55Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

COM ES DESTRUEIXLA LLENGUA DELS VALENCIANS:

UN MODEL BINOMIAL PELS EFECTESDE LA REGLA DE SUBMISSIÓ LINGÜÍSTICA

Josep Lluís Melià *

Resum

L’aplicació sistemàtica de la regla de submissió –aquella per la qual s’uti-litza la llengua dominant en presència d’un parlant identificat amb aquesta–és un dels problemes més greus que caracteritza la situació de l’ús del valenciàen àrees importants del domini lingüístic per a un nombre considerable desubpoblacions de parlants. En aquest treball es presenta un model matemàticbinomial per al càlcul del seu impacte demostrant com la regla de submissiócondueix a un procés de minorització lingüística, a la substitució lingüística ia la destrucció del valencià, al mateix temps que reforça l’arrelada concepcióautodestructiva de la llengua.

Paraules clau: lingüística psicosocial, ús social de la llengua, regla desubmissió

* Universitat de València.

pp. 55-68

56 Josep Lluís Melià

Abstract

The rule of submission consists in the use of the dominant language in thepresence of a speaker of the dominant language regardless of the language ofthe other speakers. The systematic application of this rule is one of the mostserious problems that characterize the use of the Valencian language. It affectsmany subpopulations in big areas of the linguistic domain. This paper presentsa binomial model for estimating the effects of the rule of submission. Themodel shows how the rule of submission produces a progressive process inwhich the language is first hidden and finally substituted while a self-destructive conception of the language is reinforced.

Key words: psicosocial linguistics, social use of the language, rule of

submission

1. INTRODUCCIÓ

La Societat Valenciana de Psicologia, a petició del Consell Valencià deCultura, va emetre un informe sobre la realitat psicolingüística valenciana (Adellet al., 1997) on s’analitzaven alguns dels mecanismes psicosocials de destruccióde la llengua que actuen en la societat valenciana contemporània. En aquesttreball es pretén aprofundir en un d’aqueixos mecanismes –la regla de submissió–i mostrar, mitjançant un model matemàtic, la seua capacitat de destrucció de lallengua.

Per raons extralingüístiques, la població valenciana ha estat sotmesa durantdècades a un agressiu procés d’erosió cultural sota la pretensió que el castellà,associat al poder, és la llengua important i culta, mentre que el valencià és unallengua secundària, inadequada per a l’expressió de la ciència i la cultura idesconsiderada com a eix de vertebració. Encara en el segle XXI, després d’al-gunes dècades d’Estatut d’Autonomia i de Constitució Espanyola, aquesta con-cepció acientífica, fal·laç i autodestructiva de la llengua roman arrelada en unapart considerable de la població i en bona part de les minories que detenen ellideratge econòmic, polític, religiós i cultural del país. Sens dubte, aquest dilatati violent procés d’agressió cultural ha atemptat contra la identitat del poble

57Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

valencià, i ha imposa no sols un procés de substitució lingüística sinó també unaconcepció autodestructiva de la llengua que separa llengua i identitat, renunciaal desenvolupament de la cultura pròpia i la subjuga a la cultura castellana.

La concepció autodestructiva de la llengua és fruit i suport alhora de com-portaments notoris de les minories que detenen el poder en els diversos àmbitsesmentats. Entre ells: 1) el sosteniment, el desenvolupament i el suport a mitjansde comunicació en castellà, fins i tot aquells hipotèticament creats com a contextper a l’ús i desenvolupament del valencià; 2) L’ús exclusiu o preferent del castellàen els discursos i les comunicacions formals i informals; 3) el sosteniment, elsuport i el desenvolupament d’un sistema escolar on el castellà ocupa la posiciódominant i l’adquisició del valencià mitjançant la realització dels estudis enaquesta llengua és una decisió opcional, en moltes àrees de difícil realització perla falta d’oportunitats –un sistema educatiu que no garanteix l’ús del valencià enel conjunt de la població i manté la major part de la població en l’analfabetismeabsolut o funcional en valencià; 4) la garantia permanent del dret dels parlantsde la llengua dominant i l’absoluta absència de garantia per als valencians –nitan sols és garantida la competència lingüística dels educadors, en molts casosamb una deficient preparació vergonyosament patent, fins i tot en alguns en elsquals es donen els requisits formals; 5) la ruptura i la destrucció sistemàtica delconcepte d’allò que és valencià mitjançant la seua identificació amb l’ús delcastellà.

