Abbas Ibrahim Zahreddine Investigador i doctorant en relacions internacionals i desenvolupament, Universitat Autònoma de Barcelona. Coordinador regional del fòrum ARDI

Desenvolupament Humà Àrab: Per una millor comprensió i una cooperació més eficaç

La qüestió del desenvolupament humà als països del sud i l’est de la Mediterrània

és de gran importància per comprendre els factors que condicionen el marc de

relacions entre Europa i els seus veïns. De fet la Mediterrània, que tradicionalment

havia representat un nexe, una via de comunicació i trobada entre els pobles

riberencs, ha esdevingut avui dia una frontera que separa dues regions amb

nivells de desenvolupament i riquesa molt diferenciats, amb les implicacions que

això comporta tant pel què fa al fenomen migratori i de relacions humanes com en

els processos d’intercanvi comercial, econòmic i de cooperació. En aquesta

ponència s’analitza amb un cert deteniment el dret al desenvolupament als països

àrabs i el seu accés als recursos naturals i benes públics, i proposa als agents de

cooperació al desenvolupament reflexions urgents en vista de noves formes de

col·laboració i de cooperació internacional.

Elaborat en base al PowerPoint presentat per l’autor abbas.ibrahim@campus.uab.cat

1

Centrarem aquesta ponència en el desenvolupament humà als països àrabs:

avantatges, problemes, vista general del desenvolupament humà, drets al

desenvolupament, visions, diàleg euroàrab i reflexions estratègiques per a una

cooperació millor. Cal abans de res definir el marc geogràfic al que ens referirem, i

que comprèn els 22 països membres de la Lliga Àrab, que ocupen una extensió de

gairebé 14 milions de quilòmetres quadrats i una població propera als 300 milions

d’habitants.

Els països àrabs presenten una gran heterogeneïtat i disparitat pel què fa a la

demografia, l’esperança de vida, el nivell de riquesa i desenvolupament econòmic,

la renda per càpita, el nivell educatiu de la població, l’alfabetització, i altres

variables que es consideren per mesurar l’índex de desenvolupament humà.

D’altra banda, si bé comparteixen molts elements unificadors com la llengua, la

religió i un sistema de creences majoritari, i altres formes d’expressió de la cultura i

les tradicions, hi ha també diferències derivades dels diferents substrats culturals

previs a la islamització, i de les estructures polítiques i culturals posteriors a aquest

procés històric, especialment i de forma més recent del colonialisme europeu.

2

I. Potencialitats del desenvolupament humà als països àrabs

Com a bloc regional, cal destacar el rol estratègic fonamental que juguen els

països àrabs i el seu enorme potencial per al desenvolupament:

1. Cruïlles estratègiques La posició de frontissa del Mashrek i del Magrib sobre les vies terrestres,

marítimes i aèries que enllacen Europa i la conca mediterrània amb l’Àfrica, l’Àsia i

l’oceà Índic, és vital per a les capacitats comercials i militars. L’estret estratègic de

Gibraltar, el Canal de Sicília i el Canal de Suez, formen part, al llarg d’aquestes

vies i juntament amb els estrets estratègics de Bab El Mandab o d’Ormuz, dels

punts sensibles de tot dispositiu de seguretat centrat sobre el Pròxim Orient.

2. Centres d’origen i diversitat agrícola Els mes importants centres d’origen i de diversitat biològica del món estan ubicats

a les regions tropicals, subtropicals i mediterrànies del planeta i estan relacionades

amb els llocs on hi va haver major desenvolupament de l’agricultura. Segon la

classificació de Vavilov, hi ha 8 genocentres principals i secundaris en els quals

van sorgir la majoria dels vegetals que es consumeixen a nivell mundial. Com a

exemple: el BLAT. Fa aproximadament 10.000 anys aquesta herba constituïa la

dieta bàsica dels grups de caçadors que habitaven Mesopotàmia i les conques

d’Al Dijla (Tigris) i Al Furat (Èufrates) al Pròxim Orient, àrea que es denomina

comunament l’Arc Fèrtil. La quantitat de gra que la gent podia obtenir d’aquesta

herba els va permetre formar petites aglomeracions urbanes sedentàries, marcant

així l’inici de l’agricultura moderna.

