2 comunicaci verbal i no

UNITAT 2. COMUNICACIÓ VERBAL I NO VERBAL

1

COMUNICACIÓ EFICAÇ Darrera actualització: 03/2013 Aquest material ha estat elaborat per: Marta Ollé©

Les meves notes:

qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty

uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd

fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx

cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq

wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui

opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg

hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc

vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq



hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc

vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq



hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn

mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert

yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas

dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz

Unitat 2. Comunicació Verbal i No Verbal

CURS: COMUNICACIÓ EFECTIVA

Darrera actualització: març/2013

Autora: Marta Ollé


2



3


Índex OBJECTIUS DE LA UNITAT .................................................................................................................... 5

Per començar ...................................................................................................................................... 7

DISTINCIÓ ENTRE TIPUS DE COMUNICACIÓ ......................................................................................11

COMUNICACIÓ VERBAL .....................................................................................................................12

COMUNICACIÓ NO VERBAL ...............................................................................................................14

Comunicació no verbal a través de la veu .........................................................................................16

Rialles i somriures .........................................................................................................................18

La tos, els sospirs, etc. ...................................................................................................................22

Els senyals de manteniment de la comunicació (backchannels) ..................................................23

Altres sons comunicatius que no es produeixen amb la veu ........................................................24

Inflexions i propietats de la veu (trets prosòdics) .........................................................................25

El to de veu i el to emocional ........................................................................................................25

Timbre ...........................................................................................................................................27

Entonació.......................................................................................................................................28

Ritme .............................................................................................................................................29

Volum ............................................................................................................................................30

L’individu percep la globalitat .......................................................................................................34

L’ASPECTE FÍSIC .................................................................................................................................35

Els missatges del cos .....................................................................................................................35

Els missatges de la roba i els complements ..................................................................................36

L’autoimatge .................................................................................................................................39

LA POSTURA I ELS GESTOS ................................................................................................................43

Els gestos tancats ..........................................................................................................................43

Els gestos oberts i sincers ..............................................................................................................44

Els gestos i la seva funció en la comunicació ................................................................................45

EXPRESSIONS FACIALS I EMOCIÓ ......................................................................................................48

La interpretació emocional de les cares........................................................................................48

Les expressions de la cara i les emocions .....................................................................................48

“Al mal temps, bona cara” ............................................................................................................51

CONTACTE VISUAL .............................................................................................................................53


4


CONTACTE FÍSIC I MOSTRES D’AFECTE .............................................................................................56

Cada persona viu el contacte físic d’una manera única ................................................................57

Les circumstàncies que afavoreixen el contacte físic ....................................................................58

El contacte físic en l’educació .......................................................................................................59

DISTÀNCIES ZONALS ..........................................................................................................................61

Les bombolles que ens protegeixen ..............................................................................................61

L’espai és diferent segons la cultura i la regió de procedència.....................................................62

La necessitat d’espai és biològica ..................................................................................................63

IDEES CLAU ........................................................................................................................................64


5


OOBBJJEECCTTIIUUSS DDEE LLAA UUNNIITTAATT

En aquesta Unitat es tractaran els aspectes més vinculants de la comunicació verbal i

no verbal.

El/La participant, en finalitzar la Unitat, serà capaç de:

Identificar les diferències entre comunicació verbal i no verbal.

Reconèixer els aspectes més característics de tots dos tipus de formació.

Identificar tots els aspectes comunicatius del nostre cos.


6


Les meves notes:

Per començar aquesta Unitat cal recordar les dades que indicàvem

en finalitzar la Unitat anterior: Albert Mehrabian1, prestigiós psicòleg,

l’any 1972 va considerar que l’impacte total d’un missatge és verbal

en un 7% (paraules –vocabulari i gramàtica-), 38% vocal (entonació,

ritme, volum, matisos i altres sons) i 55% no verbal (elements

corporals, gest, tacte, mirada, etc.).

Què entens tu per Comunicació verbal?

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

I què entens per Comunicació no verbal?

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

A continuació veurem quina és la definició que donem a cadascun

d’aquests conceptes.

1 Extret de: PEASE, A. (1988) “El lenguaje del cuerpo. Cómo leer el pensamiento de los

demás a través de sus gestos”. Barcelona: Paidós


7


Les meves notes: PPeerr ccoommeennççaarr

Tal i com ens recorda Albadalejo (2007)2 la comunicació l’entenem

com un procés en el que es transmet informació, sigui del tipus que

sigui. Com ja hem vist, algú fa o diu alguna cosa i una altra

persona/es pensen o fan una altra cosa com a resposta al que han

entès de la conducta de la primera persona. Un missatge pot ser

verbal o no, però sempre que estiguem en interacció amb algú, ens

comportarem d’alguna manera concreta, mirarem o tancarem els

ulls, apartarem la cara o ens fregarem les mans o no ens les

fregarem..., en tot cas, fem alguna cosa, tenim una conducta i

aquesta, en un context comunicatiu, és un missatge, encara que sigui

dubtós o involuntari. Sempre que estem amb algú, ens estem

comunicant de manera no verbal, amb els gestos, amb el nostre

aspecte físic, amb els sons que emetem, amb els silencis, amb les

olors, etc.

Hi ha missatges que poden estar més dotats d’informació, de

contingut, i d’altres que facin més referència a la relació existent entre

els interlocutors. Així, si un enamorat diu a la seva possible parella

“t’estimo” per primera vegada, el missatge es refereix molt a la

relació,malgrat que té una certa proporció d’informació; potser la

persona candidata a ser parella no s’havia adonat dels sentiments de

l’enamorat. En canvi, si el mateix enamorat diu la mateixa frase al cap

de 15 anys de relació, la cosa és diferent: la quantitat d’informació de

la frase és pràcticament mínima, el més important és el moment en

què es diu, la suavitat del to de veu, el ritme de les síl·labes, la mirada,

etc.

Els missatges no verbals que s’emeten en la comunicació es

refereixen, majoritàriament, al nivell de la relació entre els

participants en la interacció.

2 ALBADALEJO, M. (2007) “La comunicació més enllà de les paraules. Què comuniquem

quan creiem que no comuniquem” Barcelona: Graó


8


Les meves notes:

Com diries les frases següents per transmetre el nivell de la

relació que s’indica entre parèntesis?

Convindria que llegissis la frase en veu alta, com si tinguessis la persona al

davant, parant una atenció especial al to de veu i als gestos. Si pots, convé

que ho facis davant d’un mirall, o fins i tot si et graves, després podràs

observar els resultats obtinguts. Fes diversos intents amb cada frase, fins

que el resultat et convenci. Experimenta.

Frase: “T’has descuidat de dur-me el que et vaig demanar?” (m’estàs

prenent el pèl)

Frase: “T’has descuidat de dur-me el que et vaig demanar?” (això sí

que em sorprèn, no m’ho esperava de tu)

Frase: “Veig que no saps com fer-ho.” (sóc bon/a company/a,

comprenc que no ho entenguis i t’ajudaré a entendre-ho)

Frase: “Veig que no saps com fer-ho.” (ara veuràs com et deixaré en

ridícul davant del Cap)

Frase: “No pots presentar el projecte fora de termini” (però estic

disposat a acceptar-lo per què em caus bé).

Frase: “No pots presentar el projecte fora de termini” (no acceptaré el

projecte de cap de les maneres).

Frase: “Com és que ahir no vas venir?” (em preocupo quan no vens,

penso que pot haver-te passat alguna cosa greu).

Frase: “Com és que ahir no vas venir?” (seré estricte i ho comunicaré

al Cap, no pot ser aquesta informalitat).

Frase: “M’alegro de veure’t” (sincerament, estic content/a de veure’t).

Frase: “M’alegro de veure’t” (vaja, no tenia cap ganes de tornar-te a

veure).

Frase: “Que bé que ja has acabat el projecte!” (estic molt content/a

de la teva rapidesa i la teva manera de treballar).


9


Les meves notes: Frase: “Que bé que ja has acabat el projecte!” (estic tip/a que siguis

tant lent/a).

Comentari: Has notat que no és gens fàcil transmetre

intencionadament el matís de l’actitud amb la comunicació no verbal,

si no és que ets molt bon actor/actriu. Observa des del teu propi cos, i

no des de la racionalitat, com de subtils són les diferències

comunicatives que transmeten la nostra actitud en la relació amb els

altres. Sempre estem transmetent una determinada actitud, la que

sigui. L’activitat també ens permet observar com el missatge no

verbal té a veure amb l’emoció que sentim, mentre que amb el

missatge verbal transmetem el que racionalment volem transmetre.

Com has pogut comprovar en aquesta activitat, hi ha vegades en què

el missatge racional no es correspon amb el missatge no verbal, el to

de veu, l’expressió de la cara, la mirada, etc., ja que transmeten un

missatge emocional sobre la relació entre els interlocutors que és

contrari al que diu el missatge verbal.

Com dèiem, sempre que estem amb algú que ens pot percebre,

estem comunicant no verbalment. Quan els nostres missatges no

verbals contradiuen les nostres paraules, les persones que ens veuen i

ens escolten (o ens oloren, ens toquen, ...) es queden amb el missatge

no verbal i no creuen el que diem. Tingues en compte que com més

petit és un nen, més reacciona a la nostra comunicació no verbal

sense tenir en compte el que diem.

Com més escàs és el coneixement verbal, com menys sabem d’una

llengua (nens petits, estrangers sense coneixements del nostre

idioma) més pes té el missatge no verbal en l’establiment de la

relació. El missatge no verbal preval per sobre del verbal, quan tots

dos no siguin congruents.


10


Les meves notes: És curiós, però sabies que quan s’ha investigat sobre les entrevistes

de selecció de personal, s’ha vist que la decisió es pren en els primers

30 segons de la trobada? Així doncs, sembla que la major part dels

significats es negocien no verbalment.

Per tant, quan escrivim un missatge de text (correu electrònic) enlloc

de parlar per telèfon, estem perdent l’entonació, el ritme, les pauses,

el volum, els gemecs, etc. (elements de què ens parlava Mehrabian i

que hem recordat a l’inici del document) i, per tant, estem perdent el

38% del contingut informatiu de la comunicació. Per aquest motiu

sovint recorrem a les icones, a les majúscules, als símbols

d’exclamació... per transmetre la nostra actitud vers la relació.

Algunes emoticones emprades en la comunicació escrita:

:-) somriure X( Disgust

:-))) Molts somriures :-| Indiferència, no saber què dir.

:-D Rialles ;-) Complicitat

:-DDD Moltes rialles ?:-( Dubte

:-( tristesa <:-/ Escepticisme

:-((( Molta tristesa |-o Avorriment (badall)

:,( Plor }:-) Irònic

:-o sorpresa :-@ crit

Com n’arriba a ser d’irrellevant el que “diem” en una conversa, ja que

la major part del que transmetem arriba als nostres interlocutors per

uns altres canals i aquests canals poden arribar a distorsionar-ne el

contingut.


11


Les meves notes: DDIISSTTIINNCCIIÓÓ EENNTTRREE TTIIPPUUSS DDEE CCOOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ

Què entens tu per comunicació verbal?

I per comunicació no verbal?

