APUNTS UOC OBLIGACIONS I CONTRACTES.pdf

L'estructura de larelació obligatòria Jesús Estruch PID_00161721

© FUOC • PID_00161721 L'estructura de la relació obligatòria

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autoritzacióprèvia per escrit dels titulars del copyright.


Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 7

1. Concepte, elements i fonts de les obligacions............................ 9

1.1. La relació obligatòria .................................................................. 9

1.1.1. Concepte de la relació obligatòria ................................. 9

1.1.2. Posició jurídica del creditor ........................................... 10

1.1.3. Posició jurídica del deutor ............................................. 12

1.2. Deute i responsabilitat ................................................................ 13

1.2.1. El vincle obligatori: deute i responsabilitat ................... 13

1.2.2. Deute sense responsabilitat. Les obligacions naturals ... 14

1.2.3. Responsabilitat sense deute i responsabilitat limitada .. 17

1.3. Concurrència de creditors i insuficiència del patrimoni del

deutor .......................................................................................... 18

1.3.1. La idea d'insolvència ..................................................... 18

1.3.2. La regla de concurrència (par conditio creditorum) i les

seves excepcions ............................................................ 19

1.4. La relació obligatòria sinal·lagmàtica ......................................... 21

1.4.1. Concepte i estructura de la relació obligatòria

sinal·lagmàtica ............................................................... 21

1.4.2. Caràcters de la relació obligatòria sinal·lagmàtica ......... 22

1.5. Les fonts de les obligacions ........................................................ 24

1.5.1. Determinació, classificació i crítica de les fonts de les

obligacions ..................................................................... 24

1.5.2. Les fonts de les obligacions en l'art. 1089 CC ............... 25

1.5.3. La declaració unilateral de voluntat com a font

d'obligacions .................................................................. 28

2. Els subjectes de la relació obligatòria.......................................... 30

2.1. Les parts de la relació obligatòria ............................................... 30

2.1.1. Capacitat i determinació de les parts de la relació

obligatòria ...................................................................... 30

2.1.2. La pluralitat de subjectes: formes d'organització ........... 31

2.2. La parciaritat o mancomunitat simple ....................................... 33

2.3. La mancomunitat en sentit estricte o en mà comuna ................ 34

2.4. La solidaritat ................................................................................ 36

2.4.1. La solidaritat activa ....................................................... 38

2.4.2. La solidaritat passiva ..................................................... 39

3. L'objecte de la relació obligatòria................................................. 43


3.1. La prestació deguda .................................................................... 43

3.1.1. Caràcters i classes de la prestació deguda ...................... 43

3.1.2. L'obligació de donar ...................................................... 46

3.1.3. L'obligació de fer: obligació d'activitat i obligació de

resultat ........................................................................... 47

3.1.4. L'obligació negativa ....................................................... 49

3.2. Les obligacions genèriques. Règim jurídic .................................. 49

3.3. Les obligacions alternatives. Règim jurídic ................................. 52

3.4. Les obligacions facultatives. Règim jurídic ................................. 54

3.5. La pluralitat de prestacions. La relació entre les diverses

prestacions ................................................................................... 54

4. Les obligacions pecuniàries............................................................. 56

4.1. Els diners. Concepte i funcions .................................................. 56

4.2. Els deutes de diners o pecuniaris ................................................ 56

4.2.1. Concepte de deute de diners ......................................... 56

4.2.2. Classes de deutes de diners o pecuniaris ....................... 57

4.2.3. El pagament dels deutes pecuniaris ............................... 57

4.3. Les alteracions del valor de la moneda ...................................... 59

4.3.1. Nominalisme i valorisme .............................................. 59

4.3.2. Les clàusules d'estabilització .......................................... 60

4.4. El deute d'interessos .................................................................... 60

4.4.1. Classes d'interessos ........................................................ 61

4.4.2. El pagament dels interessos ........................................... 63

4.4.3. Els interessos d'interessos .............................................. 64

5. Les circumstàncies de la relació obligatòria.............................. 66

5.1. El temps de la relació obligatòria ............................................... 66

5.1.1. Terme inicial i terme final ............................................. 68

5.1.2. El termini essencial ........................................................ 70

5.1.3. El venciment anticipat de l'obligació ............................ 71

5.2. La relació obligatòria sota condició ............................................ 72

5.2.1. La relació obligatòria sota condició suspensiva ............. 74

5.2.2. La relació obligatòria sotmesa a condició resolutòria .... 76

5.3. El lloc de la relació obligatòria. Règim jurídic ............................ 77

Resum............................................................................................................ 79

Activitats...................................................................................................... 81

Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 81

Solucionari.................................................................................................. 83

© FUOC • PID_00161721 5 L'estructura de la relació obligatòria

Introducció

La regulació general de les obligacions es troba en els articles 1088 i següents

CC (títol I del llibre IV del Codi civil).

No resulta senzill proporcionar una noció de relació obligatòria (obligació en

el sentit utilitzat pel Codi civil) que pugui comprendre els elements, estructura,

caràcters i funcions que l'ordenament jurídic li reconeix.

En una primera aproximació, es pot entendre per obligació el deure jurídic a

càrrec del deutor, però aquest concepte es queda curt per a incloure la comple-

xa estructura i sobretot la funció de l'obligació com a relació jurídica entre cre-

ditor i deutor. Des d'aquesta perspectiva, s'entén per relació jurídica obligatòria

la relació complexa en la qual es troben un creditor (posició activa, titularitat

del dret de crèdit) i un deutor (posició passiva, titularitat del deure jurídic de

prestació). Es tracta, en definitiva, de fer ressaltar la naturalesa de la relació

obligatòria no solament com una contraposició de les posicions activa i pas-

siva, sinó també com un marc estable de cooperació per a perseguir interessos

econòmics tutelats per l'ordenament jurídic.

D'aquesta manera, la relació jurídica obligatòria es diferencia de la relació jurí-

dica real, igual com el dret de crèdit com a dret personal (dret del creditor que

només pot fer valer davant del deutor) es distingeix del dret real, que el titular

pot fer valer davant de tots.

Tota relació obligatòria implica un vincle entre el creditor i el deutor, que es

denomina vincle obligatori, i que consisteix bàsicament en una situació de po-

der (posició activa, del creditor) i una situació de deure jurídic (posició passiva,

del deutor) que són correlatives. En conseqüència, el vincle entre el creditor

i el deutor consta de dos elements:

1) El dèbit o deute, ja que l'article 1088 CC estableix que "tota obligació con-

sisteix a donar, fer o no fer alguna cosa".

2) La responsabilitat, ja que el deutor respon del compliment de les obligaci-

ons amb tots els seus béns, presents i futurs (article 1911 CC, que consagra el

principi de responsabilitat patrimonial universal del deutor).

No obstant això, hi ha determinades categories d'obligacions, les denominades

obligacions naturals, en les quals la presència de responsabilitat en el vincle

obligatori és discutida.

Derogació d'articles

La Llei d'enjudiciament civilha derogat els articles 1214,1215, 1226 i 1231 a 1253 CC.


Les obligacions neixen de la llei, dels contractes i quasicontractes, i dels actes i

omissions il·lícits o en què intervingui qualsevol gènere de culpa o negligència

(fonts de les obligacions), si bé el Codi civil s'ocupa bàsicament de les obliga-

cions que neixen dels contractes. Per això, a falta de regulació específica, a les

obligacions que neixen d'altres fonts també s'han d'aplicar les regles generals

específiques per a les obligacions contractuals.

Aquest mòdul també analitza els subjectes, l'objecte i les circumstàncies de

la relació obligatòria. En funció d'aquests elements de la relació obligatòria,

ens trobem amb diferents tipus d'obligacions, a les quals resulta d'aplicació un

règim jurídic específic.


Objectius

Aquest mòdul proporciona a l'estudiant els continguts i les eines necessàries

per a assolir els objectius següents:

1. Comprendre el concepte de relació jurídica obligatòria i conèixer-ne els

elements estructurals.

2. Saber què s'entén per obligació natural.

3. Conèixer les fonts de les obligacions i la seva regulació.

4. Conèixer l'organització dels subjectes en la relació obligatòria i el règim

jurídic previst per a cada una de les maneres d'organitzar la pluralitat de

subjectes (mancomunitat, parciaritat, solidaritat).

5. Reconèixer les diferències entre els diferents tipus d'obligacions per raó del

seu objecte.

6. Conèixer el règim jurídic aplicable a les diverses classes d'obligacions.

7. Identificar i conèixer la naturalesa de les diferents circumstàncies i ele-

ments accidentals que poden afectar l'obligació.


1. Concepte, elements i fonts de les obligacions

1.1. La relació obligatòria

La relació jurídica obligatòria és un supòsit de relació jurídica. S'entén

per relació jurídica la relació humana tutelada per l'ordenament jurídic.

Quan els interessos tutelats per l'ordenament són de naturalesa econò-

mica, ens trobem davant d'una relació jurídica patrimonial.

La classificació tradicional de les relacions jurídiques patrimonials distingeix

entre les relacions juridicoobligatòries (o obligacions) i les relacions juridico-

reals. La relació juridicoreal i la relació obligatòria són les relacions jurídiques

bàsiques del dret patrimonial. Tradicionalment la doctrina ha delimitat els

seus trets bàsics a partir de la contraposició entre la propietat, com a dret real,

i el dret de crèdit, si bé hi ha nombrosos supòsits difícils de delimitar, com ja

hem assenyalat.

1.1.1. Concepte de la relació obligatòria

La relació obligatòria està regulada amb caràcter general en el llibre IV, títol I,

del Codi civil, sota la rúbrica "De les obligacions".

S'entén per relació obligatòria la situació jurídica en la qual una persona

(creditor) té un dret (personal o de crèdit) que li permet exigir un com-

portament d'una altra persona (deutor), que suporta el deure jurídic de

realitzar-lo al seu favor (deure de prestació).

Si bé el Codi civil es refereix a la relació obligatòria amb el terme obligació,

resulta més adequada la primera expressió (relació obligatòria). I això perquè

en reforça el caràcter d'instrument per a la realització d'interessos econòmics

(prestació de serveis i intercanvi de béns), això és, la seva nota de patrimonia-

litat. El concepte d'obligació, entès simplement com a correlació entre un crè-

dit i un deute, resulta insuficient, atesa la complexitat de les relacions entre les

parts de la relació jurídica obligatòria. Aquesta correlació entre crèdit i deute

és una de les notes de la relació obligatòria: la correlativitat.

Efectivament, la relació jurídica obligatòria és una relació complexa en la qual

hi ha un creditor (posició activa, titular del dret de crèdit) i un deutor (po-

sició passiva, titular del deure jurídic de prestació). Per tant, no es tracta de

Vegeu també

Recordeu que hem tractat deles relacions jurídiques patri-monials en el mòdul "Introduc-ció al dret patrimonial".


considerar la relació obligatòria com una contraposició de les posicions activa

i passiva, sinó com un marc estable de cooperació per a perseguir interessos

econòmics tutelats per l'ordenament jurídic.

Per tant, són els elements estructurals bàsics de la relació obligatòria:

1) Els subjectes: són dos, creditor i deutor; i al seu torn hi pot haver diverses

persones en cada una de les posicions, activa i passiva, de la relació.

2) L'objecte: prestació que el creditor pot exigir al deutor –i que consisteix a

donar, fer o no fer alguna cosa (art. 1088 CC).

3) El vincle: correlació entre el poder del creditor i el deure del deutor. En cas

d'incompliment, el creditor disposa de mecanismes d'agressió al patrimoni del

deutor, és a dir, es preveu la seva responsabilitat (art. 1911 CC).

4) La causa: entesa com a raó de l'existència de l'obligació, reconeguda per

l'ordenament jurídic, que s'identifica amb les fonts de l'obligació.

1.1.2. Posició jurídica del creditor

El creditor és el titular de la posició activa, és el titular del dret de crèdit.

En conseqüència, és titular de facultats per a la satisfacció del seu interès

i al seu torn de deures i càrregues derivades de la seva posició en la

relació jurídica obligatòria.

Des del punt de vista de les seves facultats, el creditor pot:

1) Exercitar la facultat d'exigir al deutor el compliment del deure de prestació,

tant judicialment com extrajudicialment, i a més pot agredir els béns del deu-

tor, mitjançant l'embargament i execució posterior del valor dels béns per a

pagar l'obligació deguda amb els diners obtinguts d'aquesta execució.

2) Disposar del seu dret de crèdit, tant inter vivos com mortis causa, i tant a

títol onerós com gratuït.

3) Assegurar l'efectivitat del seu dret de crèdit, per mitjà d'accions

d'impugnació, per exemple.

Exemples

Exemples d'accions dirigides a assegurar l'efectivitat del dret de crèdit són l'exercici del'acció pauliana, d'impugnació dels actes fraudulents (cfr. art. 1111, in fine i 1291.3o i seg.CC); les accions d'integració del patrimoni del deutor com l'acció subrogatòria, de maneraque ingressin en el patrimoni del deutor els béns que per la seva omissió no es trobena disposició del creditor per a la satisfacció del seu crèdit (art. 1111 CC); o la sol·licitudde mesures de tutela preventiva, com el venciment anticipat del deute ajornat (art. 1129CC), la mesura cautelar d'embargament preventiu (art. 727.1a LEC) o la interrupció del


termini de prescripció (art. 1973 CC), entre altres mesures que compleixen la finalitatesmentada.

Com a contrapartida, el creditor també assumeix deures i càrregues com a ti-

tular de la posició activa, de manera que es poden distingir els deures i càrre-

gues derivats de la llei, dels derivats del propi negoci, establerts expressament

per les parts sense altres límits que els establerts per a l'autonomia privada (la

llei, la moral i l'ordre públic: cfr. art. 1255 CC).

Amb caràcter general, són càrregues del creditor:

1) Permetre que el deutor quedi alliberat del deute.

2) Col·laborar amb el deutor perquè pugui executar la prestació. El caràcter

necessari de la col·laboració ha de ser jutjat a partir del principi de bona fe i

d'acord amb els usos dels negocis.

Exemple

Si em reformen un bany de casa meva he de permetre l'accés a l'habitatge a qui had'efectuar la reforma, això és, al deutor, que ha de complir el deure de prestació que con-sisteix a reformar el meu bany conforme al projecte acordat.

3) Exercitar diligentment el seu dret de crèdit i les facultats que en deriven.

Exemple

Exercitar diligentment el dret de crèdit del creditor implica, per exemple, l'anàlisi entemps i forma de la mercaderia comprada (art. 1484 CC i 336 CCom), i l'excussió delsbéns del deutor en la fiança (art. 1833 CC).

4) Informar diligentment el deutor de les circumstàncies fonamentals perquè

aquest pugui complir el programa de prestació.

Exemple

Trobem exemples d'aquestes obligacions d'informació en el contracte d'assegurança (art.10, 11 i 16 LCS) o en el comodat (art. 1752 CC).

Si el creditor incompleix aquestes càrregues, l'ordenament jurídic preveu una

sèrie de conseqüències:

1) Si el creditor incompleix la càrrega de facilitar l'alliberament del deutor o de

col·laborar amb ell en l'execució de la prestació, es constituirà en mora (mora

creditoris) si li és imputable el retard del deutor en el compliment (per exemple,

no deixo accedir a la meva casa als qui han de reformar el bany). Així mateix,

el deutor pot alliberar-se de la prestació de donar mitjançant la consignació

de la cosa deguda (art. 1176 i seg. CC.)

2) Si el creditor incompleix la càrrega d'exercitar diligentment el dret de crèdit

i les facultats que en deriven, per exemple, en l'examen de la prestació del

deutor, assumirà, si escau, la responsabilitat pels perjudicis causats i perdrà la

possibilitat de reclamar per aquest concepte. Per tant, el creditor del lliurament

Deures del creditor

Es poden veure exemples delsdeures del creditor en l'article10 LCS (deure d'informacióa càrrec de l'acceptant del'assegurança), i en les reglesgenerals de bona fe i diligència(art. 7 i 1258 CC).

Autonomia privada iconsumidors

Quan es tracta de consumi-dors, l'autonomia privada estàlimitada, sempre que es trac-ti de càrregues imposadesals consumidors i usuaris queconstitueixin condicions abusi-ves.

Lectura complementària

A.�Cabanillas (1988). Lascargas del acreedor en el Derec-ho civil y en el mercantil. Mon-tecorvo.


de la cosa ha de reclamar els defectes manifestos i aparents de la cosa en el

mateix moment del lliurament per a no perdre el dret a reclamar per aquest

concepte.

Exemple

Si el comprador volia un cotxe de color verd i l'hi lliuren groc i en el moment del lliura-ment no diu res, posteriorment, al cap d'uns quants mesos no podrà pretendre el canvidel vehicle perquè l'hi van lliurar d'un color diferent de l'establert en el contracte. El cre-ditor del lliurament (el comprador) tenia la càrrega de reclamar en el mateix moment dellliurament per a conservar els drets a reclamar per aquest concepte.

3) Si finalment el creditor incompleix la càrrega d'informar el deutor de les

vicissituds del dret de crèdit, haurà de respondre dels perjudicis que ocasioni

al deutor.

1.1.3. Posició jurídica del deutor

En la posició passiva de la relació jurídica obligatòria hi ha el deutor, que ha de

realitzar la conducta constitutiva de la prestació (deure de prestació). Aquesta

correlació de poder i deure característica de la relació jurídica obligatòria es

denomina vincle obligatori.

Són elements estructurals del vincle obligatori el dèbit, o deute (haver

d'observar un comportament degut per part del deutor), i la responsabilitat

(subjecció al poder del creditor).

S'entén per dèbit el deure jurídic que correspon al deutor i que consisteix en la

realització d'una conducta, és a dir, una prestació de donar, fer o no fer alguna

cosa (art. 1088 CC).

Del dèbit deriven per al deutor tant deures principals i accessoris com facultats,

que en tot cas s'han d'interpretar d'acord amb el principi favor debitoris, que

s'emmarca al seu torn en el principi de llibertat. Això implica que el deure

jurídic a càrrec del deutor s'haurà d'interpretar de la manera que afavoreixi

a aquest (favor debitoris) perquè implica menys vinculació i menys onerositat

(principi de llibertat).

Els deures principals i accessoris a càrrec del deutor condueixen al compliment

del seu deure de prestació. Aquests deures neixen de l'article 1258 CC, en esta-

blir que "els contractes es perfan pel mer consentiment, i des d'aleshores obli-

guen, no sols al compliment del que està expressament pactat, sinó també a

totes les conseqüències que, segons la seva naturalesa, siguin conformes a la

bona fe, a l'ús i a la llei".

El deutor ha de realitzar la conducta deguda, la prestació, en el temps, lloc,

i d'acord amb les condicions derivades del contracte, de la bona fe, els usos

o la llei.

Vegeu també

La responsabilitat del deu-tor i la protecció del crèdits'estudien en el mòdul "Ladinàmica de la relació obli-gatòria".


Com a contrapartida a aquesta situació de deure del deutor, aquest també dis-

posa de facultats característiques de la seva posició passiva en la relació obli-

gatòria.

Així, el deutor podrà exercitar la facultat d'alliberament quan el creditor es

constitueixi en mora (mora creditoris), i el retard en el compliment de la con-

ducta deguda pel deutor serà imputable al creditor. De la mateixa manera, el

deutor podrà alliberar-se de l'obligació si procedeix a la consignació de la cosa

deguda si es tracta d'una prestació de donar (art. 1176 CC).

El deutor també disposa de mecanismes de defensa processals davant el credi-

tor (excepcions processals).

El segon element del vincle obligatori és la responsabilitat. L'article 1911 CC,

que consagra el principi de responsabilitat patrimonial universal del deutor,

disposa que aquest serà responsable de l'incompliment del deure de prestació

sempre que li sigui imputable.

Article 1911 CC

"Del compliment de les obligacions, en respon el deutor amb tots els seus béns, presentsi futurs".

Si bé la responsabilitat és un element present en tota obligació, en realitat es

tracta d'un últim recurs al qual només s'acudirà quan prèviament el deutor

hagi incomplert el seu deure de prestació i aquest incompliment li sigui impu-

table.

Ara analitzarem amb més deteniment de quina manera es presenten aquests

dos elements del vincle obligatori.

1.2. Deute i responsabilitat

1.2.1. El vincle obligatori: deute i responsabilitat

La relació passiva consta del deute o conjunt de deures i facultats que

competeixen al deutor, i de la responsabilitat patrimonial. Aquest vincle

obligatori, que implica que el deutor ha de realitzar la conducta deguda,

consta de dos elements: el dèbit i la responsabilitat.

Exemple

Davant de la reclamació d'undeute pecuniari, es podenoposar les excepcions de com-pensació (art. 1195 CC), la defalta de venciment del deute(art. 1125 CC) o la de pres-cripció de l'acció (art. 1964CC), entre d'altres.


F.�Capilla (1989). La respon-sabilidad patrimonial universaly el fortalecimiento de la pro-tección del crédito. FundaciónUniversitaria de Jerez.

La responsabilitat patrimonial, si bé és present en tota obligació, és l'últim

recurs quan el deutor no compleix voluntàriament el deure de prestació. Això

no vol dir que es tracti de fases diferents de la relació obligatòria, sinó que

es tracta de dos elements integrants d'aquesta, com ja hem assenyalat: s'és

Vegeu també

La tutela preventiva del crèdités objecte d'estudi en el mò-dul" La dinàmica de la relacióobligatòria".


responsable en la mesura que hi ha un deute i des del moment en què aquest

neix. A més, la responsabilitat es manifesta pels mecanismes de defensa del

crèdit (tutela preventiva del crèdit).

La responsabilitat es caracteritza perquè té un caràcter necessari o instrumen-

tal del compliment per part del deutor; alhora és una reacció de l'ordenament

jurídic davant d'una conducta il·lícita del deutor o d'un tercer, i finalment és

un instrument per a la realització del dret del creditor, in natura o per equiva-

lent.

1.2.2. Deute sense responsabilitat. Les obligacions naturals

Tradicionalment, en la doctrina es planteja la qüestió de reconèixer graus

d'independència entre els dos elements que integren el vincle obligatori: el

deute i la responsabilitat.

En primer lloc, és possible que trobem supòsits de deute�sense�responsabili-

tat. Es tracta de les obligacions denominades naturals, en les quals el creditor

manca del poder de compel·lir el deutor perquè compleixi el deure de presta-

ció. El creditor no té poder d'agredir coactivament el patrimoni del deutor.

En conseqüència, el creditor veurà satisfet el seu crèdit només quan el deutor

vulgui complir voluntàriament.

No obstant això, en les obligacions naturals, el creditor té a favor la facultat de

retenir legítimament el pagament voluntari fet pel deutor (soluti retentio). En

conseqüència, el deutor no podrà reclamar legítimament la devolució del que

ha pagat voluntàriament, i si ho fa, el creditor podrà oposar aquesta excepció.

Tradicionalment la doctrina ha considerat exemples d'obligació natural:

1)�El�pagament�del�deute�prescrit. No obstant això, la doctrina ha destacat

que la soluti retentio, és a dir, la negativa a tornar els diners lliurats en pagament

de l'obligació prescrita, en aquest cas no deriva de la seva naturalesa d'obligació

natural.

El transcurs del termini de prescripció no converteix l'obligació civil en obli-

gació natural, sinó que la prescripció, fins i tot l'extintiva, funciona com un

mecanisme defensiu, posat a disposició del deutor davant reclamacions ex-

temporànies. Però és un mecanisme de defensa que només pot oposar el deu-

tor, no el jutge d'ofici, en una reclamació judicial, per exemple (a diferència,

en aquest cas, de la caducitat, que sí que és apreciable d'ofici). Per això, si el

deutor compleix, encara que hagi transcorregut el termini de prescripció, i no

fa ús d'aquest mecanisme defensiu, paga bé i no pot repetir el que ha pagat.

2)�Els�deutes�de�joc. Dues són les normes que cal tenir en compte:

Obligacions naturals

Les obligacions naturals pro-cedeixen del dret romà, i enla seva versió negativa es ca-racteritzen per la inexistènciad'acció per a reclamar el com-pliment, i des d'una perspec-tiva positiva, per la produccióde determinades conseqüènci-es jurídiques, com la soluti re-tentio.


Article 1798 CC

"La llei no concedeix acció per reclamar el que es guanya en un joc de sort, envit o atzar;però el qui perd no pot repetir allò que hagi pagat voluntàriament, a menys que hi hagihagut dol, o que sigui menor, o que estigui inhabilitat per a administrar els seus béns."

Article 1801.I CC

"El qui perd en un joc o aposta dels no prohibits queda obligat civilment."

L'article 1798 CC també s'ha de posar en relació amb l'article 1801.II CC, que disposa que"l'autoritat judicial tanmateix, pot no estimar la demanda quan la quantitat que es vatravessar en el joc o en l'aposta sigui excessiva, o reduir l'obligació en allò que excedeixidels usos d'un bon pare de família". Però en tot cas, si qui deu paga, qui rep el pagamentpot retenir el que s'ha pagat voluntàriament.

D'aquests preceptes se sol deduir que, quan algú deu en virtut d'un joc il·lícit,

queda vinculat naturalment. No obstant això, se sol objectar que en realitat el

que ocorre és que qui ha pagat ja no pot repetir el pagament realitzat, per la

il·licitud de la causa de l'obligació (art. 1305 i 1306 CC).

Article 1306 CC

"Si el fet en què consisteix la causa deturpada no constitueix delicte ni falta, s'hand'observar les regles següents:

1) Quan la culpa estigui de part d'ambdós contractants, cap d'ells no pot repetir allò quehagi donat en virtut del contracte, ni reclamar el compliment d'allò que l'altre hagi ofert.

2) Quan estigui de part d'un sol contractant, aquest no pot repetir allò que hagi donaten virtut del contracte, ni demanar el compliment d'allò que se li hagi ofert. L'altre, quesigui estrany a la causa deturpada, pot reclamar allò que hagi donat, sense obligació decomplir allò que hagi ofert."

3)�El�pagament�d'interessos�no�pactats�en�el�préstec. L'article 1755 CC esta-

bleix que no hi ha obligació de pagament d'interessos si aquesta no s'ha pactat

expressament, mentre que l'article 1756 CC destaca que el prestatari que ha

pagat interessos sense que estiguin estipulats, no pot reclamar-los ni imputar-

los al capital. Per tant, a favor del prestador es produeix l'efecte de la soluti

retentio.

El deute derivat d'un joc il·lícit és un dels casosque tradicionalment se solien considerar com

una obligació natural.

No obstant això, la doctrina fa una interpretació de totes dues normes que

no necessita recórrer al concepte d'obligació natural per a justificar la soluti

retentio: en concret, l'article 1755 CC es refereix al fet que no es pot presumir

el deute d'interessos, la qual cosa no vol dir que no sigui possible un pacte

tàcit dirigit al seu pagament, ni tampoc que el pacte s'hagi d'efectuar necessà-

riament en el moment de constitució del préstec1.

Negativa al pagament d'interessos

En conseqüència, per al supòsit en què el deutor estigui pagant interessos, en endavantno s'hi podrà negar, ni podrà reclamar els pagaments fets o imputar-los al capital, ja quea l'empara del pacte tàcit d'interessos (o dels fets concloents que han conduït el deutora pagar) té dret a rebre'ls el prestador.

