COM LA CÉRVOLA ES DELEIX

PER LES FONTS D’AIGUA,

TAMBÉ EM DELEIXO JO PER TU,

DÉU MEU

(Sl 42,2)

S U M A R I

3 EN LA MORT DEL PARE ABAT CASSIÀ IDEL PARE ROMUALD

4 EL PARE ABAT CASSIÀ, HOME DE FE, D'ESPERANÇA, DE CARITATpare Abat Josep Maria Soler

7 EL PARE ROMUALD, PELEGRÍ DE LAPARAULApare Abat Josep Maria Soler

9 ACULL!pare Abat Cassià Maria Just

10 DECÀLEG DE L'ANCIANITATpare Abat Cassià Maria Just

11 CERCAR DÉUpare Romuald Maria Díaz

12 TOT REFLEXIONANT ENTORN DE L’ABATCASSIÀ: UNA SENZILLA EVOCACIÓpare Jordi Castanyer

N O T I F I C A C I O N S

22 OBLACIONS I ENTRADES

22 INFORMACIONS DIVERSES

23 ELS NOSTRES DIFUNTS

23 CALENDARI D’ACTIVITATS 2008 dels oblats (abril-

Juliol 2008

Núm. 111

3a. època

Imprimeix: Bengar Gràfiques

Lluís Companys, 62

GRANOLLERS

Dipòsit legal: B-2907-1996

3

EN LA MORT DEL PARE ABAT CASSIÀ

I DEL PARE ROMUALD

El 12 de març morien a Montserrat l'abat Cassià Maria Just i el pare Romuald Díaz. L'un

a la matinada, l'altre a mitja tarda. Els oblats, amb l'estima i amb la pregària, sempre

acompanyem la nostra comunitat de Montserrat quan s'esdevé la mort d'un monjo.

Aquesta vegada, però, per la significació que han tingut per als oblats –cadascun en el seu àmbit–

volem, a més, fer-nos-en ressò en aquestes nostres pàgines.

Més enllà de la dimensió pública, tant a nivell civil com eclesial, que tingué el pare Cassià,

nosaltres ara n'hem de subratllar el mestratge espiritual que en vam rebre com a oblats del

monestir de Montserrat, que ell regí durant més de vint-i-dos anys (1966-1989). D'entre les mol-

tes sol·licituds que té el monjo elegit com a abat, com a pare, de la comunitat monàstica de

Montserrat, hi ha també la de vetllar pels oblats, perquè siguin ben atesos tant humanament com

espiritualment. I ell ho féu de diverses maneres, des del nomenament dels consiliaris, per mitjà

dels quals en seguia les activitats, fins a les moltes vegades que ens adreçà la seva paraula il·lumi-

nadora en les domíniques Gaudete i Laetare o els seus escrits a la nostra revista, Via Vitae o Acull!segons l'època. Però cal subratllar-ne, d'aquest seu mestratge, les Glosses a la Regla del nostre

Pare sant Benet, publicades el 1981 i posteriorment reeditades, que tant ens han ajudat i ens aju-

den encara a conèixer-la bé i a anar a fons en l'espiritualitat benedictina que ens acompanya en

el seguiment de Jesucrist. C

El pare Romuald, entre moltes altres responsabilitats que havia assumit en el monestir,

va ser el nostre consiliari –en aquell temps era anomenat Director– durant quinze anys

(1948-1964). Molts dels oblats més antics el recorden amb molt d'afecte. Fou precisa-

ment ell el qui, com a primera decisió així que el pare abat Aureli li encomanà aquesta respon-

sabilitat, fomentà la reaparició del Butlletí –“Via Vitae, Butlletí dels Oblats Seglars Benedictins

de l'Abadia de Montserrat”–, deu anys després d'haver-se'n interromput la publicació. Enamorat

de la paraula bíblica –la Paraula–, en fou un estudiós i difusor incansable, com també de la terra

de Jesús, la Terra Santa. A ell devem molt particularment, com un servei més als oblats anys des-

prés de deixar de ser-ne el consiliari, l'inici dels nostres viatges a Terra Santa, el primer dels quals

tingué lloc el maig del 1973; aleshores ell formava part de la comunitat montserratina a Tantur,

entre Betlem i Jerusalem, i posà tot l'interès i tota la traça de què era capaç a l'organització i al

guiatge de diversos grups d'oblats; també li devem, encara, tantes i tantes gestions perquè els

oblats poguéssim posar a Terra Santa un plafó amb el Magníficat en català, a Ain Carem, i un altre

amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, a Natzaret. Més tard, el 1982, i per a ajudar

tants i tants pelegrins, publicà Pelegrins de la paraula a Terra Santa, reeditat posteriorment. Ni la

ceguesa que suportà coratjosament els darrers anys de la seva vida no li fou impediment per

seguir amb interès totes les coses de la comunitat; també les dels oblats. Així, doncs, també

envers ell sentim, els oblats, un agraïment molt gran.

Que tots dos, que, no havent anteposat res absolutament al Crist, Ell els ha duts tots junts a

la vida eterna (vegeu RB 72,11-12), intercedeixin per la nostra fraternitat d'oblats. C

4

pare Abat Josep Maria Soler

EL PARE ABAT CASSIÀ,

HOME DE FE, D’ESPERANÇA, DE CARITAT *

Heu penetrat els meussecrets i em coneixeu.Aquestes paraules

del salmista que hem cantat

amb música del P. Abat Cassià

M. i que ell mateix va voler

que es cantessin en les seves

exèquies, ens ajuden a viure

aquests moments de la separa-

ció; perquè l'existència huma-

na hi queda il·luminada a la

llum de Déu. El salm ens

ensenya que tots els moments

de la vida, amb els seus alts i

baixos, amb les seves clarors i

ombres, són abastats per la

saviesa amorosa de Déu, des

d'allò més íntim que duem al

fons del cor fins a les activitats

més externes: vós veieu quanm'assec o quan m'aixeco, descobriude lluny estant els meus propòsits,sabeu bé si camino o si reposo, ussón coneguts tots els meus passos.La mirada de Déu ho penetra

tot amb el seu amor, encara

que l'ésser humà intenti fugir-

ne. Déu sempre és l'amic inde-

fectible que fa costat i les seves

mans sempre estan obertes per

acollir. Els cristians ho sabem

sobretot a partir de la paraula

de Jesús que hem escoltat a l'e-

vangeli: a vosaltres us he ditamics perquè us he fet conèixer totallò que he sentit del meu Pare. Iencara més perquè en l'amor

Sr. Cardenal, Srs. Bisbes, Padres Abades, Mares Abadesses,

M. H. Sr. President de la Generalitat de Catalunya, Autoritats,

Germans i germanes monjos; preveres i diaques,

Estimats tots, germans i germanes en el Senyor:

més gran ha donat la vida pelsseus amics, per la humanitat

entera.

Heu penetrat els meus secrets iem coneixeu. Aquestes paraules

ens inviten a la fe. Déu és amic,

ens coneix, ens accepta, ens

comprèn, ens perdona. Aquestes

paraules dels salm ens inviten,

també, a la confiança. Perquè

com deia sant Pau, tenim Déu afavor nostre i res no ens por

allunyar mai del Crist que tantens estima. Ni la mort. Perquè

sabem que Déu fet home ha

volgut experimentar els nos-

tres alts i baixos, les nostres fra-

gilitats llevat del pecat i els

nostres esforços no sempre

reeixits per ser fidels i cohe-

rents. En Jesucrist, Déu ha vol-

gut experimentar fins l'oposi-

ció més radical de l'existència

humana: la vida i la mort.

Efectivament, la pasqua de

Jesús és un moment suprem de

la saviesa de Déu, que vencent

la mort ens guia per caminseterns.

Heu penetrat els meus secrets iem coneixeu. El P. Abat Cassià,

Joan de nom de baptisme, ho

creia profundament ja des de

petit perquè havia nascut en el

si d'una família cristiana. Va

veure la llum a Barcelona el

1926, però els pares aviat es

traslladaren a Igualada, de

manera que ell se sentia plena-

ment igualadí. Comentant el

clima familiar de la seva infan-

tesa, deia que estava agraït a

Déu “per l'ambient serè, ple

d'amor i de diàleg”1 que va

viure a casa. El seu pare, que

era músic i que havia estat

escolà de Montserrat, l'encami-

nà cap a la nostra Escolania,

que s'estava formant novament

després de la guerra civil. A

l'Escolania, hi descobrí, segons

que deia ell mateix, “un Déu

proper, pare i amic” i hi sentí la

crida a la vida monàstica.

Conscient, doncs, que el Senyor

que l'havia teixit en les entranyesde la mare i que havia penetrat elsseus secrets –com diu el salmis-

ta– el cridava, entrà al monestir

l'any 1942, als 16 anys. Després

de fer la professió i de rebre

l'ordenació presbiteral, va ser

enviat a fer estudis musicals a

Roma i a París; aquesta estada a

* Homilia en les exèquies del pare abatCassià Ma. Just, el 14 de març d'en-guany (textos de la litúrgia de laParaula: Is 25,6-9; Sl 138; Rm 8,31-39; Jn 15,10-17).

1 Per a les frases autobiogràfiques, vegeuButlletí del Santuari. Montserrat, 77(2007) 4-11.

5

França li va ser una experiència

decisiva. Tornat a Montserrat,

on ja havia estat dos anys sots-

prefecte de l'Escolania, va ser,

entre altres tasques, organista,

consiliari del treballadors del

Santuari, Mestre de novicis i

més endavant Prior del

Monestir. Sense deixar de con-

rear la música. L'any 1966, en

uns moments gens fàcils en el

context comunitari, eclesial i

social, va ser elegit abat coadju-

tor del nostre monestir en subs-

titució del P. Abat Gabriel M.

Brasó, nou President de la

Congregació benedictina de

Subiaco. Molt poc després,

amb la renúncia del P. Abat

Aureli M. Escarré, passà a ser

l'abat de Montserrat. Seguint el

seu lema “propter fratres

meos” (pels meus germans), el

P. Abat Cassià va servir la

comunitat monàstica durant

vint-i-dos anys llargs i va procu-

rar que Montserrat fos un

monestir que tingués “una pre-

sència significativa –són parau-

les d'ell– al cor del nostre poble

i de l'Església de Catalunya.

