Donar un òrgan, rebre vida

Donar un òrgan, rebre vida

Alba Benítez Ferrer

Dirigit per Sara González

2n de Batxillerat (2.2)

Institut Montserrat

5-11-2014

2

Agraïments

Agraeixo el suport i la col·laboració de:

Sara González, Dr Frederic Oppenheimer, Dr Paredes, infermera Mª José Valencia i tot

l’equip d’Urologia de l’Hospital Clínic, Asunción Sánchez, Josep Gené, associació ADER

als meus pares i Gemma Ramírez.

3

ÍNDEX

1. Introducció ............................................................................................................................ 4

2. Els ronyons ............................................................................................................................ 7

2.1 Funció renal ......................................................................................................................... 9

2.2 Malalties que provoquen insuficiència renal .................................................................... 11

2.3 La diàlisi ............................................................................................................................. 13

2.3.1 Hemodiàlisi ................................................................................................................. 13

2.3.2 Diàlisi peritoneal ......................................................................................................... 15

3. Els trasplantaments d’òrgans .............................................................................................. 17

3.1 Història dels trasplantaments ..................................................................................... 17

3.1.1 Història dels trasplantaments a nivell mundial: els inicis .......................................... 17

3.1.2 Història dels transplantaments a Catalunya: el model organitzatiu .......................... 21

3.2 Trasplantament renal ........................................................................................................ 23

3.2.1 Trasplantament renal de cadàver .............................................................................. 23

3.2.2 Trasplantament renal de donant viu .......................................................................... 24

3.2.3 Transplantament renal creuat.................................................................................... 25

4. La donació d’òrgans ............................................................................................................ 27

4.1 Circumstàncies de la mort ................................................................................................. 28

4.2 Consentiment de la donació ............................................................................................. 29

4.3 Adjudicació d’òrgans i de teixits ........................................................................................ 30

4.4 Adjudicació de teixits ........................................................................................................ 30

4.5 Extracció d’òrgans i teixits ................................................................................................. 31

5. Associacions ........................................................................................................................ 32

5.2 ADER .................................................................................................................................. 33

6. Entrevistes ........................................................................................................................... 35

6.1 Receptors de ronyó ........................................................................................................... 35

6.1.1 Asunción Sánchez Navarro ......................................................................................... 35

6.1.2 Josep Gené Galindo ................................................................................................... 42

6.2 Dr. Frederic Oppenheimer ................................................................................................ 48

6.3 Crònica de la meva experiència en l’extracció d’un ronyó de donant viu ........................ 54

7. Conclusions ......................................................................................................................... 57

8. Bibliografia i webgrafia ........................................................................................................ 59

4

1. Introducció

Al les nostres vides hi ha esdeveniments que ens influeixen en el futur, encara que en

el moment en que els estem vivim no en som conscients de la transcendència que

tenen. Fa uns anys enrere, quan era petita vaig viure una situació familiar que em va

marcar molt: el trasplantament de fetge la meva cosina. Sempre m’havia quedat aquell

interès sobre el que va passar i arran d’això he decidir fer el treball de recerca sobre

aquest tema.

Tenia set anys quan vaig saber que la meva cosina de Granada, que en aquell moment

tenia vint-i-tres anys, havia de ser trasplantada del fetge urgentment; era qüestió de

vida o mort. Ella portava uns dies amb vòmits i va anar d’urgències a l’hospital

pensant-se que era una gastroenteritis. Al fer-li un anàlisi de sang van veure que la

funció hepàtica estava molt alterada i es va quedar ingressada. Aquella mateixa nit va

començar a empitjorar, el seu fetge va deixar de funcionar i en poques hores va entrar

en coma. Tenia una hepatitis fulminant1 que li havia paralitzat el fetge. L’única

possibilitat que tenia per sobreviure era un trasplantament urgent. Es va activar el

codi d’alerta 0. Això significa que era la primera candidata de tota Espanya en rebre el

primer fetge de donant que fos compatible amb ella. Van estar esperant 24 hores,

durant les quals va haver-hi fallida d’altres òrgans. Per sort finalment van trobar un

donant; només sabem que era un home de més edat que ella, de Màlaga.

El trasplantament va durar 10 hores. La intervenció va anar molt bé encara que fins

que no passessin uns dies no se sabria com el seu cos acceptaria el nou òrgan. Durant

els primers dies no va haver-hi rebuig, però el fetge no acabava de funcionar

correctament. Com a conseqüència els seus ronyons van fer una insuficiència i va

haver de necessitar diàlisi renal.

Des del moment en que va entrar en coma fins a dies després del trasplantament ella

va estar completament inconscient. Es va despertar amb una cicatriu de banda a banda

1 Hepatitis fulminant: (O fallida hepàtica fulminant) Es defineix com un trastorn d'inici sobtat i intens de

la funció del fetge, que es posa de manifest la coloració groguenca de la pell i les mucoses, i és seguit d'encefalopatia hepàtica, en absència de dany hepàtic previ.

5

de la panxa i amb un fetge nou. Per a ella això va ser un xoc emocional molt fort, va ser

dur acceptar el que li havia passat, no entenia res.

La seva recuperació va ser molt lenta. El seu nou fetge li va costar molt d’adaptar-se.

Va necessitar durant unes setmanes una màquina de filtració hepàtica, a més a més de

la diàlisi. Es passava el dia connectada a aparells per poder mantenir-se amb vida:

sondes, sèrums... Estava espantada, trista, adolorida. No tenia il·lusions ni grans

expectatives. Va ser una època molt dura per ella, ho va passar malament.

Va haver d’estar ingressada a l’hospital durant dos mesos fins que li van donar l’alta la

nit de Nadal. Aquelles festes vam baixar a Granada per retrobar-nos amb la família i

donar-los suport. El primer moment en que la vaig veure em vaig espantar: estava

groga, encarcarada, prima i dèbil, no tenia ànims per res. Estava irreconeixible. Al

principi li va costar sortir-se’n. Tot i així, a mida que van passar els dies va anar

millorant. Deixar l’hospital i estar altre cop en el seu entorn va ajudar-la a sentir-se

millor. Tornar a la seva vida va ser un estímul que va impulsar-la a recuperar-se. Va

haver-hi una gran evolució, després d’uns mesos el nou fetge funcionava

correctament.

Com que el que li va passar va ser totalment inusual quan va estar bé molts metges la

van entrevistar per conèixer més a fons el seu cas. També algunes associacions de

trasplantats li van demanar la seva col·laboració. La veritat és que ella no tenia ganes

de parlar-ne, no volia fer del transplantament el centre de la seva vida; havia acceptat

la nova situació però ho havia passat realment malament. Per ella el trasplantament

era una etapa que formava part de la seva vida, però que havia quedat enrere i volia

seguir amb el seu futur.

Quan tot va passar jo era petita i no vaig ser realment conscient de la situació com ho

sóc ara. Tot i així vaig comprendre que la vida de la meva cosina havia estat en perill i

que gràcies a la generositat d’una família que havia perdut un esser estimat ella seguia

entre nosaltres. Recordo que em va impactar.

Amb els anys em vaig adonar de la importància que tenia la donació. Ara ella és mestra

i treballa en una escola de Màlaga. Té una parella estable i pot fer vida completament

6

normal: fa esport, va molt sovint de viatge... tot això és gràcies a la solidaritat

d’aquelles persones que en aquell moment van decidir donar.

Sempre em va sorprendre aquest acte d’altruisme. Tenia curiositat per saber com els

hospitals organitzaven les donacions i els trasplantaments. A més a més el nostre país

sempre ha estat pioner i un dels millors arreu del món en aquest tasca tant valuosa.

Vaig pensar que seria molt interessant aprofundir en aquest tema i per això el vaig

escollir com Treball de Recerca.

La donació i el trasplantament són àmbits molt amplis i he volgut centrar-me en la part

més humana de tot el procés ja que és el que més em cridava l’atenció. He decidit que

ho faria sobre els ronyons perquè són òrgans que es poden donar d’una persona viva a

una altra. Per a mi, la part més interessant i atractiva del projecte és haver pogut

entrevistar i conèixer l’experiència de persones que han rebut o han donat el seu

ronyó.

La part teòrica del treball consta d’explicacions senzilles i resumides que estan

directament lligades a la part pràctica, donen una idea general dels conceptes bàsics

de la donació i el trasplantament en termes científics.

7

2. Els ronyons

Els ronyons són dos òrgans vitals que realitzen diverses funcions de neteja i equilibri

químic de la sang. La sang és filtrada i a través de l'orina s’excreten els residus de

l'organisme mitjançant mecanismes de filtració, absorció i excreció de la sang.

Són de color vermellós i tenen forma de mongeta. Cada un té una mida aproximada

d’un puny, mesuren uns 11 cm de llarg, 7 cm d’ample i 3 cm de gruix. En un adult

pesen entre 130 g i 150 g cadascun. Estan situats just per sobre de la cintura, entre el

peritoneu parietal2 i la part posterior de la cavitat abdominal. Per això es diu que estan

en situació retroperitoneal. En relació amb la columna vertebral estan col·locats entre

l’última vèrtebra toràcica i la tercera vèrtebra lumbar. Estan parcialment protegits per

les costelles 11 i 12. El ronyó esquerre sol estar una mica més baix que el dret (1.5 cm)

a causa que aquest últim és pressionat cap amunt pel fetge. Al pol superior de cada

ronyó hi trobem les glàndules suprarenals, encarregades de secretar hormones com

l’adrenalina, el cortisol i altres.

Els ronyons presenten una vora externa convexa i una vora interna còncava. Al centre

de la part còncava de cada ronyó es troba l’hil, per on l'urèter abandona el ronyó i per

on entren i surten els vasos renals, els vasos limfàtics i els nervis. L’hil és també

l'entrada al si renal.

El si renal és la cavitat del ronyó que conté les artèries i les venes renals, les

ramificacions nervioses, i les vies urinàries intrarenals: els calzes renals menors i

majors, i la pelvis renal.

El parènquima és el teixit funcional del ronyó. Està format per l'escorça i la medul·la

renals. Estructuralment està constituït per uns 1,2 milions de estructures

microscòpiques anomenades nefrones, que són les unitats funcionals del ronyó,

encarregades de fer la filtració de la sang. Les nefrones estan compostes per

corpuscles renals anomenats càpsules de Bowman. Estan situades a l'extrem dels

túbuls renals i que contenen glomèruls, que són agregacions o cabdells de capil·lars.

2 Peritoneu parietal: membrana serosa adherida a la paret de l’abdomen

8

Els túbuls renals o sistema tubular transporten i transformen l'orina en al llarg del seu

recorregut fins als túbuls col·lectors, que desemboquen en les papil·les renals.

L’escorça renal és la zona del parènquima situada just per sota de la càpsula renal, a la

perifèria del ronyó. Té un aspecte llis i un gruix aproximat d’1 cm. És de color groguenc.

La medul·la renal és de color terrós i de textura estriada. Consta de 8 a 18 estructures

còniques anomenades piràmides renals o de Malpighi. Els vèrtexs d’aquestes estan

dirigits cap al si renal i es denominen papil·les. A les piràmides, s’hi situen diversos

conductes microscòpics que formen part de les nefrones: les nanses de Henle, els

conductes col·lectors i els conductes papil·lars.

Dins de cada ronyó l'artèria3 renal es ramifica, dividint-se en branques cada vegada

menors, fins arribar als glomèruls, que estan en contacte amb la càpsula de Bowman

de les nefrones.

A nivell morfològic extern, cada ronyó està envoltat de tres capes de teixit:

- Càpsula renal: És una membrana transparent, fibrosa i continua amb la capa

externa de l'urèter. Serveix per aïllar el ronyó de possibles infeccions

- Greix perirenal o càpsula adiposa: És una capa de greix de gruix variable que

protegeix al ronyó de cops i traumes i que el manté en el seu lloc a la cavitat

abdominal.

- Fàscia renal: És una capa de teixit conjuntiu dens que separa el greix perirenal

d'una altra greix, el greix pararenal.

3 Artèria: Conducte tubular que porta la sang del cor a totes les parts del cos.

9

2.1 Funció renal

La principal funció dels ronyons és filtrar i purificar la sang del cos. És per això que

juntament amb el cor i el cervell, són dels òrgans que presenten més irrigació

sanguínia.

Diàriament els ronyons processen uns 1.500 litres de sang ja que la mateixa quantitat

d’aquesta passa unes 300 vegades al dia pels ronyons. Això produeix aproximadament

entre 1,5 i 2 litres d’orina. L’orina és una solució aquosa de rebuig de l’organisme

FIG. 1 ANATOMIA EXTERNA I TALL TRANSVERSAL D’UN RONYÓ

FIG. 2 ESTRUCTURA D’UNA NEFRONA

10

formada per l’excés d’aigua i els residus i les toxines4 del metabolisme. L’orina flueix

contínuament a la bufeta a través de 2 tubs anomenats urèters, on es

emmagatzemada fins que s’expulsa en la micció.

A més de retirar les deixalles, els ronyons mantenen l'equilibri corporal de les

substàncies químiques minerals com el fòsfor, el potassi, el sodi i el calci entre d'altres.

També s’encarreguen de equilibri corporal d'aigua, per garantir que els teixits reben

suficient quantitat per funcionar adequadament.

