50 Años de la Academia de Ciencias Veterinarias de Cataluña

Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya

Salutaciò 7H. Sra. MONTSERRAT TURA CAMAFREITAConsellera de Justícia

Record dels primers anys de l’Acadèmia 11Excm. Prof. FRANCESÇ PUCHAL I MÀSPresident d’Honor

Definiciò d’Acadèmia 15Excm. Prof. PERE COSTA I BATLLORIPresident de l’ACVC (1974-1978)

Un any pletòric per l’Acadèmia 19Excm. Dr. JOSEP LLUPIÀ I MASPresident

e severe acute respiratory syndrome 25M. Il·ltre. Prof. PETER C. DOHERTYAcadèmic d'Honor. Premi Nobel

Recuerdo emocional 29M. Il·ltre. Prof. PASCUAL LÓPEZ LORENZOAcadèmic d'Honor

Refundación de las Naciones Unidas 33M. Il·ltre. Prof. FEDERICO MAYOR ZARAGOZAAcadèmic d'Honor

D. Carlos Rodríguez López-Neyra de Gorgot, parasitólogo 39M. Il·ltre. Dr. JOSÉ Mª AGUIRRE MARTÍAcadèmic Numerari

De re edafoveterinaria 45M. Il·ltre. Prof. JAUME BECH I BORRÀSAcadèmic Numerari

Additius: una paraula que suma i no resta 49M. Il·ltre. Dr. JOAQUIM BRUFAU I DE BARBERÀAcadèmic Numerari

L'Acadèmia de Ciències Veterinàries 55en el Segle XXIM. Il·ltre. Prof. M. ANGELS CALVO I TORRASAcadèmic Numerari

índex

El gos i el gat en la societat 59M. Il·ltre. Sr. JAUME CAMPS I RABADÀAcadèmic Numerari

Som Homo sapiens i també Homo neanderthal 83M. Il·ltre. Prof. AGUSTÍ CODINA PUIGGRÓSAcadèmic Numerari

Una memòria sobre malaltia del bestiar vacú 87M. Il·ltre. Prof. JACINT CORBELLA I CORBELLAAcadèmic Numerari

L'Acadèmia de Ciències Veterinàriesde Catalunya i la VeterináriaMunicipal de Barcelona un segle XX ple de realitzacions 89M. Il·ltre. Prof. JAVIER DE BENITO LANGA Acadèmic Numerari

Bioflavonoides y ácidos orgánicos: nueva herramienta para el control de Enterobacterias en monogástricos 95M. Il·ltre. Sr. JOSEP Mª GOMÀ I ROSICH Acadèmic Numerari

Salvador Riera Planagumà, records personals 99M. Il·ltre. Dr. ANGEL LÁZARO I PORTA Acadèmic Numerari

Alimentació, produccions ramaderes, preus i mercats 103Excm. Dr. JOSEP LLUPIÀ I MASPresident

¿Sobrevivirán la avicultura de puesta catalana y española? 109M. Il·ltre. Dr. FRANCESC MONNÉ I ORGA Acadèmic Numerari

Medios de comunicación: un reto pendiente 113M. Il·ltre. Dr. ANTONIO PRATS ESTEVE Acadèmic Numerari

Els inicis i la importància de lesCiències Veterinàries 117Excm. Prof. FRANCESÇ PUCHAL I MÀSPresident d’Honor

L’Acadèmia: Origen i creació 139M. Il·ltre. Prof. MARTÍ PUMAROLA I BATLLE Acadèmic Numerari

Medicina holística veterinària, una moda o una necessitat? 143M. Il·ltre. Prof. TERESA RIGAU I MASAcadèmic Numerari

Opinió sobre el Tribunal Constitucional 147M. Il·ltre. Dr. MIQUEL ROCA I JUNYENTAcadèmic Numerari

Traumatología y ortopedia veterinaria 149M. Il·ltre. Prof. FIDEL SAN ROMÁN ASCASOAcadèmic Numerari

Vivencias profesionales 153M. Il·ltre. Sr. JOAN SOLA I PAIRÓAcadèmic Numerari

Els veterinaris com garants de les aliments i de les zoonosis 159M. Il·ltre. Prof. JOSEP TARRAGÓ I COLOMINASAcadèmic Numerari

35 Anys d’especialitat al costat de l'Acadèmia 163M. Il·ltre. Dr. ALEXANDRE TARRAGÓ I RIVEROLAAcadèmic Numerari

Perill d'extinció de les explotacions agro-pecuarias 167M. Il·ltre. Dr. MATEO TORRENT I MOLLEVIAcadèmic Numerari

Estatuts i Reglaments interns 171

Breu història de la ACVC 183

Consell Interacadèmic de Catalunya 189

Salutaciò 7

Una de les competències que té assignades el Departament deJustícia de la Generalitat de Catalunya és la supervisió i el suporta les Acadèmies. Com a consellera responsable de la relació polí-tica del Govern amb aquests organismes, és una satisfacció per ami poder felicitar des d’aquestes pàgines a l’Acadèmia de Cièn-cies Veterinàries de Catalunya en el seu cinquantè aniversari.

Aquesta publicació és un clar exponent de la diversitat de parersi de l’alt valor intel·lectual que aporten els doctors en veterinàriaa qüestions estrictament professionals, per un costat, però tambéa debats que són al carrer i que van més enllà de la seva professió.És bo que sigui així, ja que de les acadèmies se n’espera que facinhonor a la tradició de contribuir a l’estudi i a la recerca en elsseus àmbits de treball, però igualment que contribueixin a enfor-tir el pensament, el raonament i l’intercanvi d’idees en la societata la qual han de servir.

I, en aquest terreny, els veterinaris i les veterinàries hi tenen avuiun paper que es pot considerar fonamental. La nostra és una so-cietat que ha oblidat coneixements ancestrals en matèria de nu-trició, que ha perdut molts bons hàbits dietètics i que, obviant lasaviesa que contenia la dieta mediterrània, ha començat a menjarmenys bé i, sobretot, en excés. En el llibre es fa referència a ladita d’Anaxàgores (499-428 a.C) segons la qual “la humanitat iels animals som el que mengem, bevem i respirem”. Si això ésaixí, certament la contribució dels professionals veterinaris i del’Acadèmia de Veterinària per a fer de la nostra una societat méssana i més saludable és indispensable.

Sobretot, perquè entre les finalitats primordials de l’Acadèmiahi ha la de cooperar amb els poders públics mitjançant infor-mes, assessoraments i emissió de dictàmens. La de vostès és unamissió fonamentalment pedagògica. I com que diuen que la po-lítica és, o hauria de ser, pedagogia, la funció que tenen assig-nada va molt més enllà del debat intel·lectual i científic i entrade ple en el terreny de la política, entesa aquesta com a servei ala ciutadania.

Els animo, doncs, a continuar complint anys al servei de Cata-lunya, tot recordant els insignes predecessors seus en aquestaAcadèmia.

H. Sra. MONTSERRAT TURA CAMAFREITAConsellera de Justícia

Presidents

1/Record delsprimers anys de l’AcadèmiaEm complau tenir la oportunitat de fer us de la paraula escritaper parlar de la nostre Acadèmia de Ciències Veterinàries deCatalunya, per parlar del seu cinquantenari i gaudir del recordde la seva activitat, al reviure els primers cinquanta anys de laseva existència, dels anys viscuts en plenitud, gairebé des delseu naixement com a institució científica.

1_ Record dels primers anys de l’Acadèmia 11

Recordo amb complaença la excitació acadèmica que es vivia en els seus primers anys de vida,dirigides les seves activitats per uns homes que sentien i vivien intensament la ciència veteri-nària i que saberen donar-li, a la tot just creada institució, la seva inmpronta personal i que ladirigiren, en el curt espai de temps que avui celebrem - 50 anys - primer amb el tímid nom deAcadèmia de Barcelona i després amb el ja més ple i orgullós d’Acadèmia de Catalunya, quanja sentiren que les seves activitats s’estenien per tot el país, pel nostre país, quan ja sentirenque el seu cor acadèmic palpitava amb uns batecs de catalanitat que s’estenien més enllà dellímits de Barcelona, massa estrets per contindré tot els seu neguit científic i acadèmic.

Voldria recordar amb profund afecte les figures dels Drs. Riera i Planagumà, el Dr. Séculi iBrillas, el Dr. Costa i Batllori, aquest darrer encara avui present entre nosaltres i tants d’altresque, en ocupar la presidència de tant insigne institució, mantingueren i engrandiren l’em-penta inicial de la nostre Acadèmia, la força de la qual no s’havia d’aturar sinó ans al contrariva anar creixent, guanyant impuls al fer camí i avançant fins assolir uns nivells de contingut,serietat i pulcritud acadèmica de la que avui tots ens en sentim orgullosos.

Tanmateix voldria aprofitar aquesta avinentesa per recordar molt particularment al Dr. Sé-culi, més que amic el meu mestre, a qui tant dec i que tant em va ajudar i guiar pels a vegadescomplicats camins de les institucions acadèmiques. La seva pertinença a altres prestigiosesentitats acadèmiques, com les Reials Acadèmies de Medicina i de Farmàcia de Catalunya, deles que fou destacat membre numerari, li va fer néixer el sentiment i entendre la necessitat deque la nostre, ja aleshores acreditada ciència veterinària catalana, enaltida fins aleshores perpersonalitats com el Dr. R. Turró i Darder i altres eminents personalitats veterinàries. pro-jectés la seva personalitat en la societat catalana i espanyola del moment.

Recordo amb profunda emoció, les últimes paraules que vaig sentir al Dr. Séculi, poc abansde que ens deixés per sempre, quan m’expressava, amb una humilitat entendridora, el seutemor d’haver-se d’enfrontar amb el seu Creador amb les mans buides. Les mans buides!,vaig intentar fer-li veure jo, quan la nostre estimada Acadèmia, alhora que la veterinària cata-lana i tants i tants amics i companys veterinaris li seriem deutors per sempre més! Que en potser d’humil la grandesa d’esperit!.

Excm. Prof. FRANCESÇ PUCHAL I MÀSPresident d’Honor

12 1_ Record dels primers anys de l’Acadèmia

Els camins de la nostre Acadèmia arranca-ren des d’aquell punt de partida, creixeren is’expandiren ben aviat, no tant sols per te-rres catalanes, més enllà de la Barcelona ini-cial, sinó que arribaren fins a tots els indretsde la geografia espanyola veterinària. Sem-pre he lamentat no ser-hi plenament durantels seus primers anys d’activitat, en els anysinicials de l’Acadèmia, sota el lideratge delDr. Riera i Planagumà, degut a la meva es-tança en el estranger, que em va retenir foradel meu país fins l’any 1965 en que vaigpoder retornar a casa i reincorporar-me a lestasques de la nostre Acadèmia, de la que vaigtenir el honor d’assumir-ne la presidència enl’any 1971 seguint les petjades del Dr. Riera.Malauradament, el meu trasllat a Madridper raons universitàries m’allunyaren altrevegada de l’Acadèmia fins el meu retorn de-finitiu l’any 1976.

Es bo recordar que algunes de les més pres-tigioses figures de la veterinària catalana iespanyola durant aquells fructífers anysvolgueren acceptar les invitacions a partici-par en les activitats de la nostre Acadèmia.Des de la propera Saragossa, centre d’estu-dis en el que majoritàriament ens forma-rem els veterinaris catalans, fins a lesllunyanes facultats de Madrid, León i Cor-doba, acudiren a la nostre Acadèmia elsgrans noms de la veterinària espanyola amblliçons magistrals que enaltiren la nostreinstitució. Fins i tot, de països molt mésllunyans ens arribaren personalitats mun-dials, per difondre el seu saber en el fòrumde la nostre Acadèmia, com es per exemple,el cas del Prof. Peter Doherty, PremiNobel del any 1996 i actualment acadèmicd’honor de la nostre corporació i tanmateixuna de les darreres incorporacions a la nos-tre corporació, el Prof. Dr. Pascual LópezLorenzo, catedràtic jubilat de Saragossa,també Acadèmic d’Honor, a quí tots els ve-terinaris catalans recordem amb gran afectei que ens va omplir d’orgull i satisfaccióquan va acceptar gustosament de formarpart de la nostre institució.

Avui la nostre estimada Acadèmia assoleix,en certa manera, la seva majoria d’edat, unaedat serena, tranqui-la i satisfeta de la feinafeta al llarg d’aquests anys de neguits i in-quietuds acadèmiques i científiques. Avui lanostre Acadèmia pot mirar el futur amb laconfiança que li dona la seva pròpia estruc-tura acadèmica i el nivell dels seus membresnumeraris, que s’estenen per tots els noushoritzons que les ciències veterinàries i bio-lògiques van posant al nostre abast.

Ara més que mai la nostre Acadèmia es sentinvolucrada i capdavantera en el estudi de lamajoria d’avanços que preocupen a la socie-tat actual, des del repte que suposa el controlde les normes pròpies de la seguretat ali-mentaria, no ja tant sols en la mesura quesuposa el control alimentari secundari, sinó ipotser encara més important, en el controlprimari de la producció animal en si ma-teixa. Avui la nostre Acadèmia pot enfron-tant-se al repte que suposa la producciód’aliments d’elevat valor biològic per ali-mentar, sense dificultats ni complexes me-sures preventives, als significatius avançosdemogràfics de les nostres societats mésavançades, ja totalment depenents d’unestaxes de productivitat animal que anys enda-rrere, i no parlo de masses anys, no ens po-díem permetre i que avui, després delscinquanta anys que avui celebrem, podemafirmar que hem anat assolint d’una maneralenta però segura tots aquells reptes prima-ris, aquells objectius de qualitat sanitària ibromatològica que aleshores no es podien nitan sols imaginar.

La Acadèmia de Ciències Veterinàries deCatalunya ha viscut intensament. no tantsols el desenvolupament de les noves tècni-ques alimentaries i nutricionals que han fetpossible l’assoliment d’una ramaderia inten-siva altament productiva, sinó també la mo-derna evolució de les noves tècniquespreventives i terapèutiques, que li han per-mès enfrontar-se amb el repte de nous pro-blemes patològics, com han estat elsinicialment esfereïdors problemes de les va-

1_ Record dels primers anys de de l’Acadèmia 13

ques boges, la intoxicació per dioxines, etc., i els actuals problemes de les zoonosi emergents,com les tant temudes pandèmies d’influença associades a les aus i al bestiar porcí, propiciadesper els condicionants actuals de la societat, des del problemes inherents a la globalització, co-rrents migratòries i fins i tot canvis climatològics.

Em complau profundament haver tingut la oportunitat de participar en la celebració d’aquestcinquantenari, d’haver vist com aquella llavor que uns companys veterinaris van sembrar ambil·lusió, ha crescut i fructificat generosament i que avui, ja en mans més joves i capacitades,mira endavant amb la confiança i seguretat que li dona al saber-se una entitat prestigiosa, re-coneguda per la societat i a la vegada gresol de les noves branques del saber animal i biològic,al servei del benestar animal, i mitjançant aquest, al servei del benestar del home.

2/Definiciò deAcadèmiaLa Enciclopèdia Catalana inclou el text que segueix:“Acadèmia. Societat literària, artística o científica, generalmentfundada o aprovada i reglamentada i sostinguda per l’autoritatpública, constituïda per l’avançament de les lletres, de les artso de les ciències, o d’una ciència o art, mitjançant la recepció idiscussió de treballs i comunicacions dels seus membres, l’e-xecució o el sosteniment d’investigacions, l’edició de publica-cions científiques, la concessió de premis, etc.”

2_ Definiciò de Acadèmia 15

Possiblement no és una definició perfecta però és més que suficient pel nostre petit comen-tari. Un breu record històric, que mai va malament, ens porta al Renaixement i al record del’Acadèmia de Plató, en el segle XV i a la característica general del numerus clausus, amb aca-dèmics numeraris i corresponents, el cerimonial de recepció de nous membres, i un ample iprou conegut etcètera.

Però, en el moment actual en que vivim, existeixen altres institucions, també capdavanteresde la ciència i les lletres. Les Acadèmies s’estan convertint en una distinció honorífica, en unreconeixement a una recerca, a una publicació, a una actuació o a una vida dedicada al conreud’una professió.

I aquest és el punt que volem ressaltar per mantenir el prestigi del concepte de l’ Acadèmia ievitar que es pugui donar la circumstància de que aquestes entitats es converteixin en un ce-mentiri d’elefants, i no en un centre on l’experiència i la dedicació ajudin al correcte desenvo-lupament de la temàtica de cadascuna de les institucions.

Utilitzant paraules actuals no volem de cap manera donar un toc d’alarma sobre el futur deles Acadèmies sinó un toc d’alerta, cosa molt diferent. El nostre toc d’atenció, fruit d’unaedat ja madura i de l’experiència sorgida al formar part d’altres Acadèmies i del fet d’haverassistit a molts actes acadèmics, es pot concretar, breument, en les següents consideracions:Cal que les Acadèmies proposin com a membres a professionals adequats, mereixedors delhonor, amb un currículum que s’ajusti al càrrec. No cal tenir pressa per cobrir places, núme-ros o seients, sinó que cal tenir en compte la qualitat del proposat i indagar el seu ànim percomplir amb els seus deures futurs.

Excm. Prof. PERE COSTA I BATLLORIPresident de l’ACVC (1974-1978)

2_ Definiciò de Acadèmia 17

Davant de una proposta d’ingrés, el futur acadèmic deu pensar si és capaç, o si la seva activitatli permet, o si té vocació per complir amb un mínim d’activitat que la corporació requereix.D’altra banda, no és bo fixar una edat per passar a emèrit, ja que és un mateix el que deu con-siderar aquesta possibilitat. Però abans de convertir-nos en figures decoratives tenim la obli-gació de demanar el pas a aquesta situació. Sols es perd el dret a vot, però es pot seguircol·laborant i es pot donar pas a persones amb més possibilitats d’activitat.La nostra benvolguda Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya no contempla en elsseus estatuts el pas a emèrit, per tant, cal, possiblement, modificar-los en aquest sentit. Mo-dificació en la que ens apuntem personalment per tal de fruir del privilegi de ser el primeracadèmic emèrit de la mateixa.

El món canvia, la societat canvia, i les Acadèmies han de mantenir la seva vigència i adaptar-se a les noves situacions. No és gens fàcil, però cal buscar un lloc concret, i útil, entre el pro-fessional, l’investigador, el docent, el polític i el coneixedor de la nostra particular parcel·lades d’altres professions, per tal de que l’Acadèmia mantingui una plena activitat i utilitat so-cial i professional i per tant, pugui demanar, o exigir, el ser més protegida i emparada pelpoder públic.

I, per acabar, un últim comentari. Les Acadèmies generalment funcionen gràcies a la dedica-ció d’unes poques persones a les que denominem president o degà, secretari o vocal, ambganes de treballar. És una tasca dura i, a vegades, criticada o mal entesa. Cal donar tot el re-colzament que personalment puguem, tant per l’aspecte de que s’ho mereixen, com pel deque tenim que agrair, i molt, la seva dedicació.

Sé que no s’escau, avui, donar consells si no te’ls demanen, per una banda i per l’altre, quetampoc s’escau donar consells sense complir-los abans personalment el que aconsella. Però ésbo intentar-ho, celebrant així els magnífics 50 anys de la nostra Acadèmia amb el desig d’unallarga i fructífera activitat futura.

18 2_ Acadèmia de Ciències Veterniàries de Catalunya

3/Un any pletòricper l'AcadèmiaAquest any 2010 es un any pletòric per la nostra Acadèmia,celebrem el cinquantenari i ens toca per rigor fundacional serel portaveu del Consell Interacadèmic de Catalunya.

Este año 2010 es un año pletórico para nuestra Academia ce-lebramos el cincuentenario y nos ha tocado por rigor fundacio-nal ser el portavoz del Consejo Interacadémico de Cataluña.

3_ Un any pletòric per l’Acadèmia 19

Excm. Dr. JOSEP LLUPIÀ I MASPresident

Aprofito aquesta presentació per transcriureel discurs inaugural Interacadèmic i donar aconèixer qui som, que pretenem fer les aca-dèmies i quina relació tenim amb el Governde la Generalitat.

Es un honor per la nostre Acadèmia deCiències Veterinàries ser aquest curs el por-taveu del Consell Interacadèmic de Cata-lunya. Les acadèmies seguim l’exemple deAristocles d’Atenes, anomenat Plató. Laseva i la nostre proposta es difondre el co-neixement mitjançant el raonament i el in-tercanvi d’idees.

No sempre l’onada de la historia ha seguit ladialèctica com un mètode de creixement.L’any 382 dC el emperador romà Teodosi Iel Gran imposa les directrius cristianes delconcili de Nicea i prohibeix les altres reli-gions i les institucions considerades paganes.Aquest mateix emperador l’any 393 tambésuprimeix els jocs olímpics. Es l’emperadorJustinià I l’any 529 quan finalment tanca l’a-cadèmia d’Atenes que havia fundat Plató.

Aprovecho esta presentación para transcri-bir el discurso inaugural interacadémico ydar a conocer quienes somos, que pretende-mos hacer las academias y que relación tene-mos con el Gobierno de la Generalidad. Es un honor para nuestra Academia deCiencias Veterinarias ser este año el porta-voz del Consejo Interacadémico de Cata-luña. Las academias seguimos el ejemplo deAristocles de Atenas llamado Platón. Tantosu propuesta como la nuestra es difundir elconocimiento mediante el razonamiento y elintercambio de ideas.

A lo largo de la historia no siempre se ha se-guido la dialéctica como un método de cre-cimiento. En el año 382 dC el emperadorromano Teodosio I el Grande impone lasdirectrices cristianas del concilio de Nicea yprohíbe las otras religiones y las institucio-nes consideradas paganas. Este mismo em-perador en el año 393 también suprime losjuegos olímpicos. Es el emperador Justi-niano I en el año 529 cuando finalmentecierra la academia de Atenas que había fun-dado Platón.

3_ Un any pletòric per l’Acadèmia 21

Han de passar IX segles perquè retornin lesacadèmies. Cosme de Medici a l’any 1440funda l’acadèmia Platònica Florentina. Espodria pensar que es una anècdota de pocaimportància però va ser un dels focus del re-naixement. Van ser pocs acadèmics peròmolt actius i amb idees al cap. Van traduiren Plató, en Plini i configuren arquitectòni-cament la ciutat de Florència. Un d’ells eraGiovanni Pico de la Mirandola que amb elseu discurs sobre la Dignitat Humana vaformular els ideals del renaixement. Els re-cordem:• El dret inalienable a la discrepància• El respecta per les diversitats culturals i re-ligioses

• El dret al creixement i enriquiment de lavida a partir de la diferencia

Va ser considerat sospitós de heretgia, em-presonat, excomunicat i va morir els 31 anys.També eren temps difícils. Creixen esporà-dicament a diverses ciutats les acadèmies icuriosament es el Cardenal Richelieu el queva fundà amb un estat consolidat la primeraacadèmia nacional. L’Acadèmia Francesa1635. Alguns autors han escrit que aquellsprimers numeraris se’ls va anomenar “lesimmortels” . Però es veu que el Cardenal Ri-chelieu es referia a l’ immortalitat de la llen-gua Francesa no la dels acadèmics.

En l’actualitat totes les nacions desenvolu-pades tenen les seves acadèmies nacionals.Quan es reunien els Presidents d’estat delG-8 paral·lelament es reunien els presidentsde les acadèmies de Ciències dels seus res-pectius països. Per donar opinió o assessora-ment si calia. Ara amb el G-20 ha quedatmes diluït. L’actual Papa Benet XVI consi-dera que la fe i la ciència son compatibles ies reforcen. Avui dia les acadèmies no estanperseguides i tenen un prestigi.

Han de pasar IX siglos para que reaparezcanlas academias. Cosme de Medici en el año1440 fundó la academia Platónica Floren-tina. Se podría pensar que es una anécdotade poca importancia pero fue uno de losfocos del renacimiento. Fueron pocos aca-démicos pero muy activos y con fructíferasideas. Tradujeron a Platón, Plinio y configu-raron arquitectónicamente la ciudad de Flo-rencia. Uno de ellos era Giovanni Pico de laMirándola, mediante su discurso sobre laDignidad Humana formuló los ideales delrenacimiento. Los recordamos:• El derecho inalienable a la discrepancia• El respecto por las diversidades culturalesy religiosas

• El derecho al crecimiento y enriqueci-miento de la vida a partir de la diferencia

Se consideró sospechoso de herejía, fue en-carcelado, excomulgado y murió a los 31años. También eran tiempos difíciles. Cre-cen esporádicamente en diversas ciudadeslas academias. Curiosamente es el CardenalRichelieu el que fundó en un estado consoli-dado la primera academia nacional. La Aca-demia Francesa 1635. Algunos autoresescribieron que los primeros numerarios selos nombro “les immortels”. Pero el Carde-nal Richelieu puntualizo que se refería a lainmortalidad de la lengua Francesa i no a lade los académicos.

En la actualidad todas las naciones desarro-lladas tienen sus academias nacionales.Cuando se reunían los Presidentes de los es-tados del G-8 paralelamente se reunían lospresidentes de las academias de Ciencias desus respectivos países. Para dar la opinión yasesoramiento si era requerida. Hoy en díacon el G-20 han quedado más diluidas. ElPapa Benedicto XVI considera que la fe y laciencia se refuerzan y son compatibles. Ac-tualmente las academias no están persegui-das y tienen un prestigio.

22 3_ Un any pletòric per l’Acadèmia

Tenim tradició de rememorà als acadèmicsque ens passen el testimoni. La Reial Acadè-mia de Ciències Econòmiques i Financereses la que ens ha precedit. Ressaltem un pa-rell d’idees i accions de dos acadèmics seus,entre altres que també mereixerien ser des-tacats.

Ramon Trias Fargas: Va proposar conèixerles Balances Fiscals i passar de les discus-sions emocionals a les raonades.

Joan Antoni Samaranch: Va ser elegit Presi-dent del Comitè Olímpic el 1980 en unaèpoca marcada pels boicots 76, 80 i 84. Detrajectòria complexa. Quan deixa la presi-dència el 2001 el moviment olímpic es l’es-deveniment social mes important del mon.

Les 10 acadèmies que componem el ConsellInteracadèmic de Catalunya volem contri-buir mitjançant l’estudi, la recerca i l’opinióal millorament del benestar del nostre país.

Per finalitzar recordem que per l’article 8del Decret 120 de l’any 1987 el ConsellInteracadèmic esta al servei del Parlament idel Govern de Catalunya per qualsevol in-formació o consulta que se li reclami.

Tenemos tradición de rememorar a los aca-démicos que nos pasan el testimonio. LaReal Academia de Ciencias Económicas yFinancieras es la que nos ha precedido. Re-saltamos unas ideas y acciones de dos acadé-micos suyos, entre otros que tambiénmerecerían ser destacados. Ramón TriasFargas: Propuso conocer las Balanzas Fisca-les y pasar de las discusiones emocionales alas razonadas.

Joan Antoni Samaranch: Fue elegido Presi-dente del Comité Olímpico en el año1980en una época marcada por los boicots 76, 80y 84. De una trayectoria compleja. Cuandodeja la presidencia en el 2001 el movimientoolímpico es el acontecimiento social másimportante del mundo.

Las 10 academias que componemos el Con-sejo Interacadémico de Cataluña queremoscontribuir mediante el estudio, la investiga-ción y la opinión a mejorar el bienestar denuestro país.

Para finalizar recordamos que por el artículo8 del Decreto 120 del año 1987 el ConsejoInteracadémico esta al servicio del Parla-mento y Gobierno de Cataluña para cual-quier información o consulta que se lereclame.

Acadèmics d’honor

4/e severeacute respiratorysyndromeThe severe acute respiratory syndrome (SARS) epidemic of2003 sounded a wakeup call for business and political leaderseverywhere. This relatively brief experience with a previouslyunknown pathogen reminded us that rapidly spreading, lethalrespiratory infections are both terrifying and cause substantialeconomic damage.

4_ e severe acute respiratory syndrome 25

M. Il·ltre. Prof. PETER C. DOHERTYAcadèmic d'Honor. Premi Nobel

Although there were only 8000 or so known cases, with about a 10% mortality, the globalcost was estimated at between 20 and 40 billion US dollars.

We were fortunate that the causative agent was identified quickly and that the epidemic wassoon contained. Particularly important was the well established World Health Organization in-fluenza program, which, with its collaborating network of national laboratories, provided thetechnological and organisational base. SARS illustrated very clearly how the application of con-temporary science in the context of open international cooperation serves to protect humanity.

We were also reminded of what happened in 1918-1919, when some 40 to 100 million peo-ple, including at least 10 000 Australians, died from the “Spanish flu”.

Although the accumulation then dispersal of soldiers in the battlefields of Western Europeprobably had an effect on transmission, the disease spread everywhere and was by no meansconfined to countries that had been directly affected by the Great War.

At that stage we had no real idea how the pandemic originated, and, in fact, we did not iso-late the first human influenza A virus until 1933. Recently, the reconstruction of the 1918 ki-ller has established that this A/H1N1 virus came originally from birds. The same is true forthe subsequent 1957 (A/H2N2) and 1968 (A/H3N2) epidemics.

For that reason, the influenza research community has been keeping a very close watch on,particularly, aquatic birds -the natural maintaining hosts of these viruses. Over the years, wehave seen other occasional instances where A/H7N7 and A/H9N2 infections have transmit-ted from birds to humans.

Much more concerning was the 1997 occurrence in Hong Kong, where an A/H5N1 avianvirus infected 18 people and six died. The outbreak was quickly controlled, but the H5N1 in-fection continued to circulate in apparently healthy ducks in coastal China and spread eastand north to Korea and Japan, and south to Vietnam, Cambodia, Thailand, Laos, Malaysiaand Indonesia.

4_ e severe acute respiratory syndrome 27

Then, in May 2005, a massively lethal out-break in bar-headed geese at China’s QinghaiLake established the involvement of a muchbroader range of migratory birds. Monitoringfor dead swans and geese showed the virusmoving westward to India, Europe and Africa.

As at 16 October 2006, there have been 256human cases with 151 deaths since 2003, in-cluding 42 deaths from 93 infections inVietnam, six from 15 in Egypt and 55 from72 in Indonesia. Although the virus hasbeen changing rapidly, there is minimal evi-dence of subclinical “background” infection,and the indications of possible person-to-person spread are very limited.

The combination of low infectivity but greatseverity in humans could reflect that the dis-tribution of the _2-3 sialic acid receptorused by the avian influenza A viruses is limi-ted to the deeper regions of the lung.. Onefear is that the virus may mutate to bind the“mammalian” _2-6 sialic acid receptorfound in the upper respiratory tract.

A further possibility is that simultaneous in-fection of a pig or a person with, say,“human” H3N2 and “avian” H5N1 virusescould give a “reassorted” H5N1 virus thatspreads readily between people.

The informed research community is dividedon whether either scenario is likely. Oneschool has it that, although the H5N1 virus isa terrible pathogen for birds that sometimescrosses into other species (humans, cats) withdisastrous consequences for the individualsconcerned, it will remain essentially an avianvirus. The alternative view is that it is only amutation or two away from establishing inpeople. There’s the quandary: the potentialthreat has horrific proportions, but it is notclear whether anything will actually happen.

As you will read in the following pages, theAustralian Government, represented byHealth Minister Tony Abbott, and thescientists, epidemiologists and medical pro-

fessionals who plan for epidemic prepared-ness have taken this very seriously. I’ve beenwatching mainly from the sidelines as, al-though our research group works with in-fluenza A viruses (including H5N1) inMelbourne and Memphis, we focus on fun-damental aspects of T cell-mediated immu-nity that have little immediate relevance tothe current quandary.

The pragmatism and willingness to facewhat are some very difficult choices has beenimpressive. In a sense, this has been morelike developing a national defence initiativethan a medical strategy. Significant dollarsums have been spent preparing for some-thing that we all hope will never happen.

A national plan is in place, and both private“think tanks” and elements in the businesscommunity have also been addressing theissue. Australians should rest assured thatthis country is as prepared for a possibleH5N1 pandemic as any nation on earth, in-cluding the United States, which, withstrong leadership from President Bush, hasalso been very proactive.

However, there are no certainties. The viruscould mutate to defeat the newly developed“reverse genetics” vaccines or the antiviraldrugs (oseltamivir and zanamivir) that arecurrently being stockpiled.

In general, though, the more time goes by,the better off we are likely to be. Also, evenif this pandemic does not eventuate, thecombination of rapid air travel and greaterhuman population size (threefold increasesince 1919) make some such occurrence acertainty for the future. Since 1979, some 30new viruses (including SARS virus, Ebolavirus and HIV) have crossed into humansfrom animals.

Even if we duck the bullet this time, the ef-fort and resources expended here will haveensured that our capacity to deal with anunexpected invader is enhanced.


5/Recuerdo emocionalCuando en el año 2002, hace hoy casi exactamente ochoaños tomé posesión del sillón de Académico de Honor de esadocta corporación que es la Academia de Ciencias Veterina-rias de Cataluña, ya expresé el inmenso honor con que se medistinguía y que me llenaba de orgullo, al proponerme para unnombramiento de tanta distinción. Fue para mi motivo de or-gullo y satisfacción, que agradecí profundamente.

5_ Recuerdo emocional 29

M. Il·ltre. Prof. PASCUAL LÓPEZ LORENZOAcadèmic d'Honor

Hoy nuestra ilustre Academia cumple 50 años de vida, vida en la que yo, debido a la edad y aldistanciamiento geográfico he participado poco, pero en cambio, y a pesar de dichos inconve-nientes, la he vivido y sentido dentro de mi, con fuerza, con ilusión y con alegría, al ver comoen ella se reencontraban tantos de mis alumnos de la Facultad de Veterinaria de Zaragoza, enla que la mayoría de ellos cursaron sus estudios. He vivido, en la distancia, una buena parte delos acontecimientos académicos que en ella se han celebrado, gracias al contacto, ya directocon la propia academia o indirecto a través de viejos alumnos, hoy amigos y compañeros, conlos que me une una profunda y sincera amistad.

Siempre he creído que una Facultad de Veterinaria era un crisol en el que se fundían las an-sias de saber de estudiantes que procedían de diversas regiones y por ello mi satisfacción,como profesor de la Facultad de Zaragoza, era grande al recibir en ella los estudiantes queprocedían de diversas regiones y muy particularmente de Cataluña, Facultad a la que acudíany en la que se forjaba su futuro profesional. Es por ello que siempre consideré a la Academiade Ciencias Veterinarias de Cataluña modo como una continuación del espíritu de la viejaFacultad de Veterinaria de Zaragoza , viendo a la Academia como un centro académico alque acudían, atraídos cual poderoso imán, muchos de los profesionales veterinarios que yahabían demostrado su ilusión y ansias de conocimiento en las aulas universitarias en épocasde su juventud. Cual alma mater académica, en ella se reciclaban sus conocimientos y seamalgamaba su saber, con el de los compañeros académicos que como ellos sentían y vivían laAcademia.

Grandes han sido los logros de nuestra Academia de Ciencias Veterinarias. Si bien sus fun-dadores iniciales, grandes personalidades veterinarias, ya no están entre nosotros, el espíritucreador que les llevó a crearla ha pervivido en los académicos actuales, que viven y trabajancon ilusión para llevar cual antorcha ardiente el espíritu de la Academia. De su esfuerzo y co-laboración han salido grandes proyectos e ideas, personalidades internacionales prestigio hanacudido a su llamada, y no pocas realidades se cuentan ya entre sus logros, como han sido lanueva y esplendida Facultad de Veterinaria de Cataluña y a través de ella nuevos centros deciencia veterinaria como el Centre de Recerca en Sanitat Animal (CreSA), el Centre Espe-cial de Recerca i Planta de Tecnología dels Aliments (CERPTA), etc.

30 5_ Recuerdo emocional

5_ Recuerdo emocional 31

Me complace en gran manera reconocer que muchos de los jóvenes veterinarios formados ennuestra vieja facultad de Zaragoza, fueron pioneros aventajados en el trayecto que les llevó ala creación de la Academia de Ciencias Veterinarias de Cataluña y unos años más tarde a lade la nueva Facultad de Veterinaria de Barcelona, ubicada en la Universidad Autónoma deBarcelona, hoy considerada como una de las mejores de España.

Como viejo profesor, siempre he vivido con inmensa alegría los logros académicos de misalumnos, y hoy al celebrar el cincuentenario de la Academia de Cataluña siento dentro de mi,cual cálida sensación, una buena parte del mérito de su creación, porque la mayoría de los quepor ella trabajaron fueron alumnos míos, hijos universitarios de los que me siento profunda-mente orgulloso y por ello sus obras y sus éxitos, tanto profesionales como personales me lle-nan de satisfacción y orgullo.

A pesar de las dificultades y problemas que la edad conlleva, no he querido que mi voz faltaraen la celebración del cincuentenario de la creación de nuestra Academia. No he queridoguardar mis sentimientos y emociones dentro de mi y egoístamente pienso que tal vez unapequeña parte del mérito puedo atribuírmelo yo, al recordar la ilusión y el esfuerzo de mu-chos de los jóvenes catalanes estudiantes, hoy excelentes profesionales de la ciencia veterina-ria, con los que tuve la suerte de compartir enseñanzas y vivencias, tanto profesionales comopersonales. Me complace y quiero dejar constancia, a través de estas breves palabras, de miprofunda emoción al recordar mi ingreso años atrás, de mi satisfacción al comprobar que secelebran 50 años de una actividad académica esencialmente científica y veterinaria y que aella siguen acudiendo los grandes nombres de la veterinaria catalana, y no tan solo catalana,sino como yo mismo puedo dar fe, de compañeros y científicos de toda España e inclusive deotros países, que se han sentido atraídos por el espíritu que emana de la Academia de Cien-cias Veterinarias de Cataluña.

Sean mis últimas palabras para felicitar a su excelentísimo Presidente Dr. J. Llupiá y a losmiembros de su junta de gobierno, por su bien hacer y por haber sabido mantener viva la ilu-sión que en su creación pusieron sus académicos fundadores.


6/Refundación de las Naciones UnidasEl Presidente de los Estados Unidos Woodrow Wilson, al finali-zar la Primera Guerra Mundial, decidió, en el mes de diciem-bre de 1918, que el horror de la guerra que acababa determinar no debería volver a producirse, y estableció, en elConvenio para la “paz permanente”, la Sociedad de Nacionespara “un nuevo orden basado en el dominio de la ley fundadaen el consentimiento de los gobernados y apoyada por la opi-nión organizada de la humanidad”. Por desgracia, prevaleció,debido a la presión de los productores de armamento, el secu-lar adagio que establece que “si quieres la paz, prepara laguerra”.

6_ Refundación de las Naciones Unidas 33

M. Il·ltre. Prof. FEDERICO MAYOR ZARAGOZAAcadèmic d'Honor

Y llegó la Segunda Guerra Mundial, al término de la cual el Presidente Franklin D. Rooseveltdiseñó un sistema multilateral, las Naciones Unidas, fundadas en San Francisco en 1945. ElSistema de las Naciones Unidas comprende, para secundar las actividades propias de la ONU,relativas a la seguridad internacional, organizaciones especializadas en el trabajo (OIT), en lasalud (OMS), en la alimentación (FAO), en la educación, la ciencia y la cultura (UNESCO)...junto a programas y fondos relativos al desarrollo (PNUD), la infancia (UNICEF).

Pero los Estados más fuertes y prósperos pronto comenzaron a recelar del sistema de coope-ración y coordinación internacional, y sustituyeron por préstamos las ayudas al desarrollo,marginaron progresivamente a las diversas instituciones del Sistema de Naciones Unidas y,lo que es mucho más grave, sustituyeron los valores que debían guiar la gobernación interna-cional (los “principios democráticos” tan bien establecidos en la Constitución de laUNESCO y en la Declaración Universal de los Derechos Humanos) por las leyes del mer-cado. Y los más ricos se asociaron en grupos (G7, G8) sustituyendo la democracia que repre-senta el multilateralismo por una plutocracia, convirtiendo al Fondo MonetarioInternacional (FMI) y el Banco Mundial (“para la reconstrucción y el desarrollo”!) en ins-trumentos de sus políticas económicas y estableciendo a la Organización Internacional delComercio (OIC), en los años noventa, directamente fuera del ámbito del Sistema de las Na-ciones Unidas.

Al término de la Guerra Fría todo el mundo esperaba una reforma profunda de las NacionesUnidas para la democratización de las relaciones internacionales, y los “dividendos de la paz”para reducir las asimetrías sociales y favorecer, por fin, el desarrollo endógeno de los paísesmás necesitados. No fue así y, desde el principio de la década de los noventa, el predominiode los países más ricos ha impuesto la “globalización” con la creación y aumento de grandesconsorcios empresariales multinacionales, limitándose el poder -y hasta las responsabilida-des!- de los Estados, con considerables desgarros en el tejido social, fomentándose la apari-ción de caldos de cultivo de frustración, radicalización y animadversión, que han conducidofrecuentemente al empleo de la violencia y a grandes flujos de emigrantes desesperanzados.Como era previsible, han arrastrado al mundo a una situación de crisis profunda en la queaparece como único asidero el multilateralismo para enderezar las tendencias actuales.

34 6_ Refundación de las Naciones Unidas


En consecuencia, es urgente una reuniónExtraordinaria de la Asamblea General delas Naciones Unidas para establecer losprincipales criterios que podrían conducir asu renovación en profundidad, dotándolasde la autoridad moral y política que son im-prescindibles para hacer frente a los grandesdesafíos de nuestro tiempo y de la capacidadde disponer de los recursos personales, fi-nancieros, técnicos y, cuando fuera preciso,militares, para el ejercicio de sus funciones aescala mundial. Funcionando de manerabien coordinada, el conjunto del Sistema delas Naciones Unidas permitiría la preven-ción de conflictos; la resolución pacífica delos mismos, cuando se presentaran; el esta-blecimiento, mantenimiento y consolida-ción de la paz; el desarme; hacer frenteconjuntamente al terrorismo internacional ya la delincuencia transnacional;...al tiempoque se emplearía en resolver, como conse-cuencia del diálogo y acuerdo a escala mun-dial, las grandes cuestiones de las quedepende, en su conjunto, la calidad de vidade todos los habitantes de la tierra. “Nos-otros, los pueblos de las Naciones Unidashemos resuelto evitar a las generaciones ve-nideras el horror de la guerra”. Así se iniciala Carta de las Naciones Unidas. Esta for-mulación, bien interpretada, no precisa cam-bio alguno. La representación, no deberíaseguir siendo tan sólo de Estados –en contrade lo que establece la Carta- sino que seríaimprescindible que junto a los mismos exis-tieran representaciones de la sociedad civil(organizaciones no gubernamentales, inter-gubernamentales, instituciones regionales,asociaciones de ciudades, empresariales.

En esa ONU refundada, el Fondo Moneta-rio Internacional y el Banco Mundial cum-plirían, junto con la Organización Mundialdel Comercio -que ya sería institución pro-pia del sistema- sus funciones originales,para procurar el desarrollo global que po-dría, en pocos años, mejorar sustancialmenteel panorama a escala planetaria. El Consejode Seguridad constaría, como emanación di-recta de la Asamblea General, con represen-tantes permanentes y proporcionalidad deinfluencia en la adopción de decisiones, perosin derecho al veto, para abordar los distin-tos temas principales: seguridad humana,con la misión fundamental de “evitar la gue-rra”; seguridad económica y social, propuestahace tiempo por Jacques Delors, con la revi-talización del ECOSOC, que durante añosha tratado casi exclusivamente temas econó-micos dando escasísimo espacio a lo social; yseguridad medioambiental. Sólo de estemodo será posible, rápidamente, eliminar(llevando a los transgresores ante los tribu-nales) los tráficos de toda índole (de armas,de drogas, de capitales, de personas!), proce-diendo al cierre inmediato de los paraísosfiscales, acción que sólo puede llevarse acabo con el respaldo de unas Naciones Uni-das dotadas de la autoridad y los mediosapropiados. “No había medios” para elfondo contra el Sida ni para la erradicacióndel hambre y la pobreza y, de pronto, cente-nares de miles de millones para “rescatar” alos mismos (personas e instituciones) quecondujeron al mundo a la dificilísima situa-ción que atravesamos. Ahora corresponde“rescatar” a la gente, empezando por la erra-dicación de la pobreza mediante un granPlan de Desarrollo Global.


La acción coordinada de las Naciones Unidas permitiría también la disponibilidad de los re-cursos personales, técnicos y humanitarios adecuados para asistir en las catástrofes naturaleso producidas por el hombre (a este respecto se ha propuesto la existencia de los “cascos rojos”para desplazarse rápidamente a los lugares donde su presencia sea más necesaria). El denomi-nado “derecho a la injerencia”, incluido cuando se habla de “humanitaria”, no expresa acerta-damente lo que debe considerarse un deber de la Comunidad Internacional: evitar elgenocidio, el sufrimiento inacabable, la humillación, la tortura... . En 1996, propusimos, ungrupo de trabajo de la UNESCO que incluía a Bernard Kouchner y Karel Vasak, que los cas-cos azules se “interpusieran” en dos situaciones: masiva y fehaciente violación de los derechoshumanos (casos de Cambodia y Ruanda) e inexistencia de representación del Estado (comoen Somalia, fragmentado el poder entre “señores de la guerra”). Las Naciones Unidas nopueden permitir en lo sucesivo escándalos de esta naturaleza, que afectan gravemente a laconciencia colectiva. Es preciso refundar unas Naciones Unidas que permitan, como estable-cieron en 1945, tener en cuenta a las generaciones venideras. Tener presentes, muy presentes–frente a quienes tratan de subestimarlos e incluso denigrarlos- los movimientos juveniles de1968 y los del año 2008 en Grecia. No son conflictos universitarios sino sociales.

“Nosotros, los pueblos...” en lugar de “preparar la guerra” vamos a construir la paz cotidiana-mente con nuestro comportamiento, con la plena implicación de la sociedad civil que re-clama, con urgencia, garantías de pautas democráticas y eficientes a escala global. Al nombrara la señora Susan Rice como Embajadora ante las Naciones Unidas, directamente bajo su au-toridad, el Presidente Obama ha querido claramente indicar su determinación de favorecerel multilateralismo como una parte relevante de “el nuevo amanecer”, según sus propias pala-bras, del pueblo norteamericano y del mundo entero. ¡Juntos, podemos!.

Acadèmicsd’HonorAcadèmicsNumeraris


7/D. Carlos Rodríguez López-Neyra deGorgot,parasitólogoEn este breve resumen se exponen algunos datos sobre lapersonalidad de este gran investigador, mundialmente cono-cido, que es sin ninguna duda la figura mas destacada de laHelmintología española y que su colaboración con la veterina-ria fue siempre muy abundante, eficaz y entusiasta.

