Jordi Puntí (Manlleu, 1967) . Llicenciat en filologia romànica, treballa en el món editorial i periodístic. La seva trajectòria com a narrador s'inicià amb el volum de contes Pell d'armadillo (1998) i la continuà a Animals tristos (2002). Formà part del col·lectiu Germans Miranda. El 2009 publicà la novel·la Maletes perdudes, per la qual el 2010 guanyà el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya i el 2011 el premi Joaquim Amat-Piniella i la Lletra d'Or. Aquest any publicà el recull d'articles Els castellans. Premis literaris

Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa, 1995: La vida és complicada

Llibreter, 2010: Maletes perdudes

Joaquim Amat-Piniella, 2011: Maletes perdudes

Lletra d'Or, 2011: Maletes perdudes

Premi de la crítica - narrativa catalana, 2011: Maletes perdudes

Altres dades literàries Forma part del col·lectiu Germans Miranda. Ventura Pons ha dirigit la pel·lícula Animals ferits (2006) a partir de tres narracions del llibre Animals tristos.

Llibres publicats Pell d'armadillo. Barcelona: Proa, 1998 * Animals tristos. Barcelona: Empúries, 2002 *

Maletes perdudes. Barcelona : Empúries, 2010 *

Els castellans. Barcelona: L'Avenç, 2011 *

* els trobareu a la Biblioteca del Casino de Manresa

FONT: http://cultura.gencat.net

CLUB DE LECTURA

DE NOVEL.LA - 1

BIBLIOTECA DEL CASINO DE MANRESA

Jordi Puntí o l'atreviment. Jordi Galves El principal tret del caràcter de Jordi Puntí és el desassossec. És propietari d'un neguit que l'ha abocat, des de ben jove, a un viu tràfec intel·lectual que l'ha permès convertir-se, no només en un dels principals joves narradors de la literatura catalana amb avenir, també en un destacat protagonista de la vida cultural del nostre país, en àmbits diversos i de notable i abundosa transcendència pública. Llicenciat en Filologia Romànica en 1991, ha treballat per a les principals editorials barcelonines (Edicions 62, Quaderns Crema o Columna), ha codirigit la col·lecció de lírica medieval "La flor inversa" juntament amb els professors Jordi Cerdà i Eduard Vilella i ha signat nombroses traduccions literàries, entre les que destaquen textos de Daniel Pennac, Amélie Nothomb, Paul Auster i fins i tot del popular còmic Astèrix. Actualment Jordi Puntí, que prepara la seva primera novel·la, col·labora en les pàgines de l'edició barcelonina d'El País per a temes culturals i esportius (especialment el futbol, una de les seves grans passions) i a l'emissora RAC-1. Forma part del faceciós col·lectiu literari Germans Miranda; amb qui ha publicat Aaaaaahhh (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d'amor (2000), Contes per a nenes dolentes, (2001), La vida sexual dels Germans Miranda (2002) i Adéu, Pujol (2003). Però, sens dubte, el valor més remarcable de la seva biografia professional està constituït per dos reculls de contes que han gaudit d'una molt destacada aprovació per part del públic i de la crítica. Son els llibres Pell d'armadillo (Proa, 1998), premi Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i premi de la Crítica Serra d'Or i Animals tristos (Empúries, 2002), tres contes del qual han estat portats al cinema en 2006 per Ventura Pons amb el títol d'Animals ferits. A tot això caldria afegir la publicació en 2005 de la narració Set dies al vaixell de l'amor (Mobil Books). Val a dir que Jordi Puntí representa, amb tota rotunditat, una manera plausible i enraonada d'entendre el conreu professional de la literatura catalana a començaments del segle XXI. La que es distancia intencionadament tant del buit transcendentalisme d'inspiració romàntica a propòsit de l'escriptura com de la coneguda instrumentalització política del resistencialisme catalanista. Una literatura que es reivindica des de la pràctica i no des de les teories, des de la normalitat, que mostra la seva identitat autònoma quan aconsegueix consolidar el territori que li és propi i exclusiu, el de les ficcions humanes, convocades a través del treball amb el llenguatge comú de cada dia sense oblidar el dels llibres. Un treball entès com un ofici com qualsevol altre, de vella arrel i d'infinites possibilitats, una professió que reclama, abans que res, dedicació constant i reiteració pràctica, convèncer a través dels seus resultats. Un ofici que, en aquest cas, assumeix i continua la rica tradició de col·laboració literària en els mitjans de comunicació de gran impacte popular -la que va de Jacint Verdaguer a Quim Monzó passant per Josep Pla, per exemple-, la que, alhora, mostra una concepció plenament contemporània de la literatura, oberta més que mai a la comunicació i al diàleg permanent amb les literatures d'altres tradicions i que acaben confonent-se amb la pròpia de l'escriptor amb naturalitat -l'anglosaxona més concretament i particularment, en el seu cas. La que sap establir vincles amb tota mena d'innovacions creatives i artístiques, sobretot de l'àmbit audiovisual. La que s'hi interessa més enllà del culturalisme i de l'academicisme, perquè és a través de l'estètica -que etimològicament vol dir 'tremolor'- que es pot conèixer l'experiència emotiva de l'ésser humà. FONT : http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jordi-punti/detall