Quan els interessos no s'han estipulat expressament, el prestatari es pot negar a pagar-los,i el prestador ha de provar que hi ha un pacte en aquest sentit, el qual pot ser tàcit, quevol dir que es deriva de fets concloents que han de ser interpretats en el sentit que lesparts volien establir interessos en aquest préstec (per exemple, es tracta d'un prestador i

(1)En aquest sentit, F. Blasco Gascó.


un prestatari que anteriorment ja han dut a terme cent operacions de préstec entre ellsi en totes es demostra que es van pagar interessos).

En aquest sentit, l'article 1756 CC es considera norma d'interpretació de la

voluntat de les parts.

4)�La�retenció�del�pagament�aparentment�indegut

Conforme a l'art. 1901 CC,

"es presumeix que hi va haver error en el pagament quan es va lliurar una cosa que maino es va deure o que ja estava pagada; però aquell a qui es demani la devolució pot provarque el lliurament es va fer a títol de liberalitat o per una altra causa justa".

El precepte s'ha de relacionar amb el quasicontracte de cobrament de l'indegut de l'article1895 CC.

Article 1895 CC

"Quan es rep alguna cosa que no hi havia dret a cobrar, i que per error ha estat lliuradaindegudament, sorgeix l'obligació de restituir-la."

Nota

L. Díez-Picazo consideral'article 1756 CC com a normad'interpretació de la voluntatde les parts.

No obstant això, la doctrina ha destacat que es tracta d'un problema de justa

causa de l'atribució patrimonial2, de manera que totes les causes que no siguin

socialment tutelables quedarien fora de l'àmbit d'aquest article 1901 CC i, per

tant, no justificarien l'efecte de soluti retentio a favor de qui rep el pagament.

(2)Qüestió que hem vist en el mò-dul "Introducció al dret patrimoni-al".

Aquesta causa justa, que exclou el caràcter indegut del pagament, constitueix

la consagració legal de la categoria de les obligacions naturals. La causa justa

és la que permet negar-se a tornar allò que s'ha pagat a, encara que el que s'ha

pagat ni es devia, ni en realitat es va fer una donació strictu senso3.

(3)Postura doctrinal seguida, entred'altres, per J. L. Lacruz i F. SanchoRebullida.

Així mateix, encara que l'article 1901 CC només preveu la irrepetibilitat d'allò

que ja s'ha abonat, la jurisprudència ha reconegut que els deures morals o so-

cials també poden ser font d'una promesa de compliment futur4, així el deu-

re de respecte a la paraula donada, haver de reparar un dany o no haver-se

d'enriquir injustament amb càrrec a un altre, en els supòsits en els quals no

són constitutius d'un autèntic deure jurídic, doctrina mantinguda per J. L. La-

cruz i L. Díez-Picazo.

Exemple

En un accident, el Pere va atropellar amb el seu vehicle un nen sense voler. Encara queen la sentència que es va dictar el van absoldre de tota culpa, ell va considerar el seu dretmoral pagar des de llavors el col·legi del nen. Fa set anys que tots els mesos de setembrepaga el col·legi del nen. En aquestes circumstàncies:

1) És evident que encara que toqui la loteria a la família del nen atropellat, el Pere nopodrà sol·licitar la devolució d'allò que ha pagat al col·legi (soluti retentio).

2) Si entenguéssim que l'actuació del Pere es produeix en compliment d'un deure moralamb el nen que va atropellar, fins i tot es podria entendre que l'obligació natural com-prengués l'obligació de continuar pagant el col·legi (promesa de futur compliment pera reparar un dany causat).

(4)Llegiu la STS de 17 d'octubre de1932 (RJ 1235/1932): promesa delliurament de recursos econòmicsdesprés de ruptura de relació sen-timental de la qual van néixer qua-tre fills.


1.2.3. Responsabilitat sense deute i responsabilitat limitada

D'altra banda, s'ha apuntat que hi ha supòsits de responsabilitat sense deute,

en els quals un subjecte és responsable sense ser deutor. Com a paradigma

d'aquests casos se sol esmentar la fiança, garantia personal en la qual el fiador

s'obliga davant el creditor per al supòsit en què el deutor no compleixi la seva

obligació.

El que passa en realitat no és que el fiador no sigui deutor, sinó que ho és

d'una manera diversa al deutor principal. Efectivament, el fiador deu i està

obligat, però només per al supòsit d'incompliment de la seva obligació pel

deutor. I passa el mateix en el supòsit de les garanties reals (hipoteca o penyora)

quan qui constitueix la hipoteca o la garantia sobre un bé de la seva propietat

és diferent del deutor de l'obligació que es garanteix amb aquest dret real de

garantia.

Exemple

Jo hipoteco un pis de la meva propietat per a garantir un préstec que ha demanat el meugermà per a comprar-se un camió.

En aquests casos, el constituent de la garantia també resultarà obligat al paga-

ment, però la seva obligació queda limitada al valor dels béns sobre els quals

la garantia recau específicament.

Article 1822 CC

"Per la fiança un s'obliga a pa-gar o complir per un tercer, enel cas de no fer-ho aquest".

De la mateixa manera, s'han assenyalat com a supòsits de responsabilitat sense

deute els de garanties constituïdes per a assegurar una obligació futura o una

obligació condicional. S'ha dit que en aquests supòsits hi ha responsabilitat

però no deute, ja que aquest és futur. Però per la mateixa raó s'ha de destacar

que tampoc no hi ha responsabilitat, i que aquesta només sorgirà quan nei-

xi l'obligació, per la qual cosa aquí tampoc no podem parlar pròpiament de

supòsits de responsabilitat sense deute5.

Finalment, la solidaritat passiva o entre deutors, com a supòsit d'extensió

de responsabilitat (cada deutor deu la part que li correspon, però respon de

l'incompliment per la insolvència dels altres: cfr. art. 1145 CC), també s'ha

considerat com un exemple d'aquest tipus de casos de responsabilitat sense

deute. Tanmateix, tampoc aquí no hi ha un supòsit de responsabilitat sense

deute, ja que si el deutor solidari en el supòsit previst per l'article 1145 CC

(insolvència dels altres codeutors) respon del deute dels altres codeutors és,

precisament, perquè en aquestes circumstàncies és deutor de la totalitat del

deute i, per tant, el creditor li pot exigir la totalitat del crèdit.

(5)En aquest sentit, L. Díez-Picazo.


La dissociació entre deute i responsabilitat ha permès a part de la doctrina ex-

plicar els supòsits de responsabilitat limitada, en els quals l'abast de la respon-

sabilitat no arriba a cobrir tot el deute i, per tant, constitueix una excepció

al principi de responsabilitat patrimonial universal del deutor consagrat en

l'article 1911 CC.

Exemples de responsabilitat limitada

Alguns exemples de responsabilitat limitada es troben en l'article 140 LH (es pot pactaren l'escriptura de constitució d'hipoteca voluntària que l'obligació garantida es farà efec-tiva només sobre els béns hipotecats); l'article 395 CC (el comuner pot quedar exemptdel pagament de les despeses de la cosa comuna si renuncia a la part que li correspon) iarticle 575 CC (el propietari queda dispensat de contribuir a les càrregues si renuncia ala mitgeria), ambdós supòsits constitutius de la renúncia denominada liberatòria o aban-donament; i els articles 998 i 1023 CC (acceptació de l'herència en benefici d'inventari).

Es tracta, no obstant això, més que d'una dissociació entre deute i responsabi-

litat, de supòsits en els quals, a causa d'una previsió legal expressa, no queda

cobert per complet el deute amb el patrimoni del deutor. Aquesta situació pot

ser explicada perquè, en realitat, el dèbit i la responsabilitat són dos elements

diferents que integren el vincle obligatori.

1.3. Concurrència de creditors i insuficiència del patrimoni del

deutor

El deutor respon de les seves obligacions, com afirma l'article 1911 CC, amb

tots els seus béns, presents i futurs. Per tant, pot passar que el passiu exigible

al deutor (valor dels seus deutes) sigui superior al seu actiu realitzable (valor

dels seus béns i drets), i en aquest cas es produeix una situació d'insolvència,

de dèficit del patrimoni del deutor per a fer front a les seves obligacions.

La insolvència es mostra com a pressupost, entre altres mesures legals, de l'inici

d'un procediment concursal, de la sol·licitud de mesures de defensa dels cre-

ditors o d'una alteració sobrevinguda de les circumstàncies contractuals. I a

més, en alguns supòsits, quan és dolosa o negligent, podrà ser constitutiva de

delicte, i comportarà, si escau, la responsabilitat penal del deutor.

1.3.1. La idea d'insolvència

En l'actualitat, les normes sobre insolvència que el Codi civil contenia han

estat derogades després de l'entrada en vigor de la Llei concursal de 2003, de

manera que és a ella a la qual caldrà acudir per a determinar quin és el concepte

d'insolvència que el nostre legislador adopta.

El deutor en situació d'insolvència, assenyala l'article 2.2 LC, és el que no pot

complir regularment les seves obligacions exigibles. Així mateix, la Llei con-

cursal tracta d'incentivar que sigui el mateix deutor qui iniciï el procediment


concursal, per la qual cosa li permet basar la seva sol·licitud en una insolvència

imminent (art. 2.3 LC: el deutor que preveu que no pot complir regularment

i puntualment les seves obligacions).

No obstant això, la insolvència s'ha d'exterioritzar, i per això la legislació con-

cursal recull una sèrie d'indicis d'insolvència (cfr. art. 2.4 LC). Tanmateix, es

tracta de mers indicis, i el deutor, en la seva oposició a la sol·licitud de con-

curs, pot justificar, malgrat la veracitat de l'indici, que no es troba en situació

d'insolvència.

1.3.2. La regla de concurrència (par conditio creditorum) i les

seves excepcions

El patrimoni del deutor respon del pagament de les seves obligacions,

és la garantia comuna de tots els creditors, per la qual cosa en principi

tots es consideraran d'igual condició davant d'ell i han de rebre el ma-

teix tracte (par conditio creditorum). L'execució col·lectiva a l'empara d'un

procediment concursal s'inspira en el principi par conditio creditorum, i

permet que tots els creditors rebin almenys una part dels seus crèdits,

evitant les desigualtats entre ells.

Les conseqüències de l'aplicació d'aquest principi són evidents quan el patri-

moni del deutor resulta insuficient per al pagament dels crèdits dels creditors,

ja que implica que tots els creditors han de ser satisfets de manera conjunta,

sense que es produeixin desigualtats perquè uns creditors siguin més diligents

que d'altres. Per tant, el patrimoni del deutor es distribueix entre els creditors

en proporció amb els seus crèdits.

No obstant això, aquest principi té excepcions importants, fonamentalment

els supòsits de separació i d'execució separada i el reconeixement de crèdits

privilegiats a favor de determinats creditors.

En la situació prèvia a la Llei concursal de 2003 hi havia nombrosos supòsits

de separació i d'execució separada, que s'han vist molt reduïts amb la nova

normativa concursal. I això perquè ara el concurs es concep, fonamentalment,

com una mesura de conservació del dret del creditor a la satisfacció del seu

crèdit i, en conseqüència, el manteniment d'aquests drets d'execució separada

afectaria de manera directa aquesta finalitat.

La regulació concursal de 2003 parteix del principi de doble integració uni-

versal, pel qual cap creditor no pot actuar al marge del concurs (art. 49 LC)

i tampoc cap bé no es pot treure de la massa, això és, del conjunt de béns i

drets afectats pel concurs (art. 76 LC). I, per això, només es reconeix un dret

restringit de separació sobre determinats béns.

Els membres de la noblesa gaudien de privilegispersonals.


Els béns sobre els quals pot recaure dret de separació són:

• Béns i drets de caràcter patrimonial, però inembargables (art. 76.2 LC);• Béns i drets que estan en poder del concursat, però que són de propietat aliena, i

sobre els quals no té dret d'ús, garantia o retenció (art. 80.1 LC);• Part dels fons que no corresponen al deutor concursat que es trobin en un compte

indiferent (art. 79.1r LC);• La meitat dels béns adquirits amb pacte de supervivència pel cònjuge in bonis (art.

78.3 LC).

D'altra banda, el reconeixement de crèdits privilegiats és una excepció al prin-

cipi d'igualtat de tracte dels creditors. En l'actualitat, les normes sobre aquesta

matèria en el Codi civil han estat derogades, i hem de recórrer a les normes

de la Llei concursal.

La qüestió relativa a la classificació dels crèdits en el concurs revesteix tal im-

portància que pot representar, si escau, que uns creditors cobrin i d'altres no.

L'ordre de pagament ha de ser: primer, els crèdits contra la massa, que són

prededuïbles (enumerats en l'article 84 LC); en segon lloc, els crèdits privilegi-

ats, que són els que gaudeixen d'un nivell més alt de protecció dins dels crèdits

concursals; en tercer lloc, els ordinaris, els que no són privilegiats ni tampoc

mereixen la qualificació de subordinats (art. 89, 3 i 157 LC); i finalment els

subordinats, crèdits el pagament dels quals es posterga fins que els crèdits or-

dinaris siguin satisfets enterament (art. 92 i 158 LC).

En efecte, article 89.1 LC distingeix entre crèdits privilegiats, ordinaris i sub-

ordinats, i l'article 157.1 LC estableix que "el pagament dels crèdits ordinaris

s'efectua amb càrrec als béns i els drets de la massa activa que restin una vega-

da satisfets els crèdits contra la massa i els privilegiats". Després del pagament

dels crèdits privilegiats i els ordinaris, s'han de pagar els subordinats (cfr. art.

92 LC).

L'article 89.2 LC distingeix, al seu torn, dins dels crèdits privilegiats, els crèdits

amb privilegi general (afecten a tot el patrimoni del deutor) i els crèdits amb

privilegi especial (només afecten determinats béns o drets).

Són crèdits amb privilegi general els que conté l'article 91 LC.

Article 91 LC

"1r. Els crèdits per salaris que no tinguin reconegut un privilegi especial, en la quantiaque resulti de multiplicar el triple del salari mínim interprofessional pel nombre de diesde salari pendents de pagament, les indemnitzacions derivades de l'extinció dels contrac-tes, en la quantia corresponent al mínim legal calculada sobre una base que no superiel triple del salari mínim interprofessional, les indemnitzacions derivades d'accident detreball i malaltia professional, i els recàrrecs sobre les prestacions per incompliment deles obligacions en matèria de salut laboral meritats abans de la declaració de concurs.

2n. Les quantitats corresponents a retencions tributàries i de Seguretat Social que deguiel concursat en compliment d'una obligació legal.

3r. Els crèdits per treball personal no dependent i els que corresponguin al mateix autorper la cessió dels drets d'explotació de l'obra objecte de propietat intel·lectual, meritatsdurant els sis mesos anteriors a la declaració del concurs.

4t. Els crèdits tributaris i altres de dret públic, així com els crèdits de la Seguretat Socialque no gaudeixin d'un privilegi especial d'acord amb l'apartat 1 de l'article 90, ni del


privilegi general del número 2n d'aquest article. Aquest privilegi es pot exercir per alconjunt dels crèdits de la hisenda pública i per al conjunt dels crèdits de la SeguretatSocial, respectivament, fins i tot el cinquanta per cent del seu import.

5è. Els crèdits per responsabilitat civil extracontractual. No obstant això, els danys per-sonals no assegurats s'han de tramitar en concurrència amb els crèdits recollits en el nú-mero 4t d'aquest article.

6è. Els crèdits dels quals fos titular el creditor que hagués sol·licitat la declaració de con-curs i que no tinguin el caràcter de subordinats, fins a la quarta part del seu import".

Són crèdits amb privilegi especial, conforme a l'article 90 LC:

Article 90 LC

"1r. Els crèdits garantits amb hipoteca voluntària o legal, immobiliària o mobiliària, oamb penyora sense desplaçament, sobre els béns hipotecats o pignorats.

2n. Els crèdits garantits amb anticresi, sobre els fruits de l'immoble gravat.

3r. Els crèdits refaccionaris, sobre els béns refaccionats, inclosos els dels treballadors so-bre els objectes per ells elaborats mentre siguin propietat o estiguin en possessió del con-cursat.

4t. Els crèdits per quotes d'arrendament financer o terminis de compravenda amb preuajornat de béns mobles o immobles, a favor dels llogaters o venedors i, si s'escau, delsfinançadors, sobre els béns arrendats amb reserva de domini, amb prohibició de disposaro amb condició resolutòria en cas de falta de pagament.

5è. Els crèdits amb garantia de valors representats mitjançant anotacions en compte,sobre els valors gravats.

6è. Els crèdits garantits amb penyora constituïda en un document públic, sobre els bénso els drets pignorats que estiguin en possessió del creditor o d'un tercer. Si es tracta depenyora de crèdits, n'hi ha prou que consti en un document amb data fefaent per gaudirde privilegi sobre els crèdits pignorats.

2. Perquè els crèdits esmentats en els números 1r. a 5è. de l'apartat anterior puguin serclassificats amb privilegi especial, la respectiva garantia ha d'estar constituïda amb elsrequisits i les formalitats que preveu la legislació específica per a la seva oposabilitat atercers, llevat que es tracti d'hipoteca legal tàcita o dels refaccionaris dels treballadors."

1.4. La relació obligatòria sinal·lagmàtica

1.4.1. Concepte i estructura de la relació obligatòria

sinal·lagmàtica

Ja s'ha analitzat l'estructura de la relació obligatòria, i s'ha destacat que s'hi

donen dues posicions: una d'activa (de poder jurídic) i una altra de passiva

(de deure jurídic). L'estructura descrita és un esquema descriptiu d'una relació

obligatòria simple, però en la realitat hi pot haver relacions obligatòries amb

una estructura complexa. Un exemple és la relació obligatòria sinal·lagmàtica.


La relació obligatòria sinal·lagmàtica es caracteritza perquè les parts es

troben recíprocament en posició activa i passiva. Per tant, l'element es-

sencial per a reconèixer una relació obligatòria sinal·lagmàtica és la re-

ciprocitat. Deutor i creditor ho són simultàniament, i les seves posici-

ons estan, a més, interconnectades.

Així, en un contracte de compravenda, el venedor és creditor del preu i deutor

del lliurament de la cosa venuda, i justament és deutor del lliurament de la

cosa venuda perquè és creditor del preu; el comprador és deutor del lliurament

del preu acordat i alhora és creditor de l'objecte del contracte i és deutor del

lliurament del preu justament perquè és creditor de la cosa venuda.

1.4.2. Caràcters de la relació obligatòria sinal·lagmàtica

Són notes característiques de les relacions obligatòries sinal·lagmàtiques:

1) L'onerositat (comporten un sacrifici patrimonial per a cada una de les parts

de la relació obligatòria). Tanmateix, cal destacar que tota relació obligatòria

sinal·lagmàtica és onerosa (compravenda, permuta), però no tota relació one-

rosa és sinal·lagmàtica (préstec amb interès cfr. art. 1753 CC).

2) El nexe de dependència o onerositat entre les prestacions de les parts

(existència d'una contraprestació de cada una de les parts davant la prestació

de l'altra, per exemple, el contracte de compravenda).

3) Les parts són recíprocament creditores i deutores.

El Codi civil no al·ludeix al terme relació obligatòria sinal·lagmàtica, sinó que

en els pocs preceptes en els quals regula aquestes relacions obligatòries, les de-

nomina obligacions recíproques6. No obstant això, la parquedat de la regulació

d'aquest tipus d'obligacions, en l'actualitat es tracta d'un supòsit molt freqüent

i el de més transcendència juridicoeconòmica, i sorgeix no solament de les fi-

gures regulades pel Codi civil sinó també de la major part de contractes atípics

(per exemple, el contracte d'hostalatge).

(6)De vegades, el Codi civil uti-litza aquesta mateixa expressiósense referir-se a les obligacionssinal·lagmàtiques, com en l'article1887 CC.

El Codi civil regula, d'una banda, en els articles 1100 i 1124 CC les que deno-

mina obligacions recíproques. Per la seva banda, l'article 1120.I CC es refereix

als efectes de la condició suspensiva en les obligacions que imposen prestaci-

ons recíproques7. Finalment, també dels supòsits de nul·litat, anul·labilitat i

rescissió sorgeixen obligacions sinal·lagmàtiques, per la devolució de les pres-

tacions que comporten (cfr. art. 1303, 1308 i 1295.1r. CC).

(7)Conforme a l'art. 1120. I CC, "elsefectes de l'obligació condicionalde donar, una vegada complerta lacondició, es retrotreuen al dia de laconstitució d'aquella. Això no obs-tant, quan l'obligació imposi pres-tacions recíproques als interessats,s'entenen compensats els uns ambels altres els fruits i interessos deltemps en què hagi estat pendentla condició." ...


De tots aquests preceptes es deriva el règim jurídic de les relacions obligatò-

ries sinal·lagmàtiques, que incideix sobretot en els supòsits d'incompliment.

Aquesta atenció especial s'explica per la complexitat d'aquest tipus de relaci-

ons obligatòries i per la interconnexió de les posicions de les parts que les ca-

racteritza.

Les normes establertes pel Codi civil es refereixen, en concret, als aspectes

següents:

1) El règim de la mora. En aquest sentit l'article 1100, in fine, CC, disposa que

"en les obligacions recíproques cap dels obligats no es constitueix en mora si

l'altre no compleix o no s'avé a complir degudament el que li pertoca. Des

que un dels obligats compleix la seva obligació, comença la mora per a l'altre".

Aquesta és la regla general que s'ha d'adaptar al moment de compliment i a

les característiques específiques de les prestacions en cada relació obligatòria

sinal·lagmàtica.

2) Si una part incompleix, l'altra pot demanar, si no ha incomplert, la resolució

del vincle obligatori o exigir el compliment, i pot reclamar, en qualsevol cas,

una indemnització pels danys i perjudicis patits.

Article 1124 CC

"La facultat de resoldre les obligacions s'entén implícita en les recíproques, per al cas queun dels obligats no compleixi allò que li incumbeix.

El perjudicat pot escollir entre exigir el compliment o la resolució de l'obligació, amb elrescabalament de danys i el pagament d'interessos en tots dos casos. També pot demanarla resolució, fins i tot després d'haver optat pel compliment, quan aquest resulti impos-sible.

El tribunal decretarà la resolució que es reclami, si no hi ha causes justificades quel'autoritzin per assenyalar termini.

Això s'entén sens perjudici dels drets de tercers adquirents, d'acord amb els articles 1295i 1298 i amb les disposicions de la Llei hipotecària."

3) Davant de la pretensió de compliment de qui no l'ha dut a terme ni s'ha

avingut a dur-lo a terme, l'altra part pot oposar una excepció: exceptio non

adimpleti contractus (excepció d'incompliment contractual o de contracte no

complert).

Així mateix, davant de la pretensió de compliment d'una part que ha com-

plert, però de manera defectuosa o inexacta, l'altra part a la qual es reclama el

compliment de la seva obligació pot oposar l'excepció de compliment defec-

tuós (exceptio non rite adimpleti contractus).

Les dues excepcions, la d'incompliment i la de compliment defectuós, es po-

den oposar davant de la reclamació plantejada tant judicialment com extra-

judicialment.

Article 1295.I CC

L'article 1295, 1r. CC en seude rescissió estableix que ladevolució de les coses a quècondueix la rescissió "noméspot efectuar-se quan el quil'hagi pretesa pugui tornarallò a què per part seva estiguiobligat".


1.5. Les fonts de les obligacions

1.5.1. Determinació, classificació i crítica de les fonts de les

obligacions

S'entén per fonts de les obligacions els fets jurídics de què neixen les obli-

gacions.

Article 1089 CC

"Les obligacions neixen de la llei, dels contractes i quasicontractes, i dels actes i omissionsil·lícits o en què hi hagi qualsevol gènere de culpa o negligència."

Per tant, són els supòsits o situacions que tenen com a conseqüència el naixe-

ment d'una relació obligatòria.

Aquesta classificació, poc pràctica i producte de la nostra tradició històrica,

es reflecteix en una regulació asistemàtica de les fonts de les obligacions: el

contracte està regulat en el títol II del llibre IV; el quasicontracte, en el títol

XVI, capítol I, del mateix llibre; el delicte, en el Codi penal i en lleis especials,

i el quasidelicte en el títol XI, capítol II del llibre IV del Codi civil.

Article 1308 CC

L'article 1308 CC, en seu denul·litat, disposa que "mentreun dels contractants no faci ladevolució d'allò a què estiguiobligat en virtut de la declara-ció de nul·litat, l'altre no potser compel·lit a complir perpart seva allò que li incumbei-xi."

La classificació que conté l'article 1089 CC és merament expositiva i poc tèc-

nica. El precepte mereix, doncs, diverses crítiques8:

1) Dóna a la llei el mateix tractament que a la resta de fonts de les obligacions,

quan en realitat es tracta del pressupost de totes. Són fonts de les obligacions

perquè l'ordenament jurídic les reconeix com a tals.

2) L'absència de la declaració unilateral de voluntat com a font de l'obligació

que, tanmateix, alguns autors lliguen al reconeixement del costum com a font

de les obligacions dins del concepte ampli de llei que l'article 1089 CC conté.

3) El fet que si bé separa delictes i quasidelictes, en tots dos casos s'aprecia un

generador de responsabilitat il·lícit.

4) Que la categoria dels quasicontractes és excessivament heterogènia i només

admet justificació per raons històriques.

(8)Mª.C. Quesada González.


Per aquestes raons, entre d'altres, s'ha reduït la classificació de les fonts única-

ment a dos grups: d'una banda, l'autonomia privada com a font d'obligacions

(contracte, declaració unilateral de voluntat, relacions contractuals de fet, ac-

tes jurídics mortis causa); d'una altra, la constitució heterònoma d'obligacions

(llei, actes administratius i judicials, etc.) [L. Díez-Picazo].

1.5.2. Les fonts de les obligacions en l'art. 1089 CC

L'article 1089 CC assenyala que són fonts de les obligacions la llei, els

contractes, els quasicontractes, els delictes i els quasidelictes, en una

enumeració expositiva i absent de qualsevol rigor sistemàtic, com s'ha

assenyalat.

La llei s'ha d'entendre aquí en sentit ampli, com a sinònim de norma jurídica.

Per tant, dins del seu àmbit es comprenen tant les lleis en sentit estricte com

el costum i els principis generals del dret (cfr. art. 1258 CC i 2 CCom). No

obstant això, la majoria d'obligacions legals neixen de normes escrites, per la

qual cosa el costum i els principis generals del dret tenen un paper residual.

Un exemple d'obligació legal derivada dels principis generals del dret pot trobar-se a in-demnitzar en cas d'enriquiment injust, ja que és justament la vulneració d'aquest prin-cipi la que fa néixer l'obligació.

D'altra banda, el costum es pot considerar com a justificació de la rellevància

de la voluntat unilateral com a font d'obligacions.

