EL FIL D’ARIADNA 104 · setze anys. Per molt que va intentar ser el pare dels seus fills des de...

EL FIL D’ARIADNA104

CARTES DES DE LA PRESÓ DE

CARTES MANDELA_01.indd 3 20/06/18 14:00

Edició de Sahm VenterPrefaci de Zamaswazi Dlamini-Mandela

Traducció de Ricard Vela i Carles Miró

Títol original:The Prison Letters of Nelson Mandela

© 2018 Estate of Nelson Rolihlahla Mandela© 2018 Nelson Mandela Foundation

© 2018 Ricard Vela i Carles Miró, per la traducció

© 2018 Blackwell and Ruth Limited, pel concepte gràfic i el disseny

Per limitacions d’espai, els agraïments per permisos de reproducció de material publicat o inèdit figuren a la pàgina 643.

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com [email protected]

Primera edició: juliol de 2018ISBN: 978-84-17214-34-0

DL B 17004-2018Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió

en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

www.nelsonmandelafoundation.orgCARTES DES DE LA PRESÓ DE


Edició de Sahm VenterPrefaci de Zamaswazi Dlamini-Mandela

Traducció de Ricard Vela i Carles Miró

CARTES DES DE LA PRESÓ DE


Prefaci de Zamaswazi Dlamini-Mandela 9 Introducció 11Nota sobre les cartes 17Els números de pres de Nelson Mandela 21

Presó Local de Pretòria 23(novembre 1962 - maig 1963)

Presó de Màxima Seguretat de Robben Island 31(maig 1963 - juny 1963)

Presó de Màxima Seguretat de Robben Island 41(juny 1964 - març 1982)

Presó de Màxima Seguretat de Pollsmoor 461(març 1982 - agost 1988)

Hospital de Tygerberg i MediClinic Constantiaberg 533(agost - desembre 1988)

Presó de Victor Verster 541(desembre 1988 - febrer 1990)

Informació addicionalApèndix A: Glossari 605Apèndix B: Cronologia del temps passat a la presó 629Apèndix C: Mapa de Sud-àfrica, 1996 633

Procedència de les cartes 635Agraïments 639Agraïments pels permisos de reproducció 643Índex 645

Taula


9

PREFACI

Quan jo vaig néixer, el meu avi ja s’havia passat disset anys a la presó. En una carta a la meva àvia, la Winnie Madikizela-Mandela, poc després de complir seixanta-dos anys, es dedica a fer una llista de la gent que li ha enviat telegrames i postals, inclosa la meva tia Zindzi, la meva germana Zaziwe i jo mateixa, i de les persones de les quals espera i desitja saber alguna cosa. «Fins ara no n’he rebut ni una sola de la multitud que els amics han enviat des de tot arreu del món», diu de broma. «Tanmateix, reconforta molt saber que tants amics encara pensen en nosaltres després de tants anys.» Aquest és un dels molts exemples d’aquest llibre que ens demostra que la comunicació des del món exterior el va enfortir durant els vint-i-set anys que es va passar a la presó, i fins a quin punt anhelava aquelles cartes.

Durant el seu empresonament, el meu avi va escriure molts centenars de cartes. La selecció que presenta aquest llibre posa al corrent els lec-tors de manera íntima no només amb el Nelson Mandela pres i activista polític, sinó també amb el Nelson Mandela advocat, pare, marit, oncle i amic, i il·lustra com el seu empresonament perllongat, allunyat de la vida quotidiana, li va impedir complir amb aquests papers. Aquesta selecció torna a visitar un període molt fosc de la història de Sud-àfrica, en què aquells que detenien per oposar-se al sistema governamental de l’apart-heid, que oprimia tota una raça de persones, suportaven càstigs terribles. A través de les seves cartes documenta la persecució continuada de la meva àvia i ens permet percebre com deu haver estat per als seus fills, en Thembi, en Makgatho, la Makaziwe, la Zenani i la Zindzi, tenir un pare absent amb el qual amb prou feines es podien comunicar, ni tan sols —i això em semblava insuportable— visitar-lo a la presó fins que feien els setze anys. Per molt que va intentar ser el pare dels seus fills des de la pre-só, no va poder aconseguir-ho.

El que m’ha afectat a mi sobretot, especialment com a mare, és pre-senciar a través de les cartes del meu avi tot allò pel que van passar la meva mare i la meva tia Zindzi quan eren petites. Tot sovint es van que-


10

dar sense pares mentre la meva àvia també estava empresonada, de vega-des a causa de la seva participació en activitats contra el apartheid però amb freqüència per ser l’esposa d’un dels presos polítics més famosos de Sud-àfrica.

El que trenca més el cor és l’optimisme melangiós de moltes de les cartes a la meva àvia i als seus fills en què el meu avi suggereix: «Potser un dia podrem...». O bé: «Un dia farem...». Aquest dia feliç del futur no va arribar mai per als meus avis, la meva mare i els meus oncles. La mainada va ser la que més va patir, i a la llarga les conseqüències de renunciar a una vida familiar estable pels seus ideals va ser un sacrifici que el meu avi simplement va haver d’assumir.

El meu avi sempre ens recordava que no hauríem d’oblidar mai el nostre passat ni d’on venim. La societat democràtica per la qual van llui-tar tant els meus avis com els seus camarades només es va assolir després de molt de patiment i moltes vides perdudes. Aquest llibre és un recor-datori que podríem tornar a aquell lloc d’odi amb facilitat, però també ens demostra que la resiliència personal pot superar situacions intolera-bles. A partir del seu primer dia a la presó, el meu avi va decidir que no es trencaria ni es doblegaria; en comptes d’això, persistiria perquè ell i els seus companys presos fossin tractats amb dignitat. En una carta a la meva àvia del 1969, li recomana que millori el seu ànim llegint el best-seller del 1952 del psicòleg Norman Vincent Peale, El poder del pensament positiu. I li escriu: «Jo no concedeixo importància als aspectes metafísics dels seus arguments, però considero que les seves perspectives sobre les qüestions físiques i psicològiques són valuoses.

»Ell insisteix que el que importa no és tant la incapacitat que hom pa-teix sinó l’actitud que té al respecte. L’home que diu: venceré aquesta ma-laltia i viuré una vida feliç, ja es troba a mig camí de la victòria». Aquesta perspectiva inspiracional va sostenir la recerca ferma del meu avui de la justícia i la igualtat social per a tots els sud-africans, i a mi em sembla que es pot aplicar a molts dels reptes de la vida.

Aquesta recopilació ha respost moltes de les preguntes que solien des-concertar-me: Com va sobreviure el meu avi a vint-i-set anys de presó? Què va ser el que el va mantenir en marxa? En les seves paraules podem trobar-hi les respostes.

Zamaswazi Dlamini-Mandela


11

INTRODUCCIÓ

A Sud-àfrica hi havia un munt de disposicions draconianes que regula-ven l’escriptura de cartes per part dels presos polítics i la seva aplicació per part de guàrdies miserables, i que estaven dissenyades per controlar els aspectes més preats de l’ànima d’un presoner: el contacte amb els seus éssers més estimats i les notícies del món exterior.1

Després de condemnar els presos polítics als judicis, se’ls assignava una presó on se suposava que havien de complir la seva condemna. En el cas de Nelson Mandela, la seva vida com a pres convicte va començar a la Presó Local de Pretòria després de ser sentenciat el 7 de novembre del 1962 a cinc anys per abandonar el país sense passaport i incitar els treballadors a la vaga. Ja com a presoner, el 1963 el van tornar a portar al tribunal amb càrrecs de sabotatge i el 12 de juny del 1964 va ser con-demnat a cadena perpètua. La seva esposa, Winnie Mandela, el va visi-tar a Pretòria aquell mateix dia i, hores més tard, sense cap mena d’avís, a ell i a sis dels set camarades que havien estat condemnats amb ell els van traslladar des de Pretòria a la cèlebre presó de Robben Island en un llarg vol en un aparell militar. Hi van arribar un matí molt gèlid d’hi-vern, el 13 de juny del 1964. A diferència dels reclusos que havien co-mès crims «comuns», com ara violacions, robatoris i agressions, que es classificaven amb un Grau C o de vegades un Grau B quan hi arriba-ven, als presos polítics se’ls assignava el Grau D, la classificació més baixa possible i amb els mínims privilegis penitenciaris. Només se’ls permetia una visita cada sis mesos i tenien dret a escriure i a rebre una sola carta de cinc-centes paraules cada sis mesos. El procés d’enviar i rebre cartes era tan imprevisible que, sis anys després d’haver estat em-presonat, Mandela es va reunir amb els seus advocats a Robben Island i els va llistar diversos exemples de «comportament i conducta poc rao-nable i vexatòria per part de les autoritats». Els va informar que les in-

1. Mac Maharaj (ed.), Reflections in Prison (Ciutat del Cap, Robben Island Museum i Zebra Press, 2001), pàg. xi.


12

terrupcions de la seva correspondència «indicava una intenció i una política deliberades per part de les autoritats de desvincular-me i aï-llar-me de tots els contactes externs, de frustrar-me i desmoralitzar-me, de fer-me caure en la desesperació perquè perdés totes les esperances i, finalment, m’acabés trencant».1

Més endavant, quan els censors es van cansar de comptar paraules, van començar a acceptar cartes d’una pàgina i mitja.2 Les cartes als seus advocats i a les autoritats penitenciàries no entraven dins d’aquesta quo-ta. Els dissabtes i els diumenges estaven destinats a les visites, i les cartes es lliuraven en dissabte. Els presos podien renunciar a una visita a canvi de rebre dues cartes. Al principi, tant les visites com la correspondència havien de ser de «familiars de primer grau». Els presos tenien prohibit esmentar altres presoners en les seves cartes, així com escriure sobre les condicions de la presó o sobre qualsevol altra cosa que les autoritats po-guessin interpretar com a «política».3 Totes les cartes passaven per l’Ofi-cina de Censura de Robben Island, on es comprovava tot el correu que entrava i sortia.4 Dècades més tard, Mandela recordava:

No volien que hi parléssim de res que no fossin coses familiars i, especialment, quan consideraven que tenien naturalesa política. I aquesta era la raó que t’haguessis de limitar a assumptes pura-ment familiars. I també hi havia el desconeixement de l’idioma. Si feies servir la paraula guerra, tant se val en quin context, ells et deien: «Treu això», perquè no entenien la llengua gaire bé. I la guerra és la guerra; no pot tenir cap altre significat. Si et referies a una «guerra d’idees» és que havies dit alguna cosa que se suposava que no havies de dir.5

En el seu llibre sobre els quinze anys que va estar pres a Robben Island, a la mateixa secció que Mandela, Eddie Daniels feia un retrat de

1. Nelson Mandela, resum d’una declaració registrada a la Presó de Robben Island, Robben Island, 11 de desembre del 1978.

2. Robert Vassen, «Life as a Political Prisoner», Sud-àfrica: Superar l’apartheid, Construir la Democràcia, un projecte de MATRIX: el Center for Humane Arts, Letters and Social Sciences, l’African Studies Cen-ter i el Department of History de la Michigan State University, http://overcomingapartheid.msu.edu/sidebar.php?id=65-258-8&page=3.

3. Walter Sisulu, introducció a Letters from Robben Island, Ahmed Kathrada (ed. Robert D. Vassen) (Ciu-tat del Cap, Mayibuye Books i East Lansing: Michigan State University Press, 1999), pàg. xvi.

4. Eddie Daniels, There and Back: Robben Island 1964-1979 (Ciutat del Cap, CTP Book Printers, tercera edició, 2002), pàg. 160.

5. Nelson Mandela en conversa amb Richard Stengel, Johannesburg, 14 de desembre del 1992, CD 6, Fundació Nelson Mandela, Johannesburg.


13

la «frustració» per l’arbitrària, incompetent i venjativa censura i retenció de les cartes.1

A partir del 1967 les condicions van començar a canviar lleugera-ment, probablement a causa de la intervenció de Helen Suzman, una membre de l’oposició al Parlament a qui Mandela va denunciar «un regne del terror» a l’illa. El Comitè Internacional de la Creu Roja i els esforços dels mateixos presoners també van contribuir als canvis. Se’ls autoritzava a escriure i a rebre una carta cada tres mesos i a ser visitats cada tres mesos.2

Se suposava que un pres s’havia de mantenir en la mateixa categoria de privilegis durant dos anys, cosa que volia dir que després de sis anys els presos de Grau D acabarien sent de Grau A, amb els màxims privile-gis. Mandela, en canvi, es va quedar amb el Grau D durant deu anys. A les seves cartes, on escrivia el grau de tant en tant (que els presos també anomenaven «grup»), podem veure que tenia el Grau B el 1972 i que va rebre finalment el Grau A el 1973, i amb ell el permís d’escriure i rebre sis cartes cada mes.3

Abans no el pugessin de categoria, un pres havia de ser avaluat sobre el seu comportament per la junta de la presó, que dirigia unes discussions amb els presoners que Mandela deia que tenien com a propòsit «victimit-zar» els presos polítics.4

Malgrat la censura despietada dels buròcrates, el presoner Nelson Mandela es va convertir en un corresponsal prolífic. Va copiar les seves cartes en uns quaderns que l’ajudaven a reescriure-les quan els censors es negaven a enviar-les si no en treia determinats paràgrafs o quan les cartes es perdien pel camí. I també li agradava portar un registre del que havia dit i a qui ho havia dit. Empresonat des del 5 d’agost del 1962 fins a l’11 de febrer del 1990, va escriure centenars de cartes. Tanmateix, no totes van arribar completes al seu destí. Algunes estaven censurades a tal punt que acabaven sent inintel·ligibles, d’altres quedaven retingudes sense cap raó i algunes ni tan sols es van enviar. Algunes altres van poder passar de contraban a través d’altres presoners i sí que van arribar al seu destí.

