Any'fci-ccr. -{II.8 Epoca. - N.1 98 Dissabte 12 de Setembre 1925

Justícia15 ets.

ocíal Quan serà comprès que el pa-triotisme consisteix, sobre tot,en fer la pàtria digna?

GABRIEL ALOMAR

SETMANARI SOCIALISTASedatilo i Ädmüratlo: Minai, 108 (liimü)

Apartat de Correus, 757 • BARCELONA

PARLEM-NE!Hi han qüestions que pels homes de mentalitat normal

lliures de prejudicis semblen evidents per elles mateixesque, i no obstant, esguardades pels •• homes de partit », so-ta el vel espès d'un sectarisme qualsevulga, devenentèrboles i confuses.

Una d'aquestes és l'actitud de 1' «Unió Socialista» en-front de les circunstancies creades per l'estabilització ab-surda d'una situació d'interinitat. Des del punt d'ovir ne-tament obrer, la nostra trajectòria venia assenyeladaamb la claretat del batarell del sol. No sols com a socia-listes, com a lliberals i simplement com a demòcrates i,si tant ens feu dir, només com a homes civils, ens era ve-dada no ja qualsevol col·laboració amb poders excepcio-nals d'origen extrapopular, sinó el més ínfim contacteamb tot allò que en fos una representació o una conse-qüència. Vivim, però, malhauradatnent, en uns dies d'ai-guabarreig i confusionismes tan monstruosos que ha po-gut donar-se el cas de que elements titolats socialistes, i»fins amb historia revolucionaria, s'hagin negat, per exem-ple, a reconèixer el govern de font popular de les repú-bliques soviètiques í per altra banda hagin fet acatamenta poders dictatorials d'origen pretoria, convertint-se enuna mena mesurada i pacífica «oposición de Su Majes-tad», a canvi del rosegó de pa del Consell d'Estat i delplat de llenties de les regidoríes governatives. ¿Com potésser que els que això feien — desoiní el consell amicalque en hora oportuna els arrivava de la nostra banda —no vegesin que amb llur insensata conducta enrunavende cop i volta una noble tradició d'austeritat, destruïenles possibilitats renovadores d'una nova força prenyadade fu tur i convertien un partit esencialment revolucionarien el reformisme més mesquinement oportunista?

I cosa verament singular i curiosa: els mateixos queblamnaren amb violència i qualificaren amb els motsmes durs la tasca generosa de JUSTÍCIA SOCIAL cridant ala concòrdia als membres dispersos de la gran familiaobrera i els mateixos que s'escandalitzaven dels nostrescontactes amb homes honrats de tots els camps del obre-risme — que mai no caurem en la ridicula petulancia depretendre monopolitzar l'austeritat i la bona fe i a totesbandes hi han homes d'idealità! generosa — ; el mateixosque pera mes bé ferir-nos arribaren a emprar contra no-saltres l'arma de l'insidia, callen avui devant d'antidemo-craiics contactes injustificables i son agosats de titllar lanostra obra d*«antisocialista«.

Els pobres tenen ulls i no hi veuen! No veuen que forade les cledes dogmàtiques — puix el Socialisme es unareligió massa ample per deixarse encofurnar entre lesqnatre parets de cap capelleta — no veuen que sense lacega submissió a cap definidor inviolable, la nostra«Unió», amb la seva espiritualitat oberta i amb el seusentit tolerant, ha fet més per la difusió del ideals socia-listes en terres catalanes que vint anys de casinet pro-vincià, amb taules de cafè, vetllades literario-musicals i«lucido baile de sociedad» i tot, perno esmentar el caci-catje dels quatre que vitaliciamenl acaparaven els cà-rrecs de junta i les representacions al Tribunal Industrial.

Som els primers de reconèixer l'alta valor de l'obra queencerts indrets peninsulars ha realitzat el -Partido So-cialista Español», la tradició del qual admirem i ens hisentim agermanats. Declarem també sincerament quel'error funest que han sofert els seus líders, cl creiem f i l lno de cap manca de bona fe, í-ino de la manca de cons-ciència socialista, o, si volen, de sentit de la realitat.

Ignoren el que hagi passat en ait res bandes, però sen-se una profunda renovació de tàctiques; procediments, esevident que d socialisme oficial, endut per una funestaimpaciència d'èxit, s'ha perdut tota possibilitat d'influirsobre'les mases obreres i els elements intelectuais de Ca-talunya.

Cap afany de ferir a ningú pot moure nostra ploma. Lanostra insistència sobre el mateix punt no es altra cosaque una contínua apel·lació a les normes pures del so-cialisme per atrau e al bon caini els companys desorien-tats í poder oblidar en l 'efusiva abraçada del retroba-ment el dolor amb que a hores d'ara hem tingut de pre-senciar que només dues forces gaudeixen avui a Cata-lunya de plena llibertad pera fer actes de propaganda:els «Sindicats Lliures» y el «Partido Socialista Obrero».

— May e] mon no había estat tan desballestat comara- terratrèmols, epidèmies, guerres, plans de reorga-nització...

— Home! No veu que es l'«Any Sant»?

Libres sinLibertadpero alguien nos dice que hacepoco fué el famoso personaje ex-pulsado de la organización quefundó, propagó y dio a conocera toda España. ¿Qué habrá he-cho el tal para que lo arrojaran,y del Sindicato libre nada menos?

Otra particularidad es lo con-trario que la baja de Laguía Lli-teras; el alta de un Merino Gra-cia, titulado ex secretario del par-tfdo comunista español. Este in-dividuo dio hace pocos días tinaInferencia que, naturalmente, no

camps, arriben fins .a nosaltresjjiuisknos oir. Ahora aparece como

Altres voltes havem assenyalaten aquestes planes, les cròniquesbarcelonines que, en "El Pueblo"de València publica el nostre par-ticular amic, el senyor ColominasMaseras, ex-diputat republicà, latasca del qual, per exemple, en el"Consell de Pedagogia" de la dis-solta Mancomunitat de Catalunyaés recordada amb admiració.

En aquestes hores de detec-cions un les nostres mateixes trin-xeres, l'eco de les veus lliberalsque des-i-ara ressonen en altres

com una alenada confortadora.—-Acaba de celebrarse en Barce-

lona un Congreso de los llamadosSindicatos libres. Por la Prensanos hemos podido enterar de susdeliberaciones; pues, en buen ho-ra lo digamos, estamos limpios detodo contacto con esos singularessindicatos, y pensamos seguir ahonesta distancia de los mismos.Pero, si no heñios acudido a lassesiones, la profusa informaciónque los periódicos locales hanacogido complacientes en sus co-lumnas nos ha permitido seguirpaso a paso la actuación de esosorganismos obreros que se desen-vuelven al margen de la claseobrera, pero que por las trazasconservan todavía bastante vitali-dad para movil izar delegados detodas las regiones de España.Se ve que la labor de difusiónfué organizada inteligentemente,cuando a pesar de la f a l t a de baseel edif icio sigue en pie.

Dos part icularidades nos hanllamado la atención en ese Con-greso: Una, la baja de uno de losmás tenaces organizadores delpr imi t ivo Sondicato libre, LaguíaDiteras de nombre, que alcanzóun día e f ímera celebridad conmotivo del atraco de que quisohacer v ic t ima al simpático y admi-rado Indalecio Prieto, en plenoCongreso; y que, nombrado mástarde concejal de Madrid, se pro-bó documenta lmente su f a l t a decapacidad legal por hallarse em-padronado en Barcelona y no ha-ber t ras ladado su domicilio a lavi l la y corte, no obstante lo cualy a pesar de la protesta formula-da por un concejal socialista, sedio a aquél posesión del cargo yen él suponemos que seguirá.Ahora, al rvpasar las notas oficio-sas que los sindicatos libres pu-blican para que el público se en-tere de su existencia y de su la-bor, hemos echado de menos elnombre de ese Laguía Diteras;

5uffto fuerte en el Congreso délos libres. De él no tenemos otrareferencia que la que da Pestañaen su reciente libro "Setenta díasen Rusia", y que no resistimosel deseo de copiar. Presenta asíPestaña a sus lectores la siluetade ese Merino Gracia: "La apari-ción en la escena de un nuevo per-sonaje vino a sustraernos de es-tas preocupaciones. Estábamostrabajando en la habitación delhotel, cuando llamaron fuertemen-te en al puerta. Dimos la veniapara que pasaran y apareció unser desconocido para nosotros.Sin preámbulos, sin decir quiénfuera ni dar su nombre y condi-ción, y usando un tono ridiculode arrogancia, preguntó en co-rrecto castellano:

—Qué, ¿no has cambiado deideas?

Quedamos perplejos ante aquelintruso. ¿Quién podía ser aquelpersonajillo que a bocajarro, entono imperioso y autoritario, te-nía el desparpajo de interrogar-nos?

Más correctos que él, aunquemenos bolxeviques, contestamos,sin darnos por enterados de susgroseros modales.

