1 m. [LC] Plaça o camp on és la fira.

L’etimologia ens dóna pistes de l’origen d’aquest lloc, que dista d’ano-menar-se rambla pel pes que ha tingut el concepte de fira en la mateixa topo-nímia. El firal és una plaça rectangular, un espai sense edificar i a l’interior de la població. És un buit urbà, un recinte o espai amb una limitació horitzontal conformat per un embolcall d’edificis, bàsicament habitatges, amb uns arbres que estacionalment converteixen en un agradable umbracle el passeig cen-tral i els carrers laterals els mesos de més calor.

Avui el projecte del nou firal d’Olot està a l’ordre del dia. Però de quin projecte estem parlant? El de canviar el paviment? El de treure els carrils laterals? El de replantejar una nova il-luminació? Aquest projecte del firal és únicament un projecte arquitectònic?

Precisament és al lloc en què es lo-calitza l’arquitectura on l’arquitectura es fa present, s’instal·la, neix i es fa visible, alhora que es circumscriu en un espai particularitzat, pel paisatge i pels locals, pels habitants d’aquest lloc (Pedro Azara). Aquest lloc, a més de tenir una condició preexistent a l’acte d’ocupació, és també, en aquest mateix acte, el resultant dels successius assen-taments que s’hi han fet a sobre. El lloc no és una condició a la qual s’ha de sotmetre l’arquitectura, sinó que és

el resultat tant de l’atenta lectura que se’n faci, com de la càrrega cultural amb la qual es realitzi aquest acte (An-tonio Armesto).

Podem fer, doncs, una lectura del lloc tenint en compte l’ús que se’n fa, i tinc el convenciment que com a plaça i lloc d’intercanvi s’ha de vetllar perquè aquest sigui de la màxima intensitat per mantenir viu el cor de la ciutat. El nou pla d’usos es redacta amb l’afany, segons el mateix escrit, de garantir l’ús públic del firal d’Olot. Realment cre-iem que un pla d’usos restrictiu garan-tirà precisament algun ús? Pensem que la complexitat de les persones, la seva capacitat d’agrupació, de creativitat, d’innovació i de generar activitat són previsibles i restringibles? Prohibint enfilar-se als arbres únicament deixem que no visqui el baró rampant d’Italo Calvino. Difícilment una normativa pot preveure la coherència de les ac-tivitats.

Podem analitzar l’ús que actual-ment té. Com a fira esporàdica o mer-cat setmanal el firal s’omple els dilluns, està ple, és canviant. Com a successió de cases d’habitatge entre mitgeres en un entorn singular té les consegüents necessitats de zona residencial, però sempre amb l’enteniment d’aques-ta singular i cèntrica situació. Com a espai de descans podríem valorar el desequilibri entre l’oferta pública i la privada, seure sota un paraigua amb

la contrapartida de pagar una beguda en una terrassa i l’oferta poc atractiva de descansar el cul en un banc desolat. L’ús que té com a hall exterior del te-atre, i fins i tot com a hall de l’església de Sant Esteve. La “desamortització” del casino i del cinema, que han deixat de tenir una activitat diària als vespres. L’ús de bulevard d’on penja tot un co-merç que necessita nodrir-se de la ma-teixa activitat per garantir la seva con-tinuïtat, i que d’aquesta depèn part de l’activitat que se’n genera. Però també podem analitzar l’ús que en podrien fer i en feien moltes entitats i que són de tan diversa índole que convertirien l’anàlisi en un inventari d’excepcions.

L’espai físic serà el suport, el mitjà i l’atmosfera, però és en la comprensió de la complexitat i de la contradicció de les necessitats i de l’ús on raurà l’èxit de la nova intervenció. L’ús s’identifica amb la vida, amb la seva conservació i organització, i potser el nou projecte no hauria de ser únicament l’escenari que permetés desenvolupar les supo-sades activitats que garanteixin l’ús públic, hauria de ser “el lloc” (fruit d’aquesta atenta lectura i amb una càr-rega cultural extremadament intensa) per desenvolupar l’ús públic, amb la flexibilitat per garantir totes les se-ves possibles activitats i necessitats de l’avui i del demà en un món tant canvi-ant com és el nostre.

Xevi Bayona

ciutat, patrimoni, memòria núm. 93 / Olot, març 2016Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / FIRAL, LLOC I ÚS

1

Pel gener de 1666, l’adroguer olotí Miquel Conill va contractar un picape-drer francès, Joan Martinigol, perquè li esculpís les armes a la dovella cen-tral del portal de casa, unes finestres de la façana i una sepultura al convent del Carme per a un parent difunt. Tot i que el contracte no ho especificava, també devia fer-li refer la font pública de la placeta on s’aixecava la casa fa-miliar, ja coneguda com a plaça d’en Conill, perquè el 8 de juliol d’aquell any el consell municipal li va abonar part de les despeses de l’obra.

Aquella primera font monumental sorgida de la iniciativa d’un particular va ser substituïda per decisió municipal per una nova construcció l’any 1752. És la font d’estil barroc que encara ara presideix la placeta, elaborada pel pa-leta olotí Jaume Ortuna. Per recordar la vinculació i els drets adquirits per la família, l’Ajuntament del moment va haver d’acceptar que l’obra inclogués l’escut de la família Conill i la figura d’un conill al capdamunt. A més, ha-via de mirar cap a la casa del primer promotor de la dignificació de la font.

.

ANIVERSARI / 350 ANYS DE LA PRIMERA FONT DEL CONILL

aC

Ga

X. S

er

ve

i d’i

ma

tG

eS.

Fo

nS

Fra

nC

eSC

Ja

um

e C

oll

(m

eSt

re

S)

2

El repositori TDX també ofereix accés a les tesis de doctorat que han fet aportacions en el camp de l’ense-nyament. Hi trobem les de Pere Soler Masó (1994), sobre els inicis de l’edu-cació en el lleure a les comarques giro-nines; Jordi Feu Gelis (1999), un repàs a l’evolució de la política educativa en aquesta mateixa demarcació; Josep In-vernó Curós (2007), sobre la transmis-sió de valors a alumnes de 14-16 anys a partir d’una experiència pedagògica singular, i Íngrid Sala Bars (2013), cen-trada en la inclusió dels discapacitats a la universitat.

