Anys enrere, quan molts dels pares i mares i actualseducadors érem petits, la societat catalana del momentdemanava a les escoles dues funcions principals. Peruna banda, calia assegurar l’escolarització de tota lapoblació infantil, cosa que encara no passava a algunsdels barris i recons del país, on encara mancavenequipaments escolars suficients, feien falta noves escoleso augmentar les que existien. De l’altra banda, calia do-nar a conèixer i ajudar a viure els valors democràticsredescoberts, com la igualtat, la pluralitat, l’acollida, laconvivència amb opinions diverses, la igualtat degèneres; valors bàsics que calia aprendre també al’escola preparant una societat futura millor. Al llarg delsanys 80s i 90s, el sistema educatiu català va esforçar-seen aquestes dues línies d’una manera generosa iprofessional, i ara se’n recullen els fruits.

D’aquells anys ençà, el «món ha donat moltes voltes» iallò que la societat catalana ens demana avui a lesescoles, al sistema educatiu, és nou, diferent icomplementari del que s’ha fet fins fa poc. De tots éssabut que el món d’avui és tecnològic i que lescomunicacions electròniques s’incorporen a la vida diàriaamb tota normalitat. També en els aprenentatges. Al’escola continuem fent passes perquè l’ordinador per-sonal de l’alumne sigui una eina normal de treball id’estudi, i de comunicació dintre del centre. El portàtill’entenem d’ús i de propietat personal: cal aprendre ausar-lo i a conviure-hi, a treballar-hi quan toca i adistreure’s només en el temps d’oci, saber que és unaeina complementària d’altres materials en paper.

També descobrim que, donant el pas següent als valorsfonamentals de la igualtat i la pluralitat, la societat demanaa l’escola desenvolupar l’esforç, el compromís, lacapacitat de treball, i perdre la por a orientar l’educacióals resultats. És important que el nen i les famíliesconeguin el nivell que s’assoleix en anglès, en llengüeso en matemàtiques. Cal conèixer objectiusd’aprenentatge, per als quals lluitar i esforçar-se. La

Escola i societat

societat demana ser competent per a undesenvolupament individual i professional en un entornexigent personalment, socialment i econòmicament.

I encara queda un altre repte: desenvolupar la personades de dins d’ella mateixa, des del cor, l’arrel, l’ànima, elprofund, la interioritat. Moltes competències esdesenvolupen en persones construïdes des de dintre,persones fortes i sensibles, serenes i actives, capacesde viure la soledat i la companyia, la joia i el dolor,l’agraïment i la solidaritat, amb empatia i resiliència, per-sones compromeses amb la família, amb la societat, ambla sostenibilitat i amb els qui pateixen.

Des de la nostra escola, afrontem aquests reptes ambil·lusió i empenta, i amb la col·laboració de tots.

Que passeu un bon estiu.

G. Xavier Giné i ArnellaDirector

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 4

La nosta escola ha rebut el premi en reconeixement aun col·legi religiós de llarga tradició que ha seguit desde fa anys una opció decidida per l’impuls de la llenguai la cultura catalanes. Es tracta d’un centre molt arrelata la ciutat i a la comarca que acull des de fa tempsalumnat procedent d’altres cultures i que vetlla per laqualitat de l’ensenyament i la convivència, amb resultatseducatius ben reeixits.

Aquests premis són destinats a l’estímul i al reconeixementde l’escola catalana i es financen gràcies a les aportacionsvoluntàries dels receptors del llibre-nadala que la Fundaciótramet cada any a persones interessades per la cultura cata-lana. El premi Baldiri Reixac a les Escoles premia la qualitatglobal i la catalanitat, en llengua i continguts, d’escoles,instituts, centres de formació d’adults i centres universitarisde formació del professorat, concretades en un projecteeducatiu i lingüístic que s’estigui aplicant i que assoleixi unús elevat de la llengua catalana entre l’alumnat i el professorat,

El col·legi Maristes Valldemiaguardonat als XXXIII Premis Baldiri

Reixac a les Escoles CatalanesEl col·legi Maristes Valldemia de Mataró ha estat guardonat amb un dels 14 Premis Baldiri Reixaca Centres educatius que atorga anualment la Fundació Lluís Carulla. Té una dotació de 3.300 •.L'alumna Clara Soteras i Acosta, també ha rebut un premi en la categoria de treballs de recerca.

tant en l’activitatacadèmica com en lacomunicació informal. Esvalora igualment l’activitateducativa amb referència ala identitat que, a més dela llengua i la culturapròpies, manifesti voluntatintegradora en el marcd’una societatdemocràtica.

Aquest any, l'alumna Clara Soteras també ha estat premiadaen la categoria d’alumnes, gràcies al seu treball sobre lainfluència dels colors i la música en els anuncis televisius. Elcentre ja havia obtingut aquest reconeixement gràcies a dostreballs, un de grup i un de recerca que havien resultatspremiats en l'anterior convocatòria. Alícia Floriach, va serguardonada pel seu treball L'animació tradicional pas a pas,

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 5

mentre que elsalumnes Car-men Iturria, IrinaPadilla, CarlosPérez, Júlia Pla-nas i AtzaríSuriñach vanobtenir un guar-dó per la sevaanàlisi delsv a l o r stransmesos pelsd i b u i x o sanimats.

A principis demaig el centre varebre la visita sor-presa de dos

membres del jurat. Aquests van entrevistar-se amb direcció iamb el professorat de l’àrea de llengua catalana, van supervi-sar la documentació que havia aportat el centre per presen-tar la seva candidatura, van visitar les dependències del cen-tre, van entrar en algunes de les classes que s’impartien enaquell moment i van parlar amb diversos alumnes i professors.

El lliurament de premis de les escoles es va fer al PalauReial de Pedralbes el passat 1 de juny i allà es va donar aconèixer el veredicte complet amb els aspectes que ha valoratel jurat per a atorgar a Valldemia aquest guardó que ompletota la comunitat educativa de l’institut d’orgull i que ens

encoratja a seguir treballant per l’educació del nostre país, perla nostra llengua i cultura i per la divulgació dels valors maristes.Van anar a recollir el guardó el president de l'Ampa, FrancescCasamitjana; el cap d'estudis de secundària, Joan Pratdepàdua,i el professor Jaume Prat.

D'altra banda, el premi per als alumnes va ser recollit el passatdiumenge 6 de juny a l'Espluga de Francolí. Van assistir a l'acte,la guardonada, Clara Soteras i acosta, acompanyada del tutordel seu treball de recerca. L'acte, que ja ha esdevingut la festamajor de l'escola catalana, va comptar amb la presència delmolt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas.Baldiri Reixac va ser prevere i rector de Sant Martí d'Ollers

(1730-81) i autor, el 1749, de les Instruccions per l'ensenyançade minyons, que va ser una revulsiva i innovadora proposta permillorar l'ensenyament dels nens i nenes catalanes ja al segleXVIII.

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 6

Han fet l’ESTIL DIRECTE: Els alumnes i les alumnes del crèdit deperiodisme total: Mina Andreu, Ariadna Bancells, Mònica Estrada, MartaTeruel, Dunia Buesa, Roger Prat, Oriol Carreras, Elisabet Gili, Sandra Juan,Carla Vélez, Regina Teixidó, Mirieia Seijo, Míriam Sellés, Oriol Martínez,Marta Ariño i Pol Ribas.Els dibuixos de secció són de l’Alícia Floriach.DIRECCIÓ: Marta Montasell i Recoder i Jaume Prat i Fabregat.PUBLICITAT: Sr. Josep Berenguer i alumnes del col·legi.ISSN 1888-4334 DIPÒSIT LEGAL: B-5000787 - 2004EDITA: MARISTES VALLDEMIA La Riera 124-182 08301 MataróTel. 93.755.48.60 Fax: 93 755.48.61estildirecte@gmail.com estildirecte@hotmail.comIMPRIMEIX: Agpograf S.A.

Podeu llegir més articles a

https://sites.google.com/site/estildirecte

Pàg. 3 EditorialPàg. 4 Valldemia guardonat als XXXIII premis Baldiri ReixacPàg. 6 ÍndexPàg. 7 Els premis del IV certamen literari Josep Maria Pellicer del col·legi Maristes Valldemia

Pàg. 7 Infantil 3 anys: Marc Cano i Miquel LlevatPàg. 9 Infantil 4 i 5 anys: Clara Tayà i Pau GalindoPàg. 11 Cicle Inicial: Iago Florenza i Paula AguilarPàg. 13 Cicle Mitjà: Lucía Magro i Marina Martínez i Víctor RedradoPàg. 15 Cicle Superior: Pau Buetas i Víctor CotsPàg. 17 1r cicle d’ESO: Maria Barrachina i Alba TalayaPàg. 20 2n cicle d’ESO: Paula Rius i Janina Vernet i Anna CabutíPàg. 23 Batxillerat: Marta Mas i Clara CarpinteroPàg. 25 Més grans de 18 anys: Pilar Font i Jordi Vadell

Pàg. 30 Comunions a ValldemiaPàg. 31 p5 va d’excursió al Parc GüellPàg. 32 Peregrinatge a MontserratPàg. 35 Alumnes distingitsPàg. 36 Torneig de Fires 2011Pàg. 38 El sopar de promoció de BatxilleratPàg. 40 Entrevistes a Marc Watson i a James CartwrightPàg. 45 Espai verd de l’Escola VerdaPàg. 46 Em costa enfocar quan miro la pissarraPàg. 47 Saps que... El butlletí informatiu de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Mataró.

En Marc ens explica que no va trigar gaire a fer la història i que li va costar més escriure-la. També diuque «m’agraden els dracs i els éssers fantàstics, i les bruixes no m’agraden, per això l’he pintada comla dolenta». Assegura que la seva mare i la seva professora el van ajudar una miqueta.

- En Miquel diu que parla sobre bolets perquè li agraden molt, en menja sovint, i, a sobre, va a laclasse dels bolets. També ens explica que va trigar molt de temps a fer el conte, més de dues hores,i que el que més li va costar va ser fer el personatge de la ‘’Rateta Rateta’’. Ha comptat amb l’ajudade les professores i assegura que no voldria ser un bolet com el de la història perquè li agrada moltser com és.

La Clara no sabia com començar, però com li agraden els pintors i artistes, va decidir començar per aquí.Tot i això va trigar diverses classes i ens comenta que de gran li agradaria ser pintora, i que li agrada totel món vinculat amb la pintura. La dificultat més gran amb què s’ha trobat ha estat precisament el fetd’escriure la història. Sort de l’ajuda de les professores, comenta.

En Pau va trigar una tarda en fer el text que li ha fet guanyar un premi en el certamen literari delcol·legi. Assegura que la seva mare el va ajudar una miqueta i que parla de les lletres perquè nosabia llegir ni escriure. Assegura que a ell li agrada escriure però que no sap segur si de gran voldràser escriptor.

.

En Iago, primer, va començar estructurant els personatges, després preguntant-se on podia passar,l’escenari, i així , va acabar sortint.

-Vas trigar molt?

-Una mica més del que esperava, 3 dies a classe.

-Perquè el mico Eduard es diu així?

-Perquè m’agrada aquest nom i un company de classe amic meu es diu així.

-Com és que ho has ambientat en el mar?

-Per què m’agraden els vaixells i els pirates, tot i que no he pujat mai a cap vaixell.

-T’agradaria ser algun dels personatges de l’obra?

-Sí, el pirata, m’encanten els pirates.

-L’obra guanyadora del segon premi del certamen literari es diu ’’El canari’’, «perquètinc un canari a casa que es diu ‘’Piolín’’ perquè és groc, i me l’estimo molt», ens diula Paula. El text té forma de rodolí perquè li agraden molt els rodolins, de gran liagradaria poder fer grans rimes i ser poeta.La Paula ens diu que «m’agradaria tenir ales i poder cantar com ells».

-Us va venir sola la idea?-Si , tot i que el nostre professor ens va ajudar.-Heu trigat molt?-Tota una setmana, i ho hem fet a classe.-Us agradaria viure a la lluna?-No, encara que si fos en una habitació com lad’en Toni, si.-Us agradaria viure sempre de nit?-No, ens agrada més el dia, tot i que de tant entant si que ens agradaria.-Com us heu inspirat?-Gràcies al nostre professor.

CARRER NOU, 1/ LA RIERA 78 08301 MATARÓ TEL. 937901957 FAX. 937906223

El somni d’en ToniHi havia una vegada un nen que es deia Toni. la sevail·lusió era ser astronauta. Sempre estava a la lluna,quan estava a la classe, quan estava mirant la tel·levisió,mentre feia els deures... Mai tocava de peus a terra.Com que en Toni no sabia conm anar a la lluna, vapensar de convertir la seva habitació en l’espai. Va pen-sar d’agafar moltes cartolines i dibuixar tots el planetes,la Lluna, les estrelles, els cometes i algun coet. Es vaposar mans a la feina i va buscar en els llibres comeren tots el planetes i així va poder dibuixar-los tal comsón. Això mateix ho va fer amb les estrelles i amb elscometes. Com que l’espai és fosc, va demanar alsseus pares de pintar tota la habitació de color negre.d’aquesta manera i amb les finestres i portes tancades,només s’hi veuria tot allò que havia fet amb cartolina.En Toni estava construint una habitació molt original.Però encara li quedava molta feina per fer: armaris,llums, el llit, l’escriptori... volia que tot semblés l’espaion ell desitjava viatjar.Va pensar que la llum seria el Sol, l’estrella més grande l’Univers sencer. Va decidir canviar aquella llum tanvella de la seva habitació per una llum penjada del sostreben rodona tal com si fos el sol. Era d’un color groc ivermellós alhora, però encara no havia acabat decanviar-ho tot. Amb l’ajuda del seu pare va canviar laforma del llit per la forma d’un coet, així ales nits dormiriaen una nau espacial. amb unes quantes fustes en Toniva convertir el seu llit en la millor nau espacial que capnen havia tingut a la seva habitació. Va posar-hi unesllums a darrere, tal com si sembléssin els propulsorsde la nau. Als costats hi va posar unes altres fustesamb uns ulls de bou talment com si fóssin les finestresi finalment, al davant de tot un gran con de color vermellque servís de cap del coet. Per fi, havia l’habitació. Aranomés tocava gaudir de l’Univers que havia creat. A lanit, en Toni, es ficava al llit i, quan es quedava benadormit, notava com si estigués flotant per l’espai dinsde la seva nau com si no hi hagués gravetat. Així doncs,cada dia en toni desitjava que arribés el vespre perconvertir-se nit rere nit en l’astronauta que ell volia ser.Encara que només fos en somnis.

El follet dels desitjosHi havia una vegada un noi no gaire afortunat que es deiaMarc. Vivia en un pont fosc amb la mare. La mare d’enMarc no guanyava gaires diners i el seu no era viu perquèva morir a la guerra, però per sort tenien diners per pagarl’escola.En Marc no s’ho passava gaire bé a l’escola. Mai no feiaels deures perquè no tenia diners per pagar els llapis. Undia passant pel parc va estar a punt de trepitjar un boletperò va sentir una veueta que deia:«Compte que emtrepitges!». En Marc es va ajupir i es va sorprendre, es vafregar els ulls perquè no s’ho creia però quan els va obrir elva tornar a veure. El nen va demanar l’hora a un avi i es vaadonar que feia tard a l’escola. Llavors va agafar el follet ise’l va posar a la cartera. Un cop va arribar a l’escola vaentrar als lavabos i el follet li va dir:-Deixa’m d’una vegada.-No -va dir en Marc.-Com et dius? - va respondre. -Em dic Felip, però em diuen follet dels desitjos.- I compleixes tots els desitjos?- No, només dos.En Marc va dir que volia que la seva mare i ell tinguéssin unsostre per viure i el follet li va concedir. Després en Marc vademanar que el seu pare tornés amb ells, però el follet li vadir que no.En Marc va demanar el desig de ser més guai, i així enMarc, la seva mare i el Follet van ser feliços per sempre.

