IN MEMORIAM DE MARK SCHUSTER (1951-2008)Lluís Bonet i Agustí

Per aquells que ens dediquem a l’anàlisi econòmica de la cultura i de les polítiques culturals, en Mark Schuster ha estat un referent inqüestionable. La seva personalitat expansiva i analítica, amb un entusiasme encomanadís, el portà a ser així mateix un gran ambaixador de Barcelona i Catalunya arreu del món.

Nascut a Meridien, Connecticut, d’una família d’orígen humil, en Mark obté gràcies a les seves bones qualificacions una beca per estudiar matemàtiques a la Universitat de Harvard. Després de graduar-se es acceptat al Departament d’Estudis Urbans i Planificació de la veïna MIT per a realitzar el doctorat, departament que ja no abandonarà en 35 anys, a excepció de tres fructifiques estades a Paris, Barcelona i Chicago.

A Paris treballa amb Agustin Girard, el fundador del mític Departament d’Estudis i de la prospectiva del Ministeri de Cultura francès. Allí inicia el seu interès per l’anàlisi comparada dels models de finançament de la cultura que es plasma en llibres com Patrons Despite Themselves: Taxpayers and Arts Policy, de 1983 al costat d’Alan Feld i Michael O’Hare, o Who's to Pay for the Arts? The International Search for Models of Support, de 1989 amb Milton Cummings. Aquest interès per la recerca comparada culmina el 2002 amb Informing Cultural Policy: The Research and Information Infrastructure, un estudi sobre les formes de recollir, analitzar i difondre dades sobre política cultural a Europa i Amèrica del Nord. Preserving the Built Heritage: Tools for implementation, de 1997 amb John de Monchaux, i The Geography of Participation in the Arts, del 2000, mostren dues de les seves preocupacions: les formes de protegir i gestionar eficaçment el patrimoni, i els límits de les polítiques de democratització cultural en relació a la generació de noves audiències. La primera és fruit d’un seminari realitzat a Salzburg amb altres experts, mentre que la segona parteix de l’anàlisi de l’enquesta sobre pràctiques culturals per regions als Estats Units, treball que amplia una monografia de 1991 sobre les audiències als museus d’art americans. Finalment, cal citar Mapping State Cultural Policy, de 2003, centrat en l’Estat de Washington, on estudia com les diverses agències públiques incideixen en la dinàmica cultural. Aquest darrer llibre venia precedit d’un working paper de l’any anterior, Sub-National Cultural Policy: Where the Action is? Mapping State Cultural Policy in the United States, on inspirat pel model del Consell d’Europa d’avaluació de les polítiques culturals nacionals se centra –en contraposició a l’exercici europeu – en el nivell dels estats federats.

El seu contacte amb casa nostra s’inicia amb la presència d’alguns estudiants catalans als MIT, i amb una invitació que li férem per donar una conferència a finals de la dècada dels vuitanta. Però el seu veritable contacte amb el país s’inicia amb un any sabàtic extraordinari, que el portarà posteriorment a repetir visites i projectes, tant amb el nostre equip del CEP i de la UB com amb el que lidera en Joaquim Sabaté a la UPC. Arriba a Barcelona l’estiu dels Jocs Olímpics per passar amb tota la família tot el curs 1992-1993. Instal·lats al

carrer Pelai recorren cada cap de setmana el país amb el seu vell volvo groc (que tants maldecaps comportà legalitzar a la duana del port). Amb ell treballem en un projecte comparat de models d’intervenció governamental en cultura, encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat sobre els 4 motors d’Europa, esquema metodològic que encara avui utilitzo. La seva capacitat analítica i de síntesi em meravellen, i els estudiants que poden gaudir d’alguna de les seves classes encara el recorden.

La seva reputació internacional ha estat gran. Fou editor del Journal of Cultural Economics, i membre del consell editorial del International Journal of Cultural Policy. Així mateix, ha estat consultor d’institucions com el Consell d’Europa, la UNESCO, els Arts Council del Regne Unit i d’Irlanda, el National Endowment for the Arts, el Canada Council i el Canadian Heritage, el London Arts Board, el Museu Britànic, o la Ràdio Pública Nacional, entre molts d’altres.