L'article 1090 CC estableix a més que les obligacions nascudes de la llei no es

presumeixen i només són exigibles les determinades expressament en el Codi

civil o en lleis especials. Aquestes obligacions es regulen per les lleis que les

creen i, en el seu defecte, pel que disposa el llibre IV del Codi civil ("De les

obligacions i els contractes").

El contracte és el paradigma de les fonts de les obligacions, encara que s'ha de

destacar que no és l'únic que sorgeix de la voluntat personal, ja que també la

declaració unilateral de voluntat és font d'obligacions. L'article 1091 CC esta-

bleix que "els contractes tenen força de llei entre les parts contractants, i han

de complir-se d'acord amb aquests". Es tracta d'un acord de voluntat de dos

o més subjectes, de contingut patrimonial, que genera una relació obligatòria

contractual, conforme a l'article 1254 CC: "El contracte existeix des que una

o diverses persones consenten a obligar-se, respecte d'una altra o unes altres,

a donar alguna cosa o prestar algun servei."

Exemple d'obligació legal

Exemple d'obligació legal és lad'aliments entre parents (art.142 i seg. CC) o la d'ingressarla quota tributària correspo-nent per impost de transmissi-ons patrimonials en una com-pravenda.

Els quasicontractes són les fonts de les obligacions que es contreuen voluntà-

riament, però sense conveni. L'article 1887 CC disposa que són quasicontrac-

tes els fets lícits i purament voluntaris, dels quals resulta obligat el seu autor

envers un tercer i de vegades una obligació recíproca entre els interessats. El

(9)Un subjecte s'encarrega voluntà-riament dels negocis d'un altre,sense mandat d'aquest, i d'aquestaactuació sorgeixen o poden sorgiruna sèrie d'obligacions.


llibre IV, títol XVI, capítol I del Codi civil regula els quasicontractes, i dedica

els articles 1888 a 1894 a la gestió de negocis aliens sense mandat9 i els articles

1895 a 1901 al cobrament de l'indegut10.

La categoria dels quasicontractes només pot explicar-se perquè històricament s'arrossegauna mala interpretació d'un text de Gayo. En realitat, els dos únics supòsits de quasicon-tractes que recull el Codi civil (la gestió de negocis aliens i el cobrament de l'indegut)sembla que no són suficients per a justificar l'existència i la mateixa consideració d'unacategoria jurídica independent (la del quasicontracte) que no aporta res per a resoldre elsproblemes que es poden plantejar en els supòsits previstos en els articles 1887 i següentsCC. Per tant, la categoria jurídica del quasicontracte està clarament en declivi per la sevainutilitat.

En relació amb les obligacions nascudes dels delictes o de les faltes, l'article

1092 CC estableix que s'han de regir per les disposicions del Codi penal (o, si

escau, lleis penals especials), per la qual cosa el Codi civil només regeix amb

caràcter supletori.

Les conductes quasidelictives derivades d'actes o omissions en què intervingui

culpa o negligència no penades per la llei es regulen en els articles 1902 i

següents CC (cfr. art. 1903 CC).

Article 1902 CC

"El qui per acció o omissió causa dany a un altre, havent-hi culpa o negligència, estàobligat a reparar el dany causat."

(10)Recepció per error d'una cosaque no hi havia dret a cobrar, perexemple, una transferència bancà-ria i en la qual sorgeix l'obligacióde tornar l'indegudament perce-but. Perquè no existia cap deuteentre les parts i qui va fer la trans-ferència creia, en canvi, que sí queexistia el deute.

Es tracta dels supòsits de responsabilitat civil extracontractual, també deno-

minada aquiliana.

Segons es desprèn de l'article 1902 CC, perquè hi hagi responsabilitat civil

extracontractual s'han de presentar una sèrie de pressupostos:

1) Acció o omissió d'una persona, entès com a comportament actiu o passiu

d'una persona. Cal tenir en compte que, de vegades (vegeu l'article 1903 CC),

es respon per l'actuació d'un tercer que està unit amb el responsable per de-

terminades relacions jurídiques: es dissocia la figura del causant material del

dany i la del responsable11.

2) Aquesta acció ha d'haver causat el dany. Aquesta connexió causal és inter-

pretada jurisprudencialment i doctrinalment en el sentit d'exigir-se una cau-

salitat material o física (de tal manera que sense aquesta conducta no s'hauria

produït el dany) i una imputació objectiva (en el sentit que aquesta causa s'ha

de considerar com la jurídicament rellevant entre totes les que han contribuït

a l'accident).

Responsabilitat civilextracontractual

Un exemple de responsabilitatcivil és la responsabilitat queassumeix el propietari d'un im-moble del balcó del qual cauun test que lesiona un vianant.

(11)Per exemple, responsabilitatdels pares pels fets dels fills me-nors.

3) L'article 1902 CC exigeix a més que qui hagi causat el dany actuï de ma-

nera culposa o negligent (és a dir, ometent les precaucions i cauteles que seri-

en raonables ateses les circumstàncies). Però, a més, en determinades lleis no

(12)Per exemple, danys a lespersones com a conseqüènciad'accidents de vehicles de motor.


es requereix una actuació negligent, sinó que simplement és suficient haver

causat el dany perquè sorgeixi l'obligació d'indemnitzar: es parla llavors de

responsabilitat objectiva12.

4) El dany és el fonament i el límit de la responsabilitat civil. Sense dany no

sorgeix la responsabilitat, i la responsabilitat només arriba fins a la compen-

sació del dany.

A aquests efectes importa que hi hagi un dany, entès com a qualsevol detri-

ment o menyscapte a una persona o als seus béns. El dany pot ser patrimonial

o no patrimonial. El dany patrimonial es descompon en dany emergent (pèr-

dues patides en els béns que ja es trobaven en el patrimoni de la víctima) i

lucre cessant (beneficis o guanys deixats d'obtenir per la víctima, qüestió ha-

bitualment interpretada amb caràcter restrictiu per la jurisprudència). El dany

no patrimonial pot ser un dany corporal (això és, a la integritat física o la vida

de la persona) i un dany moral (categoria de delimitació difícil, que cobreix

els perjudicis psicològics o anímics en les relacions afectives, creences, valors,

sentiments o drets fonamentals de la persona).

Si conflueixen tots aquests requisits, sorgeix una obligació de reparar el dany

causat. El causant del dany és el deutor13, i la víctima el creditor d'aquest. A

aquesta obligació, s'hi apliquen les regles generals de les obligacions, encara

que s'ha de tenir en compte que presenta certes notes especials:

1) És un deute de valor.

2) Té caràcter il·líquit.

3) És una obligació no personalíssima (per exemple, es transmet als hereus del

causant del dany).

4) En cas de pluralitat de causants, l'obligació té caràcter solidari.

El creditor (és a dir, la víctima) pot escollir com s'ha de complir aquesta obli-

gació: encara que la manera més habitual sigui una indemnització en diners,

també es pot pensar en la restitució del bé o la reparació en forma específica.

(13)Tret que hagi de respondre unapersona diferent del causant (art.1903 CC).

En principi, la responsabilitat extracontractual s'aplica quan entre el causant

del dany i la víctima no hi ha cap vincle obligacional. Tanmateix, hi pot haver

alguns supòsits en què el dany es produeixi fora de l'òrbita d'allò expressament

pactat entre les parts i en els quals, malgrat haver-hi relació contractual entre

la víctima i el causant del dany, s'hagi d'aplicar el règim de la responsabilitat

extracontractual14.

(14)Per exemple, explosió de calde-ra en un pis arrendat que causa lamort a l'arrendatari.


La identificació del bloc normatiu aplicable (contractual o extracontractual)

és important perquè hi ha sensibles diferències de règim jurídic amb gran re-

llevància pràctica. La diferència més important en l'àmbit del Codi civil actu-

alment és la que es refereix a la prescripció de l'acció per a fer valer la respon-

sabilitat: la responsabilitat contractual està sotmesa a un termini de prescrip-

ció general de quinze anys (art. 1964 CC), i l'acció de responsabilitat extracon-

tractual s'ha d'exercir en el termini d'un any, des que ho va saber la víctima

(art. 1968, 2n. CC).

1.5.3. La declaració unilateral de voluntat com a font

d'obligacions

Una de les crítiques a la classificació de les fonts de les obligacions efectuada

per l'article 1089 CC és que no comprèn la declaració unilateral de voluntat

com a font de les obligacions.

En concret, el reconeixement de la declaració unilateral de voluntat com a font

de les obligacions implica admetre que la voluntat d'una persona doni lloc

immediatament al naixement d'una obligació, sense que hi hagi un creditor.

És fàcil advertir, doncs, que l'obstacle principal al seu reconeixement el trobem

en la dificultat de reconèixer la nota de correlativitat (entre situació de poder

jurídic, pròpia del creditor, i situació de deure jurídic, pròpia del deutor) de

la relació obligatòria.

La jurisprudència sobre aquesta qüestió és confusa. En la STS de 17 d'octubre de 1932, esva admetre la seva condició de font de les obligacions perquè a més constava un docu-ment amb la promesa i la seva acceptació, promesa que comprenia una obligació naturalque s'estava complint anteriorment. En la STS de 21 de juny de 1945 i 1 de desembrede 1955, l'Alt Tribunal es va mostrar contrari a l'admissió de la voluntat unilateral coma font d'obligacions.

La qüestió fonamental a l'hora de trobar manifestacions de declaracions de

voluntat que siguin fonts de les obligacions és determinar a partir de quin

moment vincula la declaració de voluntat al subjecte emissor d'aquesta, això

és, al deutor malgrat que encara no existeixi un creditor concret de l'obligació

esmentada nascuda de la declaració de voluntat unilateral. Aquesta qüestió

s'haurà d'analitzar a partir del principi de bona fe15 i dels usos del tràfic. La

declaració de voluntat pot crear expectatives i una confiança fundada en el

receptor d'aquesta, per la qual cosa no és possible que la revocació de la decla-

ració de voluntat sigui arbitrària i es produeixi sense una publicitat adequada.

Actualment, la conclusió més generalitzada és que només es poden considerar

manifestacions de declaració de voluntat com a font d'obligacions, la promesa

pública de recompensa i el concurs amb premi, la justificació de les quals la

trobem en el concepte ampli de llei manejat pels articles 1089 i 1090 CC.

(15)Haurà de mantenir la manifes-tació de voluntat un termini detemps raonable i haurà de donar ala seva revocació la mateixa publi-citat que a l'emissió.

Exemple de declaració devoluntat

Un exemple de declaració uni-lateral de voluntat podria serel següent: "Anuncio una re-compensa per a qui em tornisa i estalvi el meu gos, que s'haperdut".


Arguments destacats per la jurisprudència com a fonament de la consideració de la de-claració unilateral de voluntat com a font d'obligacions han estat, per exemple, la ine-xistència de norma prohibitiva, la llibertat de contractació (art. 1254, 1255 o 1258 CC),la bona fe i la seguretat jurídica.

S'entén per promesa pública de recompensa la declaració de voluntat feta per

una persona i dirigida a una pluralitat indeterminada de persones, en virtut

de la qual el prometent s'obliga a fer alguna prestació (recompensar) a favor

de la persona que faci una determinada activitat o obtingui un determinat

resultat (per exemple, es publica en un diari una nota en què s'ofereix una

recompensa a favor de la persona que trobi un gos perdut). L'obligació neix de

la manifestació de voluntat, no requereix l'acceptació del receptor o possibles

receptors d'aquesta. Per efecte de la bona fe i dels usos del tràfic, l'emissor no

la pot revocar abans d'un termini de temps raonable, i ha de dotar aquesta

revocació de la mateixa publicitat que l'emissió de la declaració de voluntat, i

en aquest cas no comporta un dret de rescabalament o d'indemnització de les

despeses causades pels destinataris. En cas contrari, ha de respondre el promi-

tent davant qui va iniciar l'acte, va realitzar la conducta o va obtenir el resultat

determinat per l'emissor.

El concurs amb premi és una subespècie de promesa pública de recompensa,

que es caracteritza perquè el dret només s'adquireix després que ha estat es-

collit el concursant entre els diversos participants. Aquesta decisió ha de ser

adoptada conforme a les bases del concurs establertes prèviament pel promi-

tent, i de vegades procedeix d'un grup de persones que actuen com a jurat.

Lecturescomplementàries

J.�L.�Arjona (1998). Promesasunilaterales y donaciones. Mar-cial Pons.C.�Martínez�de�Aguirre(1985). La promesa pública derecompensag. Bosch.


2. Els subjectes de la relació obligatòria

2.1. Les parts de la relació obligatòria

En la relació obligatòria hi ha dues posicions jurídiques: posició activa

(creditor) i posició passiva (deutor). Tant en la posició activa com en

la passiva podem trobar una pluralitat de persones, que a més podem

trobar en totes dues posicions (mixta), o només en una de les dues (ac-

tiva o passiva).

Exemples

Podem veure diversos exemples en relació amb els subjectes de la relació obligatòria:

1) Tres germans són amos d'un habitatge i el lloguen a una persona. En la posiciód'arrendador (creditor del pagament de la renda) hi ha tres persones, i en la posiciód'arrendatari n'hi ha una (deutor del pagament de la renda).

2) Tres germans lloguen l'habitatge a tres estudiants. En la posició d'arrendador (creditordel pagament de la renda) hi ha tres persones, i en la posició d'arrendatari (deutor delpagament de la renda) també hi ha tres persones.

3) Una persona és amo d'un habitatge i el lloga a tres estudiants. En la posiciód'arrendador (creditor del pagament de la renda) hi ha una persona, i en la posiciód'arrendatari (deutor del pagament de la renda) hi ha tres persones.

Aquesta concurrència de diversos subjectes en cada una de les posicions pot

determinar dificultats a l'hora d'aplicar les normes, inicialment previstes per

al supòsit d'únic titular en la posició activa o passiva de la relació jurídica

obligatòria.

D'altra banda, els subjectes intervinents en cada una d'aquestes posicions no

s'organitzen sempre de la mateixa manera, per la qual cosa s'han d'aplicar re-

gles jurídiques diferents en cada cas.

En efecte, el fet de la concurrència de diversos subjectes en una o en ambdues

posicions jurídiques de la relació obligatòria, obliga a analitzar adequadament

la legitimació activa i passiva, l'oposició d'excepcions, la cobertura de respon-

sabilitat entre els deutors per al cas en què un d'ells resulti insolvent, i les re-

lacions entre els creditors i els deutors.

2.1.1. Capacitat i determinació de les parts de la relació

obligatòria

Poden ser titulars de la posició activa o passiva tant les persones físiques com

les jurídiques, conforme a allò que disposa l'article 38 CC.


Per a ser creditor s'ha de tenir capacitat jurídica, però per a exercitar el dret de

crèdit, capacitat d'obrar. El deutor requereix capacitat jurídica i a més la capa-

citat requerida per la naturalesa de l'obligació de què es tracti (per exemple,

art. 1160 CC).

Els subjectes integrants de les posicions activa i passiva de la relació obligatòria

poden estar determinats inicialment, o simplement ser determinables i deixar

la seva determinació per a un moment posterior (també denominats supòsits

de determinació indirecta).

En els casos de no determinació inicial dels subjectes és necessari que aquests

siguin determinables d'acord amb els criteris previstos en l'acte de constitució

de la relació.

2.1.2. La pluralitat de subjectes: formes d'organització

Quan en una o ambdues posicions jurídiques de la relació obligatòria trobem

més d'un subjecte, la pluralitat es pot manifestar de diferents maneres, que

determinaran l'aplicació d'un règim jurídic diferent.

Les maneres d'organitzar la pluralitat de subjectes en la relació obligatòria són

les següents:

1) Mancomunitat simple o parciaritat, que es caracteritza perquè cada creditor

ho és d'una part del crèdit, i cada deutor ho és d'una part del deute. L'article

1138 CC conté les regles aplicables a aquesta modalitat d'organització de la

pluralitat de subjectes en la relació obligatòria, i estableix que la relació obli-

gatòria és única, però crèdit i deute es reputen dividits en tantes parts com

subjectes hi hagi en cada posició jurídica.

Exemple

Tres amics demanen un préstec a un altre de 900 euros. Si el deute és mancomunat,s'entén que el crèdit i el deute es divideixen en tantes parts com subjectes hi hagi en cadaposició jurídica. En principi, aquestes parts es presumeixen iguals (cfr. art. 1138 CC). Enl'exemple, cada amic prestatari haurà de tornar al prestador només 300 euros. Aquestexemple és de mancomunitat en la posició passiva de l'obligació (posició de deutor).També hi pot haver mancomunitat simple en la posició activa quan diverses personesintegrin la posició jurídica de creditor.

2) Mancomunitat en sentit estricte o en mà comuna, que significa que el crèdit

o el deute s'atribueixen de manera conjunta als creditors o deutors. De l'article

1139 CC es desprèn que en aquest cas la legitimació és col·lectiva: només per-

judiquen als creditors els actes col·lectius d'aquests i només es pot fer efectiu

el deute procedint contra tots els deutors.

Exemples

Alguns exemples de deter-minació posterior del deutorels trobem en les obligacionspropter rem, en l'usdefruit o laservitud; exemples de determi-nació posterior del creditor, enla promesa pública de recom-pensa o en el contracte a favord'un tercer o a favor d'una per-sona que es designarà.


Exemple

Tres germans han de lliurar el cavall que els va deixar el seu pare en herència a unapersona. En aquest cas, el creditor del lliurament s'ha de dirigir contra tots els germansperquè li lliurin el cavall (cfr. art. 1139 CC). Aquest exemple és de mancomunitat ensentit estricte en la posició passiva de l'obligació (posició de deutor). També hi pot havermancomunitat en sentit estricte en la posició activa quan diverses persones integrin laposició jurídica de creditor.

3) Solidaritat, que vol dir que cada creditor té dret a demanar el compliment

íntegre del crèdit, i cada deutor el deure de satisfer íntegrament el deute.

Exemple

Tres amics demanen un préstec a un altre de 900 euros. Si el deute és solidari, el creditores podrà dirigir contra qualsevol dels deutors solidaris reclamant-los la totalitat del deute(art. 1144 CC). Cada deutor està obligat a complir íntegrament la prestació (art. 1137CC), encara que posteriorment podrà reclamar dels seus codeutors la part que a cada uncorrespongui amb els interessos de l'avançament (art. 1145 CC). En l'exemple, el presta-dor es podrà dirigir contra qualsevol dels prestataris reclamant-los l'import íntegre deldeute (900 euros). Aquest exemple és de solidaritat en la posició passiva de l'obligació(posició de deutor). També hi pot haver solidaritat en la posició activa quan diverses per-sones integren la posició jurídica de creditor, en aquest cas cada un dels creditors solidarispodrà reclamar ell sol la totalitat del deute.

La manera d'organitzar la pluralitat de subjectes deriva dels pactes estipulats

lliurement per les parts, per la qual cosa la primera font per a la seva determi-

nació serà la llibertat contractual (cfr. art. 1255 CC), això és, el que les parts

contractants hagin establert en el contracte de què tracti determinant quin

règim jurídic (mancomunitat simple, mancomunitat en sentit estricte o soli-

daritat) ha de regir la concurrència de persones en una o en les dues posicions

jurídiques de creditor i deutor.

A falta de disposició contractual en aquest sentit, el Codi civil estableix una sè-

rie de regles de determinació de la manera d'organitzar la pluralitat de subjec-

tes. Així, l'article 1137 CC estableix la regla de no presumpció de la solidaritat.

Article 1137 CC

"La concurrència de dos o més creditors o de dos o més deutors en una sola obligacióno implica que cada un d'aquells tingui dret a demanar, ni cada un d'aquests hagi deprestar íntegrament les coses objecte d'aquella. Només és procedent això quan l'obligacióho determini expressament, constituint-se amb el caràcter de solidària."

Malgrat aquesta declaració legal tan terminant, cal tenir present que, com veu-

rem, la jurisprudència ha admès que és possible pactar la solidaritat fins i tot

sense utilitzar de manera expressa el terme solidaritat o obligació solidària, i,

a més, també és possible una solidaritat tàcita, que derivi de fets concloents

(facta concludentia) o de la unitat de propòsit o finalitat que persegueixi el con-

tracte.

L'article 1138 CC estableix la regla de la presumpció de parciaritat.


Article 1138 CC

Si del text de les obligacions a què es refereix l'article anterior no resulta una altra cosa,el crèdit o el deute es presumeixen dividits en tantes parts iguals com creditors o deutorshi hagi, i es reputen crèdits o deutes distints els uns dels altres.

En conseqüència, els articles 1137 i 1138 CC combinen els criteris de no so-

lidaritat i de mancomunitat, aplicables en cas de silenci de les parts, ja que

la primera font de determinació de la forma d'organització de la pluralitat de

persones és la llibertat contractual.

2.2. La parciaritat o mancomunitat simple

L'article 1138 CC consagra la regla de presumpció de parciaritat. La parciaritat

es pot donar en la posició activa, en la passiva o en totes dues.

Quan la parciaritat es dóna en la posició activa, es parla de parciaritat

activa. Aquesta es caracteritza pel fet que cada un dels creditors només

pot exigir d'un mateix deutor la part de la prestació que li correspon.

La parciaritat passiva és la que es manifesta entre els subjectes que es

troben en la posició passiva. Implica que cada un dels deutors només

es pot veure compel·lit al pagament de la part del deute a què estigui

obligat. La regla bàsica és el reconeixement d'una presumpció iuris tan-

tum segons la qual crèdit i deute es presumeixen dividits en tantes parts

iguals com creditors o deutors. Per tant, els crèdits i els deutes es repu-

ten diferents els uns dels altres els crèdits i els deutes, però la relació

obligatòria és única.

Per regla general, la divisió s'efectua per parts iguals, però aquesta solament

és una regla presumptiva (art. 1138 CC). Per tant, les parts poden manifestar

de manera expressa en l'acte constitutiu de la relació obligatòria una solució

diferent (dividint, per exemple, el deute o el crèdit en les proporcions següents:

2/6, 1/6 i 3/6).

La característica fonamental de les obligacions parciàries és que els crèdits

parciaris (parciarietat activa) i els deutes parciaris (parciarietat passiva) s'han

d'entendre com a crèdits i deutes diferents i totalment independents.

És a dir, que si tres amics demanen un préstec a un altre de 900 euros, si el deute és parciaris'ha d'entendre que, en realitat, hi ha tres deutes diferents i independents entre si, quees pressuposen iguals (art. 1138 CC) i, per tant, cada amic deurà 300 euros al prestador.

Precisament a causa de la consideració de crèdits i deutes diferents els uns dels

altres, com assenyala Díez-Picazo, es produeixen determinades conseqüències.

Així, en la parciarietat activa (crèdits parciaris) cada un dels creditors pot re-

clamar el seu crèdit sense comptar amb els altres creditors. Cadascú és titular

(exclusiu) del seu crèdit i, per tant, hi té ple poder de disposició. Cada creditor


pot cobrar independentment la seva part i, per tant, hi pot haver creditors

que hagin cobrat i d'altres que no, per la qual cosa continuaran podent exigir

el crèdit (dividit) al deutor. Tanmateix, com que la relació jurídica és única

(encara que els crèdits estiguin dividits), han de ser tots els creditors els que

instin la resolució del contracte, ja que tots ells són titulars d'aquesta relació

jurídica única.

En la parciarietat passiva (deutes dividits), els deutors també compleixen in-

dependentment els uns dels altres. Si un deutor ha complert la seva part de

l'obligació (ha lliurat els diners que li corresponien, en el nostre exemple 300

euros), el creditor ja no li pot reclamar res més, encara que els altres deutors no

paguin el deute (dividit) que els corresponia. Si, per exemple, es pot produir la

compensació amb algun dels deutors parciaris (art. 1195 CC), la compensació

només arriba a la part de deute que correspongui al deutor parciari (300 euros

en el nostre exemple), encara que el deutor parciari tingui un crèdit davant el

creditor per un import de 900 euros.

2.3. La mancomunitat en sentit estricte o en mà comuna

La mancomunitat en sentit estricte, com a manera d'organitzar la pluralitat de

persones, pot tenir diversos orígens:

1)� La� voluntat� de� les� parts. Així, les parts de l'obligació poden organitzar

lliurement el règim que ha de regular la pluralitat de persones en cada una de

les posicions (activa o passiva) de l'obligació. Com que la voluntat de les parts

és la que determina la mancomunitat en sentit estricte de l'obligació, aquesta

mancomunitat es pot establir encara que la prestació sigui divisible.

2)�La�indivisibilitat�objectiva�de�la�prestació. Si la prestació no es pot dividir

(físicament o jurídicament) no és possible complir-la parcialment i, per tant,

no és possible que aquesta obligació sigui parciària. Al contrari, sí que podria

ser solidària, ja que aquest últim règim d'organització no exigeix la divisió de

la prestació.

El seu règim jurídic resulta bàsicament dels articles 1139 i 1150 CC, que han

de ser objecte d'integració amb els principis generals del Dret i amb els articles

392 i seg. CC (normes reguladores de la comunitat de béns).

En tot cas, la mancomunitat pot ser activa o passiva. La mancomunitat activa

deriva del contingut de l'article 1139 CC.

Article 1139 CC

"Si la divisió és impossible, només perjudiquen el dret dels creditors els actes col·lectiusd'aquests, i només es pot fer efectiu el deute si es procedeix contra tots els deutors. Sialgun d'aquests és insolvent, els altres no estan obligats a suplir-ne la falta."

Exemple

Estarem davant d'un casd'indivisibilitat objectiva si A,B i C s'obliguen a lliurar el seugos ensinistrat al seu creditorE.


La situació de mancomunitat planteja el problema de precisar si els creditors

han d'actuar conjuntament o no.

La doctrina ha mantingut sobre això dues postures oposades:

1) La d'entendre que és necessària en tot cas l'actuació col·lectiva de tots els

creditors.

2) La d'admetre la possibilitat que qualsevol creditor dugui a terme actes in-

dividuals, si no són actes perjudicials per als creditors restants, entenent que

l'article 1139 CC imposa la regla de l'actuació conjunta només per als actes

perjudicials, però no per als beneficiosos.

La segona postura sembla ser la predominant i, en tot cas, s'han de distingir

tres tipus d'actes:

a) Per a la realització d'actes perjudicials s'exigeix la legitimació conjunta o

unanimitat.

b) Els actes beneficiosos no requereixen, al contrari, unanimitat.

c) Els actes de disposició requereixen unanimitat dels creditors, ja que per a la

realització d'actes d'administració i millor gaudi, n'hi haurà prou amb l'acord

majoritari (per exemple, art. 397 i 398 CC).

Respecte de l'exercici judicial del crèdit per un dels creditors, és possible entendre, d'unabanda, que hi ha litisconsorci actiu necessari i, per tant, que tots els creditors hand'interposar l'acció judicial, ja que, en un altre cas, el deutor podrà oposar l'excepcióde constitució defectuosa de la relació juridicoprocessal. Una altra postura entén que éspossible l'actuació individual, ja que la Llei d'enjudiciament civil (art. 13 LEC) permetals altres creditors intervenir posteriorment en el procés si així ho desitgen, de maneraque si el demandant actuant de mala fe els causa perjudicis, li poden reclamar una in-demnització. No obstant això, sembla que la primera postura és la que millor s'ajusta al'estructura i funcionament propi de les obligacions mancomunades en mà comuna.