Una altra de les funcions renals és la producció hormonal. Els ronyons alliberen tres

hormones indispensables:

L’eritropoetina, que estimula la producció de glòbuls vermells per la medul·la

òssia.

La renina, que regula la tensió arterial i controla la pressió sanguínia.

La forma activa de la vitamina D, que ajuda a mantenir el calci per als ossos i

per a l’equilibri químic normal en el cos.

Una persona sana, amb un funcionament normal dels ronyons té un 100% de la seva

funció renal. Tot i així, no és necessària una funció renal completa per viure, amb un

50% es pot mantenir un estil de vida completament normal. De fet, hi ha persones

monorrenes, que neixen amb un sol ronyó, i no tenen cap mena de problema.

Les mostres d’orina acostumen a revelar el funcionament dels ronyons. La presència

de sang, proteïnes o glòbuls blancs en l'orina poden indicar l'existència d'alguna lesió,

infecció o inflamació en els ronyons. L'existència de glucosa podria ser un indicador de

diabetis.

4 Toxina: substància verinosa produïda per cèl·lules o organismes vius

11

2.2 Malalties que provoquen insuficiència renal

La insuficiència renal és una alteració de les funcions del ronyó, ja sigui d’un o dels dos

òrgans. Es produeix una pèrdua de la seva capacitat de filtració de la sang.

Hi ha dos tipus d’insuficiència renal, l’aguda, que és temporal, i la crònica, que és

permanent i irreversible. Les causes més freqüents de la insuficiència renal crònica són

la diabetis, la hipertensió i malalties obstructives de les vies urinàries. Gran part

d’aquestes malalties ataquen i destrueixen les nefrones lenta i silenciosament. Poden

passen molts anys abans que es manifesti el dany.

- Nefropatia diabètica

La diabetis és una malaltia que impedeix que el cos utilitzi la glucosa (sucre)

correctament. Si la glucosa es queda a la sang

en lloc de descompondre’s, pot actuar com un

verí. En persones amb diabetis, les nefrones

lentament s'engrosseixen i, amb el temps,

resulten cicatritzades. Els ronyons comencen a

filtrar i la proteïna (albúmina) passa a l'orina.

Aquest dany pot succeir anys abans del

començament de qualsevol símptoma.

- Tensió arterial alta (hipertensió)

La tensió arterial alta (hipertensió) pot lesionar els petits vasos sanguinis dels ronyons.

Els vasos danyats no poden filtrar les substàncies verinoses de la sang de la manera

correcte.

- Glomerulonefritis

En aquesta categoria s’agrupen diferents tipus de malalties dels ronyons. La proteïna,

la sang o les dues substàncies en l’orina solen ser els primers signes d’aquestes

malalties. Poden destruir lentament la funció renal. És important controlar la tensió

12

arterial i per això es poden utilitzar diferents tractaments per als diferents tipus de

glomerulonefritis.

- Malalties hereditàries o congènites dels ronyons

Algunes malalties dels ronyons són el resultat de factors hereditaris. Per exemple, la

poliquistosi renal és un trastorn genètic

en què es formen molts quists5 en els

ronyons. Els quists formats en aquesta

malaltia poden reemplaçar lentament

gran part de la massa del teixit dels

ronyons, la qual cosa redueix la funció

renal i condueix a insuficiència renal.

Alguns problemes dels ronyons poden presentar-se quan el nen està encara al ventre

de la mare. Són exemples d’ells la poliquistosi renal recessiva autosòmica, una forma

rara de poliquistosi renal, i altres problemes del desenvolupament que obstaculitzen la

formació normal de les nefrones. Els signes de malaltia dels ronyons en els nens varien.

Un nen pot tenir un creixement anormalment lent, vomitar sovint o tenir mal

d’esquena o del costat. Algunes malalties dels ronyons poden ser “silencioses” durant

mesos o fins i tot anys; és possible que no es detectin fins a l’edat adulta.

La forma més comuna de poliquistosi renal també és coneguda com “poliquistosi renal

de l’adult” perquè els símptomes de tensió arterial alta i insuficiència renal no arriben

a diagnosticar-se fins que les persones tenen entre 20 o 30 anys. Però amb els avenços

de la tecnologia de diagnòstic per imatges, s’han descobert quists en els nens i

adolescents abans que es presentin els símptomes.

5 Quist: Producció patològica en forma de bossa closa, proveïda de coberta, que conté una substància

líquida o semi líquida.

FIG. 3 RONYONS POLIQUÍSTICS

13

2.3 La diàlisi

La diàlisi és un procediment artificial que permet extreure substàncies nocives o

tòxiques per a l'organisme de la sang del pacient, així com també l'aigua en excés

acumulada. És un tractament dirigit a substituir la funció dels ronyons que han deixat

de funcionar. Es tracta d’una tècnica de depuració sanguínia extra corporal. Aquest

tractament no és curatiu i és de per vida, ja que no modifica la lesió que es va produir

en els ronyons. Tot i així, permet millorar els símptomes i viure per més temps, oferint

la possibilitat futura de fer un trasplantament renal.

Avui en dia existeixen 2 modalitats de diàlisi: l’hemodiàlisi i la diàlisi peritoneal.

2.3.1 Hemodiàlisi

L’hemodiàlisi és el procediment més utilitzat. Mitjançant aquesta tècnica s'extreu sang

al pacient, la qual és conduïda a una màquina especialment dissenyada per a depurar-

la, eliminant-ne el que el ronyó no pot, i retornar-la al pacient en unes condicions

adequades.

Per a la dur a terme l'hemodiàlisi cal disposar d'un accés vascular amb dos sentits de

circulació de la sang: una vena d'un gran calibre

(anomenada fístula) que servirà per punxar a les 2

agulles per les quals sortirà i entrarà la sang. Es

realitza mitjançant una petita intervenció

quirúrgica, generalment en el braç no dominant o

en aquell que tingui millors venes, en la qual

s'uneix una artèria a una vena que, amb el temps,

anirà engrossint la seva paret i el seu calibre en

rebre sang a major pressió.

14

Per realitzar la diàlisi és necessari extreure sang del pacient i fer-la circular per un tub

cap al filtre de diàlisi. Aquest filtre està dividit en dos espais per mitjà d'una membrana

semipermeable, on es produeix la difusió: d'una banda passa la sang i per l'altre el

líquid de diàlisi (dialitzat). La membrana conté porus que permeten el pas de

substàncies de rebuig i de l'aigua des de la sang cap al líquid de diàlisi, però no permet

el pas d'altres substàncies com els glòbuls vermells, blancs, proteïnes de mida gran,

hormones, etc.

A la diàlisi, la sang està plena de substàncies tòxiques i el líquid de diàlisi no les conté,

per la qual cosa tendeix a igualar les

concentracions. Surt sang neta que

retorna al pacient i entra sang amb

toxines; d'altra banda, surt dialitzat

amb toxines i entra dialitzat sense

elles, donant-se sempre la diferència

de concentració necessària per poder

netejar les toxines de manera

contínua.

Es necessita extreure l'aigua que s'ha acumulat en el cos, ja que augmenta la pressió

arterial i el treball del cor i per això es genera un augment en la pressió del

compartiment de la sang dins del filtre que empeny el líquid contra la membrana

forçant a travessar cap al compartiment del dialitzat, per on és eliminat: procés

d'osmosi.

Perquè el tractament sigui eficaç s'han de complir unes condicions:

Temps de durada: 4 hores.

Freqüència: 3 sessions per setmana.

La quantitat de sang que pot circular pel ronyó artificial.

FIG. 4 MÀQUINA DE DIÀLISI

15

2.3.2 Diàlisi peritoneal

La diàlisi peritoneal (DP) està basada en el mateix procés de filtració que l'hemodiàlisi.

En lloc d'usar un ronyó artificial com a filtre, s'utilitza la membrana peritoneal. La

membrana peritoneal - també anomenada peritoneu - és una membrana prima que

cobreix la cavitat abdominal.

Per tenir accés a la cavitat peritoneal s'implanta un catèter, tub buit i flexible, en la

part inferior de l'abdomen. El catèter mesura aproximadament 30 cm de longitud dels

quals aproximadament 15 cm. queden a la part exterior del cos. La inserció del catèter

es fa a quiròfan i habitualment amb anestèsia local.

Durant la diàlisi la cavitat abdominal

s'omple amb una solució dialitzant.

El peritoneu és ple de petits vasos

sanguinis la qual cosa facilita que hi

hagi un pas continu d'aigua i

productes tòxics de la sang a la

solució dialitzant.

L'excés de líquids i toxines van al dialitzat el qual es drena i reemplaça periòdicament.

Es denomina intercanvi al procés mitjançant el qual es drena el dialitzat i es infon nou

líquid net. S'anomena temps de permanència al mateix temps que el líquid dialitzant

es troba dins de la cavitat peritoneal.

Hi ha dos tipus principals de diàlisi peritoneal: Diàlisi Peritoneal Contínua Ambulatòria

(DPCA) i Diàlisi Peritoneal Cíclica Contínua (DPCC). Totes dues es realitzen en el

domicili del pacient.

16

El metge o la infermera controla de forma rutinària les condicions físiques del pacient,

la seva dieta i la medicació. Els canvis en la pauta de tractament com el nombre

d'intercanvis, la quantitat de solució, el temps de permanència i el temps entre els

intercanvis s'ajusten a les necessitats del pacient.

Pros Contres

Hemodiàlisi

Hi ha en tot moment professionals

entrenats. Es poden conèixer altres

persones

Les hores de tractament les

fixa el centre. S’ha d’acudir al

centre.

Diàlisi

Peritoneal

Es pot fer a l’hora que un decideixi. No

s’ha de traslladar al centre.

S’aconsegueix un sentiment

d’independència i control sobre el

tractament.

Col·laborar amb el tractament

potser causa d’estrès pels

familiars o amics. Necessita

entrenament. Ocupa espai

17

3. Els trasplantaments d’òrgans

El trasplantament és la substitució d'un òrgan malalt per un òrgan sa, que funciona

correctament. Habitualment aquest procedeix d'un donant cadàver però en algunes

ocasions també hi ha la possibilitat de que el trasplantament es faci de viu a viu.

El trasplantament és un tractament que serveix per millorar les condicions i la qualitat

de vida de determinats malalts. Per a d'altres constitueix l'única esperança de curar la

seva malaltia i, per tant, de conservar la vida.

El trasplantament és un tractament mèdic molt complex, i l'únic tractament que

necessita la solidaritat d'altres persones per dur-se a terme.

Els òrgans que es poden trasplantar són els ronyons, el fetge, el cor, els pulmons, el

pàncrees i l'intestí. Jo m’he volgut centrar en els ronyons ja que el trasplantament es

pot realitzar de viu a viu i d’aquesta manera hi ha l’experiència de donant i el receptor.

3.1 Història dels trasplantaments

Aquest punt consisteix en un petit marc històric que té com a finalitat donar una idea

general de l’evolució dels trasplantaments per entendre com s’ha arribat a l’actualitat.

3.1.1 Història dels trasplantaments a nivell mundial: els inicis

Cronologia

1902: El cirurgià Alexis Carrel va efectuar el primer trasplantament renal experimental,

encara que no va tenir un bon resultat.

1930: Durant aquesta dècada el soviètic Yuyo Voronoy va practicar els primers

trasplantaments d'humà a humà, però els pacients van rebutjar els òrgans de seguida.

1954: Joseph Murray fa el primer trasplantament renal amb èxit.

18

1960: Hi ha un gran avenç en la investigació immunològica; arriben els primers fàrmacs

per evitar el rebuig, els immunosupressors.

1967: Es realitza el primer trasplantament de fetge i el primer de cor

Al SXIX, la idea de tractar amb èxit malalties internes mitjançant la substitució d'un

òrgan a través del trasplantament no havia estat plantejada encara. Fou l'any 1900

quan el cirurgià francès Alexis Carrel va iniciar la tècnica quirúrgica dels

transplantaments d’artèries i venes, juntament amb Charles Guthrie. Ells van introduir

l’anastomosi, que consistia en crear connexions quirúrgiques entre aquestes dues

estructures, les artèries i les venes.

A partir de 1902, Carrel va realitzar experiments de trasplantament en els gossos, els

quals es van desenvolupar amb èxit. Alexis Carrel va ser un dels primers a identificar el

problema del rebuig, que es va mantenir infranquejable durant dècades. L’any 1912

Carrel guanyà el Premi Nobel 1912 en Fisiologia o Medicina pels estudis que havia

desenvolupat.

L’any 1933, el rus Yu Yu Voronoy va realitzar el primer trasplantament renal entre

humans. La pacient era una jove de 26 anys que estava en coma per urèmia6. Per dur a

terme el transplantament va utilitzar el ronyó d'un home de 60 anys mort per un

trauma cranioencefàlic. El ronyó va ser trasplantat a la regió inguinal dreta i va

funcionar precàriament durant els dos primers dies. Voronoy va dur a terme el 1949

cinc trasplantaments més de ronyó de cadàver, aquests també sense èxit.

El 1950 a Chicago, EUA, es va realitzar el primer trasplantament renal amb implantació

intraabdominal. La pacient era una dona amb els ronyons afectats per poliquistosi.

Tenia una funció renal molt precària, depenia de la diàlisi, existent des dels anys 40. Se

li va extreure un dels seus ronyons poliquístics i es va substituir pel ronyó d'un cadàver.

