Havia ja complert la seva missió... Quina consternació s’apodera de tot Vic! Quin dolor tan profund envaeix a tots els que l’estimaven, a tots els que la coneixien, a tots els que sabien i saberen la seva història. Però en el fons del dolor hi havia Déu! Tots percebien

ecònom de Mataró i va ser bisbe de Girona des de 1915.93 Segons carme raventós i espona, “el vidu no es va poder portar més dignament i

cristianament: No va abandonar a la seva sogra fins que la Carme arribà a la casa. Llavors se’n tornà a la seva pròpia casa i portà una edificant vida de pietat i caritat fins la seva mort, no tornant-se a casar mai més.

94 Segon fill de Can Rossell, casa pairal de Granollers de la Plana (entre Vic i Manlleu).

el seu Misteri. Els seus néts, encara ara, després de més de cent anys, l’adorem amb amor i agraïment la vida de la nostra àvia (...). El qui més, sens dubte, devia sentir el dolor i, alhora, l’experiència de Déu en ell, va ser el seu marit Ramon Espona Sitjar, jove de només 27 anys. Va quedar tan fondament impressionat que mai ho va comentar. Però amb tota la seva vida va mostrar tenir-la sempre present. No es va voler casar mai més. Va viure i morir com un veritable sant canonitzable: Va ser un home de Déu d’íntima pietat. Arreu sembrava bondat i llavor de bon exemple; la seva casa, oberta sempre als pobres, era l’oficina on es prodigava el bon consell a l’atribolat i d’on sortien la direcció i cooperació a tota obra de zel»95.

Ens trobem, doncs, davant de tres dones, la Carme Riera, nascuda al segle xix, dona casada i mare de família; la Maria Raventós, laica, soltera per vocació, que va viure durant la primera meitat del segle xx, i Cristina Kaufmann, suïssa, religiosa carmelita a Mataró, que viurà la segona meitat del segle xx i morirà a inicis del segle xxi. Tres dones, sense haver-se vist, comparteixen una vida d’intensa intimitat amb el Misteri de l’existència, tres dones que ens expliquen que, per damunt de la biografia, hi ha alguna cosa més que històries individuals.

95 carme raventós i espona: Història d’una col.lectiva experiència de Déu. Mataró, 2009.

107


VII. PRESSENTINT UN GRAN CANVI

En acabar la guerra, Maria Raventós reprèn la seva activitat amb els negocis, especialment a Raimat. És una dona independent, controla els seus assumptes personalment. Per aquests anys compra una finca a la província de Huesca, pensant que era una bona inversió. —«Encara no havia fet l’Escriptura quan un fabricant, un tal Pujadas, de totes totes li vol comprar. Encara no l’havia escripturada i ja se la va vendre, potser guanyant-hi un milió de pessetes, que en aquell moment és una xifra molt elevada»— ens comenta Monserrat Raventós Espona.

I Montserrat Pagès afegeix: —«Era molt emprenedora, molt comerciant. I molt viva».

Sigui com sigui, als anys 40 del segle xx, la Maria Raventós viu una situació de canvi. Algunes de les coses per les que ha viscut deixen de tenir sentit.

«Amb gran temor reverencial —afirma Carme

108 109


Raventós— voldria dir quelcom del que penso que passà per aquests anys al ric interior de la meva estimada tia Maria. Penso que va sofrir una crisi espiritual. El cas és que exteriorment va fer un canvi notable a ulls dels qui la tractàvem; canvi en la seva persona i en les seves activitats. S’anà vestint cada vegada amb més elegància donant-se més o menys a passatemps que no portaven a res. Com que era tan agradable i simpàtica, només despertà, en general, més simpaties dintre i fora de la pròpia família. Però, ella què sentia? Sentia cada vegada més buidor, fins arribar a fer-se-li insuportable. Un dia caminant en plena ciutat, va sentir tal torbament i dolor interior que no va poder més, i tot i anar elegantment vestida, es va asseure a la vorera del carrer i es posà a plorar. Havia tocat fons! No era aquella la vida que volia! Entenc que lo del carrer va ser un toc de Gràcia, una forta experiència dolorosa de Déu que redreçà i revifà amb escreix la seva vida.”

Però és la mateixa Maria la qui ens ho explica:

«La vida agitada no em deixa veure el verdader valor de les persones i coses. En l’agitació aquesta, no sóc jo qui visc, jutjo, comparo, escolleixo... sinó que és el temps que viu i pren de mi: la vida em consum sense que el jo pugui actuar. Jo sento que sóc una altra persona, que tinc una personalitat que està ofegada... que m’asfixio... Em convé aislar-me de tant en tant,

i profunditzar les coses, jutjar i escollir deixant-me decididament de respectes humans. Quan serà que demostraré tenir una personalitat? ...que deixaré de seguir el ramat? Si abans ho hagués fet! Poc temps em queda ara, però, dec aprofitar-lo. Per a posar remei a la vida sense fonament que porto, prenc la resolució de procurar fer un dia de recés cada mes, interna. Començar tot seguit!. Crec també que em convindrien uns exercicis tancats aquest hivern; al fugit de les preocupacions i soroll i l’endisar-me en les veritats eternes, m’omplen de pau i optimisme i ordena el meu enteniment. Sempre que ho faig veig amb claredat que Jesús i jo som fets un per l’altre, i que sols puc trobar la felicitat i la pau rendint-me i entregant-me a la seva voluntat. Per ara no veig que hagi de tallar res a la vida del món, ni que hagi de tornar-me més beata».96

La imatge que té de la vida religiosa no és pas massa bona. Però tampoc no ho és la imatge que té del món dels negocis, un món que, a vegades, l’obsessiona: —«Quan els negocis i la feina m’acaparin tota, pensa: “de què li servirà a l’home guanyar tot el món si perd la seva ànima?”».97

És difícil entendre el procés de Maria Raventós sense entendre el context general, tant social com familiar. La família va tenir un pes important. Per un costat, pel dolor de l’amenaça

96 raventós, maria: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. 21 d’agost de 1940. Pàg. 20.

97 Ob. Cit. 20 de març de 1943. Pàg. 57.

110 111


i la pèrdua que havia significat la guerra civil: amenaces, fugida a l’estranger, intents de retorn, recuperació del negoci. La Maria Raventós segueix molt de prop els esdeveniments. Els segueix a través dels relats, de les confidències de molts dels seus germans. La Maria és la germana que escolta tothom, que està per tothom. D’altra banda, però, l’herència familiar, i en aquest sentit parlem d’una herència més inconscient que no pas explícita, la porta a haver-se de dedicar a la gestió, al negoci. La Maria és emprenedora de mena. La continuació d’allò que ha rebut és una realitat que ni se la planteja, ho fa. Però cada vegada més neix una distància entre allò que sempre ha estat i la buidor que sent envers el món on ha crescut. No pas perquè en renegui, de cap manera. Sinó per insatisfacció. El món de la gestió d’objectes comença a no omplir-la. La satisfà l’ús que pot fer dels guanys, als quals els dóna sempre una destinació.

La insatisfacció neix també pel cercle de relacions, unes relacions en què ella sempre demana més. Però la seva xarxa social és la que és, i ella en surt cada dia més decebuda. Decebuda de la frivolitat. Decebuda d’una xarxa que es mou sovint a través de l’interès. Forma part dels cercles socials més alts on les pautes de comportament, els temes de conversa i les activitats del temps d’oci són perfectament conegudes i reglades, oci d’alta societat. Ara, però, de la mateixa manera que l’avi Manuel es va proposar convertir la natura en civilització, Maria Raventós està davant d’una natura, la seva pròpia natura interior, que voldrà entendre,

dialogar-hi fins a poder donar-li una resposta. El seu món interior bull. Bull d’insatisfacció, bull amb intuïcions que van apareixent i que mica en mica van adquirint més força. Maria Raventós troba en els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi l’únic camí per aclarir què és el que vol fer de la seva vida. De fet, els Exercicis és una de les herències intangibles que li va deixar el seu pare, Manuel Raventós, que l’any 1923 declarava: —He fet més de quaranta vegades els exercicis espirituals de Sant Ignasi retirat en un convent.

Maria Raventós es troba, d’entrada, confosa. Ho atribueix a la situació general en què viu tothom:

«El mal d’avui: dissipació. Vivim dels sentits cap enfora, i mai ens parem a mirar dels sentis cap endins, o siga, la vida íntima de la nostra ànima. (...) El fruit dels exercicis depèn principalment de l’esforç que es fa durant els dos primers dies, que són els més difícils; silenci exterior complet; silenci interior absolut. Déu i jo, i res més. Disposició d’ànim: generositat».98

Però allò que es pot obtenir a través de l’experiència dels Exercicis ho considera encara molt feble:

«Després dels exercicis, en veure tot aquell estol de noietes plenes de bons desitjos i ideals eterns, m’han fet llàstima. He pensat que llençades al món els passaria amb més raó el que em passa a mi, que oblido i em refredo de mica en mica».99

98 Ob. Cit. 22 d’agost de 1941. Pàg 26-27. 99 Ob. Cit. 22 d’agost de 1941. Pàg. 23.

112 113


Maria Raventós es debat entre dues formes que sempre han conviscut en ella: la Maria emprenedora, la dona forta amb capacitat d’organització que no necessita l’ajuda ni el consell de ningú, la filla d'en Manuel Raventós, la dona amb el cap clar de força arravatadora que vol demostrar que ella, tota sola, pot tirar endavant amb allò que se li presenti; i la Maria amb una capacitat empàtica molt més gran del què és habitual, la dona capaç de posar-se en el lloc dels més febles, la dona per a qui el món dels negocis no és res més que un divertiment per a mostrar i demostrar que les seves capacitats són espontànies, la dona que ha heretat aquella saviesa de la gent senzilla que el seu pare i la seva mare també van fer present al llarg de tota la seva infantesa. Davant d’aquesta dualitat, la Maria troba a faltar força per optar per aquesta segona via, una segona via que, molts anys abans, havia intuït que podia passar per a la vida religiosa, però que posteriorment ja va desestimar. Ara, doncs, s’exigeix una disciplina que li permeti no viure entre dos mons:

«La disciplina interior i exterior m’és completament necessària. La falta d’ella és la causa de la major part dels meus mals. Fins ara havia cregut que no era raonable imposar-se un sofriment voluntari. Que per a perfeccionar-se bastava acceptar, bé, tots els que la vida quotidiana ens imposava. Però l’experiència m’ensenya, segons penso, que el sofriment voluntari és necessari per a la nostra educació moral. Tal volta és

degut que quan el sofriment és voluntàriament imposat ens produeix més la impressió que hi ha domini de la raó sobre les passions i aquestes no s’atreveixen a reclamar tant. No entenc bé el per què però sí que veig que la mortificació és necessària. (...) Crec veure que la falta de mortificació em prové de no trobar una obra social que em quadri segons el meu caràcter. Busco massa de trobar-m’hi com peix a l’aigua, sense tinguer de fer sacrifici?»100.

La voluntat de deixar l’activitat empresarial i encaminar la seva activitat cap a les persones es va obrint pas en el seu interior:

«He vist com l’ocupar-se dels negocis i l’èxit dels mateixos, no té importància al costat de nostra vida en Déu. Jesucrist no alaba mai el treball amb la finalitat de produir diners o riquesa; el que jo pugui fer, davant del passat, present o pervindre mundial, què pot demostrar? L’únic necessari és conèixer la veritat i seguir-la, o sigui, recordar el principi i fonament, i adaptar-hi la meva vida d’una manera viva i conscient. Per tant, res de treball desaforat i perdre-hi la pau. (...) Fer diners no és fet per a mi, sinó emplear-los bé».101

100 Ob. Cit. 22 d’agost 1941. Pàg. 20-21.101 Ob. Cit. 22 d’agost 1941. Pàg 41-42.

114 115


1. El motor de la transformació: l’experiència

dels exercicis espirituals

Seria impossible explicar qui és Maria Raventós sense entendre un dels elements que van ajudar a construir la seva personalitat. Un element que ja va ser important en la vida del seu pare, Manuel Raventós, i és la proximitat amb els Jesuïtes. Es tracta dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola. Els Exercicis van significar la metodologia bàsica per a conèixer-se ella mateixa i per discernir allò que havia de ser la direcció donada a la seva vida. Es tracta d’una metodologia basada en un procediment que quatre segles abans, Ignasi de Loiola havia construït avançant-se segles als processos de personalització i de coneixement d’un mateix. Una metodologia que suposa una exploració de la personalitat comprenent elements cognitius, elements emocionals conscients i també inconscients, i elements de la conducta.

Donada la centralitat dels Exercicis Espirituals en la conformació del què va ser Maria Raventós, hem cregut que calia explicar amb una mica de detall en què consisteix aquesta pràctica. Què són, doncs, els Exercicis Espirituals? Són pròpiament uns exercicis o pràctiques que realitza una persona individual i que «es diferencien d’altres tipus d’exercicis en els quals predomina l’exposició doctrinal o l’orientació de vida per part del predicador».102

102 rambla, josep: Los ejercicios espirituales de San Ignacio. Cristianisme i Justícia. Quadern núm. 53. Barcelona. Per aprofundir en el tema dels Exercicis Espirituals pot consultar-se: S. ARZUBIALDE, Ejercicios Espirituales de S. Ignacio. Historia y Análisis,

No són, doncs, conferències sobre temes ni cap mena d’adoctrinament ideològic. Com qualsevol altre tipus d’exercici, els de Sant Ignasi requereixen un mètode i comporten un procés d’assimilació del mateix. Per això, hi ha dues persones: una que s’exercita i una altra que condueix l’exercitant. S’anomenen exercicis espirituals considerant una gamma immensa d’activitats: «no es redueix a activitats espirituals al camp de la interioritat, sinó també a altres espirituals operacions». El comentarista dels Exercicis Espirituals Luis de la Palma, afirma que una activitat exterior també pot ser espiritual quan «neix de la moció de l’Esperit». En aquest sentit, es parteix d’una definició d’allò espiritual d’una forma molt àmplia, una variadíssima sèrie d’activitats que es desenvoluparan i que la persona que els dóna explicarà amb la gradació convenient. Sant Ignasi, per exemple, proposa diferents orientacions sobre la implicació d’allò corporal en l’oració i en els exercicis en general. Entén que el cos també prega, i que tot allò que ajuda a aquesta participació d’allò corporal en l’experiència dels exercicis és important: sentir el propi cos, sentir la respiració, atendre a l’activitat dels diferents sentits, etc. També útil prestar més atenció del que és habitual a la dieta, procurant una alimentació el més natural possible, evitant per exemple l’excés de greixos.

Podem afirmar que els Exercicis són un mètode per a la

Bilbao-Santander, Mensajero-Sal Terrae, 1991, Colección Manresa; A. DEMOUSTIER, Les Exercices Spirituels de S. Ignace de Loyola. Lecture et pratique d’un texte, París, Editions facultés jésuites de Paris, 2006; J. MELLONI, La Mistagogía de los Ejercicios, Bilbao-Santander, Mensajero-Sal Terrae, 2001, Colección Manresa;

116 117


trobada amb Déu en tot allò que constitueix la vida quotidiana del qui els fa. Amb aquest objectiu, es busca unificar allò corporal i allò espiritual (en el sentit generalitzat de la paraula), requisit fonamental per superar la dispersió, la desorientació, la confusió. D’aquesta manera, els exercicis ajuden a crear hàbits veritablement humans, necessaris per a la vida de cada dia.

Són també espirituals per la seva finalitat, que s’expressa en un doble objectiu: d’una banda, fer-se càrrec de totes les afeccions desordenades, és a dir, realitzar una transformació afectiva en el sentit de superar el desordre dels afectes no centrats en l’evangeli i ordenar-la d’acord amb una jerarquia evangèlica; d’altra banda, reconèixer la voluntat de Déu sobre la pròpia vida i assumir-la efectivament. El discerniment espiritual, que és l’element indispensable dels Exercicis, portarà a descobrir i assumir el lloc de la pròpia persona en el món. Segons aquesta interpretació d’allò espiritual, cal dir que no es considera espiritual qualsevol activitat, sinó només la que respon al doble aspecte exposat.

Un element central dels exercicis és el de poder decidir amb llibertat. Sant Ignasi va parlar de «vèncer-se a si mateix i ordenar la seva vida sense determinar-se per cap afecció per desordenada que sigui». Vèncer-se a si mateix no vol dir imposar-se res, sinó no viure a remolc de cap mena d’emoció de la que no es vol tenir un domini. Ignasi va veure que no tots els exercitants aconseguien una plena transformació dels seus afectes en la línia de l’ordre evangèlic. Davant d’això,

recomanava reconduir les afeccions o emocions, i en aquest sentit, Ignasi es va avançar en el fet d’adonar-se que la majoria d’aquestes emocions sobre les quals no es té control són d’origen inconscient. Reconduint-les amb l’objectiu que no influeixin ni determinin la decisió que es pretén prendre.

Maria Raventós ens va deixar una sèrie d’apunts sobre diferents tandes d’Exercicis que va realitzar, especialment en el període que va des de finals de la guerra civil fins a la seva mort. En ells descobrim també algunes d’aquestes emocions que tant li preocupen i contra les quals ella hi estableix un combat intens. També a través dels seus apunts ens adonem que la substància dels Exercicis és l’experiència immediata de Déu, un Déu que no s’entén com un concepte o una idea, sinó com una realitat amb la que s’hi estableix una relació d’intimitat i «que sempre té la iniciativa». Dir això demana dues precisions importants. En primer lloc, afirmar això no significa, òbviament, que la persona humana pugui dominar Déu. En segon lloc, l’experiència immediata de Déu no suprimeix la necessària mediació de Jesucrist. Per això, l’experiència de Déu passa per la meditació i la contemplació de Crist, que esdevé una tasca central.