Presència d'una comunitat que

creu, tenaç en l'esperança,

experta en reconciliació, defen-

sora dels drets humans i dels

drets del nostre poble, acollido-

ra de creients i no creients, dis-

posada al diàleg amb totes les

cultures i religions. Animadora

–encara és ell qui parla– d'una

pietat popular que s'expressa

en les celebracions litúrgiques i

populars dels Santuari d'acord

amb les orientacions del

Concili Vaticà II”. Aquesta

línia de rebre tothom, cosa no

massa fàcil en el context del

règim polític de l'època, va ser

avalada l'any 1971 pel Papa Pau

VI. Aquells anys participà, a

nivell internacional, en les apli-

cacions conciliars en el món

benedictí. L'any 1989 va

renunciar lliurement a la direc-

ció del monestir. Va ser també

Abat Visitador de la Província

Hispànica de la Congregació

benedictina de Subiaco, Assis-

tent de les benedictines de la

Federació Catalano-Balear i

president o patró de diverses

fundacions de tipus social, una

de les quals porta el seu nom.

Ho procurava fer sempre des

de la seva condició de monjo i

per posar en pràctica el mana-

ment nou de l'amor. Com a

abat emèrit va continuar ser-

vint la comunitat en diverses

tasques, fent sempre unitat

entorn dels dos abats que l'hem

succeït. A més de mantenir

algunes de les responsabilitats

que ja tenia fora del monestir i

de passar un any llarg a l'Abadia

de Samos per ajudar aquella

comunitat gallega germana, ha

estat consiliari dels Antics

Escolans de Montserrat, ha ser-

vit amb el seu art d'organista:

amb quina il·lusió parlava del

nou orgue! I s'ha significat

sobretot per la seva tasca d'a-

companyament espiritual i de

consell.

Heu penetrat els meus secrets iem coneixeu. Sabia que això era

veritat per a cada persona. Per

això, amb esperit de fe escolta-

va tothom amb la ment i amb el

cor oberts, intentant de com-

prendre l'altre i de dir-li una

paraula d'encoratjament, de

consol, d'esperança, de pau.

Moltes d'aquestes converses i

actuacions només les saben els

qui en foren beneficiaris, i són

una mostra cristiana d'allò que

la mà dreta no ha de saber el

que fa la mà esquerra. Amb

això es volia fidel a l'Evangeli i

a l'estil senzill i acollidor de

Jesús, i desitjava que l'Església

en el seu servei a la humanitat

fos portadora d'alliberament i

de joia en l'Esperit. Va sostenir

els drets humans; i va servir,

també, el nostre poble defen-

sant la personalitat i els drets de

Catalunya, amb una mentalitat

oberta, però, als altres pobles i

cultures. En aquest sentit, va

tenir, també, un paper impor-

6

tant en la transició democràtica

a l'Estat espanyol. Tot això ho

feia, tal com ell mateix havia

dit, “sota la mirada de Déu,

com un arriscat servei a

l'Església i al nostre poble”.

També va treballar a favor de

moltes millores socials, particu-

larment per resoldre els proble-

mes de l'atur, de la pobresa, de

la marginació, dels qui tenien

algun tipus d'incapacitat.

Els qui l'hem conegut

sabem com va procurar estimar

i fer que la gent s'estimés. N'és

una prova la presència avui en

aquesta basílica per acomiadar-

lo dels seus germans monjos,

dels escolans, de les seves ger-

manes i familiars, i de tantes

persones, de diverses mentali-

tats, opcions, responsabilitats i

condició social, la majoria anò-

nimes com hem tingut ocasió

de comprovar aquests dies a la

capella ardent. L'estimació

envers ell, que era home de

diàleg i de comunió, ens fa sen-

tir units en la diversitat; i ens

invita a l'entesa dialogant i res-

pectuosa. El P. Abat Cassià pro-

curava estimar tothom perquè

creia en la paraula de l'evange-

li que hem escoltat: aquest és elmeu manament: que us estimeu elsuns als altres tal com jo us he esti-mat. Ell, tal com ha deixat

escrit en una carta de comiat

que va redactar aquests darrers

dies, adreçada als seus germans

monjos, s'ha sentit molt esti-

mat de Jesucrist i per això ha

volgut fer conèixer aquest amor

a tothom. Creia fermament, tal

com hem sentit de l'apòstol sant

Pau, que res no ens pot allunyar del'amor del Crist, ni els contratemps,ni la mort. En una entrevista

televisiva, de l'any1978, deia

que li feia por la mort, però que

l'asserenava pensar en Jesús a

l'hort de Getsemaní perquè

Jesús, enfrontant-se a la mort

malgrat l'angoixa que li pro-

duïa, li havia tret el verí. Ara,

en canvi, en aquests darrers

temps que sabia que la durada

de la seva vida podia ser curta,

i ja amb 81 anys, es mirava la

mort amb serenor i vivia amb

pau, confiant en Déu; agraïa

que Déu l'hagués cridat a l'e-

xistència, que li hagués fet el

do de la filiació divina i de la

vocació monàstica i sacerdotal.

Ell mateix va escollir els textos

bíblics d'aquesta celebració

que són portadors d'esperança

i, alhora, són expressió de la

seva fe en la vida més enllà de

la mort. Malgrat la voluntat de

ser fidel a l'Evangeli, sempre hi

ha errors i negligències –per fer

servir encara paraules del P. Abat

Cassià– i cada dia hem de posar-

nos amb confiança davant Déu,

que coneix els secrets del nostre

cor i els penetra amb la seva

mirada d'amor perquè esborri

els nostres mancaments. Per

això ara unim la nostra pregària

a la gran intercessió de

Jesucrist que és l'Eucaristia,

per tal que guiï el nostre P.

Abat Cassià per camins eterns.Ho fem tot contemplant, al

darrer tram de la quaresma, elsdesignis sorprenents de Déu

que es manifesten en la mort i

la resurrecció de Jesucrist. C

7

Pare Abat Josep Maria Soler

EL PARE ROMUALD, PELEGRÍ DE LA PARAULA *

“Veni, Domine, et

noli tardare”.

Era, germans i

germanes estimats, una pregària

que, així, en la forma llatina, el P.

Romuald repetia sovint; i amb

una intensitat especial aquest

darrer advent i en el temps de

Nadal. “Veniu, Senyor, no tri-

gueu”. I hi afegia, també en llatí:

“Senyor, desvetlleu el vostre

poder i veniu. Deslliureu-nos i

serem salvats” (Missal Romà).

No és que volgués morir, era

que desitjava “la vida eterna

amb deler espiritual” (cf. RB

4,46). Si sant Benet diu que tot

monjo l'ha de desitjar, ell, amb

93 anys i les limitacions físiques

que tenia, ho feia encara més. I

sabia que per arribar-hi havia de

passar pel llindar de la mort.

“Veni, Domine, et noli tardare”.

Amb aquesta pregària s'unia a la

invocació de l'Esperit i l'esposa–l'Església– que diuen fins al

final del temps: Veniu! Senyor,Jesús! (Ap 22,17.20).

Però no era fonamentalment

a causa de les limitacions, que

desitjava la vinguda del Senyor.

Hi havia un altre motiu més pro-

fund; a causa de la seva vida de

monjo i d'estudiós de la Sagrada

Escriptura, volia que es fessin

realitat en ell les paraules que

hem escoltat i que han alimentat

la seva esperança: Jo mateix con-templaré Déu, que em portarà unabona nova. El veuran els meus ulls.I, encara, Déu ens reconeix com afills; quan es manifestarà, el veurem

profundament Jesucrist i que no

s'estima “res tant com el Crist”

(cf. RB 5,2) i desitja veure'l, tro-

bar-se amb ell, per contemplar-

lo tal com és en l'abraçada eter-

na. Quan sant Benet ens diu de

“desitjar la vida eterna amb tot

el deler espiritual” (RB 4,46),

ens invita a anhelar el trobament

amb el Crist i així poder arribar a

la plenitud de la pròpia existèn-

cia personal, en la joia i l'amor

sense fi. La litúrgia de la Paraula

d'avui ens convida, doncs, a

mirar la mort amb la perspectiva

que ve de la passió, la mort i la

resurrecció de Jesucrist. No és

que els cristians siguem insensi-

bles davant la mort. Ens qüestio-

na fortament. I en veure com el

procés de la mort va avançant i

es torna agonia després de tants

afanys per viure, fins podríem

tenir la temptació de pensar que

l'existència humana és un desig

sense sentit. La paradoxa cristia-

na, però, és que Jesucrist fa néi-

xer la vida –i la Vida per sem-

pre– d'allà mateix on es pro-

dueix la mort. Les paraules de la

fe cristiana anunciades per

l'Església han de ser testimoni

per a tothom qui veu en la mort

la fi de la persona. Perquè els

cristians creiem en la prova d'a-mor que ens ha donat el Pare del

cel en la creu de Jesucrist, per

gràcia del qual ara ja som fills de

tal com és i serem semblants a ell. El

P. Romuald desitjava veure

Déu, veure Jesucrist; la seva

ceguesa des de feia molts anys

era com una paràbola del seu

desig espiritual. No és que pre-

tengués veure Déu amb els ulls

del cos; sabia prou bé que

només pot ser contemplat amb

la mirada interior, de la qual ell

ja havia fet un tast en els

moments més intensos de la

seva vida de pregària. Desitjava

el trobament. Anhelava el

moment en què es faria realitat

per a ell la paraula de Jesús que

hem escoltat a l'evangeli: Pare,vull que els qui m'heu donat, esti-guin allà on jo estic, i vegin la mevaglòria. I sabia que la glòria de

Déu, mentre som en aquest

món, no es veu amb els ulls mor-

tals sinó amb els ulls de la fe i,

després de la mort, amb l'es-

guard transfigurat per gràcia

divina. Per això, a la seva pregà-

ria insistent “Veni, Domine, et

noli tardare”, hi pot afegir, ara

que el Senyor l'ha vingut a bus-

car, la paraula joiosa del salmista:

Quina alegria quan em van dir:anem a la casa del Senyor.

