Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la...

Número 3 / Juny 2007

B u t l le t í d e l’A s s o c i a c i ó p e r a l a R e c u p e r a c i ó d e l a M e m ò r i a H i s t ò r i c a d e M a l l o rc a

Associació per a laRecuperació de laMemòria Històricade Mallorca

Homenatge a tres víctimes,homenatge a totes lesvíctimes.

www.memoriadelesi l les.org

Sumari

·Editorial:· Que la terra us siguilleu, amics! p.2

·Denúncia:· Atac feixista al Boscde La Memòria p.5

·Tribuna oberta:· Sobre el miedo p.5

· Els partits polítics i laMemòria Històrica.Assignatura pendent p.3

· Benjamin i la Històriades de la perspectivade les víctimes p.6

· Reconciliació? p.7

· La novel·la històricamallorquina i lamemòria històrica:Josep Massot i Muntaner iles infermeres de la CreuRoja assassinades aManacor p.10

· Poema de Maria Jordàp.12

Les tasques que ha assumit elcol·lectiu de la Memòria His-tòrica a les Illes, són diversesi variades i van des de la re-

cerca dels desapareguts, al lloc onestan enterrades les víctimes, pas-sant pel coneixement de les vicissi-tuds que van viure, pels llocs onvan estar segrestades fins a desco-brir els noms dels qui foren execu-tors de les malifetes i qui fou qui

donà les ordres. En una paraula: lainvestigació de totes les facetes queva tenir la repressió arran del copd’estat de juliol del 1936.

En aquest context una de les fei-nes principals consisteix en inven-tariar el lloc on es troben les restesde les víctimes i comunicar-ho alsdescendents, si aquests ho sol·lici-ten al col·lectiu. Però sovint la sim-ple comunicació d’on es troben les

Passa a la pàgina 9 ➜

Per Xavier Margais

Familiars de Fernando Leal, de Madrid, i Jaume Canals, de Campanet,acompanyats de membres de l’Associació al cementiri de Palma.

Els darrers dies del mesde maig ens han dei-xat definitivament Jo-sep Pons i Eduard

Pons.Mentre ells emprenien el

darrer viatge, els ciutadansde les Illes i de la resta del’estat Espanyol vivíem unprocés electoral, que quans’escriu aquest editorial a 31de març, no sabem en qui-nes mans deixarà les institu-cions que ens representen atots els ciutadans de Balears.

D’ençà que començarema fer feina a l’Associacióhem perdut també a: MariaJordà, Martina Serra, JeanneMarquès, Gabriel Rosselló,Helios Cabello, Joan Nebot.

Estam acostumats a viurecanvis polítics a llarg termi-

ni. Visquérem 40 anys dedictadura i repressió. I jan’hem passat més de 30 dedemocràcia i canvis politicscada quatre anys.

Mirant el sofriment delsnostres morts estimats po-dríem incórrer en la tempta-ció de dir que tot ha anatcanviant, a vegades moltaviat, per tal de que res nocanviï. Però dir això, seriafaltar al respecte que cadaun d’ells ens mereixen.

I per respecte a ells, segui-rem reclamant a les institu-cions estiguin en mans dequi estiguin, que facin Justí-cia, que reconeguin els dretsde les víctimes. I no deixa-rem que la nostra gent i laseva memòria, que es lanostra, sigui moneda de

canvi, ni tampoc que caiguien l’oblit.

No serem oportuns quanals polítics els convengui iinoportuns quan no for-mam part dels seus balan-ços positius. Serem sempre elque som, els agradi o no alsqui governin i no combrega-rem amb rodes de carro.

I en nom dels que ja no hisón denunciarem els tretsantidemocràtics d’aquestademocràcia per la que moltsdels nostres moriren.

Homes i dones que ensheu ajudat a reconstruir lanostra història, resistents alsilenci imposat. Sou i sereuexemple de dignitat, gene-rositat i valentia. Companyslluitadors que ja no hi sou,que la terra us sigui lleu. ❚

2

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

EditorialQue la terra us sigui lleu, amics!

Sopar de GermanorMotiu: Passar una bona estona juntsDia: Dissabte 30 de juny a partir de les 21 h.Lloc: Local de l’Associació (a l’antic casal dela Cooperativa La Nueva Vida) a Llucmajoral carrer de Sant Joan núm. 7 (s’han depujar uns 10 escalons).

Menú: Cada un durà el menjar i beguda quevulgui i ho posarem en comú. Cada undurà el seu plat, coberts i tassó. L’Associa-ció posarà uns dipòsits amb gel per tenirla beguda en fresc i els tovallons.Vos hi esperam a tots els que pugueu venir!Més informació:

[email protected]. 625 45 45 00

AGENDA DELS PRÒXIMSACTES DE L’ARMHM.Han col·laborat a aquest número:Baltasar Moyà, Biel Noguera, Leni Jordà,

Marçal Isern, Maria Antònia Oliver,

Miquel Lopez Crespí, Xavier Margais,

Xavier Riera

Disseny i maquetació: Blas Guevara

Coordinació: Joan Vallespir

Temps de la Memòria és el butlletí

trimestral de l’ARMHM. La publicació no

es fa responsable de les opinions dels

seus col·laboradors.

Per posar-se en contacte amb nosaltres:

[email protected] www.memoriadelesilles.org

Crèdits:

No hi ha dubte, la Recu-peració de la MemòriaHistòrica, (a partir d’araRMH) està de moda,

amb tots els perills i efectes se-cundaris que les modes, siguinles que siguin, tenen. A pesar deque només fa cinc o sis anys quehem començat a sentir a parlard’aquest fenomen, per anome-nar-lo de qualque manera,aquest procés recuperador esquasi tan vell com la nostra de-mocràcia. Els orígens de la RMHes perden en la nit d’aquell trosdel nostre passat recent, anome-nat la Transició. Perquè encaraque sembli mentida, la RMH nonomes es pot limitar a una his-tòria d’ossos i foses comunes.Encara que a molts els hi agradiveure-ho així.