3. Recursos en aigua i conques hidrogràfiques El potencial hídric dels països àrabs també els converteix en una potència

agrícola, especialment a la regió del Creixent Fèrtil (valls del Tigris i l’Èufrates, el

Jordà i la vall de la Bekaa, etc.), al Nil, la conca del llac Txad i la regió d’Oued

Draa fronterera entre el Marroc i Algèria. L’aigua al món àrab és d’ordre

3

existencial. Un context que ha cridat des de l’antiguitat a les gestions de

preocupacions i dels conflictes, però exigeix avui més que mai mesures

immediates per mitigar la sequera, la contaminació i el creixement espectacular de

les necessitats, tot això en vista de la gestió integrada dels recursos hídrics àrabs.

4. Civilitzacions , cultures i llocs sants El Món Àrab i el Mediterrani són un laboratori consagrat des de l’antiguitat

(Gairebé 3000 aC) per experimentar el Xoc de les cultures (contactes i intercanvis)

de les tres religions monoteistes. Es tracta del bressol de grans civilitzacions,

regnes i imperis, amb aportacions fonamentals a la cultura, l’agricultura, el

coneixement, la innovació, l’ensenyament, etc.). També a aquesta regió i àrees

pròximes s’hi troben els llocs sants que es troben urbi i orbi i que són concebuts

per a intercanvis, un diàleg cultural i producció de la diversitat. Dins d’aquest nou

ordre mundial en què vivim avui dia, trobem a aquesta regió del món les dues

grans escoles de pensament: una sobre el pensament únic i una altra sobre el

pensament crític, lliure i complex que tracta de mantenir les particularitats

d’aquesta regió humana de diàleg sociocultural, sociopolític i socioeconòmic.

5. Llengua àrab i dialectes L’àrab1 col·loquial o vulgar és parlat com a llengua materna per més de 170

milions de persones, sent entesa també pels musulmans que l’utilitzen com a

llengua corànica. A les regions on es parla la llengua àrab es dóna la peculiaritat

de la diglòssia. Se’n refereix al fet que una mateixa llengua té dues varietats

bàsiques que conviuen una al costat de l’altra (usar àrab col·loquial per a la vida

quotidiana i àrab modern normatiu a l’escola), realitzant cada una funcions

diferents. Probablement aquest és un fenomen lingüístic universal, encara que en 1 La llengua àrab pertany a la branca semítica meridional de la família afroasiàtica. La literatura àrab es pot dividir a grans rasos: 1. Àrab Clàssic abans de l’Islam; 2. Àrab Clàssic després de l’aparició de l’Islam (Al Corà, el primer text literari escrit en àrab clàssic, «llengua ritual» dels musulmans i també a la llengua de l’ensenyament i l’administració); 3. Àrab Clàssic Normatiu («llengua culta» del món islàmic, llengua de l’ensenyament i l’administració, adoptat també per minories religioses, com a jueus i cristians); 4. Àrab Modern Normatiu (mitjà lingüístic a les qüestions de la vida moderna. La Marca del Pan- arabisme). Font: www.arabespanol.org «El Origen del Idioma Árabe».

4

el cas de l’àrab és un fet que actua d’aglutinador. Generalment, l’àrab modern

normatiu és utilitzat en texts escrits, sermons, tesis universitàries, discursos

polítics, resolucions polítiques, programes de notícies, mentre que el col·loquial

s’usa amb la família i amics, encara que també a les mesquites, alguns programes

de ràdio, teatre i televisió. L’àrab modern normatiu és la marca del Pan-Arabisme.

A través dels mitjans de comunicació ha tingut àmplia influència sobre el públic i

és la llengua oficial a tots els països àrabs. Entre alguns dialectes de l’àrab hi ha

un alt grau d’inintel·ligibilitat, com entre el marroquí, el libanès i l’iraquià. En

general, reben el mateix nom de les grans àrees geogràfiques que el parlen, així

es classifica com a nord-africà, egipci, i del golf pèrsic.

6. Petroli, energia i medi ambient Gairebé el 70% de les reserves mundials de petroli i 40 % de gas natural

identificades es troben al subsòl de països àrabs, en un arc que va del mar Caspi

al Golf Pèrsic i a algunes regions del nord d’Àfrica. El món àrab exporta 16 milions

de barrils per dia (gairebé un 25% de la producció mundial), mentre que

representa només el 5% de la població mundial. Les possibilitats que això

representa per al progrés i benestar de la població si la riquesa es distribuís són

enormes. De fet els països àrabs exporten més de 4 vegades la quantitat que

consumeixen, tot i que sembla que al Magrib encara hi pot haver reserves

importants no explorades. D’altra banda els Estats Units, Europa i el Japó

acaparen els 2/3 del consum mundial, mentre que només disposen del 6% de les

reserves.

