81

El tord i les seves tècniques cinegètiques

Edgar Ferrer Valls Estudiant de Ciències Ambientals. Universitat de València.

edgar11nba@hotmail.com RESUM El tord, a causa del seu comportament migratori i abundància, ha estat i és, una de les aus més caçades en territoris de la vessant mediterrània. Aquest fet, ha incentivat als habitants dels territoris receptors d’aquestes aus ha desenvolupar al llarg de centenars anys tot un conjunt de tècniques cinegètiques destinades a la seva captura. En terres de Castelló encontrem referències d’aquesta caça. Sent el parany, enfilats, cepets i escopeta les més practicades. El present article tracta d’explicar com són els mètodes aplicats i la seva forma d’operar. La col·laboració de caçadors i grups ecologistes ens han donat una visió objectiva d’aquestes activitats. Es presenta un anàlisi imparcial en la que es dona una visió global i històrica de com són els mètodes cinegètics, i de les pautes que marquen el funcionament actual de les mateixes. Paraules clau: Tord, Parany, Visc, Cepet, Enfilat, Espècie cinegètica, Reclam. ABSTRACT Thrush, due to their migratory behavior and abundance, has been and is one of the most hunted birds in territories of the Mediterranean area. This fact has encouraged the inhabitants of recipients of these birds has developed over hundreds years a whole range of hunting techniques designed to capture. In the land of Castellón find references to this game. Parany being strung together, snares and shotgun the most practiced. This article aims to explain how methods are applied and how it operates. The collaboration between hunters and conservation groups have given us an objective view of these activities. We present an unbiased analysis which gives a historic overview of what the hunting methods, and patterns that mark the current operation thereof. Key words: Thrush, Parany, Sticky, Stocks, Threaded, Cingetica species, Claim. INTRODUCCIÓ L’esser humà tal i com el coneixem ha sobreviscut gracies a l’obtenció dels recursos que l’ofereix el medi que el rodeja. L’home caçador-recol·lector depenia de la mobilitat per a obtindre l’aliment, tant d’origen vegetal com animal. Alguns d’ells eren de fàcil obtenció com els fruits, altres requerien ferramentes, inclús estratègies per tal d’aconseguir-los en el cas dels animals salvatges. La carn animal cobria el dèficit de proteïnes que no aconseguien amb una dieta estrictament vegetariana. Amb l’aparició de l’agricultura i la ramaderia aquesta forma de vida fou substituïda per una més sedentària. L’aliment s’obtenia aleshores, de plantes que cultivaven i d’animals que aconseguiren domesticar com el porc, l’ovella, la cabra o la vaca (Sapiña, 2000). La domesticació de certs animals va permetre una certa independència, encara així, l’aliment no s’encontrava a l’abast de tots fàcilment, tan sols eren uns pocs els privilegiats que podien menjar carn de forma segura. Les explotacions ramaderes a gran escala eren inviables degut a la tecnologia disponible. Per tant, l’home encontrava en el medi natural certes especies que formaven part de la seva dieta i que no renuncià a elles a pesar de les comoditats que oferien les domèstiques. Ens referim a animals salvatges com porcs senglars, conills, llebres i un sin fi d’aus com ànecs, perdius, faisans, tórtores o tords. L’home no ha deixat de ser caçador a pesar de la

82

agricultura o la industria. Precisament és en la conca mediterrània on encontrem grans referències d’aquesta caça que sobreviu actualment com activitat d’oci i temps lliure, practicada per aficionats. El Turdus philomelos o el tord comú (en castellà zorzal común) com vulgarment es coneix, és un au que pertany al gènere Turdus. Per terres llevantines encontrem altres especies de túrdids com poden ser: la merla, la tordanxa, la griva i el tord ala-roig o barberí (Figura 1) (Vázquez, 2003). Aquest grup d’aus passeriformes està àmpliament repartit per el Paleàrtic occidental. La seva àrea de distribució s’encontra principalment en el centre d’Europa i la zona d’hibernació és bàsicament els països de la conca mediterrània (Ricci, 1997). De totes les aus citades, ens centrarem en el tord comú per la seva importància en quant a espècie cinegètica (espècie que pot ser objecte de caça) ja que, és la que més rellevància posseeix i de la que es caça un major nombre d’individus.

Figura 1. Ordenats d’esquerra a dreta encontrem: el tord comú, la merla i el tord ala-roig o barberí. Fonts: les dos primeres imatges són d’elaboració pròpia, i la última de Jose A. Martin.

El tord comú presenta ales entorn als 115 mm on predominen els colors marrons. El pit presenta un plomatge característic blanc amb xicotetes taques que posseeixen formes de cor invertit o punta de fletxa. El bec té uns 14 mm de llargària, el pes oscil·la entre els 75 i 85 g i el seu tars té una longitud d’uns 32 mm. Posseís un cant d’extraordinària qualitat en el que predominen les notes altes i vigoroses amb limpidesa i musicalitat, en general repetint-les de 2 a 4 voltes. S’alimenta de gran varietat d’invertebrats, entre els que destaquen gasteròpodes, oligoquets i certs grups d’insectes; en la conca mediterrània, s’ha destacat el paper fonamental de les olives en la dieta hivernal (Guitian, 2000). És una espècie molt sensible als fronts freds, a les que respon amb moviments migratoris (fugues de tempero) i mortalitats molt altes. Durant la hibernació es distribueix sobretot per la perifèria peninsular, evitant així els períodes bioclimàtics més durs (Tellería, 1999). L’abundància de fruits també condiciona la seva distribució en la zona mediterrània i es refugia sovint en matolls i boscos que ofereixen provisions d’aliment segures (Santos, 1982). Acostuma a nidificar entre els paral·lels 40º i 70º caracteritzats per zones climàtiques boreals i temperades. S’estima que existeixen 15,7 milions de parelles d’individus en Europa i altres 310.000 parelles en Rússia (Hagemeijer et al., 1997). La densitat reproductora en boscos temperats és alta: 1-5 parelles/10 ha en serralades extenses i 15-34 parelles/10 ha en boscos illes d’espais agrícoles. La tendència poblacional és estable (McCulloch et al., 1992). A més, cal recordar que el tord està catalogada com a espècie cinegètica, que indica que el seu èxit reproductor és estable i que posseeixen una població amb un gran nombre d’individus. La migració forma part del comportament fonamental del tord, i és aquesta característica la que facilita la seva activitat cinegètica. Es desplaça sobretot de nit, però també existeixen jornades que ho fan de dia, en especial fins el migdia, tant a cel

