Els grups d’escultura del Davallament de la Creudurant el Romànic

De Mijaran i Erill al Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses

Amb aquesta publicació la Fundació Amics delMNAC felicita les festes i agraeix el compromís,la confiança i les aportacions dels seus mem-bres i col·laboradors per aconseguir entre totsque el MNAC sigui una institució cultural sò-lida i viva dins la nostra societat, una referència

cultural de Catalunya.

Fundació Amics del MNACPalau Nacional. Parc de Montjuïc08038 BarcelonaTel. (+34) 93 622 03 60, ext. 4500Fax (+34) 93 423 59 22amics@amicsdelmnac.orgwww.amicsdelmnac.org

Patronat

President Sr. Miquel Roca i Junyent

PatronsSr. José Manuel Lara BoschSr. Josep Oliu CreusSr. Joan Oliveras BaguésSr. Joan Uriach MarsalSr. Carles Duarte MontserratSr. Miquel Molins NubiolaSra. Eulàlia Serra BudallésSra. Natàlia Martí Picó

SecretàriaSra. Natàlia Martí Picó

VicesecretàriaSra. Cristina Martí Mogas

Primera edició: desembre de 2010© de l’obra editorial, Fundació Amics del MNAC© del text, Jordi Camps i Sòria

TraduccióUniverba

ImpressióGráficas Sánchez

Empreses col·laboradoresFundación AbertisFundación ACSFundació Banc Sabadell

Conferència pronunciada pel Sr. Jordi Camps i Sòria, conservadoren Cap de l’Àrea de Romànic del MNAC, el 2 de març de 2010 alMuseu Nacional d’Art de Catalunya en el marc del cicle Memòria

Els grups d’escultura del Davallament de la Creu

durant el Romànic

De Mijaran i Erill al Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses

medieval als museus de Barcelona.

Jordi Camps i Sòria (Barcelona, 1959). Va iniciar la seva trajectòria professional

com a professor d’Història de l’Art a l’Escola de la Llotja de Barcelona, i s’incor-

porà al MNAC l’any 1995. Ha impartit cursos com a professor associat a la

Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva activi-

tat de recerca està centrada en l’escultura dels segles XI al XIII, i ha treballat en

conjunts com els de Tarragona i Solsona, en l’obra del Mestre de Cabestany, o en

grups d’escultura en fusta com les Majestats o els Davallaments de la Creu. En el

marc de la seva tasca al Museu, ha estat comissari de diverses exposicions, entre

elles Obres mestres del romànic. Escultures de la Vall de Boí, coorganitzada amb

el Musée National du Moyen Âge de París (2004-2005) i El romànic i la Mediterrània.

Catalunya, Toulouse, Pisa. 1120-1180, junt amb Manuel Castiñeiras (2008). Ha

col·laborat en nombroses publicacions i és coautor del llibre El romànic a les col·lec-

cions del MNAC (2008).

Una part dels programes d’imatges pictòriques i escultòriques delsedificis medievals reflectien els diferents moments destacats del calendarilitúrgic de l’Església, tant en general com en l’àmbit particular de cada cen-tre. Entre aquests moments, sobresortien els cicles del Nadal i de laSetmana Santa; aquest darrer, marcat pels episodis de la Passió de Crist,culminava amb la Pasqua de Resurrecció.

Pocs conjunts com els de les talles del Davallament de la Creu i dela Visita de les Maries al Sepulcre de la Vall de Boí com —no podem obli-dar-ho—, de la veïna Vall d’Aran, han conservat aquest testimoni de l’edatmitjana, concretament expressat de manera plàstica en plena època romà-nica. Les següents pàgines seran dedicades a aquests conjunts, que devienocupar un lloc destacat dins de l’església, i que molt probablement estavenrelacionats amb les pròpies representacions de teatre litúrgic de la sevaèpoca.

