BUTLLETÍ

1

ÍNDEXParaules del President (1)

Casal:

Des del consell (2)

Activitats del casal (3)

Grup Dansaire (4)

Coneguem els nostres socis (5)

Notícies (6)

Cultura i Espectales (7)

Història de Catalunya:

Epítom de la Guerra Civil (9)

Viatges: Alaska (12)

Fa quaranta-un butlletins ... (14)

Summary (15)

La veu d’en Carlos Lopez (16)

El Butlletí. Número 47. Edició de Tardor. Octubre 1999PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47

Email 105333.325@compuserve.com - http://www.eng.uci.edu/~balsells/casal

Paraules del President

Un altre exitòs Aplec de Tardor va tenir lloc, i encaraque hi va haver força gent que no va venir pernecessitats personals, tot va funcionar molt bé ihaig de felicitar a tothom que hi va participar.

Quatre nous becaris van participar, el Carlos López,en Manrico Fedi, en Miquel Sainz i el Galo Gimenez.Aquests nous becaris varen col·laborarmagníficament en la ajuda a les tasques del Casal,tant en el servei de begudes com en la realitzacióde la paella. Permeteu que faci estensives lesgràcies a totes les persones del Casal per la sevacol·laboració i participació. També no podemoblidar el continuat esforç tant del Roger com dela Mireia Rangel portant aquests estudiants aquía California.

M’agradaria fer notar les tasques que realitzen elsestudiants, no tan sols editant el butlletí i escrivintel VilaWeb però també resolvent qualsevol qüestiópertanyent al Casal, beca i qualsevol altrasol·licitud que apareix per Internet.

Per sobre de tot, vull felicitar els presents i anticsbecaris, com l’Alba Perez, com a cap, i l’excepcionalcooperació del Cèsar Alvaro, Jordi Ros i Cristiande Haro. A tots vosaltres, moltes gràcies.

Alguns de vosaltres tornareu a Catalunya. Desitjoque guardeu bons records de la vostra estada aCalifòrnia i la vostra associació amb el Casal. Ennom de tots els membres del Casal, vull donar lesgràcies per un treball ben fet.

Vull prendre aquesta oportunitat per expressar elmeu condol i la de tot el Casal a la TeresaWroblewski per la defunció d’en Henry. El trobarenmolt a faltar per la seva alegre col.laboració a lafeina del Casal al llarg dels anys. Et trobarem afaltar, Henry.

Pete Balsells

Words of the President

Another successful Fall Aplec went by, and eventhough a number of people were missing, be-cause of personal needs, everything functionedvery well, and I must congratulate everyone thatparticipated in it.

Four new Fellow students participated, and theyare Carlos Lopez, Manrico Fedi, Miquel Sainz,and Galo Gimenez. These new Fellows cooper-ated very well in assisting us in the duties of theCasal by either manning the drinks or doing thepaella. Let me extend my thanks on behalf of allthe members of the Casal in their participation.We must also not forget the continuous effortthat Roger and Mireya Rangel make in bringingthese students over.

It is noteworthy that the students handle almostsingle handedly the Bulletin and the Vilaweb andany questions that come up pertaining to theCasal, Fellowship, and other requests that comethrough the Internet.

Above all, I want to congratulate the presentand older Fellows, such as Alba Perez, as theleader; the extreme cooperation of Cesar Alvaro,Jordi Ros and Cristian de Haro. To all of you,many thanks.

Some of you will be going back to Catalonia.Hopefully, you have fond memories of your stayin California and your association with the Casal.In behalf of all the members, we want to thankyou very much for a work well done.

I want to take this opportunity to express mysympathy and that of the members of the Casalto Teresa Wroblewski on the passing of Henry.We will miss him as a happy contributor to theCasal by his attendance over the years. We’regoing to miss you Henry.

Pete Balsells

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

2

Des del Consell ...

Casal

II Trobada de Casals Catalans d’arreu delmón

La Direcció General de Relacions Exteriors de la Generalitatens ha facilitat una Guia pels Casals per la trobada de CasalsCatalans que tindrà lloc a Barcelona entre el 4 i 8 d’abril de2000. Els objectius de la Trobada són:

· reforçar els vincles entre Catalunya,· millorar el coneixement i percepció de la Catalunya exterior adins del país,potenciar el coneixement i la relació entre els casals,· reflexionar sobre el paper i els diferents models de casalsexistents, i definir la seva funció per el futur (joventut, empresa,cultura)· retre homenatge a l’exili.

Dos membres de cada casa seran invitats a assistir a la trobada.Els fulls de inscripció amb les dates dels participants han deser tornades abans del 14 de novembre de 1999.

Als casals pertoquen dues funcions dins del marc del’organització de la trobada:

1) presentar suggeriments als grups de ponències (10 dedesembre de 1999).2) presentar propostes per a activitats culturals (tallers,conferències sectorials, grups de treball, recepció de Televisióde Catalunya, ensenyament de català, festes, grups de dansa,etc.) (31 d’octubre de 1999).

La Generalitat informa periòdicament sobre aquestes al webde Casals i Centres Catalans (http://www. Gencat.es/relacionsexteriors/).

Els membres del Casal que vulguin participar en la trobada itinguin suggeriments sobre ella poden dirigir-se al secretari:Pere Garriga al 310 640 8847, o per correu electrònic al105333.325@compuserve.com.

Assemblea Anual de la FederacióInternacional d’Entitats Catalanes (FIEC)

L’assemblea del FIEC va ser celebrada a la ciutat d’Asunción(Paraguai) el 22 de juliol. Hi participaven 22 entitats catalanesen sa majoria americanes (18) i 4 grups empresarials. Es vainformar que en compliment de l’última Assemblea General(Brussel·les, abril de 1998) es va fer tots els tràmits legals percrear un nou partit polític, el partit polític de Catalunya exte-rior, amb el nom de “Catalans al Món”. El partit té condicions

de presentar-se a les properes eleccions autonòmiques alParlament de Catalunya. La Comissió Directiva de Catalans alMón, amb 8 membres, inclou a David Cardús de Houston.

Entre les propostes del partit estan:

- que s’estableixi una cinquena circumscripció electoral pelscatalans residents a l’exterior,- que els nostres fills rebin les mateixes oportunitats d’estudi,de post-grau, laborals, culturals, etc. com els fills de catalansi d’immigrants residents de Catalunya,- que la gent gran exiliada tingui, si ho desitja, l’oportunitat detornar a casa nostra en condicions dignes,- que els casals de l’exterior siguin veritables representantscívics de la Generalitat, per atendre als catalans, família i fillsresidents a l’exterior.

Isidre Canals (WebMaster de la FIEC) recorda a totes lesentitats la gran importància que té per a una millor difusió deles nostres activitats els trametre totes les circulars i butlletinsdels casals en format electrònic per tal que puguin figurar a lapàgina web de FIEC (www.neica.com/fiec). L’adreça per enviarla informació es <icanals@sct.octnet.es>.

S’aprova celebrar la propera Assemblea General a Barcelona,prèviament a l’inici del Congrés mundial, l’abril de l’any 2000.

Carnet de Membre de Casal Català

El 31 d’agost, la Generalitat ens ha comunicat que el llistat peremetre el Carnet de Membre de Casal Català que els vamenviar el 20 d’abril està en ordre i han donat a l’impremta lesinstruccions per a fer els carnets, que ens lliuraran tan aviatcom estiguin disponibles.

Inauguració de la Remodelació del Casalde l’Havana

La Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, l’entitatcatalana a l’exterior més antiga al món, va viure una jornadahistòrica el passat 11 de setembre amb la inauguració de lesobres de remodelació que s’han fet al centre. Unes obres quehan permès a l’edifici recuperar tot l’esplendor d’un passatque va ser molt brillant en determinats moments històrics. ElCasal de l’Havana va ser fundat el 1841 amb el lema “Per lacaritat i per Catalunya” i va esdevenir el punt de solidaritat icooperació entre els catalans que varen emigrar a l’illacaribenya en condicions precàries. Un dels actes d’aquestacelebració va ser una ballada de sardanes a la cèntrica Plazade la Catedral, amb la Cobla Mediterrània.

Pere Garriga

3

Casal

Aplec de Tardor

El dia 26 de setembre va tenir lloc el nostre Aplec de Tardor, isembla que hauríem de dir alguna cosa del que allà va passar.

Per començar haureu de perdonar que no sigui massa coher-ent. La culpa és, en part, d’en Pere Garriga. Ell hagués fet unacrònica amable i alegre, com sol fer, però aquest cop li veniauns quants milers de milles malament.

