CRÒNICA I LLETRES

Joan Sales pertany a la generació(aquella que era jove la primavera

del 1936) que tal vegada va viure ambmés intensitat la guerra, atès que els vaarribar quan, com a persones i ciutadansi, eventualment, com a creadors, haviend'accedir a la plena maduresa.' I si béper a tots va ser, com va anomenar-laTísner, «una grossa experiència-F capaltre escriptor no va fer-ne, com ho vafer Sales, l'eix gairebé exclusiu d'unaobra literària intensa i excepcional.

Cartes a Màrius Torres n'és un com-pendi. A més d'incloure la poesia com-pleta de Sales -Viatge d'un moribund,que ja havia estat editada, per separat,el 1952-, el llibre proporciona una me-na d'epítom de les seves preocupacionsideològiques i espirituals majors. EI Sa-Ies jove de les cartes a l'amic malalt jaés, en essència, el Sales madur que re-trobarem a l'etapa mexicana dels «Qua-derns de l'Exili" o als pròlegs amb què,fins a la mort, va puntejar una de les tas-ques editorials més fecundes d'aquestpaís.

La gran experiència de la vida«La guerra ha estat per a mi la gran

experiència de la vida, el que més m'hainteressat, el que més m'ha apassionat.Poc abans, jo havia conegut en MàriusTorres, amb qui m'havia de lligar unagran amistat. Ell estava malalt en el sa-natori de Puig d'Olena. La germanad'una companya d'aquest servei tambéhi era, i va ser a través d'ella que el vaigconèixer. ,,3

La relació epistolar de Sales amb Mà-rius Torres i Mercè i Esperança Figueras-els tres corresponsals a qui s'adre-ça- s'inicia el febrer del 1936 i s'acabael novembre del 1941. Cinc anys deci-sius per a l'obra de tots dos escriptors:Màrius Torres hi compon una gran partde la seva producció poètica, mentreque Joan Sales hi respira moltes de lesanècdotes i dels conflictes que aflorarana Incerta glòria. L'un, al sanatori de Puigd'Olena; l'altre, sobretot al front.

EI nucli temàtic de la correspondènciaés la guerra. Sales es presenta com avoluntari tan bon punt el govern catalàorganitza unes milícies, bo i amb el con-venciment que «Potser tot plegat nohaurà estat més que una "militarada" se-guida d'una "setmana tràgica" com tan-tes" (pàg. 21)4 Ben aviat, però, l'acar-nissament de l'adversari es fa tan palèsque Sales quasi es ruboritza del seu op-timisme: «Quan recordo el que deia oescrivia en els primers moments del ca-taclisme em cou de pensar com m'equi-vocava" (pàg. 51).

Així, doncs, moltes de les cartes delrecull esdevenen un minuciós dietari deguerra des d'un punt de vista, el d'un jo-ve català creient, que no acaba d'aco-modar-se amb els punts de vista oficialsde cap dels dos bàndols en lluita. Per laprimera de les condicions esmentades

54 [678]

SOLDATSI POETES

LES CARTESDE JOAN SALES

AMÀRIUS TORRES

per Montserrat Bacardí

decideix de combatre al costat de la Re-pública: «La meva reacció pot resumir-se en un crit: [visca el govern legítim deCatalunya!" (pàg. 18). I rebla, a més:«Per pueril que pugui semblar, la pre-gusta "¿qui ha començat?" és moral-ment decisiva" (pàg. 19). Ho és per aSales perquè considera i vol considerarla guerra -aquesta actitud va conser-var-la al llarg de la seva vida- com ladefensa legítima del poble català davantuna agressió forastera, encara que al-guns interessos creats en deformessinde vegades el sentit: «Volem ser soldatsi no bandits, lluitar per amor de la pàtriacatalana i no per odi a ningú" (pàg. 77).Sales se sent aterrit davant la possibilitatd'haver de lluitar per algun altre mòbilque no sigui la pàtria, l'horroritza que laguerra esdevingui civil: «Si aquesta alsmeus ulls ho fos, faria qualsevol cosaper no prendre-hi part" (pàg. 95). No so-lament per la repugnància que això liprovocaria -que, de fet, li'n va provocarquan n'albirava indicis-, sinó tambéperquè no vol concebre el conflicte comun litigi de partits polítics (al llarg de l'es-pistolari reitera com en va quedar, d'em-bafat, arran de la militància al Partit Co-munista Català). Per a ell, com per atants d'altres joves catalanistes, nomésexisteix una causa per a agafar les ar-mes: «Jo no tinc tampoc idees polítiquesde cap mena, l'únic que em pot moureés l'interès per Catalunya. Tant me fa lesdretes com les esquerres, els burgesoscom els proletaris i fins i tot, política-ment, els cristians com els marxistes"(pàg. 113).

