blocs.xtec.catblocs.xtec.cat/tmfc2014/files/2014/08/QUAN-EL-SOL-ES-PON... · Web viewVíctor: Doncs...

QUAN EL SOL ES PON, DE DOLORS COLLELL BATXILLERAT ESCÈNIC 2014-2015

Peça teatral breu en un sol acte

PERSONATGES

Ariadna. 15 anys, vital i optimista.Cristina. 14 anys, ecologista i defensora dels animals.Ahmed. 17 anys, és un xicot ben plantat i intel·ligent.Anna. 15 anys, tímida i insegura.Carolina. 16 anys, colombiana, aparenta més edat, és prima, sensual i riallera.Roberto Carlos. 15 anys, li agrada cantar i ballar.Nil. 14 anys, prim, fanàtic del Barça.Sara. 16 anys, poruga, espantadissa, ploramiques.Vadim. 15 anys, és alt i gros, una mica primitiu.Nit. 16 anys, practica el ioga, estètica hippy.Jèssica. 14 anys, no troba sentit a l’existència.Víctor. 17 anys. Poeta.Excursionista. 16 anys. Noia que va sola per la muntanya. Guardià. 24 anys. Vigila que tothom faci un bon ús de la muntanya.

Els textos poètics inclosos en els diàlegs, i que han inspirat el tema central de l’obra, són de Miquel Martí i Pol. L’exemple d’aquest poeta, que tirava endavant amb valentia, malgrat la penosa i llarga malaltia que l’acompanyava, i que s’enfrontava amb la mort en el pla de la creació literària, em sembla un bon referent i una bona eina de reflexió per als adolescents.

QUAN EL SOL ES PON, de Dolors Collell Pàgina 1


ACTE ÚNIC

0. CAP CIM ÉS PROU ALT/MAI CAMINARÀS SOL

ESCENA PRIMERA

Un grup de nois i noies entren a la sala quan ja hi ha el públic assegut a les butaques. Van equipats com a excursionistes (motxilles, botes de muntanya, sacs de dormir, tendes de campanya...). Canten una cançó de muntanya. Pugen a dalt l’escenari i inspeccionen el terreny buscant el lloc millor per acampar. Discuteixen entre ells. Mentre assistim als diàlegs de cada petit grup, els altres actors/actrius poden realitzar accions que no destorbin excessivament l’atenció de l’espectador (desplegar un mapa i observar les muntanyes de l’entorn, escoltar música, desfer la motxilla, llegir un llibre, jugar amb una pilota...)

Ariadna (Començant a desfer la motxilla): És un lloc perfecte!!! (Respira fons.) Feia temps que no respirava un aire tan pur. Quines muntanyes més altes i quins prats tan verds! (Cridant.) Ei! Qui m’ajuda amb aquesta tenda? (Cantusseja mentre va desfent la funda de la tenda. La Cristina s’hi acosta a ajudar-la.) Estic de bon humor, avui, mira! Tenia tantes ganes de fer una sortida amb la colla! Sento bones vibracions. Em penso que passarem un bon cap de setmana.

Cristina: Hem de vigilar de no embrutar aquest paisatge tan meravellós. Creus que farem malbé l’herba, plantant aquí la tenda?

Ariadna: Dona, només hi pararem la tenda; és clar, una mica l’aixafarem, però no t’amoïnis, ja tornarà a créixer. L’herba d’aquests prats creix sola, no s’ha de regar cada dia com la del teu jardí.

Cristina: Però si jo no en tinc, de jardí, només tinc un terrat.

Ariadna: Més val un terrat que un trist balcó, que és el que tinc jo.

Cristina: I si entremig de l’herba hi ha algun insecte o un niu de formigues i els fem mal o els matem?

Ariadna: No vindrà d’una formiga més o menys, saps?

Cristina: Ets molt insensible! Són éssers vius. Els necessitem; la natura els necessita, el món els necessita. Tantes bones vibracions i només penses en tu. I la resta de l’univers què, eh?

Ariadna: No siguis exagerada, va, anem per feina i deixa’t de formigues.



Cristina: Doncs vés amb compte a l’hora de clavar els claus.

Ariadna: Aquesta tenda no porta claus.

Cristina: Ah no? I com s’aguanta?

Ariadna: Amb paciència! Amb la mateixa paciència amb què se t’aguanta a tu!

(La Cristina riu la broma d’una manera una mica forçada. Comencen a muntar la tenda de campanya; algú es pot acostar a ajudar-les.)

01. POLS EN EL VENT

ESCENA SEGONA

L’Ahmed i l’Anna seuen al costat dret de l’escenari, molt a prop l’un de l’altre, amb les cames penjant al prosceni.

Anna: Els meus pares no em deixaven venir, m’he hagut d’inventar un rotllo! Són molt pesats, saps? Em demanaven qui venia i com dormiríem i si venia algú més gran... T’ho juro que són pesadíssims.

Ahmed: Doncs els meus ni m’han demanat on anava. L’un estava massa emprenyat i l’altra massa enfeinada. He fotut el camp i no m’han dit ni adéu.

Anna: De debò? No saps la sort que tens de tenir uns pares que no es fiquen amb tot el que fas o deixes de fer. I no t’han demanat res?

Ahmed (Molt seriós): T’ho juro.

(Rialles de tots dos.)

Ahmed: Anna...

Anna: Què?

Ahmed: No... res.

Anna: Però digues...

Ahmed: Saps què?

Anna: Què?

Ahmed: Que m’agrades molt... vull dir... vols?... no sé com dir-t’ho... no em miris així que em torno vermell.



Anna: Jo? Com et miro?

Ahmed: Així. (La imita.)

(Més rialles i es queden mirant-se als ulls en silenci.)

Anna: Ahmed...

Ahmed: Què?

Anna: No... res.

Ahmed: Però digues...