És ben sabut que els grups conservats provenen, almenys, de tresesglésies de la Vall de Boí: concretament, la de Santa Eulàlia d’Erill la Vall,que conserva el que serien els set personatges que a Catalunya integravenaquests grups; la de Santa Maria de Taüll, que en conserva quatre; i la deDurro, que en conserva dues, així com documentació gràfica d’una tercera.Paral·lelament, d’alguna església de Taüll, molt probablement de SantaMaria, provenen dues talles que, segons tots els indicis, haurien format partde la representació de la Visita de les Maries al Sepulcre, tema que al·ludeixa la Resurrecció de Crist. Fora d’aquest àmbit geogràfic tan concret es tro-baria el conjunt probablement més rellevant, el de Santa Maria de Mijaran (alcostat de Vielha), del qual només es conserva el tors de la figura de Crist.

Aquests grups pertanyen probablement a la segona meitat delsegle XII, centúria que va constituir un dels moments més brillants de laproducció arquitectònica i artística d’aquestes valls, com queda palèstambé en les pintures mural i sobre taula. Però queda ben clar, com veu-rem més endavant, que el seu ús no es va limitar a l’època romànica. Enaquest sentit, hi ha prou testimonis de la realització de conjunts similars a

l’època gòtica, el més important dels quals pertany a un altre àmbit culturali geogràfic (sempre entre els conservats), el cèlebre Santíssim Misteri deSant Joan de les Abadesses, datat el 1251, que també tractarem.

La descoberta i les vicissituds modernes dels Davallaments de laCreu: Erill com a referent

“Sempre recordaré amb fruïció el moment d'entreveure aquestesescultures dintre el clos profund, on sens dubte havien estat deixades per-què s'anessin consumint en ésser tretes del culte públic; sempre tindrépresent les sensacions que vaig experimentar a mesura que anaven sor-tint del llòbreg amagatall aquestes figures que per ses dimensions i formesfeien l'efecte de cossos humans momificats i assecats en estranyes posi-cions. Cada escultura que ens anava venint a les mans era posada dretai relacionada amb les altres, amb la qual cosa vàrem trobar, mutilat, sí,però amb tota sa intensitat emotiva, un nou exemplar del tipus iconogrà-fic que ens donen les set imatges que componen el grup del davallamentde la creu”.

Aquestes paraules de Josep Gudiol i Cunill, conservador del MuseuEpiscopal de Vic, mostren de manera eloqüent i emotiva l’impacte que vaproduir la descoberta dels conjunts de la Vall de Boí, alhora que han marcatprofundament la idea de l’existència de la sèrie i de la seva particularitat tipo-lògica, gairebé immediatament després de ser observades i descrites el1907. Tot i la novetat, aquell escrit també revelava que el seu referent era unconjunt conegut des d’antic, el de Sant Joan de les Abadesses, que elmateix autor ja tenia ben present en les seves Nocions d’ArqueologiaSagrada Catalana publicades el 1902.

En tot cas, és necessari retornar al que realment podem conside-rar com la descoberta moderna dels Davallaments de la Creu, i especial-ment el d’Erill, durant l’expedició científica que va organitzar l’Institutd’Estudis Catalans a finals de l’estiu del 1907. Cal recordar que aquesta

campanya, sota el nom de Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó,anava encaminada a l’estudi de diversos aspectes culturals i artístics de lazona compresa entre la Vall d’Aran i el Baix Cinca. Va suposar, entre altrescoses, l’entrada en la comunitat científica de l’arquitectura i l’art romànics dela Vall de Boí, fet que va constituir un dels episodis més importants de la his-tòria del patrimoni artístic de Catalunya. Sembla que aquell mateix any esvan oferir les talles del Davallament d’Erill als components de l’expedició,però van refusar la possibilitat d’adquirir-les. Poc després entraven en elmercat de l’art, de manera que cinc de les talles van ser adquirides el 1911pel Museu Episcopal de Vic, mentre que les dues restants van ser compra-des per Lluís Plandiura, i van ingressar el 1932 al que aleshores s’anome-nava Museu d’Art de Catalunya. En aquest sentit, la història d’aquestesobres durant els darrers cents anys i escaig constitueix un exemple més dequina va ser, i quina hauria pogut ser, la sort del patrimoni artístic català, ambla dispersió que sovint va comportar, gairebé en paral·lel a la descoberta dela pintura mural romànica.