DILLUNS 29 D’AGOST DE 2011 "La infantesa és una ficció” segons Jordi Puntí, per Sam Abrams (El Mundo, 19/5711) Ja fa temps que Josep M. Muñoz de L’Avenç va tenir la brillant idea d’encetar una línia de memorialisme modern i contemporani, tant en català com en traducció. Només cal citar dos títols perquè ens entenguem: Una educació francesa de Joan-Daniel Bezsonoff i M’en recordo de Joe Brainard. Ara cal afegir a la llista de la subsèrie l’excel·lent obra de Jordi Puntí Els castellans. Com altres volums en la col·lecció, Els castellans primer va aparèixer a la revista L’Avenç i posteriorment els articles van ser recollits, reelaborats i ampliats de cara a l’edició en llibre. Tal com ha quedat establert el text definitiu de Puntí, hi ha 10 capítols i un epíleg, separats per 11 imatges fotogràfiques de Carles Martorell, Carles Molist i Rafael Rueda, començant per la prodigiosa il·lustració de la coberta. Malgrat la seva relativa brevetat de 123 pagines de text, cal considerar Els castellans una producció literària major des de tres punts de vista diferents però complementaris: històric i documental; conceptual i intel·lectual; artístic i formal, sense que en prevalgui cap dels tres sobre els altres dos. Des d’un punt de vista històric i documental, Els castellans és un testimoni de primera magnitud que retrata, sobretot, la societat catalana dels anys 70 i 80 del segle passat amb tota la seva problemàtica d’immigració, integració, hegemonia, exclusió i marginació, identitat, formació, educació, cultura, lleure, competivitat, tensions... El llibre és una font molt apreciable de dades que tindran interès per historiadors, antropòlegs, sociòlegs i nostàlgics. Des d’un punt de vista conceptual i intel·lectual, estem davant d’un llibre que té pes encara que sembli molt proper i diàfan. Hi ha certes qüestions tractades en profunditat de manera transversal que donen substància al conjunt. Com a exemple, podem citar la visió no progressiva del desplegament de la civil·lització a través del temps (pàg. 13): «Ara la gent diu: els moros, els negres, els xinos. Miro enrere, 30 anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n’aprén res: la funció busca nous arguments cada dia». O la idea genial sobre el mecanisme de l’assimilació social (pàg. 114): «Podríem dir una cosa: podríem dir que el temps, quan perd fondària i gruix, es torna espai. Aquells castellans van trobant el seu espai i aquells moros van trobant el seu espai». O la refutació del determinisme identitari exclusiu (pàg. 130). La condemna del reduccionisme (pàg. 130): “La simplificació i l’estultícia van de bracet [i són fruit de] la por al desconegut, la seguretat falsa que dóna una mirada col·lectiva”. I des del punt de vista artístic i formal hi ha molts aspectes a destacar. La revelació del principi bàsic de tot memorialisme (pàg. 125): [...] només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrera i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat”. La constatació de l’element imaginatiu que forma part de qualsevol manifestació de la literatura del jo quan recrea el primer tram d’una vida (pàg. 13): «la infantesa és una ficció». La relació estreta entre vida, memorialisme i literatura (pàg, 129): «Escric per saber qui sóc i, com en un dibuix d’Escher, la meva experiència vital alimenta l’escriptura […] tot el que he viscut fins aquell moment (i el que visc en el present) condiciona la meva manera de narrar». O l’esforç de contenció estilística (pàg. 103): «La memòria […] tendeix a l’exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica». FONT : http://elscastellans.blogspot.com/2011/08/la-infantesa-es-una-ficcio-segons-jordi.html

