ENTREVISTA a Juan Villoro, periodista i escriptor

Els Premis Manuel

Vázquez Montalbánd'enguany han recaigut

en els periodistescatalans Tomàs

Alcoverro i Teresa

Pàmies, i en el mexicà

Juan Villoro en l'apartatde periodisme esportiu,

que va recordar en elseu parlament com va

afeccionar-se al futbol i

com seguia el Barça desde la distància que

marcava l'Atlàntic. Dies

després cl'aquell acte,Villoro ens parla en

aquesta entrevista sobrecom escriu de futbol

amb la passió innata quedesperta la literatura, un

punt en comú quel'uneix amb VázquezMontalbán, per a quiaquest esport era mésque un grup de vint-i-dos jugadors darrere

d'una pilota.

"Espanya té una'hiperinflació' deperiodisme esportiuI Jordi Rovira

Manuel Vázquez Montalbán assegu¬rava, poc abans de mori,r en unaentrevista amb la nostra revista que laseva passió pelfutbol li permetia aflo¬rar la seva part més irracional. Estàd'acord amb aquesta afirmació?

Totalment. En els millors moments el

futbol és saludablement irracional. Hi

ha alguna forma d'explicar a un senyoramb la cara pintada que s'ha deixat elsandvitx a mig mastegar perquè els seusestan a punt de marcar un gol? Algunesde les grans jugades apunten justamental caràcter irracional del futbol. Per

exemple, el cop de cap de Zidane a lafinal del Mundial d'Alemanya. És unaacció sobre la qual no deixarem depensar, una jugada en certa mesurainterminable. La desraó ocorre en la

ment de l'afeccionat i en el camp. Peraixò el joc requereix de paraules quetractin d'explicar-lo.

Per la seva formació s'ha dedicat aestudiar elfenomen delfutbol des d'unpunt de vista sociològic malgrat quetot allò relacionat amb el futbol estàmés aviat vist com un fet allunyat del'estudi acadèmic?

Vaig estudiar Sociologia però mai heexercit formalment aquesta carrera.Tenia una mica de por d'estudiar litera¬tura perquè creia que convertiria una

passió en un matrimoni de convenièn¬cia. L'altra carrera que m'interessava,Medicina, estava molt sol·licitada i eradifícil de compaginar amb l'escriptura.Potser se'm nota alguna cosa de laformació de sociòleg, tot i que procurodonar més pes a la narració. Recordoun professor de la carrera que ens deia"estudiïn nois, o acabaran fent de

periodistes". He tingut present moltscops aquella frase. En aquell moment,l'any 1976, el periodisme era vist coml'últim escalafó social. Eren tempsd'una molt relativa llibertat de premsaa Mèxic, amb molts periodistes subor-nats. I el futbol no era gaire popular, noera vist com per ser pres seriosament.Això ha canviat radicalment. Patrick

Mignon, el primer guanyador delPremi Manuel Vázquez Montalbán,dirigeix a París un institut de sociologiade l'esport i abunden els assaigs sobrefutbol i societat. Ha estat assessor de

diferents tesis que aborden el tema, demanera que aquest prejudici ja no exis¬teix. El futbol és la forma de la passiómillor repartida a la terra i no es potsostraure a aquesta anàlisi.

Personalitats com vostè o JorgeValdano han aconseguit posar dins unmateix sac la literatura i elfutbol, dosconceptes que semblaven excloents.Amb les seves paraules han definit desd'un punt de vista literari, poèticfins i

L'escriptor i periodista mexicà Juan Villoro en una imatge d'arxiu. Foto: Mane Espinosa.

tot, les finies de Ronaldinho i compa¬nyia. Creuen que la seva tasca potacostar el futbol a un públic per alqual sempre ha estat un fenomen aliè?