A primera instància el trasplantament va fracassar, ella va seguir fent diàlisi. Tot i així

6 Urèmia: conjunt de símptomes cerebrals, respiratoris, circulatoris, digestius, etc., produït per

l'acumulació en la sang dels productes tòxics que, en estat general normal, són eliminats pel ronyó i que es troben retinguts per un trastorn del funcionament renal.

19

als dos mesos es va comprovar que aquest nou ronyó tenia una certa funció, però no

era suficientment alta com per abandonar la diàlisi.

Aquest mateix any diferents equips europeus van procedir amb el trasplantament

renal en humans procedents de cadàvers humans, però cap d’ells va ser exitós.

El primer transplantament renal reeixit fou realitzat el 23 de desembre de 1954 pel

cirurgià Joseph Edward Murray a l’Hospital Peter Bent Brigham de Boston. El

trasplantament va ser fet entre dos bessons idèntics, per a eliminar qualsevol reacció

immunitària. Els germans eren Ronald i Richard Herrick. Un d’ells, Ronald, donà un dels

seus ronyons al seu germà bessó Richard ja que aquest estava morint d’una nefritis

crònica 7 . Aquesta operació no

només li va oferir a Richard Herrick

vuit anys més de vida, sinó que

també li va donar l'oportunitat de

conèixer a la dona de la seva vida,

la seva esposa Clare, la infermera

que el va cuidar a la sala de

recuperació. Richard va morir al

març de 1963 per una fallada

cardíaca.

Aquest triomf van servir per obrir un nou camí en el món de la medicina, el dels

trasplantaments. Per aquesta gesta, Joseph Murray va rebre el 1990 el Premi Nobel de

Medicina.

Al Regne Unit el primer trasplantament de ronyó va ocórrer l’any 1960. Fou realitzat

per Michael Woodruff a Edimburg, també entre bessons idèntics.

Durant la dècada dels cinquanta hi va haver avenços en la investigació immunològica,

va començar a introduir-se amb l'ús rutinari de medicaments per a prevenir i tractar el

rebuig agut, els immunosupressors. L’any 1958, a Boston, es va realitzar un

7 Nefritis crònica: Etapa avançada d'una sèrie de trastorns renals, els quals produeixen inflamació i

destrucció de manera lenta però progressiva de les estructures internes del ronyó.

FIG. 5 INTERVENCIÓ QUIRÚRGICA DEL PRIMER TRASPLANTAMENT

RENAL AMB ÈXIT

20

trasplantament utilitzant dosis d'aquests nous fàrmacs. El ronyó va sobreviure però la

pacient va morir a causa d’infeccions provocades per la immunosupressió.

El 1963, Guy Alexandre a Lovaina (Brussel·les) va realitzar el primer trasplantament

renal a partir d'un cadàver en situació de "mort cerebral" i amb cor bategant. El

receptor va morir un mes més tard per una septicèmia8. El 1964 va realitzar el segon

trasplantament renal d'aquestes característiques, el ronyó va funcionar durant més de

sis anys. Aquest mateix any Hamburguer a París va realitzar el segon trasplantament

renal amb donant cadàver a "mort cerebral".

El 1963 Thomas Starzl va realitzar el primer trasplantament de fetge entre humans. En

el mateix any, dos mesos més tard, va practicar el seu segon trasplantament hepàtic,

aquesta vegada entre adults. El receptor era un home de 48 anys d'edat afecte d'un

glioma primari de cervell. El trasplantament va ser un èxit, el receptor va morir 22 dies

més tard d'una embòlia pulmonar.

El 1967 a Ciutat del Cap, Christian Barnard va realitzar el primer trasplantament cardíac

en l'ésser humà. La donant, una jove amb politraumatismes després d'un

atropellament, presentava lesions cerebrals molt greus amb activitat cerebral mínima

a l'ingrés. El receptor va ser un home de 54 anys tenia una miocardiopatia isquèmica

en estat terminal. Als deu dies de la intervenció ja caminava per l'habitació però una

pneumònia bilateral li va provocar la mort quatre dies més tard. Un mes més tard,

Barnard va realitzar el seu segon trasplantament cardíac. El receptor va viure.

8 Septicemia: Infecció generalitzada greu, que és deguda a l’existència d’un focus infecciós dins el cos,

del qual, constantment o periòdicament, passen gèrmens patògens a la sang circulant.

21

3.1.2 Història dels transplantaments a Catalunya: el model organitzatiu

Cronologia dels primers trasplantaments d'òrgans i teixits a Catalunya

1965 Renal: Hospital Clínic i Provincial. Barcelona

1976 Cèl·lules progenitores de l'hemopoesi (al·logènic de medul·la òssia): Hospital Clínic i Provincial. Barcelona

1983 Pancreàtic: Hospital Clínic i Provincial. Barcelona

1984 Hepàtic: Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge. L'Hospitalet de Llobregat

1984 Cardíac: Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona

1990 Pulmonar: Hospital Universitari Vall d'Hebron (General). Barcelona

1994 Sang de cordó umbilical: Hospital Universitari Vall d'Hebron (General). Barcelona

2008 Intestinal: Hospital Universitari Vall d'Hebron (General). Barcelona

2009 Experimental de tràquea: Hospital Clínic i Provincial. Barcelona

2010 Cara: Hospital Universitari Vall d'Hebron (General). Barcelona

La història del trasplantaments a Catalunya i Espanya ve d’un llarg camí d’esforç i

treball. És la història de moltes persones que s’han entregat per complet per crear un

dels millor models del món de coordinació de transplantaments amb un únic objectiu:

salvar vides humanes.

El "model organitzatiu del trasplantament a Catalunya" es va començar a definir l'any

1982, quan el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat va crear el

Programa d'atenció a la insuficiència renal crònica (PAIR), per tal d'oferir a les persones

malaltes renals cròniques una assistència integral adequada a la seva malaltia.

Dins el mateix marc, l'any 1984 es va crear el registre de malalts renals de Catalunya.

L'any 1984 es van regular els requisits que havien de complir els hospitals generadors i

trasplantadors d'òrgans, segons la Llei de trasplantaments de l'any 1979. El model

22

català de trasplantament va implantar l'existència a cada hospital d'un responsable del

procés d'obtenció d'òrgans: el coordinador hospitalari de trasplantaments. Aquest

model i la figura del coordinador es van extendre posteriorment a tot l'estat espanyol.

El Programa de trasplantament d'òrgans del Departament de Sanitat i Seguretat Social

va néixer l'any 1984 perquè l'increment de les necessitats de trasplantament renal i

l'inici d'altres programes (trasplantaments hepàtic i cardíac) feia imprescindible

disposar d'una organització extrahospitalària que ordenés, planifiqués i coordinés les

activitats relacionades amb el trasplantament i que, a més a més, proporcionés suport

logístic als equips generadors i trasplantadors. L'any 1985 es va crear el Centre

Coordinador de Trasplantaments (en funcionament les 24 hores, tots els dies de l'any)

amb la finalitat de facilitar l'intercanvi d'òrgans a tot el territori espanyol i entre l'Estat

espanyol i la resta d'Europa.

D'altra banda, el Ministeri de Sanitat i Consum va decidir, l'any 1989, posar en

funcionament l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), contemplada a la llei

30/1979, per tal d'assumir, entre d'altres funcions, la coordinació de l'intercanvi

d'òrgans a tot el territori de l'Estat espanyol, excepte Catalunya, que ja disposava

d'una estructura pròpia amb aquesta funció.

La necessitat de donar suport legal a totes les activitats que l'Administració sanitària

catalana desenvolupava en aquest àmbit va conduir, finalment, a la creació de

l'Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) l'any 1994, que es com es va

passar a denominar-se l'organització creada l'any 1984.

Actualment, a l'Estat espanyol coexisteixen dues organitzacions de coordinació

d'intercanvi d'òrgans: l'OCATT, que coordina Catalunya i tot el territori espanyol amb

les organitzacions estrangeres, i l'ONT, que coordina les altres comunitats autònomes i

l'intercanvi entre Catalunya i la resta de l'Estat.

23

3.2 Trasplantament renal

3.2.1 Trasplantament renal de cadàver

En un trasplantament de cadàver el ronyó prové d'un donant mort. La llei ens permet

donar òrgans per al trasplantament quan morim i permet a les nostres famílies per

proporcionar el permís de la donació. Tots els donants són acuradament seleccionats

per evitar la transmissió de malalties.

Si una persona decideix sotmetre’s a un trasplantament renal de cadàver serà col·locat

en una llista d'espera. El període d'espera per rebre un ronyó de cadàver depèn de la

disponibilitat d'un donant cadàver compatible amb el seu tipus de sang i el seu nivell

d'anticossos.

Quan hi ha un ronyó disponible, el seu especialista de ronyó en referència es posa en

contacte per a la seva aprovació. El servei de trasplantament verificarà que la persona

no tingui problemes mèdics que puguin interferir amb un trasplantament

d'assegurança.

En l'actualitat els resultats del trasplantament renal de cadàver són molt bons,

assolint-se una supervivència de l'empelt de al voltant de 90% a l'any, del 70-75% als

cinc anys i del 50-60% als 10 anys. Les principals causes de pèrdua de l'empelt a llarg

termini són el rebuig crònic i la mort del pacient amb empelt funcionant en relació

amb problemes cardiovasculars, infeccions i tumors.

Els resultats del trasplantament renal de donant viu són superiors als de cadàver i es

caracteritzen per una menor incidència de rebuig agut i uns resultats superiors pel que

fa a supervivència de l'empelt que poden ser l'any del 98%, als cinc anys del 85% i als

10 anys del 75%.

24

3.2.2 Trasplantament renal de donant viu

En un trasplantament de donant viu, com es pot entendre prové d’una persona amb

vida. En aquest cas es coneix la procedència ja que els ronyons venen d’un familiar, ja

sigui el pare, la mare, la parella...

El programa de trasplantament renal de donant viu ha rebut un fort impuls arran de

l'escassetat d'òrgans procedents de cadàver i de la implantació de la nefrectomia

laparoscòpica9 com a mitjà d'obtenció d'òrgans a partir de donant viu. La seva baixa

morbimortalitat, la necessitat inferior de transfusions en el donant i la seva estada

hospitalària més curta han fet que sigui una clara alternativa a la donació de cadàver.

Els resultats d'aquest programa de donant viu també són millors que els ja bons de

donant cadàver.

El trasplantament renal és, sens dubte, el tractament d'elecció en casos d'insuficiència

renal terminal, quan això és possible i està indicat en el pacient en qüestió. Dins

d'aquesta modalitat de trasplantament, la utilització de ronyons d'un donant viu

ofereix indubtables avantatges; l'òrgan que es va a trasplantar és "el millor possible" ja

que el donant ha estat estudiat meticulosament des del punt de vista clínic i serà

descartat davant cap mena de problema. D'altra banda, el procediment quirúrgic,

9 Cirurgia laparoscòpica: Tècnica especialitzada per realitzar cirurgia que utilitza diverses incisions de 0.5

a 1 cm. Cada incisió es denomina "port". A cada port s'insereix un instrument tubular conegut com baratar. Durant el procediment, a través dels port es passen instruments especialitzats i una càmera especial anomenada laparoscopi. En iniciar el procediment, l'abdomen s'infla amb diòxid de carboni per proporcionar al cirurgià un espai de treball i visibilitat. El laparoscopi transmet imatges de la cavitat abdominal als monitors de vídeo d'alta resolució del quiròfan. Durant l'operació, el cirurgià observa les imatges detallades de l'abdomen en el monitor. El sistema permet que el cirurgià realitzi les mateixes operacions que la cirurgia tradicional però amb incisions més petites.

FIG. 6 NEFRECTOMIA LAPAROSCÒPICA

25

electiu i programat, evita tot sofriment a l'òrgan a trasplantar i deixa en pràcticament

inexistent el període d'isquèmia freda. Amb un risc relativament baix per al donant

s'ofereix reduir la necessitat de tractament substitutiu amb diàlisi, amb el consegüent

impacte positiu que això comporta tant en termes de morbiditat i complicacions com

des del punt de vista de l'adaptació psicològica a la malaltia, les relacions familiars i

socials, les oportunitats laborals o de formació i fins i tot el cost econòmic.

El període mitjà que cal esperar que funcioni un ronyó trasplantat de donant mort (no

confondre amb la vida del pacient que encara que perdi el ronyó pot tornar a la diàlisi

o ser trasplantat de nou) en de 10,2 anys mentre que un ronyó de donant viu cal

esperar que funcioni com a mitjana 16,1 anys si es tracta del pare o la mare i fins i tot

més: 16,7 anys si no hi ha relació de parentiu, encara que això es degui al fet que en

general aquest tipus de donants és més jove.

Davant d'això hi ha la reticència que genera sotmetre a una intervenció quirúrgica i

treure un ronyó a una persona sana. Tot i que els perills que corre el donant són petits

i calculats quan tot es fa correctament, el risc zero no existeix.

Es tracta d'una alternativa vàlida per a pal·liar l'escassetat relativa d'òrgans per a

trasplantament i contrarestar el canvi evolutiu de les característiques dels donants

morts cap a una major edat o cap a una major prevalença de patologies com la

hipertensió o la diabetis.

