ANY 2010 — Nº 1 GENER—MARÇ

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO—CATALAN CENTRE OF TORONTO

VISITEU LA NOSTRA PÀGINA WEB AL: WWW.CCTORONTO.NET

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO

2394 Dufferin St. Toronto, Ontario CANADÀ M6E 3S6

P.O.Box 61015, 1840 Eglinton Avenue West Toronto, Ontario CANADÀ M6E 2J4

Email: casalpaisoscatalans@gmail.com Telèfon: (1) 416 784 9992

CONSELL DIRECTIU

2009—2011

President: Josep Lluís Pérez de Arce

Vicepresident: Joan Paül Batlle

Tresorer: Jordi Fornells Pla

Secretari: Salvador Peralta Mir

Consellers: Joan Subirana

Carlos Marcuzzi

Roser Balsells

Lluís Segura

Antonio Téllez

Delegada per Hamilton:

Mercè Masgoret

Delegat per Catalunya:

Joan Paül Batlle

Revista “Flama”

Fundador: Josep Lluís Pérez de Arce

Publicació: Casal del Països Catalans de Toronto

Editors: Socis del Casal

Redacció: Josep Lluís Pérez de Arce

Col·laboradors: Socis del Casal

Pàgina 02

Aquest pintoresc poble en un dia d‘hivern, és ―La Pobla de Li-

llet‖ de Berguedà on l‘actual President del Casal dels Països Ca-

talans de Toronto anava a passar les vacacions durant l‘estiu en

la seva adolescència. Per veure més fotografies i un breu histo-

rial d‘aquest poble aneu a: http://www.poblalillet.cat/

Fotografia: Pàgina Web de l’Ajuntament de la Pobla de Lillet

Els articles publicats a la Revista, son exclusivament dels

seus autors. ―FLAMA‖, no es far responsable del seu con-

tingut i no necessariament compateix les opinions dels

escriptors.

Casal dels Països Catalans de Toronto

Catalan Centre of Toronto

P.O. Box 6105 – 1840 Eglinton Avenue West

TORONTO, ONTARIO - CANADA -

M6E 2J4

RACÓ DEL PRESIDENT

Pàgina 03

Amics, socis i simpatitzants:

En primer lloc, us desitjo que tots vosaltres hàgiu tingut unes Bones Festes de Nadal (Solstici d‘Hivern)

i que aquest any que ja ha començat (2010) sigui força bo per a tothom i la família.

L‘any que hem deixat ha sigut un any de memòria i de bon records. Per els amants dels esports, especi-

alment els seguidors del Barça, ha segut veure com l‘equip d‘en Guardiola (i en Laporta) s‘han portat sis copes

en un any, fet no superat, encara, per cap equip de club del món. Per els independentistes catalans, els resultats

per l' Independència de Catalunya no ha pogut ser millor (reportatge gràfic en la pàgina 10). De totes les consul-

tes fetes fins ara, iniciat Areny de Munt el proppassat 13 de Setembre i passant per el ―Super-Diumenge‖ del 13

de Desembre on més de 160 municipis varen votar en referèndum, la gran majoria (més del 95% ) va respondre

que Sí a la pregunta: ‘Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social

integrat a la Unió Europea?”. Naturalment aquest resultats, no tenen cap valor jurídic ni polític i no han tingut

tampoc el suport dels partits que en aquest moments estan governant la nostra Nació. Malgrat la participació al

referèndum no va ser molt alta (menys del 30%), la podem considerar molt positiva si la comparem en altres

referèndums, sigui a nivell nacional o internacional, on la participació sempre ha segut baixa. Aquest any, hau-

ran eleccions a Catalunya per tant, esperem que els resultats del referèndum es reflectint també en les eleccions

parlamentaries on els votants puguin elegir al parlament partits polítics partidaris de l' Independència. Els orga-

nitzadors, voldrien que es fes un referèndum a tots el Centres catalans d'arreu del món abans del 25 d‘abril del

2010. Estudiarem la possibilitat de que tots els catalans resident a l'Ontàrio participin i es faci al nostre Centre.

Parlant de la nostra casa, El Casal dels Països Catalans de Toronto, podem afirmar que tots els objectius

que ens varem proposar l‘any passat, és varen aconseguir. Per tant, hem d'agrair l‘esforç de totes aquelles perso-

nes que tant desinteressadament han contribuït al benefici de la nostra comunitat. Sempre tenim el perill d'ano-

menar noms ja que si ho fem, ens podem deixar d'algun i quedar malament; això sí, vull agrair, a títol personal,

en Jordi Fornells, en Salvador Peralta la Maria Antonia i en Carles, a més de la resta del consell directiu per ha-

ver estat sempre al meu costat en totes les decisions que s‘han pres a favor de la Comunitat Catalana de Toronto.

El meu agraïment a tots i el desitgi de que continuen endavant en aquesta tasca.

Finalment hem de dir que el Casal és vostre, per tant, les portes del Centre és mantindran sempre obertes

per tots vosaltres i per tots aquells interessats en promoure la llengua, cultura i història de la nostra Nació.

Josep Lluís Pérez de Arce

Pàgina 04

ACTIVITATS DEL CENTRE

14 de Febrer 2010: Primera trobada del any. Juliol - Agost: 2010: Vacances

Berenar: Pa amb tomàquet i pernil. El Centre és mantindrà tancat.

21 de Març 2010: Festa de Sant Josep. 12 de Setembre 2010: Diada Nacional.

Dinar de Germanor. Activitat Cultural.

25 d’Abril 2010: Festa de Sant Jordi. 31 d’Octubre 2010: Castanyada i Aniversari Casal.

Dinar i Activitat Cultural. Dinar i Activitat Cultural.

23 de Maig 2010: Celebració Patum de Berga. 12 de Desembre 2010: Celebració de Nadal.

Dinar de Germanor. Dinar de Germanor.

20 de Juny 2010: Revetlla de Sant Joan. Important: Les dades son aproximades i és poden

Dinar i Activitat cultural. modificar d’acord a les necessitats del moment.

Mol Important: No oblideu de marcar aquestes dades al vostre calendari d’activitats.

FUTBOL AL CASAL

El Centre es mantindrà obert durant el Campionat de Lliga, Copa del Rei i Lliga de Campions (―Champions

League‖) sempre i quan el Barcelona sigui un dels participants. Per horaris, tindreu que consultar la pàgina

web del Gol TV (http://www.goltv.tv). Les persones que vulguin veure els partits, deuran de trucar al telèfon

del Casal i deixar un missatge o trucar al President al 416 716 2274.

Mai la història de la democràcia occidental havia patit

un episodi tan grotesc com el que ha ofert aquests dar-

rers quatre anys el Tribunal Constitucional. L‘opinió

púbica catalana s‘escandalitza i s‘escalda amb la corrup-

ció que plana sobre la política autòctona, però en canvi

ni s‘immuta quan el sistema de garanties democràtiques

espanyol fa figa i és figa palera. No paga la pena ni l‘e-

sforç repetir la història del sainet.