Anna: Saps què?

Ahmed: Què?

Anna: Com és el desert?

Ahmed (Fa acció de rumiar i de trobar les paraules exactes): El desert... el desert? Ah sí! A veure com t’ho podria explicar. És que no és fàcil, saps? Mira... el desert és com la platja de Pals però sense el mar.

Anna: No et riguis de mi. Jo t’ho demanava perquè...

(L’Ahmed la interromp)

Ahmed: Què se t’hi ha perdut, al desert?

Anna: M’agrada saber més coses del lloc d’on véns.

Ahmed: El desert s’assembla a la meva ànima quan no et tinc a prop.

(L’Anna somriu i es recolza a la seva espatlla)

02. BOIG PER TU

ESCENA TERCERA

La Carolina, en Roberto Carlos i en Nil seuen a terra esquena contra esquena. La Carolina, de cara al públic, els altres dos, a ambdós costats.

Carolina: Estic molt cansada, em fan mal tots els ossos. Sort que



aquests dos dies podré descansar. No penso fer res, m’estiraré a l’herba i miraré les estrelles i quan es faci clar m’estiraré sota un arbre i faré una dormideta, escoltant el cant dels ocells.

Nil: Tu, Caro, sempre estàs cansada. Ja t’hi lleves, de cansada. I sempre et mous a càmera lenta. (La imita amb uns moviments exageradament lents i sensuals.) Tu, nena, estàs una mica flaca, potser et falten vitamines, com diu la meva mare: (Imitant la seva mare.) «Nil, estàs massa prim, et falten vitamines, hauré d’anar a la farmàcia a buscar-te un reforç.» Tu. Caro, ja menges prou?

Carolina: Sí, rei, jo jalo molt. El problema és que penco moltes hores cada dia; m’entens? La mare treballa de nits i dorm de dia i jo m’ocupo de la feina de casa: (Explica amb molta vitalitat i energia les coses que fa cada dia; no hi ha d’haver un to planyívol.) em llevo a les set del matí per deixar el dinar a punt, a les vuit crido els meus germans petits i els dono l’esmorzar, els deixo a l’escola i a les nou ja sóc a la feina, m’entens? I per la misèria que cobro!

Roberto Carlos: Guapa, no voldràs tenir un sou de ministre per fer de caixera al súper.

Carolina: I tu què en saps, del que és pencar, si no has treballat en ta vida?

Roberto Carlos: Més que tu, guapa, que els dissabtes ajudo el meu pare al taller.

(Els altres dos se’n foten.)

Carolina: Però si els dissabtes dorms fins a la una.

Roberto Carlos: Ja, però el meu pare tanca el taller a les tres.

Nil: Doncs jo penso anar vivint del «cuento» mentre els meus pares em mantinguin. Quan acabi el batxillerat, penso fer una carrera i després un postgrau i després un màster i després que em donin una beca per ampliar estudis a l’estranger i després... després tornaré a...Roberto Carlos: Para, para el carro!

Carolina: Tu sí que vius bé!

Nil: No em diràs que tu estàs amargada?

Carolina: No, nen, però estic més pelada que una rata i si no treballo no puc fer res, m’entens? I a la meva edat i sense estudis no tinc un mercat laboral per triar, m’entens? O sigui que m’haig de conformar



amb el que hi ha, m’entens?

Roberto Carlos: Jo faria vaga fins que m’apugessin el sou.

Carolina: Que simpàtic! I l’endemà ja m’han fotut al carrer.

Nil: S’ha de viure la vida, Caro! Viu el present, mira quines muntanyes tens aquí al davant... La vida és bella... Mira quin paisatge més bonic. Respira i olora aquesta magnífica olor de caca de vaca, que això és salut. La vida és bella!

Carolina (Rient): Sí, la vida és bella!

Roberto Carlos: Oh sí. La vida és bella!!!

03. LA VIDA ÉS BELLA

ESCENA QUARTA

En Roberto Carlos s’aixeca d’una revolada i es posa a cantar tot fent el pallasso el tema musical de la pel·lícula La vida és bella o qualsevol altre himne a la vida. En Vadim, en sentir l’enrenou, s’hi acosta i també s’afegeix al cant i la coreografia. Aldarull i gresca general que és interrompuda pels crits de la Sara, que es mou d’una forma estranya com si es volgués espolsar alguna cosa de l’esquena. La Jèssica s’hi acosta burleta i la imita.

Jèssica: Ei, heu vist l’últim model de dansa dels indis qui?

Vadim: Quins indis?

Jèssica: Els qui.

Vadim: Quins qui?

Jèssica: Déu meu, quina incultura!

Vadim: Jo no sé de qui carai em parles.Jèssica: Els qui... però si està claríssim: els qui... na picor que tinc!

(Rialles generals. La Sara, que no ha parat de moure’s i gratar-se l’esquena, ara està gairebé histèrica. Però ningú no li fa cas, excepte la Jèssica, que se li acosta. La resta reprenen les seves activitats.)

Sara: Jèssica, Jèssica!!! Ajuda’m, em sembla que m’ha entrat una cuca fastigosa a l’esquena. No puc treure-la, em fa molta angúnia. Tinc al·lèrgia a les cuques i totes volen venir amb mi.

Jèssica: Au va dona, són imaginacions teves.



Sara: Que no, t’ho dic de veritat, se’m passeja amunt i avall... em grata, em fa pessigolles.

Jèssica: Que t’ajudi? I si és una cuca verinosa? I si em pessiga? Ai uix, quin fàstic!

Sara (Histèrica): Et dic que m’ajudis!!! Si et plau, ajuda’m, no siguis cruel! Treu-me-la si et plau, t’ho suplico.

