2016 sant jordi a les escoles pee stroc

SANT JORDI A LES ESCOLES

2016

XVII JOCS FLORALS BADALONA SUD

Pla educatiu d’entorn

Badalona Sud

2016

ORGANITZA

Comissió de dinamització de la lectura

Servei Educatiu de Badalona

Consorci Badalona Sud


2016

Llibre dels nens i les nenes d’Educació Infantil



Badalona Sud

2016

CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS

Escola Baldomer Solà

Escola Josep Boada

Escola Lestonnac

Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció

Escola Bressol Municipal Ralet Ralet

ORGANITZA




EDUCACIÓ INFANTIL

CENTRE TITOL AUTOR/A


La primavera ha arribat i moltes

flors ens ha portat

Classe dels Cavalls

P-3 A


La primavera ha arribat i moltes

flors ens ha portat

Classe dels Conills

P-3 B


A l’abril cada gota val per mil

Classe de les

Girafes P-4 A


A l’abril cada gota val per mil

Classe dels

Elefants P-4 B


A l’abril llibres i roses mil Alumnes P-5 A


A l’abril llibres i roses mil Alumnes P-5 B

Escola Josep Boada Visitem el cinema del Màgic Alumnes P-3 A Conills

Escola Josep Boada Visitem el cinema del Màgic Alumnes P-3 B Foques

Escola Josep Boada El cinema Alumnes P-4

Escola Josep Boada El cinema Alumnes P-4

Escola Josep Boada Escola de cine Alumnes P-5 A

Escola Josep Boada Escola de cine Alumnes P-5 B

Escola Lestonnac Joan Miró Alumnes P-3 A

Escola Lestonnac Joan Miró Alumnes P-3 B

Escola Lestonnac Bon dia primavera Alumnes P-4 A

Escola Lestonnac Bon dia primavera Alumnes P-4 B

Escola Lestonnac A la primavera Alumnes P-5 A

Escola Lestonnac A la primavera Alumnes P-5 B


Kandinsky Alumnes P-3 A Ossets


Kandinsky Alumnes P-3 B Ànecs

Col·legi Mare de Déu de

l’Assumpció Kandinsky

Alumnes P-3 C

Granotes


l’Assumpció Som amics

Alumnes P-4 A

Tortugues



Alumnes P-4 B

Peixos



Alumnes P-4 C

Cargols


l’Assumpció Més

Alumnes P-5 A

Tigres


l’Assumpció Sempre

Alumnes P-5 B

Elefants


Més Alumnes P-5 C Girafes


Els colors de Sant Jordi Alumnes 1-3 anys Els tres porquets


Roses de Sant Jordi Alumnes 1-2 anys Patufet


Roses de Sant Jordi Alumnes 2-3 anys Tabalet

ESCOLA BALDOMER SOLÀ

La primavera ha arribat i moltes flors ens ha portat Nens i nenes de P-3 A Cavalls


La primavera ha arribat i moltes flors ens ha portat Nens i nenes de P-3 B Conills


A l’abril cada gota val per mil Nens i nenes de P-4 A Girafes


A l’abril cada gota val per mil Nens i nenes de P-4 B Elefants


A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-5 A


A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-5 B

ESCOLA JOSEP BOADA

A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-3 A

ESCOLA JOSEP BOADA

A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-3 B

ESCOLA JOSEP BOADA

A l’abril llibres i roses mil Nens i nenes de P-4

ESCOLA JOSEP BOADA

Escola de cine Nens i nenes de P-5 A

ESCOLA JOSEP BOADA

Escola de cine Nens i nenes de P-5 B

COL·LEGI LESTONNAC

Joan Miró Nens i nenes de P-3 A

COL·LEGI LESTONNAC

Joan Miró Nens i nenes de P-3 B

COL·LEGI LESTONNAC

Bon dia primavera Nens i nenes de P-4 A

COL·LEGI LESTONNAC

Bon dia primavera Nens i nenes de P-4 B

COL·LEGI LESTONNAC

A la primavera Nens i nenes de P-5 A

COL·LEGI LESTONNAC

A la primavera Nens i nenes de P-5 B

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

La primavera Nens i nenes de P-3 A


La primavera Nens i nenes de P-3 B


La primavera Nens i nenes de P-3 C

ESCOLA BRESSOL MUNICIPAL RALET RALET

Els colors de Sant Jordi Nens i nenes de 1-3 anys

Els tres porquets

Collage amb pintura i elements vermells i verds


Roses de Sant Jordi Nens i nenes de 1-2 anys

Patufet

Estampació sobre cartró ploma amb carxofes i pintura vermella i verda


Roses de Sant Jordi Nens i nenes de 2-3

anys

Tabalet

Tècnica mixta amb pals de fusta, papers de magdalenes

i pintura vermella i verda


2016

Llibre dels nens i les nenes del Cicle Inicial d’Educació Primària



Badalona Sud

2016



Escola Josep Boada

Escola Lestonnac


ORGANITZA




CICLE INICIAL


Escola Baldomer Solà El bosc de xocolata Taha Dad

(representant)

Escola Baldomer Solà Els nens i el país dels dracs Antonio Demetrio

(representant)

Escola Baldomer Solà Laura la Princesa Guerrera Paco Motos

(representant)

Escola Baldomer Solà Les ulleres màgiques Rusmairy Soto Medina

Escola Josep Boada La fada que li agradaven els flams

Alumnes de 1r

Escola Josep Boada La nena que va a l’escola Alumnes de 1r

Escola Josep Boada El poema de Sant Jordi Alumnes de 2nA

Escola Josep Boada La primavera Alumnes de 2nB

Escola Lestonnac La màgia Alumnes de 1rA

Escola Lestonnac El lleó Alumnes de 1rB

Escola Lestonnac La mare Alumnes de 2nA

Escola Lestonnac El lleó Alumnes de 2nB


l’Assumpció El cavaller i la princesa Aitor Saiz


l’Assumpció Sant Jordi Elisa Jiménez


l’Assumpció El jardí dels títols Clara Pozo


Les cares que canvien Nerea Cornejo

PREMIS

El jurat atorga la FLOR NATURAL a:

Nerea Cornejo

Pel seu treball: Les cares que canvien

El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:

Alumnes de 1rB

Pel seu treball: El lleó

El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:

Antonio Demetrio (representant)

Pel seu treball: Els nens i el país dels dracs


El bosc de xocolata

Hi havia una vegada una princesa i un cavaller que estaven passejant al

seu gat pel famós bosc de la xocolata. Aquest bosc estava ple d’arbres

de xocolata negra, blanca, blava, lila i verda. De cop i volta es va fer de

nit i no podien trobar el camí de tornada. I sense saber com van anar a

parar a un castell i van picar a la porta.

Un zombi va obrir la porta!

El cavaller i la princesa van cridar de por, però el gat va atacar al zombi

i li va “arrunyar” tota cara. Llavors el príncep i la princesa el van portar

a l’hospital i es va curar.

Conte contat, ja s’ha acabat!

Taha Dad (representant)


Els nens i el país dels dracs

Hi havia una vegada un grup d’ amics que estaven jugant a la pilota en

el parc.

De cop i volta, va aparèixer un drac i es va emportar la pilota volant

pels aires.

El drac va anar a la seva cova que estava plena de joguines de nens i

nenes, al país dels dracs.

Els nens van perseguir al drac per recuperar la seva pilota; però el drac

els va enxampar i els va portar davant de la reina dels dracs.

La reina va dir:

-Qui sou?

-Som els nens i nenes de segon de l’ escola Baldomer Solà.

De cop i volta, va aparèixer un cavaller que volia rescatar als nens.,

Però aquests no volien ajuda perquè volien rescatar la pilota ells sols.

Mentre el cavaller marxava, una nena va aprofitar per anar al lavabo.

Però en comptes d’ anar a fer pipí, va agafar una xarxa i la va tirar a

sobre de tots els dracs.

Així, els nens i les nenes van poder rescatar la seva pilota i la resta de

joguines dels altres nens.

I conte contat, conte acabat.

Antonio Demetrio (representant)


Laura la Princesa Guerrera

Hi havia una vegada una noia que es deia Laura, era una noia alta,

guapa, rossa i amb els ulls de color blau. La Laura tenia una mascota

que era una serp! Aquesta serp es deia Kiki i era molt llarga, més llarga

que un tauró i, a més a més super verinosa.

La nostra protagonista viva en un gran castell de princesa, enorme.

Un dia una bruixa molt dolenta que vivia en una cova plena de rates, li

va dir a la seva mascota, que era un petit dimoni i es deia Mismi que

anés al castell a veure si la Laura estava adormida.

El Mismi va anar de nit i va veure que la Laura esta dormint. Aleshores

va trucar a la bruixa perquè anés correns amb la seva escombra i enviés

a la Laura a la seva cova per poder ella quedar-se a viure al castell.

Al dia següent la Laura es va despertar a la cova i es va enfadar

moltissim! I va anar fins el seu castell amb el Kiki per veure què havia

passat. Quan va arribar, va trobar a la bruixa tancada dins del castell. I

va obrir la porta d’un cop de cap perquè tenia moltissima força. La Laura

va anar a buscar a la bruixa que s’havia tancat a la seva habitació amb

clau. Però la Laura que era cinturó negre en totes les arts marcials, la va

obrir d’una patada voladora. Aleshores la bruixa es va fer invisible, però

la serp Mismi va ensumar a la bruixa i la va mossegar i la va matar amb

el seu verí.

Finalment el dimoni Mismi es va convertir en un princep, ja que estava

sota l’encantament de la bruixa i es van casar i van criar “palomos”.

Paco Motos (representant)


Les ulleres màgiques

Fa molt i molt de temps en un pobre llunya, vivien uns vilatans molt

feliços. Un dia la Claudia i en Paco van decidir anar a jugar al bosc que

envoltava el poblet.

Tot jugant van trobar una petita capsa de fusta al terra, els dos nens

molt interessats pel seu contingut van decidir obrir la capsa i mirar que

hi havia a dins.

Al obrir-la es van quedar molt parats ja que la Caixa contenia unes

ulleres una mica estranyes amb una forma gens normal.

Els dos nens van portar la capsa al poble i la van guardar com si fos el

seu tresor.

Un dia no gaire tard va aparèixer pel poble una bruixa preguntant per

les seves ulleres que les havia perdut en el bosc.

Al principi els vilatans tenien una mica de por però desprès és van

adonar que la bruixa no era dolenta i l’únic que volia era recuperar les

seves ulleres.

La Claudia i en Paco li van tornar i la bruixa va estar tant agraïda que va

decidir explicar les quina màgia tenia les ulleres.

Resulta que aquelles ulleres quan te les posaves et feien veure les coses

amb més alegria i totes les teves pors desapareixien.

Rusmairy Soto Medina (representant)

ESCOLA JOSEP BOADA

La fada que li agradaven els flams

Hi havia una vegada, una fada que vivia en un paradís i que l’hi

agradaven molt els flams.

Un dia, va sortir a comprar i creuant el bosc fosc es va trobar amb un

fantasma. Aquest, era mestre en una escola que es deia Josep Boada.

El fantasma, va convidar a la fada a estudiar en aquella escola perquè

pogués aprendre a llegir i a escriure.

Alumnes de 1r

ESCOLA JOSEP BOADA

La nena que va a l’escola

Hi havia una vegada un fantasma en un col·legi que venia d’ un

cementiri proper a l’ escola.

El fantasma espantava als nens, però hi havia una nena que no tenia

por als fantasmes. La nena amb la motxilla tenia una màquina que

aspirava monstres que es trobava de camí a l’ escola.

La nena amb la motxilla tenia dues mascotes una gateta i un gos que es

deien Lucia i Marrameu. Un dia la gateta i el gos es van escapar de casa

i es van perdre.

El fantasma de l’escola volia espantar la nena de la motxilla. La nena,

que era molt valenta va agafar la màquina d’aspirar monstres i va

aspirar el fantasma . El pobre fantasma , dins de la màquina , estava

espantat, ell volia sortir-ne. La nena de la motxilla el va deixar sortir. La

nena i el fantasma es van fer amics i van fer una festa amb música i

globus.

La gateta i el gos de la nena de la motxilla van veure els globus , van

sentir la música i van olorar el seu menjar de festa.

Van tornar a casa seva guiats .

El fantasma i la nena de la motxilla es van alegrar molt de retrobar les

seves mascotes . TOTS VAN SER AMICS!!!

Alumnes de 1r

ESCOLA JOSEP BOADA

El poema de Sant Jordi

Hi havia una vegada en un castell,

una princesa, un rei i un cavaller.

Hi havia una vegada en una muntanya,

un drac que era molt salvatge.

Un dia el drac es va despertar,

perquè la gent estava cantant.

El drac va sortir volant

i a la gent es volia menjar.

A la princesa un dia li va tocar

anar a veure el drac,

el cavaller Sant Jordi va arribar

i a la princesa va salvar.

Sant Jordi va matar el drac,

una rosa va sortir de la seva sang

i ell a la princesa li va regalar.

Alumnes de 2n A

ESCOLA JOSEP BOADA

La primavera

La primavera ha arribat,

i les flors s’han despertat,

els animals han sortit

i les fulles han canviat.

El sol dóna escalfor,

i nosaltres anem al zoo,

visitem els animals

i després anem al mar.

Nedem, nedem,...

i veien un peix martell,

l’aigua està molt freda,

pugem a un vaixell.

Alumnes de 2n B

COL·LEGI LESTONNAC

La màgia

El mag és una persona

que amb la seva vareta

tot ho transforma.

Conills, coloms i monedes

semblen que hi són

però després desapareixen.

La màgia és divertida

si la practiques davant de la família.

El mag porta un barret

i de dintre surt un ocell.

El mag és bonic

i fa aparèixer un dofí.

El mag juga amb les monedes als dits

i fa aparèixer un conill.

Abra cadabra pota de cabra

Patim, patam

fes que aparegui el meu esmorzar.

Alumnes de 1rA

COL·LEGI LESTONNAC

El lleó

Nosaltres tenim un lleó amic

que es diu Enric.

Al nostre lleó

la nit li fa por.

Quan té molta por,

canta una cançó.

Quan canta una cançó

se sent molt millor

i quan arriba la nit

fa un bon rugit!

El lleó és el millor

i té la pell de color marró.

Al lleó Enric li agrada caçar

una zebra per esmorzar.

El lleó Enric és molt bonic

i fa un rugit. Alumnes de 1rB

COL·LEGI LESTONNAC

La mare

La meva mare es bona

i li agrada la papallona.

La meva mare es molt bonica

i em regala una canica.

La meva mare cuina molt bé

i li encanta el cafè.

La meva mare ens cuida molt

i ens fa un petó.

Alumnes de 2nA

COL·LEGI LESTONNAC

El lleó

El lleó fa por

perquè mossega molt.

Li agrada correr al lleó

i és sempre el campió.

El lleó viu a la selva

i allà menja poca herba.

També el veiem al zoo

quan anem d’excursió.

El lleó quan té gana,

menja tot allò que caça.

El lleó té una melena

però no li agraden les diademas.

Alumnes de 2nB


Sant Jordi

Hi havia una vegada un cavaller que es deia Sant Jordi. Un dia es va

trobar una princesa quan estava cavalcant amb el seu cavall.

Van passejar pel camp tranquils. El rei els va dir : no pots casar-te

amb la princesa, i la princesa va plorar molt i molt i va dir: em vaig

d’aquí ja! El cavaller i la princesa es van trobar i es van fer un petó

molt fort i es van casar.

Elisa Jiménez


El cavaller i la princesa

Hi havia una vegada un cavaller que es deia Jordi que tenia un cavall

que es deia Tatxí-tatxó. A Jordi no li agrada lluitar, però al seu cavall

sí. També hi havia una dragona que es deia Draga i la princesa Berta.

Però com a Jordi no li agrada lluitar i a la Berta sí van fer un canvi. La

Berta amb el cavall i el cavaller Jordi amb la Draga. La Draga i Jordi

es van casar, i la princesa amb el cavall.

Aitor Saiz


El jardí dels títols

Hi havia una vegada una ciutat que era molt seca. No hi havia arbres

ni plantes i la gent no sortia de casa. Però havia nen que es deia

Jaume, que sempre sortia a passejar. Un dia en Jaume es va trobar

una escala màgica!!! Va veure unes pobres plantes mortes al costat

de la via del tren i va començar a cuidar-les per fer un jardí.

Quan va arribar l’hivern, en Jaume va estar estudiant les plantes, els

arbres i els boscos. I quan va arribar la primavera, en Jaume va

agafar totes les seves eines i va continuar cuidant el seu jardí però

necessitava ajuda...Van venir tots els habitants de la ciutat!!! Els

homes podaven els arbres, els nens els regaven i les dones posaven

els fems. Tots estaven contents i deien paraules boniques.

La gent va començar a escriure llibres en aquell jardí i per això

aquest conte es diu “El jardí dels títols”.

Clara Pozo


Les cares que canvien

Hi havia una vegada un conte que era de cares, però cares que

canviaven i parlaven. N’hi havia d’avorrides, d’enfadades, d’alegres...però no solament canviaven de cara sinó també de color i

parlaven. Un dia un nen s’acostava i va obrir el llibre i va sentir una cara parlant!!

S’havia trobat la cara xerraire, la cara que parlava molt i va dir:

- Aaaaah del conte i una cara parlant!! Estaré somiant???- va dir

el nen.

El nen va picar totes les cares del conte i totes enfadades cridaven i

totes canviaven de color com una bola de discoteca, però eren boniques quan s’enfaden. Un dia pel matí les cares van sortir del

conte! I el nen va obrir el llibre i ... les cares no hi eren!!

S’havien escampat pel jardí però com eren tan, tan petites, no les veia. Va pensar i va trobar una solució:

- Buscaré el conte i correré per tot el jardí i les cares entraran.

I ho va fer. I al final es va convertir en un conte normal.

Nerea Cornejo


2016

Llibre dels nens i les nenes de Cicle Mitjà d’Educació Primària



Badalona Sud

2016



Escola Josep Boada

Col·legi Lestonnac

Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Escola Santíssima Trinitat

ORGANITZA




CICLE MITJÀ


Escola Baldomer Solà Els ocells Daniel Manzano Arenas

Escola Baldomer Solà Papallona Dolores Moreno

Escola Baldomer Solà La princesa Sebastián Fernández

Escola Baldomer Solà El drac amb gana Anab Tariq

Escola Josep Boada Els vint pirates Ayman El Khayati Melinda Peredo

Francisco Santiago

Escola Josep Boada El gos xerraire Keily Sosa

Escola Josep Boada L’ou perdut del drac Alumnes de 4tA

Escola Josep Boada La nit terrorífica Alumnes de 4tB

Escola Lestonnac El pescador Omar Boukkour

Pedro Santiago

Escola Lestonnac Les flors Grup Classe

Escola Lestonnac L’escola David Popa

Escola Lestonnac Partit de futbol Antonio Heredia


l’Assumpció El futur de Sant Jordi Marina Miguel

Col·legi Mare de Déu de l’Assumpció Mare de Déu de

l’Assumpció

El poble de la costa Bilal Hadnan


l’Assumpció Mare de Déu de l’Assumpció

Ninot de neu Laia Pérez


l’Assumpció Un amor inseparable Paco Amaya

Col·legi Santíssima Trinitat El bosc encantat Pere Bertran

Col·legi Santíssima Trinitat El misteri de la casa envaïda pels fantasmes

Alumnes de 4t

PREMIS


Alumnes de 4t B de l’Escola Josep Boada

Pel seu treball: L’ou perdut del drac


Bilal Hadnan

Pel seu treball: El poble de la costa


Antonio Heredia

Pel seu treball: Partit de futbol


Els ocells

Hi Havia una vegada uns ocells que m’agradaven. Un es deia Fresita,

un altre Gorda, un altre Pit Vermell i l’últim el meu Passerell. He de

dir que tots quatre són mascles, encara que el nom sigui confús.

Vivien molt tranquils al camp. Van venir unes merles a menjar al

camp. El Fresita es va quedar estranyat, perquè les merles casi mai

anaven a menjar al camp. Tot seguit, el Fresita, va agafar forces i el

va preguntar:

- Què feu per aquí?

Les merles van respondre:

- Venim a menjar al camp.

El Fresita va dir:

- D’acord, anem tots junts!

Van marxar tots junts i contents, però cop i volta van caure en un

bassal ple d’aigua i es van mullar les ales i per molt que ho

intentaven no podien volar.

De sobte, un gos es va adonar de la situació i va anar a corre cuita

per si se’ls podia cruspir. Va anar com anell al dit, perquè els ocells

en veure el gos van moure les ales amb totes les seves forces i van

aconseguir sortir del bassal. Però no van poder trobar la seva casa al

camp i es van perdre. Van trobar una altra casa en un arbre on tots

van poder dormir junts. Quan es van despertar al matí següent, ja

tenien les ales seques i van poder volar i tornar a casa seva.