Intenta exposar-ho abans de seguir llegint.

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

A continuació fem una breu descripció del que signifiquen aquests

conceptes:

COMUNICACIÓ VERBAL

És la comunicació que es duu a terme a través de la veu, de manera

oral. És el sistema convencional que s’expressa a través de senyals i

símbols.

COMUNICACIÓ NO VERBAL

És la comunicació que es fa amb el cos, amb la gestualitat, amb el to

de la veu,... és a dir, per mitjans diferents a la paraula.


12


Les meves notes: CCOOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ VVEERRBBAALL

Per “comunicació verbal” s’entén la que s’efectua a través de l’ús de

les paraules, pertanyents a una determinada llengua. La llengua

representa el codi mitjançant el qual un determinat nombre

d’individus constitueixen i fan “audibles” els seus propis missatges als

altres.

El coneixement de la llengua fa que entre els individus pugui donar-

se un intercanvi, comunicació, codificació i descodificació de

missatges. Cada paraula posseeix un significat, i el sector que s’ocupa

de l’estudi del significat de les paraules és la semàntica. La paraula

representa l’equivalent d’objectes presents a la realitat, o categories i

conceptes imaginaris, o funcions intrínseques als mecanismes de

pensament de l’home, o altres coses. Les paraules s’organitzen en

frases, segons regles precises l’estudi de les quals és competència de

la sintaxis. Les frases, alhora, contribueixen a formar un discurs, que

és organitzat en base a les intencions i capacitats comunicatives de

l’individu.

La comunicació verbal és considerada “racional”, típica del

pensament lògic i de la reflexió. L’ús de determinades paraules enlloc

d’altres, la seva organització en la frase i l’organització de les frases en

el discurs contribueixen a donar a la comunicació de l’individu un

particular significat, un només; modificar una sola de les seves parts

equival a modificar-ne el significat. Afirmar: “la meva casa és gran” és

diferent a dir que: “la meva casa és una gran casa” o “la gran és casa

meva”.

Sovint pensem que allò que transmetem, allò que volem dir, ho

comuniquem parlant. La comunicació verbal l’emprem per a


13


Les meves notes: comunicar idees o donar informació sobre fets, opinions i actituds,

per descriure o expressar sentiments, acords o desacords, fer

preguntes, donar o sol·licitar informació, raonar i argumentar,... Les

paraules que fem servir depenen del tema de discussió, de la situació,

del rol dels interlocutors, del seu nivell intel·lectual, dels objectius que

pretenem assolir, etc.

La principal funció de la comunicació verbal és fer de vehicle als

continguts explícits del missatge. Només es requereix que siguin

explícits (presentats amb un codi comprensible per als nostres

interlocutors) per a garantir una comunicació efectiva.

Els següents elements poden interferir en allò que intentem

transmetre i en el que interpreten els nostres interlocutors:

Vocabulari assequible: controlar els termes que emprem,

To de veu adequat: ni massa alt ni massa baix,

Velocitat de la parla adequada a l’interlocutor: pot ser que

parlem massa ràpid o massa lent, per tant, hem d’adaptar-nos,

La durada i la direccionalitat de la comunicació per evitar la

monotonia (de parlar només nosaltres durant massa estona) i

estimular la participació dels interlocutors amb la finalitat

d’intercanviar idees i de compartir coneixements.


14


Les meves notes: CCOOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ NNOO VVEERRBBAALL

Com ja saps, la comunicació verbal sempre s’acompanya de

comportaments no verbals. Mentre ens comuniquem estem enviant

missatges de tipus no verbal a través del rostre, la mirada,... la

comunicació no verbal està compresa per diversos factors:

Aspecte exterior: l’aparença personal, l’estil de vestir, el

pentinat... sovint matisen la comunicació verbal.

Moviments: posicions, manera de caminar, tics nerviosos,

lentitud o rapidesa a l’hora de moure’s, el moment de

determinades parts del cos...

Expressió del rostre, gesticulació: a través de l’expressió de la

cara podem comunicar el grau de satisfacció o d’indignació

que sentim, comprensió, interès, l’estat emocional,... és la

manifestació expressada pels gestos i les actituds, el front

arrugat,...

Postura: com s’acomoda el cos, existeix una gran diferència

entre la postura d’una persona que escolta avorrida i una altra

que ho fa atentament, així com entre una persona que repta i

una altra que accepta el repte. Comunica senyals socials o

indica l’estat emocional d’una persona, la seva actitud, i els

seus sentiments cap a sí mateix i cap als altres.

Veu: s’indica el to, la velocitat, la força i la modulació, la

calidesa,... se sol comunicar més que amb el contingut de les

paraules.

Tacte: es dóna amb una abraçada, donant la mà, fent una

empenta,... o qualsevol altre gest que expressi sentiments.

Ús de l’espai, proximitat física: en funció del nivell de confiança

entre els interlocutors l’espai entre ells serà major o menor. Si

ens asseiem lluny de l’interlocutor o fora del seu cercle,

indicarem que volem estar sols, mentre que si ens asseiem a


15


Les meves notes: prop seu o dins del seu cercle estarem expressant actitud

d’estar comunicativament en sintonia amb l’altre. El contacte

físic expressa cordialitat o simpatia, o aversió.

Gestos amb les mans: emfasitzen el missatge verbal.

Aspectes vocals: el to, volum, claredat, velocitat, etc. afecten al

significat d’allò que es diu.

Mirada: és l’instrument més subtil i fi per a comunicar matisos

de les emocions i les actituds cap a les persones, així com per

expressar mirades de dolçor, rancor, antull, coqueteig, rebuig,

burla, etc. S’empra per a indicar emocions, desig o aversió.

Silenci: és polivalent, segons el context té un o altre significat.

Així, el silenci d’un interlocutor en escoltar amb interès i

sintonia és diferent al d’aquell que escolta en desacord i

diferent al d’una persona enutjada i deprimida; diferent al

silenci de l’amor en el diàleg d’una parella, o bé al silenci de

recolliment en el clímax religiós; al de simpatia i compassió en

donar el condol a un amic o al dels amfitrions que necessiten

que un visitant es retiri, etc.

De la mateixa manera que en el comportament verbal, el

comportament no verbal pot tenir diversos significats segons el seu

context. A vegades, el mateix comportament pot indicar coses

diferents per a diferents persones o per a la mateixa persona. És difícil

controlar el comportament no verbal perquè sovint no som

conscients que l’estem executant.

El comportament no verbal permet l’expressió d’emocions i

sentiments, que són els que defineixen la relació que establim amb

els altres. És important ser conscient d’aquest comportament, i això

permetrà determinar la relació que es desitja establir i l’observació del


16


Les meves notes: comportament no verbal de l’altre; així podrem conèixer millor què

desitgen els nostres interlocutors, què esperen, què senten i

comprenen i, així, millorar-hi la nostra relació.

CCoommuunniiccaacciióó nnoo vveerrbbaall aa ttrraavvééss ddee llaa vveeuu

Hi ha un gran ventall de sons que es transmeten a través de la veu i

que no pertanyen al codi lingüístic, que són iguals o molt semblants

en llengües diferents, i que transmeten en gran mesura.

Saville-Troike (1989)3, antropòloga dedicada a comparar les

interaccions comunicatives de diferents cultures, afegeix a la distinció

entre el que és verbal (el vocabulari i la gramàtica de la llengua) i el

que és no verbal (la resta), la distinció entre transmissió vocal o no

vocal de la comunicació, és a dir, amb la veu o sense la veu, d’aquesta

manera considera la comunicació en 4 grans àrees:

COMUNICACIÓ...

QUE ES TRANSMET

AMB LA VEU

(VOCAL)

QUE NO ES

TRANSMET AMB LA

VEU (NO VOCAL)

VERBAL (vocabulari i

gramàtica) Llenguatge parlat

Llenguatge escrit

Codi Morse

Llenguatge dels

sordmuts, etc.

NO VERBAL (la resta)

Trets paralingüístics

de la parla: vocals

aïllades, rialles, plors,

Silenci

Gest

3 SAVILLE-TROIKE,M. (1989) “The ethnography of Communication: an introduction”. Nova

York: Basil Blackwell (1a ed. 1982). (Trad. Cast.: “La etnografía de la comunicación: una intorducción”. Buenos Aires. Prometeo Libros, 2005).


17


Les meves notes: gemecs, sospirs,

esternuts, etc.

Trets prosòdics:

inflexions i propietats

de la veu

Mirades

Proxèmica

Vestit, símbols,

imatges, etc.

Sons, olors, etc.

Quadre de comunicació i tipus de transmissió segons Saville-Troike

És ben curiós i sorprenent com, tenint en compte l’estudi de

Mehrabian (1972)4, ens seguim fixant tant en què direm (7%) i

deixem de banda el 93% restant de la comunicació, que, d’altra

banda, és majoritàriament inconscient i que gairebé mai no

preparem (38% de missatges no verbals transmesos amb la veu i 55%

de comunicació no verbal transmesa sense la veu: gestos, mirades,

l’aspecte físic, les imatges, les pauses en el discurs, les olors, el tacte, la

distribució de l’espai, la decoració de l’espai, etc.

Els elements comunicatius no verbals que transmetem amb la veu

són molt amplis:

- Produïm sons aïllats: aaa, eeeeee, mmmm, mhm, pfff, etc.

- Riem

- Tossim

- Esternudem

- Rebufem

- Sospirem, etc.

I aquestes conductes transmeten missatges, malgrat siguin

aproximats. Per exemple, “em sents?”, “estic pensant”, “m’he refredat”,

4 Mehrabian, A. (1972). “Nonverbal communication”. Aldine-Atherton, Chicago, Illinois.


18


Les meves notes: “dubto del que dius”, “estic cansat/da”, “m’ho passo bé amb tu”, “em

sap greu haver dit això”, “realment no faré allò que estic dient”, etc.

El que diem amb la veu, únicament pel fet d’usar una part del cos per

a dir-ho, pren uns matisos que no té si ho escrivim: tenim una veu

greu o aguda, estem afònics o no, cridem o parlem fluix, parlem ràpid

o lent, som monòtons o tenim una entonació vivaç, i tots aquests

matisos influeixen en els nostres interlocutors, els transmeten un estat

emocional determinat i imprimeixen caràcter a la nostra relació amb

ells.

RRiiaalllleess ii ssoommrriiuurreess

Quan el nostre interlocutor no riu ni somriu gens ni mica, ens

incomoda sense saber per què. La comunicació no verbal transmet

falta d’alegria, falta de motivació per la feina que es fa o pels clients i

falta de complicitat. I el mateix pot passar en una aula, quan el

docent no riu.