Jèssica: Calma’t, eh? Jo no tinc la culpa que una cuca fastigosa hagi triat la teva esquena per passar-hi l’estona, d’acord? O sigui que calma’t o et deixo aquí a tu i la cuca i ja us ho fareu, perquè jo no tinc cap obligació de treure cuques fastigoses de l’esquena d’una nena fava, m’entens?

Sara: La fava seràs tu. (Es posa a plorar.)

Jèssica: Ai, mira, no m’atabalis. (Fa acció de deixar-la.)

Sara: No, si et plau no te’n vagis. No volia fer-te enfadar.

Jèssica: És que ets molt pesada!

Sara: Us penseu que ho faig expressament, però no. Jo sóc així.

Jèssica: Doncs no siguis tan bleda.

Sara: És que no hi puc fer més. És superior a mi.

Jèssica: Estigues una mica quieta i veurem què hi ha, aquí.

(Li treu un llangardaix de l’esquena. La Cristina corre a agafar-li el llangardaix de les mans i se l’endú cap a un racó a observar si ha patit algun «desperfecte»; més tard l’alliberarà, però pot embenar-li una pota per exemple.)Cristina: Pobra bèstia! L’heu ben espantat.

Sara: Jo sí que estic espantada.

Cristina: Però no veus que no és perillós?

Sara: Et preocupen més els animals que les persones.

Cristina: Ells també pateixen, no ho sabies?

Sara: I jo què, no pateixo?

Cristina: No pots tenir por de tot! Que no te n’adones, que no té



sentit? Sara, ja no ets una nena petita que viu envoltada de perills i amenaces. Has de madurar, fer-te gran i enfrontar-te a les coses com una persona adulta.

Sara: Potser tens raó, però em costa... sóc poruga de mena...

Cristina: Tots en tenim, de pors, però cal superar-les!

04. OBRE ELS ULLS

ESCENA CINQUENA

La Sara busca un racó una mica avergonyida. La Jèssica ha anat a estirar-se al costat de la Nit, que fa estona que fa exercicis de relaxament i de «connexió espiritual» amb l’Univers. La Jèssica s’hi asseu a prop intentant imitar els exercicis de ioga que fa la Nit.

Jèssica: Estic molt nerviosa, aquesta Sara...

Nit: Tingues paciència, la Sara no és mala persona... és una mica bleda, d’acord...

Jèssica: És que no puc aguantar-me, li clavaria un bolet.

Nit: Calma’t. Estàs molt alterada. Que et passa alguna cosa?

Jèssica: El de sempre. Tinc una nosa aquí dins. (S’assenyala el pit.)

Nit: Respira, respira fons. Tanca els ulls, que no et concentres; no veus que estàs tensa? Relaxa’t, respira.

Jèssica: No puc, ja ho intento però no puc, sempre tinc un pes aquí. (Assenyalant el pit.)

Nit: Aquest pes li poses tu. No tens motius per estar tan angoixada.

Jèssica: Ah, no? Tot és una merda. Estic repetint curs i he tornat a suspendre vuit assignatures. Els profes passen de mi, els meus pares no em volen ni veure, el meu germà és un idiota i un pilota i a sobre treu bones notes, no agrado a cap noi...

Nit: Esta bé, està bé, para, que no n’hi ha per a tant! Ets molt exagerada. Tens amics, tens una família que es preocupa per tu, els profes et volen ajudar, només fa falta que tu et deixis; tu tens...

Jèssica: No em facis sermons i ajuda’m a relaxar-me, que no em trobo bé.

Nit: El que et passa és que no et concentres en el que jo et dic, estàs



despistada i, a més, angoixada. (Comença a fer-li un massatge.)

Jèssica: Ja! No em dius res de nou. No, no estic angoixada, estic destrossada. Estic «depre».

Nit: Tothom en té, de problemes.

Jèssica: Ja ho sé, però els meus no me’ls soluciona ningú.

Nit: Ets tu qui els ha de solucionar. Has de buscar l’equilibri en tu mateixa. Necessites estar bé amb tu i tenir pau interior. Has de creure més en tu i les teves possibilitats. Tu fes-me cas i veuràs les coses d’una altra manera. Pots comptar amb mi.

(Continuen fent exercicis de ioga o tai-txi.)

05. TENS UN AMIC

ESCENA SISENA

La Cristina, en Vadim i en Nil, en un racó, recolzats en un arbre, miren en Víctor, que des que ha començat l’obra és l’únic que ha restat sol, aïllat dels grups, llegint i escrivint en una llibreta petita que du a la butxaca dels pantalons.

Nil (Referint-se a en Víctor): Oi que és un paio molt estrany?

(La Cristina s’encongeix d’espatlles.)

Vadim: Per mi que està pirat. O és un solitari. Tot el dia corre amb un llibre a les mans. Sembla un monjo.

Cristina: Tot el dia esteu criticant.

Nil: A mi em fa mala espina.

Vadim: Què vols dir?

Nil: No ho sé... però jo no el veig clar. No m’agrada, aquest paio.

Cristina: Tu trobes defectes a tothom.

Nil: Quan un és perfecte...

Vadim: Em sembla que li agraden els tios.

Cristina: I tu què saps? El que passa és que és un noi molt sensible.

Nil: Ja ho dic jo, que no és un noi normal.



Cristina: Diu que és poeta.

Nil: Poeta? Què fooooots! (Cridant.) Eeeei! Víctor!!! Ets poeta?

Cristina: Deixa’l estar, tu també tens les teves manies, tot el dia amb les banderetes del Barça. Para de ficar-te amb els altres. Tothom és com és. A mi em cau bé, és vegetarià com jo.

Nil: I això ho trobes normal?

Cristina: No, és clar, nosaltres no som normals.

Nil: No em diràs que aquest paio, el trobes normal. Què hi fa en aquell racó, llegint tot sol? Qui es pensa que és?

Cristina: A mi també m’agrada llegir.