Aquesta actitud espiritual pot

semblar sorprenent per a la

mentalitat d'avui, quan, fins per

part de molts cristians, l'ideal

fóra no morir mai i la vida més

enllà de la mort els és més un

interrogant que no pas una cer-

tesa de fe. En canvi, aquesta

actitud no ho és tant, de sorpre-

nent, en el monjo que estima

* Homilia en les exèquies del pareRomuald, el 13 de març d'enguany (textosde la litúrgia de la Paraula: Jb 19,1.23-27; Sl 121; 1Jn 3,1-2; Jn 17,24-26).

8

Déu i després de la mort, també

per gràcia d'ell, es manifestaràaquesta realitat en la seva pleni-

tud.

La vida i els escrits del P.

Romuald han volgut ser testi-

monis d'aquesta fe, viscuda amb

convicció dintre de la fragilitat

humana inherent. Tota la seva

vida ha volgut ser un “pelegrí de

la Paraula” de vida i ajudar els

altres a posar-se en camí cap a la

terra promesa. Nascut a

Igualada l'any 1914, la fe cristia-

na havia arrelat en ell des de

petit en el si de la família Díaz-

Carbonell. De jove entrà al

seminari de Vic, i des d'alesho-

res s'ha sentit molt vinculat a

aquesta diòcesi. Essent clergue

menor entrà al nostre monestir

l'any 1933 i hi professà un any

després. Durant la guerra civil

va haver de fugir, com tots els

seus germans de comunitat.

Tornat a Montserrat, hi rebé

l'ordenació presbiteral el 1940.

Va ser enviat a fer estudis bíblics

primer a Fribourg i després a

Salamanca i a Jerusalem. Durant

una bona colla d'anys va treba-

llar en l'equip bíblic de

Montserrat i en la traducció i

comentaris de la nostra Bíblia.

Entre altres tasques, fou profes-

sor, prefecte dels germans, con-

siliari dels oblats, infermer del

monestir. L'any 1971 va formar

part de la petita comunitat mont-

serratina que, en resposta a una

petició expressa del Papa Pau VI,

anà a l'Institut Ecumènic de

Tantur, prop de Betlem. Allà va

ser conegut com a abuna Hanna,

per raó del seu nom de pila, que

era Joan. Des d'aleshores vivia

amb preocupació la situació de

violència creixent a Terra Santa

i la portava a la pregària. Tornà

definitivament a Montserrat el

1981 per raons de salut i ja amb

la vista molt mermada. Encara

col·laborà, però, en diverses tas-

ques, principalment a la secreta-

ria abacial i en el fitxer biogràfic

i bibliogràfic dels monjos, en el

qual, malgrat la seva ceguesa ha

treballat fins gairebé al darrer

moment ajudat per un monjo

jove. Ara ja feia un cert temps

que estava a la infermeria, atent

sempre a la vida de comunitat i

donant-se a la pregària, de vega-

des molt sòbria i una mica àrida,

d'altres vegades joiosa, seguint

el ritme de la litúrgia. El seu

temperament una mica estricte

de quan era jove va anar amoro-

sint-se amb la maduresa dels

anys. Va escriure moltíssims arti-

cles i va ser biògraf del P. Abat

Marcet, del P. Bonaventura

Ubach, del beat Pere Tarrés i del

beat Francesc Castelló, de la

causa de canonització del qual

havia estat vicepostulador. Tenia

una gran devoció, també, pel

Sant Crist d'Igualada sobre el

qual havia escrit una monogra-

fia; hi veia sintetitzat tot el mis-

teri del Senyor que es dóna per

a revelar l'amor del Pare i ator-

gar-nos la salvació.

Ara, germans monjos, esco-

lans, familiars, amics i coneguts,

unirem la nostra pregària a

l'Eucaristia de Jesucrist per tal

que el Senyor purifiqui el nostre

P. Romuald de tots els manca-

ments que hagi pogut cometre

en la seva vida i dels quals

demanava perdó encara dilluns

passat, confortat amb els sagra-

ments de l'Església i la pregària

dels germans de comunitat.

Que es facin realitat per a ell les

paraules de Jesús que hem sen-

tit a l'evangeli: Pare, vull que elsqui m'heu donat, estiguin allà on joestic, i vegin la meva glòria. Així,

ell que estimava Montserrat, el

nostre Sinaí, i que havia pelegri-

nat diverses vegades al Sinaí, al

Tabor i al Calvari, podrà arribar

a la muntanya de Déu on es rea-

litza la veritable transfiguració.

Que li siguin “escala de la glòria

eixos penyals” (cf. Virolai) on

ha viscut com a monjo el seu

desig d'identificació amb

Jesucrist. C

• Jerusalem.

• Tantur.

9

Cassià Maria Just, abat

ACULL! *

La fraternitat dels oblats ha

experimentat aquests

darrers anys un creixe-

ment notable. Tots en donem

gràcies al Senyor que ens ha reu-

nit, homes i dones d'edats i de

procedències ben diverses, impul-

sats pel mateix desig de seguir

Jesucrist sota el guiatge de Sant

Benet. Amb senzillesa i humili-

tat –perquè tot és do de Déu–

constatem com ha crescut el

nombre de joves que se senten

atrets pel nostre ideal; constatem

sobretot un desig de viure més

profundament el seguiment del

Crist.

Una mostra d'aquest renovella-

ment és la nova etapa del nostre

butlletí. El mot que l'encapçala

des d'ara és tot un programa:

ACULL. Sant Benet defineix

així, en el Pròleg de la Regla,

l'actitud fonamental del monjo

enfront del misteri de l'Altre, és a

dir, del Pare que ens ha revelat

Jesús de Natzaret, i dels germans

que fan camí junt amb nosaltres.

És una actitud feta d'atenció, de

disponibilitat, de compromís

assumit lliurement per amor. El

seu fonament és la fe, o sigui,

l'empelt de la mirada de Déu en

nosaltres o, si voleu, una llavor

de llum divina que, colgada en

l'obscuritat de la vida terrena,

està destinada a créixer fins a la

visió faç a faç, quan veurem Déu

tal com és. Aquest do de la fe ens

fa capaços des d'ara de descobrir

Déu present en cada persona, en

cada esdeveniment. Ens fa capa-

ços de descobrir-lo i d'acollir-lo

amb amor. Ens empeny a acollir

l'altre, a obrir-li les portes de la

pròpia llar i del propi cor. És

l'hospitalitat benedictina en el

sentit ple de la paraula. És la

dimensió contemplativa que

enriqueix la vida de tot cristià.

Tots som cercadors de Déu, tots

tenim un monjo en el cor, un

monjo que creix enmig de les

tasques i dels entrebancs de la

vida.

L'actitud d'acolliment –cal subrat-

llar-ho– no és pas de mera passi-

vitat. És clar que Déu és el pri-

mer a “buscar-se un operari entre

la multitud”. Tanmateix, la crida

de Déu, un cop acollida, és un

foc, un zel bo que no ens deixa

en la passivitat, sinó que remou

la nostra existència i ens impulsa

a esmerçar tot el que som i tot el

que tenim al servei de Déu i dels

homes.

ACULL: Heus ací tot un progra-

ma que ens serà recordat cada

cop que el butlletí arribi a les nos-

tres mans. En un sol mot hi tro-

bem condensada la doctrina del

Pròleg de la Regla, no en forma

de repte, sinó d'encoratjament a

viure amb més generositat l'ideal

que ens ofereix Sant Benet tant

en la vida personal com en la vida

de la nostra fraternitat. C

* En record del pare abat Cassià repro-duïm aquest seu text publicat com adavantal del primer número del butlletídels oblats que s'anomenà ACULL! Erael nº 25 de la segona època del Via Vitae

(any 1981).

10

Cassià Maria Just, abat

DECÀLEG DE L’ANCIANITAT *

1) No dimitir de viure ni de lluitar. Fer tot el quepuguem per arribar a l'extrema vellesa amb elmàxim possible de lucidesa i de joia, malgrat leslimitacions físiques i psicològiques de l'edat. Noautolimitar-se físicament, intel·lectualment; seguircultivant-nos per ésser útils en els diversos campsd'activitat possibles.

2) Assumir l'ancianitat com una etapa de madu-ració vers l'encontre definitiu, mai com un procés deliquidació o de “suspensió de pagaments”. És a dir,procurem concentrar l'atenció en els valors i les acti-tuds essencials; i no ens entristim perquè podem fermenys, perquè és més important ser que fer! Posarl'accent en els aspectes positius de l'ancianitat i rela-tivitzar els negatius, assumint-ho tot amb acció degràcies. “Encara puc fer això i això altre”. Assumiramb realisme les limitacions. Viure de realitats, nod'aparences No maquillar la vida, sinó viure ambtanta plenitud com puguem, amb realisme.

3) Continuar oberts a l'evolució de la societat idel món. No rebutjar d'entrada les novetats, sinódiscernir com ho diu sant Pau: “Proveu-ho tot peròquedeu-vos amb el que és millor”; tenint més encompte les aspiracions i el bé dels joves. Participarde la il·lusió que tenen els joves.

4) No esperar que ens ho donin tot fet. Fer tantcom sigui possible les coses per nosaltres mateixos,fins els serveis personals, per mantenir el vigor, lainiciativa i la confiança en nosaltres. I alhora, aixòsí, saber assumir el relleu amb elegància, quan se'nsdemana passar la torxa als més joves.

5) Defugir l'amargar-nos com si fos la pesta. Cal

que sapiguem afrontar i acceptar serenament quanno ens sentim valorats ni escoltats; això és gairebéinevitable. Quan sembla que no ens valoren o enssembla que no ens escolten, o no ens estimen prou,no jutgem els altres, ni responem menyspreant-los,ni condemnant-los. Nosaltres hem de respondreestimant. Responem estimant, valorant i compre-nent que als més joves els falta rodatge i estan enprocés de maduració i que ja se n'adonaran.

6) La creu es fa present en totes les etapes de lavida humana, per això no ens hem d'estranyar quetambé se'ns presenti quan som grans. No ens revol-tem ni ens desesperem. Aprenguem amb la gràciadel Senyor a estimar la nostra creu, a l'estil deJesús. “Ningú no estima tant com aquell que dónala vida pels seus amics”. Poques persones es trobenen ocasió de donar la vida de cop, com els sis jesuï-tes del Salvador que van morir màrtirs i tants d'al-tres… Sí, donar la vida de cop o dia a dia amb amori amb pau profunda en el cor. Estimar la creu.