3.2.3 Transplantament renal creuat

El trasplantament renal creuat es basa en l'intercanvi de donants de ronyó de viu entre

2 o més parelles. El seu objectiu és oferir als pacients amb insuficiència renal crònica la

possibilitat de rebre un empelt de donant viu, malgrat que el seu parella o familiar

siguin incompatibles. Es tracta d'una modalitat terapèutica molt desenvolupada en

països amb una elevada activitat de trasplantament renal de donant viu. Aquest és el

cas de Corea del Sud, Holanda, el Regne Unit, Austràlia. Canadà o els Estats Units, que

26

porten realitzant aquest tipus de trasplantaments des de fa més d'una dècada amb

excel·lents resultats. L'ús de tècniques quirúrgiques cada vegada menys invasives i

l'estudi i cura del donant (abans, durant i després de la intervenció) han permès

potenciar aquest tipus de trasplantaments, ja que les possibles complicacions per al

donant han disminuït considerablement i en l'actualitat l'extracció renal de viu es

considera un procediment de baix risc. Aquest tipus de trasplantaments comporta un

complicat procés logístic, que requereix una total col·laboració entre l'oficina central

de l'ONT, els coordinadors autonòmics de trasplantaments, els hospitals i els equips

mèdics que participen d'aquest operatiu.

El primer trasplantament renal creuat es va efectuar a Espanya al juliol de 2009.

27

4. La donació d’òrgans

La donació d'òrgans és una decisió voluntària, un acte d’altruisme en què una persona

decideix que un cop esdevingui cadàver li siguin extrets un o diversos òrgans del seu

cos per donar-los a persones malaltes que necessiten rebre un trasplantament. En

alguns casos es pot fer la donació en vida, encara que el més comú és fer la donació un

cop s’arriba la fi de la vida.

Quan arriba el moment en què la vida d’una persona s'acaba, es pot ajudar a

completar la vida d'altres persones que no tenen cap més opció que un

trasplantament per continuar vivint. La persona donant no hi perd res i, en canvi, amb

els seus òrgans i teixits pot donar vida, perquè aquest acte de solidaritat humana pot

allargar l'esperança de vida i, moltes vegades, pot salvar la vida de les persones

receptores, ja que sovint és la seva l'única alternativa. Amb els avenços tècnics i

científics, augmenta dia a dia el nombre de persones que podrien beneficiar-se d'un

trasplantament gràcies a la generositat dels que han perdut la vida, o de la seva

família.

A nivell legislatiu (Llei 30/1979, de 27 d'octubre) s’exigeix que en la donació es donin

els requisits següents:

L’acte ha de ser altruista. La donació ha de procurar el bé aliè, fins i tot, en

detriment del bé propi. Amb aquesta finalitat terapèutica procurarà afavorir la

salut o les condicions de vida de la persona que rep el trasplantament d'un

òrgan.

La donació ha de ser gratuïta. No es permet que el donant o qualsevol altra

persona rebi cap mena de gratificació ni es pot exigir a la persona receptora

que pagui un preu per l'òrgan trasplantat.

La donació no ha perseguir el lucre. No es pot produir un enriquiment a càrrec

de l'extracció i posterior trasplantament d'un o diversos òrgans humans.

http://trasplantaments.gencat.cat/ca/ciutadania/la_donacio/la_donacio_en_vida/

http://trasplantaments.gencat.cat/web/sites/trasplantaments/.content/minisite/trasplantament/normativa/espanya/boe_ley_30_1979_ca.pdf

28

S’ha de garantir l’anonimat. Han de mantenir-se de manera completament

confidencial les dades d'identificació del donant i de la persona receptora

(anonimat), en el cas que el donant sigui un cadàver.

El nostre país és el que té la major quantitat de donants del món i a més a més es

realitzen un gran nombre de trasplantaments. Tot i això, continua existint una llista

d’espera per rebre un trasplantament i cert nombre de pacients en llista d’espera

moren abans de poder ser trasplantats. La realitat és que si no s’aconsegueix

l’augment del nombre de donacions, les llistes d’espera per rebre òrgans i teixits

continuaran augmentant. Per resoldre aquest problema, cal ser donant d’òrgans i

animar les persones de l’entorn que també ho siguin. Com més donants hi hagi, major

serà el nombre de vides que es podran salvar.

4.1 Circumstàncies de la mort

Per poder donar òrgans i teixits, la persona donant ha de morir en un hospital.

Els òrgans només es poden donar després d'una mort encefàlica o una mort en

asistòlia, sense que hi hagi possibilitat de recuperació. Només en aquestes condicions,

el cos es pot mantenir de manera artificial des del moment de la mort fins al de

l'extracció, a través de ventilació mecànica i suport cardiovascular. D’aquesta manera,

els òrgans es poden conservar adequadament.

La mort encefàlica, també anomenada mort cerebral, és la pèrdua total i irreversible

de totes les funcions cerebrals. Una persona en estat de mort encefàlica no té resposta

al dolor, no té moviments ni respiració espontània. La mort cerebral és un principi

mèdic i legal ben establert. Es comprova mitjançant protocols clínics neurològics ben

definits i amb proves especialitzades.

La mort en asistòlia, o mort a cor aturat, és , com diu el seu nom, una aturada

cardíaca. Una persona que pateix una aturada cardíaca, ja sigui al carrer, al seu domicili

29

o en arribar a l’hospital, se li realitzen maniobres de reanimació però aquestes no són

efectives i es produeix la seva mort.

D’acord amb la Llei de trasplantaments vigent (Llei 30/1979, de 27 d'octubre), la mort

ha de ser diagnosticada per tres metges o metgesses no relacionats amb els equips de

donació i trasplantament, un dels quals ha de ser un neurocirurgià o un neuròleg.

Els teixits, a diferència dels òrgans, es poden donar sempre que la mort es produeixi en

un centre sanitari o hospitalari, però no cal que aquesta es produeixi d’una manera

determinada.

4.2 Consentiment de la donació

Si es diagnostica una mort encefàlica o una aturada cardíaca a una persona, un equip

mèdic certifica si aquesta és possible donant i es comunica la defunció a la família. En

cas afirmatiu, el coordinador hospitalari d’aquell centre realitza una entrevista a la

família on ofereix la possibilitat de fer la donació i pregunta si es coneixia la voluntat

de la persona.

La família del difunt és qui té l’última paraula en la donació. En principi, si la persona

ha deixat constància de la seva decisió en vida els familiars actuen segons la voluntat

de la persona que ha mort. Tot i així, la família es pot negar a la donació encara que el

possible donant manifestés, en vida, la seva voluntat de donar.

Si aquesta voluntat va quedar recollida amb anterioritat en el registre de voluntats

anticipades, llavors no caldrà el consentiment de la família per procedir a la donació.

No obstant això, encara que s’hagi comprovat la voluntat de la persona difunta sempre

es realitza l’entrevista.

30

4.3 Adjudicació d’òrgans i de teixits

Els criteris de distribució d’òrgans entre les llistes d’espera són públics, de

condicionament mèdic i consensuats. Busquen combinar els principis de beneficència i

justícia.

El principi de beneficència en el sentit que el trasplantament permeti controlar la

malaltia i proporcioni una major qualitat de vida a la persona trasplantada. L’altre

principi que es té en compte a l’hora de decidir una adjudicació és la justícia, en el

sentit de donar a cadascú segons el seu dret. Aquí hi intervé un factor fonamental que

és el temps d’espera.

Aquestes condicions són molt restrictives, sobretot perquè el nombre d’òrgans és

limitat i totes les persones que esperen tenen indicació de trasplantament. Per als

trasplantaments de ronyó s’exigeix compatibilitat de grup sanguini i màxima

compatibilitat immunològica. Aquestes variables s’ordenen en funció del temps

d’espera.

4.4 Adjudicació de teixits

Un cop certificada la mort del donant, l'equip mèdic de trasplantaments valorarà quins

òrgans i teixits poden servir per curar o millorar la salut d’altres persones.

El donant potencial, un cop mort, se sotmet a una sèrie de proves. L’avaluació clínica

exhaustiva permet valorar globalment el seu estat clínic. Les proves específiques de

cada òrgan permeten esbrinar i garantir la seva qualitat per al trasplantament.

L'equip mèdic de trasplantaments pregunta a la família en relació amb els antecedents

mèdics i socials del donant per avaluar possibles factors de risc i evitar al màxim la

possible transmissió de malalties a les persones receptores. Les principals

contraindicacions mèdiques perquè no es pugui fer la donació són el virus del VIH i

31

determinades neoplàsies i infeccions. L’edat mai representa una limitació per ser

donant.

El coordinador de trasplantaments és qui avalua el donant amb l’ajut de l’equip mèdic

de la unitat on es troba ingressat. El coordinador de trasplantaments és el responsable

del donant i de tot el procés, tot i que en el procés intervé tot l’equip mèdic relacionat.

4.5 Extracció d’òrgans i teixits

L'extracció d'òrgans i teixits es fa en condicions estèrils i en una sala d'operacions

apropiada. És una operació practicada per un equip mèdic i d'infermeria qualificat.

Després de l’extracció el cos no queda desfigurat, tant si és donant d’òrgans com de

teixits, i sempre és tractat amb el màxim respecte. Fins i tot en el cas de la donació

d’extremitats o de la cara es preserva l’aspecte físic de la persona difunta.

Sovint, en un procés de donació i trasplantament hi ha més d’un centre hospitalari

implicat. L’extracció dels òrgans la realitza l’equip de trasplantament en el centre

extractor, el qual pot coincidir o no amb el centre trasplantador.

En el transport d’òrgans entre centres (extractor i trasplantador) hi participen el Servei

d’Emergències Mèdiques, el cos de Mossos d’Esquadra, les companyies regulars i

privades d’aviació i els aeroports per tal que el transport sigui el més ràpid possible, ja

que els òrgans han de ser trasplantats en poques hores.

Un cop feta l’extracció, el cos queda a disposició de la família com en qualsevol altra

defunció.

32

5. Associacions

A Catalunya existeixen diverses associacions de pacients que treballen per millorar la

qualitat de vida de les persones que han rebut un trasplantament, o que estan en llista

d'espera. També informen sobre la possibilitat de sotmetre's a aquest tractament, així

com a altres alternatives terapèutiques com és per exemple, la diàlisi en cas

d’insuficiència renal crònica. Les persones interessades s'hi poden posar en contacte

per correu electrònic, per telèfon o bé dirigint-se a la seva seu.

He decidit incloure aquest apartat ja que a dues de les persones que he entrevistat són

sòcies d’una associació de Barcelona, d’ADER, i considero important i d’interès el seu

paper en el procés del trasplantament i la diàlisi.

En general, totes les associacions tenen objectius similars:

Representar els pacients en els aspectes sanitaris i assessorar-los en els

aspectes jurídics i laborals per aconseguir que s'integrin plenament en la

societat.

Donar un suport especial als pacients i a les seves famílies.

Cooperar amb d'altres institucions i associacions, tant públiques com privades,

per tal d'assolir aquests objectius.

Cercar ajuts socials i administratius en benefici dels pacients que han rebut un

trasplantament.

Fomentar la donació d'òrgans a Catalunya mitjançant la sensibilització de

l'opinió pública.

Les associacions ofereixen diferents serveis i activitats, que depenen de la seva

antiguitat, del nombre d'associats i els mitjans de què disposen entre d’altres factors.

Es poden englobar en els següents aspectes:

Assistència social i psicològica.

33

Assessorament laboral i jurídic.

Assessorament dietètic.

Gestió de places de diàlisi a la resta de l'Estat i a l'estranger, en cas de

desplaçament del malalt, a través de les associacions de malalts renals del lloc

de destinació.

Conferències informatives i jornades científiques, amb l'assistència de personal

qualificat, sobre la problemàtica i el tractament de la malaltia objecte d'interès

de cadascun dels col·lectius afectats.

Cursos de formació.

Edició i distribució de butlletins, revistes, tríptics i opuscles als socis i al

personal sanitari.

Campanyes de donació d'òrgans.

Actes culturals (exposicions, visites, espectacles, entre d'altres).

Actes lúdics (festivals, excursions, entre d'altres).

Esports i activitats físiques.

5.2 ADER

ADER, Associació de Malalts de Ronyó de

Catalunya, és una entitat privada sense ànim

de lucre, d'iniciativa social i de caràcter

benèfic que està en funcionament des de l'any

1976. Pretén donar resposta a les necessitats

dels malalts renals en els aspectes que, institucionalment, queden més descuidats,

com podrien ser els termes mèdics, psicològics i socials. ADER intenta donar assistència

34

des de la perspectiva especial de la malaltia renal i sempre en contacte i col·laboració

amb les unitats de trasplantament renal.

La Insuficiència Renal Crònica (IRC) suposa diverses limitacions per a les persones i des

de l'Associació aquestes limitacions s’intenten pal·liar, en la mesura del que possible,

amb la finalitat de facilitar la plena integració del malalt en la societat.

Des de la seva fundació, Ader ha fet una contribució important a la societat organitzant

actes i desenvolupant projectes amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida dels

pacients renals en tots els vessants i ha informat a la població sobre la necessitat de

fer-se donant d'òrgans per a afavorir els trasplantaments i millorar així la qualitat de

vida dels pacients en llista d'espera d'un trasplantament.

En l'actualitat compten amb més de 1.300 socis de totes les edats. ADER està format

íntegrament per associats, en la gran majoria malalts de ronyó, familiars o persones

interessades en aquest tema. La seva seu està a Barcelona, al carrer Pintor Tapiró

número 4, al barri de les Corts.