Vadim: I a nosaltres! Oi, Nil? Avui hem llegit el nom de totes les parades que ha fet el tren des d’Aiguafreda fins a Ripoll.

Cristina: Mira que en sou, d’ignorants, eh, xatos! Va, no m’atabaleu més.

06. GHOST, O ESTELS

ESCENA SETENA

En Nil s’aixeca i s’acosta a en Víctor, li agafa d’una revolada el llibre que està llegint.

Nil (Llegint la portada): Miquel Martí i Pol. Aquest no és aquell poeta de Roda de Ter que es va morir?

(En Víctor prova de recuperar el llibre però en Nil no el vol deixar anar; hi ha una picabaralla entre ells dos. En Nil passa el llibre a en Vadim, que ha entrat en el «joc»; obre una pàgina i comença a llegir el poema «Pas de dansa». Ho fa amb un to burleta i llegint força malament.)

Vadim:

Tinc el capvespre i tinc paraules dures, com absència, fosca, solitud.Tinc paraules urgents: neguit, camí,



i una blana sentor de margarides.Tinc papallones, caragols marinsi records esfullats, melangiosos.Tinc una boira fina al fons dels ullsi les mans tremoloses. Tinc silencisi paravents i un balancí de boga.Tinc una cigarreta que es consumi un fosc desig de viure. Tinc paraulesbalderes i tinc dies de papersense cap mot escrit i tinc misterisindesxifrables. Tinc un gust d’arrelsa dins la boca, i a les mans, ortigues.I tinc la mort que em mira fit a fitonsevulla que giri la mirada.

(Es para en sec. No cal que llegeixi tot el poema, pot parar a la meitat.) Ho haig de llegir tot?

(Rialles grolleres d’en Nil i en Vadim. En Víctor s’hi ha acostat i d’una revolada li ha pres el llibre, quan el té l’abraça fort i es queda quiet amb la mirada perduda. Es fa un silenci tens. Mentre en Vadim llegia, la resta de personatges han anat abandonant les seves accions i han fet cercle al seu voltant. Ara es queden tots quiets, incòmodes observant l’escena. S’ha anat fent de nit.)

Ariadna (Trencant el gel): Per què no fem un joc?

Tots: Va sí, sí.Víctor: I a què voleu jugar?

Nil: Proposa’l tu, va, et deixem triar, però que sigui divertit, res místic ni espiritual... de conya, m’entens?

Víctor: Doncs no sé si tinc idees...

Ariadna: Només cal tenir-ne ganes, el joc ja sortirà.

Carolina: Jo he portat un joc de cartes eròtic.

Vadim: Uauuuuuuuuu! Jo hi vull jugar amb tu, nena.

Carolina: Doncs jo no. Era broma.

Vadim: No em tornis a fer bromes d’aquestes, que em faig il·lusions i...

Ariadna: Podem fer un joc de por.

Sara: Ah no, si és de por, amb mi no hi compteu. M’afecten molt



aquestes històries.

Roberto Carlos: Sí, sí, de por, a mi m’encanten aquestes coses d’espiritisme.

Sara: Si comencem així, jo me’n vaig.

Jèssica: I a on aniràs, tota sola?

Sara: Que et penses que no sé anar sola?

(S’aixeca i fa un parell de passes apartant-se del grup, mira la foscor de la nit, s’ho repensa i torna enrere.)

Roberto Carlos: Les ties us cagueu de por a la nit.

Carolina: Ja ha sortit el «machito». A mi no em fa cap por, la nit, m’entens?

Ariadna: A mi, depèn. Si em trobo algú com tu (per en Roberto Carlos), fujo corrents.

Roberto Carlos: Doncs no saps el que et perds.

(La Jèssica s’ha posat un drap al cap i fa de fantasma, s’acosta per darrere a la Sara.)

Jèssica: Uuuuuh! Uuuuuuh! Uuuuuuh!!!

Sara (Xisclant): Ets una idiota. (Rialles.)

Ariadna: Doncs jo una vegada vaig fer el joc de la «Oui-ja» i vam connectar amb un esperit.

Vadim: Què és això de la «Oui-ja»?

Ariadna: Necessitem una copa, un abecedari i molta concentració. Podem parlar amb algú que ja estigui mort, potser amb l’esperit d’un avantpassat i fer-li preguntes.

Vadim: Això no t’ho creus ni tu.

Ariadna: Et juro que és veritat; a mi em va impressionar molt.

Víctor: D’acord, juguem-hi! A mi m’agradaria parlar amb l’esperit de la meva mare.

(Tothom se’l mira. Es fa un silenci ple de tensió.)



Ariadna: No tens mare?

Víctor: És clar que tinc mare, tothom en té, no? Però és morta.

Carolina: Jo no tinc pare.

Víctor: Deus voler dir que no el coneixes, però de tenir-ne, en tens. També és mort?

Carolina: No ho sé ni m’interessa, m’entens?

Víctor: Tothom té un pare i una mare, Caro.

Carolina: No, jo no tinc pare, però tampoc no em fa cap falta. Amb la meva mare ens en sortim prou bé.

Víctor: A mi sí que em fa falta la mare. I m’agradaria poder-hi parlar.

Ariadna: Ho sento, Víctor, jo no sabia que la teva mare...

Víctor: No la vaig poder conèixer. Va morir en el part, per donar-me a mi la vida.

(Més silenci.)Cristina: No sé si és una bona idea, això de la «Oui-ja».

Ahmed: No, no és una bona idea. Deixem els morts en pau, a mi m’agraden més els vius.

(S’acosta a l’Anna i l’abraça.)

Anna: I a mi.

Cristina: Ooooh! Que romàntic!

Ahmed: Que tens fred?

Anna: Sí, una mica.

Ahmed: Acosta’t més. Vine, que t’abrigaré amb els meus braços. (En veu baixa.) Que potser tens una mica de por?