5

Source: www.bgr.bund.de

II. ¿ Benedicció o maledicció? Aquestes 6 potencialitats pel desenvolupament ¿són una benedicció o una

maledicció?. En la mesura que si bé ofereixen gran possibilitats i oportunitats de

desenvolupament al poble àrab i els seus veïns, desperten a la vegada l’interès i

l’intervencionisme de les grans potències per controlar les dinàmiques polítiques

regionals, prioritzant els seus interessos econòmics, estratègics i geoestratègics

abans que el co-desenvolupament social i humà dels àrabs i els seus veïns.

1. Guerres, ocupacions i conflictes És una de les regions més estratègiques del món i de la geopolítica mundial des

de l’antiguitat. Ha tingut sempre en la seva història una importància militar major i

s’hi han desenvolupat batalles cèlebres, des de la dels grecs i dels perses a

Marató a l’antiguitat, fins la batalla dels Dardanels durant la Primera Guerra

mundial o d’El Alamein al desert egipci durant la Segona Guerra mundial. «És

difícil, tanmateix, determinar quina d’aquestes tres característiques de la regió

(cruïlles estratègiques, llocs sants, petroli) influeix més en la inestabilitat en el qual

es troba el Món Àrab» (G. Corm), especialment des de l’expedició de Napoleó

Bonaparte a Egipte el 1798 i l’explosió de la rivalitat imperialista franco-anglesa

per al control de la regió.

6

Avui, diversos conflictes de llarga durada són vius a diversos països àrabs: Sàhara

Magribí, Sudan (a tres regions diferents del país), Líban, Iraq, Palestina, Somàlia o

Algèria. Són exemples de com les situacions de violència destrueixen el teixit

social, el diàleg social i els recursos materials necessaris per implementar

polítiques efectives que afavoreixin el desenvolupament humà. Les arrels

d’aquests conflictes són diverses, però acostumen a tenir en comú l’herència

deixada pel colonialisme, el control de recursos energètics, la fragilitat de les

estructures estatals o la perpetuació d’unes elits polítiques autoritàries.

L’existència d’interessos geoestratègics de les grans potències a la regió pel

control de recursos energètics i de les rutes comercials afegeix un element més

d’inestabilitat, amb ingerències militars en molts casos i la introducció de factors

exògens a la regió que determinen les seves possibilitats de desenvolupament

sense considerar la millora del benestar de la població.

Avui dia tenim un «marc internacional» on es dóna molta importància al factor

cultural i religiós per sobre de les consideracions polítiques dels conflictes. A més

les limitacions democràtiques que presenta el sistema de Nacions Unides no

permeten aplicar un mateix criteri per a tots els països, creant greuges

comparatius que en el cas del conflicte àrabo-israelià ha donat un grau important

d’impunitat a Israel i ha generat als països àrabs un sentiment de frustració i

desconfiança envers a la comunitat internacional, davant la seva incapacitat de fer

acomplir les resolucions del Consell de Seguretat que vinculen l’estat d’Israel.

Hi ha problemes evidents de construcció de confiança amb Occident, malgrat

iniciatives com:

• Mecanismes bilaterals de caràcter regional impulsats per la Unió Europea amb el

sud i est de la Mediterrània. Des de la política global mediterrània (1973), la

política mediterrània renovada (1992), partenariat euromediterrani (1995), fins a la

política europea de veïnatge (2003).

• Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de Nacions Unides (2000).

7

• «Middle East Partnership Initiative» (2001) dels Estats Units d’Amèrica. Cal

finalment no oblidar la influència d’altres potències regionals.

Cal destacar també l’impacte negatiu dels plans d’ajustament imposats pel Banc

Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç i altres

organismes financers internacionals sobre les poblacions rurals. Finalment podem

identificar com a causes internes d’aquest bloqueig del desenvolupament la

generalització de la «cultura de la dependència» als països àrabs, la insuficient

col·laboració entre ells, la poca eficàcia dels mecanismes d’inter i d´intra

cooperació, i la ja esmentada manca d’innovació, modernització, diversificació

econòmica i l’obsolescència de les estructures sociopolítiques i econòmiques.

