DDeemmàà ii ddiiuummeennggee aammbb EEll PPuunntt AAvvuuii

LLaa ppeell··llííccuullaa qquueerreellaattaa eell mmaallssoonndd’’EErriicc BBeerrttrraannFFÈÈNNIIXX 1111★★2233

1,20€Divendres, 5 d’abril del 2013. ANY XXXVIII. NÚM. 12788

Club del Subscriptor P6

164927/1066713®

CONFIANÇA · CiU pensa que al final hihaurà entesa amb els republicans ■ P4,5

ERC tensa l’acordAVÍS · Junqueras rebutja el pressupost toti que s’apugi el topall de dèficit a l’1,5%

www.catalunyavolviureenllibertat.cat

La nova pintura catalanaEl grup d’artistes convocats per El Punt Avui, fotografiats davant del MACBA ■ JOSEP LOSADA

El suplement Cultura reuneix els artistes emergents

Hisendarecaptarà el3% més perl’augmentde l’IRPF

P18

Economia

Caldràsaber tresllengüesper aprovarla carrera

P25

Societat

P10-14

Escletxa entre elspartits espanyolsi la Casa del ReiEl govern del PP sosté que no farà “res” perfrenar el deteriorament de la monarquia iel PSOE demana neutralitat a la corona

Europa - Món

Ada CastellsCatàstrofescatastròfi-ques

Arnau PuigL’instantdecisiu

MúsicaClapton,nou disc

Novel·laNou Fanteen català

12

17

PoesiaGarriga,premi Riba

14

NarrativaCarme Rie-ra recorda

13

S. Abrams“Tot estàper dir”

GironaMuseudel Cinema

24JO

SEP

LOSA

DA

Suplement setmanal Divendres, 5 d’abril del 2013

Pintar avuiLa pintura s’ha renovat. Els nous artistestenen molt de talent i una visió del mitjàpictòric com una actitud davant el món

0 5 . 0 4 . 2 0 1 3

6R

ep

ort

atg

e

Llarga vida a la pintura. I alspintors. Una nova generaciód’artistes amb molt de talenti energia ha reinventat elmitjà. El sistema de l’art elsdiscrimina, però ells creuenen el que fan. I van a totes

a pintura no ha mort. Més i tot: ha re-but una nova injecció de creativitatrenovada. La generació més jove d’ar-

tistes està pujant amb força i, malgrat totesles dificultats, estan començant a deixar pet-jada. Defensen una nova manera d’entendrela pintura. Contemporània, és clar. Creuenen una nova manera de pintar que no és uni-forme sinó plural, rica en mentalitats, acti-tuds, intencions i, inclús, contradiccions.

Nascuts als vuitanta, les noves fornades depintors s’han criat en un marc artístic multi-disciplinari. En les obres de molts d’ells, l’in-flux de l’art conceptual, la performance o lainstal·lació hi és present. Són hereus d’unatradició recent que han mamat i que han in-corporat a la seva pràctica pictòrica. Però notots encaixen en aquest perfil: hi ha una es-tirp de pintors militants que se senten cò-modes en el rol clàssic i defugen ingerènciesexternes. Uns i altres –que tot i les diferèn-

L

ELSNOUSARTISTES MARIA PALAU / JAUME VIDAL

La pintura més jovcies tenen idea de col·lectiu– creuen que lapintura és possible avui. Que té coses a dir.Coses vigents, compromeses amb els signesdels seus temps. Lluiten perquè la pinturano es consideri un mitjà d’expressió del pas-sat. O una cosa innòcua i avorrida. Cons-cients dels límits i dels patrons obsolets, vana totes per dinamitar-los i superar-los.

Talent visionari i energia desbordant,compatibles amb l’angoixa i els dubtes quepersegueixen tot artista, anuncien la refun-dació de la pintura en un país que viu des defa massa temps un estrany divorci amb elsseus pintors joves. El sistema de l’art els negael pas. Museus i centres d’art amb una visióunívoca de la creació emergent i convocatò-ries d’ajuts i concursos endogàmics els ex-clouen sistemàticament escudats en ideesdesfasades a l’entorn d’un presumpte ana-cronisme de la pintura. Un context adversque els arracona però, i això és important,no els fa aturar i els estimula a repensar al-tres fórmules per fer visible el seu treball.

