1er trimestre 2013

1er trimestre 2013

Sumari Informació

Amb el suport de:

L’Ateneu Popular de Calonge no és responsable de les opinions dels autors que signin els articles.

Els articulistes exposen posicions personals.

Es poden reproduir articles total o parcialment sempre que es faci esment de la font.

Imatge de portada: Diumengue de Ram a Sant Antoni de Calonge. Autor Antoni Illa

Editorial ········································· 4

Plugins ·········································· 6

Una nebulosa llamada retoque digital. ··· 7

Fira de l’oli ····································· 9

Revista del Baix Empordà ················ 11

Casinos, cafè i cultura ····················· 13

Sala d’exposicions Nugué i Camps ··· 14

Cavallers Bedós ····························· 15

Homes i dones ······························· 17

La papallona ·································· 18

La Carol ········································· 19

1.131.700, balanç esfereïdor ············· 21

Platja de Sant Antoni ······················· 22

Badar ············································ 23

El temps a casa nostra ···················· 24

Carnaval ········································ 26

Confecció portada i contraporta: Antoni Illa

Equip d’edició i redacció: Secció de la “revista” de L’Ateneu popular de Ca-longe.

Col·laboracions: David Airob, Babalú, Figueras Enric, Loaisa Es-ther, Molla Joan, Oriol Jordi, Ruiz Mireia, M. Con-cepció Saurí, Gemma Samper Nugué, Josep Fal-gueras i Ullastres

Adreça : Ateneu Popular de Calonge Passeig d’hivern, 16 - Edif.3 - 2n. Esquerra (Hotel d’entitats) 17251 Calonge (Baix Empordà) Apartat de correus Nº 221

www.ateneucalonge.cat. htp://ateneucalonge.blogspot.com. ateneucalonge@gmail.com ateneupopularcalonge@yahoo.es larevista@ateneucalonge.cat

www.facebook.com/#!/ateneu.decalonge

BUTLLETÍ INFORMATIU

03

1er trimestre 2013

Recorda que la revista en format digital es penjarà a la web de

l’ateneu

www.ateneucalonge.cat

http://ateneucalonge.blogspot.com

04

HABEMUS PAPAM

Vist des de la mirada d’un ateu, el canvi del màxim mandatari de l’Església

catòlica no hauria de ser una noticia que trastorni el dia a dia, però avui en dia

no és així.

Dins el mon on vivim l’influencia de la religió en la societat és prou important,

exemples hi ha molts, però el cristià té una importància especial en el que molts

anomenen primer mon o mon occidental.

El Vaticà no es només una església molt gran, és un microestat europeu de

0,5 Km2, que té repartits per tot el mon des de cardenals fins a monges, cape-

llans o missioners que com qualsevol treballador han de retre comptes sobre

els seus afers i propietats que administren al cap de la seva religió El Papa.

Des de 1522 que va ser Papa durant 1 any Adrià VI de origen holandes, l’he-

gemonia de la direcció de l’Església catòlica ha estat en poder de Papes d’ori-

gen italià fins l’any 1978 que va recaure sobre un polonès, Juan Pau II, al 2005

el va suplir Benet XVI d’origen alemany i després de la seva jubilació aquest any

2013, la votació dels cardenals va atorgà el màxim poder de l’església a un Pa-

pa d’origen Argentí, Francesc I.

Aquest nou Papa és el primer en diferents aspectes; primer Francesc, primer

llatinoamericà i primer que és de l’ordre Jesuïta. Aquesta ultima característica

és la que pot ser més significativa per la societat en general, creients i/o ateus,

tots estem expectants de quines seran les seves primeres actuacions, per que

repassant la seva doctrina la no ostentació de poder i riquesa o l’amor i ajuda

als més necessitats, són dos de les virtuts més esteses, altres com la lluita e

intolerància a l’heretge i la corrupció no ho son tant.

El que si que esperem tots és veure la seva reacció amb els problemes actu-

als de la societat, entre el “vatilix”, els casos de pederàstia, els matrimonis ho-

mosexuals, la pèrdua de feligresos i el que no sabem, se li ha ajuntat molta feina

només arribar, esperem que ho faci bé per la majoria, doncs ja sabem que no

plou mai a gust de tothom.....

Antoni Illa

Editorial

1er trimestre 2013 05

Col·labora amb “La Revista”

Envia’ns els teus escrits, critiques, cartes al direc-

tor.

E-mail larevista@ateneucalonge.cat

ateneucalonge@gmail.com

www.ateneucalonge.cat

http://ateneucalonge.blogspot.com

Telf. 699911592

CALONGE 972 650 061

16 ABRIL - PAUL FUSTER - GIRA AMB BICI 2013 20:00h Gratuit a Sa Pubilla Calonge

Plaça Major

11 MAIG - PRESENTACIÓ CARTELL FES-TIVAL {INTERLUDI} 2013 - BLAUMUT

19:30h aprox gratuït Castell de Calonge

10 AGOST - DINS {INTERLUDI} 2013 NIT PROXIMS (Cartell per confirmar 5 grups,

dos escenaris, exposició fotografies)

i entre tant INTERLUDI FILMS .... 4 d'abril projeccio curts infantils, 11 de maig projec-cio documental "Kids and Music" Sant An-dreu Jazz Band, amb la participació Joan

Chamorro i joves músics de la Sant Andreu Jazz Band

ARRIBA LA PRIMAVERA....ARRIBA LA

MÚSICA A CALONGE !!!!

AGENDA INTERLUDI

1er trimestre 2013

Espai de Fotografia

06

Un plug-in és un mòdul de hardware o software que afegeix una característica o un servei específic a un sis-tema més gran.

Els plugins per photoshop són com la calculadora a les divisions, ajuden a realitzar operacions que ja sabem (o hauríem de saber) fer, més ràpidament.

A tots ens agrada treballar les imatges de diferent manera , amb Photoshop i els plugins es pot alterar la teva forma de fer les coses i augmentar les teves opci-ons d'edició d'imatge. En alguns casos, podem fins i tot millorar les eines estàndard de Photoshop. Adobe Photoshop és un paquet de retoc fotogràfic realment versàtil, però algunes de les seves funcions poden millo-rar utilitzant filtres externs desenvolupats per tercers.

Tot i així és l’autor el que decideix la quantitat de re-toc que li vol donar a la seva imatge, si volem una foto-grafia que sigui molt fidedigne amb la realitat no podem abusar d’aquets plugins (paisatges, flora, fauna...), en altres ocasions la utilització de filtres i plugins li poden donar a la imatge final un impacte que no es podria aconseguir de cap altre manera. Dins l’era digital gairebé tothom fa fotografies amb càmeres, mòbils, iPats o qual-sevol altre equip electrònic, molts d’aquest fotògrafs es-poràdics volen aconseguir aquest impacte amb la seva imatge, per això els plugins faciliten la edició de la foto-grafia, un dels que més s’utilitza es Instagram.

Instagram és una aplicació gratuïta per compartir fo-tos amb la qual els usuaris poden aplicar efectes fotogrà-fics com filtres, marcs i colors retro i vintage i compartir les fotografies en diferents xarxes socials com Facebo-ok, Twitter, Tuenti, Tumblr i Flickr. Una característica distintiva de l'aplicació és que dóna una forma quadrada i arrodonida en les puntes a les fotografies en honor a la Kodak Instamatic i les càmeres Polaroid.