Sento no poder fer un repàs de tothom qui va assistir al nostreaplec de tardor... jo estava darrera dels fogons, com se sol dir,observant els assistents afanyar-se en passar-s’ho bé, totsescampats al prat . És a dir, estava cuinant. I ja se sap quequan mires al públic des de l’escenari no veus ningú, nomésuna massa indistingible. Us puc dir que els muscles no estavenmolt contents de caure a l’aigua bullint; també que algú ensva preguntar què posàvem a les gambes per a que agafessinaquell color vermellenc a la paella... que sempre discutim si ala paella se li ha de posar o no tomàquet; si bullirem o nol’aigua abans i si moure una mica l’arròs per a que nos’enganxi... coses que possiblement us avorreixi de llegir, peròquí està fent la crònica, uh? Amb la paella sempre hi ha quiqueda content; i també aquells, més gourmets, que matissenque estava una mica oliosa o que li faltava de coure o quetenia massa ceba.

Mentre cuinem, els més curiosos s’apropen i ens preguntensobre la recepta o sobre determinats ingredients. Tambéalguns coneguts, com el dr. Llauradó, s’apropen a saludarcordialment. Llàstima que no poguem gaudir més de laconversa amb ells. Tenim l’oportunitat de fer nous amics, comla Galina Bakthiarova, de qui tots en sentirem a parlar aviat...i de saludar breument altres, com l’Agustí Guardino, l’AngieO’Brien o en Joan Comellas. Enmig d’aquesta activitat, detant en tant aixequem el cap i veiem al Grup Dansaire ballantlluny. Més a prop, algunes persones s’afanyen enl’organització: En Pete Balsells, la Donna Dawson,... i tampocno gaudeixen gaire de la música. La cua per menjar ja s’estàformant i són moments de tensió, vigilant que la paella estiguia punt per cobrir durant uns minuts... hi ha més de centpersones; la Pepita Martínez, la Montse Jason,... serveixen elmenjar.

Despres de menjar hi ha temps per parlar amb els amics. EnPete Balsells ha estat venent els números del sorteig ambentusiasme, i ara és temps de repartir la sort. La Montse Jasonestà al peu del canó amb gran professionalitat... per un mo-ment penso en la Teresa Wroblewski, una dona que és tot cori que hauria de poder gaudir d’aquest aplec, com normalmentfa. A la gespa, estan jugant a futbol els becaris Balsells amb el

Roger Rangel i uns quants més. Al castell inflable la canallaestà gaudint; l’Anabella -la filla de la Mireya Sanchez- és unaautèntica professional, ha començat a saltar ja fa deu minutsi continua sense aturar-se i sense canviar d’expressió.

Què és l’Aplec i per què el fem? L’aplec, fins i tot el mateixCasal, és potser el record d’un moment màgic, d’una trobadacasual que va tenir lloc fa gairebé vint anys. I com qualsevolaltre ésser, no li cal justificació per continuar vivint. Pren elseu propi camí i ens sorprèn cada vegada que el tornem atrobar amb un aspecte diferent, tanmateix familiar. No us perdeula criatura quan faci la mili, la propera primavera.

Alba

Concert d’Estiu

El passat estiu 99, a l’Irvine Meadows Amphitheatre, un teatrea l’aire lliure envoltat de jardins, la Pacific Symphony Orches-tra va oferir un seguit de concerts dirigits per en Carl St. Clair.

Gràcies al Pete Balsells, el 28 d’agost, els membres del Casalque ho van desitjar van gaudir d’un magnífic concert ambmúsica de John Williams, el més memorable compositor debandes sonores de pel·lícules a Hollywood.

Precedits d’un agradable picnic a la gespa, on els membres iamics del Casal van aportar les seves especialitats culinàries,temes tan populars com els de Superman, Indiana Jones, laLlista de Schindler o la Guerra de les Galàxies, aquest últimacompanyat d’una coreografia de làsers molt adient, vanomplir la nit.

La vetllada va incloure un grup de música escocesa que ambles seves gaites, tambors i faldilles aportaren un to alegre ifolklòric, finalitzant l’esdeveniment amb uns sempreenlluernants focs d’artifici.

César Alvaro

Ballant a San Juan Capistrano

El 4 de setembre es va celebrar a la missió de San JuanCapistrano el “Hispanic Heritage Day”. L’anomenada “Joiade les Missions” és una de les vint-i-una arreu de Califòrnia.Va ser fundada el 1 de novembre de 1776 pel capellà mallorquíFrai Juníper Serra. La missió, maquíssima, es troba molt benconservada, malgrat que l’església es va enfonsar per unterratrèmol al 1812, sis anys després de la seva inauguració, inomés en queden les runes.

4

Amb ocasió d’aquest esdeveniment, el grup dansaire del CasalCatalà va oferir novament als californians un ampli repertoridels balls de la nostra terra. Van ser deu danses ben variadesde les diferents comarques catalanes, que mostraren ladiversitat cultural de la que gaudim, molt beninterpretadesmalgrat les reduïdes dimensions de l’escenari.

La Carme Roig, a més de ballar, va fer de presentadora del’acte, aquest dia assolellat en un entorn incomparable, on jafa més de dos segles els catalans van fer història.

César Alvaro

Grup Dansaire

Benvolguts amics: un altre butlletí s’acosta i res millor queescriure-hi quelcom referent al Grup Dansaire Catalunya. Somun grup com n’hi ha pocs per la voluntat que tots els compo-nents hi posem, tenim una germanor única, i tots estemdisposats a fer l’impossible per honrar la nostra terra estimada:la nostra Catalunya.

Aquest any 1999, últim del mil·leni, hem fet 5 actuacions. Laprimera a la Base Naval de San Diego. La següent a l’Aplec dePrimavera del Casal dels Catalans de Califòrnia va ser unaactuació important, la que sempre ens dona l’orgull depresentar-nos davant els catalans.

El dia 20 de Juny fou difícil d’oblidar: fou el dia de “la sardanaque envolta el món”, un dia en que la sardana va demostrararreu del món que és una dansa universal i de germanor.

El dia 4 de Setembre ens vàrem presentar a la Missió de Sant

Sopa de carabassa

Cortesia del restaurant Celler de Can Roca

Ingredients per a 4 persones:- 1 litre de brou- 500 g de carabassa- 100 g de filets d'ametlla torrada- 100 g de moll de l'os (dels ossos de la vedella del brou)- sal i pebre blanc- oli d'oliva- farina

Per a l'oli de marialluïsa:- 1 manat de marialluïsa- 1 gotet d'oli de gira-sol

Preparació:

Primer, per preparar l'oli de marialluïsa, talleu la marialluïsaben petita i afegiu-la a l'oli de girasol. Un cop estigui benbarrejat, deixeu-ho macerar perquè vagi agafant gust.

A part, talleu la carabassa a daus i afegiu-la al brou quehaureu fet anteriorment amb ossos de vedella, pollastre iverdures. Deixeu-ho que bulli durant mitja horaaproximadament, així la carabassa s'anirà desfent. Un coppassat aquest temps, tritureu-la amb la batedora finsque us quedi un líquid homogeni, i ja podreu retirar-ho delfoc.

Per preparar els molls de l'os, poseu-los en remull per adesengreixar-los i sequeu-los amb un drap; salpebreu-los,enfarineu-los i fregiu-los en una paella sense oli. Quanestiguin ben rossos, reserveu-los sobre un paper absorbent.

Serviu la sopa amb els filets d'ametlla torrada, els molls de l'osi l'oli de marialluïsa, que li donarà un toc de frescor i perfum.

Casal

Joan Capistrano, donant seqüència al bicentenari de FrayJuniper Serra. Una actuació de gala de 10 ballets, prova de ladimensió de la cultura catalana.

Posteriorment a l’aplec de tardor vam gaudir d’una actuaciósens dubte fenomenal. La podem qualificar de les bones. Elsassistents aplaudiren animosament cada un dels nostres balls,la qual cosa ens fa més forts i ens dona cada vegada mésganes de continuar amb la nostre tasca de impulsar la nostratradició. Us agraïm a tots els ànims que ens doneu a les nostresactuacions.

Joan Comellas

5

Coneguem els nostres socis

Catalunya és un país de mariners i mercaders;tot n’és exemplificat per en Joan Bertran,demostrant els atributs dels catalans.

El 1948 acabat el servei militar a la Marina deGuerra pot sortir de la Península Ibèrica i anarcap a l’Argentina on cercà treball a la Marinamercant. Viatjà per tot el món creuantl’Equador més de 25 cops!

El 1952 en mig d’un conflicte laboral en elvaixell decidí quedar-se a New York quanaterrà allí. Durant un temps visqué d’estalvis— el tenir estalvis és una altra característicadels catalans—, mentre aprenia l’anglès. Cercant llavorsqualsevol forma legítima de guanyar-se la vida féu de rentaplatsen un restaurant on li donaven menjar i llit. Buscant una menamés independent de vida en Joan esdevingué “Fuller brushman” a Connecticut.

