Aquest any ha visitat l’escola un conjunt d’es-

criptors i il·lustradors que s’han apropat als lectors més

menuts: Jordi Pàmies, Alfredo Gómez Cerdá, Pere Pons,

Jaume Gubianes, Roser Ros, Ángel Burgas i Enric Larreula.

Aquest contacte proper ha permès que els i les

alumnes els coneguessin com a persones normals que han

cultivat l’art d’escriure. En el contacte directe amb la clas-

se han explicat per què van començar a escriure i han trac-

tat d’infondre en els futurs escriptors aquesta passió, que

indubtablement es traduirà en passió per la lectura.

El reconeixement obtingut pel nostre alumnat

en els diversos certàmens on han presentat els seus escrits

fa pensar que anem pel bon camí. En llengua catalana hem

estat guardonats en els Jocs Florals de les Corts amb el pri-

mer premi de cicle mitjà i en el Concurs Internacional de

Contes de St Paul’s School hem tingut un primer premi a

nivell de cicle superior. En llengua castellana hem obtingut

diversos premis en poesia en el certamen convocat per

l’Asociación de Jóvenes Escritores de Málaga. També hem

tingut un primer premi en llengua francesa, en aquest cas

per la representació d’una obra d’Alexandre Dumas.

La il·lustració del text és una altra característi-

ca de l’escriptura. Jaume Gubianes va fer una demostració

en directe del seu art dibuixant un magnífic Sant Jordi i els

alumnes de primer d’ESO van ser creatius i realitzaren

dibuixos sobre contes d’Enric Larreula.

Un element que no voldríem que caigués en

desús són els ex-libris. Aquesta il·lustració és la marca de

propietat d’un llibre i és una tradició que a poc a poc es va

perdent. L’àrea d’expressió

plàstica ha convidat els alum-

nes d’ESO a crear els seus pro-

pis ex-libris i servir-se’n en els

llibres de la seva propietat.

En l’era digital que

ens arriba caldrà que ens pre-

guntem què és el que roman-

drà del llibre tradicional i, pot-

ser, cal que comencem a pen-

sar en com pot ser l’ex-libris

digital.

2 número dotze

E D I T O R I A LS U M A R I

EDITORIAL

AMFITEATRE

3 Entrevista a Enric Larreula.

5 Entrevista a Joan Triadú.

7 Petita història dels Jocs Florals.

9 El Quadern de poesia.

10 Acrósticos de segundo.

11 L’auca d’Enric Larreula.

12 L’escriptura i la lectura a

Parvulari.

13 El meu record del dia de sant

Jordi a l’escola Thau.

14 Una imatge. Mil paraules.

16 The art of writing.

17 L’art d’écrire.

18 Reconeixement de l’art d’es-

criure: L’oreneta i La maquine-

ta.

22 L’altra. Escric...

VITRALL

23 Els Jocs atlètics. Una assig-

natura especial.

CALAIX DE SASTRE

24 El racó de l’escola: l’avet blau.

25 On anem?

26 Un joc amb lletres: l’Scrabble.

PLANA OBERTA

27 Les nostres crítiques literàries.

Revista escolar

Número DOTZE – juny 2010

Disseny, maquetació i impressió:

Impremta Guinart, S.L.

Dipòsit Legal: B-20252-04

Edició de 1.100 exemplars

Consell de redacció:

Mar Arbonés, Ricard Bahí, Anna Belart,

Anna Brengaret, Anna de Casacuberta,

Josep M Comas, Marta Fontclara, Pep

Marguí, Salvador Morros,

Agustí Olivares, Frederic Raurell,

Maria Ribelles i Toni Rubió.

www.iccic.edu

revista@thaubcn.iccic.edu

2

3

23

24

27

escolaBarcelona

Enric Larreula per Bernat Espejo

nric Larreula ens va poder

acompanyar en una entranya-

ble conversa el passat dijous 18

de març a l’estimada biblioteca

Joan Triadú. Els nens i nenes de

cinquè, després d’haver cone-

gut part de la seva vida i les

seves inquietuds, teníem ganes

de saber més sobre ell, especial-

ment sobre certs aspectes de l’escriptura. La

trobada va ser emocionant i tothom va coinci-

dir que l’Enric és una persona molt pròxima,

expressiva, comunicativa, amant de la llengua i

de les paraules.

A continuació hem transcrit part

de l’entrevista que entre tots els nens i nenes

de cinquè li vàrem fer.

3número dotze

A M F I T E A T R E

ENTREVISTA A ENRIC LARREULA

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

ealhora feia còmics. A mesura que m’anava fent

més gran vaig començar a escriure llibres, però

no els publicava.”

Des de molt petit li agradava molt

dibuixar i quan es va fer més gran Enric

Larreula s’hi va dedicar.

Quan va anar al servei militar va

tenir un problema a la vista que el va perjudi-

car i no va poder continuar amb el dibuix. A

partir d’aquí va tenir la idea d’escriure. Els seus

pares deien que no seria útil i que no guanya-

ria gaires diners, però ell pensava que no mo -

lestaria ningú. Quan escrivia meditava i alhora

s’ho passava molt bé.

Escrivia en català perquè li feia

ràbia que en aquella època no es pogués parlar

ni escriure en català i a més a més volia defen-

sar la seva llengua.

Les prohibicions et van motivar a

escriure. Sense la dictadura, hauries escrit?

“No, segur que no hagués escrit

sense la dictadura. Quan et prohibeixen parlar una

llengua, quan no et deixen ex pres sar-te en la llen-

gua materna,... què us he de dir, que això és ser

molt mala bèstia. Vaig descobrir que qui no s’esti-

ma la llengua d’un poble, no s’estima el poble. Hi

havia d’haver gent que promogués el català.

Si no hagués nascut a Catalunya,

si parlés castellà, possiblement no hauria tingut

necessitat d’escriure en català, però la prohibi-

ció em feia sentir ràbia i per això em sentia

amb l’obligació de recuperar el català i el volia

ensenyar.

Les ganes de viure aventures

també m’han motivat a escriure; ara bé, si

hagués nascut a la vostra època, si tingués tan-

tes Play Station, Wii, Nintendos, PSP i aquestes

coses que teniu vosaltres, segurament no

m’hauria volat tant la imaginació i no hauria

estat escriptor.”

Quan eres petit i vivies al casc

antic ja somiaves a ser escriptor?