Plugins per Photoshop més comuns;

Silver Efex Pro: Un plug-in per fer imatges monocro-màtiques (b&n).

Topaz Ajust: Dóna a les imatges un efecte surrealis-ta de gran impacte.

Photomatix: Crea imatges amb la tècnica HDR (High Dynamic Range Imaging)

LucisArt: Es podria dir, que és com el Topaz i el Photomatix junts, també es per imatges d’impacte surre-alista.

Aquest són tots de pagament però hi ha moltís-sims que es poden descarregar gratuïtament, cadas-cun amb una funció diferent, només cal posar plug-in per photoshop a qualsevol cercador i apareixen un bon grapat.

El programa per si sol no farà res, és l’autor el

que decideix que li va bé a la fotografia i que no,

també pot haver persones que els hi agradi una mi-

ca de retoc però no amb excés, naturalment no a

tothom no li ha d’agradar el mateix, el que s’ha d’en-

tendre avui en dia, és que hi ha un altre estil de foto-

grafia diferent, i que la tecnologia actual ens dóna

unes eines que abans no teníem.

Antoni Illa

Plugins

1er trimestre 2013 07

Una nebulosa llamada retoque digital.

Tal y como escribí en el artículo del pasado sábado sobre el reciente World Press Photo, dicho certamen ha-bía premiado algunas imágenes donde la post producción digital era notable. Un retoque que no hace excesivo tiem-po hubiera significado posiblemente la eliminación de la fotografía y habría generado largos debates, tal y como ocurrió con la imagen realizada en Haití por Klavs Bo Chri-tensen, descalificada por el jurado de los POY Awards daneses por considerar que tenía un exceso de post-producción.

Posteriormente, en un artículo publicado en la web de la NPPA, Chritensen aceptaba su descalificación, desean-do que toda esa problemática sirviera para crear un deba-te que aportara algo más de luz a los límites del retoque, pero el debate nunca llegó. 1ª oportunidad perdida.

Incluso antes de la celebración de "Visa Pour L´Image" del año 2010 ese tipo de retoque también tomaba cierto protagonismo con el artículo de Jean-Fraçois Le-roy ¡¡Socorro!!, ¡¡se han vuelto locos!! alertando sobre los excesos al usar la post-producción digital.

Pero entonces, ¿Cuál es el límite aceptado? Creo que la respuesta es mucho más fácil de lo que parece pero hasta llegar a ella debemos contemplar una serie de pre-misas, tener claro en que territorios lo vamos a aplicar y escuchar muchas opiniones.

Hace unos meses, hablando con Joan Guerrero, el fotoperiodista me comentaba: "... para mi, el límite del retoque es no pasar la frontera de aquello que tu vista, en la realidad, no perciba." Una respuesta corta pero precisa. A veces, hablando entre fotógrafos, cuando uno se re-fiere por ejemplo a ofrecer un color normal, alguno de los presentes siempre formula cierta pregunta : "...si, si pe-ro...¿Que es un color normal?". En mi opinión, esa pre-gunta solo puede ser fruto de una mala compresión de la era digital.

Cierto es que no vemos la vida "viñeteada", ni anda-mos por la calle "desaturados", tampoco vivimos la reali-dad en blanco y negro pero lo aceptamos fotográficamente hablando porque es considerado un registro válido más. Me refiero con ello que existe algo que no debemos obviar y debemos aceptar. La tecnología digital ha generado nuevos lenguajes fotográficos. Los nuevos softwares de edición permiten retocar el color hasta puntos inimagina-bles, hacer reservas imposibles, etc. Nos permiten inter-pretar un toma y tal vez buscar nuevos estilos. Digo sólo tal vez.

En cuanto a su aplicación en el mundo del Fotoperio-dismo la cosa puede complicarse ya que, cómo todo en la vida, el exceso puede llevarnos al desastre, hacernos dudar de una buena imagen o cómo dice Guerrero: "...se intenta hacer un Poema y al final se hace un Ripio, y

ya se sabe, un Ripio está vació".

Puede derivarnos también hacia algo que personal-mente me da bastante miedo, las Modas. Incluso un mal

uso del retoque puede hacernos dudar sobre la veracidad informativa de una fotografía. Con ello no me estoy posi-cionando en contra de la post producción digital, al con-trario ya que considero que es el laboratorio fotográfico

actual, pero si de un mal uso de ella.

También es importante considerar para qué tipo de publicación van destinadas las imágenes, desde un pe-riódico, una revista, un dominical, un libro de autor etc. Soportes que albergan distintos tipos de edición, narra-ción o lenguaje fotográfico.

La mayoría de agencias fotográficas de información se ciñen a sus libros de estilo en los que se describe el tipo de retoque y los límites que sus fotógrafos pueden aplicar en una imagen, aunque en este territorio de las agencias también existen ambigüedades y podemos en-contrarnos con algún caso en los que la post-producción parece no tener unos parámetros claros y hallar en una misma agencia diversos lenguajes visuales.

Centrándonos en el veredicto del World Press Photo podemos encontrar algunas fotografías premiadas don-de la aceptación de estos nuevos códigos visuales por parte del jurado ya no es una suposición sino una realidad. La desaturación del color está presente en muchas imágenes, así como unos ajustes selectivos que en algunas imágenes no creo que las mejoren mucho al ofrecer, en muchos casos, un aspecto casi irreal.

1er trimestre 2013 08

Hay incluso algún que otro "calado" que al menos parece no haber sido realizado correctamente, como es el caso de esta imagen y la linea vertical que baja por la parte izquierda de la cara de la competidora y que por mucho que miro no acabo de entender al no existir en el lado opuesto.

La imagen ganadora de Paul Hansen no se librado de co-mentarios por un exceso de retoque. Según declaraciones del propio fotógrafo publicadas en "LENS": "... la luz inusual que tiene la imagen es debida a un rebote de los rayos del sol en la pared del callejón, que duro solo unos momen-tos."

Entre los componentes del jurado también se valoró esta cuestión pero según declaraciones de Santiago Lyon, Presiden-te del mismo y hechas públicas también en LENS: "...el jurado examinó cuidadosamente las fotografías ganadoras así co-mo su posterior procesado. Se consideró que la fotografía de Hansen estaba dentro de unos parámetros aceptados por la profesión. Todo el mundo tiene diferentes normas sobre este tipo de cosas pero como grupo nos pareció que estaba bien."

En mi opinión, la foto es preciosa pero hubiera preferido ver-la con menos post-producción. Estoy seguro que sin el elevado retoque que tiene, la imagen no hubiera perdido la fuerza que transmite porque el "momento" es bueno y nos hubiera permiti-do ver la luz más fidedigna de la acción pero cómo he dicho es tan sólo una opinión.

Estoy de acuerdo que la entrada de luz es debida a un rebo-te en la pared izquierda, pero no debemos quedarnos ahí, tene-mos que ir algo más lejos y ampliar la información porque no debe existir ningún problema por hacerlo ya que la fotografía contiene un elevado trabajo de post-producción.

Considerando la aceptación del jurado a ese tipo de ajustes, la imagen de Hansen no desmerece ni mucho menos el premio otorgado. Los ajustes realizados sobre ella nos pueden gustar más o menos pero queda claro que ni ha clonado, ni borrado, ni sumado nada. El fotógrafo ha utilizado la tecnología que ahora tenemos a nuestra alcance para revelar y retocar una captura digital y ha sido el jurado el que finalmente ha conside-rado correcto el nivel de retoque.