—¡Cómo!—dijo con asombroal escuchar nuestra contestación—Después de lo que has vistoen Rusia, del grandioso espectá-culo de la revolución, de la obraimponderable de los comunistasy de la dic tadura del proletariado,¿sigues pensando corno antes?"(Obra citada, pág. 201.)

Pestaña sigue pensando comoantes, en efecto; pero el MerinoGracia lia dado de bruces en elSindicato libre, que ya es caídamortal.

Otros nombres de antiguo lu-chadores en las f i las del proleta-riado barcelonés hemos podidoleer en las reseñas del Congresoa que hacemos referencia; peroson pocos y de escaso relieve, por

COMPANY: Si no vols que la reacció digui quel'esperit de la nostra classe ha mort, dona fe devida. Ara és l'hora de pensar en els vençuts.

Redreça el teu esperit i el de tots els que /reha-llen i sofreixen. Pensa en la lluita de demà.

for tuna , los que se han rendidoal desfal lecimiento de la voluntad.Los más de los hombres repre-sentativos de esta s ingular moda-lidad societaria son nuevos en lalucha, sin antecedentes en la vidadel trabajo; nos referimos a losque tienen su residencia habitualen Barcelona. Los que han veni-do de fuera tampoco nos recuer-dan, por lo menos de primera im-presión, episodios memorables enla evolución de las clases traba-jadoras españolas.

Y si de los hoqibres pasamosa la obra, nada de este Congresodejará la menor huella en la ideo-logía proletaria. Han sido abor-dados los temas rnás heterogé-neos; pero en las conclusiones seecha de ver la falta de nervio re-volucionario y se acusa en cam-bio la presencia de un tono ser-vilmente conciliador, bien aveni-do con la pacífica digestión delas clases directoras; y se apelacomo recurso supremo, en lascuestiones de mayor trascenden-cia, a la buena voluntad de losPoderes públicos que tratan aesos neo-sindicalistas con bien os-tensible amor paternal. Hasta unade las últimas conclusiones adop-tadas, "seguramente por exceso deingenuidad, deja el juego un pocoal descubierto: se proclama la ne-

cesidad del f rente único obrero;pero se promete respetar inclusolos valores religiosos para el me-jor éxito de esta utópica aspira-ción. Dios les conserve la vista.

Este Cngreso de los tituladossindicatos libres, que ni son libresni son sindicatos, nos ha hechorecordar la tragedia de que fu i -mos testigos estos últimos años.Y vemos el cuerpo del deventura-do Evelio Boal deshecho a bala-zos junto a la puerta de su casa;y el de nuestro llorado Layret, in-famemente asesinado en plena ca-lle, a la luz del día, crimen san-cionado por la más escandalosaimpunidad; y el de aquel inteli-gente y simpático Salvador Seguí,que se llevó a la tumba la llavede la organización proletaria bar-celonesa; y el de tantos otros lu-chadores caídos en su pugna porun ideal. Y no podemos aceptarcomo buenos esos extraños sindi-catos que ahora se reúnen en Con-greso protegidos por todas lasleyes, tolerados por todas las re-presentaciones del Poder, mien-tras se proyecten sobre su actua-ción pasada sombras dolorosas yno se rediman por una larga yáspera y sincera penitencia de supecado original...

Joan COLOMINAS MASERAS

La Huita contra el cánceri els l l u i t a d o r s

Hom prêté que Espanya és ter-ra d'oradors.

En aquest aspecte crec quenosatlres som cada dia més genuï-nament espanyols. Cal veure, enuna junta general de l'entitat quees vulgui, el nombre de concur-rents que demanen successiva-ment la paraula sense altra fina-litat que la de fer constar en ac-ta llurs noms i cognoms.

Acaba d'exposar-se una idea.Un senyor demana immediata-ment la praula i parla sovint mit-ja horeta llarga únicament per aadherir-s'hi decididament. Tanbon punt aquest acaba el seu par-lament, que un altre s'aixeca perassabentar-nos, amb profusió dedetalls, que ell està d'acord en toti per tot amb el senyor que acabade "precedir-lo en l'ús de la pa-raula". 1 ve encara un tercer quedesprés de les imprescindibles icordials frases de felicitació faconstar la seva adhesió personala la idea. Ve un quart, i un cin-què, i... així hom va allargant lacosa, t ransformant aquelles deli-beracions en una caneó enfadosa,fastigosa, estúpida i inút i l .

Quan manquem d'auditori aga-fem la ploma...

Aix í ha passat davant el pro-belma paorós del càncer.

Fa una colla de setmanes quela premsa publica articles i mésarticles sobre el càncer i els can-cerosos, sobre l 'hospitalitzaciód'aquest i el tractament d'aquells.

No vinc jo a atacar els que col-laboren sense cap interès a aques-

ta tasca de divulgació digne delsmajors encomis. El que sí vinc afer és posar en guàrdia a certs ar-fa l 'afany d'exhibició personalticulistes contra el ma lefecte queque d'alguns articles traspua. El"Jo he fet", "jo he vist", "jo heoperat", "jo he dit", es repeteixmassa vegades.

Si al peu de cada un d'aquestsarticles, sovint interessantíssimsno hi anés la signatura d'un met-ge, sovint inèdit en el camp de laciència, aquests "jo" no tindriencap mena de transcendència. Ambaquella signatura davall, però,sembla aquell article un reclamivulgar de metges que han confósel caduceu d'Escolapi amb el deMercuri i que diuen al públic:

—¡Si vinguéssiu a casa, totsaquests mals terrorífics no vin-drien! ¡Si seguíssiu els meus trac-taments prodigiosos, evitaríeuaquestes tragèdies!... "¡Vayan pa-sando, señores, vayan pasando!"

Exactament com a les barra-ques de la f i ra .

Sempla que la competència co-mercial desencadenada entre certsmetges i cirurgians aprofiti el fla-gell del càncer per a fer-la servird'arcabota dels f i l ls d'Esculapi.,

L'afer és massa seriós.Parleu del càncer, però no par-

leu tant, si és possible, de vosal-tres mateixos en les planes de lagran i de la petita premsa.

Deixeu les hist./ries clíniquesper als periòdics professionals.

Marc PARELI

A^yaaatìtAfcM*-*f» Si yuio^íü: J U S T Í C I A S O <

Els homes d'ahir i d'avuiJuan Wolfang von Goethe

iPins ara, JUSTICIA SOCIAL,

havia donat Iva pures ï simple*biografíes, dels homes que moti-ven aqltestU SeCCtÓ dt I periodic.Lleus intents da critica, es c^rt,gitasi com una luxosa velei tal,alguna volta s'hi mesclaven, l'iròera en discretissima dont, d'unafaisó esporàdica i ocasional, ex-pantànianient eixint el comentari.No obvia a ta rectum d'ini altre,esguard, d'tina diferent perspec-tiva, d'una nova—nova? • passi,d'una nova valoració.

En la novella sèrie, une avuiamb Goethe comença, les casesiran ben altrament, No serà tclir jció cronológica d'obres i noticia- |ri dels fets d'una vida gena * o- Imuna només, el petit estudi so- •bre Filóme escollit que en tal dms'escaigui:--s'intentarà una il·lu-minació, una possible explicaciólluny de lex costums o rutina ad-meses. I això, àdhuc per a figu-res representatives que scmhlenintangibles.

Hi ha respectes i encantamentssuïcides. Totes les revisions inten-tades fins ara, han tingut pertrist origen i sola finalitat, l'inte-rès de classe, de grup o de colli-mar polític. Alguna volta lian es-tat un simple cas de venjança per-sonal o una posició per a des d'a-lli, abastar un lloc cobejat. Pa-gues vegades s'és operat el feno-men d'una revisió sense altre estí-mul que l'hume, l'individu, les se-ves dolors i, àdhuc, les seves nor-malment tan comptades alegreses.

Una revisió insondable, greu,desesperadament clara, allibera-dora, veïna del trastorn total, s'es-pera vern ¡ir? /TÍ un demà i iaHom la posa en un demà, perquèmai no ha tràgicament i puramentflarit en un dia d'ahir, ni en unreiterat monòton ara. Aquesta re-visió ha de fer-se si en els pene-trais obscurs i profunds dels ho-mes hi ha només una ombra d'à-tom de crear ¡a definitiva revo-lució. Sense aquesta revisió, en-sttlciíiment irrevocable d'un mónde cultura al que tots els homessón encara clavats timi tii> seràpossible la vera. la bona, la inde-finiblement triomfal revolució - ,(¡ue ni testa tenen els amos d'araper a intuir-ne la possibilitat. ...

Es que JUSTICIA SOCIAL in-tentarà de projectar aquesta dife-rent i trèmula, híbrida, aspra,

terrible, audaç limitació dels con-ceptes isltitiiits i e/npidieíls comtliignies'J l'na tuteli semblant éscom una guerrera empresa. Pro-ptfíiir-se tlíUitès aquesta "reduc-ció" a un comú denominador decoses. aparentment . uiutenyiblcs,és ja audàcia axprissima t derretí-durament càndida. Candidesa ne-cessita pensar i creure en la ur-gència d'aquesta formidable revi-siomil operació. Petó creure i pen-sar són insaciables com el desig- -insadollables, incambiables, comhi fam de vida de to! organismeque s'agita damunt la terra.