DIMARTS 4 D’OCTUBRE DE 2011 Els castellans, per Berta Marsé (Barcelona Metròpolis, Estiu (juliol – setembre 2011)) Com que la infància és una ficció, com se’ns insisteix des de les pàgines d’aquest llibre, així és com cal apreciar –i s’aprecia– la seva lectura. Com una sèrie de records ficcionats, últims records de la infància i la preadolescència del seu autor, que es confessa amb “ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots”. Puntí es refereix al conflicte generat entre els habitants d’una ciutat industrial de províncies i la immigració arribada del sud durant la dècada dels setanta. Andalusos, extremenys, murcians, sota l’epítet general de castellans per a la majoria dels catalans, segons una lògica primària que els era inculcada de petits: els que no són catalans, són castellans. La por al que és desconegut, el recel envers el foraster, va tenir el seu reflex en la lluita fictícia dels nois pel territori. Una ficció que, a la meravellosa edat de deu, onze, dotze anys, es viu de manera intensa i real. Ningú no renya gaire els nois perquè, paradoxalment –o no–, l’arribada dels castellans millora la condició social dels seus pares, que ascendeixen del proletariat mitjà-baix a la classe mitjana treballadora, que de sobte veu una mica més a prop el vell somni de la burgesia catalana. Paradoxalment –o no–, els catalans es traslladen a barris més alts, apunten els fills a escoles privades religioses, s’afilien a partits conservadors. Els nouvinguts continuen votant a l’esquerra, copen les escoles públiques i els guetos de les perifèries, els imponents blocs rusc de 256 habitatges. En aquest nou ordre de coses, tots dos bàndols “lluiten” per afirmar el seu lloc. A cada carrer, a cada bar, a les places i a les escoles, a les piscines municipals, als cinemes i, sobretot, al descampat on es lliuren les batalles, terra de ningú on tots plegats aprenen jugant. Estem en deute amb la tasca d’aquells fotògrafs de poble que, amb les seves suades imatges de casaments i batejos, van documentar la història d’un lloc i la vida dels seus habitants. Empremtes indelebles que Puntí fa servir per obrir cada episodi de l’àlbum de la seva memòria i anar embastant els seus darrers records d’infància. Sincers, autèntics, pel·liculers en el sentit més excitant i juvenil de la paraula. Sense pretensions ni sentimentalismes, amb una nostàlgia feliç dels dies en què els nens exploraven a fons el territori en el qual, ben aviat, haurien d’estar a l’alçada com a homes, però en el qual encara eren capaços de trobar restes de l’aterratge d’un ovni. Hi ha més detalls reeixits gràcies als dots d’observació d’un nen despert i pel·liculer, com sens dubte devia ser Jordi Puntí. La visita fugaç a un territori enemic, acompanyant el pare a comprar tabac a un bar de castellans. Les fiblades d’enveja secreta pels avantatges dels rivals, que es poden llançar a les piscines municipals sense haver de fer abans la digestió, per exemple, o quedar-se al carrer fins que la foguera de Sant Joan es consumeixi del tot; els castellans semblen més despreocupats, més morens, més agosarats, més temeraris, més lliures… Detalls de la picaresca a l’escola, de la competència al carrer. Detalls gloriosos d’una infància afortunada, en el sentit que es desenvolupa plenament i amb normalitat, com certifica la versemblança dels seus records. D’entre tots, voldria destacar el nom de Miquel Fabregó, pioner de la integració, un català que vivia a la frontera amb els castellans, anava a la seva escola, en coneixia els sobrenoms, gaudia de les seves llibertats i feia de mitjancer a les batalles barrejant els idiomes. El primer català del grup que va saber nedar entre dues aigües i l’exemple del qual, per sort, aviat seguirien els altres. Perquè, quan els nens que es llençaven pedres en el descampat van coincidir a l’institut, no va passar pas res. Es van barrejar sense adonar-se’n, i ara amb prou feines es distingeixen els uns dels altres. Els castellans han estalviat i s’han traslladat a barris més alts, i ara, quan viatgen a la seva terra per vacances, els diuen els catalans. Amb el Google Earth podem veure com ha crescut el poble cap als afores. El descampat és ara un mercat municipal. Moros i sud-americans ocupen els pisos rusc i treballen a les obres. Entre els restaurants xinesos encara sobreviu algun bar de castellans i, si ens hi apropem una mica més amb el zoom, hi podem veure en Fabregó prenent una cervesa amb un marroquí. Potser li està explicant que, finalment, no va escollir ni castellans ni catalans. Simplement un dia es va posar a treballar. Es va comprar un cotxe de segona mà. Va fer la mili. Va deixar embarassada la seva xicota i s’hi va casar. Tant és el que li està explicant: compartir cerveses i confidències seria una imatge final esperançadora, i justa, per tancar aquest cercle d’històries que parlen de quan els castellans van arribar al poble dels catalans, de quan els moros van arribar al poble dels castellans i els catalans, i finalment de com és solament una qüestió de temps que els uns i els altres trobin el seu lloc. FONT : http://elscastellans.blogspot.com/2011/10/els-castellans-per-berta-marse.html

Jordi Puntí: «´Els castellans´ parla de records reals, però ficcionats» L'escriptor manlleuenc creu que aquest nou volum agradarà a tots aquells que van gaudir amb 'Maletes

perdudes'

