espai de llibertaT revista d'esquerres per a la formació, la reflexió i l'agitació políticA Primer trirneslre HHJ9 ~()() prssct es

Monogràfic: Federalisme

13

Número 13. Primer trimestre 1999

Director: Jordi Serrana Subdireclor: Santi Castellà

Consell de redaccIó David Sempere. Xavier Bretones. Josep Sellarès, Gemma Martín, Jordi Miralles. Ferran Escoda. Montse López, An toni Castells.

Espai de Llibertat. Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@cje.org Tel. 93 412 59 28 Fax 933170661

Edita: Fundació Ferrer I Guàrdia

Impremta: Primera ImpreSSió. S.L Sabadell

Disseny: Ferran Cartes ! Montse Plass

Maquetació: Fundació Ferrer I Guàrdia Gemma Bellart

Assessorament lillguistic. Montse López.

Il· lustracions: Ester Grosche, lluís Centelles.

II·/ustració de portada: Ferran Cartes

Revista trimestra l. Preu: 500 pIs. Subscripcions. 2000 pts.lany.

Dipasl/ legal: 8. 33.262· 1 996 ISSN· 1136·1581

Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Catala.

La línia ed itorial d'aquesta revista és ellliurepensament. per lant. les opi­nions del consell de redacció, les tro­bareu a l' Editorial. la resta d'opinlons seran unlcamenl responsabilitat de qUI les fi rmI.

Sumari

Editorial

Forges

La reflexió El servei civil.

Gemma Mar/in

La consigna L'ecooficina

Jordi Miralles

El monogràfic: federalisme Federalisme integral: la devolució del poder.

Vicenç Molina El federalisme calalà.

Jordi Serrano La lliure determinació dels pobles.

Santi Castella La consolidació de la democràcia.

Josep Sellarès

L'entrevista Jordi Llimona.

Joan Francesc Pont

L'apunt La transició democràtica: el cas Domènec Martínez.

Jordi Serrano Teresa Claramunt

Antoni Castells

La coHaboració L'abstenció en les eleccions al Parlament de Catalunya

David Sempere

La creació Amistat

Carme Marti Olivera Connecti on

Josep Fonollosa Converses i contes de B. Viterbo Guatemala 1996.

Pere Tordera

Les recomanacions Llibres.

La sucursal Xavi Torrent

3

4

6

10

13

15

19

2 t

27

33

36

39

4t

44 45

47

49

Polítiques de joventut

editorial,

Des de fa uns cinc anys existeix una clara desorientació sobre el futur de les polítiques nacionals i municipals de joven­tut. La Generalitat va encetar les polítiques de joventut des de la pluralitat i l'esforç comú, però un cop instaurat el govern de CiU aquest va optar per afavorir determinades opcions en de­triment d'unes altres . A poc a poc els dos últims secretaris ge­nerals de Joventut han intentat reconduir les coses, però en­cara queda molt per fer. Calen totes les energies d'un país per tirar endavant. Mentrestant als ajuntaments també hi ha des­concert. Les polítiques integrals de joventut s'han esgotat. Han topat amb les dificultats d'introduir un discurs generacio­nal en un marc general amb mentalitats antiquades. El que ha fallat és el fonament ideològ ic des del qual vestir unes políti­ques de joventut. El Projecte Jove de 1985 estava amarat de discurs de la postmodern itat i va funcionar perfectament des del punt de vista mediàtic , però va sucumbir quan es va pen­sar, ingènuament, que l'èxit estava assolit i que la maquinària municipal , per si sola, continuaria les polítiques juvenils. A par­tir del segon projecte jove la força es va esvair. La resta d'ajuntaments van anar a remolc i la desorientació va créixer. Van sorgir plans interdepartamentals municipals i de la Generalitat que no van donar cap fruit. Es necessitaven plans ciutadans i plans nacionals.

Cal que les institucions es deixin de mirar el melic i pensin en la població, i no només en elles mateixes. Ara s'han formu­lat les idees de les polítiques afirmatives. Estem d'acord en plantejar que la condició juvenil és un fet positiu i que les con­dicions materials en què viuen els joves són millors que 10, 20 o 30 anys enrera. Ara bé, cal dir també que la condició juvenil avui és manifestament millorable. Les dificultats dels joves per emancipar-se no són el producte d'una nova mentalitat juvenil sinó l'efecte, especialment pervers entre els joves, de les poli­tiques neoliberals. Els economistes i polítics d'aquest corrent afirmen que els ciutadans s'han d'acostumar a no tenir feina estable, a no tenir casa estable, a no tenir parella estable. No diuen, però, que ens hem d'acostumar a viure a països com

13 1

2

Brasil, Xile , l'Amèrica Central " .. deslruïls per les polítiques neoliberals. Si no hi ha feines fixes , haurem de rec lamar es­tabilitat en els ingressos, si no hi ha d'haver habitatge fix haurem de reclamar un accés fàcil i barat. No podem accep­tar un alur del 50% en els joves de 16 a 19 anys i del 27% en els de 20 a 24 anys (41 % de mitjana). No podem deixar sense esperança d'emancipació a la major part dels joves catalans. No podem acceplar com normal una precarielat la­boral del 33% a Espanya quan a Alemanya és del 10% i a França del 12%. No és raonable acceptar una precarietat la­boral juvenil a Catalunya del 70%. Per cada pobre major de 65 anys i ha dos nens o adolescents pobres. La mitjana d'e­dal del pobre català és de 32 anys i la mitjana de la pobresa extrema de 21 anys. Fa la sensació que el discurs neoliberal enlra a Cata lunya per la via generacional. És perillós pensar que aquests problemes els resol la família. És cert que aquesta denola un grau de so lidaritat notable en l'esfera in­dividual , però en l'esfera col·lecliva aquesta solidarilat signi­fica un xanlalge generaciona l brutal. No accedir a l'emanci­pació fins passa ls els 30 anys pot portar greus problemes socials. Per all ra banda sabem que en països amb un Estat de benestar més potent (França), l'edat d'emanc ipació dels joves és 5 anys inferior a la catalana. No en va les mesures de l'Estat de benestar que van directament als joves són moll superiors a les calalanes i permelen una emancipac ió més ràpida. Cal construir unes noves polítiques juven il s per a una "nova condició juvenil" des dels valors de la moderni­tat: lI ibertal . igua ltat i fraternitat . Pensar que es pot actuar des de les idees vagues de la fi de la història i des del "no es pot fer res", no és ajudar gens a aquests joves que veuen com les ETT reviuen en ells condicions laborals i d'inserció professiona l de fa 40 anys. Cal tornar a fer política juvenil i sobretot cal fer polít iques juvenils d'esquerres i laiques que ajudin a conformar una ampla majoria amb joves Iliurepensa­dors, crítics i solidaris •

•

el punt de vista de ForgeS

TABLA5 ETERNA5

~

4

la reflexiÓ El servei civil Ni substitut de l'Estat de benestar ni incentiu de la participació

Gemma Martin Vicepresidenta de la Fundació Ferrer i Guàrdi a

Des de 1984,654.715 joves han estat declarats objectors de consciència i molts 1 han dut a terme la Prestació Social Substilutòria (PSS) en institu­cions públiques (ajuntaments, co­munitats autònomes, etc.) i en institucions privades (associa­cions i altres organitzacions no governamentals). Com que el 2003 s'haurà acabat la mili obli­gatòria i, per tant, l'objecció de consciència. comencen a aparèi ­xer titulars als diaris: Cruz Roja advierte que la falta de objeto­res lleva al vacio asistencial (El Pais, 23/10/98) El fin de la mili deja solos a los màs nece­sitados (El Mundo, 19/10/98).

I alguns ja pa rlen de la necessitat de crear un Servei Civil voluntari que doni resposta al problema de la desaparició dels objectors. En aquest sentit ta Comissió de Justícia del Senat ha ca lculat que es necessiten 60.000 persones per als serveis socials i que l'Estat perdrà per la desaparició de la PSS 200.000 milions de pessetes. Es proposa la creació d'un ser­vei civil que s'adreci als joves desocupats, i que aquests a canvi rebin "beneficis so­cials". La proposta és comparti da pels pa r­tits majoritaris i algunes ONGs. Altres con­sideren que els objectors s'han fet servir a les institucions públiques per treure llocs de treba ll i tenir mà d'obra gratuïta.

En el fons del plantejament de la

Comissió de Justícia del Senat rau l'a rgum ent que fa referència als límits de l'Estat de benestar. Amb els reta ll s pressupostaris , a partir de la crisi de t 992, les insti­tucions s'adonen de les seves li­mitacions i és quan sorgeix la pa­nacea del voluntariat. Per aquesta via s'arriba a teoritzar que els serveis públics , sobretot els adreçats a les persones, són finits i all à on no es pugui arribar amb pressupostos s'arribarà amb

els joves voluntaris. Si a més es parla d'atorgar beneficis socials que poden teni r a veure directament amb la creació d'ex­pectatives laborals, el criteri estimu lador es torna pervers. Ens sembla lògic que hi ha­gi un debat viu sobre el futur de l'Estat de benestar, però en cap cas els poders pú­blics poden renunciar a la seva funció. AI nostre país , l'Estat de benestar és petit (comparat amb la majoria de països de la UE) i ara el govern proposa rebaixar els impostos. Tothom sap que a menys impos­tos, menys serveis, però ningú diu res. Han de ser els joves, que a més són els menys beneficiats per l'Estat de benestar, qui s'ocupin dels més desafavorits?

A Catalunya s'ha proposat un avantpro­jecte de lle i del Servei Civil Voluntari (atu­rat actualment davant l'oposició de nom­broses associacions i del CNJC). En aquest cas s'argumenta que es tracta d'institucionalitzar un model que permeti establir incentius a la participació social

dels joves. El problema apareix quan es proposen mesures estimuladores indivi­duals, ja que el caràcter altru ista de l'acti­vi tat se'n va en orris . Si el que es vol és enforti r la societat democràtica, el cami no pot ser mai el d'establir registres de ciuta­dans actius, ni fer certificats amb efectes administratius, ni formalitzar per escrit el compromís cívic. A més, si els joves volen fer activitats altruistes ho faran amb els seus object ius -que no seran necessària­ment els mateixos que els de les institu­cions , i de vegades, fins i tot, seran contra­dictoris. També s'utilitza l'argument de la creació del Servei Civil Europeu2 que im­pulsa la Unió Europea. És cert que la ma­jor part de projectes i de legislació europea s'han rebut a Catalunya sense discussió, el nostre endarreriment era tan fort que hom ha adoptat, durant anys, un europeis­me contundent. Ara bé quasi tothom es­tarà d'acord en què la Unió Europea no té el seu punt fort en els mecanismes de par­ticipació democràtica, i que aquest dèficit democràtic és potser el problema numero u. Per aquesta raó pensem que cal mirar­se amb lupa aquest tipus de projecte que respon en realitat a un esperit poc partici­patiu .

És bo, però, que encara que sigui per una via inadequada, les institucions co­mencin a plantejar-se sistemes de pro­moure la participació. Creiem fermament

que el criteri estimulador ha de ser ne­cessàriament col·lectiu. Cal fomentar la participació a partir de les associacions. Si per aquest camí s'acaben aconseguint co­ses, com ara que els poders públics es fa­cin càrrec de les assegurances de les as­sociacions que fan activitats socials i culturals per als joves, benvingudes siguin. Nosaltres pensem que Catalunya té un bon model de participació democràtica. El model català és molt més modern i avançat que el de la resta de l'Estat. A Catalunya, el foment del treball voluntari en associacions ha de partir de la pròpia real itat. Però, per un problema històric de 13 manca d'institucions democràtiques durant decennis, la ciutadania confia menys en l' Estat que a França, per exemple. Això ha 5 configu rat un escenari on la, tradicional-ment, ciutadania s'ha organ itzat per inter-venir en els afers públics. No cal crear no-ves institucions, cal solament ajudar a aquelles associacions que amb moltes difi­cul tats estan realitzant les seves activitats.

Per tot això, pensem que el Servei Civil no és una proposta adequada ni per incen­tivar la participació ni per substituir l'Estat de benestar. Els poders públics han d'apli­car el principi de subsidiarietat que vol dir articular mecanismes de diàleg, de col· la­boració i de suport amb les organitzacions no lucratives, que permetin caminar cap a una societat més justa i participativa •

•

1 No es tenen dades sobre Quants objectors han fet la PSS des de 1984, quants han passat a la reserva sense fer- la. quants han obtinguI convalidacions per hores de voluntariat.

2 (1997); "Ef Serve; Civil" Institut Català del Voluntariat, Departament de Benestar Social. Generalitat de Catalunya, Barcelona. pp. 19 a 33.

6

la consignA L'ecooficina

Jordi Miralles. President Fundació Terra

Una oficina és un lloc des del qual es fa un servei , però en ter­mes generals podr;em dir que és l'espai on hom treballa per gestio­nar alguna cosa. És clar que l'evolució tecnològica pot reduir, per exemple, l'oficina d'un agent de vendes a una habitació d'hotel en la qual hi hagi endollat un or­dinador portàtil connectat al servi­dor central de l'empresa mare. Però, en tot cas , de moment, quan ens diuen que anem a l'ofi­cina d'algú acostuma a ser un es­pai construït en algun habitatge.

En una oficina convencional hi trobem una decoració i un ambient interior, un mo­biliari , unes eines o material ofimàtic, uns consumibles i material de neteja. El terme d'ecooficina o oficina ecològica s'aplica quan els cri teris emprats en l'organització i gestió d'un servei contemplen el paràmetre ambiental com un element d'identitat.

Malauradament , l'espai arquitectònic sovint és inalterable, ja sigui per qüestions econòmiques o estructurals. Per tant, dei­xarem aquest apartat. En tot cas, només comentar que la manipulació arquitectòni­ca en termes ecològics aniria dirigida a mi­nimitzar la despesa energètica, els residus generats i a oferir un ambient saludable. Això, vol dir incorporar energies renova­bles, sistemes d'estalvi d'aigua i de resi­dus, climatització natural, etc.

A l'edifici d'Avinyó 44 la Fundació Terra ha rehabilitat la quarta planta per a la seva

oficina, utilitzant la tecnologia més ecològica del moment. Quant als materials no s'ha em­prat cap element que contingui productes nocius per al medi. Aix;, les canonades dels baixants de la pica de mans són de poli­propilè, un material alternatiu al plàstic PVC que conté clor (res­ponsable del forat de la capa d'ozó i de les perilloses dioxines) . Els tubs de protecció de la instal·lació elèctrica són de polie­til è, quan habitualment són també de PVC. Atès que no es disposa­

va de gaires recursos econòmics les pa­rets velles s'han for rat de plafons. Habitualment, aquests són fets de conglo­merat de fusta que conté fenols i altres substàncies no gaire saludables. Tot i que una bona al ternativa hagués estat taulons de fusta , vàrem optar per un material reci­clat fet de tetrabrik trinxat i premsat ano­menat Tectan, que dóna un bon aïllament acústic i tèrmic. El fals sostre s'ha muntat amb plafons registrables de fibrociment fet de fibres de fusta amb ciment. D'aquesta manera el sostre es pot desmuntar i facilita qualsevol reparació de les instal·lacions. Finalment, el terra s'ha tapissat amb una moqueta de polipropilè punxonat. Es tracta d'una fibra tèxtil arti ficial que tot i provenir d'un derivat del petroli és molt fàcilment re­ciclable.

El sistema de climatització és bioclimà­tic. És a dir, s'aprofita l'escalfor del sol per

ficar-la cap a dins a l'hivern i extreure-la cap a fora a l'estiu. Això s'aconsegueix amb les anomenades finestres SAV, que tenen una cambra d'aire amb una obertura a l'exterior i una altra a l'interior de forma que un sistema de venti lació permet xuclar l'aire calent cap a dins a l'hivern i a l'estiu empènyer la radiació que entra amb l'aire més fresc que es capta de la part obaga de l'edifici. Segurament, hagués estat més perfecte utilitzar les anomenades hiperfi­nestres que no deixen entrar més de 0,5 WJm2 i aïll en totalment el recinte. Tanmateix , es tracta d'una tecnologia alemanya que no està disponible al nostre país.