“No, pensava en aventures. Per

exemple: el Tarzan” (les aventures que ell vivia

quan era petit les il·lustrava; d’aquí és d’on va

venir la seva afició pel dibuix i la seva carrera

de dibuixant).

Els teus pares et van recolzar en

aquesta idea?

“Els meus pares no em van recol-

zar en la idea de ser escriptor. Jo escrivia per-

què m’agradava. Des de molt petit dibuixava i

4

A M F I T E A T R E

número dotze

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

Com escrivies en els teus inicis si no hi

havia ordinadors? Quin era el procés d’escriptura?

“Vaig començar a escriure als 22 anys.

Tots els escrits que feia els passava a màquina una

dona que vivia al mateix bloc que jo. Abans escrivia

amb bolígraf i una llibreta i em vaig passar 25 anys

fent-ho de la mateixa forma.

Tu ets el qui va fent l’escriptura i pen-

ses el que penses. Jo crec que l’escriptura és el millor

que ha passat a la humanitat i que la vida de cada

un és una obra d’art. Les idees són la imaginació del

cervell.”

Com t’inspires per escriure? I si no tens

cap idea al cap?

Ell s’inspira en al seu voltant, en el que

li agrada, en ell mateix, “ens fan éssers humans els

pensaments”. Quan no li ve cap idea al cap, com qui

diu “se’n va a dormir”, les idees les busca dins del seu

cap, en la seva imaginació. Però si ha d’escriure un

llibre per obligació, es capfica molt en ell mateix, i a

vegades pot ser que li surti alguna pensada per crear

un nou llibre, però ell opina: “si vols escriure i no

tens cap idea al cap, el resultat és zero. Per tant no

et poden explicar el que ets tu. No pots escriure si no

tens cap idea”. És molt creatiu, diu que de la vida en

surt una obra d’art. Cada minut es podria escriure, i

en sortiria un resultat molt bo. Ell opina que les pau-

ses són molt importants, fins i tot, a vegades, el

silenci de les pauses, és més fort que la paraula.

Haurem de llegir contes a nens i nenes

de 2n de primària, ens podries donar alguns con-

sells?

Alguns dels consells que ens va donar

van ser: explicar contes que ens agradin a nosaltres,

jugar amb l’entonació, exagerar una mica, preparar-

nos bé els llibres, llegir a poc a poc, llegir contes

curts, pronunciar correctament, fer teatre, tenir grà-

cia en llegir-los.

Quin ha estat el llibre que t’ha agradat

més escriure?

“No me n’agrada cap en concret, sinó

que m’agraden especialment els que estic escrivint

perquè en aquest moment és el que em fa més

il·lusió. Per exemple: quin és el pastís que t’ha agra-

dat més, el de fa dos anys, el d’ahir o el que t’estàs

menjant ara? Doncs el que t’estàs menjant ara per-

què és el que et dóna més satisfacció.”

Que t’ha aportat a la vida i als teus lli-

bres fer de mestre?

“M’ha aportat molt fer de mestre, als

llibres, però sobretot a la meva vida. Fer de mestre

de català m’ha aportat coneixement a l’hora de fer

els meus llibres i m’ha obligat a estructurar els meus

pensaments.

M’agrada molt tenir contacte amb la

gent jove. Tenir contacte humà amb els alumnes em

va fer persona, i això és genial. Combinava el fet

d’ensenyar a aquells que volien aprendre, amb l’es-

criure que és una feina molt diferent, més individu-

al.”

Alumnes de 5è de Primària

5número dotze

A M F I T E A T R E

ENTREVISTA A JOAN TRIADÚ

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

1- Què és el que vostè considera bona i mala literatura?

La bona literatura és aquella que és

feta, no pensant a vendre llibres, sinó aquella en

què l’escriptor té coses a dir, i les diu ben dites, i

pensa només en el que ell vol fer. La bona litera-

tura s’eternitza, perdura; és aquella que és feta

amb art i amb ànima.

La mala literatura és una literatura

feta sense prou talent, o feta amb talent però amb

intenció només que el lector s’hi agafi, és literatu-

ra purament per passar l’estona, sense implicar-

s’hi. Però el seu èxit, quan s’ha gastat, s’ha acabat.

2- Quins criteris utilitza per fer una

critica d’una novel·la o d’una poesia?

De sempre he llegit amb idees críti-

ques, o sigui amb un paper al costat, per anar apuntant coses sobre el que llegia. I a partir d’aquí vaig

configurant la meva idea d’aquell llibre, i procuro que el lector de la meva crítica en tingui una idea

abans de llegir.

joan Triadú i Font, nascut al Ripollès, el dia 30 de juliol de 1921, és escrip-

tor, crític literari i pedagog català.

Va estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, sent entre 1948

i 1950 professor de català a la Universitat de Liverpool. Ha desenvolupat

la seva tasca de crític de literatura en les revistes Ariel (en fou un dels

principals creadors), Serra d’Or i al diari Avui. És membre de l’Associació

Internacional de Llengua i Literatura Catalana (AILLC), del PEN Club, de

l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), així com d’Òmnium

Ens acompanya Mònica Zgustova, escriptora d’origen txec

resident a Barcelona i guanyadora de l’últim premi Mercè

Rodoreda per la seva obra Contes de la lluna absent.

Cultural i de l’Institut d’Estudis Catalans. És membre del Consell Consultiu de la Plataforma per la

Llengua. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi; el 1992 amb el Premi d’Honor de les

Lletres Catalanes i el 2001 amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

6 número dotze

A M F I T E A T R EL ’ a r t d ’ e s c r i u r e

Jo en crítica he estat, de vegades, bastant rigorós, i he perdut amics a vegades, o persones

que s’han enfadat. La meva crítica no és, diguem, per afalagar i per fer content, és una crítica com ha

de ser, rigorosa, equilibrada, respectuosa, però cal dir les veritats que un pensa.

Primera condició: haver llegit el llibre, haver llegit bé el llibre. És a dir, el llibre te l’has de fer

teu.

3- Cap a on creu que va orientada la literatura d’avui?

En moltes direccions, la literatura d’avui és tan diversa. Hi ha èpoques que han tingut nom:

el naturalisme, el realisme, el modernisme, aquí a Catalunya el noucentisme..., però ara em sembla que

és difícil definir un tipus de literatura, hi ha de tot, des de literatura fantasiosa o poesia pràcticament

surrealista, fins a la poesia més directa i més crua.