Hansen fue galardonado hace escasas semanas con el pre-mio "Photographer of the Year" en los Poy Awards y en su pági-na podemos ver una galería de imágenes de este autor (http://www.poyi.org/70/43/). En ella comprobaréis que ese estilo de retoque está muy presente en todo su trabajo en color y por lo tanto, la aceptación de este tipo de registros no es solo en el WPP.

Llegados a este punto se me ocurren muchas preguntas aunque tal vez obtendría pocas respuestas. ¿Quién es ahora el valiente que descalifica una imagen, en un contexto del fotope-riodismo, por exceso de retoque? Todo parece indicar que en estos últimos cuatro años, desde el asunto "Chritensen", los criterios de post-producción y la ampliación de su uso se han

aceptado de manera clara pero todo y así, en las directrices que rigen las bases de los concursos, las acotaciones son confusas, usando como frontera la expresión " ... se permiten los ajustes siempre y cuando la imagen se ajuste a la realidad." y a día de hoy, observando los lenguajes existentes en muchos certámenes, creo que se debería ampliar considera-blemente ese punto o aclararlo mucho más.

La nebulosa que planea sobre los límites del re-toque digital aplicado al documentalismo ha perdido otra gran oportunidad de sentar unas bases, ¿Es tan difícil poner las cartas sobre la mesa y elaborar un marco de actuación preciso donde redactar unas bases tangibles, unos códigos que borraran de una vez por todas los debates?, ¿Quién debe elaborar ese articulado?, ¿Qué problema existe en aceptar que una imagen ha sido post producida? Eso no es ningún pecado, solo hace falta redactar una direc-trices claras que acoten los límites o bien am-

plíen su uso.

Pero la sensación es que a nadie le interesa ha-blar claro y se prefiere ir navegando por campos embarrados. Es algo similar a lo que ocurre en el mundo del Futbol donde existen mil formas de poder saber a ciencia cierta si un jugador es derribado o "se ha tirado a la piscina", pero ningún estamento oficial quiere solucionarlo y prefiere dejarlo en ma-nos de la vista de lince que tenga el pobre árbitro que está a veinte metros de la jugada y así se llenan ríos y ríos de tinta y innumerables espacios televisi-vos.

1er trimestre 2013 09

Una oportunidad perdida por parte de la Fundación World Press Photo, que tras ver lo premiado y a sabien-das de toda esa problemática que envuelve desde hace tiempo todo este tema, bien podría haber planteado con valentía el redactado de un informe donde por fin se aceptaran claramente ciertos códigos y se diera el pistole-tazo de salida a ese marco de actuación que formado por fotógrafos, editores, retoca-dores, incluso sociólogos e historiadores ¿por qué no?, dieran forma clara y concisa a un modo de proceder en todo aquello que concierne a la post-producción de una fotografía documental.

David Airob

http://www.thewside.com/2013/02/una-nebulosa-llamada-retoque-digital_19.html

II Fira de l’Oli de Calonge

Un altre any s’ha pogut gaudir d’una mostra dels productes que es produeixen dins el nostre territori, l’oli. Durant dos dies una quinzena de paradetes van oferir als visitats tota classe de derivats de l’olivera; estris

de cuina amb fusta d’olivera, olives farcides i adobades de diferents maneres, sabó fet amb oli , conser-

ves de seitó i tonyina amb oli i el propi oli d'oliva.

1er trimestre 2013 10

Ens ha deixat Dolors Hubach Vilarrodà

Calonge la vàrem perdre el 16 de desembre de 2012. Filla de Molló (1928), de professió

mestre, passà a viure el 1958 a ca l’Endal (carrer Bitller, Calonge), amb el seu marit Pere Caner

Estrany. Moltes calongines i calongins foren alumnes d’ella, doncs fins a jubilar-se donava classes

particulars. Formà part de la candidatura Independents per la Renovació Municipal que es presen-

tà a les eleccions de l’any 1979. Fins el darrer dia tingué dues responsabilitats en el món cultural,

col·laborà des de 1982 amb l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, i succeí a en Lluís Vilar Subi-

rana en la Presidència del Centre d’Estudis Calongins Colònico.

Es va realitzà un concurs de fer all i oli, activitats per nens amb

pinyols d’oliva i un concurs de fotografia. Els guanyadors del con-

curs de fotografia van ser: el primer premi per en Carles Casabo-

na, segon premi per Esther Belloch i el tercer premi per Conrad

Subirana.

1er trimestre 2013 11

10 anys de Revista del Baix Empordà

El número 40 es presentarà a Calonge

El divendres 5 d’abril a les vuit del vespre a la Sala

Fontova de Calonge es presentarà la Revista del Baix Em-

pordà corresponent al març – juny de 2013, a càrrec de

Mossèn Jaume Aymar Ragolta. Consta de 140 pàgines,

després de la portada, de l’editorial i de l’índex, com sem-

pre distribuïdes entre tema central i altres de la comarca.

A l’article guia del tema central “Terra de Cas-

tells” (pàgines 6-15) hi trobaràs una breu nota sobre els

31 castells del Baix Empordà, però els principals només

els cita i remet a articles específics per cadascú, per

exemple en el nostre terme municipal llegiràs un resum

sobre Torre Lloreta (pàgina 14), en canvi a la mateixa

pàgina pel Castell de Calonge remet al nostre article de

les pàgines 16-18. Oferim plànol de situació amb èpoques

de les seves successives construccions (figura núm. 1),

una imatge de la plaça d’armes a finals del segle XX (figura núm. 2), i dues altres imatges de la fortalesa (Torre

Quadrada figura núm. 3, i una torre de la muralla, figura núm. 4).

El Castell de Calonge

Degut a que teníem reservades tres pàgines, per no repetir

sempre allò mateix que varen investigar i divulgar el tàndem

Pere Caner Estrany i Lluís Vilar Subirana, i en determinats punts

Maria Vilar Bonet, hem resumit la nostra recerca històrica en els

següents aspectes:

L'origen del nucli medieval de

Calonge fou la Cellera (prop de

50 metres al voltant de la petita

església de l’alta edat mitjana) i

no el Castell.

La Universitat de Calonge (precursora de l’actual Ajuntament) comprà el

1371 els drets feudals del seu Castell termenat, i el 1382 signà una Concòrdia

amb Berenguer de Cruïlles, per a l'ampliació de la fortalesa, segurament la part

gòtica del Castell.

Des de l’agost de 1835 (assassinat de Mossèn Bernat Torrent), amb pocs

anys Calonge acabà dràsticament amb un feudalisme de vuit segles, doncs

quasi tots els calongins deixaren de pagar censos i lluïsmes al duc de Sessa, des-

afiant la llei d’agost de 1837, sobre abolició de senyorius jurisdiccionals a Espanya.

1er trimestre 2013 12

Desmentim certes contalles calongines de que l’Administració General

dels ducs de Sessa a Madrid havia oblidat a finals del segle XIX que pos-

seïen el Castell de Calonge, doncs s’escrivien regularment amb l’Adminis-

trador que tenien pels béns de Calonge i Palamós.

També desmentim rumors de calongins d’avui dia que pensen que el

Castell és de l'Ajuntament, quan pertany a la Generalitat de Catalunya.

