Contes Cooperatius Llacuna de la Murtra 2011
-
Upload
llacuna-de-la-murtra -
Category
Documents
-
view
235 -
download
7
description
Transcript of Contes Cooperatius Llacuna de la Murtra 2011
Llacuna de la Murtra –2011- 1
ÍNDEX
UN ANIVERSARI MISTERIÓS........................................................................... 6
3r A Col·legi Sagrada Família ................................................................... 6
3r B Escola L’Eramprunyà......................................................................... 6
3r C Col·legi Santo Àngel .......................................................................... 6 AJUDEM A LA SENYORA ROSA .................................................................... 11
3r Escola Gavà Mar .................................................................................. 11
3r Col·legi San Pedro ................................................................................ 11
3r Escola Joan Salamero .......................................................................... 11 EN BERTÍ NO MOSSEGA ............................................................................... 15
3r B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 15
3r A Escola Jacme March ........................................................................ 15
3r Col·legi Sagrat Cor............................................................................... 15 DE MÈXIC A GAVÀ.......................................................................................... 19
3r B Escola Marcel·lí Moragas ................................................................. 19
3r C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 19
3r A Escola Salvador Lluch ...................................................................... 19 ELS TRES AMICS............................................................................................ 24
3r B Escola Salvador Lluch ...................................................................... 24
3r C Col·legi Immaculada ......................................................................... 24
3r A Col·legi L’Eramprunyà ....................................................................... 24 ELS HEROIS DE GAVAMACA......................................................................... 27
3r B Escola Jacme March ........................................................................ 27
3r A Escola Marcel·lí Moragas ................................................................. 27
3r A Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 27
3r B Col·legi Sagrada Família ................................................................... 27 ELS VEÏNS MISTERIOSOS............................................................................. 32
4t Col·legi Sagrat Cor ............................................................................... 32
4t B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 32
4t B Col·legi Immaculada ......................................................................... 32 L’HOME DEL MIL·LENI.................................................................................... 36
4t C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 36
4t Escola Gavà mar.................................................................................. 36
4t A Escola Marcel·lí Moragas.................................................................. 36
Llacuna de la Murtra –2011- 2
LA COLLA DELS AGAFACAQUES.................................................................. 40
4t A Col·legi Inmaculada ........................................................................... 40
4t A Escola L’ Eramprunyà........................................................................ 40
4t Col·legi San Pedro ................................................................................ 40 LA PEDRA MÀGICA ........................................................................................ 43
4t C Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 43
4t B Escola Salvador Lluch ...................................................................... 43
4t A Escola Jacme March......................................................................... 43 ES BUSQUEN CULPABLES............................................................................ 46
4t B Escola L’Eramprunyà........................................................................ 46
4t B Escola Marcel·lí Moragas.................................................................. 46
4t B Col·legi Sagrada Família................................................................... 46 EL DESCOBRIMENT DE METRÒPOLIS...................................................... 50
4t B Escola Jacme March.......................................................................... 50
4t A Col·legi Santo Àngel .......................................................................... 50
4t A Col·legi Sagrada Família.................................................................... 50
4t A Escola Salvador Lluch ....................................................................... 50 NALOCEBAR, UNA CIUTAT SENSE NORMES.............................................. 55
5è A Col·legi Immaculada ........................................................................ 55
5è B Escola Salvador Lluch ...................................................................... 55
5è C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 55 LA PEDRA MÀGICA ........................................................................................ 60
5è B Escola Marcel·lí Moragas................................................................. 60
5è A Escola Jacme March......................................................................... 60
5è Col·legi San Pedro .............................................................................. 60 UNA AVENTURA INOLVIDABLE..................................................................... 65
5è B Escola L’Eramprunyà........................................................................ 65
5è B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 65
5è Col·legi Sagrat Cor ............................................................................... 65 EL CONILLET PERDUT................................................................................... 70
5è A Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 70
5è B Col·legi Sagrada Família................................................................... 70
5è A Escola Salvador Lluch ...................................................................... 70 EL MISTERI DE L'ESCOLA ............................................................................. 74
5è A Col·legi Sagrada Família................................................................... 74
5è C Col·legi Immaculada ........................................................................ 74
5è A Escola L’Eramprunyà........................................................................ 74
Llacuna de la Murtra –2011- 3
LA NIT MAI ARRIBA ........................................................................................ 81
5è B Escola Jacme March......................................................................... 81
5è C Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 81
5è A Escola Marcel·lí Moragas.................................................................. 81 UNA NIT AL CEMENTIRI ................................................................................. 86
6è B Col·legi Sagrada Família................................................................... 86
6è A Col·legi Immaculada ......................................................................... 86
6è B Escola Jacme March......................................................................... 86 ON SÓN ELS PARES ? ................................................................................... 91
6è A Escola Salvador Lluch ...................................................................... 91
6è Col·legi Sagrat Cor ............................................................................... 91
6è B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 91 SIGUIS ON SIGUIS...MILLOR SER CÍVIC....................................................... 97
6è B Col·legi Immaculada ......................................................................... 97
6è A Escola L’Eramprunyà........................................................................ 97
6è C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 97 EL SUPERINTERCANVI................................................................................ 102
6è A Col·legi Santo Àngel ....................................................................... 102
6è B Escola Marcel·lí Moragas................................................................ 102
6è A Escola Jacme March....................................................................... 102 EL MISTERI DE GAVÀ .................................................................................. 107
6è A Escola Marcel·li Moragas ................................................................ 107
6è B Escola Salvador Lluch .................................................................... 107
6è B Escola L’Eramprunyà...................................................................... 107 L’ACCIDENT .................................................................................................. 111
6è Col·legi San Pedro ............................................................................ 111
6è A Col·legi Sagrada Família................................................................. 111
6è C Col·legi Santo Àngel ....................................................................... 111
6è C Col·legi Immaculada ....................................................................... 111 L’INSTITUT DEL FUTUR ............................................................................... 117
1r d’ESO A Institut Bruguers ................................................................... 117
1r d’ESO B Col·legi Sagrada Família ...................................................... 117
1r d’ESO C Institut El Calamot ................................................................ 117 EL SEGREST DE L’ALFRED......................................................................... 124
1r d’ESO B Col·legi Santo Àngel ............................................................. 124
1r d’ESO D Institut Bruguers ................................................................... 124
1r d’ESO Col·legi Sagrat Cor .................................................................. 124
Llacuna de la Murtra –2011- 4
UN CANVI A LA VIDA .................................................................................... 132
1r d’ESO A Institut El Calamot ................................................................ 132
1r d’ESO Col·legi San Pedro................................................................... 132
1r d’ESO C Col·legi Sagrada Família ..................................................... 132 DIARI D’UN RODAMÓN................................................................................. 137
1r d’ESO Col·legi Immaculada ................................................................ 137
1r d’ESO A Col·legi Santo Àngel ............................................................. 137 1r d’ESO C Institut Bruguers ................................................................... 137
DE RIC A POBRE .......................................................................................... 145
1r d’ESO A Col·legi Sagrada Família ..................................................... 145
1r d’ESO C Institut Bruguers ................................................................... 145
1r d’ESO B Institut El Calamot ................................................................ 145
1r d’ESO C Col·legi Santo Angel............................................................. 145 VISITA A LES MINES .................................................................................... 154
2n d’ESO Col·legi Sagrat Cor.................................................................. 154
2n d’ESO A Institut Bruguers .................................................................. 154
2n d’ESO B Col·legi Sagrada Família ..................................................... 154 ELS VALORS DELS JOVES.......................................................................... 163
2n d’ESO Col·legi San Pedro .................................................................. 163
2n d’ESO C Institut El Calamot ............................................................... 163
2n d’ESO D Institut Bruguers .................................................................. 163 NO SÓC COM VOSALTRES PENSEU.......................................................... 171
2n d’ESO B Col·legi Santo Àngel ........................................................... 171
2n d’ESO A Col·legi Sagrada Família ..................................................... 171
2n d’ESO A Institut El Calamot ............................................................... 171 UN PARTIT QUE PORTA CUA...................................................................... 180
2n d’ESO C Institut Bruguers .................................................................. 180
2n d’ESO Col·legi Immaculada ............................................................... 180
2n d’ESO A Col·legi Santo Àngel ............................................................ 180 EL TRENCACLOSQUES: UN MÓN PER SOMNIAR..................................... 189
2n d’ESO B Institut El Calamot ............................................................... 189
2n d’ESO B Institut Bruguers .................................................................. 189
2n d’ESO C Col·legi Sagrada Familia ..................................................... 189 UN LLOC MAI IMAGINAT .............................................................................. 198
3r d’ESO B Col·legi Santo Àngel ............................................................. 198
3r d’ESO Col·legi San Pedro................................................................... 198
3r d’ESO C Institut El Calamot ................................................................ 198
Llacuna de la Murtra –2011- 5
BOIRA... ......................................................................................................... 205
3r d’ESO A Col·legi Sagrada Família ...................................................... 205
3r d’ESO B Institut El Calamot ................................................................ 205
3r d’ESO Col·legi Sagrat Cor .................................................................. 205 ERA NOVA EN AQUELL LLOC! .................................................................... 213
3r d’ESO A Institut El Calamot ................................................................ 213
3r d’ESO B Col·legi Sagrada Família ...................................................... 213
3r d’ESO A Col·legi Santo Àngel ............................................................. 213
3r d’ESO C Col·legi Sagrada Família ...................................................... 213 LES ADVERSITATS DE LA VIDA.................................................................. 223
4t d’ESO B Institut El Calamot ................................................................ 223
4t d’ESO A Col·legi Santo Àngel ............................................................. 223
4t d’ESO C Col·legi Sagrada Família ...................................................... 223 COM ET PUC AJUDAR?................................................................................ 232
4t d’ESO Col·legi Sagrat Cor................................................................... 232
4t d’ESO D Institut El Calamot ............................................................... 232
4t d’ESO Col·legi San Pedro ................................................................... 232 COSES QUE PASSEN…............................................................................... 239
4t d’ESO B Col·legi Sagrada Família ...................................................... 239
PTT Aux. de fabricació mecànica d’ajust i soldadura .............................. 239
4t d’ESO A Institut El Calamot ................................................................ 239
4t d’ESO B Col·legi Santo Ángel ............................................................. 239 SOLIDARITAT HUMANA ............................................................................... 250
PTT Aux. de vendes, oficina i atenció al públic ....................................... 250
4t d’ESO A Col·legi Sagrada Família ...................................................... 250
4t d’ESO A Col·legi Immaculada ............................................................. 250
Llacuna de la Murtra –2011- 6
UN ANIVERSARI MISTERIÓS
Autors:
3r A Col·legi Sagrada Família
3r B Escola L’Eramprunyà
3r C Col·legi Santo Àngel
Era 26 de febrer, un gran dia per a mi perquè era el meu aniversari.
Només es fan 10 anys una vegada a la vida i pensava celebrar-ho
amb els meus amics amb la millor festa que mai s’havia vist al meu
poble.
Em dic Lluc i vaig
convidar els meus
col·legues. Són els
millors amics del món i
junts hem viscut
aventures i moltes
emocions. Es diuen:
Sandra, Vero, Anna,
Xavi i Andreu. A les 6
de la tarda van arribar
els meus companys.
A mesura que anaven entrant, em donaven els seus regals i encara
que em moria de ganes d’obrir els paquets, em vaig esperar a l’hora
del pastís.
La festa va ser súper divertida, vam berenar, jugar, ballar i cantar
fins que no podíem més. Per això el Xavi va dir que juguéssim a
alguna cosa més tranquil·la.
Llacuna de la Murtra –2011- 7
La Sandra va proposar baixar al soterrani a jugar amb les disfresses
del bagul.
Va passar el temps volant i semblava que els nostres pares s’havien
oblidat de nosaltres.
No se sentia res. Ni el mínim soroll.
- Quina cosa més estranya. No us sembla? - va dir l’Anna.
- Sembla que no hi hagi ningú !- va dir l’Andreu.
- Això no pot ser. Segur que han sortit al jardí - va respondre en Lluc.
- Fem grups i busquem on s’han ficat!- va proposar la Vero.
Vam recórrer tota la casa i no hi havia ningú, ni tampoc cap nota. Era
molt estrany.
Una mica ja espantats vam sortir al jardí i era desert, igual que el
carrer i tot el barri.
Teníem pànic i van regirar tot el soterrani i tots els racons de la casa.
El pastís havia desaparegut amb els pares.
- No serà que se l'han emportat
per menjar-se'l ells sols -van
pensar.
No se sap com , de cop i volta
estaven fora, semblava màgia.
De sobte, va sortir…un fantasma !
El Lluc va caure de cul espantat
pel que vivia. Va anar a parar al
terra i es va punxar amb una
pedra. Immediatament, el fantasma va desaparèixer.
- On és el fantasma? - va cridar l’Anna.- i va continuar, una mica
angoixada, ”Marxem cap a casa”
Vam descobrir que la casa ja no hi era.
Llacuna de la Murtra –2011- 8
- Donem un tomb per veure si els pares i mares passegen ? va afegir
el Xavi. Tot el barri estava buit, només cases amb portes i finestres
tancades. A la Torre Lluch no hi jugava ningú, les botigues estaven
sense llum.
I caminant i caminant vam arribar a l’escola.
Quina por! Tampoc trobaven a ningú, ni nens jugant a la pista, ni
senyores de la neteja , cap mestre, ordinadors trencats i un gran
silenci. Però de sobte, van sentir uns gemecs i brams d’animals, els
amics van entendre que hi havia animals però… no els veíem en lloc.
Veient que no atacaven, la Sandra, en veu alta, va dir :- “I si els hi
diem Invisanimals?” . Es volien fer amics d’animals que no veien i tot
el grup els van demanar ajuda per trobar als pares. Van pregar , tot
plorant :-”Auxili ! “ Doncs eren l’única cosa viva que tenien tot i sent
invisibles. No trobaven cap solució per sortir d'aquest malson.
Quan el fantasma va intentar fer de les seves , en veure que els nens
no tenien por, va aparèixer un invisanimal gegant i ben visible !No va
haver cap lluita. El fantasma ho va deixar córrer.
La Vera, encantada , va voler posar-li un nom al nou amic que els
havia ajudat però no importava , era un més del grup. Ara, el que
calia era buscar i trobar els pares, seguien desapareguts. Amb el nou
amic vam tornar a anar per tot el barri, al parc, al bosc, a la platja i
res de res… L'Anna, el Lluc i la Vero ploraven, els altres no deien res
però només calia mirar la cara que feien per saber que no estaven
gens tranquils.
No hi havia res al seu lloc i tot semblava un altre món.
L’Andreu i el Xavi vam decidir que havien de reaccionar i pensar
alguna solució. No podíem seguir així. En Lluc, per calmar als seus
Llacuna de la Murtra –2011- 9
amics, va proposar que l’animal gegant fos la mascota del grup. Vam
decidir posar-li el nom de “Resi”, ja que era un T-rex.
S’estava fent de nit i no trobaven cap resposta. La Sandra va veure
una ombra i va dir:
- Serà un altre cop el fantasma?
En Lluc i la Vero van respondre alhora:
- No, tranquils! És el Rexi que ha trobat alguna cosa.
Havia trobat un fòssil amb una inscripció:
“A la màquina del temps arribareu
i en grup els pares trobareu”
L’Anna va recordar
de que hi havia
una màquina del
temps al museu
d’història. Tots
junts vam anar al
museu i quan vam
arribar se’n van
adonar que no
funcionava. En Lluc
va agafar el fòssil i
va pensar que potser era la peça que faltava perquè funcionés. La
vam col·locar i vam viatjar vint anys al futur. Van veure un món
terrorífic i devorat per la tristesa, la fam i la guerra. Van tornar
enrere fins el dia de l’aniversari d’en Lluc.
De cop i volta va sonar una timbre, i en Lluc se’n va adonar que tot
havia estat un malson. Els seus amics van entrar a casa i en Lluc els
Llacuna de la Murtra –2011- 10
va explicar el seu somni. Tots junts es van abraçar i van fer un pacte:
“ Sempre serien amics.”
Llacuna de la Murtra –2011- 11
AJUDEM A LA SENYORA ROSA Autors:
3r Escola Gavà Mar
3r Col·legi San Pedro
3r Escola Joan Salamero Aquesta és la història d’una senyora de 85 anys que es deia Rosa.
Era una dona baixada, grassoneta amb el cabell gris i blanc, i ulleres,
a qui li agradava molt parlar,
cosir i acaronar a la seva
gateta Lola.
Degut a la seva edat, anava
en cadira de rodes i les seves
malalties (una d’elles el
Parkinson), havia de prendre
molts medicaments per
trobar-se millor.
També comptava amb l’ajuda
del seu nét, en David, un noi molt responsable i col·laborador que
cada dia anava a ajudar-la. Però un dia, ell va haver de marxar del
poble per anar a estudiar a una altra ciutat, massa lluny, i li era molt
difícil anar més d’un cop al mes. Llavors, ella es va trobar que per
poder fer moltes coses havia de demanar ajuda i no podia comptar
amb això sempre que el necessitava.
La Rosa vivia al tercer pis d’un edifici molt antic sense ascensor, i tot i
que coneixia bé a tots els veïns i a la seva veïna del segon pis estava
disposada a ajudar-la en tot allò que calgués, això no era una solució
gaire bona perquè la veïna Maria era també una dona gran i no podia
estar amb ella a cada moment...
Llacuna de la Murtra –2011- 12
A mida que els dies
passaven, la Rosa
es sentia més i
més sola. Cada dia
s’anava a dormir
pensant com s’ho
faria al dia següent
per anar a
comprar, per netejar, per fer el dinar... Fins que un dia, si les coses
no podien anar pitjor, la Maria, li va dir que la seva filla volia vendre
el pis i que es traslladaria a la seva casa.
Quan la Rosa ja pensava que ningú la podria ajudar i que moriria sola
a casa, va arribar al poble un grup de nois i noies que pensaven
dedicar-se a tenir cura i acompanyar a les persones grans que vivien
soles.
La Maria, abans d’anar-se’n a viure a la casa de la seva filla, va fer
una visita a aquest grup i els va explicar el problema de la senyora
Rosa.
El grup estava format per 4 nois i 3 noies: la Cristina, el Ricard,
L’Oriol, L’Andrea, la Lucia, l’Albert i la Sandra.
Al dia següent, el Ricard i la Cristina van anar a veure-la. Li van
explicar que mai estaria sola, que ells i altres companys
l’acompanyarien i tendrien cura d’ella. Anaven cada dia a casa seva,
li portaven aliments, li feien el dinar, netejaven la casa,...i quan feia
bon temps, la treien a passejar pel parc que hi havia a prop de casa.
Si plovia o feia fred, es quedaven a casa amb ella jugant a les cartes,
al domino,...
Un dia, va arribar l’aniversari de la senyora Rosa. Li van preparar una
festa a casa seva. Van fer entrepans, pastetes, i un pastís amb 86
espelmes.
Llacuna de la Murtra –2011- 13
Quan anava a bufar les espelmes, van trucar a la porta...
I quina va ser la sorpresa! . Allà estava el David i portava un paquet
molt gran. La Rosa estava tan contenta i emocionada de veure el seu
nét que es va posar a plorar d’alegria.
Aleshores, el David li va dir que bufés fort les espelmes i demanés un
desig. La seva àvia, que era una senyora molt bona, va desitjar poder
ajudar a algú que ho necessités.
I va arribar el moment d’obrir els regals. Tots i totes estaven
nerviosos perquè havien d’explicar moltes coses bones a la Rosa. La
senyora Maria, que també havia vingut a la festa, l’Oriol i l’Andrea li
van acostar el regal gran d’en David i quan el va obrir... Tothom es
va posar a aplaudir, era una cadira de rodes més moderna. I aquí no
quedava tot... La Lucia li va dir a la senyora Rosa:
- Senyora Rosa, vostè és una persona molt amable que ens ha
ensenyat moltes coses, per això li volem donar una bona notícia.
Entre tots nosaltres, la seva veïna i el David hem anat a parlar
amb la Seguretat Social i l’Ajuntament i ens han dit que l’ajudaran
i que vostè canviarà
aquest pis, que no té
ascensor, per una casa de
planta baixa, adaptada per
a vostè, amb portes
amples i una dutxa gran.
- Oh! Gràcies, gràcies,
moltes gràcies... – va dir la
senyora Rosa que de tant contenta que estava no parava de plorar –
I com us ho puc agrair?. A mi també m’agradaria molt poder ajudar a
la gent que ho necessita. Què puc fer jo?
Llacuna de la Murtra –2011- 14
L’Albert i la Cristina li van explicar que ells també ajudaven en altres
coses i que volien comptar amb ella perquè cosís jerseis, bufandes,
samarretes i els ensenyés a cuinar per poder fer berenars benèfics i
treure diners que donarien a una ONG que treballa per als nens i
nenes del món que més ho necessiten.
- Això sí que és una bona notícia!. Jo també puc ajudar! – va dir la
Rosa molt contenta.
Des d’aleshores, la Rosa treballa dia i nit fent samarretes, bufandes,
dibuixos, galetes, pastissos... Ara és l’ajudant número u dels nens i
nenes que la van ajudar a ella i entre tots aconsegueixen fer molt
bones accions.
PERQUÈ TOTS I TOTES HI COMPTEM!
Llacuna de la Murtra –2011- 15
EN BERTÍ NO MOSSEGA Autors:
3r B Col·legi Santo Àngel
3r A Escola Jacme March
3r Col·legi Sagrat Cor
Cada matí, en aixecar-se, en Bertí Nomossega es preguntava què feia
ell vivint en aquesta ciutat plena de contaminació i de sorolls. Com
trobava a faltar el lloc on havia nascut amb la seva natura i
tranquil·litat! Però els seus pares, el Drico i la Pirarna, havien decidit
venir a la ciutat en busca de treball i d’una vida millor per a ell i la
seva germana Bartina.
En Bertí no era un vampir com els altres, ell era al·lèrgic a la sang.
Preferia menjar fruites
i verdures i sobretot
pastissos, bombons,
llaminadures… Potser
perquè el que més
desitjava en aquest
món era desfer-se
d’aquests ullals que el
feien diferent als
altres nens. Ell volia ser igual que tots, tenir molts amics, però de
moment això no estava resultant.
A l’escola, feia 3r de Primària, en Bertí es trobava molt sol, feia por
als seus companys. Mai li havien donat l’oportunitat de ser el seu
amic i donar l’explicació de com era ell, com se sentia...
Llacuna de la Murtra –2011- 16
Els seus dos únics amics eren una vella i sàvia aranya, que vivia a la
teranyina de la seva habitació, i un mussol molt simpàtic i llest, que li
havien regalat pel seu aniversari. A ells si que els explicava els seus
problemes.
En Bertí no tenia bones notes a l’escola perquè estava distret amb els
seus pensaments. Ell només volia tenir un amic o amiga, però les
seves dents tan llargues i afilades espantaven a tots els companys de
la classe.
Quan arribava a casa seva li deia a la seva mare: “Mare, jo sóc un
nen normal, com els altres?”. Per què no puc tenir amics?. I la mare
li deia: “És clar que sí, fill meu”. “Has de tenir paciència” “Aviat
tindràs molts amics”.
Passaven dies, setmanes... i tot continuava igual. En Bertí va dir als
pares que per què no tornaven al poble, a la natura. En aquell poble
havia deixat molts amics que l’estimaven i tothom era feliç. Però el
pare tenia feina, a la mare li agradava viure a la ciutat perquè podia
fer coses que al poble no podia, i la germana Bartina aviat
començaria la Universitat. Així que tornar al poble no era possible.
Com els seus pares no donaven una solució al seu greu problema, va
demanar consell al seus únics amics, el mussol i l’aranya. El mussol,
que era el més llest, li va dir que es tractava de demostrar als seus
companys, que ell no era un perill i que no li havien de tenir por. Per
aconseguir això havia d’intentar estudiar una mica més, ser amable
amb tots i parlar sense mostrar les dents. També seria bo visitar al
dentista per tractar de rebaixar una mica les dents llargues.
En Bertí va posar en pràctica els consells. Alguns companys van
començar a no espantar-se d’ell. Tenia millors notes als controls i
tractava de ser amable amb tots i la mare el va portar al dentista que
li va posar uns aparells a les dents.
Llacuna de la Murtra –2011- 17
Un dia va arribar a l’escola una companya nova, la Laura. Era una
noia molt xerraire i alegre. Vivia al mateix carrer que en Bertí. Ella no
havia vist com eren les dents d’en Bertí, per això no tenia por i
anaven i tornaven junts de l’escola tots els dies. En Bertí se sentia
feliç. Havia una companya que no fugia d’ell.
Com la Laura era tan xerraire i divertida, aquell matí, a l’ hora del
pati, va convidar a totes les nenes i al Bertí a jugar al joc de les
cadires.
Els nens, que van veure que s’ho passaven
bé, vam demanar si podien jugar també.
Genial! En Bertí i la Laura , com vivien tan
a prop, van tornar de l’ escola junts i molt
contents.
En Bertí, quan va tornar a casa seva, va
explicar al mussol i a l’ aranya que aquell
dia s’ ho havia passat molt bé. A la nit no
van pensar ni un moment de tornar al seu
poble.
Al dia següent, mentre es preparava per anar a l’ escola, es va posar
nerviós perquè no sabia si passaria un bon dia. En sortir de casa per
anar a buscar a la Laura va trobar un noi de la classe, l’ Artur. A
aquest nen li agradava molt anar amb bicicleta i li va dir al Bertí si
volia apuntar-se a una excursió dissabte amb la Laura i d’ altres nens
de la classe.
Però en Bertí no sabia anar amb bicicleta. L’ Artur li va prometre que
ell li ensenyaria. Quan va arribar el dissabte el Bertí no havia dormit
pels nervis, però estava gairebé preparat per fer l’ excursió .
En Bertí, la Laura i l’ Artur es van trobar amb els seus amics i va
començar l’ aventura: tots corrien, es divertien, reien…
Llacuna de la Murtra –2011- 18
Quan van tornar eren molt amics. Després de la sortida , en Bertí
se’n va anar a casa
i va explicar a la
mare que s’ ho
havia passat
meravellosament i
que ningú li havia
preguntat pels seus
ullals
En Bertí, cansat,
se’n va anar a la
seva habitació i va parlar amb el mussol i l’aranya. Els va dir que ja
no se sentia sol i que ja no volia tornar al seu poble.
El mussol li va explicar que si no ens desanimem, encara que ens
surtin les coses com volem a la primera , amb paciència i tolerància,
segur que acabem sent feliços i trobarem amics i gent que ens estimi
arreu del món.
Conte contat, conte acabat!
Llacuna de la Murtra –2011- 19
DE MÈXIC A GAVÀ Autors:
3r B Escola Marcel·lí Moragas
3r C Col·legi Sagrada Família
3r A Escola Salvador Lluch
En Joan era un nen de 8 anys que va viatjar des de Mèxic a Gavà per
raons de feina de la seva família: la fàbrica on treballaven la van
traslladar a la zona industrial d’aquest
poble.
Els pares li van explicar que a Gavà s’ho
passaria molt bé, i que aniria a una
escola “supermegaguai” on coneixeria
molts nens i les nenes, i el més
important: faria molts amics ¡¡¡
En Joan va somriure, però en realitat
estava trist perquè havia d’acomiadar-se
dels seus amics i companys de classe.
Sovint es preguntava:
- Com serà Gavà?
- Com seran els nens i nenes d’aquesta
nova escola?-
- Tant de bo algun company de classe
vingués amb mi¡¡¡
Resulta que el poble era xuli (tenia molts parcs, camps esportius…),i
el pis on van anar a viure era molt graciós, però…, :
- i l’escola?,
- com seria l’escola?
Llacuna de la Murtra –2011- 20
I com tot arriba, va arribar el dia d’anar a l’escola¡
L’escola es deia La Campaneta i l’edifici no estava gens malament per
fora.
De sobte, va veure la filera de Tercer B, una mestra que…,:
- serà la meva tutora?, i …,
- quants nens i nenes¡
- si també porten la Bley-blake ¡
En Joan va sortir correntss cap a la filera molt il·lusionat, però de
sobte es va aturar:
- Serà possible…., però si parlen en una altra llengua diferent de la
meva !
- Ara, com m’ho faré per fer-me entendre?
- Ja deia jo que no podia ser tot tan maco com m’explicaven els
pares…..
- No havíem d’haver marxat de Mèxic…
En aquell moment la tristor i els records de la seva ciutat es van
apoderar d’en Joan, però llavors….
En Joan sense pensar-s’ho dues vegades, es va anar correntss cap a
la cafeteria on estaven els seus pares. Els va trobar prenent cafè amb
croissants:
- Què et passa, fill meu? Com és que no ets a l’escola? – Va dir la
mare.
- Vull tornar a Mèxic! – Va exclamar en Joan cridant.
- Jo també. – Va dir la mare.
- I jo també. – Va repetir el pare. – Però la feina és aquí. Què no
t’agrada el poble? O el pis? O els parcs? I que em dius de l’escola?
Oi que fa goig?
- No ho sé, encara no he entrat.- Va dir en Joan.
- Entenc que no t’agradi perquè és diferent. Si en tres mesos les
coses no van bé, tornarem a Mèxic. D’acord? – Digué el pare.
Llacuna de la Murtra –2011- 21
- Vull tornar ara amb els meus amics. – Va tornar a dir en Joan.
- Però fill, no pot ser. Ara estem aquí. Més val que entris a l’escola.
Vinga.
- Vull tornar a Mèxic!! – Cridà en Joan.
- No, ja t’ho he dit. Ara ves a l’escola. – Va replicar el pare enfadat.
- No!!, me’n vaig a Mèxic!! Adéu!!
En Joan es va aixecar de cop i se’n va anar correntss de la cafeteria.
No sabia on anar. Es va recordar que tenia les claus de casa a la
butxaca. Va anar cap el pis on estaven les seves coses. Mentrestant
anava pensant què faria.
Al arribar va obrir la porta, va muntar a l’ascensor i finalment va obrir
la porta del pis.
Un cop allí va actuar de pressa. Va anar a la seva habitació, va agafar
la guardiola i va treure
els diners i els va
comptar: trenta-tres
euros amb dinou
cèntims, a més a més de
58 pesos mexicans.
Va anar a l’armari i es va
posar la roba que havia
fet servir el dia de la
comunió de la seva
cosina Marta. Amb ella deien que semblava més gran.
Tot seguit va entrar a l’habitació dels seus pares i va agafar del
prestatge el passaport i la maleta petita. Allí dins va col·locar el seu
llibre preferit: “El petit pirata” i la pilota de futbol.
Va sortir de casa tot ràpid disposat a agafar un taxi que el portaria a
l’aeroport, però de sobte…
Llacuna de la Murtra –2011- 22
- Joan, Joan!! - va sentir una veu que el cridava. Ell es va girar de
seguida, mirant d'eixugar-se els ullets, i va veure una preciosa cara
que li resultava coneguda...
- Hola, Joan! - va dir la nena, amb un gran somriure. Em dic Joana.
Crec que som companys de classe... La Joana, veient que ell no
contestava, li va preguntar: - - - Què tens? Per què sembles una
mica trist? Què et preocupa alguna cosa?
En Joan, en veure que aquella nena li mostrava els seus bons
sentiments, va sentir que alguna cosa, a dins seu, anava canviant. Va
ser una sensació de papallones a l'estómac… com quan algú es
comença a enamorar…
- Hoo...Hola! - va dir finalment en Joan. Perdona, però és que tinc
una mica de pressa…La veritat és que vull tornar a Mèxic… Allà he
deixat tantes coses…
Però - va replicar la Joana- si els teus pares han decidit venir aquí, a
Gavà, és perquè pensen que podreu refer la vostra llar aquí... Aquí us
sentireu com a casa, ja veuràs! -va dir la Joana decidida a convèncer-
lo. Saps que fa dos anys que vaig arribar del Brasil? I llavors tampoc
no entenia la llengua, com et passa a tu ara! Però … - va continuar-
estic convençuda que d'aquí a ben poc, pensaràs el mateix que jo,
d'aquesta meravellosa terra... Apa! Agafa les teves coses i anem
junts cap a l'escola, que, de ben segur, s'estaran preguntant per què
arribem tan tard!
En Joan no s'ho va pensar dues vegades. Havia trobat algú que sentia
el mateix que ell i això li va donar seguretat. Aviat trobaré bons
amics aquí! –va pensar.
Llacuna de la Murtra –2011- 23
I tots dos se'n van anar junts a viure emocionants aventures a la
bonica Gavà.
Llacuna de la Murtra –2011- 24
ELS TRES AMICS Autors:
3r B Escola Salvador Lluch
3r C Col·legi Immaculada
3r A Col·legi L’Eramprunyà
Hi havia una vegada tres amics que vivien al mateix barri d'un poble
de muntanya.
Sempre quedaven per jugar al parc després de l'escola. El parc on
jugaven els tres amics estava situat just al mig del poble, envoltat
d'arbres, de flors i també d'ocellets.
Els nens també feien els deures junts a la biblioteca del poble, que hi
era al costat del nou ajuntament.
Aquests nens es deien
Marc, Pau i Joan.
En Marc tenia 10 anys.
Era un nen llest i noble,
li agradava molt la
xocolata i fer deures.
Tenia el cabell curt i
ros i el seu nas era petit i rodonet.
El Pau tenia també 10 anys, però era més alt i més fort que en Marc,
li agradava jugar a futbol amb els seus amics. Tenia el cabell curt i llis
i els seus ulls eren de color blau.
Llacuna de la Murtra –2011- 25
I en Joan era el més petit dels tres, en Joan tenia 9 anys. Li agradava
molt llegir llibres i contes, per això tenia molta imaginació. També li
agradava passejar pel bosc amb la seva família.
Un dia a la tarda els tres nens estaven jugant tranquil·lament al parc.
De sobte, van sentir un sorollet i tots tres van mirar cap a l'arbre que
tenien més a prop d'ells, allà van veure un petit ocellet al terra,
l'ocellet s'havia caigut del niu.
El Pau, en veure'l, volia pujar a l'arbre i deixar-lo dins el seu niu, però
els seus amics li van dir que ell no podria fer-ho tot sol, que tots
junts ajudarien l'ocellet a pujar al niu.
En Pau, que era el més fort dels tres, va pensar en fer una escala
humana i així aconseguir arribar a dalt de l’arbre.
En Pau va pujar a les espatlles d’en Marc i en Marc a les d’en Joan.
Finalment van arribar a la copa de l’arbre.
Es van trobar que el niu
estava molt atrotinat, el van
endreçar amb molta cura i
van col·locar l’ocellet al seu
interior. La mare de l’ocellet
va estar molt agraïda amb
els tres nens i els hi va
regalar un ou. Li van
prometre cuitar-lo amb
esforç i cura. Així ho van fer i després d’uns dies va néixer un bonic
ocellet.
Els tres amics van estar molt contents però van decidir que se’l
quedés en Marc. El nen no sabia que donar-li de menjar i li va donar
una poma. De la poma va sortir un cuc. Quin fàstic!
Llacuna de la Murtra –2011- 26
Però, clar, als ocellets sí que els hi agraden molt els cucs. El va agafar
amb uns guants i l’ocellet se’l va menjar amb molt de gust.
Passats uns quants dies li van comprar un cuc de joguina i una gàbia
i el van ficar dintre.
Els tres amics van tornar de nou a jugar al parc però de tant en tant
pensaven en el seu amic l’ocellet.
Tots tres ho van parlar i finalment van decidir obrir la gàbia i deixar-
lo en llibertat.
Quan l´ocellet va veure la gàbia oberta, va mirar amb sorpresa ;
doncs s’havia fet al lloc. Al
voltant d´una petita estona
va fer uns petits passos, poc
a poc, fins a la porta de la
gàbia; i de cop va obrir les
ales i es va a posar a volar
d´un costat a l´altra de
l´habitació; fins que va
trobar la finestra, i va sortir
cap al cel: ja era lliure!.
Catacric, catacrac aquest conte s´ha acabat.
Llacuna de la Murtra –2011- 27
ELS HEROIS DE GAVAMACA
Autors:
3r B Escola Jacme March
3r A Escola Marcel·lí Moragas
3r A Col·legi Santo Àngel
3r B Col·legi Sagrada Família
A la ciutat de Gavamaca, la més bonica i extraordinària del món vivia
la Laia i en Joan. Tenien 9 anys. Eren alts, rossos, alegres i simpàtics.
Els agradava molt fer amics, ajudar-
los, investigar i llegir llibres
d’històries antigues del seu poble.
Estaven encantats de viure a una
ciutat tranquil·la i segura, a prop del
mar i de la muntanya i amb molts
parcs. A vegades exploraven una
cova que havia dins d’una mina que
visitaven molts nois i noies dels
pobles del voltant.
Un dia van llegir “ELS HEROIS DE
GAVAMACA”. Parlava d’un cavaller
que tenia una armadura d’or tan
brillant com el Sol i una espasa de plata. El cavaller s’havia cansat de
viure sol al castell i venia a la ciutat a defensar la gent bona i a lluitar
contra els que no complien les normes. Un dia va trobar un jove
explorador que portava una mena de motxilla màgica i es van fer
amics. L’explorador, quan necessitava alguna cosa, obria la motxilla i
amb el pensament trobava la solució a qualsevol problema.
Llacuna de la Murtra –2011- 28
L’explorador va marxar del poble i va regalar la motxilla a un senyor.
Quan la Laia anava al col·legi portava una motxilla antiga que li
agradava molt. Se l’havia regalada el seu besavi. A la sortida de
l’escola sempre organitzava jocs amb en Joan i els seus amics. Un
dia que jugaven a pilota en Joan va xutar tan fort que la pilota va
sortir al carrer i el noi va córrer a buscar-la. Passaven molts cotxes.
Tots es van quedar espantats i cridant: “Joan, el cotxe!!”. La Laia va
tocar la motxilla sense voler i va pensar: “Cavaller, explorador,
salveu al meu amic”. Immediatament va aparèixer el cavaller amb
l’espasa a la mà i tots els cotxes en van aturar i en Joan es va salvar.
Tothom va aplaudir, mentre la Laia pensava… Serà aquesta la
motxilla màgica que va deixar l’explorador?.
La Laia no li va donar gaire importància però al cap d’uns dies un nen
petitó que hi havia en un parc es va quedar sense entrepà i la Laia
agafant la motxilla sense saber per què va pensar: “ cavaller, motxilla
màgica fes que aquest nen no passi gana”. I el nen es va trobar un
entrepà a sobre d’una cadira.
Cada dia anaven passant coses i més
coses, i la motxilla màgica de
l’explorador sempre les podia
solucionar. Fins que va arribar el dia
que tot el poble de Gavamaca no sabia
fer res sense els superpoders de la
motxilla màgica. Una colla de nens i
nenes li volien prendre la motxilla a la
Laia dient-li que no era d’ella. La Laia va marxar correntss cap a casa
i li va dir a la seva mare. Li va explicar que el seu besavi li va regalar
la motxilla perquè confiava en ella i perquè ell era l’explorador que va
trobar el cavaller de la cova dels herois de Gavamaca.
Llacuna de la Murtra –2011- 29
Un dia, la mare de la Laia es va posar malalta i li va demanar a la
motxilla que la curés però la motxilla li va contestar que no podia fer-
ho perquè necessitava descansar i, a més, hi havia certes coses que
la motxilla no podia solucionar. Quan van passar uns dies, la Laia i el
Joan van anar de casa en casa preguntant si algú tenia algun
problema. Es van trobar a un senyor que havia perdut al seu fillet, i
al cap d’una estona, la Laia se’l va trobar nedant amb uns amics.
Llavors va ser quan la Laia es va adonar que la motxilla no va ser qui
va trobar al nen, sinó que va ser ella. Tots contents van anar a la
plaça de Gavamaca a comprar llaminadures, però va ser allà on la
van perdre. Al cap d’una estona va aparèixer en Joan dient que li
semblava haver-la vist en unes escombraries. De cop i volta van
veure un camió que se les enduia. Van anar al darrere a buscar-la
fins que van arribar
a un barri molt
pobre i necessitat.
Quan es va aturar el
camió, els nens van
aprofitar per buscar-
la. Però la Laia va
decidir deixar-la en
aquell poble perquè
deia que ells la
necessitaven més , i
els possibles
problemes que podien existir a Gavamaca els podien solucionar ells
sols.
Al cap d’uns dies, la Laia i en Joan van sentir parlar d’un senyor vell i
molt avar que, en aquell poble tan pobre, utilitzava la motxilla per
Llacuna de la Murtra –2011- 30
fer-se més jove i ric dia a dia. Els altres veïns seguien en la ruïna i
en la misèria.
Laia: Joan, has sentit el que diuen? Això no pot passar! Aquest home
està utilitzant malament la motxilla!
Joan: Tens tota la raó, però no et posis nerviosa i no et preocupis,
tornarem al poble i ho solucionarem.
Laia: Gràcies Joan, ets un bon amic.
I així va ser com els dos amics van anar a buscar aquella motxilla tan
fantàstica i especial. Quan van arribar al poble van mirar per totes les
finestres i no van trobar res, però, preguntant i preguntant van
arribar a la casa més majestuosa del poble. Aquella era la casa que
buscaven! El senyor era super-mega mentider! No volia dir on era la
motxilla màgica!
La Laia va pensar i desitjar amb totes les forces de la seva ment: “Si
us plau, cavaller, que aparegui la motxilla, el meu besavi va confiar
en mi i jo vull utilitzar-la per fer feliç a tota la gent.”
I... sabeu què? En aquell
precís moment es va sentir:
CATAPLOFF!!!, i d’un armari
molt gran i misteriós, va
caure la desitjada motxilla.
Quan la motxilla va caure de
l'armari, en Joan i la Laia van
intentar recuperar-la, però
l'home va agafar la motxilla i
la va amagar al seu despatx entre els seus llibres. Els nens, buscant-
la, van trobar un mapa. En aquell mapa estava la ubicació del castell
del cavaller!. Van creuar tots els camps i al final van trobar el seu
castell de roca i ferro. No tenia finestres!. La porta estava tancada i
Llacuna de la Murtra –2011- 31
van buscar la clau al voltant del gran castell sense aconseguir trobar-
la . Per fora hi havia escales molt, molt grans. Van pujar i pujar les
escales de metall i van arribar al cim. El castell era molt i molt gran. I
la Laia va dir al Joan:
- Potser que tot aquest temps ho hem solucionat tot sols.
I el Joan va contestar:
- Però si es veritat, per què estem aquí?
I de cop i volta d'una porta va sortir un cavaller amb la cuirassa d'or
i amb una espasa de plata. Hi va dir:
- La motxilla està aquí. Però no la necessiteu.
Va respondre.
I la Laia va contestar: -I per què?
I el cavaller va explicar: - Perquè en tot aquest temps ho heu fet
sense ella.
I no van fer servir mai més la motxilla.
I conte contat conte acabat.
Llacuna de la Murtra –2011- 32
ELS VEÏNS MISTERIOSOS Autors:
4t Col·legi Sagrat Cor
4t B Col·legi Santo Àngel
4t B Col·legi Immaculada
Hi havia una vegada a la ciutat de Gavà una noia que es deia Maria,
tenia el cabell llarg i arrissat i de color negre, els seus ulls eren verds.
Aquesta noia era molt honrada i llesta, estava casada amb un noi que
es deia Pere. Aquest noi era molt alt i tenia el cabell castany i els ulls
blaus. Aquesta parella vivia en un bloc de pisos on vivien deu veïns i
una parella que havia arribat fa dos i tres mesos i ningú la coneixia.
Aquests veïns es deien Marta i Carles. Mai sortien de casa, era molt
estrany.
La Marta tenia els cabells rossos i els ulls negres, en canvi en Carles
tenia la pell castanya i
els ulls blaus. Aquest
bloc estava situat a la
plaça de Catalunya, hi
havia una veïna que es
deia Lluïsa, tenia els
cabells de color lila i els
ulls de color negre ,
tenia una filla que es
deia Eva. Era una nena molt dolça de cabells rossos i ulls marrons.
Aquesta parella feia un mes que havia vingut a viure al bloc però ja
coneixien a gairebé tots els veïns d’ aquest bloc. Venien d’un país
Llacuna de la Murtra –2011- 33
molt llunyà, eren molt agradables i tenien moltes ganes de conèixer a
gent ja que, aquí, a Catalunya, no tenien més família, la seva estava
molt lluny.
Un dia van trucar a la porta dels veïns desconeguts, però no va
contestar ningú. Van passar uns dies i van tornar a tancar però
tampoc. Fins que un dia, la Maria, en Pere i la Lluïsa van trucar a la
porta de la Marta i en Carles i de sobte...
La Marta va obrir la porta, estava molt enfadada perquè la Maria, en
Pere i la Lluïsa picaven moltes vegades a la seva porta.
En Carles va dir:
- Per què esteu picant a la porta tantes vegades?
- Volem que tu i la teva dona sigueu els nostres amics, porteu més de
dos mesos i encara no ens coneixem!
Van començar una amistat. Un dia l’Eva va desaparèixer i tots
estaven molt preocupats.
L’última vegada que van veure a l ‘Eva anava a casa de la Marta i en
Carles, així que tots
van anar a
preguntar...
Van trobar la porta
oberta i ni rastre dels
veïns ni de l’Eva, però
tot estava fora del seu
lloc, això els va
inquietar i de sobte
van sentir un crit:
- Aaaaaaahhhh!
Es va obrir la porta i va entrar en Carles. Tots li van preguntar :
- I l’Eva, on és?
- No sé, l’últim cop que la vaig veure estava amb la Marta.
Llacuna de la Murtra –2011- 34
- I el crit que hem sentit?- va dir la Lluïsa.
En Carles es va quedar sorprès, però abans que digués res van
aparèixer la Marta i l’Eva, sortien d’una habitació i l’Eva estava
plorant.
Tots es van apropar per saber què estava passant i l’Eva va explicar
que, com que la Marta era modista li havia demanat…
… que podien fer una festa de disfresses i podien fer-les per a tots els
veïns i així seria una sorpresa per a tots. L’Eva estava fent de model
per emprovar-se els vestits i, sense voler, la Marta l’havia punxat
amb una agulla, per això estava plorant.
Per sort, les disfresses ja estaven gairebé totes acabades. La Marta
va dir a tots que se n’anessin a casa seva i que l’endemà al matí
tindrien una sorpresa.
L’Eva es va disfressar de carter i van preparar un paquet per a cada
veí que contenia la seva disfressa, una màscara i una nota que deia:
“Avui a les cinc de la
tarda posa’t aquesta
disfressa i aquesta
màscara i ves a casa
de la Marta. T’hi
esperem. Feliç
carnestoltes”.
Els primers en rebre
el paquet van ser la
Maria i el Pere. Les
seves disfresses eren de princesa i de superheroi. La de la Lluïsa era
de bruixa, la de la Marta era de vaquera i la del Carles, de zombie.