Aquests són els principis que menenel brillant professor-corrector de llenguacatalana (número u ex aequo en unesoposicions presidides per Fabra) a allis-tar-se. Ben aviat la conflagració prenuns tombants que no s'adiuen ambaquests principis. Sales aleshores co-mença a explicar i a explicar-se: a expli-car els esdeveniments a uns interlocu-tors internats en un sanatori des de la

perspectiva de qui hi pren part i, tamd'una manera velada, a justificar la spresència en la lluita. EI primer desganyes tradueix en una creixent dconfiança envers el govern català, predit per Lluís Companys, on predomiels homes d'Esquerra RepublicanaCatalunya. D'entrada, per la pusillaritat amb què ha enfrontat els desordrdels extremistes, amb la pèrdua de erdibilitat que això comporta, almenysulls d'aquells que, com la seva famílíprofessen la moderació. Així mateix,un seguit de decisions davant les quSales és molt crític i sensible: «Noveure en molts d'ells més que uns xlatans i uns culs-de-cafè, eterns capiradors que des del poder continvociferant com des de l'oposició, engúmens plens de manies demenei-contra la Lliga, contra el clero, conels militars, contra tothom-; sobrecontra els seus propis compatriot-massa burgesos segons ells- menen canvi es deixen entabanar a capas per qualsevol xarlatà vingut de for(pàg. 52).

La progressiva subordinació delvern català a les decisions del govde la República espanyola el refermauna de les idees sostingudes ambvehemència al llarg de l'epistolari -i,un altre context, als «Quaderns de l'li,,5-: la necessitat d'instituir un exèrpropi sota el control de la Generalitatde combatre únicament sota la sbandera. A més d'una necessitat estridel conflicte en curs, Sales considque es tracta d'un instrument indissable per a la consolidació d'un po«No hi ha una nació sense exèrcit;aquí un axioma, antipàtic o no, quehauríem de perdre mai de vista si noIem que el nostre pretès "nacionalisresulti en definitiva poc més que ve(pàg. 139). Així mateix, n'és partidencara que sembli paradoxal -però,.vis pacem, para betïum-:«; perquèdesagrada la guerra: «Poques personhi deu haver al món tan amants depau com jo; per això sóc militarista;poble només pot defensar-la defensse" (pàg. 149). I, en el cas de Catalnya, conclou, si no hi ha pau civil resquasi impossible la vertadera consolició nacional, vist el caire que prenenesdeveniments: a la tardor del 1937govern de la República espanyola s'ital-la a Barcelona i retalla fins alsxims possibles l'autonomia (polítieconòmica, militar) de la Generalitat.

Després de la desfeta del 1939, Sva participar, des de París i des dexic, en diversos intents de constitud'una unitat de voluntaris catalans qsota la insígnia de les quatre barres,via de lluitar al costat dels aliats perraó d'estratègia política elemental:dia de la victòria estaran en el seud'ignorar-nos si no ens han vist el diala prova» (pàg. 489). En aquestes e

'entreveuel convenciment que la guer-ili nos'ha acabat, que cal reprendre-ladesd'on sigui i que, en aquells mo-ments,es presenta una avinentesa immi-klrable:la confrontació europea permetdebatallar pel país lluny del país, proumalmèsdesprés de tres anys d'horrorsbèl·lics.I, val a dir-ho: rera els planteja-mentsteòrics s'endevinen les recancesdel'hometenaç, lluitador: "Si no fem al-gunacosa mentre encara n'és hora, siro piquem el ferro mentre és calent,¡comjustificarem el dia de demà queabandonéssim la pàtria quan era mésdesventurada?"(pàg. 490). En paraulesdePere Calders: -I...] en Sales fou uncombatentque no es va rendir mai. Sen-zillament,va fer servir les armes que te-Iaa l'abast per continuar la brega, comnmaqui il-lurninat per uns ideals incom-movibles.,,6