7) Viure amb plenitud l'instant present. Noobsessionar-se amb els records amargs del passat niamb pors estèrils del futur. Confiar-nos en mans deDéu i viure tan intensament com ens sigui possibleel moment present.

8) Viure en comunió i en sintonia amb els altres;amb aquells amb qui convivim i amb l'altra gent.Defugir l'isolament, que és un perill dels grans.Cultivar l'amistat i el diàleg amb els grans i amb elsjoves.

9) No deixar-se anar, en la cura del propi cos, enel vestir, en el menjar, sense exageracions peròtambé sense deixadesa. Mantenir l'exercici físic, lanetedat, l'elegància, la il·lusió de viure.

10) Mantenir i augmentar, si és possible, l'hàbitde llegir, d'estar al corrent dels temes que més ensinteressen, és a dir, fet tot el que estigui a la nostramà per mantenir-nos desvetllats intel·lectualment,espiritualment; i en un clima de bon humor. Aixòés un do molt gran. Qui sap cultivar l'humor té moltde guanyat. C

* Aquest Decàleg de l'ancianitat fou proposat pel pare Cassià enunes conferències que féu a Sant Cugat del Vallès el maig de 1991(aleshores era ja abat emèrit) que amb el títol Pot tornar a néixer

una persona ja gran? foren organitzades pel Centre de Vida reli-giosa i Espiritualitat de la Unió de Religiosos de Catalunya.

11

* En record del pare Romuald, antic con-siliari dels oblats, reproduïm aquestaseva exhortació que publicà al nº 193(any 1958) del Via Vitae, ara fa just cin-quanta anys.

Romuald M. Díaz i Carbonell

CERCAR DÉU *

La festa de la solemni-

tat de sant Benet ens

duu a pensar en la

seva paternitat damunt nosaltres

i alhora en el que ell ens demana

com a fills.

Sant Benet, home de Déu,

ens ensenya una vida cristiana

perfecta, i l'Oblat conscient de la

seva vocació cristiana, vol portar-

la amb l'esperit que ell ens ho

diu. Sant Benet ens transmet el

que ens ensenyà Jesucrist, el que

explicaren els Apòstols, el que

segueix ensenyant l'Església.

Fixem-nos solament en un

punt que, per les circumstàncies

en què ens ho diu sant Benet ha

d'ésser d'una importància cabdal.

El qui ve a la vida monàstica, el

qui vol tenir participació a la vida

sobrenatural del Monestir, ha de

tenir un mòbil que predomini en

les seves accions: el de cercar

Déu.

Déu, objecte de possessió a

l'altra vida, ha d'ésser objecte de

recerca en aquesta. Es tracta

d'un desig, d'un anhel de posseir

Déu, d'introduir-lo en tots els

nostres pensaments i voluntats.

Cercar Déu com a beatitud

suprema, de tal manera que

directament o indirecta no hi ha

d'haver res que no sigui buscar

Deu. Cercar-lo per la seva pròpia

glòria, perquè l'estimem més

que cap altra cosa. Cert que hi

podrà haver algunes altres finali-

tats en la vida de l'Oblat, i les

seves conseqüents ocupacions i

activitats absorbidores; però

d'objectiu darrer només n'hi pot

haver un: Déu. Aquest és el que

ha de dirigir aquelles accions i

influenciar damunt d'elles.

Cercar Déu vol dir conèixer-

lo i estimar-lo: fi per al qual ha

estat criat tot home. I l'Oblat

posa en això una sol·licitud i un

esforç i una mena de pensament

constant, i duu una vida bona

per entrar en relació amb Ell per

l'oració i la lloança. Aquests trets

seran els característics de la seva

vida. I no li seran pas ni un pes ni

una preocupació aclaparadora i

estreta. Sinó, al revés: li seran

gràcia, confort, direcció, pau en

tot el que emprengui i faci.

Invitem a repassar les prime-

res pàgines de “Jesucrist, ideal

del monjo” de dom Marmion, on

exposa aquesta doctrina, com a

punt fonamental de la Regla

benedictina.

Com a resultat trobarem que

l'ideal i finalitat de l'oblat pot i

ha d'ésser el mateix del monjo:

seguir Crist i trobar Déu.

Gustarem un poc d'aquella

dolcesa que ens prediu nostre

Pare, sempre que nosaltres

seguim les invitacions de l'amo-

rosa Providència divina. Déu cer-

cat i trobat serà el nostre tot. C

• El pare Romuald portant el Sant Crist d'Igualada, que tant venerava.

12

TOT REFLEXIONANT ENTORN DE L’ABAT CASSIÀ:

UNA SENZILLA EVOCACIÓ *

Jordi Castanyer

Confesso un cert

pudor, una certa

angúnia, en posar-

me a redactar unes línies sobre

el pare abat Cassià, mort fa ben

pocs dies. Ja és sempre prou

delicat parlar d'una persona, de

qui sigui, tant si és viva com si

és morta, perquè són evidents

els diversos riscos: el de la sim-

plificació, el de l'oblit, el de la

poca objectivitat, el de l'enalti-

ment gratuït o excessiu, el de la

crítica poc matisada, entre d'al-

tres. La vida i l'ésser mateix de

cadascú són efectivament

massa complexos –massa rics,

doncs– per ser compendiats en

la pobresa d'uns pocs fulls.

Però és que en el cas del pare

Cassià hi he d'afegir encara el

fet que l'enorme proximitat

que qualsevol monjo, com és el

meu cas, té amb el seu abat pot

ser, a l'hora de parlar-ne, un

avantatge ben interessant, és

clar, però igualment un incon-

venient o, si més no, un risc per

a aquella objectivitat que acabo

d'esmentar i envers la qual, per

impossible que sigui d'assolir,

és desitjable d'aproximar-se.

No seria just, però, si al costat

d'una certa angúnia no subrat-

llés, i potser encara més, el goig

que també sento en disposar-

me a passar una estona reme-

morant el pare abat, la seva

vida, les seves actituds, els seus

ensenyaments. En parlo, doncs,

a partir de la proximitat, de la

vida compartida durant quaran-

ta anys llargs i, no podria fer-ho

altrament, a partir d'una gran

estima. Però no pas amb l'ànim

de ser exhaustiu en res, ni de

fer-ne cap esbós biogràfic ni,

menys encara, un panegíric

que tan poc s'adiria amb el seu

tarannà i, sobretot, amb el seu

voler.

Començo pel final, pel que

hem viscut, pel que hem vist i

sentit, ja el dia mateix de la

seva mort i durant els dies

següents fins ara mateix. Sí, en

primer lloc i concentrat durant

tres dies, un ressò mediàtic

considerable que començà així

que se'n conegué el desenllaç,

molt de matí del dimecres

abans de Rams; un enorme

ventall de reaccions i comenta-

ris, i de mostres de condol, dels

diversos estaments polítics,

culturals, eclesiàstics, cívics de

tota mena; una presència nota-

bilíssima i del rang més elevat

d'autoritats civils i eclesiàstiques

del país en la celebració de les

exèquies… És evident que

aquest sol fet palesa prou l'agraï-

ment que, en nom de Catalunya

i de la nostra Església, les res-

pectives autoritats, més enllà

de la relació i de l'afecte que hi

haguessin tingut o no, van

creure que havien de manifestar

envers el pare Cassià Maria Just

pel paper i el servei que havia

exercit en tants àmbits, sobretot

com a abat de Montserrat durant

un quart de segle. M'hi referiré

més endavant. No dic que tot

això es fes per obligació però sí

que, més enllà del sentiment de

cadascú, pel càrrec representatiu

o de guiatge que han obtingut

–i, pel que fa a la premsa i altres

mitjans de comunicació, per la

missió divulgadora que exercei-

xen– tenien l'obligació de fer-

ho; i em sembla que van estar,

per bé que uns més que altres,

prou a l'alçada.

Però molt més que aquest

aspecte tan vistós, de primeres

pàgines, allò que em plau de

remarcar, perquè s'ho mereix,

és el testimoniatge d'afecte i

d'agraïment, sovint emocionat,

que aquells dies donaren i con-

tinuen donant, de paraula o per

escrit, o amb la mera presència,

tantes i tantes persones anòni-

mes, a vegades ben senzilles i

d'estament humil, religioses i

religiosos, preveres, famílies

senceres, creients i no creients.

Cadascuna guarda en la intimi-

tat del cor les converses, els

consells, les mostres d'amistat i

d'afecte que havia rebut del

pare Cassià, a vegades en un

llarg itinerari i a vegades en una

* Reproduïm l'article publicat a la revis-ta montserratina Qüestions de Vida

Cristiana, n. 230.

13

única conversa. I és que el pare

Cassià havia escoltat molt,

havia acompanyat molt, havia

consolat molt. Ho havia fet de

portes endins, al monestir,

sobretot com a mestre de novi-

cis, com a prior i, ben especial-

ment, com a abat, com a pare

de la comunitat de monjos.

