“L’ATLETISME II: RELLEUS, SALT D’ALÇADA I LLANÇAMENT DE DISC”

1. LES CURSES DE RELLEUS

Els relleus: 4x1OO i 4x4OO metresSón proves en les quals quatre atletes formen un equip per córrer, cadascun d'ells, 100 o 400 metres (segons la prova) passant-se l'un a l'altre el "testimoni", amb l'objectiu d'aconseguir, entre tots plegats fer la distància en el mínim temps possible. Guanya la prova l'equip en el qual el quart atleta arribar primer a la meta, sense infringir les regles existents.Les proves de relleus es practicaven ja a l'antiguitat i s'inspiraven en els relleus que feien els correus per tal de fer arribar els missatges el més aviat possible als seus destinataris. El "testimoni" que s'utilitza actualment ens recorda encara el tub que contenia els missatges.En aquestes proves els corredors que surten en primer lloc ho fan des dels tacs de sortida (exactament igual que els de les altres proves de velocitat). Els tres restants inicien la cursa drets i amb la possibilitat de fer una carrera d'impuls previ. A més de la velocitat és fonamental la pràctica dels atletes en el lliurament i recepció del "testimoni", donat que qualsevol dificultat en aquesta operació pot provocar la pèrdua d'uns segons molt importants. Si a algun corredor li cau el "testimoni" només podrà recollir-lo ell mateix, sempre dins del seu espai de cursa. Cal dur-lo sempre a la mà.

La transmissió del "testimoni"Es refereix a la manera o mecànica per canviar el testimoni d'un corredor a un altre, sempre amb la menor pèrdua possible de temps. Hi han dues tipus: el canvi per damunt i el canvi per baix.El corredor que rep el "testimoni" ho fa amb el palmell de la mà estirat, i li pot ser lliurat mitjançant un moviment d' amunt cap baix (lliurament per damunt), o per baix cap

amunt (lliurament per baix). La decisió d'utilitzar una modalitat o I' altra depèn de la facilitat o comoditat que resulti pels corredors implicats - qui el lliura i qui el rep.

El lliurament del "testimoni" cal fer-lo en un espai de 20 m. marcat dins de la pista, anomenat ZONA. A més, el corredor que ha de rebre disposa d'un altre espai, la PRE ZONA, que mesura 10 metres, dins el qual pot aprofitar per agafar velocitat abans de rebre el "testimoni".Quan es tracta de la prova de 4 x 100 m. tots els corredors d'un mateix equip han de córrer per un únic carrer (que prèviament se’ls indica). En la prova de 4 x 400 metres, només el primer corredor ha d'anar sempre pel seu carrer; el segon corredor podrà anar per la corda, recorregut més curt, a partir d'una indicació que hi ha després de la primera corba. A partir d'aquí tots els corredors fan recorregut lliure, anant amb compte de no destorbar a la resta dels equips a l'hora del canvi del "testimoni", la qual cosa podria suposar la desqualificació de tot l'equip,Per facilitar que tots els corredors facin la mateixa distància, a I 'inici de la cursa uns corredors surten més avançats que els altres, realitzant-se així l'anomenada COMPENSACIÓ (si no es fes així els corredors dels carrers exteriors haurien de córrer més distancia).Com podeu deduir, no és la velocitat dels corredors l'únic factor important d'aquestes proves, sinó també la coordinació entre ells durant el canvi del "testimoni"; és per això que cal repetir múltiples vegades aquesta acció, assolint un alt grau de compenetració entre els membres de l'equip.

2. SALT D’ALÇADA

GENERALITATSSaltar ha estat, des de sempre, un gest natural de l'home. Ho fem cada dia per jugar o per divertir-nos, i ho fem de forma intuïtiva i lliure. Però si tenim la intenció de competir en salt d'alçada, això ens obligarà a practicar una determinada tècnica, i d'aquesta forma podrem superar alçades més altes amb menys esforç.

El salt d'alçada és una de les proves atlètiques que més ha evolucionat en la seva tècnica, arribant a marques que fa pocs anys semblaven impossibles d'assolir. Aquesta evolució ha vingut donada pels mate¡als que componen el llistó a superar (abans eren de fusta o elements metàl·lics de tipus rígid, i actualment són de materials plàstics, molt més elàstics) la qual cosa provoca que encara que toqui lleugerament el llistó no caigui. D'altra banda ha estat la superfície de caiguda, que abans era terra apilada, i hores d'ara es fan servir comodíssims i segurs matalassos de gran amplada, que fan la caiguda un pur tràmit sense importància (això en les pistes reglamentàries).Es va començar saltant amb els dos peus junts i de cara al llistó, per passar ben aviat al salt "de tisora" en què es passa primer una cama i després I' altra. Aquest salt es feia en diversos estils, segons les característiques del saltador. Després van imposar-se els salts anomenats "de corró" (rodillo), amb tot el cos ajagut damunt del llisto. Primer va ser el "corró costal" i després el "corró ventral”, en el qual es passava per damunt del llistó amb la panxa paral·lela al mateix, fent una mena de gir al voltant del llistó.En els Jocs de Mèxic, I' any 1968, I' atleta nord-americà Dick Fosbury -que va aconseguir la medalla d'or- va imposar l'estil de salt que duia el seu nom, i que, hores d'ara, és el més utilitzat entre el atletes d'aquesta prova . En l'estil "Fosbury" l'atleta, després de la batuda, es queda d'esquena al llistó per tal de superar-lo. En el seu moment va ser tota una revolució tècnica, i gràcies al resultat obtingut es va difondre molt més ràpidament entre la resta de saltadors.Actualment, l'objectiu de la prova es centra en superar la major alçada possible, botant amb un únic peu. Per aconseguir-lo, cada saltador disposa de tres assajos per cada alçada. Cada atleta decideix quan vol començar a saltar i quines alçades intentarà. La darrera alçada superada serà la seva marca. Si dos saltadors empaten en la marca aconseguida, guanya qui la ha superat abans. Si persisteix la igualtat, tot dos restaran empatats a la classificació final (exaequo).Un salt serà considerat nul si:

el saltador fa caure el llistó durant la seva acció de salt (hi ha un jutge que marca la validesa final de l'assaig)

si la batuda es realitza per darrera del plànol vertical imaginari que marca el llistó

Descripció de la tècnica

Cursa, batuda, vol i caiguda són les fases que componen els salts en general, i aquesta prova enparticular. De la bona execució de les quatre, així com de la seva correcta coordinació, en depèn l’èxit del salt.

La cursa. Cada atleta ha de trobar la distància de cursa que més li convingui i que li permeti d'assolir una velocitat horitzontal (de carrera endavant o d'aproximació) suficient per convertir-la després en velocitat vertical (de pujada cap el llistó). En aquesta distància haurà de controlar les seves gambades, per tal d’arribar al punt marcat que batuda que a cadascú millor li vagi. Si es fa servir l’estil de corró, la cursa acostuma a ser més recta, i es realitza des del costat contrari al peu de batuda.

La batuda. És el moment clau del salt. És quan s’ha de convertir, de forma coordinada, la velocitat que t’ha donat la cursa d’aproximació en velocitat ascendent o vertical. En aquest moment el saltador realitza una gran força, per això cal enfortir els músculs de la zona abdominal. També és important aprendre a batre amb ambdues cames. En l’estil “de corró” el peu de batuda sempre és el més proper al llistó, en canvi, en l'estil "Fosbury" el peu de batuda és el més allunyat al llistó.

El vol. Aquesta fase inclou el franqueig del llistó què és l'objectiu bàsic de la prova. En aquesta tasca intervé tot el cos, de tal manera que ha de col·locar-se de forma adequada per tal de superar el llistó. A l’estil “de corró” el supera amb el cos casi paral·lel al llistó, girant aI voltant d’aquest, amb la panxa més propera al mateix. En l’estil “fosbury” primer

ha de passar el cap, després les espatlles, el tronc, els malucs i, finalment, les cames. El cos passa quasi perpendicular a la línia que marca el llistó.

La caiguda. En aquesta prova la fase final es redueix a caure al matalàs d’escuma; a l’actualitat no suposa cap dificultat tècnica, ni risc afegit, gràcies a les dimensions i seguretat que ofereixen.

Alguns exercicis de PràcticaEls exercicis proposats poden servir per practicar qualsevol dels estils esmentats.

- Pràctica de la fase de cursa, fent una breu cursa de només quatre o cinc gambades. Es pot anar varien el tipus cursa (recta o corba), per provar els dos estils.

- Fer una cursa breu i fer la batuda intentant tocar, amb la punta del peu, alguns objectes col·locats a una determinada alçada.

- Fer salts complerts, però amb pocs recolzaments de cursa (començar per tres, després quatre, etc.)

- Fer salts estàtics de tal manera que només es realitza un recolzament de cursa, la batuda i franqueig del llistó.

- Superar el llistó a una alçada més aviat baixa i situat d'esquena. Donar impuls amb dues cames i franquejar el llistó procurant aconseguir un bon bloqueig del cos. A mida que s'agafa confiança es pot anar pujant l'alçada del llistó.

3. LLANÇAMENT DE DISC

Aquesta prova ha estat perpetuada amb el famós Discòbol de Miró, antiga escultura de fama mundial, i que representa un llançador en la fase de