ACN Amb la seva primera novel·la, 'Maletes perdudes', Jordi Puntí (Manlleu, 1967) es va posar el públic i la crítica a la butxaca. Després d'aquest any d'èxit, l'escriptor manlleuenc torna al gènere dels relats amb 'Els castellans' (L'Avenç), un recull a partir d'una sèrie d'articles publicats a 'L'Avenç'. Són els records infantils que l'escriptor té dels anomenats castellans, escrits però des de la ficció i la ironia. El retorn no li suposa cap tipus de pressió a Puntí, bé perquè ja tenia previst que un dia aquests articles, que ha refet i ampliat, serien un únic volum, o bé perquè no torna amb una novel·la. 'Si al lector li va a agradar 'Maletes perdudes', li interessarà aquest llibre', ha dit l'autor.

Al 2007, Josep M. Muñoz de 'L'Avenç' li va proposar fer una sèrie d'articles mensuals sobre un mateix tema. Precisament en aquell moment Puntí treballava en el personatge immigrant de 'Maletes perdudes', el Tembleque. Així, la seva immersió narrativa en el tema de la immigració li va portar records de l'arribada dels castellans al seu poble, a partir dels quals en va néixer la sèrie d'articles.

A mesura que els va anar publicant a la revista, els lectors li van fer arribar records i anècdotes d'aquells anys. Així, durant cinc mesos i gràcies a aquest 'feedback' amb el lector va ampliar aquells textos publicats per tal de superar el format d'article i entrar en la 'memòria ficcionada', ha explicat Puntí.

El guanyador del Premi Llibreter 2010 ha assegurat no sentir-se gens pressionat després de l'èxit de 'Maletes perdudes'. I no s'hi sent per dues raons: la primera és que ja estava previst que un dia o altre aquests relats es convertirien en un llibre, la segona és que no torna amb una novel·la. 'Va molt bé per treure's la pressió', per agafar perspectiva temporal i per poder treballar en altres projectes', ha explicat. 'És comprar temps, en realitat' ha dit l'escriptor.

'Els castellans' recull tota una sèrie de situacions quotidianes viscudes al costat dels immigrants que van arribar entre els anys 60 i 70 i que, independentment d'on provenien eren anomenats 'castellans'. 'Són records reals, el que és ficció és la manera d'explicar-ho', ha dit l'autor. Els records d'infantesa que sempre s'expliquen des de l'edat adulta necessiten 'una pàtina de ficció' segons Puntí. 'És una barreja difícil, però és el que buscava', ha afirmat.

Lluny dels llocs comuns i els tòpics

Puntí detesta els llocs comuns i els tòpics i ho demostra amb el títol, 'irònic i posat a la contra'. 'El que intento és, des de la mirada irònica, explicar com aquells patrons dels anys 60 es reprodueixen quasi igual' avui dia, ha dit l'autor que parla, també, d'uns comportaments 'molt manipulables, els del col·lectiu'. No hi ha, però, una voluntat de denúncia, sinó 'de despertar consciència'. 'Des de la mirada irònica i divertida de la infantesa, i per tant una mica innocent, hi ha la voluntat d'explicar una situació actual i corregir-la', ha dit l'escriptor.

Amb els girs finals dels relats, que van acompanyats per fotografies de Carles Molist, Carles Martorell i Rafael Rueda, l'autor s'assegura que el lector hagi entès la mirada amb què Jordi Puntí s'ha volgut acostar al tema. 'Espero que la gent entri a aquestes històries amb la mirada molt neta, que els sacsegin i els facin pensar. No vull canviar res, però sí fer pensar', ha assegurat l'autor.

Els lectors de Jordi Puntí trobaran el mateix estil i exigència literària que a 'Maletes perdudes' i també hi trobaran aquesta mirada sobre el col·lectiu, ja constant en l'escriptor. 'Si al lector li va agradar 'Maletes perdudes', li interessarà aquest llibre', ha dit l'autor, ja que per a ell hi ha una 'continuació temporal i una mateixa mirada' entre els dos llibres. 'Som un país molt sedentari, que tendeix poc a sortir a fora i m'agrada explorar la personalitat de la gent d'aquí quan marxa i viu una altra realitat', ha conclòs Puntí.

Durant aquest any, l'escriptor manlleuenc ha assaborit l'èxit de 'Maletes perdudes', i una de les coses que més l'ha satisfet han estat els clubs de lectura. 'El lector interpreta el llibre davant teu, a vegades és fantàstic perquè veus que el que tu havies previst funciona, i d'altres et sorprèn perquè hi ha resultats que no havies previst i que el lector et descobreix'.

FONT : http://www.diaridegirona.cat/cultura/2011/04/19/jordi-punti-castellans-parla-records-reals-ficcionats/480098.html

JORDI PUNTÍ . ELS CASTELLANS . Febrer 2012