Els líquens i la contaminació atmosfèrica€lex-de... · 2.6.- Comparació de les poblacions de...

Els líquens i la contaminació atmosfèrica

1

Els líquens i la contaminació

atmosfèrica

0.- Índex

L’índex del present treball és el següent:

Epígraf Pàg.

1.- Plantejament del treball 3

1.1.- Motivació del treball 3

1.2.- Exposició de les hipòtesis 4 1.3.- Metodologia 6

2.- Explicació del desenvolupament del treball 8

de camp

2.1.- Procés de mostreig i determinació 8

HIPÒTESI 1

2.2.- Planificació i descripció dels recorreguts 11

2.3.- Construcció de les taules Excel 16 2.4.- Construcció de mapes de contaminació per a 19

Diferents contaminants a l’aire a partir de dades obtingudes de la bibliografia

2.5.- Determinació d’indicadors de biodiversitat 22 Índex de Jaccard entre diferents inventaris

2.6.- Comparació de les poblacions de líquens entre 24 diverses zones

HIPÒTESI 2

2.7.- Procés de validació 25

3.- Anàlisi de dades 27

3.1.- Serra de Collserola 27

3.1.1.- Zones verges 31 3.2.- Serra del Cadí 39


2

4.- Conclusions 44

4.1.- Hipòtesi 1 44

4.2.- Hipòtesi 2 46

5.- Bibliografia 49

Annexes 51

ANNEX 1.- Informació sobre líquens i bioindicadors.

ANNEX 2.- Fotografies del mostreig.

ANNEX 3.- Classificació líquens Collserola.

ANNEX 4.- Consulta líquens Collserola.

ANNEX 5.- Classificació líquens Cadí.

ANNEX 6.- Consulta líquens Cadí.

ANNEX 7.- Mapes de gradients de contaminació

atmosfèrica.

ANNEX 8.- Excel dades mapes de gradients de

contaminació atmosfèrica.

ANNEX 9.- Excel comparativa Collserola i Cadí.

Epíleg


3


1.- Plantejament del treball

1.1.- Motivació del treball

Des d’un bon principi, el plantejament d’aquest treball de

recerca de segon de batxillerat, va girar entorn a l’estudi de la

contaminació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Una temàtica

d’especial interès i importància pel que fa al medi ambient i la

sostenibilitat d’una de les ciutats més grans del sud d’Europa.

Amb aquest objectiu es van valorar diferents aspectes com a

potencials indicadors dels nivells de contaminació present a l’àrea.

Abans de decidir finalment, enfocar el treball en l’àmbit de la

població de líquens del Parc Natural de Collserola i la seva relació

amb el nivell de pol·lució produïda als nuclis urbans i principals vies

de comunicació que envolten la serralada, es va estudiar la

possibilitat de dur a terme altres tipus de mesures. Alguns exemples

d’aquestes alternatives van ser: l’anàlisi sobre la qualitat de l’aigua

del riu Llobregat o la qualitat de l’aire segons les diferents zona de la

ciutat.

Els dos motius que van ser definitius per a decantar-se per

l’estudi dels líquens a Collserola van ser dos. En primer lloc, el fet de

poder comprovar com la contaminació produïda a l’àrea

metropolitana de Barcelona afecta a aquest parc natural, una zona

molt propera a on desenvolupo gran part de les meves activitats


4

diàries; i, segonament, l’atractiu que suposava poder fer llargues

excursions a través de la serra barcelonina durant la part pràctica del

treball per a tal d’obtenir les dades necessàries per a verificar les

hipòtesis. El contacte amb la natura i poder gaudir de l’aire lliure,

eren un element de motivació afegit.

Més endavant es va tenir la idea de complementar el treball

duent a terme també la recerca de líquens en un àmbit d’alta

muntanya, a la serra del Cadí, en concret al Parc Natural Cadí-

Moixeró. D’aquesta manera es podria aportar una altre punt de vista

al treball, enriquint la primera idea i contrastant els resultats entre

dues zones clarament diferenciades pel que fa als nivells de

contaminació a la que estan exposades.

Per fi, els líquens presentaven un valor afegir: ja eren en sí

mateixos el bioindicador en que poder basar el treball de recerca,

sense haver de realitzar anàlisis o determinacions addicionals. Si

s’aconseguia dur a terme una correcta recerca de mostres per a que

fos representativa i la seva identificació, una adient anàlisi de les

dades, permetria extreure’n conclusions.

1.2.- Exposició de les hipòtesis

L’objectiu d’aquest treball és constatar si la població liquènica

de la serra de Collserola es veu condicionada, en certs aspectes, per

la contaminació atmosfèrica produïda per la Àrea Metropolitana de

Barcelona.

En relació a aquesta qüestió he formulat la següent:


5

HIPÒTESI 1

La contaminació atmosfèrica que la serra de Collserola

rep de la zona metropolitana que l´envolta, afecta

directament a l’homogeneïtat en el repartiment de les

espècies de líquens sobre el sòl.

Per a validar-la o refutar-la, i tenint en compte el rol de

“bioindicador” que els líquens juguen a la natura, es dissenya un

mapa de la població de líquens del Parc natural de Collserola, basat

en les dades que s’han obtingut sobre el terreny durant la primera

part del treball de camp.

Aquestes dades es comparen amb mapes de gradients

elaborats durant aquest treball i que mostraran les dades de

contaminació atmosfèrica recollides pel Departament de Territori i

Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya a través de petites

estacions dotades d’aparells especialitzats per a analitzar la qualitat

de l’aire. Recollint les dades facilitades i en concret pels punts de

control de pol·lució propers a la Serra de Collserola, es podrà

observar confirmar si la distribució dels líquens sobre la superfície del

Parc i si la forma en que ho fan està est relacionada amb la

presència de contaminants atmosfèrics. A partir d’aquí s’extrauran

conclusions.

El segon aspecte que s’aborda en aquest treball, fa referència a

la biodiversitat de líquens de la Serra de Collserola. La hipòtesi que es

planteja davant d’aquesta qüestió és la següent:


6

HIPÒTESI 2

La biodiversitat liquènica de la Serra de Collserola es veu

condicionada per la contaminació atmosfèrica que rep

des de les zones urbanitzades del seu entorn i de

l’activitat que allà s'hi desenvolupa.

Per a demostrar o invalidar aquesta hipòtesi es du a terme una

comparativa entre les dades obtingudes durant la primera part

pràctica (la recollida de mostres a Collserola) i les que s’hauran

obtingut fent la segona part pràctica. Aquesta consistirà en la

recollida de mostres en un àmbit d’alta muntanya, lliure de

contaminació atmosfèrica (la Serra del Cadí).

Una vegada confrontades totes les dades es podrà determinar

quines espècies i en quina proporció s’han trobat en cada una de les

dues àrees objecte de l’estudi, exposant les conclusions

corresponents.

1.3.- Metodologia

Un cop establert el bioindicador sobre el que basar el treball

de camp, la recerca de dades i el seu posterior anàlisi per arribar a

les conclusions, el primer pas va ésser adquirir els coneixements

necessaris sobre les líquens i el seu rol de bioindicadors, per a poder

iniciar la seva busca i posterior identificació. Per això es va consultar

diversa bibliografia especialitzada en la matèria. Especialment tres

llibres de botànica van ser claus per aquesta part més bibliogràfica

del treball i també ne la posterior realització del treball de camp.

Consten descrits a l’apartat de bibliografia. Complementàriament es

va consultar algunes pàgines web sobre la matèria.


7

A l’annex 1, s’ha inclòs una resum que aporta la informació

bàsica sobre la matèria.

Posteriorment es va dissenyar els itineraris a través de la serra

(un total de quatre) per a dur a terme el mostreig de manera que

aquest fos representatiu de diferents zones. El mapa de l’editorial

Alpina d’aquesta àrea va ser imprescindible a l’hora de fer una bona

planificació de les rutes a dur a terme, la realització d’aquestes i la

ubicació de cada punt de mostreig.

Arribada aquesta fase, un altre important font de coneixement

va ser l’acompanyament per part del tutor d’aquest treball,

especialment en la metodologia per a identificar les diferents mostres

de líquens. Per a realitzar aquesta feina es va utilitzar la pauta de

determinació que es troba al llibre: “Guia de les algues i els líquens

del països catalans”.

Per a poder relacionar els mostreigs de Collserola amb els

nivells de contaminació de l’àrea metropolitana de Barcelona va ser

imprescindible la informació d’aquesta temàtica obtinguda de les

fonts oficials. Amb aquests es va confeccionar mapes de gradients.

Per últim, l’ús de l’índex de Jaccard com a eina de comparació

quantitativa va permetre arribar a una sèrie de resultats numèric

bàsics per a la conclusió de les hipòtesis.


8


atmosfèrica

2.- Explicació del desenvolupament del treball de camp.

Per tal de dur a terme la validació de les hipòtesis plantejades

en aquesta recerca, s’han dut a terme els següents procediments per

a cada una de les dues hipòtesis formulades:

HIPÒTESI 1

La primera hipòtesi formulada és:

La contaminació atmosfèrica que la serra de Collserola rep

de les zones metropolitanes que l´envolten, afecta

directament a l’homogeneïtat en el repartiment de les

espècies de líquens sobre el sòl.

2.1.- Procés de mostreig i determinació

Aquest apartat cobreix la tasca duta a terme tant per a la

hipòtesi 1 com per la hipòtesi 2.

Per a mostrejar un liquen s’ha hagut de dur a terme un mètode

concret per a tal d’assegurar que es prenguessin correctament les

mesures adients.

Els passos seguits han estat els següents:

a. Localització d’una mostra.


9

b. Identificació al mapa del punt geogràfic exacte (un

aspecte especialment important durant els itineraris per

Collserola per a tal de confeccionar una relació entre els

líquens trobats i les diferents àrees).

c. S’anota la parada amb un número i s’identifica també

numèricament cada liquen localitzat, fet que permetrà

situar-lo al mapa. Aquest número té tres dígits i cada un

representa un aspecte diferent de la localització de

l’individu: (a) núm. de sortida; (b) núm. de parada; i (c)

núm. de liquen en la parada concreta. També s’hi anota

l’altitud en que s’ha trobat la mostra (indicada per

l’altímetre) i l’orientació del liquen (inicialment, aquesta

dada es prenia segons la brúixola (val a dir que les dades

d’orientació de les 3 primeres sortides a Collserola no són

correctes per error en la interpretació).

d. Es pren una fotografia a partir de la qual s’identificarà el

liquen. En el cas que ens trobem davant d’un liquen que

anteriorment no s’hagi identificat, prendrem mostra i la

guardarem d’un sobre de paper (etiquetat de la mateixa

manera que es fa a la llibreta de camp), condicions que

permetran la seva correcte conservació fins el moment de

la determinació. Les fotografies preses de cada una de les

espècies identificades consten en l’annex 2 d’aquest

treball.

e. S’anota la superfície sobre la que viu el liquen, és a dir:

l’espècie de l’arbre i si viu en una roca. Si ens troben

davant d’aquest segon cas, s’ha de determinar si la roca

és carbonatada o no carbonatada ja que això condiciona

la espècie de liquen que hi pot viure. Això es fa abocant

una petita quantitat de dissolució de salfumant en aigua


10

(una solució aquosa d’HCl). Si quan aquesta entra en

contacte amb la pedra es produeix una efervescència la

conclusió és que la roca és carbonatada; si no reacciona,

no ho és. Aquest bombolleig es deu al CO2 que es

produeix la reacció entre l’HCl que s’afegeix i el CaCO3

present a les roques carbonatades.

