Conceptes bàsics del tennis
description
Transcript of Conceptes bàsics del tennis
CONCEPTES BÀSICS DEL
TENNIS
HISTÒRIA DEL TENNIS
L'origen del tennis es remunta al segle XIV, el qual es nomenava jeu de paume. Es jugava a França
per la noblesa. Inicialment, la pilota es colpejava amb les mans, malgrat que després es va introduir
la raqueta. Aquest esport va arribar a Anglaterra, on es va anomenar tennis on the lawn (tennis sobre
la gespa), nom que derivà en lawn tennis fins a l'actual tennis.
La versió actual del tennis té dos orígens diferents. En primer lloc, el 1859, Thomas Henry Gem
i Juan Bautista Augurio Perera, residents a Birmingham (Anglaterra), jugaven a racket, esport
predecessor del tennis. El 1872 es traslladaren a Leamington Spa, i, juntament amb dos doctors del
Warneford Hospital, seguiren practicant l'esport. Seguidament, van fundar el primer club de lawn
tennis al món l'any 1874, el Leamington Tennis Club, on establiren les primeres regles del joc.
En segon lloc, l'any 1863, a l'Índia, l'oficial britànic Walter Clopton Wingfield, introduí aquest
esport a Gal·les vers el 1874. La seva versió de l'esport es basava en el tennis de sala o tennis reial,
nom que van donar els francessos al tennis reial, praticat per. Coneguts monarques, com Enric VIII
d'Anglaterra, Al cap de poc, Mary Ewing Outerbridge l'introduí als Estats Units. L'esport s'expandí
ràpidament per les classes acomodades britàniques i americanes.
L'impuls definitiu per a l'esport tingué lloc al All England Lawn Tennis and Croquet
Club (a Wimbledon, Londres). Allí nasqué la primera gran competició el 1877. El 1881 es formà
la United States National Lawn Tennis Association, que donà forma i estandarditzà les regles del joc
i organitzà les primeres competicions americanes, com l'obert dels Estats Units de tennis masculí,
que s'inicià el 1881. Les actuals regles daten del 1924.
A diferència de la majoria d'esports, el tennis fou dels primers esports que permeté competir a les
dones. La primera competició en què prengueren part fou el 1879 a Dublín.
L'any 1926, el promotor C.C. Pyle organitzà la primera gira de tennistes professionals, on oferia
partits d'exhibició de pagament. En aquells anys, els tennistes professionals i els amateurs estaven
separats, de tal manera que quan un jugador es convertia en professional, ja no podia competir en
els torneigs pels amateurs. Aquesta distinció va anar perdent força i moltes vegades tennistes
professionals fingien ser amateurs. L'any 1968, a causa de les pressions i dels rumors que
desprestigiaven l'esport, es va acabar amb aquesta distinció i, aleshores, va començar l'era open, en
la qual qualsevol tennista pot participar en tots els torneigs.
Amb el començament d'aquesta nova era i l'establiment d'un circuit de tennis professional, la
popularitat del tennis s'ha incrementat notablement per tot el planeta. El
TÈCNICA:
El tennis és un esport on la tècnica és el fonament bàsic per a aconseguir la victòria. Tenir una bona
tècnica és més complexe del que pareix. A banda de dominar molts de tipus de cops, s'ha de saber a
la perfecció quin és el més adequat a cada moment i com fer una bona estratègia per guanyar
després del punt. Els tipus de cops més habituals són:
1. SERVEI
El servei o treta inicial és un dels cops més importants. Les pautes per dur-lo a terme a la
perfecció són:
Posició inicial. Des de darrere la línia de fons sense trepitjar-la. Els peus marquen una
posició imaginaria de rellotge de la “una i quart”, amb el peu esquerra davant i el dret
darrere paral·lel a aquesta línia. Les espatlles estan de costat i alineades. La raqueta en
contacte amb la pilota i per davant, a l'altura de la cintura. El pes del cos s'ha de posar
sobre el peu de davant.
Preparació i elevació. Els braços s'han de moure coordinadament i a la vegada. Un dels
dos cap endavant, per llançar la pilota i l'altre cap enrere per elevar el braç a l'altura de
l'espatlla, on es flexiona, deixant la raqueta per damunt i darrere del cap. El pers del cos
passa de davant a darrera i després de darrera a davant.
Acceleració i impacte. L'acceleració es genera des de darrere del cap, cap endavant. Hi
ha una rotació del maluc per impulsar la raqueta. El peu dret surt cap endavant sense
trepitjar la línia. El braç esquerre es flexiona cap al cos. El braç dret s'estira i impacta a
la màxima altura possible, un poc per davant del cap.