En el terreny de la història de l’art, es poden consultar els treballs de Ra-fael Carlos Marañón González (2002), que estudia la casa Masramon en el conjunt de l’obra de Rafael Masó; Laurence Gallinaro (2005), que inclou els tres retaules principals de l’església de Sant Esteve d’Olot en una revisió dels retaules barrocs de la diòcesi de Girona; Maria de Lluc Serra Armen-gol (2014), que analitza el paper del museu d’Olot i d’altres en els primers anys del franquisme (1939-1947), i Keta Capdevila i Werning (2015), que recull l’abundant producció artística al voltant de la devoció al Roser.

Les aportacions científiques en his-tòria es poden subdividir en períodes. En el de la història medieval trobem Christian Folch Iglesias (2012), que de-dica un apartat al jaciment de l’Aubert, a la Vall d’en Bas, en l’anàlisi dels ter-ritoris del nord-est català durant l’alta edat mitjana; Joan Salvadó Montoriol (2012), que aplega els documents dels segles X-XI de Sant Benet de Bages, senyor jurisdiccional de les Preses, i Albert Reixach Sala (2015), sobre les elits i el control del municipi a la Gi-rona medieval. Pel que fa a la història moderna, està disponible el treball de Xavier Solà Colomer (2005), sobre la implantació de la Reforma Catòlica a les valls de Ridaura, Bas i Hostoles; Francesc Serra i Sellarés (2005), que estudia les Preses en el marc dels do-minis del monestir de Sant Benet de Bages; Josep Capdeferro i Pla (2009), amb una dissecció de la vida i l’obra del jurista olotí Joan Pere Fontanella; Pere Gifre Ribas (2009), que utilitza el patrimoni de la família Colomer,

de Besalú, per estudiar la formació de senyors útils i propietaris de masos en els segles XVII i XVIII; Arcadi Garcia Oms (2011), que detalla l’impacte de la fi de la guerra de Successió en el dret notarial català a partir d’exemples de les escrivanies garrotxines, i Xavier Sa-nahuja Anguera (2013), que documen-ta emissions de moneda local a Olot i Besalú durant la Guerra dels Segadors. Per al període contemporani, comptem amb els treballs de Joan Carreras i Péra (2001), sobre l’ideari polític i filosòfic de Josep M. Capdevila; Marciano Cár-daba Carrascal (2001), amb exemples de col·lectivització agrària a la Garrot-xa durant la Guerra Civil; Juli Clavijo Ledesma (2002), centrat en l’acollida de desplaçats per aquest conflicte es-panyol; Francisco Javier de Madariaga Fernández (2003), que identifica les fàbriques locals que van constituir part de la indústria de guerra en el bàndol republicà; Manuel Santirso Rodríguez (1994), sobre el desenvolupament de la primera guerra carlina (1835-1840) en terres garrotxines, i Albert Juncà Pujol (2010), sobre l’anàlisi d’esdeveniments esportius a la premsa catalana contem-porània. A més, dos treballs focalitzen l’estudi en la xarxa bibliotecària: la de Teresa Mañà Terré (2005), un estudi de la Biblioteca Popular d’Olot en el marc de la xarxa creada per la Man-comunitat, i la de Jordi Llobet Domè-nech (2008), una anàlisi del contingut librari d’aquelles biblioteques.

En dret i ciència política, cal te-nir en compte les aportacions de les autores locals Sílvia Pereira Puigvert (2012), en el terreny de la presenta-ció de proves documentals en suport informàtic en el procés civil espanyol, i Judit Baseiria Martí (2013), en l’anà-lisi de la problemàtica laboral dels més grans de 45 anys.

En el camp de la immigració, fi-guren les tesis d’Anna Farjas Bonet (2002), sobre el col·lectiu gambià a Olot, i Mireia Vargas Urpi (2012), so-bre els mediadors interculturals amb el col·lectiu xinès a Olot.

Finalment, podem incloure algun estudi del camp de l’organització em-presarial, com el de Maria Pilar Curós i Vilà (2002), sobre el model japonès de gestió de recursos humans en les

empreses, i de la psicologia, com ara la tesi d’Ester Pla Colomer (2003), un estudi epidemiològic de la depressió major en infants de 3 a 6 anys.

Xavier PuiGvert i Gurt

Del 18 de març al 31 de maig, a la

sala d’actes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, es podrà veure l’exposició Variacions Camps. Al llarg de la seva vida, Antònia Camps (Olot, 1862-1935) va ser retratada en nombroses ocasions pel seu marit i la seva filla, els fotògrafs Antoni i Carme Gotar-de. La vintena d’imatges juxtaposa-des, que revelen de manera singular els efectes del pas del temps sobre la fotografiada, són el testimoni de tota una vida en què Camps ha acabat transcendint sobretot com a subjecte passiu de l’obra fotogràfica de la seva família. A partir d’aquests retrats, en un text escrit expressament per a l’ocasió, l’escriptora Imma Merino reflexiona sobre com la fotografia pot fer visible a través d’un rostre l’estat del cos i de l’ànim d’una per-sona.

•••

Coincidint amb l’itinerari “De la República a la transició”, que propo-sa l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot durant el primer semestre d’aquest any, la Vitrina del Mes de març de l’Arxiu Comarcal de la Gar-rotxa està dedicada a la postguerra a Olot. Prenent com a fil conductor el volum dels Quaderns d’Història d’Olot sobre el franquisme, de Jordi Rubió, en la mostra es podran veure fotografies, revistes i documents que il·lustren els primers anys de la dicta-dura a la nostra ciutat.

•••

I també en el marc del mateix iti-nerari, l’Arxiu Comarcal de la Garrot-xa serà l’espai on els dies 10, 11, 12 i 13 de març tindrà lloc l’espectacle de teatre mínim de Xavier Bobés Cosas que se olvidan fácilmente. Bobés, ar-tista resident de L’Animal a l’Esquena (Celrà), explora la memòria diposi-tada en alguns objectes i fotografies, en una història que repassa la segona meitat del segle XX a Espanya.

BREVIARI

REPERTORI DE FONS / TDX.CAT I LA RECERCA HUMANÍSTICA A LA GARROTXA (i II)

3

COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAFIES

ALCALDE, Gabriel i MIRALPEIX, Francesc,Orígens d’un museu. La col·lecció de Mn. Pere Valls, Girona: Museu d’Art de Girona, 2016, 24 p.

BARTOLOMÉ, José Luis,Distant Voices, Still Lives. A Se-cond Pick of Patchwork Poems from Talking Movies, [S.l.]: [l’autor], 2016, 111 p.