Anna: Por, jo? Per qui m’has pres?

Ahmed: Com que tremoles com una fulla.

Anna: Ja t’he dit que tinc fred. (S’abracen. Silenci.)

07. SENSE TU



ESCENA VUITENA

En Nil, en Vadim i en Roberto Carlos s’aparten del grup. En Víctor ha quedat rodejat de les noies, molt impressionades per la seva explicació.

Vadim: Em comença de posar nerviós, aquest tal Víctor. Mira, totes les nenes estan per ell.

Nil: No sabia com lligar i mira-te’l!

Vadim: Això de la seva mare és mentida, n’estic segur.

Roberto Carlos: Ho diu per impressionar les noies. Totes s’han entendrit.

Nil: Potser no diu cap mentida.

Vadim: Aquest només vol fer-se veure i que estiguin per ell. Jo li desmuntaré el joc. Tanta poesia i tanta història! Segur que no sap ni llegir.(S’acosten una altra volta al grup.)

Roberto Carlos (A l’Ahmed i l’Anna, que continuen abraçats): Parelleta, si fem nosa, marxem, eh?

(En Roberto Carlos comença a cantussejar una cançó romàntica, Boig per tu per exemple. Algú més s’hi afegeix. L’Ahmed i l’Anna es balancegen lentament, abraçats)

Cristina: Oh! Que bonic, l’amor, que bonic! M’estic entendrint.

Víctor: Punyetera enveja.

Vadim: Silenci, que ha parlat el poeta. (Li fa reverències.) Paraula de poeta.

Víctor: Per què no et fots d’un altre?

Vadim: És que no n’hi ha cap més que sigui tan poeta com tu.

Cristina (Provant de desviar la tensió): Víctor, per què no ens llegeixes un poema?

Vadim: Oh, no, si us plau! Un poema no, no, no! (Fa molta comèdia) Quin mal he fet jo per merèixer aquest càstig?

Víctor (Seguint la broma): Si volgués llegir un poema, no te’l llegiria a



tu. No tinc tan mal gust. (Rialles de tothom.)

Vadim (Insinuant-se-li fent broma): N’estàs segur, que no t’agrado?

Víctor (Seguint-li la conya, li toca el cul amb la mà): Tens un bon culet, però a mi m’agraden les rosses.

(Rialles i xiulets. El to de gresca general s’ha enfilat molt.)

Vadim (Molest, no sap seguir la broma): No em fotis mà, tio!

Víctor: I tu no m’emprenyis. N’estic tip, de les teves bromes estúpides. Ets un pobre pallasso!

Vadim: I tu un intel·lectual de merda!

Víctor (Deixant-lo a part i ignorant-lo): Que et bombin!

08. SHOW MUST GO ON

ESCENA NOVENA

L’ambient s’ha fet tens una altra volta. És l’hora de sopar. Tothom ha tret entrepans, menys en Víctor, que seu apartat de la resta llegint el llibre de poemes. Mentre s’inicia el diàleg següent, en Vadim obre una llauna de sardines i les escampa enmig d’una barra sencera de pa. S’unta tots els dits d’oli i menja com un porc.

Cristina (Dirigint-se a en Víctor): Tu no menges?

Víctor: No, no tinc gana.

Carolina: Si algú vol el meu entrepà... jo tampoc tinc gana.

Víctor: Gràcies, però ja he menjat abans.

Cristina: Víctor, si vols compartim l’entrepà.

Víctor: Que no, no tinc gana.

Nil: Ja alimenta l’esperit.

(Rialles generals.)

Víctor: Una mica de menjar d’aquest, et faria força falta, a tu.

Nil: Ei, que jo llegeixo l’Sport cada dia!

Vadim: I jo la revista dels Súpers.



Carolina: Jo em llegeixo tots els anuncis del Reclam, a veure si trobo una altra feina, m’entens?

Ahmed (A l’Anna): Doncs jo llegeixo en la teva mirada.

Anna: I què hi veus?

Ahmed: És un llibre preciós, ple de sorpreses.

Anna: Sempre dius unes coses tan boniques!

Ahmed: No puc dir ni pensar coses dolentes, al teu costat.

Anna (Aixecant-se de cop): Ara recordo que li he promès a la meva mare que li enviaria un missatge per dir-li que estic bé. (Es treu el mòbil de la butxaca.) Oh, no hi ha cobertura.

Cristina: I com vols que hi hagi cobertura? Que et penses que som a Barcelona?

(Silenci. Tothom menja.)

Cristina: A veure, una mica d’atenció: les deixalles orgàniques en aquesta bossa que us passo, el paper, plàstic i cartró en aquesta altra... (Cridant.) Vadim, has deixat una llauna a terra!!!

09. VOIS SUR TON CHEMIN

ESCENA DESENA

10A. LA CASA DEL SOL NAIXENT

Tothom col·labora a recollir les deixalles. En Roberto Carlos ha tret una guitarra i arpeja unes notes. Canten una cançó una mica «Kumbaiera». Moment de relaxament general. Quan acaben, es torna a fer un silenci estrany.

Sara: Ei, no heu sentit fressa?

Jèssica: Quina fressa?

Sara: Sí, sí, un soroll, una fressa, una remor, algú que camina, què sé jo?

Carolina: No feu broma eh?, que això no m’agrada.

Víctor: Deu ser en Miquel.



Sara: Quin Miquel?

Víctor: En Miquel Martí i Pol, el poeta que llegeixo; el seu esperit ronda per aquí, fa estona que ho intueixo.

Carolina: No diguis bajanades. Potser sí que estàs sonat.

Sara: No feu bromes d’aquestes, que això m’afecta molt.

Víctor: No s’ha de tenir por dels morts.

Carolina: Doncs a mi em fan por, els morts.