En els Exercicis cal una actitud de profunda humilitat i reconeixement, tant per evitar actituds prometeiques, d’orgull o d’autosatisfacció, com per a no deixar-se portar per una actitud pusil·lànime que duu a desconfiar del desig de Déu de comunicar-se a la persona humana: «allò propi de Déu és que

118 119


no hi ha res que l’abasti, per elevat i sublim que sigui, però que es comunica a través d’allò més ínfim».

La característica més important del mètode dels Exercicis Espirituals és que es tracta d’una activitat plenament personal que pretén una transformació dels afectes desordenats. Per això diem que es tracta d’una activitat personal bàsicament afectiva, on ha de donar-se una implicació total de la persona que s’exercita. La punta de llança de l’activitat de l’exercitant és que ha de «sentir i assaborir/agradar les coses internament» (Ex 2), és a dir, arribar al cor, aquella part central de la persona on s’articulen i condensen pensament i sensibilitat, imaginació i memòria, cos i ànima. La importància primordial la té el cor. Se suposa, doncs, que el cor és de la nostra part l’espai diví per excel·lència. «Només l’amor pot endinsar-se en el Déu que és amor». En aquesta vivència afectiva l’exercitant pot trobar l’assaborir —agradar—, que pot significar apreciar, provar, experimentar, sentir plaer. La vivència del gaudi és un component important de l’experiència cristiana i, per tant, també dels Exercicis. Podem veure alguns exemples del què diu Sant Ignasi respecte al gustar distribuït en les quatre setmanes que duren els exercicis: en el cinquè exercici —«portar els cinc sentits»— amb el qual culminen els dies d’Exercicis de la segona setmana: «fer olor i agradar amb l’olfacte i el gust la infinita suavitat»; en la quarta setmana, es fa més atenció encara al gust i gaudi espiritual: «fent pausa en les parts més principals i on hagi sentit majors mocions i gustos espirituals;

portar a la memòria i pensar coses motives a plaure, alegria i goig espiritual».

Es tracta d’un plaer espiritual però, segons hem dit anteriorment, és un plaure profundament humà i integral. Un plaer que, d’altra banda, es pot viure en situacions de sofriment, com ho mostra el fet que la consolació —moments de plaers agradables— es dóna en les llàgrimes de contemplació de la passió o en altres experiències de fe que poden ser doloroses. C.S. Lewis expressa molt bé com el mateix dolor del desig pot ser una forma d’alegria: «Encara que aquest desig és penetrant i fins dolorós, s’experimenta com un plaer. És una satisfacció millor que qualsevol plenitud, i una pobresa millor que qualsevol riquesa». Per entendre aquesta dimensió de plaer, les paraules de sant Gregori són il·lustratives: «Hi ha aquesta diferència entre els plaers espirituals i els corporals: els corporals provoquen el desig abans de posseir-los i el disgust, quan ja els posseeix; mentre que els espirituals, al contrari, provoquen disgust abans de tenir-los i goig un cop els tens».

Tot això no treu que s’hagi de posar en joc la intel·ligència, perquè aquesta és l’eina on es fonamenta el discerniment. L’exercitant haurà de posar en joc la seva intel·ligència i també deixar-se il·luminar pel Senyor amb la finalitat de trobar «alguna cosa que faci una mica més declarar o sentir la història» (Ex 2). Aquesta recerca dirigirà tota l’experiència dels Exercicis amb l’objectiu de «millor trobar el que desitja» (Ex 73). La vida quotidiana, el moment present que cadascú viu

120 121


és, per tant, temps de gràcia on la persona que fa els Exercicis ha de disposar-se per a la trobada amb Déu en el seu ara, en la seva vida present. I això no es fa imaginant móns o idees de cotó fluix, idees espirituals, sinó a través del què passa cada dia, entenent que la vida és inmanipulable i que no permet les evasions cap als somnis pseudoespirituals.

2. Maria Raventós entre dos mons

Són temps de conviure entre dos mons. Dos mons que exteriorment comença a viure com a irreconciliables. La Maria coneix bé la lògica del què està ben fet, la lògica del què cal fer, cal dir, cal pensar, i la lògica del com cal actuar. La Maria se sap moure en el món. Aquest funcionament racional, tot ell ple de sentit comú, és el que progressivament ha deixat de tenir significat. Hi ha altres lògiques, que per a la societat on és, apareixen com a profundament il·lògiques, i que ella les percep com a lògiques més profundes. En aquest sentit, l’anècdota que viu amb un dels seus nebots és significativa.

«Un dia, Manuel Raventós pregunta a la seva tia: “¿Com és que has escollit com a director espiritual el Pare Sola, tan faltat de sentit comú?. La Maria Raventós respon: L’he escollit per la seva profunditat espiritual. El sentit comú ja el tinc jo”».103

103 Anècdota explicada per Carme Raventós.

Dona d’alta societat, amb compromisos socials de tota mena, durant la seva joventut viu a remolc de les obligacions que li imposa la seva vida. Maria Raventós veu cada vegada més evident que allò que viu la portarà a grans trencaments. Trencaments interiors però, sobretot, trencaments exteriors. La vida social ha tingut i té encara molts atractius. Però el seu cor comença a decantar-se cap a una altra banda. Aquesta divisió interna la fa patir. La realització dels Exercicis durant l’agost de 1941 la porten a veure la necessitat d’ordenar la seva vida, que vol dir la voluntat per decantar-se cap allò que intueix omplirà les seves grans buidors:

«Fi dels exercicis; primer, vèncer a si mateixa; segon, ordenar la vida. Disposició de la voluntat: primer de tot cal tenir gran coratge. El desig de perfecció porta sempre sobra seu com una ombra o fantasma de temor pels sacrificis que ens costarà la nova vida. Generalment aquestes temences són imprecises, fosques i com d’espant, com son treballs, vergonya, temor per l’honor del món, etc. Cal plantar-hi cara. Segon, al començament no hem de donar res encara, però hem d’estar disposats a donar-ho tot».104

La necessitat de centrar-se, de plantar cara a la divisió interna que viu apareix repetidament en els apunts que fa sobre els exercicis:

«“Fes bé el que fas” deien els antics, això és, no

104 RAVENTÓS, MARIA: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Exercicis Espirituals. 22 d’agost 1941. Pàg. 31.

122 123


deixar el pensament que vacil·li. El qui s’acostuma a distreure’s, es distreu en tot».105

La distància entre les teories espirituals, el discurs teòric, i la pràctica que mica en mica veu i desitja és el que provoca tota mena de temors. Fins ara es reconeix com algú que ha viscut d’un discurs ple mogut per les bones intencions, amb una vocació gran de servei i estant atenta a totes les demandes que se li presenten per ajudar les persones que ho necessiten. Ara, però, s’adona que això va a més, i que la vivència que es va obrint pas en ella comportarà renunciar a un estil de vida on aquesta està solucionada, on no ha de patir per res. Ens trobem amb un procés espiritual intens, que va abarcant totes les dimensions del seu viure. No podrem entendre la Maria Raventós que inicia el seu camí just acabada la guerra sense entendre que el camí espiritual cristià no és un camí construït a base de bona voluntat i de propòsits més o menys benintencionats. Es tracta d’una altra cosa. «La força de la voluntat ve sempre d’un gran amor» diu Raventós. 106

Ens trobem davant d’una experiència mística, que no és altra cosa que la d’una relació d’intimitat amb Déu, sentida i experimentada com allò més propi de la vida mateixa:

«La primera llei de la meva vida racional és la humilitat que necessàriament ha de tenir qui de si no és res. Sóc un captaire de tot; sóc la impotència radical; necessito absolutament i sempre rebre-ho tot de Déu (...)

105 Ob. Cit. Pàg. 23.106 Ob. Cit. Pàg 101.

Déu té, doncs, un ideal sobrenatural que vol realitzar en el món. Déu crea éssers racionals que coneguin aquest ordre diví posat en les coses, perquè així ells, i per ells tota la creació, s’elevin, participin de la santedat divina, i entrin després en la plena unió amb la divinitat (...) “Diu Sant Agustí que pregant es demostra la debilitat de Déu i l’omnipotència de l’home”.»107

La mateixa Maria Raventós expressarà, amb una breu frase manllevada, el que suposa l’experiència mística, no tant parlar de Déu com parlar a Déu, establir-hi una relació. Aquest és el gran canvi que trasbalsa la seva vida. Fins avui, la voluntat havia estat el motor de la seva vida. A partir d’ara serà un deixar-se portar per una experiència que sent, una experiència profundament amorosa.

Dirà Raventós: «Crec que fou Sant Ambrós qui digué a santa Mònica: “No parlis tant de Déu a Agustí, i parla més a Déu d’Agustí.”»108

En acabar els Exercicis que fa el mes d’agost de 1941 en decideix començar gairebé de seguida uns altres:

«Acabats aquests exercicis em sento molt torbada i en començo uns altres amb el P.G.»109

107 Ob. Cit. Pàg. 34.108 Ob. Cit. Pàg. 23.109 Ob. Cit. Pàg. 30.

124 125


3. La buidor com a motor

Als seus quaranta sis anys, la buidor és un dels elements que la porten a desitjar amb totes les seves forces un canvi, un gran canvi vital. La buidor del sistema de relacions, la buidor de les seves fites personals:

«La vida passa volant, ja em sento vella, què n’hauré tret del temps entretingut? Puc ser feliç sense Déu? Potser hi ha gent que si, allà ells, però a mi la vida se’m fa insuportable. Res més m’omple i em satisfà. Què espero? Tindré temps si espero més tard? Seré tan cruel davant de tanta bondat? Si no em rendeixo, quanta culpabilitat. L’únic remei és perseverar en l’oració, el contacte amb Déu, íntim, afectuós. Jugar-m’hi la vida, tot quant tinc, abans d’abandonar l’oració.»110

Els Exercicis són l’instrument que han de possibilitar-li aquest canvi, però sovint lamenta que aquest canvi sigui molt feble:

«Temo que demà sortiré dels exercicis i en pocs dies vaig a oblidar tot lo que tan clar i tan cert he vist en les hores de meditació. En el món, profunditzant poc o gens les úniques veritat eternes, les deixem a segon pla com a cosa secundària i... no ben bé certa, i ens anem acostumant a viure sense elles. D’aquí el neguit, la impaciència, la buidor, la infelicitat, la falta de finalitat en la vida, i la falta d’escalfor en el nostre cor. Res ens omple, i gràcies a Déu que siga així.»111

110 Ob. Cit. Pàg. 60.111 Ob. Cit. Exercicis espirituals. 20 de març de 1943. Pàg. 58.

4. Activitat o passivitat? La nova vida d’íntima

intimitat

La vida que ara s’inicia és una vida moguda per una intensa activitat interior. No pas construïda a partir de bons desitjos, sinó a partir de l’experiència de Déu. En aquest nou motor intern de la seva vida, no es tracta tant de deixar créixer les idees pietoses, sinó de donar temps per a una acció efectiva i eficient en la seva intimitat, Maria Raventós observa la necessitat de donar-se temps, donar temps perquè aquest Altre actuï:

«L’experiència m’ha demostrat una i moltes vegades que sense una unió íntima amb Déu m’és impossible viure. Una vida pietosa superficial no em basta. Necessito abandonar-me per complet a la voluntat de Déu. Que Ell faci en mi tot el que vulgui, que Jesús i jo tinguem una sola voluntat. Sense aquesta vida intensament unida a Déu sóc la persona més infeliç, i la meva salut física i moral no ho pot suportar. Tinc 44 anys, no me’n queden gaires, o cap, per a diferir de prendre una resolució pràctica i ferma. Serà aquesta l’última avinentesa que Déu em dóna? Després dels exercicis de l’any passat, per què he tornat a desorientar-me?».112

Activitat o passivitat? Aquest és el dilema de l’experiència de Raventós. Activitat, en el sentit de dedicar-hi hores. Passivitat,


126 127


en el sentit que ella se sent moguda, que seria l’equivalent a allò que Sant Ignasi diu de moció, provinent etimològicament de la idea de moviment:

«“Sabem que en matèria de forces espirituals no hem de mirar per a res a nosaltres, sinó solsament a Déu d’on tot ha de venir.”113 I en un altre text, escriu: “Impossible que pugui emprendre res, ni que fassi res de bo si sols compto amb les meves pròpies forces. (...) Reconèixer els meus propis defectes: cansanci en la lluita, és de nit.. tot és fosc, em sento sola. Jesús deu estar lluny; fantasmes de la meva pròpia imaginació, tot prèn proporcions extraordinàries i sense solució... no reconeix a Jesús que s’acosta; espant de tirar endavant, penso en el perill, en les derrotes passades, compto amb les meves pròpies forces, clavo els ulls en mi i en el que m’envolta. No miro fit a fit a Jesús que m’allarga la mà. (...) No he de permetre l’entrada en el meu cap de totes aquestes inquietuds, aquietar el cor i la imaginació i perseverar en la lluita en pau. L’èxit espiritual, únic que busco, hi és sempre; el material dependrà de com i quan cregui Ell convenient.”»114

Deixar-se portar no li resulta fàcil, acostumada a ser una dona emprenedora, resolutiva, una dona que tota la vida s’ho ha hagut de fer sola. En aquest combat personal, Maria Raventós viu molt dolorosament la seva incapacitat per prendre

113 Ob. Cit. 31 d’agost de 1942. Pàg 51.114 Ob. Cit. 31 d’agost de 1944. Pàg. 64 i 66.

una resolució i optar per una vida diferent de la que sempre ha fet. El vull i no-vull és un dilema profund que només es pot entendre si s’entén la dinàmica de la vida espiritual viscuda des dels afectes, des de les emocions que configuren la persona. És en aquest sentit que Raventós parla de puresa del cor. Voldria un cor emotivament donat al deixar-se portar i a l’empatia evangèlica, però el sent ple de tot un conjunt d’altres emocions contraposades:

«¿Haig de veure encara més clar que no puc continuar sense una vida de proximitat amb Déu? Vull perdre el cap en remordiments de consciència? No veig clar quin règim de vida em convé, però sí que veig clar que no puc, no haig de perdre la intimitat amb Déu, molt íntima; viure sols per a fer la seva voluntat. Són falsedats pensar que per a l’èxit d’una obra social pel bé del pròxim puc fer quelcom assistint a certs llocs, que és ofensa a Déu. Donar molta importància a la puresa de cor. Déu no pot viure sinó amb un cor molt pur. Dubto que el que estic fent no sigui d’una gran ingratitud a Déu, i que no sé fins quan voldria Ell suportar-me. En els exercicis de l’any passat vareig veure les coses molt clares i vaig veure un Déu generós i boníssim per a mi. A pesar d’això no vaig perseverar. Aquest any sento profundament a Jesús burlat per la meva covardia i mala voluntat. Quant temps em suportarà encara? Puc fer el sord per més temps? Ploro, gemego i em queixo de

128 129


que no tinc força per perseverar. Sant Agustí sentia el mateix però sentia una veu que li deia: “¿No podrás tú lo que éstos y éstas? ¿Acaso éstos y éstas lo pueden por si mismos y no en el Señor? Por qué estriba en ti, que no puedes ternerte en pie? Arrójate en él; no temas, que no se apartarà para que caigas. Arrójate, el te recibirá y te sanará” No ens té avisats que sense Ell no podem res? Per què voler tenir pretensions i refiar-me de mes pròpies forces?».115

La soledat i el silenci són condicions essencials per a aquesta nova vida.