La mancomunitat activa implica que el deutor ha de pagar tots els cre-

ditors o bé el creditor que els altres hagin autoritzat per rebre el paga-

ment. Si el deutor no paga el creditor autoritzat o tots els creditors, el

pagament, en principi, és ineficaç, ja que no paga qui ha de rebre el

pagament (art. 1162 CC). No obstant això, sempre es podria ratificar

posteriorment el pagament fet de manera indeguda o bé que el paga-

ment, finalment, hagués redundat en utilitat de la totalitat dels credi-

tors (art. 1163 CC).

La mancomunitat activa implica que el deutor ha de pagar tots els creditors o

bé el creditor que els altres hagin autoritzat per rebre el pagament. Si el deutor

no paga el creditor autoritzat o tots els creditors, el pagament, en principi, és

ineficaç, ja que no paga qui ha de rebre el pagament (art. 1162 CC). No obs-

Qüestió addicional

No obstant això, en aplicacióde l'article 399 CC, relatiu a lacomunitat de béns, cada credi-tor pot disposar de la seva par-ticipació en el crèdit, suben-trant l'adquirent en la matei-xa posició jurídica que tenia elcreditor mancomunat que vadisposar de la seva participacióen el crèdit.


tant això, sempre es podria ratificar posteriorment el pagament fet de manera

indeguda o bé que el pagament, finalment, hagués redundat en utilitat de la

totalitat dels creditors (art. 1163 CC).

La mancomunitat activa impedeix l'extinció per compensació del deute amb el

propi d'un dels creditors (art. 1196. 1 CC). La confusió, com a causa d'extinció

de les obligacions, només extingeix el deute mancomunat en la porció corres-

ponent al creditor o deutor en qui es presentin els dos conceptes (art. 1194

CC).

En la mancomunitat passiva o de deutors, la legitimació passiva és con-

junta. D'aquesta manera, en l'ordre processal, hi ha litisconsorci passiu

necessari (art. 12.2 LEC). Si no es demanden tots els deutors, els que

siguin demandats podran oposar l'excepció de constitució defectuosa

de la relació juridicoprocessal (art. 420 LEC).

L'últim incís de l'article 1139 CC ("si algun d'aquests és insolvent, els altres

no estan obligats a suplir-ne la falta") no casa bé amb el contingut de l'article

1150 CC.

Article 1150 CC

"L'obligació indivisible mancomunada es resol en indemnització dels danys i perjudicisdes que qualsevol dels deutors falta al seu compromís. Els deutors que hagin estat dispo-sats a complir els seus, no han de contribuir a la indemnització amb més quantitat quela porció corresponent del preu de la cosa o del servei en què consisteixi l'obligació."

Segons la doctrina16, hi ha dues maneres d'entendre compatibles tots dos pre-

ceptes:

1) Considerar que l'article 1139 CC es refereix a les obligacions mancomunades objecti-vament divisibles, i l'article 1150 CC a les obligacions mancomunades objectivament in-divisibles. Per tant, en el primer cas la insolvència d'un dels deutors comportarà l'aplicaciódel règim de la parciaritat; en el segon cas, en ser les obligacions objectivament indivi-sibles, no hi podrà haver incompliment parcial, sinó que l'incompliment d'un deutorcomportarà l'incompliment total i definitiu (no es pot lliurar un cavall parcialment).

2) Considerar que l'últim incís de l'article 1139 CC és una norma aplicable en la fase deresponsabilitat, després de l'incompliment dels deutors. Per tant, el deutor a qui no siguiimputable l'incompliment només respondrà amb la porció del preu de la cosa o del serveien què consisteixi l'obligació. Per això, la porció de la indemnització de danys i perjudicisque excedeixi el valor de la prestació promesa recaurà sobre els incomplidors.

2.4. La solidaritat

(16)Interpretació d'F. Blasco Gascó,seguin L. Díez-Picazo.

Article 1150 CC

De l'article 1150 CC es derivaque els danys i perjudicis com-prenen el valor de la presta-ció no complerta i la resta dedanys produïts als creditors.

La solidaritat, tant activa com passiva, pot provenir tant d'una decisió

dels interessats com d'una imposició legal. Aquest últim supòsit és molt

freqüent en relació amb la solidaritat dels deutors.


J.�Caffarena;�J.�Ataz (2002).Las obligaciones solidarias. Ti-rant lo Blanch.


Per tant, atenent l'origen de la solidaritat, se'n poden distingir dos tipus:

1)�La�solidaritat�negocial,�derivada�d'una�decisió�dels�interessats. En gene-

ral, la doctrina i la jurisprudència consideren que no és necessari que s'esmenti

expressament l'expressió solidaritat en determinar l'obligació, sinó que és sufi-

cient utilitzar paraules o expressions que facin entendre inequívocament que

la intenció és constituir l'obligació com a solidària.

2)�La�solidaritat�legal�o�de�creació�jurisprudencial. De vegades, el legislador

ha establert de manera expressa que determinades obligacions són solidàries

(cfr. art. 116 i 17.3 i 5 LOE CP). En altres supòsits, la jurisprudència ha estimat

que la responsabilitat dels deutors és solidària perquè ha entès que en aquestes

circumstàncies el legislador és favorable a la solidaritat com a forma de protec-

ció de l'interès en joc més mereixedor de tutela (supòsits de ruïna d'un edifici

per vicis del sòl o la construcció, quan hi ha diverses persones responsables,

segons l'article 1591 CC; i de responsabilitat extracontractual per actes il·lícits

imputables a diverses persones sense que s'hagi pogut determinar en concret

l'autor del dany).

Són regles bàsiques de la solidaritat, les següents:

Exemple

Un exemple d'imposició legalde la solidaritat el trobem enl'article 116 CP o en l'article17, 3 i 5 LOE.

1) La solidaritat no es presumeix, però hi ha un pacte tàcit de solidaritat.

La regla de no presumpció de la solidaritat passiva troba el seu fonament en el

principi favor debitoris i en l'objectiu que el deutor conservi l'àmbit de llibertat

més ampli possible, ja que es parteix de la idea que qui s'obliga, s'obliga al

mínim. Atès que les obligacions solidàries són les més oneroses per als deutors

perquè converteixen a tots en deutors pel total del deute, s'aplica el principi

esmentat més amunt, que vol tutelar el deutor com a part més dèbil de la

relació jurídica obligatòria.

Tanmateix, encara que és cert que l'art. 1137 CC estableix la presumpció de

no solidaritat i l'aplicació a les obligacions de la regla de la mancomunitat, el

Tribunal Suprem ha anat matisant aquesta regla. Així, malgrat la utilització

per l'article del terme expressament17, el Tribunal Suprem ha assenyalat que no

és necessari que consti l'expressió solidaritat, ni tan sols que s'hi faci constar

cap referència per escrit, ja que, malgrat tot, l'obligació s'ha d'entendre com

a solidària quan de les característiques de l'obligació es dedueix la voluntat

dels obligats de crear una unitat obligacional que generi una responsabilitat

in solidum. És a dir, quan per les circumstàncies pensem que hi ha hagut una

voluntat de les parts d'obligar-se conjuntament, per l'existència d'una comu-

nitat jurídica amb els objectius que es volen obtenir amb el contracte, es pot

apreciar, fins i tot, la solidaritat tàcita.

Article 1137 CC

"La concurrència de dos o méscreditors o de dos o més deu-tors en una sola obligació noimplica que cada un d'aquellstingui dret a demanar, ni cadaun d'aquests hagi de prestaríntegrament les coses objec-te d'aquella. Només és proce-dent això quan l'obligació hodetermini expressament, cons-tituint-se amb el caràcter desolidària."

(17)Només hi ha solidaritat quanel text de l'obligació ho determinaexpressament.


Sentència sobre la solidaritat tàcita

La STS de 16 de maig de 2007 diu: "Si bien el art. 1137 del CC dice que la solidaridadprocede cuando la obligación expresamente la establezca, la jurisprudencia actual reite-rada y muy numerosa, no exige con rigor e imperatividad el pacto expreso de solidaridad,habiéndose de esta manera dado una interpretación correctora al precepto citado, paraalcanzar y estimar la concurrencia de solidaridad tácita pasiva, admitiéndose su existen-cia cuando del contexto de las obligaciones contraídas se infiera su concurrencia, con-forme a lo que declara en su inicio el art. civil 1138, por quedar patente la comunidadjurídica con los objetivos que los recurrentes pretendieron al celebrar el contrato. Resultasuficiente que aparezca evidenciada la voluntad de los contratantes de haberse obligado«in solidum»."

2) En cas de solidaritat activa, cada creditor està legitimat individualment per

a reclamar el total del deute a qualsevol deutor, i en cas de solidaritat passiva,

cada deutor ha de complir íntegrament la prestació (art. 1137, 1144 i 1145

CC).

3) La unitat externa entre els subjectes no existeix en la relació interna entre els

creditors i els deutors, ja que es produeix un repartiment intern del crèdit i del

deute (per als creditors, segons l'article 1143 CC; per als deutors, segons l'article

1145 CC). Això significa que cal diferenciar la relació externa, que uneix el

creditor o creditors i el deutor o deutors, i la relació interna, que s'estableix

entre la pluralitat de creditors o, entre la pluralitat de deutors.

4) Així mateix, l'article 1140 CC permet que la solidaritat no sigui uniforme

(també denominada diversa). Per tant, és possible que hi hagi solidaritat encara

que s'hagin establert diferents condicions (per exemple, termini de pagament

o altres condicions) per a l'obligació d'algun dels deutors solidaris.

2.4.1. La solidaritat activa

L'existència d'una pluralitat de creditors solidaris implica que cada cre-

ditor té legitimació individual total per a exigir el pagament del deute.

Cada creditor té legitimació iure proprio per a reclamar el pagament del

deute.

La solidaritat activa té molta menys importància pràctica que la solidaritat

passiva o de deutors. De fet, sol limitar-se a supòsits com els comptes corrents

o dipòsits bancaris de diners de titularitat indiferent (o solidària).

Vegeu també

Vegeu la STS de 14 de febrerde 1964.

De la mateixa manera, la solidaritat activa reconeix a cada creditor legitimació

individual total per a la realització d'altres actes que resultin útils a la resta de

creditors, però no poden realitzar els que els resultin perjudicials.

Per tant, en el pla extern de la solidaritat activa, els actes d'un creditor afecten

els altres creditors, si bé això no exclou la possible responsabilitat interna del

creditor actuant davant la resta (art. 1141.I i 1143.I CC). De fet, la contradicció

aparent entre l'article 1141.I CC i l'article 1143.I CC (el primer exigeix que

l'acte sigui útil als altres) sol ser salvada per la doctrina que afirma que l'article

Article 1141 CC

"Cada un dels creditors solida-ris pot fer el que sigui útil alsaltres, però no el que els siguiperjudicial. Les accions exer-citades contra qualsevol delsdeutors solidaris perjudiquen atots."


1143.I CC s'aplica a la relació externa; mentre que l'article 1141.I CC regula la

relació interna i estableix com a límit als efectes d'aquests actes que no siguin

perjudicials per a la resta de creditors.

La solidaritat de creditors o solidaritat activa suposa que qualsevol creditor pot

rebre el pagament del deutor, que disposa d'un ius electionis, i queda alliberat

si paga a qualsevol dels seus creditors.

Per tant, el deutor pot escollir a qui farà el pagament. La reclamació extrajudi-

cial efectuada per un creditor no limita el dret del deutor, que malgrat aquesta

reclamació extrajudicial d'un creditor en concret pot pagar el deute al creditor

solidari que vulgui. Tanmateix, la reclamació extrajudicial presentada per un

sol dels creditors solidaris serveix per a col·locar el deutor en mora (art. 1100

CC) i per a interrompre la prescripció (art. 1973 i 1974 CC).

No obstant això, si el deutor ha estat demandat judicialment per algun dels

creditors solidaris, ha de pagar al creditor que l'ha demandat (art. 1142 CC).

En aquest cas, si el deutor coneixia la demanda, el pagament realitzat a un cre-

ditor diferent del demandant no és vàlid i eficaç, però és possible la ratificació

posterior. Si el deutor desconeixia la demanda, el pagament és vàlid i eficaç,

encara que es pagui a un creditor diferent.

Article 1143 CC

L'article 1143.I CC assenyala,en relació amb els actes extin-tius de les obligacions:"La novació, la compensa-ció, la confusió o la remissiódel deute, fetes per qualsevoldels creditors solidaris o ambqualsevol dels deutors de lamateixa classe, extingeixenl'obligació, sense perjudici delque disposa l'article 1146."

Article 1974 CC

"La interrupció de la prescrip-ció d'accions en les obligacionssolidàries beneficia o perjudicade la mateixa manera tots elscreditors i deutors."

Article 1142 CC

"El deutor pot pagar el deute aqualsevol dels creditors solida-ris; però, si ha estat demandatjudicialment per algun, el pa-gament l'ha de fer aquest."

Un cop el deute ha estat cobrat per un dels creditors, o bé ha estat extingit

per novació, compensació, confusió o remissió, cada cocreditor pot reclamar

la seva part al creditor que ha cobrat o que ha dut a terme l'acte extintiu de

l'obligació.

2.4.2. La solidaritat passiva

Des del punt de vista de la relació externa, la solidaritat passiva implica una

ampliació del nombre de subjectes obligats i, per tant, responsables. D'aquesta

manera, la solidaritat passiva compleix una funció de garantia per al creditor

del compliment de l'obligació. A la pràctica, el creditor pot escollir el deutor

més solvent per a reclamar-li el pagament.

La relació externa en el deute solidari comporta:

Article 1143.II CC

"El creditor que hagi execu-tat qualsevol d'aquests actes,i també el que cobri el deute,ha de respondre als altres dela part que els correspon enl'obligació."

La solidaritat passiva atorga al creditor lapossibilitat de triar el deutor que li sembli més

solvent.

1) Que per al deutor la solidaritat passiva representa la legitimació individual

per la totalitat del deute (art. 1144.I CC). Cada un dels deutors queda obligat

a complir la totalitat del deute. Per tant, es produeix l'extensió de la responsa-

bilitat per incompliment al total del deute per a cada un dels deutors.

Article 1144.I CC

"El creditor es pot adreçar con-tra qualsevol dels deutors soli-daris o contra tots ells simultà-niament."


2) La solidaritat passiva implica que el creditor gaudeix de la facultat d'elecció

i de l'ius variandi, i es pot adreçar indistintament contra qualsevol dels deu-

tors o contra tots ells simultàniament. A més, mentre el deute no sigui cobrat

completament, el creditor pot continuar entaulant accions contra la resta de

deutors que no han estat demandats inicialment (art. 1144.II CC). D'aquesta

norma es desprèn que els deutors demandats posteriorment no poden oposar

l'excepció de litispendència. Tanmateix, la sentència obtinguda davant un o

diversos deutors solidaris no serveix de títol executiu davant els deutors soli-

daris que no han estat part processal (art. 542 LEC); és a dir, que si el creditor no

ha demandat tots els deutors solidaris, encara que hagi obtingut una sentèn-

cia estimatòria de la demanda, aquesta sentència no es considera títol execu-

tiu davant els deutors solidaris no demandats i, per tant, en virtut d'aquesta

sentència no pot sol·licitar l'embargament dels béns d'aquests deutors solida-

ris no demandats. Evidentment, sí que pot sol·licitar l'embargament dels béns

dels deutors solidaris demandats que han estat vençuts en el procés.

Aquest criteri de l'art. 542 LEC suposa la modificació de la regla prevista en

l'article 1141.II CC.

3) Hi ha comunicació de responsabilitats. En cas de pèrdua, desaparició de la

cosa o prestació impossible, l'article 1147 CC estableix que si això ha ocorre-

gut sense culpa dels deutors solidaris, l'obligació queda extingida (la qual cosa

confirma la regla general de l'article 1182 CC). En cas contrari (culpa de qual-

sevol deutor solidari), "tots en són responsables, envers el creditor, del preu

i de la indemnització de danys i de l'abonament d'interessos, sense perjudici

de la seva acció contra el culpable o negligent". Per tant, en la relació interna

entre els codeutors, respon el deutor culpable o negligent.

4) La insolvència d'un dels deutors l'han de suplir els codeutors, a prorrata del

deute de cadascun (art. 1145.III CC).

La solidaritat passiva també comporta la denominada propagació d'efectes dels

actes de cada deutor als altres:

• El reconeixement d'un dels deutors de la seva condició de deutor solidari,

en principi, només constitueix un indici a favor de la solidaritat, però és

susceptible d'interrompre la prescripció en perjudici de tots els deutors si

posteriorment es comprova la naturalesa solidària de l'obligació (art. 1974

CC).

• No obstant això, la transacció feta entre el creditor i un sol dels deutors

solidaris no afecta (perjudica) la resta, ja que implica la creació d'una nova

situació i reglamentació d'interessos de les parts (art. 1809 CC).

El deutor solidari a qui es reclami el deute podrà oposar les excepcions següents

al creditor, conforme al que disposa l'article 1148 CC:

Article 1144.II CC

"Les reclamacions entauladescontra un d'ells no són obs-tacle per a les que s'adrecinposteriorment contra els altres,mentre el deute no sigui co-brat completament."


1) Les excepcions que derivin de la naturalesa de l'obligació (nul·litat de

l'obligació, prescripció del deute, pagament d'aquest, incompliment previ del

creditor, si es tracta d'una obligació sinal·lagmàtica).

2) Les excepcions personals que li siguin pròpies (falta de capacitat del deutor

a qui s'ha reclamat el pagament, vici del consentiment patit pel deutor solidari

mateix al qual s'ha fet la reclamació, compensació amb un crèdit del deutor

reclamat).

3) Les excepcions personals d'altres deutors en la part del deute de què siguin

responsables (quitament o remissió feta respecte de la part d'algun deutor so-

lidari, nul·litat parcial per incapacitat d'algun deutor solidari a qui no s'ha re-

clamat).

Quant a l'extinció de l'obligació solidària, aquesta es produeix per les causes

següents:

1) Per compliment o pagament per un dels deutors (art. 1145.I CC).

2) Per impossibilitat de compliment (art. 1147.I CC).

3) Per novació, compensació, confusió o remissió del deute segons l'article

1143 CC.

Vegeu també

Les causes d'extinció de lesobligacions s'estudien en elmòdul "La dinàmica de la rela-ció obligatòria".

Respecte d'aquestes situacions, cal tenir en compte el següent18:

a) Tant si la novació és modificativa com extintiva, només vincula el deutor que l'ha fet,sense que s'alteri la relació interna entre els codeutors.

b) Si la compensació té lloc amb un deutor i és total extingeix el deute. Si és parcial, elcreditor pot reclamar la resta als altres deutors. En tots dos casos, el deutor compensat potreclamar en la relació interna als altres deutors la part del deute que els correspon assumir.

c) La confusió també produeix l'extinció de l'obligació solidària per a tots els deutors,però aquell sobre el qual recau la causa d'extinció pot reclamar als altres la part que acada un correspon en la relació interna.

d) La remissió del deute pel total feta a un dels deutors té efectes extintius totals i alliberatots els deutors. No obstant això, la remissió pot ser parcial, afectant només la part d'uno alguns dels deutors.

Article 1146 CC

"El quitament o la remissió feta pel creditor de la part que afecta un dels deutors solidarisno allibera aquest de la seva responsabilitat envers els codeutors, en cas que el deute hagiestat totalment pagat per qualsevol d'ells."

L'art. 1146 CC vol dir que quan un deutor solidari paga totalment el deute

desconeixent la remissió parcial que el creditor ha fet a un dels codeutors,

el codeutor a qui s'ha perdonat la seva part en el deute no queda exempt de

responsabilitat en la relació interna amb el deutor que efectivament ha pagat

la totalitat del deute desconeixent aquesta remissió parcial; i això encara que

(18)Mª.C. Quesada González.

Novació modificativa oextintiva

La novació modificativa és laque consisteix a alterar algundels elements estructurals dela relació obligatòria, però esmanté la mateixa obligació;l'extintiva és la que consisteixa substituir una relació obli-gatòria, que s'extingeix, peruna altra de nova, que neix ex-pressament per a substituir-la. La regulació de la novacióes troba en els articles 1203 isegüents CC.

Compensació

La compensació és una causad'extinció de les obligacionsque té lloc quan dues personessón per dret propi recíproca-ment creditores i deutores (art.1195 i seg. CC).


posteriorment el codeutor a qui s'ha fet una remissió parcial es pugui adreçar

contra el creditor perquè li torni els diners que ha pagat (en la relació interna)

i que coincideixen amb la remissió parcial que el creditor ha fet.

En la relació interna entre els deutors, a favor del deutor que ha pagat davant

de la reclamació del creditor, es reconeix un dret de reclamar a cada codeutor

la part que li correspon més els interessos de l'avançament (art. 1145.II CC).

Per tant, es tracta d'un dret de tornada, que s'organitza des del punt de vista

de la mancomunitat simple o parciària. Tanmateix, per a exercitar aquest dret,

és necessari que el pagament hagi estat útil als deutors, és a dir, que es tracti

d'un pagament degut, vàlid i que tingui efectes extintius plens de l'obligació

i d'alliberament dels deutors davant del creditor.

A més, hi ha una cobertura mútua del risc d'insolvència entre els deutors,

repartint-se proporcionalment entre tots la part que havia d'haver pagat

l'insolvent.

Article 1145 CC

"El pagament fet per un dels deutors solidaris extingeix l'obligació. El qui va fer el pa-gament només pot reclamar dels seus codeutors la part que correspongui a cadascun,amb els interessos de l'acompte. La falta de compliment de l'obligació per insolvència deldeutor solidari ha de ser suplerta pels seus codeutors, a prorrata del deute de cadascun."

Confusió

La confusió consisteix en lareunió en una mateixa personade les condicions de deutor icreditor, per exemple, el deu-tor que hereta del seu creditor(art. 1192 i seg. CC).

Remissió

La remissió implica el perdóo condonació del deute (art.1187 i seg. CC).


3. L'objecte de la relació obligatòria

3.1. La prestació deguda

3.1.1. Caràcters i classes de la prestació deguda

La prestació és l'objecte de la relació obligatòria, la conducta a què

s'obliga el deutor i que el creditor pot exigir coactivament.

L'objecte és un dels elements que configuren l'estructura de la relació jurídica

obligatòria. El Codi civil no regula expressament els requisits de la prestació,

per la qual cosa s'ha d'acudir a la regulació relativa als elements del contracte

que es troba en els articles 1271 a 1273 CC.

Segons es desprèn del que disposen els articles 1271 a 1273 CC, són requisits

de la prestació els següents:

Article 1088 CC

"Tota obligació consisteix adonar, fer o no fer alguna co-sa."

1)�Possibilitat. La prestació de fer ha de ser realitzable i, en la prestació de

donar, la cosa ha d'existir o arribar a existir. Si la prestació és impossible, en

general, la sanció és la nul·litat.

Exemple

L'article 1271.I CC disposa que "poden ser objecte de contracte totes les coses que noestan fora del comerç dels homes, fins i tot les futures"; i l'article 1272 CC assenyala que"no poden ser objecte de contracte les coses o serveis impossibles".

No seria possible, per exemple, la prestació de lliurament del planeta Mart, o una obliga-ció de fer que consistís a baixar la Lluna.

2)�Licitud. La prestació no pot ser contrària a les lleis imperatives o a l'ordre pú-

blic. Igual com quan la prestació és impossible, també la sanció per la il·licitud

de la prestació és la nul·litat.

Exemple

Segons estableix l'article 1271.III CC "també poden ser objecte de contracte tots els serveisque no siguin contraris a les lleis o als bons costums".

En aquest sentit, seria il·lícita (i nul·la) la prestació consistent a espantar o apallissar unapersona. Igualment seria nul·la la prestació consistent a degradar, vilipendiar o fer el buita una persona.

La prestació sempre ha de ser possible; aquestano pot consistir, per exemple, en el lliurament

de la Torre Eiffel.


3)� Determinació. La prestació ha de ser determinada o ser determinable,

d'acord amb els criteris previstos en l'acte de constitució de l'obligació. En cas

contrari, l'obligació és nul·la per falta d'un requisit essencial.

Seria nul·la per falta de determinació la prestació consistent a "entregar alguna cosa oobjecte al creditor", ja que el grau d'inconcreció és total.

4)�Patrimonialitat. No és un requisit de la prestació. La prestació pot ser que

no tingui un contingut estrictament patrimonial (qui encarrega un vestit de

núvia no ho fa per un interès patrimonial). Tanmateix, la patrimonialitat sí

que és requisit de la sanció per incompliment de la prestació, ja que la res-

ponsabilitat del deutor sempre és necessàriament patrimonial (així, si el sas-

tre incompleix la seva obligació i no lliura a temps el vestit de núvia, s'haurà

de valorar econòmicament aquest incompliment de la prestació de fer, fins i

tot s'hauran de valorar econòmicament els danys morals, per exemple, el pa-

timent o danys físics o psíquics patits com a conseqüència de l'incompliment

de l'obligació).

A més, s'ha de distingir entre l'interès del creditor, que pot no tenir significat

econòmic (per exemple, qui adquireix un llibre no ho fa per un interès econò-

mic, sinó cultural o d'una altra índole), i el contingut de la prestació, que s'ha

de poder valorar econòmicament.

Hi ha diverses classificacions de les prestacions:

Article 1261 CC

L'article 1261 CC considera es-sencial el requisit de l'objectecert per a l'existència del con-tracte.

Article 1273 CC

"L'objecte de qualsevol con-tracte ha de ser una cosa de-terminada quant a la sevaespècie. La indeterminacióen la quantitat no és obstacleper a l'existència del contrac-te, sempre que sigui possibledeterminar-la sense necessi-tat d'un nou conveni entre elscontractants."

1) Segons la conducta del deutor, les prestacions poden ser de donar, de fer o

de no fer alguna cosa (art. 1088 CC).

2) Segons la seva subordinació funcional a una altra, es distingeixen prestaci-

ons principals i accessòries. És principal la prestació que no està subordinada

funcionalment a una altra, mentre que s'entén per prestació accessòria la que

està subordinada funcionalment a una altra. La subordinació funcional és un

criteri econòmic directament relacionat amb l'interès del creditor i la finalitat

empírica de l'obligació, fonamental per a determinar si l'incompliment possi-

bilita la resolució del contracte o no.

3) Segons si la quantia està determinada o no, les prestacions poden ser líqui-

des o il·líquides. Són líquides les prestacions la quantia de les quals és determi-

nada o pot determinar-se amb una simple operació aritmètica, i són il·líquides

en cas contrari. En els deutes il·líquids, en principi, no hi pot haver incompli-

ment ni es pot col·locar el deutor en mora (in illiquidis non fit mora), perquè

es desconeix l'import del deute, i a més la compensació del deute impedeix la

il·liquiditat (art. 1196. 4t CC). No obstant això, últimament la jurisprudència

ha matisat aquestes afirmacions.

Article 1088 CC

El precepte també permet dis-tingir les prestacions negatives(consisteixen a no fer) de lespositives (consisteixen a donaro fer).