Però ho havia fet, tant o més,

de portes enfora, ja molt abans

de ser elegit abat, també

durant el seu abadiat i, potser

sobretot, durant la quasi vinte-

na d'anys que han transcorre-

gut d'ençà que demanà de ser-

ne rellevat. I ho feia amb tanta

calidesa humana, amb tanta

proximitat i tant interès per

cada persona i per les seves

necessitats, que són moltes les

qui consideren que hi tenien i

en rebien una amistat especial,

ben singular, preferent i tot. I

és que, recordant el que em

deia un meu germà monjo –i

com el fonament d'aquella

escolta, d'aquell acompanya-

ment i d'aquell consol a què

m'acabo de referir–, el pare

Cassià havia estimat molt. I

quasi sempre tenia el do de fer-

se seva aquella recomanació

que en més d'una ocasió havia

glossat el seu molt estimat i

admirat pare Miquel Estradé, i

que consisteix a estimar no

com m'agrada a mi sinó com

l'altre espera de ser estimat i en

té necessitat. Estava conven-

çut, i mirava de fer-ho, que, per

ajudar, primer cal escoltar i

estimar, i no aplicar receptes

preconcebudes; que cada per-

sona o cada parella és única. He

volgut remarcar, ja en primer

lloc, aquest seu aspecte perquè

em sembla que en descriu una

de les facetes més remarcables,

si no la que més. Per coneguda

que sigui aquella seva dimen-

sió pública, reconeguda meres-

cudament, sóc del parer que

aquesta capacitat o aquesta vir-

tut de sintonitzar amb tota

mena de gent, o quasi, d'apro-

par-se càlidament a realitats

molt diverses, de suscitar res-

pecte i estimació per part de

persones amb qui diferia molt

ideològicament i fins amb qui

havia discrepat fortament, és

encara de més profunditat i,

per tant, de més admiració i

agraïment. N'és una prova,

d'això que dic, no solament la

presència en el seu funeral de

persones el pensament polític

o ideològic de les quals és del

tot divergent, com també llur

situació social o econòmica,

sinó sobretot els centenars de

testimonis escrits al Llibre de

signatures que hi havia prop

del fèretre fins poc abans de

l'enterrament i el contingut dels

centenars de cartes de condol i

d'estima, i de molt agraïment,

que encara ara anem rebent al

monestir. Aquest acompanya-

ment espiritual, aquest conreu

de l'amistat, aquest interès

càlid per gent tan diversa i tan

senzilla, el pare Cassià els exer-

cí literalment, malgrat la feble-

sa a causa del greu procés can-

cerós que sofria, fins a darrera

hora, tant rebent visites al

monestir –probablement el

monjo que més en tenia, fins

als darrers dies– com per

correspondència, molt abun-

dant: ambdues coses les acom-

plí encara el dia abans mateix

de l'embòlia ja irreversible que

el duria a la mort tres dies més

tard. Cal dir que l'altra activitat

que tampoc no deixà fins a l'úl-

tim moment, i que ell mateix

deia que li donava tant consol,

fou la d'asseure's a l'orgue per a

interpretar, per exemple, César

Franck, Félix Mendelssohn,

Olivier Messiaen, que tingué

ocasió de conèixer, o, molt espe-

cialment, Johann Sebastian

Bach: “dedicar cada dia una

bona estona a l'estudi de l'or-

gue és per a mi com una teràpia

que m'ajuda a viure amb més

alegria i m'apropa a Déu”, havia

dit en una entrevista d'ara fa un

any publicada al nostre Butlletí

14

del Santuari (n. 77, gener-abril

2007) i a la qual em referiré

explícitament o no alguna altra

vegada.

La vida del pare Cassià Maria

Just i Riba havia transcorregut,

pràcticament en la seva totali-

tat, a Montserrat. Tenia només

dotze anys quan, després de

passar la infantesa a Igualada

perquè la família s'hi havia tras-

lladat des de Barcelona, on ell

havia nascut, en Joan –aquest

era el seu nom de pila– fou por-

tat a l'Escolania per formar part

de la primera colla de nois que,

sota la direcció musical del

pare Anselm Ferrer, havien

d'emprendre novament l'acti-

vitat al servei del santuari

poques setmanes després que,

just acabada la guerra civil, uns

pocs monjos ocupessin nova-

ment el monestir i tot el recinte

de Montserrat. El seu pare, bon

músic, també n'havia format

part. Hi estigué dos anys llargs,

a l'Escolania, fins al juliol del

1941. Després d'una breu esta-

da a casa, amb els pares i les

dues germanes, tornava a

Montserrat, ara per a entrar al

monestir, de manera que l'a-

gost de 1942, poc abans de fer-

ne setze, ja iniciava el noviciat

a la comunitat benedictina. El

record que ell tenia i que expli-

cava d'aquells anys entre la

infantesa i l'adolescència, fins

dels primers temps al monestir,

és el d'un xicot més aviat tossu-

dot, a estones conformista però

a vegades massa perfeccionista

amb ell mateix i amb els altres,

i ben aviat força inquiet. D'una

banda, desconeixedor de mol-

tes coses del món, innocent

davant aspectes de la vida i de

les relacions humanes –no era

rar que es referís a la molta ver-

gonya que recordava haver pas-

sat fins ja un xic gran en trobar-

se davant o al costat d'una

noia–, maldestre per a les coses

pràctiques, per a les coses

domèstiques i fins, per parado-

xal que sembli tractant-se d'un

bon organista, també per a les

manualitats; poca destresa, per

cert, que va mantenir tota la

vida: mai no va aprendre, per

exemple, i per estrany que

sembli, a emprar la màquina

d'escriure. D'altra banda, però,

era un vailet despert, sensible a

tota mena de bellesa, amb

notables facultats per a la músi-

ca, i ben concretament per al

teclat; aquella tossuderia infan-

til esdevingué tenacitat en els

projectes empresos, i la còmo-

da conformitat anà deixant pas a

un sa esperit crític i a una refle-

xió aprofundida pel que fa a

diversos àmbits del pensament

d'aleshores; també aquesta

manera de ser l'ha anat acom-

panyant en tot el seu itinerari

vital.

Quan parlava de les persones

i dels fets que més l'havien

influït en la creixença, en la

superació de la inevitable imma-

duresa, a anar adquirint una

dimensió espiritual sòlida, a no

• En Joan Just, després pare Cassià (el primer de l'esquerra, al darrere), amb el pare Anselm Ferrer i el grupd'escolans que van entrar el 1939, acabada la guerra civil. Al seu costat hi ha en Josep Planàs, l'actual monjo G.Odiló.

• En Joan Just, a la dreta, amb dos escolans més.

15

tenir por d'horitzons amples, a

estar obert a l'autocrítica i a les

novetats que contínuament es

van produint, era constant a

esmentar els mateixos, la qual

cosa ens ajuda a entendre més

la seva persona i el seu capteni-

ment de sempre. En primer

lloc els pares, ell més introver-

tit, ella més vital i expansiva; a

l'Escolania, el pare Josep Maria

Gassó, que l'ajudà a descobrir,

amb paraules d'ell mateix, un

Déu més proper, pare i amic;

més tard, ja monjo, l'abat

Aureli Maria Escarré, que, en

aquella època de represa de

tantes coses i sense excloure

les ambigüitats i les incoherèn-

cies inherents a la condició

humana, sabia entusiasmar els

joves per un ideal monàstic

seriós, i envers el qual el pare

Cassià sempre manifestava

agraïment per la confiança que

li demostrà, a ell i a molts altres

joves monjos, a l'hora d'enviar-

los a conèixer d'altres mones-

tirs europeus i a estudiar a l'es-

tranger. L'estada a París, a mig

anys cinquanta, li fou decisiva:

obertura a nous corrents teolò-

gics i bíblics, lectura d'autors

com Teilhard i Congar i de les

pastorals del cardenal Suhard,

coneixement del Centre de

Pastoral Litúrgica de París i de

la campanya France, pays demission?, impacte de la crisi

dels sacerdots obrers… Ell

hauria desitjat dedicar-se a la

teologia però l'abat li demanà

que, per al servei de la comuni-

tat, ampliés el seus estudis de

música, i més concretament de

composició i d'orgue. I ho féu

amb intensitat, amb competèn-

cia i amb un gran esperit de

servei a la comunitat. També

fins a l'hora darrera. I feia

esment, encara, a l'hora de

reconèixer allò que més l'havia

ajudat en el procés inacabable

de maduresa, de tantes i tantes

persones amb qui s'havia rela-

cionat en diverses responsabili-

tats, des dels escolans i llurs

pares, com a subprefecte que

en va ser durant un temps, fins

als joves del noviciat dels quals

fou mestre uns anys, passant

pels treballadors del santuari

–els quals, reconeixia ell, l'ha-

vien ajudat a ser més realista,

més humà, i a alliberar-se de

prejudicis– i acabant per les

que li havien demanat d'impli-

car-se en projectes a vegades

arriscats o per les que ell

mateix escoltava i aconsellava

en els darrers anys però davant

de les quals, de les unes i de les

altres, tenia la fonda impressió

que era ell sobretot qui rebia

també bondat, exigència a sor-

tir d'ell mateix i a arriscar-se,

invitació de part de Déu a

viure cada dia més evangèlica-

ment. En més d'una ocasió li

havia sentit comentar que es

veia a ell mateix, tot al llarg de

la seva vida, no pas forjat des

de dins per algunes capacitats o

voluntats innates sinó des de

fora per les demandes, a vega-

des feixugues però sortoses al

cap i a la fi, que li havien anat

presentant els altres, mitjan-

cers de Déu. Tenia ben clar

que donar i rebre són accions

que s'esdevenen en un mateix

acte, i que l'agraïment és sem-

pre un camí de dues direccions.

Més enllà de les moltíssi-

mes cartes personals, normal-

ment breus i concises, de les

nombroses homilies, tampoc

no massa llargues i quasi sem-

pre amb un llenguatge força

directe i planer, i dels quatre o

cinc centenars d'al·locucions

que al llarg del seu abadiat ens

adreçà als monjos –allò que en

l'argot monàstic anomenem

capítols– el pare Cassià no té

pràcticament obra escrita en el

sentit d'obra publicada. Sí,

però, i no és pas poc, que ens

ha deixat uns comentaris a la

Regla de Sant Benet –ell les

anomena glosses– que d'una

banda revelen de manera diàfa-

na el seu pensament espiritual,

la seva visió oberta del mona-

quisme viscut en els nostres

temps amb profunditat, amb

radicalitat i tot, però sense por

als canvis ni a les adaptacions, i

d'altra banda suposen unes

reflexions i uns ensenyaments

l'abast dels quals no es redueix

a l'àmbit monàstic sinó que

esdevenen aliment sòlid per a

qualsevol que vulgui endinsar-

se en el terreny de la vida

evangèlica tot seguint i dei-

xant-se portar per l'exemple i la

vida de Jesucrist mateix. No es

tracta de cap comentari erudit,

per bé que coneix i té en

compte els estudis fonamentals

sobre la Regla benedictina,

sinó d'“unes pistes de reflexió a

• El dia de la benedicció abacial, amb la seva mare.

16

seva acció, de les seves

decisions, del seu testimo-

niatge.

És indubtable que els

vint-i-dos anys llargs d'a-

badiat alhora que el

marcaren profundament

suposen l'etapa que més

ha contribuït a la seva

coneguda i admirada

dimensió pública. Tot

just acabava de fer quaranta

anys quan, el primer de desem-

bre del 1966, la comunitat l'elegia

com a nou abat de Montserrat.