«La història de l’Església ens ensenya que quasi totes les ànimes santes s’han format en el silenci i soledat, condicions necessàries per a la comunicació íntima amb Déu. (...) Com vull jo portar una vida íntima amb Déu, sentir i viure el sobrenatural, si no vull deixar el soroll extern, ni l’intern del meu cor i la meva intel·ligència? Ni sé retirar-me a fer oració llarga, oblidant tot allò terrenal? D’aquí ve que les coses em dominen i em neguitegen, sense poguer-me deslliurar en lloc de ser jo que domini les coses».116

La soledat i el silenci són les condicions per a poder establir el diàleg amb Déu i per reconèixer les petjades que el pas de Déu té sobre la pròpia vida:

«veig la necessitat absoluta d’oració, amb molt

115 Ob. Cit. 31 d’agost de 1942 Pàg. 53.116 Ob. Cit. 20 de març de 1943. Pàg. 56.

mirar i examinar la consciència. Examinar, si ho puc fer sense neguits, buscant el perquè de les meves caigudes, repugnàncies... Per això si ho puc fer de cara a Déu, sense capficaments ni neguits...».117

Maria Raventós té clar que Déu parla. Que parla a cadascú amb un llenguatge diferent, específic, personal. Però cal saber-lo llegir, escoltar, discernir, ja que d’entrada no és evident ni clar:

«“Déu demostra la seva voluntat sobre la nostra ànima per medi dels desigs interiors d’un bé millor, que Ell ens comunica i per medi de les circumstàncies que ens rodegen”.118 El llenguatge de Déu té sempre una característica, la pau. No la pau exterior, sinó la pau interior. Ho expressa d’una manera rotunda: “Déu és el Déu de la pau. Si no tinc pau, és que no tinc el meu Déu”.119 Allò que Déu vol sobre cadascú és motiu de pau, dóna pau, és la pau més profunda per al cor: “aquests dies, dedicant quasi totes les hores a l’oració i recolliment, he sentit una pau immensa, uns desigs profundíssims de Déu i de la seva voluntat. Aquesta pau, aquest recolliment i aquests desigs m’han durat molts dies. (...) durant l’hivern, no em convindria retirar-me tres o quatre dies cada mes, o una setmana cada tres mesos, a les Reparadores de Manresa, a la Garriga, a Tiana...?”».120

Si la pau és la marca positiva de la presència de Déu, la

117 Ob. Cit. 20 de març de 1943. Pàg. 56.118 Ob. Cit. Pàg 133.119 Ob. Cit. Pàg. 38.120 Ob. Cit. Pàg. 34.

130 131


marca negativa, el senyal que allò que es viu no es tracta d’una realitat de Déu és la tristesa:

«No he de pensar mai, i ho dic per experiència, que és en el món on trobaré la pau i repòs de la meva ànima, i no témer que el verdader, decidit i desinteressat servei de Déu doni tristesa. Si hi trobo tristesa és que no segueixo les petjades de Jesucrist».121

Si la tristesa és un senyal inequívoc que allò que viu no prové de Déu, tampoc el dolor no és una mostra de la forma com cal entendre Déu. I això difereix força d’una mentalitat ambiental on es predica la idea d’un Déu que demana sacrifici, renúncia amb trets d’un cert masoquisme:

«El dolor no és el fi de la nostra vida. En aquest món ens acompanya sempre, però no com a fi.. per obrir-nos a la veritat».122

La pregària no és sempre un camí dolç, al contrari, perquè en molts casos es converteix en una situació insuportable. En el silenci de la pregària, el conflicte interior esclata. Llavors, només queda l’actitud de l’abandó: “En l’oració no tenir neguit per a forçar Déu a tal o qual cosa, en particular, sinó pregar, demanar i abandonar-se.”123

Estem davant d’una persona afamada, una persona assedegada de sentit i de plenitud. Maria Raventós s’encamina a una nova existència. Sap, racionalment, que aquesta vida

121 Ob. Cit. Pàg. 45. 122 Ob. Cit. 20 de març de 1943. Pàg 55.123 Ob. Cit. 31 d’agost de 1942. Pàg. 51.

l’emplena, però coneix les dificultats interiors i exteriors per deixar-se portar:

«”Jo sóc el pa de vida; el qui ve a mi no tindrà fam i el qui creu en mi no tindrà mai set”. Llençar-me altra vegada en els braços de Jesús, sense temor, sense reserves, a ulls clucs. Ho vaig fer una vegada ben cegament, amb circumstàncies ben difícils, i amb confiança absoluta em vaig tirar a l’abisme, segura de caure als seus braços. M’ha fallat gens ni mica? N’he tingut cap desengany? No he pogut constatar la sol·licitud més paternal, més insistent, mes amorosa, més pacient i constant? No m’aixeca després d’haver-me ensenyat lo que mai hauria sigut capaç d’aprendre?».124

5. La centralitat de Jesús de Natzaret

Hem parlat del paper que van jugar els Exercicis Espirituals, i hem parlat de la centralitat que hi té la contemplació de Jesús. Girar la mirada cap a Jesús vol dir contribuir a fer de Jesús el criteri de decisió de la vida quotidiana. Però veiem com expressa Maria Raventós aquest girar la mirada envers Jesús enmig de la vida de cada dia. Raventós fa un dibuix de per on es mou la seva vida social:

«Quan la vida de brogit, renom i alabances m’atregui, recordar i meditar la vida oculta de Jesús a Natzaret, que és la vida quieta i humil i amagada de l’acció i de la


132 133


contemplació. Natzaret és la farga cristiana dels grans caràcters. Tota ànima que vulgui tenir el tremp de Jesucrist, ha d’entrar mil vegades a la fornal de Natzaret, és a dir, a la solitud, al silenci, a l’oració i al treball abnegat. Allí neixen els grans ideals, els poderosos sentiments, les heroiques resolucions, els sacrificis definitius. No tinguem pressa de sortir al món, més que siga per ésser apòstols».125

Entendre la figura i la vida de Jesús és la forma de poder entendre la seva pròpia evolució personal. No es tracta de copiar externament les accions de Jesús, es tracta de copsar la dinàmica de la vida interior en els passatges de la vida de Jesús:

“en el fet que la família de Jesús fos expulsada de casa seva hi trobem les dues lleis de la vida espiritual que hem d’aprendre. Primera, la llei general de l’expiació. És una paraula que no pot ésser acceptada en abstracte, de manera que després tinguem una vida sortosa i beatífica; ha de ser una realitat en cada moment. Tot el de Jesús porta el senyal de la creu, i tot el nostre ha de portar el mateix segell. La segona llei és la de la providència: Déu deixa fer les coses humanes com si cap esment tingués dels seus escollits, però malgrat això, arriba al fi que s’ha proposat. Els homes i les coses fan ratlles tortes; però Déu sempre va allà on vol- Déu escriu dret amb ratlles tortes, com vulgarment es diu. La nostra segurança està en què Déu sap totes les nostres coses, i les estima totes com a Pare:

125 Ob. Cit. Pàg. 35.

“Tenim comptats tots els cabells del nostre cap. Certament, vénen moments que les criatures sembla tenen un poder absolut damunt nosaltres, però són també aquests els moments de Déu.” (...) Les criatures obren despòticament com mestresses de la meva vida; però si jo tinc seny sobrenatural, no faran sinó treballar per la meva santedat, i per realitzar els plans de Déu».126

Aquests dos elements expressen de quina manera Maria Raventós afronta el canvi que comença a dur-se a terme en la seva vida. No una vida autocentrada, configurada pel món de l’empresa, expressada en la imatge de la creu, sinó una vida en la qual hi ha Algú que també actua, Algú que es fa present i que va donant allò que la pròpia vida necessita, expressat en la idea de la Providència. Maria Raventós ho expressa en un altre lloc com:

«Deixar a Déu que ho solucioni com vulgui: fer-li crèdit d’una fe i confiança absoluta. És l’únic que Ell ens demana repetidíssimes vegades».127

En les cites anteriors, però, també hi veiem alguns trets característics del seu caràcter, com és una docilitat fruit de la bonesa, que possibilita que els altres tinguin un poder excessiu sobre ella. Maria Raventós és una persona plena de bona fe, amb sentiments bondadosos envers els altres. Precisament sent que això la fa vulnerable. Li costa contradir els altres, per por a ferir-los. La bondat es converteix en una arma de doble tall.

126 Ob. Cit. Pàg. 37.127 Ob. Cit. 31 d’agost de 1942 Pàg. 52.

134 135


Posar-se en el lloc de Jesús, com si s’estigués present en allò que relaten les diferents escenes de l’evangeli, és una de les activitats que es proposen en els Excercicis. Maria Raventós ho viu amb una intensitat pròpia d’una persona amb una alta sensibilitat:

«Acabo de meditar la Passió. He vist a Jesús rentar els peus als seus deixebles, acció que es considerava tan baixa que ni tan sols es podia exigir d’un esclau jueu... M’he agenollat a prop de Jesús a l’Hort, l’he seguit en els diferents tribunals fins a les 10 del vespre, i amb Ell he entrat al calabós on passà la nit burlat, escopit, bufetejat, pels soldats. He vist la flagel·lació, coronació d’espines, la creu a costes, la crucifixió i la seva agonia...,(...) tot això és cert, creguin-ho o no els demés. Potser dintre quatre dies ja no em recordaré jo mateixa de lo que aquests dies m’ha fet tanta impressió. Jesús m’ha perseguit constantment perquè em rendeixi a ell. Quan temps ho farà encara?».128

6. Conscient de la seva pròpia transformació:

el control de la imaginació.

Maria Raventós és conscient que es troba en un procés de total transformació, una transformació interior amb repercussions importants en les concrecions externes de la seva


vida. El diàleg entre ella i la persona que li fa d’acompanyant en els Exercicis Espirituals és bàsic:

«El P.G. m’ha dit: “La base de tota transformació espiritual és la meditació. En aquest ambient d’aquí li ha sigut fàcil meditar cinc hores diàries o més, però a Barcelona li serà molt dur i difícil, però si persevera a pesar de tot, vostè farà un canvi complet. Canviarà el caràcter, canviarà els seus punts de vista, i no li serà necessària tanta força de voluntat per vèncer els altres defectes, per la força que trobarà en les noves idees adquirides”».

El P. G. també li recomana: «Altra cosa que necessita vostè és dominar la imaginació, no deixar-la mai córrer lliurement. Això és completament necessari per adquirir un caràcter. Si no ho fa així anirà sempre enganyada, viurà en un món irreal, farà malbé el seu caràcter. És aquest un punt difícil i es necessita molt esforç, però es pot lograr (...). Cregui’m, posi’s ferma en aquest punt, no es dongui per rendida”. (...) Sobre el domini de la imaginació, lliuri-hi vostè una batalla a mort, sense defallir. Si no n’ha de sortir victoriosa és culpa ben bé seva, ja que si vol ho pot fer».129

En diferents textos i diferents períodes de la seva vida trobem escrita la necessitat de dominar la seva imaginació. I aquí convé precisar. No es tracta de l‘activitat estrictament

129 Ob. Cit. Pàg. 45.

136 137


del pensament, al marge de l’activitat emocional. En parlar d’imaginació s’està referint a allò que en parlar dels Exercicis Espirituals hem anomenat afeccions, i que tindria a veure amb el que avui s’entén com a fantasia mental: aquelles emocions, generalment d’arrel inconscient, que apareixen com a centrals de l’activitat del subjecte, que el condueixen, que apareixen com a realment certes, com les úniques emocions certes. Es tracta, per tant, d’unes afeccions difícils de conèixer i encara més difícils de posar sota control. Sovint són considerades com el propi caràcter.

«La falta de domini de l’imaginació o pensament és la causa de la major part dels fracassos en la vida d’avui dia. La millor educació és aquella que ens ensenya a fer lo que hem de fer, en el temps en què ho hem de fer, i tant si ens agrada o no ens agrada, fer-ho. Sense una força de concentració cap geni ni talent pot arribar al cim de les seves possibilitats. S’ha d’arribar a la perfecte concentració, que ha de ser inconscient. Les causes d’una imaginació rebel són: primer, una excessiva profusió d’interessos o aficions; segon, una mala costum de deixar-la amb llibertat. Una atenció activa procedeix: de l’interès que posem en una cosa determinada; d’un estat físic i mental que sigui sa; de la pràctica d’exercicis ben dirigits; de la transformació de l’esforç en un hàbit».130

130 Ob. Cit. Pàg. 47.

D’altra banda, però, creiem que val la pena considerar que Maria Raventós no pretén, de cap manera, fugir del món dels afectes ni molt menys de les relacions. Precisament reconeix la forma de ser on les emocions són bàsiques. Déu, doncs, no suposa un trencament dels afectes, ni molt menys una repressió. I en aquest sentit, Maria Raventós representa una concepció del món religiós molt avançada respecte a les formes de considerar el món emocional des del món religiós, especialment les concepcions provinents del món femení:

«“El cor humà té necessitat d’afectes. I és per això que cal acostar-nos a Déu. Quan hi restarem ben units, aleshores obtindrem d’Ell una gran llibertat per a tractar amb les ànimes totes sense reserva”.131 En un altre lloc ho trobem de forma més clara i rotunda: “Hem de ser humans. Déu no vol pas que siguem espectres amb una ànima”».132

7. Renunciar per a trobar

No es tracta d’un joc de paraules molt espirituals. Es tracta d’un canvi d’enormes conseqüències per a la Maria Raventós. Es tracta de trencar amb la vida anterior, de deixar de ser una persona que considera que no és, perquè sorgeixi la veritable Maria Raventós. No es tracta d’afegir un catàleg de virtuts boniques o religioses. Es tracta de poder ser ella mateixa, la

131 Ob. Cit. Pàg. 141.132 Ob. Cit. Pàg. 141

138 139


Maria Raventós que hi ha en el fons de les múltiples formes de ser que ha construït el seu ser en relació als altres. Amb força i contundència ho expressa ja l’any 1941, quan el canvi tot just s’intueix. Ho formula en termes d’un diàleg amb Déu, a qui tracte de Pare:

«Pare meu, poso tos els meus béns en les vostres mans, i tot quant tinc. Us demano que n’useu segons la vostra voluntat. M’és igual tenir-los com no, sols desitjo. (...) Encara més us demano que havent Vós nascut enmig dels fems d’un estable i mort despullat en la creu, jo també voldria que em fessin semblant a Vós en pobresa i sofriment. La mateixa renúncia us faig de tot el demés: amics, família, carinyo, atencions, alabances, èxit en les empreses, etc. Etc. Desitjo la humilitat real, us la demano i pagaré en agraïment a la persona que vostra providència destini per a portar-me aquests dons vostres. Desitjo i us demano que em feu provar el despreci i l’oblit dels qui estimo. Així Vós habitareu en la meva ànima, estant amb Vos, res em faltarà. En aquestes disposicions, esperaré Déu meu que Vos em manifesteu més clarament la vostra voluntat sobre la vida a seguir. Estic disposada a deixar-ho tot, i a abraçar qualsevol gènere de vida que us plagui indicar-me ser voluntat vostra».133

La formulació del trencament és ja inexorable, però caldrà

133 Ob. Cit. Pàg. 41.

fer-lo efectiu en els pròxims anys. Els seus familiars i amics no tenen accés a aquest món interior... el canvi que s’opera en la Maria l’aniran descobrint mica en mica. En general el canvi causarà sorpresa, i en certes amistats, una total desaprovació. No s’entendrà com, tenint-ho tot, es dediqui a aquestes coses, a fer-se la beata com diran algunes amistats.

8. El caràcter

Hem dit al llarg d’aquestes línies que ens trobem davant d’una persona amb grans capacitats, una dona intel·ligent i intuïtiva, amb gran capacitat d’organització, una dona atenta a la realitat de patiment que troba al seu entorn. Però hi ha altres aspectes de la seva personalitat que ella mateixa ens descriu. Trobem, en primer lloc, una llista del que ella considera els seus defectes:

«Els meus defectes dominants són: la precipitació, o nerviosisme, i el jutjar malament els altres, fer-ho massa severament».134

Un altre element al qual ella dóna molta importància, i li sap molt greu, són els judicis sobre les altres persones:

«Aquest any he de fer un esforç gran en jutjar a tothom favorablement, sense severitat. Quan no vegi sistema, callar en lloc de volguer justícia».135

Des del punt de vista psicològic podem parlar d’una

134 Ob. Cit. 31 d’agost de 1942. Pàg. 54. 135 Ob. Cit. 31 d’agost de 1944. Pàg 70.

140 141


persona amb un superego molt fort, i per això ens haurem de remetre no només a una educació de gran exigència i severitat rebuda per part del seu pare, sinó també a la seva pròpia forma de ser, podem dir-ne, a la seva genètica.

Les acusacions que ella fa contra si mateixa són sovint molt dures. Els judicis severs cap a les persones externes són també judicis severs envers ella mateixa. Tot el procés interior, però, la portarà a descobrir la necessitat que té de pacificar-se amb ella mateixa. La mirada pacificadora envers ella mateixa la descriu sovint com la forma de parlar de Déu cap a ella:

«No sents la bondat meva perquè tu no la tens en el teu cor per als teus germans, no ets prou humil per tenir-la, per a veure la veritat, el teu cor està ple de judicis severs i rancors pels altres, quan sols hauries de sentir vergonya, indignitat per a tu mateixa, amor i comprensió dels altres. Tens els ulls sempre oberts a veure els seus defectes i tancats per a veure els teus, “amb la mateixa mida que medeixes, ets i seràs medida” (Mt. 7,2). No et demano que corregeixis ni als sacerdots, ni a les monges, ni a les beates, és a tu qui jo vull, a qui el meu cor busca imperiosament, per a qui tot ho he deixat. Vull el teu carinyo, vull les teves obres, vull tot quan tens i quan ets, vull la teva raó i el teu enteniment, però també i primer de tot, et vull un cor dolç, tendre i afectuós, vull que vegis i confiïs en Mi, com en un Pare ferit per a tu d’un amor infinit, i

aquesta bondat de cor vull que la tinguis per a tothom, sense excepció».136

Hi ha altres elements que Maria Raventós considera poden ser modificats a partir de convertir en habitual la pràctica de la pregària i el silenci continuats. Però, precisament, alguns elements que han estat considerats fonamentals en l’educació que ha rebut i en els hàbits i comportaments del món social i empresarial es mostren obstacles per entendre en què consisteix la nova vida que ara s’inicia, la vida espiritual:

«La precipitació és causada per l’interès desordenat, en volguer obtenir un èxit o alguna altra cosa, lo mateix que quan treballem amb neguit. Déu no em demana mai que faci la feina d’aquesta manera, perquè no em demana feina en si mateixa, sinó fer la seva voluntat. Tinc tendència a donar massa importància a lo material i visible, a lo que els corcs poden menjar i les bombes destruir. La vida més perfecte és la contemplació en l’activitat, la qual no és possible quan treballem amb neguit. Déu no em demana l’èxit de cap obra».137

La humilitat és l’objectiu central a aconseguir. Humilitat del ser, que pressuposa la manca de resistència a l’acció de Déu. El matís que ens ofereix Maria Raventós és important, especialment en un context socio-religiós més propens a fomentar els sentiments de culpabilitat que no pas a mostrar i entendre en què consisteix la veritable humilitat:

136 Ob. Cit. 31 d’agost de 1944. Pàg 68 i 69.137 Ob. Cit. 31 d’agost de 1944. Pàg. 71.

142 143


«Quan el sentiment de la meva misèria vulgui trobar la disculpa de les meves faltes, pensar que no en tinc gens ni mica ni sóc profundament humil, i tenir ben present que, reconèixe’m miserable, no és el mateix que ésser humil».138

9. Les etapes de la vida espiritual segons

Maria Raventós

Maria Raventós fa un dibuix del què és la vida espiritual, un dibuix que considerem important en tant que suposa el grau d’autoconeixement del seu propi funcionament personal, espiritual i mental. També suposa un coneixement molt profund de l’antropologia humana des de la perspectiva cristiana. Podríem dir que teoritza allò que ella ha vingut experimentant en la seva carn. Veiem com descriu aquestes etapes:

«La vida espiritual té tres etapes. Déu ens estima amb un amor infinit, l’amor necessita donar-se, entre nosaltres podem experimentar-ho. L’amor infinit sense necessitar res per ell mateix, desitja donar-se infinitament a la criatura».

