ARXIU BIBLIOGRÀFIC DE SANTES CREUS

SANTES CREUSRevista de l’Arxiu Bibliogràfic

Volum XXIII (2010)

Santes Creus2010

SANTES CREUS

Revista de l’Arxiu BibliogràficVolum XXIII (2010)

Director: la Presidenta de la Societat

Plaça de Sant Bernat CalbóPalau de l’Abat

43815 SANTES CREUS (Tarragona)

Edita: Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus

Dipòsit legal: T-1.120-2010ISSN: 0487-2681

© dels textos: els autors respectius

Composició: GràficamentImpressió: Gràfiques Darc, SL

La redacció de Santes Creus no es responsabilitza de les opinions dels autors.

Amb la col·laboració de:

3

Sumari

Reflexions a l’entorn dels topònims dels documents medievalsde Santes Creus, ................................................................................................................................................................................................................................5per Ramon Marrugat

Moneda, peces de moneda d’or i magnats a Santes Creus, ....................................................................39per Arnald Puy

Croats anglonormands a Tortosa (segona meitat del segle XII), ..................................................49per Antoni Virgili (Universitat Autònoma de Barcelona)

La defensa de Santes Creus, 19 i 20 de febrer de 1809, ...............................................................................75per Francesc Murillo

Els refugiats a Aiguamúrcia durant la Guerra Civil (1936-1939), ..........................................93per Roberto Zepeda

5

Reflexions a l’entorn dels topònims dels documents medievals de Santes Creus

Ramon Marrugat

Preàmbul

Un estudi etimològic del document núm. 264 del Llibre Blanc de Santes Creus em va portar a unes reflexions sobre el profit que per a la toponímia en ge-neral, però també a d’altres ciències humanes, podrien reportar els treballs sobre la toponímia medieval, activitat científica que el professor Amadeu J. Soberanas qualificava, i no sé si és que la batejava, de Paleotoponímia.

El document, que havia estat triat a l’atzar, incloïa fins a 26 topònims dife-rents, sense comptar els que formaven part d’antropònims, i, per tant, era amb escreix un bon punt de partida per a l’objectiu del treball, que consistia a seguir l’evolució d’uns quants noms de lloc al llarg de més de vuit segles i, en la mesura del que fos possible, fixar-ne la situació en un mapa actual.1

Aquests noms de lloc documentats els podriem classificar en tres grups: el primer, a la dreta del riu Gaià, aplegat a l’entorn de Cabra, dins el triangle que formen ara les poblacions del Pont d’Armentera, Figuerola i l’actualment des-habitat Fontscaldetes; el segon, molt més dispers, cobria una àrea del costat es-querre, que va de Vilademàger a Vila-rodona, passant per Ancosa, Valldossera i

1 El document escollit per al treball, era el que l’editor del Llibre Blanch, Federico Udina Martorell, va assenyalar amb el num. 264, pàgines 262-263, datat el 27 de febrer de 1184 que, amb alguna lleugera modificació, porta el núm. 263, en l’edició de Joan Papell, en el text del qual es descriu la donació que Gerard Alemany, la seva dona Berenguera i llurs fills Guillem de Cervelló i Ramon Alemany fan al Monestir de Santes Creus dels llocs d’Ancosa, Solana, Olsina i Valldossera, en els termes de Vilademàger i Montagut.

SANTES CREUS. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, XXIII: 5-38 (2010)

6

el Montmell; i a banda, finalment, hi havia dos noms que podríem considerar de referència que són Santes Creus i el riu Gaià.

Per a emmarcar bé el treball, vaig recórrer a la resta de citacions que es fan d’aquests topònims en altres documents del mateix recull i, també, a les modifi-cacions i nous documents que aportava el Diplomatari de Santes Creus publicat per Joan Papell.

El document va resultar una peça prou atractiva per a la investigació en toponímia històrica, perquè hi ha una mica de tot, amb gran diversitat en el caràcter dels noms de lloc, amb ètims que remeten a recerques molt variades i a més a més, amb bones línies obertes d’investigació històrica. I tot plegat en una mostra tan poc representativa de només 26 topònims.

Però l’estudi d’aquest document tant interessant no deixa de tenir un ca-ràcter tècnic, probablement molt avorrit. De més interès em sembla que pot ser passar revista a les reflexions que em va portar l’anàlisi del document, l’estudi i comparació amb els altres del diplomatari, l’evolució i situació dels topònims estudiats en un mapa actual i, sobretot, del protagonisme que, al meu parer, ha de tenir la documentació relativa al monestir de Santes Creus per a la toponímia en general i, en particular, per a la del territori que l’envolta.

Per les raons que anirem veient, la documentació relacionada amb Santes Creus és important per a estudiar:

1) La toponímia del territori que l’envolta, i més concretament, les actuals comarques del Penedès, del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà

2) El procés de formació dels topònims medievals.

L’oblidada toponímia

De vegades hi ha la tendència a veure la toponímia com una ciència de poca categoria, de poc nivell, i sovint s’ha vist com la menystenia el món universitari.2 Cal reconèixer, tanmateix, que hi ha indicis d’un redreçament de la situació, però el fet resultava sorprenent si tenim en compte el caràcter de cruïlla inter-disciplinària que té la toponímia entre tres ciències: la històrica. la geogràfica i la lingüística, segons que la perspectiva prengui en consideració el temps, el lloc, o la matèria del nom respectivament.

Alhora que dóna servei, la toponímia precisa de l’auxili d’altres branques de les ciències humanes que li estan imbricades, com són l’epigrafia i l’arqueologia,

2 RABELLA 2006: 18.

7

l’arxivística i la paleografia, l’etnografia i el folklore, la psicologia social, la topo-grafia, la botànica…3

Ara bé, també hem de reconèixer que el buit tan notori en la investigació cientìfica de la toponímia, ha portat a molts estudiosos locals a intentar d’om-plir-lo. I si potser és cert que de vegades sense els coneixements tècnics suficients, també ha forçat a moltes hores de treball i d’entusiasme, i sort d’això, perquè molts d’aquests reculls toponímics menystinguts són ara les úniques eines que té la ciència per arribar a conèixer una part important d’allò que en diem la micro-toponímia, i la llàstima és comprovar com a bona part del nostre territori no s’hi ha fet res, llevat del cas tan exemplar del Camp de Tarragona, que disposa d’una base de reculls toponímics com no n’hi ha de cap més comarca catalana.

Però fins i tot en aquest territori, si ens atenem només a la toponímia me-dieval, la situació canvia radicalment i presenta circumstàncies prou peculiars.

La documentació medieval: la Catalunya Vella

En efecte, més al nord de la part de la Catalunya Nova que avui coneixem amb el nom de comarques del Penedès i del Camp de Tarragona, és a dir a la Catalunya Vella, la documentació dels segles IX i X és relativament abundant. És prou cone-gut que Catalunya és dels països europeus on hi ha més documentació d’aquests segles i no és pas perquè aquí s’escrigués més, sinó perquè s’ha pogut conservar millor.

El procés de feudalització no es produeix en el buit. La Catalunya Vella, a banda i banda dels Pirineus, comptava amb unes societats estables. Era un terri-tori al qual la romanització havia agafat de ple, tot i que anava minvant de grau a mida que el territori s’allunyava de la Mediterrània i de les vies de comunicació i s’endinsava en les valls pirinenques més aïllades.

L’estabilització assolida en la propietat rural, amb seguretat jurídica, notarial que diria Josep Pla, ha fet possible que fins i tot se n‘hagi pogut fer estudis de transmissió de la propietat, que no fan sinó reflectir una continuïtat parcel·lària sorprenent que es remunta als temps carolingis. Aquests estudis, val a dir-ho, només han estat possibles per la disponiblitat de documentació, cosa que no fa sinó reblar l’evidència de la continuïtat d’un poblament organitzat.

Un resultat d’aquesta estabilitat, que no és transportable més al sud, és una característica de la toponímia de l’Empordà i l’àrea més propera, com és l’abun-

3 TORT 2001: 10

8

dància de topònims compostos generats amb l’afegitó, a l’apel·latiu genèric de les villa d’origen romà ‘mas, granja, casa de camp’, d’un determinatiu antroponí-mic, de vegades llatí o català: Vilacolum, Viladamat, Vilafant, Vilajoan, Vilamo-rell, Vilanant, Vila-romà, Vilavenut, Vilarnadal, Vilobí, Vilopriu... i de vegades germànic: Vilabertran, Viladamí, Vilademany, Vilademires, Vilafreser, Vilama-niscle, Vilarnau, Vilartolí, Vila-robau, Vilaür, Vilaüt...

Aquests darrers anys s’ha publicat una col·lecció formidable d’atles dels com-tats de la Catalunya carolíngia, que comprèn els d’Urgell, Besalú, Empúries, Pere-lada, Girona, Osona i Manresa, als quals és de suposar que seguiran els del Con-flent, del Rosselló i de Barcelona i, fins i tot, és d’esperar, que s’hi afegeixin els del Pallars i de la Ribagorça. Ara, aquí, tant al Penedès com al Camp de Tarragona, ni pensar-hi. Els grans reculls diplomataris que s’hi refereixen són tots posteriors.

La documentació medieval als territoris de Lleida i Tortosa

En canvi, si fem un salt, més al Sud o més a Ponent, la presència musulma-na va deixar més rastres documentals, no tant potser per la durada, si tenim en compte que les conquestes de Lleida i Tortosa es van produir només uns trenta anys més tard que no la refundació de Tarragona, sinó per l’estabilitat que hi as-solí, cosa que es comprova per la continuïtat de la microtoponímia d’origen àrab —o bereber—, fins i tot evident, quan el topònim és anterior, per la influència en la morfologia. També hi ajuda, està clar, la llarga permanència que hi tingué a continuació, i durant més de quatre segles, la població morisca.

El Llibre Blanch de Santes Creus conté documents cristians relatius a les propietats arrabassades als moros, i s’hi pot veure que quan parlen de cases, de camps, de vinyes, d’horts, de peces de terra, d’oliverars, d’arbres, de camins, etc., la presència dels noms de lloc és més aviat escassa:

«illas casas in Dertosa de Ovocar Abnaleab et casas de Ali Abenaydo et quia carrera inde transibit addo tibi illam casam de Asmet Abenhudna (...) in campis, vineis, ortis et arboribus diversi generis»4

«unum nostrum ortum qui est in Cherta qui fuit de Mahomad Aviafar»5

«unam meam petiam terre qui est in Bitem et hec se tenet cum tuo orto et fuit de Abdela Abizadon propter unam petiam terre vestram que fuit de

4 d’una cesió, document núm. 50 del LBSC, any 1151.5 d’una venda, document núm. 62 del LBSC, any 1155.

9

Mahomat Alhagoc que se terret cum terra que fuit de Abinfat et ex alia parte carrera que vadit in Benigeralt»6

«ortis sive olivariis in terminio Tortose»7

«almuniam de Cherta, cum omnibus suis diversi generis arboribus»8

S’hi pot veure, d’una banda, com els noms de població sí que tenen conti-nuïtat, perquè ja se sap que els llocs importants, o sigui, muntanyes, rius, nuclis de població, tenen noms de referència, coneguts, que resisteixen els canvis, però d’altra banda, aquests mateixos documents no ens donen gaire informació dels noms “petits”, tot i que en la transmissió, com en una acta notarial d’ara mateix, hi consten els noms de cadascun dels antics propietaris musulmans.

Aquest és el cas més corrent amb els noms d’estructures geogràfiques petites o marginals, per als quals la repoblació promou necessàriament una nova no-menclatura i és evident que eren noms encara no coneguts dels nous propietaris, i si mica a mica han acabat surant en la toponímia tants noms àrabs, és perquè els usuaris seguien essent els moriscos, que és el que s’endevina en documents del Llibre Blanch de Santes Creus:

«vineas illas quas habemus in Aldover, quas per nos laborant Azmed Ab-inforra et Abdela»9

«Aviforre, sarracenus noster, debet nobis annuatim unum morabatinum et medium de quodam honore quem tenet per nos de domibus»10

Les condicions diferents del Penedès i el Camp de Tarragona

Al bell mig d’aquestes dues realitats, les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona, que varen restar semi-despoblades aqueixos anys, i com aquell qui diu, en terra de ningú o de frontera, no encaixen en cap dels dos supòsits. Ni en el de la continuïtat cristiana de la Catalunya Vella, ni en el de la continuïtat mu-sulmana, amb tots els trasbalsos que es vulgui, de les terres de Ponent i del Sud del Principat: res a veure doncs, amb la situació de Lleida i de Tortosa.

6 d’una permuta, document núm. 63 del LBSC, any 1156.7 d’una donació, document núm. 65 del LBSC, any 1156.8 d’un cens, document núm. 67 del LBSC, any 1156.9 d’una relació de deutes, document núm. 393, LBSC, no datada; la cursiva és meva.10 d’una venda, document núm. 8 del LBSC; la cursiva és meva.

10

A primers del segle IX, la frontera era una línia fluctuant que marquen els rius Llobregat, Cardener, i el Segre mitjà, juntament amb la Conca de Tremp.

La condició de frontera permet que els avenços dels cristians a partir dels comtats de Manresa i de Barcelona, comenci a notar-se al llindar del mil·leni en la toponímia castellística de la Conca de Barberà i del Penedès, en un avenç imparable que feia que a la construcció de torres i castells, succeís la repoblació del territori deshabitat.

No es pot dubtar que l’edificació dels castells de la zona compresa entre el Llobregat i el Gaià, són motivats per la Reconquesta, i que, sensu contrario, tots els altres, o gairebé, són posteriors.

En els documents de Santes Creus a què fem referència, el castrum ‘casa gran’ o el seu diminutiu castellum, té una presència notòria. La connotació militar que prengueren aquests noms era lògica en terres de frontera. La repoblació comen-çava en el castell, punt de referència obligat d’una estructura feudal que n’era causa i resultat alhora. El territori resta identificat pels límits de la jurisdicció del senyor del castell:

«terminum castri de Villa de Mager et castri Montis Acuti»11

«habetque terminum de parte orientis in termino castri Sancti Martini et in termino castri Olerdule et in ipsa Lacuna et vadit per ipsum torrentem Ba-lliboni usque in terminum castri Sancti Stephani, de meridie in termino prefati castri Sancti Stephani»12

No hem de deixar de banda d’aquest panorama els avenços confluents de les fortificacions frontereres del comtat de Manresa per la Segarra cap a la Conca de Barberà. Al darrer quart del segle X, ja hi ha referències de Vilademàger, Querol i Cabra, de la mateixa manera que d’altres punts de guaita i defensa com ara Selma. Durant aquest període, el monestir de Sant Cugat ja havia obtingut drets sobre almenys 17 propietats del terme d’Olèrdola, amb preocupació evident per les condicions de seguretat: El document núm 317 del cartulari de Sant Cugat detalla a bastament les preocupacions del moment:

«necesse est edificare et municiones facere in marchis eremis et in solita-riis locis contra paganorum insidias»13

11 del document núm. 317 del CSCV, any12 LFM: XXII-XXVIII.13 LFM, documents núms. 255 i 259, ambdós de l’any 1076.

11

En aquesta Marca, la Reconquesta prengué un caràcter més personal i local que col·lectiu i de masses. La repoblació de la Conca de Barberà i el Penedès, era molt propícia als aventurers senyors feudals que hi acudien. El comte de Barce-lona Ramon Berenguer I, en la necessitat estratègica de muntar una barrera a les incursions musulmanes, va començar a bastir-la al mig d’unes terres desolades i unes poques fortificacions enrunades; i, més avall, un Camp de Tarragona cobe-jat, però indefensable, del que només comença a abundar la documentació a par-tir de la donació de Tarragona al bisbe Oleguer i la infeudació a Robert d’Aguiló. De fet, a partir del Francolí, era només un territori de pas per a les incursions militars cap a Tortosa.14

Deixant de banda, doncs, el Camp de Tarragona, que tingué una colonitza-ció posterior i vinculada a l’arquebisbat, l’atenció dels documents dels cartularis se centra més en l’esforç per un poblament que servís de línia de defensa, com reflexa una fórmula repetida en les cartes de donació del castell d’Anguera i la quadra d’Ollers:

«et de ipsis hominibus, qui ibidem steterint, teneatis pacem ad Ispaniam et faciatis guerram»15

En referir-se a aquesta realitat, Francesc Miquel, en el prefaci del Liber Feu-dorum Maior, la defineix amb la cita clàssica locus horroris et vastae solitudinis.16

La documentació recollida al LFM, al Cartulari de Sant Cugat i al Llibre Blanch de Santes Creus, és molt rica a l’entorn de la baronia de Cervelló, amb el gran personatge que fou Guerau Alemany, benefactor de Santes Creus, que és el primer signant del nostre document 264, amb territori estès per la Segarra, que defensaven per un costat els turons merletats de Montagut, Querol i Valldossera i els castells de Montclar, Piles, Pinyana, Montfalcó, Taradell, Pontils, Santa Perpètua, Miralles i Tous.

Un altre gran feix de documents gira a l’entorn de Sant Martí Sarroca, i comprèn Olèrdola, Torre Dela amb Vilafranca, Castellví de la Marca, Castellet i Eramprunyà. De la resta del territori, no gaire més.

14 LFM: XXIII.15 FORT 2005.16 TORT 2001: 10.

12

La documentació relativa a Santes Creus

Vet aquí, doncs, una situació de mancança documental que, alhora, és un repte i un avantatge per als estudiosos. Un repte perquè vol dir trobar aigua allà on no en raja. Un avantatge, perquè una citació dels segles XI, XII o XIII esdevé fàcilment la més antiga.

En aquest panorama pren molta importància la investigació de la documen-tació que aporta Santes Creus, un cenobi implantat entre el Penedès i el Camp, és a dir, al bell mig de la part de la Catalunya Nova a la que no hi va arribar ni l’empremta carolíngia, ni tampoc la musulmana, i per això és tan necessari per a la toponímia la documentació medieval que s’hi relaciona.

Cal, també, tenir en compte la documentació relativa al Camp que s’ha anat acumulant a l’entorn de la seu arquebisbal de Tarragona, arran de la restauració que s’inicia a partir de l’acta de donació que fa Ramon Berenguer III el Gran de l’any 1117.

Però un paper clau l’ha de representar Santes Creus, que disposava, per al seu manteniment, de possessions i drets sobre moltes de les terres i poblacions d’aquest territori, que va motivar gran quantitat de documentació. L’abundància de topònims que s’hi refereixen va facilitar en el seu moment que l’Eufemià Fort i Cogul en fes una llista considerable.17

D’entre les possibilitats d’investigació, valdria la pena d’observar l’evolució dels noms de terme, finalitzada l’etapa guerrera, cap a noms lligats a la religiosi-tat, quan mica a mica l’advocació de la parròquia acabava donant nom als llocs habitats, si més no en els registres.

La utilitat dels topònims

Però tornem ara al nostre document 264 del Llibre Blanch de Santes Creus, perquè la mostra dels topònims recollits, és un bon exemple de la utilitat que té la recerca toponímica per a d’altres disciplines científiques. Els noms de lloc esdevenen el testimoni, enllà del temps, d’una determinada relació home-lloc.18 Els lligams amb el paisatge, conformen la genètica toponímica, i encara que la fossilització en pugui amagar la transparència de molts, les traces són sovint prou clares o encara visibles, i si ens acostem als reculls de microtoponímia local, veu-

17 ARBUÉS 2003: 571.18 MALLORQUÍ 2006: 11-12.

13

rem la quantitat d’informació que ens aporten sobre l’evolució socioeconòmica de cada localitat investigada.

Els noms geogràfics són el vestigi testimonial dels antics, raó suficient per l’interès del seu estudi, perquè les citacions documentals, com més antigues són, i més s’apropen a la forma original, més servei poden donar, davant l’alteració visible en la nomenclatura actual.

L’inventari d’aquest noms antics, en facilitar-nos la comparació entre les procedències de llengües diferents, ens assenyalen els processos d’ocupació i d’in-fluència ètnica diversa. Els diferents graus de permanència i densitat de topònims pre-romans, grecs, llatins, gots, àrabs i francs ens ajuden a entendre i precisar la nostra història.

Una definició àmplia de la toponímia entronca de seguida amb la història, l’antropologia i l’etnologia a l’hora d’estudiar documentació antiga, fonts històri-ques o de fer treballs de camp. Els topònims tendeixen a ser persistents en la me-mòria històrica dels pobles i són part del seu patrimoni cultural. La pervivència de topònims antics de llengües desaparegudes és sovint la principal, i de vegades única traça d’una població, colonització o conquesta.

Resulta evident, doncs, que per accedir al coneixement de les societats i dels espais del passat la toponímia és una via privilegiada. Així com en l’arqueologia, la ceràmica o les monedes es consideren ‘el fòssil director’ que permet dotar de cronologia els estrats i informar sobre les societats enterrades, els noms de lloc (especialment els documentats, però no només) també es poden considerar un ‘fòssil director’. I, igual que la protecció de les restes arqueològiques materials és quelcom d’interès públic i la seva destrucció es troba sancionada per la llei, ¿com és que la pèrdua de topònims més que mil·lenaris, que tenen el mateix valor ci-entífic que olles o monedes, quasi bé no preocupa ningú?19

Cal reivindicar el valor de la toponímia per als estudis històrics, sobretot els de caràcter local perquè l’anàlisi rigorosa d’un inventari toponímic pot proporci-onar molta informació sobre l’evolució d’una localitat al llarg dels segles.

De l’oralitat a l’escriptura

A més, la toponímia no existeix com a font de la mateixa manera que les visites pastorals, escrites en registres que es conserven als arxius diocesans. La to-

19 Joan COROMINES, a Onom. s. v.: «no fou originàriament un nom plural, sinó prolongament material del genitiu: domus Sanctae Crucis... dominicatura Sanctae Crucis, ecclesia Sanctae Crucis, monasterium Sanctae Crucis...».

14

ponímia, sobretot la que rep el qualificatiu de “menor” —o microtoponímia—, s’ha d’aplegar lentament a partir d’una pacient recollida, i els seus estudiosos cerquen noms de lloc, n’estableixen llistes, els classifiquen i els estudien per tal de resseguir-ne la història, la raó de la seva creació, el significat originari, les modifi-cacions sofertes i, en el cas que s’hagi produït, la desaparició.20

Des de la perspectiva històrica, seria molt interessant aprofundir en les for-mes de transmissió dels topònims al llarg dels segles. És cert que hi ha hagut influència de l’escriptura, tot i que la transmissió dels noms era fonamentalment oral i el mateix nom de Santes Creus ho acredita: un nom que en llatí era inici-alment Sancta Crucis, en singular, ha esdevingut plural a partir de la terminació escrita,21 fenomen que en català té el cas paral·lel de Cap de Creus, provinent de Caput Crucis.

El més habitual és que la tradició oral de pares a fills hagi tingut un paper molt més determinant per a la conservació dels noms de lloc que no pas el seu enregistrament per escrit. En les societats preindustrials, lligades estretament al treball de la terra, l’aprenentatge dels noms de lloc era un element important en la formació dels infants, no només perquè amb els topònims aprenien les vivèn-cies, les impressions i els records dels seus avantpassats que hi estaven lligades, sinó també perquè els calia anomenar i distingir les terres pròpies de cada casa, que eren els indrets on es duien a terme la majoria d’activitats quotidianes en els temps tradicionals. Tanmateix, ve un moment que molts dels noms de lloc són enregistrats, de l’edat mitjana ençà, en diversos tipus de documents que, cap d’ells, havia estat concebut per a aquesta finalitat concreta.22

No eren els senyors qui anomenaven els espais, sinó que eren els pagesos els qui ho feien; els que pronunciaven oralment els noms de lloc davant dels notaris que els enregistraven per escrit. La fórmula present al nostre document 264, que és del segle XII, que diu illum locum qui vocatur Ancosa, és la que amb variants com in loco vocato, in loco que vocant, o in loco dicto, ha arribat fins pràcticament el segle XIX.23

Quan hom troba un topònim escrit en text antic, hauríem de pensar en la tradició oral que l’ha originat i que, al llarg del temps, l’ha pogut modificar, oblidar o substituir.24

20 MALLORQUÍ 2006: 114-115.21 ibídem: 116.22 ibídem: 117.23 ROMA 2006: 129-131.24 MALLORQUÍ 2006: 13-14.

15

Hi ha sempre una estreta vinculació dels noms de lloc a la cultura de les per-sones que els van crear i els van utilitzar al llarg dels temps. Empremta o matriu, significant o significat, el cas és que els topònims tenen una relació molt estreta amb la cultura i la societat que els ha produït.25

L’etimologia popular

La descodificació del significat es fa en funció de la cultura del moment his-tòric concret i quan no s’entén el topònim significant, s’interpreta com es pot. De la neutralització de la a de la paraula paret en va resultar una homofonia amb el diminutiu de nom de persona Peret, i perdut el significat en català de delgatda ‘delicat, esbelt, fi, de belles formes’, al topònim Paretdelgada se li va fabricar la llegenda d’un pastor que es deia Peret Delgada, al qual se li va aparèixer la Mare de Déu en una alzina, motiu que hom suposava que havia donat lloc a la funda-ció del santuari marià.

La cultura popular segueix utilitzant l’etimologia com a forma explicativa fins ben entrat el segle XIX, quan ja les elits no en fan gaire cas. Als pagesos del segle XIX, o fins i tot del XX, una etimologia “clara” els permetia accedir fàcilment a l’evidència de les coses. Per això és que en no entendre el significat primitiu d’un nom de lloc esdevingut indesxifrable, els usuaris estableixen un nou lligam semàntic, que ha donat lloc a moltes llegendes onomàstiques o, sim-plement, etimologies populars.26

En tenim un bell exemple en la coneguda llegenda sobre la fundació de Santes Creus —i n’hi ha alguna altra—, la qual diu, tal com la va transcriure Eufemià Fort a partir d’una còpia de l’any 1720, però amb elaboració original atribuïda a fra Bernat Mallol a primers del segle XV:27

«Emperò per la gran abundància de les fonts e de les aygües era tot gran prat en tant que los pastors qui en aquell temps devallaven lurs bestiars de les muntanyes de Cerdanya els menaven per hivernar en aquestes partides prop de la mar trobaven tal disposició de prats e de pastures en aquest territori que molt sovint se aturaven en lo dit loch. E en les nits sovint veyen moltes lums clarejar ençà e enllà per lo dit territori; e al sentdemà, com era de dia, los dits pastors posaven creus de canya o de bastons en aquells lochs on los donava de

25 Bernat Mallol, monjo cistercenc, arxiver de Santes Creus, autor del Compendi de les coses del monestir de Santes Creus.26 FORT 1974: 101.27 ROMA 2006: 144.

16

parer havien vist los dits lums. E per longitud de temps tantes creus hi foren posades e fetes per los dits pastors que lo dit camp, dexat lo nom que primer tenia de contrarietat, hagué de qui avant nom Camp de Creus.

»E per ço los dits abat e convent vehents aquest loch tan idòneu e molt competent per fer-hi monestir...

»...emperò tantost hi feren una casa e de continent mudaren lo nom, car aquella casa nomenaven granja de Santes Creus...»28

De vegades, les llegendes se sobreposen. El poble de Santa Oliva, d’un nom medieval femení d’origen germànic, que probablement connecta amb un nom llatí, havia donat lloc, en la interpretació popular, a una significació associada al nom del fruit de l’olivera, però fa menys d’un mes que uns veïns del poble m’han assegurat que els que creien això eren uns ignorants, perquè “està demostrat” que ve del nom d’un ocell (l’òliba).

Al seu torn, en un gir pirandellià, també de les llegendes neixen topònims, com per exemple en provenen els tarragonins del Pont del Diable i de la Torre de la Móra.

Les persones continuen demanant-se constantment pel significat del nom donat, sobretot si ha perdut el vincle inicial amb el seu referent espacial; alesho-res les llegendes i les etimologies serveixen sobretot per facilitar la memorització del topònim esdevingut obscur i opac i per acabar-lo d’identificar amb l’objecte designat. Així doncs, cada acte de nominació marca una etapa en la història d’un lloc i de la gent que l’ha poblat i n’ha transmès el nom a les generacions succes-sives; és com si el topònim inscrigués el temps en un espai, és a dir, que una sola paraula resumeix la història d’un lloc.

La toponímia mítica

Cal analitzar alhora el llegendari i les etimologies vinculades a certs topò-nims. Significant i significat poden evolucionar a ritmes diferents i cultures dife-rents descodifiquen de manera diferent el mateix topònim. L’estudi de la geogra-fia mítica ha estat poc aprofundit. Entendre els topònims com a manifestacions de la vida social i col·lectiva ens ha de permetre sobrepassar l’estadi inicial de simple recollida de topònims.29

28 BALARI 1964.29 COLON 1991: 197-198.

17

Hauria d’estar lligada al món de les creences, l’Olcina Lunar ‘alzina llunar’, un dels topònims del document. Un arbre ha de ser singular, quan se li dóna un nom particular, com és el cas del Pi de les tres branques, o dels Pins de Sellarès al Penedès, o del Pi de Bofarull al Camp. Són arbres en principi molt corpulents i distingits. Però no cal que siguin grossos i robustos perquè tinguin un nom i és curiós d’observar com la gent reté el nom d’arbres desapareguts fa cinquanta o seixanta anys, o més, i encara se’n parla. L’alzina és un arbre recurrent en la topo-nímia del Camp, segons que ha sabut explicar Ramon Amigó amb exemples com l’Alzina de l’Estel, l’Alzina del Sardo i l’Alzina Rodona. A la Febró, ens recorda que, al segle XVII, hi havia l’Alzina Dolça i a Ulldemolins les Alzines del Xavo, que ja no hi són, però han deixat el nom a una partida de terra. A la ciutat de Tarragona, la gent seguía parlant del Passeig de les Palmeres, quan ja no n’hi havia cap.

Tanmateix, el determinant d’aquesta Olcina Lunar del nostre document des-concerta una mica. Si no podem dubtar gaire de l’equivalència Lunar ‘llunar’, l’explicació més plausible em sembla que la trobem del costat esotèric, o de cultu-ra popular, si sembla millor: en l’entrada LLUNA del DCVB les locucions tallat de lluna, i de bona lluna, es defineixen així: «es diu dels arbres o fusta que s’ha tallat en els dies propicis per a la bona conservació i molta durada de la fusta». La documentació aportada és graciosa: «En antic temps... la fusta durava per III i més generacions per ço com era tallada de luna»; això d’antic temps ho deien el 1387! Més antiga encara és la citació dels Costums de Tortosa de 1272 «La fusta serrada deuen fer bona et leyal, e taylar de luna» (Cost. Tort. II, IV, 22). Sens dubte que un arbre de bona presència, aïllat, o que sobresurt en alçada i anys als altres, se’l veu afavorit d’alguna circumstància.

La toponímia en la història

L’historiador Balari, en els seus Orígenes históricos de Cataluña30 va ser el pri-mer a basar-se en l’anàlisi lingüística de la toponímia per a la recerca, per mitjà de la informació continguda en els milers de documents de l’època comtal, en els que l’autor hi va saber trobar notícies de tipus històric, institucional i econòmic.

Els topònims ens transmeten la manera com els homes i dones de segles enrere percebien un territori determinat i tenien unes pràctiques socials.31 D’una manera o altra confegien un registre de la història.

30 MALLORQUÍ 2006: 110-111.31 TORT 2001: 10

18

En la toponímia medieval s’hi donen tres trets essencials, en relació amb la història: a) l’aportació al coneixement de l’evolució del poblament; b) la possibi-litat de reconstrucció dels paisatges; c) l’aparent contradicció entre la transmissió oral i el seu enregistrament per escrit.

La utilització dels topònims aporta moltes dades sobre el paisatge medieval com ara els elements físics.32 D’aquest document 264 en treiem exemples:

Indicacions del relleu són Alt Cher, ‘roca alta’; in serram Voltoreram.’en la serra Voltorera’; illas Capconades de ipsis comes ‘les capçaleres de les comes’.

Corrents d’aigua, com el Gaià i el riu Despeds.De la cobertura vegetal en dóna mostra el Clot Lapaços, probablement ‘fon-

dalada plena de llapasses’, que és una planta robusta que es dóna en llocs erms; en canvi ha de designar un lloc humit el nom col·lectiu Gateleda, ‘lloc on abunda el gatell’, que és un arbust, i el nom li ve de la textura de les flors, flonges i peloses, com de peluix, que recorden la pell de gat; la Romeguera, que hauria de ser un nom col·lectiu, sinònim d’esbarzerar; i la Mata de Virgili, o ‘bosc de Virgili’.

La toponímia i la geografia

Sens dubte que parlar de la dimensió geogràfica dels noms de lloc és gairebé una redundància: sense “llocs” no hi hauria “noms de lloc”.

La toponímia té una relació essencial amb la geografia i els noms de lloc en són el vocabulari propi33 i referits a un territori, els topònims tenen una àmplia transcendència i són susceptibles d’afectar, en una mesura més petita o més gran, una col·lectivitat d’usuaris nombrosa.34

Els topònims han nascut com una eina de la societat per tal de dominar l’es-pai que controla i és per això que tots contenen referències, més o menys clares i evidents, a l’espai que han de designar.

Una bona manera de treure profit dels topònims medievals és, en un primer moment, situar en un mapa els noms de lloc que es refereixen a elements del paisatge que hagin sofert poques alteracions al llarg del temps, com els cursos de l’aigua, els camins i els masos. Un cop fixats ens proporcionen un conjunt de punts i línies sobre el mapa. Així, en un segon moment, si els relacionem, podem

32 ibídem: 233 MALLORQUÍ 2006: 110-111.34 ibídem: 105

19

situar la resta de topònims amb una precisió que, si bé no és absoluta, sí que pot ser suficient.35

Aquest és el procés que han seguit Bolós i Hurtado en la col·lecció susdita d’Atles de la Catalunya carolíngia, en els que prop del 40 % dels topònims re-collits no s’havien pogut identificar amb noms actuals, però sí que molts d’ells s’han pogut situar de manera aproximada per relació amb els altres.36

La toponímia i l’economia

En el document que estudiem hi ha un testimoni de l’ús agrari en les expres-sions ipsam paraliatam de Olcina Lunar i ipsam paraliatam de Solanis, en les que el significat de ‘parellada’ ens remet a la mesura agrària que equivalia a la porció de terra que podia llaurar una parella de bous en un dia.

Són també testimoni d’activitats econòmiques en aquest document la lo-cució ipsum mansum Vallis Orsarie que ens assenyala una masia, una explotació pagesa, i el dubtós Montis Macelli, literalment ‘muntanya del mercat’. També relacionats amb l’economia han de ser els honors ‘immobles o finques, rùstics o urbans’, de naturalesa jurídica que ha perdurat i que ja estava recollida als Usat-ges, dels que el document en relaciona alguns: cum ipso vestro honore de Cabdel et de Fontibus Calidis, in vestrum honorem de illa Gateleda et de Rubione, in vestro honore de Villa Rotunda.

En el reguitzell de documents santescreuins referits als drets i possessions que li asseguraven la subsistència, hem de saber trobar dades de l’evolució dels conreus, del sistema viari, de la població, etc.37 En aquest document 264 les vies de comunicació estan representades per l’evident Pontis Armentaris i pel Collum Portella, significant un pas de muntanya.

En el document no hi manquen detalls puntuals, visibles, que o serveixen de referència com el de l’Olcina Lunar, o són el recurs tradicional de delimitació d’un dret o d’una propietat, com el de la Petrafita.

La toponímia no cal que sigui una finalitat en sí mateixa, sinó que ens ha de fer interrogar sobre les maneres en què la comunitat pagesa s’afronta als proble-mes d’apropiació de la terra, de l’aigua, de les pastures i dels boscos, als canvis tècnics, econòmics i demogràfics i a les formes de diferenciació social derivades.

35 FORT 1972: 8.36 TORT 2001: 3.37 TORT 2001: 16.

20

Hem de saber-hi veure, per tant, el sentit essencialment col·lectiu, o sigui de “col·lectivitat d’usuaris”, que fa que els noms de lloc siguin alhora propietat de ningú i de tothom.38

El topònim: significant i significat

Els topònims evolucionen, individualment i en conjunt, amb el temps. Do-nar nom a un lloc és escollir un signe que permetrà, al nivell de la comunicació, localitzar dins l’espai un lloc determinat. Després, el nom pateix la prova del temps i resta sotmès a influències diverses. Una barreja d’usos i oblits el gastarà, el modificarà i esborrarà sovint de la consciència o de la memòria dels usuaris el sentit original.39

Els topònims prenen cos a partir de la dimensió significativa, però ens po-dem preguntar: fins a quin punt? Els estudiosos s’ho plantegen de fa temps amb propostes diferents i sovint oposades. Ens trobem que els valors connotatius i denotatius els podem atribuir amb valor divers.

Un nom propi identifica, però no és menys cert que un nom propi significa un lloc concret o una persona concreta. Ens sembla clar que ambdues circum-stàncies es donen en la creació d’un nom de lloc, que es produeix en un estadi trasparent del nom.

Aquí intervenen les metàfores. Moltes vegades se sent dir de la Sagrada Fa-mília de Gaudí que «sembla Montserrat», perquè és un nom de lloc conegut que té unes connotacions formals determinades. La creació de nous noms a partir d’altres preexistents també es dóna força en la toponímia.

És cert que ve un moment que sembla com si els topònims facin abstracció del seu significat originari per a determinar només un lloc, i els parlants ni se n’adonen del sentit del que diuen: el nom crea un fort vincle amb el seu referent, com si perdés el contingut semàntic. Vila-rodona, que segueix essent un nom transparent, ja no el té tant per als habitants de la comarca, perquè com que el significant ha perdut el valor descriptiu que tenia en el seu origen, ha esdevingut un sintagma que entenen només a manera d’apel·latiu. És a dir, que el significat del topònim no es correspon al sentit etimològic d’origen, sinó a la realitat que denomina. Però segur que el nom de Vila-rodona ha deixat de tenir el valor des-criptiu del moment de la seva creació.

38 TORT 2001: 3.39 MOREU-REY 1995: 45.

21

Pensem que en el Llibre Blanch de Santes Creus vénen consignats 15 docu-ments amb el topònim Villa Rotunda, sempre escrit igual. Aquesta rotunditat en la grafia ens mostra fins a quin punt en aquell moment era transparent el significat del sintagma, i adient a la visió que se’n tenia del poblament. Fins i tot podríem dir que en l’únic cas en què l’escriptura diu Vilarredon o sigui Vilar redon, el canvi de gènere encara ens ho posa més en evidència: l’adjectiu havia de canviar de gènere si ho demanava el primer element. I així ho ha anat fent, perquè l’actual i parcial soldadura del nom del poble de Vila-rodona, oblidada la motivació original, segueix conservant el gènere que el parlar de la comarca atorgava a aquest adjectiu. La prova està en què si a algú se li acudís de dir-ne “El poble rodó”, ens ho prendríem com una facècia.

Al contrari, si el nom perd transparència, els parlants tendeixen a fabricar-li etimologies populars: és el que passa al Vallis Orsarie ‘vall d’óssos’, l’actual Valldossera, que he sentit definir com a ‘vall d’ossos’, o en un topònim tan cor-rent com Perafita, que ara, al que havia estat Camí de la Perafita, de la Selva del Camp, per tal de tornar-li significació, els veïns l’anomenen Camí de l’Aprofita.

