abril de 2012

Agustí Vehí

Trajectòria professional

Nascut a Figueres al 1958. Llicenciat i doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou professor d’Història de Catalunya a l’Escola de Policia de Catalunya, i actualment ensenya “Història de la Seguretat” a l’Escola de Prevenció i Seguretat de la UAB. Ha compaginat la seva tasca professional a la Guàrdia Urbana de Figueres, on va ingressar l'any 1982 i on ocupa actualment el càrrec de sotsinspector, amb la recerca, la docència universitària i els estudis d'especialització.

Va impartir el curs “L’exèrcit per dins” a la Universitat Catalana d'Estiu, com a docent de l’assignatura “L’orgull del sol: cançó trista per un exèrcit trist”(1998), sobre l’exèrcit espanyol d’Africa a principis del segle XX. També “L’ou de la serp: el feixisme al segle XX”, com a docent de l’assignatura “A voltes amb la por: reflexions sobre el feixisme” (1999).

En l’àmbit de la Història és autor dels llibres: Torna el fusell i posa’t a treballar! La Milícia Nacional a Figueres a la darrera Guerra Carlina (1872-1876) (2009) i Endreçant la vila: El sorgiment del sistema de seguretat pública a la Figueres del segle XIX i la creació de la Guàrdia Urbana (2011). També ha escrit les monografies El valor de les paraules a la carta de poblament de Figueres (1997). Sant Ferran. Reflexions sobre la fortalesa, el patrimoni i la Història (2003) i La guerra de mossèn Rovira: uns apunts per a la Rovirada (2008).

En el camp de la seguretat pública, sol o amb d’altres, és autor de diversos textos i estudis: Experiències policials en la gestió de conflictes: els treballs i les reflexions de la policia de Figueres (2000); La intervenció de les policies locals en la gestió de les minories (2000); Reflexions sobre el concepte de seguretat pública en l’àmbit municipal. Estudi d’un cas (2001); La mediació policial. El paper de les policies locals (2003). Com a divulgació, l’any 2009 va publicar Peligro! Cómo afrontar las adversidades sin miedo (2009), un manual d’autoprotecció per augmentar la seguretat personal, familiar i professional en la vida quotidiana.

Ha publicat, com autor o bé com a coautor, diversos articles a la premsa local i comarcal sobre qüestions històriques (Alexandre Deulofeu, el castell de Sant Ferran, el teatre a

CLUB DE LECTURA DE NOVEL�LA NEGRA

abril de 2012

Figueres...) i sobre qüestions professionals (història de la seguretat, el model policial català...).

També ha escrit Joaquim Vallmajó. Una vida per un poble, juntament amb Josep Frigola i Vicenç Fisas (1995). Els Pastorets de Figueres: LXXV aniversari d’El Primer Nadal dels Pastors (1923-1998), amb Alfons i Gemma Gumbau (1998). Recorrerem la jungla. 50 anys d’Escoltisme a Figueres, amb la col�laboració d’antics escoltes figuerencs (2003).

En termes de creació literària és autor de les VIII rondalles prenapoleòniques (2003). Carta de Praga , un assaig sobre la història del llibre i dels impressors (2005) i de les novel•les Abans del silenci (2009), Premi Ferran Canyameres de Novel�la Negra; Ginesta pels morts, Un blues empordanès (2010); Quan la nit mata al dia (2011), guanyadora del Premi Crims de Tinta i Torn de nit (2012). També ha participat en el volum col�lectiu de relats criminals en català, Crims.cat (2010).

L’obra: “Quan la nit mata el dia”

Corre l’any 1958 i Figueres és una ciutat que encara lluita per oblidar els efectes de la guerra civil. Famílies trencades que no tenen cap més remei que oblidar, altres que busquen la manera de venjar-se i un tercer grup que vol treure profit de la situació de poder que tenen. Tot sembla tranquil mentre tothom accepta el seu rol, però una nit algú decideix matar el delegat local de la Falange, Juan Antonio Hinojosa, i l’aparent calma de Figueres es trenca.

A l’escena del crim són enviats Carlos Iríbar, inspector de la Brigada d’Investigació Criminal, i Rogelio Lopera, inspector de la Político-Social. Ells són persones completament diferents: el primer és una persona compromesa amb la justícia, que ha oblidat els episodis de la guerra civil i que ara mira de tirar endavant sense odiar ni menysprear; el segon és un home gairebé tan despietat com Hinojosa, que odia els catalans i els republicans, que es vol aprofitar del seu poder per enriquir-se. Dos interessos ben contraposats que faran que Iríbar i Lopera no treballin en la mateixa direcció.

La novel�la mostra l’ambient de postguerra en una ciutat clau entre Barcelona i la frontera francesa: les lluites entre falangistes i maquis, les penúries i l’enriquiment dels poderosos, els desitjos de venjança i la necessitat d’oblidar. Una caixa de trons que esclata amb un assassinat i una sola pista: una medalla a la casa del mort amb unes inicials que l’inspector Iríbar coneix prou bé.

Aquesta investigació serveix a l’autor per explicar com era la postguerra a la capital empordanesa i a partir d’aquest retrat local construir un arquetipus universal, aplicable perfectament a qualsevol indret. Figueres es converteix, així, en un exemple extraordinari de la foscor de la postguerra en general a tot Catalunya i per extenssió a tot Espanya. La construcció que fa l’autor dels personatges és sensacional i també l’ús del castellà per dotar de versemblança la novel�la: evidentment, a l’època les forces d’ocupació de l’Estat no parlaven català entre elles –independentment que sí que ho puguin fer amb la població civil o a la intimitat-.

La investigació del cas també serveix a l’autor per passar comptes amb la seva infantesa; per reivindicar alguns homes bons que malgrat tot feien el possible per redreçar la situació i sobretot per fer un exercici de memòria històrica molt notable. La literatura catalana està molt farcida de novel�les que expliquen la Guerra Civil i en canvi la producció és molt menor si ens centrem en els anys de la postguerra