Finalment, el sistema energètic incorpo­ra una central fotovoltaica connectada a la xarxa elèctrica de 2,5 kWh que ens per­metrà generar uns 4.000 kWh/any. La idea, doncs, no és pas ser autosuficients (per a això, caldria disposar de bateries que em­magatzemissin l'energia fotovoltaica . Aquestes bateries requereixen una notable inversió) sinó produir d'una forma renova­ble (sense contaminació) almenys l'equiva­lent a l'energia elèctrica convencional que consumirem. A fi d'estalviar el màxim d'energia la il ·luminació és de tubs fluores­cents TL-5 (els que contenen menys mer­curi del mercat i que es poden reciclar) equipats amb balasts electrònic que els fa un 25 % més eficients que les lluminàries normals que van equipades amb balasts magnètics.

Per evitar al màxim els residus disposem d'un contenidor per reciclar tot el paper i d'un WC compostador que funciona sense aigua i que conver­teix els excre-ments humans en adob.

Les possibilitats , doncs, per fer una oficina més ecològica no s'acaben aquí , però, en tot cas, el nostre

local és un petit aparador de tecnologies no gaire habituals al nostre país encara.

Tanmateix , per a la majoria de les ofici­nes situades en un espai ja construït que vulguin millorar el seu balanç ambiental caldrà centrar-nos en aquells aspectes en els quals podem intervenir d'una forma més senzi ll a: el mobiliari , les eines i els subministraments.

El mobiliari Decidir sobre el mobiliari és un dels as­

pectes més díficils ja que la major part dels mobles barats es fabriquen amb con-glomerat folrat de làmines plàstiques. 13 Tanmateix, una bona alternativa és la fusta natural. A casa nostra no és fàcil de trobar, però hi ha fabricants nòrdics que ofereixen 7 models molt funcionals que no són espe­cialment cars. També hi ha la possibilitat d'emprar taules de vidre amb estructura de metall. Si les heu de comprar poden ser molt cares , però, si encarregueu a un ferrer l'estructura i compreu un vidre lami-nat d'un centímetre de grossaria a banda, no resulta gaire més car que un escriptori convencional. És clar, que un mobiliari de vidre i metall pot donar a l'oficina un as-pecte molt avantguardista que no s'adigui gens amb la decoració o l'arquitectura. En tot cas, no és un aspecte per fer-se gaire càbales, sinó més aviat per reflexionar-hi a l'hora de fer una renovació .

Les eines Una de les eines habituals de

les oficines actuals és l'e­quipament informàtic. En

aquest cas el criteri és que els equips consu­meixin el mínim d'ener­gia possible i no tin­guin sistemes lladres d'energia quan supo­sadament estan apa-gats. L'ideal serien ordi­

nadors com ara l'lmac d'Apple Computer perquè

incorporen en un únic apa­rell el monitor i la unitat pro-

O) lI\IV t- RSITA! DL UAR(:r.LO~A

Q) CURS DE GESTiÓ I ADMINISTRACiÓ D'ORGANITZACIONS NO

GOVERNAMENTALS

Barcelona, del 12 d'abril al 30 de juny de 1999

Curs d'especialització en la direcció, gestió i administració d'entitats i associacions no governamentals per a persones amb o sense titulació

universitària.

Director del curs: Dr. Joan-Francesc Pont i Clemente Durada del curs: 66 hores lectives (dilluns i dimecres de 19 a 22 h.) Drets de matrícula: 65.000 ptes.

CURS DE COMPTABILITAT PER A DIRECTIUS I RESPONSABLES D'ASSOCIACIONS I ENTITATS

Barcelona, de 1'11 de maig al 10 de juny de 1999

Curs de formació comptable i financera per a directius, quadres i mem­bres d'associacions o entitats amb o sense titulació universitària.

Director del curs : Dr. Alfredo Rocafort i Nicolau Durada del curs: 30 hores lectives (dimarts i dijous de 19 a 22 h.) Drets de matrícula: 25.000 ptes.

Informació: Escola Universitària d'Estudis Empresarials Tel. 93.402 .19.92/93.402.19.93 Fax: 93.403.59.06

\11

En col·laboració amb: El SOL l~scol1l "i 11 re

cessadora. En tot cas, com que la majoria de les persones no volen embolics i es sotmeten a la tirania del Bill Gates, un dels aspectes a considerar des de l'inici és dis­senyar una xarxa. Per a això, només cal un aparell anomenat Hub en el qual s'en­dollen tots els aparells i permet compartir recursos com ara internet o la impressora. D'aquesta manera no només ens estal­viem aparells sinó que a més aconseguim un notable estalvi energètic. Les xarxes modernes, que treballen sobre el protocol Ethernet, són força ràpides a l'hora de transmetre les dades d'una banda a l'altra. Quant a les impressores, primer cal consi­derar les d'injecció de tinta abans que les làser. La injecció de tinta consumeix menys energia, el paper imprès és més fà­ci l de reciclar i els tinters es poden reom­plir amb kits especifics.

Pel que fa al fax i a les fotocopiadores també es poden fer algunes recomana­cions . Actualment, hi ha faxs que imprimei­xen sobre paper normal , però el millor es disposar d'un modem-fax connectat a un ordinador que potser una màquina que ha­gi quedat obsoleta. D'aquesta manera no ens caldrà ni tan sols imprimir si el fax és una nota sense gaire importància com és habitual. Pel que fa a les fotocopiadores cal tenir en compte que admetin paper re­ciclat i és molt interessant que fotocopiïn per les dues cares. Actualment, hi ha foto­copiadores digitals que es poden connec­tar a la xarxa informàtica que a banda de fotocopiar són impressores làsser.

Els subministraments En aquest capítol hauríem de pensar

en tots els productes de consum típics d'una oficina. Per no allargar-nos comenta­ren únicament el cas del tòner de les im­pressores làser, el paper i els productes de neteja. Actualment , hi ha empreses espe­cialitzades en reomplir els cartutxos de tò­ner que ofereixen la mateixa garantia que un de nou i ens evitem de convertir en un residu una peça important de la impresso-

ra. Pel que fa al paper, és millor emprar un paper TCF (tolalment lliure de clor) que no pas paper reciclat si tenim impressores d'injecció de tinta . Tot i que molts dels equips ofimàtics actuals poden treballar amb paper reciclat aquest paper no és el més adient per a una bona conservació dels sensibles mecanismes dels equips ofimàtics. El més important, pel que fa al paper no és tant el tipus que emprem com que no llencem ni un sol full a les escom­braries convencionals. A vegades, això vol dir un esforç suplementari perquè ca l em­magatzemar-lo en un contenidor. Tanmateix, un contenidor especial de 120 litres amb rodes no costa més de 10.000 pessetes i ens pot facilitar apropar-nos setmanalment al contenidor de reciclatge més proper.

Finalment. pel que fa als productes de neteja sovint no s'hi presta una especial atenció ja sigui perquè ens la fa una em­presa externa o bé per rutina. Els produc­tes de neteja majoritàriament són biode­gradables, però això no vol dir que no continguin elements tòxics ni gaire favora­bles per al medi ambient com són els fos­fats. Actualment, hi ha línies de productes de neteja ecològics que són pràcticament inocus per al medi.

Per acabar advertir que hi ha molts al­tres aspectes per fer del nostre lloc de tre­ball un lloc més saludable i amb un mínim impacte ambiental. El millor consell és fer­se preguntes claus com ara: quanta ener­gia consumeix un determinat aparell , quants components tòxics conté , etc. En definitiva, es tracta de fixar-se en les espe­cificacions del fabricant i demanar-li infor­mació complementària respecte a la políti­ca ambiental de l'empresa i del mateix producte que hem adquirit.

No hi ha millor estratègia per al canvi ambiental que la de demanar explicacions. Una actitud diferent sempre és el resultat de donar resposta a una pregunta peculiar. Només cal pensar-h i una mica. Els petits canvis són poderosos ~

•

13 9

10

el mOl1ogl'à fi C Federalisme integral: la devolució del poder

Vicenç Molina . Professor d'estructura social del món contemporani

Es tracta només de la infausta necessitat d'organitzar les rela­cions de poder al si de la comuni­tat...de moment!

Les condicions materials i espi­rituals en què, fins ara, s'ha anat desenvolupant l'evolució de l'es­pècie humana, no permeten enca­ra realitzar el pas definitiu: l'auto­govern de cadascú d'acord amb el primer dels drets humans d'abast social i polític , el dret a l'autode­terminació ind·,v·,dual.

Quan la humanitat hagi arribat a un grau prou desenvolupat en el procés d'adquisició de les eines bàsiques que permeten l'exer­cici de l'autogovern no ens caldrà continuar parlant de com redistribu ir millor -o menys pitjor ... - cap relació de poder. Però, men­trestant , no tenim cap altra tasca urgent que treballar per l'extensió de la llum que ens ho permeti assolir algun dia. Treballar, doncs, per l'augment dels nostres nivells d'obser­vació, consciència i crítica, fonaments de la llibertat.

... 1 el govern, i la sobirania? .. Han de raure en l'esfera de tots i de ca­

dascun dels individus que, ll iurement. deci­deixen viure plegats, efectuar el seu con­tracte social. I que no tenen altre remei , en comunitats tan nombroses com les del nos­tre món real , que delegar funcions per tal de garantir unes expectatives raonables de seguretat i d'absència d'abusos, per tal d'evitar la desprotecció dels més febles i d'impulsar els mecanismes que ajudin a

l'obtenció de la fel icitat per als membres de la comunitat. I això, evidentment, serà sempre mi llor fer-ho evitant que aquells in­dividus o institucions encarregats, per delegació, de l'acompliment d'aquestes tasques , acumulin massa atribucions, massa capaci­tat de gestió, és a dir, massa po­der, que pugui pervertir l'arrel de la mateixa feina que els justifica. El federalisme integral és un mè­tode per impedir els abusos de po­

der, a base de repartir- lo tant com sigui pos­sible ...

El tòpic que ha anat impregnant les ve­lles paraules de lord Acton (el poder cor­romp i el poder absolut corromp absoluta­ment) no és debades. Com que no ho és, cal que, mentre n'hi hagi d'haver, de rela­cions entre persones situades en diferents plans de gestió d'afers púb lics, per tant, en diferents plans de relacions de poder, aquestes siguin el més properes als sub­jectes que reben les conseqüències direc­tes . De manera que les persones afectades per l'exercici d'un determinat nivell de poder pugu in, a cada oportunitat, opinar, criticar, debatre o rebatre allò que des de la gestió pública se'ls proposa i opinar, criticar, deba­tre o rebatre sobre aque ll s que protagonit­zen cada cas parcia l d'exercici de la gestió pública.

El nivell de gestió més proper al ciutadà és el local. La comunitat-base, el poble, la ciutat, el barri o el districte en les grans

conurbacions, ha d'erigir-se en la peça clau de l'organització de la gestió dels afers co­munitaris, Tot allò que puguin fer les ciutats no han de fer-ho altres àmbits de significa­ció territorial , històrica, ètnica, cultural o po­litica. Es tracta d'aplicar els principis de la teoria general de sistemes a l'estructuració del funcionament de les comunitats huma­nes. El federalisme integral , en tots els ra­cons de la vida social , ens permet de des­concentrar i portar les decisions a l'abast dels seus receptors més immediats. En un món tan ple de xarxes informatitzades, on és possible comunicar-se a temps real en­tre territoris i persones geogràficament molt allunyats, podriem començar a suprimir certs àmbits intermedis de gestió que no es caracteritzen per res més que per la seva ineficàcia i burocratització, i atribuir les se­ves capacitats a la comunitat local. I retor­nar-li a aquesta els poders que han anat a parar a d'altres mans més "sacralitzades" per la tradició o el costum d'interpretació dels usos del dret politic. A l'Europa actual , per exemple, potser n'hi hauria prou amb un increment notori del poder local per com­pensar els dèficits que la vida social provo­ca i que, sovint, no són atesos prou bé ni per l'Estat ni per comunitats territorials d'abast mitjà. L'alcalde ha de "manar" molt més, comprometent-se a gestionar al servei dels ciutadans, mentre que els aparells es­tatals envellits poden començar a pensar en la jubilació.

Una Europa federal construïda sobre una xarxa de municipalitats fortes pot ser molt més democràtica, solidària i eficaç, a més de molt més barata per als ciutadans i per a les necessitats solidàries de la resta del món. Només caldria , això si, com sem­pre, encarregar la gestió a individus de mentalitat progressista i humanista, partida­ris del dret a la feficitat dels seus conciuta­dans, en nom dels

quals se'ls hauria "retornat" el poder. Una esquerra progressista i federalista, una es­querra "de la ciutat", contra la inèrcia fun­cionarial o fonamentalista dels estats-dino­saure o dels nacionalismes essencialistes. També, com una alternativa a un marc su­pranacional sense ànima, gairebé sense més alè que el seu entramat financer.

Els altres àmbits d'interacció dels indivi­dus en societat - el treball, la cultura, les re­lacions econòmiques, la comunicació- han d'organitzar-se també en un model integral­ment federal. La desconcentració de les re­lacions de poder i el retorn d'aquest al seu legitim dipositari , el ciutadà, han d'afectar 13 totes les institucions capaces d'acumular mecanismes d'adquisició de privilegis o de capacitats -informació, béns materials, di- 11 ners, sistemes de defensa- i que podrien utilitzar-los contra els interessos de la co­munitat. Per això, les institucions culturals i econòmiques, els aparells dels serveis de defensa i seguretat, les grans empreses, han de ser "intervingudes" per l'àmbit de gestió que ha recuperat el poder, la comu-nitat local. El federalisme integral implica un fre a les lleis del capitalisme salvatge mit­jançant la intervenció fiscal , reguladora, de vegades "planificadora", procedent del que fins ara era un nivell de poder mínim i que, connectat amb la resta dels poders locals europeus, pot exercir una funció de correc-ció de les desigualtats i d'afavoriment de la igualtat d'oportunitats amb molt més conei­xement de causa que els poders d'abast geogràfic més gran, dotats d'ins-truments de fiscalització i de control molt més allun­yats i menys capaços d'intervenir en el dia a dia de la gestió social i econòmi­ca. De la ciutat

12

hauria de sorgi r un nou model juridic de control institucional , de caire loca l, form at per representants de tots els sectors de la vida civil i federat amb els seus equivalents de la resta de ciutats amb interessos i an­hels comuns i projectes comparti ts. Una xarxa d'institucions ciutadanes europees, per exemple, podria esdevenir un bon sis­tema per lluitar contra l'especulació del sòl i afavorir el dret a l'habitatge, per organitzar el repartiment del treball , impulsar el tercer sector, garantir la seguretat pública i am­pliar l'horitzó de les llibertats. Per combatre l'exclusió, impulsant la creació -necessà­riament local- dels nous jac iments d'ocupa­ció que permetrien vertebrar dins el mercat laboral les necessitats bàsiques encara de­sateses d'una bona part de la població.

El que cal és la voluntat de fer-ho, és clar. I aquesta voluntat interventora, que ga­ranteixi fins i tot la "democràcia industrial" - avui hau riem de dir-ne la "democràcia dels serveis"- mitjançant la participació dels sectors afectats en la gestió econòmica - treballadors, empresaris, usuaris, respon­sables del medi ambient i de la comunitat­només pot venir de l'esquerra. I, dissorta­dament, potser no de tota ..