Vadim: Estant tan bona com estàs hauries de tenir més por dels vius. (Se li acosta per fer-li pessigolles o tocar-li el cul. La Carolina surt xisclant, s’empaiten tot jugant.)(A part del grup, la Nit i la Jèssica tenen el següent diàleg.)

Nit (En veu baixa): I aquest, qui l’ha dut? (Per en Víctor.) Algú el coneix?

Jèssica (Xiuxiuejant): No ho sé, em penso que el coneix la Cristina i l’Ahmed també. Diu que és poeta. Quin ofici més estrany, no trobes? (Amb to despectiu.) Poeta!

Nit: S’ha d’acceptar tothom tal com és, a veure si seràs fatxa, tu, ara! Doncs si vol ser poeta que ho sigui! Cadascú és com és: tu ets una «depre», jo sóc hippy, ell poeta... vivim en democràcia, no?

Jèssica: Ha! Democràcia? Quina democràcia? La dels que sempre manen? Jo passo de política.

Nit: El problema és que tu passes de tot.

Jèssica: Ja ha parlat la Santa Nit!

Nit: Jessi, no em provoquis que jo tinc molta paciència però també se m’acaba.

Jèssica: No cal que m’aguantis per força.

Nit: Hauries de ser una mica mes positiva. És que tot ho veus de color negre.

Jèssica: Total, per viure en aquesta merda de món.

Nit: Doncs tu no col·laboris a fer-lo mes merdós! «Fes l’amor i no la guerra»: el sabies, aquest lema? Doncs és molt antic, xata, del segle passat, me’l va dir el meu pare. Les coses són del color que tu les



vols veure.

Jèssica: Potser tens raó. Però a mi em costa distingir més enllà del gris.

Nit: Jo puc ajudar-t’hi, però tu també hi has de col·laborar! (La Jèssica li fa un somriure d’agraïment. Seuen en silenci contemplant les estrelles.)

Roberto Carlos (Amb un to de veu misteriós): Algú s’ha adonat que som dia tretze... que hi ha lluna plena... i que avui és divendres?

Vadim: Uuuuh quina por! Mamaaaaaaaaaa!

(Tothom riu.)

Roberto Carlos (Amb una veu d’ultratomba darrere l’orella de la Sara): «Hola, soy Freddy, alguien puede indicarme donde está Elm Street?»

Sara (S’aixeca somicant): Ets un idiota, tots sou una colla d’idiotes, no hi ha ningú que tingui una mica de sensibilitat? Sempre us fiqueu amb mi! Ja n’estic tipa!

Jèssica (Aixecant-se també): Té raó, per una vegada li haig de donar la raó. Sou uns ximplets, molta conya, molta conya, però no teniu cor, només penseu a passar-vos-ho bé. Jo també tinc problemes!

Nit (Aixecant-se): Ei, tranquis, no cal que us ho agafeu així, el que passa és que aneu carregades d’energies negatives.

Sara: Doncs jo sento un soroll estrany!

Nit: Ei, té raó. Calleu un moment, si us plau.

Jèssica: Sí, és veritat, calleu, calleu.

Sara, Nit i Jèssica: Silenci! Pssssst, un moment de silenci! Ei, calleu!

(Tothom calla i escolta durant uns segons fins que en Vadim fa un pet molt sorollós. Rialles generals.)

Carolina: Ja sabem quin era el soroll estrany!!! Hem trobat l’assassí, tenim el culpable. (Tapant-se el nas.) Era un soroll molt pudent!

(En Víctor s’aixeca i es col·loca enmig del grup. Té un posat molt serè, com si estigués en un altre món. Tothom se’l mira i es fa el silenci.)



Víctor: Doncs jo ja fa estona que en sento, de sorolls estranys i altres coses, que no us sé explicar. Avui és un dia especial i aquest lloc també és especial. No sé si sabré explicar-me amb paraules. Hi ha moltes coses que no puc explicar-les amb paraules. I sóc poeta, quina ironia, no?

Cristina: Explica’ns el que sents.

Sara: Sí, a mi m’interessa.

(Tothom calla i escolta. La Cristina s’aixeca i se li acosta; s’asseu a prop seu.)Víctor: Feia molt de temps que no sentia aquesta sensació de pau. Estic bé amb mi mateix i això és el que compta. Ara em veig capaç de plantar cara a les meves pors.

Sara: Per què tens por? Què tens? Què et passa?

Víctor (Després d’un silenci): M’hauria agradat poder-ne parlar amb la meva mare.

Cristina: Mai no n’has parlat amb ningú?

Víctor: No, mai no en parlo. M’agrada escoltar el silenci. Per això sempre escric.

(Es fa un silenci tens.)

10B. ELS SONS DEL SILENCI

ESCENA ONZENA

Uns quants entren a les tendes. La Nit i la Jèssica se separen del grup i continuen amb els exercicis de tai-txi.

Sara: Ei, he d’anar a fer un pipí, algú m’acompanya?

Ariadna: Sí, jo també hi he d’anar, espera’m. Véns, Anna?

Anna: Sí, sí, fa estona que se m’escapa, però em cagava de por.

Cristina: Espereu-me, que agafo una llanterna, jo també vinc.

Ahmed: Per què les dones sempre heu d’anar juntes al lavabo?

Anna: Perquè ens agrada!

Ahmed: Em pensava que t’agradava jo... Anna (Marxa rient): També, però no em serveixes per anar al lavabo.



Ahmed (Cridant): Però de quin lavabo parles?

Anna: El tercer roure a l’esquerra!

Ahmed: Ah, gràcies.

(Les quatre noies baixen i es barregen entre el públic. Porten una llanterna, però no s’hi veuen gaire. La resta de l’escena ha de ser fosca.)Sara: Quan veig aquesta foscor, em passen les ganes de pixar.

Anna: Doncs jo no em puc aguantar més.