«“Déu és Amor”,Crist està disposat a donar-nos aquest Amor. A vegades això és tan intens que ens busca allí on siguem, enmig del treball, de les diversions... ens persegueix com si no pogués ser feliç sense nosaltres.


Qui ha sentit aquest passos de Jesús darrera seu buscant-lo i perseguint-lo, prou sap conèixer de qui poden ésser».139

La buidor, aquella que ha sentit durant anys, es converteix en el punt de partida del procés espiritual:

«“L’ànima sent un buit immens que res pot saciar, per això sospira per Déu, el desitja, i com que aquest desig no es sacia mai, perquè no podem lograr Déu, és per això que ha d’anar creixent sempre.”140 Buidor i, d’altra banda, desig. Com si es tractés de dues cares de la moneda que no s’aprecien al mateix moment. El desig està en el primer lloc de la vida espiritual, no pas un desig pietista, sinó un desig de plenitud, de donar significació a la pròpia vida: “Necessitats del desig: és el primer pas necessari, sense ell no podem fer res. El camí és ardu, exigeix esforços continus, sense un desig fundat en allò sobrenatural no faríem res. És la persona que ha tingut alguna experiència de Déu, que el coneix, que té desigs d’arribar a Ell, que entra per aquest camí difícil, i prompte l’abandonaríem si la seva gràcia no ens ajudés. Santa Teresa diu: “No aminoreu vostres desigs, amb ells es fan els sants”, sense ells no hi pot haver santedat. Importa animar-se a molt”».141

El desig humà no és aliè a la forma de ser de Déu. Perquè

139 Ob. Cit. Pàg. 63.140 Ob. Cit. Pàg. 76.141 Ob. Cit. Pàg. 71.

144 145


si alguna cosa cal per entendre l’esquema que dibuixa Maria Raventós són tots els prejudicis i les idees prefixades d’un pietisme benintencionat:

«El desig és una força. La psicologia diu que la idea és una gran força, però que quan la idea va acompanyada del desig, es va allí on es vol; desitjar és tendir a allò; —“Tu no em buscaries si no m’haguessis ja trobat”, deia Sant Agustí. Però des d’una perspectiva sobrenatural, el desig és una pregària, una ascensió de l’ànima a Déu, una espècie de comunió amb Déu que ens atrau “El que tingui set, que vingui a Mi”».142

«El desig dilata l’ànima, la fa més apta per anar a Déu. Quan les coses del món ens preocupen, els nostres desigs estan dividits, és com l’arbre que treu brancatges a peu de soca i no es pot formar el tronc recte i gruixut. És necessari que el jardiner talli els rebrots perquè la saba es concentri. El cor humà és limitadíssim i un afecte, un apego debilita l’ascensió envers Déu. Déu és puresa, santedat, necessitat d’un cor pur per a conèixer a Déu i desitjar-lo. La sensualitat és pestilència per acostar-se a Déu, l’orgull... (...) Aquest desig és predominant. Més intents que els altres desigs. “És el tresor i la perla amagada”».

La vida espiritual comprèn tot l’espai i tot el temps d’una vida humana. Totes les activitats de la persona se’n veuen

142 Ob. Cit. Pàg. 63.

afectades, no es tracta d’una activitat puntual i específica. És el nucli de l’acció i la motivació humana:

«Es tracta d’una obra d’envergadura, de duració, i de perseverança. No s’ha de mirar enrere. Sant Agustí deia: —“Parar-se és anar enrere”. Contemplar el camí fet és perdre el temps; no mirar els que fan menys, sinó els que fan més; com més es camina més es veu el camí que falta; no desigs de febre impetuosa, presumptuosos; allò violent no dura; els presumptuosos es descoratgen al primer obstacle; desig tranquil, reflexiu, de convicció (...) La finalitat de la meta de la vida de perfecció és la unió amb Déu. Per aconseguir aquesta unió amb Déu ha de veure en nosaltres la imatge del seu Fill».143

I, com hem dit anteriorment, l’acció més important és la no-acció, la passivitat, el deixar-se portar, dit en termes cristians, l’abandó:

«Abandó. Per les coses de Déu no devem tenir mai tirats els plans del futur. És Ell que decidirà a cada moment i hora. Tot entregat a Déu, abandonat a Déu i posar-li tota la confiança. Potser no farà el que nosaltres haurem proposat, però el que Ell permeti serà el millor per a nosaltres. En les seves mans tot té arreglo si nosaltres sabem abandonar-nos a la seva voluntat».144

143 Ob. Cit. Pàg. 81.144 Ob. Cit. Pàg 131.

146 147


10. Una història del Dr. Pere Tarrés

Entrar en la dinàmica espiritual és el pas bàsic. Perquè, per a la Maria Raventós, la majoria de persones són sordes a una vida interior viva. La vida social comporta un estat de letargia. Moguts per interessos exteriors, la realitat més pròpia de la persona humana queda desconeguda. Som estranys a nosaltres mateixos. Això és el que il·lustra amb un pensament que li va explicar el Doctor Pere Tarrés, amb qui compartia una amistat:

«Em deia el Dr. Tarrés: “Un príncep tenia un músic extraordinari que l’ajudava a passar les hores amb l’execució d’obres sublims. El músic gaudia doblement: complaent el príncep i delectant-se amb la música que tocava. Un dia esdevingué sord. Ell ja no sentia les melodies que executava; malgrat no sentir res, continuava amb tot l’entusiasme tocant pel plaer de plaure el príncep. Així també moltes ànimes estimen vivament Déu i Déu les estima més encara. Però viuen en un estat de tenebres en la seva ànima i el cant de l’amor, el seu perfum, sols el percep el príncep, Déu. Hi ha ànimes que deuen viure immolades en l’obscuritat d’aqueix calvari”».145

145 Ob. Cit. Pàg 139.

VIII. LES DONES DEL CAIRE I LES DONES DE

BARCELONA

Durant la guerra i després de la guerra, Maria Raventós viatja sovint. En un d’aquests viatges, de pas per el Caire, Egipte, pren contacte amb les xarxes de prostitutes. Aquest contacte la impressiona molt. Aquest serà el punt d’arrencada del seu projecte de treball amb aquestes dones.

«Quan estava al Caire —explicava Vallverdú, expresident del Tribunal de Menors— es va adonar de com tractaven la dona, "la trata de blancas". Es va adonar que no tenien ningú que actués per elles. I es va dir que “quan torni a casa em dedicaré a treballar per aquestes dones!”. Aquesta opció no era una flor d’estiu. Tenia un llarg període d’incubació, una incubació sorgida fonamentalment de la seva insatisfacció vital. Era, per tant, una decisió seriosa,

148 149


no només pel què implicava en positiu, sinó també perquè definitivament donava per tancada tota una etapa en què el centre havien estat els negocis, la vida social, les satisfaccions a les demandes alienes que no provenien tant de la seva voluntat personal com d’allò que la gent esperava d’ella. Així, doncs, les dones del Caire van representar un punt d’inflexió en la seva vida, un canvi de rumb definitiu».

Quan va tornar a Barcelona, el plantejament ja el tenia fet. Volia dedicar-se a la rehabilitació integral de persones, de noies. Pensava en qualsevol noia que marxés de casa seva, en expresidiàries, en prostitutes... en noies solteres. La necessitat que ha captat exteriorment sorgeix també d’una necessitat interior:

«Com a obra social, crec necessito un lloc on pugui estimar i donar-me. És lo que féu Jesús i és lo que tanta gent necessita per a desplegar la seva personalitat, ser estimat i rebre, estimar i donar-se. Com a obres m’agradarien: un sanatori moral... ajudar a sofrir i ben morir en els hospitals... Mentre no decideixi res, treballar en les famílies dels presos i esperar que Déu m’inspiri altra cosa. Però no quedar-me sense fer res».146

A Barcelona posa tots els elements per a crear una casa d’acollida de mares en situació de risc d’explotació, dones

146 Ob. Cit. Pàg. 21.

susceptibles d’arribar a les xarxes de proxenetes. Al principi no va contemplar acollir alhora mare i fill, no ho havia contemplat encara perquè no coneixia què suposava aquest context en el que a partir d’ara centraria la seva atenció. Prevenir les dones d’haver d’arribar a viure del seu cos va fer que, a finals de 1944, Maria Raventós comprés una torre al final del carrer Anglí, al carrer Plantada, 1. El dia 22 de gener de 1945, fets els arranjaments convenients, es va inaugurar i va començar a funcionar la seva obra definitiva, l’Escola–Taller Santa Eulàlia per a la protecció de la jove. A la Torre hi cabien, a més del personal addicte a l’Obra, unes 40 noies.

«Aquesta Torre pot ser perfectament el camp del teu Apostolat on Déu et crida»147.

Se sentí el ressò d’una altra escola, l’Escola Professional i Domèstica de Sant Sadurní d’Anoia, que només feia tres anys s’havia tancat definitivament. Dues escoles ben diferents, però les dues dedicades al bé de les joves que la Maria portà sempre al cor. Ara s’hi donava del tot:

«Déu meu, em consagro tota a Vós i faig vot de no cansar-me de treballar en aquesta Obra que crec i em diuen que és vostra»148.

147 FUNDACIÓ MARIA RAVENTÓS: !Levantad a la joven! Barcelona: 1954.148 CARME RAVENTÓS I ESPONA: Apunts sobre la biografia de Maria Raventós i Fatjó. El

Carmel, Mataró, 2009.

150 151


1. Una idea diferent de família

La Maria Raventós havia estat la nena del seu pare. No estem parlant d’una preferència capritxosa. En Manuel Raventós i Domènech no funcionava en base a capricis. En la Maria hi veia, a més de la bellesa, una autenticitat que ell sentia com a pròpia. La Maria era una dona amb una gran capacitat de lideratge, imaginativa, oberta i altament emprenedora. Era una versió del seu pare però orientada cap a altres objectius. No a la producció de cava, sinó a les persones. Això no era una opció desconeguda per Manuel Raventós, perquè el pare no era únicament un empresari. Era un empresari amb ànima d’home renaixentista, un home polièdric, un home de profunda espiritualitat a qui la producció no li impedia veure les persones. Què, sinó, feia quan es llevava cada matí per a fer una hora de pregària i meditació?

En aquesta dimensió profunda van compartir intimitat el pare i la filla. Van compartir-la sense a penes expressar-la. De la mateixa manera que el pare entenia la voluntat altruista de la seva filla Teresina, entenia també la voluntat que portava a la Maria a estar sempre pendent dels altres. A més, la Maria era una dona espontània que sabia captar allò que passava a l’altra gent. No calien les paraules. El seu pare també se sabia comprès.

La unitat familiar i la idea de bona relació entre els fills era una preocupació. Manuel Raventós sabia que moltes famílies

s’havien trencat per les divergències entre els membres a causa del negoci. El pare va fomentar una idea de família que havia de dur a terme el projecte d’empresa col·lectiva:

«En la época de mi padre nos reuníamos todos los segundos lunes de cada mes, bajo la presidencia de él. El que no asistía tenía que pagar, en aquel entonces, el equivalente al precio del recorrido de un taxi a 100 quilómetros de distancia. Yo lo tuve que pagar una serie de años ... y estaba viajando fuera de España por cuenta de la Empresa. Pero para mi padre no había excusa posible; la reunión de los lunes la hemos conservado hasta hace muy poco tiempo».149

«La família Raventós era un clan...! Sí, era difícil entrar-hi! De fet, en Jesús va patir quan es va enamorar de la Teresa Chalbaud pensant si l’acceptarien o no, perquè és clar... l’havia d’acceptar la família. Però la Teresa era una dona molt valuosa, molt, amb una gran capacitat! Era encantadora! No va tenir cap problema, però no sé si una altra dona hagués entrat, perquè era un clan»150.

El mateix Jesús Raventós, germà petit de la Maria, negaria la idea de clan:

«La palabra clan se ha estropeado, se ha deformado. Yo prefiero mucho más la palabra saga.

149 Wirth, Rafael: Jesús Raventós Fatjó, una vida dedicada al cava catalán. El Dominical de La Vanguardia, 1 de abril de 1984.

150 Conversa amb Elena Cambó, 17 de desembre de 2010.

152 153


El grupo no es una empresa, es una institución, es una manera de ser, una manera de pensar y una manera de comportarnos. Y actuamos en grupo desde que nacemos. Yo recibí la formación de manos de mi padre y siempre hemos intentado actuar muy noblemente y además con una confianza absoluta. Yo había dado poderes a una hermana mía, a tres de mis hermanos, a mi madre y a un cuñado».151

Al marge de la qualificació que mereixi la forma de relacionar-se entre si i de la família amb l’exterior, la qüestió és que certes formes de concebre la família van suposar un problema per a la Maria. Perquè va adonar-se que la família eren una sèrie de valors col·lectius interioritzats que no sempre coincidien amb els valors personals. Durant la vida del seu pare, Maria Raventós va mirar de tirar endavant els negocis que tenia entremans alhora que s’adonava que el seu cor li assenyalava altres direccions. Amb el temps, i després de la mort del seu pare, Raventós es va trobar amb una autoritat diferent a la del seu pare, la seva mare Montserrat. Era una dona amb un caràcter fort, agradable i acollidora, però sense la diversitat de sensibilitats del pare.

«Quan va morir l’avi, els oncles van passar a dirigir l’empresa. L’àvia va quedar en segon terme, però seguia controlant tota la informació, estava al corrent de tot. Cada dia li arribaven les dades sobre la

151 Wirth, rafael: Jesús Raventós Fatjó, una vida dedicada al cava catalán. El Dominical de La Vanguardia, 1 de abril de 1984.

collita del raïm i del blat i de tota la producció. L’avi la va deixar com a usufructuària, però el primer que va fer va ser renunciar-hi. També va ser clau per a mantenir la unitat de la família. El primer dilluns de cada mes anaven a dinar amb ella tots els fills. El segon, els néts que treballaven a Codorniu. Quan algun nét anava a veure-la, ella era allà, disposada a ajudar-lo. Recordo que quan vaig acabar la carrera de farmàcia, ella tenia una llista actualitzada de les farmàcies que es venien a Barcelona per si jo tenia interès en comprar alguna cosa».152

La seva mare no entendrà l’evolució de la Maria. No l’entendrà ni la secundarà. Es tracta d’una dona pragmàtica a qui li costa entendre la insatisfacció de la Maria. Per a la mare, la Maria ho té tot i encara es queixa. Certament, a la Maria li falta alguna cosa. El món del negoci no ho és tot. Es rebel·la interiorment contra certa idea de família que impedeix pensar que hi ha altres formes possibles de veure les coses. El seu pare sí que ho comprenia, es lamenta! D’aquesta manera, el procés més dolorós que viurà la Maria serà aquest distanciament interior no pas cap a la família, a la qual estima profundament, sinó cap a certa idea de família que actúa interiorment impedint prendre altres opcions.

Un exemple d’aquesta distància serà la decisió d’anar a viure a la Residència, amb les noies. Per a la seva mare, és

152 Manuel Pagès Raventós, citat a Joana Uribe, pàgina 301.

154 155


una acció innecessària, un acte gratuït que no té cap mena de sentit. La decisió de la Maria suposa la creació d’una distància enorme envers la seva mare.

«Com si això d’anar-se’n amb prostitutes ho atribuís a què s’hagués desequilibrat; la seva mare no ho va pair mai, i a la Maria li va saber greu, perquè la influència de la seva mare en tot el cercle de relacions era molt gran. Sabia que fer el què ella sentia que havia de fer li suposaria un trencament amb la seva mare. Ella es va esforçar a demostrar que estimava la seva mare, però era la seva mare la que no entenia que la Maria estava cridada a fer un altre estil de vida».153

També per això, la decisió de vendre Raimat als jesuïtes va indignar la seva mare, que era usufructuària de les terres. Montserrat Fatjó va al·legar que ella sola no podia prendre una decisió com aquesta, sense consultar-li.

«Hi havia un desacord que anava molt més enllà de les terres, perquè les terres no les necessitava (l’àvia). Hi havia un desacord sobre la vida que havia decidit tirar endavant. No hi havia manera que l’entengués, era una dona massa pràctica. I la Maria va acusar aquesta mena de falta de comprensió a la que la va tenir la seva mare. Segur que el seu pare l’hagués entesa, però per a la seva mare les coses eren faves comptades i de cap manera entenia que la Maria renunciés a totes

153 Conversa amb Carme Raventós i Espona.

les relacions que havia tingut»154.Podem entendre, així, l’anotació que l’any 1941 feia en

el seu diari respecte a la seva mare: «Mamà, no negar-me a cap servei que li pugui fer,

quan ella, esgotada, no es pugui valdre. Molta dolçura. Vida independent».155

2. A les portes de la mort

Poc abans d’inaugurar la seva obra va sofrir el primer símptoma greu de la malaltia156 que al cap d’uns anys la portaria a la mort, l’hemofília157, “la malaltia hereditària de la Casa Real espanyola” comenta Carme Raventós.