7_ D. Carlos Rodríguez López-Neyra de Gorgot, parasitólogo 41

Su padre D. Manuel Mª Rodríguez, de origen salmantino, fue profesor de matemáticas en elInstituto de Enseñanza Media de Figueras (Girona), allí se casó con doña Mª del CarmenLópez-Neyra de Gorgot i Derrieu. D. Manuel llegó a ser alcalde de Figueras (la antigua casade los Gorgot, es hoy el Museo Dalí), el matrimonio tuvo allí un hijo, posteriormente pidiósu traslado al Instituto de Enseñanza Media de Córdoba, donde nació D. Carlos López-Neyra el 12 de marzo de 1885. Cursó el bachillerato en Córdoba y posteriormente la carrerade Farmacia en Madrid donde se doctoró en 1905. En 1911 ganó la Cátedra de Mineralogía yZoología (donde se estudiaba la Parasitología) de la Facultad de Farmacia de Granada, hasta1945, que al desglosar dicha asignatura quedó adscrito a la enseñanza de la Parasitología Ani-mal.

Desde entonces se dedicó en cuerpo y alma a esta nueva rama de la docencia, siendo en nues-tro país el verdadero impulsor para que la Parasitología fuera una nueva asignatura. En suprimera etapa el joven catedrático, fue a trabajar al Instituto Pasteur de París, también alInstituto Imperial de Higiene de Berlín y a los Zoológicos de Viena, dos años en total en elextranjero que le sirvieron para mejorar el francés, alemán, lenguas que conocía además dellatín y traducir el ruso.

Con 44 años de enseñanza e investigación su producción científica ha sido muy abundante.Varias tesis doctorales (15) de médicos, farmacéuticos y veterinarios. Numerosas comunica-ciones en Congresos Nacionales e Internacionales, 39 cursillos de distintas especialidades dela Parasitología a post-graduados, farmacéuticos, médicos y veterinarios de los que salieronhombres importantes en nuestro país en esta rama de la ciencia. Algunos de estos cursillosfueron en colaboración con el CISC, con la Dirección General de Ganadería y con la EscuelaNacional de Sanidad. Por estos cursillos pasaron muchos de nuestros mejores veterinariosentre ellos Carlos Díaz Ungria, Fernando Simón Vicente, Angel Sánchez Franco, MiguelCordero del Campillo…

M. Il·ltre. Dr. JOSÉ Mª AGUIRRE MARTÍAcadèmic Numerari

2_ Acadèmia de Ciències Veterniàries de Catalunya 43

Realizó unas 200 publicaciones y varios li-bros. Su aportación a la Helmintología hasido muy importante, con 47 especies nue-vas de parásitos, mas de 300 nuevas especiesen la fauna de la Península Ibérica, creaciónde 17 géneros y 6 sub-familias y el descubri-miento del ciclo evolutivo de algunos cesto-dos. Entre los libros publicados podemosmencionar, “Parasitología Animal” , “Gusanos delHombre y de los Animales Domésticos”, “Protozoarios”, “Equinococosis en España” , “Notas HelmintológicasCordobesas” , “Helmintología de los Vertebrados Ibéri-cos” (3 tomos).

Otra de sus obras fue la fundación de la“Revista Ibérica de Parasitología” en 1941,revista que persiste actualmente. En Gra-nada fundó el Instituto Nacional de Parasi-tología dentro de CSIC y que mas tarde seha llamado “Instituto de ParasitologíaLópez-Neyra”.

En nuestro país y en veterinaria, la Parasito-logía se estudiaba dentro del programa deotras asignaturas, pero en el año 1943 ysiendo ministro de Educación Nacional D.José Ibáñez Martín, se promulgó la Ley deOrdenación Universitaria y los 4 Escuelasde Veterinaria, Madrid, Zaragoza, Córdobay León se convirtieron en facultades Uni-versitarias, reformándose también el Plan deEstudios y la Parasitología pasa a ser unaasignatura con catedrático de plena dedica-ción.


8/De re edafo-veterinariaLa ciència sovint avança en la frontera entre diverses discipli-nes. L’any 1931 Ziess va definir la Geomedicina com la ciènciaque tracta de la distribució geogràfica de les malalties, en elsentit de geografía mèdica. L’any 1970 Läg redefineix la Geo-medicina com la ciència que tracta de la influència dels factorsambientals en la distribució geogràfica dels problemes de lasalut humana i dels animals.

8_ De re edafoveterinaria 45

M. Il·ltre. Prof. JAUME BECH I BORRÀSAcadèmic Numerari

Darrerament la denominació geomedicina, s’ha canviat, crec jo poc afortunadament, per geolo-gía mèdica. Läg també va definir complementàriament la pedogeomedicine com una branca dela geomedicina centrada en las relacions dels sòls i llur diversitat amb la salut humana i animal.Jo mateix vaig emprar per primera vegada (Bech, 1978) el terme en català edafogeomedicina.Qui subscriu proposa el terme de edafoveterinaria, com la ciència que relaciona els sòls i la dis-tribució geogràfica de les malalties endèmiques no infeccioses del bestiar.

Els fonaments de l’afirmació “que la humanitat i els animals són el que mengen, beuen i respi-ren” cal buscar-los en las “homeomeries” d’Anaxagores (499-428 aC.) i en els “elements te-rrossos” d’Empedocles (492-432 aC.) que afegeix, que “de la terra neixen tots els essersvius...”. Democrit (460-370 aC.), fundador de l’escola atomista, afirma que en la gènesi delsessers vius, els “elements terrossos es varen quedar en els animals terrestres”. De fet, l’obra“De aires, aigües i llocs” d’ Hipòcrates (460-377 aC.) es el primer antecedent de Edafogeo-medicina. Per exemple, afirma que els sòls posseeixen tota mena “d’humors” per nodrir lesplantes. Isòcrates (436-338 aC.) diu que terrenys diferents produeixen animals diferents.Plató (428-348 aC.) ja va escriure que “els animals han de ser nodrits pels productes de laterra” i Aristòtil (384-322 aC.) afirma que els animals no poden existir sense terra i senseaigua. Pausanies (fl. S. II dC.) parla de contrades amb sòls no aptes per a pastures....i cita elsfems per adobar (Bech, 1999). Plini (24- 79 dC.) descriu el goll en porcs de muntanya i JuliCèsar(100-44 aC.), en la Guerra de les Gàlies, cita el goll en bestiar vacum.

També parlen del goll, Ovidi i Vitruvi. Mes endavant, Marco Polo, en els seus viatges a la Xina(1270), descriu el goll en bestiar del oasi de Yarkand i la selenosi en cavalls de pas per la provín-cia de Suchau (Exactament escriu: “el bestiar local coneix unes herbes verinoses i no les menja,però els animals foranis, de pas, no les coneixen i en mengen.. i emmalalteixen i perden els un-glots..” (símptomes de la que es coneix actualment com selenosi). Bjelke (1580-1659) descriu aNoruega casos de osteomalacia en el bestiar que pastura en uns sòls on creix una herba “trenca-dora d’ossos”, Gramen Ossifragnum. En realitat, molt més tard, en 1888, Vogt va sogerir que laal·ludida osteomalacia era causada perquè aquells sòls eren pobres en fòsfor. Les emanacions delHeckla i d’altres volcans d’Islàndia, riques en HF, citades ja en 1693, eren la causa de fluorosi,denominada gaddur, que ocasiona osteosclerosi i un clapat típic de la dentadura. Símptomessemblants els pateixen ramats del Magrib, per exemple vora Khouribga (Marroc), malaltia que

46 8_ De re edafoveterinaria

8_ De re edafoveterinaria 47

allí anomenen darmous, i que te relació amb labeguda d’aigües hiperfluorades, ensems que laproximitat a jaciments de fosfats. Per contra,s’ha observat que en bestiar que pastura ensòls pobres en fluor hi es freqüent la caries i laosteoporosi.

Des de temps antics, ja s’ha constatat empí-ricament que sòls fèrtils, equilibrats en elsseus components, suporten bones pastures idonen bons farratges, que comporten ani-mals sans i de qualitat, amb bona produccióde carn, llet, ous, etc. Però també s’han citatcasos de desequilibris, dèficits o excessos d’e-lements en els sòls o en llur disponibilitatpels vegetals, que posteriorment son ingeritspel bestiar. Es ben sabut que a mes dels ma-cronutrients (Ca, Mg, K, P, N i S) essencialsper l’estructura òssia, massa muscular i cons-titució dels òrgans , teixits, etc. dels animals,son necessaris, en quantitat adient, oligoele-ments com ara el Fe, Mn, Al, Co, Cr, Cu,Mo, Zn, Se, F, B, I i d’altres, perquè la majo-ria formen part d’enzims i coenzims, vitami-nes, hormones i altres biocatalitzadors. Calrecordar que la biodisponibilitat dels ele-ments del sòls no depenen únicament de laconcentració total en que s’hi troben, sinótambé de la “forma” química més o menyssoluble en que es presenten, de la concurrèn-cia amb altres elements, accions de siner-gisme, d’antagonisme com ara els parells:Ca/Mg, K/Mg, Ca/Zn, Cd/Zn, Fe/Mn,Cd/Se, Se/As, Cu/Mo, etc., interaccions enfunció del pH, rH, textura, quantitat i tipusd’humus, òxids, sals, grau d’humitat, etc. Del’impacte sobre el bestiar dels possibles des-equilibris naturals, excessos i dèficits d’ele-ments en els sòls ja se’n va exposar un resum

previ (Bech, 2000). Però caldria afegir-hiels desequilibris d’origen antròpic, causatsper l’industria (sobretot metal·lúrgica, quí-mica, fabriques de ciment, centrals termo-elèctriques, mines, transport, etc.) quinsfums, polsims i residus es dipositen en prats ipastures del entorn. També l’agricultura in-tensiva propiciada per la “revolució verda” demitjans del s. XX. a fi d’assolir collites “re-cord” amb l’ús i abús d’agroquímics i adobsva coadjuvar a l’anorreament de sòls, pastu-res i farratges, amb l’increment de patologiesen el bestiar. “La primavera silenciosa” de labenemèrita Rachel Carson, apareguda en1962, va servir de toc d’atenció sobre aquestsproblemes de contaminació ambiental i pertant de les cadenes tròfiques.

Entre els adobs amb mes carrega d’elementstraça, alguns potencialment tóxics (Cd, Hg,Pb, Se, U, Th, Tl, etc.) destaquen els fosfats.Segons llur provinença, varia molt la composi-ció qualitativa i quantitativa en elements traça.La Taula adjunta il·lustra aquest fet. Concen-tracions elevades de certs elements no sempreimpliquen minusvàlua de un determinat fos-fat. Per exemple, els fosfats de Sechura (Norddel Perú), rics en Co i Mo, s’han aplicat a sòlsde pastures de Nova Zelanda, deficitaris enaquests elements. El Se i el Cd, en dosis eleva-des son molt tòxics. Algunes mines de fosfatsrics en Se de Idaho (USA) s’han clausurat,degut al impacte mediambiental negatiu, in-clús amb mor de bestiar que pasturava en l’en-torn d’elles. Cal tenir cura de la provinençadels fosfats i analitzar-ne la composició delsseus elements traça, tant dels emprats per fer-tilitzar com dels usats com additius en la fa-bricació de pinsos.

BibliografiaBech, J. (1978) L’Edafogeomedicina, nou aspecte de la Sanitat Ambiental: aplicació al cas del goll endèmic. Facultat de Far-màcia. UB, 36 pp.Bech, J. (1999) Coneixements sobre sòls a l’Antiga Grècia, amb algunes dades de la prehistòria i de civilitzacions pretèrites.Mem. R. Ac. Cien. i Arts de Barcelona. LVIII (10): 405-511.Bech, J. (2000) Influència de la Qualitat dels Sòls sobre el Valor Nutricional de Pastures. Rev. Anual. Acadèmia de CiènciesVeterinàries de Catalunya. Curs 2000-2001: 17-33.Bech, J., Suarez, M., Reverter, F., Tume, P., Sánchez, P., Roca, N., Lansac, A. (2010) Selenium and other trace element inphosphorites: A comparison between those of the Bayovar-Sechura and other provenances. Journal of Geochemical Exploration.Special Issue Selenium and Iodine anomalies in soils and Health. (Bech, J., Korobova, E. and Perez-Sirvent, MC., Guest Eds.).Elsevier. Doi: 10.1016/j.gexplo. 2010.04.002.


9/Additius: unaparaula quesuma i no restaAbans d’entrar en matèria voldria recordar que el concepteadditiu té connotacions negatives, tot motivat per la percepciódels consumidors. Per tant, ara intentaré fer una reflexió delquè ha estat l’aportació i quines possibles accions es podenvisualitzar en el concepte additiu per a l’alimentació animal i,per suposat, què representa per a la seguretat alimentària.

9_ Additius: una paraula que suma i no resta 49

M. Il·ltre. Dr. JOAQUIM BRUFAU I DE BARBERÀAcadèmic Numerari

També s’ha de recordar que el sector productiu és el primer element de la cadena alimentà-ria que considera els additius com a substàncies que poden ser un cost, sempre que no es de-mostri la seva eficàcia tan zootècnica com econòmica. Els additius són substàncies que, uncop són incorporades per part de la fabricació industrial de pinsos, no representen uncost, si més no un benefici. Si be no és una obligació la seva incorporació, alguns tenen ohan tingut unes característiques que els han fet imprescindibles, com per exemple, els addi-tius amb capacitat per controlar la coccidiosis (coccidiostàtics) en els pinsos per a engreixarpollastres, i també d’altres han estat imprescindibles com vitamines, antioxidants, etc.

Percepció del consumidor: actualment un factor important i notable

La percepció del risc per part del consumidor sobre l’alimentació és un aspecte amb una gransignificació sobre el consum i l’ús d’additius en el pinso. Això vol dir que la percepció delconsumidor no es pot deixar sumar ???.

Els incidents sobre seguretat alimentària, de gran interès mediàtic, han influenciat la percep-ció del consumidor. Aquesta modificació de la percepció ha produït una forta incidènciasobre el consumidor generant canvis en les regulacions governamentals afectant de formamolt important al moviment i al comerç de productes, tant d’origen propi com d’importació.Per tant, segons Buzby, membre d’USDA (Buzby et al.,2002) la percepció del consumidorsobre la seguretat alimentària pesa i pesarà molt en el desenvolupament de la distribució d’a-liments en un mercat globalitzat. En aquest sentit, es poden posar, per exemple, les diferèn-cies de percepció generades entre cultures realment pròximes, con són la nord-americana il’europea, en aspectes com l’ús d’hormones, com la 17 β-oestradiol i β-agonistes, en l’alimen-tació de vedells a Amèrica i la prohibició a Europa. Altres exemples poden ser la diferènciade confiança que existeix en relació als productes d’origen biotecnològic, com són els genèti-cament modificats. Hem de recordar que encara que l’Autoritat Europea de Seguretat Ali-mentària (EFSA) hagi valorat com a segurs els productes genèticament modificats, governsde països europeus insisteixen en no acceptar la seva aplicació. Una mostra d’aquesta impli-cació ha estat la recent polèmica produïda a França entre el govern i la opinió científica gene-rada per l’Agència Francesa de Seguretat Alimentària.

50 9_ Additius: una paraula que suma i no resta


Per tant, una pregunta no contestada segonsJ.Swinnen i T.Vandermoortele (2009) és sila valoració científica és sensible a la natura-lesa de les condicions pròpies dels alimentso bé si d’altres condicions, com aspectes so-cials i ètics poden ser més influents. De lesdades aportades en aquesta publicació, elsautors conclouen que les relacions entre lanaturalesa de l’estàndard dels aliments i lesdecisions preses pel públic i pel comerçsobre les definicions sobre els estàndards deseguretat són complexes. Així doncs, en elsdies que estem, les valoracions de seguretatno es poden considerar solament un con-cepte científic, si més no empíric, i en conse-qüència, requereixen més recerca sobre elterreny.

Així doncs, la valoració de la percepció delrisc sobre el consum d’aliments en la nostrasocietat no segueix la piràmide de Maslow,com indica Heslop 2005. Les actituds de lagent durant els darrers anys han alterat la pi-ràmide; és interessant en aquest sentit llegirla conferència inaugural del XXIII CongrésMundial d’Avicultura de Brisbane 2008,preparada pel Dr J. Hodges, qui parla de lahistòria i de les conseqüències que aportenels canvis dels comportaments ètics de la so-cietat. En alguns grups de població en païsosdesenvolupats han inclòs en els últims es-graons (vèrtex de la columna) el consum so-fisticat d’aliments dins d’aspectes relacionatsamb l’autoestima personal, una verdaderacontradicció en front a l’estructura de pirà-mide de Maslow. En David Broods (2001)en el seu llibre Bobos in Paradise defineix elque representa la “Food is a new fashion”per a la gent bohèmia i burgesa i d’aquí elnom Bobos. En definitiva, la percepció de lagent formada, i també més distant de la pro-ducció primària, entén o valora, en una granpart, com ho fan els Bobos. Per tant, són ca-paços de frivolitzar sobre la seguretat delsaliments i ser crítics sobre els avanços que esrealitzen en el sector agroalimentari mitjan-çant noves tecnologies que, en si mateixes,permeten ser més eficients i sostenibles. Perexemple, els hi és molt difícil comprendre

què significa la producció de cereals trans-formats genèticament o bé la millora de laproducció animal mitjançant la utilitzaciód’additius.

Additius: història i concepte bàsic actual.Els additius en els pinsos han estat utilitzatsen la producció des que la producció animals’ha fet sota sistemes intensius. Per tant, elfenomen additiu va començar ara fa més de70 anys. Aquest va començar als EstatsUnits d’Amèrica, en l’entorn de la SegonaGuerra Mundial. En aquelles circumstànciesera molt important produir aliments de pri-mera necessitat amb un nivell d’eficiènciaeconòmica important. La primera substànciaprecursora i que es va considerar com a ad-ditiu fou la urea, per a l’aplicació en les die-tes de vacu de llet, al voltant del 1930. Al1943 Waksman va descobrir l’estreptomi-cina i la va utilitzar en l’alimentació de po-llastres amb uns magnífics resultats;posteriorment va rebre el premi Nobel al1952. Com es pot veure la rellevància d’a-questes investigacions eren màximes. Enaquest sentit i fen memòria voldria recordarel discurs llegit per Acadèmic Electe de laReal Acadèmia de Medicina del Dr. Fran-cesc Puchal president d’honor de la nostraAcadèmia , En el seu discurs titulat “Nutri-ció animal: additius alimentaris, productivi-tat animal i salut publica “ (1977) es descriuamb molt detall aspectes històrics i tambéaspectes com la importància dels additiusalimentaris en la salut publica . També es in-teressant veure com en el seu discurs es parladels temes que avui son de tanta actualitatcom son els de percepció del risc encara queen aquells moments la interpretació delscientífics era menys discutida. Actualment,seria difícil veure un Premi Nobel en temesde maximització de l’eficàcia en el sector deproducció animal i, per tant, de produccióde carn.

52 9_ Additius: una paraula que suma i no resta

Els additius han tingut una historia d’èxits molt destacada. Entre els anys 50 i 70, s’han in-corporat a l’alimentació animal intensiva substàncies que han permès que la genètica i laproducció animal milloressin de forma quasi logarítmica. S’ha de recordar que els pollastresde carn als anys 50 per aconseguir 1,7 kg de pes viu necessitaven més de 80 dies, mentre queactualment amb 42 dies assoleixen fàcilment 2,9 kg. Amb els estudis realitzats per part deHavenstein et al. 2003a, 2007 i Cheema et al. 2003, de la Universitat de North Carolina(veure taules 1, 2 i 3) es pot comprovar com la millora donada per la genètica és de més del500 % i solament del 127 % per a la nutrició, tant dels pollastres com dels galls dindi. Ara bé,s’ha de recordar que aquesta correspon a més del 60 % del cost de producció. Per tant, és unelement molt rellevant. Així doncs, el retorn econòmic de l’aplicació d’additius és molt im-portant. Del treball de Cheema et al 2003 es pot destacar com els pollastres actuals tenenuns òrgans limfoides (equip de defensa) amb un pes relatiu inferior al total del pes corporalinferior al dels anys 50. Per tant, és un aspecte que s’ha de tenir en compte quan parlem decom s’ha de valorar la capacitat de defensa del pollastre actual i, sobretot, quan es parla de va-lorar l’eficàcia de productes alternatius als prohibits promotors de creixement.

A Europa l’ús d’additius ha estat, com és natural, un instrument que la indústria de fabricacióde pinsos ha utilitzat de forma important, i ho ha fet sota una regulació comunitària des de1970 (Council Directive 70/524/EEC of 23 November). Aquesta regulació s’ha modificat endiversos aspectes i sempre ha estat orientada cap una millora de la seguretat del consumidorfinal. A l’entrar en vigor la nova Directiva de la Unió Europea del 2002 en la que s’establei-xen uns nous principis per a superar els problemes de la seguretat alimentària generats a l’en-torn de les crisis de finals dels anys 90, vaques boges, dioxines, etc. (Regulation (EC) Nº178/2002 of the European Parliament and the Council of 28 January 2002), es va modificarla Directiva d’additius per a pinso amb una de nova, la qual va representar uns canvis impor-tants (Regulation (EC) No 1831/2003 of the European Parliament and the Council of 22September 2003). Per tant, des del 2003 tenim uns nous principis sobre l’ús i control d’ad-ditius.


La nova regulació sobre additius 1831/2003és resultat de 35 consideracions. Es produeixla implementació de les principals accionsindicades en la regulació 178/2002 i altresmés específiques. Les accions són el resultati conseqüència de les valoracions que s’hanefectuat del risc que comporta la inclusió desubstàncies additives en el pinso i l’aigua deconsum dels animals, tant siguin animals deconsum com de companyia. A més, la novaregulació ha d’aportar protecció per al con-sumidor, la salut animal, el benestar animal,la protecció del medi ambient i la proteccióper als operaris de la cadena alimentària.Com es pot comprovar en aquesta nova re-gulació s’introdueix el concepte de benestaranimal com un nou element.

ReferènciesBrooks, D. (2001). Bobos in Paradise: The Neu Upper Class and How They Got There. Simon and Shuster : New York.Buzby , J.C. (2000). Effects of food-Safety Perceptions on Food Demand and Global Trade. Changing Structure of GlobalFood Consumption and Trade / WRS-01-1. Economic Research Service/USDA.Cheema, M.A., Quereshi, M.A., and Havessntein G.B. (2003). A comparison of the immune response of s 2001 commercial broilerwith a 1957 random bred broiler strain when fed representative 1957 and 2001 broiler diets. Poultry Science 82:1519-1529Havenstein, G.B., Ferket, P.R., and Quereshi, M.A. (2003). Growth, liveability, and feed conversion of 1957 versus 2001broilers when fed representative 1957 and 2001 broiler diets. Poultry Science 82 : 1500-1508.Havenstein, G.B., Ferket, P.R., Grimes, J.L., Quereshi, M.A., and Nestor K.E. (2007). Comparison of the performance of 1966-versus 2003 –type turkeys when fed representative 1966 and 2003 turkey diets: growth rate, liveability, and feed conversion.Poultry Science 86:232-240 Heslop, L.A. (2005). Maslow was wrong! And other thoughts on the way to the supermarket. Journal of Public Affairs 5: 193-199.Puchal, F. (1977). Nutrició animal: additius alimentaris, productivitat animal i salut publica. Discurs llegit el 30 d´octubre del1977 a la Real Academia de Medecina. Bracelona.Regulation (EC) No 1831/2003 OF THE EUROPEAN PARLIAMENT AND OF THE COUNCIL of 22 September 2003.Swinnen, J.F.M. and Vandermoortele, T. (2009). Are food safety standards different from other food standards? A political eco-nomy perspective. European Review of Agricultural Economics Vol. 36 (4) pp. 507-523.

Per concloure voldria dir que l’alimentacióanimal ha estat una part de la cadena ali-mentària molt important per a aportar saluti sostenibilitat econòmica i medi ambiental.Quant a percepció per part del consumidor,ha tingut grans problemes per fer-se visiblede forma positiva. Els additius han incorpo-rat molt beneficis i no sempre han estat en-tesos. Ara gràcies a la nova política deseguretat alimentària europea, basada enmés transparència i més rigor científic, espoden considerar els efectes positius delsadditius.

Per tant, podem afirmar de forma més in-equívoca que els additius sumen i no res-ten.


10/L'Acadèmia de Ciències Veterinàries en el Segle XXIUna Acadèmia, segons l’Institut d’Estudis Catalans, es defineixcom: “Societat literària, artística o científica constituïda per al’avançament de les bones lletres, de les arts o les ciències”.Les Acadèmies son corporacions de caràcter científic, tècnic,humanístic i social, amb personalitat jurídica pròpia que es de-diquen a l’estudi d’un camp de coneixement, amb un nivelld’expert o d’erudició.

10_ L' Acadèmia de Ciències Veterinàries en el Segle XXI 55

M. Il·ltre. Prof. Dra. M. ANGELS CALVO I TORRASAcadèmic Numerari

Quin es el seu origen?El nom d’Acadèmia prové de l’escola Atenenca del filòsof Plató (akadémeia), fundada al vol-tant de l’any 385 aC. i que va anomenar així en honor del heroi llegendari de la Mitologiagrega, Akademos (originalment Hekademos).

La paraula acadèmia designava en el seu origen un cos de professors, una escola on es profes-sava un ram d’ensenyament, especialment dels que es coneixen com a facultat major. Per aixòen fundar les universitats, reunint totes o gran part de les facultats, se les va denominar aca-dèmies, nom que encara es conserva en llatí. Les Acadèmies van perdurar com a exponent dela tradició platònica fins a l’any 529 dC., any en que l’emperador Justinià I les va clausurartotes per considerar-les paganes.

El nom d’Acadèmia, es va recuperar a Itàlia durant el Renaixement per definir els locals ons’ensenyaven diferents tècniques artístiques. L’any 1440, es va fundar l’Acadèmia PlatònicaFlorentina i d’ella van formar part: Cosme I de Médici, el fundador, Marsilio Ficino, Picodella Mirandola, etc. A partir d’ ella es va difondre la idea d’Acadèmia com a institució cultu-ral on, fora de l’àmbit de la universitat medieval, que havia quedat anquilosada en l’escolàs-tica, es possibilitava el contacte i intercanvi d’idees entre la multiplicitat de disciplinesintel·lectuals que englobava el nou concepte d’humanista. Les Acadèmies van ser fonamentalsper a l’ inici de la modernitat que va portar a la revolució científica del segle XVII. Aqueststipus de Institucions, es van estendre per tota Europa durant els següents segles fins quel’anyl 1648 es va fundar l’ Académie Royale de l’Art, la primera acadèmia amb suport reial, enaquest cas, de Lluís XIV.

A l’Espanya del Segle d’Or van destacar nombroses acadèmies literàries, i altres científiques iartístiques. Fins a tal punt la fundació d’acadèmies va arribar a difondre’s, que Miguel deCervantes se’n burla amb els ficticis acadèmics d’Argamasilla que apareixen a El Quixot.A partir de l’Edat Contemporània, el terme Acadèmia, s’utilitza, en termes genèrics, com asinònim de món intel·lectual, sobretot per referir-se a l’universitari. Entre les Acadèmies deCatalunya, contem amb l’Acadèmia de Ciències Veterinàries.

56 10_ L'Acadèmia de Ciències Veterinàries en el Segle XXI

10_ L' Acadèmia de Ciències Veterinàries en el Segle XXI 57

Finalitats primordials de Acadèmia deCiències Veterinàries• Contribuir al desenvolupament de lesCiències Veterinàries i de tot allò que ten-deixi a la difusió de la Cultura.

• Promoure i divulgar els avenços científics itècnics relacionats amb les Ciències Vete-rinàries.

• Cooperar amb els poders públics mitjan-çant informes, assessoraments i emissió dedictàmens en totes aquelles ocasions quese li demani, i, per iniciativa pròpia, quanho estimi oportú la Junta de Govern.

• Fomentar la col·laboració amb altresReials Acadèmies, així com amb les corpo-racions, organismes o institucions que tin-guin entre les seves finalitats l’estudi, lainvestigació i l’ensenyament.

Ser Acadèmic de Ciències VeterinàriesavuiÉsser acadèmic, significa pertànyer a ungrup d’intel·lectuals que han de col·laboraren el desenvolupament de les Ciències Ve-terinàries de forma responsable i tenint encompte el moment històric que ens corres-pon viure. La vida de l’Acadèmia no pot de-pendre només del saber atemporal i de lesveritats absolutes, molt al contrari ha d’estarmolt pendent de les necessitats científiques isocials de cada moment, de la realitat actual.L’Acadèmia ha de estar vigilant i compro-mesa, amb tots els problemes que es pres-sentin i aportar la seva visió experta sobre elstemes que preocupen a la societat.

Ésser acadèmic és, doncs, ser testimoni i tes-timoniatge del nostre moment històric, comdestaca el Dr. Aguirre de la Reial Acadèmiade Doctors de Catalunya.

Assistim avui en dia, a un temps de canvi iper això en la recerca científica, que és lanostra tasca, hem de ser interdisciplinaris,fet que es por veure molt afavorit si el Con-sell Interacadèmic coordina i promocionales tasques a realitzar en conjunt per las di-ferents Acadèmies del nostre entorn.

Esser Acadèmic és un honor. S’arriba a seracadèmic com a reconeixement a una tascacientífica personal o en equip, en plena ma-duresa intel·lectual i en plena capacitat ma-gisterial de docència i investigació.

La missió de l’acadèmic ha de ser, cercar laveritat i defensar la vida, treballar per laciència i proclamar la convivència intercul-tural. La nostra feina com Acadèmics enscompromet a estar sempre pendents de lesnovetats que es produeixin en el nostre en-torn per tal de poder col·laborar activament,en el desenvolupament de la societat i acon-seguir el benestar, tant per l’home com pelsanimals.

Aquesta es la tasca que hem de dur a terme,si volem que la nostre Acadèmia, compleixiamb les seves funcions i tingui una existèn-cia plena, sempre pensant en un òptim des-envolupament de les Ciències Veterinàries iafrontant els nous reptes que ens plantegi elsegle XXI.


11/El gos i el gat en la societat"Què seria del home sense els animals?. Si no hi fossin, elshomes moririen de solitud, ja que tot el que passa als animals,li passa al home. El que succeeix a la terra, succeeix al fill dela terra" Part de la carta del Cap Seatle, de la tribu amerindia Duwamish,dirigida al President dels E.U.A. Franklin Pierce, esclavista, en 1.855

11_ El gos i el gat en la societat 59

M. Il·ltre. Sr. JAUME CAMPS I RABADÀAcadèmic Numerari

El home, com espècie gregària, com tots els primats, precisa viure en agrupaments, i els haanat organitzant fins a formar una Societat. Amb el increment del raciocini, per la evolució iper necessitat, i per la curiositat innata que requereix tot raciocini, la societat humana ha pre-cisat, al llarg de milers d’anys, que també hi formin part altres espècies animals. Normalmentper treure algun profit. Primer com aliment, guardant alguns dels caçats en un principi, i re-produint-los després, altres usant la seva pell i llana com vestimenta, alguns com elements detracció i transport, com ajuda en la caça, i en la guarda i defensa. Tot això va anar passant enel temps dels nostres avantpassats, fins arribar a les moltes varietats de relacions que hi tenimavui en dia.

Dues espècies, apart altres propòsits, han entrat en la societat humana, com veritables do-mèstics, de “domus” casa, i primordialment per fer-nos companyia. Son dues espècies, o mi-llor dit, dues subespècies, creades i formades pel home, i molt separades de la espècie original:

El GOS, descendent de varietats del llop de tot el mon, i el GAT, que procedeix del gat fer nord-africà.

Segons la legislació actual a Catalunya, el gos i el gat son els dos únics animals consideratscom de companyia. Altres Comunitats son menys restrictives en la definició.

S.M. la Reina Sofía, i no puc deixar de citar-la, en el pròleg al llibre del Congrés de la Funda-ció Purina (avui Affinity) “Los animales en la sociedad. Hacia un nuevo modelo de convi-vencia” (1.994), i pot servir com introducció a aquest escrit ja que es un molt bon resum, diuel següent:“Los animales de compañía se han integrado de tal forma en la sociedad urbana, cumpliendo una ampliagama de funciones y servicios, que se han hecho imprescindibles para muchos de nuestros conciudadanos.Por ello merecen todo nuestro respeto y nuestro cariño...... Es preciso que todos nos mentalicemos de que los animales de compañia no son solo una fuente de saludy alegria, sino que ayudan, con su fidelidad y cariño, a equilibrar y mejorar las relaciones humanas, y muyespecialmente en el medio urbano.Nuestros queridos amigos nos ayudan, en definitiva, a mejorar nuestra calidad de vida. A ser mejores.”

60 11_ El gos i el gat en la societat

SEMBLANÇA ENTRE LES ESPÈCIES, I SENTIT DE HUMILITAT

Un cop acabat el estudi del Genoma humà, recentment, i comparant-lo amb el dels gens dealtres conjunts de Genomes, podem comprovar-hi la mínima diferencia que existeix entre totsels éssers vius. Els gens son pocs, menys dels que suposavem, i molt iguals. Més semblança hiha entre els animals, més entre els mamífers, molta més entre els primats, i arriben a esborrar-se totalment les diferencies entre cada raça humana, si es que així es poden anomenar. Aquestaconclusió ha fet dir als científics, i reproduït en molts mitjans de comunicació, que aquestadescoberta ja deuria acabar amb les idees xenòfobes i racistes, al ser totes les “races” pràctica-ment idèntiques, igual que entre veïns.... Jo hi afegiria, també relacionat amb la resta de ani-mals, que tenim de veure a cadascuna de les espècies com molt més properes. Totes tenim unmateix origen !. Per això no deuríem sentir-nos superiors, ni hi ha cap raó, ni cap dret, de su-posar que estem per damunt sobre les demés espècies. Cap !.

Recordo una frase del eminent professor Joan Orò, català universal, sobre això. Almenys lihe sentit dir en dues ocasions. (1.992 i 1.996). Al referir-se a la petitesa del nostre mon, laTerra, comparant amb el Mon, el Univers, i al únic origen de tots els éssers vius, i també a lapoca durada de la nostre evolució com gènere Homo, en relació al temps passat des del inicide la vida. Diu que aquesta petitesa nostra ens tindria de invitar a una cura de humilitat.

De vegetarians varem passar a ser depredadors, i, amb la tecnologia creixent, a ser super-depre-dadors. Nosaltres mateixos suposem que som uns sers superiors, amb tots els drets sobre laresta de espècies animals o vegetals, per això en la classificació taxonòmica ens auto-definimcom “primats”, els primers, i ens titulem com “Homo sapiens sapiens”.... Dues vegades savis ?

Hi ha molt a pensar sobre aquest tema, però ens apartaria dels nostres companys de anys, elgos i el gat, també depredadors en origen i amb diferències bàsiques que els fa tant separatsen la imatge i en la acceptació per parts de la societat. Hi ha molta disparitat en les preferèn-cies. Quasi son contràries. Des de els molt enamorats dels gossos, i a quins els gats no elsdiuen res, fins a tot el contrari.

La diferenciació principal entre les dues espècies, apart taxonomia, es etològica.1. El llop, que es una espècia gregària, un cop transformat en gos, ens veu com la seva família,o clan, amb un cap dominant.

2.El gat silvestre, que es independent, però social, un cop ja com gat, ens veu com companysseus, però sense jerarquies.

Veurem millor les diferències entre gos i gat, si comparem la etologia ancestral de les dues es-pècies originàries, i els passos fets cap a la transformació a les dues subespècies ja domèsti-ques. Si veiem el temps que estan amb nosaltres, amb una formació conjunta, i totes lesrespostes de les diverses cultures, ens ajudarà a conèixer més, i a valorar més, a aquests amics,els gossos i els gats, veritables membres de la nostre societat.


ORIGEN, ETOLOGIA, I EVOLUCIÓ DELGOS

El gos es, molt possiblement, el primer ani-mal domesticat, en tots els sentits. Millor dit,el llop. El gos es una subespècie del llop(Canis lupus) creat per la influència humana,al seleccionar alguns aspectes i caràcters, dife-rents dels naturals en les llopades. Deuríemanomenar-lo com Canis lupus familiaris...

Diem que es el més antic, al conèixer estudisdel ADN mitocondrial de moltes races degossos, comparant-lo amb algunes varietatsde llops, també de coiot, i amb varietats dexacal (C. Vilà et alters - Revista Science -juny 1.997) que confirmen que la separacióprimera va ocórrer fa uns 100.000 anys. Es-tudi que demostra, alhora, que el llop es elúnic ancestre del gos. Cap altre espècie hi haintervingut genèticament.

Queden descartades, tanmateix, les suposi-cions de que les races de gossos grans prove-nen del llop, i les petites del xacal, com vaestimar el pare de la Etologia, i premi Nobel,Konrad Lorenz, feta la suposició sense els co-neixements genètics actuals. Suposicions quehan seguit molts autors, i algú encara repeteix.Científicament ja ha quedat demostrat que elúnic origen es el llop. Des de els gossos SantBernat, fins als Chihuahuaenys....

Etologia del llop-gosTotes les varietats de llops son gran depreda-dores, gregàries, fet que ajuda en la persecu-ció de grans artiodàctils, però no deixen elsconills, ni les despulles animals en certa des-composició. Fan grans menjades, amb llargsperíodes de fam. Son a la vegada molt poli-mòrfiques. Avui son prop de 40 les varietatssilvestres, a pesar de la forta persecució. Aixòvol dir que tenen molta facilitat de adaptacióals ecosistemes, al igual que el home.

Cada grup de llops, amb un ordre socialmolt estructurat, disposa del mascle “alfa”que es el únic que sol reproduir-se amb lesllobes de dalt la escala social. Per això man-tenen la seva mida, conformació i habilitatsper assegurar la supervivència. El millor ambles millors!. Els llobatons “diferents”, en as-pecte, resistència, pes, o falta de habilitatsper la caça, es moren joves, o no solen seguiren la llopada, i sobre tot, mai arriben a tenirdescendència.

El perquè es va triar al llopAssegurar el com i perquè el home primitiuva arribar a admetre la convivència ambllops i a influir en la seva reproducció, nopot fer-ho ningú, ni segurament en el futur.Sempre seran supòsits. Amb bases científiques, sobre tot etològi-ques, i amb molta dosi de sentit comú,podem descartar les creences (de visió fran-ciscana) de molts autors que estimen quellops adults, afamats, seguien els agrupa-ments humans, per aconseguir-ne les sobres,i que, vista la “generositat” humana, algun esquedava a viure amb ells...(?).


Hi ha dos fets etològics (de raciocini gali-leic) contraris a aquestes deduccions. Primerels llops disposen de molt més territori decaça que els homes, i el nomadisme de espè-cies diferents no implica mateixa direcció, nimateix tipus de aliments. Segon, els llopsadults, i els joves ja impregnats amb la mare iresta del grup , son esquerps i mai es apro-pen a les persones, i no hi ha constància deque mai hagi passat.

Per altre banda, els llobatons, abans de laimpregnació (el socialization imprinting),cosa que succeeix des de els 30 fins als 60dies de nats, (Scott i Fuller 1.967 ) es moltfàcil, i comú. Tothom coneix fets de perso-nes que han criat llops trobats de molt pe-tits, o dels que els hi han matat a la mare.

El llobató abans de acabar la impregnació, otot el conjunt de la niuada, admet com famí-lia a les persones que els han cuidat, i a quiels ha demostrat que es el cap del grup, (quino recorda als llops del Dr Rodríguez de laFuente?).

Els llops adoptats son talment com gossosde joves, però amb el risc que, un cop adults,i pel sentit social de dominància, algun vul-gui ser el nou cap... fet que passa també encerts gossos, i un resultat etològic que es na-tural, no solem acceptar-lo, i “creiem” que elmostrar les dents es greu agressivitat....

Es molt comú i passa en moltes famílies. Deno haver-hi algun membre “humà” que siguiconsiderat com el “cap” del grup, i un “mem-bre caní” del clan vulgui ser-ho, es defineixcom gos perillós... Sentint-ho molt aquestfet “etològic normal”, es la primera causa deeutanàsia....

Els nostres avantpassats directes, un copamb el cervell desenvolupat com el nostre, famés de 100.000 anys, en ple Paleolític su-perior, caçadors nòmades, amb el descens dela temperatura i falta de menjar, per la Gla-ciació de Würm, deurien caçar tot tipus deanimals. Els llops eren també objectiu, coma subministrament de carn, i per eliminar-los com a competidors.

Els llobatons trobats devien ser menjats, aexcepció de aquells molt joves, que per va-ries raons, especialment ho farien els nens iles dones, els mantenien en el grup. Els ca-dellets son bonics i demostren estimació. Elprimer objectiu de guardar-los, sembla ser,era per companyia, i per jocs.

Alguns arribarien a adultes. Al haver-hi unfort sentit competidor i de curiositat en lespersones, va fer que els fessin reproduir, idels cadells fills hi anirien escollint, per que-dar-se alguns, primer als que fossin diferentsdel llop, i seguissin amb caràcters infantils.Si un llobató sortia amb taques, o amb la cuaen rosca, cridaria més la atenció, i el triarienper guardar-lo.

Amb 100.000 anys, a generacions de dosanys, son 50.000 possibles, i eren seleccio-nats una minoria. Es feien reproduir no mésals triats com diferents. En el mateix tempsson unes 5.000 (deu vegades menys), les ge-neracions humanes, i poden reproduir-se lagran majoria...per això del mínim canvi enels humans.

De totes formes fins que no va arribar elarrelament fix amb la descoberta del cultiude cereals, no van haver-hi contactes sufi-cients per fer-hi grans canvis. Ja eren gossos


separats del llop en ossam, forma i habilitats,però la majoria devia ser del tipus lupoide.

Amb el menjar assegurat en el Neolític, ambmés temps de lleure, més contacte per lespoblacions incipients, i molta més cultura,els homes deurien fer creuaments dels gos-sos “diferents”, i anirien formant als gossosen races. Ho demostren les escultures, re-lleus i pintures, del antic Egipte i Sumeri.Podem veure-hi des de gossos molosoidsper atac i defensa (relleus de AssurnazipalII, fa 2.650 anys), fins a faldillers, passantper gossos de caça major, clars i orelles pen-jant ( cofre de la tomba de Tut-ank-amon,fa 3.350 anys ), i els llebrers a vista, sem-blants als actuals podencs, i als Basenji, i dealtres.

Cada gran Cultura ha rebut gossos ja sepa-rats del llop, del àrea de influència, creatspels HAM (homes anatòmicament mo-derns) o dits Cromagnon a Europa, escollintdes de els llops de varietats diferents adap-tats al mateix medi ecològic i hàbitat. Peraixò hi ha milers de races i variants (més de400 admeses en la FCI ), amb pesos quevan des de el Kg de adults fins als que pesennoranta, o que van des de sense pèl, o tenir-lo molt llarg...

Resum: Com resum podem concloure que elgos es una nova subespècie originada en va-rietats de llop, formada pel home del Paleo-lític superior, escollint els caràcters diferentsal de la selecció natural, principalment elsjuvenils. Separats en races ja des de el Neolí-tic i primeres Cultures. Gossos que ens hanservit amb tota dedicació durant desenes demilers d’anys !!!.

ORIGEN, ETOLOGIA, I EVOLUCIÓ DELGAT

Sembla ser que el gat, al igual que el gos, es-tigués predestinat a ser un membre més dela societat humana. Sorprèn ja que son moltesquerps i independents.

Etologia del gat silvestre, i, en part,també del domèstic

Els gats son uns carnívors depredadors, ifers, de costums més aviat nocturnes, i granscaçadors de peces petites, de aquí els hàbitsalimentaris tant diferents dels gossos. Men-gen petites porcions al llarg del dia i de lanit. En la natura son petits rosegadors iocells, i en necessiten més de una dotzena,cada dia. Això confirma la seva gran qualitatcom caçadors individuals.


Els gats un cop adults no precisen ajuda, ni viure en comunitat amb altres. Hi ha indepen-dència, però mantenen un estricte sentit territorial. Marquen bàsicament amb els orins, que“sprayen” sobre els arbres, o sobre els mobles i parets en els domèstics. No permeten que al-tres gats entrin el seu territori, però tenen uns espais comuns per reunir-se, inclús per ajudar-se en la toilette... També marquen amb feromones, especialment les de la cara i sota barba. Esel gest de fregament, que suposem com que ens fan carícies, però en realitat ens estan “mar-cant” com “coses” o companys seus...

Espècie originariaDe les 27 espècies actuals del Gènere “Felis”, (un dels quatre que formen la Família Félids), iserien més en el passat, no més una va permetre la “domesticació”, inclòs si son agafats o ac-ceptats de adults. La espècie Felis lybica, o gat silvestre nord-africà. Cap altre !!. Avui dia, per coneixença del genoma de les principals espècies podem afirmar que el gat esun descendent directe del gat F. lybica, i que es va separar del seu entorn silvestre en el valldel Nil, ja des de la època neolítica o proto-egípcia. Evolució confirmada fins a resultar-ne lanova subespècie domèstica, principalment, al llarg dels tres mil anys de durada de la Civilit-zació del antic Egipte.

Podem excloure el entre-creuament amb altres espècies per formar el domèstic, com moltsautors han escrit, ja des de el propi Linnee, amb la suposició de que va ser per creuamentsentre el nord-africà (F. lybica) amb el gat silvestre europeu (F. silvestris). Creuaments inexis-tents segons la confirmació mitjançant els anàlisis del Genoma, que son irrefutables. (Segonslo admès avui dia...)

No es de estranyar la gran varietat de races, ja que està demostrat que des de una sola espècie,amb elecció dels fills “diferents” com futurs reproductors, pot donar la gran varietat actual deraces, formes, i llargària i color del seu pèl, i moltes més. Diferències que, en el cas dels gats,son significativament menors que entre les races de gossos...Hi ha possibles creuaments, diri-gits, entre espècies del mateix Gènere, però dona com resultat uns animals molt esquerps.Molts dels citats en les formacions de races, son invencions “comercials”...

Primera motivació de la entrada dels gats en la societat:Els gats silvestres nord africans eren molt abundants en el vall del Nil, abans de la civilitzacióegípcia, i encara ho son avui dia. El creixement del nombre de humans en la zona estava rela-cionat amb la descoberta revolucionària del cultiu dels cereals. Al ser monocultiu pel creixe-ment anual del Nil, tenien de guardar els excedents de cereals pel hivern.

Es molt lògic que tant les rates, com els ratolins, van envair els camps i els graners, causantmoltes pèrdues. I els gats son grans depredadors de aquestes plagues. Ajuda que seria vistaamb molts bons ulls pels agricultors ancestres del antic Egipte, i per tots els seus habitantsposteriorment.

El creixement demogràfic humà va ser important al disposar de aliments, i deixar el noma-disme, i es va arribar a la Civilització egípcia, amb una societat molt ben estructurada. En elstres mil anys que va durar (no existeix altre de semblant en tota la Història), els egipcis,agraïts pel control de la plaga de rosegadors, van protegir i adoptar als gats. Sense la selecciónatural, els primitius silvestres van anar derivant gradualment cap a la nova subespècie, ambel aspecte que les persones volien, al escollir com reproductors als que els agradaven més, so-


EL GOS EN LA SOCIETAT

Es fonamental, per conèixer bé la situacióactual del gos en la societat, que no es unamoda recent, ni passatgera, el descobrir elcom i el perquè van formar part de la nostresocietat. I que ve de molt lluny...