Amb el títol “Bella pedra vella”, l’any 1995 la Generalitat de Catalunya

i la Diputació de Girona publicaren un magnífic llibre sobre rehabilitació del

nostre patrimoni arquitectònic. Doncs bé, dels 31 castells fotografiats en

aquesta Revista del Baix Empordà, podem admirar en 30 d’ells les seves

“belles pedres velles”, amb l’única excepció del Castell de Calonge, que

després de la rehabilitació de principis del segle XXI ens l’han deixat tal

com veiem en la fi-

gura núm. 5 (podeu comparar-la amb enyorança amb la

figura núm. 2).

L’editorial de la Revista de l’Ateneu Popular de Calonge

del segon trimestre

de 2010 donava

voltes sobre la llar-

ga situació de

Castell pràctica-

ment tancat. I en-

cara així continuem.

Altres temes relacionats amb Sant Antoni i amb Calonge

Guido Depoorter ens recorda la casa senyorial a Es Monestrí del nord-americà Robert Ruark (pàgines 88-

94), premi Pullitzer que visqué a Sant Antoni entre 1953 i 1965.

En més d’una ocasió hem visitat el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona), on vàrem ser rebuts

per Mossèn Jaume Aymar Ragolta, de fa poc fill adoptiu de Calonge (article de Montse Pérez i Montserrat

Darnaculleta a les pàgines 110-113), amb el qual hem col·laborat principalment per raó d’actes culturals con-

junts Arxiu Històric / Colònico / Ateneu Popular.

Per la seva part l’historiadora i arxivera calongina Montserrat Pérez surt fotografiada, al costat del nou

President, com a Vicepresidenta de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, a la corresponent ressenya (pàgines

127 i 128).

Finalment, desitgem poder continuar comptant a llarg termini amb la Revista del Baix Empordà com un

potent mitjà de comunicació i d’intercanvi cultural en la nostra comarca.

Joan Molla Callís i Esther Loaisa Dalmau

1er trimestre 2013 13

Aquella època dels nostres avis:

casinos, cafè i cultura

En el nostre municipi queden dues institucions d’aquella època, la Germandat Artur

Mundet a Sant Antoni, i el Cercle Calongí. Una altra institució emblemàtica a la comarca és el Cen-

tre Fraternal de Palafrugell, que commemorà els seus 125 anys al migdia del 13 de gener, acte al

qual representaren a Colònico en Víctor Pou, i a l’Ateneu Popular l’Esther Loaisa i en Joan Molla. Es

presentà el número 276 de la Revista de Girona, editada per la Diputació, corresponent a gener-

febrer, i des de l’Arxiu de Palafrugell ens envien la nota que reproduïm a continuació.

125 anys del Centre Fraternal de Palafrugell vistos des de l’Arxiu L’any 2012 el Centre Fraternal ha celebrat el seu 125è aniversari, i una de les

activitats del centre ha estat l’edició d’un llibre commemoratiu (oferim portada).

L’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) conserva els documents d’aquesta asso-

ciació; en podeu veure l’inventari al web municipal, secció Arxiu Municipal, fons

documentals:(http://palafrugell.cat/portal/arxiu-municipal/arxiu-digital/fons-

documentals.html).

Hem col·laborat en la redacció d’un capítol i escanejant les imatges i els docu-

ments que els autors ens han demanat.

A més, l’edició del llibre ha estat l’ocasió per realitzar un vídeo amb una selecció

de les entrevistes a personatges significats i bons coneixedors de la trajectòria

del centre en els seus diferents àmbits: el cafè, el teatre, la consergeria, la bibli-

oteca, la història... L’audiovisual ha estat produït per l’Ajuntament de Palafrugell,

amb coordinació

de l’Arxiu Munici-

pal de Palafrugell i la col·laboració del Fraternal i l’equip

redactor del llibre; la realització es de Carles Martí. El vídeo

es va projectar íntegrament el 13 de gener al Fraternal,

amb motiu de la presentació del número 276 de la Revista

de Girona (també oferim porta-

da), que dedica el seu dossier

al tema “Casinos, cafè i cultu-

ra”. Es pot veure al web de l’A-

juntament de Palafrugell i del

Centre Fraternal.

http://www.youtube.com/watch?v=iRKbRT3Qtzo&feature=youtu.be

Finalment, s’ha elaborat un plafó de senyalització de patrimoni, explicant els edificis dels casi-

nos Fraternal i Mercantil, els quals presideixen la plaça Nova i ara es troben vinculats en el consorci que s’acaba de sig-

nar entre el Centre Fraternal i l’Ajuntament (actual titular de l’edifici del Mercantil). Codis QR ens faciliten la consulta dels

corresponents articles a la Viquipèdia, aquesta actuació forma part del Viquiprojecte Palafrugell.

M. Concepció Saurí

Arxivera municipal de Palafrugell

1er trimestre 2013 14

UNA APOSTA PER LA CULTURA: SALA D’EXPOSICIONS NUGUÉ I CAMPS. La Sala d’exposicions Nugué i Camps es troba situada a la localitat de

Malgrat de Mar (Barcelona), a la plaça de l’església, mes concretament al carrer Desclapers, 19; davant de la biblioteca municipal, i prop de l’a-juntament.

Tot just fa un any, que es van obrir les portes. Una iniciativa privada, dirigida principalment al artista, al creador, a les persones amb inquie-tuds que desitgen donar a conèixer allò que fan: pintura, escultura, fo-tografia, artesania, etc.

Neix en resposta a una realitat, les dificultats i entrebancs que molt so-vint es troben els artistes, per poder treure a la llum les seves obres.

La intenció d’aquesta iniciativa, es ajudar a créixer projectes, a gaudir d’un mon tan ampli com es l’art i la cultura, a deixar volar il·lusions, i a obrir oportunitats per totes aquelles persones que volen i que creuen que tenen alguna cosa per ensenyar al mon que els envolta.

A la sala hi pot exposar qualsevol persona o entitat, i per facilitar-ho més si cal, s’ha distribuït l’espai disponible en diferents zones, perquè cadascú pugui decidir quin espai prefereix ocupar i durant quan de temps.

Durant aquest primer any l’activitat ha anat creixent a mida que passa-ven els mesos, la sala ha anat rebent artistes vinguts de diferents in-drets (Barcelona, Girona, Platja d’Aro, Figueres, El Masnou, L’Escala, Terrassa, Blanes, Tordera, Manresa, Malgrat, etc.). Artistes més o menys coneguts, que han mostrat les seves obres, tan de manera individual com participant en exposicions col·lectives.

Conjuntament amb les exposicions, es realitzen activitats creatives. S’ha posat en marxa un altre projecte dins la sala: l’espai destinat a tallers. Aquest espai s’ha condicionat per possibilitar la realització de tallers, sempre dins l’àmbit cultural.

Tallers a on lliurament i de manera autònoma les persones poden treballar, i gaudir d’un lloc de trobada i d’esbarjo. Els tallers estan també oberts als projectes proposats per persones alienes a la sala, projectes que es porten a ter-me sempre i quan tinguin acceptació.

Les activitats que es poden realitzar als tallers són molt variades: taller de pintura ( l’espai disposa de cavallets), bijuteria, manualitats, reforç escolar, etc.

La trajectòria de la Sala Nugué i Camps es encara curta, però cada dia que passa ens visiten més persones in-

SALA D’EXPOSICIONS

NUGUÉ I CAMPS

El nostre agraïment a la senyora Mercedes Garcia, perquè de fa anys assisteix a actes cultu-rals de l’Ateneu Popular, i ara ens ha posat en contacte amb la seva amiga la senyora Gemma Sam-per, qui té familiars vinculats a Sant Antoni de Calonge.