Des d’aquelles dates les talles, per separat, són peces bàsiques enels discursos museogràfics d’ambdues institucions, i es van reunir de noudurant la cèlebre exposició d’art romànic del 1961. Posteriorment, l’any2002 les peces també van ser reunides a Vic amb motiu de la inauguraciódel nou Museu Episcopal, mitjançant el dipòsit durant uns mesos de lesdues talles del Museu Nacional d’Art de Catalunya, fruit d’un conveni signatentre ambdues institucions. Uns anys més tard, les talles eren reunidesnovament en una doble exposició, primer al Musée National du Moyen Agede París (conegut també com Musée de Cluny) i al MNAC entre el 2004 i el2005. La col·laboració va permetre no sols reunir les set talles del grupd’Erill, sinó també la gairebé totalitat d’imatges pertanyents a aquests grups;a més, va fer possible la confrontació directa entre les diferents obres i vasuposar pràcticament una redescoberta de la sèrie.

Descripció dels grups: Davallaments i Maries al Sepulcre

Donat que el conjunt més ben conservat és el d’Erill la Vall, és peraquest grup que iniciarem la descripció i l’anàlisi. Tal com ens ha arribat finsl’actualitat, està constituït per set talles, amb algunes restes de policromia,cinc de les quals es troben al Museu Episcopal de Vic (MEV 1953) i dues alMuseu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC 3917 i 3918).

La figura de Crist centra el conjunt. Té el cap inclinat i el cos semi-nu proveït del perizonium. Una bona part de les extremitats ha desaparegut.A la seva dreta (a l’esquerra per a l’espectador), Josep d’Arimatea fa el gestde sostenir el Crist, de manera que la mà esquerra és visible, com de cos-tum, a l’esquerra del costellam de Crist formant part del mateix bloc defusta. A l’altra banda se situa Nicodem, que apareix desclavant la mà esque-rra del crucificat. Tot mantenint un esquema que tendeix a la simetria, flan-quegen aquest grup les figures de Maria i sant Joan (les dues que pertan-yen al MNAC). La primera devia sostenir l’avantbraç de Crist amb la màesquerra, mentre que amb l’altra en devia recollir la sang en un receptacle;de la seva banda, sant Joan apareix amb el gest de dolor, tot posant-se la

Conjunt del Davallament d’Erill la Vall, segona meitat del segle XII, tal com es vamuntar el 2005 al MNAC amb motiu de l’exposició Obres mestres del romànic.Escultures de la Vall de Boí. Les talles corresponents a Crist, Josep d’Arimatea,Nicodem i els dos lladres són les que pertanyen al Museu Episcopal de Vic,mentre que les dues restants són al Museu Nacional d’Art de Catalunya © MNAC

mà dreta a la galta, i amb el llibre com a atribut sostingut per l’avantbraçesquerre. Finalment, als extrems hi ha les representacions dels dos lladres,Dimes i Gestes, crucificats.

L’episodi està recollit amb molta brevetat en els textos evangèlics,on es fa referència a la petició de Josep d’Arimatea a Pilat de despenjar elcos de Crist i donar-li sepultura. Però el Davallament d’Erill, com altres grupscatalans del mateix tipus, amb els set personatges, no sembla derivar direc-tament del text bíblic. La singular presència dels dos lladres, Dimes i Gestes,podria respondre a la necessitat de sintetitzar, en un únic grup, diversos as-pectes dels episodis del Calvari. És en aquest punt on la vinculació amb elteatre litúrgic relacionat amb la Setmana Santa hi tindria una relació directa.