Es dóna el cas que un lloc pot canviar de nom vist des de perspectives dife-rents. Coromines conta com a Aiguamúrcia se sentia, als anys vint del segle pas-sat, que per referir-se al Pont d’Armentera deien lo Pont, perquè per a ells no n’hi havia d’altre, i segurament que havia estat així durant segles. Per motivació sem-blant, al Penedès, molta pagesia diu que va a Vila, per dir que van a Vilafranca.

La necessitat de singularització va fer que amb el temps, la Fontibus Calidis del document se sufixés en Fontscaldetes, per tal de diferenciar-se de l’altra Fonts-caldes més gran i propera.

Els principis metodològics

Per a l’estudi de la toponímia, manquen unes bases teòriques mínimes sobre les quals treballar amb comoditat, a recer de l’ombra persistent de la incertesa.40 Enric Moreu-Rey, que ha estat l’apòstol dels estudis d’onomàstica catalana, va formular una definició per al topònim que deia «nom propi que serveix per a distingir un lloc precís i únic en un context donat».41

El mateix autor ja havia descrit en un treball anterior l’abast geogràfic de la paraula, que havia d’incloure, segons ell, «els indrets habitats, tant actual-

40 TORT 2006: 77-8141 FORT 2005

22

ment com antigament (noms de països, de comarques, de territoris de tota mena, d’aglomeracions urbanes o rurals —ciutats, viles, pobles i llogarets—, o subdi-visions d’aquestes aglomeracions —barris, ravals, carrers, places—, o d’edificis aïllats de totes les categories, etc.); com també els llocs deshabitats (partides, peces de terra, llocdits, objectes característics); els noms de relleu interior o coster (anomenats també “orònims”): de muntanyes, plans, altiplans, illes, caps, cales, badies; els noms de lloc de l’aigua (dits també “hidrònims”), corrent o estancada, terrestre o marítima: mars, llacs, rius i rieres, torrents, fonts, estanys, aiguamolls; els noms de les vies de comunicació. I, naturalment, tant si es tracta de noms utilitzats encara com si es tracta de noms en desús o pretèrits».42

La utilitat del topònim és força evident per al geògraf, si es preocupa d’in-vestigar-ne l’etiologia, per tal de veure’n les causes que l’han originat, i li és un material imprescindible en la cartografia. Per als historiadors és indispensable per a comprovar la presència humana i esbrinar-ne les condicions socials i econòmi-ques. Per als naturalistes, la significació vegetal de topònims com la Romaguera o les Gatelletes, els dóna informació precisa sobre l’evolució vegetal, i d’altres com Valldossera els pot donar dades de l’hàbitat de què disposaven animals avui desapareguts.

El professor Joan Tort en adonar-se dels vincles existents entre els noms de lloc i el paisatge que els envolta, ha formulat els tres principis metodològics que, al seu parer, permeten aprofundir en la relació entre noms i territori.43

1r. Principi de transparència. La toponímia viva d’un territori determinat tendeix a ser en gran part “transparent”. Per això, Moreu-Rey no dubtava a dir que sovint l’aspecte d’un lloc el guiava vers el significat. D’un recull d’onomàsti-ca medieval de Santes Creus que va elaborar Eufemià Fort en treiem uns quants exemples:44

basses Roges «ad bassa rubeas»

la fita Antiga «ibi est fita antiqua»

el mas de la Font «lo mas de la font»

el mas dels Clots «ad honores mansi dels clots»

el molí de l’Oli «pro usibus molendini olei»

la pedra Rodona «ipsam petram rotundam»

Riba-roja «super ripam rubeam»

42 COROMINES 1972: (i) 130-156.43 TORT 2001:11.44 TORT 2001:11.

23

el camp de la Torre «super campum illum de Torre»

les Alberedes «rigandi albaredas monasterii»

l’Arboçar «al Arboçar»

2n. Principi d’excepcionalitat. Que se’l pot denominar també com a “principi de negativitat relativa”. D’acord amb aquest principi, els noms de lloc tendeixen a reflectir primer les característiques que són excepcionals en l’entorn on s’in-sereixen que no pas les característiues “típiques”, i per això, els topònims testi-monien, pel fet mateix de la seva ocurrència, la mancança relativa o la raresa del fenomen al qual fan referència. Al Llibre Blanch trobem la citació il·lustrativa in ipso plano de Cabra, l’avui Pla de Santa Maria, que mostrava una excepció física en relació a la resta del terme.

3r. Principi de significativitat territorial. Aquest principi se situa a mig camí dels dos que acabem de descriure i cal incloure’l entre l’“habitualitat” i la “singu-laritat”. Ens pot servir l’exemple del nostre document 264 ipsam paraliatam de Solanis ‘la parellada de les Solanes’.

Des del punt de vista de la metodologia i la utilitat de la investigació, el gran filòleg català Joan Coromines va establir uns criteris de referència.45

1 La determinació de l’àrea geogràfica de les diferents llengües que han existit o que existeixen en un determinat territori.

2 Les terminacions característiques de les paraules.

3 Les lleis gramaticals.

4 La fonètica històrica.

5 Les formes documentades.

6 Els fonemes característics.

7 La comparació semàntica.

8 Les dades geogràfiques.

9 Les dades històriques.

45 MALLORQUÍ 2006: 11-13.

24

Els topònims, noms propis

Es dóna la situació paradoxal que, malgrat la relació intrínseca de la toponí-mia amb la llengua, molt sovint ha estat una matèria oblidada per la lingüística i tot i així també és cert que si els noms de lloc han estat abordats d’una manera prevalent, ha estat des de l’òptica de la lingüística.46

S’ha considerat sovint que els noms propis no eren veritables signes lingüís-tics ni tenien un “sentit” comparable al dels noms comuns. Mentre aquests aju-den a agrupar i descriure objectes, els noms propis tendeixen a isolar les entitats úniques i específiques a què fan referència.

Cada topònim és una expresió associada a un indret determinat, que ha nascut d’una “motivació” feta pels parlants d’una llengua a partir dels signes lingüístics propis. Així, podem distingir entre una majoria de topònims amb un significat clar i entenedor, que poden ser qualificats com a “transparents” o “plenament descriptius” dels elements o àmbits geogràfics a què es refereixen, i una minoria de noms de lloc que, en el llenguatge actual, no tenen sentit o no descriuen l’indret que anomenen.47

Es tracta, a vegades, de topònims descriptius en el moment en què van ser creats, però que han anat perdent el seu significat, tant per canvis semàntics com per modificacions del paisatge i per això no tenen ara el significat originari An-cosa, Anguera, Voltrera, Alt Quer, Romeguera o Gatelleta, i si haguessin subsistit, segurament que tampoc no el tindrien ni una *Alzina Llunar ni un *Clot Lla-paçós, possibles hereus nominals dels documentats Olcina Lunar i Clot Lapacos; i, en canvi, noms que han subsistit aparentment amb una evolució directa com Monte Macelli ‘muntanya del mercat’ i Fontibus Calidis ‘fonts calentes’, no tenen explicació plausible, si considerem la impossibilitat d’un mercat en una munta-nya inhòspita, desavinent i tan poc esponerosa com el Montmell i que no hi ha cap traça ni document d’una font d’aigua calenta a Fontscaldetes.

L’especificitat dels noms de lloc dins el conjunt de noms propis, s’hauria de fer extensiva, en el cas dels documents medievals primigenis a la part qualificativa de molts dels antropònims. En aquest document hi ha uns quants antropònims amb apel·latiu de procedència, i fins i tot n’hi ha un, que signa Guillelmi de Cer-vilione, o sigui Guillem de Cervelló, que en veritat hauria de portar el cognom Alamany de son pare, com l’altre germà signant.

46 MALLORQUÍ 2006: 11-13.47 MALLORQUÍ 2006: 11-13.

25

La toponímia i l’origen de la llengua

Els primers textos que contenen mots comuns i fragments en català daten del segle XI. En canvi, ja tenim topònims documentats en català de darrers del segle IX, de manera que els primers testimonis de la llengua catalana són els to-pònims i només els topònims, perquè com que no els relacionaven amb el seu origen com a noms comuns, els havien de consignar amb la seva forma romànica evolucionada en els documents. La manca de formació o competència d’alguns escrivans també va facilitar que, a través d’errades, hi veiem ara reflectides algu-nes formes que si poden ser incorrectes des del punt de vista del llatí, ens eviden-cien en canvi, l’evolució de la llengua romànica.48

Enric Moreu-Rey constatava dos grans grups de topònims: a) els noms de lloc el sentit dels quals és clar i entenedor, que són els més nombrosos, i b) els que aparentment no tenen cap sentit, però que sens dubte l’havien tingut en llenguatges desapareguts, que són els que se’ls pot anomenar ‘fòssils’ perquè són antics noms comuns cristal·litzats o petrificats, i conservats, algun d’ells, durant mil·lenis.

Per a l’estudiós de la toponímia des del punt de vista de la filologia, els noms que interessen d’una manera preferent i prioritària són els d’aquest segon grup, i en canvi, per a l’estudiós de la geografia resulten molt més interessants els noms del primer grup, els de sentit clar i entenedor.

Per a l’etimologia té un interès preferent la investigació dels mots no trans-parents, perquè representen la cristal·lització d’estadis lingüístics pretèrits. A un científic sempre l’ha d’atraure més la investigació d’aspectes ignorats o escassa-ment coneguts d’una llengua donada.49

La major part dels topònims catalans tenen l’ètim a dins mateix del català (de l’actual o de l’arcaic), mentre que les altres llengües que han incidit en la seva formació (l’ibèrico-basc, el precèltic, el cèltic, l’àrab i el germànic) tenen una significació quantitativa molt menor.

48 RABELLA 2006: 55.49 TORT 2001: 11.

26

L’etiologia dels noms de lloc

De sempre que la toponímia es mou en un món farcit d’inseguretats, de propostes poc fonamentades i d’especulacions constants,50 però és inevitable i convenient l’especulació, que ha portat a investigar l’etiologia dels topònims, és a dir l’examen dels factors que han permès, afavorit o obligat la generació d’un nom de lloc.51

Al Llibre Blanch hi alguna referència al topònim Miralles, i precisament no es poden explicar els topònims Miralles i Espills si s’ignora la importància que tenien els senyals lluminosos en les terres de frontera.52

Un sentit militar semblant té el topònim tan corrent de Guardiola; i la Pa-rellada, topònim que podem veure gairebé quan neix al document 264, està relacionat amb la pràctica del conreu en un moment històric; i la creació de les Vilafranca, només s’entén en un context de servitud feudal.

Veiem, doncs, que és necessari un objectiu global en la recerca toponímica, suma resultant dels aspectes etiològics i etimològics dels noms de lloc.

Encara que no aconseguís massa resultats per aquest cantó, Ramon Amigó, que va provar de treure profit de la toponímia en el seu excel·lent treball sobre els pous de glaç del Camp de Tarragona, va assenyalar una faceta que no s’hauria d’oblidar en la recerca monogràfica.53

L’etimologia dels topònims: el llatí i el romànic

La recerca etimològica s’ha de basar, en primer lloc, en la documentació més antiga del topònim, que és la que ens ha de permetre remuntar-nos fins tan a prop com sigui possible del seu origen històric i lingüístic.54 Només amb aquesta premissa bàsica podrem evitar algunes errades generades per etimologia popular, és a dir, pel mecanisme segons el qual una forma lingüística opaca —que no ens remet a cap mot conegut—, té tendència a convergir amb un terme amb el qual tingui similitud formal.

50 ibídem: 12.51 MOREU-REY 1995: 47.52 TERRADO 1994: 59-60.53 RAMON AMIGÓ: Neveres pre-industrials (pous de neu) al Camp de Tarragona. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1987.54 RABELLA 2006: 50.

27

En català molts topònims presenten una forma transparent lingüísticament —Fontscaldes, Vila-rodona, Mont-roig, etc.— perquè remeten a una formació romànica;55 així mateix, molts dels nostres noms de lloc tenen el seu origen en llengües de les quals tenim —o podem tenir— un coneixement significatiu, com el llatí, l’àrab, les llengües germàniques i, fins i tot, el celta, prou ben conegut, si tenim en compte no només el nostre territori, sinó també la seva petja a la Gàl·lia.

En el conjunt del document, la procedència etimològica dels noms que romanen és bàsicament llatina, sigui perquè arrosseguen un ètim romà (Gaià, Montagut, Montmell, Perafita, Rubió, Virgili), sigui perquè s’originen en un cul-tisme eclesial (Santes Creus), sigui perquè ja estan elaborats a partir del català, llengua romànica (Cabçonades, Cabdell, Conill, Fontscaldetes, Gatelletes, Clot La-paços, Olcina Lunar, Portella, Romiguera, Solanis, Vila-rodona, Voltorera). Uns noms de lloc tenen atribució pre-romana (Quer, Ancosa, Anguera), i també n’hi ha de compost llatíno-germànic (Vilademàger) i uns altres de components lla-tins però amb possible influència mossàrab en la soldadura (Pont d’Armentera, Valldossera,). Finalment n’hi ha algun no del tot esclarit, obscur, que resta per a treballs futurs (Despeds).

Quan l’origen dels mots és romà esdevé tot més assequible, perquè trepitgem terreny conegut, sigui el llatí o la llengua romànica que n’és hereva. Fins i tot es pot donar el cas que un topònim provingui d’un terme llatí que no ha tingut continuïtat catalana, com, per exemple, el llatí quercus, que en la nova llengua romànica només el trobem en topònims com Cercs o Puigcercós.56

En l’onomàstica catalana es donen dues onades germàniques. La primera és la visigoda, que ha influït en un ampli territori que agafa també l’Occitània. En canvi, la segona, d’origen franc, no té incidència en la resta de la península. Per això, a Catalunya, són molt nombrosos els antropònims d’origen franc en l’alta Edat Mitjana, però la petja en la toponímia només és rellevant a través de la in-cidencia en el lèxic català en mots com guàrdia o guardiola. Tanmateix, al nostre document tenim el germànic Màger, que en realitat és un antropònim; i també són germànics, segurament francs, 10 dels 11 noms dels signants.

55 ibídem: 51.56 BASTARDES 1996: 62.

28

Els mots preromans

Hi ha uns topònims del nostre país que remeten a uns estrats lingüístics desconeguts, les llengües preromanes, de les que no en sabem pràcticament res. I encara que sembli un contrasentit, és un coneixement remarcable perquè ens permet de dir que el significat originari és incert o desconegut. Només en alguns casos es pot relacionar el nom propi amb la llengua ibèrica, a partir de la seva aparició en l’epigrafia i per la deducció que aporten les semblances amb altres mots conservats o de l’àrea pirinenca.57

Justament el fet que la Tarraconense i la Narbonense, a banda i banda dels Pirineus Orientals, van ser les primeres províncies a romanitzar-se, tant a la Pe-nínsula Ibérica com a la Gàl·lia, ens pot explicar la poca presència de toponímia pre-romana, que no trobem abundant fins que no ens aproximem a les comar-ques més muntanyoses i més allunyades de les vies de comunicació, com són les pallareses i ribagorçanes.58

De noms de lloc preromans, segons tota la documentació clàssica i l’epigra-fia recollida a l’àrea del Conventus Tarraconensis, en coneixem només 148 i això incloent-t’hi l’època visigòtica, gairebé un mil·leni!

No cal insistir gaire, doncs, en què per a les llengües preromanes la topo-nímia és el darrer recurs de localització i conservació que els resta.59 N’és un bon exemple aquest document, en el qual apareixen tres topònims d’atribució preromana, que són Ancosa, Angera i Cher, noms de lloc que, cap d’ells, no està documentat en l’època romana.

La influència aràbiga

Sembla que hi hagués absència del mossàrab en aquesta terra de marca que devia ser molt poc poblada. Si de cas, ja ens hem referit abans que, en el docu-ment, hi ha un parell de topònims d’origen compost que tenen en la soldadura possibles indicis d’influència mossàrab (Pont d’Armentera, Valldossera). Però en el tema del mossàrab, en tractar-se d’una llengua de ficció hi ha tendència a atri-bucions inexactes.

57 RABELLA 2006: 52-53.58 MENÉNDEZ 1968: 41.59 VILLAR 2002: 63-68.

29

Tampoc hi ha noms àrabs en el document, cosa molt normal en la micro-toponímia. Tant al Penedès com al Camp de Tarragona, la toponímia d’origen musulmà, àrab o berber, cal cercar-la en la toponímia major: La Múnia ‘regal’, La Ràpita ‘lloc de defensa’, Altafulla ‘peça de terra’, Les Borges ‘torres’. D’origen de noms de persona són Calafell, Mafumet i Bràfim (Halaf amb sufix romànic, Mahomet i Ibrahim); i de vegades hi ha topònims d’origen llatí, però passats pel sedàs aràbic com Almoster ‘el monestir’.60

L’estudi de la toponímia no s’exhaureix, ni de bon tros, en la recerca etimo-lògica, perquè hi ha molts altres camps i facetes dels noms de lloc que poden ser abordats des d’altres perspectives.61

La toponímia i la dialectologia

L’interès lingüístic dels noms de lloc té un altre vessant important en la informació dialectal que ofereixen. En són un exemple els mots com redó (Cam-predó, Coll Redó) en comparació amb el rodó de la nostra àrea (Casa Rodona, Vila-rodona, Plana Rodona, Tossal Rodó).

Tenim al document un exemple de dialectologia lèxica en Romegera ‘rome-guerar’, que entès com a nom col·lectiu, forma part d’una sèrie que ha deixat altres testimonis en la toponímia catalana, com Romegats, Romegosa, Romeguer, Romeguera, Romegueres, etc., en oposició al sinònim d’esbarzerar.62

La gramàtica històrica

Siguin noms actuals o pretèrits, els topònims són el torsimany d’una llen-gua primitiva, i de vegades és l’única traça que en resta. Els noms de lloc són la darrera veu de pobles desapareguts, els quals són transmesos de generació en generació, en una tradició ininterrompuda dels usuaris, forçats com estan a se-guir anomenant-los amb el nom antic en la llengua d’avui, i malgrat que es perdi algun llençol en la bugada, els topònims arrosseguen elements fonètics, morfo-lògics, sintàctics i semàntics procedents de la llengua antiga, elements que sovint

60 BRAMON 2002: 48.61 TORT 2001: 11.62 de la rodalia estudiada en el document, trobem al mapa 1:50000 Alt Camp, de l’ICC: la Romanguera, indret a l’esquerre del Gaià entre Santes Creus i el Pont d’Armentera; al costat, la rasa de la Romenguera; l’indret la Romiguera, entre la Muntanya de Conill i el Coll de Sàrria, al terme de Cabra.

30

són fòssils, inactius si voleu, perquè han pertangut a una llengua aparentment morta, però que no ho és mai del tot en poder conservar algun valor expressiu en la llengua actual.63

Per tant, la toponímia esdevé una eina fonamental per als estudis de gramà-tica històrica i d’història de la llengua, en permetre’ns veure i documentar l’evo-lució del sistema lingüístic. Del propi document estudiat en veiem exemples:

En la fonètica, la reducció del grup TR > r a PETRA > pera, avui ‘pedra’, en Perafita (que és el cas similar de tants d’altres com els estanys de la Pera, Matade-pera, Perafort, etc.).

En la morfologia, ens pot fer rumiar molt l’evolució del sufix col·lectiu –eda en l’actual Les Gatelletes, comparable a altres casos que aporta Coromines, i si en la qüestió del canvi de nombre, no ens serveix d’exemple la forma plural de San-tes Creus, que cal atribuir-la (com passa amb el Cap de Creus) a un pas invers al tradicional dels mots de l’oralitat a l’escriptura; però podem trobar en topònims del Llibre Blanch un canvi de gènere que ens demostra que l’adjectiu fort era inicialment invariable com en el topònim Rocafort64 i en antropònims amb noms d’origen com Blancafort65 i Penyafort.66

En la sintaxi, l’extensió de l’article salat, el que prové del demostratiu llatí IPSE, en noms actuals (Sant Esteve de Sesrovires, Sant Just Desvern, Sant Martí Sarroca, etc.) podria ser l’explicació del Despeds del nostre document.

En el lèxic, és prou il·lustrativa l’explicació que he trobat per al topònim Capçonades ‘capçaleres’, en la definició de «sector més elevat d’una conca o vall fluvial o d’una glacera», que d’altra banda, sembla encaixar prou bé amb el con-text que diu «et vadit in ipsam serram et terminatur per ipsum esponar et per-vadit ad illas Capconades de ipsis comes et ex inde dirigitur usque...», on coma, amb la grafia que al segle XII, sembla ja predominant sobre l’arcaica comba, era un mot molt estès pertot, com ho prova la toponímia, en el sentit de ‘vall petita’, sobretot entre llocs alts.

63 MENÉNDEZ 1968: 5.64 Rochefortis, l’actual Rocafort de Queralt, LBSC, document núm. 1038, any 1038.65 Bernardi de Blancafort, LBSC, document núm. 153, any 1171; Guillelmi de Blanchafort, document núm. 369, any 1193.66 El futur sant Ramon de Penyafort, Raimundus de Penna Forti, àrbitre d’una concòrdia, LBSC, document núm. 392, any 1251.

31

Conclusió

És hora d’evitar situacions com les que es van donar durant la malvestat col·lectiva dels anys seixanta del segle passat, quan semblava que tothom s’havia begut l’enteniment, i van proliferar noms de lloc que l’únic que feien era tapar-ne l’ancestral per sempre.

I si no, una pregunta ¿quins eren els noms, per exemple, dels llocs del terme de Querol, on els planells oficials posen ara La Ponderosa, o Els Ranxos? ¿Qui sap si no hi havia alguna resta pre-romana?67

Ara fa ja més de 25 anys, que el tarragoní Amadeu Soberanas deixava escrit que «encara no s’ha desvetllat massa entre els investigadors l’interès per un aspec-te que caldrà treballar a fons: l’arqueologia toponomàstica o, si voleu, la paleoto-ponímia: s’han de recollir els topònims antics, a partir, és clar, dels que figuren en els primers documents carolingis, publicats o inèdits. Amb aquest escorcolla-ment, podrem veure com molts dels topònims canviaren de nom, a través del temps, o bé desapareixeren, per mor de diverses circumstàncies, sense deixar cap petjada a la nostra geografia. Aquesta informació que obtindríem ja justifica la necessitat d’aplegar els paleotopònims i identificar-los, sempre que sigui possible. El servei que podria fer un corpus d’aquesta mena a la història, a la filologia i, no fa falta dir-ho, a la geografia, seria incalculable.»68

Hem vist l’especificitat del territori de la Catalunya Nova que ocupen ara les comarques del Penedès, del Camp i de la Conca de Barberà, i com no podem començar a trobar documentació toponímica que s’hi relacioni sinó és a partir de finals del segle XI.

També he intentat de raonar perquè aquí no es donen les condicions per a obres com els Atles dels Comtats Carolingis i que un estudi útil hauria de con-templar bàsicament el segle XII i, com a mínim, la primera meitat del XIII.

Hi ha iniciatives que no acaben de satisfer les nostres necessitats, com la que hi ha en curs del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, un glossari de llatí medieval de fonts catalanes, molt útil per a la interpretació dels aspectes jurídics i religiosos, amb atenció a les innovacions lèxiques del feudalisme i de les apor-tacions germàniques i àrabs, amb més de 50.000 fitxes dels segles IX a XI i que ara ha arribat a la lletra F. Certament que aporta molta documentació però d’una banda, i com és lògic, es basa en documents de la Catalunya Vella i d’un període que no és ben bé el que més ens interessa, i de l’altra, que té l’inconvenient que

67 Alt Camp. Mapa comarcal de Catalunya 1: 50000., 4ª. edició. Institut Cartogràfic de Catalunya.68 SOBERANAS 1980: 161

32

no està pensat del punt de vista toponímic, que fa que sigui molt laboriosa la localització d’un nom de lloc, encara que hi figuri.

També hi ha un estudi que consta de 1145 registres fins al segle XI, útil en part, però que està limitat als llocs amb edificis, construccions i indicis arqueo-lògics.

Són ben paleses la importància i centralitat de Santes Creus en la recer-ca toponímica d’aquest territori. Creiem que n’és el pal de paller, completat, això sí, per la documentació generada pels altres grans productors que van ser Sant Cugat i Tarragona, i, parcialment, Poblet, que tenia uns interessos més dispersos.

Hem de creure que entre aquests centres s’hi troba el gruix de la documen-tació que proporciona la primera citació de bona part dels topònims majors del Penedès i del Camp.

Una altra font hauria de ser l’examen detingut de les nombroses monografi-es locals, dedicades fonamentalement a estudiar les poblacions més importants, amb la salvetat de la migrada utilitat d’algunes, sovint sense referència sobre l’ori-gen dels topònims; cal, tanmateix, en honor de la veritat, reconèixer que aporten dades de molt d’interès i són utilíssimes en altres aspectes, però que tot i així, ens deixa, de fet, una terra per artigar.69

Crec que ha arribat l’hora de creació d’un registre de totes les referències toponímiques d’aquestes comarques, començant per les d’aquests arxius i seguint per les de la resta de documentació, de tal manera que estigui a l’abast de tota mena d’estudiosos. Aquesta tasca, avui, amb les eines de la informàtica es veu possible.

L’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus en podria molt bé ser la seu o el motor. Potser amb moltes col·laboracions, com ara l’Institut d’Estudis Vallencs, l’Ins-titut d’Estudis Penedesencs, la Diputació de Tarragona, la Universitat Rovira i Virgili, l’Associació d’Estudis Reusencs, el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, la Societat Catalana d’Onomàstica, etc.

Bibliografia. Assaigs

AGUILÓ, Cosme (2002). Toponímia i etimologia. Barcelona: Universitat de les Illes Balears / publicacions de l’Abadia de Montserrat.

69 PUIGCORBÉ 1988: 6.

33

(DCVB) ALCOVER, Antoni M.; Francesc de B. MOLL (1985). Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Editorial Moll.

AMIGÓ, Ramon (2006): “Els estudis de toponímia a Catalunya: estat de la qüestió i metodologia de treball”, dins Elvis MALLORQUÍ (Coord.): Toponí-mia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines; Centre de Re-cerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària, pp. 25-46.

ARBUÉS, Clara; Jaume OLIVER (2003). “Topònims conquerits i docu-ments que conquereixe”, dins Albert TURULL (ed.): Aportacions a l’onomàstica catalana. Actes del XXVI Col·loquii de la Societat d’Onomàstica, Lleida 1999. Llei-da: Institut d’estudis Ilerdencs / Universitat de Lleida, p. 563-580.

BALARI JOVANY, José (1964): Orígenes històricos de Cataluña, vol. I. Sant Cugat del Vallès: Instituto Internacional de Cultura Románica / Abadía de San Cugat del Vallés, 1964.

BASTARDAS, Joan (1996). Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots. Barcelona: Edicions 62.

BASTARDAS, Joan (1995). La llengua catalana mil anys enrere. Barcelona: Editorial Curial.

BRAMON, Dolors i Rosa LLUCH BRAMON (2002): Mots remots (Setze estudis d’història i toponímia catalana). Girona: CCG Edicions.

COLON, Germà; Joan BASTARDES (1991). Panorama de la lexicografia catalana, 2ª. edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

(DECat) COROMINES, Joan (1980-1991). Diccionari etimològic i comple-mentari de la llengua catalana. Barcelona: Editorial Curial.

COROMINES, Joan (1972). Tópica hespérica. Estudios sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponimia romances, 2 vols. Madrid: Editorial Gredos,

(Onom.) COROMINES, Joan (1989-1997). Onomasticon Cataloniae. Bar-celona: Editorial Curial.

FORT I COGUL, Eufemià (2005): Contribució a l’onomàstica medieval de Santes Creus, edició a cura de Ramon AMIGÓ. Santes Creus: Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.

FORT I COGUL, Eufemià (1974): El llegendari de Santes Creus. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.

FORT I COGUL, Eufemià (1968): El llibre de Valldossera. Barcelona: Ins-titut d’Estudis Catalans.

FORT I COGUL, Eufemià (1972): El senyoriu de Santes Creus. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.

34

FORT I COGUL, Eufemià (1975). Relacions de Sant Bernat Calbó, com a abat de Santes Creus, amb Vilafranca del Penedès i la seva comarca. Vilafranca del Penedès: Museu de Vilafranca.

(GEC) Gran enciclopèdia catalana (1969-1980). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

IGLÉSIES, Josep (1930). Delimitació del Camp de Tarragona: la font històrica en la demarcació de les comarques catalanes. Reus: Llibreria Nacional i Estrangera.

IGLÉSIES, Josep (1963). La restauració de Tarragona. Barcelona: Rafel Dal-mau editor.

MALLORQUÍ, Elvis (Coord.) (2006): Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona / Documenta Universitària.

MENÉNDEZ PIDAL, Ramón (1968): Toponimia prerrománica hispana. Madrid: Editorial Gredos.

MOREU-REY, Enric (1982). Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Editorial Moll.

MOREU-REY, Enric (1995). “Tipologia toponímica”, dins ROSSELLÓ, V. M. I CASANOVA, E. (eds.). Materials de toponímia I. València: Generalitat Valenciana / Universitat de València: p. 61-74.

PUIGCORBÉ I TICÓ, Ramon (1988): Toponímia penedesenca. Assaig eti-mològic. Volum I Alt Penedès. Sant Sadurní: Institut d’Estudis Penedesencs.

PUIGCORBÉ I TICÓ, Ramon (1987): Toponímia penedesenca. Assaig eti-mològic. Volum II Baix Penedès-Garraf. Sant Sadurní: Institut d’Estudis Penede-sencs.

RABELLA, Joan (2006): “Els nom de lloc i la llengua: la toponímia des de la lingüística”, dins Elvis MALLORQUÍ (Coord.): Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona / Documenta Universitària, pp. 47-68.

ROMA, Francesc (2006) “Els noms de lloc i la cultura popular: la toponí-mia des de la història”, dins Elvis MALLORQUÍ (Coord.): Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona / Do-cumenta Universitària, pp. 127-144.

35

SOBERANAS I LLEÓ, Amadeu-J. (1980): “De paleotoponímia medieval: «Llentisclell», «Els Estinglells» i altres descendents de LENTISCUS en català, dins Treballs de la Secció de Filologia i Història Literària I. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, pp. 161-177.

TERRADO, Xavier (1994). “Fonaments per a l’estudi etimològic de la to-ponímia catalana” dins TURULL, Albert (ed.). Introducció a l’onomàstica. Llei-da: Institut d’Estudis Ilerdencs.

TORT I DONADA, Joan (2006): “Els noms de lloc i el territori: la to-ponímia des de la geografia”, dins Elvis MALLORQUÍ (Coord.): Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarues Gironines / Centre de Re-cerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona / Documenta Universitària, pp. 69-99.

TORT I DONADA, Joan (2001). “La toponímia com a camp de coneixe-ment interdisciplinari. Algunes bases teòriques i epistemològiques per a l’estudi dels noms de lloc”, a Scripta Nova. Revista Electrònica de Geografía y Ciencias Sociales, nº 86, 1 d’abril. Barcelona: Universidad de Barcelona.

TORT I DONADA, Joan (2002). La toponímia del Baix Camp. Una interpre-tació geogràfica. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, Edicions de la Rosa de Reus.

VILLAR, Francisco (2002). “Indoeuropeos y no indoeuropeos en Cataluña y el Noreste hispano”, dins Els substrats de la llengua catalana: una visió actual, Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura, p. 53-74.

Bibliografia. Cartularis

BALCELLS I REIG, Josep; Àngel FÀBREGA I GRAU, Manuel RIU I RIU; Josep HERNANDO I DELGADO, Carme BATLLE I GALLART (eds.) (2006). Diiplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, Segle XI, 5 volums. Barcelona: Fundació Noguera.

FELIU, Gaspar; Josep M. SALRACH (dirs.) (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, 3 volums. Barcelona: Fundació Noguera.

Cartulari de Poblet. Edició del manuscrit de Tarragona (1938). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

FONT RIUS, José (1969). Cartas de población y franquicia de Cataluña I, 2 toms. Madrid-Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Escu-ela de Estudios Medievales.

36

(LFM) MIQUEL ROSELL, Francisco (ed.) (1945, 1947): Liber Feudorum Maior, 2 vols. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

(DMSC) PAPELL I TARDIU, Joan (2005). Diplomatari del monestir de Santes Creus (975-1225), 2 volums. Barcelona: Fundació Noguera.

(CSCV) RIUS SERRA, José (ed.) (1946-1947): Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Vols. II-III. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

(LBSC) UDINA MARTORELL, Federico (1947). El “Llibre Blanch” de Santas Creus (cartulario del siglo XII). Barcelona: Consejo Superior de Investiga-ciones Científicas, Sección de Estudios Medievales de Barcelona.

VIRGILI, Antoni (ed.) (1997): Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193). Barcelona: Fundació Noguera.

VIRGILI, Antoni (ed.) (2001): Diplomatari de la catedral de Tortosa (1193-1212) Episcopat de Gombau de Santa Oliva. Barcelona: Fundació Noguera.

Apèndix

Llibre Blanch de Santes Creus, edició de Federico Udina.Text del document núm. 264, p. 262-263, 27 de febrer de 1174.Donació que fa Gerard Alamany, juntament amb la seva esposa Berenguera i els

fills Guillem de Cervelló i Ramon Alamany, a l’abat i al monestir de Santes Creus, del lloc d’Ancosa, en els termes de Montagut i Vilademàger, i de les parellades de les Solanes i de l’Alzina Llunar, així com del mas de Valldossera.

Manifestum sit cunctis tam presentibus quam futuris quod ego Geraldus Alamagni et uxor mea Berengaria filiique mei Guillelmus de Cervilione Rai-mundus Alamagni promto animo et bona voluntate ob remedium animarum nostrarum et parentum nostrorum, donamus, laudaus et concedimus Domino Deo et monasterio de Sanctis Crucibus et tibi domno Petro eiusdem monasterii abbati omnique conventui tam presenti quam futuro quicquid dedimus vobis et monasterio vestro vel vendimus infra terminun castri de Villa de Mager et castri Montis Acuti, scilicet, illum locum qui vocatur Ancosa, cum suis terris cultis et heremis, nemoribus, silvis, pascuis, montibus, garricis, petris atque omnibus de-cimis integriter, et cum ingressibus et exitibus suis. Similiter damus et laudamus vobis ipsam parilitam de Solanis et paraliatam de Olcina Lunar cum suis termi-nis et affrontationibus et ingressibus et egressibus, cum omnibus earum decimis integriter. Hec omnia sunt infra terminum predicti castri de Villa de Mager. Item laudamus et concedimus ipsum mansum Vallis Orsarie cum suis terminis

37

et affrontationibus et ingressibus et exitibus et cum suis decimis integriter. Est autem predictus mansus infra terminum predicti castri Montis Acuti. Donamus etiam vobis et tradimus ipsam petrariam et ipsum montem qui desuper est et omnes honores et teneones que a predicto podio sunt versus monasterium et versus Gaiani flumen, et ultra sicut a supradicto podio versant aque; <affrontat autem> ab oriente et meridie in ipso torrente et sicut per medium torrentem venit illa affrontatio et descendit in vestrum honorem de illa Gateleda et de Rubione et sicut de iam dicto podio a parte circii versant aque; ex alia parte in ipsum torrentem qui discurrit tempore pluviarum in Gaianum super resclo-sam superiorem iam dicti monasterii et sic ascendit illa affrontatio per medium flumen Gaiani usque ad ipsum torrentem qui est subtus ipsam rupem fitarii Pontis Armentarie, sicut terminatum et fixuriatum est a me iam dicto Geral-do Alamagni in presentia quibusdam militibus et aliis probis hominibus scilicet ab ipso superiori capite ipsius pariliate que est prope iamdictum torrentem et ascendit per lapides illos in quibus Cruces facte sunt et vadit in ipsam serram et terminatur per ipsum esponar et pervadit usque ad illas Cabconades de ipsis comes et ex inde dirigitur usque ad ipsum Alt Cher qui est in ipsa sponna de rivo Despeds et sic descendit in ipsum torrenten de rivo Despeds et ascendit per iam dictum torrentem usque ad ipsam Romegeram et ad montem, qui est super ipsam Romegeram ex directo sicut dividitur ab ipso rivo de rivo Despeds et vadit per collum de Portela usque ad terminum de Angera in ipsa Petrafita et descendit ad ipsos vilars de Cunil et sic ascendit in serram Voltoreram, et affrontat cum ipso vestro honore de Cabdel et de Fontibus Calidis et descendit ad ipsam matam de Virgili et ad ipsum Clot Lapacos et affrontat in termine montis Macelli et in vestro honore de Villa Rotunda. Quantum includunt et termini isti ambiunt predicte affrontationes damus et tradimus cum hac presenti scriptura vobis predictis et iam dicto monasterio ut melius potest dici vel intelligi ad profectum et utilitatem vestri vestrique monasterii per liberum et franchum alodium iure perpetuo posidendum. Ac insuper convenimus vobis et successori-bus vestris quatenus hec omnia prescripta faciamus vel bona et faciamus vobis ea tenere et habere in sana pace cum omnibus suis decimis integriter omni tempore et sicut predictum est convenimus vobis per nos et per nostros hec attendere et complere ad salvandum vestri et monasterii vestri.

Actum est hoc IIII. kalendas martii, anno ab Incarnatione Domini MCLXX-XIII.

Signum Geraldi Alamagni. Signum Berengarie eius uxoris. Signum Guillel-mi de Cervilione. Signum Raimundi Alamagni filii predicti Geraldi Alamagni et Berengarie uxoris eius. Signum Barengarii de Aquilone. Signum Guillelmi de

38

Aquilone. Signum Bertrandi de Sancto Petro. Signum Berengarii de Torreies. Signum Petri de Banariis. Signum Bernardi, primicherii.

Signum Raimundi, monachi, qui hoc scripsit die anno quo supra.

39

Moneda, peces de moneda d’or i magnats a Santes Creus1

Arnald Puy2

Introducció

Aquest escrit té el seu origen en una conferència pronunciada el 27 de se-tembre del 2009 al monestir de Santes Creus.3 Es van presentar els resultats de l’anàlisi de l’ús de la moneda d’or als documents compilats al Diplomatari del monestir.4 L’objectiu era oferir als assistents les dades ja publicades un any abans en forma d’article a la revista Gaceta Numismática.5 En aquest sentit, doncs, no es van mostrar els resultats inèdits d’una investigació en curs sobre les condici-ons d’ús i extensió de la moneda d’or als comtats catalans, sinó els d’un estudi monogràfic ja realitzat circumscrit espacialment i temporal en uns contorns ben precisos. Les línies que seguiran a continuació pretenen oferir una síntesi del que es va dir aquell dia, i per això es presentaran les dades de la pròpia recerca junta-ment amb algunes breus referències a estudis sobre el funcionament de la mone-da en les societats precapitalistes. El maneig simultani d’aquests dos recursos tant desiguals només vol situar la monografia en un marc de discussió historiogràfic

1 Amb la col·laboració del Ministerio de Ciencia e Innovación.2 Becari de Formación de Personal Investigador (F.P.I., ref. BES-2008-002037) adscrit al Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (U.A.B.) i al projecte I+D “Aclimatación y difusión de plantas en Al-Andalus” (HUM2007-62899/Hist), dirigit per la Dra. Helena Kirchner, de la Universitat Autònoma de Barcelona.3 Vull agraïr la invitació i l’amabilitat de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.4 Papell i Tardiu, Joan. Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225). Vol I-II. Barcelona: Fundació Noguera, 2005. En l’estudi es referenciarà com DSC.5 Puy, Arnald. “La moneda d’or al Diplomatari de Santa Maria de Santes Creus (975-1225)”. Gaceta Numismática, 169, 2008, pp. 39-60.