Cristina: Espera’t que estem enmig d’uns esbarzers i et punxaràs el cul.

Sara: Ariadna, on ets? No et veig.

Ariadna: Aquí, que no m’hi veig.

Sara: Té, aguanta’m la llanterna.

(El següent diàleg el faran en un to de veu baix, gairebé xiuxiuejant.)

Anna: Què li deu passar, a en Víctor?

Sara: Vols dir que no està una mica sonat?

Anna: Per què ha d’estar sonat?

Sara: Ai, no ho sé tia, però és estrany.

Ariadna: Què deu tenir?

Sara: Potser està malalt del cap.

Anna: Què dius? Tu sí que estàs malament del cap.

Sara: No em digueu que no és estrany.

Ariadna: Doncs a mi comença d’agradar-me.

Cristina: Jo el trobo bona persona, i... no ho sé... em desperta els instints maternals, és tan tímid...

(Reprenen el to de veu normal, una mica mes cridat que el normal.)

Anna: Què, puc fer un pipí o no?



Sara: Va sí, aquí és un bon lloc.

Cristina: Apagueu els llums, no tinc cap ganes d’ensenyar el cul.

Ariadna: I qui tens por que te’l vegi? Algun mussol, potser?

(S’apaga el lot i es fa el fosc total.)

11. I WANT TO BREAK FREE

ESCENA DOTZENA

S’il·lumina l’escenari. A un costat hi ha en Víctor i l’Ahmed. Seuen al prosceni, amb les cames penjant. A l’altra banda, en Nil, en Vadim i en Roberto Carlos juguen a cartes.

Ahmed: Què s’ha d’estudiar per ser poeta?

Víctor (Amb to seriós): La carrera de poetologia. Només la fan a la Pompeu Fabra.

Ahmed: Au va, no te’m passegis. I com és que escrius?

Víctor: Perquè en tinc necessitat.

Ahmed: Ah!

Víctor: I perquè m’agrada, però també hi pateixo molt, saps? Sobretot quan les paraules no em serveixen per dir el que vull dir.

Ahmed: I què és el que vols dir?

Víctor: Que malgrat tot, estimo la vida. I que vull tirar endavant. He après moltes coses, d’en Martí i Pol. Ell es va enfrontar amb una malaltia molt greu; i no va deixar d’escriure.

Ahmed: Estàs molt fotut o què?

(Silenci.)

Víctor: Tinc anticossos de la sida. (Silenci.)

Víctor: Tinc el virus des que vaig néixer, no he desenvolupat la malaltia, però algun dia em podria passar. El més important és perdre la por. I viure. Ara ja no tinc por. La medicina avança molt de pressa i jo estimo la vida. No vull tenir por.

Ahmed: Jo també tinc por de perdre l’Anna. N’estic molt enamorat...



12. BROTHERS IN ARMS

Víctor: No podem ser presoners de les nostres pors. La vida ens ofereix moltes coses boniques.Ahmed: Tens raó. M’agradaria llegir algun d’aquests poemes. (Assenyalant el llibre.) Jo no n’he sabut mai, d’escriure. Admiro els qui teniu aquest do.

Víctor: Puc llegir-te un poema del meu amic Miquel.

(Obre el llibre de Miquel Martí i Pol i llegeix. El poema també pot estar gravat i escoltar-se en off. Mentre dura la lectura del poema, és com si s’aturés el temps i entréssim en un espai mes oníric. Això es pot subratllar amb un canvi d’il·luminació i amb música de fons.)

De tant en tant la mort i jo som u:mengem el pa de la mateixa llesca,bevem el vi de la mateixa copai compartim amicalment les horessense dir res, llegint el mateix llibre.

De tant en tant la mort, la meva mort,se’m fa present quan sóc tot sol a casa.

Aleshores parlem tranquil·lamentdel que passa pel món i de les noiesque ja no puc haver. Tranquil·lamentparlem la mort i jo d’aquestes coses.

De tant en tant —només de tant en tant—és la mort la que escriu els meus poemesi me’ls llegeix, mentre jo faig de morti l’escolto en silenci, que és tal comvull que escolti la mort quan jo llegeixo.

De tant en tant la mort i jo som u;la meva mort i jo som u, i el tempss’esfulla lentament i el compartim,la mort i jo, sense fer escarafalls,dignament, que diríem per entendre’ns.

Després les coses tornen al seu lloci cadascú reprèn la seva vida.

(Silenci. L’Ahmed està impressionat i no sap què dir, però aparenta serenitat.)Ahmed: Vols que parlem?



Víctor: No, prefereixo el silenci. Però explicar-te el que em passa ja m’ha ajudat molt. Gràcies per escoltar-me.

(Silenci. A l’altre costat de l’escenari en Nil, en Roberto Carlos i en Vadim han seguit l’escena sense escoltar-ne les paraules. Els seus gestos i comentaris en veu baixa deixen entreveure que es burlen de l’Ahmed i en Víctor.)

Vadim (Aixecant-se de cop i en un to de veu exageradament alt): Ara em toca a mi llegir un poema. Suposo que tots desconeixíeu aquesta faceta tan extraordinària de la meva personalitat. Senyores i senyors, amb tots vostès: Vadim, el poeta que va venir de l’est. (Els altres dos li segueixen la broma i s’asseuen al seu davant a punt d’escoltar-lo recitar. En Vadim, llegint un llibre imaginari, comença a recitar com ho faria un actor, amb un to de veu exageradament afectat.)

La merda de la muntanya no fa pudor!Ai no!Encara que la remenis amb un bastó!Ai no!Visca el pa, visca el vi, visca la mare que em va parir!

(En Nil i en Roberto Carlos es cargolen de riure. A l’altra banda l’Ahmed i en Víctor contemplen l’espectacle una mica incòmodes. En Víctor s’aixeca.)