El 1954 en cerca d’un clima millor vingué a Califòrnia,primerament alternant entre Los Angeles i San Diego, fins aestablir-se finalment a l’àrea de San Diego. Tot arribat aCalifòrnia treballà com a “cowboy” custodiant i canviant delloc els animals, però aviat esdevingué comprador de vaquesi braus a Los Angeles. Algú l’informà que a San Diegonecessitaven persones per a mantenir vivers de plantes; ellse’n interessà, aprengué molt sobre plantes i aviat esdevingué“manager” d’una botiga. Poc temps després era comprador isupervisor de 7 botigues de la cadena “Nurseryland”.

Hi ha hagut dues amistats majestuoses al llarg de la vida d’enJoan: una fou amb Bill Roberts. Molts assistents als actesdel Casal dels Catalans de Califòrnia recordareu com en Joanens duia Bill, un americà al que li agradava venir a les nostresreunions malgrat que no entenia el català. Els meus fills deseguida es feren amics d’en Bill. En Joan amb la fidelitatcorresponent a 40 anys d’amistat l’anava a recollir i retornar aSanta Monica a cada reunió, i llavors en Joan continuava elcamí cap a San Diego.

El 1956 en Joan s’amullerà a San Diego amb una californianad’estirp alemanya, i qui sinó en Bill havia d’ésser el “bestman”? Tingueren una descendència de 6: Elena, Angela,Richard, Johny, Carme i Lidia. Ara és l’avi de 10 nets. Percauses que no cal mencionar un divorci fou necessari el 1985.Des de llavors en Joan viu sol, si bé continuament és visitatpels fills i amics.

Continuant amb les tasques laborals d’en Joan, després d’uns

anys de viure a San Diego ell s’adonà que no hihavia cap llibreria de textos en castellà en aquellaciutat i decidí obrir-ne la primera. Tambéfreqüentava el club d’escacs del Balboa Parkon conegué alguns espanyols i hi posà tot elseu esforç a fundar el “Centro de España” el1978, del qual en Joan fou el primer President.Conegué també el famós escriptor exiliat RamonSender, un aragonès admirador de Catalunya,que evolucionà d’anarquista cap a comunista,cap a republicà, cap a liberal, i finalment cap amonàrquic — tot captivat per la política ipersonalitat del Rei Juan-Carlos. Aquesta ambla d’en Bill foren les dues grans amistats d’en

Joan. Mercès els seus esforços aquest aconseguí que RamónSender fos nomenat “Presidente Honorario del Centro deEspaña”. Quan el 1983 en Joan sapiguè que es formava elCasal dels Catalans de Califòrnia n’esdevingué soci fundadori en fou també President el 1992-94.

En Joan continuà mantenint l’interès i la pràctica de la marinai té un magnífic iot. Un esdeveniment molt trist que en Joanhagué de suportar fou la mort del seu fill Johny el 1987 en undesgraciat accident al mar. Nogensmenys, això ha reportat unfet singularíssim: cada any tota la família fa un ‘retir’ des deldia de Nadal fins a cap d’any en un lloc al Nord de San LuisObispo, tot recordant en Johny mentre juguen, parlen imengen.

Mentrestant, l’amistat amb Sender anà augmentant. En Joanel visitava molt sovint i el conduïa a llocs quan aquell nopodia més dur l’auto. Sender se l’estimava tant que li deia“hijo mío”. En Joan fou l’executor del testament de Sender il’estava visitant el dia abans que morí.

Un personatge en una de les obres de Sender — aquestmateix li digué — és en Joan en coberta d’altre nom.Recentment a San Diego tingué lloc l’acte, encapçalat per enJoan, de donació del pupitre i 90 llibres de la biblioteca deSender al Govern d’Aragó.

Així, breument, en Joan tipifica en una persona lescaracterístiques dels catalans: mariner, mercader, estalviador,perseverant, avançant a posicions gerencials, paternal. Araquan en Joan està retirat i fa la vida tant com a ell li plau, lipodem dir:

Felicitacions i molt ben fet, Joan!

Josep G Llauradó

Biogràfica d’en Joan Bertran

6

Notícies

Recordatori

La pena més gran que tots hem sofert durant aquest any 1999és que Deu se’ns va endur a una nova vida i a un descansetern a la Sra. Maria Dolors Bass, mare de les germanes RosaMaria i Josefina, ambdues membres del nostre Grup Dansaire.Tres mesos desprès ens va deixar el Sr. Henri Wroblesky, espòsde la també membre Teresa. A tots donem els nostres méssentits pesams i sinceres condolencies i que en pau descansin.

Joan Comellas

Nou Restaurant

S’ha obert recentment un restaurant a Orange Countyespecialitzat en cuina de Mallorca i d’altres indrets d’Espanya.El propietari i el xef són mallorquins i l’ajudant de cuina ésbasc. El menu és prou familiar per als espanyols i el menjar ésmolt bo. El nom del restaurant és “La Granja”.

1000 Bristol North (entre Birch & Jamboree)Newport Beach, CATel.: (949) 252-9396

Montse Jason

Casals Catalans arreu del món

Des del passat 4 de juny, el web de la Direcció General deRelacions Exteriors-Casals Catalans és ja operatiu.

L’adreça és: http://www.gencat.es/relacions_exteriors

Una de les informacions que facilita el web són les activitatsque realitzen els diferents casals i centres catalans d’arreu delmón. Per poder incloure aquesta informació, el casal catalàdisposarà d’un codi d’usuari i d’un password, els quals s’hande sol.licitar a la unitat de casals catalans.

Us convidem, doncs, a que “navegueu” una estona per aquestweb i que en feu les observacions que creieu oportunes.

Direcció General de Relacions ExteriorsÀrea Extraeuropea i de Cooperació

Unitat de Casals Catalans

Pete Balsells grandfather again

Our president announces that he’s got a new grandson. Hisname is Christophe Balsells Naviaux, born September 8, 1999at 8:21 p.m., weighing 7 pounds 12 ounces at 19 inches. Theparents, grandparents are thrilled with the news. Everythingwent very well. Christophe’s room has been decorated with aCatalan theme, using the Sagrada Familia as well as other

items from Miro and Dalí. Jeanine is very proud of herCatalonian heritage. She has spent many summers withGrandma in Barcelona and also, after graduating from SanDiego State College, she spent a year in Barcelona studyingand giving conferences to Catalan business people.

Professor Miledi visits Barcelona

Ricardo Miledi is a Distinguished Professor of Psychobiol-ogy at UC Irvine. He was awarded (share) the 1999 Principede Asturias price in Medicine for his work in synaptic physi-ology (see http://darwin.bio.uci.edu/neurobio/Faculty/Miledi/miledi.htm)

Prof. Miledi arrived to Barcelona on October 28th and amonghis activities he was interviewed by the Spanish and Catalantelevisions and he gave a speech.

Nous Becaris Balsells

Els nous becaris Balsells van arribar al setembre. Un grupben heterogeni de joves amb molta empenta. Els vaureuconeixer a l’aplec, i en sentireu a parlar. Ells són:

Manrico Fedi, Galo Gimenez, Carlos Lopez i Miguel Sainz

Benvinguts!!!

7

Inauguració Monument a Portolà a Castellnou de Montsec

Cultura i Espectacles

Poca gent, inclús lleidatans de tota la vida, poden dir que hanestat a Castellnou de Montsec, o sabrien trobar aquest tossalde quatre cases sobre un mapa. Es comença seguint la carreteraentre Balaguer i Tremp que serpenteja entre els estretíssimscongosts per on s’obre pas, màgicament, el Noguera finsarribar als embassaments de Terradets. A pocs kilòmetresd’allà es trenca cap a Sant Esteve de la Sarga. El trencall esperd entre mil giravolts muntanya amunt i avall i es repeteixfins descabdellar repentinament davant els alts pratsdeCastellnou.

Aleshores, com si desobte es descorregués unacortina apareixen, amb totasa majestat, les carenes delpre Pirineu que enllacenCatalunya i l’Aragó. Esuna vista insòlita,imponent. Les sevespossibilitats estratègiquesdeurien ser conegudes desde temps immemorials.Lloc suspés entre cel iterra, seria inspirador atots els que fossinprivilegiats d’habitar-hi.

Amb quina satisfacciódeuria ser adquirida labaronia de Castellnou per Gaspar de Portolà i Pont, bes-avidel famós explorador de Califòrnia, Gaspar de Portolà i Rovira,a finals dels segle XVII. Des del seu castell podia retirar-se icontemplar amb pau i tranquilitat els seus extensos dominis,des dels passos del Pallars a la Noguera fins a la vall d’Ager.Potser pensant en aquesta tranquilitat va disposar, a la sevamort, fa 300 anys, que les seves despulles descansessin persempre mès a la capella del castell.

Anys desprès en Francesc de Portolà, pare del Gaspar, s’hi varefugiar per uns anys. Durant la Guerra de la Successió haviadefensat els drets de l’Arxiduc Carles, i amb la victòria deFelip V, havia vist els seus titols i molts dels seus bensconfiscats. Durant l’estada a Castellnou de Montsec, a manerad’exili, és possible que hi nasquès el futur explorador deCalifòrnia.