-Quant has trigat?

-Una setmana sencera a classe, però se m’hafet curt.

-Com t’has inspirat?

-Doncs a mi m’ha vingut sola la idea.

-Has guanyat algun altre cop?

-No encara.

-T’agrada escriure?

-Si, moltíssim.

-T’agradaria dedicar-te a això?

-Molt.

Ànims piloteta!

Hola, em dic Tuca , i sóc una pilota de molts colors. Undia els nens del pati de l’escola i jo vam fer una excursióa la muntanya. Ens acompanyava el professor Martí.Quan vam arribar, els nens van veure una cistella. Esvan posar a jugar amb mi. Els nens em tiraven ambtotes les seves forces, però no hi havia manera queentrés. En un moment donat un nen, sense voler, emva tirar riu avall. Semblava infinit fins que una brancaem va aturar. Un nen que m’havia seguit em va agafar,però quan va veure que estava descolorida i desinfladaem va tirar la brossa. Dos dies després estava moltdebilitada, però una nena em va agafar. La nena i el seupare em van cuidar. Em posaven una crema, i ja tornavaa tenir colors. La nena es deia Maria. Em portava al’escola i quan tirava a la cistella, les ficava totes. LaMaria m’ha canviat la vida. Ara la Maria ja s’ha fet gran,però encara em fa servir, i és jugadora de bàsquetprofessional.

A En Pau no li va costar gaire començar la història. Ens explica que va trigar dues hores i queel títol el va extreure del mateix conte: «perquè tracta d’això». La idea del personatge de lapiloteta li va venir sola, també.

La Piloteta

Aquesta història no és de màgia ni de tresors, tampoc de guerrersvalents ni de bruixes, és la història d’un somni...Ja fa alguns anys darrere, en una escola de Mataró, plena denens i nenes molt entremaliats, una piloteta entre totes se sentiadiferent i sola; i és que aquella piloteta estava en el cistell de lespilotes de bàsquet. Ella era diferent, petitona, i les altres moltíssimmés grosses. Cada dia esperava amb il·lusió que algú juguésamb ella però aquell dia mai no arribava...Un dia, un nen va tirar el cistell de les pilotes al terra i la piloteta vasortir rodolant i saltant cap al pati de sorra. Ningú no es va adonarque la piloteta estava perduda i morta de fred. Aquella nit va ser lapitjor de totes les nits ja que plovia tant i feia tant de vent que lapiloteta no va parar quieta ni un moment. Al final, quan la nit es vaacabar, la piloteta estava xopa i molt bruta.A les 11 va sonar el timbre i el pati, on minuts abans es podiasentir un mosquit, es va convertir en un camp de batalla. Un noisvan veure la piloteta plena de fang i li van començar a donar copsde peu fins que al final es van cansar i la van deixar encara mésdestrossada i amb molta por.Des de no gaire lluny un nen petit, en David, que era molt tímid,estava observant el que havia passat i es va apropar a la pilotetai la va agafar amb molta cura:-A partir d’ara tu seràs la meva amiga, li va dir ple d’il·lusió.La piloteta també estava molt contenta que algú l’agafés ambcarinyo, per fi un nen volia jugar amb ella, així es va deixar acaronarper aquelles petites mans tan tendres.Aquell dia en David tenia moltes ganes d’arribar a la seva casa ijugar amb la pilota verda i petita que s’havia trobat.Quan es va acabar el “cole” i tots els nens anaven a casa, enDavid va ser el primer en sortir de la classe per arribar el mésaviat possible.Din, don!... Din, don!... No podia esperar més, estava moltimpacient... Per fi la mare li va obrir la porta.-Hola fill, què tal ha anat el cole avui? Li va preguntar la mare comcada dia.-Molt bé, mama. Saps què? M’he trobat una pilota a l’hora del pati.Tot content la va treure de la motxilla i se la va ensenyar.La mare la va veure i li va dir:

-Saps que això és una pilota de tenis?-No, va dir en David. I com es juga? Els nens podemjugar? És difícil? Jo podria fer-ho?Mentre en David feia totes aquelles preguntes, lamare mirava la cara d’alegria, il·lusió i esperança delseu fill i li va començar a explicar com es jugava aaquest esport.A la nit amb el seu pare van decidir que aprendria ajugar i dos cops a la setmana sortien amb la pilotetai moltes ganes.En David, amb el temps, va aconseguir ser moltconegut i guanyar molts premis. En tots els seusviatges i torneigs mai s’oblidava de portar en la sevabossa aquesta petita pilota, la seva primera pilota detenis.Fi

Autor:Dedicat als nens que tenen somnis i s’esforcen perfer-los realitat.

A en Víctor li agrada molt el tennis i per això ha decicidt fer aquesta redacció que ha merescut un premi dela seva categoria en el certamen literari Josep Maria Pellicer de Valldemia.

Especialitzats en qualsevol producte gràficLLIBRES, MEMORIES, REVISTES, CATALEGS D’EMPRESA, DISPLAYS

Pujades 12408005 - BCN - POBLE NOUTel. 93 320 84 60

Contactar amb:comercial.isabel@agpograf.cat

Movil: 665 519 623

LA MUJER A LA QUE NUNCA SE DESCUBRIÓ

Las campanadas sonaron. Eran las doce.

Unos pasos se iban acercando. Cada vez estaban más cerca. Separaron. Diez segundos que se hicieron eternos y la puerta seabrió. Una sombra se reflejaba en la pared y estaba quieta, pero los pasos seguían avanzando hacia mi cama.Los sollozos a los que tanto temía llegaron a mis pies y la vi. Eraella, la mujer a la que nadie temía y, sin embargo, a la única que había que temer. Me agarró de los piesy…2 de diciembre de 1990. Tenía 20 años y mucho dinero. Esa erami primera casa. Se situaba en frente de la playa de un pequeñopueblo: Bad Munst, en Enchanted Street.

La casa era grande, luminosa y blanca. Era preciosa, pero losmás ancianos del pueblo hablaban de una leyenda sobre unhombre que, loco, asesinó a su mujer, a sus dos hijos y, porculpabilidad, se suicidó. Dicen que el fantasma del hombre vagapor las casas asesinando a cualquiera que viva allí.

No era muy supersticiosa, así que ignoré los comentarios de losancianos. La primera noche fue una delicia: la cama que mehabía comprado era muy cómoda. El susurro de las olas medespertó a las 9:00 h. Los dos meses siguientes fueron igual ylas vacaciones también acompañaban.

Los dos maravillosos meses pasaron y la tranquilidad nocturnatambién. Empecé a oír, todas las noches, unos irritantes ruidosprovenientes de la cocina: eran choques de cuchillos. Una nochedecidí bajar, entré en la cocina y todos los cuchillos estaban flo-tando, bailando y chocando. Me llevé tal espanto que salí corrien-do de mi casa y fui a la iglesia a hablar con el Padre Silver, unhombre de mi edad alto y guapo. Allí pasé la tarde.

Pasaron años. Ya me había acostumbrado a la compañía delfantasma. Jamás subió a la segunda planta, donde estaba yo.Una noche decidí bajar a conocerlo. Me levanté, bajé las escale-ras y allí estaba. Su expresión era triste, tenía miedo. Unas cade-nas se aferraban a su pie derecho con fuerza. Parecía ansiar unalibertad que todo el mundo daba por hecho que ya tenía. En esemomento sentí algo que no había sentido nunca,

compasión. Quiso acercarse a mí, pero algo le absorbió.

Me hizo pensar. Su mirada no era la de un loco. Su mirada…parecía asustado, me recordó a la de un preso inocente. No pa-

recía que fuera un asesino, más bien me pareció… la dealguien que ha sufrido mucho y quiere ayudar a otra perso-na para que no le ocurra lo mismo. Ningún fantasma mal-vado se aprisionaría a sí mismo, tampoco vendría a hablarconmigo y antes de llegar se absorbería. Reflexioné mu-cho… durante

A la mañana siguiente fui a la iglesia a hablar con el PadreSilver. Le expliqué, largo y tendido, la “historia”. El Padre sesorprendió, tanto que me sermoneó. Esta vez no lo hizocomo un Padre de iglesia, lo hizo como un padre, como unamigo. Pero le había sorprendido que el fantasma no mematara. Todos los que habían muerto en esa casa falle-cían la primera luna llena de febrero del cuarto año deestancia en esa casa.Ambos nos quedamos pensativos, reflexionando sobrequé día sería el “Mal Día”.Cinco segundos, no hizo falta más. El Padre y yo nos mira-mos: el “Gran Día” era estaEl Padre me cogió de la mano y me arrastró hasta la biblio-teca del pueblo. Cuando llegamos él preguntó por la sec-ción de periódicos antiguos. Era la del fondo a laderecha. Cuando llegamos buscó como un loco el año1876. Lo encontró. Extendió el gran periódico encima de lamesa y empezó a leer una noticia: “UN PADRE Y MARIDOLOCO”. De repente caí en la cuenta, estaba leyendo lanoticia sobre el asesinato, supuestamente, cometido porG. H. Lupyn, el fantasma de mi casa.Al cabo de unos minutos me señaló una pequeña oraciónen la que decía:No se han encontrado pistas que acusen directamente alSr. Lupyn, pero era el único con un disparo en la sien iz-quierda, así que Scotland Yard lo ha acusado por cometerel asesinato de su familia y de su suicidio.No hay nada que indique, que asegure que el fantasmasea el asesino – dijo él.Estaba insinuando que el Sr. Lupyn era inocente.No tardó en confirmarse. Esa noche el Padre Silver sequedó a dormir en mi casa.Quería hablar con el fantasma. Insistió en que yo durmieraarriba y que lo dejara dormir en el sofá, no tuve más reme-dio que acceder.Unas voces lejanas me despertaron:No. No, no puedo contarte nada.¿Quién asesinó a tu familia? No fuiste tú, ¿verdad?No maté a mi familia. Fue ella. ¡Tiene que irse, dile que sevaya! – un grito inundó toda la casa y una fuerte ventadacerró todas las puertas.Sonaron las campanadas. Eran las doceUnos pasos se iban acercando. Cada vez estaban máscerca. Se pararon. Diez segundos que se hicieron eternosy la puerta se abrió. Una sombra se reflejaba en la pared yestaba quieta, pero los pasos seguían avanzando haciami cama. Los sollozos a los que tanto temía llegaron a mispies y la vi. Era ella, la mujer a la que nadie temía y, sinembargo, a la única que había que temer. Me agarró de lospies y tiró con fuerza de

¡Voy, voy! – gritó el Padre Silver.No llegará – respondió ella.Yo seguía gritando. ¡Bum! La puerta cayó pasando a travésdel fantasma. Era él, el Sr. Lupyn, e iba con el Padre Silver.Llevaban agua bendita y el Padre Silver se la tiró a ella, laSra. Lupyn. Ardió como un palo seco cuando toca el fuego.Los gritos hicieron retumbar la casa. Se hizo el silencio. ElPadre Silver y yo miramos al Sr. Lupyn. Había desapareci-do, pero vimos una pequeña nota, escrita con pluma, en laque decía:Gracias

G. H. LUPYN

En Kim, té 23 anys i la seva afició és la tecnologia. És daltònic des que vanéixer, és a dir, només hi veu en blanc i negre. Molts metges, li han dit queaquesta malaltia no té cura,però ell no creia el mateix que els metges. Ell creia que en algun racó delmón, hi havia una solució.Un dia, va rebre una trucada del seu millor amic.- Sí?- Hola Kim, sóc jo, en Balwinder.- Ai, hola, no t’havia reconegut.- Encara et segueix agradant la tecnologia?- Sí, per què?- Tinc un bitllet per anar a l'Índia, a Nova Delhi, i com que jo no puc anar-hi,et volia preguntar si el volies.- Jo?- Sí, tu.- I, què te a veure això amb la tecnologia?- Saps què és el sistema binari?- Avui acabo d’acabar aquesta lliçó.- Doncs molt bé, he pensat en tu perquè el bressol dels nombres és l'Índia,i així podries ampliar els teus coneixements.- Moltes gràcies, però els meus diners no estan en situació d'anar a l'Índia.- No, el bitllet te’l regalo, no cal que me’l paguis.- Però també necessito una casa per viure, i mai permetria que me’l donissense que te’l pagui.- Tu mateix, buscaré algú altre que estigui més interessat. Adéu.- Espera!- Sí?- M’ho he repensat, per quins dies són?- De l'11 d’abril, fins al 25.- D’acord, els tinc lliures.- Així doncs, prepara les maletes i bon viatge.- Gràcies. Adéu- Adéu.En Kim, de seguida va obrir l’ordinador i va buscar algun hotel, o un lloc onviure.Finalment el va trobar, i va trucar per reservar lloc.- Hotel Nova Delhi, digui’m?- Volia fer una reserva.- Ho sento, però aquí no es fan reserves.- I, quan valdria una estada de l’11 d’abril fins al 25?- Uns ... 300 • per persona.- El menjar està inclòs?- Per qui ens prens? És clar que no, aquest és l’ hotel més barato de total'Índia, i què vols, que a sobre posem menjar inclòs?- Jo...emh...Piiiiiiiiiiii

- Senyor?- Vaja, ja ha penjat. Ai, Kim, com t’ho faràs per aconseguir 300 • en 15dies...Va anar directe cap a l’ordinador, i va fer i penjar cartells dient:

CLASSES DE REFORÇ DE TECNOLOGIA.MÉS INFORMACIÓ:67782549

TÉ PROBLEMES AMB EL SEU ORDINADOR?NO ESPERI MÉS I TRUQUI AL: 67782549

Van passar els dies, i no rebia més que trucades, i la majoria pelreforç. En Kim estava al·lucinant, en una setmana portava 224•,només li faltaven 76•, i sicontinuava al mateix ritme, amb 3 dies ja en tindria prou.Va estar tota la setmana amb el mòbil a la mà, però no rebia captrucada. El dia abans de marxar, va rebre una trucada, i ell,desanimat, va contestar:- Senyor Kim?- Sí sóc jo.- El meu fill ha suspès la tecnologia, i pago 57• per qualsevol ques’ofereixi a ensenyar-li.- Jo... jo només tinc un dia per ensenyar, i no crec que li puguiensenyar en 24 hores.- Tranquil, el meu fill aprèn ràpid, i la mitjana de la nota és 9.- Però m’acaba de dir que ha suspès tecnologia.- Per què no podia anar al col·legi per culpa d’uns problemespersonals.- Doncs ho intentaré, a quina hora vinc?- Tens un cotxe bastant petit esperant-te a fora, aquest sóc jo.En Kim, va treure el cap per la finestra, i va mirar. L’únic que vaveure, va ser una limusina gegant, i sens dubte, va continuarbuscant, però no va veure res. Desprésd’estar passejant la vista pel carrer, va veure que sortia una màde la limusina fent-li senyes, i va sortir per la porta en sentir que elxofer, el cridava pel seu nom.Es va acostar, i va preguntar a qui cridaven:- A vostè.- A mi?- T’ acabo de trucar i ja ni te’n recordes.- Ai perdoni’m, és que com que m’ha dit en un cotxe petit...- Deixem-ho córrer, entra i parlem pel camí.En Kim va entrar a la limusina estupefacte, i van estar tot el camíparlant sobre quèhavia de reforçar el fill del senyor.Van arribar en una casa gegant, amb jardí, piscina, camp de golf...Va passar el dia ensenyant a en Ricard. En acabar, li va fer unpetit examen davant el seu pare per comprovar que no feiatrampes. La nota, era un 9,75.- Un 9, 75?- va preguntar el pare d’en Ricard- L’examen que li he posat, és d’un nivell més gran que el seu- varespondre en Kim.- Doncs tingui els 57 •, i per posar-li l’examen de més nivell, 20 •més, que això sumen...- 77•!- va decantar-se en Kim quasi cridant – podré anar a l'Índia!- L'Ìndia és molt bonica Sr.Kim, aprofiti el temps.- Gràcies, per tornar a casa...- Sí, surt per la porta principal, i trobaràs 10 cotxes, agafa elblanc.- Adéu.- Adéu.En Kim va sortir per la porta principal tal i com li havien indicat. Enveure els 10 cotxes, va parar desorientat. 5 cotxes eren negres,i els altres 5 eren blancs, i no sabia quin havia d’agafar.- Què esperaves Kim?- es va preguntar a si mateix- els daltònicsnomés hi veuen en blanc i negre.Va tornar enrere, i es va tornar a trobar l’amo de la casa.- Que no has trobat el cotxe?- No, sóc daltònic, i només veig blanc i negre, és a dir, 5 cotxesnegres i 5 de blancs.- No ho sabia ...- No passa res.- i.... això té cura?- No- No?- Al menys els metges diuen que no.- Així doncs... tingui, uns quants diners perquè se les arregli.- vadir donant-li una quantitat molt gran de diners- Però...- Però què?- Però jo no ho puc acceptar- Sí que pots, només és un petit donatiu- Petit donatiu?