Per a fer més fàcil el procés d’identificació dut a terme després

del mostreig, s’ha donat una lletra a cada espècie trobada. Això

permet treballar amb un identificador precís de cada espècie, però de

forma molt més senzilla que els noms científics de cada individu. La

següent taula mostra a quina espècie equival cada lletra:

Lletra Espècie

A Parmelia

B Physcia

C Diploschetes ocellatus

D Xanthoria

E Leprocaulon

F Parmoltrema Chinese

G Hypogimnia Physodes

H Collema

I Lepraria Incana

J Desconeguda (?)

K Caloplaca

L Desconeguda (?)

M Desconeguda (?)

N Lobaria scrobiculata

O Desconeguda (?)

P Desconeguda (?)

Q Usnea Articulata


11

Lletra Espècie

R Aspicilina Radiosa

S Cladonia Pyxidata

T Desconeguda (?)

U Desconeguda (?)

V Desconeguda (?)

W Desconeguda (?)

En diversos casos no s’ha pogut identificar l’espècie de liquen

trobada. De manera que la manera d’identificar-la ha estat donar-li

una lletra de forma arbitrària.

2.2.- Planificació i descripció dels recorreguts

Per a poder arribar estudiar la distribució de les diferents

espècies de líquens per a tot el Parc, ha calgut dissenyar unes

sortides que creuessin la Serra de Collserola en diferents sentits

(N,S,E,O) i discorreguessin per espais de diferent vegetació i a

distància de les zones urbanes. L’objectiu plantejat era aconseguir

unes dades diverses i representatives de tot el Parc Natural.

El primer itinerari efectuat uneix el Coll de l’Espinagosa

(Vallvidrera) Sant Feliu de Llobregat, vorejant St. Pere Màrtir i la part

alta de St. Just Desvern. La ruta és sempre molt propera a les zones

urbanes ciutats i carreteres de manera que és, de totes les rutes que

s’han fet, la més castigada per la contaminació.


12

Durant tot el recorregut predomina el bosc de pi blanc i en

alguns punts concrets el bosc de ribera que són llocs on abunden el

líquens en els tronc dels arbres. Cap al final de l’itinerari, a partir de

la Penya del Moro (punt de mostreig núm. 19), hi ha una forta

presència de garrofers i arbustos baixos i es manté la població de

líquens tot i que en aquest tram final, la freqüència de mostreig

baixa degut a que les úniques espècies que es troben són la

Xanthoria elegants i parietana es que es troben contínuament.

El segon trajecte, torna a iniciar-se al Coll de l’Espinagosa

(Vallvidrera) però en aquest cas es dirigeix cap a Les Planes, nucli

urbà situat al centre de la Serra.

Aquest recorregut travessa espais quasi verges especialment la

serra del Ginestar, i per tant molt poc degradats per l’acció humana,

a la vegada que força propicis per al desenvolupament de moltes

espècies vegetals diverses incloent-hi els líquens.

Més endavant, des de Sta. Creu d’Olorda fins aproximadament la

font de Font de Can Mallol es discorre per llocs on la vegetació es

torna molt espessa i poc humida, aquí les condicions ambientals són

molt poc propícies per a la vida del líquens degut a la sequedat. A

partir d’aquest punt i fins al final de l’itinerari, s’entra en un bosc

Mapa itinerari n. 1


13

d’alzines i succeeix el mateix que en la primera sortida quan a la

diversitat de les mostres trobades, abunda una mateixa espècie, la

Parmelia.

Mapa itinerari n. 2


14

La tercera sortida comença a l’Escola Gravi (al cap damunt del

barri de Vallcarca) i acaba a Sant Cugat del Vallès. La diversitat de

vegetació a llarg de l’excursió és molt important ja que el camí

travessa tota l’amplada de la Serra de Collserola.

No obstant, cal tenir en compte en aquest cas, que l’itinerari

seguit és molt freqüentat per a persones caminant o en bicicleta, de

manera que està molt degradat, especialment a la zona més propera

al municipi de Vallès. Tot i intentar evitar en el major grau possible

les pistes, el trajecte posa de manifest com aquest fet afecta a la

Mapa itinerari n. 3


15

quantitat de líquens que viuen a la zona i, per tant, es redueix la

freqüència del mostreig.

Des de l’inici del recorregut fins al Coll de Serola, passant per

Viver de Can Borni, es travessa un bosc principalment de pi, i a partir

d’aquí fins a Can Borrell, passant per l’ermita de St. Medir, ens

trobem un alzinar i algun tram de bosc de ribera. Tot i la poca

freqüència de localització de líquens es manté una diversitat

important en el mostreig efectuat.

Per últim, la quarta

sortida, segurament la

més interessant

paisatgísticament, surt del

barri barceloní de Montbau

i acaba a Cerdanyola del

Vallès. Aquest és l’itinerari

que recorre el espais més

desconeguts i feréstecs de

la Serra i per tant, espais

on les condicions són

idònies per el creixement

del líquens i el mostreig és

freqüent. Ara bé en arribar

al Turó d’en Cerdà i creuar

la vall cap a la Serra d’en

Ferrer, es travessen

boscos molt densos i

frondosos on pràcticament

no hi ha camí.

Mapa itinerari n. 4


16

En aquest darrer itinerari l’espai que ofereixen les tiges del

arbustos propis d’aquests boscos no són superfícies particularment

aptes per al desenvolupament del líquens epifítics (líquens que viuen

sobre altres vegetals). A més, al sòl hi ha molt poca presència de

llum a causa de la frondositat. Tot això fa que no siguin espais que

propiciïn la vida del líquens, i per això se n’han localitzat. És a partir

de la carena de la Serra d’en Ferrer fins a l’arribada a Sta. Maria de

les Feixes, espai de lleure, en que el mostreig i la diversitat de

líquens és tan important com havia estat abans.

2.3.- Construcció de taules Excel

El primer mètode utilitzat s’ha basat en la construcció una taula

Excel, on es recullen totes les dades rellevants sobre la localització

dels líquens trobats durant la part pràctica del treball.

La informació que composa aquesta taula és estreta durant les

excursions, anotada en una llibreta de camp i posteriorment

transferida de forma ordenada en el Excel.

Les taules de l’Excel (en Annex 3) tenen el següent contingut:


17

L’explicació del contingut de cada columna és el següent:

- Columna 1 (núm. d’itinerari): en aquesta columna apareix

el número de l’itinerari corresponent.

- Columna 2 (núm. de parada): en aquesta columna

apareix el número de cada parada, dins de l’itinerari

pertinent.

- Columna 3 (altitud): indica en metres l’altura del lloc on

es troba la mostra, respecte el nivell del mar.

- Columna 4 (orientació): indica la orientació cardinal on

s’ha trobat la mostra.

- Columna 5 (núm. de liquen): número correlatiu

identificador de cada liquen, segons explicat en el punt

“5.1- Procés de mostreig i classificació; apartat c”.

- Columna 6 (Identificador d’espècie): lletra atribuïda a

cada espècie a fi de simplificar el tractament de dades i

posterior exposició de resultats. El criteri s’exposa a

l’apartat “5.1- Procés de mostreig i classificació”

- Columna 7 (Espècie): espècie del liquen trobat a la qual

s’ha arribat després d’efectuar la classificació de la

mostra que s’ha dut a terme en base a la “Guia de les

algues i els líquens dels països catalans”.

- Columna 8 (núm. de foto): indica el número de la foto en

que es troba la imatge del líquens mostrejat.


18

- Columna 9 (núm. de mostra): indica en quin número de

sobre s’ha guardat la mostra, en el moment de la

recollida.

Amb totes les dades que s’han inclòs en la taula, s’ha pogut dur

a terme una seria de taules de “consultes” per al tractament de la

informació. Aquest és un exemple:

La consulta més utilitzada ha estat la realitzada segons la lletra

que s’atribueix a cada espècie. Ha permès identificar de forma molt

clara la localització de cada espècie mostrejada en els diferents


19

itineraris, gràcies al sistema de classificació numèric donat a cada

individu (núm. de liquen). Veure Annex 4.

El número de liquen està composat per a tres nombres que

representen els següents aspectes: el primer és el número de

sortida; el segon el número de parada; i el tercer el número de liquen

en la parada concreta.

Aquest sistema permet saber en quina zona és més present o

menys cada espècie de liquen.

2.4.- Construcció de mapes de contaminació per a diferents

contaminants de l’aire a partir de les dades obtingudes de la

bibliografia.

Les dades de la recerca es contrastaran amb les dades dels

nivells de pol·lució de l’àrea d’influència de Collserola que el

Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de

Catalunya recull de forma periòdica per l’àrea metropolitana de

Barcelona. La finalitat és verificar si es poden relacionar les dades

obtingudes en l‘estudi de camp descrit anteriorment amb els nivells

de contaminació atmosfèrica oficials, segons recerca bibliogràfica1.

Els punts de recollida d’aquestes dades oficials, són els següents:

a) Badalona

b) Barcelona (Ciutadella)

c) Barcelona (l’Eixample)

d) Barcelona (Gràcia-Sant Gervasi)

e) Barcelona (Palau Reial)

f) Barcelona (Poblenou)

g) Barcelona (Sants)


20

h) Barcelona (Vall d’Hebron)

i) Barberà del Vallès

j) Cornellà (Allende-Bonveí)

k) Gavà

l) L’Hospitalet de Llobregat

m) Martorell

n) Montcada i Reixac

o) Pallejà

p) El Prat de Llobregat (CEM Sagnier)

q) El Prat de Llobregat (Jardins de la Pau)

r) Rubí

s) Sant Adrià de Besós

t) Sant Andreu de la Barca

u) Sant Cugat del Vallès

v) Santa Coloma de Gramanet

w) Santa Perpetua de Mogoda

x) Sant Vicenç dels Horts (c/Àlaba)

y) Sant Vicenç dels Horts (Ribot-Sant Miquel)

z) Viladecans

Geogràficament

els trobem en

els punt

marcats en

vermell en el

següent mapa:

Mapa de la situació de tots els punts de recollida de dades sobre la contaminació atmosfèrica


21

En molts casos, tot i haver més d’un punt de recollida de dades

en una mateixa població, quan els diferents punts d’anàlisi de la

qualitat d’aire indiquen el mateix valor, en el mapa s’ha fet constar

com un de sol.

Les dades dels nivells de contaminació corresponents a cada

punt anteriorment descrit, es representen en els mapes amb un punt

de color, segons els nivell de contaminació. S’espera que els punts on

la concentració de contaminants sigui més alta es trobin dins de la

ciutat de Barcelona i que com més lluny estigui el punt de mostreig,

respecte la capital catalana, més baix segui el nivell de contaminació

que s’hi hagi registrat.

Per a poder veure fàcilment els valors

enregistrats a cada punt, s’ha atribuït un color

diferent a cada nivell de contaminació

(aquests han variat segons els valors de cada

contaminant obtingut) i s’ha marcat cada punt

de mostreig amb el color corresponent a la

quantitat de contaminació que s’hi ha

enregistrat.