FUENTES, Maximiliano,La Gran Guerra a les comarques gironines. L’impacte cultural i polí-tic, Girona: Diputació de Girona, 2015, 183 p.

MAGRINYÀ, Francesc (ed.),Infraestructura viària i sistema ter-ritorial. Identitat, natura i partici-pació. La variant d’Olot i l’encaix a les Preses i la Vall d’en Bas, Bar-celona: Universitat Politècnica de Catalunya, 2015, 104 p.

TORRENT, Josep,Soldadets de plom, Barcelona: Lli-bres del Delicte, 2016, 267 p.

BARDERA, Damià,“El món de Marià Vayreda: una anàlisi crítica”, Anuari Verdaguer, núm. 22, 2014, p. 9-24.

BOADAS, Sònia i GARCÍA, Jorge,“‘La imprenta en Olot. Un pliego de los Rovira sobre el maremo-to de Cádiz de 1755”, dins Jorge GARCÍA i Sònia BOADAS, Las re-laciones de sucesos en los cambios políticos y sociales de la Europa Moderna, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, p. 347-358.

CASACUBERTA, Margarida,“‘Don Julián’ y ‘Son Excellence’, de Jaume Sabartés, dos aportaci-ones a la novela del dictador por el secretario de Picasso”, Revista Iberoamericana, núm. 250, 2015, p. 31-52.

CASACUBERTA, Margarida,“‘A la verdad, no existe problema catalán’. Les relacions entre Cata-lunya i Espanya en el marc de la Solidaritat Catalana”, Afers, núm. 82, 2015, p. 595-622.

CATÀ, Josep i MUÑOZ, Antoni,“Jan Van Brouchoven, comte de Bergeyck i mestre d’economia po-lítica de la Guerra de Successió (1709-1710)”, dins Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans. Actes del congrés, Barcelona: Mu-seu d’Història de Catalunya, 2015, p. 125-131.

CERRO, Pere,“Història de l’esport a Besalú: el bàsquet. 3a part (2001-2015)”, El Xerraire, núm. 79, desembre 2015, p. 44.

EXPÓSITO, Ricard, “‘En un rincón del mundo’: lecto-res y oidores de prensa en la Ca-taluña rural de la época moderna (siglos XVI-XVIII)”, dins Jorge GARCÍA i Sònia BOADAS, Las re-laciones de sucesos en los cambios políticos y sociales de la Europa Moderna, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, p. 381-395.

EXPÓSITO, Ricard i TORRES, Xa-vier,“Relaciones de sucesos y religión cívica en la Barcelona moderna”, dins Jorge GARCÍA i Sònia BOA-DAS, Las relaciones de sucesos en los cambios políticos y sociales de la Europa Moderna, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelo-na, 2015, p. 413-425.

FEU, Jordi,“La Escuela Judicial y Proyecto Hombre: 15 años acercando a los jueces la realidad de las adiccio-nes”, Proyecto Hombre, núm. 88, 2015, p. 28-33.

FEU, Jordi i CARRILLO, Isabel,“La participació en educació com a

expressió de qualitat democràtica”, Temps d’Educació, núm. 48, 2015, p. 151-172.

FLORENSA, Joan,“L’escolapi Joan Roig Riasol, mestre (Balaguer 1881 – Mataró 1950)”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 113, octubre 2015, p. 18-27.

GIRONA, Ramon, “Le fonds Ricardo Muñoz Suay de l’Institut Jean-Vigo de Perpignan”, Archives. Institut Jean Vigo, núm. 105-107, desembre 2015, p. 24-29.

MERINO, Imma,“Carol, novel·la de culte lèsbic i poema cinematogràfic”, L’Avenç, núm. 420, febrer 2015, p. 42-51.

PUIGVERT, Joaquim M.,“De la ruïna neoromàntica (?) a les utopies arquitectòniques: els nous santuaris de Sant Joan de l’Erm imaginats pels arquitectes Joan Bergós (1936) i Josep Danés (1942, 1954)”, Interpontes, núm. III, 2014, p. 253-292.

ROURA, Lluís,“Militarització i memòria militar del 1714 a la Catalunya de finals del segle XVIII”, dins Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans. Actes del congrés, Barcelona: Mu-seu d’Història de Catalunya, 2015, p. 341-350.

UGARTE, Xus,“Alfred Sargatal, traductor”, Serra d’Or, núm. 669, setembre 2015, p. 31-33.

MALLART, Lluís,Donasses i homenots. Homenatge als “informadors” dels antropòlegs, Barcelona: Universitat Rovira i Vir-gili, 2015. Disponible a: <http://llibres.urv.cat/index.php/purv/cata-log/book/168>

PUIG, Miquel, “Batalla veïnal entre un artista i els carmelites d’Olot (1765-1766)”, Olot 1700. [en línia]. 23 de febrer de 2016. Disponible a: <www.mi-quelpuig.cat>

ARTICLESTEXTOS ELECTRÒNICS

4

DEL DINOU AL VINT-I-U / LOS OTROS

Avui he anat a aquell supermercat nou i hi he trobat un antic company de feina que feia molts mesos que no veia. M’ha demanat si jo ja no vivia aquí. Li estranya que no ens haguem trobat, perquè ell surt molt. Cada dia va al temple sikh, fa hores al carrer Pala o s’arriba fins a l’aparcament del Lidl, té un hort als Desemparats i cada dissabte juga a crí-quet en un prat de prop la via del tren. Sí que és estrany que no ens trobem. Jo també volto força. Freqüento el cinema i el teatre, m’assec a les terrasses del Firal, vaig a la biblioteca i a les conferències de ciència i actualitat, sopo a pizzeriesi restaurants no gaire cars i passejo pel carrer Major o m’ar-ribo a la Moixina. No ens trobem, perquè vivim en el ma-teix territori però en ciutats paral·leles. I, per mi, això és la llavor d’un problema.