El Tribunal que teòricament ha de garantir el compli-

ment de la Constitució a Espanya es divideix en dos

bàndols. Segons la premsa de Madrid, són

―conservadors‖ i ―progressistes‖. Segons el sentit comú,

són escolans del PSOE o del PP. Reaccionaris o ultra-

muntans, doncs. I espanyols tots quan es tracta de de-

cantar-se en una qüestió que afecti Catalunya. Ses se-

nyories fa mil anys que menen i remenen l‘Estatut d‘-

Autonomia. No els agrada gens. Més aviat els repugna.

Però entenen que una decisió o una altra –la castració

física o la química- beneficiarà o perjudicarà els partits

que han fet que ocupen les poltrones.

Si fos per ells, liquidarien l’Estatut en tots els punts que

els resulten insuportables. Però com que de la seva deci-

sió depèn el desgast de Zapatero o de Rajoy no se‘n sur-

ten. Empaten i rebenten. Se‘ls en fot, la Constitució.

Odien Catalunya i miren només que qui els ha nomenat

no quedi plomat en el deliri de sentència que perpetren.

Se’ls en fot, la Constitució (*)

Vicent Sanchis

(*) Publicat al Diari AVUI.cat el proppassat 15 de Novembre 2009.

Pàgina 05

Nova York, 21 de desembre de 2009

Benvolguts amics,

Com ja deveu saber, el govern de Catalunya va obrir les portes de la primera Delegació al continent

americà el passat mes de gener. La Delegació, que està ubicada a la ciutat de Nova York, i que té

competències arreu del territori dels Estats Units i Canadà, ha dedicat el seu primer any de funcio-

nament a establir-se, realitzar contactes amb les institucions americanes i el món empresarial, fer

representació institucional en diferents esdeveniments, així com també conèixer una part dels cata-

lans i catalanes que viviu a aquesta banda de l‘Atlàntic.

Enguany la Delegació ha realitzat funcions de representació institucional a la Fira Bio-Atlanta 2009

i a la Convenció a Califòrnia sobre el paper dels governs no estatals amb la lluita contra el canvi

climàtic. També ha col·laborar en projectes diversos amb els estats de Massachusetts, Nova York,

Califòrnia i Québec. D’aquesta manera hem començat a tenir vincles amb diferents parts del territo-

ri, i d‘aquí han sorgit acords i projectes molt profitosos per als interessos de Catalunya. Serà un rep-

te i alhora un plaer per nosaltres, continuar amb aquesta tasca de cara a l‘any vinent.

A més a més, aquest any des de la Delegació hem tingut l‘honor d‘organitzar la presentació davant

la seu de les Nacions Unides a Nova York la nova estratègia de cooperació multilateral de l‘A-

gència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Això va permetre per primera vegada a la his-

tòria que la Generalitat de Catalunya pogués expressar-se a la seu de les Nacions Unides.

Amb alguns de vosaltres, ja hem tingut el plaer de conèixer-nos, i per això voldríem aprofitar

aquesta plataforma de comunicació que ens ofereix la NAFCA per continuar estant en contacte i

establint ponts de diàleg per parlar obertament i col:laborar en tot allò que sigui necessari. Per a tots

aquells amb qui encara no ens coneixem, dir-vos que esperem fer-ho el més aviat possible i convi-

dar-vos també a visitar sovint la pàgina web de la NAFCA. Aprofitarem aquest excepcional punt de

trobada per fer-vos partícips de tots aquells actes i projectes que realitzarem des de la Delegació i

estarem molt contents de poder seguir les activitats i actes de totes les entitats que també treballen

en nom de Catalunya.

Aprofito l‘avinentesa per desitjar-vos un molt bon Nadal i feliç any nou 2010.

Cordialment,

Andrew Davis

Delegat

Delegació del Govern als Estats Units d'Amèrica

One Rockefeller Plaza, 26th Floor

New York, NY 10020

Tel.: 00 1 212 782 3330

Fax: 00 1 212 782 3338

Pàgina 06

EDITORIAL (*)

(*) La tasca principal de la Revista FLAMA és informar als lectors (especialment als residents catalans del Canadà) del que està passant als Països

Catalans sense voler influenciar, de cap manera, en el seu pensament polític i social. Les informacions les treu dels principals diaris catalans i l'edi-

tor, es limita a reproduir el seu contingut donant la font d‘origen. FLAMA mai ha publicat una editorial perquè les editorials, representant les opi-

nions dels diaris del qual, ens apartem. Aquesta vegada, 12 diaris catalans s‘han posat d‘acord i varen publicar, el proppassat 26 de Novembre 2009

una Editorial en conjunt que hem reproduït. Com president dels Casals dels Països Catalans de Toronto i responsable de la Revista, he decidit la

publicació de l‘escrit en solidaritat amb els diaris que ho han publicat i en les raons per la qual ho varen fer-ho. Per tant, FLAMA, publicant la

mateixa editorial, s'adhereix als diaris següents: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Segre, Diari de Girona, Diari

de Tarragona, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Tarrassa. (Josep Lluís Pérez de Arce)

La dignitat de Catalunya

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de con-

tínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió

i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional

pot estar a punt d‘emetre sentència sobre l‘Estatut de Cata-

lunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l‘Esta-

t, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament:

«Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciuta-

dans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a

sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada

des de la restauració democràtica de 1977 que l‘alt tribunal

es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels elec-

tors. L‘expectació és alta.

L‘expectació és alta i la inquietud no és escassa davant

l‘evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès

pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, con-

frontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Gene-

rals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les ur-

nes. Repetim, es tracta d‘una situació inèdita en democrà-

cia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12

magistrats que componen el tribunal, només 10 podran

emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està re-

cusat després d‘una espessa maniobra clarament orientada

a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto

García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, qua-

tre continuen en el càrrec després del venciment del seu

mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el

Govern i l‘oposició sobre la renovació d‘un organisme

definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com

el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obtura-

des, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui

lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de

cassació que està a punt de decidir sobre l‘Estatut de Cata-

lunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte su-

perior al que en diverses ocasions aquest s‘ha mos-

trat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del

retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l‘E-

statut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals

(¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2,

una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret

i el deure de conèixer la llengua catalana; l‘articulació del

Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l‘Estat i la

Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evi-

dents del debat, d‘acord amb les seves versions, ja que una

part significativa del tribunal sembla que està optant per

posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirur-

gies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyo-

la. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de

la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés;

acceptació de la maduresa democràtica d‘una Espanya plu-

ral, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o

aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucio-

nal: l‘esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transi-

ció. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que po-

dria estar madurant una maniobra per transformar la sen-

tència sobre l‘Estatut en un verdader tancament amb pany i

forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima

de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i in-

tegrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà

únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra

una llei orgànica de l‘Estat (un PP que ara es reaproxima a

la societat catalana amb discursos constructius i actituds

afalagadores).