Mandales de colors

- Digues-li com vulguis, però per a mi és un petit donatiu.El va acompanyar cap als cotxes, i li va ensenyar el que hi havia un xoferesperant- lo. Es van acomiadar, i en Kim va pujar al cotxe.En arribar a casa seva, va fer totes les maletes amb pantalons, camises,corbates, sabates, pijama, inclòs un xandall.A l’endemà,en Kim va sortir de casa i va anar a l’aeroport. Quan estavafacturant la maleta...- em sembla que t’oblides alguna cosa.En Kim es va girar sobtadament.- Balwinder!- Sí, el mateix, però ara no firmo autògrafs.-va dir amb una veu bromista- i... es pot saber què m’oblido?- Doncs... el bitllet, sinó com viatjaries a Nova Delhi?- Ostres, tens raó. Moltes gràcies.- Et deixo, que se m’escapa l’avió.- L’avió?- Sí, jo me’n vaig a veure uns amics a Mallorca.- Doncs adéu!- Adéu!Va estar tot el viatge dormit, i el va despertar un xiulet. No sabia on estava,i en veure una hostessa, se’n va recordar de tot.- Senyor, ja hem arribat!- Perdoni’m, m’he adormit..- Ja se’l veu...-va dir l'hostessa tot mirant-lo.Va sortir de l’avió, i es va encaminar cap a l’hotel. No va tardar gaire enarribar-hi.- Bon dia, vol alguna cosa?- Sí, voldria una habitació per 15 dies.- Em sap greu, però la última que ens quedava l’acaben d’agafar.- Vaja, i ara on dormo jo?- Mira noi, a mi no em miris, que jo sóc d’Espanya i encara no em conecgaire bé Nova Delhi.- Jo també ho sóc, però això ara no importa.Va sortir de l’ hotel descoratjat i va continuar per els carrers de Nova Delhisenserumb, fins que el soroll del seu mòbil el va fer tornar a la realitat.- Digui’m?- Kim, sóc jo, en Balwinder.- Hola Balwinder.- Com et va per aquí?- De moment malament, no tinc lloc on dormir.- Has perdut el tiquet?- Quin tiquet?- El que t’he donat amb el bitllet, on hi havia apuntat l’adreça de l’hotel ontreballen els meus pares, i allà t’atendran gratis.- Gràcies Balwinder, m’acabes d’assolellar el dia!- De res. Adéu- Adéu.

En Kim va rebuscar entre les butxaques, i es va trobar el tiquet, iva anar correntscap a l’adreça que indicava en el paper.Ja era 14 d’abril, i el tecnològic i daltònic, treballava tranquil·lamentfins que es va aixecar a buscar un altre llibre. Va passar pel cantód’uns ordinadors, la majoria dels quals estaven ocupats, i un li vacridar l’atenció. Era un ordinador com qualsevol altre, però el queli havia cridat l’atenció, no era això, sinó el contingut. Una noiarossa, alta de la seva edat, que vestia un vestit rosa, estavaomplint l’ordinador ple de números del sistema binari.- Perdoni, però em pica una mica la curiositat, què estàs fent?- Una solució per als daltònics.- De... de veritat?- Sí.- Jo... jo ho sóc.- Quina casualitat! Vine, em dic Venna.- Jo em dic Kim.Van sortir els dos de la biblioteca, i van entrar en un bar.- Explica'm doncs, què estaves fent?- El meu pare, també és daltònic, i el seu pare tecnològic, aixídoncs, li estic fent una màquina, que si te la poses en el cervell,tradueix els colors en números, i així pots veure quins colors són.No és fantàstic?Sí.El problema, està en els diners, no tinc suficient com per dur-ho aterme, i amb el seu regal d’aniversari dels 70 anys, va quedartotalment arruïnat.- Jo no diria això- va respondre en Kim amb un somriure enigmàtic.- A què et refereixes?- Doncs que fem un tracte, jo et deixo els diners que necessites iuna mica d'ajuda, a canvi que hi hagi una altra màquina per a mi.-va dir traient un maletí amb tots els diners que havia recopilat aEspanya.- D’acord.Van passar dies construint les dues màquines, dia i nit en un localdels pares d’en Balwinder. Cada dia milloraven les màquines, finsal moment que les varen acabar.- Fantàstic!-va cridar la Venna- Ara només queda un problema.- Quin???- Com connectar-ho al cervellTranquil, en això ja hi havia comptat, demà mateix, el doctor Ranjytte’l posarà a tu,i el dia 23... al meu pare!A l’endemà, el Kim va anar acompanyat de la Venna a la consultadel doctorRanjyt. Van passar les hores, i ningú sortia, fins que va sortir unnoi que semblava borratxo, era en Kim saltant per les parets, sesentia com si hagués tornat a néixer, diferenciava els colors, unanova vida començava per a en Kim.Van passar els dies comptant els que faltaven per al dia 23. Per fíva arribar. El doctor li va instal.lar la màquina al pare de la Venna.Va ser el millor dia per a tota la seva família, la Venna havia fetpossible el seu projecte, i el seu pare tornava a veure amb colors.El dia 25, es va acostar precipitadament, i en Kim, va anar aacomiadar-se de la Venna:- Hola Kim, sort que has vingut, demà obriré la meva empresa desolucions a les malalties.- I jo et venia a dir que avui me’n vaig.En sentir això, la Venna li va fer un petó.-Em...em sembla que he canviat d’opinió, em quedo.La Venna, va anar corrents cap al seu pare i li ho va explicar tot.Al cap d’uns anys, ja s’havien casat, i havien tingut dos fills, unanena que es deia Jyoti, que tenia els ulls del seu pare, i un nen quees deia Satnam, amb el somriure de la seva mare.La família anava tirant amb els diners de l'empresa de la Venna, iamb el nou ofici d’en Kim, pintar mandales utilitzant els númerosque per a ell eren colors, però això ja és una altra història.Fi.

-Hola. Com estàs?

És la veu de la meva mare, una veu suau, dolça itranquil·litzadora.Una veu que porto sentint des demolt abans de néixer. Però no la veig. Miro al meuvoltant, una caseta pintoresca com la que tenien elsavis a la riba del llac Titisee, un entorn fascinant,envoltat de boscos profunds on perdre’s, una olor agespa tallada que em captiva, un llac immens onm’agradaria remullar-me ara mateix,... però de lameva mare ni rastre. Potser és dins la casa. La casaés perfecta. Tota de fusta, amb tonalitats marrons,verdes i blanques. Una xemeneia majestuosa a lasala d’estar, un dormitori amb el llit més gran icòmode que he vist en la meva vida, unes vistesimpressionants... però tampoc aquí dins hi és lameva mare. M’estiro al llit contemplant les vistes através del finestral, fins que m’adormo. Passen elsdies i jo sóc en aquest lloc tan especial, no sé on sóc,però emvull quedar aquí per sempre.

-Sembla que s’està recuperant. Avui li farem una altraprova.

-Creu que se’n sortirà?

- S’ho està prenent amb calma, però jo diria que sí.

Un altre cop les veus. És una cosa que m’incomoda

moltíssim d’aquest lloc. Quan estic banyant-meen el riu, muntant a cavall, fregint uns ousferrats, llegint un llibre davantla xemeneia... De sobte sento les veus d’algundel meus familiars. És una cosa molt estranya,sempre em pregunten com estic i tot seguitm’expliquen tot de coses que no m’importengens; que si han anat a veure un musical, quesi al meu cosí li ha caigut una dent, que sil’Obama ha dit no sé què, que si els meuscompanys m’han enviat una postal... Hola? Nom’importa. Tot i que de vegades sí quem’agrada sentir les seves veus, així tinc unamica de companyia i alguna cosa em resultaconeguda.

-Hola Joana, com està?

A no, això sí que no. Estic navegant i desobte el cel s’ha ennuvolat una mica alsentir aquella veu. Em resulta familiar. Hirumio una mica i de sobte i caic, és el capde la meva mare. Al llac l’aigua s’estàcomençant a remoure una mica massa, illuny que el blau intens del cel que ara ésde color negre.

-Joana ja saps el que has de dir si etpregunten, oi?

-Sí, que jo marxava de la feina i que quanem venia a buscar va relliscar per lesescales de la oficina i del cop al cap es vaquedar en coma.

-Molt bé, veig que saps el que has de ferper no perdre el teu lloc de feina.Saps quèmés has de dir si no vols que et denunciiper estafar clients?

-Jo no vaig estafar a ningú, vas ser tu queet vas equivocar amb els papers.

Plaf! Això des de la meva embarcació hasonat a una bona bufetada.Comença unagran tempesta.

He obert els ulls i l’he vist.

-Què has de dir?

-Que les rascades i els blaus que tinc, me’ls vaig ferquan anava amb bicicleta per la muntanya.

Però què s’ha pensat aquest individu? Que pot tractari manipular la gent? Ara me'n recordo de tot. Vaiganar a buscar a la feina a la meva mare. Quan vaigarribar, el seu cap l’estava maltractant. Em vaig posara defensar a la mare i sí que vaig caure per lesescales, però no perquè rellisqués si no perquè em vaempènyer escales avall. I els blaus de la meva mareno són d’anar amb bici, són dels cops que li dóna.

Pensant en això no me n’he adonat i una onada emtira de l’embarcació sense que em doni temps areaccionar. Dins l’aigua veig el meu avi, el meucompany de vela, el cambrer de la discoteca, i moltagent que no conec. Tots tenen una cosa en comúperò.Tots estan morts, i volen que me’n vagi amb ells.No sé què fer. Quedar-me aquí per sempre o tornar ala meva vida.

Ja no entenc què diuen la meva mare i el seu cap.M’agradaria tant ajudar-la, de sobte la sento plorar.Ara sí que sí. Me'n vaig a ajudar la meva mare.Només hi ha un problema, estic a molta profunditat ino puc sortir, se m’ha acabat l’aire. De sobte però una

descàrrega elèctrica em dóna forces per agafar-me aun flotador que no sé pas d’on ha sortit. Amb unamica d’esforç i una altra descàrrega elèctrica arribo ala superfície. Miro al cel, però ha desaparegut. En el

seu lloc hi ha un sostre blanc, unes màquinesi uns tubs, i uns homes amb bata blanca quediuen repetidament el meu nom. No pucarribar fins a ells. De sobte, veig unhelicòpter que deixa anar una corda prousuficientment llarga com perquè jo puguiarribar fins als homes amb bata blanca.Començo a pujar per la corda. Espera’mmama, ja vinc, no deixaré que el teu cap ettorni a posar la mà a sobre, no deixaré que etdigui què has de fer, i quan el pare torni delviatge de negocis, li ho explicarem totperquè ens ajudi. Tinc unes ganes boges deveure la meva mare i de fer-li costat.

Acabo de veure la meva mare, he obert elsulls i l’he vista. He tornat a la meva vidad’abans, però crec que a partir d’avui tot seràuna mica millor per a la meva mare.

Ja és massa tard, no puc tornar enrere, tot això haestat culpa meva i només meva. Ja només puc fer unacosa…

Estic asseguda a la cadira de la meva habitació on heviscut moments que ja no tornaran. Em miro al mirall ino sóc capaç de reconéixer-me, veig una noia jove iespantada, insegura de si mateixa i que no sap què liprepara el futur.

Són gairebé les deu, està a punt de sonar aquell

rellotge tan molest de la sala d’estar. Clong,clong, clong...

Ha trigat menys del que m’esperava, el tempspassa tan ràpid i en canvi jo per dins emcontinuo sentint tan petita...

Fa una hora que no se sent silenci en aquestacasa, només se sent la mare escridassant atothom perquè vol que tot surti perfecte. Ésestrany com en una dia en que tu ets laprotagonista, tot ho vegis negatiu, un dia quemarcarà moltes vides. Un dia en què el blanc ésel color protagonista.

Tanco els ulls i respiro profundament, intento noatabalar-me massa i disfrutar d’aquest dia.

Baixo al pis d’abaix, surto al jardí, onm’esperen pacientment els pares per anar cap aaquell lloc tan especial.

Ja estic aquí, no puc evitar tenir l'esbojarradaidea de marxar corrents.

L’única cosa que tinc per recolzar-me és unbraç peludet, envoltat per una camisa de colorblanc. Tanco els ulls i començo a caminarintentant no anar-me'n de costat. S’obren lesgrans portes de fusta i de sobte obro els ulls.

Ja és massa tard, no puc tornar enrere, tot aixòha estat culpa meva i només meva. Ja noméspuc fer una cosa: respiro profundament i intentopronunciar aparentant la màxima calmapossible, aquestes dues paraules indesitjablesque cada vegada que intento dir, se’m clavencom mil agulles a la gola.

Sí, vull.

Ja és massa tard

L’Oriol Martínez els ha fet les preguntes:-Us heu vist algun cop en aquesta situació?-No! Som massa joves.-Us voleu casar algun dia?-Sí, és el somni de tothom.-Us identifiqueu amb la protagonista?-No gaire en aquest aspecte, però si algun cophem escollit alguna cosa i després hem estatnervioses de fer-ho.-Creieu que us podria passar?-De poder podria, de fet creiem que a moltesnoies els passa, però esperem que no ens passi.