Els primers inicis dels contactes, durant elPaleolític superior, ja han estat comentats, ien el gos deuria ser acceptat dintre el gruphumà, principalment per companyia i perjocs, i mantinguts per curiositat. Molt possi-blement alguns cadells haurien servit per re-duir el dolor de les mames en les dones quesofriren la pèrdua de un fill, que devia sermolt freqüent en el Paleolític. Això els crea-ria un lligam que els seria difícil de trencar.Crec que la dona, i la mainada, van tenir mésinfluència que els homes. (El meu discurs deingrés a la “Acadèmia de Ciències Veterinà-ries de Catalunya”, el vaig titular “La donamediterrània, del Paleolític superior, va serla “creadora” del gos” - 4 Juny 1.992-, ambvaries argumentacions ).

bretot als més “diferents”. Per pintures vis-tes, dels antics egipcis, dominen els gats decolor tigrat, encara que ja quelcom diferentdel tipus silvestre.

No cal repetir, per coneguda, la gran relaciói estimació dels egipcis cap els gats, compoble i com Estat. Ho demostra el fet deque era normal momificar-los, (molt mésque als gossos ), i son milions i milions lesmòmies trobades, amb cementiris exclusius.Inclús els anglesos van omplir-ne vaixells iles van usar com adob per jardins ihorts...Gats momificats que embolicavenamb tires de lli molt fi, i cintes de colors, i fi-cades dins de senzills cistells de vímet, fins acaixetes de fusta noble decorades amb pe-dres semiprecioses. Els van deïficar, com ales deesses Bastet i Isis, de gran culte. Te-nien normes oficials de protecció, (fa més de4.000 anys), amb forts càstigs als transgres-sors... Més estrictes que les actuals del RegneUnit...

Amb els 3.000 anys de durada i aquest ni-vell de protecció, més altres tants de relaciósimbiòtica, i amb les primeres reproduccionsdirigides, en unes 2.000 generacions ja vaquedar formada la nova varietat, o subespè-cie, domèstica. Son més de 8.000 genera-cions fins avui dia...

Les Civilitzacions subsegüents, com la Grega ila Romana, i en tota la història, han anat in-fluint en la diferenciació i en la formació denoves races, encara que les grans diversifica-cions en les races i varietats, tal com les conei-xem avui dia, han ocorregut en els transcursdels darrers dos segles, i arreu del mon.

Resum: Com resum podem dir que el gatdomèstic, i bon animal de companyia, des-cendeix del gat fer nord-africà, exclusiva-ment, i que els primers contactes “amicals”van ocórrer en el Neolític del vall del Nil, iformat com subespècie, i el inici de les races,durant la Civilització egípcia. Apart de com-panyia, i de admirar la seva bellesa, els gatsens han ajudat molt.


Els llops adaptats, des de molt petits, al contacte amb els homes, i a la vida nòmada, ajudarienen la guarda del grup, ja que amb la por a la foscor i a ser atacats per feres o altres grups hu-mans, els deurien alertar de la proximitat dels perills, al disposar de uns sentits, de oïda i ol-facte, molt millor que les persones. De aquí passarien a ser usats en guarda i defensa, innataen els llops, de gran sentit territorial. Fets que durarien desenes de milers de anys.

Podria ser, encara que no hi ha constància, que ja fossin usats en la caça, des de un inici, peròconeixem que ja hi havien varies races ben definides per la caça en ple Neolític.

Amb els cereals i el sedentarisme, vivint en poblacions organitzades, la caça va anar derivantcap al “cultiu” dels animals, i en totes les grans cultures va iniciar-se la domesticació de ani-mals. Aquest moment, per nosaltres, de ciències biològiques, i agraristes, es el veritable inicide la Història, abans que amb el inici de la escriptura, segons els historiadors, que son méshumanistes.

Per vigilar i controlar als animals domesticats van necessitar la ajuda dels gossos, en un canvietològic fonamental, ja que era passar de depredadors (per menjar o com enemics), a vigi-lants (amics).

Historia de la entrada gradual del gos cap a la societatEls gossos de les àrees desenvolupades del Neolític, ja amb unes diferencies en aspecte i habi-litats, encara que no poden anomenar-se com races, van anar millorant els altres gossos de lesàrees amb qui tenien relacions comercials, que ja deurien tenir els seus propis llops - gossos.+

La relació entre el gos i el home va continuar creixent, i en certes cultures es va arribar a ni-vells molt superiors als que tenim avui dia. Per exemple, fa pocs anys es va descobrir el ce-mentiri de gossos més gran del mon antic. Es a Ashkelon a Israel, amb més de un miler degossos enterrats. Tombes del segle V abans de Crist. Cada gos, incloent els cadells, es trobacuidadosament posat de cantó, en una breu excavació, i les potes ben plegades. En aquellaèpoca Ashkelon era una ciutat portuària del Imperi Persa, però poblada per una gran barrejade gent del est del Mediterrani. Es creu, per això, que els gossos hi eren reverenciats i tingutscom molt importants. (L. Stager - 1.991). Com es veu no es quelcom nou, ni hi ha cap exage-ració entre la relació societat i A.C. .

A Grècia estimaven als gossos i ens han descrit fets de devoció i de valor, com el gos Argus deUlisses, o el gos de Xanthipus, fill de Pericles, que pel seu alt valor va ser enterrat junt amb el seuamo. O el cas de Alexandre el Gran que va anomenar Peritas a una ciutat en nom del seu gos...

Els romans apreciaven molt als gossos, i hi ha escrits que citen el seu valor i fidelitat. Els pri-mitius sacrificaven a un gos en la festa de Robigalia, però va desaparèixer aviat aquesta cele-bració. El hispano-romà Luci Columela, de Gades (actual Cadis), descriu com tenien de serels gossos dels agricultors, com reproduir-los i curar-los, com tallar-los-hi la cua, i descriubones dietes alimentàries, recomanacions que no es van millorar fins el segle XX.

En la Aràbia antiga i la Xina, al contrari, el folklore i les supersticions fan referència als gos-sos com animals de grans fets positius. El Fu, o gos lleó, era el símbol de felicitat i bona for-tuna. Queda demostrat la apreciació dels xinesos cap els gossos ja que van ser els primers, imés desenvolupats. formant races exclusives per companyia, de mida molt petita, per portar-los dins les amples mànigues.


El Zend Avesta de Zoroastre, fa 2.800 anys,dedica a les atencions del gos tot un llibresencer dels set.

Durant els primers 19 segles de la èpocacontemporània no es ha millorat molt en laconsideració que devíem als gossos. Princi-palment en la Edat mitjana, amb el obscu-rantisme general. La devoció als gossos delantics egipcis, encara que menor que als gats,va anar diluint-se amb el temps.

Les religions monoteistes, preses en formafonamentalista com solien en uns principis,eren quasi contràries al gos. La pròpia Bíbliaté molt poques referències, i la majoria ne-gatives. Tant en la Religió Cristiana, com enla Jueva, i la Musulmana, molt poc positiuhem fet cap a la relació amb el gos, moltesvoltes citats com símbol de dolenteria, i deanimal immund.

Les races es van anar diferenciant, principal-ment per tot Europa, segons necessitats. Perelecció dels fills dels animals que millor “ac-tuaven” en el propòsit objectiu, sigui les dife-rents formes de caça, o de pastor, de guarda idefensa, inclús de companyia. Segurament hihavia intercanvis, com es fa avui, encara quesense exposicions canines, ni pedigrí, ni cam-pionats. Els “jutges” eren els propis usuaris.Com taques de oli devien anar passant veï-natges i fronteres. Hi ha una íntima unióentre la espècie i el hàbitat i segons les neces-sitats, per anar formant les diverses races. Peraixò he proposat moltes vegades que tenimde donar més suport a les races autòctones,com es el cas del “gos d’atura català”.

A Europa, abans del segle XIX, hi havia unacomunió entre persones i gossos, principal-ment en els medis rurals, que era la majoria,especialment en gossos de pastor, de guarda,(del bestiar i de la casa, com deia Columela), igossos de caça segons la possibilitat i ecosis-tema. Gossos molt estimats, pel seu servei,però mantinguts dins la llar, i demostrant esfeien mútua companyia. Gossos molt “empa-rentats” amb la família. Adaptats al ambient onvivien, i, amb el temps, hi feien estrets vincles.

Dels gossos de caça, bàsicament en palaus degent noble, i en el Reial, ja en tenim més re-ferències escrites. Documents, i lleis, expli-cant com deuen cuidar-se i alimentar-se, i lesnormes per la caça. Si a la pagesia hi tenienun gos de pastor, un de guarda, i un de caça,perdiguer (olfacte) o coniller (vista), en canvientre la gent noble hi havia grans grups degossos per la caça major, dividits en gossos deseguiment i busca, i els de sang, que atacavena la gran peça. Amb la descoberta de la ba-llesta, i després de la pólvora i tipus de esco-peta, van escollir als gossos que feien mostra.Precisament els gossos dels Regnes de la pe-nínsula ibèrica van destacar en mostra, comels perdiguers, i han influenciat en les princi-pals races mundials. Per altre cantó van sorgirles caceres de llebres amb grups de gànguils, ialtres races de gossos es van especialitzar encobradors, altres en els de aigua, etc

El Fu, o gos lleó


Situació actual dels gossos entre les nostres famíliesAnglaterra ha estat el país més avançat en selecció de races, i avui dia es el país europeu, imundial, amb més nombre de races en la FCI, i es nota amb les normes, i en la cura i aten-cions que els donen, dins la llar o en el carrer. Normes que no més fa uns anys ens semblaveninclús ridícules i exagerades.

França es la segona en aquesta relació, i sobretot en nombre de gossos per cent famílies, mésde 50, i es la primera mundial. Els altres països europeus, inclosa Espanya, estem al voltantdels 35 gossos per cada cent famílies.

Les races actuals, molt separades morfològicament i en caràcter, han fixat les característiques enels darrers 150 anys, i principalment en una gran millora en els últims 40, per arribar a la perfec-ció actual. Dirigides per les agrupacions i clubs de raça, sota el organisme internacional F.C.I.( Feder. Cinológica Internacional), les atencions de les persones cap els gossos ha millorat molt.

Es tenen de agrair les promocions públiques, de les estatals fins a les municipals, i, dintre lesprivades, a Espanya, destaquen fundacions privades amb les seves campanyes contra el aban-donament, i les moltes Protectores que fan un bon servei a la Societat. Encara que el idealseria que no fossin necessàries, les gosseres de les protectores, ni les municipals, pel fet deNO haver-hi gossos abandonats....

Principals utilitats del gosApart dels usos ja dits de gossos per guarda, per ajuda al pastor i al caçador, hi han moltes al-tres activitats al llarg de la història, com el ús en la guerra, no solament com atac com van in-tentar els romans, i per desgràcia els negrers, si no com missatgers, i recordo un escrit sobreels gossos d’atura catalans usats en la segona guerra mundial.

Alguns països en el passat, (Asteques i Maies), i que es manté en alguns (Korea), el primer úsdels gossos, era per servir com aliment. Ben diferent a aquest fet, ens es bo recordar als famo-sos Sant Bernats que rescataven als alpinistes perduts, o enterrats en allaus.

Avui dia hem ampliat el ventall de us, sense deixar que el fet de servir com companyia sigui elmés important. Hi ha el servei com gossos pigall i els per sords. Que poso en primer lloc. Elsque estan al servei de les forces de seguretat, com guarda i atac, i els detectors de drogues oexplosius, per desgràcia tan freqüents. O en la ajuda per trobar persones, en casos de allaus deneu, o després de terratrèmols o inundacions, etc.

Molt predicament tenen, avui dia, els gossos usats en els molts esports, com en agility, iflyball, així com les moltes formes de carreres de trineu i pulka, en la neu o sobre terra. Moltsenzill es córrer amb el gos, i ajuda a mantenir la forma i gaudir de la natura. Pot fer-se a peui també en bicicleta.... Les curses de gànguils, amb apostes, o campionats de caça de la llebre aple camp. O bé concursos de rastreig. Campionat de arrossegament de pesos. I un llarg etc, jaque sorgeixen esports nous cada any.

Oficialment, i pel foment de les races, hi han Concursos de bellesa, nacionals i internacionals,i els de utilitat, com els concursos de pastor, i els de obediència.

Cada dia son més els gossos emprats en ajuda a persones com benefici per la seva salut. Lamajoria de aquests gossos no precisen cap especialització, no més donar estimació.


A pesar de les xifres oficials sobre gossos deraça, i moltes son especialistes en algun es-port o finalitat, hi ha un bon percentatge degossos, anomenats “peteners”, fills de creua-ment, moltes voltes de pare desconegut, ique també son bons companyons, que ser-veixen per tot, sobre tot per ser molt esti-mats pels membres de la família humana.

En molts països nòrdics, tant els gossos comles gosses, fills de creuament de diferentsraces, son castrats, o esterilitzats, per llei.Darrerament es parla de noves lleis a la nos-tra CCAA. Personalment no arribaria aproposar-ho, però es conegut que els cadellssense un cost son més fàcilment abandonats... En caneres de recollida deu ser obligada laesterilització, sigui per histerectomia en fe-melles, com vasectomia o castració en mas-cles. El mateix en gats.

Per desgràcia, encara hi ha persones que fanun us negatiu dels gossos. Per exemple, elsque els ensinistren per atac, no més per“lluir” com extremistes durs. Els que orga-nitzen, o assisteixen, a les baralles de gossos,totalment prohibides. Els que els tenen lli-gats, i mal cuidats, i mal alimentats: Els queels fan patir sense necessitat, amb la excusade proves, havent-hi altres mitjans, etc,. Fetsque deuríem considerar com totalment in-dignes de la condició humana.

EL GAT EN LA SOCIETAT

Amb una relació molt diferent que en el casdel gos, també el gat ha entrat de ple dret enla societat, des de fa molts anys.

Per la etologia de caçador solitari, el gatmanté aquesta independència, que es el fetque a molts els agrada, però, alhora, es quel-com que pot desagradar a altres.

Historia del inici de la relació dels gatsamb la societat humana.En el temps, el gat va iniciar-se molt méstard, dotze vegades, que el gos. El gat va tenirel primer contacte amb nosaltres, els hu-mans, principalment com ajuda en la perse-cució de rates i ratolins, evitant que es perdésbona part de la collita de cereals en el anticEgipte. Tal va ser el agraïment del poble i dela Administració, que veritablement els vanadorar, en el màxim sentit de la paraula.En el cas dels gossos no hi ha data de en-trada a cap país, ja que totes les poblacionshumanes del Paleolític i proto-Neolític, te-nien el seu propi gos - llop, més o menys se-parat del ancestre silvestre. En gats, laexpansió dels domesticats, ja va ocórrer enplena Història, per això coneixem una micamillor el com es va portar a termini.


Els gats van demostrar ser excel.lents emi-grants, ja que en poc temps van arribar a totesles parts del mon. Un dels primers motius erael control de les plagues de rosegadors.

El objectiu del perquè es portessin gats enels vaixells de la època, era per curiositat, alpoder comerciar amb un animal exòtic peròdomèstic, i van mantenir-se pel seu beneficicontra les plagues de rates, i per la seva be-llesa i independència. I usats al final comcompanyonia.

A Europa van arribar quelcom més tard queel lògic, degut al embargament dels egipcissobre un animal que consideraven sagrat.Segurament a les penínsules grega, a la ita-liana i a la Ibèrica, per les relacions comer-cials amb el est de la Mediterrània, van serles primeres de tot Europa. Per estimar unasuposició, la primera entrada de gats a lesnostres costes, podria haver passat fa uns3.000 anys, o algun més.

Molts pobles primitius van relacionar als gatsamb una simbologia de la fertilitat, i de latendresa femenina. Al contrari que les repre-sentacions de grans fèlids que eren com for-ces protectores i de domini, molt masculines.

Els gats van arribar a la India aproximada-ment el 500 abans de Crist, i en els dos lli-bres èpics, el Ramayana i el Mahabharata,del 300 aC., es citen als gats, en ambdós lli-bres. Amb les invasions romanes, els gatsvan pujar cap el nord de Europa i cap a lesilles britàniques. Han descobert un esqueletde gat domèstic en una tomba sota una vilaromana a Anglaterra, datada en el any 100de la nostre era. Poc més tard arribarien alpaïsos del Bàltic, i tot seguit cap a Rússia.

El nord de Europa, en època pre-cristiana,va integrar el símbol del gat en les seves cre-ences, amb participació del gat en fantàsti-ques reencarnacions. Sempre el gat va teniruna simbologia de la fertilitat, i una relacióamb la lluna, que es un altre símbol de ferti-litat. Tots els països escandinaus tenien

aquests cultes i llegendes, que van ser laprincipal causa de que, al iniciar-hi el cristia-nisme, fossin perseguits els pagans, i, detorna, els gats també.

No hi ha una data concreta de la presènciadels gats a la Xina i països del llunyà orient,però hi ha qui cita que va ser en la època deAlexandre el Gran. Anys més tard ja estarienal Japó, poc desenvolupat en aquells temps,(B. Fogle-1.997), i, en canvi, avui es un delspaïsos amb més dedicació als gats, amb racespròpies, i amb una població felina que du-plica a la canina.

Al Islam, al contrari que amb els gossos, de-mostren que tenen una bona relació amb elsgats. Hi ha dues llegendes sobre el propiMahoma i el seu gat. Una diu que el va sal-var de una mossegada de serp. En altre diuque el gat dormia sobre la seva capa, i, per nodespertar-lo, va tallar-la, deixant que el gatromangués sobre una part. Els gats tenenpermís per entrar a les mesquites, i son benconsiderats pels mahometans.

Tantes històries van portar cap a la Europacristiana els Cavallers de les Creuades, sobrela importància i reverència que els mahome-tans tenien als gats, que, juntament amb elscultes als gats dels països nòrdics, va portar auna reacció de les jerarquies del Cristia-nisme. Promogueren, i publicaren, moltesmaldats sobre els gats, i que hi havia una re-lació herètica amb ells. Més tard (al any600) i contra els agnòstics, va esser convin-cent el relacionar als gats amb el propi Di-moni.

En el Budisme es tenia una bona relació ambels gats, i per la seva visió nocturna i fluores-cència dels ulls, van suposar que podien veureals esperits demoníacs. Per això els amuletsen forma de gat, son típics com protecciócontra els mals esperits, i.... contra les rates ales vivendes.


Al inici del segle X el Rei de Gales, Howell, promulgà una llei de protecció dels gats i en pa-gava una quantitat per cada nou gat adult. Poc temps més tard, i en contra les recomanacionsdels preveres catòlics, el Rei castellà, Alfons X, el savi, en “Las siete partidas” proclamà nor-mes de protecció. Unes de les primeres del mon modern.

A Amèrica central van portar-hi gats els “conquistadors” en les naus, i uns religiosos van por-tar-ne, també al segle XVI, al Canadà. Un segle més tard, els vaixells anglesos els entraren alsE.U.A. (petita part del Est, aleshores).

Del segle XIII al XVI, la Santa Inquisició relacionava el gat mascle i negre amb el dimoni iamb la bruixeria. Coincidien aquestes normes durant les dates amb les onades de la pesta bu-bònica i la pesta negra. Per contes de agrair-los-hi el control de la plaga de rates, els gats vanser perseguits, i els negres inclús cremats en foc públic...i convé que recordem que les pestesvan reduir a la meitat la població europea, i a les ciutats marítimes, com Barcelona o Valen-cia, la mortalitat de les persones va arribar, ( p.e. al any 1.348 ), per culpa de les pestes, a unamortalitat de prop del 80 %... i hagueren pogut ser més, de no haver-hi la ajuda dels gats.

Durant els segles de la incidència cíclica de la pesta, i següents, era comú portar gats en lesnaus i vaixells, per lluitar contra les rates, i està documentat que en la majoria de ports hihavia botigues, o llocs del mercat, amb venda de gats. Es va fer obligatori, per ordre militar,portar gats en tots els vaixells de les armades de la gran majoria de països, obligació que no esva derogar fins el segle XIX. A Anglaterra, sempre diferents, la Royal Navy va mantenir lanorma fins al any 1.975. Quasi ahir...

Situació actual del gat en les nostres famíliesEs en els darrers dos segles quan hem canviat la imatge de bruixeria i de heretgia, mantingutexcepcionalment, pels supersticiosos, una relació dels gats amb la mala sort, o amb la bona,especialment els de color negre. El cert es que els gats, avui dia, son molt ben acceptats pertots els pobles, i ja es dóna la situació de que, en els darrers 20 anys, el nombre de gats ja su-pera al de gossos, en molts països. Sobre tot al Japó, i, curiosament, en el mon occidental, esdona més entre els saxons que entre els llatins.

A Europa hi tenim uns 25 gats per cada cent famílies, de promig. Xifra igual a Espanya. Ambmoltes fluctuacions estacionals. Es coneguda la facilitat per sobreviure, i del gran nombre degats assilvestrats, o “de solar”, que, aquests sí, deurien ser castrats o esterilitzats, per reduir-nela gran proliferació. I evitar el seu patiment, gana, i infermetats

Organismes internacionals (FIFe), i altres, així com els nacionals, organitzen concursos debellesa, amb jutges que van fixant les característiques de cada raça. També tenim de incloure-hi les accions de la Administració, i diverses associacions, de recollida i promoció.


EL GOS I EL GAT, I ALTRES ANIMALS DECOMPANYIA (?), EN LA ACTUALITAT

El concepte de animal de companyia es moltvariat, ja que hi ha diferents valors, difícilsde separar, i més si hi han connotacions decostums ancestrals, o imposicions de modes,com passa amb molts productes de consum ien hàbits de les persones. Des de pensar queel gos i el gat son els únics animals de com-panyia, com diem a casa nostre, per tota laíntima relació de anys, com, en altres Comu-nitats, del propi Estat espanyol, que consi-deren que tot animal domèstic que conviuamb la família humana pot anomenar-se decompanyia, i en altres que inclús acceptenanimals encara silvestres, però criats pelshomes. El mateix passa en altres països

Ordenació dels “A.C.”, i els “N.A.C.””Per suposat, apart legislació, hi ha una claradiferenciació entre els animals que conviuenamb la família i que agrada acariciar o acaro-nar (de aquí el ser anomenats “pets” en an-glès, pel verb “to pet”, acaronar), i els que no.Sembla que els animals que podem ressaltarmés adients com “pets” son els gossos i elsgats, però podrien entrar-hi alguns altres ani-mals, com els conills nans o normals, i altresmamífers, com alguns rosegadors, i mustèlids,que normalment habiten gàbies lúdiques.

Molts altres animals son mantinguts en lesllars per altres motius, com la bellesa, o elcant, o el exotisme, com poden ser els ocells,els peixos, i els animals de terrari, tan variats,que van des de aràcnids, fins a rèptils, inclúsper amfibis, i altres. Els gustos son variats itrobem als qui els agrada tocar i portar asobre a una serpent, una cacatua, o unaiguana crestada.. per això la gran dificultatde fer una classificació, ben estructurada.

Per suposat, TOTS els animals mantingutsen la llar, o en sistemes propers, en nucliszoològics, tenen de ser admesos en la legisla-ció vigent, com el no pertànyer a especiesprotegides, en perill de extinció, i el no serobtingudes des de un estat silvestre.

Crec que el ús, que cadascú els doni, es elmotiu per classificar-los com “animals decompanyia”, més que per lleis, encara que esimprescindible existeixin, més per protegir-los (especialment els silvestres i en perill deextinció), i ordenar-los, que com un simplemitjà de control.

Pot ser que el terme “animal de companyia”es deuria destinar exclusivament al gos i algat, i dir-ne “mascota” a la resta.(propostade L. Samper 1.994), o, com diuen a França,els altres son els NAC (Nouveaux Animauxde Compagnie).

La cultura i el folk han estat importants alllarg de la vida, i es el que, veritablement, haformat als animals de companyia. A voltes,en temps no tant llunyans, hem usat els pro-pis animals domèstics, de quant son joves,per fer-nos companyia, i a vegades inclús perdonar-nos calor.

Variacions en la titulació com A.C.Hi ha països que tenen animals entre com-panyia i us, com certs simis en països delsud-est asiàtic, que a més ajuden a collircocos, enfilant-se pels cocoters. O les ser-pents boes, o altres, usades per lluitar contraels rosegadors i alhora fan companyia, alÀfrica i a la India, i en molts casos es com-plementa amb certa relació supersticiosa, oreligiosa. També el porquet de les illes deIndonèsia, o el curí (conill porquí) entre elspobladors dels Andes, i altres animals enmoltes contrades, que son de ús com com-panyia, i si convé els serveix com un bon ti-beri. Cosa impensable fer-ho amb elsnostres...


En els països àrabs era comú tenir una ge-neta com animal de companyia, i la van in-troduir i posar de moda a tot Europa, en elssegles XVI i XVII, i que van anar desapa-reixen gradualment, i altres fèlids, normal-ment molt esquerps i mossegadors, com lesfures silvestres. Que de petit havia vist comalguns pagesos, caçadors, la portaven a sobre,dintre la camisa, tant per companyia, comper fer-la entrar en algun cau per si podiencaçar el conill per sopar....

Creixement del cens dels A.C. El nombre de gossos i gats sembla, pels “ur-banitas”, que està creixent molt, i es pel gran“boom” dels mitjans de comunicació, itambé perquè es cuiden millor, i es portenmés a passejar, i al veterinari, i es parla mésde races, i surten inclús en publicitat. Elnombre total de gossos i de gats, es veritatque està creixent, poc, però gradualment,però no representa un increment numèricsignificatiu, ni sembla ser que hi hagin elsgrans canvis suposats.

Per un cantó tenim la fugida gradual de gentdel medi rural cap al urbà, pel descens de lesnecessitats agrícoles i de pastura, i per laforma de cria del bestiar, com els ramats deovelles, o pel control de les caceres, pel in-crement de acotes, de la caça, etc. Totsaquests canvis han representat un descensdels gossos en la pagesia. Avui dia, a Cata-lunya, no més hi ha un 3% de la mà d obratotal, la que es dedica a la agricultura. A laresta del país es del 9%. Per això, tal com citala Reina en el resum del inici de aquest es-crit, els avantatges de sentir-nos acompan-yats per gossos o gats, o altres NAC, sonprincipalment pels habitants de les gransàrees urbanes.

Està creixent, en nombre de compres, o ini-cis de tinença de A.C., com positiu, peròtambé en el nombre de abandonaments i enel de “dormir-los”, com altra forma de dir laeutanàsia, com negatius.

Tinença responsableMoltes voltes els A.C. es inicien malament.Son molts els que, per modes, petició delsfills, o per obsequis, decideixen adquirir unanimal de companyia sense tenir el senti-ment de que deurà ser un membre més de lafamília, i acceptar-ne les obligacions.Aquests son freqüentment els qui el aban-donen a la primera oportunitat, al compro-var que el gos ha crescut, que no agrada tantcom de cadell, que té uns costos, o que re-presenta tota una serie de deures. Es té dedir, i repetir, que: Els A.C. no son joguets !!

La recomanació es sempre la de “tinençaresponsable”. Per això faria falta molta méseducació, especialment en les escoles, encaraque darrerament hagi millorat molt.

La confiança en el lloc de compra del animalde companyia o del NAC, es fonamental.Convé estudiar i comparar la totalitat de si-tuacions, el mateix que fem abans de com-prar una vivenda o un vehicle... Com el tipusde animal, la seva sanitat, i nivell genètic, ocom son els pares. També el lloc, si es alpropi criador, o a la botiga especialitzada, sies nacional o importat, amb assegurançacontra riscos, si son recollits en gosseres, ode amics coneguts. La adaptabilitat a la nos-tre llar o família, etc. Es una feina complexa,i convé insistim en el objectiu de aconseguirla qualitat global en la selecció que fem.

Per suposat, tot això i més, ja a nivell profes-sional i de la Administració, amb una lluitacontra la desinformació i contra la prolifera-ció de un intrusisme, a molts nivells, que vaaugmentar fa uns anys, amb objectius pocclars, ni massa nets...


La identificació com gran milloraTant gossos com gats, i altres animals, deurien portar una identificació, indeleble.

Existeix el Arxiu General de Animals de Companyia , servit pels veterinaris, que son els quifan la col.locació del chip identificatiu, (trasponder), tot registrat a traves dels veterinaris, perpoder consultar les característiques del gos i nom del propietari.

Es un bon medi, segurament el millor i més efectiu, per evitar tant els robatoris, com elsabandonaments, i per poder recuperar als gossos perduts. Les faltes i denúncies, però, sobreaquests casos, les canalitzen els serveis de ordre de les administracions locals o autonòmiques.

Hi han encara certes faltes de coordinació, que es van millorant, i que precisen la col.labora-cio de tots els estaments, per evitar la duplicitat i proliferació de nous arxius, i nous “contro-ladors”.... De haver-ne més de un de General, es perd la principal funció de conèixer elconjunt de tots els gossos. No podríem imaginar uns DNI de les persones, que fossin dife-rents, amb altre numeració, o portats o controlats per diferents organismes...

Es quelcom de tanta importància, que deuríem fer un gran èmfasi en la generalització de laidentificació, i en el fet de ser controlada en un arxiu. De dues formes:

1. Multiplicant i promovent els beneficis a tots nivells,2. Fent-lo servir, tant en la lectura com en el arxiu.

ASPECTES NEGATIUS QUE ALGUNS VEUEN EN ELS A.C.

El mateix fet de la domesticació ha estat qüestionat per alguns filòsofs, inclús per científics.No hi han masses estudis etològics sobre el gos i el gat, comparant-los amb els molt nombro-sos fets sobre els llops i altres animals silvestres. Alguns autors consideren que, amb la selec-ció apartada de la natural dels animals silvestres, els domèstics son com “inferiors” (Ortega iGasset-1.986), i no “llueixen” tant les recerques etològiques si son fetes a domèstics.

La situació no es filosòfica, dirigida per un antropomorfisme derivat del nostre sentiment desuperioritat, si no sociològica. Apart dels científics, les opinions son del públic en general.Moltes vegades, per no dir sempre, estem suposant vicis i comportaments anormals en elsA.C., quan aquests son molt poc freqüents.

Prenem com comportaments anormals lo que pel instint, i la etologia pròpia, està completa-ment lligat al ser caní, o felí.

Altres voltes tenim com anormal tot lo que entenem es un inconvenient per nosaltres o per ala nostre llar. O un perill per a les persones, de la família o terceres.


Bona part de les dificultats de convivència, imotiu de que els A.C. tinguin detractors quefan més lenta la entrada total del gos i delgat en la societat, es pels “supòsits” sobre laproblemàtica del comportament. (O’Fa-rrell-1.987). També els costos, cada dia ma-jors, les obligacions, i inclús els riscos, quecomporten. Menys influència real son els ar-guments de pisos petits, falta de llocs persortir a passejar, els reglaments de algunescomunitats de veïns, necessitat de ser cen-sats, etc, etc.

Les principals característiques negatives detenir A.C. segons el estudi estadístic deSelvy et alters, fet el 1.980, son: 1. El excés de agressivitat, i 2. Les costums destructives en la llar.

Ambdues característiques son originades peldesconeixement de la etologia del gos, itambé algunes vegades, del gat.

El primer punt es deu normalment a unaagressivitat iniciada com competència, pelsentit de la dominància, davant de una man-cança de autoritat del “cap” del grup.

En el segon, son vicis destructius originatsper deixar-los tancats, o per donar-los-hipoca demostració afectiva. ( explicació moltresumida ja que el estudi del comportamenti agressivitat mereix tot un llibre...). Les duescaracterístiques negatives assenyalades sonels motius principals de visita al veterinariclínic per “mal” comportament, i una de lescauses principals de eutanàsia. En realitatson originades per desconeixement etològic.

La vida moderna amb la seva complexitat, iamb la poca cultura de les persones sobre laetologia i comportament, i coneixementsgenerals sobre els animals, fan que els pobresanimals els sigui un pes massa feixuc per quehi puguin adaptar-se.

Els mitjans de comunicació tenen una granpart de la responsabilitat de crear alarma so-cial, per la divulgació reiterativa de uns fets

desgraciats, i excepcionals, i que son desta-cats parcialment. Si recordem els fets publi-cats, i repetits durant tot el 2.000, (anyexcepcional...), amb agressions i ferides oca-sionades per gossos, semblava que hi haviauna competència en els diferents media perqui donaria més detalls, i era cada un dels setdies de la setmana. Va durar uns quantsmesos. Després han desaparegut les notíciesde cop, i sembla com si tot hagués acabat...Pot ser els van sorgir noves noticies de mésimpacte...

Part de la població es molt sensible a aques-tes informacions, i especialment en personesque de nens no havien tingut educadors, es-pecialment de la pròpia família, que els en-senyés a conviure i a estimar als A.C.. Ens escomú veure nens, i persones adultes, quetenen por al passar prop de un gos gran, i, encanvi, hi han molts altres que els encantajugar-hi, i tocar-los, ja des de infants.

La Formació, així en majúscules, es la únicasolució. La convivència té les mateixes bases,tant si es entre diferents humans, com si esentre humans i altres espècies domèstiques.

Beneficis de la integració. Persones i elsA.C. La situació de la societat actual, amb canvisrapits, i amb les imposicions i pressions deuns medis influents, ha fet que els animalsde companyia no siguin exclusivament percompanyia lúdica, que també, però molt mésimportants pels beneficis que ens aporten.Hi ha una veritable integració.

En el mateix estudi de Selvy, citat abans, in-dica que el principal avantatge que hi veuenen el A.C., segons la enquesta, es el bon ca-ràcter, com el fet de ser juganer, i consideratbo, i amb “intel.ligència”... Opinió que com-partien tant els que tenien algun A.C. comels que no.


Aspectes positius per tenir algún animalde companyiaEl mon occidental, en un oblit que com-porta la gran massificació i els avenços de latecnologia, ha descuidat el perquè tenimanimals de companyia dintre la nostre socie-tat. Molts creuen, i així ho venen reproduinten els diversos media, que hi ha un creixe-ment de tinença derivada de modes, inclúsque son passatgeres, i molestes. Arriben apreguntar: perquè algunes persones tenenanimals de companyia?. i aquí es ressaltentots els inconvenients, com els costos, i lesmolèsties. La falta de espai en el medi urbà,amb la problemàtica de les dejeccions pelcarrer. El risc de accidents, en la pròpia fa-mília, o molèsties a tercers, etc. etc.

El gran percentatge de persones contraries alsA.C., amb unes actituds sempre negatives, elshi han estat desenvolupades durant la infàn-cia (Kid&Kid-1.989), fet que també estàmolt relacionat amb altres posicions sobre lespersones i el entorn. Per això la importànciacrucial de la formació dels infants, per millo-rar les seves actituds futures cap els animals.

Els que ho miren negativament, sense valorarels grans avantatges, van formant el gran grupde persones que son contràries a tot el rela-cionat amb els animals, especialment amb elsde companyia. Sense recordar, principalment,aquest lligam ancestral, de milers de anys deconvivència, com detallo en anteriors pàgi-nes, que poden semblar més extenses del ne-cessari, però convenients, per que es moltdesconegut i convé saber el perquè els hipodem demostrar aquest important fet.

Tenim de recordar, i reconèixer, el bé queels A.C. ens aporten. Tenim de estimar atots els animals, per la humilitat que cito alprincipi, als domèstics pels aliments, vesti-menta, treball, i altres serveis que ens pro-porcionen, però tenim de estimar, de formaespecial, als veritables animals de compan-yia, pel gran bé que ens fan. Tant si somconsiderats persones “normals”, o els encaramés normals que necessitem alguna ajuda,

que som la gran majoria, i no diguem de lespersones que precisen quelcom més que unaajuda...

El primer gran servei que els A.C. ens fan,amb el seu “bon caràcter”, es per evitar la so-litud. Solitud greu quan estem sempre en-voltats de gent desconeguda, però senseinter-comunicació. Típic en les grans aglo-meracions urbanes. Cada dia que passi seràincrementat el sentit de solitud...La societat occidental consumista, amb lesseves imposicions, i amb els “objectius” desuperació, fa que ens amaguem certs senti-ments, que, per les altres persones, podrienconfondre-ho amb pobresa de esperit, o fe-blesa, i, per tant ho intenten amagar. Essolen vestir aquests sentiments amb una ac-titud de duresa, amb agressivitat, i amb “pas-sotisme”. Aspecte doble ja que aquestaresposta, o manera de actuar, fa que, per uncantó es critiqui als A.C. que simbolitzen elcontrari, generalitzant, i per altre cantó, dei-xen de gaudir de la companyia de algun deaquests animals, i que segurament preci-sen....

Per sort, no tothom reacciona igual, davantde la pressió de les aglomeracions urbanes, ison moltes famílies, en números rodonsprop de la meitat del total urbà, que tenenA.C., entre gats i gossos, i que busquen lacalma i la sensació de llibertat, amb aquestaconvivència.

Busquen els records de la natura, que es tro-ben en el conviure diari amb un animal decompanyia, tocar-lo, acariciar-lo, sortir ambell a passejar, ja els fa respirar millor, i al fiels fa estar més contents i satisfets.

Els A.C. son els més ferms companys. Sonels que demanen menys,i els que més ensdonen.

La ajuda dels animals de companyia es im-millorable per quan hi ha manca de afectivi-tat, inclús dintre la mateixa llar, i en eltreball. Com la que representen els A.C. en


evitar el freqüent desmembrament de les fa-mílies. I, en casos ja més especials, però notant comuns, per la ajuda que ens fan elsA.C. en millorar la salut, en molts casos, tantfísics com psíquics.

Sembla que els avantatges son molt impor-tants, molt més que el contrari.

Millora de la salut per tothomUna de les situacions més crítiques, per laimportància i freqüència, per la societat ur-bana, es el estrès, i les depressions, amb unagran proporció de persones amb problemesde insomni (E. Estivill-2.000), que reportaun creixement de la irritabilitat en general,inclús de la agressivitat. En aquest contextels animals de companyia hi tenen gran im-portància, servint com veritable “esponjaemocional” (M.E. Boillat-2.000), que fanuna absorció del estrès, i de les inseguretats.

Avui dia amb tant sentit de inseguretat, laguarda i vigilància que pugui fer-nos un gos,encara que sigui exclusivament pel avís, aixòsol ja dona seguretat, i allunya el sentit derisc. Les depressions es inicien sempre ambalguna sensació de por.

També els gossos ens estimulen a sortir a ca-minar, amb els beneficis que ja reporta, comper obligar-nos a fer exercici, i en el humor, iper les relacions que sorgeixen. etc.

Els gossos o els gats que demostren sempre“alegria” quan les persones arriben a casa, oquan es deixen acaronar, els hi retorna la se-guretat i la estimació pròpia. Els A.C. accep-ten a les persones tal com son, i demostrenque ens necessiten. Que estan contents ambtot lo que els donem, per poc que sigui... Sonveritables amics i confidents.

MILLORA ESPECTACULAR QUAN FALTALA SALUT

En la família, sigui nombrosa o breu, i moltmés en les persones que viuen soles, o queprecisen ajuda, com poden ser els ancians,els amb alguna discapacitat, i els malalts, esquan la millora es nota més, per la presenciadels A.C. .

Aixo no es opinió retòrica, que no es el meuestil, si no que son fets analitzats i compro-vats científicament.

Es coneixen molt els fets positius dels gos-sos, i gats, així com dels cavalls, amb la hipo-teràpia, i dels animals en general. Inclús, hiha estudis concrets del benefici dels gats ensituacions normals, quan els gats ens sem-blen tant distants. Cito dues comprovacionscom exemple. Un estudi australià fet per ungran hospital confirma que en les famíliesque tenien gat visitaven al metge menys queels que no en tenien. Un altre estudi als Es-tats Units (B. Fogle-1.997), confirma queels qui vivien amb un gat, van tenir un per-centatge de baixes inferior, en casos de patirun infart de miocardi, que en els que no te-nien gat.

El ritme cardíac es fàcil de detectar, inclúsde un mateix, i augmenta normalment en si-tuació de estrès, amb descàrregues de adre-nalina. Científicament es ha comprovat quepersones amb taquicàrdia per qualsevolcausa, amb el sol fet de veure un gos o ungat, més si es el seu, i més si el toca i acaricia,les pulsacions tornen de pressa al seu ritmenormal. El mateix passa amb la tensió arte-rial. Quelcom que ens passa cada dia...

Segons estudis estadístics es ha pogut com-provar que la majoria de A.C. estan en lesllars amb nens. Demostra que fomenta lesrelacions amb els membres de la família, es-timulant als menors, i també les socials ambels demés. Primordial avantatge, i, alhora, esuna de les primeres decisions del perquè escompra un cadell (J.E. Veevers-1.985)


Si això succeeix en les situacions més nor-mals, ja podem imaginar el efecte positiu ensituacions mèdiques.

Molts bons resultats com teràpia assis-tidaLa “Fundació Purina” (avui Affinity), va serla que va iniciar a Espanya la divulgació deaquests temes, mitjançant Congressos In-ternacionals, ja des de el 1.991, moment enque jo hi participava com patró fundacional.En varem dir-ne “Teràpia Assistida perAnimals de Companyia” TAAC. (C. Ballús-1.991).

Més que detallar la estructura de tots els be-neficis, prefereixo comentar alguns fets vis-cuts, o coneguts:

AUTISME: La llista de beneficis es llarga, iper citar alguns dels discutits en els Con-gressos, i alguns publicats des de aleshores,un de especial era el benefici del contacteamb gossos per nens autistes. Recordo del ICongrés, la espectacularitat del vídeo pre-sentat, i veure els canvis tan positius de nens,en un inici sense cap relació amb el mon queels envolta, i, en canvi als pocs dies acabavenjugant amb els gossos.

MALALTS TERMINALS:Després, el beneficidel contacte o la simple visió dels A.C., perla millora de la vida en malalts terminals.Confirmat en un familiar propi. Aquest fetes de tanta importància que, en certs països,es va aconseguir que les autoritats sanitàriespermetessin la visita als malalts, dins delshospitals, amb els seus animals de compan-yia. Inclús si son de altres persones, que jaconsideraven aquest fet com “obra bona”, ila portaven a termini de forma regular..

INTERNS PENITENCIARIS: Semblant ajudaes ha vist en la millora de la relació entregrups de interns de centres penitenciaris,normalment amb gran agressivitat. Des de laidea de un centre anglès, presentat en unCongrés per la directora de una gran presó, idesprés de nombroses visites i accions, a la

Fundació varem aconseguir que en el centreQuatre Camins, de la Roca del Vallés, ad-metessin una parella de gossos.

Primera vegada a Espanya !!. Personalmentvaig proposar la raça boxer, per ser molt ju-ganera, i de aspecte atlètic, factors que vaigcreure podrien agradar als interns, la majoriaper drogodependències. Vaig dissenyar lacanera en un pati, i entrenar en varies ses-sions, ja amb els gossos, a un grup de interns,per que tots els donessin el mateix tracte, isemblants ordres de breu ensinistrament....

Al cap de un any es van presentar les conclu-sions, molt positives, en el II Congrés de laF.P., sobre el estudi del nivell de altercats ide relacions entre interns i entre aquests iels cuidadors, comparativament entre elgrup de interns que cuidaven de la parella deboxers, i els que no. (R. Sanchís-1.994). Haestat tant positiu que fills de la parella inicialde boxers ja estan servint en altres presons.

DEFICIENTS MENTALS: Recordo la visita alcastell de Rosella, a Castellví de Rosanes, en elque des de fa 35 anys estan obtenint una granmillora en deficients mentals, en atàxies, i enautistes profunds, amb el contacte de moltsgossos, però també amb altres animals, comànecs, gallines, algun cavall, i el contacte diariamb la natura. Han demostrat la gran milloradel fet de tenir animals com complement tera-pèutic. El conjunt del Centre Rosella te un as-pecte lúdic i camperol, molt diferent delscentres frenopàtics, com el que tant va im-pressionar-me, de jovenet, al anar-hi de visita.De un aspecte “terrorífic”, de presó, es ha pas-sat a un de molt complaent... sobretot un copvista la millora en els resultats.

GENT GRAN, I SOLA: Son molts més temesels relacionats amb el benefici dels animalsde companyia amb la societat. Per acabarvoldria citar les campanyes de la mateixaFundació, envers la cessió de un animal decompanyia a ancians, amb la col.laboració demolts ajuntaments, que ha donat excel.lentsresultats, multiplicant-se per tot Espanya.


Primer a les Balears (M. Gili et alters-1.993). Promoure aquest benefici es fer un gran bé a lasocietat.

ACOMPANYANTS I AJUDA: Els invidents son els primers que van disposar de gossos pigallsque els servien com acompanyants, però alhora com amics i de ajuda terapeuta. Avui dia son molts els sords, amb gos que els avisa, o persones amb problema de mobilitat, per moltesraons, als que gossos ben entrenats els serveixen de una ajuda total. I un llarg etc.

Pel menor nombre de A.C. a Espanya que en els països veïns, fa que, proporcionalmentrebem menys les seves avantatges i beneficis. Llàstima!!

Recordem que els animals de companyia ja son part indissoluble de la nostre societat. Deu-rem de admetre aquest fet. I cuidar-los i protegir-los. Això sempre, però, tenint en comptede que som de espècies diferents.


12/Som Homosapiensi també Homo neanderthalFins fa poc es creia que l’home/dona actuals formaven part de l’Homo sapiens i no tenien cap relació amb l’Homo neander-

thal. Aquest concepte, com s’exposarà més endavant, hacanviat. L’Homo neandertal es va originar fa uns 200.000 a400.000 anys, al sud d’Europa i l’Orient Mitjà. S’admet que sóndescendents dels Homo heidelbergensis. Varen poblar granpart d’Europa, Orient Mitjà i Àsia Occidental.

12_ Som Homo sapiens i també Homo neanderthal 83

M. Il·ltre. Prof. AGUSTÍ CODINA PUIGGRÓSAcadèmic Numerari

L’Homo sapiens va aparèixer fa ums 150.000 i 200.000 anys segurament a l’Est d’Àfrica.Després de sortir d’aquesta fa entre 60.000 i 80.000 anys, es va estendre per tots els conti-nents, salvat de la Antàrtida. No es sap de qui descendeixen, per alguns són descendents delsHomo rodhesiensis.

L’Homo neandethal era molt corpulent i lluitador i podia haver practicat el canibalisme. Elvaró media 1,67m i pesava segurament més que l’humà, uns 90 Kg: és un misteri que aquestHomo tingués un cervell de 1500 m.l. En tant que el dels humans és de 1400 m.l. A banda,d’un probable coeficient d’encefalització menor que el de l’humà, això segurament no expli-caria del tot l’augment del volum del cervell. Aquest coeficient s’obté dividint el pes del cer-vell pel pes del cos i una constant A que varia en funció de la relació pes del cervell-cos endiferents individus de la mateixa especie. Així l’elefant amb un cervell de 5Kg i un cos de2500Kg té un coeficient de 0,27 i l’humà de 0’95.