L'experiència de la guerra que Salesbrindaals seus amics ofereix, encara,d'altrespunts d'interès. Tal com acostu-maa passar quan els esdevenimentscomporten grans sotragades morals,s'insinuenen les cartes algunes contra-diccions.Es lògic: la immediatesa dels~tsprovoca una mena de borratxera di-

il d'assimilar. Sales, que s'ha declaratenemicde la Guerra, en abstracte, noamaga,tanmateix, una certa atraccióperla guerra, en concret, i per la vidamilitar,bé que sovint n'invoqui una finali-lat-«La lluita en ella mateixa no emdesagradapas. La guerra, en tot cas,emsembla menys absurda que altrescoses,sempre que tingui una motivaciópatriòtica»(pàg. 95)- o els seus afec-tesenvigoridors -"En aquestes posi-cionsde Monte Oscuro sóc l'home feliç"pàg. 205) o "La vida de campanya ja tédamuntmeu una influència tonificant"pàg. 266) D'altres vegades, però, not amagar una inequívoca -i fins a un

certpunt sorprenent, vista la seva inten-tat- flaca per ,la vida casernària i pelsscosde les trinxeres, que el duu a sos-pirar:«iCom enyoro l'ambient del bata-lli" (pàg. 382), o a admetre: "Aquellsaleseren de tràfec per a nosaltres i elcertés que vaig arribar a oblidar-vos ats, fins les dues Nuris. Era com una

borratxerai també com una mena de fe-itat.L'exèrcit és una gran borratxera i

lambécom una mena de felicitat. L'exèr-cités una gran família, capaç en certsmomentsde fer oblidar la petita" (pàg.271-272). Es sensible Sales a la fascina-cióque les formes de vida elementals,es situacions primàries, han exercit so-vinten els homes de tipus reflexiu i espi-

al? L'atrau el fet de servir anònima-mentuna bona causa? A més, es tractad'unaexperiència límit i, per tant, en unsentitampli del terme, -reliqiosa-: "Noetsabria explicar el que se sent en mo-mentsaixí; és com una borratxera, peròunaborratxera "rellqiosa"» (pàg. 280)Per tot això, l'angunieja romandreactiu,a la reraguarda, els períodes en

quèper causes diverses no pot acon-duirla seva disponibilitat en cap sentit.

Màrius Torres, al Mas Blanc,poques setmanes abans de morir,

De bon principi, el neguiteja l'estatismedel govern: "Voldria ser un soldat disci-plinat del govern del meu país, però elmeu país no vol, per ara, soldats disci-plinats; tot al contrari" (pàg. 40). EI ne-guiteja en bona part per una qüestió detemperament: "Jo continuo en aquestoci, el de la infanteria quan no hi hacombats, que costa tant d'avesar-s'hiquan, com és el meu cas.ino el duus ala sang" (pàg. 227). Fins i tot s'impa-cienta quan, el juny del 38, el detenenper no haver denunciat els dos germanspetits que havien negligit el requerimentde presentar-se a files -un dels episo-dis més escruixidors del lIibre- i no potmoure's de Barcelona mentre dura lainstrucció de la causa. Tot plegat, quasimig any: "Bé cal fer un últim esforç, unesforç desesperat per guanyar aquesta

guerra; esborrona de pensar com seriatractada Catalunya si la perdem. Pen-sant-hi encara em desficia més la inacti-vitat forçosa en què em trobo" (pàg.390).

La glòria puja al capA poc a poc, Sales va sedimentant al-

gunes de les idees i intuïcions bàsiquesd'Incerta glòria. La crueltat i l'alegria deles trinxeres: de la vida. Dues caresd'una mateixa moneda, tèrbola i diàfana,gasiva i generosa, sòrdida i pura. Per alpoeta Sales, el xoc amb la realitat es tra-dueix en una concepció de l'home enquè els atzucacs existencials d'un ro-manticisme en majúscules, tragicista,profund, lúcid i pregonament sentit, sónsuperats per l'amor a la terra més pròxi-ma i al proïsme, un amor que no exclouel sacrifici.