Finalització. La raqueta surt pel costat esquerre del cos. El braç esquerre queda recollit a
prop del cos, però permet el pas de la raqueta. El pes del cos es transfereix cap endavant.
Els tipus de serveis, en funció de l'efecte, la potencia i l'angle que tenen, són:
Servei pla. S'impacta la pilota de darrere a davant, amb tot el cordatge de la raqueta,
sense efecte. És més potent, però té menys angle.
Servei tallat. S'impacte a la pilota de darrere a davant, però per la part dreta de la pilota.
Aquesta s'aixeca poc del sòl i té un angle més gran.
Servei “liftat”. S'impacta a la pilota de darrera a davant i d'esquerra a dreta (al contrari si
s'és esquerrà. Generalment es toca la pilota molt per damunt del cap i quasi darrere
d'ella. És el servei més difícil de fer, però proporciona un major bot a la pilota.
2. DRIVE
Un drive és un cop que es fa amb el braç dominant per a guanyar el punt amb un colpeig
potent sense deixar opció al contrari per a respondre. Per a fer un drive excel·lent cal seguir
les següents pautes:
1. Has d'adoptar una posició lateral quan la pilota s'acosta. Les cames han de quedar
flexionades i els peus paral·lels.
2. A la vegada que fas l'1 i abans de que la pilota boti, col·loca la raqueta lateralment cap
enrere amb un gest ampli. El cap de la raqueta ha de fer el recorregut a una altura major
que el teu cap. En aquesta part, comences a acumular energia cinètica.
3. La raqueta continua el moviment semicircular cap abaix, com si dibuixàs uns “C”. En
arribar abaix el canell s'obri cap enrere. L'altre braç apunta a la pilota agafant la distància
lateral adecuada.
4. Mentre que poses el pes del cos damunt la pilota i puges el centre de gravetat del teu cos,
accelera el braç cap endavant i cap a dalt, amb el canell obert fins que impactis. El maluc
ajuda el gest girant cap a l'esquerra.
5. L'impacte és sempre per davant del cos i en un recorregut ascendent, per donar-li l'efecte
“liftat”. El colze del braç executor queda molt a prop del tronc que ja ha girat quasi
completament i l'avantbraç apunta a l'adversari, mentre que el canell segueix obert.
6. Segueix ascendent la raqueta mentre que el braç passsa per davant del teu cos cap a dalt
fins que quedi enrevoltant el reu coll. La posició final és igual que la inicial, quedant de
cara a l'adversari però amb el braç executor recollit sempre per damunt de l'espatlla.
3. REVÉS TALLAT
El revés tallat s'utilitza com un recurs en el moment que no s'arriba còmode a la pilota, però
actualment també s'usa per a guanyar punts intentant incomodar al contrari. El revés tallat té
les següents fases d'execució:
1. Preparació. El moviment comença amb la raqueta cap enrere i adalt amb el colze
flexionat. La preparació s'ha de començar mentre la pilota arriba, abnas del bot per
colpejar a temps. Ens col·locam lateralment, amb l'espatlla dreta per davant de l'esquerra
(a l'inrevés pels esquerrans), deixant la pilota per l'esquerra. La raqueta queda per
damunt del cap i no s'ha de baixar cap enrere, com passaria al revés “liftat”.
2. Moviment d'acceleració. Amb el cos encara en posició lateral, els peus paral·lels i els
genolls flexionats es passa el braç que sosté la raqueta cap endavant i cap avall, desfent
la flexió del colze. La raqueta baixa en diagonal i el seu cap, que partia des de una
posició més alta que l'espatlla arriba a la pilota amb inclinació, avançada la part d'abaix
respecte la part de dalt.
3. Impacte. Es produeix amb el braç quasi estirat, a l'altura de la cintura i amb el canell
bloquejat, amb una inclinació de la raqueta d'uns 45 graus respecte a l'horitzontal. Es
colpeja la pilota de dalt cap abaix perquè surti cap endavant amb el retrocés típic dels
cops tallats. El pes del cos s'ha de posar sobre la pilota i la direcció de la mateixa
dependrà de la col·locació de les espatlles i del punt d'impacte. Si se vol jugar en
paral·lel, el cop ha de ser just a l'altura de l'espatlla avançada; si es vol creuat, haurà de
colpejar la pilota lleugerament per davant del cos.