Riure transmet alegria, que estem contents, que tenim sentit de

l’humor, que hi ha alguna cosa que és divertida. Sabem que l’alegria

és l’emoció que s’encomana. La universitat de Yale va realitzar un

estudi en el que va descobrir que l’alegria i la cordialitat dels

integrants d’un grup de treball es transmeten més ràpidament que

no pas l’enuig i la tristesa, sortosament. Així, si volem transmetre

alegria i motivació, riure i somriure és una bona manera de fer-ho. I

l’alegria és una emoció energètica, que facilita la feina i que

cohesiona al grup; com enuncia William Fry, psiquiatra que ha

estudiat els beneficis de l’humor durant més de 25 anys, assegura

que 3 minuts de riure intens, tenen els mateixos beneficis que 10

minuts remant de manera enèrgica, ja que rient s’exercita i relaxa la

musculatura, es millora la respiració, s’alliberen hormones de l’estrès,


19


Les meves notes: millora la digestió, disminueix el restrenyiment, s’enforteixen les

defenses i augmenta el reg d’oxigen als òrgans. A més a més, un

recent estudi de la Universitat d’Oxford publicat en la revista

"Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences", assegura

que riure actua com a un eficaç analgèsic natural, ja que les persones

que més riuen són les que poden suportar el dolor fins a un 10% més

que la resta de persones. L’estudi ha comprovat que el riure simple i

pla no tindria cap efecte analgèsic, mentre que sí que en tenen les

rialles, que són les que permeten alliberar les endorfines, generar un

determinat estat d'eufòria i calmar el dolor. Els científics expliquen

que un possible motiu seria el buidatge de l'aire dels pulmons quan

esclata la rialla.

Ferran Martínez Gómez, psicòleg clínic i director d'ISEP Clínic a

Castelló de la Plana ens ofereix consells per a riure i plorar de manera

sana:

1. Aprendre a riure's d'un mateix, de les virtuts, els defectes, els

errors i les distraccions i buscar el costat bo de les coses.

2. Augmentar la confiança en un mateix i prendre's la vida de

manera optimista.

3. Distanciar-se dels problemes, ja que el riure permet veure'ls

des d'una altra perspectiva, sense dramatitzar, exagerar ni

generalitzar.

4. Conrear l'esperit de l'humor, amb la lectura d'acudits; aprendre

de les persones amb bon humor, contagiar-se'n i prendre

notes de situacions divertides d'un mateix i dels altres.

5. Relacionar-se amb humor: veure pel·lícules divertides, d'humor,

comèdies...; llegir revistes d'humor i crear una nova actitud

davant la vida.

6. En el cas del plor, analitzar la situació, expressar-la en paraules

i parlar sobre el que produeix malestar, tristesa, desesperació o


20


Les meves notes: desassossec. Verbalitzar-ho ajuda a fluir el sentiment enquistat

i a alliberar-se'n amb el plor.

A més a més d’aquests efectes, sabem que riure amb els nostres

companys, malgrat que la relació no sigui fantàstica, millora el clima

laboral, la salut i la relació. La rialla transmet un missatge inequívoc

de cordialitat. A diferència d’altres senyals no verbals, com el

somriure, que pot ser fingit, la rialla implica un mecanisme involuntari

que resulta més difícil de simular, és fàcil detectar una rialla falsa. Hi

ha persones que no ens inspiren a riure, que estan serioses, cap

cotes, potser permanentment empipades, però aquestes persones

amb les que menys riem i a les que menys ens ve de gust somriure

són les que més ho necessiten.

Afegim rialles a la teva vida. Et proposo que provis els efectes

de les rialles i els somriures. Pots sorprendre’t molt!

COMPORTAMENT PROPOSAT OBSERVACIONS SOBRE ELS

RESULTATS OBTINGUTS

Somriu-te davant del mirall, al

matí, cada dia, durant una

setmana, encara que no et

vingui de gust.

Somriu cada vegada que vegin

un company determinat/da

(millor si no és un amic) i mira si

després d’una setmana hi ha cap

diferència en el seu


21


Les meves notes: comportament cap a tu.

Compara la teva conducta en

dos grups: en un grup riu

conscientment i en l’altre evita-

ho.

Compta el total de rialles en una

conversa llarga.

Compta el total de vegades que

rius en una setmana. Anota a

quina hora i fent quina activitat

has rigut. Al final de la setmana,

comptabilitza els resultats.

Quan et proposem riure, ens referim a la rialla autèntica, fruit de

l’alegria, de l’entusiasme o d’alguna cosa que autènticament fa

gràcia. No ens referim a l’ús de la ironia, que pot ser força perillosa

per a la relació amb els altres. En la ironia sempre hi ha un doble

missatge, el missatge explícit i la part sobreentesa que sol ser molt

crítica i gens agradable. Si no la fem servir, aconseguirem ser més

respectables.

A part de la riallada, hi ha somriures que se senten i altres de

silenciosos, que formarien part dels gestos. Malgrat el somriure no es

pugui sentir, o se senti mínimament, implica canvis en la musculatura

de la cara que es tradueixen en una sonoritat diferent del llenguatge.

Els somriures, sonors o no, tenen una funció comunicativa,

imprimeixen a la relació un caràcter de cordialitat, interès i simpatia

que l’interlocutor copsa i que l’impulsa a reaccionar amb la mateixa

cordialitat. Tant és així que, en l’atenció telefònica, es recomana a les

persones que atenen les trucades que utilitzin el “somriure telefònic”,

ja que es diu que se “sent” per telèfon.


22


Les meves notes: El sociòleg Goffman (1956)5 considera que en l’origen els somriures

són un gest d’atenuació dels fets que també podem observar en els

primats. Els somriures de la comunicació són gestos d’apaivagament

que s’usen quan un individu s’ha d’endinsar en el territori d’un altre o

es troba amb un desconegut i no vol ser-li hostil. En la comunicació

humana, s’han estudiat les formes de cortesia en diferents cultures i

s’ha constata que també fem servir els somriures com si fossin una

excusa, un acte de ”reparació” quan el que diem pot ofendre l’altre,

per exemple, quan donem una ordre, quan apliquem una sanció o

quan ens neguem a una demanda que ens han plantejat.

LLaa ttooss,, eellss ssoossppiirrss,, eettcc..

Tossir, esternudar, escurar-nos el coll, sospirar, etc. tot plegat pot

comunicar. Són sons força involuntaris que informen de l’estat de

salut i del nivell de cansament de les persones que es comuniquen.

5 GOFFMAN, E. (1956) “The Nature of Deference and Demeanor”. American

Anthropologist, 58:473-502.


23


Les meves notes: No podem fer gran cosa per a modificar els missatges que estem

enviant quan no ens trobem bé, però podem pensar una vegada més

en com els perceben els interlocutors. Estem transmetent la nostra

fragilitat, fet que no és bo ni dolent.

Els senyals de cansament sonors són més controlables. Els sospirs i

exhalacions transmeten cansament i el nostre cansament

s’encomana, com ho fan la nostra alegria i la nostra motivació. Un

grup cansat no està en condicions òptimes de treballar.

Guia per parar atenció als sospirs i a les exhalacions:

Quan sospirem més: quan intervenen els altres o enmig d’una

de les nostres intervencions?

Sospirem més quan ens referim a persones determinades? O

ho fem indiferentment amb tots els interlocutors?

Els nostres sospirs són més abundants al final de la setmana

que al principi?

Sospirem més cap al final de la jornada que quan comencem?

EEllss sseennyyaallss ddee mmaanntteenniimmeenntt ddee llaa ccoommuunniiccaacciióó

((bbaacckkcchhaannnneellss))

Els senyals sonors de manteniment de la comunicació són petits sons

que emeten els participants en una conversa per tal que els altres

sàpiguen que estan escoltant, que el “canal” està obert: ahà, mhm,

mmmmm, nnnn,... en la conversa telefònica es nota molt quan falten

aquests elements; aleshores qui està parlant sol dir “Que em sents?”,

“Que hi ets?”.

Els senyals de manteniment de la comunicació són també molt útils

en les converses cara a cara i, per tant, a les classes. Són sons amb

una funció pròpiament comunicativa, sons que depenen del nostre

control, més que uns altres com ara la tos els badalls. El que passa és


24


Les meves notes: que, quan els parlants es poden veure, a vegades aquests senyals són

silenciosos, s’emeten amb moviments afirmatius del cap, a través de

les mirades amb l’actitud general del cos.

Quan una persona n’escolta a una altra, sol emetre aquests senyals

sonors expressament, per estimular les seves intervencions, per

animar-la a continuar o a completar la intervenció... així es transmet

que allò que l’altre diu és important per a mi, aquesta és una manera

de reforçar una actitud participativa.

Un tipus especial de les vocalitzacions per mantenir la comunicació

són els sons del qui parla per demanar informació de retorn: eh?,

mm? Aquests elements sonors poden substituir-se per: “no?, sí?, oi?,

m’explico?, s’entén?, em segueixes?”.

AAllttrreess ssoonnss ccoommuunniiccaattiiuuss qquuee nnoo eess pprroodduueeiixxeenn aammbb llaa

vveeuu

La utilitat dels sons complementaris pot ser més amplia del que

sembla, si s’estableix un codi. Un recurs és el de comptar fins a un

nombre de tocs per què es faci una acció determinada. Els sons

marquen el pas del temps d’una manera precisa i inequívoca i

estableixen un límit clar: “quan toqui el timbre, podrem sortir al pati

(en cas del professor)”.

Fa molt temps que la humanitat usa aquest llenguatge per establir

límits en el temps. Molt abans de l’ús generalitzat de rellotges, les

campanes han delimitat en els nostres pobles i ciutats el pas de les

hores i han avist de les cerimònies religioses o de les morts; la pràctica

de la meditació zen, per posar-ne un exemple, està marcada per

diferents sons (campaneta, fusta, tambor, etc.) que delimiten la

transició d’unes activitats a unes altres: i de ben segur que ens vénen

al cap un munt de rituals socials en els que uns sons determinats fan

la funció de delimitar el temps.


25


Les meves notes:

IInnfflleexxiioonnss ii pprrooppiieettaattss ddee llaa vveeuu ((ttrreettss pprroossòòddiiccss))

EEll ttoo ddee vveeuu ii eell ttoo eemmoocciioonnaall

Quan ens relacionem amb algú, basem les nostres respostes

emocionals no en el que l’altra persona diu, sinó en com ho diu. Si un

amic ens truca per telèfon i ens diu que està bé nosaltres sabem que

alguna cosa li passa pel to de veu amb que ens ho diu. Així, el que

fem amb la veu quan parlem transmet un munt de missatges sobre

com ens sentim. I si ens sentim diferents de com estem dient que ens

sentim, les persones que ens escolten, si no som actors o actrius

boníssims, saben que estem mentint.

Quan parlem projectem amb la veu, inconscientment, les nostres

emocions. Les emocions poden ser agradables o molestes, però son

inevitables, ja que els esdeveniments de l’entorn, i els nostres propis

pensaments, ens produeixen reaccions neurofisiològiques instintives,

regides per la part emocional del nostre cervell, la que conté la nostra

memòria emocional. Totes les emocions tenen una funció adaptativa

i es poden entendre com un èxit de l’evolució de les espècies; per

exemple, la por ens permet fugir o protegir-nos, malgrat que sigui

una experiència desagradable.

La ira és la més perillosa de les emocions quan estem en un grup, ja

que la ira genera més ira; com més ‘expressem de manera

incontrolada i abrupta, més ira senten els que són amb nosaltres.