El 18 de setembre, amb motiu del 300 aniversari del’enterrament de Gaspar de Portolà i Pont a Castellnou, es va

celebrar una emblemàtica festa a la qual en Joan Bertan i jovarem tenir la sort d’assistir. Es va descobrir una placacommemorativa de la donació de la casa natal de Gaspar dePortolà a la Fundació Castells Culturals de Catalunya. L’anticcastell ha sofert la negligència del temps i de l’oblit. Però notant perquè amb una bona dosi de voluntat i pessetes nopugui tornar a recobrar molt del que havia estat.

Desprès es va descobrir el grup escultòric dedicat al llinatgedels Portolà. L’obra estàubicada a la plaça davantde la capella. Consta d’unpeu i un cos de quatre fig-ures. Les figures sónmodelades amb argilad’alta qualitat i acabades altaller mitjançant unestècniques de vidriat origi-nals de l’artista JaumePerelló i Miró, les qualsvan unides a unaestructura metàl.lica.L’alçada del grup escultòricés de 4 mts. La base o peués un treball de pedraautòctona gris de la zonade 2 metres d’alçada. Al migdel peu una pedra de colorvermellós destaca. Va ser

importada per nosaltres de Califòrnia. L’artista ens va explicarels anys de investigació d’art monumental escultòric que vafer a Nova York.

El Sr. Josep Grau Seris, President de la Diputació de Lleida, vafer la presentació del monument i va expressar els seu desitgque amb la restauració del castell es tornessin a descobriraquestes magnífiques terres del Pallars tan plenes de bellesanatural com d’història. Va esmentar la nostra presència,representants dels catalans de Califòrnia, pels qui en Portolàva obrir el primer camí.

Els actes commemoratius van acabar-se amb una missaconcelebrada presidida pel Vicari General d’Urgell, per unconcert a càrrec de l’Orfeó de Tremp, dirigida per Joana FontPiqué i per un abundant refrigeri de productes de la comarca.Ens vam emportar un CD de l’Orfeó, “Vivint Cantem”, amb unmagnífic recull de cançons de les comarques dels entorns deTremp i melodies d’arreu del món.

8

Cultura i Espectacles

El pas de Portolà a Califòrnia

El pas de Portolà per Califòrnia va ser breu, menys de dosanys, però impactant. Va deixar un gran record, no tan solsper la seva gesta, la de ser l’home que va dirigir la primeraexpedició a Califòrnia, sinò per la manera en que ho va fer. Peraquestes dues raons se’l reconeix i respecta arreu de l’estat.No cal viatjar gaire per Califòrnia per no topar-se amb uncarrer, una plaça, un col.legi, un indret, fins i tot un poble queno porti el seu nom. Els nens, a l’escola, el recorden no solscom un dels fundadors de l’estat sinò també com a model devirtuts a practicar.

Al Gaspar de Portolà li van ser encomenats, al final de ladècada dels 1760, dos projectes importants a Califòrnia,aleshores un territori remot, i molt dificil d’accedir. La primera,una operació delicada, la d’expulsar els jesuites de les sevesmisions de la península del sud de Califòrnia. La segona, lad’establir un assentament colonial a la badia de Monterey alnord. Els dos projectes, plens de riscs, van ser complertsfidelment i sense violència. I aquí rauen, em sembla, les dosgrans virtuts de Gaspar de Portolà: la seva responsabilitat decomplir amb el seu deure, i la seva voluntat de buscar solucionsen les que tothom es sentís beneficiat.

L’operació d’assentament d’una colònia a Monterey va ser lamés dificil i arriscada. La van realitzar més de 200 persones,amb força participació de gent de parla catalana, entre elles eldestacament de la Companyia de Voluntaris Catalanscomandada pel jove lloctinent Pere Fages, fill de Guissona; iuna comunitat de frares franciscans dirigits pel mallorquí Ju-niper Serra. Els dos, homes de gran capacitat que van deixarpetxades molt importants a Califòrnia. Els perills de l’empresaes manifesten en que més del 10 percent dels expedicionarishi van morir.

Califòrnia, però, tot i que era el territori amb més densitatindígena de nord amèrica, sota Portolà mai va produirsituacions d’enfrontament. Ben al contrari, l’expedició es vacaracteritzar per la bona amistat que sempre va regnar entreles dues cultures. I en els moments de crisi de l’expedició;quan no encertaven a trobar el lloc de l’assentament entrantja l’hivern, quan de retorn a San Diego no havien arribat elsvaixells d’aprovisionament i no restaven queviures, el Portolàva buscar el parer dels principals de l’expedició i el seu vot,abans de prendre les decissions de les que ell seriaresponsable.

A nosaltres que vivim en aquesta comarca del sud deCalifòrnia, ens agrada dir que Portolà va acampar on avui és

exactament el centre de una gran ciutat, la segona en habi-tants dels EUA, i pensar que va ser ell el qui va decidir queaquell lloc es digués Nuestra Senyora de Los Angeles dePorciuncula, afortunadament, però, escurçat a Los Angeles.

Inaugurant el monument a la familia Portolà, ens dona la gransatisfacció de poder agrair aquest feliç primer pas que va ferel seu il.lustre fill a California, i, mostrant el millor de les virtutscatalanes (cumplidor de deures, home de pau i de consultademocràtica), l’orgull de poder dir que, com nosaltres, eracatalà.

Pere Garriga

Festival de Cinema Català a USC

La nostra amiga i col.laboradora Galina Bakhtiarova, juntamentamb el Department of Spanish and Portuguese, School ofCinema-Television and Spanish Resource Center at USC, estanorganitzant un Festival Català de Cinema, que tindrà lloc a laUniversity of Southern California en data per determinar,possiblement al febrer o març de l’any 2000.

La Galina escriu en relació al festival: “ Catalan film industryand television, supported and sponsored by the Generalitatde Catalunya, in recent years have offered a broad varietyof productions of different styles and forms, which allow tospeak of multifaceted and competitive cinema, created ac-cording to high standards and with great artistic ability. Animportant place in Catalan cinema occupy the topics re-lated to the conceptualization of history and the intertextualconstruction of the Catalan historical identity in the con-text of its relationship with Spain on the one hand, and withEurope and a broader world context on the other hand. Apresentation of the last decade Catalan films, which refig-ure and rethink the past, creating thus the cultural identityof Catalonia through its historical referent in the broadercontext may be of particular interest for the whole commu-nity of Southern California, offering an exceptional oppor-tunity to enrich their knowledge of the heterogeneous cul-ture of Spain”.

La relació de possibles pel.lícules a presentar en aquest festi-val inclou El llarg hivern, La febre de l’or, La teranyina,Havanera, Tren de sombras, i La teta i la lluna.

Us mantindrem informats sobre aquest interessantesdeveniment a travès de la nostra pàgina web.

9

Història de Catalunya

EPÍTOM DE LA GUERRA CIVIL D’ESPANYAV. L’ODISSEA DE MOSSÈN JOHN SIERRA

Fou un encontre fortuït —tal com en diem, per carambola.Feia poc temps que amb la meva família havíem arribat aCalifòrnia i llegirem en un diari l’anunci sobre una planejadaexcursió de tres dies a sis o set de les Missions pel setembredel 1984. La meva muller i jo ens inscrivírem. En l’autocar quesortí de San Bernardino hi havia com unes trenta personesentre elles l’assessor artístic, cultural i religiós, un tal “FatherSierra”.

Fou quan l’autocar anava cap al sud de la carretera 91 que enF. Sierra comentà al passar prop de Yorba Linda que aquestalocalitat havia estat fundada per un tal Jorba de Catalunya—tot pronunciant la “j” com en català— i com els hispànicsno tenien aquest so el transcriviren com “y” resultant-neYorba.

A la primera oportunitat que jo vaig tenir li vaig indicar quehavia notat la seva explicació i li vaig demanar què en sabia deCatalunya. La meva sorpresa fou majúscula quan emrespongué en català. Així començà una intensa amistat arafa 15 anys.

Mossèn John Sierra nasqué a l’estat de Colorado. Lacongregació dels “Fills de la Sagrada Família” —unainstitució típicament catalana fundada pel Pare JosepManyanet a Barcelona per a l’ensenyament— es feu càrrecde la parròquia del Santo Nombre de Maria a Del Norte,Colorado el 1924. El rector era el P. Josep Ruensa, català, quequan el 1934 havia de fer un viatge a Barcelona proposà alpare d’en John d’endur-se’l amb ell. Veritablement era quelcomexcepcional en aquella època que una persona tan jove comell viatgés a Europa per a estudiar. Ell havia nascut el 14d’agost de 1917 i, per tant, comptava només amb 16 anys. Elsseus pares eren persones, arrelades per dues o tres generacionsal territori de New Mexico, molt adherides a la religió i estavenconvençuts que li podria aprofitar molt conèixer els païsosd’Europa, principalment Espanya.