Als presos no se’ls solia informar sobre si una carta es quedava sense enviar i normalment ho descobrien si algun destinatari es queixava de no

1. Eddie Daniels, There and Back: Robben Island 1964-1979, pàg. 160.2. Elinor Sisulu, In Our Lifetime: Walter & Albertina Sisulu (Ciutat del Cap, David Philip Publishers,

2002), pàg. 200.3. Nelson Mandela, resum d’una declaració registrada a la Presó de Robben Island, Robben Island, 11 de

desembre del 1978.4. Vegeu la seva carta al comissionat de presons del 12 de juliol del 1976, pàg. 319.


14

haver-ne rebut cap. No se sap, per exemple, si totes les cartes que va es-criure a Adelaide Tambo sota la disfressa de diferents sobrenoms li van arribar a Londres, on vivia exiliada amb el seu marit, Oliver Tambo, president del Congrés Nacional Africà (CNA) i antic soci legal de Man-dela. Se suposa que les cartes anaven adreçades a tots dos. Sí que sabem, pel company d’empresonament Michael Dingake, que Mandela havia «exigit el dret de cartejar-se amb O. R. Tambo i poder intercanviar opi-nions sobre la lluita d’alliberament».1

Pare de cinc nens petits quan el van empresonar per primer cop, Mandela no va rebre l’autorització per veure els seus fills fins que van tenir setze anys. I les cartes es van convertir en un instrument fonamen-tal per a la seva criança.

En una carta oficial de queixa als funcionaris dotze anys després de ser empresonat, Mandela va escriure: «De vegades desitjo que la ciència pogués fer miracles i que la meva filla rebés les seves felicitacions d’ani-versari perdudes i tingués el plaer de saber que el seu papa l’estima, hi pensa i fa esforços per arribar-hi sempre que sigui necessari. Resulta sig-nificatiu que els seus intents repetits de posar-se en contacte amb mi, i les fotos que m’ha enviat, hagin desaparegut sense deixar cap rastre en absolut».

Les més doloroses de les cartes de Mandela són les de la sèrie «Car-tes Especials», addicionals a la seva quota, que va escriure després de les defuncions de la seva estimada mare, Nosekeni, el 1968, i del seu pri-mogènit, el seu fill Thembi, un any després. Impedit d’assistir als seus funerals, es va haver de resignar a consolar els seus fills i altres membres de la família durant aquests moments esgarrifosos amb les seves cartes, i a escriure als membres de més edat de la família per assegurar-se que tant la seva mare com el seu fill rebessin els comiats que es mereixien.

Advocat de professió, Mandela feia servir habitualment la paraula escrita per pressionar els funcionaris i donar suport als drets humans dels presos, i almenys en un parell d’ocasions els va escriure per exigir que l’alliberessin juntament amb els seus camarades.

Dingake descriu el paper de Mandela a la presó, des del comença-ment dels seixanta, com el d’un «ariet».2 Malgrat aquelles condicions «atroces», no se’l podia ignorar, «no només a causa del seu estatus, sinó

1. Michael Dingake, «Comrade Madiba», a Nelson Mandela: The Struggle is My Life (Londres, Idaf, 1986), pàg. 224.

2. Ibíd.


15

perquè ell “no deixaria que ho fessin”».1 La seva campanya implacable a favor dels drets dels presos al final va acabar vencent la resolució de les autoritats perquè cada presoner exposés les seves queixes de manera in-dividual.2 Mandela va continuar «descrivint les condicions generals de manera desafiadora» en les seves cartes al comissionat de presons, i la res-ta d’empresonats van començar a presentar reclamacions personals «en cada oportunitat». Va ser «impossible» per als guàrdies, escriu Dingake, registrar les «queixes de cadascun dels més de mil interns».3 La regla va quedar «revocada en la pràctica» i els individus o grups de cada secció van ser autoritzats a parlar en nom de tots els presos.4

Durant les seves discussions i en les seves cartes als funcionaris del govern de finals dels vuitanta, Mandela va advocar per l’alliberament dels seus camarades. Vegeu, per exemple, les seves cartes al comissionat de presons datades l’11 de setembre (pàg. 576) i el 10 d’octubre del 1989 (pàg. 589). Al final, els esforços de Mandela van donar el seu fruit quan els cinc homes que quedaven, dels que havien estat sentenciats a cadena perpètua amb ell, van ser excarcerats el 15 d’octubre del 1989. (Denis Goldberg ja havia estat alliberat el 1985 i Govan Mbeki el 1987.) Ell ma-teix va sortir de la presó menys de quatre mesos després.

Nelson Mandela ens ha llegat un arxiu ben ric de cartes que docu-menten els seus vint-i-set anys empresonat i en les quals ressonen la seva ràbia, el seu autocontrol i el seu amor per la seva família i pel seu país.

1. Ibíd.2. Ibíd., pàg. 224-225.3. Ibíd., pàg. 225.4. Ibíd.


17

NOTA SOBRE LES CARTES

Les cartes de la presó de Nelson Mandela no estan aplegades en un sol lloc, i per compilar aquest llibre han calgut deu anys. Aquestes cartes han estat extretes de diverses col·leccions: els arxius penitenciaris de Mande-la en poder dels Arxius Nacionals i el Servei de Registres de Sud-àfrica, la col·lecció Himan Bernadt i les de Meyer de Waal, Morabo Morojele, Fatima Meer, Michael Dingake, Amina Cachalia, Peter Wellman i Ray Carter. També se n’han extret de la col·lecció Donald Card, coneguda així en honor de l’antic policia de seguretat que el 2004 va retornar a Mandela els quaderns de tapa dura en què ell copiava les cartes abans de lliurar-les perquè s’enviessin. Tant la col·lecció Himan Bernadt com la col·lecció Donald Card estan en mans de la Fundació Nelson Man-dela. Li van prendre aquestes llibretes de la seva cel·la el 1971 i ja se’n va queixar en una carta a les autoritats del 4 d’abril del mateix any. Per a una llista completa del lloc on es troba cadascuna de les cartes, vegeu la pàg. 635.

Els Arxius Nacionals i el Servei de Registres de Sud-àfrica contenen, de llarg, la major part de les cartes de la presó de Mandela. Encaixades al costat d’altra paperassa oficial en feixos lligats amb cordills agrupats en carpetes de cartró, omplen fins a cinquanta-nou caixes. Aquestes cartes representen el registre del Departament de Presons de totes les cartes que va escriure i que va rebre. En alguns casos s’hi troba l’original mateix, cosa que prova que no es van enviar mai.

Com que la major part d’aquestes cartes són còpies dels originals, la seva llegibilitat depèn de la manera com les van fotocopiar, del paper uti-litzat i de com s’ha esvaït la tinta amb el temps. Algunes cartes presenten paraules perdudes que han quedat tallades pel marge en el procés de la fotocòpia per part dels funcionaris de presons o bé van ser retallades per la censura. En el cas d’algunes de les cartes, no sabrem mai què hi va es-criure Mandela exactament.

De manera desoladora, una llarga i amorosa carta adreçada a la seva filla més petita, la Zindziswa, es va trobar dins d’aquests arxius peniten-


18

ciaris, encara plegada amb cura dins del seu sobre blanc, dinou anys des-prés de la seva sortida de la presó. Anava acompanyada d’una nota d’un funcionari del penal que va escriure que Mandela no estava autoritzat a enviar una carta amb una targeta de Nadal. Escrita el 9 de desembre del 1979, és un bonic testimoni d’un pare que enyora la seva filla i li allarga la mà. Se suposava que l’hauria d’haver rebut a temps per al seu dinovè aniversari per part del pare que havia perdut quan era només una criatu-ra de vint mesos. Així arribava a ser de cruel i arbitrari el control sobre la correspondència.

Les cartes d’aquesta selecció s’han reproduït íntegrament, llevat de diversos casos en què hem omès determinada informació pel bé de la pri-vacitat. Per evitar repeticions, també hem omès l’adreça de Mandela en gairebé totes les cartes, ja que el llibre està dividit en seccions d’acord amb les quatre presons diferents i els dos hospitals on va estar empresonat.

Hem reproduït el text exactament com el va escriure Mandela, tret de corregir paraules o noms mal escrits (que són, d’altra banda, molt pocs), retocar ocasionalment la puntuació per facilitar-ne la lectura o eliminar els números volats que apareixen en les dates. Hi hem man-tingut les diverses maneres que va fer servir per escriure les dates i de-terminades abreviatures que potser li permetien ajustar-se al límit de la pàgina i mitja després que els censors deixessin de comptar el nombre de paraules. Quan es refereix a llibres, Mandela acostuma a fer ressaltar els títols amb cometes. En els casos en què no ho va fer, els hem posat en cursiva seguint les convencions editorials habituals. Mandela fa ser-vir habitualment claudàtors en comptes de parèntesis. Tanmateix, per evitar confusions entre el text original i les interpolacions editorials, i si no indiquem cap altra cosa, hem substituït els seus claudàtors per parèntesis.

Hem mantingut la subratllada que apareix en determinades parau-les i determinats passatges d’algunes cartes concretes. Normalment són obra dels censors de la presó, recelosos amb algunes persones i alguns fets concrets que s’hi esmentaven. Però el mateix Mandela també subratllava passatges de vegades. Hem anotat les subratllades que semblen de la mà del censor, les que semblen de la de Mandela i aquelles en què és fa massa difícil de dir. Mandela també escriu sovint cartes en afrikaans i en xhosa, la seva llengua materna, i hem anotat quines d’aquestes cartes han estat traduïdes a l’anglès per incloure-les en aquesta publicació. Algunes de les cartes les van passar a màquina els funcionaris de les presons i també hem indicat aquests casos.


19

Mandela signava les seves cartes de maneres diverses depenent de qui n’era el destinatari. En la correspondència oficial fa constar la seva signatura, «N. R. Mandela», on la «R.» representa el seu nom de pila, Rolihlahla. En les cartes a la seva esposa, Winnie Mandela, i a certs mem-bres de la família, signa sovint com a Dalibunga, el nom que se li va ator-gar després de sotmetre’s a la iniciació tradicional a l’edat adulta quan tenia setze anys. Per a altres és en Nelson o en Nel, el nom que li va posar la seva primera professora d’escola, la senyoreta Mdingane, d’acord amb el costum de l’època segons el qual els infants africans rebien un nom an-glès. Per als seus fills és tata, «pare» en xhosa, i per als seus nets és khulu, «avi» en la mateixa llengua.

No ha estat possible identificar totes les persones esmentades a les cartes, però, allà on ha estat possible, les notes inclouen detalls informa-tius sobre individus, llocs i esdeveniments que hi apareixen. Al final del llibre, un extens Glossari inclou informació addicional sobre paraules en altres idiomes i sobre moltes de les persones i dels fets als quals Mandela es refereix amb freqüència.


21

ELS NÚMEROS DE PRES DE NELSON MANDEL A

En comptes d’identificar-los pel seu nom, als reclusos els assignaven una numeració penitenciària amb la qual s’hi feia referència des del princi-pi i que s’havia de fer servir en la correspondència. La primera part del número es basava en quants presos havien estat admesos en una presó concreta aquell any; la segona part del número feia referència a l’any. El número de pres més conegut de Nelson Mandela és el 466/64. Anys des-prés de la seva excarceració, en un concert a Ciutat del Cap per inaugurar una campanya de prevenció de la sida que feia servir aquells números, va dir: «Se suposava que jo havia quedat reduït a aquella xifra».1

Mandela va ser dues vegades a Robben Island, la qual cosa vol dir que en aquella presó se li van assignar dos números de pres diferents. Al llarg dels seus vint-i-set anys d’empresonament, Mandela va estar reclòs en quatre centres penitenciaris després de ser condemnat i li van atribuir sis números de pres diferents.

19476/62 Presó Local de Pretòria: 7 de novembre del 1962 - 25 de maig del 1963

191/63 Robben Island: 27 de maig del 1963 - 12 de juny del 1963

11657/63 Presó Local de Pretòria: 12 de juny del 1963 - 12 de juny del 1964

466/64 Robben Island: 13 de juny del 1964 - 31 de març del 1982

220/82 Presó de Pollsmoor: 31 de març del 1982 - 12 d’agost del 1988Hospital de Tygerberg: 12 d’agost del 1988 - 31 d’agost del 1988MediClinic Constantiaberg: 31 d’agost del 1988 - 7 de desembre del 1988

1335/88 Presó de Victor Verster: 7 de desembre del 1988 - 11 de febrer del 1990

1. Nelson Mandela, discurs al Concert 46664, Ciutat del Cap, 29 de novembre del 2003, http://db.nel-sonmandela.org/speeches/pub_view.asp?pg=item&ItemID=NMS950&txtstr=4664.


PRESÓ DE MÀXIMA SEGURETAT DE

ROBBEN ISLAND —

JUNY 1964 - MARÇ 1982


43

En qüestió d’hores després d’haver estat condemnats a cadena perpètua, a Nelson Mandela i a sis dels seus camarades els van fer sortir de les seves cel·les de la Presó Local de Pretòria i, emmanillats, els van portar fins a una base aèria militar propera. Van arribar a Robben Island ben d’hora l’endemà al matí, el dissabte 13 de juny del 1964. Denis Goldberg, l’únic blanc acusat i condemnat amb ells, es va quedar a Pretòria per complir la seva pena, ja que les lleis de l’apartheid decretaven que estava prohibit que l’empresonessin amb reclusos negres.