La nostra fam de vidu és sen-se límits; és la nostra major glò-ria i el més amat i junyent delssuplicis , el suplici pro/ncteicmes iiiluiniti que sofrint nosaltres,els homes. Quina cosa que s'hovalgui ens és donada u canvi d'a-quest turment que ja palia el su-posul ¡n iincr home? Pàl·lidesombre:: d'esperança. I l'esperança,com diu el proverbi grec, és unadonzella que va morir sentada!

Però morir sentais, és una aven-tura bellament indigna dels ho-mes -, i no ens hi resignem. Pre-ferim lluitar, morir lluitant. Mo-rir lluitant, quan més no, homescom som i plens de "defectes".afalctgu la masclia dels nostresinstints o els nostres irrefrena-bles, indomables instints d'autèn-tic mascle. (I en dir defectes, nocal pensar que hom hi cregui enaquesta artera calúmnia dels "de-fectes" ; no. Els "defectes" sónvalors dels homes -, valors de lacorba del dit caràcter dels homes- tun respectables com les sem-pre ratinai ¡ameni lloables "quali-tats." )

Aquesta ¡am de vida, ens fa de-siljar purissima/acni i frenetica-meli} una minva del turment ïïélviure. Per a realit-la cal enderro-car molías coses començant perseculars respectes i veritats, enca-ra no més lluny d'aquest instantmateix, plenes de vigoria i gaire-bé infal·libilitat. Però aquests res-pectes i aquestes veritats són elnostre ròssec, la nostra presó, elnostre ¡re-, el gran obstacle. Iés contra aquest obstacle que, perprimera vegada, amb aquestes re-visions que són com un "ballond'essai", una sincera provatura,JUSTICIA SOCIAL, lluitarà fran-cament i serenament—amb ,bo-nenta segura energia.

DEMOPHIL

Agost, 12-1925.

Al que tampoc sabem veure lapunta , és a la d i ferència que enel tracte dels presos governatiushi ha d'un lloc a l 'altre, puix perla prelusa ens assabentàrem diesenrera, que a Madrid van allibe-rar inclòs als nostres amics co-munistes , que tan perillosos sónpels dominadors i reaccionaris detota classe. No diem això, perquèens dolgui el que s'hagi fet jus-ticia als nostres amics comunis-tes de la capital d'Espanya. Benal contrari, la dita nova ens om-plí de joia.' ,

Per l'única cosa que ho diem,és pe i l 'extranyesa que ens causael têt , que no se segueixi igualprocediment amb el sindicalistes,comunistes i anarquistes d'aqui.Fem remarcar encara, que alguns

ï AL

tìels comunistes a l l iberats a lavila de l'Os, eren processats.

• El que aqui a Barcelona um-Minnin encara pics.is les tres cla-ses de ciutadans que havem ano-

imenât niés a n u i n t , i als altres¿llocs no, ens t'a pensar que la prc-îSO tan allargada dels presos go-•verna t ius d'aquí, niés que a un•criteri del Govern, obeeix a ven-jances de caràcter part icular , totavegada que l'actual règim és per

«igual fo r t a Barcelona com a Ma-drid,

No diem més per avui, esperantque els que poden, es f i x i n ambla diferència de tracte d 'una ban-da a l 'a l t ra , i treguin de la presóels qui in jus tament hi són.

Miquel V I L A Ü I N E S

••»«•••ooaao·a·k··o·········o·eoo··oootiooa^««nao•*•*••••»•*•*•«•••«••ooooa*«C

La vida del treball

Diferència de tracteEs del tot incomprensible el fi

que es persegueix amb aquestaobstinació, en teni r empresonatsa tants de bons companys nos-tres que no han comès a l t re ¡le-Hcte que t reba l la r pel major be-nestar dels seus semblants .

Ens fa enterni r el pensar que hiha companys que fa qu in /e me-sos que es troben dins les reixesde la presó Model, d 'aquesta ciu-tat, sense a l t re motiu que l'ésserconsiderats com a perillosos perl3'policia. Es que els jud ic i s d'a-qtVesta són i n f a l i b l e s ?

No sabem veure per cap c a n t óel 'per i l l , que per a l lò que s'aii"-nrèna t r anqu i l · l i t a t púb l i ca , pn-gWés representar el qiu% els com-panys que sof re ixen dins les fos-ques i solitàries cel·les de la presi')gaudissin de l l iber ta t .

Aquest argument de la tran-qui l · l i ta t pública, que sempre quees parla de la l l i be r t a t dels pre-sos governat ius , sur t a la l l umpeí boca ile def in idors ile l'opi-nió, no passa d'ésser el més ridi-co! dels pretextes.

Es podria creure el que diuenels encai regats de m a n t e n i r l'or-dre, si visquéssim en un règim de( l ibé ra l i sme , però ara que no espot moure un peu sense el per-mís corresponent, de cap manera.

La contesta donada pel cap delGovern al document que li t rame-teren uns presos, d e i n a n a n t - l i lal l i b e r t a t l l u r , va fer que per unsdies visquéssim amb la conf iança

de veure a v i a t eN nostres amicsfora de la presó; els dies però,passen, i l l u n y d'haver-los al l ibe-ra t , encara se'ls ha donat novacompanyia.

La veu dels BarbersEl el meu darrer ar t ic le vaig

prometre que parlaria d'altresqüestions de cabdal importànciaper al nostre ofici.

Doncs bé, avui, procaruant és-ser breu, exposaré algunes causesde les que priven que el nostreofici estigui al lloc que li pertocadins la gran f a m í l i a de l'obre-risme.

La causa cabdal de la tlesfetaque havem sofert, és la nostramanca d 'unió, í ho repetiré milvoltes si és precís. Els companysque han seguit pas a pas la nos-tra actuació sindical ho sabenabastament.

Si estiguéssim ben units, com-panys barbers, esl nostres bürge-»sos no tindrien ocasió de burlar-se de nosaltres com ara fan (semfpre amb Jirnitades i honroses-ex*cepcions). Sinó que llavors tin-dríem prou força per a fer-nosrespectar, és a dir, per a fer com-plir allò que de llei ens pertoca.

Amb una mena de gent així,que més s'estima pagar penyores,abans de complir els pactes queells un dia signaren, hem d'opo-sar-los nosaltres el nostre frontúnic. Sols així podem.fer quelcomprofitós.

Contra el que ceits elements del'ofici tracten d'imposar-nos, hemd'imposar nosaltres les nostrescondicions.

No hem de permetre que ensarrabassin el descans dominicalcomperlt. No ens deixem pendreles dues hores per a dinar. Obli-guem-los a tancar puntualment.

Una qüestió important: Hemd'obligar aquestes cases que ac-tualment treballen a tant per cent,que donin almenys el sou mínim.

La unió fa Ia forsa

Es una cosa que fa vergonyael dir-ho, pern, el cert és queaquestes cases, aprofitant-se de lanostra desorganització, obliguenal personal a treballar .sense sou,de manera que aquells obrers esveuen forçats a t rebal lar en con-dicions atemptatòries per la sevasalut , per a fer-se al capdavall unsou que mai no arriba al que estàf i x a t com a mín im.

Això, companys, no ho podempermetre. Es precís acabar-hod'un cop.

1 bé, fóro molt demanar quepensant sols en el nostre indiscu-tible dret a la vida ens unís im"tots" els companys barbers enun sol sindicat?

Amb tot, si aquest anhel de lamajoria fos portat a terme, tin-dríem de buscar homes de bona

"WQnítat. Homes que tinguin lesmans netes. Res d'oradors que tanabunden en el nostre ofici, sinóhomes que vagin per feina.

Aquests, corn és natural , hau-rien d'ésser elegits en una assem-blea, que uns quants companyspodrien convocar.

Si malgrat tot esl del "centre"guanyen el plebiscit, llavors crecjo que encara farciu quelcom, si,com és de suposar, la comissiómixta que es nomeni vol complitel seu deure, fent respactar la lleisense cap mirament.

Tan sols així serem dignes d'a-nomenar-nos homes i obrers. Arano.

La idea està l lançada i aquestesplanes acolliran les veus que vul-guin fer-hi ressii.

Pensem companys que "la uniófa la força".

JAK

f""00®«.•C.OO..«"*

DES DE GIRONA

Per què en diuen social, si allàno s'hi fa res que en sigui? l unade les proves bones que n'han do-nat és que no volgueren acceptarun periòdic de caràcter obrer quefeia unes quantes setmanes els eraportat (de f ranc) , amenaçant quese la carregaria amb tot l'equipl 'autor atrevit de fer-hi portar unperiòdic que digueren feia politica.No obstant, allà hi trobareu totaclasse de periòdics de caràcter mo-nàrqu ic , burgès i catòlic, perquèdiuen que aquests diaris no fan po-lí t ica. El que hi ha és que no s'hade fer a l t ra polí t ica que no siguicom la que ía el gran Rucabado,

A més, com és que ni la societatubrera que hi ha domicil iada con\-pra cap periòdic obrerista, i perquèessent social no organitza confe-rències d'aquest caràcter?