Tots sabem que una sala d’art és un espai per a l'exhibició i promoció de l’art, principalment pintura i escultura; aquests establiments també es dediquen a la seva venda, limitant el període d'exhi-bició a un temps determinat, passat el qual es desmunta l’exposició i es munta una de nova. Realitzen dues classes de mostres: individuals (amb obres d’un sol artista) i col·lectives, en les quals diversos artistes presenten al mateix temps els seus respectius treballs.

A finals del segle XX el Castell de Calonge (avui pràcticament tancat) tingué una sala d’art,

gestionada des de l’Ajuntament, amb cert renom a la comarca, i al començament del segle XXI funcio-

nà la sala privada Tot Art (ara també quasi tancada). Només funciona a Sant Antoni la Marsala a l’es-

tiu, juntament amb locals d’alguns artistes particulars. Quan el nostre municipi tornarà a ser un fo-

cus d’art reconegut?

1er trimestre 2013 15

teressades en descobrir nous artistes i les seves obres, i ens agrada comprovar que l’ambient que s’hi respira es positiu i agrada-ble, tan a les exposicions com als tallers.

Durant les passades festes nadalenques, la Sala Nugué i Camps ha volgut agrair a les persones que visiten les diferents expo-sicions i que participen als tallers, l’interès que ens demostren, i ho ha fet realitzant el sorteig d’una obra pintada a l’oli de petit format realitzada per un dels artistes que molt sovint exposen a la sala. El sorteig es va fer el passat dia 15 de Gener de 2013, i va sortir premi-at un veí de Malgrat de Mar.

La Sala d’Exposicions Nugué i Camps agraeix a La Revista de l’A-teneu Popular de Calonge, l’oportunitat que ens ha brindat de donar a conèixer aquesta iniciativa a la seva població i rodalies, esperant que si els lectors d’aquest article ho desitgen ens visitin i gaudeixin així d’un món tan creatiu, original i sempre canviant com és el món artístic.

Sempre a favor de l’artista i el creador, i a la disposició dels nos-tres visitants.

Salutacions,

Gemma Samper Nugué Directora de la Sala d’Exposicions Nugué i Camps

Per a més informació: http://nugueicamps.blogspot.com

Donem a conèixer els cavallers Bedós

a Caldes de Malavella i a Calonge

Recordem que aquests personatges medie-

vals foren el centre d’atenció de les Jornades Euro-

pees de Patrimoni a Sant Antoni a finals de se-

tembre de 2010, i Quaderns de la Selva 2012 publi-

cà trenta pàgines d’un estudi intercomarcal signat

per l’historiador de Vidreres en Josep Formiga

Bosch i per nosaltres dos, el qual quedà molt resu-

mit en les pàgines centrals 14 i 15 de la Revista de

l’Ateneu Popular de Calonge del quart trimestre de

2012.

1er trimestre 2013 16

El dissabte 23 de febrer de 2013 tingué lloc una

matinal del Centre d’Estudis Selvatans, començàrem amb

una visita guiada pel seu President l’arqueòleg en Joan Lli-

nàs i en Josep Formiga, a l’ermita de Sant Maurici (oferim

fotografia antiga de la col·lecció particular d’Antoni Vi-

là) i a les restes veïnes del Castell de Malavella, el qual en

els segles XIII i XIV fou posseït pels cavallers Bedós. Des-

prés al presentar Quaderns de la Selva 2012 a la Biblio-

teca municipal de Caldes de Malavella, intervinguérem

els tres autors de l’article recordant les possessions que

tingueren els cavallers Bedós també a Sils, Vidreres i Sant

Antoni de Calonge. La matinal acabà a la Casa Perella, avui

Oficina de Turisme de Caldes de Malavella, visitant l’exposi-

ció paleontològica sobre “El Camp dels Ninots”. En tot mo-

ment comptàrem amb l’entusiasta presència del Tècnic mu-

nicipal de Cultura senyor Josep Casas.

Finalment, en Josep Formiga i nosaltres dos pre-

sentàrem un PowerPoint divulgant la nostra recerca sobre

aquests cavallers medievals Bedós en el Saló de Té de Sa

Pubilla, plaça Major de Calonge, el vespre del 9 de març,

dins del programa de la II Fira de l’Oli.

Joan Molla Callís i Esther Loaisa Dalmau

1er trimestre 2013 17

HOMES I DONES

Des de temps ancestrals els homes i les dones han

conviscut duent a terme unes tasques diferenciades.

Els homes primitius s’encarregaven de la protecció

familiar i de la caça, mentre que les dones cuidaven

dels fills i de la llar. Ells consideraven que per les

seves característiques havien d’adoptar aquest rol,

però el pas del temps ha demostrat que això no és

així.

És cert que genèticament els homes i les dones som

diferents. Els homes són més forts, més visuals i di-

rectes. En canvi, les dones són més sensibles i més

racionals. Aquesta teoria està confirmada per diver-

sos científics que han demostrat que, a banda de les

nostres diferències corporals, el nostre cervell treba-

lla de manera diferenciada en ambdós casos. El pa-

per de la dona a través del temps ha estat de sotmis-

sió a la figura paterna i al marit. Aquesta era vincula-

da a la sensibilitat i a la família, entenent aquests

trets com a debilitat i feblesa. Ells, els homes, vincu-

laven aquestes característiques a la irracionalitat,

quan la realitat era una altra.

La història ha demostrat que les dones, que han fet

el paper d’home a la societat, tenien més capacitat i

coratge que alguns d’aquests. Per exemple, la reina

Cleòpatra va portar al punt més àlgid al seu país,

Egipte, o Santa Joana d’Arc que va lluitar a la guerra

i va aconseguir la victòria i l’alliberació de França.

Han hagut de passar molts anys perquè aquesta for-

ma de pensar fos modificada. Les dones s’han hagut

de rebel·lar i han posat a prova les seves capacitats.

Així ho han demostrat i ho han superat.

Hem de començar a ensenyar a les noves generaci-

ons aquesta igualtat entre homes i dones. Cap dels

dos gèneres és superior. Tots dos estan equiparats i

es complementen com el ying i el yang. Aquí rau la

riquesa humana.

Aquesta igualtat ha de ser substancial. Amb això no

vull dir que les petites diferències que s’han interiorit-

zat amb el pas del temps es canviïn. Per exemple,

els anuncis que vinculen a la dona amb un color o a una

moda no són dolents perquè no afecten a una característi-

ca essencial de la igualtat, sinó que s’ha dut a terme per

tradició.

En conclusió, els homes i les dones ,tot i que tenen trets

físics i psíquics diferenciats, es complementen en un ma-

teix nivell.

S’ha de fomentar el respecte mutu i la igualtat , sense mi-

rar qüestions minoritàries que no afecten al ser femení.

Mireia Ruiz

1er trimestre 2013 18

LA PAPALLONA

Apagar el despertador, girar-se cap a l’altre costat, sentir el contacte de la pell entre els llençols de fil i puntes fetes al coixí, escoltar caure la forta pluja relaxadament, sense cap presa, caure rendida als braços de Morfeu un

altre cop,... avui tinc festa. Passejar cap al meu lloc místic. El sol llueix amb força, grans basses i aigua regalimant

pels pendents, per les escales, són el testimoni de la forta pluja caiguda. Els ocellets estan re-volucionats, aprofiten aquesta sensació de re-novació, de netedat. Hi ha moltes papallones

voletejant. Algú va dir que si n’agafes una entre les mans i penses un desig, quan obris les

mans i la deixis anar volarà directament cap a ell.

