1r PREMI CATEGORIA JOVES

CRISTINA IBAÑEZ TARTER

SOL Quan va morir el seu marit i la Clàudia, la seva filla, va marxar a Estats Units les arrugues van arrelar profundament al seu rostre i els cabells blancs (sempre havia tingut alguna cana) van poblar-li el cap. Caminava encongida i lentament. No tenia pressa per arribar enlloc i només fugia esperitada quan a la televisió de la residència posaven el programa de xafarderies de mitja tarda. La soledat havia convertit a la Senyora S en una persona introvertida i les infermeres li deien l’Estranya quan es pensaven que no les sentia. A ella tant se li en donava, li agradava viure tranquil·la i seure prop de l’estany. Deia que eren els seus peixos, de fet ningú més se’n cuidava a part d’algun vailet que venia de visita i quedava embadalit al veure que eren tant grossos. Gairebé no parlava amb ningú, algunes frases breus a l’hora de dinar per respondre a la Carmen i el seu alzheimer mentre s’omplia les butxaques amb els crostons de pa que arreplegava. En tenia el calaix petit de l’armari ple, els deixava assecar i els trossejava i tot i que el metge remugava que feia massa fred per sortir, acabava fent la vista grossa i li permetia passar la tarda absorta en aquella bassa que a ningú agradava. Al principi els distingia pels colors però a base de veure’ls cada dia havia descobert que cadascun d’ells tenia un comportament diferent. El més mogut era el que s’adonava sempre el primer de la seva presència i el de color negre nedava despistat, com si no se’n recordés del que estava buscant. N’hi havia un que sospitava que era cec. El taronja li recordava a la Maria però encara no sabia exactament per què i el més gros (que també era negre) menjava tant ràpid com quan passàvem gana a la postguerra. El seu preferit era un de petit i groc amb una taca blanca sobre els ulls, sempre s’esperava que els altres mengessin per apropar-se i compartir el banquet amb ella. Li deia Sol. Quan es començava a fer fosc abandonava el jardí i tornava a entrar a la residència. Si arribava quan el carro del menjar ja havia passat no li donaven sopar, i tot i que generalment el dia en aquella sala era avorrit i monòton, el menjar era dels moments que més esperava, com els seus peixos. Mirava els seus companys de taula i es va adonar que no havien deixat el got amb les medicines de la Lola. Segur que havia mort amb la mateixa elegància que quan

 

era viva, mai l’havia vist sense aquell maquillatge estrident ni els seus mocadors de seda de colors. El dia següent hi passava alguna cosa estranya a la bassa. Els peixos estaven arraconats a un costat i s’allunyaven dels matolls que creixien a la part esquerra. Va posar-se la mà a la butxaca per treure’n el pa sec i va anar saludant-los mentre s’apropaven. Faltava el de colorins i no va aparèixer ni quan les molles que sobraven començaven a estovar-se amb l’aigua. Va anar a fer una ullada entre els matolls i el va trobar entrelligat entre dues fulles surant panxa enlaire. El va treure de l’estany i el va enterrar en un forat que va fer a terra amb les mans. Després d’aquest incident també van acabar morint en Josep i el peix negre, ennuegats amb una molla de pa massa grossa. La Carmen va sortir de la residència i no va saber tornar i quan va morir la Maria va confirmar les sospites de quin peix li pertanyia. La vida a la residència i l’estany minvava i la Senyora S vetllava perquè el peixet groc sobrevisqués.

‐ Vine, Sol. Aquesta bassa és massa perillosa!

I així la Senyora S se’l va emportar amb ella i el va deixar dins d’una peixera rodona que havia comprat a la botiga del poble. Ja gairebé no sortia de l’habitació, els matins seia al costat de la finestra per absorbir l’esmorteïda claror que hi entrava i compartien l’esmorzar i el dinar a bocins. A la tarda mirava com nedava dins la peixera tot i que cada cop es movia menys. A vegades mirava amb nostàlgia la bassa apartada al jardí i pensava quants dels seus antics peixos hi devien quedar. Es va posar la peixera a la falda i va mirar qui ella anomenava Sol. Ja no tenia el mateix color brillant que abans i la mirada era apagada. Ella també havia perdut energia. Van acabar tancant els ulls.