I si tenim present això, ten-drem clar que també estam par-lant de recuperar una part de lahistòria política i dels partits po-lítics de l’estat espanyol. I d’ai-xò va aquest article, de politi-ques i de polítics. Però comen-cem, com se sol dir, pel principi.

El novembre de 1975, el Ge-neral Francisco Franco Baha-monde, dictador “Por la graciade Dios” moria al llit desprèsd’una agonia que és va allargardurant dies. Com s’esperava, elrègim dictatorial que en teoriahavia de sobreviure a la mortdel seu creador, també agonit-zava a n’aquell llit d’hospital.Els afins al poder, ploraven lamort del seu guia. Els que finsaquell dia havien esperataquell moment: els ciutadans,els represaliats, els sindicats i elspartits polítics clandestins, cele-braven sense gaire eufòria el

que tots esperaven fos la fi delmalson de la dictadura Fran-quista.

Però la llibertat hagué d’espe-rar encara un parell d’anys.L’any 1977, es legalitzaven elspartits polítics, prohibits pel Ge-neral Franco el 1936, i es cele-braven eleccions generals, lesprimeres eleccions democràti-ques des de febrer de 1936.L’any 1978, s’aprovava unaconstitució, que obria les portesal canvi cap a la democràcia, ique posava els fonaments del’actual monarquia parlamen-taria, i que tingué entre els seusredactors a un ex ministre de ladictadura, que a més tenia lesmans tacades de sang.

Espanya era una Repúblical’any 1936, fou una dictaduradurant 40 anys, i ara, el que foucap d’estat provisional d’unadictadura assassina, el Rei JuanCarles I (que a més va jurar “losprincipios fundamentales delMovimiento (Salvador de Espa-ña), era triat de manera poc de-mocràtica cap d’estat de la nai-xent democràcia.

Podem afirmar que la RMHno entrava dins els plans de capdels partits polítics d’aquell mo-ment, i podem afirmar que pera determinats partits polítics elrecord de la II República i laguerra civil era un record incò-mode i molest. Però tot i així, elsciutadans van començar a ferpreguntes, volien saber on erenels seus familiars, volien saberque va passar amb els milers dedesapareguts de la guerra civil,amb els assassinats i amb elspresos republicans. Però l’esque-rra no estava per la feina. I la

dreta? La dreta espanyola, dinsaquest clima d’oberturismesoci/polític és va radicalitzar, iforen constants les peticionsd’un nou “18 de julio” o la tor-nada al règim Franquista.

Les famílies, que durant 40anys havien romàs en silenci, esvan començar a adreçar a lesseus dels partits progressistesper demanar pels seus fami-liars, que en molts de casos te-nien militància política defini-da. Però l’esquerra no estavaper la feina.

La dreta i certs sectors de l’e-xèrcit veien en aquelles inquie-

tuds personals un perill. El perillde que sortissin a la llum els mi-lers de casos de desaparicionsforçades, assassinats i viola-cions del drets humans comesospels feixistes durant la guerracivil i la dictadura. I finalment,el 23 de febrer de 1981, la dreta

Els partits polítics i la MemòriaHistòrica. Assignatura pendent.

TEMPS DE LA MEMÒRIA 3 / Juny 2007

3Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

Per Marçal Isern, membre de l’ARMHM

‘L’any 1977, es legalitzaven

els partits polítics, prohibits

pel General Franco el 1936, i

es celebraven eleccions ge-

nerals, les primeres elec-

cions democràtiques des de

febrer de 1936.’

El coronel Tejero a les Corts espanyoles

i els militars és van posar alcapdavant d’un altre “pronun-ciamiento”, que va fracassar.Però el mal estava fet. Totesaquelles persones que haviencomençat a alçar la veu per de-manar justícia per els seusmorts van tornar a acotar elcap, esperant temps millors,però sense renunciar a saber laveritat.

L’any 1982, el PSOE, un partitllargament represaliat va guan-yar les eleccions generals. Mol-tes famílies esperaven que ambel triomf socialista, s’obriria laporta a la RMH però no fouaixí. El Govern Central, això si,és va dedicar a donar subven-cions, retornar de manera pocclara patrimoni i a concedir in-demnitzacions a les personesque podien demostrar haverpassat per les presons Franquis-tes. Esperant que amb un incen-tiu econòmic callessin les veusmés díscoles. La decepció fougran, i moltes persones es vansentir traïdes i decebudes peraquells partits pels que vanmorir els seus esser estimats. I elsilenci, és va tornar a fer. Un si-lenci de gairebé 30 anys.

I arribam al 2000. A les por-tes del nou mil·lenni, sorgiaamb força l’assignatura pen-dent: la RMH. Aquell any esvan començar a exhumar lesprimeres foses comunes de la re-pressió feixista. La RMH era no-ticia de portada als mitjans decomunicació. Com he dit, laRMH esta de moda.

I a Mallorca, què passa a Ma-llorca amb la RMH?. La situacióa les illes i a Mallorca en con-cret, no era i no és força diferent

que a la resta de l’estat. I en al-guns casos els intents de portaraquest moviment social a debatpúblic, ha acabat amb especta-cles molt lamentables. Si ha-guéssim de posar una paraulaque definís la relació dels partitspolítics i la RMH, seria el desen-contre.