A fi de poder distingir

de manera gràfica si, com

s’espera, la contaminació

es disposa de forma radial

al voltant de Barcelona i

quines son les àrees més

afectades per cada tipus de

Mapa exemplificatiu dels punts

Mapa exemplificatiu de les circumferències


22

contaminant, els punts de color inicials s’han expandit amb una

circumferència de diàmetre arbitrari. Això permet veure de manera

aproximada quina és la concentració de contaminació de cada zona i

no només dels punts concrets.

S’ha utilitzat aquest mètode davant de la precarietat de les

dades obtingudes de la bibliografia, ja que les estacions de mostreig

de dades de qualitat de l aire són escasses i s’hauria d’haver

monitoritzat gran part de Collserola, cosa que queda fora de l’abast

d’aquest treball de recerca.

Els mapes inclosos en aquest apartat del treball són només a

nivell d’exemple. A l’Annex 7 del present treball trobem els mapes

per a cada tipus de contaminant.

La intenció de creuar les mostreigs de líquens efectuats amb

aquestes dades és confirmar si dins del Parc Natural de Collserola, on

la contaminació hauria de ser més baixa, conté les poblacions de

líquens en millor estat i les que tenen una major diversitat que en les

zones més castigades.

Es veurà si podem concloure quins líquens són aptes per a

viure tant en zones amb aire de baixa qualitat, de la mateixa forma

que en aquelles en que l’aire és més net. S’indicarà, també, quins són

més sensibles a les males condicions ambientals.

2.5.- Determinació d’indicadors de biodiversitat. Índex de Jaccard

entre els diferents inventaris.


23

D’entre els mètodes utilitzats per a analitzar les dades, els que

ha permès arribat a índex de comparació entre totes les mostres ha

estat l’índex de Jaccard.

Aquest mètode té com a objectiu obtenir dades numèriques

amb les que podré recolzar més les conclusions extretes dels mapes i

els Excels de mostrejos.

Per a fer-ho s’ha usat l’Índex de Jaccard, un dels principals

índex de similitud entre dues poblacions d’espècies més utilitzats.

Està definit per la següent formula:

En aquesta formula, les lletres A, B i C representen els

següents aspectes de dues comunitats:

- A: el nombre d’espècies que es troben només a la

primera comunitat.

- B: el nombre d’espècies que es troben només a la

segona comunitat.

- C: el nombre total d’espècies comunes a la primera

i la segona comunitat.

Els resultats que es poden obtenir de la seva aplicació van del

0 a l’1. Com és proper a l’1 és el resultat, més similars són les

comunitats. En concret: 1 = total igualtat; i 0 = total desigualtat.


24

Amb les següent exemple es pot veure de forma molt clara l’ús

de l’Índex de Jaccard.

Exemple:

Comunitat 1 Comunitat 2

A A

B C

C D

F E

J G

K H

- I

- K

a = 3, b = 5, c = 11

Segons l’índex de Jaccard, la similitud entre les comunitats 1 i

2 és de 0.58 sobre 1. Per tant es pot dir que la seva semblança és

del 58%.

2.6.- Comparació de poblacions de líquens entre diferents zones.

A continuació s’ha tractat la informació disponible per a creuar

les dels mapa de gradients de pol·lució amb el mostreig de líquens

efectuat. Així es podrà veure on predomina cada tipus d’espècie i per

tant es buscarà determinar quines estan condicionades pels nivells de

contaminació i quines no.


25

Es preveu que les espècies localitzades en llocs més propers a

les zones poblades (com els nuclis de Barcelona, Sant Cugat del

Vallès o Cerdanyola del Vallès), haurien de coincidir amb les més

resistents a la contaminació, que podrem identificar com líquens

bioindicadors de nivells de contaminants relativament elevats. D’altra

banda, es postula que els mostreigs duts a terme a les parts interiors

del parc natural, més allunyats de les fonts de contaminació serien

més diversos biològicament i es podrien identificar com bioindicadors

força més sensibles als contaminants. Per a poder veure si realment

les dades obtingudes sobre el terreny concorden amb aquestes

expectatives es duran a terme dos processos per a obtenir resultats

de tipus qualitatiu i també quantitatiu.

HIPÒTESI 2

Com a complement de la primera hipòtesis i per a tal de dotar

de més contingut l’estudi, s’ha formulat una altre hipòtesi per a donar

una altre punt de vista al treball; aqueta és:


condicionada per la contaminació atmosfèrica que rep des de

les zones urbanitzades del seu entorn i de l’activitat que allà

s'hi desenvolupa.

2.7. -Procés de validació de la hipòtesi

Per a poder validar aquesta hipòtesi, s’ha hagut de dur a terme

una segona part pràctica en un àmbit molt diferent de la Serra de

Collserola en molts aspectes: alçada, temperatura, presència humana

i sobre tot en els nivells de contaminació atmosfèrica present a la

zona. Aquest lloc escollit per aquesta segona part del treball ha estat

la Serra del Cadí, situada al Parc Natural Cadí Moixeró.


26

La distància entre les dues zones estudiades, el Cadí i l’Àrea

metropolitana de Barcelona) és d’ uns 150 km.

Els tres itineraris que s’han dut a terme aquí han estat molt

més curts que en la primera hipòtesis. Al llarg d’aquests s’ha

recorregut àmbits molt diversos, dins del mateix context d’alta

muntanya, com per exemple: els boscos de pi negre de la vessant

nord de la Serra de l’Ensija (un petit massís molt proper a la Serra

del Cadí), un bosc de ribera de la conca d’un petit torrent o un bosc

de pi i boix de la cara obaga d’un dels cims del Cadí.

La raó per la qual el disseny del itineraris ha variat tant d’una

part del treball de camp a l’altre, ha estat que aquest cop no es

pretén estudiar la distribució de les diferents espècies de líquens en

una zona d’alta muntanya; ni relacionar-les amb diferents nivells de

contaminació segons els individus bioindicadors. L’objectiu,

senzillament ha estat mostrejar es líquens que es trobin i estudiar-ne

la seva biodiversitat, i relacionar-la amb la trobada a Collserola.

Un cop identificats tots els líquens i a través de les taules Excel

elaborades amb aquestes poblacions (veure Annex 5 i 6), es compara

les espècies trobades en cada part del treball de camp i les freqüència

en que hi són presents en cada lloc i se’n ha extret conclusions.

Tal i com explica la hipòtesi, s’espera que la biodiversitat de

líquens de la Serra del Cadí sigui major molt a la de la Serra de

Collserola ja que aquest indret d’alta muntanya és idoni per a la

proliferació de líquens ja que està lliure de contaminació atmosfèrica i

qualsevol tipus d’afectació causada per l’acció humana.


27

D’altra banda, també s’observa la possibilitat de trobar-hi

líquens bioindicadors que amb la seva presència mostrin que la

quantitat de pol·lució a la zona és zero o propera a zero.


28


atmosfèrica

3.- Anàlisi de dades

3.1.- Serra de Collserola

Durant els itineraris duts a terme a través de de serra de

Collserola s’ha travessat indrets molt diversos i diferents en molts

aspectes: la vegetació, la humitat, la degradació del terreny a causa

de l’acció humana; però la diferència que s’espera que tingui més

efecte en la població de líquens és la diferència de pol·lució.

Els mapes de gradients elaborats a partir de la informació dels

nivells de contaminació, ens han permès identificar en quines zones

són més o menys afectades per aquestes concentracions de

contaminats atmosfèrics. En base a això, s’ha determinat quines

comparatives fer entre els diferents punts de mostreig, amb l’objectiu

de trobar graus de similitud o diferencia pel que fa a les poblacions de

líquens trobades, i contrastar-ho amb les dades de contaminació de

l’aire.

Una de les primeres conclusions extretes dels mapes de

gradients és que la pròpia Serra de Collserola conforma una “muralla”

que dificulta que la pol·lució produïda a la capital catalana i altres

municipis de l’àrea es concentri en la capital i es desplaci cap al

Vallès. Això crea una diferència de contaminació a cada banda del

massís. A la part barcelonina, els nivells de contaminació són més

alts que a la banda vallesana. Com a terme mig pel que fa a aquests

nivells, trobem la vessant de Collserola que llinda amb la plana del

Baix Llobregat, la contaminació de la qual és també considerable,

especialment a l’alçada de Cornellà de Llobregat i Sant Joan d’Espí.


29

Així, és la diferència de nivells dels diferents indicadors a una i

altre banda del parc, la que ens permet deduir el gradient minvant

dels mateixos a l’interior de la serra, a falta de mesures oficials dins

del parc.

Seguint aquesta línia i per confirmar si les poblacions de líquens

de cada una d’aquestes zones són similars o no, es comparen els

resultats del mostreig utilitzant els l’índex de Jaccard.

Les tres taules següents, corresponen a les tres comparatives

efectuades entre els tres àmbits que s’han considerat

significativament diferents quant a qualitat de l’aire i que es poden

trobar al voltat de la Serra de Collserola.

A les taules es detallen a continuació els itineraris i els punts de

mostreig concrets amb els que es realitza la comparativa, així com el

resultat final:

Comparació Vessant Barcelona Vessant Vallès

Similitud Itinerari Parada Itinerari Parada

1 4 6 4 15 0,40

2 1 5 3 13 0,60

3 3 1 2 16 0,25

4 1 2 4 16 0,40

Comparació Vessant Barcelona Vessant Llobregat

Similitud Itinerari Parada Itinerai Parada

1 1 2 1 15 0,28

2 4 5 1 20 0,33

3 4 6 1 16 0,60

Comparació Vessant Vallès Vessant Llobregat


1 3 13 1 15 0,20

2 2 16 1 16 0,20


30

Els punts de mostreig escollits per a treballar aquetes dades

comparatives, són aquells en que mostrejos han estat més diversos.

Per a diversos s’entenen aquells punts de mostreig on s’ha trobat un

major número d’espècies diferents.

S’ha utilitzat aquest criteri a fi de que tant els resultats de

l’equació de l’índex de Jaccard com les mitjanes que s’han calculat

d’aquests (les mitjanes citades es troben més endavant del treball) es

puguin considerar representatives, tot i no haver-se comparat tots i

cada un dels mostrejos duts a terme a cada una de les àrees.

Els resultats de la primera taula, la qual compara les poblacions

de líquens trobades a la cara sud de Collserola (vessant de

Barcelona) amb la cara nord (vessant Vallès). Els nivells de

contaminació de les dues zones són força diferents.

Les dades que en ofereixen els mapes de gradients sobre la

qualitat de l’aire a cada zona permet suposar que, en base a la

diferència de nivells de pol·lució, la població de líquens a cada banda

de la serra és força diferent. Els resultats obtinguts a través de

l’índex de Jaccard confirmen aquesta suposició: la mitjana entre els

quatre valors obtinguts és de 0,41 sobre 1 (1 significa total igualtat).

Per tant es pot concloure que la diferència de nivell de

contaminació és una possible causa de que la similitud entre les

comunitats de líquens de cada banda les massís no arribi al 50%,

malgrat que la zona del Vallès també és una zona on la qualitat de

l’aire no és excessivament bona ja que hi ha importats ciutats i hi

abunden les indústries. Si això no fos així i l’aire fos molt més net, es

pot considerar que les diferències serien encara més importants.