Amb un FI amb un FA aquest conte m’ha agradat.

Daniel Manzano Arenas


Papallona

Hi havia una vegada

una preciosa papallona

es va trobar una cova amagada

i va decidir passar una estona.

Volant amb elegància

pels prats va passejant

lluint les seves ales

de colors brillants.

Dolores Moreno


La princesa

El meu cor palpita

Com una palomita

Ets com una rosa

I sembles molt hermosa

Ets la meva bellesa

Sembles una princesa

Sebastián Fernández


El drac amb gana

Hi havia una vegada un drac molt ferotge i famolenc que vivia a

prop d’un poble vora de la muntanya. El drac era tan gran que

sempre tenia gana, i baixava cada dos per tres al poble per reclamar

menjar. La gent del poble tenia fama de molt treballadora i que no es

deixaven entabanar per ningú. Així doncs, cada vegada que el drac

baixava a demanar menjar , els homes i dones del poble no li feien

cas i no li donaven res. La gent del poble sempre estaven enfeinats

treballant al camp i a les seves botigues, i no tenien temps per les

tonteries del drac. El pobre drac tenia tanta gana que no tenia forces

ni per fer por al més poruc del lloc. Quan ja portava molts dies

intentant menjar sense èxit, el drac va pensar que potser si ajudava

a la gent del poble amb les seves feines, potser li donarien alguna

cosa. I així ho va fer. Finalment va resultar que si hagués fet això des

del principi, mai li hagués faltat de res. El drac va fer-se amic de la

gent i gràcies a la seva ajuda no només va créixer el poble, sinó

també la seva panxa.

Conte contat, conte acabat.

Anab Tariq

ESCOLA JOSEP BOADA

Els vint pirates

Hi havia una vegada un grup de vint pirates que navegaven per tots

els mars del planeta. Vivien amb absoluta llibertat i es dedicaven a

robar altres vaixells i a assaltar ciutats.

El dia 14 de març, a Marroc, mentre navegaven amb el seu vaixell

van divisar unes muntanyes; el mont Gurugú. Van baixar del vaixell

per explorar aquell meravellós indret. De sobte, els pirates van topar

amb una enigmàtica cova i van decidir entrar-hi.

Com que hi eren a les fosques, els pirates van enginyar-se-les per

construir unes torxes amb elements de la natura. Just al fons de la

cova van veure que hi havia un autèntic cofre pirata i van provar

d’obrir-lo, sense èxit. Així que, van decidir endur-se’l i emprendre el

camí de tornada al vaixell.

Però, el pirata més espavilat va trobar un pergamí amagat sota les

pedres que indicava el lloc on trobar la clau que obria el tresor. Era

un pergamí màgic que parlava i que els hi va dir que per trobar la

clau havien d’emprendre un viatge llarguíssim fins al Japó, més

concretament, a la ciutat de Sapporo on se celebrava un famós

festival de neu.

Durant el viatge es van perdre i van travessar: Sud-Amèrica, França,

India fins a arribar finalment al Japó. Allà, amb moltes dificultats, van

aconseguir arribar a la ciutat japonesa i sota l’escultura més

impressionant de neu que hi havia van trobar enterrada la clau.

De retorn al seu vaixell, van obrir el cofre i tatxant... van trobar joies,

diamants, or... No van dubtar pas en quedar-se-les.

I, per un moment, van ser feliços gràcies a tot allò que havien trobat.

I tot això es tan veritat que potser mai no ha passat!

Ayman El Khayati,

Melinda Peredo i Francisco Santiago

ESCOLA JOSEP BOADA

El gos xerraire

Hi havia una vegada un gos que era molt xerraire, es deia Duque.

Una senyora va trobar el gos. El gos que era gris i estava molt brut.

La dona se’l va emportar a casa per rentar-lo.

Quan estava rentant el gos li va dir:

-Em pots posar menys sabó? Em fan mal els ulls.

-Pots portar-me una tovallola per veure bé, si us plau?

La dona es va emocionar molt i li va fer una truita de patates perquè el gos mengés a la taula.

Al final s’enamoren i es casen.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat!!

Keily Sosa

ESCOLA JOSEP BOADA

L’ou perdut del drac Una nit fosca, molt fosca, hi havia uns nens a casa seva que no

podien dormir perquè tenien por. Estaven escoltant sorolls que feia

un drac molt gran de color vermell, amb uns grans ullals i que treia

foc per la boca.

De sobte, van escoltar un cop. Era el drac que havia trencat una

finestra i havia entrat a la casa dels nens. Els nens, espantats van

anar a veure als seus pares per explicar-los el que havien sentit, però

no els van trobar! El drac havia segrestat els seus pares! Els nens van

mirar per la finestra i van veure el drac volant, amb els seus pares

cridant a l’esquena. Els nens van sortir a fora i van començar a tirar-

li pedres al drac, però l’animal va continuar volant i se’ls va emportar

a la seva cova.

Els nens van agafar una corda i li van llençar al drac, enganxant-li a

la cua per poder seguir-lo amb les seves bicicletes. Van arribar a la

cova del drac i es van amagar sense que el drac s’adonés de que

havien entrat, per escoltar el que havia passat. Van sentir que els

seus pares van preguntar-li al drac per què els havia segrestat i el

drac els hi va respondre molt enfadat que havia sigut perquè ells van

agafar l’ou de la seva dona dragona. Van veure que la senyora

dragona estava molt preocupada pel seu ou i als nens els hi va donar

molta pena. Així que van decidir anar a buscar l’ou a casa seva per

retornar-lo als seus pares.

Van agafar les bicicletes i van anar ràpidament a casa. Van buscar-lo

per tota la casa i al final van trobar un bagul obert a les golfes. A dins

hi havia l’ou del drac, però... estava trencat! El petit dragonet ja

havia nascut i s’havia anat! Van escoltar un soroll que venia de la

cuina. Van baixar corrents i es van trobar al petit dragonet volant per

tota la cuina, trencant tot i molt espantat perquè no sabia on estava.

Els nens es van apropar al dragonet i el van voler agafar, però el

dragonet no es deixava tocar i treia una mica de foc per la boca,

intentant cremar als nens, però com era molt petit, encara no sabia

treure foc per la boca com els seus pares. Els nens van agafar una

caixa i li van tirar a sobre per atrapar-lo. El dragonet es movia molt

dins de la caixa, però els nens la van agafar fort i la van portar

corrents a la cova dels dracs.

Els nens van parlar amb els dracs per oferir-los un canvi: el petit

dragonet pels seus pares. I els dracs el van acceptar encantats

perquè volien conèixer al seu fill. Els dracs van perdonar als pares

dels nens i per celebrar el naixement del seu petit dragonet, van fer

una gran festa.

Al cap dels anys, els dracs van tenir quatre fills més i també van

acabar sent amics dels nens: cada tarda els anaven a veure per jugar

quan els nens sortien de l’escola.

Van ser la família més feliç del món i van menjar anissos i pernil.

Alumnes de 4t A

ESCOLA JOSEP BOADA

La nit terrorífica Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i els homes

callaven… jo que sóc una bèstia, que parlo més d’una llengua, mato

gent i bec sang perquè sóc una bestia gegant, una història meva et

vull explicar:

Una nit fosca on la mort vigilava amb la seva dalla, vaig anar al bosc,

i em va parlar amb aquella veu terrorífica fent-me un tracte: si jo fos

ell, no em mataria ni a mi ni a la meva família i jo li vaig dir que sí i

així em va convertir en un monstre lleig i gegant.

Encara que no m’agradés, jo havia de matar a gent. Tota la gent

m’odiava. Em sentia trist sol. Van passar molts anys. Vaig descobrir

un antídot guardat al centre del cor d’un dimoni i vaig haver de

passar per habitacions de monstres que vaig eliminar.

Finalment vaig arribar a la conclusió de què per recuperar la meva

forma normal havia d’eliminar a la mort que m’havia convertit en

aquest monstre tant lleig i malvat. Sabia que era més forta que jo.

Però vaig descobrir el seu punt feble: era la dalla.

En una aferrissada lluita, li vaig poder prendre la dalla i la vaig

trencar. Poc a poc vaig anar recuperant la meva forma habitual

d’ésser humà. Em van faltar cames per arribar a casa i abraçar la

meva estimada família.

I tot això és tant veritat com si no hagués passat.

Alumnes de 4t B

ESCOLA LESTONNAC

El pescador

Al bell mig del mar

el pescador

es posa a pescar.

El meu pescador

pobre, matina molt.

Allà hi tira la xarxa

I molts peixos s’enganxen.

Quan va amb la barca,

és molt feliç i canta.

A la gran llotja

uns euros hi guanya

i amb la barca

a un altre lloc marxa.

Omar Boukkour i Pedro Santiago

ESCOLA LESTONNAC

Les flors

He vist una rosella.

Oh! Quina meravella!

També una campaneta,

que era molt petiteta.

Aquesta margarida

està maca i florida.

Mira aquell gira-sol

com està seguint el sol.

L’Imma dibuixa un lliri

perquè tothom se’l miri.

Regala’m una rosa

serà la millor cosa.

Grup classe

ESCOLA LESTONNAC

L’escola

L’escola serveix per aprendre

està plena de llibretes,

cadires, taules i papereres.

A l’escola hi ha pilotes,

joguines i cordes

que fem servir

per fer jocs divertits.

Els alumnes fem activitats

de medi, matemàtiques

i moltes més coses.

Hi ha mestres bones

i bons monitors

que ens ajuden a créixer

i a estimar-nos molt!

David Popa

ESCOLA LESTONNAC

El partit de futbol

He vist un àrbitre que xiulava una falta

ha tret targeta groga a un jugador,

ha xiulat fora de joc

i ha anul·lat un gol.

La grada era plena de públic,

el porter era el capità

ha parat un “penalti”

i s’ha posat a saltar.

El partit era molt emocionant,

tota l’estona anàvem guanyant

he marcat tres gols cap al final

però l’equip contrari ens ha empatat

i al final ens han marcat.

La pilota m’he emportat

però content no he quedat.

Antonio Heredia

COL·LEGI MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

El futur de Sant Jordi

Hi havia una vegada un poble que era molt pobre, que es deia Villa

Petit. En aquell poble només vivien 10 persones. Però abans aquell

poble era molt gran, tenia xalets, molta natura, cases molt

boniques...

Aquell poble estava ple de colors, fins que un dia va arribar un drac

molt escamós, amb uns ullals gegants, molt gras i amb molta gana.

Aquell dia el drac ho va cremar tot i es va emportar a el rei hi ha la

reina. Des d’aquell dia la princesa no va parar de plorar a la seva

habitació. Fins que un dia la princesa es va adonar que havia de fer

alguna cosa. La princesa va deixar de plorar, va agafar 3 ovelles i va

anar a la cova del drac.

Quan va arribar va veure que els seus pares estaven a la presó, i li va

dir al drac:

- Et dono 3 ovelles a canvi dels meus pares. El drac va dir:

- No! Et donaré el teus pares a canvi de tot el poble.

La princesa va reunir a tothom: ferreters, pastissers, pastors i

botiguers i altres oficis. Els hi va dir que estaven en perill. La gent del

poble va amagar-se per tot arreu i es van quedar quiets.

La princesa volia salvar als seus pares i va cridar al cavaller més

modern: Sant Jordi! Va venir en una motocicleta, amb ulleres de sol i

una pistola làser.

Sant Jordi va anar a la cova del drac amb la pistola làser i va destruir

la presó. El rei i la reina va ser lliures, el poble i la princesa van ser

feliços, però el drac seguia viu.

Sant Jordi va demanar tranquil·litat i va informar que ell els salvaria.

Sant Jordi va agafar una rosa màgica. La rosa de l’amor. La va llençar

i amb el poder de l’amor es va petrificar. Tothom va ser feliç, i la rosa

i el drac es van guardar en un museu d’història per poder visitar-los.

Així acaba la història del futur Sant Jordi.

Marina Miguel


El poble de la costa

Fa molt de temps a Barcelona hi havia un poble de costa on es deia

que hi havia un drac que es menjava els peixos. La princesa del poble

estava atemorida. A més a més, la gent del poble no podia menjar

peix per aquest motiu. Així que vam fer una trampa per enxampar al

drac, però no va tenir resultat. Ja estaven farts d’aquell drac.

Així que van pensar en cridar a un pescador que es deia Sant Jordi.

Era famós en tot el poble i més enllà per ser el més valent en la

pesca de taurons, monstres i dracs. Després de rebre el missatge que

el necessitaven es va dirigir amb el seu vaixell cap allà. Les seves

armes eren un gran arpó que semblava una llança de cavaller i una

gran xarxa feta d’un metall fi molt resistent.

Sant Jordi va anar a parlar amb la princesa i li va dir agenollat que no

s’havia de preocupar i tenir por perquè ell mataria al drac. La

princesa a canvi li va donar una rosa.

Sant Jordi navegant es va trobar al drac cara a cara. Va agafar el seu

arpó i el va llançar i va clavar-li al cor. Sant Jordi després va agafar la

xarxa i el va posar a dins i va tornar al poble.

Dins del jardí de la princesa el va enterrar. La gent del poble el va

ajudar i estava molt contenta per aquesta gran victòria i perquè

podrien tornar a menjar peixos.

Dos anys desprès al jardí de la princesa, on va enterrar el drac va

sortir un roser.

Bilal Hadnan


Ninot de neu Hi havia una vegada un ninot de neu que es deia Olaf, tenia un amic

que era un drac i s’anomenava Pufi.

L’Olaf era tot blanc i tenia per nas una pastanaga, en Pufi en canvi

era de color verd i amb molt de cabell.

El ninot vivia en una muntanya nevada i el drac en una cova calenta,

tot i que vivien lluny l’un de l’altre eren molt amics.

Un dia va passar un fet terrible: la muntanya es va assecar, no li va

quedar ni un sol floquet de neu.

En Olaf, molt amoïnat, va exclamar:

- Ara què faré?, on hi viuré?.

En Pufi el va tranquil·litzar dient-li:

- No et preocupis, pots venir a viure a casa meva!.

I així ho va fer, però com la cova era calenta el ninot va començar a

desfer-se i va haver de marxar de casa del seu amic.

L’Olaf va anar per tot arreu buscant un lloc per a viure, fins i tot va

dormir en una nevera, però en cap lloc es trobava tan bé com a la

seva muntanya nevada.

Però de cop i volta va passar una cosa extraordinària, van començar

a caure petits floquets de neu i la muntanya va tornar a ser la

muntanya nevada d’abans, així que L’Olaf va poder tornar-hi i

celebrar una festa amb el seu amic Pufi.

Laia Pérez


Un amor inseparable Hi havia una vegada, fa molt de temps, un noi que es deia Paco. Era

alt, moreno ,guapo, i... amb una mirada que enamorava.

També hi havia una noia que es deia Samira, era més baixeta,

morena i amb el cabell ros i llarg, era molt guapa.

Un dia es van trobar i es van enamorar. Van passejar pel bosc que

estava ple d’arbres i de cop i volta van veure una casa molt estranya

on vivia una bruixa molt lletja, baixeta i molt malvada.

A la bruixa no li agradava gens l’amor, quan va veure a en Paco i a la

Samira junts, li va entrar una ràbia increïble. Aleshores va crear una

poció màgica que treia tot l’amor de les persones.

Els nois van entrar a la casa de la bruixa i la bruixa els va donar la

poció i se la van beure. Però el seu amor era tan fort que encara que

es van beure la poció no els va afectar. Llavors la bruixa va marxar i

no va tornar mai més al bosc.

Finalment en Paco i la Samira es van casar i van tenir dos fills. I...

van viure feliços i van menjar anissos.

Paco Amaya

COL·LEGI SANTÍSSIMA TRINITAT

El bosc encantat En Jan, la Carla, en Lluís i la Maria eren amics des de ben petits. Es

van conèixer quan van començar P3 a l’escola del barri on vivien. A

partir d’aquell dia es van fer amics inseparables.

Aquest any han començat 3r de primària. La nova mestra que diu

Maria. A principi de curs els va dir que al novembre anirien

d’excursió a una muntanya a prop del seu poble. Aquesta muntanya

era coneguda amb el nom de la Muntanya dels Bolets Gegants.

Després de molts dies d’escola, va arribar el gran dia! Van sortir de

l’escola tots en filera, amb les motxilles, caminat per un caminet. Els

quatre amics anaven els últims, cantant, jugant i fent-se bromes.

Però, de sobte, es van despistar i van perdre de vista al grup.

Estaven davant d’una cruïlla i van decidir entre tots agafar el camí de

la dreta perquè havia més ombra i hi feia molta calor.

Quan van arribar al final del caminet van trobar una esplanada plena

de bolets gegants: rovellons, ceps, trompetes de la mort,

camagrocs… Estaven tan contents d’haver trobat els bolets però a

l’hora tan tristos perquè creien que estaven perduts.... quan, de cop i

volta, van començar a sentir crits cada vegada més a prop. De

seguida una de les nenes, la Carla, es va adonar que eren els seus

companys de classe que havien agafat l’altre camí més llarg i sense

ombra.

Pere Bertran


El misteri de la casa envaïda pels fantasmes

Un dia de Setembre de 1998 tres amics: l’Adam, en Sawan i en

Xavier van anar a la casa d’en Sawan per veure imatges de cases

paranormals. Van estar mirant les fotografies fins trobar-ne una i van

decidir anar-hi. Van descobrir que hi havia fantasmes.

Van entrar, van estar una hora buscant els fantasmes però no els van

trobar. Volien sortir i anar cap a casa, però la porta estava tancada,

estaven espantats. Van mirar per la finestra i van veure un arbre, on

hi havia penjada una corda. Van decidir buscar informació al mòbil i

van veure que es deia l’arbre del penjat. De sobte, va marxar la llum.

Es van adonar que al soterrani no havien buscat i hi van anar. Van

trobar un porta, portava a l’inframón i hi havia fantasmes! Eren

quatre fantasmes! El primer fantasma és deia Biel, el segon es deia

Edgar, el tercer es deia Sohaib i, per últim, l’Àlex. Es van anar corrent

a una habitació i els fantasmes van entrar. L’Adam li va dir al Sawan

que es tranquil·litzés i a en Xavier també.

L’Adam de seguida va parlar amb els fantasmes. Els hi va dir que es

quedessin a la casa perquè ells havien d’anar una altra vegada al

portal. Hi van anar, van entrar al portal i no hi van trobar res. Van

sortir del portal i en Xavier li va dir al fantasma Biel que sortís. En

Biel va sortir i va obrir la porta. Abans de sortir van preguntar al Biel

si hi havia algun tresor i va dir que sí, a sota de l’ arbre.

Tots els amics van anar cap al tresor però quan estaven a punt de

trobar-lo va sortir un monstre. Els amics van guanyar al monstre i

van trobar el tresor.

Finalment tots van arribar a casa.

Conte contat aquest conte s’ha acabat.

Alumnes de 4t


2016

Llibre dels nens i les nenes de Cicle Superior d’Educació Primària



Badalona Sud

2016



Escola Josep Boada

Escola Lestonnac


Col·legi Santíssima Trinitat

ORGANITZA




CICLE SUPERIOR


Escola Baldomer Solà La vida Adeena Rehman

Escola Baldomer Solà La vida d’una nena Aleena Aslam

Escola Baldomer Solà La llegenda de Sant Jordi Vicente Fernández

Amaya

Escola Baldomer Solà Los Palomeros Juan Manzano Escudero

Escola Josep Boada La pluja de les peres Rocio Bocardo

Escola Josep Boada Un llibre per tots els llibres Yixiao Pan

Escola Josep Boada L’aventura d’en Martí Daoyi Chen

Escola Josep Boada Lluna i el riu de l’arc de Sant Martí

Cecilia Chen

Escola Lestonnac La pintura Ayaisha Alí

Escola Lestonnac Dalí Samara Dragusin

Escola Lestonnac Com sóc jo?

Ayoub Serghini, Erlyn

Josué Ochoa i Ismael Flores

Escola Lestonnac Pots ser tu la Pau? Micaela Amaya, Yin Mengya, Aleena Sadia i

Jannat Tachirifet


Un Sant Jordi diferent Juan Carlos Martínez


El telèfon mòbil Albert Pla


L’illa fantàstica Anna Sánchez


La pluja de caramels misteriosa

Gemma Llaudet

Col·legi Santíssima Trinitat El noi que volia ser normal Marc Santos

Col·legi Santíssima Trinitat El llibre màgic Emma Silva Moritz

PREMIS


Cecilia Chen

Pel seu treball: Lluna i el riu de l’arc de Sant

Martí


Juan Carlos Martínez

Pel seu treball: Un Sant Jordi diferent


Emma Silva Moritz

Pel seu treball: El llibre màgic


La vida

Llegaste a mi vida

Y me abriste el corazón

Me llenaste de alegría

Y por ti perdí la razón

La vida

Vas arribar a la meva vida

I em vas obrir el meu cor

Em vas omplir d’alegria

I per tu vaig perdre la raó

The life

You arrived to my life

And opened my heart

You fill me happy

And for you I lost the reason

Adeena Rehman


La vida d’una nena

Molt temps enrere, en una petita ciutat, vivia una família que era

molt rica i tenia molts diners. La casa que tenien era molt gran. En

aquesta casa vivia la propietària que es deia Maria i tenia un fill que

es deia Alex.