Els principals serveis que ofereix ADER són:

Assistència als malalts renals en els aspectes mèdics, socials, psicològics,

jurídics i laborals per a aconseguir la seva plena integració en la societat.

Informació, reserva i gestió de places d’hemodiàlisi a altres províncies i a

l’estranger

Psicologia clínica

Quiromassatge i reflexologia podal. Tractaments cervicals, de cames, d’esquena

i d’espatlles

Dietètica i nutrició

Ioga

Balls de saló

35

6. Entrevistes

6.1 Receptors de ronyó

6.1.1 Asunción Sánchez Navarro

Asunción Sánchez Navarro té seixanta-cinc anys i viu a Barcelona, amb el seu marit. Té

un fill i una filla, i un nét. Està jubilada i porta més de 20 anys a l’Associació de Malalts

del Ronyó (ADER). L’any 1995 li van trasplantar un ronyó a causa d’insuficiència renal

provocada per una malaltia congènita molt poc comuna, la qual mai li havia estat

diagnosticada fins aquell moment. Quinze anys després va tornar a sotmetre’s a una

operació i ara ja fa sis anys que porta un ronyó de la seva germana. Per ella aquest gest

va significar molt, sempre ho portarà a dins.

1. Com li van detectar la insuficiència renal?

La veritat és que no vaig saber que patia aquesta malaltia fins als 40 anys.

Tot va començar quan va tancar l’empresa on treballava. Van ser temps molt

durs per mi i això va desencadenar que se’m “destapés” la malaltia. Vaig

començar a tenir picors pel cos i el metge em va recomanar que em fes un

anàlisi de sucre (concentració glucosa en sang). Els resultats van sortir molts

alts. A partir d’allà em van sotmetre a més proves per descartar una possible

diabetis, ja que hi havia germans de la meva mare que en tenien.

Posteriorment van trobar que tenia una insuficiència renal molt avançada;

només em funcionaven el 25% dels ronyons. Els metges no sabien exactament

que em passava. Tot això va ocórrer abans del Nadal, i va ser un xoc molt fort

per mi. Finalment van detectar que aquesta insuficiència era produïda per una

malaltia congènita, la Síndrome Orofaciodigital tipus 1.

A part d’aquesta afectació renal la malaltia provoca diverses malformacions.

En el meu cas no es manifesta de forma molt severa però pateixo alguns dels

36

símptomes. Tot i així, cap especialista havia trobat que patia un trastorn

d’aquesta mena abans de fer-me les proves.

A més a més, després d’haver-me detectat la malaltia els metges no es creien

que mai abans hagués patit cap mena de dolor o molèstia al ronyons, era molt

estrany, gairebé com un miracle.

2. Quina malaltia pateix o patia?

Com he dit abans, vaig néixer amb una malaltia hereditària anomenada

Síndrome Orofaciodigital tipus 1. És una patologia molt poc comuna, a

Catalunya només hi ha dues persones a part de mi que la pateixen. És per això

que segurament no me la van detectar fins l’edat adulta.

Aquesta malaltia es transmet de forma dominant lligada al sexe, es troba en el

cromosoma X. Com a conseqüència és letal pels homes, provoca l’avortament

natural. En canvi, les dones en són portadores i presenten una sèrie de

símptomes propis de la malaltia, és a dir, com els que presento jo. Un fill d’una

dona afectada, igual que una filla, té el 50% de possibilitats de tenir la malaltia i

per tant, de morir durant l’embaràs. Jo vaig tenir un avortament d’un nen de sis

mesos però mai vaig sospitar que fos per una cosa així, moltes dones en tenen.

Quan els metges em van trobar la síndrome no es creien que hagués tingut un

fill, deien era pràcticament impossible que hagués sobreviscut ,però aquí està. I

igual que la meva filla no presenta la malaltia i per tant, cap dels dos ni la té, ni

la tindrà ni li la transmetrà.

He de dir que això em deixa més tranquil·la, ja que no m’agradaria que

haguessin de passar per tot el que he viscut jo, no li desitjo a ningú. Tot i així

sempre em fixo en els meus néts, per comprovar que estan sans i que no tenen

cap anomalia estranya que pogués estar relacionada amb la malaltia.

3. Quins són els símptomes de la Síndrome Orofaciodigital tipus 1?

Hi ha diversos símptomes relacionats amb aquesta malaltia. Al ser tan inusual

no són del tot específics però majoritàriament són malformacions craniofacials,

digitals, orals, i viscerals.

37

En el meu cas a nivell craniofacial tinc una petita deformació de la cara; si un es

fixa tinc la meitat dreta desplaçada uns mil·límetres cap a dalt, tot i que és força

lleu.

Un altre dels símptomes que pateixo són les malformacions digitals; tinc els dits

de totes les extremitats més petits i més curts que els de la gent normal i

sembla que neixin un damunt de l’altre, com si estiguéssim units entre si. A més

a més tenia una alteració de la implantació dentària; vaig néixer amb dents i

des de llavors em queien i em tornaven a sortir, sense pausa. Com que era un

fet molt estrany vaig ser visitada des de ben petita per diversos dentistes, fins i

tot van venir alguns de l’estranger per estudiar el meu cas. Després d’un munt

d’ intervencions van poder aturar-me el creixement i des de llavors porto una

implantació dentària artificial. També patia una anomalia oral molt curiosa, vaig

néixer amb la llengua lobulada, separada en dos com la d’una serp. A l’any de

vida em van operar i me la van cosir.

Aquests símptomes eren estranys però tampoc especialment destacables. El

més important que vaig patir a causa de la malaltia era la afectació renal; tenia

múltiples quists als ronyons que van conduir a la insuficiència renal.

4. Quines solucions hi havia per tractar la insuficiència renal? L’única opció era

el trasplantament?

La insuficiència renal que patia era terminal i per tant els meus ronyons ja no

tornarien a funcionar igual que abans, era un procés irreversible. Per a mi

només havia una opció bona: el trasplantament. Si no, hauria d’haver estat tota

la vida fent diàlisi, i això m’hagués creat molta dependència. Quan un està a

diàlisi ha d’anar a l’hospital uns tres dies per setmana i estar-s’hi durant hores.

A vegades un surt d’allà i està perfecte, però a vegades un no en surt bé. No li

desitjo a ningú, però és el que hi ha. Com jo dic la diàlisi és una mort lenta.

Tot i així al principi la diàlisi era la única solució possible immediata. Els metges

em van recomanar que m’ho prengués amb calma. En aquella època encara era

necessària la compatibilitat de grup sanguini entre donant i receptor, i jo sóc

del grup O+, un grup del que costa trobar òrgans compatibles. Em vaig apuntar

a la llista d’espera de transplantaments renals i per sort només vaig estar un

38

any i mig a diàlisi; va aparèixer un ronyó de cadàver que era compatible amb el

meu cos i me’l van trasplantar.

5. Com et senties abans de l’operació? Tenies por? I després, hi ha haver

complicacions? Quines eren les teves sensacions?

Just quan els metges em van dir que havien trobat un ronyó compatible em

vaig posar molt contenta. Era una gran notícia que significaria un canvi

important en la meva vida. Coneixia a molta gent que portava 9 i 10 anys a

diàlisi esperant un ronyó, i em vaig sentir molt afortunada. La veritat és que no

tenia molta por a la operació, però si li tenia un gran respecte a tot el que

suposava trasplantar-me. Una intervenció d’aquesta envergadura no és senzilla

i poden passar moltes coses. A més a més, sempre hi ha un abans i un després

d’un trasplantament. Per sort, no va haver-hi gaires complicacions. El meu

organisme no va rebutjar l’òrgan i després d’uns quants dies d’estar ingressada

a l’hospital vaig tornar a casa.

Sempre li estaré agraïda al donant i a la seva família, per mi rebre el primer

ronyó va ser molt important, una cosa fora de sèrie. L’únic que vaig saber sobre

l’òrgan és que provenia d’un noi jove, però es clar, no sabia qui era, això és

completament confidencial. Com a gest d’agraïment, cada any enviava flors a

l’hospital perquè des d’allà els hi donessin a la família.

6. Es pot fer vida normal desprès d’un trasplantament? Creus que hi ha un abans

i un després?

Clarament si, hi ha un canvi espectacular. La diàlisi et marca i et pauta la vida

completament, tot ho has de fer entorn a la diàlisi. Et trenca els horaris, a mes

a més no pots treballar. Ets sents un insuficient i sovint no et trobes del tot bé.

No pots seguir el ritme d’un persona normal. A més a més abans, les persones

que estaven a diàlisi no podien viatjar. Avui en dia tot ha canviat molt, hi ha

molt avenços i es poden fer moltes més coses. Tot i així, un no es sent amb la

mateixa energia que quan s’està bé.

39

Quan vius amb un ronyó trasplantat tot canvia molt. Passes a tenir molta

vitalitat, pots viure com qualsevol persona. T’has de medicar cada dia i seguir el

que et diuen els metges però no té res a veure amb la diàlisi. Jo sempre dic que

amb el nou ronyó vaig tornar a néixer.

7. Com va evolucionar el nou ronyó trasplantat a mida que avançava el temps?

Un cop amb el ronyó trasplantat tot va anava molt bé. Cada dos o tres mesos

anava a les revisions periòdiques per controlar que tot estigués en ordre. En

aquest sentit sempre he estat molt curosa, sé que és molt important prendre’s

les visites amb serietat i fer cas als metges. Un transplantament és una cosa

seria, i un ha d’anar amb compte i cuidar-se.

En relació amb el ronyó, amb el pas del temps, com és habitual, es va anar

degradant i assecant. Uns quinze anys després de l’operació va deixar de

funcionar adequadament. Aleshores vaig tornar a anar a diàlisi i vaig esperar a

que aparegués un nou ronyó compatible amb el meu cos. Després d’un temps

d’espera el ronyó no apareixia i va ser quan els metges ens van proposar a mi i

a la meva família l’opció de fer un trasplantament de viu a viu. Ens ho vam

plantejar.

8. De la teva família, quins eren els candidats per ser els teus donants? Quins

van ser el motius perquè finalment fos la teva germana qui donés el seu

ronyó?

Vaig estar parlant amb el meu metge i les persones idònies per ser els meus

donants eren els meus pares, ja que per dur a terme la donació en viu

s’acostuma a buscar gent que sigui més aviat gran i que estigui sana. El gran

inconvenient és que, igual que la resta de família, eren del grup A+ i per tant no

érem compatibles, sempre m’ha tocat ser la diferent (reia amb ironia). A més a

més la meva mare des de feia molts anys només tenia un ronyó.

Una altra opció que em van proposar eren els meus fills perquè ells sí que

tenen el mateix grup sanguini que jo. Per una banda hi havia el nen, però

encara era massa jove, tenia trenta-tres anys. Als metges no els agradava la

idea de que fos ell el donant, li quedava molta vida per endavant i mai se sap,

40

no li desitjava per res del món, però potser podia tenir algun problema. Per

altra banda hi havia la meva filla, però ella acabava de tenir un nen i també era

perillós. Tot i així els metges em deien que ho comentés a casa. Jo sabia

quedava la meva germana, però la seva filla havia tingut problemes renals i

potser ella necessitava un ronyó en algun moment. Per això vaig pensar que era

millor no demanar-li. Igualment, quan ella va saber que hi havia aquesta

possibilitat em va dir que si es podia em donaria el seu ronyó. Com que el seu

marit també era compatible amb la meva neboda no hi havia cap problema.

9. Creus que li va costar decidir-se? Tenia inquietuds?

No, no li va costar decidir-se. De fet ella sempre m’insistia en què em volia

donar el seu ronyó. Ho tenia claríssim. A mi em feia patir. Ella sempre havia

tingut molta por a les agulles i s’havia de fer un munt de proves per saber si hi

havia compatibilitat entre nosaltres. I després, hi havia la operació. Jo sabia on

em ficava però ella no havia viscut mai una cosa així en primera persona. El que

em feia més respecte de tot era que pregués aquest risc per mi.

10. La vostra família que en pensava? Us va ajudar?

I tant que sí, la família ens van ajudar molt. En tot moment van estar fent-nos

costat i van fer que el procés fos més fàcil. Tots van estar molt amb nosaltres

abans i després de l’operació. Tenir un recolzament d’aquest mena, sobretot

per la meva germana, va significar molt i li va donar una gran confiança. I

també per a mi, es clar. A vegades aquestes situacions una mica extremes són

les que més et demostren de les persones que t’envolten. I en aquest sentit, les

dues, la meva germana i jo, podem sentir-nos orgulloses i contentes de la

família que tenim.

11. Us sentiu més unides? Hi ha un vincle més fort entre vosaltres?

No, jo crec que el vincle és exactament el mateix que hi havia abans. La meva

germana i jo sempre ens hem portat molt bé, vaja, sempre excepte de petites.

Ara que ja som grans i tenim més temps lliure ens passem el dia fent coses

juntes, sempre amunt i avall. Si necessita qualsevol cosa jo sempre li dic que ja

41

ho sap, que pot comptar amb mi pel que calgui. De la mateixa manera que jo sé

que puc comptar amb ella.