83

descobert o inclús amb fina pluja. La primera quinzena d’octubre, es cita com el període en el que l’entrada de tords és ja notable en la península (Santos, 1982). Des d’aquest moment i fins finals de febrer el tord s’estableix en terres llevantines que permeten la hibernació. Una volta assentat realitza moviments rutinaris entre els llocs d’alimentació (oliveres, vinyes, llentiscles, sureres) i els de dormida, habitualment en arboredes o en sots riberencs. Parteixen a primera hora del matí per tal d’alimentar-se i tornen al lloc on s’estableixen a partir de migdia. Són aquestos moviments migratoris, tant d’hibernació (arribada des del centre d’Europa o passera) com diaris (desplaçaments per alimentar-se, eixida i joca), els que s’aprofiten per caçar. Com a fet anecdòtic, indicar que l’any 1986 i posteriors, a causa de l’accident nuclear de Chernóbil, no es van caçar tords per por a que els exemplars hagueren estat exposats a radiacions nuclears. El tord, per tant, degut al seu comportament i abundància és una de les aus més caçades actualment i des de temps ancestrals. Aquest fet, el podem constatar gracies a referències encontrades en diversos emplaçaments mediterranis. Una de les referències més antigues l’encontrem al museu nacional de Tarento (Itàlia), on en una àmfora grega del segle V aC. encontrem representada una escena de caça amb visc. L’escena mostra un sistema paregut a la caça de tords amb parany, amb rapaç inclosa (Figura 2). En la ciutat de Pompeya, sepultada l’any 79 per el volca Vesubi, en casa de Júlia Félix pintada sobre una paret apareixen dibuixats dos parells de tords, acompanyat d’altres productes culinaris de l’època. A part de pintures, també encontrem cites o frases que parlen de la caça del tord o fan referència a ella, Plauto o Teofrasto foren uns dels que deixaren constància d’aquestos fets. El primer indici de tords caçats en la península ibèrica s’encontra en el municipi de Cabrera de Mar (Barcelona), on en les excavacions d’una antiga necròpoli ibèrica s’encontraren diferents ossos d’animals, entre ells tords. Aquestos exemplars acompanyaven a quatre guerrers morts, el qual fa pensar que foren dipositats allí com a provisió alimentaria en el viatge a la mort. En terres valencianes és en el municipi de San Mateu on encontrem la primera referència documentada. Datada en l’any 1237, en temps de reconquesta de Jaume I, s’escriu la carta pobla. On s’anomena el “arte de los paratores”, lo que actualment coneixem com el parany (Boza, 2002). Per tant, aquestos fets mostren com la caça del tord és present des de fa centenars d’anys en diversos territoris de la vessant mediterrània que han sabut conservar els seus mètodes i la seva activitat cinegètica.

Figura 2. Representació iconogràfica de caça amb visc realitzada sobre un àmfora grega del segle V aC. Font: imatge cedida per editorial Hispano europea, extreta del llibre “El Trampeo y

demás artes de caza tradicionales en la península ibérica”.