Exemple

En l'adquisició d'una màquinadeterminada, l'obligació prin-cipal seria el lliurament de lamàquina, i l'obligació accessò-ria seria instal·lar-la i explicarcom funciona (cfr. art. 1190,1191 i 1207 CC).


4) Segons la seva identificació inicial, les prestacions poden ser determinades

o determinables (art. 1273 CC). Les primeres són les que queden fixades en el

moment en què es constitueix l'obligació, mentre que són determinables aque-

lles respecte de les quals, en el moment de constitució de l'obligació, només

es fixen els criteris per a la seva determinació ulterior.

5) Segons el desenvolupament temporal de la prestació, poden ser prestacions

instantànies, duradores o de tracte continuat, o periòdiques o de tracte suc-

cessiu.

a) Són prestacions instantànies, les que es realitzen en un sol acte (lliurament

d'una cosa).

b) Són prestacions duradores o de tracte continuat, les que, sense fraccionar-se,

es prolonguen en el temps (prestació de l'arrendador de mantenir l'arrendatari

en l'ús pacífic de l'habitatge arrendat; prestació del distribuïdor vinculat per

un contracte de distribució de mercaderies).

c) Són prestacions periòdiques o de tracte successiu, les que es fraccionen en

prestacions parcials que es duen a terme en períodes de temps iguals o no

(prestació del pagament de les rendes per part de l'arrendatari). Es tracta d'una

distinció rellevant, entre altres extrems, per a determinar els efectes de la re-

solució del contracte.

6) Segons la seva estructura, prestacions simples (que consisteixen en una úni-

ca prestació) i complexes (compostes per diferents prestacions integrants d'una

única relació jurídica, de tal manera que el deutor ha d'executar completament

totes les prestacions per donar compliment adequat a l'obligació complexa).

7) Segons l'objecte, genèriques (la prestació de donar es determina per la seva

pertinença a un gènere), alternatives (en l'acte constitutiu es preveuen diver-

ses prestacions, entre les quals el deutor només n'ha de complir íntegrament

una), facultatives (només es preveu una prestació deguda, però en el moment

solutori es pot substituir la prestació per una altra), indivisibles (la conducta

que deu el deutor no es pot fraccionar) i pecuniàries (consisteixen a donar una

quantitat de diners).

Aquí interessa analitzar de breument les característiques pròpies de les obliga-

cions indivisibles, ja que els altres tipus d'obligacions s'expliquen en els prò-

xims apartats.

La norma fonamental és l'art. 1151 CC segons el qual "per als efectes dels articles queprecedeixen, es reputen indivisibles les obligacions de donar cossos certs i totes aquellesque no siguin susceptibles de compliment parcial. Les obligacions de fer són divisiblesquan tenen per objecte la prestació d'un nombre de dies de treball, l'execució d'obres perunitats mètriques o altres coses anàlogues que per la seva naturalesa siguin susceptiblesde compliment parcial. En les obligacions de no fer, la divisibilitat o indivisibilitat esdecideix pel caràcter de la prestació en cada cas particular."

Exemple de prestació

És una prestació simple el lliu-rament de cent quilos de pata-tes. És una prestació comple-xa la construcció, instal·laciói manteniment d'un robot enla cadena de muntatge d'unamultinacional automobilística.


La indivisibilitat pot procedir de la mateixa naturalesa de la prestació, que és

objectivament indivisible (lliurar a un animal), o per la voluntat de les parts,

que configuren jurídicament la prestació com a indivisible.

La divisibilitat o la indivisibilitat de la prestació té conseqüències jurídiques

importants, entre les quals es poden destacar les següents:

1) L'article 1169 CC estableix la regla general segons la qual no es pot

compel·lir el creditor a rebre parcialment les prestacions en què consisteix

l'obligació. Si la prestació és divisible i el creditor ho consent, el deutor pot

complir per parts. Si és indivisible, això no és possible.

2) Quan en l'obligació hi ha diversos deutors o creditors i la prestació és divi-

sible, pot aplicar-se el règim de la parciaritat, solidaritat o mancomunitat en

mà comuna. Tanmateix, quan la prestació no és divisible, només es pot apli-

car el règim de la solidaritat o de la mancomunitat en mà comuna, ja que la

prestació no es pot entendre dividida en tantes parts com deutors. En el nos-

tre ordenament jurídic, a més, a l'obligació indivisible s'associa un sistema de

mancomunitat en mà comuna (art. 1139 i 1150 CC).

3.1.2. L'obligació de donar

L'obligació de donar és una de les classes d'obligació per raó de la con-

ducta a què s'obliga el deutor, conforme a l'article 1088 CC. A més és el

paradigma d'obligació per al nostre Codi civil, que la pren com a model

per a construir les seves solucions, que després adapta o matisa per a

aplicar-les a les obligacions de fer o de no fer.

Són regles comunes a aquestes obligacions:

Divisibilitat oindivisibilitat de laprestació

Quan en l'obligació només hiha un deutor i un creditor, ladivisibilitat o indivisibilitat de laprestació no altera ni modificales regles sobre les obligacions(art. 1149 CC).

1) Quan el deutor s'obliga a donar alguna cosa ha de conservar-la diligentment

i ajustar-se a l'estàndard de diligència del bon pare de família contingut en

l'article 1094 CC.

2) El deutor assumeix l'obligació de lliurar la cosa amb els seus accessoris (art.

1097 CC), si bé es tracta d'una norma dispositiva, que pot ser modificada per

un pacte de les parts.

3) El creditor té dret als fruits de la cosa des que neix l'obligació de lliurar-la

(art. 1095 CC). En conseqüència, el creditor té dret als fruits d'un immoble (el

lloguer) des de la subscripció del contracte de compravenda, moment en què

neix l'obligació de lliurar-lo, però no n'adquireix la propietat fins que no es

produeix el lliurament efectiu del bé.

Article 1094 CC

"La persona obligada a donaralguna cosa també ho està aconservar-la amb la diligènciapròpia d'un bon pare de famí-lia."

Exemple

Si una persona s'ha obligat alliurar una determinada màqui-na (per exemple, un tractor),l'ha de lliurar amb els accesso-ris propis d'aquesta màquinaper a fer les diverses tasquesagrícoles.


4) El creditor pot sol·licitar l'execució forçosa de la prestació, a més dels danys

i perjudicis derivats del retard, conforme al que estableixen els articles 1096 i

1101 CC. Segons l'article 1096 CC, si la cosa està en el patrimoni del deutor, el

creditor pot demanar el compliment in natura, això és, que s'obligui el deutor

a lliurar la cosa que es va comprometre a donar. Si la cosa és genèrica o és

indeterminada, s'ha de complir l'obligació a compte del deutor, adquirint una

cosa pertanyent al mateix gènere. Cal tenir en compte, a més a més, els criteris

previstos en els articles 701 i següents LEC.

5) Si el deutor està en mora o s'ha obligat a lliurar la mateixa cosa a dues o més

persones, respon fins i tot del cas fortuït fins al lliurament, és a dir, que encara

que s'hagi produït un supòsit de cas fortuït el deutor no queda alliberat de la

seva obligació i, per tant, ha de respondre (art. 1182 CC).

3.1.3. L'obligació de fer: obligació d'activitat i obligació de

resultat

En l'obligació de fer alguna cosa poden tenir rellevància les característiques

personals del deutor o, al contrari, pot passar que les característiques perso-

nals del deutor no siguin rellevants per a la satisfacció de l'interès del creditor.

Així, s'ha de distingir entre les prestacions personalíssimes o infungibles, en les

quals la persona del deutor és determinant (per exemple, retrat que ha de fer

un pintor de renom o operació de cirurgia que ha de practicar un determinat

cirurgià), i les prestacions fungibles, en què per al creditor és indiferent qui

compleix amb l'obligació (per exemple, pintar les parets d'una casa).


A.�Cabanillas (1993). Lasobligaciones de actividad y deresultado. José María Bosch.F.�Jordano (1991). "Obligaci-ones de medios y de resulta-do". Anuario de Derecho Civil(pàg. 5 i seg.).

L'incompliment del deutor en l'obligació de fer permet al creditor sol·licitar

l'execució forçosa.

A aquests efectes, la parquedat del Codi civil fa necessari completar les nor-

mes d'aquest text legal amb els articles 705 i seg. LEC. En alguns casos el jut-

ge pot substituir el deutor en el compliment, per exemple, elevant a públic

un document privat (cfr. art. 708 LEC19), però si la prestació és personalíssi-

ma, l'execució forçosa implica la indemnització pecuniària al creditor (art. 709

LEC).

Segons la finalitat que persegueixi l'obligació, dins de les obligacions de fer

es poden distingir les obligacions de mitjans o d'activitat i les obligacions de

resultat.

Article 1098 CC

"Si la persona obligada a feralguna cosa no la fa, s'ha defer executar a càrrec seu. Aixòmateix s'ha d'observar si lafa contravenint al tenor del'obligació. A més, es pot de-cretar que es desfaci el que haestat mal fet."

(19)Article 1279 CC.

Les obligacions de mitjans o d'activitat es caracteritzen perquè el deutor

s'obliga a dur a terme una activitat20.

Encara que no està obligat a obtenir cap resultat, el deutor de l'obligació de

mitjans o activitat sí que ha d'utilitzar els mitjans adequats a l'estat actual de

la ciència o tècnica tendents a la consecució del resultat, i ha de ser el creditor

(20)Per exemple, la prestació delmetge, que no assegura la curaciódel pacient; defensa d'un plet perun advocat, que no garanteix el re-sultat favorable als interessos delclient.


qui demostri, si escau, la falta de diligència del deutor. Si el deutor presta la

diligència exigible en aquest tipus d'obligacions, no hi ha incompliment. Tan-

mateix, és evident que, en contractar, les parts representen un resultat hipotè-

tic conseqüència d'una actuació diligent del deutor, per la qual cosa l'obtenció

d'aquest es pot considerar presumpció d'actuació diligent.

En les obligacions de mitjans o d'activitat és el creditor qui suporta el

risc de no obtenir el resultat, de manera que, encara que no s'obtingui

el resultat, si el deutor ha estat diligent el creditor li ha d'abonar la re-

tribució pactada.

Exemple

Un pacient mor en l'operació però el cirurgià ha actuat de manera diligent i amb tots elsmitjans i mecanismes adequats a l'estat actual de la ciència mèdica i de les circumstàn-cies concretes en les quals s'ha practicat l'operació. En aquests casos, encara que el paci-ent hagi mort, el metge té dret a cobrar els honoraris generats per l'operació quirúrgica.Aquests honoraris els han de pagar els hereus del pacient mort (art. 1257 i 659 CC).

Al contrari, les obligacions de resultat es caracteritzen perquè el deutor s'obliga

a dur a terme una activitat i, a més, a aconseguir un resultat determinat (per

exemple, la construcció d'una casa, la confecció d'un vestit). El fet de no as-

solir el resultat previst i volgut per les parts en el moment de constitució de

l'obligació comporta la responsabilitat del deutor, llevat que es presenti un

supòsit de cas fortuït. La càrrega de la prova de la concurrència d'aquesta causa

d'exoneració correspon al deutor.

D'altra banda, el deutor no pot reclamar la contraprestació pactada per

les parts en el contracte si no s'ha obtingut el resultat previst. Única-

ment no perd el dret a aquesta contraprestació quan la no obtenció del

resultat obeeix a una causa imputable al creditor.

Criteris en el contracte d'obra

Els articles 1589 i 1590 CC, que preveuen els supòsits de mora accipiendi i d'impossibilitatdeguda a una causa imputable al creditor en el contracte d'arrendament d'obra. Quanl'amo de l'obra (creditor de l'obligació de fer), encarregat de subministrar al constructorde la casa (deutor de l'obligació de fer) els materials, els proporciona de mala qualitat iper aquest motiu l'obra es destrueix.

El règim de les obligacions de resultat significa, en definitiva, consagrar un

sistema més rigorós per al deutor.


3.1.4. L'obligació negativa

S'entén per obligació negativa la que consisteix a no fer alguna cosa. Hi ha dos

tipus o models bàsics d'obligació negativa:

1) Abstenció de realitzar una conducta (non facere). Per exemple, davant de la

venda d'una empresa pel seu titular, l'obligació d'aquest de no constituir cap

altra empresa competidora en un termini d'uns quants anys.

2) Suportar sense oposició una activitat del creditor (pati). Per exemple, per-

metre que el veí utilitzi un camí que es troba dins de la nostra finca rústica.

El nostre Codi civil s'ocupa bàsicament de les obligacions de donar i oblida

les de fer i no fer, per la qual cosa l'anàlisi d'aquestes últimes planteja diversos

problemes: si hi ha un compliment simplement defectuós i si és possible la

constitució en mora del deutor i un compliment tardà entre d'altres.

A la primera de les qüestions s'ha de contestar en sentit negatiu: no és possi-

ble un compliment simplement defectuós de l'obligació de no fer ja que si es

realitza la conducta que no s'havia de realitzar sempre es produirà un incom-

pliment total (segons l'opinió, entre d'altres, d'F. Blasco Gascó); a la segona,

en sentit afirmatiu: és possible, ateses les característiques de l'obligació de no

fer, que el creditor segueixi tenint interès en un compliment retardat de la

prestació (per exemple, deixo de produir un bé, en comptes del dia 1 de gener,

el dia 1 de juny).

En les obligacions de no fer, l'incompliment de l'obligació suposa una indem-

nització pecuniària per al creditor, i es pot exigir al deutor que s'abstingui de

reiterar la conducta indeguda (art. 710 LEC). L'article 1099 CC (que es remet a

l'article 1098 CC) i l'article 710 LEC estableixen, a més, que és possible desfer

allò mal fet.

3.2. Les obligacions genèriques. Règim jurídic

La distinció entre obligacions específiques i genèriques és una de les

classificacions bàsiques del nostre dret d'obligacions. Tanmateix, el Codi

civil no regula expressament aquesta categoria, sinó que simplement

en pressuposa l'existència en alguns preceptes (art. 1096 i 1167 CC) i

dedica algunes normes als llegats de cosa genèrica (art. 875 a 877 CC).

La regulació de les obligacions genèriques en el Codi civil és incompleta, ja

que el Codi civil pren com a paradigma les obligacions específiques i no té en

compte la producció en massa pròpia del sistema industrial, sinó que es basa

en un sistema purament artesanal.


M.�J.�Ferrer (2001). La obli-gación negativa. Tirant loBlanch.


Són específiques les obligacions que tenen per objecte el lliurament d'una cosa

concreta i determinada, individualitzada (per exemple, un quadre determinat,

una antiguitat determinada). Al contrari, es consideren obligacions genèriques

aquelles en què la prestació de donar (o, si escau, de fer) es determina per la

seva pertinença a un gènere, i per tant la prestació no es troba individualitzada

(per exemple, l'obligació de lliurar mil quilos de pastanagues o un portàtil).

Al costat d'aquests dos tipus d'obligacions, en trobem un tercer: les obligaci-

ons genèriques de gènere limitat, en què les parts determinen la qualitat i cir-

cumstàncies de les coses que s'han de lliurar (per exemple, el lliurament d'unes

sabates d'una marca i número determinats, o un exemplar de la primera edi-

ció d'una novel·la de Camilo José Cela). Com es veu, la regla genus nunquam

perit (el gènere mai no pereix) es restringeix en aquest tipus d'obligacions, que

també es caracteritzen pel fet que, si totes les coses del gènere delimitat per

les parts pereixen per una causa fortuïta o de força major, el deutor s'eximeix

de responsabilitat.

Quines són les regles bàsiques del règim jurídic de les obligacions genèriques21?

1)�Compliment�i�qualitat. Si les parts determinen la qualitat i circumstàncies

de la prestació, ens apropem a les obligacions genèriques de gènere limitat.

Així mateix, aquests dos aspectes poden quedar determinats per la interpreta-

ció del contracte o la seva integració per la bona fe i els usos (art. 1281 i seg. i

1258 CC). A falta d'aquests criteris, l'article 1167 CC disposa que s'ha d'aplicar

la regla de la qualitat mitjana.

Responsabilitat del deutor

Segons L. Díez-Picazo, si bés'ha d'interpretar la volun-tat de les parts en el nego-ci concret, si res no s'haguésestablert, en principi, s'had'entendre que, si el deutor ésun fabricant, l'obligació de lliu-rament es limita al gènere quefabrica; al contrari, si es trac-ta d'un comerciant, l'obligacióno es limita al gènere que estroba als magatzems en el mo-ment de contreure l'obligació.

(21)Seguint F. Blasco Gasco.

Article 1167 CC

"Quan l'obligació consisteix a lliurar una cosa indeterminada o genèrica, la qualitat iles circumstàncies de la qual no s'han expressat, el creditor no pot exigir-la de qualitatsuperior, ni el deutor lliurar-la d'inferior."

D'altra banda, en aquest punt, la regulació del Codi civil s'ha de completar

amb els criteris sobre conformitat dels productes dels articles 114 i següents

del TRLGDCU.

Exemple

Si es fa un encàrrec d'arròssense especificar-ne la qualitat,s'ha d'aplicar aquest criteri le-gal de la qualitat mitjana.

2)� Incompliment� per� impossibilitat� sobrevinguda. Atès que a les obliga-

cions genèriques se'ls aplica la regla genus nunquam perit22, el deutor no pot

al·legar cas fortuït o força major per a alliberar-se de l'obligació i eximir-se

de la responsabilitat per incompliment (art. 1182, a contrario, CC, que sí que

preveu l'extinció de l'obligació de lliurar una cosa específica quan la pèrdua

s'hagi produït sense culpa del deutor o abans d'haver-se constituït en mora).

No obstant això, aquesta regla pot trobar limitacions derivades d'una obligació

genèrica de gènere limitat, de la mora del creditor, del fet que la prestació ja

s'hagi especificat, o del fet que es tracti d'una obligació genèrica de fer.

(22)Que significa que el risc de ladestrucció fortuïta dels exemplarsdel gènere que tenia el deutor éssuportat per aquest, ja que sem-pre és possible trobar en el mer-cat coses del mateix gènere queles perdudes que les puguin substi-tuir i li permetin el compliment del'obligació.


L'especificació implica escollir, entre les coses del mateix gènere, les coses con-

cretes objecte de l'obligació. En conseqüència, l'especificació és l'elecció d'unes

coses concretes que pertanyen a un gènere per a lliurar-les al creditor tal com

van acordar les parts. L'especificació, també denominada concentració, conver-

teix l'obligació genèrica en específica, de manera que a partir d'aquest moment

el risc es trasllada al creditor (ja que les coses genèriques ja s'han especificat

o s'han concretat), i aquest ha de pagar el seu preu al deutor si moren o es

perden, sempre que hi hagi culpa del deutor.

3)�Compliment�forçós. Així mateix, el creditor pot demanar el compliment a

compte del deutor, conforme a allò que disposa l'article 1096.II CC, si bé aquí

també és necessari completar els criteris del Codi civil amb aquells previstos

en l'article 702 LEC.

Com hem indicat anteriorment, les normes del Codi civil es refereixen fona-

mentalment al règim jurídic de les obligacions específiques, que pren com a

model de regulació. Els criteris bàsics del règim jurídic de les obligacions es-

pecífiques són els següents:

1) La prestació consisteix en el lliurament d'una cosa concreta i determinada,

individualitzada o específica. Per exemple, un llibre únic, un quadre famós,

un cavall concret.

2) L'obligació genèrica es converteix en específica per mitjà de la individualit-

zació, concentració o especificació de la prestació.

3) L'especificació comporta el trasllat dels riscos al creditor (art. 1094 i 1182

CC).

La facultat de realitzar l'especificació pot estar determinada en el contracte,

i pot correspondre al deutor, al creditor, a tots dos o a un tercer. A falta de

pacte, s'ha d'efectuar una interpretació concorde als usos (art. 1258 CC) i, en

defecte d'aquests criteris, la facultat d'especificació correspon al deutor, i això

per diferents raons: per l'aplicació del principi favor debitoris; pel principi genus

nunquam perit, que determina que fins al moment de l'especificació el risc és del

deutor; per aplicació analògica de les regles pròpies de l'obligació alternativa

(art. 1132 CC), i perquè és la regla aplicable al llegat de cosa genèrica (art.

875.III CC).

L'especificació feta pel deutor es pot efectuar en el moment del compliment

o de constitució en mora del creditor. En aquest cas, es requereix acceptació

pel creditor o posada a la seva disposició.


J.�Caffarena (1982). "Genusnunquam perit". Anuario deDerecho Civil (pàg. 291 i seg.).J.�L.�Moreu (2002). "El afo-rismo genus nunquam perit yla doctrina general sobre laobligación genérica". A: Estu-dios jurídicos en homenaje alprofesor Luis Díez-Picazo (vol.II, pàg. 2629 i seg.). Civitas.

Vegeu també

Els criteris previstos en l'article702 LEC s'examinen en el mò-dul "La dinàmica de la relacióobligatòria".


3.3. Les obligacions alternatives. Règim jurídic

Són alternatives les obligacions que preveuen diverses prestacions a

efecte del compliment, de manera que el deutor compleix realitzant-ne

qualsevol d'elles (plures res sunt in obligatione, una autem in solutione).

No obstant això, la situació d'alternativitat és transitòria, i sempre prèvia al

compliment, ja que una vegada efectuada l'elecció, l'obligació deixa de ser

alternativa, i s'aplica la regla de l'article 1182 CC. Aquesta regla estableix que,

si la cosa específica es perd sense culpa del deutor, aquest queda alliberat de

l'obligació i, al contrari, si l'obligació era sinal·lagmàtica, el creditor no queda

alliberat de l'obligació de pagar el preu per la cosa que s'ha perdut, per la qual

cosa ha de pagar el preu encara que el deutor del lliurament no li pugui lliurar

la cosa específica perquè aquesta s'ha perdut.

L'origen de les obligacions alternatives pot ser legal (art. 149 CC) o negocial.


J.�Rams (1982). Las obligacio-nes alternativas. Montecorvo.

Exemple

S'estableix com a contrapresta-ció a un dipòsit bancari que elclient pot escollir entre un or-dinador i un equip de música.

El règim jurídic de les obligacions alternatives es troba en els articles 1131

a 1136 CC (vegeu també l'art. 874 CC), i se'n poden ressaltar els aspectes

següents:

1) En principi, el deutor gaudeix de facultat d'elecció de la prestació. L'article

1132.I CC estableix expressament que "l'elecció correspon al deutor, si no és

que s'ha concedit expressament al creditor". Per tant, llevat d'un pacte exprés

que l'atorgui al creditor o a un tercer, l'elecció de la prestació correspon al

deutor (principi favor debitoris). No obstant això, la facultat d'elecció del deutor

implica que el deutor ha de complir completament una prestació, i escollir

entre les prestacions que siguin possibles.

Article 1131 CC

"La persona obligada alternativament a diverses prestacions n'ha de complir una com-pletament."

Article 1132.II CC

"El deutor no té dret a elegir les prestacions impossibles, il·lícites o que no hagin pogutser objecte de l'obligació."

Article 874 CC

L'article 874 CC regula els lle-gats alternatius, entesos comaquells en els quals el testadorordena a l'hereu que lliuri allegatari una cosa entre diver-ses que ha determinat dins del'herència (per exemple, lliuraruna joia d'entre tres).

La facultat d'elecció és una facultat de configuració jurídica, una declaració de

voluntat unilateral, receptícia (art. 1133 CC i 1136.I CC) i irrevocable.

No obstant això, no es tracta d'una facultat d'elecció absoluta, sinó que està

sotmesa a límits.

2) Per al supòsit de pèrdua o impossibilitat sobrevinguda, s'ha de distingir

entre quan l'elecció és una facultat conferida al deutor o al creditor.

Article 1133 CC

"L'elecció no produeix efectefins que no ha estat notifica-da."


Article 1131.II CC

"El creditor no pot ser compel·lit a rebre'n una part de l'una i una part de l'altra."

a) Quan la facultat d'elegir correspon al deutor:

• La pèrdua o impossibilitat sobrevinguda d'alguna o algunes prestacions

implica la reducció de la facultat d'elecció per al deutor, que ha de realitzar

la prestació que subsisteix, i és indiferent que es presenti culpa o dol del

deutor (art. 1134 CC).

• Si es perden o desapareixen totes les coses, o esdevé impossible el compli-

ment, sense culpa del deutor, aquest queda alliberat (art. 1105 i 1182 CC).

• Si es perden o desapareixen totes les coses, o esdevé impossible el com-

pliment, per culpa del deutor, el creditor té dret a una indemnització per

danys i perjudicis (art. 1135.I CC). En aquest cas, la indemnització es fixa

prenent com a base el valor de l'última cosa que hagi desaparegut, o el del

servei que últimament s'hagi fet impossible (art. 1135.II CC).

b) Quan la facultat d'elecció correspon al creditor:

• Ha de notificar l'exercici de la seva facultat d'elecció al deutor, i des d'aquest

moment l'obligació deixa de ser alternativa (art. 1136.I CC).

• Si es perden o desapareixen algunes coses, o algun servei, esdevé impos-

sible per culpa del deutor, el creditor pot escollir entre reclamar-ne quals-

sevol de les que restin o el preu d'alguna de les que es van perdre o van

esdevenir impossibles; mentre que, si es perden o desapareixen totes les

coses o esdevé impossible el compliment amb culpa del deutor, el creditor

conserva el dret d'elecció sobre el seu preu (art. 1136.II.2a. CC).

• Si es perden o desapareixen totes les coses, o esdevé impossible el com-

pliment, sense culpa del deutor, aquest queda alliberat (art. 1136.II.1a. i

1182 CC).

• Si es perden o desapareixen algunes coses, o algun servei esdevé impossi-

ble, per cas fortuït, el creditor pot triar entre les prestacions subsistents o

l'única que hagi quedat (art. 1136.II.1a. i 1182 CC).

Article 1132.II CC

"El deutor no té dret a elegirles prestacions impossibles,il·lícites o que no hagin pogutser objecte de l'obligació."

Article 1136.I CC

"Quan l'elecció ha estatatribuïda expressament al cre-ditor, l'obligació deixa de seralternativa des del dia en quèaquella ha estat notificada aldeutor."

Article 1134 CC

"El deutor perd el dretd'elecció quan de les prestaci-ons a què alternativament estàobligat, només una és realitza-ble."

Tenint en compte la finalitat pràctica, quanalgú va a un restaurant, és clar que l'elecció delque menjarà entre els diferents plats del menú

correspon al comensal.


3.4. Les obligacions facultatives. Règim jurídic

En les obligacions facultatives (també denominades obligacions amb

facultat alternativa) es preveu una única i exclusiva prestació en l'acte

constitutiu de l'obligació, però es concedeix la facultat al deutor o, si

escau, al creditor, de modificar la prestació en el moment del compli-

ment, (una res est in obligatione, plures autem in solutione). En les obliga-

cions facultatives no hi ha una pluralitat de prestacions degudes, sinó

solament una.