Solem dir que la immigració és un fenomen nou que no sabem com afrontar, però jo no n’estic tan segur. D’im-migrants n’hi ha hagut sempre i molts, l’única diferència és que ara són estrangers i abans eren nacionals. Durant el segle XIX, els jornalers i les seves famílies eren una pobla-ció itinerant, que anava darrere la feina. No eren d’enlloc. Se’ls cridava quan se’ls necessitava per treballar al camp o a la indústria, però, tan bon punt la feina escassejava, se’ls treien de sobre. Per a una vila, tenir més població era un problema perquè havia de donar més soldats a l’exèrcit i els propietaris havien de pagar més impostos. Ben aclaridor és el recurs que l’Ajuntament de l’any 1847 va presentar per mirar de pagar menys: els visitants “se forman una idea er-rónea del número de vecinos de Olot, de su industria y de su riqueza”. Som molts menys del que sembla. A cada casa hi

viu només una família, hi ha molt pocs propietaris i comp-tades botigues i negocis, “anidándose luego en las guardillas y bajos de las casas un enjambre de familias en mayor nú-mero que aquellas, formando un vecindario transeúnte o de coyuntura, pues que solo residen en Olot mientras tienen que trabajar”. Aquesta majoria silenciosa no va començar a pintar-hi res fins a la Gloriosa Revolució de Setembre de 1868, quan varen poder votar. I ho varen voler canviar tot. Tant, que sis anys després un cop d’estat militar els va tornar a l’anonimat, per dues generacions.

Els més perspicaços, o sigui l’Església catòlica, van en-tendre que amb el garrot no n’hi hauria prou per contenir aquella voluntat de canvi i, de seguida, van posar en marxa un ambiciós pla d’integració, o sigui d’assimilació, d’aquests futurs agents socials. Els va acollir, els va allunyar de les ma-les influències, els va educar i els va ajudar. A la seva mane-ra, no cal dir. De l’eina més eficient, el Centre de Catòlics, ja n’he parlat algunes vegades. I també de la més pràctica, la cooperativa de consum La Auxiliar Obrera. Avui, hi voldria afegir la iniciativa més lúdica: un camp de futbol. A Olot, el futbol va arribar de la mà dels estiuejants i els militars. Era una de les moltes activitats que organitzava la Societat d’Atracció de Forasters per entretenir-los. D’aquelles pri-meres jornades futboleres va néixer l’Olot Deportivo, però només hi tenien accés els fills de la burgesia local. Els obrers només s’ho podien mirar. De nou va haver de ser l’Església catòlica la que detectés aquesta mancança i posés en marxa un equip, l’Sport Olotí, i els esplanés un camp, just on ara hi ha el Casal Marià.

Joan BarnadaS (joan.barnadas@gmail.com)

HISTÒRIES / ELS ESTIUEJANTS I LA CONSERVACIÓ DE LA FAGEDA D’EN JORDÀ

Era el curs 1979-1980, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, a l’assignatura de Geografia dels Països Catalans impartida pel geògraf LluísCasassas. Tot explicant les particularitats de la geografia física de la comarca de la Garrotxa, el professor ens par-là del bosc caducifoli de la fageda d’en Jordà i del risc de desaparèixer, notícia de la qual la premsa es va fer ressò. El que signa aquestes ratlles va comentar a Casassas que la Diputació de Girona es plantejava comprar-la per salvar-la, cosa que, finalment, va passar. El professor (sempre incisiu i irònic) va manifestar que ho celebrava, però va afegir: “No és la solució millor... no podem comprar el país a pams per salvar-lo: no hi ha prou diner públic per fer-ho”. I aleshores ens explicà que ell trobaria molt més raonable una legislació protectora de totes les fagedes, però que en garantís una explotació raonable sense posar-les en risc de desaparèixer.

No era pas la primera vegada que la fageda d’en Jor-dà era notícia a la premsa pel fet d’estar amenaçada. L’any 1909, la revista olotina El Deber (26 de juny) es feia ressò de la notícia que el corresponsal d’Olot havia publicat pocs dies abans a La Veu de Catalunya: “Hem sentit assegurar a persones que poden estar ben enterades, que l’hivern vinent aterraran la bellíssima fajeda d’en Jordá. Es una nova que molts forasters, que la visiten durant l’istiu, sentiran viva-ment... Realment és el bosch més hermós y encisador de la rodalia olotina. És de doldre que no hi hagi cap lley pera impedir la completa destrucció dels boscos. Es una cosa que fa tristesa pensar-hi. Aquella fajeda que es l’encís d’artis-

tes y poetes, está sentenciada a mort...”. Poc després (10 de juliol), la mateixa revista desmentia i matisava la notícia afirmant que només es tallaria arreu “un petit tros en el que els llenyataires hi fan sempre mal” i la resta “sols sufrira una aclarida, cosa natural y necessaria en un lloch ahont hi neixen tant depressa el faigs”. Sigui com sigui, les pàgines d’El Deber testimonien una clara consciència de la neces-sitat de conservar la fageda que va inspirar Joan Maragall.

Ara ens interessa, però, destacar el fet que el correspon-sal olotí augurés que la notícia de la destrucció de la fageda d’en Jordà provocaria consternació en els estiuejants que freqüentaven la ciutat. No era pas una casualitat ni una bou-tade. Hi ha molts testimonis arreu de Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX de com els estiuejants (així com els excursionistes) es dolien de l’explotació ex-cessiva a la qual se sotmetien els boscos. La seva percepció, eminentment estètica i higienista, del paisatge forestal to-pava amb la concepció utilitària i econòmica que en tenien molts propietaris. En qualsevol cas, els estiuejants també han de tenir un lloc (per modest que sigui) en la història del naixement del moviment conservacionista de la naturalesa a la Catalunya i l’Espanya de finals del segle XIX i comen-çaments del XX; una història que, tal com han mostrat els llibres de Santos Casado, Los primeros pasos de la ecología en España (1997) i Naturaleza patria. Ciencia y sentimiento de la naturaleza en la España del regeneracionismo (2010), és d’una gran riquesa, diversitat i complexitat.

Joaquim m. PuiGvert i Solà

5

ELS NOMS DE LA TERRA / TRADORS SUBORDINAT

Mai no m’han fet el pes els noms de lloc nascuts d’una ordenació del paisatge dictada des d’un punt que, arbitrària-ment, es considera principal. Això d’introduir una jerarquia de valors que fixi pels segles un centre i una perifèria no hauria de ser... però és. I si no, ja em direu qui pot esborrar avui el Midi francès, el Levante espanyol, l’Oest americà o la Franja de Ponent catalana del nostre marc mental.

En el món més modest de la microtoponímia, també trobem aquesta inevitable subordinació d’un territori a un altre. Però d’una manera tènue, quasi imperceptible als ulls i les orelles dels observadors actuals. I en aquesta comesa destaca el prefix llatí “trans”, que té la virtut de ser un dels elements més utilitzats per etiquetar terrenys secundaris sense provocar una desmesurada sensació d’ofensa. Proveïtsd’aquesta antiga preposició d’acusatiu, els ocupants d’un territori llatinitzat podien ubicar en l’espai tot allò que els venia de gust. Sempre vist des del lloc on eren i per superar els accidents geogràfics que marcaven el seu entorn. Així, per exemple, els abundants Tramunt i Tresserra indicaven les terres més enllà d’una muntanya (“trans montem”) i una serra (“trans serram”), respectivament.