A les cinc de la tarda tots estaven a casa de la Marta i van fer una
gran festa amb karaoke, concurs de disfresses, van llençar confetti i
Llacuna de la Murtra –2011- 35
serpentines, van fer una guerra de coixins, van ballar rap hip-hop,
van fer un concurs de tast de menjar i llaminadures, pinyates i moltes
coses més. Gràcies a aquesta festa, tots es van conèixer molt millor i
a partir d’aquell dia van ser tots molt bons amics, com una gran
familia.
Llacuna de la Murtra –2011- 36
L’HOME DEL MIL·LENI Autors:
4t C Col·legi Sagrada Família
4t Escola Gavà mar
4t A Escola Marcel·lí Moragas
Era pels voltants del mes d’ agost en una bonica població de les
rodalies de Barcelona, anomenada Gavà, cada nit des de feia uns
quants dies , quan era de matinada se sentien uns grans sorolls secs
i esfereïdors. La gent es queixava que els despertava però no sabian
que era aquella una gran incógnita, fins i tot la policia local patrullava
totes les nits per tal d esbrinar el misteri. Va sortir a les noticies de
Gavà televisió i fins i tot als
“matins” de TV3 però, res de res.
Un grupet d’ amics i amigues de
quart “C” del Col.legi Sagrada
Familia d´aquesta població es van
reunir una nit d´un cap de
setmana d´ amagat dels seus
pares per tal d ´intentar esbrinar
d’ on venien aquells sorolls. Eren
Martina, Jordi, Alex, Marc i
Marina. Van quedar a les 11 de la
nit a la Plaça de l’ Ajuntament
amb llanternes, mòbils, xandall
del cole i com no, una càmara de
fotos i vídeo per si de cas. Anaven patrullant amb bicicleta amunt i
avall, però realment no se sentia ni es veia res de res. Ja pensaven
Llacuna de la Murtra –2011- 37
que seria una nit perduda, quan de cop i volta es va començar a
sentir-se sorolls, petjades, cops, eren a un extrem del poble, eren
cops forts, com una maça. Ràpidament van pujar a les bicicletes i van
pedalejar fort i veloç, cap al sector del “barri de les Bóbiles”, d´on
venien les passes. Van arribar i no van veure res de res , és més va
passar una patrulla dels mossos d´esquadra , els nens es van amagar
i no els van veure. De cop i volta Martina va obrir els ulls sorpresa,
OHHHHH Déu meu ! us heu adonat? Què, passa,? van contestar tots
. Han robat l’ estatua metàl.lica de “ l home del Mil.leni !”. No pot ser,
és massa gran! . Es van acostar i van veure que al terra hi havia dos
grans forats on estava clavada. Caldrà avisar als mossos, va replicar
Marina, potser l’ han venut com a ferralla. Llavors, d´entre els pins
del Calamot, es van sentir sorolls tremolossos, forts, secs, van
acostar-se i….. Déu meu, no pot ser! L’ home del Mil·leni caminava
per entre els arbres, tenia vida pròpia. De cop i volta els nens van
apropar-se per preguntar-li si necessitava ajuda i van veure com
desapareixia a poc a poc: primer els peus, el cos, els braços i
finalment el cap.
Els amics van continuar caminant buscant darrera dels arbres a
l’estàtua, però no la trobaven enlloc.
- Aquí, aquí, mireu! – va dir l’Àlex molt sorprès – aquí hi ha alguna
cosa extranya.
Ràpidament van apropar-se tots i van descobrir una màquina del
temps, un cercle metàl·lic amb uns botons que posava present,
passat i futur.
- Què fem amb aquesta màquina? – va preguntar en Jordi.
- Podríem anar al passat i així averiguar com l’estàtua va cobrar vida!
va dir la Martina.
- A mi em far por! – va dir en Marc.
- I si és perillós? – va preguntar la Marina.
Llacuna de la Murtra –2011- 38
- Va vinga, serà una aventura interessant! – va exclamar la Martina –
M’encanten les aventures!
Entre tots van decidir anar a les seves cases per agafar el seu equip
d’exploradors i trobar-se de nou al parc del Mil·leni. Una vegada allà
van ficar-se d’un en un a la màquina del temps.
Van anar dues setmanes enrere i una vegada allà van seguir el
caminet del bosc fins arribar a una cova fosca i humida.
Estava bastant retirada del poble i des del terra se sentien
veus parlant i sorolls metàl·lics. Es van apropar a poc a poc
perquè no els veiéssim. Jordi , amb la seva llanterna, va buscar
algun passadís per poder entrar-hi. Al cap d’una estona la Marina va
trobar un botó estrany, el van prémer i de sobte es va sentir un soroll
i van veure que una de les parets es movia i donava pas a una gran
fàbrica on hi havia un grup de follets treballant en la construcció d’un
xip.
- Qué es tot això? - va pregunta el Jordi.
- Shhhh! Escoltem el que diuen –Va proposar l’Àlex.
Van prestar atenció i van sentir que els follets estaven construint
un xip perquè l’home del Mil·leni es pogués moure, com si tingués
vida, per destruir el bosc i així apoderar-se del poble de Gavà i
construir-lo més modern.
Sense adonar-se, en Jordi va trepitjar una branca i va fer soroll. Les
ones sonores van arribar als follets que es van adonar que estaven
aquest nens observant-los. Llavors, els follets van perseguir i van
empresonar als pobres nens de la Sagrada Família.
De tots els amics, l’Àlex va córrer tant que no el van poder agafar.
L’Àlex va aconseguir arribar a la màquina del temps i va poder tornar
al temps actual. Caminant pel Calamot es va trobar als nens de quart
de l’escola Gavà Mar i l’escola Marcel·lí Moragas fent una sortida de
Llacuna de la Murtra –2011- 39
càmping, tot realitzant un taller d’astronomia. Llavors, va anar a
explicar-los el que li havia passat.
Entre tots van decidir ajudar-lo quan els mestres s’adormissin. Quan
es van anar a dormir, tots els nens i nenes van anar a la màquina del
temps. Amb molta cura, entre tots van alliberar als presoners i van
decidir destruir el xip.
Van buscar i cercar el xip per tot arreu i la Sara el va trobar. Com
tenia un suc a la motxilla, el va llençar per sobre del xip i així el va
destruir.
Finalment, tots els nens van empresonar als follets i amb la màquina
del temps els van enviar
a l’època dels dinosaures
perquè en aquella època
no existia, encara la
tecnologia per poder crear
un altre xip.
Després de la feinada
d’enviar un per un a tots
els follets al passat, tots
els nens van tornar a
l’època actual i van veure el gegant del Mil·lenni on sempre i com
sempre.
Llacuna de la Murtra –2011- 40
LA COLLA DELS AGAFACAQUES Autors:
4t A Col·legi Inmaculada
4t A Escola L’ Eramprunyà
4t Col·legi San Pedro
La Sara, la Sílvia, l’Àlex i el David eren quatre companys de classe
que vivien a Gavà. Quan sortien de l’escola tots s’ajuntaven per anar
a passejar.
Un dia, l’Àlex va trepitjar una caca de gos. La Sara, el David i la Sílvia
no paraven de riure, però a l’Àlex no li feia tanta gràcia.
L’Àlex va tenir una idea: crearien el club de la recollida de caca i cada
dia, al sortir de classe, aniriem
amb guants i bosses de plàstic
per recollir les caques que
trobessin pel terra. De seguida
es van fer famosos per tot el
poble i la gent els va posar el
nom dels “agafacaques”.
Van anar a l’ajuntament a dir
que ells s’encarregarien de recollir els excrements que trobessin pel
carrer.
Llacuna de la Murtra –2011- 41
Després de sortir de l’Ajuntament, tota la colla van anar al Parc Lluch
a recollir les “caques”. Un nen que estava al Parc els hi va dir que
això era una marranada i que ell no ho faria perquè li donava fàstic. A
la Sílvia, aquelles paraules no li van agradar i al dia següent va
decidir deixar el grup.
Al capvespre, quan l’Àlex va arribar a casa decebut per la marxa de
la Sílvia, va posar “Tele Gavà” i es va sorprendre de veure els seus
pares participant al concurs “ Per
1 pregunta, 100 €”. Van guanyar
2.000 €, i com la idea dels
“agafacaques” de la colla del seu
fill els hi agradava molt, van
subvencionar una màquina que la
va inventar el Raül , un
setciències de la classe que tenia
molt bones idees.
Aquella màquina estava pensada per reciclar l’oli de cuina utilitzant-lo
com a combustible i, a més, agafava les caques molt més ràpid que
la colla de nens, només havia de conduir-les cap endins.
Van anar a proposar la idea a l’alcalde de Gavà i li va agradar molt,
d’aquesta forma la farien servir a tot el poble.
Un dia, una de les màquines es va tornar boja i va començar a
perseguir a la gent de Gavà. No podien sortir de casa perquè la
màquina quan els veia, només un peu, els perseguia i no parava
d’empaitar-los fins que els perdia de vista.
Llacuna de la Murtra –2011- 42
Qui intentava parar la màquina el tirava al terra, li trencava la roba i
el deixava despullat. Després d’això el deixava marxar, es com si el
neteges de dalt a baix.
La gent buscava, pensava idees, però cap funcionava. Un dia, tots
alhora, van tirar-se a sobre, però
tampoc va funcionar. Semblava una
platja nudista!
Per sort, un dia, la màquina va
explotar, estava tan plena de
caques que no en cabien més. Les
tifes volaren i s’escamparen per
avingudes, carrers i places. Totes
les parets, portes i finestres estaven
pintades...
Tot s’havia d’arreglar i netejar la màquina ja no hi era. Tots van
agafar galledes i esponges, escombres, recollidors i bosses. A cada
casa tothom rentava, al final el poble va quedar més net que mai i les
bosses d’excrements les van acumular en un femer on els pagesos
podien aprofitar-los per adobar els camps.
En aquell moment van entendre que el millor es que cadascú agafés
les caques del seu gos i les portes al femer.
Més senzill, més pràctic i més econòmic!
Llacuna de la Murtra –2011- 43
LA PEDRA MÀGICA Autors:
4t C Col·legi Santo Àngel
4t B Escola Salvador Lluch
4t A Escola Jacme March
Hi havia una vegada uns nens que es deien Josep, Carles, Albert i
Joan. Van anar d´ excursió al Calamot. En arribar-hi es van adonar
que hi havia una cova. Van entrar-hi i van veure una petita llum. Els
nens van dir:
- Sembla una pedra màgica!!
Es van apropar a poc a poc i la pedra estava a la boca d’ un
esquelet. Els nens no
sabien què fer. En Josep
va voler agafar la pedra
i els esquelets es van
posar a caminar. Van
sortir correntss i van
caure dins d’ un forat
ple de paranys. Ells es
van espantar molt
perquè no trobaven la
sortida. Prop d’allà hi havia uns sacs plens de pales i van agafar-les.
Al cap d’una bona estona, en Joan va clavar la pala al terra i van
trobar una cosa dura. Van treure la pols i resulta que era un bagul!!
Llacuna de la Murtra –2011- 44
En Carles el va obrir. Dintre hi havia un pergamí. L’ Albert el va
llegir. Posava: ”Estic guardat des de fa molt de temps. Aquella
persona que em desplegui tindrà la bona sort de tenir quatre desitjós
que se li concediran”. En Carles va dir:
- Jo vull ser molt ric!
En Josep va cridar:
- I jo tenir totes les joguines del món!
En Joan va fer callar a tots dos i els
hi va dir:
- Nois no podem ser tan egoistes!
Hem de demanar alguna cosa pel
nostre poble, per exemple…
Podríem demanar que cap
persona de Gavà passi gana!!
- Bona idea! També podem demanar que tothom tingui feina - va dir
el Carles.
- Fantàstic! I sobretot que la gent del poble tingui molta salut.- va
cridar el Josep.
- Ara falto jo.- va dir l’Albert. El meu desig serà més ecològic.
Demano que s’acabi la contaminació!! Que tothom pugui respirar
aire net sense tants fums!
Els nens molt contents amb les seves decisions van tornar a obrir el
pergamí per fer realitat els desitjós.
Les intrusions eren molt clares; necessitaven la pedra màgica per
aconseguir els desitjós, ja que havien de dir unes paraules màgiques
mentre tocaven aquella pedra tan brillant.
Llacuna de la Murtra –2011- 45
El problema era que només de pensar en els esquelets que
l’envoltaven es morien de por. Com tornarien a pujar a buscar la
pedra? Com s’enfrontarien a aquells esquelets?
Només tenien una cosa clara, havien de ser valents i intentar-ho...
Però, de sobte, en un racó van trobar una capsa i dins hi havia un
llibre d’ encanteris, i en
Josep va llegir les quatre
primeres frases que va
veure, i els esquelets es
van començar a debilitar.
Ell va continuar llegint
tot el que va poder fins
que els esquelets es van
morir.
Els quatre nens van sortir del forat , van encendre una llanterna que
portava en Carles i van començar a buscar l’ esquelet que tenia la
pedra, el van trobar però la pedra no hi era dins!
Van seguir buscant però no la van trobar . Van sortir de la cova i a l’
entrada van veure la pedra dins d’ una caixa petita amb forma d’
esquelet . L’ Albert la va agafar i els va concedir els desitjós. A Gavà
es va viure feliç per sempre.
Gavà no va tenir ni una sola persona que no treballés excepte els
nens , també va ser la ciutat més neta de Catalunya.
Llacuna de la Murtra –2011- 46
ES BUSQUEN CULPABLES Autors:
4t B Escola L’Eramprunyà
4t B Escola Marcel·lí Moragas
4t B Col·legi Sagrada Família
Un dia molt fred d’hivern, a la ciutat de Gavà, quan els seus habitants
es llevaven per fer les seves feines es van quedar bocabadats, i no
era per menys, ja que estava tota la ciutat bruta: les escombraries
llençades pel terra, les plantes i arbres dels jardins fets malbé, les
necessitats dels gossos sense recollir, grafits per totes les parets…
Que, vosaltres no us quedaríeu bocabadats en veure això? Doncs els
habitants de la ciutat
de Gavà sí!.
A mida que sortien
els nens i nenes de
casa seva per anar
al col·legi s’anaven
preguntant els uns
als altres què havia
passat. Primer van
pensar que potser
era un somni, però
ràpidament van
veure que estaven desperts. Desprès van pensar que potser la gent
que netejava Gavà no havia fet la seva feina, però es van trobar els
Llacuna de la Murtra –2011- 47
escombriaires molt preocupats ja que ells, a la nit, havien netejat
tota la ciutat.
En arribar a l’escola, la colla d’amics continuaven sorpresos i rumiant
què havia passat. En Pedro, l’Iker, en Gerard, l’Inés i la Maria van
estar parlant amb els companys de classe i van pensar que la millor
solució seria parlar amb l’alcalde de la ciutat a fi que expliqués què
havia passat. Van acordar amb la seva mestra que anirien a l’hora del
pati.
Per fi van ser les 10.45 h, els nens i nenes de la classe de 4t B van
agafar l’esmorzar i les jaquetes, van fer una filera i van anar camí de
l’ajuntament.
Anant cap a l’ajuntament els nens van poder comprovar com estava
de bruta Gavà i es van posar molt tristos i sorpresos alhora de veure
totes les deixalles que hi havia pel terra.
Quan van arribar els va atendre una noia que es deia Mònica i els va
fer passar a la sala on estava l’alcalde Joaquim Balsera.
- Hola nois, què hi feu aquí? – va preguntar l’alcalde.
- Miri, senyor alcalde, vostè ha vist
com està la ciutat? – va dir en
Gerard.
- Jo, no. Què passa?
- Surti al carrer i vostè mateix ho
veurà. Tot està molt brut, les
escombraries escampades pel
terra, les plantes i arbres fets
malbé...
- Ecs! - van dir tots alhora.
Llavors van sortir tots al carrer: l’alcalde, l’Iker, en Pedro, Gerard,
l’Inés, i la Maria.
Llacuna de la Murtra –2011- 48
Quan l’alcalde va veure això es va quedar bocabadat i va dir que
investigaria què havia passat.
De moment però, va fer venir una brigada especial de neteja per
recollir totes les escombraries i va animar els nens a què hi
col·laboressin també, juntament amb els companys de l’escola. Així
ho van fer, tots hi van col·laborar, però per acabar abans van
dipositar totes les deixalles on van voler sense tenir en compte els
contenidors de reciclatge.
Va quedar tot bastant net però... l’endemà, cap a les 8 del matí, va
començar a ploure i , mentre plovia, queien, de no se sap on,
deixalles. Van veure també com els gossos feien les seves necessitats
al mig del carrer, els jardins tornaven a estar fets malbé ...
Quan van arribar a l’escola tots van començar a preguntar-se per
què passava allò. Seria un avís d’algú? o alguna càstig a la gent de
Gavà? És que no tenien cura de la ciutat?
Llavors van decidir fer una reunió tota la classe per parlar de si
descuidaven la neteja de la
ciutat i del poc que
reciclaven a casa.... si ho
feien bé o no.
Tots van quedar en què no
ho feien massa bé.
Van decidir anar al bosc a
investigar, i es van trobar
a un home que
portava moltes deixalles.
Li van preguntar si ell era qui llençava les brutícies, però els va dir
que les estava recollint.
Llacuna de la Murtra –2011- 49
Cadascú va anar a casa seva perquè ja no sabien què fer.
Al dia següent quan van sortir al carrer, tot estava net i polit.
Resulta que al final tot era una gran mentida. Els escombriaires ho
havien fet perquè els nois i les noies salpiquessin reciclar i tenir cura
del medi ambient.
Llacuna de la Murtra –2011- 50
EL DESCOBRIMENT DE METRÒPOLIS Autors:
4t B Escola Jacme March
4t A Col·legi Santo Àngel
4t A Col·legi Sagrada Família
4t A Escola Salvador Lluch
A la ciutat de Nova York, un dia d’hivern de l’any 2053, un grup
d’amics, en sortir de l’institut, van agafar el seu cotxe volador i van
anar a donar un tomb pel cel, com feien cada tarda.
Passejant pel cel es van trobar amb un núvol diferent a tots els
altres, era de molts colors i molt gran. En aquell moment van decidir
aparcar el cotxe i mirar que era allò
tan estrany.
Els nois van començar a caminar a
poc a poc i, de sobte, el més gran de
tots, que es deia Àlex, es va trobar
amb un robot de colors virolats, amb
un barret al cap i que parlava a l’
enrevés
Els nois van entrar amb el robot
dintre d’una gran ciutat on van trobar
un cartell gegant on posava: “LA CIUTAT FLOTANT DE METRÒPOLIS”.
On tothom al veure’ls entrar, d’una manera espontània els saludaven
tot saltant i donant-los la benvinguda. Ells van quedar bocabadats i
esmaperduts.
Llacuna de la Murtra –2011- 51
Una vegada a dintre van veure que era una ciutat màgica. En aquell
indret no havia gravetat, els cossos flotaven com a l’espai, els edificis
eren gegants i de colors molt vistosos , els cotxes eren solars,
ecològics ...hi vivia tothom: humans, robots, criatures màgiques,
animals... tots estaven treballant junts per mantenir la ciutat neta i
brillant .
En aquell moment es va apropar un home amb el cabell pèl- roig i
d’alçada mitjana que volia saber qui eren aquells nois i què feien
allà. El més petit dels nois, que es deia Raül, va explicar a l’home
com havien arribat a aquella ciutat.
L’ home els va portar a donar un tomb per aquella zona per veure
com funcionava, van veure que tots els habitants d’aquella gran
ciutat s’ajudaven entre ells, es respectaven els uns als altres i feien
justícia pel món vetllant per la convivència dels altres països i dels
seus habitants.
En entrar a la ciutat, el
primer lloc que van visitar
va ser un museu gran
impressionant, meravellós…
El senyor pèl- roig els va
preguntar si volien que ell
fos el seu guia per visitar
aquell museu, ja que era un
gran entès de les
meravelles que allà s’exposaven.
El nens es van posar molt contents ja que tenien moltes ganes de
conèixer les curiositats d’aquell país; però, a l’ entrar al museu es van
Llacuna de la Murtra –2011- 52
adonar que allà només hi havia una gran quantitat de màquines que
el senyor pèl- roig anomenava antigues, però que ells les utilitzaven
cada dia: rentadores, maquinetes, microones, frigorífics, patinets…
Llavors, en aquell moment, el nens van començar a rumiar que si allò
era antic, què seria nou per a ells? què utilitzarien ara? Per això, en
acabar la visita al museu, on només veien coses quotidianes per ells,
es van començar a impacientar per poder passejar, veure,
investigar… què és el que es trobarien com a nou en aquella ciutat.
Per aquesta raó, quan el senyor pèl- roig els va proposar anar a
berenar a un ciber- bar van pensar que allà podrien començar a
conèixer més a fons aquell entorn.
El ciber- bar era molt especial perquè els cambrers eren robots que
fabricaven instantàniament allò que demanaven, però a l’hora de
començar a menjar es van adonar que tot allò que tenia tan bona
pinta estava fet de metall i, llavors…
Van decidir preguntar-li al robot cambrer si aquell metall era
comestible. El robot els hi va respondre que sí. Van tastar el metall i
els va agradar. Quan van sortir del bar l’home pèl- roig els va invitar
a casa seva.
Allà van passar molta
estona parlant i
conversant sobre
aquella ciutat del futur
amagada entre els
núvols. Van parlar de:
les rentadores d’ on la
roba sortia neta, seca , planxada i amb el perfum preferit de cadascú.
Dels microones, ells mateixos agafaven els aliments que cadascú
triava i cuinava. Dels frigorífics, quan s’acabaven els aliments, ells
mateixos feien la comanda al supermercat. Els patinets anaven tots
Llacuna de la Murtra –2011- 53
amb energia solar. I fins i tot, tenien un “ ROBOTIN- PROFE” que
només dos cops al mes feia els deures dels nens. I així de tantes i
tantes màquines que l’Àlex i els seus amics no coneixien.
De sobte, es van adonar que l’hora de marxar ja havia passat i que
no els quedava benzina pel cotxe volador. Com podrien tornar a Nova
York? …
Aleshores, l’home pèl- roig, que es deia Bob, els va dir que, si volien,
ell podria ajudar-los a construir un motor que funcionés amb energia
solar.
- És possible? – li van preguntar l’Àlex i els seus amics.
- I tant que sí! – va dir en Bob.
El Bob va portar als nois a una botiga a comprar tot el material
necessari per construir el motor. Amb una placa solar, un pegament
fet amb pell de plàtan i
una bombeta van
transformar el cotxe
volador en un
“Megahipercotxe solar”.
El grup d’amics es va
acomiadar d’en Bob, van
pujar al Megahipercotxe
i es van dirigir cap a la ciutat de Nova York. Quan ja sobrevolaven la
ciutat un núvol de substàncies contaminants que no deixaven passar
el sol, va fer que el vehicle deixés de funcionar i s’estavellés contra
l’Empire State, l’edifici més alt de Nova York. De seguida, van
començar a arribar bombers, policies, periodistes, càmeres de
televisió pensant que es tractava d’un atac terrorista.
Llacuna de la Murtra –2011- 54
Els nois van sortir del cotxe il·lesos i els reporters es van llançar
sobre ells i van començar a fer-los preguntes. L’Àlex va explicar la
seva aventura davant dels ulls incrèduls dels periodistes que no els
creien i els hi van demanar proves. Els van ensenyar el
“Megahipercotxe solar” i van quedar bocabadats amb la tecnologia
del motor. Llavors, van obrir el maleter del cotxe i van veure un robot
de Metròpolis amagat a dins. S’havia ficat allà perquè volia fer
turisme i conèixer altres mons. Les càmeres estaven enviant a tot el
món imatges en directe de la notícia. Automàticament es va
despertar l’interès i curiositat per conèixer la ciutat de Metròpolis.
L’Àlex i el seus amics van muntar una agència de viatges per conèixer
la ciutat situada sobre un núvol de molts colors i els seus
meravellosos invents.
Els habitants de Metròpolis també van voler visitar Nova York i van
construir una escala mecànica que funcionava les 24 hores del dia.
Robots, criatures màgiques, animals i humans van aprendre a
conviure en pau, respectant les seves diferències. Es van casar entre
ells i van tenir éssers amb una intel·ligència superior mig robots mig
humans.
Per la influència de la gent de Metròpolis Nova York es va tornar una
ciutat més ecològica, més justa, més neta i més feliç. No cal dir que
l’Àlex i els seus amics es van fer els nois més populars de l’institut.
Llacuna de la Murtra –2011- 55
NALOCEBAR, UNA CIUTAT SENSE NORMES Autors:
5è A Col·legi Immaculada
5è B Escola Salvador Lluch
5è C Col·legi Sagrada Família
El meu germà i jo ja sospitàvem que els meus pares tenien alguna
cosa important per explicar-nos. Feia dies que es comportaven d’una
manera estranya. El Pol, que és el meu germà, pensava que aniríem
a tenir un germanet; i jo, que em dic Sara, pensava que ens haurien
preparat un viatge sorpresa a la neu.
Doncs sí, aquella nit, després de sopar, els nostres pares, Ferran i
Rosa, ens van deixar bocabadats quan ens van dir que, per motius de
feina del pare, ens havíem de canviar de ciutat.
El meu germà i jo estàvem disgustats, però en tres setmanes
estàvem vivint en una nova ciutat: Nalocebar.
Passades ja unes setmanes no ens acabàvem d’adaptar, no és que
Nalocebar fos una ciutat
lletja, ni molt menys,
però...,la gent, no sé, era
diferent. Jo no havia
comentat res a la meva
família, però una nit de
divendres, després de
sopar, el meu pare va comentar que a la seva feina no sabien el que
era el companyerisme, es cridaven entre ells, mai s’ajudaven. El Pol i
jo ens vam mirar i vam dir als pares que a l’escola passava el mateix:
Llacuna de la Murtra –2011- 56
ningú es respectava, els nens no compartien i a les classes no hi
havia unes normes de convivència. La meva mare va afegir que
també havia notat que els veïns no respectaven ni el silenci, ni la
neteja, i no eren gaire educats.
Vam estar parlant els quatre molta estona i vam arribar a la conclusió
de què Nalocebar tenia un greu problema: els seus habitants no
coneixien cap norma de convivència. I si nosaltres havíem de viure en
aquesta ciutat, havíem de canviar això!!. I aquí estem tots plegats
buscant solucions. Què podem fer?.
Després d’una bona estona pensant , el pare va tenir una idea :
parlar amb l’alcalde de la ciutat ; és clar! – va dir el Pol- així podrem
explicar com es viu en una ciutat amb normes , respecte , educació i
bona convivència, com en la ciutat d’on venim. I així vam fer . Vam
demanar visita a l’ajuntament per parlar amb l’alcalde. Al principi ens
vam posar problemes , però de tant insistir en què teníem una
proposta per millorar les relacions i establir normes , van acceptar.
Per fi va arribar el dia de la visita , estàvem una mica nerviosos ,
però segurs d’explicar les
nostres idees de millora.
L’alcalde ,que ens
esperava en el seu
despatx , va escoltar
atentament la nostra
proposta : venim d’una ciutat amb normes , la gent es respecta , són
Llacuna de la Murtra –2011- 57
solidaris , s’ajuden entre ells , tenen una bona convivència i pensem
que es podria aconseguir també aquí; solament cal informar a les
persones de la importància d’establir normes , per fer una ciutat amb
ganes de viure en ella. El meu pare li va comentar que volíem fer uns
cartells amb els valors que mancaven i els que la gent desconeixia ;
aquests cartells els col·locaríem per tot arreu : carrers , escola ,
botigues, …El lema seria : acompleix les normes, viuràs millor i seràs
més feliç.
Aquesta proposta va agradar a l’alcalde , ja que també ell pensava
que sense normes era difícil governar , encara que la seva ciutat ja
estava molt acostumada a viure així. Ràpidament ens vam posar
mans a l’obra, el pare, la mare, la Sara i jo .Vam fer un cartells molt
atractius i els van posar per tot arreu. Al principi, la gent se’ls mirava
de reüll i no comentava res , però mica en mica es van començar a
sentir les primeres
opinions i resultats.
D’una altra banda, el Pol
, a la seva escola , va
parlar amb la seva
mestra sobre la
possibilitat de fer obres
de teatre amb els seus
companys i companyes per treballar els valors i les normes. A la
mestra, que estava una mica desesperada amb el comportament dels
seus alumnes,li va semblar una bona idea i, dit i fet , la primera obra
Llacuna de la Murtra –2011- 58
es realitzaria per Sant Jordi : els protagonistes: la meva germana
Sara i jo.
Vam quedar per assajar tots els dies, però quasi mai anàvem. Només
quedava un dia per l’obra de Sant Jordi i no teníem res preparat: el
cavall no tenia potes, el cavaller no tenia espasa, la princesa no tenia
corona i el drac era de colorins.
Va arribar el moment de l’assaig general. Tres nens no van arribar a
l’hora, dues nenes que no paraven quietes van caure de l’escenari i
només la Sara i jo sabíem el que s’havia de dir.
Havia arribat el dia de l’estrena. La professora i nosaltres estàvem
molt nerviosos. L’obra va sortir un desastre ja que cadascú anava a la
seva, alguns no paraven de barallar-se i d’altres no sabien el que
havien de dir i la gent no callava, cridaven, xiulaven…
La professora, impotent, plorava desconsoladament i nosaltres,
avergonyits, ens miràvem entristits sense saber què fer o dir. De
sobte, els nostres pares aixecant-se bruscament van ocupar l’escenari
i amb veu forta i clara van dir que hi havia nens i adults que s’havien
esforçat molt i havien posat tota la seva il·lusió perquè tot sortís bé i
això s’havia de valorar i calia mostrar el respecte i educació. Les
persones que assistien a l’acte van baixar el cap avergonyits i,
després d’uns minuts de silenci, es va sentir la veu de l’alcalde dient
que no estaven satisfets de la seva manera d’actuar i que s’oferien a
prestar l’ajuda necessària per tal de repetir l’obra.
Es faria el següent cap de setmana. Van ser uns dies molt atrafegats
però molt especials, ja que tota la gent volia participar. Tots volien
ajudar. Els nens s’ajudaven els uns als altres per aprendre el paper,
Llacuna de la Murtra –2011- 59
els adults van fer uns decorats i uns vestits preciosos, i les mares van
preparar uns deliciosos i boníssims pastissos. L’obra va ser un èxit.
Vam compartir-ho tot, i tots nosaltres ens miràvem satisfets, ja que
semblàvem una gran família.
Des d’aquell dia el poble va millorar en tots els aspectes, ja que tots
ens vam convertir en persones solidàries i ens vam respectar els uns
amb els altres. Ara al poble s’hi respirava respecte i tolerància.
Llacuna de la Murtra –2011- 60
LA PEDRA MÀGICA Autors:
5è B Escola Marcel·lí Moragas
5è A Escola Jacme March
5è Col·legi San Pedro
L’Àlex sempre estava immers en el magnífic món de la fantasia i
l’aventura, semblava no estar-hi present en les classes o fins i tot a
casa, sempre estava rondinant coses misterioses que passaven al seu
voltant.
Des de petit somniava ser un gran explorador i així descobrir nous
territoris desconeguts per a la humanitat, grutes misterioses, i
sobretot cercar tresors.
Però amb aquest hobbie no estava sol, tenia el suport del seu
inseparable amic d’aventures Nico. En Nico és un noi de la seva
classe, que des de petits han compartint trapelleries, llibres
d’aventures, disfresses d’explorador, jocs de recerca d’animalons,
recerca de pedres màgiques al parc de la ciutat,etc.
Un dia d’estiu, l’ Àlex se’n va anar a la platja, com la resta de
famílies que fan al mes d’agost, però a més de banyar-se i jugar amb
les onades amb la seva germana petita, va fer un passeig per la
sorra.
De sobte li va sorprendre una pedra, que no era com les que havia
vist al parc de la ciutat, aquesta desprenia una lluentor molt especial i
Llacuna de la Murtra –2011- 61
fins i tot la forma era molt estranya, ell sense pensar-ho dues
vegades la va agafar.
Quan van tornar a casa, va trucar de seguida a en Nico, l’hauria
d’ensenyar al seu amic d’aventures, aquesta pedra tan especial entre
els dos buscarien la seva història.
Primer de tot la van netejar amb aigua, per observar els colors tan
bonics que tenia, però la pedra no
lluïa, i tots dos es van mirar i es
van enfonsar perquè en Nico li va
dir a l’Alex que aquesta pedra no
tenia res d’especial.
L’Alex que no es va quedar gens
tranquil, va mirar en Internet quin
era l’origen d’aquesta pedra, i quina va ser la seva sorpresa que al
cap d’uns dies, ja tenia la motxilla preparada i buscant al seu amic
Nico per anar a buscar un científic que els digués si era una pedra
realment especial. Aquest científic era el Dr. Piere Morange, una
eminència en el món dels científics...
Els dos amics van agafar l'autobús direcció al laboratori, que era a un
poblat del Pirineus, a prop de Puigcerdà. Quan faltaven pocs
quilòmetres per arribar es van trobar un problema: la carretera
estava tallada per culpa de la neu. Llavors van haver de continuar
caminant... la qual cosa els va endarrerir unes quantes hores.
Quan per fi van aconseguir arribar al laboratori es van adonar que la
porta era oberta... van entrar i ho van trobar tot desendreçat! No
Llacuna de la Murtra –2011- 62
s'ho podien creure: el científic havia desaparegut misteriosament...
Van sentir un soroll estrany a la part de darrere i , quan van anar cap
allà, es van trobar el gat del Dr. Morange amb un missatge amagat al
seu collaret. La nota deia el següent:
AJUDEU-ME , HAN VINGUT DEMANANT PER LA VOSTRA PEDRA.
NO TRUQUEU A LA POLICIA, SI NO, EM MATARAN.
Els dos nois es van quedar bocabadats, no s’ho podien creure. Van
començar a buscar pistes per tot arreu
que els indiquessin on se’l podien haver
emportat i per què. Van començar a
escorcollar l’habitació: armaris, calaixos,
carpetes, papers...
No sabien què ni com buscar... però, de
sobte, van veure una cosa estranya. A
l’entrada del laboratori havien vist una
jaqueta que els era familiar. Era la
mateixa jaqueta que portaven els xofers
dels autobusos ( igual que el que els
havia portat fins aquí).
Llacuna de la Murtra –2011- 63
Mirant un calaix, l'Àlex va trobar un estudi del professor sobre una
pedra similar a la seva. Quan va cridar en Nico perquè llegís el
document, de sobte va entrar el xofer i va dir:
- Heu trobat la meva jaqueta! Gràcies!.
El Nico va preguntar:
- Com és que heu vingut fins aquí.
- Perquè tenia por que n’hagués passat alguna. L'Àlex i el Nico
desconfiant del xofer van pujar a l'autobús. L'Àlex molt perspicaç li va
dir:
El camí està barrat, no podem sortir. El xofer amb un somriure
malèfic va dir:
- Molt astut, el meu estimat amic, però
has arribat tard. Va pitjar un botó i van
sortir unes cintes grosses que van lligar a
l 'Àlex i al Nico.
L'Àlex va cridar:
- Per què has fet això? deixa'ns anar
boig!
Els xofer va respondre:
- No pots donar-me ordres tu, ets un nen petit.
El Nico va preguntar:
- Per què fas això?.
- Perquè aquesta pedra és única en el món, pot absorbir tota l’aigua
de la Terra. Dient un codi inintel·ligible, la muntanya on era el
laboratori del professor Morange
es va obrir encara més gran amb
un raig desintegrador. Un senyor
amb un vestit molt car va dir:
Llacuna de la Murtra –2011- 64
- Bembenuti bambinos, sóc el milionari Greco de l’est i vaig a assecar
el món.
El xofer li va treure la pedra a l'Àlex i li va donar al senyor Grecole,
que la va posar al raig desintegrador i va dir:
- Amb aquest raig assecaré tota la Terra.
Tothom se'n va anar. En Nico va tirar una pilota petita al botó de
guardar les cintes i es va deslligar. L'Àlex amb el seus coneixements
d'informàtica va desconnectar el raig i va destruir la pedra perquè
ningú la utilitzés per fer el mal. Mai més van trobar al professor.
Llacuna de la Murtra –2011- 65
UNA AVENTURA INOLVIDABLE Autors:
5è B Escola L’Eramprunyà
5è B Col·legi Santo Àngel
5è Col·legi Sagrat Cor
Hi havia una vegada un noi que es deia Martí. Tenia el cabell ros i el
ulls blaus. Era alt, valent i molt amable. Era un noi a qui li agradava
molt caminar i caminar pel bosc.
Un dia, com cada dia feia des de feia molt de temps, anava caminant
pel bosc i de cop i volta, una cosa li va cridar l’atenció. Va veure una
cova i, li va cridar l’atenció perquè va escoltar un gosset bordar. Era
una cova molt fosca però, com era tan valent va decidir entrar.
-BUP, BUP.
Va veure un petit gos blanc, estava gairebé mort de fred; no era un
gos abandonat, ja que portava un collaret on ficava alguna cosa. Però
estava tant brut tant brut, que
era impossible llegir què posava.
Va decidir portar-se’l i rentar-lo
al riu que hi havia pendent avall,
just a l’entrada del poble.
Quan va arribar al riu, va rentar
el gosset amb molta cura, ja que
contínuament bordava, tenia por, no parava de tremolar. Al collaret
va poder llegir una adreça: Rosa de Xocolata, núm. 5.
Llacuna de la Murtra –2011- 66
No s’ho va pensar dues vegades i hi va anar correntss. Coneixia
aquest carrer.
En arribar va trucar a la porta. Li va obrir una noia amb els ulls blaus,
cabell castany molt llarg, era una noia alta i molt maca. Li va semblar
una princesa. En Martí es va posar vermell, no podia parlar. No sabia
què li passava, només notava el cor bategar molt ràpid i la cara molt
vermella.
La noia, en veure’l va dir:
- Hola ! Qui ets? Què fas aquí?
En Martí feia un esforç terrible per parlar, però només podia dir:
- He,he, he... trobat, i assenyalant la bossa que portava, he trobat el
teu gos. Va quequejar sense parar.
La noia, que es deia Claudia, va plorar de felicitat i li preguntar:
- Però què et passa? Agafant el seu gos.
En Martí va dir : - res.
En agraïment, la Claudia va convidar-lo a passar a casa seva i a partir
d’aquí es van fer molt bons amics i quedaven per veure’s cada dia.
Un dia van decidir anar a passejar pel bosc. Es van posar a jugar a
fet i amagar, quan en Martí la parava, la Claudia corria per amagar-
se. De cop i volta, en Martí no podia veure-la.
- Claudia, Claudia, on ets? Surt, no té gràcia.
Però la Claudia no contestava.
- Claudia, Claudia, on ets?
... La Claudia estava amagada a la cova on en Martí havia trobat el
gos d'ella. Es va recolzar a la paret i... ,de sobte, es va obrir una
porta. La Claudia que era molt curiosa, va decidir entrar, es va
descuidar de posar alguna cosa per subjectar la porta i quan va donar
unes quantes passes per endinsant-se a la habitació, la porta es va
tancar deixant-la atrapada. Es va quedar espantada, va mirar cap a
Llacuna de la Murtra –2011- 67
tots els racons de l'habitació i en una cantonada va veure l'entrada a
un laberin. De cop i volta va escoltar a algú que li deia:
− Hi ha tres portes per entrar al laberint, si encertes una
endevinalla et diré la correcta per a què puguis sortir d'aquí.
− I tu qui ets?
− Jo sóc el mussol que vigila aquesta habitació.
− Ahhhhhhhhhh!!!!!, doncs vinga.
− La endevinalla és: verd per fora i blanc per dintre, si la vols
endevinar, espera.
I la Claudia, com era poc espavilada, va esperar i esperar...al cap de
dos quarts d'hora va dir:
− Tinc gana, tens alguna cosa per menjar, com una pera?
− Molt bé!!!, l'has endevinat.
I el mussol li va donar la clau de la porta correcta per poder sortir.
Fora va començar a ploure i en Martí ja no sabia que fer per trobar la
seva amiga, va
començar a córrer per
poder refugiar-se de la
pluja, correntss,
correntss no va veure
una pedra que hi havia
al camí. Es va
ensopegar amb ella i es
va fer mal. En arribar a
casa estava trist perquè no havia trobat la Claudia.
Mentrestant, la Claudia va agafar la clau i es va equivocar de porta.
En sortir va veure que havia arribat al regne de les bruixes i els trols.
Va caminar, i caminar i de sobte, es va trobar a un d'ells que li va dir:
Llacuna de la Murtra –2011- 68
- Què fas aquí?, li va dir el trol.
- Estic intentant sortir d'aquí, però crec que m'he equivocat de
porta, li va dir la nena plorant.
- Sí tens raó, estàs al regne dels trols.
El trol la va estant observant i
quan es va adonar que la nena
no li faria res, la va acompanyar
cap a la porta de sortida, la va
aconsellar que anés amb compte
de tornada cap a casa. La Claudia
va sortir i es va trobar amb un
bosc obscur, amb molts arbres... va començar a avançar i ...
Es va trobar amb una cérvola que es deia Anna, que tenia la pell
marró amb taques blanques com la neu.
I l’Anna li va dir:
- Si dónes un pas cap endavant et convertiràs en un animal com jo, i
si dónes un pas enrere et convertiràs en un trol.
La Clàudia es trobava desconcertada .
- Jo abans era com tu, una nena normal amb els cabells arrissats,
marrons i amb els ulls verdosos com les olives.
- I com et vas convertir en cérvola?
- Abans, si donaves un pas cap endavant no passava res però, tot i
això, els trols em van convertir en cérvola.
De sobte va aparèixer en Martí que sense saber el què passava es va
convertir en cérvol a l’ultrapassar la Clàudia.
Tots dos van quedar bocabadats i, al mateix temps força espantats.
Llacuna de la Murtra –2011- 69
Aleshores, l’Anna els va dir que hi havia una llegenda on s’explicava
que una pedra màgica, que es podia trobar en aquells boscos, els
podia convertir un altre cop en persones.
Van anar a buscar-la i, després de molt perseverar la van trobar. Ara
només els faltava pronunciar les paraules del conjur: “Si ens dónes el
nostre cos el trol més pelut és quedarà calb”.
Només acabat de pronunciar les paraules, els cossos de l’Anna i el
Martí van tornar a la normalitat.
D’ençà d’aquell dia passaven moltes hores junts i anaven a tots llocs
plegats.
Llacuna de la Murtra –2011- 70
EL CONILLET PERDUT Autor:
5è A Col·legi Santo Àngel
5è B Col·legi Sagrada Família
5è A Escola Salvador Lluch
En Matt, era un nen que havia perdut el seu conillet Box Booney un
dia passejant pel bosc i, com era la seva mascota, el va anar a
buscar. Mentre caminava va recordar que el conill tenia una taca
vermella.
Quan estava al bosc es va trobar un ós que va estar a punt d’atacar-
lo, però, en Matt, s’enfilà dalt d’un arbre. Allà va trobar una
pastanaga i, com que tenia molta gana, se la menjà. De sobte, va
començar a encongir-se i va caure per un forat. En acabar aquell
estrany viatge es va
trobar a la ciutat dels
conills!
Era una ciutat on tots
els conillets reciclaven
molt. Tots els carrers
sempre estaven
netíssims, no hi havia
res de brutícia. No
havia escombraries pel terra, ni caques de gossos. Tothom ajudava a
tothom. Els conillets podien jugar al carrer molt tranquils. Mai es
pintaven les parets i a les escoles els conillets usaven paper reciclat.
Les seves cases tenien un jardí i els sostres eren de fusta reciclada.
Llacuna de la Murtra –2011- 71
Tots el conills es desplaçaven en bicicleta i, si portaven cotxe, era
d’energia solar.
En Matt va decidir preguntar a un conillet amb bastó si havia vist al
Box Booney...
- Ho sento, no he vist al Box Booney.
- De veritat que no l’ ha vist ? té una taca vermella.
- No ,però ... espera, recordo que el vaig veure córrer per aquí.
Va dir el conill amb bastó.
- Gràcies per la seva informació.
En Matt va anar a buscar-lo per tota la ciutat dels conills. Va veure a
un conill amb una taca vermella , però es va adonar que no era ell,
sinó un conill que tenia una
taca de tomàquet.
El conill Box Booney va
començar a córrer perquè es
va adonar que l’ estaven
perseguint. El conillet va
sortir de la ciutat dels conills.
En Box Boney com no sabia a
on anar va entrar a un
laboratori . De cop va veure
un científic malvat que es deia Heinze Dofnensmir. El científic
intentava hipnotitzar en Box Boney, per fer-lo malvat. De cop es va
apagar el llum …
En Box Booney va sentir com alguna cosa l’estirava del braç. Es va
espantar, però una veu li va dir molt fluixet:
Llacuna de la Murtra –2011- 72
- No tinguis por, vine amb mi.
I en Box Booney, sense saber qui era, va anar amb ell.
En Dofnensmir, que fins aquell moment va estar palpant les parets,
els va sentir. Va anar ràpidament a encendre el llum, però quan ho
va fer, es va adonar que estava sol al laboratori.
El Box Booney i el seu salvador havien anat darrera un matoll. I, va
ser llavors, quan es va adonar que qui l’havia salvat era… un altre
conill! Aquest es va presentar:
- Hola!, em dic Marc. En Dofnensmir fa temps que ens molesta . T’he
seguit fins aquí perquè t’havia caigut una carta.
- Moltes gràcies, Marc. Em pots ajudar a buscar el meu amo, que
m’estarà esperant ?
- Amb molt de gust.
Junts van estar buscant-lo per la ciutat dels conills fins que el van
trobar, desesperat, assegut a un banc.
- Box Booney !!! – Va cridar. – Pensava que mai més et veuria, t’he
buscat per tot arreu!
En Matt va donar les gràcies a en Marc i es van acomiadar.
I així es com tots dos, conill i humà, es van trobar i van tornar a
casa. Mai més tornaria a passar res d’això perquè en Matt va tenir
molta cura d’estar sempre amb Box Booney.
Llacuna de la Murtra –2011- 73
Pel que fa a en Dofnensmir, els seus plans es van quedar en orris
perquè com en Marc va apagar el llum, es va desbaratar el seu
experiment. A partir d’aquell moment va deixar de banda els
experiments malèfics i es va convertir en un ciutadà exemplar.
Llacuna de la Murtra –2011- 74
EL MISTERI DE L'ESCOLA Autors:
5è A Col·legi Sagrada Família
5è C Col·legi Immaculada
5è A Escola L’Eramprunyà En una escola, uns nens estaven fent classe, quan de sobte, van
començar a obrir-se i tancar-se portes i finestres. Però el que era
estrany, és que només una colla de nens ho sentien, la resta, seguien
fent classe normal.
A l’hora del pati, la colla de nens van anar a la capella i allà van
començar a escoltar sorolls sospitosos.
- Qui hi ha aquí? – va
preguntar l’Alba.
Tots estaven tremolant ja
que no sabien el que
passava.
- Això no m’agrada gens!
– va exclamar la Jéssica
espantada.
- Ja sé que fa por però,
hauríem d’anar a investigar-ho – va dir la Mireia.