S'han de diferenciar les obligacions facultatives d'altres figures afins. Així, la diferènciaprincipal amb les obligacions alternatives és que en l'acte constitutiu d'aquestes últimeses preveuen diverses prestacions, per la qual cosa el règim jurídic en cas d'impossibilitatsobrevinguda necessàriament és diferent23. Tot i que, encara que una de les diverses pres-tacions establertes en l'obligació alternativa es fes impossible sense culpa del deutor, en-cara quedarien les altres per a poder ser complertes, al contrari del que passa en les obliga-cions facultatives, en les quals únicament hi ha una prestació, per la qual cosa si aquesta,sense culpa del deutor, desapareix, l'obligació s'extingeix.

Així mateix, es distingeixen les obligacions facultatives de la dació en pagament24, enquè aquesta última requereix en el moment del compliment un acord de voluntats entreel creditor i el deutor per a possibilitar la modificació de la prestació.


J.�Pérez�de�Vargas (2006)."Sobre las obligaciones facul-tativas en Derecho español".A: Estudios de Derecho de Obli-gaciones: Homenaje al ProfesorMariano Alonso Pérez (vol. II,pàg. 575 i seg.). La Ley.

Exemple

L'obligació de lliurament d'unajoia, reservant-me la facultatde substituir-la en el momentdel compliment per un rellot-ge, és un exemple d'obligaciófacultativa.

(23)Vegeu la STS de 13 de març de1990.

(24)Per exemple, lliurament debéns al creditor en pagament d'undeute dinerari ja que el deutor noté diners.

Les obligacions facultatives no tenen una regulació expressa en el Codi civil,

però s'admeten a l'empara del principi de l'autonomia de la voluntat consagrat

en l'article 1255 CC. No obstant això, la seva existència requereix un pacte

exprés.

A diferència de les obligacions alternatives, en les quals es preveuen diverses

prestacions in obligatione, en les facultatives només hi ha una prestació, però

amb la possibilitat de realitzar-ne una altra in solutione (en el moment del com-

pliment). Si es produeix la impossibilitat sobrevinguda de la prestació in obli-

gatione i no concorre la culpa del deutor, s'extingeix l'obligació i el deutor que-

da alliberat (art. 1182 i 1105 CC), encara que siguin possibles altres prestaci-

ons in solutione.

3.5. La pluralitat de prestacions. La relació entre les diverses

prestacions

Quan es parla de pluralitat de prestacions es fa referència a una obligació

objectivament complexa o col·lectiva, ja que es preveuen diverses con-

ductes que el deutor ha de realitzar per a satisfer l'interès del creditor.

Article 1166 CC

"El deutor d'una cosa no potobligar el seu creditor que enrebi una altra de diferent, en-cara que sigui d'igual o mésgran valor que la deguda. Enles obligacions de fer tampocno pot ser substituït un fet perun altre contra la voluntat delcreditor."

Art. 1153 CC

D'altra banda, l'article 1153CC reconeix un supòsitd'obligació facultativa en rela-ció amb les obligacions ambclàusula penal, si bé sense do-nar-hi aquest nom.

Exemple

Un exemple d'obligació objec-tivament complexa és la cons-trucció, instal·lació i manteni-ment d'un superordinador so-fisticat.


Les obligacions amb pluralitat de prestacions es distingeixen d'altres figures afins: enprimer lloc, de les obligacions alternatives, perquè en aquestes el deutor únicament ha decomplir íntegrament una de les prestacions previstes; i en segon lloc, de les obligacionsgenèriques, ja que en aquestes el deutor s'allibera complint una prestació entre les diversesd'homogènies.

La relació entre les prestacions en els supòsits de pluralitat pot ser de subordi-

nació (una prestació és principal i les altres són accessòries) o d'equiparació

(totes les prestacions compleixen la mateixa funció, i només el compliment

de totes satisfà l'interès del creditor). En tot cas, l'existència d'una o diverses

prestacions i la independència funcional entre elles s'ha d'analitzar atenent la

voluntat de les parts i els criteris d'interpretació i integració del contracte.


4. Les obligacions pecuniàries

4.1. Els diners. Concepte i funcions

Els diners tenen actualment una naturalesa funcional, ja que es considera com

a diners el que exerceix la funció de tal.

Els diners es poden definir amb caràcter general com aquell element

que proporciona un poder patrimonial abstracte i general d'adquisició.

No són rellevants les unitats monetàries concretes, sinó el poder

d'adquisició abstracte que incorporen. Per això, és necessari distingir els

diners dels signes materials que els representen, com els bitllets i les

monedes.

Són funcions dels diners en l'actualitat:

1) Constituir una unitat de mesura dels valors: és una mesura comuna de valor.

2) Ser un mitjà de pagament, facilitador dels intercanvis.

Tradicionalment, els diners s'han caracteritzat com a bé moble, fungible i genè-

ric, si bé aquesta caracterització confon els diners amb les monedes o els bitllets

que els representen.

4.2. Els deutes de diners o pecuniaris

4.2.1. Concepte de deute de diners

Les obligacions pecuniàries són aquelles en les quals la prestació del

deutor consisteix en el lliurament al creditor d'una suma de diners. Són

les relacions obligatòries que s'expressen en diners (unitat de compte)

i que estan dirigides a proporcionar al creditor diners (mitjà de canvi)

com a poder patrimonial incorporal.


Exemple

Un exemple és l'obligació del comprador de pagar el preu (300.000 euros) en el contractede compravenda d'un habitatge.

No obstant això, en els estranyíssims casos en què la prestació consisteix pre-

cisament en el lliurament d'unes monedes determinades (per exemple, quatre

doblons d'or del segle XVII), el deute no és pecuniari, sinó que ens trobarem

davant d'una obligació de donar una cosa específica o, si escau, de gènere li-

mitat. En aquest supòsit, no es deuen diners, sinó una cosa determinada.

El nostre Codi civil no conté una regulació general i sistemàtica dels deutes

pecuniaris: el legislador va estructurar les relacions obligatòries basant-se en

la naturalesa de la prestació, que es pot aconseguir mitjançant els diners, però

a aquests, com a objectes del deute, no els presta l'atenció suficient.

4.2.2. Classes de deutes de diners o pecuniaris

Dins de la categoria de les obligacions pecuniàries es poden distingir:

1)�Deutes�de�suma�de�diners, que es caracteritzen perquè el seu objecte és el

lliurament d'una quantitat de diners, que es consideren un bé en si mateix.

S'han de complir en moneda de curs legal a Espanya en el moment del com-

pliment (art. 1170 CC). En cas de mora del deutor, a falta de pacte en contra,

la indemnització consisteix en el pagament dels interessos, i a falta de conveni

sobre aquests, s'han de pagar els interessos legals (art. 1108 CC).

Com a subgrup dins dels deutes de suma de diners trobem els deutes d'espècie

monetària, que permeten pactar l'espècie de moneda que ha de lliurar el deutor

(art. 1170 CC), que no es pot alliberar lliurant monedes d'espècie diferent.


C.�Paz-Ares (1993). "Comen-tario al artículo 1170 CC". A:Comentario del Código Civil(vol. II, 2a. ed.). Ministeriode Justicia.

2)�Deutes�de�valor, en els quals els diners actuen com a equivalent econòmic

de les coses: són deutes de caràcter indemnitzatori o compensatori. En aquests,

en el moment del compliment, el deutor no ha de lliurar una quantitat de di-

ners prèviament determinada, sinó un valor, la quantitat de diners necessària

per a assolir el valor degut25. Una vegada liquidats o concretats els deutes de

valor, es converteixen en deutes de suma de diners.

4.2.3. El pagament dels deutes pecuniaris

El Codi civil dedica poca atenció a les obligacions pecuniàries, però dues nor-

mes han de ser destacades:

Article 1170.I CC

"El pagament dels deutes de diners ha de fer-se en l'espècie pactada i, si no és possiblelliurar l'espècie, en la moneda de plata o d'or que tingui curs legal a Espanya."

(25)Per exemple, obligació de res-pondre pels danys i perjudicis deri-vats d'un accident, de manera queel patrimoni del danyat quedi in-demne.


Article 1108 CC

"Si l'obligació consisteix en el pagament d'una quantitat de diners, i el deutor concorreen mora, la indemnització de danys i perjudicis, no havent-hi pacte en contra, ha deconsistir en el pagament dels interessos convinguts, i a falta de conveni, en l'interès legal."

El primer precepte es refereix al pagament de les obligacions pecuniàries, en

concret a la manera de fer aquest pagament. Així, s'ha d'efectuar en l'espècie

pactada i, si això no pot ser, en la moneda que tingui curs legal a Espanya.

Si es tracta d'un deute en moneda estrangera, s'ha de pagar en la moneda es-

trangera pactada. Tanmateix, també és possible el pagament en moneda naci-

onal en els casos següents:

1) si és legalment o físicament impossible el pagament en moneda estrangera;

2) si el creditor consent el pagament en aquesta moneda;

3) sempre que l'espècie monetària, en realitat, en el contracte no compleix la

funció d'identificar la prestació (quan, per exemple, s'utilitza com a clàusula

d'estabilització).

Quan la moneda estrangera s'ha de convertir a moneda nacional perquè es

doni algun dels supòsits esmentats26, s'ha de determinar el moment de la con-

versió, que no pot perjudicar el creditor.

Els incisos II i III de l'article 1170 CC es refereixen al pagament mitjançant

documents mercantils.

Article 1170.II i III CC

"El lliurament de pagarés a l'ordre, o lletres de canvi o altres documents mercantils, nomésprodueix els efectes de pagament quan hagin estat realitzats, o quan per culpa del cre-ditor s'hagin perjudicat. Mentrestant, l'acció derivada de l'obligació primitiva queda ensuspens."

(26)Una aplicació d'aquesta ideapot trobar-se en l'article 577.2LEC.

En aquest cas, el lliurament dels documents mercantils allibera el deutor

només si resulten efectivament pagats o si es perjudiquen per culpa del cre-

ditor (pagament llevat de bon fi, és a dir, es tracta d'un pagament pro solven-

do). No obstant això, es tracta d'una norma dispositiva, i es pot pactar que el

lliurament dels documents s'efectuï com a pagament pro soluto. En aquest cas,

el risc de la falta de realització dels efectes és assumida pel creditor, i la seva

funció és similar a la d'una dació en pagament.

Però amb caràcter general, per exemple, si el comprador d'un habitatge abo-

na una tercera part del seu preu en efectiu i la resta en un xec, el lliurament

d'aquest equivaldrà al pagament només quan el xec sigui abonat efectivament

(llevat de bon fi) o quan per culpa del creditor (no ha estat diligent en el co-

brament) s'hagués perjudicat. Mentrestant, l'acció derivada de l'obligació pri-

mitiva continua en suspens. Per tant, en aquest punt el Codi civil incideix en

Vegeu també

La dació en pagament és ob-jecte d'estudi en el mòdul "Ladinàmica de la relació obli-gatòria".


la idea que el pagament només es considera fet quan s'ha satisfet l'interès del

creditor, la qual cosa es produeix amb la realització del xec i no amb el simple

lliurament d'aquest.

4.3. Les alteracions del valor de la moneda

Les alteracions del valor de la moneda poden comportar un desequilibri

de les prestacions, que en cas d'inflació patirà el creditor (que ha de

rebre el lliurament dels diners el valor dels quals s'ha depreciat), i en

cas de deflació, el deutor (que ha de lliurar els diners el valor dels quals

s'ha apreciat).

4.3.1. Nominalisme i valorisme

Per a determinar la prestació que deu el deutor, han sorgit dues construccions

o principis:

1)� Nominalisme� o� principi� nominalista, segons el qual el deutor sempre

deu la quantitat nominal que va quedar fixada en el contracte, encara que es

produeixin alteracions del valor de la moneda. D'aquesta manera, el deutor ha

de lliurar la mateixa quantitat de diners pactada (que, a més, normalment té

sempre menys valor abstracte d'adquisició, ja que el normal és que els diners

perdin valor amb el pas del temps a causa de la inflació), no l'equivalent del

seu valor. Aquesta solució, que és l'acollida pel nostre ordenament jurídic (art.

1170, 1753 i 1754 CC; i art. 312 CCom) i jurisprudència, afavoreix la seguretat

jurídica.

El nominalisme implica que si el deutor va pactar una renda de 1.000 euros mensualsen el contracte d'arrendament, encara que aquest duri cinquanta anys, haurà de pagarexclusivament 1.000 euros cada mes de vigència del contracte. Com és fàcil d'imaginar,el valor en canvi de 1.000 euros dins de cinquanta anys distarà molt de ser el que ésavui en dia.

Per aquesta raó, en aquest tipus de contractes és freqüent trobar clàusules d'estabilitzacióper a evitar els perjudicis del principi nominalista (en aquest cas, per exemple, fent re-ferència a l'IPC: cfr. art. 18 LAU).

2)� Valorisme� o� principi� valorista, segons el qual el deutor ha de lliurar

l'equivalent del poder adquisitiu de la quantitat pactada, i fa prevaler el man-

teniment del poder adquisitiu. Per tant, acostuma a afavorir el creditor, ja que

el deutor deu la quantitat equivalent al poder adquisitiu de la quantitat pac-

tada. Aquest sistema no és el que recull el nostre ordenament jurídic, proba-

blement per la inseguretat que comportaria la determinació de la quantia de

la prestació en cada moment en què aquesta s'hagués de complir.


4.3.2. Les clàusules d'estabilització

Amb la finalitat d'evitar els perjudicis derivats de les alteracions del valor de la

moneda i cobrir habitualment el risc d'inflació, en els contractes se solen in-

corporar algunes clàusules en benefici del creditor que es denominen clàusules

d'estabilització. Aquestes clàusules intenten evitar els riscos que, per l'aplicació

del sistema nominalista, pot produir el pas del temps en les obligacions pecu-

niàries de suma de diners.27

Les clàusules d'estabilització també poden tenir un origen legal, no solament

contractual (art. 18 LAU), i impliquen la revalorització del deute amb referèn-

cia a un índex.

Els índexs usuals són els següents:

1) Clàusula valor or o valor plata: el deutor ha de lliurar la suma de diners

necessària per a adquirir la mateixa quantitat d'or o plata.

2) Índex de producte o mercaderia: es té en compte el preu d'un determinat

producte o mercaderia de l'IPC.

3) Índex de moneda estrangera: el deutor ha de lliurar la suma de diners ne-

cessària per a adquirir la mateixa suma en moneda estrangera.

4) Índex del cost de la vida publicat per l'INE.

(27)De "pensió actualitzable" enparla l'art. 1792 CC en relació ambel contracte d'aliments.

No obstant això, a més de les clàusules d'estabilització, les parts poden servir-se

d'altres instruments amb la mateixa finalitat, com el pacte d'interessos quan

es calculen tenint en compte la previsió d'inflació28 o, molt excepcionalment,

com veurem, la possible revisió judicial o legal del contracte, per aplicació de la

clàusula rebus sic stantibus, que revesteix un caràcter totalment extraordinari.

4.4. El deute d'interessos

El deute d'interessos és un deute dinerari derivat, al seu torn, d'un deu-

te de diners. En concret, s'entén per deute d'interessos l'obligació que

consisteix en el pagament, en general amb caràcter accessori, d'una re-

tribució o remuneració per la utilització d'un capital aliè.

Retribució per l'ús d'un capital aliè

Amb caràcter general, la retribució per l'ús d'un capital aliè comporta el pagament d'altresquantitats en conceptes diferents al d'interès, per exemple, les comissions bancàries.L'article 18 LCC imposa el càlcul del cost del crèdit en termes de TAE, i inclou en el càlcultant els interessos com les comissions i despeses repercutibles al prestatari.

(28)Fins i tot és possible que enels contractes s'estableixin clàusu-les d'interès variable en els prés-tecs, referenciats anualment o se-mestralment a índexs oficials o ob-jectius com l'euríbor i els restantsusualment utilitzats a la pràcticabancària.


Si bé en general es tracta d'una prestació accessòria de la principal (deute de

diners), de vegades pot esdevenir la prestació principal, una vegada vençuts i

exigibles els interessos, de manera que generin nous interessos (fenomen de

l'anatocisme).

Jurídicament, els interessos són fruits civils. Els diners són un bé productiu, i

els interessos són els seus fruits.

A més de la funció remuneratòria o de retribució per l'ús dels diners, que és

l'ordinària, els interessos poden tenir diverses funcions, com ara les següents:

una funció indemnitzatòria o rescabalatòria, exercida pels denominats interes-

sos moratoris (art. 1108 CC); una funció revaloritzadora del poder adquisitiu

dels diners, que com hem assenyalat corregeix així el principi nominalista;

una funció compensatòria, si l'obligació és sinal·lagmàtica i la cosa produeix

fruits (art. 1120, 1303 i 1501 CC).

4.4.1. Classes d'interessos

Es poden efectuar diverses classificacions dels interessos, distingint:

1) Per l'origen, entre interessos legals i convencionals.

2) Per la funció, entre interessos moratoris i remuneratoris.

3) Pel tipus�aplicable, entre interessos fixos i variables.


M.�Ordás (2004). El interés dedemora. Aranzadi.

Per l'origen, els interessos poden ser convencionals, de manera que l'obligació

de satisfer-los deriva d'un pacte contractual d'interessos, en el qual es deter-

mina la seva quantia i mode de pagament. En cas que la quantia no quedi

determinada, seran exigibles els interessos legals. L'únic límit a la fixació de la

quantia és la Llei de repressió de la usura o Llei Azcárate, de 23 de juny de 1908,

que continua vigent, tret dels preceptes derogats per la Llei d'enjudiciament

civil.29

(29)La disposició derogatòria única2, 4a. LEC ha derogat els articles 2,8, 12 i 13 de la Llei Azcárate.

Conforme a la Llei d'usura, es considera usurari i, per tant, nul, el préstec que

hagi estat acceptat en condicions per les quals resulti lleoní, per la situació

angoixant, la inexperiència o unes facultats mentals limitades del deutor, o

bé se suposa rebuda una quantitat superior a la lliurada realment. La sanció

establerta per la Llei per als préstecs usuraris és la nul·litat, i a més pot resultar

d'aplicació la normativa protectora de consumidors, si s'apreciés desproporció

entre els drets i obligacions de les parts, en perjudici del consumidor i en contra

de les exigències bàsiques de la bona fe (cfr. art. 82 i seg. TRLGDCU).

La Llei d'Usura

La Ley Azcárate s'aplica a qual-sevol altre contracte que com-pleixi finalitats anàlogues alpréstec.


Per tant, com assenyala la normativa sectorial bancària30, la fixació de l'interès

convencional és lliure, com a manifestació del principi de lliure empresa i de

mercat propi del nostre model econòmic. Només alguna norma concreta, com

l'article 19.4 LCC imposen límits als interessos, en aquest cas de demora o per

descobert en compte corrent de consumidors31.

És important ressaltar que ni el Codi civil ni el de Comerç no presumei-

xen el deute d'interessos (art. 1740 CC i 314 CCom). Aquests només són

deguts si les parts els han pactat prèviament, encara que el pacte pot no

ser exprés (art. 1755 i 1756 CC; i 315 i 316 CCom).

Els interessos també poden ser legals atenent el seu origen. Són interessos

legals els que en el seu naixement i quantia són determinats per una llei. La

seva naturalesa sol ser indemnitzatòria o compensatòria.

Així, per exemple, l'article 576.1 LEC assenyala que des que es dicti en primera instància,tota sentència o resolució que condemni al pagament d'una quantitat líquida de dinersha de determinar a favor del creditor la meritació d'un interès anual igual a la de l'interèslegal dels diners incrementat en dos punts, o el que correspongui per pacte de les partso per disposició especial de la Llei.

L'article 20.4 LCS estableix que si l'assegurador es constitueix en mora en el pagamentde la suma deguda a l'assegurat, la indemnització per mora (que s'imposarà d'ofici perl'òrgan judicial) consisteix en el pagament d'un interès anual equivalent al de l'interèslegal dels diners vigents en el moment en què es meritin, incrementat el 50%. Una vegadapassats dos anys des de la producció del sinistre, si la companyia d'assegurances encarano ha pagat a l'assegurat, l'interès anual no pot ser inferior al 20%.

També l'article 7 de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, de mesures de lluita contra la mo-rositat en les operacions comercials, estableix la producció d'uns interessos de demora encas que l'obligat al pagament d'un deute dinerari sorgit com a contraprestació en opera-cions comercials es constitueixi en mora. A més, el precepte estableix un tipus específicd'interès aplicable a aquests supòsits de mora.

Així, el número 2 del precepte assenyala: "El tipo legal de interés de demora que el deudorestará obligado a pagar será la suma del tipo de interés aplicado por el Banco CentralEuropeo a su más reciente operación principal de financiación efectuada antes del primerdía del semestre natural de que se trate más siete puntos porcentuales.

Per tipus d'interès aplicat pel Banc Central Europeu a les seves operacions principals de finança-ment s'entén el tipus d'interès aplicat a aquestes operacions en cas de subhastes a tipusfix. Si s'efectua una operació principal de finançament d'acord amb un procediment desubhasta a tipus variable, aquest tipus d'interès s'ha de referir al tipus d'interès marginalresultant d'aquesta subhasta.

El tipus legal d'interès de demora, determinat conforme al que disposa aquest apartat,s'aplica durant els sis mesos següents a la seva fixació".

I conforme a l'apartat 3 d'aquest precepte: "el Ministeri d'Economia i Hisenda ha de publi-car semestralment en el Butlletí Oficial de l'Estat el tipus d'interès resultant per l'aplicacióde la norma que conté l'apartat anterior."

Es tracta d'una norma aplicable als pagaments efectuats com a contraprestació en les ope-racions comercials fetes entre empreses, o entre empreses i l'Administració, com tambéles fetes entre els contractistes principals i els seus proveïdors i sotscontractistes (art. 3.1Llei 3/2004).

(30)Principalment, ordre ministe-rial de 12 de desembre de 1989,sobre tipus d'interès i comissions,normes d'actuació, informació aclients i publicitat de les entitats decrèdit; i Circular 8/1990, de 7 desetembre, del Banc d'Espanya, so-bre transparència de les operacionsi protecció de la clientela de les en-titats de crèdit.

(31)En aquests casos, la TAE del'interès no pot ser superior a 2,5vegades l'interès legal dels diners.


D'altra banda, cada any la Llei de pressupostos generals de l'Estat32 estableix

l'interès legal dels diners.

Aquest tipus d'interès legal dels diners, fixat en la Llei de pressupostos gene-

rals de l'Estat, afecta totes les obligacions pecuniàries a les quals s'apliquin les

normes relatives a l'interès legal dels diners, com també als pactes que el con-

siderin com a índex de referència.

En l'ordenament jurídic hi ha nombroses normes que apliquen el tipus

d'interès legal dels diners als supòsits específics que preveuen (art. 1108 i 1109

CC, i art. 576 LEC, i art. 19 LAU).

Segons la funció, els interessos poden ser remuneratoris, quan retri-

bueixen el gaudi del capital, o moratoris, quan exerceixen una funció

d'indemnització pel retard culpable en el pagament.

Exemple

Així, per exemple, són interessos remuneratoris els que el prestatari ha de pagar al bancque li ha prestat una quantitat de diners determinada. Són interessos moratoris els pre-vistos en l'article 1108 CC o en l'article 576 LEC.

Article 1108 CC

"Si l'obligació consisteix en el pagament d'una quantitat de diners, i el deutor es constitu-eix en mora, la indemnització de danys i perjudicis, si no s'ha pactat el contrari, consis-teix en el pagament dels interessos convinguts, i, si no hi ha conveni, en l'interès legal."

Pel tipus�aplicable, finalment, es distingeixen els interessos fixos, que

no varien en el temps i, per això, els terminis són normalment més curts

i els interessos més elevats; i els variables, subjectes a les fluctuacions

del mercat, usualment vinculats a la variació d'un índex.

En aquest sentit, la Llei 7/1995, de 23 de març, de crèdit al consum, conté

la fórmula de la taxa anual equivalent (TAE) per a permetre una formulació

homogènia dels tipus d'interès (art. 18 LCC) i possibilitar, per tant, que els

consumidors tinguin un coneixement exacte del vertader tipus d'interès que

han de pagar per les operacions de préstec que concertin.

4.4.2. El pagament dels interessos

Els interessos s'han de pagar atenent els pactes i condicions establerts

per les parts.

(32)La Llei 24/1984, de 29 de juny,va establir en l'article 1 que "el in-terés legal del dinero se determi-nará en la Ley de Presupuestos Ge-nerales del Estado".

L'interès legal es determina segons el tipusbàsic del Banc d'Espanya. En la imatge, edifici

de la seu central d'aquesta entitat.


El Codi civil al·ludeix al pagament dels interessos en les normes següents de

naturalesa dispositiva:

1) Normes sobre l'extinció del deute d'interessos.

Article 1173 CC

"Si el deute produeix interès, no pot estimar-se fet el pagament per compte del capitalmentre no estiguin coberts els interessos."

Article 1110 CC

"El rebut del capital pel creditor, sense cap reserva respecte als interessos, extingeixl'obligació del deutor pel que fa a aquests.

El rebut de l'ultim termini d'un dèbit, quan el creditor tampoc no faci reserves, extingeixl'obligació pel que fa als terminis anteriors."

En idèntic sentit, l'article 318.I CCom, estableix que "la recepció del capital pel creditor,sense haver-se reservat expressament el dret als interessos pactats o deguts, extingeixl'obligació del deutor respecte d'aquests."

2) Normes sobre la imputació i el pagament dels interessos.

Article 1173 CC

"Si el deute produeix interès, pot estimar-se fet el pagament per compte del capital mentreno estiguin coberts els interessos."

Article 318.II CCom

"Els lliuraments a compte, quan la seva aplicació no resulta expressa, s'han d'imputar, enprimer terme, al pagament d'interessos, per ordre de venciment, i després al del capital."

L'article 59 LC preveu a més la suspensió de la meritació d'interessos en cas

de concurs del deutor.

Article 59 LC

"1) Des de la declaració de concurs queda suspesa la producció dels interessos, legals oconvencionals, llevat dels corresponents als crèdits amb garantia real, que són exigiblesfins on arribi la garantia respectiva. Els crèdits salarials que resultin reconeguts produei-xen interessos d'acord amb l'interès legal del diner fixat en la corresponent llei de pressu-postos. Els crèdits derivats dels interessos tenen la consideració de subordinats als efectesdel que preveu l'art. 92.3r d'aquesta Llei.

2) No obstant això, quan en el concurs s'arribi a una solució de conveni que no impliquiquitament, s'hi pot pactar el cobrament, total o parcial, dels interessos la producció delsquals hagi resultat suspesa, calculats al tipus legal o al convencional si és inferior. En casde liquidació, si en resulta un romanent després del pagament de la totalitat dels crèditsconcursals, s'han de satisfer els interessos esmentats calculats al tipus convencional."

4.4.3. Els interessos d'interessos

Es denomina anatocisme el fenomen pel qual els interessos vençuts

s'acumulen al capital i produeixen nous interessos, és a dir, la meritació

d'un nou interès generat pels interessos que ja han vençut.


L'anatocisme pot ser legal, com es preveu en l'article 1109 CC, en establir que

"els interessos vençuts meriten l'interès legal des que són reclamats judicial-

ment, encara que l'obligació hagi guardat silenci sobre aquest punt."