SANTES CREUS. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, XXIII: 39-48 (2010)

40

més general. No es pretén en cap cas ponderar la vigència del que s’ha escrit fins el moment sobre la utilització d’aquesta moneda als comtats catalans a partir de l’estudi exclusiu d’aquest cas concret. L’objectiu és oferir les conclusions d’un estudi específic a la llum de les propostes genèriques realitzades durant aquests darrers anys.6

L’ús de balances

La primera menció de l’or a Santes Creus és del 977. Es tracta d’un acord entre Guitard de Mureden i el bisbe de Barcelona en el qual s’acordava el paga-ment de dues libras auri cocti si el pacte establert entre ells es trencava de forma intencionada.7 L’or sense encunyar s’incloïa, per tant, en el sistema ponderal de la lliura monetària.8 Les peces de moneda, però, també eren pesades: al 1161 un individu reconeixia deure XXI morabetinos bonos lupinos vel aiadinos boni auri et recti ponderis; al 1175 es consignava una venda a canvi de XII morabetinos bonos vel aiadinos de boni auri et obtimi pensi, així com la venda d’un cellarium al monestir a canvi de CCXXXV morabetinos bonos, lobetos vel aiars et de recto penso.9 Són, tan sols, tres exemples concrets extrets d’un conjunt més ampli de

6 L’anàlisi del guió historiogràfic sobrepassa els objectius del treball. Es citarà a continuació la bibliografia emprada per contextualitzar l’estudi, sense intenció de ser exhaustiu. Bonnassie, Pierre. La Catalogne du milieu du Xè a la fin du XIè siècle. Croissance et mutations d’una socíete. Université de Toulouse – Le Mirail, 1975, p. 382 va proposar una difusió generalitzada de les peces d’or per tots els nivells de la societat. L’afirmació va ser posada en dubte poc després per Barceló, Miquel. “L’or d’Al-Andalus circulant als comtats catalans. Un or vist i no vist?”. A Symposium Numismático de Barcelona, vol. I, pp. 313-334, p. 315, però va ser aceptada, en els seus trets generals, per Vegué, Pere. “La circulació monetària àuria a la Península després del “mil·leni”. El problema del mancús de Barcelona”, Symposium Numismático de Barcelona, I. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, 1979, pp. 329-358, p. 332; per Salrach, Josep Maria. El procés de feudalització. Segles III-XII, a Vilar, Pierre. Història de Catalunya, vol. II, Barcelona: Edicions 62, 1987, p.273 i sobretot per Farías, Víctor. “Compraventa de tierras, circulación monetaria y sociedad campesina en los siglos X y XI”, Anuario de estudios medievales, 29, Barcelona: CSIC, 1999, pp.268-294, p.271, p.279. La qüestió ha estat tractada igualment per Balaguer, Anna Maria. Del Mancús a la Dobla. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, 1993; Balaguer, Anna Maria. Història de la Moneda dels Comtats Catalans. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Institut d’Estudis Catalans, 1999 i per Crusafont, Miquel. Història de la Moneda Catalana. Barcelona: Editorial Crítica, 1996. D’altra banda, Retamero, Fèlix. “Tadmekka, los taifas y los feudales. De nuevo sobre la moneda fiscal y la moneda feudal”, a Barceló, Miquel.; Toubert, Pierre (eds.). L’Incastellamento. Actas de las reuniones de Girona (26-27 de noviembre 1992) y de Roma ( 5-7 de Mayo), Roma: École Française de Roma, 1998, pp.148-152, va observar que la poca presència de mercats al llarg del segle XI dificultava la conversio masiva del producte pagès en moneda. Igualment, Retamero, Fèlix. “Els primers comptes catalans: Els números primerencs del feudalisme”, a Barceló, Miquel; Feliu, Gaspar. El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València: Universitat de València, 2003, pp.103-118 va posar de relleu la necessitat de no considerar cada expressió monetària amb referències a or com una evidència sistemàtica de la seva utilització efectiva com a mitjà de pagament. 7 DSC, 2.8 La lliura monetària equivalia a 326 2/5 grams i a 20 sous o 240 diners. Pellicer Bru, Josep. Repertorio Paramétrico-Metrológico medieval de los reinos hispánicos. Barcelona-Madrid: ANE, Museo Casa de la Moneda, 1999, pp. 116-117.9 DSC, 99, 187, 217 respectivament.

41

documents on s’ha identificat numerari auri sotmès a comprovacions ponderals. Aquestes comprovacions, però, no només es realitzaven quan es manejaven peces de moneda i metall preciós. Algunes matèries usades com a mitjà de pagament també van ser pesades i comprovades, com mostra un document de 1180 on s’es-tablia el pagament de III libras bone cere ingenio et in bona pace a canvi d’un hort, vinya i camp; o un text en el qual es cedia a un particular una terra a canvi d’un cens anual de medium quartarium olei boni ad quartarium Barchinone.10 No es perceben, en aquest sentit, diferencies substancials entre el tracte que es donava a les peces de moneda, al metall no encunyat i a les matèries diverses emprades com a mitjà de pagament, tot i que és evident que entre els personatges docu-mentats al DSC es va preferir el metall encunyat com a instrument comptable hegemònic. Aquest fet suggereix que les peces de moneda d’or documentades al DSC van ser emprades com si fossin metall sense encunyar; és a dir, no van ser manejades pròpiament com “peces de moneda”. Sotmetre algunes d’aquestes pe-ces a pesatge suposava el qüestionament de la diferència entre el valor metàl·lic i el valor nominal del numerari, la relació tibant i canviant dels quals és l’element formatiu del signe monetari.11 El valor nominal ha de ser sempre superior al valor metàl·lic de la peça de moneda per tal que l’encunyació sigui sostenible per l’au-toritat emissora pertinent. El que dóna aquest valor afegit respecte al valor que incorpora en metall és l’encuny, el signe del poder en qüestió . Així, l’ús de ba-lances en el maneig del numerari mostra el rebuig d’aquesta plusvàlua, el rebuig també a la part de la peça ocupada per l’autoritat i la seva valoració exclusivament per la quantitat de metall que incorporava.

El signe de l’autoritat

Aquesta marca de l’encuny, però, era l’element distintiu que servia als que realitzaven tractes per identificar les peces de moneda que manejaven. S’ha refe-renciat, en el paràgraf anterior, una expressió monetària on es van utilitzar mora-betins lupinos vel aiadinos. També s’ha identificat al 1150 un deute expressat en XC moabitinos bonos marinos et marruchinos per medium et boni auri sine engan.12 La diferent caracterització de les peces dels almoràvits significa que els relacionats amb

10 DSC, 228, 233 respectivament.11 Per la relació entre valor nominal i valor en metall, Barceló, Miquel et alii. “De moneta ( notes crítiques sobre moneda, peces de moneda i historiadors)”. Acta Numismàtica 12. Barcelona, 1982, pp. 19-29.12 DSC, 43.

42

el monestir de Santes Creus estaven acostumats a manejar-les i eren capaços de di-ferenciar-les de manera inequívoca. La diferenciació es feia a partir de l’observació del signe de l’autoritat; era, per tant, un discerniment visual. D’aquesta forma, al DSC es van identificar fins a tres tipus diferents de morabetins: els lupinos eren els morabetins encunyats a València i a Múrcia entre 1147 i 1172 per Abū ‘Abd Allāh Muh_ammad ibn Sa‘id ibn Muh_ammad ibn Ah_mad ibn Mardāniš, conegut amb el sobrenom de Ibn Lup (el rei “Llop” dels documents catalans). Els aiadinos van ser els encunyats per l’emir ‘Abd Allāh ibn ‘Iyād a Múrcia entre 1145 i 1147, i pel que sembla rebien en ocasions la mateixa consideració que els lupinos.13 Res-pecte als marinos et marruchinos, s’havia dit que rebien aquest nom perquè venien per mar, però posteriorment es va proposar que serien les peces de moneda encu-nyades pels merinides, anomenats “marinos” pels cronistes.14 Tot i aquest ús del signe de l’autoritat per discernir tipològicament les peces, no sembla haver-hi res, com s’ha comentat anteriorment, que insinuï que eren valorades de forma diferent al seu pes en metall. Un altre exemple que suggereix la consideració equivalent que rebien les matèries diverses i les peces de moneda d’or es troba als testaments: al 1213 Elisenda de Queralt legava a distints beneficiaris res meas mobiles, frumen-tum, ordeum sive aliud genus annone, vinum et vasa vinarum et panos, bestias, solidos Barchinone, morabetinos.15 No sembla apreciar-se cap diferència en aquest docu-ment respecte el tractament que es donava al numerari i al forment, per exemple. De fet, és en els testaments on s’observa que els morabetins, per exemple, eren un bé més del conjunt patrimonial del testador. Es barrejaven amb drets sobre castells, béns immobles, producció camperola o sous, i per tant, perdien la consideració de signe monetari per arribar a ser, en certa manera, monnaie-merchandise.16

En ocasions, els participants en les transaccions van valorar l’operació rea-litzada mitjançant equivalències en les que incloïen un referent monetari simul-tàniament amb una o més matèries. És el cas, per exemple, d’expressions com C morabetinos bonos aiadinos et lupinos legitimi pensi in auro sine engan et unum pullinum et unam vacam; unum equm et X solidos et alia parte duos aureis et unum

13 Abunden molt les expressions morabetinos lupinos vel aiadinos.14 Pels aiadinos i lupinos, Mateu i Llopis, Felip. “Morabetinos in auro y mazmudinas iucefias (1162-1276)”. I Jarique de Estudios Numismáticos Hispano-Árabes. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1988, pp. 181-191. Pels marinos et marruchinos, Mateu i Llopis, Felip. “Morabetinos lupinos y Alfonsinos desde Ramon Berenguer IV de Barcelona a Jaume I d’Aragó (1131-1276)”. II Jarique de Numismática Hispano-Árabe. Lleida: Quaderns de l’Institut, 1988, pp. 93-116. Mateu i Llopis va corregir la identificació feta per Botet, Joaquim. Les Monedes Catalanes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, vol. I, 1976, p. 68, de que els marinos rebrien aquest nom perquè vindrien per mar.15 DSC, 523.16 El concepte és de Hennequin, Gilles P. “De la monnaie antique a la monnaie musulmane”. Annales E.S.C. Juliol-Agost 1975, pp. 890-899.

43

pollinum, o CCL morabetinos anfossinos de paga boni auri et recti ponderis et unum pollinum caballinum duorum annorum.17 Els morabetins es situaven, en aquests tractes, al mateix nivell de qualitat que els cavalls en el moment de saldar l’ope-ració. La utilització conjunta de matèries diverses i referents monetàris —que, com es veurà a continuació, també podien ser diversos— a l’hora d’establir el valor dels intercanvis reflecteix el marge que tenien els individus relacionats amb Santes Creus en l’establiment d’equivalències entre coses. La fixació del valor del tracte en qüestió es realitzava a criteri dels que participaven en l’intercanvi. No es percep, almenys fins al 1170, cap signe al DSC que insinuï l’existència d’una reducció d’aquest ventall de possibilitats comptables.18

La coexistència de diferents unitats comptables i mitjans de pagament

Fins llavors, es documenten nombroses unitats de referència monetària. S’ha vist a l’inici de l’article com un pes determinat de l’or —dues libras auri cocti— podia servir per valorar una operació. Es podia emprar també el pes de l’or com a unitat de referència per valorar el preu d’una altra matèria efectivament entre-gada com a mitjà de pagament: al 1023 es va vendre un castell a canvi de cavallos tres optimos quos in pretio LX untiarum auri recepimus.19 Un pes determinat de l’or de València podia actuar també com a referent monetari: al 1084 es va vendre un alou per unum optimum cavallum de pretio sexaginta unciis auri de Valencia.20 No sempre calia, però, explicitar el mitjà de pagament: al 1093 es van vendre unes ereditates per XXX uncias de auro de Valentia in rem valentem.21 En algunes ocasions s’ha documentat també com l’operació es valorava simultàniament en una quantitat de mancusos i en or de València, tal i com evidencien expressions

17 DSC, 204 (1178); 250 (1182), 610 (1225). Els morabetins alfonsins esmentats al document de 1225 són els morabetins encunyats pel rei Alfons VIII a Castella, amb un pes i una llei molt semblans als morabetins encunyats per ibn Lup a Múrcia. Balaguer, Anna Maria. Del Mancús a la Dobla. Or i Paries d’Hispània. Barcelona: ANE, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, 1993, pp. 76-78. Per les diferents possibilitats en la construcció d’equivalències entre coses, Barceló, Miquel. “La construcció d’equivalències entre coses en la documentació dels segles IX al XI”. A Barceló, Miquel, et alii. El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català. València: Publicacions de la Universitat de València, 2003, pp. 35-45.18 La desaparició de la moneda d’or de la documentació de Santes Creus comença a ser documentalment perceptible a partir de 1170. L’esvaïment progressiu d’aquesta moneda i de l’ús de les matèries alternatives com a mitjans de pagament va anar relacionada amb la cada vegada major presència de la peça de plata, l’instrument comptable del comte de Barcelona. Veure Puy, Arnald., “La moneda d’or al Diplomatari de Santes Creus (975-1225)”, pp. 51-57. També Puy, Arnald. “Quiénes usaron moneda de oro en el Diplomatario de Santes Creus?”, inèdit.19 DSC, 8.20 DSC, 21.21 DSC, 26.

44

com mancusos XVI de auro rovallensis, manbcones quinquaginta ex auro Valentie o quingentis manchusos in auro Valentie, al 1093, 1085 i 1112 respectivament.22 Els morabetins també podien ser utilitzats com a unitat de valor: al 1181 s’establia un pagament de CCXX aureos et propter unum equm de XXX morabetinos. La més reveladora expressió monetària pel que respecta a aquest marge de possibilitats en l’establiment del valor de l’operació s’ha trobat en un document de 1084 que registrava la venda d’un alou per XVI moabatinos aiadinos in denariis CXII solidos.23 En aquesta expressió es va designar el valor de l’alou específicament en morabetins aiadins per posteriorment traspassar aquesta quantitat en sous i en diners. Hi ha, en rigor, dues unitats monetàries actuant sobre una única matèria. Per tant, al DSC es documenta la coexistència de distintes unitats comptables sense que això suposi cap conflicte pels que participaven en les transaccions. La presència d’espècies monetàries noves no anul·lava l’ús de les anteriors. Al cap de poc temps es produïa la conversió de la peça de moneda en unitat monetària,24 però això no suposava la desaparició o l’abandó de les unitats de referència pree-xistents. Cal resaltar la convivència simultània de diferents fórmules monetàries, totes elles socialment acceptades per igual.

En aquest sentit, les precaucions a l’hora d’identificar els elements que par-ticipaven en la construcció del pretium —mitjà de pagament i unitat de valor— són ineludibles. L’ús simultani de diverses unitats de referència en una mateixa expressió, juntament amb què en ocasions no es precisava quin era el mitjà de pagament emprat —l’expressió in rem valentem, “en matèries que tenen aquest valor”— i la dificultat en discernir el mitjà de pagament i la unitat comptable en una expressió monetària concreta són elements que suggereixen no postular moviment de peces de moneda en cada document on es mencionin mancusos o morabetins, per exemple. La manca de l’expressió in rem valentem no significa automàticament que una operació es saldés amb numerari.25 Les transaccions valorades en una quantitat específica de solidii tampoc no evidencien de forma

22 DSC, 25, 22, 30. Per les expressions “mancús d’or de València”, Balaguer, Anna Maria. Del Mancús a la dobla, p. 39. L’or de València també es coneix com “or de rovalls”, expressió que fa referència a la mala qualitat de la talla. Segons Balaguer, equivalien a un quart de dinar i eren de set quirats. Balaguer, Anna Maria. Del Mancús a la Dobla, p. 38; Balaguer, Anna Maria. “Influencias de las acuñaciones musulmanas en los sistemas monetarios de los reinos ibéricos medievales”. Gaceta Numismática, 92, 1989, pp. 29-4723 DSC, 249.24 Això va ser observat inicialment per Fèlix Retamero al cartulari de Sant Cugat del Vallès. Retamero, Fèlix. “La moneda al Cartulari de Sant Cugat del Vallès”. Inèdit. Al DSC el morabetí es documenta per primera vegada el 1128 i al 1181 ja apareix com a unitat de valor designant el preu d’un cavall, CCXX aureos et propter unum equm de XXX morabetinos (DSC, 240).25 Tot això ha estat observat per Retamero, Fèlix. “Els primers comptes catalans”, pp. 103-118.

45

mecànica el lliurament de diners. D’aquesta forma, les expressions monetàries que s’han presentat anteriorment que fixaven un valor definit en manchusos in auro Valentie no es poden entendre inequívocament com una evidència de la cir-culació efectiva de peces de moneda d’or.26 En ocasions no era necessari explicitar la matèria usada com a mitjà de pagament, i per tant és possible que en aquests tractes es pagués amb una matèria el valor de la qual s’hagués definit en aquests termes, usant simultàniament dues unitats de valor. Com s’ha vist, això no era un recurs excepcional. L’important pel bon desenvolupament de la transacció era la fixació del valor monetàri del tracte i no tant el mitjà emprat per sancionar l’ope-ració. Tot i així, l’explicitació de la unitat de referència no era tampoc una con-dició indispensable per l’exit de la transacció: al 1163 es van intercanviar turris, curtalis et orti, cum arboribus diversi generis per pelles unas varies novas, coopertas de purpura et II cisclatones bonos et II pelliceas rubeas bonas.27

S’ha introduït en els paràgrafs anteriors el concepte de “monnaie-merchan-dise”. Hennequin la defineix com aquella moneda que circula “avant l’État, sans l’État ou hors l’État”. Els morabetins, en aquest sentit, circulaven en un context que no els hi era propi. La incapacitat del comte de disciplinar el seu curs, així com la inexistència d’evidències que suggereixin la presència d’una fiscalitat com-tal sistemàtica, van ser factors clau en el manteniment de la qualitat i quantitat metàl·lica de les peces.28 Per contra, la peça de moneda de plata —el diner de Bar-celona— era el signe monetari de l’autoritat, la talla del qual podia ser alterada a voluntat segons les necessitats financeres del moment. Aquesta desigual capacitat del poder comtal per alterar una o altra peça era ben coneguda per alguns indi-vidus, que van decidir protegir-se d’aquests desequilibris metàl·lics en les opera-cions creditícies; és a dir, en aquells tractes en els quals era important mantenir l’estabilitat del valor del préstec i evitar que un posterior reajustament en el metall del numerari inicialment emprat en l’acord alterés el valor de l’operació: al 1183 Bernat Escasset i Guillem de Crassa van acordar que si en el moment de retor-nar el préstec, inicialment fixat en 425 sous de moneda de Barcelona, l’autoritat havia alterat la quantitat metàl·lica de les peces de moneda emprades, aquest es tornaria en morabatins, a raó de set sous el morabatí.29 L’estratègia dels individus

26 Contra Balaguer, Anna Maria. Del Mancús a la Dobla, p. 39. Balaguer conclou que les expressions “mancús d’or de València” designaven el pes d’un dinar o mancús pagat en peces de moneda de rovalls o quarts de dinar d’una llei aproximada de set quirats, actuant, d’aquesta manera, com a unitat de valor (1 mancús = 3’85 grams).27 DSC, 105.28 Retamero, Fèlix. “Els primers comptes catalans”, pp. 165-167.29 El “marge fiduciari” és la suma del cost de fabricació de la peça i el senyoreatge respecte al valor del metall en brut. La defi-nició és de Torró, Josep. “Moneda forçada”. Ingressos reials i espècies monetàries al regne de València (1238-1500)”. Inèdit.

46

que van realitzar aquest tracte va ser resguardar-se dels efectes nocius de cobrar el deute amb peces de moneda metàl·licament devaluades; és a dir, amb numerari que inclogués un major marge fiduciari.30 El cobrament d’un deute amb diners de Barcelona que continguessin menys metall que els anteriorment prestats ha-gués significat l’acceptació de la diferència de metall entre els dos tipus, nominal-ment equivalents, considerant que l’alteració en l’espai que ocupava aquest marge fiduciari era irrellevant en l’establiment de l’acord monetari. En altres paraules, haguessin acceptat la capacitat comtal d’esdevenir valor dins la mateixa peça de moneda. Es tracta d’una clàusula identificada també en alguns documents del Diplomatari de Santa Anna de Barcelona31 i presumiblement s’identifiqui també en altres conjunts documentals quan aquests siguin estudiats sistemàticament.

Ja s’ha vist com les operacions es podien sancionar fent servir matèries diver-ses. No sembla que el numerari sigui imprescindible per poder realitzar intercan-vis. És el signe monetari hegemònic, però això no significa que fos l’únic recurs a l’hora de valorar els tractes realitzats. Les dades obtingudes del DSC han mostrat com durant el període d’emissió dels mancusos de Bonhom, Enees i Raimundus Comes (1018-1076)32 —l’emissió dels quals es suposava una conseqüència a la necessitat creixent de moneda que experimentaria la florida economia catalana, sustentada per individus acostumats a moure peces de moneda d’or33— la majo-ria de tractes realitzats al DSC es van dur a terme sense moviment de numerari: quatre d’un total de deu documents disponibles per aquest període contenen ex-pressions monetàries. Tres d’aquestes quatre expressions inclouen mencions a or34 i en dues d’elles participen explícitament cavalls valorats en unces d’or, al 1023 i al 1067.35 La meitat dels intercanvis escripturats amb referències monetàries en aquest període (1018-1076), doncs, són sancionats sense peces de moneda. Si s’allarga l’anàlisi fins que s’esmenta el primer morabatí, al 1128, es disposa entre 1079 i 1128 d’un total de vint documents, dels quals nou contenen expressions

30 Alturo Perucho, Jesús. “Notes numismàtiques dels Diplomataris de Santa Anna de Barcelona (Fons de Santa Anna i de Santa Eulàlia del Camp ) del 942 al 1200”, Acta Numismática, 11, 1981, pp.121-141.31 Els mancusos de Bonhom, un orfebre i prestamista jueu de Barcelona, imitaven o bé els dinars del califa al-Qāsim al-Ma’mūn, els dinars dels Tujībī-s o els dinars de Yah__yà al-Mu’tali, de Ceuta. Enees es caracteritza com el successor de Bonhom. Pel que respecta als mancusos Raimundus Comes, són els mancusos emesos pel comte Ramon Berenguer I ja amb la clara intenció d’establir un ferm monopoli sobre l’emissió de peces d’or. Veure Balaguer, Anna Maria. Del Mancús a la Dobla, pp.25-28.32 Crusafont, Miquel. Història de la moneda catalana. Barcelona: Editorial Crítica,1996, pp. 63-66. Vegué, Pere. “La circulació monetària àuria a la Península després del “mil·leni, p.332.33 DSC, 8, 11, 13.34 DSC, 8; 13.35 DSC, 17, 21.

47

monetàries, vuit amb referències explícites a l’or. D’aquests, dues transaccions es fan escripturades inequívocament valorant cavalls en unces d’or36 i una amb unces d’or de València in rem valentem.37 És a dir, entre 1018 i 1128 es disposa de trenta documents, tretze dels quals contenen expressions monetàries, onze d’elles emprant explícitament or. En cinc —el 45’45%, gairebé la meitat— es salden efectivament amb matèries valorades a partir del metall preciós. En rigor, al DSC no sembla existir necessitat de numerari auri per poder saldar satisfactòriament els tractes. S’utilitzaven matèries alternatives sense problemes, si així s’acordava entre els participants en les transaccions.

Al Diplomatari de Santes Creus la primera menció del terme “mancús” en una expressió monetària és del 1064 i s’explicita que es tracta de mancusos de 10 la unça , fet que revela la coneixença, per part dels participants en la transacció, dels anteriors de 7 o 8 la unça, els de Bonhom i Enees, que no són mencionats en cap document del Diplomatari. Tot i així, el mancús es va emprar majoritàriament al DSC com a unitat de valor i no hi ha cap element que permeti postular una circulació rellevant de mancusos entre els individus relacionats amb el monestir.

Qui va utilitzar la moneda d’or?

Qui eren, però, els personatges que van utilitzar moneda d’or? L’estudi realit-zat amb l’objectiu de precisar el patrimoni, l’estatus i les relacions socials i gene-alògiques dels individus documentats al DSC usant aquesta moneda ha permès identificar un total de vuitanta-tres persones diferents.38 Les conclusions encara són prematures, però s’ha pogut identificar a grans trets dos grups de personat-ges: els que tan sols s’han pogut trobar en escriptures del DSC —el 60%— i

36 DSC, 26.37 DSC, 11.38 Puy, Arnald. “Quiénes usaron moneda de oro en el Diplomatario de Santes Creus?”. Inèdit. En aquest treball es van cercar també els personatges identificats al DSC en altres conjunts documentals com el Diplomatari de la Catedral de Tortosa, el Diplomatari de Poblet, l’Arxiu Antic de Santa Anna de Barcelona, L’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, el Cartulari de Sant Cugat del Vallès, la Col·lecció Diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny i el Liber Feudorum Maior. Virgili, Antoni. Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1212), vol. I-II. Barcelona: Fundació Noguera, 1997-2001; Altisent, Agustí. Diplomatari de Santa Maria de Poblet, vol. I, anys 960-1177. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993; Alturo Perucho, Jesús. L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona, del 942 al 1200. Aproximació històrico-lingüística. Barcelona: Fundació Noguera, 1985; Baucells i Reig, Josep; Fàbrega i Grau, Àngel; Riu i Riu, Manuel; Hernando i Delgado, Josep; Batlle i Gallart, Carme. Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, segle XI, vol. I, II, III, IV, V y VI. Barcelona: Fundació Noguera, 2006; Rius Serra, José. Cartulario de Sant Cugat del Vallès, vol I, II y III. Barcelona: CSIC, 1947; Sarobe i Huesca, Ramon. Col·lecció Diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (1070-1200), Vol. I-II. Barcelona: Fundació Noguera, 1998; Miquel i Rosell, Francisco. Liber Feudorum Maior, vol. I, II y III. Barcelona: CSIC, 1962.

48

aquells que s’han pogut identificar també com a mínim en un dels altres con-junts documentals manejats —el 40%-. Hi ha, per tant, un volum destacat de personatges que posseïren un volum de patrimoni el suficientment gran i dispers com per constar en altres diplomataris i cartularis. Sembla, en aquest sentit, que existeix una correspondència entre la posició social d’un individu i la seva major o menor presència documental: Alguns llinatges aristocràtics com els Castellvell, els Cervera, els Cervelló, els Montcada, els Guàrdia, els Alemany o els Sentme-nat s’han documentat, com a mínim, en tres del total de conjunts documentals emprats per l’estudi.

Continuant amb els personatges mencionats en altres conjunts documentals apart del DSC, la quantificació de les dades ha revelat que un personatge s’ha docu-mentat en tots els cartularis i diplomataris manejats; un altre en sis d’ells; dos s’han documentat en cinc; dos més en quatre; set en tres; cinc en dos i catorze en un.

Hi ha un volum d’individus que no han pogut ser identificats degut a que només se’ls ha trobat en un document del DSC, el qual no proporcionava la informació suficient per caracteritzar-lo: quatre pel segle XI sobre un total de divuit i tretze pel XII i el primer quart del tretze sobre un total de seixanta-cinc personatges. Per tant, s’ha pogut fer una aproximació més o menys detallada a un 80% dels personatges identificats usant moneda d’or al DSC.

Es tracta, en termes generals, d’individus que van participar en les expedicions de conquesta de Tortosa i/o Lleida i membres de famílies consolidades o perso-natges les relacions socials o genealògiques dels quals evidencien indubtablement la seva inclusió a l’estament feudal. També s’han documentat individus assentats en nuclis urbans, dedicats als negocis i a les operacions especulatives, alguns d’ells definits com a probum hominum de Barcelona o Tortosa i amb prestigi dins la so-cietat del moment. Atès que el grup més nombrós és el d’individus documentats exclusivament al DSC, i que vint-i-sis d’aquests sobre un total de cinquanta s’han trobat associats a renta —dècimes, primícies— o disposant de béns arrendats a altres personatges, es pot afirmar que fins i tot dins del grup dels que semblen tenir menys presència documental hi ha un volum important d’individus que podien exercir control sobre el treball d’altres. En general, doncs, la moneda d’or docu-mentada al DSC va ser emprada per gent benestant, amb major o menor capacitat d’influència. L’estudi de les traces documentals deixades per aquesta moneda sug-gereix que es va utilitzar majoritàriament per un circuit reclòs restringit a un sector consolidat de la societat. L’estudi de més conjunts documentals i la introducció del registre numismàtic en la qüestió permetrà obtenir més informació sobre el grau i condicions d’ús de la moneda d’or als comtats catalans.

49

Croats anglonormands a Tortosa(segona meitat del segle XII)*

Antoni Virgili(Universitat Autònoma de Barcelona)

Resum

La primavera de l’any 1147, una flota de croats anglonormands i flamencs va sortir de Dartmouth en direcció a Terra Santa per prendre part en la Segona Croada. Pel camí van participar en els setges de Lisboa (octubre de 1147) i Tor-tosa, que va culminar amb la rendició de la ciutat el darrer dia de l’any 1148. La documentació ha permès identificar un nombre significatiu de croats originaris de les Illes Britàniques que van decidir instal·lar-se a Tortosa i les terres del Baix Ebre al llarg de la segona meitat del segle XII. Eren anomenats angli, anglici i an-gles. Aquest article posa en relleu la participació del destacament croat en el setge de la ciutat i reuneix totes les informacions possibles que aquests anglonormands van tenir en el procés de colonització de la regió, i com algun dels seus membres van formar part de les primeres oligarquies que es van constituir en els primers anys de la Tortosa feudal. L’estreta relació que van mantenir aquests croats amb l’orde del Cister, i de manera especial, amb el monestir de Santes Creus cal cer-car-lo en dos contextos: d’una banda, amb els patrimonis que Ramon Berenguer IV va atorgar a Santes Creus i Poblet a la regió de Tortosa. De l’altra, amb la personalitat dels grans promotors de la Segona Croada, el papa Eugeni III, qui havia estat abat del monestir cistercenc de Sant Anastasi i, sobretot, el cistercenc Bernat de Claravall, el qual s’encarregà de predicar-la per totes les regions de l’Europa feudal.

SANTES CREUS. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, XXIII: 49-74 (2010)

50

La presa d’Edessa per Zengi d’Aleppo i Mosul el desembre de 1144 va tenir una resposta immediata per part del papa Eugeni III en publicar la butlla Quan-tum praedecessores (1 de desembre de 1145), punt de partida de la Segona Croada.1 Bernat de Claravall i els seus col·laboradors la van predicar amb entusiasme per França, Flandes, Germània, Anglaterra i Holanda, i el seu missatge es va difondre arreu de la cristiandat a través dels Ordes Militars i dels legats pontificis de visita per les diferents seus episcopals.

Un dels escenaris de la Segona Croada fou al-Andalus. Els croats anglonor-mands i flamencs van col·laborar, amb tota seguretat, en les conquestes de Lisboa i Tortosa, i les tropes del comú de Gènova van tenir una participació decisiva en les d’Almeria i Tortosa.

Les tropes congregades al nord de l’Imperi Germànic i Dinamarca van di-rigir les seves campanyes contra els wendos del Bàltic. El gruix de les mainades reunides entorn de Lluís VII i Conrad III van emprendre les rutes meridionals tradicionals (via Marsella, Itàlia i la península Balcànica) vers Terra Santa. Els contingents croats de les regions litorals (Baixa Lorena, Normandia, Flandes, Països Baixos, Anglaterra i Gal·les) van optar per la via marítima, atesa la seva proximitat al mar, a través de les costes ibèriques i l’estret de Gibraltar.2 Les fonts coincideixen en assenyalar les diferents parades del trajecte: les tropes de Colònia van sortir a les darreries d’abril de 1147, van arribar al port de Dartmouth el 20 de maig i s’afegiren a l’armada formada per anglesos, holandesos i flamencs, uns 200 vaixells. A principis de juny, la flota va arribar al port gallec de Tamara per fer el pelegrinatge a Santiago. En la següent escala, a Porto, els representants de les mainades angleses i flamenques es van entrevistar amb l’arquebisbe Joan de Braga i el rei portuguès Alfonso Henriques i es van comprometre a participar en l’atac a Lisboa. Alemanys i holandesos es van adherir al pacte més tard. L’estol entrava a l’estuari del Tajo la vigília de Sant Pere, i el primer de juliol s’iniciava

* Aquest article ha estat originalment publicat en la revista Journal of Medieval History 35 (2009) 297-312. Vull expressar el meu agraïment al professor Miquel Barceló (UAB) pels seus suggeriments i observacions en la redacció del text, i de manera molt especial, al professor Paul Freedman (Yale University) per la seva traducció a l’anglès i l’oportunitat de publicar-lo en tan prestigiosa revista. Jo, però, sóc l’únic responsable dels errors que conté.1 La síntesi més recent i actualitzada sobre la Segona Croada és de J. Phillips: The Second Crusade. Extending the frontiers of Christendom. Yale University Press, New Haven and London, 2007. Vegin també el treball de G. Constable: “The Second Crusade as seen by contemporaries”, Traditio, 9 (1953), ps. 213-279, i els reunits per J. P. Phillips i M. Hoch (eds.): The Second Crusade: Scope and Consequences, Manchester University Press, 2001. 2 B. Meyer: “El papel de los cruzados alemanes en la reconquista de la Península Ibérica en los siglos XII y XIII”, En la España Medieval, 23 (2000), ps. 41-66.

51

el setge. La ciutat va caure en poder dels croats l’octubre de 11473. Segons les fonts, el pillatge practicat pels alemanys i holandesos va ser de tal magnitud que va merèixer la reprovació dels anglesos i els flamencs.4

Pel que sembla, els croats van romandre a Lisboa fins el febrer de 1148, en que van reprendre el viatge a Terra Santa.5 Devien arribar a Síria entre l’abril i el maig per incorporar-se a les tropes de Conrad III i prendre part en el setge de Da-masc (juliol de 1148). Abans, pel camí van atacar Hairon, segurament, la ciutat portuguesa de Faro6 on van fer un gran botí. És impossible de dir si en aquesta acció va participar tota l’expedició o només una part, mentre la resta continuava la seva ruta cap al Llevant.

Del que no hi ha dubte és de la participació d’una part dels croats anglofla-mencs en el setge de Tortosa al llarg de tota la segona meitat de l’any 1148. En aquells moments, doncs, la flota croada ja s’havia dividit. Una part es dirigia a Terra Santa i l’altra era a Tortosa. Conquerida la ciutat, part del contingent croat devia seguir el seu camí vers Jerusalem, però la resta hi va romandre.

Els croats en la conquesta de Tortosa

Després de la seva decisiva participació a Lisboa els destacaments croats van reforçar les tropes reunides per Ramon Berenguer IV i el comú de Gènova en el setge de Tortosa.7 Ignorem si es va produir un pacte previ, com a Lisboa, entre els comandaments croats i el comte de Barcelona, els genovesos o les autoritats eclesiàstiques. No se n’ha conservat cap document ni notícia.

En el moment d’establir el setge sobre la ciutat els croats es van situar en el sector septentrional —muralla i porta de Remolins— prop de l’Ebre, juntament amb els cavallers templers: angli namque una cum militibus Templi et cum multis

3 De la conquesta de Lisboa se’n va escriure una detallada narració: De expugnatione Lyxbonensi. The conquest of Lisbon, Ch. Wendell (ed. and trad.), Columbia University Press, 1936. Hi ha una edició recent amb traducció de C. W. David amb una actualització bibliogràfica de J. P. Phillips (New York, 2001). Vegeu també els treballs de H. Livermore: “The conquest of Lisbon and its author”, Portuguese Studies, 6 (1990), ps. 1-16, A. Forey: “The Siege of Lisbon and the Second Crusade”, Portuguese Studies, 20 (2004), ps. 1-13, i J. Phillips, The Second Crusade, capítol 8: “The Conquest of Lisbon”, ps. 136-167.4 B. Meyer, Op. Cit. ps. 46-47. 5 H. Livermore: Op. Cit. p. 7, suggereix que els anglonormands van romandre a Lisboa fins l’abril, i els flamencs i alemanys encara més tard. De confirmar-se aquestes dates, la seva arribada a Orient s’hauria d’endarrerir, però el mes de juliol podien ser davant els murs de Damasc.6 G. Constable, “A Note on the Route of the Anglo-flemish Crusaders of 1147”, Speculum, XXVIII, (1953), pp. 525-526.7 A. Virgili, “Ad detrimentum Yspanie”. La conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200), Universitat Autònoma de Barcelona — Universitat de València, 2001.

52

aliis alienigenis, desuper versus Romelinum iuxta flumen steterunt, tal com indica el cònsol i cronista genovès Caffaro.8 Els testimonis destaquen els anglesos per so-bre de la resta de combatents de procedència heterogènia genèricament designats amb el terme alienigenis. Dos documents redactats durant el setge demostren la importància i el prestigi dels croats. Es tracta de les donacions que els genovesos i el comte fan fer a favor de l’orde del Sant Sepulcre.9 En el primer, els cònsols Iordanus de Porta, Lanfrancus Piper, Guilielmus Buronus i Oglerius Ventus (...), precibus venerabilium peregrinorum et pro christiane fidei augmento Dei nutu ad Tortuose obsedionem aplicantium ... atorgaven la tercera part d’una peça de terra situada prop de la porta nord de la ciutat. En el segon, Ramon Berenguer IV , amb l’assentiment dels nobles cònsols i poble de Gènova, del gran mestre del Temple, Pere de Rovera i dels frares, et ex devota petitione peregrinorum ex lito-ribus hinc inde maris interfluentis Angliam et terras citramarinas veniencium tunc temporis existencium in obsidione Tortose cum reliquo exercitu (...) lliurava a l’orde la casa del fill de Ferri alamini sarraceni, predicti urbis incole, amb una vinya, un hort, un ferraginal i un camp adjacents a la peça lliurada abans. D’aquest camp es diu en dues ocasions en el mateix text in quo sepulti sunt predicti peregrini, i en l’afrontació sud figura un pou davant la porta de Remolins, en el lloc on en altre temps eren enterrats els cadàvers dels sarraïns (in loco ubi sarracenorum olim cadavera sepeliebatur). Entre els signants destaquen els comandants croats: Ballu-inus de Carona, stabularius anglensis, Gilibertus de Bruies, stabularius Flandrensis i Galterius, stabularius Loherrensis, al costat de barons tan rellevants com Guillem de Montpeller, Guillem Ramon de Montcada, Robert Bordet, comte de Tarrago-na, Bernat de Bell·lloc, Arnau Berenguer i Berenguer Arnau d’Anglesola, Albert de Castellvell i d’altres.