Ens cal , doncs, una esquerra humanis­ta, progressista, interventora i integralment federalista. Una esquerra convençuda que el subjecte de tots els drets és l'individu, que els drets hu­mans són personals i que, per aquest motiu, cal defensar, per damunt de tot, el principi del dret a l'autodeterminació de l'ind ividu, de què se'n desprèn el necessari complement de la "devoluc ió" als individus del seu dret a gest ionar el marc de la vida pública que els afecta de ple. I aquest dret no en nega l'e­xistència d'altres, com el de l'autodeterminació de comuni­tats dotades de prou conscièn-

cia de la seva pròpia enti tat i de prou volun­tat política, per exemple, però sí els fa de­pendre del primer: les comunitats són l'àm­bit on es porta a terme la vida en societat per part dels individus que decideixen for­mar-hi pa rt, no són pas entitats abstractes i atemporals , ahistòriques, situades per da­munt dels drets a l'autodeterminació indivi­dual de les persones que hi viuen. I aques­tes , en tot cas, hauran de triar quin és l'àmbit on l'exerc ici de la delegació de la gestió dels afers públics els pugui oferir més garanti es d'eficàcia, d'equitat i de res­pecte a la llibertat i a la justícia. Com la pri­mera esquerra federalista, el federalisme integral pensa que aquest àmbit és el més proper, el local.

En això, no cal fer tampoc massa esforç per senti r-nos còmodes amb el precedent del republicanisme federa li sta de Pi i Margall : l'autogovern sorgirà d'un "pacte" federal, lliure, igual i sinal·lagmàtic (és a dir, que genera el mateix tipus d'obligacions per a totes les parts contractants, amb la idea d'impedir tensions territorials desequil ibra­dores o pretensions hegemonistes ).

Amb la devolució dels poders a l'escala local, començaríem a poder plasmar el ve ll somni proudhonià: la comuna local, i no l'estat o el mercat. com a marc immediat de la vida social i com a garant del respecte a la llibertat i al dret a la felicitat de les perso­nes que són veïnes.

La xarxa de comunes europees com a embrió de la federació universal de co­

munes lliures. És a dir, el federa li sme integral com a mètode. L'esquerra

"de les ciutats" com a eina de construcció de l'entorn social i econòmic d'equitat , igualtat d'o­portun itats i justícia social , que no vol dir res més - ni menys­que una formulació de socialis­me democràtic humanista com a eix equilibrador de la prax i po­litica. La llibertat i la felicitat de les persones com a finalitat •

•

el monogràfiC El federalisme català

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat

El franquisme ens va ocultar el federalisme català perquè aquest era laic, esquerranós i separatista. Però el que més sorprèn és que 25 anys després la voluntat d'ocultació continuï. A Catalunya, avui , quan es parla de federalisme normalment hi ha dues posicions. Uns parlen del federalisme ame­ricà o alemany, és el que anome­nen federalisme simètric. Altres parlen de federalisme asimètric i el relacionen amb el procés se­cessionista del Canadà. Ningú, però, vol parlar del federalisme català (necessària­ment asimètric perquè cada persona escull el camí a la felicitat per si mateix) . No és ca­sualitat . El nacionalisme conservador no en parla perquè, històricament, té les arrels en el carlisme i el vigatanisme i per tant està enfrontat amb el federalisme laic, democrà­tic i partidari dels drets humans. L'esquerra tampoc en parla perquè encara no han su­perat la seva formació nacionalcatòlica i els seus dogmes marxistes de joventut.

AI seu torn el federalisme català té les seves arrels en la Il · lustració catalana, que arrenca dels primers socialistes: Abdó Terrades, Narcís Monturiol , etc. Serà, però, Pi i Margall qui desenvolupi aquesta idea federal. Durant el segle XIX l'esquerra serà federal , de fet tot el pensament de­mocràtic i progressista beurà necessària­ment d'aquesta font. El federal Josep Narcís Roca Farreras plantejà, per primera vegada a Catalunya, la idea d'una

Catalunya independent fa més de 13 100 anys. És durant la I Repúbli-ca (1873-74) que hi ha varis in-tents, encapçalats per Josep 13 Anselm Clavé, de proclamar l'Estat català dins una República federal espanyola. Però les for-ces clericals i reaccionàries ho impedeixen. La proclamació de la 11 República (1931) torna a ser una proposta federal. Macià i Companys són hereus d'aquesta tradició federal i amb l'impuls de

la classe obrera catalana aconsegueixen recuperar per a Catalunya les institucions de la Generalitat, anihilades l'any 1714. L'Esglèsia catalana i la dreta tornaran, al-tra volta, a destruir les llibertats nacionals.

L'Estatut d'Autonomia de Sau es fona­menta en aquesta idea federalista desen­volupada a l'Estatut de Núria durant la 11 República. De fet aquest té la seva arrel en els projectes federals de l'Estatut per a la colònia de Cuba de finals del XIX. Josep Conangla redacta, per encàrrec de Macià, una constitució per a Catalunya, des de Cuba, que porta el nom de Constitució de l'Havana (1928) . Conangla es declara un seguidor fervent de Pi i Margall. Així doncs, l'Estatut de Sau és la continuació lògica d'aquest procés federal. Ara bé aquest Estatut es va dissenyar en el marc del consens de la transició política a Espanya i té moltes limitacions. No en va les Corts Constituents no es van convocar com a tals. A més en aquella època el títol

14

VIII de la Constitució (Estat de les autono­mies) es va redactar sota la vigilància de l'Alt Estat Major de l'Exèrcit. Aix i doncs queda encara un gran cami envers el fe ­deralisme.

Ara discutim sobre si hi ha dèficit fiscal a Catalunya. Les dades d'Hisenda conti­nuen essent secretes , per tant és segur que hi ha un gran dèficit fiscal. Amb aquest tema passa el mateix que amb el de les colònies : quan els historiadors an­glesos van estudiar els fluxos econòmics ent re Gran Bretanya i les colònies , van arribar a la conclusió que hi havien perdut diners. Es van estudiar les relacions entre Espanya i Cuba. El resultat va ser el ma­teix. En ambdós casos els historiadors es van adonar que uns quants ciutadans de les metròpolis havien guanyat molts diners amb les colònies. Eren els poderosos (per exemple , traficants d'esclaus com Antonio López, marquès de Comillas) , que feien creure a tothom que mantenir les colònies era rendible. Per a ells, és clar, però això no ho deien. Controlaven les decisions del govern. Pujol va establir una estratèg ia anomena­da "Peix al cove". Es tractava de discutir les transferèn-cies sense ne­gociar els di­ners. Tarradellas, en

canvi , ho havia fet millor. La pregunta que ens hem de fer és: per què CiU no va de­manar quan era el moment el concert econòmic per a Catalunya? Com és que 100 anys després que el reclamés Pi i Margall encara no s'ha aconseguit? La raó és senzilla . Tots els polítics saben que hi ha un dèficit fiscal important, però diuen que es compensa amb una balança co­mercial favorable a Catalunya. Això vol dir el següent. Tots paguem impostos. Només ens en retornen una part amb serveis, l'al­tre retorna a les butxaques d'uns quants ciutadans catalans. Aquesta és la raó que ningú s'hagi plantejat de veritat canviar el sistema de finançament. A qui sap de què va no l'interessa. Per exemple, les autopis­tes catalanes són de peatge perquè l'Estat ha fet aqui poques inversions, però no po­dem oblidar que uns quants catalans

(Acesa i el seu accionista ma­joritari La Caixa) hi fan un

gran negoci. No és, doncs, un problema de solidaritat amb la resta d'Espanya, el problema és la barra que ten en els catalans poderosos. Solucionar aquest estat de coses significa tor­nar als principis federa­listes. I això, es clar, només es pot fer des del lIiurepensament.

L

Un valor que avui és absent del nostre pa­

norama po lític \

ci monogràfiC La lliure autodeterminació dels pobles Una aproximació des del dret internacional

Sant; Castellà. Professor de la Universitat Rovira i Virgi li

Aquest article pretén només recollir uns apunts, bàsics i preci­pitats , sobre els límits i el contin­gut del denominat dret a la lliure autodeterminació dels pobles, des d'una aproximació pròpia del Dret internacional i la seva evolu­ció històrica.

Per no remuntar-nos massa lluny, podem agafar com a data de partida l'any 1870, quan el precari sistema del Concert Europeu, acordat al Congrés de Viena el 1815, va començar a fer aigües davant les pretensions expansionistes i im­perialistes de les grans potències europe­es. L'ofegament de les identitats pròpies de cada poble sortia ara i contradeia el mapa polític de l'Europa postnapoleònica, que havia estat traçat ignorant la plural itat del vell continent i sense escoltar una rea­litat pluriètnica, que en vista de la cons­trucció nacionalista del romanticisme havia tingut tant de pes en la derrota de l'impe­rialisme franconapoleònic. Els set Estats italians sota dominació napolitana, papal o austríaca, una Polònia dividida entre Rússia i Prússia , l'escassa cohesió dels 39 Estats de la Confederació germànica, eren l'escenari que es combinava amb l'existèn­cia de dos grans imperis inintel ·ligib les: d'una banda l'Imperi Austríac que a més dels austríacs absorbia els txecoslovacs, polonesos, hongaresos, croates, serbis i romanesos; i d'altra banda l'Imperi Otomà configurat per turcs, grecs, búlgars. serbi s,

albanesos i romanesos. Els conflictes no es fan esperar i són l'antecedent i un dels més importants desencadenants de la Primera Guerra Mundial, una guerra total que assolarà el conti­nent europeu amb una capacitat de destrucció mai vista fins al moment. Els Estats Units, els da­rrers en entrar a la guerra, aixe­caran la bandera de la lliure auto­determinació dels pobles europeus com a concreció jurídi­

ca de l'anomenat principi de les nacionali­tats , que havia estat definit per Mazzini amb la coneguda expressió "a cada nació el seu Es/a/ i a cada Es/a/ la seva nació". El president dels Estats Units, W. Wilson, en la seva al · locució al Senat coneguda com els 14 punts de Wilson, en la qual proposava la seva agenda pol í!ica per a la postguerra mundial , dedicava una especial atenció a les qüestions nacionals, afirmant en el darrer punt la necessitat de "una sa­cie/a/ general de nacions" per tal d'oferir "garan/ies recíproques d'independència polí/ica i /erri/orial tan/ als petits com als grans Estats'.

Sota aquest impuls wilsonia naixerà la Societat de Nacions, antecedent immediat de les actua ls Nacions Unides. Però en els acords de pau que van prendre les quatre grans potencies mundials, representades per Wilson, Lloyd George, Clemenceau i Orlando, van renunciar a l'apl icaciÓ del principi lI iuredeterminista per la complexitat

13 15

16

de traçar un mapa polític capaç d'aconten­tar tots els pob les europeus. Sota la forma d'un sistema, dispers mitjançant tractats i declaracions unilaterals , de protecció a les minories nacionals, ètniques, rel igioses i lingü ístiques articularan un comp lex equ ili­bri europeu. De fet , la protecció a les mi­nories per part de la Societat de Nac ions es pot veure com un succedani del principi de lliure autodetermin ac ió del pobles.

Aquest nou orde mundial , el naixement de Polònia, Txecos lovàquia, Romania i de l anomenat Regne dels serbis, croates i es­lovens determinava una inversió de les re­lacions entre les majories i les minories anteriors a la Primera Guerra Mundial. Ara els pob les minoritaris seran els alemanys, els austríacs i els hongaresos. I el sistema de protecció a les minories, on un espa­nyo l, en Pablo de Azcarate, va tenir un es­pecial protagonisme com a director de la secció de minories de la Societat de Nacions, es va veure doblement prostituït. D'una banda, des de la Societat de Nacions es va negociar políticament amb els drets de les minories, fug int de la rigo­rosa aplicac ió juríd ica dels acords, deixant tot el pes en uns Comitès de Minories que no eren previstos als tractats, i evitant la intervenció del Tribunal Permanent de Justícia Internacional com a mecanisme jurídic per a la solució pacífica de les con­trovèrsies derivades de l'aplicac ió dels tractats de minories; d'altra banda, l'Alemanya nazi prostitui tambe el sistema en utilitzar les minories alemanyes al con­junt de l'Europa central com un element desestabilitzador sobre el qual motivà els seus afanys imperiali stes i totalitaris.

El resu ltat es per tots conegut: una Segona Guerra Mundial, mes devastadora i cruel que l'an terior, i on l'expressió llatina Inter arma silent leges (Durant la guerra el Dret calla) va prendre la seva màxima cruesa en forma del genocidi que el pob le jueu i els gitanos van patir conjuntament amb els que foren persegu its per motius polítics, socia ls i d'orientació sexual. Derrotat el feixisme, les potències vence­dores iniciaren de nOu la tasca de la cons-

trucció d'un ordre internacional capaç d'as­solir el manteniment de la pau i de la se­guretat mundials. La data clau es el 26 de juny de 1945 quan a San Francisco s'apro­va per una cinquantena d'Estats la Carta de les Nacions Unides. En aquest nou or­de, de segu ida marcat per la guerra freda com a expressió de l'enfrontament polític i militar entre el bloc occidental liderat pels Estats Units i el bloc comun ista liderat per la URSS, la qüestió de les nacionalitats (o dels drets de les minories nacionals) va quedar amagat -congelat- sota la política dels blocs politicomilitars ; la consigna era que ningú es mogues perquè es podia desequilibrar la partida. I un cop més les veus dels pobles europeus van quedar ofegades sota la gelada capa del fràgil equ ilibri Est-Oest.

Però el dret a la lliure autodeterminació dels pobles apareix de nou , amb més força encara, en mans dels pobles colo­nials que cerquen alliberar-se de l'opressió imperiali sta dels Estats europeus. Un am­pli moviment liberalitzador, la descolon itza­ció, marca rà durant els anys seixanta un canvi radical en la societat internacional , on s'incorporaran nous Estats amb interes­sos i pretensions diferents als de les grans potències. La Conferència de Berlin el 1848 havia leg itimat el colonia li sme euro­peu a l'Àfrica sense preocupar-se gens de la condició dels pobles colonials i dels seus habitants. Es considerava que era un assumpte intern de cada Estat en què el Dret internacional devia abstenir-se d'en­trar. El sistema de mandats articulat per la Societat de Nacions va canv iar poc aques­ta filosofia. S'establiren mandats interna­cionals per a la tutela dels pobles colonials que havien format part dels perdedors de la Primera Guerra Mundial. Aix í les anti­gues colònies alemanyes i otomanes pas­saren a estar sota la tutela - el mandat- de les potències vencedores, i no es qüestio­nava la dominació colonial d'Anglaterra, Itàlia, França ... El sistema de mandats no estava pensat per all iberar els pobles colo­nials sinó per castigar els vençuts i gratifi­car els vencedors de la Guerra Mundial.

La Carta de les Nacions Unides el 1945 féu un pas definitiu al internacionalitzar la qüestió del colonialisme. Aquest deixava d'ésser un assumpte de la jurisdicció inter­na dels Estats , per quedar sotmès a un rè­gim internacional recollit en el Capítol IX de la Carta sota el títol "Declaració relativa als territoris no aut6noms". Aquest règim es basava en el ''principi que els interes­sos dels habitants d'aquests territoris es­tan per sobre de tot" i s'encarregava a les potències la missió sagrada de civi litzar els pobles colonials. Un avanç sens dubte important, però queda lluny de la Carta cap crítica o condemna de la dominació colonial. La lliure determinació del pobles no és un principi obligatori que regeixi l'ac­tivitat dels Estats i de l'ONU , sinó tan sols un afegitó al propòsit o finalitat de fomen­tar les relacions d'amistat entre el pobles per cercar la pau unive rsal.

Però progressivament un canvi de mentalitat anirà prenent lloc en les Nacions Unides, canvi que té la seva mà­xima expressió en tres textos: En primer lloc, la Resolució 1.514 (XV) de

l'Assemblea General de les Nacions Unides de l'any 1960 coneguda com la carta magna de la descolonització; en se­gon lloc, l'article 1 dels dos pactes interna­cionals dels drets humans (el Pacte inter­nacional dels drets civi ls i polítics , i el Pacte internacional dels drets socials, econòmics i culturals) de 1966; i en tercer lloc, la Resolució 2.625 (XXV) de l'Assemblea General del 1970 on s'incor­pora el principi de lliu re autodeterminació als principis del Dret internacional que han de regular les relacions d'amistat i coope­raci6 entre els Estats.