«Estava practicant exercicis espirituals en règim intern quan li començà una hemorràgia nasal, després de fer tot el que pogué per estroncar-la, i sense resultat positiu marxà a casa. Al cap de quinze dies encara li durava l’hemorràgia arribant així a les portes de la

154 Conversa amb Carme Raventós i Espona. 155 Exercicis 1941 . Pàg 42156 En aquest fet hi ha divergència de dates. Segons el que trobem escrit en el llibre

Exercicis... la malaltia es va produir el mes de març de 1944. Segons el testimoni de Carme Raventós i Espona, va ser acabada d’inaugurar la Residència, el gener de 1945, i hi acompanya el testimoni de la mateixa Maria Raventós sobre la presència del P. Puzo.

157 L’hemofília és una malaltia hereditària, caracteritzada per la presència d’hemorràgies, produïda per la deficiència d’un factor de la coagulació. Els factors de la coagulació són components del plasma, generalment proteïnes, que intervenen en la formació dels coàguls. En condicions normals, la coagulació de la sang fa que no apareguin hemorràgies o que aquestes cedeixin en pocs minuts quan es produeix una lesió vascular provocada per un traumatisme. El mal funcionament d’aquest mecanisme determina que els malalts amb hemofília pateixin hemorràgies importants com a conseqüència dels traumatismes petits o, fins i tot, inapreciables que normalment es produeixen en la vida quotidiana.

156 157


mort. Veient que era molt possible que es morís d’un moment a l’altre avisà al P. Puzo, SJ, que l’ajudava en l’Obra, però ell no hi va anar amb la diligència que ella esperava perquè, al mateix temps, es posà malalta greu una de les noies acollides i el pare Puzo donà preferència a la noia. La tia Maria m’ho explicà amb gran satisfacció com una gran lloança al P. Puzo, anècdota, entre altres, que els retrata a tots dos i fa veure amb quin respecte, oblit propi i amor preferent tractaven a les noies».158

Maria Raventós escriu sobre aquest moment, considerant que és a les portes de la mort:

«“Malalta, viaticada, extremunciada. A l’hora de la mort he vist la grandiositat del moment. Sola i indefensa he quedat aterrada. He sentit por, una por immensa, temia morir-me”159.

La malaltia s’allarga durant les vacances de Setmana Santa. La mort i la resurrecció de Crist són viscuts des del dolor de qui es veu gairebé morta, però amb esperances de renéixer de les seves cendres.

Serà aquesta una experiència important de cara al trencament amb la realitat exterior que des de fa temps ha considerat que havia de dur a terme d’una forma més radical:

“Diumenge de Pasqua de Resurrecció. Sento

158 CARME RAVENTÓS I ESPONA: Apunts sobre la biografia de Maria Raventós i Fatjó. El Carmel, Mataró, 2009.

159 RAVENTÓS, MARIA: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Exercicis Espirituals. Març de 1944. Pàg. 107.

que la casa s’omple de visites, joventut, vells.. tothom ve amb il·lusions, projecte, alegries, penes, inquietuds, festeigs, regals, etc. Jo, al llit, amb les plaquetes que pugen i baixen com volen, sense que la meva vida o mort estigui en mans meves o dels doctors. Demà em puc quedar sense i escolar-me en pocs moments. Jo, i tot lo meu, depèn del què faran les plaquetes, o millor dit, de la voluntat de Déu. En poques hores ho puc perdre tot. Quin valor té, el que tan fàcilment es pot perdre? El que puc deixar de tenir dintre d’una hora? I el que sens dubte perdré sinó aquesta hora una altra? Quants disgustos és raó que passi per això? M’hi haig de capficar gaire? És raonable que m’hi neguitegi, que m’inquieti, que hi perdi la pau? És raonable que per sa causa perdi, gens ni mica, el que puc posseir per sempre? (...) ningú no em pot provar de posar el meu cor i el meu goig en lo etern. Les crítiques i les opinions dels altres desapareixen del món com tot el demés. Si demà no tinc plaquetes a la sang, què se me’n dóna el món sencer i de tothom que l’habita? Qui me les pot posar per a salvar-me d’aquest trànsit tan difícil?”».160

A partir del contacte amb la mort, a partir de sentir que d’un moment o altre els seus neguits hauran deixat de ser, la vida pren un nou sentit. Les relacions socials, l’alta societat... el seu món deixa de significar res. L’experiència de proximitat a la mort possibilitarà allò

160 Ob. Cit. Pàg. 113.

158 159


que el seu desig més profund anhelava de feia temps però que era incapaç de dur a terme. Lliurar-se a Déu passa, per a Maria Raventós, per bolcar-se a l’obra d’acollida de les noies en risc d’exclusió:

«Què és el que em reté de donar-me tota a Déu? Dedicar-me per complet i exclusivament a l’Obra? (...) Entre altres coses respon: “Primer: Què dirà la gent? Diran que són beateries, que és llàstima que s’anul·li una persona com jo, que faci la religió antipàtica, que es pot servir a Déu d’altres maneres, que si tothom fes com jo com seguiria el món, que no dono bon exemple perquè no se’m pot imitar...” (...) “Segon: haig de deixar els bons ratos del golf, d’un bridge, d’una reunió, d’una invitació, de fer bon paper...” (...) “Què faria si pogués marxar a un país on no em conegués ningú? Com obraria? Pensar doncs, la poca importància que tenen aquestes amistats que d’aquí a cinquanta anys no en quedarà ni rastre... ara volen impedir que segueixi el meu camí, i si segueixo el seu, respondran de mi a l’hora de la mort?».161

Acollir les noies, ajudar-les, servir-les, són la vocació que emergeix neta i clara després del contacte amb la mort:

«Al veure’m en perill de mort i davant de Jesucrist que venia a buscar-me, una sola cosa em dava consol i era la meva intenció de socórrer a les noies perdudes i l’haver ja començat a posar-ho en pràctica. Veia aquesta obra molt agradable als ulls de Déu i que a tota costa devia tirar-la endavant si vivia. Pensava que

161 Ob. Cit. Pàg. 110-112

bé valien la pena tots els meus sacrificis si a una sola ànima podia ajudar».162

La realitat del món construït a través del voler de les persones és contemplat des de la perspectiva de la mirada que observa des de l’eternitat:

«He vist en Hitler i Moussolini, que tothom creu tan poderosos, moguts com putxinel.lis i ells es creuen tan poderosos».163

Amb les seves paraules, Raventós vincula l’experiència de la malaltia en continuïtat amb l’experiència espiritual en què està immersa:

«En el llit, malalta, penetro molt millor el sentit del que llegeixo i dels pensaments sobre les veritats. És degut a que, com que no tinc res a fer, sento una calmeta i pau, i no tinc pressa en llegir, assaborir, etc. L’abandó, la completa unió de voluntat amb Déu em faria sentir aquesta pau i tranquil·litat».164

L’altra cara de la por i el temor a morir, l’abandó a les mans de Déu:

«M’ha semblat veure clar que l’acció de l’Esperit Sant es faria fàcil, patent i clara si les nostres passions no l’ofeguessin o destorbessin. Que és sempre el nostre propi voler que ens destorba i cega, que si de veritat fóssim indiferents i ens abandonéssim a la voluntat de

162 Ob. Cit. Pàg 115.163 Ob. Cit. Pàg. 115.164 Ob. Cit. Març de 1944. Pàg. 108.

160 161


Déu sentiríem d’un modo molt clar l’acció de l’Esperit que ens condueix a obrar encertadament»165.

Però Maria Raventós no va morir. Va recuperar-se i va poder posar els peus a la Residència i dur a terme allò que tant havia desitjat.

3. La Residència

Fins ara ella continuava vivint al pis que tenia a la Gran Via, a sobre del pis on hi vivia la seva mare. Però al cap de poc temps d’entrar en funcionament la casa d’acollida decideix anar-se’n a viure amb les noies que acull, d’una manera molt senzilla.

«Vivia amb les noies, se les estimava com a filles, tenia un carisma especial per a acollir-les, per a tractar-les i fins per anar-les a buscar on calgués».166

Ja als inicis de la casa d’acollida va entrar en contacte amb diversos metges que li van dir que on era més fàcil trobar aquestes dones era als hospitals on anaven a tenir les criatures. Les mestresses o els amos de les cases de prostitució anaven als hospitals a buscar-les perquè es reincorporessin a la seva feina de prostitutes. Maria Raventós va entendre que calia estar present a l’hospital just en aquest moment per poder entrar en contacte amb les dones i evitar que reincidissin.

165 Ob. Cit. Març de 1944. Pàg. 109. 166 carme raventós espona: Apunts sobre la biografia de Maria Raventós i Fatjó. El Carmel,

Mataró, 2009.

Però sovint no la deixaven entrar. De manera que per poder tenir accés a qualsevol lloc i a tots els estaments, per poder relacionar-se amb els policies, jutges, etc., va entendre que hi tindria més accés si era membre dels cossos policials. Així, va fer gestions per poder formar part de la policia judicial del moment, antigament policia secreta. Ensenyant el carnet de policia podia entrar a tot arreu, a la presó, a la comissaria. Però això, els seus germans no ho van saber mai, van descobrir el carnet un cop morta.167

En començar a viure amb aquestes noies fa un canvi total. Es bolca en aquest projecte. Viu només per a la feina que s’ha proposat. Les seves amistats no entenen aquesta transformació. No surt per a res. Està del tot dedicada a les noies. Ho viu com a vocació. Finalment ha trobat un sentit a la seva vida, un sentit que durant molts anys, per les preocupacions de la guerra i la dificultat per a la represa de les activitats durant els primers anys de la postguerra, havia deixat de banda. La Maria Raventós actual retroba aquella passió amb la que va viure els anys de l’Escola de Sant Sadurní, i en els quals també la dona era el centre de la seva preocupació.

«La Fundació Maria Raventós la van fer els seus germans per traspassar tot el que ella tenia i per fer el que ella volia fer. Ella ho havia engegat però estava als

167 Contràriament al que afirma Joan Uribe a Codorniu, la obra de una família, Maria Raventós no es va abraçar a la Falange per afinitat política. En aquell moment, Maria Raventós ja té al cap el seu projecte social i busca la manera més efectiva per dur-la a terme. Formar part dels cossos policials era la millor eina de la que podia disposar per poder exercir la seva tasca amb les prostitutes.

162 163


inicis. La Fundació la van constituir després de morta» explica Montserrat Pagès, filla de Montserrat Raventós.

«Ho va organitzar molt bé. Es va adaptar molt al que calia per ajudar les noies. Va ver un taller de planxa a la part de dalt de la casa, un taller de costura. Després, va comprar una botiga al carrer Muntaner per poder vendre les coses que feien les noies. Les ensenyaven a planxar. Feien estores... no sé quants oficis van arribar a aprendre. Les formaven i les ajudaven per tal que tinguessin autonomia i es poguessin defensar soles», explica Montserrat Raventós Espona.

No hem de perdre de vista, però, la fragilitat de Maria Raventós durant els anys que inicia el seu projecte. Una fragilitat física que no es correspon amb la claredat, la convicció i la certesa amb què viu, des del fons del seu cor, el projecte. Es tracta de la seva vocació, d’una vocació sentida com a crida, com a quelcom que no es pot entendre únicament des de la pràctica social o la concepció d’un servei públic. No és, per res del món, una empresa més:

“Em sento capaça de governar, dirigir l’Obra exteriorment i treballar molt... tot és soroll de nous buides, el no res, si la unió amb Ell no hi dóna la vitalitat: “El qui viu en mi i jo amb ell aquest produeix fruits amb abundància”.168

Maria Raventós, en aquells moments, sent la feblesa de la condició humana en la seva pròpia existència, sabent que hi ha una ànima amagada en les coses que és el que les fa transcendir

168 maria raventós: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Exercicis Espirituals. 22 d’agost 1941. Març de 1945. Pàg 87

tota ambició humana. La dimensió espiritual o mística, una experiència profunda i certa, és el que dóna coherència al seu món i a la seva activitat:

«Què seré dintre 50 anys? Un grapat de pols. Tot el que pensi, busqui o faci per a mi, ho faig per aquest grapat de pols i en ell es convertirà. Jesús ho vol ser tot per l’home. L’única cosa meva és la voluntat lliure que m’ha donat, perquè amb ella m’anul·li a mi mateixa, l’abraci i m’entregui tota a Ell».169

La visió de Raventós no era practicar un assistencialisme paternalista, aportar únicament mitjans, afavorir les noies per a assolir una integració laboral i econòmica. Perquè al darrera del projecte de Maria Raventós hi ha un diagnòstic complex, global del problema. No n’hi ha prou amb treure les dones de les amenaces que tenen. No n’hi ha prou en procurar-los un marc on l’economia no les ofegui i es vegin obligades a viure de la prostitució.

El que es proposa és «rehabilitar la noia, com a persona, que adquireixi una consciència de la seva dignitat, un nivell humà. I per a la tia Maria, aquest nivell d’humanitat no es pot donar sense tenir una consciència transcendent de la pròpia vida, una visió que vagi més enllà del dia a dia, i que en aquells moments es diu una visió sobrenatural de l’existència».170

169 maria raventós:: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Exercicis Espirituals. Pàg 91.

170 Montserrat Raventós Espona

164 165


Assolir la dignitat humana es vincula a una experiència de sentir-se estimades, úniques en la seva identitat. I aquest ser que estima no és ningú més que Déu. Ho és a través de totes les facilitats que ella mateixa, la Maria, disposa per a elles. Però ho és, especialment, amb l’assoliment de la consciència que cadascuna de les noies és única, irrepetible.

«El projecte de la Maria Raventós no es pot entendre al marge de la visió de la persona humana. La persona humana és un ésser obert a la transcendència, i només amb aquesta obertura al transcendent es pot assolir la consciència de ser una persona feta per a l’infinit, que res ni ningú podrà trepitjar ni podrà malmenar. Per això, la Maria va procurar espais de pregària, espais de reflexió, de recés... A través de la pregària a l’oratori i de la vivència en comunitat de ser cadascuna diferent, les noies arriben a sentir-se acompanyades per Algú més que no pas per les persones que les acullen”.171

Les pràctiques espirituals, per tant, van ser un tret distintiu de tot el projecte de la Maria Raventós.

La Residència que inaugura no és només un espai per acollir noies. És el projecte per a crear una comunitat que possibiliti compartir aquella experiència de Déu tan intensa que ha estat el motor de la seva vida i de la seva acció, una petita comunitat de dones unides per la vivència de l’evangeli. Aquesta soledat en la que ella ha viscut durant tants anys podrà trobar ara un espai per

171 carme raventós espona: Apunts sobre la biografia de Maria Raventós i Fatjó. El Carmel, Mataró, 2009.

al diàleg de les realitats fondes de l’ànima. Maria Raventós ho expressa dient:

«Crec que en l’Obra, la junta de senyores ha d’estar formada per persones de dintre i de fora de casa. Les de dintre formant una espècie de congregació, s’hi dedicaran més plenament, portant una vida més austera, sense cap estranyesa. Les de fora, estant més al corrent de la vida quotidiana, podran ser molt útils».172

Però la realitat diària de les noies que acull no té res de poesia:

«L’A.M., l’H... Noies pobres com una rata, abandonades de la família que no les vol a casa, malaltes sense esperança de poder trobar remei, desvalgudes i miserables en tots sentits... i per un punt de res, sense sapiguer jo la causa, s’aixequen com un gallet desafiant i maltractant tothom qui voldria ajudar-les: monges de l’hospital, instructores i a mi mateixa. Sento per elles una profunda llàstima perquè no veig d’on les hi pot arribar el remei dels seus mals, rumio tot el dia com buscar solució a les seves vides, sento carinyo per elles i tinc diners per poder-les socórrer, amb to el cor desitjo que s’ablanin, que allarguin la mà ja que desitjo tant i tant ajudar-les. Sobretot l’A.M., amigues de temps! I sembla que em vulgui desafiar despreciant tot el meu carinyo, consells, tot quant pugui fer per ella! I jo desitjant donar-li i ella

172 raventós, maria: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Exercicis Espirituals. 22 d’agost 1941. Pàg. 101.

166 167


rebutjant-ho tot i no teninr ni on caure morta! Déu meu, Déu meu, quant m’ha impressionat aquest comportament d’aquestes noies. En ell he vist el meu retrat vis a vis de Vós. Jo, miserable, pobre i desvalguda, però rica d’orgull i d’ignorància.(...) M’ofega la meva limitació... el no poder abarcar la feina... i en canvi quan davant de Déu veig el que Ell ha fet per a mi, veig que és egoisme, interès propi l’ofegar-me... Dec tirar la pensió endavant amb aquest sentiment de temor i impossibilitat?».173

L’activitat d’obrir i tirar endavant una Residència com aquesta ha representat un esforç important. Maria Raventós s’hi ha bolcat. Ho ha fet, però, sense abandonar el fil invisible que mou la seva acció, una motivació que no és organitzar uns serveis socials de primera qualitat, ni avançar-se a la feina que ha de fer l’administració pública, com de fet ho va ser. La seva és una motivació profunda:

«Al donar-me més a Déu he recobrat molta pau, molta amistat amb Ell, però sento encara por d’acostar-m’hi massa. (...) Treballo molt, i dic que treballo per Déu, però, la veritat no serà que treballo per a satisfer les necessitats del meu temperament, per aconseguir un èxit i sols una mica per Déu? Busco jo la seva voluntat? Em subjecto als seus desigs siguin quins siguin? Faig el necessari per a conèixer la seva voluntat?».174

173 Ob. Cit. 24 de gener de 1948. Pàg. 157-158.174 Ob. Cit. Viladrau, 24 de juliol de 1947. Pàg 152.

4. La intuïció de Maria Raventós ratificada per

les reflexions de Pius XII

L’any 1948 el Papa Pius XII va fer un discurs solemne dedicat a l’atenció a les joves que es dediquen a la prostitució. El document va tenir un significat molt profund per a Maria Raventós. Al cap de molts pocs anys d’haver decidit tirar endavant la seva intuïció de dedicar-se a les prostitutes o a les noies en vies d’una vida de marginació que les portaria directament al món de la prostitució, Raventós veia formulada per boca del Sant Pare allò que ella ja havia posat en marxa. Les paraules del Papa posaven al coneixement de l’opinió pública mundial la necessitat de treballar amb aquest sector de la població. Però aquestes paraules tenien altres efectes no tan directes. En primer lloc, subratllaven el caràcter vocacional d’aquesta feina, una tasca que havia nascut d’una escolta llarga, molt llarga, del seu desig més pregon.