El pare de l’Alex era mort i ell el trobava molt a faltar. En aquesta

casa treballava una dona que es deia Anna i era molt pobra. Aquesta

dona tenia una filla que es deia Sara, ella era molt bona. Però a la

propietària de la casa no li agradava la nena. Un dia ells estaven

jugant al bosc i la nena va preguntar-li perquè la seva mare deia que

era una mala persona. El nen va respondre que no ho sabia, però que

no passava res amb el que ella pensava, i després, ells dos van

començar a parlar.

La mare del nen estava escoltant-t’ho tot i va dir-li que per això no li

agradava aquesta nena. Sempre està amb el meu fill parlant de mi.

Un dia la mare de la nena es va emmalaltir i no tenia diners suficients

per a comprar medicaments i va dir-li a la filla, jo em trobo molt

malament i no tinc diners per comprar els medicaments. Va anar a la

casa de la Maria a demanar-li els diners per a comprar els

medicaments. La nena estava d’acord. Després va anar a casa de la

Maria a dir-li a la Senyora Maria que la seva mare era molt malalta i

no tenia els diners per a comprar els medicaments, si li podia donar

diners per a la seva mare. La Maria va estar d’acord, però amb una

condició, que si donava els diners havia de sortir de la seva casa, i

oblidar-se del seu fill.

Li va deixar temps per a pensar. Pensa bé que vols la teva mare o la

casa i el meu fill, jo també vull saber si tu ets una bona persona o no.

La nena pensa que la meva mare és més important que l’Alex. Si la

senyora Maria no em dóna els diners no puc comprar els

medicaments per a la meva mare. La nena va anar a l’habitació de la

Maria i diu: ja ho he pensat Senyora Maria. La Maria diu: doncs que

has pensat. La nena diu: Senyora jo vull la meva mare, la meva mare

es molt important per a mi, doncs dóna’m els diners per a la meva

mare. La Maria diu: així m’agrada, jo et dono els diners per a la teva

mare, i després tu has de deixar la meva casa per sempre.

La nena va sortir corrents i va anar a la farmàcia per a comprar els

medicaments. Després de quinze minuts ella va tornar a la casa i li va

donar els medicaments a la seva mare. La mare de la nena va dir:

moltes gràcies, ja ho sabia que la Senyora Maria et donaria els

diners, ella és una bona persona. Si, ella es una bona persona. la

mare diu : Sara, jo me’n vaig a dormir. La nena diu: d’acord i

després quan la mare de la nena estava dormit ella va sortir de casa.

Després quan l’Alex va tornar a casa va preguntar a la seva mare:

mare, on està la Sara? i la mare va dir: jo no ho se, i perquè

preguntes? Perquè ella no està en tota la casa va dir l’Alex. Després

l’Alex va anar a la casa de la Sara i va preguntar a la mare de la

Sara: senyora on està la Sara?. Jo no ho se , jo estava dormint, crec

que estarà a la teva casa, va dir la mare. L’Alex diu: no està a la

meva casa, vaig a buscar-la.

L’Alex estava caminant i la Sara estava dormint en un carrer. L’Alex

tenia molta llàstima quan estava mirant a Sara. L’Alex va aixecar a la

Sara i va preguntar: perquè estàs aquí en aquest carrer? Primer la

Sara estava callada però l’Alex diu: diguem la veritat i contesta’m el

que te preguntat. La Sara va explicar-li el que li havia passat. L’Alex

estava molt enfadat amb la seva mare. Després ells dos van anar a

casa. La Sara diu: Alex no t’enfadis amb la teva mare , per favor.

L’Alex diu d’acord. Quan la mare del nen mira a la Sara ell estava

molt enfadat. L’Alex diu: vostè no sabia on estava Sara, a que sí?.

Ho ha fet perquè la teva vida sigui feliç va dir a la mare del nen.

L’Alex va dir-li que ell era feliç amb la Sara. Per favor, accepta la

Sara i la seva mare. Això es impossible jo no puc acceptar la Sara i la

seva mare va contestar-li. Perquè? va preguntar l’Alex. Perquè la

mare de la Sara es la meva germana, això era un secret entre

nosaltres dos però en aquest moment no puc callar. Ara jo t’explico

tota la historia. Fa molts anys la mare de la Sara era molt bona i molt

bonica i nosaltres dos érem molt bones germanes. La família de

nosaltres dos eren mortes per això per això ella vivia amb mi. Però al

meu marit va començar a agradar-li ella. Per això, jo he matat el meu

marit. Que diu mare? vostè ha matat el meu pare? però perquè? va

preguntar l’Alex amb llàstima. Perquè al meu marit li agradava ella.

La mare de la Sara diu: això es mentida, al teu marit no li agradava

jo, nosaltres dos érem amics, això que has dit tu es mentida. No es

mentida ja ho se tot, va respondre la Senyora Maria. I com ho saps

tu? Va preguntar l’Anna. La Senyora Maria va respondre: un dia jo

vaig veure als dos parlant de mi i deien que jo era boja. L’Anna diu:

això es mentida nosaltres estaven parlant del teu aniversari i érem

pensant una sorpresa per a tu. L’Alex diu: això que ha dit la mare de

la Sara és veritat. Per tant, és temps per a trucar a la policia. La

mare de l’Alex comença a plorar i diu: perdona’m fill i Anna, ja ho se

que el que he fet jo no esta bé, però no tenia una alta manera per

això he fet això. Desprès la policia va venir i va agafar la senyora

Maria.

Desprès la Sara i el Alex es van casar i van viure feliços.

Adeena Rehman


La llegenda de Sant Jordi

La llegenda de Sant Jordi agrada molt

perquè Sant Jordi per la princesa va matar un dragó.

De la sang del drac va una sortir una rosa,

però com la princesa no era tan preciosa.

Sant Jordi és un cavaller

i per la princesa tot va fer.

Nens i nenes, aquí teniu a Sant Jordi,

un príncep que no hi ha ningú que no recordi.

I aquesta història acaba amb unes roses,

que eren molt meravelloses. Vicente Fernández Amaya


Los Palomeros

Una vez existía un palomo deportivo, que era el mejor del

mundo. Éste se vendía por millones de euros y toda la gente lo

quería comprar.

Un hombre que se llamaba Paco se fue a Sevilla y lo compró,

porque siempre había querido un palomo así.

Cuando tuvo al palomo fue a Santa María, una pica donde había

muchos palomos. Allí participó en un concurso, tiró a su palomo

con los demás que participaban, y este conquisto a la paloma, y

los demás rebotaron.

La paloma era de color azul como el cielo, y tenía la anilla de la

pata de color amarillo desde que había nacido. Su colín era

blanco como la nieve y sus ojos negros y amarillos.

El palomo era un “toscao” de color rojo, y la anilla era del mismo

color que la de la paloma.

El palomo consiguió quedarse solo con la paloma, porque ella se

enamoró de él cuando lo vio volar.

Juan Manzano Escudero

ESCOLA JOSEP BOADA

La pluja de les peres

Vet aquí aquells temps en que la gent matava búfals i anaven en

carrosses en les que hi vivien. La família Riu anava de poble en poble

amb una carrossa molt vella i petita portada per un cavall. La família

estava formada per: la Luisa Girasol (mare), el Bernat del Riu (pare) i

la Maria Magdalena del Riu (filla). La família era molt pobre, no tenien

res per menjar, però de camí al poble anaven matant búfals i se’ls

menjaven.

El pare, que era l’encarregat de caçar, va pensar que seria una bona

idea perquè així no passarien gana. Va agafar una navalla, va

apropar-se lentament perquè el búfal no s’espantés i, quan ja era

molt a prop, va intentar matar-lo. Però no va poder perquè llavors la

seva filla va cridar dient que era injust matar a un búfal només

perquè ells volguessin menjar carn, que no els havia fet res. El pare li

va respondre dient que feia això per poder menjar; que no volia que

la seva família sabés que era tenir fam i que no hi havia una altre

manera d’aconseguir menjar. La nena va començar a plorar i se’n va

anar corrents. La seva mare va córrer darrera d’ella. La nena

enfadada va girar-se i li va dir que marxés, que ella també pensava

com el pare i que eren una colla de salvatges sense sentiments. La

mare va cridar dient-li que cóm esperava que mengessin, que si

preferia morir de gana a matar a un búfal. La Maria li va dir que faria

el possible per impedir-ho i va sortir corrents. Llavors la mare se’n va

anar rient. Quan la nena va tornar a la carrossa, en Bernat li va

preguntar si estava millor, La Maria va seure i va anar-se’n a

descansar una mica. El pare va aprofitar l’ocasió per sortir a caçar i

no va tornar al matí següent. Eren les set quan la nena es va

despertar, va veure els búfals morts; per no despertar als seus pares,

enfadada va sortir de puntetes amb molt de sigil·li, per anar a

espantar, amb una manta de color blanc, a tots el búfals que hi

havien pel voltant. En acabar va tornar a la carrossa. Més tard, quan

la parella va despertar-se i va veure que no hi havia cap búfal, van

quedar bocabadats, es van amoïnar molt perquè ara no tindrien res

per menjar els pròxims dies i van començar a discutir. Maria, en

veure que els seus pares es barallaven, va agafar dos sacs enormes i

va anar a passejar.

Va caminar durant molta estona, els seus pares seguien discutint i

ella seguia caminant. En arribar a un camp ple d’arbres es va

sorprendre, hi havia un d’enorme i meravellós, era un perer. Les

seves peres tenien tan bona pinta que no va poder resistir-se, va

córrer cap al arbre i va escalar pel tronc. Quan va arribar a dalt, va

agitar tan fort les rames que van començar a ploure peres, semblava

màgia! Al baixar de l’arbre va agafar totes les peres del terra i les va

anar ficant als sacs, pera per pera, no en va deixar cap. Cada pera

que collia feia que somrigués una mica més. Va tornar a la carrossa

amb un somriure d’orella a orella. Els seus pares van córrer cap a ella

i de seguida la van abraçar, havien passat tota la tarda preocupats

per la seva nena. La Maria va obrir un dels sacs, va agafar una pera i

els va dir que no s’haurien de preocupar mai més pel menjar, que ella

tenia la solució. Això els va fer posar molt contents. En arribar al

poble, en Bernat va trobar treball i, amb l’ajuda de Luisa, es van

poder comprar una casa. La Maria va proposar als seus pares d’obrir

una botiga on es venguessin peres i els seus pares van acceptar. Van

ser feliços i van menjar peres.

Rocio Bocardo

ESCOLA JOSEP BOADA

Un llibre de tots els llibres

Hi va haver una vegada, en un poble molt llunya, una noia de 12

anys que es deia Yuko i una altra de 14 de nom Niki, les dues eren

germanes llunyanes però semblaven gairebé bessones perquè tenien

la mateixa personalitat i sempre pensaven o feien el mateix.

Un dia, van anar al parc per assajar un ball que elles mateixes

s’havien inventat.

Mentre ballaven, la Yuko va caure i va veure al terra una cosa que

brillava. Aleshores, va trobar un llibre molt gros i curiós. Tenia una

gema encrestada amb els colors de l’arc de Sant Martí i de títol

posava: “Un Llibre Per Tots Els Llibres”. Desprès, a baix, hi posava un

enigma o alguna cosa semblant:

“A La Nit De Lluna Plena, S’Obrirà La Milena”.

-Que vol dir això?- va preguntar la Yuko-.

-No ho sé. - li va respondre la Niki mentre provava d’obrir el llibre-

Tampoc s’obre. Potser s’obrirà a la nit quan hi hagi lluna plena.

-És aquesta nit! - va cridar la Yuko- Li preguntaré a la meva mare si

em deixa quedar-me a casa teva aquesta nit, i obrirem el llibre totes

dues juntes.

-D’acord doncs.

Quan es va fer de nit, a l’habitació de la Niki, estaven les dues noies

nervioses amb el llibre al davant:

-Ja es l’hora -va dir la Niki-.

-L’obrim? - va preguntar la Yuko mentre preparava les mans per obrir

el llibre.

-Si – va dir la Niki afirmant amb el cap.

Van obrir el llibre lenta i cuidadosament mentre que, de dintre, sortia

una gran raig de llum.

Quan el llibre es va haver obert totalment, la Yuko i la Niki van

aparèixer, rarament, a l’habitació d’una noia petita que hi estava

llegint llibres.

-Qui sou? - va preguntar la noia amb una veu de, gairebé, uns 7

anys.

-Em dic Niki i ella Yuko. - va respondre la Niki-.

-Jo sóc Matilda.

-Matilda?! - van cridar les dues al·lucinades.

-Doncs, estem al llibre de Matilda. - va dir la Niki.

-Si, suposo que hem de trobar el llibre màgic per retornar a casa. - li

va respondre la Yuko.

Aleshores li van explicar a Matilda la situació i que les va ajudar a

buscar el llibre per tot arreu fins que les noies es van quedar

dormides a la biblioteca.

Quan la Yuko i la Niki es van despertar, ja no estaven a la biblioteca

del llibre de Matilda, sinó que estaven a la casa dels Vilaplana!

-Això és...

-Estem a un llibre de la Tieta Adela! - va cridar la Yuko.

-Perdoneu però, qui sou? - va preguntar una noia de cabells negres.

-Jo em dic Yuko, ella es la Niki, em... Tu et dius Nefertiti, no? - va dir

la Yuko.

-Com ho saps?! Em... Si, però podeu dir-me Nefer. I... Em podeu dir

que feu a casa meva? I com saps el meu nom?

Va ser llavors quan la Yuko li va explicar tot...

-Doncs, espero que trobeu el llibre gros amb una gema del colors de

l’arc de San Martí i pugueu tornar a casa vostra, màgicament. - va dir

la Nefer.

-Sí, això esperem...

-Jo tinc un altre problema, i es que en Ramsi ha desaparegut i ha

deixat una nota molt estranya i la firmada amb el nom de <<El

Capità Planeta>> i els meus pares no seran a casa durant un temps.-

li va explicar la Nefer.

Aleshores, la Yuko i la Niki la van acompanyar per ajudar-la en la

seva aventura i, de pas, per si trobaven el llibre en un altre lloc.

Van anar a comprar uns gelats i en arribar a la casa Vilaplana, com

estaven tan cansades, es van tornar a quedar adormides. Al

despertar, la Yuko i la Niki, estaven a una casa de xocolata, caramel,

cotó de sucre, etc... Efectivament, eren al conte de Hansel i Gretel. El

problema és que aquell conte en aquell moment no era normal,

semblava que estava trencat i fusionat amb altre perquè la bruixa no

tenia poders de foc i els nens no tenien espases i pistoles.

La Yuko i la Niki van haver de córrer fins que van arribar a un

precipici. Aleshores, va sortir la bruixa i els llençar un parell de boles

de foc que van empènyer les dues a caure pel precipici. Però, en

caure a terra, les noies van quedar inconscients però no sentien

dolor, més bé sentien com el terra era un llit molt còmode i molt

suau... Les dues eren a l’habitació de Niki, al llit, dormint

tranquil·lament. El llibre no hi era, potser tot havia estat un somni,

potser... mai no ho sabrem...

Segur que estàs confós, però aquest conte ja s’ha fos.

Yixiao Pan

ESCOLA JOSEP BOADA

L’aventura d’en Martí

No fa molt temps un aventurer que vivia al barri del Gorg de

Badalona, va desaparèixer. Es deia Martí Gondoler Pérez.

Era un home alt, amb uns braços força llargs, unes cames

musculoses i uns peus molt grans. El seu cabell era negre i els seus

ulls eren de color marró fort. Normalment vestia amb pantalons

esportius de color negre i samarreta i jaqueta també negres. Vivia en

un gratacels al pis trenta-sis.

Li agradava molt estar amb els seus amics parlant de temes

interessants, però el que més li agradava era viure aventures.

Havia nascut a la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya, una

gran ciutat on hi havia molts edificis impressionants com la Sagrada

Família , el Museu Blau, el Parc Güell ...

De sobte, un dia alguna cosa estranya va succeir. Passejava

tranquil·lament per un carrer quan, al passar pel davant d’un portal

enorme, va ser succionat i es va veure transportat a l’època dels

romans.

En Martí va pensar:

- Què està passant? On estic?

De cop i volta va sentir una veu molt greu que li va dir:

- Estàs a Roma. Com és que no saps on estàs?. Portes una roba molt

estranya. Tu no ets de Roma!

Encara confós pel que estava vivint, va decidir buscar un lloc més

tranquil per a pensar què faria, però no sabia on anar.

Va caminar fins al port i allà va trobar una barca de rems. Va sortir a

navegar pel mar Mediterrani. I així va passar un temps, alimentant-

se de peixos i dormint a la barqueta.

Desprès d’uns dies va veure de lluny uns homes a la platja. S’hi va

acostar i va descobrir que es tractava d’uns romans molt pobres que

no tenien un lloc per a viure.

Van parlar molta estona i en Martí va decidir recollir-los i portar-los a

la barca. Amb els dies que van passar junts a poc a poc es van fer

amics i entre tots van decidir triar un lloc a la costa per a fundar una

ciutat i en Martí va proposar posar-li el nom de Baetulo, en record del

nom que li havien posat els antics romans a la seva ciutat de

Badalona. La proposta es va acceptar. Així van començar a construir

cases de fang, carrers, etc.

Un dia, passejant pel bosc, en Martí i els seus amics van trobar un ou

gegant mig amagat darrere d’uns arbres. Es van quedar observant-lo

amb molta curiositat quan, de sobte, l’ou es va trencar i d’ell va sortir

un drac de color vermell amb una boca enorme de la que sortia foc i

fum. Tenia uns ulls verds terrorífics. Però estava malalt, per això en

Martí i els seus amics romans van decidir curar-lo i domesticar-lo.

Així, a poc a poc el drac es va fer amic del grup i van tenir una vida

molt feliç.

Un temps desprès el drac es va morir i la seva gran boca es va

transformar en el gran portal que tornaria a la normalitat a en Martí.

Tots estaven molt tristos, però havia arribat el moment en el que en

Martí havia de tornar a casa. Va agafar alguns objectes i algun llibre

per a no oblidar-se mai dels seus amics. Es van fer una forta

abraçada i amb els ulls plorosos es van dir adéu. Sense temps per a

pensar més es va trobar de nou al seu barri.

En Martí havia viscut una gran aventura que no oblidaria en tota la

seva vida.

I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure...

Daoyi Chen

ESCOLA JOSEP BOADA

Lluna i el riu de l’arc de Sant Martí

Hi havia una vegada una nena orfe que es deia Luna, era una nena

molt simpàtica. Tenia uns cabells llisos i de color rosi també uns ulls

verds com l’herba. Anava vestida amb un vestit verd tot brut .

Ella vivia en un orfenat de Barcelona perquè els seus pares van morir

en un accident quan ella només tenia 2 anys . El que més li agrada a

Luna és llegir llibres, sempre estava llegint i, per això, no tenia gaires

amics .

Un dia va decidir sortir de l’orfenat per a buscar un llibre de la seva

edat a la biblioteca. Quan va entrar a la biblioteca va sentir que uns

nois estaven parlant sobre un riu màgic del l’arc de sant Martí que

podia concedir un desig a la persona que estigués allà. En escoltar

això Luna va buscar per tota la biblioteca un llibre que expliqués

sobre aquell riu màgic . Després d’unes 2 hores va trobar el llibre

però el llibre estava en un lloc molt alt. Quan va voler agafar-lo se li

van caure uns quants llibres a sobre. En veure que la nena es va

caure la bibliotecària va vindre i li va dir :

- Estàs bé maca?

- Si , estic bé, gràcies .

- Veig que has escoltat la llegenda del riu de l’arc de Sant Martí

(va dir la bibliotecària).

Llavors a Luna se li va ocórrer una gran idea , li va preguntar a la

bibliotecària si la podia portar a aquell riu. La bibliotecària va dir

que sí . Pel camí es van començar a presentar. La bibliotecària es

deia Cristina .

Van agafar el cotxe de la Cristina però a mig camí les rodes del

davant es van punxar i no van poder seguir.La Luna preocupada li

va preguntar a la Cristina :

- Cristina que ha passat ?

- Les rodes del davant s’han punxat i ara no podem seguir però no

et preocupis, ara truco al mecànic .

- D’acord .

Després d’unes hores la Cristina va veure el mecànic que li va

canviar les rodes al cotxe . Quan li van arreglar el cotxe van seguir

amb el camí i la Luna es va adormir .

- Luna desperta’t, ja hem arribat és meravellós !