Els pactes obliguen

L‘alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de

convivència espanyol, és a dir, sobre el més important lle-

gat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el

canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les jo-

ves generacions, educades en llibertat, plenament inserides

en la complexa supranacionalitat europea i confrontades

als reptes d‘una globalització que relativitza les costures

més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes

profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de

la història d‘Espanya. I arribats a aquest punt és imprescin-

dible recordar un dels principis vertebradors del nostre

(Segueix en la pàgina 07)

Pàgina 07

EDITORIAL ... (Ve de la pàgina 06)

sistema jurídic, d‘arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò

pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho

sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un

creixent atipament per haver de suportar la mirada irada

dels que continuen percebent la identitat catalana

(institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultu-

ral) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya

assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans

paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribu-

eixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l‘E-

spanya més pobra; afronten la internacionalització econò-

mica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l‘E-

stat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el

de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llen-

gua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes

vegades a un obsessiu escrutini per part de l‘espanyolisme

oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a

la seva pacífica i provada capacitat d‘aguant cívic. Aquests

dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; con-

vé que se sàpiga.

Som en vigílies d‘una resolució molt important. Esperem

que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies

específiques de l‘assumpte que té entre mans –que no és

sinó la demanda de millora de l‘autogovern d‘un vell po-

ble europeu–, recordant que no existeix la justícia absolu-

ta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la

virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a

recordar-ho: l‘Estatut és fruit d‘un doble pacte polític sot-

mès a referèndum.

Solidaritat catalana.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables

contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el

diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desa-

feccions i les contrarietats. No som davant d‘una societat

feble, postrada i disposada a assistir impassible al deterio-

rament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un

desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però

ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reco-

neixement de la identitat, la millora de l‘autogovern, l‘ob-

tenció d‘un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió

de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions

tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i

social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a arti-

cular la legítima resposta d‘una societat responsable.

Thousands of Catalans vote for separation (*)

By Victor Mallet in Vic, Spain

Tens of thousands of Catalans, frustrated by what they see as three centuries of domination and economic exploita-

tion by Spain, voted in favour of independence for the Catalonia region in 166 municipal referendums yesterday.

"We've had 300 years of forced marriage with Spain that hasn't worked," said Ramon Sentmartí i Castañé, who was

shepherding voters into a confessional used as a voting booth in a 10th century Catholic church in Malla, a village

near the Catalan town of Vic. "We realise that it's enough - and that we'd be better off divorced", he added.

The votes across Catalonia have no constitutional or legal force - José Luis Rodriguez Zapatero, Spain's Socialist

prime minister, said they would "lead nowhere" - but demonstrate the strength of resurgent Catalan nationalist feel-

ings.

Joan Laporta, chairman of Barcelona football club, has become one of the most visible champions of the independ-

ence campaign, declaring in an interview with the El País newspaper yesterday that Catalonia was dying. "They are

killing it, and we have to react," he said.

The trigger for the wave of referendums is an apparently imminent judgment by Spain's Constitutional Court. It is

expected to rule against part of a statute for the Catalan autonomous region approved in 2006. Reference to Catalo-

nia as a "nation" led to legal challenges by Spanish unionists who argued that it was unconstitutional.

Catalans have long complained that they are obliged to make unreasonably large net contributions to the Spanish

budget - €60m ($88m, £54m) a day at the latest count - because of the region's status as one of the country's richest.

"There's a pride in being Catalan and it's richer than Spain," said Jamal Aajou, a 46-year-old paint factory worker,

part of a crowd of voters in a restored Roman temple in central Vic.

But for all the festive pro-independence atmosphere yesterday in the most nationalist parts of Catalonia, it is far

from certain a majority of Catalans favour separation from Spain.

(*) Publicat al diari “The Financial Times” de Londres el 14 de Desembre 2009

Pàgina 08

L’ ENTREVISTA Josep Lluís Carod-Rovira, Vicepresi-dent del Govern de Catalunya. Per Anna Serrano

–Amb les festes de Nadal, arribarà

la sentència del Tribunal Constitu-

cional?

–«No en tinc notícia. No m'imagino

que a quinze dies de l'entrada d'Espa-

nya en la presidència de la Unió Euro-

pea ningú es veuria amb una sentència

que, en cas de ser adversa als interes-

sos de Catalunya, pot provocar no pocs

problemes.»

–Ara hi ha la presidència espanyola

de la UE i algunes veus del PSOE ja

diuen que, si no surt abans del

març, no ho farà fins després de les

eleccions catalanes perquè, si no,

interferiria en la campanya...

–«No tinc cap contacte amb cap mem-

bre del Tribunal Constitucional, però

ja fa uns quants mesos que vaig dir

que estava convençut que si no sortia

abans d'aquest estiu, és probable que

no surti abans d'un any. Des d'un punt

de vista personal, crec

que el Tribunal Constitucional està en

un nivell màxim de baixa credibilitat i

amb una imatge de legitimitat absolu-

tament tocada, que no el fa l'organisme

adequat per valorar les decisions de-

mocràtiques que pren el poble a les

urnes. Un cop una llei ha estat aprova-

da en referèndum, ningú està capacitat

per tocar-la.»

–En la negociació del pacte constitu-

cional, Jordi Solé Tura va proposar

que les lleis sotmeses a referèndum

no poguessin anar al TC, però l'es-

mena no va prosperar. Ara com se

surt d'aquest atzucac?

–«Va estar molt bé el que va proposar

Solé Tura, malgrat que no prosperés.

Més enllà d'això, 32 anys després de

la recuperació del sistema democràtic,

crec que la pràctica política ha anat

afeblint cada vegada més el pacte

constitucional inicial fins a devaluar-

lo absolutament. Quan la Constitució

parla de nacionalitat i regions, ho fa

perquè és evident que comunitats na-

cionals com ara la catalana no poden

encabir-se rere la formació modestís-

sima de regió o de província o de su-

ma de províncies. El tema de la nacio-

nalitat no només ha estat devaluada

perquè avui hi ha moltes comunitats

que són nacionalitat i, per tant, ha per-

dut el sentit originari, sinó també per-

què els mateixos dipositaris d'aquesta

nacionalitat han infrautilitzat el valor

polític, la càrrega simbòlica que tenia

l'ús del terme nacionalitat.»

–Què vol dir?

–«Quan viatjo per l'estranger i presento

Catalunya com una nacionalitat autò-

noma, això té una força política increï-

ble. Crec que no s'ha valorat prou. Pot-

ser perquè aquí, de vegades, tenim la

tendència del tot o res. Enlloc del món

distingeixen entre nació i nacionalitat,

és el mateix. La segona consideració

(Segueix en la pàgina 9)

Josep Lluís Carod-Rovira, Cambrils, 1952.

Cursar estudis primaris a l‘escola pública de Cam-

brils i el batxillerat al seminari de Tarragona.