Sabies que l’alegria i l’afecte són les emocions més útils per a

l’aprenentatge? L’alegria és l’emoció que ens motiva, la que ens fa

llevar-nos cada matí. Quan algú té una depressió, una tristesa

patològica, no pot fer res, ni tan sols sortir del llit si la depressió és

greu. No podria aprendre res. Per a l’aprenentatge sabem que és

necessari despertar la motivació dels alumnes, provocar un estat en el


26


Les meves notes: qual tinguin ganes d’aprendre, que sentin alguna cosa que els

impulsi a desenvolupar les activitats que els permetran

l’aprenentatge. La manera més fàcil de generar alegria és mostrant la

nostra pròpia alegria, i aquesta és la millor tècnica per a la motivació.

L’afecte és l’emoció per excel·lència que més afavoreix l’aprenentatge.

Aprenem de les persones que constitueixen una figura afectiva per a

nosaltres. Si anem cap al nostre passat i recordem un mestre o una

mestra que ens hagi influït molt, quin sentiment ens evoca?

L’afecte sincer crea una relació profunda en la qual l’educació és

possible. Els nens i nenes aprenen de les seves famílies perquè se

senten estimats, malgrat que els renyin, els castiguin o els cridin. A

més a més, els aprenentatges que s’adquireixen en la família són els

que més perduren.

Podem entrenar-nos per sentir les emocions que ens ajuden a

educar, l’alegria i l’afecte, i també per tal que la nostra veu transmeti

els matisos d’aquestes emocions.

L’èxit de la comunicació oral, segons el comunicòleg Sebastià

Serrano, consisteix a crear una qualitat de veu que sigui capaç de

transmetre competència, seguretat i afecte. Per assolir aquest repte i

ser més eficaços, el primer pas és prendre consciència de com és la

nostra veu i de la importància que té. La nostra veu és el nostre

instrument important a l’hora de comunicar-nos, modulant-la podem

transmetre els emocions que afavoreixen l’aprenentatge.

Quan no som conscients de la nostra veu, la tendència natural és cap

a la monotonia, que segur que avorreix. També podem caure en el

parany d’anar apujant cada cop més el volum, a mesura que hi ha

més soroll i ens escolten menys, amb el risc que cada vegada ens

escoltin menys i que el soroll vagi en augment.


27


Les meves notes: Sigues conscient de la teva veu.

Puntua de l’1 al 10 els diferents aspectes de la teva veu:

El timbre de la meva veu és:

(més aviat agut) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (més aviat greu)

El meu timbre de veu és:

(molt ridícul i desagradable) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (molt bonic)

Tinc una veu:

(suau) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (estrident)

Acostumo a parlar en un volum:

(molt baix) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (molt alt)

Tinc tendència a parlar:

(massa ràpid) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (massa lent)

Tinc una entonació:

(més aviat monòtona) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (molt variada)

Quan parlo em quedo sense aire o sense veu:

(molt sovint) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 (mai)

TTiimmbbrree

El timbre és una característica individual derivada del físic. Podem

reconèixer un cantant malgrat que faci anys que no el sentim cantar

o malgrat que canti una cançó que no hem sentit mai. Reconeixem

les persones per la veu, gairebé tant com per l’aspecte físic. En

algunes empreses contracten telefonistes invidents, perquè tenen un

entrenament per reconèixer les persones sense veure-les i

identifiquen els clients sense haver de preguntar-los qui són.


28


Les meves notes: El timbre és la característica de la veu menys variable i menys

educable. Tot i que hi ha algunes circumstàncies que produeixen

petits canvis en el nostre timbre (l’edat, l’afonia,un refredat, acabar de

llevar-nos del llit, etc.) segurament el timbre de la nostra veu ens

acompanyarà fins al final dels nostres dies.

Pot ser que el nostre timbre sigui més o menys agradable o l’orella de

determinades persones, com pot ser que el nostre física agrada més a

uns que a uns altres. Però necessitem acceptar el nostre timbre fins i

tot més que el nostre físic, fins a un cert punt, és manipulable: ens

podem tenyir, posar-nos lents de contacte per canviar el color dels

ulls, maquillar-nos, engreixar-nos, aprimar-nos i sotmetre’ns a tot tipus

d’operacions d’estètica. El nostre timbre de veu, en canvi, sempre serà

aproximadament el mateix.

Personatges molt prestigiosos de la vida pública han tingut veus que

podrien semblar molt ridícules: i això no els ha impedit l’èxit en la

persuasió. No hi fa res si la nostra veu no és com la d’un cantant o la

d’un actor seductors. Si pensem en les veus que més ens agraden, en

els nostres cantants o presentadors de televisió favorits, veurem que

ens agraden veus molt diferents. Cada tipus de veu, ben utilitzat, pot

produir un efecte positiu. El més interessant és el control de la veu en

les diverses situacions comunicatives.

EEnnttoonnaacciióó

L’entonació es refereix als tons de la veu, a la melodia, a com

combinem els aguts i els greus mentre parlem. Els tons de la veu són

com els colors del discurs. El contrari d’una manera de parlar molt

monòtona és una manera molt musical, amb molta varietat de sons.

Si volem que els nostres interlocutors mantinguin l’atenció al màxim

mentre parlem, el més recomanable és que la nostra manera de

parlar sigui tan variada i “musical” com sigui possible.


29


Les meves notes: Tots tenim una tendència natural que fa que la nostra entonació

sigui més o menys variada. La majoria de les vegades coincideix amb

el tipus de gestos. Les persones que fan gestos més amplis i caminen

amb passes més grans també parlen amb més amplitud de tons, és a

dir, la seva parla recorre des dels aguts més aguts fins als greus més

greus. En canvi, les persones que tenen un gestos més continguts,

amb menys amplitud, també tenen una parla amb menys amplitud

de greus i aguts.

Si posem atenció a la variabilitat de la nostra entonació, podem

aconseguir que la nostra manera de parlar sigui menys monòtona.

Tots , si parlem molta estona, tendim a la monotonia, i segons alguns

estudis, els homes més que les dones.

Un discurs més monòton sol tranquil·litzar, relaxar, fins i tot, avorrir,

mentre que un discurs més melòdic avorreix menys, manté millor

l’atenció i també excita i cansa més a qui l’escolta. En cada moment

hem de valorar de quina manera podem ser més efectius.

Trucs per a augmentar la varietat de l’entonació i evitar la monotonia:

Per a les persones que tenen tendència a parlar amb monotonia,

suggerim fer servir un discurs que tingui intercalades diferents veus,

amb preguntes i respostes, millor que no pas una narració dels fets

en tercera persona.

RRiittmmee

Respecte a la velocitat, convé parlar a un ritme adient, ni massa ràpid

ni massa lent. En una conversa podem dir fins a 250 o 300 paraules

per minut. I en funció de l’edat i el nivell de comprensió, el grau de

dificultat d’allò que estem explicant, encara hauríem de reduir més la

velocitat de la parla.


30


Les meves notes: Si el ritme és massa ràpid, qui escolta pot no entendre res i deixi de

parar atenció, pot ser que s’exciti cada vegada més, com quan sentim

la retransmissió d’un partit de futbol emocionant. Respecte a la

velocitat, hi ha riscos. Pot ser que tendim a fer-ho cada vegada més

ràpid per tal de transmetre el màxim d’informació possible. Però la

nostra velocitat no garanteix l’èxit de la comunicació, ja que

l’interlocutor no incrementa la capacitat de processar informació per

què aquesta es presenti més ràpidament i si està cansat, la seva

capacitat de comprensió segurament s’haurà reduït.

Un altre risc és accelerar innecessàriament la velocitat d’elocució,

com si haguéssim d’arrencar a córrer en qualsevol moment. L’excés

de velocitat pot transmetre les nostres pors i la nostra inseguretat, i

també la nostra mala gestió del temps.

Si, pel contrari, el nostre ritme és molt lent, l’efecte és el de relaxació.

Transmetem tranquil·litat i seguretat en nosaltres mateixos. Un ritme

lent és adient per a les instruccions d’un exercici de relaxació, de

meditació o de visualització, però si fem servir un ritme lent per a

explicar determinada informació, i a més el combinem amb una

entonació monòtona, pot ser que algú comenci a adormir-se, com

passa en certes cerimònies religioses. Un ritme lent només es pot

sostenir durant un breu període de temps.

Podem emprar canvis de ritme en funció de l’atenció del grup.

Imaginem una simfonia en què el compositor canvia el tempo per a

sorprendre el públic que està poc atent; si estem parlant lentament,

podem accelerar de cop; o si estem parlant força ràpid podem alentir

el discurs.

VVoolluumm

El volum d’un so, com el de la nostra veu, és la força amb què arriba a

un oient que no està sord. Si algú crida molt, com per exemple, per


31


Les meves notes: demanar auxili, es queda ràpidament sense aire. Per mantenir un

volum elevat de la veu durant un temps sostingut cal saber regular:

- La respiració, per tal que el pas de l’aire per la laringe sigui

constant

- La postura física, que sigui oberta i equilibrada, per tal que

l’aire surti amb potència i per tal que el so surti en al direcció

adequada

- La ressonància de la veu, que depèn de les diverses parts del

cos

- El càlcul de distàncies, per tal que en una aula el so arribi

suficientment a tots els oients

- El control auditiu de la pròpia veu, per tal que tingui el volum

just (per exemple, és un indici de sordesa que una persona

parli amb un volum massa alt o massa baix per a una situació

donada)

- Les emocions, com poden ser el temor, l’ansietat, la vergonya,

etc., per tal que no ens privin de parlar amb un volum suficient

Si parlem massa baix correm el risc que algunes persones no ens

sentin i de ser percebuts com tímids o insegurs. Però parlar amb un

volum massa alt també té riscos: podem ser percebuts com a

agressius, i a més un volum excessiu pot provocar que tot el grup de

persones amb qui ens trobem acabi alçant la veu. Pel que sembla, les

dones tenen més tendència a apujar el volum innecessàriament,

provocant un to estrident en la comunicació.

Els canvis en el volum, com els canvis en el ritme, també són un

recurs per cridar l’atenció. Per exemple, una manera d’abaixar el

volum de les converses que s’estan produint en una aula i reclamar

atenció és que el professor o professora parlin en veu molt baixa.

L’efecte obtingut és de més atenció, malgrat que és un recurs que no

es pot emprar contínuament.


32


Les meves notes:

Experimenta amb la respiració i parla:

1. Observa la teva respiració espontània: és únicament pectoral?,

és únicament abdominal?, és una respiració total amb la qual

s’omplen d’aire totes les zones pulmonars?

2. Practica la respiració total, la que podem observar en els nens

petits i en els animals. L’entrada d’aire inclou tant una fase

abdominal com una de pectoral. L’expulsió de l’aire conclou

quan el pulmó està totalment buit.

3. Mantingues una mateixa postura i para atenció a la respiració

en aquestes dues situacions:

a. Respira i mou la llengua sense pronunciar cap so.

b. Ara respira mentre pronuncies en veu alta qualsevol

frase. Hi notes cap diferència?

4. Respira profundament i omple els pulmons totalment, amb el

màxim d’aire. Després expulsa l’aire per la boca tan suaument

com puguis, durant el màxim de temps. Quant tardes a fer-ho?