4- Ha notat molta diferència, a l’hora de fer crítiques, entre la literatura d’abans i la d’ara?

Moltes, moltes... és clar. La d’abans té l’avantatge que la pots situar a la seva època i, per

tant, tens una perspectiva de lluny, com aquell que es mira un paisatge.

Quan són autors nous, que acaben de

sortir, m’agrada molt donar-los a conèixer, com

vaig fer amb Pere Calders, Jordi Sarsanedas, Joan

Perucho, Mercè Rodoreda...

Mònica Zgustova- Té la sensació que

alguna vegada s’ha equivocat o que li sap greu

haver dit una cosa que potser no calia haver dit

tan rigorosament?

Doncs, hi ha un autor a qui en l’anto-

logia de la poesia de 1950 no vaig donar prou

importància, era en Màrius Torres.

A vegades, si un diari em demana fer

una crítica i penso que no m’agradarà, jo no puc

fer comèdia ni equilibris, no m’agrada donar garrotada, no val la pena.

5- Quina relació hi ha entre la pedagogia i la crítica literària?

Doncs molta relació, en les classes de literatura que jo donava ja els vaig posar com a títol

Criteri literari, no Història de la literatura, sinó criteri literari, o sigui que aprendre literatura consisteix

a llegir, amb un cert ordre, amb una certa idea, però no a aprendre de memòria els autors o l’any que

van néixer i com va anar.

A Criteri literari, els llibres que jo descobria o sortien els explicava a classe; els feia aprendre

poesies de memòria, però les explicava primer, mirava de fer-los veure aquest poeta què volia dir amb allò

o almenys què podien pensar ells que volia dir; és a dir, crítica literària com a activitat.

6- Creu que és sa llegir?

És sa mentalment, és sa perquè exercita el coneixement, et posa en contacte amb una l’al-

tra cosa. Quan jo llegiré el llibre de la Mònica, aprendré coses, em trobaré amb el que ella va plantejar

i va fer. Tot exercici de lectura és un exercici mental importantíssim, evita l’egoisme, evita tancar-te en

tu mateix i et porta a abocar-te a l’altre, al coneixement de l’altre.

Paula Carreras i Berta Martínez 4t ESO

7número dotze

PETITA HISTÒRIA DELS JOCS FLORALS

A M F I T E A T R E L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

er entendre què són els Jocs Florals ens hem de remuntar als segles XII i XIII, el

temps que els poetes o trobadors —trobador és literalment el qui “troba” o ver-

sifica— freqüentaven els castells dels senyors d’Occitània, un extens país situat

al nord dels Pirineus. Els trobadors escrivien sobre l’amor i ho feien en occità, la

llengua parlada a Occitània. La poesia dels trobadors era aleshores admirada

arreu d’Europa per la seva bellesa i perfecció. La derrota dels occitans i dels seus

aliats catalans l’any 1213 a Muret enfront de les tropes del rei de França, va

marcar el declivi de la poesia

dels trobadors.

Un segle més tard —corria l’any

1323— Raimon de Cornet va tenir la pensa-

da de celebrar uns Jocs Florals amb el propò-

sit de revifar el conreu de la poesia occitana,

ja decadent. I va fundar a la ciutat de Tolosa

la Sobregaya Companhia dels Set Tro badors.

Els set mantenidors eren els encarregats

d’organitzar aquells concursos anuals de

poesia en què els poetes competien entre ells

per posar a prova les seves habilitats. Cada

vegada més la poesia esdevenia una art

complexa, que exigia sobretot el domini de

la tècnica de la versificació i, també, el

domini de l’occità, sovint anomenat proven-

çal o llemosí, que havia esdevingut la llen-

gua poètica per antonomàsia.

A Catalunya hi havia, és clar,

poetes a qui agradava escriure poesia i que

s’aplicaven a l’estudi de l’art de trobar i de la

llengua amb què havien de compondre, que

era encara molt aprovençalada. Pensant en

les dificultats amb què els poetes es topaven,

el poeta Jaume March va escriure un diccio-

nari de rimes titulat Llibre de concordances i Lluís d’Averçó en va escriure un altre titulat

Torcimany. Aquests mateixos personatges l’any 1393 van obtenir del rei Joan I l’establiment

d’uns Jocs Florals a semblança dels que se celebraven a Tolosa. Eren les festes de la Gaia

Ciència.

p

Però la poesia dels certàmens de Tolosa i de Barcelona no va assolir mai el nivell

de la poesia dels trobadors medievals, que pertanyia a un altre temps, i ja en el segle XV sor-

geix un dels nostres més grans poetes, Ausiàs March, que ni escriu en provençal (la seva poe-

sia és escrita en català) ni concorre a les festes de la Gaia Ciència.

Arribat el

segle XIX, el Roman -

ticisme desvetllà la

consciència que Cata -

lunya era una nació

amb un passat i amb

una llengua propis. La

llengua, però, havia

estat bandejada del poder, la universitat i la literatura, i no tenia prestigi als ulls del poble que

la parlava. Un grup de poetes va conjurar-se aleshores a escriure les seves poesies en català.

Començava, així, la Renaixença.

Calia, però, que aquest fet obtingués el ressò que mereixia, i va ser l’escriptor Joan

Cortada, popularitzador a Catalunya de la figura del trobador a través de les seves novel·les

històriques, qui va proposar la celebració d’uns Jocs Florals a imitació d’aquells que cinc-cents

anys enrere s’havien celebrat a Tolosa. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana, convocats per

primera vegada l’any 1859, naixien, però, per afavorir el conreu literari del català i a fe que

ho van aconseguir: gràcies als Jocs Florals va donar-se a conèixer Jacint Verdaguer, el més

gran poeta català modern.

I la tradició dels

Jocs Florals ha continuat

fins avui. A l’escola Thau

van celebrar-se per primera

vegada l’any 1975 a l’amfi-

teatre del nou edifici tot

just acabat d’estrenar. Des

d’aleshores s’hi han celebrat

ininterrompudament, coin-

cidint sempre amb la diada

de Sant Jordi. Són, en

paraules de Joan Triadú, “la

flor natural d’una escola

que llegeix”.

