14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
description
Transcript of 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
14.1. El canvi d’orientació de l’economia
L’economia espanyola
mostra
la necessitat d’un canvi de la política econòmica
dut a terme amb
el Pla d’Estabilització (1959)
pretén
-reduir l’intervencionisme estatal-afavorir liberalització comercial i financera
exigit pels
organismes internacionals
per tal de
concedir els crèdits que evitessin la suspensió de pagaments i la
continuació de les importacions
donat
mala conjuntura final ‘50: esgotament reserves, augment
inflació, desequilibri pressupostari
-estabilitzar l’economia: reduir la inflació i limitar el dèficit públic
-liberalitzar l’economia interior: eliminant organismes y reglamentació de preus
-liberalitzar l’economia exterior: afavorir l’entrada de capitals estrangers i de mercaderies i fixar un
tipus de canvi amb el dòlar
plans de desenvolupament econòmic i social (1964-75)
pretenen
impulsar el creixement mitjançant la programació del
sector públic i incentivant l’activitat privada
actuen
-accions estructurals: solucionar deficiències de la indústria
-pols de desenvolupament: reduir desequilibris regionals
a través de
acompanyat
14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75)
14.2. Els anys del creixement econòmic
La dècada dels 60
es caracteritza per
desenvolupament econòmic
es veu en
la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de l’OCDE
gràcies a
-bona marxa de l’economia europea-esforç de la societat espanyola
marcat per
-creixement sostingut-balança de pagaments relativament equilibrada
industrialització accelerada
-capital estranger-remeses dels immigrants
-ingressos per turisme
permet
degut
millora productivitat (baixos salaris, aplicació
de tecnologia i capital estranger)
permetbaixar preus, millorar les exp. i augmentar la demanda interior
sectors
-metal·lúrgic (automòbils, electrodomèstics, maquinària)-químic, energètic, siderúrgic, construcció naval i construcció
-tradicionals (vestuari, calçat, moble)
repartit
-enclavaments tradicionals (Biscaia, Astúries, Madrid, Barcelona i rodalia:
cinc comarques reunien el 70% català)
-nous (València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Huelva, Tarragona)
modernització agrària
-èxode rural-mecanització i adobs
-diversificació productiva
progrés sector terciari
-necessitats de la urbanització (transport i distribució, comunicacions)
-augment turisme-banca
-comerç internacional (augmenten imp [béns d’equip, productes energètics i matèries
primeres] i exp [productes acabats i agrícoles])
finançament exterior
limitacions
-dependència de la tecnologia i la inversió estrangeres
-distribució de riquesa força injusta (més imp. indirectes que directes)
-mancança d’infraestructures
a través
com són
degut
14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75)
14.3. Creixement demogràfic i canvi social
La dècada dels 60
es caracteritza per
desenvolupament econòmic
es veu en
la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de
l’OCDE
gràcies a
-bona marxa de l’economia europea-esforç de la societat
espanyola
marcat per
-creixement sostingut-balança de pagaments relativament equilibrada
- modernització del sector primari, amb mecanització i forta disminució de la població
activa (emigració)-importants inversions estrangeres, que permeten
el creixement de l’oferta de treball-emigració cap a Europa, que absorbeix el treball
emigrant
suposa
-plena ocupació-alça relativa dels ingressos
-augment del consum
-increment de les importacions-remeses dels immigrants
-ingressos per turismeporta a
modernització i institucionalització política del règim
marcada per
-consolidació de Carrero com a home fort i presència de polítics renovadors
-creixents discrepances entre “famílies” polítiques (falangistes i tecnòcrates)
-Llei Orgànica de l’Estat (referèndum, 1966: precisava les funcions dels òrgans estatals)-nomenament de Joan Carles com a Príncep
d’Espanya-enduriment de la repressió (TOP: 1963; sentències
de mort: 1963; estats d’excepció: 1969, 1970; consell de guerra: 1970; detencions, tortures, ...)
oposició social intensa i multiforme
transformacions socials profundes
provoquen
-moviment obrer, liderat per CCOO: hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret
de vaga i reivindicacions laborals-professors i estudiants: millora de les condicions
de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament
-moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que
erosiona els ajuntaments
-actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors-aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68
francès)-participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II)
-inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971)
destaca
marcada per
14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
14.4. Reformisme franquista i immobilisme i 14.5. Conflictivitat social i oposició política
L’evolució políticamostra
-ascensió Carrero Blanco com a home fort del règim
-reforçament dels tecnòcrates-marginació ‘famílies’ tradicionals
a fi de
promoure desenv.
econòmic
travessa
-Tribunal d’Ordre Públic (1963): delictes polítics a la jurisdicció civil
-Llei de Premsa (1966): supressió censura prèvia-Llei de llibertat religiosa (1967): igualtat de totes les religions i
llibertat de pràctica-Llei de representació familiar (1967): permet l’elecció dels
procuradors del terç familiar-Llei de convenis col·lectius (1958): permet negociar salaris i
condicions laborals i estableix jurats d’empresa i enllaços sindicals
-Llei de la Seguretat Social (1967): amplia cobertura social-Llei orgànica de l’Estat (1967): precisa funcions òrgans estatals
relacions internacionals:-rebuig de la CEE a l’ingrés espanyol (1962) i
acord preferencial (1970)-descolonització: Marroc (1956), Guinea (1968),
Ifni al Marroc (1969)
1969: nomenament de Joan Carles com a successor (segons la Llei de Successió)
enduriment de la política interna:-expulsió dels sectors tecnòcrates (cas Matesa i
contestació social)-aplicació de l’Estat d’excepció (1969, 1970); consell de
guerra (1970)-augmenten detencions, violència policial i condemnes
-enduriment sancions a premsa
fer renovació política sense tocar la manca
de llibertats
a través oposició social intensa i multiforme -moviment obrer, liderat per CCOO (nascut entre
1957-62): hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret de vaga i
reivindicacions laborals-professors i estudiants: millora de les condicions
de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament
-moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que
erosiona els ajuntaments
-actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors-aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68 francès) i renovació organitzativa del PSOE (1974: Suresnes)-participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II)
-inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971)
destaca
marcada per
troba
14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
14.6. La crisi de la dictadura
Els últims anys de Franco
auge de l’antifranquisme:-intensa conflictivitat social i política
-1971: Ass. de Catalunya-1974: Junta Democrática de España (iniciativa PCE)
-1975: Plataforma de Convergencia Democrática (PSOE i sectors demoratacristians i socialdemòcrates)
-1976: unió d’ambdues: Coordinación Democrática-intensificació de la violència política terrorista (ETA, FRAP,
GRAPO) i execucions (1974: Puig Antich)
ofereixen
crisi política:-l’assassinat de Carrero per un comando terrorista d’ETA
(20-XII-1973)-fractura entre immobilistes (continuïtat del règim i
repressió: búnquer) i oberturistes (creació d’associacions polítiques dintre del Movimiento)
-I-1974: nomenament d’Arias Navarro com a cap de govern (amb un marcat perfil d’ordre públic) i promeses de canvis
polítics (espíritu del 12 de febrero) que no s’arriben a concretar
mort del dictador:-malaltia de Franco (1974 i 1975)
-conflicte del Sàhara: Marxa Verda (1975: invasió pacífica del territori per Marroc);
14-XI: Acord de Madrid: abandonament a Marroc i Mauritània
-mort de Franco: 20-XI-1975