31

La segona taula de comparacions també compara la zona de

Barcelona però en aquest cas amb la vessant oest de la serra, la qual

es correspon amb la cara de Collserola que mira cap al Delta del

Llobregat. En general els nivells de contaminació de les poblacions de

la zona no són tant altres com les de la capital, però són

lleugerament més alts que a la zona del Vallès. Els punts amb

indicadors de contaminació més baixos de l’àrea es concentren a la

conca del Llobregat (en indrets més apartats de la Serra de

Collserola), com per exemple Pallejà, Gavà o Viladecans. Aquesta

informació porta a suposar que els resultats de l’índex de Jaccard

seran similars als de la comparativa anterior.

La mitjana dels resultats és de 0,40; un resultat semblant a

l’anterior, fet que ens porta a les mateixes conclusions que les

obtingudes en la primera comparativa.

En conseqüència, seria lògic esperar que les poblacions de

líquens de la cara vallesana i les de la cara del riu Llobregat fossin

molt semblants. No obstant, els resultats que ofereixen les

comparatives fetes són de 0,20 i tenint en compte que el màxim

nivell de similitud és 1, és obi que les poblacions són

considerablement diferents. Durant el desenvolupament d’aquest

treball no s’ha trobat evidències suficients en quant a nivells de

contaminació o altres aspectes, que puguin explicar aquesta

diferència.

Quant a la presència de certes especies de líquens, cal destacar

que hi s’ha trobat evidències en la distribució de líquens que resulten

significatives i que poden relacionar-se amb els nivells de

contaminació dels voltants de la serra.


32

El cas més rellevant és la presència de l’espècie G (Hypogimnia

physodes). Es tracta d’una espècie bioindicadora que indica nivells de

60 µg/m³de SO2.

3.1.1.- Zones verges

També s’han identificat les zones menys contaminades i més

verges de la Serra de Collserola per les quals han passat diferents

itineraris del treball, en concret son dues.

El primer tram és part de l’itinerari 2 i comprèn els voltants de

Santa Creu d’Olorda, des de la parada n. 11 fins a la n. 16. És una

zona molt poc freqüentada per a les persones i força lluny de nuclis

urbans importants; només hi ha una petita carretera, molt poc

transitada, que passa a una distància relativament escassa de la

zona.

El detall d’aquest tram és el

següent:

En aquestes estacions de mostreig la biodiversitat de líquens ha

estat força alta: s’ha localitzat fins a 7 espècies diferents; però les

quantitats de líquens trobats han estat baixes, només 9 individus.

Mapa zona verge itinerari 2


33

En la següent taula es poden identificar les diferents especies i

el nombre d’individus trobats de cada una:

Espècie Nº d’individus

E 1

K 1

D 2

A 1

H 1

B 2

C 1

D’aquestes dades, cal destacar el fet que l’espècie K, que

correspon a la Caloplaca Aurantia, representa l’únic individu

d’aquesta espècie que s’ha trobat a llarg de tota la part practica del

treball. Tant a la serralada de Collserola com a la del Cadí.

La presència de les espècies D, A i B no són només

representatives d’aquesta aquesta zona, ja que són les tres espècies

més presents i més comunes al llarg dels quatre itineraris efectuats;

de fet representen quasi el 70% dels 150 líquens trobats a la serra de

Collserola (les tres juntes). No obstant, en aquesta zona representen

un 55% del total, existeix una diferència percentual però no es

considera excessivament important.

Quant a les espècies H i E, que en total han estat trobades en 8

i 9 ocasions respectivament al llarg de tots quatre itineraris, no

permeten extreure massa conclusions ja que en aquest tram només

s’ha trobat un cop cada una.

Finalment l’espècie C, que només ha estat trobada 1 cop en

aquesta ocasió, correspon a un total de 8 individus d’aquesta espècie


34

que s’han trobat al llarg del itineraris per Collserola. No obstant, 2

dels altres 8 individus han estat localitzats dins de la segona zona

verge per la que s’ha passat en el itinerari 4, i dos altres mostres

s’han trobat també en una parada molt propera a questa zona de

l’itinerari 4.

Aquest fet que podria fer pensar que es tracta d’una espècie

que pot relacionar-se amb les àrees més verges o poc transitades, no

es pot confirmar ja que els altres tres espècimens trobats de la

mateixa, ha estat fora d’aquestes e les zones. S’han localitzat en les

parades 1.1.1, 1.1.2 i 1.1.9; les quals es troben en zones molt

properes a la part alta de la ciutat de Barcelona, llocs amb alts nivells

de contaminació.

Les conclusions que es poden extreure de les dades descrites

anteriorment no són concloents sobre una possible flora específica en

aqusta primera àrea poc transitada. Per una banda, les tres espècies

(D,A,B) no ofereixen informació rellevant a causa de la seva

omnipresència en totes les rutes realitzades. Altrament, l’espècie K,

únicament es troba en zones verges i poc afectades per la

contaminació. La C que en general es troba en zones teòricament

menys contaminades, en ocasions també s’ha localitzat en zones

més afectades per la pol·lució, com és el cas també de les espècies E

i H que són presents en zones verges i també en molts altres punts

on la hi ha una gran diferència de condicions ambientals i de

contaminació, de manera que no es pot dir que sigui pròpies de les

zones més aïllades del parc.

La segona zona que per la seva situació hauria de poder identificar-se

com a zona menys afectada per la contaminació, forma part del quart

itinerari i comprèn des de la parada 7 a la 16. Aquest tram comença

al Pont de Valldaura i acaba a l’església de Sant Iscle de Freixes,


35

passant vora el turó de Can Cerdà. Es tracta d’un

indret allunyat de cap nucli urbà i molt poc

concorregut per a les persones. Dins d’aquest

tram hi ha la zona més feréstega i amb

vegetació més esponerosa que s’ha recorregut

durant la part pràctica del treball; és correspon

amb la part que creua transversalment la vall del

Torrent d’en Fotja, entre els punts de mostreig

nº 11 i nº 12.

És un espai totalment cobert per un bosc de ribera espessíssim

que en ocasions no permet l’arribada directa de la llum solar al terra.

Aquestes condicions són probablement les causant de la nul·la

presència de líquens a la zona.

Al llarg d’aquest tram, tant la quantitat de mostreig com la

biodiversitat trobades són molt altes. Concretament s’ha trobat 7

espècies diferents i 25 individus. En la següent taula es poden

identificar les diferents especies i el nombre d’individus trobats de

cada una:

Espècie Nº d’individus

A 7

S 1

U 1

C 2

D 6

V 2

B 6

Mapa zona verge itinerari 4


36

La conclusió, a la vista d’aquestes dades és la següent:

Com ja s’ha dit anteriorment, la presència de les espècies A, D i

B no és representativa ja que les tres juntes corresponen a un 76%

dels líquens trobats, un percentatge força similar al de la seva

presència al llarg de tot el mostreig (70%).

No obstant, és força rellevant el cas de l’espècie Cladonia

Pyxidata (S). Només és present en una ocasió, d’un total de dues, en

aquest sector de l’itinerari 4; però l’altre vegada que ha estat

localitzada, ha estat trobada dins del mateix itinerari 4, i

concretament a la parada 4.4.17, la qual es troba considerablement

aprop de la zona verge, tot i que al mateix tems, no dista

excessivament de la perifèria de Cerdanyola del Vallès. De totes

maneres, es pot concloure que la Cladonia Pyxidata tendeix a trobar-

se en zones apartades de grans núclis urbans.

El cas de l’espècie U, la qual no s’ha pogut identificar, és força

semblent al que s’ha explicat al paràgraf anterior. Només ha estat

localitzada en dues ocazions, les dues durant l’itinerari 4, un d’elles

dins del tram verge, concretament al punt de mostreix núm. 4.4.8.

L’altre individu pertanyet a l’èspècie U, es va localitzar al punt nº

4.4.5; el qual es troba força lluny de la zona verge que s’està

estudinat i a més a més es troba a la vessant de la Serra de

Collserola que mira cap a Barcelona. De manera que els dos individus

han estat localitzats en dos punts amb uns nivells de contaminació

força diferents. Conseqüentment no es pot dir que aquets espècie

tingui tencència a viure en zones allunyades del principals focus de

contaminació.

L’espècie V, la qual tampoc ha estat catalogada, representa un

caltre cas similar al de les dues espècies anteriors. En total ha estat


37

localitzada en cinc ocazions, dos d’elles dins del tram verge, dues

més també dins de l’itinerari 4, als punt 4.4.5 i 4.4.6. que com ja s’ha

dit, són punt situats a la vessant barcelonina de la Serra de Collserola

i que per tant estan exposants a importnats nivells de contaminació.

La cinquena i última localització d’aqueta espècie ha estat

durant el primer itinerari, al punt 1.1.5, el qual es situa just sobre el

barrí de Perdalbes, un dels lloc on s’ha localitzat més contaminació a

través dels mapes de gradients de contaminació atmosfèrica. Aquests

fets porten a concloure que V no és una espècie que es concentri en

zones on la contaminació sigui baixa si no que pot sobreviure en

zones on la contaminació sigui considerable.

Finalment, queda per considerar l’espècie C, no obstant aquesta

ja ha estat localitzada amb anterioritat a l’altre zona verge que s’ha

estudiat i durant l’inici del primer itinerari, una zona situada

immediatament sobre el barri de Pedralbes i que és força castigada

per la contaminació atmosfèrica. Les conclusions que s’esxtreuen

d’aquesta situació són les mateixes que les de l’espècie V: és present

en les zones més netes del Parc Natural de Collserola però no té

problemes per adaptar-se i viure en algunes de les zones més

afectades per la pol·lució de la serra.

Les conclusions extretes de la presència de certs líquens a les

zones més verges del parc ofereix unes concluions que no són del tot

concluents. Així doncs ha estat a través de l’índex de Jaccard que

s’ha comparat diverses comunitats de líquens, unes pertinents a les

zones verges i les altres pertinets a les zones més contaminades, per

a poder quantificar els graus de similitud entre elles.

Per a poder estudiar la similitud entre els zones verges entre sí,

s’ha tornat a usar l’índex de Jaccard.


38

S’han realitzat les tres comparatives següents:

El primer estudi compara la zona més propera a Barcelona

(zona contaminada) amb les dues zones verges explicades

anteriorment (zones verges).

A la segona es comparen els punts de mostreig de les

poblacions no pertitnets a l’Àrea metropolitana de Barcelona (zona

contaminada) amb les dues zones verges (zona verge).

La tercera comparativa, entre les dues zones verges entre sí.

Comparació

Zona contaminada (àrea BCN)

Zones verges


1 1 13 2 9 0,40

2 1 1 4 9 0,43

3 1 2 4 10 0,28

4 1 8 4 13 0

5 1 9 4 15 0,20

Comparació

Zona contaminada

(fora de BCN)

Zona verge


1 1 14 2 14 0,33

2 1 20 4 9 0,40

3 1 13 4 10 0,20

4 1 18 4 15 0,25

Comparació

Zona verge

(itinerari 2)

Zona verge

(itinerari 4) Similitud Itinerari Parada Itinerari Parada

1 2 9 4 14 0,75

2 2 15 4 9 0,50

3 2 7 4 15 0,66


39

Els resultats otinguts ens permeten veure si les diferències

entre col·lectius de líquens de les parts més i menys contaminades

són molt o poc importants.