La suor no deixava de relliscar pel meu front, els calfredsde tensió naixien a la meva esquena i corrien fins arri-bar a les meves extremitats. El temps avançavadesorbitadament. En molts instants desitjo que el tempsavanci desmesuradament, i d’altres no vull que lesagulles girin per res del món. Sempre juga en contrateu. Com aleshores. Tremolava de tensió, pressionadaper la rapidesa que em calia, però m’encantava. Haviafet córrer ja molta sang en un sol matí, havia clavat ja elmateix ganivet en molts cossos petits, indefensos. Sentiapena per una part, i un incessable gust per l’altra. I uncop més guanyava aquesta altra part. Clavava el ganivet,naixia un altre raig de sang, sang inconfundible, el co-lor que predominava? el vermell, tant jove i característiccom sempre. Així esbravava les meves preocupacions,les meves frustracions disminuïen amb cada ganivetada.Gaudia. Poques persones ho entenien, per no dir cap,però a mi no em preocupava, era vocacional. Sabia queun cop més em felicitarien pel meu treball i cobrar elque em mereixo per fer allò que més m’agrada, ésgratificant, no diré pas que no.Vaig sentir el soroll de la porta, i seguidament uns passosque s’apropaven: bon dia! - era la filla de la Josefina.Un terrible calfred em va recórrer tot el cos, sentia por,por pel què pensaria, por pel què diria, que demanaria.Però no em podia detenir, el meu instint m’obligava aseguir clavant i clavant el ganivet, ho havia de ferdepressa, però amb precisió. Era un treball costós i acontratemps, una carrera fins arribar a esmicolar aque-lla tendra carn. Em vaig espavilar, i així permetre’m unúltim plaer, obrir el crani i extreure’n el cervell. El cervellés tot un misteri, mai pots arribar a saber amb objectivitatquan ens està enganyant. És per això pel que m’agradatant, veig reflectit en ell tot el focus de misteris i girs quepot donar la vida.

Bon dia!, - vaig dir tant sols entrar. Seguidament la vaigveure, allà, al fons de la sala. No s’ho pensava dues

Carn picada

vegades; amb les seves pròpies mans anavadesintegrant aquell tros de carn, separant-lo delsossos amb una decisió que resultava angoixant.No vaig dir res més, paralitzada vaig decidir es-perar. Era indubtable el que estava fent, semblavaun treball esporàdic, però ho tenia tot estudiat. Eltemps no jugava a favor meu, els minuts se’m feieneterns davant aquell escenari. Però el meutrasbals intern em va vèncer:- Dues mitjanes i tres filets de vedella sisplau.

La Marta ha explicat a l’Oriol Martínez que «Nosabia per on aniria l’història, vaig haver dereescriure-la molts cops. Per poder-ho fer emvaig inspirar amb la triologia de ‘’Millenium’’,que em va agradar molt» I ha afirmat que«m’encanta la carn i el peix i crec que és partdel cicle de la vida menjar-se els uns alsaltres.»

La Nora va obrir el ulls i va veure que tot seguia igual. Tot era blanc,com sempre, i res no havia canviat. Es trobava a la mateixa sala desempre plena de màquines que ella no sabia ben bé comfuncionaven. Durant el dia veia passar a gent que li preguntava comestava o que simplement li portava un menjar fastigós.Una tarda, la Nora va girar el cap i va veure al seu companyd’habitació, aquell company en el qual mai havia dedicat atenció.Era un noi molt atractiu amb el cabell negre i unes ulleres que nopermetien veure els seus ulls preciosos. La Nora mai s’havia fixaten ell i era la primera vegada que l’observava de forma constant.La Nora que estava força avorrida i farta de veure la televisió, vadecidir iniciar una conversa amb el seu invisible però existentcompany de l’habitació 1016.- Hola... Em dic Nora - va dir ella molt nerviosa a causa d’aquellasituació.- Em parles?- va contestar el noi atractiu.- Ho sento, no volia molestar-te- va dir la Nora girant el cap.- Em dic Victor... perdona...- va dir penedit.- No et preocupis. Et passa alguna cosa? Sé que no ens coneixemde res però tots els meus amics diuen que sóc com una psicòlogaja que els dono molts consells.- Té gràcia a mi també m’ho diuen això però no sé resoldre els meuspropis problemes- va dir en Victor.- Doncs explica’m què et preocupa i et demostraré que sóc bonaajudant dels altres- va dir la Nora disposada a prestar atenció.- La veritat és que no accepto la idea d’estar aquí. Des que elsmetges em van explicar el que em passava no puc parar de pensaren una altra cosa. Només tinc 22 anys i pensar que tot aixòs’acabarà... en fi, és impossible no plorar- va dir en Victor amb laveu tremolosa i amb les llàgrimes als ulls.- Jo també he tingut aquest pensament més d’una vegada. Jo tambésóc jove, tinc 24 anys, i pensar que en uns mesos no veuré més lallum del sol, les flors a la primavera, els arbres de Nadal, les pel·lículesque tan m’agraden però sobretot la meva família i el seu somriure...És molt dura la nostra situació però tu i jo no podem fer-hi res – li vaconfessar la Nora.- Sembla que siguis feliç així– va dir en Victor.- T’equivoques Víctor... amb el temps he après a conviure amb larealitat. No em vull morir però sé que d’aquí poc passarà. Això novol dir que vegi la vida de color de rosa però crec que el temps queens queda és per gaudir-lo i no per lamentar-nos.- Potser tens raó...- Doncs sí... Victor amb tot això no pretenc que vegis que tot ésfantàstic però vull que siguis més optimista...- Ja... la veritat és que els teus amics tenen raó, ets una bonapsicòloga. Gràcies per tot...

L’última història d’amor.

- Gràcies a tu també. Estava avorrida de tant mirarla televisió...- va dir la Nora.El temps a l’hospital va anar passant i en Victor i laNora es van fer cada cop més amics. Un dia vandecidir fer una llista de les coses que farien juntsquan sortissin de l’hospital...- A mi m’agradaria escriure un llibre sobre la mevavida- va dir la Nora.- Doncs a mi... anar a la muntanya. Hi anava quanera molt petit i gaudia molt jugant amb el meugermà.- Si vols podríem anar a un partit de bàsquet. A mino m’agrada molt però sé que a tu sí...– va dir laNora sense esperar un no com a resposta.- Gràcies... t’agradaria tenir una estrella al teu nom?La meva cosina en té una i cada nit la mira amb laseva parella amb el telescopi.- M’encantaria! És un dels meus somnis... A mim’agradaria fer-me un tatuatge molt petit.- Doncs, el meu somni és trobar l’amor verdader ipassar el que em queda de vida amb aquella per-sona- va dir en Victor mirant la Nora.- I a mi...Els dos es van mirar. Sabien que sentien algunacosa més que una simple amistat. Va arribar l’estiui van anar complint tots els propòsits de la sevallista.Un cop finalitzat l’estiu, el món es va quedar sensedues persones més. Dues persones que van lluitarper ser feliços i que van viure la història d’amormés profunda que qualsevol persona haguésdesitjat.

Temps de guixosde colors Ahir mentre m’esperava a la sala d’espera, llegia. Llegia comtantes vegades acostumo a fer quan haig d’anar a un llocd’aquells que saps que t’hauràs d’esperar; que hi hauràsd’estar temps. Mai no se sap del cert quanta estona s’haurà defingir que no es mira a ningú. Intentar ser prudent i no mostrarnerviosisme per la demora. Aquells moments en què no potsmirar ni molt de temps endavant, ni cap als costats. Si es parlaamb algú, tothom escolta la conversa i, potser, tampoc no ésagradable sentir com els altres expliquen els seus assumptes.És per això que sempre busco un llibre de butxaca o elsuplement del diari o el què sigui per endinsar-me de ple en lameva lectura i restar amb mi mateixa mentre espero que arribiel meu torn. Ahir, però, el llibre va ser la primera cosa que vaigtenir en compte. Molt abans dels documents que havia de pre-sentar, vaig preparar la història d’aquella modista de Madridque explica els canvis que es van produïnt al llarg de la sevavida, paral·lelament a les circumnstàncies històriques que litoquen viure, però que sobreviu i triomfa gràcies a l’experiènciai a tot el que va aprendre de les persones que un dia van ser lesseves mestres. I és que ahir vaig acabar el llibre. Un llibre queem va agradar i que em va portar a pensar que seguramenttots nosaltres podríem escriure una història com la de la Sira,la protagonista. Teixits, llibretes, agulles de cosir, llapis, mani-quís, pissarres, patrons, lletres... els seus estris de treball i elsmeus es confonien.Tot em portava a la meva pròpia història.Una història que comença també al costat de grans mestres,persones amb anys d’experiència de qui vaig aprendre granpart del que sóc avui i de les que tinc magnífics records:La Tina, una burgalesa encantadora. Feia goig de veure arribarla Tina a la feina, sempre amb el somriure als llavis. A la Tinasovint l’aturava alguna mare a la plataforma. Li encantava par-lar amb la gent, tant si era dels nens, com de roba, com dequalsevol cosa. Ella s’escoltava a tothom i tenia conversa per atothom. Encara recordo els petons i les abraçades que li feia auna mare nouvinguda que ni parlava ni entenia el català; amb laTina s’entenien de meravella. I què dir dels nens i les nenes! Siploraven a l’hora del pati, ella els deia: - Dime bonito, ¿porquélloras? Jo pensava, ... mira que n’arriba a ser de carinyosa!Amb les seves paraules, les petites ferides ja no feien tant demal i les baralles tenien menys importància.La Rosi tenia el mateix tarannà de la Tina. Dolça com la mel.S’estimava i es preocupava pels seus alumnes com ningú. Compatia la Rosi quan veia aquells nens que tenien més dificultaten aprendre les coses! Sovint li senties a dir: -¿Qué será deeste angelito? I és que la Rosi era una gran mestra a més amés de gran persona. Amable i respectuosa amb tothom. Notenia mai un no per resposta. Patia per tot; si un nen arribavatard, si no aprenia, si es posava malalt... La veies semprecarregada de bosses cap a casa per posar mostres a lesllibretes que hi duia a dins, i tenir la feina a punt per a l’endemà.Treballadora incansable també, era la malaurada Rita. Sensdubte, la reina de les abraçades.Unes abraçades quetranspassaven el llindar de la pell i t’arribaven fins a l’ànima;abraçades que venien del fons del seu gran cor. Si hi havia unacosa més que es pogués fer per ajudar a un nen o a una famíliaallà hi havia la Rita buscant i regirant, dins de tot el seu saber, lamillor manera de tirar endavant. Positiva de mena. Li encantavenles tertúlies de les estones de pati. Quantes receptes de cuina!Quantes pel·lícules!, Quants viatges havíem compartit encaraque només fos de paraula, sense moure’ns de l’ombra deltronc de l’arbre si era l’estiu o des del pedrís del pati si eral’hivern i volíem sentir l’escalfor del sol!I és que nosaltres també teníem les nostres rutines. Si feiamassa calor buscavem la fresca de l’arbre de més a prop delpavelló. Allà on els alumnes hi deixaven les bosses degimnàstica. No calia dir res més. Les “senyus” eren a l’arbre i,

encara que a l’escola n’hi havia molts, tothom sabiaquin era el nostre.Quines palestres amb el sol i l’ombra! La Sonsolesera com una sargantana; de tota la colla era la quemés buscava el sol. Quan nosaltres ja en teníem prouella ens deia: - ¡Pero cómo sóis! ¡Si aquí se está divi-namente! Quina persona més divertida, la Sonsoles.Si em tocava tenir-la a prop en algun acte important,jo ja tremolava. I és que amb la Sonsoles al costat,disbauxa assegurada i jo que sóc de riure fàcil... Alsseus alumnes els acostumava a dir “corazón” i eradivertit quan en senties algun que deia: - La Sonsolesem diu “corassón”.Part de la geografia d’Espanya, l’he après al pati del’escola. Conec els carrers de Burgos, les places deZamora, l’olor de les porres madrilenyes i els“hórreos” i el “tractor de Paco” que hi ha per la zonadels Picos d’Europa. Quina il·lusió entrar en la intimitatde les companyes de feina. Persones amb qui ensexplicàvem històries entre guixos de colors; històriesque no anaven més enllà del pati de l’escola.La Mari va ser l’última de plegar. Una altra granprofessional. Sempre puntual, sempre al seu lloc.Poques coses al seu voltant; la Mari no volia res queno hagués de fer servir. No marxava de l’escola finsque no tenia la classe organitzada pel dia següent.Ella ja ha vist les pissarres digitals, els projectors,les fitxes informatitzades... quants canvis en poctemps! Recordàvem juntes quan no ens movíem delpati fins que arribaven els professors de tercer. - Note levantes, deia alguna “senyu”, que todavía no hanpasado los de tercero. Recordàvem quan anant pelspassadissos se sentia el soroll de la “chasca” delgermà Balaguer. Recordàvem aquell so semblant albrunzit de les abelles que venia dels passadissosquan totes les classes llegien.I és que tots tenim un passat com la Sira, una modis-ta de barri, que en terres llunyanes triomfa aprofitantl’experiència de les persones que va tenir al seucostat. En silenci, la Sira veia cada dia com prenienmida, com tallaven els patrons, com feien brodats;ella s’ho mirava i no deia res. Era jove, tot justcomençava l’ofici. Es cuidava dels "recados",sobrefilava, feia vores... i aprenia, aprenia sense dirres. La Sira es converteix en modista de veritatperquè en els seus inicis va saber aprofitar tot elsaber de la gent gran que treballava al taller de lasenyora Manuela.Records d’uns temps que passen per donar pas auns altres que van venint. Records que marquen, quedeixen empremta.

El pèndul espatllat, el silenci trencat...