D'aquesta manera, s'imposa al creditor la càrrega de demandar el deutor per-

què els interessos vençuts meritin, al seu torn, nous interessos. En cas que

no demandi al deutor, el creditor només pot reclamar a aquest els interessos

vençuts, però no pot aplicar sobre aquest import cap tipus d'interès.

L'anatocisme també pot ser convencional, derivat de pacte exprés de les parts

(principi de llibertat de pactes de l'article 1255 CC) o dels usos del tràfic, i

troba el seu límit, igual com el pacte d'interessos, en l'aplicació de la Llei de

repressió de la usura, de 1908.

En l'àmbit mercantil, cal destacar el contigut de l'art. 317 CCom, segons el

qual "els interessos vençuts i no pagats no meriten interessos. Els contractants

poden, no obstant això, capitalitzar els interessos líquids i no satisfets i que,

com a augment del capital, meriten nous rèdits."

Per tant, el precepte prohibeix l'interès denominat compost o la producció

d'interessos pels mateixos interessos a mesura que es meriten diàriament (els

interessos són fruits civils i en virtut dels articles 355, 451 o 474 CC es meriten

per dies), però el que no prohibeix és la producció d'interessos pels interessos

ja vençuts, líquids i no satisfets si hi ha un pacte de capitalització i acumula-

ció al capital. De fet, aquest és un pacte normalment inclòs en les operacions

creditícies estipulades per entitats de crèdit perquè les quantitats insatisfetes

en concepte d'interès reportin així mateix nous interessos en el seu benefici.


5. Les circumstàncies de la relació obligatòria

5.1. El temps de la relació obligatòria

Les relacions obligatòries es desenvolupen en unes determinades coor-

denades espacials i temporals. Es denominen circumstàncies de la relació

obligatòria fonamentalment el seu temps i el seu lloc, que són els que

permeten una delimitació adequada del contingut de l'obligació.

Al costat del temps i al lloc de l'obligació, com a circumstàncies de la relació

obligatòria, se solen estudiar altres elements accidentals del negoci, com són

la condició, el terme i el mode.

S'entén per condició l'esdeveniment incert, normalment futur, que els

interessats ignorin, del que es faci dependre l'eficàcia d'una obligació.

Les obligacions condicionals poden estar sotmeses a una condició resolutòria,

i en aquest cas, quan es produeix la condició, l'obligació deixa de tenir efectes

(per exemple, lloguer d'una caravana per cinc anys, que, tanmateix, es resoldrà

si per feina traslladen el llogater a una altra ciutat); o a una condició suspen-

siva, i en aquest cas la realització de la condició és la que fa que l'obligació

comenci a tenir efectes (et compraré una moto si aproves totes les assignatures

de segon de batxillerat).

Per terme s'entén la fixació d'un moment que necessàriament ha d'arribar

i que determinarà, si escau, l'inici (terme inicial, per exemple, contrac-

te d'arrendament que començarà el dia 1 de gener de 2015, o contracte

d'arrendament que s'iniciarà quan mori l'arrendatària actual) o el final (ter-

me final, per exemple, contracte d'assessorament que finalitzarà el dia 30 de

desembre de 2020) de la relació obligatòria.

Finalment, el mode és una càrrega de realització d'una prestació determinada

que s'imposa en una estipulació contractual al beneficiari d'un negoci gratuït

(vegeu els articles 797, 798, 647 i 651.II CC).

Quan parlem del temps de la relació obligatòria, ens podem referir a dos con-

ceptes diferents:

Exemple

Una persona dóna a una altraun habitatge, però li imposala càrrega de cuidar les sevesmascotes.


1) El temps de la relació obligatòria, com a període temporal de vigència de la

relació obligatòria, això és, el que dura la relació obligatòria;

2) El temps de compliment, o moment en què el deutor ha de realitzar o exe-

cutar la prestació deguda.

D'altra banda, la referència temporal, entesa en sentit ampli com a temps de

la relació obligatòria, permet distingir diversos tipus d'obligacions, tal com ja

hem vist. Així, segons la durada de la vinculació, es pot parlar d'obligacions

instantànies o de tracte�únic33, i d'obligacions duradores o de tracte�succes-

siu34. Les obligacions duradores poden comportar l'obligació per al deutor de

realitzar una prestació contínua35 o periòdica36

Segons la coincidència temporal o no de la constitució i l'eficàcia de l'obligació,

l'obligació pot ser d'eficàcia immediata, en la qual no es preveu termini entre

la constitució i l'efectivitat de la relació obligatòria i, per això, és immediata-

ment eficaç; i d'eficàcia ajornada o diferida, en la qual l'efectivitat de la rela-

ció obligatòria es produeix en un moment posterior a la seva constitució.

Si, al contrari, ens referim al segon concepte de temps de l'obligació, com a

temps en què el deutor ha de complir o executar la prestació deguda, la regla

general està establerta en el Codi civil (art. 1113 CC).

Article 1113.I CC

"És exigible des del mateix moment tota obligació el compliment de la qual no depenguid'un esdeveniment futur o incert, o d'un esdeveniment passat, que els interessats igno-rin."

Per tant, si l'obligació no està sotmesa al compliment d'una condició ni té es-

tablerta un termini per al seu compliment, el creditor en pot exigir immedia-

tament el compliment al deutor. Tanmateix, per a entendre que el deutor està

constituït en mora, amb caràcter general és necessària la intimació prèvia al

deutor, això és, la reclamació judicial o extrajudicial al deutor del compliment

de l'obligació.

No necessitat de la intimació prèvia

Segons l'article 1100 CC, no és necessària la intimació o reclamació prèvies al deutor quanla llei o l'obligació ho declarin així expressament, quan de la naturalesa i circumstànciesde la relació obligatòria resulti que la designació de l'època en què havia de lliurar-se lacosa o fer-se la prestació va ser motiu determinant per a establir l'obligació i, finalment,en les obligacions recíproques o sinal·lagmàtiques no és necessària la intimació perquèdes que un dels obligats compleix la seva obligació, comença la mora per a l'altre.

(33)Hi ha una relació puntual en-tre les parts, així, per exemple, lacompra d'un objecte i el pagamentimmediat.

(34)Les parts queden vinculadesdurant un període de temps méso menys ampli, per exemple, uncontracte d'arrendament.

(35)Per exemple, l'obligació del'arrendador de mantenir l'inquilíen el gaudi del pis durant la dura-da del contracte d'arrendament).

(36)El pagament de la renda arren-datícia el primer dia de cada mes.


5.1.1. Terme inicial i terme final

El terme és l'element accidental que té més relació amb la durada o el temps de

la relació obligatòria. Implica la determinació d'un moment que ha d'arribar

necessàriament, conforme a l'article 1125 CC, encara que es pugui ignorar

quan arribarà exactament aquest moment.

Per això, el terme pot ser un moment que arribarà necessàriament, però del

qual s'ignora quan (així, per exemple, la mort d'una persona), o bé un moment

que arribarà necessàriament, però se sap quan (per exemple, el dia 20 de juny

de 2012). En tots dos casos estem davant d'un terme i no davant d'una condi-

ció, ja que la condició es caracteritza perquè no se sap si el dia ha d'arribar o

no (per exemple, que algú aprovi unes oposicions).

El nostre Codi civil entén terme i termini com a expressions sinònimes, i les

regula en els articles 1125 a 1130 CC.

El terme inicial s'ha d'interpretar com aquell fet que provoca que s'iniciï la

relació jurídica o bé el compliment. El terme final s'ha d'interpretar com aquell

fet o esdeveniment que posa punt final a la relació obligatòria o al possible

compliment.

La caracterització legal del terme o termini es troba en l'article 1125 CC.

Article 1125 CC

"Les obligacions per al compliment de les quals s'ha assenyalat un dia cert només sónexigibles quan el dia arriba. S'entén per dia cert aquell que necessàriament ha de venir,encara que s'ignori quan. Si la incertesa consisteix en si ha d'arribar o no el dia, l'obligacióés condicional, i es regeix per les regles de la secció precedent."

Com es pot veure, el precepte es refereix a un termini de la prestació, això és,

un terme per a l'execució o compliment de la prestació deguda.

D'altra banda, el precepte distingeix les obligacions a terme o termini de les

obligacions condicionals. Així, es tracta d'una obligació a terme o a termini

si s'ha assenyalat un dia cert per al seu compliment, encara que s'ignori quan

arribarà aquest37. Al contrari, es tracta d'una obligació condicional quan hi ha

incertesa sobre si arribarà o no el dia38.

Les notes bàsiques del règim jurídic de les obligacions sotmeses a terme (o

termini) són les següents:

1) No és possible repetir el que s'ha pagat anticipadament, però si qui va pagar

ignorava l'existència del termini, podrà reclamar els interessos o els fruits (art.

1126 CC).

(37)Així, per exemple, és obligacióa terme la que determini com adata de compliment de la presta-ció el dia de la mort d'una perso-na: sabem que aquest dia arribaràencara que ignorem quan.

(38)Així, per exemple, el dia en quèun nen, en el moment de consti-tució de l'obligació, amb set anysd'edat, finalitzi un doctorat univer-sitari o aprovi una oposició.


Exemple

Un prestador va concedir al seu prestatari un termini addicional de pagament verbal-ment, sense fer-ho constar per escrit. El deutor mor i els seus hereus paguen en el terminiinicialment pactat. En aquest cas poden reclamar els interessos del que s'hagués pagatanticipadament per desconeixement de l'existència del termini.

2) Existeix una presumpció iuris tantum segons la qual el termini s'estableix en

benefici del creditor i del deutor, per la qual cosa no és possible l'eliminació

unilateral d'aquest. No obstant això, del tenor de l'obligació o d'altres cir-

cumstàncies es desprèn que el termini s'ha previst a favor del creditor o a fa-

vor del deutor (art. 1127 CC), i en aquest cas la persona a favor de la qual

s'ha previst el termini hi pot renunciar o el pot eliminar. Però, si al contrari el

termini no es va pactar en benefici d'una de sola de les parts, només l'acord

de totes dues parts contractants pot modificar o eliminar el termini establert

en el contracte.

Exemple

Si en un contracte d'obra es va establir que l'edificació s'acabaria i es lliuraria el dia 20de març de 2020, i que en aquell moment el comitent hauria de pagar al contractistauna determinada quantitat de diners, si el constructor acaba l'obra abans del terminiesmentat, no pot exigir del comitent que la rebi abans de la data pactada i li pagui elsdiners establerts en el contracte, ja que, llevat que consti o es pugui deduir el contrari delcontracte d'obra, el termini s'entén establert tant en benefici del constructor (deutor dellliurament i creditor del preu), com del comitent o amo de l'obra (creditor del lliuramenti deutor del preu).

3) L'article 1128 CC matisa la regla de l'exigibilitat immediata de les obliga-

cions establerta en l'article 1113 CC (statim debetur) en l'incís primer, en esta-

blir que "si l'obligació no assenyala un termini, però de la seva naturalesa i cir-

cumstàncies es dedueix que s'ha volgut concedir al deutor, els tribunals n'han

de fixar la durada". Són els tribunals els encarregats de determinar la durada

del termini, tant quan el termini a favor del deutor es dedueixi de la natura-

lesa o circumstàncies de l'obligació, com quan el termini quedi a la voluntat

del deutor, conforme al que estableix l'article 1128.II CC. No es pot deixar

exclusivament a l'arbitri del deutor la determinació del termini, ja que això

contravindria el que disposa l'article 1256 CC.

Al contrari, en l'àmbit mercantil, els tribunals no intervenen en cap cas, com

es desprèn de l'article 62 CCom.

Art. 62 CCom

"Les obligacions que no tinguin un termini prefixat per les parts o per les disposicionsd'aquest Codi, són exigibles deu dies després d'haver estat contretes, si tan sols produei-xen acció ordinària, i l'endemà, si comporten l'execució pròpia". En aquest àmbit tambés'han de tenir en compte les normes de la Llei 3/2004, de mesures de lluita contra lamorositat en les operacions comercials.

Quan resulti d'aplicació l'art. 85.1 TRLGDU considera abusives "les clàusules que reservina l'empresari que contracta amb el consumidor i usuari un termini excessivament llargo insuficientment determinat per acceptar o rebutjar una oferta contractual o satisfer laprestació deguda", i en el seu número 8 considera igualment abusives "les clàusules quesuposin la consignació de dates de lliurament merament indicatives condicionades a lavoluntat de l'empresari".


4) Finalment, l'article 1130 CC estableix una norma dispositiva sobre el còm-

put del termini, en establir que si el termini està assenyalat per dies a comptar

des d'un de determinat, aquest queda exclòs del còmput, que ha de començar

l'endemà.

5.1.2. El termini essencial

De vegades, les parts han configurat el terme o termini de compliment de

l'obligació com a fonamental per a la satisfacció dels seus interessos, de tal

manera que la realització de la prestació deguda fora del termini fixat en el

contracte ja no satisfarà l'interès del creditor (per exemple, lliurament d'un

esmòquing llogat per a anar a una recepció).

Altres vegades, al contrari, encara que la prestació es compleix fora del termini

establert en el contracte, continua satisfent l'interès del creditor (per exemple,

el lliurament de l'habitatge que es va comprar en construcció).

La consideració que l'establiment d'un terme per al compliment de l'obligació

sigui determinant, o no, de la satisfacció de l'interès del creditor depèn de

la voluntat de les parts establerta en el contracte. En conseqüència, és una

qüestió d'interpretació de la voluntat.

S'entén per termini�no�essencial aquell l'incompliment del qual no pro-

dueix la insatisfacció de l'interès del creditor. Per tant, el compliment de

l'obligació pel deutor, encara que es produeixi fora del termini fixat, sa-

tisfà igualment l'interès del creditor. En aquest cas, el deutor, constituït

en mora, ha de respondre dels danys originats pel retard.

D'altra banda, s'entén com a termini�essencial aquell en què el termini

és un element fonamental de la constitució de la relació obligatòria. El

termini essencial pot procedir de la pròpia naturalesa de l'obligació o

d'una previsió expressa o tàcita de les parts.

El terme essencial pot ser al seu torn propi o absolut, quan el retard impliqui

l'incompliment definitiu; o impropi o relatiu, quan el retard no implica in-

compliment definitiu, però redueix sensiblement la utilitat de la prestació per

al creditor.

En el primer supòsit (terme essencial propi o absolut) el retard ja fa inútil la

prestació. En el segon supòsit (terme essencial impropi o relatiu) el retard del

deutor farà que el deutor es col·loqui automàticament en mora, sense neces-

sitat d'intimació o reclamació del creditor.

Exemple

Normalment és un terme noessencial el dia fixat per al lliu-rament d'un vehicle nou quehe comprat per a canviar elque tinc actualment.

Exemple

És un termini essencial la fixa-ció del dia previ a la celebraciódel matrimoni en un contractede confecció d'un vestit de nú-via.


Article 1100.II.2a CC

"Tanmateix, no és necessària la intimació del creditor perquè la mora existeixi: [...] 2n.Quan de la seva naturalesa i circumstàncies resulti que la designació de l'època en què ha-via de lliurar-se la cosa o fer-se el servei, va ser motiu determinant per establir l'obligació."

L'incompliment del terme essencial implica, en principi, l'incompliment de-

finitiu de l'obligació. Això és així sempre que es tracta d'un terme essencial

propi o absolut, i en aquest cas el deutor no pot pretendre alliberar-se com-

plint tardanament.

Tanmateix, en els supòsits en què el terme essencial és impropi o relatiu, el

creditor pot sol·licitar el compliment tardà, si encara li interessa el compliment

(malgrat que tardà) de l'obligació. En cas contrari, o en el de terme essencial

propi, el creditor pot resoldre el contracte i sol·licitar la indemnització corres-

ponent per danys i perjudicis.

5.1.3. El venciment anticipat de l'obligació

Exemple

Així, en l'exemple anterior dellliurament del vestit de núvia,el deutor no es pot alliberarde la responsabilitat lliurant elvestit l'endemà de la celebra-ció.

El venciment anticipat de l'obligació implica la pèrdua del benefici del terme o

termini per al deutor. El dret al termini es perd en els casos següents, establerts

en l'article 1129 CC:

1) Insolvència del deutor produïda després d'haver contret l'obligació, llevat

que es garanteixi el deute. El pressupost de la facultat del creditor de reclamar

anticipadament el deute és la insolvència sobrevinguda del deutor, entesa com

a minva o disminució significativa de la seva garantia patrimonial. No n'hi ha

prou amb la situació d'il·liquiditat ni amb la declaració de concurs del deutor.

Declaració de concurs

L'article 61, 2 de la LC estableix que la declaració de concurs no afecta la vigència delscontractes amb obligacions recíproques pendents de compliment tant a càrrec del con-cursat com de l'altra part, i el paràgraf tercer del mateix precepte afegeix: "Es considerenno posades les clàusules que estableixin la facultat de resolució o l'extinció del contracteper la sola causa de la declaració de concurs de qualsevol de les parts".

En principi, si el deutor no s'oposa i reconeix la seva situació d'insolvència,

la facultat de reclamar anticipadament el deute es pot exercitar extrajudicial-

ment. En cas d'oposició del deutor, només és possible el seu exercici judicial, i

en el mateix procediment de reclamació del pagament del deute s'ha de provar

la situació d'insolvència del deutor.

2) Falta de constitució de les garanties a què s'ha compromès el deutor.

3) Quan hagin disminuït les garanties pels actes del deutor, o si han desapare-

gut per cas fortuït i no han estat substituïdes per altres de noves i igualment

segures. En tots dos casos, tant quan la disminució de les garanties obeeix a

una actuació voluntària del deutor que la motiva (no s'atén aquí el grau de


M.�Clemente (1991). Los su-puestos legales de vencimientoanticipado de las obligaciones.Tirant lo Blanch.


diligència del deutor) com a un cas fortuït, el fet que el deutor substitueixi les

garanties per altres d'equivalents quant a seguretat del crèdit per al creditor

evita el possible venciment anticipat de l'obligació.

Diferent del supòsit d'anticipació del venciment és el compliment anticipat de

l'obligació per acord del creditor i del deutor quan el termini per al compliment

es va establir en benefici de tots dos. Circumstància que a més es presumeix

en l'article 1127 CC.

Article 1127 CC

"Sempre que en les obligacions es designa un termini, es considera establert en beneficidel creditor i del deutor, si no és que del tenor d'aquelles o d'unes altres circumstànciesresulta haver-se posat en favor de l'un o de l'altre."

Si, al contrari, el termini s'hagués establert en benefici d'una sola de les parts,

només podria anticipar el compliment la part afavorida per ell.

5.2. La relació obligatòria sota condició

Les obligacions condicionals es diferencien de les obligacions sotmeses

a termini perquè en les primeres no hi ha certesa sobre l'arribada del dia

de què es tracti. D'aquesta manera, es poden definir com aquelles en què

l'adquisició de drets o la pèrdua dels adquirits depèn d'un esdeveniment

futur i incert, o d'un esdeveniment passat, que els interessats ignoren.

El seu règim jurídic es troba en els articles 1113 i seg. CC.

La condició és un esdeveniment de realització insegura i incerta, respecte del

qual hi ha incertesa de la seva producció en el moment de naixement de

l'obligació. Al contrari, ja hem assenyalat que el termini és un esdeveniment

de realització certa i segura, respecte del qual hi ha certesa en el moment de

néixer l'obligació, encara que s'ignori quan es produirà (així, per exemple, el

dia de la mort d'una persona; o bé el dia 12 de juny de 2020).

Són caràcters de la condició els següents:

1)�La�incertesa. Com hem dit, la incertesa de la producció de l'esdeveniment

permet diferenciar la condició del termini. No obstant això, és una certa con-

tradicció el fet que l'article 1113 CC admeti com a condició un esdeveniment

passat que els interessats ignorin.

2)� La� voluntarietat, ja que la fixació de la condició en el contracte ha de

procedir de l'autonomia de la voluntat de les parts.

L'article 1116 CC marca els límits a l'establiment de condicions per les parts.


Article 1116 CC

"Les condicions impossibles, les contràries als bons costums i les prohibides per la lleianul·len l'obligació que en depengui. La condició de no fer una cosa impossible es té perno posada."

El nostre Codi civil regula diverses classes de condició:

1)�Condicions�positives i negatives (art. 1117 i 1118 CC). Les primeres són

les que suposen que té lloc algun esdeveniment que altera la situació inicial de

les coses; les condicions negatives són les que suposen que es manté la situació

original i, per tant, que no es produeix una alteració d'aquesta situació.

2)�Condicions�casuals, potestatives i mixtes.

Article 1115 CC

"Quan el compliment de la condició depèn exclusivament de la voluntat del deu-tor, l'obligació condicional és nul·la. Si depèn de la sort, o de la voluntat d'un tercer,l'obligació produeix tots els efectes d'acord amb les disposicions d'aquest Codi."

Són casuals les condicions en què la realització de l'esdeveniment depèn de

la sort o de l'atzar, o de l'actuació d'un tercer que actua sense relació amb els

interessats (circumstàncies o actes aliens al cercle d'influència dels interessats);

són potestatives aquelles en què la realització de l'esdeveniment depèn de la

voluntat dels interessats; són mixtes les condicions en què la realització de

l'esdeveniment depèn en part de la voluntat dels interessats i en part de la sort

o de l'actuació d'un tercer.

Les condicions potestatives poden ser purament potestatives, quan la realit-

zació de l'esdeveniment depèn exclusivament de la voluntat del deutor (en

aquest cas l'obligació condicional serà nul·la, segons es disposa a l'article 1115

CC), o simplement potestatives, quan malgrat que la voluntat del deutor és

decisiva s'han de donar altres circumstàncies, no quedant en aquest cas sot-

meses que en aquest cas no queden sotmeses al règim de l'article 1115 CC.

Tampoc no sembla que resulti d'aplicació el precepte quan la realització de

l'esdeveniment depengui de la voluntat del creditor39.

En relació amb les condicions potestatives s'ha de tenir en compte el que disposa l'article85.7 del TRLGDCU, en assenyalar que són nul·les per abusives "les clàusules que suposinla supeditació a una condició la realització de la qual depengui únicament de la voluntatde l'empresari per al compliment de les prestacions, quan al consumidor i usuari se lihagi exigit un compromís ferm".

3) Les condicions també poden ser suspensives, resolutòries o modificatives.

La distinció entre condicions suspensives o resolutòries és una de les bàsiques

en el nostre Codi civil. La distinció assenyalada es desprèn del contingut dels

articles 1113 i 1114 CC.

L'establiment d'una condició suspensiva suposa que la relació obligatòria no

produeix efectes mentre no es produeixi l'esdeveniment previst com a condi-

ció; la condició resolutòria suposa que la realització de l'esdeveniment previst

(39)No obstant això, en aquestsupòsit la doctrina es planteja lanecessitat de limitar temporalmentla vinculació del deutor (L. Díez-Pi-cazo) fixant un termini o un tempsmàxim de litispendència de la con-dició.


com a condició produeix la conseqüència que cessin els efectes típics que ge-

nerava la relació obligatòria; les condicions modificatives són de creació doc-

trinal, i en aquestes el fet que es produeixi l'esdeveniment només comporta

una modificació de la reglamentació contractual.

5.2.1. La relació obligatòria sota condició suspensiva

La condició suspensiva suposa que la relació obligatòria no tindrà efec-

tes mentre no es produeixi l'esdeveniment previst com a condició.

La relació obligatòria sotmesa a condició suspensiva s'estructura en tres fases

ben diferenciades:

• Conditio pendet: fase de litispendència de la condició o d'incertesa sobre el

seu esdeveniment.

• Conditio existit: fase de realització de l'esdeveniment.

• Conditio deficit: fase de no realització de l'esdeveniment, la realització ja

resulta impossible.

Vegem-les amb més detall:

1)�Fase�de�litispendència (art. 1121 CC). La relació obligatòria existeix i vincu-

la les parts, i a més l'expectativa d'adquisició dels drets derivats de la relació

jurídica condicionada és transmissible.

En aquesta fase el creditor pot exercitar les accions procedents per a la conser-

vació del seu dret, norma que ha de ser objecte d'interpretació extensiva; i el

deutor pot repetir el que hagi pagat durant aquest període.

S'ha d'observar la diferència de règim en aquest punt amb les obligacions sotmeses atermini (cfr. art. 1126 CC), ja que en aquest supòsit el deutor ja sap amb certesa que si pagaabans, sols, i podrà reclamar els interessos al creditor, però no repetir allò que ha pagat.

La norma és lògica, ja que abans del compliment de la condició encara no se sap si eldeutor haurà de complir l'obligació o no, i, per tant, no és raonable que el creditor esquedi un pagament que és molt més que un pagament anticipat, ja que encara no hanascut l'obligació de satisfer-lo.

2)�Fase�de�realització�de�l'esdeveniment�previst�com�a�condició. Tal com

disposa l'article 1118 CC, si la condició fixada era negativa, això és, la condició

consistia en la no producció d'un determinat succés o esdeveniment en un

temps determinat, i es constata que aquest esdeveniment no es produirà, per-

què ha transcorregut el temps establert en l'obligació sense que es produeixi

(per exemple, et regalo el cotxe si no vius fora de Barcelona en deu anys), per

exemple, perquè ja és evident que aquest esdeveniment no pot ocórrer (et re-

galo el cotxe si no et cases amb el Pere, i posteriorment aquest mor), l'obligació

serà plenament eficaç.

Exemple

El contracte d'arrendamentper a un ús diferent deld'habitatge s'iniciarà si apro-ves totes les assignatures delgrau de Dret. Et lliuraré la me-va moto Vespa quan aprovisl'oposició.


Quan la condició fixada és positiva, si es compleix l'esdeveniment posat com a

condició, la relació obligatòria produeix els seus efectes. De la mateixa mane-

ra, si l'obligat impedeix voluntàriament el compliment de la condició, també

s'entén complerta (art. 1119 CC) i, per tant, la relació obligatòria també pro-

dueix els seus efectes.

Del contingut dels articles 1120 i 1122 CC es desprèn un problema bàsic de les

obligacions condicionals: l'abast de la retroactivitat en cas de compliment de la

condició suspensiva. Per a donar una solució al problema, és necessari distingir

els diferents tipus d'obligació previstos en l'article 1088 CC: obligacions de

donar, de fer o de no fer.

La regla general establerta en els articles 1120 i 1122 CC en relació amb aques-

ta qüestió és la retroactivitat dels efectes en el moment de constitució de la

relació obligatòria, quan es tracta d'una obligació condicional de donar. Per

a les obligacions de fer i no fer són els tribunals els que determinen l'efecte

retroactiu de la condició complerta.