La concepció autodestructiva del valencià, defensada i arrelada en lescomunitats tant de castellanoparlants com de valencianoparlants, és al mateixtemps causa i conseqüència d’un dels usos de comportament lingüístic més auto-destructius: la regla de submissió lingüística. D’acord amb aquesta regla, atèsque el castellà és la llengua dominant que entenen tots els parlants, en tota situaciód’interacció social on puga haver-hi un parlant que no entenga el valencià, s’had’utilitzar el castellà. Aquesta regla, interioritzada per la comunitat sota la con-cepció autodestructiva de la llengua, és considerada freqüentment per la comunitatcom una regla de cortesia. Per a una bona part de la comunitat, qualsevol altraconducta seria considerada una descortesia, «una falta d’educació». És obvi quequi manca d’educació en el ple sentit de la paraula és aquell que viu en un ter-ritori i es manté analfabet en la llengua pròpia d’aquest. Però, més enllà d’aquesta

58 Josep Lluís Melià

qüestió, la concessió d’ús del llenguatge dominant no és una qüestió de cortesiasinó de dominació lingüística i psicosocial. La denominada regla de cortesia és,manifestament, una regla de submissió personal i cultural d’alt valor simbòlicamb intenses conseqüències pràctiques i psicosocials. En el seu valor simbòlic,el comportament del parlant que oculta el valencià i adopta el castellà expressaclarament la submissió cultural i social del valencià. En el seu valor pragmàtic,la regla de submissió provoca un fenomen d’ocultació de la llengua que condueixa la reducció de la freqüència del seu ús. Aquesta reducció d’ús indueix a unaminorització lingüística –situació en què una llengua, fins i tot quan pot serparlada per una part substancial o majoritària d’una comunitat de parlants, esredueix a un ús minoritari. Aquest procés, conseqüentment, dóna lloc a unasubstitució lingüística –procés d’extinció lingüística i cultural pel qual una llenguaés reemplaçada per una altra. En el seu valor psicosocial, l’aplicació de la reglade submissió transmet a tots els parlants –inclosos els parlants de la llengua mi-noritària– el missatge que la llengua suprimida és: 1) innecessària, 2) secundària,subalterna de la dominant i, per tant, 3) susceptible d’eliminació.

2. UNA EXPRESSIÓ FORMAL BINOMIAL DE L’IMPACTE DE LAREGLA DE SUBMISSIÓ

Suposem una població, en el sentit estadístic del terme, de N parlants. Lapoblació representa els habitants d’una certa comunitat (una comunitat, unacomarca, una ciutat, un poble...) o context social (una escola, una empresa...) enun moment donat del temps. Anomenem llengua sotmesa la que pateix la reglade submissió sota una llengua dominant. Tots els parlants d’aquesta poblaciópoden parlar la llengua dominant, però sols una part d’ells poden parlar la llenguasotmesa. Anomenem parlant efectiu d’una llengua aquell que inicia sistemà-ticament les seues interaccions lingüístiques en aquesta llengua. Llavors, enaquesta població, tots poden arribar a ser parlants efectius de la llengua dominant,però sols una part poden ser parlants efectius de la llengua sotmesa.

En funció del seu hàbit lingüístic, els parlants d’aquesta població podenclassificar-se en dues classes: A) els parlants efectius de la llengua dominant i

59Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

B) els parlants efectius de la llengua sotmesa, és a dir aquells que inicien lesseues interaccions lingüístiques en la llegua sotmesa.

