La meva infància va transcórrer al País Valencià on la repressió post franquista va

durar molts anys dins l’àmbit de l’educació. Vaig anar a dues escoles al llarg de la

meva vida escolar, totes dues catòliques però molt diferents. De la primera guardo

millors records que de la segona, on aquesta repressió de que parlava al

començament era molt més latent. Fins els 8 anys, vaig anar a l’escola dels pares i

mares teresians, congregació mixta que tenien una escola on els alumnes disposàvem

de pistes esportives i un gran parc amb jardins per jugar, però que quedava molt lluny

de casa. A l’escola, igual que la congregació, era mixta; nens i nenes estudiàvem i

jugàvem junts, i com els religiosos; els alumnes tampoc portàvem cap mena

d’uniforme. Recordo el primer dia d’escola. Molts nens ploraven, jo no vaig plorar,

m’agradava l’escola. També em ve a la memòria el soroll dels telers de la fàbrica

veïna, sempre ens acompanyava aquell xac-xac-xac durant les classes, que em

recordava al meu pare, sempre treballant a la fàbrica lluny de l’escola i de casa, però

el so era el mateix, i em donava la sensació que ell era sempre al costat.

El meu germà i jo anàvem junts a la mateixa escola, cadascú a la seva classe. Quan jo

acabava la meva classe del parvulari, com que els grans tenien una hora més de

classe que els petits i tenia que esperar que acabés per tornar a casa, cada dia pujava

a la seva aula i el professor del meu germà em deixava un munt de tises de colors

perquè em distragués pintant a la pissarra mentre ells feien classe. Sempre em deia el

que volia que pintés, una casa, un arbre...

També hi havia les festes de la primavera. Durant una setmana es feien moltes

activitats. Cada any els més grans pintaven un mural a la tanca de l’escola i un dia es

convidava a les famílies a vindre a berenar coca amb xocolata i veure els dibuixos i les

coses que havíem fet els alumnes durant eixa setmana. També es feia una mena de

festival en que cada classe feia un ball que havíem estat assajant durant setmanes en

classe de gimnàstica a final de curs.

Dels professors que vaig tenir, del que guardo més bon record és de “Don Francisco”,

que tenia una manera d’ensenyar diferent a tots els altres, i de la directora, “Doña

Elvira”, que era molt agradable, sempre somrient i amb l’escriptori del seu despatx ple

de caramels per a nosaltres, mai tancava la porta i podies entrar a agafar-los quan

volies. Recordo que m’agradava col·leccionar segells i ella em guardava els de les

cartes que arribaven a l’escola. Anys després encara els conservo.

Però no tot era bonic, hi havia professors que castigaven als alumnes pegant-los amb

la regla plana sobre la mà oberta, sobre els dits o de cara a la paret. Eren professors

més vells, acostumats a utilitzar el sistema d’ensenyament franquista, aquells que es

regien per la màxima de “la letra con sangre entra”.

La nova escola, era molt diferent. A les Esclaves del Sagrat Cor no hi havia jardins ni

parc, tot estava enreixat i per jugar només hi havia un gran pati pintat de vermell.

Portàvem uniformes blau marí i les monges anaven de gris. Tots uniformats. Només hi

havia noies. Era una escola femenina i molt catòlica. Es resava al matí i a la tarda,

cada cop que entraves i sorties de classe i cada dijous s’alternaven la confessió i la

missa obligatòries en hores de classe. El català estava prohibit i els càstigs, si bé la

majoria d’ells no eren físics, si que ho eren psicològics, als esquerrans ens lligaven la

mà perquè volien que escriguéssim amb la dreta i moltes nenes tenien por d’algunes

monges i només veure-les vindre, s’amagaven. En aquesta escola la repressió

continuava latent després dels anys i l’educació era molt encotillada. A pesar de tot,

m’ho vaig passar bé, també hi havia coses bones de les que podies gaudir, com el

concurs de disfresses i els concursos de càlcul, redacció, dibuix i música que es

realitzaven cada any per les festes de la fundadora de l’escola. Pel que fa a les

professores, tinc bon record d’una monja que hem va ensenyar cal·ligrafia perquè la

meva lletra era molt dolenta i em feia classes extra, però en general no guardo massa

bon record de la majoria d’elles, no perquè foren dolentes a l’hora d’ensenyar, la

majoria s’explicaven força bé, però mai em va agradar el tracte que rebíem les

alumnes en aquella escola, havies d’aprendre a mesurar les paraules i el teu

comportament per poder passar desapercebut i anar fent.

Vaig ser feliç a les dues escoles encara que foren tant diferents. En part, perquè em

vaig saber adaptar. Haver tingut dues educacions, encara que les dues catòliques, tant

diferents, m’ha ajudat molt en la formació del meu caràcter, m’ha servit per poder

observar el món des d’ulls crítics. És per això, que agraeixo als meus pares que em

canviessin d’escola, encara que ells ho fan fer perquè estava més a prop de casa i jo

podia anar sola, a mi m’ha servit per poder ser una persona idealista i inconformista,

per a creure que un altre món i una altra educació és possible perquè jo la vaig viure fa

molts anys i perquè durant la meva educació posterior, sempre vaig trobar a faltar la

vella escola, jugar al jardí, els companys de quan era petita i les tises de colors.