Ja he comentat que la memò-ria i el record de la República ila guerra civil és per a molts po-lítics un assumpte incòmode. Iés per això que crec que no esfan les passes en la direcció ade-quada per donar solució als pro-blemes de la RMH. Si tenim encompte que, a dia d’avui, elspartits polítics d’esquerra nohan estat capaços de posar-sed’acord, per exemple, per fer unhomenatge unitari a la figurad’Emili Darder, el darrer batleRepublicà de Ciutat de Mallor-ca, serem capaços d’entendre lacomplexitat del problema.

La RMH ha de ser, en primerlloc, una iniciativa que surti dela societat civil. El poble, els ciu-tadans han de ser el motor de laRMH, els promotors a nivell es-tatal d’aquest procés. Els partitspolítics, que és diuen a si matei-xos demòcrates, han de recollirel testimoni de la societat i legis-lar per tal que les ànsies de justí-cia, de reparació moral i jurídi-ca de les víctimes de la repressiófranquista, sia una realitat. Nohem de menester més condem-nes, unitàries o no, del cop d’es-tat del 18 de juliol i el règimfranquista. No hem menesteruna reparació simbòlica de totesaquelles víctimes innocents. Novolem declaracions d’il·legitimi-tat que no anul·len res, i moltmanco els efectes jurídics d’unessentències il·legals. No volemque el Govern ens digui que totsells eren innocents, això ja hosabem. No volem que les vícti-mes hagin de justificar la sevainnocència, no volem en defini-

tiva que ens donin llarguesm’entres els anys passen i elstestimonis de la barbàrie des-apareixen. No volem més dupli-cació d’iniciatives de MH.

Tots els partits s’han de seureal voltant d’una taula, junta-ment amb les associacions icol·lectius de MH de les illes, iposar-se d’acord per tal d’ajun-tar esforços i posar els fona-ments del futur Memorial De-mocràtic de les Illes Balears. Ino volem en definitiva, mésbones intencions. Com es sol dirl’infern n’està ple de bones in-tencions.

Volem que els partits polítics,els demòcrates, actuïn per posarpunt i final a una injustícia quefa massa anys que dura. Volemque els partits polítics anome-nin les coses pel seu nom.Volem JUSTÍCIA, no volem pa-perets i declaracions de bonesintencions. Volem que el futurMemorial Democràtic de lesIlles Balears, sia una realitatinstitucional, amb els noms icognoms de totes les víctimes.Volem que les institucions esta-tals, autonòmiques i munici-pals tenguin en compte la MH, ique és doni satisfacció als proto-cols, que en matèria de DretsHumans, te signats el GovernCentral. Volem que és sàpiga laveritat, els noms dels botxins,les xifres reals de la repressió.Saber que va passar aquell calo-rós estiu del 36.

Pot ser és demanar massa,però no estem sols parlant depolítica, també parlam de per-sones, d’essers humans que hodonaren tot per defensar la de-mocràcia, la llibertat i la justí-cia, i que han estat víctimes du-rant la guerra, la dictadura i latransició. I el que és més incom-prensible, han estat víctimes dela democràcia i en això els par-tits polítics, en tenen molta res-ponsabilitat. Els hi agradi o no. ❚

4


‘el 23 de febrer de 1981, la dreta

i els militars és van posar al

capdavant d’un altre “pronun-

ciamiento”, que va fracassar.

Però el mal estava fet.’



31 de mayo del 2.007Muy Sres. Míos:

Ayer contactó conmigo telefónicamente JoanVallespir, coordinador de la revista que ustedeseditan, comentándome si podía realizar un es-crito a mi libre elección sobre algún tema refe-

rente a los desaparecidos para su publicación endicha revista.

La verdad es que no esperaba en absoluto la solici-tud que me ha hecho el Sr.Vallespir pero le he respon-dido que lo haría. A partir del momento de la mismame he puesto a pensar que tema o que circunstanciasse dieron en mi familia que yo pudiera exponer y loúnico que se me ha ocurrido es lo que a continuaciónpaso a detallar:

Mi abuelo, Baltasar Moyá Bauzá, fue uno de los re-presaliados por el franquismo durante la guerra civil es-pañola y todavía oficialmente está como desaparecido.

Sobre la desaparición de mi abuelo, sintiéndolomucho, no sé absolutamente nada y en consecuenciano puedo escribir sobre lo que no sé, pero si puedo es-cribir, y mucho, sobre lo que si sé, que es un tema delque no se habla.

1º.- Mi abuela, Catalina Moll Sancho, que falleció a laedad de 87 años, nunca quiso hablar de lo que lehabía acontecido a mi abuelo por una simple razón:MIEDO.

2º.- Mi padre, José Moyá Moll, fallecido en julio del2.001, jamás habló conmigo de las circunstancias de ladesaparición del abuelo por la misma razón que miabuela: MIEDO. Se ha de tener en cuenta que ambosconvivieron en el pueblo de Capdepera con los que sellevaron a mi abuelo.

3º.- Como comprenderéis yo no soy la excepción fa-miliar, y he tenido MIEDO, hasta tal punto que, cuandoel intento del golpe de Estado, le dije a mi esposa queen el caso de que prosperara, se fuera al extranjero sinmí y que yo ya me las apañaría.

Como podréis ver somos ya tres generaciones lasque padecemos la misma enfermedad. Al parecer yaes genética. Únicamente los que hemos vivido conestas circunstancias somos capaces de intentar enten-der, comprender y en lo posible ayudar a las personasque se encuentran en circunstancias parecidas.

Solo le pido a la vida una cosa, que es la siguiente:el que haya educado a nuestra hija para que no conoz-ca esta palabra que tanto sentimiento de odio, rabia eimpotencia me da, que es la palabra M I E D O. ❚

Per Baltasar Moyà Sampol

Espai de participació per a tots els socis[[email protected]]

Denúncia!Atac feixistaal Bosc deLa Memòria.La nit del 27 al 28 d’abril es va produirun nou atac feixista al Bosc de la Me-mòria, aquesta vegada els autors de labarbàrie deixaren la seva signatura.

