En la pàg. 423 del llibre “Una vida articulada” de Josep M.

Espinàs, trobareu aquest escrit. És un recull d’articles escrits al

llarg de 30 anys. Aquest correspon a l’any 2009.

Fa una comparació entre els que tenen casa i els que no, els

que tenen un refugi i els desemparats, fent palesa la necessitat

que tots tenim d’un aixopluc, d’un lloc on tenir les nostres

coses, aquell petit racó on fem la nostra vida.

Si no tenim un sostre, encara que sigui petit, som com cargols

sense closca.

2013

Fa fred i hi ha homes i dones que dormen a les cabines dels caixers automàtics. D’altres, estan coberts amb cartrons aixoplugats en una entrada de botiga que tingui sostre.

Veig a la televisió les destrosses dels temporals huracanats. Les cases aixecades pel vent, arrossegades, desfetes. La gent es mou entre les runes, desemparats.

Penso en els cargols i la seva closca. La closca del cargol és una petita meravella. Sobretot la dels cargols més petits. Aquella forma, les ratlles helicoïdals, els colors tan discrets. Una construcció perfecta, feta amb la precisió i l’elegància d’un joier.

Fa força temps que no he vist cargols. Però quan era

adolescent, i passava uns dies d’estiu fora de

Barcelona, el que més angúnia em feia era veure una

closca de cargol trencada.

Algú la devia haver trepitjat, i m’agafava una esgarrifança de pensar que podia haver estat jo. ¿Com podia circular pel món un ésser viu amb una estructura tan fràgil?

També veia escarabats, al jardí, però els escarabats eren uns éssers estranys, anguniosos, mentre que els cargols em despertaven un punt de tendresa.

Exploraven lentament el món amb la casa a sobre. No intentava tocar-los el caparro perquè s’amaguessin a la closca. Els admirava. Un animal amb dret a sostre, això és un cargol.

Els meus petits amics i jo també ens inventàvem sostres, i amb quatre canyes i unes quantes branques ens fabricàvem una tenda d’indis, un espai cònic que era nostre.

Que jo recordi, no hi fèiem res, en aquell espai cònic tan fràgil, tan improvisat. Fèiem una petita volta pel bosquet i després entràvem a casa. Un espai d’independència als 7 o 8 anys.

Seiem allà dins amb les cames plegades. Ens estàvem quiets, disfrutant amb la independència i amb la protecció, dues sensacions que potser ens eren necessàries, i en tot cas satisfactòries.

No ens amagàvem a la tenda índia per fer res que estigues prohibit. Simplement ens sentíem lliures. El món de fora era molt gran, molt poderós, molt exigent. Dins la nostra petita tenda de canyes i branques ens inventàvem un món particular.

Els humans necessitem una closca. No per jugar a indis, sinó per sobreviure, com els cargols. Un sostre.

Quan ve el mal temps, el cargol se’n salva amagant-se a la closca i tapant l’obertura amb una membrana aïllant.

Hi ha gent que està molt més indefensa.