Els resultats de la primera taula permeten concloure que hi ha

grans diferències entre les poblacions de líqunes dels dues zones que

estudia. La mitjana entre els quatre resultats obtinguts és de 0,26 i

tenint en copmte que el resulatat que indica total similitud és 1, es

por concloure que les comunitats de líqunes són molt diferents.

Lògicament la causa l’aquest fet seria la diferència de nivells de

contaminacó de cada zona.

Les conclusions que espoden extreure de la taula segona , són

que la diferència entre els comunitats de líquens són importants i

similars a la comparativa anterior. La mitjana dels resultats és 0,30.

Tot i els diferents nivells de contaminació de les dues vassants,

la diferència és poca en quant a liquens identificats, així que no es

pot dir que la diferència de contaminació a cada banda del massís

condicioni gaire la proliferació de determinades espècies de líqunes.

La dada més sigificativa però, l’aporta la tercera taula. Les

resultats de la comparativa entre les poblacions de líquens de les

dues zones verges mostra calrament una important similitud entre els

dos espais en aquest sentit. La mitjana dels resultats és 0,64.

Obiament aquest resultat es deu a que les condicions ambientals, de

poca degradació del terreny i de qualitat de l’aire són molt similars

als dos llocs.


40

3.2.- Serra del Cadí.

La segona part de la part pràctica del treball de recerca es va

dur a terme a la Serra del Cadí. En aquesta ocasió, l’objectiu no va

ser confeccionar cap mapa de presència de líquens ni fer un estudi

dels nivells de contaminació de la zona. Senzillament s’ha fet per a

mostrejar el màxim d’espècies de líquens diferents per a comparar-

les amb el mostreig realitzat a Collserola; a fi de corroborar la segona

hipòtesi del treball:


condicionada per la contaminació atmosfèrica que rep des de les

zones urbanitzades del seu entorn i de l’activitat que allí s'hi

desenvolupa.

En primer lloc, la tabulació de la recollida de líquens ha permès

veure ràpidament que hi ha grans diferències entre les espècies

trobades durant cada part del treball. Hi ha fins a sis espècies

liquèniques que només han estat localitzades durant les recollides de

mostres al Prepirineu, en concret són les espècies M, N, O, P, Q i W.

De les quals dues són bioindicadores, contretament N i Q que la seva

presència indica que la quantitat de SO2 a l’aire és, tal i com

s’esperava, zero.

D’altre banda, les espècies F, G, I ,J, L ,S , U i V, que havien

estat torbades amb anterioritat a la Serra de Collserola, no han

aparegut en cap moment al Cadí. Cal recordar que una d’aquestes

espècies, la G, és bioindicadora del S02, la seva presència indica que

hi ha aproximadament 60 µg/m³.

També hi ha un important nombre d’espècies que s’han trobat a

les dues serralades.


41

Els exemplars de Xanthoria (D), és molt present al llarg de les

dues fases de la part pràctica. Però hi ha importants diferències entre

la quantitat en que les seves variants han estat trobades a llarg del

treball.

Aquesta taula mosta els el nombre d’individus de cada

subespècie trobats al llarg del mostreig i el percentatge que

representen respecte el nombre total d’individus de Xanthoria. La

principal desigualtat de la taula la protagonitza la Xanthoria

parietana, la qual representa quasi un 62% a Collserola i un 0% al

Cadí. Aquet fet s’explica fàcilment ja que aquesta espècie és

bioindicadora de nivells força elevats de SO2, com que l’aire del Cadí

està totalment lliure d’aquest contaminant, aquest liquen no es

desenvolupa.

També cal destacar que hi ha una important variació del volum

de Xanthoria Fallax trobada, no obstant aquest fet no hauria de tenir

cap relació directe amb la diferència de nivells de contaminació

trobats.

El nombre total d’espècies trobades a la Serralada del Cadí és

de 15 i a Collserola se n’ha localitzat 17. Aquests resultats aparent

ment no verifiquen la hipòtesi ja que aquesta diu que la biodiversitat

de líquens és major a les zones lliures de contaminació atmosfèrica

que a les zones que en tenen. No obstant cal recordar que els

Mostreig

Xanthoria

Parietana Elegans Fallax Altres

n. ind % n. ind % n. ind % n. ind %

Collserola 26 61.9 13 30,9 1 2,3 2 4,7

Cadí 0 0 8 50 8 50 0 0


42

itineraris duts a terme a cada una de les dues parts del treball de

camp han estat molt diferents en molts aspectes però especialment

en les quilometratge recorregut. Mentre que al Parc Natural de

Collserola s’ha caminat prop de 40 quilòmetres, per a la Serra del

Cadí tan sols n’han estat 9,3. A més a més tots els trams recorreguts

per la zona d’alta muntanya han estat molt similars a nivell de

l’altitud i proximitat entre ells, mentre que els itineraris del massís

litoral han travessat espais molt heterogenis en aspectes com la

contaminació o afectació per l’acció humana i la distància entre els

mateixos ha estat molt més gran.

Per tant, sí es conclou que la relació entre les espècies

localitzades i els quilòmetres recorreguts/àrea coberta per la

investigació, és molt diferent a cada zona. A Collserola aquesta és de

0,42 espècies de líquens diferents trobades per cada mil metres

caminats. Al Cadí el nombre d’espècies diferents per quilòmetre és

1,61.

Aquests resultats han permès afirmar que la segona hipòtesi

postulada és rotundament certa. Segons els resultats obtinguts, la

biodiversitat en llocs lliures de contaminació atmosfèrica es quasi tres

vegades major a la dels llocs afectats per aquesta.

Tot i no contribuir en l’estudi de la hipòtesi, també s’han dut a

terme diverses comparacions entre les diferents comunitats de

líquens de de la Serra del Cadí i Collserola amb l’índex de Jaccard.

Això ha permès veure fins a quin punt són iguals o diferents les la

poblacions liquèniques de cada lloc.


43

L’anàlisi d’aquestes dades ha permès veure clarament la gran

diferència que existeix entre les dues àrees on s’ha dut a terme el

treball de camp.

La primera taula compara les zones de la serra de Collserola

més castigades per la contaminació atmosfèrica amb els tres

itineraris de la Serra del Cadí. El valor de la mitjana dels resultats de

l’índex de Jaccard ha estat de 0,14. Tenint en compte que el nivell

màxim de similitud és 1, és pot dir que les comunitats de líquens de

cada àmbit són molt diferents.

Per altre banda, la segona taula compara les dues zones verges

de la serra de Collserola amb la serra del Cadí. En aquest cas els

Comparació

Collserola

(zona contaminada)

Cadí

Similitud

Itinerari Parada Itinerari Parada

1 1 2 5 10 0,13

2 1 5 6 1 0,25

3 1 8 6 6 0,20

4 4 6 7 8 0

5 4 5 7 9 0,14

Comparació

Collserola

(zona verge)

Cadí

Similitud

Itinerari Parada Itinerari Parada

1 2 14 6 1 0,33

2 2 9 6 6 0,40

3 4 9 7 11 0,40

4 4 6 7 6 0,40


44

resultats de les comparatives no han estat tan extrems però la

mitjana entre aquets ha estat 0,38. Aquest valor ha permès

concloure que també existeix una diferència important entre les

comunitats de líquens de les zones verges de Collserola i els

poblacions del Cadí a causa dels considerables nivells de

contaminació als que estan exposades aquestes zones de la serra

Litoral.

No obstant, aquestes zones de Collserola no estan tant

castigades per a pol·lució com les de la comparativa anterior. És per

això que els valors mitjans de similitud entre poblacions de cada taula

de comparatives han estat significativament diferents. És a dir, el fet

que les zones verges de Collserola tinguin una qualitat d’aire millor i

menys afectació per l’activitat humana, els permet tenir una

biodiversitat una mica més rica que la de les zones més castigades i

per tant poden ser més similars als mostrejos en espais lliures de

contaminació a la serra del Cadí.


45


atmosfèrica

4.- Conclusions

4.1.- Primera Hipòtesi

A partir de l’estudi detingut de les dades obtingudes durant la

part pràctica duta a terme a la zona de la Serra de Collserola i

comparades a través del document d’Excel de Consultes s’ha pogut

determinar en quines zones es concentren cada espècie de liquen.

Posteriorment i aplicant el índex de Jaccard, s’ha determinat el grau

de similitud entre les espècies de cada àrea a través de valors

quantitatius.

El resultat d’aquest tractament de dades, dona com a conclusió

la següent resposta a la primera hipòtesi plantejada:

No es pot afirmar que hi hagi una clara estratificació dels

líquens identificats en les diferents zones.

No es pot confirmar la distribució de diferents especies entre les

diverses zones mostrejades quan aquestes, encara que allunyades

entre sí, es troben en zones afectades per la contaminació i impacte

de l’acció humana. Per exemple entre les àrees més properes a

Barcelona i les que ho estan als gran nuclis de població o principals

infraestructures de comunicació que creuen el Vallès o Baix Llobregat.

Els índex comparatius entre aquestes àrees són relativament alts

(majoritàriament la mitjana és superiors a 0,50).


46

Ara bé, cal destacar que si comparem aquestes àrees més

castigades amb uns determinat àmbits allunyats de fonts de pol·lució

i situats a l’interior del Parc Natural de Collserola, els graus de

coincidència entre les especies identificades en aquestes àrees i les

descrites anteriorment, són més baixos (mitjana inferior al 0,4). La

comparativa entre els mostreigs efectuats en aquests nuclis més

“verges” mostren valors mitjos superiors al 0,60.

Això ens portaria a poder parlar de uns petits reductes més

“verges” els quals estarien en la línia de la primera hipòtesis però

representen zones massa minoritàries respecte l’extensió de territori

total mostrejat. I per tant no es consideren prou significatius per a

validar la primera hipòtesi.

Així doncs es conclou que no podem parlar d’una clara

d’estratificació quant a les especies identificades en tota la serra de

Collserola, segons el seu grau de proximitat a les àrees productores

de contaminació. Conseqüentment, cal dir que la primera hipòtesi no

ha pogut ser validada.

Aquest fet es constata a dos nivells:

1. La concentració dels líquens trobats al llarg de les quatre rutes

examinades no obeeix en general a un clar criteri de proximitat

o allunyament de les zones més habitades, essent molt

homogènia.

2. La distribució de les diferents especies identificades tampoc ens

permet concloure el creixement d’espècies bioindicadores en

cap zona per damunt de les altres.


47

El coneixement que m’ha aportat el fet de travessar caminat la

serralada en el sentit Nord/Sud i Est/Oest i l’estudi detallat dels

mapes, em dona indicis que poden fàcilment explicar aquest fet:

Per una banda hem de considerar que el parc Natural de

Collserola es troba envoltat per zones urbanes de tamany

considerable en tot el seu perímetre (Barcelona, Sant Cugat,

Cerdanyola, Sant Feliu entre d’altres, així com per grans eixos de

comunicació que uneixen l’àrea metropolitana de Barcelona, com són

les autopistes C-58, B-30 i A-2 principalment. L´impacte d’aquestes

grans fonts de contaminació és molt elevat i penetra de forma clara

en tota la geografia del parc de manera que no queden probablement

grans zones exemptes de contaminants o amb aquests a nivells prou

baixos com per permetre el creixement d’espècies bioindicadores

diferencials de la resta de zones.