La datació dels diplomes no acaba de concordar. Els dos es van escriure de forma simultània, ja que es complementen l’un a l’altre. El primer està datat el novembre de 1149, malgrat que la xifra de les unitats no s’acaba d’apreciar del tot. El segon especifica que fou in obsedione Tortose, a quatre dies de les nones de novembre (dos de novembre) de l’any de l’Encarnació 1149, en el dotzè any de regnat de Lluís el Jove. Estrictament, el 12 any del regnat de Lluís correspon a l’any 1148, i a principis de novembre, el setge es mantenia. Per aquest motiu,

8 Caffaro, Ystoria captionis Almarie et Turtuose, edició sw L. T. Belgrano: Annali Genovesi di Caffaro e de’ suoi continuatori, vol. I, Fonti per la Storia d’Italia, Roma, 1890, ps, 79-89.9 J. Alturo: L’Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. (Aproximació històrico-lingüística), Fundació Noguera, Barcelona, 1985, docs: 267 i 268. El segon document també l’ha publicat R. Hiestand: “Reconquista, Kreuzzug und heiliges Grab. Die Eroberung von Tortosa 1148 im Lichte eines neuen Zeugnisses”, Gesammelte Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens, 31 (1984), ps. 136-157.

53

creiem que la data de l’Encarnació és errònia i que les dues escriptures es van emetre durant l’assetjament, l’any 1148.

En els dos textos ressenyats, el terme alienigenis de la crònica de Caffaro ha estat substituït pel de peregrini però el significat és el mateix: estrangers arribats per mar des d’Anglaterra i d’altres regions citramarinas. Novament, sembla que els textos volen destacar la tropa anglesa per sobre d’una resta heterogènia de combatents. Aquesta heterogeneïtat no significa desorganització. Els conestables (comes stabuli) que signen un dels documents eren els oficials que comandaven els respectius contingents. Els croats constituïen un cos expedicionari ben articulat i organitzat, i d’eficàcia contrastada per l’experiència d’assalts anteriors.

Finalment, la referència al camp on eren enterrats els croats inclosa en un dels documents esmentats està ratificada en escriptures posteriors. El primer de juny de l’any 1164, s’alienava un camp que limitava al nord in cimiterio anglico-rum i al sud in cimiterio sarracenorum; i el 10 de gener de 1166, la seu de Tortosa rebia un hort a tocar de la muralla de Tortosa vora el cementiri dels anglesos (iuxta menia civitatis Dertose circa cimiterium anglorum).10 La concordança de la documentació és absoluta en coincidir el mateix espai, a tocar del portal de Remolins. Els croats angloflamencs, doncs, van habilitar com a fossar un lloc proper al que es van situar durant el setge. I cal pensar que els morts que s’hi enterraven eren els caiguts en els combats. Probablement, el fossar fou utilitzat pels que van romandre a Tortosa, atès que divuit anys després encara s’esmenta en la documentació.

La colonització

Conquerida Tortosa, la ciutat i el terme esdevingueren un important focus d’atracció de colons de procedència molt diversa que van arribar durant la segona meitat del segle XII i el XIII. És ben perceptible la presència d’occitans (des de la Provença fins a Aquitània), italians (de la Ligúria i la Toscana, llombards, pisans i, sobretot, genovesos), aragonesos i, molt especialment, de catalans, sense oblidar una part del contingent croat angloflamenc que havia pres part en el setge. Tots plegats forjaren la nova societat feudal sorgida de la conquesta.11

10 Respectivament, J. Alturo, Op. Cit. doc. 371 i A. Virgili, Diplomatari de la Catedral de Tortosa (1062-1193), Fundació Noguera, Barcelona, 1997, doc. 157.11 A. Virgili: “Conqueridors i colons a la frontera: Tortosa, 1148-1212”, Recerques, 43 (2001), ps. 47-76.

54

Amb la finalitat d’atraure colons, el comte Ramon Berenguer IV va expedir una primera carta de població poc després d’ocupar la ciutat, i que va confir-mar amb un diploma atorgat el 30 de novembre de l’any 1149.12 La carta feia una donació genèrica a tots els habitants de Tortosa, presents i futurs, de cases, camps, vinyes, horts, etc., en heretat pròpia i franca, tot afegint que atorgaria els corresponents títols (sicut uniquique dabo per donationes meas et cartas quas fac-turus sum vobis). Hem pogut reunir un nombre significatiu d’aquestes cartes de donació comtal, a través de les quals, Ramon Berenguer remarcava el caràcter de vassall del concessionari (fideli meo), tot fent constar el motiu de la recompensa (propter servicia), l’objecte de la donació, definit amb els termes honor o heredi-tas que designaven una casa a la ciutat i diverses parcel·les rústegues, per acabar imposant unes condicions: romandre a la ciutat o al terme (stator et habitator); la prohibició d’alienar els béns rebuts a clergues i senyors (libertatem alienandi ... exceptis militibus et sanctis), i mantenir la fidelitat al comte i successors (salva mea fidelitate et successoribus meis). Amb aquestes disposicions el comte s’assegurava la fidelitat dels receptors i posava les bases de la colonització, en obtenir d’aquests el compromís de residir a la regió.13 Els concessionaris d’aquestes cartes, en molts casos, milites que havien participat en el setge, esdevenien els pols d’atracció d’al-tres colons que arribaren a partir de la segona meitat del segle XII.

* * * * *

La documentació generada pels protagonistes de la construcció de l’ordre feudal a les terres de l’Ebre revela la presència de membres que havien format part del destacament croat durant la segona meitat del segle XII. Aquesta circum-stància es pot relacionar amb la decisió dels conqueridors de mantenir una tropa a Tortosa per motius de seguretat. Però fou, sobretot, el fàcil accés a les heretats i les favorables condicions atorgades als conqueridors el que va afavorir l’assen-tament dels croats anglonormands a la regió. Van preferir assegurar els beneficis materials derivats de la conquesta (béns mobles, possessions i poder que arriscar-se en noves campanyes a Terra Santa, molt més perilloses i de resultats incerts.

12 El document ha estat objecte de moltes còpies i trasllats manuscrits, així com de diverses edicions. Utilitzem la de J. M. Font Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, CSIC, Madrid-Barcelona, 1969, 1, doc. 75. El document de la primera carta correspon al número 68 de la mateixa col·lecció.13 Sobre els processos de repartiment i colonització de les terres conquerides a mitjan segle XII, A. Virgili: “Les conquestes catalanes del segle XII i els repartiments”, E. Guinot i J. Torró, eds.: Repartiments a la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), Universitat de València, 2007, ps. 51-74; també, “Els conqueridors de mitjan segle XII: com aprenen a ser-ho”, M. Barceló, G. Feliu, A. Furió, M. Miquel i J. Sobrequés, eds.: El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, Universitat de València i Museu d’Història de Catalunya, 2003, ps. 253-292.

55

La seva identificació ha estat possible gràcies als gentilicis que acompanyaven els seus noms, com ara anglicus, gales o galec i flamenc, a través dels quals s’indicava els seus llocs d’origen: Anglaterra, Gal·les i Flandes. Els normands i els flamencs es van assentar a les Illes Britàniques a inicis del segle XI; l’any 1108, el rei Enric I va establir una colònia de flamencs a Pembroke (al sud de Gal·les), molt hostils amb els nadius, i encara es van formar colònies a Irlanda, Anglaterra i Escòcia14 No es pot descartar, però, que anglicus fos un terme emprat genèricament, i que hi hagués individus d’altres procedències amb aquest mateix locatiu. L’objectiu d‘aquest treball és reunir les nombroses traces que han deixat els conqueridors d’origen britànic entre els centenars de documents conservats,15 i recollir la in-formació relativa a les seves persones —activitats, relacions de parentesc, nivell jeràrquic, categoria social — ja a títol individual, ja col·lectiu, sobre el seu paper en la formació de la nova societat colonial. Els diversos autors que han advertit la presència de colons d’origen britànic16 han comptat entre aquests els membres de família Salvanyac (Salvaniaco, Salvanico). Segurament, l’estada dels Salvanyac a Tortosa s’ha de relacionar amb el fet d’haver format part del destacament croat, com tants d’altres. També el seu origen geogràfic, a la riba del Tarn, afluent de la Garona, feu dels reis normands d’Anglaterra, podria explicar la seva relació amb la noblesa anglesa.

Hi ha notícies segures de 20 individus diferents originaris d’Anglaterra, Gal-les i Flandes. Hem optat per incloure aquests flamencs entre els anglesos, ja que són identificats de forma indistinta quan en realitat, com veurem, eren segura-

14 Robert Bartlett, La formación de Europa. Conquista, civilización y cambio cultural, PUV, València, 2003, ps. 157-16215 Les cites documentals es faran a través de les sigles corresponents a la font i el número de document. Cas de fer referència a un sol document la cita es farà en el propi text entre parèntesi; si hi ha més d’un document es farà a través d’una nota a peu de plana. Aquestes són les col·leccions documentals, ordenades de més a menys escriptures. DCT: A. Virgili, Diplomatari de la Catedral de Tortosa (1062-1193), Barcelona, 1997, i Diplomatari de la Catedral de Tortosa (1193-1213). Episcopat de Gombau de Santa Oliva, Barcelona, 2001. CTT: L. Pagarolas, La Comanda del Temple de Tortosa, primer període (1153-1213), Tortosa, 1984 . DSC: J. Papell: Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225), 2 vols., Fundació Noguera, Barcelona, 2005; CP: J. Pons Marquès, Cartulari de Poblet. Edició del Manuscrit de Tarragona, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1938; DP: A. Altisent, Diplomatari de Santa Maria de Poblet, vol. I (960-1177), Barcelona, 1993. També s’han consultat els fons de l’ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó, i de l’ACB: Arxiu de la Catedral de Barcelona que contenen documentació sobre Tortosa.16 La presència d’anglesos i flamencs entre la societat tortosina a partir de 1148 ja fou advertida des dels primers estudis, com els d’E. Morera, Tarragona Cristiana, Taragona, 1897, ps. 416 i ss. Posteriorment, R. Miravall, Immigració britànica a Tortosa (segle XII), Barcelona, 1980, estudià els membres de la colònia britànica establerta a Tortosa a partir dels documents de Santes Creus i Poblet. Cap d’ells ha relacionat aquests individus amb la seva contribució militar. La presència dels croats en la colonització de Tortosa va merèixer l’atenció de R. Hiestand: Op. Cit. i N. Jaspert: “Capta est Dertosa, clavis Christianorum: Tortosa and the crusades”, J. P. Phillips i M. Hoch (eds.): The Second Crusade: Scope and Consequences, Manchester University Press (2001), ps. 90-110, però sense anar més enllà d’un simple llistat de noms o destacar-ne alguna particularitat. La diversitat geogràfica dels colons estimula discursos encaminats a exalçar el paper de Tortosa com a centre precoç de vocació Europea, com per exemple, R. Miravall, Replanteig causal de la conquesta de Tortosa, Tarragona, 1989.

56

ment les mateixes persones. Cal preguntar-se qui de tots ells formaven part de la tropa que va intervenir en el setge i quins van incorporar-se després a partir de l’assentament inicial d’un parent, amic, o conegut que actuava com a cen-tre d’atracció. És pràcticament impossible de donar-hi una resposta satisfactòria. Una primera aproximació es podria derivar de la cronologia: com més propera sigui la data del primer esment documental a la presa de la ciutat, més probable serà la participació del personatge en el setge. Del que sembla no haver-hi dubte és que els croats que van ser directament recompensats per Ramon Berenguer IV amb honores (cases i possessions rústegues) formaven part de l’host que va assetjar la ciutat.

Guilabertus Anglicus

Guilabertus Anglicus és un dels membres més rellevants del destacament croat que va romandre a Tortosa, a tenor del rastre documental deixat: 56 docu-ments l’esmenten directament o indirecta entre els anys 1151 i 1180. R. Hiestant l’identifica amb Guilabertus, stabularius Anglensis, el qual participa en una dona-ció de terres durant el setge de Tortosa.17 En realitat, qui figura com a stabularius Anglensis és Arnaldus de Corona, mentre que un tal Gilabertus de Bruies signa com a stabularius Flandrensis. La identificació és, doncs, improcedent.

Tanmateix, es pot assegurar que Guilabertus formava part de la tropa que va intervenir en el setge de Tortosa. Va llegar el seu cavall i les seves armes a l’Orde del Temple en fer testament, l’any 1172 (DSC: 154), i havia estat partícip del re-partiment de la porció comtal. Fou el dia 1 de gener de l’any 1151 quan Ramon Berenguer IV li va donar les cases d’Ovocar Abnaleab, Ali Abenaydo i Asmet Abenhudena a Tortosa, amb les pertinences i les seves possessions rústegues amb una superfície per a sembrar 50 quarteres de sembradura i s’hi recollien 120 quin-tars de raïm, 25 quintars de figues i 10 cànters d’oli. Es tractava d’una donació en alou franc amb la condició de mantenir la fidelitat al comte i residir a Tortosa i el seu terme. Entre els testimonis, signaven Guillem Ramon de Montcada, Guillem de Copons, Bernat de Bell·lloc i Pere de Sentmenat, destacats membres, tots ells, de l’aristocràcia catalana (DSC: 48). El document no precisa la localització de les terres assignades, però les escriptures posteriors mostren que va concentrar una gran quantitat de terra en el terme d’Aldover, a la dreta de l’Ebre.

17 R. Hiestand, Op. Cit., p. 150

57

Aquest patrimoni inicial el va incrementar amb l’adquisició d’altres peces, sovint adjacents. L’any 1170 va comprar a Guillem de Fonts i la seva muller Isabel un hort amb oliveres en el mateix terme d’Aldover, que limitava per tres costats amb terres del propi Guilabertus, i una peça de terra a Vilaroja, per 12 morabatins d’or (DSC: 144). En el seu testament consta que havia comprat una altra peça de terra a Aldover, segurament per arrodonir la seva explotació en aquest indret.

El seu prestigi queda ben palès a tenor de les relacions que va establir. Va fer donacions a la seu de Tortosa, on un germà seu, de nom Teobaldus, formava part del capítol de canonges (DCT: 127). Però fou amb el monestir cistercenc de Valldaura, que més tard fou Santes Creus, amb qui va estrènyer uns llaços més sòlids. L’any 1162 va lliurar al cenobi unes cases que tenia a Tortosa davant l’església de Sant Jaume, properes al forn del comte de Barcelona, amb dos horts i una peça de terra a Aldover (DSC: 100). El 8 de maig de l’any 1172, Guilabertus Anglicus va atorgar el seu darrer testament a causa d’una malaltia (DSC: 154). Nomenà marmessors al seu germà Teobald, canonge de Santa Maria de Tortosa, Guerau de Salvanyac, Bernat de Sant Ponç, Jordà de Pina, Guales (Flamenc), i Iordanus Anglicus. Manifestà el desig d’ingressar com a monjo al cenobi de San-tes Creus (pro monacho), per la qual cosa va oferir una dot molt generosa: totes les seves cases de Tortosa amb les seves pertinences i el celler amb les bótes de vi i l’oli, i diversos horts i peces de terra de l’honor d’Aldover, així com bestiar i nom-broses deixes de moneda, captius, etc. La resta de béns immobles, unes vinyes que havia rebut del comte, els llegà a favor del seu germà Teobald.

Abans, l’any 1164, el rei Alfons havia donat a Guilabertus, fidel seu, un casal que solia ser un forn, probablement, el mateix que s’esmenta en el document an-terior, a canvi de les cases que havia lliurat per poder obrir un carrer i contribuir a les millores urbanístiques (DSC: 110).

Si important fou el seu patrimoni immoble, també ho foren els béns semo-vents. Disposava de bestiar major, com bous, vaques, vedells i ases. També tenia al seu servei andalusins captius, ja que en va donar dos a l’obra de Santes Creus, un altre, valorat en vuit morabatins d’or, a l’obra del pont de Lleida, i a l’església de Sant Ruf de Lleida un captiu teixidor amb tots els seus aparells. Va arribar a acumular gran quantitat de peces de moneda d’or, segons revelen les nombroses deixes. Al monestir de Santes Creus li va lliurar 120 morabatins; a Santa Maria de Tortosa 60; en va repartir 260 entre els seus familiars i més de 130 entre els ordes militars, l’hospital de pobres, els leprosos i diverses parròquies de Tortosa.

Aquests cabals li havien permès concedir préstecs. El 26 de setembre de 1168, Ramon de Montcada va reconèixer deure a Guilabertus Anglicus 120 mo-rabatins lupins d’or pesats amb venciment en la propera festa de Sant Andreu (30

58

de novembre), essent fiadors Pere de Subirats i Guillem de Tornamira (DSC: 29). Quan Guilabertus va fer testament, Ramon de Montcada encara li devia 108 morabatins, i Guillem Ramon de Montcada tenia un deute pendent de 80 mora-batins. També tenia en penyora un alou de Bernat Dalmau a Aldover, pel préstec de 40 morabatins que li havia fet, i dues penyores més modestes de Godofredus i Folc Ros, de sis i tres morabatins, respectivament.

Aquests diners també li van permetre invertir en operacions comercials, se-gurament a través de commendas, segons revela el seu testament, en llegar la quar-ta part en dos vaixells i la tercera part en un altre.

El prestigi de Guilabertus Anglicus i la posició assolida en l’oligarquia torto-sina es manifesta també per la categoria social de les persones i institucions amb qui va entaular relacions. A més de les ja ressenyades amb el cenobi de Santes Creus, la catedral de Tortosa, el comte Ramon Berenguer IV i el rei Alfons el Cast, en va mantenir amb altres institucions i membres de l’aristocràcia, segons revelen les nombroses signatures com a testimoni d’operacions d’alienació d’im-mobles.18 Van cercar el seu testimoni l’Orde del Temple i el monestir de Poblet, i, l’any 1156, testificà en la disposició de Guillem Ramon de Montcada sobre la divisió del camp de Sant Joan al costat de Guillem de Montpeller, Guillem de Castellvell, Ramon de Pujalt, Guillem de Copons i Pere de Sentmenat (DCT: 70). També fou escollit com a home de confiança i marmessor testamentari per Pere Rajadell, Osbert Anglès i Droet de Tamarit.19 Sovint signava amb altres membres de la colònia anglesa resident a Tortosa, els cercava en les seves operaci-ons i transaccions o el cercaven en les d’ells.20

En cap document no consta que Guilabertus Anglicus tingués muller ni fills, i el testament confirma aquest extrem. Com hem dit, el seu germà Teobaldus fou canonge de Santa Maria de Tortosa. Tenia dues germanes més, Cristina i Clarissa, una neboda de nom Adalitz a la qual llegà els seus béns d’Anglaterra, un nebot, Gualteri, i una cunyada, senyal de tenir o haver tingut un altre germà. El 29 de juny de 1180, fra Gilabert Anglès signava com a testimoni en una concòrdia en-tre l’abat de Santes Creus, d’una part, i Guillem de Claramunt i Bernat, clergue de Tamarit, pels delmes i primícies del castell de Montornès (DSC: 230). És la darrera referència documental segura de Gilabert Anglès. En els tres documents

18 Amb Santes Creus, DSC: 106, 109, 175, 176, 178, 188, 194 i 230. Amb Santa Maria de Tortosa, DCT: 58, 79, 121, 143, 153, 157, 162, 174, 210, 223 i 225. Amb la Comanda del Temple, CTT: 23, 33, 34, 41 i 52. Amb el monestir de Poblet, DP: 299. Amb el rei Alfons i els Montcada, MSC: 106; DCT: 151, 164, 210, 213, 223, 224 i 225. En molts dels documents ressenyats va signar amb Guillem de Copons, batlle comtal a Tortosa i Pere de Sentmenat.19 DCT: 134, 155 i 21820 DCT: 113, 121, 162, 174, 220 i 222; MSC: 127, 175, 176, 178 i 194.

59

datats posteriorment el seu nom s’esmenta de forma indirecta, per localitzar uns camps que havien estat seus. Després de més de trenta anys de presència activa i ininterrompuda en la construcció de la Tortosa feudal Guilabert Anglicus es refugia en la comunitat monàstica de Santes Creus i arriba a la fi dels seus dies.

Teobaldus (germà de Guilabertus Anglicus )

Teobald va formar part del capítol de la seu de Tortosa entre 1162 i 1176. El 8 de maig de 1172, el seu germà Guilabertus el nomena un dels marmessors del seu testament i, a més, li atorga un important llegat: tres vinyes, dues de les quals les treballaven Habin Hudena i Ali Abnen Haidon, i 40 dels 43 morabatins en que està valorada la penyora sobre un alou de Bernat Dalmau (DSC: 154). El 12 de juny de 1175, concedí aquestes terres, amb els xarics que les treballaven, a la sagristia de Santa Maria de Tortosa (DCT: 265).

En quatre documents, Teobald signa com a testimoni de diverses operacions que van tenir com a protagonistes altres membres de la colònia anglesa de Tor-tosa, sobretot, les donacions a cens que Pere, abat de Santes Creus, va efectuar a favor de Iohannes Anglicus,21 i de Petrus Galeg i Geraldus de Genestar (DSC: 178). En les accions de testimoniatge sempre el va acompanyar el seu germà Guilabertus.

En la resta d’escriptures el seu nom sempre està associat al càrrec de canonge i prevere de Santa Maria de Tortosa entre els anys 1162 i 1173,22 i com a sagristà entre 1173 i 1176.23 La darrera escriptura amb el seu nom data del 15 de gener de l’any 1177, l’últim acte de testimoni ressenyat.

Godafredus Anglicus / Godafredus Flamenc

El dia 1 de gener de 1151, Ramon Berenguer IV donava en franc alou a Gaufredus i a la seva mare Guilia les cases d’Aben Comprad i els seus fills Ma-homet i Azmet, i terres per a sembrar 17 quarteres de llavor, i s’hi collien, a més, 30 quintars de raïm, 20 de figues i 10 cànters d’oli, a condició de mantenir la fidelitat al comte i els seus successors i ser resident a Tortosa i el seu terme (DSC:

21 DSC: 175, 176 i 194.22 DCT: 127, 140, 144, 243 i 251.23 DCT: 249, 259, 260, 263, 264, 267, 268, 274 i 278.

60

49). No diu on es localitzaven les diverses parcel·les que configuraven aquesta honor, però la documentació posterior permetrà de fer-ho, si més no, en part. Tot i la manca de precisió en el nom, Gaufred no és altre que Godafredus Anglicus o Flamenc, segons la identificació que se’n farà. Aquesta afirmació es pot sostenir gràcies al testament de Godafred, en el qual llega els béns del xaric Avincomprad, com veurem tot seguit.

En una escriptura de l’any 1157 figura com a posseïdor d’unes terres a Labar, segons consta en un dels límits d’una finca que permuten Ramon, abat de Sant Cugat, i el cavaller Pere Guillem Aragonès (DCT: 82). El 4 d’octubre de l’any 1173 va donar al monestir de Santes Creus la seva honor que tenia dispersa en diversos indrets del terme de Tortosa, com Garidell, Aldover, Labar, Tivenys i altres llocs que no s’especifiquen (DCS: 171). L’endemà mateix atorgava testa-ment essent els seus marmessors Petrus Galleg i Renaldus Angles, membres de la colònia britànica de Tortosa (DSC: 172). Expressa el desig d’ingressar com a frare a Santes Creus i atorga com a dot les seves cases tot confirmant l’honor escriptu-rat el dia abans, tal com l’havia posseït el xaric Avincomprad i la seva muller. Va llegar sumes de diners a favor de l’obra de Santa Maria de Tortosa, la mensa dels canonges i a les parròquies de Sant Nicolau i Sant Jaume.

Godafredus també es va relacionar amb la catedral de Tortosa. Amb la seva muller Bernarda va rebre de part de la sacristia una vinya que Guilabertus An-glicus havia tingut a Aldover, amb la condició que a la mort dels dos havia de retornar a la sacristia juntament amb una vinya seva adjacent (DCT: 234). De totes aquestes operacions en donen testimoni individus d’origen anglès, com Ga-les, Guilabertus, Paianus, Iordanus, Petrus Galeg o Renaldus. Altrament, Gau-defredus va ser testimoni de la confirmació que l’anglès Rotbertus Otonensis va fer del testament del seu germà Guillelmus Anglicus (DCT: 220). La possessió d’immobles a Aldover per part de Godafredus es reforça en dos documents més, en constar en els límits d’unes terres objecte d’alienació.24

El 27 de febrer de 1175, Godafridus Flamench i la seva muller Bernarda van vendre a Teobald, sagristà de Santa Maria de Tortosa, dues peces de terra que tenien a Aldover rebudes del comte de Barcelona, per 10 morabatins lupins d’or. Els testimonis van ser els anglesos Rotbertus de Otenes, Iordanus Angli-cus, Iohannes Anglicus i Paianus Anglicus (DCT: 263). El nom de la muller, Bernarda, el fet que els testimonis siguin els mateixos, tots d’origen anglès, i la possessió d’immobles a Aldover suggereixen plantejar que Godafredus Anglicus i Godafredus Flamenc eren, en realitat, la mateixa persona. Així, Godafredus,

24 ACA: Gran Priorat, Còdex 115, doc. 283, fol. 89vº.

61

Anglicus o Flamenc, havia participat en el setge de Tortosa, raó per la qual havia estat recompensat pel comte de Barcelona.

Galellus / Gales / Guales Anglicus / Guales Flamenc

Diverses coincidències permeten suggerir que els noms de Galellus, Gales, Guales (o Gualas) Angles i Flamenc són la mateixa persona. Ho fa pensar, en primer lloc, la singularitat del nom, únic en tots els repertoris documentals amb diplomes referents a Tortosa. També el fet que en la majoria de documents on figuren estan acompanyats pels mateixos individus d’inequívoca procedència bri-tànica en la seva major part, com Guilabertus Anglicus, Petrus Galeg, Paianus Anglicus, Rotbertus Otonensis i Iordanus Anglicus. També coincideixen els llocs on tenien les seves terres.

L’octubre de 1154, Galellus va ser formalment recompensat Per Ramon Be-renguer IV amb unes cases a Tortosa, de les quals s’esmenta el seu antic posseïdor, Ovocar Abingarib, i diverses partides de terra disseminades, nou pel cap baix, equivalents a no menys de 120 quarterades de sembradura.25 El mal estat del text no permet precisar el lloc d’ubicació de les diverses parcel·les, ni el nom dels an-teriors posseïdors andalusins, els quals figuren en set de les peces. Com a partícip del repartiment comtal Galellus (Guales Angles o Flamenc) havia d’haver estat un dels membres de la tropa que va prendre part en l’assalt a Tortosa.

El 2 de setembre de 1167, Gales i la seva muller Eloïsa (Aloys) van vendre a Santa maria de Tortosa la part d’una algezira i dues peces de terra situades a Tivenys per 6 morabatins d’or. Els venedors havien comprat aquestes terres a Gauterius de Cassala, el qual les havia rebut de Ramon Berenguer IV.

El 14 d’octubre dels mateix any, Gales i Eloïsa van establir la Torre-roja, a sobre el mas de Guerau de Salvanyac, a favor de Petrus magister de Narbona a cens d’un morabatí d’or l’any (DSC: 127). El document fa constar que l’immo-ble l’havia rebut del comte de Barcelona; segurament, coincideix amb una de les peces ressenyades en el primer instrument.

Guilabertus Anglici va escollir Guales com a marmessor en redactar el seu testament (DCS: 154) i Pere Coc va fer el mateix poc després (amb Guales Fla-menc) (DCT: 253).

Amb els noms ressenyats figura com a testimoni en diverses operacions re-latives a alienacions d’immobles entre destacats membres o institucions de la

25 A Virgili, Ad detrimentum Yspanie, ps. 150-162.

62

Tortosa feudal. La primera, una permuta a Bítem entre Guillem de Trull i el genovès Bonvassall de Moró (DSC: 60). També, juntament amb Guilabertus Anglici, signà en la venda d’una honor de Guillem de Castellvell a favor de Santa Maria de Tortosa (DCT: 162). També fou testimoni, amb Guilabertus Anglicus, Paianus Anglicus i Iordanus Anglicus de la confirmació que Rotbertus Otonensis va fer del testament del seu germà Guillelmus Anglicus (DCT: 220). Amb Petrus Galeg, Guales va signar en la venda d’una vinya a Aldover a favor de la parròquia de Sant Nicolau de Tortosa (DCT: 228). I amb Petrus Galleg i Paianus Anglici, Guales Flamenc donà testimoni de la donació a cens feta per la sagristia de Santa Maria de Tortosa a favor de Godafredus Anglicus i Bernarda sobre una vinya a Aldover que havia estat de Guilabertus Anglicus (DCT: 234).

Rotbertus de Otenes i Guillelmus Anglicus

Rotbertus de Otenes (també amb les grafies Otonensis, Cotenes i Totones) casat amb Guia i germà de Guillelmus Angles està documentat entre 1165 i 1175. Guillelmus només és esmentat en un sol document, però prou explícit com per considerar-lo un dels guerrers que va intervenir en la presa de Tortosa juntament amb el seu germà, atès que van ser partícips del repartiment de la porció comtal. El document està datat el 3 de novembre de l’any 1171, i infor-ma que Guillelmus Angles, germà de Rotbertus Otonensis, va creuar el mar i va emmlaltir, raó per la qual va dictar testament (transfretavit mare et ibi infirmatus est et in ipsa sua infirmitate sana mente et memoria fecit suum testamentum) en el qual va deixar a la sagristia de Santa Maria de Tortosa la seva honor de Xerta que havia rebut conjuntament amb el seu germà de mans de Ramon Berenguer IV (ex dono comitis Raimundi Barchinonensi) per fer cremar una llàntia en el seu ho-nor (DCT: 220). En aquesta data, Rotbertus Otonensis confirmava les darreres voluntats del seu germà i afegia a la donació la seva porció de l’honor de Xerta per a la remissió dels seus pecats, a canvi de 16 morabatins. Signaren l’acta Gales Angles, Guilabertus Angles, Paianus, Iordanus i Gaudefredus.

Guillelmus no ha deixat cap altre rastre, però si que es pot resseguir la tra-jectòria del seu germà Rotbertus. L’any 1165, amb la seva muller Guia, va ven-dre a la comanda del Temple de Tortosa un hort a Palomera per 25 morabatins lupins d’or (CTT: 23). L’any 1172, Pere Company i la seva família van vendre una peça de terra a Bercat que limitava al nord amb una terra que havia estat de Robert d’Otenes i aleshores tenia Guillem de Salvanico (CTT: 42), pel que s’ha

63

d’entendre una transacció entre els dos darrers, probablement, una venda, tot i no conservar l’escriptura.

Robert, doncs, ha efectuat tres alienacions de terres. No es pot descartar que les terres transferides formessin part de l’honor concedit per Ramon Berenguer IV en premi als seus serveis. Tanmateix, les tres vendes semblen indicar que Ro-bert es va veure en la necessitat de fer-ho empès per les dificultats. Les transacci-ons d’immobles obeïen tot sovint a dificultats econòmiques dels venedors.26 Les dificultats de Robert es confirmen quan, el 15 d’abril de 1172, reconeix un deute a Pere Esteve de 41,5 morabatins lupins d’or al pes, dels quals, 30 estan coberts per un hort que tenia a Bítem i que havia empenyorat a favor del creditor.27 Poc abans de morir, la seva muller va fer testament dels 11,5 morabatins que restaven sense garantia, i els clergues no la volien sepultar. Robert va haver de tenir el ca-dàver a casa seva durant dos dies, fins que Pere Esteve va avançar els diners, que va repartir entre Santa Maria de Tortosa, Sant Joan del Camp i les parròquies de Sant Nicolau i Sant Jaume.28 El dramatisme de l’episodi visualitza amb claretat que Robert d’Otenes no passava aleshores per un bon moment. Un dels testimo-nis fou Pere Galleg.

Poc després, Robert va rebre un llegat en el testament de Guilabertus An-glicus: la tercera part en un vaixell que compartia amb Guillem Roig i Salvador (DSC: 154). La darrera prova documental de Robert és el testimoniatge, junta-ment amb Iordanus Anglicus, Iohannes Anglicus i Paianus Anglicus en la venda d’unes terres a Aldover que Godafredus Flamenc (o Anglicus) va fer a favor de Santa Maria de Tortosa.

Paianus Anglicus

De Paianus Anglicus s’han reunit 16 mencions documentals entre 1159 i 1184, en 13 de les quals figura com a testimoni. Només de manera indirecta es pot saber que era posseïdor d’immobles. El testament de Guilabertus Anglicus esmenta una honor de Paianus, sense precisar la seva localització (DSC: 154). L’any 1184, Esclèria, vídua de Bernat Martorell, va vendre a Pere Gener una

26 ACA: Gran Priorat, carpeta 1-50, perg. 34.27 Et quando ipsa uxor mea venit ad suam finem fecit testamentum de XI morabetinos et medium quod vos prestasti mihi super ipsum ortum, sicut et aliis XXX. Quod clericis non voluerint eam sepelire usque fuerunt pagatis predictis XI morabetinos et medium et fecerunt michi ea tenere in domo mea duos dies et Petro Stephani pagavit predictos morabetinos.28 ACA: Gran Priorat, còdex 115, doc. 125, fol. 39rº.

64

vinya que tenia a Vilanova que limitava a llevant amb una honor de Paianus.29 És impossible de dir si es tracta del mateix del document anterior. El 25 d’octubre de 1193, Ramon Galleg va vendre a Santa Maria de Tortosa dos horts que tenia a Som i una peça de terra a Vinallop, que abans havia comprat al fill de Paganus Anglicus (DCT: 497).

Com a testimoni actuà en operacions entre coneguts membres de la societat tortosina de l’època, com ara, Guerau de Salvanyac, Pere de Sentmenat, Pere Mercer, Gauterius de Cassala i Osbert Anglicus.30 Va presenciar una concessió de Gosfred Anglicus al monestir de Santes Creus (DSC: 171), i diverses operacions a favor del bisbe i Santa Maria de Tortosa.31 També actuà com a testimoni en el testament d’Arnau Cavador i en la confirmació del testament de Guillem Angli-cus32 (DCT: 214 i 220). Només en quatre dels documents de testimoniatge no està acompanyat de membres identificats com a angli: ho va fer amb Guislabertus en quatre ocasions, amb Gales Anglès i Pere Galleg en dues, i amb Osbert, Renal-dus, Joan, Jordà i Robert d’Otenes.

Iordanus Anglicus

Iordanus ha deixat traces en 22 documents entre els anys 1157 i 1192. La data inicial indica una presència molt matinera a Tortosa, però no hi ha cap in-dici que hagués participat del repartiment de la porció comtal. Estava, això si, acompanyat d’una bona representació familiar, ja que figuren els seus germans Osbertus i Nichola Anglicus; estava casat amb Ermengarda. Coneixem algunes de les seves possessions a través de notícies indirectes. Tenia una vinya, però no l’hem sabut localitzar, ja que figura en el límit nord d’unes peces de terra que Go-dofred Anglicus va donar al monestir de Santes Creus (DSC: 171), i també una honor adjacent pel nord i l’est a un hort a Xerta que Ramon de Centelles va donar a Santa Maria de Tortosa (DCT: 348). En una data desconeguda, Osbert, germà seu, li va donar 4 horts d’oliveres situats a Xerta que havia comprat a Gauteri de Cassala, però el 19 d’octubre de 1173 els va revendre a Santa Maria de Tortosa per 28 morabatins d’or al pes (DCT: 249).

29 ACA: Gran Priorat, carpeta 1-50, pergamí 35; DCT: 113, 159 i 180.30 DCT: 121, 127, 177, 263 i 264.31 DCT: 214 i 220.32 Sobre la comanda del Temple, CTT: 6, 41, 49 i 97. Sobre la catedral, DCT: 263, 265 i 360.

65

Quant a les seves possessions urbanes, el seu germà Osbert li va llegar unes cases que havien estat de Renaldus Ranchalios, probablement, també d’origen anglès (DCT: 155), i es mencionen les cases de la seva muller Ermengarda situa-des fora els murs de Tortosa, al sector de la Grassa, segons que figuren en el límit meridional d’un solar (DCT: 357 i 434).

El 13 de novembre de 1170, Arnau Cavador va empenyorar a Jordà Anglès una vinya situada entre Vilanova i Bítem per avalar un préstec de 3 morabatins d’or al pes que li havia fet (DCT: 209). Desconeixem si es va restituir la quantitat i, en conseqüència, va quedar sense efecte la penyora.

A Jordà també el cercaren per actuar de testimoni. Fou escollit marmessor per Guilabertus Anglici en redactar el seu testament (DSC: 154). La seva sig-natura és present en una sèrie d’instruments de recepció d’immobles per la co-manda templera de Tortosa i la catedral de Santa Maria de Tortosa.33 També fou testimoni en actes d’empenyorament i alienacions d’immobles entre membres de la societat tortosina.34 Tot sovint, el testimoniatge el feia acompanyat d’altres membres d’origen anglès, com Guilabert, Robert d’Otenes i Paià i Joan Anglicus, i es constata la seva presència en documents relatius a transaccions efectuades per anglesos.35

Osbertus Anglicus

Casat amb Ermengarda i germà de Iordanus i Nichola, la seva presència a Tortosa està documentada en un curt interval entre els anys 1162 i 1167, però amb tota seguretat, ja hi era abans de la primera data. No es pot saber com va formar el patrimoni que després va repartir en el seu testament. Abans de redac-tar-lo, el 19 d’abril de 1166, va invertir la considerable suma de 55 morabatins d’or al pes en la compra d’un hort que el jueu Haió Azús tenia a Vilanova (DCT: 160). Aquest mateix any —no se’n sap el dia ni el mes— va atorgar testament davant la seva voluntat de viatjar a Jerusalem, i va escollir Guilabertus, Joan de Tortosa i Guerau de Salvanyac com a marmessors (DCT: 155). Estava en poder d’una honor a Xerta, que va concedir a la seva muller; uns horts que tenia Bítem, un comprat al jueu Haió Azús, i un altre a Pintinario, els lliurà a Peret, nutricato i baptizato seu. Uns camps que havia comprat a Guillem de Trull, la localització

33 ACA: Gran Priorat, Còdex 115, doc. 164, fol. 53; DCT: 402, 410 i 429.34 DCT: 263, 265 i 360.35 ACA: Gran Priorat, carpeta 1-50, pergamí 34.

66

dels quals no especifica, els deixà a la seva fillola, filla de Joan de Tortosa. Als seus dos germans els repartí les cases que tenia, a més de bestiar i vaixells per al vi. Les cases estaven situades al sector de Sant Jaume, segons es menciona en unes afron-tacions (DSC: 177). A Guilabertus li va deixar la meitat d’una euga i un pollí. L’honor de Xerta pot fer pensar que té el seu origen en una donació comtal, però en tot cas, el document no s’ha conservat.