Aquella era la segona estada de Mandela a la presó de màxima segure-tat de Robben Island; les poques setmanes que hi va passar com a preso-ner a mitjan 1963 ja l’havien preparat per a les seves condicions severes i va aconsellar els seus camarades sobre la importància de mantenir intacta la seva dignitat.

Ben aviat, a ell i a tres més que havien arribat a Robben Island la ve-gada anterior, el maig del 1963, els guàrdies de la presó els van bordar l’ordre que caminessin ràpidament per parelles, com si els portessin com un ramat de bestiar. Quan ells van continuar caminant al mateix ritme, els guàrdies els van amenaçar. «Mireu això, perquè us matarem aquí. I els vostres pares i la vostra gent no sabrà mai què és el que us ha passat», recorda Mandela que els deien. Ell i Steve Tefu, un pres que pertanyia al CPA, es van posar al capdavant per mantenir el seu ritme propi. «Jo estava determinat a posar el nostre segell ben clarament, havíem de llui-tar des del primer dia, perquè allò determinaria com ens tractarien en el futur. Però si el primer dia ens donàvem per vençuts, aleshores ens trac-tarien amb tot el menyspreu possible. Així que ens vam posar al davant i vam caminar encara amb més tranquil·litat. Ells no podien fer res, i no van fer res.»1

A Robben Island les condicions eren brutals. Els presos només van

1. Nelson Mandela en conversa amb Richard Stengel, Johannesburg, 3 de desembre del 1992, CD 2, Fun-dació Nelson Mandela, Johannesburg.


44

deixar de fer treballs forçats catorze anys més tard, el 1978, i fins alesho-res la seva existència a l’illa va ser dura i cruel, només il·luminada per la seva pròpia actitud, així com per les visites i les cartes de la família.

Al començament, el menjar gairebé no era comestible1 i es repartia d’acord amb polítiques racistes. L’esmorzar dels presoners africans con-sistia en 340 grams de farinetes de blat de moro i una tassa de cafè sol, mentre que els presoners indis i de raça mixta rebien 400 grams d’aques-tes farinetes amb pa i cafè.2 A l’illa no hi havia presos blancs.

«Érem com el bestiar que rep racions austeres per tenir-lo ben magre al mercat», escriu el presoner Indres Naidoo. «Cossos que calia mantenir vius, no éssers humans dotats de gust i del plaer per menjar».3

Les condicions meteorològiques de l’illa eren extremes: «calor abru-sadora a l’estiu» i a l’hivern «un fred que talla i pluja o plugim la major part del temps», com recordava l’antic pres Mac Maharaj.4 Al comença-ment, els presoners africans havien de portar pantalons curts i sandàlies durant tot l’any, mentre que als indis i als de raça mixta els proporcio-naven pantalons llargs i mitjons.5 Els presos rebien un jersei prim el 25 d’abril que els era retirat el 25 de setembre.6 Durant els primers deu anys no va haver-hi llits i els reclusos dormien al terra de formigó sobre una estora de sisal amb tres mantes «molt lleugeres».7 A l’hivern hi feia tant de fred que dormien completament vestits. Durant els primers deu anys, Mandela i els seus col·legues es banyaven amb aigua freda.

Al llarg de tota la setmana, els presos treballaven al pati trencant pe-dres amb martells. Durant els caps de setmana, es quedaven tancats a les cel·les durant vint-i-tres hores al dia, tret que tinguessin alguna visita. Al començament del 1965, els van enviar a excavar a la pedrera de calç.8 Era

1. En un memoràndum al comissionat de presons redactat a Robben Island el gener del 1970, Mandela hi escriu: «Des del 1964, hem recalcat repetidament en nombroses ocasions que la nostra dieta no és nutricionalment adequada, insuficientment variada i molt desagradable».

2. Christo Brand, Doing Life with Mandela (Johannesburg, Jonathan Ball, 2014), pàg. 46.3. Indres Naidoo, com li va explicar a Albie Sachs, Island in Chains: Ten Years on Robben Island by Prisoner

885/63 (Harmondsworth, Penguin Books, 1982), pàg. 87.4. Mac Maharaj, «Interview with Mac Maharaj» (1978), a The Struggle is My Life, pàg. 208.5. En un memoràndum al comissionat de presons redactat a Robben Island el gener del 1970, Mandela hi

escriu: «El maig del 1967 ens van proporcionar una nova indumentària que s’acostava força al compli-ment dels requisits estipulats al reglament. Però no podem treure el màxim partit de les millores a causa de les ordres que encara ens exigeixen que abandonem els pantalons llargs i els jerseis a l’estiu i a la ma-nera mecànica en què aquestes ordres es fan complir independentment de l’estat real de les condicions meteorològiques».

6. Mac Maharaj, «Interview with Mac Maharaj» (1978), a The Struggle is My Life, pàg. 208.7. Nelson Mandela, Long Walk to Freedom, pàg. 458.8. En el mateix memoràndum, Mandela hi escriu: «Hem estat obligats a fer feines pesades i gens creatives

que ens han minat les energies i, en alguns casos, fins i tot ens han afectat notablement la salut».


45

una feina esgotadora i el centelleig del sol a la calç blanca els abrasava els ulls. Durant tres anys es van rebutjar totes les seves peticions per portar ulleres de sol i, quan els van concedir el permís, la capacitat visual de tots els presos, Mandela inclòs, havia quedat irreparablement danyada.

El 1968 va morir la mare de Mandela, Nosekeni, i li van denegar el permís per enterrar-la. L’any següent, al seu fill gran, Thembi, el van matar en un accident de circulació, i aquesta vegada també van ignorar la seva petició d’acompanyar-lo a la sepultura. Es va veure obligat a que-dar-se’n al marge mentre els amics i els familiars representaven el seu pa-per en els enterraments. Les seves cartes d’aquest període transmeten ben clarament la seva profunda angoixa per aquelles pèrdues enormes.

Cap a aquesta mateixa època, la policia va arrestar la seva estimada es-posa Winnie i la van tenir sota custòdia durant catorze mesos. Les cartes que li va escriure, i també a altres persones, ens revelen la seva frustració i la seva angoixa per no poder ajudar-la ni a ella ni als seus fills durant aquell malson.

Va continuar amb la seva correspondència regular amb les autoritats penitenciàries per refermar els seus drets com a pres, i va anar encara més lluny quan va reclamar que l’alliberessin juntament amb els seus com-panys o que els tractessin com a presos polítics de guerra (vegeu la carta a L. Le Grange, el ministre de les Presons i la Policia, del 4 de setembre del 1979, pàg. 415).

El 1975, a iniciativa dels seus camarades, va començar a escriure les seves memòries en secret amb l’ajuda de Walter Sisulu, Ahmed Kathrada i un parell més de companys presos, Mac Maharaj i Laloo Chiba. El pla era que aquesta biografia es pogués publicar a l’estranger a temps per al seu seixantè aniversari, el 18 de juliol del 1978. Quan el van alliberar, a finals del 1976, Maharaj va treure de contraban de l’illa una transcripció del manuscrit, amagada sota les tapes d’uns quaderns. Quan el 1977 es va descobrir una part del manuscrit original enterrada dins d’una llauna a prop del bloc de la presó, Mandela i els seus camarades van perdre els seus privilegis per dedicar-se a l’estudi a partir de l’inici del 1978. Mal-grat tot, el manuscrit va acabar arribant a Londres, però no es va publicar fins al 1994, amb el títol d’El llarg camí cap a la llibertat.


62

Aquesta carta assenyala la primera salva del que es va convertir en una guerra llarga i interminable amb els funcionaris de l’Estat sobre els in-tents d’inhabilitar Mandela com a advocat. En la primera temptativa, les autoritats comptaven amb la seva condemna del 1952 d’acord amb l’Acta de Supressió del Comunisme, una llei que declarava il·legal el Partit Co-munista de Sud-àfrica des del 1950. Però la seva funció secundària era marcar tots els opositors a l’apartheid com a comunistes i, d’aquesta ma-nera, com a mínim neutralitzar-los. El 2 de desembre del 1952, Mandela i dinou persones més van ser declarats culpables per la seva participació en la Campanya de Desafiament contra les Lleis Injustes del 1952, cone-guda habitualment com a Campanya del Desafiament. Va ser un movi-ment impulsat pel CNA i pel Congrés Indi de Sud-àfrica com a iniciativa popular per posar en relleu sis de les lleis que el Partit Nacional va pro-mulgar després d’arribar al poder, el 1948, i va aplicar en la política de l’apartheid.

Mirant vint-i-cinc anys enrere, en una conversa amb l’escriptor nord-americà Richard Stengel, Mandela recordava haver estat defensat gratuïta-ment per Walter Pollak, aleshores degà del Col·legi d’Advocats. «El tribunal va refusar la sol·licitud del Col·legi d’Advocats amb el raonament que ser condemnat per les seves conviccions polítiques no fa que a una persona que no en sigui apta se la consideri advocat.»1

La segona temptativa es va centrar en la seva condemna per sabotatge, bàsicament recolzant-se en una secció concreta de l’Acta de Seguretat Interior. En aquella ocasió, Mandela va decidir fer-se càrrec de la seva pròpia defensa i va sol·licitar que el dispensessin dels treballs forçats per preparar el cas. «Jo volia taules, cadires, cadires adequades i una il·luminació adequada per po-der preparar el cas. També volia que em traslladessin a Pretòria, on s’havia de veure el cas, per poder tenir accés a la biblioteca.»2

Després de molta correspondència, el cas va ser retirat. Les autoritats pe-nitenciàries havien rebutjat la sol·licitud de Mandela de ser dispensat de tre-ballar a la pedrera de calç de les 7:30 fins a les 16:00 els dies feiners, no van voler oferir-li uns aliments millors per ajudar-lo a concentrar-se i no el van traslladar a Pretòria durant la durada del cas.

«Al llarg de tot el meu empresonament, quan jo amenaçava de presen-

1. Nelson Mandela en conversa amb Richard Stengel, Johannesburg, c. març del 1993, CD 21, Fundació Nelson Mandela, Johannesburg.

2. Ibíd.


63

tar-me al tribunal, es feien enrere. No els feia res que jo donés instruccions a un advocat, ni que em busqués un advocat perquè em portés el cas, però quan jo deia que no volia un advocat, que volia defensar-me jo mateix al tribunal, això ells no ho volien, i es feien enrere», deia ell.

«Perquè els feia por la publicitat?», li va preguntar Stengel.«Sí. Volien que la gent m’oblidés tant com fos possible.»1

A Joel Carlson, el seu advocat

[Nota d’una altra mà] 466/64 Carta de Nelson Mandela a l’advocat2

Senyor J. Carlson [Segell amb data del 1967]Apartat de correus 8533Johannesburg

Benvolgut senyor,El 19 de juny del 1967, més o menys una hora després de la meva en-trevista amb vostè, un membre del personal de seguretat em va lliurar una carta, signada pel liquidador designat per l’Acta de Supressió del Comunisme (Acta Núm. 44 del 1950), i em va fer notar un veredicte pronunciat el 2.12.52 pel jutge Rumpff de la Divisió Local de Witwa-tersrand. En opinió del liquidador, els indicis i el veredicte d’aquest cas eren concloents en el sentit que jo havia contravingut la secció 11(b) d’aquella acta. I s’hi incloïa una còpia del veredicte esmentat. Partint de la base del seu veredicte, el jutge proposava incloure el meu nom en la llista de seguidors, membres o col·laboradors actius del Partit Comu-nista de Sud-àfrica, i em convidava a presentar les meves al·legacions en el termini de 30 dies a partir de la data de la carta (és a dir, des del 23.5.67).

Li prego que s’ocupi d’aquesta qüestió en el meu nom. M’hauria es-timat més tenir una entrevista personal amb vostè. En realitat, el mateix dia que vaig rebre la carta del liquidador vaig escriure a l’oficial en cap i li vaig demanar de telefonar amb urgència, a càrrec meu, per demanar-li a vostè que tornés a l’illa per tenir una reunió sobre això, però el permís per comunicar-me amb vostè no me’l van concedir fins ahir mateix. No li

1. Ibíd.2. Aquesta nota indica que es tracta d’una carta especial i que no es deduirà de la seva quota.


64

puc donar instruccions prou adequades per carta i li prego que sigui tan amable d’organitzar una entrevista. Ja m’imagino que a vostè no li resul-tarà possible venir personalment i, per tant, li pregaria que fos tan ama-ble de demanar al seu corresponsal a Ciutat del Cap, el senyor Brown, de Frank, Bernadt & Joffe, que em vingués a veure. També li agrairia que es comuniqués amb el liquidador i li fes saber que és vostè qui se n’està ocupant.

Ben cordialment,[Signada NRMandela]

NELSON MANDELA

Continua al dorsEl veredicte al qual es refereix el liquidador és aquell en què vaig ser declarat culpable, amb 19 persones més, per la nostra participació en l’organització de la Campanya de Desafiament contra les Lleis Injustes.[Inicials NRM]

Al liquidador, Departament de Justícia

[Segellat el 23 d’octubre del 1967 pel centre de recepció de la presó de Robben Island]

Al liquidadorDepartament de Justícia,Pretòria.