Des de l’estat de Colorado feren amb el P. Ruensa el viatge entren fins a New York. Llavors el viatge transatlàntic es feia envaixell. Ho feren en l’Ile de France, un dels més modernstransatlàntics d’aquell temps. A París visitaren el Louvre, elPalau de Versailles i en tren anaren a Lourdes on casualmentes trobaren amb el llavors ambaixador americà a Londres Jo-seph Kennedy i la seva muller.

Arribaren a la frontera d’Espanya a Irún i seguint en el trenvisitaren San Sebastián, Bilbao, Azpeitia i Loyola. Anaren

després cap a Barcelona i pel camí visitaren la basílica delPilar a Saragossa.

Arribaren a Barcelona i anaren després a Blanes, comarca deLa Selva. El qui després esdevingué Mossèn John Sierra, jades de feia molts anys havia expressat el seu interès en sersacerdot i hom considerà escaient que continués els seusestudis a les institucions dels Fills de la Sagrada Família aCatalunya. Per cert, que en John no coneixent encara la llenguacatalana havia d’aprendre al començament les lliçons delsllibres de text de memòria!

A Blanes hi havia un seminari menor de l’ordre i a Les Cortsde Barcelona hi havia el seminari principal. En John estiguéals dos i esdevingué un estudiant de grau “filòsof” (el graud’estudiant “teòleg” era reservat al de cursos posteriors). Elcurs escolar arribà al final i com de costum es formaren grupsper a les vacances d’estiu al Montseny, prop de Sant Celoni.Una masia anomenada Cal Tronch a Mosqueroles havia estatadquirida per la congregació i retolada Mas Loreto.

Com jo vaig estar dos estius al campament de Santa Fe delMontseny en les Milicias Universitarias, em causà una granimpressió el saber les aventures de Mn. John per aquellsindrets. Durant les marxes militars probablement nosaltrespassarem pels llocs on ell havia estat, però que en aquellsanys 1946-47 (per cert el 1947 fou el darrer any del campamental Montseny) no tenien cap significació especial per a mi.

Cada any els “filòsofs” i els “teòlegs”, en dos torns, passavenallí les vacances estivals. Les masies veïnes estaven enexpectació dels mesos estivals per a sentir-se acompanyadesper les veus potents i joioses dels escolars que feien llursvetllades nocturnes sota la llum de la lluna. Aquest era un llocideal per a recuperar les forces i reposar després dels mesosd’estudi.

ELS FILLS DE LA SAGRADA FAMÍLIA: Mossèn JosepManyanet (1833-1901) tenia una sola fal·lera que n’ha resultatprofètica: ell sapigué copsar amb l’anticipació d’un segle lescrisis que anirien a creuar-se en el futur amb les famíliescristianes. Renuncià a una vida que se li obria per a ell replenad’honors eclesiàstics, per a anar a promoure pel món la devocióa, i especialment l’esperit de, la família de Nazaret que era“com la llar adoptiva de se ànima”. Resultats d’aquest esforçforen les bessones congregacions religioses: els Fills de laSagrada Família i les Missioneres Filles de la SagradaFamília que avui escampades per tot el món tracten de

10

Història de Catalunya

difondre llurs dos ideals: bregar per a que cada llar sia unNazaret i recordar que l’escola és una prolongació de la llar.Del P. Manyanet deien que “feia més treball que soroll”; erael que hom diu un “capellà bo”. Fou declarat un Beat a prim-ers de desembre del 1984 pel Papa Joan Pau II.

MITJANS JULIOL DEL 1936 A MOSQUEROLES: Els mesosprecedint el juliol foren de calma política a Catalunya fins elpunt que hom ha parlat de “l’oasi català” dins la multitudd’assassinats polítics i assalts a esglésies i convents a laresta de la península Ibèrica. Si calgués, això roman benreflectit en una lletra escrita el 17 de maig del 36 pel germà PereRuiz Ortega des de Mosqueroles a sa mare a Burgos: “Emprega que li digui com van les coses ací per a nosaltres elsreligiosos…Gràcies a Déu, per ací no han cremat encara niesglésies ni convents. Sembla que els catalans volen donarproves de seriositat”.

La revolta del 1936 sorprengué el germà Pere Ruiz a la casad’estiu de Mosqueroles, a la falda del Montseny, amb el P.Josep Vila —tot just ordenat sacerdot— responsable del’establiment, 12 estudiants de grau “filòsofs” —entre ells elfutur Mossèn John— i un coadjutor, tots en període devacances. El diumenge 19 aquella comunitat de jovesassistiren i cantaren a la missa major de la parròquia i llavorsel capellà Rector els hi donà la notícia que els militars s’estavenrebel·lant contra el govern. Mitjançant ell i veïns de les casesproperes s’assabentaren que a Barcelona i Madrid el copmilitar havia estat sufocat; el general Franco havia arribatmisteriosament a l’Àfrica des de les Illes Canàries; la ràdioproclamava la victòria del govern republicà a Catalunya i lesciutats principals de la península.

El dilluns 20 per la nit veieren com cremava l’església parroquialde Sant Celoni. El dimarts es desvestiren la sotana i per la nitalguns dels residents al Mas Loreto anaren a dormir a lescases veïnes de Campins. Els més grans es quedaren a laresidència per a vigilar-la. El dijous 23 ja no pogueren celebrarl’eucaristia sinó tan sols consumir la reserva del Santíssim.Acabat un frugal desdejuni sentiren una prolongada sèrie detrets i, tan aviat com pogueren, fugiren ràpidament a amagar-se al bosc. A la nit anaven a dormir a les diferents masies onels havien acollit.

El que esdevindria Mn. John encara no complits els 18 anysamb un company anaren a la masia de Can Perrac, llar d’unscristians òptims. A conseqüència de la revolta militar i la sevadesfeta pel “poble” a les ciutats grans, els ressorts de l’ordrepúblic s’havien col·lapsat i cada partit polític, districte de laciutat o poblet expedia “passis” com a salconduits a les

persones que considerava adictes a la república o la revolució,el nom que arreplegà el contraatac envers la revolta militarultradretana.

L’ESCAPADA: Desprès d’uns vuit dies a Can Perrac en Johnobtingué el document que en deien un “passi”. Resulta queun senyor que n’havia aconseguit un a Barcelona li concedíutilitzar la tornada ja que ell romania a Mosqueroles. El futurMn. John acompanyat de la germana del senyor —les parelleseren menys sospitoses als ulls dels revolucionaris iterroristes— arribaren a Barcelona el vespre del dissabte 25.Com que el Consolat Nord-americà estava tancat el cap desetmana hagué de demanar alberg a una família deMosqueroles que tenia una lleteria prop del temple de laSagrada Família.

El diumenge 26 de juliol en John caminà pels carrers del voltantdel temple i esguardà com havia quedat la cripta on elsterroristes havien cremat els bancs. “Semblava una covaennegrida” —em relata Mn. John *. També anà fins el barride Les Corts on havia estat cremat i en part enderrocat elseminari de l’orde dels Fills de la Sagrada Família.

El dilluns 27 pel matí en John anà al Consolat dels EstatsUnits i un cop havent-se identificat li retornaren el passaportque estava als calaixos del Consolat des que havia arribat aBarcelona. Reconeixent el perill que en John travessava —i del qual ell mateix n’era quasi inconscient— el CònsolGeneral l’acompanyà personalment a la nau de guerra Lon-don. L’endemà amb un gran nombre de persones de diversesnacions el traslladaren a un altre vaixell de guerra anglès.Aquest, identificat només per lletres i xifres, era un canoner.Per tant, hi havia molt poc espai per a les persones refugiades,als qui tocà estar a coberta quasi bé lligats als pals, durant totel viatge de Barcelona fins a Marsella.

SACRIFICI: D’entre els 15 companys d’estiueig que residirenal Mas Loreto de Mosqueroles dos moriren com màrtirsassassinats: el germà Pere Ruiz, que el mes de maig no havianotat cap senyal de perill, en el cementiri de Montcada cap el4 d’abril del 1937, malgrat que havia donat classes de batxilleratcom a laic a les “Escoles del Poble” de Manresa; i elresponsable del Mas Loreto P. Josep Vila Barri la nit del 21 desetembre del 1936 a la carretera de Roda, terme municipal deGurb.

A Marsella en John estigué un quant de temps esperant elpermís de l’State Department dels EUA per a anar a Roma, aon pogué arribar a mitjans d’agost de 1936. Per a ell s’havienacabat els perills de la Guerra Civil d’Espanya, però aviat li

V. L’ODISSEA DE MN. SIERRA (continuació)

11

Història de Catalunya

tocaria experimentar la segona guerra mundial des del 1940fins el 1945. Aquest però, serà l’objecte d’un altre escrit.