8

A M F I T E A T R E

número dotze

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

Als Jocs Florals, que són una festa de primavera, els poetes són pre-

miats amb flors. Hi ha una flor per a cada tema: l’Englantina d’Or

(tema patriòtic), la Viola de Plata (tema religiós) i la Flor Natural

(tema amorós).

9número dotze

A M F I T E A T R E

El Quadern de poesia és un viu reflex de la nostra manera de treballar i una con-

tundent declaració d’intencions: l’expressió de la nostra estimació per la llengua entesa com

a vehicle de comunicació i, doncs, portadora d’un ric bagatge d’emocions, vivències i imagi-

nació.

Tot remenant la col·lecció d’aquesta publicació conservada a la nostra biblioteca,

descobrim una petita joia: el primer recull de poemes guanyadors en uns Jocs Florals al Thau

—un plec grapat de quartilles multicopiades. Això era l’any 1975, el primer any que l’escola

ocupava les noves instal·lacions de l’avinguda d’Esplugues i el primer dels seus Jocs Floralsescolars.

En els seus Textos i pretextos de pedagogia Joan Triadú recorda així aquests pri-

mers Jocs: “Sant Jordi, des de l’any 1975, en què acabàvem d’instal·lar-nos a l’escola nova

encara en temps del franquisme, doncs, el vam poder celebrar amb dos actes que aquell dia

reuneixen a l’amfiteatre tota l’escola: a primera hora del matí, amb diverses activitats esco-

lars, internes, i, a primera hora de la

tarda, amb la celebració dels Jocs

Florals”.

Més endavant (l’any 1990)

la publicació dels textos guanyadors

dels Jocs Florals va adoptar la forma

d’una publicació periòdica amb el títol

actual de Quadern de Poesia, numeració

correlativa i el format de 21 x 21 cm. Se

n’encarregava un petit consell de redac-

ció constituït per Joan Triadú, Joaquim

Vilà i Francesc Orenes, responsable de

l’acurat disseny gràfic de la publicació.

Era il·lustrada aleshores amb reproduc-

cions de fines xilografies; des de l’any

2005 és il·lustrat amb dibuixos originals

d’Anna de Casacuberta. Afegim que

coincidint amb l’aparició dels primers números del Quadern de poesia, es van fer dos llibres

recopilatoris dels poemes premiats i publicats en els reculls anuals anteriors.

Quan tingueu aquest número de la revista a les mans, de segur que ja haureu

pogut fullejar i llegir el darrer número del Quadern de poesia, el número vint-i-u, correspo-

nent al curs que ja s’acaba. És cert que el pas del temps esborra moltes petges, però no pas

l’anuari dels nostres Jocs Florals, on el vers esdevé viu i, amb ell, també la vida de la nostra

escola. Per molts anys!

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

QUADERN DE POESIA

10 número dotze

A M F I T E A T R E

ACRÓSTICOS DE SEGUNDO

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

11número dotze

A M F I T E A T R E

L’ESCRIPTURA I LA LECTURA A PARVULARI

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

ls més petits, els de 3 anys ja caminen dins del procés de la lectura i de l’escrip-

tura. És fonamental en aquestes edats primeres tot el treball que es pugui fer de

comprensió i expressió oral. En aquest sentit el conte del Centre d’Interès té una

importància cabdal. La lectura d’imatges, el vocabulari específic treballat, les

dites i els petits poemes són elements que ajuden a ampliar la riquesa del llen-

guatge, tant en el seu lèxic com en la seva estructura.

El traç neix del gargot per anar passant progressivament a un traç

més definit gràcies al fet que ells, els nens i les nenes, van adquirint una millor

motricitat fina. Així, doncs, tots els treballs de prémer, pessigar, resseguir, modelar... amb diversos mate-

rials i diferents instruments de treball afavoreixen aquesta millora.

En l’edat dels 3 anys s’introdueix el nen al món de la lectura i de l’escriptura a partir de la

identificació del seu nom.

A partir dels 4 anys aquest treball s’intensifica, tant en els aspectes del llenguatge verbal

com també de l’escrit. Són més atrevits i comencen a escriure més paraules, i també són capaços d’i-

dentificar-ne més, com les dels companys de classe.

Amb tot aquest bagatge els més grans de Parvulari ja són prou madurs, sempre respectant

l’itinerari de cada nen, per a entrar de ple en el món de la lectura i de l’escriptura. Utilitzem un perso-

natge motivador com el del Bruixot Pot que guia,

dóna pistes, sorprèn i anima a llegir i a escriure.

Aquest personatge conjuntament amb els Centres

d’Interès són els eixos de treball. Aquest és una

combinació entre el mètode global (frase, mots...) i

el mètode analític (relació so grafia), a aquest dar-

rer és aquell en què fem més èmfasi. Aquests són

els bastons que ajuden el nen a resoldre la seva

inquietud per a expressar-se amb el codi de les lle-

tres. Es busquen situacions de comunicació, és a

dir, escric perquè sé que algú s’ho llegirà i llegiré

allò que algú ha escrit perquè és interessant. Així,

els missatges, les comunicacions, la descripció d’i-

matges, una recepta de cuina... tot allò que té una

finalitat comunicativa és vàlid.

El traç de les lletres comença a ser el de pal perquè els més menuts es poden llançar a escriu-

re més ràpidament. Amb l’ajut de sanefes amb la gradació pertinent, es va introduint la lletra lligada,

sempre d’una manera progressiva i natural.

e

12 número dotze

A M F I T E A T R EL ’ a r t d ’ e s c r i u r e

13número dotze

A M F I T E A T R E

EL MEU RECORD DEL DIA DE SANT JORDI A L’ESCOLA THAU, DE BARCELONA

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

e escrit per a adults, per a joves, i per a nens i nenes. Això m’ha portat a visitar

moltes escoles on s’havien llegit coses meves i volien parlar amb mi. De cara als

alumnes aquestes trobades poden ser interes-

sants, perquè la conversa amb l’autor d’un lli-

bre llegit a classe pot estimular-los a l’obser-

vació de les coses i a l’aventura d’escriure les

seves pròpies històries. I pel que fa a l’autor, és

una activitat molt agraïda, perquè, a més de

ser-hi ben rebut, pots tenir la sensació que allò que havies escrit ha

servit en unes classes, a uns mestres, i a una canalla.

