Dos Redaccions Sociolinguistica09
Click here to load reader
-
Upload
antonia-mulet -
Category
Education
-
view
1.022 -
download
1
description
Transcript of Dos Redaccions Sociolinguistica09
Com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials i diverses situacions
polítiques, econòmiques i socials, dues llengües poden començar a conviure dins d'un mateix lloc. En aquest moment té lloc diferents l'anomenat bilingüisme. És corrent escoltar parlar d'un bilingüisme social, on la pràctica de les dues llengües al mateix nivell afecta a col∙lectius sencers, tanmateix aquest tipus de bilingüisme és un mite ja que dins d'un territori no poden dominar dues llegües al mateix nivell. Aquells que veritablement sí poden existir són: el bilingüisme individual, que afecta a cadascú dels habitants i el bilingüisme territorial, en el qual dins d'un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques.
El bilingüisme és sempre un element de risc ja que pot conduir al conflicte lingüístic a la substitució lingüística, una situació en la qual els dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d'ús. El procés mitjançant el qual la llengua forastera B comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra en el territori propi, llengua A s'anomena disglòssia. Això implica un predomini de la llengua B en usos formals i públics mentre que l'altra, la llengua A, quedarà restringida als registres informals i privats. És en aquest cas quan diem que la llengua A és una llengua minoritzada (concepte diferent a llengua minoritària, que únicament fa referència al nombre d'habitants que la parlen).
Les causes de la diglòssia poden ser vàries: per una banda, la creació de prejudicis socials i lingüístics sense cap base científica manifestats contra una llengua, sempre subjectius, que condicionen la predisposició a utilizar o aprendr‐la. D'altra banda, l'autoodi, propi d'aquells que preferixen usar una llengua B que aquella que pertany al seu origen, llengua A, de la qual volen distanciar‐se, menyspreant‐la. Aquest comportament és una falta de lleialtat lingüística, una manca de fidelitat a la història i cultura que envolten una llengua.
Tot aquest procés acaba amb la substitució cada vegada més intensa de la llengua A per part de la llengua B. En ocassions és el propi govern d'un territori determinat qui opta per la substitució de la llengua pròpia per la forastera i impedix qualsevol moviment en contra. Aleshores parlem de contraplanificació. Una altra alternativa qual té lloc un conflicte lingüístic és la normalització lingüística, procés de reposta que pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua propia lluitant per la seua desaparició. Aquest procés és possible gràcies a polítiques i planificacions lingüístiques, activitats que desenvolupa un govern sobre l'ús de la llengua afectada per tal d'augmentar els parlants, com ara intentar augmentar la freqüència d'àmbits d'ús i ocupar tots els possibles.
Cal distingir el procés de normalització del de normativització, el qual únicament s'encarrega de la fixació de la norma ortogràfica, mitjançant la creació de gramàtiques, diccionaris, flexions verbals o estudis lèxics.
Vela, Laura ies clot de l’illot
RESUM-REDACCIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA
ok
El bilingüisme és un concepte ambigú que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de subtitució lingüística. Aquest procés de substitució lingüística té com a desenllaç la desaparició de la propia llengua i la seua substitució per una forastera. Les societats no són bilingües, ho són els indivius, de tal forma que quan un individu parla dues llengües, és bilingüe, si parla tres, és trilingüe… A més d’un conflicte lingüístic, el bilingüisme social (ocasionat com a consequència de les guerres, ocupacions colonials...) pot presentar‐se com a diglóssia, que és un tipus de bilingüisme que explica situacions en qué una societat hi ha dos idiomas, un dels quals s’especialitza en els usos formals i públics, i l’altre queda restringit als informals i privats. Per una altra banda, les actituds desfavorables davant d’una llengua ocasionen els prejudicis socials i lingüístics, i aquestos poden ser de dos tipos: Inconscients (carácter espontani) o conscients (carácter predeterminat). En canvi, les actituds favorables que mantenen l’ús d’una llengua en tots els àmbits d’ús i que, per tat, la prestigien són la consciència i la lleialtat lingüística. Aquesta última és podría definir com a la voluntat d’usar la llengua en les situacions comunicatives de normalitat lingüística, una normalitat que pressuposa l’existència d’una varietat estàndard acceptada comunament. Però els parlants de llengües que patixen una minorització a causa d’un conflicte lingüístic sovint en restringixen els àmbits d’ús i la fan més i més invisible socialment. Aquest fet s’anomena, des del punt de vista sociolingüístic, autoodi i dóna lloc a la substitució lingüística anteriorment mencionada. L’autoodi són els que s’han passat a l’altra llengua renegant del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar‐se menyspreciant‐lo. Com a resposta a aquest conflicte lingüístic tenin la normalització lingüística que és un procés que preten recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició. Aquest procés inclou dos aspectos inseparables: La normativització de la llengua i la política lingüística. La normativització consisteix en una fixació de la norma ortográfica paralitzada mab la Dictadora i represa en el periode de postguerra: gràmatica, flexió verbal… La política lingüística és la activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Dins d’aquesta mateixa qüestió trobem la planificació lingüística que són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. N’hi ha de dos tipus: Liberalisme, el qual no intervé en el desenvolupament de la llengua, i el dirigisme que si intervé i es publiquen decrets, lleis…per tal de mantenir la hegemonía de la llengua. Quan un gorvern optà per la subsistució de la llengua pròpia de la seua societat, aleshores parlem de contraplanificació, el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua. Per últim, establirem una diferenciació entre una llengua minoritaria i una llengua minoritzada. Una llengua minoritaria, és aquella que fa referencia al nombre d’habitants que la parlem, i una llengua minoritzada, és aquella llengua a la qual se li atribueix la diglòssia. La nostra llengua és minorització.
GLOSSARI TERMES SOCIOLINGÜÍSTICA
Dues llengües, Bilingüisme, Diglòssia, prejudicis socials i lingüístics, conflicte lingüístic, llengua minoritària, llengua minoritzada, autoodi, lleialtat lingüística, normalització, normativització, planificació lingüística, política lingüística, , substitució i contraplanificació lingüística.
PAULA FERNÁNDEZ PIRES 2º BACH.A