Amant de la literatura i les lletres el van empènyer

a matricular-se de Periodisme a la Universitat de

Barcelona,però, finalitzant els seus estudis, va

optar per la Filologia Catalana. Va ser a la Uni-

versitat on va iniciar el seu compromís polític com

a militant del Partit Socialista d‘Alliberament

Nacional (PSAN). El 28 d‘Octubre de 1973 va ser

un dels 113 detinguts de l'Assemblea reunida a la

Parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelo-

na, que li va comportar confinament a la presó

Model (Barcelona). En la presó, va tenir oportuni-

tat de conèixer les personalitats polítiques més

destacades de la lluita antifranquista. El 1977,

abandona el PSAN i el 1980 encapçala la candida-

tura de Nacionalistes d‘Esquerres per la circums-

cripció de Tarragona però, no va obtenir cap

escó. Va ser professor de l‘Escola Universitària

de Tarragona i president d'Òmnium Cultural de

Tarragona. El 1986 abandona Nacionalistes d'Es-

querres i publica l‘article ―Crida Nacional a

ERC‖, al diari AVUI propugnant la renovació de

l'històric partit català. El 1996, en el Congrés de

Vilafranca, és escollit Secretari General

d‘Esquerra Republicana de Catalunya. Més infor-

mació biogràfica a: http://www.carod.cat/qui-soc

Fotografia: En Carod-Rovira al pati de les Taron-

ges de la Generalitat. Autor: Oriol Duran

Aquesta interviu, ha segut reproduït de „el Punt.cat‟ i és va publicar el 29 de Desembre de 2009.

Pàgina 09

L’Entrevista… (Ve de la pàgina 8) Josep Lluis Carod-Rovira.....

és que, devaluat, modificat i vulnerat

el pacte de la Constitució, el que s'està

demostrant és que Catalunya no pot fer

cap pas sense el ròssec de setze comu-

nitats autònomes i dues ciutats africa-

nes autònomes més. És la gran coarta-

da que impedeix que Catalunya pugui

anar al ritme que li cal a nivell econò-

mic, cultural, social, d'infraestructu-

res... a tots els nivells. Catalunya ha de

volar amb plom a l'ala. Cada vegada

que volem fer un pas ens diuen: ‗Oh,

és que n'hi ha setze i dues ciutats afri-

canes autònomes.' El gran parany és el

llast. És com si haguéssim d'anar a una

cursa amb un sac a l'esquena però amb

els peus lligats. No pots avançar. Nos-

altres tenim unes determinades neces-

sitats com a societat moderna, dinàmi-

ca, amb una economia molt oberta,

molt internacionalitzada que en altres

territoris o no les tenen o les tenen d'u-

na altra manera. No es pot tractar igual

allò que és diferent. I, en aquest sentit,

Espanya, a través de tots els seus go-

verns, tinguin la ideologia que tinguin,

continua amb una mentalitat absoluta-

ment centralista.»

–Tots?

–«Hi pot haver dins de cada govern

una cultura política més favorable a la

diversitat, però el pes del centralisme

mental és absolut. Topem sempre con-

tra la paret del centralisme. Vol dir que

anem en un tren que té disset vagons i

dues vagonetes, i tots per la mateixa

via. El vagó nostre potser necessita

anar més ràpid i fer un recorregut per

un itinerari que no és el que volen fer

els altres, però no el podem fer perquè

sempre hem d'anar enganxats. Això

que fins ara era clar en el terreny lin-

güístic o cultural, és evident per a tot-

hom en l'econòmic, de les infraestruc-

tures, de l'aeroport, del corredor medi-

terrani... Estem en un carreró sense

sortida pel tema de la generalització

autonòmica. El cafè per a tothom és

l'obstacle fonamental perquè Catalu-

nya pugui prosperar econòmicament i

guanyar en qualitat de vida per als seus

habitants. O se supera això, o no tenim

sortida.»

–El govern del PSOE ha estat espe-

cialment decebedor?

–«Els governs depenen molt de les

persones. Com Obama als Estats Units,

Rodríguez Zapatero va començar amb

unes expectatives que, en bona part, no

s'han complert. Obama venia després

de Bush, Rodríguez Zapatero venia

després d'Aznar i, després d'ells, qual-

sevol mereixia una mica més d'espe-

rança i confiança. Que és evident que

amb Blanco a Foment s'ha guanyat

més que amb Magdalena Álvarez? És

evident. Però hi ha una llosa que por-

tem a sobre. No es tracta d'una suma

de petites coses, es tracta d'una menta-

litat d'Estat. O no arriben solucions o

les que se'ns plantegen no són adequa-

des. O alcem el vol sense plom o po-

dem caminar sense els peus lligats, o

no volarem i no avançarem. Això ara

ho saben els empresaris, la gent normal

i corrent, la que té familiars en situació

de dependència, perquè ho constaten

en la quotidianitat.»

–L'independentisme creix, però les

enquestes encara no donen una ma-

joria per a l'Estat català...

– «El que sí que va creixent és el sen-

timent que ja n'hi ha prou i que per

aquesta via no hi podem anar. Crec

que el sentiment que va creixent és el

sentiment no dependentista, de la gent

que entén que no pot ser que a cada

pas que hàgim de fer, hàgim de de-

pendre de Madrid. Qui millor que nos-

altres mateixos per saber el que ens

convé? El gran avenç és que, fins ara,

l'independentisme s'associava només a

una sola formació, a una força política

i a una ideologia, i això, ara, comença

a ser transversal. És el més normal del

món. La construcció d'una nació ne-

cessita totes les ideologies democràti-

ques. Hi haurà cada cop més gent que

digui si l'Estat on paguem els impos-

tos, que és Espanya, no ens serveix, i

que haurem de fer el nostre propi Es-

tat. I això t'ho pot dir tant gent conser-

vadora, com liberal, com centrista,

d'esquerres, socialista, comunista...» –

I com valora el resultat de l'experi-

ència de les consultes sobiranistes

del 13-D?

–«Són una experiència positiva, que és

un error menystenir i ridiculitzar. Tam-

bé és un exemple de concepció del país

amb un model nacional integrador pel

fet de permetre el vot a immigrants

residents aquí que encara no tenen de-

terminats estatus legals que els hauria

de concedir el govern espanyol i, en

canvi, Catalunya els els dóna. Tot això

és positiu com a símptoma. També la

repercussió internacional que ha acon-

seguit. No hem d'oblidar, malgrat tot,

que estem parlant de consultes fetes

per entitats locals de caràcter privat i

sense consideració vinculant. Es con-

firma la necessitat, que ja vaig plante-

jar fa dos anys, que hi pugui haver no

una consulta ciutadana, sinó un refe-

rèndum en el qual el poble de Catalu-

nya, a petició del seu govern, que orga-

nitza un referèndum perquè així li ma-

na el Parlament, pugui decidir si ja està

bé com està ara o si prefereix per a

Catalunya un estat en el marc euro-

peu.»

–Quan?

–«Ja vaig plantejar que una data ade-

quada podria ser el 2014, quan farà

300 anys que Catalunya va perdre les

seves estructures d'Estat; també s'haurà

acabat l'aplicació de l'addicional terce-

ra de l'Estatut, s'hauran acabat els fons

europeus... Tenim el temps més que

suficient. Tenim tota la pròxima legis-

latura per preparar l'escenari del 2014.

Ja no seria un assaig, seria un veritable

referèndum convocat per les instituci-

ons i amb caràcter moralment vincu-

lant per al govern que l'hagi d'organit-

zar.»

–Just aquesta setmana el Parlament

ha rebutjat tramitar una ILP en què

es demanava un referèndum nacio-

nal. Era precipitada?