preparació d'aquesta disciplina. Era molt apreciada en els temps antics, donat que simbolitza una de les proves més antigues del calendari olímpic.Requereix d'una gran tècnica, per la complexitat dels moviments que demana. Això és degut al moviment de rotació que cal fer durant la fase d'impuls, i després un bloqueig final que desplaci la inèrcia guanyada, projectant el disc cap endavant, per assolir més velocitat¡ en el llançament i, com a conseqüència, més distància. Aquests moviments s'han de realitzar dins d'un cercle de 2,5 m de diàmetre, per la qual cosa l'atleta ha d'haver adquirit un notable equilibri i una perfecta coordinació de moviments.Les condicions físiques que exigeix el llançament de disc fan aconsellables que no es practiqui fins als 12 o 13 anys, encara que abans es poden realitzar jocs d'iniciació d'aquesta proves, amb elements o materials lleugers.El disc té forma de plat volador i un pes de 2 kg per als homes i d'un quilo per a les dones. El cercle de llançament està vorejat en la meitat posterior per una tanca protectora (la gàbia), per tal d'evitar que el disc llançat defectuosament posi en perill algun altre atleta que hi hagués a l'entorn de la zona de llançament.Cada llançador pot fer un mínim de tres assajos, i un màxim de sis, per reeixir la seva millor marca durant la competició. Es considera llançament nul:

a) si el disc cau fora de la zona de llançament (similar a la del llançament de pes)

b) si trepitges fora del cercle en el moment del llançament.

La tècnica de llançamentLa tècnica de llançament la dividirem en tres fases:

Fase de preparació. EI primer que cal saber és com s'ha d,agafar el disc. Aquest ha de descansar en l'última falange dels quatre dits majors i repenjar-se en l’interior del canell i en el polze estès. La separació entre dits serà la necessària per tal de mantenir ben subjecte el disc fins el moment del llançament. D'aquesta forma el disc no es caurà durant els moviments que es facin. EI llançador comença posant-se d'esquena a la zona de llançament, amb la punta del peu de la banda del braç que suporta el disc a l'alçada del taló de l’altre peu. El braç que té el disc es deixarà anar suaument cap avall i enrere alhora que les cames es flexionaran per guanyar la posició que millor permeti de fer el gir més ràpid i efectiu.

Desplaçament o girs. A partir de la posició anterior, hauràs de fer un gir i m¡g per quedar en la posició de llançament, havent assolit la màxima velocitat per a la sortida del disc. Mentre es facin els girs un dels dos peus s’haurà de mantenir en contacte amb la terra, i el disc sempre haurà d'anar un xic enrere del desplaçament del tronc, a fi de poder aprofitar al màxim el gir de malucs i espatlles en el moment just de bloquejar el moviment. Aquest bloqueig es produeix quan el peu contrari al braç que duu el disc s’avança un xic cap a la frontal del cercle tot frenant el gir. En definitiva es tracta d'aprofitar en la fase posterior la força centrífuga que provoquen els girs. Cal tenir present que en cap moment es pot sortir del cercle.

Fase final o llançament. A I' inici d'aquesta fase, el tronc i les espatlles estan col·locades enfront de la zona de llançament; el braç que sosté el disc avança i s’eleva fins assolir l'altura de les espatlles. Aquest és el moment en què el disc haurà assolit la seva màxima velocitat i sortirà girant cap endavant com si fos projectat per la punta del teu dit índex. És molt important anar augmentant la velocitat a mesura que es van fent tots els moviments i no frenar fins al final.

Alguns exercicis de pràctica Accions de llançament amb girs, utilitzant pilotes medicinals, piques o

pilotes lleugeres. Moviments de llançament, incidint en la velocitat dels girs. Llançaments de disc de poc pes sense gir. Realitzar llançaments de disc amb mig gir; després amb un gir complet.4. LLANÇAMENT DE PES

Es llança una bola de pes des de l’interior d’un àrea circular, cap a una àrea marcada.L’àrea circular té 2,14 metres de diàmetre.

El pes és una bola de metall llisa. Pels homes el pes és de 7,26 quilograms i per les dones 4 quilograms.

En la teva categoria el pes té 4 quilos per als nois i de 3 per a les noies.

Procediment

a) Només es pot utilitzar una mà.b) El pes es col·loca a sobre de l’espatlla i el llançament es realitza a prop de

la barbeta. c) No es pot baixar la mà per sota de la posició inicial i el llançament ha de

realitzar-se per sobre de l’alçada de les espatlles.

Es mesura el llançament des de la marca més propera del pes en el terreny, fins l’interior del cercle de llançament.El pes s’ha d’intentar llançar tan lluny com es pugui, per aconseguir-ho has de conèixer la tècnica:

- La subjecció: El pes no es subjecta amb el palmell de la mà, sinó que descansa en la base dels dits. Després és col.loca al costat del coll, just sota la mandíbula.

- Posició de partida: Has de col.locar-te dret a la vora del cercle, d’esquena a la direcció de llançament. Aguanta tot el pes del cos amb una cama, l’altra només toca a terra amb la punta del peu.

- Impuls: Es realitza mitjançant una estrebada cap enrere amb la cama lliure. Així has d’arribar al centre del cercle. Després, quan la cama de darrere toca a terra, realitza un impuls fort alhora que gires la cintura i finalment les espatlles.

- Llançament: Quan estiguis mirant endavant, ja pots llançar. Estira fort el braç endavant i , al final , dóna un impuls fort amb el canell i els dits.

- Final: Després de llançar, intenta mantenir l’equilibri per evitar sortir del cercle, ja que aleshores el llançament seria nul.