En aquell moment la porta de la capella es va tancar fent un soroll
espantós i es van quedar tancats.
- Empenyem la porta fins que algú ens escolti! – va proposar l’Oriol.
Però semblava que l’escola estigués buida, ningú contestava.
- És inútil, mai sortirem d’aquí! – va exclamar la Gisela molt nerviosa.
Llacuna de la Murtra –2011- 75
Aleshores, en Dani va veure un forat i va cridar:
- Sortirem per aquell forat, ràpid!
I tots van començar a sortir pel forat.
La Myrna, que va ser la primera en sortir, va començar a xisclar
histèricament. La resta no sabien el motiu. I segons anaven passant
el forat s’incorporaven als crits.
La sorpresa va ser que segons anaven sortint es trobaven de nou a la
capella.
Què era el que estava passant realment? – van pensar tots. Però de
la por que tenien ningú podia parlar, ni tan sols s’atrevien a moure’s,
s’havien quedat totalment paralitzats.
El temps va anar passant... les hores es feien eternes i tota aquella
colla de nens estaven esgotats. No havien parat de sortir pel forat i
tornar a trobar-se dins del mateix lloc
Les hores es van anar consumint i la llum que entrava per la vidriera
de la capella es va anar esmorteint , els nens van haver de pensar
una estratègia per sobreviure.
Les seves panxes començaven a estar buides i feien uns sorolls
espantosos, demanant aliment. S’havien oblidat que des de que van
sortir a l’hora de l’esbarjo no havien menjat res.
L’Oriol, que era el més gran de la colla, va pensar que entre tots
havien d’ajuntar totes les coses comestibles per tal d’esperar a que
Llacuna de la Murtra –2011- 76
aquell moment passes. Aviat seria l’hora de marxar cap a casa i els
pares els començarien a trobar a faltar, Mentre, calia tenir calma.
- Mireu a les vostres butxaques i deixeu tot el que tingueu de menjar
a sobre d’un d’aquests bancs - va
demanar amb autoritat.
- Jo no porto gaires coses- va dir
l’Alba- tan sols un paquet de
xiclets de menta i una taula de
xocolata.
- No passa res ! la xocolata ens
donarà energia i els xiclets
calmaran els nostres nervis.
La Mireia va donar un paquet de
galetes i un suc de taronja.
La Gisela que era una nena de molta vida, duia un gran entrepà de
xoriço que quan el van veure tots van riure... amb això segur que hi
hauria per tots
En Dani portava un taper de fruita i una ampolleta d’aigua. La Jessica
i la Myrna eren germanes i entre totes dues duien una bossa de
magdalenes i un parell de sucs.
- Molt bé companys, ara hem recollit algunes provisions,
L’Alba i el Dani aniran provant de sortir pel forat , la Myrna i la
Jessica s’encarregaran de fer parts iguals amb el menjar i la resta
Llacuna de la Murtra –2011- 77
cercarem tot tipus de teles que ens serveixin per tapar-nos i passar la
nit, si cal !!! i després soparem - va organitzar l’Oriol.
Aquella estava sent una experiència inoblidable, ara si que
començaven a entendre el significat de compartir, compartir la por, el
menjar , els pensaments.... Aquella tarda s’havien convertit en un
equip.
Al cap d’una estona, quan tots
estaven acabant de sopar, un soroll
metàl·lic com cadenes que
s’arrosseguen pel terra els va fer
tremolar de por i una veu
d’ultratomba, com les que sortien a
les pelis de por els va fer aixecar-se
de cop
- Sóc el fantasma de la capella, no us vull fer mal !!!! Vull que
m’ajudeu a aconseguir la pau que no tinc!!!! Heu de resoldre el
misteri de l’escola !!!
- Un assassinat que va passar fa més de vint anys i que encara no
s’ha resolt !!!
Llacuna de la Murtra –2011- 78
El fantasma els va dir: -si ho aconseguiu podré per fi descansar. Amb
el misteri resolt podran enxampar al culpable de la meva mort. Heu
de trobar les eines amb les que em va assassinar. Si us plau, voleu
ajudar-me?
Els nens no s’ho creien. Era veritat el que veien?, era veritat el que
escoltaven? Sense adonar-se el seu cap pujava i baixava dient que sí.
El fantasma els va donar les gràcies i els va dir jo no puc pronunciar
el nom de l’assassí ni dels objectes però us donaré tres pistes per a
que trobeu els objectes amb els que em va assassinar.
Quines són les pistes per resoldre el misteri? Va preguntar l’Oriol amb
entusiasme.
Només us puc dir que em trobareu cada vegada que resolgueu una
pista i que les pistes són endevinalles.
La primera pista és: Tothom el sap obrir però ningú el sap tancar,
què és?
De sobte el fantasma va desaparèixer. Tota la colla es va quedar
pensant.
La porta! Va dir en Dani. Però ningú va aparèixer. Tothom estava
neguitós. No podien pensar amb claredat. L’Alba es va donar per
vençuda. Quan ja els ànims començaven a decaure la Mireia va dir:
l’Ou!
En dir la paraula, la porta de la capella es va obrir. Tots van sortir i
van anar al menjador, l’Alba va dir a la colla: on podem trobar un ou?
La Jessica va pensar i va dir: hi ha una caixa molt antiga a la cuina.
Algú va dir: com ho saps?
Per què vaig sentir a les cuineres que ho deien, va contestar la
Jessica tot dirigint-se cap a la cuina. L’hem de trobar. Segur que l’ou
és a dins.
Un cop la van trobar, comprovaren que en efecte hi havia un ou a
dins. En aquest precís moment va aparèixer el fantasma. La Myrna li
Llacuna de la Murtra –2011- 79
va lliurar l’ou. El fantasma el va agafar i se’l va guardar: felicitats nois
us mereixeu la segona pista: és groc per dins i blanc per fora, què
és?
Es va fer el silenci, tothom pensava. De cop i volta l’Oriol va fer un
salt: la margarida, ha de ser una margarida. El Dani va respondre: sé
on n’hi ha una. Anem correntss. Al pati n’hi ha una. En arribar la
Myrna va agafar-la. El fantasma era allà. Havien encertat la segona
pista.
El fantasma va agafar la margarida i va dir: - aquí va la 3a i última
pista. Sort!
Escriu, sense haver-ne après, amb entranyes de metall; i com que no
pensa res cal guiar-la com a infant.
Tots volien trobar la solució a l’endevinalla, però el temps passava i
ningú tenia ni idea. Aquesta endevinalla no tenia solució, van arribar
a pensar. Els nervis s’estaven convertint en cansament. Estaven
desanimats.
De cop i volta va començar a ploure a bots i barrals. Escolteu! Va dir
l’Alba. Escolteu les gotes. La resta la va mirar. La Jèssica va dir,
sembla el soroll d’una màquina
d’escriure. En aquell moment
es va fer un silenci. Es clar que
sí, va dir la Mireia. Gràcies
Jèssica, és una màquina
d’escriure; a la capella n’hi
ha una que ningú fa servir
perquè és molt antiga. Ha de ser aquesta.
Mai havien corregut tan ràpids. En arribar i agafar-la va aparèixer el
fantasma. A la màquina hi havia un nom escrit. Era el nom de
l’assassí.
Llacuna de la Murtra –2011- 80
El fantasma estava plorant d’emoció, i els va dir: molt bé, heu resolt
el misteri, gràcies. Per fi podré descansar, la policia podrà enxampar
–lo. Em va enverinar amb les llavors de la margarida, les hi va posar
a l’ou.
Els nens no entenien res, però se sentien feliços de haver-lo pogut
ajudar.
De cop i volta la porta de la capella es va obrir. Els professors eren
fora intentant obrir-la.
-Què fèieu tancats? No podíem passar.
Els nens es van mirar uns als altres i amb la mirada van decidir no
explicar res. Era impossible que s’ho creiessin.
En aquell moment van escoltar les sirenes de la policia. S’emportaven
una persona detinguda.
La capella es va il·luminar, tothom va mirar però només ells van
poder veure el fantasma que s’anava i els deia moltes gràcies amics.
Llacuna de la Murtra –2011- 81
LA NIT MAI ARRIBA Autors:
5è B Escola Jacme March
5è C Col·legi Santo Àngel
5è A Escola Marcel·lí Moragas
En un país molt llunyà on tothom tenia nas, hi havia una família que
vivia en una caseta a la muntanya. La família estava formada pel Jan,
el pare, l’Anna, la mare, i la Claudia, la seva filla. La casa on vivien
era petita, de pedra i molt acollidora, hi entrava força llum.
Un matí assolellat d’estiu, la Claudia va sortir al bosc a buscar
maduixes. El bosc estava ple d’arbres i arbustos, i hi vivien molts
animalets. Hi havia també molts arbres fruiters, flors de tots colors,...
De sobte, li va caure un aglà al cap i llavors la Claudia va mirar cap
amunt i va veure un esquirol.
L’esquirol va baixar ràpidament de l’arbre i va començar a córrer, la
Claudia el va seguir i
com el petit esquirol
anava molt ràpid el
va perdre de vista.
La nena va caminar
fins que es va trobar
dos camins on hi
havia dos cartells,
en un d’ells deia
“Bosc del dia etern” i
en l’altre “Bosc dels esquirols”. El problema va ser que l’esquirol
havia canviat els cartells de lloc i ella en lloc d’anar pel “Bosc dels
Llacuna de la Murtra –2011- 82
esquirols” com creia, va anar per l’altre camí, pel camí del “Bosc del
dia etern”.
Va començar a caminar i caminar ....i el cel es va anar enfosquint. La
Claudia tenia por de perdre’s perquè no veia res, però va continuar
avançant. Estava tan espantada per la foscor que es va posar a plorar
tapant-se la cara. De sobte va sentir molta calor i va aixecar el cap,
va mirar endavant i va veure que era tot de dia, llavors va mirar
enrere i tot era de nit !. Com que tenia curiositat de veure què estava
passant va continuar avançant cap a la claror. Havia arribat
al....“Bosc del dia etern”
La Clàudia no va mirar més enrere. No li agradava la foscor, li feia
por... però hi havia alguna cosa en aquella llum que tampoc li
agradava del tot. Què era?
Mentre estava pensant no es va adonar que alguna cosa es movia a
la dreta, al costat dels arbustos. Eren una parella d’unicorns.
El unicorns li van sortir al pas. La Clàudia es va quedar quieta, com
petrificada. Mai havia vist un unicorn... Bé, en els llibres de contes sí
però no s’assemblaven gens ni mica a com sortien en les
il·lustracions. Tenien una banya el mig del cap però era blava i eren
molt més petits que un cavall, si fa no fa, com un gos, i tenien un
posat molt trist. La van mirar fixament i li van dir:
- Ens has d’ajudar.
La Clàudia ni podia parlar. Estava tan emocionada que li costava
entendre que un animal fantàstic li pogués dir alguna cosa. Finalment
va poder contestar.
- Però, què us passa?. Jo seria molt feliç si visqués en un bosc com
aquest... amb tanta llum i amb uns animalets tan macos com
Llacuna de la Murtra –2011- 83
vosaltres.
- I que no poguessis dormir mai?- va dir amb veu plorosa.- En aquest
bosc mai es fa de nit. Les plantes no poden fabricar oxigen, els
insectes com no hi ha plantes marxen, els ocells com no hi ha
insectes es moren de gana o emigren a d’altres boscos i els altres
animals no són feliços ...
- Però, com ha passat això?- va dir la Clàudia molt interessada.
- La culpa és de la fades- digué l’altre unicorn, mentre li queia una
llàgrima blava per la banya. Les fades adoren la llum... els agrada
volar entre els raigs de sol durant tot el dia... No es cansen de
jugar... però de nit no podien fer-ho perquè no hi havia llum. Per això
van decidir agafar tota la llum entre les seves ales durant el dia i
il·luminar el bosc a la nit. D’aquesta manera sempre fa llum en
aquest bosc i mai podem dormir perquè sembla que és de dia.
La Clàudia es va adonar de la importància del problema. Va mirar una
altra vegada al bosc i va veure que era cert el que li havien dit els
unicorns. Les plantes estaven
mig mortes i no se sentia el
soroll dels insectes ni dels
ocells. En aquell bosc només
havia llum.
- Parlaré amb les fades, els
diré que apaguin les seves
ales i que permetin que torni
a fer-se de nit en aquest
bosc. On puc trobar-les?
- Sempre es reuneixen al prat verd. És allà on les seves ales
absorbeixen tota la llum del Sol. Si us plau, ajuda’ns! ja no podem
estar més temps sense dormir- van dir entre badall i badall.-
Llacuna de la Murtra –2011- 84
- Adéu, amics, segur que podré solucionar el vostre problema- i va
marxar en la direcció que li van dir els seus nous amics.
Va començar a caminar durant molt de temps. Al final, darrere d’una
muntanya, va veure un prat ple de focs de llum que es movien
alegrement.
- Ja he arribat. Ara només em falta parlar amb la reina de les fades.
Segur que entendrà el problema que han creat en el bosc- es va dir
convençuda.
La Clàudia es va trobar amb dues fades i va preguntar-les:
- Em podeu portar a veure a la fada Reina?
- Totes les persones que vulguin veure i parlar amb la nostra reina,
han de passar unes proves. Li va explicar una de les fades del camí.
- Estic preparada, va dir la Clàudia molt decidida.
- Doncs, comencem. Va dir l'altra fada. Al bosc trobaràs cinc camins
de diferents colors: blau, groc, vermell, rosa i verd, només un dels
camins porta al poblat on viu la reina, però si t'equivoques de camí
mai més podràs sortir
del bosc. Per poder
escollir el camí et direm
unes pistes que
t'ajudaran a escollir el
camí correcte. Li va
explicar la fada
La Clàudia estava una
mica nerviosa però escoltava amb molta atenció.
- El camí que has d'escollir és del mateix color que la casa dels peixos
i del lloc on estan els núvols. Aquesta va ser la primera pista que li
van dir les fades a la Clàudia.
- Escolta amb molta atenció perquè la segona té forma d'endevinalla.
Llacuna de la Murtra –2011- 85
- Endevina endevinalla, si el camí correcte vols trobar, en els teus ulls
t'has de fixar.
La Clàudia, que escoltava amb atenció, molt contenta es va posar
perquè ja sabia la resposta i va començar a caminar pel camí blau
que li portaria cap al poblat.
Ja portava un tros del camí quan es va trobar amb l'esquirol i com
que l'esquirol estava menjant aglans i els anava deixant caure a
terra, van fer que la Clàudia ensopegués i caigués.
La Clàudia va continuar pel camí fins que va trobar dos cartells que
deien: camí de la casa de la reina fada i camí del poblat. Quan va
arribar al final del camí, es va trobar la casa de la reina, va picar a la
porta i va esperar que li obrissin.
- Hola reina de les fades, em dic Clàudia i voldria fer-li una pregunta.
- D'acord, t'escoltaré perquè has passat les proves, però abans que
em preguntis res, et concedeixo un únic desig.
La Clàudia s'ho va pensar i li va dir:
- Vull que la nit torni al bosc.
La fada reina va moure la seva vareta màgica i va començar a sortir
pòlvores màgics, estrelletes petitones i el desig es va complir.
De sobte, la Clàudia es va despertar al seu llit amb una mica de
sorpresa i tristesa, perquè no sabia si el que havia passat era veritat
o tot havia passat en un somni.
Desprès d'una estona, la seva cara va canviar, perquè dins de la seva
butxaca va trobar aglans de l'esquirol. Des d'aquell moment es va
posar molt contenta perquè va saber que el seu desig es va complir i
va poder ajudar a l'unicorn que li havia demanat ajuda.
Vet aquí un gat i vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos.
Llacuna de la Murtra –2011- 86
UNA NIT AL CEMENTIRI Autors:
6è B Col·legi Sagrada Família
6è A Col·legi Immaculada
6è B Escola Jacme March
Un bon dia, l'Adrià va anar al supermercat. Més tard, van trucar al
seu pare. L'Adrià i el seu pare es van assabentar de què el besavi
estava ingressat a l’ hospital. Tots dos van sortir correntss a
l’hospital. Quan van arribar, l'Adrià es va quedar a soles amb el seu
besavi. El besavi tenia
un munt de cables per
tot el cos. L'Adrià es va
espantar i li va
preguntar que si es
trobava bé, però el
besavi no li va
respondre. L'Adrià es va
anar correntss i li va dir
al seu pare que anés a buscar a la infermera perquè vingués. La
infermera el va anar a veure i una mica més tard els va comunicar
que el besavi s'havia anat a una vida millor. Tota la família va anar a
l’església a pregar per ell, perquè estigués on estigués a la seva vida
fos feliç. El dia següent van anar a fer la missa al cementiri. L'Adrià
no volia admetre aquella pèrdua, era molt important per a ell, ja que
uns dies abans, el seu besavi li va donar un amulet que havia passat
de generació en generació i més de la meitat de la família l'havia
tingut, i tenia que seguir essent així per moltes més dècades.
Llacuna de la Murtra –2011- 87
Quan va arribar el moment d’acabar la missa, l'Adrià va demanar als
seus pares si el podien deixar un temps per estar amb ell per
acomiadar-se. L'Adrià va tancar els ulls i va resar, i de cop i volta un
gos li va llepar la mà. Ell es va espantar per si el mossegava o li feia
alguna cosa, però el gos no li va fer res, es va quedar allà quiet com
si fos una estàtua, no parpellejava. L'Adrià va intentar mirar el que
posava al collaret del gos, però el gos se’n va anar correntss; ell el
va seguir perquè estava intrigat per saber on es dirigia el gos
misteriós. Mentre el seguia es preguntava perquè ell, perquè aquell
gos, què feia allà, tenia tantes preguntes al cap...
De cop i volta es va veure al mig del cementiri i el gos havia
desaparegut. L'Adrià estava totalment perdut, va mirar al seu entorn
i no va veure res, hi havia
molta boira. Va seguir
caminant i va trobar una
casa abandonada. Estava
molt espantat i tenia fred. Ell
creia que no cabia dins la
casa perquè es veia molt
estreta però, el fred i la
intriga el van vèncer. Va
acabar entrant, i, de cop i
volta, un gnom li va agafar del braç i el va empènyer cap a dins i el
va deixar en mig d'un passadís. L'Adrià va veure una inscripció que
deia: tria una porta i a veure que t'hi trobes . Va entrar dins d'una
porta i...
Llacuna de la Murtra –2011- 88
De sobte es va despertar tot suat i molt neguitós. Va saltar del llit i
va anar a l’habitació on dormia plàcidament el seu besavi.
En veure el besavi dormint, per la seva cara, li van caure unes
llàgrimes de felicitat, i va descobrir que tot havia estat un malson.
Ara entenia millor el valor que tenen les persones grans en la vida
dels més petits.
Es va dutxar, es va vestir i va anar a la cuina a esmorzar. Allà hi
havia la seva mare i li va explicar el malson.
A les nou menys deu es van obrir les portes del col·legi, es va posar a
la filera i va pujar a la classe per començar la seva primera
assignatura, li tocava música.
La professora de música va llegir una carta que havia arribat a
l’escola aquell mateix matí del casal dels avis. En aquella carta ens
comunicava que estàvem convidats a participar, a cantar Nadales
amb els avis del casal. Tots nosaltres estàvem il·lusionats amb
aquella experiència que mai havíem viscut.
Va arribar el dia d’anar a cantar amb els avis, tots anàvem amb el
xandall de la nostra escola, semblàvem una coral de veritat
Quan vam entrar ens va emocionar molt en veure a tots els avis
vestits de negre amb una bufanda vermella, eren força grans, ens
van explicar que assajaven cada divendres amb molta il·lusió.
Quan es preparaven per cantar una senyora que anava en crosses,
necessitava ajuda per subjectar-li la partitura, l’Adrià es va oferir i la
senyora es va emocionar.
Llacuna de la Murtra –2011- 89
Quan va acabar la participació del avis, els vam oferir les nostres
cançons, i per finalitzar, vam participar cantant tres cançons amb
ells.
En acabar l’acte els avis ens van donar galetes i sucs i desprès van
voler participar amb els altres avis, que jugaven en grups a diferents
jocs. Que feliços se’ls veia!, que bé que passaven el temps!
En arribar a l’escola l’Adrià va decidir que ell també portaria al seu
besavi al casal perquè gaudís dels seus últims anys de vida, i que ell
i els companys de l’escola anirien al casal a compartir estones amb
ells, però... .
L’Adrià va anar a apuntar al seu besavi al casal, però li van dir que hi
havia massa gent i que de moment només podien agafar-li les dades i
si algú es donava de baixa el trucarien.
Es va quedar molt trist perquè volia que el seu besavi s’ho passés
molt bé fent coses i compartint el seu temps amb altres avis i àvies
del seu poble.
Va estar buscant informació i
pensant què podia fer, fins
que un dia va trobar la
solució: construir un nou
casal d’avis i àvies, ja que de
ben segur que d’altres avis
també estarien en la mateixa
situació que el seu besavi.
Llacuna de la Murtra –2011- 90
Al dia següent, quan va arribar a l’escola, va exposar la seva idea
davant del seu professor i de la resta de companys de classe. Tots es
van emocionar molt. Però ara el problema era per on començar,
quines portes havien de tocar per construir el nou casal.
Tots plegats van anar a l’Ajuntament, per poder parlar amb l’Alcalde,
ell després d’escoltar-los , els va prometre que faria tot el possible
per ajudar-los, però que s’havia de parlar amb més gent del poble,
per aconseguir els terrenys i els diners per construir el casal.
Després de mesos d’espera, van acabar el nou casal , era molt gran i
bonic, amb grans sales de jocs, sales per veure la televisió, llegir o
simplement descansar, tenia un gran jardí i fins i tot una piscina. I el
9 de novembre el van inaugurar amb una gran festa on van assistir
tots els nens i nenes de l’escola amb els seus avis i l’Adrià va anar
amb el seu besavi que es va emocionar molt, quan va veure tot el
que havia fet l’Adrià per ell.
Cada dia, quan l’Adrià sortia de l’escola passava una estona pel casal
per veure al seu besavi i als seus amics, i estava molt content quan
els veia tan feliços.
Als pobles del costat es van assabentar de tot el que havien
aconseguit l’Adrià i els seus amics, i els nens i nens d’aquells pobles
també van pensar que havien de fer alguna cosa pels seus avis i
avies i tenir algun joc per poder passar bones estones tots plegats.
Però, això ja és una altra historia…..
Llacuna de la Murtra –2011- 91
ON SÓN ELS PARES ? Autors:
6è A Escola Salvador Lluch
6è Col·legi Sagrat Cor
6è B Col·legi Santo Àngel
Avui, en Martí s’ ha despertat amb l’insuportable soroll del
despertador dels seus pares. S’
apropa a l’ habitació i veu que no hi
són. _“Potser han anat a comprar
perquè és dissabte, però.. és una
mica estrany que marxin tan aviat…”
.Al cap d’una estona decideix anar a
jugar al parc i es troba amb els seus
amics : en Pol, la Susanna i la
Clàudia. Tampoc els seus pares eren
a casa aquest matí. l’ hora de dinar
veu que encara no han arribat i s’ espavila per menjar algun tros de
pizza que ha trobat a la nevera . Passen les hores i, res de res, no hi
ha novetats. Avorrit , es connecta al messenger i troba als seus amics
i altres companys molt nerviosos : els seus pares tampoc són a casa!
_”Potser ha estat una casualitat, però ens haurien avisat si haguessin
marxat junts de viatge.”....
Sobreviuen dos dies a casa envoltats de desordre i el dilluns es
troben davant de l’ escola. No hi ha cap adult i les porten no s’ obren.
- ”Això no pot ser !”_ diu la Clàudia , que és una noia molt estudiosa
._” A mi em sembla molt bé”! _ diu en Martí , que és una mica
Llacuna de la Murtra –2011- 92
esbojarrat i enlloc d’anar a l’escola, prefereix anar a patinar amb el
seu skate i presumir davant de les noies .
La Susanna, que té un caràcter molt fort i li agrada manar, decideix
que s’ han d’organitzar._ “Ara mateix farem una reunió i repartirem
les tasques per a que funcioni el súper, l’ escola, ...... i anirem els
quatre a viure a casa meva, que és la més gran”.
- ”Molt bé!”_ diu en Pol, que és molt tranquil i el millor en tecnologia .
Domina l’ordinador, els videojocs i l’electrònica. _Compteu amb mi!.
Ara mateix començo a informar pel messenger i ens comunicarem
amb els nens d’altres barris del poble. Hem de reunir-nos a l’
Ajuntament i buscar solucions”.
- ” Això és una gran aventura, poder organitzar la ciutat a la nostra
manera....
- Començarem obrint una botiga de videojocs, una altra de
monopatins i acabarem per una de llaminadures –cridaven el nens
creant-se falses il·lusions.
- Però on són els pares? Què farem quan s’acabi el menjar? – va dir
en Martí una mica angoixat.
La Susanna va pensar i contestar ràpidament:
- Anirem a l’hort del meu avi.
– Tothom a buscar la seva bicicleta! Ens trobem aquí mateix en un
quart d’hora! – va ordenar de nou la Susanna.
Quan van arribar, van trobar a l’ avi collint patates tranquil·lament.
Però la cara de l’avi era un mirall ple de neguit amb una mirada trista
i embolcallada de baf. Va deixar l’aixada a terra i es va dirigir cap a la
casa, a pas molt lent, seguit per quatre petites i inquietes ombres.
Llacuna de la Murtra –2011- 93
Sense donar-li temps a dir
ni fer res va començar un
desordenat interrogatori.
– On són els nostres pares?
– Com és que tu ets aquí?
– Què ha passat?
–Tornaran? –van preguntar
tots alhora .
Us explico:
– Van venir per mi, però vaig escapolir-me i em vaig ficar en un petit
cau que hi ha darrere de la barraca. Anaven vestits completament de
negre amb passamuntanyes.
– Per què fan tot això? – va dir la Clàudia.
– No volen apoderar-se del món ni res de semblant. Volen que els
infants siguin feliços, creuen que els adults són un destorb...però crec
que s’equivoquen.
De sobte, des de la finestra de les golfes, van veure un home vestit
de negre, tal i com havia dit l’avi. Van optar per quedar-se quiets i
esperar que l’home de negre marxés. Quan ho va fer, sortiren del seu
amagatall i trobaren una nota amb un DVD que els deixà glaçats.
Sense perdre temps van anar, juntament amb l’avi, a la casa del Pol
per tal de veure el DVD. Quan el van veure no els va agradar gens, ja
que es veia com havien conduït a tots els adults cap a un lloc fosc i
tenebrós on s’escoltava una veu greu i monòtona que reia mentre els
anava lligant a..., un sostre? Una paret? Un terra?
- Déu meu, què és això? –van dir tots alhora.
Llacuna de la Murtra –2011- 94
- Un moment –cridà l’avi- Jo he vist aquesta cambra. Quan era petit els
meus amics i jo hi jugàvem molt, però ara no sé com hi arribàvem.
- Avi, pensa, ens has d’ajudar.
- Crec que l’entrada estava prop de l’hort, però no ho sé...
Els nens sortiren corrents deixant l’avi amb la paraula a la boca i ja
es dirigien cap a l’hort quan van sentir que l’avi els deia: “espereu-
me, em sembla que ja
començo a fer memòria
....”
De nou a l’hort. Per on
comencem?
- Recordo que havia una
pedra molt grossa prop
d’un roure i...
- Mira avi, pot ser aquell
roure? –va dir la Susanna.
- Si. Anem-hi! –van dir tots
alhora.
Quan van arribar a la pedra, l’avi els va dir que s’havia de fer alguna
cosa per poder moure-la, però desprès de tants anys, no sabia
exactament amb què.
En Martí, esbojarrat com sempre, va donar una puntada de peu de
ràbia, amb tan bona sort que va aconseguir tocar el botó secret de
l’entrada.
Tots cinc es van quedar bocabadats, però al moment van sentir la
veu de la Susanna ordenant: “Entrem, ràpid!”
Llacuna de la Murtra –2011- 95
Un cop dins, el paisatge va canviar de cop. Davant seu tenien un bosc
ple de camins que passaven entremig d’una espessa vegetació. Al
fixar la vista varen veure unes petjades semblants a les de la mare
de la Susanna i unes ombres que es movien en diferents direccions.
- Què fem? Cap a on anem?
- Ens haurem de dividir, farem dos grups i tornem a quedar aquí dintre de
dues hores. D’acord?
- Sí.- Contestaren tots.
- Com ho farem per trobar de nou el camí? –Va preguntar la Clàudia.
- Amb la meva pintura nova! –va dir en Pol. És l’invent que volia presentar
avui. El provarem!
Cada grup va seguir el
camí escollit i al cap d’una
estona, sense proposar-
s’ho, es van trobar en una
cambra subterrània molt
freda, amb parets
emmirallades on es
reflectien els seus pares i
la resta d’adults del
poble.
- I ara, què fem?
- Trenquem els miralls, hi són darrere. Deslliguem-los. Ajudeu-me.- Va dir
el Martí.
- Sí, i mentrestant jo cridaré a la policia. –Va dir en Pol.
- Afanyeu-vos, abans no vinguin els homes de negre. –Exclamà l’avi.
Un cop tothom deslligat van marxar cap a la sortida orientant-se amb
les marques de la pintura màgica d’en Pol. De tant en tant s’havien
Llacuna de la Murtra –2011- 96
d’amagar per esquivar els homes de negre, fins que van sortir
d’aquell món.
A fora els esperava la policia que no havia pogut entrar-hi.
Tots van anar cap a casa molt contents i a partir d’aquell dia
plantejaven aventures sovint, però mai, mai més, viurien una
aventura com aquesta.
Llacuna de la Murtra –2011- 97
SIGUIS ON SIGUIS...MILLOR SER CÍVIC Autors:
6è B Col·legi Immaculada
6è A Escola L’Eramprunyà
6è C Col·legi Sagrada Família
Vet aquí una vegada un poblet anomenat Nomodals, conegut arreu
del món per les accions incíviques dels seus habitants, i van arribar
en Yan i son pare, l’Aleix.
Yan era un noi d’uns onze anys, força alt i prim, amb un nas llarg i
boca petita. Tenia les celles ben poblades, els ulls negres i els cabells
castanys, que li queien
ondulats per darrera les
espatlles.
Eren les vuit del matí quan el
soroll de les botzines dels
cotxes el van fer aixecar del llit
. El seu pare feia estona que
s’havia anat a treballar, era
escombriaire i havia de
matinar molt per deixar els carrers ben nets.
Des de la finestra de la seva habitació veia com el sol lluïa. Era
setembre, un mes que sempre li havia agradat. Darrerament, però,
havia començat a odiar-lo perquè començava el nou curs escolar i
això significava el fi de les vacances.
Llacuna de la Murtra –2011- 98
Es va aixecar poc a poc i es va dirigir cap al bany. Va dutxar-se, va
esmorzar i va sortir com una bala directe cap a l’escola. No volia
arribar tard el primer dia de classe. El que Yan no imaginava era la
gran odissea que hauria de passar per aconseguir-ho.
Es dirigí cap a l’estació de tren quan va topar amb un pas de
vianants. El semàfor estava en vermell, multitud de cotxes van
passant davant seu, botzines, motors, fums...Arribat el moment de
passar, va fer marxa enrere, un cotxe a gran velocitat s’ho va
impedir. Continuà el camí, va trepitjar un excrement, va ser
perseguit per un gos sense morrió que el seu amo sense control
passejava i gairebé cau al ensopegar-se amb una bossa de brossa
enmig del carrer.
Per fi havia arribat a l’estació,
on atònit va observar com
certs individus pintaven
grafitis a les parets. Era l’hora
de pujar al tren, les portes es
van obrir, i un munt de
persones s’afanyaren per
pujar sense deixar baixar als
passatgers. Durant tot el
trajecte, en Yan no va parar
de tossir per culpa del fum del
tabac que viatgers inconscients desprenien, malgrat el senyal de
prohibició. Va ser en aquell moment quan començà a trobar a faltar el
soroll de les onades en trencar-se a la platja, de ciutat verda, el seu
poble natal...
Passada una estona, mentre pensava en el soroll serè del mar i en la
sorra calenta i neta de la seva ciutat, va veure com un home bo i
Llacuna de la Murtra –2011- 99
vellet amb barba de dos dies ensopegava amb la travada que li havia
fet un lladre per robar-li la cartera, quan intentava sortir davant d’
ell, a l’andana de l’estació. En Yan, en veure que ningú reaccionava
va intentar convèncer el lladre, però aquest sortí correntss empaitant
a qui trobava per davant. El nostre protagonista es va quedar amb
una sensació d’inseguretat que li va circular per tot el cos. Es va dir:
- Aquest poble és un complet desastre!
Des de l’estació a l’escola va ser un huracà de problemes, allà ningú
semblava una persona civilitzada.
- Ara entenc perquè aquest poble es diu “Nomodals” –es va dir.
- Jo el canviaré - es va dir en to heroic .
En arribar l’escola , no el van rebre com ell esperava. Va veure com
els companys arribaven tard, veia com els avions de paper
planejaven per les aules, el pati tot ple de residus, entrepans...
donava una imatge desagradable. Els coloms no gosaven a baixar a
picotejar les engrunes de pa
com sempre havia vist que
feien, mentre el conserge
prenia el sol fent la migdiada.
A l’hora del pati va observar
com un nen jugava sol. Es va
apropar per preguntar-li com
es deia. Li va explicar que
era romanès i es deia Darius,
a més a més, li va confessar que altres nens es burlaven d’ell quan
intentava netejar el pati. Es van fer amics i junts van formar un equip
per cercar una solució a aquell gran problema, es van dir que
s’anomenarien “Antinomodals”. Van pensar que necessitaven ajudar.
Llacuna de la Murtra –2011- 100
Al principi ningú va fer cas de les seves idees fins que van fer anuncis
per convèncer els alumnes i van decidir penjar cartells per les parets
del pati per a fer grups de treball: “Salvarem el poble de Nomodals i
serem superherois”.
Un grup de 15 nens s’hi van apuntar. Va arribar el primer dia de
treball. Van arribar al col·legi vestits de superherois, el “SUPERYANG”
i el seu misteriós amic, i vam presentar els quatre equips:
- Equip de netejament!
- Equip Anti-Bullyng!
- Equip de vigilància!
- Equip antidisturbis!
Tots els companys es van quedar bocabadats, quan els van mirar...
En Yan es va pujar a una taula i va dir:
- Som quinze superherois que tenim el propòsit d’aconseguir fer més
cívica aquesta ciutat.
Tots els nois es van posar a riure.
- Això es impossible! -va exclamar un nen.
- Ja veureu com ho aconseguirem –va dir en Yan.
Els dies següents, el pati estava molt net gràcies a l’equip de neteja,
ja no hi havien més baralles a l’escola.
La gent estava molt contenta, però tenien un altre missió: tota la
ciutat. Els dies següents van posar cartells per tota la ciutat, i molta
gent és va unir a ells.
Van anar a veure l’alcalde, però ell no els feia cas i van avisar a tota
la gent que s’havia unit a ells i van entrar tots per la porta de
l’ajuntament com superherois. L’alcalde no tenia més remei que
Llacuna de la Murtra –2011- 101
escoltar-los, finalment va agradar la idea i es va comprometre a
ajudar-los. L’alcalde li va donar càmeres de vigilància al equip de
vigilància, carrers d’escombriaire a l’equip de neteja...
Cada vegada que trobaven algú pintant grafitis ho pagava amb
treballs per a la comunitat.
Un dia van tindre problemes amb una colla de nens.
- No podeu seguir pintant grafitis –va dir l’equip de neteja.
- I qui ens ho impedirà? –van dir aquella colla de nens.
A les hores van venir tots els equips: d’antidisturbis, de vigilància,
d’anti-bullyng...
Els nens van prometre que mai més farien grafitis i a la ciutat de
“Nomodals” es va canviar el nom a ciutat “Modals”.
Llacuna de la Murtra –2011- 102
EL SUPERINTERCANVI Autors:
6è A Col·legi Santo Àngel
6è B Escola Marcel·lí Moragas
6è A Escola Jacme March
Em vaig llevar i vaig fer com cada matí: vaig anar a fer un pipí, em
vaig dutxar i, quan em vaig mirar al mirall per pentinar-me…, ja no
era una nena, ERA UNA DONA!!!!!!!! De sobte vaig escoltar cridar un
home, de segur que era el meu pare, però em vaig emportar una
sorpresa… era el meu germà, en Pablo. L’única diferència, a part del
físic, era el seu cabell: ara estava calb! No com una bola de billar,
però sí com el meu pare. I… on estava el meu pare?
El meu germà es va quedar plorant per la seva calvície, però jo vaig
sortir corrents a buscar el meu pare i la meva mare. Quan vaig obrir
la porta per sortir al
carrer, tot era molt
estrany: els nens i nenes
s’havien convertit
respectivament en homes i
dones; les persones de
mitjana edat, en avis; i els
avis, en nens! Vaig veure
el meu avi, ara ja no tan
vell. Estava ballant,
caminant cap al darrere amb l’estil i el ritme de Michael Jackson;
després va agafar una nena (abans una àvia) i va començar a ballar
Llacuna de la Murtra –2011- 103
un tango amb ella; de totes maneres el més sorprenent va ser quan
va fer un duel de “breakdance” i “hip-hop” amb els altres nens
I, en aquell moment jo em preguntava: Què havia passat?
En aquell mateix moment vaig sortir a buscar als meus pares. Ells,
potser, em podrien explicar el que estava passant aquest matí, jo era
una dona feta i dreta i el meu germà un home de més de 50 anys...
quina bogeria!!
Quina va ser la meva sorpresa quan no els vaig trobar dins la casa,
sinó al parc del voltant, perquè allà estaven jugant amb la resta de
pares dels meus amics.
Després de no trobar resposta vaig anar a veure a la meva millor
amiga per explicar-li el que m’estava passant, i quan va obrir la porta
de casa seva vaig pensar que era la seva àvia, que havia vingut a
visitar-la, però increïblement em va reconèixer i em va dir si ens
anaven a fer una volta juntes.
Jo em preguntava si això començava a
ser un somni o era real.
Primer els avis, després els pares i ara
la meva millor amiga. Què passa avui
que tothom està boig!!!
Vaig caure d’anar a l’escola, potser allà
obtindria alguna explicació, ja que la
mestra sempre tenia resposta per a tot
el que li preguntàvem, i, efectivament,
Llacuna de la Murtra –2011- 104
em va dir d’anar a veure al científic de la ciutat, que ell sabria que
estava passant. Així ho vaig fer, vaig anar a parlar amb el Dr. Russ i
el seu ajudant.
Quina va ser la meva sorpresa quan al veure’m em va dir que
m’estava esperant, que seiés en una cadira pero no cauria d’esquena.
Em va explicar el següent:
- Jo estava cercant la poció de la felicitat, perquè com estem vivint
una època molt dolenta, crec que amb aquest descobriment la gent
seria molt més feliç.
Però quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que al meu
ajudant se li havia caigut la poció contrària, i l’efecte ha estat el que
as vist, tothom s’ha transformat en allò que enyoraven i han reviscut
els millors moments de les seves vides.
I, llavors, quina era l’edat de la felicitat?, es preguntà la noia, quan
som joves o quan son grans??
Després de la pregunta que em vaig plantejar, vaig anar-me’n a casa
amb la meva bicicleta, les cames quasi no hi cabien. Es va trencar
una roda, vaig sortir pels aires i vaig xocar amb un cotxe. Vaig tenir
una commoció.
Quan vaig despertar vaig tenir una revelació. Potser aquesta mania
dels humans d’intervenir per modificar la natura ens portarà la ruïna.
Quan vaig mirar al cel, vaig veure una nau espacial tipus E.T. Al meu
costat només hi havia el meu germà que feia una imatge
desprotegida. No tinc ni idea de com havíem arribat a una mena de
garatge gegant en el qual ens esperaven els cotxes que més ens
agradaven: Un Ferrari California, un Audi, un Porsche, i el més
sorprenent de tot, un avió privat preparat per sortir. Els nostres ulls
Llacuna de la Murtra –2011- 105
es van clavar en la nau espacial d’on baixaven una mena d’éssers
semblants a zombis. Vam córrer cap a l’avió i allà el pilot ens va
portar per tot el món i vam comprovar que el súper intercanvi havia
estat mundial i que, a sobre, els zombis estaven ocupant la Terra, era
un terrible caos. Vam tornar al poble i no hi havia manera de lliurar-
nos dels zombis.
Vam anar de nou a visitar al doctor Russ. No sé per què, però jo
desconfiava d’aquell home. Vam anar a E.P.C. l’estudi professional
científic d’Amèrica.
Allà ens van dir que no hi havia res a fer. Els investigadors estaven
horroritzats i no sabien com se’ls havia anat tot de les mans. Hi havia
nens que feien d’adults, adults de nens i els zombis que havien
aprofitat el nostre embolic per fer-se amos de tot.
Estaven molt cansats. De sobte, un investigador va mirar la cara
demacrada del doctor Russ i
es va convèncer que era un
zombi i el va matar. Vam
sortir correntss cap al carrer
perquè vam escoltar una
explosió molt forta, allà tot
era violència. Quines ganes
de tornar a ser una nena!! El
meu germà em protegia i no
em deixava mai sola. Vaig adornar-me’n que tenir un germà era una
de les coses més bones que m’havia passat. Vaig pensar en els meus
pares i en les meves amigues i la importància de l’amistat i de les
coses senzilles. Llavors, vaig veure com el meu germà queia a terra
sota el foc dels enemics. Em va semblar que jo perdia el coneixement
Llacuna de la Murtra –2011- 106
i ...Vaig despertar de sobte. Direu com o per què, però és que no ho
sé. Era al llit d’un hospital envoltada de tota la meva família. Em va
sorprendre trobar allà a l’ajudant del doctor Russ que em mirava amb
ulls sorpresos. Ell m’ho va explicar tot. El cas era que el doctor Russ
ens havia enganyat. Ell ho havia preparat tot per fer-se amb el poder
del món i havia acusat a l’ajudant que es deia Albert. L’Albert havia
descobert les intencions del doctor Russ, el va desemmascarar
davant de tothom i havia elaborat una nova poció per tornar tot al
seu lloc.
Jo m’ho havia perdut tot amb la meva commoció, però els malsons
m’havien donat una resposta. Quina és l’edat de la felicitat? Depèn de
la persona, però per a mi, la felicitat estava al costat de la meva
família i els meus amics i amigues.
Llacuna de la Murtra –2011- 107
EL MISTERI DE GAVÀ Autors:
6è A Escola Marcel·li Moragas
6è B Escola Salvador Lluch
6è B Escola L’Eramprunyà
Aquella tarda el grup de nens que es feien dir “El Gavanencs” havien
quedat per a fer un treball de l’escola a la biblioteca. El grup estava
format per en Jimmy, el Dani, l’Elena i en Quin. Ah! i en Sauris, el
gos d’en Jimmy, que era un membre més del grup des que se’l va
trobar abandonat i afamat a la muntanya a prop de casa seva.
Xerrant i jugant amb en Sauris, van arribar a la biblioteca. Mentre
esperaven a l’Elena que vivia a prop, es va adonar d’una cosa molt
estranya i misteriosa: la gent que
hi entrava, no sortia!!
L’Elena va arribar i li van explicar
el que passava. En Quin, que era
molt poruc i no li agradava gens
ni mica cap misteri, va decidir no
entrar-hi, però el treball s’havia
de lliurar al dia següent i s’havia
de fer en equip, així que sense
pensar-s’ho dues vegades tots
quatre van entrar-hi.
Un cop dintre, van pujar a la segona planta a buscar la informació
que necessitaven i no van trobar a ningú. Això els hi va estranyar.
- Què passa? On és la gent? –es van preguntar.
Llacuna de la Murtra –2011- 108
Aleshores, es van dirigir a les prestatgeries,
van amagar darrera en Sauris, ja que
els gossos no poden entrar a la biblioteca,
i es van posar a buscar els llibres que necessitaven.
De cop i volta, van veure en Dani que agafava un llibre molt vell i
gruixut sobre la prehistòria de Gavà i que llegia molt encuriosit.
- Què passa? Per què fa aquesta cara? –es van preguntar entre ells- i
en un tres i no res... en Dani ja no hi era. HAVIA DESAPAREGUT!
Els tres amics es van quedar bocabadats, es van mirar, i sense dir
res, es van llançar tots a una sobre aquell llibre que s’havia empassat
el seu amic.
Tot seguit es van endinsar al llibre.
En Sauris, que estava cansat de estar
tot sol, va treure el coll, la sala de la
biblioteca estava buida…ell pensava
que li seria molt fàcil trobar els seus
amics. Allà, uns quants metres davant
seu, un llibre estava el terra obert per
la pàgina tres; al nas del gos arribava una flaire.. , era l’olor del seu
amic i zas!… en Sauris ja no era a la biblioteca. Havia entrat a la
Prehistòria de Gavà. És clar, ell no ho sabia ni els seus amics tampoc.
Els “ Gavanencs” havien entrat en un terreny hostil i salvatge: un
ramats d’animals que ells solament havien vist en els llibres de la
biblioteca i que recordaven com a mamuts, els perseguien; també
van veure homes i dones vestides de manera estranya; els miraven
amb els ulls oberts com plats i esporuguits, corrien d’una banda cap a
l’altra. Què havia passat? Els nens no trobaven explicació.
Gavà estava molt canviada, era un paisatge tot verd, ple d’arbres.
Havia moltíssimes oliveres i garrofers .
Llacuna de la Murtra –2011- 109
- Veieu el mateix que jo? no hi ha edificis!! on vivim nosaltres tot és
gris!- va dir el Quim -
Tot el grup va començar a córrer i allà lluny…
- Estem salvats, una cova!! Va, veniu tots darrera meu!, - va cridar
el Dani-
Quan havien passat uns segons i els ulls de tota la colla ja s’havia
acostumat a la foscor, van veure allà al fons una llumeta verda i,
encuriosits, van anar cap a ella. Molts homes picaven les parets de la
cova i treien unes pedretes verdes que separaven amb molta cura .
Algunes dones portaven terra i pedres en cistells al cap.
- Ostres nens, aquesta cova és igual que la que van visitar a 5è!!,
sembla la mateixa pedra dels collarets!!- va dir l’Elena-.
- Siiií.. és veritat!!! Però com sortirem d’aquí? I el Sauris tot sol,
pobret!!
Els prehistòrics es van fixar en els nois i en veure que estaven nets,
ben vestits i ben pentinats es van estranyar molt.
Mentrestant en Sauris que estava perdut en aquella densa i espessa
selva va arrencar a córrer d’una banda a l’altre. Va escoltar un
estrany soroll i va veure uns homes bruts, mal vestits i mig atordits.
El petit gos va sortir correntss, cames ajudeu-me, per anar a buscar
als seus amics, i el pobre gos es va trobar amb una bruixa. Ella era
vella, amb un nas de pastanaga i una berruga al front, portava un
vestit de fulles gegants i una sabates d’un fastigós fang.