La Resolució 1.514 (XV) de 13 l'Assemblea General va conclou(e un llarg procés de resolucions, amb l'afirmació en el seu segon epígraf que "Tots els pobles 17 tenen dret a la l/iure autodeterminació". Des d'aquest moment es va iniciar un am-pli procés descolonitzador fonamentat jurí­dicament en el principi de la ll iure autode­terminació , al mateix temps que es dotava aquest principi d'un contingut concret. Però aquesta idea no ens permet deduir que quan la Carta de les Nacions Unides

..

. ---';'---=--~ -

<. '- lA " J ,

18

parla de pobles faci referència únicament als pobles colonials . L'absència d'una defi­nició completa del sign ificat de poble va fer que en un principi s'establ issin unes falses identificacions que eren: el poble subjecte del dret a la lliure autodeterminació és el poble colonial, o més exactament el poble que ocupa el territori colonia l, i l'exercici de la lliure autodeterminació és la inde­pendència d'aquest poble , la secessió. Així , el dret a la lliure autodeterminació se­ria igual a dret a la descolonització i aquest seria igual a dret a la secessió; com queda palès en la pràctica de les Nacions Unides fins la fi de la descolonit­zació .

Però posteriorment al 1970, la Resolució 2.625 (XXV) va deixar obertes d'altres possibilitats de lliure autodetermi­nació diferents a la secessió al parlar de "qualsevol altre condició pol/tica lliurement decidida per un poble". A la categoria de pobles colonials es van assimilar progres­sivament els pobles ocupats , com el poble palestí, i els pob les oprimits, com el poble sud-africà sota l'apartheid. Però, tant en la Carta de les Nacions Unides com en les diverses resolucions de l'Assemblea Genera l, així com en l'article 1 comú als pactes dels drets humans. el dret a la lliure determinació és atri buït a " tots els pobles" , i no tan sols als pobles co lonials, ocupats i oprimits. Aquesta idea és la base per a la distinció doctrinal entre l'exercici extern i l'intern de la lliure autodeterminació. Així. si l'exercici extern coincidia amb la desco­lonització i s'esgotava amb la secessió o i amb l'associació o integració en d'altres Estats, l'intern s'exerci ta amb l'idea del Dret de un poble per escol lir lliurement el seu règim polític i econòmic. i suposa un dret d'exercici continu i inesgotable confi­gurat com l'aspecte democràtic de la lliure determinació, encara que aquesta fo rmula­ció interna del dret de lliure determinació com el dret a un govern democràtic encara té una delimitació confusa pròpia d'un pro­cés de formació juridico-normatiu inacabat.

Veiem que els titulars d'aquest dret són externament, els pobles colonials , oprimits o ocupats, i internament els pobles que ja són un Estat. Però la distinció ent re un po­ble i una minoria nacional territorialment concentrada no és gens fàc il , i en molts casos són categories coincidents. Llavors, tenen les minories nacionals dret a la lliure autodeterminació? En vista de tots aquests elements podem conclou re que les mino­ries nacionals no són titulars del dret a la lliure autodeterminació, en la seva versió externa, amb l'excepció de si es donés una violació mas iva dels drets d'una mino­ria terr itorialment agrupada, una violació de tal gravetat com el genocidi , la destruc­ció de la seva identitat ètnica o una discri­minació greu i sistemàtica de la mateixa, d'acord amb l'anomenada clàusula del go­vern representatiu de la Resolució 2.625 (XXV) que diu : "Cap de les disposicions del paràgrafs precedents s'entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar, total o parcialment. la integri/at territorial dels Estats sobirans i independents que es condueixin de con­formitat amb el principi d'igualtat de drets i de la lliure autodeterminació dels pobles abans descrit i estiguin, per tant, dotats d'un govern que representi a totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motius de raça , credo o color".

Però en la doctrina més moderna, re­presentada pe l professor Antonio Cassese en la seva obra Self-determination of peo­pies -a legal reappra isal- (Cambridge University Press 1995). es tendeix a una interpretació més oberta de la ll iure auto­determinació interna. Com afirma Cassese: "L'autodeterminació ha d'ésser concebuda com la base per al desenvolu­pament d'estructures constitucionals alter­natives. i concedir a aquells amb dret a la lliure determinació una significativa mesu­ra d'autonomia. A més, l'autodeterminació hauria de ser considerada com la conces­sió als grups amb desavantatge d'un dret a la acció positiva" •

~

el monogràfiC Consolidació de la democràcia

Josep Sellarès. Director de rEscola Lliure El Sol

AI cap de 20 anys (la meitat de la dictadura franquista) , els progressistes encara patim quan qualsevol de les estructures de la democràcia formal amb què ens hem dotat no funciona com cal (Tribunal Constitucional, Parlaments, etc.). Per què, mal­grat que més d'un terç dels vo­tants només ha viscut en de­mocràcia, la percebem tan fràgil? Potser, només potser, perquè en­cara no som plenament una democràcia.

Si, com el nom indica, democràcia vol dir govern del poble, és suficient votar un cop cada 4 anys a un dels tres nive lls de l'Estat? 0 , ca l anar més enllà? I si és així, com? Quines són les institucions que arreu en són escola i garantia? Com po­dem superar el trauma que un senyor, d'ofici rei , sigui la garantia de la democrà­cia? Com assolirem l'estatus d'adults demòcrates?

Anem als clàssics Fa 200 anys, Alexis Tocquevil le es va

admirar de la força i amplitud del fenomen associatiu a la jove democràcia americana, per a el l aquesta era la raó de l'èxit del rè­gim naixent. Ja que la capac itat de la gent per organitzar autònomament la defensa dels seus interessos era la garantia de la seva pervivència.

Però, com saben tots els pares i peda­gogs, a treballar en equip se n'aprèn a l'escola; i com hauríem de saber tots els

demòcrates, a ser ciutadans ac- 13 tius se n'aprèn al carrer treba-llant, disfrutant, i vivint a través d'associacions. Però no sembla 19 que els actuals progressistes hi pensin massa, només citarem al-guns exemples: Com és que els pares no són un element central de l'escola a tra­vés del consell escolar? I, amb tots els respectes , com és que proporcionalment té infinitament

més poder el delegat de l'ajuntament o del personal admin istratiu que no pas els pa­res? No defensa la mateixa comunitat edu­cativa que sense els pares tot l'esforç que facin és en va?

Per què cedir la gestió dels equipa­ments esportius dels ajuntaments a em­preses o a associacions fantasmes , i no a associacions reals? Per què plantegen molts problemes? AI·leluia' Vol dir que són vives.

Com és que els centres cívics no s'han ced it, amb caràcter d'urgència, als ateneus dels barris? Per què estan en mans dels conservadors? Potser més que un proble­ma polític, el que hi ha és ineptitud dels po lítics progressistes per articular un dis­curs integrador.

L'Estat en el qual vivim arrossega una cu ltura de súbdits i no de ciutadans, on tot està pensat per apartar el poble del poder, la responsabilitat i la majoria d'edat. I quan les associacions, sobretot les professio­nals, han arribat a tenir un poder real , com

20

el col ·legi de metges, el d'a rquitectes, etc., només se n'han regulat els privilegis, mai les obligac ions i per tant el poder i la res­ponsabil itat. (Per què si els metges creuen que les hamburgueses són nefastes no fan res insti tucionalment?) O el què és pit­jor, s'ha arribat a negar el pes d'associa­cions que influeixen clarament en la redac­ció de lleis, en la dotació de pressupostos i en l'elecció de cà rrecs. Així, grups de press ió com les elèctriques, la banca, els exportadors d'armes i d'altres es mouen en la còmoda ombra on els manté la hipo­cresia de determinats progressistes que no hi veuen més enllà del nas.

I malgrat les mancances i encot illa­ments, les associacions obren ja els ca ­mins del futur. Europees molt abans que la idea de una Europa unida comences a fe r camí, avu i les associacions comencen a teixir una xa rxa global que anuncia el món futur, global i local alhora.

Mancades, però d'una estruc-turació legal que pensi organ it­za r, classificar i marcar drets i deures, en comptes de contro lar, limitar i confon-dre, són encara fràgils. Ca l doncs començar a fer cami.

Una altra institució de la societat civil , les Societats Mercantils, fa 200 anys que busquen articu lar-se i construeixen siste­mes de control , participació i organitzac ió. Pels seus continguts revolucionaris segur que les associacions trigaran més, però els resultats poden ser encara millors.

A mesura que reconstruïm l'Estat de benestar, i comencem a construir la Societat del benestar, potser la ja vel la preocupació per la conso lidació de la de­mocràcia fina lment desaparegui.

Ara bé, aleshores, els pares dels alum­nes immigrants il· legals podran admin ist rar els pressupostos públics de les escoles, i els seus fills, actius membres dels ateneus i esplais , podran reclamar els drets polítics i econòmics que van lligats a la ciutadania,

Per arribar-h i uns quants hauran de perdre molt del seu poder i molts haurem

de recuperar part del nostre, Com tot canvi sota un

govern representatiu demanarà suor,

llàgrimes i temps, però si l'assolim ens haurem dotat d'una eina d'acció

formidable \

l'entrevislA

Jordi Llimona Caputxí i escriptor

Joan Francesc Pont. Mar Jorro.

Jordi Llimona i Barret va néixer a Barcelona el 1924. El 1942 va ingressar a l'ordre 13 dels Caputxins i el 1950 es va fer sacerdot. Es va llicenciar en teologia a la

Universitat Gregoriana de Roma el 1969, i bona part de la seva vida l'ha dedicat a ensenyar filosofia i teologia. Els seus llibres més recents, "Viure" i " La Tolerància" 21

(publicats per Edicions 62) demostren el seu tarannà lliure i el seu humanisme, generadors molt sovint de les ires d'alguns i de les simpaties de molts altres.

AI convent dels Caputxins de Sarrià, i convalescent d'una llarga malaltia, el pare Llimona deixa sobre el llit "El segle primer des· prés de Béatrice", dellibanés Amin Maalour per enceta r, quasi sense adonar·nos, una conversa que ha de servir de diàleg entre la laicitat i la religiositat. Recorda els seus temps d 'estudiant a la Universitat Gregoriana. i això el porta a parlar del Concili Vaticà li: Va haver molta gent que no va pair el Concili, perquè no es va desenvolupar, va quedar curt per culpa de la por. L'esperit que hi havia al Concil i, i fins i tot alguna lletra , es van deixar de recollir. Molta gent va quedar desorientada, molts sacerdots es van secularitzar i, a la vegada, hi va ha­ver molta sequera de vocacions. Més tard , alguns van tornar, però la sequera avui en­cara continua.

- L'origen de la crisi creieu que està en què el Concili no va arribar a .. . ? (La pregunta el deixa pensarós. Després d'una breu reflexió, però, respon). - Aquest origen no me l'explico gaire, per­què de vegades hi ha països que són més

desenvolupats, i en canvi tenen vocacions, i aquí ... en li, en tot cas hauria de ser un fet general i no ho és, però potser aquesta societat nostra occidental ha dei­xat una mica de banda alguns valors i n'ha assumit d'altres. Per tant, no hi ha hagut una pèrdua de valors , sinó que hi ha hagut canvis . Jo sóc creient, però des d'un punt de vista crít ic, ja que no es

té evidència de res . Ara bé, puc compren­dre que hi hagi persones que no siguin creients. A més, també hi ha un cert con­sumisme i una manera de veure la vida més artificial , que no estimula a pensar en els problemes més importants. L'altre dia vaig veure a la televisió ·on de tant en tant lan coses interessants- un programa on parlaven certs individus que havien fet la nostra Guerra Civil (eren o comunistes o anarquistes) i que afi rmaven que l'esperit revolucionari o de canvi era cosa de tots.

- Un dels vostres darrers llibres es dedica a la tolerància. Creieu que la tolerància és una virtut cristiana? (Com si la pregunta hagués traït un dels

22

seus principis més bàsics, respon la pri­mera frase d'una revolada . Les frases se­güents, en canvi, les medita). - No, jo crec que la tolerància és una virtut humana i que, per tant , ha de ser pròpia i assumida per totes les cultures. (Pausa) Jo crec que la religiositat ben enfocada és tolerant, i ho ha de ser, exigeix tolerància . El que passa és que generalment la rel igió no n'és, de tolerant, sinó que és molt fona ­mentalista. I distingeixo entre la religiositat, la creença fi ns i tot critica en la dimensió espiritual de l'home, i la religió com a plas­mació, potser molt espúria , d'aquest espe­rit, una plasmació certament organitzada però moltes vegades -de fet , generalment­mal aplicada.

- De fet, quan cerqueu els origens de la tolerància els trobeu en quatre moviments : la 1I·lustració, l'enciclopedisme, la Revolució Francesa i la francmaçoneria . Aquests moviments han ... (Aquesta vegada també respon ràpida­ment, sense donar temps d 'acabar de for­mular la pregunta). - Efectivament, aquests moviments han in­fluït: l'enciclopedisme; el seg le de les llums, que es deia que era el de la raó, va servir perquè les entitats religioses també prediquessin aquesta raó, i això és impor­tant. La Revolució Francesa, malgrat tots els disbarats que persones com Robespierre i els jacobins van fer, dóna pas a una llibertat política , i s'ha de re­conèixer que els maçons han treballat per la llibertat de consciència .

- Durant la Revolució Francesa alguns ca­pellans catolics eren francmaçons. Aquesta situació sembla dificil trobar-la avui en dia .. - Certament. Sembla difícil a països com França. La francmaçoneria nòrdica era an­ticlerical , i la llatina, a part d'anticlerical , fins i tot era anti religiosa. La francmaçone­ria no té uns principis anti re ligiosos, sinó anticlericals. L'Església ha combatut la francmaçoneria , i quan hi ha radicalismes es comprèn que hi hagi una reacció

contrària i que es desperti una posició de vegades diferent. Si la francmaçoneria, o qualsevol moviment, no pren una posició formalment antireligiosa, un creient s'hi pot integrar perfectament. Fins i tot, en una organ ització marxista. Així pensava Alfons Carles Comín, que era amic meu.

- Alfons Comin propugnava "ser cristiana en el partida y comunista en la iglesia ". Vós defenseu més aviat la lliure realitza­ció del cristià i de la persona amb preocu­pacions socials fora de qualsevol Església o qualsevol Partit (amb majúscules)? (Com si no s'esperés aquesta observació, dubta una mica abans de respondre, i co­mença vagament). - De vegades som una mica utòpics, els poetes, però hem de tocar una mica de peus a terra i, per tant , jo crec que no es pot mantenir cap sistema ideològic , sigu i quin sigui , sense que tingui una continuï­tat en la història, sense un cert nivell d'or­ganització, desgraciadament. I dic desgra­ciadament perquè l'organització mata moltes coses, però és així. Per tant, com­prenc la necessitat d'església , de parti ts polítics o d'allò en què es vu lgu i creure , perquè és la manera de garantir la conti ­nuïtat, però el que voldria és que hi ha­gués prou ... (s 'ho pensa) sentit crític dins l'Església per analitzar els fets que en diuen històrics, per anar sense por i per ser sincers en les posicions. Crec que s'­ha de mantenir una posició humil i de re­cerca. Però això ho veig molt difícil , i menys amb aquest Papa ... Potser en el futur, però sóc pessimista perquè tenen por i estan molt aficionats a aquesta es­tructura de poder que és l'Església catòli­ca.

- Definirieu el vostre pensament com el propi d'una religió il·lustrada? - Si , una rel igió critica , oberta a les altres religions i idees. Es una posició on el co­neixement només és aproximatiu i parcial , on no podem ser els posseïdors absoluts de la veri tat, on només podem cercar la ve ritat amb l'ajut de la raó.

- Aquesta invocació a la raó uS permet es­tudiar quatre autors considerats com a "maleïts": Erasme, Voltaire, Spinoza i Locke. - Ja no hi ha llibres "maleïts". Això pertany a l'època en què, entre altres rucades , es prohibien ll ibres. La posició de Voltaire sobre la tolerància és usual , mentre que la de Locke queda una mica més fonamenta­da.