4. Finalització. És un moviment ampli cap endavant, passant la raqueta d'esquerra a dreta,
sense desacceleració, fins que la nostra pròpia anatomia aturi el gest. El cos darrere el
cop segueix de costat fins que la pilota se n'hagi anat definitivament. Només llavors
tornarem a la posició d'espera frontal.
4. VOLEA DE DRETA
La volea és un cop per a rematar un punt pujant a la xarxa. Té les següents fases:
1. Pujada a la xarxa. La carrera ha de ser ràpida i amb una trajectòria que ens faciliti
cobrir els angles oberts per l'angle del nostre cop. La velocitat ens ha de permetre fer
un lleuger patró per arribar a la posició d'espera.
2. Posició d'espera. Es la postura que s'adopta just abans de la volea. S'ha de col·locar
el cos de tal manera que poguem reaccionar davant qualsevol dels cops de
l'adversari. Com a conseqüència, els peus han d'estar paral·lels i recolzats damunt les
puntes, els genoll flexionats i el cos lleugerament cap endavant. El braç executor ha
d'aguantar la raqueta per davant del cos mantenint el cap d'aquesta a l'altura de la
barbeta. L'altre braç sosté la raqueta a l'altura del centre de la raqueta.
3. Preparació. Feim una reorientació del cos cap al costat pel que ens ve la pilota. En
el cas del jugador dretà s'avança la cama esquerra i es col·loca l'espatlla esquerra per
davant. La raqueta s'ha de mantenir a l'altura de la barbeta i l'avantbraç executor
paral·lel al sòl, amb el colze separat del cos per un espai un poc més gran que al
d'una pilota de tennis. La raqueta no retrocedirà res en cas de que la pilota vengui
amb suficient potència. El pas avançat i diagonal de la cama esquerra (en els dretans)
ens ajudarà a ajustar la distància lateral del cop i a transmetre part del pes del cos cap
endavant en el colpeig en cas de que sigui necessari. Només si la pilota ve per davant
del cap i fluixa farem un petit recorregut cap enrere amb el braç dret abans del cop.
4. Impacte. S'ha de fer amb la raqueta perpendicular a la direcció desitjada i les
espatlles alineades i paral·leles a la direcció que es vulgui. El cap de la raqueta estarà
a major o menor altura en funció de la trajectòria de la pilota del contrari, encara que
l'ideal és fer el colpeig a l'altura del pit. Quant menys separem el colze del cos major
control tendrem damunt el cop. El canell pot obrir-se lleugerament cap enrere per
orientar la raqueta i donar més estabilitat articular en l'impacte. La mà esquerra sol
quedar a la mateixa altura que la mà que sosté la raqueta. L'impacte no ha de ser
sempre tallat ja que pot ser suficient amb una volea plana al costat oposat al que es
troba el contrari. Si la volea vol que sigui tallada, la raqueta ha d'entrar en contacte
primer amb la part inferior del cap de la raqueta.
5. Finalització. La raqueta va des del lateral cap endavant després de l'impacte. És
important que el pas de la raqueta cap endavant sigui eficient, amb poca rigidesa de
l'espatlla, una important participació del canell i amb la tensió adequada, però no
excessiva dels músculs de l'avantbraç.
5. REMAT
El remat és el cop decisiu, que sol acabar el punt. És habitual fer-se després de que el
contrari s'hagi vist forçat a fer un globus defensiu. Les fases del remat són les següents:
1. Pujada a la xarxa. Igual que les volees, després del cop d'atac hem de pujar a la xarxa
amb temps suficient per poder preparar el cop en situació favorable.
2. Moviment de preparació i acceleració. El cos ha d'adoptar una posició lateral, similar
a la del servei. Els braços s'han de moure de manera coordinada per deixar el braç
executor darrere del colze a l'altura de l'espatlla, mentre que l'altre braç s'aixequi
apuntant cap a la pilota. A diferència del servei, en el remat sol ser més ràpid i efectiu
aixecar la raqueta per davant fins a col·locar-la darrere el cap. La preparació s'ha de fer
mentre que la pilota puja, guanyant temps a l'acció i ajustant la distància respecte a la
mateixa amb passos laterals ràpids i curts.
3. Acceleració i impacte. L'acceleració s'inicia des de darrere del cap i cap endavant. Es
produeix una rotació del maluc mentre que s'estira el colze i es tira l'espatlla passant el
braç a davant, estirant-se. El pes del cos es transfereix definitivament damunt la bolla per
golpejar. El braç esquerra descendeix flexionant-se cap el cos. El braç dret impacta a la
màxima altura possible lleugerament per davant del cap i estirat continuant cap endavant
i abaix. La trajectòria serà més o menys picada en funció de la distància a la xarxa i de la
profunditat que desitgem donar-li al cop.