Un exemple modest d’aquest esperit de gradació inter-territorial també el podem trobar entre nosaltres. Des de l’època medieval més primerenca –la primera constatació és de l’any 1118–, Tradors era un nom de la terra que desig-nava un dels veïnats de la parròquia de Sant Esteve d’Olot, la base del terme municipal d’Olot actual. Comprenia una dotzena de masos d’allò que ara anomenem el Pla de Baix, entre Coní i el Pla de Dalt. El més destacat, l’encara impo-nent Soler de Taradós, en manté a dures penes la referèn-cia. Però d’on provenia la denominació? Doncs dels altres conveïnats establerts a la mateixa vall olotina, però a tocar del Fluvià. Com que l’obstacle del Montsacopa i muntanyes adjacents s’aixecava entremig, van decidir que ells eren el centre i, en canvi, que aquelles cases de la vora del Ridau-ra eren simplement “a l’altra banda de la carena”. En llatí, “dorsum”, esquena, podia adoptar el sentit figurat de llom d’una elevació i va quedar la mar de bé al darrere del pràctic “trans”.

Sense opció a discutir-ho, Tradors (“trans dorsum”) va servir per marcar aquella zona tan perifèrica des de l’òptica dels qui es creien els olotins principals.

IMPRESSIONS DE CAMINANT / UNA RUTA REPETIDA (6)

Aquesta veu que em parla sorgeix del silenci de la fa-geda. Des de les arrels recargolades, en els monticles dels tossols i en les parets seques, afermant la terra al furor de l’aigua i del vent, a l’embranzida del vianant despistat que ve de la gran ciutat, des de les pedres volcàniques abrigades en la humitat d’un mitjó de molsa, la fageda espera pacient l’oïda de qui vol sentir, de qui vol escoltar, de qui vol perce-bre, amb el receptor auditiu de l’ànima, del pou insondable de l’ànima, l’acostament al camí que aparentment no duu enlloc, l’apropament que sembla enganyós cap a l’indret on l’espai i el temps desapareixen, on els morts no són morts i els vius viuen més enllà de les hores i de la matèria. Quina diversitat de camins, quina llibertat poder anar a cavall de l’atzar i saber-se indestructible, quin prodigi difuminar les pors del viure en mans d’un altre que parla des de la pau dels arbres! Aquest caminar incessant entre els faigs procura en el meu cos una sang que em predisposa a l’acció mental. M’he de veure més enllà del cos, com si fos un actor que es representa a si mateix en una actuació irrepetible me-nada per un director invisible en aquesta escena nemoral: caminar, simplement caminar, per la vida del bosc, per les pedres del bosc, per la llum del bosc, per la foscor del bosc, possibilita el miracle de saber-se inserit, estrictament enca-bit en la individualització de la vida, en una idea més gran, en una resolució final, eterna i inexpugnable per als vius,

que finalment ens conté, i ens allibera d’aquest ser només un i, d’aquesta manera, per aquests mecanismes matemàtics de nombres i d’operacions, poder passar a ser, només ser, perquè aquesta és la realitat: s’és, s’és en l’u, s’és en el tot. Mentrestant, però, he de fer cas dels batecs de cor, he de fer rendible aquest meu pas, aquests meus passos, l’un darrere l’altre. Acabo de fer un pas i sé que ja en començo un altre. Cada pas que faig és un pas d’agraïment, cada pas que faig és un pas que m’acosta a la fusió. Només sé que, quan acabo de fer un pas, ja n’he de començar un altre.

I encara hi ha més veus a la fageda. Són les veus dels qui hi han entrat amb unes mans de poeta. Les veus dels qui saben amb les paraules fer-nos arribar fins a llocs on no po-dríem arribar sense l’alè d’uns versos, sense la flama que no es consumeix. La poesia és la màxima potència de l’home, perquè és la paraula enlairada, és l’essencialitat despullada i concentrada, és l’emoció i el pensament, és el coneixement, és la ciència. La veu maragalliana que se sentia, que se sent, que sento ara mateix, alliberada en una presó de barrots ve-getals. El monòlit amb el poema de Joan Maragall, que acull els qui entren a la fageda, predisposa el caminant a la intros-pecció espiritual, a la recerca íntima, al buidatge anímic, a l’observació profunda i a la bonesa humana. Que ben lliga-da aquesta boscúria prodigiosa amb uns versos altíssims! I també la veu de Joan Teixidor, que venia a la fageda amb el seu fill, l’hereu, el príncep que va morir de leucèmia essent un nen, l’Ignasi, un àngel que feia el seu camí, que hi torna-va sense el fill, per trobar-lo, per parlar-hi, per sortir de la presó del cos, per ser amb el fill que sojornava uns anys a casa nostra, per ser amb el fill que ara torna a ser fora. No és dolor, no és esqueixament per una pèrdua insuportable, no és al·lucinació traïdora, és un pare i és un fill que es troben més enllà de la distància que comporta ser pare i ser fill: Llavors era més jove el pas, i la fageda/ naixia als ulls com en el jorn primer./ Més jove encara avui potser la veus,/ tu que ja habites en cambres sense temps,/ mentre camino sol i sé que és vella,/ fins que no arribi el vent que obre les portes.

Jaume BoSquet

J.B

.