Mai, però, no m’havia sentit tan afalagat com el dia de

Sant Jordi d’aquest 2010, a l’escola THAU, de Barcelona. Aquest curs

m’havien triat com a personatge de l’any, i al voltant de coses que he

escrit havien realitzat molts treballs, que estaven exposats per l’esco-

la. Tots els alumnes d’Infantil, Primària i ESO hi havien intervingut: els

petits, els mitjans i els grans, dirigits per mestres, o especialistes de

llengua, de música, de plàstica, o d’altres matèries.

L’Agustí, el director de Primària, amb un grup d’alumnes,

em va acompanyar per ensenyar-me el que havien fet. Era increïble la

quantitat, diversitat i qualitat dels treballs exposats. I alhora era emo-

cionant, perquè darrere de cadascun dels objectes, muntatges, textos,

dibuixos o paraules escrites, hi havia la il.lusió d’un alumne que havia

creat, interpretat, assajat i après. Però, sobretot, hi havia la feina

pacient, voluntariosa, incombustible, d’uns homes i dones, que han

consagrat la seva vida a ajudar els nens i nenes perquè el camí que han

de fer fins a esdevenir persones adultes, sigui, en la mesura del possi-

ble, una carícia per a la ment i l’esperit.

Mai no agrairé prou la

cordialitat amb què em van rebre, i

l’emoció que em van fer sentir entre tots. Ja només em faltava tornar

a veure el senyor Joan Triadú perquè aquell dia memorable, fos com-

plet per a mi.

Una abraçada.

Enric

h

14 número dotze

UNA IMATGE

A M F I T E A T R EL ’ a r t d ’ e s c r i u r e

15número dotze

MIL PARAULES

A M F I T E A T R E L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

16 número dotze

A M F I T E A T R EL ’ a r t d ’ e s c r i u r e

THE ART OF WRITING

ou have decided to enter a short story competition for a student maga-zine. It must begin with these words.

I had been walking through the forest for several hours,when I suddenly heard something behind me.

Write your story for the magazine. (120-180 words)

I had been walking through the forest for several hours,

when I suddenly heard something behind me. I could hear some quick mysterious steps and the

sound of the leaves being stepped on. I turned around but I could see nothing but the path where

I was walking through and, next to it, the thick vegetation which further on, where my eyes

couldn’t see anything, turned into a terrifying darkness. My heart started to beat faster and fas-

ter. I was shaking and sweating. And on the spur of the moment I started to run as quickly as I

could but I was struggling and I stumbled over a tree’s root and I got my leg hurt so I couldn’t

stand up. Afterwards, I could feel a hand touching my back and I jumped terrified. There was a

very strange animal in front of me that I had never seen before. It started to growl loudly when

suddenly it took off its head and I could see my friend Mark in a costume and laughing at me! I

thought that I would never forgive him for this, but then he explained that scaring me was part

of the game that we were playing. It consisted in arrive the first at the other side of the forest!

I can laugh about it now, but at the time, it was one of the most frightening

moments of my life.

Bet Esteban 3r ESO

y

17número dotze

A M F I T E A T R E

L’ART D’ÉCRIRE

L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

Selon l’article “Un livre blanc contre l’heureespagnole” publié sans le journal “Le Monde”, et écrit

par Cécile Chambraud, le 29 décembre 2005, il semble-

rait que l’horaire espagnol est très mauvais pour la vie

des espagnols.

À mon avis, cet article est partiellement

vrai. En effet, je dois dire que mes horaires ressemblent

beaucoup à ceux du texte : je prends un second petit

déjeuner en milieu de matinée, je déjeune souvent après

14 heures et je me couche très tard. Je crois donc qu’il

est nécessaire de rationaliser les horaires pour améliorer

la qualité du sommeil et pour permettre l’augmentation

de la natalité car les parents pourraient ainsi s’occuper

de leurs enfants.

Toutefois, je ne crois pas que la faible pro-

ductivité du travail soit dûe exclusivement aux mauvais

horaires des espagnols.

Pour conclure, je dirais que si on veut chan-

ger les horaires, il faudra faire un travail d’éducation

sociale, parce que ces horaires sont très implantés dans

la société. Cependant, il me semble que nos horaires ne

sont pas seuls responsables de tous nos problèmes.

Elisabet Vives 4ème ESO

L’ART D’ÉCRIREIl était une fois deux frères jumeaux exactement pareils qui s’appellaient Eliot et Eric. Les

deux étaient très amis mais, un jour, quand ils ont eu deux ans, ils ont été séparés. Chacun est allé dans

une famille différente : Eliot dans une famille riche et Eric dans une famille pauvre. Ils ont été élevés

par des familles de cultures différentes. Avec le temps, ils ont grandi et ont oublié cette histoire.

Un jour, Eliot trouve un bracelet et Eric aussi. Pendant qu’ils dormaient, ils ont commencé

à rêver l’un de l’autre, ils se sont trouvés dans leurs rêves mais ils ne savaient pas qu’ils sont frères. Ce

rêve, c’est dans un monde fantastique. Le jour suivant, ils se sont retrouvés dans leurs rêves, et ils se

sont dits où ils vivent et ils se sont retrouvés. Leurs familles adoptives leur ont expliqué qu’ils les ont

séparés pour une raison personnelle. Mais depuis ce jour, ils vivent ensemble et joyeux.

Daniela Jordan 1er ESO

18 número dotze

A M F I T E A T R EL ’ a r t d ’ e s c r i u r e

L’ORENETA de Laura Casasampera González

Enguany han estat reconegudes les obres de diversos alumnes de primària en certà-

mens literaris de fora de l’escola.

Al XIII Premi Internacional de contes de St Paul’s School van ser finalistes els escrits

de quatre nens de 6è de primària. Un d’aquests escrits fou el guanyador: L’oreneta de Laura

Casasampera González.

Els altres contes finalistes van ser: El millor dia d’Àlex Martorell LoCascio, Ann il’Iricus de Marina Llansana Goset i L’Edna i els dos móns de Joana Reventós Guisnet

Als XXIV Jocs Florals Escolars de les Corts ha estat triat com a guanyador en la cate-

goria de cicle mitjà el poema: La maquineta d’en David Díaz Morist

L’enhorabona a tots ells!

OBRES GUANYADORES EN CERTAMENS LITERARIS

Hi havia una vegada una oreneta que volia ser una àligua. Pensava que les àligues podien veure més

coses, viatjar molt més ràpid i dominar els altres ocells només mirant-los.