Osbert tenia una honor que va llegar a favor dels canonges de Sant Joan i Sant Ruf de Lleida, malgrat que el testament consultat no recull aquesta deixa, atès que l’any 1177, el seu germà Nichola va establir una concòrdia amb els canonges: renunciava als seus drets a canvi d’11,5 cànters d’oli, actuant com a testimoni l’altre germà seu, Iordanus (DCT: 289). Ben segur devia ser al lloc de Bítem, ja que anys després, el 1199, Sant Ruf de Lleida va transferir a Santa Maria de Tortosa un hort en aquest indret mitjançant una permuta (DCT: 529).

El viatge a Terra Santa no fou immediat, doncs el 15 d’octubre de l’any següent comprava a Gauterius de Cassel unes terres amb oliveres, garrofers i sembradura que tenia a Xerta per donació comtal, per 17 morabatins d’or (DCT: 180). Devia ser després d’aquesta operació que va emprendre camí vers Jerusalem, perquè en la resta de documents el seu nom ja es menciona de forma indirecta.

Abans de marxar, Osbert va donar aquestes terres al seu germà Iordanus. Eren quatre horts d’oliveres que va vendre, el 19 d’octubre de 1173, a la sacristia de Santa Maria de Tortosa per 28 morabatins d’or al pes (DCT: 249). Amb sis anys, el marge de benefici de l’operació fou d’11 morabatins.

Osbert disposava de numerari en abundància, ja que, a més de les compres efectuades, havia fet préstecs, segons demostren els immobles que tenia en pe-nyora, i repartí diners de forma generosa: 100 morabatins a la seva muller i 14 en forma de donatius pietosos. Pel que disposa en el seu testament es pot deduir que tenia en el seu poder i al seu servei una família andalusina. S’esmenten la mare i la germana de Peret, nutricato i baptizato seu, sobre les quals ordena que siguin batejades i esdevinguin franques i lliures. Els seus recursos, en definitiva, li van permetre fer el viatge a Terra Santa.

Noichola Anglicus

El testimoni de la presència de Nichola Anglicus a Tortosa es redueix a qua-tre documents redactats entre 1166 i 1184. Estava casat amb Ermengarda, filla d’Aldea, i era germà, com ja s’ha dit, de Jordà i Osbert. Hi ha poques notícies del seu patrimoni i cap sobre el seu origen.

67

Tenia la tercera part d’un oliverar a Aldover que compartia, en la mateixa proporció, amb el monestir de Santes Creus i Joan Cazafòlia. Ho sabem per la venda de la porció d’aquest darrer a la sagristia de Santa Maria de Tortosa (DCT: 354). El 20 de març de 1184, Ermengarda i el seu marit Nichola donaven a la sagristia de Santa Maria de Tortosa una honor que havia posseït Xala Avinexme, sarracenus, a Aldover, i aleshores empenyorat a Ambrosi de Sant Ponç per 12 morabatins (DCT: 360). S’ha de creure que es tracta d’una donació a la sagristia perquè es fes càrrec de la restitució del préstec que Ermangarda i Nichola havien manllevat a Ambrosi. Segons l’ordre de menció, sembla que l’immoble procedia de la família d’Ermengarda, i fa la impressió que les finances del matrimoni no passaven pel millor moment.

Abans, havia rebut en herència les cases on residia el seu germà Osbert (DCT: 155). I l’any 1177 va establir una conòrdia amb els canonges de Sant Joan i Sant Ruf de Lleida sobre una honor que Osbert els havia lliurat en testament (DCT: 289); Nichola va acceptar com a compensació 11,5 cànters d’oli.

Renaldus Anglicus

Renaldus Anglicus figura en sis documents datats entre els anys 1166 i 1173. Com en el cas anterior, les informacions sobre la seva persona són disperses i força inconnexes, i també deixen molts interrogants oberts, com ara quan i en quines circumstàncies es va instal·lar a Tortosa, o com va aconseguir fer-se amb els immobles que mostra la documentació.

En una escriptura de 1172, un honor seu figura en el límit nord d’un hort si-tuat a Bítem.36 Consta també que havia fet una inversió comercial, ja que tenia la tercera part en un vaixell que compartia en la mateixa proporció amb Lanfrancus i Guilabertus Anglicus (DSC: 154).

És present com a testimoni en diverses operacions. Godafred Anglès el va es-collir com a marmessor en el seu testament (DSC: 172). Amb Guilabertus Angli-cus va signar un document de venda de terres a favor del monestir de Poblet (DP: 299), amb Paianus Anglicus va testificar el testament d’Arnau Cavador (DCT: 214), i amb el propi Paianus i Petrus Galeg signà la donació de diverses peces de terra que Godafredus va fer a favor del monestir de Santes Creus (DSC: 171).

36 Aquesta honor ha de ser el que Ramon Berenguer IV va atorgar a Gaufredus, de fet, Godafredus Anglicus o Flamenc, i la seva mare Guisla; consistia en les cases d’Aben Comprad i els seus fills, i terra per sembrar 17 quarteres de gra i s’hi collien 30 quintars de raïm, 20 de figues i 10 cànters d’oli (DSC: 49).

68

Iohannes Anglicus

El seu nom figura en 29 documents datats entre 1173 i 1210. Tant la data inicial com la final fan pensar que Joan no va arribar a Tortosa amb el destacament croat, sinó després, atret pels primers conqueridors que s’hi havien instal·lat. A més, cap notícia el relaciona amb la possessió d’immobles procedents del reparti-ment. Les formes emprades en la formació de patrimoni van ser unes altres.

El que més destaca de la seva presència a la regió és l’estreta relació que va mantenir amb el monestir de Santes Creus, circumstància que li va permetre disposar d’immobles, gestionar-los i adquirir una posició social rellevant. El 5 de gener de l’any 1174, l’abat Pere li va atorgar una honor a Xerta que havia tingut Marzoc Arraiz a cens de la quarta part de l’oli i de la meitat de la resta de fruits (DSC: 175). El mateix dia, en un acte semblant, l’abat li va concedir les cases que Gilabert Anglès havia lliurat al monestir, a cens de 48 sous anuals a satisfer el dia de Nadal, amb la condició de fer treballar l’honor que Gilabert havia donat al cenobi (DSC: 176). I encara, just un any després, l’abat Pere va atorgar a Joan el dret d’estada sense cap cens en les cases que Gilabert havia donat al monestir, però amb la condició de no transferir-ne el dret a ningú i que els frares les podri-en utilitzar sempre que volguessin, ja per allotjar-s’hi quan anessin a Tortosa, ja per emmagatzemar el vi, l’oli i tot el que volguessin (DSC: 194). A canvi, Joan lliura al monestir el seu cos post obitum amb la meitat de tots els seus béns, i re-marca que fa treballar l’honor de Santes Creus a Tortosa i el seu terme. L’acord s’estableix en vida de Joan, però en el cas que la seva muller sobrevisqui a la seva mort, podrà residir a les cases durant dos anys. Els instruments van ser ratificats per Gilabert i el seu germà Teobald, canonge de Santa Maria de Tortosa.

El 31 de març de 1187, Joan Anglicus i la seva muller Rosa van rebre d’Hug, abat de Santes Creus, una honor a l’almúnia de Tortosa, a condició de treballar-lo i injectar oliveres noves a les ja existents, a cens de la quarta part del fruit de les noves oliveres (DSC: 286). El contracte serà mentre visqui Joan, però en el cas de morir abans que la seva muller, aquesta retindrà la meitat dels drets, i a la seva mort retornarà tot al cenobi. També van rebre l’honor que havia estat de Gaufred,37 a cens de 8 cànters d’oli l’any, a condició que Santes Creus el recupe-rarà sense reserves a la seva mort. I encara, l’1 de març del 1190, l’abat Hug va donar a Joan dues vinyes que havien estat de Guilabert a Aldover que treballaven els xarics Azmed Avinforra i el seu germà Abdela, a cens de 13 morabatins d’or al pes anuals (DSC: 333).

37 DCT: 263, 295, 354, 374, 423, 424, 488 i 734.

69

La documentació no permet establir cap parentesc entre Gilabert i Joan, però és segura la seva bona relació. En testar, Guilabert va fer un llegat a favor de Iohanni, homini meo. És agosarat identificar aquest Joan amb Iohannes Anglicus, però no es pot menystenir la possibilitat, ja que una part del llegat era un im-moble empenyorat a Guodafredus, i aquest tenia terres a Aldover. Precisament, Joan Anglès i Rosa van vendre a Santes Creus un hort que tenien a Aldover per 10 morabatins d’or al pes (DSC: 328). El que sembla clar és que Guilabert devia facilitar la integració de Joan a Tortosa i que fou el seu principal avalador en la relació amb el cenobi cistercenc.

Joan va adquirir prestigi en la societat feudal que s’anava construint a Tor-tosa. Així, es va redactar una memòria de confirmació de la cessió de béns de Constanci a favor de Santes Creus amb la presència de molts probis et nobilibus hominibus entre els quals hi havia Iohannes Anglicus, al costat Guillem d’Es-pluga, Ramon de Centelles, Ambròs de Sant Ponç i Ramon de Montcada (LB: 268). Membres de l’oligarquia tortosina i institucions de prestigi cercaren el seu testimoni en moltes de les operacions efectuades. Va ratificar transaccions rela-cionades amb diferents dignitats de la Seu de Tortosa, tant en la recepció d’im-mobles, com en establiments a cens.38 Va rebre un llegat de 10 masmudines en el testament de Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat de Sant Joan de Ripoll (DCT: 493). Fou testimoni de l’acord entre l’orde de l’Hospital i el bisbat pels delmes del territori (DCT: 456), del pacte entre Santa Maria de Tortosa i l’orde del Temple per una heretat a Bítem (DCT: 411) i en una permuta que afectava la comanda del Temple de Tortosa (CTT: 93). També testimonià una cessió de Ramon de Montcada a Santes Creus (DSC: 266) i dues donacions a favor del cenobi, una de Ponç Avirer consistent en unes terres i un molí a Xerta, amb un sarracenus, i una peça de terra a Xerta per part de Ramon de Centelles (DSC: 329 i 330). També va ser testimoni en el testament de Godafred (Anglès o Flamenc) i en diverses operacions d’empenyoraments i acords entre particulars.39

Joan Anglès es va convertir en un dels administradors que gestionava el pa-trimoni del monestir de Santes Creus a Tortosa, amb Bertran de Tolosa, Guillem de Trull, Ramon de Queralt, Bertran de Saragossa o Guillem de Salvanyac, en-tre d’altres.40 Tots aquests censataris de Santes Creus no eren “persones (...) no

38 DCT: 359, 405, 458, 480 i 561.39 A. Virgili, “La formació i gestió del patrimoni del monestir de Santes Creus a les terres de l’Ebre” (segles XII-XIII)”, en Santes Creus. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, vol. XXI (2004), ps. 7-32, en especial, 14-17.40 A. Carreras i Casanovas, El monestir de Santes Creus, 1150-1200, 2 volums, Valls, 1992. Vegeu vol. II, pàg, 59

70

gaire elevades socialment” com afirma A. Carreras i Casanovas,41 sinó membres destacats de l’oligarquia feudal tortosina que no explotaven directament els béns rebuts, sinó que s’encarregaven de fer-los treballar establint a altres pagesos que els pagaven rendes, una part fixa de les quals es transferia al cenobi. La diferència era el guany dels gestors i el preu que pagava el monestir pel seu absentisme.

Altres Anglici

Alardus Anglicus i la seva muller Alembors figuren en dos documents de l’any 1156 com a posseïdors d’unes terres a Vilanova, en els límits d’unes parcel-les objecte de venda per Brunet i la seva muller a Pere de Sentmenat i Guerau de Salvanyac.42 També va actuar com a testimoni en una venda de cases per Pere de Copons l’any 1188 (DCT: 242). La muller d’Alard va rebre un mantell de color verd com a llegat testamentari de Pereta, muller d’Arnau d’Arenys (DCT: 242).

Gerardus Anglicus, piscatore, està documentat l’any 1158 en actuar com a testimoni d’un acte d’empenyorament a favor de Francus Anglico, el qual rep una vinya a Labar com a penyora d’un préstec de 30 sous (DSC: 74). L’any 1174, Guerau de Salvanyac i la seva muller Ramona van donar un hort que tenien a Xerta a la sacristia de Santa Maria el qual limitava a llevant amb un honor de Geraldus Anglicus (DCT: 260). El 1187, aquest hort fou donat en establiment a Mahomet Alfanec, i en el límit de llevant consta l’honor qui fuit Geraldus Anglici (DCT: 414), senyal que se n’havia desfet, o ja havia mort.

Vives, miles anglici, va signar com a testimoni en la venda d’unes terres que Bernat de Vic i la seva muller van fer a la Comanda del Temple (CTT: 35).

Finalment, Petrus de Holms i Renaldus Ranchalios, probablement també originaris d’Anglaterra, figuren, el primer, com a testimoni d’un contracte de cens (DCT: 222); el segon, en el testament d’Osbert Anglès, el qual llega unes cases que havien estat de Renaldus Ranchalios (DCT: 155).

Petrus Galegus

De Petrus Galeg o Galegus (de Gal·les) n’hem reunit 40 mencions documen-tals datades entre els anys 1154 i 1183. La seva presència a Tortosa, tan matinera,

41 DSC: 67 i 69.42 ACB: Libri Antiquitatum, vol. I, doc. 22, fol. 11rº.

71

fa pensar que podia haver participat en el setge, però no hi ha cap indici que hagués estat recompensat directament pel comte de Barcelona.

Les úniques recepcions d’immobles per Petrus Galeg són dues donacions a cens. La primera, de l’any 1154, la va fer Guillem, bisbe de Barcelona, a favor seu i la seva muller Agneta.43 Es tractava de les cases i les heretats que havien estat de Lupi Chalaphat, l’heretat de Mofarric Avincoleb, una vinya a Bítem que fou de Calaf Alcaid, un hort que havia tingut Iucef Avincacim a Tivenys i dues peces de terra al prat de Quart, la meitat d’una d’elles en alou. El bisbe ho tenia per concessió comtal, per magnas missiones quas fecimus in captione Dertose et in dex-tructione Yspanie. Pere havia de lliurar en concepte de cens una lliura de pebre per Nadal, la cinquena part de la collita per les peces de terra de Quart, i dos sesters d’oli i un quintar de peix salat. El bisbe retenia l’hospici en les cases quan ell o els canonges anessin Tortosa amb les despeses al seu càrrec. El segon establiment, de l’any 1174, el va fer Pere, abat de Santes Creus, en concedir conjuntament amb Petrus Galegus i Guerau de Ginestar l’honor que havia estat de Guillem de Sentmenat a Tortosa, format per cases, terres, horts, vinyes, oliveres i arbres di-versos, amb pous, sínies i molins (DSC: 178). El cens s’establí en 8 cànters d’oli a satisfer per Nadal, amb una clàusula segons la qual, si no es pogués fer el cens a causa de guerram sarracenorum la Cúria i els prohoms de Tortosa aconsellarien l’import. Les característiques d’aquest cens, molt semblant als que va formalitzar Joan Anglès amb el monestir de Santes Creus, fan pensar que Ramon va fer una funció de gestió i administració del patrimoni que la Seu de Barcelona tenia a les terres de l’Ebre, i també d’una part del que hi tenia Santes Creus.

La resta d’esments de possessió de terres són sempre a través d’indicadors in-directes, en figurar en els límits d’altres parcel·les objecte de transacció. En tenia a Fazalfori, Som, Pimpí i un hort a Tivenys.44

Diverses persones i institucions destacades de la Tortosa feudal van cercar la seva presència i el seu testimoni. Pere Joan (de la Granada), Pere Oleguer, Go-dofred Anglès, Pere Ramon de Tona i Lambert (Pisà?) el van escollir com a mar-messor en els seus testaments.45 Entre les institucions religioses amb documents que contenen la signatura de Pere hi ha els monestirs de Poblet i Santes Creus, la

43 DCT: 84; DP: 299; DCT: 171; DP: 328; ACA: Gran Priorat, Còdex 115, doc. 162, fol. 53rº; CTT: 61 i 62; i DCT: 343.44 DP: 328; DCT: 246; DSC: 172; DCT: 343, i ACA: Gran Priorat, Còdex 115, doc. 18, f. 6rº. Aquest darrer document és la venda d’un camp que Pere Galleg i els altres marmessors van fer com a executors del testament de Lambert.45 DP: 178, 551 i 567; CP: 208; DSC: 171, 188 i 194; CTT: 40, 46, 53, 58, 61, 67 i 74; DCT: 171, 177, 222, 228 i 234.

72

comanda del Temple de Tortosa, la Catedral, etc.46 A títol personal figuren Ra-mon de Montcada, Guerau de Salvanyac, Guillem de Sant Cugat, Ponç, escriba notari de Ramon Berenguer IV, Bertran de Tolosa, Pere Joan de la Granada i els jueus Aió Azus i Xoen, així com també els britànics Osbert, Gales, Robert d’Ote-nes, Godafred i Joan.47 En alguns d’aquests testimoniatges estava acompanyat per Guilabert, Guales, Paianus, Reinaldus Anglicus i Petrus de Holms.

Raimundus Galeg

Raimundus Galeg està documentat a Tortosa entre 1193 i 1212, una cro-nologia que l’exclou com a conqueridor de primera generació. Es pot especular amb la possibilitat que fos fill o parent de Petrus Galegus, atès que coincideixen en una bona part dels indrets on els dos tenien terres, però cap document, ni de l’un ni de l’altre, ho mostra explícitament. Cas de no existir una relació familiar, Ramon podria haver arribat amb el destacament croat essent un nen, o ho podia haver fet amb posterioritat.

Ramon aconseguí d’acumular un patrimoni significatiu i disposava de nu-merari en abundància. Va tenir terres a Xerta, Som, Vinallop i Tivenys. Es pot saber a través de mencions indirectes, en figurar com a afrontacions d’altres im-mobles objecte de transacció,48 i també perquè va efectuar compres, vendes i donacions. L’any 1193 va vendre a Nicolau, sagristà de Santa Maria de Tortosa, dos horts que havia comprat al fill de Paianus Anglicus situats a Som, i una peça de terra a Vinallop, per 50 morabatins lupins d’or al pes (DCT: 497). El 1199 va comprar a Ermessenda Gaspala, a la seva filla Arsenda i al marit d’aquesta, Olo-ardus, cinc horts que tenien a Som, per la suma considerable de 222 masmudines iucífies d’or al pes (DCT: 581); el 1205 va donar aquests horts a Elois i al seu marit Ferrer Jutglar (DCT: 659).

Ramon va actuar de testimoni en un establiment atorgat per Guillem de Bonastre en representació de la reina Maria de Montpeller (DCT: 642), i destaca el fet, poc corrent en aquestes dates, de les seves dues signatures autògrafes, rea-litzades amb traç ferm i segur, senyal inequívoc d’haver rebut instrucció .

46 DCT: 126, 152, 160, 270; DP: 300; ACA: Gran Priorat, carpeta 1-50, perg. 34, i Còdex 115, doc. 164, fol. 53, doc. 23 b, fol. 7vº i doc. 275, fol. 86vº.47 DCT: 495, 678, 741 i 766.48 DCT: 642 i 659.

73

Recapitulació

L’estol croat que va sortir de Datmouth el maig de 1147 va intervenir de manera activa i decisiva en les conquestes de Lisboa (octubre de 1147) i Tortosa (desembre de 1148). Tot i tractar-se d’un contingent heterogeni, els documents i les notícies sobre Tortosa subratllen els anglesos per sobre la resta de combatents. Conquerida la ciutat, una part d’aquests s’hi va instal·lar i va contribuir en la colonització i en la construcció de la nova societat feudal durant la segona meitat del segle XII. La recerca ha permès reunir una vintena d’individus procedents d’Anglaterra i Gal·les identificats amb els gentilicis anglicus i gallegus o galeg. No s’han inclòs els croats de Normandia, Flandes i Alemanya, les traces dels quals són també ben perceptibles. Només Godafredus Anglicus (o Flamenc) i Gales Anglicus (o Flamenc) poden plantejar dubtes sobre la seva personalitat, però ja s’ha argumentat el perquè de la seva identificació. És probable que els dos fossin flamencs, però el fet d’haver estat anomenats també anglesos ens ha inclinat a considerar-los entre els colons britànics.

És impossible conèixer quants se’n van instal·lar a Tortosa i, per tant, quina proporció representen sobre el total els que han estat identificats. La majoria d’aquests estan documentats en dates molt properes a l’any de la conquesta, entre 1150 i 1180, aproximadament, i s’ha de suposar que havien format part de la host que va assetjar la ciutat. Ho van fer, amb tota seguretat, els que van rebre honores en el repartiment de la porció comtal, com Guilabertus, Godafredus, Galellus o Guillelmus. Osbertus i Nichola, germans de Iordanus, segurament més joves, estan documentats a partir de 1160, mentre que Iohannes Anglicus i Raimundus Galegus abasten el darrer terç del segle XII i la primera dècada del XIII. Ignorem en quines circumstàncies es van incorporar al grup. En alguns ca-sos, els croats són esmentats amb les seves mullers. Potser feien el periple famílies senceres. També és probable que els conqueridors que van esdevenir residents poguessin actuar de reclam d’altres compatriotes seus, per raó de parentesc o coneixença.

Els croats d’origen britànic que van conquerir Tortosa i van optar per instal·-lar-s’hi va constituir una autèntica colònia, els membres de la qual col·laboraven entre ells a l’hora d’establir pactes, transaccions o cercar testimonis davant notari. Van establir relacions amb les principals senyories i barons, com amb el propi comte i els seus agents, l’orde del Temple, la catedral de Tortosa, els monestirs de Poblet i Santes Creus, els Montcada i altres magnats. Van participar en la captura de botí, van rebre recompenses del comte, van formalitzar transaccions d’immo-bles a través de compres, vendes i empenyoraments, van concedir préstecs i van

74

participar en operacions mercantils. D’altres, com Johannes Anglicus, reberen l’encàrrec de gestionar els patrimonis d’algunes institucions eclesiàstiques, com les del monestir de Santes Creus al terme de Tortosa. Cap d’ells l’hem trobat relacionat amb els òrgans de representació de la col·lectivitat tortosina i de l’ad-ministració de justícia, com la Cúria i el Consell.

La majoria dels tractes van ser avaluats monetàriament i es van emprar mone-des d’or d’origen andalusí (morabatins, masmudines) només a l’abast d’un reduït cercle de magnats, descobrint així la riquesa dels qui les feien circular: d’aquells que tenien patrimoni per vendre o monedes per adquirir-lo, tot consolidant una oligarquia que no menyspreava cap activitat capaç de generar negoci. Els croats anglonormands documentats com a conqueridors a Tortosa i el seu terme van formar part de l’oligarquia local en la nova societat feudal en vies de construcció, però ignorem si n’hi va haver d’altres, molts o pocs, que no han deixat rastres.

75

La defensa de Santes Creus,19 i 20 de febrer de 1809

Francesc Murillo

Introducció

Amb motiu del bicentenari de la Guerra del Francès, l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus va organitzar una visita guiada que expliqués els fets bèl·lics que el febrer del 1809 van tenir com a escenari el monestir de Santes Creus i el seu entorn. Aquesta visita, que se celebrà l’1 de juny del 2008, donava a conèixer aquests fets històrics i els seus protagonistes, tot mostrant els espais on van tenir lloc. Així, la ruta arrencava de la plaça de Sant Bernat, continuava per la carretera de les Pobles, fins arribar al bosc de Sant Sebastià i a l’antic camí de les Pobles de Santes Creus. Després de seguir un tram d’aquest camí, tornàvem a la carretera i continuàvem en direcció al monestir, per tot seguit entrar al camí que voreja la part posterior i el lateral esquerra (vist des del darrera) del cenobi. Finalment, tornàvem al monestir pel mateix camí i la visita acabava a la plaça de Sant Bernat. L’èxit que va tenir aquesta visita, va motivar que l’Arxiu Bibliogràfic i l’Institut d’Estudis Vallencs organitzessin conjuntament una segona visita, que tingué lloc el 18 d’octubre de 2009.

L’inici de la Guerra del Francès

Entre els anys 1808 i 1814, Catalunya i la resta de l’Estat quedaren immersos en el context de les Guerres Napoleòniques, que afectaven gran part d’Europa.

SANTES CREUS. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, XXIII: 75-91 (2010)

76

Entre aquells anys aquests territoris es convertiren en l’escenari de la Guerra del Francès. L’inici d’aquest conflicte bèl·lic va tenir lloc a mitjans del 1808, quan l’emperador dels francesos, Napoleó Ier, va aprofitar la inestabilitat de la monar-quia espanyola, amb la qual mantenia una aliança, per aconseguir fer-se amb el control de gran part de la meitat nord dels territoris de l’Estat i, en darrer terme, amb la mateixa corona, que cedí al seu germà Josep. Els partidaris del rei Fer-ran VII (el monarca que només feia uns mesos que havia arribat al tro, després d’obligar a abdicar al seu pare, Carles IV) i gran part del poble s’hi oposaren, protagonitzant aldarulls contra les tropes franceses que s’havien establert al ter-ritori, els quals tingueren el seu màxim exponent a Madrid, en la revolta del 2 de maig de 1808. A partir d’aquella data, però sense massa connexió amb aquell fet, les diferents regions que no estaven controlades per l’exèrcit francès s’anaren aixecant contra aquelles tropes, contra Josep Ir, i sovint també contra les autori-tats de l’antiga administració borbònica, que consideraven partidària del nou rei.

Catalunya, que tenia Barcelona completament dominada per l’exèrcit fran-cès des de finals de febrer d’aquell any, també va experimentar una revolta gene-ralitzada en els territoris que no controlaven els napoleònics, sobretot a partir de la primera batalla del Bruc, el 6 de juny de 1808, quan els sometents (o sigui, els habitants d’una població que s’organitzaven i sortien armats per fer front a un enemic que els amenacés) de diversos municipis i un reduït destacament de soldats suïssos al servei d’Espanya van derrotar una columna napoleònica que havia sortit de Barcelona amb l’objectiu de castigar la insubordinació de Manresa per tot seguit dirigir-se a Lleida i Saragossa. Paral·lelament, entre els dies 9 i 10 de juny, molts municipis del Camp de Tarragona, de la Conca de Barberà i del Penedès enviaren els seus sometents a perseguir una altra columna francesa que uns dies abans havia entrat a Tarragona, camí de València, i que en conèixer la derrota del Bruc es retirà ràpidament cap a Barcelona, enfrontant-se constant-ment amb els sometents.1

Al llarg d’aquells primers mesos de la guerra, sorgiren uns nous òrgans de govern, que cobriren el buit provocat per l’enfonsament de l’antiga administració borbònica, i es van fer càrrec del govern i dels aspectes relacionats amb la resistèn-cia contra l’exèrcit napoleònic. Aquests nous òrgans foren les Juntes, que forma-ren una nova estructura. Així, a Catalunya, es constituïren Juntes de Govern o de Defensa en pràcticament cada municipi, que quedaven supeditades a la Junta del

1 Canales, Esteban: “Una visió més real de la Guerra del Francès: la història de Bràfim d’en Bosch i Cardellach”, a Recerques, núm. 21 (1988), Barcelona, Curial. Pàg.: 10; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi (Valls, 25 de febrer del 1809). Valls, IEV, 2008. Pàg.: 28-33.

77

Corregiment que els hi corresponia, mentre que al seu torn, les diferents Juntes Corregimentals ho estaven respecte a la Junta Suprema del Principat. Finalment, a partir del mes de setembre, totes les juntes supremes de les diferents regions quedarien sota el control de la Junta Superior del Regne. En el cas del monestir de Santes Creus, com en el dels altres grans monestirs que es trobaven al territori del corregiment de Tarragona (Poblet i Escala Dei), la comunitat cistercenca de Santes Creus va tenir un representant a la Junta del Corregiment de Tarragona, amb el càrrec de vocal.2

Però el primer intent d’invasió francès va fracassar com a conseqüència de la derrota i capitulació d’un dels seus cossos d’exèrcit a la batalla de Bailén (19 de juliol del 1808), fet que va provocar la retirada de les tropes napoleòniques a l’altra riba del riu Ebre. Pel que fa a Catalunya, les forces imperials dirigides pel general Duhesme, acabaren tancades i encerclades a Barcelona i Figueres, després d’haver fracassat en els seus intents d’ocupar Girona i obrir la comunicació entre Barcelona i la frontera francesa. La capital del Principat estava bloquejada per l’exèrcit de Catalunya, que, a partir dels primers dies d’octubre d’aquell any va rebre el nom d’Ejército de la Derecha, i per la flota anglesa, que lluitava al costat dels espanyols. A finals d’aquell mes, el comandament de l’exèrcit espanyol a Ca-talunya i el càrrec de capità general, van passar a mans del general Joan Miquel de Vives, que fins aquell moment havia estat el capità general de Mallorca.

En els darrers mesos de 1808, l’Ejército de la Derecha estava format per re-giments de l’antic exèrcit regular espanyol que estaven de guarnició a Catalunya i a les Illes Balears en el moment de l’inici de la guerra, als quals, a partir del mes d’octubre s’anaren afegint altres regiments procedents de València, Portugal (aquests darrers corresponien a part de les tropes regulars espanyoles que havi-en participat l’any 1807 en la invasió conjunta de Portugal amb els francesos), d’Aragó i de Granada. Integrats en aquell exèrcit, també s’hi trobaven els terços de miquelets que va organitzar la Junta Suprema del Principat de Catalunya l’estiu del 1808, amb voluntaris de cada corregiment que es completaven amb l’allistament d’altres veïns. Pel que fa a l’eficàcia i a la manera d’actuar dels mi-quelets, cal dir que, sovint, els terços quedaven a mig camí entre els regiments regulars i els sometents.3

2 Recasens Comes J. M.: El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra de la Independencia (1808-1811). Diputació de Tarragona, Tarragona, 1958. Pàg.: 29-34.3 Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 36-51 i 442-443.

78

L’entrada a Catalunya del VII Cos d’Exèrcit Francès

Davant del fracàs de la primers invasió, l’emperador Napoleó Ir va decidir intervenir directament a Espanya al capdavant d’un exèrcit format per les seves millors tropes. Al llarg dels mesos de novembre i desembre, en una campanya fulgurant, aquell exèrcit va derrotar successivament tots els exèrcits espanyols que l’intentaren barrar el pas, i es va fer de nou amb el control de la major part de la meitat nord de la Península Ibèrica. Però Napoleó no va intervenir directament a Catalunya, sinó que ho deixà a mans d’un dels seus millors generals, en Laurent Gouvion Saint-Cyr. Aquest va prendre el comandament del VII Cos d’Exèrcit Francès, format per les tropes franceses de la divisió Souham, les italianes de la divisió Pino, i les napolitanes i franceses de la divisió Chabot, que l’agost del 1808 es concentraren a Perpinyà.

El mes de novembre, el VII Cos d’Exèrcit, que arrenglerava uns 22.000 ho-mes, entrava a Catalunya amb l’objectiu d’aixecar el bloqueig de Barcelona. En un primer moment, i per tal de millorar la comunicació amb la frontera i impedir que la flota anglesa pogués disposar d’una base prop d’aquesta, va assetjar Roses, que es va rendir el 6 de desembre de 1808. Tot seguit, Gouvion Saint-Cyr es posà en camí cap a Barcelona, realitzant una marxa agosarada per camins de l’interior. Vives s’adonà massa tard del perill que representava el VII Cos d’Exèrcit i de les veritables intencions del seu comandant en cap, i intentà aturar-lo sense èxit a Cardedeu el 16 de desembre. L’endemà Gouvion Saint-Cyr entrava a Barcelo-na, mentre que les tropes que bloquejaven la ciutat retrocedien a l’altra riba del Llobregat. Uns dies més tard, el 21 de desembre, a la batalla de Molins de Rei, Gouvion Saint-Cyr atacava i derrotava de nou a l’Ejército de la Derecha, i tot seguit ocupava les comarques del Penedès.4

La recuperació de l’Ejército de la Derecha

La batalla de Molins de Rei va provocar la retirada de l’exèrcit espanyol fins Tarragona, mentre que l’ocupació del Penedès per part del VII Cos d’Exèrcit va portar com a conseqüència la fugida en massa de gran part de la població d’aque-lles comarques, que es refugiaren als municipis del Camp de Tarragona i de la

4 Cabanes, Francesc Xavier: Historia de las operaciones del Exército de Cataluña, en la Guerra de la Usurpación, campaña primera. Por el Teniente Coronel Don Francisco Xavier Cabanes, Ayudante Mayor de Reales Guardias Walonas y Oficial de Estado Mayor en el Exército de Cataluña. Barcelona, Impremta de Brusi, 1815. Pàg.: 186-218; Gouvion Saint-Cyr, Laurent: Journal des opérations de l’armée de Catalogne en 1808 et 1809. Paris, Anselin et Pochard, 1821. Pàg.: 17-88; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 51-64.

79

Conca de Barberà. El front es trobava a les muntanyes que separen les comarques del Penedès, de les comarques del Camp, de la Conca i de l’Anoia, i va ser de-fensat ràpidament pels sometents dels pobles d’aquestes comarques, que sentien amenaçades les seves poblacions i cases, amb el suport d’alguns destacaments de tropes regulars.

Lentament, l’Ejército de la Derecha es va anar recuperant després d’haver patit dues derrotes successives. A partir dels darrers dies de desembre el coman-dament d’aquest exèrcit i el càrrec de Capità General de Catalunya, van recaure en el general suís Teodor Reding, que havia estat el vencedor sobre el terreny a la batalla de Bailén, i a qui els catalans consideraven un heroi. Reding va treballar activament per refer l’exèrcit, mitjançant la recuperació dels soldats dispersos, el reclutament de quintos i la incorporació de nous regiments procedents de Ma-llorca i de Granada. Inicialment, el general Reding es limità a organitzar atacs molt localitzats contra les avançades del VII Cos d’Exèrcit en indrets on tenia el terreny al seu favor. Aquestes accions de guerra de muntanya van anar desgastant lentament les tropes napoleòniques i les va obligar a abandonar les posicions més exposades, com ara Altafulla i Torredembarra. D’aquesta manera, el gruix de l’Ejército de la Derecha va acabar ocupant una sèrie de posicions que formaven una línia, que, des de les poblacions abans esmentades, i passant pel coll de Santa Cristina, Sant Magí de la Brufaganya, la Llacuna, Capellades i el Bruch, arribava fins a Olesa de Montserrat. El monestir de Santes Creus també va formar-ne part, fent la funció de dipòsit de proveïments de l’Ejército de la Derecha.5

Però el general Reding i el seu estat major també estaven preocupats davant de la possibilitat de que en qüestió de setmanes Saragossa caigués en mans de l’exèrcit napoleònic que l’assetjava, i que tot seguit el gruix d’aquell exèrcit avan-cés cap a Lleida i Tarragona i deixés a Reding atrapat entre l’exèrcit napoleònic d’Aragó i el VII Cos d’Exèrcit. A aquesta amenaça s’hi va afegir el fet de que el poble i els polítics, que no acabaven d’entendre l’estratègia de guerra de munta-nya que portava a terme Reding, van començar a reclamar un atac general que derrotés als francesos del Penedès. Aquests dos factors van provocar que a la llarga el Capità General es veiés obligat a canviar d’estratègia i la substituís pel plante-jament d’un atac general que havia d’envoltar el VII Cos d’Exèrcit al Penedès i destruir-lo abans que no es trobés lluitant en dos fronts.6

5 Canales, Esteban: “Una visió més real de la Guerra del Francès: la història de Bràfim d’en Bosch i Cardellach”. Pàg.: 11.6 Cabanes, Francesc Xavier: Historia de las operaciones del Exército de Cataluña, en la Guerra de la Usurpación, campaña primera. Pàg.: 240-255; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 64-77 i 189-200; Salvat Bové, Juan: Tarragona en la Guerra y en la Postguerra de la Independencia. Tarragona, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, 1965. Pàg.: 121.

80

L’ofensiva del VII Cos d’Exèrcit Francès

Però el general Gouvion Saint-Cyr s’adonà de les intencions de Reding de llençar un atac general, i optà per atacar primer. Així, elaborà un pla d’atac que tenia com a objectius impedir la maniobra ofensiva espanyola i aconseguir una batalla campal decisiva contra l’exèrcit de Reding. De pas, aquesta ofensiva por-taria a l’ocupació napoleònica del Camp de Tarragona i d’altres comarques pro-peres, fet que en teoria permetria obtenir queviures per alimentar el seu exèrcit, que pràcticament ja havia esgotat totes les provisions que li podien subministrar les comarques del Penedès.

El pla de Gouvion Saint-Cyr consistia a foradar la línia espanyola davant d’Igualada, amb l’atac combinat de tres columnes (que sumaven uns 14.000 ho-mes de les divisions Pino, Chabot i Chabran) i tot seguit ocupar aquella ciutat, la base d’operacions del mariscal de camp Juan Bautista de Castro, per separar d’aquesta manera les tropes de l’esquerra de la línia espanyola (que defensaven la zona d’Olesa i el Bruc) de les del centre, situades entre Igualada i el monestir de Santes Creus, i les de la dreta, que defensaven la línia entre el coll de Santa Cristina i Altafulla i Torredembarra. Tot seguit, deixaria una part de les seves tropes a Igualada i avançaria amb la divisió Pino cap a la vall de Sant Magí de la Brufaganya, per atacar i desallotjar les tropes que estaven concentrades en aquell indret, i continuaria el camí cap a Vila-rodona. Paral·lelament, donaria l’ordre a la divisió Souham (que amb els seus 7.000 homes continuava al Penedès) d’en-trar al Camp de Tarragona pel coll de Santa Cristina, i de reunir-se amb la divisió Pino a Vila-rodona. Amb aquestes forces, uns 15.000 homes, el general en cap francès atacaria tot seguit el gruix de l’exèrcit espanyol, que es retiraria de manera més o menys desorganitzada cap a Tarragona i finalment el derrotaria en la bata-lla decisiva que estava cercant.7

El dia 16 de febrer les tres columnes napoleòniques que havien d’avançar cap a Igualada es posaren en camí seguint tres rutes diferents. Aquella nit, la columna de la dreta va ser rebutjada per les tropes espanyoles i els miquelets que defensa-ven Capellades, però l’endemà, l’atac de les columnes del centre i de la dreta va fer retrocedir a les tropes de Castro que es van tornar a fer fortes a la Pobla de Claramunt. Però la columna de l’esquerra, que havia travessat la serralada, va sor-tir a la seva esquena, prop d’Igualada, fet que va provocar la retirada de les tropes de Castro i l’ocupació de la capital de l’Anoia pel VII Cos d’Exèrcit.

7 Gouvion Saint-Cyr, Laurent: Journal des opérations de l’armée de Catalogne en 1808 et 1809. Pàg.: 101-119; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 200-202.

81

El combat de Sant Magí de la Brufaganya

El general en cap francès va deixar a Igualada les divisions Chabot i Chabran i, el matí del 18 continuà el seu moviment d’atac amb la divisió Pino (uns 8.000 homes, sense artilleria, ja que l’havien deixat al Penedès).