Amb els corresponsals, tanmateix, Sa-Ies acostuma a debatre qüestions mésconcretes, com la possibilitat d'aprofitarels vaivens de la política internacional-es parla de dividir l'Estat espanyol endos territoris autònoms- per fer fortauna nova nació catalana. I sempre esmostra molt cautelós en la narració deles operacions que no acaben de sortirbé i en les baixes que provoca el con-flicte en els rengles republicans. Mésaviat recalca que cal mantenir l'espe-rança, fer el cor fort. No obstant això, elgener del 1939, a les acaballes, escriu,sense cap més comentari: "La raó quetant a ell [Víctor Torres, germà de Mà-rius] com a mi ens hagin canviat de bri-gada és perquè de la nostra a penes sien queda la memòria" (pàg. 422). 0, unany enrera, arran de la presa de Terol,lamenta: "Només fa pena de pensar entants i tants, nostres o seus, com haurancaigut damunt la neu durant els as-salts." En aquesta frase l'adverbi "no-més" té un sentit restrictiu com mai. EItrobem després d'una afirmació entu-siasta: "És indescriptible l'eufòria de latropa, sobretot entre els voluntaris i l'ofi-cialitat" (pàg. 315). Aquesta és la dobleperspectiva, sovint antagònica, que ofe-reix l'espectacle de la guerra. Més explí-citament ho exposa uns mesos abans,en haver aconseguit una altra victòria:"Sóc l'únic oficial de la meva companyiaque ha quedat en peu; no sé si haigd'estar content de la meva sort oavergonyir-me'n. Sóc, això sí, l'homemés feliç del món, i tots al batalló per unigual; la glòria puja al cap" (pàg. 271).Sí, és fàcil que hi pugi, per la mateixanaturalesa de la guerra, experiència úni-ca fronterera amb tot i amb el no-res,allunyada del viure quotidià, on el poderés a l'abast de qualsevol soldat, al preu,això sí, de la pròpia pell. Si fa o no fa,com la incerta glòria d'un dia d'abril ..

En les Cartes a Màrius Tarres el lectord'Incerta glòria reconeix d'altres motius,anècdotes, paisatges i, fins i tot, tipushumans que devien servir a Sales com apunt de partida per a confeccionar al-guns episodis de la novel·la. Per ex em-

[679] 55

ple, l'anada de les Nuris -la muller i lafilla- al front d'Aragó el Nadal del 37 fapensar en la de la Trini i en Ramonet. Lapena del talión de les Cartes, novel-lapornogràfica que circula entre els ofi-cials després d'haver-la requisadaaquests als soldats, es transforma a In-certa glòria en Los cuernos de Rotdén.Les descripcions d'alguns indrets d'Ara-gó, sobretot les d'Esterqüel i de SantaCreu de Nogueres, recorden les d'Oliveli de Santa Espina de la novel·la. Tampocno costa gaire de veure en els seuscompanys de l'Escola de Guerra, Cruellsi Enric Usall, l'esbós d'alguns personat-ges, com el sacerdot homònim Cruells oJuli Soleràs, respectivament, si bé en elcas d'aquest, proteic i complex -undels personatges majors de la novel-lísti-ca catalana de tots els temps-, és lícitde rastrejar-hi diverses influències queens remeten, com a mínim, als Kara-màzov de Dostoievski, en una síntesi ge-nial d'una humanitat esqueixada, esbor-ronadora per la seva folla lucidesa.