Vold r i a dír-nos algú on és la de-mocràcia en aquesta casa, ja queni per un sol monent li hem vista,

a no ésser que hagi fet com unPerò sí hem vist des del primer dia,transeünt que hi vagi a pendre calè.i així s'ha continuat, que quan s'hatractat de consti tuir-hi noves sec-cions amb el fi de reclutar obrersha acudit la mateixa burgesia, ambel mossèn, homes rics, altres bur-gesos, etc., etc. Com és que elsobrers que tenien í que tenen dig-nitat no els és possible ficar el naa cap Junta (o sinó obraran coac-cionats), ans al contrari, si demos-tren l lu r manera de pensar pen-dren represàlies amb ells. Nosaltresentenem la democràcia d'altra ma-nera, i és deixant que els obrersfacin al l í el que t iguin per conve-nient; que si se'ls deixa fer ja sa-bran complir com a homes, i nerecorrent a elements estranys a lacasa, mirais de reül l í amb raó, perl'obrer de bona fe.

Creiem que el nom que corres-ponia a aquest casal és el de "Cen-tro Recreativo Católico".

M. ROS

Lletres ai DirectorL'hora i l'obra

ran j Ü S i i C J A MA 1HL abarcclona, guanyarà el nostre pe-nóme en lorça i en encacia. Mau-le.-» \cgades lio iiavia dit als meuscompanys; vibràvem poc, no erahi reacció ràpida i a iu ta i souie elmeni amuiem necessaria per iaconoiuo nostra i pels mitjans in-tei·iecmals amb que comptàvem,

t. noia no es propicia a l'cxal-tacio, però poüiem treure mes par-t i t tie l'hora; som prou traçuts pera saber dir moltes més coses Ue¡es que dèiem, bra no lenir laconfecció a l'abast de la mà elque ens eixalava; havíem d'escriu-re els nostres articles, les nostresnotes, deu, vu i t , sis dies tot elmés tard abans de sortir de laimpremta, tira una galleda d'ai-gua freda que et tiraven damunt,i lavies ue cercar els íeus assump •tes en coses que no envellissin,que nu íosin el ressò del mo-v imen t i per això tenien un regustliterari empipador. Això cansavaa l'escriptor i cansava més encaraal lector.

Un setmanari — i més encaraun diari — ha de viure a l'hora;a l'endemà ha d'haver envellit, al 'altra setmana ha de semblar delsegle passat. El periodista que es-criu per a la posteritat no escriuni per a la posteritat ni per alpresent, no viu cap època. Solsles coses que viuen ben profun-dament el present poden èsse-:eternes. L'eternitat sols la guanya-ran els que han viscut bey per-sonalment l'hora que passa.

bl geni l i te rar i que ha sobre-viscuï ai seu temps es perquè haviscut el seu temps. Viure'l no voldir descriure'l; l'escriptor que pin-ta la seva època no vol dir quevisqui la seva època. Fot ésser undocument històric bo per a l'eru-dit, però no un document passio-nal bo per a l'home. Ma sabutinterpretar els fets amb el pensa-ment i la sensibilitat de la sevahora i ha portat un tros de passió,de nova passió, al concurs humà.I l'home sols estima Ja passió,sols ella crearà emoció.

Un diari i un setmanari no sónsols pensament, sinó acció; dar-rera de les paraules s'hi han deveure els punys que es clouen oels braços que estrenyen, s'hi hade sentir el sorolls dels petons ode les bufetades. Té d'ésser la ideaintervenint en tots els quefers dela vida humana.

bis homes han de veure-la men-jant a la seva taula o treballantal seu costat; ha de ficar-se alsseus dintres per la ferida obertapels seus sofriments o pels seusamors. Bona companya ha des-tar presta a les seves necessitats iels seus dalits; ha de mostrar-losun camí allà on ells no puguintrobar un camí que els encar-rili la vida.

El record dels homes sols s'ob-té laborant el present. La poste-ritat és el premi al treball quoti-dià. Tots els escriptors somnienamb la glòria d'ésser citats en unmanual de literatura o una anto-logia per a ús dels estudiants delsegle pròxim, però val la pena queun catedràtic canrriucló us barre-gi amb tantes de miloques com elserudits han descobert? Rellegiumoltes d'aquelles glòries literàriesi si són homes d'esperit i teniu ner-vis i no patiu d'insomni, no po-dreu llegir més de mitja hora se-guida. Us els haveu d'empassarcomo una medicina o com quiaprèn idiomes; quan acabeu ha-veu de respirar fort i sortir al bal-có. Es més, àdhuc els granats, elsde veritat genials, si sou sincers,si no esteu empastifats per la re-

tòrica d'aquell manual o aquellaanum/gui, eumessarcu que no usemocionen lan com una cosa benue ia nostra època.

La nostra oora, es avui, ia nos-tra acciu, es avui, i per ais homesU avui. rei a marxar cap ai tierna,esta clar. l'ero peis homes d'ara,perquè conquistin el demà. Queei conquistin per a ens, aniu elpensament d'ens, amb tes sevespassions, amb els seus anhels,amb els seus sol raneáis, bis dedemà, els nostres iills, ja es cui-daran de conquistar ei seu demà.Els nostres ulls cas recordaranno per (¿o que els contem amb méso menys retòrica, sinó per yo queels creem i sols podem crear po-sant els peus ben plans a terra ifurgant- la i reinoven-la amb totneguit i en tots els moments.

Companys de JUSTÍCIA: Araque la tenim aquí, bea a la voranostre, que veurem l'impressorquan treballa, que les proves seranuna correcció de l'article i no unnou article, capacitem-nos ben bédels deures de passió i de violèn-cia que tenim amb els homes d'a-vui perquè creem el seu Pervíndre.

COT DE REDUIS

Fa temps que veiem amb profun-da pena, el pendent per on van re-lliscant els nostres estimats com-panys del partit socialista espa-nyol. Alguns lets, massa vius pera pretenir descobrir-lus ara, pale-sen d'una manera crua la insince-rità! doctrinal en què avui es viui que fa que les simpaties d'Espa-nya s'allunyin del camp socialista.Qui en ell confiava, avui en rezela;qui veia la seva actuació i en laseva idealità! un remei a les nafresde la societat, avui se sent escèp-tic de tot el que significa socialis-me. 1 no perquè hi hagi volubilitatni defalliment en les creències, sinóperquè en alguns components, enalguns liders del partit espanyols'hi descobreixen les mateixes am-bicions i corrupteles d'aquells par-tits oficials que fins ara ens gover-naven i que avui, per raons de totssabudes, viuen al marge de la po-lítica espanyola. Perquè el partitsocialista espanyol, en pretendreincorporar-se a la vida política, hoha fet tan barroerament, i ha in-corregut en una corrupció tangran, que—i d'això n'estem segurs—serà per a tothom a qui el fana-tisme o el mal intent no el mogui,motiu de repugnància en veurecom un partit obrer no s'ha sabutmantenir dintre dels motllos d'aus-teritat i democràcia que tan bella-ment caracteritzen els d'altres ban-des. El partit socialista espanyol,fent ús d'interpretacions ideològi-ques absurdes i emprant una dia-lèctica més absurda encara, ens havolgut fer combregar amb rodesde molí en pretendre justificar cer-tes col·laboracions que als esperitsmés simplistes per força ha desemblar-los—perquè és així—re-núncia dels principis que encarnentota idea de llibertat i democràcia.

I tot això, que ha creat una at-mosfera asfixiant a l'entorn del so-cialisme espanyol, ha fet que esvegi amb gust tot intent de críticai depuració, i per això certes cam-panyes isolades, com per exemplela començada en un periòdic deBarcelona, són vistes amb certacomplaença pels qui encara creuenen la possiblitaí d'una reivindicaciósocialista a Espanya i albiren la fid'un estat de coses que misterio-sament va engolint tota la simpa-tia que la sinceritat dels primerstemps havia auréolât al partit so-riosos de persecucions i lluites.

Mes, per un cas estrany, aques-ta campanya de depuració á Iaqual hem al·ludit, té quelcom desospitosa i d'insincera, des del se-gon article ja. En aquest segon es-

J U S T I C I A » S O C I A L

crit es parla d'amenaces i de coac-cions. Veritables o no, tais coac-cions, el cert és que la campanyano té la claredat qu<¿ el cas reque-reix per a fer-ne judici. Es quel'autor s'ha repensat i creu que"peor es meneallo?" O bé que jas'ha acovardit als primers passos?Ü bé també que el que ell sap ipretenia dir-nos s'ha d6*nat comp-te que és del domini públic?

Sia el que es vulgui, el cert ésque poc n'esperem d'aquest intentde depuració. I a fe que ens hauriacomplagut en gran manera ques'hagués fet una bona neteja, imés per ells que per nosaltres,puix seria convenient que cadascúensenyés un xic el pany de la ca-misa perquè tothom pogués judi-car-los.

1 això, tots, fins l'autor de la pre-tesa campanya de depuraci...