Algunes de les talles conserven restes de les tiges o metxes ambquè es fixaven, per la base, a una biga. Al marge de les nombroses mutila-cions, que afecten especialment les extremitats, les peces han perdut gai-rebé tota la policromia original. Les mostres més significatives es localitzenen la figura de sant Joan, amb restes de vermell al mantell. D’altra banda,s’han perdut les tres creus i la biga en la qual es devien fixar les talles.Malgrat tot, és un dels grups de talles del Davallament de la Creu millor con-servats dins l’àmbit català.

De l’església de la Nativitat de Maria de Durro prové un altre grup,que tenia unes dimensions superiors al d’Erill. Amb l’expedició del 1907 ja

Talla de sant Joan delDavallament d’Erill la Vall,segona meitat del segle XII

(MNAC 3918) © MNAC

es van donar a conèixer les figures de Crist i de Maria; la primera va des-aparèixer el 1936 i avui només es pot conèixer mitjançant fotografies, men-tre que la segona va ser adquirida pel Museu de Barcelona l’any 1922.Encara recentment es van descobrir a l’església d’origen diversos frag-ments de la imatge de Nicodem, trobats durant els treballs de restauracióduts a terme els anys 2000-2002, i que es van descobrir en el paredat dela part posterior del retaule del Sant Crist. Molt probablement, la composi-ció del grup devia ser la mateixa que la del grup d’Erill la Vall, amb set per-sonatges. Per la mida de la figura de Maria, seria de dimensions claramentsuperiors al d’Erill la Vall, de manera que sembla clar que se seguia unmodel o una fórmula que determinava una sèrie de trets iconogràfics i esti-lístics, i que s’adaptava a les necessitats de l’encàrrec i del seu lloc en l’edi-fici. Si bé no disposem de dades sobre les creus, gairebé sempre desapa-regudes, la fotografia que es conserva del Crist de Durro pot aportar algunindici, sempre i quan establim la hipòtesi que es tractaria de l’original. S’hipot distingir perfectament la secció cilíndrica dels braços i la forma enrama-da (de caràcter vegetal), com a arbre de la vida. Quelcom similar s’observaen alguna altra fotografia de crucifix desaparegut i, el que és més significa-tiu, en el crucifix de la catedral de Pisa (Museo dell’Opera del Duomo), d’o-rigen borgonyó i datat al segle XII, que també va formar part d’unDavallament de la Creu.

De la Vall de Boí, el tercer grup conservat i descobert també el1907 és el de Santa Maria de Taüll, que conserva les imatges de Crist,Josep d’Arimatea, la Verge i un dels dos lladres, de manera que hi manca-rien les de Nicodem, sant Joan i el segon lladre. La nova instal·lació del con-junt al Museu presentada el 2005 permet de mostrar una composició bencompacta, amb els personatges perfectament articulats entre si a travésdels gestos: el cos de Josep d’Arimatea recolza directament en el Crucificat,i Maria, al costat, en sosté el braç dret amb la mà esquerra mentre que ambl’altra en devia recollir la sang amb un receptacle desaparegut. Els trets deles figures són més aguts i esquemàtics que en els grups d’Erill i Durro, cosaque ha fet pensar que el grup és lleugerament posterior a aquells. En aquestsentit, el que més distingeix aquest grup dels demés és la figura de Crist. En

primer lloc, perquè té els peus creuats i anaven fixats a la creu, no conser-vada, amb un únic clau, i en segon lloc perquè té els braços articulats abase d’anelles metàl·liques que es fixen al tors. Tant un detall com l’altre sónindicis clars que aquesta imatge és d’una data no anterior a la segona mei-tat del segle XIII. A més, s’observen unes restes de policromia i uns tretsfacials que n’augmenten el sentit dramàtic, la qual cosa fa pensar que lapeça va ser adaptada a una concepció més dramàtica segles més tard.