Xavier PuiGvert i Gurt

APUNTS I REPUNTS NATURALS / FAIGS AMB DENOMINACIÓ D’ORIGEN PROTEGIDA

De les vuit avingudes que irradia la plaça Estrella d’Olot, la que comunica la plaça amb la riba esquerra del riu Flu-vià, l’avinguda d’Aragó, és l’única que té les característiques d’un passeig. En el punt de convergència entre el passeig i la plaça hi ha col·locat un monòlit en homenatge a qui fou el gran promotor urbanístic de tot aquell espai, el patrici i fill il·lustre de la ciutat d’Olot Manuel Malagrida i Fontanet (Olot, 1864-Barcelona, 1946). Les obres d’urbanització de l’extens Pla de Llacs van començar el 1916, just ara fa cent anys. S’esborraren les quadrícules de les parcel·les agrícoles i se’n dibuixaren d’altres de concèntriques, a l’entorn de la plaça Estrella, deixant entremig amplis solars on es comen-çaren a construir sumptuoses torres i casalots amb detalls modernistes i noucentistes. Per embellir la nova i benestant urbanització, a cada avinguda s’hi plantaren arbres d’espè-cies diferents. Per a l’avinguda d’Aragó es va escollir una espècie autòctona, el faig (Fagus sylvatica). Malauradament, però, abans que aquells faigs poguessin ombrejar el passeig amb el seu frondós brancatge horitzontal, l’aiguat de l’octu-bre de 1940 se’ls va endur riu avall, com tantes altres coses a la ciutat. Passats els anys i recuperada la normalitat, el 1944, les brigades municipals van tornar a plantar arbres, les ma-teixes espècies que hi havia hagut abans de l’aiguat. Els faigs destinats al passeig de l’avinguda d’Aragó es van anar a bus-car a la fageda d’en Jordà gràcies a la desinteressada dona-

ció d’un dels seus propietaris, el senyor Masllopart (aquells faigs, avui, tindrien l’etiqueta de Denominació d’Origen Protegida). La segona vegada havia de ser la bona. Tanma-teix, si tenim en compte que des d’aleshores han transcor-regut més de setanta anys, el passeig de l’avinguda d’Aragó no és pas que presenti un aspecte gaire esplendorós. Molts faigs s’han quedat pel camí, alguns han estat substituïts i els 42 que hi ha sobreviuen amb penes i treballs.

Què ha fallat? En primer lloc, hem de tenir en compte que el faig és molt exigent en els seus requeriments fisiolò-gics i això el converteix en una espècie molt poc recomana-ble per formar part de l’arbrat urbà. És sensible a les gelades tardanes de primavera, és força tolerant a la llum i demana una bona dosi d’humitat ambiental. Fins aquí semblaria que els faigs podrien viure-hi bé, però la qüestió principal està en les característiques de sòl. El faig te arrels poc profundes, per la qual cosa no creix bé en sòls molt humits, que s’inun-den sovint o que estan massa compactats. La mesura presa de prohibir que els cotxes aparquin al passeig és interessant, però arriba molt tard. I també és inútil per a aquells faigs que creixen tan arran de passeig que tenen les arrels d’un costat enterrades sota mateix de l’asfalt. Com tothom pot comprovar, avui, els faigs de l’avinguda d’Aragó mostren un estat de conservació molt dolent. Aquesta situació de de-bilitat i senectut arbòria possibilita, en canvi, una notable diversitat de fongs sapròfits i líquens epífits. Observar com diverses espècies de líquens recobreixen els troncs de faig és, ara per ara, el millor entreteniment naturalista que ofe-reix el passeig. El Pla d’espais verds de l’Ajuntament d’Olot (2014) preveu anar substituint els faigs per roures ameri-cans (Quercus rubra), un procés que, de fet, ja ha començat. Per tant, en la gestió del passeig es plantegen, com a mínim, tres opcions. Una: insistir en el faig millorant el tractament del sòl (no era a la tercera la bona?). Dues: utilitzar el pas-seig com a recurs pedagògic per mostrar la diversitat liquè-nica associada a l’arbrat urbà. I tres (segurament la menys romàntica de totes): canviar els faigs garrotxins per roures americans. Me’n deixo alguna?

LA VIDA S’ESMUNY PELS CARRERS / EL CARRER ALFORJA

Si voleu posar un municipal en un compromís us hi po-deu adreçar per demanar-li la ubicació d’aquest carrer. És un carrer tendre, en edat de merèixer. El defineixen unes cases que no poden ni volen amagar la seva joventut. Per un costat, en filera, cases adossades; a l’altre, edificis in-dependents amb el seu jardí que les abraça, les encercla i les defineix. Aquí la vegetació segurament ens donaria una pista de com són els habitants de cada llar, si ens calgués. Les cases adossades llueixen un tipus de plantes més unità-ries: un exèrcit de la família arbòria de les cupressàcies, que tenen en el xiprer l’individu més popular, quadriculades o esfèriques, vetllen els edificis dia i nit, i deixen els seus ha-bitants en l’anonimat dels uniformes urbans. El verd dels arbres, el vermell rajol que llueixen els edificis, amb tocs de blau a portes i finestres i algunes estoles blanques, expliquen abastament el jardiner i l’arquitecte, i també l’època urba-nística en què les cases es construïen a dotzenes. D’aquell temps de la dictadura del rajol hem heretat infinitat de car-rers com aquest. Junts conformarien una ciutat pensada per vendre a una societat que els va comprar sense mesura, amb el suport d’uns bancs que no tenien límit. No era ingenuïtat:

s’ho cobrarien. L’arquitectura és també un llibre obert en el qual és fàcil llegir les històries dels temps passats. Tota his-tòria demana una perspectiva temporal per poder-la jutjar i explicar. El carrer és petit sense possibilitat de creixement, ample i recte com un ciri pasqual. Allunyat del centre antic, en una de les parts noves de la ciutat, al Pla de Dalt, encarat de llevant a ponent (o viceversa). Per llevant mira cap a una escola que en hores exactes d’entrada i sortida s’omple de vida, d’acomiadaments, de cotxes que paren i arrenquen, de mainada que camina donant batzacs a pilotes, pedres i fulles a la tardor. De cara a ponent, el carrer s’encara amb l’Institut La Garrotxa, on els nens hi entren joves i en surten grans. On es decideixen personalitats. Depuradora huma-na que defineix futur. Vuit fanals rodons com llunes, que cada nit fan el ple, il·luminen el petit carrer. Dues fileres d’arbres, també de nova família, acoten l’asfalt. Alforja. El diccionari la defineix com “un sac obert pel mig i tancat pels extrems...”. Exactament el contrari de com és aquest carrer, obert als vents de ponent i als de llevant sense cap mena de restricció. Benvingut al club dels carrers olotins per on també s’esmuny la vida.

domèneC moli

emili BaSSolS i iSamat

6

e.B

.

