30 DIJOUS, 28 DE FEBRER DEL 2013 aracultura

“La culturano l’hem de

fer necessàriaper decret”

TEATRE

Pàtria “La realitat pot superar la ficció, però és mésavorrida” Maduresa “Hi ha una dramatúrgia queha crescut en dimensió i capacitat d’atreure públic”Futur “Barcelona ha d’obrir portes i donar claus”

LAURA SERRABARCELONA

Fa anys que Jordi Casanovas (Vila-franca del Penedès, 1978) s’està fentun nom al teatre català com a autor,director, gestor i activista teatral.Aquesta temporada és la de la con-solidació de tots els fronts. Com aautor i director, reestrena avui a laSala Gran del TNC Una història ca-talana. Com a activista, va impulsarel Torneig de Dramatúrgia del festi-val Temporada Alta, una mina debons textos. Com a gestor, ell i el seuequip han convertit la Sala FlyHarden un viver de nous autors i una pla-taforma per fer el salt al teatre co-mercial. Per tot això, i per la seva úl-tima obra, Pàtria, acaba de rebre elpremi Ciutat de Barcelona.

Una història catalana es va estre-nar fa dos anys al TNC i va ser unèxit. Ara fa el salt a la Sala Gran.Què n’has canviat?La idea inicial es basava a fer trobartres perfils de catalans: l’autòcton,l’emigrant i l’immigrant. Això no hacanviat, però he intentat explicarmillor la història de l’emigrant. Ésun contrabandista perseguit pelsmaquis i la Guàrdia Civil que mar-xa a fer la revolució a Nicaragua i viul’ascens i la caiguda del país, on lacorrupció i el govern els deixen sen-se il·lusions. Són uns personatgesque no s’assemblen a nosaltres peròque els reconeixem.

Retrates la identitat catalana através d’uns quinquis, unes page-ses assetjades i un guerriller. No ésgaire afalagador.Això no és la identitat catalana, sónidentitats frontereres. Aquesta ésuna història catalana, que, a més, haquedat una mica oculta. La Transi-ció es pot explicar des de les univer-sitats, la política, certs movimentssocial, però hi ha una gent que viviaal marge de la història oficial.

A Pàtria, en canvi, exploraves laidentitat des de la centralitat dela política, amb un independen-tista de candidat a president. Esva estrenar en un període electo-ral, en què política i realitat esconfonien. Us va beneficiar o per-judicar?Tot: ens va beneficiar perquè eral’obra del moment i ens va perjudi-car perquè el valor teatral es va per-dre una mica. Per a nosaltres va sermala sort. Uns mesos abans l’obratenia l’entitat de ficció, i uns mesosdesprés la torna a tenir. El temps hatornat a reconèixer que la realitatpot superar la ficció, però és moltmés avorrida.

Després d’Una història catalana iPàtria, ja entens què és ser català?No ho entendré mai! Com que és unconcepte abstracte, sempre estàcanviant. A vegades sóc més feliç deser català, a vegades menys...

La tercera part de la trilogia de laidentitat, Vilafranca, ja té data?No, crec que falten dos anys. Ne-cessito fer introspecció, i esperoque no sigui molt dolorós. He deparlar del nucli familiar, de vivèn-cies que he tingut, del més pròximi conegut.

¿Al teatre d’autoria catalana li costamassa parlar de la realitat?Cada cop menys. Parlar de temessocials i polítics és mil vegades méscomplicat que parlar de relacions.És molt fàcil fotre’s una hòstia, ambaquests temes. Perquè és difícil feruna dramatúrgia que t’atrapi i emo-cioni i, alhora, reflecteixi la realitat.

Per què?Perquè una obra que mostra una co-sa que ja coneixes, o dóna la raó al’espectador, no és interessant. Ambl’actualitat és difícil generar la dis-tància necessària. Una història ca-talana parla de temes d’ara, però es-tà situada en una altra època. Comdeia Brecht: per parlar del meu pa-ís, he de situar la història a la Xina.

Defenses el teatre polític?Jo sempre he pensat que faig teatrepolític. La prioritat és emocionar ientretenir l’espectador, però, des dela primera obra, totes són polítiques.

Coses que em preocupen ara, peròamb un punt extraordinari. Ara bé,posicionar-se, en qualsevol tema, ésuna absurditat. No ho hem de fer.Estem obligats a fer-nos preguntes.

Aquest any, per primer cop, quatreautors catalans vius estrenen a laSala Gran. Per què no abans?Fa dos o tres anys deia que era pos-sible i em prenien en broma. Hemanat guanyant públic xino-xano. Ara,a la cartellera, alguns dels especta-cles amb més públic són de drama-turgs catalans. Aquest és un grancanvi. Hi ha una dramatúrgia que hacrescut en dimensió i capacitatd’atreure públic.