La conflguració del crani de l’Homo neandethal no s’assembla a la de l’humà; té una arcada su-praorbitària molt marcada, una front inclinada cap en darrere i un mentó molt poc desenvo-lupat. Té el principal gen relacionat amb el llenguatge (gen FOXP2) igual que el Homosapiens, la qual cosa suggereix que tenia la capacitat de parlar. Alguns enterraments amb tom-bes decorades semblen indicar que tenien consciència de la mort i creien en el “més enlla”.Tenien cura dels vells i dels malalts. Utilitzaven instruments bastant sofisticats per les tas-ques diàries. Varen crear 60 tipus d’eines diferents: ganivets, raspadors, etc.. L’instrumentmusical més antic del món -la flauta- sembla que va ser ideat per l’Homo neandethal. No s’handescobert obres d’art fetes per els neandethals.

12_ Som Homo sapiens i també Homo neanderthal 85

Com vaig exposar en el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya,el 25 de maig de 2004 i que està publicat a la revista d’aquesta Acadèmia, en el mateix any(curs 2003-2004, pags. 6-20) fins aleshores s’acceptava que l’Homo sapiens i l’Homo neander-thal van viure junts sobretot a Euràsia, durant 20-30.000 anys però no es varen barrejar(aparellar-se entre ells) i que fa uns 30.000 anys van desaparèixer del tot; no hi han indicisde que fossin eliminats per l’Homo sapiens. Lo que és palesa és que la seva alimentació era de-ficient a diferència de la de l’Homo sapiens, més ben nodrit.

No es sap perquè van desaparèixer. Però els treballs del grup dirigit per Svante Pääbo inves-tigador de l’Institut Max Plank d’Antropologia Evolutiva de Leipzig (Alemamia), publicatsen el Science (primera setmana de maig de 2010), han demostrat que algunes seqüencies ge-nètiques dels neanderthals coincideixen amb les dels Homo sapiens d’Euràsia i Oceania però noamb les d’Àfrica. Això vol dir que els gens dels neanderthal i dels Homo sapiens es van barrejarpoc abans o poc després de que la nostra especie sortís d’Àfrica. També s’ha observat quel’empremta genètica dels neanderthals és la mateixa en persones de Europa Occidental, de laXina i Papua Nova Guinea. Prop d’un 2% del nostre genoma és herència genètica neanderthal.A partir de dades genètiques s’ha calculat que els aparellaments es van produir en el tempscomprés entre fa 50.000 i 80.000 anys.


13/Memòria sobre malaltia del bestiarvacú presentada perJoan Vilarrasa, a l’Acadèmia deMedicina deBarcelona l'any 1882Les comunicacions científiques sobre aspectes de la patologiaveterinària a Catalunya en el segle XIX són escasses. No hihavia ensenyament de l’art veterinari en el país: l’escola méspropera era la de Saragossa, i a més esta va en un segonnivell universitari, no de Facultat sinó d’Escola.

13_ Una memòria sobre malaltia del bestiar vacú 87

M. Il·ltre. Prof. JACINT CORBELLA I CORBELLAAcadèmic Numerari

Per altra banda no tenia tampoc acadèmies científiques. Un ajut molt preliminar va ser queles acadèmies de medicina reservessin algun escó a les que ara en diríem ciències sanitàriesafins, la farmàcia i la veterinària. Així l’Acadèmia de Barcelona va elegir el primer veterinari,juntament amb dos farmacèutics, l’any 1886 i van ingressar el mes de gener de 1887.

Aquest primer representant veterinari a l’Acadèmia de Medicina, com a membre numerari,va ser Josep Presta i Corbera (1822-1888) que era veterinari municipal, inspector de carns del’Ajuntament de Barcelona. El seu discurs d’ingrés va ser sobre “Intimas relaciones entre la medi-cina humana y la medicina veterinaria”. El segon ingressat com a numerari, el 1894, va ser AntoniSabater Casals (1860-1926), també veterinari municipal.

Abans l’Acadèmia havia tingut algunes aportacions de la veterinària. Així els escrits de JoanFerrandis i Ribé, metge de Cornudella (Priorat) sobre una epidèmia de carboncle que afectàun ramat de cabres, de més de dos-cents caps, a La Morera de Montsant, l’any 1821. La gentdels pobles propers va menjar carn dels animals morts i alguns van emmalatir, amb una sín-drome gastrointestinal, però sense cap defunció. Hi ha una descripció bastant acurada de leslesiones trobades en les cabres mortes. Fou nomenat acadèmic corresponent.

Un altre antecedent interessant és la memòria que va enviar, pel concurs de premis de l’any1882, Joan Vilarrasa, veterinari de Vic. Tractava sobre “Hematuria en el ganado vacuno por alte-ración de la sangre”. És un text interessant, de trenta dues pàgines, manuscrites, de lletra apre-tada, bastant bona. La lectura no és difícil, però si que és laboriosa, perquè l’escrit és moltdens. Les pàgines són gairebé com l’actual Dina-4 i amb molt pocs marges. En l’informe de lacomissió de l’Acadèmia sobre aquest treball es diu que tot i que no diu coses noves, “no dejóde notar por parte del autor buen celo, mucho espíritu de observación y un grandísimo deseode esclarecer e ilustrar una cuestión de sí bastante oscura”. De l’autor en tenim poques dadesa l’arxiu de l’Acadèmia, va estar gairebé trenta anys a l’escalafó d’acadèmics corresponents, isembla que va morir l’any 1911, segons les memòries llegides al començament de cada curs.


14/L'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i la Veterinária Municipalde Barcelona unsegle XX ple derealitzacionsEn una aniversari tan significatiu com aquest que compleixl’ACVC, un aniversari que arriba amb tota la dignitat d’una enti-tat professional que representa tot un territori subjau en clauveterinària un altre esdeveniment relacionat amb la veterinària,la salut pública i la ciutat de Barcelona i que enguany celebra111 anys d’existència des de que al 1899 es va crear el Cos deVeterinària Municipal pel Dr. Ramon Turró, figura essencial aldesenvolupament veterinari al segle XX i capdavanter en elque en aquests moments representa la veterinària de salut pu-blica, engranada avui amb la mateixa personalitat i responsa-bilitat que fa més de cent anys, tant a Barcelona com a la restade Catalunya.

14_ La Veterinária Municipal de Barcelona 89

M. Il·ltre. Prof. JAVIER DE BENITO LANGA Acadèmic Numerari

Els veterinaris municipals han tingut, al llarg d’aquests més de cent anys, un protagonisme,iniciativa i prestigi que ha anat conjuntament en el desenvolupament d’altres institucions ve-terinàries i en especial de l’ACVC. Malauradament aquesta tasca no ha tingut un ple reco-neixement en els seus cent anys d’existència per part dels gestors i polítics de la nostraactivitat de final del segle XX i vull com a veterinari municipal i acadèmic de numero d’a-questes dues prestigioses institucions fer un petit homenatge a tanta tasca ben feta, a expe-riències positives i sobretot de servei al ciutadà de Barcelona .

Antecedents històricsLa figura del almotacén o mustaçaf, que va crear Jaume I en la Corona d’Aragó com a perso-nalitat oficial que inspeccionava, a part del pes, les transaccions, la higiene de la via pública, laqualitat de la carn, el peix, les fruites i verdures i en general tots els aliments peribles fins i totel pa, va ser la figura capdavantera a la desenvolupada actual com inspector d’aliments en elsmunicipis i altres administracions amb competència en el control sanitari dels aliments. A Andalusia n’hi havia un equivalent al mustaçaf i que es deia Sahib al-suq (senyor o regidordel mercat), també nomenat zabazoque, que feia la vigilància reglada en els manuals de laèpoca denominats Hisba, i que estaven redactats en base a l’experiència dels mateixos zaba-zoques que al contrari dels manuals dels mustaçafs, eren disposicions d’acords municipals, delmonarca o de les Corts, amb una naturalesa més oficial i d’obligat compliment.

A l’any 1325 es van fer varis pregons ordenant als carnissers no realitzar cap acció que confon-gués al comprador ni barrejar carns de diferents espècies així com la venda de carn d’animalsasfixiats o morts. Durant el regnat d’Alfons V el Magnànim, al segle XV, existeix un acta queprecisa la construcció d’un escorxador específic de distribució als carnissers. A l’any 1461 esdonen permisos a les carnisseries per tal d’ubicar-se en un sol costat del carrer Ruimallers,avui en dia, Via Laietana. A finals del segle XVII i principis del XVIII, almenys, en les ciutatsmés importants com Barcelona van existir els “veedors” o revisors pràctics d’aliments, méstard, els albeitars nomenats per les Juntes de Sanitat que conjuntament amb les persones no-menades pels gremis s’encarregaven del control sanitari de carns com als escorxadors queaquests veedors vigilaven la salut dels animals abans de sacrificar-los.

90 14_ La Veterinária Municipal de Barcelona

Al 1682 l’antic Consell de Barcelona crea lafigura del inspector sanitari de carns fins queal 1837 es van contractar dos veterinaris peraquestes tasques. Al 1855 es va promulgar lallei orgànica de Sanitat i s’estableixen lesJuntes de Sanitat Municipals i Provincialsfigurant un veterinari com vocal.

El veterinari Presta i Corbera (1822 – 1888)va fundar, amb altres companys, l’Acadèmiade Medicina Veterinària Barcelonina (1855)sent nomenat inspector de carns a la ciutatcomtal i elegit acadèmic de la Real Acadè-mia de Medicina a l’any 1877.

A meitat de segle XIX es va publicar unaordre ministerial elaborada pels veterinariscatalans Cassà, Mensa i Colls en la qual es varedactar un reglament d’inspecció de carns(1859) que van aplicar en tot l’Estat Espan-yol. En aquest reglament es van desenvolu-par els requisits de les poblacions, les sevesnecessitats d’escorxador i el nomenament deveterinaris pel control sanitari de les carns. Barcelona va ser la primera ciutat espanyolaen organitzar la inspecció sanitària de la llet(1865). A l’any 1877 ja existien a Barcelonaescorxadors al carrer Ocata on es sacrifica-ven vacu i oví i al carrer Wellington de porcsi d’aus. Mes tard obririen nous escorxadorscom el de la Viñeta, - entre els actuals ca-rrers de Tarragona i Vilamarí- que va estaractiu des de 1891 fins el 1979, i que va serl’antecessor de l’actual escorxador de Merca-barna. A la resta de barris de Barcelona comGràcia, San Andreu o San Gervasi, també,disposaven d’escorxador que amb el tempsvan desaparèixer i es va centralitzar a l’escor-xador general de Barcelona i només els deSan Martin i Sarrià van continuar amb laseva activitat fins que van tancar al 1928.

El Cos de Veterinaris Municipals de Bar-celona. Breu resum històricEs al 1892 quan el consistori de la ciutatcomtal regula les activitats dels veterinarismunicipals de Barcelona mitjançant un re-glament aprovat el 29 de setembre.

El 20 de desembre de 1899, quan la ciutatcomptava amb 545.000 habitants, va ser ladata que l’ajuntament barceloní creà el Cosde Veterinaris Municipals. Al 1900 s’orga-nitza de manera jerarquitzada el propi cosamb un total de 28 veterinaris regits peldegà D. Antonio Sabater Casals que actuavaper delegació del Alcalde amb el sot degà Sr.Francesc Sugrañes. Es a partir d’aquesta dataque els veterinaris ingressen per oposició al’Ajuntament de Barcelona.

Aquests primers serveis es van desenvoluparals escorxadors, el principal al carrer Tarra-gona, estacions de trens (França, del Nord idel Clot), mercats de peixos i aus, mercatsde proveïments com el de Sant Josep, SantAntoni, Born, Santa Caterina, Concepció,Llibertat, Sants, de la Unió, Clot, Hosta-franchs, Revolució, Sant Andreu, Porvenir,Sants Gervasi i Sagrera. Aquests mercats vanser els descendents dels antics mercadetsque funcionaven al principi del segle XIX al’ antiga duana.


Al 1900, el control sanitari s’exercia, a més dels mercats municipals a les botigues de carn, peixi llet, així com a les vaqueries. D’aquesta etapa va ser el Dr. Turró com fundador i personalitatamb una ressò fonamental a la salut publica de la època responsable dels congressos d’Higienede Catalunya celebrat a Barcelona en 1906 i el Internacional de Tuberculosi de 1910.

Al 1917 es celebra l’Assemblea Nacional Veterinària on els veterinaris municipals de Barce-lona presenten ponències relacionades amb la inspecció de la llet. A la exposició Internacio-nal de Barcelona (1929) es va fer la presentació del memoràndum del departament de sanitatrealitzat pel Cos de Veterinaris Municipals.

Al llarg dels següents anys la participació activa dels veterinaris municipals van ser en formade creació de revistes, elaboració de reglaments sanitaris tant generals com específics on esressalta la participació d’en Martí i Freixas, cap del cos de veterinaris municipals d’aquellaèpoca. El Dr.Vidal i Munné i en Riera i Planagumà realitzen la docència pràctica de temes debacteriologia i immunologia al Laboratori Municipal de Barcelona (1930 a 1934).

Al 1936 els serveis d’inspecció sanitària constaven de 40 veterinaris quan es publiquen al1940 els reglaments municipals del mercat central del peix i fruites i verdures.Es ratifiquen, al 1944, les ordenances municipals on els veterinaris actuen com responsablesdel control sanitari a la ciutat tant dels aliments d’origen animal com de fruites, verdures, es-corxadors, mercats, centres sanitaris, botigues i de tota la cadena alimentaria. Es en aquestaèpoca quan es dirigeix, des de el cos de veterinaris municipals, l’escola de matancers a l’escor-xador amb un èxit sense precedents. Ja als anys 50 els veterinaris municipals treballen deforma molt activa en la eradicació de la ràbia a la ciutat.

Segells utilitzats en el desenvolupament de la tasca delsveterinaris municipals de Barcelona. (Dreta. Segell delDegà del Cos de Veterinaris Municipals -1960- i a l’es-querra segell de la Subunitat Operativa d’Higiene delsAliments i Zoonosi a l’any 1980)

Acta del Excm. Ajuntament de Barcelona de 26 de se-tembre de 1892 on es crea el Reglament de funciona-

ment i es regula el servei que presten els veterinarisdependents del Municipi. El 20 de desembre de 1899es crea el Cos de Veterinaris Municipals de Barcelona.

92 14_ La Veterinária Municipal de Barcelona

Els Serveis Veterinaris d’Inspecció Sani-tària d’Aliments a Barcelona. Breu res-senya moderna. A l’any 1977 es fa una reestructuració im-portant als serveis veterinaris municipalsamb una modernització de les tasques en sisdepartaments on van destacar, entre d’altres,els companys Camacho Ariño i ConcellónMartínez.

El cos de veterinària municipal canvia denom al 1980 i passa junt altres departamentsmunicipals a denominar-se Unitat Opera-tiva de Higiene dels Aliments i Zoonosisamb una oficina d’administració i cinc ser-veis d’inspecció diferenciada.

Els anys 80 suposa un canvi quantitatiu iqualitatiu en el desenvolupament de la ins-pecció, el principi de la formació professio-nal i el estudi, recerca i docència encapçaladapels veterinaris que prestaven servei en laUnitat Alimentaria de Mercabarna i Serveide Zoonosi els quals van ser capdavanters enadaptar la inspecció a la entrada a la UnióEuropea, explicant als diferents companysd’altres administracions catalanes i fins i totde la resta del Estat la inspecció sanitària deles carns i peixos així com el control de zoo-nosis en nuclis urbans.

I arriba 1992 i la Olimpíada de Barcelonaon molts de nosaltres vam participar en lapreparació d’informes, estudis, sistemes deprevenció i controls previs a la celebraciódels jocs, tant a nivell de la vigilància delsaliments com el desenvolupament de lesproves hípiques al RC Polo. La pròpia cele-bració dels jocs i tot l’esforç realitzat van serun èxit i van ser felicitats pel Alcalde Pas-qual Maragall i Mira que anys desprès seriaelegit President de la Generalitat com,també, el President del Comité OlímpicoEspañol, Juan Antonio Samaranch i Torellórecentment traspassat.

Resumir 111 anys d’història en poques pa-raules es força complicat i al llarg de la ma-teixa han hagut, també, períodes difícils com

les dècades de 1950 i 1960 on l’Ajuntamentno va convocar cap plaça vacant per oposiciói cobertes amb personal interí amb contrac-tes molt precaris.

Figures destacades de Veterinaris muni-cipals de Barcelona i Acadèmics de nú-mero.Al llarg d’aquesta historia plena d’esdeveni-ments laborals, docents, científics i de serveia l’usuari de la ciutat, l’ACVC que enguanycelebra el seu 50 aniversari ple de salut i ambun potencial obert al servei de Catalunya através de les seves institucions ha tingut y téde forma emblemàtica veterinaris munici-pals de Barcelona que han contribuït a ro-mandre aquesta capacitat de lideratge de laACVC.

Veterinaris reconeguts com Salvador Riera iPlanagumà, Luis Camacho Ariño, JosepLópez i Ros, Antonio Concellón Martínez iJaume Roca i Torras han estat els exemples iportadors de la filosofia veterinària munici-pal de Barcelona com acadèmics de númerode la nostra estimada institució, capdavan-ters en diferents especialitats com la patolo-gia de vacu i porqui, inspecció veterinàriad’aliments, anatomia patològica, zoonosi,farmacologia veterinària, producció animal, iun llarg etcètera, han aportat al mon de laveterinària aquest valor afegit del professio-nals responsables que han sabut desenvolu-par la seva feina com funcionaris del’Ajuntament de Barcelona amb la tascacientífica que ha quedat reflectida en innu-merables articles, congressos, symposiums,docència i llibres científics; però sobre tot,van saber transmetre als veterinaris mésjoves aquestes inquietuds que encara roman-dran en alguns de nosaltres així com l’orgullde ser veterinaris i treballar per a la societata traves d’aquesta elecció professional únicaque suposa la nostra activitat.


Altres veterinaris municipals de Barcelona destacats en la historia de la veterinària catalana iestatal han estat en Danés Casabosch (1833-1957), Sugrañes i Bardagí (1866-1939), Sabates iMalla (1878-1967) i Vidal i Munné (1896-1958), entre d’altres que han aportat professiona-litat i prestigi a aquesta professió a traves dels més de cents anys d’existència

Aquestes funcions desenvolupades pels veterinaris municipals de Barcelona des de finals delsegle XIX estan considerades avui com una de les branques més importants dins el suport dela nostra societat i que va ser reconeguda per la OMS al 1947 com institució de lluita contrales zoonosis a Atlanta i a Ginebra. A l’any 1950 es forma un grup consultiu on es fixa tant lesactivitats com els continguts funcionals de la salut pública que en 1974 la FAO i la OMSconstitueixen com el primer tret de la veterinària de salut pública que ha estat desenvolupadaquasi quaranta anys i que en diferents contexts administratius continua sent bàsica en el des-envolupament de les polítiques sanitàries de tots els grans països.

50 Aniversari de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya.L’ACVC ha crescut en entitat institucional al llarg de la seva història arribant a aquest ani-versari amb la força i empenta per a continuar el camí traçat com capdavanter de la veterinà-ria catalana. Els acadèmics representen més que mai la diversitat que té la professióveterinària en aquests moments amb una major representativitat del context veterinari ac-tual. L’ACVC constitueix en aquest moment del seu 50 aniversari un patrimoni pel país quecom tal hem de cuidar, de enfortir i de consultar i que com fons científic atresora la ciència itecnologia que la veterinària abasta. Això l’ACVC lo assumeix i té el repte de donar conti-nuïtat mitjançant un compromís irreductible de servei a les generacions anterior i posterioramb la credibilitat que integren els seus acadèmics.

El desenvolupament global de la societat i la disposició de suplir mancances son els nous ob-jectius de la nostra institució que té, en aquest segle, els reptes de consolidació com font depensament i operativitat pels diferents organitzacions del país. El recolzament dels seus aca-dèmics actuals com els que s’afegiran en un futur a l’ACVC suposa la vitalitat necessària per acontinuar la tasca que va començar fa molts anys i que com professionals veterinaris, tambécelebrem l’any que ve, 2011, l’any mundial de la veterinària pels 250 anys de la primera titula-ció veterinària a Europa, més concretament a Lió on Claude Bourgelat, al 1761, va fundar laprimera escola de veterinària i el naixement d’aquesta professió com també de la patologiacomparada, concepte que va permet els avanços en medicina humana.

Només hem queda dir Moltes felicitats ACADÈMIA DE CIÈNCIES VETERINÀRIESDE CATALUNYA, enhorabona pels anys de vida passada i propera, enhorabona per la sevavitalitat i enhorabona, també, a tots els seus acadèmics que al llarg de la seva historia handonat suport i recolzament a aquesta institució.


15/Bioflavonoides y ácidos orgánicos: nueva herramientapara el control de enterobacterias en monogástricosLas bacterias patógenas como Escherichia coli y Salmonella

son una amenaza creciente en la producción porcina y avícola.No solo pueden provocar enfermedades en estas especies,también pueden provocar graves problemas sanitarios enconsumidores humanos a los que llegan a través de la cadenaalimentaria.

15_ Bioflavonoides y ácidos orgánicos 95

M. Il·ltre. Sr. JOSEP Mª GOMÀ I ROSICH Acadèmic Numerari

Para prevenir este riesgo los gobiernos reaccionan creando y aplicando leyes que prevengan laentrada de estas bacterias en la cadena alimentaria. Otra línea estratégica en los programassanitarios europeos es la reducción progresiva del uso de antibióticos con el fin de minimizarla aparición de resistencias bacterianas en medicina humana. La UE, liderando una tendenciaglobal, ha tomado una importante medida con este objetivo: la prohibición del uso de pro-motores del crecimiento antibióticos desde 2006. Esta dinámica crea desafíos a toda la ca-dena de producción, incluyendo fábricas de pienso, productores, mataderos e industria deenvasado.

Los ácidos orgánicos, como propiónico y fórmico, se utilizan ampliamente en producción ani-mal para mejorar el rendimiento y la salud intestinal, sin embargo su eficacia se ve reducidacuando el pH del medio se basifica. Los ácidos orgánicos ejercen su acción bactericida cuandose encuentran sin disociar, es decir a pH bajos, es entonces cuando son capaces de atravesar lapared celular de las bacterias por difusión pasiva. Una vez dentro de la célula, debido a que elpH del citoplasma es neutro, los ácidos quedan disociados alterando el metabolismo energéticoy dañando el DNA, causando finalmente la muerte celular. Por tanto, los ácidos orgánicos, unavez ingeridos, únicamente ejercen su función bactericida en el estómago, una vez llegan al duo-deno, las secreciones pancreáticas los tamponan perdiendo su eficacia.

Sin embargo, cuando se combinan los ácidos orgánicos con ciertos aceites esenciales, los acei-tes esenciales dañan la pared celular de manera que los ácidos orgánicos son capaces de apro-vechar estas zonas debilitadas y penetrar en la célula, a pesar de estar en su forma disociada,esquematizado en la figura de abajo. Además los aceites esenciales inhiben el desarrollo delos flagelos de la bacteria.

Los aceites esenciales son compuestos presentes en las plantas que poseen propiedades anti-bacterianas. Las plantas los producen para defenderse de infecciones bacterianas. Durante losúltimos años ya se ha demostrado el efecto sinérgico entre los aceites esenciales y los ácidosorgánicos, en ensayos de laboratorio se ha comprobado que ácidos orgánicos y aceites esen-ciales muestran un efecto altamente sinérgico cuando se mezclan y actúan en condiciones depH intestinal.

96 15_ Bioflavonoides y ácidos orgánicos

15_ Bioflavonoides y ácidos orgánicos 97

Dentro del grupo de compuestos de los aceites esenciales, hemos observado que hay un con-junto de compuestos denominados bioflavonoides con una eficacia antimicrobiana excepcio-nal. En pruebas comparativas con otros aceites esenciales, las combinaciones de ácidosorgánicos y bioflavonoides muestran un poder bactericida excelente frente a E. coli, Clostri-dium, Salmonella y Campylobacter en laboratorio.

Los resultados de experimentos “in vivo” confirman los obtenidos previamente en laborato-rio, mostrando la eficacia de estos productos “naturales” frente a infecciones habituales engranjas tanto de avicultura como de porcino. Como ejemplos a continuación presentamos re-sultados obtenidos frente a Salmonella en pollos broiler infectados con S. Enteritidis, sacrifica-dos y observando la presencia de la bacteria en ciegos:

En porcino y frente a Salmonella tiphymurium, los resultados de prevalencia en jugo de tejidoson así mismo excepcionales (diferencias significativas P<0,001):

En resumen y con la experiencia de estos últimos años en la industria europea, podemos afir-mar que este tipo de combinaciones, aporta una nueva arma para el control de patógenos in-testinales. Tanto su coste como su manejo son adecuados para el sector ganadero y sin dudaesta permitiendo hacer frente a patologías y subpatologías en las que hasta ahora la únicaarma disponible eran los antibióticos.

E. Coll

Salmonella

Enterococcus

Pseudonomas


16/Salvador RieraPlanagumà, recordspersonalsLa publicació de la Revista commemorativa del Cinquantenaride l’Acadèmia m’ofereix la grata oportunitat de compondreuna breu semblança d’ aquesta figura senyera de la veterinàriacatalana. Salvador Riera Planagumà (1899-1970) fou un mes-tre preclar i un clínic veterinari eminent, encara que val a dirque el seu lluïment professional empal·lideix davant l’esplen-dor de les seves qualitats humanes, entre les quals m’agrada-ria realçar la seva bondat natural i la seva senzillesa.

16_ Salvador Riera Planagumà, records personals 99

M. Il·ltre. Dr. ANGEL LÁZARO I PORTA Acadèmic Numerari

El Sr. Riera va rebre nombroses distincions personals i professionals al llarg de la seva vida.Estava en possessió de la Insígnia de l’Ordre Civil del Mèrit Agrícola i de la Medalla de Platade la Associació de Veterinaris Especialistes i Lliures; havia estat Cap de Servei del Cos deVeterinaris Municipals de Barcelona; Director de l’Escorxador, als temps difícils de la pos-tguerra; Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Catalunya;President de la Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, i President d’ Honor delCol·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona.

El Sr. Riera fou membre fundador de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Barcelona.Presidí l’Institució durant el període 1964-1970, època daurada en que aquesta hauria gauditde un meritós prestigi y la seva tribuna hauria acollit les veus científiques més rellevants de laveterinària catalana i espanyola.

Com autor prolífic, el Sr. Riera presentà nombroses Comunicacions i Ponències, en Reu-nions i Congressos, i publicà prop d’un centenar d’articles, professionals i científics, a lesprincipals revistes veterinàries catalanes i espanyoles del moment. A la taula del seu despatxvarem trobar, uns dies després del seu traspàs, un escrit amb cert afany memorialiste, en grauavançat de realització, que es va publicar als Annals del Col·legi amb el títol: “Cinquanta Anysde la Veterinària de Barcelona”.

La meva relació personal amb el Sr. Riera s’inicià l’estiu del 54 al finalitzar el penúltim cursde carrera . Encara em veig acudir impacient al Servei Antiràbic del Parc Municipal amb elpropòsit de demanar-li si voldria acollir-me com a meritori en l’exercici diari de la clínica,durant el meu període de vacances.

Varen ser quatre mesos de treball intens; de recórrer incansablement la ciutat i els seus vol-tants, visitant granges, vaqueries i domicilis. Com únic mitjà de trasllat el transport urbà, finson arribava, i la resta a peu. L’única expansió que ens permetíem era entrar , una o dues vega-des, en algun bar que ens agafava de pas i prendre una gerra de fresca i escumosa cervesa. Mésd’ una vegada havia fet intenció d’avançar-me en el pagament de la consumició o de l’ importdel viatge i mai m’ho va permetre; sempre em deia: “ja ho farà quan s’emancipi”.

100 16_ Salvador Riera Planagumà, records personals

Des del primer dia era entregar-se total-ment a nosaltres; posar el seu cor i el seusaber, a la nostra disposició, sense limita-cions, sense cap prevenció, com un veritablemestre. Ens obriria les portes de la pràcticaclínica sostenint en la seva mà la bandera delseu mestre, el professor Martínez Baselga,autor de la coneguda tríade diagnòstica: el“qui pateix”, “què pateix” i “ per què pateix”,paraules màgiques que li haurien obert a ellmateix les portes de la medicina racional ocientífica. Defensor a ultrança de la medi-cina anti-dogmàtica, seria aquesta la base sò-lida inicial de la seva formació posterior coma gran patòleg.

Davant dels casos clínics, els seus judicisdiagnòstics eren precisos i brillants, si be noexempts de cautela, fruit de passades erra-des, com ell mateix reconeixia, que li porta-ven a posposar la diagnosi en tant noestigués segur del seu dictamen, o a confes-sar submís la seva impotència davant d’uncas que no comprenia. “Acceptem que elmetge es reservi el diagnòstic per manca d’e-lements de judici, fins no disposar de la pro-ves de laboratori; en canvi no toleremdilacions quan es tracta d’ animals.! Quantesvegades he pogut advertir en la mirada delclient cert aire de blasme, per no haver-mepronunciat en concret, al primer dia de lapresentació d’un cas !”

La clínica aleshores era abundant y diversa.Durant aquell breu període de pràctiquesvarem veure més de un centenar de casos de“mal de la perdiu” i al final d’aquest encaraem sorprenia amb nous signes clínics quehavia omès fins llavors o que jo no havia ad-vertit abans i que en arribant a casa procu-rava anotar en una llibreta que encaraconservo.

Eren motiu de la meva admiració les sevesmaniobres exploratòries: La delimitació perpercussió de la zona de matitat pulmonar enel “mal de la perdiu” (peripneumònia conta-giosa bovina) o de la zona timpànica en unacaverna pulmonar focalitzada en la part altadel pulmó ( tuberculosi); les proves funcio-nals en una hidrocefàlia crònica; les precisesmaniobres diagnòstiques en una reticulitistraumàtica, etc.

“Recordi- em deia- que el bacil de Koch ésun bacteri poc pesant i que es sol localitzaren les parts altes del pulmó”; “la intensifica-ció i l ‘augment dels moviments del rumen,sense remuc, és senyal inequívoca d’ un cosestrany, no necessariament un filferro”; unavaca amb temperatures per sobre dels 42ºC.,és un problema d’acalorament, d’un “cop desol”, d’un àntrax o d’una pasteurel·losi”; “enla cetosi crònica -veurà- que la vaca semblaque es fon, que li treuen la carn a pessiga-des”.

S’ha parlat molt del seus grans coneixementsen patologia bovina, però no crec que en pa-tologia de les altres espècies animals (cavall,porc i petits animals) foren inferiors.Només quan es feia menció de les aus con-fessava la seva ignorància, amb aquestes pa-raules: “la gallina només m’interessa en elbrou”.

A mitjans del segle passat (dècada dels 50),en poblacions molt properes a Barcelona(Can Tunis, l’Hospitalet, Sant Adrià deBesòs) s’havien establert nombroses explo-tacions de bestiar porquí, en cicle tancat, queaprofitaven com alimentació les deixalles or-

16_ Salvador Riera Planagumà, records personals 101

gàniques d’origen urbà (escombraries). En aquestes explotacions la patologia era prou florida(p.e., la pesta porcina clàssica n’era endèmica). Als començaments dels 60 varen esclatar enaquests mateixos indrets els primers brots de pesta porcina africana . La malaltia era descone-guda en el nostre país y es va difondre ràpidament, mostrant una gran virulència. Els animalsmorien en poques hores víctimes d’un procés hemorràgic profús i generalitzat. En pocs diesvaren ésser sacrificats tots els caps de bestiar d’aquestes explotacions, milers i milers d’ani-mals, que eren colgats en clots o fosses coberts de cal viva. El Sr. Riera que tenia amb aques-tes explotacions, una forta vinculació professional i, en alguns casos, fins i tot econòmica,definiria aquella malaurada situació amb una sola paraula: “Dantesca”.

Uns dies abans del seu sobtat traspàs ( 26 de setembre de 1970) m’havia demanat que, com aSecretari, em fes càrrec de la direcció de l’Acadèmia durant el breu temps de recuperaciód’una intervenció quirúrgica a la que havia de sotmetre’s d’ immediat. També m’havia confiatque tenia decidit el seu retir definitiu i, per tant, l‘allunyament de qualsevol activitat profes-sional que no fos la pròpia de l’Acadèmia.

El record d’aquell gran veterinari i millor persona romandrà viu en la meva memòria. Crecque va ésser Beethoven qui va dir: “no conec un altre signe de superioritat en l’home que elde la bondat”.


17/Alimentació, produccionsramaderes,preus i mercatsEl Homo sapiens al igual que tots els éssers vius necessita unconjunt d’aliments aigua per mantenir la vida i la salud. Calconstatar que als inicis del segle XXI l’alimentació, que es lanecessitat mes peremptòria de l’especie humana, no esta re-solta de forma satisfactòria.

17_ Alimentació, produccions ramaderes, preus i mercats 103

Excm. Dr. JOSEP LLUPIÀ I MASPresident

Només cal que llegim els informes que pu-blica l’Organització Mundial de la Salut i lesestadístiques de la worldometers segons lesquals dels 6.838 milions d’éssers humans queviuen al planeta Terra:• 1.141 milions estan en sobrepès (17%), índex

de massa corporal IMC >25 i <30

• 341 milions estan obesos (5%), IMC >30

• 1.023 milions estan desnodrits (15%)

Aquest últim grup tenen una esperança devida de 35-40 anys i un 10% d’ells no arriba-ran als 10 anys. Es veu clar que el reparti-ment alimentari no es equilibrat.

Una altra manera d’enfocar el nivell d’ali-mentació de la població mundial es atenental consum de carn. Els especialistes en nu-trició humana i la classe mèdica exposen queun consum de carn de 80 kg per persona iany, entre els altres aliments, es mes que su-ficient per mantenir la salut. Una exageracióamb la ingesta de carn pot induir a un des-equilibri metabòlic i manifestar-se amb unesdeterminades malalties.

Segons les estadístiques FAOSTAT Foodand Agriculture Organisation, les xifres de con-sum annual per capita dels principals païsossón les següents:

Països Consum per capita/any

Estats Units 120 kg

Unió Europea 80 kg

Xina 50 kg

Índia 5 kg

Queden clares les diferències. La Xina i l’In-dia estàn per sota dels 80 kg, mentre queEstats Units esta per sobra.

Aprofundint en el tipus de carn consumitspodem dir que el porcí, l’aviram i boví enconjunt aquestes tres especies representenun 82-87% del total de la carn consumida.

Una altre consideració es la progressió geo-mètrica de la població. Segons les estima-cions de U.S. Census Bureau, la poblacióestimada al llarg de l’historia es la següent:És convenient mantenir un bon nivell deproducció agrícola - ramadera per gaudirdels aliments necessaris. L’excés demogràfici la disminució de la oferta energètica enspodria portar a un augment de preus i escas-setat d’aliments. Això ens recorda la famosa

104 17_ Alimentació, produccions ramaderes, preus i mercats


predicció de Thomas Malthus. Segur quesabrem trobar les solucions però entenemque un bon sistema d’organització social s’had’anticipar als esdeveniments i prendre lesmesures adequades.

Producció i consum càrnic a Catalunya

Els veterinaris tenen responsabilitat en elsector agroalimentari i en particular en laproducció de la carn i el seu control sanitari.

El sector alimentari i específicament la pro-ducció de carn a Catalunya es un dels sectorsque manté una balança comercial positiva.La producció es netament superior al con-sum i son necessàries les exportacions.

La principal despesa del consum alimentaride les llars catalanes, al igual que l’espanyolai l’europea, es la partida de la carn. Repre-senta un 21-26% del total de la cistella de lacompra. En el cas català les partides que se-gueixen son les del peix , fruita, derivats làc-tics i així fins els 15 apartats.

Tots sabem que les dades que ens donen lesestadístiques tenen bastant variabilitat. Sonmolts els valors a conjugar. En les estadísti-ques de la carn a Catalunya passa el mateix.Es per això que tenim valors entre 55 i 95 Kgconsumits per capita i any segons sigui l’es-tadística que estudiem. Per aquest motiuestem obligats a consultar varies fons. En elnostre cas son les següents: Idescat, Institutd’Estadistica de Catalunya; INE InstitutoNacional de Estadistica i MARM, estadísti-cas del Ministerio de Medioambiente yMedio Rural y Marino.

Seguin aquest criteri de recopilar totes lesinformacions estadístiques puc fer les se-güents aproximacions: El percentatge decarn consumida a Catalunya segons l’espèciees la següent:

A Catalunya igual que en altres països elporcí, l’aviram i el boví representen un 84%del total de la carn consumida. La carn d’avi-ram i porcí es la mes barata i el preu té unagran influencia en el consum. Ho exposaremmes endavant en detall.

La producció catalana de carn de porcí i avi-ram supera la demanda amb escreix. En elbestiar boví esta pràcticament equilibrat. Enles especies oví, cabrum i conill, que tenenpoca incidència en el percentatge global,som deficitaris.

Any Població (milions)

1 2001000 2751500 4501804 1.0001900 1.6002000 6.100

Especie % volum

Aviram (broilers, gallines, altres aus) 34Porcí 32Boví 19Oví/Cabrum 7Conills 4Altres 4

Produccions i consums de carn a Catalunya (milers de tones en canal/any)

Producció Consum

Porcí 1380 231Aviram 381 217Boví 123 120Oví/Cabrum 22 48Conill 16 27

106 17_ Alimentació, produccions ramaderes, preus i mercats

Aquest es un sector fort i dinàmic a Catalunya i ens reporta beneficis, però per un altrebanda tenim mes volum de contaminants. Una primera intenció per apaivagar les possiblescontaminacions va ser la construcció de depuradores. Actualment es creu mes encertat cons-truir digestors per generà biogàs. Un bon exemple de l’aprofitament d’aquestes energies al-ternatives, es la ciutat alemanya de Lünen. Tota l’energia que consumeix aquesta ciutat de91.000 habitants, tan aigua calenta com electricitat, la generen amb el rebuig de les sevesgranges.

Pel bon rendiment dels digestors de biogàs es necessiten temperatures de fermentació anae-ròbica de 35 a 40 °C.. Alguns experts consideren que compatibilitzant digestors de biogàs ibiomassa es produeix energia mes barata. És el que estan fent a la regió austríaca de Güssing.La tesis que dona suport a aquests procediments es que s’aconsegueixen tres objectius: pro-duir energia, evitar els contaminants i l’obtenció d’un fertilitzant ecològic.

Preus i comparació de mercats

En aquest apartat hem volgut saber si la producció ramadera a Catalunya es competitiva iquan onerosa es la famosa carga dels intermediaris. Hem comparat els preus dels mercats deBarcelona, Paris i New York.

Per saber els preus de la producció de la carn, ens hem servit de les dades del Ministère del’Alimentation de l’Agriculture et de la Pêche; de les estadístiques de United States Depart-ment of Agriculture i dels valors que aporta l’Agència Catalana del Consum. Es va definirl’especie i categoria per ajustar millor els preus i s’ha considerat que: 1= 1.319$ i 1 Kg=2.2Lliures per fer mes aclaridora la lectura de la taula.

Sabem la dificultat de donar valors amb exactitud i es per això que m’he limitat a fer unesapreciacions generals.

Els preus de producció en els escorxadors de Paris son els mes alts. Els preus de producció deNew York i Barcelona estan molt igualats. Estats Units té dues avantatges, una es que el preudels cereals es més barat i l’altre es que el valor del dòlar, almenys en les dades que s’ha fetaquest estudi, era bastant inferior a l’euro.

En quan a la comparació de preus als consumidor s’ha considerat les estadístiques com a puntde partida però no suficients. Es van enviar unes taules base als experts agrícoles de les am-baixades de França i d’Estats Units i al Director de la pàgina “Bolsa Agropecuaria” del diariLa Vanguardia. Per unificar criteris.


Preus al productor (€/kg, canal escorxador)

Barcelona Paris New York

Pollastre-Broiler 0.9 - 1.1 0.9 - 1.2 0.8 - 1.1Porci-selecte 1.0 - 1.2 1.2 - 1.4 1.0 - 1.3Vedell-extre 3.8 - 4.2 3.9 - 4.6 3.8 - 4.4

Preus al consumidor

Barcelona Paris New York

Broiler-cuixa 3.4 - 5.5 3.7 - 5.8 3.2 - 5.2Porci-llom 5.0 - 6.0 5.2 - 7.0 4.8 – 6.8Vedell-entrecot 17 - 23 18 - 24 15 - 20

ReferènciesAgència Catalana del Consum; www.consum.catDheilly A. Embajada de Francia en España; www. ambafrance-es.orgEchauz P. Bolsa Agropecuaria; www.lavanguardia.es FAO Statistical Database; www.faostat.fao.orgGuerrero M. Embajada de Estados Unidos en España; www.embusa.esInstitut d’Estadistica de Catalunya; www.idescat.catInstituto Nacional de Estadística; www.ine.es Ministère de l’Alimentation de l’Agriculture et de la Pêche; www.agriculture.gouv.frMinisterio de Medioambiente y Medio Rural y Marino; www.marm.esOrganización Mundial de la Salud; www.who.intUnited States Department of Agriculture; www.usda.govUS Census Bureau; www.census.govWorldometers; www.worldometers.info

A més de l’especie i categoria es va decidirquina peça es comparava. Els preus al con-sumidor de Barcelona es van obtenir del su-permercat “Mercadona”. L’intenció eraindicar un preu mitjà, fugint tan dels preusde les ofertes com dels supermercats de luxe.

Tenint en compte la varietat de preus i queles diferències no son molt grans, ens arris-quem a dir que: els preus que paga el consu-midor en el mercat de Paris son quelcommés cars. Els preus de consum de Broiler ivedell del mercat de New York son els mesbarats i que el preu mes competitiu pel con-sumidor de Barcelona, respecta l’especie, esel porcí.

Pel que respecta al increment de preu degutals intermediaris aquesta taula ens indicaque: la diferència entre el preu de producciói el preu que paga el consumidor es multi-plica per 4 ó per 5 vegades, segons sigui l’es-pecie o mercat que comparem.

Les diferències entre aquests tres mercats noson molt elevades. Si ens atenim al incre-ment de preus en valor absolut podem dir:que els intermediaris que intervenen en elprocés del vedell del mercat de New Yorkson els menys onerosos i per tant els que hosaben fer millor.

Tot es millorable i per això estem, però enen aquest cas cal felicitar a totes les personesque intervenen en aquest sector alimentaride Catalunya. Han aconseguit amb el seutreball i amb el seu esforç oferir uns alimentsnecessaris pel benestar i la salut humana auns preus assequibles per a tothom.


18/¿Sobrevivirán la avicultura depuesta catalanay española?El sector afronta varios retos a partir de 2012 y una de las con-secuencias más directas será el aumento de precios al consu-midor.

18_ ¿Sobrevivirán la avicultura de puesta catalana y española? 109

M. Il·ltre. Dr. FRANCESC MONNÉ I ORGA Acadèmic Numerari

Recuerdo que cuando yo era pequeño el huevo era un extra delicioso en el menú. A finales delos años 60 el aumento de la población, la concentración urbana y la mejora de las rentas, su-puso una fuerte demanda de alimentos que se cubrió con el desarrollo de métodos intensivosde producción. La avicultura, tanto de puesta como de carne; fue el primero de los sectoresganaderos que se basó en la genética, la nutrición, el manejo y los avances en sanidad aviar. Entre 1960 Y 1985 España se sitúa en los primeros lugares de la producción avícola mundial,el valor de la misma superaba el 3’5 por ciento de la producción final agraria. Sin embargo,hoy, la producción avícola de puesta en Europa tiene comprometida su supervivencia. Losavicultores han de acondicionar sus granjas a las disposiciones de la Directiva 1999/74/CEdel Consejo de la Unión Europea y todo apunta a que este sector sufrirá un importante re-corte de activos a partir de 2012.

Se está evaluando que a partir del 1 de enero de 2012 las actuales cifras de la producción aví-cola europea no se podrán mantener y, de hecho, los sondeos realizados en algunos países denuestro entorno, como es el caso del Reino Unido, revelan que 2012 será un año de escasezde huevos. La razón principal es que buena parte de los pequeños productores no puedencontinuar con la actividad por no poder afrontar los elevados costes de la adaptación de susexplotaciones a la normativa vigente.

También hay que tener en cuenta que el sector acusa un cierto envejecimiento, aunque, re-sulta imposible ofrecer un dato específico y documentado al respecto pues, si bien es sencillodar con datos contrastados sobre el número de explotaciones, su tipología, su nivel de activi-dad, etcétera, no se pueden localizar datos sobre el perfil de los productores. La edad y lasdudas sobre la continuidad del negocio por razones generacionales pueden ser también fac-tores decisivos en el futuro inmediato de este sector.

Sobre las jaulas acondicionadas (también llamadas “enriquecidas”) Desde el 1 de enero de 2003 las jaulas en uso tienen una altura mínimo de 40 centímetros enel 65 por ciento de su superficie; una pendiente máxima del 14 por ciento, un mínimo de 10centímetros de comedero, un dispositivo para el limado de uñas y garantizar un espacio mí-

110 18_ ¿Sobrevivirán la avicultura de puesta catalana y española?

18_ ¿Sobrevivirán la avicultura de puesta catalana y española? 111

nimo por gallina de 550 centímetros cuadra-dos por ave.

Pero desde el 1 de enero de 2012, las jaulasinstaladas por primera vez tendrán que tener750 centímetros cuadrados por ave, nidal ycama, perchas, espacio mínimo de comederode 12 centímetros por ave, altura mínima de45 centímetros por encima del nidal, y dis-tancia mínima del piso inferior al suelo de 35centímetros. Además, los pasillos de serviciodeben tener una anchura mínima de 1 metro.

Se cree que las llamadas jaulas enriquecidasaportan un mayor grado de bienestar a lasgallinas puesto que éstas tienen más espacioy cuentan con perchas, nidales y baños dearena que les permiten realizar algunas desus pautas de comportamiento natural. Sinembargo, se ha comprobado que el manejode las aves se complica, lo que incluye elcontrol sanitario de las mismas, y la higiene(aumento de huevos sucios). También se hacontabilizado un mayor número de huevosrotos y más suciedad en las jaulas. En cuantoal estado físico de las aves, hay que señalarque hay menor pérdida de plumaje; un au-mento de la resistencia ósea, aunque ligero;menos uñas deformes y partidas; menos hi-perqueratosis y menos heridas en dorso.Aunque hay que decir que han aparecido de-formaciones del esternón y patas por el usode las perchas. La tasa de mortalidad pareceser ligeramente superior a las de las jaulas enbatería convencional y la producción dehuevos es similar; aunque el consumo depienso y el índice de conversión aumenta.

Huevos más caros Los costes de producción aumentan entreun 20 y un 30 por ciento ya que se reduce elnúmero de gallinas por m2. No se produceun aumento de la puesta de huevos; se incre-menta el consumo de pienso; y suben loscostes de mantenimiento de las jaulas paralograr niveles correctos de higiene. Estotiene una doble consecuencia: los avicultoreseuropeos serán menos competitivos frente alos de terceros países que también podrán

vender aquí sus productos sin tener que res-petar el sistema de producción europeo; y elprecio del producto autóctono en el super-mercado se duplicará. En un país en el quese vigila el gasto en alimentación, uno de loscapítulos más ”nutridos” de la cesta de lacompra, todo indica que a la hora de com-prar no se escogerán los huevos más caros.