5. Respira profundament i omple els pulmons totalment, amb el

màxim d’aire. Després comença a llegir en veu alta qualsevol

text que tinguis a mà durant el màxim de temps que puguis,

sense tornar a agafar aire. Quant tardes? Quantes frases has

llegit amb una sols inspiració?

Com emprar les inflexions i les propietats de la veu a favor d’una

presentació eficaç i relaxada:

Entrenar-nos per tal que la nostra veu expressi alegria i afecte,

ja que les nostres emocions “s’encomanen” i aquestes

emocions són les que més afavoreixen l’aprenentatge.


33


Les meves notes: Valorar el nostre timbre de veu com un dels nostres principals

signes d’identitat. És una de les maneres de trobar-nos

còmodes amb nosaltres mateixos. Cada veu, ben utilitzada, pot

produir un efecte positiu.

Para atenció a la variabilitat de la nostra entonació. Un discurs

més “musical” manté millor l’atenció (també excita i cansa

més).

Moderar la velocitat de la parla; no accelerar quan comencem

a parlar (si estem insegurs) ni quan acabem l’exposició (per

acabar el contingut que se’ns ha acumulat). El ritme que

transmet seguretat és arrossegat.

Parlar amb un volum suficient, per tal que tothom ens senti,

però que no sigui massa alt, ja que podria ser percebut com a

agressiu.


34


Les meves notes: LL’’iinnddiivviidduu ppeerrcceepp llaa gglloobbaalliittaatt

Podem dir que la comunicació és holística per què s’hi veu involucrat

tot el nostre organisme, entra en acció tot el nostre ésser.

Els individus perceben la comunicació amb els altres com una

totalitat, com un esdeveniment de caràcter global; és només la

necessitat de comprendre millor la comunicació el que fa que

puguem analitzar cadascuna de les parts del sistema per separat,

fragmentant-la per tal de comprendre i dominar la seva complexitat.

L’acte comunicatiu que s’efectua en les relacions interpersonals,

reconeixen uns determinats components: modalitats individuals

mitjançant les quals es verifica la comunicació. Basant-se en aquest

anàlisi per parts individuals es pot afirmar que la comunicació es duu

a terme a través de diversos nivells: verbal, para-verbal, mímic-facial,

gestual, postural i de la orientació, espaial, estètic-objectual i de les

conductes de comportament.


35


Les meves notes: LL’’AASSPPEECCTTEE FFÍÍSSIICC

En la relació entre persones, la primera impressió és la que compta.

Segurament, t’hauràs trobat amb persones a qui has conegut i a

l’instant, t’hi has sentit bé o ben al contrari, altres que t’han caigut

malament sense saber per què.

L’aspecte físic d’una persona ens comunica moltes coses, malgrat

algunes no siguin certes. Si la indumentària d’algú indica deixadesa,

podem pensar que és una persona que no es preocupa per les

normes, o que no té gaire respecte pels altres. Tot i així, el seu estat

pot ser per causes alienes com estar en un país estranger i haver

perdut les maletes o haver hagut de dormir a l’aeroport... així, com ha

de tenir algú un aspecte agradable?

No podem deixar de tenir una aparença física, ni deixar de

comunicar-nos a través d’ella. Els altres es formen una opinió de

nosaltres a partir del que veuen. En totes les relacions hi ha un primer

moment i únicament tenim una oportunitat per causar la primera

impressió. Podem necessitar anys per demostrar amb la nostra

conducta que la impressió que donem al principi és “equivocada”.

Com ens presentarem el primer dia de feina? No hi ha una bona i

una mala aparença, però conèixer com interpreten els altres l’aspecte

físic ens pot ajudar a prendre decisions sobre la manera de presentar-

nos en públic.

EEllss mmiissssaattggeess ddeell ccooss

La interpretació de l’aspecte de les persones té en compte molts

detalls. En primer lloc, hi ha el seu físic. Molts estudis demostren que

les persones considerades més atractives són percebudes pels altres

com a més creïbles, més felices, més populars, més sociables i, fins i

tot, més pròsperes que la gent menys atractiva. Segons asseguren


36


Les meves notes: alguns treballs, els alumnes més atractius obtenen millors

qualificacions acadèmiques que la resta. Com a professionals, serà bo

que tinguem en compte el nostre atractiu físic, ja que és un

avantatge comunicatiu.

La forma i la talla del nostre cos transmeten missatges no verbals:

Les persones robustes i de formes arrodonides

(endomorfes) són percebudes com a més grans, més

passades de moda, menys atractives, més xerraires i més

amables i bondadoses que les primes.

Les persones primes (ectomorfes), en canvi, són

considerades més ambicioses, més suspicaces amb els

altres, menys xerraires, més negatives i més nervioses i

tenses.

Les persones musculoses i atlètiques (mesomorfes) són

percebudes com a més guapes, més altes i més

aventureres i arriscades.

Aquestes percepcions estan tan esteses que les podem trobar

fàcilment en els estereotips dels personatges del cinema i la televisió.

Cadascú té una forma que està condicionada per l’herència genètica,

pel gènere i per l’estil de vida i que, per moltes operacions i règims

que faci, no canviarà el que és bàsic.

EEllss mmiissssaattggeess ddee llaa rroobbaa ii eellss ccoommpplleemmeennttss

Ara bé, sigui com sigui el nostre cos, l’aspecte variarà molt segons

com anem vestits. Per molt que les revistes i la televisió ens donin

constantment recomanacions per ser més atractius, no existeix cap

fórmula per vestir-se amb èxit. Els estils i les normes en la manera de

vestir canvien amb els anys. Només cal mirar un àlbum de fotos

familiar per veure com ens hem anat vestint en les diferents dècades.

Hi ha normes culturals que determinen el que es pot o no portar en


37


Les meves notes: una cultura determinada. En els últims anys, els canvis en la

indumentària s’han produït molt ràpidament.

En qualsevol situació social, la nostra aparença està informant sobre

com som, com pensen, a quina religió o tendència política

pertanyem, etc. i en cada disjuntiva podem escollir quina opció és la

que està més d’acord amb els nostres objectius. Sempre tenim, com a

mínim, una opció més neutra i una altra de més marcada. Un home

pot optar per portar els cabells llargs, curts o rapats. En la nostra

cultura, la opció més neutra és la de dur els cabells curts per als

homes, mentre que les altres dues opcions tenen més significats

afegits.

En el cas de les dones, una dona pot vestir-se amb faldilla o

pantalons, però l’opció més neutra és que porti faldilla; si porta

pantalons, transmet més significat. Una advocada de reconegut

prestigi explica en un llibre per a dones de negocis la seva estratègia

en relació a les faldilles: com més difícil és una negociació, més

femenina es vesteix, perquè vol que l’oposició s’oblidi de com n’és de

dura. En canvi, en un dia de feina normal al despatx, porta un vestit

pantalons, per tal que els seus socis masculins la vegin com una més,

tan potent com ells. En la nostra llengua encara existeix l’expressió

“portar els pantalons a casa” per indicar que una persona està al

capdavant de la família.

Per a les dones, és més difícil vestir-nos d’una manera neutra que per

als homes, ja que tenim més opcions. Els homes tenen un “uniforme”

de treball molt neutre: el vestit, els cabells curts i sense tenyir, sense

tatuatges aparents, la cara afaitada, sense maquillatge, sense

arracades. En canvi, per a una dona, és gairebé tan marcat que porti

els cabells tenyits com que es deixi els cabells blancs a la vista; que es

maquilli, com que no ho faci, etc. quan recorrem a un professional,

assistim a un curs o veiem un personatge públic en una entrevista, és

més fàcil que ens fixem en com va vestit o porta els cabells si és una

dona que no pas si és un home.


38


Les meves notes: Les persones que treballen en un col·lectiu, com és el cas d’una

escola, d’un institut o d’una universitat, seran valorades també per la

seva manera de vestir. Els docents saben que són mirats durant

moltes hores. Els alumnes es fixen en qualsevol taca o estrip en la

roba dels seus mestres, en quins professors tenen caspa, quins no

usen desodorant, etc. és per això que en alguns centres s’usa un

uniforme, per tal que les diferències individuals quedin minimitzades.

En aquests casos, l’uniforme és el que transmet el missatge de la

institució (per exemple, pensem en les institucions religioses, en les

quals els professors porten un hàbit).

Malgrat que no hi ha normes fixes per a una bona aparença, podem

seguir alguns criteris bàsic quan decidim sobre la nostra imatge:

Si volem transmetre respectabilitat, hem de mostrar amb la

nostra imatge que respectem les normes generals que

regeixen l’aparença en la societat on es troba l’escola.

Hem de vestir-nos amb un grau de formalitat equivalent a la

formalitat que nosaltres volem que hi hagi en les nostres

reunions (trobades) (si el missatge és contradictori, els altres

pararan atenció a l’aspecte físic).

Cal tenir molt presents els hàbits generals d’higiene, ja que els

interlocutors n’estan molt pendents.

Com menys “distraccions” (joies, símbols religiosos o de partits

polítics, etc), millor, si volem afavorir el missatge que transmeti

no distorsionar-lo, si no és que volem que el símbol que fem

servir formi part del nostre missatge.

Hem de vestir de manera semblant a com ho fan els companys

del mateix estatus per tal que les relacions socials siguin tan

fluïdes com sigui possible.


39


Les meves notes: Cal valorar cuidadosament, en el cas de les dones, l’equilibri

entre la roba que ens fa sentir atractives i la que subratlla els

atributs sexuals.

Convé tirar roba còmoda i que ens permeti moure’ns amb

llibertat.

Hem de triar la roba i complements en funció de com volem

ser vistos: originals o convencionals; juvenils o experts; estrictes

o flexibles; més racionals o més emocionals, més

perfeccionistes o més improvisadors, etc.

LL’’aauuttooiimmaattggee

La manera com ens presentem al davant dels altres ens pot fer

semblar més o menys atractius. Però el que més influeix en com ens

veuen els altres, és com ens veiem a nosaltres mateixos. Quan ens

vestim i ens arreglem, quan tenim cura del nostre cos, estem

expressant la nostra autoimatge, la nostra percepció de nosaltres

mateixos.

