Al Rescat d’en David!

Text: Manuel Armayones

Il·lustracions: Laura Armayones

En David tenia 8 anys i era Mariner. Li agradava navegar amb la seva barca, la Dalilama, i la seva germana Laura. A vegades sortia un cop al dia, de vegades dos, i alguns dies fins i tot tres! Li agradava navegar quan la mar estava tranquil·la i aquell dia era ideal. Com sempre, després d'una estona de navegar en David començava a quedar-se dormit i la seva germana l’esquitxava amb l'aigua de mar per fer-li la broma! - Si m'esquitxes li diré a la mare! - Li deia en David posant cara d'enfadat - Doncs jo li diré que avui no t'has volgut prendre la medicació! –li

deia la Laura més aviat seriosa.

En David va callar.

De vegades callava i s'estava una estona mirant l'horitzó. La seva

germana el deixava fer. Ella sabia que havia d'esperar-se, agafar-

li la maneta i no enfadar-se amb ell; perquè ell necessitava

somniar una mica més que la resta de nens.

En David va tornar dels seus somnis amb un sospir, i va dir a la seva germana... - He sentit que està arribant una tempesta ben forta; potser

hauríem de tornar.

Però tots dos sabien que ja no estaven a temps.

- I ara, què farem?- Pensava la Laura preocupada, i en David, com

sentint els pensaments de la seva germana li va dir:

- I què hem de fer doncs? Lluitar! Sempre lluitem germaneta!! – Va

dir amb una rialla.

La Laura se’l va mirar amb tendresa i li va dir:

- Lluitem petitet! Prepara't per a la batalla!

En David ràpidament va enfilar-se al pal del veler i va cridar: - Aquí t’esperem tempesta!! No enfonsaràs pas la Dalilama!

- Doncs preparem les defenses David - va dir la Laura, agafant la

medicació d’en David de la seva bossa i donant-li ràpidament. Ell no

la volia prendre, però quan la Laura li va dir que si ho feia els seus

amics dofins, en Depa i en Kine, vindrien a ajudar-los, va accedir.

En Depa i en Kine van arribar de seguida que el David es va

empassar el xarop. Tenien com sempre moltes ganes de jugar i

donaven voltes al voltant de la Dalilama. La Laura els hi feia carotes i

ells saltaven per sobre d'en David, que ja s'havia llençat a l'aigua per

nedar una mica amb ells.

Al cap d'una estona en David es va girar a l'aigua i no va veure la

Dalilama! Juraria que estava allà però ja no hi era!. Potser jugant-

jugant... s'havia allunyat massa.

I la tempesta ja estava a sobre!

L'aigua s'havia tornat verda.

El cel fosc, com de nit.

Feia molt de fred.

En Depa i en Kine ara estaven molt a prop. En David va pujar a

sobre d'en Depa, però va venir una onada i el va tornar a llençar a

l'aigua. Xof!!!. Llavors ho va intentar amb en Kine i el mateix. Xof!!!

De sobte, quan en David pensava que no podria trobar la Dalilama

va aparèixer un altre vaixell. Un de molt estrany. En David s'ho

mirava i no s'ho podia creure!

Tot i que les onades eren cada cop més fortes, el vaixell, que era

molt més gran que la Dalilama, avançava molt segur. A la coberta

en David veia uns mariners ben curiosos.

Hi havia dues marineres, una rossa, l'altra morena, una alta i l'altre

una miqueta més baixa. Elles dues anaven a proa amb la mà de

visera i mirant i mirant!. Hi havia més mariners. Un amb barba

blanca, molt calladet i prenent notes; d'altres que corrien per la

coberta amb uns estranys vestits de colorins.

El vaixell feia llums intermitents, verdes i vermelles, així en David

no el podia perdre de vista. Les marineres de colorins anaven

canviant les llumetes, ara blaves i grogues i en David no podia

deixar de mirar.

De cop i volta les dues marineres, la rossa i la morena, es van posar a

cridar:

- Allà el tenim, allà està! Preparats pel rescat! - Deia la rossa.- Tot

llest!!! - deien les marineres de colorins amb veu ferma i segura.

Una de les marineres de colorins li va llençar una màscara de

submarinista! De color blau!

- Quina xulada! El meu color preferit! - va pensar en David. I va

posar-se la màscara a la cara i respirava molt bé!. Mentre, d'altres

marineres de colorins donaven de menjar als pobres Depa i Kine que

estaven molt i molt cansats!

Quan ja tenia la mascareta blava posada, i els dofins havien menjat

una mica, ja es va sentir amb força per a cercar la Dalilama, però les

marineres no volien deixar-lo sol i li van llençar una corda. Una corda

màgica i transparent!

-No la deixis anar! Li deia la marinera rossa. - T'ajudarà a trobar

la Dalilama.

-Ni la mascareta, David! - I en David pensava...però com saben el

meu nom aquestes marineres?

Ben enganxat de la corda, amb la mascareta posada, l'aigua ja

més calenteta i amb el Depa i el Kine que li feien de matalàs, en

David es sentia còmode. Sabia que des del vaixell el vigilaven i

vetllaven per ell.

De cop i volta, va sentir que algú estirava la corda. Qui era? Era

la Laura!! Que tenia agafada la corda i l¡ apropava a la Dalilama a

gran velocitat!

- Per fi germanet! Hem tornat a vèncer la tempesta! Gràcies Depa,

gràcies Kine - i els va donar un petonet.- Ja podeu marxar! En David

ja està bé!

En David que no entenia com la corda que li havien llençat des del

vaixell ara la tenia la seva germana, li va explicar tot a la Laura.

-Au va petitet! Què això t'ho inventes!

I en David li deia ... -Què no! Què no!

I li parlava de les marineres, la rossa, la morena, el mariner de la

barba blanca i moltes marineres de colorins, i de la mascareta de

submarinisme blava que li donava aire, i de les llums verdes i

vermelles, i de la corda transparent que li donava vitamines i

escalfava l'aigua!

- Que si, que si...carinyet, va au, dorm una mica - li va dir la seva

germana mentre li petonejava les galtes i el ficava entre els seus

braços acollidors.

Just quan en David es va adormir i la Dalilama ja enfilava cap a

port, la Laura va veure un vaixell. Asseguts fent un cafè a coberta

estaven una marinera rossa, l'altra morena, un mariner amb la barba

blanca i moltes marineres de colorins. Tots la van saludar amb la mà

al passar i amb un somriure. El mariner de la barba blanca li va picar

l'ullet. Va ser molt ràpid i la Laura no va tenir temps de fixar-se en

massa més. Ah, si... que en Depa i en Kine anaven al costat del

vaixell...i que el seu nom era:

Esperança!

Alguns dels pacients amb errors congènits del metabolisme

pateixen una epilèpsia que potser, de vegades, molt difícil de

controlar i que produeix, sense dubte, una disminució de la

qualitat de vida dels nens i les seves famílies.

La Síndrome de Lowe és una rara malaltia en la que l’epilèpsia pot

aparèixer fins en la meitat dels pacients, normalment durant la seva

infantessa.

Al rescat d’en David! és un preciós conte dedicat a en David,

un nen amb la Síndrome de Lowe i epilèpsia de difícil control l’autor

del conte (el pare d’en David, Manuel Armayones) i la il·lustradora (la

seva germana, Laura Armayones) intenten desdramatitzar la situació

que es viu amb l’epilèpsia i oferir-nos una vessant imaginativa i

optimista.