A més del dos assassinats dels residents al Mas Loreto deMosqueroles els Fills de la Sagrada Família en sofriren lamort de 18 altres companys de l’orde durant la Guerra Civil.

REFLEXIONS: Al pròleg del llibre “Mártires por la familia”** el P. Josep Roca, Superior General dels Fills de la SagradaFamília escriu el novembre del 1994:

“Sens dubte l’Església —i l’Església no és una entelèquia,sinó el conjunt dels seus homes i dones— ha comès al llargde la història injustícies sense compte, no ha ofert un testimonicoherent amb el que predica, àdhuc ha arribat a oprimir lesconsciències amb amenaces i la perpetració de la tortura, peròno n’és menys de cert que la majoria d’institucions humaneshan fet un tal mateix. Humanament parlant, no arribem aendevinar una explicació per a tantes morts innocents, per almartiri de tantes persones de carn i os, conegudes per lapoblació, apreciades i admirades pel cercle de llur influència,pel sol fet d’ésser ‘homes i dones d’Església’„

Durant la Guerra Civil d’Espanya, potser la pitjor persecucióreligiosa del segle XX, l’Església perdé —d’acord amb lesxifres més acurades— 11 bisbes, 4,200 capellans, 2,500religiosos, 45 monges i un gran nombre de catòlics laics. Lameva posició com a observador i historiador amateur haestat —citant el filòsof Maritain ***— que “refusar pren-dre el costat de Franco no és prendre el costat de laRepública”.

La irracionalitat d’aquestes matances és ben patent. Un fetdistintiu ibèric és que foren dutes a terme espontàniament peralguns elements del “poble”. A la Unió Soviètica i a Mèxic ala dècada dels 1920 hi hagueren matances de religiosos queresultaren d’ordres dels governs, però al bàndol republicà nohi hagué mai una ordre per a l’exterminació de religiosos.

En Jacques Maritain el 1937 escrivia que “la relaciópsicològica entre el poble i el clergat, i el ressentiment delprimer envers el segon, és la gran ferida a la històriad’Espanya”. Aquesta veritat és tant més sorprenent perquèen l’Edat d’Or d’Espanya els capellans i el clergat en generalsón presentats en la literatura com els amics i protectors deles classes oprimides. Hom ha avançat la teoria que elressentiment —i molts cops odi— de les classeseconòmicament febles i de molts intel·lectuals envers l’Esglésiaa Espanya prové de les conseqüències de l’anomenada“desamortització” duta a terme pel Ministre de Finances (1835-

37) Juan Alvarez Mendizábal. Això fou una llei per a la vendapública de propietats eclesiàstiques. L’Estat espanyol reomplíels seus cofres al mateix temps que s’obligava a l’ajut econòmicd’alguns eclesiàstics. Ni cal dir que el resultat psicològic netfou que el poble des d’aquell entorn veié l’Església a Espanyasubordinada a l’Estat i els sacerdots com a “funcionaris” delgovern.

En Maritain ho posà molt bé: “A Espanya la religió haviaestat confosa amb el poder clerical…; el clergat cercant elsuport entre les classes privilegiades apareixia molt sovintcom els pastors d’aquells més aviat que de les masses. Hompot dir que molts d’aquests capellans pobres, provenintgeneralment de les classes pageses, prengueren elpatronatge dels rics com hereditari”.

La Segona República intentà acabar amb la situació de l’Estatdonant la impressió que suportava l’Església, peròs’extralimità… Per a adobar l’aspecte material, els republi-cans/socialistes d’esquerra introduïren legislació querestringia amb una venjança ferotge els aspectes espirituals ieducatius de l’Església. Aquests republicans/socialistess’oblidaren que hi havia molta gent a Espanya que voliacontinuar practicant la religió catòlica. En comptes d’ésseruna República de convivència entre creients i no creientsesdevingué una república sectària. Els experts diuen que engran part el problema fou que tant la Segona Repúblicaespanyola com la República alemanya de Weimar —en laconstitució de la qual l’espanyola s’havia modelat – notenien una segona cambra de representants, es a dir, mancavenel sedàs d’un Senat vigilant els excessos de la cambra dediputats baixa. Ambdues repúbliques fallaren.

Un altre aspecte és el rol exercit per Manuel Azaña en les lleisrepressives de la religió a Espanya a la dècada dels 30. Fa 6 o7 anys que com a resultat dels atacs furibunds de l’ABC con-tra Catalunya i tot el que sia català ha deixat de veure aquestdiari ja sia en paper ja sia per Internet. El cas curiós és: quidiria que entre tots els periòdics de l’estat espanyol hauriad’ésser l’ABC (òrgan monàrquic!) el que començaria en aquelltemps una campanya rehabilitant l’Azaña com un grandemòcrata i estadista. D’aquestes qualitats no en tenia res.El demòcrata cal judicar-lo pel seu respecte envers les minories.L’estadista cal judicar-lo per l’equilibri que duu al govern. Amés a més de les lleis anti-religioses que porten el seu nom,l’Azaña cometí l’error gravíssim de donar alè el 1936 a ladestitució —retrospectivament considerada il·legal— del presi-dent de la República Niceto Alcalà Zamora, polític de centra-dreta, i d’ocupar ell mateix la presidència de la república. Unpresident d’esquerra i un govern extremament esquerrà-

V. L’ODISSEA DE MN. SIERRA (continuació)

12

Història de Catalunya / Viatges

socialista amb lleis discriminatòries contra els catòlics crearenl’ambient adequat, quan els militars es revelaren i forenderrotats en molts llocs, per a que els elements extremistesdel poble, caiguts els frens de l’ordre públic, començaren lesmatances de religiosos i les cremades en sèrie d’esglésies iconvents. Diuen que durant els anys de la Guerra Civill’Azaña s’horroritzà del que veia i àdhuc se’n penedí, peròaixò no el fa ni gran demòcrata ni gran estadista, sinó tan solshome amb una certa consciència.

Alguns elements nacionalistes catalans han volgutrepresentar que aquestes atrocitats a Catalunya forencomeses per gent que no era catalana. D’això n’hi ha algunspunts de veritat a Barcelona i altres ciutats grans on laGeneralitat pogué exercir activitats per a salvar la vida demolta gent i preservar edificis religiosos i culturals, però nofou pas així als pobles. Jo he escoltat testimonis de personesque veieren gent d’Esquerra Republicana i d’Estat Catalàcometent les matances de religiosos i laics, i les cremadesd’esglésies i altres edificis.

EPILOG: Al contrari d’altres ordes religioses dedicades al’ensenyament que rebien les classes riques del país, els Fillsde la Sagrada Família es dedicaven a l’ensenyament de lesclasses més aviat pobres. Però els revolucionaris eren “curtsde gambals” per a entendre això.

Mn. John Sierra m’ha informat que durant els processosd’investigació per l’orde, en els que ell hi participà activamenta Barcelona, a fi d’establir la causa de santitat pels 20 màrtirs—matats simplement perquè eren deixebles de Crist —sortiren moltes vegades els noms de les persones que elsmataren, però l’orde amb perfecte esperit evangèlic refusàsempre a prendre qualsevol activitat judicial contra ells.

Pels perills que experimentà i per sa fidelitat a Catalunya i lallengua catalana, Mn. John Sierra és un veritable catalàhonorari!

Josep G. Llauradó

*J. Sierra, S.F., Comunicacions personals, 1984-99.**J. M. Blanquet, S.F., Mártires por la Familia. Hijos de laSagrada Familia, Barcelona 1994 ***J. Maritain, Pròleg a A. Mendizabal, The Martyrdom ofSpain: Origins of a Civil War, Geoffrey Bles, The Centenary Press,London 1938.

Barrow is the northern-most city in the ArcticCircle, located 340 milesnorth of the Arctic Circleand 1,029 miles from theNorth Pole, at the top of theworld. Barrow has approxi-mately 4,200 inhabitants—mostly native Americans ofEskimo descent. I visitedBarrow in 1969 and at thattime, it was a remote villageof about 400 Eskimos livingunder extremely primitiveconditions. The discoveryof large deposits of petro-leum in the North Slope of

Alaska attracted native population from other areas as well ashard hats from other parts of the United States.

I went to Barrow this past August with Donna Dawson andvarious relatives as part of a visit to Alaska.

Barrow is the high arctic of Alaska, a true line of contrast.Although considered a desert with less than 5 inches of pre-cipitation per year, summer finds the ground covered withponds of water because melting snow cannot penetrate thepermanently frozen ground, or permafrost.

There are no trees to be seen – only tundra (a small grass)that has an opportunity to grow for approximately two months,when the temperature rises to approximately 75 F in the sum-mer. In the winter, it drops down to 75 F below and is a frozenwasteland. During the summer, there are 64 days in which thesun will remain above the horizon, but in the winter, there’stotal darkness, except for the Northern Lights, which danceacross the sky, and the full moon illuminates the snow with itsbrightness.