Per tot plegat, l’interès d’aquest conjunt radica en la possible con-tinuïtat en la realització dels conjunts del Davallament de la Creu enmoments posteriors al que pertanyen els grups d’Erill la Vall i de Durro, i enla pervivència d’unes fórmules estilístiques i iconogràfiques del segle XII finsmolt entrat el segle XIII, tal com també ha estat observat a través de simplesimatges del crucificat, com el Crist de Perves (Museu de Lleida. Diocesà iComarcal). Tot i així, també podem pensar que el Crist del Davallament deSanta Maria de Taüll va ser refet per ser adaptat a noves necessitats litúrgi-ques o per algun altre motiu que ara per ara és difícil de precisar.

Pensem, però, que per contextualitzar aquests grups i els seus orí-gens cal prendre en consideració altres obres i conjunts. Cal sortir de la Vallde Boí per trobar la peça de major qualitat, i el vestigi del que hauria estatun conjunt de gran monumentalitat, el Crist del Davallament de Santa Mariade Mijaran, que actualment es conserva a l’església de Sant Miquèu de

Figures del Davallament deSanta Maria de Taüll, segonameitat del segle XII – segle XII

(MNAC 3915) © MNAC

Vielha. El detall clau per atribuir-lo a un davallament és la presència de la màcorresponent a Josep d’Arimatea junt al costellam de l’esquerra. Segonsmostren fotografies d’abans de la seva primera restauració, presentariacapes de policromia posteriors a l’època romànica. Amb tot, el Crist deMijaran és una de les obres mestres de l’escultura romànica, una de lesimatges arquetípiques pel que fa a la capacitat de síntesi en els volums i lessuperfícies, sense perdre el sentit tridimensional de l’escultura. D’altrabanda, el sentit del detall és visible en la precisió del tractament dels flocsdel cabell, en la seva caiguda per les espatlles, o en el la forma amb quèforen treballades la barba amb rínxols o el bigoti.

Sovint els historiadors de l’art ens plantegem la problemàtica delmodel i la còpia, o de les obres que són paradigmàtiques. Si des d’aquestaspecte intentem establir un vincle de taller entre el Crist de Mijaran i el grupd’Erill, podríem sospitar que l’obra de referència és el primer, donada latendència a la simplificació observada en el segon. Les dues figures quetractarem a continuació aporten més dades respecte d’aquesta darreraqüestió.

Es tracta de dues talles de figures femenines que, després dediverses temptatives, han estat plausiblement identificades com a partd’una representació de la Visita de les Maries al Sepulcre. La primera d’ellesés coneguda, de nou, des del 1907, en aparèixer fotografiada junt amb lestalles del Davallament de Santa Maria de Taüll i alguna imatge més; la sego-na, publicada els anys 1930 per Folch i Torres, va reaparèixer en ésseradquirida l’any 2001 pel Musée National du Moyen Age (o Musée de Cluny)

Crist de Mijaran, actualmentconservat a l’església parroquialde Vielha © Arxiu Fototeca.cat

parisenc. Ambdues peces responen sens dubte al mateix grup, mantenenles mateixes proporcions i materials constitutius, per bé que han perdut lamajor part de la policromia. La vinculació amb el tema de la Visita de lesMaries al Sepulcre obre un nou vessant dins l’estatuària romànica de la Vallde Boí, i reforça l’existència d’una important sèrie relacionada amb la litúrgiade la Setmana Santa. Evidentment, en aquest grup mancarien altres perso-natges: probablement una altra figura d’una Maria, i la de l’àngel que deviaaparèixer junt al sepulcre de Crist buit.

Tot i que es tracta d’un grup numèricament molt reduït en relacióamb els dels Davallaments, aquestes dues talles ocupen un lloc central percomprendre tota la sèrie, cosa que també es justifica per la seva qualitat tèc-nica i pel seu sentit del volum, factors que les apropen més al Crist deMijaran que a la resta de talles de la Vall de Boí. Al seu costat, els davalla-ments de la Vall de Boí en podrien derivar.