Jugo amb les onades, hi ha mar de fons i costa preveure els seus moviments. Corro, corro, de

poc que m’atrapen. Sempre em roben algun somriure. He trobat una sabateta de mar de llu-

ents colors, porta bona sort. Asseguda al meu costat hi ha una enorme mos-ca d’ulls vermells i ales completament transpa-rents. S’acosta Sant Narcís i és temps de mos-

ques. He seguit les capbussades d’un jove cormorà.

És difícil encertar on apareixerà de nou, però és emocionant i divertit. De vegades apareixen

cruspint-se un peix. Bufa un vent de revoltura, les fulles seques del

terra volen en cercles, les gavines planegen esvarades tot cridant. El dia s’ha enfosquit. No

trigarà a caure un bon ruixat. A Cala Salguer dues estelades onegen amb força i orgull de

país, reclamen les llibertats perdudes aquests darrers temps. M’espavilo a arribar a casa per

posar-me a sopluig.

Babalú, 26 d’octubre de 2012

PS: Feia molt de temps que volia agafar una papallona i no ho aconse-guia. Dos dies després d’aquest es-crit ho vaig aconseguir. Era blanca, preciosa. La vaig sentir una bona estona volant entre les meves mans. Va ser màgic, vaig formular el meu desig i vaig aixecar les mans enlaire amb força i il·lusió, a l’alliberar-la va aixecar el vol mol alt, va volar direc-tament cap al meu desig. Estava tan contenta que només cridava i reia. En Junior venia amb mi i estava fli-pant al veure la meva reacció. I sa-beu una cosa? aquella mateixa nit es va complir una part del meu desig.

1er trimestre 2013 19

LA CAROL

Era el meu primer despertar a la Cala d’aquest

desembre. La Carol no hi era. Vaig preparar l’esmor-

zar i vaig sortir a posar pa a la barana. Un crit sobtat

de gavina des de la roca negra em va alertar. Era

ella, m’estava esperant i va venir volant cap a mi rà-

pida com una centella. Hem compartit molts mo-

ments juntes. Fins i tot, va tenir la delicadesa de ve-

nir a saludar a la Montse. Avui la Carol ha vingut

amb les seves amigues.

Cada dia és diferent, cada dia té una màgia espe-

cial. El vent de Garbí bufa fort, amb fúria, els hi difi-

culta el vol. Hi han ràfegues de 50 a 60 kilòmetres

per hora. No poden aterrar a la terrassa. Ho intenten

un cop i un altre però es desequilibren. El vent s’em-

porta el pa, el fa caure. Surto un cop i un altre a po-

sar-lo bé, però és impossible. Planegen per davant

de la terrassa, per davant meu.

Hi ha una mola de peix davant del queixal i el cel

ha quedat cobert de gavines. L’aire les desplaça

d’un costat a l’altre amb qüestió de segons. Baixen

a buscar el peix. Quin espectacle. El mar està molt

encrespat. Milers de crestes blanques en totes di-

reccions. Brama amb força, un so dolorós, enfuris-

mat.

El cel sembla pintat. De vegades penso que en

Dalí, en Van Gogh, en Leonardo Da Vinci, en Miquel

Àngel Buonarroti, en Delacroix, es barallen per fer

servir la seva paleta de colors, per deixar l’emprem-

ta en aquest paisatge. Un dia dominen els colors

pastels com avui, altres els més coloristes i agosa-

rats, els foscos, els clars. Cada dia un d’ells ens

dedica una de les seves obres mestres. Podem tro-

bar plasmats els diferents estils en aquests petit

tros de cel i de mar.

1er trimestre 2013 20

Avui els filòsofs com Plató, Sòcrates, Aristòtil,

Pitàgores, Homer, mostren els seus pensaments en

alguna Àgora. Avui el tema és molt tens. Acalora-

des discussions, enfrontaments dialèctics. Tots

defensen la seva postura, tots volen explicar els

seus raonaments, les seves conclusions. El guiri-

gall que es forma és remarcable. L’energia flueix

per l’univers i el seu reflex és aquest mar tan enfa-

dat i esvarat. Les gavines planegen i planegen sen-

se parar, com esperant una solució imminent a les

seves preguntes. Jo en sóc l’espectadora i em limi-

to a contemplar expectant. Intentant esbrinar el

missatge.

Ara em converteixo amb una gavina més, quin-

ze, vint, m’afegeixo al seu vol i la panxa em provoca

la mateixa sensació de vertigen que baixar el pen-

dent d’ una muntanya russa a tota velocitat. Movi-

ments sorprenentment ràpids, amunt, avall, a la

dreta, a l’esquerra, de cares, de costat, immòbils, a

la mercè dels corrents de l’aire, amb petits movi-

ments precisos per recuperar l’estabilitat i no sortir

propulsats cap el vuit, cap el no res. És molt divertit

i emocionant. De vegades dues d’elles es mosse-

guen, s’empaiten, un joc pueril i innocent. Un gau-

dir de la vida i del moment juntes, amb emoció,

amb placidesa. Quin gust, és brutal.

El vol em transporta en el temps a la música de

Neil Diamond del llibre Juan Salvador Gaviota de

Richard Bach. És la història d’una gavina que aprèn

a volar i a caminar per la vida, és una homilia a la

superació personal, tot un clàssic de la literatura

juvenil. A l’escola varem passar hores i hores escol-

tant en Neil Diamond i filosofant. És curiós, com ara

després de tant de temps, les gavines venen a com-

partir aquests moments amb mi. Ja he recorregut

un llarg camí, em sento plena i realitzada. És una

al·legoria de la vida. Suposo que estan amb mi per

dir-me que ho he aconseguit i ho estem celebrant

juntes. Ja estic preparada, ja puc volar sola. És in-

creïble.

Una vegada, un bon amic meu, va dir que només

feia falta una certa equació de l’ànima per trobar la

pau interior. Les matemàtiques mai han estat el meu

fort, però, finalment, he estat capaç de trobar la so-

lució correcta a aquesta complicada operació mate-

màtica. Finalment, ho he aconseguit.