Joan TORRAS

Des de Sitjes

Lletres del director des de SitgesEm mou fer aquest- petita crò-

nica, la vinguda del company Sa-borit a Sitges, de retorn del Con-grés de Marsella, el qual, a lasala gran de la Casa del Poble,donà una conferència, desenrot-llant el tema: "La marcha ascen-dente del Socialismo Internacio-nal".

No cal dir que el company Sa-borit fou molt aplaudit diferentsvegades, com també el final delseu parlament. Entre altres coses,digué que els socialistes espa-nyols estaven enfront de l'actualrègim, i que de la mateixa mane-ra que combatien el Govern Mau-ra el 1909, combatirán, el diaque caigui, el que avui regeix elsdestins (,1'Espanya,

Nosaltres que admirem l'ac-titud dels companys en els anys1909 i del 1917, hem de dir ambtota sinceritat, que la seva actua-ció d'avui dia, tenen molt de de-sitjar, puix d'un any a aquestapart, han vingut demostrant, queno són ni sombra d'allò que fo-ren.

Proves suficients hi han, sobre-tot a qui a Sitges, per demostrarel que dic, amb tot el sentimentde la meva ànima.

Per escoltar el seu correligiona-ri, vingué cert nombre de perso-nes de les que pertanyen aP'Agrupación", no actuen mai, niels veiem per res al nostre casal.Únicament si veuen quan ve al-guna personalitat, i si aquesta vede lluny, millor. No sé si el com-pany Saborit ignora el què passaa la Casa del Poble, per si fosaixí, li direm que els mateixoscorreligionaris seus, els que vin-gueren a escoltar-lo, i que puja-ren a l'escenari per estrenyer-li lamà, no s'hi acostaran més, finsuna altra...

A nosaltres, que ja estem acos-tumats a veure cosetes per l 'estil,res no ens ve de nou. En resum,avui si que és pot dir que hauactuat tots com un sol home, iara a reveure, i que us provi for-ça l'estada al casinet del "Reti-ro" des d'on podreu anar ac-tuant al costat d'alguns ele-ments molt significats.

Pere CURTIADA

En Saborit a GironaDiumenge passat, dia 30 d'a-

gost, va celebrar-se al "Cinemaüranvia" una conferència a càr-rec del company Andreu Saborit.conegut ilder del "Partido Socia-lista Español".

Obri la'cte l'actual regidor go-vernatiu i president de la "Agru-pación Socialista", senyor Bona-ventura Discorsi, el qual exposàel desgavellament que sofreixenles societats obreres d'aquesta, iféu la presentació del conferen-ciant.

Tant el company Saborit comel senyor Discorsi ens diuen queel "Partido Sociailsta Español",

ha organitzat una sèrie de confe- jrències a la "regió" catalana, pertal de propagar les idees socialis-tes, aprofitant el seu pas peraquesta "regió", de tornada delCongrés Socialista de Marsella, jaque els obrers hem d 'aprof i ta r to-tes les ocasions perquè no podempas gastar com la burgesia, ambviatges de propaganda.

Ens diu que no il produeix pasdecepció el que el local no es tro-bi beu pie, per haver-il ja dit elsenyor Discorsi, i que és molt pe-seda la tasca de propaganda imés en aquesta "regió" qn<» no hiha vingut apenes.

Que és una greu equivocaciól'horror a la política, i que hi hahomes tan honrats com nosaltresque no pensem igual.

Que el socialisme desitja trans-formar l'actual socieat, en sentitreformista i que és federal. Diuque a desgrat d'haver-hi Directo-ri a tot Espanya ells enraonen, ique han estat calumniáis; tambédiu que han combatut sempre laviolència ja dintre les organitza-cions obreres, ja dintre el mateixParlament (quan n'hi havia).

Dóna compte de què va assis-tir als actes celebrats a Brussel·lesper a commemorar eí 40 aniver-sari de la fundació del partit so-cialista, i de què a Marsella l'A-juntament que és socialista ha vo-tat en dues vegades cent milfrancs per auxiliar els més neces-sitats afectats per la vaga que fanels dependents de Banca, france-sos, que no són com els da'quí,que no es creuen ésser obrers.(Teniu tota la raó company Sa-borit!)

Parla de Rússia, i de quan hivoren anar els senyors Anguianoi de los Rios, per convèncer's dequins eren els procediments delsbolxevics i que després e'havdrescoltat als dits delegats, acorda-ren no seguir-los.

També en! diu que són contra-ris del Directori, a la qual cosajo no veig prou clar lles del mo-ment que acepten en la'ctualitatcàrrecs dintre els ministeris i elsAjuntament (exemple, a Girona,el del senyor Discorsi, com va diruna vegada el senyor Urquía) .

Parla d'algunes coses més queno recordem ben bé, però que to-tes elles són de l'actuació del P.S. O. E., i d'idees socialistes ique hem de tenir fe amb les ideesi confiança entre nosaltres.

L'orador, escoltant amb aten-ció i respecte, acaba saludant elstreballadors de Girona, i cloul'acte l'actual regidor governatiu,senyor Discossi, donant les grà-cies als assistents.

La concurrència, reduïda alcomençament, es féu més nombro-sa durant el curs de la conferèn-cia.

Enterrament civil. — Dillunspassat, va efectuar-se l'enterra-ment civil de Na Filomena Fa-rràs, tia del ferroviari maquinista,company Hortoy, al qual trame-tem el nostre més sentit condol.

La democràcia de l'Ateneu So-cial.—Un cas dels molts que po-drien exposar-se, si hom visquésla vida íntima d'aquella casa, ésel d'haver estat expulsat del ditAteneu, un bon company que niallà ni en lloc s'ha amagat de lesseves idees (ni té d'amagar-se'nper res).

El company de referència, en-tusiasta de totes les idees obre-ristes, volia- sembrar-hi la llavorde les mateixes idees, ja de pa-raula, ja amb revistes. Nosaltres,coneixent el tarannà dels direc-tius, ja li havíem dit més d'unavegada, que amb qualsevol pre-text se li diria (així que se'n do-nessin compte), "jove, no vingueumes per aqui".

Potscer si que aquest companyes pensava fer-hi alguna obraque no fos en el sentit del granRucabado. Allà dintre, tant so-

Ecos i comentarisL'alegria del poble

A la nota que el Directori vapublicar fa alguns dies, que tras-lluïa una satisfacció i una tran-quil·litat absolutes, hi ha fet al-gunes objeccions, el diari barce-loní "La Gaceta de Cataluña".Per sí, com és molt probable, elsnostres lectors no havien sentit aparlar mai d'aquest periòdic, di-rem que és de caràcter ultradi-nàstic, ultrareaccionari i ultrater-renal.

Les objeccions són aquellafrase de 1 anota que diu que "elpueblo español vive alegre y dis-fruta de un bienestar hace tiempono conocido". Aquesta alegria iaquest benestar indiscutibles a la"Gaceta", no li sembla bé i f insli semblen discutibles, la qual co-sa té una certa gravetat, perquèsignifica anar contra la veritatoficial i constituïda, que es Túni-ca veritat possible en aqueststemps que correm.

L'alegria és una cosa innata enel poble espanyol. Innata i axio-màtica, perquè és un article deprimera necessitat. L'alegria espa-nyola és una alegria única i ca-racterística; és altrament abun-dant, és una riquesa de la terra,que fins serveix com article d'ex-portació. Parleu amb un anglès oamb un americà dels més aburritsi tediosos d'aquest magníf ic paísdel sol i de les castanyoles, i veu-reu com la seva cara s'il·luminajoiosament.

De la mateixa manera que elsrics que volen distreure algunamalaltia, poden anar a pendreunes aigües sulfuroses, ferrugino-ses i termals en algun balneari,més o menys divertit, al burgèsneurastènic, ja se sap, no li tocacap més remei que anar-se'n aEspanya, i més particularment aaquest balneari de l'alegria quese'n diu Andalusia. Aqui no hi hanaigües medicinals, però hi ha unvi meravellós que ho cura tot.L'home més abúlic, més impo-tent, més aniquilat, amb quatrevasets de "Jerez" o de "Manza-nilla", esdevé l'home més valent,més coratjós, més ardit. Cap em-presa per dificultosa i àrdua quesigui, abat l 'ànim d'un home benbegut.

En altres països menys alegres,els homes que senten vocacionsdirectives per a posar les sevesaptituds al nivel l dels seus desit-jós i de les seves ambicions, espreparen anys i més anys a l'es-cola, a la biblioteca o a l'alta ofi-cina. Els homes gasten mitja vidaper enfrontar-se amb un pro-blema. Però, en el país del sol esriuen de tot això, que no és resmés que la conseqüència d'espe-ses i feixugues mentalitats nòrdi-ques; se'n riuen perquè ells escreuen que valen molt més, per-què, segons ells, la història, laseva història br i l lant , demostraque porten dintre seu una predes-tinació divina.