This is, indeed, a city of extremes where it is important toorder things way ahead of time, as there are only two shipsthat call on Barrow during the summer. Otherwise, every-thing has to be flown in, as there are no major roads leading toor out of Barrow.

Barrow is a frontier town of mismatched wooden structureswith all the excess materials of construction, old equipment,cars, and appliances thrown about in a very disorderly fash-

THE TOP OF THE WORLDV. L’ODISSEA DE MN. SIERRA (final)

13

Viatges d’aquí i d’allà

ion. No trees, no gardens, no grass. The city is an actualdumping ground for anything and everything at any place. Itboasts modern conveniences: gas, electricity, heat, modernschools (high school, junior college), libraries, hotels, res-taurants, all sorts of indoor activities, a police and fire depart-ment, hospital, etc.

Living in such harsh conditions. Interestingly enough, someof the people I talked to in Barrow seemed to like Barrow,although the turnover rate of teachers is probably one of thehighest in the country.

Construction. Most buildings, public and private, are pre-fabricated, resting on the permafrost. Concrete structuresmust be kept cold and frozen to keep them from sinking onthe soft ice or permafrost during the summer months.

Residential areas have large pipes running above ground.These are the sewer pipes and generally must be aboveground. In the downtown area, sewer lines are buried. Thepipes must be kept warm to prevent them from freezing in thepermafrost. Building construction has a special meaning here,with windows having two to threeair panels to keep the cold out andthe heat in.

Education. Barrow has a large stu-dent population, especially in thefirst three grades (4 to 9) of 900 stu-dents, approximately 21% of thepopulation, reflecting, perhaps, thelong winter nights. All the build-ings are pre-fabricated, made ofwood or wood products, resting on a permafrost sub-soil.All major sports, except football, are practiced. Schools aremodern with spacious classrooms and good teachers. Bar-row has a junior college attended by some 300 students,where they can attend for two years.

Customs. Society is male-dominated. There is little interestin changing the old ways and outsiders do the majority of thejobs, because native personnel prefer to hunt and fish ratherthan hold an 8 to 5 job. Many efforts have been made by theFederal Government to raise the living standards and educa-tion of the native population with very little success. After25 years of effort, only five native teachers teach in the schoolsystem.

BARROW, ALASKA, THE TOP OF THE WORLD

Major Problems. Alcoholism is a very serious problem, es-pecially in the male native population. There are many opin-ions about this, but the harsh weather, long periods of dark-ness, and native culture contribute to this.

Transportation. Typical transportation consists of four-wheeldrive vehicles, snowmobiles – all equipped for the winterweather. Engines have to be kept warm to keep them fromfreezing, and parking meters have electrical heating connec-tions to keep the engine warm. In the winter, the Arctic Oceanaround Barrow freezes solid to a depth of 2 to 3 feet and onecan easily drive an automobile on it.

Economy. The economy of Barrow is dependent on the oil atPrudhoe Bay, located 60 miles east of Barrow, where approxi-mately 25% of all the U. S. petroleum reserves are located.The oil is transported from Prudhoe Bay to the Port of Valdez1800 miles away by a 24 inch diameter pipeline directly aboveground and kept cold in the summer to prevent the structuresupporting the pipeline from sinking in the permafrost.

Permafrost presents an interesting challenge to engineers lay-ing the Trans-Alaska pipelines from Prudhoe Bay in the Arc-tic Ocean to the warm waters of the Valdez in the PrinceWilliam Sound. Because of the permafrost, the pipes cannotbe buried underground. The reason is the oil temperatureranges between 100°F and 145°F and this would melt thepermafrost, causing the pipeline to sink, so engineers lay thepipeline a couple of feet above ground. To support the pipe,they drill through the permafrost to bedrock, set in verticalsteel casings and fill them with water. The water immediatelyfroze, fixing the structuredcolumns firmly in place.

The pipe rests on the col-umns and are refrigerated tokeep them cold during thesummer months to preventthem from sinking.

Celebrations. Eskimoscontinue their traditionsand festivals. By treaty, they are allowed to hunt 22 whales ayear for local consumption. These animals are hunted prima-rily in the summer months and modern harpoons are used toharvest the whales. Only native people can participate in thehunt.

If you have an opportunity, go to Barrow, but I don’t recom-mend you stay.

Pete Balsells

14

Fa Quaranta-un Butlletins...

Fa quaranta-un butlletins…. Era la primavera de l’any 1985 inomés el nostre 6è butlletí. Aquí teniu un extracte del quealeshores ens semblava important….

Carta de l’Honorable

En Jordi Pujol responia a la nostra petició de publicar-hi unesparaules seves amb una carta adreçada a tots els catalans aCalifòrnia, de la qual extraiem els següents paràgrafs:“Catalunya és una nació amb molta història darrera seu. És unpaís mil·lenari, que s’ha anat construint al llarg dels segles. Ique si vol arribar amb plenitud a l’any 2000, que ja tenim atocar, li cal modernitzar-se en tot, sense perdre les seves arrelsmés profundes. Vosaltres, des de Califòrnia, hi podeu ajudarmolt. Estic segur que sabreu fer del Casal dels Catalans uncentre fort i ple de vida, que expliqui què és Catalunya. I queajudi els catalans a petjar amb decisió els camins del futur.”

Gaspar de Portolà, explorador deCalifòrnia

En aquest butlletí es va publicar un complet article sobre enGaspar de Portolà, signat pel J. Carner-Ribalta. Aquí teniu unextracte:“Els fets tingueren lloc l’any 1769. La marxa fou de San Diegoa San Francisco, constituí el que més tard havia d’anomenar-se el Camino Real, i marcà l’emplaçament de les 21 missionsque després, paulatinament, havien de ser fundades i encaraavui venerades. L’expedició d’aquest reduït grup de personesdels Països Catalans (el gros era format pels soldatsd’infanteria del cos de Voluntaris Catalans i per un grup depares Franciscans presidits pel P. Juníper Serra), teniaoficialment un doble objecte: evangèlic-militar. En la conquestad’Amèrica, trobem moltes marxes com aquesta, però aquestavegada, quan els típics Conqueridors espanyols havien japrobablement perdut l’empenta que els donà nom, els catalans,posats a prova potser com a recurs, dotaren l’empresa d’unafonamental originalitat. Si mantingueren els símbols de l’Espasai la Creu, feren cas omís de l’Espasa. Si el mallorquí Pare Serraenlairà la Creu amb esperit evangelitzador i civilitzador, el militari noble català Gaspar de Portolà pogué ventar-se de no havermai desembeinat l’espasa en la conquesta de Califòrnia.”

Entrevista amb Pilar Teague

Aquesta entrevista va tenir lloc amb motiu d’una exposició

de pintura de la Pilar Teague. La Pilar ens desvetllava aquestsinteressants aspectes de la seva biografia:

“Una vegada el mestre Millet em va sentir cantar i volia que joanés a cantar a l’Orfeó Català, però ja aleshores era moltjoveneta -sols tenia 15 anys- i a casa no em deixaven sortir ala nit. Així que vaig tenir que dir que no, però ja em varenentrar les ganes de cantar i com que la meva veu natural eraadient al cant, vaig anar a lliçons de cant…”“…El mestre Vinyes em va sentir cantar i li vaig agradar. Em vaproposar debutar al Liceu amb l’obra “La Bohème” en el

paper de Mimi. Imagina’t, era un somni! Jo tenia 18 anys, nohavia cantat mai a cap teatre d’òpera i el meu debut el feia alLiceu.”

La Pilar va triomfar com a cantant d’òpera per dos anys, desprésdels quals va decidir anar en una altra direcció en la seva vida:“…vàrem pensar que algun dia podria anar al TeatreMetropolità de Nova York i que el millor era aprendre anglès.El meu professor d’anglès fou un xicot americà que estava aBarcelona per aprendre el castellà i que es deia Larry Teague.Ens vàrem enamorar, ens vàrem casar i vàrem deixar Barcelonaper anar a viure a la seva terra. L’amor va poder més que lesmeves ganes de cantar i allà mateix va acabar la meva carrera.”“Jo crec que la pintura ha estat dins de mi des de sempre.Estava com adormida al meu interior. Sempre m’haviaagradat però a l’any 1972 vaig decidir deixar la direcció delCor. Vàrem anar amb el meu marit un any per Europa i quanvàrem tornar vaig decidir que era temps de pintar. Així vaigcomençar.”

El Butlletí

15

his son with him. With his father’s grant, at the age of sixteenJohn arrived first to Barcelona and then to Blanes.

In Blanes, John studied Philosophy during most part of theyear and spent the Summer Holidays with his fellows in ElMontseny, close to San Celoni.