7

NARINANT / DITXOSA ÉS LA CARA QUE S’HI CONEIX LA MÀSCARA

Ara fa menys d’un mes que s’in-augurava a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa l’exposició Art a Olot durant la II República. En aquesta ex-posició es reivindica, per fi, el prota-gonisme de Raimond Vayreda Casabó (1892-1938) pel que fa a la docència i divulgació de les arts a la ciutat du-rant el període de la Mancomunitat i la República. Raimond Vayreda és un d’aquests personatges polièdrics i im-mensos que tan sovint ha parit Olot. Enormement desconegut, mereix, al costat del seu germà Francesc, que la ciutat el reivindiqui, per la seva pro-jecció i el seu activisme cultural, com un dels seus actius més destacats en les convulses tres primeres dècades del se-gle XX.

L’estada de Raimond Vayreda a Barcelona per tal de cursar els estudis de les arts de la fusta a l’Escola de Bells Oficis és el que li va obrir les portes a un món de modernitat molt allunyat d’aquella arcàdia olotina reivindica-da i inventada pel seu pare, Joaquim Vayreda. Mentre va estar estudiant, i inclús després, es va allotjar a la Resi-dència d’Estudiants de Catalunya, un paradís per als intel·lectuals i artistes de l’època. La seva estada entre 1921 i 1929 li va permetre entrar en contacte amb nombroses personalitats estran-geres que s’hostatjaven a la residència durant les seves estades a Barcelona. Entre elles, el mateix Raimond destaca Jean Malye, la poetessa xilena Gabrie-la Mistral, els professors Dr. Boruttau, Dr. Bickel i Dr. Bonilla, el poeta ma-llorquí Joan Alcover o el també poe-ta Magí Morera i Galícia, la pianista Blanca Selva, el violinista Joan Macià, Andrea Fornells, Concepció Callao, Baltasar Samper, etc. El van impac-tar profundament el professor Henry Boruttau, fisiòleg, i Otto Lipmann, director de l’Institut Für Angewanle

Psychologie, tots dos de Berlín; l’an-tropòleg alemany Leo Frobenius, di-rector del Museu Etnogràfic de Frank-furt i gran coneixedor de l’Àfrica; Bela Kerékjartó, de Budapest, matemàtic i professor a la Universitat de Prince-ton; el professor Jean Malye, delegat general de la Fundació Guillaume Budé, de París, la qual tenia cura de traduir textos clàssics al francès (a semblança d’aquesta entitat es creà el 1922 la Fundació Bernat Metge); William Atkinson, profesor a Belfast; Carl Arnold Willemsen, hispanista alemany, etc. Tot plegat va fer de Rai-mond Vayreda un home amb capacitat per veure més enllà de les idealitzades muntanyes i valls de la Garrotxa.

Així començava el seu compromís polític, la seva tasca com a periodista i assagista i la seva fallida carrera com a decorador i dissenyador de mobles. Raimond Vayreda es va erigir com un dels grans defensors del model déco francès. Amb el significatiu títol Algu-nes normes de bon sentit per al mobla-ment i decoració d’interiors, publicat l’any 1928, defensa l’art decoratiu francès i posa com a exemple els mo-bles i decoracions d’interiors de Ruhl-mann. Al mateix article també esmen-ta la postura de Le Corbusier, malgrat que posa en qüestió que el trencament de les seves propostes sigui el camí a seguir. Els dubtes de Raimond sobre les teories de Le Corbusier són el re-flex de la situació de l’ebenisteria mo-derna a Catalunya abans de les pro-postes avantguardistes dels anys 30.

Abans, a l’Exposició Internacio-nal del Moble i Decoració d’Interior de Barcelona de 1923, Raimond va abocar la seva manera d’entendre la decoració com una disciplina que ne-cessàriament havia d’arribar a tothom, incloses les classes obreres més desfa-vorides. Va participar en el concurs

“Per a la bellesa de la llar humil”, convocat pel FAD. A la mostra s’hi van presentar quaranta es-tands i tres instal·lacions de mobi-liari escolar fora de concurs, una de les quals de Raimond Vayreda.

Valguin aquestes petites pin-zellades per començar a reivin-dicar la vasta figura de Raimond Vayreda. Tant de bo Olot co-menci a esmenar els seus petits o grans oblits. No oblidem mai que ditxosa és la cara que s’hi coneix la màscara.

Fins al 22 de maig es pot veure a la Sala Oberta del Museu de la Garrot-xa l’exposició Art a Olot durant la II República (1931-1939). L’exposició ofereix vies d’aproximació a la socie-tat de l’època a partir de la producció estètica i de determinades represen-tacions visuals i manifestacions cul-turals que hi van tenir lloc, amb una atenció especial en el paper jugat pels republicanismes en la conformació i el desplegament de l’àmbit artístic local. L’Arxiu Comarcal de la Garrot-xa ha col·laborat en l’exposició, amb la cessió d’una quinzena de llibres i opuscles, una trentena de programes i impresos d’institucions i entitats i quatre cartells.

•••

Recentment, han ingressat al re-positori digital de tesis doctorals ca-talanes (www.tdx.cat) els treballs pre-sentats per dos garrotxins al llarg de l’any passat. Municipi, finances i elits locals en una ciutat catalana baixme-dieval: Girona (1345-1445), de l’his-toriador Albert Reixach Sala (Santa Pau, 1986), presentada a la Universi-tat de Girona, i La devoció del Roser a la diòcesi de Girona del segle XVI al XIX: confraries i imatges, de la histo-riadora de l’art Keta Capdevila i Wer-ning (Olot, 1980), presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona.

•••

El passat dia 8 de febrer, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, l’historiador Albert Serramontmany Hugas (Ba-nyoles, 1986) va defensar la tesi doc-toral Nivells de vida, dinàmiques so-cials i canvi històric. L’àrea de Besalú, 1750-1850. El treball, elaborat sota la direcció de Rosa Congost, se centra en la història social i econòmica de la subcomarca de Besalú, a cavall de les àrees d’Olot i Banyoles. Entre la nom-brosa quantitat de fonts documentals utilitzades per a la recerca, l’autor ha buidat la informació proporcionada pel fons Comptadoria d’Hipoteques de Besalú (1768-1862), conservat a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa.

BREVIARI

Javi Palomo

Hi ha racons de la ciutat d’Olot que de seguida identifi-quem amb determinats fets i realitats històriques, culturals o socials. Així, el Firal ens mostra l’Olot comercial; Sant Esteve, l’Olot del creixement urbà del segle XVIII; el Ca-sino, l’Olot burgès; el santuari del Tura, l’Olot tradicional; els barris de Sant Roc o de Sant Miquel, l’Olot popular; el Montsacopa, l’Olot volcànic. I així podríem anar seguint.