84

No obstant, a pesar de la seva relativa abundància tenim que tenir en compte la pressió cinegètica que exercim sobre l’espècie. El gran nombre d’individus garanteix que l’espècie puga sobreviure amb certa comoditat. Però, no caldria oblidar episodis d’extinció dramàtics com el de la paloma migratòria americana. Aquesta espècie columbiforme, en a penes un segle, passà de ser una de les especies més abundants en Nord-america a ser una espècie extinta. El motiu de la seva desaparició vingué recolzat per la seva abundància, doncs ningú estimava quin era el dany que li produïa realment a l’espècie. La seva fàcil captura per menjar, produir pinsos, obtenció de greix i plomes emmascarà el tràgic succés que més endavant es produiria. Les pràctiques cinegètiques exercides sobre el tord han evolucionat al llarg de centenars anys d’història. Tant és així, que es coneixen diverses modalitats de caça, algunes inclús documentades, com hem vist anteriorment. La més antiga que podem citar es el parany, però amb l’aparició de noves ferramentes l’home a sabut adaptar els seus coneixements i aplicar-los a la cacera. La caça amb escopeta és una de les més conegudes, però també són d’important rellevància cinegètica els enfilats i els cepets. L’objectiu del present article és realitzar una descripció dels mètodes tradicionals i contemporanis de caça aplicats en el tord. Es descriuran un total de quatre mètodes: escopeta, parany, enfilats i cepets. Sent aquestos quatre, els més comuns en terres de la província de Castelló i voltants. S’analitzarà doncs des d’una perspectiva imparcial en la que es donarà una visió global i històrica de com són els mètodes cinegètics aplicats i de les pautes que marquen el funcionament actual de les mateixes. EXPERIMENTAL Per a la realització d’aquest article s’ha efectuat una recerca d’informació relacionada amb el tord. La revisió bibliogràfica d’articles en Internet, de llibres que descriuen l’espècie i de publicacions o estudis dels túrdids, ha permès contrastar diferents fonts d’informació, obtenint la més adequada per al tema a tractar. Per descriure els diferents mètodes de caça, s’ha demanat la col·laboració de caçadors amb una visió el més objectiva possible. A través de la Societat de Caçadors la Alcorense s’han aportat diverses dades i documentació gracies a diferents exposicions i entrevistes realitzades a diferents socis de la entitat. Per contrastar informació i observar la situació actual, des d’un altre punt de vista, s’ha sol·licitat també l’ajuda de grups ecologistes com Acció ecologista-Agró. Per últim, per tal d’obtenir imatges que clarifiquen els mètodes de caça he contat amb caçadors que ens han permès accedir a imatges de detall. RESULTATS I DISCUSSIÓ Caça amb parany El parany, com hem vist abans, és el mètode de caça de tords més antic que coneixem en terres valencianes (Figura 3). A l’Alcora, capital de l’Alcalatén, en el museu de ceràmica s’alberguen obres originals del segle XVIII. En els manuscrits es reflexa com l’ajuntament de la vila alquilava arbres en finques de titularitat municipal per a ser utilitzats com a paranys en èpoques de cacera. Al mateix municipi, la fira del mussol, celebrada el primer diumenge d’octubre, servia antigament com aparador d’utensilis per a la temporada de cacera. Inclús el refranyer popular alberga dites com “A San Francesc (celebrat el 4 d’octubre) agarra el reclam i ves”. No obstant, el parany és un mètode il·legal de caça registrat en la directiva d’aus europea de l’any 1979. Tota aquella modalitat de caça que utilitza visc en la seva pràctica es converteix directament en il·legal a causa del seu caràcter no selectiu. En la comunitat valenciana, en la llei de caça de l’any 2004, també s’especifica que queda totalment prohibit l’ús de substancies adhesives en l’exercici de modalitats esportives.

85

Però, a pesar de que es tracta d’un mètode il·legal, els paranyers mai han abandonat aquesta pràctica, exposats aleshores a acusacions ecologistes i sancions administratives. La caça amb parany per aquestes terres està considerada més que una modalitat de caça. Forma part de l’herència i el legat transmès de pares a fills, considerat doncs com un mode de vida entre els qui ho practiquen difícil d’abandonar. Per tal d’entendre millor aquesta situació es descriurà a continuació el modus operandi de la caça amb parany i al finalitzar es tractaran les irregularitats comeses. Per poder caçar al parany és necessari en primer lloc un arbre, la majoria d’ells tenen centenars d’anys ja que són de famílies amb tradició paranyera, però la seva transformació comporta un procés costos i laboriós. Els arbres que es solen utilitzar són la garrofera i l’olivera, però també s’han encontrat zones en les que s’utilitza el pi i la carrasca. Per adequar l’arbre a la caça es realitza una esmotxa de les rames velles, i amb l’ajuda de cordes i arams es va guiant els nous brots per poder donar-li forma circular a la part inferior i coronar la part superior amb capolls. A mesura que l’arbre va adquirint forma es va construint a peu d’arbre la caseta on es resguarda el caçador i el rodat de pedres o canyissos que evita la possible fuga del tord quan cau enterra. El creixement vertical de les rames precisa la construcció d’un embarrat que consta d’un conjunt d’andamis interns que sostindran les rames altes del parany, on posteriorment es col·locaran les perxes. Es molt important donar-li una estructura tupida i adequada al parany, ja que l’èxit cinegètic dependrà en certa manera del seu camuflatge i el seu atractiu visual. El manteniment de l’arbre és anual i de forma paral·lela es neteja de malesa les voreres o bancals dels mateixos per tindre els paranys a vistes dels tords.

Figura 3. Parany elaborat amb garrofera. Font: Imatge cedida per Jose A. Martin.

El protocol o passos per poder caçar en parany s’inicia amb l’elaboració del visc. El visc (en castellà “liga”) és una substància líquida adhesiva, antigament s’elaborava artesanalment a partir de llonge seguint una sèrie de passos meticulosos que tenien en conte entre altres coses el temps que feia ja que la humitat impedia la seva elaboració. Actualment el visc que s’utilitza es produeix de forma industrial, sent les marques “El Tordo” i “T-J” les més utilitzades. Una volta comprat o elaborat el visc, s’impregna amb fines varetes d’espart de aproximadament un pam de llargària (Figura 4). Aquestes varetes s’obtenen a partir de l’espartera (Stipa tenacissima y Ligium spartum) que dona unes llargues i fines fibres de color clar. L’elaboració de les mateixes s’efectua de forma artesanal i en el seu tractament es sol cremar les puntes

86

lleugerament per donar-li turgència a l’espart. La seva llargària depèn del caçador però s’acostuma a tallar-les a un pam perquè presenten menys problemes alhora de col·locar-les. Una volta es tenen aquestes varetes enviscades, es col·locaran a una distancia d’uns quatre dits una de l’altra i de forma obliqua en les perxes disposades estratègicament en el parany. Aquesta operació de col·locar les varetes en les perxes es coneix com enviscar el parany. Les perxes per altra banda, són vares circulars fetes a partir de rames d’olivera. Antigament presentaven talls fets a favor de l’aire per poder posar les varetes i que aquestes no caigueren una volta posades. Però avui en dia gracies a la grassa introduïda dins de xicotets orificis realitzats en la perxa, es facilita la seva col·locació i immobilitzen millor l’espart (Figura 4). Figura 4. A la esquerra encontrem varetes d’espart tallades a un pam. En la imatge de la dreta

es poden veure diverses perxes amb varetes col·locades. Font: pròpia.