Valdano ocupa un lloc excepcionalperquè fou campió del món, ha treba¬llat en totes les modalitats del futbol i

l'interpreta amb un llenguatge afortu¬nat. Ha ajudat a vèncer el complexque el futbolista no és un ésserpensant, tot i que pertany a un club depocs membres, ja que no són molts elsatletes que poden rivalitzar amb laseva eloqüència. Quant a la literatura,Vázquez Montalbán, Fontanarrosa,Osvaldo Soriano, Vicente Verdú,Gonzalo Suárez, Eduardo Galeano,Juan Sasturáin i altres van afavorir

que el futbol es barregés venturosa-ment amb les lletres. No em quedamolt clar si algú es pot afeccionar al

futbol des de la literatura. Em sembla

que no perquè es tracta d'un gustaprès. És una cosa més emocional. Ellector pot arribar a entendre la passióboja del joc i a divertir-s'hi, però afec-cionar-se al futbol és com menjarcargols: t'agraden o no t'agraden, deres no serveix que algú t'expliqui com

passar a altres àmbits. En el camppersonal, gaudeixo molt de dos tipusde lectors extrems: els que no s'inter¬essen en el futbol però, tot i això,llegeixen un text meu i els que hosaben tot de futbol i, malgrat tot, emllegeixen.

"La desraó ocorre en La mentde L'afeccionat i en eL camp.Per això eL joc requereix deparauLes que tractin d'expLicar-Lo'

Què el va portar afixar-se en aquest puntde vista literari de tot

el que envolta el mónfutbolístic?

són de saborosos. D'altra banda,

tampoc estic molt segur que els queescrivim de futbol puguem convertirels seus seguidors a la literatura. Sónpocs els seguidors que llegeixen.Alguns perden la virginitat espiritualamb un llibre sobre futbol, peròpoques vegades això els impulsa a

Des del punt de vista narratiu, m'in- ^O

triga l'afecció pel joc, no tant el joc °per ell mateix. M'agrada veure partits ^i durant molts anys vaig jugar d'ex¬trem dret, però allò que anima la 5

O

meva mirada de narrador és indagar <Od

per què la gent s'interessa per unequip i no per un altre, perquè ho fa ^

ENTREVISTA

d'aquesta manera, de quina maneraconnecta amb el que passa fora delcamp amb el resultat d'un partit... Resde tot això es comenta en el perio¬disme esportiu, ja que no hi ha espaiper a tot això. Em sembla que lacrònica narrativa té aquí un filóexcepcional. Per conèixer una èpocas'ha de saber en què s'apassionava lagent i de quina manera ho feia.

L'esport no seria el mateix sense lapremsa esportiva. Però, quin és el paperexercit pels periodistes esportius enl'actualitat? Supera el rol de simplescronistes? A quins periodistes espa¬nyols o catalans destacaria i com defi¬niria la premsa esportiva espanyola

PERFIL

Sergi Pàmies ha definit aquestescriptor i periodista mexicà, filldel filòsof Luis Villloro, com "un

crac de la literatura futbolística

mundial". Nascut al Districte

Federal (1956), va estudiar Socio¬logia al seu país. El seu currículumbarreja activitats ben diverses, desde la conducció del programa "Ellado oscuro de la luna" a Radio

Educación fins a agregat culturalde l'Ambaixada de Mèxic a Berlín

entre 1981 i 1984. Exdirector entre

1995 i 1998 del suplement LaJornada Semanal. Una de les obres

més conegudes és Dios es redondo(Anagrama. 2006).

comparant-la amb la que ha coneguten altres països?

Espanya té una "hiperinflació" deperiodisme esportiu. Això té a veureamb el fet de tractar-se d'una lligamolt poderosa, amb molts interessosen joc i on la informació té un valormercantil. És el famós "entorn'" del

"El periodista esportiuha de reviure l'èpica en tempsrècord, és un rapsode quetreballa a contra rellotge"

qual tant parlava Cruyff. Avui en diaels jugadors o els entrenadors estanmolt obligats a avançar una notícia perno veure's perjudicats per una altraque sembla imminent, o han dedesmentir el que ja es comenta d'ells.Els jugadors s'han tornat articulistesd'ells mateixos. Amb un llenguatge degestos i poques paraules han de fereditorial de les seves intencions perevitar mals majors. A Espanya hi hagrans comentaristes (Santiago Segu¬róla, Ramon Besa, David Torras, SergiPàmies, José Samano, Josep MariaFonalleras, Daniel Vázquez, etc.), peròen algunes ocasions el periodisme debarricada carrega molt les tintes i parlades d'una proximitat excessiva.

cepció de les dades a ultrança, ésopinable. La realitat no pot ser false¬jada en les dades, però sí on cada accióés discutible. A més, el periodistaesportiu ha de reviure l'èpica en tempsrècord, és un rapsode que treballa acontra rellotge. Estem enfront d'undels gèneres més exigents, tenint encompte que cada espectador de futbol

es considera un entrena¬

dor capacitat. Potser peraixò en Sergi Pàmies emva dir una vegada: "sidemostres que potsescriure de Rivaldo,

després et deixaran escriure senseproblemes de Heidegger".