- En aquesta lí­nia, no penseu que l'anomenat cristianisme "progre" o pro­gressista potser ha comès l 'error de llegir massa Hegel i Marx i oblidar Voltaire? - (Riu, i diu). Aneu cap al ca­mi de l'anar­quisme? ... Però si, és veri tat que s'ha llegit massa Hegel i Marx, o pot­ser han tingut una excessiva influència - fet que ha produït greus derivacions esta­talistes i autoritàries, el marxisme i el na­zisme- , i ha mancat la lectura, per exem­ple i dit en un to col·loqu ial, d'uns autors simpàtics com Vo ltaire o Bakunin. En la fi­losofia hegeliana s'acaba la ll ibertat de consciència i de paraula. Ara , sobre les idees de l'acabament de l'Estat, penso que no es pot prescindir de qualsevol mena d'organització.

- Probablement, ha d'existir una organitza­ció al servei dels ciutadans i un conlrapès crític per tal que no hi hagi un abús de po­der ... - (Abans d'acabar el comentari) Ah, si! Si! El que hi ha d'haver és més contrapès cri-

tic, que els parlaments analitzin les coses de veritat, que els parlamentaris tinguin més llibertat de vot...

- Creieu que el catolicisme, o el cristianis­me en general, ha descobert ja la llibertat

de consciència? - Alguns cris­tians si que la coneixen, però com a doctrina general no mas­sa. Hi ha molts cristians que pot-

ser veuen 13 aquesta llibertat, però a l'estar en una determinada 23 franja de poder no l'exerceixen. (Pausa). Fins i tot crec que no l'han assumida perquè tenen una visió de la fe i de la rel igiositat més dogmàtica o més doctrinal que no pas ex-periència exis-tencial, i això fa

que segueixin o creguin en les fórmules i els dogmes.

- La gent es refugia en una lectura dogmàtica de la Bíblia o de l'Alcorà i en l'obediència del seu confessor? - Es més fàcil (que no vol dir més humà) dir i fer el que altres ja han dit o han fet, perquè d'aquesta manera no es creen pro­blemes de consciència.

- Hi ha una frase en un dels vostres llibres que diu que us trobeu més a prop d'un agnòstic o d 'un ateu obert i tolerant que d'un creient tancat. - (Rapidament) I tant! Amb un agnòstic o amb un ateu obert l'acceptació de les nos­tres limitacions com a cercadors de la veri­tat ens agermana, amb la qual cosa pots

~ La resposta

Un nou servei. Un nou telèfon' que pot resoldre alguns tramits

sense haver-se de desplaçar, que

dóna resposta i onentació, princi­

palment. sobre temes relacionals

amb l'Admimstració de la

Generalitat i també sobre d'altres serveis.

El 01 2 posa, a l'abast de tol­

hom. infinitat de dades dïnterès.

Només cal telefonar.

012(' atenció ciutadana

:,,: I nfoCat

mm Generalitat lUUl de Catalunya

parlar amb ell, no t'h i trobes incòmode. En canvi, amb un creient dogmàtic no m'hi sento a gust.

- Entre els musulmans, els dogmàtics se­rien els Germans Musulmans i, entre els catòlics, l'Opus Dei ? - Bé, si, es pot fer aquesta comparaciò, malgrat que els de l'Opus no tallin fisica­ment, el coll a la gent. La mentalitat és aquesta. Hi ha altres fonamentalismes, com Comunione e liberazione ...

- Creieu que el que pot unir tots els fona­mentalistes és la negació de l'autonomia moral de l'home ? - L'autonomia moral és una autonomia de pensament, intel·lectual , i allò que uneix els fonamentalistes és la negació de tota autonomia. Als "tolerants", en canvi , els uneix la necessitat d'autonomia per poder respirar una mica.

- Heu criticat l'exegesi tradicional del compelle intrare, "obliga '/s a entrar", que potser ha estat una de les excuses histò­riques ... - Això del compelle intrare va ser una errada de qui ho va escriure, perquè nin­gú, ni tan sols el mateix Déu , pot forçar a entrar a qui no vol fer-ho.

- Tolerància amb els intolerants? - (Riu) Crec en la tolerància, i per això penso que amb els intolerants no s'ha de ser tolerant , ja que en cas contra ri seri a com posar-nos una corda al co ll , i tampoc és això. Però les coses tenen uns certs li­mits. encara que és un tema molt difícil. Els límits de la tolerància es troben en la necessitat de preservar la convivència. Qui no sigui tolerant, no ha de ser tolerat.

- També heu escrit: "sigues lliure, i, si no n'ets, obre't". La llibertat és l'adhesió a la veritat dels tomistes o és l'exercici del dret a equivocar-se? - Sens dubte, com que som humans i li­mitats, és l'exercici del dret a equivocar­se.

- "Alegra't, i, si tot és trist, acaricia" - Sí, acaricia, manifesta la teva estimació. De vegades no podràs resoldre alguna co­sa, però si ets i et comportes com un humà ...

- Què voleu dir quan reivindiqueu el silen­ci per sentir la paraula de Déu? - El silenci és necessari per a tot , és el re­fugi de la nostra intimitat, és la via per sen­tir la nostra pròpia paraula i per intui r -no pas per sentir- la parau la de Déu.

- Qui és Déu? - (Pausa força llarga) Crec que no es pot 13 definir. Normalment es parla de Déu d'una manera equivocada. O per ser-ne els por-taveus o per combatre'l. No es té cap 25 evidència que Déu hagi parlat mai . Déu és una experiència personal, i per a mi és la ultimitat de tot. La comprensió de Déu està més enllà de la meva capacitat i de la ca-pacitat de qualsevol ésser humà.

- Una de les idees que proposeu és la concepció de Déu com a mare. - (Satisfet) Ai, sí ... Déu és mare més que pare. Ja va ser un avenç que el moviment cristià popularitzés Déu com a pare -ja se n'havia parlat en el poble jueu i en altres lIocs-, però s'ha de fer un pas endavant per considerar-lo també com a mare. Déu és pare i mare. Si la nostra part humana és més mare que pare, hi ha més acolli­ment, més confiança, que no pas en aquesta vivència que ha donat el pare.

- En el món de la politica sembla inevita­ble recordar, per a molts universitaris "ma­durs '; que aquest és el convent dels Caputxins de Sarrià on es van tancar ... - Ah , sj! Aquella ... "reunió" (diu aquesta darrera paraula amb un to irònic i de com­plicitat). Va ser un moment molt dur, una gran experiència per a ells, els estud iants, per als professors que van venir i per als mateixos frares. Fins i tot per als frares que no eren massa partidaris del Sindicat Democràtic , i que van haver de defensar el convent davant la policia ...

26

- Els Caputxins de Sarrià van patir re­presàlies per haver acollit aquesta reu­nió? - Bé, ens van tallar el telèfon quinze dies i ens van posar una multa .. què ens po­dien fer?

- S'explica l'anècdota que vós, en les pri­meres eleccions democratiques l'any 1977, vau dir que "cadascú votés el que volgués mentre fos català i democràtic", És cert? - Potser no amb aquestes paraules, Jo no he dit mai que es votés a un o a l'altre, encara que jo sigui del Partit Socialista - d'una manera criti­ca, perquè si existeix el dogmatisme re li­giós, també n'hi ha de parti t, s'han comès molts errors i hi ha hagut corrupció, Però en el sentit ampli si que era aquest signi­ficat perquè, evident-

meni. cal triar opcions democràtiques i a Catalunya, de manera natural , catalanes. (Innocentment) Si, és clar, no esteu d'acord que el vot ha de ser democràtic i català?

- Moltes gràcies' Aquesta xerrada ha ser­vit per confirmar les idees que havia llegit en els vostres llibres .. - Bé, jo sempre intento pensar .. , que no vol dir que el que pensi estigu i bé,

- Pera si que ha pro­duït que tingueu un nombre molt alt de seguidors .. , - Més que seguidors, són persones que estan en aquesta lí­nia, i no pas perquè jo els hagi fet obrir els ulls , sinó perquè han connectat, han trobat una persona que és religiosa i que té un pensament semblant cara als altres ,

•

l'a (HmT La transició democràtica: el cas Domènec Martínez

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat

Els últims mesos s'ha parl at molt sobre la transició a Xile. La major part de l'opinió pública re­marcava a les enormes diferèn­cies entre els processos de tran­sició a Xile i a Espanya. És evident que les diferències són grans però quasi ningú ha vo lgut explicar les enormes semblances. A Catalunya i a Espanya hi va haver un acord general d'accep­tar la reconc iliació. Ara bé, l'es­querra es va equivocar a l'accep­tar l'oblit. Mai es pot acceptar l'oblit dels que van lluitar per les llibertats i els drets humans. A la fi faran creure a les noves generacions que la democràcia és cosa de quatre politics de dretes i sobretot mercès al rei. Volem avu i aportar una petita histò­ria, és la història d'un amic. Va ser el meu je fe quan militava a la Joventut Comunista de Catalunya, ell n'era el secretari general i des de ll avors som amics. No fa gaire un dia que dinàvem plegats em va dir que ha­via trobat una foto de Màxima d'Al ema (el primer ministre italià) en un acte de les jo­ventuts comunistes a Barcelona. En aquell dinar van començar a aparèixer docu­ments clandestins, fotografies i records. És, doncs, la petita història d'un moment concret que desmitifica la transició espa­nyola a parti r d'un cas proper.

Com us deia Domènec Mart ínez era l'any 1976 el secretari general de la JCC. Com a tal era membre de la di recció de la Unión de Juventudes Comunistas de

España. El dia 17 d'abril de 1976 13 en sorti r d'un sopar a Madrid , la tenebrosa Brigada Política i Social - la policia política del fran- 27 quisme- va detenir tota la direc-ció de l'UJCE - El ia Martínez Caba, José María Dupla, Angel Ezama, José Luís Apa ricio , Domènec Martínez. Víctor Vinyuales, Concepción Fondo i Rafael Carmona-o Els van aplicar la leg islació antiterrorista i per tant van estar detinguts i incomu-

nicats durant tres dies a la Dirección General de Segu ridad (revista Rea/idades 6-5-1976). Un cop passades aquestes 72 hores el jutge Gómez Chaparro del "Juzgado de Orden Pública número 1" va autoritzar la pròrroga de la detenció cinc dies més. En el transcurs d'aquests vuit dies els detinguts van ser brutalment tortu-rats. L'editorial de la revista clandesti na de la JCC Jove Guàrdia (10-5-1976) explica-va que a banda de cops per tot el cos i maltractaments de tota mena, se'ls van aplicar altres sistemes de tortura, com ara el quiròfan o penjar-l os pels peus. Els ad-vocats dels detinguts van ser Tomàs Duplà del Moral, José Manuel Moreno, Javier Sau quillo (que van assassinar uns mesos més tard, el gener de 1977, al despatx d'Atocha) i els més coneguts José María Mohedano i Cristina Almeida. (Mundo Oiaria 23-4-1976). El ressò de la detenció va ser molt important. Fins i tot la revista Cuadernos para e/ Oià/ogo va ser segres-

tada degut a què va dedicar un monogràfic primien les oclavetes i la revista Jove a la pràctica de la tortura, on s'hi incloïa el Guardia. Encara el busquen ! Domènec cas que ens ocupa. Per la mateixa raó el Martinez i Jordi Castàn n'eren els respon-director de la revista Cambio 16 va ser cri- sables. El pis era situat al barri de les dat a declarar al Jutjat d'Ordre Públic. Una Fonts de Terrassa. Avui hi viu una família de les noies detingudes, embarassada de que no sap les activitats que fa 24 anys tres mesos, va perdre el fil l unes setmanes s'hi realitzaven. més tard . Et seu company, també detingut, En ta reunió en què varen ser detinguts no va suportar l'afer i va morir dos anys es preparava la IV Conferència de la després. UJCE. Els detinguts van passar a la presó

Domènec Martinez no només va ser de Carabanchel i van sortir en ll ibertat el detingut, sinó que van anar a registrar a 15 de juny de 1976. La conferència no es casa seva i, entre altres coses. es varen va poder celebrar fins els dies 10 i 11 d'oc-endur el llibre tubre de 1976, i es Marinera en tferra va fer al seminari de Rafae l Alberti de Sentmenat. En (perqu è aquest era els documents es

28 comunista ... ). Dies reclamava ''l'am-més ta rd van re- nistia total" i la gistrar la casa dels "creació de go-seus pares un pa- verns provisionals, rell de vegades i des del primer dia van voler detenir la de la ruptura, al seva dona, Consol Pais Basc. Fernàndez. No ho Catalunya i van poder fer per- Galicia". En l'acte què prec isament OlreCClo de la UJCE. de cloenda ce le-havia anat a Madrid a brat a Barcelona, al veure que es pod ia fer pel Domènec. Un barri del Guinardó, hi va participar, el diri-grup de mi litants d'esquerres de Terrassa gent en aquella època de la FJCI - organit-encapçalats pe l pare de Domènec zació juvenil del Partit Comunista Italià-Martinez va enviar una carta al Minist ro de Màximo d'Alema, avu i primer min ist re Gobernación Manuel Fraga Iribarne. La d'Itàlia. carta s'ha perdut però la resposta no. No tot van ser flors i violes a la trans i-Vegeu com la carta del Director General ció. Uns lluitaven per la llibertat, altres en Adjunto de la Dirección General de contra. La llibertat va ser possible perquè Seguridad, va acompanyada d'una ta rgeta mi lers de persones anònimes - la major del ministre. aleshores Sr. Manuel Fraga part molt joves- van de ixar-hi la pell. Iribarne. Fins l'any 1976 testimonis com aquest

La policia buscava a Terrassa l'aparell n'hi ha a milers per tot aquell qui vulgui de propaganda de la JCC, el ll oc on s'im- saber-los •

•

Resposta d'en Domènec Martínez

Benvolgut Jordi ,

M'has deixat una mica estabornit. Gràcies, primer de lot, per la teva amabi­lissima i entranyable descripció literària, però crec (no és falsa modèstia) que el centre d'interès hauria d'ésser un altre . Et faig arribar aquests neguits i altres coses.

Anem a pams. Havíem parlat d'en Massimo d'Alema, el primer ex-comunista que es converteix en cap de govern en un país occidental , de la seva presència i pe­tita història solídària a Barcelona l'any 1976 .. , i la cosa ha derivat en un recorda­tori (històries no explicades de la transició) nostàlgico-batalleta que em produeix una situació incòmoda.

Em primer lloc perquè em resulta molt víolent personalitzar un cas de maltracta­ment i tortures molt generalitzat durant aquell període (encara que Franco havia mort, i que hi havia ministres com Fraga i Areilza .... ), en segon lloc perquè el que ens varen fer a nosattres és "insignificant" al costat d'altres casos de lluitadors anti­franquistes, que encara avui tenen un ex­traordinari zel per preservar aquests as­pectes. D'això vaig parlar no fa gaire amb una persona tan significada com en Miquel Núñez. Un militant comunista exemplar des dels temps de la JSU.

Un cop dit això, afegiria el següent. Si hi ha alguna justificació per recordar ara aquests episodis , ès per reivindicar una vegada més (tal com hem fet en diferents converses) la necessitat de recuperar i

preservar la memòria viva de milers de 13 persones que van lluitar per la llibertat a casa nostra, perquè dia a dia es va per-dent per la desaparició biològica dels seus 29 protagonistes. Cal fer un esforç per recu-perar la memòria des de les institucions, que tenen l'obligació de fer-ho , i des d'ini-ciatives i entitats com ara la Fundació Ferrer i Guàrdia, que realitza un magnífic treball en aquesta direcció. (Aquí hi ha matèria per impulsar una iniciativa al Parlament, que permeti dotar econòmica-ment aquesta proposta, i donar feina a centenars de llicenciats i llicenciades que podrien fer un bon trebal l, recollint milers de testimonis i relats. Un autèntic punt de referència pel treball dels historiadors). Catalunya no es pot permetre el luxe d'en-trar amb el nou segle en aquesta assigna-tura pendent.