Llavors Luna es va despertar i al sortir va veure el meravellós riu de

l’arc de Sant Martí era de set colors i tenia unes aigües brillants i

netes i va demanar el desig. De sobte la Cristina es va convertir en la

mare de Luna i al seu costat va aparèixer un home i un nen que es

van convertir en el pare i el germà.

Cecilia Chen

ESCOLA LESTONNAC

La pintura

Els artistes pinten amb pintura,

la pintura pot ser com la cultura.

Dalí era un pintor

que era molt provocador,

va pintar a la seva germana

i es va trobar a la Gala.

Salvador Dalí estava ben trist,

va pintar un quadre

i es va posar ben feliç.

La Gala era la seva estimada

i sortia a tots els seus quadres

ben bonica i ben preparada.

Quan la Gala es va morir,

Salvador Dalí es va posar molt trist.

Ayaisha Alí

ESCOLA LESTONNAC

Dalí

Amb un pinzell

aquest pintor

que conec

ha pintat la Gala,

ha pintat l’Anna,

ha fet molts retrats,

tots molt ben pintats.

Dalí va fer molts quadres

amb l’art

realista i surrealista

perquè és un bon artista.

Samara Dragusin

ESCOLA LESTONNAC

Com sóc jo?

Sóc un nen fort

amb un gran front.

Sóc llest i blanc com la llet.

Sóc prim

com un dit. Tinc ulls blaus

com el cel.

Tinc la mà gran com un mar.

Sóc ros com el Sol.

Tinc un cap que molt val.

Tinc un cor roig i gran

per a tot el món.

Ayoub Serghini, Erlyn Josué Ochoa

i Ismael Flores

ESCOLA LESTONNAC

Pots ser tu la Pau?

Jo vull ser part del món…

La gent vol ser un tros de cel clar.

Tu vols ser una flor per a tots.

Vull ser un xic de Sol.

Ells són llum per a tot el món,

tu ets el bé per a tots.

Jo sóc un raig de Sol.

Ells són la Pau del món.

I tu...tu ets el meu cor.

Micaela Amaya,

Yin Mengya, Aleena Sadia

i Jannat Tachirifet


Un Sant Jordi diferent

Fa molt poquet temps, en un país molt proper, la gent d’un poble

vivía molesta perquè allà hi habitava un príncep, que de príncep no

tenia res, perquè maltractava als animals i a la seva mascota, un

dragonet preciós que el tenia sempre amagat al jardí del seu palau,

entre els rosers.

La gent del poble, farta ja del seu comportament, van trucar a una

noia anomenada Santa Jordina. Era una noia molt valenta i que no li

donava por encarar-se amb el príncep i recriminar-li la seva actitud.

D’aquesta manera, Santa Jordina va arribar a palau i li va dir quatres

coses ben dites al monarca! Vosté no s’està comportant bé, li deia

Santa Jordina. Jo faig el que vull perquè sóc el monarca, li contestava

el príncep. Tots dos discutien fins que el príncep, després de tanta

insistència de la noia, va accedir als desitjos de Sant Jordina!

Li va prohibir qualsevol maltractament a persones o animals i el petit

dragonet seria alliberat i se’l quedaría ella.

En aquell moment va anar al dragonet, que al veure el caràcter

amistós de la noia, va començar a fer saltirons mostrant el seu

entusiasme! Com a mostra d’agraiment, el dragonet va arrencar una

rosa del roser del pati de palau i li va regalar a Santa Jordina. Des

d’aquell 23 d’abril, cada any per aquella data es pot regalar a

qualsevol persona un rosa en concepte d’amor, llibertat i valors!

Juan Carlos Martínez


El telèfon mòbil

El telèfon mòbil,

és un avanç electrònic. Pots utilitzar APPs,

i també Google Maps. (Yeah!)

Pots parlar per whatsapp, o per e-mail, utilitzar ebay,

per comprar-te un telèfon vell.

Mirar vídeos en Youtube, que hi han un munt.

Mirar tutorials, per aprendre a ballar el vals.

Al Play Store,

et descarregues aplicacions, Twitter, Facebook i Instagram, són les més populars. (Yeah!)

Una cosa que no la podem fer,

que fa molta gent, si us plau no la feu,

perquè si no morireu...

No utilitzeu el mòbil, mentre fas alguna cosa important,

com conduir un cotxe o en el teu treball.

Albert Pla


L’illa fantàstica

Vet aquí una vegada una illa fantàstica on vivien fades i nans

gegants, ratolins que parlaven , dinosaures …..i tots el personatges

que us imagineu que no poden existir. Els únics personatges que no

podien viure en aquesta illa eren els humans.

Però un dia tot va canviar. Un nen, mentre jugava al carrer, es va

caure a terra panxa amunt i va veure brillar alguna cosa a les fulles

d’un arbre. Es va enfilar a l’arbre i la va agafar. Es va quedar

bocabadat del que tenia a les man…Era un llibre d’encanteris. Va obrir

el llibre per la meitat i es va trobar davant d’una pàgina on hi havia la

recepta d’una poció màgica per crear un portal per arribar a una illa

fantàstica. El noi va ver la poció i de sobte va aparèixer a l’illa . Va

trobar-se amb una fada que el va disfressar per no semblar un humà

i així podria anar per tota l’illa. El noi camuflat com un personatge

fantàstic va viure moltes aventures i va conèixer éssers que mai

s’havia imaginat que podien existir.

Al final el noi va tornar a casa i quan va explicar la historia als seus

pares i coneguts ningú s’ho va creure però ell mai va oblidar-se del

llibre dels encanteris i de l’illa màgica.

I conte contat , és conte acabat.

Anna Sánchez


La pluja de caramels misteriosa

Hi havia una vegada una família de dracs que vivien en una cova,

eren dos pares i una nena anomenada Fiona. Cada vegada que plovia

la Fiona sortia al carrer, i no us penseu que es mullava perquè no

plovia aigua, plovien caramels! Quan la Fiona es va fer gran, va

pensar que volia anar a sobre dels núvols, ella sempre estava

pensant un pla per poder pujar, perquè allà no hi havia coets. Llavors

un dia que plovia però feia sol, va sortir l’arc de Sant Martí, i quan el

va veure, va decidir que pujaria per aquí. Quan va arribar als núvols,

va caminar i caminar i al final es va trobar a un gegant que estava

plorant, però caramels!

Llavors, després de parlar una bona estona, va saber el motiu pel

qual plorava que era perquè no tenia a ningú, llavors la Fiona va

pensar que si li solucionava el problema ja no ploraria caramels però

si no li solucionava es sentiria malament. Després de rumiar, va

decidir una cosa que beneficiaria als dos, ella pujava cada cert temps,

li feia companyia, així feia feliç al gegant, i llavors li explicaria acudits

tan bons que ploraria, però de riure, i així també beneficiaria a la

Fiona. I així va ser. Conte explicat, ja s’ha acabat.

Gemma Llaudet


El noi que volia ser normal

Hi havia una vegada un nen que es deia Àlex i la seva vida era tan

normal que estava cansat de fer cada dia el mateix: anar a l’escola,

fer deures, estudiar, ... El que l’ Àlex volia era ser un aventurer i

corre moltes aventures perilloses. Estava tip dels dies avorrits!. Fins

que un dia, va arribar a casa, va pujar a l’habitació, es va creuar de

braços, es va seure al llit i va dir:

- No vull ser un nen normal! –

Ho repetia una vegada i una altra cada cop més fort, fins que va

sentir una veu que deia:

- No vols ser un nen normal?

L’Àlex va contestar:

- Nooooooo!

- D’acord! si no vols ser un nen normal mai més, entra per aquesta

porta però ja t’aviso que és molt perillós.

L’Àlex va entrar per aquella estranya porta fent un salt. Quan estava

a l’altre costat va obrir els ulls i va veure que estava envoltat

d’animals. Les dues primeres hores va passar- s’ho molt bé, fins que

va tenir un problema: es va trobar un lleó i va haver de sortir

corrent.

Quan ja l’havia perdut, va estar caminant una estona fins que es va

quedar sense aigua. L’Àlex tenia molta set, però no trobava res per

beure fins que va trobar una pedra i, sota d’ ella, hi havia aigua.

Llavors la va beure, però no estava gens bona ja que estava

barrejada amb sorra.

Va continuar caminant però tenia molta gana. Va veure plàtans dalt

d’una palmera, va pujar i els va agafar, tanmateix un ximpanzé se’ls

va treure tots i es va quedar sense menjar.

A llarg del temps el nen es va anar posant més feble fins que el seu

cos no podia més i es va caure al terra sense remei.

- Vull tornar a ser un nen normal! – Va dir amb un gran desig.

La veu li va dir que ja l’havia avisat, però que no li havia fet cas.

L’Àlex va demanar perdó i la veu se’n va anar dient que esperava que

això li hagués servit de lliçó.

Es va obrir la porta i l’Àlex va passar i es va trobar una altra vegada a

casa. A partir d’aquest moment va tornar a ser un nen normal.

Marc Santos


El llibre màgic

Hi havia una vegada, una nena que es deia Martina a qui li agradava

molt llegir. Llegia tant contes com diaris.

El dia del seu aniversari, la seva mare li va regalar un llibre. El llibre

era marró, ben gros, amb un gran títol, que era el que més

destacava: “Contes” ... I una cosa que ningú no sabia: aquell llibre

era màgic! Contenia contes, rondalles, històries, llegendes…

Aquella mateixa nit, la Martina es va asseure al seu llit a llegir el

llibre. El primer conte era Blancaneus i els set nans, i va començar a

llegir-lo.

Mentre llegia va començar a entrar dintre del llibre, i ella no se’n va

adonar. Quan va apartar la vista del llibre, ja estava dintre del conte!

Estava en la mina on treballaven els 7 nans! Es va amagar rere una

roca, fins que un dels nans la va trobar.

- T’has perdut?- li va preguntar.

- Sí, on sóc?- va preguntar la Martina.

- Ets en una mina, aquí és on treballem nosaltres. - va contestar el

nan.

Tots intentaven ajudar-la a tornar a casa seva, i la van acompanyar

fins a la caseta dels nans.

Des d’ allà, la Martina se’n va anar sola. Mentre caminava per aquell

gran bosc, va entrar al següent conte: Peter Pan!.

Quan va arribar, va conèixer a en Peter Pan, fins que un capità molt

dolent la va arrestar i se la va emportar al seu vaixell, on la va tancar

al camarot. Per una finestreta que hi havia, va poder veure a en

Peter Pan lluitant amb el Capità, fins que la va salvar. Li va donar les

gràcies i ell li va regalar una moneda d’or. Era molt tard ja i se’n va

quedar a dormir allà.

Quan va obrir els ulls, estava a la seva habitació estirada en el llit,

amb el llibre al costat.

- Vinga, a dormir que és tard, ja seguiràs llegint el llibre demà !. - li

va dir la mare.

- D’acord – va contestar la Martina.

Va desar el llibre al prestatge, va obrir el llit i s’hi va ajeure, quan

estava estirada va veure una resplendor brillant sota l’armari. Podria

ser la moneda d’or ! .

Tot va ser un somni, o no?

Emma Silva Moritz


2016

Llibre del primer cicle de l’Educació Secundària



Badalona Sud

2016


Institut Eugeni d’Ors



ORGANITZA




PRIMER CICLE DE L’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA


Institut Eugeni d’Ors Cavallet meu Eugènia Muñoz

Institut Eugeni d’Ors La meva professora Ailin Mancia


Heridas en silencio Laura García


Superheroïna Natàlia Bellido


Friends Laura Macías

Col·legi Santíssima Trinitat I per a tu què és el temps? Sara Rodrigo

Col·legi Santíssima Trinitat El que importa Aishleen Kaur

PREMIS


Laura Garcia

Pel seu treball: Heridas en silencio


Aishleen Kaur

Pel seu treball: El que importa


Ailin Mancia

Pel seu treball: La meva professora

INSTITUT EUGENI D’ORS

Cavallet meu

Oh cavallet meu,

el meu amor és teu.

Ets blanc com la neu,

i ets tot meu.

Si fossis el meu amic

series encara més ric.

Series feliç,

cada dia amb un somrís.

Entre plantes i til·lers,

no guanyaries milers.

El teu amor és bonic,

amb tu passaré una nit.

Eugènia Muñoz


La meva professora

Ella és bonica com els estels

que enamora a tots els del carrer.

M’agraden els seus ulls

perquè brillen com la llum.

A vegades s’enfada

i això no m’agrada,

però és simpàtica amb tots

i l’estimem molt.

És bona professora

com a dona i persona

Li agraeixo molt

tot el seu esforç.

Aquests trimestres

he estat amb aquesta mestra.

L’estimo molt,

li faria una abraçada i mil petons.

Ailin Mancia


Heridas en silencio

Compartíamos amistades entre los pasillos del instituto que nos

hicieron inseparables. Y, con el paso de los años, se convirtió en un

extraño. Todavía recuerdo sus últimas palabras que me sentenciaron

antes de salir por la puerta aquella fría tarde de invierno: “si no eres

mía, no serás de nadie más”.

Duele… está todo oscuro y frío. Recuerdo estar en el parquin y oír

pasos por detrás de mí. Después, dolor.

Ha sido él. El mismo que me susurraba al oído y se reía conmigo.

Ahora se ha transformado en un extraño con puños de acero que me

insulta y me desprecia…. Ya, otras veces, los moratones habían

decorado mi piel, pero sé que hoy moriré. La vida se me escapa, esta

vez los golpes no sonarán, no podré volver a denunciar, no tendré

que esconderme más… solo dejaré de existir…

Oigo sirenas lejanas. Intentarán ayudarme, pero ya es demasiado

tarde. En el suelo del parquin quedan varios objetos: mi bolso, las

llaves de mi choche, junto con los guantes de látex de los forenses y

mi silueta dibujada con tiza y sangre…

En las noticias seré un número más de la violencia de género y mi

asesino, una persona que un día amé.

Laura García


Superheroïna

En primer lloc, tots sabem el significat de la paraula “superheroi”.

Però jo tinc una definició diferent del que arribem a pensar. La meva

idea de superheroi és aquella persona que fa tot el possible perquè la

seva filla sigui feliç. Però pensarem que com tot pare i tota mare que

volen que els seus fills siguin feliços, no? Per a mi, la meva

superheroïna és la meva, perquè lla no tan sols fa el rol de mare, sinó

també el de pare, amiga i confident.

Fa uns mesos vaig perdre el meu pare. Va ser un moment molt difícil

per a mi. Va ser el pitjor dia de la meva vida. Ni la meva mare, ni la

meva germana ni jo vam poder dormir aquella ni. Jo no ho podia

creure, era impossible que no pogués donar-li un petó o una

abraçada mai més al meu pare, que ni tan sols el pogués tornar a

veure.

La meva mare i jo, cada dia el tenim present a casa, perquè encara

que el seu cos no hi és, al meu cor mai se n’anirà. Ella fa que jo sigui

feliç. Em fa riure en els pitjors dies. Treu temps de tot arreu per

poder estar amb mi. Fa el que sigui necessari per estar al meu costat.

A vegades, sé que ni menja per venir-me a buscar a l’escola.

Per tant, la meva mare sí és una superheroïna. És la persona més

positiva que conec i que he vist mai. De les coses dolentes, sempre

en treu alguna de positiva, encara que sigui una de molt petita. No

obstant, això no vol dir que a vegades estigui trista, perquè també

deu recordar-se molt del meu pare...

Gràcies a ella la meva vida és millor del que seria. M’ha ensenyat a

ser una lluitadora, com ella. L’estimo més que a ningú. Per mi, és la

millor mare del món. En resum, ella és la meva superheroïna.

Natàlia Bellido


Friends

True friends

Always are be by your side.

Snow, rain or shine

never leave you alone.

We will support and help

despite the difficulties.

Energy and sprits

always give you.

When you have gray days

They came and painted.

When you’re sad

they come and make you happy.

A good friend is a treasure

you will love very much.

Being friendly and happy

always have good Friends.

Laura Macías


I per a tu què és el temps?

I per a tu, què és el temps? Segons els diccionaris, és un concepte

físic, un conjunt de successos continus o un període durant el que es

realitza una acció.

Per a mi, no! No pot ser només això! És impossible definir-lo amb

termes tan freds i impersonals! Les nostres vides evolucionen al

marcapassos del seu ritme i ell les condiciona. Escolteu els meus

arguments i digueu-me si vaig lluny d’ osques!

Des del punt de vista del meu ull humà, el temps és el trajecte de

l’experiència. Ell és savi, i a la llarga es troba amb el seu amic

inseparable, el destí. Nosaltres som els genets que cavalquem sobre

la vida en una cursa anomenada temps. Alguns pensen que el

resultat d’aquesta cursa ja està decidit abans de començar, i a això l’

anomenen destí o sort. A més de savi, també és un gran guaridor,

cura les ferides que van apareixent durant la carrera.

Com va dir Benjamin Franklin" Si el temps és el més valuós, la

pèrdua de temps és el més gran dels malbarataments”.

El pas del temps pot esdevenir ferotge, ja que la inflexibilitat del

rellotge no el deixa aturar-se mai. Moltes vegades ens adonem que

hem malgastat el temps quan ja és massa tard, i l’únic que podem fer

és lamentar-nos. Però a vegades no és massa tard, i podem

solucionar els errors del passat. L’ important és saber avançar

apropant-nos a allò que ens ajudi a ser feliços.

Ja sabem que el temps i la felicitat fugen a una gran velocitat, i una

vegada s’escapen, no és fàcil tornar-los a aconseguir tots dos. Però

això te solució: hem d’aprendre a valorar-los, i no els podem deixar

marxar fins que no els hàgim aprofitat al màxim.

Enteneu ara per què no em resulta tan fàcil definir-lo?

I per a vosaltres? Què és el temps?

Sara Rodrigo


El que importa

- Madhuri, aixecat! -Em va cridar la meva mare des d'algun racó de la

casa, despertant-me del meu bonic somni.

- Què vols? -Li vaig preguntar mig adormida.

- Pots anar a comprar aquestes coses al supermercat, si et plau?

Vaig fer rodar els ulls en escolta la meva mare, sempre m’ havia de

despertar de les meves migdiades per fer-me anar a comprar.

- Ja vaig- Li vaig respondre de mala manera.

- Gràcies!- em va dir contenta.

Sí, ésclar, ella contenta i jo ... aquí, amb un mal humor que no podia

descriure. No és que no m' agradi anar a comprar o ajudar la meva

mare, però no m' agrada que em despertin quan estic al setè cel,

tranquil·la i sense preocupacions.

Crec que hauria de presentar-me:

Em dic Madhuri Dixit, tinc 17 anys. Visc a Barcelona amb la meva

impacient mare, que es va mudar fa anys de l’ Índia a Barcelona. Jo

he nascut aquí. Tinc el cabell llarg i de color marró fosc, com els

meus ulls, sóc una mica moreneta.

M'agrada molt llegir, ballar música clàssica de l'Índia, m' encanten les

cançons de Arijit Singh i Ankit Tiwari. El meu actor preferit és Salman

Khan! Crec que m' estic anant del tema. Tornem on estàvem.

Vaig posar-me les meves vans negres ( que eren les meves

preferides), em vaig fer una cua alta, em vaig posar perfum i vaig

decidir trucar a la meva millor amiga per preguntar-li si em podia

acompanyar a comprar, però em va dir que no podia perquè havien

vingut uns convidats a casa seva i la seva mare no la deixava sortir

de casa, perquè segons ella era de mala educació.

La meva mare em va tornar a cridar perquè m’ apressés i em va ficar

a la butxaca la llista de la compra. Jo, com bona filla, vaig posar una

agradable bona cara (mentida: si la meva mare em veia amb cara de

pocs amics, em començaria a donar un discurs ben llarg i no em

venia de gust escoltar-lo).

Un cop al supermercat i ja feta la comanda, vaig dirigir-me a la caixa,

on esperava pacientment una renglera interminable de carros plens.

“Dimonis, quanta gent, no podré sortir mai d'aquí, em moriré aquí

mateix! És que la gent no té una altra cosa a fer que anar al

supermercat? Mare, amics, familiars, us dono les gràcies per estar

sempre al meu costat. Us estimo molt”. Vaig dir-me mentalment.

Sí ja sé, sóc molt exagerada i, de vegades, dic ximpleries com

aquesta. Però, de veritat, vaig estar com 10 minuts esperant que em

van semblar hores!. Lamentava molt no tenir el meu mòbil amb mi,

com que sóc molt intel·ligent, me l’ havia deixat abandonat a casa i

estava incomunicada!.

Per fi va ser el meu torn de pagar a al caixa. La noia de la caixa em

va preguntar com estava i jo li vaig respondre que estava una mica

estressada per l' estudi, però com que ja venien les vacances d' estiu

estava.... com dir-ho?... més relaxada. Em va desitjar sort, jo li vaig

pagar i me n’ hi vaig anar d'allà. Realment volia arribar a casa per

continuar fent la meva migdiada.