Tots sense excepció comparteixen aquestsentiment de marginació que els infligeixenles institucions. “L’ambient és molt provin-cià i no ens dóna oportunitats”, engalta Da-niel Lumbreras, un dels 14 pintors que vanparticipar en una trobada que va organitzarel suplement Cultura per analitzar l’estat i laproblemàtica de la pintura emergent. “Elscentres públics han apostat per l’art concep-tual”, exclama Adrián Espinós. “Ni al Macba

ni en cap museu de Barcelona pots veure bo-na pintura contemporània. És preocupant”,afegeix Lumbreras. “Menystenen les formesd’art que utilitzen mitjans pictòrics com avehicle d’expressió sense cap raó teòrica. Es-tem segregats en les convocatòries, els juratsno van més enllà d’un criteri ideològic moltviciat”, considera Joan Martí Ortega. Un pa-norama depriment que troba un minse con-sol en les galeries, o millor dit en algunes ga-leries que fa poc han fet l’aposta per aquestespromeses. Flors que sovint no fan estiu: “Lesgaleries prefereixen els valors segurs”, apun-ta Lumbreras, qui, com tots els seus compa-nys, és conscient que a Barcelona el col·lec-cionisme és reduït. Mercedes Mangrané hoveu així: “En general, és un món molt des-proveït de sensibilitat.” “Vivim en una ciutaton no hi ha esperit de risc i regna el conser-vadorisme”, rebla el clau Víctor Jaenada.

Prejudicis sense fonamentsEn cap cas plantegen una guerra entre pin-tors i conceptuals; tot el contrari, saben béque tenen molt en comú i que, de fet, tot l’artestà infravalorat. Els joves pintors no reivin-diquen un lloc a part, sinó una convivènciasense reticències. La seva esperança és queles opcions artístiques coexisteixin, com enles grans ciutats del món amb forta pulsióartística. “Els prejudicis que hi ha aquí no te-nen fonaments interessants, es desacreditenper si mateixos”, considera Sergi Mesa.

Genis!PictoBcn(www.pictobcn.info) és unprojecte quedocumenta i difonla pinturacontemporània del’escenabarcelonina. Laweb és una minaper descobrirpintors virtuosos igenis queprometen fer elgran salt. L’arxiuel va iniciarl’artista JoanSaló, i ara elgestiona la tambéartista MercedesMangrané.

70 5 . 0 4 . 2 0 1 3

ve agafa el volMalgrat tot, eviten caure en discursos vic-

timismes. “Els límits no ens els hem de posarnosaltres. Si necessitem espais, doncs bus-quem-los!”, emfasitza Òscar Padilla. “Avuitenim un gran aliat: internet. Que, a més, ésmés efectiu que moltes galeries que no tenenni una web digna. No hem d’esperar que elsaltres facin les coses per nosaltres. No hemd’esperar que una institució exposi les nos-tres pintures, no ho fa i no ho farà. Ens hemde fabricar a nosaltres mateixos. I no hem deser pessimistes, hem d’insistir i perseverar”,proposa Guim Tió. La idea de persistir i en-ginyar-se espais propis els motiva: “És da-vant de les necessitats i l’inconformisme quesempre s’han generat contextos alternatius”,recorda Sergi Mesa. Yago Hortal ho expressaaixí: “Qui o quins de nosaltres tirarem enda-vant? Els que més s’hi obstinin. És un cor-rent que, quan hi entres, t’arrossega. I no totdepèn de nosaltres. A vegades només depènque algú t’assenyali i et digui ‘tu ets bo’.”

Són autocrítics. “Parlem de qualitat? Hiha bons artistes que fan un pas enrere quanels diuen que si pinten no seran moderns. I,en canvi, gent mediocre acaba pintant. Aixòens fa mal”, apunta Adrián Espinós. Merce-des Mangrané lamenta certs privilegis quefan confondre: “Sembla que la pintura ex-pandida estigui més legitimada.” I tots con-firmen que a la universitat el nivell d’exigèn-cia és alt, “la pressió és forta, la majoria no lasuporta i, al final, quedem quatre”, revela

Ariadna Mangrané. “A primer, tots tenenmoltes ganes de pintar; a tercer, ja estan es-gotats. Potser està bé que sigui així. Als vui-tanta, relliscàvem de la pintura que hi ha-via”, indica Òscar Padilla. En 30 anys, tot hacanviat molt. Tot no: el domini masculí en lapintura segueix sent “flagrant”, exclamenAriadna Mangrané i Alejandra Atarés.