Una gota cau incessantment de l’aixeta de la cuina. Lenta, peròsense treva. El hàmster torna a introduir-se a la roda de reixesque porta al final d’enlloc. El pèndul del rellotge demostra conèixer pam a pam el camí d’anada i de tornada. La ballarina dela caixa de música no para de donar voltes sobre si mateixa, alritme d’una dolça melodia. I el silenci decideix portar la veu cantanten aquella casa de tics i de tacs...L’home s’aixeca del sofà i va cap al lavabo. S’atura una estonadavant del mirall i abaixa el cap.Es veu reflectit al pom de l’aixeta i somriu sense moure un solmúscul de la cara (troba estúpid riure quan està sol) mentre reco-rre amb la mirada el seu distorsionat perfil reflectit a l’acerinoxidable. S’apropa subtilment a l’aixeta i veu com la seva caraes deforma esperpènticament.Apropa la mà i apuja el pom. L’aigua raja amb força i l’home hi ficala mà a sota. Després hi afegeix l’altre mà. Les ajunta i fa un petitbol manual. L’aigua s’escola entre els dits. No té pressa. Unssegons més tard, s’atansa i es mulla la cara. Una, dues i tresvegades... Sense assecar-se, apuja el cap i es mira al mirall. Lesgotes li recorren el rostre i cauen una a una perla barbeta. Atura l’aixeta, d’on encara queia aigua, i es posa lesmans al cap. Li agrada veure com en l’altra ribera del mirall algús’esforça per imitar-lo segon a segon i gest a gest. Ara juga a fermoviments estranys, per veure si enganxa desprevingut el seu

altre jo, aquell que és molt més que un simple pronompersonal. De cop s’atura i pensa que aquell que té aldavant és capaç de sortir del pou, que té més força queell, que no es mostra cansat de la vida...Se’n torna al sofà i posa la tele. Clan TV: un peix taronjano para de donar voltes en una peixera petita i circular.L’home agafa el comandament i prem un botó.Teledeporte: torneig de billar.Es queda una estona veient com la bola número 8 roda itoca tres bandes en una mateixa jugada. Torna a canviarde canal. Tienda en Veo: un home musculós corre a so-bre d’una cinta de gimnàs. Tot i que corre cada vegadamés ràpid no aconsegueix avançar ni un pam.L’home pensa que això sí que és un mirall fidel. No callluitar ni esforçar-se perquè les coses no canviaran...Cuatro: emissió del film The cube. Un grup de persones,un laberint, habitacions cúbiques, trampes mortíferes, sissortides per habitació, claus i enigmes... Una portacondueix a un parany mortal, però la del costat, potser,condueix a una nova cambra...S’aixeca del sofà i surt al balcó. S’encén una cigarreta irecolza els braços a la barana. A la casa del davant unanena juga al menjador fent ballar el hula-hoop. Se la mirauna bona estona mentre pensa que l’alegria de la infan-tesa s’esvaeix a cada passa que fas cap a la maduresa.Mirar enrere no és veure un camí llarguíssim; mirarendavant, no ho pot fer, perquè es cansa de pensar queel camí sigui encara més llarg i, potser, més rocós.Després porta l’esguard cap a un altre balcó i ha vist unadona que el mirava fixament. S’han creuat les miradesdurant una estona breu, fugissera, efímera... Ella ha apartatels ulls, incòmoda, i ha mirat cap a una altra banda,dissimulant. L’home es gira, descansant els colzes a labarana. El hàmster continua fent voltes a dins del cercleenreixat. El pèndul del rellotge no ha perdut el rumb delseu camí. La música de caixa no ha cessat i la ballarinacontinua el seu pas circular... L’home fa la darrera pipadai llença la cigarreta al carrer. Després, entra cap a dins ies dirigeix a la cuina. A l’aixeta, una gota cauincessantment. Lenta, però sense treva. L’home sen’adona i la tanca amb força. La darrera gota, que ja haviatret el cap, va agafant força i s’allarga lentament fins quedefinitivament es precipita contra la pica. Cap gota més.El hàmster surt del cercle viciós is’apropa a l’abeurador.Sona el telèfon que, per un moment i sense demanarpermís, trenca la veu cantant de la casa.

A l’altre costat del fil telefònic una veu femenina li demana una cita.A ell li sembla una broma de mal gust, però la noia li demostra laseva seriositat a través d’anècdotes quotidianes. Fa dies que elsegueix, diu. Li agrada la seva mirada trista i els seus ullsenfonsats. I sap que ella, que és una dona alegre i riallera, li fariacanviar el rumb de la seva vida. L’home no s’ho creu i el surrealismede la situació no hi ajuda, però alguna cosa l’empeny a continuarescoltant aquella veu angelical. De cop, el silenci deixa de parlar...i deixen de sonar els tics i els tacs. El pèndul està immòbil, perprimera vegada en molts anys. La caixa de música ha deixat desonar i la ballarina ha quedat aturada amb un peu enlaire. La noiadel telèfon li explica que li agrada quan, als vespres, surt al balcóa fumar una cigarreta. A l’home li entra un pessigolleig tremolósdins l’estómac... Fa anys que les papallones no es desperten...però al cap li ha vingut una cosa que, de sobte, l’ha fet sortir del’atzucac on estava fa uns minuts. Una alarma imaginàriasobrevola el seu cap i, esverat, intenta apropar-se amb el telèfon ala porta del balcó. Estira el cable tot el que pot, però el telèfon estàa punt de caure al terra. No hi arriba. “Espera un segon, si us plau,un segon”. Aparta l’orella de l’aparell durant un segon i allarga elbraç per poder arribar a la porta del balcó. Agafa la cortina i la

separa suament mirant, directament, sense pensar-s’ho,un dels balcons del davant de casa. Hi rastreja la miradaamb un obrir i tancar d’ulls i hi troba, una dona amb untelèfon a l’orella que, just en el moment que s’ha vistdescoberta, s’ha amagat com si tingués catorze anys i elseu amor platònic aparegués de sobte. “Sí, perdona,digues”. El silenci ha tornat, però s’ha ficat dins del filtelefònic. Una respiració nerviosa, que anuncia unasuposada acceleració dels batecs del cor, precedeix unanova frase. La veu entretallada de la noia no fa perdre niun bri d’espontaneïtat. Li demana per quedar i, senseesperar una resposta, li deixa anar una hora de la tardaque, precisament, coincideix amb uns minuts més tardde l’hora de l’acabament de la jornada laboral de l’home;i en un cafè, curiosament, proper a l’empresa... És evidentque el coneix bé i que algunes de les anècdotes que ladona ha explicat cobren sentit. Pip, pip, pip... L’home esqueda un parell de segons amb l’auricular a l’orella itambé penja. Després, torna a anar ràpidament cap albalcó. No hi ha ningú a la finestra on abans ha vist ladona amagar-se.El llum, això sí, està encès. Segons més tard, el llums’apaga i s’hi trasllueix el perfil opac d’una dona, quecreu que, sense llum, no pot ser vista des de l’altra ban-da del carrer. L’home somriu i deixa anar la cortina.S’amaga cinc o sis segons i se sent com el nen delpassat que jugava a fet i amagar. Després obre unaescletxa petita entre la cortina i el vidre i hi col·loca un ull.La dona ja no hi és. Se li esbossa un somriure a la cara,tot i que està sol... Marxa cap al lavabo.Es veu al mirall i és conscient que està somrient. És unsomriure estrany que li fa brillar els ulls. No s’hi reconeixi, de sobte, comença a jugar amb el seu altre jo. Ara unbraç enlaire, ara l’altre, ara es toca una orella, ara elnas... i, en un moment donat, arriba a fer un gest tandinàmic que l’home de l’altra banda del mirall no potseguir el seu ritme i s’hi rendeix, recolzant la barbetasobre un dels seus braços, mig avorrit. L’home somriuencara més i decideix marxar a dormir sabent que avuiha guanyat la partida a la seva trista monotonia, sabentque avui té més força i esperança que mai... Mentres’asseu al llit i es treu les sabates, decideix parlar en veualta, per demostrar que, aquesta nit, ni tan sols la veucantant és la del silenci...

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 30

Es van fer quatre cerimònies de la primera comunió i totes icadascuna d'elles van estar plenes d'emoció, respecte i alegriacontinguda. Les cerimònies havien estat preparades per lesfamílies, els catequistes i els infants i totes quatre van serdiferents.Els catequistes destaquen que els infants que preparaven lacomunió van assistir durant tot un any a una catequesis d'unahora setmanal en les quals van aprendre a descobrir la figurade Jesús, a interpretar els valors cristians i també a trobar elcamí per ser més bona persona.

Hem parlat amb dos alumnes de 4rt B de primària, en CarlosFaixa i l’Anna Lucas.Els dos afirmen que van voler fer la comunió per poder seramics de Jesús i que també els va fer molta il·lusió. A més amés, la germana de l’Anna també l’havia fet, i volia seguir elmateix camí. Fer tant la comunió com la catequesi, a enCarlos li van agradar molt i a l’Anna li va agradar conèixeraltres persones. Quan hem parlat de la catequesi, confirmenque les classes eren molt divertides perquè en Martí (monitor

Les celebracions van tenir lloc el cap de setmanadel 21 i 22 de maig.

46 infants reben laprimera

comunió a Valldemia

de la soca), n’era el catequista i feia moltes bromes. A l’horade la veritat, i fer la primera comunió, en Carlos estava unamica nerviós, però després se li va passar. L’Anna també hoestava, però després, ja estaven més calmats i els va encan-tar. Tant l'Anna com en Carlos, per seguir el camí de Jesúsvolen fer el que faci falta i tenen molt clar que els dos volen ferla confirmació quan els arribi el moment.

Redactors: Oriol Carreras i Roger Prat

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 31

Tot el curs de p5, el passat dimarts dia 17 de maig, va gaudird’una visita a la ludoteca del barri de Sant Andreu, just abansd’entrar a Barcelona. Aquesta visita es va realitzar pel matí.Els alumnes van esmorzar a un parc situat davant de la ludotecai tot seguit van jugar, dins la ludoteca, a diferents activitats:

jocs de taula, cuinetes,a nines, aconstruccions, a cotxes,casetes... diferentsactivitats lúdiques pergaudir d’un bon matí.A l’acabar aquestesactivitats, pel migdia, esvan dirigir cap al parcGüell on van dinar.Tot seguit, a l’acabar dedinar, van fer una visitapel parc Güell. Elsalumnes van quedarimpressionats en veureaquelles obres d’art. Vanveure un trencadís i lasargantana del parc,

El passat dimarts dia 17 de maig els alumnes d’infantil de p5 van marxard’excursió a la ludoteca de Sant Andreu i al parc Güell de Barcelona.

Redacció per: Sandra Juan i Carla Vélez

dues de les coses que els va agradar més a en MauroEspallardó i a la Carlota Domingo.

Els alumnes ja havien practicat el trencadís uns dies abansde l’excursió. A tallers, amb la professora Judith Armengol,varen fer trencadissos, i per tant els alumnes ja sabien de quèanava tot això.

P5 marxa d’excursió a la ludoteca deSant Andreu i al parc Güell

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 32

El dies 14 i 15, els alumnes de les escoles Maristes deCatalunya, es van reunir a fi de celebrar un peregrinatge de nita Montserrat.

De la nostra escola hi van participar unes 70 persones, entrealumnes amb familiars, l’agrupació de la soca i l’associacióde mà oberta i cor obert. En total, amb totes les escolesMaristes de Catalunya van ser unes 1000 persones.

Van quedar a l’escola, des d’on van sortir en autobús fins aarribar a les deu de la nit a Igualada. Allà es van trobar amb elsMaristes d’Igualada i amb els de Lleida. Van sopar un entrepàfet a casa i a les dotze, van començar la caminada. El primeresmorzar es va fer a les 4 - 4:30 de la matinada, on no hifaltaven cafès, sucs, “Colacaos”, coques...

Van arribar al lloc per darrera, rodejant el monestir. Van poderfer un altre descans, on se'ls van donar un entrepà i una aigua.Era un quart de vuit del matí aproximadament.

Després del segon esmorzar van pujar les escales i van poder

Trobada d’alumnes Maristes alperegrinatge a Montserrat

Els passats dies 14 i 15 de maig, es va fer una trobada conjunta de totes les escoles Maristes deCatalunya, a Montserrat. Van fer el peregrinatge un total aproximat de 70 persones de l’escola.

Redacció per: Sandra Juan iCarla Vélez.

gaudir de la missa. Quan va finalitzar la missa, van fer un actede cloenda -concretament l'hora dels adéus-, aquest any ambcomplicacions, ja que la plaça on se celebra l’acte, estava enobres.Van agafar l’autobús a les 11 del matí per arribar a les dues a

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 33

casa.Recordem, que l’any vinentserà un peregrinatge molt es-pecial ja que farà 125 anysque els Maristes estan aCatalunya.Tot seguit mostrem les duesrutes que es varen seguir.RUTES:RUTA 1: Vacarisses-Monitrol.Monistrol-Montserrat.Participants menors de 12anys amb família. Alumnesd’Ulls Oberts. Monitors del’Associació Mà Oberta.Total: 24Aquesta ruta la vam fer ambel grup de Sants-Les Corts.RUTA 2 Igualada-MontserratParticipants majors de 12any. Alumnes de Mà Oberta iCor Obert. Ràngers, Pionersi Róvers de l’A.E. La Soca amb els seus monitors. Professors i professores de l’escola.Total: 50 Aquesta ruta la vam fer amb els grups d’Igualada i Lleida..Les periodistes de l'estil directe hem preparat aquestes entrevistes:

Alumna del col·legi, Paula Rius:1. Què és el que més et va agradar?-Trobar-nos amb les altres escoles Maristes de Catalunyaja que coneixia a gent d’altres associacions.2. Què és el que menys et va agradar?-Caminar tant.3. Et vas cansar? Per què?-No, perquè com que vam caminar de nit, no hi havia soli no era tant cansat.4. Recomanaries l’experiència? Per què?-Sí i no. Perquè és cansat però t’ho passes molt bé.5. Amb qui hi vas anar?-Amb els escoltes de la Soca, els pioners i caravel·les.

Professor de l’escola Germà Vicenç (“Vyns”)1. Què és el que més et va agradar?-Em va agradar moltíssim, primer, que ho poguéssim fer,ja que el temps estava així, així, i segon, l'organitzaciód’Igualada i Maristes de Sants-Les Corts. També, trobar-nos tots a dalt de Montserrat.2. Què és el que menys et va agradar?-A la sortida de la missa sempre es fa un acte, però aquestany, a la plaça on es fa, estava en obres i l’acte va seruna mica pobre.3. Et vas cansar? Per què?-No. Perquè el recorregut i les organitzacions, amb elsllocs de parades i menjar, està molt ben planificat.4. Recomanaries l’experiència? Per què?-Evidentment. Perquè és una experiència guapíssima,caminant, fent pinya...5. Amb qui hi vas anar?-Estava entre els organitzadors de la Comissió delperegrinatge.

Alumna de Maristes Les Corts, Mireia Alcolea:1. Què és el que més et va agradar?-Poder viure aquesta experiència amb les meves amigues,conèixer a altra gent d'altres escoles Maristes, aprimar-meuns quants "quilets", he,he... i tornar a veure anticsprofessors els quals han anat a altres escoles Maristes,com el Vicenç, l'Edu...2. Què és el que menys et va agradar?-Que plogués, ja que pel camí, que era de terra, anavanotant com les "bambes" s'enfonsaven per culpa del fang...,i sobretot no poder dormir a fora i passar tota la nit parlant,jugant...amb els amics.3. Et vas cansar? Per què?-El primer dia no, perquè era tot pla i no cansava. El segondia sí que em vaig cansar una miqueta, perquè era tot puja-da i es feia etern, tenint en compte el pes de la motxilla al'esquena.4. Recomanaries l’experiència? Per què?-Sí, la veritat és que era el primer any que hi anava, i tincpensat tornar l'any que ve, ja que vaig passar-ho molt bé!5. Amb qui hi vas anar?-Amb el meu grup d'amigues i altres companys/es del'escola.

Alumne del col·legi, Martí Prat:1. Què és el que més et va agradar?-Que la caminada fos de nit.2. Què és el que menys et va agradar?-El matí del diumenge ja que tenia molta son.3. Et vas cansar? Per què?-No, no molt, ja que era molt distret i divertit.4. Recomanaries l’experiència? Per què?-Sí, perquè és divertit i t’ho passes molt bé.5. Amb qui hi vas anar?-Amb molts amics, del col·le i del cau.

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 34

Els alumnes de francès de 4t d’eso espresenten al DELF

Aquest any 17 alumnes de francès de 4t d’Eso s’hanpresentat a l’examen per obtenir el Diploma d’Estudisen Llengua Francesa el dissabte 4 de juny acompanyatsde la seva professora Maite Muriel. La prova constad’una part oral i d’una part escrita. El curs passat totsels alumnes de Valldemia que s’hi van presentar vanobtenir la qualificació d’apte.