–«Ara ja hem fet aquests assaigs a ni-

vell municipal. Han estat molt positius,

els que s'han fet i els que es faran. Però

el destí dels pobles no s'improvisa, ne-

cessita la inversió en temps i prepara-

ció adequat perquè es pugui fer amb

les mínimes garanties de rigor i de

(Continua en la pàgina 12)

Pàgina 10

REPORTATGE GRÀFIC DEL 13-D (*)

(*) En presentant aquest reportatge gràfic dels esdeveniments del 13 de Desembre 2009 a Catalunya no implica que tots els membres del Casal son partidaris de l‟ Independència de Catalunya. L‟Editor és limita ha presentar una informació gràfica d‟una realitat que ha anat més enllà de les fronteres de la Nació catalana. Algunes d‟aquestes fotografies s‟han pres de diaris de parla anglesa i castellana a més dels diaris catalans. (Josep Lluís Pérez de Arce)

Pàgina 11

ACTIVITATS DEL CENTRE FESTA DE NADAL

DIUMENGE 13 DE DESEMBRE, 2009

Fotografies: Paqui Moreno i Carlos Marcuzzi

Pàgina 12

L’Entrevista… (Ve de la pàgina 9) Josep Lluis Carod-Rovira.....

serietat i d'un resultat que democràtica-

ment hagi de ser necessàriament ac-

ceptat. Aviat farà 300 anys que ens

esperem; ens podem esperar tres o qua-

tre anys més.»

–Una mala sentència de l'Estatut

podria agreujar el malestar amb Es-

panya i afavorir que hi hagi més in-

dependentistes...

–«El tema no és tant de malestar amb

Espanya. Una Catalunya independent

amb qui millor s'haurà d'entendre és

amb Espanya i amb França. Espanya

és i serà sempre un mercat important

per a Catalunya; gràcies a ella, per

exemple, hem tingut accés a l'Amèrica

Llatina. Per nosaltres, Espanya no ha

de ser un enemic, sinó un aliat i, en el

cas d'una Catalunya independent, hi

hem de mantenir les millors relacions

possibles perquè hi ha apostes estratè-

giques en què els interessos són molt

coincidents. Això sí, des del respecte a

la sobirania de cadascú. La meva im-

pressió és que s'està acabant el temps

en què una majoria de Catalunya confi-

ava que Espanya era l'Estat que li po-

dia resoldre els seus problemes. Una

ullada a la història d'Espanya és més

que suficient per adonar-se que no hi

ha res a fer.»

–El fet que el dia després de les con-

sultes estigués tothom barallat cons-

tata, però, l'eterna divisió dins de

l'independentisme?

–«És un error pensar que l'independen-

tisme són dues persones concretes. De

cap de les maneres.»

–En la darrera conferència que va

fer a la Pedrera va apostar per una

revisió del nacionalisme clàssic; pot

concretar?

–«El nacionalisme és propi dels estats,

que tenen un model de nació tancat i

sense vida, al marge de les persones.

Pel estats, la nació és una herència i no

es pot modificar. Si tu vols ser espa-

nyol has de complir un seguit de requi-

sits, com si vols ser francès, Nosaltres,

que encara no tenim estat, tenim la

possibilitat de construir un model de

nació nou, a diferència del nacionalis-

me dels estats, que no compta amb les

persones, perquè

els imposa l'he-

rència d'allò que

van viure uns

que ara ja són

morts. La nació

catalana del se-

gle XXI l'han de

fer els que hi

vivim, en el se-

gle XXI, no els

del segle XX,

els del XIX o els

de Jaume I, que

ja no hi són. És

un model que és

viu, democràtic,

perquè el fan les persones, perquè in-

corpora, perquè permet que els que

vinguin de fora hi pugui participar i,

sobretot, i això és una diferència fona-

mental amb alguns models nacionals

europeus, no és ètnic. El model nacio-

nal espanyol és ètnic. Això és el que

no vull per al meu país. Deixem el na-

cionalisme per als estats i quedem-nos

amb la nació. Concebuda no com una

herència ni com una imposició, sinó

com una elecció. Sóc català perquè ho

vull ser; això té una potència civil ex-

traordinària.»

–En la mateixa conferència, quan ja

havia renunciat a ser candidat

d'ERC a la presidència de la Gene-

ralitat, va dir que volia continuar en

la primera línia política. Què vol dir

això?

–«Vol dir que algú que als dotze anys

ja s'inventa una organització política és

impossible que abandoni mai la políti-

ca. L'objectiu de tot polític és influir en

la seva pròpia societat perquè vagi en

la direcció que creu adequada per al

seu poble, i aquest continua sent el

meu objectiu. Això no depèn de ser el

diputat número X a les llistes d'un par-

tit. Hi ha vida més enllà de les llistes

d'ERC i vida política i, a més, vida

intel·ligent.»

–Si ERC estigués en el govern la

propera legislatura, hi voldria ser?

–«Jo tinc una experiència de govern,

quan aquesta s'hagi acabat, d'una sola

legislatura. M'agradaria continuar assu-

mint responsabilitats de govern com

les que he començat a bastir i construir

en aquesta legislatura. Sobretot, m'a-

gradaria continuar la internacionalitza-

ció, posant Catalunya al món, des del

punt de vista econòmic, cultural, insti-

tucional, perquè els nostres interessos

siguin cada vegada més ben defensats

al món.»

–Veu possible que abans de final

d'any hi hagi acord sobre l'aeroport

del Prat?

–«És un compromís del senyor Blanco.

I falten molts poquets dies. A propòsit

del que deia, l'única manera en què

voles sense plom a l'ala és quan tu ma-

nes. Nosaltres ja estem disposats a pa-

gar l'impost de la hispanitat solidària, a

ajudar aquells aeroports que són defici-

taris, perquè ho fem amb tot, hi tenim

la mà trencada. Som experts professio-

nals en la solidaritat. Ara, no som una

ONG, som un govern. Tenim necessi-

tats. I una Catalunya que pugui agafar

el vol, que s'administri ella mateixa,

estarà en millors condicions de ser so-

lidària amb la resta de territoris de l'Es-

tat que ho necessitin. Però, en tot cas,

que Catalunya mani a l'aeroport del

Prat és perfectament compatible amb

el fet que una part dels beneficis pu-

guin anar destinats a ajudar altres aero-

ports deficitaris de l'Estat. Això no se

soluciona frenant l'avenç de Catalunya

sinó traient els obstacles.»

Fotografia: En Carod-Rovira en una manifestació treta de la seva pàgina web http://www.carod.cat/qui-soc

Pàgina 13

Sabies que...?

L’interès europeu per Califòrnia va

començar a finals dels anys 30 del segle

XVI, poc després de la conquesta de l‘i-

mperi asteca per part de Cortès. Especial-

ment, en l‘exploració de l‘Alta Califòrnia

(actuals EUA), els catalans van tenir un

paper destacat. El valencià Bartomeu

Ferrer al qual se li va italianitzar el nom

com a Ferrelo (italianització que, malau-

radament, encara recull la nostra Enciclopèdia Catalana

digital) va arribar fins a la costa de l‘actual estat nord-

americà d' Oregon. Més endavant, cap al 1585, el català

Francesc Galí va ser el primer europeu que va fondejar

a la badia de l‘actual San Francisco (vegeu Qui és nú-

meros 16 i 20), gairebé 200 anys abans de l‘arribada de

Gaspar de Portolà i Juníper Serra.