Avui pintar, per a un jove, és anar a con-tracorrent. És ser el rar de la colla. Molts ar-tistes es debaten entre el desemparament i lasobreexcitació de la resistència. “És impos-

sible ser un bon artista si no ets reconegut.L’art és molt més que l’artista treballant solal seu taller. L’art l’ha de fer molta gent, nonomés l’artista”, afirma Narcís Díaz Pujol.Tot plegat un repte immens, potser impossi-ble per a la majoria d’ells, però el camí es facaminant. “El que ens ha de preocupar és feruna obra sòlida, una obra que es va fent ambels anys. Hem d’assumir la precarietat i serhàbils: hem d’explicar bé el que fem perquès’entengui que som contemporanis i que es-tem aquí”, sentencia Òscar Padilla. ❋

Als anys setanta, l’art conceptual vaaportar la idea com a material artístic finsal punt que es va creure que la matèriadesapareixeria com a expressió creativa.Es va vaticinar la mort de la pintura, peròels vuitanta ràpidament es vanencarregar de negar-ho amb una novamanera de tractar i pensar la tela. I és quel’art no és un suport o un altre. L’art éstraduir des de l’òptica personal del’artista el món en què es viu. I per aixòs’hi val tot. Fins i tot la pintura, que tambéva rebre el prejudici dels qui pensen quenomés és nou allò que no hem vist mai.

Però un quadre sempre pot ser nou. QuanPicasso retia homenatge a Velázquezamb la sèrie de Las Meninas, el quemostrava és de quina manera haviacanviat la mirada del pintor al segle XX.Els pinzells, més o menys, poden ser elsmateixos, el que fa diferent la pintura ésel moment que es viu. I aquesta colla dejoves pintors, com tants altres de la sevageneració, pinten imbuïts de les novestecnologies, de les accions, de lesperformances, de les idees. Al segle XXI,pintar no és una tècnica, és una manerade pensar i d’expressar el pensament.

Pintar no és una tècnica

Davant delMacba, d’esquerraa dreta, ÒscarPadilla, VíctorJaenada, MercedesMangrané, GuimTió, AlejandraAtarés, Sergi Mesa,Daniel Lumbreras,Narcís Díaz Pujol,Francesc RuizAbad, AdriánEspinós, YagoHortal, BertoMartínez Tello,Ariadna Mangrané iJoan Martí Ortega.JOSEP LOSADA

Re

po

rta

tge

Fuga de creativitat

es deficiències del context català em-penyen els artistes a fer les maletes ibuscar la seva bona estrella a fora.

Aquesta fuga de creativitat, que s’ha accen-tuat darrerament, empobreix culturalmentel país, però ara mateix sembla inevitable.

Alemanya és el destí preferit. La colònia decreadors catalans a Berlín és nombrosa. Ana-ïs Senli hi viu des de fa deu anys i ara, superatsels entrebancs, és quan més segura se sent dela decisió que va prendre. Allà ningú no l’ata-bala amb l’insolent “i tu per què pintes?”. “ABerlín em sento lliure. Per a mi, és un estímulpermanent.” Leipzig també té un magnetis-me especial per als artistes. “Els museus, lesgaleries i la universitat treballen en xarxa. Lagent jove troba sortides”, assenyala FrancescRuiz Abad, que també veu diferències en elsrols: “Aquí l’artista és vist com un bohemi, afora el consideren més seriosament.”

Daniel Rodríguez Castro va marxar a Lon-dres, després es va instal·lar a la Xina i, quanva voler tornar a casa, ho va veure magre pertreballar amb una certa estabilitat. A principid’any, es va establir a Dublín i nota bones vi-

L

La manca d’oportunitatstrenca les il·lusions de moltscreadors que, incompresos,acaben marxant a fora

ELSNOUSARTISTES

bracions. “És un tema d’imatge. Es tracta decrear una marca i, quant a l’art, a Barcelona lapintura queda fora. Ho tenim difícil des quecomencem a participar en premis: o ets moltestrany per als premis de pintura o ets anti-quat per als premis d’arts joves.”