A què ho atribueixes?Fa uns anys que hi ha un canvi de xipradical. S’escriu per emocionar, perfer gaudir el públic. No escrivim perser valorats com a autors, sinó queescrivim el que ens agradaria veureal teatre. A més, fa deu anys es teniala sensació que només hi podia ha-ver públic per a un sol dramaturg ca-talà. Ara ens hem adonat que hi hapúblics per a diferents autors i estils.I es confirma que hi ha més interèssi parles de coses d’aquí. Les obresde Shakespeare ens agraden, però sia sobre passessin amb Jaume I elConqueridor, fliparíem.

Com expliques l’èxit de la SalaFlyHard?Perquè tenim una línia molt clara.En aquest sentit, ens sentim prò-xims filosòficament a La Perla 29,tot i tenir una estètica oposada. Vasa la FlyHard i saps què vas a veure.El públic que ve dos cops i li agrada,

Jordi CasanovasDRAMATURG I DIRECTOR D’‘UNA HISTÒRIA CATALANA’

Un altre fenomen a la Sala FlyHard?La Sala FlyHard va obrir fa dosanys i mig per representar obresd’autoria catalana contemporà-nia. No arriba a les 50 localitats,però ha sacsejat l’escena catalana(és premi Ciutat de Barcelona).Després de l’èxit de Litus i Smiley(en cartell a l’Espai Lliure), s’haestrenat El rei borni, del guionistad’Arròs covat Marc Crehuet. Estracta d’un text que aborda un te-ma de rigorosa actualitat, tot i que

és anterior al cas d’Ester Quinta-na: un policia que ha buidat un ulla un manifestant es troba en un so-par cara a cara amb ell. “És un textmolt intel·ligent que parla de qües-tions polítiques d’ara i, a la vegada,d’un drama personal, que és el queens atrapa”, diu Casanovas. I, a so-bre, és una comèdia àcida i negra.S’augura un altre fenomen teatral:les reserves estan exhaurides finsal 21 de març.

31ara DIJOUS, 28 DE FEBRER DEL 2013 cultura

ve a la següent sense preguntar dequè va l’obra. Aquesta garantia és vi-tal. Això passa per controlar quèproduïm i per tenir paciència. Aixòcosta més, si ets un teatre més gran.

I per què no creixeu vosaltres? ¿Usheu plantejat llogar la Sala Tallers?[Riu] No ens interessa, de moment.Créixer ens ho hem plantejat, peròno ens va semblar viable econòmica-ment. De moment, la fórmula de ser-vir de laboratori i després treure lesobres a altres sales funciona.

¿T’imagines dirigint una sala co-mercial o pública?Segons quina i qui ho proposi. Ésuna feina que no m’imaginava quem’agradés tant i que em fes tantail·lusió que als altres els anés bé. Sies donés el cas, m’agrada pensar quèpot emocionar el públic, què pot serútil per a la ciutat i per al país.

Com canviarà el teatre, la crisi?Una ciutat com Barcelona ha d’obrirportes i donar claus. Ja no dic sub-vencions i ajudes. És normal que araels diners siguin per a altres àmbits,però hi ha espais buits i una gene-ració de gent amb capacitat de ges-tió, talent i ganes. La FlyHard no hade ser a moltes sales: hi ha d’havermoltes FlyHards. La cultura nol’hem de fer necessària per decret,ens hem de fer importants nosaltresper a la societat. Hi ha una genera-ció prèvia a la nostra en què hi haviaun cert divisme, artistes que consi-deraven que pel fet de ser artistesel país els havia de pagar la vida. Elsartistes s’han de fer indispensables.És cosa nostra.e

TALENT I AMBICIÓJordi Casanovas ha explorat laidentitat catalana a Pàtria i aUna història catalana, que esreestrena a la Sala Gran del

Teatre Nacional. FRANCESC MELCION

Els poderosos esreuneixen al club‘Bildelberg’, a laSala Muntaner

L.S.BARCELONA. L’any 2010, en un ho-tel de Sitges, es van reunir les 130persones més poderoses del món.Es tractava de la conferència anualdel Club Bilderberg, una associacióelitista i envoltada de secretismeque –es creu– decideix guerres, fa-llides i bombolles. Hi solen acudirels líders empresarials, polítics i in-tel·lectuals de tot el món i les reiale-ses europees. A partir d’avui, cadanit, a la Sala Muntaner el poder l’os-tenta el públic. Són el BildelbergClub Cabaret.

Oriol Grau i Toni Orensanz sónels culpables d’aquesta reunió d’ur-gència que posa l’espectador en latessitura d’haver de prendre decisi-ons compromeses d’efectes devas-tadors a escala internacional, comara on s’ha d’invertir el capital oquin país s’ha d’arruïnar abans. “Ésuna paròdia, però no fem concessi-ons amb els poderosos”, afirmaGrau. En un exercici de fregolisme,ell, Fermí Fernández i Paloma Ar-za interpreten fins a 20 personat-ges, que són els conductors i po-nents de la reunió. L’espectacle, ba-sat en fets reals –“no sabem si tot elque diem és cert, però ho hem lle-git”, garanteix Grau–, tracta temesseriosos però amb un to de cabaret:els actors trenquen la quarta paretdes del principi i el muntatge inclounúmeros musicals amb cançons ori-ginals a ritme de twist, xarleston,country i tango.