III. El Desenvolupament Humà Àrab: una vista de conjunt En aquest apartat podem observar l’heterogeneïtat i els diferents nivells de

desenvolupament i riquesa als països àrabs.

Països Menys Desenvolupats PIB/càpita <825 US$ (2004)

Països d’ingressos mitjos-baixos PIB/càpita de 826 a

3255 US$ (2004)

Països d’ingressos mitjos-alts PIB/càpita de 3256 a

10065 US$ (2004)

•Somàlia (IDH 0.221)2

•Jordània (IDH 0.773) •Líban (IDH 0.772) •Tunísia (IDH 0.766) •Algèria (IDH 0.733) •Palestina (IDH 0.731) •Síria (IDH 0.724) •Egipte (IDH 0.708) •Marroc (IDH 0.646) •Iraq (IDH 0.567)3 •Illes Comores (IDH 0.561) •Mauritània (IDH 0.550) •Sudan (IDH 0.526) •Djibouti (IDH 0.516) •Yemen (IDH 0.508)

•Kuwait (IDH 0.891) •Qatar (IDH 0.875) •Emirats Àrabs Units (IDH 0.868) •Bahrein (IDH 0.866) •Líbia (IDH 0.818) •Oman (IDH 0.814) •Aràbia Saudita (IDH 0.812)

2 Últimes dades disponibles de l’any 1993 3 Últimes dades disponibles de l’any 1999

8

Malgrat aquests indicadors que situen els països àrabs en una franja de IDH mig,

hi ha un seguit de dinàmiques que ens permeten comprendre que se situen molt

per sota de les seves possibilitats reals de desenvolupament:

• La taxa de creixement anual en el conjunt dels països és només del 0.5%. Això

vol dir que un ciutadà àrab necessita 140 anys per doblar els seus ingressos,

mentre que a altres regions del món això s’assoleix en un període de 10 anys.

• 13 països àrabs estan per sota del llindar de la pobresa hídrica, és a dir, tenen

accés a menys de 1000 metres cúbics d’aigua a l’any.

• Deficiència de capacitats productives en matèria de nutrició i salut.

• La superfície de terra cultivable per càpita ha davallat de 0,4 hectàrees el 1970 a

0,25 hectàrees el 1998

• Més de 10 milions d’aturats en el conjunt del bloc regional

• Greu crisi en matèria de vivenda i d’ordenació del territori a les grans ciutats, a

causa de la forta pressió demogràfica i a l’intens procés d’èxode rural

IV. Bases per a un desenvolupament humà àrab Com a elements definitoris d’un desenvolupament humà que respongui a les

necessitats dels països àrabs cal aprofundir en els següents punts:

• Reformes estructurals a nivell de les institucions insuficientment adaptades a la

realitat canviant de la globalització.

• Pau, Seguretat i Estabilitat política, com a condicions sine qua non per a construir

unes bases materials i humanes sòlides per al desenvolupament.

• Millorar les capacitats productives dels àrabs, el model de desenvolupament dels

quals en molts casos actualment respon a legitimar la posició d’aquells que

ocupen els espais de poder a l’Estat, més que a assolir el desenvolupament

econòmic del país, generant economies rendistes poc competitives i

excessivament dependents de l’exportació dels recursos energètics.

9

• Cooperació i integració àrab, per identificar i fer front de forma coordinada a

través de polítiques comunes a les problemàtiques de les societats àrabs.

• Aprofitar les oportunitats i els beneficis que poden oferir els processos de

regionalització i globalització per a una millor integració dels països àrabs i la seva

modernització.

D’altra banda podem distingir tres línies estratègiques definides pels Informes

Regionals sobre el Desenvolupament Humà Àrab en el treball per avançar cap al

desenvolupament (Regional Bureau for the Arab States del Programa de Nacions

Unides per al Desenvolupament, entre 2002 i 2005).

1. Societat del Coneixement: cal que des dels països àrabs es promogui la recerca

i l’adopció d’inversions en tecnologia i formació per part de les empreses, amb

l’objectiu de reduir la dependència respecte a Occident en aquest àmbit clau pel

desenvolupament. També s’han de prendre mesures per evitar la fuita de cervells i

de capital humà cap a països amb salaris més alts o més mitjans per a la

investigació, i revisar els models de propietat. Per crear un context favorable a la

societat del coneixement cal una sèrie de garanties que actualment no sempre es

donen als països àrabs: llibertat d’opinió i d’associació, universalitzar l’educació de

qualitat, oferir formació continuada , etc.