No sempre marxen per sentiment de frus-tració, sinó per descobrir món. “Estic fent uncamí i he de tirar endavant”, diu Berto Martí-nez Tello, establert a Leipzig; això sí, cons-cient de les sucoses ajudes que reben els artis-tes joves alemanys fins que entren al circuitde l’art. Joan Bennàssar Cerdà és a Bolonya ifa plans per anar-se’n l’any que ve a Berlín. Laidea és no parar. “Ara estic en el moment deviatjar, de conèixer diversos ambients i altresmaneres de fer.” El camí és ple de boira, diu, iell sent que es troba en un moment moltcreatiu que ha d’aprofitar. O el cas de DavidBonet, que va arribar a São Paulo per amor iactualment, després d’alguna desil·lusió, tre-balla com a assistent d’un professor d’histò-ria de l’art a la universitat. Bonet no creu queel de la pintura sigui un problema local. “ASão Paulo la situació és idèntica a Barcelona”,assegura. “És evident que el lloc reservat per ala pintura són les galeries i les fires d’art. Niels museus, ni les biennals”, conclou.

Tant els que marxen com els que es quedensaben que el món de l’art és complex. Peròque tard o d’hora el talent s’imposa. I així hoexpressa Gorka Piñol: “Crec que no hi ha resque pugui aturar un bon projecte o idea.” ❋

“La pintura torna a tenir entitat,després d’uns anys reprimida. Avuis’estan fent coses que mai no s’havienfet”, diu Carlos Velilla, professor de lafacultat de Belles Arts de la Universitatde Barcelona, feliç d’un ressorgimentpictòric que anima a defensar: “Lapintura s’ha vulgaritzat considerant-laun mitjà de la gent que no pensa. Greuerror: la pintura, sense pensament, noés res.” Pep Montoya, també professorde Belles Arts, llueix el mateixentusiasme: “És una fornada depintors excel·lents. En un altrecontext, brillarien.” Montoya revelaque a la universitat ja se’ls avisa: “Elshi diem: «ull!, això és un territori dur». Iho accepten.” Josep Madaula,professor de la Massana, hi insisteix:“Senten una vocació a la qual no podenrenunciar. És una qüestió quasi denecessitat vital per sobre de modes itendències. Se senten desplaçats peròtenen clar el que han de fer.”

Una fornadaexcepcional depintors que ja noes reprimeixen

Anaïs Senli viu aBerlín. Daniel

Rodríguez Castro (asota), a Dublín. IJoan Bennàssar

Cerdà, a Bolonya

0 5 . 0 4 . 2 0 1 3

8R

ep

ort

atg

e

90 5 . 0 4 . 2 0 1 3

ELSNOUSARTISTES

Qui estigui esperant l’arribada d’un nou moviment pictòric hegemònic, s’està perdent lavarietat de maneres de pintar del moment actual. La creació contemporània és oberta ieclèctica en tots els seus sentits. Més que un tot s’hi val, preval un tot és possible

Passió pictòrica

Quina força té l’individu per defensar la se-va veu i el seu espai propi en una societat enquè les estructures d’organització, de signeideològic ben divers, controlen les seves ac-cions i les formes de pensament? A això in-tenta trobar-hi, no respostes definitives, si-nó els interrogants més inquietants, i tam-bé sarcàstics, el treball de Daniel RodríguezCastro (Sant Sebastià, 1984).

Explicar històriesMercedes Mangrané (Barcelona, 1988) ex-plica històries. Aquesta pulsió narrativa esdesplega en obres perfumades de misteri, ex-pectació i un incòmode silenci que semblaanunciar que alguna cosa ha de passar. El seutreball apel·la al poder de transformació de laimaginació i camufla la realitat en la fantasia.Mangrané també té un peu en l’audiovisual.

Allò substancial de les cosesÒscar Padilla (Barcelona, 1977) no pot sepa-rar la pràctica pictòrica de la teoria. Investi-gar els camins sense sortida de l’art contem-porani és una de les seves grans inquietuds.La seva pintura anhela captar allò substanciali autèntic de les coses, l’essència que resisteixles transformacions provocades pel temps, lallum o els estats d’ànim. Està compromèsamb la docència: és professor de la facultat deBelles Arts de la Universitat de Barcelona.

ÒSCAR PADILLA

VÍCTOR JAENADAIronia per combatreun cert pessimisme

Com un cavernícola

MERCEDES MANGRANÉ El sentit de la runa

L’home, sense veu ni espai propi

Víctor Jaenada (Barcelona, 1977) pinta persentir-se viu i útil. El domina el mateix ne-guit dels prehistòrics que untaven els mursde les cavernes. El seu treball, amb un perfilmultidisciplinari, s’adreça a un públic in-tel·ligent fart de clixés altius i d’actituds es-nobs que han allunyat l’art de la gent.