Però la seva vocació cultural no ha estat només la d’un simple consultor o investigador. Ja d’estudiant tocà el baix i la tuba en una banda, i el seu compromís posterior el porta a servir en consells i comitès d’un gran nombre d’entitats culturals (com el National Endowment for the Arts, The Public Theatre, the Massachusetts Council on the Arts and Humanities, entre altres). Potser la posició més rellevant i estimada fou presidir la International Alliance of First Night Celebrations, la coordinadora de les ciutats que organitzen per cap d’any un festival artístic al carrer. Col·laborador des dels seus inicis de First Night Boston, en fou un dels més fervents animadors, i recordo els seus calorosos comentaris tot passejant per aquesta ciutat la freda nit de cap d’any de 1991.

En Mark ha estat un professor especialment generós amb els seus estudiants i els joves investigadors. La primera vegada que el vaig visitar al MIT, l’estiu del 1990, em regalà un dels seus dos exemplars del per mi emblemàtic llibre d’en Baumol i Bowen sobre l’economia de les arts escèniques. L’any següent vaig instal·lar-me com a visiting scholar a Cambridge i en Mark em proposà compartir amb ell una assignatura sobre política cultural. Donant-me suport en tot moment, em vaig veure participant d’unes classes que no tenien res a veure amb la metodologia docent basada en la classe magistral imperant a Barcelona. Plantejava un tema, donava lectures per preparar-lo i la classe era un debat constant amb petits moment de síntesi o de contextualització teòrica. Jo anava de bòlit intentant interpretar les qüestions que plantejaven els alumnes i fent aportacions suggerents. Crec, sincerament, que vaig ser-li de ben poca utilitat però vaig aprendre molt. Una de les seves normes era “mai utilitzis un llapis vermell per corregir” o no preguntar genèricament “teniu alguna pregunta?”, sinó “quines qüestions o dubtes se’t plantegen?”. Sempre s’apuntava quan tocava assistir a joves investigadors o si calia ajudar amb consells als que presentaven articles al Journal of Cultural Economics. Als congressos de l’Associació internacional d’economia de la cultura era un assidu dels tallers amb doctorands. També recordo la capacitat de mimar al mateix temps als estudiants i als alcaldes o consellers que participaven en un programa conjunt del MIT i la UPC sobre el Parc fluvial del Llobregat o sobre el pas del TGV pel Vallès.

L’anàlisi del territori i del patrimoni material i intangible que si assentava l’entusiasmaven. Era un expert en celebracions tradicionals, productes artesans i en els millors restaurants de cuina popular. Tanmateix aquesta fascinació no l’impedia la mirada crítica. Recordo una anada conjunta a València per falles i el seu estupor per la cremà en els estrets carrerons del barri del Carme o la seva desil·lusió visitant el museu o avaluant les escasses falles concebudes per artistes contemporanis. No obstant això, l’esforç organitzador i l’espontaneïtat de la vivència era per ell el més valuós i fonamental, fos en un festival tradicional, un partit de beisbol en l’estadi dels Red Sox de Boston o en un espectacle del Tricicle. El preocupava el manteniment dels paisatges històrics i la reutilització dels espais conservant d’alguna manera l’ànima que els caracteritzà. Compartint experiències als dos costats de l’Atlàntic, estava especialment preocupat per les repercussions del túnel del TGV sota la Sagrada Família coneixedor d’un cas similar al centre de Boston.

Durant els darrers quatre anys i mig, no deixà mai que la malaltia el guanyés. Després d’una mala nit era capaç d’acompanyar-me al museu on treballava la seva filla, o durant una pausa del tractament planificar una visita a Europa per assistir a un congrés, per regalar una vivència única a un fill seu, o per tal que la família conegués el país dels seus avantpassats. Així, dues nits abans de morir, trobant-se millor, decidí anar amb la seva esposa al teatre.

Ara descansa en pau, però aquells que l’hem conegut el tindrem sempre més al nostre cor.

Lluís Bonet i AgustíUniversitat de BarcelonaBarcelona, març 2008

Referència bibliogràfica:BONET, L. (2008), "In Memoriam de Mark Schuster (1951-2008)", Butlletí de l’APGCC, març, n. 60. www.gestorcultural.org/boletin/apgcc60.htm