Darrera del conflicte bèl·lic, a Incertaglòria emergeix el conflicte moral i reli-giós, fins a esdevenir el combat decisiuamb què s'acaren els personatges. Aixímateix, a les Cartes a Màrius Torres so-vintegen les reflexions d'aquest caire. Enprimer lloc, la constatació que la guerramodifica els sentiments religiosos delsqui hi participen. En general, la proximi-tat de la mort els fa més pietosos: "Tinc

uns evangelis, que tragino a la motxilla;en van sortint cada dia més, alguns demotxilles que no sospitàveu pas que po-guessin amagar-ne" (pàg. 349). Salesconfessa que sent una necessitat novad'emparar-se en alguns signes: "Jo ma-teix, que en temps de pau no era gairedevot, ara, d'ençà de la guerra, sentounes ganes furibundes d'oir missa"(pàg. 24,6). Crida l'atenció, en segon ter-me, el voluntarisme unamunià de l'espe-rit religiós de Sales: l'avidesa que té decreure, la confiança, l'enardiment i ladisponibilitat que hi esmerça: "Tots te-nim dret a dir la nostra paraula, per hu-mil que sigui; la meva, potser més quede confiança o esperança, voldria serde fe; potser voldria creure més que nopas esperar. [ ...] Creguem i esperemque hi ha Algú darrera tant de misteri"(pàg. 187). Es tracta també d'una qües-tió de pressura, d'escassetat: "Bé haigde creure, Màrius, en un Déu o altre enaquestes altures." I el Déu en qui potcreure al front és, com les mateixes cir-cumstàncies, peculiar, extrem -si mésno, ho són les imatges de què se ser-veix: "He arribat a un punt que ja no puccreure més que en el Déu-trinxeraire deGalilea, que baixà del Cel per ensenyar-nos que l'únic camí que duu a la glòriapassa pel sofriment; un Déu d'infanteriaen una paraula" (pàg. 295). Un Déu feta mida de la situació, que tant pot es-plaiar-se en manifestacions d'un extati-

cisme quasi panteístic: "Tot està ade Déu, fins la revolució" (pàg. 1com en belles al-leqories delaquest Crist modern de Dostoievski,Kierkegaard, més endavant de Bnos, de Graham Greene, requisatl'home concret, comú, a una Teoque ha esdevingut eixorca: «Ouvegades, en aquestes interminablesrrades, m'ha semblat veure una sildavant nostre, al capaltard, sobre larena del fons; una silueta querossegava els peus com els nostresbres soldats i que, com ells, duia undamunt l'espatlla però no era el delsell sinó el de la creu" (pàg. 350).pregon desig de solidaritat i deprensió empara aquests pensaments

L'home ho és totS'enganyaria qui tan sols veiés en

Cartes a Màrius Torres la crònical'experiència bèl·lica de Sales i delrsiu moral que li provoca. Es tractaaviat d' "un llibre de mernepistolar,'? on tenen cabuda totes lesquietuds que concerneixen els dosilocutors. Per això, moltes de les 11

adreçades a Màrius Torres versencipalment sobre literatura. Sovint,poesia, sobre els versos de resenlleidatà. Sales els hi comenta a mque els va rebent, des de BarceMadrid, Xàtiva, el front d'Aragó, Santde Mar i San Pedra de Macorís (H

trestongades li adjunta sengles anà-del conjunt dels poemes conegutsa la data: unes «Remarques als teuss vells i nous», el setembre del; "Comentaris a les teves 32 poe-escollides», el novembre del mateix

, i uns comentaris, per temes, «quehaninspirat els teus versos», el se-bre del 1940. Bona part d'aquestestacionsva servir de base dels dife-ts pròlegs, cada vegada més exten-, amb què Sales va encapçalar les

icionsde la poesia de Màrius Torres.aquestsentit, es poden llegir com elsssos d'un assaig d'interpretació.

Ò, sobretot, cal veure-hi l'esforç d'untor exigent i perspicaç, amb gust,

no s'està de comunicar al seu cor-pansaI tot allò que pensa amb unaeritat no gens comuna. Sales eraseientde la vàlua dels poemes queia,i sabia quin era el paper que li to-

va de fer: «L'autor no pot mesurarieàeiadels mots de què s'ha valgutexpressar-se; és solament el lectorpotfer-ho» (pàg. 416). La qual cosa

l'impediad'admetre, amb un punt demodèstia: «Ell és molt poeta i jo un

t petitcrític. L'evolució de la seva po-enels dos anys que fa que ens co-ems'hauria produït igual sense mi»