Senyor,

Ref.: Partit Comunista de Sud-àfricaHe rebut la seva carta del 23 de maig del 1967 en què m’adjuntava una còpia del veredicte pronunciat el 2 de desembre del 1952 per l’Honora-ble Jutge Rumpff de la Divisió Local del Tribunal Suprem de Witwaters-rand en el qual jo vaig ser un dels vint acusats.

Vostè hi opinava que els indicis i el veredicte d’aquest cas eren con-


65

cloents en el sentit que jo havia contravingut la secció 11(b) de l’Acta Núm. 44 del 1950, tal com n’havia estat acusat.1

Finalment, em convidava a presentar-li a vostè qualsevol al·legació futura que hi volgués fer.

Per començar, voldria reiterar l’afirmació que li vaig fer a vostè en una carta anterior que jo no he estat mai seguidor, dirigent, membre o col·laborador actiu del Partit Comunista de Sud-àfrica. Vull negar que la meva condemna en aquell cas l’autoritzi a vostè a incloure el meu nom en la llista de persones que eren membres o col·laboradors actius del Par-tit Comunista i també impugnaré enèrgicament qualsevol intent per part seva de continuar-ho fent. Tinc la ferma convicció que l’acusació que jo era membre o col·laborador actiu del Partit Comunista és un acte de per-secució i una maniobra de propaganda que té la intenció de tergiversar les meves creences polítiques i justificar l’eliminació del meu nom de la llista d’advocats. Afirmar que jo soc comunista no s’inspira de cap ma-nera en cap convicció honesta. I un estudi de la correspondència sobre aquesta matèria confirma el meu punt de vista.

En la seva carta de l’1 de juliol del 1966, vostè m’informava que el ministre de Justícia li havia encomanat, d’acord amb la subsecció (10) de la secció 4 de l’Acta Núm. 44 del 1950, que elaborés una llista de per-sones que fossin o haguessin estat en algun moment, abans o després de l’entrada en vigor de l’acta susdita, seguidors, dirigents, membres o col-laboradors actius del Partit Comunista, que en virtut de la subsecció (1) de la secció 2 d’aquesta acta quedava declarat com a organització il·legal. En aquella carta, vostè també m’informava que li havien fet arribar pro-ves que jo havia estat membre i col·laborador actiu del Partit Comunista. I em concedia l’oportunitat, d’acord amb la secció 4, de demostrar-li per què el meu nom no s’havia d’incloure en aquella llista.

En la meva carta del 15 de juliol del 1966, jo negava de manera em-fàtica que fos membre del Partit Comunista. I li feia veure que, com que vostè no aportava cap detall pel que feia a aquesta acusació, jo no podia fer cap altra cosa que negar-ho del tot. I també li demanava, en conse-qüència, que em traslladés tots els detalls d’aquelles proves tal com li ha-vien estat presentades. La seva resposta del 27 de juliol del 1966 afirmava explícitament que disposava de testimonis sota jurament segons els quals jo havia estat membre [del] Partit Comunista des del 1960 i havia pres

1. La secció 11(b) de l’Acta de Supressió del Comunisme estableix que hi haurà sancions per a qualsevol persona que «defensi, animi, aconselli o advoqui per assolir algun d’aquests objectius o que afavoreixi el foment d’aquests mateixos objectius per acció o per omissió», on els objectius són el comunisme.


66

part en les seves activitats, com per exemple assistint a les conferències del partit. El... [sic] agost li vaig escriure i li vaig demanar que m’ampliés aquells detalls. Després d’un silenci de gairebé quatre mesos, vaig rebre la seva carta del 15 de desembre del 1966 en què vostè m’informava que s’havia decidit no incloure de moment el meu nom en la llista de segui-dors, dirigents, membres o col·laboradors actius del Partit Comunista. Però sense cap mena de referència a la meva carta del [sic] agost ni als de-talls que li havia demanat.

Cinc mesos més tard em va enviar la seva carta del 23 de maig del 1967 i em va reptar amb una acusació completament nova. Aleshores es proposava incloure’m a la llista a causa d’haver estat declarat culpable el desembre del 1952 de contravenir la secció 11(b) de l’acta susdita. L’acu-sació original que jo era membre del Partit Comunista des del 1960 ha-via estat abandonada i a mi m’havien privat de l’oportunitat de deixar net el meu nom demostrant públicament que allò era fals. I se sostenia, per deducció, que n’havia estat membre des del 1952. Si s’afirma seriosa-ment que la sentència del 1952 em convertia en membre o col·laborador actiu del Partit Comunista, com és que primer va caldre procedir contra mi sota el supòsit que n’havia estat membre des del 1960?

El meu argument és que la primera acusació va quedar abandonada simplement perquè era falsa des del començament i perquè els detalls que jo vaig sol·licitar no es podien aportar. I també afirmo que el fet que hagin passat quinze anys abans d’iniciar els procediments per incloure’m a la llista, em suggereix que durant tot aquell període no es va conside-rar que aquella sentència em col·loqués entre les persones categoritzades com a membres o col·laboradors actius del Partit Comunista. Em sento obligat a manifestar que la proposta d’incloure el meu nom en aquesta llista és un acte de victimització i no té res a veure en absolut amb el com-pliment dels deures imposats per la secció 4 de l’acta susdita.

Com s’aprecia clarament en la còpia de la sentència adjunta a la seva carta del 23 de maig del 1967, jo i dinou persones més vam ser sen-tenciats pel paper que vam jugar en l’organització de la Campanya de Desafiament contra les Lleis Injustes. La campanya estava organitzada i dirigida pel Congrés Nacional Africà i el Congrés Indi de Sud-àfrica, i es basava en els principis de la no-violència que van adoptar Mahatma Gandhi i Pandit Nehru a l’Índia. Es tractava d’una protesta contra certa legislació concreta de l’apartheid que consideràvem severa i injusta. Les manifestacions que es van dur a terme van ser pacífiques i disciplinades i va ser precisament per això que l’Il·lustre Magistrat va decidir suspendre


67

la sentència [sic]. La campanya no tenia res a veure en absolut amb el co-munisme. El seu propòsit era aconseguir la reparació de les queixes justes i legítimes de les persones africanes, índies i de raça mixta d’aquest país.

Pel que jo sé i pel que crec, dels vint acusats d’aquell cas, deu ja ha-vien estat inclosos en la llista de l’acta susdita quan van ser condemnats, el 2 de desembre del 1952, com a membres del Partit Comunista abans que fos dissolt el 1950. Pel que fa als altres deu, amb l’excepció de mi mateix, no em consta que s’hagi procedit a incloure’n cap en la llista a causa d’aquella sentència. M’han triat a mi i m’han tractat de manera diferent a la resta d’acusats en aquest cas, alguns dels quals tenien, en aquell moment, posicions més rellevants que les meves en les organitza-cions polítiques. L’única conclusió que puc treure d’aquest tractament diferent és que, en el meu cas, es considera que aquella sentència em va convertir en membre o col·laborador actiu del Partit Comunista, mentre que el mateix veredicte no porta a les mateixes conclusions pel que fa a la resta dels acusats.

Fins i tot en el meu cas, durant els quinze anys que han passat des de la sentència no s’ha considerat necessari que el meu nom s’afegís a la llista. Només ara, que estic complint una cadena perpètua, ha semblat oportú de fer-ho. Em veig obligat a arribar a la conclusió que la primera acusació es va fer volent treure avantatge de les meves limitacions com a persona empresonada i pensant, aparentment, que, en conseqüència, jo no seria capaç d’enfrontar-m’hi. Segons el meu parer, ara es recorre a la sentència del 1952 per tal de salvar la cara.

En tot cas, el Partit Comunista es va dissoldre el 1950, poc després que es promulgués l’Acta núm. 44 del 1950, i no es va refundar fins al 1953. D’això me’n van informar els senyors Govan Mbeki, Raymond Mhlaba i Elias Motsoaledi, tots els quals són presos que compleixen ca-dena perpètua a Robben Island. El senyor Mhlaba m’informa que fins al juny del 1950, quan el Partit Comunista es va dissoldre durant la confe-rència que va celebrar a Ciutat del Cap, ell n’era el secretari de Port Eli-zabeth, i que va assistir com a tal a la conferència de dissolució. El senyor Motsoaledi, que en aquella època era secretari del grup a Johannesburg, em va confirmar aquestes afirmacions. El senyor Mbeki, que abans del seu arrest del juliol del 1963 era membre del Comitè de Districte de Port Elizabeth, m’informa que el 1953 es va formar un nou partit comunista que va adoptar el nom de Partit Comunista Sud-africà. Així doncs, entre el juny del 1950 i el 1953 no hi va haver cap partit comunista. Per tant, no puc haver estat membre o col·laborador actiu d’una organització que


68

no existia. D’acord amb això, exposo que aquella condemna no el facul-ta a incloure el meu nom en la llista de persones que van ser membres o col·laboradors actius del Partit Comunista.

El cas d’R. V. Adams 1959 (1) S. A. 646 (Tribunal Especial), que es coneix popularment com el Judici per Traïció, en el qual jo vaig ser un dels acusats, és rellevant. La Corona, tal com es feia aleshores, va de-nunciar una conspiració per enderrocar l’Estat mitjançant la violència i substituir-lo per un règim comunista. L’acusació, tal com jo la recordo, comprenia el període des de l’1 de desembre del 1952 fins al desembre del 1956, i incloïa un càrrec contra l’Acta núm. 44 del 1950. Entre les organitzacions que hi van estar involucrades hi havia el Congrés Nacio-nal Africà i el Congrés Indi de Sud-àfrica, les mateixes que van organitzar la Campanya del Desafiament del 1952. Jo vaig ser un dels testimonis que va cridar la defensa i que van ser interrogats pel conseller de la Co-rona. El 29 de març del 1961 es va dictar el veredicte, que va absoldre tots els acusats. Els raonaments de la sentència es van donar a conèixer aproximadament un mes més tard. Jo no vaig veure cap informe, oficial o extraoficial, d’aquests raonaments. Però he llegit informacions de premsa segons les quals sembla que el mateix jutge Rumpff que em va condem-nar el 2 de desembre del 1952, i a la sentència del qual es refereix vostè, hi va fer observacions que semblaven indicar que ell no considerava que jo fos comunista. Si això és correcte, aleshores afirmo que una troballa com aquesta resultaria concloent sobre el fet que jo, durant el període al qual es refereix aquesta acusació, no era membre ni col·laborador actiu del Partit Comunista.

Pel que fa a la qüestió de les meves creences polítiques, sempre m’he considerat, per damunt de tot, un nacionalista, i al llarg de tota la meva carrera política he estat influït per la ideologia del nacionalisme africà. La meva única ambició en la vida, i sempre ha estat la mateixa, és col·la-borar en la lluita del meu poble contra l’opressió i l’explotació per part dels blancs. Jo lluito pel dret dels africans de governar-se a si mateixos al seu país.

Encara que soc nacionalista, no soc de cap manera un racista. Ac-cepto absolutament el principi manifestat en l’informe del Consell de Planificació Conjunt del Congrés Nacional Africà i el Congrés Indi de Sud-àfrica, que apareix citat a la pàgina 5 de la sentència adjunta a la seva carta del 23 de maig del 1967, segons el qual totes les persones, indepen-dentment de la seva adscripció nacional, mereixen viure una vida lliure i plena basada en la igualtat absoluta.


69

He llegit literatura marxista i m’he impressionat amb la idea d’una societat sense classes socials. Estic fermament convençut que només el socialisme pot posar fi a la pobresa, la malaltia i l’analfabetisme, que són freqüents entre la meva gent, i que el desenvolupament industrial màxim és el resultat de la planificació centralitzada i de la nacionalització de les empreses estratègiques del país. Però no soc un comunista. Pel que fa a Sud-àfrica, crec que la feina prioritària en favor dels oprimits avui no pas-sa per la introducció d’un govern dels treballadors ni per la construcció d’una societat comunista. La tasca més important que tenim al davant és posar fi a la supremacia blanca en totes les seves ramificacions, així com establir un govern democràtic en què tots els sud-africans, independent-ment de la seva posició social, del color de la seva pell o de les seves con-viccions polítiques, puguin viure de costat en perfecta harmonia.

L’organització que a mi em semblava més preparada per compro-metre’s en la tasca d’unir les persones africanes, i que acabaria resti-tuint-nos la llibertat, va ser el Congrés Nacional Africà. M’hi vaig afiliar el 1944 i el 1952 em vaig convertir en el seu president al Transvaal i en vicepresident nacional. El 1953 vaig rebre un requeriment judicial en referència a l’acta susdita que em comminava a dimitir del Congrés Nacional Africà i a no prendre part en les seves activitats mai més. Es va fundar el 1912 per tal de lluitar per l’alliberament dels africans. Al llarg de tota la seva història es va inspirar en l’ideal del nacionalisme africà. El 1956 va adoptar la Carta de la Llibertat, un document polí-tic que encarna els principis sobre els quals el Congrés Nacional Africà edificarà una nova Sud-àfrica. Durant el Judici per Traïció, la Corona va al·legar que la Carta era un pla d’acció per a un Estat comunista i va cridar a declarar experts que justifiquessin aquesta acusació. Per la seva banda, la defensa va sostenir que la Carta no era un document co-munista, sinó que els seus termes encarnaven les demandes d’un mo-viment d’alliberament nacional. Entres les proves presentades per la defensa per refutar l’acusació feta per la fiscalia hi havia un article, que jo havia escrit per a la revista mensual Liberation de juny del 1956, en què plantejava precisament la mateixa qüestió sobre si la Carta era un pla d’acció per establir un règim comunista.1 En aquell article jo havia

1. L’article de Mandela per a aquesta publicació es titula «Durant la nostra vida» i s’hi pot llegir això: «Mentre que la Carta [de la Llibertat] proclama canvis democràtics d’una naturalesa transcendental, no és de cap manera un pla d’acció per a un Estat socialista, sinó un programa d’unificació per a classes i grups ètnics diversos sobre una base democràtica». Liberation: A Journal of Democratic Discussion es ve-nia al preu d’un xíling.