DANIEL RODRÍGUEZCASTRO

Va liderar una promoció de Belles Arts, totexercint el rol del pintor dels pintors. PeròNarcís Díaz Pujol (Figueres, 1986) té una vi-sió pessimista, molt perspicaç, de la capacitatde la pintura per influir en una societat em-patxada de marca i d’espectacle. Amb dosisd’ironia, ho invoca en la seva obra, que ara estroba en una fase de reflexió. Per trobar no-ves motivacions, està estudiant farmàcia.

NARCÍS DÍAZ PUJ0L

SERGI MESA

A partir del concepte d’utilitat en un mónque genera constantment materials de re-buig (i, sobretot, idees i maneres de pensarque pèrfidament es descarten), Sergi Mesa(Manresa, 1987) erigeix un discurs pictòricque rescata l’ànima de les coses que sobre-viuen als marges. El pinzell de Mesa dónanous sentits i nous usos a la vida oculta dela gran massa de runa contemporània. R

ep

ort

atg

e

0 5 . 0 4 . 2 0 1 3

10 ELSNOUSARTISTES

Oda a la diferènciaEl primer busseig artístic el va fer en el dis-seny. Daniel Lumbreras (Barcelona, 1978)és un pintoràs, però també té una faceta demúsic. La seva obra plàstica li exigeix unllarg i meticulós procés d’elaboració. Fac-tura una pintura obsessiva que es bregaamb gruixos hipnòtics. A partir de repeti-cions, exalta la diferència. No és de con-sum ràpid.

Retrat grotesc de la tirania delcànon de bellesaEn molts dels retrats que pinta GuimTió (Barcelona, 1987), als personatgesels manquen els ulls. Sembla ben béque algú els hi hagi saquejat l’ànima.L’espectador sent una estranya barrejade nerviosisme i de repulsió davantd’unes imatges que voregen la mons-truositat però que, al mateix temps,desperten una certa tendresa i moltacomprensió. Tió, que també és il·lus-trador, provoca una rebel·lió en lanostra mirada a través d’un projectepictòric que furga en la tirania del cà-non de bellesa i de la moda, uns pa-trons de perfecció estètica que gene-ren un profund desassossec en una so-cietat malalta d’aparences.

GUIM TIÓ

ARIADNA MANGRANÉ

Ariadna Mangrané (Sant Carles de la Ràpi-ta, 1986) pinta paisatges imbuïts de l’excita-ció de l’aventurer que s’enfronta a una natu-ra inexplorada. Mangrané ens proposa unviatge ple d’enigmes i proves que cal supe-rar, no pas amb l’objectiu d’arribar a cap fitasinó d’amarar-se de nou saber durant elllarg trajecte. El plaer de la descoberta d’allòdesconegut penetra d’embruix el seu treballplàstic, que es trena amb retalls fotogràfics.

El viatge com aaventura de saber

DANIEL LUMBRERAS

ADRIÁN ESPINÓS

Una mateixa pintura pot tenir més d’unaidentitat, inclús amb signes de caràcter an-tagònic. En l’obra d’Adrián Espinós (Ala-cant, 1985), aquest trastorn de personalitates manifesta obertament en les dues caresdel suport amb el qual treballa: el metacrilat.Espinós conjuga matèria i esperit en un tre-ball seriós i sobri –no pas fred, com aparen-ta– en què sobresurten les pugnes entre al-tres forces: les formes geomètriques i orgà-niques, l’abstracció i la figuració... El pes deldibuix és fonamental.

Associació entre lamatèria i l’esperit

YAGO HORTAL

Yago Hortal (Barcelona, 1983) ha estat la gran sensació d’aquesthivern a Consell de Cent, el carrer principal de les galeries –tan en-sopit els últims anys justament per l’absència de propostes joves–.Hortal hi ha aportat aire fresc amb una obra vitalista, descarada itenyida de colors sorprenents. Tot això i, a més, irradiada del mis-teri que sempre atresora la bona pintura. És un animal de la pintu-ra, coneix i entén la tradició i sap perfectament quins són els seusreferents. La seva missió és possible: trinxar les cotilles.