g. 404). L'evolució, segurament queperòSales, hi insistim, fa de lector,

un lector que domina la gramàtica,coneix les regles de la mètrica i

que, de poesia, n'ha assimilada molta (ales Cartes cita contínuament Baudelaire,per qui tots dos escriptors sentien unagran admiració; també Virgili, els troba-dors, Dant, Llull, March, Goethe, Poe,Verlaine, Valéry, Salvat-Papasseit, Ri-ba ... ). Les seves observacions abastencamps ben diversos. Qüestions deprosòdia, de ritme, de musicalitat, d'or-denació de la frase o, així mateix, qües-tions gramaticals. D'altra banda, es trac-ta de comentaris detalladíssims: moltesvegades, estrofa per estrofa, vers pervers; comentaris sobre les diferents ver-sions d'un poema o sobre les cor-reccions. Consideracions temàtiques:l'ús d'imatges o de símbols, de colors,defectes de prolixitat o incoherències, ivaloracions a propòsit dels títols o res-pecte a les diferents èpoques de la sevaobra. Fins i tot li detecta influències, vol-gudes o no, i li recomana de llegir, perexemple, els trobadors.

L'exegesi dels poemes de Màrius Tor-res provoca en Sales reflexions de tipusgenèric sobre la poesia i la literatura, al-gunes de les quals resulten força ilIus-tratives per a entendre la seva pròpiaobra. Per exemple, l'elogi de la inspira-ció, en el sentit romàntic del terme:«Aquesta inspiració tan bescantada pelsburòcrates de la poesia i sense la qualés tan impossible la poesia com l'amor»(pàg. 392); la recerca d'un estil, d'unamanera de dir «natural»: «La naturalitat

és la conquesta més àrdua d'una llen-gua poètica» (pàg. 366); o la concepcióde la poesia -de la literatura, per exten-sió- com a «despullament» d'un ma-teix: «La lírica és això: despullar-se detota la hipocresia de la "discreció" perposar-se a parlar d'un mateix sense re-serves» (pàg. 364). Es per això que de-fensa, en una polèmica epistolar, la pin-tura de Dalí i el que ell anomena el-sobrerealisrne-. perquè expressen l'ho-me, i «L'home ho és tot, sense excloureels seus deliris, somnis, allucinacions,terrors, angoixes i incoherències» (pàg.239). A l'hora del judici definitiu, cal sot-metre-ho tot a un principi en el qual Sa-Ies confiava molt -fins com a editor-:«EI plaer [ ...] és l'única regla de l'art»(pàg. 391).

Es tracta d'un ideari estètic assentaten un antiintelIectualisrne ferm, visceral,que en les Cartes es posa de manifestamb una certa bel-liqerància només encomptades ocasions (en canvi, Sales elformula en un to decididament combatiuals «Quaderns de l'Exili,,8) Un ideariestètic que, extrapolat a la política -i ala política cultural-, el duu a refusar elque ell considera un confusionisme devalors nefast: el Noucentisme i qualsevoldels seus epígons: «Si em xoca la ideaque de "nació" es fan els d'Estat Català,més encara la dels d'Acció Catalanaamb allò tan risible que una "nació" ésuna cultura» (pàg. 143). Per a ell, la cul-

tura és la cúpula de la catedral, les florsde l'arbre. Per tal que floreixin, cal que hihagi arbre i, a més, que sigui ben viu. Ala manca d'arbre, de catedral -és a dir,d'uns fonaments sòlids i ben nodrits-,atribueix la commoció que viu Europa elsetembre del 1940. En concret, es refe-reix a França: «Els cucs rosegaven lapolpa massa deliqüescent de la "douceFrance" fins al punt que tot hi era ja lite-ratura [ ...] i semblava que la realitat ja nointeressava als francesos sinó com apretext de subtils disquisicions i prodigisd'estil" (pàg. 460). EI seu «profeta" eraAndré Gide. Per oposició a aquest mo-del d'intel·lectual, Sales vindica aquellque és capaç de copsar el sentir de lacol·lectivitat de manera que el poble espugui veure reflectit en la seva obra,sense menyscapte dels valors estètics iintel·lectuals, semblantment a com horeclamaven, en aquella època, autorstan diversos com Malraux, ThomasMann, Kazantzakis o Dos Passos. En leslletres catalanes, Guimerà i Verdagueresdevenen els models. De Guimerà, lapoesia èpica i passatges de les sevestragèdies; de Verdaguer, L'Atlàntida i al-guns episodis del Canigó. És a dir,l'obra noble, sublim, d'arrels populars:clàssica, per tant, en el sentit goethià.