S'ha dit moltes vegades que si desco­neixem d'on venim, correm el perill de re­petir els mateixos errors del passat. Crec que s'ha de preservar la memòria per dos motius fonamentals. Primer perquè la història de la transició (i dels anys de re­sistència al franquisme) s'ha escrit molt unilateralment, i cal refer- la. Que no ens prenguin, una vegada més, la memòria. Però també per no perdre els referents que cal que coneguin les noves genera­cions. Fa pocs dies he vist uns cartells (dels joves d'ERC), amb la lectura se­güent: 20 anys de Constitució, 20 anys de repressió. Fins i tot he llegit que s'han fet actes per cremar exemplars de la

30

I 1)1.\ * .....

LLIBERTAT PER DOMENEC MARTlNEI I ELS SEUS COMPANYS

Constitució espanyola. No he pogut evitar de recordar que els qui cridaven a boicote­jar el projecte constituciona l i cremaven exemplars de la Constitució fa 20 anys eren els grups feixistes i antidemocràtics. (Cremar textos de la Constitució, per moll simbòlic que sigui. em sembla una autènti­ca incullura ... , com no recordar les imat­ges de Santiago amb els pinotxetistes cre­mant llibres i els signes d'un govern constitucional a Xile , els nazis cremant lli­bres a Berl in .. . ). AI contrari, qualsevol per­sona (i amb més rigor cal demanar-ho als seus di rigents) amb una minima formació avui , hauria de conèixer les trajectòries vi­tals, les biografies dels diputats i diputa­des, dels representants que des de l'es­querra i les pos icions democràtiques van defensar i votar la Constitució aleshores, per tal d'evitar caure en desqualificacions incendiàries. Una cosa que no varen fer en cap moment, els que es varen abstenir o van votar en contra des de posicions d'es­querra (minoritàries però legitimament de-

mocràtiques). Hi ha coses amb què no es pot jugar, de cap manera. Sé perfectament que amb la Constituc ió de 1978 vigent, s'han vulnerat - reiteradament- molts dels seus principis, entre ells la violació dels drets de la persona, dels homes i de les dones. Sé que encara avui, a Espanya i a Catalunya, es produeixen casos de tortu­res i maltractaments; ara princ ipalment contra els immigrants, els anomenats "es­trangers" o "sense papers", aixi ho denun­cia Amnistia Internacional en el seu darrer informe. La diferència és que ara aquests fets es poden denunciar i fins i tot els seus responsables poden ser condemnats i anar a la presó.

És igualment necessari recordar que la Constitució del 1978 (amb totes les seves insuficiències: model d'estat , autonomies, drets socia ls ... ) és fruit , sobretot, de la llui ­ta , el sacrifici. l'esforç (i la vida) de mi lers i milers de dones i homes des de fa molts anys. Que és, per tant , una peça fonamen ­tal per consagrar els drets essencials de

Intervenció de D'A/ema a ,'acte de cloenda de la IV Conferència de fa UJCE.

les persones. No és el regal de ningú. És el resultat de la lluita i la generositat de di­ferents generacions. Podem, amb tota legi­timitat, proclamar que no ens agrada, que s'ha quedat curta, que cal actualitzar-la , que volem anar més enllà , fins i tot que en volem una altra. Però no podem, jo no vu ll fer-ho, deixar la Constitució del 78 com un patrimoni (inspirat en la història de revolu­cions per la ll ibertat, per la il ·lustració .. . ), que acaba a la butxaca o com a bandera de les forces conservadores i reaccionà­ries. Aquests dies també he recordat que, fa 25 anys, en proclamar-se el 25 aniver­sari de la Declaració Universal dels Drets Humans, jo també era molt crític per la manca d'aplicació real al nostre país i arreu del món. Avui em sembla un text be­llíssim que cal convertir en un punt de re­ferència (d'aplicació real) universal. Veure aquests dies en un mateix diari , és a dir en una mateixa seqüència, al dictador Pinotxet detingut i condemnat (el judici moral de què parlava Allende) , al comunis-

ta José Saramago denunciant la injusticia al món, en recollir el Nobel a Suècia, i a José Hierro (un altre poeta-perdedor) guanyar el Cervantes, és una satisfacció que fe ia molt anys que no experimentava. Un autèntic poema de Nadal.

Algú ha dit aquests dies que recuperar la memòria, preservar la memòria, és un indispensable exercici democràtic. No so­lament a casa nostra sinó arreu del món. (Els Estats Units han reconegut per prime­ra vegada la seva participació i implicació en els genocidis perpetrats per les dictadu­res d'Amèrica Llatina) .

Si parlem de similituds els processos de transició entre Espanya i Xile , i quan d'alguna manera vivim el procés i condem­na moral de Pinotxet com el procés que no vàrem poder fer al "nostre" dictador (Franco) tal vegada sigui un bon pretext per posar negre sobre blanc algunes històries.

Domènec Martínez

13 31

32

OIUCClO" GU EAAl Df S!~U ~IOAD

.... ............. " .

Excmo , St'li\DI':

En " c l¡,clon C .. n .. I "'onten.Jo dol esc",t .. qUil tll to, .. ¡"\)n li V .C .. ClOn fcch.1 22 .Ie ,. lll" .1 .I., 19 7& , '·or i!!.!I per,."n .... qut':!II" J . ecn ,'cprc .. "'lt.l"_

l ''~ do A"')(;I\H·"'''t'.5 d~ lo llOcll.lid"J de Tul"'¡UO (Barcelona) - CU"" \lI'I!lm¡¡1 IOl d",u<Jlvo-, t':In!]O el honor.:l" UI!<".,""" " V , E , to .. ig"",,"l ... :

I

"A I¡,,, 12,30 I",.. .. s uol J¡a 19 J e l ¡>. ... ",ju ""'S de abl'd , ",' ".,_ ""b,,') ull tll l"f..,",,,mll en III CQ,ni;I(" ,j .. , III TIOI' I'IOS .. , p,-"cl:'d.,,,[,, .I .. I .. B'-'!le.da Soc i¡¡1 de .~1roJ,", ,j, ,weros ... ndo "",, I)t'M' t, C."'1I un re!li!l(J'o en el dQnri e , l, o <.I .. DOMINGO MAR TIN EZ GARCIA . _ suo en Iol e,dl" M"7o>,·t , "inne ,·" 88, de!aIllJ" "" MaJI'.d po,. _ eSHH' 'mpl"; .... lu .. ,, ".;liv:do.dos de ceI " del"r lIIIub\'crl!'i,'o)' ¡"rr.Q ru.!.d . (l,nl ... I ... ur';leflCI';" Jcl "",,·~in..,. "f en \lSC Ja 1"0I1 .. n ,lta_ J ... , 'lO" .;"n l·ede lo Lc~' Am.h,,·,·or':!IImo, lue lIh,·,.J,) pur el Cg "" ,. ... "w Je d:c.ha Dc¡x,nd<"!'H" .. ,.1 01'0 " !unQ M.",J "'lItml\) de en Ir .. .... ) ' ·"9 ,slr ... . qec rua lIo~ .. , lu" e .. bo po,' lu"e">I1o."105 Iliee_ tos Ol I .. 11115 m .. , le ~;'n""I,I",se III e\l'·" flSjlOm.l, ." ,t" ol"I .. . , li! I .. ' Iue lue "nv ;old;¡ (:('1 ' ·" .,1 ll Imo . S ,- _ lJr$gUJl"IIJu J""l. JOl In"lrus;, Clon, nu ' .... " .. o 2, u., JI.:nol locll l,d .. J u" funt'io"e" .ie G" '~"dl" , ) el o '· ;gi" ... l ccn 1:>5 e focto,", ."I ", ·~t'",dcs . ol Iol [k,~.Ja que in'i! _ •• t' ..... b.< t'I scr'licio .

El Jí" 20 de! "¡IIl,lo <ne!' ,Il' ab,·¡J .. Iol" 21 ,JO "o,·as. _ ":"0 ¡,,¡ ... ton .. m!! d .. Ió!. m,,,,,, .• , ... " .:t'Jene io que e l ""te,·iOl·. Int!:, ,." ... b, . I .. Jelencion de CONSUEL O FER-.Jl\ NDE.l GARCIA, ,'!!

9'SII"0~" s u dom, c o1¡" t' II1ter,'og .. tm',0 du la 'tIl Sll1 ol . N .. ,l¡, ue cllu puJo ,.e.dih"".se debido Q 'llit> 1(0 Citada no fH' (>nr""ll"ob:> en .. u .¡ orn l<~IL" l'o,· h~be ,' rn""ch"J<J Il Mad,'id ,jo"J ., O!stilb:! Jel" _ ,u.l., .. u "sposo.

CI di .. 2 1 Jel,'efe,-iJo mel! Jo obl"¡l n lo 1.45 h"'·105. un n"c ... o [., l"tonem~ de III m 'afll,' p,·oeo.iene, .. qll., 105 Ilnte/""""!J, '11\o."·"50bo I.' p,.;iet,,,, . ol" 'UI re'lIs ll'O " lIn.,J¡"to en I" ""Il~ Mo­Ll,,' j 66, ell"''' P' "f" .. J,,<..I Je MANUE L MAR TlNEZ PL ,' ZA, dc~ 'T1ln!iaJo en 1.1 cl!,~J" eft l le en .. I "úmuro 88, 1"'.1,·" .1 .. 1 <.ie len! _ do en M",¡,·, .l . P "'nl<modos en ci , ,1!lJ" dom ic il, .., I"" h " ,,;- i..,n.l _ "'0" "I"¡"IIW CS. sol1cll .. , .. ", dui (O¡",mo ol"!.W,, .• c,;;m 1""'" "f~'~'­IU ,,,· uI '·~·!l '.s(ro, d..,ndo Ol: nIL sn"'" lod.1 e l ... 'l".Io t.l<.'¡] ... :I .• J,u; 1"' _ ,." l , ¡. ... "C!ICO' Je I.:r. d'¡'!l ... n~· I O _ llU C! " l!lIulto inf,·uCluOO". , Com!!

""..: .•. 1" • I, BI"Igll.Ja ' lUC Inte"c!I/lb" el ... " " .·"" .. ,.ol .·,rnms:an_ • , '. " '''51151' 1'' el dele nido qU& la ""111"115"'-" "¡U(' 11" bu"c .. lJo.l ~" l'''''''"'rl\ en el SOlana del clI".h. ,-,JUII· I". nue'"menlc ful' ._ 5U ... JO e l lug.11" ~,... los lu"c'~"""'''JS, l'OSU ]¡ :u!Jo Iqu.ol" ... ",.· I!!. fr·u .... "",..:.o .

;" 1 ",aslo'ar MA'UEL Mi\RT1\JF¿ PLALA ... u , lc .... ,,_ de hool, .. · con,:,u h",) ¡>..~, ...... dll l"o. , · el lugo,· """.l, ,,.,,,ii,, .. ",,,,. 1.1 Imp,'csc,'''' fu"- or" ,1 ... Jo ... "ol"er .., 1.1 Com,ji", iu, li.' "n <:4-IIduJ de delemJo, ... . "" (,,, , e ... ,,,..,lIe pol"(\ ¡menI.,,· ~>(" " "1 .. ... ' contllCI.:> tel(li,)n , c,,"' ~,ltc ",'O' su hilO. lo que no Iu, l'.,,,.t.l~ •• n::int.::q, <l '-.J,,,;,, a"" .... OI" J"nucllLu, Sill que t;1I I .. C"'''III.'r i ll _ fue'-i1 OblCIO dc ", .. I",. Ir .. los .1 .. 1'lllllb,'lO n , de ob,·". ',0> 'l\I~' Sll l'<,,,,",,,,c,,, ,," la ' '' I .. d .. Dc¡.>C.'r..lcnc¡~ no 'cni" OI, ·., l "I<, J.JaJ '-lue I. ,,"I.· .. ,,,.,,, ... , .. ,,, .. J lI, ,"s i com" ,:onlp lolc"" I" "" K\I.i" ,·a , III,·"Jos d,,'l"'o>;: eHo Jl!mul!stro <IU O en mnqún mo",,,,\!o 1,,,1,,, detone i,," •

.. 11""' ''''''' '' l' d" mor .. da, ni mil i"" t",l l o~ .I" .""~ " .. 19"""; corn. 1><",t'''''"·,,I<1 opu"s!" 11 la norm~ l"'1I en l ''"' ur!>', , .. ,,, "'''cs poll _ c,.,I"" .I" C U"I"!,o , "

Di".'!! ~l'olI"Je" V , C. nlud,o .. ",," .. .

M,,,l,..'¡, \~ .I. ,,, ... yc de ¡976 ,

EL DIRECTOR, ~ERAL I\DJUNTO,

l'apunT Teresa Claramunt (1862-1931 )

Antoni Castells. Llicenciat en Ciències Polítíques i Sociologia

Teresa Claramunt va néixer a Barbastre l'any 1862. Poc temps després es va traslladar amb la seva família a Sabadell , on quan era encara petita va entrar a tre­ballar en la Indústria Tèxtil , primer fent feines auxiliars i més enda­vant com a teixidora. Des de molt jove va ser una destacada militant anar­quista, influïda especialment per l'enginyer Tarrida de Màrmol. L'any 1883, amb 21 anys, encapçalà una vaga general en de­manda de la jornada laboral de 10 hores, l'anomenada "vaga de les set setmanes", que atesa la intransigència dels grans fabri ­cants es convertí en un dels conflictes la­borals més durs que tingueren lloc a Sabadell. El 1884, en un moment de debilí­tat de l'organització i combativitat dels tre­balladors, organitzà un grup anarquista de dones a la ciutat que desenvolupà una in­tensa activitat político-social i contribuí a superar aquesta situació. La vida de Teresa Claramunt va estar plenament dedicada a la lluita per aconseguir una societat millor, més lliure, justa i solidària, esmerçant els majors esforços en aconseguir l'emancipa­ció dels treballadors i de les dones. Participà tant en l'activitat sindical corn en la cultural i en l'educativa.

En la seva època més prolífica com a articulista col·laborà en diverses publica­cions com El Rebelde que va dirigir; Humanidad Libre; El Productor, que ella fundà el 1901 ; La Tramuntana i La Revista Blanca. Els temes sobre els quals més va

escriure van ser: la repressió que 13 s'exercia contra la classe obrera, la necessitat d'organitzar-se, què significava l'anarquisme, la reno- 33 vació de l'ensenyament i la dona i la discriminació que patia . També va escriure obres de teatre , algu-nes de les quals van ser repre-

sentades per diferents grups teatrals força nombrosos en aquella època.