A la nostra ciutat, però, també hi ha racons de frontera, espais ambigus, complexos, de cruïlla. Indrets que concen-tren i apleguen trajectòries divergents, o fins i tot enfronta-des. Llocs capaços d’explicar bona part de la pluralitat de la ciutat en un radi de pocs metres. I un d’aquests racons, que sempre m’ha fascinat per la seva absoluta discreció, és la plaça de l’Illa de Pasqua. Situada on el Fluvià es creua amb la carretera de Santa Coloma, habitualment hi arribo resseguint la riba del riu, quan surto a passejar i no vull allunyar-me gaire del nucli urbà olotí. La primera paradoxa que se’m fa evident sempre és la mateixa: la convivència, aparentment pacífica, entre l’ecosistema de ribera (salaman-dres, ànecs, polles d’aigua, corbs marins, bernats pescaires,

cueretes torrenteres…) i el trànsit d’una de les principals artèries de comunicació rodada de la ciutat. Però, seguida-ment, començo a palpar altres contrastos, i la consciència de frontera se’m fa encara més viva: l’elegant passeig de Bar-celona que s’uneix a la sòrdida carretera de Santa Coloma; les enjardinades mansions burgeses noucentistes cosides tan sols amb un fil d’aigua amb els altíssims gratacels contempo-ranis; la nostàlgica perspectiva d’una estació òrfena de trens travessada pel pas d’imponents cotxes de la Teisa; la poesia tardoral del passeig de Sant Roc enfrontada al pragmatisme dels edificis d’Hisenda i de l’ambulatori. Fa un temps vaig llegir que, el 1888, les obres de construcció del pont de Ferro que permetria creuar el riu als nous vehicles de la mo-dernitat van deixar al descobert, sota l’aigua, un important jaciment paleontològic format principalment per restes fòs-sils de cavalls. No ho trobeu deliciós? Sense oblidar, a més, que ara aquest pont és la porta d’entrada a la ciutat per a les bicicletes que segueixen el camí de l’antic tren Olot-Girona.

I, al bell mig d’aquest espai, com emergint de l’agressiu creuament de tantes interseccions, la figura humil i ama-ble del moai. Rostre prominent, braços i mans delicades. Ara amb barret, i abans sense. Un moai de l’illa de Pasqua, però de pedra olotina. Esculpit per mans polinèsiques en un taller de la Garrotxa. El nostre vulcanisme i els volcans dels antípodes. Situat a l’entrada d’Olot, i a la sortida. Ser d’Olot, i no ser-ne. Segurament, si em fascina aquest indret, és perquè veig en totes aquestes contradiccions les matei-xes contradiccions que vivim els fills de la diàspora olotina. Aquells que ni som d’Olot, ni deixem de ser-ne. Els que no diferenciem, o no volem diferenciar, l’anada i la tornada. Els que no som ni habitants, ni visitants. Els que no sabem viure a Olot, ni sabem no viure-hi. Aquells que massa so-vint, i massa poc sovint alhora, creuem la plaça de l’Illa de Pasqua.

Jordi PuiG i martín

LOCUS AMOENUS / LA PLAÇA DE L’ILLA DE PASQUA

ME’N RECORDO / 24Recordo que al meu barri hi havia

un carrer de terra que estava en molt mal estat i que el pare en deia “el camí de Talaixà”. Recordo que ens vam fer mal anant en bicicleta més enllà dels carrers on podíem estar i aquell dia els pares van saber que ens saltàvem els límits fixats. Recordo que la mare ens curava amb paciència les ferides que ens fèiem jugant al carrer. Recor-do que la Maria de la Pruna ens feia els davantalets al seu cosidor. Recordo que l’Angelina de la Torre d’en Llunes omplia de llet la marmita que deixà-vem a l’entrada. Recordo que bullíem la llet i sovint es vessava si no estàvem al cas. Recordo que de ben petits ja fè-iem servir la ganiveta del pa. Recordo que amb les cuinetes hi podíem cui-nar al foc. Recordo que la planxa de joguina es podia endollar al corrent elèctric i planxava de veritat. Recordo que tot això no semblava pas perillós. Recordo que estàvem subscrits al Ca-vall Fort i a L’Infantil i esperàvem amb ànsia el número següent. Recordo que

escoltàvem històries de llops i cabre-tes, d’oques i pastoretes, i d’escolanets de la verge, en discs de vinil. Recordo que quan estàvem malalts descansàvem al llit, que miràvem contes i jugàvem amb nines de retallar. Recordo que el practicant venia a casa a punxar-nos i que les xeringues i les agulles es re-utilitzaven. Recordo que dos dels meus germans van tenir l’hepatitis de cop, que tot el que tocaven s’havia de des-infectar i que jo em ficava al llit amb ells per poder jugar. Recordo que per refer-nos ens donaven ou amb sucre barrejat amb sifó. Recordo que anava a peu a col·legi, amb l’uniforme de llana, seguint les passes de les meves germa-nes grans. Recordo que quan se’m mo-ria un familiar les monges m’enviaven a la capella a resar i, com que vinc de dues famílies nombroses, això em pas-sava sovint. Recordo que el dimecres de cendra ens feia molta por perquè pensàvem que la cendra que ens po-saven al front es feia cremant difunts. Recordo que m’intrigava què duien les

monges sota aquell vel i que per es-brinar-ho em vaig quedar amb un vel a la mà. Recordo que aquell dia vaig saber on era el despatx de la madre di-rectora. Recordo que al pati jugàvem a l’anelleta, al pare carbasser i al soldat plantat. Recordo que saltàvem a corda a ritme d’una blanca paloma i el coche-rito leré. Recordo que no podíem jugar a cavallfort perquè era un joc de nois. Recordo que ens columpiàvem molt fort i saltàvem dels gronxadors quan eren a dalt de tot. Recordo que en un 600 hi cabia molta gent i que en un 1.500 n’hi cabia molta més. Recordo que anàvem al bosc a collir molsa per fer un pessebre com cal. Recordo que agafàvem pedres volcàniques per fer les muntanyes i la cova del naixement. Recordo que collíem boix marí per fer-ne un ram per posar al rebedor. Re-cordo que collir aquestes coses encara no era prohibit. Recordo que sovint recordo que trobo a faltar alguns dels protagonistes d’aquests meus records.

adriana llonGarriu CaStanyer

8

DL

GI-

1223

-201

4

aC

Ga

X. S

er

ve

i d’i

ma

tG

eS.

Fo

nS

aJu

nt

am

en

t d

’olo

t