Així, es posà en camí cap a Sant Magí de la Brufaganya amb la divisió italiana per tal de derrotar les tropes espanyoles que, sota les ordres del brigadier Miguel Iranzo, hi estaven acampades. Gouvion Saint-Cyr aprofità una aturada en aquell camí per enviar uns missatgers al general Souham amb l’ordre que ataqués el coll de Santa Cristina i avancés fins a Vila-rodona, on s’havia de trobar amb la divisió Pino.

El brigadier Iranzo va rebre notícies de l’avanç de la divisió Pino i optà per plantar-li cara amb els poc més de 4.200 soldats d’infanteria (entre tropes regu-lars i miquelets), de que disposava. Així, Iranzo va desplegar el seus batallons en dues línies, una davant de l’altra, dalt dels turons de vessants agrestes i pronun-ciats que barren l’accés a Montagut des de la vall de Sant Magí i que protegeixen els camins de ferradura que permetien una retirada cap a Montagut i el Camp de Tarragona.

Finalment, cap a les quatre de la tarda, la divisió Pino arribava a la vall de Sant Magí i, tot seguit, llançava un atac al llarg de tot el front de la línia espa-nyola, mentre que al mateix temps l’intentava envoltar pels dos flancs. Pino va desplegar els seus homes de la següent manera: tres batallons del 6è regiment d’infanteria de línia varen avançar cap a l’esquerra espanyola; un batalló del 2on regiment d’infanteria lleugera i un batalló del 4t de línia es dirigiren cap el centre espanyol; i finalment, un altre batalló del 2n lleuger i els dos darrers batallons del 4t de línia avançaren cap a la dreta espanyola.

En aquest atac, el general Pino va fer ús de la major part de la seva infanteria, tan sols va deixar com a reserva els tres batallons del 1er lleuger, un batalló del 2n lleuger i el batalló del 7è de línia (aquest era l’únic batalló del 7è de línia que formava part de la divisió Pino), a més de la cavalleria (els tres primers esqua-drons del regiment de Dragons Napoleó i del 1r regiment de Caçadors Reials italians) que no era de cap utilitat en el terreny abrupte on s’anava a desenvolupar el combat.

Els italians avançaren sota un intens foc de fusells, que els causà 13 morts i 39 ferits, però això no els aturà i aconseguiren arribar fins la posició que ocupa-ven els homes d’Iranzo. Amb tot, quan mancaven unes desenes de metres perquè arribessin a la línia espanyola, els soldats d’Iranzo varen trencar la formació i van fugir en direcció a Montagut. El terreny i la velocitat amb què es retiraren explica

82

que els italians tan sols capturessin uns dos-cents presoners. A més d’aquestes baixes, Iranzo va patir-ne una cinquantena més entre morts i ferits.8

El combat de Sant Magí de la Brufaganya va durar aproximadament una hora i finalitzà quan ja començava a fer-se fosc, fet que va afavorir les tropes espa-nyoles que es retiraven per la serra de Montagut, ja que davant de la proximitat de la nit, els italians no intentaren perseguir-los per uns terrenys i camins que els eren desconeguts. La divisió Pino, amb el general Laurent Gouvion Saint-Cyr, optà per acampar a la vall de Sant Magí (allotjats al santuari i a les masies o bé fent bivac), amb la intenció de reprendre la marxa l’endemà al matí.

La defensa del monestir de Santes Creus

Al llarg del vespre del 18 de febrer i d’aquella nit, les tropes d’Iranzo traves-saren la serra de Montagut i arribaren al monestir de Santes Creus pel camí de les Pobles. En arribar al cenobi, el brigadier Miguel Iranzo aturà la retirada dels seus homes i els concentrà dins del conjunt monàstic amb la intenció de fer-s’hi forts i tornar a plantar cara a les tropes italianes. Per entendre perquè va escollir aquesta opció en comptes de continuar la retirada cap a Tarragona, cal tenir present que el general espanyol era ben conscient de que, tret dels seus homes, no existia cap altre contingent de tropes espanyoles que pogués impedir o retardar l’entrada del VII Cos d’Exèrcit al Camp de Tarragona i que aquest s’interposés tot seguit entre Tarragona i les tropes de Castro, que després de la pèrdua d’Igualada s’estaven concentrant a la Conca de Barberà. Santes Creus era el millor indret per fer-se fort davant de l’avanç de la divisió Pino, ja que a més del fet de que el murs del monestir li conferien un avantatge per la defensa, que difícilment hauria trobat en algun altre nucli urbà proper, hem de tenir en compte que dins del cenobi hi havia emmagatzemat un nombre abundant de queviures (i probablement de municions). A més, al monestir s’hi trobava establert un destacament d’artilleria a peu amb dos canons, que serien un bon reforç per la seva defensa.

Les tropes espanyoles s’anaren reorganitzant a mesura que arribaven al mo-nestir, i començaren a treballar en la fortificació dels edificis, tasca a la que es dedicaren durant la resta de la nit. També col·locaren en posició les dues peces

8 Cabanes, Francesc Xavier: Historia de las operaciones del Exército de Cataluña, en la Guerra de la Usurpación, campaña primera. Pàg.: 257-258; Gouvion Saint-Cyr, Laurent: Journal des opérations de l’armée de Catalogne en 1808 et 1809. Pàg.: 103-108 i 113; Lisoni, Antonio: Gl’italiani in Catalogna. Lettere di A. L., ufficiale di cavalleria italiano. Londres, 1814. Pàg.: 181-186; Vacani, C.: Historia de la campagne e deglo assedi degl’Italiani in Spagna dal 1808-1813. Vol. III. Milà, Paolo Pagnoli Editor, 1845. Pàg.: 91-96; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 203-212, 214-216 i 227.

83

d’artilleria, a la part posterior del conjunt monàstic, apuntant en direcció al camí de les Pobles, per on esperaven que en un moment o altre arribessin les tro-pes italianes. Per tal de controlar els accessos al monestir i donar l’alarma quan s’apropessin els napoleònics, Iranzo va situar uns piquets avançats de soldats als afores del monestir.

Pel que fa al nombre d’efectius de que disposava Iranzo per defensar Santes Creus i els regiments a que pertanyien, trobem que diversos autors contempo-ranis italians (Vacani, que hi fou present, i De Laugier) i el comunicat oficial espanyol de la batalla de Valls ens donen una xifra de 1.200 defensors, que ha estat recollida per la majoria d’historiadors que han tractat aquests combats. Però també trobem altres autors contemporanis que n’augmenten el nombre conside-rablement. Aquest és el cas del tinent de dragons italians Antonio Lisoni, que va viure aquests fets, que els xifra en 2.500, i el prior del convent de Sant Magí en aquelles dates, que els augmenta fins a 3.000, una xifra que posteriorment reco-lliria l’historiador Emili Morera.

L’estudi dels expedients militars dels comandants i d’altres oficials dels regi-ments espanyols que van combatre al cap d’uns dies a la batalla de Valls (25 de febrer del 1809), així com d’altra documentació referent a aquests regiments, m’ha permès poder reconstruir amb força exactitud la divisió que va dirigir el brigadier Iranzo mentre estigué tancat a Santes Creus el 19 i el 20 de febrer del 1809. Aquesta estava constituïda per regiments d’infanteria de línia de l’antic exèrcit regular, de milícies provincials, de regiments d’infanteria creats al llarg del 1808 i de terços de miquelets. Concretament, estava formada pels següents regiments i destacaments de tropes:

El regiment d’infanteria de línia de Soria, que pertanyia a l’antic exèrcit regular borbònic. Estava comandat pel coronel Isidoro de Uriarte i disposava d’aproximadament 1.000 homes distribuïts en tres batallons amb els efectius força reduïts. Cal dir, que, per cobrir les nombroses baixes que havia patit al llarg dels darrers mesos, aquest regiment comptava amb diversos centenars de quintos a les seves files, que en la majoria dels casos tan sols feia uns dies que s’hi havia incorporat i que per tant tenien una instrucció elemental. Molts d’ells van apro-fitar la primera ocasió per desertar.

Un batalló de Granaders Provincials, també de l’antic exèrcit regular previ a l’esclat de la guerra. Segurament es tractava del primer batalló del regiment de Granaderos Provinciales de Castilla la Nueva, del qual n’era coronel el mateix brigadier Iranzo. Probablement tan sols arrengleraven poc menys de 400 homes, aproximadament.

84

El 2n Terç de miquelets de Tarragona, dirigit pel coronel Vicente Amat. Estava constituït per un sol batalló, que arrenglerava uns 670 homes en aquelles dates. Molts d’aquests miquelets procedien de l’Alt Camp i de la Conca de Bar-berà, i coneixien el terreny per on s’estaven movent els dos exèrcits.

El 3r Terç de miquelets de Lleida, sota el comandament del coronel Pere Lla-vanera. En aquelles dates, el seu únic batalló disposava d’uns 675 homes reclutats a les comarques de Lleida.

El regiment d’infanteria Cazadores de Antequera, un dels regiments creats a Granada l’any 1808 i que s’havia traslladat a Catalunya amb la divisió de tropes andaluses dirigides pel general Reding. Concretament es tractava del seu primer batalló, que estava gairebé al complet d’efectius, amb uns 1.100 homes, sota les ordres del seu coronel, Francisco Enríquez Garcia.

El regiment d’infanteria de Baza, que també formava part de les tropes an-daluses que havien arribat a Catalunya amb Reding. Concretament tan sols van formar part de les forces d’Iranzo dues companyies del seu primer batalló: la de granaders i la de caçadors, sota les ordres del capità José Olona, que sumarien un total d’entre 200 i 300 homes.

Finalment, hi havia la companyia d’artilleria a peu que es trobava a Santes Creus amb dues peces d’artilleria. Es tractaria d’una companyia força reduïda d’efectius, amb uns 80 homes.

Així, ens trobem que per defensar Santes Creus, el brigadier Miguel Iranzo disposava d’entre 4.125 i 4.225 homes, una xifra que s’apropa més a la que ens dona el prior de Sant Magí i Emili Morera, que no pas a la dels altres autors con-temporanis i historiadors, que tret de Lisoni ens donen una xifra molt més baixa que la que he pogut documentar.9

Tornant al seguiment dels moviments dels dos exèrcits, l’endemà, el 19 de febrer, la divisió Pino va perdre força temps a la vall de Sant Magí sense poder iniciar de nou la marxa en direcció a Vila-rodona. Gouvion Saint Cyr no trobava un guia que els pogués conduir per aquells camins, ja que tots els veïns de la vall havien fugit. Finalment, van aconseguir que els fes de guia un oficial espanyol ferit, que havia caigut presoner en el combat del dia abans. La marxa de la divisió Pino per aquells camins i senders de muntanya de la serra de Montagut fou força lenta, i s’allargà durant la major part del dia. No va ser fins ben avançada la tarda, quan ja s’estava començant a fer fosc, que les avançades de la columna italiana, que marxava pel camí de les Pobles, van veure la part posterior del monestir a uns

9 Archivo General Militar de Segovia. Secció 1a, Lligall E.374, L.1918, LL.2 i U.166, i Secció 2, Divisió 10, Lligall 170; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 222-227.

85

centenars de metres de distancia, mentre les avançades espanyoles es tancaven al cenobi i donaven l’alarma.

Pel comandant en cap del VII Cos d’Exèrcit, el fet de trobar les tropes d’Iran-zo fortificades a Santes Creus fou una sorpresa desagradable, ja que el general francès esperava poder alimentar els seus homes amb les provisions del monestir. Davant d’aquesta situació Gouvion Saint-Cyr va enviar una proposta de capi-tulació a Iranzo, però aquest i el conjunt dels coronels dels seus regiments la varen rebutjar. Tot seguit Gouvion Saint-Cyr va portar a terme una maniobra de demostració de força amb part de la divisió Pino, per tal de fer un tempteig de les fortificacions del monestir i comprovar si els espanyols tenien realment la intenció de defensar-lo. L’atac va tenir com a objectiu la part posterior del mo-nestir i va consistir en fer avançar dues columnes d’infanteria, una d’elles cap al mur del cementiri mentre que l’altra es dirigia contra l’altra extrem de la façana posterior del conjunt monàstic. Davant de l’avanç de les columnes italianes, els homes d’Iranzo van respondre amb un intens foc de fusells i d’artilleria, fet que va fer adonar al general francès de la ferma voluntat de defensar-se que tenien aquests. Aleshores, Gouvion Saint-Cyr va donar l’ordre de fer aturar i retrocedir les columnes, ja que, en no disposar d’artilleria que pogués obrir bretxa als murs del monestir, s’arriscava a patir massa baixes si intentava un atac seriós.

Després d’aquesta maniobra d’atac, que va provocar algunes baixes entre els italians, Gouvion Saint-Cyr va enviar una segona proposta de capitulació a Iran-zo, que també fou rebutjada. Aleshores, veient que de moment no es podien fer amb el control del monestir, la divisió Pino va acampar a la zona del bosc de Sant Sebastià, a tocar del camí de les Pobles. Aquella nit, per tal de fer-se amb alguns queviures, els soldats italians saquejaren les Pobles i segurament totes les masies de l’entorn. Cal dir que la divisió Pino no va envoltar completament el monestir, sinó que tan sols avançà piquets d’infanteria que vigilaven de lluny els dos costats laterals del conjunt monàstic, però no s’apropà al riu Gaià, que tenia l’altra riba ocupada per sometents. Gouvion Saint-Cyr no l’envoltà perquè desconeixia on es trobava el general Teodor Reding en aquells moments i temia la possibilitat de trobar-se entre dos focs en el cas de que aquest estigués avançant cap a Santes Creus per alliberar els assetjats. A més, el general francès estava amoïnat pel fet de no haver rebut cap notícia de la divisió Souham, que segons les ordres que li havia enviat el matí del 18 de febrer ja havia de trobar-se establerta a Vila-rodona, a pocs quilòmetres de Santes Creus.10

10 Gouvion Saint-Cyr, Laurent: Journal des opérations de l’armée de Catalogne en 1808 et 1809. Pàg.: 109-110; Lisoni, Antonio: Gl’italiani in Catalogna. Pàg.: 186-187; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 216-222.

86

El fet de que els napoleònics no haguessin envoltat completament el mo-nestir va permetre a Iranzo poder enviar missatgers a Tarragona, on Reding, que ja coneixia la destrucció de la línia espanyola, es preparava per sortir de la ciutat amb una petita columna de poc més d’un miler d’homes, i dirigir-se a la Conca de Barberà per reunir les tropes disperses i tornar-les a Tarragona abans de que fossin destruïdes. El general en cap espanyol va sortir de Tarragona el dia 20 i donà instruccions a les tropes que protegien el coll de Santa Cristina de retro-cedir cap a Valls per incorporar-se a la seva columna (ordre que aquestes varen complir), mentre que també va enviar ordres a Iranzo perquè aquella nit aban-donés el monestir i es reunís amb la seva columna entre el Pla de Santa Maria i Cabra del Camp.

El matí del 20 de febrer, Gouvion Saint-Cyr, preocupat per la manca de notícies de Souham es va decidir a posar-se en marxa amb el gruix de la divisió Pino cap a Vila-rodona. Tan sols deixà a Santes Creus els dos mil homes del 6è regiment d’infanteria de línia italià per tal de vigilar els defensors del monestir des del bosc de Sant Sebastià. La columna de la divisió Pino va seguir un camí que passava en paral·lel i a unes desenes de metres del costat dret del monestir, però va aprofitar la protecció d’un barranc i del mur de tancament de les hor-tes del monestir per resguardar els seus homes del foc de fusell que els feien els defensors del conjunt monàstic. En arribar al riu Gaià, els italians també van rebutjar un destacament de la guarnició del monestir que va sortir per intentar impedir que creuessin el riu. Tot seguit la columna va creuar el riu i va continuar el camí cap a Vila-rodona. En arribar a aquesta darrera població, no hi trobaren la divisió Souham, i Gouvion Saint-Cyr optà per enviar un ordenança escortat per un batalló cap al coll de Santa Cristina a la recerca de Souham. Finalment, va aconseguir contactar amb les avançades de la divisió francesa, que estaven al peu del coll i va poder comprovar que cap dels missatgers enviats el dia 18 havia acon-seguit lliurar les ordres que portava. Aleshores, el general Souham i l’estat major del VII Cos van poder complir-les i es prepararen per dirigir-se a Vila-rodona.

Aquella nit Iranzo va complir les ordres de Reding i sortí en silenci del mo-nestir amb tots els seus homes, l’artilleria i amb totes les provisions que es van poder emportar. L’avantguarda de la columna d’Iranzo consistia en el 2on Terç de miquelets de Tarragona, que en primer lloc es va encarregar d’assegurar i pro-tegir el pont de pedra que permet creuar el riu Gaià a uns centenars de metres del monestir. La reraguarda la formava el regiment d’infanteria de Soria. Aquella maniobra, ben planificada, fou tot un èxit, ja que aconseguiren sortir del mones-tir sense que els italians del 6è regiment se n’adonessin, i després de seguir el camí

87

Litografia de Jean Charles Langlois, dels anys vint del

segle XIX, que reprodueix amb força exactitud l’intent d’atac de la divisió Pino al monestir

de Santes Creus, el vespre del 19 de febrer de 1809. A

l’esquerra hi ha el bosc de Sant Sebastià i el camí de les Pobles,

mentre que al fons veiem la part posterior del monestir, amb l’aspecte que tenia en

aquella època, defensada pels homes del brigadier Iranzo.

(Col·lecció particular)

Un moment de la visita guiada, en la qual podem veure el conferenciant i guia al bosc de Sant Sebastià, tot mostrant el funcionament d’una rèplica d’un fusell francès d’aquella època. (Foto: Sònia Vaquer)

88

que des de Santes Creus condueix al Pla de Santa Maria, s’afegiren a la columna de Reding en algun punt entre el Pla i Sarral sense haver perdut un sol home.11

El 21 de febrer del 1809 el general Souham, amb els 7.000 homes de la seva divisió, i l’estat major del VII Cos d’Exèrcit arribaren a Vila-rodona. Finalment, el general Gouvion Saint-Cyr havia reunit de nou el gruix del VII Cos d’Exèrcit i podia iniciar el següent moviment del seu pla d’atac, que patia un retard d’uns dies i que el portaria a ocupar Valls i el Pla de Santa Maria el 22 de febrer, inter-posant-se així entre Reding i el gruix de l’Ejército de la Derecha, que estaven a la Conca, i Tarragona, la seva base d’operacions. Prèviament, el mateix 21 de febrer, el general en cap francès va donar ordre d’ocupar el monestir de Santes Creus al 6è regiment de línia italià, dirigit pel coronel Eugenio Orsatelli. Els soldats itali-ans acompliren l’ordre i avançaren cap el monestir, on entraren sense problemes i es trobaren amb la sorpresa de que les tropes d’Iranzo l’havien abandonat sense que ells se n’haguessin adonat.12

No passarien gaires dies abans que els regiments que havien defensat Santes Creus es tornessin a enfrontar amb els soldats del VII Cos d’Exèrcit. Aquesta vegada, Iranzo i els seus homes ho van fer integrats amb la resta de regiments que havia aconseguit reunir Reding a la Conca de Barberà i que sumaven poc més de 13.000 homes. La batalla va tenir lloc el 25 de febrer del 1809, entre Valls i Alcover, a les dues ribes del riu Francolí, i s’allargà durant la major part del dia, fins que l’atac general que llençà el general Laurent Gouvion Saint-Cyr amb pràcticament tots els seus homes (uns 15.000, aproximadament), va acabar trencant la línia espanyola i va provocar la derrota de l’exèrcit de Reding, que es retirà cap a Tarragona, on va quedar bloquejat pel VII Cos, que en els dies se-güents es va fer amb el control del Camp de Tarragona i de part de la Conca de Barberà. Gouvion Saint-Cyr, que no disposava de suficients recursos per assetjar Tarragona, optà per bloquejar la plaça forta, tot esperant que l’epidèmia de tifus que s’hi havia declarat i que hi estava fent estralls, n’acabés provocant la rendició. Però, el 20 de març, la manca de queviures va obligar al general francès a tornar al Penedès amb el seu exèrcit, des d’on es va dirigir a Girona per participar en el setge d’aquella ciutat. La marxa dels napoleònics va permetre a Reding poder treure el seu exèrcit de Tarragona, però l’epidèmia de tifus es va escampar per les

11 Cabanes, Francesc Xavier: Historia de las operaciones del Exército de Cataluña, en la Guerra de la Usurpación, campaña primera. Pàg.: 269; Gouvion Saint-Cyr, Laurent: Journal des opérations de l’armée de Catalogne en 1808 et 1809. Pàg.: 112-114; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 227-232.12 Lisoni, Antonio: Gl’italiani in Catalogna. Pàg.: 181-197; Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 232-233.

89

comarques del Camp, on va provocar una mortaldat (el mateix Reding en fou una de les víctimes mortals) que s’allargà fins la tardor d’aquell any.13

El monestir de Santes Creus vist per un oficial italià

Cal dir que després de la batalla de Valls, possiblement a partir del 26 de fe-brer, i fins el 20 de març, un destacament de tropes italianes de la divisió Pino va estar establert al monestir de Santes Creus. D’aquest pas dels soldats italians pel cenobi cistercenc tenim l’interessant descripció que en fa Antonio Lisoni, tinent del regiment de cavalleria italià Dragons Napoleó. Aquest oficial va ser testimoni dels combats del 19 i 20 de febrer, i amb tota seguretat va visitar el monestir mentre el VII Cos va ocupar el Camp de Tarragona. Potser hi estigué destinat un temps. Del que no hi ha cap dubte és del fet de que l’oficial italià va quedar im-pressionat amb la majestuositat del monestir de Santes Creus, fins el punt que en l’obra on va recollir les seves vivències a Catalunya, dedicà sis pàgines a descriure el conjunt d’edificis i el seu entorn, la descripció més extensa, amb diferència que dedicà a qualsevol altre monument que va veure a Catalunya. La descripció és molt interessant i ens dóna una visió del monestir en els primers anys del segle XIX, quan la comunitat, que aquest oficial comptabilitzava en 60 frares, ja no dormia a l’antic dormitori medieval, sinó que vivia als edificis que emmarquen els dos laterals de la plaça de Sant Bernat, on destacaven al centre del costat dret el palau de l’Abat, i davant d’aquest, al centre del costat esquerra, la biblioteca, i per suposat el portal de l’Assumpta, que Lisoni va qualificar de magnífic. La comunitat continuava fent ús de l’antic conjunt medieval, del que Lisoni en va destacar l’església. Amb tot, l’oficial italià també va quedar impressionat per l’en-torn del monestir, les seves aigües, el seu paisatge i les seves hortes i altres conreus, que proveïen la comunitat i que foren de gran utilitat pels soldats italians que hi estigueren establerts. Concretament, aquell jove oficial va descriure el monestir de Santes Creus amb les següents paraules, que també ens mostren el concepte que Lisoni tenia dels frares que l’habitaven:

“Tra i più belli il migliore, e senza dubbio il più dovizioso dei conventi della Catalogna, è quello di Sta. Croce. Ingannato in lontananza lo chiamerebbe il passaggero una gentile città. Gli angoli di questo, ed i suoi lati esteriori, vicini alle colline presentano l’aspetto di un castello, tanto sono essi forti, e in atto di difesa costrutti. La porta è magnifica. Vastissima lunga piazza succede a quella,

13 Murillo Galimany, Francesc: La batalla del Pont de Goi. Pàg.: 233-342, 371-379 i 387-389.

90

e divide per metà l’Abazia. Una diritta ben lastricata via al mezzo della grande piazza conduce dalla porta d’entrata a quella della chiesa. Felicemente collocata questa rimpetto alla gran porta fa orgogliosa e vaga mostra della gotica marmorea facciata. Colla rarità, colla bellezza dello scarpello, che di rara maraviglia occupa lo sguardo, contendono del pari i teneri delicati lavori de’ più valenti pennelli, e i preziosi marmi di che ricco si mira e ornato l’interno di essa. La portentosa vista di tempio così sublime, dilettando da se sola l’ vido occhio, aggiunge gran lustro, e forma il più bel decoro alla totalità del convento. Distaccato dagli edifizj tutti da strade laterali che menando in giro semicircolare guidano alla porta passando per due contrade abitate dagli inservienti, giace isolato il tempio pompa facendo dell’eleganza sua, e tutta appalesando la sua vastità. Due caseggiati di grandioso simmetrico stile signoreggiano a un tempo, e rendono amena la piazza, e colpis-cono anzi con diletto che no, situati l’uno in faccia all’altro. Altri palazzetti di soavissima figura posti ognuno al centro di ciascun fabbricato offrono alla dritta bellissimo soggiorno all’abate ed alla biblioteca sceltissimo ricovero alla sinistra. Non più di 6o sono i religiosi che vi convivono distribuiti in assai vaghi e ben forniti appartamenti, che la religione e il giudìzio dei secoli passati seppe mano mano sostituire con leggiadra accortezza alle umili incomode celle degli austeri fondatori. Aperte al desiderio d’ognuno scorgonsi ad ogni tempo le vettovaglie del chiostro; onde splendidi oltre l’uopo di rari cibi alimentansi quei monaci, a cui le vigilie e i digiuni delle povere andate età ritrosi giungono nella ridondante opulenza della presente. Antico di fama, per santità adorato, e per divozione passato in iscrupoloso rettaggio, s’erge altero sovra gli altri questo convento, che solo spiega il vanto di dar tomba onorata ai principi ed alle più insigni famiglie della provincia. Ospiti cortesi accolgono con generosità chi ha talento di venera-re il sacro luogo, e nel cuor di quelli insinuandosi profondamente veggono alla perfine (opera mirabile de’ maliziosi sermoni) misti alle lagrime della partenza offerirsi tesori per l’adorazione del Santuario. Ha ciascheduno nella privata li-bertà, di cui più di tutto si compiacciono, agj, servitù particolare, e quant’altro mai fa suggerire l’amore di un vivere delizioso. Immensa estensione di terreno, monti, villaggi interi vivono soggetti al sacro giogo, e a gara favorendo la terrestre felicità di quei frati, venturatamente procacciatisi i più bei dritti all’eterna pace. Dolce compenso alle severe cure di religione sono a coloro le visite agli altri mo-nasteri, le case di piacere a bel diletto innalzate sopra le vette de’ più fertili monti, i passeggi, le grotte bizzarramente e con naturalezza disposte, e i viaggi infine alle diverse capitali, in cui predicando la santità, la fortuna del luogo trar poscia compagni alla beata vita giovani per ricchezza e per sangue chiarissimi. Dati alla

91

caccia, e da lei traditi assentami per più giorni, abitatori allora de’ più segreti tugurj. L’educazione, la cura delle anime, le lettere che illustrare dovrebbero tutti gli ordini monastici sono a questo ignoti nomi, e soltanto per fuggire il mondo e la seduzione di lui, inavvedutamente un altro ne crearono del primo assai più dilettevole e fortunato.

Limpide e dolci acque zampillano all’intorno, e raccolte dalle arte vi forma-no leggiadre fontane. Lo studiato orrore di un opaco luogo gareggia di preferenza coi naturali boschetti, siccome colle soavi eminenze i dolci piani vestiti ognora di verdeggiante ammanto. La frescura, la taciturnità degli ombrosi passeggi riceve e dona ad un tempo e vaghezza e pregio all’amenità, alla ridente prospettiva dei giardini; ed ognuno sembra invitare a diverso piacere coi più innocenti doni di natura. Gli orti per eccellenza nudriti, tutto fa stupire insomma il passaggero, che attonito contempla quanto si compiaccia l’orrida natura di quei luoghi nei graziosi insulti dell’arte.

L’ordine, la bellezza di tali delizie, in preda allora alla truppa, nuova scena recava assai più gioconda di quella che immaginava il pensiero, quando fra esse pronunziando tarde sonore parole passeggiavano maestosamente i religiosi. Il silenzio, la gravità e l’ozio, nume e sovrano di gran parte de’ chiostri, cedevano mal volentieri all’ilarità ed al travaglio indivisibili compagne del soldato. Sparsi in variati gruppi correvano a talento i militari, e fissato il lor campochi ne’ boschi o al piano, e chi ne’giardini o nelle sale, si procuravano, si acconciavano ogni cosa, talché piena d’attività di moto mira vasi quella sacra reggia, che alle delicatezze, al sonno era per lo innanzi rivolta e consacrata. Inusitato riusciva egualmente il vedere ammucchiate le vettovaglie ove in prima ridevano fiori ed erbe odorose, e coricarsi e mangiare, e svegliar fuoco vivissimo i soldati, laddove appena appena dopo gli squisiti pasti lentamente stampava il solo Abate orme profonde. In sì generale rivoluzione il monastero manomesso era, e scompigliato, scialaquate le provvigioni di che tanto ridondava, e tolto dagli usi antichi adattavasi tutto ai novelli bisogni. Fra l’insolita abbondanza festeggiando il gradito soggiorno face-vano gl’Italiani in mille guise risuonare quei poggi di liete militari canzoni, che dettate dalla sincerità ridestata vi avevano l’eco sonacchiosa in quei contorni ove ogni detto bisbigliavasi maliziosamente, e giojosa di ripetere parole a lei finora sconosciute.”14

14 Lisoni, Antonio: Gl’italiani in Catalogna. Pàg.: 191-196.

92

Bibliografia

Cabanes, F. X. (1815). Historia de las operaciones del Exército de Cataluña, en la Guerra de la Usurpación, campaña primera. Por el Teniente Coronel Don Francis-co Xavier Cabanes, Ayudante Mayor de Reales Guardias Walonas y Oficial de Estado Mayor en el Exército de Cataluña. Barcelona: Impremta de Brusi.

Canales, E. (1988). “Una visió més real de la Guerra del Francès: la història de Bràfim d’en Bosch i Cardellach”, a Recerques, núm. 21. Barcelona: Curial.

Gouvion Saint-Cyr, L. (1821). Journal des opérations de l’armée de Catalog-ne en 1808 et 1809. París: Anselin et Pochard.

Lisoni, A. (1814). Gl’italiani in Catalogna. Lettere di A. L. ufficiale di cava-lleria italiano. Londres.

Murillo Galimany, F. (2008). La batalla del Pont de Goi (Valls, 25 de febrer del 1809). Valls: IEV.

Recasens Comes J. M. (1958). El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra de la Independencia (1808-1811). Tarragona: Diputació de Tarragona.

Salvat Bové, J. (1965). Tarragona en la Guerra y en la Postguerra de la Inde-pendencia. Tarragona: Real Sociedad Arqueológica Tarraconense.

Vacani, C. (1845). Historia de la campagne e deglo assedi degl’Italiani in Spagna dal 1808-1813. Vol. III. Milà: Paolo Pagnoli Editor.

93

Els refugiats a Aiguamúrcia durant la Guerra Civil(1936-1939)

Roberto Zepeda

1. Introducció

L’aixecament militar originà els primers moviments de població civil. Per una banda, en les zones on triomfà l’alçament els pro-republicans van haver de fugir per evitar ser repressaliats i, per altra, el mateix succeí amb els seguidors feixistes en les zones on fracassà. Milers de persones van haver d’abandonar les seves llars i es van embarcar en un viatge incert sense saber quina seria la seva sort. Al llarg del seu periple, comptaren sovint amb la solidaritat de les poblacions d’acollida però portaren sempre l’estigma que implicava ser un refugiat de guerra.

El fenomen dels refugiats és potser una de les realitats més palpables que va tenir la Guerra Civil i, al mateix temps, és un dels aspectes de la història menys tractats. Tanmateix, en els darrers anys han sortit nous treballs, sobretot d’àmbit comarcal i local, que han intentat omplir aquest buit historiogràfic.1

Aquest article, que va néixer d’una conferència celebrada a Santes Creus el 4 de juliol de 2009, reprodueix una experiència concreta, la dels refugiats a Ai-guamúrcia durant la Guerra Civil, però, al mateix temps, intenta emmarcar-la en un context comarcal i nacional de Catalunya. La història local serveix moltes

1 Vegeu per exemple el treball de Miquel Martorell Garau (2006): Els refugiats de les zones de Guerra al Priorat (1936-1939), editat pel Centre Cultural i Recreatiu La Unió de Torroja i l’Arxiu Comarcal del Priorat, Falset; o l’estudi portat a terme per Naymí Rich, J.; Ros Nicolau, J.; i Turró Ventura, X. (2006): Els refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany (1936-1939), editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

SANTES CREUS. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, XXIII: 93-126 (2010)

94

vegades per aconseguir establir valors, fonts i mètode per arribar a entendre la història global. Aquesta experiència ha servit, primer, per conèixer com es va viu-re el fenomen dels refugiats a Catalunya i com van actuar els diferents organismes implicats en l’organització i l’assistència als refugiats.2 I segon, per endinsar-me en una realitat comarcal i descobrir nous aspectes de la història d’Aiguamúrcia i altres poblacions de l’Alt Camp.

Seguint aquest criteri, he cregut necessari estructurar aquest article en tres parts: una primera part dedicada al paper que van tenir les diferents institucions en l’assistència als refugiats; una segona, on tracto la presència de refugiats a la comarca i el paper de Valls en l’organització assistencial: proveïments, sanitat, etc.; i per últim, una tercera part en què m’endinso amb més profunditat en la realitat dels refugiats a Aiguamúrcia.

La realització d’aquest treball no hauria estat possible sense la utilització d’una abundant bibliografia, premsa de l’època, fonts orals i, sobretot, el buidatge d’una sèrie d’arxius tant d’àmbit nacional com comarcal i municipal: de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), a Sant Cugat del Vallès, vaig consultar el Fons Generalitat de Catalunya: Segona República (1931-1939), que recull informació del Departament de Governació i Assistència Social (inclou sanitat) relacionada amb el Comissariat d’Assistència als Refugiats i amb les hisendes locals, com els subsidis de dues pessetes diàries per estada que rebien els municipis per l’assistèn-cia als refugiats. De l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (AMT), a Poblet, vaig regirar el Fons Guerra Civil, que recull documents molt interessants relacionats amb el Comitè Central d’Ajut als Refugiats i amb el Comissariat d’Assistència als Refugiats, com estadístiques comarcals i municipals per vegueries. De l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp (ACAC), que engloba la major part dels fons municipals dels termes que conformen la comarca, vaig remenar documentació relacionada amb els Consells Municipals (llibres d’actes), Beneficència i Assistència Social (atenció a refugiats de guerra i orfes de guerra), Correspondència, Proveïments, Població, etc. De l’Arxiu Municipal de Valls (AMV), vaig consultar sobretot els llibres d’actes de l’Ajuntament de Valls. I d’altres de municipals com l’Arxiu His-tòric Municipal d’Alcover (AHMA), vaig trobar documentació rela cionada amb l’atenció de refugiats com ara llistats de refugiats, fitxes personals, etc.

2 Dues de les obres que més àmpliament han tractat la política d’actuació sobre la població refu-giada en territori català i que, en certa manera, han estat un referent en l’estudi dels refugiats són les dels investigadors Joan Serrallonga i Urquidi (2004): Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra (1936-1939), Editorial Base, Barcelona; i Julio Clavijo Ledesma (2003): La política sobre la població refugiada durant la guerra civil 1936-1939, tesi doctoral, Universitat de Girona.

95

Per acabar, només em cal agrair la col·laboració de totes aquelles persones que han participat d’una manera o altra en la confecció d’aquest treball i afegir que, tot i que aquest estudi és de caire local i se suma als ja existents d’altres pobla-cions, desitjo que aporti noves dades i serveixi per descobrir nous detalls sobre la vida dels refugiats que van viure a Catalunya.

2. El paper de les institucions en l’assistència als refugiats

Inicialment l’organització d’ajut als refugiats no estava gaire definida i, tot i que competències com ara assistència i sanitat requeien directament sobre el Ministeri de Governació, foren les diferents organitzacions d’assistència i bene-ficència tradicionals les que van començar a oferir els primers serveis. Per tal de coordinar les seves actuacions es creà, per decret de la Presidència del Govern el 6 d’octubre de 1936, el Comité Nacional de Refugiados.3 Tanmateix, actuà ben poc, ja que, a partir de la constitució d’un nou govern, el 4 de novembre de 1936, encapçalat per Francisco Largo Caballero, la majoria de les funcions d’assistència social, sanitat i ajut als evacuats recaigueren sobre el recentment creat Ministeri de Sanitat i Assistència Social, el qual fou dirigit per Frederica Montseny.

Amb la creació d’aquest nou ministeri, atribucions que abans pertanyien a Governació, Instrucció Pública, Sanitat, Proveïments i Assistència Social passa-ren a dependre d’aquest. Era una manera de dotar de mitjans un nou organisme estatal per tal d’atendre les necessitats que es presentaven a la rereguarda.

Durant el mes de novembre, el nou govern es traslladà a València i la capital d’Espanya quedà sota la custòdia de la Junta Delegada de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant. Els evacuats procedents del front de Madrid depengueren inicialment d’aquesta junta i foren un dels contingents més voluminosos. Fins i tot, la sanitat i l’assistència social continuaren funcionant separadament a la capital.

El 30 de gener de 1937 es va dissoldre el Comité Nacional de Refugiados i fou substituït per l’Oficina Central de Evacuación y Asistencia a los Refugiados (OCEAR).4 Aquest nou organisme, que depenia del Ministeri de Sanitat i As-

3 Gaceta de Madrid: Diario oficial de la República, núm. 280, 6-10-1936, pàg. 194. 4 Aquest organisme es creà el 23 de febrer de 1937 i inicialment es digué Comité de Evacuación y Asistencia a Refugiados. Quedà dissolt el 6 de gener de 1938 i les seves competències passaren a dependre de la Dirección General de Evacuación y Refugiados del Ministerio de Trabajo y Asistencia Social.

96

sistència Social, va establir oficines a les ciutats de València i Barcelona i passà a controlar la major part de les expedicions de refugiats que es movien pel territori. Era de vital importància posar en marxa un sistema centralitzat i ordenat que fes front al volum, cada vegada més gran, de persones que fugien a causa del con-flicte civil.

La situació de rereguarda que tenia Catalunya permetia l’acolliment en massa de refugiats. Aquesta característica obligà els organismes estatals a establir contactes amb les institucions catalanes per tal de portar a terme una evacuació ordenada i efectiva. Enormes contingents de refugiats provinents tant del sud com de Madrid foren distribuïts des de València, on estava instal·lat el govern republicà, cap a Catalunya.

A partir de la formació del nou govern de la mà de Juan Negrín, el 17 de maig de 1937, tots aquells organismes encarregats de l’ajut, assistència i evacua-ció dels refugiats passaren a dependre dels ministeris de Governació, Instrucció Pública i Sanitat, i més parcialment de Treball i Benestar Social. La nova divisió de competències originà friccions i descoordinació entre els diferents ministeris. No fou l’única problemàtica; a partir de la tardor de 1937, un cop instal·lat el govern de la República a Barcelona, certes competències en matèria de refugiats que exercia el govern català i que eren d’aplicació exclusiva d’aquest, com la sani-tat o l’assistència social, passaren a dependre del nou govern. Aquest menyspreu cap a la Generalitat propicià una sèrie d’enfrontaments institucionals entre els dos governs.