Ella se sentia tan petita i tan poca cosa, tan esporuguida i feble que tenia ganes de saber com era

ser un ocell poderós.

Sovint, quan sortia a volar amb les seves amigues, havien

d’amagar-se ràpidament perquè se’ls acostava un ocellot que se les

volia menjar. D’altres, quan eren a prop de terra, menjant insectes,

fugien espantades dels gats que, silenciosament, grimpaven als arbres.

Estava força farta de fugir, de sentir-se petita i feble, de

cansar-se volant, de no poder enlairar-se fins gairebé a les estrelles.

Una nit va arribar tan amunt… enlairant-se , que fins i tot

li va semblar que en tocava una. Espantada, perquè es pensava que es

cremaria, va intentar començar a baixar. Llavors va sentir com l’estre-

lla l’agafava amb força. Poruga com era, va cridar.

L’estrella va apaigavar-la amb afecte.

19número dotze

A M F I T E A T R E L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

-No tinguis por -li va dir– no et vull fer mal, però com que has arribat tan amunt, més amunt que

qualsevol altre ocell, crec que et mereixes que s’acompleixi el teu desig.

-Podré ser una àliga?- va respondre amb un fil de veu, l’oreneta.

-Sí, ho podràs ser durant un dia. Després tornaràs aquí i decidiràs si vols tornar a la teva natura ante-

rior o quedar-te amb la nova.

Quan es va despertar gairebé va caure. Era tan gran que no s’ho podia creure. Les seves companyes,

en veure-la, van córrer espantades i van desaparèixer abans que poguessin sentir:

-Ei, noies, que sóc jo, una estrella m’ha deixat

convertir-me en una àliga, no tingueu poooooooooooor…

siusplaaaaau. Sóc com vosaltres, no us faré mal…

Però no li van fer cas, i així va començar el dia.

Tot i sentir-se trista, va començar a moure aque-

lles ales enormes que mai havia portat i va veure que tenien

una potència increïble. Es va enlairar amb tanta força que

aviat va ser molt més amunt que les seves companyes, tan

amunt que va plorar i tot d’emoció. Es va passejar per sobre les

muntanyes i llacs, va travessar núvols. Pensava que serien com

el cotó fluix i va veure que no es notaven gens, va arribar tan

amunt que plovia sota seu mentre on era ella tot estava asso-

lellat.

Se sentia immensament feliç, però també,

immensament sola. De sobte, va veure com una altra àliga se

li acostava:

-Quina por! -va pensar-. Se’m menjarà!

Però l’àliga reia i cridava animadament:

-Ei, que podem anar a jugar? No t’havia vist mai aquí,

com et dius? D’on véns?

Ostres! Ella ara era una àliga, podien jugar juntes de debò! I se li va

apropar. Van presentar-se i van començar a volar plegades. Van jugar a veure quina

era més ràpida, quina s’envolava més amunt, quina queia més ràpidament, quina

parava més a prop del terra… Al final, estaven tan cansades que es van posar a

reposar a dalt de tot d’un penya-segat. Llavors la seva nova amiga li va dir:

-Tinc gana! Tu, no en tens? Hauríem d’anar a caçar alguna cosa per

sopar; veus aquelles orenetes d’allà a baix, deuen estar delicioses! Va, acompa-

nya’m.

I ella, tan excitada pels jocs, tan contenta de sentir-se forta i volar tan

amunt, tan orgullosa de ser poderosa, va trobar que la idea era formidable.

I van baixar, totes dues plegades, i van sentir com cridaven espanta-

des les orenetes, com fugien mentre elles les perseguien sense pietat.

En van caçar unes quantes i se les van menjar. No va ser fins que van haver acabat, que l’oreneta es

va adonar del que havia fet. S’estimava molt les seves germanes i les havia devorat! Quan l’àliga li va dir «Demà

podem tornar a quedar! Ha estat molt divertit, no trobes?», ella li va respondre amb un tímid «sí» i va quedar-se

pensarosa, sense poder dormir.

20 número dotze

A M F I T E A T R EL ’ a r t d ’ e s c r i u r e

Durant la nit, l’estel va tornar a aparèixer i li va dema-

nar:

-Com ha anat? Ets una àliga esplèndida! Has volat molt?

Ella no va voler repondre res.

-Però si he acomplert el teu desig, què et passa ara?

Només has de decidir si vols continuar essent una àliga o vols tornar

a ser una oreneta…

-No ho sé -va respondre tímidament- Ara ja no sé qui

sóc, abans era una oreneta que volia ser una àliga, ara sóc una àliga,

i tot i que ha estat només un dia no puc sentir-me feliç com a tal i

em fa por tornar a ser oreneta, m’he menjat algunes de les meves ger-

manes! Què decideixo ara? I com ho decideixo? No em pots ajudar?

-Ui no, això sí que no -va respondre l’estrella, molt serio-

sa-. Jo he acomplert el teu desig i ara has de decidir tu.

L’oreneta se la va quedar mirant una llarga estona, pensava que si continuava essent una àliga mai

podria tornar amb les seves companyes i que si tornava a ser una oreneta, com podria perdonar-se allò que havia

fet?

-I no podries fer-me oblidar el que m’ha passat avui? -va preguntar tímidement a l’estrella.

-Quina pregunta més estranya, i per què ho hauria de fer?

-Llavors podria tornar a ser una oreneta, sense remordiments.

-Però continuaries volent ser una àliga…

-Sí, però quan vols ser una cosa que és imposible tens una enveja que és com de lluny i no fa tant

de mal com adonar-te que ja no ets qui realment ets…

I va esperar que l’estrella decidís. Ella se sentia oreneta, ser àliga havia estat un joc divertit, però no

volia tenir petites àligues que es creguessin superiors a d’altres ocells perquè eren més grans i volaven més alt,

volia tornar al principi, sense recordar el que havia fet aquell dia.

-D’acord -va dir l’estrella- et torno a la teva natura original i no recordaràs mai més que has estat

una àliga.

-Gràcies, de debò, moltes gràcies, tinc tantes ganes de tornar amb les meves companyes!

I l’endemà es va despertar com sempre. Es va estranyar quan les altres li van demanar on havia estat

i es van mostrar tan contentes perquè li van dir que dues àligues les havien atacades i algunes d’elles havien estat

devorades.