En senyal de rebuix, es produí unaconcentració pacífica de més de centpersones el dia 6 de maig convocadesper l’Associació Memòria de Mallorca.

Volem manifestar que el temps de laimpunitat ha passat. És intolerableque a un estat democràtic s’insulti alshomes i dones que moriren per defen-sar els principis i valors democràtics.

Per això, demanam a tots els partitspolítics i a las institucions públiquesque condemnin els atacs feixistes, in-vestigin els fets i posin els mitjans ne-cesaris per a la protecció del Bosc dela Memòria.

Tribuna oberta:Sobre el miedo.

Jorge Semprún, superviventdel camp de concentracióde Buchenwald, en el seupreciós i complex llibre La

escritura o la vida, conta com vadecidir-se finalment a escriuresobre la seva experiència depresoner en els camps de con-centració nazis. Durant el perí-ode de la seva vida que es dedi-cava a la lluita antifranquistavenia des de França, on roma-nia exiliat, a Espanya, per aju-dar a articular els grups de re-sistència, allotjant-se a casa depersones afins. En una de lesseves estades va residir a un pison hi vivia un altre superviventdels camps, que sovint explica-va històries de la seva època decaptivitat, i va comprovar comli era de complicat exposar laseva experiència. Com si no ensabés. Tal vegada no era unaqüestió de saber-ne o no saber-ne, sinó de poder o no poder ar-

ticular una vivència com aque-lla. El mateix títol del llibre deSemprún expressa sintètica-ment, però de manera aclapa-radora al temps, la disjuntivaamb què es trobà després del’alliberament. El record es feiainsuportable i va haver d’esco-llir entre la vida o l’escripturadel record. Primo Levi, jueu ita-lià a Auschwitz, visqué la pitjorde les experiències concentra-cionàries (Semprún era un prespolític al cap i a la fi, mentreque Levi, tot i haver pres cons-ciència de la seva identitatjueva als camps, era, per aaquella ideologia desmesura-da, un infrahome destinat al’extermini). A Si això és unhome parla sobre experiènciessemblants: la pesantor del re-cord, que fa gairebé inhabita-ble la vida, i també les reticèn-cies d’una societat, esgotadapel sofriments de la guerra, aescoltar testimonis de pati-ment.

Walter Benjamin, d’una ma-nera extemporània, ja que nova tenir l’oportunitat de fer-hocoincident amb els fets en lamesura que la seva vida va sertruncada per la mateixa irra-cionalitat històrica, haviaplantejat ja una sèrie de qües-tions molt pertinents sobre laqüestió de la narració que

podem fer extensiva ala narració de les expe-riències de patiment ila seva relació amb lamemòria, la història iles víctimes. Ho fa a unassaig escrit l’any1936, El narrador, en el

qual contraposa la narracióamb la informació. Per Benja-min, que està anunciant unamanera d’articular-se la cultu-ra que serà la pròpia de la nos-tra època, la informació estàsotmesa a la immediatesa, i,per tant, a la caducitat, a la ve-gada que pren una distànciaen relació als fets que traeix lavivència dels subjectes, els és-sers humans concrets. L’ingre-dient de la narració, en canvi,és “la vida humana”, treballa-da de forma artesanal de ma-nera que elabora “les matèriesprimeres de l’experiència, lapròpia i la d’altri, de forma sò-lida, útil i única”. Com podemvertebrar això amb la qüestióde la perspectiva de les víctimessobre la història?

Precisament, la manera coms’ha anat configurant el relathistòric, i també el relat polítici jurídic, és el del discurs de lapretesa objectivitat que s’asso-leix en el tractament de la in-formació. Fins i tot la comuni-cació entre els éssers humansresta sotmesa a les estratègiesd’intercanvi d’informació.Aquesta informació es generade forma molt distinta a la dela vivència narrada: la sevamatèria són els fets (enfront ales experiències dels homes idones), que a més es presenteni es representen sota la formad’una única interpretació pos-sible (però paradoxalment ma-nipulable), representació fetade forma dúctil (enfront a lasolidesa de la narració), inútil(esdevé un mer coneixementper ser acumulat, enfront a la

6


Benjamin i la història

des de la perspectiva de les víctimes (II)

L’ingredient de la narració, en

canvi, és “la vida humana”, treba-

llada de forma artesanal de manera

que elabora “les matèries primeres

de l’experiència, la pròpia i la d’al-

tri, de forma sòlida, útil i única”

Xavier Riera Ramis, treballador de l’ensenyament i lector de filosofia amb llicència de la UIB

utilitat de la narració per dotarde sentit a una experiència) iintercanviable i substituïble enqualsevol moment per qualse-vol altra informació, més nova,és a dir, absolutament accessò-ria (enfront al caràcter únic dela narració). Aquestes caracte-rístiques fan impossible que de-terminats elements imprescin-dibles per tal de construir un

relat veritable que reculli l’ex-periència de les víctimes pu-guin trobar el seu lloc en elsdiscursos oficials. Per tant, elque cal és reprendre aquestselements de la narració ques’estan extingint per tal de ferpresent en el relat històric el re-cord d’unes determinades ex-periències que van quedar des-terrades.

En el cas de la memòria his-tòrica, de la nostra memòria,s’hi afegiren tota una sèrie d’e-lements silenciadors que enca-ra van agreujar més la situa-ció. Les experiències de les víc-times i dels represaliats de laguerra civil trobaren, a més dela dificultat de la substitució dela narració per la informació

com a forma de transmissió, lainstitucionalització d’un dis-curs exageradament construïtdes del poder vencedor (il·legí-timament) i l’ensordiment detota una societat que es vaanar tornant amnèsica, cosaque accentuà el procés.