Jorge Blasco obté una medalla d’or a l’olimpíada catalana defísica i una menció d’honor a l’olimpiada estatal de física

El passat dia 4 de febrer, a diverses universitats de Catalunya, es va celebrar la fasecatalana de l’olimpíada de física. Jorge Blasco, alumne de 2n de batxillerat de l’escola,va obtenir una medalla d’or a les proves, que a més otorga una plaça a la fase estatal del’olimpíada.La prova constava de 5 qüestions breus i 3 problemes, i s’hi van presentar uns 100participants d’arreu de Catalunya.D’altra banda, del dia 7 al 10 d’abril es va celebrar a Múrcia la fase estatal de l’olimpíadade física. on aquest alumne va obtenir una menció d’honor.La prova consistia en un problema experimental i 3 problemes teòrics, i hi participaven136 estudiants d’arreu d’Espanya. Els participants van poder gaudir, a més, d’un seguitd’activitats culturals per la ciutat de Múrcia, com la visita a les salines o al Mar Menor.

Laia Comas i Clara Soteras presenten els seustreballs de recerca ala Mostra Eureka.

El passat dia 8 d’abril lesdues alumnes de Valldemiavan presentar el seu treballde recerca.Mentre que el de la Laiatractava sobre la sordesa, elde la Clara era un estudisobre la influència delscolors i la música en elsanuncis televisius.

En Jordi Ricós, de 2n d'Eso B, ha quedat fina-lista al certamen literari de la Coca-colad'enguany. Cada any hi participen el alumnesde segon d'Eso de la nostra escola competinta nivell de Catalunya en la redacció de catalài a nivell de l'Estat Espanyol en la redacció decastellà. Juntament amb molts altres participants, en va haver d'escriureuna altra sobre desastres nuclears a la Universitat Politècnica deCatalunya. Va quedar finalista, i el passat 4 de juny va assistir allliurament de premis a Port Aventura i va obtenir un IPod com apremi.No s'esperava quedar finalista i mai s'havia sentit atret per laliteratura, però ara no tanca la porta a participar en altres concur-sos.

En Jordi Ricós queda finalistaen el concurs de redacció de laCoca-Cola.

Una estudiant del Batxillerat científic de Valldemia, l’AinaMartínez, ha estat admesa al MIT. Aquesta institució estareconeguda con una de les millors universitats del món,especialment en l’àmbit d’enginyeria i ciència. A només cincminuts de la ciutat de Boston, concentra nombrosos iimportants centres de recerca, així com més de 70 premisNobel entre el seu personal.L’admissió a aquest centre és altament competitiva,especialment per a estudiants internacionals. Enguany, esvan presentar més de 18.000 sol·licituds en total. D’aquestes,4.000 corresponien a estudiants internacionals, és a dir, queno tenen la nacionalitat americana. Només es va oferir admissióa uns 150 internacionals, entre ells, l’Aina.El procés de sol·licitud per a les universitats americanes estotalment diferent a l’espanyol. Durant la tardor, l’Aina va haverde realitzar una sèrie d’exàmens per demostrar els seusconeixements en anglès, matemàtiques, o física. A més, elprocés també compta d’una sèrie d’escrits personals en quèl’alumna ha de defensar la seva candidatura, així com d’unaentrevista.Al MIT, l’alumna té la intenció de poder estudiar dues carreresalhora, Biologia i Física. Ens explica que una de les sevesraons principals per voler anar a l’MIT és que aquí li haguésestat impossible combinar aquests dos estudis, mentre quel’Institute li ofereix aquesta possibilitat.Per permetre que aquesta estudiant pugui assistir a aquestauniversitat, la mateixa institució li proporciona una beca d’uns35.000 • anuals.«A vegades, encara no m’ho crec», confessa l’Aina.

Una alumna de 2n de Batxillerat ésadmesa al Massatchussets Institute of

Technology (MIT)

L’Aina Martínez Zurita va estar escollida entre més de 18.000 sol·licituds.

L’MIT es considerada una de les millors universitats científiques del món

L’Aina ens mostra el diploma que l’acredita com aadmesa

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 36

El Torneig de Fires és un torneig que cada any organitza elclub esportiu Maristes Valldemia que se celebra al pavelló i alcamp de futbol de Valldemia durant els dies 11,12 i 13 de juny,dies en què la fira s’instal·la a Mataró, degut a això aquesttorneig té aquest nom. En el torneig cada any són convidatsdiversos equips de diferents categories de minis en bàsquet ifutbol 7 en futbol, per intentar guanyar aquest torneig

Aquest any és ja la 17a edició del Torneig de Fires i hi partici-pen els següents equips: Maristes Valldemia A, MaristesValldemia B, Calella A, El Masnou Blanc, Minguella, SantaColoma, Calella A i Joventut de Badalona, en la secció debàsquet masculí amb la següent classificació:1.-Joventut de Badalona2.-Santa Coloma3.-Minguella A4.-Claret B5.-Valldemia B6.-Valldemia A7.-Calella A8.-El Masnou Blanc

En la secció de bàsquet masculí després de fer una primeraronda on hi havia dos grups de quatre equips cada un on totsvan jugar contra tots, els primers i segons classificatss’emparellaven amb els primers i segons del grup contrari enla ronda de semifinals, mentre que els tercers i quartsclassificats jugaven entre ells. En el partit de la final es vanenfrontar entre ells els dos equips que van superar lessemifinals, els quals van ser el Joventut de Badalona i el San-ta Coloma amb un resultat de 62-57 favorable al Joventut deBadalona.

El Torneig de Fires torna a Valldemiaper 17a vegada

El joventut de Badalona domina el torneig en la secció de bàsquet masculí, els Maristes Rubís’emporten el torneig en el bàsquet femení i el Mataró queda primer en el futbol 7

Redacció: Mina Andreu i Pol Ribas

Per altra banda en la secció femenina de bàsquet s’han enfrontatentre ells els equips de Maristes Valldemia, Montmeló, MaristesRubí i Maristes Sants amb els següents resultats:

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 37

1.-Maristes Rubí2.-Maristes Valldemia3.-Maristes Sants4.-Montmeló

En l’apartat de bàsquet femení, els quatre equips participantsen el torneig es van enfrontar uns contra altres, i l’equip que vaguanyar més partits i per tant va quedar primer van ser elsMaristes Rubí i els Maristes Valldemia que van quedar com asots-campió.

I finalment, en la secció de futbol on hi participaven: MaristesValldemia A, Maristes Valldemia B, Rocafonda, Pla d’en Boet,Vilassar de Mar, Juventus, Escola Llavaneres i Mataró, amb elssegüents resultats:1.-Mataró2.-Vilassar de Mar3.-Juventus4.-Rocafonda5.-Maristes Valldemia A6.-Maristes Valldemia B7.-Pla d’en Boet8.-Escola Llavaneres

En l’apartat de futbol 7 es va fer servir el mateix sistema que enel bàsquet, de primer es van fer dos grups on els equips delsquals es van enfrontar tots entre ells i els primers i segons decada grup es van enfrontar als primers i segons del grups contrarien les semifinals, amb els tercers i quarts va passar el mateix,es van enfrontar amb els dels grups oposats. Després de totaixò només van quedar dos equips per lluitar per la victòria, elMataró contra el Vilassar de Mar, els quals en la final van que-dar 4-2 a favor dels mataronins.

Després de saber els resultats de bàsquet i de futbol, el dia 13a les 14:00 va tenir lloc la cerimònia d’entrega de premis, es vandonar els trofeus de campions, sots-campions i fins al sisè lloc,després es van donar els premis als millors jugadors del torneig.En la secció de bàsquet masculí el millor jugador del torneig vaser Carles Padrós del Minguella.En la secció de bàsquet femení la millor jugadora del torneig vaser Montse Ricard dels Maristes Rubí.I finalment en la secció de futbol 7 el millor jugador del torneig vaser Salva Esquerra de la Juventus.Però abans de tot això va tenir lloc el sorteig on es va sortejarun lot esportiu, unes samarretes firmades per Ricky Rubio iJoan Carles Navarro, una bicicleta i una estada per dues perso-nes a un hotel.

El CE Valldemia varebre la menció es-pecial pel seu 100èaniversari en la nitde l’esport 2011

El passat dia 25 de març, el senyor Joan Ramon, varebre de mans de l’alcade de Mataró, Joan AntoniBaron, el trofeu que l’acredita com a club centenari.l’acte, que es va realitzar al teatre Monumental vapremiar també 41 candidatures més.

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 38

El passat divendres dia 13 de maig, els alumnes de 2n deBatxillerat van celebrar la festa de promoció com cada any.Una festa on celebren el seu graduat de batxillerat i s’acomiadende l’escola per anar a la universitat. És un dia molt esperat perals alumnes de l’escola ja que per un dia es vesteixen totsamb les millors gales.La celebració va començar al teatre i va acabar amb un soparal pavelló.En el teatre tot va començar amb una petita presentació deJordi Vadell, el cap d’estudis i professor de Català de

Batxillerat. Tot seguit va parlar el director de l’escola GermàXavier Giné, i el president de l’A.M.P.A, el senyor JosepFrancesc Casamitjana Claramunt.Després, van passar a fer la imposició de bandes als alumnes.Anaven pujant per grups i un professor els posava una bandade Maristes Valldemia.

Un cop tots els alumnes van tenir la banda posada, van conti-nuar els discursos amb el president dels antics alumnes, JosepPrat.Tot seguit, van passar a atorgar les beques guanyadores delstreballs de recerca. Van seleccionar els treballs de 15 perso-nes, de les quals, 5 van guanyar un Ipad: Del batxillerat científicvan guanyar Carlos Pérez i Carles Gil, del Tecnològic CarlosCasanovas, de lHumanístic Clara Soteras. Després d’haverdonat els 4 premis van sortejar un iIpad entre els 10 restants iel premi va ser per a la Marta Mas Sancho.

Tot seguit es va fer el discurs d’un professor/a. L’escollida vaser la Pilar Izquierdo. Va fer un discurs explicant els millorsmoments que ha passat amb ells, recordant tots els cursosque ha estat al seu costat. Va ser un discurs molt bonic i finsi tot algú es va emocionar.Després d’aquest discurs, van fer el de l’alumne, triat pel capd’estudis, que va ser sorpresa fins a l’últim moment. L’afortunat

Una nit inoblidable, la promoció!Un any més, els alumnes de 2n de batxillerat van celebrar la promoció el divendres 13 de maig a lanit, on es van graduar i van sopar tots junts i amb les seves famílies.

Redacció: Regina Teixidó, Mònica Estrada.

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 39

va ser l’Enric Viñals, que va explicar tots els cursos des deque es van ajuntar a P3 fins ara a Batxillerat, recordant totsels professors que els han acompanyat durant totesaquestes etapes que han viscut junts.

Finalment, per acabarla festa al teatre, vantirar els birrets amunt ivan sortit al pati del’escola on els fotògrafsja els esperaven per fer-se fotos amb els seusamics, famílies,professors etc.Al cap d’una estona,van anar a sopar alpoliesportiu, que estavamolt ben decorat ambtotes les taulesblanques i guinaldespenjades al sostre.A l’entrada hi havia

fotografies de tots els alumnes de quan eren petits, que elscomensals van estar una bona estona mirant-les i rient.Tot seguit van sopar primer un pica-pica, després un platamb espàrrecs, salmó, gambes i llagostins amb salsatàrtara. De segon, medalló de vedella amb salsa de boletsi bolets, i per als petits hi havia un menú infantil.

Abans de les postres, però, van passar un vídeo commemoratiuque van fer les mares,on cada una sortia amb la cara del seu fill.Això va fer molta gràcia als alumnes.Finalment, per acabar el sopar, van portar les postres. Pastís dexocolata, que tothom va trobar molt bo.

Després van passar un altre vídeo, on sortiauna foto de l’alumne quan era petit, llavorshavien d’axacar-se i fer-se una foto amb elsseus familiars.Per fi va arribar el ball, un moment moltesperat, on primer de tot van ballar un balltots junts que també havien ballat al pregóde les festes de la llum de l’escola.Tot seguit, cada alumne va anar a buscaruna rosa per donar-li al seu pare o mare ivan sortir a ballar un vals. Els nois amb laseva mare i les noies amb el seu pare.En acabar això, hi va haver una mica demúsica per ballar i quan va ser tard, van anartots els alumnes i professors a la discote-ca.Tots els alumnes s’ho van passar molt bé i,de ben segur que ho recordaran tota la vida.

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 40

Enyoro els pubs d’Anglaterra

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 41

1. How do the students understand you?A I try to make English fun by using videos, music and youtubein my classes. My 3rd ESO are very good students so I don’thave to shout to loudly.

2 Why did you decide to teach at Valldemia?A I have always wanted to work here at Valldemia, I’ve alwaysliked the school and it’s history and connection to the cultureof the city.3. Do you like your job?A Of course, I love my job, it’s nice to see European languageslike english given so much priority.4. Where are you from?A I’m originally from Burnley in Lancashire, England.5. What’s your favorite drink?A Coke Zero6. What’s your favorite food?A Paella and pizza.7. Do you like Mataró?A Yes, it’s better than rainy England.8. What do yo miss most about England?A The pub.9. Do you like Spanish Television?A Not much, although. I like Hermano Mayor and Callejeroson friday night. I can’t understand why Belen Esteban is sopopular. She is horrible.10. Do you like sunny days?A No, I am a guiri so I get very red and sweaty.11. Why did you come to Mataró?A I caught the wrong train from place Catalonia one day andcouldn’t find out how to get back.

1.Com aconsegueixes que els estudiants t’entenguin?Intento ensenyar l’anglès amb l'ús de vídeos, música i youtubeen les meves classes per fer-ho més divertit. A més la mevaclasse de tercer d'ESO és molt bona, de manera que no he decridar perquè m’entenguin.2.Per què vas decidir fer classes a Valldemia?Jo sempre he volgut treballar aquí a Valldemia, sempre m'haagradat l'escola i la seva història amb la cultura de la ciutat.3.T’agrada la teva feina?Per suposat, m'encanta la meva feina, és agradable ensenyarl’anglès una llengua europea tan important.4.D'on ets?Sóc originari de Burnley, a Lancashire, Anglaterra.5.Quina és la teva beguda preferida?La Coca-Cola Zero6.Quin és el teu menjar preferit?La paella i la pizza.7. T'agrada Mataró?Sí, és millor que la plujosa Anglaterra.8.Què és el que més enyores d'Anglaterra?Un pub.9.T'agrada la televisió que es fa a Espanya?No gaire, encara que m'agrada “Hermano mayor” i “Callejeros”que fan la nit del divendres. No puc entendre per què la BelenEsteban és tan popular. Ella és horrible.10. T'agraden els dies assolellats?No, sóc un guiri, de manera que em poso vermell i suat.11.Per què vas venir a Mataró?Vaig agafar el tren equivocat quan volia anar cap a la plaçaCatalunya i no vaig saber trobar la manera de recuperar elcamí correcte.