70

procurat demostrar que, a part de les clàusules que es referien a la na-cionalització de les mines, dels bancs i d’altres monopolis, la Carta esta-va basada en el principi de la lliure empresa, i que quan se n’hagin posat en pràctica les condicions, el capitalisme prosperarà entre els africans com no ho ha fet mai. En les informacions de premsa referides al judici es va indicar que el senyor jutge Rumpff s’havia referit expressament a aquest article i que el tenia en compte en part per sostenir que la Co-rona no havia provat l’acusació que la Carta fos un document comu-nista. El Congrés Nacional Africà és una organització nacionalista, i no marxista, i, a diferència del Partit Comunista, que està obert a tots els grups ètnics, es tracta d’una organització exclusivament per a africans.1 Tot i que no és una organització marxista, el Congrés Nacional Africà havia cooperat sovint amb el Partit Comunista en assumptes d’interès comú. Aquesta cooperació era possible perquè el Partit Comunista do-nava suport a la lluita dels africans per alliberar-se. Exemples d’aquesta cooperació entre moviments nacionals i partits marxistes es poden tro-bar per tot el món. Per exemple, en la lluita per a la independència de l’Índia, el Congrés Nacional Indi va cooperar amb el Partit Comunista de l’Índia.

Els comunistes sempre han tingut la llibertat de formar part del Con-grés Nacional Africà i molts en són membres, i alguns fins i tot integren els diferents comitès locals, provincials i nacionals. Dins del Congrés Nacional Africà, i en la meva tasca política en general, he treballat estre-tament amb comunistes, especialment amb els senyors Moses Kotane,2 J. B. Marks3 i Dan Tloome.4 És fàcil d’entendre per què els comunistes són admesos com a membres del CNA quan es té en compte el fet que aquesta organització no és un partit polític, sinó una organització políti-ca en la qual es permeten matisos en les opinions. És un parlament de la gent africana. Així com hi ha parlamentaris comunistes a França, Itàlia i altres països occidentals, també trobem comunistes entre els membres del Congrés Nacional Africà. Però la cooperació entre els comunistes als quals m’he referit abans i jo ha estat limitada a les qüestions que he con-siderat que encaixaven en el marc de les polítiques del Congrés Nacional

1. El CNA es va obrir als no africans el 1969.2. Moses Kotane (1905-1978), membre del CNA i secretari general del Partit Comunista Sud-africà. 3. J. B. Marks (1903-1972), membre del CNA i un dels líders de la Campanya de Desafiament del 1952

(pel que fa a la Campanya de Desafiament, vegeu el Glossari). 4. Dan Tloome (1919-1992), membre del CNA i del Partit Comunista Sud-africà que es va passar dècades

exiliat a Zàmbia, on va accedir a càrrecs de lideratge dins del CNA i va exercir com a president del Partit Comunista Sud-africà.


71

Africà o en el foment de la lluita general contra l’opressió racial. Però no es pot dir, de cap manera, que els comunistes, ja sigui com a organització o personalment, hagin exercit cap control en les meves conviccions polí-tiques ni que jo, en cap moment, hagi donat suport als seus objectius o al seu programa.

Abans que se’m prohibís el 1953, també havia pres part en les acti-vitats del Consell de la Pau de Sud-àfrica,1 del qual vaig ser un dels vice-presidents. En aquell moment n’era president nacional el reverend D. C. Thompson i la seva finalitat era la preservació de la pau mundial. Va en-degar campanyes centrades en aquesta qüestió, com ara la campanya per persuadir els Cinc Grans del Consell Permanent de les Nacions Unides que signessin un Pacte per la Pau. No es tractava d’un moviment comu-nista, però alguns comunistes, com els senyors A. Fischer i A. M. Kathra-da, o la senyora Hilda Watts,2 van formar part dels seus comitès! El 1953, el ministre de Justícia em va ordenar que en dimitís.

El març del 1961 vaig ser l’orador principal d’una conferència adre-çada a tots els africans que es va celebrar a Pietermaritzburg. Aquesta conferència s’havia convocat per protestar contra la decisió del govern d’establir una república sense consultar-ho als africans. A la conferència van assistir africans de totes les condicions, des d’esportistes fins a homes d’església i polítics. I s’hi va adoptar una resolució que reclamava al go-vern que organitzés una convenció nacional adreçada a tots els sud-afri-cans, blancs i negres, per redactar una nova constitució per al país. La resolució també convocava manifestacions massives per al 29, 30 i 31 de maig del 1961 si el govern no organitzava la convenció. Jo vaig ser el se-cretari honorífic de la conferència i vaig liderar l’organització de la vaga general de la vigília de la declaració de la república. Un any més tard em van declarar culpable i em van sentenciar a tres anys de presó per l’orga-nització d’aquella vaga, i d’aleshores ençà que continuo empresonat. No va haver-hi res en la conferència que fos comunista, ni es pot argumentar que aquella resolució advoqués per cap objectiu comunista.

El novembre del 1961 vaig jugar un paper de lideratge en la formació d’Umkhonto weSizwe, que va planejar i dirigir els actes de sabotatge que es van produir en aquest país. La formació d’Umkhonto va ser el resul-tat directe de la política del govern de controlar el país per la força, una

1. Fundat en la dècada dels cinquanta, el Consell de la Pau de Sud-àfrica va fomentar la pau tant a Sud-àfrica com internacionalment, i va protagonitzar campanyes contra el desenvolupament de la bomba atòmica, la militarització de Sud-àfrica, el rearmament d’Alemanya i les guerres de Corea i de Kenya.

2. Hilda Bernstein (vegeu el Glossari).


72

política que va fer impossible qualsevol forma constitucional de lluita. El Partit Comunista estava representat en l’Alt Comandament Nacional, l’òrgan de govern d’Umkhonto. Però els seus representants estaven en minoria i no en van marcar les polítiques de cap manera.

Al començament de gener del 1962, vaig sortir del país per assistir a la conferència del Moviment Panafricà d’Alliberament per a l’Àfrica Central, Oriental i Meridional que s’havia de celebrar a Addis Abeba du-rant el febrer d’aquell any. Es tractava d’una conferència en què els na-cionalistes africans havien estat convocats per tal d’analitzar problemes i dissenyar plans per a l’alliberament dels pobles oprimits de la zona PAF-MECSA.1 Després de la conferència vaig viatjar per l’Àfrica i vaig visitar Anglaterra. No vaig viatjar a cap dels països comunistes. El 1962 vaig ser declarat culpable i condemnat a dos anys de presó per abandonar el país sense passaport.

L’estudi dels meus antecedents polítics demostra que no he estat mai membre ni col·laborador actiu del Partit Comunista de Sud-àfrica ni del seu successor, el Partit Comunista Sud-africà. Al contrari, aquests ante-cedents deixen clar que soc un nacionalista. El meu pensament, les me-ves creences polítiques i la meva actuació pública han estat dominades per una ambició, que no és altra que rebentar el mite de la supremacia blanca i tornar a guanyar-nos el nostre país. I l’única organització que ha permès en el passat que el nostre poble faci grans avenços en la nostra lluita per la llibertat, i que ens conduirà en el futur fins al nostre objectiu final, és i ha estat sempre el Congrés Nacional Africà, amb el seu credo dinàmic del nacionalisme africà. Tots els meus esforços per fer avançar la lluita del meu poble els he fet a través del Congrés Nacional Africà. I si en algun moment he participat en altres organitzacions ha estat perquè he considerat que aquestes organitzacions i les seves accions contribuïen a accelerar l’alliberament del poble africà.

Per acabar, refuso que la meva condemna del 2 de desembre del 1952 l’autoritzi a incloure el meu nom en la llista de persones que van ser membres o col·laboradors actius del Partit Comunista.

Atentament,[Signada NRMandela]N. R. Mandela

1. Inicials en anglès del Pan-African Freedom Movement of East, Central and South Africa.


81

Per a Nelson Mandela, el 1968 va marcar el començament dels anys més horrorosos que va passar a la presó. El 26 de setembre va morir la seva mare, Nosekeni, i se li va prohibir que assistís al funeral. Malgrat la petició me-surada i racional que va adreçar a les autoritats, prometent que tornaria a la presó després de les exèquies, se li va negar aquesta possibilitat. I se li va limitar poder escriure als que havien assistit al funeral per testimoniar-los la seva gratitud.

A K. D. Matanzima, el seu nebot, cap thembu i primer ministre del Transkei

[D’una altra mà]: 466/64 Nelson Mandela

[Segell amb data de l’Oficina de Recepció de Robben Island 14.10.1968]

QUAN RESPONGUI A AQUESTA CARTA, ESCRIGUI SI US PLAU LES PARAULES SEGÜENTS AL CAPDAMUNT DE LA CARTA: «RESPOSTA A UNA CARTA ESPECIAL».

Nyana othandekayo,1

El meu cunyat, en Timothy Mbuzo, em va visitar fa un parell de dies i em va comentar que vas assistir al funeral de la meva mare. La teva pre-sència al costat de la sepultura, malgrat totes les preocupacions que tens, significa molt per a mi, i m’agradaria que sabessis que t’ho agraeixo de tot cor.

Vaig veure la meva mare per darrera vegada el 9 de setembre de l’any passat. Després de l’entrevista, encara vaig poder veure com s’allunya-va cap al vaixell que la portaria al continent, i, per algun motiu, em va passar pel cap la idea que no me la podria tornar a mirar mai. Les seves visites sempre m’havien animat molt i la notícia de la seva mort em va colpejar molt fort. De sobte, em vaig sentir sol i buit. Però els meus amics d’aquí, la solidaritat i l’afecte dels quals m’han donat sempre molta for-ça, em van ajudar a alleugerir la meva pena i a pujar-me la moral. I les notícies que vaig rebre sobre el funeral em van reforçar el coratge. Per a mi va ser un plaer saber que els meus familiars i amics s’hi van presentar massivament per retre-li homenatge amb la seva presència. I em va fer

1. «Fill estimat» en xhosa.


82

feliç poder comptar-te a tu entre els que li van presentar els seus últims respectes. Nangomso!

En relació amb això, em sembla apropiat fer-te saber que m’han informat en detall del teu interès continuat pels meus assumptes i pels de la família durant els sis darrers anys. Durant una de les seves visites, la meva mare em va explicar que vas fer el viatge a Qunu dues vegades per avisar-la que m’havien condemnat. I la Nobandla1 m’ha comentat repetidament totes les teves visites a casa [meva] de Johannesburg i al-tres actes d’hospitalitat cap a la família. Aquest interès és el resultat no només de la nostra relació estreta, sinó també de la llarga i profunda amistat que hem cultivat des dels nostres dies d’estudiants kuwe la kwa Rarabe.2

He escrit al teu germà i cap de la casa reial thembu, en Jonguhlanga, per agrair-li que assumís la tasca esgotadora d’organitzar i planificar el fu-neral i per les grans aportacions econòmiques que hi va fer personalment malgrat la seva salut deteriorada i [?] compromisos. La seva preocupació i la seva cura meticuloses pel benestar de la meva mare durant els sis anys anteriors, i la seva commovedora devoció en general, m’han produït una impressió molt profunda i sé que tinc amb ell un deute immens. Només espero que la seva salut millori.

També estic escrivint al senyor Guzana.Aquesta és una carta especial que em permeten escriure només per

agrair-te que assistissis al funeral i no és possible que s’hi tractin altres qüestions. Només necessito demanar-te que transmetis el meu amor a les amakhosikazi Nozuko, Nobandla i No-Gate,3 així com a en Mthetho,4 la Camagwini5 i la Wanda; i el record més entranyable per al cap Mzim-vubu,6 en Thembekile, l’hereu d’en Dalubuhle, en Manzezulu, la Gwe-bindlala i la Siyabalala. I als germans Wonga, en Thembekile, el director Mfebe i el senyor Sihle.

M’hauria agradat molt escriure al meu sogre i a la Mama7 i agrair-li directament la part que li toca en aquesta ocasió, però no em resultarà possible i, per tant, cal que et demani que ho facis tu en el meu nom.

1. Nobandla és un dels noms de Winnie Mandela.2. Kuwe, «a tu»; la kwa, «de Rarabe». Rarabe és un subgrup de la nació xhosa, casa de Phalo.3. Les esposes de Matanzima. Amakhosikazi vol dir «dones casades», en plural, tant en xhosa com en zulú.4. El cap Mthetho Matanzima (vegeu el Glossari).5. Filla de K. D. Matanzima.6. George Matanzima, germà de K. D. Matanzima.7. S’està referint molt probablement a la seva sogra.


83

Molt cordialment,Dalibunga.

Cap K. D. MatanzimaPrimer Ministre del TranskeiUmtata1

A Knowledge Guzana, advocat i líder del Partit Democràtic2 del bantustan del Transkei

[Segell amb data de 14.10.1968]

QUAN RESPONGUI A AQUESTA CARTA, ESCRIGUI SI US PLAU LES PARAULES SEGÜENTS AL CAPDAMUNT DE LA CARTA: «RESPOSTA A UNA CARTA ESPECIAL».