D’aquí la necessitat de latasca engegada des de diferentsperspectives per les associa-cions per a la recuperació de lamemòria històrica. Tan solsaixí pugui tal vegada sorgiruna memòria, i, per tant, unahistòria i un present, en algunamesura veritable. Perquè l’úniccriteri de veritat d’un determi-nat discurs és fer justícia a l’ex-periència del testimoni que noho ha pogut ser. ❚



Aquest article ha estat elaborat a sis mans pertres activistes de Memòria de Mallorca. Laimatge que acompanya aquestes paraules ésl’aportació que ha fet en Biel. Na Maria Antònia

i en Joan també han investigant al voltant de la inte-rrogació que acompanya a la paraula reconciliació(que està escrita a la bena que du la persona caigudade la imatge). Pot ser un dia, tots tres signin un articleque es tituli senzillament reconciliació o la paraula queels sembli adient per parlar d’un estat d’harmonia.

Són tres persones que treballen en la mesura quecada un pot en la recuperació de la memòria històrica.Cosa que a vegades fan junts, en diversos actes per es-coltar a les víctimes i acompanyar-les en el que neces-siten i desitgen fer. Això ha fet que es respectin pro-fundament i que puguin dir que són amics.

No estan sols, són moltes les persones que treba-llen de debò en aquestes tasques de la memòria, i solsvolen ser un exemple més.

En Joan, jugant a fer d’intel·lectual, començà la re-cerca de la reconciliació pel seu significat etimològic,es a dir agafà el diccionari de l’Institut d’Estudis Cata-lans i trobà que reconciliació és l’acció de reconciliar oreconciliar-se. Fins aquí el diccionari no aportava grancosa. Però a devora trobà reconciliar, que vol dir en

primer lloc fer tornar a ésser amic, o estar en harmonia,conciliar de nou. En segon lloc, Tornar-lo a l’estat degracia, I en tercer, Restituir (algú) al gremi de l’Església(s’entén que catòlica) .

Havia topat amb l’església. I la santa mare no l’aju-dava massa a això de reconciliar. Francament, enèpoca de canonització dels religiosos del bàndolrebel assassinats pels republicans, mentre que els reli-giosos que foren assassinats pels feixistes resten enl’oblit, no sembla un gest molt reconciliador de l’es-glésia i el seu pontífex respecte a si mateixos.

Tal vegada és que l’església Catòlica no està prepa-rada per aportar fórmules a la societat civil. I menysquan un arquebisbe, Fernando Sebastián Aguilar, reco-mana als fidels votar a partits “fieles a la doctrina socialde la Iglesia”com per exemple “Falange española”a leseleccions municipals i autonòmiques del maig 2007.

Gràcies a Déu, la campanya electoral ja haurà acabatquan aquest escrit surti i el que hagi de ser haurà estat.

És veritat que aquests mesos han estat molt forma-tius pels membres de memòria de Mallorca, tot i queno han afavorit un estat de pau interior.

Na Maria Antònia com a neta de desaparegut s’hahagut de menjar amb patates un menú molt nutritiu ivariat. Amb plats tan exquisits com la restauració i

‘cal reprendre aquests

elements de la narració

que s’estan extingint per

tal de fer present en el

relat històric el record

d’unes determinades ex-

periències que van que-

dar desterrades.’

RECONCILIACIÓ?Per Biel Noguera , Joan Vallespir i Maria Antònia Oliver

reinstal·lació de la cruz de los caidos per part de Cata-lina Cirer, batllessa de Palma. La proposta de Pere Rot-ger, batle d’Inca, acceptada per unanimitat al seu con-sistori de fer un monument a totes les víctimes de laguerra civil a la plaça Antoni Mateu d’Inca, mentre elmateix consistori continua sense reconèixer a les víc-times republicanes. L’ajornament a més d’un ajunta-ment d’esquerres dels actes d’homenatge i reconei-xement a les víctimes democràtiques per no “perjudi-car electoralment” als partits que governaven. La ne-gativa per part de la majoria del PP del Parlament deles Illes Balears a reconèixer l’existència de les vícti-mes republicanes, precisament en nom de la reconci-liació. Mentre el president Matas, fill i net de represa-liats, peregrinava religiosament a Roma per assistir ala canonització d’una nova santa del bàndol dels col-pistes.

A na Maria Antonià li està costant molt fer aquest ar-ticle, l’obliga a mirar molt endins i a submergir-se dinsun procés nou per ella. Fins ara ho mirava com a recep-

tora de les histò-ries que des depetita li haviencontat, era el seucomès. Adonar-se del dolor delsdemés era latasca que haviaacceptat volun-tàriament i debon grat. I deixa-va els seus pro-pis sentiments afora.

Demanar-sequè significa, nola reconciliacióen abstracte i engeneral, sinó lareconciliació pera ella mateixa, lafa experimentaramb força el seupropi dolor. Peròno ja sols pelque va passarahir, sinó pel queestà passant

avui. Per la negació per part de la democràcia delsdrets de las víctimes. Pels 25 anys de silenci que pacta-ren els partits de la transició i que encara perduren.Per aquells que perdonaren en nom de les víctimessense tenir cap dret a fer-ho. Per aquells que condem-naren i condemnen a les víctimes al silenci i a l’obliten nom d’una falsa reconciliació.

Son sentiments que ha de canalitzar. No ha tingutun procés per poder-los treure fora i voldria sentir elque diu el diccionari sobre la reconciliació respecte asi mateixa. Voldria tornar a l’estat de gràcia o estar enharmonia.