Que la meva germana m’hagi donat un ronyó és el màxim gest d’altruisme i

d’estima que podria rebre per part seva, demostra moltíssim i em sento molt

afortunada. Jo estic totalment agraïda del que ha fet per mi, i això és una cosa

que la portaré sempre a dins, pràcticament m’ha tornat a donar la vida.

12. Com vas conèixer l’associació ADER?

Jo vaig posar-me en contacte amb l’associació quan anava a l’Hospital Clínic a

fer diàlisi abans del primer trasplantament. Allà, a la sala on estàvem els

pacients hi havia un home gran que venia els números dels cecs cada dia. Ell

formava part de l’associació. Mica en mica ens vam anar coneixent i em va

recomanar que em fes sòcia d’ADER. M’hi va parlar molt bé i jo vaig acceptar.

Des de llavors, ja fa més de vint anys, que hi vaig, i estic encantada.

13. Hi vas sovint a l’associació? Quines activitats hi fas?

Si, i tant, hi vaig molt sovint. Cada dimarts hi anem a fer balls de saló, però

molts cops quedem al matí per xerrar una estona o bé després del ball

organitzem berenars. Aquesta associació té molt caliu, som com una família. La

dona que ho organitza tot, la Teresa, és molt maca i sempre està disposada a

ajudar a tothom; tots estem molt contents amb ella. Inclús a vegades, si està

molt enfeinada l’ajudem amb el que sigui. Ens avenim força entre tots. De tant

en tant també s’organitzen excursions, la última sortida fer va ser a Huelva i

érem més de 50 persones. Fins i tot hi ha gent amb cadira de rodes que hi va!

FIG. 7 SÒCIS D'ADER AL VIATGE A HUELVA

42

6.1.2 Josep Gené Galindo

Josep Gené Galindo té cinquanta-quatre anys. Viu a Barcelona i està casat. Va néixer

amb una malaltia per la qual va haver de ser trasplantat. Abans d’això va haver d’estar

en diàlisi uns quants anys, tota l’adolescència. Cap als 40anys va li van tornar a

trasplantar un ronyó. Els dos van ser de cadàver.

1. Quina malaltia pateix o patia?

Jo vaig néixer amb una malformació congènita en les vàlvules de l’urèter. La

funció d’aquestes vàlvules és impedir que l’orina filtrada torni cap als ronyons.

En el meu cas les vàlvules no funcionaven correctament i produïen reflux

urinari, és a dir, l’orina que havia de ser expulsada tornava cap als ronyons. En

aquella època encara no havia estat diagnosticada la malaltia que jo patia.

Creien que el problema del mala filtració residia en els ronyons i no era així,

únicament estava relacionada amb les vàlvules de l’urèter. Si hagués nascut uns

anys més tard ja haguessin sabut què tenia. El tractament d’aquesta

malformació era molt més simple que la diàlisi o un trasplantament ,

simplement m’haurien posat una sonda a l’urèter per que l’orina passés

correctament.

Però com que encara no es coneixia amb 4 anys em van haver de treure un dels

ronyons, el que en aquell moment funcionava malament. Al cap d’uns 10 anys,

per les mateixes causes que el primer ronyó, se’m va espatllar el segon.

2. Quines solucions hi havia per tractar la insuficiència renal?

En aquella època, els anys 70, es podria dir que encara no es practicaven

trasplantaments. Només se’n feien alguns a nivell d’investigació mèdica però

eren totalment inusuals. L’única solució real que existia aleshores era la diàlisi.

Amb 14 anys, quan em va fallar l’únic ronyó que tenia, vaig començar

l’hemodiàlisi a la Clínica Teknon. Suposo que ja deus saber com funciona, havia

d’anar-hi tres cops per setmana. Allà m’havien de posar dues vies, una per la

43

sortida i l’altre per l’entrada de la sang. La maquina me la depurava i la tornava

neta al meu cos. Vaig estar amb aquest tractament 11 anys.

Cap a l’any 1980 es van començar a practicar els trasplantaments aquí a

Catalunya en varis centres hospitalaris. Aleshores em van posar en llista

d’espera i uns 4 anys després, l’any 1985, quan jo en tenia 25, em van cridar

per trasplantar-me.

3. Com va ser viure l’adolescència fent diàlisi?

Viure l’adolescència fent diàlisi no va ser del tot fàcil. Al principi va costar-me

molt acostumar-me. Em va enganxar en una edat molt dolenta i van ser temps

una mica durs. Més endavant ja m’hi vaig acostumar, formava part de la meva

rutina. Tot i així com és normal no m’agradava. Quan estàs a diàlisi tens una

vida limitada, depens completament d’una màquina i això et priva de moltes

coses. A més a més hi ha una sèrie d’inconvenients relacionats: la diàlisi em va

provocar anèmia, havia de seguir una dieta especial i molt sovint no em trobava

bé, no em trobava com es troba una persona completament sana. Jo era jove

però estava apagat, no tenia la mateixa energia que la resta de la gent de la

meva edat, no podia fer de tot com qualsevol altre persona.

Per altra banda, el fet de tenir aquest problema em va impulsar a ser una

persona més positiva i a intentar valorar totes les coses bones que tenia al meu

voltant. Crec que vaig madurar molt amb tot això. Ara per ara segueixo pensant

el mateix que abans, s’ha de veure la vida de la millor manera possible.

4. D’on venia el ronyó que et van trasplantar?

El ronyó que em van trasplantar era de cadàver. En aquella època hi havia

moltes més morts per accident de trànsit, que era d’on es treien més els òrgans

ja que era gent que havia tingut “morts cerebrals”. Encara no es feien els

trasplantaments de viu a viu perquè no es donava tant valor a treure un òrgan

a una persona viva per donar-lo a una altra, era un risc. Ara sí que sen fan molts

perquè afortunadament no hi ha tants accidents de trànsit, la taxa de

mortalitat ha baixat molt.

44

5. Recordes com et senties abans de les operacions? Tenies por? I després, hi ha

haver complicacions?

No, no m’ho vaig pensar ni dos cops. Conec gent que ha dit que si al

trasplantament i després a punt d’entrar a quiròfan s’ha tirat enrere. Jo tenia

respecte a la intervenció però mai em vaig plantejar dir que no, tenia clar que

em volia trasplantar. El segon cop m’ho vaig pesar més que el primer, ja era

més gran, coneixia de més prop el que era i un quan es gran també pensa més,

però en cap moment vaig dubtar en dir que si.

6. Es pot fer vida normal desprès d’un trasplantament? Creus que hi ha un abans

i un després?

Sí, per mi va ser un canvi total de vida. Em trobava bé, em sentia amb ganes de

fer coses, amb ganes de molta més activitat. Era una sensació que no l’havia

tingut abans, gairebé no la coneixia. Després d’haver-me trasplantat em vaig

casar i vaig estar treballant, podia fer una vida completament normal. Bé, una

persona trasplantada no té una vida exclusivament normal però s’hi apropa

molt. T’has de prendre immunosupressors cada dia i anar als controls mèdics.

Amb el tema de l’alimentació no hi ha gaire diferència, s’ha d’intentar evitar la

sal i l’alcohol i els greixos, com qualsevol persona que vulgui portar una dieta

sana i equilibrada. La veritat és que la diferència entre la diàlisi i el

trasplantament és impressionant, no té preu. Tens ganes de tornar a començar

de nou.

7. Com va evolucionar el nou ronyó trasplantat a mida que avançava el temps?

Què va passar després?

El ronyó va evolucionar molt bé, vaig portar-lo durant molts anys fins que em

va fallar.

Ja saps que els trasplantaments es fan perquè durin el màxim, són molt bons i

és bo fer-los però també tenen els seus problemes, a mida que avança el temps

es degraden i es deterioren amb la medicació i amb el funcionament en si de

l’òrgan, a vegades ni se sap perquè.

45

L’any 2001, després de 16 anys amb el ronyó trasplantat, vaig haver de tornar a

entrar a diàlisi, i vaig estar-hi 4 anys. Vaig haver a tornar experimentar el que

havia viscut en la meva adolescència. Després de tant temps fent vida gairebé

normal va ser dur. A més a més jo tenia molts problemes per dialitzar-me.

Quan estàs a diàlisi et posen fístules, que són accessos vasculars, ajunten una

vena i una artèria perquè és desenvolupi i allà punxen. La primera que em van

fer va ser al braç. Se’m van començar a espatllar i no hi havia manera de

dialitzar-me. L’única opció que vaig tenir va ser posar-me un catèter al coll. Això

era més perillós perquè em podia donar moltes complicacions; vaig tenir una

asèpsia i vaig estar amb febres molt altes. Tenir un catèter es tenir una via

d’accés a qualsevol infecció, va directament a una vena important.

El desembre del 2005 em van tornar a cridar de la llista d’espera que havien

trobat un ronyó compatible.

Ja fa 9 anys que porto aquest ronyó, i va perfecte. Vaig tenir sort perquè hi ha

gent que està esperant molt de temps i no li arriba.

Jo anava a fer diàlisi a un centre que hi havia de un al costat de l’associació.

8. Com va anar la intervenció del segon ronyó?

Amb el segon transplantament vaig estar a punt de morir. Just després

d’operar-me vaig començar a tenir una hemorràgia continua, no parava de

rajar sang. Va haver-hi moltes complicacions. Em van tornar a portar a quiròfan

la mateixa nit i em van obrir una altra vegada. Els metges no veien res, el ronyó

sagnava per tot arreu i no sabien d’on venia. Em vaig quedar ingressat a

l’hospital i seguia perdent sang. Jo desconeixia la gravetat de l’assumpte,

estava mig dormit descansant a l’habitació, veia que em posaven sang però no

era conscient del que passava. Al cap de dos dies va venir un metge i em va dir

que si no feien res per aturar l’hemorràgia moriria. Hi havia un medicament en

prova que podia curar-me però no era segur. El que feia el fàrmac era coagular

la sang i hi havia tres possibilitats, o que no em fes efecte, o que me’n fes

massa i per exemple tingués una embòlia, o bé que funcionés correctament i

46

m’aturés l’hemorràgia del ronyó. Vaig tenir sort i el medicament va funcionar,

aquí estic.

9. Com estàs ara amb el nou ronyó?

Bé, em funciona molt bé. Ara ja tinc una edat i els xacres que tinc crec que són

més aviat per la vida que he portat de malalt que no pels anys. El meu rellotge

biològic és diferent al de qualsevol persona de 50 anys que ha tingut una vida

sana. Dins del que cap estic bé.

Tot i així tampoc s’ha de menysprear la diàlisi, és un tractament molt bo també,

la gent pot estar allà temps esperant el trasplantament. És una manera de

sobreviure. Avui en dia es fan unes diàlisis molt bones on el cos no pateix tant

com abans, s’aguanta millor. Tens una qualitat de vida més o menys bona però

hi ha l’inconvenient que s’hi ha d’anar.

10. Quina era la relació amb la teva família? Et va ajudar?

Quan era petit et ja pots imaginar, els meus pares patien molt, sobretot la

meva mare. Sempre estaven molt pendents de mi, a la meva disposició en

qualsevol cosa que volgués o necessités, m’ajudaven molt. Quan havia d’anar al

metge sempre m’acompanyaven. Veure’m malalt era molt dur per ells, es van

bolcar completament en mi. Ho vivien malament.

Un com em vaig casar tot va ser diferent. Jo vaig conèixer la meva dona al

centre de diàlisi, hi treballava allà, era auxiliar. Per tant, coneixia perfectament

el tema. Tot i així quan jo passava males èpoques ella patia, és normal. És

curiós perquè nosaltres també coneixem una altra parella que es van conèixer a

un centre de diàlisi, es van casar poc més tard que nosaltres. La veritat és que

amb la diàlisi s’arriben a crear vincles molt forts. Són 3 cops a la setmana que hi

vas, allà sempre tractes amb la mateixa gent i parla de mil coses, de la casa, del

que fas... es comenta tot. Estàvem en una sala tots junts i sempre estàvem de

broma, xerràvem, i amb el personal també es clar, estan allà tota l’estona

també. I dia a dia es creen lligams, acabes agafant confiança amb la gent.

47

11. Com vas conèixer l’associació ADER?

Vaig conèixer l’associació l’any 1980. Tenia uns 20 anys i volia anar a Mallorca

de viatge. Amb la diàlisi era complicat marxar a fora, havia de buscar un centre

allà per poder dialitzar-me. Des de l’hospital on anava em van dir que em posés

en contacte amb l’associació ADER ja que ells s’encarregaven de tramitar

aquestes gestions i ho organitzàvem. També passaven tots els informes. Ja fa

molts anys que sóc soci, gairebé fundador, es va crear l’any 1978 i jo vaig anar-

hi dos anys després, no queden gaires tant antics.

12. Hi vas sovint a l’associació? Quines activitats hi fas?

Sí, sobretot vaig a fer-me massatges, almenys un cop a la setmana. Es un servei

que està molt bé. Quan fan excursions i viatges també m’hi apunto, ens reunim

força gent i t’ho passes bé. Tothom és molt maco i hi ha molt bona relació

48

6.2 Dr. Frederic Oppenheimer

El Dr. Frederic Oppenheimer és

cap de la Unitat de

Trasplantament Renal de

l'Hospital Clínic de Barcelona, on

hi ha treballat durant més de 30

anys. Es va graduar de la Facultat

de Medicina de la Universitat

Autònoma de Barcelona l’any

1978, i després va completar la

seva formació amb un postgrau en Nefrologia a l'Hospital Clínic de Barcelona.