Una volta es té el parany enviscat es pot començar a caçar. L’objectiu fonamental de la caça amb parany és atraure el tord a l’arbre on s’aturarà sobre les perxes ubicades entre els capolls (Figura 5). Aquestes perxes com hem vist abans posseeixen varetes enviscades; aleshores quan el tord s’aturarà sobre una d’aquestes, es mourà sobre ella o intentarà alçar el vol s’impregnarà les ales amb varetes, fet que dificultarà el vol i caurà per el seu propi pes al sòl. Finalment una volta estiga al rodat, amb l’ajuda d’una raqueta el paranyer atraparà el tord.

Figura 5. Ubicació de les perxes (esquerra) entre els capolls del parany (dreta). Font: pròpia

El caçador per atraure el tord al parany utilitza diversos mètodes que es basen fonamentalment en el cant del tord. El més utilitzat és el dels tords engabiats que amb el seu cant atrauen altres individus. Es diferencien dos classes: els titaors i els

87

xoxejaors. Els primers, es reparteixen per la part externa de l’arbre per tal d’anunciar al caçador que està dintre del parany l’arribada de bandades de tords (Figura 6). Són per tant els encarregats de donar l’avís de que s’apropen tords al parany i ho fan cantant, perquè escolta o divisa altres individus . Els xoxejaors s’ubiquen a l’interior del parany tapats en teles i només seran utilitzats per els paranyers quan estan segurs de que el tord vola prop del parany (Figura 6). Els xoxejaors es caracteritzen perquè posseeixen cants aguts que atrauen els tords a l’arbre. Figura 6. En la imatge de la esquerra es pot observar una gàbia de tord titaor situada en la part

externa del parany. A la dreta, gàbia de xoxejaor caracteritzada per les teles que la rodegen. Font: pròpia.

El cant dels tords xoxejaors ve provocat per la presencia d’un au rapaç com pot ser un mussol. Avui en dia està prohibit utilitzar mussols per aquesta finalitat, ja que és una espècie protegida, sent substituïts doncs per uns de plàstic (Figura 7). El mussol és un au rapaç que s’alimenta entre altres coses de tords. Aprofitant aquest fet, el caçador col·loca el mussol damunt d’una raqueta llarga per tal de mostrar-li la rapaç als tords (Figura 7). El paranyer, al destapar les gàbies de forma inesperada i ensenyar el mussol al tord provoca que el tord cante en senyal d’alarma. És aleshores quan els tords que volen per el voltant alertats per el cant del tord xoxejaor, es resguarden sobre el primer arbre que encontren que els ofereix refugi, sent aquestos els mateixos paranys.

Figura 7. A l’esquerra s’observen gàbies de mussol que contenen exemplars de plàstic. A la dreta, ordenats d’esquerra a dreta encontrem: raqueta per atrapar tords quan cauen al rodat,

espart amb el que es fan les varetes i raqueta per sostenir el mussol. Font: pròpia.

88

Per altra banda, l’enginy humà ha permès la fabricació d’instruments que s’assimilen o imiten a la perfecció el cant del tord. Aquest és el cas del reclam bucal, format per un simple cilindre de llautó esbombat amb un forat central (Figura 8). Tocar el reclam consisteix en fer xiular a través d’aquest xicotet orifici els diferents sons emesos per un tord. Aquest fet incentiva els tords engabiats a cantar, inclús atrau els individus que vaguen pels voltants del parany. El fet de xiular al reclam està considerat tot un art dins del món del parany, ja que cada paranyer té el seu propi estil i passades de cant preferides. La seva importància arriba a tal punt que cada any, diferents localitats on el parany està arrelat en les tradicions dels seus habitants, organitzen concursos de reclam. Municipis com l’Alcora, Vila-real o Llíria organitzen aquestos esdeveniments que tenen cert prestigi entre els paranyers (Figura 8). A nivell europeu també encontrem concursos de reclam organitzats per Espanya, França i Itàlia on participar requereix dominar el cant del tord comú, el tord ala-roig i la merla.

Figura 8. A l’esquerra encontrem un reclam bucal de llautó. A la dreta encontrem diferents taulells commemoratius de concursos de reclam celebrats a l’Alcora. Font: pròpia.

Per últim, citar que la utilització de cassetes o CD està prohibit totalment en qualsevol tipus de caça. La llei de caça especifica que es prohibeix tot tipus de reclam elèctric, sent els únics viables els manuals i els bucals. El furor que causaren cintes de cant com la v-13 s’ha vist emmascarat per la defensa dels verdaders paranyers, que en vista de que la seva possible legalitat i imatge social comporta l’absència d’aquestos mètodes, no dubten en conservar el que és considerat com a tradicional. Com s’ha citat al principi el parany és un mètode il·legal de caça. A pesar de la seva il·legalitat el parany ha sobreviscut de forma “clandestina” fins als nostres dies. Lidiant batalles amb els ecologistes i els responsables de fer complir la llei com són els agents del SEPRONA (Servicio de Protección de la Naturaleza) o els agents forestals. El parany segons la directiva d’aus europea i la llei de caça autonòmica és considerat il·legal principalment per utilitzar visc. El visc ofereix a la modalitat de caça que ho utilitza un caràcter no selectiu, ja que afecta per igual a totes les aus que cauen al parany sense fer distincions de cap tipus. És aleshores, quan recau sobre el paranyer la responsabilitat d’alliberar les aus que es cauen al parany i que no són cinegètiques. Però el problema no és la voluntat posada, sinó que l’antivisc utilitzat resulta ser tòxic sobre les aus a les que s’apliquen i per tant no s’assegura una recuperació total de l’espècie. A més, estudis científics han comprovat que el plomatge resulta danyat i per tant es rebutja tota possibilitat de legalitzar el parany. Diferents grups ecologistes com Acció ecologista-Agró i Gecen realitzen diferents tasques i campanyes per tal de fer complir les lleis mediambientals. Seva es la campanya, prou de parany!, que té com a finalitat l’eradicació d’aquest mètode de caça per ser segons ells: massiu i no selectiu.