Et proposo que et descriguis. T’ofereixo una llista de

qualitats per tal que et sigui més fàcil:

QUALITATS FÍSIQUES

Sóc actiu/va

Sóc atractiu/va

Tinc un nas

interessant

Tinc uns ulls

preciosos

Tinc el tipus

estilitzat

Tinc un pit ben

format

Tinc les dents ben

col·locades

Tinc els cabells

bonics

Sóc exuberant

Tinc la pell suau

Tinc els peus

bonics

Sóc elegant en el

vestir

Sóc ample/a

d’espatlles

Tinc el cos ben

proporcionat

La meva mirada és

viva

Tinc un somriure

simpàtic

Tinc els cabells

abundats

Tinc una bellesa

clàssica


40


Les meves notes: Tinc un cos atlètic

Tinc el cos robust i

ferm

Tinc un bon cul

Tinc unes

pestanyes llargues

Tinc unes faccions

proporcionades

Tinc les orelles

molt paral·leles

Sóc guapo/a de

cara

Tinc uns bons

malucs

Tinc les mans

boniques

Sóc alt/a

Tinc les

extremitats fortes

Tinc la cintura

flexible

Tinc una

mandíbula

poderosa

Tinc uns llavis

sensuals

Físicament, jo: ________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

____________________________________________________________.

QUALITATS PSICOLÒGIQUES

Intel·ligent

Metòdic/a

Espiritual

Intuïtiu/va

Divertit/da

Assenyat/da

Decidit/da

Ocurrent

Voluntariós/osa

Pacient

Comprensiu/va

Empàtic/a

Simpàtic/a

Agradable

Sociable

Minuciós/a

Ordenat/da

Animós/sa

Pulcre/a

Sistemàtic/a

Optimista

Decidit/da

Segur/a

Reflexiu/va

Constant

Viu/va

Col·laborador/a

Generós/a

Condescendent

Curiós/a

Dialogant

Bondadós/a

Flexible

Observador/a

Estrateg/a

Llest/a

Valent/a

Genial

Afectuós/osa

Càlid/da

Resistent

Perseverant

Creatiu/va

Entusiasta

Enginyós/osa


41


Les meves notes:

Psicològicament, jo: ___________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

____________________________________________________________.

COSES QUE SÉ FER BÉ

Faig, raonablement bé: ___________________________________________________

_________________________________________________________________________

_________________________________________________________________________

________________________________________________________________________.

Faig bé: _______________________________________________________________

_________________________________________________________________________

_________________________________________________________________________

________________________________________________________________________.

Faig molt bé: ___________________________________________________________

_________________________________________________________________________

_________________________________________________________________________

________________________________________________________________________.

La gent diu que faig molt bé: _______________________________________________

_________________________________________________________________________

_________________________________________________________________________

________________________________________________________________________.

La meva família diu que faig molt bé: _______________________________________

_________________________________________________________________________

_________________________________________________________________________

________________________________________________________________________.

En resum, sóc:________________________________________________

_____________________________________________________________


42


Les meves notes: _____________________________________________________________

_____________________________________________________________

___________________________________.

Sé:__________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

_____________________________________________________________

______________________________________.

Sobre la teva autoimatge:

Dedica el temps que calgui, sense presses, a elaborar la teva

descripció. Potser no et serà fàcil trobar les teves qualitats i se

t’acudiran ràpidament els defectes. Tots tenim defectes, i normalment

no ens cal fer grans esforços per recordar-los. Però el meu

suggeriment és que t’entrenis per trobar aquestes qualitats, aquests

punts forts que tan fàcilment s’obliden i que pots subratllar quan et

presentis. Ja veus que l’autoimatge no és únicament l’aspecte físic, és

la nostra visió de com som.


43


Les meves notes: LLAA PPOOSSTTUURRAA II EELLSS GGEESSTTOOSS

Les emocions es reflecteixen en el nostre cos perquè produeixen

alteracions dins l’organisme i provoquen un senyal o moviment

exterior. La ira produeix tensió en la part superior del cos (braços,

mandíbules) ja que és una emoció que ens prepara per l’atac. La cara

s’envermelleix per l’afluència de sang, els punys es tanquen i la boca

es contrau.

D’altra banda, la postura d’una persona expressa la seva actitud

enfront de la vida, la seva manera particular d’enfrontar-se al món i

als altres. Per exemple, la persona que té l’esquena encorbada o les

espatlles caigudes i el cap enfonsat com si fos una tortuga,

pràcticament sense coll, està mostrant en el seu cos els signes de les

càrregues emocionals que està suportant.

La cinèsica és la disciplina que estudia el significat dels moviments i

gestos humans. La manera com una persona es mou i gesticula ens

“parla”, com va dir Francis Bacon: “Com la llengua parla a l’orella, les

mans parlen als ulls”.

S’han fet moltes classificacions dels moviments humans. Els gestos es

poden classificar segons la manera com afecten les relacions

personals. Hi podem distingir dos grans grups: gestos tancats i gestos

oberts.

EEllss ggeessttooss ttaannccaattss

Transmeten poca predisposició per interactuar. Són gestos tancats els

que fem inconscientment per protegir-nos. Quan érem petits i ens

sentíem amenaçats, ens amagàvem darrere de coses sòlides, com

cadires i taules o les persones que ens podien defensar. Quan ens

fem grans, l’actitud de defensa es torna refinada i ens defensem al

darrere de les barreres que creen els nostres gestos.


44


Les meves notes:

Alguns gestos tancats:

Encreuar els braços, encreuar les cames, encreuar els braços

aguantant papers, libres, una bossa, etc., agafar-se les mans i tots els

gestos que interposen obstacles entre el nostre cos i el dels altres.

Situar-se darrera d’una taula, al darrere d’unes ulleres, al darrera de la

barba i el bigoti, etc. potser ho fem per costum, comoditat o fred,

però indiquen als altres una actitud negativa o defensiva.

EEllss ggeessttooss oobbeerrttss ii ssiinncceerrss

Els gestos oberts i sense barreres es produeixen quan les persones

que s’estan relacionant es coneixen, hi ha confiança i se senten

còmodes juntes; aleshores no cal defensar-se. Estudis realitzats amb

persones de diferents cultures han mostrat que quan les persones

desconegudes comencen a conèixer-se, es mouen seguint uns

mateixos passos, des la posició de defensa, amb els braços i les cames

encreuades, fins que s’alliberen les mans, es desfà l’encreuament de

cames i els individus gesticulen relaxadament, exposant els seus

cossos i mostrant-se els palmells de les mans.


45


Les meves notes: Els palmells de les mans cap amunt i amb els dits oberts s’han

interpretat com a senyal de submissió. Si algú ensenya que no té res a

les mans transmet la seva sinceritat, no amaga res, no està enfadat i

no té “cap as a la màniga”, ni cap objecte amb el qual fer mal. Aquest

gest, combinat amb uns altres gestos oberts, com ara el cos relaxat, el

cap en posició neutra i els braços i les cames sense encreuar,

comunica una actitud confiada i no amenaçadora; pot ser que algú

que se sotmet tingui aquesta actitud, però també la té algú que no

necessita enfrontar-se ni protegir-se.

EEllss ggeessttooss ii llaa sseevvaa ffuunncciióó eenn llaa ccoommuunniiccaacciióó

Els gestos s’han classificat, segons la funció que tenen en la

comunicació, en cinc categories.:

Emblemes

Il·lustradors

Manifestadors de l’emoció

Reguladors

Adaptadors

Els gestos són molt personals. Podem entrenar-nos per usar els gestos

que afavoreixen la nostra tasca, però sobretot, el més important és

ser un mateix, no imitar ningú i no emetre missatges contradictoris.


46


TIPUS DE

GESTOS

FUNCIÓ EN LA

COMUNICACIÓ EXEMPLES EXEMPLES GRÀFICS UTILITAT

Emblemes

Substitueixen paraules o

frases. Tenen un significat

acceptat convencionalment

en una cultura

determinada.

Gest de “silenci”

Gest de “demanar temps”

Dir “no” amb moviments

laterals del cap

Gestos útils per no haver de

parlar tant, aconsellables

quan hi ha molt soroll.

Riscos: hem d’estar segurs

que se’ns veu bé i que són

gestos coneguts per tothom.

Il·lustradors

Accentuen i complementen

el missatge verbal, són

gestos “batuta”. Canvien

amb els salts de frase o de

tema.

Canvi de pàgina d’un

presentador de televisió quan

passa a parlar d’un altre tema.

Senyalitzacions de lloc, amb les

mans o amb el cap.

Indicacions amb les mans de la

forma, la mida o la relació

espacial entre objectes, mentre

en parlem.

Es pot consultar el vídeo següent referent a

la senyalització amb els braços:

https://www.youtube.com/watch?v=JHYsP

RF2dPU

Els fem gairebé

inconscientment. Són

aconsellables quan parlem

per tal que el nostre discurs

sigui més gràfic i variat. No

cal forçar-los i, si de manera

natural en fem molts, no cal

reprimir-los.

https://www.youtube.com/watch?v=JHYsPRF2dPU

https://www.youtube.com/watch?v=JHYsPRF2dPU


47


Manifestadors

d’emoció

Mostren amb els

moviments del cos la

intensitat de l’emoció que

se sent; la cara mostra el

tipus d’emoció, però no la

intensitat.

Caminar amb el cap cot i amb

les espatlles caigudes quan

estem tristos.

Postura relaxada i oberta,

somriure ampli, quan tenim un

sentiment amistós.

Molt difícilment podem

mostrar una emoció que no

sentim, és millor no intentar-

ho. Les mostres d’un

sentiment afectuós són

recomanables si són

sinceres.

Reguladors

Controlen directament la

interacció, els torns de

parla. Indiquen a l’altre que

continuï, que repeteixi, que

acabi, que parli, etc. i

l’informen que parlarem,

que estem acabant, o que

encara no hem acabat.

Assentir amb el cap per indicar

que entenem el que ens diuen.

Establir contacte visual, aixecar

les celles, entreobrir la boca,

aixecar el dit índex i inclinar el

cos cap endavant per indicar

que volem parlar.

Podeu consultar l’entrevista de Jordi Évole a

“El Hormiguero” a partir del minut 3:

https://www.youtube.com/watch?v=5tpW

eTx2o5g

Gestos molt útils i

recomanables per tal que

flueixi la comunicació.

Adaptadors

Comportaments gestuals

que ens ajuden a satisfer

les nostres necessitats

personals i a adaptar-nos a

la situació.

Ventar-se quan fa molta calor.

Ajustar-se les ulleres.

Apartar-se el serrell de la cara.

Col·locar-se bé la roba.

Poc recomanables, sobretot

per què la majoria de

vegades els fem servir en

excés quan estem ansiosos o

no controlem la situació.

https://www.youtube.com/watch?v=5tpWeTx2o5g

https://www.youtube.com/watch?v=5tpWeTx2o5g


48


Les meves notes: EEXXPPRREESSSSIIOONNSS FFAACCIIAALLSS II EEMMOOCCIIÓÓ

Captar l’expressió de la cara de l’altre és una de les primeres

necessitats comunicatives de l’ésser humà. Quan es desenvolupa la

visió del nadó, la primera distància a què la criatura comença a veure

enfocat és d’uns 30-40centímetres, la distància entre la cara de la

manera i els ulls del nadó quan reposa als seus braços mentre l’alleta.

Als dos dies de vida, el nadó pot seleccionar els rostres més atractius

o amb les expressions facials de les emocions més positives i adreçar-

s’hi. Quan el nen creix, pot respondre cada vegada millor a les

expressions facials, a mesura que van madurant els lòbuls frontals,

l’àrea de l’escorça cerebral més relacionada amb l’emoció.

LLaa iinntteerrpprreettaacciióó eemmoocciioonnaall ddee lleess ccaarreess

En els adults, la interpretació de les expressions de la cara ocupa una

part molt important de l’activitat cerebral; això s’ha pogut comprovar

a partir dels anys noranta, quan s’ha comptat amb tècniques de

visualització del cervell com és la TEP (tomografia d’emissió de

positrons) que permeten mesurar el consum energètic del cervell.

L’expressió facial i les emocions estan íntimament relacionades.