Gràcies a la seva brillant trajectòria ha esdevingut un dels nefròlegs i experts en

trasplantament renal amb més experiència d'Espanya. Porta gran part de la seva vida

dedicant-se a promoure i implantar el trasplantament de donant en viu, i ha fet que

aquesta sigui la millor solució per als pacients més joves que necessiten un nou ronyó.

Sap com ningú explicar a les famílies el que suposa aquesta donació en viu, fent-ho

amb total transparència i sinceritat.

En l'actualitat el Dr. Oppenheimer és membre del Consell de la Societat Espanyola de

Trasplantaments i membre del Consell de la Societat Europea de Trasplantament

d'Òrgans. Ha estat el president de la Societat Catalana de Trasplantament i el passat 15

d’octubre va ser nomenat nou Director de l’ICNU (Institut Clínic de Nefrologia i

Urologia). A més a més és revisor de les principals revistes internacionals de

trasplantament, on hi ha publicat nombrosos articles. En moltes ocasions ha reunit

grans celebritats del trasplantament renal del món a Barcelona.

Casat i pare de família, Frederic Oppenheimer ha viscut en primera persona allò al que

s’ha dedicat a tractar durant tota la vida, li ha donat un ronyó al seu fill després de que

aquest tingués una hipertensió altíssima el passat agost.

49

Admet que ara és, potser, l'especialista en trasplantaments que millor coneix el que

senten els seus pacients. «He estat en les dues cantonades de la taula d'operacions»,

fa broma.

A causa d’aquest fet va ser nominat Català de l’any 2013, i va quedar entre els vuit

finalistes.

1. La seva història. Com va començar tot? Quina malaltia patia el teu fill? Quins

eren els seus símptomes? Quan de temps fa?

El meu fill estava aparentment sa. Sí que sabíem que havia nascut amb una

malformació dels ronyons ja que els tenia fusionats però això no suposava cap

perill, mai havia tingut cap mena de problema.

Quan tot va començar, l’agost de 2013, ell tenia 29 anys i portava una vida

completament normal, anava al gimnàs i estava en forma. Va coincidir que ell

es trobava en un moment difícil de la seva vida ja que havia de decidir que faria

amb el seu futur. Havia acabat la carrera de Dret, que li havia costat molt, i

tenia dues opcions a escollir, o bé fer un màster a ESADE, o bé se n’anava a

estudiar fora, una mica així a l’aventura. Va fer un examen i diverses entrevistes

per entrar a ESADE i les va passar. Els dies previs a la matrícula, que era quan

havia de prendre la decisió de quedar-se o marxar va començar a queixar-se: es

trobava malament, no podia dormir bé, li faltava l’aire...Ho vam enfocar com si

tingués ansietat. A més a més tenia una mica de tos, ell mateix es pensava que

era per l’aire condicionat. No semblava que tingués res greu, fins que un bon

dia, un diumenge, estàvem a casa i va dir que li feia molt mal el cap i que no

veia bé la televisió, veia borrós. De seguida ja vaig pensar que tenia un

problema d’hipertensió arterial; li vaig mirar la pressió i la tenia altíssima, era

exagerat. Evidentment el vam portar cap a l’hospital i allà només arribar ja se li

va diagnosticar que tenia una insuficiència renal. Havíem de saber si era aguda

o crònica, i amb dos dies se li van fer totes les proves necessàries: ecografies ,

biòpsies, analítiques... Es va determinar que tenia una insuficiència renal

crònica, que és irreversible.

50

2. Quines solucions hi havia per tractar la malaltia? L’única opció era el

trasplantament? Com va ser la preparació?

Bàsicament l’única opció per tractar la insuficiència renal era el trasplantament.

Tot i així no es podia fer de manera immediata. Ell presentava el es diu una

cardiopatia hipertensiva; el cor havia patit molt i no es podia fer una cirurgia de

trasplantament en aquell moment, s’havia de preparar durant uns mesos. Per

tant, va haver d’entrar en diàlisi. Se li va posar un catèter i d’allà sortia la sang

per ser depurada. Mentrestant jo vaig començar a preparar-me com a donant

potencial. Aquelles setmanes em va servir per posar-me més en forma. Com

millor estigués jo, millor el ronyó, millor l'operació.

3. De la vostra família, quins eren els candidats per a ser el seu donant? Et va

costar molt decidir-te? Tenies por?

La seva mare, és a dir, la meva dona no podia ser la seva donant ja que tenia

una malaltia i no era possible extreure-li el ronyó. El seu germà, de 24 anys, jo

ja el descartava directament però igualment havia patit algun còlic nefrític i

tenia pedres als dos ronyons, no era possible dur a terme el trasplantament.

Quedaven germans meus, que s’hi van oferir. Si no hagués estat jo un bon

candidat segurament s’hagués trasplantat el ronyó d’algun tiet. Jo de seguida

em vaig fer analítiques i vaig veure que sí que servia. Va ser un descans, des

d’aquell moment vaig tenir claríssim que li donaria. La meva por era que jo

pogués patir algun problema mèdic que em declarés no apte com a donant,

cosa que pot passar. Sóc un desastre i no em faig mai cap control, ja saps com

som els metges. Nosaltres de cada 10 donants potencials que estudiem entre 3

i 4 els descartem perquè els hi trobem alguna cosa, molts cops no són

veritablement malalties però si factors de risc que podrien comprometre la

salut d’aquella persona. A vegades directament aquella persona donant ha

nascut amb un sol ronyó i no ho sabia. En els pitjors casos apareix un càncer, o

una diabetis.

51

4. Qui li va anunciar la notícia? Com va reaccionar?

Vaig ser jo qui li vaig explicar, i va reaccionar força bé, sense cap problema. Ell

estava conscienciat de que havia de passar per un trasplantament. Tot i així, al

principi, es va quedar en estat de xoc; era una càrrega emocional molt forta de

pair. Es va posar molt content, tot i que li feia molt de respecte que el donant

fos jo. Ell em deia hagués preferit que fos al revés, que me l’hagués donat ell a

mi. Després ja se’n va fer la idea.

5. La vostra família que en pensava?

La veritat és que la família va reaccionar amb un cert alleujament. Quan una

persona jove necessita un trasplantament la possibilitat de tenir-lo a prop en la

família i disposar d’un donant sa i compatible és una gran solució. Quan es va

confirmar que jo podia ser un bon donant tots vam respirar tranquils.

6. Quan es va dur a terme la intervenció?

Ens van proposar fer la intervenció a mitjans de desembre. Era una bona data

perquè el cor del meu fill, el Fede estava bastant reparat podia aguantar un

trasplantament. A més a més el més d’octubre, i sobretot novembre, és una

època terrible a l'hospital i d’aquesta manera podria aprofitar les vacances per

recuperar-me i no demanar la baixa. La veritat és que no vaig faltar a la feina

després de la donació. Em vaig traçar un pla de dieta sana, exercici moderat

però constant, descans adequat i el menor estrès possible. Al cap de dues

setmanes passava consulta.

7. Qui i com va dur a terme l’operació?

Es va acordar que el cirurgià

que realitzaria les dues

intervencions, la del meu fill i

la meva, seria el cap de l'equip

de cirurgians, el Dr. Antonio

Alcaraz. De fet va ser el qui va

FIG. 8 OPPENHEIMER I EL DR. ALCARAZ

52

prendre la decisió d’operar. Va assumir tota la responsabilitat. Per a mi, era una

garantia absoluta. Ell, juntament amb els altres especialistes són el millor equip

de trasplantament renal d’Europa. Tot i així el Dr. Alcaraz em va afirmar que va

ser el trasplantament on ho va passar pitjor de tota la seva vida, no perquè fos

més difícil que altres, sinó perquè tenia la pressió de que tot havia d’anar bé.

Jo tenia plena confiança en ells, i com era d’esperar, ho van fer de la millor

manera possible.

8. Pots fer vida normal? Hi ha un abans i un després de l’operació?

Puc fer vida completament normal, em sento molt bé. Faig el mateix que els hi

recomano als meus pacients: intentar portar un estil de vida sa, mantenir una

dieta equilibrada, fer una mica d’exercici, moderar la sal, i no fumar. Una

vegada a l’any fer una revisió mèdica per comprovar tensió arterial, colesterol,

pes...Són aquestes coses que se suposa que s’haurien de fer amb dos ronyons

igual que amb un, però que amb un tenim més motivació.

9. Com està ara el teu fill? Ell pot fer vida normal?

Sí, pot fer vida completament normal. Va fer una recuperació molt ràpida i una

estància hospitalària molt curta. En general, una convalescència correcta. Ara

està molt bé, aviat va poder tornar a treballar. L’únic que se li exigeix és que

compleixi amb la medicació. Entre els joves sovint hi ha mal compliment

terapèutic perquè abandonen el tractament o el descuiden. Això pot arribar a

ser un problema, és la primera causa de que fracassi el trasplantament. Tot i

així el meu fill ja no és un adolescent i té molt clar que ha de ser organitzat amb

el tema de la medicació. Ha de venir a fer les visites que li toquin i prendre la

medicació. En Fede, a part dels immunosupressors, pren dosis mínimes de

fàrmacs per corregir la hipertensió, tot i que ho té molt ben controlat. La veritat

és que no li porto jo, no és aconsellable ja que podria minimitzat signes o

símptomes importants, o ell també es podria relaxar. Es necessita una persona

que et marqui més, amb qui no tinguis tanta confiança.

53

10. Us sentiu més units? Hi ha un vincle més fort entre vosaltres?

Home doncs sí, la veritat és que sí. Hi ha coses que canvien, algunes

referències, alguns sentiments. Et veus d’una altra manera. Ell ja té 29 anys, no

és un adolescent i ha pres consciència de tot el que ha passat i del que significa

la donació en viu: el fet d’anar a un quiròfan voluntàriament... Per la meva

professió he atès a molt trasplantaments de donant viu i he vist casos de fills,

sobretot joves de 14 i 15 anys que reben ronyons dels seus pares i ho veuen

com la cosa més normal del món, ni tan sols li donen un valor especial a la

donació. En el nostre cas és diferent, sé que ell està agraït, i jo orgullós d’haver-

li pogut donar.

Quan vaig tornar al Clínic, després de la intervenció, hi havia gent que em deia

que m'havia convertit en una mena d'heroi. La resta de persones que han estat

donants són tan herois com jo, o cap ho som. A qui em diu aquestes coses, li

pregunto: 'Si tu poguessis i el teu fill ho necessités, no li donaries un òrgan?' És

clar que sí!

54

6.3 Crònica de la meva experiència en l’extracció d’un ronyó de donant

viu

A través de contactes familiars he tingut la gran oportunitat de viure en primera

persona la donació d’un ronyó de viu a viu a l’Hospital Clínic. Ha estat una experiència

molt interessant i enriquidora; gràcies a aquesta intervenció sóc encara més conscient

de la importància moral i científica que comporta la donació.

El trasplantament on he pogut assistir s’ha realitzat entre un matrimoni més aviat jove.

La dona ha estat la donant i el marit el receptor. Jo he estat a l’operació que li han

practicat a la donant per extreure-li el ronyó. És una cirurgia pionera de l’Hospital

Clínic que s’anomena “nefrectomia laparoscòpica transvaginal”. És una tècnica

quirúrgica molt innovadora que consisteix en aprofitar un orifici natural del cos per

que aquesta sigui el menys invasiva i així facilitar la recuperació de les pacients i

disminuir les possibles complicacions. D’aquesta manera les dones donants estan

ingressades un període de temps més curt i poden tornar a fer vida normal abans. Jo

desconeixia totalment aquesta tècnica i m’ha semblat molt impactant. El fet de saber

que s’extreia l’òrgan per la vagina m’ha fet respecte. Suposa una intervenció de gran

complexitat i d’alta coordinació entre tots els especialistes. jo he tingut la sort de

presenciar-la.

Al arribar a l’Hospital Clínic m’he trobat amb la infermera d’anestèsia del quiròfan

d’Urologia. Ella és la que s’encarrega d’administrar els sedants, calmants i fàrmacs

anestèsics abans i durant l’operació, així com ajudar a despertar el malalt quan

aquesta s’acaba. Ella ha estat qui m’ha acompanyat en tot moment. Al principi m’ha

ensenyat els quiròfans on es practiquen totes les intervencions i m’ha presentat els

diversos metges i infermeres que estarien en tot el procés quirúrgic. Després de

relacionar-me amb aquest entorn m’he adonat que hi havia una gran professionalitat i

responsabilitat.

He tingut la sort de poder tractar amb el matrimoni abans de la intervenció. Primer

han portat la dona, ja en llitera, a la sala preoperatòria. Allà la infermera li ha

subministrat fàrmacs adients per via intravenosa. Al cap d’una estona ha arribat el

55

marit i els han deixat junts a la mateixa sala. La infermera ha estat molt agradable amb

els dos, s’ha mostrat atenta i propera. Els hi ha preguntat com es deien, d’on venien i si

tenien fills, simplement preguntes per donar-los conversa i per intentar suavitzar

l’entorn. Considero que el seu paper és molt important en una situació com aquesta.