Babalú, 14 desembre de 2012

1er trimestre 2013 21

1.131.700, balanç esfereïdor

Quan el 21 de desembre del 2011 l'actual president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va jurar el càrrec davant el rei, Espanya -nació de nacions- sobresortia en els mapes internaci-onals per una xifra grossa i esfereïdora: 4.833.700 treballadors a l'atur, persones i famíli-es sense feina. Un any després, l'augment és de dimensions gegantines: 5.965.400 persones a l'atur, famílies senceres amb tots els malde-caps i sofriments que tot això comporta. Els qui gaudeixen d'una feina segura i mai han estat a l'atur, no poden entendre la magnitud de la tra-gèdia. A jutjar per tot el que veiem, tampoc ho entén el govern central i centralista del 'Partido Popular'. Empaperar la península Ibèrica de decrets llei és una cosa, i l'altra viure i veure com a la teva família tothom roman a l'atur un mes rere l'altre, un any rere l'altre...i el vaixell sense rumb cada vegada més ple. Sempre a pitjor. Sempre esperant l'estiu. A quin altra terri-tori europeu succeeix una cosa així? Perquè, és clar, estem parlant d'un augment de 1.131.700 persones cap a l'atur en el període d'un any. D'una taxa d'un 21,5% quan Rajoy va iniciar el seu mandat -21-12-2011-, al 25,02% d'atur el desembre del 2012. I segueix en as-cens. No veuen que aquesta situació no pot continuar! Algú o alguns hauran de plegar. Cal un canvi immediat en el govern central. Si no se’n veuen amb cor, pleguin home! Deixin que siguin les nacions d'Espanya i unes veritables autonomies -amb la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis i amb totes les competèn-cies- fortes, competitives, amb superació i aglu-tinadores d’intel·ligència, esforç, treball i de les capacitats de la persona humana, que siguin generadores de la confiança cap a Espanya i el conjunt del que haurien de ser Estats federals. Relacions Exteriors i Defensa les úniques com-petències del govern central, així com Secretari-es de les més importants activitats econòmiques i socials del país, per ajudar no per imposar. El govern central del PP, amb poder absolut, haurà de comprendre i acceptar que l'Estat ha de ro-mandre al servei dels ciutadans i no els ciuta-dans al servei de l'Estat. Quan Catalunya, la nació catalana vol ser Estat, demana que vol ser Estat-Massachusetts, Califòrnia, Washington, Nebraska... ens donen milers de voltes- està demanant més responsa-bilitat, més feina, més competències i més auto-govern per avançar amb llibertat cap a un major progrés social i econòmic, la resposta del go-vern central és més intervencionisme i més in-vasió de competències. Ofegar encara més la nació catalana. Buidar de contingut i sense cap

aplicació l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Ho veiem cada dia en els enfrontaments constants de l'Administració central amb el Govern de la Generalitat. Una autèntica vergonya eu-ropea. Anar enrere com els crancs. Retornar al segle XX. Com és possible que es pugui fer això a Catalunya, que és la seu de l'indústria espanyola i un dels districtes industrials més im-portants d'Europa? Ho deien no fas pas gaire els del 'The Wall Street Journal': <<Espanya no es reformarà i s'ha de donar veu als cata-lans, que són víctimes d'espoli fiscal i de discriminació per part de Madrid>>. El periodista Raymond Zhong va estar contundent en el seu article al rotatiu nord-americà, i es va mostrar partidari del Govern de la Generalitat en relació al compliment dels objectius de dèficit exigits pel govern espa-nyol. Zhong també va responsabilitzar Rajoy d'ofegar les Co-munitats Autònomes, utilitzant-les per no realitzar les pròpies reformes. 'The Wall Street Journal' va criticar el model centra-lista espanyol: <<Els catalans coneixen de primera mà que a Espanya, tots els camins, inclosos els de llarga veloci-tat, passen per Madrid>>. I va passar revista a les inversions en infraestructures de l'Estat, que té <<més aeroports inter-nacionals i més quilòmetres d'autopistes que cap altre país a l'Europa continental>> i només és superat en trens d'alta velocitat per la Xina. Apunta el rotatiu nord-americà que <<els catalans tenen motius per a queixar-se. La reducció de les aportacions de l'Estat a les autonomies per sortir millor a la fotografia, una discriminació constant a les inversions i recursos que dedica a Catalunya, entre altres, que fan que el sentiment independentista català creixi cada cop més>>. Actualment és del 57%. El resultat? Catalunya és la seu de l’industria es-panyola i un dels districtes industrials més importants d'Euro-pa. Tanmateix, cada any des del 1986, un 8% del PIB del terri-tori català surt cap a l'Estat i no té retorn. La xifra de 16.000 milions d'euros procedents dels imposts dels ciutadans de Ca-talunya per ésser redistribuïda o passar per Madrid. Tant par-lar de transparència, per què no es fan públiques les balances fiscals?

Enric Figueras

1er trimestre 2013 22

PLATJA DE SANT ANTONI Sant Antoni és allargat, enmig d’uns turonets ressegueix la corba del mar que el fan agradable i net. A llevant, dóna la mà a Palamós, Platja d’Aro s’afegeix a ponent, al sud el mar blau poderós i al nord vigila Calonge amatent. A l’hivern trasteja mig adormit, a l’estiu es desperta un pèl esverat, puix la primavera l’ha decidit i la tardor l’ha esperonat. Entre estacions els vents l’alteren, el sacsegen, el fan pensar, quan uns se’n van, els altres entren. Llevant, llebeig i xaloc s’hi solen quedar. Vindran com cada any els temporals esborrant la platja sense miraments, ni que l’afermessin amb puntals l’estacarien en els seus fonaments. Sense platja Sant Antoni perd entitat, s’aprima més, sucumbeix al potent mar, ha d’esforçar-se de veritat i sortir-se’n airós de la realitat. I si es guanya en aquestes accions, mantindrà les preferències de visitants de tot el món i dels contorns per excel·lència. S’ha de cuidar, no hi ha altre remei. Guanyar al mar amb saviesa, posant-li obstacles amb seny, que les onades vagin de travessa. Vençudes les corrents, llevant i garbí, la sorra quedarà al seu lloc, la badia restarà quieta, relluint, els granets adormits com enlloc. Trepitjarem descalços l’arena neta i fina mullant-vos els peus al trencar l’onada,

arribant fins a Torre Valentina, humida la cara per la marinada. Podem continuar fins la caleta guardada per la penya relliscosa, és petita i és estreta enfront la roca dels musclos i la grossa, Hem deixat ja la badia i continuem per les cales, caminant entorn la riba amb gavines batent les ales. Una a una les anirem passant fins arribar a la fita, Platja d’Aro està esperant rebre la nostra visita.

Josep Falgueras i Ullastres 11.8.2011

1er trimestre 2013 23

BADAR

29.9.2012 La tarda s’esmuny a bon ritme. El sol s’acosta a amagar-se darrera les muntanyes de la serralada, la ca-

rena de Les Gavarres. Els núvols a la posta del rei dels astres, enrogeixen, potser de satisfacció quan s’allu-nya als abismes profunds o bé d’enyorança al constatar que els hi deixen la responsabilitat d’obrir-se camí enlairant-se o caure, precipitant-se i creant boires ran de terra. Aquestes opcions es decideixen segons d’on bufin els vents.

La muntanya agafa un color més intens, d’aquell verd fosc, que no té massa requesta, tal con fèiem algun

dibuix paisatgístic al col·legi. De lluny, és una taca gran darrera les edificacions, que vist de més a prop, just allà on acaben els camps de cultiu, els que cada temporada van perdent entitat al ser engolits pel bosc. L’herba primer, la vegetació salvatge després que amb el sòl flonjo agafa empenta i comencen a néixer plan-tes arbustives, les més qualificades es convertiran en arbres.

Al mig de la fosca muntanya es distingeix una clapa, no de bolets, sinó de colors indefinits; barreja de

blanc, vermell i marró que indica que correspon a una urbanització fora de la seva jurisdicció. S’ha apoderat d’una porció de bosc. Penseu que elles l’ocupen perquè ell, el bosc, ho fa al camp. Posats a formular justícia, els dos estan en fora de joc.

Des d’aquesta atalaia m’agradaria veure-hi algunes masies feinejant les seves terres mentre quatre va-

ques amb pas pausat roseguen l’herba del prat. Tampoc es veuen camps cultivats ni arbres fruiters.