En aquesta correspondència Sales esmostra reservat respecte al seu quefer depoeta. Cal tenir en compte que dues ter-ceres parts de les composicions aplega-

des a Viatge d'un moribund van ser escri-tes els mateixos anys que les cartes. Encanvi, les primeres missives -fins a co-mençaments del 1937-, gairebé totesdirigides a Mercè Figueras, inclouen bas-tants poemes seus. La majoria obeeixena una mena d'exercici epistolar de per-suasió -dins dels límits d'un tracte ami-cal-: el primer, per exemple, a la prime-ra Iletra,'és un autoretrat en què l'autor espinta, amb molt sentit de l'humor, comun monstre; en el segon explica per què,de jovenet, es va sentir temptat de fer-sefrare; d'altres són dedicats als gira-sols,a Vallclara i a un oncle seu, al bigoti deMàrius Torres, al suspens d'equitacióque el va obligar a servir a infanteria, aNapoleó... A poc a poc els versos deSales s'espaien en les cartes als dosamics: primer, per la frenesia de la guer-ra; més tard, quan Sales ja és a Haití,perquè s'ha perdut una mica -no deltot- aquell esperit juganer de la cor-respondència primerenca. Aleshores elles presentava poc seriosament com apoeta; en un to de broma cortesa escri-via a la Mercè: «No deixo de pensar quejo també sóc, a estones, poeta [ ...] i quehavia trobat amb vós allò que tants depoetes no tenen, un lector. Ja veig queera massa bonic tot un lector per un solpoeta i que me l'hauré de compartir ambaquest del sanatori a qui no tinc el gustde conèixer .. (pàg. 45). No és fins migany després que manifesta al metge-poe-

ta de Lleida el seu punt de vista respectea la inutilitat de la poesia i, en conseqüèn-cia, el sofriment que experimenta: .Jltambé voldria escriure poemes, moltsp0-emes, torrents de poemes que em volt~pel cap però vet aquí que passenanys i com més va més em detura-so-bretot d'ençà d'aquesta guerra- el gl¡¡.cial a quoi bon? .. (pàg. 153). Tanmateocquasi a les acaballes de la conflagracamb un sarcasme que revela una certalluita interna, declara: «Ja que m'és del11impossible deixar d'escriure versos in'com a d'altres deixar la droga, em queda-ria un recurs: cremar-los » (pàg. 391). PI!sort, Sales no els va cremar tots, i, arrbmolt d'encert, el maig del 1941 es defi-«si fos alguna cosa ..- com un "poepintor .., enfront del «poeta-músic" (p~501) que, per a ell, era Màrius-Terres.

Voluntat d'explicar-seLes darreres cartes de Sales cons

tueixen un testimoniatge de l'escriptt1soldat a l'exili. Com molts d'altres, paluna nostàlgia puixant que el duu a extar el món que ha deixat: «Hem apr'd'enyorar moltes coses que abansens cridaven l'atenció .. (pàg. 441) Pteix la incertesa d'un destí erràtic i l'pera indefinida d'un passaport quearriba. Ha de recórrer a les trifulgmés inversemblants per tal de comucar-se amb els amics sense caure enparanys de la censura. A més, Sales

el paisatge i el clima del Carib:la mateixa calor, els mateixos

tts,els mateixos cocoters, sensecanvid'escenari en aquesta natu-

ignorales estacions i els crepus-(pàg.479). Per a expressar el seud'ànimes val de diverses cornpa-, totes les quals apleguen unsemblant: "De vegades em faque tot plegat no ha estat de

sinó com un mal somni" (pàg.-Ismbé jo tinc de vegades aques-

ció que dius, com si m'haques-at- (pàg. 455), «A moments emte com si ens haguessin baixatd'un pou amb una corda i des-guessinretirada" (pàg. 476); en