Polonia ha solicitado un retraso en la aplica-ción de la directiva para no desabastecer sumercado, debido a la imposibilidad de ac-tualizar las instalaciones ya que su mercadoque difícilmente aceptará incrementos deprecios en un producto básico en la cesta dela compra. Sin embargo el Consejo Europeono lo ha aprobado.

Algunas partes más avanzadas en la adapta-ción a la Directiva pretenden, con la excusade que no se llegará al cambio total en 2012,que haya un número 4 que distinga los hue-vos de jaula acondicionada de los de conven-cional. Sin embargo, la Comisión y muchosotros países no están a favor.

El dilema es saber si los grandes supermer-cados en 2013 aceptaran en sus lineales hue-vos que no provengan de jaulas enriquecidas(clase 3) ó bien si los pocos productoresadaptados a dicha normativa y con costes deproducción superiores permiten un aplaza-miento. El sector europeo no ha podido adaptar susinstalaciones para 2012 posiblemente poruna falta de capital para renovar y aumentarlos costes de producción.

En países como Inglaterra, Alemania y Ho-landa con mercados de mayor poder adqui-sitivo y con incrementos significativos enventas de huevo campero, algunos pequeñosavicultores han substituido las jaulas con-vencionales por sistemas alternativos.

La avicultura que sobrevivirá a 2013 es unaduda, debido a dichas normativas impuestaspor la administración, que no contemplanincrementos de precios al consumidor final.


19/Medios decomunicación: un retopendienteEn las celebraciones de aniversarios se corre el riesgo de limi-tar la perspectiva al propio ombligo; siempre es positivo ir a labúsqueda de los retos pendientes cuando uno hace balance, yquizás en el momento de este cincuentenario que me sientohonrado en poder vivir sea también un lugar idóneo para refle-xionar, desde lo que no se ha conseguido, sobre el caminohacia la próxima cita.

19_ Medios de comunicación: un reto pendiente 113

M. Il·ltre. Dr. ANTONIO PRATS ESTEVE Acadèmic Numerari

Desde el punto de vista personal y profesional, como Académico, como veterinario y comoclínico de animales de compañía, creo que el mayor reto que no hemos sido capaces de alcan-zar es el del acceso de los medios de comunicación.

En estos cincuenta años que celebramos es obvio que han cambiado muchas cosas en elmundo, en la sociedad, en la profesión, en esta Academia, en todas las especialidades veteri-narias y también en los medios de comunicación; incluso, si se me permite el juego de pala-bras, doblemente en este último aspecto pues han cambiado los medios…y también elconcepto de la comunicación.

Y mi sensación, por lo que hace referencia a los temas veterinarios, y especialmente en el sec-tor de las mascotas, podría definirse en una sola frase: faltan periodistas especializados y fal-tan especialistas capaces de comunicar. Tampoco se puede obviar, en segundo término, labúsqueda de los caminos para acceder a los medios.

Este problema, a mi entender, es común a todos los aspectos de la profesión veterinaria, sinque el mundo de las mascotas sea una excepción; quizás se pueda aceptar que sea en este ám-bito de los animales de compañía donde el público conozca aceptablemente el papel del vete-rinario, mejor de lo que lo conoce, por ejemplo, en el control sanitario de los alimentos, en laproducción o en la industria. Y aún a pesar de conocerlo y reconocerlo, lo coloca por detrásde otras opiniones no profesionales pero que le parecen más próximas (comerciantes, pelu-queros, criadores, etc).

Lo que comento es así a pesar de que todo lo relacionado con los animales de afecto es sin dudaun tema atractivo y de éxito garantizado en cualquier medio, ya sea una sección fija de un pe-riódico, una página de internet o un programa de televisión. Conocemos este interés y esteatractivo pero no somos capaces de explotarlo, de manejarlo, de utilizarlo, en el sentido posi-tivo de la expresión, en beneficio de los animales, de los propietarios y de la profesión porqueno podemos olvidar que la comunicación puede, y quizás debe, tener siempre una perspectivade información y de educación. De hecho los conceptos de comunicar, informar y educar, for-man una ecuación en la que pueden relacionarse entre ellos con diferentes signos.

114 19_ Medios de comunicación: un reto pendiente

19_ Medios de comunicación: un reto pendiente 115

Sirva como muestra un ejemplo: la primeraentrega de la película Beethoven estuvo pro-hibida durante más de un año en los cines deEEUU porque daba una visión negativa dela profesión porque el “malo” era el veteri-nario; aquí, series como la que produjo TV3y que se ha pasado por otras cadenas (“Vete-rinaris”), no sólo no tuvieron ningún reparoen utilizar el nombre de la profesión si noque no permitieron en ningún momento unasesoramiento profesional. Ahora, progra-mas similares siguen sus mismos pasos. Sóloen contadas (y puede decirse que repetidas)excepciones hay un profesional con papelsignificado en el enfoque y en el resultadofinal.

Y no hablemos del nefasto manejo informa-tivo que se hizo en casos como el de la GripeA y el papel de los gatos en su difusión, o enla encefalopatía espongiforme, o en el de lagripe aviar y el riesgo vinculado a las aves deadorno. Puede calificarse de milagro el queno hubiera habido peores nefastas conse-cuencias para millones de mascotas.

En otras informaciones se trasluce un enfo-que demasiado sospechosamente ligado a uninterés comercial que posiblemente desacre-dita parcialmente el contenido.

Hace falta que entidades contrastadas (Aso-ciaciones, Colegios, Consejos de Colegios,…)y especialmente las Academias como garan-tes del nivel científico dispongan de una vozreconocida y sean tomadas como fuente dereferencia para cualquier información quellegue a la luz pública.¿Quién tendrá conocimiento de este cin-cuentenario, de lo que hay tras él, de la laborcientífica?; ¿a quién llegarán estas humildeslíneas de mi colaboración?. Creamos y pu-blicamos hacia a dentro, pero no hacia fuera;comunicamos con quienes ya están en elcontexto que tratamos, pero no sabemos ac-ceder al público, al consumidor, al propieta-rio, incluso al comerciante o cualquier otroprofesional del sector que no sea del ámbitoveterinario.

No sólo no encontramos un lenguaje y unmedio adecuados, sino que quizás ni tan si-quiera tenemos analizado el perfil del recep-tor al que hemos de hacer llegar nuestromensaje.

Hace bastantes años publicamos en la Re-vista Animalia, que he tenido el honor de di-rigir durante 22 años, un interesanteestudio, creo que único en su género, pro-movido en la UAB por el Prof. Jaume Bala-gué, en el que se analizaban las noticias yartículos aparecidos en la prensa sobre temasrelacionados con los animales de compañía:cuántos estaban firmados por un veterinarioo por un periodista especializado, cuál era elorigen de los demás…y el resultado era paté-tico y desalentador; las cosas, si miramos loque aparece actualmente en los medios, nohan cambiado casi nada.

Queda, por tanto, un trabajo arduo; hay queanalizar todos los aspectos; quién trata lostemas, qué temas se tratan, qué temas sequedan sin tratar y deberían tratarse, cómose tratan los temas…Y sobre todo cómo seaccede a los medios. Porque no podemosdespreciar lo que aporta el acceso a los me-dios, y sobre todo no podemos desperdiciarla oportunidad de comunicar aquello denuestra profesión que conviene para el biensocial.Posiblemente nos faltan académicos perio-distas o periodistas académicos; tal vez nece-sitamos una Comisión de relacionespúblicas y medios de comunicación; cual-quier cosa que nos permita superar el reto.


20/Els inicis i la impor-tància de les CiènciesVeterinàries enl’albada de l’històriaAl llarg de la seva existència l’home prehistòric va anar deixantsenyals del seu pas, senyals que avui ens permeten poder se-guir el desenvolupament del que en diem civilització, o ciènciaveterinària en el nostre cas, a través de les restes deixades perl’home al llarg dels anys i del seu pas per la terra.

20_ Els inicis i la importància de les Ciències Veterinàries 117

Excm. Prof. FRANCESÇ PUCHAL I MÀSPresident d’Honor

Amb tal objectiu voldria convidar al lector aacompanyar-me en un breu passeig virtualper els indrets primigenis del saber veteri-nari al llarg dels segles, des de la albada de lahistoria i partint dels seus incerts orígensprehistòrics, fins els moments en que s’esta-bleix com una ciència experimental, ambtots els seus drets i privilegis en plena EdatMitjana, ressaltant tanmateix els noms enque han estat coneguts els, diem-ne “veteri-naris”, i remarcant el seu posicionament so-cial en les èpoques passades de la nostrehistòria.

Permeteu-me així mateix, que les meves pri-meres paraules siguin per presentar-vos alnostre possible avantpassat prehistòric, elPaleanthropus heidelbergensis o Homo heidelber-gensis, al que veiem en la imatge, portant enla seva ma un instrument quirúrgic de l’è-poca i a l’esquena, amb molt de cura, un porcsenglar, possiblement ferit, al que probable-ment portava a la seva clínica per curar-lo.

Espero de la amabilitat del lector, que emperdonarà aquesta introducció anecdòtica.Reconstruït a partir de les seves restes, perencàrrec del Museu Arqueològic de NovaYork i òbviament rehabilitat com a caçador,aquest Homo heidelbergensis va viure on somara nosaltres, ara fa aproximadament, segle

Homo heidelbergensisEl Veterinari prehistòric?

Museu Arqueològic de Nova York

més segle menys, uns 250/300.000 anys, se-gons ens demostren les restes d’una sevagran família, trobades per el nostre compa-triota Eudald Carbonell en la Fosa delsOssos, en les Coves d’Atapuerca i es òbvia-ment més que probable que el nostre “vete-rinari” prehistòric de la fotografia, en lloc deportar el porc que duia a la esquena a la sevaclínica, el portés a la foguera de la seva tribu,per cuinar-lo amb l’ajut del foc gairebé totjust descobert, descobriment que es va fer,segons sembla, poc abans, mil·leni mésmil·leni menys, de que ell aparegués sobre laterra.

118 20_ Els inicis i la importància de les Ciències Veterinàries

Sabem que l’home va entrar en el que es coneix com la Era Tecnològica de la Prehistòria arafa aproximadament uns dos milions i mig d’anys, moment en que va aprendre a utilitzar ins-truments altres que les pròpies mans, per ajudar-se en les seves feines diàries. Va aprendre autilitzar pedres per matar els animals que necessitava, a afilar les pedres per tallar la seva carni treure-els-hi les seves pells, i utilitzar les primeres per menjar i les segones per vestir-se i percombatre el fred, etc. Tanmateix van tenir que transcórrer 2 milions més d’anys, per que l’-home realitzes el segon fet conegut més important de la seva història. El descobriment delfoc, al que ja hem fet referència i que el seu us es socialitzés, es a dir, s’estengués per tots elsracons de la terra, la qual cosa va suposar indiscutiblement un gran avanç en els seus esque-mes alimentaris.

La història va continuar la seva evolució, tot i que va ser necessari que passessin200/300.000 anys més per que ocorregués un altre fet històric, possiblement molt més im-portant que els altres dos prèviament senyalats: l’home va aprendre, no a escriure sinó a pin-tar, i al fer-ho va deixar constància gràfica de la primera pàgina de la historia de la humanitat,descrita directament per ell mateix, no interpretada a través de les seves restes, sinó a travésde les imatges plasmades per ell mateix, imatges en les que reflectia tot el que l’envoltava, elque veien els seus ulls i el que passava pel seu cap i sentia el seu cor.

Els experts en arqueologia ens expliquen que les primeres dades que es poden considerar se-riosament històriques, es a dir, les que donen fe del començament de la història del mon, imolt particularment de la història del mon animal, provenen del Paleolític Superior, es a dir,ara fa uns 35.000/40.000 anys, i que es en les coves de la regió franco-cantábrica i en lo queavui son els països catalans, en les que el home prehistòric va deixar per primera vegada laempremta gràfica de la seva relació amb animals, en forma de les pintures que avui coneixemcom a pintures rupestres.

L’Art Rupestre representa els primers esforçosrealitzats per l’home prehistòric per deixar unregistre gràfic i visual del seu temps, la sevavida i la seva relació amb els animals que con-vivien amb ell. Si bé en les pintures rupestreshi surten diversos tipus d’animals, predominend’una manera molt significativa dues classesconcretes: els cavalls i les espècies remugants,les quals, junt amb d’altres espècies diverses,configuraven la part més important de la sevavida. Recordem tanmateix que les pintures ru-pestres de la Cova d’Altamira, descobertesper Marcelino Sanz de Sautuola en 1879 iavui conegudes com la millor expressió delArt Rupestre, no foren reconegudes com a tal

Pintura rupestre. Coves de Lascaux, Dordogne (Franca)


fins 60 anys més tard, quan es descobriren ala Dordogne, a la França meridional, lescoves i pintures de Lascaux, lamentable-ment quan el descobridor de les d’Altamiraja havia mort, sense veure reconegut el seuimportantíssim descobriment, avui recone-gut com a Patrimoni de la Humanitat.

I ja en aquest punt voldria destacar el fet, queno podem passar per alt, de que els primersactes descrits per l’home, visions de la sevapròpia història, ja siguin descrits per les sevesrestes o be pintats per ell mateix, son sempreanimals o be van sempre acompanyats d’ani-mals. Es a dir, la relació home:animal es tantantiga com el mateix home i ja en aquest mo-ment es comença a perfilar el que podríemconsiderar com el naixement de la ciència ve-terinària, ja que tan aviat com l’home va tenirus de raó, va entendre que el tenir cura delsanimals, als que d’alguna manera devia la sevavida i benestar, tenia que preocupar-li.

Es ben curiós constatar que malgrat que elconeixement dels diversos animals queacompanyaven l’home prehistòric i la sevautilitat per a la seva supervivència, com ali-ment o com animals de companyia, va co-mençar a Europa, i específicament en la partseptentrional i llevantina de Espanya i meri-dional de França ara fa moltíssims anys, pertrobar les primeres referències escrites, notant sols pintades, del pas de l’home per lahistòria tinguem que traslladar-nos fora deles nostres terres, fora d’Europa, fins a laregió de l’Orient Mitjà, concretament a laregió coneguda com a Mesopotàmia, unasèrie de segles més tard. De fet, per trobar lesprimeres referències als orígens de la ciènciaveterinària, tal i com la coneixem avui nosal-tres, tenim que esperar uns 30.000 anys mésdesprés de les pintures rupestres, fins arribaral cinquè mil·leni aC., es a dir, fins arribar alo que es coneix com la Protohistòria, que escom es defineix el període de temps que vades de la Prehistòria fins al començament dela història escrita i que situem, tal com jahem dit, a la Mesopotàmia, regió del OrientMitjà, situada entre dos rius, el Tigris i el

Eufrates, molt a prop de les aigües del Medi-terrani oriental, regió en la que avui s’hi tro-ben països tan conflictius com son l’Iraq,l’Iran, Síria, Líban, Israel, etc.

Al arribar a aquest punt voldria fer dos co-mentaris, que sempre he considerat interes-sants.

Primer: la coincidència o paral·lelisme filogé-nic, entre el creixement i desenvolupamentdel infant humà i el del home com espècie. Elnen, de petit, primer aprèn a pintar i no esfins uns anys més tard, que no agafa la sufi-cient capacitat gràfica per aprendre a escriure.Es curiós veure com l’home prehistòric passapel mateix procés de desenvolupament: pri-mer aprèn a pintar, a reflectir el que passa pelseu cap d’una manera elemental i anys méstard, en el nostre cas 30.000 anys més tard,aprèn a escriure, es a dir, a explicar el que enun principi només sabia dibuixar.

Segon: si l’home prehistòric aprèn a dibui-xar en primer lloc en la regió franco-cantá-brica europea, sembla lògic que el procés quel’havia de conduir a escriure, també es pro-duís en les mateixes terres i condicions. Cu-riosament no fou així, ja que els inicis de laescriptura es situen a milers de Km de lesnostres terres i curiosament, com veurem, esdonen simultàniament en diverses parts delmón, allunyades les unes de les altres permilers de Km., però no en territori europeu..Crida l’atenció que la paraula escrita apare-gués, gairebé simultàniament -segle méssegle menys- en llocs tant apartats uns delsaltres, com foren la Xina i Egipte per exem-ple, a més del ja senyalat Orient Mitjà i méstenint en compte que aleshores no existiensistemes per comunicar-se les novetats tec-nològiques!.


Retornant als nostres comentaris sobre ellloc geogràfic del naixement de la historiaescrita, sembla ser doncs, com ja sabem, queles primeres referències escrites sobre la his-toria del home es trobaren en el OrientMitjà, concretament en la regió conegudacom Mesopotàmia, situada entre el Medite-rrani i, el Golf Pèrsic.

Si be la dita regió de l’Orient Mitjà va arri-bar a tenir una extensió considerable, ini-cialment era una zona petita, situada entreels rius Tigris i Eufrates la qual cosa li pro-porcionaven un clima benigne i una granfertilitat, degut a la terra d’eluvió transpor-tada pels dos rius.

De fet, es molt curiós que molts erudits i ex-perts en arqueologia bíblica considerin queaquella regió, es a dir, l’antiga Mesopotàmia,era el lloc en el que possiblement es trobavael Jardí de l’Edèn o Paradís Terrenal, regióen la que avui, i segons ja hem vist, s’hi tro-ben països molt conflictius i que amb el pasdels segles, la regió ha vist canviar les sevescaracterístiques bucòliques, paradisíaques ifins i tot bíbliques que se li atribuïen per lesd’un veritable infern.

Seguint les consideracions humanístiques ifilosòfiques amb referència al naixement deles ciències veterinàries en el mon, com aconseqüència del desenvolupament huma-nístic del home, recordem que segons les Sa-grades Escriptures el home fou creat perDéu a la seva imatge i semblança, si bé es potinterpretar que el procés de la creació vatenir dues falles o mancances importants, ca-rències que probablement no foren tal, sinómés aviat actes intencionats pel Creador:aquestes mancances foren dues: no va conce-dir al home tot just creat ni la seva plenitudespiritual i jeràrquica, es a dir, el seu benestarespiritual, ni la plenitud o benestar físic, es adir, la salut del cos i absència de malalties.

La subsanació d’aquestes dues mancances esel que l’home ha buscat des de la seva crea-ció, si bé i amb massa freqüència, emprantformes i maneres excessivament cruels i de-vastadores per aconseguir-ho. Coneixedorde que aquestes dues mancances el diferen-ciaven del seu Déu creador, l’home ha tingutdes de sempre, i tot sovint sense ser-neconscient, la obsessió de corregir-les per as-semblar-se més i més al seu Déu, creient-secapaç d’aconseguir-ho.

Al llarg de l’historia son diversos els pensa-dors que han cregut veure en el homeaquesta inquietud i així ho han manifestat.

Aproximació a la Mesopotàmia


Ja des de la època prehistòrica, en la que el rei sumeri Gilgamesh, en el II mil·leni aC. i se-gons consta en el llibre de poesia més antic que es coneix: “El Poema de Gilgamesh” ens diu quel’home “... busca aconseguir la immortalitat dels deus”, passant per l’Edat Moderna en la que Mil-ton (1600-1670) en el seu Paradís Perdut i referint-se al home afirma “.... que vulgueu ser comels Deus, es ambició creïble” i anys més tard, el gran genetista nord-americà Dobzhansky(1900-1975), ja contemporani nostre, escriu que “.... el home no ha estat dotat d’una moral i unsvalors ètics, sinó que ha estat dotat de la capacitat per adquirir-los, es a dir, els té, no en funció de la sevagenètica, sinó de la seva cultura...”

Es evident que la correcció d’aquestes dues mancances ha estat des de sempre el objectiuprincipal de la seva vida sobre la terra. La recerca de la seva jerarquització, immortalitat i lacompleta espiritualitat el va portar a crear i desenvolupar el estudi de la seva formació espiri-tual, teològica i humanística, es a dir, apareixen els primers conceptes del pensament filosòfici humanista i al mateix temps i tal vegada més important des d’un punt de vista pragmàtic,fou la recerca de la correcció de la segona carència, es a dir, la del seu benestar físic, absènciade malalties que dificultaven el seu camí vers l’assoliment de la primera de les seves aspira-cions terrenes: la consecució de la immortalitat i d’un benestar espiritual, per aconseguir elqual li era indispensable un cos sa i fort, lliure de malalties que esclavitzessin el seu cos, el pri-varan d’immortalitat i el conduïssin eventualment a la mort.

El procés seguit per aconseguir aquests dos objectius, primordialment el segon, el seu benes-tar físic, que ha estat sempre el més immediat i necessari, va donar lloc, en el seu moment, alnaixement de la ciència de la medicina, tan humana com animal. El home necessitava no tantsols aprendre a curar-se a si mateix sinó també als animals que l’envoltaven des del inici delstemps, que l’ajudaven a sobreviure i li feien companyia: en primer lloc als animals de consumi de companyia, entre els quals i segons veurem, el cavall com a més important.

Al arribar aquest punt, i a fi d’entendre millor el com i el perquè del naixement de les cièn-cies veterinàries, podem remarcar que no fou el gos, tradicionalment considerat com l’animalde companyia per excel·lència de l’home al llarg de la seva vida terrena, sinó el cavall el animalque més útil i més companyia ha estat per l’home, si ens parem a pensar que entenem com acompanyia per a l’home. En els anys següents a la aparició sobre la terra, el home ha necessi-tat del cavall molt més que de cap altre espècie i fins i tot, sense cap mena de dubte, que del’altre espècie que l’ha acompanyat durant segles: el gos.

El cavall va proporcionar al home primitiu l’ajut que necessitava per a perseguir els animalsque caçava quan tant sols era nòmada i caçador. Quan més tard esdevingué sedentari i agri-cultor va necessitar el cavall per treballar la terra, transportar el gra i demés productes obtin-guts - gràcies en bona part a l’ajut del propi cavall - i fins l’adveniment, als seglesXVII/XVIII, de les màquines de vapor, el motor d’explosió i la energia fòssil, el cavall fou elcompany més necessari, indispensable i fonamental per la seva expansió i creixement social idemogràfic, mitjançant les guerres i processos colonitzadors. L’adveniment de la energia fòs-sil i els motors d’explosió li van fer perdre al cavall la posició que havia mantingut des delinici de l’historia, cedint-li el lloc al gos, a partir d’aquells moments, com a animal simbòlic dela companyia del home fins el moment actual.


més indispensables, més necessaris com ins-truments per aconseguir més força social ipolítica al llarg de les distintes civilitzacions,fins l’adveniment, com ja hem dit, de laenergia fòssil i el motor d’explosió.

Tinguem també present que les ciènciesmèdiques animals, es a dir, les primigèniesciències veterinàries, no tant sols varen aju-dar al home en les guerres i en el aprovisio-nament dels animals de consum, sinó queindirectament van tenir un altre objectiu, totsovint oblidat, i que fou l’ajut que va suposarper l’home en la incipient medicina humana,ja que la extrapolació a la espècie humanadels coneixements que s’anaven adquirintamb els animals, més fàcils d’utilitzar, com aconillets d’índies per experimentar, li va ser-vir per anar aprenent a curar les seves prò-pies malalties. Quantes i quantes malaltiesdel home no han estat descobertes i conegu-des gràcies a la experimentació animal, ambl’estudi dels seus processos etiològics i me-sures profilàctiques i a la seva posterior ex-trapolació a l’espècie humana.

Així s’entén que la ciència veterinària, en lesseves formes més elementals, nasquésparal·lelament a la medicina humana, comuna germana bessona que sempre la ha aju-dat, tot sovint des de la l’ombra de la igno-rància humana, al llarg de segles i segles,malgrat la mes gran dificultat de la medicinaveterinària que la humana, al tenir que trac-tar amb diverses espècies animals, de carac-terístiques fisio-patológiques molt diferentsentre si, a part de la dificultat de comunicar-se directament amb ells.

Veiem, com ja en el II mil·leni aC. es trobendocuments referits a la medicina humana iveterinària en aproximadament les mateixesdates, tan a la Mesopotàmia (tauletes delsAzu’s i la tauleta mèdica) com en l’antic Egip-te, els papirs de Kahun i de Ebers-Smith.

Primeres civilitzacions mesopotàmicas

La història ens ha ensenyat que els païsosantics amb les cavalleries més fortes i pode-roses eren els que guanyaven les guerres iconflictes armats, guerres que amb el tempsvaren estendre la civilització per tot el mon.Des dels pobles primitius del Orient Mitjà,passant pels grecs i romans, foren les gestes acavall i l’utilització de potents cavalleries lesque feren possible l’expansió de les culturesprimitives per tot l’occident.

Retornant doncs al tema de la recerca de lasolució al segon problema del home tot justcreat, la consecució de la seva plenitud física,aquesta necessitat va donar lloc al naixementde les ciències mèdiques i veterinàries, amb-dues en perfecta harmonia i complementa-rietat. La medicina humana per curar-se lesseves malalties i la medicina veterinària ensegon lloc, considerada inicialment com elconjunt de coneixements necessaris per atenir cura dels animals que li eren indispen-sables per a sobreviure: uns com a font d’ali-ments: els bovins, ovins, el porc i les aus.Altres, com els cavalls, menys importants alprincipi, ja que foren domesticats més tard,però que amb el pas dels anys esdevingueren


Senyalem una vegada més que el cavall fou un dels estímuls més importants per el desenvolu-pament de les ciències veterinàries en les èpoques antigues. La importància del cavall va sig-nificar que els homes no tant sols tenien la necessitat d’estar sans i forts per sobreviure, sinótambé la necessitat de que els seus cavalls també ho estiguessin, per millor sobreviure ells.

Això explica el creixement gairebé paral·lel de la medicina humana i veterinària, aquesta da-rrera molt lligada al cavall inicialment i que se la conegués com la ciència que tenia cura pri-mordialment dels cavalls, adoptant al llarg dels temps noms sempre referits al cavall:Hipiatría, Hippiatrika, Mulomedicina, Menescalia, Albeiteria i finalment Veterinàriaquan ja es va entendre que la ciència veterinària també tenia que incloure les altres espèciesanimals: bovins, ovins, porcs, aus, en el fons tan necessaris per les guerres com els propis ca-valls, si bé sempre mantinguts en la reraguarda, per alimentar les tropes de cavalleria, a lesque acompanyaven en les seves incursions militars per a garantir l’abast d’aliments d’origenanimal, més fàcils de transportar - ja que es transportaven per si mateixos - i poder-les seguirsense consumir energia, cosa que no passava amb els aliments vegetals que tenien que sertransportats per poder alimentar a les tropes.

La semblança entre els animals i l’home, aquest darrer també de fet una espècie animal, ex-plica que el desenvolupament paral·lel en el temps hagi permès que les ciències veterinàriesjuguessin un paper importantíssim en el desenvolupament de la sanitat humana, molt parti-cularment en la prevenció de les malalties transmissibles dels propis animals al home - les zo-onosi - i ressalta el fet que en primer lloc tinguessin que aprendre a curar-les en els propisanimals, no tant sols per evitar que es transmetessin al home sinó també per aprendre a cu-rarles i prevenir-les en l’espècie humana.

Retornant als nostres comentaris sobre el lloc geogràfic del naixement de la història escrita,sembla ser, com ja hem dit, que les primeres referències escrites sobre la història del home iles ciències veterinàries, es trobaren en el Orient Mitjà, concretament en la regió conegudacom Mesopotàmia.

El Imperi SumerSabem que la dita regió de la Mesopotàmia fou habitada inicialment per pobles de pastors,coneguts com els Ubaidals, ja amb anterioritat al cinquè mil·lenni aC. i dels que coneixemben poques coses. Sabem tanmateix que eren pobles sedentaris, bons agricultors i que forma-ven nuclis de poblacions que amb el temps es convertirien en ciutats importants, els nomsd’algunes de les quals han arribat a nosaltres, com foren les ciutats de Ur, Nipur, Uruk, etc.

També sabem que anys més tard, cap els anys 3.000 a 2.000 aC., els pobles Ubaidals forenconquerits per els sumeris, els que al ampliar el seu territori per dret de conquesta, crearen elImperi Sumeri, que fou una civilització important, si bé certament primitiva, a la que tanma-teix se li atribueixen fets molt importants en el desenvolupament de les civilitzacions occi-dentals.

Entre les contribucions del poble sumeri al mon occidental destaquen descobriments tan fo-namentals com foren el descobriment de la roda i del carro, fins i tot el de quatre rodes sòli-des, tirats per bous i cavalls, però predominantment per cavalls. A més de la roda, els sumeris,també tenen el honor d’ésser el poble a qui devem una de les fites més importants de la hu-manitat, com fou la invenció de la primera llengua escrita que es coneix: l’escriptura cuneï-


Poema de Gilgamesh, tauleta XIO, 25-45

“ELS GRANS DEUS HAN DECIDIT ENVIAR UN DILUVI.ABANDONA LES TEVES PROPIETATS I SALVA LA VIDA.CONSTRUEIx UN VAIxELL.FES PUJAR AL VAIxELL LA LLAVOR DETOTES LES CRIATURES VIVES. DESPRèS, ELL FARÀ PLOURE GRAN QUANTITAT DE PEIxOS I AUS,FARÀ PLOURE BLAT ALS VESPRES ITINDREU ESPLèNDIDES COLLITES...’’

forme en la que es descriuen les referènciesmés antigues que es coneixen sobre malaltieshumanes i animals i els seus tractaments,com son les Tauletes cuneïformes de Nip-pur i d’Azur, que son considerades com elstextos mèdics més antics del mon que es co-neixen.

Segons sembla, als sumeris els hi devem:

a. la invenció dels sistemes de pesos i mesu-res, algunes de elles, com la lliure anglesa(de 450 grs), encara d’us en la actualitat iel nom de la qual “pound” o “pes” es creuque deriva de la paraula sumeria empradaper designar “un pes standard” de referència.També es creu que varen inventar el sis-tema de mesures “duodecimal” i que a més,la mesura del peu angles el “foot” es exactaa la mesura de la unitat coneguda com a“peu” pels sumeris.

b. Als sumeris devem també la creació de lesprimeres escoles públiques, així com la di-visió del any en 12 mesos, la divisió delmes en quatre setmanes, la divisió del diaen 24 hores i fins i tot es creu que el nomdel dissabte en castellà “sábado” i la paraula“any sabàtic” deriven de les paraules sume-ries Sa = cor i Batu = parar, descansar, esa dir, Sa-batu, que tot sovint surt en elsseus escrits com el setè dia de la setmana,al que correspon descans.

La història dels sumeris presenta tanmateixuna llarga llista de fets i peculiaritats queforen més tard descrites en l’Antic Testa-ment de la Bíblia, com per exemple el Di-luvi Universal, ja que segons sembla, elsarqueòlegs de la zona han trobat que a unafondària de uns 12 mts, es troba una capad’argila impol·luta, de dos metres de gruix,i sense restes de res més, i que segons elsexperts es típica del que resta després degrans inundacions, així com la descripció,en el famós Poema de Gilgamesh escrit enel II mil·leni aC. del encàrrec per part deldeu Ea a Atrahasis de la construcció d’unvaixell en el que hi posés llavor de totes lescriatures vives, etc.

Si a més hi afegim que s’ha dit que les restesdel edifici més important de l’antiga Babilo-nia corresponen a les de la Torre de Babel,arribarem a la conclusió de que son moltesles coincidències i que et fan pensar unabona estona.

La història ens descriu que quan els sumerisinvadiren la Mesopotàmia varen portar ambells els seus ramats de bous, ovelles i cabres.També es tenen dades sobre el cuidado delsporcs i se sap que ja se’n practicava la castra-ció. D’entre les dades de la història destacaun fet singular, de caràcter veterinari: eltemor i la importància que inspiraven elsgossos, domesticats molt abans, com a trans-missors de la ràbia, malaltia ja coneguda enaquells temps i considerada sota el controld’una deessa, la deessa Gula, que tenia tan elpoder per curar la ràbia com per transmetre-la com a càstig, a les persones que maltracta-ven els gossos.


I en darrer lloc, però certament no per això menys important, em complau destacar un altredels fets de la civilització sumeria que ens afecta a nosaltres, es a dir, als veterinaris, i es quetambé els hi devem la primera referència escrita sobre els nostres avantpassats professionals,els avantpassats dels veterinaris d’avui dia, uns personatges coneguts com a “Azuanshe” o“Azuguhia”, noms en que eren coneguts els responsables de la salut i el benestar dels animalsemprats en funcions militar, així com els de consum i de companyia

La primera i probablement la més antiga referència escrita en tal sentit es troba en un cilin-dre o segell reial, escrit en termes cuneïformes, trobat en la tomba del rei sumeri Ur-Nin-gursu (ca. 2.200 aC.) i que ve signada per un tal Urlugaledenna, com a “Azu” - veterinari,albéitar o manescal, diem-li avui com vulguem - responsable del cuidado dels animals del rei,document en el que fa referència al part dels animals i al cuidado de les seves cries.

Segons les dades de que avui disposem, sembla ser que la importància social dels “metges d’a-nimals” o “Azu’s” va experimentar un canvi molt significatiu amb la aparició del cavall, ja enplena forma i domesticació, provenint de les planícies dels països propers a la Mesopotàmia,en les que el cavall havia ja estat domesticat uns segles abans, particularment en la regió d’As-síria, ja durant el III i II mil·leni aC. La expansió del cavall es va deure doncs, en bona part, ala invasió del país de Sumer pels reis d’Assíria, que varen dominar el país conquerit durant unmolt llarg període de temps, si bé al final foren a la vegada invadits i dominats pels perses.

La creixent importància del cavall a Sumeria fou certament significativa però no va arribar atenir la importància que mes tard assoliria i que ja no deixaria durant segles i segles. La in-venció de la roda, com ja hem descrit, cap als mitjans del III mil·leni aC., va fer veure la im-portància de la tracció animal, representada pel cavall, en preferència als bous, utilitzats finsaquell moment, tan per els treballs agrícoles com per les accions militars. Ràpidament sorgi-ren vehicles que optimitzaven la força motriu dels cavalls, tan per el plaer com per la caça imolt particularment per les activitats militars de combat i conquesta.

a. La roda i el carro f. Divisió del mes en quatre setmanesb. L’escriptura cuneïforme g. Divisió del dia en 24 horesc. Sistema depesos i mesures h. Determinats noms que encara perduren:d. Creació d’escoles públiques Sa = cor Batu = descansar Sabatu = Sábadoe. Divisió del any en 12 mesos i. La figura del veterinari = Azuanshe o Azuguhia = Azu

Resum dels fets culturals atribuïts als Sumeris

“O DÉU EDINMUGI, VISIR DEL DÉU GIR, QUE ASSISTEIxES A LAS MARES ANI-MALS QUAN TENEN LES SEVES CRIES!EL AZU URLUGALEDENNA ES EL TEUSERVENT”

Segell cilíndric trobat en la tomba del rei Sumeri Ur-Nin-gursu de la ciutat de Lagash (2.200-2.000 aC.).

La escriptura cuneïforme diu:


Imperi AssiriMalgrat la importància del seu imperi, elpaís sumeri fou, anys més tard, invadit i ven-çut en primer lloc per els bàrbars del paísd’Accadia, situat al nord de Sumeria, i pocdesprés per els Assiris o habitants de Babilò-nia, manats pels seu famós rei Hammurabi(1792) a qui le devem la creació del imperiassiri.

La importància del nou Imperi Assiri fougran i es va obrir al Mediterrani, estenent elseu territori per tota la Mesopotàmia, desdel Golf Pèrsic fins el Mediterrani.

Al rei Hammurabi també devem el nomenys famós Codi de Hammurabi (ca.1775 aC.) que tipifica les normes per les quetenia que regir-se la societat del nou país ique inclou a més de recomanacions de bio-logia, agricultura i medicina, algunes de lesprimeres referències escrites que es conei-xen, en llenguatge cuneïforme, sobre el trac-tament de les malalties dels animals i lesobligacions dels responsables del seu cui-dado.

La importància del cavall fou tanmateixmolt gran i objecte de gran consideració perpart dels reis assiris, ja que l’utilitzaven fins itot per les seves festes i caceres i amb talmotiu la seva producció i cuidado va adqui-rir una gran importància. La aristocràcia as-síria es va decantar per l’ús del cavall, lideratspel propi rei i alts dignataris del Imperi ,com el propi rei assiri Assurbanipal (668-627 aC.) com es pot veure en un dels seusfamosos baix-relleus trobats a Nínive.

La prioritat de que gaudien el cavalls va ferque el seu cuidado, tan estrictament zootéc-nic com sanitari, recaigués en mans d’unsexperts, especialitzats en aquesta finalitat iconeguts amb el nom de “Musarkisus” quereportaven directament al rei, tal era la sevaimportància social i que aparentment varensubstituir els noms inicials de “Azu” en quees coneixien els veterinaris a Sumeria. S’handescrit com exemples del nivell jeràrquicdels Musarkisus, els “informes diaris” (segleXIV aC.) requerits per el rei assiri Esarhad-don, sobre l’estat sanitari i situació dels ca-valls reials. Es també d’aquest període eltreball més antic conegut sobre cuidados imalalties dels cavalls, conegut com Hipiia-tria, atribuït a un personatge assiri amb elnom de Kikkuli, sacerdot o expert en ca-valls. En la dita obra es descriuen diversesmalalties dels cavalls, els seus tractamentsaixí com també les diverses races de cavallsconegudes aleshores i les hibridacions entreeugues i ases, emprats per a la obtenció demules, tal i com es practica actualment. Lesmules ja eren reconegudes per la seva resis-tència i utilitzades per el transport en leszones més àrides i desèrtiques de la regió, entant que els cavalls es reservaven per la ca-sera i les accions militars.

Importància de la Ciència Veterinària enaltres indrets del MonGairebé al mateix temps que sorgien en laregió de la Mesopotàmia els primers indicisde la ciència veterinària coneguda i regla-mentada, en d’altres països es produïen méso menys simultàniament canvis semblants.Deturem-nos uns instants en el II mileniaC., en plena potencia del imperi assiri iveiem que passava en la resta del mon.

Es curiós constatar com les primeres passesde la ciència veterinària es varen donar enperíodes de temps gairebé simultanis, mal-grat les enormes distancies que separaven elsdiferents països en els que s’han trobat lesprimeres dades, referides als inicis de laciència veterinària, per senzilla i elemental


Dinastia Shang (1766 a 1027 aC) Sacerdots de cavallsDinastia Zhou Oriental (771-256 aC) Sun Yang (659-620 aC)Dinastia Zhou Shun Yeng (ca. 500 aC) Dinastia Zhou, (480-222 aC) Shu-ma i Shou-iDinastia Tang (500-907 dC) Li SsuiDinastia Tang Li Shi-Chen (1518-1593)

que fos. Així doncs, com ja hem vist els pri-mers registres gràfics d’una incipient ciènciaveterinària varen aparèixer per prímera ve-gada, aproximadament vers el II mil·leniaC., no tant sols en la Mesopotàmia delorient Mitjà, sinó també en països tantallunyats un de l’altre, com foren la Xinacontinental i l’Egipte.

L’Imperi XinèsEstà documentat que en la història de laXina continental, país de costums i tradi-cions agrícoles i de pasturatge, en el curs delsmil·lenis II i III aC., es detecta un canvimolt significatiu vers el cuidado dels ani-mals, tendències i coneixements que vancreixent fins arribar a adquirir una gran im-portància.

Si be cal reconèixer que les seves primerespasses tenen molt de mitològiques, ja queera pràctica freqüent el sacrifici d’animals ifins i tot de humans, sorgeixen per primeravegada els personatges coneguts com a “sa-cerdots de cavalls”. Així doncs, en el curs dela dinastia Shang (1766 a 1027 aC.) hanquedat registrats en palaus i estructures go-vernamentals la existència d’una mena dedepartaments de medicina animal, en elsque varen arribar a diagnosticar-se i promul-gar-se normes sanitàries referides fins a untotal de 36 malalties animals clarament diag-nosticades i diferenciades.

Un dels primers noms definits que sorgei-xen en el firmament veterinari xinès fou elde un tal Sun Yang (659-620 aC.) de la di-nastia Zhou Oriental (771-256 aC.) a qui esconsidera el fundador de la acupuntura vete-

rinària xinesa i a qui s’atribueix el tractat co-negut com “Acupuntura Veterinària”, obraescrita per ell i el seu equip de treball, en laque es descriuen fins a 77 punts d’acupun-tura en el cos animal. Per altre banda i pocsanys més tard apareix un altre sacerdot ometge d’animals, el no menys famós i cone-gut Shun Yeng (ca. 500 aC.) també conegutcom Pao Lo a qui es considera realment elveritable pare de Veterinària Xinesa.Al igual que havia passat en d’altres païsosmés occidentals, a finals de la dinastia Zhou,cap als anys 480-222 aC., la importància delcavall havia crescut fins l’extrem de provocarcanvis significatius en la tradicional estruc-tura agrària xinesa, basada en la ramaderiade pasturatge i la senzilla vigilància i cuidadodels animals, a una estructura militar basadaen el cavall i en la cavalleria. Sorgeixen jaamb claredat els primers metges específica-ment de cavalls, coneguts com a “Shu-ma” ies separen clarament dels metges que ate-nien a tota mena d’animals, inclosos els ca-valls fins aleshores, coneguts com a“Shou-i”.

No es fins varis decennis més tard, cap alfinal de la dinastia Tang (600-907, es a dir,ja en plena era cristiana) que apareixen lesprimeres obres escrites sobre temes de me-dicina veterinària. Així, entre les més cone-gudes destaquen el “Compendi per aliviarel sofriment dels cavalls” conegut en xinèscom “Ssu Mu An Ch�i Chi”, atribuït a “LiSsui” i publicat l’any 618 i ja uns anys méstard, apareix el “Compendi de MatèriaMedica” o Pen T’sao Kang Mu, atribuït a LiShi-Chen (1518-1593), al que ja en seguirenmolts més els anys següents.

Els xinesos foren probablement els mésavançats en el desenvolupament dels conei-xements referents a les tècniques del maneigdels animals, molt particularment el cavall ien especial en tot el que feia referència al seuguarniment, en particular als arreus o com-plements per habilitació de la muntura, grà-cies als seus coneixements de la forja delferro, tema en el que foren a la vegada moltavançats. Els seus coneixements en aquestesmatèries va fer que els hi devem el coneixe-ment, disseny, construcció i utilització d’ara-des i demés utillatges de conreu dels camps itractament dels animals, destacant primor-dialment en tot el referent al guarniment delcavall.

Als xinesos tanmateix els hi devem dos des-cobriments importants, en relació al cuidadoi explotació dels cavalls: el descobriment delsestreps i de la ferradura metàl·lica.

Si be es un tema polèmic i debatut entre ex-perts, sembla que als xinesos es deu el desco-briment de l’estrep de la muntura del cavall,el que permetia als seus genets afermar-se enells i poder portar més càrrega, com foren lespesades armadures feudals i soldats delsexercits europeus al arribar anys més tard latecnologia del estrep a Europa, a finals delsegle IV.

Per altre banda i malgrat que no hi ha una-nimitat al respecte, ja que hi han historia-dors que ho atribueixen als celtesnord-europeus, i també als grecs i fins i totals propis anglesos, sembla que foren els xi-nesos els que descobriren la ferradurametàl·lica, que va arribar a Europa a mitjansdel segle IV. L’arribada de la ferradura declaus va produir grans canvis en tota Europa,convertint-se increïblement en un art“noble”, fins a l’extrem que els nobles de lacort dels reis s’afanyaven per aprendre l’artde ferrar i els ferradors, en conseqüència,arribaren a gaudir de gran fama i a confon-dre’s fins i tot amb els veterinaris o albéitarsde l’època. La seva importància va convertirel farratge en un veritable art, adient per a la


noblesa de la cort, que va arribar fins i tot aincloure la ferradura com a element distintiuen els seus escuts d’armes. Recordem tan-mateix que el farratge dels cavalls, o l’art deferrar, va tenir personalitat pròpia fins a benentrada l’Edat Mitjana en els estudis de Ve-terinària a Espanya.

En aquest punt crec que es curiós recordar lacreença popular de que tenir una ferraduraclavada a la porta, o be en algun lloc visiblede la casa, es una costum molt antiga i que escreu que porta bona sort als que la tenen.Doncs be, segons sembla, la llegenda ve deSant Dunstant, actualment patró dels ferra-dors anglesos, nascut a finals del segle II ique per el que sembla fou un monjo, experten treballs de forja del camp i un excel·lentferrador.

Segons ens diu la llegenda, un dia el monjoDunstant fou visitat per el diable, en formade centaure, que li va demanar que li ferrésels peus. Accedí el bon ferrador, però cons-cient de qui era al que ferrava, i desprésd’advertir-lo que l’hauria de subjectar per-què no es bellugués, ho va fer amb tantaforça i al clavar-li els claus de la ferradura,tot intencionadament, li va fer tot el malpossible, a lo que el diable enfurismat, varespondre i va jurar, al marxar, que mai mésposaria els peus en una casa o qualsevol lloca on hi hagués una ferradura visible.

Imperi EgipciUna vegada més es curiós constatar que amés de la Xina, aproximadament pel mateixtemps, apareixen en l’antic Egipte les prime-res dades referides a les malalties dels ani-mals, com son les ja descrites en el reconegutpapir de Kahun, escrit en llenguatge hieràtico escriptura a base de jeroglífics dels egipcis,descobert per F.L.Griffith en l’any 1889 ique es considera el escrit més antic sobremalalties d’animals i els seus tractaments,que se suposa fou escrit cap a l’any 1800 aC.


De fet, pocs anys abans, en el 1862 ja s’havien descobert els dos Papirs més antics que es co-neixen sobre medicina humana, el Papir de Ebers i el de Edwin Smith, que s’estima forenredactats vers l’any 1500 aC., es a dir, 300 anys després del papir de Kahun. La lectura i inter-pretació d’aquests importants papirs fou deguda gràcies al descobriment de la famosa pedraRosetta en el 1799 i la seva interpretació per Champollion uns anys després (1882) que vapermetre desxifrar alguns dels documents més antics de la humanitat, com son els esmentatspapirs egipcis.

Retornem a la Mesopotàmia i al Imperi AssiriLa importància que havia arribat a tenir el Imperi Assiri, com ja hem descrit, no fou suficientper evitar la invasió del seu país per els perses, que s’establiren en el seu país, creant al quepoc després es convertiria en el Imperi Persa.

Imperi Persa Destaquem de la invasió del imperi assiri per els perses, que una de les conseqüències méssignificatives d’aquella invasió fou el que la importància del cavall es va incrementar significa-tivament. Els perses eren coneguts per la qualitat dels seus cavalls i els cuidados que els prodi-gaven. Recordem tanmateix que fins i tot la paraula “Pèrsia” deriva de la paraula persautilitzada per designar un genet, cavaller o simplement un home a cavall.

