La gent que viu en un pis alt, i té ascensor, que fa mentre puja?No conec cap estudi estadístic sobre aquest tema, tan quotidià i que afecta a molts ciutadans.

La meva experiència personal no té cap valor científic, però al menys serveix per intuir la diversitat d’actituds que la gent adopta per omplir aquest mig minut – posem per cas – d’enclaustrament forçós. La classificació general es pot fer en dos grups de persones: les que s’immobilitzen i les que es neguitegen.

L’ascensor sembla tenir un cert poder petrificador sobre determinades persones, que pocs moments abans havien caminat amb lleugeresa, xerraven alegrement amb el company de treball que fa el mateix trajecte…i així que entren a l’ascensor queden d’una peça. Se’ls posa cara de pal i la mirada se’ls atura, fixada, en un punt que deu tenir una irresistible força d’atracció, perquè si hipnotitzen fins que arriben al sisè. No és estrany que en aquest estat el veí sigui incapaç de contestar un passi-ho bé.

¿Potser aprofiten la pujada per

practicar el relaxament mental? Ho

dic perquè jo ho he fet alguna

vegada, però anant sol, es clar.

Tancar els ulls i començar a

comptar, lentament….El viatge no sé

si es fa més curt, però s’eviten els

nervis d’anar mirant els replans,

“encara no”, “encara no”…

També, quan es va sol, es pot

aprofitar l’ascensió per fer

uns exercicis de rotació del

cap, senzilla gimnàstica que

diuen que és bona per a les

vertebres cervicals. Allò que

ens costa tant de trobar – un

minut cada dia – l’ascensor

ens ho ofereix.

Després hi ha la mena de neguitosos, que així que entren a l’ascensor ja treuen la clau del pis, i aleshores els cau el feix de cartes que havien recollit a la bústia, i han de fer una de les operacions, és incòmodes i visualment ridícules d’aquest món, que és ajupir-se o agenollar-se dins un ascensor que puja. M’havia passat quan jo era neguitós.

Ara veig que hi ha empedreïts aprofitadors del temps que el que fan és començar a obrir les cartes al ascensor, o a llegir el diari, però no pas amb calma, sinó mirant a cada moment la porta, per controlar al mateix temps on són, com si l’ascensor no sabés el seu camí i on s’ha d’aturar.

L’anècdota més bonica

és la del senyor que

s’espera, a la porteria,

perquè l’ascensor està

baixant.

Quan la cabina hi arriba, el senyor s’adona – a traves del vidre no transparent – que a dins hi ha algú.Espera un instant, però la porta no s’obre. La silueta que s’endevina dins l’ascensor està immòbil. Passen uns segons, mira intrigat la vaga figura i pensa en una pel·lícula de Hitchcock. ¿I si s’obre la porta i li cau un cadàver al damunt?

Dubta encara uns moments, i

finalment es decideix. Una

senyora s’està acabant de

pintar els llavis davant el

mirall de l’ascensor. “Perdoni,

no sabia que algú s’estava

esperant….només m’arreglava

una mica…”

D’una forma molt senzilla, en Josep M. Espinàs en un article publicat el 1991, i ara tornat a editar en el seu llibre “Una vida articulada”,pàg. 216, ens comenta un fet que passa cada dia a moltes persones. Heu pensat mai que l’ascensor i el seu ús poden ser un exercici de civilitat? Ser cívic significa, d’entrada, respectar les lleis que regeixen un conglomerat humà. La civilitat no es demostra en les grans coses, sinó en els petits detalls, des de la salutació amable al entrar o sortir de l’ascensor fins al respecte de l’espai de l’altra. El donar prioritat d’ús a persones grans o a cotxetsde criatura; de tancar les portes perquè altres el puguin fer servir...etc