Si tornem a l’anàlisi dels Davallaments, convé recordar que aCatalunya es conserven altres exemples isolats, que no necessàriament hand’inscriure’s en la tipologia tan característica de les valls pirinenques de laRibagorça i l’Aran. Entre les figures que podríem citar, sobresurt la deFormiguera, al Capcir, o d’altres més avançades, com la que es conservaal Museu Episcopal de Vic amb l’empremta de la mà de Josep d’Arimatea.Josep Bracons va recollir altres exemples, que denoten la producció degrups de la mateixa temàtica durant el gòtic, com succeeix de manera elo-qüent amb el desaparegut Crist d’Arties, de nou a la Vall d’Aran. Dèiem alcomençament, però, que el grup més complet és el de Sant Joan de lesAbadesses, on la composició basada en set personatges es reprèn, ara enl’àmbit cultural i artístic ripollès.

Com a Erill, el grup central de Crist, Josep d’Arimatea i Nicodem,flanquejat de Maria i sant Joan Evangelista, és completat per les imatgesdels dos lladres. Val a dir que la figura corresponent a Dimes, el lladre bo,va ser destruïda el 1936, de manera que l’actual és obra del 1953. Elconjunt ofereix altres dades precioses, com l’encàrrec que el laic Dulcet

va fer al canonge Ripoll Tarascó i la seva instal·lació a l’altar de santaMaria l’any 1251. De fet, la imatge del crucificat també serví de reliquiari,com permet de veure el reconditori que encara es conserva al front. La datade 1251 i la pertinença a l’àmbit ripollès ha de fer reflexionar sobre les par-ticularitats dels grups catalans, presents de manera excepcional en l’àmbiteuropeu tant al segle XII com al segle XIII. Sols en aquests casos es repre-senten els dos lladres, a diferència d’obres d’altres àmbits, especialment lesitalianes, com podríem veure en grups com els de Tívoli o Volterra, que per-tanyen a la primera meitat de segle XIII.

És probable que la presència d’aquests dos personatges en repre-sentacions de la Crucifixió de Crist, en la il·lustració de manuscrits i fins i toten la pintura mural d’alguns centres clau del romànic català s’hagi reflectit,a manera de síntesi, en els grups monumentals del Davallament de la Creu.I la cultura ripollesa podria tenir aquí un paper difusor, si ens atenem a larepresentació del tema en la cèlebre Bíblia de Ripoll (Biblioteca ApostolicaVaticana, Ms. Lat. 5729, fol. 369v). En aquesta mateixa direcció, cal no obli-dar que un monjo de Ripoll, Salomó, el 1064 era nomenat bisbe de Rodade Ribagorça, seu de la qual dependria la Vall de Boí fins que el 1140 vapassar a pertànyer al bisbat d’Urgell. De fet, el reflex d’aquesta culturad’origen ripollès ha estat detectat des d’antic en les pintures de Sant Joande Boí, fenomen que recentment ha estat redefinit per Milagros Guardia.

El Davallament o el Santíssim Misteri del monestir de Sant Joan de les Abadesses, datat l’any 1251 © Arxiu Fototeca.cat

EEll ccoonntteexxtt hhiissttòòrriicc ii aarrttííssttiicc

Des d’un punt de vista estilístic, la sèrie que tractem és sens dubteuna de les grans aportacions del romànic català, centrada en aquest casentre la Vall d’Aran i la Ribagorça. I si bé la Vall de Boí és la zona que ha con-servat un nombre més significatiu de peces, no podem oblidar les aporta-cions de la Vall d’Aran ni la relativa homogeneïtat amb obres del Pallars. Defet, aquesta homogeneïtat podria correspondre’s amb els lligams que elsestudiosos han detectat en els àmbits de l’arquitectura i de la pintura mural.Serveixi com a exemple la relació entre les pintures de l’església d’Unha i lesde Sant Climent de Taüll. I pel que fa a les imatges i a l’escultura en fusta engeneral, en aquesta zona es va desenvolupar un taller o cercle que treballàno sols en els grups del Davallament de la Creu, sinó també, com hem vist,en algun dedicat a la Resurrecció de Crist.