Estimat Dambisa,3

Fa un parell de dies el meu cunyat, en Timothy Mbuzo,4 em va comentar que vas assistir al funeral de la meva mare i m’agradaria agrair-te aquest gest de consideració.

Només un sentit agut del deure públic permetria a un home de la teva posició, i que deu tenir tantes i tan grans demandes per als seus ser-veis, trobar temps per dedicar-se al bé públic, i m’agradaria que sabessis que em sento molt en deute amb tu.

No ha estat mai fàcil per ningú d’enlloc perdre la seva estimada mare. A la presó, una desgràcia com aquesta pot ser un desastre terrible. Aquest hauria pogut ser perfectament el meu cas quan em vaig haver d’enfrontar a la tràgica notícia el 26 de setembre, que, ben irònicament, era l’aniver-sari de la meva dona. Per sort per a mi, tanmateix, els meus amics d’aquí, que estan molt més dotats de virtuts del que jo podria demanar, són ex-cepcionals per la seva capacitat de pensar i de sentir pels altres. Jo sempre he comptat amb tota la seva companyonia i tota la seva solidaritat. La

1. Umtata (coneguda ara com Mthatha) era la capital del bantustan del Transkei.2. El Partit Democràtic, fundat el 1963, rebutjava la «independència» dels bantustans negres o bantustans

i constituïa el partit de l’oposició del Transkei. Guzana va dirigir el partit des del 1966 fins al 1976.3. Nom del clan de Knowledge Guzana.4. Sibali Timothy Mbuzo, un familiar proper del cunyat de Mandela, Daniel Timawke, i un vell dirigent

del CNA al bantustan del Transkei.


84

seva bona voluntat i els ànims continus m’han permès afrontar aquesta tràgica pèrdua amb resignació.

El meu sibali1 Mkhuze em va explicar que els meus familiars i amics van respondre de manera admirable i es van aplegar al costat de la tomba. Allò va ser una demostració magnífica de solidaritat que va resultar tota una injecció d’energia, i és una font de gran inspiració per a mi poder comptar amb tu entre tots els que m’han donat ànims.

També he escrit al teu amic i cap de la casa reial thembu,2 Jonguhlan-ga, per agrair-li que assumís la tasca esgotadora de planificar el funeral, i això malgrat la seva salut deteriorada i els seus molts compromisos. La seva commovedora devoció pels seus familiars, amics i persones en ge-neral ha causat una profunda impressió arreu. Només espero que la seva salut millori.

Aquesta és una carta especial que em permeten escriure només per agrair-te que assistissis al funeral i no és possible que s’hi tractin altres qües-tions. En tinc prou de poder dir-te que estic feliç de saber que l’interès que vas demostrar pels afers públics com a estudiant del S. A. N. C.3 fa 30 anys no ha decaigut. Espero haver tingut èxit en aquesta nota per expressar no només tota la meva gratitud per honorar-nos amb la teva presència, sinó també per expressar-te l’afecte que et tinc a tu i a la teva família.

Bulisa elusasheni na ku4 [un nom que costa de llegir]. Nangomso!

Molt cordialment,Nelson

Senyor K. Guzana, Esq.,Ncambedlana,Oficina de correus d’Umtata. Transkei

A Mangosuthu Buthelezi, amic de la família i príncep zulú

[D’una altra mà] 466/64 Nelson Mandela[Segell amb data i signatura] Oficina de censura 4-11-1968

1. Sibali vol dir «cunyat» en xhosa.2. Escrit més habitualment «Thembu».3. South African Native College, un altre nom per a la Universitat de Fort Hare.4. «Records a la família de part meva» en xhosa.


85

Estimat cap,Et quedaria molt agraït si fossis tan amable de transmetre a la família reial tota la meva solidaritat en el traspàs del rei Cyprian Bhekuzulu. La seva defunció m’ha agafat completament per sorpresa, ja que no tenia el més mínim indici de la malaltia mortal del rei. Tot i que fa uns quants anys havia sentit que la seva salut era més aviat regular, un amic em va informar més endavant que havia millorat molt, un fet que semblava confirmat per les fotografies que en vaig veure posteriorment en diver-ses publicacions, en les quals la seva cara semblava indicar que gaudia de bona salut. En conseqüència, aquestes notícies inesperades em van tras-balsar moltíssim, i des d’aleshores que he estat pensant en l’aflicció de la família reial.

Tu i el difunt monarca vau estar íntimament relacionats i units l’un amb l’altre per una llarga i fructífera amistat, i la seva mort deu haver es-tat un cop molt fort per a tu. Jo el vaig tractar en dues ocasions; a casa meva a Johannesburg i a la meva oficina, i tu l’acompanyaves en totes dues ocasions. Em va produir un gran plaer notar fins a quin punt va-lorava la teva amistat i com apreciava el teu consell. Li vam poder veure llampecs de la perspicàcia i del coratge que va ser l’origen de molts dels brillants èxits dels seus cèlebres avantpassats. Servint-lo, com tu vas fer, vas continuar amb la tradició establerta pels meus caps, Ngqengelele i Mnyamana, els teus ancestres, el magnífic paper dels quals en la tasca del servei a la nació és reconegut per tothom.

Les grans multituds que deuen haver assistit al funeral, les paraules de consol pronunciades al costat de la tomba i els missatges de condol per part de les organitzacions i dels ciutadans de tot el país, a hores d’ara ja hauran demostrat amb escreix que la família reial no es troba sola en lamentar aquesta pèrdua tan infortunada per a la pàtria.

La mort d’un ésser humà, sigui quina sigui la seva posició en la vida, és sempre una qüestió trista i dolorosa; la d’una figura pública destacada no només projecta pena i dolor en la seva família i els seus amics, sinó que comporta molt sovint implicacions d’una naturalesa superior. Pot voler dir alterar determinades actituds establertes i la introducció d’altres de noves, amb tota la incertesa que normalment acompanya el relleu de personalitats al capdavant dels afers. En el seu moment, l’Amazulu serà convocat sens dubte a la capital reial per deliberar sobre la situació i per prendre les decisions necessàries. Estic confiat que els homes d’Estat i els ancians, la riquesa, saviesa, capacitat i experiència dels quals han guiat en el passat les vicissituds d’aquesta famosa Casa, en aquest moment oferi-


86

ran solucions que estaran inspirades per la convicció que els interessos i el benestar de tots els nostres compatriotes són el primer que cal considerar. Respecte d’això, el teu gran coneixement i el teu consell capaç seran tan crucials ara com ho han estat en el passat.

Per cert, el desembre del 1965 vaig escriure una carta especial a la nkosikazi Nokhukhanya1 i li vaig demanar, entre altres coses, que us par-lés de mi al teu difunt cosí i a tu. També li indicava que, quan fos alli-berat, visitaria Zululàndia per presentar els meus respectes al meu líder tradicional. Espero que es rebés aquest missatge. La meva decisió es man-té, i encara que ja no podré tenir el privilegi de retre homenatge perso-nalment al rei difunt, per a mi serà un honor visitar Nongoma2 i després Mahlabatini.3

Finalment, m’agradaria que sabessis que penso en tu i en l’umnd-lunkulu4 amb molt d’afecte, i que us desitjo sincerament molta felicitat i bona salut. Un record entranyable per a l’umntwana,5 per a la teva mare i per a la teva sogra.

Molt cordialment,[Signada NR Mandela]NELSON R. MANDELA

Cap Mangosuthu ButheleziApartat de correus 1, MahlabatiniZululàndia

A Zenani i Zindzi Mandela, la seva filla mitjana i la més jove

4.2.69Estimades,La bonica carta de la Zindzi em va arribar sense problemes, i em va fer molt i molt content saber que ja està fent Standard 2. Quan la Mama em va venir a veure el desembre passat, em va dir que totes dues havíeu

1. Nokhukhanya Luthuli, vídua del cap Albert Luthuli. Vegeu el Glossari.2. Residència del rei dels zulús i seu de la família reial.3. Lloc de naixement i residència de Buthelezi.4. Una referència reial a l’esposa de Mangosuthu Buthelezi, Irene Buthelezi.5. «L’infant» en zulú.


87

aprovat els exàmens i que la Zeni ja estava fent Standard 3. Ara sé que en Kgatho i la Maki també els han aprovat. Em fa molt feliç saber que a tots els meus fills els va bé.

I espero que ho feu encara millor a finals d’any.Em va agradar molt saber que la Zeni sap preparar patates, arròs,

carn i moltes altres coses. Espero amb il·lusió el dia que podré gaudir de tot el que cuina.

La Zindzi diu que té el cor adolorit perquè jo no soc a casa i vol saber quan hi tornaré. No ho sé, boniques, això de quan tornaré. Recordareu que en la carta que us vaig escriure el 1966 us vaig explicar que el jutge blanc havia dit que m’hauria de quedar a la presó durant la resta de la meva vida.

Pot ser que tardi molt a tornar; però també podria ser aviat. Ningú no sap quan serà, ni tan sols el jutge que va dir que m’hi havia de quedar. Però estic segur que un dia tornaré a casa per viure feliç amb vosaltres fins al final de la meva vida.

Ara no us amoïneu per mi. Jo estic content, bé de salut i ple d’ener-gia i d’esperança. L’única cosa que anhelo sou vosaltres, però sempre que em sento sol em miro la vostra foto, que tinc sempre al davant. Té un marc blanc amb un marge negre. És una foto encantadora. Durant els 2 darrers anys, he estat demanant a la Mama que m’enviï una foto de grup amb la Zindzi, la Zeni, la Maki, en Kgatho, la Nomfundo1 i la Kazeka. Però fins ara no l’he rebuda. Aquesta foto em faria encara més feliç del que em sento ara mateix.

Moltes gràcies per la postal de Nadal tan meravellosa que em vau en-viar. A més de la vostra, també en vaig rebre una d’en Kgatho i una altra de la Mama. Espero que vosaltres en rebéssiu més.

La Mama em ve a veure dues o tres vegades a l’any. I també procura que en Kgatho i els altres em visitin. El pare Long, de l’església catòlica romana de St. Patrick, Mowbray, Ciutat del Cap, em continua visitant un cop al mes. A més, em permeten que rebi i escrigui una carta cada mes. Totes aquestes coses em mantenen feliç i amb esperança.

Si us plau, doneu molts records al pare Borelli i digueu a la mare superiora2 que tinc un deute molt gran amb ella i amb totes les germanes per l’ajuda i l’orientació que us estan oferint. Potser algun dia seré capaç de retornar-los tanta amabilitat d’alguna manera, encara que sigui petita.

1. Olive Nomfundo Mandela, filla de la germana de Mandela, Notancu.2. Zindzi i Zenani anaven a una escola catòlica a la veïna Swazilàndia.


88

El desembre del 1965 vaig rebre una carta de la Zeni en què em de-manava que tornés a casa, tal com també ho diu la Zindzi a la seva. L’an-glès era bo i la cal·ligrafia clara. Però em vaig quedar sorprès del tot de rebre’n una de la Zindzi. El seu anglès també era bo i la cal·ligrafia igual de clara. Ho esteu fent molt bé, boniques. Continueu així.

Amb molt i molt d’amor i un milió de petons.

Afectuosament,Tata1

SENYORETES ZENI I ZINDZI MANDELACASA NÚM. 8115 ORLANDO WESTJOHANNESBURG

A Makaziwe Mandela, la seva filla gran

16.2.69Estimada,Em vaig posar molt content en saber que tu, en Kgatho, la Zeni i la Zind- zi heu aprovat els vostres exàmens respectius. Accepta, si us plau, les me-ves felicitacions més entusiastes. El vostre èxit en tots els exàmens que heu fet fins ara demostra que tots vosaltres teniu capacitats per a l’estudi i espero que això us inspiri per treballar encara més enguany. Tu ara estàs fent l’últim curs del Junior Certificate i tinc la intuïció que quan arribi el moment de presentar-te als exàmens de finals d’any, tornaràs a aprovar, ja que has treballat ben fort i sense parar des d’un bon inici. Espero que en la teva resposta em diguis quines són les assignatures d’aquest curs, així com els títols de les obres en anglès i en xhosa/zulú. M’agradaria lle-gir-les. Però de moment el que puc dir és: «Ben fet!».

Em sembla que tu, en Tembi i en Kgatho havíeu de baixar a Umtata per visitar la tomba de la makhulu2 i presentar-li els vostres últims res-pectes. Ho vau poder fer? Em va saber molt de greu rebre la notícia de la seva mort, perquè jo esperava poder tenir-ne cura en els seus darrers dies de vida i enterrar-la quan es morís. Però la Mama i alguns altres m’han

1. «Pare» en xhosa.2. «Àvia» en xhosa. Mandela s’està referint aquí a la seva mare, Nosekeni Mandela, que va morir el 1968.


89

explicat que els familiars i els amics, encapçalats pel cap suprem Sabata,1 hi van anar en gran quantitat i van protagonitzar un enterrament que va suscitar sentiments molt profunds. Ja sé que la Zeni i la Zindzi hi van assistir i estaria igual de content de saber que tu també vas poder fer-ho.