La seva intensa activitat com a propa­gandista social amb plantejaments clars i rotunds , donà lloc que fos detinguda cada vegada que es produïa un atemptat , tot i la manca de proves inculpatòries, tal com succeí el 1893 i el 1896. Va ser l'única do­na que a més d'empresonada fou torturada arrel del Procés de Montjuic. Posteriorment va ser desterrada d'Espanya i residí primer a Anglaterra i després a França d'on va tor­nar el 1898. AI principi del segle participà activament en nombrosos mítings i va ser de nou empresonada com a conseqüència de la vaga de tramviaires de Barcelona del 1901 i després arrel de la Vaga General del 1902. També va ser detinguda durant la Setmana Tràgica de 1909. Confinada a Saragossa, va contribuir a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès i la van tornar a empresonar arrel de la Vaga General de 1911 . El 1924 va regressar a Barcelona, però la paràlisi que va contraure en les seves estades a la presó la va allun­yar quasi totalment de la vida pública fins a la seva mort, l'any 1929 va ser l'última ve­gada que va participar en un míting •

•

34

DE MOlDE (1)

Barbaras son la leyes escritas por los hom bres, porque a una condición y regla someten todos los seres humanos sin tener en cuenta los diferentes temperamentos, educación, conocimiento , atavismos, etc. Esas leyes, faltas de lógica en su base, son un criadero de infamias e injusticias, originando en la sociedad in­quietudes sin cuento, de las cuales resulta un malestar general. los anarquistas, desligados de todo convencionalismo y prejuicio social , no aceptamos ot ras leyes que las de natura, ya que ella, en su inmensa variedad, nos demuestra la unidad mas compacta . Pero las idas muertas tiene algún tiempo dominio en el individuo y he ahi el por qué muchas veces oigo averraciones como las si­guientes: "Vo era anarquista; pero desde el hecho del Liceo, dejé de serio . Es anarquista el hombre de talento, ó el que aspira a te­nerle; el que empuña un puñal ó un objeto destructor y atenta contra la vida de un prójimo, no debe lIamarse anarquista , porque la anarquia es el orden, es la vida , y el que comete un acto que produce victimas no puede ni debe ser anarquista". Esos anar­quistas que dejaron de serio por talo cual causa, y esos ot ros que han forjado un mol de para que de él salgan los anarquistas derechos y perfectos, me hacen mucha gracia. Vo dejé de ser ca­tólica, no por las pillerias de algunos curas ó gente católica sinó porque al tener uso de razón comprendi que el catecismo católico era muy inferior a mi moral ya mis aspiraciones y aunque todos los catól icos fueran buenos yo seria atea. Soy anarquista porque no podria ser otra cosa mientras mi organismo funcione con la re­gu laridad que ha funcionado hasta hoy. Siento amor sin limites, y la infame sociedad actual pon e ante mi noble deseo una valia. Anhelo el gozo, y sólo dolor me rodea . Deseo la vida, y la muerte con su faz fria se presenta a mi vista . Lo bello , lo grande me fas­cina , y por doquier veo fealdades , pequeñeces y miseria. Amo el trabajo por ser fuente de vida , y los que trabajamos nos roe la anemia, las escaseces nos agobian, el hospital es nuestra recom­pensa. Creo posible una sociedad mas justa, mas bella, mas hu­mana, que hemos dado por lIamar la sociedad anarquista , acrata ó libertaria; y aunque todos los hombres que se titulan anarquis­tas cometiesen mil crim enes a diario, continuaria yo lIamandome tal con noble orgullo , aun ante un tribunal a lo Marzo, muriendo convenci da de la pureza del ideal, convencida a la vez que los crímenes perpetrados son resultado de la sociedad actual , por­que todos somos hijos del ambiente que nos rodea, y en una so­ciedad tan corruptora, todo crimen tiene clara explicación y hasta su justificación .

1. Fragment d'un article de Teresa Claramunt publicat al Suplemento de la Revis ta Blanca, núm. 56, el 9 de juny de 1900.

"VICTIMAS DEL CAPITAL" (2)

En el pont de Vilamara, en las inmediaciones de Manresa, la explosión de una caldera de vapor ha sepultado un gran número de mujeres y niñas y algunos hombres. Se sabe positivamente que la màquina no reunia la seguridad que la ley exige y, ademàs, al ser detenido el maquinista cor:fesó que la màquina estaba en mal esta do a consecuencia de la continua presión, pues la mayo­ria del tiempo trabajaba con mas fuerza de la que su potencia re­queria. El burguès estaba ya avisado del peligro ...

Las victimas son mujeres y niñas de cinco y seis años y algu­nos hombres, y no sólo regatean las frases de la mas vil compa­sión sino que también ocultan las edades de esas tiernas criatu­ras , que no mas nacer, la fiera burguesa ya les chupaba la sangre, la vida hermosa de la infancia. El número de victimas to­davia no lo ha transmitido la prensa y hasta la lIamada liberal , ha escaseado los datos mas sencillos. Luego esos mismos periódi­cos dedicaron insulsos articulos al bello sexo, tiernas poesias a la infancia. IHipócritas l !Infames! ¿ Es que acaso la mujer obrera no pertenece al mismo sexo que la mujer burguesa? ¿es que acaso el niño que nace en humilde casa no sonrie con la misma inocen­cia que el que nace en un palacio?

Ya lo ves , mujer proletaria , nuestros hijos no inspiran a nadie ningún sentimiento noble. Nosotras, las mujeres obreras, no per­

tenecemos al sexo débil , ... Ya lo sabéis , obreras, en la so­ciedad actual exislen dos caslas, dos razas: la de noso-

tras y nuestros compañeros y la de esos zanganos con Ioda su corte. No lendremos pan , ni dicha, ni vi­da, ni seguridad para nuestros seres queridos y para nosolras, hasla que desaparezca del Iodo esa mal­dita raza de parasitos. !A Irabajar, pues, proleta­rias; nuestra dignidad y amor lo exige l

2. Fragment d'un article de Teresa Claramunt recollit en el llibre La mujer en la Lucha Social y en la Guerra Civil de España, de Lola !turbe . Editores Mexicanos Unidos, SA Mexica D.F. , 1974.

13 35

36

la col·labomciÓ L'abstenció en les eleccions al Parlament: una altra perspectiva

David Sempere. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociolog ia

Recentment s'ha publicat un estudi de la Fundació Jaume Bofill reali tzat per Joan Font , Jesús Contrears i Guillem Ri co que analitza l'abstencionisme a les eleccions al Parlament de Catalunya 1. Les diagnosis que apunta l'estudi són: 1.L'abstencionisme que es dóna a les eteccions autonòmiques respecte a les generals, és mes alt a Cata lunya que a cap altra comunitat autònoma. 2. El s abs· tencionistes "di ferencia ls" són en-tre 80.000 i 300.000 persones (s'anome­nen diferencials perquè voten a les generals i no a les autonòmiques). 3. Respecte al conjunt de ciutadans de Catalunya, són de l'Àrea Metropolitana, són més joves, tenen menor grau d'esco­larització i menys recursos. Hi ha mes im­migrants (especialment després de 1970). no creients, no potititzats i votants socialis­tes d'eleccions genera ls.

Els autors sostenen que el factor que determina amb més força l'abstencionisme és l'eix nacional (catalanisme-espanyolis­me), de manera que presenten un major índex d'abstenció els que se si tuen en les posicions d' identificació nacional subjectiva "espanyol" o "més espanyol" i són castel la­noparlants. A partir d'enquestes quantitati­ves i qualitatives sobre abstencionistes fan una interpretac ió de les causes: 1. aques­tes eleccions no els interessen perquè són en ctau catalana (els són llunyanes) 2. els

ciutadans no perceben oposició , ni un alt re mode l alternatiu, i per tant no és mobilitzen. Finalment conclouen que els elements que donen lloc a la "singularitat" dels abstencionistes a Catalunya van disminuint, (perd fo rça l'absten­cionisme al PSC i es dóna una creixent similitud entre els grups deli nits pel coneixement del ca­ta là) i que la tendència és a nor­malitzar la situació; de forma que l'abstenció al Parlament s'expli­ca rà per la consideració de "se­

gon ordre" que tenen aquestes eleccions i la competi tivitat partidària.

En les següents línies intentarem donar una altra perspectiva d'interpre tac ió. La nostra tesi sosté que el factor principal que explica l'abstenció en aquestes eleccions és l'e ix esquerra-dreta, que fonamental­ment determina un abstencionisme creixent entre ets que s'ubiquen en l'esquerra de l'eix ideològic. Alhora, aquesta realitat és complementària a una al tra: la manca d'atractiu polític de les ofertes dels parti ts d'esquerres ve rs el seu electorat, principal­ment en els joves i en aquells col· lectius que prog ress ivament es van sentint exclo­sos del sistema (aturats i treballadors pre­cari s). Sense menystenir la certa força ex­plicativa que té l'eix catalanisme­espanyolisme per explicar els comporta­ments abstencionistes d'una part de la ciu­tadania de Catalunya, entenem que és un eix que cal percebre com a secundari.

Pel que fa a l'edat dels abstencionistes, observem com es produeix un augment més que propo rcional (el doble) de l'abs­tenció dels més joves respecte als adults.

Els autors exp liquen l'abstenció més gran dels joves a partir de la teoria del ci­cle vita l en el vot: "Els joves voten menys perquè els processos de socialització i aprenentatge politic encara estan en mar­xa, i les seves identificacions no estan prou desenvolupades ( .. . ) Amb el temps, aniran consolidant les identificacions i guanyant interès, fet que es traduirà en una major participació". La nostra percep­ció és diferent: Si bé el patró d'incorpora­ció a la participació (cicle vital) és el ma­teix des de l'adveniment de la democràcia, creiem que és possible que ens trobem davant d'un nou fenomen. I aquest no és un altre que l'endarreriment creixent , o fins i tot en alguns casos la paralització del procés d'emancipació juvenil i de la incor­poració dels joves al món adult i, per tant, a la participació electoral. En aquest sentit, l'alt vo lum de l'absten-cionisme més jove creiem que podri a trasllada r-se, en la propera contesa electoral , al grup imme­diatament més gran (el de 26 a 35 anys) .

Pel que fa a la si­tuació ocupaciona l, la relació existent sembla més clara. Els aturats presenten ín dexs d'abs­tenció molt superiors als ocupats, i els estudiants presenten també valors superiors. Aquestes rea li­tats ens haurien de fer refie· xionar.

Pel que fa a l'eix esquerra-dre­ta, observem di­versos fenò­mens, dels quals remarca­rem els més rellevants. Hi

ha un increment dels abstencionistes en els posicionaments ext rems "esquerra" i "dreta". El que passa, però, és que el grup dels votants d'esquerres té més pes en l'electorat, i per tant , el fet que no es mobi­li tzin té unes repercussions clares en els resultats.

Si analitzem el comportament absten-cionista dels ciutadans que se si tuen en el marc ideològic de l'esquerra advert irem com es va produint un increment progres-siu de l'abstenció dels posicionats en "l'es-querra" de l'eix polític i un manten iment de l'abstenció en els que es posicionen en el "centre-esquerra". Segons els autors, 13 l'augment de l'abstenció en els votants d'esquerra i dreta s'explica , en part , per-què en aquests col.lectius hi ha abstencio- 37 nistes polítics (no voten perquè són anti-sistema) i. sobretot , per raons de conjuntura de l'oferta política i el panora-ma polític. És aquest últim element, se-gons la nostra anàli si , el que expressa un

dels elements fonamen tals a l'hora d'entendre la manca de partici ­

pació dels votants d'esquer­res .

Un element interessant és analitzar l'abstencionisme diferencial entre els vo­tants de cada partit: Els que registren més abs­tencion istes diferencials al 1995 són: lC/PSUC, amb unes taxes d'absten­cionisme del 31%. i el PSC, amb un 17%. Les tendències abstencionistes però són diferents: si el PSC ha vis t mantenir i fins i tot reduir a la baixa el

nombre d'abstencionistes, a IC el procés és invers, i ha passat de tenir un 7% d'abstencionistes diferen­cials el 1984, a un 31% el 1995, un creixement més que considerab le. Pel que fa a CIU , el nombre

d'abstencionistes ha

38

crescut lentament fins arribar a l' 11 %. El PP, que mostra un comportament desigual segons els comicis, sembla que l'any 95 va saber mobilitza r el seu electorat i reduir la taxa d'abstencionisme al 9%. Per últim , ERC, és el parti t que menor nombre d'abs­tencionistes diferencials va registrar.

Un aspecte que hem de destacar per­què ens aporta informació complementà­ria , és una anàli si estadística de regressió múltiple realitzat en l'estudi. Aquest anàlisi "aïlla" els factors, i ens ind ica quins d'aquests in!lueixen més sobre l'abstenció. Els "factors" que hi tenen influència directa són: "partits d'àmbit estatal", seguit de "PSC" i "IC". Amb menys força, el segui­rien els factors "identificació nacional indi­ferent" i "identificació nacional més o no­més espanyola". En canvi els factors que no aporten exp licació al fenomen de l'abs­tenció, són els factors "espanyoli stes d'es­querra", i a distancia, el factor "PP".

És ve rs aquests dos elements, la natu­ralesa no exclusivament catalana i la man­ca d'atractiu polític de les ofertes del PSC i d'IC, que voldríem dirigir la nostra reflexió. Sobretot quan hem pogut observar que el factor "espanyolisme d'esquerres" no és un factor en si mateix explicatiu de l'abs­tenció. Aix í la conclusió que deduïm amb més nitidesa, és la que fa referència a la manca d'atractiu polític de les ofertes d'IC i del PSC. Creiem que és en aquesta man­ca d'atractiu i en la incapacitat de mobilit­zació d'IC i del PSC vers al seu electorat, on hem de buscar les explicacions a l'abs­tencionisme diferencial. Sense menystenir, però sí considerant-lo com un factor se­cundari , el posicionament en "més" o úni­cament "espanyol" en l'eix nacional de part dels abstencion istes. Ens fa l'efecte que el grui x d'abstencionisme diferencial d'IC i el

PSC és el resultat d'una manca de propos­tes creïbles i alternatives d'aquests dos partits respecte a col·lectius importants del seu electorat com: els joves i estudiants, els aturats i els ciutadans d'esquerra poli­titzats. És evident que la dissecció dels problemes ideològics, i fins i tot de partit , que afecten a aquestes dues formacions (IC i PSC) amaga de ben segur una com­plexitat de factors. Intentarem, però, as­senyalar els que ens semblen més relle­vants: - pèrdua del perfil esquerra d'aquestes formacions - absència d'oposició rea l dels partits d'es­querra al Parlament, i per tant , manca d'al­ternativa als ulls dels electors - el mite de la supremacia dels mass-me­dia, com a via única per a la comunicació ent re els partits d'esquerra i l'electorat.

Som conscients que el conflicte esquer­ra-dreta ha patit una transformació profun­da, i s'expressa, també avui , de formes di­ferents. Però davant d'aquesta nova realitat, creiem que l'esquerra, al nostre pais , resta desconcertada. I sembla que l'única conclusió a què han arribat sigui una fugida endavant. El PSC busca el vot de centre i IC intenta un nou discurs com l'ecosocialisme, que no creiem que sigui atractiu ni pels votants tradicionals de l'es­querra ni per als suposats nous joves "postmaterialistes" ( ja que en tot cas vota­ran propostes ecologistes nitides que no tinguin a veure amb el passat) .

Sembla que els partits d'esquerra han ob lidat la premisa essencial de qualsevol força política: recollir les necessitats de les capes o sectors socials que els sustenten i vehicu lar-les per oferi r respostes.

I com diu en Vicenç Molina, així estem, en aporia2.. ,

• 1. Font, J. , Conlreras, J. j Rico, G., (1998) ioL 'abstenció a les eleccions al Parlament de Calalunya", Co\ecció Polítiques . Editorial Mediterrània. Fundació Jaume Bofi ll , Barcelona. 2. Aporia: mot grec que significa absència de cami

Amistat Carme Martí

la creaciÓ

la creacil) Olivera Connection

Josep Fonollosa.

Resum del què s 'ha publicat AI pati de la Fundació Ferrer i

Guàrdli. apareix una olivera plan­tada. En realitat, a sota hi ha amagat el cadàver d'un home, en Germinal Puig Lopes, un vell de Les Gamgues. Els de la Fundació, inicialment, contracten el detectiu Josep Fonollosa, por­ter de professió, però amb l'apa­rició del cadàver el cas passa als Mossos. Tot i aixi, en Fonollosa decideix investigar pel seu comp­te. El primer que fa és subornar un tipus del ju tjat que li dona l'adreça del difunt, un pis al mateix carrer Avinyó. En la primera visita un paio jove i poc professional el fot escales avall. Poc després rep les amena­ces d'un individu perquè deixi d'investigar. La policia sembla haver donat per inútil el cas. Tanmateix, en Fonollosa no té cap in­tenció de deixar la investigació quan un vell l'atura a la Via Laietana.

Tercer capítol Estava covençut que el vell podia ser la

clau de tot . Però, el que no esperava era sentir una història tan elemental. Potser per això vaig accedir tan fàcilment a se­guir-lo.