Per tornar a casa havia de passar per un parc molt bonic, que em

portava molts bons records perquè era on sempre jugava de petita

amb el pare, la meva mare i el meu germà gran, en Varun. Em vaig

asseure en un banc mentre contemplava el parc solitari en aquelles

primeres hores de la tarda.

De sobte, la meva mirada va recaure en un nen d'uns 3 o 4 anys,

assegut en un altre banc no lluny del meu. Estava plorant? Què feia

tan sol?. Vaig decidir ajudar-lo, primer perquè no m' agrada que els

nens plorin i segon perquè semblava perdut. Mentre m'acostava a

ell, em vaig adonar que era molt bonic, tenia els cabells rossos i uns

ulls profunds i blaus com el cel.

Al principi es va espantar i va plorar més fort, però em vaig asseure

al seu costat i el vaig abraçar. Ell va respondre a la meva abraçada i

es va calmar una mica. Li vaig preguntar com es deia i quants anys

tenia, em va contestar que es deia Noah. M' ho va dir d'una manera

tan dolça que em van donar ganes d'abraçar-lo fins ofegar-lo. Vaig

poder endevinar, a través de les seves paraules retallades, que s'

havia perdut al venir al parc amb el seu germà.

Li vaig oferir un gelat de xocolata que portava de la compra i, mentre

se'l menjava, vam anar a buscar el seu germà. El vam buscar molta

estona fins que el vam trobar. Era igual de bonic que Noah, només

que ell tenia els cabell de color marró. Es deia Dylan. Quan va veure

al seu germà petit es va posar a plorar i també a demanar-li perdó. A

mi, em va causar molta tendresa. Dylan em va donar moltes vegades

les gràcies i com a recompensa em va portar a casa meva perquè es

va fer molt tard.

Em van agradar molt els dos germans.

Just quan vaig obrir la porta de casa, la mare va començar a dir-me

coses que no entenia.

- Es pot saber on hi eres? -em va preguntar enfadada- Però jo sabia

que estava més preocupada que realment enfadada.

Quan vaig sortir del supermercat em vaig trobar un nen de 4 anys

que estava perdut i vaig ajudar-lo mentre tornaven a buscar-lo - vaig

explicar.

Com un petit àngel caigut del cel per ajudar-nos a ser bones

persones- va dir la mare amb una brillantor especial als ulls després

de sentir-me explicar amb detall el que havia viscut al parc.

- T'estimo, mama.

- Jo també.

Aishleen Kaur


2016

Llibre del segon cicle de l’Educació Secundària



Badalona Sud

2016



Escola Lestonnac



ORGANITZA




SEGON CICLE DE L’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA


Institut Eugeni d’Ors Amor verdader Umar Zaman

Escola Lestonnac El pastís de l’amistat Maria Fernández Vega

Escola Lestonnac Tú Weibo Zhou Zhan

Escola Lestonnac Deja de gastar el tiempo Abraham Pichardo Aguilera

Escola Lestonnac El meu estimat barri: Sant Roc

Emanuel Amaya Salguero

Escola Lestonnac Una sortida inoblidable Andrea Rodríguez Vargas

Escola Lestonnac Leopardo Anthony Morejón Carpio

Escola Lestonnac La cueva Maria Fajardo Amaya

Escola Lestonnac Cristina y Juanma M.Blanca Heredia

Moreno


l’Assumpció Carta a mi abuela Thais Valverde


l’Assumpció El mar, la mort i jo Andrea Alguacil

Col·legi Santíssima Trinitat Lluita pels somnis Núria Pérez Oller

Col·legi Santíssima Trinitat Algú més amb mi Júlia Silva Moritz

PREMIS


Andrea Alguacil

Pel seu treball: El mar, la mort i jo


Júlia Silva Moritz

Pel seu treball: Algú més amb mi


Weibo Zhou Zhan

Pel seu treball: Tú


Amor verdader

Hi havia una vegada, un noi que es deia Joel. El es va enamorar

d'una nena i el seu nom era Anna. Era tan bonica, però ella no

l'estimava. va tractar de parlar amb ella, però no podria. Un dia se'n

va anar al bosc amb els seus amigues i Joel també va anar amb els

seus amics al mateix bosc. El va veure a la noia i estava tan feliç.

Tots els es van reunir i un noi va dir jugarem un joc. Els van dir bé i

van començar el joc...Desprès Anna va dir estic molt cansat vaig anar

en mi campament. Tot d'una en el camp de l'Anna va arribar un gran

lleó que estava cridant i ella tenia por. Tots van venir a Anna i van

veure un lleó. Tots eren de por i ningú la va ajudar. Tots van venir a

Anna i van veure un lleó. Tots eren de por i ningú la va ajudar. Tots

van venir a Anna i van veure un lleó. Tots eren de por i ningú la va

ajudar. Només Joel es va acostar i la va ajudar. Ha salvat a Anna i

ella estava tan espantat. Anna estava molt enfadada amb les seves

amigues. Ella va dir gracies al Joel i el va dir i li va dir al seu amor

amb ella. Ella estava molt contenta. En final el Joel i la Anna estavan

junts per sempre.

Umar Zaman

ESCOLA LESTONNAC

El pastís de l’amistat

Tres cullerades de petons,

Un got de “carinyo”

I una caixa de bombons.

Batre amb paciència,

Fornejar amb dolçor

I molt amor.

Això és l’amistat.

I així us ho he explicat.

Jo tinc una amiga

Per a tota la vida.

Maria Fernández Vega

ESCOLA LESTONNAC

Tú

¿Te acuerdas de aquella noche? Una noche en la que la luna brillaba

en el firmamento, en la que las estrellas flotaban en un mar de

oscuridad. Creí que todo era perfecto, inigualable, eterno. Hasta que

me dijiste adiós. Removí cielo y tierra para evitar que marcharas,

pero fue en vano. Sentía impotencia dentro de mí; era un sentimiento

oscuro, que me causaba dolor, no sabía qué hacer ni qué pensar,

hasta que me di cuenta de que no había aprovechado el tiempo

suficientemente para estar a tu lado, para quererte…

Echando la vista atrás, recuerdo momentos muy dulces a tu lado,

aunque quizá sufrir por ti estuvo de más, puede que no te

demostrara todo lo que te amaba, lo que sentía por ti, y no te diste

cuenta, quizá ése fue mi error, o quizá ese fue el tuyo.

Hubo días en los que no dormía por el mero hecho de que me

entretenía hablando contigo; por las noches me preguntabas qué era

importante para mí y yo solía responderte con un “coge el espejo,

mírate en él, y el reflejo que salga es lo que más me importa”. Con

esas dulces palabras, yo siempre conseguía sacarte una sonrisa, que

iba de oreja a oreja. Eso a mí me llenaba, con verte sonreír, se me

podía acabar la vida, porque ya había visto lo más bello del mundo:

Tu sonrisa.

Pero todo lo bonito tiene su lado oscuro: todas nuestras discusiones

eran parecidas, nos hacían distanciarnos durante un tiempo, pero al

final, siempre volvíamos, no sabía si era porque tus amigas te

insistían para que volvieras, o era porque me echabas de menos. La

verdad, es que nunca me interesó saberlo.

A veces me pregunto cómo un alma como la mía pudo acabar con

una como la tuya, tan pura, tan clara. Pero entonces, pienso en todo

lo que desconocía y lo que me enseñaste, en todo lo que aprendí

gracias a ti, en levantarme cada vez que alguien me hacía caer; yo

no era nada, tú me convertiste en todo.

Weibo Zhou Zhan

ESCOLA LESTONNAC

Deja de gastar el tiempo

Deja de gastar el tiempo

con las personas equivocadas

y que no te permiten ser feliz.

A veces tienes que renunciar a algunas,

no porque no te importen,

sino porque no les importas tú a ellas.

Si alguien te quiere en su vida,

hará un lugar para ti

sin necesidad de que luches por él.

Nunca te quedes

con la persona que pasa de ti.

Recuerda valorar no a las personas

que te acompañan en los buenos momentos,

sino a aquellas que están a tu lado

incluso en los peores.

No creas en “el que te quiere

te busca”,

sino en “el que te quiere, no se va”.

Abraham Pichardo Aguilera

ESCOLA LESTONNAC

El meu estimat barri: Sant Roc

Sant Roc és un barri que es troba a Badalona. És un barri molt

conegut per la seva societat familiar que viu grans experiències. És

un barri molt petit, amb persones de tot tipus i cultures: catalans,

espanyols, pakistanesos, xinesos...

Per als gitanos és com un poble; el nostre poble. I l’estimem molt.

Per a la gent que no coneix el barri de Sant Roc, el tenen com un

barri menyspreat, on governa la brutícia, el mal i la delinqüència.

Però, per a les persones que sí el coneixem, és un barri molt familiar,

on governa l’amor i l’ajuda als altres...

Solament vivint aquí, és l’única manera de conèixer realment com és

Sant Roc.

Emanuel Amaya Salguero

ESCOLA LESTONNAC

Una sortida inoblidable

Un dimarts al matí amb l’escola vam fer una sortida que mai no

oblidaré. Potser perquè és l’últim curs que estaré amb els meus

companys, o potser perquè va ser una sortida interessant.

Vam quedar aviat. Vam agafar el metro, que per cert estava molt ple,

i em vaig “agobiar” una mica! Després el Trambaix i per fi vam

arribar a TV3.

Allà ens esperava una guia, la Clàudia, una noia estudiant de

Publicitat, era la seva primera visita i sota la supervisió de l’Adriana,

ho va fer molt bé.

Vam veure diferents platós, amb moltes càmeres, grues de coll de

girafa, decorats, unitats mòbils i, fins i tot, com s'enregistrava un

programa, el “Ja t’ho faràs” .

Tot seguit vam tornar a agafar el Trambaix i ens vam anar a

Catalunya Ràdio. Vam veure un programa, “La vida”, on la Sílvia

Coppulo dirigia una tertúlia amb dos senyors. Parlaven de política,

dels papers de Panamà, de les pensions, dels sous mínims

interprofessionals i moltes coses més que no acabava d’entendre

massa.

Com plovia, vam anar a dinar al KFC unes patates boníssimes.

Després caminant fins al Palau Robert, on hi havia una exposició

sobre el Súper3. Feien 25 anys!!!

La meva amiga Maria i jo ens vam “regalar”!

Quin dia més guai!!! No vaig pensar en cap dels meus problemes!

Val la pena sortir d’excursió amb l’escola.

Andrea Rodríguez Vargas

ESCOLA LESTONNAC

Leopardo

Leopardo, animal feroz y agresivo,

animal carnívoro.

Animal que acecha sus presas

camuflado en su entorno.

De sorpresa, te ataca,

y si quiere, te mata.

Si su presa se escapa,

el leopardo se enfada

y comienza a correr hasta atraparla

y no soltarla.

¡Oh, leopardo! Que hay gente que tu piel quiere

por esas manchas negras y amarillas,

con esas orejas redondas

y esa cola juguetona.

Tus garras, que te abren paso por la sabana,

aterran a tus presas como si fueran navajas.

Leopardo, animal aterrador y protector,

animal felino,

que tú sabes cuándo sacar tus garras,

o tu rugido.

Anthony Morejón Carpio

ESCOLA LESTONNAC

La cueva

Mejor ser de la Naturaleza,

del camino que te tranquiliza.

La brisa del viento

mueve las hojas que respiras.

Deja de vivir en las sombras de la cueva.

¡Sal a disfrutar!

Que de lo que quema, aprenderás.

Maria Fajardo Amaya

ESCOLA LESTONNAC

Cristina y Juanma

Un día se mudó una pareja a mi edificio. Era una pareja joven y

bonita, aunque el chico parecía algo violento. Sin embargo, a veces

las apariencias engañan…

Hacía algo más de una semana que estaban viviendo allí y siempre se

escuchaban unos ruidos raros, como si se discutiesen. Una vez, un

poco asustada, espié por la mirilla y el chico justamente salía de la

casa muy enfadado. Escuché llorar a la chica, me acerqué a la puerta

y llamé al timbre. Le pregunté si necesitaba algo y la chica, asustada,

me dijo que si podía entrar porque necesitaba hablar con alguien.

Cristina, que así se llamaba la chica, me empezó a hablar de su

marido. Me dijo que siempre la agredía y que la hacía sentirse

inferior. Cristina me explicó que se habían tenido que marchar del

sitio en el que vivían antes porque su chico siempre la maltrataba.

Ella me dijo que había creído que era por la gente con la que él se

relacionaba, pero que ahora veía que no era así. No eran sus amigos,

era él.

Yo le dije que fuera a la comisaría, pero me contestó que no podía

hacerle eso a su chico porque lo quería mucho. Le dije que no lo

entendía; que una persona que te quiere, te cuida y no te hace sentir

mal.

Cristina recapacitó y decidió hacerlo: iba a denunciarle.

Al cabo de unos meses, la chica estaba muy contenta y feliz. Podía

llegar a casa sin estar asustada y no tenía que rendir cuentas a nadie.

Me dio las gracias. Cristina, por fin, era libre…

M. Blanca Heredia Moreno


Carta a mi abuela

Dicen que cuando escribes algo que sientes o piensas, te quitas un peso de

encima… Entonces, estoy decidida a hacerlo.

Querida abuela:

Antes de todo, quiero darte las gracias por haber sido mi abuela. Por todo lo

que has hecho por mí, como, por ejemplo, haberme aguantado todas esas

tardes que pasabas horas a mi lado, intentando que yo me terminara el

bocadillo.

También quiero pedirte perdón por los berrinches que cogía cuando no me

dejabas estar en el parque o simplemente no me traías la merienda que yo

quería.

Te echo de menos, porque nada es lo mismo desde que te fuiste para siempre.

Solo quiero pedirte una cosa: allá donde estés, cuida de tu familia y de tus

nietos.

Desde ese 17 de abril de 2007, han pasado muchas cosas. Tu hijo mayor, mi

padre, se ha vuelto a casar y ahora somos uno más en la familia. Mis tíos, tus

otros hijos, también han tenido niños, y ahora tienes nuevos nietos que no

saben nada de ti, pero que sin haberte conocido seguro que te quieren por todo

lo que les hemos explicamos de ti.

Abuela, no sabes lo que me duele ir al cementerio, sabiendo que tú formas

parte de ese lugar. Me siento identificada con esa frase que conoce y dice todo

el mundo: “nunca sabes lo que tienes, hasta que lo pierdes”. Ojalá estuvieras

aquí y, sobre todo, ojalá pudieras seguir siendo mi mejor amiga, como cuando

te contaba mis confidencias y tú me contabas las tuyas.

Echo de menos tus besos antes de irme a dormir. Tus “te quiero, pequeña, no

llores” cuando estaba triste, o tu costumbre de dejarme la puerta medio abierta

y la luz del pasillo encendida porque tenía miedo a que apareciera el coco.

Echo de menos cuando me traías a la cama el vaso de leche, tan caliente que

teníamos que soplar para enfriarlo, mientras decías: “vamos a tener que soplar

hasta dormirnos…”

Echo de menos cuando me regañabas por pisar el suelo recién fregado o

porque cuando me duchaba solita, salía desnuda por casa y me decías que me

iba a poner mala.

Querida abuela: han pasado nueve años desde que te fuiste y sé que no vas a

volver… de la misma manera que sé, que yo nunca te olvidaré.

Thais Valverde


El mar, la mort i jo

El mar, tan profund…

Tan solitari, tan llunyà.

Que ningú mai el podrà controlar…

El mar, tan similar a la mort,..

Tan imprevisible, tan important.

Que ningú mai sabrà què farà…

La mort, tan incompresa com el mar…

Que ningú mai s’ha preguntat,

per què a l’arribar

tot ho pot arrasar…

Pot ser ningú mai entendrà

el que realment és la soledat.

Pot ser només volem tenir a algú,

al costat,

fins que s’apagui el nostre llum...

El mar, tan desconegut com la mort,

Ningú mai podrà,

amb totalitat,

conèixer el límit de les seves possibilitats.

Així és com jo soc.

Tan contrària al foc...

Tan esquerpa amb la vida..

Que em fa viure adolorida.

Així és com jo em sento,

tan semblant al que no expresso...

Com la mort...

Com el mar...

Que ningú, mai, podrà controlar.

Andrea Alguacil


Lluita pels somnis

No lluny d’ aquí, en un petit poble de Catalunya, un grup de 4t d’ ESO

feia rodar el cap sobre els possibles destins del seu viatge de fi de

curs. Semblava una dèria encomanadissa, però tots desitjaven

intensament anar a visitar Londres. La seva tutora, la professora

d'anglès, els havia explicat les meravelles d'aquella ciutat, ella les

coneixia prou bé, hi havia nascut allà, però s'havia quedat en aquell

poble per amor i per necessitats econòmiques.

Els alumnes, quan van arribar a les seves cases, van insistir molt

perquè els pares s’ hi fessin còmplices del seu desig i els paguessin

el viatge somniat, però, per més que ho van intentar, no van

aconseguir-ho i no sabien el motiu.

Passats uns dies, ja havien perdut les esperances. Malaguanyat

viatge!! A l'aula totes les cares estaven tristes i angoixades. Tampoc

en parlaven.

Els amics i familiars es van preocupar molt, els van explicar que no

podien realitzar el viatge, no perquè no els deixessin, sinó perquè no

es podien permetre aquella despesa just aquell any, després del

terrible terratrèmol que va fer estralls al poble.

Aquest va ser el tret de sortida que els va despertar l’ enginy. Van

començar a rumiar idees per recaptar diners. Van pensar a vendre

números i subhastar alguns objectes personals de valor. I així ho van

fer, però, malgrat tot, encara en necessitaven més, perquè al poble

hi havia poca gent a la qual vendre-li coses.

Després d'uns dies, en Biel, un noi que sempre estava callat, va tenir

la idea d’ organitzar entre tots un concert, vendre les entrades i les

consumicions. Però llavors, la Marta va remarcar que si ho feien,

necessitaven almenys algú amb talent musical, d'aquesta manera van

deixar córrer aquesta idea, n’ haurien de pensar d’ altres més

pràctiques.

Al dia següent, en arribar a l'escola, la professora va il·luminar-los

amb un raig d’ esperança, els va comentar la sortida que

emprendrien la setmana següent: tenien la responsabilitat d'anar a

comprar la loteria de Nadal del poble a Barcelona. I així ho van fer. A

Barcelona, van comprar la loteria, van anar a menjar un entrepà a les

Rambles i després van tornar al poble, a portar-los el paperet

miraculós.

Quan s'apropava el Nadal, tothom estava molt il·lusionat i desitjava

bones festes, mentre deixaven anar sospirs d’ anhels pensant en la

Grossa. Però no va poder ser! Només l'últim número va tenir el detall

de ser-los propici!! Així que, com a mínim, els retornarien els euros

que havien pagat.

El dia de Nadal tot el poble es va congregar a la plaça per dinar tots

junts, com cada any. Acabat el dinar, l'alcalde va llegir una carta en

representació de tot el poble. La carta agraïa l'esforç realitzat al llarg

dels anys per l'escola i avançava una notícia imprevisible...Com que

aviat acabarien de pagar el finançament de les obres de

reconstrucció, el poble es comprometia a ajudar-los en les despeses

del viatge de fi de curs! Volien premiar la insistència, l'energia i

l'alegria que s'havia posat per aconseguir el seu somni. Els alumnes

estaven encantats! Tothom en ple estava il·lusionat en compartir un

desig i fer-lo realitat.

Finalment, van anar a Londres i no només van fer turisme. La seva

professora també hi va anar i va poder visitar a la seva família, a la

qual feia molt temps que no la veia.

Amb el pas dels anys, s'ha anat explicant aquesta història, de la

mateixa manera que jo us l'explico a vosaltres i algú me l'ha

explicada a mi.

De vegades, no n'hi ha prou amb l'esforç d'una sola persona o d'un

grup. Però si es fa amb il·lusió i esforç, altres persones es podran

contagiar de la teva alegria i ajudar-te a aconseguir el teu somni.

Núria Pérez Oller


Algú més amb mi

Aquest estiu anàvem de viatge a París!! Jo estava molt entusiasmada

perquè era la primera vegada que viatjava amb avió deixant enrere la

meva frontera...

Ben d’ hora, a les cinc de la matinada, sense cap mandra, ens vam

despertar tota la família per anar a l’aeroport, ja que l’avió sortia a

les set i mitja. Quan vam arribar-hi vam anar a deixar les maletes per

passar el control. Un cop a l’avió em vaig asseure al costat de la

meva germana Helena, estava molt nerviosa i la seva proximitat em

relaxava.

En arribar a París vam anar directament a l’hotel, es deia Hotel de

Paris Monte Carlo. Els meus pares van anar a recepció a buscar la

tarja de l’habitació, que era prou espaiosa per acollir-nos: tenia una

bany, la sala principal amb un llit de matrimoni i una altra habitació

amb dos llits.