Succeïa l'abat Gabriel Brasó,

que només cinc anys després de

ser-ho havia hagut de deixar

Montserrat perquè fou elegit

President de la Congregació de

Subiaco. L'abat titular, però

sense jurisdicció per voluntat

pròpia des del 1961, era encara

el pare Escarré, el qual tant

havia marcat també Montserrat

durant la vintena d'anys del seu

abadiat i que en aquell

moment, per motius força com-

plexos l'origen dels quals no és

ara que cal escatir, residia a

Viboldone, monestir de bene-

dictines prop de Milà. Eren

temps convulsos; ho eren dins

la comunitat perquè ho eren

també en la societat i, per tant,

també en l'Església. Més d'un

ha parlat de crisi; d'acord, però

no pas crisi de decadència, com

la que probablement estem

vivint actualment –em referei-

xo tant a nivell sociopolític i

ideològic com eclesial en gene-

ral–, sinó, segons el meu parer,

crisi de fecunditat. I el pare

Cassià, el nou abat, l'entomà

amb serenor, amb fermesa,

amb aquella humilitat que no

té res de pusil·lànime. Darrere

d'una certa aparença de timide-

sa s'hi amagava, en el jove abat,

un tremp prou intel·ligent i

prou independent per valorar i

fer-se seves tantes coses que

havia après dels dos abats que

l'havien precedit –evitant,

doncs, de caure en el parany de

cap mena de partidisme– i,

alhora, incorporar un estil

propi, el seu, exercit ben lliure-

ment. Pel que fa a la comunitat

contribuí notablement a la

pacificació, obert al diàleg amb

les diverses sensibilitats, amb

prou tacte i alhora amb prou

tenacitat, i sempre amb desig

de caritat, per a curar ferides,

per a reduir distanciaments,

fins per a resoldre trencadures,

coses, totes aquestes, de què

cap grup humà complex –i una

comunitat monàstica ho és, grà-

cies a Déu– no es veu exempt

en algunes circumstàncies o en

algunes èpoques. Aquesta mis-

sió, però, tan pròpia de l'abat,

no el privà de ser creatiu, d'afa-

vorir i d'empènyer la renovació

demanada i promoguda no

solament pel Vatica II sinó,

senzillament, per tants signes

del temps d'aleshores, tal com,

d'altra banda, ja havien procu-

rat de fer també els abats ante-

riors sempre que havia calgut.

Li tocà, al pare abat Cassià,

això sí, d'acompanyar –i subrat-

llo aquest verb perquè escau

del tot a l'actitud que hi posa-

va–, d'acompanyar, dic, molts

monjos, preveres o no, en llur

• Subiaco.

partir de l'experiència d'un

monjo que ha intentat, com a

home del segle XX, el segui-

ment de Jesucrist junt amb els

altres companys de la comunitat,

acceptant el guiatge de Benet

de Núrsia”. I afirma, també en

la Introducció, que “a partir de

la vivència de simple monjo i

de mestre de novicis després, i

finalment des de la missió de

guiatge de la comunitat, a tra-

vés d'uns intents més o menys

reeixits, àdhuc a través dels

meus fracassos, m'he adonat

que el carisma de sant Benet,

transmès per aquest text vene-

rable, pot ser i és avui font de

vida autèntica per als monjos

del segle XX. I no sols per als

monjos, sinó per a molts homes

i dones que cerquen d'aprofun-

dir la dimensió contemplativa i

comunitària necessària per a

desenrotllar com cal tota vida

humana que aspiri a l'autentici-

tat i a la plenitud”. Llegir

aquestes glosses, publicades el

1981 i reeditades diverses

vegades fins ara mateix, és el

camí millor per a conèixer no

solament el pensament de l'a-

bat Cassià sinó també aquelles

fondes conviccions que, més

enllà d'aspectes merament

temperamentals, eren a la base

del seu comportament, de la

17

procés, sempre dolorós per

tothom, de deixar el monestir,

fet, aquest, que no era cap par-

ticularitat de Montserrat, com

és prou sabut, sinó molt fre-

qüent arreu i durant força anys.

Però és remarcable la caritat i

el respecte amb què ajudà al

discerniment en cada cas i,

quan la decisió ja li arribava del

tot presa, la comprensió que

manifestava per, malgrat el dis-

gust i l'esqueixament que sen-

tia, no forçar la llibertat i la

consciència personals. Actitud

de pare, de germà, i d'autèntic

amic, que continuà manifes-

tant en tot temps i que, per

això mateix, sempre s'ha vist

estimada i corresposta.

Pel que fa a la missió abacial

em sembla just, encara, de

subratllar ni que sigui breu-

ment la confiança que –tot i

comptar amb l'ajut i el consell

de germans monjos més grans

i, és clar, de diversos de les pro-

mocions que li eren més pròxi-

mes– ben aviat diposità en

monjos ben joves per a serveis

i responsabilitats prou impor-

tants. Com també l'interès que

posà a vetllar perquè ni la vida

pastoral pròpia del santuari,

que ell decididament impulsà,

fos en detriment de la vida de

comunitat i dels aspectes més

propis d'un monestir, ni aques-

ta necessària fidelitat a la voca-

ció monàstica amb tot el que

pot comportar de fugir de la

dispersió i de viure amb totali-

tat en el clos del monestir fos

raó o excusa per minvar la dis-

ponibilitat, també tan benedic-

tina, a servir els hostes i a aco-

llir els pelegrins. Difícil equili-

bri, tensió també fecunda, que

ha acompanyat el monestir-

santuari de Montserrat al llarg

de tota la seva història. Tot ple-

gat, i tantes altres coses que en

podríem dir, fa que ell mateix,

en descriure a base de ràpides

pinzellades la seva vida, deia

en referir-se al seu temps d'a-

bat i tenint en compte no úni-

cament la vessant comunitària:

“és el període més intens de la

meva vida, ric en experiències

lluminoses i fosques. Moltes

alegries i moltes decepcions al

costat dels encerts que atri-

bueixo a l'equip de monjos que

m'ajudava i sobretot a l'amor

fidel del Senyor per la nostra

comunitat”.

Gens indiferent al sofriment

humà i, més particularment, a

les necessitats concretes que

observava al seu entorn o que li

eren manifestades, el pare

Cassià es comprometé perso-

nalment, però sovint també hi

vinculà la comunitat i en tenia

tot el recolzament, en diverses

accions socials, solidàries amb

àmbits marginats o mancats de

prou suport. Ho féu essent abat

i ho continuà, encara més, al

llarg dels anys següents. No, ell

no era cap entès en aquests

temes ni s'havia sentit mai cri-

dat a dedicar-s'hi activament

–la vocació que va seguir, i que

estimava cada dia més, caram,

era de ser monjo!– ni tenia

aquell carisma que heroica-

ment tenen unes poques per-

sones. Goso dir que no sola-

ment en aquest aspecte sinó en

cap altre el pare Cassià no tenia

res d'heroi; despert, atent, sen-

sible, sanament inquiet, això sí,

i deutor com tothom del tribut

a una certa incoherència; era,

en definitiva, una persona nor-

mal. Que sigui, però, ell mateix

qui ens expliqui d'on venia

aquesta seva tirada al compro-

mís social; ho feia fa poc bo i

recordant una anècdota molt

antiga, potser simplificada pel

pas del temps: “Ve de lluny!

Quan feia el noviciat, un monjo

em va aconsellar que visqués

feliç dintre de la clausura del

monestir i que no em preocu-

pés de la gent de fora, que eren

uns desgraciats. Vaig quedar

contorbat. Era horrorós que

una persona tan bona digués

un disbarat tan poc cristià. Des

d'aleshores sempre m'ha preo-

cupat el perill que els monjos

visquéssim a la lluna, desconei-

xent el sofriment dels nostres

contemporanis, passant de llarg

al costat dels malferits com el

sacerdot i el levita de la paràbola

del Bon Samarità”. Era, doncs,

una forta convicció cristiana, un

desig de conformar la vida a l'e-

vangeli, una conseqüència o

quasi una exigència, només

aparentment paradoxal, de la

pròpia vocació monàstica, allò

que el portà a fer costat tant

com li era possible a diverses

iniciatives necessitades de

• Abraçada fraterna a cada monjo en la benediccióabacial.

18

recursos o de recolzament

moral. N'enumero algunes,

sabent que no són sinó algunes:

Acció solidària contra l'atur,

Fundació Vidal i Barraquer,

Fundació Cassià Just, Fundació

per la Pau, Fundació Autisme

Mas Casadevall... sense menys-

tenir nombroses gestions con-

cretes de suport a moltes altres.

La seva solidària dedicació bro-

llava, si se'm permet dir-ho així

en aquestes ratlles arran de

terra, no tant de

la natura sinó de

la gràcia; o, més

ben dit, d'una

natura oberta a la

gràcia.

Tampoc no

era, el pare abat

–i que ningú no

se n'estranyi–, un

home especial-

ment seguidor

dels avatars polí-

tics ni especial-

ment cridat a

intervenir en la

vida pública o a

assumir cap paper de lideratge,

ni en l'àmbit civil ni en l'ecle-

sial. Ho va fer perquè ho havia

de fer; ho va fer perquè assu-

mia la responsabilitat que sen-

tia, personalment i com a abat

de Montserrat, de defensar els

drets de les persones i dels

pobles sempre i allí on calia; i

de no renunciar a fer aquelles

accions de suplència que, tant

en l'un com en l'altre dels

àmbits que acabo d'esmentar,

la nostra gent ha esperat de

Montserrat sempre que ha cal-

gut. Una vegada més, i sem-

blantment a la reflexió del

paràgraf anterior, ell ho expres-

sava així: “Vàrem intentar

viure-ho sota la mirada de Déu,

com un arriscat servei a la nos-

tra Església i al nostre poble.

Ens hi ajudaren molt les orien-

tacions del Concili Vaticà II

sobre els drets humans.

Tanmateix encara hi havia

molta gent “d'ordre” que s'o-

posaven a les nostres preses de

posició com si fos un oportunis-

me polític i una falta de pru-

dència. Ens acusaven a la Santa

Seu perquè, segons ells, afavo-

ríem els partits de tendència

marxista”. Per què arriscat ser-

vei? Senzillament, perquè era

evangèlic servei! Res d'allò que

és profundament humà no és

aliè al capteniment cristià.