Quan tot sembla que cruixeixi va per enfonsar-se sense remei,quatre pregàries i quatre copetesl'il·luminen la intel·ligència del'home predestinat, que és l'home

cial i tant democràtic, no pot pasésser de perlar-hi d'idees avança-des, i menys d'idees revolucionà-ries. Allà per si acàs s'hi discuti-rà d'anar a la processó (no con-fondre amb la presó que és pecat)i de que Déu i els seus ministresens portaran cl pa a casa, si ensel deixen guanyar. La democrà-cia en aquella casa és així, o peraqui o al carrer.

M. ROS

que reb la inspiració, per fil di-recte, i que sent convertir la sevanaturalesa modesta en un poderirradiant d ' infa l ib le saviesa, ca- jpaç de superar totes les dificul-tats possibles de totes les empre-ses imaginables. j

En aquesta terra, les coses esresolen així. Davant dun proble-ma, la santa irnprovització.

I qua no hi ha problemes, reg-na la perpètua alegria vivificado-ra- i mantenedora de l'esperit deforça contra totes les misèries imalvestats.

EI destí ha volgut dotar aaquest país, d'una naturalesaamable i d'estalviar-li contrarie-tats. La fam que flagella tans paï-sos, aquí ha tingut una solucióplena de gràcia. Quan la gent tégana, prefereix agafar la guitar-ra, que no pas el plat. Res mil lorper enganyar el païdor, que el"cante jondo", la dolça canterellaa base de badalls melangiosos.Uns badalls que no s'acabenmai.

Això és lalegria. Perquè la ne-ga doncs la taciturna "Gaceta,què serien sense l'alegria aquestshomes que mengen poc i beuenmolt.

Perquè no s'ha de volguer reco-nèixer un dels valors elementalsd'aquest país, que abans va es-criure unes belles pàgines d'histò-ria, i avui té unes divertidíssimespàgines de Baedeker.

D' això en diuen periòdicsA la secció de l'estranger del

dispepsic"Cierü"¡, l 'altra dia esdonava la noticia que, en unapresó francesa, un condemnat perfalsificació i estafa, feia la vagade la fam.

,E1 periodista del "Ciero", vaposar a la noticia, el següent tí-

*tpl': "Discípulo del alcalde deCork".

D'aquesta manera, amb un gestd'analfabet autèntic, hom volconfondre un màrtir amb un esta-fador. ,

Amb els peus magnífics quedeu tenir aquest periodista, és unallàstima que no jugui al futbol.

Les proves parcialsEl sumari instuït arran de la

catàstrofe de Les Planes, va aca-bar amb un dictamen de pèiits,segons e qulal, tota la responsa-bilitat, era pel pobre maquinistamort.

I els vius? Molt bons; gràcies.Apart ara un altre dictamen de

perits, diu que la lletra de la car-ta que va trobar-se a la casa delPassatge d'EscudelIers, i en laqual Dolors Bernabeu, la mortaes donava tota la culpa, és unalletra de la mateixa víctima.

Abans s'havia dit que la l letraera apòcrifa, perquè la Bernabeugairebé no sabia d'escriure. Araamb una senzilla signatura n'hi hahagut prou per a cotejar la lletra,i dir el contrari. Sempre t indran

.les seves raons.Aquest dictamen és una prova

contra la morta. Es un indici dela seva responsabiiltat.

Però la morta ja l'han colgada.I els vius? Molt rebons. Mol-

tíssimes gràcies.De totes maneres, nosaltres

creiem—és una opinió la nostra,sempre molt modesta i particular—que el senyor jutge instructortrobarà els responsables.

Paraules de VoltaireEn el pròleg de "La Història de

Carles XII", Voltaire escriu:"Si algun príncep i algun mi-

nistre trobessin en aquesta obraveritats desagradables, que es re-cordin que essent homes públics,

han de donar compte al públic deles seves accions; que la històriaés un testimoni i nu un adulador;i que el sol mit jà d'obligar alshomes a dir bé de nosaltres, ésfen t bé.

Historia xinescaEra una vídua desconsolada,

que cada dia, vestida de blanc—que és el dol xinès-—s'agenollavadamunt la tomba on reposava elseu espòs, i d'una manera incan-sable movia un ven ta l l per da-m u n t tie la terra fresca.

-—Pobra dona desconhortada—li diu un que passava perquèféu vent damimi la tomba del quifou el vostre home: Buda no usho t indrà pas en compte.

Comet dar*hétérodoxe .̂

CREURE I DESCREURE

—-O qui pogués creure! O quipogués creure!

Així exclamava liiome (¡ne ha-via donat el tomb a les tories, lesdoctrine* i les hipòtesis.

—O (¡ui pogués no creure! O(.¡ni pogués no creure!- cridaràun altre que havia ¡et ei mateixcamí del primer.

1 ni l'un podia creure, ni l'altredescreure -no. creure.

l així serà sempre, per culturai grandiós progrés que els homessignin capaços d'imaginar i rea-litzar.

En oir ai/uests darrers mots, laVida—que era prop de Brandaquella tarda—, es posà a riuredesballesíadamcnt com un vuit-centista, raqiiíiicament com unnoucentista.

I féu el gest, però no la senyagens a la Vida, el seu

afim. i s. s. que gentilmente. s. m.,

BRAND

Notes marginals—En Ramón Riu acaba de pu-

blicar el seu primer l l ib re de poe-mes "Fulles despreses", del queoportunament donarem compte .be-l lament imprès en els obradors deJoan Sallent, de Sabadell.

—Els elements més valuosos i re-presentatius de la intel· lectualitatcubana han signat, en nombre demés d'un centenar, un document desimpatia a Catalunya. Entre els sig-nants, figuren els directors del.sprincipals rotatius i publicacions del'Havana i Santiago, presidents del'Ateneu i Acadèmies d'Arts i Lle-

—No és per airespon la vídua llagrimosg.,que jo vaig jurar al ''''JfKjmíH'seu l l i t de mort, que no em lor-naria a casar, mentre la terra quecobreix el seu cos, no seria com-pletament seca.

Una indústria novaMolt seriosament, el senyor

Salvador Minquijón, gran amicd'En Rucabado, afirma des d'"ElDebaté", que l'escola laica és unafàbrica d'apatxes.

Si és així, haurem de convenirque "El Debaté" és una manu-factura de pollins.

tres, directors dels museus i biblio-teques, periodistes i escriptors, ar-tistes, etc. N'Enric Josep Varona,ex-vice-president de la República,un dels primers prestigis intel·lec-tuals d'America, ha fet constar laseva adhesió en una l le t ra altamentexpressiva.

—Amb el rètol de "La Novel·laNostra" apareixerà a primers d'oc-tubre el primer número d'aquestapublicació, dedicada setmanalmenta desempolsar jrosistes del nostrerenaixement dels vui t cents, moltsd'aquests totalment desconeguts denostra joventut.

—El primer número del setma-nari Cía i Català" va sortir ahir ,dia 11 de setembre.

REVISTA DE CATALUNYA

Ha sortit el número de setembrede la "Revista de Catalunya", elqua l conté, com cada número, unabundós i escollit text.

Heus ací el sumari:"Dogma i ironia", per Carles

Soldevila; "Estudis sobre Gu i f r é 1:el nom i el sobrenom de Guifré elPilós", per Antoni Rovira i Virgi l i ;"Catalunya ha tingut poesia épi-co-popular?: La crònica de Jaume1", per Ferran Soldevila; "L'obrade depuració del català", per Pom-peu Fabra; "El conflicte entre Txe-coeslovàquia i el Vaticà", per A.R. i V.; "Els anys "àrabs" de Gi-rona", per Carles Rahola; "L'or-febreria i la l l inda de Sant Genisles Fonts", per Joan Sacs.

Sagitari. — "Notules", per Llo-renç Muntoriol. — "Cròniques ca-talanes: l'alta cultura", per J. Fa-rran i Mayoral. — "La Història il'Erudició, per Ferran Soldevilla.—Les lletres, per Domènec Guansé.—L'Art, per Joan Sacs.—"El Tea-tre", per Prudenci Bertrana.—"Elspobles i els Estats", per A. RÍ i V.—Periòdics i revistes.

On prec als nostres llegidorsEl trasllat de la nostra imprempta a Barcelona ha coin-

cidit amb la malaltia del company administrador. ?

Per aquest motiu hem de pregar als nostres suscriptjjflfvulguin excusar les deficiències que hagin pogut notar jen el servei de repartiments les darreres setmanes, putii"ben aviat quedarà reorganit?ada la nostra administració]en forma que quedará excluida tota posibilitat de retrac

r »tig«»

mm! òiartïtOîa^

abfitub

Obrers: Organitzeu-vm'.^̂ a s, uto 3

I

, l.t ï ,e?T»KÍ4

Compativi ^ nostre periòdic és obr* d**===========-== tots. Cal que el teu esforç-ço6-"rrespongui al nostre. ,,„.„

Fes que els teus amics llegeixin «**•—-••-——-—!ï% asi á|P

^ratWmrror'

Ens calen noves subscripcions^iq s! afa !namio ¡do i 'fcigii •

Justícia So

JUSTli IA S O C I A L

Llegiu los

" C O M P A N Y , ,per Màxim üorki

PkEU: 10 cèntims

I 11 i

"Up;! Entre He sotiatols,,/j«?r //.-G. BW/s

PREU: 30 cènt ims

¿¿a publicat

llibre de poesies de

EMILI SALETA i LLORENSamb un pròleg de r

IGNACI IGLESIAS... «A l'Ombri del Carai* col·loca »I svii(Mor in un lloc distingit entrt l'estoldt Kric» 4c leí noy« promocions que

són glòria tte Catalunya.