En una situació lingüística on s’aplica la regla de submissió, els parlantsefectius de la llengua dominant són aquells que pertanyen a una de les categoriessegüents: 1) monolingües en la llengua dominant; 2) bilingües als quals les pres-sions socials en favor de la llengua dominant, els efectes de l’aplicació de laregla de submissió i la concepció autodestructiva de la llengua han reduït a mono-lingües funcionals de la llengua dominant, és a dir, aquells bilingües que de fetinicien i mantenen les seues interaccions lingüístiques en la llengua dominant.

Suposem que D representa el nombre de parlants efectius de la llenguadominant. Suposem que S significa el nombre de parlants efectius de la llenguasotmesa, és a dir, aquella exposada a la regla de submissió.

La probabilitat de trobar un membre de la categoria A, parlants de la llenguadominant, en una extracció aleatòria d’aquesta població és q = D/N. Per tant, qrepresenta la proporció de parlants efectius de la llengua dominant en la població.

La probabilitat de trobar un parlant de la llengua sotmesa és p = S/N. És adir, p representa la proporció en la població de parlants efectius de la llenguasotmesa a la regla de submissió.

Òbviament, atès que N = D + S, tenim que p + q = 1 o, alternativament,p = 1 – q així com q = 1 – p. La possibilitat que un cert nombre de parlantsbilingües pertanyen al grup A o B segons les circumstàncies no afecta el rao-nament següent; sols altera el valor de p i q per a aquestes circumstàncies.

Tota situació d’interacció lingüística (conversa, diàleg, reunió...) es carac-teritza per la concurrència de n parlants, on òbviament, monòlegs a banda:

n ≥ 2.Posat que agafem un grup de grandària n (n = 2, 3, ... N) a l’atzar de la

població de grandària N, la probabilitat P(x) que x d’ells (x = 1, 2, ... n) pertanyena la categoria B és:

P(x) expressa la probabilitat de trobar x parlants efectius de la llenguasotmesa en un grup de n persones extretes a l’atzar d’una població de grandària

nP(x) = px qn–x

x( )

60 Josep Lluís Melià

N on p = S/N expressa la proporció de parlants efectius de la llengua sotmesa enla població. El model és de naturalesa binomial (p.e., E. van Collani & K. Dräger,2001)

La regla de submissió és una regla d’interacció lingüística que implicaque, en tota situació d’interacció social en què hi haja un o més membres de laclasse A «parlants de la llengua dominant», aquesta serà la llengua que es parlarà.És a dir, si agafem un grup de n parlants, la conversa entre ells serà en la llenguadominant excepte que tots ells pertanyen a la classe «parlants de la llengua sot-mesa». Dit altrament, la regla de submissió comporta que només si tots els xcomponents del grup de grandària n pertanyen a la classe B podrà emergir unaconversa en la llengua sotmesa. Per tant, la probabilitat d’ús de la llengua sotmesaés igual a la probabilitat que tots els membres del grup siguen parlants efectiusde la llengua sotmesa; ço és, només emergeix la llengua sotmesa si x = n. Pertant, sota la regla se submissió, la probabilitat d’una interacció lingüística en lallengua sotmesa es redueix a:

És a dir, la probabilitat d’ús de la llengua sotmesa sota la regla de submissiódepèn només de dos factors: la grandària del grup que participa en una interacciólingüística (n) i la proporció de parlants efectius de la llengua sotmesa en lapoblació de la qual s’extrau el grup (p).

3. LES PROBABILITATS D’ÚS DE LA LLENGUA SOTA LA REGLADE SUBMISSIÓ

La taula 1 expressa la probabilitat d’ús del valencià en una certa comunitatque té una proporció de parlants efectius del valencià p, quan es troben o esreuneixen n parlants en una situació d’interacció lingüística com a conseqüènciad’aplicar la regla de submissió del valencià al castellà.

La comunitat pot ser una província, una comarca, una ciutat, un poble,una comunitat, una empresa o una colla d’amics. Un avantatge del model és que

n nP(x) = px qn–x = pn qn–n =pn

x n( ) ( )

61Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

la grandària de la comunitat no afecta els resultats, cosa que permet una anàlisigeneral. A la taula s’han considerat 10 possibles comunitats on la proporció deparlants efectius del valencià va des del 5% (p = 0,05) fins al 50% (p = 0,5).