L’itinerari que ella havia hagut d’anar descobrint, a còpia d’insatisfacció, a còpia d’entrar en mons desconeguts, a còpia de renunciar a les seves certeses, als seus hàbits, a les seves convencions socials… ara era formulat pel Papa com una vocació profunda de l’ànima humana, una vocació a la qual Ell convidava a sumar-s’hi. En segon lloc, el Papa posava l’accent en la necessitat d’una acció global, amb estratègies d’intel·ligència, amb el suport de mitjans, quelcom que la Maria Raventós ja havia anat duent a terme a Barcelona. En tercer lloc, però, hi havia un element molt important, i era la

168 169


menció a l’obstacle que significava la gran massa de cristians de bona voluntat, també la «indiferència, l’abandó i la ironia dels que es creuen bons cristians». Aquesta menció tenia un ressò més íntim, perquè entre el seu cercle d’amistats, i també a partir d’alguns comentaris de familiars pròxims, Maria Raventós havia vist que aquesta acció que iniciava no era del tot compresa. El Papa parlava amb els termes que ella havia sentit, internament, i tot i que això no l’havia tirat per a res enrere, els comentaris i els rumors li havien dolgut.

Què era el que proposava el Papa? Proposa a les joves que es vulguin dedicar a treballar per a altres noies, noies d’entre 18 i 30 anys, i se’ls dirigeix d’una forma molt directa:

«Escolta. Aquestes noies no són de la mateixa condició social que tu. Això et farà tirar enrere? Al contrari, això t’hauria de fer entusiasmar més. Tal vegada no siguin del mateix nivell moral que tu. Tal vegada això sigui precisament el que encengui la teva vocació.

Per al Papa, aquestes joves que han arribat al món de la prostitució “estan necessitades de la teva ajuda, del teu consol, del teu carinyo, de la teva orientació, del teu apostolat i del teu sacrifici”».

5. El diagnòstic del Papa sobre el treball amb

noies prostitutes

No és en va que el discurs del Papa Pius XII va posar en primer pla la qüestió de l’explotació sexual de les dones. Ho va fer en un discurs solemne davant l’Associació Internacional Catòlica per a la protecció de la jove, el 28 de setembre de 1948. El document està escrit en llenguatge d’aquell moment i, per tant, requereix de certa traducció conceptual, si bé en el seu diagnòstic és un instrument molt vàlid.

El Papa va presentar el problema en el seu context general, buscant les causes que porten les noies a la prostitució, i demanava un conjunt organitzat d’accions de gran abast, un apostolat organitzat, formulant també la idea d’un Institut o Congregació.

Les formes d’actuació amb les joves són tan diverses, diu el Sant Pare, que —«han de correspondre a tantes formes dels perills i de la misèria, a totes les situacions, a totes les necessitats i legítimes aspiracions d’ordre físic, psíquic i espiritual». Però com a directriu fonamental el Papa creu que

«són necessaris centres d’acolliment, llars, pensions, restaurants irreprotxables, secretariats i serveis d’allotjament i orientació, hostaleries a les estacions, en els ports marítims i aeronàutics».

Més endavant, el Papa fixa les actuacions d’aquestes institucions que cal crear en tres àmbits diferents: en l’àmbit d’allò material, en el moral i en el cultural. Els tres àmbits

170 171


formen un tot que cal ser tingut en compte de forma global. Repassem breument el què proposa en cadascun dels àmbits.

En l’àmbit d’allò material, aquestes institucions «no han de tenir massa sabor a severitat, austeritat, indigència o parsimònia. Que no siguin com aquells albergs i refugis del temps de guerra, en els quals un només es resignava a entrar per l’amenaça de les bombes. Que la jove hi trobi sense luxes, el confort, l’atractiu, la intimitat expansiva, les diversions alegres d’una veritable vida familiar, que puguin fer la competència a tantes atraccions perilloses».

En l’àmbit d’allò cultural, «en aquestes institucions les joves han de trobar cultura intel·lectual, artística i social. Han de tenir biblioteques, s’han de fer conferències, instrucció no només moral i religiosa, sinó també domèstica i pràctica, que la posin en disposició de preparar-se per a un futur d’una vida honesta».

I en l’àmbit moral, el Papa presenta un programa per a dur a terme una profunda regeneració de la jove en la seva globalitat, a partir del què en podríem dir una regeneració espiritual.

En primer lloc, la tasca ha de consistir en contrarestar i eliminar aquelles deficiències de la jove moderna que la predisposen a deixar-se portar per aquestes situacions. En aquest sentit, «aquestes institucions hauran d’ajudar la jove a contrarestar la ignorància, la debilitat, la inexperiència, la imaginació desenfrenada”. Això no vol dir «fomentar una

educació d’hivernacle, ni envoltar-la de cures inquietants, ni tancar-la zelosament en la seva innocència ingènua perquè quan tingui contacte amb el món i amb la llibertat no sigui víctima de la sorpresa; tampoc cal anar a l’extrem oposat».

En segon lloc, un element que pot sorprendre per a la mentalitat del segle xxi en tant que element políticament incorrecte, és la referència a prevenir-se a les familiaritats excessives amb l’altre sexe, posant un accent especial amb la paritat de modals, també contra el fet que les noies incorporin una mentalitat masculina, contra un excés d’imaginació que la fa no tocar de peus a terra i viure en el món de la fantasia, i també contra un excés de vanitat i de coqueteria.

En tercer lloc, el Papa demana contrarestar en la jove «la il·lusió que té sovint de solidesa i de força amb la d’experiència i prudència, ja que sovint la jove d’avui es creu superior a les joves d’altres generacions passades, creient-se que està previnguda per a tot o, si més no, sòlidament instruïda». Per això, cal fer-li veure «que la seva experiència és superficial, insuficient per a posar-la en guàrdia contra les trapelleries hipòcrites dels seductors». En aquest sentit, «caldrà fer-li veure que la seva experiència és escassa i no la posa en contacte amb la bellesa ni amb el goig de la missió que té en el conjunt de la societat».

En quart lloc, el Papa fa un toc d’alerta sobre una educació sense cap mena de límit que porta a un excés de confiança: «la jove moderna, —diu el Papa— creu que ho pot llegir tot

172 173


impunement, veure-ho tot, provar-ho tot, gaudir de tot. I per aquesta il·lusió es planta de seguida que sent un consell, i es rebel·la davant la simple sospita de protecció perquè ho mira com una humiliació i una servitud; caldrà fer-li comprendre la necessitat que té de protecció per a salvaguardar la seva dignitat femenina i el seu noble orgull, i per a poder-se lliurar de totes les seduccions, enganys, adulacions de les que inconscientment és esclava, per tal que no es presenti davant del perill d’una forma totalment desarmada».

En cinquè lloc, cal fer que les joves siguin conscients que no disposen de la solidesa i la força que creuen tenir. «Creient-se dones piadoses perquè acudeixen de forma rutinària o de forma supersticiosa, sense comprendre res de les pràctiques religioses, no tenen més que un lleuger vernís de pretesa devoció, sense substància, sense profunditat i sense doctrina».

Cal que puguin tenir clar «el procés que porta a la seva ruïna, que comença per una petita imprudència, de la que sovint riuen amb molta lleugeresa, venint després una concessió, seguint posteriorment el fet de no posar-se en guàrdia ni alarmar-se per res, fins que el cor es gasta de les moltes capitulacions abans de la catàstrofe».

En sisè lloc caldrà que la jove «si el seu cor no està encara del tot danyat, no quedi postrada pel descoratjament i l’abatiment si arriba a sucumbir».

I finalment, «cal que se li ensenyi que hi ha institucions en les quals no li faltarà el recolzament, el sosteniment afectuós

i fort, la protecció que abans va rebutjar com a humiliant, a fi que no arribi a la seva ruïna espiritual en un estat de postració, i no vulgui amagar la seva tragèdia amb un altre crim per salvar les seves aparences i que, trencats els frens, no renunciï definitivament al seu ressorgiment, ni s’entregui a l’esclavitud de l’infame explotació, fent-la professional del vici».

Malgrat hi hagi expressions que avui resultin llunyanes, certament que hi ha una comprensió fonda del procés de degradació psicològica i anímica o espiritual de la persona que arriba al món de la prostitució.

El Papa afegeix que, per tal de dur a terme aquesta tasca, cal molta intel·ligència, capacitat i estimació, però que amb això no n’hi ha prou. Entén que una acció així crearà enemics afèrrims, en tant que desmuntarà els negoci de molta gent: «generarà la hostitilitat declarada dels enemics de Déu i de les ànimes, en els llibertins que veuen com se’ls arrenca la seva presa i en els traficants que s’enriqueixen amb allò que s’ha anomenat terríblement la “trata de blancas”».

I afegeix que el pitjor dels obstacles es trobarà en «la indiferència, l’abandó i la ironia dels que es creuen bons cristians, catòlics practicants i convençuts, advertint que aquests obstacles s’han de superar obrint els ulls a aquells catòlics fent-los conscients de la gravetat del mal i de la seva pròpia responsabilitat, despertant el seu interès, guanyant la seva simpatia, obtenint la seva col·laboració, fent desaparèixer

174 175


la seva ignorància i les seves confusions en matèria de doctrina i de moral».

Per al Sant Pare, aquesta és una tasca «per a la qual algun dia sorgiran vocacions, ja que els homes es prendran seriosament la seva responsabilitat, que no abandonaran a la seva pròpia sort, sinó que voldran salvar-la a qualsevol preu”. Però segons el Papa, això passarà “quan els cristians es despullin de tot egoisme i fariseisme, quan es pensi que la dignitat de la jove descarrilada no és menor que la de les altres»

6. L’ajuda de les Filles del Cor de Maria

Al cap de poc temps de la posada en funcionament de l’Escola-Taller Santa Eulàlia, Raventós s’adona que no n’hi ha prou amb que hi hagi persones dedicades a la feina: cal un cos de persones que vulguin assumir lliurement aquesta feina com a vocació, com a centre de l’activitat de la seva vida. La seva salut es troba cada vegada en un estat més precari, ha estat a punt de morir i se n’ha sortit, i es pregunta per la continuïtat de la seva obra. No n’hi ha prou amb persones que treballin amb les joves. Per a Maria Raventós, cal persones que puguin dedicar-s’hi, sense mirar el rellotge, sense mirar quines ocupacions tenen quan surtin de l’Escola-Taller. Persones vocacionades en el sentit etimològic de la paraula, que facin d’aquesta tasca el nucli de la seva vida.

El 6 de gener de 1950 la formulació del projecte que ha anat meditant ja és del tot clar. Aquell dia entra en contacte amb una persona amb una llarga història al darrera, Aurora Garriga. Raventós li exposa la idea de fundar un Institut Religiós Secular, una institució formada per dones laiques, amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat de la seva obra.

L’agost de 1937 Aurora Garriga havia obtingut un permís del Departament de Cultura de la Generalitat i del governador Civil de Barcelona, antic company d’escola de l’Aurora, per anar a diplomar-se a l’Escola Nacional Domèstica i d’Agricultura a l’escola de Cöetlogon, Rennes, a la Bretanya. Havia hagut de prometre que tornaria per organitzar una escola semblant a Barcelona, juntament amb una amiga seva, Núria Armengué. L’Aurora va anar primer a reunir-se amb els seus pares a Hernani. Allà coneix a Roser Conill, que en saber que anava a Cöetlogon, li parla de l’Institut Social i Familiar Ménager de París, i li fa una carta de recomanació. L’Aurora marxa cap a Rennes.

L’octubre de 1938 l’Aurora es dirigeix a l’Escola de París on s’entrevista amb la directora, Sra. Robién. En aquesta Escola hi estudiaven també Maria Sabater, Marita Hernández i Concha Boluda, que estaven fent el noviciat amb les Filles del Cor de Maria. En acabar el curs, Aurora Garriga obté el certificat d’estudis i la directora li proposa anar a Madrid, per obrir una escola juntament amb ella i Maria Sabater. Entretant, la guerra ja havia acabat, i l’Aurora decideix tornar a Barcelona

176 177


per estar amb la seva família i amb el seu novio, amb qui havien decidit casar-se. En tornar, la sorpresa és decebedora. Havien afusellat el jove els últimes dies de la guerra. De manera que a finals de setembre decideix anar cap a Madrid, a fundar l’Escola Familiar i Social del carrer Ayala, 10, juntament amb Maria Sabater i la senyora Heuroville. Allà aprofita per treure’s el títol d’Assistent Social. Al cap d’uns mesos, Aurora Garriga sent que de fa temps necessita alguna cosa més, «un sentiment molt gran d’entrega a Déu».175 Va ser al gener de 1940 quan Aurora Garriga entrava a formar part de l’Institut de les Filles del Cor de Maria.

Les Filles del Cor de Maria feia anys que volien instal·lar-se a Espanya, especialment arran de la persecució religiosa que hi havia hagut durant la guerra civil (1936-1939). La seva directora, Maria Rascol, havia conegut al Dr. Lluís Carreras a Toulouse, on el sacerdot s’havia refugiat fugint de la persecució.

El Dr. Carreras (1884-1955) va ser un dels pals de paller de l’Església catalana de la primera meitat del segle xx període durant el qual l’any 1911, havia fundat l’Institut Superior d’Estudis Catòlics. Carles Cardó escriurà sobre la seva figura:

«Gairebé no es trobaria en tot el camp esponerós i ubèrrim de les activitats espirituals de Catalunya una parcel·la que no dugués la seva empremta. El renaixement del gust per l’art cristià, el saborosíssim

175 fundació de l'institut filles del cor de maria a barcelona En motiu del 50 aniversari de la fundació, 1952-2002.

retorn a la pietat litúrgica, la catalanització assenyada i persistent del sentiment religiós, l’apologètica afirmativa i constructiva feta a base d’amor a les realitats seculars i contemporànies de Catalunya (...) la versió de la Bíblia, l’orientació de les joventuts, adès en la càtedra, adès en el mestratge particular, i moltes altres activitats de l’esperit cristià que formen entre tots aquest fraseig ordenat i vívid, aquest batre d’ales que hom sent arreu de Catalunya, reconeixen com a col·laborador insigne algunes, com a iniciador d’altres, i totes com a mestre insuperable aquest clergue eminent que bé es pot dir que és la continuació actual d’aquella llarga dinastia de sacerdots il·lustres que des d’En Balmes i el pare Claret fins al doctor Torras i Bages han assaonat d’esperit el cos de la Pàtria, contribuint eficacíssimament a infondre-li una novella joventut rica de promeses».176

Les Filles del Cor de Maria crearien una Escola Social a Madrid, al barri del Puente de Vallecas, al carrer Ruíz de Alda, pertanyent a la Parròquia de Sant Ramon, inaugurant la seva nova llar el 9 de gener de 1941. Allà, l’Aurora Garriga feia classes d’ensenyament domèstic amb aliments obtinguts amb les targetes de racionament. En aquesta escola hi anaven adolescents un dia entre setmana. Els dissabtes i diumenges aprenien a cosir, llegir, escriure. Es duia a terme un seguiment

176 cardó, carles: El doctor Carreras, canonge de Barcelona, dins LL. CARRERAS:

Semblances, I (Barcelona 1960

178 179


de les famílies, formades sobretot per dones soles ja que la majoria dels homes havia mort a la guerra, eren a la presó o havien marxat a l’exili. Es feien reunions setmanals per a futures mares i se’ls buscava roba i aliment per als nadons. Amb els matrimonis es tramitaven els papers necessaris per a les regularitzacions. Amb les noies joves, a la tarda, es feia classe de cultura general, i hi havia una escola professional de brodats.

L’Escola Social estava sota el patrocini del Consell Superior d’Acció Catòlica, una protecció indispensable que permetia una vida independent davant de la Falange, que pretenia el monopoli de l’acció social a tota Espanya.

Entretant, Aurora Garriga sol·licita poder establir-se a Barcelona, amb l’objectiu d’estar més a prop de la seva família. L’estat de salut de la seva mare es va agreujar el juliol de 1943, que moriria a inicis de 1944. El gener de 1947 l’Aurora escriu al Dr. Carreras i al Dr. Pere Tarrés, que en aquells moments és el director del Secretariat d’Assistència del bisbat de Barcelona, per a sol·licitar-los que es pugui crear una fundació de les Filles del Cor de Maria a Barcelona. En aquells moments hi havia una Escola Social, dirigida per Anna Llatas d’Agustí, que veu com l’alumnat creix cada vegada més. Per aquest motiu, Anna Llatas proposa a l’Aurora que s’incorpori en aquesta Escola com a sotsdirectora. Així ho farà, i a partir del setembre de 1948 Aurora Garriga es trasllada a viure a Barcelona, amb la seva germana i el seu pare.