Mentre tant en la cova els gavanencs es van espantar perquè aquells
homes es van quedar mirant-los amb una cara de pocs amics,
enfadats. Estaven sorpresos, els homes prehistòrics s’anaven
apropant a poc a poc a ells, però van sentir un soroll que els van
espantar:
Llacuna de la Murtra –2011- 110
- Paparamericano!!!
Era el telèfon mòbil d’en Dani, la seva mare li estava trucant. Els
prehistòrics, van sortir correntss pel so d’aquell estrany artefacte. Els
nois van aprofitar per apropar-se a la bonica, petita i verda pedra que
estaven extraient, es van fixar que era variscita, aquell mineral que
els havien explicat en l’excursió del curs passat.
Mentrestant la bruixa va capturar al gos i el va obligar a prendre unes
pòcimes perquè oblidés tot allò que havia viscut, i perquè estigués en
contra dels nens, els seus amics. Però el gos
es va esforçar per tornar a recordar als seus
amics però era incapaç. Va trobar una
sabata d’en Jimmy i se’n va enrecordar de
tot, va començar a olorar i en Sauris va
trobar als seus amics. Tots junts van lluitar
contra la bruixa, però els prehistòrics els
van capturar, per sort en Sauris va
aconseguir escapar, la bruixa va tirar als
nens als cocodrils prehistòrics i....
- Són les vuit, les set a Canàries! Avui fa un
sol espectacular a Gavà. Esteu escoltant 105
FM ràdio Gaaavà!
L’Elena es va despertar amb el so del seu radiodespertador, a la seva
habitació. Va preparar-se i es va encaminar a la biblioteca on havia
quedat amb els seus amics per fer el treball que els havien
encomanat a l’escola. En arribar els hi va explicar el somni que havia
tingut, en escoltar-lo sense haver-lo planejat els tres companys van
dir que ells també havien somiat el mateix. Com el treball havia de
ser de fantasia tots junts van fer la redacció i el professor els hi va
posar un magnífic, espectacular i sorprenent deu.
Llacuna de la Murtra –2011- 111
L’ACCIDENT Autors:
6è Col·legi San Pedro
6è A Col·legi Sagrada Família
6è C Col·legi Santo Àngel
6è C Col·legi Immaculada Era un diumenge a la tarda, normal com qualsevol altra. La gent
conduïa tranquil·lament per la carretera de Begues. Hi havia un cotxe
que va estar a punt d’estavellar-se
just el dia anterior. Aquest cop el
cotxe girà de sobte i s’estavellà
contra la tanca de seguretat fent un
fum d’aquell que no deixa veure res.
Tota la gent que hi havia darrere va
haver de parar, mostrant un civisme
d’allò més espectacular.
La gent que baixava darrera d’ell van obrir la porta del cotxe; només
hi van trobar una senyora. El seient del conductor estava
completament buit, només van trobar la cartera del seu home. Van
interrogar a la senyora per veure què havia passat. L’únic que la
senyora recordava era que anaven per la carretera i es van
estavellar. Després de la fumarada no va veure més al seu marit.
En realitat el seu marit estava sa i estable. El que havia passat era
que del cop tan fort que s’havia donat va sortir pel vidre i va anar cap
a una altra dimensió, un món on tothom era civilitzat. En aquest món
es trobaven papereres cada tres metres, tots s’ajudaven entre ells i
Llacuna de la Murtra –2011- 112
fins i tot a l’ajuntament hi havia una inscripció de pedra que deia: “EL
NOSTRE LEMA ÉS: <<HO ARRIBAREM A FER TOT, PERÒ, JUNTS>>”.
El senyor es va quedar impressionat en trobar-se en aquell món
paral·lel al seu. Era un món diferent, agradable... Tothom ajudava els
seus veïns, es saludaven pel carrer. S’hi hauria quedat per sempre
més però, de sobte, es va preguntar: “tornaré a veure la meva
dona?, i els meus fills?, estic perdut.”
Allò no era normal. No era possible que la gent es comportés de tal
manera, saludaven, eren
educats i alegres amb tothom.
Tot el que envoltava aquell lloc
era màgic, costava de creure
que pogués haver-hi un lloc
així. Els arbres i jardins
mostraven molta cura. No
havia papers ni fulles al terra.
Els bancs dels carrers, estaven pintats i polits. No hi havia ni un sol
cartell publicitari i molt menys graffittis. Allò a Begues no succeïa.
L’Adrià, que així es deia l’home es trobava bé, encara que acabés de
patir un accident. Tant de bo hagués conduït amb més de compte!
- Bon dia. Ets nou aquí? No t’havia vist mai!
L’Adrià es va quedar sobtat. Aquella veu li sonava, i girant-se poc a
poc va veure-li la cara, es va assabentar que només li sonava la veu
perquè pel que fa l’home que estava davant seu, no li sonava de res.
- N..n..no nos sóc d’aquí - va dir L’Adrià amb veu tremolosa.
- Ja deia jo que tu no eres de per aquí.
L’Adrià li va començar a explicar la història del seu accident amb tot
detall, des de la idea d' anar a veure a la seva filla a Begues fins a
Llacuna de la Murtra –2011- 113
l’estranya arribada a aquell poble. Per sorpresa de l’Adrià, l’home en
lloc de estranyar-se, es va començar a posar més content i somrient.
Al finalitzar la història, l’home no va poder més i va esclatar a riure.
- Ets una mica ximplet, eh xato? Qualsevol persona a l’Arret sap
perfectament que per anar d’una dimensió a una altra s’ha de
aconseguir la màgica pedra Placansòria. A més, no t’agrada aquest
lloc? Nosaltres hem aconseguit entre tots aquest món meravellós. La
gent que embrutava, que feia pintades, la castigàvem a netejar tot el
poble i els que cridaven, eren incivilitzats, es quedaven una setmana
a la biblioteca llegint, sense sortir. Els primers dies hi havia molts
castigats però ara s’han acostumat i, crec que no ho tornaran a fer.
Però tornant al tema, si aconsegueixes la pedra tornaràs al teu
esgarrifant món.
- Que tens lloc on hostatjar-te?- Va preguntar-li l’home a l’Adrià.
- Com vol que tingui lloc on dormir, si acabo d’arribar aquí!
- Vine a casa meva, t’ajudaré a preparar-te per a la cerca de la
pedra. Et buscaré també alguns amics que t’acompanyin a la cova.
L’Adrià va anar a la casa d’aquell estrany home que, sense conèixer-
ho ni res li havia dit un secret que podria salvar-li la vida. L’Adrià es
va seure a un còmode seient.
- Francament, no et puc dir res més sobre la pedra, però serà millor
que truqui a en Joan i en Pere perquè t’ajudin en aquesta missió,
acceptaran amb els ulls tancats.
Al cap d’una hora, van arribar dos homes, un d’ells alt i ros i l’altre
baix i pèl-roig. Es van anar a dormir tots tres pensant únicament en
la pedra.
Al dia següent van sortir els tres homes sense res entre les mans per
trobar no sé quina pedra, que es trobava a no sé on.
Llacuna de la Murtra –2011- 114
Van anar investigant fins arribar a l'Ajuntament i es van fixar en la
placa. Darrera estava escrit : Gairebé tots són vells, on està la resta
de la gent?
Van començar a donar-li voltes a l'endevinalla fins que van arribar a
una conclusió: on podien estar el morts? Al Cementiri!.
Van marxar decidits cap al cementiri; van veure una làpida sense
nom. Els hi va picar la curiositat i es van apropar. Estava ple
d’herbotes i de fulles seques. Les van apartar i van trobar un escrit:
“Una pedra trobaràs però no és la de veritat,
una pista llegiràs, d'una altra manera ho faràs”.
Van pensar un lloc on hi haguessin més pedres: Una cova! Van anar
cap allà, i van veure a la paret de l'entrada un escrit...
“La solució es difícil,
Pedra trobaràs en un altre lloc,
És realment màgica,
A un lloc amagada està,
L'Ajuntament t'ajudarà”.
Se la va apuntar en un llibreteta i
van marxar cap a casa. El temps
havia passat molt de pressa, ja era
tard, van decidir anar a sopar.
En Pere, que li agradaven molt els
enigmes, va estar llegint la inscripció de la paret.
De sobte es va sobresaltar:
- L'he trobada, l'he trobada! És a l'Ajuntament. Si ho llegeixes de dalt
cap a baix es llegeix:
La pedra és a l'Ajuntament!
Els tres nois estaven tan emocionats que gairebé no van sopar i van
passar la nit en blanc tot rumiant el que farien al dia següent .
Llacuna de la Murtra –2011- 115
A l´endemà els nois es lleven ben aviat i es dirigeixen cap a
l´Ajuntament d´Arret .Tot just a l’arribar a la porta s´hi troben amb
un home que els va preguntar :
- Què feu aquí nois ? Per què hi veniu ?
- Venim a buscar la pedra Placansòria perquè aquí el nostre amic,
Adrià, vol tornar a la seva dimensió i tornar-se a retrobar amb la seva
família –van dir en Pere i en Joan.
- Ah, sí ! He sentit parlar d´ella però mai he conegut ningú que la
trobés. Fins i tot, un amic meu i jo vam estar buscant- la més no la
vam trobar - va dir el senyor.
Tots tres es van entristir en sentir aquelles paraules però, de sobte,
en Pere els hi va dir:-Apa ! Deixeu-vos de romanços i anem a buscar-
la!
- Per on comencem ? Per què no ens dividim? - va dir en Joan.
- Adrià, tu comença pel despatx de l´alcalde i nosaltres anirem als
lavabos. –va dir en Pere.
Dit i fet, així ho van fer. Quan l´Adrià hi era al despatx de l´alcalde
va sentir com unes passes s´apropaven i va decidir amagar-se sota la
taula.
Va pensar que allà no estava segur i es va ficar a l´armari. Es va
recolzar sobre una de les parets i …de sobte, aquesta s’obrí i deixà
pas a un passadís secret que duïa a una cova. El passadís, es feia
cada cop més petit i l´Adrià havia d’anar ajupit. Al final d´aquest es
va trobar una porta tapiada amb unes fustes amb una llegenda on
posava:
“ Si la pedra vols trobar la porta has d´atravessar “ No s´ho va
pensar i va decidir entrar- hi.
Llacuna de la Murtra –2011- 116
Hi havia una gran sala rodona amb tres portes de color blau, verd i
groc. Al bellmig d´aquesta es trobava la pedra Placansòria. Va anar
cap allà i, al agafar-la, va trobar un pergamí on posava:
“Si de aquí vols sortir una porta has d´escollir”.El noi es va quedar
bocabadat i no sabia quina porta escollir. Per poder sortir havia de
resoldre les següents proves:
-A la porta blava hi havia d´estriar la brutícia i posar-la al seu
contenidor corresponent.
-A la porta verda havia d´ajudar a les persones que allà es trobaven:
una àvia que anava amb la compra ,vivia en un cinquè pis i no en
tenia ascensor; a un minusvàlid a creuar el carrer perquè hi havia
barreres arquitectòniques i a un cec que ha de pujar a un autobús.
-A la porta groga ajudar a una ONG a repartir el menjar entre els
pobres.
Després de molt rumiar l´Adrià es va decantar per la porta verda. Va
començar per ajudar al cec a pujar l´autobús, per creuar de carrer al
minusvàlid i, quan tot just
estava ajudant a pujar la
compra a l´àvia, va relliscar a
l’últim graó tot caient per les
escales donant-se un fort cop al
cap i perdent el coneixement. Es
va despertar al llit d´un hospital
tot envoltat per la seva família.
No se’n recordava de l´accident
i tot li semblava un somni però, de cop, al girar-se va descobrir a
sobre de la tauleta de nit... la pedra Placansòria!! No havia estat un
somni!!
Des de llavors, l´Adrià anava explicant la seva història d´Arret, de la
pedra i del civisme.
Llacuna de la Murtra –2011- 117
L’INSTITUT DEL FUTUR Autors:
1r d’ESO A Institut Bruguers
1r d’ESO B Col·legi Sagrada Família
1r d’ESO C Institut El Calamot
Era un matí fred d’hivern. En Martí es va llevar com cada matí, a les
7 h. Li va sonar el despertador, però ell mai es llevava a la primera.
El deixava sonar i sonar fins que a les 7.30 h se’n va anar
directament a la dutxa. Va baixar a la cuina per prendre l’esmorzar
que li havia preparat la seva mare. Cada dia menjava el mateix: suc
de taronja, dues torrades amb tomàquet i pernil dolç i un croissant
de xocolata blanca. Ja eren les 8.15 h. Arribava tard! Va sortir
corrents de la cuina, va agafar la motxilla de l’entrada i mentre es
posava la jaqueta va sortir disparat per la porta. Va haver de córrer
molt per arribar puntual a l’institut.
En Martí no es portava massa bé a l’institut, més aviat al contrari. La
seva tutora ja l’havia castigat un munt de vegades. S’avorria molt a
les classes i per això arribava tard, parlava amb els companys,
molestava, no feia els deures, no estudiava per als exàmens,
“menjava txutxes”... en definitiva, era un cas perdut.
Aquell dia la professora el va fer quedar-s’hi després de les 17.30 h
per dir-li quatre coses. Era el seu primer any d’institut i estava
desaprofitant el temps de mala manera i calia donar-li la volta i fer
que estudiés. La bronca va ser espectacular. La van poder sentir per
tot l’institut. El Martí va sortir molt avergonyit i es va fer el propòsit
Llacuna de la Murtra –2011- 118
de començar de zero a l’endemà. A partir de demà estudiaria i es
portaria bé. Però, quan sortia per la porta, a en Martí li va semblar
que algú mormolava alguna cosa com: “ Demà t’enduràs una bona
sorpresa...”
En Martí va sortir de l’escola sense donar gaire importància a les
paraules que acabava de sentir. Va anar cap a casa seva, es va
menjar un bon entrepà i va sortir al carrer per anar al camp de futbol
a fer el seu entrenament. Va arribar, es va canviar i va sortir al camp.
El focus de la llum procedent dels fanals. l’il·luminava els ulls i se
sentia un noi majestuós dins del seu món insignificant. Però tot just
començar l’entrenament, un projectil procedent de la graderia va
impactar contra l’entrenador i li va causar unes ferides que el van dur
cap a l’hospital. L’entrenament es va haver de suspendre i en Martí
va marxar cap a casa més aviat del que acostumava.
Estava neguitós, contrariat, pensatiu i més quan en arribar a casa no
es va trobar ningú, ni el més lleu senyal d’existència. Li va venir al
cap tot el que li havia passat aquell dia: l’institut, les paraules de la
professora, l’entrenament desafortunat, l’arribada a casa.... amb tots
aquests pensaments i idees es va quedar adormit al sofà.
Va sonar el despertador a l’hora de sempre, les 7 h. Se sentia fora de
lloc. Què hi feia al sofà? No havia sopat, no s’havia connectat al
facebook. No sabia res dels seus amics. S’havia adormit al sofà!!!!
I ja eren les 7.30 h!!! Es va dutxar en cinc minuts. Es va vestir
corrents, va baixar a la cuina de seguida, es va menjar l’esmorzar
que li havia preparat la mare... no hi havia el seu suc de taronja ni
les torrades amb tomàquet i pernil dolç. Només hi havia un bol de
Llacuna de la Murtra –2011- 119
cereals amb llet. Se’l va menjar d’una esgarrapada. Va agafar la
motxilla i va sortir corrents cap a l’escola.
Va arribar just quan sonava el timbre de l’institut. I hi va entrar. Es
va sorprendre molt i una sensació estranya li va recórrer tot el cos.
Mirava l’entrada i no la reconeixia. Va tornar a sortir de l’institut i va
comprovar que la façana era la mateixa. Va tornar a entrar. El
conserge era totalment diferent del
de cada dia que amb una cara sèria
i veu ronca els deia: Bon dia! Avui
el conserge era un home ben
modern, amb cascos a les orelles,
mastegava xiclet i quan veia els
nens xocaven les mans com si
fossin jugadors de bàsquet. L’aire
de dins l’institut tenia una olor
estranya, els llums enlluernaven les
seves pupil·les i amb la mà
s’intentava protegir. Es va posar a
caminar per un passadís llarg,
infinit, semblava que estava fet d’un material tou i d’un color brillant.
De fet, totes les parets estaven com pintades de colors ben
llampants. No podia reconèixer cap dels companys que veia pel
passadís perquè tots anaven vestits amb una roba molt estranya. Va
arribar el moment de començar les classes i en Martí es va adonar
que al passadís cada dos metres hi havia una mena de portes per on
entraven els alumnes. Tots ells portaven una targeta penjada del coll
amb les seves dades personals. Anaven tant atrafegats que no es van
adonar de la seva presència. Quan va entrar a classe es va adonar
que la professora era robòtica. Es va fixar que els seus companys no
Llacuna de la Murtra –2011- 120
tenien llibres. A un senyal de la professora tots es van posar unes
ulleres amb les quals podien escriure amb els pensaments. En Martí
va mirar la pantalla – pissarra i la data que hi posava era 2/2/2111!!!
Havia avançat cent anys i no sabia per què. Estava tan desconcertat
que va caure rodó a terra.
En despertar va notar un gust amarg a la boca i es va trobar estirat
en un llit robòtic. En aixecar-se, es va adonar que era molt més alt
que abans i que tenia barba. Es va mirar al mirall i va descobrir que
era adult, i aquesta no va ser la única sorpresa: el seu voltant estava
ple de màquines i robots. Era evident que es trobava en un hospital
robotitzat. A la seva mateixa habitació hi havia un home vell al llit del
costat, en Martí li va preguntar:
- Qui ets? La teva cara em resulta familiar.
-A mi també em resulta familiar la teva cara, potser et vaig conèixer
quan era entrenador de futbol, a l’equip que jo entrenava hi havia un
noi que s’assemblava molt a tu.
En Martí i el seu entrenador es van reconèixer finalment, i es van
abraçar: per fi en Martí havia trobat una persona coneguda! De sobte
el noi va preguntar:
- Què t’ha passat? Per què et trobes aquí encara?
- Un dia, ja fa molt de temps, em va passar una cosa molt estranya:
entrenant un equip, vaig veure una llum molt forta, vaig notar el cop
d’un projectil i em vaig desmaiar. Des de llavors sóc a l’hospital: he
viscut tants anys perquè els avenços de la ciència m’han mantingut
amb vida fins ara.
- Ja me’n recordo, d’aquell dia! L’únic que recordo és que vaig tornar
a casa i després em vaig adormir al sofà. Vaig despertar en un altre
any. Saps com podré tornar a la meva època?
Llacuna de la Murtra –2011- 121
- Torna a l’institut, on va començar tot. Allà trobaràs la clau per
tornar al passat, n’estic segur.
En Martí va sortir corrents de l’hospital per arribar a l’institut. Quan hi
va arribaren, va obrir la porta i, quan travessava el vestíbul, va sentir
aquella mateixa veu que li havia parlat a l’institut antic.
“Et vaig avisar...” va dir la veu. “Aquest viatge en el temps és per
demostrar-te que tot allò que fas quan ets petit influirà en el teu
futur: ara ets adult, ha passat molt de temps, i com que no vas
aprofitar l’estona en el passat, ara et trobaràs amb moltes dificultats:
no trobaràs feina perquè hi haurà gent molt més preparada que tu,
per exemple...”
En Martí es va quedar bocabadat quan va sentir això, i també molt
empenedit de no haver aprofitat el temps a l’escola de la seva època.
Aleshores, amb molta angoixa, li va preguntar a aquella veu que no
sabia de qui era:
- Què he de fer per tornar al passat?
- Hauràs de fer unes proves, és l’única manera de trobar el portal del
temps cap al passat, que es troba al punt més alt de l’edifici Europe,
que es summament alt, on t’hi esperen tres dures proves amb
contrincants difícils. Has d’anar al carrer West Coast núm.6 i només
entrar-hi t’hi trobaràs una persona que coneixes.
En arribar a l’edifici va comprovar que tot el que li havia dit la veu era
cert. - Què hi fas aquí?- va dir en Martí. Era la seva mare!
- Ja m’he assabentat d’això de les proves- va afirmar la mare.
- Ja ho sé mare, però ara he d’anar a buscar la persona que em dirà
quina prova he de fer.
Llacuna de la Murtra –2011- 122
- Aquesta persona sóc jo, fill, i la primera prova la trobaràs a la 23a
planta.
Va arribar a la planta adequada en el moment adequat on l’hi
esperava una dura i difícil. La veu li va dir: - Hauràs de guanyar a un
dels millors tiradors del món de triples del moment.
La primera prova la va superar amb moltes dificultats. La segona
prova l’esperava al pis 54.
La prova següent li seria més fàcil per a ell ja que havia jugat molt a
futbol. Havia de marcar un gol al millor porter del moment, tenia tres
oportunitats per fer-ho.
La prova definitiva va ser al punt més alt de l’edifici, el pis 145è on li
obstruïa el pas el seu enemic de l’escola, en Xavier, cinturó negre de
karate i aikido que, misteriosament, tenia la mateixa edat, és a dir
que havia viatjat a la vegada que en Martí.
Va ser una lluita èpica i molt intensa. En Martí estava contra les
cordes quan, de sobte, es va adonar del seu punt feble. Després
d’atacar havia de descansar uns 2 segons, així que si esquivava un
cop tindria alguna possibilitat. Va funcionar, el va deixar fora de
combat en un sol cop, així que va poder escapar d’aquella paradoxa
paral·lela, però abans de sortir-ne, va anar a buscar a en Xavier, ja
que era una bona persona, se’l va emportar amb ell al passat.
- Martí, Martí desperta’t !!! Que ja es hora d’anar a esmorzar.
- Tot havia sigut un somni.- Va dir en Martí. Però havia après moltes
coses, per exemple: que s’ha d’aprofitar el temps a l’ institut. A dia
següent es va esforçar tot el que va poder per tal d’aprendre més.
Justament aquell matí la mestra va preguntar si se’n recordaven
Llacuna de la Murtra –2011- 123
d’algun somni. En Martí va ser el primer en aixecar la mà. Els va
explicar l’aventura:
- Un matí em vaig llevar com cada dia i ...
Quan va acabar tothom es va quedar bocabadat. En Xavier es va
sorprendre especialment, i li va dir:
- Jo he somiat el mateix!
Llacuna de la Murtra –2011- 124
EL SEGREST DE L’ALFRED Autors:
1r d’ESO B Col·legi Santo Àngel
1r d’ESO D Institut Bruguers
1r d’ESO Col·legi Sagrat Cor
DIA 1. 12-7-1937
M’he apuntat a l’exèrcit per treure la meva família de la pobresa.
La meva mare és criada i
no cobra quasi res, el
meu germà petit, en
Robert, té 15 anys i el
mitjà, l’Albert, té 18
anys. Només deixen
entrar els majors de 24
anys, cosa que jo no tinc
per que en tinc 22, però
m’han deixat entrar
perquè el meu pare està allistat. Ara jo, el mateix Blai Hernández,
estic preparat per treure a la meva estimada família de la pobresa i
fer que Espanya estigui en pau .
DIA 2. 13-7-1937
He conegut un home que es diu Alfred, té 27 anys, la seva
història és molt tràgica. Els seus parents van morir quan ell
només tenia 2 anys. Ara sóc el seu company d’habitació .
M’han donat l’uniforme i he après a disparar armes de foc .
DIA 3. 14-7-1937
Llacuna de la Murtra –2011- 125
El meu pare, Josep Hernández, m’ha presentat a tot el personal.
La cuinera del campament m’agrada, té els ulls verds, és més
baixeta que jo i es diu Petra .
El meu sergent encara no em coneix, diuen que és molt exigent !
Però de moment les coses, aquí al campament militar de
Tarragona, funcionen a la perfecció .
DIA 4. 15-7-1937
Josep Hernández, el meu pare, ha estat autoritzat per parlar
amb la mare per telèfon. Li ha explicat que ha marxat de
Tarragona per no poder pagar la hipoteca . Ara s’ha anat a viure
a l’antiga casa dels meus avis amb els meus germans a Girona .
DIA 5.16-7-1937
Avui és un dia bastant important des que sóc aquí. Em fan les
proves per veure si estic preparat per entrar al camp de batalla.
Les proves consistien a disparar a ninots que es mouen i
s’ajupien amb una diana al cos .
Cada cop sóc més amic de l’Alfred. Sempre m’està ajudant a
practicar perquè vagi amb ell a la Guerra .
DIA 6. 17-7-1937
Que bé! He aprovat amb excel·lent. El meu sergent ha vist les proves
i m’ha dit que tinc futur aquí! Per cert, he parlat amb la Petra. Diu
que es va enfadar amb el seu pare i ara treballa aquí de cuinera. Quin
desaprofitament, el seu pare és ric i la meva família s’està morint de
gana .
DIA 7. 18-7-1937
Llacuna de la Murtra –2011- 126
Aquest matí, no sé com, l’Alfred ha desaparegut, espero que no sigui
res. L’he buscat per tot el campament i no l’he trobat, potser ha anat
a veure a la seva família. Bé, esperaré fins demà .
DIA 8. 19-7-1937
Res, no hi ha notícies de l’Alfred i tot el campament el dóna per mort
o segrestat, ja que el sergent no li va donar cap autorització per
sortir d’aquí .
DIA 9.20-7-1937
Amb l’absència del meu amic Alfred el sergent m’ha ascendit de
categoria . El substituiré, demà mateix començo, sortiré d’aquí per
entrar al camp de batalla i buscar pistes sobre l’Alfred .
DIA 10. 21-7-1937
No he pogut dormir en tota la nit. Ja fa tres dies que l'Alfred va
desaparèixer. On deu ser? M'ha ajudat tant des que sóc aquí. He
après tantes coses amb ell. Trobo a faltar el seu somriure, el seu
positivisme, els seus consells. El considero un bon amic i faré tot el
que calgui per saber què ha pogut passar. Vaig al camp de batalla a
veure si esbrino quelcom.
DIA 11. 22-7-1937
Com que el sergent m'ha ascendit de categoria i ara ocupo el lloc de
l'Alfred, ahir vaig voler aconseguir informació dels companys que
treballaven amb ell cada dia.
L'Alfred m'havia parlat de l' Enric Pinós i d'en Carles Major. L'Enric
estava molt trist per la desaparició . Em va dir que el dia abans de
desaparèixer va veure l'Alfred molt nerviós, no semblava ell. Li va
Llacuna de la Murtra –2011- 127
preguntar què li passava i ell va dir que res. En Carles també va
comentar que estava molt estrany i que ell ho va relacionar amb una
trucada que havia tingut la nit anterior.
DIA12. 23-7-1937
Com pot ser que jo no notés a l'Alfred diferent? Ni tan sols recordo
que tingués una trucada la nit abans de desaparèixer. Potser ell no va
voler preocupar-me perquè sempre ha intentat fer de germà gran
amb mi. Potser quan li van dir que tenia una trucada era molt tard i
jo ja dormia. Necessito saber a quina hora més o menys va rebre
aquella trucada. Parlo amb en Carles un altre cop i em diu que ell
recorda que eren les onze de la nit quan va sentir que deien que
l'Alfred anés al despatx per parlar per telèfon.
DIA 13. 24-7-1937
He d'esbrinar quin número de telèfon va ser el que va trucar a
l'Alfred. M'hauré d'amagar al despatx on rebem les trucades i
començar a investigar. Sé que també queden enregistrades les
converses, per tant sabré què li van dir. No serà fàcil entrar-hi.
Sempre hi ha algú que vigila. Intentaré venir a la matinada quan el
vigilant dormi. A veure si puc aconseguir alguna pista que m'apropi a
ell. Necessito fer alguna cosa per ajudar-lo. Sé que si jo hagués
desaparegut ell també m'hagués ajudat.
DIA 14. 25-7-1937
Aquesta matinada entraré al despatx, ho tinc tot pensat. A les tres
tothom dorm i els vigilants com que fan torns molt llargs sempre se'ls
escapa algun badall i acaben fent una becaineta. Sé on guarden les
claus i no serà tan difícil poder prendre-se-les.
Llacuna de la Murtra –2011- 128
DIA 15. 26-7-1937
Aquesta matinada he pogut anar al despatx. Li he robat la clau al
vigilant i hi he entrat . Estava tan nerviós que he ensopegat amb una
cadira i he fet soroll. De cop i volta he sentit les passes d'un dels
vigilants que s'apropaven cap a mi...No recordo res més. Crec que he
rebut un cop al cap. Em fa molt mal. Ara m'he despertat al calabós i
m'acaben de dir que estaré aquí dos dies castigat per haver intentat
infringir les normes.
DIA 16. 27-7-1937
La Petra em porta una mica d' aigua. Podem parlar dos minuts i li dic
que m'ajudi. Diu que ella mateixa entrarà al despatx, que pot
aconseguir una clau sense haver de robar-la.
Que quan pugui ja m'informarà.
DIA 17. 28-7-1937
Avui és l'últim dia al calabós. No he tornat a veure la Petra des d'ahir.
Estarà bé? L'hauran enxampat com a mi?. Veig que s'apropa algú...És
ella! Em porta aigua i em deixa un paperet escrit sense que ningú se
n'adoni. Quan puc el llegeixo i diu:
Hi ha una trucada registrada a les onze de la nit del dia sis de juliol.
El número de telèfon està ocult però la conversa s'ha quedat gravada
i diu això:
Si vols informació sobre els teus pares demà a les dotze del matí
t'esperem a la Plaça Reial de Barcelona.
DIA 18. 29-7-1937
Ja estic a la meva habitació. L'Alfred m'havia explicat que els seus
pares van morir quan ell tenia dos anys, que això és el que sempre li
havia dit una tieta. Però que ell tenia un pressentiment i sempre
Llacuna de la Murtra –2011- 129
havia cregut que estaven vius i que, per algun motiu, algú volia que
estiguessin separats d'ell. Ara començo a entendre una mica les
coses. L'Alfred haurà anat a Barcelona i...Què haurà passat?
DIA 19. 30-7-1937
Em diuen que tinc una trucada.
Qui és?
Blai sóc l'Alfred. No puc parlar. Estic segrestat.
On ets?
A Barcelona. Busca'm, si us plau.
Però estàs bé?
Alfred???
Alfred??
L'Alfred va penjar.
DIA 20. 31-7-1937
He estat rumiant força temps i em sembla que el millor que puc fer és
demanar tres dies de permís per anar a Barcelona a investigar sobre
la desaparició de l’Alfred.
DIA 21. 1-8-1937
He demanat el permís i, afortunadament, me l’han concedit.
He preparat quatre coses i he sortit ràpidament, encara no eren les
set.
Un traginer que transportava bótes de vi m’ha fet un lloc al seu costat
i ha accelerat molt el meu viatge. He arribat a la vesprada, feia fred i
s’apropava una tempesta. He caminat per tota la Rambla en busca
d’una pensió on poder descansar del viatge. A la llunyania em va
semblar veure una cara amiga. No sabia exactament qui era, m’he
apropat per comprovar si era qui jo pensava...Era la Petra! Li he
Llacuna de la Murtra –2011- 130
explicat que no tenia on passar la nit i ella, molt hospitalària, m’ha
invitat a passar la nit a casa seva.
DIA 22. 2-8-1937
La Petra havia anat a per alguna cosa d’esmorzar quan he observat
una prestatgeria en un racó del petit menjador, era una prestatgeria
plena de llibres amb molt de pols; havia un que sobresortia, era un
llibre antic i amb el llom descosit, l’he agafat per curiositat: era una
mena de llibre de família amb alguna que altra fotografia. He
tafanejat sobre els seus pares, cosins, avis, germans... Germans?
Mare meva!, la Petra i l’
Alfred són germans! Massa
coincidència...,no? He
deixat el llibre al seu lloc, la
Petra no trigaria massa en
tornar. Només entrar per la
porta se n’ha anat a la
cuina directament, ha
preparat dos cafès però a
un d’ells li ha posat una
mena de líquid blanc, molt sospitós, que no sabia exactament què
era, i per precaució me n’he anat molt sigilosament.
No m’ho podia creure, però la Petra segurament tenia molt a veure
amb el segrest de l’Alfred, però per què?
He fet un tomb per la ciutat per veure si aconseguia trobar alguna
resposta a la meva pregunta. De nou he vist la Petra, ella a mi no.
Quan es trobava prop d’un magatzem un carro ple d’embalums m’ha
fet perdre-la de vista. Començava a enfosquir i he pensat que el
millor que podia fer era buscar una pensió, no massa lluny del
magatzem, on descansar una mica. Ho necessitava, estava exhaust.
Llacuna de la Murtra –2011- 131
DIA 23. 3-8-1937
Havia d’aprofitar l’últim dia de permís. He tornat al magatzem, em
moria de curiositat per saber què passava allà.
He arribat al magatzem i, desitjant que no hi hagués ningú, he entrat
amb molt de compte. Era un lloc molt gran, tot era fosc. He escoltat
un soroll que venia del fons. Amb valor he anat cap al lloc d’on
provenia aquell so confús i irregular. En arribar he ensopegat amb
alguna cosa. De sobte, he recordat que a la butxaca portava una
capsa de llumins, n’he encès un i he descobert que havia ensopegat
amb una trampeta que sobresortia una mica del terra. En obrir-la he
baixat una mena d’escala de corda, em trobava en una sala molt
petita i tota pintada de color blanc i, de sobte, l’Alfred! L’he deslligat
d’una rasposa corda i hem sortit amb celeritat. Just abans de sortir
del magatzem hem escoltat unes veus, eren la Petra i una parella de
persones grans. La Petra, els estava dient que ara que els
segrestadors eren fora del mapa ja podien treure a l’Alfred d’allà i
reunir de nou a tota la família. Llavors hem sortit de la foscor i la
cara d’aquella parella, que suposava que eren els seus pares, i la de
la Petra han reflectit una alegria immensa. En aquell mateix moment
no he pogut estar-me de preguntar-li a la Petra sobre aquell líquid
que havia vessat sobre el cafè. Ella s’ha posat a riure i m’ha dit que
era llet condensada però que em perdonava l’errada.
DIA 24. 4-8-1937
Avui el pares de la Petra m’han proposat d’anar amb la meva família
a viure amb ells a un mas a la muntanya, lluny de tot i fora de
perills... No sé què faré però, sigui el que sigui, serà ben a prop de la
Petra.
Llacuna de la Murtra –2011- 132
UN CANVI A LA VIDA Autors:
1r d’ESO A Institut El Calamot
1r d’ESO Col·legi San Pedro
1r d’ESO C Col·legi Sagrada Família
Una tarda de primavera molt calorosa, a l’Africà, uns pares estaven
donant en adopció el seu fill, anomenat Josephin. El va acollir una
família de Texas, una família era molt amable i carinyosa, però el
nen estava molt trist perquè trobava a faltar la seva família, els seus
amics, etc.
L’únic que semblava que li feia il·lusió era començar l’escola, ja que
per a ell era una sensació nova. El dia que començava l’escola es va
llevar molt aviat i, quan va ser l’hora, va marxar cap a l’escola molt
il·lusionat. Però, quan va entrar a classe i el professor li va preguntar
quin era el seu nom, ell va contestar tot emocionat: ” Em dic
Josephin”. Aleshores tots els companys quan van escoltar aquell nom
van començar a riure, tots excepte una noia. Aquella noia es deia
Bel·la i, a l’instant, el Josephin es va enamorar d’ella.
Després, a la sortida, es va apropar a la Bel·la i li va dir: “com és que
tu no t’has rigut de mi com els teus companys?” i la Bel·la li va
contestar: “Perquè jo també vaig passar pel mateix,” i cadascú se’n
va anar cap a casa amb els seus pares. Quan van arribar a casa, els
seus pares li van preguntar com havia anat l’escola però ell no
confiava en els seus pares i no els hi va explicar res. Al dia següent,
Llacuna de la Murtra –2011- 133
es van tornar a riure d’ell i tampoc els ho va explicar i així durant tot
el mes, fins que es va cansar i va dir als seus pares adoptius que tots
els de la seva classe es reien d’ell. El que no els va explicar és que
s’havia enamorat d’una noia del col·legi. Els seus pares li van dir que
això era normal i que no es preocupés, que fes alguna cosa per
demostrar com era ell en realitat. En Josephin es va passar la nit
pensant què fer per demostrar com era en realitat i se li va ocórrer
fer un treball sobre el companyonia i per rematar-ho li demanaria a la
Bel·la que l’ajudés. Al dia següent, li va dir a la professora si podia fer
un treball sobre el companyonia i la professora va dir que sí. Després
va anar a parlar amb la Bel·la per preguntar-li si li ajudaria en el
treball i, com que la Bel·la li va dir que sí, ni les burles constants del
seus companys li van fer minvar la seva felicitat. Quan va tornar a
casa va explicar als seus pares que faria un treball amb una amiga i
els va donar-los les gràcies pel consell que li havien donat la nit
anterior.
Aquell matí sí que estava content, aquella tarda farien el treball. Però
en arribar a l’escola les coses no van anar gaire bé, uns nens li van
dir que per una urgència
en l’economia de la
Bel·la, s’haurien d’anar a
viure a Canadà. Tot
havia anat igual aquell
dia, s’havien burlat d’ell,
però no es va ni
immutar. Quan va tornar
a casa a la tarda va
explicar-lo tot als pares i
ells ja no sabien què fer. Al cap de quatre dies, continuava sense
Llacuna de la Murtra –2011- 134
tenir cap amic. Una tarda més va arribar a casa decebut. Però aquella
tarda va rebre una gran sorpresa, la Bel·la li va enviar una carta des
del Canadà, on deia que li demanava perdó per no haver-li dit res
abans sobre la seva marxa i que no podien fer junts el treball del
complànyer-se. Es va animar una mica i va explicar-lo als pares.
Al matí següent, a l’escola també va rebre una bona sorpresa, va
arribar un nen que era nou i que també venia d'Àfrica. Aquell nen es
deia Nahed i ràpidament van ser bons amics. Aquella mateixa tarda
en Josephin el va convidar a casa
seva. Aquell dia també tots dos van
rebre burles dels seus companys.
Van jugar a beisbol i al dòmino i
van pensar que ells dos podien fer
el treball del companyonia, i
expressar com eren ells de veritat.
Van quedar dues tardes seguides
més per fer el treball, no van
buscar informació a cap
enciclopèdia ni a l’ordinador, van
expressar el que ells sentien.
Al matí següent van llegir el treball
davant tota la classe i la professora es va posar a plorar emocionada
per l’escrit que havien fet. Els alumnes es van posar tristos pel que
van fer i...
Aquesta va ser la prova que va fer emocionar a tota la classe i va fer
canviar la manera de pensar de tota aquella gent. Un treball
commovedor que es guanyaria el cor més dur. Aquell treball tan ben
Llacuna de la Murtra –2011- 135
fet, és el que ara us ensenyarem.
Quan arribes a un lloc nou, no coneixes a ningú, no tens a qui
explicar els teus problemes, estàs sol. Però esperes que això acabi
ràpid, esperes trobar aquesta persona que t’ajudi a adaptar-te, que
et comprengui, aquesta persona que saps que sempre estarà al teu
costat.
Jo em trobava en aquesta mateixa situació d’inseguretat. En arribar
vaig trobar una nova família, però trobava a faltar bons amics, per
això em feia molta il·lusió començar l’escola, però tenia por del que
podia passar. No sabia com em rebrien, però esperava que fossin
acollidors i amables, i que m’ajudessin en tot el que poguessin, o que
almenys no em depreciessin.
Al cap de poc temps aquella il·lusió va desaparèixer i tota l’alegria es
transformà en tristesa, ja que el meu nom
va provocar la rialla de tota la classe. Des
d’aquell moment, no vaig sentir res més
que insults per a mi, encara més, les
burles ressonaven al meu cap una i una
altra vegada i res del que havia imaginat
era cert. Només una petita llum
m’il·luminava, la Bel·la, però al cap d’un
temps es va apagar, la seva absència se’m
feia insoportable.
En aquell moment l’únic que vols és amagar-te, marxar perquè ningú
et pugui veure i ningú et faci mal, és a dir, desaparèixer.
Llacuna de la Murtra –2011- 136
Aleshores vaig conèixer algú que estava en la mateixa situació que
jo, però ara era millor, si més no, ens teníem l’un a l’altre. Mai m’he
tornat a sentir tan sol com abans de conèixer-lo, no cal dir que dos ja
és companyia i que mai hem estat amb una companyia més
agradable que la nostra mateixa, però mai he estat massa
acompanyat.
Junts hem patit moltes injustícies i hem hagut d’aguantar nombroses
ofenses. Esperem que comprengueu els nostres sentiments i ens
ajudeu, que tingueu empatia; que sigueu solidaris, amables i
agradables, etc.
Si més no, la companyonia consisteix en l’harmonia i la solidaritat
entre companys.
I junts van dir: “Aquest és el nostre treball”. Aquest cop, la classe no
va riure com l’última vegada, tot al contrari. Els nois i noies de la
classe es van emocionar i es van penedir tant del que havien fet que
van anar cap a en Josephin i en Nahel, els van demanar perdó i es
van abraçar formant una pinya.
Aleshores va ser quan la professora es va posar a plorar, ben segur
que mai no ho oblidaria.
Els dos nois mai més van tornar a patir els insults dels altres i van ser
tots molt bons amics.
Llacuna de la Murtra –2011- 137
DIARI D’UN RODAMÓN Autors:
1r d’ESO Col·legi Immaculada
1r d’ESO A Col·legi Santo Àngel
1r d’ESO C Institut Bruguers
En els carrers foscos i silenciosos de Gavà, cobert amb papers de
diaris, intentava conciliar el son, pensant en la seva feliç infantesa.
Havia arribat a Gavà feia pocs dies, intentant refer la seva vida,
omplint el buit del seu cor amb
una mà amiga. El nostre
misteriós protagonista es deia
Eduard. Tenia el cabell negre
com el carbó i els seus ulls
verds i penetrants reflectien el
dolor que sentia al seu interior.
Dolgut per la mort d’un familiar
estimat, va agafar les seves
poques pertinences i va decidir emprendre amb esperança un nou
rumb.
Al matí següent, un encuriosit i aventurer grup format per tres noies
anomenades Sara, la justiciera; Carla, l’aventurera i Clàudia, la
sincera, acabaven de sortir de l’escola Immaculada Concepció,
dirigint-se a la biblioteca amb el propòsit d’acabar un treball sobre
uns nens afectats per un huracà. Quan de sobte veieren la mirada
perduda i intensa d’un rodamón, una esgarrifança els va recórrer tot
el cos. Les nenes se’l van mirar de reüll; era un home pobre que
necessitava urgentment un ajut , però amb desconfiança seguiren
cap endavant. A uns pocs metres es trobava la biblioteca, amb l’Eloi
Llacuna de la Murtra –2011- 138
irritat per l’espera de les seves amigues. Quan van arribar, pujaren
correntss fins a la segona planta per explicar-li el succeït feia pocs
minuts. El noi, sorprès per la inquietant notícia, va reaccionar d’una
forma inesperada. El comportament de les seves amigues havia estat
inadequat. Així que l’Eloi va proposar que al dia següent, anessin a
visitar l’entristit rodamón. Les noies hi van accedir però amb una
condició: anar ben preparades per si el rodamón es posava a la
defensiva. Intentant oblidar l’assumpte, van continuar amb el seu
treball : la Clàudia, buscant informació amb l’ ordinador, la Sara i la
Carla buscant en els diaris i revistes més recents i l’Eloi preparant el
material necessari per dur a terme el treball. De cop i volta, la mirada
de l’Eloi es va fixar en una secció desconeguda de la biblioteca, la
qual mai havia vist. Per accedir a aquesta secció havien de baixar
unes empinades i estretes escales fetes de pedres. Els nois van
baixar intrigats. En l’arribar, van observar una bombeta que penjava
del sostre, la qual deixava veure un prestatge on només s’exposava
un llibre. La seva portada era vermella amb el contorn daurat, era
gros i les seves pàgines plenes de pols demostraven que era un llibre
molt antic. Tot el grup intrigat es va acostar poc a poc fins el vell
llibre. El seu títol era “DIARI D’UN RODAMÓN” i tractava sobre la vida
d’un home anomenat Eduard que exposava tot el que li va passar
durant la pèrdua de la seva mare. Dia rere dia relatava tots els
moments que havia viscut. Llavors, la Sara va començar a llegir:
Dia 23 de Juny,
La meva mare, després de patir una greu malaltia, ha mort. I m’he
vist obligat a renunciar a tot el que tenia i partir rumb cap a Gavà per
començar una vida. Però no m’ha anat tan bé com jo creia. Em trobo
al carrer, en unes circumstàncies que no puc expressar ni amb
paraules. Les meves esperances disminueixen per moments i em veig
obligat a digerir les restes de menjar que trobo a les papereres...
Llacuna de la Murtra –2011- 139
De sobte, una veu profunda i greu els va amenaçar, era el guàrdia de
seguretat que estava molest per la presència dels nens en un lloc que
no corresponia. La Carla sense que el guàrdia se n’adonés, es va
guardar el llibre a la seva motxilla. Quan la va enganxar per sorpresa,
la Clàudia el va distreure a temps i aconseguiren fugir espantats. I,
com si no hagués passat res, tornaren al lloc on havien estat
treballant. A seguir la seva feina. La Clàudia va trobar un article molt
sospitós que li va cridar bastant l’atenció. Correntss, la Clàudia va
cridar a la Carla, a la Sara i a l’Eloi, que van venir ràpidament.
L’article tractava de la dura vida que vivien els rodamons. Però quan
es van posar mans a l’obra ja era massa tard i van haver que marxar
cadascú a la seva casa. La nit es va fer de seguida i els quatre es van
acomiadar ràpidament. De sobte, mentre somiaven sentiren una
sensació molt estranya que no havien tingut mai: era la seva
consciència, els intentava avisar que havien fet malament deixant al
rodamón tot sol i sense proporcionar-li cap ajut.
La Carla es va desvetllar, ja no podia dormir... Va decidir començar a
llegir el diari. Passà la pàgina però
estava en blanc. De cop va aparèixer un
escrit, aquesta vegada tenia la data
sencera:
Dia 25 de juny de 1898,
Ahir no vaig poder escriure, va ser un
dia molt atrafegat. Estava buscant
menjar dins una paperera quan una
dona d’uns seixanta anys amb cara de pocs amics em va veure. Va
cridar la policia i vaig haver de fugir. Ara em trobo sota un pont. Cada
dia és pitjor, mai hauria esperat trobar-me en aquesta situació. Viure
al carrer és una experiència que mai oblidaré. Ja no ho suporto més...
Llacuna de la Murtra –2011- 140
La gent aquí és molt desconsiderada. Alguns se’m queden mirant
amb cara de pena i això tampoc m’agrada, és més, em molesta.
La Carla va deixar de llegir. Com ha pogut aparèixer del no-res? Va
decidir ficar-se al llit.
Al matí següent la Carla no tenia col·legi, així que va decidir trucar
per telèfon a la Claudia i la Sara per quedar aquella mateixa tarda a
la biblioteca. Més tard es reunien. La Carla estava molt nerviosa, no
sabia si les seves amigues la creurien... I si s’ho va imaginar tot, com
podien aparèixer lletres totes soles?