LLeess eexxpprreessssiioonnss ddee llaa ccaarraa ii lleess eemmoocciioonnss

La recerca de les emocions humanes universals ha portat a

confeccionar llistes d’emocions bàsiques, emocions que individus de


49


cultures molt allunyades poden interpretar correctament simplement

veient una foto d’una cara.

Existeixen 6 expressions facials universalment acceptades:

CATEGORIA EMOCIONAL SIGNES

SORPRESA

- Ulls molt oberts

- Boca oberta

- Celles aixecades

- Arrugues al front

POR

- Boca oberta

- Pell de sota dels ulls tensa

- Celles arrufades

DISGUST

- Parpella inferior tensa

- Boca oberta o llavis serrats

- Front baix i arrugat

- Mirada fixa

FELICITAT

- Somriure

- Boca oberta o tancada

- Galtes aixecades


50


CATEGORIA EMOCIONAL SIGNES

- Arrugues al voltant de la parella

inferior

TRISTESA

- Els llavis poden tremolar

- Comissures dels llavis corbades

cap avall

- La parpella superior pot estar

més caiguda del que és

habitual.

ENUIG

- Parpella inferior tensa

- Boca oberta o llavis serrats

- Front baix i arrugat

- Mirada fixa

Però per a interpretar correctament les expressions facials, no n’hi ha

prou amb conèixer els signes facials, també és necessària l’empatia,

que ens permet situar-nos en allò que l’altra persona està pensant o

sentint, i cal conèixer les circumstàncies que provoquen l’expressió de

la cara. Mirar les cares de les persones amb qui treballem és un

entrenament que amplia el nostre coneixement de l’ésser humà i pot

ser molt gratificant.


51


““AAll mmaall tteemmppss,, bboonnaa ccaarraa””

A la cara es reconeix tot allò que sentim, expressions populars com

ara “ho porta escrit a la cara” o “la cara és el mirall de l’ànima”

constaten el que tots sabem: que si diem verbalment que sentim el

contrari del que realment sentim, se’ns nota.

Ara bé, enganyar fingint emocions positives té e poder de

transformar les nostres pròpies emocions destructives i transmetre al

grup un clima emocional millor, si aquesta és la nostra intenció

sincera.

En algunes empreses es recomana al treballadors que somriguin als

clients (fins i tot encara que sigui atenció telefònica), però aquest

somriure, l’anomenat “somriure social”, es percep i es produeix de

manera molt diferent dels somriure autèntic de felicitat. Quan

somriem per posar “al mal temps bona cara”, o per compromís,

l’ordre voluntària del nostre cervell controla un circuit determinat de

músculs per moure els llavis i un altre de diferent per als músculs que,

¡amb el somriure autèntic, el cervell emocional “mou”

inconscientment.

El somriure autèntic i espontani implica, a més, moviments subtils dels

músculs al voltant dels ulls i, quan somriem a una persona estimada,

implica també la dilatació de les pupil·les; aquest somriure de felicitat

tarda més a aparèixer i també tardarà més en desaparèixer.

No tots som igualment sensibles per detectar la falsedat en l’expressió

fàcil. Tanmateix, sembla que la nostra capacitat per “Deixar-nos

enganyar” per les nostres pròpies expressions emocionals, i per les de

les persones que ens envolten, ens serveix per gaudir més de la vida i

per conviure harmònicament concentrats en grans grups.

Aprofitar aquesta capacitat d’”autoengany” al nostre favor pot

contribuir a una millor convivència en les institucions educatives. Les

expressions facials serveixen tant per generar sentiments com per


52


demostrar-los. Si per exemple, somriem, malgrat sigui un somriure

forçat, els músculs de la cara envien un missatge al cervell com si

diguessin: “aquí hi ha algun motiu d’alegria”. Això sembra una llavor

en la nostra ment, que tendeix a amplificar els sentiments, de manera

que accentuem l’expressió d’alegria, amb la qual cosa el cervell ja

està buscant què és el que té de bo o de divertit la situació. Amb

aquest enfocament, és fàcil que trobem algun motiu real d’alegria en

l’entorn.

Aquest mecanisme també funciona de cervell emocional a cervell

emocional. S’han fet experiments col·locant petits sensors en les

músculs que provoquen el somriure a persones que miraven cares.

Quan aquestes persones veien una altra persona somrient, es

desencadenava automàticament un petit somriure. Un moviment

subtil de somriure és suficient per desencadenar en qui el fa, malgrat

que sigui inconscientment, el mecanisme d’amplificació de l’emoció

fins que genera un sentiment autèntic de paler. Aquesta és la via de

comunicació més directa entre dues persones, la que connecta, a

través del contagi de la rialla o del somriure, els seus cervells

emocionals inconscientment. És per això que la rialla és el millor

termòmetre per mesurar el clima emocional en un grup.

Ara bé, l’estratègia de fingir té limitacions. L’ús intencional de

l’”engany emocional” en l’educació, mostrar amb la cara una alegria

falsa per encomanar al grup emocions positives, té un gran desgast i

no és segur que millori l’estat emocional del docent. Com passa en el

cas dels venedors d’hamburgueses, és dubtós que usant aquesta

estratègia els professors acabin el dia contentíssims. Per a una millor

economia emocional, segurament és útil la recomanació que fan

algunes escoles d’actors: cal aprendre a provocar-se l’emoció

autèntica, la cara ja la reflectirà.


53


CCOONNTTAACCTTEE VVIISSUUAALL

La mirada, el contacte visual, té un poder subtil però immens en les

relacions interpersonals. Les investigacions sobre el tema han

identificat 4 funcions bàsiques de la mirada:

- Funció cognitiva: ens aporta informació sobre els processos de

pensament de la persona amb qui tenim una relació. Si

després de fer una pregunta a un company, ell aparta la

mirada, sabem que està pensant la resposta. Fins i tot hi ha

corrents de pensament que identifiquen cada direcció de la

mirada am buna determinada acció del pensament (si la

persona mira cap al passat, cap al futur, si menteix, etc.)

- Funció de comprovació del comportament dels altres: mirem

les persones amb qui ens comuniquem per saber si ens

escolten, si realment estan sent receptives als nostres

missatges. També ens informa de fins a quin punt n’hem

captat l’atenció o de quan hem de canviar de tema o

d’activitat.

- Funció reguladora: és un dels principals gestos reguladors i

assenyala força inequívocament quan algú vol dir alguna cosa

o no vol establir cap tipus de comunicació. Si veiem pel carrer

que algú ens mira i se’ns acosta, no tenim dubtes que ens

preguntarà alguna cosa. Quan érem estudiants i el professor

feia una pregunta, els estudiants que volien respondre eren els

que miraven directament al professor, mentre que els que no

volien ser preguntats retiraven la mirada, ho recordes?

- Funció expressiva: la realitza l’àrea del voltant dels ulls, ja que

mostren les nostres emocions a les persones amb qui estem.

Podem plorar, parpellejar o ampliar o reduir la mirada per

expressar com ens sentim.


54


Knapp (1988)6, assenyala diverses raons que influeixen en el fet que

mirem o no mirem la persona amb qui parlem:

EL MIRAREM QUAN... NO EL MIRAREM QUAN...

N’estiguem físicament allunyats N’estiguem físicament a prop.

Parlem de temes fàcils i

impersonals Parlem de temes íntims i difícils

No tinguem res més per mirar

Tinguem altres objectes o

persones rellevants als quals

mirar

Estiguem interessats en les

relacions de l’altre, estiguem

implicats en la relació

No estiguem interessats en les

relacions de l’altre

Estiguem interessats en

l’interlocutor, l’estimem o sentim

alguna cosa especial per ell

No estiguem interessats en

l’interlocutor, no ens agrada

Estem escoltant més que no pas

parlant

Estem parlant més que no pas

escoltant

Pertanyem a una cultura que

emfasitza el contacte visual en la

interacció

Pertanyem a una cultura que

sanciona el contacte visual

durant la interacció

Sigui una persona extravertida Sigui una persona introvertida

Tingui una gran necessitat de

pertinença i d’inclusió

Tingui poca necessitat de

pertinença i d’inclusió

Estigui mirant de dominar o

d’influir el seu interlocutor

Estigui confús, trist, afligit,

submís, avergonyit o mirant

d’amagar alguna cosa

6 KNAPP, M.L. (1988) “La comunicación no verbal. El cuerpo y el entorno”. Barcelona.

Paidós.


55


Sigui dependent del seu

interlocutor i ell hi estigui essent

insensible

Tingui un desordre mental com

pot ser autisme o esquizofrènia

Sigui dona Sigui home

Alguns dels significats associats amb la mirada tenen a veure amb la

gestió de la vida social d’un grup: comprovar el sentit de pertinença,

demanar o mostrar atenció, mostrar domini o submissió, flirtejar,

crear vincles afectius, etc.


56


CCOONNTTAACCTTEE FFÍÍSSIICC II MMOOSSTTRREESS DD’’AAFFEECCTTEE

Què passa quan un desconegut estableix fortuïtament contacte físic

amb tu en un ascensor? Com reaccions si en una reunió de feina un

company et toca amb el peu per sota la taula? Tocar és compromès,

malgrat que tenim una gran necessitat de contacte físic, socialment

els límits del contacte estan molt reglamentats.

El tacte, com també el gust i l’olfacte, és un sentit per percebre en la

proximitat, mentre que la vista i l’oïda ens permeten percebre en la

distància. Únicament ens toquem amb els més íntims; i el tacte és el

més íntim de tots els sentits.

Hi ha nombrosos estudis que han demostrat que el contacte físic és

vital per a l’ésser humà, és una necessitat bàsica per al seu

desenvolupament personal i benestar. Després de la segona guerra

mundial ja es va comprovar que els nadons que eren a hospitals i

orfenats, amb atenció alimentària i higiènica excel·lent però sense

contacte físic suficient, morien prematurament o tenien retards

importants en el desenvolupament. Tots necessitem sentir-nos

valorats i estimats; des dels primers moments de vida, percebem el

món a través del tacte i és principalment a través del tacte com

captem que som estimats i importants per a qui ens cuida.

La pell és l’embolcall del cos i és d’extrema sensibilitat. A través de la

pell podem percebre múltiples sensacions: la textura, la pressió, la

temperatura, etc. en el cervell, les terminacions nervioses que

informen dels estímuls percebuts a través de la pell ocupen una gran

superfície de l’esforça, especialment les que transmeten els estímuls

en els llavis, en els dits polze i índex i en la zona genital.

Si l’àrea de pell de cada part del cos fos proporcional a l’àrea

d’escorça cerebral dedicada a registrar el tacte d’aquesta zona, el

nostre aspecte seria molt diferent: l’àrea de l’escorça que registra el

tacte als genitals és tan gran com la que registra el tacte a l’esquena,

el pit i l’abdomen junts.


57


CCaaddaa ppeerrssoonnaa vviiuu eell ccoonnttaaccttee ffííssiicc dd’’uunnaa mmaanneerraa úúnniiccaa

La quantitat de contacte físic que cada persona necessita, tolera, rep i

inicia depèn de diversos factors. Un dels principals és la quantitat i

tipus de contacte físic que va rebre en la família durant la infantesa.