Pensa en la seva mare, en la seva tieta, en el seupadrí i en totes i tots els amics que li han contat lesseves històries sobre el que varen patir. Sap que enca-ra pateixen i que les ferides estan ben obertes. Que nohan tingut mai comissions de investigació i que enca-ra ningú els ha demanat perdó.

Vol ser sincera sobretot amb ella mateixa. Pensaque parlar de reconciliació sense veritat i justícia esdisfressar la realitat. I això és el que estan fent moltsdels que avui es defineixen com a demòcrates. Unsmanipulant, tergiversant la història o minimitzant elsfets. Altres per por de perdre vots, fent lleis insufi-cients o prometent ajudes que mai no arriben.

I clar... la pregunta que els ve a tots al cap és, què ésreconciliació? I no hi ha un QUÈ sense un QUI, qui esvol reconciliar? No serà que tal vegada des dels esta-ments polítics es vol exigir a les víctimes que callin ennom d’una suposada reconciliació?

I na Maria Antònia i en Joan se n’adonen que quanen Biel ha cercat una imatge de reconciliació, el seupinzell ha estat lliure per trobar i qüestionar les for-mes. Mentre que ells pretenien treure d’una paraulagastada a força de servir a interessos il·legítims, unnou significat que no pot oferir. Hauran de treballarper trobar aquesta paraula nova que les víctimes pu-guin acceptar sense haver d’amagar sota la terra laveritat de les seves vides i les vides i morts dels seusestimats.

En Biel, en Joan i na Maria Antònia saben que calseguir treballant i tenen la ferma convicció que ho fanper una causa justa. Cada dia es troben amb personesque els conten històries i comparteixen sentimentsnous i se n’adonen que per arribar a un estat d’harmo-nia (que serà la vertadera reconciliació) cal seguir unprocés i que aquest només acaba de començar. ❚

8


‘què és reconciliació? I no hi ha un QUÈ

sense un QUI, qui es vol reconciliar? No

serà que tal vegada des dels estaments po-

lítics es vol exigir a les víctimes que callin

en nom d’una suposada reconciliació?’

‘És veritat que aquests mesos han estat

molt formatius pels membres de memò-

ria de Mallorca, tot i que no han afavo-

rit un estat de pau interior.’

‘Reconciliació?’ de l'artista Biel Noguera

restes de les víctimes no és sufi-cient, perquè el dolor dels fami-liars que han hagut de sofrir ensilenci durant més de setantaanys encara és insuportable, lla-vors és indicatiu per tal d’alleu-gerir aquest dolor i de retornar ladignitat de l’ésser estimat i assas-sinat pels colpistes fer una ceri-mònia d’homenatge juntamentamb altres companys.

Així, aquests mes d’abril hemassistit a dues emocionants ceri-mònies en les què s’han home-natjat tres d’entre els milers devíctimes. Es tracta del ciutade-llenc, Josep Pons Sintes, de Fer-nando Leal Crespo i de JaumeCanals Payeres, assassinats perpistolers feixistes el 1936, els dosprimers dins el terme municipalde Bunyola i el darrer al camí des’Indioteria. En tots tres casosforen familiars, més exactamentnét i nétes, els qui es posaren encontacte amb la Memòria Histò-rica i demanaren noves sobre elsseus padrins.

Des de fa un temps, la comis-sió cívica de la Memòria Històri-ca a Bunyola, recorda la procla-mació de la II República ocorre-guda el 14 d’abril de 1931 i com-memora i homenatja els republi-cans assassinats dins el termemunicipal i enterrats a la fossacomuna del cementiri. De mane-

ra que enguany lacommemoració s’havist enriquida per lapresència de familiarsde Josep Pons Sintes,que han vingut des deCiutadella expressa-ment per assistir a lacerimònia. Tres gene-racions de descen-dents, filla, néts, rené-ta, més altra famíliapolítica, van partici-par al cementiri de l’acte que vaocórrer sota una intensa plujaque en res va mitigar l’alt graud’emoció que van viure els allàassistents.

De professió picapedrer, enJosep Pons, nascut a Ciutadellade Menorca, s’havia casat ambna Margalida Allès, amb qui vatenir tres filles i es trobava a Ma-llorca juntament amb dos com-panys, també ciutadellencs i queeren germans, un dels qualshavia estat ferit en una manifes-tació. En produir-se el cop d’estat,tots tres foren detinguts i empre-sonats. El 12 de novembre de1936 foren trobats tres cadàversal torrent de ca na Cili: tres perso-nes de sexe masculí que eren des-conegudes a Bunyola. D’acordamb unes declaracions efectua-des per uns menorquins residentsa Mallorca, el 1937 ja se sabia

que un dels trescadàvers per-tanyia a la per-sona de JosepPons Sintes i enhipòtesi els al-tres dos cadà-vers podriatractar-se delsaltres dos ciuta-dellencs resi-dents circums-tancialment a

Mallorca, els germans Sebastià iBartomeu Carretero Gornés.

La família de Josep Pons notenia coneixement d’on era ente-rrat aquest familiar i una deman-da feta per una néta seva, via e-mail, a la nostra llista, va ajudara saber que d’acord amb la docu-mentació existent el cos d’aquestmenorquí es trobava a la fossa co-muna del cementiri de Bunyola.

De manera semblant, la nétade l’inspector de primera ensen-yança en temps de Primo de Ri-vera i de la República, FernandoLeal Crespo, va dirigir-se per e-mail a la llista del col·lectiu, de-manant informació sobre el llocon reposen les restes del seupadrí, que fou assassinat al camíde Raixa, dins el terme munici-pal de Bunyola, juntament ambaltres dos republicans. Aquellanit, la del 26 al 27 d’agost de1936, assassinaren també el mes-tre Jaume Canals Payeras ambqui Fernando Leal havia com-partit curolles relacionades ambel món de la pedagogia.