89

En la campanya es denuncien diversos articles relacionats amb activitats que recolzen el parany i es critiquen i es fan publiques les irregularitats comeses. La campanya comporta apart de la publicació d’articles i d’informes exhaustius (Figura 9), l’elaboració del SIG paranymaps (Figura 9) en el que es recull en un mapa virtual un cens de tots els paranys de les diferents localitats on es practica. La localització del parany comporta entre altres coses la ubicació en coordenades UTM i els arbres utilitzats, amb l’objectiu de facilitar les tasques als agents sancionadors.

Figura 9. A l’esquerra encontrem gràfic de l’informe sobre la caça il·legal en Castelló any 2007 i 2008. Activitat general del caçador quan està en el parany (marró clar). Moviment d’aus: els tords (línea verda), altres aus (línea taronja). Varetes impregnades de visc col·locades tot el

temps (blau-violeta). A la dreta del gràfic tenim el SIG paranymaps. Font: Acció ecologista-agró informe 2007-2008 de la caça amb parany.

Els diversos intents de legalització del parany sempre han fracassat, ja que les directives europees es mantenen firmes respecte al tema. L’any 2000 el govern valencià formulà el decret 135/2000 per poder caçar amb parany en la Comunitat Valenciana. Als dos anys d’estar vigent fou desestimat per el tribunal superior de justícia per ser un pràctica no selectiva que no garantia la recuperació total de les aus i per tant, entrar en conflicte directe amb la directiva d’aus. També s’ha experimentat amb diferents tipus de visc sintètics com el C-96 que posseïa un antivisc al parèixer efectiu, però estudis científics demostraren que no era així. Actualment es baralla la possibilitat de donar al parany un caràcter patrimonial, intentant des de institucions polítiques declarar-lo patrimoni cultural valencià, però al parèixer resulta ser un altra maniobra fracassada. Encara així, associacions com Apaval no han cessat mai en els intents de poder legalitzar el parany. Apaval és l’associació de paranyers de València, Catalunya, Aragó i Balears. La seu es localitza en Vila-real i fou fundada l’any 1989 amb l’objectiu de unificar els esforços per defendre el parany. Sabedors de les il·legalitats comeses i de les seves possibles sancions els paranyers sempre han caçat de forma “furtiva” a la espera de que algun dia es done llum verda al parany. Mentrestant, a falta doncs d’una llei que regule la caça amb parany, són els mateixos paranyers des d’aquestes associacions els que s’autoregulen per tal de complir al màxim la llei establerta, ja que el fet de caçar en parany és de per si il·legal. El període de veda establert per caçar amb parany comença el 12 d’octubre i finalitza el segon diumenge de novembre. S’efectua entre aquestos dies perquè es produeix la passera de tords cap a terres d’hibernació. Durant aquest temps des d’associacions pro parany es rebutgen pràctiques com la caça amb cassetes, maltractar espècies protegides, caçar a nit tancada o superar el màxim nombre de preses establert per a mètodes legals, 15 tords/dia. El problema és que no tots els que diuen ser paranyers estan a la disposició de seguir cap llei que no estiga vigent, desprestigiant doncs, aquells que

90

treballen per tal d’aconseguir una regulació interna. L’objectiu, no és altre que el de donar una imatge neta de fets que emmascararen la caça amb parany a l’estil tradicional. Per altra banda, des de les diferents administracions en vista de que el parany és un mètode practicat avui en dia i que els paranyers es mostren imparcials front a les sancions econòmiques impugnades, les sancions han passat a ser competència del dret penal. Aquest fet, ha inquietat a la societat paranyera que veuen l’única eixida al problema en legalitzar aquesta modalitat de caça mitjançant l’ús de visc que assegure la selectivitat del mètode. Per aquest motiu, APAVAL (Associació de Paranyers Valencians) està treballant des de fa anys en els estudis del visc QX-08 i anti-QX-08 amb l’objectiu de que siga permissiu amb les aus caçades erròniament. Els estudis científics realitzats per el institut mediterrani del patrimoni cinegètic i faunístic (IMPCF) així ho corroboren. Aleshores una volta s’han optés les conclusions de l’estudi s’ha fet arribar una carta a la directora general del medi natural, que amb la seva pertinent aprovació, en breu es farà arribar a les respectives competències europees. A l’espera doncs, de que aquest siga l’últim pas definitiu al problema. Si finalment, aquest visc salvaguardat per estudis científics s’aprova es podrà garantir la selectivitat del mètode. I més tard, amb l’elaboració de la seva respectiva llei es podrà especificar un nombre màxim d’espècies a caçar evitant així la massivitat lligada al parany i la prohibició d’altres pràctiques vinculades. Cal citar també, que apart del parany existeixen altres modalitats de caça que utilitzen el visc i que estan arrelades en les pràctiques cinegètiques de la comarca. Aquestes són el ramet (Figura 10) i el que es coneix com caçar a l’aigua (Figura 10). Encara que la finalitat d’aquestes no és principalment la caça del tord, sinó de xicotetes aus. Figura 10. A l’esquerra es pot observar l’arbre destinat a la caça al ramet i a la dreta la caça a

l’aigua en les que es diposita unes simples varetes d’espart. Font: pròpia.