-és com si la vida hagués perdut. » (pàg. 511). De tota manera, tallesconcedeix a l'última carta, del

bre del 1941, quan ja estan ad'embarcarcap a Mèxic, allò que

nta a San Pedro de Macorís,ue l'eterna calor i els eterns mos-és el sentiment d'inanitat del seu

laconvicció que des d'aquella illaib no hi ha manera de continuari «¿aquè haver-nos exiliat si noprosseguir el combat d'una ma-

altra?»(pàg. 484).Pla i Arxé començava un arti-

licat arran de la mort de Salesaquestesparaules: "Pocs autors

n Sales deixen en el lector unaió tan viva, tan directa i intensa

de la seva voluntat d'explicar-se: d'expli-car i d'explicar-ho tot com volent preser-var de l'oblit o de la confusió tot allò quefou la seva experiència.? Aquesta sensa-ció, ben perceptible a Incerta glòria, esfa encara més palpable a les Cartes aMàrius Torres. Sales exposa els seusparers un cop i un altre, incansable, desd'angles ben diversos segons les cir-cumstàncies, tothora amb una coherèn-cia remarcable i, sovint, amb una granlucidesa. I ho fa amb tanta d'ardor que,en efecte, a voltes sembla que ens tro-bem davant d'un llibre de memòries. Enaquest sentit, no és gens estrany ques'hagi tingut Joan Sales per un homeabrandat. Ho era. Tanmateix, amb unsentit de l'humor prou sorneguer, la pri-mera víctima del qual era ell mateix i al-gunes de les seves dèries: sobretot lesque afectaven els seus actes, més queno pas les seves conviccions.

Aquesta combinació de tons -si no deveus- esdevé un dels incentius del re-culI. Un altre, la prosa de Joan Sales, tancaracterística. Sales mirava de fer passartot el que escrivia pel sedàs de l'oralitat:"No he escrit mai, ni en poesia ni en no-vel-la, res que no pogués dir deparaula." 10 Fluent, modulada, precisa iversàtil -per bé que de tant en tant se liescapin certes descurances, imputablesa les condicions en què escrivia. I sem-pre amb un ritme vigorós, enèrgic, deci-dit. A propòsit d'una selecció de poemes,

Màrius Torres feia unes consideracionssobre l'estil de Sales que ens semblendel tot encertades per a definir la sevaprosa: «L'estil és tal vegada allò que enaquests poemes resulta més impressio-nant, sobretot per la seva disciplina. EIlector sent com si cavalqués un poltrepotent, capritxós, impulsiu -i amb unencasellament perfecte. És un estil ambcos: ossos, músculs, nervis i tendons." 11Només així es pot parlar, com Sales hova fer, amb tant d'abrivament, del poderi de la glòria.

1. A tall d'exemple: la primera convocatòria del premiNarcís Oller de contes i narracions, l'any 1937, vaguanyar-la Lluís Ferran de Pol, i Pere Calders va que-dar-hi finalista; dosd'oves narradors que aleshores totjust començaven a espuntar.2; La cicatriu de la guerra. Una enquesta, «Serrad Or», num. 319, abril de 1986, pàg. 42 .3. Joan Rendé i Masdeu, Joan Sales en el combat lite-rari, ••Avui», 9-XI-1980.4. Joan Sales, Cartes a Màrius Torres, Club editor, Bar-celona, 1976.5. Vegeu, per exemple, els articles Contra alguns er-rors divulÇ/ats (núm. 5, pàg. 7), EI senyor Oliver, de Sa-badell(num. 13, pàg. 15) I La Renaixença Militar (núm.15, pàgs. 13-14).6. Pere Calders, Joan Sales, un compatriota exemplar,•.EI País», 20-XI-1983.7. Joan Triadú, L'escriptor que venia de lluny, •.Avui»,23-XI-1983.8. Vegeu, per exemple, Els òrsides (núm. 12, pàgs. 8-10,12 i 14), Potser que prou «cultura» (núm. 20, pàgs.3-4) i, sota el pseudònim de Masades de Segura,L'estètica guimeraniana (núm. 19, pàg. 12).9. Ramon Pla i Arxé, L'obra literària de Joan Sales,«Avui», 23-XI-1983.10. Mercè Ibarz, EI pensament fermat de Joan Sales,«L'Avenç», núm. 67, gener de 1984, pàg. 15.11. Màrius Torres, Poesies, Ariel, Barcelona, 19644,pàg. 235.