A més el parc s’ha convertit en una de les principals àrees de

lleure del Barcelonès i el Vallès i és creuat per multitud de pistes

forestals i camins que són utilitzats de forma molt habitual pels

habitants dels nuclis propers tant per fer caminades i excursions ,

com per practicar ciclisme. La densitat doncs de visitants que rep el

parc en totes les èpoques de l’any, és molt important. Les influencies

d’aquest constant transit per pràcticament tota la seva extensió,

permet diferenciar-hi àrees molt minoritàries amb diferent grau de

intrusió (àrees denominades verges en aquest treball).

4.2.- Segona hipòtesi

Cal tenir en compte que la part pràctica feta al Cadí no estava

plantejada amb l’objectiu d’elaborar un mapa de gradients de la

biodiversitat i quantitat de líquens trobats a la serra. L’únic objectiu


48

era obtenir només informació a nivell comparatiu d’aquesta zona

respecte la de Collserola, pel que fa a dos aspectes.

Avaluar si la diversitat d’espècies torbades en cada territori, és

a dir la coincidència i desigualtat d’individus entre tots els

mostrejats.

I addicionalment i dins dels que s’han trobat en cada un dels

dos espais estudiats, estudiar-ne la freqüència en que es presenten .

Per a poder acabar confirmant si es troba una biodiversitat de

líquens més àmplia al Cadí que a Collserola, per tractar-se aquesta

última d’una zona menys contaminada.

El tractament de dades exposades en l’annex 9 permet

concloure importantíssimes diferències entre la els mostrejos de cada

part de la part pràctica, la de Collserola i la del Cadí. Aquesta

diferència es fa palesa tant en quant a quines són les especies

trobades en un i altre habitat com pel grau de diversitat dels

mostreigs.

Segons aquestes dades, el nombre total d’espècies trobades a

la Serralada del Cadí és de 15 i a Collserola se n’ha localitzat 17. Per

a saber en quina zona la biodiversitat és més alta, s’ha relacionat la

biodiversitat trobada a cada zona amb les distàncies que s’ha

recorregut a cada àmbit. Al Parc Natural de Collserola s’ha caminat

prop de 40 quilòmetres, per a la Serra del Cadí només n’han estat

9,3.

Les relacions entre aquests valors han donat els següents

resultats: a Collserola s’ha trobat 0,42 espècies de líquens diferents


49

trobades per cada mil metres caminats mentre que al Cadí la

quantitat d’espècies diferents trobades a quilòmetre és 1,61.

Aquests resultats permeten afirmar que la segona hipòtesi

plantejada al treball és certa. L’absència de contaminació atmosfèrica

en una zona permet que hi hagi una major biodiversitat de líquens.


50


atmosfèrica

5.- Bibliografia

Llibres i monografies

1- LLIMONA, Xavier [et al.]. Història Natural dels Països Catalans,

volum cinquè fongs i líquens. Barcelona: Fundació enciclopèdia

Catalana, 1991.

2- EDERRA INDURÁIN, Alicia. Botànica ambiental aplicada. Las

plantes y el equilibrio ecológico de nuestra tierra. Pamplona:

Ediciones Universidad de Navarra S.A. (EUNSA), 1996.

3- CAMBRA, Jaume; GÓMEZ, Antoni; RULL, Jordi. Guia de les

algues i els líquens dels països catalans. Barcelona: Pòrtic

(col·lecció conèixer la natura), 1997.

Articles de pàgines i llocs web

1- GENERALITAT DE CATALUNYA, Departament de territori i

sostenibilitat. Informe sobre la qualitat de l’aire entre 01-01-

2012 i 31-12-2012. Disponible des d’internet en:

“http://www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.6

4be942b6641a1214e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=5e91d5029e

927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5e91d5

029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

”.

http://www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.64be942b6641a1214e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=5e91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5e91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default





51

2- PÉREZ, Carlos. Líqunes y contaminación atmosférica. Lleó: juny

de 2010. Disponible des d’internet en:

“http://liquenes.ticlegio.com/indicadores-y-bioindicadores”.

3- ARINÑO VILA, Xavier; AZUAGA GARCÍA, Teresa, GÓMEZ

BOLEA, Antonio. Els líquens com a bioindicadors de la qualitat

atmosfèrica: el cas de la vall de Fumanya (Cercs, Barcelona)

[En línia]. Barcelona: Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 65: 5-13-1997.

Disponible des d’internet en:

“http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000023/00000090

.pdf”.

4- CARBALLO, Maria Dolores. Los líquenes y la contaminación

atmosfèrica. 10 de desembre de 2007. Disponible des d’internet

en: “http://mdcm83.blogspot.com.es/2007/12/blog-

post_10.html”.

http://liquenes.ticlegio.com/indicadores-y-bioindicadores

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000023/00000090.pdf

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000023/00000090.pdf

http://mdcm83.blogspot.com.es/2007/12/blog-post_10.html

http://mdcm83.blogspot.com.es/2007/12/blog-post_10.html


52

ANNEX 1.- Informació sobre líquens i bioindicadors.

1.- Els líquens

1.1- Què són els líquens?

1.1.1- El concepte

Un liquen és un fong (micobiont) que viu amb una alga

(ficobiont) amb la qual està associat de forma simbiòtica, és a dir,

que es beneficien mútuament. En algun cas aquestes associacions

poden ser dutes a terme per més d’una espècie de fong i alga.

El rol de l’alga, que acostuma a ser una alga blava (organisme

procariota del grup dels cianobacteris) o una alga verda (organisme

eucariota del grup de les clorofícies), és sintetitzar matèria orgànica

de la qual es nodreixen tant l’alga com el fong.

La funció del segon component de l’associació, el fong, és

protegir l’alga de l’exterior i proporcionar-li un medi humit per a la

seva supervivència.

Tot i que el fong s’encarrega d’oferir un medi habitable per a

l’alga, aquesta viu en unes condicions d’humitat i temperatura al límit

de la seva tolerància de manera que l’equilibri alga-fong és molt

fràgil. Si per qualsevol raó climatològica (per exemple, augments o

disminucions de la humitat, la temperatura, la lluminositat, la

contaminació atmosfèrica, etc..) aquest equilibri es trenca: l’alga

mor, la simbiosi desapareix, el fong perd la font d’aliment sintetitzat,

es mor i el liquen desapareix.


53

Hi ha certs aspectes que caracteritzen els líquens com a espècie

i que els diferencien de les plantes vasculars:

- Dins d’un liquen és només l’alga la conté clorofil·la; és a

dir que la relació entre la quantitat de clorofil·la i el volum

total del liquen és menor que en el cas de la majoria de

plantes. Com a resultat d’això tant el metabolisme com el

procés de fotosíntesi és especialment lent. El mateix

passa amb la velocitat a la que un liquen es recupera de

qualsevol dany.

- A diferència de les plantes vasculars, un liquen no té

estomes i du a terme l’intercanvi de gasos al llarg de tota

la seva superfície. A causa d’això, comparativament, un

liquen absorbeix una quantitat de gasos major que una

planta vascular.

- Els líquens no tenen cutícula (membrana de que disposen

les plantes superiors i que les aïlla del medi exterior) de

manera que són especialment vulnerables als gasos

contaminants.

- Els líquens són organismes poiquilohídrics, això és, que

són incapaços d’autoregular el seu contingut d’aigua de

manera que llur capacitat metabòlica depèn absolutament

de la humitat i de les precipitacions. La humitat ambiental

entre el 60% i el 90% és el punt òptim per a que els

líquens puguin dur a terme la fotosíntesi. En el nostre

entorn aquestes condicions es donen majoritàriament a la

matinada i òbviament en aquell moment no hi ha llum de

sol per a dur a terme la fotosíntesi. Per tant, només

durant reduïts períodes de temps amb insolació es donen


54

les condicions idònies per al seu creixement. I, com a

resultat, el seu desenvolupament i metabolisme són lents.

Fins i tot pot ser que en un cas de manca d’aigua,

element important el seu sistema metabòlic, la seva

evolució quedi aturada fins que es disposin de noves

condicions d’hidratació.

- Els líquens tenen una gran capacitat d’acumulació de

nutrients i de líquids ja que quan n’absorbeixen no tenen

cap sistema per a expulsar-los.

- A causa de les moltes limitacions que tenen els líquens a

l’hora desenvolupar-se, com per exemple la dependència

de la humitat ambiental o la poca quantitat de clorofil·la,

el seu desenvolupament és molt lent. Per contra,

disposen d’una gran capacitat d’adaptació i supervivència

de manera que si no hi ha canvis dràstics en el seu

entorn ni en l’ambient, poden viure molts anys. En la

següent taula es veuen, a nivell d’exemple, les velocitats

de creixement de certes espècies:

Espècie Velocitat (mm/any)

Peltigera spp 10-30 mm

Physcia caesia 0.8-1.1 mm

Parmelia saxatilis 1.7-3.2 mm

Caldonia rangiformis 2-5 mm

Lecanora muralis 0.8-2.3 mm

Rhizocapon geographicum 0.2-0.6 mm


55

1.1.2.- Morfologia i anatomia dels líquens

Els líquens són éssers tal·lòfits, és a dir, formen estructures

morfològiques senzilles i poc organitzades. Dit d’altra manera: una

estructura o aparell vegetatiu, creada gràcies a la simbiosi entre el

fong i l’alga i feta de la forma òptima per a dur a terme la fotosíntesi i

protegir a l’alga. Sobre d’aquests es situen els òrgans reproductors.

Els tal·lus poden tenir molts tipus diferents d’estructures i

formes, depenent de l’espècie del liquen a que pertanyen.

Per exemple:

- Tal·lus crustaci: Formen crostes

sobre els substrats i s’hi troben

molt units. Té un aspecte de taca

circular contínua o discontinua.

El segon tipus les petites

estructures que el formen es diuen arèoles. El marge de

l’estructura està format per lòbuls: unes estructures

allargassades i situades radialment (com en el cas de la

Gasparrinia) o de forma irregular.

També poden incloure una línia

hipotal·lina (de color diferent al

del liquen) que delimiten i que

estan formats per a hifes del fong

(com en el cas de Rhizocarpon).

Lòbuls distrubuits irregularment

Tal·lus amb forma polsegosa


56

En altres ocasions el tal·lus quasi no està desenvolupat i

forma una estructura amb aspecte de pols (com la

Lepraria).

- Tal·lus esquamulós: Estan formats per esquàmules de

forma diversa i tenen un marge més o menys separat del

substrat (és el cas de la Psora).

- Tal·lus foliaci: El formen làmines fixades al sòl: o bé per

un únic punt anomenat disc basal, en aquest cas són

umbilicats (com la espècie Umbilicaria); o poden estar-hi

unides per unes prolongacions anomenades rizines. El seu

marge acostumen a ser lobulat.

- Tal·lus fruticulosos: Formen petites branques o cintes

ramificades que estan units al substrat gracies a un disc

basal. Els podem trobar tan drets com en forma pendular.

- Tal·lus compostos: És una estructura pròpia de la

Cladonia. Pot presentar un organisme primari que pot ser

esquamulós o foliaci i un tal·lus secundari anomenat

podeci que té aspecte de fruticulós. Hi ha subespècies de

la Cladonia com la Cladonia foliacea en les que només es

desenvolupa el tal·lus primari i d’altres com la Cladina en

que només es visible el tal·lus secundari.