En l’estat actual de la qüestió, i prenent en consideració les succes-sives aportacions i descobertes, és possible delimitar una modalitat estilísti-ca, d’una certa vigència en el temps, que es detecta en obres de la zonadel Pirineu Occidental català i a la Vall d’Aran (pertanyent aleshores al bisbatde Comminges), però que assoleix també el Pallars Jussà i fins i tot laNoguera. Si bé cal admetre un nucli que definiria el grup (Mig Aran, Salardú,Erill, etc.), també cal tenir ben present la continuïtat amb obres més avan-çades (Perves), que ens situarien ja en el marc del gòtic. L’escassa informa-ció sobre el funcionament i la localització dels tallers als segles XII i XIII ha obli-gat a utilitzar termes convencionals per a classificar i ordenar les diversestendències. Josep Gudiol i Ricart havia parlat d’imatgers a la Ribagorça, totpensant en l’existència d’un taller a Taüll o bé a Erill; lentament, es va anarintroduint el terme de “Taller d’Erill”, tal com feu Rafael Bastardes, terme atri-buïble senzillament al paper del Davallament d’Erill la Vall en la definició delgrup, tant per la seva qualitat com per l’estat en què ha arribat.

Queden encara molts aspectes per delimitar el context en el quales van desenvolupar aquests grups. En un context general, les esglésies dela Vall de Boí i els seus sorprenents programes decoratius han estat atribuïts

al paper promotor del bisbe Ramon Guillem de Roda d’Isàvena (o deRibagorça), així com al poder del senyor d’Erill, que dominava bona part dela vall i el seu entorn. Però no hem d’oblidar que el 1140 la vall passa a for-mar part del bisbat d’Urgell, i que el poder dels Erill pogué ser més extensen dècades posteriors. Ben a prop es desenvoluparen altres centres impor-tants, com el monestir de Santa Maria de Lavaix, molt relacionat precisa-ment amb els Erill. La insistència en el tema del Davallament i la presènciade nombroses imatges del Crist sofrent en aquesta zona podria respondrea algun fet encara difícil de concretar, i que de vegades s’ha intentat relacio-nar amb el programa de lluita contra l’heretgia del catarisme, com han trac-tat de demostrar Mathias Delcor i Josep Bracons.

Les imatges ocupaven un lloc privilegiat dins l’església, sovint a l’al-tar o en el seu entorn. S’ha pensat en una ubicació destacada per alsDavallaments, hipòtesi que veuríem confirmada si tenim en compte que elde Sant Joan de les Abadesses se situava a l’altar de Santa Maria. Les tigesque conserven les peces de la Vall de Boí fan pensar que es devien situardamunt de bigues, i s’ha proposat que podien ser a l’arc d’entrada al pres-biteri. No es poden descartar altres opcions. Sigui com sigui, la seva pre-sència devia prendre un relleu especial en les celebracions relacionadesamb la Setmana Santa; sols així es pot entendre el fort plantejament escè-nic i gestual que domina aquests grups, que sens dubte es relacionavenamb el teatre litúrgic de l’època en què foren creats, molt probablementavançat el segle XII, i també en moments posteriors.