Evidentment, no hi ha únicament dos tipus de família, sinó una

gradació que va des de les famílies i les cultures més efusives a les

més fredes, distants i “contingudes”, en les quals les emocions

s’expressen molt poc.

Si vas néixer en una família en la qual el pare i la mare (i altres

familiars) abraçaven, besaven i acaronaven els fills, aleshores, en la

vida adulta, és més probable que siguis una persona que fa el mateix

amb les persones amb qui es relaciona. Si, en canvi, vas néixer en una

família que demostra menys l’afecte amb el contacte, aleshores en la

vida adulta és més probable que siguis una persona més reticent amb

el contacte físic (hi ha famílies en les quals l’afecte es demostra amb el

menjar, fent regals, etc.)

Les persones que estan més predisposades a tocar solen tenir una

actitud més positiva cap a la vida que les que reaccionen amb recel

enfront del fregament més mínim. Tot i que hi pot haver alguna

excepció, associem el fet de ser tocats en el present amb la nostra

vivència infantil del contacte físic. En les famílies afectuoses i

acollidores on les persones es donen mostres tàctils d’afecte, els

infants creixen amb el sentiment que tocar-se és bo, agradable i

segur. Amb aquest sentiment és més fàcil percebre el món com un

lloc acollidor. En canvi, els infants que creixen en famílies més

estrictes, en les quals el contacte físic és poc freqüent, quan són

adults senten una certa sensació d’incomoditat quan són tocats i

solen percebre el món com un lloc més hostil.


58


LLeess cciirrccuummssttàànncciieess qquuee aaffaavvoorreeiixxeenn eell ccoonnttaaccttee ffííssiicc

És més probable que hi hagi contacte físic quan estem feliços, sentim

afecte cap a algú o sota certes circumstàncies específiques:

- Quan demanem a algú que faci alguna cosa per nosaltres

- Quan estem informant sobre alguna cosa

- Quan estem parlant de temes íntims

- Quan estem en situacions socials escollides per nosaltres, més

que en situacions de treball

- Quan estem entusiasmats i volem compartir bones notícies

- Quan escoltem un amic amoïnat

Sigui quin sigui el context, tocar sempre és una qüestió compromesa.

Per això en cada cultura hi ha regles socials estrictes que regulen on,

quan i com es poden tocar les persones. Estudis realitzats als Estats

Units mostren que hi a molta més intimitat física entre els llatins, que

es considera que pertanyen a una cultura de contacte, que en les

famílies d’origen anglosaxó, en les quals ja des de la infantesa

s’acostuma els nens a no tocar la gent.

Una regla general en gairebé totes les cultures és que en el moment

de la salutació es permet algun tipus de contacte físic. Quan establim

el primer contacte físic amb algú ens sentim més a prop d’aquesta

persona; la primera encaixada de mans, el primer petó, la primera

abraçada, ens diu molt de com és la persona que acabem de

conèixer. I cada cultura té uns rituals propis d’acostament per a la

salutació. D’aquí que calgui estar molt atent als indicis no verbals en

la comunicació intercultural. Allò que algú pot emetre com un senyal

amistós i de proximitat pot ser percebut com a amenaçador o de

mala educació per una persona d’una altra cultura.


59


Malgrat que és difícil generalitzar, podem dir que a grans trets està

permès tocar de manera més despreocupada les persones del nostre

cercle més proper, els familiars i amics íntims, que les persones menys

íntimes. És per això que tocar estimula el sentit de família, la unió del

grup.

EEll ccoonnttaaccttee ffííssiicc eenn ll’’eedduuccaacciióó

A la feina, és recomanable tenir precaució amb els primers contactes

físics. En la primera trobada amb els companys de feina, amb els

pares dels alumnes, o amb els alumnes adults, és millor evitar iniciar el

contacte físic. No sabem si la persona amb qui ens relacionem és

d’una cultura de molt o de poc contacte; ni si és d’una família en què

hi ha poques o moltes demostracions d’afecte. A més, de moment no

som una persona del cercle íntim i la relació és encara distant. L’opció

més prudent és oferir-se a ser tocat i observar els senyals subtils que

envia l’altra persona, que ens informen de si prefereix el contacte o

mantenir la distància física.

A partir del primer contacte, les persones se senten més properes.

S’ha comprovat que les relacions malgrat que siguin relacions de

feina, amb el temps van avançant cap a la intimitat (si no s’actua

intencionadament per evitar-ho). En les relacions més antigues, i per

tant més íntimes, està permès més contacte físic. Lògicament, hi ha

diferències entre les institucions educatives segons si la institució és

més o menys petita i segons les edats dels alumnes. En una petita

escola rural el sentit de família és molt més gran que en una escola

urbana de dues o tres línies, per la qual cosa hi haurà més contacte.

En una universitat és probable que el professorat d’un departament

de més de cent persones tingui molt poc sentit de comunitat i que els

seus membres es toquin poquíssim.

Si es vol estimular el sentit de grup i de comunitat en una classe, en

un claustre, entre professor i estudiant, etc. totes les activitats que


60


promoguin el contacte seran útils. Una de les necessitats bàsiques de

l’ésser humà és la necessitat de pertinença, de saber que pertanyem a

un grup i que se’ns reconeix com a membres de ple dret. La família és

el primer grup que satisfà aquesta necessitat (amb diferències àmplies

segons de quin tipus de famílies es tracti). Després, l’escola, l’institut,

la universitat, són grups nous. Com és pugui el grup transmetre un

sentit de pertinença, més es cohesionarà i aconseguirà motivar els

seus membres.

Totes les activitats didàctiques que proven el contacte físic creen

proximitat, reforcen el sentit de grup i motiven.

Activitat: experimenta amb el contacte físic

Et proposo que triïs una persona del teu entorn, amb qui no tinguis

cap tipus especial de relació (ni bona ni dolenta), i que, sense dir-li

res, comencis a provocar un contacte subtil de tant en tant. No cal

que hi hagi contacte diari, però no t’oblidis de l’”experiment” i

mantingues la teva actitud un mínim de dos mesos.

- Passa alguna cosa en la vostra relació?

- Creus que el contacte físic ha significat cap diferència en la

vostra actitud?


61


DDIISSTTÀÀNNCCIIEESS ZZOONNAALLSS

LLeess bboommbboolllleess qquuee eennss pprrootteeggeeiixxeenn

L’ésser humà es desplaça dins d’una mena de bombolla privada, que

representa la quantitat d’espai que sent que hi ha d’haver entre ell i

els altres. Podem comprovar-ho fàcilment si ens acostem

gradualment a una altra persona; segons la seva procedència, i el

nivell d’intimitat de la vostra relació, en algun moment aquesta

persona començarà a retrocedir, potser irritada o potser sense

adonar-se’n. Cadascun de nosaltres estructura inconscientment el

micro-espai a la seva manera.

Gairebé tots els animals consideren com a propi un cert espai al

voltant del seu cos; l’extensió d’aquest espai depèn de les condicions

en què es va criar l’animal. El mateix passa en l’espècie humana. Hall

(1966)7 distingeix quatre zones al voltant de l’individu, quatre mides

de bombolla, que impliquen quatre tipus diferents de relació i de

forma de comunicació:

7 HALL, E.T. (1966) “The Hidden Dimension.” Garden City (NY). Doubleday&company.

(Trad. Cast.: “La dimension oculta”. Mèxic. Siglo Veintiuno, 1999)

15-45cm Z. íntima

46cm-1,22m Zona personal

1,23m -3,6m Zona social

Més de 3,6m Zona pública


62


Zona íntima (de 15cm a 45cm): és la més reservada i més important

de les zones. Es tracta de la zona privada reservada als més íntims: als

pares, als fills, a la parella, als amics íntims i als familiars. En aquesta

zona s’inclou la subzona entre el cos i els 15 centímetres, on només

es pot arribar amb contacte físic.

Zona personal (de 46 cm a 1,22m): és la distància adequada per

mantenir converses en les festes, en un bar o a la feina; per exemple

per xerrar al passadís amb un company o companya de feina.

Zona social (de 1,23m a 3,6m): és la distància correcta, en la cultura

que va estudiar Hall, per relacionar-se amb estranys, amb l’electricista

que ve a fer una reparació, amb la persona que ens atén en una

botiga o amb els nous companys de feina.

Zona pública (més de 3,6m): és la distància que ‘s’usa per fer una

conferència, per exemple. És còmoda per adreçar-se a un grup de

persones.

LL’’eessppaaii ééss ddiiffeerreenntt sseeggoonnss llaa ccuullttuurraa ii llaa rreeggiióó ddee

pprroocceeddèènncciiaa

Hi ha variacions culturals i regionals pel que fa a les preferències

sobre l’espai. S’ha comprovat que molts europeus tenim una distància

íntima que arriba únicament a 20 o 30 cm. Conèixer les distàncies

que són correctes per a la cultura d’una persona pot evitar molts

malentesos en les relacions.

Si una persona penetra en el territori íntim de l’altre, està demostrant

interès per tenir-hi una relació íntima, està fent un “avanç”. Si aquest

és rebutjat, si la persona “envaïda” no té interès en la relació íntima

amb aquesta persona, aleshores fa un pas enrere per mantenir la

distància “correcta”. Si no ho fa i s’està al seu lloc, l’interessat sap que

uns altres avenços poden ser ben rebuts.


63


Pel que sembla, la quantitat d’espai personal que necessita un

individu depèn de la densitat de població del lloc en què es va criar,

com passa en les altres espècies animals. Les persones que han

crescut en zones poc poblades, en les quals l’espai és abundant,

necessiten més espai; mentre que les que s’han criat en grans ciutats

densament poblades toleren millor les distàncies curtes.

LLaa nneecceessssiittaatt dd’’eessppaaii ééss bbiioollòòggiiccaa

La necessitat d’espai de l’ésser humà és més que un sentiment

adquirit culturalment. És una necessitat biològica. Molts experts han

arribat a aquesta conclusió basant-se en els estudis de població amb

espècies animals. Experiments amb rates han demostrat que, molt

abans que hi hagi problemes d’alimentació, amb la falta d’espia els

individus arriben a un grau de tensió tan elevat que els porta al

“col·lapse de comportament”; comencen a comportar-se de manera

totalment estranya per a la seva espècie; les mascles es tornen

homosexuals, corren en grups, violen i assassinen; o resten totalment

passius, com si haguessin entrat en depressió.

A mesura que augmenta la densitat en una població, els individus se

senten més amenaçats i poden reaccionar amb hostilitat més

fàcilment. La gent s’enfada més com més augmenta la densitat de

població. Això explica per què la policia tracta de dispersar les

aglomeracions quan hi ha aldarulls.

L’aglomeració té una influència diferent entre homes i dones. Segons

s’ha demostrat, els homes aglomerats en una habitació petita es

tornen més desconfiats i agressius. Les dones, en la mateixa situació,

es fan més amigues i intimen més. En un espai reduït, un jurat

totalment masculí donarà un veredicte més estricte uqe un jurat

femení.


64


IIDDEEEESS CCLLAAUU

Aquest espai està dedicat a la teva reflexió, per tal que identifiquis les

idees clau de la unitat i les enllacis:

2 comunicaci verbal i no

Education

Transcript of 2 comunicaci verbal i no