EdMó paper de fil ornada amb boixos

S pies.

Ei v«n a lotti Us llibreries

Bi min» ledon DO hant'oblidi ne nuil«n ¡B lïlülta estü mini peí li

mm Dovernallvi

Obrers del campiLlegiv i propagueu

"LA TERRA"SETMANARI POPULAR

POBTAVEU DE LA «UNIÓ DE RA-BASAÍBES DE CATALUNYA»

Bt publica cada dittati«. 15 Cti.

WiràiliiilíUttWfj.lU."BABOELONA

Company: Si sentiu les in-quietuds que dignif iquen lacondició humana dels opri-

mits, propagueuJ U S T Í C I A S O C I A L

periòdic socialista català.

"UDÌ OHIiBITPortait* de la Federació de Coo-

ptrativet de CatalunyaArticles doctrinals sobrecooperació: El movimentcooperatiu a Catalunyai a Espanya : Problemessocials relacionats amb

la cooperació.APAREIX CADA QUINZENA

Sascrípció anyal: 4 ptes.

I Aimiitracíà:limimi:.-dita!

Treballador!Signes digne de la teva condi-

do immanalCom a home, t'has de sentir

datada i laborar amb el sòcia*lisine per l'adveniment d'una

societat millor.Com • productor, t'has d'a-

ptegar dins les organitzacionsobreras, i treballar pel millora-ment immediat dels tens ger-

. Què fas pel mil loramentde la nostra societat? Comcontribueixes al manteni-ment de la premsa socia-

lista i obrerista?

Les LLETRES i les DÈRIESPompcu FabraAmb inutiu de ia seva darrera

conferència a l'Ateneu, hom faaquests dies l'elogi d'En PompeuFabra i de la seva obra.

Realment, En Pompcu h'abraha fet per la ilustra unitat lingüís-tica un treball que mai serà prouagraït,

lla fet tut el que podia ter unfilòleg, perquè cal tenir en comp-te que la-restauració d'una llen-gua nu és pas cosa únicament delsfilòlegs; els poetes, els estilisteshi tenen un paper molt important,Els filòlegs aixequen les bastidesdes de les quals els homes de lle-tres posen els carreus, l'un da-munt de l'altre; els artífexs treba-llen la pedra per donar-li gràcia,i tots plegats reedifiquen el tem-ple ile l'idioma.

Cal reconèixer, en honor d'EnPompeu Fabra, que si damunt deles ruïnes sagrades el nou templeés avui albirador, a ell ho devem.

* * *

La paraula unitat, quan signi-fica una realització ètnica com laque ha impulsat amb tanta d'efi-càcia En Pompeu Fabra, ha demerèixer la nostra màxima ad-hesió. Cap interès digne d'éssertingut en compte ens pot portara admetre tot el conjunt de loca-lismes, comarcalisrnes i dialectis-mes que en diíerents momentshom ha pretès carregar damuntl'ob'ra de l'idioma rediviu, ambl'escusa de donar-li varietat. Unbagatge massa pesat hauria pogutésser un perill per la seva integri-tat. En d temps dels aficionats aJa filologia aquest perill existia;perquè tothom es creia amb proudret per dir-hi la seva. Avui, pe-rò, la filologia és una de les po-ques coses que a Catalunya hasortit de les mans lleugeres delsaficionats per anar a parar a lesmans més segures dels filòlegs deprofessió i de vocació.

Ara ja podem estar tranquils,perquè l'idioma és ben guardat dela rara pensada de qualsevol genilocal. El capellà de Vich o de Ma-llorca, i l'apotecari de Lleyda ode Reus, podran, si els sembla bé,continuar discutint apassionada-ment, sobre l'us de la /' llatina ide la y grega, i sobre totes lesqüestions. Tota la seva erudiciórestarà dintre la rebotiga i difí-cilment podran fer cap mala pas-sada a l'idioma.

Aquesta seguretat és, per tot-hom, i principalment pels que vo-lem que la mateixa filologia ensho doni tot fet, a la qual cosa "nsdóna dret la divisió del treball, ungran, un immens avantatge.

Ara només manca una cosa, iés que el senyor Mateu i els seusmantenedors adoptin d'una vega-da les normes de l'Institut. Si perobtenir això fos precís demanar-ho ben demanat, jo crec que un diaens hauríem d'agenollar tots alspeus del senyor Mateu i dels seusvenerables pregant-los que es de-cideixin a abandonar les sevespart iculari tats ortogràfiques per-què són l'únic vel que ens privade tenir per ells l 'admiració quesegurament mereixen i perquè sitarden gaire, ja no hi seran atemps.

/ / \ V-

Notes marginals"La planeta d'En Gerardo", la

jwvel·latu d'En j. Puig Pujades,publicada suara per "La Novel·lad'Ara", és una bella prosa d'hu-mor. Puig Pujades és un dels mésfins humoristes catalans, i en "La

planeta .d'En .Gerardo", .aquestneu lionor i és potser amb méspuntualitat i qualitat que en capaltra prova seva. "La planeta d'Enüerardu", d'argument suggestiu,ben escrita, ben resolta, mossegacorn un desconegut. La religiosaburgesia, i sobretot la pobresad'ànima en surten molt malparat.En "La planeta d'En Gerardo", elnostre col·laborador figuerenc EnPuig Pujades lia guanyat en granmanera damunt de la seva produc-ció anterior. Altrament, se'm re-vela amb uns bons dots de novel-lista; li hem de demanar, doncs,que ens ofreni una novel·la de mésvolada.

—"Ella i jo sols" és el títol d'unllibre de versos d'En J. Poal-Are-gall que apareixerà ben aviat.

—Ha acabat la seva actuacióal Teatre Bercdona la companyiaVila-Davi. Ha estrenat duesobres: "Corpus!", d'Aljons Roure(Duvinyals), i "El Fogueral",drama en tres actes d'AmbròsCarrión.

Del Teatre Barcelona, la com-panyia Vila-Daví lia passat alTeatre Apol.

l = l

Tres Acontes mo-rals de

Lleó TolstoyEl ric pobre

Una vegada hi havia un homeque s'havia ficat al llit i no podiadormir en tota la nit.

—Per qu és tant penosa la vi-da pels pobres? Per què els ricstenen tants de diners? Omplenencaixes d'or i no obstant segueixenapiiotant monedes i es priven detot. Si jo fos rie, nò"viuria • aixfí'em donaria bona vida i procura-ria ajudar els altres.

De sobte, sentí una veu que Hdeia:

:—Vols ésser ric? Aquí tensaquesta bossa; no hi ha res mésque un escut. Quan el treguis,però, un altra el reemplaçarà.Treune tots els escuts que vul-guis, i tot seguit llença-la al riu.Però abans de llençar-la no gas-tis cap moneda; altrament, clrestant se't tornaria pedra.

El pobre home no hi veia d'a-legria. Quan es tranquil·litzà, s'o-cupà de la bossa.

Tot just tregue una moneda iveié que ja n'hi havia una altraal fons.

—La felicitat és meva!—di-gué—. Tota la nit la passarétreient escuts, i demà seré ric; ti-raré la bossa a l'aigua i viuré cò-modament.

Però, en arribar el matí canviàde parer.

—Si vull tenir el doble de di-ner, en tinc prou en conservar undia més la bossa.

I també passà aquell diatreient escuts. I el següent, i l'al-tre... No podia decidir-se a llen-çar la bossa.

En tot això, sentí gana i veiéque només tenia un crostó de panegre. Anar a comprar una altracosa era impossible. Es menjà,doncs, el desgraciat, aquell trosde pa negre i dur; després, seguítreient or.

Ni tan sols les nits descansava.Passà així un mes, un any. Qui

es podia acontentar en tenir unacerta quantitat? Tothom vol aca-parar més del que pot!

Aquell home fa una vida mise-rable. Ha oblidat que desitjà viu-re pel seu plaer i pel dels seussemlants!

üe vegades, pren una resolu-

ció: s'acosta al riu per a tirar-hila bossa; se n 'arrepenteix de se-

, guida, però, i se'n torna. Avui í-svell, groguenc com el seu or, imalgrat això no pot acabar laseva tasca.

1 així mor miserable, sentat enun banc, i amb la bossa entre lesmans.

¿7« pare i els seus fills

Un pare recomana als seus f i l l sde viure ben avinguts, però ellsno en fan cas.

Llavors el pare va portar unfeix de branques ben lligat i elsva dir:

—Trenqueu això.Malgrat tots els seus esforços,

no van poder trencar les bran-ques, lavors el pare va desfer elfeix i els ordenà que trenquessinbranca per branca; ho van fersense cap dificultat.