Bibliografia

· Ainaud de Lasarte, J., Art romànic. Guia, Barcelona, Museu d’Art de Catalunya, 1973. · Ainaud de Lasarte, J., «Davallament d’Erill-la-Vall« a Millenum. Història i Art de l’Església Catalana, Barcelona,Generalitat de Catalunya, 1989.· Bastardes i Parera, R., La representació del Sant Crist al Taller d’Erill (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica,XXX), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1977. · Bastardes i Parera, R., Els davallaments romànics a Catalunya, Barcelona, Artestudi Edicions, 1980 (Art romànic, 9)· Bracons i Clapés, J., “Els davallaments romànics a Catalunya i l’heretgia albigesa. Propostes d’interpretació i aproxi-mació a la seva datació”, a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. I, Barcelona, Museu Nacionald’Art de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Publicacions de l’abadia de Montserrat, 1998, p. 197-205.· Camps, J., Dectot, X, ed., Obres mestres del romànic. Escultures de la Vall de Boí, Réunion des musées nationaux-Museu Nacional d’Art de Catalunya, París-Barcelona, 2004, p. 88-91. (catàleg d’exposició) (edició en francès:Catalogne romane. Sculptures du Val de Boi)· Camps, J., Duran-Porta, J., “Maria de Taüll”, a Mendoza, C., Ocaña, M.T. (dirs.), Convidats d’Honor: exposició com-memorativa del 75è aniversari del MNAC, cat. exp., Barcelona, MNAC, 2009, p. 106-111.· Castiñeiras, M., Camps, J., El Romànic a les col·leccions del MNAC, Barcelona, Lunwerg, 2008.· Cook, W.W.S., Gudiol, J., Pintura e imaginería románicas, Madrid, Plus Ultra, 1950 (Ars Hispaniae, VI) (1980, 2a. ed.revisada)· Dectot, X., “Vierge ou Sainte-Femme? La place d’une exceptionnelle acquisition du musée national du Moyen Âgedans la sculpture catalane du XIIè siècle”, Revue du Louvre, 3, 2003, p. 44-49.· DDAA, “La vall de Boí”, a La Ribagorça, Barcelona, 1996, p. 189-261 (Catalunya Romànica, XVI).· Delcor, M., «L’iconographie des descentes de croix, en Catalogne, a l’époque romane. Description, origines et signifi-cation» a Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, Prades-Codalet, 1991, 22, p. 179-202.· El arte románico. Catálogo, Barcelona - Santiago de Compostela, 1961.· Folch i Torres, J., “Nota al treball del Professor Kingsley Porter sobre la «Verge de Taüll»”, Butlletí dels Museus d’Art deBarcelona, II, 14, 1932, p. 136-137. · Gudiol i Cunill, J., El Museu Arqueològic-Artístic Episcopal de Vich en 1911. Memòria, Vic, 1912, p. 13-14.· Little, C.L., «Deposition group» a The Art of Medieval Spain, a. d. 500-1200, Nova-York, The Metropolitan Museum ofArt, 1993, núm. 164, p. 316-318.· Llarás i Usón, C., «Davallament d’Erill-la-Vall» a Introducció a l’estudi de l’art romànic català. Fons d’art romànic catalàdel Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994, p. 297-299 (Catalunya Romànica, I).· Lorés i Otzet, Imma, I., «Davallament de Taüll», Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, MuseuNacional d’Art de Catalunya, Lunwerg i Olimpíada Cultural, 1992, p. 151-157, núm. 17 (catàleg d'exposició).· Porter, A. K., Spanish Romanesque Sculpture, París-Florència, ed. Panthéon,The Pegasus Press, 1928, II.· Porter, A.K., «The Tahull Virgin» a Notes. Fogg Art Museum, vol. II, 1931, p. 246-272.· Porter, A.K., «La Verge de Taüll i el grup de talles del segle XII dels Pirineus catalans» a Butlletí dels Museus d’Art deBarcelona, vol. II, núm. 12, p. 129-136, 1932.· Puig i Cadafalch, J., «Fogg Art Museum, de la Universitat d’Harvard, Cambridge (Massachusetts)» a Anuari de l'Institutd'Estudis Catalans, Barcelona, vol. VII, 1921-1926, p. 207-208.· Schälicke, B., Die Ikonographie der monumentalen Kreuzabnahmegruppen des Mittelalters in Spanien, Berlin, 1975.· Yarza, J., «Crist crucificat d’un davallament» a Catàleg d’escultura i pintura medievals, Barcelona, Ajuntament deBarcelona, Regidoria d’Edicions i Publicacions, 1991, (Fons del Museu Frederic Marès, I).· Ylla-Català, Gemma, “La Missió a la ratlla d’Aragó”, a Puig i Cadafalch i la col·lecció de pintura romànica del MNAC(catàleg d’exposició), Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2001, p. 9-13.