-Pensàvem que una podies ésser tu, sort que no t’ha passat res.

-Jo? Que estrany, pensava que ahir havia estat un dia normal, no tinc cap record de res –els va res-

pondre ella.

No en van fer més cas, van començar a volar en estol com sempre feien i van passar el dia piulant,

buscant menjar, reposant als arbres i fugint dels perills que sempre les envoltaven.

I, com sempre, l’oreneta va pensar que, si fos una àliga, podria veure moltes més coses, viatjar molt

més ràpid i dominar els altres ocells només mirant-los.

Se sentia tan petita i tan poca cosa, tan esporuguida i feble que tenia ganes de saber com era ser

un ocell poderós.

21número dotze

A M F I T E A T R E L ’ a r t d ’ e s c r i u r e

LA MAQUINETA de David Díaz Morist

Treu una flor de color enfustat.

Amb el teu cor afilat,

ens dones moltes alegries

per poder escriure poesies.

Aprimes el llapis,

l’escurces,

jo l’espremo

i li trec el suc

per fer-te a tu,

poesia.

22 número dotze

A M F I T E A T R EL ’ a r t d ’ e s c r i u r e

L’ALTRA

Jo diria que deu ser per algun fenomen quàntic que per a mi els mitjans escrits són tan imprescin-

diblement transcendents. Em fa por pensar que el que està escrit no s’esborra, i és per això que no puc escriure

res que no soni greu, sense quedar inexorablement abocada a la solemnitat. A vegades penso que és com si tin-

gués dues vides. Una sóc jo, jo física i palpable. Després hi ha l’altra, l’altra és la literària. Són ben bé dues enti-

tats quàntiques: sempre hi són, existeixen paral·lelament en l’espai i el temps, però quan t’hi fixes, quan t’hi acos-

tes, no pots afirmar que les dues entitats hi siguin alhora. Segurament això és el que som jo i l’altra, som mecà-

nica quàntica.

La literatura és el que ens uneix i alhora ens separa, és la nostra cel·la. I no seria del tot sincera si no

digués que sovint tinc conflictes preocupants per saber si parlo jo o parla l’altra, conflictes entre el que és verbal

i el que forma part del món intemporal de les paraules. Cada mot que pronuncio, cada lletra que escric, cada esma

neguitós que exhalo m’és un repte, o més aviat un dilema. Jo puc dir que la literatura és un art, puc dir els uni-

versos literaris teixits al llarg de la història em comprometen de forma imaginària. L’altra, però, diria que no hi ha

lligams més forts que els imaginaris.

Bet Cahué. Ex-alumna

ESCRIC...

Sergi Pascual Puig Alumne de 6è de Primària

Aquest any he escrit

algun conte de màgia i

fantasia. Gràcies a

l’Enric Larreula ara

acostumo a agafar idees

dels llocs on vaig

habitualment.

Laia Gordó Rodríguez Alumna de 3r de Primària

De vegades escric a casa

històries inventades.

M’agrada fer-hi sortir

animals. La darrera que

vaig escriure tracta d’un

gos que té poders

màgics.

Júlia Raurell Poza Alumna de 3r de Primària

M’agrada escriure

contes. Aquest curs he

fet un conte amb dues

companyes de classe,

L’escorpí d’or. He après

un munt d’expressions i

connectors.

Neil Martorell LoCascio Alumne de 1r de Primària

Hi ha dies que escric al

vespre, abans de sopar.

Faig històries on passen

un munt de coses.

M’agrada fer-hi els

dibuixos.

ecordo que era un dia excepcional.

Un d’aquells dies que teníem marcat

en el calendari en color vermell, com

una data única i molt esperada. Un

d’aquells dies que tampoc s’obliden

fàcilment, ja sigui perquè et converteixes en l’heroi de la classe o, malaurada-

ment, perquè no pots parar de donar voltes a aquell

error que has comès en aquella prova determinada. En

un dia com aquest, totes les sensacions es magnifica-

ven notablement com a conseqüència dels nervis i del

temps que portàvem esperant que arribés una jornada

que no deixava de ser una festa per als alumnes i per a

l’escola.

L’ambient que es respirava el dia de les

Olimpíades era comparable amb el que es podia perce-

bre el dia que teníem un examen, ja que havíem de

demostrar allò que havíem estat entrenant setmanes

abans en les classes d’Educació Física, més conegudes

en l’argot del Thau com “poli”. Com tota assignatura, el

fet de saltar a córrer en una pista d’atletisme també

requeria una preparació i un treball previ. Primer es

decidia qui participava en cada prova, fet que sempre provocava controvèrsia, ja que era molt difícil

satisfer els desitjos de tants alumnes. Un cop decidit qui participava en cada modalitat, començàvem a

preparar-nos per al gran dia.

Ens ho preníem seriosament, m’atreviria a dir que fins i tot més que qualsevol altra assig-

natura. El grau d’implicació i de competitivitat era molt alt. Com succeeix amb qualsevol matèria, hi

havia qui gaudia d’aquest dia, i d’altres, que pensaven que el fet de córrer no estava fet per a ells, tot i

així, veies que s’esforçaven al màxim de les seves possibilitats i no abaixaven els braços. Aquest era el

veritable objectiu que l’escola volia transmetre als alumnes. Tot alumne havia de treure el millor de sí

mateix ja sigui durant el dia a dia amb la feina escolar, o en actes com els Jocs Florals o les pròpies

Olimpíades. L’esforç era el camí que els alumnes havien de seguir per aconseguir qualsevol meta.

Això sí, l’únic aspecte que diferenciava l’assignatura d’aquesta jornada festiva, era que en

una assignatura impartida a classe el que es valorava, a banda del treball diari a classe, era el resultat

final, en canvi en les Olimpíades imperava l’esperit de superació, el respecte als rivals i el saber fer d’un

esdeveniment esportiu, una festa escolar per als alumnes, els pares i els professors, independentment del

color de la medalla que et penjava del coll.

Eloi Tabuenca

23número dotze

V I T R A L L

ELS JOCS ATLÈTICS.UNA ASSIGNATURA ESPECIAL

r

24

C A L A I X D E S A S T R E

número dotze

EL RACÓ DE L’ESCOLA: L’AVET BLAU.PICEA PUNGENS

Tot i el seu nom, no és un avet, sinó

una pícea.