A poc a poc, les atribucions que tenia el govern català en matèria de refugiats s’anaren reduint progressivament. A partir de 1938, la xarxa hospitalària militar s’anà superposant paulatinament a la xarxa sanitària catalana. Durant el mes de juliol es creà a Barcelona, sense la presència del govern català, la Junta Central de Ayuda a España, organisme encarregat de canalitzar i distribuir els diners que arribaven de l’estranger entre les diferents institucions d’assistència als refugiats. La poca eficàcia amb què arribaven els diners a les institucions directament en-carregades de l’ajut i del manteniment dels refugiats provocà contínues protestes per part del govern català i les delegacions d’Euskadi, Astúries-Lleó i Santander. Una altra de les competències que la Generalitat va haver de retornar al govern de Negrín va ser el control dels proveïments. Un nou organisme estatal denominat Comisión Nacional de Abastecimientos es va fer càrrec del control i distribució dels proveïments en territori català. Posteriorment, per decret del govern de la República de 17 de novembre de 1938, es creà la Junta Reguladora de Proveï-ments, dependent del Ministeri de Defensa Nacional, que s’encarregava de con-

97

trolar la producció, adquisició i distribució dels diferents productes de primera necessitat tant a la població civil com militar.

A les acaballes de la guerra, i un cop instal·lats a Girona els diversos orga-nismes estatals, les institucions catalanes continuaren mantenint algunes de les responsabilitats més importants en matèria de refugiats, sobretot pel que fa al tema d’evacuacions.

Quant a l’actuació del govern de la Generalitat, hem de comentar que Cata-lunya tenia inicialment la legislació exclusiva en matèria de sanitat i beneficència, tal com li atorgava l’article 11 de l’Estatut. A banda de les conselleries de Presi-dència, de Governació i d’Economia i Finances, les que van participar de forma més activa van ser la d’Assistència Social i Sanitat i, a partir de la seva creació pel decret de 6 d’octubre de 1936, la de Proveïments, que fins aleshores pertanyia a la Conselleria d’Agricultura.

Durant els tres primers mesos de la guerra, les clàssiques institucions catala-nes d’assistència i socors, més les organitzacions obreres i societàries, i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes van assistir inicialment els refugiats que anaven arribant. La manca de mitjans va fer que la Generalitat decretés la confiscació de totes les institucions i establiments de beneficència particular.5 Aquesta política de confiscacions obeïa a un doble objectiu: d’una banda, cobrir les necessitats immediates d’aquells sectors que havien quedat desatesos i, per l’altra, substituir la beneficència tradicional lligada a l’Església catòlica per una assistència pública i laica.6

Durant el mes de setembre Catalunya arribà a tenir al voltant d’uns 200.000 refugiats controlats, la majoria concentrats a la ciutat de Barcelona. Les xifres s’incrementaren el mes d’octubre amb nous evacuats procedents dels fronts de Madrid, Andalusia i Extremadura. I continuaren arribant de forma considerable durant els mesos següents. Era necessari establir un organisme propi per contro-lar i coordinar amb solvència l’evacuació i distribució de refugiats a la resta del territori. Per portar a terme això, la Conselleria de Sanitat i Assistència Social, per decret de 17 d’octubre de 1936, va constituir a tots els caps de partit i a les

5 El Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya del 29 de juliol de 1936 promulgava un decret del 26 de juliol emès pel Departament de Sanitat i Assistència Social en el qual es disposava la confiscació de totes les institucions i establiments de beneficència particular que hi havia a Cata-lunya. BOGC, núm. 211, 29-7-1936, pàg. 787.6 Piqué i Padró, Jordi (1997): “L’assistència social i hospitalària a Tarragona durant la Guerra Civil. 1936-1939, a El temps sota control. Homenatge a F. Xavier Ricomà Vendrell. Diputació de Tarragona, Tarragona, p. 467-468.

98

ciutats de més de deu mil habitants un Comitè Comarcal d’Ajut als Refugiats, dependent d’un organisme central amb seu a Barcelona denominat Comitè Cen-tral d’Ajut als Refugiats (CCAR).7 Acte seguit, es responsabilitzà als alcaldes de cada municipi que notifiquessin als comissaris de la seva demarcació la identitat de tots els refugiats que tenien i els establiments i cases disponibles.

Aquests comitès comarcals seguirien la divisió territorial establerta pel go-vern de la Generalitat (vegueries), i com a principal responsable a nivell de de-marcació quedava el delegat del govern. Inicialment van estar integrats per un representant de la CNT, un de la UGT, un de la Secció Catalana de Socors Roig Internacional, un de Pro-Infància Obrera i un de l’Assistència municipal. Més endavant s’afegí un membre de l’Ajut Infantil de Rereguarda (AIR).

Calia, també, establir un nou organisme capaç de coordinar tot el complex procés administratiu que se’n derivaria. Per portar a terme això, el Departament de Sanitat i Assistència Social creà, el 26 de novembre de 1936, l’Oficina Admi-nistrativa d’Ajut als Refugiats, amb Joan Puigdefàbregas al capdavant. Aquesta oficina, dependent del CCAR, s’encarregava d’atendre els problemes de recepció, transport, allotjament, proveïments i altres assumptes relacionats amb els refugi-ats. Paral·lelament, en el camp dels proveïments, les conselleries de Proveïments i de Sanitat i Assistència Social crearien, per decret de Presidència de 7 de gener de 1937, el Comitè d’Avituallament, presidit per Carles Manini i dominat per la CNT. Aquest controlaria una sèrie d’allotjaments, magatzems de queviures, refugis i altres establiments relacionats amb l’assistència social. Precisament, el control sobre els proveïments provocà fortes pugnes entre el Comitè d’Avitualla-ment i altres organismes relacionats amb l’aprovisionament als refugiats.

A principis de 1937, amb els Decrets de S’Agaró, es donà una nova orde-nació financera que preveia la unificació i coordinació de les despeses originades pels refugiats als ajuntaments que els tenien acollits. Fins a aquell moment, molts ajuntaments havien fet mans i mànigues per sufragar el sosteniment dels refu-giats, sovint amb la confecció d’arbitris extraordinaris.

Per tal de regular tot això, el sotssecretari de finances, Carles Martí Feced, va dictar una ordre el 3 d’abril de 1937 on desenvolupava els Decrets de S’Agaró.8 Els ajuntaments havien d’enviar a la Conselleria de Sanitat i Assistència Social una relació mensual del nombre total de refugiats, amb separació de sexe i edat (adults i infants), i detallant si havien rebut assistència durant tot el mes o només

7 DOGC, núm. 292, 18-10-1936, pàg. 244. 8 DOGC, núm. 101, 11-4-1937, pàg. 106.

99

durant uns dies. Un cop eren aprovades, els ajuntaments rebien 2 pessetes diàries per cada refugiat. Aquests resums mensuals van servir per confeccionar poste-riorment relacions per demarcacions comarcals.

Veient que la guerra anava per llarg i que l’aparell encarregat de l’assistència als refugiats no acabava de funcionar de forma efectiva, a causa sobretot de la multiplicitat de competències, la Generalitat va veure la necessitat de tenir un major control sobre totes aquelles àrees que quedaven disperses i unificar els criteris sota un mateix organisme. Per portar a terme això es creà, per Decret de Presidència del 14 d’agost de 1937, el Comissariat d’Assistència als Refugiats (CAR), dirigit per Xavier Casademunt, i una Comissió Consultiva d’Ajut als Refugiats, dependent de la Conselleria de Governació i Assistència Social, ara refosa en un nou departament.9

Amb aquests nous ens desaparegueren els Comitès Comarcals i el Comitè Central d’Ajut als Refugiats, i se suprimí el Comitè d’Avituallament; part dels seus recursos quedaren sota el control del CAR. Alhora, es crearen a les capitals de les vegueries unes juntes regionals de proveïments encarregades de la distribu-ció dels productes a la població. I, per tal d’evitar l’aparició de malalties infecci-oses i portar un control sanitari sobre els refugiats, es posà en marxa la Comissió Executiva de Sanitat dels Refugiats.10

Per tal de distribuir de forma efectiva els refugiats que arribaven a Barcelona, el CAR creà una xarxa de delegats a les estacions de frontera, a les vegueries i posteriorment a les comarques, i l’alcalde de cada població quedaca com a màxim responsable. Des de les diferents seccions es controlava el procés: a la primera sec-ció es prenia la filiació completa del refugiat i se li expedia un carnet acreditatiu per a l’ajuntament d’acollida; la secció d’allotjament s’encarregava del trasllat; la de sanitat, que comptava amb un dispensari, facilitava la part facultativa i l’hos-pitalització, si calia; i la de transports actuava en arribar les expedicions i trametia els refugiats al lloc d’acollida. Podien actuar altres seccions, però aquestes foren les més rellevants.

Es donà als ajuntaments la responsabilitat i el dret d’ordenar, dins de cada municipi i sota la normativa de la Generalitat, la vida dels refugiats; sorgí la

9 DOGC, núm. 236, 24-8-1937, pàg.745-748. 10 La Comissió Executiva de Sanitat dels Refugiats es creà el 10 de juliol de 1937 i tingué cura de totes aquelles mesures referents al control sanitari dels refugiats que hi havia en territori català. DOGC, núm. 192, 11-7-1937, pàg. 130. Per un decret posterior (16 de setembre de 1937) es-tablí que els metges de cada poble informessin cada quinze dies de l’estat sanitari dels refugiats, sota el control dels alcaldes.

100

figura d’un delegat dels refugiats a cada població; s’acceptà que els refugiats de-senvolupessin tasques a canvi d’una remuneració; se’ls facilità l’escola en llengua materna, sobretot als refugiats bascos; s’obriren aules d’adults per poder aprendre català, etc.

El 5 de maig de 1938 es produí el relleu a la direcció del CAR i Xavier Casa-demunt fou substituït per Ricard Altaba.11 Amb Ricard Altaba, que venia d’una dilatada experiència en l’organització de la delegació d’Euskadi a Catalunya, es reorganitzaren els serveis i els càrrecs, tant a les oficines centrals com a les delega-cions de les fronteres i les vegueries. Tot i aquesta remodelació, es mantingueren les línies d’actuació marcades pel decret inicial.

Per últim, malgrat les contínues discussions de caire competencial que es produïren entre el govern republicà, instal·lat a Barcelona des de la tardor de 1937, i el govern de la Generalitat, l’actuació del CAR i de la Conselleria de Governació i Assistència Social fou fonamental fins a la conclusió de la guerra, sobretot pel que fa a l’evacuació final dels refugiats en direcció a França.

3. L’arribada de refugiats a la comarca

La primera onada important de refugiats arribà a Valls a mitjans de novem-bre de 1936. Eren aproximadament 300, que procedien de Madrid i altres pobles del voltant. Immediatament foren atesos per la Conselleria d’Assistència Social, encapçalada pel conseller municipal Emili Martí, i hostatjats a la Casa Caritat i dependències annexes.12 Van arribar a la plaça del Blat en camions i autobusos procedents de Tarragona. Una munió de veïns els estaven esperant; es tractava de vells, dones i infants, vestien pobrament i portaven allò més indispensable. De seguida entre les autoritats locals i el veïnatge es reuní una mica de pa, vi, carn, fruita i cafè, i a les dones i als petits se’ls serviren bols de llet.13

La primera reacció de les autoritats locals va ser, en sessió plenària del 16 de novembre de 1936, constituir el Comitè Local d’Ajut als Refugiats, que estigué

11 Per conèixer més detalls sobre l’actuació de Xavier Casademunt i Ricard Altaba al front del Comissariat d’Assistència als Refugiats vegeu: Fabre, Jaume (1983): “Els refugiats de la guerra civil a Catalunya”, a L’Avenç, núm. 63 (setembre). Barcelona, p. 15-23. 12 Aquesta notícia era recollida pel setmanari portantveu de la CNT a la comarca i a Montblanc, Acció Sindical, núm. 9, 3-12-1936, p. 1. 13 Casas Mercadé, Ferran (1982): Valls: la guerra civil (Quan no hi havia pau ni treva) 1936-1939. Institut d’Estudis Vallencs, Valls, p. 242.

101

representat pels membres que formaven part de la comissió de Sanitat i Assistèn-cia Social i per un representant de les diferents organitzacions polítiques i sindi-cals que composaven la corporació municipal (CNT, POUM, ERC i PSUC).14 També, tal com establia el Decret de 17 d’octubre de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat, es constituí un Comitè Comarcal d’Ajut als Refugiats, que restà presidit pel conseller d’ERC Francesc Robusté, i que actuà com a organisme coordinador amb la resta d’ajuntaments de la comarca.

La primera mesura del Comitè Local d’Ajut als Refugiats va ser confeccionar un cens de refugiats a través d’un full d’inscripció familiar, on s’enregistraven els caps de família i els parents que estaven al seu càrrec.15 Per al seu manteniment, el consistori aprovà un repartiment extraordinari de 173.000 pessetes. Veient que era insuficient, s’obrí entre els veïns una subscripció mensual voluntària i se signà un pregó en el qual es demanaven llits, matalassos, llençols, mantes, flassades, coixins, etc., a totes aquelles persones que no els necessitessin.16 Les diferents organitzacions d’assistència social, com ara la secció a Valls de Socors Roig Cata-là o la Creu Roja, entre d’altres, també contribuïren amb un seguit d’activitats: subscripcions, festivals, tómboles, recollida de roba i abrics, etc., encaminades a ajudar als refugiats.

Entre l’Ajuntament i les botigues s’arribà a un acord i se’ls facilità roba, men-jar, medicaments, etc. Les cases abandonades o les propietats confiscades foren destinades a acollir-los i a mesura que anava augmentant el nombre de refugiats va ser necessari instal·lar a la ciutat una sèrie de refugis numerats que actuaren com a centres receptors i distribuïdors. Els nens van ser escolaritzats i alguns que-daren sota la tutela d’algunes famílies vallenques, com la refugiada madrilenya Paulita González, que va ser acollida a casa d’Úrsula Piñas Serra, germana del que havia estat president del Comitè i primer alcalde del període de guerra.17

En l’aspecte sanitari, normalment el metge municipal es feia càrrec dels re-fugiats que hi havia en cada barriada, però, quan patien malalties greus o infec-cioses, eren ingressats en centres hospitalaris. L’Hospital Comarcal de Valls actuà durant la guerra com a centre assistencial per als refugiats de la ciutat i comarca.

14 Fons Ajuntament de Valls. Llibre d’Actes de l’Ajuntament (1933-1938), 16-11-1936, foli 121. AMV.15 No s’ha conservat cap prova documental sobre aquest cens de refugiats en la documentació consultada als diversos arxius, ni en la premsa de l’època, ni en els testimonis orals, ni en la bibli-ografia específica consultada. O, almenys, no s’ha pogut localitzar.16 Casas Mercadé, Ferran (1982): Op. cit., p. 24717 Entrevista a Paulita González. Valls, 8-10-2009.

102

No fou l’únic, ja que l’Hospital de Sang de Valls, a partir de la seva incorpora-ció al XV Cos d’Exèrcit, donaria assistència mèdica a la població civil, fins i tot amb consultes especialitzades com ara aparell digestiu, oftalmologia, pulmó i cor, odontologia i dermatologia.18

Fitxa d’inscripció familiar (fons Impremta Castells, ACAC)

Fitxa de contribució voluntària (fons Impremta Castells, ACAC)

18 Zepeda Iturrieta, J. R.; Pérez Molina, J. (2007): “L’Hospital de Sang de Valls (1937-1939)”, a Quaderns de Vilaniu: Miscel·lània de l’Alt Camp, núm. 51 (maig), IEV, Valls, p. 46.

103

A nivell comarcal, un delegat de Proveïments era l’encarregat de distribuir els diferents productes entre els municipis. Durant l’any 1937 van actuar com a delegats comarcals Francesc Garcia Hernández, primer, i posteriorment Joan Balanyà Montalà.19 A partir del mes d’octubre de 1937, foren instal·lades a cada capital de vegueria unes Juntes Regionals de Proveïments encarregades de con-trolar les relacions de producció i consum dels diferents municipis. En el cas de l’Alt Camp, fou la Junta de Proveïments de la III Regió, amb seu a Tarragona i encapçalada per Joan Cendra Siscart, l’encarregada de subministrar els diferents productes. El 29 de desembre de 1937, la comarca va rebre d’aquesta Junta una partida que estava formada per 10.300 quilos de sucre, 2.500 quilos de carn congelada, 20.000 quilos de blat, 8.000 quilos d’arròs, 1.370 lliures de xocolata i 82 caixes de llet.20

A principis de 1938 es va dissoldre el Departament de Proveïments de la Generalitat i es va fer càrrec del tema la Direcció General de Proveïments, de-pendent del Govern de la República, que actuà conjuntament amb el Comissa-riat d’Assistència als Refugiats. Els consellers d’assistència social o els delegats de cada municipi havien de presentar a cada cap de vegueria unes llistes quinzenals que confeccionava un delegat dels refugiats i que l’alcalde confirmava. Segons el nombre de refugiats que tenia cada municipi, es fixava un racionament que consistia en el lliurament d’uns talons que donava la mateixa delegació de pro-veïments. A Valls, des d’unes oficines municipals es distribuïen els aliments que anaven destinats als refugiats que hi havia als diferents pobles de la comarca. L’any 1938, obrien els dimecres i dissabtes de cada setmana.21

L’ajuda internacional també es canalitzava des de Valls. L’abril de 1938 va arribar del Fons de Solidaritat Internacional una partida amb 1 caixa de llet en pols, 1 de llet condensada, 11 paquets de galetes, 1 paquet de xocolata i 40 quilos de sucre, destinada a la Masó.22

Només una part dels 300 refugiats que van arribar a Valls durant el mes de novembre de 1936 es van quedar a la ciutat; la resta es van distribuir entre

19 Fons Ajuntament de Valls. Llibre d’Actes de la Comissió de Govern (1934-1937), 2-6-1937, foli 178. AMV.20 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Correspondència 1937, entrades (II). ACAC.21 Fons Ajuntament de la Masó. Beneficència i Assistència Social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats 1936-1938. Registre de refugiats de guerra 1936-1938. ACAC.22 Fons Ajuntament de la Masó. Beneficència i Assistència Social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats 1936-1938. Racionament de forasters 1937. ACAC.

104

els diferents pobles de l’Alt Camp. Sovint Valls actuava com a centre receptor i distribuïdor de refugiats per la comarca, però no sempre era així; si la població d’acollida disposava d’estació de tren, es podia donar el cas que hi arribessin di-rectament. Depenia de l’existència de línies de ferrocarril segures i, sobretot, del lloc de procedència. Aquest és el cas d’uns refugiats procedents de Cantàbria i el País Basc, que primer es van desplaçar en vaixell cap a Catalunya i després en tren fins a Alcover.23

Resulta difícil concretar amb exactitud l’arribada dels primers refugiats als diferents municipis que conformen la comarca. Resseguint la diversa documen-tació municipal, que en molts casos és escassa o, fins i tot, inexistent, hem pogut conèixer alguns detalls. El dia 26 d’octubre de 1936 arribà a Alcover un gruix important de refugiats (79) procedent de la zona d’Andalusia, la majoria natural de Guareña (Badajoz).24 El 28 d’octubre un grup de refugiats madrilenys (13) foren acollits al Rourell;25 el 28 de novembre arribaren els primers refugiats pro-cedents de Madrid al Milà (12);26 el mateix dia van ser acollits a la Masó (17) un grup de Navalcarnero (Madrid);27 el 10 de desembre arribaren a Puigpelat un grup de refugiats (26) procedents de Madrid i Toledo;28 i el 22 de desembre de 1936 van ser hostatjats un grup de refugiats madrilenys a les cases dels veïns de Figuerola del Camp Joan Mercadé, Joan Balañá, Jaume Ferré Comas, Enric Co-mas, Sadurní Balañá, Federic Balañá, Josep Oliva, Andreu Espolet, Josep Balañá, Josep Ciurana i Josep Civit.29

Quant al volum de refugiats, si fem una ullada a nivell comarcal apreciem com l’agost de 1938 l’Alt Camp era, demogràficament parlant, la quarta comarca

23 SANROMÀ BARBERÀ, Rosa M. (2002): “El poble en contacte amb la guerra: els refugiats...”, a La guerra civil a Alcover. Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs. Ed. Centre d’Estudis Alcove-rencs, Alcover, p. 148-149.24 Fons Ajuntament d’Alcover. Atenció refugiats. Beneficència i Assistència Social (1936-1938). Població. Relació refugiats (1937-1938). AHMA. 25 Fons Ajuntament del Rourell. Administració general. Correspondència 1938. Correspondència Oficial (entrades-sortides). ACAC.26 Fons Ajuntament del Milà. Beneficència i Assistència Social. Atenció a refugiats i orfes de guer-ra. Refugiats 1936-1938. Registre d’evacuats 1937. ACAC.27 Fons Ajuntament de la Masó. Beneficència i Assistència Social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats 1936-1938. Registre de refugiats de guerra 1936-1938. ACAC.28 Fons Ajuntament de Puigpelat. “Llibre de gastos e ingresos dels refugiats”. ACAC.29 Fons Ajuntament de Figuerola del Camp. Beneficència i Assistència Social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Llibre despeses de refugiats 1936-1938. ACAC.

105

més petita de les cinc que configuraven la III vegueria i la tercera amb més pobla-ció refugiada. No és casualitat que una zona com l’Alt Camp acollís un nombre important de refugiats. La seva situació geogràfica, amb Valls com a epicentre de la comarca, li conferia un pes important dins del Camp de Tarragona, juntament amb Tarragona i Reus. A més, el fet de ser una comarca eminentment agrícola afavoria que, en matèria de proveïments, disposés de més recursos que altres.

A nivell de municipis, es dedueix a priori que aquells que tenien un pes demogràfic important i, alhora també una major extensió superficial (com Valls, el Pla de Santa Maria, Vila-rodona, Cabra del Camp, Aiguamúrcia i Alcover), sovint concentraven una major proporció de refugiats que altres municipis més petits, com ara la Masó o el Milà. Tanmateix, si observem els percentatges de refugiats respecte a la població d’acollida, en la majoria de casos no superava el 10%, a excepció d’Alió, Cabra del Camp, la Masó i el Pla de Santa Maria.

Resum de la III vegueria (Agost de 1938)

Comarques Població Refugiats % refugiats respecte a la població

Garraf 31.040 1.542 4,97

Alt Penedès 45.654 3.585 7,83

Baix Penedès 15.826 1.245 9,13

Alt Camp 30.182 2.010 6,65

Tarragonès 52.179 2.984 5,71

Total 174.881 11.326 6,47

Font: Fons Guerra Civil (1936-1939). Secció Beneficència i Assistència Social: Refugiats. Gene-ralitat de Catalunya. Direcció General d’Assistència Social. Comissariat d’Assistència als Refu-giats. Secció d’Estadística: Delegació III vegueria. Agost de 1938. AMT.

106

Relació dels municipis que pertanyien a la III vegueria, comarca de l’Alt Camp (agost de 1938)

Municipis de l’Alt Camp HabitantsEn actiu

(refugiats)

% refugiats respecte a la

població

Aiguamúrcia 1.535 112* 7,29

Alcover 2.663 86 3,22

Alió 482 62 12,86

Bràfim 903 54 5,98

Cabra del Camp 872 129 14,79

Figuerola del Camp 570 48 8,42

Masllorenç 758 40 5,27

La Masó 326 35 10,73

El Milà 263 18 6,84

Montferri 358 30 8,37

Mont-ral 413 25 6,05

Nulles 690 51 7,39

El Pla de Cabra (el Pla de Santa Maria) 1.898 213 11,22

El Pont d’Armentera 790 53 6,70

Puigpelat 568 25 4,40

Querol 511 8 1,56

La Riba 755 49 6,49

Rodonyà 718 63 8,77

El Rourell 472 41 8,68

Vallmoll 962 64 6,65

Valls 11.000 596 5,41

Vilabella 1.001 49 4,89

Vila-rodona 1.668 159 9,53

Total 30.182 2.010 6,65

Font: Fons Guerra Civil (1936-1939). Secció Beneficència i Assistència Social: Refugiats. Gene-ralitat de Catalunya. Direcció General d’Assistència Social. Comissariat d’Assistència als Refu-giats. Secció d’Estadística: Delegació III vegueria. Agost de 1938. AMT.

* Segons un resum mensual de refugiats residents a Aiguamúrcia corresponent al mes d’agost de 1938, n’hi havia un total de 116. Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la guerra civil 1938. Relacions de refugiats de guerra residents a Aiguamúrcia: agost 1938. ACAC.

107

4. Refugiats de guerra a Aiguamúrcia

El 12 de febrer de 1937 arribaven els primers refugiats de guerra procedents de Madrid. Eren un total de 29 i van ser allotjats en una casa situada al carrer Pere II núm. 3, de Santes Creus.30 Per fer front a les despeses que ocasionava el seu manteniment, el Consell Municipal aprovà, en sessió de 20 de febrer de 1937, una contribució mensual per a cada barriada. El Pla de Manlleu i les Pobles apor-tarien cadascuna 300 pessetes i Santes Creus, les Ordes, Aiguamúrcia i l’Albà, 150 pessetes cadascuna.31

Dues setmanes més tard, el 23 de febrer, va arribar un altre contingent de la província de Màlaga integrat per 27 refugiats que van ser hostatjats al caseriu Figueras, al Pla de Manlleu.32 A aquests s’hi van sumar, el 9 de març, quatre més procedents de València. Per tant, entre el 12 de febrer i el 9 de març de 1937 van arribar un total de 60 refugiats. A causa d’aquest augment, les quotes entre les barriades també van pujar: el Pla de Manlleu va passar a pagar 700 pessetes; les Pobles, 625 pessetes; i Santes Creus, l’Albà, Aiguamúrcia i les Destres, i les Ordes, 325 pessetes cadascuna.33 Alguns veïns no van veure amb bons ulls aquest increment i es negaren a col·laborar-hi. La no contribució d’alguns d’aquests veïns obligà el Consell Municipal, després de repetits avisos, a posar el cas en co-neixement del comissari de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, Lluís Mes-tres. La resposta del comissari fou expeditiva, si no feien efectives les respectives contribucions en el termini de dos dies, haurien d’acollir a casa seva un grup de refugiats, amb el perjudici de ser detinguts si s’hi negaven.34

30 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la guerra civil 1937. Relació dels evacuats de les zones de guerra i residents a Aiguamúrcia: agost 1937. ACAC.31 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Llibre d’Actes 1937-1938. 20-2-1937, foli 4 revers. ACAC.32 En Joan Figueras, propietari de Can Figueras, abandonà el caseriu l’any 1936 quan s’assabentà que un grup de milicians del Vendrell pujaven a cercar-lo. Entrevista a Kiko Figueras. El Pla de Manlleu, 3-7-2009.33 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Llibre d’Actes 1937-1938. 20-3-1937, foli 6. ACAC.34 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la guerra civil 1937. Requeriment per fer efectives les obligacions envers els refugiats de guerra. ACAC.

108

Caseriu Figueras al Pla de Manlleu (foto cedida per Kiko Figueras)

Inicialment, per tal d’avituallar-los, s’establí un sistema de crèdit als esta-bliments del poble; aquests apuntaven els productes consumits i el seu cost, i presentaven una factura detallada a l’ajuntament. Des de la botiga de queviures de Pere Sendra Vives, al Pla de Manlleu, es subministraven productes com ara cansalada, fideus, ordi, farina, sucre, llet en pols, cafè, sabó, etc. El flequer Jo-sep Alari era l’encarregat de repartir el pa entre els refugiats de Santes Creus, i la carn procedia dels veïns Pius Güell, Pau Batet Forn i Antònia Miquel Adela, entre d’altres. Els medicaments i altres productes sanitaris anaven a càrrec de la farmàcia del Dr. J. Cots i Segarra, mentre que els diferents sindicats repartien el vi, l’oli, etc.

Un cop implantades les targes de racionament, el Consell Municipal decidí unificar el preu dels articles i repartir-ne una a cada cap de família. Alhora, per a un major control, establí un representant a cada barriada: Josep Armejach Virgili per Aiguamúrcia, Joan Artigal Bosch per Santes Creus, Salvador Montserrat Solé per les Pobles, Josep Güell Virgili pel Pla de Manlleu-Selma, el president del Sindicat Agrícola per l’Albà, Pere Mercadé Solé per les Ordes i Benvingut Alegret Cunillera per la Planeta.35

35 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Llibre d’Actes 1937-1938. 10-7-1937, foli 13 revers. ACAC.

109

Factura emesa pel veí Pius Güell en concepte d’un porc entregat als refugiats (1937)

Una segona onada de refugiats arribà entre els mesos de juliol i octubre de 1937; en total sumaven uns 35 individus. Hi havia una família de 8 membres originària d’Oropesa (Toledo), que, abans d’arribar a Aiguamúrcia, va passar per Madrid i Tarragona. La resta, en una àmplia majoria, procedia del nord: una fa-mília de 4 membres i una altra de 6 procedents de Gijón; 6 refugiats procedents d’Avilés (Astúries) i 11 més de San Juan de Nieva (Astúries).

En el cas dels evacuats de Gijón, van sortir d’aquesta localitat el 3 de setem-bre a bord d’un vaixell anomenat “Mieres” en direcció a Bordeus, on van arribar el dia 7. De Bordeus van passar a Catalunya i el dia 11 arribaren a Aiguamúrcia. Davant la impossibilitat de fer una evacuació per terra, era freqüent que els eva-cuats de la zona d’Astúries arribessin a diversos ports del litoral atlàntic francès com Bordeus, Laverdon, Nantes i Lorient, abans de passar a Catalunya.36

Durant l’evacuació de Gijón, la refugiada Encarnación Andrés Campos va perdre el contacte amb el seu fill de 15 anys, Emilio García Andrés, el qual sem-bla que va embarcar en un altre vaixell en direcció a França per passar posterior-ment a Catalunya.

Amb l’arribada dels nous evacuats, el Consell Municipal acordà distribuir-los entre les diferents barriades en proporció al nombre d’habitants que hi havia en cadascuna. Per tal d’adequar les vivendes on s’havien d’allotjar, es confiscaren una sèrie d’utensilis que tenia en dipòsit el veí Salvador Ventura Colet: 4 llits, 4 matalassos i 4 llençols, 1 cobrellit, 6 cadires, 8 gots, 2 cassoles, 6 plats, 1 gerro,

36 Clavijo Ledesma, Julio., op. cit., p. 31.

110

1 morter, 2 ganivets, entre d’altres.37 Una pràctica habitual era que les propietats que havien estat abandonades o confiscades fossin destinades als refugiats. Però també es podia donar el cas que alguna família de refugiats llogués un pis o l’ha-bitació d’una casa ocupada pels veïns que n’eren arrendataris, tal com succeí amb la refugiada de Madrid Manuela Murillos, que va llogar un pis al veí Pau Sendra Palau per un preu de 15 pessetes al mes.38

Refugiats a Aiguamúrcia (setembre de 1937)

Població Nombre d’habitants Refugiats

El Pla de Manlleu 461 29

Les Pobles 422 19

Santes Creus 219 10

Aiguamúrcia i les Destres 177 8

L’Albà 174 8

Les Ordes 69 3

Total 1.522 77

Percentatge de refugiats respecte a la població

Font: Elaboració pròpia a partir del Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Beneficència i Assistència Social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats 1937-1938. ACAC.

37 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Correspondència 1937, entrades (II). ACAC.38 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Llibre d’Actes 1937-1938. 29-7-1937, foli 14 revers. ACAC.

111

Percentatge de refugiats segons el sexe

Font: Elaboració pròpia a partir del Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la guerra civil 1937. Resum de refugiats de guerra residents a Aiguamúrcia: setembre 1937. ACAC.

El setembre de 1937 el nombre total de refugiats era de 77; si observem la primera gràfica, podem apreciar com representaven el 5% de la població a Aigua-múrcia. I si ho diferenciem per sexe, ens adonem que, d’aquests, 31 eren homes (40%) i 46 eren dones (60%). Per tant, les dones tenien una representació més àmplia que no pas els homes. Sovint, les famílies que arribaven estaven compos-tes majoritàriament per dones, nens i iaios. Els caps en edat de ser cridats s’havi-en incorporat al front, i la dona quedava al capdavant del grup. Aquesta és una tendència generalitzada al llarg de la guerra, que es repetí en moltes poblacions.

Durant el mes de setembre de 1937, la Generalitat, a través de la Comissió Executiva de Sanitat dels Refugiats, va enviar a l’alcaldia d’Aiguamúrcia un co-municat en què s’interesssava per l’estat sanitari en què es trobaven els refugiats que hi havia al poble. El Consell Municipal elaborà un enquesta sanitària que consistí bàsicament en anotar el nombre de refugiats que hi havia en aquell mo-ment (tot diferenciant els homes, les dones i els infants menors de 14 anys), la seva procedència, la data d’arribada, on estaven allotjats, i afegí que estaven degu-dament assistits i tractats, sense determinar si hi havia algun malalt.39

El 20 de març de 1938 arribà una altra família originària d’Avilés (Astú-ries); es tractava d’Aminta Martínez Fernández, acompanyada dels seus dos fills, Manuel i Leocadia García Martínez. Procedien del refugi núm. 1 de Valls, on havien estat allotjats anteriorment. La mobilitat fou un dels trets característics dels refugiats; arribaven a una població, hi estaven uns mesos i posteriorment marxaven cap a un altre lloc.

39 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Beneficència i Assistència Social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats 1937-1938. Despeses del manteniment de refugiats 1938. ACAC.

112

Aquesta mobilitat estava supeditada al vistiplau de les autoritats. L’estiu del 1938, el comissari d’Assistència als Refugiats, Ricard Altaba, envià a tots els ajun-taments de la comarca un comunicat on determinava que restava absolutament prohibit als refugiats d’absentar-se de la població on havien estat destinats, sense el document acreditatiu justificant del viatge que lliurava el delegat del Comissa-riat a la corresponent vegueria. L’incompliment d’aquesta disposició comportava la pèrdua de tots els drets que com a refugiat li pertocaven.

A partir de març de 1938 començà la gran ofensiva nacional sobre l’Aragó i es produí una tercera onada composta per 23 refugiats (més endavant se n’afe-gí un altre) procedents de Lécera (Saragossa) que arribaren a Aiguamúrcia el 6 d’abril. Foren distribuïts entre el Pla de Manlleu, les Pobles, l’Albà i Santes Creus. Poc després, amb l’esclat de la batalla de l’Ebre, començaren a arribar els primers refugiats procedents d’aquesta zona. La proximitat dels combats provocà que molts veïns de poblacions properes busquessin aixopluc en zones de rereguarda com podien ser els municipis de l’Alt Camp. L’11 de juny arribà una família tortosina de 7 membres procedent del Perelló. Durant aquest mes, Aiguamúrcia assolí la xifra de 112 refugiats.

El degoteig continuà durant els mesos següents i el 27 d’agost arribà una família de 4 individus procedents de Tortosa i, dos dies més tard, 2 refugiades més de Flix.

A les acaballes de la guerra, la majoria dels refugiats que s’havien establert a la població van emprendre el camí cap a l’exili, en direcció a França. Allí els esperavn forces militars i policials franceses que els enviaren als diferents camps de refugiats. Un cop finalitzà el conflicte, les autoritats franquistes decidiren que aquells que quedaven fossin retornats a casa seva. Entre maig i juliol de 1938, Auxilio Social es va fer càrrec del retorn dels següents refugiats:

Refugiats retornats per Auxilio Social (1939)

Cognoms i nom Edat Professió Lloc de naixement Lloc de residència

Gude Cabanes, Ambrosio

74 SastreEl Ferrol (la Corunya)

Madrid (C/ Real, núm. 80)

Pablo Asenjo, Fernando

53 FusterNavas del Marqués (Àvila)

Madrid (C/ Cruz del Romano, núm. 16)

Esteban Barbero, Rufina

51 Feines de casaNavas del Marqués (Àvila)

Madrid (C/ Cruz del Romano 16)

113

Cognoms i nom Edat Professió Lloc de naixement Lloc de residència

Pablo Esteban, Victoria

23 MinyonaNavas del Marqués (Àvila)

Madrid (C/ Cruz del Romano, núm. 16)

Pablo Esteban, Benito

17 JornalerNavas del Marqués (Àvila)

Madrid (C/ Cruz del Romano, núm. 16)

Pablo Esteban, Julia

14 Feines de casaNavas del Marqués (Àvila)

Madrid (C/ Cruz del Romano, núm. 16)

Pablo Esteban, Sixta

10 EscolaNavas del Marqués (Àvila)

Madrid (C/ Cruz del Romano, núm. 16)

Seibani Lombau, José

58Constructor pianos

Aguarda (Lugo)Madrid (C/ Blasa Pérez, 4, Mataderos-Carabanchel)

Fernández Pol, Carmen

55 Feines de casa Olivares (Lugo)Madrid (C/ Blasa Pérez, 4, Mataderos-Carabanchel)

Seibani Fernández, Pilar

20 Camisera MadridMadrid (C/ Blasa Pérez, 4, Mataderos-Carabanchel)

Seibani Fernández, Manuela

17 Camisera MadridMadrid (C/ Blasa Pérez, 4, Mataderos-Carabanchel)

Seibani Fernández, Isabel

15 Feines de casa MadridMadrid (C/ Blasa Pérez, 4, Mataderos-Carabanchel)

Seibani Fernández, Jesús

11 Escola MadridMadrid (C/ Blasa Pérez, 4, Mataderos-Carabanchel)

Aguado Agudo, Lázara

57 Feines de casa Camarena (Toledo)Toledo (Plaça Canuelo, núm. 1)

Hoyos Aguado, Maria

18 Feines de casa Camarena (Toledo)Toledo (Plaça Canuelo, núm. 1)

Sánchez Moral, Ángel

52 FlequerNavas del Marqués (Àvila)

Navas del Marqués (C/ Nacional, núm. 29)

Nieto Asenjo, Teresa

52 Feines de casaNavas del Marqués (Àvila)

Navas del Marqués (C/ Nacional, núm. 29)

Sánchez Nieto, Felisa

20 Feines de casaNavas del Marqués (Àvila)

Navas del Marqués (C/ Nacional, núm. 29)

Sánchez Nieto, Maria

13 EscolaNavas del Marqués (Àvila)

Navas del Marqués (C/ Nacional, núm. 29)

Font: Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la guerra civil 1939. Relació de les persones evacuades per al seu trasllat als llocs d’origen 1939. ACAC.

114

Només uns pocs es van quedar temporalment a la població. Els germans Pío i Justo Miranda Montemayor, de 17 i 15 anys, respectivament, i procedents d’Oropesa (Toledo), van ser acollits a les cases dels veïns de les Pobles Pau Grau i Gumersindo Güell. Però, poc després, el gener de 1940, foren reclamats pel seu pare, Pedro Miranda Prieto.40

Evolució de l’arribada de refugiats a Aiguamúrcia (febrer 1937-setembre 1938)

Font: Elaboració pròpia a partir del Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la guerra civil 1937-1938. Resums mensuals de refugiats i relacions nominals dels evacuats de les zones de guerra i residents a Aiguamúrcia. ACAC. I Fons Generalitat de Catalunya. Segona República (1931-1939). Administració Autonòmica. Departament de Governació i Assistència Social. Hisendes Locals. Municipis de la circumscripció de Tarragona als quals han estat abonats subsidis de dues pessetes diàries per estada, per assistència a refugiats de zones de guerra (1937-1938). ANC.