"A Espanya hi ha granscomentaristes, però en ocasionsel periodisme de barricadacarrega molt les tintes"

No li sembla que, a grans trets, la

premsa esportiva pateix d'una escrip¬tura carregada de tòpics i que acusales presses?

La premsa esportiva té desafiamentsnotables. No pot falsejar els fets perquèel marcador és claríssim; en aquestsentit és molt menys discrecional que lapremsa política. Tota la resta, amb l'ex¬

Com s'explica que a Catalunyatinguem una de les concentracions depremsa esportiva més grans de totEuropa?

Al fet que el Barça és "més que unclub". Estem davant d'una entitat

esportiva que en bona mesura defineixla forma de vida d'una comunitat.

L'Estatut es va discutir a Catalunyaamb menys passió que les eleccionsque varen portar Joan Laporta a lapresidència del Barça. Hi ha emocionsen joc en el Camp Nou i potser unsentit identitari més fàcil d'assumir.

Serrat ha dit que la majoremoció de la seva vida fou

cantar l'himne del Barçaen la festa del centenari.

De tots els seus públics, enva escollir aquest. D'altra

banda, l'entorn periodístic és un negociesplèndid. Algunes vegades més real,d'altres més il·lusòria, els periodistesesportius influeixen en la política declub, o creuen que ho fan. A Holandano hi ha un corrent d'opinió que puguiportar a la presidència de l'Ajax uncandidat que ara es troba a l'oposició. Ial Barça això sí que pot passar. Unacandidatura de renovació del club es

Juan ViUoro recollint el Premi Vázquez Montalbán en l'acte d'entrega al Palau de la Generalitat. Foto: Ignasi Rodríguez

pot articular, almenys parcialment, desde la premsa.

En aquest món globalitzat un feno¬men com el Barça -equip del qualvostè es reconeix un seguidor- potmantenir la seva personalitat? Aquest"som més que un club" que l'ha defi¬nit durant tants anys?

Vázquez Montalbán deia que elBarça era "el braç desarmat del cata¬lanisme". Durant la Guerra Civil i la

dictadura de Franco fou una entitat

de resistència cultural, no solamentdins d'Espanya, sinó també en ladiàspora de l'exili. Aquest estat d'ex¬cepció ha canviat amb el temps, peròel club manté les seves mires clares.

Es decisiu tenir jugadors emblemà¬tics, sorgits de Can Barça, comRexach, Guardiola o Puyol. També és

important que els fitxatges respon¬guin a l'esperit del club, jugadors queno en malmetin l'estètica. En tempsde globalitat, el barcelonisme ha cres¬cut molt. En el meu país hi ha penyesimportants. Això és lògic perquè el

Els experts asseguren que la nostramemòria està carregada de mentidesque amb el temps ens hem acabatcreient. Quina seria la gran mentidacol·lectiva que ens hem acabat creienttots sobre el món del futbol?

"AL Barça, una candidaturade renovació del club espot articular almenysparcialment des de la premsa

Barça va exiliar-se aquí el 1937, vuittitulars de l'equip es quedaren persempre més a Mèxic i es convertirenen una referència del nostre futbol.

Ara això es veu reforçat amb la

presència de Rafa Márquez, capità dela nostra selecció. Però també hi ha

culers coreans i japonesos. Es unfenomen nou de la globalització: lesidentitats "portàtils".

El futbol està ple defantasies indemos¬

trables: el tècnic creu

que pot administrarel marcador, el porter

s'imagina que un penal es pot aturar,l'àrbitre suposa que pot veure totesles jugades, els esquerrans creuen queDéu va donar-los un avantatge, tot ique la seva segona cama no la facinservir per a res, el públic confia queels seus crits decideixin el resultat...

Tan sols la pilota fa el que li dóna lagana, per això vaig escriure Dios esredondo.U

21