Víctor: És tard. Me’n vaig a dormir. (L’Ahmed també s’aixeca.)

Ahmed: Jo espero l’Anna que torni. Bona nit.

Vadim (Des de l’altra banda, cridant): No pots marxar, ara. Has d’escoltar tot el meu poema. L’Ahmed també ha aguantat el teu rotllo. Ho hem vist tot des d’aquí. Llàstima que no us hem pogut escoltar. Però ara ens escoltareu vosaltres, oi que sí? És de mala educació marxar abans d’acabar la funció.

Víctor: De quina funció parles? Va no m’atabalis i deixa’m anar a dormir.

Vadim: Per què no esperes que t’acompanyi l’Ahmed? Jo crec que a ell li agrades una mica.

Víctor: Em fas llàstima.

Ahmed: No siguis estúpid, Vadim.

Víctor: Jo us deixo.

Vadim: Ah no, de cap manera!



Víctor: Me’n vaig a dormir. Estic una mica cansat.

Ahmed: Ja t’acompanyo. Esperaré l’Anna a la tenda.

(En Víctor i l’Ahmed se’n van cap a les tendes, però en Vadim amb un salt se’ls planta al davant i els barra el pas.)

Vadim: Això, acompanya’l. Ja l’esperaré jo, l’Anna, i l’acompanyaré a dormir. Vols que li faci companyia?

Ahmed: Em fas llàstima.

Vadim: Això ja ho ha dit abans el teu amiguet. Digues alguna cosa més original.

Roberto Carlos (Acostant-s’hi): Deixa-ho córrer, Vadim. Va, anem a dormir.

Nil (Aixecant-se): Sí, jo també tinc son. Anem a la tenda.

Vadim: Doncs jo ni tinc son ni me’n vull anar a la tenda.

Ahmed: Nosaltres ens en anem a dormir, deixa’ns passar, si et plau.

Vadim (A l’Ahmed): L’Anna no serà mai teva, els seus pares no ho volen, ets un pobre immigrant, una merda d’immigrant com jo. No ens volen. D’aquí a quatre dies t’haurà deixat per un «pijo» com ella.

(L’Ahmed li dóna una empenta per treure-se’l del davant. En Vadim va a parar a sobre d’en Roberto Carlos i s’aixeca enfollit. S’abraona sobre l’Ahmed. En Víctor els descomparteix. En Nil ha corregut a buscar ajuda. Crits i aldarulls. Les noies arriben del lavabo; els altres surten de les tendes. Es fa un cercle al seu voltant. Ara tothom calla. Sona un mòbil; és el de l’Anna. L’agafa.

Anna: Sí, sí, sóc jo, mama. (Pausa.) És que no tenia cobertura. (Pausa.) Estem bé, molt bé. (Mira al seu voltant.) Ara anirem a dormir. (Pausa.) Sí, som tota la colla. No, l’Ahm..., no, no hi és, no ha pogut venir. (L’Ahmed se la mira amb una mirada trista. L’Anna tapa l’auricular del telèfon amb la mà.) He d’enganyar la mare, ella no sap que tu has vingut. No m’hauria deixat venir. (L’Ahmed abaixa els ulls. L’Anna té uns moments de dubte; finalment reprèn la conversa amb la mare) Mama, t’he enganyat, l’Ahmed també ha vingut, és aquí amb mi, al meu costat i estem molt bé i sóc molt feliç i vull que sàpigues que l’estimo i que ell també m’estima, que ens estimem molt. (L’Ahmed s’hi va acostant i l’agafa per la cintura; somriu feliç.) Mama, no et sento... què dius? (Rialles per sota el nas.) És que no hi ha cobertura... no sento res... mama, mama... em sents? (Se li escapa el riure.) Adéu, mama, records al papa, petonets...



(L’Ahmed i l’Anna queden dolçament abraçats enmig de l’escena)

13. BONA NIT

A mitja cançó, la resta del grup s’hi ha anat acostant.

Quan acaba la cançó, en Víctor s’apropa a en Vadim i li fa un gest amical, de fer les paus. Sentim els versos de Martí i Pol, tornem a entrar en un espai oníric.)

Si parlo de la mort és perquè em moro.I al capdavall més val parlar de cosesque hom coneix intensament. La mevamort, per exemple, la tinc ben sabuda;fa molt de temps que convivim i encaraconviurem molt de temps, fins que es resolguid’un cop per sempre el plet, que mai no aporta,malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.Llavors serà el moment de l’elegiai algú hi haurà per fer-me el panegíric(en català, si us plau, i en decasíl·labs)que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.Mentrestant parlo de la mort, tal voltaperquè és allò que tinc més viu i pròxim,per no caure en subtils pedanteriesque, fet i fet, no porten a cap banda.Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro. No es pot pas demanar més honradesa.

14. MIRALL DE PAU15. JA SURT EL SOL

(Lentament cau el TELÓ)

CANÇONS

0. CAP CIM ÉS PROU ALT/MAI CAMINARÀS SOL01. POLS EN EL VENT



02. BOIG PER TU03. LA VIDA ÉS BELLA04. OBRE ELS ULLS05. TENS UN AMIC06. GHOST, O ESTELS07. SENSE TU08. SHOW MUST GO ON09. VOIS SUR TON CHEMIN10A. LA CASA DEL SOL NAIXENT10B. ELS SONS DEL SILENCI11. I WANT TO BREAK FREE12. BROTHERS IN ARMS13. BONA NIT14. MIRALL DE PAU15. JA SURT EL SOL


blocs.xtec.catblocs.xtec.cat/tmfc2014/files/2014/08/QUAN-EL-SOL-ES-PON... · Web viewVíctor: Doncs...

Documents

Transcript of blocs.xtec.catblocs.xtec.cat/tmfc2014/files/2014/08/QUAN-EL-SOL-ES-PON... · Web viewVíctor: Doncs...