2. Llibertats: cal avançar en la democratització i el pluralisme polític, religiós i

cultural, afavorir els processos de diàleg i resolució pacífica de conflictes, enfortir

el teixit social independent dels poders públics i reduir la vulnerabilitat del món

àrab davant: a) l’agressió externa de la seva sobirania; b) l’opressió interna que

des de molts dels règims àrabs s’exerceix sobre las persones, la societat civil i la

comunitat; i c) la «interdicció» provinent dels moviments religiosos radicals.

3. Dona: Les dones representen més del 50% de la població dels països àrabs, i

per tant són un sector de població que cal tenir necessàriament en compte per a

10

qualsevol procés de desenvolupament. S’han de preveure polítiques de gènere i

desenvolupament amb pressupost per a implementar-les que afavoreixin la

participació política i social de la dona, que ofereixin una igualtat real d’oportunitats

i que facilitin més el seu accés a la formació, l’educació de qualitat i el mercat

laboral.

V. Reflexions sobre les Polítiques nacionals al desenvolupament, l’educació al desenvolupament i la cooperació al desenvolupament

Cal doncs una reflexió profunda al sud sobre la coherència del què diem i el què

fem en la definició de les polítiques i les iniciatives nacionals de desenvolupament

humà, l’accés a la informació, el procés de debat i de mobilització

(local/provincial/nacional/estatal), la representació social i la comunicació social.

Tot això en vista d’una Cultura del Diàleg.

L’educació al desenvolupament és una tasca fonamental per crear-ne les

condicions prèvies que garanteixin l’èxit de les polítiques orientades a assolir-lo. El

conjunt de la societat del nord ha de percebre els avantatges que implica un model

de creixement equilibrat social, econòmica i mediambientalment al sud, i estar

disposada a fer determinades renúncies al seu interès sectorial o particular que

impliquin pràctiques contràries a l’ètica i la sostenibilitat. En matèria d’educació,

doncs, s’ha de treballar sobre les realitats dels recursos estratègics i energètics i

els conflictes existents, sobre la colonització i la post-colonització, sobre els deutes

i els models de «Stateless Approach», sobre les privatitzacions, la transferència de

tecnologia i la propietat intel·lectual, sobre els impediments per a la creació d’una

integració econòmica i cooperació sud-sud, sobre el proteccionisme i el

«Dumping» en matèria de comerç agro-alimentari, sobre el «comerç de la fam al

món», sobre la societat de producció i consum, sobre les llacunes i crisis de la

democràcia i la despolitització, sobre la vergonya de les desigualtats nord, est i

sud, sobre la « mundialització del terror », sobre el suport als règims autoritaris,

sobre la venda d’armes, sobre el debilitament de Nacions Unides i la reforma de

les institucions multilaterals, sobre la lluita contra la islamofòbia i altres formes

11

d’exclusió etc. Tot això en vista d’una Cultura de la Sostenibilitat en paral·lel a la

trilogia: llibertat, igualtat i fraternitat

Finalment també cal reflexionar amb deteniment sobre l’Ajut Oficial al

Desenvolupament (AOD): la relació AOD i el deute; la protecció social i la

seguretat; la governança econòmica dels recursos naturals; el caràcter de sentit

únic, accions aïllades i models de «Reciprocity Approach» amb el «SWAP

Approach»; la utilitat de la AOD, la seva eficàcia, harmonització i alineament; el

llistat DAC (Plans directors, línies estratègiques, objectius estratègics,

mecanismes, les agències de desenvolupament); el paper de les ONGs i del

«Public Private Partnership», etc. en vista d´una Cultura d’Interdependència.

«TENIM i PODEM evitar que el Mediterrani es converteixi en un corredor

d’inestabilitat i misèria (slum belt) on la norma sigui el desequilibri creixent i la

pobresa galopant»

«TENIM i PODEM evitar que el Mediterrani es converteix en camp de batalla dels

fonamentalismes confrontats amb les seves seqüeles de violència i terrorisme» Referència: Ibrahim Zahreddine, Abbas (juliol 2008), “Desenvolupament Humà Àrab: Per una millor comprensió i una cooperació més eficaç”, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Jornades: Construïm un projecte mediterrani per la pau, la justícia, la dignitat i els drets dels pobles, p. 30-42, Edita: SODEPAU, Barcelona.

12