Després d’instal·lar-nos vam anar a dinar a l’hotel. Mentre dinàvem,

vaig veure un noi que em va cridar l’ atenció per la seva samarreta

de voluntari de la Creu Roja i per la seva mirada viva i intel·ligent. La

meva germana i jo, quan tornàvem cap a l’habitació, ens el vam

topar i, de manera espontània, es va presentar. Es deia Roger i era

de Barcelona. A partir d’ aquell moment ens vam fer amics, dinàvem

junts, quedàvem cada tarda, anàvem a passejar i a recórrer tots els

racons de París. Quines vacances insospitades que vaig gaudir!

Però, al cap de dues setmanes, vaig tornar a Girona. Roger, París, les

meves noves il·lusions quedaven enrere, mentre jo m’ allunyava

enlairant-me, de nou, amb el mateix avió que em va portar fins a

ells.

Em vaig adonar que trobava a faltar en Roger, que hi pensava cada

dia. Crec que em vaig enamorar, ho vaig saber del cert quan em va

arribar un whatsapp seu al mòbil dient que m’ enyorava. I ara què?

Per a quan una nova oportunitat?

Sé que ens tornarem a trobar, pot ser aquí, o a París o... Roger, ens

donarem una abraçada ben forta i passejarem pels mateixos

carrers... M’agrada sentir aquest sentiment que m’omple, aquest meu

primer amor.

Júlia Silva Moritz


2016

Llibre de l’Aula d’Acollida d’ESO



Badalona Sud

2016



Escola Lestonnac

ORGANITZA




AULA D’ACOLLIDA D’ESO


Institut Eugeni d’Ors Les papallones Mahnoor Mahnoor

Institut Eugeni d’Ors Ocells Shuhan Teng

Escola Lestonnac Estimat Talha Itba Mustafa

PREMIS


Itba Mustafa

Pel seu treball: Estimat Talha


Les papallones

Les papallones són boniques.

I les papallones estimen les flors.

Elles volen al voltant del parc.

Deixem anar les nostres papallones!

Mahnoor Mahnoor

ESCOLA LESTONNAC

Ocells

Shuhan Teng

ESCOLA LESTONNAC

Estimat Talha

Badalona, dijous 31 març de 2016

Estimat Talha, hola bon dia.

Avui t’escric una carta per parlar-te de Badalona.

Fa sis mesos que visc a Badalona. Badalona és a Catalunya. Té un

mar bonic. El mar m’agrada molt. Un dia vaig posar els peus a

l’aigua, era freda. Té dues muntanyes, una Serralada de Marina i una

muntanya de Montigalà. Badalona no és molt gran però tampoc no és

petita.

A la Badalona hi ha moltes gents de moltes cultures i moltes

religions. Hi ha moltes persones del meu país.

Es juga a Basquet. La bandera té quatre barres i el mar. A la festa de

la Badalona fan un dimoni i menjan tornemis i micacos.

Jo visc a Sant Roc. Al barri hi ha l’escola, el consorci, la biblioteca,

l’Ateneu i el CAP. La meva escola és diu Col·legi Lestonnac.

Itba Mustafa


2016

Llibre de d’Educació Especial d’ESO



Badalona Sud

2016


CEE Maregassa

ORGANITZA




EDUCACIÓ ESPECIAL D’ESO


CEE Maregassa Bella Eli Bordas Vicente

CEE Maregassa El terrorífic bosc encantat Albert Casas Márquez

CEE Maregassa Absència Sergio Guerra Ruiz

PREMIS


Eli Bordas Vicente

Pel seu treball: Bella

CEE MAREGASSA

Bella

I ella .. ella cansada de viure,

cansada d'anar amb el cap alt,

quan en realitat no té forces ni per mantenir-se en peu.

Està cansada que la critiquin pel seu físic,

cansada d'anar darrera dels altres,

quan els altres passen d'ella.

Ella abans era feliç,

somreia per qualsevol cosa,

era riallera

i m'atreviria a dir que era molt enamoradissa,

ella tenia el món als seus peus

i les crítiques no l’importaven,

però tot això era quan no sabia que la paraula "t'estimo" existia,

quan creia en els Reis i en l'home del sac.

A mesura que va anar creixent,

ella es va fer feble,

qualsevol cosa li feia mal

i va arribar un punt que se sentia sola,

ningú la entenia,

excepte una persona

i encara que aquesta persona la entengués

per a ella no era suficient,

i és que m’he adonat que la vida és bella,

i fins i tot sense la B.

Eli Bordas Vicente

CEE MAREGASSA

El terrorífic bosc encantat

Hi havia un tranquil poble al bosc on la gent vivia molt bé. No hi

solien haver perills per aquella zona. Però en realitat la gent no sabia

que a prop del poble hi havia amagat un bosc de roures i bedolls. Era

tan dens que en prou feines passava la llum del sol. El bosc estava

encantat i de fet per la nit se sentien sorolls de fantasmes. Molt poca

gent sabia que el bosc estava encantat, i als que ho sabien i ningú

se’ls creia. A més, el bosc era difícil de trobar. Estava en una vall on

hi havia un camí amb una baixada, i mig amagada estava la entrada

al bosc. De fet el bosc no semblava d’aquell planeta. Els arbres eren

de color púrpura y verd. Per això, molta gent no s’hi apropava. Qui si

apropava, quedava meravellat d’aquell paisatge, però no tardaven en

escoltar sorolls fantasmals y se n’anaven corrents. Cada vegada més

gent temia aquell bosc, fins al punt que ningú es va atrevir a

endinsar-s’hi. Un dia, dos germans de la mateixa família van decidir

anar d’excursió al bosc encantat. Quan van entrar, tot semblava molt

tranquil. Es van anar allunyant. No sabien quina hora era, havien

perdut la noció del temps, ja que per la frondositat del bosc la nit i el

dia es confonien. El germà petit va mirar el seu rellotge. Eren les

2:00 quan van arribar a la vora d’un riu. Van decidir dinar allà; Però

el bosc era molt intranquil. Van començar a sentir sorolls de

fantasmes que venien de tots els llocs. Va aparèixer un cadàver de

sobte!. Tenien molta por, però volien no prestar-hi atenció. Van

treure els entrepans per dinar. Els germans van haver acabat de

dinar y van decidir anar-se’n d’aquell lloc embruixat. Però llavors van

sentir una veu terrorífica que deia:

-Qui s’atreveixi a passejar per aquest bosc tindrà problemes; Aquí no

entra ningú y qui entri morirà!.

Era un fantasma! El fantasma va dir als dos germans:

-Aneu-vos-en d´aqui o us passarà el mateix que tothom que ha

entrat aquí.

Va assenyalar un cadàver. Però de sobte al fantasma s’ha li va caure

la mascara i va aparèixer el seu rostre. Era un home. Els dos

germans es van sorprendre molt. L’home va tenir que explicar la

veritat. Ell havia volgut fer creure que el bosc estava encantat perquè

no hi anés ningú i fer una broma pesada. Per això s’havia disfressat

de fantasma. Havia afagat moltes calaveres de joguina i les havia

col·locat a l’herba. Ara tot estava clar, però.... perquè el bosc feia

tanta por abans y ara no? Perquè se sentien tant de sorolls de

fantasmes? L’home va explicar que feia servir una alarma del mòbil

que feia un soroll fantasmal. També va explicar que ell es coneixia

molt bé el bosc i el recorria per tot arreu. Per això trobava tan

fàcilment a la gent i els vigilava. L’home va tornat al poble i els dos

germans també. Quan tothom es va enterar de la broma pesada de

l’home del bosc, ell va ser detingut. L’hi van donar 3 anys de presó.

La poca gent que coneixia aquell bosc ja podia anar tranquila a

passejar.

Albert Casas Márquez

CEE MAREGASSA

Absència

I ha moments a la vida

que són molt durs de passar,

però que amb tu al costat

he pogut calmar la meva ansietat.

Ho estic aconseguint encara que

en alguns moments et recordi i em posi trist.

Sé que on ell estigui

m’està veient i està feliç.

Per seguir creixent,

la història de la nostra vida

està plena de sentiments tristos de vegades,

i plens d’amor com a onades.

Ja puc parlar de superació

I és gràcies a la teva estimació,

I estic segur que amb el teu exemple

El nostre esser estimat ens contempla

Des de la porta de qualsevol temple.

Sergio Guerra Ruiz


2016

Llibre de Batxillerat i Cicles Formatius



Badalona Sud

2016




ORGANITZA




BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS


Institut Eugeni d’Ors ...finit Alejandro Mejía

Institut Eugeni d’Ors Llibertat Alquema Mohamad


Mi inspiración Aina Carballo


Encendre els llums d’un escenari

Nerea Porras

PREMIS


Alquema Mohamad

Pel seu treball: Llibertat


...finit

Per al vuitè aniversari del meu nebot, li vaig regalar un estetoscopi de

joguina. A la seva festa, va rebre regals de tots els familiars, tot el

que podria haver desitjat. Tot i així, tenint regals tan pensats per a la

seva edat, ell es va passar tota la tarda jugant amb els seus cosins a

ser metges. Anaven familiar per familiar examinant, mesurant la seva

temperatura amb un boli, dient a tothom que obrissin la boca i fessin

ahhh, i al final de l'examen, els nens procedien a escoltar els seus

cors.

Es va declarar que a l'àvia Eulàlia li quedaven moltes setmanes per

viure, i que l’Alian, la mare del cosí petit, era immortal. Després es va

apropar a mi, mentre jo venia del balcó de fumar dos cigarrets amb

qui llavors era el meu marit. Em va posar l'estetoscopi al pit i després

de fer ganyotes i xiuxiuejar amb els seus ajudants, va concloure dient

que estava ben morta. Em va preguntar, perquè estàs morta tia

Marcia?

Li vaig respondre: algunes persones neixen amb la necessitat de

portar ulleres, algunes de fer servir plantilles, altres pròtesis

dentals...D'altres neixen amb un cor defectuós. Si et preguntes per

què, la resposta és fàcil, però potser per a tu...T'ho diré d'una

manera especial per què m'entenguis: Les persones no neixen sense

batecs al pit, però a algunes si que els deixa de bategar en algun

moment de la vida.

Va preguntar: com és això tia? com funciona? fes-m’ho saber!

Vaig dir: és senzill , només has de ser valent i decidir: avui ja no vull

sentir el meu cor, fa massa soroll.

Va dir ell: llavors, s'apaga?

Ho entendria algun dia, era un noi llest, sabria veure el color a les

meves paraules. Però ara havia de riure, fer-se blaus i embrutar-se

del futbol, només s'havia de centrar en fer bé aquelles sumes i

multiplicacions que després potser ni faria servir, la vida ja li donaria

els cops després.

Tranquil∙la, que no és per mi.

No és per mi, és per tu, crec que no comparteixes les meves manies

ja, i jo no suporto les teves. Deixes el sofà sempre brut, els coixins

plens de pèls, que jo no sé com no t'has quedat calba ja; no em

deixes mai que et talli les ungles; quan vens del carrer poses el

parquet fet un cristo i si surto al bar amb els amics i et deixo només

unes hores, t'enfades. Espero que sàpigues entendre-ho, perquè crec

que és l'única opció.

Sempre podem ser amics, ja ens veurem al parc o quan vagi a córrer

si segueixes estant per la zona, però si us plau... veus, m'estàs

posant el seient perdut amb tanta baba.

Amb un salt, va baixar Coco en les seves quatre potes, i es va quedar

en un costat de la carretera, encara amb la llengua fora i deixant

caure unes gotes de babes.

El seu amo era un home molt graciós.

Grandesa redefinida.

La grandesa d'una nació i el seu progrés moral es poden jutjar per la

forma en què tracta els animals, va dir Ghandi. Com en el nostre

estúpid judici esperem arribar al veritable estat de benestar si

llancem bombes quan els de l'altre equip opinen que no blanc sinó

negre; si tractem els nostres germans de la terra com a aliments, els

fregim, els rostim, els fem al forn, bullits i assaonats, amb pebre i sal,

sense massa comí, abundant oli, a la planxa, fumats, crus !!! I quan

el porc com cos vivent ja no pot proveir l'humà llaminer de més

cansalada, a aquest li són arrencades les peülles per fer una sopa. En

quin moment, des que despertem fins que ens traiem els trossos

d'hamburguesa de la boca amb un escuradents, ens considerem no

mereixedors d'una aniquilació total?

La veritat és que no tenim vergonya. No els perdonis pare! Perquè

ells sí que tenen consciència, saben distingir entre bé i mal, i tot i

així, encara que se'ls donés una galàxia sencera d'opcions, ells

buscarien per GPS la carnisseria més propera. Un peu del veí, un tors

de la serventa, una ungla de la pròpia mà! Tot podria servir. Quan els

nostres veïns de més enllà dels núvols vinguin i ens declarin

monstres, per tant incineració del planeta, més val que diguem

gràcies.

Extracte de biblia del segon origen, versícul vint.

Alejandro Mejía


Llibertat

És una tarda meravellosa, en que el sol està a dalt de tot i expandeix

la seva llum per tot arreu i tenyeix la ciutat d'un color semblant a l'or.

Els arbres fan ombres amb les seves fulles verdes, que aquestes es

mouen lleugerament gracies a l'aire fresc. Aquets dos elements de la

natura són com un instrument i el seu músic; junts fan un so relaxant

que sembla musica. En aquest moment, les mares estan assegudes

en els bancs gaudint del temps mentre vigilen els seus fills que estan

jugant al parc i aquets estan feliços de no anar al col·legi, un lloc que

ells consideren molt avorrit perquè es passen quasi tres hores

seguides en una sala asseguts mirant una paret mentre el professor

parla sobre de com es va aconseguir “la llibertat” en el seu país . El

pitjor moment per a ells és quan veuen, a traves de les finestres de

l'aula, els carrers, els arbres, la gent passant i moltes altres coses

que semblen més interessants que la classe, ja que això fa que els

alumnes vulguin sortir d'allà. En aquell parc tan gran també hi ha

gent practicant ioga, intentant posar-se en forma, planejant posar-se

a dieta per després anar a un mercat on el vuitanta per cent dels

aliments té sucre. En aquell grup hi ha una adolescent, massa prima,

que després d'haver acabat, torna cap a casa seva. En arribar, obre

la nevera, on hi ha tot tipus d'aliments, però s'ho pensa millor i

decideix no menjar res encara que tingui molta gana.

En aquell mateix moment hi ha un altra lloc, molt llunyà d’aquest, on

també el sol expandeix la seva llum que entra dintre de les ruïnes de

les cases i els edificis. Allà, nens entre tres i dotze anys busquen

entre les escombraires, amb l'esperança de trobar alguna cosa útil.

En aquell moment, passen un grup de soldats amb les seves armes i

un camió en direcció cap a un lloc que els innocents nens ignoren.

Llavors, un nen alça els ulls cap al cel completament blau on passa un

avió. El nen s'espanta, ell sap que aquells avions no són bons, sap

que aquella cosa els observa i que podria significar una catàstrofe.

Mentrestant, una nena passa a prop seu, ell la mira, ella no va millor

vestida que ell, però porta una motxilla vella, i això significa que va a

l'escola, ell la mirà amb enveja però alhora sorprès de que encara hi

va. La nena no sen’adona i segueix el seu camí. Per fi, després

d'haver recorregut el llarg camí, arribà a l'escola, que és un pati amb

quatre parets i un arbre al mig. Allì els nens es seuen a terra i

utilitzen l'ombra de l'arbre per protegir-se del sol, i escolten el

professor a l'aire lliure. El mestre d'aquells pocs nens no parla del

pasat, però si del futur de la llibertat, ja que encara no l’han

aconseguit. En acabar les classes, la noia torna a casa, li pregunta a

la seva mare si hi ha alguna cosa per menjar, i ella, amb la cara

preocupada, només li pot donar una mica de pa i de sobres.

Al pròxim dia, en tots dos llocs plou. En un tothom es deprimeix. El

cel està gris, fa fred, i l'olor de la terra humida es barreja amb la

contaminació dels cotxes: Tant els nens com els adults tenen mandra

d’aixecar-se i maleeixen la pluja. Però en l'altre lloc, el nen que ahir

estava amoïnat, ara està content, perquè en els dies de pluja no hi ha

avions ja que és perillós pilotar amb aquell temps, a més, també

significa que hi haurà més aigua per la gent i les plantes. Els nens

surten a jugar a la pluja, els adults donen gracies a Déu, i miren als

seus fills amb una barreja de felicitat i tristesa, implorant a Ell el

benestar i un bon futur per a ells.

Alquema Mohamad


Mi inspiración

Aquí estoy… Escribiendo sobre ti. Sí, de ti. La mentira más sincera de

mi vida. Podría dedicarte aquella frase de Pablo Neruda en la que dice

enamorarse de la vida, porque es la única que no le dejará, sin antes

él hacerlo. Pero yo me he enamorado de ti, sabiendo que tampoco lo

harás.

Eres por lo que se me reconoce, quien me ayuda a conocerme a mí

misma, a superarme. Quien me da a conocer otras vidas. No creo que

llegue a ser como alguno de los grandes que te conocieron en su día

y que no se han separado de ti hasta dejar de vivir. Pero me

conformo con comprenderte, cosa que no todo el mundo puede hacer

y valorar tanto como yo. Ojalá pudiera percibirte tanto como ellos, sin

separarnos nunca. Y supongo que para ello, el secreto estará en que

nada nos una, como dijo aquel autor ya mencionado antes. Por lo

tanto, como nada nos une, me identifico con aquello que dijo otro de

tus grandes conocidos, aquel escritor argentino que acompañaste en

su rayuela hasta el fin de sus días: “solo nosotros sabemos estar

distantemente juntos”.

Cuando pienso en ti me siento sola, pero me acompaña la libertad

que me has regalado. Dicen que no hay medicina que cure lo que no

cura la felicidad. Pues tú eres la mía. Me haces ver la vida de otra

manera… perder la noción del tiempo, y como dijo aquel notable,

célebre, compañero tuyo: “eres la única que merece mis lágrimas por

el simple motivo de no hacerme llorar”. Probablemente lo que sienta

por ti sea amor o admiración, que son sentimientos que tú misma me

has enseñado a vivir. Me defiendes de un mundo enigmático del que

no vale nada estar sin haberte visitado, y aquel que no lo haya

hecho, no ha vivido intensamente y seguramente nunca lo hará.

Podría decir que hacerlo es lo mejor que he hecho hasta ahora. Como

el que cuida y aprecia su mejor tesoro, porque yo disfruto de ti, mi

mayor fortuna.

No sé si me estoy explicando bien… Obviamente las palabras nunca

alcanzan cuando lo que hay que decir desborda el alma. No hablo de

una persona. Tampoco de un lugar en este inmenso planeta. Ni tan

solo de un sentimiento fuerte… Aunque pensándolo bien, cuando

adquiere el nombre de arte, supone un gran descubrimiento para

todos. Porque el arte es aquello que nos hace sentir, experimentar,

algo. Entonces… ¿qué diferencia hay entre vida y escritura? No

puedo, no sé diferenciar ya una cosa de la otra. No entiendo la vida

sin la literatura porque yo soy lo que he leído… Soy las páginas que

quedan por escribir, soy poesía por descubrir… Soy todo lo que tú me

has enseñado a ser, inspiración.

Aina Carballo


Encendre els llums d’un escenari

Per ella, encendre els llums volia dir més foscor encara. No veure res,

moure’s a les palpentes. Aquella estranya sensació de no saber ni el

que sents, ni el que hauries de sentir, de no poder controlar allò que

t’està passant.

Entre tota aquella angoixa inicial, va començar a caminar. Poc a poc

notava com una càlida brisa acaronava el seu somriure, un somriure

estimulat per la tensa situació que va aconseguir donar-li l’empenta

final.

Llavors la va començar a envair una felicitat extrema, una intensa

necessitat de treure tot el patiment que portava dintre, com a

moneda de canvi per tornar a ser lliure...

I així, pausadament, va iniciar els seus moviments...un salt...unes

voltes...Tot sortia perfecte. Moviments detallats, clars i nets que van

aconseguir despendre alguna llàgrima del públic assistent. Tota

aquella tensió acumulada abans d’encendre’s els llums de l’escenari

va esdevenir un brollador de sentiments, d’entusiasme, de pura vida.

El moviment va anar cessant al ritme esmorteït de la música i, com a

resposta, va començar a iniciar-se l’aplaudiment del públic, que es va

aixecar per aquell magnífic espectacle.

I...entre plors i abraçades, un preciós ram de roses va posar el

contrast de color quan es van apagar els llums de l’escenari.

Nerea Porras


2016

Llibre de Batxillerat i Cicles Formatius



Badalona Sud

2016




ORGANITZA




LLENGÜES ESTRANGERES DEL SEGON CICLE

D’ESO, BATXILLERATS I CICLES FORMATIUS


Institut Eugeni d’Ors Delirium in a sand box Alejandro Mejía

Institut Eugeni d’Ors The young little girl with a

beautiful hat Isabel Cortés


l’Assumpció The flight of Spring Enric Duran


Sweet nothing Pratima Tamang

PREMIS


Alejandro Mejía

Pel seu treball: Delirium in a sand box


Delirium in a sand box

On some occasions, especially on those days when I'm too tired after

the working day and my only thoughts are to get me between the

sheets, I dream of a better world.