Acollir perseguits al monestir, a

Montserrat mateix o en alguna

de les cases que en depenien i

en continuen depenent, com

ara El Miracle o Sant Miquel

de Cuixà; oferir la nostra

impremta per a imprimir-hi

clandestinament opuscles com

ara, a finals del 1973 i per

estrany que pugui semblar, la

reflexió d'uns cristians en el

vint-i-cinquè aniversari de la

proclamació universal dels

Drets de l'home; recolzar i aco-

llir al santuari, per bé que a

l'hora de la veritat hi hagueren

desagradabilíssimes càrregues

policials, el pas de la prohibida

Marxa de la Llibertat. Són uns

pocs dels exemples que podrí-

em adduir, entre els quals és

quasi obligat de fer esment de

la famosa “tancada” al mones-

tir que precediria aquell troba-

ment, també famós per la frase

que s'hi digué, entre l'abat

Cassià i Pau VI: “Després de la

tancada dels 300 intel·lectuals

a Montserrat durant el Procés

de Burgos, el desembre de

1970 –ens expli-

ca ell mateix–,

vaig portar un

memoràndum a

la Santa Seu, ja

que m'havien

acusat de rebre

comunistes al

monestir. Pau VI

p e r s o n a l m e n t

m ' e n c o r a t j à :

“Ricevete tutti!,

Rebeu tothom”,

em va dir”. És

veritat que el

pare Cassià va

haver de lamentar

en alguna ocasió, raríssima, que

se li fes, de bona fe, algun gol,

com ell mateix deia anys més

tard: alguna gestió prop d'altes

instàncies, civils o eclesials, a

favor d'algun afer que després

es demostrava no prou verídic

o poc net; se'n dolia, i molt, no

tant per la seva reputació sinó

perquè això l'invalidava per a

d'altres gestions realment con-

venients. Però mai no va cedir

a la temptació, que en ocasions

així havia tingut, de negar-se,

per por a equivocar-se, a conti-

nuar batallant per allò que creia

just. Més d'un l'havia titllat

d'imprudent o clarament d'in-

genu, d'anar amb el lliri a la mà,

de poc perspicaç; ell, però, con-

tinuà preferint la confiança que

19

arrisca a la suspicàcia que para-

litza. I sense oblidar allò tan

evangèlic de ser astuts com les

serps però innocents com els

coloms i, sobretot, misericor-

diosos com ho és el nostre Pare.

La vida d'una persona no

està feta de parcel·les, ni en el

temps –per més que a vegades

parlem d'un abans i un després

d'algun esdeviment– ni si pre-

tenem seccionar-la en un

moment concret –per més que

hi puguem trobar facetes apa-

rentment inconnexes o contra-

dictòries i tot. Hi ha procés,

però unitari; hi ha etapes, però

una única cursa; hi ha molt

ramatge, i fulles i flors i fruits,

però un únic tronc. En el pare

Cassià podríem distingir, pot-

ser amb massa simplicitat, els

anys d'infantesa i d'adolescèn-

cia, uns quinze, una vintena

llarga de formació com a monjo

i de diverses responsabilitats,

un altra vintena semblant com

a abat –aquell període que,

com hem vist, deia que era el

més intens de la seva vida– i,

finalment, els quasi vint anys

darrers. És d'aquests que ara

vull parlar una mica, però sense

oblidar allò de l'únic fil, d'un

únic tronc.

El primer que vull remarcar,

no solament perquè és a l'ori-

gen d'aquesta darrera etapa

sinó sobretot perquè l'amara

tota, és el següent: el pare abat

Cassià va saber retirar-se. Així

de simple i així d'important.

Quedem-nos-hi un xic perquè

s'ho val. (I no vull perdre gens

de temps a convèncer ningú de

la plena llibertat amb què ho va

fer, sense ingerències ni pres-

sions de cap mena, ni de fora ni

de dins del monestir, tal com

lamentablement més d'un

suposat íntim no es va creure

en aquell moment i veia fantas-

mes on hi havia transparència i

autenticitat, la qual cosa entris-

tí el pare Cassià. Segueixo,

doncs.) Passar de tenir la res-

ponsabilitat més alta en una

comunitat nombrosa a no tenir-

ne cap, passar d'exercir una

funció pública, amb capacitat

de protagonisme i d'interven-

ció, a no tenir-la, passar d'haver

de dur a terme un guiatge espi-

ritual, una autèntica paternitat,

de molts monjos, a deixar que

sigui un altre qui ho faci, tot

això, no és fàcil. Minvar perquè

un altre creixi, o senzillament

deixar pas, no és fàcil. El risc

d'intervencionisme quan ja no

toca és evident, i més com més

anys s'ha exercit aquella fun-

ció, aquell servei. És humana-

ment explicable que a vegades

hagi estat convenient que l'a-

bat d'un monestir, en deixar de

ser-ho, se'n retirés una tempo-

rada per facilitar la tasca al nou

abat. No calgué fer-ho el 1989,

ni tan sols suggerir-ho, perquè

el pare abat Cassià va saber reti-

rar-se. L'abat Sebastià –i això diu

molt a favor de tots dos– no sola-

ment pogué recórrer al consell i

a ajuts concrets del seu ante-

cessor sinó que, bo i respec-

tant-li la llibertat d'actuació en

continuïtat amb la seva trajec-

tòria més recent, mai no es veié

destorbat per ingerències

inoportunes o clarament des-

lleials del pare Cassià. I exacta-

ment el mateix podem afirmar

del relleu de l'abat Sebastià al

nou pare abat Josep Maria

Soler, ara ja fa quasi vuit anys; i

també he de dir, és clar, que

això diu molt a favor de tots

tres.

Saber-se retirar no vol dir de

cap manera, ben el contrari,

passar a la inactivitat. També

en això fou encertat el pare

Cassià. Feia vint-i-cinc anys, si

hi comptem el temps en què

fou prior, que havia hagut de

deixar l'orgue; ara, doncs, era el

moment de posar-s'hi altra

vegada, no únicament per

satisfer un desig llargament

esperat, i en benefici propi,

sinó sobretot per poder servir la

comunitat com un organista

més. No estalvià temps ni

dedicació a la lectura, teològica

i bíblica sobretot, i espiritual en

general, sempre sòlida, ni refu-

sà de prestar-se contínuament,

com ja he dit, a l'acompanya-

ment espiritual o a la predica-

ció de recessos i Exercicis a

Montserrat mateix o a d'altres

comunitats. Continuà alguns

anys exercint la responsabilitat

de Visitador de la Província his-

pànica de la nostra Congregació

de Subiaco, ajudant tant com

podia les diverses comunitats i

fins prenent la generosa decisió

de traslladar-se un any llarg a

Samos, no pas com a superior

sinó com un monjo més de la

comunitat, per poder ajudar-hi

de més a prop. Continuà i fins

intensificà el seguiment i la

col·laboració en aquelles diver-

ses missions socials o culturals

a què ja m'he referit. Acceptà

de bon grat i amb interès res-

ponsabilitats que li eren dema-

nades des de la comunitat, com

ara fer classes d'orgue a algun

monjo i a escolans més avan-

çats en el teclat o exercir de

consiliari dels Antics Escolans.

Al llarg d'aquests anys no s'esti-

gué de manifestar, en compta-

des ocasions però que tingue-

ren un abast mediàtic conside-

rable, la seva visió sobre l'evo-

lució de la societat, sobre

alguns canvis en l'Església i la

seva missió enmig del món,

sobre aspectes sociopolítics del

nostre entorn i del nostre país,

sobre temes ètics candents; i

ho feia sense defugir punts

conflictius, amb caritat i res-

pecte, mai des de la barrera,

amb un optimisme encomana-

dís, i sobretot amb aquella lli-

bertat i aquella sinceritat tan

pròpies d'una maduresa que no

té por de fer el ridícul ni està

pendent del que diran els uns o

els altres o de guanyar-se cap

mena de prebenda; i com que

es tracta d'actituds lamentable-

ment poc habituals solem dir

que és excepcional una perso-

na com ella que no ho era ni, és

clar, s'hi tenia. Enlairar una

persona més del que cal, o

d'una manera esbiaixada, és

sovint un subterfugi incons-

cient per no haver de sentir-se

urgit a mirar de fer com ella.

No és que el pare Cassià fos

excepcional; era, això sí, una

persona convençuda de la força

renovadora de l'evangeli, amb

ganes de viure a fons l'essencial

de la vocació monàstica tot i les

febleses que experimentava en

ell mateix, convençut també

que en el cor de tota persona

humana hi ha més bonesa i

capacitat de superació del que

pot semblar amb una mirada

superficial; i intentava, amb

èxits i fracassos, de ser-hi con-

seqüent. L'estimava molt,

l'Església, i per això sofria en

veure que tenia mancances

greus com per exemple la falta

de coratge per sintonitzar amb

la nostra gent; en aquella entre-

vista que ja he citat fa aquell

exercici conegut de somiar

l'Església del futur, el final del

qual és aquest: “En fi, una

Església contemplativa del

misteri de la follia d'un Déu

encarnat en Jesús, per transme-

tre'l com experiència viva, una

Església que creu, prega,

sofreix i espera la salvació de

Déu, anunciant amb humilitat

la victòria final de l'Amor”.