La importància doncs de la cavalleria persa fou molt destacada, reconeguda i temuda pels paï-sos veïns i va fer possible que la cultura i civilització persa s’estengués per tot el Orient Mitjà,arribant a ser el imperi més gran d’aquells temps, sota el regnat dels reis perses (Ciro, Darío,Xerxes, etc.) durant els darrers segles del I Mil·leni aC., i fins que les tropes perses foren ven-çudes per els grecs, durant el regnat d’Alexandre el Gran (332 aC.).

Imperi Grec La invasió de la Mesopotàmia i zones properes pels grecs va significar un canvi radical en lesnormes de convivència d’aquells regions del Orient Mitjà. Els grecs eren posseïdors d’una ci-vilització més avançada, en la que l’agricultura i el pasturatge representaven la base de la sevasupervivència com a país.

Les incipients ciències sanitàries, fonamentalment la medicina humana i animal, tinguerenen la Grècia primitiva una base fonamentalment mitològica. El déu de la medicina fou Qui-rón, fill de Cronos, que fou metamorfosejat en cavall i a qui es considera el creador de la me-dicina comparada, degut al fet de ser el mateix meitat home meitat cavall. L’origen d’aquestallegenda s’atribueix a la imatge dels bàrbars que invadien aquelles regions, a dalt de cavalls rà-pids i lleugers i tant ben compenetrats amb els seus genets, que semblaven un sol animal. Lafigura del centaure Quirón fou anys més tard adoptada com a símbol de la medicina veteri-nària en diversos països, el nostre inclòs, com podem veure en les imatges següents

Segons la llegenda, a Quirón li fou encarregada la educació de Asclepios, fill d’Apolo, quefou posteriorment conegut a Roma amb el nom d’Escolapi i a qui se li atribueixen coneixe-ments que el feien un veritable expert en l’art de tractar les diverses malalties, tan dels homescom dels animals.


Una vegada més, segons les llegendes mito-lògiques al respecte, els gossos, les aus i fins itot les serps eren sagrades per Escolapi,molt particularment aquesta darrera espècie,les serps, fins l’extrem que la imatge d’unad’aquestes serps, enrotllada en el bastó quetradicionalment duia Escolapi, ha arribat aconvertir-se en un símbol internacional deles professions mediques i veterinàries. Defet, es creu que el propi nom de Asclepiosderiva de la paraula “As” que significa serp i“klepios” que significa enroscar. Segons lesllegendes, ja esdevingudes històriques, i coma fet curiós, podem citar que Asclepios vatenir molts fills, als que va dotar de poders

divins, molt particularment a dues de lesseves filles, Higinia i Panacea, deesses res-pectivament de la Higiene i Sanitat i delsRemeis Infal·libles.

Poc després apareixen en l’escenari grec per-sonatges ja menys mitològics i més reals,com Eurifon i Alemaon, que foren els pri-mers en establir les bases d’una medicina ba-sada en la dissecció animal i poc desprésHipòcrates (460-367 aC.), contemporanide Plató i Sócrates, que esdevingué i fouconsiderat, tan per metges com veterinaris,com el veritable fundador de la medicina ra-cionalitzada.

Hipòcrates va sentar les bases de la ètica iracionalització de la medicina, fins a tal puntque el seu nom ha estat immortalitzat per laprofessió veterinària, a més de la medicinahumana, en la forma del famós JuramentHipocràtic, el qual, adaptat a la medicinaveterinària actual es avui dia reconegut i uti-litzat en les cerimònies de graduació en mol-tes escoles i facultats de Veterinària.

El pensament de Hipòcrates va quedar plas-mat al llarg dels 53 escrits que formen el cosde la seva obra més important, el CorpusHippocraticum, en el que col·laboraren di-versos autors i en el que es descriuen temesdiversos, tan medi-ambientals com patolò-gics i fins i tot traumàtics, tan en el homecom en els animals.

Cal destacar, dins del Jurament Hipocràticcom a probablement més importants, lesseves famoses lleis o normes de conductaque defineixen al document en sí i la con-ducta que ha de seguir tan el metge com elveterinari.

Tanmateix, el més gran pensador i podríematrevir-nos a classificar com el més gran ve-terinari grec fou Aristòtil (384-322 aC).Probablement aquesta afirmació pugui in-terpretar-se com una exageració per partdels historiadors veterinaris, al considerar aaquest gran pensador i filòsof com un dels

Detall del vitrall de la Facultat de Veterinària de Saragossa

Imatge modernista de la Facultat de Veterinària de Barcelona


grans veterinaris de la Grècia antiga. De fet,tinguem present que en el segle I aC. no hihavien escoles ni facultats de veterinària o demedicina. No tenim coneixement del seustítols, universitaris o d’altre mena, que defi-nissin les seves professions. Tampoc tenimdades històriques sobre les seves actuacions icom en tantes altres coses, no podem jutjar-los i considerar-los sinó es a través de lesseves obres.

En aquest darrer sentit tinguem present quealgunes de les obres més significatives i pu-blicades per Aristòtil tracten del mon delsanimals i de les seves malalties. Des de duesde les seves primeres obres “Parts dels Ani-mals” i “Generació dels Animals”, en lesque parla de la reproducció i continuïtat deles espècies, fins la seva obra més famosa ireconeguda famosa “Historia Animalium”en la que descriu fins a 500 espècies animals,moltes de les quals foren disseccionades perell mateix, son nombroses les obres dedica-des al cuidado i salut dels animals.

Les disciplines de anatomia i fisiologia ani-mal foren descrites en la seva obra ressen-yada “Parts dels Animals” i en la no menysconeguda “Postures i Aploms dels Ani-mals” El seu interès per la patologia animales veu reflectit en la seva obra monumental“Patologia” en la que descriu diverses espè-cies animals i tracta les seves formes patolò-giques així com els seus possiblestractaments i mesures profilàctiques. Tan-mateix, en el volum VIII de la seva obra“Historia Animalium” tracta de la patologiaanimal i el tractat es considerat com una deles obres més antigues escrites sobre la pato-logia del gos, el porc i les aus.

Els escrits d’Aristòtil foren la base indiscu-tible de la formació veterinària a partir d’a-quell temps, de la que en sortiren els que japodríem definir com especialistes veterina-ris, coneguts com a “Hippiatroi”, que eracom es coneixien els metges dels animals, al-guns dels quals noms han arribat fins a no-saltres, com foren “Eutichos”, famós per la

seva especialitat en cavalls, o Aphtonetos,reconegut expert en el tractament i cuidadodel bestiar boví o be el famós i reconegut ex-pert en cavalls Apsyrtos (ca.330).

Entre les activitats portades a terme perAristòtil destaca la formació del jove Ale-xandre, per encàrrec del seu pare Filip II deMacedònia i que sota la seva direcció va arri-bar a ser Alexandre el Gran de Grècia(356-323 aC). reconegut no tant sols per lesseves conquistes i la subsegüent expansió delimperi grec per tot el continent europeu,sinó també per la seva inquietud científica,inspirada en el seu mestre Aristòtil, que el vamotivar per crear la famosa Biblioteca Ale-xandrina, en la que es guardava tot el saberde la època.

Alexandre va destacar entre altres coses pelseu amor als cavalls, entre tots ells al seufamós “Bucefalus”, que segons sembla eraun magnífic cavall negre, indomable, i quetant sols ell podia muntar i amb el que va serreproduït en multitud de representacionsiconogràfiques. La seva afecció als cavalls esevident, ja que pràcticament totes les repre-sentacions del gran rei Alexandre el presen-tant a cavall, pel que sembla la seva afecciópredilecta

Sembla ser que la gran majoria de publica-cions sobre temes de medicina animal, aixícom multitud de temes d’altres matèriesmèdiques, foren guardades durant anys en lafamosa biblioteca, situada en la ciutat creadaper Alexandre el Gran, es a dir, Alexandria,en la desembocadura del riu Nil, i en la quearribaren a guardar-se més de 700.000 es-crits, resumint tot el saber grec de l’època.

PARTS DELS ANIMALSGENERACIÓ DE ANIMALSPOSTURES O APLOMS DELS ANIMALSPATOLOGIA (ANIMAL)HISTORIA ANIMALIUM

Algunes de las obres escrites por Aristòtil, amb claradefinició veterinària


Malauradament, vers l’any 642 dC., amb motiu de la invasió d’Alexandria per les hostes delCalifa Omar, aquest darrer va ordenar l’incendi i total destrucció de la famosa biblioteca ale-xandrina, perdent-se així les obres més valuoses de tot el saber grec de l’època, entre les quals,s’hi comptaven una bona part del saber veterinari d’aquell temps.

Anys més tard, durant el regnat de Constantí el Gran a Constantinopla, foren recuperadesalgunes de les obres més representatives del saber grec en ciències veterinàries. Cal destacarentre elles, dues obres que per la seva importància mereixen menció apart. Aquestes duesobres foren el conjunt de vint volums que constitueixen el tractat conegut com a “Geopó-nica”, que si be es dedica principalment a l’agricultura, els volumens 16 al 19 tracten exclusi-vament del maneig i malalties dels animals.

L’altre obra, considerada com el cos de doctrina veterinària més important durant el primersegle de l’Era Cristiana, fou coneguda amb el nom de “Corpus Hippiatricorum Graeco-rum” o simplement “Hippiatrika”, en conjunt un enorme compendi de tot el saber veteri-nari del cavall. Una vegada més el cavall apareix com el més clar representant del mon de laveterinària. Aparegut vers els segles IX o X de la nostre era, els escrits en ell recollits proce-deixen de treballs publicats en el segle IV de la era cristiana, incloent-hi la majoria dels tre-balls de segles anteriors, coneguts fins el moment de la seva publicació.

S’ha dit reiterades vegades que la “Hippiatrika” representa una de les obres més clàssiquesdel saber veterinari, a més d’una excel·lent obra mestre de literatura de la època. La Hippia-trika inclou els treballs de disset autors diferents, especialitzats en temes de patologia equinafonamentalment, destacant d’entre tots ells els escrits dels famós veterinari grec Apsyrtos(300-360), probablement el més famós dels veterinaris grecs, veterinari militar a les ordresdirectes del Emperador Constantí, donada la seva categoria social i que es l’autor de nom-brosos capítols de la Hippiatrika, així com també un altre veterinari de renom, Hierocles,autor a la vegada de diversos capítols del famós llibre.

Una altre gran figura que destaca entre els autors que consten en la Hippiatrika fou Chiron,i no precisament el centaure de la llegenda, sinó un veterinari grec-romà, el nom del qual escreu que era un pseudònim de Hierocles i també autor de deu llibres sobre patologia equina,reunits en un altre obra monumental, titulada “Artis Veterinariae, Sive Mulomedicine”,dedicada, una vegada més, majoritàriament a la patologia del cavall.

Imperi RomàDels grecs passem als romans, que sentien per els animals, particularment el cavall, la mateixaadmiració i respecte que ja havíem trobat en d’altres pobles, com els assiris i els perses i quesegons sembla els hi va arribar via els pobles etruscos, poble al que dominaren en el seu pro-cés d’expansió. Tanmateix, la seva admiració per els animals en general va fer que el seu inte-rès es desplacés del cavall a d’altres espècies, tal i com ho demostren els escrits i obres del seutemps. La afecció i estimació pels animals en general fou gran en l’antiga Roma.

De fet, s’ha teorizat que el propi nom de “Itàlia” deriva de la paraula “Italus”, que fou el nomdel toro al que es va enfrontar Hèrcules a Sicília. Altres paraules de la llengua llatina tenentanmateix com a base els noms d’animals, com per exemple “Pecus” o paraula que significava“diner” i que fins i tot avui te derivats similars, com per exemple la paraula “Pecunia” fins itot aplicat a noms d’empreses del sector animal.


Així mateix, en escrits militars de l’època es troba també la paraula “Medicus veterinarius”amb la que es referien als responsables de la salut dels animals de producció, excepte els ca-valls, que per la seva importància mereixien i rebien un altre denominació. Així, ja el conegutescriptor romà, natural de Cadis, el nostre Lucio Columela (Lucius Junios Moderatus Colu-mella), autor de diversos llibres sobre agricultura i ramaderia, utilitza amb claredat la paraula“Veterinarius” per descriure las metges d’animals en general, excepte els cavalls i la de “Mu-lomedicus” per designar als metges especialitzats en cavalls.

Posteriorment la paraula “Veterinarii” va substituir a la de “Mulomedicus” durant el regnatdel emperador Comodo i als tècnics que s’especialitzaven en la patologia dels cavalls, se’l vapassar a conèixer com “Medicus equarius”, personatges aquests que arribaren a adquirir unagran importància social, fins a l’extrem de gaudir de privilegis especials, tal era la seva impu-nitat davant de jutges i magistrats, al ésser considerada la seva especialització de la màximaimportància.

Més tard sorgeix a Roma i s’estabilitza el nom de veterinari que ha arribat fins els nostrestemps. En la Roma antiga, els responsables del cuidado i vigilància dels animals eren conegutscom a “Suouvetaurinarii”, paraula derivada a la vegada de les paraules “Sus” = porc, “Ovis” =Xai i “Taurus” i de la qual es creu que deriva la paraula “veterinarius” i la de “veterinària” ac-tual, si bé, es creu que també podria derivar, segons alguns erudits en la matèria, de la paraula“Veterina” o “Veterinarium” que significava el lloc en el que s’agrupaven els animals.

Origen de la paraula ManescalAl arribar a aquest punt m’agradaria teoritzar uns segons sobre el origen del nom català, Ma-nescal, emprat per designar el veterinari per terres catalanes, i fins i tot fora de Catalunya du-rant molt anys. Pel que sembla, quan els romans invadiren les Galias i zones properes del paísveí o Iberia, que ells ben aviat rebateixaren amb el nom d’Hispània, país habitat pels poblesceltes i ibers, es trobaren amb els nadius, expertes genets, als que reclutaven com a mercenarispels seus exercits i als que consideraven experts en el cuidado i maneig dels cavalls. De fet,s’ha escrit que Juli Cèsar va arribar a afirmar que hi havia en la Iberia conquistada dues clas-ses d’homes que mereixien tots els honors i tota la glòria: els “druides” i els celtes experts encavalls, als que els nadius denominaven “equites”.

Derivació de les paraules celtes que designaven als veterinaris celtibèricsBen aviat aquests “equites” arribaren a adquirir una posició social considerable, fins l’extremd’ésser considerats com a membres de les classes socials dominats, considerant que l’ús i es-tudi de les malalties dels cavalls era un privilegi dels nobles i les classes riques i privilegiades,fins el punt que els responsables del cuidado i de la salut dels cavalls arribaren a gaudir d’unnom especial. Així, als que cuidaven d’un sol cavall se’ls coneixia com a “eporedirix” i la sevacategoria social s’incrementava si posseïen més de dotze cavalls. A aquests darrers se’ls conei-xia amb el nom de “Marskalk”, paraula que sembla derivar de les paraules “Mar’h” que signi-ficava cavall i “Skalk” que volia dir servidor, ambdues paraules comuns a varis dels diversosllenguatges celtes que utilitzaven els pobles del nord d’Iberia o Hispània. Lògicament s’ha te-oritzat que el nom de “Manescal” amb que es coneix el veterinari a Catalunya podria derivarde la paraula celta “Marskalk”, que amb el pas dels segles s’aniria suavitzant fins arribar al ac-tual “Manescal” català.


La influencia de la paraula “Marskalk” fougran i es va estendre per tota Europa. A mésde possessionar-se com a denominació prò-pia del veterinari a Catalunya, Balears i al-tres localitats del llevant espanyol, la paraula“Marskalk” apareix com a derivada a Ma-nescal i posteriorment a Menescal per tot laresta de la península Ibérica, com ho demos-tren les publicacions sobre veterinària en lesque s’utilitza aquest nom, encara fins el segleXIV, data en la que es publica la reconegudaobra de Juan Alvares de Salamiella titulada“Libro de Menescalcia, de Albeiteria etFísica de las Bestias”, en la que es citen els“Menescales” com a responsables de la salutdels animals i en la que ja es reflecteix tan-mateix la creixent tanmateix utilització de laparaula Albeiteria i Albéitares, que anysmés tard substituirien a las de Menescalía iMenescales.

Pel que sembla la influència de la paraulacelta Marskalk es va estendre més enllà deles nostres fronteres, sorgint derivats d’a-questa paraula tant a França, com ho de-mostra la reconeguda obra de JacquesLabessie de Solleysel (1617-1680) titulada“Le Parfait Maréchal”, i fins i tot uns seglesabans, ja que s’han trobat registres oficials,publicats en el 1206 demanant sanitaris, ex-pressat en paraules com: “Dentr‘ambas laspartidas, il metge, el mariscal....”,etc.

La paraula en qüestió va passar també a lesIlles Britàniques en les que la denominacióde “Marshall” per referir-se al veterinari,com es descriu en les referències als “GreatHorse Marshalls” dels segles XVI i XVII,atribuïts a William Cavendish (1592-1676)i es coneixen les referències al “Prime Mars-

hall” de la reina Elizabeth, com a responsa-ble dels cavalls de la reina. De fet, la paraulaMarshall, segons el diccionari anglo-saxó, esuna varietat derivada de la paraula, Mares-chal, la qual a la vegada deriva de la paraulaMarahscalh, la qual al seu torn deriva de launió de dos vocables del anglès antic, queson Marah = cavall i “Scalh” = Servidor,que una vegada més ens fa recordar les pa-raules celtes Mar’h i Skalk.

La paraula Menescal, en versió llatina es vaestendre per Itàlia ja des del segle XIII, enel que trobem el treball de Jordanus Rufus,reconegut “Marecallus major” de Federic IIa Nàpols i Sicília, i autor del llibre “Livre deMarechalerie” escrit en 6 volums. Desta-quem també que en la Cort Pontifícia deInocenci VI, existien ja els “Marescalli”, en-carregats dels cavalls i mules del Sant Pare.La importància del cavall fou ben evident enles terres de la Galia i l’Hispània durant eltemps de la dominació romana, ja que fins itot es va arribar a encunyar monedes deRoma, però pròpies del país ocupat, en lesque figurava en el anvers un cap de personanobiliària, per exemple un patrici romà i enel revers la figura d’un genet a cavall, portantuna palma, disseny que era freqüent en els“Denaris” i en els “Asos” (1 Denari = 10Asos), en tant que en els de menor quantia o“Semis” el cavall també sortia, però sensegenet.

Mar’h = cavall Skalk = Servidor

Marskalk

Manescal Menescal Maréchal MarshallCatalunya Espanya Franca Anglaterra


anatomia, va deixar per a la posterioritat lesseves grans contribucions a la fisiologia ianatomia animal, gràcies a les seves practi-ques de dissecció. Galeno fou a la vegada unexcel·lent coneixedor de les virtuts de lesplantes, les seves propietats farmacològiquesi els sistemes per obtenir-les i utilitzar-lesper el tractament de les diverses malalties.La seva fama en tal sentit ha estat fins i totreconeguda en el mon farmacèutic actual,coneixent-se com a Galénica la especialitatque tracta del estudi dels preparats farmaco-lògics i la seva preparació en el laboratorifarmacològic.

No hem d’oblidar tanmateix a un altre vete-rinari romà, Pelagonius, especialitzat en pa-tologia de cavalls i a qui devem una obraimportant, coneguda com “Ars veterinaria”sobre tècniques veterinàries, i publicada enel segle IV de la nostre era.

El Mon ÀrabAl temps que la importància del imperiromà dequeia, el mon àrab ressorgia ambforça i molt especialment el seu amor i culteals cavalls. Des del segle V al XII, la medi-cina veterinària, o millor dit, la medicina delcavall va conèixer, gràcies als àrabs, un delsperíodes més brillants de la seva història.Entre els autors veterinaris àrabs destacaAhmed ibn Hasan ibn al-Ahnaf i la sevaobra titulada “al-Kitâb al-Baytârah” o llibresobre Medicina Veterinària.

(Veterinària) (Veterinari)

? Azuanshe Hipiiatría Musarkisus Hippiatrika Hippiatroi Mulomedicina Mulomedicus Medicus veterinarius Medicus equarius Veterinarius Menescalía Menescal Albeitería Albéitar Veterinària Veterinario

Noms que ha rebut la ciència veterinària, i els veterinaris al llarg de la seva historia

Després d’aquesta petita distracció sobre elorigen i usos de la paraula Manescal, retor-nem al Imperi Romà i veurem que malgratque durant la època de transició del imperibizantí al romà varen destacar alguns autorsveterinaris de gran importància, com fouPublius Vegetius Renatus autor de la obra“Artis Veterinariae, sive Mulomedicinae”,durant el temps de l’imperi romà, curiosa-ment la importància de les ciències veterinà-ries va decaure significativament.

Els “Veterinarius” seguien més les directriusi ensenyament dels grecs i foren realmentpocs els romans que es distingiren per laseva inclinació veterinària. Des de Varron(Marcus rerentius Varro, 116-27 aC.) quepublicà la seva coneguda obra “Rerum rus-ticarum” que inclou unes parts de la obradedicades a la tenencia i malalties dels ani-mals, foren pocs els que escriviren sobretemes veterinaris. D’entre aquests darrerspodem citar a Cornelius Celsus (25 aC-50dC) que en la seva obra “De Medicina” des-criu diversos processos patològics tant en elhome com en els animals, passem a altresautors més coneguts, si bé no estrictamentcoma veterinaris, però si grans naturalistescom foren, per exemple “Dioscórides” (40-90 dC) que escriu la seva “Materia Médica”o “Hylica”, obra que fou considerada durantmolts anys com una de les fonts bibliogràfi-ques sobre veterinària més importants i aixíarribem al espanyol Lucio Columela ja es-mentat, natural de Cadis, que publica la sevaobra “De Re Rustica” allà pels anys ’60 dela nostra era i en la que dedica el volum XIIde la dita obra a la medicina veterinària,obra que fou una referència obligada dins elmon veterinari fins a pràcticament l’EdatMitjana.

Però per sobre de tots els romans que tin-gueren una inclinació per la medicina veteri-nària destaca el famós Galeno (130-200),reconegut mundialment com a precursor dela medicina, tan humana com veterinària.Autor d’un nombre increïble d’obres, parti-cularment dedicades a la biologia, medicina i


Mai cap altre país havia professat el mateixamor i culte al cavall com feren els àrabs. Se-gons un llegendari poeta àrab “el Paradís ala terra tan sols es troba a dalt d’un cavallo en el cor d�una dona”.

Com a conseqüència de tot això, el cuidadodels cavalls va arribar a adquirir la màximaimportància i als que s’ocupaven dels cavallsse’ls coneixia com “Baytar” o be “al-Baytar”que més tard derivaria en la expressió “Al-Baytârah”, paraula que a la vegada donariamés tard la expressió Albeytar i Albeyteria ala ciència veterinària que anys més tard ad-quiriria personalitat pròpia a tota Espanya,degut a la invasió de la península ibèrica pelsàrabs en el segle VIII, i que va conviure ambla paraula Menescal, derivada a la vegada delvocable celta Manescal i els seus derivatsManescalcia o Mascalcia o Menescalía, quedurant molts anys va tenir el mateix signifi-cat que la paraula Veterinària.

La sinonímia o semblança entre les dues ex-pressions es pot trobar i reconèixer en diver-sos treballs i publicacions de l’època, com esel famós llibre del espanyol Juan Álvarez deSalamiellas, conegut com “Libro de Me-nescalcia e de Albeiteria et Fisica de lasbestias” publicat a mitjans del segle XIV itambé un altre llibre del mateix autor titulat“Libro que habla de las infermitades delos cavallos et de sus curas” en el que s’hipresenten diverses làmines i dibuixos, aixícom també el “Libro de Albeyteria” por “loNoble Mossèn Manuel Dieç”, escrit en elany 1443 per ordre del rei Alfons V, que fouconsiderat durant molt de temps el patródels veterinaris o be el “Libro de Albeyte-ria” de Francisco de la Reyna, albéitar deZamora, publicat en el 1522 o be el “Tratadode Albeyteria” de Juan Suarez de Peralta,etc., etc.

Retornant al tema semàntic, la paraula Al-béitar, emprada pels àrabs fou utilitzada aEspanya per designar als veterinaris, va anarsubstituint a la de Menescal fins a ben en-trat el segle XVIII, passant definitivament aVeterinari al ésser creada la primera “EscolaSuperior de Veterinària” a Madrid, en elany 1792 per ordre del rei Carlos III (1759-1788), i portada a terme per dos veterinarisde l’època, D. Segismon Malats i Codina(1756-1826), i D. Hipólito Estévez, ambMalats com a Director i Estévez com a sots-director de l’Escola. Posteriorment, l’EscolaSuperior de Veterinària de Madrid es vaincorporar a la Universitat, com a Facultatde Veterinària en l’any 1857.

BibliografiaCarbonell, E. y R. Sala. Encara no som humans. 2002. Edit. Empúries.Dunlop R.H. y Williams D.J. Veterinary Medicine. An Illustrated History. Edit. Mosby, 1996.Feliu Mateu, L. y A. Mollet Albà. El Poema de Gilgamesh. Edit. Abadia de Montserrat. 2007Garcia D.G. et al. Historia del Medicamento.Edit. Doyma S.A. 1984.Laignel Lavastine. Histoire General de la Medicine. Tomo II. Edit. Albin Michel Editeur. Paris.Medina Blanco, M. Sobre el origen, Desarrollo e Identidad de la Ciencia veterinaria. Lección Inaugural, Curso 1985/86.Universidad de Córdoba.Pijoan, J. Historia del Mundo. Tomos I y II. Salvat Editores, S.A. 1984.Rodriguez Zazo, J. La Veterinaria en la antigua Mesopotàmia.Anales Real Académia de Ciencias veterinarias. Madrid. 2008.Walker, R.E. Ars Veterinaria. Edit. Essex S.A. 1974.Watson, P. Historia Intelectual del Siglo xx. Edit. Crítica, S.L.


21/L’Acadèmia:Origen i creacióQuan hom es planteja quin va ser l’origen de l’Acadèmia,pensa ràpidament en Plató i la seva Acadèmia on assistia Aris-tòtil, entre d’altres alumnes. Però, si tenim en compte la defi-nició que planteja Vives Vallés (2001), “...una Acadèmia esfundava cada cop que s’establia una relació entre éssers hu-mans que ensenyaven, o aprenien, o discutien sobre múltiplesi variades qüestions, des de la religió al comerç, passant perl’explicació de l’home o del cosmos” veuríem com ja existienescoles filosòfiques a Xina, Pèrsia, Índia, etc.

21_ L’Acadèmia: Origen i creació 139

M. Il·ltre. Prof. MARTÍ PUMAROLA I BATLLE Acadèmic Numerari

L’aparició de les institucions docents prop de les institucions religioses es desenvolupa al llargdel període medieval. De la seva evolució, en sorgirà la creació, per part dels estament civils,de les universitats.

Serà a partir del Renaixement, per lluitar contra el coneixement establert i immutable ques’impartia en els centres docents quan començaran a sorgir les noves Acadèmies. Seran elsanomenats “novatores”, antònims dels escolàstics tradicionalistes, els que encapçalaran la crea-ció de totes aquestes institucions. A Europa, es creen: el Collège de France (1530);l’Accade-mia Secretorum Naturae, a Nàpols (1560); l’Accademia dei Lincei, a Roma (1603-1651);l’Accademia dei Cimento, a Florència (1657); la Royal Society a Londres (1660).

A Espanya, la primera fou l’Academia de Matemáticas a Madrid (1582) organitzada pels cos-mògrafs que treballaven per a Felip II. El 1625 s’integrarà al Colegio Imperial de Madrid,impulsat pels jesuïtes. A Madrid, també s’hi crea la Academia Naturae Curiosorum (1657).Finalment, el 1700, es crea la Real Sociedad de Medicina y otras Ciencias de Sevilla. Amb laIl∙lustració s’estendrà la creació d’Acadèmies a tota Europa: Berlín (1700); Sant Petersburg(1724), serà la precursora de la Acadèmia de Ciències de Rússia. També es creua l’Atlànticamb l’American Phylosophical Society, fundada a Filadèlfia (1744).

Les Acadèmies de VeterinàriaLa preocupació per la formació d’un nou professional portarà a la creació de les Escoles deVeterinària a França (Lió, 1761). Aquests nous centres docents, ràpidament, es multiplicaranarreu del continent. Les figures dels antics manescals, albèitars i ferrers seran substituïdes,progressivament, per la dels nous veterinaris. Però amb el tombant del s. XIX, es comença adetectar cert desprestigi professional dels veterinaris. La professió haurà d’actuar per superaraquest ensurt. A França, la professió aconseguirà, el 1820, que l’Acadèmia de Medicina deFrança reservi cinc seients a veterinaris de reconegut prestigi i una secció destinada a Medi-cina Veterinària. Seguint el model francès, Carlos Risueño (1834) y Nicolás Casas de Men-doza (1835), professors de l’Escola de Veterinària de Madrid , són anomenats membres de laReal Academia de Ciencias Naturales.

140 21_ L’Acadèmia: Origen i creació

Les primeres Acadèmies de Veterinària es-panyoles sorgiran precisament de les matei-xes Escoles de Veterinària amb objectiusmés professionals i polítics que científics.L’any 1850 sorgeixen les dues primeres aca-dèmies veterinàries. La primera fou la Aca-demia de Medicina Veterinaria, formadaper alumnes de la Escuela Superior de Vete-rinaria de Madrid (ESVM). Va ser dissoltaper llei el 1851. La segona, la Academia Mé-dico-Veterinaria Matritense (1850), va serimpulsada pel catedràtic de l’ESVM, RamónLlorente Lázaro. Aquesta Acadèmia comp-tava amb el recolzament dels alumnes desdel setmanari El Eco de la Veterinaria (Le-oncio Francisco Gallego, Juan Téllez Vicén,Miquel Viñas Martí) que havia estat creat el1853. Les desavinences entre el professoratde l’ESVM i la pròpia dinàmica de l’Acadè-mia la portaren al fracàs.

El 1854, sorgeix la Sociedad de MedicinaVeterinaria de España impulsada de nou perprofessors de l’ESVM (Nicolás Casas). Pos-teriorment , canviarà el seu nom pel de Aca-demia Española de Veterinaria idesapareixerà.

Segona meitat del S. XIX: la febre aca-demicistaAl llarg de la segona meitat del s. XIX, lafebre per la creació d’acadèmies de veterinà-ria s’estén arreu de l’estat. El 1855, es creal’Academia de Veterinaria de Madrid, presi-dida per Nicolás Casas. El mateix any escrea l’Acadèmia Médico-Veterinaria deBarcelona, promoguda per Geroni DarderFeliu i Miguel Viñas Martí. Aquesta pri-mera Acadèmia catalana serà dissolta el1860. Malgrat la seva curta vida, volem des-tacar la redacció i aprovació del “ReglamentOrgànic de la Veterinària Espanyola”.Aquests document serà assumit per l’Acadè-mia de Madrid aquell mateix any.

El 1878, els catedràtics de la ESVM JuanTéllez Vicén i Leoncio Francisco Gallego,impulsen la creació d’una nova Acadèmia La

Unión Veterinaria, sociedad científico-pro-fesional (1878-1889). Aquesta nova institu-ció coincideix amb una eclosiód’associacions científiques d’estudiants. Sen-yalarem, entre elles, Los Escolares Veterina-rios (1878) amb la revista La VeterinariaEspañola com a òrgan d’expressió. RafaelEspejo y del Rosal crea la Academia Mé-dico-Veterinaria (1878), una còpia de laUnión Veterinaria; el seu òrgan d’expressióserà La Gaceta Médico-Veterinaria.

Totes aquestes institucions acabaran unint-se en l’anomenada Liga Nacional de los Ve-terinarios Españoles, segons acord adoptaten el Primer Congrés dels Veterinaris Es-panyols, celebrat el 1883. Cap a la fi delsegle, Eusebio Molina Serrano, veterinarimilitar, promou l’Academia científico-pro-fesional veterinaria (1897), dins la SocietatMadrilenya “El fomento de las Artes”.Aquesta Acadèmia desapareixerà el 1901.

L’Acadèmia a CatalunyaAmb el començament del nou segle, les Aca-dèmies són substituïdes pels Congressos deVeterinaris i per la creació i organització delsCol∙legis Oficials de Veterinària. Aquestesnoves organitzacions assumiran totes els acti-vitats que havien fomentat les Acadèmies.

Roca Torras (1992), en la seva tesi doctoral,ens aporta àmplia informació sobre els pre-cedents de l’Acadèmia a Catalunya. Serà,però, en el segona meitat del segle quan, alCol∙legi de Veterinaris de Lleida es fundal’Acadèmia Veterinària de Lleida (1947).Les seves activitats es mantindran fins al1954 quan surt del Col∙legi i, amb el nomde Tertúlies Veterinàries, s’integra a l’Insti-tut d’Estudis Ilerdencs (IEI), dins del Pa-tronat Josep Mª Cuadrado d’Estudis Localspertanyent al Consejo Superior de Investi-gaciones Científicas, però sempre depenentdel Col∙legi de Veterinaris. El 1963, la pro-posta del veterinari Ramón Anadón Pintó,Conseller de l’IEI, es crea la Secció d’Estu-dis Veterinaris de l’IEI.

21_ L’Acadèmia: Origen i creació 141

La redacció d’aquest escrit s’ha fonamentat en les lectures que recomanem a continuació:- Llupià i Mas J. (2000) Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya. A: Cent Anys (1900-2000). Llibre del Centenari del

Col∙legi Oficial de Veterinaris de Barcelona. Pulso Ediciones S.A. pp. 122-3- Roca Torras J. (1992) Historia de la Veterinaria en Catalunya (1400-1980). Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

Vol 2, pp. 252-262- Vives Vallés, MA. Las Academias de Veterinaria. Discurso de ingreso como académico de número en la Academia de Ciencias

Veterinarias de Extremadura. Badajoz, 24 d’abril de 2001.

Ja des de l’any 1951, un grup de joves veterinaris es comprometen a reunir-se periòdicamentorganitzant conferencies i reunions sobre temes professionals. Uns anys més tard, el 1953, ungrup de veterinaris relacionats amb l’Escorxador de Barcelona creen el Seminari de CiènciesVeterinàries de Barcelona on organitzen conferències i sessions tècniques. Fixen la seva seu alCol∙legi de Veterinaris de Barcelona. El primer Consell escollit per votació fou el següent:President, Josep Sanz Royo; Vicepresident, Ramón Danés Casabosch; Secretari, Josep Este-ban Fernández; Vicesecretari, Antoni Concellón Martínez; i Luís Camacho Ariño, com aTresorer. Aquell mateix any anomenen al COVB “Miembro Protector del Seminario”, per laseva magnífica col∙laboració. Editen la revista “Archivos del Seminario de Ciencias” on publi-quen las conferències del Seminari. Entre les seves activitats volem destacar el “Symposiumsobre esterilidad”, amb caràcter internacional, celebrat els dies 21 i 22 de setembre de 1954.

Finalment, el 1956, el Col∙legi de Veterinaris de Barcelona, sota la direcció de Josep SèculiBrillas, crea sis seccions científiques (Agricultura, Bromatologia, Cirurgia, Reproducció, Pa-tologia i Zootècnica) des de les quals organitzen activitats semblants a les del Seminari. Fi-nalment, el 1960, es fusionen el Seminari i el Col∙legi, formant-se l’Acadèmia de CiènciesVeterinàries de Barcelona. Posteriorment, es crearan noves Acadèmies a: València (1962-64); Andalusia Oriental (1974) i Sevilla (1974). Finalment es crea la Academia de CienciasVeterinarias de Madrid (1975) com a nucli de totes les Acadèmies de Ciències Veterinàriesde l’estat.


22/Medicina holística veteri-nària, una modao una necessitat?En medicina humana i també a veterinària es va imposant la fi-losofia de la cura global de la salut. Els centres de salut mésavançats incorporen el tractament individualitzat de cada pa-cient, combinen els mètodes convencionals i d’alta tecnologiaamb els alternatius i consideren el paper de l’estil de vida coma factor de salut. Al mateix temps, la ciència revela els nexesentre sistemes orgànics que es creien separats, com el ner-viós, l’endocrí i l’immunitari.

22_ Medicina holística veterinària, una moda o una necessitat? 143

M. Il·ltre. Prof. TERESA RIGAU I MASAcadèmic Numerari

La nova medicina, que paradoxalment representa un retorn als orígens de la ciència mèdica, téun cognom: holística.

La paraula holístic ve del grec “holos” que significa Integral, Únic, Tot. Implica la observació de l’es-ser viu des del punt de vista funcional a partir de totes les seves parts i interrelacionar-les unes ambles altres com un tot. Es tracta de un model funcional i no estàtic, integral i no dividit, incloent i noexcloent, ampliat i no limitat, total i no aïllat. Es basa en el principi de considerar l’esser viu des delpunt de vista mental i corporal. La seva finalitat és mantenir la salut i el benestar d’aquest tot.

La medicina holística és una medicina integradora que no rebutja o ignora els procediments con-vencionals, si no que els accepta i aplica. Existeix un tot que és molt més que la suma de les sevesparts. Aquestes parts separades influeixen entre elles i afecten a la integritat de l’organisme i a lesrelacions de l’organisme i el seu entorn. No hi ha res que passi a l’Univers (macrocosmos) senseque afecti a les partícules subatòmiques (microcosmos) i a l’inrevés. A la dècada de 1970, aquestaidea va començar a aplicar-se a la medicina, originant una nova actitud davant la salut i les malal-ties, segons la qual l’estat de l’individu depèn de l’equilibri no només entre el cos, ment, emocionsi relacions, sinó també d’una bona interacció amb l’entorn.

La seva correcta aplicació requereix coneixements, tant de medicina convencional com de medicinanatural. En medicina humana, un 67% de la població espanyola l’ha utilitzada en algun moment,percentatge alt considerant que a Espanya no té cap suport o reconeixement oficial, a diferència delque passa a altres països. La seva incidència a veterinària no es coneix, però és baixa per falta de for-mació i informació tant dels propietaris com dels veterinaris. No hi ha dos animals iguals com tam-poc hi ha dues granges iguals encara que la malaltia sigui la mateixa. Es a dir, el diagnòstic i eltractament han de ser específics per a cada individu o cada col·lectivitat. Un individu és una realitatcomplexa, poliestratificada i polianivellada a on coexisteixen en interacció dinàmica fets estereoti-pats amb individuals, fets heretats amb adquirits, fets genètics amb ambientals, etc.

La clau de l’èxit terapèutic consisteix en desenvolupar un Historial Clínic concloent. Realitzaruna bona anamnesi implica que el professional ha de tenir una curiositat innata i ser capaç d’in-tegrar la seva capacitat d’anàlisi i de síntesi amb un pensament lògic i intuïtiu. Per desgràcia, elsclínics estem acostumats a adoptar uns patrons de pensament excessivament analítics i estereo-

144 22_ Medicina holística veterinària, una moda o una necessitat?

22_ Medicina holística veterinària, una moda o una necessitat? 145

tipats fruit de consignes laborals, socials i so-bretot educacionals que penalitzen el desen-volupament del pensament integral - intuïtiu- abstracte - sistèmic i fomenten, des de lanostra més tendra infància, el creixement delpensament analític-racional-mecanicista-li-neal. És important desenvolupar la possibili-tat de mantenir un estat de relaxament,obertura i flexibilitat mentals, centrats i cons-cients en l’aquí i l’ara, en una mena de jocentre la intuïció i un pensament racional enxarxa o sistèmic, destinat a connectar i inte-grar diferents àrees de coneixement enparal·lel, evitant el model lineal.

És fonamental cultivar la confiança i la segu-retat en nosaltres mateixos, basat en el fruitdel coneixement i del treball. Si no confiemen nosaltres mateixos, cap propietari ho farà. Cal despertar l’olfacte perdut per causes cultu-rals i poder ser una barreja de Sherlock Holmso agent del C.S.I. per un costat, i de chaman-sanador que tots portem en el nostre interior,per l’altre. Moltes vegades, el tipus de pre-gunta determina com serà la resposta. Lesidees preconcebudes, les autopistes mentals,l’ús sistemàtic de la ruta més trillada o les pre-ferències personals, són luxes i incorreccionsque no ens podem permetre a l’hora d’elaborarel diagnòstic. La capacitat de mantenir una ac-titud humil, sense egos davant del secret de lavida és essencial.

El diagnòstic en la medicina holística estàbasat, per tant, en l’interrogatori i la observa-ció. Però es pot ajudar de la Medicina Tradi-cional Xinesa, la osteopatia i kinesologia, perexemple, per determinar els desequilibris ener-gètics i de la tècnica moderna de diagnòstic perdeterminar o corroborar les seves sospites.

La teràpia en medicina holística es basa endespertar l’autocuració, fonamentada en l’exis-tència d’una energia vital o ordre intern quegoverna els processos de l’organisme. Un anticaforisme llatí indica que “Medicus curat, naturasanat”, el que significa, que és la naturalesa delmalalt la que efectua la verdadera curació,mentre que el metge actua dirigint, poten-ciant, entrenant o activant la força curativa o

capacitat regeneradora que té tot organisme,i impedint les circumstàncies que l’alteren.

Com la medicina naturista, la medicina holís-tica considera que no hi han malalties sinómalalts. Un animal perd la seva salut quan elseu organisme, feble, no pot lluitar i vèncer lamalaltia. Així, la causa no es tant el virus X ola bactèria Z, sinó l’estat previ en que es trobal’organisme abans de contactar amb el pato-gen. Primerament, cal establir l’estat de salut-base, es a dir el “terreny” del pacient, parasaber amb quines forces compte per a enfron-tar-se al mal que pateix i el tractament aniràdirigit, en primer lloc, a enfortir-lo.

Hipócrates deia: “Primun non nocere” (primerque res, no perjudicar). La medicina tradicio-nal busca eliminar els símptomes i dolorsmitjançant fàrmacs contraris al procés: an-tiinflamatoris, antibiòtics, antial·lèrgics, anti-gripals. En canvi, la medicina holística norenuncia a la seva utilització, però a més amés, sempre intentarà treballar en pro de lasalut utilitzant tècniques que tractin l’origenprofund de la malaltia, reforçant les forcesautocuratives i buscant l’equilibri intern iamb l’entorn.

El clínic holístic considera l’alimentació i ladieta com una peça fonamental pel correcteequilibri energètic. Com deia també Hipò-crates som el que mengem. Tampoc oblida larelació de l’animal amb el seu propietari i elseu entorn i la influència molt cops negativaque rep. Per a la teràpia, són moltes les tècni-ques que el clínic pot utilitzar per ajudar a l’a-nimal o a la granja, des dels tractamentsenergètics com l’acupuntura, l’homeopatia,les Flors de Bach, el Reiki, l’Ayurveda, la ki-nesologia, la teràpia craneo-sacral, etc. A l’a-plicació de tècniques o tractamentsmitjançant l’osteopatia, la fitoteràpia, l’oligo-teràpia, els productes ortomoleculars, etc..Tots ells pensats en ajudar a l’organisme atornar al seu estat d’equilibri.

La medicina holística, una necessitat?.


23/Opinió sobreel TribunalConstitucional

2_ Opinió sobre el Tribunal Constitucional 147

M. Il·ltre. Dr. MIQUEL ROCA I JUNYENTAcadèmic Numerari

És veritat, sí o no, que el PSOE i el PP vénen incomplint amb la seva obligació constitucionalde conformar una majoria qualificada en el Congrés i el Senat que permeti renovar a quatremagistrats del Tribunal Constitucional amb càrrec va expirar fa dos anys?És veritat, sí o no, que tots dos partits han estès aquell incompliment a la substitució d’unmagistrat del Constitucional que ha mort i han deixat així incompleta la composició de l’es-mentat tribunal?És veritat, sí o no, que no consta que s’hagi iniciat cap investigació sobre les constants filtra-cions sobre les deliberacions del Constitucional, en clara infracció de l’obligació legal demantenir el seu secret i confidencialitat?És veritat, sí o no, que són molts els editorials de diaris que durant els últims tres anys han re-clamat del Tribunal Constitucional que declari la inconstitucionalitat de l’Estatut de Cata-lunya, sense que per això se’ls hagi acusat de pressionar aquest Alt Tribunal?És veritat, sí o no, que en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia i, en menor mesura, en el deValència es reprodueixen literalment articles de l’Estatut de Catalunya que no tan sols nohan estat recorreguts pel Partit Popular, sinó que aquest expressament els va aprovar en elmoment de la seva elaboració en els parlaments andalús i valencià?És veritat, sí o no, que a la Constitució només hi ha dos referèndums vinculants: el de la re-forma de la pròpia Constitució i el dels estatuts de les nacionalitats històriques, de tal maneraque, en el cas de Catalunya, el projecte pactat entre les Corts Generals i el Parlament catalànomés esdevenia llei en la mesura que fos finalment aprovat pel poble de Catalunya?És veritat, sí o no, que ningú pretén que la reforma de la Constitució, una vegada ratificada,pugui ser revisada pel Tribunal Constitucional?És veritat, sí o no, que les regles del joc només es poden invocar pels que compleixen les queels corresponen?Doncs, sí, tot és veritat.


25/Traumatología yortopedia veteri-naria: pasado,presente y futuroCon motivo de los 50 años de nuestra querida Acadèmia deCiències Veterinàries de Catalunya me ha parecido adecuadoescribir estas líneas acerca de una especialidad quirúrgica queya practicamos durante mi inolvidable paso por la UniversidadAutónoma de Barcelona y que seguimos desarrollando en laactualidad.

2_ Traumatología y ortopedia veterinaria 149

La Traumatología originariamente es la parte de la Cirugía que estudia los traumatismos ysus efectos. Para los autores modernos es la parte de la Medicina que estudia las lesionestraumáticas del aparato locomotor.

La Cirugía Ortopédica proviene de “ortopedia” que es arte de prevenir o corregir en losniños las deformidades del cuerpo. (Orthos: derecho, Paidos: niño). Su objetivo es la correc-ción mecánica y quirúrgica de las deformidades del tronco y extremidades.

En la actualidad la Traumatología y Cirugía Ortopédica estudian las lesiones del aparato lo-comotor adquiridas o congénitas en sus aspectos preventivos, terapéuticos, de rehabilitacióne investigación. Su símbolo es el Árbol de Andry (1743). En Veterinaria los especialistas quepractican esta área se les denomina traumatólogos en los países latinos y ortopedas (“ortho-pedic surgeon”) en los anglosajones.

La historia de los dos últimos siglos está llena de autores médicos y veterinarios que aporta-ron su conocimiento para llegar al desarrollo actual. Carl Hansmann (1852-1917), AlbinLambottte (1886-1956), Robert Danis (1880-1962) que publicó, Théorié et practique del’osthéosynthèse, donde habla del manejo de las fracturas y de la “soldadura autógena” comola cicatrización primaria de las fracturas.

En 1943 el Prof. Hans Willenegger operó el perro de su mujer al que colocó un clavo de Küns-tcher con muy buen resultado, siendo una de las primeras noticias de osteosíntesis en veterinaria.

El Prof. Ilizarov en 1950 aportó un gran desarrollo en la fijación externa en el tratamiento delas fracturas. Steinman, Rush y otros diseñaron las agujas y clavos centromedulares. Paraaquel entonces los fracasos en el tratamiento de las fracturas se debían a:• Materiales impropios para implantes• No buenos diseños

Además, la ausencia de cirugía aséptica y de tratamiento de la infección adecuadas conducíala mayoría de las veces al fracaso.