Redacció: Elisabet Gili i Oriol Martínez

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 42

El meu millor somni ésser feliç cada dia

En James és el nou professor “d’speaking” per als joves de Valldemia. La seva tasca consisteixen parlar en anglès als alumnes per tal que ells puguin practicar la parla i s’acostumin a sentir-loi entendre’l.

Redacció: Regina Teixidó, Carla Vèlez i Mònica Estrada

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 43

En James vivia a Londres, té 27 anys i va néixer a Liverpool.Va arribar al nostre país el 13 de març d’aquest any per exercir deprofessor a Valldemia i ajuda els nens i nenes a parlar millor lallengua anglesa.Va estudiar relacions públiques i marketing i allà treballava com afinancer de vendes.Ens diu que la seva millor qualitat és que és molt tolerant i que téla ment molt oberta i el seu defecte és que, de tant en tant, és unamica compulsiu.La qualitat que prefereix de les persones és la humilitat i la bondati diu que la majoria dels seus amics són amables i independents,és a dir que viuen vides molt diferents a la d’ell, però que totssaben gaudir de la vida i li agrada passar moltes estones al seucostat.El seu somni és ser feliç cada dia. Ens ha explicat que el seucolor preferit és el vermell i que sempre serà dels «Reds» ja queés un sobrenom per els aficionats del Liverpool. El seu llibrepreferit és el de Crim i Càstig (Crime and Punishment).També ens ha dit que no té cap flor preferida en especial i que elseu animal preferit és el gat.Per a ell, un lloc perfecte per passar les vacances és en un lloctranquil i relaxant.1- Què t’agrada fer en el teu temps lliure?- Jugo a futbol, vaig al gimnàs, parlo amb els amics, miro la tele,llegeixo, escolto música i, de tant en tant, viatjo.2- Què enyores d’Anglaterra?- Els meus amics i la família.3- Què t’ha sorprès de Mataró i què és el que més t’agrada?- Mataró em sembla un lloc molt tranquil per viure-hi, això és elque m’agrada i el que m’ha sorprès més.4- On t’allotges durant l’estada a Mataró?

- Amb els Casamitjana, viuen al costat de l’estació i són moltacollidors i amables.5- Creus que és difícil l’idioma d’aquí? Per què?Sí, perquè canvia les terminacions de tots els verbs i l’estructuraés molt diferent a la de l’anglès.6- Què és el que més t’agrada de treballar al cole? I amb nens?Per què?-Em resulta sorprenent que una gran quantitat d'estudiants tenenun fort desig d'aprendre anglès. Ja que és la meva llengua mater-na ja sé com és d'important avui dia en el món. També tinc unagran admiració per l'atmosfera a l'escola. Entre els professors iels estudiants crec que tots en general són molt amigables ialegres i treballar amb els alumnes resulta molt divertit.7- El nivell d’anglès al cole és el que t’esperaves?-Per descomptat, hi ha una àmplia gama de nivells a l’escola,però crec que és generalment més alta del que esperava.8- Saps que faràs en un futur? Et quedaràs a l’escola? Per què?- M’agradaria quedar-me a viure a Mataró i continuar a l’escolaperquè he estat gaudint molt els últims dos mesos, però hauremd’esperar i veure el què.9- Qui et va donar l'oportunitat de venir a l’escola?Un programa que està fet per una companyia que es diuHome2Home.10- Recomanes la teva experiència? Per què?Sí. Crec que és important per a tothom experimentar novescultures i formes de vida per ajudar-los a entendre el món i sercapaços d'esbrinar el que realment volen de la vida.

Si voleu llegir l’entrevista en anglès o veure el blanc i negre queles periodistes li van fer, entreu a:https://sites.google.com/site/estildirecte

Redacció: Mireia Seijo i Ariadna Bancells

Un delegat verd és un representant de la classe, el qualmotiva als seus companys a reciclar, a donar novesiniciatives per millorar la classe, el centre.

QUINES FUNCIONS I CÀRRECS TÉ EL DELEGAT VERD?

Per ser un delegat verd, s’han de seguir una sèrie de pautes ifuncions, ja que la seva feina ha de ser constant i motivadoraper tots els seus companys. Per ser un bon delegat verd, esnecessita a una persona intermediaria entre els companys declasse i el Comitè Ambiental del centre, així s’afavoreix a labona comunicació. Per demostrar el seu interès al càrrec,h.030a de proposar i gestionar aspectes relacionats amb laconvivència escolar i participar en trobades com a representant,volent sempre el millor per a la seva classe i vetllar pelcompliment dels acords presos. El primer pas per tenir una“classe verda” és tenir el Decàleg Verd a la cartellera de laclasse i preocupar-se pel seu bon estat, però el més importantés complir-lo. Finalitzant les funcions, tot i que n’hi ha més, eldelegat ha de valorar i fer un seguiment dels projectes. Mésfuncions serien: ser un canal de participació i d’actuació, par-ticipar en la organització d’activitats al centre, participar en lapresa de desicions d’aquells temes que l’afecten directament,practicar el diàleg, la negociació i la mediació com a eines deresolució de conflictes.

2n B. Bernat Llamas

1) Per què creus que és important tenir un delegat verda la classe?- Perquè decideix les coses que es poden reciclar.2) Quins càrrecs tens com a delegat verd?- Intentar que els meus companys de la classe portin Bock'nRoll o "tàpper"

3) Com ha estat la teva elecció?- Per votacions.4) Què t’agradaria proposar o fer?- Que tots els nens de la meva classe portin Bock'n Roll o"tàpper" de casa.

3r C. Èrica Parra

1 ) Per què creus que és important tenir un delegat verda la classe?- Per saber on es tiren els papers, reciclar.2) Quins càrrecs tens com a delegat verd?- Fer que més gent porti el Bock&Roll i no paper de plata.3) Com ha estat la teva elecció?- Vots escrits, vots que eren secrets.4) Què t’agradaria proposar o fer?- Aprofitar el paper el màxim.

6è B. Albert Rodà1) Per què creus que és important tenir un delegat verda la classe?- Per fer funcionar la classe a ser més ecològica amb lesllums i el reciclatge.2) Quins càrrecs tens com a delegat verd?- Controlar tots els càrrecs que puguin ser ecològics.3) Com ha estat la teva elecció?- Perquè desde petit m’havia criat en un espai verd.4) Què t’agradaria proposar o fer?- Que hi hagués brosses per classificar. La idea la vaig proposari s’està tirant endavant.

Espai verd: delegats verdsAquest curs 2010-2011, l’espai verd de l’escola ha decidit que en tots els cursos hi hagi tres delegatsverds, un de cada classe.

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 46

Centre Brock

CATERINA POVEDA MARTÍNEZ.Òptica optometrista col. núm. 9607.Membre de l’ASSOCIACIÓ CATALANA D’OPTOMETRIA I TERAPIA VISUALmarpoca@yahoo.es

Carrer Sant Benet, 4. 08302 Mataró Tel. 937 578 882

Em costa enfocarquan miro la pissarra

Aquest és un avís d’un problema d’enfocament que fàcilment pot acabar enuna futura miopia.

Els nostres ulls tenen un lent interna anomenada cristal·líEls nostres ulls tenen un lent interna anomenada cristal·líque ens permet enfocar a les diferents distàncies ambque ens permet enfocar a les diferents distàncies ambl’ajuda del múscul ciliar. Per enfocar amb nitidesa, quanl’ajuda del múscul ciliar. Per enfocar amb nitidesa, quanl’ull mira de lluny, aquest múscul està relaxat i aplana ell’ull mira de lluny, aquest múscul està relaxat i aplana elcristal·lí i, quan mira de prop, està estimulat i l’abomba.cristal·lí i, quan mira de prop, està estimulat i l’abomba.L’habilitat d’enfocar amb eficàcia a diferents distànciesL’habilitat d’enfocar amb eficàcia a diferents distànciesés especialmentés especialmentbona en nens ibona en nens ijoves. És per aixòjoves. És per aixòque cal estar alertaque cal estar alertasi, quan passem desi, quan passem demirar de prop amirar de prop alluny, l’enfocamentlluny, l’enfocamentno és immediat ino és immediat itriga un instant méstriga un instant méso menys llarg eno menys llarg enfunció de la fatigafunció de la fatigavisual. Aixòvisual. Aixòs ’ a c c e n t u as ’ a c c e n t u adesprés de passar una estona llarga fent tasques dedesprés de passar una estona llarga fent tasques delecto-escriptura. Quan es dóna sovint aquesta situaciólecto-escriptura. Quan es dóna sovint aquesta situacióparlem de una parlem de una mala flexibilitat acomodativamala flexibilitat acomodativa..

Si passem moltes hores a l’ordinador o en tasques deSi passem moltes hores a l’ordinador o en tasques devisió propera sense fer pauses uns cinc minuts cadavisió propera sense fer pauses uns cinc minuts cada

mitja hora, sense tenir una il·luminació adequada tantmitja hora, sense tenir una il·luminació adequada tantal nostre entorn com directament sobre el nostreal nostre entorn com directament sobre el nostreescriptori i apropant-nos massa al paper o a la pantalla,escriptori i apropant-nos massa al paper o a la pantalla,estem ajudant a deteriorar el nostre sistemaestem ajudant a deteriorar el nostre sistemad’enfocament. En aquestes condicions pot aparèixerd’enfocament. En aquestes condicions pot aparèixeruna mala flexibilitat acomodativa, però també fatigauna mala flexibilitat acomodativa, però també fatiga

visual, mal de cap i fins i totvisual, mal de cap i fins i totl’aparició d’una miopia.l’aparició d’una miopia.

Per tot això cal fer unaPer tot això cal fer unaexploració optomètricaexploració optomètricacompleta com a mínimcompleta com a mínimcada any des decada any des del’escolarització als 3 anysl’escolarització als 3 anysfins quan s’acabin elsfins quan s’acabin elsestudis, o abans siestudis, o abans siapareixen problemes deapareixen problemes deflexibilitat acomodativa. flexibilitat acomodativa. SiSies detecten a tempses detecten a temps

aquests problemes podrem evitar l’aparició futura d’unaaquests problemes podrem evitar l’aparició futura d’unamiopia i, segons el cas, l’òptic optometrista valoraràmiopia i, segons el cas, l’òptic optometrista valoraràquina és la millor solució entre prescriure ulleresquina és la millor solució entre prescriure ulleresrelaxants per tasques de lecto-escriptura, fer teràpiarelaxants per tasques de lecto-escriptura, fer teràpiavisual o simplement tenir cura de la il·luminació, elvisual o simplement tenir cura de la il·luminació, elmobiliari i les postures per la visió de prop.mobiliari i les postures per la visió de prop.

El cristal·lí es torna més esfèric quanEl cristal·lí es torna més esfèric qmirem objectes propers, de maneramirem objectes propers, de maaque la llum pateix una desviació mésque la llum pateix una desviacióógran perquè es pugui formar unagran perquè es pugui formarrimatge més nítida.imatge més nítida.

El cristal·lí s’aplana quan miremEl cristal·lí s’aplana quan mirrun objecte llunyà, enfocant la llumun objecte llunyà, enfocant la lllclarament sobre la retina.clarament sobre la retina.

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 47

12345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123451234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456

SAPSQUE... 33 PÀG. 1

Elst rebal lsE ls t rebal lsE ls t rebal lsE ls t rebal lsE ls t rebal ls

p r e m i a t sp r e m i a t sp r e m i a t sp r e m i a t sp r e m i a t s

6666622222

Núm. 33AGOST2011

• L’associació dels Antics Alumnes Maristes de Mataró agrupa tots els exalumnes

maristes de la ciutat, tant de l’antic col·legi del Sagrat Cor com de Valldemia.

• Entitat d’exalumnes maristes, degana de tot l’Estat, fundada el 1912.

• Domicili Social Col·legi Valldemia – La Riera 124 – Apartat correus, 6 – 08300 MATARÓ

• Telèfon a disposició dels socis núm: 600 470 067 Fax: 93 757 09 10

• E-mail: valldeantics@gmail.com

• Visiteu i actualitzeu dades. www.valldemiantics.net

• Aquest butlletí es tramet de forma gratuïta a tots els associats, junt amb l’ESTIL

DIRECTE

• Equip tècnic de realització: Josep Prat i Molist, Bàrbara López i Jaume Prat i Fabregat.

SAPS

QUE...Butlletí informatiu de l’Associació

d’Antics Alumnes Maristes de Mataró

JosepJosepJosepJosepJosep

GodayGodayGodayGodayGoday

11111

B e q u e sB e q u e sB e q u e sB e q u e sB e q u e s

2 0 1 12 0 1 12 0 1 12 0 1 12 0 1 1

Els Antics alumnes atorguen lesbeques 2011 per als treballs derecerca de BatxilleratAquest any amb un cinquè premi a la participació patrocinat pel col·legi Maristes Valldemia

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 48

SAPSQUE... 33 PÀG.2

BEQUES 2011. Carles CasanovasBEQUES 2011. Carles CasanovasBEQUES 2011. Carles CasanovasBEQUES 2011. Carles CasanovasBEQUES 2011. Carles Casanovas

Títol del treball: La Bicicleta: Elvehicle sense motor més popular.Subtítol: Càlcul del valor delcoeficient de fregament en elsdiferents pavimentsdestinats al carril bici.Objectius: Aquest treballd’investigació ha sorgit fruit del’interès personal per la físicaaplicada i la possibilitat de poder-larelacionar amb el món de lesbicicletes.El treball partia de lasegüent hipòtesi: “La naturalesa iestat del paviment d’un carril bicicondicionen la frenada del vehiclesobre aquest”.El treball d’investigació té perobjectiu estudiar com influeixendiferents tipus de paviments en lafrenada de la bicicleta, a través delcoeficient de fregament, percomprovar la certesa de la hipòtesiplantejada.Procediment: Aquest treballd’investigació s’ha realitzat en unaprimera etapa de recercad’informació, una segona etapad’interpretació d’aquesta informaciói realització de la pràctica.Per últim s’ha fet l’anàlisi dels resultatsde la pràctica i l’elaboració de lamemòria escrita.Primera part: recerca d’informacióEn aquesta etapa s’ha adquirit lainformació necessària per a poder dura terme el treball. També s’ha fetl’estudi de les equacions delmoviment, per poder introduir-lesdesprés. Els principals objectius

d’aquesta etapa han estataconseguir la informació necessàriaper a realitzar el treball i ladelimitació dels diferents pavimentson es farà la prova.Segona Part: Estudi de lainformació i realització de lapràctica.L’objectiu d’aquesta etapa haestat la comprensió de lainformació recopilada per poderrealitzar la part pràctica d’aquesttreball. Un cop estudiades lesequacions del moviment, laanatomia de la bicicleta i lescaracterístiques de cada pavimenten qüestió, s’ha realitzat la part

pràctica aplicant aquestsconeixements adquirits durant laprimera etapa, i que han servittambé per delimitar les dimensionsi restriccions del treball.Per generar i analitzar l’estudi s’harealitzat l’experiment a cadapaviment amb la mateixabicicleta, la bicicleta Rockrider6.3.Tercera part: Anàlisi i comparacióde les dadesEn aquesta part del treball s’hancomparat tant els diferentscoeficients de fregamentobtinguts com el preu de cadapaviment, i d’aquesta manerapoder extrapolar el treball d’unamanera pràctica aconsellant alsajuntaments quin seria el millorpaviment.Conclusions: En quan a la partpràctica, s’han estudiat els trestipus de paviments per a carrilsbici que existeixen (sorra, asfalt iformigó), i s’ha calculat elcoeficient de fregament acadascun. Aquest coeficient s’hacalculat perquè és un valorconstant de cada paviment queforma part de la força de fricció,força que s’oposa al moviment, iper tant, força de frenada.Els coeficients de fregamenttrobats en els diversos pavimentshan estat diferents entots ells, fet que demostra laveracitat de la hipòtesiplantejada.