Caça amb enfilats Es tracta també d’un mètode de caça il·legalitzat per la directiva d’aus europea. La esmentada llei recull la prohibició de la caça amb filats o xarxes entre altres moltes modalitats i pràctiques. A nivell autonòmic, l’article 12 de la llei de caça de l’any 2004 recull les prohibicions en l’exercici de les modalitats esportives. Entre les prohibicions es cita la caça amb xarxes, i la caça a l’espera o a l’aguait en abeuradors o menjadors artificials en els que es diposita aliment de forma reiterada per tal d’atraure les preses de caça. Fets que recauen directament sobre la caça amb enfilats destinats al tord.

91

Tan sols s’autoritza la utilització d’enfilats per capturar diferents espècies de fringíl·lids com poden ser el passerell, el verderol o el gafarró, destinats al cant. Antigament l’enfilat es feia servir per tal de capturar els últims tords que quedaven per la zona i que encara no havien emigrat als llocs d’origen. No era un mètode que oferia grans volums de captures als qui ho practicaven però servia d’entreteniment. Per tal de caçar a l’enfilat era necessària la construcció d’una basseta amb forma longitudinal (similar a l’anterior), que s’omplia d’aigua o inclús amb un poc de menjar durant la hibernació dels tords. A escassos metres de la basseta, es construïa la caseta on estaria el caçador, camuflada amb rames per tal de no ser descoberta (Figura 11). A causa de l’absència d’aigua, que presenta el territori valencià, aquests tolls artificials eren immediatament visitats a diari per tota classe d’aus, entre ells els tords, que saciaven la seva set. El manteniment de la basseta era important, ja que l’abundància d’aigua garantiria posteriorment alhora de caçar tindre a l’abast un gran volum d’aus. L’enfilat o caça amb basseta, utilitza el mecanisme de xarxes en llibre per tal d’atrapar les aus (Figura 11). En la comarca de l’Alcalatén aquestes xarxes aplicades a la basseta es coneixen amb el nom d’enfilats de corralet. Una bona referència d’aquesta caça la podem encontrar en un manuscrit de l’any 1379, el Le livre de chasse du rou modus, custodiat per la biblioteca nacional de París. En el mateix es pot veure una escena de caça de fringíl·lids que utilitza el mateix entramat de filats que la caça amb basseta. L’enfilat està format per dos xarxes que es reparteixen una a cada costat de la basseta de forma paral·lela. Acostumen a tindre unes mesures adequades a les dimensions de la basseta. De tal manera que quan s’estira de les cordes que suporten les xarxes, aquestes cobreixen per complet la basseta. El mecanisme d’acció és molt senzill, quan l’au es para a la basseta per alimentar-se o veure el caçador activa l’enfilat des de dins de la caseta amb un fort tir de cordes i sota les xarxes queda atrapada la presa. Aquesta acció coneguda com enfilatà requereix, per part del caçador paciència per a que les aus entren a la basseta i destresa per activar l’enfilat en el moment precís. Es sol practicar quan es té constància de que les aus van a veure, de lo contrari l’espera es faria massa llarga. Aquestes intervals solen donar-se a primera hora del matí o de forma contínua en dies en el que el vent és predominant ja que incentiva les aus a veure.

Figura 11. La primera imatge mostra la casseta on es posiciona el caçador, s’observen les rames que la cobreixen i el forat per on es passen les cordes per tal d’activar l’enfilat. A la dreta apareix el lloc on es disposen les aus per ser atrapades, la imatge no correspon a una basseta, sinó a la superfície utilitzada per a la captura de fringíl·lids. A fi de contes el mecanisme és el mateix l’únic que varia són les dimensions de les xarxes i que la caça de fringíl·lids no utilitza

basseta. Font: pròpia.

92

Caça amb cepets La caça amb cepets és una de les modalitats més perseguides i castigades per les lleis a causa del seu caràcter no selectiu. La llei de caça del 2004 i la directiva d’aus així ho especifiquen, ja que al ser un mecanisme activat de forma automàtica no s’executa cap distinció sobre la presa que atrapa. Es tracta aleshores d’una modalitat esporàdica cada volta més en desús gracies a fortes campanyes ecologistes i a la pròpia conscienciació dels caçadors. A ningú se li escapa que, hui per hui, resulta un fet irresponsable col·locar indiscriminadament aquest tipus de ceps en el camp. Doncs tots sabem que lluny de la voluntat del propi caçador es poden atrapar especies catalogades com a protegides. No obstant, els verdaders paradors de cepets aconsegueixen que el mètode assegure, en certa manera, la selectivitat de les seves preses. No existeix cap tècnica utilitzada, sent la única viable i efectiva, l’observació dels moviments rutinaris del tord i el de les altres aus que es vulguen evitar. Els cepets actuals per a aus que coneixem estan fets de fil d’aram, alguns d’ells inclús de forma artesanal, però antigament es feien de rames que oferien certa flexibilitat. Els ceps antics es construïen únicament amb materials naturals sent la referència més antiga encontrada el ascripet, localitzat en la zona catalana de la Ribagorça oriental. Com hem dit abans, els cepets són il·legals sense importar la seva naturalitat, mesures o finalitat cinegètica, però antigament es solien parar per atrapar tords. La destresa per caçar tords amb cepets depèn de cada caçador però en general acostuma a tindre uns passos comuns a tots els estils. Es solen parar prop d’oliveres on s’alimenta el tord o matolls on es sol refugiar. Encara així cada caçador distribueix els cepets per aquelles zones que creu que tenen mes èxit, ja que acostumen a ser llocs on es te constància dels seus moviments. Una volta es tria el lloc per parar-los, es busquen petits insectes que puguen aprofitar-se com a aliment. Els més utilitzats són els cucs de blat, que degut al seu color, mesures i comportament resulten ser una presa fàcil de distingir per al tord (Figura 12). A continuació, es remou la terra amb una aixà i es fa una lleugera pendent encarada a l’arbre. La finalitat d’aquesta xicoteta elevació és per a que el tord encontre fàcilment a vistes el cuc col·locat en el cep. Finalment, amb molta cura el caçador obri el cep, es col·loca el cuc i es soterra lleugerament per a que l’animal no se n’adone de l’engany (Figura 12). El tord per tant, quan vaja a picar el cuc que se l’ofereix activarà el cep i en dècimes de segon quedarà atrapat. Aquest mètode brinda una alta efectivitat en quant a aus atrapades però no garanteix amb completa seguretat que la presa atrapada siga la esperada per a qualsevol individu que vullga practicar-ho.