La fundación de la Asociación para la Osteosíntesis (AO) en Suiza en 1958 supo combinarlos cirujanos competentes e investigadores con industriales de la industria relojera para:• Desarrollar las técnicas quirúrgicas.

M. Il·ltre. Prof. FIDEL SAN ROMÁN ASCASOAcadèmic Numerari

2_ Traumatología y ortopedia veterinaria 151

• Desarrollar implantes e instrumentos dealta cualidad.

• Conducir investigaciones básicas en la ci-catrización de las fracturas en el Laborato-rio de Cirugía experimental de Davoscreado en 1959 y dirigido por veterinarios.

En 1969 se creó AO VET (Asociación parala osteosíntesis veterinaria) cuyo segundopresidente fue Wade Brinker fundador dela American Veterinary Orthopedic Societyy miembro fundador del American Collegeof Veterinary Surgeons. Es autor con PierMattei de un libro de ortopedia de peque-ños animales que ha sido reeditado muchasveces y traducido a todos los idiomas.

Los principios AO básicos en el tratamientode las fracturas permanecen actuales ahora:• Reducción anatómica (Especialmente enfracturas articulares)

• Osteosíntesis estable • Preservación de la Vascularización, delHueso y de los Tejidos Blando, técnicaquirúrgica atraumática.

• Movilización precoz activa e indolora.

Los cursos tutelados por la fundación AO eimpartidos a miles de profesionales, han sidoy siguen siendo un referente en la especiali-dad. Por otro lado el desarrollo de investiga-ciones ha propiciado el avance en el concepto,abordaje y tratamiento de las fracturas.

En España el primer curso que se impartióde la fundación AO fue en la Universidadde Zaragoza en 1978 en la cátedra del Prof.Eloy Martin y bajo la dirección del Dr. Mi-quel Luera al que ya pudimos asistir. Poste-riormente se desarrollaron algunos cursos enBarcelona bajo su misma dirección. Una vezen la Universidad Complutense de Madridnos fueron encomendados los cursos, en elaño 1990, que continúan en la actualidad.

La traumatología equina ha sufrido un des-arrollo espectacular en los últimos años, pu-diendo abordar y tratar procesos ortopédicoshasta ahora inalcanzables con procedimien-

tos seguros. El uso de la artroscopia en el tra-tamiento de las lesiones degenerativas equi-nas y la utilización de factores de crecimientoy células cultivadas en el laboratorio ha per-mitido tratar algunas patologías más.

En el campo de la traumatología de pequeñosanimales podemos asegurar que el desarrolloha sido enorme y que la situación actual, conuna única limitación, la económica, está almismo nivel que la Humana, habiéndoseconvertido en rutina en algunas clínicas la re-alización de artroscopias, colocación de pró-tesis o el uso de terapia regenerativa.

La preocupación medioambiental y los conoci-mientos veterinarios nos han llevado al trata-miento de fracturas y patologías esqueléticas enmamíferos salvajes, rapáces y otros pájaros. Laplanificación y cirugía guiadas por ordenador,la cirugía mínimamente invasiva y el desarrollode implantes respetuosos con la fisiología óseaforman parte ya del futuro inmediato.

La formación continuada impartida por lasUniversidades, Consejo y colegios de Vete-rinarios y Asociaciones (SETOV, ESVOT,SECIVE, ECVS, AVEPA,…) tendrán unainfluencia trascendental en el futuro des-arrollo de la especialidad.

En la actualidad el Consejo General de Ve-terinarios está debatiendo acerca de las es-pecialidades veterinarias y dentro de lasespecialidades clínicas no debería de olvi-darse de ésta que aunque es consideradadentro de la especialidad en Cirugía deGrandes o de Pequeños Animales en los co-legios de especialistas americanos y euro-peos, tiene el contenido científico,desarrollo investigador y proyección profe-sional suficientes como para ser consideradacomo especialidad de Traumatología y Or-topedia Veterinarias y ,en este caso, sería-mos pioneros a nivel mundial.

¡Felicidades a todos las académicas y acadé-micos y desear los mayores éxitos y esplen-dor a nuestra Institución Académica!.


24/VivenciasprofesionalesLa mía ha sido una generación (años 1960/2010) especial-mente afortunada en su devenir profesional. Fuimos, no es-pectadores, sino partícipes y muy activos de la totaltransformación de los modelos ganaderos antiguos (de la pri-mera mitad del siglo XX) a los más sofisticados modelos ac-tuales dentro de un contexto de explotaciones intensivasmasificadas e industrializadas, que constituyen el tejido zoo-técnico actual.

24_ Vivencias profesionales 153

M. Il·ltre. Sr. JOAN SOLA I PAIRÓAcadèmic Numerari

Pero al compás de este cambio, fuimos también capaces de propiciar otro, en paralelo en laspropias estructuras internas profesionales, totalmente necesario para dar respuesta al pri-mero y que transformó la veterinaria desde sus bases, abriéndola a la sociedad con el ampliogrupo de funciones que conforman la veterinaria moderna actual.

Durante estos años, la sociedad dejó el modelo económico de ”supervivencia”; consumir lonecesario para sobrevivir pasando a la sociedad del desarollo, del progreso, del ocio, del con-sumo y del bienestar dentro del cual la población buscó preferentemente el máximo disfrutematerial (edonismo) en cada una de sus facetas vitales: comer, vestir, ocio, comportamientossociales,... etc, dentro del marco de un consumismo desenfrenado. Se pasó, por lo que a nos-otros concierne, de comer justo lo necesario a comer en demasía y sobretodo buscando elplacer en la comida, al margen de la salud y de las necesidades nutritivas. Recordemos a esterespecto que de los 15-20 kilos de carne consumida por habitante/año en los años 50 hemospasado a más de 90 kilos en los últimos años, no incluidos los huevos y lácteos; consumimosgrandes cantidades de proteínas cárnicas mientras nos analizamos, eso si, constantementenuestro colesterol. Nadie quiere hoy recordar a los productos vegetales, cereales oleaginosasque ingerían nuestro progenitores y en cambio sí los mismos productos transformados encarne o jamón, en un proceso de pésima eficiencia en el que necesitamos de dos a seis kilospara producir un kilo de carne en función de la especie a la que los dediquemos, pollo, cerdo,vacuno de carne.

Pero, atención, con tanto bienestar material, caímos a menudo en carencias afectivas, y tuvi-mos que recurrir a los animales, que ya Descartes llamó “buenos” o de compañía, en contra-posición de los “malos“ pero ”útiles“, que este mismo filosofo colocó fuera de nuestro circuloinmediato, pero no demasiado lejos para que pudieran nutrir nuestras despensas o ayudarnosen ciertos menesteres.

154 24_ Vivencias profesionales


Nos cruzamos en este recorrido, y dentrodel mismo contexto, con la llamada Socie-dad urbana; todo el mundo buscó las gran-des ciudades que ofrecían mejores serviciosy mejores condiciones de vida, pero faltabaen ella el cántico de los pájaros y la presenciade todo tipo de mamíferos que acompañanla vida rural; hubo que incorporarlos a lamisma. He aquí las razones por las que estosanimales entraron en el acervo urbano cons-tituyendo un elemento más dentro de la so-ciedad actual con todas sus necesidades eincluso derechos.

Y para terminar con estos cambios, apare-cieron los animales de deporte y ocio queacabaron por conformar el perfil total de lasociedad del bienestar.

Todos nos apuntamos corriendo a este mo-delo de sociedad que exigía mínimos esfuer-zos y grandes retornos. Olvidamos que lafelicidad es tan solo un estado de transiciónfugaz dentro del que ha caracterizado siem-pre a la humanidad de trabajo, esfuerzo yangustia. Los indicios de estos últimos años,e incluso meses, parecen indicar que estemodelo no es ya sostenible y que habrá quebuscar otras formas que nos permitan con-servar unos mínimos del anterior para pasara uno nuevo en el que la sostenibilidad de-finirá sus parámetros. Este nuevo conceptorequerirá profundos cambios en nuestrosmodelos de vida y en nuestro caso ganaderosy profesionales.

Con este pequeño resumen se darán cuentade la cantidad de retos a las que la veterina-ria se ha tenido que enfrentar en un periodotan reducido de tiempo.

Veamos después de esta breve pinceladacomo se ha adaptado nuestra profesión ynosotros mismos a estos vertiginosos cambiosde nuestra sociedad en el ultimo medio siglo.

Hasta los años 60 dels siglo pasado no habíaen nuestro entorno mas que una veterina-ria, la adscrita a la función publica y depen-diente de su erario, que ejercía sus funcionesen demarcaciones territoriales cerradas(partidos veterinarios) que incluían con fre-cuencia más de un municipio en el ámbitorural, mientras que en el urbano eran varioslos partidos que coincidían dentro de unmunicipio; era una veterinaria dedicada bá-sicamente a la salud pública (mercados ymataderos) y a los movimientos pecuarios(policía sanitaria). Coincidió esta veterinariacon la época de la economía de subsistencia.

Fue a partir de entonces con la llegada de losprimeros turistas, el plan de estabilizaciónde 1959 (que sacó a España de la bancarrota)y la recuperación Europea tras la última gue-rra que empezamos nuestro desarrollo y conél el nacimiento de una avicultura e inme-diatamente después una porcicultura que fa-cilitó en terminos alimenticios estedesarrollo. Nunca reivindicaremos suficien-temente el papel clave que nuestra profesióndesempeñó en esta eclosión. Eran horas deplétora profesional, pero que los nuevos pla-nes de estudio de seis años a partir de 1952,habían preparado concienzudamente; supi-mos estar sobre el terreno al lado de em-prendedores y muchas veces comoemprendedores para desarrollar una ganade-ría cuyos productos la sociedad le deman-daba. Fue el nacimiento de otro veterinariacomo profesión liberal, en contraposición ala veterinaria de función pública. Este cam-bio, intraprofesional, para mí ha sido uno delos factores claves en el desarrollo profesio-nal del ultimo siglo.

156 24_ Vivencias profesionales

Esta veterinaria que había sido formada aca-démicamente para atender a un animal en-fermo (médico veterinario), lo que exigíatan solo dotes de observación y de encuesta(anamnesis) se veía enfrentada a grandes co-lectividades en las que simultaneaban ani-males enfermos, problemas de alimentación,de alojamiento, de manejo (personas que loscuidaban). Tuvo que aprender rápidamentea manejar esta complejidad, a gestionar estasexplotaciones en las que había no solamenteproblemas sanitarios. Lo hizo con rapidez yeficacia creando primero generalistas de es-pecie y a continuación especialistas dentrode cada una de ellas. Este ha sido nuestroéxito, generalistas de cerdos, aves vacuno yexpertos en alimentación, enfermedades, ge-nética,..., etc.

Todo este gran desarrollo de la estructuraveterinaria dedicada a los animales de renta,tuvo que hacerse sin antecedentes, ”sin refe-rencias”; nada estaba escrito, nada se sabía,(excepto en avicultura donde en EstadosUnidos se había producido un cierto des-arrollo previo); había que crear un cuerpo dedoctrina y este fue el reto. Yo mismo re-cuerdo mis viajes a Dinamarca y Suecia en lapost licenciatura para estudiar in sito la po-sibilidad de adaptación a la Comarca deOsona de sus rudimentarios sistemas delimpieza, de pocilgas, de cierta dimensión ycon suelos de cemento y pajas (sistemasDanés, Sueco).

Improvisábamos cada día, innovábamos anuestra manera, guardando constantementeen la memoria lo que la observación diarianos había demostrado positivo. Así aparecie-ron las salas de maternidad por grupos deedad, los lotes de engorde unidad, dentro degrandes naves en las que se podían aplicarconceptos industriales en la alimentación ymanejo. Esta fue la aportación de la Comarcade Vic a la porcicultura moderna; su primeraexpresión data de 1982. Así se empezó la críaen tandas, evitando las multiedades y sus ca-lamitosos efectos sanitarios bajo un mismotecho (esquemas en vagón de tren).

En esta época, hubo en los veterinarios deejercicio libre, encuadrados en bufetes, con-sultorios, centros profesionales y sobre todoalrededor de empresas ganaderas, mucha au-toformación, mucha innovación y poca ru-tina; y he de confesarlo, una gran satisfacciónen el trabajo realizado dentro de un marcode gran libertad en las normas legales. Seproducían diagnósticos en la explotaciónque iban acompañados de soluciones inme-diatas aún corriendo riesgos pero con unaagilidad que superaba los problemas; caren-tes de los actuales apoyos de todo tipo exis-tentes en la actualidad que aseguran eldiagnóstico en detrimento de la prontitudnecesaria en los grandes problemas sanita-rios de las grandes colectividades.

Prosiguiendo con el desarrollo de la socie-dad llegaron los animales de compañía po-pularizándose a la vez los de deporte, nuevosretos que se afrontaron sin más anteceden-tes de nuestra presencia de siempre en loszoológicos; el éxito fue tal, que las clínicasveterinarias de pequeños animales y suscomplementos invadieron nuestras más re-cónditas poblaciones y no digamos las gran-des ciudades en una época de “boom”turístico. Hoy trabajan en este campo másde 20% de la población y es donde se han lo-grado cuotas mas altas de especialización yde buen hacer. Creo que gracias a esta activi-dad, se ha absorbido “el boom” de nuevosprofesionales que la masificación de Faculta-des ha creado.


Toda esta ganadería, bien implantada en España y en la Europa de los quince a la que nos ad-herimos en 1986 obedecía en realidad a uno de los mandatos hechos por el Tratado de Romaen su inicio al sector primario, de producir, producir y producir; con ayudas al mismo paraasegurar las grandes necesidades de productos agrarios que se preveían para una zona de cre-cimiento acelerado. Así creciendo llegamos a Europa y vimos como nuestro mercado se habíaampliado de 40 a 300 millones de consumidores; ¿quien no creía que había que seguir cre-ciendo para proporcionar a la rica Europa productos que ella con seguridad no querría pro-ducir?.

Llegados al presente siglo la demanda empezó a dar señales inequívocas de saturación frentea una oferta que la superaba en Europa ampliamente (entre un 5/10%) en muchos productoscomo la carne de cerdo (en España un 30/35% ). De esta forma tan simple y sin darnos cuentahemos llegado a unos excesos notables en la producción de productos ganaderos frente a unademanda estancada. Esta es la situación actual.

Ha sido la globalización la que nos ha hecho ver que mientras en unas zonas (las del primermundo desarrolladas) sobraban todo tipo de bienes en otras (las más) estaban aún en la po-breza o en una economía de supervivencia, con evidente desigualdad en el reparto de los co-rrespondientes recursos globales.

Y henos aquí al final de nuestro recorrido contemplando atónitos y estupefactos el anunciopor parte de los sesudos y pertinentes expertos, del estancamiento, cuando no del final delEstado del Bienestar, con drásticas reducciones en el consumo de bienes de todo tipo y sobretodo en nuestro caso de bienes alimenticios.

¿Como va afrontar la veterinaria este nuevo reto que supondrá a corto plazo una contracciónde la producción ganadera en nuestro entorno inmediato y su desplazamiento a zonas másnecesitadas de sus productos?

¿Que pasará a medio y largo plazo con tantos millones de pollos, de gallinas ponedoras y conlos 700 millones de cerdos actualmente presentes en el planeta y en clara competencia consus habitantes en la captación de recursos agrarios para su alimentación?.

¿De donde sacara el Planeta Tierra alimentos no, para ya los 6.500 millones de habitantesactuales sino para los 9.000 millones previstos para la década de los 50, con tan solo un 4%de su superficie útil para agricultura?

¿Con qué rapidez nos veremos obligados a cambiar nuestro habitos alimenticios claramentederrochadores en términos económicos y poco saludables en terminos de salud?.

Tengamos en cuenta que en España se consumieron 105 gramos de proteína animal el últimoejercicio, lo que supone multiplicar por 4 los 28/30 gramos diarios recomendados por los or-ganismos internacionales pertinentes, FAO, OMS.

Pero estas pueden suponer otras historietas a vivencias a contar de aquí unos cuantos años,pero que haríamos bien en replantearnos ya.


26/Els veterinaris com garantsd’els aliments i de les zoonosisLes zoonosis o malalties comunes entre els animals i l’home.Malalties comunes i, per tant, transmissibles entre una i altraespècie. La pròpia Organització Mundial de la Salut ( OMS ) re-coneix que n’hi han unes 300 de zoonosis. Deu n’hi do ¡Aquesta xifra dona indicació de la importància, al menys nu-mèrica, de aquests fenòmens.

26_ Els veterinaris com garants d’els aliments i de les zoonosis 159

M. Il·ltre. Prof. JOSEP TARRAGÓ I COLOMINASAcadèmic Numerari

Darrerament, fins i tot, han aparegut nous conceptes, com el de les ‘zoonosis emergents’, o in-clús ‘re-emergents’ com cita el Dr. Àngel Lázaro Porta, entenen aquestes com a patologies queprocedeixen dels animals i passen a l’home i que si bé no eren desconegudes si que es mante-nien, o es creia que es mantenien, estrictament dins les poblacions animals de procedència.

Potser la malaltia que més caracteritza aquest concepte de zoonosi emergent es el Síndromede la Immuno Deficiència Adquirida, el SIDA, amb efectes i impactes coneguts. Altresexemples d’aquestes entitats nosològiques que han merescut recentment l’atenció dels mit-jans de comunicació son l’epidèmia de grip o influença porcina a Mèxic o, fa més temps,l’Encefalopatia Espongiforme Bovina o comunament coneguda com a “mal de les vaquesboges” que va causar un alarma força important i una caiguda del consum de carn, al nostrepaís, de l’ordre del 30 %. Consum que no es va recuperar fins al cap de dos anys.

I ja que parlem de consum i efectes sobre la producció permeti’m fer una segona pinzellada.Es refereix al paper, menys conegut segurament, però singular i únic al món, que la veterinà-ria del nostre país ha jugat en el desenvolupament ramader a casa nostra i, en conseqüència,en el proveïment de fonts de proteïna a la població.

Aquesta singularitat té les seves arrels en la dècada dels 50-60 quant s’inicia i expandeix laindústria avícola i, més endavant, la porcina. El naixement - a Catalunya principalment - delque ha arribat a ser una potent indústria va ser estimulat per una economia en expansió on elcreixent poder adquisitiu de la població va fer pujar la demanda de productes d’origen ani-mal, tibant de tota la cadena productiva. Aquesta expansió va tenir el seu substrat físic terri-torial en una agricultura familiar, de secà, més aviat pobra, amb estructures poc adequades(finques petites) que van trobar en el component ramader un complement perfecte. La fortademanda de capacitats tècniques i professionals per aquesta evolució, rapidíssima - Espanyaes va convertir en pocs anys en un dels majors productors i consumidors d’ous i carn de po-llastre d’Europa – es va cobrir amb una munió de veterinaris recent llicenciats que estavenpatint els efectes d’una plètora universitària, agreujada per la dràstica i obligada caiguda del’ús d’animals en les tasques de treball i transport.

160 26_ Els veterinaris com garants d’els aliments i de les zoonosis

Resumint, una colla de coincidències: ex-pansió econòmica, industria en creixement,plètora , podríem afegir també capital i tec-nologies disponibles, etc – van contribuir aque la professió veterinària tingués un paperprotagonista indiscutible en el naixement icreixement del potent sector de la produccióanimal moderna a Espanya. I es singularperquè aquest protagonisme dels veterinarisno s’ha donat en cap altra país del món. Espodria dir, manllevant un concepte de l’eco-logia moderna, que van ocupar un nínxolecològic.

Permeti’m que, aprofitant que està avui aquíentre nosaltres, faci referència a una de lespersones que millor encarna aquest paper depioner, d’obrir camí, en l’aplicació de nousconeixements i tecnologies que van contri-buir a fer gran aquesta indústria. Em refe-reixo al president d’Honor de la nostraAcadèmia de Ciències Veterinàries, l’admi-ra’t i estimat Prof. Dr. Francesc Puchal iMas, membre també de les Acadèmies deFarmàcia i Reial de Medicina. Ell d’una ma-nera destacada més molts altres també, lògi-cament, van protagonitzar aquesta història.

Aquests nous camps conquerits, tornant araal que deia al començament, no son camps oàmbits “reservats” a tal o qual professió o ti-tulació acadèmica. En aquest cas la nostra.Son nous camins i possibilitats on la capaci-tat de competir vindrà determinada per d’al-tres elements que no pas el mer currículumacadèmic al sortir de les aules universitàries.Entre d’ells, la capacitat de formar-se contí-nuament, de reciclar-se, de participar en lacreació i de seguir l’evolució i progrés del co-neixement.

I ja que parlem de la importància del conei-xement, no vull acabar aquesta intervenciósense dedicar uns darrers minuts a fer unabreu reflexió sobre aquest concepte. Es clar per a molts analistes i pensadors quela societat actual està evolucionant cap elque s’ha vingut en anomenar ‘societat delconeixement’. És a dir, aquella societat en laque la disponibilitat i accés als coneixements( en sentit ampli ) serà un element cabdalper tal de poder assegurar el progrés econò-mic i el benestar social dels pobles.

¿I quan parlem de coneixement, en sentitampli, què volem dir?

Volem dir que hem de contemplar des delspropis processos de generació d’aquest co-neixement ( la recerca, el desenvolupamenttecnològic, la creació científica ), fins latransmissió d’aquest coneixement ( a travésde mecanismes de transferència o a travésdels propis ensenyaments regulat i no regu-lat , en tots els seus àmbits ) i també la difu-sió del coneixement a capes molt amplies dela població.

Sovint es parla de la investigació i el desen-volupament tecnològic com una eina im-prescindible per guanyar competitivitat i permodernitzar un país. Tradicionalment Ca-talunya, i Espanya també, no s’han destacatper fer un gran esforç en I+D. El ràtio co-munament acceptat que s’utilitza per com-parar l’esforç en investigació es el del % de lainversió sobre el PIB (Producte InteriorBrut). Catalunya i Espanya estan lluny de lesxifres a les que estan les àrees més desenvo-lupades del món. I quan les coses van maldades son els primers capítols en ressentir-se’n. Vegis sinó com fa pocs dies els titularsdels principals mitjans de comunicació esfeien ressò de les retallades pressupostàriesdel Ministeri de Ciència i Innovació.

Tampoc les nostres empreses han destacaten el procés de generació de nous coneixe-ments. Més aviat han estat incorporadoresde tecnologia. Les dades estadístiques sobre

26_ Els veterinaris com garants d’els aliments i de les zoonosis 161

patents ho certifiquen. A vegades s’oblida que si no es disposa de capacitat científica pròpiafins i tot se’n ressentirà la capacitat d’adaptar tecnologia aliena. També se’n ressentirà la for-mació dels nostres llicenciats i enginyers si els centres universitaris no són alhora, a més denuclis d’ensenyament, nuclis també de creació científica. Finalment, i per acabar aquesta re-flexió, en el món en que estem, dinàmic i canviant, ens podem trobar amb problemes i con-juntures no esperades. Casos que s’han viscut en els darrers anys, com alguna de les zoonosique he citat, demostren l’interès de disposar, ben a prop, d’estructures científiques amb capa-citat de resposta i consell.

Ens cal per tant, com a país, disposar d’un sistema fort de generació de nou coneixement i detransmissió, transferència dels resultats i avenços.

Però no només cal un sistema fort sinó també cal que sigui un sistema obert a les influènciesexteriors. Com diu Henry Chesbrough, Professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley ipare del nou concepte de l’open innovation, , en un mon on el coneixement està àmpliamentdistribuït cal tenir les fronteres obertes mes que mai i les entitats, les empreses, els països nopoden dependre estrictament de la seva pròpia investigació i creació científica, s’han d’obrir,han de fomentar l’intercanviï i han de provocar la caiguda de totes les limitacions i barreres alflux intern i extern d’informació.

Ens cal doncs fer créixer dins la nostra societat aquest estímul pel coneixement, per progres-sar intel·lectualment, per obrir-nos, participar activament d’aquesta societat del futur. I perassolir aquest objectiu cal que s’hi impliqui tota la societat, no només les diferents instànciesgovernamentals.

Es crec en l’assoliment aquest gran objectiu on també les acadèmies de ciències hem de con-vergir i treballar, emfatitzant, de manera significativa, la visió inter-acadèmica i reclamant iexercint el paper que ens toca en aquest procés d’estendre el concepte científic i del coneixe-ment com a eines bàsiques pel futur. Per tant, benvolgudes autoritats i col·legues acadèmics,amigues i amics, acabo fent una crida a tots plegats a tenir un paper actiu en tot aquest pro-cés, a fer-ho deixant de banda els aspectes més gremialistes de cadascú, i tot cercant, en canvi,l’aproximació més profunda i, alhora, més general i transversal.


27/Anys d’especialitatal costat del'AcadèmiaEs pot dir que durant aquests 35 anys, professionalment, nom’he dedicat a res mes que a atendre la consulta de gossosi gats i a escoltar els seus propietaris. Recordo perfectament la primera vegada que em vaig enfrontar tot sol a una consulta d’urgència.

27_ Anys d’especialitat al costat de l'Acadèmia 163

M. Il·ltre. Dr. ALExANDRE TARRAGÓ I RIVEROLAAcadèmic Numerari

Eren més o menys les dotze de la nit, es tractava d’un cocker que tenia desde feia dies un pro-blema d’obstrucció: dos pinyols de préssec al budell prim que vaig treure. Eren les 7 del mati ijo estava al costat de l’animal, vetllant-lo i observant com s’anava recuperant. Va ser la mevaprimera urgència sol, a l, el que havia de fer a cada moment, i va conduir els meus primerspassos amb paciència i dedicació, cosa que li agrairé tota la vida.

Poc a poc vaig descobrir que on em movia millor era en el quiròfan, i va despertar en mi unapassió per la cirurgia. Això ja em venia dels meus anys d’estudiant, quan a la Facultat de Ma-drid vaig poder estar intern a la Càtedra de cirurgia els tres últims anys de carrera.

Acabats els estudis i , ja a Barcelona, va començar la meva aventura personal. Jo creia que elmeu futur es trobava en el món dels petits animals i sobretot en la cirurgia, però calia fermans i per això, amb el meu amic Antoni Prats ens vàrem fer un tip d’operar gossos trauma-titzats que recolliem a la Societat Protectora d’animals, dissabtes... diumenges... era igual, elmés important era tenir la possibilitat d’operar. Vàrem anar creixent en pràctica i en nombrede casos operats. Gràcies als coneixements de francès, podíem anar a França a cursos i cursetsen els que vàrem aprendre els nostres primers passos en ortopèdia i traumatologia.

La primera o segona xerrada que vaig donar a la meva vida, va ser a l’Acadèmia de CiènciesVeterinàries que aleshores era de Barcelona. Vaig parlar d’ortopèdia i traumatologia del gat,matèria que m’ha seguit acompanyant al llarg de la meva vida professional fins avui. Peraquesta xerrada em van concedir el diploma d’acadèmic numerari.

La meva vida professional va canviar quan es va fer a Barcelona el Congrés Mundial de PetitsAnimals, el 1982. El Dr. Miquel Luera em va venir a trobar en el mateix congrés per oferir-me formar part de la junta d’AVEPA que ell presidia. Conèixer a Miquel Luera va ser trobarun gran amic, el meu millor mestre i, en molts moments, aquell germà gran que sempre desit-ges tenir dins de la professió. Em va oferir els seus coneixements, les seves relacions dins de laprofessió i la seva amistat. Al seu costat vaig aprendre moltissim.

164 27_ Anys d’especialitat al costat de l'Acadèmia

Poc a poc vaig anar desenvolupant l’especia-litat, i desseguida vaig entendre que totsaquells gossos que operàvem, un cop ope-rats, havien de ser ajudats a recuperar lamassa muscular, la funcionalitat, etc. Per ca-sualitats de la vida, vaig conèixer el Dr.Cai-xell, director de l’Escola d’Estomatologia deBarcelona, qui em va introduir en la tècnicade la teràpia làsser, que va ser la primeraforma de fisioteràpia que vàrem aplicar alsnostres pacients.

Amb el Dr. Miquel Luera, vàrem començara desenvolupar diferents aparells de fixacióexterna. Era una època en que dominava lafixació interna -la tècnica promoguda perAO-. Nosaltres, juntament amb Joan Oms,ingenier tècnic industrial i creador del fixa-dor que portava el seu nom, vàrem introduirmolts canvis en la manera de pensar des delpunt de vista ortopèdic, tot dissenyant un fi-xador semi-elàstic, el foncionament del quales basava en la Biologia del focus de fractura.

En aquella mateixa època vem tenir la sortde conèixer al Dr. Gabril Ilizarov, que ens vaconfirmar quins serien els canvis que esde-vindrien en la fisiologia i la biologia delfocus de fractura. Aquesta època va ser moltimportant, ja que vem canviar conceptes idogmes de la traumatologia. No va ser fàcil,però un cop més l’Acadèmia ens va donarl’oportunitat de transmetre aquests canvis almón veterinari. Les reunions compartidesMèdico-Veterinàries van servir per reafir-mar aquests conceptes i aprendre’n d’altresgràcies als nostres companys de medicinahumana. En primer lloc, el Dr. Josep Pous iel Dr. Raul Puig-Adell ens van introduir enel món de l’artroscòpia. Una vegada més,l’Acadèmia ens va servir per parlar per pri-mera vegada de la possibilitat d’estudiar lesarticulacions del gos per via artroscòpica il’Artroscòpia va entrar en els nostres plansde treball.

Més endavant vàreig conèixer a veterinaris imetges que van deixar en mi una gran em-premta: Meynard, Perot, Bardet, Drappé,Ferretti i mestres com el Dr. Lazo Zibi-kowsky, De Pablos, Marti, Cañadell... totsells de l’època en que es començàven a fer elsallargaments ossis als acondroplàssics.

L’especialitat va anar agafant força. Vàremtenir una època llarga en la que el poder ad-quisitiu era alt i, en conseqüència, el clientvolia i podia demanar més coses.

27_ Anys d’especialitat al costat de l'Acadèmia 165

Vàrem conèixer el Dr. Cugat i a un grup de gent molt jove però amb molta empenta. Era l’e-quip de cirurgia de la Facultat de Veterinària de València: José María Carrillo, MònicaRubio, Joaquin Sopena i llicenciats novells com Ivan Serra i Carme Soler, qui van ser els pri-mers en llegir una tesi doctoral sobre l’actuacio dels factors de creixement en el cartíleg.

Durant aquest llarg viatge hem anat deixant amics i compayns pel camí: Miquel Luera, RaulPuig-Adell, Dr. Lazo Zibikowsky. Ens vàrem anar allunyant de grups amb els que haviemperdut afinitat i van anar naixent nous projectes als quals dedicar temps i il·lusió: “(trauma-tologiaveterinaria.com)” i la fundació Garcia Cugat, els dos projectes més engrescadors queactualment omplen d’il·lusió el nostre horitzó professional.

Amb els companys Diego López Nájera, Xavi Totusaus, Àngel Durán, formem l’InstitutVeterinari d’Ortopèdia i Traumatologia (I.V.O.T.) “(ivot.net)” que s’encarrega de difondrela informació i l’actualització de les noves tècniques d’ortopèdia i traumatologia arreu delmón, via on-line. Amb el Dr. Wences Espinosa, anestessista i especialista en dolor, amic detota la vida i company de bicicleta, entre pedalada i pedalada, hem après des de fa ja trentaanys, el respecte per l’anestèssia i el dolor, i a aplicar les noves tècniques i teràpies de les queens té puntualment al dia.

Quan miro enrere i veig el que s’ha fet, sóc capaç d’adonar-me del que queda per fer.Amb aquest escrit, només he volgut palesar l’espai tan útil i necessari que ocupa l’Acadèmia,com a institució capaç d’acollir les inquietuts, les il·lusions i els nous projectes. Jo em sentofruit de l’Acadèmia. Des que vaig començar, l’Acadèmia m’ha brindat l’oportunitat de trans-metre en diverses xerrades i cursos els resultats del meu treball i la possibilitat de relacionar-me amb professionals de tota mena, dels quals he pogut aprendre per poder ensenyar.

Sóm encara molt joves, cinquanta anys d’una institució és estar al començament del camí, ensqueda molt per donar, per oferir, per agrair, per lluitar i per rebre a fi de que les nostres espe-cialitats siguin millors, emparades des de l’Acadèmia.

Només resta felicitar-nos per aquests 50 anys dels que he tingut la sort de viure’n 35, delsquals, sis van ser d’una participació molt activa formant part de la junta que va presidir el Dr.Miquel Luera.

Felicitats Acadèmics!, felicitats veterinaris de Catalunya! i felicitats a la professió Veterinàriaque fa que cada dia ens llevem pensant en veure, tractar i sobretot ajudar, als nostres animalsde companyia i els seus propietaris.


28/Perill d’extincióde lesexplotacionsagro-pecuariesEn uns moments de baixa rendabilitat de les explotacions agrí-coles i ramaderes per pesar sobre elles una sèrie de circums-tàncies negatives, com els alts preus de les matèries primeresnecessàries per mantenir l'agricultura i ramaderia de produc-ció, els ajustats preus de venda dels productes (fruita, llet,carn), i’elevat cost de la mà d’obra, la presència de plagues imalalties diverses que seran cada vegada més abundoses amesura que es vagin prohibint els fitosanitaris en els cultiusagrícoles i l’ús d’antibiòtics en la producció animal; a l’escas-setat d’aigua que fa que molts conreus siguin menys renta-bles; a les rigoroses mesures impositives de la UE sobrebenestar animal, bioseguretat, protecció del medi ambient,etc. queden a l’aire dues paraules que cal posar-hi atenció: Sostenibilitat y Condicionalitat.

28_ Perill d'extinció de les explotacions agro-pecuaries 167

M. Il·ltre. Dr. MATEO TORRENT I MOLLEVIAcadèmic Numerari

Són sostenibles, avui, totes les explotacions agro-pecuàries?. Si en el context actual en que esdesenvolupen caldrà que desaparèixin el 50% per falta de rendabilitat, qué passarà quan calguiaplicar de veritat totes les normes sobre bioseguretat, benestar animal, transport i protecciómediambiental que es proposen a Brussel·les?

Però, qué és la condicionalitat?. Un conjunt de normes referides als ámbits del medi am-bient, salut pública, sanitat animal, mesures fitosanitàries y benestar animal, que agricultors iramaders caldrà que respetin per poder rebre les ajudes de la PAC.

Es l’actual reforma de la Política Agrària Comuna (PAC), mitjançant el Reglament CE1.782/2003, que obliga als agricultors i ramaders dels Estats membres a assumir aquest nouconcepte de condicionalitat.

Es clar que la finalitat que es pemegueix és a favor d’una agricultura menys agressiva des delpunt de vista mediambiental, i a favor de les exigencies de la societat de demanar uns produc-tes alimentaris de més qualitat.

I l’objectiu que es busca amb aquesta condicionalitat és que es compleixin els principis dedesenvolupament sostenible que inspiren la reforma de la PAC. El seu incompliment potveure’s reflexat en una merma en les ajudes o, fins i tot, en la desaparició total en algunscasos.

Si la rendabilitat de les nostres explotacions ja fa un temps que tontolla, només els hi fa faltaaquesta nova amenaça per acabar de caure.

Aquests condicionants, aquestes restriccions, que només s’apliquen a la producció comunità-ria europea, suposen un increment dels costos i , per tant, redueixen la seva competitivitatfront els productes procedents de tercers països, comprometent greument el seu futur. Peraixò es fan imprescindibles les ajudes als productors europeus per compensar aquestes majorsdespeses i poder mantenir la competitivitat dels productes.

168 28_ Perill d'extinció de les explotacions agro-pecuaries

Els polítics europeus s’atenen a tres tipus de raons per defensar la millora del benestar ani-mal. 1) Raons de tipus ètic, per demanar-ho així la societat. 2) Raons de tipus econòmic,dones la reducció de l’estrés incrementa el benestar i la productivitat. 3) Raons de tipus legal,per ser una normativa d’obligat compliment.

A tot això cal afegir una altra nova paraula: TRAÇABILITAT, que és un sistema de controlque ens permet conèixer l’origen i trajectòria deis productes ramaders (carn, llet, ous) al llargde tota la cadena alimentària. Si bé la finalitat és bona (el lema és, del camp a la taula), nodeixa de ser una altra càrrega, una despesa més sobre la producció animal.

El fonament d’aquest objectiu és que aquests aliments d’origen animal siguin produïts peranimals sans i criats en un ambient del major estat de benestar possible, amb una nutrició isanitat correctes, amb absència de incomoditat física, tècnica, de dolor i estrés, i en condi-cions de poder mostrar les conductes fípiques de cada espècie.

Tot això està molt bé, però encareix, sens dubte, els costos de producció. Podra seguir sopor-tant la ramaderia europea aquestes sobrecàrregues per fer-la sostenible, rentable?. Podrà laUE seguir ajudant als productors europeus per mantenir la competencia front els productesamericans o de tercers països que, per ara, no tenen aquestes exigències i càrregues?

I actualment, cal pensar també que la nostra ramaderia catalana, per exemple, necessita unconsum diari d’aigua d’uns 400 milions de litres d’aigua segons els meus càlculs, apart de laque requereixen els conreus agraris d’hortalises i plantes farratgeres, que, tal com es presen-ten les sequeres, l’aigua sera un bé cada vegada més caristiós, que possiblement obligui en elfutur a reduir conreus agrícoles i cens ramader perquè les explotacions es faran inviables.

Si els productes fitosanitaris es prohibeixen en un 80-85%, com creuen a Brussel·les, s’ha cal-culat que les collites de cereals es reduiràn un 20% i les de blat en concret, un 29%, apart deque avui amb l’ajuda dels fitosanitaris la supefície cultivada ja es perd a Europa un 20-40% aconseqüència de les plagues i altres malalties. I no parlem de la fruita, que no arribarà a fi debé ni el 50%.

En quan a la pronibició dels antibiòtics promotors del creixement, que el Reglament de laUE 1.830/03 prescriu aquesta obligatorietat des de l’1 de gener de 2006, els països europeusmés diligents en cumplir aquest Reglament han comprovat que a Suècia els costos de pro-ducció per animal han augmentat entre un 5 i un 8%, degut a un increment de l’índex de con-versió, del temps de cria i de la mortalitat.

A Dinamarca, I’augment dels costos de producció és de 1,04€ per animal, degut a més mor-talitat (0,34€), més medicació (0,30€), més dies d’alimentació (0,24€) i a un increment de lacàrrega de treball (0,16€).

A tot això cal alegir un increment de l’excreció de contaminants, nitrògen i fòsfor, al mediambient que, encara no ha estat prou valorat.

En conjunt, veiem que són ja massa els factors negatins que incideixen en les explotacionsagro-pecuàries, les quals em temo que aviat quedaràn en mans de quatre optimistes o de lamà de Dèu, tota vegada que a Espanya ni ja Ministeri d’Agricultura no tenim.

28_ Perill d'extinció de les explotacions agro-pecuaries 169

Una reflexió finalSi el dirigir o portar una explotació ramadera ho considerem com un negoci, amb les seveshabilitats i competències, possiblement ens interessa pensar en la traçabilitat de l’estratègia obalanç scorecard (BSC). És a dir, que, com empresaris, debem considerar que la traçabilitat noés una imposició oficial, sinó una necessitat per realitzar bé el nostre treball i una garantia perobtenir uns bons resultats.

Per aixo vull comparar ara la traçabilitat amb el BSC, doncs, avui, l’explotació animal es con-cebeix com una empresa més, necessària de indicadors, d’eines de control i de plans de con-trol que permetin aunar el comportament de totes les persones que intervenen en aquestatasca, empresa o negoci.

I, en essència, el BSC d’una empresa és el que permet als seus gestors conduir-la pel camí dela rendabilitat i de l’èxit, a l’igual que les autoritats governamentals pretenen amb la traçabili-tat, que és conduir-la al benestar animal i a la seguretat alimentària, sense deixar que l’em-presa ramadera continui essent sostenible.

29/Estatus yReglaments

29_ Estatuts i Reglaments 171

Resolució de 31 de juliol de 1991, per la qual, havent-ne comprovat prèviament l’adequació a la legalitat,s’inscriuen al Registre d’acadèmies de la Generalitat de Catalunya els Estatuts de l’Acadèmia de CiènciesVeterinàries de Catalunya.

Vistos els Estatuts que s’aprovaren en el Ple extraordinari de data 13 de febrer de 1991, els quals recullenles determinacions que necessàriament s’hi han d’incorporar d’acord amb el Decret 120/1987, de 9 d’a-bril; Vist l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat per la Llei Orgànica 4/1979, de 18 de desembre;el Decret 120/1987, de 9 d’abril, pel qual la Generalitat de Catalunya assumeix les competències exclu-sives en matèria d’acadèmies amb la seva seu central a Catalunya; l’Ordre de 7 de desembre de 1987,per la qual es regula el Registre d’Acadèmies de Catalunya, i el Decret 200/1987, de 28 de maig, sobrereestructuració del Departament de Justícia; Atès que el text dels Estatuts regula les determinacionsprescrites a l’article 4 del Decret d’Acadèmies, i s’adequa a la legalitat vigent; Atès que aquest expedientha estat promogut per persona legitimada, que s’han aportat els documents essencials i que s’han com-plert tots els tràmits establerts; A proposta del Servei de Registres, Notariat i Entitats Corporatives,

He resolt:

1. Declarar l’adequació a la legalitat dels Estatuts de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunyai disposar-ne la inscripció al Registre d’acadèmies de la Generalitat de Catalunya.

2. Disposar que es publiquin els Estatuts esmentats com a annex a aquesta Resolució al Diari Oficialde la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 31 de juliol de 1991

Antoni Castella i RieraDirector general de Dret i d’Entitats Jurídiques

Estatuts

TÍTOL 1Disposicions generals

Article 1. DenominacióL’Acadèmia de Ciències Vete-rinàries de Catalunya, creadamitjançant Decret 221/1990,de 3 de setembre (publicat en elDOGC núm. 1348, de28.9.1990), de la Generalitatde Catalunya, és una corporacióde Dret públic, amb plena per-sonalitat i capacitat jurídicad’obrar per a l’acompliment deles seves finalitats, que es regeixper aquests Estatuts i les dispo-sicions legals que li siguin apli-cades.

Article 2. Domicili socialEl domicili social de l’Acadè-mia i la seu central radiquen al’avinguda de la República Ar-gentina, núm. 21-25, de la ciutatde Barcelona. Això no obstant,i sense que calgui modificar to-talment els Estatuts que la re-geixen, si la Junta de Governho considera oportú per quals-sevol de les exigències nascudesdel mateix desenvolupament del’entitat, o per dedicar-se mésintensament a l’estudi i la in-vestigació de les ciències veteri-nàries, aquesta corporaciópodrà establir-ne, com a com-plementaris del domicili socialcitat, altres que tindran el ca-ràcter de filials o de dependèn-

cies annexes, tant a Catalunya,com fora, sempre que ho co-muniqui als efectes administra-tius oportuns a l’organismecompetent de la Generalitat deCatalunya.

Article 3. Finalitat de la cor-poracióEls fins principals de l’Acadè-mia són l’estudi i la investigacióde les ciències veterinàries; esti-mular-ne el foment i desenvo-lupament a Catalunya;l’assessorament de la Generali-tat de Catalunya i altres orga-nismes públics i privats enmatèries pròpies dels seus res-pectius objectius, segons el queestableix l’article 8 del Decret

172 29_ Estatuts i Reglaments

120/1987, de 9 d’abril, de laGeneralitat de Catalunya; ipromoure l’establiment i des-envolupament de relacionscientífiques i culturals amb al-tres organismes afins, tant na-cionals com estrangers.L’Acadèmia de Ciències Vete-rinàries de Catalunya restaràvinculada al Consell deCol∙legis de Veterinaris deCatalunya com a alt organismeprofessional.

TÍTOL 2 Mitjans institucionals

Article 4. Per assolir les finali-tats anteriors, l’Acadèmia espodrà valer, entre d’altres, delsmitjans següents:4.1 Celebrar, en sessions priva-

des i públiques, debatsdoctrinals, col∙loquis, ex-posicions teòriques i pràc-tiques, cursos monogràfics,seminaris, conferències ialtres actes anàlegs, queversin sobre matèries prò-pies dels objectius corpora-tius.

4.2 Elaborar i desenvolupar in-formes científics, docents iprofessionals, realitzats ainiciativa dels mateixosacadèmics o a instànciad’entitats públiques o pri-vades, i de particulars.

4.3 Emetre dictàmens o asses-soraments acadèmics que lisol∙licitin.

4.4 Organitzar congressossobre ciències veterinàries iparticipar en els convocatsper altres institucions.

4.5 Dotar beques d’investiga-ció i premis a treballs pu-blicats o inèdits sobre

temes veterinaris.4.6 Difondre les activitats de

l’Acadèmia i els estudis pa-trocinats per ella, a travésde l’edició de llibres i revis-tes, i recollir antecedents imaterials per al coneixe-ment de la història i de labibliografia de les ciènciesveterinàries.

4.7 Qualsevol altra activitatsemblant.

TÍTOL 3Mitjans econòmics

Article 5. Constituiran elsfons de l’Acadèmia:5.1 Les quotes ordinàries i ex-

traordinàries, i els dretsd’ingrés o expedició de tí-tols o certificats que laJunta de Govern estableixi,d’acord amb els pressupos-tos corporatius.

5.2 Els honoraris que la Juntade Govern fixi pels dictà-mens, informes i assessora-ments emesos perl’Acadèmia a petició d’or-ganismes o corporacionspúbliques i a instància o enbenefici d’entitats privadesi de particulars.

5.3 Els productes i les utilitatsque li reportin de les sevespublicacions i activitats.

5.4 Les rendes dels seus béns.5.5 Les quantitats que se li as-

signin en els pressupostosoficials de l’Administraciópública.

5.6 Les consignacions que, afavor seu, acordi el ConsellGeneral de Col∙legis Ofi-cials de Veterinaris de Ca-talunya.

5.7 Les aportacions que li con-

cedeixin fundacions, asso-ciacions, empreses públi-ques o privades, i personesparticulars.

5.8 Totes les quantitats que,per altres conceptes, in-gressin a l’Acadèmia.

Article 6. Aplicació delsfonsL’Acadèmia aplicarà els seusfons:6.1 A la impressió de les publi-

cacions que acordi.6.2 A l’adjudicació de premis

en els concursos que con-voqui, i a la donació de lesbeques.

6.3 A la remuneració de tre-balls que, adreçats als finsprimordials de la corpora-ció, cregui necessari o con-venient encomanar laJunta de Govern.

6.4 A les dietes que eventual-ment s’acordin per l’assis-tència dels senyorsacadèmics a les sessions, iper despeses de representa-ció. Quan la Junta de Go-vern acordi conferir larepresentació de l’Entitat aun senyor acadèmic, per auna finalitat concreta, que-darà reflectit expressamentmitjançant el degut certifi-cat de l’acta de la junta onconsti l’acord esmentat, i laquantitat assignada, encada cas, per a la dita repre-sentació.