Va parlar amb elles, primer no la van creure, però després les va
convèncer perquè l’acompanyessin a veure si trobaven l’Eduard.
Havien de fer una comanda a l’altra banda del pont. En anar cap allà
van trobar-se amb l’Eduard i li van preguntar què feia allà. Ell, amb
cara de pena, els va explicar que va dormir sota el pont, perquè una
dona va cridar la policia quan el va veure cercant menjar dins les
escombraries i va haver de fugir corrents.
La Carla es va quedar impressionada en escoltar allò que narrava
l’Eduard: era exactament el mateix que es deia al diari que havia
passat!
Va decidir no dir res davant l’Eduard i després explicar-lo a totes les
seves amigues per decidir què fer.
Aquella mateixa tarda van anar a berenar a casa de la Carla. Quan
els ho va explicar es van quedar bocabadades. No s’ho podien creure.
Els ho van demostrar ensenyant el diari que havien agafat de la sala
secreta de la biblioteca.
Llacuna de la Murtra –2011- 141
La Sara va reaccionar, o allò era una broma de mal gust i algú estava
prenent-los el pèl o l’Eduard era una espècie de fantasma, esperit o
espectre.
Si era una broma de mal gust, qui havia sigut? I si l’Eduard era un
esperit, què volia d’elles?
Estaven horroritzades, tenien molta por, van decidir dormir totes
juntes a casa de la Carla. Què estava passant? No s’ho podien
explicar.
De cop, el diari va començar a il·luminar-se. El van obrir, les pàgines
escrites ja no hi eren, i del no-res en van aparèixer de noves.
Dia 26 de juny de 1898,
Avui ha sigut un bon dia, he estat buscant-me un llit, algun lloc per
poder dormir. He trobat a un contenidor un matalàs vell, però que em
servirà per poder passar les poques nits que penso estar aquí. M’he
trobat un altre cop amb aquelles tres noies tant amables amb les
quals ahir vaig topar. Hem estat conversant respecte a la meva
situació, per què ara em trobava aquí i no en aquell carreró. Crec que
aquestes noies, potse,r són la raó per la qual sóc aquí. En un primer
moment no trobava una raó. er què em fan reviure la mateixa
història?
Es van quedar petrificades en llegir el que posava al diari. No s’ho
podien creure. Si no haguessin llegit el diari mai s’ho haurien
imaginat. Elles podien ser la raó per la qual ell, un fantasma, estigués
un altre cop als carrers de la seva petita ciutat?
Van decidir anar al llit. Estaven molt cansades i no podien pensar.
Només sabien que allò era molt estrany.
Llacuna de la Murtra –2011- 142
A l’endemà, els quatre amics, van anar a ajudar a l’Eduard, tots
quatre, com si estiguessin obligats a ajudar-lo. Quan van arribar al
pont, es van trobar amb l’Eduard allà on l’havien deixat el dia
anterior. L’Eduard va estar molt content de tornar-los a veure. Les
noies li van explicar que havien trobat el seu diari de feia 112 anys!!!!
Necessitaven una explicació. Com podia ser que fos el seu diari? Si
era el fantasma de l’Eduard, per què encara estava sota el pont? Com
el podien ajudar?
L’Eduard els va explicar la seva trista història:
- Vaig estar molts dies vivint sota el pont. Ningú m’ajudava, la gent
em mirava malament, amb cara de llàstima però ningú feia res per
treure’m de la situació en la qual em trobava. Ningú em volia donar
un cop de mà. Em vaig sentir rebutjat per la societat. Allunyat de la
vida, de la felicitat, del calor humà... En definitiva, sol i molt trist. Em
vaig instal·lar sota el pont, el de la riera de sant Llorenç, on mai hi
passava aigua. Però una nit de molta pluja, de sobte va aparèixer una
gran riuada. I se’m va emportar riera avall. Vaig intentar agafar-me
on fos, però la força de l’aigua era massa forta i va ser inútil. Vaig
veure gent però un cop més la gent de Gavà em va ignorar. I em vaig
morir ofegat.
Les noies es van emocionar amb la història. Semblava una pel·lícula
dramàtica. L’Eduard va continuar:
- Fa dos dies que he tornat a aparèixer al mateix lloc. Porto dos dies
pensant què faig aquí. Després de molt pensar he arribat a la
conclusió que no he pogut marxar d’aquí en tots aquests més de 100
anys perquè no m’he reconciliat amb la ciutat de Gavà. I com sabeu,
si tens alguna cosa pendent, no pots anar cap a la llum. Si us plau,
ajudeu-me. Durant tots aquests anys la llum se m’ha aparegut moltes
Llacuna de la Murtra –2011- 143
vegades, però no he pogut creuar-la. Fins que no faci les paus amb
mi mateix i amb Gavà no la podré creuar.
Les noies es van mirar entre elles. L’Eloi no entenia res. La Sara, la
Clàudia i la Carla en el fons ja ho havien intuït. Havien d’ajudar
l’Eduard. Van estar pensant una bona estona. I van decidir anar a
parlar amb l’alcalde per demanar unes millors condicions de vida per
totes les persones que es podessin trobar en una situació semblant a
la de l’Eduard, econòmicament delicada. Gent que potser amb una
ajuda puntual, se’n podrien sortir a la vida i continuar endavant.
Perquè per sort les situacions crítiques sempre s’acaben i surten
oportunitats millors. Però l’Eduard no va tenir aquesta sort.
L’alcalde no s’acabava de creure que hi hagués un fantasma a la
ciutat. I menys que fos un rodamón. La Sara, va anar a buscar el
diari de l’Eduard i li van ensenyar. El
diari estava en blanc!!! Com podrien
convèncer a l’alcalde que aquell diari
s’escrivia sol? Tan bon punt el batlle
va dir que compliria les seves
promeses de millores cap a la gent
necessitada el diari es va il·luminar:
Gràcies. Després de molts anys per fi
s’ha pogut complir el meu somni.
Algú s’havia interessat per mi i per
totes aquelles persones que havien
ignorat durant tant de temps.
Finalment, tothom tindria un lloc on viure, una petita ajuda i un plat
calent a taula. Gràcies a tots: Sara, Clàudia, Clara, Eloi i Alcalde.
M’heu fet feliç un altre cop.
Llacuna de la Murtra –2011- 144
L’alcalde no es podia creure el que veia. Però estava clar. Les lletres
hi eren, no mentien. Havien aparegut del no res. Com per art de
màgia. Les noies es van acomiadar de l’alcalde. Es van posar el diari
a la motxilla i van marxar correntss cap al pont.
Van tenir el temps just d’arribar al pont i veure com l’Eduard
desapareixia dins una llum molt brillant i resplendent que hi havia
sota el pont.
I us preguntareu què se’n va fer del diari? No us ho creureu. Va ser el
principi d’un nou sistema de comunicació entre els quatre amics a la
Terra i l’Eduard des del més enllà. I d’aquesta manera els quatre
amics no només van ajudar l’Eduard sinó que també van poder
ajudar a molta més gent del que mai haurien pensat.
Llacuna de la Murtra –2011- 145
DE RIC A POBRE Autors:
1r d’ESO A Col·legi Sagrada Família
1r d’ESO C Institut Bruguers
1r d’ESO B Institut El Calamot
1r d’ESO C Col·legi Santo Angel
En Jaume era un empresari de Gavà que viatjava molt pel seu treball
i gairebé no veia mai al seu fill, en Joan. El noi tenia el cabell ros i
curt, i sovint estava molt trist.
La seva mare va morir quan ell era
petit, i com no tenia més familiars,
en Joan sempre estava amb una
mainadera a la seva casa de Gavà.
Al col·legi, no tenia amics i sempre
es reien d’ell perquè el seu pare es
va quedar sense treball i s’estava
empobrint. Per això li deien que
era un noi que anava de ric a
pobre.
Només tenia una amiga, la Maria,
que l’ajudava quan tenia
problemes. Ella tenia el cabell
castany i els ulls de color blau. La Maria no era rica com ell, era pobre
i vivia en un edifici molt vell. Tot i així, ella sempre estava al seu
costat per ajudar-lo.
Un dia la seva mainadera es va posar malalta i va haver d’ ingressar
a l’hospital. Per això, quan en Joan va sortir del col·legi, va haver de
Llacuna de la Murtra –2011- 146
quedar-se al carrer. La seva amiga Maria el va veure tot sol i li va dir
que anés a casa seva a sopar i a dormir.
Al matí següent, van anar junts cap a l’escola i pel camí es van trobar
amb els nois que es burlaven sempre d’en Joan. Aquells gamarussos
li van dir:
- On aneu, “petits”?
- A l’escola – van dir alhora en Joan i la Maria.
Van seguir caminant, però els nois els seguien. Es van espantar i van
començar a córrer fins arribar per fi a l’escola.
A la tarda, quan van acabar les classes, en Joan va tornar a anar a
casa de la Maria. Quan estaven sopant va trucar per telèfon el seu
pare. Aquest li va dir a en Joan que la mainadera no podia fer-li
companyia ni cuidar-lo, perquè encara no s’havia recuperat i ell
havia d’estar unes setmanes més a Austràlia.
El pare del Joan va començar amb el negoci de les joies, combinant
variscita extreta de les mines prehistòriques de Gavà, juntament amb
altres pedres precioses. Va recórrer el món i finalment es va establir
a Sidney (Austràlia), on va crear una empresa amb un amic seu.
Durant molts anys el negoci va anar molt bé, però amb l’actual crisi i
amb les pluges torrencials d’aquell país, van perdre tot el que tenien.
Tot i així, van decidir quedar-se per intentar recuperar el negoci.
Al cap d’uns dies, quan el pare li va explicar per telèfon tots aquests
problemes al Joan, ell el va animar i li va dir:
- No et preocupis pare, els diners no donen la felicitat, en canvi si
estem junts sortirem endavant i podrem ser feliços perquè ens
tindrem l’un a l’altre.
Llacuna de la Murtra –2011- 147
- Tranquil, fill meu, aviat estarem junts – li va dir contenint les
llàgrimes.
En Joan es va quedar a casa de la Maria fins que arribés el seu pare
d’Austràlia. Però la família de la Maria no tenia diners per mantenir-
lo. Els pares de la Maria es trobaven a l’atur. De seguida es van posar
a buscar feina com a desesperats fins que el pare va trobar feina en
un supermercat descarregant camions, i la mare de caixera al mateix
supermercat. Tenien uns mesos solucionats fins que arribés el pare
del Joan. Els havia promès que tornaria a Gavà amb molts diners i
tots somniaven amb el dia que arribaria i els trauria de la pobresa.
Passaven els dies i el pare del Joan no tornava. Feia dies que ni tan
sols trucava per telèfon. Tots estaven molt preocupats. Els pares de
la Maria van sentir per la televisió que hi havia hagut un terratrèmol i
no sabien què pensar. No ho volien dir als nens perquè encara no
sabien res de cert. Després de molts dies, en Jaume va poder trucar
als pares de la Maria. Havia viscut una autèntica aventura. El
terratrèmol l’havia atrapat a la ciutat, i com que tot estava
destrossat, no havia pogut comunicar-se amb ningú. Amb el desastre
ho havia perdut tot. I si abans era pobre, ara encara n’era més. No
tenia diners ni per agafar l’avió per tornar a Gavà. Els pares de la
Maria van haver de demanar un crèdit per comprar el bitllet d’avió
d’en Jaume. Finalment, després de molts entrebancs, en Jaume va
poder arribar a Gavà i abraçar el seu fill. Havien de començar des de
zero.
Com que no tenien diners, el pare va posar la casa a la venda. Però
amb el rotllo de la crisi, ningú la comprava. Si no la venien estarien a
la ruïna total. Però van tenir sort i van poder malvendre-la. Amb els
Llacuna de la Murtra –2011- 148
diners que van obtenir, van tornar els diners als pares de la Maria i
després se’n van anar a Alemanya. Allà tenien uns parents llunyans
que els van acollir. I en Jaume de seguida va trobar feina. En Joan,
que havia plorat molt quan es va separar de la Maria, tenia un
problema molt gran. Allà tothom parlava alemany i ell no en tenia ni
idea. No entenia res de res. L’escola allà era molt diferent a l’escola
d’aquí. Allà ningú parlava a la classe. Tothom feia la feina i treia molt
bones notes. Encara que les notes també eren diferents. Hi havia
lletres en lloc de números. Però a ell no li posaven cap lletra perquè
no entenia res. El van posar en una mena d’aula d’acollida. I allí una
senyoreta molt amable li ensenyava la llengua. Al pati va trobar una
colla de nois que van ser molt amables amb ell i van començar a
jugar a futbol. Ells també el van ajudar amb la llengua. I li deien
moltes coses amb senyals, amb gestos, amb dibuixos.... i això el feia
sentir millor. Tenia més amics a Alemanya que a Gavà.
Al cap d’uns dies, el Joan va trucar la Maria per veure com estava.
Ella li va dir que tot anava bé, i que el supermercat en què
treballaven els seus pares el traslladaven a Berlín (Alemanya), just on
es trobava el Joan. A la nit, els pares de la Maria van trucar al Jaume.
Li van dir que si podien quedar-se uns dies a casa seva fins que
trobessin un lloc on viure. El Jaume, molt amablement, va acceptar.
Al cap d’una setmana van arribar la Maria i els seus pares .
Molt contents van explicar tot el que havien fet durant aquell temps .
Després d’unes setmanes, els pares de la Maria van trobar una bonica
casa per viure. La Maria va començar els primers dies al col·legi on
estava el Joan, i ell li va ensenyar tot el que sabia d’alemany. En poc
temps la Maria sabia bastant alemany, i s’hi va adaptar molt bé.
Llacuna de la Murtra –2011- 149
Passat un temps a Alemanya, la Maria es va posar molt malalta. El
pare del Joan va dir als pares de la Maria que faria tot el possible per
curar la seva filla. La Maria cada vegada estava pitjor. El seu cos cada
cop estava més debilitat, el Joan patia molt per ella, i li va dir al
Martí, (pare de la Maria):
- Martí, jo trobaré un metge perquè curi la teva filla.
- Gràcies Joan, ets molt amable amb mi.
- No hi ha de què, tot sigui per la salut de la teva filla.
Al cap d’uns dies va venir el millor metge d’aquella ciutat, el Dr.
Beckenbahuer qui la va atendre molt bé.
Li va dir que tenia una malaltia molt greu i que en poc temps podria
quedar invàlida. També li van recomanar que prengués un xarop
perquè tingués menys febre.
Després d’uns dies, el Dr. Beckenbahuer va tornar a visitar la Maria
amb altres de doctors per veure si podia millorar la seva salut. La van
examinar però no en van treure conclusions. La Maria ja no podia
més, no podia moure les cames, tal com havia dit el doctor. Els seus
pares, molt preocupats ja no sabien què fer. Ploraven al dormitori
perquè no veien progrés en la nena, a la inversa, cada vegada estava
pitjor. El Jaume i el Joan buscaven els millors metges de tot el món,
també buscaven els símptomes a Internet, enciclopèdies però no
trobaven solucions. Estaven desesperats!!! Mentre el Jaume
treballava, el seu fill va estar investigant sobre doctors que poguessin
curar la malaltia. Tothom estava preocupat . La professora dels nens
va visitar la Maria i el Joan perquè feia unes setmanes que no
assistien a classe. Quan va veure la situació va entendre-ho tot. Ella
va dir que el Joan havia d’anar a classe, i que no es preocupés, que la
Maria es posaria bé aviat. També va parlar amb els pares de la nena.
Llacuna de la Murtra –2011- 150
Els va dir que hauria de fer classe i com que ja no tenia febre, només
es trobava molt dèbil, es va oferir per impartir classes particulars i
treballarien el que havien fet en les hores de classe perdudes, fins
que la Maria es posés bé i tornés a l’escola.
Passats uns mesos la nena seguia molt dèbil. Els veïns van escoltar la
situació en què es trobaven i tots van ajudar la família.
Tots es van posar a buscar bons doctors i no en trobaven cap més.
Van preguntar al Dr. Beckenbahuer si tenia algun amic que fos molt
bon doctor, el millor del món. Per desgràcia, el doctor no en coneixia
cap, però sí que sabia que un company de feina coneixia un doctor,
que vivia a l’Àfrica, i que era tan bo que havia salvat la vida de
moltes persones amb molts problemes. Així, el Jaume i el Martí, amb
l’ajuda de moltes persones, van comprar els bitllets i se’n van anar a
l’Àfrica. Van preguntar a l’amic del Dr. Beckenbahuer on vivia l’altre
doctor, i mentre el buscaven, s’anomenava Dr. Heinz, la Maria cada
vegada estava més dèbil però, en canvi, havia avançat molt en els
estudis. Un dia, el Jaume i el Martí van trucar a la casa. Havien parlat
amb l’alcalde del poble on vivia. Li van dir que se n ' havia anat a
Egipte perquè allà hi havia més feina, així que van dir que anirien a
Egipte a trobar el Dr. Heinz i que trucarien a casa de seguida
arribessin a Egipte.
Una vegada allí, van trucar. Havien trobat el doctor, però amb males
notícies: estaven atrapats per la guerra!
Això va ser el que va passar. Els pares van agafar amb pressa l’avió
que els portà fins a Egipte. En arribar van trobar que la guerra havia
devastat gairebé tot el país. A la primera agència de correus que hi
van trobar van comprar una guia telefònica i després d’una estona
mirant i mirant, van donar amb el Dr. Heinz. Des de la cabina
Llacuna de la Murtra –2011- 151
telefònica van trucar i, quan la veu del Dr. Heinz va sonar a l’altre
costat de l’altaveu, es van sentir alleujats. Després d’una llarga
conversa, el doctor va dir-los exactament on es trobava i allà que hi
van anar. Van agafar un taxi i en arribar, van córrer fins trobar el
doctor. Quan van veure tots els morts i la gent ferida van comprendre
que a Egipte el necessitaven més. A la poca estona va trucar la mare
de la noia per preguntar com havien anat les coses, i el pare li digué
el que havia succeït i que ja havien reservat un vol de tornada. Però
la mare també tenia notícies desagradables: a la noia li havien predit
una setmana només de vida.
A l’hospital, quan el pare va arribar a Alemanya, la nena estava
inconscient al llit de l’habitació. Allà
només hi volien el Dr.
Beckenbahuer, el pare i la mare de
la Maria. Llavors el noi va decidir
que havia d’anar a escola, i el seu
pare fer la feina endarrerida. El
metge els hi va explicar que la nena
necessitava un trasplantament de
cor i que hi havia una llista d’espera
gairebé interminable i molts pocs
donants.
El pare ja no sabia què fer, si volia salvar la seva filla no li quedava
cap altra opció. Va agafar un full i una ploma i va començar a
escriure. Va prendre les claus del cotxe i va sortir, es disposava a
cometre la major estupidesa de la seva vida. Va obrir la porta del
cotxe i va engegar el motor. El pare va trepitjar
Llacuna de la Murtra –2011- 152
a fons i va tancar els ulls. Llavors ja era massa tard per obrir-los de
nou.
Quan va despertar no sabia on era, només va veure la seva mare
rient i plorant alhora. Ella no entenia res. Quant temps portava
inconscient? Llavors la mare va caure que la seva filla la mirava. Va
començar a saltar d’alegria i va cridar el metge. Aquest va somriure i
li va dir a la mare que tot havia sortit bé. La mare estava esgotada.
Portava dies sense descansar i la mort del seu marit no feia més que
empitjorar les coses. Tot i així va córrer al costat de la seva filla i li va
fer una llarga i forta abraçada.
Una nit, quan ja havia tornat a casa després de tant de temps a
l’hospital, es va ficar al seu llit. Quantes nits fora de casa! Li
semblava increïble tornar a dormir al mateix lloc de sempre, però no
deixava de pensar en el seu pare. Tant debò hagués pogut
acomiadar-se’n. Tants moments junts, tants records... no es podia
creure que per un accident de cotxe no el tornés a veure. Ja no tenia
son. Es va posar dempeus i va obrir la finestra. Va deixar que la brisa
li acaronés la cara. En mirar els estels va recordar totes les nits
d’estiu asseguda sobre la gespa amb el seu pare. Una llàgrima li
regalimava per la galta. Justament en aquell moment una estrella es
va il·luminar al cel, però ella no li va parar atenció ja que els seus ulls
estaven fixos en un tros de paper que entrava per la finestra. Va
agafar el paper i es va asseure al seu llit. S’adonà que estava escrit a
ploma, però no tenia pinta de ser gaire antic. Finalment va llegir-lo.
Deia així:
Estimada filla:
Llacuna de la Murtra –2011- 153
Espero que comprenguis que el que he fet ho he fet només per tu,
perquè t’estimo i tu ho saps. No sé si ja t’ho ha dit el metge, però
estaves en una situació entre la vida i la mort. No et desanimis, et
queda molt per viure. Sempre estaré amb tu, ja que el cor que portes
a dins és meu. T’estimo.
Llacuna de la Murtra –2011- 154
VISITA A LES MINES Autors:
2n d’ESO Col·legi Sagrat Cor
2n d’ESO A Institut Bruguers
2n d’ESO B Col·legi Sagrada Família Plovia a bots i barrals. El dia no havia anat gaire bé. La mare m’havia
renyat només llevar-me, el pare m’havia trucat al migdia per
anunciar-me que aquest cap de setmana no podria anar amb ell i, per
acabar d’adobar-lo , la ‘’senyo’’ m’havia castigat per un assumpte que
a mi em semblava injust.
Ja feia dues setmanes que no veia al pare i, que m’hagués trucat per
dir-me això, ja em feia pujar la mosca al nas. A més, per culpa del
meu germà, ja estava tipa que la mare em renyés totes les hores del
dia.
Aquella nit vaig somiar amb l’assumpte del càstig. Què passa que ara
jo tinc la culpa de tot? També vaig somiar amb el xicot de la mare.
Quan em vaig llevar –
com tots els matins- vaig
parar a pensar que als
14 anys es difícil superar
la separació dels pares,
ja que has viscut amb
ells junts massa temps
per veure que la relació s’acaba. Els germans petits, tot i que no
entenen res, ho porten millor, s’acostumen més aviat i no pateixen
tant.
En l’arribar a classe, la ‘’senyo’’ ens va informar de la súper excursió
al ‘’Parc Arqueològic Mines de Gavà’’. Guau! –vaig pensar -, i de sobte
Llacuna de la Murtra –2011- 155
la Prisci, la meva millor amiga, em va treure dels pensaments amb
un crit.
- Ei! Què et passa? No estaràs pensant en allò dels teus pares, ets a
classe, amb mi, que t’ajudo en el que necessitis, ho saps, no?
- Sí és clar que ho sé, però és complicat, i la meva mare ja té xicot...
- Eh, no pensis en això. Aquesta tarda quedem, oi?
- Sí, però estic castigada, he de tornar a casa més d’hora. La meva
mare no és ximple i ja comença a sospitar que no anem a la
biblioteca a estudiar. A sobre, jo li ajudo en la seva investigació amb
les notasses que li porto últimament.
I just quan la Prisci m’anava a contestar, “la bruixa”, la professora de
llengua, va interrompre amb el seu típic gargamellejar i amb la
sensació que l’havia fet per cridar exclusivament la nostra atenció.
En acabar les classes, vaig tornar a casa directament, doncs la meva
tasca, migdia i tarda, era endur-me el meu germà petit perquè no
anés sol pel carrer. Quan vam arribar, ella estava parlant per telèfon
amb “ell” –no és que em caigui molt bé. El xicot de la mare només ve
a la nit, ja que es passa la resta del dia treballant. Com no volia
escoltar la conversa, vaig agafar el portàtil, em vaig tancar a la meva
habitació i em vaig posar a escoltar música al mateix temps que feia
el quotidià tomb pel Messenger, el facebook...
- Com passen les hores, ja és de nit! Oh!, se m’havia oblidat
completament que havia quedat amb la Prisci!
- Què dius? –va preguntar amb curiositat la mare.
-Res, saps on és el meu mòbil? És que no el trobo –li vaig desviar la
conversa ràpidament ara que tenia l’oportunitat que es desinteressés.
- És que sempre he de ser jo la que s’ha de preocupar per les teves
coses? –em va cridar- no creus que tinc suficient amb les notes, les
respostes i les tantíssimes ganes que tens de col·laborar a casa, sinó
Llacuna de la Murtra –2011- 156
que també m’he de fer càrrec que no perdis el cap algun dia
d’aquests!
Tal i com va començar a renyar-me, vaig fer mitja volta i em vaig
tornar a ficar al meu cau, deixant-la discutint-se amb un ésser
invisible. I allà era l’aparell desitjat. Vaig córrer –com si me l’anés a
treure algú- el vaig agafar i vaig trucar la Prisci segura de què em
llançaria la cavalleria per sobre.
- Molt bé, què vols? –amb aquell to vaig entendre que no havia errat
en la meva predicció.
- Ho sento, se m’havia oblidat completament –vaig dir excusant-me.
- Què li has fet a la teva
mare? Quins crits, per l’amor
de Déu!
I aquesta va ser l’última cosa
que vaig escoltar abans que
la mare em treiés el telèfon i
em digués: S’ha acabat! Ja
no em prens més el pèl! I ara
mateix baixaràs a comprar
pa.
Jo, sense fer ni dir res, vaig
agafar la jaqueta, els calés i
escala avall vaig
desaparèixer. Al tombar una cantonada, distreta com anava, vaig
topar amb una dona que es va a posar a cridar com una boja: que si
els joves no tenim cura de res, que si anem sempre a la nostra, que
si som uns egoistes maleducats ..., moments després era a la botiga
dels “pakis”.
Llacuna de la Murtra –2011- 157
En arribar al “Paki” no us podríeu imaginar a qui em vaig trobar: en
Josué, el noi que m’agrada. En Josué és alt, té els cabells morens,
morens, amb una cresta, i uns ulls blaus com el mar i molt clars. El
vaig saludar i vaig pagar el pa. Tot sortint de la botiga vaig comptar
el canvi: faltava mig euro! Vaig tornar correntss al “Paki” i vaig
reclamar-li el meu mig euro. L’encarregat em va dir que ell no
m’havia tret res; que potser jo ho havia comptat malament. Vam
estar una estona discutint, fins que va arribar un home amb
gavardina que, sentint la conversa, va ficar-hi cullerada i digué: no
pot ser aquest el teu mig euro, maca? Vaig mirar on m’assenyalava,
efectivament allí hi havia una moneda de 50 cèntims: els meus
cinquanta cèntims. Els vaig agafar tota avergonyida: pobre home! Li
havia fotut una bronca, d’aquelles que fan història, sense que ell en
tingués cap culpa. Ell em va mirar amb mala cara, com amb cara de
dir: mira com jo no t’havia pres res, nena insolent. Tots dos em
miraven, com esperant la meva resposta, però l’únic que vaig saber i
poder dir va ser un tímid gràcies cap a l’home de la gavardina, i tot
seguit vaig sortir corrents.
Però en arribar a casa, no és que les coses haguessin millorat gaire.
La mare em va fotre una bronca, pitjor que la que jo li havia clavat al
“paki”, per haver trigat tant. Jo li vaig intentar explicar el que m’havia
passat però ella no em va fer ni cas. I, per acabar-ho d’adobar,
aquest cap de setmana el seu xicot es quedava a casa i, per si no fos
prou, el meu germà i jo els havíem d’acompanyar a veure museus de
tot tipus. El més insuportable: veure com es petonejaven. Cal dir que
per molt que el meu germà petit fos un veritable “plasta”, tampoc li
agradava gaire la idea que la mare tingués un xicot, i menys aquell
home. Després d’aguantar aquell horrible cap de setmana va arribar
diumenge.
Llacuna de la Murtra –2011- 158
A la nit, mentre la mare acompanyava el seu xicot cap a casa seva, a
mi em va tocar preparar la motxilla del meu germà per a l’endemà i
la meva per a l’excursió. Vaig escalfar al microones les restes del
sopar d’ahir i vam sopar els dos junts. Després, vaig aprofitar per
mirar el facebook una mica, i li vaig preguntar a la Prisci si estava
enfadada, i per sort, no ho estava. Vaig tancar l’ordinador i vaig
encendre la tele, mentre esperava la mare, que com bé vaig suposar,
va arribar tard, a un quart d’onze, ja que al final, havia sopat a casa
del seu xicot estimat. Em va preguntar pel meu germà, i jo li vaig
respondre que no es preocupés, que ja havíem sopat i que en Jordi
(el meu germà) ja dormia, que havia preparat les motxilles per
l’endemà. Ella em va fer un petó i m’ho va agrair, i jo me’n vaig anar
a dormir.
El dilluns no el vaig començar amb gaire bon peu, que diguem, ja que
per poc arribo tard a l’institut. Quan vaig arribar a classe la
professora ja estava fent els grups. Em vaig asseure ràpid al meu lloc
i li vaig preguntar a la Prisci amb qui anava. Ella em va dir que
anàvem juntes, amb el Josué, la Samantha, la Lídia, l'Elisabeth i
l'Ana: les quatre “pijes” de la classe.
En arribar a les mines, les pijes, van dir que no pensaven entrar, que
abans es quedaven calbes així que es van quedar al bar que hi havia
a l’entrada de les mines, parlant d’ungles i altres coses que a mi no
m’interessen gaire. Així que el grup es va quedar reduït a tres: la
Prisci, el Josué i jo. Just després ens va presentar els guies, però a
nosaltres ens va tocar un que passava de tot, que no parava de mirar
el facebook per l’Iphone4. Així que en una de les suposades
explicacions (llegíem el que hi havia posat a les parets: es veu que ja
Llacuna de la Murtra –2011- 159
practicaven cirurgia de la fina i a un senyor li havien foradat el cap i
semblava que havia sobreviscut i tot), el nostre guia es va quedar
enrere i ja no el vam veure més.
Com que anàvem sols vam acabar molt ràpid la visita, així que vam
començar a explorar el recinte de les Mines. Al cap d’una estona vam
veure una porta amb un cartell: “Prohibit el pas”, però com que
teníem ganes d’aventures, i ens estàvem avorrint bastant no en vam
fer cas. Després d’estar voltant una estona a les fosques, només amb
la llum de la llanterna del Josué (que portava jo) i després amb la
llum del mòbil de la Prisci, (la lot s’havia quedat sense piles) de cop
ens vam entrebancar, i el Josué i jo vam caure per un forat. Per sort,
la Prisci, no hi va caure, així que li vam passar el seu mòbil perquè
pogués sortir del forat i anar a buscar ajuda. Just quan la Priscise
s’havia anat, vaig buscar el mòbil per il·luminar una mica, però
estava sense bateria i en Josué no el portava. Llavors al fons del
túnel vam veure una llum i ens hi vam apropar fins allà.
Seguint el túnel vam arribar fins a una cova, bastant humida. De
lluny, se sentien uns crits, com si volguessin dir: “a veure vosaltres,
que feu aquí parats? Vinga a treballar!” Ens vam mirar sense saber
què dir, ja que no ens imaginàvem que hi hagués ningú dins aquella
cova. Ens vam acostar fins aquelles veus. Allà hi havia un grup
d’homes que semblaven del neolític. Que potser estaven gravant una
pel·lícula? Llavors vam decidir tornar per on havíem entrat, per no
molestar-los. Però ja ens havien vist! No sabíem perquè, però vam
començar a córrer, i ells a seguir-nos. Per despistar-los, ens vam
endinsar en una selva que, per cert, semblava de veritat. La idea no
va funcionar gaire bé. Ells jugaven amb avantatge, i a més es
coneixien els decorats de la pel·lícula. Llavors, en Josué em va agafar
Llacuna de la Murtra –2011- 160
de la mà i no sé què va fer, ni per on va anar, ja que jo estava més
concentrada que no em deixés anar la mà que cap altra cosa, però
els van despistar. Vam arribar a una altra cova, i quan li anava a
preguntar com es què m’havia agafat la mà, em va tapar la boca i em
va assenyalar fora de la cova: aquells homes encara ens estaven
buscant. Havíem de buscar una estratègia per sortir d’allà sense que
ens veiessin i tornar a les mines. Teníem dos problemes: el primer,
que no sabíem si s’estarien allà tot el dia, i el segon, que no sabíem
tornar a les mines. Vam estar una bona estona a la cova, però aquells
homes no se n’anaven pas. Passats cinc minuts, com que no ens
trobàvem (això és el crec jo) es van començar a “liar a hòsties” i es
van menjar un dels que anava amb ells i se’n van anar. Llavors ens
vam adonar de tres coses: que allò no era cap pel·lícula, que aquells
homes no ens podien trobar si no volíem acabar malament, i que
volíem tornar a les mines, encara que fos amb aquell guia empanat.
I, em vaig adonar d’una cosa més: que li agradava al Josué.
Començàrem a fer teories sobre el que podien ser aquells estranys
homes.
Per una banda, havíem d’esperar que la Prisci ens vingués a buscar.
Vam seguir caminant durant una bona estona i en Josué em digué:
- Hem de tornar cap enrere, si no volem quedar-nos aquí per sempre.
- D’acord – digué jo una mica espantada per la situació.
Intentàrem tornar sense gaire sort. Avançàrem durant una estona
més, i de cop i volta, tornàrem a sentir aquelles veus poc clares
d’aquells homes. Vam començar a córrer, però ens atraparen. Ens
van començar a parlar però no enteníem res del que deien. Van sortir
dos homes del no res i ens agafaren. El Josué i jo vam intentar
resistir-nos però ens van portar a una cova secreta i ens amagaren
allà. Des d’aquell lloc podíem sentir els crits de la Prisci dient els
Llacuna de la Murtra –2011- 161
nostres noms, però clar, no podíem contestar-li per por que ens
fessin mal. Els homes se’n van anar i ens van deixar tancats en
aquella humida cova. Al Josué se’l veia més espantat que mai, però
encara seguia estant igual de bonic com abans.
Vam estar una bona estona en silenci perquè ningú dels dos s’atrevia
a parlar. Vam aprofitar aquella ocasió per començar a investigar pels
diferent racons de la cova. Portàvem bastant de temps buscant, i ens
vam cansar, així que ens recolzàrem en una paret per la nostra
sorpresa, una pedra va caure i va deixar al descobert un estret i llarg
passadís. Al final d’aquest es veia una llum. Vam començar a caminar
i quan vam arribar, després d’una bona estona, vam trobar-nos amb
una bifurcació. En una banda es veia la llum al fons i en l’altra només
podíem observar la foscor. Començàrem a anar cap al passadís
lluminós, però a mig camí, escoltàrem la veu d’aquells homes i vam
haver de retrocedir. L’única opció era anar cap al passadís obscur,
endinsat en la penombra. El túnel se’ns va fer interminable i, a més,
no es veia res.
Quan finalment sortírem a l’exterior ens vam trobar a tothom
alarmat, fins i tot al nostre guia empanat. La Prisi va córrer fins on
érem, contenta que poguéssim haver sortit i ens va abraçar durant
molta estona. Tots els professors i els guies estaven molt enfadats.
Ens van agafar i van parlar molt seriosament amb nosaltres i, tot
seguit, ens van castigar. El càstig consistia en quedar-nos totes les
tardes una hora més a l’institut netejant les classes.
Un d’aquells dies mentre netejàvem la classe el Josué em digué:
Llacuna de la Murtra –2011- 162
- T’he de comentar una cosa… - jo, mentrestant, veia com posava
vermell.
- Diga'm Josué.
- Jo…Jo…Jo… - es posà molt nerviós.
- Tu qué ? Diga'm-ho ja!
- T'he de dir que t’estimo!
I, seguidament, ens van fer un petó. Va ser meravellós, portava anys
esperant que arribés aquest moment i per fí, se m’havia declarat.
Ja portem dos mesos sent nuvis, i la meva mare ja ho sap. Des d’ara
m’acompanya el “Paki” a comprar el pa i a tots als lloc on vaig. Tot va
sobre rodes, espero que durem moltíssim.
La Prisci segueix sent la meva millor amiga i ella està tontejant amb
un noi. L’altre dia vam anar al cinema tots quatre, la Prisci, el que
serà dintre de poc el seu nuvi, en Josué i jo, i allà, ella, ens presentà
al que serà el seu xicot.
Per altra banda, ja em cau millor el nuvi de la meva mare. Potser el
meu germà també té núvia, però no m’ho vol dir.
Això és fantàstic!
Llacuna de la Murtra –2011- 163
ELS VALORS DELS JOVES Autors:
2n d’ESO Col·legi San Pedro
2n d’ESO C Institut El Calamot
2n d’ESO D Institut Bruguers En una ciutat molt semblant a la de Gavà, on podem veure botigues,
cotxes i parcs; cada dia després de sortir de l’escola quedaven un
grup d’alumnes per ajudar a persones velles i intentar aconseguir un
món més bonic que el d’avui. Aquest grup estava format per tres
nens i dues nenes. El noi que més cridava l’atenció anava sempre
vestit amb un xandall verd i unes bambes roses. Es deia Pau i no
treia molt bones notes. Un altre nen es deia Víctor, era el més bonic
de la classe: era alt i prim, cabells curts i morenos i ulls verds. I
l’últim nen era en Jaume, baixet, molt aventurer i aportava el bon
rotllo i aquell dinamisme al grup, encara que sovint tenia problemes
amb la família. La primera noia era la Carla: la típica nena amb
ulleres de cul d’ampolla, aparells a la boca i grans a la cara. L’altra
era l’Ariadna. Era la més llesta de la classe, quasi sempre treia
excel·lents, i també era la xicota d’en Víctor.
A aquests cinc nens els unia una força molt gran: ajudar les persones
velles per intentar que aquestes tinguin els seus últims anys de vida
el més agradable possible. Cada dia, després de sortir de l’escola
anaven a un casal d’avis a ajudar a donar-los el berenar i fer obres de
teatre per a ells, la qual cosa els animava molt. Feien unes molt
bones obres de teatre, i a sobre d’un temari molt diferent: des
d’obres d’amor fins a històries de guerra. Actualment estaven
Llacuna de la Murtra –2011- 164
assajant una obra de teatre sobre un soldat que s’havia d’anar a la
guerra i deixar la seva família. A sobre, els nens no volien cobrar
perquè deien que el que fan ells es el que tothom hauria de fer,
perquè quan siguin vells, els agradaria tenir el que ara donen.
De dilluns a dijous, tornaven a casa a les set de la tarda i després
feien els deures junts. El divendres arribaven a les vuit perquè
representaven una obra per als iaios.
Si anaven pel carrer i es trobaven amb persones velles que volien
creuar d’una vorera a l’altra, els ajudaven a creuar-la. També a l’estiu
ajudaven a netejar les platges d’algues, de llaunes, de cigarretes i
tot tipus d’escombriaires.
Però els pares d’en Jaume no tenien prou diners per fer front a tot el
que havien de pagar cada mes entre
la hipoteca, la llum, l’aigua ... i
estaven obligats a buscar treball en
altres llocs que no fos Catalunya,
perquè en les altres comunitats
autònomes no paguen tants impostos
com paguen aquí. Ja tenien uns
compradors del pis, i els havien de
donar les claus el dia 1 de març i
estaven a 23 de febrer. Després de
buscar molt, van trobar un treball a
Salamanca i van decidir anar-se’n.
Com que tenien uns familiars allà, els demanarien que si els podien
deixar viure amb ells durant un cert temps fins que trobessin un pis
de lloguer. Els familiars d’allà van contestar: “ Sí, és clar, quants més
siguem, millor.”
Llacuna de la Murtra –2011- 165
Abans de marxar havien de fer diverses coses: havien d’esborrar del
col·legi en Jaume i apuntar-lo a un centre de Salamanca, acomiadar-
se dels seus familiars i desitjar que tot allà anés bé. En Jaume
deixava el grup i des d’aquell moment, res va tornar a ser com
abans. En Víctor i la l’Ariadna van deixar de sortir. Passava alguna
cosa estranya des que en Jaume va deixar el grup.
Ara en Jaume estava a Salamanca, assegut a la cadira de la seva
habitació, s’escrivia amb a una noia. El problema era que la noia
estava en una altra ciutat i no es podien veure i el problema més
gran era que la noia tenia xicot.
Els nois estaven molt tristos per la marxa d'en Jaume, tot i que no
perdien l’esperança que algun dia tornés o que tot allò només fos un
mal son. La que estava més trista era l’Ariadna però no se sabia
perquè.
- Escolta Carla, si vols, et puc fer un canvi d'estil.- va dir l’Ariadna.
- Oh, moltes gràcies, esclar que en vull, però no sé si podràs fer gaire
cosa amb mi, com que tinc ulleres, braquets i també acné...
- Tranquil·la, et treurem les ulleres i et posarem lents de contacte, els
braquets te'ls posarem blancs i així no es veuran, i per l'acne et
posarem crema.
- Moltíssimes gràcies, quan comencem?
- Vine a casa meva a dormir i comencem avui mateix.
- D'acord!
A casa de l’Ariadna hi havia de tot :cremes, lents de tots els colors,
maquillatge, etc.
No la va deixar mirar-se fins que va acabar. La Carla estava molt
nerviosa, però quan es va mirar es va dir a si mateixa: “guau,
l’espera sí que ha valgut la pena.”
- T'agrada? - va preguntar l’Ariadna a la Carla.
Llacuna de la Murtra –2011- 166
- No, no m'ha agradat- l’Ariadna es va quedar de pedra, com podia
no agradar-li?- M’ha encantat! Ets la millor amiga que es pot tenir!
Al matí següent van anar al casal d’avis on van quedar amb els seus
companys. Quan van veure la Carla es van quedar de pedra, com
podia haver canviat tant en un sol dia?
-Guau Carla- van dir en Pau i en Víctor a la vegada.
-Hahaha! Gràcies!!- va dir la Carla.
L'Ariadna va pensar: “el meu pla ja està funcionant, dintre de poc jo
podré estar amb en Jaume i la Carla estarà amb en Víctor!”
En Jaume va rebre una carta de l’Ariadna, la carta deia:
“Hola, et trobo a faltar, tinc moltes moltes ganes de veure’t, per què
has hagut de marxar? Saps què? Li he fet un canvi radical a la Carla i
estic intentant que s’enamori d’en Víctor i en Víctor d'ella, perquè així
podrem estar junts. Tu em trobes a faltar? Jejeje espero que sí ,i bé,
quan t’arribi això, diga'm alguna cosa d’acord?
En Jaume es va aixecar del llit i va sortir al carrer per veure si tenia
cartes i va veure la carta de l’Ariadna. Es va il·lusionar, la va llegir i
es va posar a escriure una carta a l’Ariadna. La carta deia:
“Ariadna, és clar que et trobo a faltar i moltéssim, ets la noia de la
qual he estat enamorat tota la meva vida, tant de bo que pogués
tornar-hi, però encara que estiguem a molts quilòmetres jo et seguiré
estimant sempre perquè tu ets la noia amb la que vull estar i no n'hi
ha cap altra més”
L’Ariadna havia quedat amb els seus amics per anar al casal d’avis,
va arribar una mica aviat i es va trobar amb la Carla i en Víctor fent-
se un petó.
Llacuna de la Murtra –2011- 167
- Ariadna, no és el que sembla – va dir en Víctor molt nerviós- ha
sigut la Carla la que s'ha llençat als meus braços.
- Això és mentida, hem sigut els dos! – va dir la Carla.
- Tranquils, no passa res, jo si us voleu prefereixo que esteu junts
perquè us estimo als dos molt i si ha passat, doncs, ha passat.
- Guau, moltes gràcies – van dir els dos a la vegada.
De sobte va aparèixer un cotxe que coneixien molt bé: era el cotxe
d’en Jaume!
L’Ariadna va anar correntss als seus braços i ell també anava
correntss cap a ella.
- Ariadna, m’alegro molt de veure’t, t’he trobat molt a faltar, no vull
que ens separem mai més.- va dir en Jaume.
- Però que és això!!!!- va voler saber en Víctor.
- Veuràs, Víctor, és que en Jaume i jo estem junts i molt enamorats.
Des d’aquella tarda, els amics van deixar de parlar-se. Al grup no els
va agradar descobrir que el Jaume i l’Ariadna s’havien enamorat en
secret, sense dir-ho a la resta del grup. El Víctor i la Carla, molt més
bonica amb la transformació que li havia fet l’Ariadna, començaven a
sortir. El Pau estava sol, com sempre, preocupat pel grup i per tots
els avis i àvies que estaven al casal esperant-los per passar una tarda
divertida, com havien fet temps enrere.
El Pau va veure el problema que tenien els seus amics i va intentar
recuperar l’amistat perduda, però li va fer impossible aconseguir que
tornessin a ser amics. No va veure la manera de fer-ho i se’n va anar
sol al casal per explicar a la gent gran el problema que estaven
tenint.
Va reunir a tots els avis i les àvies del casal i va explicar-los que el
seu grup d’amics estaven barallats. S’havien format dues parelles
noves a causa d’enganys i mentides , s’havia trencat la parella que hi
havia abans i el Jaume, que havia marxat a Salamanca, ara havia
Llacuna de la Murtra –2011- 168
tornat per intentar començar a sortir amb l’Ariadna. Ho havia
aconseguit, però en un parell de dies, els seus pares volien tornar a
Salamanca de nou perquè ara tenien una nova vida allà. El grup
estava totalment trencat i això els impedia seguir amb l’activitat que
havien fet fins ara al casal.
Durant la reunió del Pau i els avis al casal van veure que havien de
fer alguna cosa per ajudar aquell grup de joves tan macos que els
dedicaven el seu temps. Després de molt parlar van decidir fer unes
quantes coses:
- Reunir al grup sencer per explicar-los que els amics, quan ho són de
veritat, parlen obertament i es perdonen. Per aconseguir-ho, van
decidir portar els joves al casal i animar-los a parlar, ja que només
amb la veritat per davant és com se solucionen els problemes.
- Per poder solucionar els problemes econòmics de la família del
Jaume, els avis van decidir
contractar els seus pares perquè
treballessin al casal amb ells: la
mare, de cuinera i el pare, de
manteniment.
- Els avis van veure també que
aquells joves necessitaven més
gent al grup, així que van decidir
fer una crida a tots els seus néts i nétes. Van aconseguir que cinc
joves més s’apuntessin a ajudar al casal.
- Van organitzar una festa sorpresa per donar la benvinguda als nous
joves i per fer que es coneguessin tots. Si es divertien junts podrien
conèixer-se, perdonar-se i fer-se bons amics de nou.
Llacuna de la Murtra –2011- 169
El divendres d’aquella setmana, quan els avis es van llevar pel matí
van començar a fer els preparatius per a la festa d’aquella tarda. Van
buscar la música que més els podia agradar, van comprar els
aperitius i les begudes, i van preparar una gimcana molt divertida per
relacionar-se i riure junts.
Durant la gimcana, en una de les proves, havien de fer venir els
pares del Jaume per dir-los la bona notícia de les seves feines al
casal. El Jaume es posaria molt content de poder quedar-se un altre
cop amb els seus amics.