—Vosaltres sou com aquestesbranques—va dir el pare;—si vi-viu units, ningú no podrà triom-far de vosaltres; si viviu desavin-guts, sereu molt menys forts.

EL TZAR 1 LA CAMISA

Trobant-se malalt un tzar vadir:

—Donaré la meitat del meureialme a aquell que em guarirà.

Tots els savis es van reunir ideliberaren llarga estona sobre lamanera de guarir el tzar. Capd'ells no va trobar una solució.

Un, no obstant, va declararque el tzar podia curar.

—Si es pot trobar a la terra unhome feliç—va dir—que li tre-guin la camisa i que se la posi eltzar: només així serà guarit.

El tzar va fer cercar pel món unhome feliç. Els seus enviats s'es-camparen per tot el reialme; novan descobrir, però, el que cer-caven, no es va trobar un solhome que estès content.

L'un era ric, però estava ma-lalt; l'altre tenia salut, però er/ipobre; un altre, ric i amb salut,es queixava de la dona; un altre,dels f i l ls ; tots destjaven una cosao altra.

Un vespre, el f i l l del tzar pas-sant per davant d'una barracamiserable, va sentir algú quedeia:

—He treballat bé, he menjatbé; m'en vaig al llit. Què ein fal-ta a mi?

El f i l l del tzar va tenir unagran alegria. Donà ordre que en-tressin tot seguit els seus segui-dors a la barraca, i que fregues-sin la camisa d'aquell home; queli donessin en canvi tots els di-ners que demanés. Que la camisafos tramesa acte seguit al tzar.

Els seguidors compliren l'or-dre. Però, era tan pobre aquellhome que no tenia ni camisa.

Lleó TOLSTOI

(Trad, de X. X.

L'aiflií Urpí i el millmHe llegit, molt de temps després

de publicat—a la presó sempre en-tren tard els periòdics obreristes—el treball del company Arqué, quepublica el número 88 de JUSTÍCIASOCIAL, i m'ha suggerit algunesreflexions que vull escatir.

Jo, com a bon socialista que crecésser, compenetrat de l'alt huma-nitarisme de la nostra causa, sócenemic de la violència. Sols aceptoaquesta en darrer cas o en defen-sa pròpia. Aquesta opinió, és pot-ser la principal objecció que opo-so a la causa comunista per laqual, altrament, estic disposat alluitar, car tots anem al mateixlloc.

No crec—contra l'opinuió delsmeus amics de la III Internacional—en la necessitat de la violè?nciaen les lluites socials, com tampocen la necessitat de la dictaduradesprés de la revolució. Em sem-bla que totes les nostres reivindi-cacions poden ésser guanyadessense vessament de sang, o al-menys, sense anar a una terriblelluita que deixaria en mans del So-cialisme un munt de runes per ma-tèria 'prima de la nova humanitat.

A part d'això, però, crec neces-sari que un home perseguit en unpaís entregat a la reacció, portidamunt seu una arma que el de-fensi contra la violència dels al-tres. Un pistoler no honora l'arma,però un perseguit sí; un perseguitfa d'una arma de mort el supremesforç de tota idealitat noble "peroposar-se a la violència". Jo sócincapaç potser de tirar a sang fre-da damunt un altre, encara que si-gui el nostre enemic pitjor; però,en canvi, si tinc ocasió de defen-sar-me en un cas de perill, faré úsde tots els mitjans abans de cau-re. En això estic en absolut d'a-cord amb el company Arqué.

El mestre volgut—no lo cal passignar per donar-se a conèixer—que escriu els editorials de JUSTÍ-CIA SOCIAL, devia, segurament,oblidar això en escriure aquest;que escrivia una editorial. Altra-ment, la frase que reprodueix elmeu company no hauria brollatamb tanta facilitat de la seva àgilploma. En efecte, sembla resultatd'un criteri personal de l'autor queesdevindria si tots els revoluciona-ris posessin en pràctica la sevateoria, per altra banda bellamentidealista. Tots fórem herois perforça.

Per exemule, si un dels meuscompanys—és un suposar, no rna-¡icieu I—hagués estat maltractat enel moment de la seva detenció, enés§er del domini públic aquestsmaltractes, tothom faria d'ell unheroi. Doncs, bé: cregueu sincera-1

ment que si aquest company ha-gués estat jo, no fóra precisament"heroi" pel meu gust. Franquesaobliga. Potser direu que hi ha unaíntima contradicció entre la mevaideologia pacifista i la meva acti-tud violenta davant d'altres proble-mes que no són el social.

Rellegiu les meves paraules, quehan estat fins avui la norma de lameva humil actuació revolucionà-ria.

"Sols accepto la violència endarrer cas o en defensa pròpia".Aleshores suposareu que quan pre-conitzo la violència en qualsevolaspecte, és que ja no resta a aquellproblema altra solució que la so-lució de sang, i que abans han es-tat assajats col·lectivament tots elsmitjans d'arribar a una solució pa-cífica.

Heu's aq'ui les meves idees—ex-posades clarament i potser fins itot barroerament—sobre violència,aquest tema que sota l'aspecte d'e-volució o revolució ha fet gastarmuntanyes de paper a tants de teò-rics obreristes, i que fa poc portàuna memorable polèmica a les pla-nes d'aquest mateix periòdic.Aquesta discussió lliure—com mol-tes altres—no tingué altre resultatpràctic que fixar les idees dels in-dividus "que no hi havien intervin-gut". Entre ells, naturalment, erajo; i una idea que germinava tempsha en el meu cervell trobà la sevasincera expressió entre l'article deno sé quin company.

Les circumstàncies han de de-cidir en darrer cas sobre la neces-sitat de la violència tant indivi-dual com col·lectiva. Però sempreés bo que l'individu i la col·lecti-vitat—sobretot si defensen unacausa bella i noble contra el crimi l'opressió—estiguin disposats aacudir a la violència per defensar-se ells mateixos o defensar les con-questes de la revolució, o, en al-tre cas, perquè el poble es pren-gui per ses mans la Llibertat queno volen donar-li.

Una cosa és ésser pacifista iuna altra és ésser aspirant a carnde canó.

Emili GRANIER BARRERA

Preguem als nostres sus-criptors per trimestres seserveixin renovar llurs sus-cripcions.

(JustíciaJbctod

SETMANARI SOCIALISTA2 . a è p o c a

CIÈNCIES - LITERATURA - ARTS

REDACCIÓ Í ADMINISTRACIÓ:

ïlladuaí, IDS (Impremta). -MULUI

REDACTORS i COL·LABORADORS

Gabriel Alomar - Serra i MoretJosep Comaposada - Alfons Ma-seras - Dr. Aguadé Miró - Cristò-for de Domènec • J. Carner Ri-balta - I. Llorens i ArtigasDr. E. Mira - J. de C. Serra RàfolsDr. Joaquim Xírau - Francesc X.Casals - "Apa, - Rossend LiâtesDr. Muntanya - Francesc Vílado-mat - Sara Llorens - Manuel Galés"Galdric„ - Màrius Vidal - Ferran .Cuito - B. Farré - Josep Ricart ISala - Manuel Escorza - Dr. J. Es-tadella Arno - J. Recasens i Mer-cadé - Rafael Campalans - Fran-cesc Gandia - Dr. losep AmorósEmili Saleta - "Shurn, - P. Cafla-das - Josep M." de Sucre - J. Rou-re i Torrent - Manuel Alcântara lGusart - Dr. Cosme Rofes - IgnasiIglesias - Roc Gulnart - Puig Pu-jades - Joan Fronjosà - BalaguéBaró - R. Ràfols Camí - JaumeCardús - ]. Duràn i Guardia - loan

Forment.

REDACTOBS-CORRESPONSALSAlbert Schneeberger - Rafael Ra-

mis, FrançaJoan Comorera.—ArgentinaCarlota Goteres.—XileRené Lyr,—BèlgicaRoberto Marvasi.—ItàliaDr. Andrés Ove|ero.—Madrid

PREUS D'ABONAMENT:

Catalunya í Províncies:Trimestre, 2'50 ptes. - Mig any, 4'50 ptes.

Un any, 8 ptes.Estranger: '

Mij any, 5'75 ptea.Un any, 10'50 ptes.

JUSTÍCIA SOCIAI, és l'únic periòdicsocialista que es publica a Cata-lunya. Teniu el deure d'ajudar-lo.

SUSCRIVIU-VOS-HI.personalment a la redacció o äT administració, o bé trametentTimport de T abonament a l'admi-nistrador, amb segella de correu,

gir postali etc.

No servirem cap suscrip-ció que no vagi acompaña-da del seu import.

U n i ó G r à f i c aAquesta institució, genuï-nament obrera, és un ex-periment viu d'emancipa-ció social 1 econòmica. Tédret, doncs, a la solidaritat de lus entitats similarsi a Tajut ue tots els lioiuos

progressius.

Enrió Granados, 39, InteriorBABOELONA

IMPREMPTA

-III.B A R C E L O N A

Obrers: Sou petits perquè esteu de genolls.RedreceU'Vos.

Imprenta Isidro Duch, Viladomat, 108