En Fernando Leal estava afiliata Esquerra Republicana Balear ihi dirigia el secretariat d’ensen-yament. S’havia casat amb naCatalina Palmer i tenien quatrefills, dos nins i dues nines. El se-tembre del 1936, ella va poderpartir acompanyada de la seva



Homenatge a tres víctimes, homenatge a totes les víctimes.

Participants a l'homenatge a Leal i Canals ala fossa comuna del cementiri de Palma.

Filla i net de Josep Pons (fons esquerra) a l'homenatge de Bunyola

Ve de la pàgina 1➜

Si haguéssim de fer una història exhaustiva del’origen i gènesi de les novel·les que he publi-cat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Co-lumna Edicions 1997; L'Amagatall, Col·lecció

Tià de Sa real 1999; Núria i la glòria dels vençuts, PagèsEditors 2000...), a més de les que encara resten inèdi-tes (Un tango de Gardel en el gramòfon, L’al·lota de labandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríemde remuntar a finals dels anys cinquanta i comença-ments dels seixanta. M’explicaré. La guerra, la lluitaper la llibertat, l’antifeixisme, són qüestions quem'han interessat des de sempre. A començamentsdel seixanta jo cursava quart de batxillerat en elCol·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d’arribar de

sa Pobla (el pare volia muntarun taller de pintura a Palma iper això deixàrem el poble peraquestes dates). A casa meva joja havia sentit parlar molt de laguerra (el pare i l’oncle havienlluitat en defensa de la Repú-blica; conegueren Miguel Her-nández, Modesto, Galán, la ma-joria de dirigents anarcosindi-calistes, comunistes i socialis-tes que en aquells momentseren al capdavant de la lluitacontra el nazifeixisme). Però de

llibres referents a la guerra no n’hi havia gaires (si ex-ceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). Iun al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gairediners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses".Molt manco hi havia res referent al mític desembar-cament republicà de 1936 en el Port de Manacor.Però jo ja estava a l’aguait de qualsevol llibre (malgratque fos franquista) que em pogués aportar un mínimd'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller en el Lluis Vives al-guns fills de vencedors (fills de militars, buròcratesdels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels ma-teixos escamots d’extermini antimarxistes i anticata-lanistes). Aquests companys de classe, per a obtenirunes pessetes s’havien especialitzat a saquejar les bi-blioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i re-vistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí,moments abans d’entrar a classe, en la porta del col·legi, d’amagats dels professors, s’establien uns petits"encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algunprofessor es devia pensar que intercanviàvem se-gells, tebeos ... No li donaven gens d’importància atot aquell sarau de jovençans. Aquests companyscompareixien amb munts de revistes de la SegonaGuerra Mundial (un altre dels temes que m’apassio-nava i apassiona encara!), publicacions pornogràfi-ques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiósper a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les

La novel·la històrica mallorquina i la memòria històrica:Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Rojaassassinades a Manacor (1936) (I)

10


mare i dels quatre fills cap a Mar-sella, per dirigir-se posteriormenta Barcelona. Allà van estar finsque la ciutat fou ocupada per lestropes feixistes i els Leal-Palmeres dirigiren llavors juntamentamb altres centenars de milers derepublicans a l’exili, primerFrança, després Veneçuela.

En Jaume Canals Payeres, eraun jove mestre natural de Cam-panet, que com hem dit anterior-ment havia teixit una bonaamistat amb en Fernando Leal.Plegats van intentar l’impossible:fugir dels odis elaborats per la re-

acció. S’amagaren a diversosllocs de l’illa, per s’Arenal, perPina, per les muntanyes de voraLluc. Sembla que foren falangis-tes de s’Arenal qui els trobaren ala possessió de Coma Freda. Resde bo els esperà després: forentorturats sense pietat i assassi-nats durant la mateixa nit.

El diumenge 29 d’abril d’en-guany, al cementeri de Palma, estrobaren familiars de les dues fa-mílies, la de Fernando Leal i deJaume Canals, amb l’objectiu deretre homenatge als seus i tambéals republicans que descansen a

la fossa comuna. L’Associació vaornar l’espai amb un ram deflors amb els colors de la banderade la República. Es féu un emotiuminut de silenci en la memòriadels homenatjats i els membresde les dues famílies van poderparlar emocionats dels seus. Vanintercanviar adreces, telèfons,etc. van obrir ponts de futur.

Finalment, la tasca dels mem-bres de la Memòria Històrica esva veure recompensada perquècada pic que es dignifica unavíctima, totes les víctimes sóndignificades. ❚