La situació d’interacció lingüística es refereix a qualsevol situació en quèes troben membres de la comunitat, siga en una conversa informal entre dues omés persones, en una reunió formal, un fòrum, una conferència..., en un dinar,en una reunió de negocis o en una reunió religiosa. A la taula s’han consideratsituacions on es troben des de 2 persones fins a 500 membres. El nombre deparlants que es troba en una situació d’interacció lingüística n recull així des deldiàleg formal o informal entre dues persones (n = 2) fins a situacions, generalmentformals, on es reuneixen 50, 100, 200 o 500 persones. Aquestes últimes situacionsreflecteixen esdeveniments particularment visibles socialment com ara reunions,convencions, conferències, congressos, assemblees... També s’han consideratvalors intermedis de n (n = 3, 4, 5, ..., 25) que reflecteixen situacions de reunionsformals o informals.

Cada cel·la de la taula 1 expressa la probabilitat que la interacció lingüísticaes done en valencià quan és aplicada la regla de submissió del valencià.

La figura 1 mostra d’una forma gràfica els resultats de la taula 1. En lesabscisses s’ha situat n, és a dir, el nombre de membres d’una comunitat quecoincideix en una situació; en les ordenades, la probabilitat que es parle en valen-cià. Cada una de les línies representa una proporció diferent de parlants efec-tius del valencià en la població de referència, des d’un 5% de parlants efectius(p = 0,05) fins a un 50% (p = 0,5).

A la taula 1 i a la figura 1 es pot apreciar que, en una comunitat amb un5% de parlants efectius del valencià (p = 0,05), només es pot esperar que apro-ximadament 2 o 3 de cada 1.000 converses entre dues persones siguen en valencià(pn = 0,052 = 0,0025). En aquest col·lectiu amb un 5% de parlants efectius delvalencià, si s’ajunten 3 persones, la probabilitat d’una conversa en valencià és,aproximadament, d’1 per cada 10.000, i a partir d’aquí, la probabilitat ques’utilitze el valencià en reunions de 4 o més persones és pràcticament nul·la. Perexemple, la probabilitat que 5 parlants tinguen una conversa en valencià és3,125E-07, és a dir 0’00000031, és a dir unes 3 vegades cada 10 milions deconverses entre 5 persones.

62 Josep Lluís Melià

TA

UL

A 1

Pro

babi

lita

t d’ú

s de

l val

enci

à en

una

pob

laci

ó (c

iuta

t, po

ble,

com

unit

at, e

mpr

esa,

col

la d

’am

ics.

..)

amb

una

prop

orci

ó de

par

lant

s p

quan

es

trob

en n

par

lant

s (c

onve

rsa,

reu

nió,

ass

embl

ea...

)

com

a c

onse

qüèn

cia

d’ap

lica

r la

reg

la d

e su

bmis

sió

ling

üíst

ica

al c

aste

llà

P

ropo

rció

de

parl

ants

efe

ctiu

s de

l val

enci

à en

la p

obla

ció

(p)