Entre esternuts i mocs regalimant el ve ll em va indicar l'entrada d'un bar al carrer Sant Pere més Baix. Vaig aturar la Vespa i vaig anar darrere el vell constipat cap dins el bar.

L'home estava nerviòs i sense 13 preàmbuls em va etzibar: - Escolti , Fonollosa, tot aquest assumpte de l'olivera té a veure 41 amb la dreta. Per això, els mos-sos ja han arxivat el cas . - els meus ulls , encara adolorits per les ganyotes del dolor, van parpe-llejar sorpresos. El vell ho va no-tar i va aclarir: - Fonollosa, fa anys que el co­nec. Jo formava part dels grisos en l'època de les pallisses a Via

Laietana. Vaja , era el porter de la comissa­ria . - el cervell em va rebotar contra l'es­corça cranial. I va continuar:

- Recordi l'Onze de Setembre de 1974, quan va ser detingut. No el van apallissar perquè era massa jove, però el van tancar al costat d'un home alt mig estaborn it. Era en Germinal Puig Lopes. Hauria d'haver examinat millor el cadàver el dia de la tro­balla. Si fos un bon detectiu ara tindria la història de la seva vida, però és millor que torni a la porteria de Via Augusta i arribi a ésser vell , com jo, que no servir d'aliment dels cucs abans d'hora.

El meu astorament ja era majúscul i les seves paraules s'embo licaven entre els meus circui ts sinàptics i m'impedien mo­mentàniament obrir la boca. Així, que el vell gris va continuar:

- Aquest home de Les Garrigues era en realitat fill del president. Sí , sí , un fill no dec/arat , un fill desconegut; ves per on, el resultat d'un pol vet de festa major. La ma-

42

re era una noia de la comarca que havia quedat prenyada just quan el jove enfilava la carrera política. En Germinal i la seva mare van emigrar a Mataró, el la com a vi­dua gràcies a uns papers falsificats pel jut­ge de pau del poble.

Aquesta confessió em semblava de re­vista del cor, allò dels fills del Julio, però en versió política. Tot i així , entre mocs i mocadors esperava que d'una punyetera vegada anés al fons de l'assessinat, així que no vaig poder sinó interrompre'l:

- Miri , senyor exgris, suposo que si no s'ha identificat deu ser per alguna raó, però, sincerament, l'únic que m'interessa d'en Germinal és perquè el van enterrar sota una olivera a la Ferrer i Guàrdia.

L'home es va quedar sorprés de la me­va sortida i en un tancar i obrir d'ulls va donar un tomb a la informació.

- Germinal, va passar-se la vida de bi ­blioteca en biblioteca cercant documents per poder esbrinar la seva paternitat. Fa cosa d'uns mesos va encarregar a uns ineptes que prenguessin mostres dels os­sos de les tombes de tota una colla de po­litics de l'època de la República L'home va encarregar a un laboratori francès pro­ves d'ADN de tots plegats. Així, va poder descobrir que era fill d'en Companys. Va tenir un ensurt tan gran que va fer una car­ta al Pujol on reclamava tota mena de drets, pensions i altres bestieses ...

- Però, com ho sap vostè això, potser li ho va dir? - vaig interrompre.

- En realitat , el Germinal i jo anàvem al mateix club d'avis del carrer Lledó. Fa co­sa de 2 setmanes vaig anar a casa seva, mentre buscava la jaqueta vaig ensopegar amb un manyoc de papers per terra, els anava a diposita r en una paperera, però just en aquell moment va sortir i perquè no interpretés que estava furgant me'ls vaig posar a la butxaca. Això era un divendres, el dilluns següent quan vaig tonar a bus­car-lo no hi era, el pis era obert i tot esbu­de llat. Vaig sortir corrents. En aquell mo­ment vaig recordar-me del manyoc de papers que encara tenia a la butxaca i vaig fugir cagant llets al Tropezón. La lec-

tura dels papers em va treure de dubtes. Eren una fotocopia de ta carta que adreçava al Pujol i tots els resultats de les proves d'ADN ,

- I això, que te a veure amb ser assas­sinat i enterrat sota una olivera al pati de la Ferrer i Guàrdia- vaig tornar a interrom­pre cada vegada més picat .

- Molt senzi ll , en Germinal es procla­mava lider natural de l'olivera d'esquerres per raons genètiques. Això , deuria es­glaiar algú i el van fer pelar. Sabien que no el podien deixar a casa seva i el van portar a la Ferrer i Guàrdia. AI capdavall al pati de la palmera del carrer Carabassa, s'hi arriba amb una simple escala. L'oli vera la van robar dels jardins del car­rer Gran . A més els que ho van fer devien estar emprenyats per la revista Espai de Llibertat. I posar-los un mort a casa servia per posar-los la por al cos. Els van regirar la fundació, no?

- Sí, bé, però, .. - vaig barbotejar,- no té sentit.

El vell gripós em va clavar els ulls i se m'acostà amenaçador: - Escolta, Fonollosa, tu ets un porter merdós, un aprenent de detectiu, que t'ocupes de ca­sos inútils. Ets l'imbécil perfecte perquè mai ningú et cregui. Amb una simple ga­rrotada t'han tirat escales avall i mi ra com t'han deixat.

No hi havia dubte que només un gris podia ser tan imaginatiu. I mentre encara estava clavat a la cadira pensant si m'ai­xecava i oblidava el tema va treure el manyoc de papers.

Vaig començar a llegir-los. Eren plen­sera ple de dades de la història recent. En Germinal volia fer xantatge a la dreta i a l'esquerra. Cap líder polític es salvava d'algun escàndol , ja fos de diners o de do­nes. Era evident que aquells papers can­taven per si sols. Però, just quan acabava de llegir-los me'ls arrabassà d'una revola­da i s'aixecà tot exclamant: - Espero, Fonollosa, que ara donaràs l'assumpte per acabat si no vols servir d'adob a algun ar­bre viari. Tot plegat no és més que et deliri final d'un vell que cercant la seva identitat

li van pujar els fums al cap. Si un és can­tant pot ser útil reclamar que és fill d'en Julio o de la Terremoto, però en aquest país amb la política no si fa safareig.-Es va aixecar i em deixà plantat al mig de la taula. Quan vaig reaccionar l'home s'havia fet fonedís pels carrers del barri.

Encara mig estabornit per la revelació i amb els ossos baldats vaig arrencar la Vespa en direcció a la porteria . El cas es­tava resolt. En Germinal seria enterrat sense pompes, i la política d'aquest país podria seguir respirant sense escàndols . AI capdavall , la història ja havia tingut els seus efectes. Espai de Llibertat deixà de publicar l'Olivera Connection i en Germinal Puig Lopes mai figuraria en el compendi d'Història Contemporània que preparava el Serrano. La Ferrer i Guàrdia s'havia tret un bon mort de sobre.

Ara , un any després, del darrer episodi qualsevol excusa podia ser bona per aca-

bar amb la teranyina de l'Olivera Connection. El seu autor seguia missing, i el director d'Espai de Llibertat no volia que els futurs lectors de la revista li poguessin recriminar que deixava les creacions ina­cabades. El temps tot ho esborra, ja ningú es recorda de l'Olivera, i aquest relat, si més no, em servirà a mi, en Josep Fonollosa, porter de la Via Augusta, per fer la meva aportació pels calés rebuts per un cas del qual vaig ser retirat abans de co­mençar. Si aquest final no us ha agradat sempre us quedarà la possibilitat que al­gun dia pugeu llegir la veritable història en alguna navei · la curta del Ferran Escoda, 13 probablement publicada en una editorial mexicana quan l'exèrcit zapatista substi-tueixi el PRI. Sinó, qualsevol de vosal tres 43 pot imaginar el final que vulgui. La vida no és més que una passejada en Vespa tot observant la realitat. La resta són trons que val més no escoltar •

• Fi

44

la creaciÓ Converses i contes de B. Viterbo

Encara que el missatge se l'emporti el vent, pot fecundar en qualsevol part de f'univers.

SHELLEY

En un dels deserts del meu pais , ja us vaig dir que ven ia d'un conte, hi viu un és­ser lliure. És un petit ocell que no té ales, diu que nos les ha de menester ... Que hi han moltes maneres de volar i ell vola amb la imaginació.

No en sap res dels seus origens, va sortir de l'ou abraçat per les fulles de l'únic arbre d'aquells paratges. La seva vida va transcórrer entre les bran ques, les fulles i la lluna que veia i no podia tocar. Un dia es va cansar de sentir en les seves plo­mes la soledat. Va agafar el sa rró i un petit farcellet , es va acomiadar de l'arbre pro­metent-li que un dia to rnaria amb la lluna entre les ales i un munt d'amics per poder jugar.

El viatge fou molt llarg, volava nit i dia fin s que es va senti r atrapat dins d'un nú­vol gris que no el deixava respirar, alesho­res va xocar contra quelcom tan dur que quedà estavell at al terra. En obri r els ulls, va haver d'acostumar la vista a la foscor perquè diu que en el vost re món no es veu el sol amb claredat , una boira ca rregada de fum i un ai re espès, diu , és el vostre cel particular. Va més lluny i afirma que els vostres arbres són de ciment, que els ocells quasi no tenen plomes i són esqu i-

fits i mal parlats doncs el seu xiu let és es­garrat i no fa música.

No el va espantar la ciutat, ell cercava amics i aix í ho va proclamar: " Busco un amic, qui vol ser el meu amic?" Els ocells van esc latar a riure sens parar fins que un d'ells li va respondre: "No ens has donat res perquè vulguem ser amics teus. Ets un xirucai re, els amic es fan amb el temps, ta­noca!"

En veure que no en treuria res d'estar all í, va decid ir d'anar a la lluna per porta r­Ia a l'arbre. El problema fou que amb tants de núvols, la boira i aquell altre fum, la llu­na no es ve ia per enlloc, i no sabia pas quin era el camí que calia agafar. Li va preguntar a una senyora però aquesta li va contestar que tots els camins portaven a Roma i és clar, ell no volia anar a Roma. L'instint el va guiar ben amunt per poder sortir d'aquella fumera. Va arribar a la lluna i la decepció va esdeven ir encara més gran, la lluna era un grapat de pedres, una terra morta.

Va tornar al desert amb el seu arbre, el ve ritab le amic que mai havia va lorat. No li va portar la lluna perquè diu que des de les branques de l'arbre la poden dibu ixar, imag inar- la més bella , poden gronxar-la, acaronar-la ...

El petit oce ll es va tallar les ales, no les necess ita per volar. .. És ce rt , ara vola més lluny, més amunt, all í on ningú no pot arri ­bar, jo li dic, llibertat •

•

Guatemala 1996 Pere Tordera

la creaciÓ

E TAPA

Una aproximaciÓ a la participaci6 juvenil en les ONGD

MATE R I ALS OE JOVENTUT

Col·lecció Materials de Joventut Una bona eina per conèixer aspectes nous o poc estudiats de la condició juvenil.

Darrers titols publicats 9. El gust juvenil en joc

Distribució social del gust especifica ment juvenil entre els estudiants de Terrassa

10. Cultura viva Una recerca sobre les activitats culturals dels joves

Trobareu aquests ll ib res a Qualsevol ll ibreria o bé a la Ll ibreria de la Diputació, carrer de Londres, 57 • 08036 Barcelona · Tel. 93 402 25 00

a/e: lI ibreria@diba.es • web: hltp://www.diba.es

llibreS

La invenció de l'Home. L'equivoc antropològic en el si de la filosofia política

Ferran Sàez Maleu Editorial Pòrtic. Barcelona, 1998.

Tal com tota l'antropologia mo­derna ha comprovat i demos­trat, l'autor reconeix que "l'uni­versalisme i!.lustrat, en totes les seves derivacions, xoca de lorma molt violenta amb la di­versitat cultural i alimenta l'abisme d'un relativisme ¡nas­sumible o bé d'un etnocentris­me inacceptable". A partir d'aquesta constatació inicia un procés no de desllorigar aquesta contradicció (acció que admet de moment impos­sible) , sinó d'entendre'n l'ori­gen i la composició. I amb ob­servacions sardóniques i a voltes cruels n'analitza els efectes en el pensament mo­dern. Per arribar-hi , l'autor ini­cia un viatge al segle XIV quan els pensadors occiden­tals enfrontats a l'Altre (eiS in­dis americans absents dels textos sagrats), van intentar primer deduir-lo de l'esquema cristià derivat de la biblia i la seva interpretació, amb totes les conseqüències politiques,

filosòfiques i cu lturals. I linal­ment descriure'l i entendre'l aplicant les bases del pensa­ment laic i cientific. En aquest procés, els nostres historia­dors progres en surten malpa­rats a nivell professional. Plantejat el part del concepte d'home, el problema és que en aquest procés, en el pen­sament occidental, s'hi van adherir conceptes molt ante­riors com la idea de progrés ll igada al pensament cristià que s'inicia amb l'expulsió del paradis ¡ culmina en la salva­ció; o la del bon salvatge in­cardinada amb l'edat d'or ini­cial, també hereva directa de les històries del paradis; o la teoria dels quatre estadis (caça, pasturatge, agricultura i comerç) que al seg le XIX ens du a la creació del subdesen­volupament. Segueix l'evolu­ció d'aquests mites renovats que entraven per la porta del darrere a través d'altres enca­ra més antics, com el de la substancialització de la memò­ria que ens duria directament al racisme més obtús. O la substitució del qualitativisme aristotèlic, lligat naturalment a l'astrologia, pel quantitativisme newtonià, que ens ha conduit

l'ecomanaclonS

a l'extravagant i abusiu ús dels factors de correlació esta­dística . I és que a diferència de la teologia medieval, que plantejava un coneixement ti­nit però un concepte d'home clar i ben estructurat, aquesta acumulació, de vegades con­tradictòria, de conceptes que construeixen l'home modern, ha permès un creixement infi­nit del coneixement que ha guanyat totes les batalles a la teologia gracies a la potència del seu utilitarisme, però com que ens entenem molt pitjor i tenim estructures dèbils i tren­cadisses, ens ha instal ·lat, malgrat nosaltres, al mig d'una incòmoda provisionalitat. Ben estructurat, irònic sovint. lúcid sempre, és un llibre que sap assenyalar amb valor els mites del progrés i sobretot la contradicció que, fantasmagò­ricament, plana sobre la políti­ca de la societat occidental ara que ha de conviure amb l'Altre amb una contradicció en l'esquema de pensament que arrenca amb en Montaigne i desemboca en nosaltres, que generacions d'intel·lectuals dogmàtics han obviat, negat o amagat covar­dament. (JSC)

13 47

I I

Pere Izqulerdo TugQS

De quan a Viladecans hi havia elefants: el context prehistòric

.~

, . ---::----------------'---~~ __ .J . , .. ,~ 9'

,I ( ".~

.l!, ..... 'l T

_. __ ,n"

.-

EL SABER SI OCUPA LUGAR Mas de 1.600 mellOS cuadrados en la a\'emda Josep ¡¡¡rradellas de \'lladecans. lin espaclo que et A~l;ntam'enlo )

la Dipulaclòn de Barcelona nan pues!o a dlSPOSIC on de los cludadanos para que pueoan consultar 25.000 libros.

2.500 diSCOS compactos y {deas. fT'as de 130 revlstas y los perlóa cos del dia. Er la nllel'a

biblioteca IfllJniclpa de V I¡¡decars QQ(lIas conectarte a llavés de l'llerne! o u¡ilzar sus ordena·

dores, salir a leer al parque o a a lerraza de ea fic o. !.,na bibliOleca pensaoa para rl'a)'oles ~

pequeños: dispone de ludo:eca t' lona de estud'os. Un nuevo eqUlpam ,ento para a ciudad.

VILADECANS ! ,

Però, no a naves a robar un banc?

, d'on et penses que porto la bateria?

fnsll'uïu-I'os i S('{'('U lliures, associeu-ros i sCl'eu rOl'ls. estimcu-I'os i S(,I'(,U {('fiços

Fundació Francesc Ferrel' i Guàrdia