4. Finalització. La raqueta surt pel costat esquerre del cos amb major o menor angle
segons l'efecte o la direcció que li hagim donat al remat. El braç esquerre queda
flexionat a prop del cos. El pes del cos s'ha transferit cap endavant i el peu dret ha sortit
per quedar-nos preparats pel següent cop per si aquest no ha estat definitiu.
6. GLOBUS
El globus és un cop defensiu o ofensiu en funció de la situació. Consisteix en un cop lent
amb l'objectiu de fer passar la pilota per damunt del jugador contrari quan és a prop de la
xarxa per aconseguir el punt. Les fases del globus són les següents:
1. Preparació. Cada gest té la seva anticipació. Sempre es prepara abans que la pilota boti,
per guanyar-li temps a l'acció. La preparació implica endur-se la raqueta cap a dalt i
darrer primer i cap abaix i més enrere després, per passar-la per abaix de la cintura (com
faríem en el revés “liftat”). La pilota s'ha de quedar pel costat esquerre (si s'és dretà)
col·locant-nos en una posició lateral que ens permeti colpejar la pilota per davant.
2. Moviment d'acceleració. S'inicia amb els genolls flexionats i el cos en una posició
lateral, amb les espatlles paral·leles a la pilota i la cama dreta avançada respecte a
l'esquerre (al contrari si s'és esquerrà). La raqueta surt cap endavant i cap a dalt, amb el
lateral superior d'aquesta inclinat cap endavant.
3. Impacte. Sempre per davant del cos amb la raqueta quasi recta i en un gest molt
ascendent de tot el braç, que s'ajuda amb un gir del canell cap a la dreta per donar-li la
suficient altura a la pilota.
4. Finalització. La raqueta surt cap a dalt i també cap endavant amb el braç estirat, per
donar-li al gest la component horitzontal que dóna profunditat al cop. La raqueta, acaba
apuntant amb el cap al cel. La mà queda per damunt de l'espatlla i el braç quasi en
extensió completa, per davant del cos.
7. DEIXADA
La deixada és un dels cops més difícils i més arriscats del tennis. Consisteix a deixar la
pilota a prop de la xarxa perquè l'oponent, que s'ha de trobar enfora de la xarxa, no la pugui
tornar. Les fases de la deixada són les següents:
1. Preparació. S'ha d'endur la raqueta cap enrere i cap a dalt amb el colze flexionat. La
preparació ha de començar mentre la pilota arriba abans del bot per no acabar colpejant
tard i fora de lloc. A la preparació s'ha d'adquirir una col·locació lateral amb l'espatlla
dreta per davant de l'esquerre (en els dretans), deixant la pilota per l'esquerra. La raqueta
queda per damunt del cap i no s'ha de baixar cap enrere.
2. Moviment d'acceleració. Amb el cos encara en posició lateral, els peus paral·lels i els
genolls flexionats, es passa el braç que sosté la raqueta cap endavant i cap avall, desfent
la flexió del colze. La raqueta baixa en diagonal, sense excessiva acceleració. El cap
d'aquesta, que començava des d'una posició més alta que les nostres espatlles arriba a la
pilota amb inclinació, avançada la part d'abaix respecte a la de dalt.
3. Impacte. Es produeix, amb el braç quasi estirat, a l'altura de la cintura i el canell
bloquejat. En aquest moment la raqueta està tombada i la part d'abaix del marc està
avançada respecte a la de dalt. Es colpeja a la bolla de dalt abaix per que surti cap a dalt i
endavant amb el retrocés característic dels cops tallats. La direcció té a veure amb la
posició de les espatlles i el punt d'impacte. Si volem fer una deixada paral·lela, el cop ha
de ser just a l'altura de l'espatlla esquerra. Si la volem fer creuada d'esquerra a dreta, hem
de colpejar lleugerament per davant del cos i si la volem de dreta a esquerra, hem de
colpejar per darrere de l'espatlla enmig de les espatlles.
4. Finalització. És una finalització curta i en desacceleració, no molt cap endavant i més
cap avall. El cos, després del colpeig, segueix de costat fins que la pilota s'hagi anat
definitivament.
BIBLIOGRAFIA:
Revistes Tenis World
es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_tenis