0,05

0,01

0,15

0,2

0,25

0,3

0,35

0,4

0,45

0,5

2

0,00

250,

0001

0,02

250,

040,

0625

0,09

0,12

250,

160,

2025

0,25

3

0,00

0125

0,00

0001

0,00

3375

0,00

80,

0156

250,

027

0,04

2875

0,06

40,

0911

250,

125

4

0,00

0006

250,

0000

0001

0,00

0506

250,

0016

0,00

3906

250,

0081

0,01

5006

250,

0256

0,04

1006

250,

0625

5

3,12

5E-0

71E

-10

7,59

375E

-05

0,00

032

0,00

0976

563

0,00

243

0,00

5252

188

0,01

024

0,01

8452

813

0,03

125

6

1,56

25E

-08

1E-1

21,

1390

6E-0

50,

0000

640,

0002

4414

10,

0007

290,

0018

3826

60,

0040

960,

0083

0376

60,

0156

25

7

7,81

25E

-10

1E-1

41,

7085

9E-0

60,

0000

128

6,10

352E

-05

0,00

0218

70,

0006

4339

30,

0016

384

0,00

3736

695

0,00

7812

5

8

3,90

625E

-11

1E-1

62,

5628

9E-0

70,

0000

0256

1,52

588E

-05

0,00

0065

610,

0002

2518

80,

0006

5536

0,00

1681

513

0,00

3906

25

9

1,95

313E

-12

1E-1

83,

8443

4E-0

80,

0000

0051

23,

8147

E-0

60,

0000

1968

37,

8815

6E-0

50,

0002

6214

40,

0007

5668

10,

0019

5312

5

10

9,76

563E

-14

1E-2

05,

7665

E-0

91,

024E

-07

9,53

674E

-07

5,90

49E

-06

2,75

855E

-05

0,00

0104

858

0,00

0340

506

0,00

0976

563

11

4,88

281E

-15

1E-2

28,

6497

6E-1

02,

048E

-08

2,38

419E

-07

1,77

147E

-06

9,65

492E

-06

4,19

43E

-05

0,00

0153

228

0,00

0488

281

12

2,44

141E

-16

1E-2

41,

2974

6E-1

04,

096E

-09

5,96

046E

-08

5,31

441E

-07

3,37

922E

-06

1,67

772E

-05

6,89

525E

-05

0,00

0244

141

13

1,22

07E

-17

1E-2

61,

9462

E-1

18,

192E

-10

1,49

012E

-08

1,59

432E

-07

1,18

273E

-06

6,71

089E

-06

3,10

286E

-05

0,00

0122

07

14

6,10

352E

-19

1E-2

82,

9192

9E-1

21,

6384

E-1

03,

7252

9E-0

94,

7829

7E-0

84,

1395

5E-0

72,

6843

5E-0

61,

3962

9E-0

56,

1035

2E-0

5

15

3,05

176E

-20

1E-3

04,

3789

4E-1

33,

2768

E-1

19,

3132

3E-1

01,

4348

9E-0

81,

4488

4E-0

71,

0737

4E-0

66,

2833

E-0

63,

0517

6E-0

5

20

9,53

674E

-27

1E-4

03,

3252

6E-1

71,

0485

8E-1

49,

0949

5E-1

33,

4867

8E-1

17,

6095

8E-1

01,

0995

1E-0

81,

1594

5E-0

79,

5367

4E-0

7

25

2,98

023E

-33

1E-5

02,

5251

2E-2

13,

3554

4E-1

88,

8817

8E-1

68,

4728

9E-1

43,

9967

E-1

21,

1259

E-1

02,

1395

E-0

92,

9802

3E-0

8

50

8,88

178E

-66

1E-1

006,

3762

2E-4

21,

1259

E-3

57,

8886

1E-3

17,

1789

8E-2

71,

5973

6E-2

31,

2676

5E-2

04,

5774

7E-1

88,

8817

8E-1

6

100

7,88

86E

-131

1E-2

004,

0656

1E-8

31,

2676

5E-7

06,

2230

2E-6

15,

1537

8E-5

32,

5515

5E-4

61,

6069

4E-4

02,

0953

2E-3

57,

8886

1E-3

1

200

6,22

3E-2

610

1,65

29E

-165

1,60

69E

-140

3,87

26E

-121

2,65

61E

-105

6,51

042E

-92

2,58

225E

-80

4,39

039E

-70

6,22

302E

-61

500

00

00

9,33

26E

-302

3,63

6E-2

621,

0815

E-2

281,

0715

E-1

994,

0388

E-1

743,

0549

E-1

51

Nom

bre

de

parl

ants

63Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

FIG

UR

A 1

Pro

babi

lita

t d’ú

s de

l val

enci

à so

ta la

reg

la d

e su

bmis

sió

Probabilitat d’ús del valencià

Nom

bre

de m

embr

es d

el g

rup

de p

arla

nts

64 Josep Lluís Melià

Si considerem una comunitat (poble, ciutat, empresa...) on la proporcióde parlants efectius del valencià fóra del 50% (és a dir, p = 0,5), les probabilitatsd’ús segueixen sent molt baixes. Per exemple, es pot esperar que només 1/4 deles converses entre dues persones es donen en valencià. Si es reuneixen 3 parlants,només unes 12 de cada 100 parlarien en valencià. La probabilitat d’ús del valenciàdecreix ràpidament a mesura que creix el grup de parlants, la qual cosa implicaque, fins i tot en una societat amb el 50% de parlants efectius del valencià, el va-lencià quedarà virtualment exclòs de tota situació de reunió o d’interacció formal.

4. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA REGLA DE SUBMISSIÓ

Els resultats que es poden observar a la taula i a la figura 1 revelen clara-ment l’agressiu poder destructor per al valencià de la mal anomenada regla decortesia. Aquesta regla de submissió imposa l’eliminació sistemàtica del valenciàde les situacions d’interacció lingüística amb 4 o més parlants, la qual cosaimplica la seua desaparició de les situacions formals de reunió de col·lectius, iredueix a nivells testimonials la seua presència en converses entre dues persones.Els resultats per si sols mostren ben clarament com la regla de cortesia és, enrealitat, una regla de submissió que porta a l’ocultació de la llengua i d’aquí,necessàriament, a la seua eliminació.

D’altra banda, la impossibilitat d’expressar-se en la pròpia llengua queimposa als valencians la regla de submissió lingüística actua tècnicament comun càstig social per a l’ús del valencià. Un càstig social que pateix el parlant iredueix la probabilitat d’ús de la llengua en una nova interacció lingüística.

Si la conducta de parlar en valencià és castigada amb un canvi necessari ala llengua dominant en moltes o en la major part de situacions, aquest càstigprovoca un aprenentatge en el valencià o la valenciana que el rep, de maneraque es redueix la probabilitat que intente tornar a parlar en valencià. A més,aquest càstig social té conseqüències psicosocials negatives, afecta l’autoestimadel parlant i fomenta la concepció autodestructiva de la llengua.

Per aquestes raons, l’efecte de la regla de submissió sobre l’ús de la llenguaés amb seguretat més destructiu del que mostren la taula i la figura 1. El model

65Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

binomial «Probabilitat d’ús de la llengua = pn» comporta que les persones «noaprenen», és a dir, que no són condicionades pels efectes socials de la seua con-ducta. Implicaria, per tant, que un valencianoparlant continuaria sempre intentatparlar en valencià independentment de les vegades que haguera estat rebutjatper això i forçat per la regla de submissió a parlar castellà. Però això no és així.En el millor dels casos estudiats a la taula 1, amb una comunitat on el 50% de lapoblació són parlants efectius i considerant el cas més favorable de diàlegs entrenomés dues persones, la probabilitat que observem un diàleg en valencià és0’25 (en el cas en què ambdós són parlants efectius del valencià). Si s’analitzades del punt de vista d’un parlant efectiu, per a una població de grandàriaconsiderable on el 50% són parlants efectius, això significa que aproximadamentuna de cada dues vegades que intente parlar la seua llengua en un diàleg ambuna altra persona serà castigat per la regla de submissió i forçat socialment aparlar la llengua dominant. Si es tracta de converses entre 3 persones, rebràcàstig social aproximadament el 67% de les vegades; i en grups de 4, aproxima-dament, un 75% de les vegades. El càstig social redueix la probabilitat de laconducta a què succeeix, i, en termes psicosocials es pot pronosticar que el nostrevalencià efectiu tendirà a utilitzar menys el valencià a mesura que siga socialmentcastigat per això. És a dir, tendirà a deixar de ser un parlant efectiu de la classeB per desplaçar-se a un parlant de la llengua dominant de la classe A. Aixòafectarà la proporció p de parlants efectius i reduirà encara més la probabilitatd’ús del valencià. D’aquesta manera, els efectes de minorització i substitucióque provoca la regla de submissió resulten fortament incrementats permecanismes d’aprenentatge psicosocial ben coneguts.