Those months before July 1936 were known to be politicallycalmed for Catalonia in such a way that people refer them asthe “Catalan Oasis”. Things changed after July 1936, whenthe revolt headed by Franco began. The night of Monday the20th they saw how the Parish Church in San Celoni was burneddown and John could escape and got sheltered at Can Perrac,a close farmhouse. He luckily got a pass to enter Barcelonafrom a man that had just arrived in Mosqueroles. John wentto Barcelona with that man’s daughter, since couples wereconsidered less suspicious. Once in Barcelona, he could gethis passport back from the North American Consulate. Afterrealizing the danger in which he was, the same Consulatecarried him to the London Ship, where he would go to Marsella.By that time, john was safe from the Spanish Civil War, thoughsoon he would have to face the World War Two.

Among his 15 fellows in San Celoni, two were killed as mar-tyrs. During the Civil War the Spanish Church lost 11 bish-ops, 4200 priests, 2500 religious people and 45 nuns. This isprobably the worst religious persecution in the 20th Century.

Potluck and Concert at Irvine Meadows

On Saturday, August 28, there was a Carl Sinclair concert atthe Irvine Meadows Amphitheater. The concert was dedi-cated to the memory of Carl Sinclair’s 18-month old son, whodrowned in an unfortunate accident and the Director, CarlSinclair, received a standing ovation, honoring his 10 yearsas director of the Pacific Symphony Orchestra.

The potluck picnic really works – everybody had an opportu-nity to sample a variety of foods. Most of the items went verywell, especially fruit salads. There were cold cuts, as well asa lot of deserts. The picnic went very well.

All active members of the Casal were invited to attend. Forty-three people signed up and 36 people attended. We regretthat the ones that did not come missed good food and abeautiful concert by the Pacific Symphony Orchestra.

Monument to Portolà

The 18th of September, with occasion of the 300th anniversaryof the funeral of Gaspar de Portolà i Pont (the famous explorer’sof California great-grandfather), a sculpture dedicated toPortolà’s lineage was inaugurated in Castellnou de Montsec.The ceremony, which was presided by the Chairman of theDiputació de Lleida, Mr. Josep Grau i Seris, reminded us thepersonality of this universal catalan.

Summary

The Fall Aplec

On September, 26th the Fall Aplec took place. It was a brightysuccess, with more than one hundred people eating three bigpaellas, some containers of salad and enough apples to fill atree, and not a Spanish tree -everybody knows Spanish appletrees are not the best in the world- but an English apple tree.

Almost everybody was there, some people organizing andsome just enjoying. The day was wonderful at RanchoDominguez, sunny and warm as the people. The organizationstarted as early as 10 am in the morning, thogh the bulk ofassistants arrived around 12pm. They found Catalan music,and soon the very professional performance of the GrupDansaire, which lasted until lunch time. After eating, therewere different activities. Some people laid on the grass; agroup of youngsters played soccer with enthusiasm; kidswere very happy using our last adquisition, an inflatable castle.After a while, we had our traditional raffle with the traditionalprizes, headed by the cured ham, the most desired good.

All we are looking forward next Aplec. We will see you there.

V. Father John Sierra’s Odyssey

John Sierra was born in Colorado. In 1934, the Catalan FatherJosep Ruensa, who by those days was presiding the ParishChurch of Santo Nombre de Maria at Del Norte, had to travelto Barcelona and asked John’s father permission for taking

Casals Catalans meeting

Between April 4th and 8th a Casals Catalans meeting will beholt in Barcelona. The main goals of the meeting are to strengthrelations between catalan casals, improve knowledge and re-lation of Catalonia abroad, and to tribute the exile.

More information can be found at: http://www.Gencat.es/relacions exteriors/. Members interested in participate andmake suggestions can contact Pere Garriga. Tel: 310 640 8847.Email: 105333.325@compuserve.com.

La Veu d’en Carlos López

16

El Butlletí som:Pere Garriga, editor en cap i redactor.César Alvaro, Cristian de Haro, Manrico Fedi, Galo Gimenez, CarlosLopez, Alba Pérez, Jordi Ros i Miki Sainz, editors.

Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:

Pete Balsells, amb un altre viatge i les seves paraules.Josep LLauradó, amb un nou espisodi de la Història de Catalunya ila biografia d’en Bertran.

Montse Jason, Joan Comellas, Galina Bakthiarova i Roger Rangelamb notícies.

Carles Lopez , qui ha fet sentir la seva Veu.

Qualsevol persona interesada en els problemes del trànsit i del transport queda sobtada davant l’organitzacio d’aqueststemes a Califòrnia, o més aviat, a l’àrea metropolitana de Los Angeles. Ja des de l’avió, la xarxa d’autopistas és impressionant.Tota la ciutat està dividida per grans corredors arterials que sembla no deixen cap zona sense un adequat servei. Una vegadaa terra encara impressiona més. Autopistes de fins a vuit carrils per sentit i nussos de 3 o 4 nivells semblen sovintejar en elsrecorreguts. Les intensitats de trànsit, magnífiques. El viatger que arriba de la vella Europa troba diferències abismals entreles xarxes californianes i les europees, però, les raons que expliquen la consecució d’un model o l’altre tenen unes arrels moltllunyanes.

A Europa, les grans ciutats es van formar a l’entorn dels antics assentaments. Molts d’ells amb més de 1000 anys de vida. Ladefinició d’aquests nuclis va obligar al posterior desenvolupament urbà de manera compatible amb el llegat de les generacionsanteriors, que van planificar els seus pobles quan el cotxe encara no existia. Avui, de fet, les parts més aptes per a la circulacióprivada de qualsevol ciutat europea corresponen als “eixamples” o zones de creixement planificades per algun visionari delsegle passat que pretenia conectar diferents nuclis històrics i comercials d’un àrea, induint ja aleshores el creixementeconòmic. Aquest desenvolupament de la ciutat, enmarcat per teixits urbans ja consolidats, ha donat lloc a un creixementurbà compacte i amb una gran densitat residencial. En un entorn com aquest, els carrers s’han quedat petits molt ràpidament,i el propi cost en temps dels desplaçaments en automòbil fan palesa la necessitat d’un altre tipus d’oferta: El transport públic.

Afortunadament, la provisió d’un servei adequat de transport public és factible –a cost raonable- quan la densitat residencialés elevada. Es pot implementar un servei dimensionat per interval, per exemple amb autobusos cada 5 o 10 minuts, amb uncost assumbible per a qualsevol administració i oferint una bona qualitat de servei a l’usuari. Què passa a Los Angeles enaquest sentit? Francament, si no es té cotxe és difícil moure’s. Un espai urbà en el que la majoria dels habitants vol tenir unacasa amb jardí com a paradigma del somni americà està condemnat a un creixement rapidíssim, donant lloc a una ciutatdispersa. Aquest procés s’accelera encara més si la oferta de sòl és amplia i el poder adquisitiu de la població elevat,circumstàncies –segons el meu parer- que concurreixen als Estats Units. Per tant les distàncies augmenten, però no ladensitat residencial. Cóm donar un servei de transport públic, a cost raonable, en una ciutat d’aquest tipus? D’entradasembla difícil. S’haurien de tenir moltes línies per cobrir un àrea tan gran i moltes parades per permetre als usuaris accedircaminant còmodament al servei. Els autobusos circularien gairebé buits a causa de la baixa densitat de població, i els tempsde viatge, pels desafortunats que es veiessin obligats a agafar-lo, de l’ordre d’una o dues hores. Massa per repetir-lo a diari.

Davant d’aquest panorama, qualsevol ciutadà que s’ho pugui permetre es compra un cotxe tan aviat com pot, fugint del’autobus i contribuint a col.lapsar una mica més les inconmesurables autopistes. Afortunadament pels “angelenos”, en unpaís amb potentíssims recursos econòmics les grans infraestructures es planifiquen per funcionar de manera òptima durantel màxim de temps possible. Què passarà, però, dintre de 5, 10 o 20 anys, quan la xarxa viària es vegi finalment col.lapsada comha passat a la pràctica totalitat de ciutats europees, amb l’única diferència d’un factor d’escala? Com mantenir el procéseconòmic en funcionament en un cos gegantí amb les arteries bloquejades? Potser sera el moment de l’explosió definitiva delque anomenen “teletreball”, aprofitant els advantatges que les noves teconologies de la informació posen a l’abast dequalsevol ciutadà.

Obviament, no totes les feines es poden dur a terme des de casa. Pero el fet innegable de que hi ha moltes que sí, ens potportar a un nou estat d’equilibri del que tots ens podem beneficiar. Això suposara, crec, la integració de les dos gransgeneracions d’autopistes del segle XX, les de formigó i les de la informació.

Carlos López Lois(Carlos López Lois és professor al Dept. de Transports de la UPC.

Actualment fa recerca al Institute of Transportation Studies, UCI, gràcies a una beca Balsells de post-doctorat).

Models de ciutat i models de transport