Els hi ha intentat transmetre confiança i seguretat. Els dos, home i dona, estaven força

nerviosos com és normal. L’ambient que es respirava és difícil de descriure, una

situació bonica però plena de tensió alhora. He pogut percebre la por i la incertesa als

seus rostres. M’he plantejat que els deuria estar passant per les seves ments en aquell

moment. Segurament els envaïen un munt de sentiments i sensacions oposades. Tot el

que han hagut de viure per arribar fins aquí no deu haver estat gens fàcil. Posar-se a la

seva pell m’ha fet entendre més clarament la magnitud del que suposa la donar un

ronyó, ja no només el transplantament en si, sinó també(tot el que engloba) l’abans i

el després del procés, el que realment viuen les famílies i el canvi que es produeix seva

vida. El que anava a fer aquesta dona pel seu marit és una immensa mostra d’amor, és

arriscar la seva persona per donar-li a qui estima una vida molt millor. Pels dos deu

estar suposant un xoc emocional molt fort. N’estic segura que tot això que estan vivint

els està influint de gran manera i té un significat molt potent.

Abans de que s’emportessin la dona al quiròfan la parella s’ha acomiadat amb un petó

càlid i sincer. Ha estat un moment molt emotiu. En breus començaria la(esperada)

intervenció que ho canviaria tot.

Un cop al quiròfan l’equip mèdic ha preparat tots els instruments necessaris per

procedir amb l’operació. Hi havia molta gent treballant ràpida i simultàniament,

revistant que tot estigués en ordre per poder començar. En aquest moment m’he

emocionat, estava a punt de presenciar com tots els professionals treballaven a la una

per extreure el ronyó. Al mateix temps estava espantada, mai abans havia estat en un

quiròfan i no sabia si m’impressionaria veure les vísceres de la dona i el especialistes

treballant en plena acció.

Han iniciat la intervenció fent unes petites incisions a l’abdomen de la dona.

Posteriorment han introduït uns instruments tubulars que arribaven fins la zona on

està situat el ronyó esquerre. A través d’aquests hi entraven la càmera i els diferents

56

estris quirúrgics. Al quiròfan hi havia diverses pantalles que rebien les imatges de la

càmera i és per on es veia tot el procediment, a més a més hi havia una que es veia en

tres dimensions. Les primeres sensacions han estat sorprenents. Esperava que em fes

certa angúnia però tot el contrari, m’ha agradat molt. He trobat realment interessant

la feina que fan aquests metges i infermeres, ha d’haver-hi molta coordinació entre

tots, sobretot entre els cirurgians ja que treballen completament en equip. N’hi ha dos,

un d’ells treballa per laparoscòpia, separant el ronyó dels teixits que l’envolten, i l’altre

a través de la vagina.

El moment més apassionant ha estat l’extracció en sí de l’òrgan. Han tallat l’artèria i la

vena renals, deixant el ronyó completament separat del cos. Tot seguit l’han introduït

dins una bossa anteriorment col·locada per mitjà de la vagina i finalment l’han retirat

per la vagina. Tot això ho han fet molt ràpidament ja que el ronyó ha d’estar el menor

temps possible en isquèmia. Hi ha hagut tensió perquè podia ser un moment crític si

no sortia bé però per sort tot ha anat perfecte. Un cop el ronyó estava fora l’han posat

instantàniament dins d’un recipient

amb gel i l’han filtrat amb un líquid

especial. Aviat l’han portat al

quiròfan del costat on estaven

intervenint al marit per cirurgia

“oberta”. Al cap de pocs minuts han

començat a trasplantar-li.

Veure el ronyó ha estat molt màgic i impactant. Realment m’ha impressionat

moltíssim, mai havia viscut una situació d’aquesta dimensió. És espectacular pensar en

el valor que té el ronyó, no és calculable en diners ni en fets materials; és vida, felicitat

i amor.

57

7. Conclusions

Donació i trasplantament. Aquestes dues paraules es poden definir fàcilment però

engloben molt més del que cap en unes línies. Amb tota la feina realitzada he pogut

entendre quin és el seu veritable significat i què representen en la societat d’avui dia.

Durant aquest període he tingut la sort de conèixer diverses experiències de persones

que en algun moment de la seva vida han donat o han rebut un òrgan, o bé que han

intervingut en el procés. Gràcies a elles he pogut entendre d’una manera molt propera

i realista el valor que té tot això.

Per una banda, la donació suposa l’esforç de moltes famílies que en un moment molt

dur de la seva vida han pres la decisió d’ajudar a altres. A vegades, per aquestes

persones que han perdut un ésser estimat és un consol saber que la mort no ha estat

en va, que almenys aquesta pèrdua ha tingut algun sentit.

Per altra banda, en la donació de viu a viu també pot semblar un esforç pels donants

però per a molts és un gran goig i satisfacció saber que amb el seu òrgan poden

millorar la vida d’aquells qui estimen. El trasplantament significa una nova oportunitat

de per les persones receptores; d’alguna manera tornen a néixer, i amb ells la seva

il·lusió i els seus nous plans de futur.

Cal recordar la donació i el trasplantament són possibles gràcies a la dedicació de molts

professionals que s’uneixen amb un mateix objectiu: salvar vides. A causa d’aquest

esperit de superació a Catalunya cada dia creix el nombre d’intervencions que es duen

a terme, així com les investigacions i els nous projectes.

A nivell pràctic vaig trobar apassionant la intervenció on vaig assistir. Vaig poder viure

en primera persona un dels moments més intensos de tot el procés, la donació i el

trasplantament en si. Aquesta experiència m’ha demostrat que potser en un futur

m’agradaria dedicar-me a la infermeria o a algun ofici relacionat amb la salut.

He de dir que m’hagués agradat fer més entrevistes però no ha estat fàcil trobar a gent

relacionada amb el tema. En aquest sentit he d’agrair-li a la meva mare, que és

58

infermera de l’Hospital Clínic, la possibilitat que m’ha donat per contactar amb el

personal mèdic del centre.

Ara que ja he acabat el treball me n’adono que ha estat realment profitós. Tinc una

nova visió de la donació i el trasplantament, diferent de la que tenia abans. Ha servit

per demostrar-me amb fets la importància que té donar i rebre òrgans, tant a nivell

mèdic com humà.

59

8. Bibliografia i webgrafia

VALLS, Eulàlia. Història dels trasplantaments d’òrgans a Catalunya. Barcelona: Edicions

62, 2009.

http://donacion.organos.ua.es/submenu4/donante_vivo/donante_vivo_renal.asp

http://donacion.organos.ua.es/index.asp

http://donacion.organos.ua.es/submenu3/inf_sanitaria/tx-cardiaco/espera.asp

http://escuela.med.puc.cl/publ/manualurologia/transplanterenal.html

http://www.revistaseden.org/files/art655_1.pdf

https://www.friat.es/la-enfermedad-renal/insuficiencia-renal-cronica/el-trasplante-

renal/trasplante-de-rinon-donante-vivo-informacion-para-donante-y-receptor/

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/003005.htm

http://salud.doctissimo.es/donaciones-y-trasplantes/trasplante-de-rinon/

http://www.cucaiba.gba.gov.ar/historia.htm

http://blog.hospitalclinic.org/2011/08/per-primera-vegada-al-mon-el-clinic-aplica-

tecniques-de-minima-cicatriu-en-els-donants-de-ronyo-per-a-trasplantament-de-viu/

http://acmcb.es/files/499-175-FITXER/vim3.pdf

http://www.lavanguardia.com/encatala/20140119/54400278614/el-cap-de-

trasplantaments-renals-del-clinic-dona-un-ronyo-al-seu.html

http://www.tv3.cat/videos/4879111/El-cap-de-trasplantaments-renals-de-lHospital-

Clinic-dona-un-ronyo-al-seu-fill

http://www.ont.es/home/Paginas/Trasplanterenal.aspx

http://donacion.organos.ua.es/submenu4/donante_vivo/donante_vivo_renal.asp

http://donacion.organos.ua.es/index.asp

http://donacion.organos.ua.es/submenu3/inf_sanitaria/tx-cardiaco/espera.asp

http://escuela.med.puc.cl/publ/manualurologia/transplanterenal.html

http://www.revistaseden.org/files/art655_1.pdf

https://www.friat.es/la-enfermedad-renal/insuficiencia-renal-cronica/el-trasplante-renal/trasplante-de-rinon-donante-vivo-informacion-para-donante-y-receptor/

https://www.friat.es/la-enfermedad-renal/insuficiencia-renal-cronica/el-trasplante-renal/trasplante-de-rinon-donante-vivo-informacion-para-donante-y-receptor/

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/003005.htm

http://salud.doctissimo.es/donaciones-y-trasplantes/trasplante-de-rinon/

http://www.cucaiba.gba.gov.ar/historia.htm

http://blog.hospitalclinic.org/2011/08/per-primera-vegada-al-mon-el-clinic-aplica-tecniques-de-minima-cicatriu-en-els-donants-de-ronyo-per-a-trasplantament-de-viu/

http://blog.hospitalclinic.org/2011/08/per-primera-vegada-al-mon-el-clinic-aplica-tecniques-de-minima-cicatriu-en-els-donants-de-ronyo-per-a-trasplantament-de-viu/

http://acmcb.es/files/499-175-FITXER/vim3.pdf

http://www.lavanguardia.com/encatala/20140119/54400278614/el-cap-de-trasplantaments-renals-del-clinic-dona-un-ronyo-al-seu.html

http://www.lavanguardia.com/encatala/20140119/54400278614/el-cap-de-trasplantaments-renals-del-clinic-dona-un-ronyo-al-seu.html

http://www.tv3.cat/videos/4879111/El-cap-de-trasplantaments-renals-de-lHospital-Clinic-dona-un-ronyo-al-seu-fill


http://www.ont.es/home/Paginas/Trasplanterenal.aspx

60

http://www.ont.es/home/Paginas/HistoriadelosTrasplantes.aspx

http://historia.aeu.es/PDF/HistoriaTrasplanteRenal.pdf

http://www.tv3.cat/videos/4879111/El-cap-de-trasplantaments-renals-de-lHospital-

Clinic-dona-un-ronyo-al-seu-fill

http://donacion.organos.ua.es/submenu4/historia.asp#El primer donante humano de

órgano

http://www.biosfera.cat/biosfera_cat_biosfera/?p=3679

http://www.infermeravirtual.com/cat/activitats_de_la_vida_diaria/fitxa/ronyons/siste

ma_urinari

http://kidney.niddk.nih.gov/Spanish/pubs/yourkidneys/

http://kidshealth.org/teen/en_espanol/cuerpo/kidneys_esp.html

http://www.juntadeandalucia.es/averroes/~29701428/salud/excetor.htm

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/LA%20VANGUARDI

A.%20Trasplantes,%20amor%20y%20ciencia.%2020-01-2014.pdf

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/EL%20FUTURO%20

DE%20LOS%20TRASPLANTES%20.%20LA%20VANGUARDIA%20ENERO%202014.pdf

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/LA%20VANGUARDI

A.%20Un%20ri%C3%B1%C3%B3n%20todo.%2019-01-2014.pdf

http://www.aderrenal.org/ader/

http://www.ara.cat/premium/societat/Alarma-pacients-dialisi

retallades_0_689331093.html

http://www.sctransplant.org/doc/boletin/butlleti_22_cat.pdf

http://vivorenal.ont.es/faq/

http://vimeo.com/109792430

http://www.ont.es/home/Paginas/HistoriadelosTrasplantes.aspx

http://historia.aeu.es/PDF/HistoriaTrasplanteRenal.pdf



http://www.biosfera.cat/biosfera_cat_biosfera/?p=3679

http://www.infermeravirtual.com/cat/activitats_de_la_vida_diaria/fitxa/ronyons/sistema_urinari

http://www.infermeravirtual.com/cat/activitats_de_la_vida_diaria/fitxa/ronyons/sistema_urinari

http://kidney.niddk.nih.gov/Spanish/pubs/yourkidneys/

http://kidshealth.org/teen/en_espanol/cuerpo/kidneys_esp.html

http://www.juntadeandalucia.es/averroes/~29701428/salud/excetor.htm

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/LA%20VANGUARDIA.%20Trasplantes,%20amor%20y%20ciencia.%2020-01-2014.pdf

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/LA%20VANGUARDIA.%20Trasplantes,%20amor%20y%20ciencia.%2020-01-2014.pdf

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/EL%20FUTURO%20DE%20LOS%20TRASPLANTES%20.%20LA%20VANGUARDIA%20ENERO%202014.pdf

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/EL%20FUTURO%20DE%20LOS%20TRASPLANTES%20.%20LA%20VANGUARDIA%20ENERO%202014.pdf

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/LA%20VANGUARDIA.%20Un%20ri%C3%B1%C3%B3n%20todo.%2019-01-2014.pdf

http://vivorenal.ont.es/download/noticias_destacadas_vivo_renal/LA%20VANGUARDIA.%20Un%20ri%C3%B1%C3%B3n%20todo.%2019-01-2014.pdf

http://www.aderrenal.org/ader/

http://www.ara.cat/premium/societat/Alarma-pacients-dialisi%20%20retallades_0_689331093.html

http://www.ara.cat/premium/societat/Alarma-pacients-dialisi%20%20retallades_0_689331093.html

http://www.sctransplant.org/doc/boletin/butlleti_22_cat.pdf

http://vivorenal.ont.es/faq/

http://vimeo.com/109792430

Donar un òrgan, rebre vida

Documents

Transcript of Donar un òrgan, rebre vida