Figura 12. La primera imatge mostra un cepet parat amb el cuc col·locat preparat per ser activat amb el mínim moviment. La segona imatge presenta el soterrament del cepet en la

pendent per tal de no ser descobert. Font: pròpia.

93

Caça amb escopeta Per últim, la caça amb escopeta, a pesar de no ser un mètode tradicional de caça, és l’única modalitat legal que permet la caça de tords. Antigament era la llei de caça de l’any 1970 la que regia la seva activitat a nivell estatal. Però la necessitat d’adequar la llei a les noves necessitats autonòmiques exigí l’elaboració de la llei autonòmica de caça de l’any 2004. En la esmentada llei s’enumeren els diferents requisits que té que obeir el caçador, com poden ser la obtenció dels permisos necessaris o respectar les zones de seguretat i activitat. A més, com hem vist al llarg de tot l’article s’anomenen també les modalitats de caça prohibides. Per caçar amb escopeta és obvi que el que primer ens fa falta és un arma. Les escopetes utilitzades poden ser de tres tipus en funció de la disposició dels canons. Poden ser planes, superposades o repetidores, i mai podran disparar més de tres cartutxos alhora, ja que, les rafegues estan prohibides. La munició empleada per a disparar acostumen a ser cartutxos del 9 i es porten en una canana que rodeja la cintura (Figura 13). El cartutx conté un gran nombre de perdigons que disparats acaparen una gran superfície de l’aire per tal d’abatre el tord. Cada caçador utilitza un tipus de cartutx però es solen gastar aquestos en general per la seva alta efectivitat. Altra característica del caçador és la vestimenta. El caçador, per tal de no ser descobert, utilitza una indumentària acord a la vegetació de la zona sent els colors verdosos els més predominants. A més a més, la roba acostuma a tindre un grossor adequat, per tal de resguardar-se de les baixes temperatures i protegir-se de la vegetació (Figura 13). Figura 13. En la primera imatge es poden veure diferents escopetes planes i penjat a la dreta encontrem una canana amb cartutxos. A la dreta encontrem caçador amb indumentària i arma,

ajupit entre la vegetació. Font: pròpia.

La temporada de cacera comprèn des del 12 d’octubre al 6 de gener, existint posteriorment unes prorrogues durant unes setmanes que permeten la pràctica únicament en caps de setmana. Aquestos períodes, solen ser els que tradicionalment es segueixen, però la Conselleria de Medi Ambient estableix els diferents períodes de veda per a cada temporada de caça. La llei de vedes especifica també que la caça del tord es té que realitzar a lloc fix. A més, cal tindre en compte, que per caçar amb escopeta és necessari pertànyer a un coto privat de caça. Un coto de caça és una zona del terreny apta per a la pràctica de caça amb armes de foc. Estan regides per associacions de caçadors que promouen les zones més aptes per tal de tindre una gestió de les preses i del terreny. Per caçar amb escopeta s’aprofiten els dos moviments rutinaris del tord. Aquestos són: l’eixida a primera hora del matí que efectuen per alimentar-se, i la joca que és quan el

94

tord torna a descansar a zones de bosc o matoll. Com és una caça que s’efectua a l’espera en llocs fixes, els caçadors busquen zones de coscolls alts o es construeixen barraques per tal d’amagar-se i no ser descoberts. Normalment, aquestos llocs es localitzen en altiplans que els tords sobrevolen per passar d’una vessant a una altra de muntanya i garanteixen gran nombre de preses. També s’utilitzen altres zones on es té constància dels seus moviments com poden ser pinars. El caçador, gràcies a la vasta i rudimentària forma de volar del tord, distingeix el tord d’altres espècies. I amb la utilització de reclams manuals, ja que, els electrònics estan prohibits, s’afavoreix que el tord arriba al lloc d’espera. Una volta encontrat el lloc adequat és de vital importància mantenir-se quiet. De no ser així, els tords detectarien enseguida qualsevol moviment i desviarien la seva trajectòria de vol allunyant-se de l’àrea de tir. El silenci i la cautela és molt important per tal de no ser delatat. Tant es així, que no importa la vestimenta que el caçador dugui, sinó els moviments i sorolls que realitza. Per aquest motiu, actualment s’està promovent unes gorres de colors cridaners per tal d’evitar accidents entre caçadors. Quan ja s’ha escollit el lloc, el caçador si divisa un tord que pot estar en el punt de mira, espera a que estiga a una certa distància per disparar (Figura 14). Si es dispara quan el tord està prop del caçador l’animal morirà segur, però rebrà massa perdigons i no serà possible el seu aprofitament culinari. Si per contra, es dispara quan vola lluny els perdigons s’hauran escampat tant que no arribaran al tord. Finalment, quan el caçador aconsegueix abatre un tord, els gossos caçadors s’encarreguen de capturar la presa que cau. Les races més utilitzades són el braco i el bretó, ja que, són menuts i fàcils d’ensinistrar (Figura 14). Per últim, citar que el nombre màxim de captures per dia es limita a 15.