Espero que rebessis la felicitació de Nadal que us vaig enviar a tu i a en Kgatho i que gaudissis del Nadal i del Cap d’Any. Per a mi va ser tot un plaer rebre la teva carta sense data el novembre del 1967. La llengua i l’estil eren bons i la cal·ligrafia clara. Em va agradar molt saber que t’ho estaves passant bé a l’escola i que el que t’agradava més era l’anglès. I tam-bé em va fer feliç que la teva ambició sigui ser metgessa o científica. Totes dues són professions esgotadores i ja cal que treballis fort i amb constàn-cia durant tots els trimestres i descansis bé durant les vacances escolars. Ja veig que et fa por que un dia et segrestin perquè hagis descobert una droga perillosa. No t’hi amoïnis gaire, bonica, pels segrestadors. El món se’ls està fent cada cop més i més petit i gairebé no els queden amics. Un dia hi haurà un món nou en què tots nosaltres viurem feliços i en pau. Aquest món el crearem tu i jo; en Kgatho, la Zeni i la Zindzi; els nos-tres amics i els nostres compatriotes. Quan et converteixis en metges-sa o científica i facis servir el teu coneixement, la teva formació i la teva destresa per ajudar la nostra gent que és pobra i desgraciada, i no té cap oportunitat de desenvolupar-se, tu estaràs lluitant per aquest món nou.

A la teva carta em deies que en Kgatho estava fent l’examen de matri-culació del primer curs i que li anava prou bé a l’escola. Pel que em van dir abans i després de la teva carta, sembla que sí. M’agrada molt saber que en Kgatho té moltes ganes d’estudiar i que està fent bons progressos. També em deies que en Thembi està treballant, i que tenia una criatura de 2 anys que era grassonet i preciós. I acabaves la carta en aquest punt, indicant-me que en Thembi us ajudava de moltes maneres i que us com-prava roba i qualsevol cosa que necessitéssiu. Em va fer molt feliç que m’expliquessis que us ajuda tant. Qualsevol cosa que alleugi les vostres dificultats i que col·labori en la vostra felicitat m’omple el cor d’alegria, i estic agraït de debò a en Thembi per tot el que fa per vosaltres.

Però sí que em sap greu saber que va decidir abandonar l’escola abans d’obtenir ni tan sols el Junior Certificate. Li vaig escriure el 1967 i li vaig aconsellar que hi tornés juntament amb la seva dona, o que continués

1. El rei Sabata Jonguhlanga Dalindyebo (vegeu el Glossari). El terme «cap suprem» el van instituir els colonitzadors britànics com a títol més alt d’una regió amb un sistema basat en caps tribals. En realitat, el cap suprem Sabata era un rei. Els britànics sostenien que només el monarca britànic podia ostentar aquest títol.


90

estudiant per correspondència. No em va contestar res ni tinc cap mena d’informació sobre quina mena de feina està fent.

T’agraeixo que em facis saber que en But’ Sitsheketshe1 s’ha casat i que està vivint a Pimville.2

Durant dos anys he estat intentant aconseguir un foto de grup de tots vosaltres, amb en Kgatho, la Zeni, la Zindzi, la Nomfundo i la filla del cap Mdingi.3 T’agrairia molt que poguessis organitzar aquesta fotografia i me l’enviessis tan aviat com sigui possible.

Demana si us plau a la senyora Ngakane4 que m’enviï, a través teu, les notes, professions o oficis, respectivament, d’en mookamedi5 Makgat-ho, la Letanka, la Msane i en Mabaso. Ja m’ho diràs quan em contestis.

Els sentiments que expressaves en l’últim paràgraf de la teva carta eren molt dolços i em van donar molta força i molta inspiració, bonica. Ara ja tens 14 anys i no queda tan lluny el dia en què em podràs visitar. M’han dit que t’has fet alta i encantadora i tinc moltíssimes ganes de veure’t. Mentrestant, voldria que sabessis que penso cada dia en tu, en en Kgatho, en la Zeni i en la Zindzi i que els vostres progressos a l’escola em fan feliç i que n’estic molt orgullós. Amb tot el meu amor.

Afectuosament,Tata

29.7.69

Et vaig escriure aquesta carta i la vaig lliurar perquè te l’enviessin el 16 de febrer d’enguany, però per alguna raó no va arribar a sortir. Ja he es-crit a la teva mare i també a en Kgatho, la Zeni i la Zindzi expressant la meva solidaritat amb tots vosaltres, bonica. No em van aprovar la sol-licitud per assistir al funeral, però espero que tu i en Kgatho sí que hi poguéssiu anar.

El març vaig rebre la foto de grup que et demanava, ja no cal que te’n

1. Un cosí de Mandela.2. Un barri de Soweto.3. El cap Mdingi és un familiar de Mandela i el cap thembu que va posar nom a les dues filles més joves de

Mandela. A la primera li va posar «Zenani», que vol dir «Què has portat?», mentre que els Madikizela (la família de Winnie Mandela) li van posar Nomadabi Nosizwe, «Camp de batalla de la nació». A la segona filla, el cap Mdingi li va posar Mantu Nobutho Zindziswa.

4. Veïns dels Mandela.5. «President» en llengua sesotho. Encara que no hem pogut identificar a qui s’està referint Mandela, pro-

bablement no es tracta de cap president de debò.


91

preocupis més. També m’havien promès una fotografia d’en Thembi i la seva família, així que escriuré a la molokazana1 sobre això tan aviat com en Kgatho em faci saber els detalls que li vaig demanar.

Amb tot el meu amor,Tata

Mentre combatia la pena per la defunció de la seva mare i s’assegurava que havia escrit a tothom que calia per confortar-los o donar-los-en les gràcies, Mandela continuava amb la seva vida a la presó i les seves batalles diàries.

La baralla constant amb les autoritats a causa dels materials d’estudi als quals tenia dret li va ocupar bona part del temps. El problema va subsistir durant tot el temps que va passar a Robben Island, i no va renunciar a de-manar comptes a les autoritats que estaven obligades a seguir el reglament.

Al capità Huisamen, oficial en cap, Robben Island

[D’una altra mà] Arxivar28.2.69

A l’oficial en capRobben Island

A l’atenció del capità Huisamen

El 25 de febrer del 1969, el guàrdia De Jager ens va informar que havien rebut instruccions des de Pretòria per tal que, en el futur, només pogués-sim demanar llibres de text si aquests llibres eren obligatoris i que no es permetrien les obres recomanades.

En relació amb això, ens agradaria informar-lo que aquestes matei-xes instruccions se’ns van fer arribar cap a finals del 1965. El febrer del 1966, en presència del comandant Kellerman, l’oficial en cap d’aquell moment, ho vaig discutir a fons amb el comissionat de presons, el gene-ral Steyn, i li vaig demanar que reconsiderés la seva decisió. Per suportar la meva petició, li vaig cridar l’atenció sobre el fet que jo estava estudiant per llicenciar-me en Dret per la Universitat de Londres i que, d’acord

1. «Jove» en xhosa. Es refereix a Thoko Mandela, la vídua del seu fill Thembi.


92

amb el Reglament d’aquesta universitat, no hi havia llibres obligatoris per a aquell curs, ja que totes les obres que calia llegir per a l’examen eren recomanades. Li vaig indicar que, pel que feia als cursos avançats, les car-tes dels tutors exhortaven els estudiants expressament a llegir de mane-ra àmplia i no limitar-se a la llista de títols inclosa en les guies d’estudi. També li vaig assenyalar que l’educació no estava concebuda merament per preparar la gent per presentar-se i aprovar els exàmens, i que la seva funció principal era capacitar-la perquè es convertissin en especialistes en els seus àmbits respectius, un fet que feia absolutament obligatori lle-gir de manera extensiva. Vaig convidar el comissionat a tenir en compte que quan sortíssim de la presó hauríem de competir pels mateixos llocs de treball amb persones que havien gaudit d’un accés lliure i sense res-triccions a totes les fonts d’informació sobre un tema determinat, i que el compliment de les noves instruccions ens limitaria seriosament. El co-missionat va acceptar aquells arguments i va ordenar al comandant Ke-llerman que restablís el privilegi de demanar llibres recomanats. A partir d’aleshores, i durant algun temps, no vam tenir cap mena de dificultat amb aquesta qüestió.

Al començament del 1967, tanmateix, el funcionari a càrrec dels estudis d’aquell moment va tornar a posar les instruccions en circulació i ens va informar que no se’ns autoritzaria a demanar llibres recoma-nats. El 15 de febrer del mateix any, vaig tornar a discutir-ho amb [el] comissionat, es va tornar a restaurar el privilegi i n’hem estat gaudint fins ara.

Suposem que vostè no està al cas d’aquests antecedents i li sol·licitem que reconsideri la qüestió.

[Signada NRMandela]NELSON MANDELA: 466/64

[D’una altra mà en afrikaans] Discutir. No acceptar responsabilitat pels llibres obligatoris i considerar-los molt bé quan es demanen. [Signat] 2/3/69

Sembla que cap a finals de la dècada dels seixanta, a Mandela se li va permetre escriure a persones que no formaven part del seu cercle familiar. Però aquella correspondència no va estar exempta dels obstacles que ja s’havien convertit en


93

el segell distintiu del presoner i del seu cordó umbilical amb el món. En aques-ta sèrie de cartes, Mandela ha reescrit la seva carta original, amb la seva data original, i després l’hi ha explicat al destinatari en una postdata.

A Lilian Ngoyi,1 amiga i camarada

3.3.69Kgaitsedi yaka, yaratehang2

Et vaig escriure abans que em sentenciessin el novembre del 1962. I tam-bé vas saber de mi després, quan et vaig demanar, com a germana més gran de la família, que fessis sempre el paper de mitjancera. Des d’ales-hores que he estat desitjós d’escriure’t, però la dificultat principal ha estat sempre el fet que no em podries contestar.3 Però ara ets lliure de comu-nicar-te amb mi i m’agradaria que sabessis que penso sempre en tu, en la Vella Dama,4 la Hlatse,5 la Memo6 i l’Oupa7 amb molt d’afecte. Desitjo que estiguis bé i espero amb il·lusió saber alguna cosa de cadascun de vosaltres.

Em va saber molt de greu assabentar-me de la mort d’en Percy8 i en-cara més no haver pogut assistir al seu funeral. No només es tractava del teu germà, sinó també d’un amic d’una amabilitat i un encant que el feia molt estimat per a mi, i vaig lamentar molt saber que havia faltat. Tot i que ja han passat anys des que això es va produir, t’agrairia molt que fos-sis tan amable d’expressar tota la meva solidaritat a la Vella Dama.

Ha estat molt amable de part teva enviar la Hlatse al Judici de Rivo-nia. Apreciem molt les molèsties que es va prendre per recórrer més de 50 kilòmetres des de Pretòria i que acceptés presentar-se al tribunal com un acte de solidaritat de part teva i de la vostra família, que ens va aportar molt de coratge i d’inspiració. En totes les qüestions importants que vam entomar, tu vas estar sempre al capdavant, compartint els infortunis co-muns amb els teus amics i oferint-los ànims i esperança. La teva modesta

1. Lilian Ngoyi (1911-1980). Vegeu el Glossari.2. «Estimada germana» en sesotho o setswana.3. No podria contestar-li perquè no formava part de la família i també per ser una activista política

coneguda. 4. Annie, l’àvia de Lilian Ngoyi.5. Filla de Lilian Ngoyi.6. Peletsi «Memory» Mphahlele, filla adoptada de la Lilian Ngoyi.7. Tebogo, fill d’Edith i nebot de Lilian Ngoyi.8. Germà de Lilian Ngoyi.


94

contribució es va deixar notar en la Campanya de Desafiament, el COP,1 la Marxa de Protesta de les Dones a Pretòria2 i el Judici per Traïció, per esmentar només uns quants casos.

Ja sabíem que encara que no poguessis ser-hi present en persona, hi eres, en tot cas, en esperit, i vam estar contents de debò de veure-hi la Hlatse. Es troba bé en Sonny?3

Potser no estàs en disposició de donar els meus records a la Helen.4 M’agradaria que ella sabés que també penso en ella. Sempre l’he respec-tada per les seves nobles idees i la seva gran valentia. Durant el Judici per Traïció vam anar i tornar junts de Pretòria gairebé cada dia i allò ens va acostar força. Vam treballar plegats a la Presó de Pretòria preparant les seves proves durant l’Estat d’Emergència5 i vaig assistir a la pallissa des-pietada de l’acusació durant uns quants dies.6 Però ella ho va fer molt bé i allò va fer créixer la meva confiança en ella. La seva formació com a treballadora social, i probablement la seva experiència com a oficial de l’exèrcit, la va fer molt sensible al benestar dels seus col·legues més neces-sitats i va estar sempre a punt per oferir alguna mena d’ajuda material. De tant en tant m’arriben fragments d’informació sobre ella i em poso content de saber que la meva confiança en ella no ha estat mai fora de lloc. L’únic pesar que tinc és que no vaig poder veure el seu llibre sobre el Judici per Traïció un cop publicat.7

Però vaig tenir el privilegi de llegir-ne el manuscrit i el vaig trobar molt estimulant. M’hauria agradat veure’n la versió definitiva. Potser ara que viu mig retirada podria dedicar el seu talent a escriure més coses.

1. Sigla en anglès del Congrés del Poble, celebrat el 25 i 26 de juny del 1955 a Kliptown, Johannesburg, on es van reunir 3.000 delegats i que va constituir la culminació de tot un any de campanya en què els membres de l’Aliança del Congrés van visitar cases particulars de tot el país per recollir les demandes del poble d’una Sud-àfrica lliure. Aquestes demandes es van incloure en la Carta de la Llibertat, que es va adoptar el segon dia del Congrés del Poble i que impulsava la igualtat de drets per a tots els sud-africans, independentment de la seva raça, mitjançant la reforma agrària, la millora de les condicions laborals i de vida, una distribució més equitativa de la riquesa, l’educació obligatòria i unes lleis més justes.