6.5 A les remuneracions delpersonal, manteniment dela secretaria i dels locals dela corporació.

6.6 A les subscripcions a publi-cacions nacionals i estran-geres, i a l’adquisició de


llibres i documentació.6.7 A l’organització i desenvo-

lupament de les sessionsacadèmiques i, en general,al manteniment i prestaciódels serveis i activitats cor-poratives.

TÍTOL 4Organització de l’Acadè-mia

Capítol 1Composició

Article 7. L’Acadèmia estaràconstituïda per:a) Fins a 50 acadèmics de nú-mero. D’aquests, 42 serandoctors o llicenciats en Ve-terinàries; 2 en Medicina; 1en Ciències biològiques; 1 enFarmàcia; 1 en Dret; 1 engin-yer agrònom, i 2 places mésper distribuir segons les cir-cumstàncies concurrentsentre els candidats que re-sultin més idonis.

b) Fins a 5 acadèmics d’honor.c) Fins a 150 acadèmics corres-ponents.

Capítol 2Acadèmics de número

Article 8. Condicions perl’eleccióSón condicions necessàries perser elegit acadèmic de número:a) Tenir el grau de doctor o lli-cenciat en Veterinària, Me-dicina, Ciències biològiques,Dret o agràries, o estar titu-lat acadèmicament en cièn-cies relacionades amb lesveterinàries, de conformitatamb el que estableix l’apartata) de l’article anterior.

b)Haver-se distingit de ma-nera destacada en la pràctica,investigació i estudi de lesciències veterinàries, o al seuservei.

c) Estar domiciliat a Catalunya,d) Ser proposat per tres acadè-mics de número.

Article 9. Declaració i co-municació de vacantQuan s’esdevingui la vacantd’un acadèmic de número seràdeclarada pel president en laprimera sessió privada que secelebri, i comunicada oficial-ment per escrit als senyors aca-dèmics i al Departamentcompetent de la Generalitat deCatalunya. En la mateixa co-municació es declararà obertal’elecció del nou acadèmic quehagi de cobrir la vacant esde-vinguda. Si la vacant afecta undels vice-presidents, l’esmen-tada comunicació s’adreçarà,així mateix, a cadascun delcol∙legis oficials de veterinarisde Catalunya, perquè procedei-xin a indicar, en les seves pro-postes, el candidat queproposen per a la seva eventualelecció com a vice-president.Aquest candidat haurà de tenir,necessàriament les condicionsde: estar adscrit a un delscol∙legis oficials de veterinarisde Catalunya, i ser ja acadèmicde número de la corporacióacadèmica.

Article 10. Procediment perl’eleccióL’elecció del nou acadèmic esfarà de conformitat amb lesnormes següents:10.1 En un termini no superior

a quinze dies des de la de-

claració esmentada en l’ar-ticle anterior, es podranpresentar, a la Secretariade l’Acadèmia, propostessignades per tres acadè-mics de número a favor delcandidat en qui creguinque hi concorren les con-dicions estatutàries.A les propostes s’adjuntaràuna exposició dels mèrits ihistorial científic i profes-sional del candidat i d’unamanifestació d’aquest perla qual es compromet aocupar la vacant en el casde ser elegit.

10.2 Conclòs el termini de pre-sentació de propostes, elsenyor secretari les traslla-darà a la Secció a què co-rrespongui la vacant per talque, en el termini de vintdies, es retornin, amb l’in-forme corresponent, a laJunta de Govern, la qual,al seu torn, les trametrà atots els acadèmics perquèen tinguin coneixement.

10.3 Un mes després de com-plerts aquests tràmits esconvocarà una sessió pri-vada per tal de procedir,mitjançant votació secretaper papereta tancada, a l’e-lecció del nou acadèmic.Resultarà elegit el candidatque obtingui el vot favora-ble de les dues terceresparts dels assistents.Si cap dels candidats pro-posats obtingués aquestquòrum se celebrarà en elmateix acte una segona vo-tació; si en aquesta hi ha-gués un resultat anàleg,s’anunciarà de nou la va-cant de conformitat amb el


que disposa l’article 9.Els acadèmics l’elecció delsquals sigui aprovada seranipsofacto proclamats elec-tes, cosa que es notificaràtot seguit a ells i a la Gene-ritat de Catalunya.

Article 11. Presa de pos-sessióPer prendre possessió els aca-dèmics de número electes pre-sentaran a l’Acadèmia, en eltermini d’un any després d’ha-ver-los estat notificada l’elec-ció, el discurs de recepció, quehaurà de versar sobre un treballoriginal relatiu a alguna de lesmatèries pròpies de la secciórespectiva. Dictaminat favora-blement per aquesta, la Juntade Govern designarà l’acadèmicde número que hagi de contes-tar-lo. El secretari tindrà cura de laimpressió d’ambdós textos i elpresident assenyalarà el dia quehagi de tenir lloc la recepció so-lemne consistent en una sessiópública de l’Acadèmia en eltranscurs de la qual es proce-dirà a la lectura dels dos discur-sos i a la imposició de lamedalla acadèmica, amb el lliu-rament del diploma correspo-nent.

Article 12. Deures i obliga-cionsSón deures dels acadèmics denúmero els següents: complirels Estatuts i els acords de lacorporació, emetre informes,dur a terme comissions i efec-tuar els treballs científics quese’ls confiïn, assistir a les ses-sions i exercir els càrrecs quel’Acadèmia o la secció que inte-

gren els encomani.Si deixessin d’assistir, sensecausa justificada, a tots els actescorporatius durant un any,seran advertits pel president. Isi l’absència continués durantun altre any, podran ser donatsde baixa, després d’una segonaadvertència, per acord de l’Aca-dèmia.

Article 13. DretsEls acadèmics de número gau-diran, a més de les facultats quese’ls reconeguin en aquests Es-tatuts, de les prerrogatives se-güents: veu i vot en les sessions;eligibilitat per a tots els càrrecsacadèmics, i usaran en les ses-sions corporatives solemnes ien qualsevol acte la medallaacadèmica.

Article 14. RenúnciaLa renúncia a la condició d’aca-dèmic de número s’haurà deformular per escrit i serà accep-tada en una sessió ordinària quedeclararà la vacant produïda.Els acadèmics de número quees domiciliïn amb intenció depermanència, fora del territoride Catalunya, originaran igual-ment la vacant del seu lloc; peròsi tornessin a Catalunya tindrandret a recuperar la condició an-terior i a ocupar la primera va-cant que s’origini.

Capítol 3Acadèmics d’honor

Article 15. Seran acadèmicsd’honor les personalitats espan-yoles o estrangeres a qui l’Aca-dèmia atorgui aquella distincióper la rellevància dels seus tre-balls científics o per la col∙la-

boració destacada que haginprestat als fins de l’Acadèmia.

Article 16. Els acadèmics d’-honor tindran els drets delsacadèmics de número, llevat delde vot, i no estaran afectats percap dels seus deures.

Capítol 4Acadèmics corresponents

Article 17. L’Acadèmia podràelegir acadèmics corresponents,fins a un màxim de cent cin-quanta, entre aquells llicenciatsen Veterinària o amb titulacióanàloga que, exercint la profes-sió a Catalunya o a fora, hagincol∙laborat, de manera reite-rada i destacada, amb alguna deles seccions corporatives, per aldesenvolupament de les finali-tats respectives.

Article 18. Els acadèmics co-rresponents donaran compte al’Acadèmia de totes aquellescomunicacions que creguind’interès per als objectius aca-dèmics; podran assistir a lessessions de l’Acadèmia, ambveu però sense vot; utilitzaranels mitjans d’estudi i investiga-ció de què disposi la corporaciói s’obligaran a complir els Esta-tuts.

Capítol 5 Disposicions generals

Article 19. L’elecció dels aca-dèmics d’honor i la dels corres-ponents s’efectuarà a propostade tres acadèmics de número irequerirà el vot favorable, emèsmitjançant paperetes en sobretancat, de la majoria dels acadè-


mics de número.Article 20 Els acadèmics po-dran fer servir aquest títol enels escrits i les obres que publi-quin, amb l’obligació d’expres-sar-hi la categoria corporativa aquè pertanyen.Article 21.Tots els acadèmics,tant els de número com els co-rresponents i d’honor, assumei-xen el deure de lliurar, perenriquir els fons bibliogràfics idocumentals de la corporació,un exemplar dels treballs cien-tífics o literaris de què siguinautors o traductors.Article 22. Els membres de lacorporació faran servir com adistintiu la medalla acadèmica.Aquesta ser d’or i, a l’anvers, hifigurarà l’emblema particularde la Veterinària; al revers, lainscripció: ‘Acadèmia de Cièn-cies Veterinàries de Catalunya‘,i la qualificació que correspon-gui: ‘Acadèmic de número, d’-honor, corresponent‘. Lamedalla es penjarà d’un cordóde seda de color verd, amb tre-nat d’or per als acadèmics denúmero i d’honor, i sense tre-nat per als corresponents. L’a-gulla d’aquest cordó portaràl’escut de Catalunya. Les meda-lles seran numerades i propietatde la corporació, es confeccio-naran a costa dels seus recursosi es retornaran a l’Acadèmiaquan els acadèmics siguin baixa.

Capítol 6Comissions i seccions aca-dèmiques

Article 23. Comissions imembresL’Acadèmia podrà crear comis-sions especials permanents o

temporals per estudiar i trami-tar matèries determinades.Aquestes comissions estaranformades tant per acadèmicscom per altres experts lacol∙laboració dels quals sesol∙liciti

Article 24. Seccions acadè-miquesLes seccions acadèmiques sónles que s’enumeren, sense ca-ràcter limitatiu, a continuació: 1 Ciències Fonamentals i

Història de la Veterinària. 2 Epizootologia i Zooantro-

ponosi. 3 Salut pública i Higiene ali-

mentària. 4 Tecnologia alimentària. 5 Patologia animal i compa-

rada. 6 Cirurgia. 7 Reproducció animal. 8 Producció animal. 9 Nutrició animal.10 Animals de companyia. 11 Remugants. 12 Èquids. 13 Porcins. 14 Aus. 15 Conills. 16 Poiquiloterms. 17 Economia. 18 Ecologia i qualitat de vida. 19 Etologia.20 Art i Cultura.

Article 25. Ordre intern deles seccionsCada secció elegirà entre elsacadèmics numeraris que lacomposin un president, el qual,a la vegada, proposarà a la Juntade Govern de l’entitat la desig-nació d’un secretari de la secció.Aquests càrrecs tindran unadurada de quatre anys i seran

reelegibles. Es procurarà que ladata de les dites eleccions coin-cideixi amb la dels càrrecs de laJunta de Govern de la corpora-ció. La primera renovació afec-tarà els presidents i secretarisde les seccions 1 a 10 inclusiva-ment, i la segona als de les sec-cions 11 a 20, tambéinclusivament.

Article 26. Les feines encarre-gades a l’Acadèmia per entitatspúbliques o privades i per par-ticulars, les encomanarà el pre-sident de la corporació a lasecció competent; aquesta no-menarà una ponència i l’in-forme que emeti serà debatut iaprovat, si s’escau, per la secció.Qualsevol dels acadèmics quela integren podrà formular votparticular, si dissentís del’opinió dels seus companys; iaquest vot particular es trame-trà, juntament amb l’informeavalat per la majoria, a la Presi-dència de l’Acadèmia, la qual,en definitiva, resoldrà.Article 27. Les seccions faranles reunions necessàries perexercir les seves funcions. Amés, podran serconvocades pel president, a pe-tició de la Junta de Govern ode dos acadèmics.

TÍTOL 5Òrgans de govern

Capítol 1Junta directiva

Article 28. Composició ifuncionamentL’Acadèmia tindrà, per dirigir-la i regir-la, una Junta de Go-vern formada per acadèmics de


número i composta pel presi-dent, quatre vice-presidents, eltresorer, el secretari, el vice-se-cretari, el bibliotecari i fins ados vocals.Els vice-presidents seran pro-posats per cadascún delscol∙legis de veterinaris de Ca-talunya entre col∙legiats quesiguin acadèmics de número,sota la coordinació del Consellde Col∙legis de Veterinaris deCatalunya, fent la comunicacióper escrit a l’Acadèmia.Tots ells i els altres càrrecs hau-ran de ser elegits per votaciósecreta i per majoria de vots,en la sessió privada convocadaexpressament amb aquesta fi-nalitat, a la qual hauran deconcórrer com a mínim, perquèl’elecció sigui vàlida, les duesterceres parts dels acadèmics denúmero. La votació s’exerciràde la forma que estatueix la sec-ció desena de la Llei Orgànica5/1985, sobre règim electoralgeneral. La sessió electoral esconvocarà i tindrà lloc el mesde desembre de cada bienni.Els acadèmics electes prendranpossessió dels càrrecs en unasessió pública i solemne quetindrà lloc la primera quinzenadel mes de gener immediat.

Article 29. President d’ho-norLa corporació també podrà,amb el mateix quòrum, nome-nar president d’honor la perso-nalitat científica que,pertanyent-hi o havent-hi per-tangut en qualsevol de les cate-gories, hagi contret prou mèritscientífics o corporatius per fer-se mereixedor d’aquesta distin-ció.

Article 30. Drets del presi-dent d’honorEl president d’honor tindràdret a ocupar una butaca desta-cada en les sessions públiques.Podrà assistir a totes les ses-sions de l’Acadèmia, amb veu,però sense vot, si no fos nume-rari. Farà servir una medallaigual que la d’aquests acadè-mics, que podrà quedar de pro-pietat seva; i al revers, hifiguraran les paraules ‘Presi-dent d’honor‘.

Article 31. Durada i renova-ció dels càrrecsLa durada dels càrrecs de laJunta de Govern serà de quatreanys i se’n renovarà la meitatcada dos, tret de reelecció. Laprimera renovació afectarà elsvice-presidents tercer i quart, elvice-secretari, el bibliotecari i eltresorer. I la segona, el presi-dent, els vice-presidents primeri segon i el secretari. Respectedels vocals, un en cada renova-ció.

Article 32. Càrrec vacantdins la JuntaEn cas de quedar vacant algund’aquest càrrecs en qualsevolèpoca de l’any, la Junta de Go-verndesignarà qui hagi d’ocu-par-lo interinament.

Article 33. Funcions de laJuntaLes funcions de la Junta de Go-vern seran:Dirigir la corporació.Representar-la en les relacionsexternes. Si bé com a regla ge-neral aquesta representació latindrà el president, a sol∙lici-tud seva, la Junta podrà delegar

en altres acadèmics o mandata-ris per a qüestions determina-des, atorgant els podersnecessaris.Fixar les quotes d’ingrés, les or-dinàries i les extraordinàries, iestablir els drets d’expedició detítols, certificats i dictàmens idocuments anàlegs; tot aixòdins dels límits pressupostaris.Elaborar el pressupost anyal dela corporació i tenir cura que escompleixi administrativament ifinancerament.Sotmetre’l en cada exercici al’examen de l’Acadèmia en lasessió privada que correspon-gui.Pronunciar-se respecte de lesassignacions, subvencions i do-natius que es concedeixin a lacorporació.Acordar, si s’escau, la concessióde beques i premis, convocarconcursos i planificar els tre-balls editorials de l’Acadèmia.Nomenar i fer cessar els emple-ats de la corporació.Totes les altres funcions que liassignin aquests Estatuts.Tots els acords de la Junta deGovern es prendran per majo-ria simple de vots i, en casd’empat, el resoldrà el presi-dent per vot de qualitat.

Article 34. Atribucions delpresidentSeran atribucions del presidentde l’Acadèmia:Presidir els actes acadèmics.Representar la corporació.Vetllar perquè es compleixinels Estatuts i els acords de l’A-cadèmia i de la Junta de Govern.Distribuir les tasques i activi-tats acadèmiques.Convocar i dirigir les juntes de


govern i les sessions ordinàries iextraordinàries, i autoritzaramb els vist-i-plau les actes co-rresponents.Signar els documents oficials,públics i privats de la corpora-ció.Juntament amb el tresorer, in-tervenir en la tramitació delscobraments i pagaments; en l’o-bertura, disposició ocancel∙lació dels comptes ban-caris de l’Acadèmia, i en l’admi-nistració, en general, dels seusbéns i fons.Autoritzar les credencials perrepresentar la institució encongressos, conferències i acti-vitats de naturalesa anàloga.Adoptar, si calgués, les provi-sions i mesures urgents per a lesfinalitats i actuació de la corpo-ració, de les quals informaràoportunament l’Acadèmia o laJunta de Govern, segons elscasos.Qualssevol altres atribucionsque li corresponguin segons lalegislació o les disposicionsaplicables.

Article 35. Els vice-presi-dentsEls vice-presidents substitui-ran, per ordre, el president entotes les funcions, si s’escau, iportaran a terme les missionsque se’ls encomanin.Article 36. El tresorerEl tresorer tindrà a càrrec seu larecaptació i conservació delsfons de l’Acadèmia. No donaràentrada ni sortida a cap quanti-tat sense que hi hagi una ordredel president i sense la inter-venció del secretari. Ambaquesta finalitat portarà un lli-bre del compte diari d’ingressos

i despeses, que liquidarà permesos, i l’autoritzarà amb el ‘heintervingut ‘ del secretari i elvist-i-plau‘ del president; i unaltre llibre, resum general delscomptes parcials. Tots dos,amb els comprovants correspo-nents, estaran sempre a dispo-sició dels acadèmics de númeroque els vulguin examinar. Eltresorer elaborarà cada any unprojecte de pressupost que sot-metrà en primer terme a laJunta de Govern.Article 37. El secretari. Seranobligacions del secretari:Convocar els acadèmics per ales sessions a què hagin d’assis-tir, mitjançant un ofici en quèes consignin els assumptes as-senyalats per a l’ordre del dia.Estendre i autoritzar amb laseva signatura les actes de lessessions que l’Acadèmia i laJunta de Govern celebrin. Iocupar-se de formalitzar i tenircura dels llibres corresponents.Custodiar els segells i encunysde la corporació.Despatxar la correspondència.Trametre a les seccions i alsacadèmics els assumptes que elsafectin.Redactar la memòria anual deles activitats de la corporació,que es llegirà en la sessió pú-blica que inauguri el curs aca-dèmic següent.Expedir certificats i còpies delsdocuments que la corporacióacordi.Entendre de tot el que concer-neixi al règim interior i l’ordreadministratiu.Exercir, finalment, les altresfuncions que li imposin els Es-tatuts o que li indiqui el presi-dent.

Article 38. El vice-secretariEl vice-secretari substituirà elsecretari en totes les funcions,si s’escau, i portarà a terme lesmissions que se li encomanin.

Article 39. El bibliotecariEl bibliotecari s’encarregarà dela biblioteca de la corporació iconservarà tots els llibres, revis-tes, memòries, impresos, enre-gistraments i vídeos, manuscritso materials científics que rebi oadquireixi l’Acadèmia, comtambé els llibres-registre, expe-dients, dictàmens i altres docu-ments útils que s’hagin enviatper arxivar-los-hi; i tindrà cura,en general, del bon funciona-ment tècnic i administr tiu dela biblioteca.

Capítol 2Sessions de l’Acadèmia

Article 40. Tipus de ses-sionsL’Acadèmia celebrarà sessionscientífiques (públiques o priva-des) i sessions de govern. Unesi altres, científiques i de govern,podran ser ordinàries i extraor-dinàries. Tindran aquest últimcaràcter les que es convoquin almarge de les programades per acada curs acadèmic.

Article 41. Sessions científi-quesLes sessions científiques po-dran ser públiques i privades.Per confeccionar el programade les sessions científiques or-dinàries, cada secció de l’Aca-dèmia informarà la Junta deGovern sobre els temes cientí-fics que seran objecte de debat iestudi durant el curs, com


també dels components de lesponències que els hauran depreparar.

Article 42. Sessioçns degovernLes sessions de govern seransempre a porta tancada i hiconcorreran els membres de laJunta Directiva i aquelles per-sones que per aquest efectehagin estat convocades pel pre-sident i que tindran veu peròno vot.La Junta de Govern serà vàlida-ment constituïda quan hi con-corrin almenys la meitat més udels seus components i els seusacords es prendran per majoriasimple de vots. En cas d’empat,resoldrà el president.Aquestes sessions de governpodran ser ordinàries i extraor-dinàries i la seva periodicitatserà la següent:a) Les sessions de govern ordi-nàries se celebraran, al-menys, un cop l’any.

b) Les extraordinàries: quan hocregui oportú el president, laJunta de Govern a peticióde la meitat més u dels seusmembres o a petició d’unnúmero de membres no in-ferior al 10% del total de nu-meraris i corresponents.

Article 43. Sessions públi-quesTindran necessàriament el ca-ràcter de session públiques:43.1 L’acte oficial de la inaugu-

ració del curs, en el qual elsecretari llegirà la memòriade les activitats realitzadesdurant l’any acadèmic an-terior, i el president o l’a-cadèmic numerari en qui

delegui pronunciarà el dis-curs d’obertura.

43.2 Les sessions solemnes derecepció d’acadèmics denúmero.

43.3 Els actes de lliurament depremis adjudicats en elsconcursos convocats perl’acadèmia.

Article 44. Convocatòria deles sessionsTotes les sessions es convoca-ran pel president de l’Acadèmiaamb quaranta-vuit horesd’anticipació com a mínim, in-dicant a la convocatòria l’Ordredel dia previst. Si aquestsEstatuts no exigeixen un quò-rum especial per a cap dels seuspunts, aquests seran aprovatssi hi voten a favor la majoriadels acadèmics presents.

TÍTOL 6Publicacions i concursos

Article 45. PublicacionsLa corporació publicarà obliga-tòriament els discursos inaugu-rals dels cursos acadèmics; elsd’ingrés i recepció dels mem-bres nous i la memòria anual deles activitats corporatives.Podrà acordar també que s’edi-tin els treballs i estudis duts aterme, els dictàmens emesos,les conferències pronunciades iels cursos fets, les actes i les co-municacions dels congressosorganitzats per ella, i les altresmonografies o revistes que con-sideri oportunes, com tambéles obres premiades en els con-cursos convocats per l’Acadèmia.

Article 46. ConcursosLa corporació podrà convocar

concursos nacionals i interna-cionals per premiar estudis iinvestigacions que versin sobreles Ciències veterinàries, en ge-neral, o sobre temes concrets,en particular. Per a això, cadasecció determinarà, per torn ri-gorós, el tema i les altrescondicions del concurs. Sialgun particular oferís fons al’Acadèmia amb aquesta finali-tat,aquesta, d’acord amb el patro-cinador, marcarà i delimitaràles condicions de l’adjudicació.

TÍTOL 7Reforma dels Estatuts

Article 47. A proposta de laJunta de Govern i per acord dela majoria dels acadèmics denúmero que integrin la corpo-ració, es podran promulgar re-glaments generals o especialsque despleguin el contingutd’aquests Estatuts, però sensevariar-ne substancialment l’es-perit.Amb les mateixes formalitats,es procedirà a les eventuals re-formes estatutàries.

TÍTOL 8Extinció de l’Acadèmia

Article 48. Si bé l’Acadèmia téla naturalesa d’entitat perma-nent, en el supòsit que es pro-cedís a extingir-la, els seus béns,drets i accions passaran a per-tànyer a una institució cientí-fica veterinària designada per laGeneralitat de Catalunya.


Reglament intern

Article 1. De les modalitatsde votTots els Acadèmics Numeraristenen dret de vot en les ses-sions tant ordinàries com ex-traordinàries del Ple, per mitjàd’alguna d’aquestes dues moda-litats :a) Dret de vot personal, en pre-sència, assistint a la sessió delPle.

b) Vot per correu.La possibilitat de vot per correuno es pot exercir en dues ses-sions consecutives ni, en tot cas,més de dues vegades en el ma-teix any natural.Les votacions seran secretes onominals.Les primeres s’adoptaran sem-pre que no es disposi o es sol·li-citi nominal, i a la pregunta delPresident sobre l’aprovació ono, aixecaran la mà en primerlloc, els Acadèmics que l’apro-vin, després els que s’hi oposin ifi nalment els que s’abstinguin.El Secretari General farà el re-compte que manifestarà i faràconstar a l’acta de la sessió.

Article 2. Elecció nous aca-dèmicsPer l’ elecció de nous Acadè-mics s’admetran en la primeravotació els vots per correu quecompleixin el requisits i quecomptabilitzaran junt amb elsvots dels Acadèmics Numerarispresents.Seran escollits en primera vota-

ció aquells candidats que unavegada fet l’escrutini obtin-guin les dues terceres parts delsvots emesos.En segona votació no es tin-dran en compte el vots per co-rreu i seran escollits aquell oaquells candidats que obtinguinla meitat més un dels vots delsAcadèmics Numeraris pre-sents.En cas d’empat o quan cap delscandidats obtingui la majoriarequerida, es farà una terceravotació, de la que resultarà es-collit el o els candidats ambmajor nombre de vots sempreque com a mínim hagin obtin-guts la meitat dels vots del Aca-dèmics presents.En cas de no elecció es decla-rarà vacant.

Article 3. Ingrés de nousacadèmics electesEn la presentació de candidatsa acadèmics electes s’inclouràuna presentació breu de cadacandidat d’una durada de cincminuts que controlarà el secre-tari. La presentació la farà undel tres acadèmics que recolzenla candidatura. En aquesta breupresentació s’inclouràles dades professionals més re-llevants i les opinions sobre va-lors tant personals com humansque facin del candidat un pro-fessional íntegre. L’ordre depresentació, si fos més d’un,serà alfabèticament.Com fi gura en els actuals Esta-

tuts de l’ACVC el termini depresentació del discurs d’en-trada és d’un any natural. Espodrà concedir una pròrroga desis mesos permesa per part dela Junta de Govern prèviasol·licitud argumentada del aca-dèmic electe. La segona prò-rroga serà concedida per partdel Ple i de manera majoritària.

Article 4. Discurs de recep-cióEl discurs de recepció serà faci-litat en suport magnètic o for-mat paper a la SecretariaGeneral de l’Acadèmia deCiències Veterinàries de Cata-lunya al menys un mes abans dela data de pressa de possessióaixí com la contestació de l’aca-dèmic elegit per tal de donarresposta en nom de l’ACVC id’aquesta manera poder com-plir amb l’article 11 dels actualsestatuts.Les vacants produïdes per decésno es declararan fi ns desprésde la sessió necrològica cele-brada en recordança i home-natge a l’acadèmic finat.Aquesta sessió necrològica esrealitzarà no més enllà de sismesos del seu decés. Es desig-narà per part de la Junta deGovern a un o més acadèmicsmés afí o afi ns al difunt peramistat i coneixement, per ques’encarreguin de la necrològica,per a la que es convocarà unasessió pública extraordinària.Es convidarà a tots els acadè-mics i especialment als fami-liars més.

L’Assemblea General Ordinària de l’Acadèmia de Ciències Veterniàries de Catalunya celebradael dia 12 de novembre de 2003 va acordar desenvolupar el reglament que cobreixi els punts bàsicsi que complimenti també aspectes de tipus operatiu descrits als vigents estatuts de l’Acadèmia deCiències Veterniàries de Catalunya (Decret 221/1990 de 3 de setembre DOGC núm.1348 de 28de setembre de 1990).


Aquests actes tindran preferèn-cia en la Revista anual del’ACVC on quedarà palès labiografia de l’acadèmic finat.

Article 5. Sobre aspectesde protocol i costums

5.1 IndumentàriaA les sessions solemnes, esrecomana dur vestit foscamb corbata i la medalla del’ACVC com acadèmic nu-merari, a part d’altres conde-coracions i mèrits d’índolecientífica. Pel que fa a lessenyores numeràries el seuvestit anirà d’acord amb lasolemnitat de les sessions.

5.2 Cerimonial de les sessionspúbliques i solemnes

A. De la recepció d’acadèmicselectes.

- Lectura per part del Secre-tari General, a sol·licitud delPresident, de l’extracte del’acta de la Junta General enque fou elegit l’acadèmicelecte corresponent.

- Introducció del recipiendaria la sala d’actes, també a pe-tició del President, pels dospadrins que ell haurà elegitlliurement entre els acadè-mics numeraris. En accedirla terna a la sala serà rebudadempeus per tots els assis-tents a l’acte.

- Els padrins, un a cada costatdel recipiendari, l’acompan-yaran fins al davant de lapresidència i la saludaran,com a representant de l’A-cadèmia, amb un acatament.

- Corresponent a la salutació,el President atorgarà lavènia al recipiendari perquèocupi l’escó corresponent illegeixi el seu discurs d’in-grés, prèviament aprovatper part de la Junta de Go-

vern de l’ACVC. El discursd’entrada com la resposta espodran imprimir abans de lasessió a petició del recipien-dari i sota l’aprovació de laJunta de Govern.

- Un cop acabada la lecturad’ingrés, el President ator-garà la vènia a l’acadèmicdesignat per que ocupil’escó corresponent i llegeixiel discurs de resposta. Aca-barà el seu discurs sol·lici-tant al President laimposició de la medalla i ellliurament del títol d’acadè-mic numerari recipiendari.

- Efectuats la imposició i ellliurament esmentats elPresident donarà la benvin-guda al nou acadèmic nu-merari de l’ACVC, agrairàl’assistència al públic pre-sent a l’acte i clourà la ses-sió.

- Aquesta normativa cerimo-nial serà lliurada al recipien-dari i padrins per tald’observar-la, pel manteni-ment de la solemnitat d’a-quest acte acadèmic i delprotocol de la nostra Insti-tució.Les biografies dels nous aca-dèmics quedaran publicadesen la Revista de l‘ACVC se-güent a la data del seu in-grés.

5.3 Protocol PresidencialQuan assisteixi, en una ses-sió pública el Molt Honora-ble President de laGeneralitat de Catalunya lipertocarà presidir l’acte aca-dèmic, amb el President del’ACVC a la dreta. En qual-sevol cas pertocarà al Presi-dent, o en el seu defecte alVicepresident de més anti-guitat i, en defecte d’amb-dós, a l’Acadèmic d’Honor

de major antiguitat o acadè-mic més antic en data d’en-trada a l’ACVC, entre elspresents a l’acte.Qualsevol càrrec institucio-nal que comuniqui la sevaassistència a les sessions pú-bliques de l’ACVC rebràper part de la Junta de Go-vern un lloc diferencial a lataula presidencial.

Article 6. Del bibliotecari El bibliotecari procurarà quetots els acadèmics aportin lesseves publicacions a l‘Acadèmiaper tal d’enriquir el fons de labiblioteca i que actualitzin pe-riòdicament i com a màximcada cinc anys el seu currícu-lum. Aquest currículum s’in-clourà a la base de dadesd’acadèmics que gestionarà elmateix bibliotecari i que tambés’haurà d’actualitzar per partdels molts il·lustres acadèmics.

Article 7. Aspectes comple-mentaris en la composicióde la Junta de Govern

7.1 Tots els acadèmics de nú-mero poden ser candidats.Deuran presentar candida-tures individuals o bé con-juntes per als càrrecsvacants.

7.2 Cada candidat individualpodrà defensar el seu pro-grama moments abans deles votacions. De ser con-juntes les candidatures, ésel President, tant si es aspi-rant, com si es torna a pre-sentar qui proposarà el seuprograma i farà la presenta-ció de la resta de membres.

7.3 La votació serà secreta i permajoria de vots com reflexal’article 28 dels estatuts. Enla papereta amb la llista decàrrecs, s’escriu el nom del


candidat preferit si la can-didatura es individual. Si lacandidatura es conjuntanomés s’escriurà el nom delPresident. S’explicarà abans als assis-tents el nombre de vacantsi el sistema de votació.

7.4 En el cas de que només espresentés una sola candida-tura tant conjunta com in-dividual, aquesta deurà seraprovada per l’assemblea iaixí es deixarà constància al’acta de la Junta General.Si haguessin vacants en elmoment de la elecció s’a-plicarà el punt 6.1.

7.5 S’aplicarà el article sobremodalitats de vot del actualreglament

Article 8. Modificació delReglamentLa modificació de l’actual re-glament es podrà escometre periniciativa de la Junta de Governo d’almenys dotze acadèmics denúmero. La modificació del re-glament acordada per la Juntade Govern la podrà encarregara un o més acadèmics formantComissió d’Estudi i desenvolu-pament.Per la seva aprovació serà ne-cessari la meitat més un delsvots dels acadèmics presents.La modificació dels estatutsque afecti a qualsevol article delreglament, obligarà a la sevaimmediata adaptació.

Article 9. FinalSe’n lliurarà còpia del Regla-ment a tots els Acadèmics is’enviarà un altre a la Conselle-ria de Justícia de la Generalitatde Catalunya. Els Acadèmics electes rebranuna còpia tant dels estatutscom del Reglament intern en elmoment de la seva elecció.

Per tal de facilitar l’operativitatde les sessions oficials acadèmi-ques l’ordre del dia serà aprovato modificat en el moment deiniciar les assemblees ordinàriesi extraordinàries i com primerpunt del dia.La Assemblea establerta en lessessions de l’ACVC son sobira-nes i democràtiques. Qualsevolaspecte considerat com a ur-gent i que afavorís tant els ob-jectius de l’ACVC com de laVeterinària Catalana podrà seraprovat per unanimitat i en pleacord amb el President de l’A-cadèmia..


30/Breu històriade l'Acadèmia

30_ Breu història de l’Acadèmia 183

Antecedents Històrics

Segimón Malats i Codina (1746? -Santa Eugènia de Berga -1826 Madrid). Mariscal Major,fundà la primera escola de veterinària espanyola, a Madrid (1793).

Ja en 1855 es creà a Barcelona la “Acadèmia Medico Veterinària Barcelonesa” que era una de-legació de la existent. La Junta fou:

PresidentPRESIDENT DE LA JUNTA DE MADRID

Vice PresidentDARDER FELIU, JERONI

SecretariVIÑAS MARTI, MIQUEL

TresorerPRESTA CORBERA, JOSEP

ComptadorMASIP, ANTONI

ArchiverMARIMÓN, JOAN A.

Josep Presta i Corbera (1822-88).- Des de 1876, primer Acadèmic Numerari de la Reial Aca-dèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.

Josep Robert i Serrat (1832 Povoleda -1920 Saragossa).- Fou el primer catedràtic català de ve-terinària (Anatomia) a Còrdova, Lleó i Saragossa (1866). Publicà la cèlebre Anatomia Des-criptiva en 1867 (3 edicions). En 1901, Director de l’Escola.

184 30_ Breu història de l’Acadèmia

Joan Arderius i Banjol (Figueres 1841-1923).Participà molt activament en el 1º CongrésEspanyol de Veterinària (1883 Madrid) i enels posteriors. Fou el primer a Espanya queimplantà les vacunacions (1882). Fundà di-versos diaris.

Francesc Darder i Llimona (Barcelona 1851-1918). Subdelegat de Sanitat. Destacat natu-ralista i taxidermista. Fundador i primerDirector del Parc Zoològic de Barcelona(1892-1918). Donà i fundà el museu Dardera Banyoles. Moltes publicacions d’animals zo-ològics.

Ramon Turró i Darder (1854 Malgrat-1926Barcelona). Bacteriòleg immunòleg i Filòsof.Director del Laboratori Municipal de Barce-lona (1905-26). Creà a Catalunya la primeraEscola de bacteriologia per a metges i veteri-naris en 1906. Se li han fet vuit biografies, ladarrera l’any 1997. Fou un dels científics cata-lans més destacats del primer quart del segle xx.Josep Mas i Alemany (1868 Pla de Cabra -1939 Barcelona). Acadèmic numerari de laReal Acadèmia de Medicina de Barcelona(1927). Director de l’Escorxador de Barce-lona (1929) i Degà del Cos de VeterinàriaMunicipal de Barcelona. Destacà en SalutPública (molts treballs en nombrosos con-gressos).

Pere Rossell i Vilá (1882 Olot - Barcelona1933). Catedràtic de l’Escola d’Agricultura deBarcelona (1916) i Director de la Mateixa.Destacat Zootecnista. En 1917 Director delsServeis de Ramaderia de la MancomunitatCatalana i organitzà nombrosos concursos ra-maders. Director del Parc Zoològic de Bar-celona (1918-1933).

Joaquim Gratacós i Massanella (Banyoles1893-1963). Veterinari del Cos Municipal deBarcelona. Tècnic de l’Institut Ravetllat Plà,seguí la línia de Ravetllat (tuberculosi). Aca-dèmic de la Reial Acadèmia de Medecina deBarcelona (1932). Vice-President del Col·legi

de Veterinaris de Catalunya (1934- 1939),després veterinari de Banyoles.

Josep Vidal i Munné (Piera 1896-1958). Bac-teriòleg. Cap d’investigació veterinària del La-boratori Municipal de Barcelona (1927). Capde veterinària en l’Institut Provincial d’Hi-giene de Barcelona. En 1931, cridat a Madridde Director de l’Institut de Biologia Animal,professor de l’Escola de Veterinària i Vocaldel "Consell Pecuari". En 1933 torna voluntà-riament a Barcelona, recuperant els seus cà-rrecs. En 1934, President del Col·legi deVeterinaris de Catalunya. En 1941, DirectorTècnic dels Laboratoris LETI i Lederle-Reu-nidos i continua.

En 1900 es fundà el Col·legi de Veterinarisde Barcelona, el de Tarragona en 1904, en1906 els de Girona i Lleida. Tots ells desen-voluparen activitats Tècniques.

El Col·legi de Barcelona es va caracterizar enla seva trajectòria la constant convocatòria decursos acadèmics, cercles de conferencies ipremis científics.

En 1953 es creà el "Seminari de Ciències Ve-terinàries de Barcelona", amb Josep G. SanzRoyo de President.

En 1956, en el Col·legi de Barcelona (amb Sé-culi Brillas de president) les 4 Seccions Cien-tífiques passaren a ser 6.

Acadèmia de Ciències Veterinàries deBarcelonaEn 1960, després de nombroses reunions esfusionaren el Seminari i el Col·legi de Vete-rinaris de Barcelona, formant-se l’Acadèmiade Ciències Veterinàries de Barcelona, ambun president (Salvador Riera Planagumà),un Vice-president (el President del Col·legide Barcelona), Secretari General, Tresorer,Bibliotecari i 10 Seccions Tècniques. Vegemel seu historial resumit:


1960 PresidentRIERA I PLANAGUMÀ, SALVADOR Secretari GeneralCONCELLÓN M., ANTONI i LÁZARO PORTA, ÀNGEL

1971PresidentPUCHAL I MAS, FRANCESC Secretari GeneralLÁZARO PORTA, ÀNGEL

1974PresidentCOSTA I BATLLORI, PERESecretari GeneralGOMIS COLL, J. i ROCA I TORRAS, JAUME

1978PresidentCAROL I FOIX, AGUSTÍ Secretari GeneralCASTELL CASTELL, RAMON

1980PresidentSÉCULI I BRILLAS, JOSEP Secretari GeneralCASTELL I CASTELL, RAMON

1986PresidentLUERA I CARBÓ, MIQUEL Secretari GeneralPRATS I ESTEVE, ANTONI

Acadèmia de Ciències Veterinàries de CatalunyaDurant la Presidència del Dr. Luera, es vaaprovar l’Acadèmia de Ciències Veterinàriesde Catalunya i els actuals Estatuts, es publi-caren en el DOGC de 28/9/90 i 14/8/91.Amb 50 Acadèmics: 42 veterinaris, 2 metges,1 farmacèutic, 1 biòleg, 1 advocat, 1 enginyeragrònom i 2 opcionals.

Finalitats de l’AcadèmiaEls fins principals de l'Acadèmia són l'estudii la investigació de les ciències veterinàries; es-timular-ne el foment i desenvolupament aCatalunya; L'assessorament de la Generalitati altres organismes públics i privats en matè-ries pròpies dels seus respectius objectius.Igualment, promoure l'establiment i desen-volupament de relacions científiques i cultu-rals amb altres organismes afins, tantnacionals com estrangers. L'Acadèmia deCiències Veterinàries de Catalunya estaràvinculada al Consell de Col·legis de Veterina-ris de Catalunya com a alt organisme profes-sional.

1993PresidentLÓPEZ I ROS, JOSEPSecretari GeneralRIGAU I MAS, TERESANº Seccions: 20

1996PresidentLLUPIÀ I MAS, JOSEPSecretari GeneralRIGAU I MAS, TERESA iJAUME CAMPS I RABADÀNº Seccions: 20

Junta Actual

PresidentLLUPIÀ I MAS, JOSEP

Vice-presidentsMONNÉ I ORGA, FRANCESC (Barcelona)TORRENT I MOLLEVÍ, MATEU(Lleida)BRUFAU I DE BARBERÀ, JOAQUIM(Tarragona)PLANA I DURÁN, JOAN(Girona)

186 30_ Breu història de l’Acadèmia

Secretari GeneralCALVO I TORRAS, M. ÀNGELS VicesecretariBECH I BORRAS, JAUME TresorerRIGAU I MAS, TERESA BibliotecariROCA I TORRAS, JAUMEVocal 1ºROYO I LAFUENTE, FERRANVocal 2ºCAMPS I RABADÀ, JAUME

Presidents d’Honor

RIERA I PLANAGUMÀ, SALVADOR (1899-1970)SÉCULI I BRILLAS, JOSEP (1917-1998)CAROL I FOIX, AGUSTÍ (1923-1996)PUCHAL I MAS, FRANCESC

Acadèmics d’Honor

AGENJO I CECILIA, CÉSAR (1909 -1998)CORDERO DEL CAMPILLO, MIQUELC. DOHERTY, PETER. Premi Nobel 1996LÓPEZ LORENZO, PASCUALMAYOR ZARAGOZA, FREDERICBROGGI, MOISES

Acadèmics Numeraris

1 AGUIRRE I MARTÍ, JOSEPParasitologia

3 ANGULO ASENSIO, EDUARDOProducció animal

2 AYMERICH I BAQUÉS, JOSEP MªProducció porcina

4 BAUCELLS I RIBAS, JOAQUIMProducció bovina

50 BECH I BORRAS, JAUMEBiòleg

6 BORRELL I VALLS, JAUMEMicologia i farmacologia

7 BROGGI I VALLES, MOISESMetge cirurgià

8 BRUFAU I DE BARBERÀ, JOAQUIMNutrició animal

27 CAJA I LÓPEZ, GERARDO Producció animal

48 CALVO I TORRAS, Mª ÀNGELSMicrobiologia

10 CAMPS I RABADÀ, JAUMECunicultura i Nutrició animal

28 CODINA PUIGGRÓS, AGUSTINeurologia

13 COLOMER I CAPDAYGUA, RAMÓNAnimals de companyia

11 CONCELLÓN MARTÍNEZ, ANTONIOSalut Pública

49 CORBELLA I CORBELLA, JACINTMetge. Toxicologia

14 COSTA BATLLORI, PERENutrició remugants

15 DE BENITO LANGA, JAVIERSalut pública veterinària

16 FARRÀS I GUASCH, IGNASIAnimals companyia i oftalmologia

17 FERRER I CAUBET, LLUÍSHistopatologia i Dermatologia

18 FLORIT I CORDERO, FRANCESCAnimals companyia

19 GOMÀ I ROSICH, JOSEPProducció animal

20 GOÑALONS I SINTES, EDUARDFarmacèutic i Fisiologia animal

21 GRAS FORN, ESTEVEProducció porquina

26 LÁZARO I PORTA, ANGELFarmacologia

23 LLEONART I ROCA FRANCESCFarmacologia

25 LLUPIÀ I MAS, JOSEPFarmacologia


24 MANTECA I VILANOVA, XAVIEREtologia

29 MASCORT I BOIXEDA, JOANAnimals de companyia

30 MONNÉ I ORGA, FRANCESCAvicultura

9 MORA I VENTURA, TERESABromatologia

47 MONREAL I BOSCH, LLUÍSÈquids

35 NOGAREDA I GIFRE, JOANBacteriologia i virologia

31 PLANA I DURÁN, JOANBacteriologia i Virologia

32 PRATS I ESTEVE, ANTONIAnimals companyia i Reproducció

33 PUCHAL I MAS, FRANCESCNutrició monogàstrics

12 PUMAROLA I BATLLE, MARTIHistopatologia i Historia Veterinària

34 RIGAU I MAS, TERESAReproducció animal

5 ROCA I JUNYENT, MIQUELAdvocat

36 ROCA I TORRAS, JAUMEHistoria Veterinària

37 ROYO I LAFUENTE, FERRANAnimals de companyia

40 SÉCULI I PALACIOS, FRANCESCSanitat animal

42 SOLA I PAIRÓ, JOANProducció porcina

41 SOLDEVILLA I FELIU, ARTURProducció animal

43 TARRAGÓ I COLOMINES, JOSEPProducció animal

44 TARRAGÓ I RIVEROLA, ALEXANDREAnimals companyia - Traumatologia

45 TORRENT I MOLLEVÍ, MATEUProducció animal

Acadèmics no Residents a Catalunya (Art. 14 dels Estatuts)

38 SAN ROMÁN ASCASO, FIDELCirurgia

22 ITURBE PARDOS, TEODOROAvicultura Producció

Acadèmics Corresponents

URUSHADZE, TENGIZMÁRQUEZ RUIZ, MIGUEL ÁNGELVILÀ, CARLES

Relaciò d’Acadèmics Finats

RIERA I PLANAGUMÀ, SALVADOR (26-09-70) CAMACHO ARIÑO, LUÍS (20-12-95) LÓPEZ I ROS, JOSEP (19-03-96) LUERA I CARBÓ, MIQUEL (09-06-96) CAROL I FOIX, AGUSTÍ (24-11-96) AGENJO CECILIA, CESAR (03-02-98) SÉCULI I BRILLAS, JOSEP (11-03-98) CODINA I RIBÓ, RAFAEL (23-08-98)ROCA I CIFUENTES, ENRIC (02-01-99)VIÑAS BORRELL, LLUIS (27-05-04)AMICH I GALÍ, JOAN (05-08-07)SANT GABRIEL I CLOSAS, ALBERT (25-08-07)

31/Consell Interacadèmicde CatalunyaEn el 2001, s’ha publicat el Decret del “Consell Interacadèmic deCatalunya” dins del Departament de Justícia (DOGC nº 3513).

31_ Consell Interacadèmic de Catalunya 189

Relació d’Acadèmies

Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona(1729) PresidentPERE MOLAS I RIBALTA

Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1764)PresidentRAFAEL FOGUET I AMBRÓS

Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (1770) PresidentJACINT CORBELLA I CORBELLA

Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi(1775) PresidentJORDI BONET I ARMENGOL

Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1777) PresidentJOSEP DELFI GUARDIA CANELA

Institut d’Estudis Catalans (1907)PresidentSALVADOR GINER DE SAN JULIÁN

Reial Acadèmia de Doctors (1919) PresidentJOSEP CASAJUANA I GIBERT

Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (1940)PresidentJAUME GIL I ALUJA

Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya (1956) PresidentMIQUEL YLLA-CATALÀ I GENÍS

Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (1960) PresidentJOSEP LLUPIÀ I MAS

50 Años de la Academia de Ciencias Veterinarias de Cataluña

Documents

Transcript of 50 Años de la Academia de Ciencias Veterinarias de Cataluña