Si observem el gràfic de l’evolució de l’arribada de refugiats a Aiguamúrcia, apreciem tres fases ben diferenciades marcades amb puntes de creixement. Una primera fase que aniria des de febrer fins a l’agost de 1937, en què s’assolí una xi-fra màxima de 67 refugiats, i caracteritzada per l’arribada de refugiats procedents de Madrid (29), Màlaga (27), Toledo (5) i València (4). La segona fase comen-çaria a partir de setembre i s’allargaria fins a l’abril de 1938, assolint-se el cente-nar de refugiats i caracteritzada per l’arribada de dos grups importants: un grup procedent de la zona d’Astúries: San Juan de Nieva (11), Gijón (10) i Avilés (6); i un altre (23) de Lécera (Saragossa). I per últim, una tercera fase que aniria des

40 Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Correspondència 1940, entrades (I). ACAC.

115

del mes de maig, quan s’assolí la xifra de 114 refugiats, fins el setembre, marcada per l’arribada de refugiats procedents de la zona de l’Ebre: el Perelló (7), Tortosa (4) i Flix (2), a partir del mes de juny.

Per últim, si ens fixem en la procedència dels refugiats, es desprèn que els grups més importants van ser els d’Astúries, Madrid, Màlaga i Saragossa.

Llocs de procedència dels refugiats (1937-1938)

Font: Elaboració pròpia a partir del Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la Guerra Civil (1937-1939). Relacions nominals dels evacuats de les zones de guerra i residents a Aiguamúrcia per mesos (ACAC).

5. Conclusions

Des del principi del conflicte, Catalunya va començar a rebre desplaçats d’ar-reu del país. Les institucions tradicionals d’assistència social es van veure desbor-dades durant els primers mesos pel volum d’evacuats que arribaven. A mesura que avançava la guerra, fou necessari organitzar i reglamentar tot allò relacionat amb l’assistència als refugiats: allotjament, proveïments, sanitat, educació, etc. El 18 d’octubre de 1936 aparegué la primera disposició de la Generalitat amb la constitució dels Comitès Comarcals d’Ajut als Refugiats sota les directrius d’un Comitè Central. A través d’aquest Comitès Comarcals es començà a organitzar l’arribada de refugiats als municipis.

Una segona disposició cabdal va ser la que es publicà al DOGC l’11 d’abril de 1937, que regulava les despeses ocasionades pels refugiats als ajuntaments a través de resums mensuals que serviren per confeccionar relacions per demarca-

Tarragona; 13

Toledo; 8

Saragossa; 24

Astúries; 30 València; 4

Màlaga; 27

Madrid; 29

116

cions comarcals. A causa de l’afluència de refugiats, i per tal d’evitar l’aparició de malalties infeccioses, es creà la Comissió Executiva de Sanitat dels Refugiats.

A partir d’agost de 1937, com que la guerra s’allargava, la Generalitat va constatar la necessitat de tenir un major control sobre aquelles àrees que queda-ven disperses i, sobretot, sobre els recursos disponibles que començaven a escasse-jar. Per portar a terme això es constituí el Comissariat d’Assistència als Refugiats, que actuà fins al final de la guerra. A partir d’aquí, els ajuntaments passaren a ser els principals responsables dels refugiats. Es creà la figura del delegat dels refu giats, mentre que els canvis de població quedaven supeditats al Comissariat, entre altres mesures.

La primera onada important de refugiats a la comarca arribà a Valls durant el mes de novembre de 1936. Eren aproximadament uns 300 i procedien de Madrid i altres pobles del voltant. De seguida van ser atesos i hostatjats a la Casa Caritat i dependències annexes. La primera reacció per part de les autoritats locals va ser crear un Comitè Local d’Ajut als Refugiats. També es constituí un Comitè Comarcal d’Ajut als Refugiats que actuà com a organisme coordinador amb la resta de la comarca.

Només una part dels refugiats que van arribar a Valls es van quedar a la ciu-tat; la resta van ser distribuïts per la comarca. Els municipis amb un pes demogrà-fic important i amb una major extensió superficial n’acolliren un major nombre.

Els primers refugiats arribaren a Aiguamúrcia durant el mes de febrer de 1937, procedents majoritàriament de la zona de Madrid i Màlaga, i foren allot-jats a Santes Creus i al Pla de Manlleu. Des del Consell Municipal s’acordà la im-posició d’unes quotes per al seu manteniment, mesura que no agradà a tothom i que originà algun problema a l’hora dels pagaments. La falta de contribucions d’alguns veïns comportà un toc d’atenció per part del comissari de la Generalitat a Tarragona, Lluís Mestres.

Per tal d’avituallar-los, s’engegà entre les botigues del poble un sistema de crèdit on s’apuntaven els productes consumits i després es presentava la factura a l’Ajuntament. Un cop implantades les targes de racionament, s’unificaren els preus dels productes i s’establí a cada barriada un encarregat del racionament.

Una segona onada de refugiats arribà entre els mesos de juliol i octubre de 1937, la majoria procedien de la zona d’Astúries i, en el cas evacuats de Gijón, viatjaren en vaixell fins a Bordeus per passar posteriorment a Catalunya. A causa de l’augment de refugiats, el Consell Municipal decidí repartir-los entre les di-ferents barriade; les que més n’acolliren foren el Pla de Manlleu i les Pobles, pel seu pes demogràfic. El percentatge de refugiats respecte a la població el setembre

117

de 1937 era d’un 5%, i, si ho diferenciem segons el sexe, hi havia més dones que homes. La tendència al llarg de tota la guerra va ser, sobretot, l’arribada de dones, acompanyades de nens i iaios.

A partir d’abril de 1938 arribà un nou contingent de refugiats de Lécera (Sa-ragossa) que fugia dels combats a la zona d’Aragó. Era un grup força nombrós; foren distribuïts entre el Pla de Manlleu, les Pobles, l’Albà i Santes Creus.

Finalment, entre juny i agost Aiguamúrcia va rebre els últims evacuats proce-dents de la zona de l’Ebre; amb aquests s’assolí la xifra màxima de 117 refugiats.

Per tant, les dates d’arribada i la procedència anaren íntimament lligades a l’esclat dels conflictes a les diferents zones de guerra: Madrid (febrer de 1937, batalla del Jarama); Màlaga (caiguda de Màlaga en mans dels nacionals el 7-8 de febrer de 1937); Astúries (a principis de setembre de 1937 començaren els atacs sobre aquesta zona); Saragossa (març de 1938, gran ofensiva nacional a l’Aragó); i zona de l’Ebre (a partir del mes de juny de 1938, combats en aquesta zona).

Un cop acabada la guerra, la majoria dels refugiats que hi havia a Aiguamúr-cia emprengueren el camí cap a l’exili en direcció a França. Els que es quedaren, van ser retornats per les autoritats franquistes als seus llocs d’origen.

6. Fonts arxivístiques

Arxiu Comarcal de l’Alt Camp (ACAC):

- Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Beneficència i assistència social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats (1937-1938)

- Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Correspondèn-cia, entrades-sortides (1937-1938)

- Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Administració general. Llibre d’Actes (1937-1938)

- Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refu-giats. Refugiats de la Guerra Civil (1937-1939)

- Fons Ajuntament de Figuerola del Camp. Beneficència i assistència social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats (1936-1938)

- Fons Ajuntament de la Masó. Beneficència i assistència social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats (1936-1938)

- Fons Ajuntament del Milà. Beneficència i assistència social. Atenció a re-fugiats i orfes de guerra. Refugiats (1936-1938)

- Fons Ajuntament de Puigpelat. “Llibre de gastos e ingresos dels refugiats”

118

- Fons Ajuntament del Rourell. Beneficència i assistència social. Atenció a refugiats i orfes de guerra. Refugiats i orfes (1921/1980)

- Fons Ajuntament del Rourell. Administració general. Correspondència oficial, entrada-sortida (1937-1938)

- Fons Ajuntament de Valls. Beneficència i assistència social. Atenció refu-giats i orfes de guerra. Factures Comitè de Refugiats (1938)

- Fons Ajuntament de Valls. Beneficència i assistència social. Atenció refu-giats i orfes de guerra. Repartiment de queviures (1938-1939)

- Fons Impremta Castells (1937-1938)

Arxiu Històric Municipal d’Alcover (AHMA):

- Fons Ajuntament d’Alcover. Atenció refugiats. Beneficència i Assistència Social. Fitxes personal refugiat (1936-1938)

- Fons Ajuntament d’Alcover. Atenció refugiats, Beneficència i Assistència Social. Població. Relació refugiats (1937-1938)

Arxiu Municipal de Valls (AMV):

- Fons Ajuntament de Valls. Llibre d’Actes (1936-1939)- Fons Ajuntament de Valls. Llibre d’Actes de la Comissió de Govern Mu-

nicipal (1936-1939)

Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (AMT), Poblet:

- Fons Guerra Civil. Beneficència i Assistència Social: Refugiats (1936-1939)

Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Sant Cugat del Vallès:

- Fons Generalitat de Catalunya. Segona República (1931-1939). Adminis-tració Autonòmica. Departament de Governació i Assistència Social. Hi-sendes Locals. Municipis de la circumscripció de Tarragona als quals han estat abonats subsidis de dues pessetes diàries per estada, per assistència a refugiats de zones de guerra (1937-1938)

- Fons Generalitat de Catalunya. Segona República (1931-1939). Adminis-tració Autonòmica. Departament de Governació i Assistència Social. Co-missariat d’Assistència als Refugiats. Investigació de recursos econòmics de refugiats de municipis de la III vegueria (1937-1938)

- Fons Generalitat de Catalunya. Segona República (1931-1939). Adminis-tració Autonòmica. Departament de Governació i Assistència Social. Co-mitè Central d’Ajut als Refugiats. Oficina Administrativa. Oficis entre la

119

Secció d’Allotjament i ajuntaments de les vegueries I a III, sobre trasllats i desplaçaments de refugiats (1937-1938)

7. Fonts hemerogràfiques

Acció Sindical, Valls (1936-1939)Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)Gaceta de la República (1936-1939)Treball, Valls (1936-1939)

8. Fonts orals

Entrevista a Kiko Figueras, el Pla de Manlleu. 3-7-2009Entrevista a Paulita González, Valls. 8-10-2009

9. Bibliografia

Benaiges Buyó, Pere (1996): La Creu Roja vallenca dins de la nostra societat (1909-1980). Vivències i records. Institut d’Estudis Vallencs, Valls.

Bonamusa, Francesc (1997): Política i finances republicanes (1931-1939). Lluís Mestres i Capdevila. El Mèdol, Tarragona.

Bové, Montserrat (2008): “La Segona República: el Pla de Santa Maria entre 1931 i 1936 (aproximació per a un estudi)”, a DD.AA. L’escola i la Segona Repú-blica al Pla. Ajuntament del Pla de Santa Maria, el Pla de Santa Maria.

Casas Mercadé, Ferran (1982): Valls: la guerra civil (Quan no hi havia pau ni treva) 1936-1939. Institut d’Estudis Vallencs, Valls.

Clavijo Ledesma, Julio (2003): La política sobre la població refugiada durant la guerra civil 1936-1939, tesi doctoral, Universitat de Girona.

Fabre, Jaume (1983): “Els refugiats de la guerra civil a Catalunya”, a L’Avenç, núm. 63 (setembre), Barcelona.

Guiu i Puyol, Andreu (2005): “Refugiats i problemes d’ordre públic a Geli-da en temps de la guerra” a Festa Major, article extret del treball inèdit: República, guerra i postguerra a Gelida. 1930-1959.

120

Martí i Gil, J.; Vilanova i Puigbò, J.; Pons i Pena, N. (1988): L’Alt Camp: anàlisi d’una economia equilibrada. Col·lecció Catalunya Comarcal. Caixa d’Es-talvis de Catalunya, Barcelona.

Martorell Grau, Miquel (2006): Els refugiats de les zones de guerra al Prio-rat (1936-1939). Centre Cultural i Recreatiu La Unió de Torroja del Priorat i Arxiu Comarcal del Priorat, Falset.

Maymí rich, J.; Ros Nicolau, J.; Turró Ventura, X. (2006): Els refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Piqué i Padró, Jordi (1997): “L’assistència social i hospitalària a Tarragona durant la Guerra Civil. 1936-1939”, a El temps sota control. Homenatge a F. Xavi-er Ricomà Vendrell. Diputació de Tarragona, Tarragona.

Piqué i Padró, Jordi(1998): La crisi de la rereguarda. Revolució i guerra civil a Tarragona (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Sanromà i Barberà, Rosa M (2002): “El poble en contacte amb la guerra”, a La guerra civil a Alcover (1936-1939). Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs. Ed. Centre d’Estudis Alcoverencs (gener-desembre), Alcover.

Serrallonga i Urquidi, Joan (2004): Refugiats i desplaçats dins la Catalu-nya en guerra (1936-1939). Editorial Base, Barcelona.

Solé i Sabaté, J. M. i Villarroya i font, J. (2005): Breu història de la Guer-ra Civil a Catalunya. Edicions 62, Barcelona.

Termes, Josep (1999): De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939), a Vilar, P., Història de Catalunya. Vol. VI. Edicions 62, Barcelona.

Zepeda Iturrieta, J. R.; Pérez Molina, J. (2007): “L’Hospital de Sang de Valls (1937-1939)”, a Quaderns de Vilaniu: Miscel·lània de l’Alt Camp, núm. 51 (maig). Institut d’Estudis Vallencs, Valls.

10. Relació de refugiats que van arribar a Aiguamúrcia entre els anys 1937 i 1938

Font: Elaboració pròpia a partir del Fons Ajuntament d’Aiguamúrcia. Població. Estrangers, transeünts, refugiats. Refugiats de la Guerra Civil (1937-1939). Relacions nominals dels evacuats de les zones de guerra i residents a Aiguamúrcia per mesos (ACAC).

121

Núm

.C

ogno

ms i

nom

Edat

Lloc

de

naix

emen

tPr

ofes

sióEs

tat

Cap

de

fam

ília

o pa

rent

esc

Dar

rera

pob

laci

ó on

resid

iaD

ata

d’ar

ribad

aO

bser

vaci

ons

1G

ude C

aban

es, A

mbr

osio

74Fe

rrol (

la C

orun

ya)

Sastr

eV

idu/

aÚ

nic

Mad

rid12

/02/

1937

2M

igue

l Bar

bosa

, Man

uel

69M

adrid

Com

erç

Vid

u/a

Úni

cM

adrid

12/0

2/19

37

3Pa

blo

Asen

jo, F

erna

ndo

53N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Fu

ster

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Mad

rid12

/02/

1937

4Es

teba

n Ba

rber

o, R

ufina

50N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daEs

posa

Mad

rid12

/02/

1937

5Pa

blo

Este

ban,

Vict

oria

23N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Fe

ines

de c

asa

Solte

r/a

Fill/

aM

adrid

12/0

2/19

37

6Pa

blo

Este

ban,

Vice

nta

20N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Fe

ines

de c

asa

Solte

r/a

Fill/

aM

adrid

12/0

2/19

37

7Pa

blo

Este

ban,

Ben

ito16

Nav

as d

el M

arqu

és (Á

vila)

Jorn

aler

Solte

r/a

Fill/

aM

adrid

12/0

2/19

37

8Pa

blo

Este

ban,

Julia

13N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aM

adrid

12/0

2/19

37

9Pa

blo

Este

ban,

Elo

i10

Nav

as d

el M

arqu

és (À

vila)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

10Pa

blo

Este

ban,

Six

ta9

Nav

as d

el M

arqu

és (À

vila)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

11Se

iban

Lom

bau,

José

57Ag

uard

a (Lu

go)

Con

struc

tor

pian

osC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aM

adrid

12/0

2/19

37

12Fe

rnán

dez P

ol, C

arm

en55

Oliv

ares

(Lug

o)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daEs

posa

Mad

rid12

/02/

1937

13Se

iban

Fer

nánd

ez, P

ilar

20M

adrid

Cam

isera

Solte

r/a

Fill/

aM

adrid

12/0

2/19

37

14Se

iban

Fer

nánd

ez, M

anue

la17

Mad

ridC

amise

raSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

15Se

iban

Fer

nánd

ez, I

sabe

l15

Mad

ridFe

ines

de c

asa

Solte

r/a

Fill/

aM

adrid

12/0

2/19

37

16Se

iban

Fer

nánd

ez, J

esús

11M

adrid

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

17Ag

uado

Agu

do, L

ázar

a57

Cam

aren

a (To

ledo)

Fein

es d

e cas

aV

idu/

aC

ap d

e fam

ília

Mad

rid12

/02/

1937

18H

oyos

Agu

ado,

Mar

ia18

Cam

aren

a (To

ledo)

Min

yona

Solte

r/a

Fill/

aM

adrid

12/0

2/19

37

19Ló

pez P

érez

, Fer

nand

ina

75C

amar

ena (

Toled

o)Fe

ines

de c

asa

Vid

u/a

Cap

de f

amíli

aM

adrid

12/0

2/19

37

20Ag

udo

Lópe

z, C

riste

ta37

Cam

aren

a (To

ledo)

Fein

es d

e cas

aSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

21Ag

udo

Lópe

z, M

artin

a31

Cam

aren

a (To

ledo)

Sens

e ofic

iSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

Perso

na ce

ga

22Ló

pez P

érez

, Eus

ebia

81C

amar

ena (

Toled

o)Fe

ines

de c

asa

Vid

u/a

Ger

mà/

naM

adrid

12/0

2/19

37

23En

ríque

z Jim

énez

, Ant

onio

49Se

villa

Palet

aC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aM

adrid

12/0

2/19

37

24Ay

lón

Antó

n, P

ilar

41M

adrid

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Espo

saM

adrid

12/0

2/19

37

25En

ríque

z Ayl

ón, E

ugen

io15

Mad

ridJo

rnale

rSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

26En

ríque

z Ayl

ón, P

ilar

13M

adrid

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

122

Núm

.C

ogno

ms i

nom

Edat

Lloc

de

naix

emen

tPr

ofes

sióEs

tat

Cap

de

fam

ília

o pa

rent

esc

Dar

rera

pob

laci

ó on

resid

iaD

ata

d’ar

ribad

aO

bser

vaci

ons

27En

ríque

z Ayl

ón, L

uís

9M

adrid

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

28En

ríque

z Ayl

ón, Á

ngel

4M

adrid

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Mad

rid12

/02/

1937

29Sá

nche

z Mor

al, Á

ngel

52N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Fl

eque

rC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aM

adrid

12/0

2/19

37

30G

utiér

rez B

orre

ro, P

edro

49Pa

raut

a (M

àlaga

)Fe

ines

del

cam

pC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aC

oín

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

31O

rtega

Gut

iérre

z, M

aria

46Pa

raut

a (M

àlaga

)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daEs

posa

Coí

n (M

àlaga

)23

/02/

1937

32G

utiér

rez O

rtega

, Salv

ador

12Pa

raut

a (M

àlaga

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aC

oín

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

33G

utiér

rez O

rtega

, Fra

ncisc

o7

Para

uta (

Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Coí

n ( M

àlaga

)23

/02/

1937

34G

utiér

rez O

rtega

, Mar

ia6

Para

uta (

Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Coí

n ( M

àlaga

)23

/02/

1937

35G

utiér

rez O

rtega

, Jos

é4

Para

uta (

Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Coí

n (M

àlaga

)23

/02/

1937

36G

utiér

rez O

rtega

, Vice

nte

10

mes

osAi

guam

úrcia

Solte

r/a

Fill/

aAi

guam

úrcia

18/0

5/19

37Fi

lls d

e ref

ugia

ts qu

e neix

a Ai

guam

úrcia

37G

onzá

lez G

onzá

lez, M

erce

des

26V

iñue

la (M

àlaga

)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Viñ

uela

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

38C

alder

ón G

onzá

lez, J

osé

4V

iñue

la (M

àlaga

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aV

iñue

la (M

àlaga

)23

/02/

1937

39C

alder

ón G

onzá

lez, A

nton

io3

Viñ

uela

(Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll /a

Viñ

uela

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

40C

alder

ón G

onzá

lez, M

erce

des

9 m

esos

Aigu

amúr

ciaSo

lter/

aFi

ll/a

Aigu

amúr

cia10

/06/

1937

Filla

de r

efug

iats

que n

eix a

Aigu

amúr

cia

41Ro

mán

Cald

erón

, Plác

ido

38To

rrox

(Màla

ga)

Ferre

rC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aV

iñue

la (M

àlaga

)23

/02/

1937

Inút

il pe

r tre

balla

r

42C

alder

ón M

ata,

Mar

ía34

Torro

x (M

àlaga

)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daEs

posa

Viñ

uela

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

43Ro

mán

Cald

erón

, Ant

onia

7To

rrox

(Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Viñ

uela

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

44Ro

mán

Cald

erón

, Ant

onio

6To

rrox

(Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Viñ

uela

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

45Ro

mán

Cald

erón

, Niev

es3

Torro

x (M

àlaga

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aV

iñue

la (M

àlaga

)23

/02/

1937

46Ro

mán

Cald

erón

, Jua

n25

dies

Aigu

amúr

ciaSo

lter/

aFi

ll/a

Aigu

amúr

cia05

/03/

1938

Fill

de re

fugi

ats q

ue n

eix a

Aigu

amúr

cia

47G

onzá

lez M

iñan

, Ant

onio

57U

trera

(Sev

illa)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Úni

cM

àlaga

23/0

2/19

37

48C

alder

ón, G

onzá

lez, J

osé

51V

iñue

la (M

àlaga

)Em

plea

t m

unici

pal

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Màla

ga23

/02/

1937

49M

ata A

lba,

Anto

nia

46V

iñue

la (M

àlaga

)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daEs

posa

Màla

ga23

/02/

1937

50C

alder

ón M

ata,

Gab

riel

16V

iñue

la (M

àlaga

)Fe

ines

del

cam

pSo

lter/

aFi

ll/a

Màla

ga23

/02/

1937

123

Núm

.C

ogno

ms i

nom

Edat

Lloc

de

naix

emen

tPr

ofes

sióEs

tat

Cap

de

fam

ília

o pa

rent

esc

Dar

rera

pob

laci

ó on

resid

iaD

ata

d’ar

ribad

aO

bser

vaci

ons

51C

alder

ón M

ata,

Rafa

el12

Viñ

uela

(Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Màla

ga23

/02/

1937

52C

alder

ón M

ata,

Felic

idad

9V

iñue

la (M

àlaga

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aM

àlaga

23/0

2/19

37

53G

ómez

Mar

tín, C

ristó

bal

50G

aucín

(Màla

ga)

Fein

es d

el ca

mp

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Torre

mol

inos

(Màla

ga)

23/0

2/19

37Im

pedi

t per

al tr

eball

54Sá

nche

z Vall

e, M

aría

46G

aucín

(Màla

ga)

Fein

es d

e cas

a C

asat

/ada

Espo

saTo

rrem

olin

os (M

àlaga

)23

/02/

1937

55G

ómez

Sán

chez

, Isa

bel

15G

aucín

(Màla

ga)

Fein

es d

e cas

aSo

lter/

aFi

ll/a

Torre

mol

inos

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

56G

ómez

Sán

chez

, Mer

cede

s12

Gau

cín (M

àlaga

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aTo

rrem

olin

os (M

àlaga

)23

/02/

1937

57G

ómez

Sán

chez

, Ant

onia

5G

aucín

(Màla

ga)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Torre

mol

inos

(Màla

ga)

23/0

2/19

37

58M

uñoz

Can

ca, J

uan

45Pu

erto

Rea

l (C

adis)

Fein

es d

el ca

mp

Vid

u/a

Úni

cM

àlaga

23/0

2/19

37

59M

oran

do M

uñoz

, Mig

uel

17Al

gecir

as (C

adis)

Ofic

is di

verso

sSo

lter/

aÚ

nic

Màla

ga23

/02/

1937

Baix

a el 3

0 d’

abril

de 1

938

60 N

ieto

Asen

jo, T

eres

a52

Nav

as d

el M

arqu

és (À

vila)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Valèn

cia09

/03/

1937

Era l

a don

a del

refu

giat

Áng

el Sá

nche

z Mor

al, q

ue h

avia

arrib

at

el 12

de f

ebre

r de 1

937

61Sá

nche

z Niet

o, F

elisa

20N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Fe

ines

de c

asa

Solte

r/a

Fill/

aVa

lència

09/0

3/19

37

62Sá

nche

z Niet

o, M

aria

12N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aVa

lència

09/0

3/19

37

63As

enjo

Bar

bero

, Cán

dida

86N

avas

del

Mar

qués

(Àvi

la)Fe

ines

de c

asa

Vid

u/a

Mar

e pol

ítica

Valèn

cia09

/03/

1937

64M

irand

a Prie

to, P

edro

47O

rope

sa (T

oled

o)Tr

acta

ntC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aTa

rrag

ona

09/0

7/19

37Va

pas

sar p

er M

adrid

i Ta

rrag

ona

aban

s d’ar

ribar

a Ai

guam

úrcia

65M

onte

may

or C

hico

, Pat

rocin

ia45

Oro

pesa

(Tol

edo)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Espo

saTa

rrag

ona

09/0

7/19

37Va

pas

sar p

er M

adrid

i Ta

rrag

ona

aban

s d’ar

ribar

a Ai

guam

úrcia

66M

irand

a Mon

tem

ayor

, Jus

to14

Oro

pesa

(Tol

edo)

Jorn

aler

Solte

r/a

Fill/

aTa

rrag

ona

09/0

7/19

37Va

pas

sar p

er M

adrid

i Ta

rrag

ona

aban

s d’ar

ribar

a Ai

guam

úrcia

67M

irand

a Mon

tem

ayor

, Pet

ra6

Oro

pesa

(Tol

edo)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Tarr

agon

a09

/07/

1937

Va p

assa

r per

Mad

rid i

Tarr

agon

a ab

ans d

’arrib

ar a

Aigu

amúr

cia

68M

irand

a Mon

tem

ayor

, Ped

ro4

Oro

pesa

(Tol

edo)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Tarr

agon

a09

/07/

1937

Va p

assa

r per

Mad

rid i

Tarr

agon

a ab

ans d

’arrib

ar a

Aigu

amúr

cia

69G

arcía

And

rés,

Satu

rnin

a25

Sant

ande

r (As

tiller

o)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Gijó

n11

/09/

1937

71Pu

ente

Gar

cía, M

aria

no7

Balm

ased

a (Sa

ntan

der)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Gijó

n11

/09/

1937

71Pu

ente

Gar

cía, C

onsu

elo6

Balm

ased

a (Sa

ntan

der)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Gijó

n11

/09/

1937

72Pu

ente

Gar

cía, I

gnac

io5

Balm

ased

a (Sa

ntan

der)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Gijó

n11

/09/

1937

124

Núm

.C

ogno

ms i

nom

Edat

Lloc

de

naix

emen

tPr

ofes

sióEs

tat

Cap

de

fam

ília

o pa

rent

esc

Dar

rera

pob

laci

ó on

resid

iaD

ata

d’ar

ribad

aO

bser

vaci

ons

73An

drés

Cam

pos,

Enca

rnac

ión

49Lo

s Car

abeo

s (Sa

ntan

der)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aG

ijón

11/0

9/19

37

74G

arcía

And

rés,

Alaz

eli12

Mat

apor

quer

a (Sa

ntad

er)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Gijó

n11

/09/

1937

75Fe

rnán

dez M

artín

ez, M

aria

na52

Espi

nosa

Mon

tero

s (B

urgo

s)Fe

ines

de c

asa

Vid

u/a

Cap

de f

amíli

aG

ijón

11/0

9/19

37

76M

aza F

erná

ndez

, Am

anda

15Es

pino

sa M

onte

ros

(Bur

gos)

Fein

es d

e cas

aSo

lter/

aFi

ll/a

Gijó

n11

/09/

1937

77M

aza F

erná

ndez

, Esm

erald

a27

Espi

nosa

Mon

tero

s (B

urgo

s)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daFi

ll/a

Gijó

n11

/09/

1937

78Ro

blez

a Maz

a, Es

mer

alda

6 m

esos

Balm

ased

a (Sa

ntan

der)

Solte

r/a

Fill/

aG

ijón

11/0

9/19

37

79M

irand

a Mon

tem

ayor

, Pio

15O

rope

sa (T

oled

o)Fe

ines

del

cam

pSo

lter/

aFi

ll/a

Tarr

agon

a05

/10/

1937

Resid

ia al

carre

r de C

olon

núm

. 12

a Ta

rrag

ona

80M

irand

a Mon

tem

ayor

, Ant

onia

11O

rope

sa (T

oled

o)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aTa

rrag

ona

05/1

0/19

37Re

sidia

al ca

rrer d

e Col

on n

úm.

12 a

Tarr

agon

a

81M

irand

a Mon

tem

ayor

, Ang

elina

9O

rope

sa (T

oled

o)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aTa

rrag

ona

05/1

0/19

37Re

sidia

al ca

rrer d

e Col

on n

úm.

12 a

Tarr

agon

a

82Ál

vare

z Pav

ida,

Jose

fa39

San

Mar

tín d

el Re

y Au

relio

(A

stúrie

s)Fe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Avilé

s (As

túrie

s)17

/10/

1937

Baix

a l’1

de m

aig

de19

38

83M

ateo

Álv

arez

, Arte

mio

14Sa

n M

artín

del

Rey

Aure

lio

(Astú

ries)

Esco

laSo

lter/

aFi

lla/a

Avilé

s (As

túrie

s)17

/10/

1937

Baix

a l’1

de m

aig

de19

38

84M

ateo

Álv

arez

, Jes

ús13

Reim

s (Fr

ança

)Es

cola

Solte

r/a

Filla

/aAv

ilés (

Astú

ries)

17/1

0/19

37Ba

ixa l

’1 d

e mai

g de

1938

85M

ateo

Álv

arez

, Júl

ia12

San

Mar

tín d

el Re

y Au

relio

(A

stúrie

s)Es

cola

Solte

r/a

Filla

/aAv

ilés (

Astú

ries)

17/1

0/19

37Ba

ixa l

’1 d

e mai

g de

1938

86M

ateo

Álv

arez

, Eleo

nor

6Pa

rís (F

ranç

a)Es

cola

Solte

r/a

Filla

/aAv

ilés (

Astú

ries)

17/1

0/19

37Ba

ixa l

’1 d

e mai

g de

1938

87M

ateo

Álv

arez

, Gui

llerm

o6

mes

osSa

n M

artín

del

Rey

Aure

lio

(Astú

ries)

Solte

r/a

Filla

/aAv

ilés (

Astú

ries)

17/1

0/19

37Ba

ixa l

’1 d

e mai

g de

1938

88C

oste

sejo

Cas

tro, M

arga

rita

33Av

ilés (

Astú

ries)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

Baix

a l’1

de m

aig

de19

38

89C

orta

della

Cos

tese

jo, S

ofía

12V

illav

icios

a (As

túrie

s)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

90C

orta

della

Cos

tese

jo, M

arce

lina

10V

illav

icios

a (As

túrie

s)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

91G

arcía

Lóp

ez, M

arin

a22

Cud

iller

o (A

stúrie

s)Fe

ines

de c

asa

Vid

u/a

Cap

de f

amíli

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

92Ló

pez G

arcía

, Vid

a2

Cud

iller

o (A

stúrie

s)So

lter/

aFi

ll/a

San

Juan

de N

ieva (

Astú

ries)

26/1

0/19

37

125

Núm

.C

ogno

ms i

nom

Edat

Lloc

de

naix

emen

tPr

ofes

sióEs

tat

Cap

de

fam

ília

o pa

rent

esc

Dar

rera

pob

laci

ó on

resid

iaD

ata

d’ar

ribad

aO

bser

vaci

ons

93N

ovell

án R

odríg

uez,

Man

olita

28Av

ilés (

Astú

ries)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

94W

osel·

li N

ovell

án, L

uís

5Av

ilés (

Astú

ries)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

San

Juan

de N

ieva (

Astú

ries)

26/1

0/19

37

95W

osel·

li N

ovell

án, F

lore

ntin

a3

Avilé

s (As

túrie

s)So

lter/

aFi

ll/a

San

Juan

de N

ieva (

Astú

ries)

26/1

0/19

37

96N

ovell

án R

odríg

uez,

Cele

stina

17Av

ilés (

Astú

ries)

Fein

es d

e cas

aSo

lter/

aG

erm

à/an

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

97N

ovell

án R

odríg

uez,

Agus

tina

16Av

ilés (

Astú

ries)

Fein

es d

e cas

aSo

lter/

aG

erm

à/an

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

98N

ovell

án R

odríg

uez,

Joaq

uín

8Av

ilés (

Astú

ries)

Esco

laSo

lter/

aG

erm

à/an

aSa

n Ju

an d

e Niev

a (As

túrie

s)26

/10/

1937

99M

artín

ez F

erná

ndez

, Am

inta

28Av

ilés (

Astú

ries)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aVa

lls (r

efug

i nú

m. 1

)20

/03/

1938

100

Gar

cía M

artín

ez, M

anue

l6

Avilé

s (As

túrie

s)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aVa

lls (r

efug

i núm

. 1)

20/0

3/19

38

101

Gar

cía M

artín

ez, L

eoca

dia

1Av

ilés (

Astú

ries)

Solte

r/a

Fill/

aVa

lls (r

efug

i núm

. 1)

20/0

3/19

38

102

Lópe

z Góm

ez, S

antia

go47

Léce

ra (S

arag

ossa

)Jo

rnale

rC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

103

Dies

tre Ir

anzo

, Mar

tina

37Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Espo

saLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

104

Lópe

z Dies

tre, M

anue

l17

Léce

ra (S

arag

ossa

)Jo

rnale

rSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

Baix

a el 3

0 d’

abril

de 1

938

105

Lópe

z Dies

tre, D

ioni

sio15

Léce

ra (S

arag

ossa

)Ap

rene

nt m

ecàn

icSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

106

Lópe

z Dies

tre, P

ilar

12Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

107

Lópe

z Dies

tre, M

anue

la10

Léce

ra (S

arag

ossa

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

108

Lópe

z Dies

tre, C

arm

en8

Léce

ra (S

arag

ossa

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

109

Lópe

z Dies

tre, R

osa

5Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

110

Lópe

z Dies

tre, S

antia

go3

Léce

ra (S

arag

ossa

)So

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

111

Tena

s Due

ñas,

Anto

nio

53Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Jorn

aler

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

112

Egea

Visi

edo,

Ter

esa

50Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Espo

saLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

113

Tena

s Ege

a, An

toni

o17

Léce

ra (S

arag

ossa

)Jo

rnale

rSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

Baix

a el 3

0 d’

abril

de 1

938

114

Tena

s Ege

a, M

aría

15Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Fein

es d

e cas

aSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

115

Tena

s Ege

a, Em

ilian

o12

Léce

ra (S

arag

ossa

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

116

Tena

s Ege

a, G

uille

rmo

10Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

117

Tena

s Due

ñas,

Mat

ias

43Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Jorn

aler

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

118

Tena

s Blas

co, P

ilar

14Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Fein

es d

e cas

aSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

126

Núm

.C

ogno

ms i

nom

Edat

Lloc

de

naix

emen

tPr

ofes

sióEs

tat

Cap

de

fam

ília

o pa

rent

esc

Dar

rera

pob

laci

ó on

resid

iaD

ata

d’ar

ribad

aO

bser

vaci

ons

119

Tena

s Blas

co, E

nriq

ue10

Léce

ra (S

arag

ossa

)Es

cola

Solte

r/a

Fill/

aLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

120

Tena

s Blas

co, L

uís

5Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

121

Tena

s Blas

co, J

úlia

12Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Barc

elona

02/1

0/19

38És

insc

rita p

oste

riorm

ent

122

Mar

ín L

ar, J

osé

35Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Jorn

aler

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

Baix

a mai

g 19

38

123

Tena

s Ege

a, Te

resa

29Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Espo

saLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

124

Mar

ín T

enas

, Am

ado

6Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Esco

laSo

lter/

aFi

ll/a

Léce

ra (S

arag

ossa

)06

/04/

1938

125

Mar

ín T

enas

, Ter

esa

3Lé

cera

(Sar

agos

sa)

Solte

r/a

Fill/

aLé

cera

(Sar

agos

sa)

06/0

4/19

38

126

Turó

n La

rrin

zar,

Joan

39To

rtosa

Cas

at/a

daC

ap d

e fam

ília

El P

erell

ó11

/06/

1938

127

Cug

at P

rade

s, C

inta

39To

rtosa

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Espo

saEl

Per

elló

11/0

6/19

38To

rna a

sorti

r ins

crita

el 8

d’

octu

bre d

e 193

8

128

Turó

n C

ugat

, Cin

ta17

Torto

saFe

ines

de c

asa

Solte

r/a

Fill/

aEl

Per

elló

11/0

6/19

38To

rna a

sorti

r ins

crita

el 8

d’

octu

bre d

e 193

8

129

Turó

n C

ugat

, Joa

n14

Torto

saEs

cola

Solte

r/a

Fill/

aEl

Per

elló

11/0

6/19

38To

rna a

sorti

r ins

crit

el 8

d’oc

tubr

e de 1

938

130

Turó

n C

ugat

, Pep

ita7

Torto

saEs

cola

Solte

r/a

Fill/

aEl

Per

elló

11/0

6/19

38To

rna a

sorti

r ins

crita

el 8

d’

octu

bre d

e 193

8

131

Cug

at C

aste

lls, F

ranc

esc

74To

rtosa

Pagè

sC

asat

/ada

Sogr

eEl

Per

elló

11/0

6/19

38To

rna a

sorti

r ins

crit

el 8

d’oc

tubr

e de 1

938

132

Prad

es F

rum

inar

t, Fr

ance

sca

70To

rtosa

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Sogr

aEl

Per

elló

11/0

6/19

38To

rna a

sorti

r ins

crita

el 8

d’

octu

bre d

e 193

8

133

Agui

lar S

anm

igue

l, V

icenç

42To

rtosa

Indu

stria

lC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aTo

rtosa

27/0

8/19

38

134

Oltr

a Tale

rns,

Mar

ia43

Torto

saFe

ines

de c

asa

Cas

at/a

daEs

posa

Torto

sa27

/08/

1938

135

Agui

lar O

ltra,

Bern

at16

Torto

saPa

gès

Solte

r/a

Fill/

aTo

rtosa

27/0

8/19

38

136

Agui

lar O

ltra,

Con

xa14

Torto

saFe

ines

de c

asa

Solte

r/a

Fill/

aTo

rtosa

27/0

8/19

38

137

Salas

de P

oblet

, Ros

a26

Flix

Fein

es d

e cas

aC

asat

/ada

Cap

de f

amíli

aFl

ix29

/08/

1938

138

Pobl

et S

alas,

Mon

tserr

at1

Flix

Solte

r/a

Fill/

aFl

ix29

/08/

1938