1.1.3- Òrgans reproductors i multiplicació

Els líquens es reprodueixen formant ascomes de diferents tipus

i mida. Si un liquen en té, és diu que és fèrtil. Quan no es disposa és

estèril. Aquest fet pot venir donat per unes males condicions

ambientals o per una especialització en la reproducció asexual.


57

Els diferents tipus d’òrgans reproductors que es coneixen són

els següents:

a) Ascocarps

Que, al seu torn, presenten diferents tipologies:

- Apotecis: és el tipus d’ascoma més corrent; es tracta

d’unes unes estructures còncaves amb una forma similar

a la d’una copa. A la part central hi tenen el teixit fèrtil

que es denomina himeni. Segons la forma es classifiquen

en tres tipus:

Apotecis lecanorins: tenen el mateix color que el de la

resta del tal·lus i els formen: hifes del fong (el marge

propi) i hifes estèrils i fèrtils (l’himeni).

Apotecis lecideïns: No presenten marge propi ni himeni.

Els apotecis es troben sobre el tal·lus, generalment al

centre. En el cas del gènere Nephroma se situen als

lòbuls.

Apotecis coniocàrpics: L’himeni es destrueix quan les

ascospores maduren. Això passa amb la espècie de la

Chaenotheca.

- Peritecis: són l’altre tipus d’ascomes, són més petits que

els apotecis, i l’asc es troba tancat en unes cavitats on

s’accedeix per uns porus anomenats ostíol.


58

- Lirel·les: és un tipus d’apoteci de forma allargassada que

pot ser tant ramificat com simple (és representatiu de les

espècies Graphis i Opegrapha).

b) Els picnidis

Tenen forma de petits peritecis (estructures esfèriques amb

porus per on s’alliberen espores per la reproducció sexual).

No obstant, dins seu tenen unes hifes que estan

especialitzades en segregar unes espores asexuals. Aquestes

s’anomenen picnidiòspores i poden actuar tant com a

espermaci o com a espora capaç de de multiplicar-se sola.

c) Multiplicació vegetativa

A través d’aquets procés asexual un fragment de tal·lus és

capaç produir un liquen nou. Aquest fenomen a vegades té

lloc a causa d’un trencament accidental del tal·lus o per

l’acció d’unes partícules generades pel propi liquen i

destinada a la dispersió. D’aquest tipus de partícula

existeixen dues classes:

- Isidis: Són sortints del tal·lus molt fràgils amb aspecte tan

cilíndric, esquamulós o ramificat. Constitueix un sistema

de dispersió molt eficaç ja que tenen els dos components

del liquen (el fong i l’alga) de manera que fàcilment

colonitzen el lloc on van a parar.

- Soredis: Tenen aspecte de petits grànuls (només es

veuen amb lupa) i estan fets de cèl·lules d’alga

recobertes per hifes del fong. Aquestes partícules

s’ajunten formant una estructura anomenada sorali, és


59

seca i hidròfuga de manera que és apte per a la dispersió

a través del vent i la pluja.

1.1.4.- Altres estructures particulars dels líquens

- Pèls: Són les terminacions lliures de les hifes que

s’acostumen a trobar a la cara inferior d’alguns líquens

com la Lobaria o la Nephroma.

- Rizines: Són òrgans de fixació fets d’hifes soldades tant

simples com ramificades. En tenen la majoria de líquens

foliacis.

- Venes: Són cordons formats per hifes que es troben a la

cara inferior del tal·lus. Poden ser verdes o negres.

1.2.- Substrats on viuen els líquens

Fixant-nos en les característiques del sòl que ocupen els

líquens, els podem distribuir en tres grups:

- Líquens saxícoles: són els que viuen sobre roques.

Segons el tipus de roca es tornen a dividir en silicícoles

(si viuen sobre roques àcides) o calcícoles (si viuen sobre

roques carbonatades).

- Líquens terrícoles: viuen sobre

sols més o menys nus.

- Líquens epifítics: viuen sobre un

altre vegetal que generalment és

Liquen epifític vivint sobre molsa


60

un arbust o un arbre però també es poden trobar sobre

molses.

Com a valor afegit, una part important de les espècies de

líquens tenen propietats d’espècie bioindicadora, es a dir, que a

través de la seva presència o falta es poden extraure conclusions

sobre quantitats de contaminació en un medi.

2.- Els bioindicadors

2.1.-Definició i característiques

Un bioindicador es pot definir, en síntesi, com: un ésser viu que

indica els condicions del medi en el que viu.

Una altra definició, més precisa, és la d’un organisme o una

comunitat en que la seva existència, les seves característiques

estructurals, el seu funcionament i relacions depenen de les

característiques del medi en el que viuen i canvien si les

particularitats del seu entorn s’alteren. Per exemple: un arbre

caducifoli estimulat per un canvi en la contaminació atmosfèrica

reaccionarà començant a mostrar símptomes de clorosi a les fulles

(reducció de la producció de clorofil·la i la conseqüent pèrdua de color

a les fulles).

La capacitat que un bioindicador té per a respondre als canvis

ambientals depèn de certs factors:

- La composició genètica del bioindicador el pot ajudar o

perjudicar a l’hora d’adaptar-se al nou medi.


61

- L’edat: el líquens adults tenen més facilitat per a adaptar-

se al canvis ambientals. En canvi, el individus joves es

troben en un moment de la vida més influenciable de

manera que els costa més adaptar-se als canvis del medi.

- Las pròpies condicions ambientals ja que els estímuls

poden ser infinitament variats.

En base a les definicions donades, tots el éssers vius poden

respondre als factors ambientals de manera que a tots se’ls pot

considerar bioindicadors. No obstant hi ha espècies que responen

millor que d’altres als canvis ambientals: amb més rapidesa o bé

aportant més dades i més interessants. Aquestes són les espècies

que se les considera bioindicadores.

2.2.- Tipus de bioindicadors

Hi ha diversos criteris per classificar un bioindicador:

a) En primer lloc en funció del grau de sensibilitat que mostra

davant dels canvis ambientals. Segons això poden ser: molt

sensibles, sensibles, poc sensibles o resistents.

b) En segon lloc segons la forma en que responen a un

estímul. Poden establir-se els grup següents:

- Detectors: mostren respostes davant els canvis

ambientals, veient-se afectada la seva vitalitat,

mortalitat, capacitat reproductora, etc... Per exemple, les

molses epífites que viuen a la ciutat es tornen estèrils a

causa de la contaminació atmosfèrica.


62

- Explotadors: la seva presència indica de forma molt

probable l’existència d’una pertorbació allà on són. Es

tracta d’organismes que es presenten de forma més o

menys espontània i molt nombrosa en un lloc concret. La

seva aparició es deu a que els seus competidors han estat

prèviament eliminats a causa de la pertorbació

esmentada. Per exemple l’abundància d’ortigues significa

que hi ha materials abundants en nitrats en el sòl on

creixen.

- Sentinelles: són bioindicadors sensibles o molt sensibles

que han estat introduïts artificialment al medi i que

actuen com a alarmes ja que detecten ràpidament els

canvis. S’utilitzen principalment per alertar respecte a

certs nivells de contaminants. En són un exemple els

ocells que antigament s’utilitzaven en les mines per

advertir de certes concentracions de gasos en l’aire.

- Acumuladors: bioindicador resistent a certs compostos ja

que són capaços d’absorbir-los i d’acumular-los en

quantitats mesurables. Per exemple certs briòfits que

acumulen metalls pesants.

- Organismes test o bioassaigs: són utilitzats en laboratoris

com a detectors de presència i/o concentració de

contaminants. Sempre es tracta de bioindicadors

sensibles i poden ser plantes com bacteris o fins i tot

animals (ratolins).

c) Un tercer grup respon a la característica de la possibilitat

de quantificar la resposta. Poden ser:


63

- Bioindicadors en sentit estricte: aquells que amb la seva

presència, absència o abundància indiquen els efectes

d’un factor ambiental de forma qualitativa. Dins d’aquests

poden ser positius ja que la seva presència significa

l’existència d’alguna substància en el medi (per exemple:

plantes que només viuen en substrats amb Pb, Cu o Au).

O bé negatius quan la seva absència mostra que hi ha

algun compost a l’espai on viuen (per exemple: els

líquens bioindicadors que moren al superar cert llindar de

concentració de contaminants a l’aire).

- Biomonitors: són espècies quina presència és indicativa

de contaminants o altres pertorbacions de forma

qualitativa i també quantitativa. Les seves reaccions són

proporcionals al grau de la contaminació. Les espècies

poden ser biomonitors; bé perquè reaccionen d’una forma

determinada o mesurable en quin cas es tracta de

biomonitor de reacció manifesta, o bé perquè acumulen

contaminants fins a tenir una quantitat mesurable, en

quin cas s’anomenen biomonitors per a acumulació.

Per altre banda es poden considerar passius quan es

troben de forma natural a la zona on s’està fent l’estudi o

actius si han estat introduïts per l’home.

El resum de criteris de classificació és el següent:

Criteri Tipus de bioindicadors

Grau de sensibilitat

Molt sensibles

Sensibles

Poc sensibles


64

Criteri Tipus de bioindicadors

Resistents

Forma de resposta

Detectors

Explotadors

Sentinelles

Acumuladors

Organismes

Capacitat de mesura

Bioindicadors en sentit estricte

Biomonitors

De reacció manifesta

Per acumulació

Passiu

Actiu

2.3.- Requisits que ha de complir un bioindicador

Tot bioindicador ha de complir certs requisits per a ser fiable, i

no totes les espècies els presenten tots. Especialment els que son

detectors, explotadors o acumuladors.

Els requisits són:

- Oferir dades mesurables i/o observables sobre

l’ecosistema que s’està estudiant.

- Ser una espècia estenoica, és a dir: tenir una valència

biològica (interval de tolerància d’un factor al medi com

pot ser el pH, temperatura, llum, etc...) molt estreta.


65

- Donar una resposta diferent per a cada tipus d’estímul.

- Ser sedentaris o tenir poca capacitat de dispersió.

- Resultar senzill de ser preses com a mostres i viure en

quantitats suficients com per alterar la població en cas de

que s’hagi de dur a terme un mostreig successiu.

- Ha de resistir la acumulació de contaminants (sobretot si

es tracta d’acumuladors) mantenint-se vius per a poder

ser observats i extreure’n dades.

- És bo que siguin organismes amb una esperança de vida

llarga ja que així es poden analitzar individus d’una

mateixa espècie però de diferent edat.

Es creu que els millors bioindicadors són les espècies

estenoiques (amb un interval de tolerància de contaminants molt

estret) ja que són més sensibles i ràpids al reaccionar davant

d’estímuls. No obstant els bioindicadors eurioics (amb una valència

biològica àmplia). També poden aportar informació sobre canvis en el

medi tot i no ser tant sensibles als canvis ambientals com el tipus

anterior. Per exemple la desaparició massiva d’alguna d’aquestes

espècies en un punt concret pot indicar algun canvi dràstic en el lloc

on es trobaven.

2.4.- Avantatges dels bioindicadors

Per a estudiar qualsevol contaminant d’un medi, a part de

l’estudi de la presencia de bioindicadors, existeixen tot tipus de

proves fisio-químiques que no impliquen malmetre un ecosistema

extraient-ne mostres i ofereix resultats de forma quasi immediata. No


66

obstant, el bioindicadors ofereixen els següents avantatges respecte

altres tipus d’anàlisis:

- Reflecteixen el complex efecte de tots els factors

ambientals en tot el medi.