Arbre perennifoli de la família de les

pinàcies, originari de les muntanyes Rocalloses

d’Amèrica.

La seva capçada forma un con punxe-

gut. Té les branques verticil·lades, és a dir, d’inser-

ció oposada i l’escorça esquamosa de color marró

grisenc.

Les fulles, linears, de secció quadrangu-

lar i d’un gris blavós, es disposen en espiral sobre de

les branques, damunt d’una mena de coixinets.

Són aromàtiques si es freguen.

Les pinyes, ovoides i de 6 a 10 centíme-

tres de longitud, pengen de les branques i queden

senceres en caure.

S’usa com a arbre ornamental i és apre-

ciat per la seva fusta.

Per distingir-lo de l’avet ens hem de

fixar en la posició oposada de les branques, en els

coixinets que tenen les fulles a la base i en les pi-

nyes, que es disgreguen quan cauen.

L’avet blau de l’escola és un arbre molt

especial perquè ens recorda la nostra amiga

Clàudia.

Fotografies i text: Alexandra Hanganu, Guillem López, Héctor Medrano, Ariadna Rojals,

Oriol Tarragó i Irene Vázquez.

25número dotze

C A L A I X D E S A S T R E

ON ANEM?Vila i municipi de la comarca de l’Alt Urgell, situat entre el congost de Tresponts, al nord, i

el pont d’Espia, al sud. A l’est, limita amb el riu Segre i a l’oest amb la muntanya de Santa Fe, que domi-

na la vila. La vila s’abasta de l’aigua de la Font Bordonera. La majoria de les terres de conreu són ocu-

pades actualment per aliment per al bestiar boví. La principal activitat del municipi és la ramaderia. És

un poble estratègicament situat en la carretera

que porta de Pons a Andorra, aquest pas tan

concorregut ha donat molta vida als comerços i

als establiments de restauració.

Les Homilies que duen el nom de la

població es van trobar a la rectoria el 1904,

són els documents literaris més antics escrits

en català, el seu llenguatge es troba entre el

llatí vulgar i la llengua romanç o català. És un

recull de fragments de sermons destinats a la

predicació de l’evangeli, és a dir, comentaris

que fa el capellà durant la missa. Segons els

experts, les Homilies es van escriure entre

finals del segle XII i principis del XIII. El caràc-

ter de la lletra és el propi de l’època de transi-

ció a l’art gòtic, i la qualitat del pergamí, bas-

tant gruixut i ordinari.

Actualment el document original

està guardat a la Biblioteca de Catalunya de

Barcelona i en el poble on es van trobar n’exis-

teix una còpia.

Júlia Calaf (6è C d’Ed. Primària)

Adrià Giménez (6è D d’Ed. Primària)

La població amagada de la revista 11 era Òdena, de la comarca de l’Anoia

26 número dotze

C A L A I X D E S A S T R E

A l’Scrabble les paraules es col·loquen en un tauler

lligades a les ja existents, formant una estructura

travada com de mots encreuats. Cada lletra té un

valor determinat i algunes parts del tauler multipli-

quen aquest valor. Guanya la persona que, en

haver-se acabat les fitxes, suma més puntuació. Per

validar una paraula jugada s’acostuma a fer servir

un diccionari estàndard. En català, a la majoria de

clubs de jugadors i tornejos oficials es fa servir el

Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català.

Prova de fer la paraula més llarga que

puguis amb les lletres de la dreta en el

tauler de la imatge de dalt.

Recorda que la nova paraula ha d’anar

lligada a una de les que hi ha posades.

No defalleixis!

Un joc amb lletresL’SCRABBLE

Joc: Quin dels ex-libris que apareixen en aquest número de la revista surt dues vegades?

27número dotze

P L A N A O B E R T A

ELS COLORS DE LA PARAULA

Les col·laboracions han d'incloure nom i cognoms i una adreça electrònica o

telèfon de contacte. Podeu enviar les col·laboracions:

• Per carta a: Consell de redacció de la revista de l'escola Thau. Ja sigui per correu

ordinari o lliurada personalment a Secretaria.

• Per correu electrònic a: revista@thaubcn.iccic.edu

Les paraules són com els colors. Pot

semblar que només són d’una manera, però

segons com els combinis poden donar resultats

ben diferents.

(...)

L’escriptor segueix una línia poètica

quotidiana, i ens parla de la seva vida i de les persones. Tot i així, també té poemes en una línia més

amorosa i altres en què ens parla de la naturalesa.

El fet que els seus poemes siguin tan pròxims fa que en expressar els seus sentiments la gent

se senti identificada amb l’autor o, si més no, que entengui el que el poeta vol transmetre. A més a més,

Miquel Martí i Pol ens transmet el que sent d’una manera no gaire complexa, tot i que, com ell mateix

diu, “Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida.”

(...)

Aquesta antologia està molt ben elaborada, perquè s’hi troben poemes molt representatius

que ens ajuden a palpar la línia poètica del poeta i la seva evolució. Per altra banda, Miquel Martí i Pol

transmet els poemes d’una manera molt clara, tant quan es parla de la mort com quan es parla de la

fàbrica. El que sí que és clar, és que l’autor sap utilitzar molt bé els colors de la paraula.

Lídia Serra

Les nostres crítiques literàries. 3r d’ESO

MARTÍ i POL, Miquel “Antologia poética”

a cura de Pere Farrés

El Garbell 9. Edicions 62, 1987

EL QUE MÉS M’ESTIMOAquest poeta, moltes vegades, tracta

temes de relacions personals amb les seves perso-

nes estimades, de la naturalesa i del seu caràcter

personificador, de la naturalesa de la persona, de

la bellesa i de la vellesa, i de tot allò que l’envol-

ta, des del seu gran amor fins a la mort.

(...)

Miquel Martí Pol expressa els més profunds sentiments envers allò que estima, d’una mane-

ra molt emotiva. No deixa indiferent el lector, ja que li planteja, contínuament, aspectes molt vivencials,

molt propis de la persona reflexiva.

Hi ha un caire tan optimista en la seva poesia que esdevé, gairebé, un fet religiós, molt pro-

fund i espiritual. Utilitza un vocabulari molt ric, gens repetitiu.

Marta Vilaseca

MARTÍ i POL, Miquel “Estimada Marta”

Els llibres de l’Escorpí. Edicions 62, 1989

escola

Barcelona