Un huracà salvatge de pintura

110 5 . 0 4 . 2 0 1 3

Re

po

rta

tge

FRANCESC RUIZ ABAD

Francesc Ruiz Abad (Palamós, 1990) s’estalvia haver d’establir je-rarquies entre la pintura i el dibuix. Ambdós tenen la mateixa im-portància en el seu projecte artístic i, de fet, una de les coses quemés el motiva per innovar i per avançar creativament és fixar unadimensió en què afloren assonàncies i dissonàncies entre la pinturai el dibuix. El seu treball, que es resisteix a etiquetar-se amb la vellanomenclatura de figuració i abstracció i respira un llenguatge moltpersonal, pivota al voltant d’un element estrany –un objecte inclas-sificable, un paisatge deformat o una persona amb trets desfigu-rats– que es distorsiona i embogeix amb un moviment frenètic idesconcertant. Ruiz dota les seves obres d’un intens dinamismeque sedueix l’atenció.

Dissecció de la raresa

ALEJANDRA ATARÉS

Paisatges de l’ànima

Reacció al consumcompulsiu d’imatges

GORKA PIÑOL

Hàbil conxorxa amb les matemàtiques

És massa lleuger etiquetar la pintura d’Alejandra Ata-rés (Saragossa, 1987) d’hiperrealista. Senzillament,perquè en la seva obra té molta més importància allòque no es veu –ocult o que s’insinua– que allò que s’im-posa amb una precisió gairebé fotogràfica. Atarés, pin-tora de cocció lenta que mima tot el procés de creació,ensenya i amaga en un hàbil joc creatiu que força l’es-pectador a submergir-se en un món de records en quèno sempre és fàcil implorar la imatge mental del rostred’algú que es va creuar en les noves vides. Delicada, ele-gant i d’una melangia corprenedora.

DAVID BONET

David Bonet (Barcelona, 1984) forja la sevaobra en un terreny movedís en què la vida ila mort es disputen un al·lucinant protago-nisme que s’encavalca amb el sentit de lapintura avui. Bonet fa una dissecció, reves-tida de tribut, de l’art del segle XX i el codi-fica en unes obres que xuclen conceptes dela psicologia i la religió.

Entre vida i mort

Visió delicada del record

Anaïs Senli (Barcelona, 1980) és la confident d’un paisatge desfer-mat que fon estats d’ànim i que ajuda a entendre els secrets delssentiments humans i la manera com l’home se situa al món. La se-va obra apel·la a la llavor de les coses i n’instiga el creixement. Quèés i què no és pintura ja no es regeix per l’ortodòxia. En el seu cas,sovint es manifesta en fotografies i instal·lacions.

ANAÏS SENLI

JOAN MARTÍ ORTEGA

La nostra relació amb l’espaiJoan Bennàssar Cerdà (Mallorca, 1991) no es considera pintor pe-rò necessita la pintura, com l’escultura, el dibuix i la fotografia, perexorcitzar la nostra manera de concebre i ocupar l’espai. Posa lafragilitat al servei d’una poètica fibrosa, tensa, poc complaent.

JOAN BENNÀSSAR CERDÀ

Joan Martí Ortega (Barcelona, 1983) practica una pin-tura expandida que tritura les convencions dels for-mats clàssics i troba la seva principal raó de ser en elmur. Més que pintura expandida, es pot dir que com-brega amb una pintura invasora que renuncia a teniruns límits. Les seves peces, d’aguda crítica, són una re-acció al consum compulsiu d’imatges que ha immunit-zat els nostres ulls, condemnats a la insensibilitat. Persubvertir aquesta manera apàtica de veure i de viure elmón, Ortega, que també té iniciativa de comissari, pla-gia les estratègies del disseny i de la publicitat, però lesperverteix impregnant-les d’una fondària conceptual,sovint amb sarcasme.

Tot atmosferaBerto Martínez Tello (Terrassa, 1986) téuna habilitat especial per adobar les sevespintures d’unes atmosferes embolcallado-res. La llum i la penombra comparteixenregne en el seu ideari pictòric. Té debilitatper l’experimentació i afronta l’art com unllarg camí d’aprenentatge. Ens deixa creureque encara és possible desafiar els mestres.

BERTO MARTÍNEZ TELLO

Quan l’art aconsegueix filtrar la complexitat deles coses, s’erigeix en un poderós focus de conei-xements. Sovint, reveladors. Aquesta és la màgiade l’obra de Gorka Piñol (Barcelona, 1987), queamb la complicitat de les matemàtiques vol dei-xar en evidència la suposada solidesa dels granssistemes de poder (ja siguin polítics, econòmics,culturals...), més vulnerables del que ens imagi-nem. Les pintures geomètriques de Piñol s’apro-pien del lema el menys és més, amb l’ús d’un nom-bre molt reduït de colors.