2. El 9 d’agost del 1956, 20.000 dones van marxar cap als Edificis de la Unió de Pretòria per protestar contra l’obligatorietat dels passis per a les dones africanes.

3. El marit d’Edith Ngoyi.4. Helen Joseph (vegeu el Glossari).5. Declarat el 30 de març del 1960 com a resposta a la Matança de Sharpeville, l’Estat d’Emergència del

1960 es va caracteritzar per arrestos massius i per l’empresonament de la majoria dels líders africans. El 8 d’abril del 1960, el CNA i el Congrés Panafricà van quedar prohibits per l’Acta d’Organitzacions Il·lícites.

6. Quan el govern sud-africà va declarar l’Estat d’Emergència el 1960, els acusats en el Judici per Traïció, que havien estat en llibertat sota fiança, van quedar detinguts. Com a protesta, l’equip de la defensa es va retirar, i els acusats que eren advocats van ajudar els seus companys a preparar el judici. Mandela es va ocupar d’assessorar legalment Helen Joseph.

7. Helen Joseph, If This Be Treason (Ciutat del Cap, Kwagga Publishers, 1963).


95

Els meus millors records són també per a la Ntsiki,1 la Greta,2 la Do-reen, la Muriel, la Joana, la Caroline, la senyora Taunyane, la Lily Seroke, la Virginia,3 l’Onica i la Dorcas, la meva cosina Nobelungu i la Hilda.4 Totes elles són noies valentes i considero que he estat un privilegiat d’ha-ver tingut relació amb elles en el passat.5

Ara mateix estic llegint sobre els grans caps africans Sekukuni i Mampuru, fills d’en Sekwati,6 sobre la lluita entre ells pel tron dels bapedi. Fins i tot des del punt de vista dels principis morals moderns, van ser homes intel·ligents i capaços que estimaven la seva terra i el seu poble. El paper de Sekukuni en la història del país és conegut a tot arreu, però jo m’he preguntat sovint quin hauria estat el rumb d’aquesta història si aquests i altres caps del país haguessin enterrat les seves diferències i haguessin intentat resoldre els seus problemes mutus mitjançant esforços comuns. En Ngoana waKgosi Godfrey7 té tots els motius per estar orgullós dels èxits del seu famós avi. Espero que ell i la família continuïn bé. Ja fa força temps que no sento parlar d’en Motsoala John. Tant de bo gaudeixi de bona salut i estigui tan animat com solia.

El gener del 1966 vaig rebre una carta dolça i inspiradora de la Mama Nokukanya, en què ens informava que ens tenia sempre en els seus pen-saments. Les seves paraules de coratge ens van fer molt de bé. Quan va morir el cap, em van permetre escriure una carta especial de condol, però no els va arribar mai. Vaig sentir que el seu gendre és a l’hospital i m’agra-daria molt saber com es troba. Una vegada més, voldria fer-te saber que penso en tu de manera molt afectuosa i que res no m’agradaria més que saber com estàs.

Amb amor.Molt cordialment,Nel

1. Albertina Sisulu (vegeu el Glossari). Ntsiki és una abreviatura de Nontsikelelo, el seu nom africà.2. Greta Ncapayi, una activista de la Lliga Femenina del CNA i amiga d’Albertina Sisulu.3. Virginia Mngoma, activista política.4. Hilda Bernstein (vegeu el Glossari).5. És probable que aquestes dones i activistes antiapartheid fossin amigues i col·laboradores de Mandela.6. Sekukuni o Matsebe Sekhukhune (1814-1882) i Mampuru eren fills del rei dels bapedi Sekwati i es van

convertir en rivals pel tron després de la mort del pare el 1861. Mampuru va assassinar Sekhukhune el 1882 i va ser executat l’any següent. Les seves restes no es van trobar mai.

7. Godfrey Mogaramedi Sekhukhune es va convertir en un lluitador per la llibertat en la branca militar del CNA, Umkhonto weSizwe, i en algun moment va acabar empresonat a Robben Island.


629

APÈNDIX B —

CRONOLOGIA DEL TEMPS PASSAT A LA PRESÓ

5 agost 1962 Nelson Mandela, vestit amb una jaqueta, gorra i ulleres fosques, és detingut amb el seu amic Cecil Williams en un control de carreteres a Cedara, població propera a Howick, a KwaZulu-Natal. Comencen els seus vint-i-set anys i mig d’empresonament.

6 agost 1962 Compareix davant del jutjat de la ciutat propera de Pieterma-ritzburg i el remeten a un tribunal de Johannesburg.

8 agost 1962 Compareix, emmanillat, davant del Tribunal de Johannesburg. S’encarrega de la seva defensa l’advocat James Kantor. No es presenten proves. Només reconeix la seva identitat i se’l manté en presó preventiva fins que torni a comparèixer el 16 d’agost.

16 agost 1962 Compareix davant del Tribunal de Johannesburg vestit amb una capa de pell de xacal i el remeten a ser jutjat al Tribunal Regional de Johannesburg.

15 octubre 1962 Traslladat a la Presó Local de Pretòria. Compareix a l’Antiga Sinagoga, a Pretòria, que s’ha transformat en un «Tribunal Re-gional Especial» per jutjar-lo a ell. Mandela porta una capa de pell de xacal, una camisa, pantalons caqui, sandàlies i un collar amb els colors groc i vermell del CNA. Es va queixar que el canvi de jurisdicció, fet d’improvís, de Johannesburg a Pretò-ria, responia a un intent deliberat del govern de privar-lo del seu advocat Joe Slovo, que no podia sortir de Johannesburg.

22 octubre 1962 Des del banc dels acusats pronuncia un discurs d’una hora en què recusa el magistrat i diu que com a «home negre en un tribunal blanc» no tindrà un judici just. Es declara innocent dels càrrecs d’incitar a la vaga nacional dels dies 29, 30 i 31


630

de maig del 1961 i de sortir del país sense passaport. Mandela es va defensar a ell mateix, i va rebre l’ajut de l’advocat Bob Hepple.

7 novembre 1962 Condemnat per haver incitat els obrers a quedar-se a casa i per sortir del país sense passaport, és sentenciat a cinc anys de presó. Comença a complir la sentència a la Presó Local de Pretòria.

27 maig 1963 Després de ser traslladat sense cap motiu ni avís previ, arriba a la Presó de Màxima Seguretat de Robben Island.

12 juny 1963 El tornen a traslladar a la Presó Local de Pretòria.

11 juliol 1963 La policia fa una batuda al seu antic amagatall de Liliesleaf, a Rivonia, barri de Johannesburg. Molts camarades seus són detinguts i tancats en règim d’incomunicació.

9 octubre 1963 Mandela compareix per primera vegada al Palau de Justícia de Pretòria juntament amb deu acusats més; se’ls relaciona amb dos-cents vint-i-dos delictes de sabotatge comesos entre els anys 1961 i 1963, en el que es coneixerà com el Judici de Rivonia. El cas s’ajorna fins al 29 d’octubre.

29 octubre 1963 Amb els altres deu acusats, és processat per cent noranta-nou actes de sabotatge en el Judici de Rivonia. La defensa sol·licita que l’acusació sigui anul·lada.

30 octubre 1963 S’anuncia que Bob Hepple, un dels acusats, compareixerà com a testimoni de l’acusació. Se li retiren els càrrecs i és deixat en llibertat. No es presenta a donar testimoni i fuig del país. L’acusació sobre els deu que queden és anul·lada, però els tor-nen a detenir immediatament davant del tribunal i els acusen dels cent noranta-nou actes de sabotatge.

12 novembre 1963 El fiscal Percy Yutar presenta al jutge Galgut una nova acusació que divideix els càrrecs de sabotatge en dues parts al Judici de Rivonia. El cas s’ajorna fins al 25 de novembre.

26 novembre 1963 Els cent noranta-nou actes de sabotatge queden reduïts a cent noranta-tres i la defensa sol·licita que s’anul·li la nova acusació. El jutge de Wet denega la sol·licitud.

3 desembre 1963 Mandela i els altres nou processats es declaren innocents de sabotatge i es practiquen les primeres proves. L’acusació enu-mera vint-i-quatre còmplices, dels quals vint-i-tres han aban-donat el país i un s’ha mort mentre la policia el tenia detingut.


631

2 març 1964 La fiscalia acaba el seu al·legat.

4 març 1964 James Kantor, un dels processats, és absolt.

20 abril 1964 Comença l’al·legat de la defensa. Amb un vestit blau, Mandela fa un discurs de com a mínim quatre hores, i acaba dient que està preparat per morir per una Sud-àfrica democràtica i sense discriminació racial.

11 juny 1964 En una resolució breu, el jutge Quartus de Wet condemna Nelson Mandela, Walter Sisulu, Govan Mbeki, Ahmed Kathrada, Denis Goldberg, Raymond Mhlaba, Elias Motsoaledi i Andrew Mlangeni per sabotatge. Rusty Bernstein és absolt, però el tornen a detenir immediatament i l’acusen d’un altre delicte.

12 juny 1964 Alan Paton, president del Partit Liberal, declara per atenuar la sentència dels acusats. El jutge Quartus de Wet sentencia Mandela i els altres set a cadena perpètua. Diu que els delictes tenen inherentment el caràcter «de traïció», però que no els han acusat de traïció.

13 juny 1964 Nelson Mandela, Walter Sisulu, Govan Mbeki, Ahmed Kathrada, Raymond Mhlaba, Elias Motsoaledi i Andrew Mlangeni arriben a Robben Island. (A Denis Goldberg, com que és blanc, l’envien a la Presó Central de Pretòria.)

24 setembre 1968 Mor la seva mare. Se li denega la petició d’assistir al seu funeral.

13 juliol 1969 El seu fill més gran, Madiba Thembekile, mor en un accident d’automòbil. La carta de Mandela a les autoritats de la presó en què demana permís per assistir al seu funeral és ignorada.

31 març 1982 Després de quasi divuit anys a la Presó de Màxima Seguretat de Robben Island, Mandela és traslladat —juntament amb Walter Sisulu, Raymond Mhlaba i Andrew Mlangeni— a la Presó de Màxima Seguretat de Pollsmoor, al peu de les muntanyes prop de Ciutat del Cap. Els tanquen junts en una cel·la gran. El 21 d’octubre, hi arriba Ahmed Kathrada.

10 febrer 1985 Rebutja una oferta del president P. W. Botha per deixar-lo en llibertat a condició que renunciï a la violència com a estratègia política. La seva filla Zindziswa llegeix, en un míting a Soweto, les paraules amb què rebutja l’oferta.

3 novembre 1985 Mandela ingressa a l’Hospital Volks de Ciutat del Cap per sotmetre’s a una operació de pròstata.


632

17 novembre 1985 A l’hospital rep la visita de Kobie Coetsee, ministre de Justícia de Sud-àfrica, i del comissionat de presons.

23 novembre 1985 A l’Hospital Volks li donen l’alta i torna a la Presó de Pollsmoor, però el mantenen separat dels seus companys. Durant aquest període comença converses preliminars amb membres del govern sobre la creació de condicions per negociar amb el CNA.

11 juny 1988 A l’Estadi de Wembley de Londres se celebra un concert de música pop de dotze hores de durada amb ocasió del setantè aniversari de Mandela, que es transmet a seixanta-set països.

12 agost 1988 Ingressa a l’Hospital de Tygerberg de Bellville, a Ciutat del Cap.

13 agost 1988 Se li diagnostica tuberculosi i embassament pleural.

31 agost 1988 El traslladen de l’Hospital de Tygerberg al Constantiaberg MediClinic, a Ciutat del Cap, on continua el tractament per a la tuberculosi.

7 desembre 1988 Donat d’alta pel Constantiaberg MediClinic i traslladat a la Presó de Victor Verster, prop de Paarl, on s’està en un bungalou que era d’un antic guarda de presó.

8 desembre 1988 Rep la visita de Kobie Coetsee, ministre de Justícia, que li comunica que s’ha decidit que no el traslladaran d’aquella casa a fi de poder continuar les converses que va començar amb representants del govern l’any 1986.

17 maig 1989 Es llicencia en dret in absentia per la Universitat de Sud-àfrica.

5 juliol 1989 Es reuneix amb el president P. W. Botha al seu despatx de Ciutat del Cap.

15 octubre 1989 Queden en llibertat la resta dels processats en el Judici de Rivonia, amb l’excepció de Mandela.

13 desembre 1989 Abans que es faci de dia, el treuen de la presó per reunir-se amb el president F. W. de Klerk al seu despatx de Ciutat del Cap.

9 febrer 1990 El porten a Tuynhuys, a Ciutat del Cap, per reunir-se amb el president F. W. de Klerk.

11 febrer 1990 A la Presó de Victor Verster el posen en llibertat a les 4:22 hores de la tarda. Es dirigeix a una multitud des del balcó de l’ajuntament de Ciutat del Cap i passa la nit amb el bisbe Desmond Tutu a la seva residència oficial a Bishopscourt.


EL FIL D’ARIADNA 104 · setze anys. Per molt que va intentar ser el pare dels seus fills des de...

Documents

Transcript of EL FIL D’ARIADNA 104 · setze anys. Per molt que va intentar ser el pare dels seus fills des de...