Es pot mostrar així mateix que la regla de submissió és un instrumenteficaç de destrucció de la llengua fins i tot en les comunitats sòlides de parlantsde la llengua sotmesa. L’anàlisi d’aquest efecte excedeix el propòsit d’aquesttreball, però es pot anticipar que la introducció d’uns quants parlants de la llenguadominant en una comunitat de parlants de la llengua sotmesa té un impactedestructor formidable per a la llengua, a causa de la regla de submissió. La relle-vància d’aquest fenomen en una època de mobilitat geogràfica i d’immigracióen una àrea geogràfica receptora és òbvia. Paradoxalment, el manifest èxit i be-nestar econòmic dels valencians enfront d’altres pobles veïns de la península i,

66 Josep Lluís Melià

recentment, enfront d’altres pobles del mon, s’ha convertit d’aquest manera,sotmesos mitjançant una regla de submissió que han interioritzat, en causa de ladestrucció de la llengua i la cultura pròpies.

Un valencià sotmès a la regla de submissió serà sistemàticament castigaten termes socials pel fet de ser valencià. Com a conseqüència, tindrà lloc unprocés d’aprenentatge discriminador que, d’una banda, ha de portar a reduirl’àmbit d’ús a nínxols segurs –allà on no siga castigat pel fet de ser qui és, potseruna part de l’àmbit familiar i altres àmbits cada vegada més restringits; i del’altra, el procés ha de comportar necessàriament canvis psicosocials de renúnciaa la pròpia identitat (Bollen & Medrano, 1998). Ser socialment relegat destrueixl’autoestima. Ningú vol ser socialment relegat. La conclusió és que s’assumeixel punt de vista de la llengua dominant, s’adopta una concepció autodestructivade la llengua i es minimitza la importància de la pèrdua d’identitat i de la pèrduacultural. Com acceptar que un està renunciant a les pròpies arrels, a l’idiomadels pares, a allò que un «és»? L’única solució per admetre aquesta pèrduadramàtica d’identitat és trivialitzar la importància del valencià, aïllar-lo en«reserves» que permeten «salvar» la imatge i l’autoestima –per exemple, líniesen valencià, àmbit familiar, actes folklòrics...–, adoptar els models dominants iidentificar-se amb la llengua dominant. En aquest context, els valencians hanelaborat –perquè són psicològicament necessàries per pal·liar la seua pròpiavergonya de submissió– un nombre considerable de justificacions i racionalit-zacions de la regla de submissió. Aquestes racionalitzacions són fal·laces, peròels valencians necessiten trobar bons arguments per sustentar-les abans queadmetre la seua vergonyosa pèrdua d’identitat. El profund malestar que comportaqualsevol anàlisi crítica de la situació provoca un aprenentatge d’evitació i defuga que implica negar l’anàlisi, negar la realitat, si cal, i sobretot evitar qualsevollectura, reflexió o comentari respecte d’aquestes qüestions.

L’aprenentatge per càstig que implica la regla de submissió porta a interio-ritzar, justificar i incorporar d’una manera sistemàtica la regla de submissió. Espassa d’aplicar la regla de submissió a acceptar-la, d’acceptar-la a creure-hi i adefensar-la. D’altra banda, aquest aprenentatge porta d’aplicar la regla de submis-sió allà on hi ha fefaentment un membre de la comunitat de la llengua dominanta aplicar la regla de submissió davant qualsevol persona o persones desconegudes«per si de cas» hi ha un membre de la comunitat dominant. D’aquesta manera,

67Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

tal com succeeix actualment a la ciutat de València, dos parlants valencianspoden estar parlant periòdicament durant anys sense descobrir mútuament laseua identitat de parlants de la llengua sotmesa i amagada. Si alguna vegadadescobreixen per atzar la seua disponibilitat a parlar en valencià, la força del’hàbit mantindrà probablement la llengua dominant. Com justificar-se que durantanys no s’ha fet ús de la llengua pròpia? La racionalització més senzilla és admetreque no te cap importància, així doncs, per què canviar ara? O encara millor, perquè considerar-la la llengua pròpia si de fet no la parle? El comportament canviapoderosament les creences.