La Sala Trono ocupa BarcelonaBildelberg és una producció de latarragonina Sala Trono. Es va estre-nar la temporada passada i se’n vanfer 50 funcions. “És l’obra que mésèxit ha tingut”, assegura el directordel teatre, Joan Negrié. A causa deles retallades públiques, la sala es vaplantejar el tancament el 2012. Vandecidir, com a mínim, celebrar en-guany el desè aniversari fent pro-duccions pròpies, que han sigut unèxit. Una carambola fa coincidir aBarcelona, a més de Bildelberg, Eldon de las sirenas a la Sala Beckett iRed Pontiac al Poliorama. “La crisipot ser un revulsiu”, diu Negrié.e

Els protagonistes de Bildelberg.

LITERATURA

Tina Vallès indaga enl’intimisme i la quotidianitat

Fidel a la ironia però disposada aimaginar personatges des de zeroper primera vegada, Tina Vallès hapresentat El parèntesi més llarg(Proa). El recull es qüestiona situ-acions quotidianes i domèstiques.

càrrec seu, picava a la porta on vi-via l’escriptora i hi parlava.

El parèntesi més llarg arrencaamb un conte que Tina Vallèsconsidera programàtic: d’unabanda, la seva narradora, encomptes d’afegir “llet, cereals iaigua” a la llista de la compra es-criu una carta de comiat a la se-va parella. “Aquell passatge quediu «T’ho aboco tot sense signesi tu ja t’ho endreçaràs, i si hi ha resque no entens és que potser no hohas d’entendre i ja està» és undels punts importants de tot elllibre”, assegura l’escriptora.

Personatges que dubten“En lloc de fugir cap enfora,molts dels personatges del llibrefugen cap endins”, diu Vallès. Lamanera d’explicitar-ho en lesnarracions és a través dels monò-legs interiors: a Portabilitat, unhome pateix un llarg viacrucisamb una companyia telefònica,després d’acceptar una oferta perunificar la tarifa telefònica i in-ternet; a Rots, un noi espera elmetro durant més d’un quartd’hora i a mesura que va perdentla paciència, els seus pensamentses disparen cap al deliri; Cremadepilatòria explica l’espera d’unadona que fa cua al supermercat iimagina com serà la nit ambaquell “amic d’un amic” que sesuposa que va “assedegat de rela-cions sense compromís”.

Hi ha dos contes on Vallèscombina les situacions quotidi-anes i domèstiques que descriuamb un punt de crítica social. APinter carrega “contra les rela-cions poc sanes i interessadesque hi ha en el món de la cultu-ra barcelonina”. A Taxi, una do-na que va de part li serveix per“reivindicar un sentiment quequan ets a punt de ser pare omare és molt freqüent i surt pocals llibres: la por”.e

JORDI NOPCABARCELONA. Quan Tina Vallès pen-sa en els disset contes que integrenEl parèntesi més llarg, guanyador del’últim premi Mercè Rodoreda,imagina aquelles peces de roba “detalla única” –mitjons, guants, sa-marretes– que encaixen amb la ma-joria de compradors. Aquesta ha es-tat una de les voluntats de l’autora al’hora de posar-se a escriure el quartllibre: aconseguir un seguit de nar-racions que puguin arribar a moltslectors, ja sigui perquè inclouen si-tuacions amb què tothom pot ha-ver-se trobat, per la manera direc-ta com les explica o perquè el voca-bulari utilitzat no fa cap lleig alscol·loquialismes ni rebutja l’orali-tat. “Sento que amb El parèntesi mésllarg m’estreno de debò en el conte–diu l’escriptora–. Fins ara, el ma-terial de base dels meus llibres ha-via estat la realitat. Aquí, la vocacióprincipal és explicar històries: m’hedeixat portar més per mi mateixa ien certa manera m’he alliberat”.

Llicenciada en filologia catalana,Vallès ha compaginat l’escripturaamb la traducció i la correcció. Elseu debut, L’aeroplà del Raval (La-Breu) va arribar l’any 2006: la triade textos del blog homònim perme-tia accedir a la narrativització delseu entorn més pròxim, el del bar-ri barceloní on vivia, que tornava aser escenari de bona part de les nar-racions d’Un altre got d’absenta (La-Breu, 2012). Aquest volum que vaser precedit per Maic (Baula, 2011),una novel·la sobre un nen sense pa-re que arrencava d’una experiènciareal: el nen, que passava les tardessol a casa amb un germà disminuït a

Traductora i correctora de professió, Vallès ha publicat dos reculls de contes i unanovel·la abans de donar a conèixer El parèntesi més llarg. PERE VIRGILI

‘El parèntesi més llarg’ ha guanyat el Mercè Rodoreda

EstrenaL’autoradiu que ambaquest llibres’estrena“de debò”en els contes

Escapada“En lloc defugir capenfora, moltspersonatgesfugen capendins”