Tanmateix, la colonització de la Baixa Califòrnia no es

va produir fins al segle XVII i va ser obra dels jesuïtes.

Quan aquests van ser expulsats, el 1767, les missions

jesuïtes existents van passar als franciscans fins l‘any

1772 en què es va decidir la partició de Califòrnia entre

franciscans i dominicans: la Baixa Califòrnia per als

dominicans i l‘Alta Califòrnia per als franciscans. Fins a

aquell moment, les missions franciscanes baix californi-

anes havien estat a càrrec dels mallorquins Juníper Ser-

ra del 1767 al 1769 i Francesc Palou, des de 1769 al

1772.

L‘any 1769, davant del perill de l‘expansió russa des

d‘Alaska i la britànica des del Canadà, la corona espa-

nyola va decidir la colonització de l‘Alta Califòrnia

(EUA). Els catalans, novament, van tenir un paper deci-

siu en l‘expedició de conquesta d‘aquest territori i la

colonització posterior. El cap militar de l‘expedició va

ser Gaspar de Portolà, governador de la Baixa Califòr-

nia des del 1767, mentre que al capdavant de les tasques

d‘evangelització hi havia fra Juníper Serra. L‘expedició

marítima que acompanyava la terrestre també era for-

mada per catalans: el pilot Vicenç Vila, el tinent Pere

Fages i un destacament dels Voluntaris de Catalunya, el

cirurgià Pere Prat i l‘enginyer Miquel Constançó al vai-

xell San Carlos; al vaixell San Antonio, el capità Joan

Perers, amb un destacament indígena. Tots ells, junta-

ment amb molts d‘altres catalans, van ser els fundadors,

entre d‘altres, de les missions San Diego, Los Angeles o

San Francisco que, amb els anys, es convertirien en les

ciutats que avui encara duen aquests mateixos noms.

Els catalans, que havien estat els protagonistes dels

primers moments de la colonització americana, com a

súbdits d‘una monarquia catalana independent serien,

sense ser-ne conscients, els protagonistes de la darrera

gran aventura expansionista en territori americà de la

corona espanyola, abans dels processos d‘ind-

ependència dels nous estats americans.

Els catalans a Califòrnia Armand Sanmamed (*)

(*) En Armand Sanmamed, escriu articles per la Fundació d‟Estudis Històrics de Catalunya.

Pàgina 14

OPINIÓ

Provincianisme socialista Víctor Alexandre (*)

És reconfortant saber que al PSOE

de Catalunya només li queden uns

mesos de vida al Parlament i que tan

bon punt se celebrin eleccions el

tripartit s‘esvairà com una bombolla

de sabó i el país despertarà d‘un

malson. Aquells que han situat Cata-

lunya per sota de Melilla, que s‘han

alineat amb el PP, amb Ciudadanos i

amb la Falange en contra de les con-

sultes sobre la independència i que

promouen el lerrouxisme a través de

las casas regionales espanyoles no

poden continuar governant aquest

poble una nova legislatura. Des del

punt de vista nacional, seria letal que

ho fessin. La darrera atzagaiada ens

l‘ha servida la consellera de Treball,

Mar Serna, proposant el canvi de la

festa de la Puríssima amb aquest

argument: ―El dia 8 de desembre,

més enllà que som una societat cada

vegada més laica, és una festa molt

religiosa, no té res a veure amb la

nostra societat, s‘hauria de canviar

per una altra i fer l‘equivalent un

festiu més‖. Molt interessant. Si algú

no sap què és el provincianisme,

aquí en té una bona mostra.

El tradicional autodí català que els

socialistes porten a sobre com una

marca de fàbrica els empeny sovint

a menysprear els valors del país i a

enlluernar-se amb els forans. Si po-

guessin, esborrarien ara mateix tot

allò que és o que sona ―massa‖ cata-

là. ―Però la festa de la Puríssima no

és pas un valor nacional català‖,

pensarà algú. I és cert. La Puríssima

és només una festa d‘origen religiós

i som molts els qui no som religio-

sos. Tanmateix, l‘afany de semblar

universalistes, progressistes, cosmo-

polites, moderns, laics, solidaris i no

sé quantes coses més obliga els soci-

alistes a menystenir les tradicions,

per innòcues que siguin. El tió o la

castanyada, posem per cas, són mas-

sa nostrades, per al seu gust. El Pare

Noel i el Halloween, en canvi, fan

molta més patxoca. I tant! Per això

també estan suprimint les nadales de

les escoles. Els infants ja no canten

nadales catalanes perquè segons els

socialistes fan referència al nen Je-

sús i esmentar-lo en una classe seria

terrible, terrible. I per no haver-lo

d‘esmentar, com denuncia la profes-

sora de Vilanova i la Geltrú Gabrie-

lle Deakin a Nosaltres, els catalans,

els fan cantar cançons nord-

americanes i del Club Súper 3. Ex-

quisida, per cert, la resposta de Dea-

kin a aquesta política: ―Quan els

nens catalans aprenen les seves can-

çons, no aprenen només música,

també enriqueixen el seu vocabulari,

coneixen la història del país i s‘a-

ssabenten de com era la vida abans‖.

Caldria preguntar a la consellera

Serna, per tant, per què ella i el seu

partit volen suprimir la festa del 8 de

desembre i, en canvi, no diuen res de

la Setmana Santa? Que no és de ca-

ràcter religiós la Setmana Santa? I el

Nadal? I Sant Esteve? I Reis? Què

en fem, d‘aquestes festes? Les elimi-

nem del calendari, també? No, el

PSOE de Catalunya no les elimina-

ria perquè té una idea millor: deixar-

les com estan, però substituint-ne el

nom tradicional per un eufemisme

buit i sense cap arrel. Cosa que ens

porta a preguntar-los què en faran,

del santoral? Prohibiran que els pa-

res posin noms de sants als seus fills

per no estigmatitzar-los? Prohibiran

els noms de Josep, Maria i Jesús i

tots aquells que fan al•lusió a la Ma-

re de Déu? I què en fem, del diu-

menge, dominica, dia del Senyor? O

de la Mercè, patrona de Barcelona, o

de la Mare de Déu de Montserrat i

de Sant Jordi, patrons de Catalunya?

Quina és la proposta de la consellera

Serna i del Partit Socialista en

aquest sentit?

L‘excusa que, per justificar aital dis-

barat, diu que a Catalunya hi ha gent

d‘arreu del món no és vàlida perquè

estem parlant de gent que ha triat

lliurement aquest país per viure, i

aquest país té les tradicions que té de

la mateixa manera que els països

d‘origen dels nouvinguts tenen les

seves. Les tradicions que tenim no

són perfectes, és clar que no, però

són nostres i mereixen un respecte.

El mateix respecte que nosaltres

hem de sentir per les imperfectes

tradicions dels països que visitem o

que lliurement triem per viure. I si,

com diuen els socialistes, les festes

d‘origen catòlic no tenen sentit a

Catalunya, ja que no tots els catalans

es consideren catòlics, cal demanar-

los que, consegüentment, esborrin

del calendari el 12 d‘octubre i el 6

de desembre, ja que no tots els cata-

lans ens considerem espanyols.