Portada del llibre de Miquel Lopez Crespí

Per Miquel López Crespí, escriptor

publicacions més abundoses eren Mundo i la naziSignal. Jo comprava tot el material que podia (excep-tuant la pornografia dels vencedors!) amb les pesse-tes que cada setmana em donaven els pares per aanar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners del'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-sed'on provenia la immensa gana que em posseïa i queem feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes,demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lec-ció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara for-men part dels meus arxius. Ara que ho record: eraben curiós tot això de la pornografia que atresora-ven, d’amagat, alguns dels vencedors. T’adonaves dela hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentidamoral, la manca d’ètica, la brutor personal d’aquestamunió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors!Munió de franquistes que compraven, quan anaven aLurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particular-ment, com he dit una mica més amunt, mai no em vainteressar gaire aquest tipus de material, els "tresors"dels falsos beats de missa i comunió diària. Peròentre altres companys de classe sí que era un "pro-ducte" molt sol·licitat. M’interessaven més les publi-cacions referents a la guerra civil (i a la Segona Gue-rra Mundial), els llibres que poguessin dur. D’aquestamanera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!)amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Bi-lloch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contralos rojos, amb una gran quantitat de números deMundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Fe-rrari Billoch comprat a començaments dels anys sei-xanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat quevaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de lescinc infermeres republicanes. Infermeres que pocdesprés del reembarcament de les milícies antifeixis-tes serien violades i afusellades pels falangistes.Aquestes dones tengueren la mala sort de no poderreembarcar amb les tropes republicanes de Bayo.Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaran-ta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infer-meres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotesamb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final).La imatge de les infermeres republicanes em quedàper sempre enregistrada en la memòria. No l’he obli-dada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat laseva vida, em demanava com havien arribat a Mallor-ca, quins motius les impulsaren a participar, voluntà-ries, en l’expedició que volia alliberar Mallorca. Poste-riorment (sobretot estudiant les aportacions deJosep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en lahistòria del desembarcament de Bayo i, a poc a poc,vaig anar acumulant informació no solament da-munt les cinc infermeres, sinó sobre els altres volun-

taris i voluntàries que intervingueren en aquellscombats. Durant dècades he parlat i consultat unmunt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols)d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris repu-blicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'unavegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metra-lladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquíférem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") elrecorregut pels indrets on fa més de seixanta anys,els militars de la República, els voluntaris antifeixistesdel POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català pro-varen de deslliurar l’illa del feixisme.

D’aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històri-ca fotografia de les cinc infermeres presoneres fetamoments abans de ser executades pels escamotsd’assassins feixistes, era el que m’impressionà més,l’origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'A-magatall i ara, més recentment, de Núria i la glòriadels vençuts.

Hauré d’agrair a un enemic de l’esquerra i el cata-lanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la gue-rra? El detall de la fotografia de les infermeres quehe explicat una mica més amunt és ben real. La im-portància del llibre (les mentides i falsificacions quevaig intuir de bon començament) és cabdal. És undels primers volums que vaig adquirir de la meva bi-blioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'im-mund pamflet contra l’esquerra i la cultura catalanaque comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laboràen la reaccionària Història de la cruzada española deJoaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombro-ses editorials nazifeixistes i s’anà especialitzant en lalluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de Lamasonería al desnudo. Las logías desenmascaradas(1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones.Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); Lamasonería femenina (1940) i Los hombres del trián-gulo (1940). ❚



Dues de les infermeres assassinades a Manacor

‘La imatge de les infermeres republica-

nes em quedà per sempre enregistrada

en la memòria. No l’he oblidada mai. ’


VOLEM SER TOTES LES QUE HEM DE SER...totes les persones que creiem en els principis de Justícia, Veritat i Dignitat. Per això, apre-

ciat company et volem convidar a fer un nou soci. Si coneixes algú que pugui estar interes-

sat en unir-se a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca.

Pots trobar el full de soci a: www.memoriadelesilles.orgi enviar-lo emplenat a l’adreça [email protected] També pots cridar al telèfon 625 45 45 00

Al meu germà Toni

Toni, amb tristesa t’hem acompanyatallà a on ara és casa tevat’hem acompanyat familiars i amicsi es nostro desig és que descansis en pau.

Quan es temps ja ha passattot pareix que era ahir,però si ho comptam amb anyspareix que és un llarg camí.

Avui, dia dos de març de 2004passat demà, sia cinc de 1937tot pareix que fa uns diesi, entre un i altre, han passat 67 anys.

Tampoc aquell altre Toniva acabar dins el lliti quanta diferència!i tot dins es març succeït.

Jo, Maria, d’un filla; de l’altre, germanasempre amb amor a tots dossolament una pregària:Pare d’amor, teniu-los amb vos a tots dos:Toni Jordà OliverToni Jordà Fiol

Sa vostra filla i germanaMaria Jordà.

C

Estimada tia, no-més et contaré el pri-mer record que tencde tu. Jo tenia setanys, era el dia de lameva primera comu-nió, segons els recor-datoris havia de ser“el día más feliz”, encastellà perquè en elstemps que corrien noes podia ni escriure,ni parlar, la nostrallengua. Estava pro-hibit, com tantes al-

tres coses. Per la cara de la meva foto al recordato-ri, jo diria “el dia més trist”.

Vares pujar a despertar-me i a soles em dares atriar entre dos regals. Això va ser el millor i únicregal que record d’aquell dia: el fet de que em tin-guessis en compte quan em deixares triar. Semprel’he portat dins jo. Ha estat el més apreciat, el mésguardat, el més estimat. Només tu ho vares fer.Tenir en compte a la nina, així va començar elcamí de tenir-me en compte a mi mateixa.

Lo altre que record de tu, és que eres una donaalegre i positiva. L’enveja dels tristos. Així et vaigconèixer, i així et guard dins jo.

Al Bosc de la Memòria reposa la placa amb elnom de ton pare (i el meu padrí), i tants d’altresque moriren pels nostros ideals: per la llibertat i perla no explotació dels treballadors.

El padrí era Antoni Jordà Oliver, pinero. Si algúde vosaltres va a Pina i visita la Font, podrà veurebaixant a ma dreta uns arbres gegantins, unes mo-reres. Les sembrà ell ja fa molts anys. En concret,abans de que l’assassinessin el març de 1937.

Aquest poema que vos present a tots, el va es-criure la meva estimada tia Maria Jordà, el 28 defebrer de 2004. I aquestes paraules cap a ella i capels que llegiu això els ha escrit na Leni Jordà, nebo-da de na Maria i neta d’en Toni.

Maria Jordà

Per Leni Jordà

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la...

Documents

Transcript of Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la...