Així, quan estiguem davant d'una obligació de donar, les regles aplicables són lessegüents:

a)� Règim� dels� fruits� i� interessos: si estem davant d'una obligació sinal·lagmàtica, escompensaran els uns amb els altres; si es tracta d'una obligació unilateral, els fruits japercebuts correspondran al deutor, llevat que de la mateixa obligació es dedueixi unaaltra cosa.

b)�Pèrdua�de�la�cosa: si s'ha produït sense culpa del deutor, s'extingeix l'obligació; siconcorre culpa del deutor, aquest haurà de rescabalar els danys i perjudicis.

c)�Deteriorament�de�la�cosa: si no es presenta culpa del deutor, el menyscapte és a comp-te del creditor; però si ha estat culpa del deutor, el creditor pot optar entre la resolució iel compliment, amb indemnització per perjudicis en tots dos casos.

d)�Règim�de�les�millores: si s'han produït pel transcurs del temps o la naturalesa de lacosa, corresponen al creditor; si deriven de l'activitat del deutor, corresponen a aquest elsmateixos drets que a l'usufructuari.

3)�Fase�de�no-realització�de�l'esdeveniment�previst. En les condicions sus-

pensives en les quals l'esdeveniment pres en consideració per a la plena

producció d'efectes de l'obligació és positiu, desapareixerà la incertesa de la

producció de l'esdeveniment i l'obligació s'extingirà quan sigui evident que

l'esdeveniment no pot tenir lloc (et compro la casa si el teu pare te l'arriba

a donar, i el pare mor). De la mateixa manera, s'extingeix l'obligació quan

ha transcorregut el termini establert en el programa obligacional per a la pro-

ducció de l'esdeveniment i aquest no ha tingut lloc (et compro la casa si està

totalment rehabilitada abans del dia 1 de gener de 2011; et regalo el xalet si

aproves l'oposició abans de fer 27 anys).

Article 1117 CC

"La condició que tingui lloc algun esdeveniment en un temps determinat extingeixl'obligació des que passi el temps o sigui indubtable que l'esdeveniment no tindrà lloc."

Article 487 i 488 CC

Els articles 487 i 488 CC fanreferència en aquest sentit aldret a retirar les millores sen-se detriment dels béns, i a lacompensació dels desperfectesprovocats als béns amb les mi-llores efectuades.


Per al supòsit en què no s'hagués fixat termini per a la realització de

l'esdeveniment, la jurisprudència estima aplicable el criteri establert per a les

condicions negatives, i l'article 1118.II CC estima que "si el temps no s'ha fixat,

la condició es considera complerta en el temps que versemblantment s'hagi

volgut assenyalar, atesa la naturalesa de l'obligació".

5.2.2. La relació obligatòria sotmesa a condició resolutòria

La condició resolutòria és aquella en què el fet que tingui lloc

l'esdeveniment previst implica l'acabament d'una relació obligatòria

plena i eficaç.

Així, en la fase�de�litispendència de les obligacions sotmeses a condició re-

solutòria, la relació obligatòria és eficaç i produeix tots els efectes de mane-

ra ordinària. El creditor pot exigir el compliment i el deutor ha d'efectuar la

prestació, si bé la transmissió dels drets derivats de l'obligació està sotmesa al

possible compliment de la condició. L'article 1113.II CC es refereix a aquest

tipus d'obligacions.

Art. 1113.II CC

"També és exigible tota obligació que contingui una condició resolutòria, sense perjudicidels efectes de la resolució."

En la fase�de�realització�de�l'esdeveniment�previst�com�a�condició, quan

ocorre l'esdeveniment establert com a condició resolutòria, es produeix "la

resolució o pèrdua dels [drets] ja adquirits" (art. 1114 CC.) En aquests casos es

planteja el mateix problema que en seu de condició suspensiva, és a dir, l'abast

de la retroactivitat en cas de compliment de la condició, i a aquest efecte s'ha

de distingir entre obligacions de donar, de fer o de no fer, com es desprèn de

l'article 1123 CC.

Diversos criteris poden incidir sobre l'abast de la retroactivitat en cas de com-

pliment de la condició resolutòria:

1) Les estipulacions de les parts, que poden determinar una retroacció absoluta

o una retroacció relativa, que només afecta els actes posteriors al compliment

de l'obligació.

2) El sentit que derivi de la naturalesa de l'obligació.

3) Els criteris del Codi civil, en què com hem assenyalat l'article 1123 CC dis-

tingeix entre obligacions de donar i obligacions de fer o de no fer. Si es trac-

ta d'obligacions de donar, les parts han de restituir-se el que hagin percebut

(retroacció absoluta), i en els supòsits de pèrdua, deteriorament o millora, es

Exemple

La meva empresa em traslladade l'oficina de Barcelona a lade Madrid i cedeixo l'ús de ca-sa meva a un amic mentre noem tornin a destinar a Barcelo-na.


remet al règim establert en l'article 1122 CC per a les condicions suspensives.

Si es tracta d'obligacions de fer o no fer, són els tribunals els que determinen

l'abast de la condició resolutòria.

En la fase�de�no�realització�de�l'esdeveniment�previst, quan desaparegui la

incertesa sobre si es produirà o no l'esdeveniment establert com a condició

resolutòria, la relació obligatòria condicional queda definitivament eficaç. La

possibilitat de claudicació o resolució de l'obligació desapareix i les posicions

de les parts esdevenen definitives i incòlumes.

5.3. El lloc de la relació obligatòria. Règim jurídic

Quan es parla de lloc de la relació obligatòria es pot fer en dos sentits:

1) Com a lloc de constitució de l'obligació, de manera que identifica el lloc on

neix una relació obligatòria, i determina, d'una banda, la competència judicial

nacional i internacional i, d'una altra, el règim jurídic aplicable a l'obligació.

En la determinació del lloc de l'obligació són d'aplicació els tractats i convenis

internacionals ratificats a aquest efecte per Espanya.

Segons l'article 1262.II CC, per a les obligacions contractuals, el lloc de cons-

titució de l'obligació és el lloc on es va fer l'oferta; per a les obligacions extra-

contractuals, el lloc de producció dels danys.

2) Com a lloc d'execució de l'obligació, i hem de referir-nos aleshores a l'art.

1171 CC.

Article 1171 CC

"El pagament s'ha d'executar en el lloc que hagi designat l'obligació. Si no s'ha expressati es tracta de lliurar una cosa determinada, s'ha de fer el pagament on aquesta existia enel moment de constituir-se l'obligació. En qualsevol altre cas, el lloc del pagament és eldel domicili del deutor."

En primer lloc, el precepte estableix una regla general (art. 1171.I CC: el paga-

ment s'ha d'executar en el lloc que les parts hagin designat en el contracte),

una regla supletòria i casuística (art. 1171.II CC: si les parts no han dit res i es

tracta de lliurar una cosa determinada, aquesta s'ha de lliurar en el lloc en el

qual es trobava en el moment de constituir-se l'obligació), i un criteri supletori

de segon grau (art. 1171.III CC) que és el del domicili del deutor, que és el que

té en el moment del pagament.

No obstant això, aquestes regles resulten insuficients, i per això en relació amb

determinades figures contractuals s'estableixen criteris específics per al lloc del

compliment (per exemple, per a la compravenda –art. 1500.II CC– o el dipòsit

–art. 1774.II CC), sense que d'altra banda s'hagi d'oblidar la important funció


dels usos derivats del tràfic jurídic, com a criteri a tenir en compte per a la

determinació del lloc d'execució de l'obligació en defecte de normes o de pacte

de les parts (art. 1258 CC).


Resum

S'entén per relació jurídica obligatòria la relació complexa que uneix un creditor

(titular de la posició activa, del dret de crèdit) i un deutor (titular de la posició

passiva, del deure jurídic de prestació). La relació jurídica obligatòria constitu-

eix un marc estable de cooperació per a perseguir interessos econòmics tutelats

per l'ordenament jurídic.

Les qüestions objecte d'anàlisi en aquest mòdul han estat les següents:

1) El concepte i l'estructura de la relació obligatòria: els subjectes, l'objecte (la

prestació), el vincle de les parts (compost de deute i responsabilitat) i la causa

de la relació jurídica obligatòria.

2) Les fonts de les obligacions, fent una crítica a la determinació de l'article

1089 CC, ja que no inclou expressament la declaració de voluntat unilateral

i no dóna a la llei el tractament adequat, ja que la llei és el pressupòsit de

qualsevol altra font del dret.

3) Les classes d'obligacions per raó dels subjectes. En cada una de les posici-

ons, activa i passiva, de la relació obligatòria, o fins i tot en totes dues, hi pot

haver diferents persones, per la qual cosa és necessari determinar quin és el

règim jurídic aplicable a les seves relacions. En aquest sentit, en funció de com

s'organitzi la pluralitat de persones, es distingeixen les obligacions mancomu-

nades en mà comuna, les obligacions mancomunades simples o parciàries i les

obligacions solidàries. Aquestes últimes són les que comporten una onerositat

més elevada per al deutor i una garantia superior per a la satisfacció del crèdit

del creditor.

4) L'objecte de la relació obligatòria, la prestació, com a comportament o con-

ducta a què el deutor s'obliga i que pot ser exigida pel creditor. Des del punt

de vista de l'objecte, s'han analitzat els diferents tipus d'obligacions existents.

A més de la classificació tradicional de l'article 1088 CC, que distingeix obli-

gacions de donar, de fer o de no fer, s'han destacat les característiques de les

obligacions genèriques, alternatives, facultatives, indivisibles i pecuniàries.

5) Les circumstàncies de la relació obligatòria. En aquesta última part del mò-

dul s'han analitzat el temps i el lloc de compliment de l'obligació, com també

els elements accidentals que en poden afectar el compliment: la condició, el

terme i el mode. Les obligacions sotmeses a condició (suspensiva o resolutòria)

o a terme (inicial o final, si escau, essencial) són la part fonamental d'aquesta

matèria.


Activitats

1. Llegiu i comenteu les STS de 7 de juny de 1999 (RJ 4728) i 12 de juny de 1997 (RJ 4771)sobre el concurs amb premi com a font de les obligacions.

2. Llegiu i comenteu les STS de 16 de maig de 2007 (RJ 3555) i 26 de desembre de 2001 (RJ2002, 417) sobre solidaritat tàcita.

3. Llegiu i comenteu la STS de 18 de juny de 2008 (RJ 4255) sobre la inexistència de solidaritattàcita i aplicació de la regla de la mancomunitat.

4. Llegiu i comenteu la STS de 21 d'octubre de 2003 (RJ 7516) que distingeix les obligacionsalternatives de les genèriques, i la STS de 9 d'octubre de 2003 (RJ 6840) que es refereix a unaobligació alternativa.

5. Llegiu i comenteu les STS de 13 de març de 1990 (RJ 1691) i 22 de juny de 1984 (RJ 3257)sobre la distinció entre obligacions alternatives i facultatives.

6. Llegiu i comenteu la STS de 23 d'octubre de 2002 (RJ 9305) sobre la inexistència d'unaobligació pretesa facultativa.

7. Llegiu i comenteu la STS de 24 de setembre de 2003 (RJ 6204) sobre solidaritat.

8. Llegiu i comenteu la STS de 14 de març de 2003 (RJ 3645) sobre l'aplicació de la prescripcióen els diversos tipus d'obligacions solidàries.

9. Llegiu i comenteu la STS de 17 de juny de 2002 (RJ 5223) sobre solidaritat de l'obligaciód'indemnitzar els danys extracontractuals quan aquesta obligació s'atribueix a diversos sub-jectes, sense que sigui possible la fixació individualitzada de la participació de cada un d'ellsen la causació del dany.

10. Llegiu i comenteu la STSJ de Navarra de 25 de març de 1993 (RJ 2561) sobre obligacionsnaturals.

11. Llegiu i comenteu la STS de 15 de juny de 2004 (RJ 3845) sobre la condició suspensiva.

12. Llegiu i comenteu la STS de 17 de març de 1997 (RJ 1980) sobre la condició resolutòria.

13. Llegiu i comenteu les STS de 18 de febrer de 2003 (RJ 1172) i de 27 d'octubre de 2000 (RJ8677) sobre obligacions mancomunades.

14. Llegiu i comenteu les STS de 21 de desembre de 2006 (RJ 2007, 308) i 8 de novembre de1994 (RJ 8477) sobre anatocisme.

15. Llegiu i comenteu la STS de 17 de desembre de 2008 (RJ 2009, 675) sobre el terme noessencial.

16. Llegiu i comenteu la STS de 27 de febrer de 1999 (RJ 1134) sobre la pèrdua del dret autilitzar el termini.

17. Llegiu i comenteu les STS de 13 d'abril de 1999 (RJ 2611) i de 25 d'abril de 1994 (RJ 3073)sobre les obligacions de mitjans i de resultat.

18. Llegiu i comenteu la STS de 18 d'abril de 1984 (RJ 1952) sobre una obligació de tractesuccessiu.

Exercicis d'autoavaluació

1. Què es denomina obligació?

2. Quins són els elements de la relació obligatòria?

3. Què s'entén en l'actualitat per obligació natural?

4. Quines són les fonts de les obligacions?

5. Què caracteritza les obligacions sinal·lagmàtiques?

6. El Màrius va vendre la seva casa a tres germans, la Llúcia, el Pere i la Maria, que en totalhan de pagar un preu de 120.000 euros per l'habitatge, i cada un deu 40.000 euros. Si no


determinen la manera d'organitzar la pluralitat de deutors, què passarà si un d'ells és insol-vent? Què passaria si s'hagués pactat la solidaritat passiva o de deutors? Per què la solidaritatno es presumeix?

7. Què es denomina parciaritat?

8. Quins són els requisits de la prestació?

9. Què diferencia les obligacions de mitjans de les obligacions de resultat?

10. Què significa la regla genus nunquam perit? Per què aquesta regla té una aplicació limitadaen les obligacions genèriques de gènere limitat?

11. En què es diferencien les obligacions alternatives de les facultatives?

12. Concepte jurídic d'interès. En què es diferencien els interessos legals dels convencionals?

13. Si es va fixar un termini per al compliment en una obligació de compra d'un vestit decasament que vencia el dia anterior a la cerimònia, i arribat el dia el vestit no es pot lliurar,davant de quina classe de termini ens trobem? Quines conseqüències tindrà el seu incom-pliment?

14. Què es denomina condició?

15. Quines són les diferències entre les condicions suspensives i les resolutòries?


Solucionari

Exercicis d'autoavaluació

1. El Codi civil no parla de relació obligatòria, sinó d'obligació. El concepte d'obligació téfonamentalment dos significats: d'una banda, s'entén per obligació un deure jurídic; d'unaaltra, és una relació jurídica (obligatòria) complexa en la qual es troben un creditor (posicióactiva, titularitat del dret de crèdit) i un deutor (posició passiva, titularitat del deure jurídicde prestació o de l'obligació segons el primer dels sentits apuntats).

2. Els elements de la relació obligatòria entesa com a relació jurídica complexa entre el cre-ditor i el deutor són els següents:

a) Els subjectes, que són dos (subjecte actiu o creditor i passiu o deutor). No obstant això,en cada una de les posicions subjectives de la relació hi pot haver diverses persones físiqueso jurídiques.

b) L'objecte, entès com la prestació que el creditor pot exigir i el deutor ha de realitzar.

c) El vincle obligatori, relació de poder i deure correlatius que uneix els subjectes, i que escompon de deute i responsabilitat.

d) La causa, com a raó de l'existència de l'obligació, tinguda en compte pel nostre ordena-ment, que la converteix en jurídica.

3. En l'actualitat la doctrina considera que l'obligació natural no implica l'existència d'unarelació jurídica obligatòria ni tampoc un supòsit de deute sense responsabilitat. L'obligaciónatural és qualsevol deure moral o causa justa (esmentada en l'article 1901 CC), que justifica,d'acord amb els principis morals vigents en un moment determinat, un desplaçament patri-monial que en cap altre supòsit no estaria legitimat, la qual cosa produeix com a efecte quequi paga no pot repetir allò que ha pagat voluntàriament.

4. Conforme al tenor de l'article 1089 CC són fonts de les obligacions la llei, els contractes,els quasicontractes, els delictes i els quasidelictes. La doctrina considera igualment que ladeclaració unilateral de voluntat també constitueix una font de les obligacions, i basa aquestaposició en el fet que el terme llei s'ha d'entendre en sentit ampli (equivalent, per tant, anorma jurídica), incloent també el costum. L'exemple paradigmàtic del valor de la declaracióunilateral de voluntat com a font de les obligacions és la promesa pública de recompensa(per exemple, ofereixo 1.000 euros a qui em torni sa i estalvi el meu gos Goofy).

5. La relació obligatòria sinal·lagmàtica es caracteritza perquè les parts són recíprocamentcreditores i deutores l'una de l'altra. L'element essencial d'aquestes obligacions és, en con-seqüència, la reciprocitat. Deutor i creditor ho són simultàniament, i les seves posicions es-tan a més interconnectades. L'exemple paradigmàtic d'obligacions sinal·lagmàtiques són lesderivades del contracte de compravenda: de l'obligació de lliurament de la cosa és deutor elvenedor, i creditor el comprador; de l'obligació de pagament del preu és deutor el comprador,i creditor el venedor.

6. L'article 1138 CC estableix la regla de presumpció de la mancomunitat per al supòsit en quèles parts no hagin previst expressament en el contracte de quina manera volen organitzar lapluralitat de persones. Es tracta de la mancomunitat simple o pura, o parciaritat, que implicaque la relació obligatòria és única, però el crèdit i el deute es reputen dividits en tantes partscom subjectes hi hagi en cada posició jurídica. D'aquesta manera, cada creditor ho és d'unapart del crèdit i cada deutor (en el supòsit plantejat només hi ha pluralitat en la posiciópassiva de la relació) ho és d'una part del deute. Per tant, el Màrius només podria reclamar acada un dels tres germans la part de deute que els correspon, 40.000 euros. En conseqüència,si algun dels compradors resulta insolvent, els restants no han de cobrir la insolvència, sinóque el creditor ha de suportar aquesta situació.

Si les parts han pactat el règim de solidaritat per a organitzar la pluralitat de la posició passivade la relació obligatòria (no és necessari per a això que consti l'expressió solidaritat, però síque resulti de manera inequívoca de la voluntat de les parts), la conseqüència seria que lainsolvència d'un codeutor hauria de ser assumida pels restants a prorrata de la part que cadaun va assumir en el deute. Per tant, en aquest cas, els altres dos han de suportar cadascúun desemborsament patrimonial de 60.000 euros, ja que es considera que la participació ésper parts igual. El Codi civil no estableix aquesta conseqüència de manera expressa, però esdedueix de la interpretació conjunta dels articles 1137 i 1139, a contrario, CC.

La solidaritat no es presumeix precisament perquè és el règim més onerós per als deutors, jaque implica una garantia superior per al creditor per a la satisfacció del seu crèdit. L'article


1137 CC estableix aquesta regla, que troba el seu fonament en el principi de favor debitoris, ique es completa amb la presumpció de mancomunitat de l'article 1138 CC.

7. Es denomina parciaritat la forma d'organització de la pluralitat de persones que s'aplicaa falta de disposició expressa de les parts sobre el règim que desitgen en una situació depluralitat de persones en la posició activa, passiva, o en totes dues (mixta). L'article 1138CC estableix la presumpció de mancomunitat simple o pura, denominació és equivalent ala de parciaritat.

Bàsicament, consisteix en el fet que si bé la relació obligatòria és única, el crèdit i el deute,si escau, es reputen dividits en tantes parts com subjectes hi hagi en cada posició jurídica.D'aquesta manera, cada creditor només ha de reclamar la seva part del crèdit, i cada deu-tor només està obligat a pagar la quota de deute que li hagi correspost. En aquest cas, lainsolvència d'un dels deutors resulta irrellevant per als altres, ja que no hi ha comunicacióde responsabilitats.

8. Tal com es desprèn dels articles 1271 a 1273 CC, els requisits de la prestació són elssegüents: possibilitat (la prestació de fer ha de ser realitzable i ha d'existir o arribar a existirla cosa en la prestació de donar); licitud, ja que la prestació no pot ser contrària a les lleisimperatives o a l'ordre públic; determinació, ja que ha de resultar determinada o ser determi-nable posteriorment d'acord amb els criteris establerts en constituir l'obligació. Finalment,la patrimonialitat no és un requisit de la prestació, sinó de la sanció per incompliment dela prestació.

9. La distinció entre obligacions de mitjans o de resultat fa referència a la finalitat del'obligació. En les obligacions de mitjans, el deutor s'obliga a dur a terme una activitat uti-litzant els mitjans adequats a l'estat actual de la ciència o tècnica sense garantir el resultat(així, el metge s'obliga a tractar adequadament el pacient, però no garanteix el resultat de lacuració). Si el deutor empra la diligència exigible, la no obtenció del resultat hipotèticamentprevist no representa incompliment i, per tant, el creditor ha d'abonar la retribució pactada.

Al contrari, en les obligacions de resultat, el deutor s'obliga a dur a terme una activitat diligenti, a més, a aconseguir un resultat determinat (així, la construcció d'una casa). Si l'obligacióés de resultat, el deutor només queda exonerat de responsabilitat si no ha assolit el resultatprevist i volgut per les parts en el moment de constitució de l'obligació, si pot provar que vaconcórrer un supòsit de cas fortuït. El deutor no pot reclamar el pagament de la contrapres-tació pactada en el contracte si no s'ha obtingut el resultat, encara que hagi estat plenamentdiligent, llevat dels supòsits de mora accipiendi i d'impossibilitat sobrevinguda per actuacióimputable al creditor. Les obligacions de resultat impliquen la imposició al deutor d'un sis-tema de responsabilitat més rigorós que el derivat de l'obligació d'activitat o de mitjans.

10. La regla genus nunquam perit (el gènere mai no pereix) expressa la idea que, en principi,en les obligacions genèriques, i abans de l'especificació, no es pot donar una impossibilitatsobrevinguda de la prestació, perquè sempre és possible trobar coses pertanyents al gènerepactat. Per això, fins al moment de l'especificació o concentració, el risc sempre és del deutor.

D'altra banda, s'afirma que aquesta regla té una aplicació limitada en relació amb les obliga-cions genèriques de gènere limitat, perquè si s'han determinat la qualitat i circumstàncies deles coses que han de ser lliurades, i pereixen totes les coses del gènere delimitat per les partsper causa fortuïta o força major, el deutor queda alliberat de la responsabilitat per extincióde l'obligació no imputable a ell. Un exemple d'obligació genèrica de gènere limitat seria lad'un lliurament del vi de criança produït en una bodega determinada provinent de la collitade l'any 2010.

11. Les obligacions alternatives són obligacions en què, a l'efecte del compliment, es preve-uen diverses prestacions amb caràcter excloent, de manera que el deutor compleix l'obligaciórealitzant-ne qualsevol (plures res sunt in obligatione, una autem in solutione). Al contrari, en lesobligacions facultatives únicament es preveu una prestació, una conducta deguda possibleper al deutor, si bé en el moment del compliment el deutor o, si escau, el creditor, poden mo-dificar la prestació (una res est in obligatione, plures autem in solutione). En les obligacions alter-natives hi ha diverses prestacions degudes alternativament, en les obligacions facultatives nohi ha una pluralitat de prestacions degudes, sinó solament una. Tots dos tipus d'obligacionses diferencien a més per un règim diferent de la impossibilitat sobrevinguda de la prestació:en les obligacions alternatives, la impossibilitat sobrevinguda d'una de les prestacions noextingeix en principi l'obligació, mentre continuïn essent possibles les altres previstes alter-nativament; al contrari, si l'obligació és facultativa, si es produeix la impossibilitat sobrevin-guda de la prestació sense culpa del deutor s'extingeix l'obligació, encara que a l'efecte delcompliment fossin possibles altres prestacions que podia haver realitzat el deutor en el mo-ment del compliment en lloc de la prestació deguda, conforme als articles 1182 i 1105 CC.

A més, les obligacions facultatives no estan regulades en el Codi civil, mentre que a les alter-natives dedica els articles 1131 a 1136. Les obligacions facultatives es consideren admissibles


a l'empara del principi d'autonomia de la voluntat, sempre que es pactin expressament, jaque en cap altre cas no es podrien admetre per imperatiu de l'article 1166 CC.

12. Des d'un punt de vista jurídic s'entén per interès les quantitats dineràries que s'han depagar pel gaudi d'un capital aliè que també consisteix en diners.

Segons l'origen, els interessos poden ser legals o convencionals. Són legals els interessos quanl'obligació del seu pagament està determinada per una llei, que també determina la quantiaconcreta d'aquests en cada supòsit que preveu (per exemple, art. 576.1 LEC, 20.4 LCS); sónconvencionals quan està determinada per un pacte de les parts.

D'altra banda, un altre concepte diferent és el de l'interès legal dels diners, que es fixen enla Llei de pressupostos generals de l'Estat o en les seves normes complementàries. Sovint,algunes normes es refereixen a aquest interès legal dels diners (per exemple, art. 1108 CC).

Hi ha llibertat per a la fixació de la taxa dels interessos convencionals, sense més límit quela Llei Azcárate o de repressió de la usura, de 1908, i alguna norma que, com l'article 19, 4LCC, estableix alguna limitació concreta.

No obstant això, hi ha normes sectorials bancàries que obliguen a formular la quantia del'interès d'una manera determinada, ajustant-se a la fórmula de la TAE (art. 18 LCC).

13. Evidentment, en el supòsit de fet plantejat, el terme de compliment de la prestació s'haprevist com a element essencial del contracte. El lliurament del vestit de núvia després de lacerimònia representarà un incompliment definitiu de la prestació. Per tant, es tractaria d'unsupòsit de terme essencial.

La conseqüència de l'incompliment del termini de lliurament és l'incompliment definitiu del'obligació i, per tant, el deutor incorre en la responsabilitat derivada d'aquest incompliment.

Tanmateix, el terme essencial es podria haver configurat com a terme essencial impropi orelatiu. En el cas plantejat, si s'hagués fixat com a data de lliurament deu dies abans perquèla núvia es fes diverses sessions de fotos amb ell, i es lliura el dia d'abans de la cerimònia. Enaquest cas, la prestació encara té certa utilitat per al creditor, que arribat el terme pot reclamaral deutor el compliment de l'obligació. La conseqüència del retard en el supòsit de termeessencial impropi no és l'incompliment definitiu de l'obligació, sinó la mora automàtica deldeutor (art. 1100.II.2a. CC).

14. Es denomina condició l'esdeveniment de realització insegura i incerta, respecte del qualno hi ha certesa en el moment de constituir-se l'obligació (si et cases, si aproves totes lesassignatures del grau de Dret). Des d'aquesta perspectiva, es diferencia la condició del termeen què aquest és un esdeveniment de realització certa i segura, respecte de la futura existènciadel qual sí que hi ha certesa en el moment de néixer l'obligació, encara que es pugui ignorarquan es produirà (la data de la mort d'una persona, el dia 3 de maig de 2015).

15. La submissió d'una relació obligatòria a condició suspensiva implica que aquesta no pro-duirà els efectes mentre no es produeixi l'esdeveniment previst com a condició suspensiva;al contrari, si la relació obligatòria se sotmet a condició resolutòria, és vàlida i eficaç i pro-duirà els seus efectes sempre que es verifiqui la no realització de l'esdeveniment previst coma condició resolutòria.

APUNTS UOC OBLIGACIONS I CONTRACTES.pdf

Documents

Transcript of APUNTS UOC OBLIGACIONS I CONTRACTES.pdf