Beca Pelegrí Ferrer al millor treball de recerca tecnològic,patrocinat pels antics alumnes

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 49

BEQUES 2011. Clara SoterasBEQUES 2011. Clara SoterasBEQUES 2011. Clara SoterasBEQUES 2011. Clara SoterasBEQUES 2011. Clara Soteras

Aquest treball de final de cicle debatxillerat titulat «la influènciadels colors i la música en elsanuncis televisius» ha estat creatamb la intenció de complir ambl’anomenat Treball de Recerca,però més enllà d’aquest motiubàsic, ha estat un treball escollitplenament segons les mevespreferències. Tal com es veurà ala introducció del treball,l’elecció del tema no va ser gairecomplicada, i vaig decidir-homolt ràpidament. Volia que eltreball tingués una base musical,ja que el fet d’estudiar música vafer desviar-me per aquestabranca més artística. Com queno volia que fos un treball quenomés incorporés un àmbit, elmusical, ni que fos un estudibiogràfic d’un compositor, emmotivava la creació d’un treballon fos jo qui podés crear-lo. Nom’agradava la idea de larecaptació d’informació iplasmar-la en folis i folis, sinó quem’encantava la possibilitat quese’m donava des de l’escola departicipar en la meva primerainvestigació. De seguida vaigadonar-me que la publicitat, unconcepte treballat dos anysanteriors a l’escola en un treballen grup, m’havia captivat, i queera una bona manera derelacionar la meva passió amballò nou per descobrir. Per tant,el tema del treball va sorgir. Teniaclar que els fonaments delprojecte serien la música i lapublicitat. A partir d’aquí vaigampliar una mica més el meu

treball, iniciant-me en aquestmón de la investigació, realitzantentrevistes i enquestes;observant i analitzant elscomportaments dels jovesdavant la música televisiva. Larealització del treball ha estatmolt pautada, gràcies al meututor. Primerament, vaig iniciar-me en una petita part teòricade coneixement dels dos àmbitsque treballaria, sempre fixant-me en la utilitat de la informaciócercada. Seguidament, vaigcomençar a analitzar algunanunci i alguna músicapublicitària no actual, veientpetits canvis. A continuació vaiganalitzar diversos anuncis. Em vacrear curiositat el fetd’entrevistar a Neil Harbisson, elprimer cyborg del món, queaconsegueix veure els colors através de les notes musicals. Apartir d’aquest moment el meutreball va avançar obrint-se anous conceptes, ja que elsanuncis que havia vist van seranalitzats des d’una altraperspectiva: la coincidència delcolor en la imatge i el color dela nota musical. Cercantinformació vaig trobar una altrateoria creada des d’un punt devista subjectiu, per Lluís PujalsCarretero. Em va encantar lapossibilitat de coincidència dela meva suposició en una de lesdues teories. Finalment, i desprésd’haver descobert una possiblecoincidència, vaig realitzar unaenquesta a joves de segon debatxillerat, on s’analitzava la

capacitat de relacionar elproducte amb la música del’anunci televisiu. Com a últimapart per finalitzar el meu treball,vaig incorporar una música moltconeguda per tothom a unanunci gravat a l’escola, realitzantla publicitat d’aquesta mateixa,tot aplicant els conceptesestudiats i coneguts durant elprocés del treball.Després d’haver acabat el treballi veure el resultat final puc dir quem’ha encantat dur a termeaquesta petita investigació,obtenint-ne conclusions, que erael que tenia per objectiu al iniciar-lo i en escollir el tema. Tot això fetpossible gràcies al meu tutor quem’ha orientat en la meva primerarecerca.

Beca H. Ramon Cuspinera al millor treball de recerca humanístic,patrocinat per l’Ampa

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 50

SAPSQUE... 33 PÀG 4

BEQUES 2011. Carles GilBEQUES 2011. Carles GilBEQUES 2011. Carles GilBEQUES 2011. Carles GilBEQUES 2011. Carles Gil

El treball d’en Carles Gil, vacomençar el 23 de maig de2007 quan ell mateix va patirel primer traumatismecraneoencefàlic. Després de

El fet de patir trestraumatismes, fa que la sevahipotesi parteixi de la baseque són freqüents al futbol,però que les persones que

atenen als jugadors no estanben preparats per atendre béi fins i tot que els seus familiarsno tenen consciència delsriscos que comporta patiraquests tipus de lesions.Així doncs, en la primera part,el treball vol fer una descripciói classificació de l’esport, i mésespecíficament del futbol itambé s’intenta recopliar idefinir el concepte d’esportde risc.Tot seguit es descriuen lesestructures anatòmiques mésrellevants del cervell i es fauna analítica de les tècniquesbàsiques del suport vital.Després de fer un valoracióde l’estat actual del tema idels resultats obtinguts ambles proves que ha passat endiversos esportistes l’autor haarribat a la conclusió que lainvestigació corrobora lahipòtesi que el futbol hauriade ser considerat un esportde risc i que la freqüència delT r a u m a t i s m eCraneoencefàlic és méselvada que el que la societatpensa i que el diagnòstic,valoració i coneixement delsriscos que se’n deriven sónforça baixos.

Beca H. Coll de Valldemia al millor treball de recerca científic,patrocinat pels antics alumnes

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

1 51

SAPSQUE... 33 PÀG

5

Aixequeu un moment la vista deltext. Sou capaços de comptarel número de colors que veieu?Sigueu on sigueu esteu envoltatsper infinitat de colors, ensacompanyen i envolten allà onsiguem. I no només això,cadascun dels colors que teniual voltant us transmet unessensacions diferents, afectant alvostre estat d’ànim i enteniment.En aquest treball es podendiferenciar clarament duesparts:En primer lloc trobeml’explicació detallada de lessensacions que ens transmetcada color, així com els canvisque ha patit cadascund’aquests al llarg de la història oles variacions que pateixen a lesdiferents cultures. Veuremtambé el procés que es duu aterme en el nostre organisme al’hora de captar els colors, i comassimilem les idees que hi vanrelacionades. També parlaremde la cromoteràpia i esbrinaremquines de les seves promesessón realment fiables i quines no.I per concloure aquesta primerapart explicarem breumentcadascuna de les malalties que

a f e c t e nd ’ u n amanera ouna altra lapercepciódels colors.La segonap a r td ’ a q u e s tt r e b a l ldeixa debanda totsels aspectesmés teòricsrelacionats amb el món delscolors, i es centra en aspectesmolt més pràctics. La partpràctica d’aquest treballconsta de tres pilars que lafonamenten: Un estudicromàtic, una anàlisi publicitàriai, per acabar, un documentalque amb l’acompanyament delseu anàlisi ens permet ser unamica més conscients del’efecte que exerceixen elscolors sobre la nostra vidaquotidiana.L’anàlisi cromàtica estàconfeccionada per unaenquesta de carrer, diversesentrevistes a professionals quetreballen amb colors, i una altra

entrevista que ens aporta unpunt de vista diferent sobre elmón dels colors. L’estudipublicitari es centraprimerament en els colors de lapublicitat televisada i finalmenten les campanyes polítiquescatalanes del 2010. Eldocumental, és uncurtmetratge que buscadestacar com afecten a sispersones els colors en un diaqualsevol

Amb aquest treball pretenc queaquell qui el llegeixi sigui unamica més conscient de l’efecteque tenen els colors sobrenosaltres i pugui ser capaçd’utilitzar els colors, quan hohagi de fer, des delconeixement del que transmetcadascú.Us animo a llegir el treball, i anarinterioritzant tot el que apreneu.A mida que avanceu en lalectura us anireu adonant quealgunes de les coses explicadeshan estat sempre així i no n’éreuconscients, així que us proposola lectura d’aquest treball comun joc consistent en anardescobrint nous coneixements icomprovar si són aspectes querealment teniu entesos tal quals’expliquen.

.

BEQUES 2011. Carlos PérezBEQUES 2011. Carlos PérezBEQUES 2011. Carlos PérezBEQUES 2011. Carlos PérezBEQUES 2011. Carlos PérezBeca Germà Doroteo al millor treball de recerca social,patrocinat pe soci 813

ed

6

5 ju

ny d

e 2

01

2 52

SAPSQUE... 33 PÀG. 6

ARQUITECTE JOSEP GODARQUITECTE JOSEP GODARQUITECTE JOSEP GODARQUITECTE JOSEP GODARQUITECTE JOSEP GODAAAAAYYYYY

Amb motiu de la celebració delcentenari de l’escola, i com quel’edifici és també una partimportant, vam tenir l’opció deconèixer-ne a fons l’autor:Goday. Just aquells dies s’estavapreparant l’edició del llibre queavui portem al SAPS. Durant l’abrildel 2008, quan l’escola compliaels 152 anys, s’acabavad’imprimir. Cent anys després quel’Ajuntament de Barcelonaaprovés el PressupostExtraordinari de Cultura del 1908,que va servir com a model per ala creació dels Grups Escolars delPatronat, obra de Josep Goday.

Llibre sobre el qual vamorganitzar, conjuntament amb elCol·legi d’Aparelladors delMaresme, la seva presentació aMataró, i del que en seleccionemi comentem alguns paràgrafs.

Vincles importants ens relacionenamb Goday ja que fou un delsfundadors de la nostra associaciói membre de la junta, autor delprojecte d’ampliació del primeredifici, també d’altres centresdels maristes, veí del carrer d’enMoles a prop dels Maristes i undels arquitectes més importantsdel moviment noucentista. A part

A la nostra ciutat te un carrer i tothom que hi passa sap queés un arquitecte, la placa diu Arquitecte Goday. Però... sabenels ciutadans de la personalitat d’aquest pròcer... saben elsmèrits per posar el nom a un carrer...?

JOSEP GODAY CASALSArquitecte d’escoles i fundador de l’Associaciód’Antics Alumnes

SAPSQUE...33 PÀG

7

ARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAY

de tot això, tal com reconeix elseu nét Josep Cuixart, Goday eraun entusiasta de l’obra marista idels seus ensenyaments, valorsrebuts que configuraven la sevaforma de ser i que fins i tot reflectiaen la seva obra.

Fent apunt històric,Albert Cubeles,diagnostica quinaera la situacióeducativa aBarcelona el 1900. El50% dels habitantsanalfabets i 25.000criatures senseescolaritzar. L’escolapública representa el16.4% , la resta enmans de l’església, elsrepublicans o els anarquistes. Lamajoria en pisos i en edificis depoca condició higiènica ieducativa.

Al 9 d’agost del 1907 va serdesignat «Asesor Arquitecto de laAsesoria Técnica de la comisiónde Cultura» del Ajuntament deBarcelona. Des d’aleshores fins el

dia de la seva mort es va dedicaren cos i ànima a l’arquitecturaescolar i a altres tasquesprojectuals relacionades ambl’educació, l’esbarjo, l’esport i lasanitat per als nens i nenes de lesfamílies de barcelonins de classeshumils i menestrals.

El 1911 es va estrenar en aquestcamp, projectant les reformes iampliació del primer Valldemiaobra de Geroni Boada. Goday,tal com escriu el seu nét, serial’arquitecte de capçalera delsmaristes. A més de les reformes aMataró, en projecta al monestirde les Avellanes, la nova escolaa Sants (1926), i a València el

1927. Marc Cuixart ensdescobreix tres raons per explicarels ll igams amb els maristes:l’origen mataroní (nascut aMataró el 1881); la seva condiciód’exalumne de Valldemia imembre fundador de la sevaassociació d’antics alumnes, i elfet que els germans maristes fossin

clients de l’empresade ferro per a laconstrucció quetenien el pare ioncle.

L’escola deValldemia és on vaestudiar Goday, i elva influir, com totaescola ho fa en els

nens que hi passen. D’unabanda, hi ha la petja que deixala disciplina pedagògica; d’altrabanda, hi ha el factor humà, queno es pot deixar de considerarmai, i, finalment, l’entornconstituït, ‘és a dir, l’edifici, lesaules, els patis, els annexos. Ésevident que a l’estudiant JosepGoday l’escola no li deixa més

SAPSQUE... 33 PÀG. 8

ARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAYARQUITECTE JOSEP GODAY

que bons records, com hodemostra el fet que va ser un delsfundadors de l’Associaciód’Antics Alumnes: qui funda unaassociació d’aquest tipus és

perquè estima l’escola on va sereducat. Podem recordar aquíque l’escola en la qual aprènGoday fou el resultat del binomiColl de Valldemia – pedagog – iel mestre d’obres Geroni Boada.Ambdós escullen l’arquitecturafuncional francesa per al primeredifici.

El 1914, juntament amb JaumeTorres data el projecte guanyador

de l’edifici de correus a la partbaixa de la Via Laietana, i a partirdel 1920 amb l’escola La Farigolaa Vallcarca, empren la marxa dela seva «fàbrica d’escoles», tal

com dirien avui, amb«il·lusió», que no perd mai.Encara que podríemenumerar-les, en faremúnicament menció de tres:La dels Maristes de Sants, lamítica Escola del Mar a lamateixa platja de laBarceloneta – amb pati a lasorra- , i la del Grup EscolarLluís Vives que podem

contemplar a la cruïlla Diagonal-Aragó de Barcelona.

El l l ibre, document històricimportant de Goday, ens mostratambé com va haver-hi unaèpoca en què era àmpliamentcompartida la importància del’educació pública com ainstrument de transformaciósocial. En el transcurs de la taularodona Albert Cubeles en va

documentarsobre elmarc històricde l’època i

va relacio-nar diferentsactuacionsamb altresfets i posicio-n a m e n t spolítics delm o m e n t .Agàpit Borràsretrocedí enel temps, ifent servir laseva vessant

de divulgador cultural de temesarquitectònics, va demostrar-noscom arriba el movimentnoucentista a Catalunya. Peraltra ens va arrodoní la sevaintervenció parlant-nos del’arquitectura de la ciutat, delque anomena EIX ROGENT-GAUDI i que limita per la part altaamb Valldemia –GODAY- i la presó–ROGENT- i acaba prop del maramb la Nau GAUDÍ, quedant enel seu recorregut els altres edificisemblemàtics.

Acabem dient-vos que aquestapublicació no la podeu trobar jaque s’ha esgotat. Reconeixent labona acollida que ha tingut, elsseu valor de document, i lavinculació del seu protagonistaamb la nostra entitat,presentarem un escrit alAjuntament de Barcelona perdonar suport a altres iniciativesque demanin una nova edició.

L’acte celebrat fou molt valorattant pels assistents com pels propisponents, en dóna fe el fet de laduració de l’acte: una hora mésdel previst. Com a entitat delsAntics Alumnes valorem molt

aquesta publicació ja quereconeix la importància de JosepGoday en el món del’arquitectura.

No podem acabar, però, fentuna proposta per, sense deixar devalorar Rogent, demanar quel’eix arquitectònic de Mataróprengui el nom dels arquitectesdels dos edificis que limiten laruta:EIX GODAY-GAUDI.