En Víctor Alexandre, és periodista i escriptor. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per el Diari AVUI, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Llibres publicats: Jo no soc espanyol(1999), Despullats(2003), El cas Carod(2004), El somriure de Burt Lancaster(2005), La paraula contra el mur(2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Es-panya?(2006) i Nosaltres els catalans(2008). Aquest 2009 ha publicat Set dones i un home sol, premi Mercè Rodoreda.

Aquest Article ha sigut reproduït de “El Singular Digital” del 29 de desembre, 2009.

Pàgina 15

CONTE DE NADAL (*) Nadal en dic sec Alfredo Conde

L’autor relata com viuen les festes nadalenques els tripulants d’un vaixell a terra en un port del nord ocupat per la boira. La

situació de la nau és una metàfora de les seves pròpies vides.

Un vaixell en dic és un xoc. Recolzat

el buc sobre uns puntals es diria que

està suspès en l‘aire. No toca terra.

Està allunyat de l‘aigua que el dota-

ria de sentit i es transforma en uns

llimbs que a cap frontera s‘ap-

roximen, que no transgredeixen cap

límit, però que els conculca tots, fins

a convertir-se en l‘expressió més ex-

acta del no ser. Es diria d‘ell que és a

punt d‘arrencar a volar i malgrat això

amb prou feines està posat sobre al-

guna cosa. No camina, no vola, no

navega. No és. En ocasions, la pròpia

vida també és una mica així, un vai-

xell en un dic. Llavors, tot i ser-ho,

es converteix en la més cabal expres-

sió del no-res. Un Nadal passat a

bord d‘un vaixell en un dic és un

temps no viscut. Pur fum. Pura sole-

dat. I un silenci infinit.

L‘Ari acostumava a fumar en pipa, a

glopades que desprenien blancs cú-

muls tempestuosos. Tenia la barba

blanca i poblada, cotonosa i solemne,

però no era el capità, sinó el primer

oficial de bord. Cada vegada que t‘-

entregava les guàrdies, la de les qua-

tre de la matinada a les vuit del matí,

la de les quatre de la tarda a les vuit

del vespre, les més difícils, les de les

hores crepusculars, quan els contorns

són més tènues i les siluetes dels vai-

xells s‘esvaeixen en la indecisa línia

de l‘horitzó, aquella corda fluixa en

què tot pot ser i no ser, sempre deia

el mateix: «Sóc la balena blanca del

Bàltic. Si tens algun dubte, consulta‘l

amb mi. Si tens por, tin-tan, toca la

campana». Després reia espasmòdi-

cament, com podria fer-ho el Pare

Noel, si arribés el cas.

Durant aquell Nadal llunyà, l‘enorme

buc del nostre vaixell va estar sostin-

gut per uns quants puntals al dic sec

d‘un port del nord sempre ocupat per

la boira. Havíem quedat a bord ell i

jo, acompanyats per uns pocs tripu-

lants, quatre de coberta, un cuiner i

un marmitó i dos cambrers. Una ve-

gada arribada l‘hora del dinar del dia

abans de Nadal –als vaixells es dina a

les onze del matí i se sopa a les sis de

la tarda– em vaig adonar que m‘havia

quedat sense tabac i que el responsa-

ble s‘havia emportat a terra la clau

del rebost, de manera que el meu Na-

dal s‘anunciava sense fum. Vaig sen-

tir el desfici propi de l‘addicte i em

vaig disposar a gorrejar el tabac de

qualsevol que s‘avingués a ser gorre-

jat. Quan l‘Ari i jo vam seure a taula

–li dèiem així per la seva manifesta

tendència a donar a la seva gorra de

plat la mateixa forma que tenien les

dels oficials nazis, cosa que ens sem-

blava excessiva per a un marí mer-

cant– vaig creure endevinar que el

regal nadalenc que em portava era un

cartró de tabac i vaig respirar alleu-

jat. Vam començar a dinar tot seguit.

Quan vam acabar les postres, vam

decidir fumar-nos una cigarreta que

ni em vaig preocupar d‘endevinar

d‘on hauria sortit. Havíem begut com

només els homes solitaris ho poden

fer, amb perseverança i amb calma. I

així vam continuar. A les sis en punt

de la tarda, el cambrer va tornar a

irrompre a la cambra, un espai mi-

núscul en la immensitat d‘aquell

enorme transatlàntic, per servir-nos

el sopar. Feia sis hores que parlàvem,

cigarret va, copa ve, amb la contumà-

cia que s‘ha dit.

Les hores es van succeir l‘una rere

l‘altra. A poc a poc l‘espai que ocu-

pàvem al marge del temps i estrany a

la realitat més pròxima, la pròpia del

cada vegada més silent trànsit urbà

de la ciutat del nord envoltada de

boira nadalenca, es va anar fent més

dens i concentrat. I ens va sorprendre

el dinar de Nadal. Feia 24 hores que

estàvem parlant, bevent i parlant, fu-

mant i parlant, copa cap aquí, cigarret

cap allà, suspesos en l‘aire de la peti-

ta cambra que flotava a l‘interior d‘-

una mola que se sostenia en l‘aire,

amb prou feines recolzada sobre uns

quants puntals de fusta, fràgils com

ho són les paraules. Llavors va dir

l‘Ari: «Aquest és l‘últim cigarret».

«Aquesta és l‘última copa», vaig afe-

gir jo. Després va tornar a aparèixer

el cambrer portant-nos el sopar del

dia de Nadal. Feia 30 hores que par-

làvem.

Ens van trobar, encara borratxos, ti-

rats al terra de la cambra d‘oficials,

abandonats de nosaltres mateixos

com si fóssim vaixells en un dic sec.

Al nostre costat reposaven el regal

que m‘havia portat l‘Ari, un cartró de

tabac buit, i el que li havia portat jo a

ell, també buit, un rom veneçolà

anyenc i dolç que segurament havia

estat el responsable que ens envoltes-

sin la melangia i la nostàlgia, aque-

lles boires on tot se suspèn i tot s‘ad-

orm. Expliquen que les nostres mira-

des eren com de xoc i d‘ab-

andonament, suspeses entre la sole-

dat i la boira, gairebé sense cap su-

ports on sostenir-se.

MARIA TITOS

(*) Publicat al diari de Catalunya “El Periódico.cat “ el proppassat 28 de Desembre, 2009

Pàgina 16

Travel Barcelona (*) By Alexander Lobrano

The best way to beat a case of recession whiplash just

might be a trip to Barcelona. Not only is Catalonia‘s

largest city a contagiously happy, optimistic sort of

place, but it also just keeps getting better and better.

Why? Recession or not — Spain‘s economy is in bad

shape, too — the locals honestly believe their city will

be more beautiful, ecological, socially harmonious and

culturally vibrant in the future, and they‘re probably

right.

This upbeat mindset also explains Barcelona‘s insatiable

appetite for the new and its willingness to wing it with

the avant garde. Depending on the airline you use, your

first taste of this futurism will be Barcelona airport‘s

stunning new $1.7 billion Terminal One, a shimmering

white metal-granite-and-frosted-glass Bauhaus beauty by

the busy Spanish architect Ricardo Bofill.