El divendres a la tarda, el Pau havia d’aconseguir que tots els seus
amics vinguessin al casal. Uns no podien saber que venien els altres,
sinó es negarien, i va quedar per una banda amb l’Ariadna i,per
l’altra, amb el Jaume. Per una altra, banda, va quedar amb el Víctor i
la Carla. Hi havia mitja hora de diferència entre totes dues parelles, i
així, sense saber-ho, es van trobar tots al casal.
Els avis i les àvies els esperaven amb els seus néts i nétes. Per
començar a la tarda, l’avi més atrevit va fer que es presentessin tots,
i després d’unes quantes mirades de desinterès entre la Carla i
l’Ariadna, les àvies van començar a ensenyar-los fotografies i vídeos
de les obres de teatre que havien estat fent al casal per als avis. La
diversió, mirant les imatges, estava assegurada. De sobte, tots es
van posar a riure. Les dues noies van fer-se una abraçada molt
emotiva mentre les llàgrimes queien per les galtes per la barreja de
l’alegria i de l’emoció.
La gimcana va ser un èxit. Els nois van dir:
- Si elles es poden perdonar, nosaltres també, oi? -Va dir el Víctor.
- Ja era hora! No podia viure sense els meus amics.
Llacuna de la Murtra –2011- 170
Van passar una tarda magnífica tots junts. És evident que la gent
gran i els joves poden fer coses divertides i interessants plegats, i un
bon exemple d’això va ser l’última prova de la gimcana:
Fer entre tots una cançó sobre l’amistat.
Són molts els valors des joves, tants com els de la gent gran.
Llacuna de la Murtra –2011- 171
NO SÓC COM VOSALTRES PENSEU
Autors:
2n d’ESO B Col·legi Santo Àngel
2n d’ESO A Col·legi Sagrada Família
2n d’ESO A Institut El Calamot
Hola, em dic Naya, he decidit descriure com és el meu institut i com
em sento. El meu institut és un dels més grans i amb més nivell de la
meva ciutat, per sort o per desgràcia jo vaig a aquest institut que es
diu, '' L'institut '', ja sé el que esteu pensant: “Com han pogut donar
aquest nom tan simple?”. Suposo que el creador d'aquest nom no li
va posar moltes ganes, simplement va assignar-li el primer que li va
passar pel seu cap. L'edifici és molt gran, té dos espais a l'aire lliure
amb plantes, bancs i la cafeteria al mig, allà es on van tots a gastar-
se els pocs calés que tenen, en el menjar ràpid de mala qualitat, que
proporciona aquesta cafeteria, i que cada mossegada que donen
engreixen. Jo, en canvi, em porto els meus “tuppers” amb menjar sa.
A l'entrada es el mòdul central on estudiem tots. Jo, en concret, sóc a
la quarta planta, ja que faig quart d'ESO. Darrera de l'edifici on
estudio hi ha el meu mal son, allà es troba el gimnàs, on passo els
pitjors moments del dia i on pateixo horribles nervis. Allà també
entrenen les animadores del meu institut, que, segons el ximples del
nois, són el prototipus perfecte de noies. Encara que pensi que elles
no tinguin res al cervell, hi ha vegades que m'agradaria ser com elles,
encara que fos per cinc minuts. M'agradaria sentir aquesta sensació
de superioritat i no ser tan vergonyosa, tenir un parell de nassos per
apuntar-me a l'equip, i que tots els nois anessin darrera meu, encara
Llacuna de la Murtra –2011- 172
que jo no sigui gaire maca. Suposo que ja sabreu com sóc, més o
menys.
Tots els dissabtes, després de menjar a casa amb els meus pares ,
vaig a veure tots els partits de bàsquet que juga l'equip del meu
institut. No us penseu que jo sóc igual que elles, i amb elles em
refereixo a aquestes noies que van als partits només per animar i
cridar als nois que els agraden, però que ells mai els fan cas. Doncs,
al que anava, potser que jo no faig això, però hi vaig com a
espectadora i perquè m’agrada el professor de gimnàstica, que és
també l’entrenador. Quan sóc allà asseguda a les grades, i no sé si
són imaginacions meves, però crec que em mira molt. Em poso a
animar l'equip com una d'aquelles
noies, i em paro a pensar. Després,
em moro de vergonya perquè jo sóc
la primera que les critico
constantment. Penso que no tenen
res al cervell com les animadores, i
que no tenen sentiments encara
que elles diguin que sí, i que ploren
amb les pel·lícules d'amor. Això no
significa res.
Un dijous al matí, mentre jo estava
menjant a les taules, va succeïr
aquest moment que sempre he
estat esperant: vaig veure de lluny
al professor, aquest de qui us he parlat tant. Es va acostar, va seure,
i en aquest moment el cor em va anar a cent per hora. Es van
confirmar les meves sospites, sí que em mirava durant els partits, i
Llacuna de la Murtra –2011- 173
em va fer una proposta: si volia ser una animadora, ja que anava a
tots el partits. Des que ell era l’entrenador a l’institut mai havia fallat.
També em va dir que era a la primera noia que veia animar amb tant
entusiasme, i això que hi havia sis-centes com jo. Vaig pensar que
aquest dia va ser el millor de la meva vida. Em vaig quedar tota
parada. Estava impressionada, mai havia pensat que em podia
proposar que fos una de elles. Reconec que abans he dit que
m'agradaria, però ara que ho rumio millor no crec que elles
volguessin que estigués al seu equip, per la meva imatge i aquestes
coses que les noies com elles critiquen sense parar, perquè no són
capaços de mirar més enllà de l'exterior. Quan ja portava com set
minuts esperant, el pobre professor em va dir que què responia. Jo
amb la veu encongida li vaig dir que no ho sabia, que estava molt
confusa i que ja el buscaria per dir-li alguna cosa. Acte seguit se'n va
anar i em semblà que estava una mica decebut. Em vaig quedar
pensativa. Tot això m'havia fet pensar molt. Com us he dit abans, per
una banda no vull que la reputació que m'he guanyat durant aquests
anys es perdés. Però tan fàcil m'ha sigut guanyar-me-la que no vull
perdre-la per entrar en l'equip, si és que al final entro. En un obrir i
tancar d'ulls, no vull imaginar que aquestes noies em tractin
malament, em facin sentir com si no fos ningú, només perquè no sóc
com elles, o que, en realitat, no sigui tan bona com el professor es
pensa. Tot això em menja el cap, però, per altra banda no sé si sóc
bona i, per por, estigui deixant passant una oportunitat única, ja que
aquestes oportunitats només et passen un cop a la vida. No vull ser
una d'aquestes mares que amb quaranta anys es comencin a
lamentar perquè no van tenir valor per fer-ho i es pensen que si ho
haguessin fet tindrien millor vida o una cosa semblant.
Llacuna de la Murtra –2011- 174
I pensar que tot això ha passat un dia qualsevol en quinze minuts i
que jo porto com quatre dies donant-li voltes com una tonteta sense
dir-ho a ningú, per por del que diran: si estan d'acord o pensen que
m'he tornat com elles. No m'agradaria que em miressin amb uns
altres ulls per això, així que vaig pensar que la meva mare em podia
ajudar. Li vaig preguntar i es va quedar amb la boca oberta, ja que a
l'igual que jo, mai m'imaginava animant amb aquestes faldilles amb
els pompons i fent tombarelles per l'aire enmig del camp de bàsquet.
Quina bogeria!. Al final la meva mare va reaccionar i em va dir que
fes el que jo volgués, que ella no em podia dir res, que si volia provar
noves experiències que ho fes sense por del que pogués passar, ja
que no tenia res a perdre. Però això ho deia ella, jo tenia un greu
dilema al meu cap: com si les dues opcions que tenia s'estiguessin
barallant per guanyar. Tenia ganes que guanyés alguna de les idees,
estava farta d'esperar. I si el professor es cansava d'esperar i li
donava la plaça a alguna altra? Necessito aclarir-me ja! No puc
esperar més, fixeu-vos si tinc un cacau al cap que avui m'ha passat
una d'aquestes coses que només es veuen en les pel·lícules: m'he
posat els pantalons a l'inrevés, quina vergonya he passat!. Doncs, al
final, no sé què faré, si em llençaré i entraré a l'equip, si seguiré com
sempre i em quedaré amb el dubte i seré una d'aquestes mares que
es lamentarà tota la vida. Ja us diré alguna cosa, de moment
segueixo amb els meus pensaments lluitant per pujar al pòdium i
decidir-me d'un maleït cop.
Ja sé què faré!
Parlaré amb la Gina, la meva millor amiga, l’única que em pot
solucionar els dubtes que tinc al meu cap. Ella és tot el contrari a mi:
molt extrovertida i enrotllada, molt guapa, amb una llarga melena
Llacuna de la Murtra –2011- 175
negra i uns enormes ulls blaus. En definitiva, una noia que no passa
desapercebuda.
Tot i que no era el meu lloc preferit, vam quedar a la cafeteria, ja que
la Gina diu que és el millor lloc per parlar i saber, a la vegada, de tot
el que succeeix a “l’ Institut”. Tot xerrant, vaig explicar-li el meu
dilema i ella no va dubtar un moment en dir-me:
- Vés-hi ! Entra a l’equip i demostra a tothom el que tu vals.
Dit i fet. Vam marxar totes dues a buscar en Sergi, l’entrenador per
dir-li que sí, que acceptava, i vam quedar que al dia següent em
presentaria al equip d’animadores per fer ja el meu primer
entrenament.
Tot anava bé, però en un
moment tot es va espatllar,
perquè mentre feia un excercici,
l’ Amanda, la capitana de l’
equip, em va posar el peu perquè
caigués, i com era d’ esperar,
vaig caure a terra de morros. Em
vaig aixecar amb la cara tota
vermella de la vergonya i només
veia gent rient sense parar i
senyalant-me. Després d’ això, l’
entrenament va continuar sense
cap incident.
En acabar, em vaig quedar una estona al gimnàs per practicar per tal
que no em tornés a passar mai més allò. Sorprenentment, mentre
feia un salt mortal, algú em va cridar i vaig caure a terra sobre els
dos peus de manera impecable. Em vaig girar per veure qui havia
estat: va ser la Sandra, una de les animadores. Es va apropar i em
va dir que ho feia prou bé per haver començat ara. També em va
Llacuna de la Murtra –2011- 176
demanar disculpes pel comportament de l’ Amanda i va explicar- me
que, en realitat, era una bona noia i la millor animadora de l’ equip.
Tot seguit, em preguntà si volia que es quedés amb mi una estona
per ensenyar-me nous moviments.
A partir d’ aquella tarda sempre ens quedàvem una estona després
de l’entrenament per practicar i va ser així com ens vam fer molt
amigues. Per això quedàvem molt sovint totes juntes: la Sandra, la
Gina i jo per anar al cinema, al centre comercial o a qualsevol altre
lloc. Tot era perfecte. Ara, amb la Sandra com amiga, a l’ equip d’
animadores, em sentia molt a gust. Veia amb més freqüència l’
entrenador, i amb la Gina tot anava de meravella.
Però aquesta felicitat es va acabar el dia que l’ entrenador va
anunciar davant de tota la classe que marxava a viure a Anglaterra
en una setmana.
Això no m’ ho esperava, i encara menys que l’ entrenador no s’
acomiadés de mi ni de l’ equip. Va ser llavors quan em vaig adonar
que totes les mirades que pensava que em llançaven eren fruit de la
meva imaginació. Els dies següents vaig tancar-me en mi mateixa i
no volia parlar amb ningú.
Pocs dies després, la Gina i la Sandra van començar a preocupar-se
per mi, deien que no era normal que passés tant de temps sola. I van
tramar un pla: van decidir que al dia següent em presentarien el
Roger, el cosí de la Sandra.
Vaig estar tota la nit pensant si volia o no conèixer-lo. A l'endemà em
va presentar el Roger. És simpàtic i guapo, però segueixo pensant
amb l'entrenador. Se'm va fer molt dur oblidar-lo.
Aquella tarda teníem entrenament. La Sandra va portar el seu cosí, el
Roger, i em vaig morir de vergonya. Es va quedar a veure tot
l’entrenament fins que es va acabar. L’Amanda, fent una piràmide, va
Llacuna de la Murtra –2011- 177
caure i es va trencar un braç. L’entrenadora se la va emportar a
l’hospital amb l’ambulància, i segons les radiografies, s’havia trencat
un braç i necessitaven fer-li una operació del cúbic urgentment.
L’entrenadora va anunciar que el pròxim dia de l’entrenament diria
qui seria la capitana de l’equip, ja que l’Amanda hauria d’estar en
repòs tres setmanes.
En acabar l’entrenament, la Sandra se'n va anar correntss perquè
tenia pressa. Quan vaig sortir del gimnàs, el Roger em va dir que
m’esperava fora. Vaig anar a canviar-me de roba, i en sortir em va
dir que m’acompanyaria a casa.
-Qui creus que serà la capitana, Naya?-em va preguntar-
-No ho sé... Segurament la teva cosina.
-M’agradaria que fossis tu...
-I, a mi també, però no ho crec, perquè sóc bastant dolenta per ser
capitana.
-T’agradaria venir el divendres a l'entrenament?
-No ho sé, ja veurem si em deixen...
-Ja hem arribat a casa...
-Doncs fins a la propera vegada!
Quan vaig entrar a casa vaig començar a pensar que, potser,
m’agradaria el Roger.
Va arribar el divendres i, al matí, el Roger em va dir que sí que hi
aniria. Quan vam entrar a classe la tutora ens va repartir uns fulls on
constava que aniríem a Londres. Me'n vaig alegrar molt perquè allà
estava el professor, i podria tornar a veure’l. Al migdia vaig tornar a
casa corrents per donar-li el paper a la meva mare.
A la tarda vaig anar a l’ entrenament i totes les companyes i l’
entrenadora van escollir que jo seria la capitana de l’equip. Em vaig
Llacuna de la Murtra –2011- 178
sentir molt contenta, però alhora malament quan li vaig dir que al
següent entrenament no podria assistir-hi; ja que l'endemà
marxàvem de colònies. L’entrenadora ens va dir que no passava res,
que ja entrenaríem després d'11 dies .El Roger s’alegrà molt per mi i
em va fer un petó...
Demà anirem de colònies i estic molt emocionada!.
A la matinada, ja estàvem de camí amb l’avió per anar a l’hotel
perquè estàvem molt cansats. Al matí vam anar a visitar el Big Ben.
És un rellotge molt gran i bonic. La monitora ens va explicar el
funcionament i el senyor que l'havia construït. Després, vam anar a
visitar el ‘London Eye’. És molt gran i quan vam pujar em vaig
marejar, ens trobàrem a una gran alçada. A l’hora de dinar vam anar
a l'hotel. Teníem un menjar boníssim. Ens van preparar un plat de
canelons, i el segon, mandonguilles, més tard vam anar a la Catedral
de Sant Paul i ens van explicar que va ser construïda entre el 1676 i
al 1710 amb l’ ajuda de l’ arquitecte Cristopher Wren.
Per sopar vam anar a un restaurant Italià d’etiqueta, molt sofisticat i
reservat per a tots els alumnes de l’institut.
I allà, em vaig emportar una gran sorpresa. Es trobava l'entrenador!
Allà, assegut amb una noia guapa, amb el cabell castany i llarg.
El Roger i yo vam anar a saludar al professor.
-Professor!-vaig dir. Estava molt sorpresa de veure’l.
-Hola Naya, hola Roger. Què tal esteu, com us va el cole?
-Molt bé -vaig dir mirant la noia que tenia al costat.
Vam seure tots a la taula on hi havia l'entrenador i ens vam posar a
parlar de les nostres vides. Va ser en aquell moment quan em vaig
adonar que encara estava enamorada de l'entrenador.
Li vaig dir a l'entrenador que em donés el seu número de mòbil per
quedar algun dia.
Llacuna de la Murtra –2011- 179
L'entrenador se’n va adonar dels meus sentiments i em va dir a
l’orella que aquella noia era la seva germana i que ell també estava
enamorat de mi.
Em vaig posar molt feliç. A l'entrenador del que estava tan
enamorada li agradava!
Vaig creure que aquell moment era un somni i li vaig dir al Roger que
ho sentia, però que el meu amor era l'entrenador. El Roger va
assentir amb el cap i les paraules que em va dir em van arribar al
cor:- Mentre tu siguis feliç, jo seré feliç.
I en aquell moment l'entrenador em va dir que quan fes 18 anys ens
casaríem i viuríem junts per sempre.
Llacuna de la Murtra –2011- 180
UN PARTIT QUE PORTA CUA Autors:
2n d’ESO C Institut Bruguers
2n d’ESO Col·legi Immaculada
2n d’ESO A Col·legi Santo Àngel
El partit estava igualat. Quedaven dos punts perquè l’equip de
l’institut Joan Locker o l’ equip de l’ Institut Sales poguessin guanyar
el campionat local. El servei era de la Maria i semblava una mica
nerviosa. Era l’últim set i els dos últims punts. Hauria d’estar
concentrada. Es jugaven tot un any d’esforços. Havien entrenat amb
constància i compromís i havia resultat un equip força compacte i
lluitador. A més, s’ho passaven d’allò més bé. Els darrers partits
havien estat molt emocionants i, després, les estones al vestuari i les
trobades en què comentaven el joc del dia havien estat molt
divertides. Havien aconseguit un caliu i una complicitat entre les
jugadores que els feia lliurar-se al partits amb tota la seva ànima i
treure el millor d’elles mateixes.
Ara, no obstant, calia tornar a concentrar-se.. La Sara, que s’havia
fet mal al turmell, seguia el partit des de la banqueta, des d’on les
animava amb els seus crits esbojarrats. Vinga! Que ja és nostre!
Maria, endavant!!! La Judit i l’entrenador havien parlat dels bloquejos
a la xarxa que havia de fer. La Laura, que era la més alta, havia de
tapar l’altre equip perquè no aturessin el servei de la Maria. Ara no
podien fallar. Havien de jugar millor que mai. L’àrbitre xiulà, la Maria
va fer un servei increïble, l’altre equip fallà la recepció i ... salts
Llacuna de la Murtra –2011- 181
d’alegria. Ja eren un més a prop de la victòria d’aquell campionat.
L’entrenadora de l’altre equip demanà temps mort. L’àrbitre xiula
temps, l’entrenador l’adverteix: “Vinga, Maria, concentració. Aquest
partit és important. Seria la nostra primera victòria i ens ajudaria a
tirar endavant el club!
Entraren al camp de nou: la Maria, més concentrada que mai, la Judit
molt decidida, la Laura cobrint força bé i la Sara animant amb totes
les seves forces. L’àrbitre xiulà. La Maria etzibà un cop de servei
extraordinari i marcà un punt directe. Ja ho tenien! Increïble! Havien
guanyat per primera vegada el campionat local!
Els xiscles d’alegria i els salts d’emoció els acompanyaren encara al
vestuari, on ressonaren entre les rajoles fredes de les dutxes. La
sorpresa de trobar-hi la Núria va renovar l’eufòria. Noies, vinga que
aquest dia l’hem d’immortalitzar! A veure aquestes jugadores! La
Núria va treure la seva compacta digital i va començar a disparar a
tort i a dret. Dalt de la banqueta, ballant, enlairant la samarreta
suada i rebregada, recordant els millors moments del partit... Tot un
reportatge en què les jugadores, exultants, reien, ballaven i
celebraven la victòria. Aquí, aquí Núria, fes-me una foto amb la Judit!
I ara, posa el disparador automàtic i fem-nos una foto de grup.
Lluísssss.!!! No, no, millor pataaaataaaa!
Acabades les fotos, van haver d’apressar-se. Era diumenge i tothom
tenia algun compromís familiar. La Laura havia d’anar a Manresa
perquè tenia un menjar amb la seva família. La Sara anava a ca la
Maria i les esperaven. La Judit ja s’estava vestint. Tot i les presses,
no es van estar mullant-se amb l’aigua de la dutxa, ni despentinar–se
les unes a les altres. Hem guanyat!. Després d’una temporada
d’esforços per entrenar-se i compenetrar-se com a equip ho havien
Llacuna de la Murtra –2011- 182
aconseguit. L’entrenadora havia confiat en elles i n’havia fet un bon
equip.
-Bé, me’n vaig -exclamà la Núria. Aquesta tarda ens podrem veure al
Facebook. Hi penjaré totes les fotos i ens farem famoses!!!
En sentir-ho la Judit s’estremí. Què li dirien els seus pares? No li
deixaven penjar cap fotografia seva a la web. Si us plau, les meves
no!! Si no tindré problemes a casa. Penja només les de tot l’equip!!
D’acord, però aquella en què has fet un blocatge sensacional, l’he de
penjar, eh? A més, ni tan sols se’t reconeix...
Al vespre, després d’un dia emocionant, la Judit es preparà per a
l’endemà. Tocava insti com cada dilluns i li feia una mica de mandra.
Abans de dormir, va connectar-se al facebook. Volia reviure la
intensitat del partit ...I es
trobà amb una sorpresa al seu
mur...
“El club de Volei-Catalunya us
convida al torneig internacional
que se celebrarà el primer cap
de setmana d’abril a Cadaqués.
“
No entenia res. Allò era
fantàstic!! Els convidaven a participar en un torneig
internacional!!Sortirien tot el cap de semana. Coneixerien gent
d’altres països.
I …segur que podrien fer un bon paper? Un cop més els dubtes i les
emocions es desplegaren a la pestanya del xat: Heu vist? Som unes
cracks! Això és increïble!! Calia esperar el dimarts al club a veure què
els diria l’entrenadora.
Llacuna de la Murtra –2011- 183
Dimarts, totes les jugadores de l’equip esperaven al pavelló del club.
Estaven impacients perquè vingués l'entrenadora. Anaven vestides
amb pantalonets curts, samarretes de màniga curta, mitjons llargs i
sabates esportives, s’estaven posant les proteccions: unes genolleres
negres. A les sis tocades arribà la seva entrenadora, la Imma.
La Imma era una noia jove, alta, prima, atlètica, amb els cabells
rossos i uns ulls ben blaus que enlluernaven. Ens sorprenia a totes
plegades que parlés moltes llengües, però res era d'estranyar perquè
mentre estudiava INEFC ho compaginava amb els estudis d’idiomes a
l’Escola Oficial i l’entrenament del nostre equip.
- Hola noies- digué l'entrenadora amb un to seriós, cosa que ens va
fer sospitar que alguna cosa pasaba.
- Només hola, Imma- exclamaren les noies, esperant una altra
resposta.
- Doncs sí noies, he rebut el vostre missatge de correu on
m'explicàveu que el club Volei-Catalunya ens convida a participar en
el seu torneig internacional i sincerament, crec que no esteu
preparades per al campionat va dir l'entrenadora una mica decebuda i
va continuar parlant, tot mirant fixament a cadascuna de les noies.-
Ja sé que us heu esforçat molt per poder aconseguir aquest gran
objectiu i que heu millorat les vostres habilitats tècniques, però crec
que no esteu preparades per continuar endavant en la vostra fita. Un
campionat internacional comporta altres compromisos, pujar més de
nivell i... bé, jo no tinc més hores. I, vosaltres, teniu hores per
organitzar-vos? Si m’ho podeu demostrar abans del dia del campionat
m’ho pensaré i us hi portaré va dir insegura.
Llacuna de la Murtra –2011- 184
Les noies, després d'un munt de queixes, van aceptar les seves
condicions, tot i que sospitaven que hi havia un motiu ocult en tota
aquell “discurset” que havia explicat l’entrenadora que els impedia la
seva participació. Se’n van anar decebudes, però la Sara els va dir
que si ella no es va rendir amb la seva lesió, l’equip no es podia
tampoc rendir tan fàcilment. Si era només una qüestió
d’entrenament, entrenarien dia i nit.
Aleshores la Sara va dir:
- Què us sembla si a partir d’avui fem entrenaments de tècnica
individual i d’equip diàriament?
Entusiasmades per la proposta van començar a parlar totes alhora:
- A quina hora quedem? I a quin lloc? Qui ens dirigirà? Què ens farà
falta? Quanta estona entrenarem?
La Maria va alçar la veu i es va produir un silenci neguitós. Sabien
que era molt assenyada, si ella hi posava pegues totes es
desinflarien:
- Ja ho tinc! podem entrenar al solar abandonat a dos quarts de set
del matí? Una hora?
Totes van començar a xisclar, a votar, a riure, a cantar...quina olla de
grills, però estaven tan contentes i motivades… La resta de preguntes
van romandre a l’aire.
A l’endemà, la Sara, la Judit i la Maria van ser les primeres en arribar,
van observar el lloc: era un solar abandonat, molt espaiós,
mesurava, més o menys, la meitat d’un camp de futbol profesional.
Es trovaba ple de males herbes i romanien dispersades pel terra una
xarxa taronja de plàstic, maons ruïnosos, tubs rovellats, trossos de
fusta florida , una tanca de filferro, sortosament amb bones
condicions, i uns quants pneumàtics desinflats i plens d’aigua de
Llacuna de la Murtra –2011- 185
pluja, que pertanyien a les antigues màquines excavadores que
havien treballat feia molt de temps a l’obra.
Un cop van estar totes juntes, van avaluar la situació : la xarxa els
serviria per practicar les rematades; els maons, per delimitar el
camp; els trossos de fusta florida (que prèviament haurien comprovat
la seva resistència) servirien per construir una rampa per la qual
deixarien caure els vells tubs per practicar els salts. A la tanca farien
diferents forats amb unes tenalles que la Sara havia agafat de la
capsa d’eines del seu pare per millorar la punteria.
Durant tres matins van treballar de valent perquè tot els hi quedés
com havien planejat i, així, el quart matí es va convertir en el primer
dels seus entrenaments
diaris.
Al cap d’unes setmanes
d’entrenar van millorar
el seu joc i la seva
técnica. L’entrenadora
veia els seus
progressos, però
continuava sense
acceptar la idea d'anar
al campionat. Elles van
continuar entrenant, al solar, sense desanimar-se.
En un dels entrenaments al solar va aparèixer una noia, la Mireia, i
els va demanar que si podia entrenar amb elles. Era molt bona en
totes les proves. Van saber que era nova al barri i, a més, havia estat
la millor jugadora infantil de la lliga de voleibol 2009-2010 a Suïssa.
Llacuna de la Murtra –2011- 186
Això era massa, calia parlar amb la Imma perquè l’incorpores a
l’equip.
Les noies van seguir entrenant-se amb la Mireia, que ja estava
integrada en l’equip. Al dia següent, van anar totes junts a convèncer
la Imma, dient-li que estaven preparades i que no entenien perquè
no les deixaven anar-hi si el mes important no era guanyar, era
passar-s’ho bé. Però l’entrenadora no es va presentar a
l’entrenament...Anaven passant els dies, i la Imma seguia sense
venir-hi. Passada una setmana, va venir un entrenador nou, en Raül.
En Raül es va presentar a les noies i els va comunicar que la Imma
no les entrenaria més per motius personals. Les noies van començar
a fer-li moltes preguntes, i totes sense resposta... La Laura va manar
silenci, però pel cap li rondava el dubte que es tractava d’una qüestió
seriosa...
Tot i això, l’equip seguia fent els entrenaments al descampat. Un dia,
en sortir de l’escola, tornant cap a casa, la Laura, la Judit i la Sara pel
camí anaven xerrant del que podia haver passat amb l’entrenadora.
La Judit va parar-se de sobte i va indicar cap endavant amb el dit.
Van sortir totes corrents cap un cotxe negre, era el de la Imma.
L’entrenadora va veure com les seves noies corrien cap on era ella i
se li va escapar un somriure. El cotxe es va parar al costat de la
vorera. Es va obrir la porta i ella va sortir del cotxe amb un gran
somriure a la cara i amb els braços oberts per fer-los una abraçada.
Totes les noies es van tirar als seus braços, menys la Judit, que es va
quedar palplantada mirant la situació. La Imma i la Judit van creuar
mirades. Ella era la que més molesta estava de totes, però tot i això
volia que la Imma tornés a ser la entrenadora de l’equip. La Imma li
va preguntar si no s’alegrava de veure-la. La Judit, una mica molesta,
li va respondre que sí, però que tenia pressa, i que arribava tard a
Llacuna de la Murtra –2011- 187
casa. Es va acomiadar de les seves amigues i va marxar. Pel camí
ella es penedia de no haver estat més amable amb ella. Va arribar a
casa una mica trista i la seva mare li va preguntar què li passava, ella
no va respondre, i va anar directament cap a la seva habitació, va
estar allà fins l’hora de sopar. Quan va veure a la seva mare, es va
posar a plorar. La mare, ja preocupada per la seva filla, va començar
a preguntar-li que quin motiu tenia perquè estigués així. Ella li va
explicar, que l’Imma, la que era la seva entrenadora, se n’anava i que
els van dir que era per motius personals, però que de segur que això
no era veritat, que hi havia una altra causa; com a mínim, això
pensaven. Just després de sopar, la Judit va recollir la taula i se’n va
anar cap al llit.
A l’endemà estaven totes menys la Judit, la Laura i la Sara. El nou
entrenador estava explicant a les altres la raó per la qual la Imma ja
no era l’entrenadora de l’equip. Els va dir que era perquè els pares de
la Judit l’havien denunciat per penjar fotos de la seva filla a Internet.
Per aquest motiu la junta directiva no la deixava entrenar més. Totes
van decidir comunicar-lo a la Judit. Ella podria parlar amb els pares
perquè retiressin la denúncia i la Imma pogués tornar a entrenar-les.
Just en aquell moment va arribar la Judit. Totes es van quedar molt
serioses, i ella els va preguntar que quina era la causa per la qual
estaven així...Cap de les noies s’atrevia a dir-li a la Judit res. Fins que
la Laura va explicar-li tota la veritat. La Judit es va quedar parada i
va començar a plorar. Va ser un matí bastant dur per a ella.
Quan ja era l’hora de dinar va arribar a casa va començar a discutir
amb els seus pares, respecte a l’assumpte de la denuncia. Van estar
parlant mentre menjaven i quan va arribar a l’escola, va comentar les
Llacuna de la Murtra –2011- 188
noies que els seus pares retirarien la denúncia i que l’entrenadora,
podria tornar si la junta directiva la deixava. S’apropava el dia del
campionat. En Raül considerava que estaven preparades per
participar i, fins i tot, per guanyar.
Va arribar el dia del campionat. Després d’un llarg viatge per fi van
arribar a Cadaqués. Allà van trobar molts equips. Va començar el
campionat.
A elles no els tocava jugar fins al final. Anaven desqualificant equips,
cada cop quedaven menys. Arribava la final, quan menys temps
quedava, més nervioses
estaven...Els tocava jugar,
van sortir al camp i van
començar a jugar la
Mireia, la Nuria, la Maria i
la Laura. Estaven molt
nervioses. Van jugar dos
sets, el primer el van
perdre i el segon, el van guanyar. Tot depenia de l’últim set. Però, la
Mireia estava ja cansada, així que va sortir la Judit. Ella era la que
més nerviosa estava. Ja s’estava acabant, anaven 24-17...perdien de
7 punts i quedaven 7 minuts i 12 segons. L’últim tir el va fer la Judit,
el va enviar fora i, per tant, punt per a l’equip contrari. Havien perdut
el campionat. Estaven tristes, però a la vegada orgulloses d’elles
mateixes. I la Imma estava ja amb elles. Van tornar cap a casa, van
seguir entrenant cada dia per preparant-se i guanyar els propers
campionats.
Llacuna de la Murtra –2011- 189
EL TRENCACLOSQUES: UN MÓN PER SOMNIAR.
Autors:
2n d’ESO B Institut El Calamot
2n d’ESO B Institut Bruguers
2n d’ESO C Col·legi Sagrada Familia
És l’hora d’anar a dormir. La Núria ha de deixar el trencaclosques mig
acabat,i li fa pena perquè potser demà ja no voldrà acabar-lo.
Es fica dins del llit i espera que la seva mare li apagui el llum, pensa
en el trencaclosques, en quan l’acabarà, es tapa i s’adorm.
El trencaclosques encara és al seu pupitre. Aquelles figures
abstractes, o no tant, encara estaven estampades al paper cartró que
formava el trencaclosques.
Semblava que arbres enormes
envaïen el cel. Tot el cel del
trencaclosques. Hi havia flors,
papallones i algun que altre
núvol blanc. Al terra
abundaven arbustos verds. Era
genial. Podria quedar-se a
viure allà. Seria fantàstic. Tot
el dia corrents entre infinitat
de tons verds. La naturalesa
era bella. Podria amagar-se de totes les guerres, de tot el dolor, de
tota la pobresa, de tot el dolent que abundava a la Terra. Jugar al fet
i amagar-se entre les fulles. Dormir sota el negre cel estrellat i la llum
de la lluna. Seria meravellós. Inimaginable. La seva única amiga seria
Llacuna de la Murtra –2011- 190
la imaginació. Tot un món per descobrir. Tot un món per recórrer. Tot
un món per a ella sola. Tot un somni fet realitat.
De sobte, la Núria s’aixeca del llit. Té ganes d’anar al lavabo.
Què és això? On sóc? Què m’ha passat? On són les meves nines? I la
meva pilota de bàsquet? No hi ha porta. Ara, què faig?
La Núria no va trigar gaire a descobrir que no era a la seva habitació.
Estava neguitosa. No sabia què fer. No sabia on anar. Estava mig
adormida. Semblava que la seva nova amiga, la imaginació, li estava
jugant una mala passada. Què faria ara? La Núria estava al·lucinant.
Mirava a la dreta, a l’esquerra, tot era igual. Moltes tonalitats verdes,
però res més. L’única cosa que canviava era quan alçava el cap. Veia
un color blau cel contrastat per un blanc polit i lluent. Aquell paisatge
li recordava alguna cosa recent, però no li venia al cap res de res.
Per una banda, tot li semblava alegre, tranquil, i, alhora tot era
sospitós. Evidentment, aquella no era la seva habitació però li
recordava alguna cosa que no sabia ben bé com definir.
Es va amagar rere un arbre. Un arbre alt i fort. “Podria escalar fins al
cel i tot!”; va pensar la Núria.
Tot allò no era normal. Aquella no era la seva habitació, i aquella idea
no li agradava gens.
- El trencaclosques!- va dir la Núria.- És clar, això és el
trencaclosques que vaig començar fa una setmana.
Era clar, la Núria s’havia ficat al trencaclosques. Ara, havia d’esbrinar
com sortir i tornar a l’ avorrit món real, amb el petit problema que
havia perdut una peça...
Llacuna de la Murtra –2011- 191
Però, abans de tornar, li agradaria poder jugar amb tot aquest món
fantàstic, on no havia res de dolent.
Era un món ideal, ple de colors, d’aire pur i net, de diversió... Tot un
somni!
La Núria estava una mica espantada i no sabia què fer. No sabia on
era, tot era igual: arbres i més arbres en totes les tonalitats de verd.
De tant en tant, distingia unes ombres esmunyedisses de color blau.
Quan per fi topà amb una personeta amb aspecte de noi, es va
espantar. Bé, aspecte de noi, però un xic peculiar. Tenia la pell
blavosa, una antena que li sortia del front i un sol ull en un cap ben
boterut. Per la resta s’assemblava força als humans: tronc, mans i
peus, arrebossats en una indumentària poc afalagadora. Es va mig
presentar amb un nom que a la Núria li va sonar a David, i per
l’expressió de la cara va comprendre que intentava inspirar-li
confiança. Venia de ‘’Jurunituscuen’’, un lloc ben estrany. La Núria no
va acabar d’entendre si es tractava d’un planeta, un país o un altre
trencaclosques. Per mitjà de gestos i sons, van trobar la manera de
fer-se entendre i d’esdevenir amics.
Junts van emprendre el camí fins que van topar amb un mur invisible. La Núria
es va donar un cop tan fort que va caure inconscient. Havien arribat a un
extrem del trencaclosques i n’havien de trobar la sortida. Tot i la sorpresa, ara
començava a entendre què passava. Els xiulets dels ocells i remor del vent i de
les fulles d’ d’aquells arbres ufanosos i llargs com un dia sense pa- el rau rau
dels seu estómac començava a fer-se sentir. Formaven part d’aquell món mig
real i mig imaginat però encara incomplet com era el seu trencaclosques. Si
disposés d’un telescopi, les lents distingirien els estels del sostre de la seva
habitació, ara una immensitat difícil de travessar.
Llacuna de la Murtra –2011- 192
Més tranquil·la i amb un esperit d’aventura renovat per la
generositat d’una font d’aigua fresca que rajava a la vora del
camí van reprendre la marxa. Havien de trobar la sortida
d’aquell trencaclosques, les peces clau, potser així trobarien
també la solució per a aquell món podrit i en decadència que
semblava que estava en perill imminent. Alguns visionaris
vaticinaven el 2012 com la fi de tot plegat i això era massa
aviat. No tindria temps d’acomplir cap dels seus somnis, i en
tenia molts.
Un rètol de fusta indicava que es trobaven al bosc de
Copperpot. Esperançats per
la possible presència d’altres
éssers s’hi van endinsar. Un
gnom amb cara de pocs
amics, capitanejà una
operació de captura i en van
resultar presos. Es trobaven
al límit nord occidental
d’aquell univers de cartró en
una vila habitada pels Burgins, uns homenets i donetes
petitons, de la mida d’un gnom de ceràmica, com aquells que
tenia el seu avi al jardí. Allò estrany, però, era que les seves
dimensions no semblaven gaire més grans.
Tot i que la rebuda no havia estat gaire amistosa, els burgins,
bel·licosos de mena, a poc a poc, i un cop ja s’havia dissipat el
perill, van començar a donar mostres d’hospitalitat. Els va
demanar què se’ls havia perdut pel seu país. Què buscaven. La
Núria va fer mans i mànigues per explicar la seva situació i,
finalment, van entendre que per trobar la clau de sortida
d’aquell entrellat havien de trobar el senyor de les Nèbules, un
Llacuna de la Murtra –2011- 193
gran savi, més tossut que una mula, segons deien, amb una
barba blanca llarguíssima i esponjosa on s’emmagatzemava
tota la saviesa d’aquells paranys. Agraint-los l’ajut, els
consells i el petit refrigeri es van acomiadar amistosament
dels burguins i reprengueren el camí.
Feia dies que caminaven i començaven a estar cansats de menjar
herbes i fruits salvatges i dormir al ras. Desanimats van seure a la
vora del riu i es lamentaven del seu trist destí. David començava a
fer-se entendre en català: Tinc gana, tinc son, i tu? Aviat trobarem
l’home savi i podrem tornar a casa. La Núria li responia en termes
més o menys semblants però en Jurunituscuès, que tot just
balbucejava. I així s’animaven l’un a l’altre.
Quan finalment ensopegaren amb el senyor de les Nèbules, gairebé
ja havien perdut l’esperança. Recolzat en un bastó s’acostà cap a ells
i els demanà què hi feien sols per aquells móns de Déu. Entre tots
dos li van explicar com havien passat del seu món al del
trencaclosques i li demanaren consell per sortir-ne. Per tornar a casa
vostra, heu d’aprendre moltes coses de la nostra terra, heu de
convertir-vos en gent més sàvia i comunicar els vostres
aprenentatges als vostres semblants, a veure si se’ls encomana
alguna cosa i n’aprenen una mica, que no hi ha manera que ho facin,
per més nens com vosaltres que segresten els trencaclosques.
La primera prova ja gairebé l’heu superada. Us heu trobat amb els
burguins, poble guerrer i enutjós que us ha buscat les pessigolles i no
us les han trobades. Heu aconseguit de fer-vos entendre mitjançant
la paraula i no les espases. Això ja demostra que teniu un tarannà
poc combatiu i dialogant. Però... els vostres rius s’estan morint
enverinats i els óssos polars s’estingeixen al mateix ritme que es fon
Llacuna de la Murtra –2011- 194
el gel de l’Antàrtida. I la cobdícia d’uns pocs ha fet de la fam i la
misèria les veritables mestresses de la Terra.
Preneu aquesta brúixola que us durà fins a Gea, la deessa de la Terra
i la Natura, que us ensenyarà quatre cosetes de molt de profit.
Abans, però, haureu de ser superar una prova, així obtindreu una
altra peça per completar el vostre viatge, peça del trencaclosques o
com ho digueu. En acabar, aneu a trobar Zeus, déu suprem del cel i
els fenòmens atmosfèrics, així com de la justícia. Accepteu el seu
repte, escolteu els seus consells i ja sereu una mica més a prop de
casa vostra i qui sap si...
L’endemà es despertà tot núvol. Aquella boira era cada cop més
densa. La tempesta era aquí.
La Núria i en David estaven intranquils perquè anant caminant cap al
temple, se’ls va trencar la brúixola. Una suau veueta es va sentir
sortint del darrere de la maquineta que deia: “La següent prova
és...”, ells es van emportar un bon ensurt. “La següent prova per
aconseguir arribar a trobar-vos amb la deesa Gea consisteix a trobar
una clau que us obrirà la porta del temple, ubicat a la muntanya de
Pretextat. Haureu de buscar una clau en una habitació plena d’elles
(de claus). A més, és resguardada per un gospenat volador de tres
caps. Mesura quatre metres d’alt i tres d’ample. D’un color marró al
cos i un negre a les ales. Té el cap de color groc i els ulls vermells
que sobresurten per sobre de les celles .Haureu de buscar la clau més
antiga que estigui rovellada i que acabi amb forma arrodonida. Us
haureu de guiar pel vostre instint. Bona sort!”
La Núria i el David es van quedar corpresos. Es van preguntar on es
trobava la muntanya. Van estar preocupats durant tot el dia. Estaven
rondant pel poble quan, de sobte, se’ls va acostar. Era un homenàs
estrany. Era alt i gras, duia una jaqueta llarga verda fosca i unes
Llacuna de la Murtra –2011- 195
sabates mig trencades. Portava també una espècie de barret de copa
verd. A les mans duia una guants marrons mig trencats. Va sentar-se
al seu costat i, estava mig adormit. Va dir: “Què us passa?, que
busqueu alguna cosa? Potser jo us puc ajudar.” Els nois es van mirar
estranyats i van respondre: “Sí.. estem buscant la muntanya de
Pretextat. Que ens pot ajudar?” El vell va afirmar, es van aixecar i es
van ficar en marxa. La Núria i el David tenien por del vell perquè
pensaven que era un enviat dels gurmins. Un enviat amb una missió,
eliminar-los.
En arribar a la habitació, l’home va dir que ell distrauria al gospenat
mentes ells agafaven la clau. Van obrir la porta, estava fosc. Van
començar a buscar la clau. Van estar quasi un quart d’hora buscant-
la. El vell, va veure la clau, era penjada del cap del mig del gospenat.
Li va saltar al coll, van començar a barallar-se, i finalment va
arrencar la cadena on es trobava la clau. La bèstia va agafar el vell
amb les dents i el va començar a mossegar. Abans que se’l cruspís,
va llençar-li la clau a la Núria, la va agafar i va marxar correntss. Es
van adonar que no era un enviat dels burgins, que simplement era
una bona persona, de bona fe.
Dolguts per la mort d’ell, van seguir el camí fins a Gea. En arribar al
temple, van obrir la porta, i van poder observar un llum molt fort que
feia mal als ulls. Al final de l’habitació es trobava Gea. Va començar a
xerrar amb ells, i els va transmetre quatre conceptes claus per ser
millors persones. Eren: 1r� La fidelitat, 2n� La força, 3r�la valentia
i 4t�la intel·ligència. En acabat els van donar uns consells per arribar
a Zeus:
“ Si al mont Teòtim voleu arribar,
Un gran pont haureu de travessar.
Llacuna de la Murtra –2011- 196
Amb unes quantes bèsties,
Que superareu si us ajudeu dels conceptes.”
El David i la Núria van seguir caminant pensant amb el missatge de
Gea. Van arribar al seu destí, van veure el pont, era tot de fusta mig
trencada.
Van començar a travessar-lo, es balancejava molt i els nois van
balancejar-se també. De sobte, una fusta es va partir per la meitat i
la Núria es va er mal a la cama dreta. No podia caminar massa bé. El
primer valor van aplicar-lo, la fidelitat, en David va anar corrents a
veure com estava. Li va fer una frega i se li va passar una miqueta. El
segon valor es va veure quan el David es va pujar a coll-i-bé a la
Núria i van seguir. El tercer valor el van fer servir al final, la valentia,
perquè al final el pont es va començar a trencar i van passar
correntss sense por. Van aconseguir passar-lo, van jeure en un arbre
en forma de cor. Van començar a rumiar i, van adonar-se que, el
quart valor: la intel·ligència, l’havien aplicat en el desenvolupament
de tot el camí fins arribar allà.
Mentres el David li feia una frega a la cama a la Núria, li va fer un
petó, s’havia enamorat d’ell i ell d’ella. El David es va començar a
transformar en un home normal, com els altres.
Al dia següent, van arribar a Zeus, al mont Teòtim. Van trobar una
estància on fica: “Júpiter”, i una gegantina porta de color or, que, es
van acostar i es va anar obrint poc a poc, es van agafar de la mà i
van entrar.
Llacuna de la Murtra –2011- 197
Era la casa de Zeus, el déu dels déus. Va reunir-se amb ells i va dir
que tenia un regal per ells. Van preguntar què era i ell va respondre
que era una cosa que portaven molt buscant. Va obrir un gran
armari, allà hi havia una caixeta embolicada amb paper de regal. Els
va donar i el van obrir, era la peça que faltava del trencaclosques!!
El David i la Núria van
agrair el detall d’en Zeus i
van tornar cap a casa.
Va començar a ploure. De
sobte la Núria va fer un bot
al llit i es va despertar. Era
la seva mare, que li havia
llençat un got d’aigua
perquè no es despertava. I
va dir cridant: “ Núria, que
arribes tard a l’escola!” La
Núria es va posar dreta, va
vestir-se i va esmorzar
ràpidament.
En acabat, va seure a la
taula de l’habitació i va
ficar-se a dibuixar una peça per poder acabar el trencaclosques. A la
peça hi va dibuixar al David i a ella ajaguts en l’arbre en forma de cor
donant-se un petó.
Llacuna de la Murtra –2011- 198
UN LLOC MAI IMAGINAT
Autors:
3r d’ESO B Col·legi Santo Àngel
3r d’ESO Col·legi San Pedro
3r d’ESO C Institut El Calamot Em vaig llevar aquell matí de setembre amb ganes de no fotre ni
brot. Feia un bon dia i el sol brillava amb total resplendor. Quan
anava a la dutxa vaig veure el gran calendari, marcava que avui era
el primer dia de col·legi, així que vaig començar a pensar en els meus
amics. Un cop dintre imaginava com estarien: l’Adam s’estaria llevant
ara mateix, però com sempre arribaria uns minuts tard. Segurament
que avui es posaria els pantalons amples negres, la samarreta blanca
amb una frase en daurat i la seva imprescindible gorra. L’Ainhoa ja
estararia esmorzant o preparant la motxilla, possiblement es posaria
els seus pantalons estrets preferits i alguna de les samarretes
bàsiques que té. L’Aida estaria pensant en totes les combinacions de
roba que es podria posar, no m’estranyaria que es posés un dels
vestits florals que tant li agraden a L’Adam. També duria uns talons
de vuit centímetres i la bossa que sempre li acompanya.