- Els bioindicadors representen una manera fàcil i senzilla

d’extreure informació sobre la contaminació en un medi

sense la necessitat d’aparells, temps i amplis

coneixements.

- Ajuden a detectar la velocitat i la direcció dels canvis

ambientals.

- Mostren els efectes dels agents contaminants sobre

éssers vius i fins a qui punt són perillosos per a la resta

de l’ecosistema.

- Localitzen els punts exactes dins d’una zona on es

concentren les matèries tòxiques i contaminats.

Així doncs, , els bioindicadors ofereixen una imatge de la

extensió de la contaminació en una zona i com està afectant als

éssers vius que habiten aquell lloc.

3.- Els líquens com a bioindicadors

3.1.- Els efectes dels contaminants en els líquens

Hi ha dues maneres en que la contaminació pot afectar a un

liquen. La primera és atacant-los directament (a la seva fisiologia, la


67

seva morfologia, etc...) o bé afectant-los de forma indirecta a través

del seu entorn, convertint-lo en un lloc inhabitable per al liquen.

Les afectacions que poden patir es classifiquen en:

a) Canvis morfològics

- Canvis al color del tal·lus.

- Disminució de la mida del tal·lus.

- Augment en el gruix del tal·lus (no sempre).

b) Canvis en la seva anatomia

- Augment del nombre d’algues que pateixen plasmòlisi

(pèrdua d’aigua) o que estan mortes.

- Disminució del nombre d’algues en estat de

regeneració.

c) Canvis en la seva ultraestructura

- Dilatació en l’alga de la seva tilacoides (vesícula que

forma part de la membrana interna del cloroplast i lloc

on es duen a terme les reaccions captadores de llum

de la fotosíntesi).

- Aparició de grànuls de midó a les algues.


68

- Desorganització del contingut cel·lular de l’alga (només

en líquens especialment sensibles).

- Deformació del cloroplast o de les membranes.

- Dilatació dels mitocondris (orgànul propi de la majoria

de cèl·lules eucariotes).

d) Canvis fisiològics

- Disminució de l’absorció de CO2 i la respiració.

- Canvis en el contingut hídric del tal·lus.

- Disminució de la clorofil·la i la fixació de nitrogen.

- Canvis en el pH.

- Canvis en la concentració de molts components. Per

exemple: augment dels contaminants y segregació de

potassi o magnesi.

e) Canvis biològics

- Aturada en la despesa energètica en la creació i

manteniment d’òrgans reproductors.

- Decreixement de l’activitat multiplicadora de les

cèl·lules de l’alga.

Els canvis fisiològics són els més difícils d’apreciar ja que per

analitzar el metabolisme d’un liquen s’han de tenir en compte molts


69

altres factors com la humitat del tal·lus (ja que aquest factor afecta a

molts processos), el tamany del tal·lus i la edat de l’individu.

En el cas de les espècies molt sensibles als contaminants els

efectes que es poden produir sobre cada individu li poden arribar a

causar la mort. Un exemple d’una espècie d’aquesta mena és la

Physcia bizina, que davant d’augment important de la contaminació

presenta la següent seqüència de símptomes (les dades que venen a

continuació corresponen a un estudi dut a terme a la ciutat de

Pamplona i que apareix citat al llibre de text en que es basa l’apartat

4.1):

1.- Exemplars sans de color gris clar, amb purina i

apotecis. El diàmetre és de 10 cm a 12 cm.

2.- Tal·lus molt més reduïts, de 3 cm a 6 cm. Amb menys

purina i conseqüentment més grisos i pèrdua de la

capacitat per a produir apotecis.

3.-Tal·lus ennegrits a causa de la contaminació.

4.- Es creen unes hifes de fonc de

color blanc, rosat o taronja que

acaben tapant tot el tal·lus

completament.

5.- El liquen mor.

6.- El liquen mort comença a desaparèixer començant pel

centre i quedant només les bandes.

7.-El liquen desapareix definitivament.

Liquen el 6è estadi


70

3.2.- Factors que influeixen en la sensibilitat dels líquens

Hi ha certs factors ambientals que influeixen tant en la

sensibilitat com en la resistència d’un liquen bioindicadors. Són els

següents:

- Les espècies amb poca necessitat d’aigua (Physcia

ascendens) són més resistents que les espècies amb

una alta dependència de la humitat (Usnea spp), que

són molt poc tolerants.

- Les espècies amb un espectre ecològic més gran són

més tolerants (Lecanora chlarotera).

- Si el pH del substrat és elevat ajudarà als líquens que

hi viuen a poder resistir millor el SO2. En el cas dels

líquens epífits, com més àcida és l’escorça de l’arbre

on viuen, més sensibles són als contaminants.

- Els agents esterns com la pols, els fertilitzants o les

substàncies nitrogenades poden ajudar a la

supervivència d’un liquen ja que combaten els àcids

dels contaminants.

- Les altes temperatures també contribueixen a

minimitzar el afectes de les substàncies contaminants.

- En llocs on durant l’hivern hi neva, es fàcil trobar

molta més varietat i quantitat de líquens a la base de

l’arbre que a la base del tronc. L’explicació és que la

neu protegeix els individus que viuen a poca alçada del


71

medi exterior. Una cosa similar es pot produir si la part

inferior del tronc es troba envoltada de forma molt

frondosa per altres plantes.

- La capacitat del substrat d’actuar com a tampó afecta

tant a la sensibilitat respecte els contaminants com a

la seva supervivència. A causa d’aquest fet els epifítics

són més sensibles que els saxícoles i aquests més

sensibles que els terrícoles.

- Un altre aspecte que afecta la seva susceptibilitat és la

morfologia del propi liquen. L’ordre de més a menys

sensibilitat és el següent:

1- Tal·lus fruticulós

2- Tal·lus foliaci

3- Tal·lus crustaci

4- Tal·lus polsegós

En bona part aquest fet es deu a que aquest ordre coincideix

amb la relació superfície/volum, i com que els líquens absorbeixen

per tota la seva superfície els de tal·lus fruticulós poden captar més

substancies que la resta. Es considera que els líquens en els quals

l’alga és un cianobacteri són més sensibles a aquells en que aquesta

és una clorofícia (són una de les classes d'algues verdes que es

distingeixen principalment sota la base de la morfologia

ultraestructura).

http://ca.wikipedia.org/wiki/Algues_verdes


72

3.3.- Característiques bàsiques d’un liquen bioindicador fiable

Actualment es considera que els requisits bàsics que un liquen

ha de complir per a ser un bon bioindicador són:

- Ser sensibles als contaminants: poden acumular-los i

presentar símptomes graduals de dany.

- Mostrar la mateixa relació entre el seu contingut en

contaminants i la seva presència (de contaminants) al

medi que habiten.

- Són sedentaris, abundants i de llarga vida.

- Són d’una mida adequada i fàcils de mostrejar.


73

ANNEX 2.- Fotografies del mostreig.

En aquest annex hi ha algunes de les moltes imatges preses

durant la part pràctica del treball. Permeten veure l’aspecte de cada

una de les espècies de liquen trobades. Totes les fotografies han

estat preses per mi.

A- Parmèlia D- Xanthoria

B- Physcia E- Leprocaulon

C- Diplochistes ocellatus F- Parmotrema Chinese


74

G- Hypogimnia physodes J- Desconeguda

H- Collema K- Caloplaca

I- Lepraria incana L- Desconeguda


75

M- Desconeguda P- Desconeguda

N- Lobaria scrobiculata Q- Unsea Articulata

O- Desconeguda R- Aspicilina radiosa


76

S- Cladonia pyxidata U- Desconeguda

T- Desconeguda


77

ANNEX 7.- Mapes de gradients de contaminació atmosfèrica.

Els mapes d’aquest annex es corresponen amb els mapes de

gradients que s’ha dissenyant segons les dades de contaminació

ofertes per la Generalitat de Catalunya. S’ha usat per a determinar

els nivells de contaminació de cada zona propera a la Serra de

Collserola.

Nota: les unitats dels nivells de contaminació de les taules és µg/m³.

Primer contaminant: NO2


78


79

Segon contaminant: SO2


80


81

Tercer contaminant: CO


82


83

EPÍLEG

Un cop acabat el treball de recerca que m’ha ocupat molt de

temps durant aquests darrers mesos, em plantejo fer balanç

d’aquesta experiència. Estic satisfet.

En primer lloc estic content d’haver aconseguit un dels objectius

que em vaig proposar a l’hora de decidir-me sobre l’àmbit del treball.

Volia aprendre i a la vegada endinsar-me en una àrea d’especial

interès per a mi, com és el medi ambient.

El desenvolupament de la recerca en camp, m’ha permès

recórrer força kilòmetres de dues serres molt properes a mi. La de

Collserola i la del Cadi.

Estudiar els mapes, crear el itineraris, planejar les sortides i

dedicar moltes hores a travessar les àrees de més interès per al

treball, ha estat gratificant. Més encara quan tornava a casa, després

de cada caminada, amb la motxilla carregada de mostres de líquens i

la llibreta de camp plena d’anotacions que em permetrien avançar en

el meu estudi i amb la sensació d’haver estat en contacte directe amb

l’espai que estava estudiant.

En segon lloc, crec que he pogut avançar en la direcció que

m’havia proposat i aconseguir un nivell d’informació que m’ha

permès arribar a les confirmar les meves hipòtesis de treball, a un

nivell prou satisfactori i concloent.

És del tot cert que si ara comences de nou la recerca, sortiria

amb avantatge… L’avantatge de l’experiència. El que ara se em

permetria plantejar, sobre tot la part de treball de camp amb més

perspectiva.

Quan a la fase més tardana de la recerca, he estat tractant les

dades que em permetrien treballar les meves hipòtesi, he pogut


84

entendre que en qualsevol treball d’investigació, saber el que

busques t’ajuda molta a enfocar la recerca. Ara, si comences de nou,

estaria especialment atent a trobar certes especies, o a localitzar-les

en espais més o menys allunyats del punts de mostreig que ara se

són més significatius.

Si hagués disposat de més temps i recursos hagués volgut

contrastar les troballes de líquens amb més dades de contaminació

de les zones properes a l’espai estudiat. No obstant, això ha estat

costos ja que no he sabut trobar més dades oficials sobre els nivells

de contaminació del voltant de tota l’extinció de la zona de Collserola,

per a correlacionar la contaminació i líquens identificats.

Altrament , aquest treball m’ha ajudat a aprendre a gestionar i

organitzar un tasca de llarga durada que requeria molt de temps de

dedicació però també de forma espaiada, on portar un ritme adequat

des d’un principi ha estat clau per arribar a acabar-lo en el temps

previst.

Finalment, aprofito per agrair l’ajuda que he rebut per fer

aquets treball a tots en que en l’àmbit escolar i familiar m’han donat

suport per a tirar endavant en tot moment.

Els líquens i la contaminació atmosfèrica€lex-de... · 2.6.- Comparació de les poblacions de...

Documents

Transcript of Els líquens i la contaminació atmosfèrica€lex-de... · 2.6.- Comparació de les poblacions de...