I dream of a world where we are able to appreciate the company of

another living being without having to put at the end of the working

day a label with a bar code and a price per kilo.

I like to imagine a society where love put to trial is not even the

slightest hint of an idea.

It is a very quiet dream, I fly above the countries and I see how

society is organized, and I like what I see down there. Perhaps just

society, good in every possible way.

When my mind has arrived at a certain point in nostalgia, I squeeze

my cat into my chest and give him a goodnight kiss on the head. He

smells of wood, heated by the sun's rays.

I whisper, more to me than for him, ''Quiet heart, someday the world

will change.''

And then he begins to dream along with me.

I wonder, will he hear the doubt in my voice?

My scrambled thoughts had a motive though, I was again going back

to that afternoon, when I was ten, to those years.

I had gone near a park alongside the industrial area, our story began

there. It was a sad park, it should not even be considered a park. It

did not have a swing or a fountain or a single bench. It was more like

a drawer full of sand, residue of a council project that had gone bad.

I was going back home from a friend's house, I had taken a shortcut

in the big avenue in order not looks ridiculous with my bike. I had

just learned to ride that month.

Passing through the park I came across a gray cat, a kitten, he

probably had been hearing me from a couple of streets behind. Those

little spies.

I stopped a few meters from him, afraid that if I came too close, the

kitten would run away from me. I squatted to be more at his height,

and tried to imitate his meow, but this only got him to run to the

nearest bushes.

I thought again about it and walked away slowly, for he to

understand that I was giving him space and did not meant to hurt

him. But no, the little kitten didn’t want to make an appearance.

I had had an opportunity to watch him and had messed it up.

I could not leave it there, I did not want to make an enemy, on the

contrary, I wanted to make a contact in the feline world.

I returned soon after with three cans of chicken delicatessen, which I

had bought with the money that grandma gave me that same week

for my birthday, along with the bike.

When I reached the sad park or large sandbox as I would call it

afterwards, the kitten was again out and licking his paw.

Then, two other cats with gray lines, smelling the concentrated

aroma of chicken guts, appeared from a bush behind, as if it were a

magical portal. Behind the couple there were two other kittens, also

in shades of dark gray and black stripes.

I felt very stupid to think that there was only a baby cat in a park so

remote and lonely. I felt relieved I mean.

I put the chicken can in a white polystyrene stray, placed near a

bush.. They soon devoured anything visible in the first can, so I had

to offer them a second one.

The third of the cans was left half-eaten, perhaps the cat family had

already eaten that day and were only momentarily excited by the

pâté. Maybe not. Maybe it was just not too yummy.

While they were eating, the gray cat, the first one I had seen, came

to me and approached to my legs. He purred at me like saying thank

you. I also appreciated that, so I touched his tiny furry head.

After watching them for a few minutes more and checking that they

had clean water, in a bottle cut in two and hidden in the bushes, I left

quietly.

But the peace lasted very little. I could not stop thinking about how

lucky that family of cats were, for perhaps the next person to pass

nearby, would not be so good at them ... maybe someone drunk

would see some animals with appearance of tigers and would think

that it would be very funny to cut their heads off ... and then pose for

a photo while holding a stupid smile.

I was not being dramatic, the day before five puppies have been

found, with their nose covered in tape, into a garbage container.

Months passed by and I kept visiting those little cats at least once

every week. Bringing them home was not an option, my parents

would not even consider it, they told me very clearly.

Then, one day I found four of the cats dead, near the bushes, the

other one left was dehydrated and not very much alive, even his gray

lines seemed about to fade away. I grabbed him and brought him

home, where I cried in front of my parents and asked again

mercifully.

They agreed on letting me keep him, for they had no idea what a big

issue was for me until they saw me lying on my knees and holding

the corpse of a cat.

Fifteen years later, I keep whispering, more to me than for him,

''Quiet heart, someday the world will change''.

I wonder, so, does he hear the doubt in my voice? For I might not

even hear the sound in my words. For I’m not very sure if such a

change may happen anytime soon, not on this century at least, and

this really irritates my soul.

Does he remember the other ones that used to be around him? He

meows as trying to say something to me. Does he blames me for not

having save the other four? I definitely blame myself for allowing to

happen such a thing. I take full responsibility for this act, I should

have acted before. But my parents wouldn’t... not my parents but the

society itself should take the blame. Then whose fault it is? Mine,

theirs, yours, ours. I leave those thoughts behind, I hated to go back

to those years but it seems impossible now, since the sleeping cat on

my bed is there because of those times, because of every living

person.I promise myself that tomorrow would be a new day. Then we

both get into this soft, silent area of the night and listening to each

other’s breathing, we begin to dream.

Alejandro Mejía


The young little girl with a beautiful hat

Every day it was the same routine. Jessica got up at seven o’clock.

She had a shower. She got dressed. She combed her hair. She had

breakfast and ran down the stairs, smiling, thinking that day was

going to be different but when she got downstairs, she realized

nothing had changed. Her parents were getting divorced and her

mom was lying on the sofa, doing nothing. Jessica’s mom was so

depressed that she hadn’t taken care of Jessica for months.

But one day something unusual happened. Her life was going to

change completely. Jessica was late for school and she got on a bus.

Everyone on the bus was smiling. ‘Appearances’- she thought – ‘they

can’t be so happy…’

Meanwhile, an old man and a young little girl with a beautiful hat sat

next to her. The girl looked at Jessica and smiled but Jessica didn’t

smile her. Jessica was so sad and disappointed that she didn’t want

to smile.

‘What’s the matter? Why aren’t you smiling?’ - the young girl

suddenly asked. And before Jessica could answer, she continued

talking: ‘It’s sometimes really difficult, isn’t it?’

Jessica was very surprised by the girl. ‘How old is she? Six? Seven?’ –

Jessica thought.

‘Why aren’t you smiling?’ – the girl asked her again. ‘You are

beautiful and look healthy. You have relatives and friends who love

you, don’t you? You have everything to be happy’ – she continued.

‘You should smile more… as I do. Living is fantastic, isn’t it?’

Jessica couldn’t believe what she was listening.

Later, the old man and the young little girl stood up and got ready to

get off the bus. Before leaving, the girl ran towards Jessica, hugged

her and took her hat off.

‘Here you are’- she said- ‘you need it more than me.’

‘Thanks’- Jessica replied.

Jessica could see that the girl had no hair so she realised the girl had

cancer. Then, the girl said goodbye and got off.

When Jessica arrived home, she spoke with her parents and told

them how much she needed and loved them. She had learnt the

lesson that she had to be always positive and smile to life.

Isabel Cortés


The flight of Spring

When it’s cold and snow is all around,

when there is no hope for good news,

the snow disappears of the ground

and the sky opens, but only a few.

It’s been a time since the snow went away,

the big forest shines without an end,

flowers and plants cover all the place

while our friend, the butterfly, flies here and there.

Isn’t the pollen tasty?

Isn’t it pleasant for you?

Ah, this wonderful season,

full of joy no matter where you look at.

The butterfly, completely satisfied,

flies from tree to tree

telling her little partners:

‘What a joy to be in Spring!’

But, suddenly, she fells exhausted,

something is very hot.

It’s the rage of Summer

that burns every single spot.

Enric Duran


Sweet nothing

In the Deep of the sea

trying to fly

waiting for you.

In the same place

Begin again

I watch you going away

But I still

Stand in the same place.

I lost my name

I lost my mind

Waiting for you.

How many days

How much time

waiting for love

waiting for you

like the dessert needs the sand.

I need you

I will always stand here

As the stars in the sky

Waiting the day

you will wake up

because I will be there.

Never leave this place

Never leave me

Because I will be here

waiting for you

As long as I can.

Pratima Tamang


2016

Llibre de l’Escola Oficial d’Idiomes



Badalona Sud

2016


Escola Oficial d’Idiomes de Badalona

ORGANITZA




ESCOLA OFICIAL D’IDIOMES

IDIOMA, NIVELL TITOL AUTOR/A

Alemany, 1r i 2n

Kühlschrank- und Dada-

Geschichte Jordi Olivares i Camps

Alemany, 1r i 2n

Mein Kühlschrank ist ein

Superheld

Sofia Montenegro

Albuja

Alemany, 3r i 4t

Der Pianist Gerard Guerra i Ribó

Alemany, 3r i 4t

Mein alter Kühlschrank Sergio Portero Cano

Anglès, 1r i 2n

A Portrait: My Mother Miguel Ángel Amado

Barroso

Anglès, 1r i 2n

Looking for a keypal Cristina Campanario

Anglès, 1r i 2n

Life Eva Gómez Muñoz

Anglès, 3r

A different day... Laura Segura

Anglès, 3r The Little Notebook Feli González Luna

Anglès, 3r

A girl from India Alquema Mohammad

Sheikh

Anglès, 4t i 5è

The boy who used to look at

the stars wondering

whether he could ever smile

again

Eloy Delgado Esteban

Francès, 1r i 2n La vie est contraste Carmen Martínez

Moreno

Francès, 1r i 2n J’ai peur de la mer Dori Corrales

Francès, 3r Le 23 avril 2116… Manuel Flores Romero

Francès, 3r En 2116… Neus Buil Manzanares

Francès, 4t i 5è

Une petite tenace Osama Damoun

Francès, 4t i 5è Les pieds de Pi Juan Carlos Calpe

PREMIS

ALEMANY

El jurat atorga els següents guanyadors:

1r i 2n curs: Sofia Montenegro Albuja

Pel seu treball: Mein Kühlschrank ist ein Superheld

3r i 4t curs: Sergio Portero Cano

Pel seu treball: Mein alter Kühlschrank

ANGLÈS


1r i 2n curs: Eva Gómez Muñoz

Pel seu treball: Life

3r curs: Alquema Mohammad Sheikh

Pel seu treball: A girl from India

4t i 5è curs: Eloy Delgado Esteban

Pel seu treball: The boy who used to look at the stars

wondering whether he could ever smile again

FRANCÈS


1r i 2n curs: Dori Corrales

Pel seu treball: J’ai peur de la mer

3r curs: Neus Buil Manzanares

Pel seu treball: En 2116...

4t i 5è curs: Juan Carlos Calpe

Pel seu treball: Les pieds de Pi

ALEMANY

_____________________________________

Kühlschrank –und Dada- Geschichte

Mein Kühlschrank ist sehr speziell. Er ist von zu Hause weggegangen,

um sein Leben zu erleben. Seine neue Freundin war die Petroleum-

Brücke in Badalona.

Die beiden sprachen von den Sternen, von Zauber, vom Leben und

vom Tod.

Tag für Tag warteten sie auf die Sonne und den Mond.

Am Tag des Heiligen Jordi hat ihr ein Tiefkühlfach eine große Rose

geschenkt. Er war in sie verliebt.

Da konnte der Kühlschrank nur seine Türen öffnen.

So war das, mit einer Rose ist die Liebe in dieser Dada-Geschichte

gekommen: Tra, la, ra...

Jordi Olivares i Camps, 1r

ALEMANY

_____________________________________

Mein Kühlschrank ist ein Superheld

Ich erinnere mich noch an den Tag, als der Kühlschrank kaputtging .

Es war ein trauriger Tag, denn ich musste mich von meinem

Kühlschrank verabschieden.

In diesem Monat hatte ich viele Ausgaben gehabt, so dass ich in

einem Elektrogeschäft aus zweiter Hand ging. Ich wusste nicht,

welchen Kühlschrank wählen. Alle Kühlschränke waren gleich.

Quadratisch und weiß. Ich schaute im Geschäft, aber keiner gefiel

mir. Plötzlich merkte ich, dass es einen grauen und herabgesetzten

Kühlschrank gab. Der Verkäufer erklärte mir, dass der Kühlschrank

Kratzer in der Tür hatte. Deshalb war er herabgesetzt. Da ich kein

Zeit hatte und er herabgesetzt war, nahm ich den grauen

Kühlschrank.

Eines Tages fehlte Essen und der Kühlschrank hatte mehr Kratzer, als

ich die Tür aufmachte. Ich merkte, dass das jeden Vollmond geschah.

Also würde ich beim nächsten Vollmond wachen, weil ich entdecken

wollte, was alles geschah.

Schließlich kam der Tag: Ich war wach, aber ich schlief ein. Plötzlich

hörte ich ein Geräusch und ich wachte auf. Es war drei Uhr am

Morgen, und mein Kühlschrank war nicht da. Ich war ruhig und ich

wartete. Es war sechs Uhr am Morgen und ich merkte, dass durch das

Fenster ein Superheld einbrach. Der Superheld verwandelte sich in

meinen Kühlschrank.

Dieser Superheld hatte große Flügel und trug einen grauen und

schwarzen Anzug. Ich begab mich zum Kühlschrank . Ich wollte,

dass er mir seine Supermächte erklärte.

Er erklärte, dass er sich jeden Vollmond in einen Superheld

verwandelte. Er kämpfte gegen Feinde und Verbrecher. So stellte er

die Ordnung wiederher und er wahrte den Frieden. Er hatte mehrere

Kratzer, weil er gegen sie kämpfte. Und das Essen fehlte, denn er gab

den Armen Essen.

Ich merkte, dass er Wertvorstellungen, wie die Gerechtigkeit, die

Tapferkeit und den Edelmut verkörperte. Also werde ich beim

folgenden Vollmond gegen die Ungerechtigkeiten neben meinem

Kühlschrank kämpfen.

Sofia Montenegro Albuja, 2n

ALEMANY

_____________________________________

Der Pianist

Als ich zum ersten Mal sein Haus besuchte, hatte ich keine Ahnung

von dieser Macke. Fünfzehn Tage früher hatte ich ihn in einem

Konzert von Schumann kennengelernt. Obwohl er ein bekannter

Pianist ist, ging er ins Konzert wie ein kleiner Mann auf der Straße.

Frau Schappel stellte mir Herrn Mischa vor. Er sagte, dass er alle

meine Bücher gelesen hatte, weil er glaubte, dass ich ein wichtiger

Musikwissenschaftler bin. Das war sehr nett von ihm und schnell lud

ich ihn zum Abendessen bei mir ein. Aber er sagte, er möchte lieber

bei ihm, weil er ein kleines Problem mit einigen Nahrungsmitteln

hatte. Wir vereinbarten den Treff. Fünfzehn Tage später kam ich um

19 Uhr bei ihm an. Wir gingen in die Küche, weil ich eine Flasche

Rotwein mitgebracht hatte.

„Vielleicht möchtest du ein Bier? “, sagte er.

„Gerne, natürlich!“.

„Nimm bitte ein paar Bier“.

Und dann kam die Überraschung. Ich öffnete die Tür vom

Kühlschrank und ich sah viele Klavierauszüge drinnen.

„Karl, was ist denn das?“

„Eine lange Geschichte...“

Ich setzte mich auf den Stuhl und wartete auf den Grund.

„Als ich 7 Jahre war, haben meine Eltern mich zu einem Konzert im

Musikverein mitgebracht. Ich hörte das 2. Klavierkonzert von

Rachmaninow. Das war total schön. Ich erinnere mich an das

herrliche Gefühl, das diese Musik in mir geweckt hat. Ich spielte

schon Klavier, aber ich entschied, dass ich Pianist werden wollte. Weil

ich diese wunderschöne Musik spielen wollte. Und wegen meines

Vaters, der Blumenverkäufer war, dachte ich: wenn er die Blumen im

Kühlschrank aufbewahrt, weil er ihre Schönheit erhalten will, dann

sollte ich auch das Gleiche mit der Musik machen. Ich war 7 Jahre.

Aber als ich 16 war, erinnerte ich mich an diese Idee und ich begann,

die Klavierauszüge in den Kühlschrank zu legen. Das ist eine

poetische Weise, die Schönheit der Musik aufzubewahren, oder?“

Gerard Guerra i Ribó, 2n

ALEMANY

_____________________________________

Mein alter Kühlschrank

Endlich waren die Maurer mit dem Umbau meiner Küche fertig. Sie

arbeiteten zwei Monate lang und wegen des lauten Geräusches

war es sehr schwer, bei mir zu bleiben. Glücklicherweise war es zu

Ende. Alles war neu und ganz modern, sogar die Haushaltsgeräte

(neue Geschirrspülmaschine, neuer Backofen, neues

Mikrowellengerät, neuer Toaster, neue Saftpresse...). Trotzdem

erhielt ich meinen alten Kühlschrank, weil ich nicht genug Geld hatte,

einen neuen zu kaufen.

Ich putzte selbst meine neue und wunderbare Küche. Normalerweise

hasse ich es, sauber zu machen, aber diesmal war es ein besonderer

Tag und ich wollte alles fertig lassen. Ich fühlte mich so zufrieden.

Trotz meines Enthusiasmus hatte ich aber ein Problem. Mein alter

Kühlschrank funktionierte nicht. ,,Was ist los? Warum funktioniert er

nicht?”, fragte ich mich.

Ich verstand nichts. Ich versuchte, eine Lösung im Internet zu finden,

aber schließlich musste ich einen Techniker anrufen.

Der Techniker, der sehr alt war und ungekämmte Haare hatte, kam

bald zu Hause an. ,,Er sieht aus wie Albert Einstein ”, dachte ich.

Er sah sich meine neue Küche nur 30 Sekunden lang an und fragte

mich:,,Entschuldigung, haben Sie noch alte Haushaltsgeräte hier?

Vielleicht einen Toaster?”

,,Ja... Ich habe meinen alten Toaster” -antwortete ich-,,aber ich

verstehe nicht”.

,,Sehr gut“, sagte der Techniker. ,,Könnten Sie bitte den Toaster

holen?”.

,,Ich bewahre das irgendwo im Abstellraum auf. Aber ich verstehe

nicht warum...”.

,,Entschuldigung, wer ist der Fachmann? Bitte schön. Bringen Sie

doch den Toaster her“, bat er.

Am Ende ging ich in den Abstellraum, wo ich den lagerte, um den zu

holen.

Danach nahm der Techniker meinen alten Toaster und machte ihn

neben dem Kühlschrank an. Es war total komisch und ich konnte es

nicht verstehen, aber plötzlich funktionierte mein Külhschrank. Es

war unglaublich.

,,Entschuldigung, könnten Sie mir bitte sagen, was passiert ist? Wie

haben Sie das denn gemacht?”, fragte ich.

Dann erklärte der Techniker: ,,Ganz einfach. Es ist so wichtig, die

Freunde nah zu haben. Ihr Kühlschrank fühlte sich traurig. Vor

kurzem hat der alle seine Freunde verloren und ich dachte, dass es

eine gute Idee wäre, einen alten Freund wieder zu sehen”.

Sergio Portero Cano, 3r/4t

ANGLÈS

_____________________________________

A Portrait: My Mother

Francisca Barroso Castro was born on 18th October 1951 in Barbate,

Cádiz. She was born in her parents' house, where her mother was

assisted by a midwife. She is the third of six siblings. Her mother was

a farmer and her father was a carpenter. She couldn´t study because

she had to take care of her family and help at home. When she was

sixteen, she met Francisco Amado Ruz, the man who fell in love with

her at first sight. They met at the police

station, where they went to collect their

I.D. cards.

In 1968 she was employed in a small

factory of canned food, where she worked

for four years. In February 1973 she

married Francisco in La Iglesia de San

José in Conil de la Frontera and that same

year, in August, they welcomed their first

son, called Francisco Manuel. One of the

happiest days in their lives. In 1974 she

left her hometown and went with her family to Barcelona. Once there,

they rented a flat until they could buy one. In April 1975 they had

their second son called David, and two years later in June they had

their third son called Miguel Ángel. In 1986 she began building a

house on a property, which she had inherited from her in-laws. In

March 1988 they had their long awaited daughter, whom they called

Paloma. Now Francisca was very happy with her family. But 1992 was

the worst year in her life because her eldest son, when he was only

nineteen, died in a terrible bus accident, one of the most serious

accidents in recent years. In that accident forty-six people lost their

lives. The following years were difficult for the family. They grieved

deeply. However, her strength and courage helped her family move

on.

In 1995 she decided to do different kind of courses: floral

arrangement, photography, which helped her so much. Although she

has devoted most of her time to her family, she has also worked at a

friend's flower shop. Now she enjoys her grandchildren a lot. She

loves meeting her children, and she likes spending time with her

husband although sometimes they argue. Her routine is quite quiet.

She does exercise twice a week. She meets her friends every

morning in a coffee bar. She goes to Conil twice or three times a year

because she hasn't finished building her house yet. Definitely, she has

been extremely successful in everything she has done and most

importantly she is always with a smile on her face, even in hard

times.

Miguel Angel Amado Barroso, 2n

ANGLÈS

_____________________________________

Looking for a keypal

From: [email protected]

To: [email protected]

Subject: Looking for a keypal

Hi everyone!