Jo encara hi era sota l’aigua i la veritat és que no pensava gaire en la
roba. Vaig sortir-hi i em vaig començar a preparar. En obrir el calaix,
vaig veure aquells pantalons nous que em vaig comprar a l’estiu i que
encara no havia estrenat. La camisa negra amb un dibuix blanc,
també me la vaig posar, portava una setmana esperant per posar-
me-la i, com no, la cadena daurada amb el meu nom.
Llacuna de la Murtra –2011- 199
Mentre baixava per les escales olorava a creps de la meva mare. Vaig
esmorzar a corre-cuita perquè no tenia gaire temps, a sobre la meva
no parava de cridar-me i posar-me nerviós.
Per fi vaig sortir de casa, havia quedat amb QUADERNA VIA, ells són
els meus millors amics. El nom del grup venia d’una llarga i avorrida
classe de literatura castellana, i com tots, tenim una A i 14 anys ens
hi vam quedar així.
Ens vam estar deu minuts esperant l’Adam. En veure que no venia
vam anar cap a l’escola. De camí al centre vam explicar-nos el que
ens havia passat aquell estiu, que ja ens hauríem trobat a faltar.
L’Ainhoa havia estat a Holanda tres setmanes. Encara que no li havia
agradat gaire va intentar visitar quasi tot el país. El que més li havia
agradat havia estat passejar pels canals amb un vaixell llogat. L’Aida
havia anat a París, la ciutat de l’amor, però d’amor no hi havia hagut
gaire, ja que havia anat amb els seus pares. Havia estat observant
moltes passarel·les, botigues i gairebé tot el que estigués relacionat
amb la moda. Jo m’havia
passat tot l’estiu a casa
jugant a la cònsola i, de tant
en tant, anant a la piscina.
Els havia estat esperant des
de l’últim dia d’escola.
En arribar, vam saludar a la
resta de companys. Hi havia
de nous i també alguns que
trobàvem a faltar. Suposava que en els caps de tots el alumnes
estaria la trista idea de començar rutina,cosa que a ningú li
agradadaba
Llacuna de la Murtra –2011- 200
. Nosaltres seguíem parlant i comentant els possibles canvis del nou
curs. De sobte, va arribar l’Adam, més tranquil que mai. No sé com
podia anar tan calmat sabent que si hagués arribat un minut més
tard ja no hagués entrat a classe. Com sempre no li vam demanar
explicacions, suposàvem que no les tindria. Ens va començar a
explicar molt emocionat tot el seu estiu. Havia anat, com era
habitual, al seu poble on havia vist tota la seva família. Allà havia
estat amb els seus cosins i els amics de sempre. S’havia passat tot
l’estiu trobant a faltar l’Aida. Ell està enamorat des de fa uns anys,
sempre ha intentat conquistar-la, però, totes les vegades que ho ha
intentat. Ha fracassat.
Va arribar l’hora d’entrar a classe. Els professors ens esperaven drets
a la porta i, encara que no ho semblés, amb cara de pomes agres.
Dintre de l’aula seguíem parlant tranquil·lament. Però la calma no va
durar gaire. Dos dels nois de classe van començar a cridar. No es
paraven d’insultar i aquí va ser quan vam intervenir. Els vam dir que
com a companys que som no hem de faltar-nos el respecte i hem de
tractar-nos bé, no tan sols dintre del centre sinó a tots llocs i amb
tothom. Els professors ens van agrair que paréssim la baralla i, fins i
tot, el director va voler parlar amb nosaltres, cosa que ens vam
estranyar molt. Un cop al despatx, ens vam posar molt nerviosos, ja
que mai havíem estat en aquella habitació. Ens vam començar a
imaginar fets que podien succeir . De cop i volta, la porta es va obrir i
un home alt i gras va entrar-hi.
Vaig obrir els ulls, i sí, estava somiant. Qui estava a la porta era la
meva mare que cridava com una boja dient que arribaria tard.
Ràpidament em vaig vestir, vaig esmorzar i em dirigí cap a l’escola.
Semblava un dia normal però va passar un cosa estranya: tot va
Llacuna de la Murtra –2011- 201
transcórrer com al meu somni. A veure, tot no, només una cosa
havia canviat: mai vaig a entrar al despatx.
Després de dues hores de classe, arribà l’hora del pati. Els membres
de QUADERNA VIA ens vam reunir. Vaig explicar el que m’havia posat
neguitós tot el dia: aquell somni tan estrany que s’havia convertit en
realitat. Les seves cares semblaven desfigurades de la impressió, no
podien parlar. El que els havia explicat no era normal.
Va sonar el timbre, era l’hora de tornar a classe. Els meus companys
no em van dir res durant les tres hores següents.
Van tocar les dues del migdia i vam sortir de l’escola. Havia de tornar
a casa però sentia que alguna cosa no aniria bé. Vaig travessar el
parc amb la sensació que algú m’estava seguint. Llavors, em vaig
girar de cop i una ombra passà per darrere meu. Jo, com un boig,
vaig sortir corrents cap a la casa de l’arbre dels QUADERNA VIA.
A meitat del camí, el cel es va enfosquir i s’apropà una tempesta. De
tant en tant, s’escoltava algun tro i un llampec travessava l’espessor
del cel.
El meu ritme es va accelerar i
gotes de pluja van començar a
mullar-me tot sencer. Cada cop
em mullava més. En arribar a la
casa de l’arbre, estava plovent
molt i cada vegada s’escoltaven
més llampecs.
Tot era massa silenciós;
s’escoltava alguna que altra gota
caient però no se sentia res més. Vaig mirar d’agafar el mòbil, però
no tenia cobertura. Ara sí que m’estava espantant!
Llacuna de la Murtra –2011- 202
De sobte, em vaig girar i vaig veure com una mà s’acostava a la
meva espatlla. Vaig fer un xiscle espantós. Eren L’Adam, l’Ainhoa i
l’Aida que s’estaven rient de mi. No m’ho podia creure, jo que estava
tant espantat... Llavors em vaig tranquilitzar. Va parar de ploure.
Havia de tornar a casa perquè sinó la meva mare ja s’estaria
preocupant massa.
Al cap de 10 minuts em trobava a la porta de casa meva. La meva
mare em va obrir la porta i va començar a dir-me que li havia d’haver
trucat perquè estava molt preocupada. Vaig dir-li que no passava res,
que estava bé.
Al menjador se sentia la veu d’un home; no era la veu del meu pare
ni tampoc de ningú que jo conegués. Vaig intentar esbrinar qui era
l’home però la meva mare em va fer pujar a l’habitació i no vaig tenir
temps de veure qui era. Les deu en punt: hora de sopar. Com
sempre, el meu pare arribava a aquella hora de treballar. Jo parava
taula i la mare acabava d’enllestir el sopar. El pare no parlava, la
mare mirava a la taula i jo que estava una mica espantat, però no
vaig dir res. El sopar va ser una mica incòmode. Desprès de recollir-
ho tot em vaig dirigir a la meva habitació i em vaig ficar al llit.
S’escoltaven uns crits, la meva mare i el meu pare s’estaven
barallant. Una cosa em voltava pel cap tota l’estona.
Vaig començar a rumiar estirat al llit, tot allò que m’havia passat
durant el dia. Ho trobava tot molt misteriós. Semblava com si ningú
volgués parlar amb mi; semblava com si la gent m’esquivés o com si
tothom m’amagués un secret que jo no podia saber.
Els meus companys havien estat molt estranys amb mi. No podia
entendre perquè m’havien intentat espantar a la caseta de l’arbre.
Llacuna de la Murtra –2011- 203
Tampoc entenia perquè la mare no volia que veiés la persona que hi
havia al menjador quan vaig arribar a casa. A més a més, em va
sobtar molt l’actitud del pare i la mare mentre sopàvem, i finalment,
els pares cridant-se l’un a l’altre.
Què estava passant? Què m’estaven amagant? M’estava tornat boig,
o les meves sospites eren certes?
Cada cop veia més clar que alguna cosa estranya estava passant , i
havia d’endevinar que era.
Finalment, em vaig quedar adormit amb la llum de la tauleta de nit
oberta. Cap a les tres de la matinada, em vaig despertar de cop i
volta. Tenia molt de fred i una estranya sensació de por em va
recórrer el cos de dalt a baix.
Tenia molta set i, a més a més, necessitava imperiosament anar al
lavabo. Poc a poc se m’anava passant la por i, finalment, em vaig
llevar del llit. Vaig obrir la porta del meu dormitori sense fer soroll per
no despertar els meus pares. Vaig anar caminant pel passadís fins al
bany, vaig obrir el llum i vaig fer “un riu”.
Al dia següent em vaig aixecar com cada dia, em vaig dutxar, em
vaig posar els meus texans preferits, la meva camisa de
l’espiderman, les meves bambes Nike, i la meva gorra dels “Angeles
Lakers”.
Vaig baixar a esmorzar, però els meus pares ja no hi eren. No
obstant, la mare, com sempre, m’havia deixat preparat l’esmorzar i
m’havia fet un entrepà de truita per al col·legi.
Abans de sortir de casa vaig trobar una nota molt estranya
enganxada a la paret que deia:
Llacuna de la Murtra –2011- 204
- Hola sóc la mare. T’escric aquesta carta per dir-te que aquesta tarda no
vinguis a casa fins a les set en punt , ja que no hi hauria ningú fins aquesta
hora. Recorda, no vinguis a casa fins aquesta hora, gràcies fill meu.
Aquesta nota em va deixar encara més descol·locat. Vaig arribar a
l’institut i els companys de classe seguien esquivant-me, em
somreien i sortien corrents, tothom parlava a les meves esquenes.
Finalment, a la tarda, quan vaig sortir de l ’institut eren les 17.30h,
no sabia que fer ni on anar per fer temps fins a les 19 hores. Quan
van ser les set vaig anar cap a casa, vaig picar el timbre, però
semblava que no hi havia ningú. Tot estava fosc, tot era misteriós.
Una altra vegada em va recórrer per tot el cos un fred glaçat.
Finalment, quan vaig obrir el llum de la saleta d’estar, i les meves
incògnites es van esvair.
- ¡Felicitatsssssss!
El meu pare, la meva mare, tots els meus amics del col·legi, el meu
professor i el meu millor Ídol, Pau Gasol, tots apretats darrera del
sofà de la saleta d’estar.
- Felicitats pels teus 15 anys!
- ¡Ara ho entenia tot!
Llacuna de la Murtra –2011- 205
BOIRA...
Autors:
3r d’ESO A Col·legi Sagrada Família
3r d’ESO B Institut El Calamot
3r d’ESO Col·legi Sagrat Cor
En Tomàs és un vailet pèl-roig, de 7 anys, amb la cara pigada. Té el
nas punxegut i és bastant alt. Fa dos anys va perdre els seus pares
en un accident de trànsit anant cap a la casa d’estiu. En Tomàs es
trobava amb ells quan va esdevenir l’accident. L’únic que recorda,
quan li pregunten, és haver vist uns ulls verds enigmàtics entre la
foscor.
Arrel d’això, va anar a viure amb la seva àvia (l’únic familiar que li
quedava viu). Ella es diu Eulàlia, però tothom l’anomena Lala. És una
senyora gran de 90 anys que es troba en perfecte estat de salut. Té
els cabells blancs com la neu i arrissats. El seu tresor més apreciat és
un gat. Es diu Boira. Li van posar aquest nom perquè sempre que se’l
busca, mai se’l troba. Sembla com si s’esvaís.
Fa dos anys que viuen junts i la seva bona relació ha anat
augmentant considerablement. Habiten en una casa antiga, molt
gran, però bastant fosca on els raigs de sol no arriben quasi mai,
desafortunadament. Els dies d’estiu en Tomàs se’ls passa perseguint
en Boira. Quasi mai el troba i quan ho fa desapareix ràpidament
sense deixar rastre. Però, malgrat això, mai el troben a faltar. És com
si estigués allà, noten la seva presència però no el veuen.
Avui, la Lala no ha anat a fer-li un petó de bona nit ni a acomiadar en
Tomàs. Això, no és propi d’ella. És una mica estrany. Gairebé eren les
dotze tocades i no apareixia ningú per la porta. En Tomàs restava
Llacuna de la Murtra –2011- 206
impacient. Finalment, es decideix aixecar-se perquè el silenci regnava
a la casa. Avança pel passadís molt a poc a poc i mira enrere perquè,
de tant en tant, se sent observat. S’atura davant la porta del
dormitori de la seva àvia. Apropa la mà a la porta, gira el pany i
empassa saliva. Aleshores, empeny la porta endins. L’habitació està
tranquil·la i només s’aprecia una figura estirada sobre el llit. En aquell
moment la crida:
- Iaia...Lala. Que dorms? T’has oblidat de fer-me el petó que em fas
sempre...
Però ella no li contesta. En Tomàs s’acosta al llit i engrapa el pijama
de la seva àvia que es troba
d’esquenes. L’empeny cap a
un costat i descobreix a la
seva àvia amb sang a la cara i
al pit, plena d’esgarrapades.
En aquell moment, davant
l’horror d’aquella escena, li ve
un record:
“Era com si tornés a l’escena
de l’accident dels seus pares.
Li va venir a la memòria
l’aspecte que presentaven ja
morts. Ells també tenien les
mateixes marques sobre la
pell”
De cop i volta, en Tomàs
escolta un miol. Es gira tot buscant el felí, però només distingeix
entre la penombra els seus ulls: els mateixos ulls que va veure a
l’accident.
Llacuna de la Murtra –2011- 207
En Tomàs es va posar a buscar l’interruptor, però no el troba. Quan
aconsegueix obrir el llum, troba en Boira sota l’armari. Aquest, veient
que han descobert el seu amagatall fuig. S’esmuny per la finestra i
en Tomàs el segueix ràpidament. Fora plou i les petjades del gat són
impossibles de distingir. Malgrat els esforços, entreveu la seva silueta
gairebé difuminada. La barana de la finestra està mullada i
s’entrebanca vàries vegades. Tot i això no perd l’esperança, ell
continua.
Finalment, el gat s’atura. En Tomàs respira profundament, fatigat per
la distància recorreguda. Observa el seu voltant, pot distingir la
silueta d’una casa. En aquell moment cau un llamp sobre un pi proper
a la casa i s’incendia l’arbre il·luminant la estructura de la mansió.
Era un xalet que, a simple vista, donava la impressió que estava
abandonat. Presentava un aspecte bastant deteriorat.
Sense poder donar un pas més, en Tomàs fa un últim esforç i arriba
al portal de la casa, on perd de vista l’animal. La porta s’obre i es
tanca a causa del fort vent que bufa. En Tomàs avança dins la llar i la
porta es tanca darrere seu. Retrocedeix per tractar de sortir, però els
seus esforços són en va. En Boira resta al seu costat i es creua entre
les seves cames. De sobte, en Tomàs torna a escoltar un miol que
prové del passadís...
En Tomàs estava espantat, busca ràpidament un interruptor, per
encendre el llum però no el troba. Va començar a caminar amb el
Boira al seu costat. L’animal també tenia por, es notava perquè mai
havia passat tant de temps al seu costat, ja que era un gat que, com
ja hem explicat, desapareixia sovint.
De sobte, va caure en un forat molt profund, semblava que mai
s’acabés, quan arriba al terra no nota res diferent. Escolta un soroll, i
Llacuna de la Murtra –2011- 208
molt ràpidament s’amaga sota la taula. Veu com comença a parlar
una dona amb una nena, s’adona de que la nena es diu Eulàlia, i tot i
la diferència d’edat li recordava molt a la seva àvia. Tot començava a
tenir sentit. Aquella nena era la seva àvia. La nena deia :
- Mamà vull quedar-me aquest gat, és molt bonic, m’encanta, mama
si us plau!
- Lala, aquest gat, té alguna cosa que no m’agrada gens...
- Mamà si us plau, et prometo que el cuidaré jo, T’HO PROMETO!
- Oh Lala que pesada que ets, d’acord, ens el quedem si em promets
que tu cuidaràs d’ell.
Es va adonar que el gat era idèntic a Boira, era molt petit, blanc i
tenia uns ulls verds que ressaltaven tan sols mirar-lo. Van poder
sortir per fi de sota la taula. En tomàs es va quedar de quadres quan
va veure un diari que havia a la taula obert per la pàgina 28 de
Setembre de 1943.
Així doncs, tot començava a tenir sentit: havia tornat 50 anys
aproximadament enrere i aquesta nena era, en realitat, la seva àvia
quan era petita. Va observar que tot era antic, els mobles eren molt
rústics i hi havia una radio que la seva àvia encara la conservava a
casa seva. Va pujar les escales, quan va escoltar un soroll que venia
de les golfes. Va pujar sense fer soroll i es trobà amb una dona que
estava netejant l’habitació, era la dona que treballava netejant la
casa, la minyona. Va notar una cosa estranya en aquesta dona,
parlava amb els objectes, deia coses com: “ Hola cadireta, com estàs
avui? “.
En Tomás es va quedar bocabadat pensant que aquesta dona estava
boja. La minyona anava en direcció cap en Tomàs no sabia on
Llacuna de la Murtra –2011- 209
amagar-se. Va passar pel seu costat i es va adonar que no el podia
veure. Va anar a seure al sofà, i és que no podia creure el que li
estava passant. De sobte, va entrar l’àvia a la casa i se’l va quedar
mirant, ell pensava que no l’estava mirant, però al seu costat no hi
havia ningú. El mirà atentament mentre que en Tomàs confiat que
no el veia continuava mirant-la.
- Qui ets? li preguntà la Lala.
En Tomàs va empal·lidir i seguidament, li va dir:
- Em pots veure?
- Doncs, és clar, que et puc veure.
La mare de la Lala li va preguntar que amb qui parlava i en Tomás li
demanà que no digués res, que ara li explicaria millor el que feia allà.
La Lala estava impressionada, s’emportà en Tomàs a la seva
habitació i en Tomàs va començar a explicar-li tot el que li havia
passat. Van passar tot el dia parlant, i amb confiança, en Tomàs li
explicà que 50 anys després ella seria la seva àvia. Es van fer molt
amics, fins i tot ella li ajudaria a trobar el misteri que li havia portat
50 anys enrere.
La Lala es va haver d’anar a l’escola, en Tomàs es va quedar a casa.
La minyona estava allà com el dia anterior, i en Tomàs l’observava.
De sobte, va veure el gatet de la seva àvia, en Boira. I va observar
com la minyona el va agafar i va començar a injectar-li una espècie
d’injecció de color groguenc mentre el gat es tornava boig...
La nineta dels seus ulls es va perdre i es van tornar totalment
blancs.El seu pelatge original va passar d’un gris plata a un negre
cridaner i la minyona fugia a un lloc segur. Mentrestant, el Tomàs
continuava observant des dels atrotinats esglaons de l’escala.
Llacuna de la Murtra –2011- 210
De sobte, un impuls d’adrenalina incità que aquest ésser estrambòtic
s’enfilés per l’escala i es col·loqués davant d’en Tomàs. Un ensurt
s’il·lustrà reflectit en el seu rostre i en Boira donà un bot per sobre
d’ell.
Segons després, la minyona sortí del seu amagatall, i observà aquell
nen de cabell ataronjat que mai havia vist en la seva vida de
pobletana.
- Qui ets tu i què vols? – va preguntar amb
un to arrogant.
- Sóc en Tomàs, i vinc a buscar el meu gat
va quequejar.
- Quin gat? Aquí només tenim en Boira i és
nostre.
- Ho sento. Em sembla que no és aquí.
Gràcies, sento haver-la molestat.
Així doncs, en Tomàs va sortir cap a l’escola de la Lala per recollir-la,
poder-li explicar el que havia succeït, i tornà a casa sense que la
minyona s’assabentés.
En el trajecte de retorn a casa, la Lala i en Tomàs van estar rumiant
com enxampar a la minyona. De sobte, el noi va preguntar el seu
nom:
- Ei Lala! Com es diu la minyona?
- Em sembla que es diu Alícia.
Quan arribaren a la cabana el pla començà:
Comprovaren que l’Alícia era a casa, després van buscar a la seva
habitació alguna prova dels seus actes.
Dos quarts d’hora més tard, quan ja no havia res per desendreçar, un
vell pot de metall resplendí en la foscor de l’habitació, llavors aquest
nen de 7 anys va recordar aquell moment en què la minyona havia
injectat el líquid groguenc al gat. Aleshores, la Lala va trobar un
Llacuna de la Murtra –2011- 211
paquet de xeringues i, a partir d’aquí, ja tenien l’indispensable per
demostrar l’acte a la besàvia.
Ja eren al vespre quan la mare de l’Eulàlia va arribar a casa amb el
vestit tacat de fang i les sabates ensorrades. Els nois, en veure-la, li
explicaren el succés. Ella no sabia com reaccionar encara que ja havia
sospitat quan va observar una de les xeringues de la minyona a les
escombraries.
Era un dia assolellat i calorós, quan tota la família es va llevar del llit i
començà a preparar el mètode per trobar la culpabilitat de la
minyona. La besàvia va manar que la minyona anés a buscar el pa
del matí. A continuació, els nens van agafar el pot i les xeringues. La
mare ho tenia tot planificat. Va agafar la xeringa preparada per aquell
dia i va ficar una mica més de líquid. Així doncs, es podien esperar el
pitjor, ja que si el gat s’havia tornat boig amb aquella mesura, què li
passaria ara?
Minuts després, la minyona va arribar a casa amb l’esmorzar i
comunicaren que anirien a fer un volt després de l’esmorzar.
D’aquesta manera l’enxamparien segur.
Mentre ella netejava els plats i s’ocupava de les tasques domèstiques,
es disposaven a fer un volt, però el que en realitat van fer és pujar
l’escala i acomodar-se al segon pis fins veure els efectes que
produiria la dosis.
Eren dos quarts d’una quan va agafar la xeringa i començà a buscar
el gat per repetir el mateix procés del dia anterior.
L’animal va començar a tenir convulsions i aquest cop va reaccionar
de manera molt més agressiva i amb més velocitat. Les seves grapes
van augmentar de mida, aquesta vegada no va canviar de color, sinó
Llacuna de la Murtra –2011- 212
que va començar a atacar a la minyona, que va morir desgarrada per
les profundes ferides provocades.
La bèstia observà la Lala, en Tomàs i la besàvia, però es van haver
de separar fins que ell no va tenir cap altra sortida que ficar-se altre
cop sota la taula.
Finalment, en Tomàs obrí el ulls, es trobava en un lloc totalment
diferent, on una infermera li tocava el braç molt il·lusionada,
juntament amb els seus pares i la seva àvia.
Llacuna de la Murtra –2011- 213
ERA NOVA EN AQUELL LLOC!
Autors:
3r d’ESO A Institut El Calamot
3r d’ESO B Col·legi Sagrada Família
3r d’ESO A Col·legi Santo Àngel
3r d’ESO C Col·legi Sagrada Família
Era un 20 de setembre de 2005 quan una noia, anomenada Shawnee,
va rebre la notícia: la família havia de marxar del Japó per trobar
treball a Espanya. La Shawnee estava molt disgustada i no podia dir
res al respecte perquè deixava els seus amics i familiars. Al cap d’una
setmana ja tenia assumit que havia de marxar i va començar a fer les
maletes molt trista.
Va arribar finalment el dia que la
Shawnee havia d’anar-se’n amb els seus
pares a Gavà, una ciutat de Catalunya
propera a Barcelona.
En arribar al poble es va adonar que tots
eren molt diferents a ella, només calia
mirar-los als ulls... Van arribar a la casa
que tenien llogada, hi van deixar les
maletes i descansaren una mica. A
l’endemà es van llevar d’hora per conèixer el poble. El municipi era
molt diferent al seu perquè Gavà tenia platja i muntanya, en canvi el
poble de la Shawnee no tenia res d’això. També va tenir temps
Llacuna de la Murtra –2011- 214
d’observar petits detalls, com el fet que les portes s’obrien de dintre
cap a fora en lloc de dreta a esquerra com al Japó.
Quan van passar unes setmanes va començar les classes a un institut
que es deia “El Calamot”, on va conèixer molta gent. Al
començament es va posar molt nerviosa perquè no coneixia a ningú i
tampoc entenia l’idioma. El seu primer dia, a l’hora del pati, un noi li
va posar el peu i va caure. Llavors una nena d’origen rus, que es deia
Alba Petrov, es va aixecar corrents del banc on seia i la va ajudar a
aixecar-se.
Aquell seria el començament d’una gran amistat. Però no únicament
pas amb l’Alba sinó amb en Cesc, el noi que li havia fet la traveta.
A primera vista, la Shawnee va pensar
que devia ser el típic gamarús que es
divertia fent bromes pesades. D’ altra
banda, la noia que l’havia ajudat a
aixecar-se, l’Alba, primer li va caure
bé però un segon després va canviar
d’opinió en veure que el seu grupet
d’amigues van anar cap a on eren
elles i van riure de la seva caiguda.
L’endemà, a l’hora de l’esbarjo, el
Cesc va anar a demanar-li perdó, va
ser així com es va iniciar la seva
amistat.
Poc a poc la Shawnee va anar coneixent l’escola i es va adonar que el
Cesc estava apartat de la resta d’alumnes i qui en tenia la tota culpa
era l’Alba i el seu grupet que s’entretenien parlant malament de la
gent. També va comprovar que els alumnes temienl’Alba i no
Llacuna de la Murtra –2011- 215
gosaven desobeir-la per por, no fos que la seva reputació baixés a
zero.
Aquesta temença s’havia estès també als professors per culpa dels
pares de l’Alba, persones molt influents dins l’escola.
Quan l’Alba agafava mania a algú (alumne/a o professor/a) els ho
deia als seus pares i ells movien fils perquè aquest fos expulsat.
Tothom tenia molt present el sobtat canvi d’escola de l’antiga mestra
de català just després d’haver ficat un negatiu a l’Alba. Aquesta era la
raó per la qual sempre treia bones notes.
L’Alba s’havia de sortir sempre amb la seva, ja fos en l’àmbit escolar
o familiar, si no ho aconseguia tramava algun pla per deixar en
evidència a qui l’havia desobeït. En aquesta circumstància volia que
en Cesc i la Shawnee deixessin de ser amics. Durant unes setmanes
va planificar mètodes per aconseguir-ho. La solució que va trobar va
ser que els seus pares parlessin amb el director del centre. En Cesc
era una mala influència, ja que el seu pare era a la presó per
assassinat.
Mentrestant, en Cesc i la Shawnee estaven passejant de tornada a
casa i la noia va lamentar-se de com l’Alba havia tractat en Cesc
aquella setmana.
- Ja hi estic acostumat - va respondre en Cesc des que es va
assabentar que el pare és injustament a la presó.
En Cesc li va explicar que el seu pare treballava com a cap de planta
a la companyia Roca. El van inculpar d’haver assassinat una
treballadora amb una clau anglesa que va aparèixer al seu maletí. Ja
portava cinc anys a la presó per un crim que, amb tota seguretat, no
Llacuna de la Murtra –2011- 216
havia comès. A partir de llavors vivien amb el sou que guanyava la
seva mare com a senyora de la neteja.
L’endemà, l’Alba va posar en pràctica el seu complot: a primera hora
del matí els seus pares es van presentar al despatx del director i van
trigar deu minuts en convèncer el pobre home de la mala influència
que era en Cesc per a tots els alumnes. El director va accedir a que
se l’expulsés amb la condició que l’afer es portés en secret. En Cesc
marxaria al col·legi Santo Angel.
Per sort, la Shawnee era en un despatx del costat parlant amb el seu
tutor i ho va poder sentir tot. No s’ho podia creure! Havia d’evitar
aquella injustícia com fos! No volia perdre el seu amic...
La Shawnee es va quedar bocabadada, no s’ho podia creure; així que
ella va pensar un pla contra l’Alba i els seus súbdits. Va estar
cavil·lant durant molta estona, però no se li ocorria res contra l’Alba,
ja que era massa poderosa i sempre tindria els seus pares que la
recolzarien en tot el que ella digués. Aleshores, va pensar a atacar
des d’on l’Alba no es podria defensar. En sortir de l’escola, va anar
cap al col·legi Santo Angel. Quan va arribar al col·legi va pensar que
no s’ho prendrien seriosament, però ho havia d’intentar, hauria
d’intentar defensar l’únic amic que tenia. Així que es va armar de
valor i va entrar a buscar algú de l’equip directiu per advertir-lo de la
influència que tenia l’Alba i que el Cesc no era el fill de cap presumpte
delinqüent.
La Shawnee va demanar una reunió amb el director d’aquell nou
centre, l’Stéphane, i va estar una hora i mitja parlant i raonant amb
ella. Quan va acabar el seu discurs, els ulls de la Shawnee es van
trobar amb els del director, uns ulls astorats, uns ulls que
Llacuna de la Murtra –2011- 217
manifestaven incredulitat. El director va somriure astutament i li va
explicar que anteriorment havia parlat amb el director del Calamot i li
havia explicat que hi havia uns pares molt manipuladors i que estava
fart d’haver de fer la voluntat d’aquella nena. La Shawnee estava feliç
en veure que algú més l’entenia, però l’Stéphane només podia dir-li
que ell faria tot el possible per parlar amb la mare del Cesc.
Al dia següent, la Shawnee i el Cesc esperaven impacients a la porta
del despatx de l’Stéphane per poder saber la decisió dels adults. En
veure que parlaven d’aquella manera tan familiar, es van adonar que
no era la primera vegada que es veien. Van sortir i, pel camí, la Rosa
va explicar-los tota la seva conversa amb el director, ells eren vells
amics de l’escola. Però, el més important que li havia explicat, era
que el seu marit no era cap delinqüent i que estava a la presó per
equivocació. També va informar als xicots que no podien fer res
davant la decisió del director del Calamot ni dels pares de l’Alba, però
que l’any següent podria obrir les portes del Santo Angel a la
Shawnee i a la pròpia Rosa com a cuinera del centre.
En principi, tot era perfecte: l’any que ve la Shawnee i en Cesc
tornarien a estar junts i començarien en una nova escola. La
Shawnee va pensar perquè havia anat al Calamot, la resposta era
que els seus pares no es podien permetre pagar cada mes un col·legi
concertat.
Tota l’alegria es va esfumar, hauria de seguir a la seva escola i ara
sense el Cesc, i aguantant contínuament les bromes pesades de
l’Alba.
La Shawnee va trencar a plorar, sentia que, malgrat la major part de
la seva família vivia a Japó, quan estava amb el Cesc mai es sentia
Llacuna de la Murtra –2011- 218
sola, però ara sense ell no sabria què fer. Així que va decidir lluitar i
enviar-li un correu electrònic a l’Stéphane que deia així:
“Benvolgut Stéphane,
He estat pensant durant tota la nit el tema d’anar-me’n, de canviar-
me de col·legi. Tot semblava que estava bé, que tot sortiria de
meravella. No havíem considerat la idea que si estic en una escola
pública és perquè els meus pares no es podien permetre pagar-me un
col·legi. Al Japó vam tenir molts problemes. La meva mare va haver
de deixar el treball per poder cuidar-nos, i el meu pare el van
acomiadar. Per aquesta raó, ens vam haver de mudar aquí, a
Espanya, per tal de trobar una situació econòmica millor. Ara mateix
estem començant un negoci familiar, i de moment, no tenim molta
clientela. Jo intento ajudar, però no serveix de res. Som cinc en la
família, i entre el menjar, l’habitatge i tot, els diners cada mes se’n
van i no ens n’adonem. No em puc permetre el luxe d’accedir a una
escola concertada, així que tots els nostres plans, totes les nostres
il·lusions, es queden com un somni que mai es complirà.
Moltes gràcies per tot, de veritat.
Una salutació”
Shawnee va prémer el botó d’enviar, mentre una llàgrima li vessava
de l’ull en el teclat.
L’ Stephane no va trigar a rebre el correu. Però, com no podia
expressar la tristesa que sentia, va decidir no contestar res i deixar
la Shawnee tranquil·la.
La Shawnee es va despertar de cop. S’escoltaven uns cops a baix, a
la tenda. Va agafar la llanterna i va baixar corrents. Es va quedar
sense alè. Uns vàndals estaven trencant el taulell, mentre escopien
dins dels pots de te que venien. Quan la van veure van sortir
corrents, sense donar temps a avisar la policia.
Llacuna de la Murtra –2011- 219
Quan es va fer de dia, va entrar un senyor amb cara de pocs amics.
Portava una carpeta i unes ulleres horribles. Eren els perits de
l’assegurança. Després de parlar una estona amb els meus pares, va
marxar. Van anar cap a la Shawnee i, amb tristesa li van dir: Tornem
al Japó.
- No em puc quedar, les pèrdues són massa grans- va dir la
Shawnee.
- No!..No pot ser...Bé, llavors demà quedem a les 17 h davant la
Roca- afegí el Cesc- t’ho passaràs bé!
En Cesc va marxar corrents. Ningú s’esperava què anava a passar
allà.
Feia molt de fred. La Shawnee va mirar l’horitzó i va veure que en
Cesc encara no apareixia. Un soroll al seu darrere va cridar-li
l’atenció. Es va girar i va veure un senyor vestit de negre. Ni molt
menys era un treballador d’allà. Aquest va mirar que ningú l’hagués
vist sortir, mentre la Shawnee s’amagava en un ràpid reflex
involuntari. El Cesc va aparèixer com un punt negre, que poc a poc
va anar agafant forma de persona.
- M’has estat esperant molta estona?
- No.
- Passem.
Aquell llarg passadís estava només il·luminat per una llum violeta
d’emergència. Van entrar per la porta del fons, com no, a l’esquerra.
- Per què m’has portat aquí?
- Haig d’ensenyar-te una cosa abans que no te’n vagis, necessito la
teva ajuda.
En Cesc va treure una llanterna- a bones hores, va pensar la
Shawnee-. Va il·luminar el terra, no hi havia res. Llevat d’un martell.
En Cesc el va aixecar i...
Llacuna de la Murtra –2011- 220
- Ho sento.
- No, no tranquil, ja m’he tret el resquill de l’ull.
El noi va donar un parell de cops de martell més al terra i una escala
que conduïa al soterrani va aparèixer entre la polseguera.
- Com ho sabies?
- Aquestes rajoles estaven d’un color més clar que la resta, a més, he
vist persones entrant i sortint d’aquí aquests dies...
Van baixar les escales, lentament, animant-se recíprocament a no
sortir corrents. Quan van arribar a baix de tot... No van cridar, ni
córrer. No van plorar. No van fer res. Es van quedar allà, glaçats,
veient com per sota la porta que havia al final de les escales hi havia
un bassal de sang.
En Cesc va pujar pel martell i, amb una brutalitat desconeguda,
impulsada pel patiment que li produïa la situació del seu pare, va
trencar la porta. Allà... Estava el cadàver d’aquell que hauria d’haver
testificat a favor del pare d’en Cesc. Aquest va reaccionar
ràpidament: va agafar la Shawnee pel braç i va començar a córrer,
mentre al seu cap totes les peces del trencaclosques encaixaven. Un
cop fora de la fàbrica, mentre recuperava l’alè, li ho va explicar tot.
-Aquest era en Cletus. En el judici contra el meu pare havia de dir
que en el moment del crim estava amb ell. Però just el dia abans va
desaparèixer.
Van decidir trucar a la policia, i van quedar-se a la porta de La Roca
mentre esperaven. La policia no va trigar en arribar.
Just a l’habitació on havien trobat el cos d’en Cletus, van descobrir un
magatzem ple d’armes, un carregament de haixix i moltes obres
d’art. Amb aquestes pistes van arribar fins a les branques de la màfia
russa, el cap de la qual era en Davirev, pare de l’Alba, estava amagat
a Gavà...
Llacuna de la Murtra –2011- 221
En Davirev va mirar per la finestra. Sense dubtar-ho un moment va
despenjar el telèfon i va prémer el botó per parlar amb el servei. Els
cotxes de policia es van aturar. Els llums de la mansió estaven
enceses. Deu guardes armats van sortir i van envoltar la casa.
- Mateu-los, tots i cadascun dels guardes. Jo fugiré amb l’Alba pel
conducte soterrani mentre feu temps.
L’Alba va entrar al despatx del seu pare.
- Filla, no et preocupis, vine amb mi, ens hem d’anar. Aquests
policies no són bons, són dolents i hem de fugir.
- Au va! Tu què et creus, que jo encara tinc 6 anys? Per favor, en tinc
14, i no sóc tonta. Ja t’has ficat en un altre del teus embolics, oi?
M’ha trucat en Cesc, un vell...“amic”. M’ho ha explicat tot.
- Alba...
- Ho sento pare, però no és just. Has de pagar d’una vegada per
totes tot allò que has fet, tot allò que no m’has explicat, però sé que
has fet. De veritat que ho sento.
L’Alba va ficar-se al conducte
soterrani amb una velocitat
impressionant, sense donar al seu
pare temps per seguir-la. Un cop allà,
va tancar des de dins, deixant al seu
pare exposat a deu policies, que just
acabaven de matar el seu últim home.
L’Alba havia trucat totes les armes de
l’equip de seguretat d’en Davirev. La
policia va enderrocar la porta del seu
despatx i el va arrestar. L’Alba va
sortir d’on estava. No va mirar al seu pare.
- Què passarà amb mi?
Llacuna de la Murtra –2011- 222
- Fins que el jutge no doni el seu veredicte seguiràs estant sota la
seva tutela. Si és culpable... hauràs d’anar a una llar d’acollida o un
centre de menors...
La Shawnee va arribar a casa, destrossada tant físicament com
anímicament. L’examen de ciències naturals havia estat terrible. Va
trucar d’immediat en Cesc que ara anava de nou al Calamot, per
preguntar-li com havia anat. A més, volia proposar-li quedar amb
l’Alba al dia següent, a la tarda, per anar tots tres a prendre un cafè.
Feia ja dos anys que havia passat tot allò. Feia dos any que
l’assegurança va decidir canviar d’opinió i cobrir tots els desperfectes
ocasionats pels vàndals i no havia, per tant, de marxar al Japó de
nou. Dos anys que l’Alba, per fi, era feliç. La seva tieta, que no es
parlava amb el seu pare, l’havia decidit cuidar i educar fins la majoria
d’edat. El pare d’en Cesc estava ara en llibertat, mentre que en
Davirev no veuria el llum del sol en una temporada... Ara la Shawnee
estava sortint amb en Cesc, i l’Alba, la nova Alba, era la seva millor
amiga.
Era veritat, aquella trabanqueta va ser l’inici no només d’una gran
amistat, va ser el punt zero de les noves vides que es plantejaven a
tots i cadascun dels tres amics. Les noves vides comencen amb cada
decisió que prenem.
Llacuna de la Murtra –2011- 223
LES ADVERSITATS DE LA VIDA
Autors:
4t d’ESO B Institut El Calamot
4t d’ESO A Col·legi Santo Àngel
4t d’ESO C Col·legi Sagrada Família
Tot comença al petit poble de Gavà, a la barriada “La Masia”. Aquest
fet que ara us explicarem tracta de la Thaís, una noia de setze anys
amb un entorn problemàtic que fa que la seva vida canviï radicalment
quan es troba en situacions difícils com quan el seu pare se’n va de
casa i la fan fora de l’institut. També tenia greus problemes, ja que
tenia una filla de dos anys i s’acabava d’adonar que estava
embarassada, però aquest no era el principal problema, el més greu
era que eren fruit de una violació del seu pare.
El dinou de gener del 2012, un dia com qualsevol altre, la Thaís es
dirigia cap a classe de
biologia quan la directora la
va cridar al despatx i li va
comunicar que tornava a
estar en estat i per aquest
motiu hauria de deixar l’
institut. Aquesta notícia li va
impactar tant, que li va
agafar un atac d’ansietat i la
van haver de portar a
l’hospital. Un cop allà, el doctor es posà en contacte amb els de
serveis socials al veure el seu estat, ja que tenia hematomes per tot
Llacuna de la Murtra –2011- 224
el cos. En arribar la Mireia, la noia de serveis socials, va intentar tenir
una conversa amb ella, però veient que era inútil, va decidir donar-li
una targeta per si ella canviava de decisió, encara que no era el
primer cop que es veien pel mateix motiu.
Quan va sortir de l’hospital, l’únic lloc a on no volia anar era a casa
seva, però sabia que tard o d’hora hi hauria d’aparèixer, llavors va
decidir anar-hi directa per no arribar tard i augmentar l’empipament
de la seva mare. Un cop va arribar a casa es va trobar la seva mare
tirada al sofà i bevent, ella va entrar i va anar a la seva habitació
però per arribar-hi havia de passar pel menjador. Quan la seva mare
la va parar li va començar a cridar dient-li que si estaven així era per
culpa seva i que on sabia ficat tota la tarda, que tenia gana i encara
no havia menjat... Li va començar a fer cops i ella va córrer a tancar-
se a l’habitació mentre la seva mare continuava cridant i tirant-li
encara que si el seu pare no vivia ja amb elles era també per culpa
seva. Va passar tota la nit tancada a la seva habitació pensant i va
decidir anar l’endemà a parlar amb la noia de serveis socials.
Al matí següent la seva mare encara dormia i ella va aprofitar per
anar-se’n d’hora. Va esmorzar en una cafeteria del centre de Gavà, i
tot seguit, va prendre camí cap a les oficines dels serveis socials. Un
cop allà, va demanar per la Mireia. Van seure i van xerrar una estona.
Ella li va explicar més o menys el que passava, i la professional de
serveis socials va prendre mesures. Van avisar la seva mare i li van
recomanar matricular la seva filla a una escola per gent amb
dificultats. Vam estar donant voltes a l’assumpte i finalment van
acceptar, ja que a ella li agradava estudiar.
Llacuna de la Murtra –2011- 225
El primer dia al centre estava molt neguitosa, però en veure la
professora que va ser tan amable amb ella va agafar més confiança
en si mateixa. Va conèixer la resta de companyes, que eren set noies
més, i encara que el primer dia no es van fer amigues amb el temps
van establir entre totes elles una gran amistat incloent la professora.
Totes elles van estar dia i nit al costat de la Thaís respecte els
problemes que tenia a casa. I va arribar el dia que totes esperaven:
el dia que la Thaís donava a llum a la seva altra filla, la Neus. Va
començar amb les contraccions al centre, van trucar a l’ambulància i
totes van estar allà visitant-la tots els dies. La única persona que no
hi va anar va ser la seva mare.
Passats uns dies la justícia va treure-li la custòdia a la seva mare i la
van donar la tutela a la professora. Quan li va arribar la carta del
jutjat la mare es va
resignar i va intentar
prendre-li la nena petita.
La Thaís va lluitar i va
aconseguir quedar-se amb
la seva filla i amb la ajuda
de la seva professora que
es va tornar com una
mare i amiga per ella, van
quedar-se amb la nena i van aconseguir demanar la custòdia de la
seva altre filla. La Thaís va agafar-se un pis amb la professora per
poder viure amb les nenes totes juntes. La tutora va continuar
estudiant i treballant.
Llacuna de la Murtra –2011- 226
La seva mare biològica amb el temps, i amb l’absència de la seva filla
i les seves nétes, va intentar parlar amb ella per poder arreglar la
situació i reprendre tot el mal que li havia pogut ocasionar. Va decidir
parlar amb ella...
Al dia següent van quedar a la cafeteria del centre de Gavà, però la
seva mare no es va presentar. Quan anava de tornada al pis, mentre
passava per la Diagonal de Gavà va veure una aglomeració de gent i
una ambulància. La seva curiositat la va fer apropar-se. Una dona era
al terra, sobre una gran taca de sang. La Thaís va fixar-se en aquella
cara deformada, aquella cara li era familiar. Va començar a plorar
mentre anava corrents en direcció al cos inert. Un policia es va
apropar i va aturar-la.
- És la meva mare! – Va cridar mentre gemegava.
- Vine amb mi i tranquil·litzat, t’ho explicaré tot. – Va agafar-la del
braç i va emportar-se-la cap al cotxe patrulla.
L’agent va intentar calmar els plors de la Thaís, i va explicar-li que
no havia patit, que va morir a l’acte. Més tard es va assabentar de
com hauria passat tot. La seva mare anava èbria mentre conduïa per
la Diagonal a una velocitat molt elevada. va perdre el control del
cotxe i va estavellar-se contra una furgoneta que hi havia
estacionada a la vorera. No portava el cinturó, el cotxe era antic i no
duia airbags, amb la qual cosa va sortir a través del parabrisa. Va
ser una mort instantània.
La respiració de la Thaís va anar recuperant-se poc a poc, però no
tenia paraules per descriure el que havia escoltat. Per una banda
estava dolguda per la pèrdua de la seva mare, per l’altra estava
segura que ja no li podria fer cap mal.
- Què és això? És horrible! – va dir el productor de la pel·lícula.
Llacuna de la Murtra –2011- 227
No sabia què dir. M’havia esforçat molt en fer aquesta història i
només vaig poder articular les següents paraules.
- Però, però, però...
- La gent va al cinema a veure pel·lícules originals, per sentir-se
identificats amb un personatge, o per al·lucininar amb els efectes
especials d’una pel·lícula de ciència ficció... però tu creus que el teu
guió arribarà enlloc? A aquesta pobra noia, no li passa res de bo? No
és possible que això pugui arribar a succeir-li a algú! - va dir indignat
el productor.
Tot seguit vaig sortir correntss de la sala, vaig baixar les escales i en
sortir de l’estudi vaig llençar aquell guió a la paperera. Volia arribar
al pis ràpid, i explicar-ho tot als meus amics, però aquests li havien
preparat una festa sorpresa per celebrar que el seu guió havia estat
acceptat. En saber la dolenta notícia del rebuig la gent es va quedar
en silenci i jo vaig haver de sortir plorant cap a l’habitació.
Els meus amics em van aconsellar en presentar el guió a alguna altra
productora, però jo no en volia saber res més de guions durant un
temps, i el temps va passar...
Sis mesos després del fet, estàvem veient la televisió quan vam
veure l’anunci d’una nova pel·lícula del productor a qui vaig
presentar-li el meu guió. Tenia un títol atractiu, “Preciosa”, i els
semblava una bona pel·lícula. En veure alguns fotogrames del tràiler,
els meus amics i jo vam sentir curiositat per conèixer-la... així que
vam anar a l’estrena. Mentre esperàvem a la cua, ens van donar uns
paperets on hi havia la sinopsi de la pel·lícula, així com una mica de
la història de com s’havia ideat l’argument. Explicava el director que
un dia es va llevar molt inspirat perquè havia somiat la trama, i que
la va haver d’escriure tot seguit perquè sentia que seria un èxit.
Llacuna de la Murtra –2011- 228
Em vaig posar vermella d’ira, estava molt nerviosa i allò m’havia
enutjat molt. En observar la reacció dels meus amics, uns rostres
llargs amb els ulls desorbitats i la boca oberta, vaig confirmar que no
era un somni. Aleshores vaig decidir no veure la pel·lícula i sortir
corrents a agafar un taxi. Em vaig presentar al jutjat per denunciar
els drets d’autor de la pel·lícula que s’estava a punt d’estrenar aquell
mateix dia.