La correspondència entre Aurora Garriga i Joana Degàs, amb qui ha compartit uns anys al Centre Social de Vallecas, a Madrid, ens fa veure com els dos camins paral·lels, el de Maria Raventós i el de l’Obra de les Filles de Maria, es va acostant mica en mica. En una carta que Degàs adreça a Garriga el 22 de maig de 1948 hi trobem:

«A València he confiat el nostre afer a un mossèn que sembla interessar-se pels nostres assumptes, es tracta del jesuïta P. Thió. Va preguntar si a Barcelona hi havia alguna cosa semblant. És català i coneix l’obra de la Protecció de què vostè ja em va parlar, on s’acull les noies, es tracta de la residència Santa Eulàlia, de Maria Raventós. Sembla que posaran davant de la Torre una casa de família, residència per obreres, etc. El Pare diu que si la fundadora es guarís, crec que potser podria venir amb nosaltres i que si no fos així, com és probable, ell s’ofereix a posar-nos en contacte amb ella perquè potser així guanyarem la seva confiança i ens deixarà la seva obra després de la seva mort».

La carta continua amb un fragment que ens parla de la distància que en aquells moments tenia ja Maria Raventós respecte a certs mètodes educatius propis de certes congregacions religioses. La desconfiança envers certes formes institucionalitzades de la vida religiosa i la seva formació que es va iniciar ja en l’adolescència i va prosseguir

180 181


en la joventut amb una concepció de la dona oberta, amb trets característics d’una reivindicació del món de la dona, es posen de manifest:

«Ell —el P. Thió— aprecia molt la Maria Raventós, diu que és bona i abnegada, però que no pot sofrir els mètodes antics de les monges. Recordo molt bé que vostè va parlar d’això, però sembla que hi veia inconvenients i dificultats; no recordo de quina classe eren; aquell mossèn vindrà a Barcelona el 28 d’aquest mes per quedar-se dues setmanes. Què li sembla, podria donar-me més informació pel què fa referència a aquesta senyoreta?».

El responsable del Secretariat de la Beneficència Diocesana, la institució prèvia a la Càritas actual, era en aquells moments el Dr. Pere Tarrés177. Aurora Garriga parla en diferents ocasions amb el P. Tarrés per tal que es pugui obrir la fundació de les germanes del Cor de Maria. El 17 de juny, Degàs escriu a Aurora Garriga:

«No sé com ens arreglarem, però la veritat és

177 La relació de Maria Raventós amb el Dr. Tarrés havia de ser estreta. Pere Tarrés (nascut a Manresa el 30 de maig de 1905 i mort a Barcelona el 31 d’agost de 1950) va ocupar diferents càrrecs, alguns d’ells relacionats directament amb el món de la dona en situació d’exclusió. Va ocupar les següents responsabilitats: Vicari de Sant Esteve Sesrovires, viceconsiliari dels joves d’Acció Catòlica, consiliari dels centres d’Acció Catòlica Femenina de Sarrià, secretari de la Beneficència diocesana, consiliari de l’Organisme Benèfic Assistencial, confessor del Seminari, director espiritual de l’Obra de la Visitació, consiliari de l’Escola Catòlica d’Ensenyança Social, consiliari dels Antics Escolans de Montserrat, capellà del Col·legi de les Religioses Franciscanes, consiliari de la Protecció de la Dona i director espiritual de l’Hospital de la Magdalena. Tarrés va desenvolupar la seva professió mèdica durant onze anys al barri de Gràcia; al de les Corts va bastir la Clínica Sanatori “Mare de Déu de la Mercè” per a atendre malalts, principalment els més necessitats, afectats de tuberculosi, malaltia molt difosa en els anys posteriors a la guerra civil.

que després d’haver començat amb les tres noies que ens va enviar el Dr. Tarrés, no podem abandonar-les. Quan vagi a Barcelona parlarem de tot això i si vostè ve a Paris podrem planejar la Fundació amb la Mare General».

El 28 de juny de 1950 Joana Degàs s’entrevista per primera vegada amb el Dr. Narcís Jubany, a qui el Dr. Tarrés havia encomanat que seguís ajudant al projecte. Tarrés va morir el 30 d’agost de 1950. El 2 de desembre Aurora Garriga escriu a Degàs:

«L’obra de Maria Raventós m’interessa moltíssim, no solament pel que fa a la part financera sinó perquè veig una possibilitat per instal·lar-hi l’Institut. Necessitem reflexionar, estudiar, resar molt i no precipitar-nos. Consulti amb el Dr. Carreras. Crec que amb el temps, actuant amb prudència, encert i esperit sobrenatural, arribarem a trobar la combinació”.

Al gener de 1951 les coses no avancen. Degàs escriure a l’Aurora Garriga:

«De la Maria Raventós en parlaré amb el P. Thió perquè es tracta de saber si ella, en voler entregar-se a la seva obra, entén abandonar-se a la direcció de l’Institut».

182 183


7. La darrera etapa de la seva vida i la malaltia

final

La darrera etapa de la seva vida es caracteritza per l’adveniment progressiu de la malaltia i pel debilitament de les seves forces. Però també per la unificació de les emocions tan intenses i contràries que ella ha sentit. El món de les relacions socials, de les festes i els compromisos, deixa pas a una activi-tat centrada en l’acolliment de les noies que exerceixen la pros-titució. Internament, Maria Raventós sent com l’experiència d’intimitat amb Déu ha estat reforçada. Ella mateixa reflexiona sobre la seva evolució, ho fa l’estiu de 1947, a Viladrau:

«En 1942 escribía: “me resisto creer en sentimientos, pero he probado lo contrario y sé que no puedo vivir sin estar íntimamente unida a Dios. Quisiera ser distraída de las cosas de Dios como las demás personas y no puedo. Siento a Dios buenísmo pero enojado... y esta obsesión que tengo de Dios, que le veo en todo y en todas partes como si me persiguiera... ¿será enfermizo? ¿Fantasía? ¿Hago el sordo? ¿por qué le tengo tanto miedo?. Em fa por donar-me a Déu, tinc pànic de renunciar a les coses de mi mateixa... però a mida que ho vaig fent vaig trobant més pau i alegria. I aquesta por de Déu em va desapareixent per a convertir-se en amistat amb Ell...».178

178 raventós, maria: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954. Exercicis Espirituals. Viladrau, 30 de juiol de 1947. Pàg. 154.

Ens trobem davant d’una Maria Raventós amb una experiència espiritual d’abandó profund a la voluntat de Déu:

«Déu meu, estic davant vostre, com Magdalena sentada als vostres preus. Sé que veniu a mi, veniu per a donar-me, més que per a rebre. (...) Estic davant Vós, i voldria que prenguéssiu possessió absoluta de mi mateixa, comunicant-me tot el vostre Ser. Senyor, necessito fer-vos lloc, necessito buidar-me... Estic disposada a tot, a renunciar a tot, ensenyeu-me i i digueu-me, Senyor, què és el que us fa nosa en mi, per a què pogueu ser Vós l’Amo de la meva vida?».179 Raventós escriu diversos diàlegs amb Déu, de la manera com entenem que han de reproduir-se en el seu interior. En general és allò que sent que li comunica Déu el que escriu, com en aquest cas: «Fe en les meves obres, desconfiança en les teves; fe en la pregària, desconfiança en el teu esforç personal; fe en les meves paraules, desconfiança en el dir de la gent; buscar la meva voluntat, indiferent per l’èxit»180.

Des de 1944 fins al 1949 Maria Raventós viurà quatre moments d’extrema gravetat que fan preveure la seva mort imminent. La tercera vegada serà el maig de 1949, quan trobem Maria Raventós entre la vida i la mort:

«Al llit malalta, amb la vida penjada d’un fil... Fa cinc dies he tingut molta pau i alegria a pesar

179 Ob. Cit. Pàg. 156.180 Ob. Cit. Pàg. 155.

184 185


de que els doctors em recordessin el meu estat de gravetat i temessin molt la primera hemorràgia... i els començos han vingut aquesta nit. Sola a l’habitació, de nit, tot fosc, he sentit pànic de la mort. He sofert molt, estava inquieta i trista al pensar: Jesús meu i Pare meu, que trist que Vos em feu por. Però prefereixo aquest turment, aquest pànic, a no veure la veritat. Aquí, davant la mort i amb aquest horror que sento aprendré més fàcilment les veritats que m’ensenyareu: “Déu ha estimat tant els homes”».181

A diferència de la vivència de 1944, Maria Raventós sembla acceptar amb molta més serenitat la malaltia:

«Malaltia; grans consols; m’he sentit completament pagada de tot quant he fet i sofert, sobradament, sobre tota mesura. Quanta pena de no haver fet més! Quanta pena de tota covardia, de tot càlcul interessat! Ai de mi si d’ara en endavant no em llenço de cap a servir-lo sense cap càlcul interessat... després d’haver vist i sentit el que Ell m’ha ensenyat!».182

Intueix que la mort és pròxima i el diàleg que manté amb Jesús és un diàleg de voler fer allò que ha sabut era la seva voluntat. Val la pena posar de manifest aquesta negativa a una vida religiosa, qui sap si encara amb el record de la seva germana Teresina. En tot cas, posar de manifest la seva vocació

181 Ob. Cit. 15 de maig de 1949. Pàg. 161.182 Ob. Cit. Pàg 163.

d’una espiritualitat en la vida quotidiana, una espiritualitat en l’actuar de cada dia:

«He plorat molt de conçol, de goig; he sentit una pau immensa, un abandó de la meva vida: “Pare meu, en vostres mans encomano la meva vida” (...) “Jesús... l’he sentit amb els ulls plens de llàgrimes, llàgrimes d’agraïment... de bondat i de dolçor: ‘No, no et tanquis en un convent... ajuda’m a córrer-ho, tot, buscant les ànimes necessitades’. Aquestes que em costen tants sofriments, cansanci, passos, lluites, esperances, desenganys. Segueix-me a mi en aquests treballs... he sentit com les estimava.... i la seva mirada, els seus ulls plorosos plens d’agraïment... Semblava que m’ho demanés com un pobre demana caritat. N’he sentit tanta pena! He recordat quan rentà els peus dels seus Apòstols, semblava que m’ho demanés abaixant-se més encara. M’he recordat del sentiment tan fort de la meva vocació que de vegades sento i que sempre penso és una predisposició natural. He tingut un sentiment profond de que era Ell que em comunicava el seu desig, la seva gràcia... he sentit tanta pau! Tan agraïment, tan contenta i confosa de tanta bondat!”».183

El dia 5 de Març de 1951, a la ciutat de Barcelona, Maria Raventós mor d’una hemorràgia cerebral. Feia uns dies que estava al llit i sentia morir, tot i tenir encara el cap clar.

183 Ob. Cit. Pàg. 161-163.

186 187


«Després de la seva mort, fou precís suplir-la amb quatre persones i encara no podien donar l’abast a la feina que feia ella sola», diu Carme Raventós.

El fulletó publicat per la Residència descriu la mort de Maria Raventós amb unes paraules que sorprenen per un cert to agre, quan fa referència a la ignorància per part de persones pròximes. Certament, ho hem dit anteriorment, la decisió dels últims anys de la seva vida no va ser entesa, ni molt menys compartida per alguns familiars i amics:

«El dia 6 de març de 1951, un matí plujós i gris, va travessar la Plaça de Catalunya el fèretre de Maria Raventós, sense corona, sense una flor, per voluntat seva i dels seus, desapercebuda per la vertiginosa ciutat de Barcelona, ignorada encara per alguns dels qui creien conèixer-la. El seu fèretre anava despullat de flors, però adornada de les virtuts de la seva ànima. Els seus últims 6 anys de vida els havia consagrat amb una generositat veritablement heroica a aquest apostolat, consumida de cansament i de fatiga, en acte de servei a Déu i el seu reconeixement del suprem domini de Déu sobre la seva vida. Es pot dir que a imitació del Bon Pastor va donar la vida per les seves ovelles. El Senyor va deixar aquestes obres en mans de tres persones que l’havien associat a l’Obra per esperit d’apostolat, portades a la mateixa vocació que ella».

En el fulletó es parla de la manca de reconeixement

públic, especialment dels estaments amb qui Maria Raventós s’havia relacionat. A través d’aquestes línies emergeix un cert ressentiment que Maria Raventós ja havia superat, però que quedava en la memòria de les persones que havien estat a prop seu:

«Ella, continua el text, se’n va anar a l’altra vida amb la pena d’haver-se sentit sola per a la seva obra, en una Barcelona on hi ha gent per a tot, sense haver percebut que la seva Obra tingués cap ressò, ni ressonància en les altes esferes socials de la gran urb complaguda i rica».

El darrer paràgraf, com en d’altres ocasions hem dit, requereix de certa traducció, donat que guanyar ànimes té avui unes connotacions apologètiques negatives que no tenien en el seu dia i que avui equivaldrien a expressions com ajudar a descobrir la pròpia dignitat de cada persona, o ajudar-la a entendre la seva pròpia naturalesa, incloent-hi la dimensió transcendent: Maria Raventós ens diu en els seus apunts espirituals que en un dels tràngols de mort, en què es trobava se li va presentar el Senyor amb els ulls plens de llàgrimes per l’agraïment que li produïa l’apostolat de guanyar-li aquestes ànimes.

188 189


8. La donació de Raïmat als Jesuïtes

Tres setmanes abans de morir, Maria Raventós va fer donació de la finca de Raïmat als jesuïtes.

«Abans, però, va mirar si els interessava a altres ordes religioses. — ens diu Ramon Xammar, jesuïta, que va estar a Raïmat entre 1960 i 1983— La donació184 es va fer efectiva davant el notari Angel Traval y Rodríguez de Lacín amb data de 16 de febrer de 1951. La cessió consta com a venda, per un valor de sis-centes cinquanta mil pessetes i en la mateixa Escriptura hi consta la donació de la mateixa quantitat de diners que el preu de la finca que Raventós entrega al Prepòsit Provincial de la Companyia de Jesús de la Provincia Tarraconense, el Pare Julian Sayós i Graells. En compensació, els jesuïtes es comprometien a cuidar de la direcció espiritual de les joves acollides a l’Escola Taller Santa Eulàlia, i concretament a procurar que a les alumnes no els falti l’eucaristia diària ni una catequesi de caire pedagògic setmanal, així com atenció en l’àmbit de la confessió. Els jesuïtes també es comprometien a oferir-los un recés mensual. En l’Escriptura també s’estipulava que els jesuïtes no podrien vendre ni hipotecar ni tota ni part de la finca mentre no haguessin passat trenta anys, a la vegada que havien de fer-se càrrec de quinze

184 Segons consta a l’Escriptura de cessió del 16 de febrer de 1951 signada per la mateixa Maria Raventós.

treballadors que hi havia en el moment de la venta fins el final de l’any agrícola de 1952. Finalment, en el cas que es vengués calia fer-ho amb opció preferencial a la família Raventós.»

«Els jesuïtes van fer construir el seu seminari».El darrer edifici que s’hi va fer va ser la capella. A la cripta, sota l’altar major, s’hi va traslladar el cadàver de Maria Raventós, que abans havia estat enterrada al cementiri de Les Corts de Barcelona.

191


IX. CONTINUÏTAT DEL TREBALL AMB LES

DONES

1. Els germans de Maria Raventós donen

continuïtat a la seva obra

Abans de morir, però, Maria Raventós va signar un contracte amb l’arxiconfraria de Nostra Senyora de l’Esperança per organitzar a l’edifici del carrer Palma de Sant Just numero 4 (un antic convent al barri gòtic de Barcelona) una residència per a noies sortides dels reformatoris. Poc temps abans havia comprat la casa del carrer Tarré 10 per instal·lar-hi una residència de senyores que ajudessin les seves obres. Semblava que l’acord entre l’Escola-Taller Santa Eulàlia i l’Institut de les Filles del Cor de Maria era ja una cosa impossible.

«Setmanes després de la mort de Maria Raventós, una tarda —explica Aurora Garriga— mentre estava

192 193


a l’Escola Social com de costum, vaig veure pujar a l’ascensor la senyora Montserrat Raventós, vídua de Pagès. Em va fer un salt el cor i vaig dir-me: “la fundació de l’Institut ja és un fet!”. Vaig veure que la Sra. Pagès venia motivada per alguna cosa relacionada amb les obres de la seva germana, i que era el Senyor qui la enviava.

I va ser així. Montserrat Raventós, vídua de Pagès, germana de Maria Raventós, venia a demanar a l’Escola Social una assistenta social que es fes càrrec de les obres de la seva germana, especialment de l’obra que la Maria havia iniciat abans de morir, al local de l’Esperança situat al carrer de la Palma de Sant Just, amb la finalitat d’acollir les noies sortides dels reformatoris o cases similars, i de l’Escola-Taller Santa Eulàlia. (...) Tan angoixada estava que em va demanar si algú podria anar-hi aquella mateixa nit. Jo li vaig contestar que en aquell moment no tenia ningú però, si volia, jo mateixa me’n faria càrrec. Quan la senyora Pagès va ser fora, jo necessitava estar sola per a donar gràcies al Senyor i, davant la impossibilitat de trobar un lloc més adient em vaig tancar al bany, em vaig agenollar i després de donar gràcies a Déu, vaig córrer al telèfon per dir-li a la Mare General que la fundació era un fet, i li vaig explicar tot el que havia parlat amb la M. Pagès. Quan vaig arribar a casa li vaig explicar

al meu pare i ell em va dir: “pensa que per fer-te càrrec d’aquesta obra hauràs de viure allí dia i nit”. I jo vaig respondre que sí, però que estava segura que ell m’ho deixaria fer, i així va ser en realitat. Més tard, parlant amb el Dr. Carreras i amb el Dr. Jubany, ho van veure claríssim».