Una de les racionalitzacions més esteses consisteix a presentar la regla desubmissió com una regla de cortesia. S’argumenta que el que «ve de fora» o «noentén» té dret a entendre. Per exemple, si en una comunitat valencianoparlantun parlant de la llengua dominant es dirigeix en aquesta a un parlant de la llenguasotmesa i aquest contesta en valencià, això és considerat com un acte de malaeducació. Per contra, si en la mateixa comunitat valencianoparlant un valenciàes dirigeix en la llengua sotmesa a un usuari de la llengua dominant i aquestcontesta en la llengua dominant això no es considerat «mala educació». Però,deixant de banda el distint tracte que es dóna al dominant i al sotmès, el man-teniment i el desenvolupament de les llengües i les cultures no és una qüestió debona educació. Per començar, és una qüestió d’alfabetització. Qualsevol personaque s’instal·la en una comunitat amb llengua pròpia és considerat analfabet en lallengua d’aquesta comunitat fins que és capaç, no sols d’entendre i de parlar,sinó també de llegir i d’escriure la llengua d’aquesta comunitat. Per als valencians,sotmesos a l’agressiva regla de submissió, és a més una qüestió de supervivèncialingüística i cultural. A la Comunitat Valenciana, les taxes d’analfabetisme en lallengua pròpia són comparables a les de l’Àfrica subsahariana, de manera que,lingüística i culturalment, tècnicament hauríem d’estar en condicions de sol·licitarajuda internacional per a l’alfabetització. Aquesta afirmació pot semblar polèmicao exagerada; però, per negar-la, cal negar una d’aquestes afirmacions: 1) elvalencià és la llengua dels valencians; i 2) la nostra llengua té el mateix valorque la llengua dominant. Quina d’ambdues s’està disposat a negar per salvarl’autoestima?

Hem mostrat com els efectes devastadors de la regla de submissió sobrel’ús de la llengua depenen sols de dos factors: 1) el nombre de parlants que es

68 Josep Lluís Melià

troben en una situació d’interacció lingüística determinada; i 2) la proporció deparlants efectius de la llengua en la comunitat de referència. Llavors, sols hi hatres formes d’actuació sobre el particular: 1) actuar sobre el nombre de parlantsn en cada interacció lingüística; 2) actuar sobre p, la proporció o parlants efectiusen la comunitat; o 3) actuar sobre la regla de submissió. D’aquests tres possiblesfactors d’intervenció, és obvi que el primer cal desestimar-lo donat que el nombrede parlants n es fruit natural de les necessitats d’interacció lingüística en cadacas i que no admet cap actuació.

Els canvis sobre el factor segon, és a dir, sobre la proporció de parlantsefectius p depèn de factors com ara canvis substantius en el sistema educatiu ien els mitjans de comunicació que garanteixen el creixement de la proporció deparlants efectius p. Una política lingüística podrà ser anomenada eficaç siincrementa p any darrere any. I p és perfectament determinable empíricamentmitjançant estudis psicosocials de camp. Però, encara una política efectiva sobrep basada en aquestos factors educatius i de mitjans de comunicació comportariaefectes a llarg termini, permanentment contrarestats i endarrerits per l’aplicacióde la regla de submissió.

Per tant, sembla clar que una actuació decidida enfront de la regla desubmissió és també necessària. Actuar contra la regla de submissió implica actuarcontra la concepció autodestructiva de la llengua que els valencians haninterioritzat, així com desvelar el seu caràcter i el seu paper essencial en ladestrucció de la llengua.

BIBLIOGRAFIA

ADELL, M., E. CARBONELL, J. V. CORTÈS, O. LUQUE, I. MANSANET i J. L. MELIÀ,(1997): «Informe de la Societat Valenciana de Psicologia sobre la realitatpsicolingüística valenciana». Anuari de Psicologia, 4, pp. 93-120.

BOLLEN, K. i J. D. MEDRANO (1998): «Who llaure the Spaniards? Nationalismand Identifation in Spain». Social Forces, 77(2), pp. 587-622.

VAN COLLANI, E. i K. DRÄGER (2001): Binomial Distribution Handbook forScientists and Engineers. Basel. Birkhauser.