I’m a pretty velociraptor and I’m 72 million years old (yes, I’m

immortal). I’m from Asia and I live in Mongolia in the Khangai

Mountains. Velociraptors aren’t as big as people think: they confuse

us with big lizards and so I have survived all this time. Jurassic Park

is a lie.

I live alone and I have never had a friend or a couple. I don’t know

where there are more velociraptors because I have never seen one. I

believe that for this my behaviour is bad, very bad.

Every day I hunt and hide, hide and hunt and always before eating I

need the sun: sunbathing is paradise. I also go to therapy. I love to

talk with somebody and I believe it’s necessary to be kinder and build

some relationships with other animals.

I’m very quick and lethal. I like to kill all that I find alive with an only

exception: worms. Yes, I only kill for pleasure. This is my problem: I

kill even butterflies and my therapist is a caterpillar… Then, I need to

change before he becomes a butterfly!

That’s the reason why I’m looking for an English student to exchange

emails and practise my English because Pilly (my therapist) only

speaks this language. Would you like to be my keypal?

Please write soon. I promise that I will not kill you.

Best wishes

Velibell

Cristina Campanario, 1r

ANGLÈS

_____________________________________

Life

Exciting, amazing

Smiling, crying, dreaming

Life is continuously beginning and ending

Alive

Eva Gómez Muñoz, 2n

ANGLÈS

_____________________________________

A different day...

There I was. I hadn’t imagined the place would be so different... So I

decided to take a walk around the village with my backpack. There

were a lot of cows and rats moving along the streets. The smell was a

bit strong, a mix between spices and mud. Also there were old cars

and many children, most of them smiling.

Suddenly one kid came to me and, without saying anything, he took

my hand and he headed me to a enormous market. His face and his

clothes were dirty and he had a beautiful and deep look. I asked his

name and he answered Asilah. He didn’t want to talk, only took me to

a staff with parts, like a hardware.

We entered and he pointed a piece. Without telling me anything, I

understood. I paid to the seller and we left. My little guide and me

walked through a very dangerous area, with less people and very old

buildings. By surprise he stopped and told me that it was his home.

He opened the door and I could see a small place with 3 little kids

and a woman. They were his family.

I was scared but intrigued at the same time, although I trusted him

without knowing the reason. He took the piece and told me that we

needed to fix the fridge because there they kept his food and his

neighbours' food and the heat was damaging it. At first I said no

bacause I never had fixed anything, not even a simple tv’s remote

control. But these eyes bewitched me and finally I said I’d try. After 3

hours approximately I managed to do it.

Their happy faces left me without words, they even made me stay to

eat a delicious dish, Utappam. We talked about their daily life and

asked me about the Western world and my country. It was brilliant,

but it was time to say goodbye, at that moment I knew I would

return one day.

Laura Segura, 3r

ANGLÈS

_____________________________________

The Little Notebook

There I was. I hadn´t imagined that day would be so different from

others but my intuition told me that the day was preparing a surprise

for me. That morning I arrived at my workplace early, I sat down

slowly and I made a concentrated effort to organize the photocopies

to give to my students. I had selected an interesting story written by

a famous psychologist and the plot summary was as follows:

`` A searcher man arrives at a graveyard in a beautiful

place and he is aware that each grave has the exact lifetime of

the deceased. One by one, he begins to read the tombstones:

`Abdul lived 8 years, 6 months, 2 weeks and 3 days ´ ` Yamir

lived 5 years, 8 months and 3 weeks´. He thinks it is a

childrens’ cemetery and he feels sad. Was there a sickness?

Was there a curse in that place? The caretaker explains to him

that they have preserved an old tradition ` When a boy or a girl

turns fifteen, their parents buy them a notebook and every time

they enjoy something intensely, they write it on it. On the left,

WHAT they enjoyed; on the right, HOW LONG the joy lasted.

So, when someone dies, it is our tradition to open the notebook

and to sum the enjoyed time because for us that is the only

true time lived ´´

I liked this story so much that I decided to put a colour paper into a

little transparent box every time I felt happy since then. Over the

years that banal idea became a habit for me and my box was filled

with coloured papers.

I used to be a methodical person and as a result I had already

prepared the activity for work when my noisy students came into the

classroom. Their task consisted of reading that story and writing a

paragraph about what they thought or how they felt about it. They

focused on doing their homework.

Half an hour later I heard a soft lament that suddenly became a

strong sob due to the fact that one of my students was weeping

disconsolately. She told me about the terrible experiences she had

suffered in her country, Syria. Then she also talked to me about her

family and the daily violence, the rapes and the deaths because of

the war. She wasn´t able to stop crying and I didn´t manage to

console her. She finally said to me that she had never been happy,

so I was shocked. I could feel her pain and desperation in her eyes

and at that moment, I knew that I would close my box forever.

Feli González Luna, 3r

ANGLÈS

_____________________________________

A girl from India

My name is Mariam and I am from a little village in India. Three

months ago, I arrived in Spain, in Barcelona, to live here. My father

had come before because he needed a job, and when he got the job,

my mother and I went to Barcelona to live with him.

I remember perfectly the first day that I came. My father was waiting

at the airport when we got off the aeroplane. My mother complained

about the weather because it was cold, and my father said that it was

winter, and the summer would be as hot as India. Later he took a

taxi to take us home, and I noticed how the taxi driver spoke

Spanish, so I asked myself if someday I would be able to speak

Spanish like him. From the road, I could see the blue and shiny sea

for the first time; I had never seen it before because the place where

I lived was not near the sea. But after five minutes, it was full of big

ships, and a port with factories, and the sea lost a part of its beauty.

Finally, we arrived in the city. There I was. I hadn't imagined the

place would be so different. Barcelona is full of beautiful buildings,

lights everywhere, and technology! I asked my father why there were

so many lights of different colours and forms, and he told me that

they were celebrating Christmas, a festivity of their culture. I was

surprised that while in India many times we didn't have electricity,

here they can use it when they want. Then I saw that most of the

people had pale skin and light hair, and I asked myself if they liked

people with dark skin like mine. It was like seeing a different world

through the glass of the taxi window.

When we arrived at my new house, I was disappointed. All the way I

kept seeing big and amazing buildings, and the building of my flat

was totally the contrary. It was small and dirty, but fortunately, the

inside of my home, in spite of being small, is comfortable and orderly.

When I went to bed, I began to compare the new city with my old

village, and I realized that I missed my old home: I missed my family

and my friends, I missed the green of the farm of my grandfather and

the smell of the plants. Barcelona has a smell like oil because of the

pollution. Then, I realized that I'm a little girl in a big and unknown

city. At that moment, I remembered the words that my mother said

to me when I was crying because I didn't want to leave the farm. She

said, "The place where we will go will give you a lot of opportunities,

don't worry because it's time to say goodbye’’. At the moment I knew

I would return one day … with you.

Alquema Mohammad Sheikh, 3r

ANGLÈS

_____________________________________

The boy who used to look at the stars

wondering whether he could ever smile again

War brought out the worst in us. It took the worst of human nature,

the most horrible crimes happened with no consequences, the

humiliations, the mutilations, the people smuggling, and more of the

most unimaginable aberrations were committed and unpunished.

Some of the people that never believed in any god started doing that

because of the necessity to have something in which to believe, a

false promise of a better future. Some of the believers stopped being,

they found out that no one was going to save them, that they had the

need to become their own gods. Some of the good people turned

bad, most of the bad people became worse, and none of them

became good.

My father was one of the few people that stayed good; he wanted to

preserve the pieces of art and help people; he didn’t last. My mother

died giving birth to my brother, who was born dead. Fortune smiled

at him. Mom was a very brave woman, independent, strong,

indestructible; she was a fighter, a warrior. Never will I forget her last

words: “Heroes don’t exist, be your own heroine” she whispered

when dying. This same night I got my first period, so the girl I was

died with the woman who gave birth to her.

War brought out the worst in us. Post-war brought out the best.

Some people remember the days of war, when they only felt fear and

hunger, when they remained hidden expecting not to be discovered,

hoping to survive and see good times, hoping to have the lives they

had before again. I don't remember war that clearly, I grew up during

post-war, but I also felt hunger and fear, I also hid. The survivors to

war lived like our earliest ancestors. Some people established new

sedentary settlement. Necessity forced people to stay together. Post-

war brought out the best in us. Post-war brought him to me.

I found a small town where some people started a weak new society,

the beginning of a better future. Lies. That society was more

sorrowful than the old one or even more. They had put a sign up at

the road: “Everyone is welcome in here, we are building a new

future”. I stayed few days.

I was washing clothes up with other women when I asked about men

as there were few men in that place; they answered that men were

hunting, it was their work, men hunted and women washed, cooked

and served “So don’t they do anything else? Only that, and we must

do everything else. This is not fair, why can’t they cook or do the

washing up?”

“They protect us, this place, this society, everything.”

“What from?”

“From other people, those who want to take what we have, who want

to destruct what we have built up.”

“But this is an open city, isn’t it? You are offering a new future, you

shouldn’t confront them; you should accept them, create laws, a new

world better than this in which we used to live, not this chauvinist

one”

“Listen to me, it is like this now. We do have laws and we respect

them, we serve, it’s easier and it works. You should accept this since

you belong here now, you are one of us, I don’t know how you

survived out in the open before finding us, but that won’t be your life

anymore, you’re here, safe, you’re part of our family.”

“No, I am not.”

I left, but at the entrance of the town, the guard stopped me. He said

that I couldn’t leave, especially without having paid the price to live

there, then he tried to rape me, there, outdoor, in front of everyone,

then I understood, too late, that things worked in that way there. I

opposed, I fought, but two other men came and hit me in the head. I

fell unconscious.

When I woke up, I was jailed in a wet dark room. A new man entered

and said: “Let’s see what to do with you, rebel whore. Leader wants

to see you, but I want to play with you before; the hunting is too

hard and I deserve a reward” I opened my legs pretending

resignation, submission. And he smiled while he started taking his

dick out. When he was close enough, I bit his neck and fled, but I

needed to steal food before. What I saw in the room where the food

was supposed to be horrified me: there were people in there. People.

“What are you waiting for?” I yelled “Go, damn it, it’s time to leave

this sorrowful place.” They understood I wasn’t one of the mad

people who was part of this creepy group and they escaped silently,

all of them but a little boy, who was stunned there, like a scared

beaver, with open eyes, immobile. “What happened?” I asked. “They

took dad, I want to see Dad.” I took his little cold hand and we

started walking around looking for his father. We arrived at an

abattoir, he was hanging up upside down, another man slit his neck. I

didn’t have time to prevent the boy from watching the scene, but he

was too smart or too traumatized to scream.

We looked for the weaponry and then went with the others. “Kill them

all” I said to the prisoners while I was giving the weapons to them.

Two minutes later we were murdering these people with no mercy. I

remember I saw the woman who told me how the town worked on

the floor and stretched my hand. Instead of accepting my help she

gave me a hateful look. “You have spoiled it all”, but a bullet in her

head interrupted her speech. It was the boy. Some people in the

group died in this battle, but we won a lot more, something bigger,

we surpassed the world that had been killing us slowly, and we

understood that we could be the new future, the new hope, we could

stay there. But we heard a hard explosion, and then we took

consciousness of the fact that the survivors would hound us until they

could have their revenge. We fled.

This night I approached the boy, but I didn’t know what to say to

him, so we gazed the stars in silence. I wondered about him, in his

early life he had learned how to shoot without a scrap of doubt or

fear, he had scars, he was a survivor, he had lost people he had

loved, had suffered the misfortunes my brother had not. He never

talked, his face never expressed any feeling, only coldness.

With the passage of time, our group increased, we had losses, but

the group was becoming a bigger family. By the time we got the last

member of the original group, he was already a lone wolf. He was

brave, strong, independent, and when night fell, he stared at the sky

and howled to the moon, but he was not a wolf at all, he didn’t have

a pack.

But we met a family, and adopted them. It was the first time that he

had interest in the new arrival, there were two twins of his same age,

a boy and a girl. At first I was afraid, I didn’t know how they all would

react with someone identical to them, children of poverty, born in

adversity, with suspicion as a main pillar. But they seemed to have

found something that they spent their lives looking for.

Years later, when she died, it was a hard setback for them, for all of

us, actually, but especially for them, he stopped talking again. I

understood sadly that destiny didn’t want him to be happy, that

never in his entire life would he smile.

Now it seems yesterday, but it was a long time ago, society arose

stoical and now we can say that humanity recovered life before the

war, but it seems to want self-destruction, in front of another new

crisis and in my deathbed, I look at him and, instead, I know he is a

scout now, I still see this beaver who hugged me at night when he

was afraid, and looked at the stars.

“Please” I implore him “Smile, at least once before I die”. He can’t,

but he tries, it’s enough, I can give myself to eternal sleep now. I

know what will happen when I leave him. He won’t cry, he won’t talk

for a long time, he will observe the sky at night hugging his only

companion in this world. And he will never smile.

Eloy Delgado Esteban, 5è

FRANCÈS

_____________________________________

La Vie est contraste

Quand nous accouchons, nous souffrons.

Quand nous naissons, nous pleurons. Et les personnes qui nous

aiment rient.

Nous avons peur, c’est douloureux. La lumière, le bruit, L’air lourd...

Naître fait mal.

Après nous oublions. La vie est si forte, il est si important de la

vivre, et de la vivre bien, que ce traumatisme, la nature s’occupe

elle-même de le garder pour ne pas empêcher le bonheur.

Peu à peu, nous rions, aimons, découvrons, jouons et apprenons.

Apprenons la beauté de la vie. Le jour avec son soleil, sa lumière,

son ciel bleu, son bruit, son dynamisme.

La nuit avec sa lune et ses brillantes étoiles, comme des lampions

décorant l’obscur ciel, sa quiétude et son mystère.

Nous regardons nos parents, comme des héros protecteurs, et sans

savoir comment, nous devenons nous-mêmes les héros. Passons de

protégé à protecteur.

Et quand tu vois ton petit fils avec ses petites mains, si parfaites, ses

petits pieds, son petit visage enflé par l’effort de naître, quand tu vois

son ventre qui monte et descend placidement pendant qu’il dort dans

son berceau, et toi, tu lui fredonnes, pour la énième fois, cette

chanson qui vous liera, au-delà des années et de la distance...

Alors tu sens que la vie est belle, qu’elle a du bonheur et de la

tristesse, du plaisir et des douleurs. Alors tu comprends que la

beauté est dans le contraste, dans le tout.

Carmen Martínez Moreno, 2n

FRANCÈS

_____________________________________

J'ai peur de la mer

Tout d’abord, nous devons

partir de mon pays : mon père,

mes frères et moi. Ma mère est

partie. Ma mère est jolie. Elle a

les yeux et les cheveux noirs.

Elle est gentille et affectueuse.

Elle aime chanter des chansons

de mon pays. Mais elle n’est

plus ici.

Nous n’avons rien : pas de pain, pas de viande, pas de légumes. Il

n’y a que la guerre. Et ma maison est détruite. Nous devons fuir.

Il y a beaucoup de gens qui essayent

de partir d'ici. Et puis, la longue

route ne semble pas facile. Je n’ai

pas beaucoup d’eau pour boire. Mais

il y a beaucoup d’eau en face de moi.

J'ai peur de la mer. Mais mon père

dit que les bombes sont plus

dangereuses que la mer.

Après, les dames et les messieurs importants se rencontrent. Ils

portent des costumes et des tailleurs élégants et chers. Ils parlent de

nous. Nous sommes nombreux. Nous sommes trop nombreux. Nous

sommes un gros problème. Nous n'avons rien à leur offrir. Nous

avons seulement faim, froid et peur.

Ne vous inquiétez pas, mesdames et messieurs importants.

Finalement, votre problème se résout parfois tout seul.

Dori Corrales, 1r

FRANCÈS

_____________________________________

Le 23 d’avril 2116…

Il y a 100 ans, nous vivions dans un monde où il y avait des guerres

et des conflits. Des guerres civiles, avec des millions de personnes

qui fuyaient leur pays à la recherche d’un avenir meilleur. Nous avons

vu les images choquantes d’enfants qui mouraient en essayant

d’échapper à la situation de pauvreté qu’il y avait dans leurs pays

défavorisés. Nous avons vu des personnes sans abri et des chiffres

qui révélaient que près de 2,2 milliards d'hommes et de femmes

étaient en situation de pauvreté puisqu’ils vivaient avec moins de 2

dollars par jour. Nous avons aussi souffert du terrorisme islamiste qui

a commis des attentats cruels, le changement climatique, l’effet de

serre, la déforestation de la planète et la surexploitation des

ressources naturelles…

Mais j’ai aussi vu les yeux des bénévoles aidant les personnes

pauvres, accueillant les réfugiés ; les yeux des personnes engagées

dans la protection de l’environnement et le développement durable.

J’ai aussi vu les manifestations qui demandaient la paix et un monde

plus juste… j’ai vu la bonté de l’être humain, j’ai vu l’envie de voir

naître un monde meilleur.

Et j’espère qu’aujourd’hui, 23 avril 2116, mes rêves se sont accomplis

et les mauvaises nouvelles ne sont qu’un souvenir du passé.

2016

Manuel Flores Romero, 3r

FRANCÈS

_____________________________________

En 2116…

C’était un homme. Il semblait triste et solitaire. Il

avait l’air distrait et stressé. C’était un

consommateur en ligne. Il achetait tout ce qu’il

était possible d’acheter sur internet. Il cliquait sur

une fenêtre et validait une commande d’amour

virtuel. Ses doigts avaient la vitesse et l’énergie qu’il lui manquait

quand il n’était pas devant le portable.

C’était une femme. Elle levait un filet à

papillons. Elle voulait y garder le plaisir de

vivre, l’enthousiasme de l’enfance, mais les

trous du filet étaient trop grands pour

attraper ses rêves aussi éphémères que son

parfum.

C’était un garçon. Il pensait que la vie était

un jeu, mais les jeux lui étaient seulement

permis le dimanche. Il avait un sourire

timide, fragile, comme un arc-en-ciel qui veut

éclairer la grisaille du monde mais qui est

caché par les nuages. C’était un garçon trop

petit pour embrasser le ciel à lui tout seul et

danser sur l’eau des océans.

C’était une fille. Elle avait une dent cassée, un

poème dans la tête et une poupée sur son lit.

Sa voix ne jaillissait pas. Son larynx émettait

un son tellement faible que personne n’avait

jamais entendu comment elle s’appelait.

Il y avait une planète, la Terre, et une année, 2016, où l’homme, la

femme, le garçon et la fille vivaient près et loin.

Avec des mots qu’ils transformaient en émoticônes…

Avec des mots qu’ils dessinaient sur le ciel, sur le sable, sur le

monde…

Avec des mots dans leurs cœurs et leurs portables...

Des mots silencieux qu’ils ne prononçaient jamais.

Neus Buil Manzanares, 3r

FRANCÈS

_____________________________________

Une petite tenace

Active et méthodique, cette petite brune s'agite chaque jour devant

mes yeux. Déjà dans la quarantaine, cette femme dépasse à peine

les 165 centimètres.

Physiquement, ses traits sont clairement méditerranéens, ses yeux,

marron et vifs, rayonnent et inspirent la confiance, son teint est clair,

sa peau est lisse et douce. Mais elle a un front étroit et souvent ridé.

Ses sourcils fins et faiblement remplis entourent subtilement ses

yeux. Son nez est recouvert de petites taches de rousseur, ses joues

et ses jolies pommettes sont petites et marquées. Ses cheveux d’un

noir intense sont longs et légèrement frisés. Ils regorgent de vitalité

malgré le manque de soin.

Née dans un village montagnard à l’ouest de l’agreste Rif marocain,

dans une région où les femmes sont connues pour leur force et leur

ténacité, elle ne sera pas une exception. En effet, elle a un esprit

lutteur et travailleur comme les femmes rurales de sa région, même

si elle a souvent l’air d’être fatiguée. D’ailleurs, elle n’est pas

autoritaire, mais au contraire, tout à fait compréhensive, tolérante et

flexible, bien qu’elle soit très traditionaliste et religieuse.

En bref, cette femme est par-dessus tout une mère sage et tenace,

mais aussi sensible, bien qu’elle essaie parfois d’être autoritaire, elle

restera toujours une femme affable qui se sacrifie pour les autres.

Osama Damoun, 4t

FRANCÈS

_____________________________________

Les pieds de Pi

Pi ne se lève jamais du pied gauche.

Quand il se met sur ses deux pieds

Il fait des pieds et des mains

Pour être sur le pied de guerre

À la quadrature du cercle.

Pi ne se casse jamais les pieds

Quand il récite au pied de la lettre,

Il le fait pied à pied

Pour chanter de pied en cap,

Tous les chiffres de son nom.

Juan Carlos Calpe, 5è

2016 sant jordi a les escoles pee stroc

Documents

Transcript of 2016 sant jordi a les escoles pee stroc