Figura 14. A l’esquerra caçador entre coscolls efectuant un dispar. A la dreta gos de caça creuat entre braco i bretó. Font: pròpia.

CONCLUSIONS Aquest article ha documentat les diferents modalitats cinegètiques del tord. En certa manera, és un tribut al legat que ens deixaren els nostres avantpassats i que poc a poc va caient en l’oblit. Amb aquestes paraules no s’intenta justificar la seva pràctica actualment, sinó donar a conèixer el que està ocorrent amb les nostres tradicions cinegètiques. Es tendeixen a prohibir les diferents tècniques aplicades i no a regular-les o almenys conservar-les. La prohibició afecta negativament a tota aquella modalitat que és catalogada com a tal. Anul·la per complet el seu us i, en conseqüència, perd tot l’atractiu que podria contenir la seva pràctica i coneixement. Es aquest motiu, per el que des de societats caçadores i ecologistes deurien encontrar una solució que garantisca, sinó la seva continuïtat almenys deixar constància d’aquestos fets. En

95

aquest sentit, la mentalitat de cada persona pren un paper fonamental. De res serveix mantenir idees fixes en pro o contra la caça, si no s’arriba a un acord que assegure la seva sostenibilitat. De moment com hem vist, l’única modalitat de caça practicable és l’escopeta i possiblement el parany també ho siga si el nou visc analitzat obté la respectiva aprovació i per tant garanteixque la seva selectivitat. Els cepets i l’enfilat resulten practiques més controvertides ja que les lleis tant a nivell europeu com autonòmic mantenen fixa la seva prohibició. Però, encara així, no es deurien perdre degut al seu caràcter patrimonial-cinegètic. Evidentment, ningú necessita d’aquestes arts per poder alimentar-se. Per aquest motiu, l’objectiu que es deuria assolir és el d’aconseguir que els mètodes busquen la qualitat de la seva pràctica i no la quantitat. Servisca doncs, per reconèixer que la caça sempre ha estat present en la història i que l’home ha sabut obtenir d’aquesta el seu màxim profit sense causar-li dany a la naturalesa (no sempre, les extincions per caça ho demostren) als ecosistemes que la regeixen. Estant aleshores, lluny de les pràctiques abusives en ares dels qui es fan anomenar “autèntics caçadors”. AGRAÏMENTS Aquest treball no hagués sigut possible sense la inestimable ajuda d’aquelles persones que d’una forma desinteressada i incisa han col·laborat en el mateix. Agraïx la col·laboració de: Francesc Mezquita, professor de biogeografia, per la informació del tord aportada; David Olmos, d’acció ecologista-agró, per els informes aportats de la caça amb parany; i a aficionats a la caça com: Salvador Bartoll, Jose A. Martín, Oscar Andreu, Alejandro Albaro, Javier Moreno i Cristian Górriz, per les explicacions i fotografies realitzades de les diferents modalitats de caça. Per últim, agrair també a totes aquelles persones no nombrades que han col·laborat d’una forma indirecta en el mateix. En certa manera, és un treball realitzat per tots i per a tots. REFERÈNCIES Boza, M.D. 2002. El trampeo y demás artes de caza tradicionales en la peninsula iberica.

Editorials Hispano Europea. Barcelona. 349 pp. Decret 135/2000, de 12 de setembre de 2000, del Govern Valencià, pel qual s’estableixen les

condicions i els requisits per a la concessió de les autoritzacions excepcionals per a la caça de tords amb parany a la Comunitat Valenciana. Número 3838 del DOGV.

Directiva del consejo. 2 de abril de 1979. Relativa a la conservación de las aves silvestres. (79/409/CEE).

Guitián, J., Guitián, P., Munilla, I., Bermejo, T.; Larrinaga, A.,Navarro, L. i López, B. 2000. Zorzales, espinos y serbales. Un estudio sobre el consumo de frutos silvestres de las aves migratorias en la costa occidental europea. Universidad de Santiago de Compostela.

Hagemeijer, W.J.M. i BLAIR, M.J. 1997. The EBCC Atlas of European Breeding Birds. Their distribution and abundance. T & AD Poyser. Londres.

Llei 13/2004, de 27 de desembre, de Caça de la Comunitat Valenciana. Número 4913 del DOGV.

McCulloch, M.N., Tucker, G.M. i Baillie, S.R. 1992. The hunting of migratory birds in Europe: a ringing recovery analysis. Ibis 134, Suppl. 1: 55-65.

Ordre de 16 de juliol del 2008, de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, per la qual es regulen les vedes de caça per a la temporada 2008-2009. Número 5811 del DOGV.

Ricci, JC. 1997. Las investigacions realizadas en el marco del Mediterráneo Turdidae En Biodiversidad y Caza: las tradiciones y la cultura mediterránea. Conseil International de la Chasse. Consejo de Europa. Ed. Taormina (Itàlia) (97) 53.

Santos, T. 1982. Migración e invernada de zorzales y mirlos (género Turdus) en la Península Ibérica. Tesis Doctoral. Universidad Complutense. Madrid.

Sapiña, F. 2000. Un futur sostenible?. Editorial Bromera. Publicacions universitat de València. València.

96

Tellería, J.L., Asensio, B. i Díaz, M. 1999. Aves Ibéricas. II. Passeriformes. Reyero Editor. Madrid.

Vázquez. X. 2003. Zorzal Común, Turdus philomelos. En R. Martí i J.C. del Moral (Eds.): Atlas de las Aves Reproductoras de España p. 446-447. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de Ornitología. Madrid.

www.accioecologista-agro.org www.apaval.com www.gecen.net www.impcf.com www.internatura.org