Els darrers anys anà experi-

mentant les limitacions i fins

algunes xacres pròpies de l'e-

dat, que anava assumint amb

prou enteresa. En realitat els

problemes cardíacs que va

tenir fa uns anys, i que el por-

taren a haver de sotmetre's a

una intervenció seriosa, no l'o-

bligaren a prendre mesures

gens dràstiques: tenir cura en la

medicació i caminar amb regu-

laritat una estona cada dia, cosa

que feia molt disciplinada-

ment, sovint sol i a vegades en

companyia d'algun monjo que

segur que trobarà a faltar les

converses que hi tenia. Pel que

fa a la vida comunitària rara-

ment s'abstenia de cap acte de

pregària, dels àpats o de les

estones d'esbargiment comuni-

tari o, com solem dir-ne, de la

recreació que fem diàriament

havent sopat. Era, en aquest

darrer moment del dia i junta-

ment amb altres monjos d'e-

dats ben distants, un fidel juga-

dor de dòmino, amb un humor

fi i distès remarcable, mentre

d'altres conversaven o llegien la

premsa; i a l'hora del col·loqui

comunitari, just abans de la

pregària de la nit, de tant en

tant feia alguna intervenció

plena d'agudesa o d'aquella

murrieria intel·ligent i d'aque-

lla espontaneïtat que li eren

tan característiques. Mentre

escric aquestes darreres línies

em vénen a la memòria unes

seves reflexions sobre la velle-

sa, fetes en ocasió d'una troba-

da organitzada pel Centre de

Vida religiosa i Espiritualitat,

de la Unió de Religiosos de

Catalunya, sota el títol: Pot tor-nar a néixer una persona jagran?, que va tenir lloc a Sant

Cugat el maig de 1991, i publi-

cades pel C.E.V.R.E mateix en

la seva col·lecció (n. 18) l'any

següent. És un altre del pocs

textos publicats que té, i que

també ajuda a endinsar-se en la

seva persona i en el seu pensa-

ment. Les busco i no em sé

estar de transcriure'n el seu

Decàleg de l'ancianitat, per bé

que em limito a algunes frases

de cada punt:

(…)1

Els darrers mesos el pare

Cassià sofria un procés tumoral

del tot irreversible; quan va

saber-ho, després que diverses

afeccions i les exploracions

pertinents en confirmessin la

gravetat, va experimentar el

xoc emocional perfectament

1 Atès que en aquest mateix Acull! (p. 10)ja publiquem, sencer, aquest Decàleg

hem tret d'aquest article les frases decada punt que hi constaven.

20

21

comprensible però ben aviat va

saber-hi fer front amb enteresa

i serenitat. El germà Josep

Miquel, un dels infermers,

acaba d'escriure-ho amb aques-

tes paraules en la revista ElTemps: “Aquests darrers mesos,

com a infermer, he tingut el

goig d'haver pogut acompan-

yar-lo en la seua malaltia. Han

estat molts els viatges que hem

fet a Manresa, a l'hospital, on

hem compartit la conversa, el

silenci i l'esperança. Sempre

amb el somriure al rostre,

agraint amb una paraula ama-

ble les atencions dels metges i

dels infermers, sense queixar-

se en cap moment. Tots ells

han quedat impressionats de la

humanitat i de la delicadesa

del P. Cassià, i també de la

manera com va reaccionar en

saber el diagnòstic de la malal-

tia. Home de diàleg i de pau,

tenia una mirada neta, que

transparentava l'amor de Déu”.

Plenament conscient que esta-

va vivint la darrera crida, per

emprar l'expressió que el pare

Miquel Estradé s'havia aplicat

a ell mateix, el pare Cassià, per

telèfon, per escrit o de paraula

bo i aprofitant les visites que,

com si no passés res, va anar

acceptant amb normalitat, s'a-

nava acomiadant. He remarcat

el “com si” perquè més d'un

lector d'aquestes ratlles hi reco-

neixerà aquelles “pastilles” –les

“Komsy”– amb un cert sabor

paulí (vegeu 1Co 7,29-30), que

ell recomanava tant de prendre

a qui volia viure amb plenitud i

radicalitat evangèlica (que ho

entengui qui ho pugui enten-

dre). Vuit dies abans de sofrir

l'embòlia que seria definitiva

va acomiadar-se d'un grup

d'antics escolans reunits a

l'hostatgeria del monestir; i els

digué que, aprofitant que s'es-

queia la domínica Laetare–Alegreu-vos amb Jerusalem…–

en la qual, tot i ser quaresma,

les flors i l'orgue poden tenir el

relleu habitual en altres temps,

faria una bona tocada d'orgue

després de les primeres

Vespres; escollí, amb plena

consciència de comiat, el

Passacaglia en do menor, força

llarg, que Bach va compondre

prenent com a tema una melo-

dia gregoriana. Els antics esco-

lans i poca altra gent n'eren

conscients; diversos monjos,

només de veure que era ell i

que es disposava a interpretar

aquella peça, es quedaren a

escoltar-lo. En acabar, i després

d'un moment de silenci, digué

amb un punt d'emoció al

monjo que li girava els fulls i a

algun altre que s'hi va acostar:

“Que bonic! però m'he hagut

d'aguantar molt per arribar al

final”. Una expressió quasi

idèntica repetí en l'estona de

recreació comunitària quan el

pare abat, també amb un punt

d'emoció continguda, li agraí

que ens hagués fet aquell con-

cert. Tots sabíem que seria el

darrer, per més que al llarg de

la setmana, fins al dissabte

següent mateix, s'assegués

altres moments a l'or-

gue, per acompanyar

la pregària de la comu-

nitat o, simplement,

“perquè m'ajuda a

viure amb més alegria

i m'apropa a Déu”.

Acabo compartint

amb els lectors el text

de comiat que, pocs

dies abans de morir, el

pare abat Cassià escri-

ví per a la comunitat i

que l'abat Josep Maria,

ara sí amb emoció de

tots, ens llegí el vespre mateix

del dia del seu traspàs:

Estimat P. Abat Josep M. iComunitat:

Sento necessitat de donar-vosgràcies a tots sense excloure ningú.Aquests darrers anys sobretot heestat molt feliç, estimat de Jesucristi de vosaltres. Puc ben dir que elshe viscuts amb el cor eixamplat.Us demano perdó pels meus errorsi negligències. El que em sap mésgreu és haver estat de vegades unobstacle en el vostre camí cap aDéu. Només Ell, amb el seu AmorImmens hi pot posar remei. A Ellem confio i us hi confio a totsvosaltres de tot cor.

Dono gràcies a la Mare de Déuque ha volgut que la servís durantmolts anys des de la infantesa en elseu Santuari. I m'ha cridat a for-mar part d'aquesta Comunitat.Una Comunitat plural, rica de fe id'humanitat. I amb un bon nivelld'estimació i de respecte mutus.Continuaré pregant al Senyor per-què augmenti la comunicació enprofunditat. Que ningú no s'hisenti marginat ni menyspreat sinóvalorat, estimat i feliç.

Us dic a tots: fins aviat, amb elcor ple d'esperança i de joia del'Esperit Sant. C

• El pare abat Cassià fou enterrat a la cripta de lanostra Basílica.

2222

OBLACIONS I ENTRADES

Informació General: Ma. Dolors TRESSERRAS - Tel. mòbil 656 40 80 57

Informació Tresoreria: Ramon BORRELL - Tel. mòbil 617 40 80 83

N O T I F I C A C I O N S

INFORMACIONS DIVERSES

• Llibres recomanats:

EDUARD JUNYENT I SUBIRÀ: Esbós biogràfic del comte, abat i bisbe Oliba. (Commemoració

mil·lenària de la seva elecció abacial: 1008-2008). Publicacions de l'Abadia de Montserrat,

Biblioteca Serra d'Or 393. Barcelona 2008.

JOSÉ ANTONIO PAGOLA: Jesús: aproximación histórica. PPC 2007.

CASSIÀ M. JUST: Viure amb fe, esperança i caritat (A cura de Bernabé Dalmau). Publicacions

de l'Abadia de Montserrat, Saurí 175. Barcelona 2008.

Cassià M. Just, monjo, home d'església, home del poble (Taula rodona. Sant Pere de les Puel·les, 5

d'abril de 2008). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Col·lecció l'Espiga 95. Barcelona

2008.

• Recordem que a la nostra pàgina web (www.oblatsmontserrat.cat) hi trobareu tota mena d'informació

d'interès, a més dels darrers números de l'Acull! i d'enllaços amb altres pàgines web eclesials i

benedictines.

El 16 de desembre de 2007, Domínica Gaudete, dins l'Eucaristia celebrada a Montserrat a la

una del migdia, van fer l'oblació aquests nostres germans:

Montserrat Muns Boatella, de Perafita

Elvira Pons Pons, de Beniatjar

Rosa M. Sanmartí Carrés, de Manresa

Elena Sanz Fuentes, d'Avilés

El 2 de març d'enguany, domínica Laetare, després de la Missa Conventual a Montserrat,

tingué lloc al Cambril l'entrada d'aquests tres nous novicis:

Carmina Illa Gené, de Sant Antoni de Vilamajor

Adolf Llorca Serrano, de Barcelona

Pere Pau Serracant Soley, de Sabadell

2323

CALENDARI D’ACTIVITATS 2008

JULIOL 18-25 VIATGE d'estiu

AGOST 27 Inscripcions: Exercicis espirituals

SETEMBRE 10-14 EXERCICIS ESPIRITUALS

OCTUBRE 8 Inscripcions: Regla B. / Trobada

18/19 REGLA B. (12h matí) / TROBADA (4h tarda)

NOVEMBRE 12 Inscripcions: Regla B. / Recés / Domínica Gaudete

13 EUCARISTIA - Conferència a Lestonnac (2/4 de 8 del vespre)

22/23 REGLA B. (12h matí) / RECÉS (4h tarda)

DESEMBRE 14 DOMÍNICA GAUDETE

Inscripcions: Faustina FONT - Tel. mòbil 653 34 35 62 / dia indicat a partir de les 9 del vespre

OBLATS

Antonieta Barnils Lluch

Montserrat Barnils Lluch

Ramon Daumal,

bisbe auxiliar emèrit de Barcelona

Francesca Alsina Altés

Dolors Borrell Borrell

Andreu Mas Calvet

ELS NOSTRES DIFUNTS

FAMILIARS

Xavier Muñoz Fonoll, germà de la Montserrat Muñoz

Maria Sala Balust, germana de la Montserrat Sala

Pere Prims Coll, germà de la Maria Prims

Josep Maria Prims, nebot de la Maria Prims

Joaquim Sanchís Rallo, germà d'en Domènec Sanchís

També volem recordar la Maria Pagès, persona molt vinculada als oblats i

participant en un dels viatges a Terra Santa.

23

24

EL SEGON GRAÓ DE LA HUMILITAT ÉS QUAN,

NO ESTIMANT LA SEVA VOLUNTAT,

L’HOME NO ES COMPLAU A SATISFER ELS SEUS DESIGS,

SINÓ QUE RESPON AMB ELS FETS

A AQUELLA PARAULA DEL SENYOR QUE DIU:

“NO HE VINGUT A FER LA MEVA VOLUNTAT,

SINÓ LA D’AQUELL QUI M’HA ENVIAT”.

(RB 7,31-32)

C