Allargant la mirada, a tocar les teulades, ajuntant-s’hi una colla de pisos apilats, envaeixen la vista sense

recreació. Ciment i més ciment, obstruint la panoràmica marítima, avinguda d’embarcacions anant i tornant d’una singladura curta, rampinyant el vent favorable que amb l’ajuda de la vela blanca, sallarà milles sense repòs. Aquestes parets, pertanyen al camp urbà o inurbà, puix han pispat o urpat tant territori que l’han dei-xat estripat.

Acostant més la mirada s’observen tota mena d’objectes, estris casolans que no conviden a fer-ne men-

ció ni a parar-hi gens l’atenció. Per altre part és gratificant distingir, per una escletxa de llum, un bocí de jardí amb flors de diferents colors, una mica arrugades per la pluja que va caient, però lluïn els pètals amb el fons negre. Fa recordar el reg gradual sortint dels forats d’una regadora. A estones s’atura, com si la mesurés, dient: prou, després te’n posaré més, que encara te’n falta.

Escrutant el cel veig com es va tapant de núvols viatgers, allunyats, allargassats, de color cendrós pujat,

que ajuden a fosquejar el dia. Els ocells amb grans colles, una darrera l’altre, van a cercar el seu llit a les branques dels plàtans del passeig i albereda. Arriben dels seus hostals propers, que se l’han distribuït com ho feren ahir i l’anterior. Demà potser canviaran de ruta.

Va plovisquejant. Els rosers que ja han perdut les flors de color vermell intens i groc viu, es queden orfes

de fulles. Algunes van tornant-se groguenques i avui, aquelles gotes de més a l’esquena, les fan caure a plom. Han perdut la vida en el moment en que la nit reemplaça el dia cru. És la tardor que inicia el seu camí.

Josep Falgueras i Ullastres

1er trimestre 2013 24

Si mirem enrere i preguntem com ha estat aquest passat hivern meteorològic, segurament contestarem que ha

estat un hivern suau. Bé, suau per on som nosaltres…. Perquè si els preguntem als del Pirineu més occidental o pel

Pirineu francès, segurament la resposta serà ben diferent.

El desembre, primer mes de l’hivern meteorològic, va ser sec i suau amb una mitjana de 10.2º amb una màxima

de 18.4º el dia 23 i una mínima de -1º el dia 12 (i que va ser la més baixa fins a dos mesos després, a finals de fe-

brer). Va ploure molt poquet, només 4 mm en tot el mes. I poca cosa més a comentar de l’últim mes de l’any anteri-

or.

El gener va començar, si fa no fa, igual com va acabar l’any el desembre, amb altes pressions. Es va fer un mà-

xim de 1037 hPa provocant que l’aigua de mar estigués molt baixa i plana i es pogués observar les conegudes min-

ves de gener, causants d’una baixada d’uns 40 cm del nivell de la mar. Aquests anticiclons provoquen suavitat de

temperatures a la costa i en canvi, cap a Terra Ferma, boirades on molts dies no veuen ni el sol ni la temperatura

puja gaire més dels 0º o pocs positius.

A més vàrem tenir un episodi de tramuntana calenta, que va fer disparar les temperatures a la zona de l’Alt Em-

pordà, (aquí vam fer 22.7º de màxima el dia de Reis) amb mínimes més properes als 20º que no pas als 15. I en

canvi, a 300 quilòmetres de diferencia hi havia zones del Pirineu que tenien màximes negatives. O al Pla de Lleida,

pocs graus per sobre zero de màxima.

EL TEMPS A CASA NOSTRA

1er trimestre 2013 25

Però això es va acabar. Al voltant del 12-13 va entrar una massa d’aire força més fred que va portar neu a la zona

de Lo Port (ports de Tortosa Besseit) i al Pirineu . Un sol dia vam baixar dels 0º. Aquí una miqueta de pluja. I va aca-

bar amb una profunda pertorbació que ens va deixar uns “bonics” 981 hPa de pressió mínima el dia 19. Però de pluja

ben poca (12.1 mm recollits). En canvi pel Pirineu començaven a agafar gruix de neu. La mitjana de temperatures

anava baixant i, en aquells moments la teníem a 9.1º

I arribem al febrer on vam començar a recollir una miqueta d’aigua. 38.1 mm recollits i això sí, amb vent, força

vent. Amb tramuntanes fortes i fredes. A l’estació es va enregistrar un cop de vent de 94.6 qm/h el dia 3. La sensació

de fred era acusada. La mitjana de les temperatures va baixar encara més respecte dels passats desembre i gener i

es va situar als 8.5º C. I pel Pirineu anaven fent. De vegades les estacions d’esquí han de tancar per falta de neu.

Però les estacions Lleidatanes, Aragoneses i del cantó de França van rebre molta, moltíssima neu i no era gens es-

trany trobar gruixos propers (o superiors) als 5 metres de neu en aquelles zones. El diari Segre del 19 de febrer con-

cretava que a la zona de La Bonaigua s’havien produït les nevades més importants dels últims 50 anys. A la fotografia

que us mostrem, es “veu” la part superior del telecadires de l’estació francesa de Cauterets (a l’altre costat del Pirineu

aragonès), on a hores d’escriure aquestes línies tenien gairebé 6 metres de neu!!. Mentrestant, aquí ambient “suau”

amb màximes properes als 15º. Exceptuant el dia 24 on es va fer només 6.9º de màxima i la mínima anual, que va ser

de -3.4º . El dilluns 25 van caure 4 flocs. Però poca cosa.

I fins aquí el resum dels últims tres mesos, de l’hivern meteorològic. A veure com es comporta la primavera i si

plou una miqueta que sinó... encara haurem de patir a l’estiu.. .

Ah. La nova versió de www.calonge-meteoweb.com està totalment operativa. Va ser penjada amb el començament

de l’any. Falten traduccions a altres llengües (anglès i francès a poder ser, a part de la versió castellana) i temps i

alguna ajuda per a poder-ho fer. Però s’anirà fent. Fins a l’estiu!

Jordi Oriol Sitjas

1er trimestre 2013 26

Carnaval

El Carnestoltes és el nom habitual del Carna-

val a Catalunya i no se celebra en un dia fix del

mes perquè depèn del cicle de la lluna.

Ve just abans de la Quaresma, la Quaresma

comença set setmanes abans de les festa de

Pasqua i la Pasqua és el primer diumenge de

primavera amb lluna plena. El Carnestoltes dura

des de Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra,

que és quan comença la Quaresma.

Són set dies de gresca, rues, mascarades,

comparses, cercaviles i festes de disfresses. En

el segle XVI es van començar a generalitzar els

balls de màscares o de disfresses i en el segle

XVIII s’estengueren entre les classes populars

el ”ball de la patacada”, la “rua”, cavalcada de

disfresses i la cerimònia de l’enterrament de la

sardina.

El menjar d’aquests dies és la botifarra d’ou,

les coques de llardons i les truites de mongetes,

especialment el dia de Dijous Gras. El dimarts

següent, el Rei Carnestoltes, conegut també

com el Rei dels Poca-soltes, es posa malalt,

mor i se l’enterra el Dimecres de Cendra, en un

acte que rep el nom d’Enterrament de la Sardi-

na”. Aleshores arriba la seva declarada enemi-

ga: La Vella Quaresma.

L’any 1939, després de la Guerra Civil, es va

prohibir oficialment a l’Estat espanyol el carna-

val, i la celebració restà limitada a l’àmbit privat i

a l’ús de mascares o carotes portades exclusi-

vament per infants.

MÉS IMATGES DEL CARNAVAL DE CALONGE A LA CONTARPORTADA

1er trimestre 2013