Era el meu guió i ho havia de demostrar com fos!
Tres mesos més tard, vaig aconseguir per fi que se celebrés el judici
per demostrar que el guió de la pel·lícula era meu. No gaire
convençuda, però, amb una gran determinació i esperances, vaig
assistir-hi.
Sempre recordaré aquell matí, a dos quarts de deu. Jo contemplava,
impotent, el jurat mentre decidirien el meu futur. El diners del guió
havien de ser empresos per als estudis de les meves filles. Per això
em sentia frustrada davant la possibilitat de perdre aquesta
oportunitat.
Cada vegada que aquell moment ve a la meva ment em penedeixo
d’haver presentat el guió a aquell director mentider. Em vaig quedar
en blanc, només puc recordar la sensació d’angoixa en sortir dels
jutjats amb les paraules dirigides al director: ‘És innocent de tots el
càrrecs que se l’acusen’.
Com podia passar-me això a mi? Què se’n faria de les meves filles,
que ara estaven amb una altra família? Aquell guió era molt
important, ja que era la meva vida i també el necessitava per treure-
les de l’orfenat. Havia posat les poques il·lusions i esperances que
Llacuna de la Murtra –2011- 229
tenia. Volia que aquesta història fos coneguda i m’agradaria haver
pogut ajudar a altres persones en la mateixa situació.
Però ara només tenia ganes de revenja. M’havien arruïnat la vida. I
els ho faria pagar.
Havia de ser sincera amb mi mateixa, mai podria tornar a crear una
història com aquella. No tenia estudis, i ara m’havia guanyat amb
aquell judici una fama problemàtica i la desconfiança d’altres
directors.
Durant les següents setmanes, vaig patir una depressió bastant forta.
Passava les nits al carrer, ja que la petita caravana que al menys
conservava per viure no em portava bons records. La cervesa va ser
una de les meves millors amigues i, poc a poc vaig anar coneixent les
drogues, fins al punt de no recordar el que havia passat la nit
anterior.
En un d’aquests dies que em vaig llevar d’un banc del parc Lluch amb
un mal de cap enorme. Vaig arribar a distingir una cara coneguda.
El rostre que recordava no casava amb la seva vestimenta elegant.
Era en Robert, el pare de la Júlia, la meva primera filla. Em vaig
quedar impressionada, després de pensar que era una il·lusió. Me
l’estimava moltíssim. Va seure al meu costat i vam parlar durant
hores, com si no ens haguéssim separat mai.
Li vaig explicar la meva història i, sense demanar res, va decidir
ajudar-me, ara ell era algú important al món dels negocis. M’explicà
que mai s’havia oblidat de mi, i que la culpabilitat que sentia al
haver-me deixat embarassada va portar-lo a donar diners a la meva
Llacuna de la Murtra –2011- 230
mare, quan era viva, perquè els empréssim en la nostra filla, però la
meva mare els gastava en alcohol i en tabac.
Em portà a la caravana i va demanar-me el guió per llegir-lo. Quan
va veure la situació en la qual vivia va esclatar de fúria. Vaig intentar
calmar-lo, però ell, sense donar explicacions, agafà el guió amb
violència i marxà d’una revolada, no sense abans assegurar-me que
ens tornaríem a veure.
A la setmana després la policia va aparèixer a la porta de la meva
caravana al·legant que jo era la culpable d’un crim. En concret,
m’acusaven d’haver provocat un incendi, però jo no entenia res. Vaig
demanar explicacions i em tractaren con un gos del carrer. Vaig
acabar passant la nit a comissaria.
Al dia següent em comunicaren que el director que m’havia enganyat
havia estat víctima d’un devastador incendi a la seva pròpia casa i
que jo n'era la responsable. La meva sorpresa va sobtar a l’agent. Un
veí del director, va afirmar haver-me vist moltes nits acudint a la
casa de la víctima. Em van comunicar que van trobar un manuscrit
del meu guió dispers pel paviment de la vorera. Eren suficients raons
per incriminar-me.
Després d’un dur judici, em van condemnar a 30 anys injustus de
presó. L’última vegada que vaig veure les meves filles vaig pensar
que mai més tornaria a parlar amb elles, mai més sentiria els seus
braços al voltant del meu coll i, encara que me les haguessin apartat
de mi, per no poder-les mantenir, jo les estimava amb tot el meu cor.
Ara, em sap greu el que vaig fer. Si hagués estat més acurada,
potser res d’això hagués passat. Vaig passar-me els primers dies de
Llacuna de la Murtra –2011- 231
presó preguntant-me què era exactament el que havia passat. Més
tard vaig saber que en Robert havia anat a la casa del director.
Encara no m’ho podia creure, havia estat ell? O potser va ser un
accident?
No ho tenia gens clar, però el foc va ser provocat a la nit... Tot em
donava voltes. Trobava a faltar les meves filles i em sentia
desgraciada. Mai les podria tornar a veure, mai més. No parava de
repetir-me aquella frase.
Vaig mirar la forquilla que l’havia deixat el vigilant del pis on estava.
Em vaig apropar i la vaig agafar fortament. Després de comprovar
que ningú em mirava vaig apropar la forquilla al coll. ‘Ningú no em
necessita, ja no necessito viure més van ser els meus últims
pensaments. Mentre queia desplomada al terra de la cel·la notava la
sang calenta que vessava ràpidament. Ara podia estar en pau.
Llacuna de la Murtra –2011- 232
COM ET PUC AJUDAR?
Autors:
4t d’ESO Col·legi Sagrat Cor
4t d’ESO D Institut El Calamot
4t d’ESO Col·legi San Pedro
Portava una vida exuberant, sempre havia tingut tot el que volia. Era
fill únic, mimat i engreït. El seu nom era Dani Oró. El negoci del seu
pare, un alt empresari, va permetre el nostre protagonista viure a la
casa més gran de Pedralbes, i als 18 anys ja posseïa el seu primer
cotxe d'alta gama, un "Corvette".
Era la nit de cap d'any, havia begut molt i sortia de la festa del seu
amic Jordi. Hi havia molta boira quan es dirigia cap a casa en el seu
cotxe. L'alcohol i la boira van ser els factors causants del terrible
accident múltiple que va provocar. Tres impactes en cadena, però cap
víctima mortal, aquestes van ser les conseqüències .
Després d’haver estat tres setmanes a l’hospital guarint-se les seves
ferides, va arribar a casa i, seguidament, el seu pare li va donar una
carta: una ordre judicial. S’havia de presentar al jutjat en dues
setmanes per respondre davant la llei pels seus actes a la nit de cap
d’any.
Era el dia del judici, i tot i tenir el millor advocat de la ciutat, Lionel
Huts, va ser condemnat a pagar una multa de deu mil euros (que va
pagar sense cap problema) i setanta hores de servei a la comunitat.
Llacuna de la Murtra –2011- 233
També li van retirar el seu carnet de conduir per un any.
Es va llevar del llit a les set del matí. Semblava un dia aparentment
normal, però no ho era. Era el seu primer dia de servei a la
comunitat. La primera novetat del dia va ser agafar l’autobús; mai
l’havia agafat. En vint minuts va arribar al Raval on havia d’anar al
menjador social per ajudar a repartir el menjar als necessitats. Un
cop allà es va presentar al responsable del menjador, Jorge, i després
la resta d’ajudants que, a diferència d’ell,
eren voluntaris.
Va començar la primera jornada al
menjador. Poc a poc es va anar omplint.
Avis, pares, fills, dones… persones de tot
tipus d’edat i sexe que no tenien res per
menjar. Portaven roba vella, bruta i
trencada. Eren persones que no tenien res.
A mesura que s’anava desenvolupant el dia,
Dani anava experimentant uns nous
sentiments que mai havia conegut. Per
primera vegada a la vida se sentia útil.
Quan va acabar la jornada es va quedar assegut, sol, a una cadira
pensant que afortunat que era i que poc ho apreciava. La vida podia
arribar a ser molt injusta i es preguntaba com podria ajudar a
millorar aquesta situació. Finalment, es va posar a plorar.
- Tranquil, això ens ha passat a tots,
- li va dir Jorge per tranquil·litzar-lo.
Llacuna de la Murtra –2011- 234
Després de cinc dies els seus sentiments es van anar estabilitzant i es
va acostumar a la situació. També va poder observar que aquestes
persones, tot i ser pobres, eren feliços i fins i tot reien, cosa que al
principi no comprenia, però poc a poc va entendre que els diners no
ho són tot.
Era l’hora de dinar i en Dani va observar a una noia plorant
desconsoladament, es va dirigir cap a ella.
- Hola, estàs bé?-es va interessar Dani.
Al cap d'uns segons sense obtenir resposta, la noia va aixecar el cap i
li va respondre:
- Hola, tranquil, estic bé.
En veure el seu rostre es va quedar embadalit i va sentir una
sensació molt especial.
En aquell moment, es va parar a pensar perquè ella plorava, el
perquè d'aquella situació...
Llavors, es va adonar que el seu torn ja havia acabat, havia de
recollir per anar a casa seva.
Es va parar a reflexionar, i volia que li expliqués el perquè del seu
plor, sense pensar-ho dos cops va agafar el cotxe, el va engegar,
encara sabent que podia anar a la presó.
Va arribar a casa de la Júlia però quan era davant de la seva porta no
es va atrevir a trucar. Llavors va fer mitja volta i se'n va anar per on
havia vingut. Va arribar a casa seva i quan era al llit es va estirar
mentre es plantejava parlar amb ella a l'endemà al menjador.
Llacuna de la Murtra –2011- 235
Quan es va llevar, en Dani tot ho veia de color fosc, ja que no li
agradava anar a fer serveis comunitaris, tan sols de pensar que havia
d'agafar el bus, li entrava un fàstic per tot el cos. Tot i aixì ho va fer.
En sortir de casa seva, quan s'estava apropant a la parada, es va
trobar un amic que feia temps que no el veia. Li va dir que anés amb
ell, i en aquell instant, es va parar i va recordar el que li havia dit la
seva mare:
- Vull que abans de fer alguna cosa, fill meu, t'ho pensis, si us plau.
En recordar això va dir que no, però en Jon, que era com es deia el
noi, va insisitir, i al final va acceptar. El va portar a un descampat on
hi havia uns quants nois més i el va convidar a fumar un "porro". En
provar-ho es va oblidar de tot, eren sensacions noves.
Es va fer de nit i ell no se n'havia adonat. Li va trucar la seva mare
molt emprenyada, però ell no es va donar compte, s’havia quedat
adormit a un banc. A l'endemà es va llevar i era al seu llit. Què havia
passat? No recordava res...
La seva mare va obrir la porta de la seva habitació i en entrar-hi el
Dani va anar corrents a demanar-li disculpes pel seu comprtament.
Ella va fer-li un petó a la galta i se'n va anar sense dir-li res. Es va
dutxar i de nou va agafar el bus per anar als serveis comunitaris,
però just en aquell instant el va agafar la policia i se'l van emportar a
la comissaria, on li van dir que el dia abans no havia anat a fer els
serveis comunitaris i que trucarien a la seva mare. Va aparèixer la
seva mare i li va dir que el seu pare era mort per culpa seva ,això va
fer sentir al Dani realment culpable de la mort del seu pare. La mare
va decidir començar a explicar aquesta història del el principi:
Llacuna de la Murtra –2011- 236
Aquesta història comença quan tu, Daniel, comences a independitzar-
te de nosaltres, tambè a faltar-nos el respecte a, arribar tard i, a
sobre, mentir-nos, prendre drogues, no venir a casa a dormir sense
saber nosaltres on ets? que has fet? com estàs?... El teu pare estava
fart dels meus plors, no entenia com t'havies convertit en una
persona tan diferent. Havíem pensat diverses solucions: internar-te,
castigar-te, fer que treballesis en un camp, a l'obra....però sabíem
que cap d'aquestes coses t'haurien fet canviar. Vam tirar endavant,
vam pagar-te el carnet de cotxe, te'l vam comprar, encara que
sabíem que no ho hauríem d'haver fet - La mare esclatà en un plor
silenciós, però sincer.
-Recordo les llàgrimes del rostre del teu pare, que queien lentament,
sense dir res. Però jo ho sabia, estava decebut. El teu pare de camí a
l'hospital et va dir unes paraules, que tu no vas escoltar, ja que
estaves inconscient. Et va dir que eres molt important a la seva vida,
creia que tenia un fill amb el qual podia compartir aficions i
pensaments...Però en el moment que t'estava veient inconscient va
perdre l'il·lusió per a res. Aquestes van ser les seves darreres
paraules abans de treure's la vida. No va dir res , només va deixar
una carta on em demanava perdó, em va dir que t'ho digués...
En Dani, en veure el rostre de la seva mare plena de llàgrimes va
començar a demanar-li perdó per tot el mal que havia fet... i va
prometre que tot canviaria a partir d'ara...
La mare es va aixecar, i sense dir res, va marxar de la comissaria.
En Dani va córrer darrere seu i li va prometre a la seva mare que de
debò canviaria el seu comportament.
Llacuna de la Murtra –2011- 237
Des que en Dani es va assabentar de la mort del seu pare es va
sentir molt culpable i va començar una nova vida, des de zero.
El primer dia d’aquesta nova vida, en Dani es va llevar molt més
d’hora i va anar a visitar la tomba del seu pare. Un cop allà, va jurar-
li que seguiria el seu camí i que seria un bon home, que tornaria a fer
feliç a la mare perquè ella es sentís orgullosa d’ell.
En sortir del cementiri va anar cap al barri del Raval a fer les seves
hores de servei a la comunitat al menjador. Quan estava allà, es va
adonar de que era molt afortunat, la vida podia arribar a ser molt
cruel.
Sobre les cinc va sortir del menjador i va anar a casa a buscar els
seus títols de la ESO i del batxillerat, i es va dirigir a la universitat,
volia fer la carrera d’empresari, i seguir el camí que va començar el
seu pare.
El segon dia es va llevar just per agafar l’autobús i arribar puntual al
menjador. Un cop allà, es va tornar a trobar amb la Júlia i van quedar
a la sortida a casa d’en Dani perquè ella li expliqués els seus plors de
l’altre dia, ja que el tenien preocupat.
Poc a poc es van anar coneixent, cada cop es feien més amics. La
Júlia anava a buscar-lo cada dia a la universitat i se n’anaven els dos
junts a sopar o a prendre alguna cosa. Van acabar enamorant-se i
van començar una relació.
La vida li estava canviant per complert i la seva mare cada vegada
estava més orgullosa d’ell.
Llacuna de la Murtra –2011- 238
En Dani es va adonar que la vida no només eren diners, festes,
alcohol i drogues, per això va suprimir totes aquestes nits boges i les
va dedicar a estudiar.
Al cap d’uns 4 anys ja tenia la carrera d’empresari amb una feina
assegurada i una dona i un fill. A part de la feina, conservava
l’empresa del seu pare, fins i tot va aconseguir portar-la a la bossa de
Londres.
Els beneficis que obtenia la família, no només anaven destinats a la
seva butxaca, una gran part
també anava destinada al
menjador on ell li va anar
tant bé per reflexionar i
canviar la seva forma de
vida.
Un dia com qualsevol altre, la
seva mare va parlar amb ell i
li va dir:
Si el teu pare estigués entre
nosaltres estaria molt orgullós del teu canvi d’actitud i de tu mateix.
Llacuna de la Murtra –2011- 239
COSES QUE PASSEN… Autors:
4t d’ESO B Col·legi Sagrada Família
PTT Aux. de fabricació mecànica d’ajust i soldadura
4t d’ESO A Institut El Calamot
4t d’ESO B Col·legi Santo Ángel
Aquells nois em van dir que m’esperarien a la sortida de l’ institut,
després d’haver estat tot el matí insultant-me.
Des de que vaig arribar a aquesta ciutat tothom em tractava
malament. Els altres nois de l’ institut em miraven com si fos d’un
altre planeta. La gent tendia a canviar de vorera quan em veien. Em
tractaven com si fos un criminal o alguna cosa pitjor. D’acord,
portava alguns tatuatges, un pírcing a la cella, però res més. Potser,
això junt amb el meu color de pell em donaven un aire diferent al
qual estaven acostumats a veure.
Era un noi com qualsevol altre. A la meva antiga escola, sense l’
impediment que suposava aprendre un nou idioma, era dels qui
destacaven. Allà no em jutjaven per l’aparença, em jutjaven per la
meva mentalitat. No entenia perquè, aquí, ningú entenia que jo
senzillament era un estrany en el seu entorn. Els carrers on vivia no
eren plens de cotxes, d’asfalt; Allà eren fets de terra aplanada, com a
molt havien asfaltat els quatre carrers principals del poble.
Els meus pares m’animaven a seguir endavant, a endinsar-me en la
nova cultura, òbviament sense oblidar d’on provenia, d’on eren les
Llacuna de la Murtra –2011- 240
meves arrels. Dins el meu cor portava la Xina, portava el meu poble,
és clar. Jo, desesperat, vaig arribar a alçar-los la veu alguna vegada.
Entenia que res del que fes canviaria la realitat, que hauríem de viure
allà durant anys; i entenia que a ells també els estava costant
adaptar-se. És clar que entenia que amb el temps tot milloraria,
entenia totes les coses que em deien, però a mi no m’importaven. Jo
seguia volent marxat ben lluny, no volia adaptar-me a aquest nou
món, no volia pensar en el futur, volia que tot anés bé en aquell
precís instant, no volia acceptar aquella realitat.
Ja portàvem tres mesos vivint allà, ja havia conegut gent del veïnat.
Res no havia canviat. Jo seguia sent el noi estrany, el noi amb qui
ningú volia fer-se amic. Enyorava els meus amics, enyorava la càlida
sensació de sentir-me estimat per algú. Enyorava absolutament tot.
Quan ja em disposava a sortir de la classe, un sentiment d’opressió
va apoderar-se de mi. Tenia
molt clar què volien aquells
nois. Jo ho tenia clar, ells ho
tenien clar, tots els que havien
presenciat el moment de
l’amenaça ho tenien clar.
Un pensament va començar a
obrir-se dins el meu atabalat
cap. Encara no tenia una
forma concreta, però vaig
concentrar-m’hi, podia ser d’utilitat. Em va venir al cap la imatge
d’una porta metàl·lica, situada darrere del poliesportiu. Sabia que
intentar fugir per allà no solucionaria les coses, al dia següent
tornaria a estar en la mateixa situació, però, almenys, guanyaria una
mica de temps per preparar-me.
Llacuna de la Murtra –2011- 241
Ràpidament vaig posar-me en marxa. Aquells nois anaven un o
potser, dos cursos més avançats, per tant, no veurien cap a on
marxava. Vaig córrer fins la porta, evitant qualsevol mirada delatora.
Tancada. Perfecte, vaig pensar, ara hauré d’escalar-la. I així o vaig
fer.
Un cop vaig anar a parar al terra del carrer vaig reprendre la meva
marxa, corrents pels carrers del poble que ja començaven a ser
familiars. Vaig córrer i córrer durant una llarga estona. Sentia el pes
de les seves mirades al clatell. Sentia les seves respiracions,
accelerades, apropant-se cada cop més.
Quan els meus pulmons van decidir que ja n’hi havia prou em vaig
veure obligat a parar. Tot just tombar una cantonada que donava a
un carrer estret i fosc. Ja hi havia passat algun cop, però en aquell
instant m’ hi vaig sentir com si fos d’una dimensió paral·lela. Al cap
d’uns minuts, un cop havia recuperat l’alè, vaig adonar-me que no
estava sol, com havia pensat en un primer moment. Un noi, bastant
més prim que jo, amb la cara tota pigada, m’observava darrere d’un
contenidor.
Les meves pupil·les es van dilatar. Una tremolor es va apoderar de
mi. No sabia qui era, no sabia què hi feia, amagat allà.
Vaig sentir l’ impuls d’apropar-m’hi i ho vaig fer.
Aquell noi semblava més espantat i perdut que jo.
De sobte, aquell noi va sortir corrents pel carreró fosc on estàvem.
Duia alguna cosa a la mà, semblava una clau, però una de molt
especial. Al cap d'una estona vaig decidir oblidar-me de tot el que
havia passat i vaig tornar caminant a casa meva.
Al matí següent vaig llevar-me ben d'hora. Tornava a pensar en
aquell noi. Per sort era dissabte i m’havia lliurat dels pesats de la
Llacuna de la Murtra –2011- 242
meva escola. Els meus pares havien sortit i estava sol a casa. Vaig
mirar per la finestra; els raigs de sol es ficaven pel vidre i
m'ensopegaven a la cara. Il·luminaven tota la habitació, i el gos de
la veïna no parava de molestar amb els seus lladrucs. La gespa del
jardí encara estava mullada per la rosada i el veïnat encara dormia.
Van picar al timbre de la porta. Corrents, em vaig posar la bata i les
sabates i vaig baixar a obrir la porta, però no hi havia ningú, tan sols
una caixa de color marro fosc, petita, en mig del jardí d’entrada. Em
va semblar que encara es movia d’haver-la deixat caure i anar-se’n
corrents. Vaig agafar-la i la vaig portar fins a la cuina.
Mentre esmorzava vaig decidir obrir-la, i tranquil·lament vaig mirar
dins de la caixa però... quina cosa mes peculiar! Vaig riure, i desprès
vaig sentir-me preocupat, confós.
No podia deixar de preguntar-me...
- Però, qui ha fet això?
- Qui m’ho ha portat?
No tenia cap lògica, semblava la clau que duia el dia abans aquell noi
ple de pigues del carreró...
- Però... per a què vull jo aquesta clau?
Vaig sortir al jardí una altra vegada i vaig mirar cap a totes
direccions, no sabia que passava, no sabia qui podria haver-ho fet ni
perquè, quina intenció tenia. No entenia res...
Al cap d'una estona vaig anar a passejar el meu gos. Estirava fort,
quasi s’ofegava amb la corda, estava nerviós, es posava com quan
veu a alguna persona desconeguda entrar dins del nostre jardí, o com
quan li faig “punyetes”. Quan vam tornar a casa vaig veure una carta
Llacuna de la Murtra –2011- 243
en el mateix lloc on havia estat la caixa. Sense saber perquè, em vaig
fer el boig i vaig anar a lligar el gos.
Quan tornava a la part davantera del jardí, per entrar a la casa, no
vaig poder evitar la temptació d’agafar la carta. Semblava com si no li
hagués donat temps de
deixar-ho tot ala e, pensava
que no volia que el veies i
per això va deixar primer la
caixa i després la carta. O
potser la carta ja hi era
però no vaig veure-la quan
vaig recollir la caixa.
De seguida em vaig posar a
llegir. No sabia res del que passava. L’única cosa que sabia és que la
persona que havia escrit la carta debia ser xinès, perquè aquella
carta estava escrita en xinès. Hi posava el
següent: “...ara et toca a tu amargar la
clau... que mai l’agafin o ho descobriran
tot, i tot s’anirà en orris...”
Però no vaig fer ni cas. Vaig agafar les
dues coses i les vaig deixar allà on me les
vaig trobar, intentant-me convèncer que
potser se li havia caigut a algú.
Simplement passava per aquesta casa i va
deixar aquí la caixa amb la carta, però la clau no era per a mi. Jo ja
tenia bastants problemes!
Llacuna de la Murtra –2011- 244
El despertador sona, són les 7. Torna un dilluns rutinari, encara que
aquest és estrany, ja que no he pogut dormir rumiant en la clau. Em
vesteixo, em penjo la clau al coll i surto camí de l’escola, amb por,
nerviós però decidit.
Quan em disposo a entrar-hi, veig aquell grup de nois. Em
persegueixen amb la mirada, (tenia el pressentiment que tot el que
murmuraven era sobre mi). Decideixo tombar cap a l’esquerra, i
efectivament em seguien. Començo a córrer carrer avall i sento que
s’apropen cada cop més, fins que veig que el carrer no té sortida i no
tinc altre remei que parar-me. M’acorralen.
- Ara sí que tens por, no? –va dir el líder de la banda.-
- Deixeu-me estar! Oblideu-me! –vaig dir, temorós-
- I aquesta clau? M’agrada, deu ser molt important per a tu, no?
Vaig baixar la mirada. De sobte, em van empènyer i em van prendre
la clau del coll. A més a més, quan em pensava que allò s’havia
acabat, em van donar un cop de puny a l’estómac. Després d’això, la
banda se’n va anar del carrer i em van deixar a terra. Vaig agafar les
poques forces que em quedaven i em vaig aixecar, estava una mica
confús pel cop de puny que m’havien donat. Penso que per tancar
preguntes primer he de començar pel principi, anant a buscar el noi
pigós que m’havia robat la clau al lloc on l’havia trobat.
Li vaig explicar la història que m’havia passat amb un grup de nois de
l’institut. Sorprès, em va dir que havíem de recuperar la clau com fos,
que era molt important per continuar endavant i que era qüestió de
vida o mort.
Llacuna de la Murtra –2011- 245
En escoltar el noi pigós, em vaig preguntar perquè era qüestió de
vida o mort, i el noi va dir que ho descobriria més endavant. Havia de
buscar la clau fos com fos.
Al dia següent, vaig anar un altre cop al lloc on m’havia trobat el noi
misteriós i li vaig dir que m’ajudés a trobar la clau. Ell va accedir-hi, i
tots dos vam anar a buscar la banda, ells eren els qui tenien la clau.
A la tarda, vam anar a l’escola i vam idear una estratègia per
treure’ls la clau. Primer, havíem de localitzar-la. Tot seguit, planejar
com aconseguir-la. Finalment, trobar el sentit de la clau.
Allà, a l’escola, quan vam sortir, els estàvem esperant. La por em
començava a controlar, però sabia que l’havia de superar.
S’apropaven. Llavors, de sobte, m’hi vaig fixar. Un d’ells tenia la clau
penjada al canell. Li vaig dir al meu amic:
- Hem d’agafar-los entretinguts.
- Però, com?
- Doncs, com som més ràpids, podríem anar correntss i prendre’ls la
clau.
- Quan?
- Ara és el moment, ràpid!
Vaig sortir corrents, més ràpid que mai. En un tres i no res em vaig
trobar davant d’ells i, decidit, vaig agafar la clau de la seva mà. Com
estava planejat, ara era el moment del noi misteriós. No tenia altra
opció, i vaig llençar la clau, sense mirar, al lloc on estava previst. Tot
Llacuna de la Murtra –2011- 246
va sortir rodó i ens en vam anar corrents cap a casa meva. Una
vegada dins de casa, vam estar parlant:
- Què té d’especial aquesta clau, per què és tan important? –Vaig
dir.-
- Deixa’m veure-la.
Llavors, sorprenentment, semblava que alguna cosa no encaixava. A
la clau apareixien números i lletres gravats. Semblaven coordenades.
En aquell moment no enteníem res. Hi havia més preguntes que
respostes. Què tenia d’important aquesta clau? On ens portarien
aquestes coordenades?
Vam buscar d'on eren les coordenades amb l'ordinador que hi havia al
despatx del meu pare amb la clau tremolant a les meves mans. La
bola del món virtual va començar a girar dirigint-se a la localització
de les coordenades de la clau. Em feia por el que veuria, però no
podia apartar la vista de la pantalla. El mapa es va centrar,
assenyalant la ciutat de Shenric Paolong, la meva localitat natal.
El noi pigós mirava la pantalla com si volgués trobar alguna cosa
més.
- És el meu poble.- vaig explicar-li.
- El teu poble? I com hi arribarem?
- Tu ho has de saber, la clau es teva! I què és el que obre?
- No ho sé, a mi també me la van donar.
- Qui?
- Algú! No me'n recordo! fa molt de temps...
Una altra clau...
- Ja sóc a casa!
Llacuna de la Murtra –2011- 247
La mare havia tornat de treballar d’hora. Ella no sabia res del que
m'havia passat els últims dies ni dels nois de classe i tampoc pensava
explicar-li-ho, així que vaig creure convenient amagar el noi pigós per
estalviar-me explicacions.
La mare pujava les escales.
-Ràpid, amagat!
La mare obria la porta. El noi pigós encara era al meu costat. La mare
em mirava.
- Què hi fas a l'estudi del pare?
- Res... Buscava una cosa...
- Baixa aviat que prepararé el sopar.
- Sí... Ara acabem el treball.
- Acabem?
- Sí, el noi aquest i jo.
- Quin... Quin noi?
- Doncs mama… Ell…
- No hi veig ningú, fill
En aquell moment la vista se’m va començar a desenfocar… Em
tambalejava d’un cantó a l’altre, uns llampecs de llums intensíssims
m’omplien els ulls... Vaig perdre el control. No sabia què feia. Vaig
agafar la làmpara i vaig començar a colpejar-me el cap amb ella.
Sentia a la mare de fons dir-me que parés. Em feia mal. No podia
parar. Cada cop m’ho feia més fort. La mare m’estirava. El noi pigós
ja no hi era per ajudar-me. Em vaig començar a marejar. Tenia ganes
de vomitar. Un últim cop maldestre em va fer caure. Vaig picar amb
el cap contra el terra. Els ulls se’m van tancar.
Em vaig despertar; despertar? Potser estava mort. Una llum blanca
molt densa penetrava les meves retines i no em deixava veure amb
claredat. És en aquell moment quan dos àngels se’m van apropar.
Llacuna de la Murtra –2011- 248
Eren dues figures blanques, altes, elegants, immaculades. No sentia
res, només un brunzit al meu voltant. Això significava estar mort?
Realment no sentia res excepte molt mal de cap. Les nàusees em van
tornar a atrapar i si realment allò era el cel no m’hi volia quedar tota
l’eternitat. Em feia por. No sabia que estava passant. Els àngels em
tocaven el pit. Eren freds. Em prenien la clau, tenia el puny
completament ferm, era l’últim que em quedava del món terrenal i no
ho volia perdre. Me la tragueren.
- No es preocupi senyora, el seu fill es posarà bé.
- Feia ja molt de temps que no li passava res així.
- Bé, és normal, sap si li ha passat alguna cosa estranya últimament?
- Just abans de l’atac va dir que estava amb un noi, però estava
completament sol.
- Sí, deliris i imaginacions, és un tret comú de l’esquizofrènia.
- Però és posarà bé, oi?
- Sí, sí. Per cert, a la seva mà hem trobat aquesta clau, l’aferrava
amb totes les seves forces, sap d’on és?
- Doncs sí, em sembla que és de la taquilla de l’escola.
- A més de les contusions al cap de la caiguda hem trobat diferents
blaus pels braços i el tòrax i aquests cops no tenen pinta d’haver
estat produïts per un atac com el d’aquesta tarda, sinó més aviat per
alguna altra baralla.
- Però si ell és molt tranquil mai no es baralla amb ningú.
- Va respondre la mare
- I no sap si a l’escola li fan el bullying o si potser l’han apallissat?
Llacuna de la Murtra –2011- 249
- Doncs ara que ho diu mai marxa de casa, ni torna content de
l’escola i quasi totes les tardes va directe a la seva habitació sense
sopar ni res, i algunes nits l’he sentit somicar... És veritat que potser
alguna vegada m’ho ha intentat explicar però no li he fet cas, no me’l
volia escolar, no ho volia acceptar.
Llacuna de la Murtra –2011- 250
SOLIDARITAT HUMANA
Autors:
4t d’ESO C Institut El Calamot
PTT Aux. de vendes, oficina i atenció al públic
4t d’ESO A Col·legi Sagrada Família
4t d’ESO A Col·legi Immaculada
Lentament vaig tancar els ulls, volia oblidar aquella situació i no m’
importava res el que podia passar a la meva vida. El que veia en
aquell moment eren els bons temps, els temps quan tothom portava
una vida sense problemes i, el més preocupant, era poder pagar la
hipoteca. El problema estava en què no volia morir allà, menjat fins
als ossos sense esbrinar si era l’únic viu... l’únic de tota Barcelona.
A la matinada següent, l’ única cosa que sortia en el noticiari era la
quantitat de gent morta durant la nit passada. Com un bon tonto ho
vaig ignorar i em vaig posar camí al curro, no tenia més que fer.
Vaig sortir del pis, un 3r 1a ben situat al passeig de Gràcia i em
proposava emprendre la baixada al pàrking . El so d’ una veu fatigada
em va posar els pèls de punta. Vaig girar poc a poc i el que estava
davant meu era en Joan, veí del 3r 2a. L’únic cosa de diferent era la
quantitat desmesurada de sang i el gran forat en l’estómac que duia.
L’únic que la meva ment podia pensar és que era un zombi.
Vaig començar a córrer en direcció al pàrking, estava molt nerviós
però havia de mantenir la calma, agafar el cotxe i anar-me’n d’aquell
lloc.
Llacuna de la Murtra –2011- 251
Vaig entrar al cotxe i en sortir al carrer tot semblava mort, no hi
havia gent, l’ambient era fantasmagòric i en avançar uns quants
metres vaig poder observar com les botigues estaven destrossades,
com si hagués passat una estampida per la ciutat.
Però què collons ha passat aquí? Vaig pensar. Com és que no m’havia
adonat del que ha passat a la ciutat aquesta nit? I vaig pensar... És
clar! Les pastilles pel son que m’ha
receptat el metge pel meu insomni són
tan potents que no vaig sentir ni un
soroll a la nit. Però ara, allò realment
important era saber què havia passat
aquesta nit . Saber perquè el meu veí
semblava un zombi.
La família! Estaran bé? Ho havia de
comprovar, així que em vaig posar en
marxa, camí a casa de la meva mare.
De sobte, un home d’uns 30 anys va venir molt ràpid cap al meu
cotxe.
- Si us plau! Deixa’m entrar al cotxe!
- Passa, corre!
- Gràcies, gràcies!
- Qui ets?
- Ara no és el moment per presentacions, arrenca el cotxe, ràpid!
- Primer, com et dius?! Em dic Àlex, ja està, ja saps el meu nom, ara
corre!
- No penso arrencar si no em dius què passa aquí.
Llacuna de la Murtra –2011- 252
- No sé ben bé el que passa, l’únic que sé és que no en sortirem vius
si no arrenques d’una vegada!
- D’acord!
Dit això vaig pensar en un lloc segur on no hi hagués arribat aquesta
“malaltia”, així que vaig posar camí a l’autopista. Allà per on
passàvem estava destrossat i ple de zombis, vaig pensar en un altre
poble: Gavà, que és on viu la meva mare, així m’asseguro un fora de
perill.
No hi havia ningú pel carrer, tot això em feia mala espina. En arribar
al portal de la casa de la meva mare vam veure unes taques de
sang... Vaig pensar el pitjor.
Vam pujar al quart pis, vaig obrir la porta de casa i vam entrar
ràpidament al vestíbul de casa. Mare! Vaig cridar, ningú contestava,
Mare! Sóc en Josep! Un silenci aterrador envoltava la casa.
- Anem al seu dormitori.
- Estàs segur que la teva mare no ha sortit aquest matí?
- No ho crec, no acostuma a sortir a aquesta hora.
- D’acord anem a l’habitació, però amb precaució...
Abans d'entrar-hi vam anar a la cuina i vam mirar el frigorífic. Vam
agafar tres ampolles d'aigua i dos paquets de sucs de poma i taronja.
En Josep va mirar a l'armari i va agafar un paquet de galetes per si
pel camí teníem gana.
Quan vam entrar a l'habitació vam veure que la meva mare no hi era,
però de sobte vam escoltar com algú entrava per la porta.
Llacuna de la Murtra –2011- 253
- Hola, que hi ha algú?- va dir la mare d'en Josep
- Mare, ets tu?
En veure que era la seva mare, en Josep es va llençar als braços i li
va preguntar què passava, però ella no sabia res. L'Àlex va dir que
era millor marxar d'aquell lloc tan aterrador. Van baixar fins el portal.
Les taques de sang havien desaparegut, però qui havia estat?
En Josep va veure una ombra que sortia per la porta sobre les quatre
del migdia, la van seguir fins que......BOOM!!
Va exclatar un cotxe, era el cotxe de l'Àlex, però ningú dels tres havia
estat perquè estaven tots junts.
Vam anar amb precaució fins la segona cantonada del carrer Joan
XXIII, on vam veure un grup de joves i els vam preguntar:
- Algú de vosaltres sap el que ha passat que no hi ha ningú pel
carrer?- li va dir l'Àlex.
- No, però crec que han dit a les notícies que no sortís ningú de casa
perquè volien gravar una escena d'una pel·lícula- va dir en Joan, un
dels joves
De sobte va sortir el director:
- Corten!! Hem podeu dir que feu fora de casa vostra?
- Es que no sabíem que passava, per què no hi havia ningú als
carrers? i per què hi havia zombis ?
- Ah! d'acord. Doncs ara que ja ho sabeu podeu marxar.
Llacuna de la Murtra –2011- 254
En Josep, l'Àlex i la mare van marxar, quan un dels actors li va dir
que paressin, però com ells tres ja sabien que era una pel·lícula van
continuar caminant.
- Pareu-vos, eh vosaltres!- cridava el director
- I, ara, què vol?- van dir tots tres a la vegada
- Abans m' heu dit que havíen vist zombis, però aquests no són de la
meva escena
- Llavors, d'on han sortit?
Tots tres, els joves, l'actor i el director vam marxar junts fins el PTT
de Gavà, on veien que allà era d'on sortien els zombis. Vam entrar
sense fer molt soroll, però un d'ells va trepitjar un tros d'una fulla
d'un arbre que hi havia davant de la porta.
Un dels zombis se’n va adonar i es va quedar tot en un silenci
aterrador.
-Qui hi ha?- va dir el zombi
Va sortir un del joves i li va dir:
- Per què esteu tots els zombis aquí al PTT?- va dir la mare
- Doncs, perquè han fet un equipament nou i hem decidit venir
- Però, es que ara vindran uns nois i noies per estudiar i fer ús
d'aquest equipament?
- va dir l'Àlex
- Ah! Llavors, farem un pacte.- va dir un altre zombi
L'Àlex, en Josep, la mare, l'actor, els joves, el director i els zombis
van anar a la sala polivalent que havia al Casal i van començar a
pensar en el pacte.
Després de tres llargues hores van decidir que els zombis es
quedessin els caps de setmana i els nois de dilluns a divendres.
- A mi em sembla fantàstic- va dir la mare
Llacuna de la Murtra –2011- 255
- Jo crec que també, d’aquesta forma podrem gaudir tos per igual
amb el nou equipament que han fet a Gavà.
Estava segur que tot el que havia succeït era un somni rar i horrorós.
Vaig llevar-me com un altre dia i vaig mirar per la finestra. En veure
la cafeteria s’estava cremant se’m va posar la pell de gallina, però no
només amb això, sinó també amb la botiga d’electrodomèstics que hi
havia al costat... Potser, el somni havia servit per despertar i adonar-
me del que estava passant. Vaig agafar les claus del cotxe, em vaig
vestir de seguida i vaig agafar l’arma que el meu avi m’havia deixat
quan va morir. Vaig baixar ràpid per les escales, tant, que gairebé em
mato. En obrir la porta que donava al carrer vaig començar a
observar que tot estava destrossat: cotxes bolcats i cremats,
botigues trencades, cases en flames ... Vaig anar corrents al cotxe
que estava al pàrquing i, de sobte, sense previ avís, van començar a
sortir gent, estaven bojos. Van començar a esprintar darrere meu!
Vaig córrer i córrer fins que els vaig perdre de vista. Després vaig
asseure en un banc i vaig començar a reflexionar sobre què estava
passant, què dimonis estava passant a Barcelona!
Vaig pensar en coses que podria dur a terme, però no sabia què fer:
anar a casa de la meva mare i arriscar-me... Vaig decidir anar-hi
finalment, perquè era l'única persona que tenia en aquesta vida. El
que em va semblar més estrany de tot això és que estava fent el
mateix que en el meu somni i vaig pensar que, potser, també era un
malson així que em vaig pessigar, però per desgràcia no em vaig
despertar. Vaig trobar una moto tirada a terra, la vaig agafar i vaig
donar-li gas fins que vaig arribar a l’autopista en direcció a Gavà. No
m’ho podia creure a l’autopista estava tota plena de cotxes que
s’havien estavellat contra les barres de seguretat o entre ells, en
Llacuna de la Murtra –2011- 256
definitiva, allò era un caos total. Així que em va tocar ananr
esquivant tots i cada un dels vehicles estavellats de l’autopista.
En arribar a la sortida de Gavà, el primer que vaig veure va ser
l’enorme estàtua del Barnasud destruïda, quasi no s’aguantava dreta.
Gavà es trobava en les mateixes condicions que Barcelona.
Ràpid vaig accelerar per arribar a casa de la meva mare. En arribar-
hi, vaig veure una camioneta de la tele davant la porta de casa. Vaig
deixar la moto i vaig entrar corrents a casa. La meva mare estava
parlant amb els de la tele, i sense adonar-me’n, vaig abraçar-la fort i
li vaig explicar tot el que havia vist.
La mare no entenia què li deia i, donant una excusa a la periodista,
va demanar-me que em calmés. Vam anar a parlar a la cuina. La
cuina de la mare era molt gran, tenia una taula rodona de fusta amb
cinc cadires situada al costat de la finestra que la il·luminava; una
nevera blava molt estrafolària davant de la taula; el marbre negre del
costat de la pica estava ple de gots i plats de mil formes diferents,
feia anys que la mare en feia col·lecció; el forn era l’única peça nova
de la cuina, li havia regalat per al seu aniversari, feia un mes. Una
olor a cendres ens va embolcallar, la finestra era oberta.
La meva mare em va explicar que tot haviaestat un somni i que el
que li explicava era una ximpleria que no passaria mai perquè era
una història inversemblant. Llavors, com veia la meva mare que no
em creia, li vaig dir que sortís fora. Vam obrir la porta de la cuina que
donava a un petit balcó d’un 4t pis situat a la plaça Catalunya i ho va
veure tot, es va quedar bocabadada. Vam tornar dins perquè es
pogués asseure i tranquil·litzar-se una mica, però la major sorpresa
va ser que ja no estaven els de la televisió, tothom havia
desaparegut, ni rastre de les càmeres, ni dels focus, ni dels cables...
Llacuna de la Murtra –2011- 257
Vàrem buscar per tota la casa, però res ni rastre dels periodistes ni
dels seus estris. Em trobava marejat, a més portava un dia sense
menjar, tenia gana. La meva mare, tot i que estava preocupada, va
decidir fer-me una truita i així amb l’estómac ple podria pensar
millor respecte a tota la situació que teníem a sobre.
La meva mare i jo vam agafar el seu cotxe i vam anar a fer una volta
perquè volíem saber què estava passant. Per allà on passàvem
només vèiem silenci i buidor. De sobte, vam veure una ombra que es
ficava dins del supermercat del barri les Bòbiles. Vam decidir anar al
seu darrere i vam aparcar el cotxe al seu pàrquing. L’ombra era d’una
nena petita d’11 anys, aproximadament, amb el cabell ondulat, ros i
amb uns grans ulls de color blau cristal·lí. En la seva mirada vam
veure alguna cosa que no ens agradava però igualment li vam
preguntar si sabia on estava tothom i què hi feia ella, allà, tota sola.
La nena no ens va dir res, però ens va agafar de la mà i ens va portar
fins al departament de
televisions i vam observar
les grosses pantalles de
plasma que estaven
emetent les notícies
internacionals. Només vam
veure imatges, ningú no
parlava, només es veien
carrers desolats, cotxes
abandonats, vidres trencats, botigues amb els aparadors destrossats,
fins i tot taques de sang pel terra que ens ensenyava que amb
poques paraules érem, potser, els únics supervivents del planeta.
Llacuna de la Murtra –2011- 258
Vam agafar un carro i vam començar a agafar provisions, perquè no
sabíem quant duraria aquesta situació.
Van passar els dies i continuàvem amb la nena. Poc a poc va anar
agafant confiança amb nosaltres, però continuava sense parlar. Fèiem
el que mai havíem imaginat que podríem fer: agafar menjar sense
pagar, entrar a la farmàcia i agafar medicaments... Jo, que era de
sortir a fer una volteta a la Rambla o fer un partit al camp municipal
em quedava a casa de la mare totes les hores possibles. Quan
sortíem portàvem pals, ganivets i l’arma de l’avi per a un possible
atac d’ombres que apareixien i desapareixien en els llocs ombrívols.
Però, passats un parell de mesos, vam decidir que així no volíem
viure: trobàvem a faltar el contacte amb la gent, els amics o
coneguts. Llavors, vam decidir sortir i buscar supervivents. Si
nosaltres érem vius, segur que en algun altre indret hi trobaríem gent
com nosaltres, que sortia poc o que s’amagava. Teníem molt bons
amics a Madrid i a Granada, no en sabíem res, però crèiem que era
un problema de les antenes i els satèl·lits que havien deixat de
funcionar. Així que vàrem posar roba en una bossa, menjar per uns
quants dies i vam muntar al cotxe tots tres. No portàvem gaire
benzina al dipòsit , havíem d’anar a la benzinera del Barnasud. Vam
agafar el carrer Sant Joan fins a la plaça de l’Església, vam girar a
l’esquerra i just quan passàvem per davant del col·legi Immaculada
Concepció, l’escola de les monges, vam sentir uns sorolls aguts, era
el timbre de canvi d’hores. Jo havia estudiat quinze anys allà i aquell
so m’era molt familiar. Davant del dubte, vam decidir aparcar a la
Llacuna de la Murtra –2011- 259
zona blava del davant, sense pagar, i amb molta por i molta cura
vam entrar-hi, vam recórrer els despatxos, el poliesportiu, les classes
de primària, de l’ESO de la primera i segona planta. Tan sols quedava
les tutories i els laboratoris i... sorpresa!! Al laboratori hi havia deu
persones treballant, estaven provant barreges de líquids amb uns
tubs molt gruixuts. Tots plegats ens vam espantar quan ens vam
veure. Ells també es pensaven que eren els únics supervivents.
Tots vam començar a parlar alhora, estàvem tan contents que rèiem i
ploràvem. Ens van explicar
que ells ho havien vist tot i
que havia estat un malson,
no s’havien atrevit a sortir
de l’escola (per això no els
havíem trobat), vivien dels
queviures del menjador i
rentaven la roba a mà.
Estaven molt preocupats i
se sentien culpables d’allò
que havia passat perquè ells eren qui, sense voler, havien creat la
substància volàtil que havia tornat a la gent en morts vivents i
després es desfeien i desapareixien. Ells no s’havien transformat
perquè havien trobat un antídot. Vam decidir quedar-nos a Gavà i
amb paciència i amb l’esforç de tots tornaríem a crear una societat
plural on hi cabés tothom.
A l’escola vaig trobar una professora, l’Imma, se la veia assenyada,
havia entrat un cop jo ja no hi era, m’hi vaig enamorar i vam criar
junts la nena. Vàrem ser la primera família.
A la nena li vam haver de donar l’antídot, igual que a la mare i a mi.