The ongoing local hotel boom that started with the 1992

Olympics proves the whole world is still mad for this

town. Along the Passeig de Gràcia (the Gaudi district),

the local equivalent of New York‘s Madison Avenue, the

98-room at the Mandarin Hotel created from a former

bank headquarters, has made a big stir as the city‘s first

full-bore luxury hotel since 1994‘s Hotel Arts. It plays

up its Asian pedigree with Zen-Mediterranean interiors

by the Spanish designer Patricia Urquiola; a spa and

plunge pool in the old bank vaults; a rooftop terrace with

a lap pool and great views; and a restaurant by Carme

Ruscalleda, who has three Michelin stars in nearby Sant

Pol de Mar and two in Tokyo.

The Mandarin has stopped the local flow of urban devel-

opment toward the Mediterranean for the first time since

Barcelona renovated its seaside for the 1992 Olympics.

But there‘s still a lot of action on the waterfront. Enoteca

at the Hotel Arts won the city‘s only new Michelin star

for 2010, heaping praise on Paco Pérez‘s contemporary

Catalan comfort food — arroz with truffles, sea cucum-

bers and cepes in a sauce of ham drippings. The other

big news by the big blue is the new W Barcelona a 473-

room sail-shaped building right on the edge of the old

fishermen‘s quarter of Barceloneta. Designed by Bofill,

it was greeted with decidedly mixed reviews. Some lo-

cals have already started a petition to have it torn down

(it blocks views, its prices offend), and the El País col-

umnist Agustí Fancelli railed about the ―scandalous pri-

vatization‖ of public land and compared the form of the

building to ―an inglorious beer belly.‖ Nonetheless, it‘s

worth popping in if only to take in the views at the

Eclipse bar on the 26th floor over a glass of cava.

The hippest local hang in town right now, however, is

the uptown Bar Velódromo (Carrer Muntaner ), a be-

loved local institution that opened in 1933, closed in

2000, and is now back and better than ever. Open from 6

a.m. to 3 a.m., this great looking art-deco space with pis-

tachio green banquettes has quickly re-established itself

as an all-purpose urban perch. Stop by for lunch, a cup

of tea, a post-nightclubbing breakfast, tapas, dinner —

chef Carles Abellán puts a modern spin on traditional

Catalan cooking — or even a game of pool. And be sure

to sling a black nubuck custom‘s officer bag from Iriarte

Iriarte over the back of your chair. The city‘s fashion

insiders have recently started swooping into this new

shop for well-crafted leather goods.

And if you want just one delicious lesson in why Barce-

lona is such an appealing city, head for the Mercat de la

Llibertat, an art-nouveau covered market that reopened

three months ago after a multimillion-dollar renovation

by the city-run agency Mercats de Barcelona. One of the

oldest markets in Barcelona, Llibertat, opened in 1888

and remains a place where locals shop for live snails,

wild mushrooms and fresh fish without dodging tourists.

And now there‘s air-conditioning, free parking, a home-

delivery service, several cafes, and a supermercado,

which provides an ultra convenient one-stop fix for gour-

mands in this food-mad city. ―The municipal markets

constitute one of the most relevant pieces of the social

fabric of the city,‖ Mercats de Barcelona states on its

Web site — a modest but revealing explanation of why

past and present coexist so harmoniously in one of

Europe‘s most visionary cities.

Mercat de la Llibertat. Fotografia: Tan Erten

(*) Publicat al ‗New York Times‘ el 6 de Gener, 2010 - Nota: La fotografia no ha sigut treta del diari i pertany al seu autor.

Pàgina 17

Barça chief leads push for independence in Catalan poll (*)

By Fiona Govan in Tàrrega

About 160 municipalities across the northeastern region will stage unofficial polls asking their 700,000 citizens

whether they are in favour of breaking away. The votes are not legally binding but demonstrate the strength of a

movement that threatens to rupture Spain.

Chief among those leading the revolution is Joan Laporta, the president of FC Barcelona, the club that has become

synonymous with Catalan identity. Laporta has been travelling between towns in Catalonia urging residents to par-

ticipate in tomorrow's vote. "The time has come for us Catalans to seize our destiny, to stand up and demand what

is our right. We are a nation, and, as such, we deserve the right to self-determination," he told residents in Tàrrega,

a town 80 miles southwest of the region's capital Barcelona.

Unlike some other independence movements, Catalan nationalism has little to do with ethnicity. More than a third

of the inhabitants, who make up almost 7.4 million of Spain's 46 million population, were not born in Catalonia.

"Being Catalan is not a question of ethnic identity -- its emotional identity. If you live and work in Catalonia, you're

a Catalan. It's as simple as that," states Laporta. As chairman of Barca, he highlights the symbolism the club holds

for the Catalan struggle. "When we say Barça is 'more than just a club', we mean it represents the rights and free-

doms of the Catalan nation‖. ―Catalonia has no official national team because of the Spanish state. Our rights are

denied because Spain bans our participation in official competitions (such as the World Cup)," he also said.

Laporta holds the view that Catalonia's continued position within Spain is detrimental to its interests -- and not just

in terms of football. "The Spanish state doesn't serve our social, economic or cultural needs -- we'd be better off if

we broke away and developed our own path," he explained.

During the dictatorship of General Francisco Franco, the Catalan language was banned, its national flag prohibited,

and its population diluted through forced migration from the rest of Spain.

Residents in the prosperous region complain that their taxes have long been used to subsidise the rest of Spain,

while their views were steamrollered by Madrid. Spain's constitutional court considers rejecting the region's

new statute of autonomy, which was approved by the Catalan and Spanish parliaments as well as in a regional

referendum three years ago. The controversial statute, outlining Catalonia's relationship with Madrid, begins

with a preamble defining Catalonia as a "nation" -- a term that could be blocked by judges following com-

plaints by Spain's conservative opposition party.

(*) Publicat en el “Daily Telegraph” de Londres el passat 12 de Desembre 2009.

When Britain abandoned the Catalans (*)

Sir, Perhaps the FT would do well to read up on Euro-

pean history every time it decides to publish tendentious

and ill-informed articles attacking Catalonia and criticiz-

ing its relationship with Spain.

The historical root of the conflict between Catalonia and

Castile lies in the war of the Spanish succession, lost in

part because our British allies abandoned us to our fate

in 1714, leaving the Borbonic troops to force us into an

increasingly centralized Spanish/Castilian state against

our will.

Lord Macaulay says as much in his War of The Succession

in Spain : ―The English allowed the Catalans to suffer

the vengeance of Philip V in a manner that was incom-

patible with humanity and honour.‖ Winston Churchill makes a similar reference in the third

volume of A History of the English-Speaking Peoples .

The treachery of the English towards the Catalans was

duly rewarded by the Castilians at the subsequent Treaty

of Utrecht, with the cession of Gibraltar.

When I look at my ID card, which identifies me as

―Spanish‖, I cannot help but think of historical Britain‘s

role in making me something that I am not. Many

thanks, sons of Great Britain.

Josep Pons, Barcelona SPAIN

(*) Publicat per „The Financial Times‟ de Londres en Letters to the Editor el proppassat 14 de Setembre, 2009.

Pàgina 18

Pàgina 19