Més endavant, Aurora Garriga acaba la seva carta: «Uns mesos més tard, Montserrat Raventós,

vídua de Pagès, es va interessar per l’Institut demanant d’entrar-hi, cosa que va fer exclamar al Dr. Carreras: “Digitus Dei!” (aquí hi ha la mà de Déu) i va afegir: “Jo us deia que no teníeu fe, però era jo el que no tenia prou confiança!.”»

«En el tracte amb aquestes noies, —explica Montserrat Raventós Espona— la tia Maria es va adonar que algunes queden embarassades, i veu la necessitat d’acollir les noies quan estan esperant una criatura. Pensa que els cal una educació diferent de les que no tenen cap lligam i les que tenen fills. I compra una casa, molt bonica, a l’altra costat del Cinturó. Aquella casa no la va posar mai en marxa. La volia dedicar a maternal. La van tirar endavant la teva mare —diu, dirigint-se a Montserrat Pagès— després de morta, juntament amb el doctor Jubany que era auxiliar d’Acció Catòlica, que hi va posar l’orde del Cor de Maria. I aquí va entrar en contacte amb la Vicenta, una

194 195


dona que va col·laborar molt amb ella. Aquesta religiosa era la que feia de mestressa de la casa. Recordo que sabia molt bé la situació de cada noia, com es trobaven, si estaven passant per moments difícils... li ho confiaven tot!»

A finals de febrer de 1951 sencarrega la casa del carrer Palma de Sant Just, a l’Obra de Nostra Senyora de l’Esperança. I es lloga una torre a prop de Ribes de Freser, on les alumnes que han fet un any de taller poden fer els Exercicis Espirituals i fer vacances.

2. La incorporació de les Filles del Cor de Maria

Hauria optat per la incorporació de les Filles del Cor de Maria, la Maria Raventós? És una cosa que no sabrem mai. Quin pes hi tenia l’experiència viscuda per la seva germana Teresina i el record que ella en tenia? O aquest record ja quedava lluny i era una anàlisi molt més fred tractant-se més aviat de la distància que tenia respecte a les concepcions habituals en les congregacions religioses femenines? No hem d’oblidar que Raïmat ho havia cedit als jesuïtes, però aquesta cessió no tenia res a veure amb tots els projectes vinculats a l’entorn del treball de recolzament a les joves. El que sí és clar, és que la mentalitat de la Maria Raventós xocava amb la carrincloneria i molt més amb una certa forma d’entendre l’obediència que directament portava a la submissió. Voler treballar al costat de la dona des

d’una perspectiva creient, profundament cristiana, no la portava a haver-se de casar amb les formes de pensar que una gran part dels ordes religiosos femenins, i també masculins, tenien de la dona mateixa. Al contrari, aquesta forma de pensar la posava tremendament nerviosa. De fet, el món religiós, als ulls de Maria Raventós, semblava fet expressament per a homes: només ells podien mantenir la seva identitat sense haver de renunciar a ser qui eren.

«Crec que les coses van bé” —escriu el 2 de juny de 1951 Joana Degàs, superiora de la comunitat de Madrid, a l’Aurora Garriga. I prossegueix— “Sí, demanem al Dr. Tarrés que ens aconsegueixi la fundació. També a mi tot això em sembla providencial”.

Durant aquest temps, la Montserrat Raventós, germana de la Maria, manté diversos contactes amb Madeleine Leveau, una jove francesa que havia ingressat a les Filles del Cor de Maria i que havia arribat a Barcelona l’octubre de 1950. Havia estat cuidant el seu pare, molt ancià, i part de casa seva havia estat ocupada per un oficial nazi. Un dia, tornant de París en tren va obrir la Bíblia a l’atzar per fer una estona de pregària i va trobar el fragment de la crida d’Abraham: “Surt de la teva terra, de la casa del teu pare cap a la terra que t’indicaré”.

Al cap d’uns mesos es trobava a Barcelona. S’havia instal·lat en una habitació que havia llogat l’Aurora Garriga. No sabia ni una paraula en castellà ni català, i es va entrevistar amb el Dr. Carreras i amb el Dr. Jubany. La idea d’obrir una

196 197


Fundació de les Filles del Cor de Maria a Barcelona resultava molt difícil.»

Montserrat Raventós va explicar la situació al Dr. Jubany. Aquest va posar una condició per poder cedir les obres de Maria Raventós a les Filles del Cor de Maria: que Madeleine Leveau no tingués el control directe i, per tant, que no visqués a les obres, pel fet de ser una persona estrangera. Quins temors hi havia al darrera d’aquesta condició? Hi havia temors a cedir una obra que s’havia vetllat perquè fructifiqués des de bon inici a una desconeguda amb uns criteris educatius igualment desconeguts? Fos el que fos, la condició va ser clara i va xocar frontalment amb els plantejaments que havia dut a terme Joana Degas, i era que Leveau es fes càrrec de les institucions de Maria Raventós.

El Dr. Jubany li va dir a Madeleine Leveau que no parlés directament amb Montserrat Raventós. Però ella no en va fer cas, i se’n va anar a veure-la. El resultat va ser molt positiu. Ella va donar el vist-i-plau a la firma d’un contracte de la fundació Maria Raventós amb l’Institut de les Filles del Cor de Maria, que es va signar el 6 de juliol de 1951. A la Residència de l’Esperança, per a noies sortides de l’Escola-Taller Santa Eulàlia, noies sortides de l’Escola Social o de reformatoris amb la finalitat d’acompanyar-les en l’inici de la nova etapa de vida en llibertat, les filles del Cor de Maria hi van destinar una aspirant, Gertrudis Fulquet, i l’Aurora Garriga passaria a dirigir l’Escola-Taller Santa Eulàlia a partir de setembre. L’Aurora

mantindria la sots-direcció de l’Escola Social, la qual cosa no va agradar gens a la Montserrat Raventós, que volia dedicació exclusiva. Això li va fer explícit en una carta del 6 d’agost de 1951:

«Crec que no hi ha cap inconvenient que retardi fins a mitjans de setembre l’anada a l’Escola Santa Eulàlia. En canvi, no estic gens convençuda que vostè pugui carregar amb el doble treball de directora de Santa Eulàlia i Sots-directora de l’Escola Social. Temo que no anirem bé i jo voldria veure-ho encarrilat aviat ja que em sento molt esgotada. El Dr. Jubany ho veu com jo.»

El 7 d’octubre, l’Aurora va dimitir del seu càrrec a l’Escola Social per dirigir Santa Eulàlia. El 7 d’abril de 1951 el bisbe Modrego aprovava l’establiment de l’Institut de les Filles del Cor de Maria a Barcelona.

Durant els anys següents el nombre de vocacions d’aquest Institut Secular creix. Una de les persones que s’hi incorpora és Vicenta Rubio, molt estimada de la Maria Raventós. Feia anys que treballava a l’Escola-Taller. De la mà del Dr. Jubany també s’hi va incorporar Assumpta Clapés. Les Filles del Cor de Maria van passar a viure juntes a la Torre de l’Escola-Taller. L’any 1954, degut al volum de persones que s’atenien, es va incorporar personal extern.

198 199


3. La Fundació Raventós convida a l’acció amb les

dones

Uns anys després de la mort de Maria Raventós, la Fundació que portarà el seu nom utilitzarà les paraules del Papa en el seu discurs sobre l’acció amb les prostitutes per animar a la col·laboració de persones que comparteixin els objectius de la Fundació:

«“Aquesta obra descrita pel Pontífex Romà, tan estupenda que sens dubte t’haurà captivat i que tu o l’havies somniat o l’has fet un ideal de la teva vida, hi ha hagut a Barcelona una jove com tu que l’ha realitzat, en part”. I continua el tríptic: “Aquesta jove és María Raventós Fatjό. Potser no et sigui del tot desconeguda. La seva realització ha cristial·litzat en la Institució Santa Eulàlia. Maria Raventós somniava amb unes altres mil realitzacions belles...”»

El text subratlla l’acció individual de Maria Raventós, posant l’accent en l’origen i en el procés de renúncia, dels costums socials més que no pas en l’explicació de les qualitats internes o les motivacions espirituals positives del procés que va viure:

«Et sorprendràs si et dic que tota aquesta activitat la portava Maria Raventós quasi sola? I així va ser, després d’haver renunciat, com ella diu, als bons ratos del golf, a les visites, els tés, a freqüentar la societat,

el bridge i fins i tot a la seva família, per Déu i per les seves noies».

Altra vegada, la incomprensió que va patir Maria Raventós apareix remarcada en el fulletó de la Fundació:

«“Essent apòstol va tenir pena de trobar-se en el seu apostolat, tan incompresa i completament sola”. El dia 5 de març, a les 8:15 del matí, descansa en la pau del Senyor la jove que va saber desplegar tan intensa activitat per amor al Senyor aprenent en el llit de mort les quatre vegades que va estar a punt de morir, sempre infatigable pel treball, malgrat llevar-se cada dia fatigada per raó de la malaltia a la sang, de la qual va morir».

Referències doloroses que remeten a un dolor íntim, que mai no va expressar en forma de queixa perquè, per damunt de tot, hi havia una estima profunda. El trencament íntim que el seu projecte vital va comportar amb la seva mare, un trencament silenciós, sense traumes exteriors, però que ella va saber i conèixer en base al desinterès cap a allò que ella va dur a terme.Malgrat tot, però, la seva mort no va acabar amb l’objectiu que ella s’havia proposat, i gairebé seixanta anys més tard, la seva obra, la Fundació Maria Raventós, continua treballant per aixecar persones, per posar-les dempeus... per retornar la dignitat de les dones a qui la vida, per motius diversos, les hi ha manllevat.

201


X. EL FIL INVISIBLE

La història de Maria Raventós no és estrictament una història individual. Com va explicar-me Carme Raventós, és alguna cosa més. És una història de la presència d’un Misteri, el de la Vida humana, que s’escriu amb més claredat i transparència en algunes històries particulars. És la història del fil invisible que uneix tres segles, des de la Carme Riera de les terres de Vic, passant per ella mateixa, Maria Raventós, continuant amb Cristina Kaufmann, arribada de terres suïsses. Un fil invisible que Carme Raventós i Espona va afanyar-se a explicar-nos, a la meva dona i a mi, amb la certesa que la història de Maria Raventós no era únicament una biografia convencional. Ho hem dit en la introducció: la Carme va morir el 9 de març de 2010. Aquelles últimes setmanes havia treballat estrictament en escriure les notes i els records que havien d’ajudar-me a escriure aquest text. Em trucava a mesura que

202

E l f i l i n v i s i b l e

anava fent descobriments. Volia que l’anés a veure. Però durant aquelles setmanes jo estava acabant de redactar la tesi doctoral.

El dissabte, sis de març, va dir a la comunitat de carmelites que ja havia acabat d’escriure totes les notes. El dilluns el carter li feia arribar els Apunts sobre els Exercicis Espirituals de la Maria Raventós. L’endemà apareixia morta a la seva habitació. La Margarida Guixà, priora de la comunitat del Carmel de Mataró, va trobar a la seva tauleta de nit el llibre de la Maria on parlava de la seva passió per aquest Déu que és només Amor. La Margarida ens va trucar a casa, ens vam quedar estupefactes: “has fet tard!”, vaig pensar. “Has fet tard per culpa d’un doctorat!”. Al cap d’unes setmanes, arribava a les meves mans les pàgines que la Carme havia escrit. I vaig veure l’última cosa –vaig suposar- que ella devia haver escrit aquella darrera nit: un epíleg.

A les darreres pàgines d’aquells apunts de la Carme Raventós, un epíleg. Un epíleg que només serà comprensible en la seva profunditat per aquelles persones que estan obertes a Alguna-Cosa-Més en la història humana. La Carme va viure oberta a aquesta acció. I ara veig que l’epíleg que va escriure poques hores abans de la seva mort, referit a la Maria Raventós, l’incloïa també a ella, la seva neboda. I diu així:

«Misteris de Déu! Misteris d’amor! Incomprensibles però sempre adorables!La mort de la tia Maria em fa pensar amb la de la Cristina Kaufmann.

Així que semblava que havien trobat la més específica vocació de la seva vida que les hi proporcionava tanta felicitat i amb la que podien fer encara tant de bé, el Senyor les avisa que pot ésser que aviat les cridi per a l’abraçada definitiva... I, efectivament, al cap de cinc anys moren. “Als ulls dels insensats, va semblar que morien, però elles estan en les mans de Déu”».

El fil invisible que viu en el cor de tantes dones, anònimes, desconegudes, amb ganes d’omplir de sentit els buits infinits d’una existència que lluita per a ser, veritablement, humana.

BIBLIOGRAFIA:

albertí, jordi: El silenci de les campanes: la persecució religiosa durant la Guerra Civil. De l’anticlericalisme del segle XIX a la persecució religiosa durant la Guerra Civil. Barcelona: Proa, 2007.

balcells i al.: Història dels països catalans. edahasa, 1980. cambó, francesc: “The Daily Telegraph, 28 i 29 de desembre de 1936.cardó, carles: El doctor Carreras, canonge de Barcelona, dins LL.

Carreras: Semblances, I (Barcelona 1960IV Congreso Internacional de Educación Popular. 1913. de riquer, borja: L’últim Cambó (1936-1947).Vic: Eumo Editorial,

1996.elias de molins, josep: La Obrera en Catalunya, en la ciudad y en

el campo. Barcelona: Barcelonesa, 1914.fundació de l´institut filles del sagrat cor de maria a barcelona.

En motiu del 50 aniversari de la fundació, 1952-2002.font, j.: Religió, psicopatologia i salut mental : introducció a la

psicologia de les experiències religioses i de les creences. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999.

institut agricola català de san isidre. El problema vitícola. Barcelona, 1915.

jardí, enric: Cambó. Perfil biogràfic. Vides i Memòries, 14. Editorial Pòrtic, Barcelona: 1995.

manent, a.; Raventos, J.: L’Església clandestina a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939), Montserrat 1984.

marués, j.m.: “Memòria d’una Església perseguida”, Qüestions de Vida Cristiana, 1984.

montero, a..: La persecución religiosa en España, 1936-1939, Madrid 1986.

rambla, josep: Los ejercicios espirituales de San Ignacio. Cristianisme i Justícia. Quadern núm. 53. Barcelona. raventós espona, carme:

Records de l’Avi Magí. Mataró, 1976. Apunts sobre Maria Raventós i Fatjó. Mataró: Monestir de la

Inmaculada, El Carmel, 2010.Història d’una col·lectiva experiència de Déu. Mataró, 2009.

raventós domènech, manuel: Flors i violes. Barcelona: Editorial Balmes, 1963.

raventós fatjó, maria: Apunts d’Exercicis i altres pensaments. 1940-1951. Barcelona: 1954.

roca, f.: Política econòmica i territorial a Catalunya, 1901-1939. Barcelona: Ketres, 1979.

ruiz amado, s.j.: Cursillo de educación femenina. Barcelona: Librería Parera, 1916.

sensat ferrer, r.: Les ciències de la llar. Barcelona: Editorial Pedagògica, 1923.

salas, a.: Secretos de família: del negocio familiar a la gran multinacional. Barcelona: Robinbook, 2009.

salas larrazabal, r.: La guerra civil española, Madrid 1983.torelló i borràs, pelegrí: Monografia histórico-pintoresca de la

Vila de Sant Sadurní d’Anoia. Barcelona: F. Altés, 1909.tort i raventós, lluís: L’Escola domèstica i professional de Sant

Sadurní d’Anoia. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. uribe, joan: Codorniu, la obra de una família. Revista de l’Institut Agrari Català de Sant Isidre. 20 d’octubre de 1913.Wirth, rafael: Jesús Raventós Fatjó, una vida dedicada al cava

catalán. El Dominical de La Vanguardia, 1 de abril de 1984.valeri serra: Revista de l’institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Any 1914. vv.aa.: Persecució religiosa de 1936 a Catalunya. Barcelona:

Publicacions Abadia Montserrat, 2004.

Aquest llibre es va acabar d'imprimir el Desembre de 2011

Manuel Raventós Domènech(1862-1930)

Montserrat Fatjó Tintoré

Josep Raventós Fatjó(1825-1885)

Teresa Domènech Viñals

Manuel Raventós Domènech amb la seva família.Encerclada Maria Raventós Fatjó

Les germanes Maria, Montserrat i Teresa Raventós Fatjó.

Maria Raventós Fatjó, primera comunió.

Maria Raventós Fatjó.

Casa d'acollida 1948. Vista exterior.

Casa d'acollida 1948. Grup de noies a la porta principal.

Casa d'acollida 1948. Taller de costura.

Casa d'acollida 1948. Classe de formació.

Casa d'acollida 1948. Saló principal.

Casa d'acollida 1948. Dormitoris.

Llibret editat per la Fundació María Raventós, convidant a l'acció amb les dones

Esquel.la per Maria Raventós Fatjó.

Germana Carme Raventós Espona (1928-2010).

Germana Cristina Kaufmann (1936-2006).

FRANCESC GRANÉ I TERRADES...2. A Buenos Aires, amb Jesús Raventós i Francesc Cambó 3. El final...

Documents

Transcript of FRANCESC GRANÉ I TERRADES...2. A Buenos Aires, amb Jesús Raventós i Francesc Cambó 3. El final...