© 2015 Cristina Palomar

© 2015 Maria Favà Compta, pel pròleg

© José Sánchez Martínez (ABC ), per la fotografia de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edició Angle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a08036 Barcelona T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com angle@angleeditorial.com

Primera edició: febrer de 2015ISBN: 978-84-16139-35-4

DL B 3681-2015Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió

en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

AIXÒ ÉS UNA DONA!Retrat no autoritzat de Marta Ferrusola

Pròleg de Maria Favà Compta

Cristina Palomar

Taula

Pròleg. En defensa de l’ofici 11

Introducció. Una icona nacional 15

1. La Marta abans de Pujol 25

2. Els primers anys de casada 39

3. La família creix, i els problemes també 51

4. La Marta primera dama 63

5. El look de la Marta 77

6. La Marta i la família 85

7. La Marta i la religió 95

8. La Marta i la política 103

9. La Marta i els negocis 117

10. La Marta i l’esport 131

11. La Marta i la immigració 145

12. La Marta, expresidenta 161

Epíleg. La caiguda del mite 173

11

PRÒLEG

En defensa de l’ofici

Els periodistes són els millors biògrafs i si la biografia és «no autoritzada», encara ho fan millor. Seguint les pautes que els imposa el seu ofici, deixen al marge la pedanteria universitària i van al gra. No elucubren. Beuen de les fonts publicades i contrastades, pregunten als testimonis propers al personatge i quan han recollit totes les peces munten el trencaclosques. Ara en diríem un matxembrat, que es la composició que han de fer cada dia al diari abans de donar per enllestida una informació.

Els periodistes fugen del llenguatge retorçat. Escriuen sense relatius ni llargues frases subordinades d’aquelles que deixen sense alè. Com que davant tenen un públic ampli i heterogeni, han d’escriure clar i net, sense crosses retòri-ques. I el resultat és un relat llegidor, àgil i que té la mida justa per ser enllestit en una tarda de diumenge. Ep!, però també saben fer literatura quan es tracta d’un reportatge o del perfil d’un personatge i tot i adornar-ho, el que diuen va a missa perquè tenen el cul pelat de comprovar les da-des. Perquè és la feina que han de revalidar cada dia.

L’editorial que ha editat aquesta biografia devia desco-brir fa temps aquestes virtuts perquè en les seves lleixes

12

hi ha força autors periodistes. També saben que són molt productius, cobren poc, no tenen pretensions i són com-plidors amb els terminis, una altra de les condicions sine qua non de la feina diària. Hi ha en aquesta editorial altres periodistes que són autors d’excel·lents biografies com el Jordi Panyella, que va compartir amb la Cristina Palomar i amb mi les angúnies del diari Avui. No sé què tenia aquell diari, ara ja difunt, que va fer néixer bons biògrafs. Potser el règim stakhanovista que ens va imposar el director que més anys va comandar el diari; o treballaves bé o t’envia-ven a galeres.

Abans que comencés a escriure la primera línia de la bio-grafia de la senyora Marta Ferrusola ja sabia que la Cristina Palomar ho faria de primera. No tinc una bola de vidre. Però vaig treballar a la mateix taula que ella, davant per da-vant, i la vaig veure perseguint notícies fent de mosca vi-ronera. La veia com tancava amb ràbia el calaix de la taula quan alguna font informativa intentava esquiva-la. I com s’enfadava quan no aconseguia treure’n l’entrellat. Per la seva passió, que a vegades fa veure que no té i camufla sota una màscara de passotisme ful, un company ben intencio-nat la va batejar com el barrufet rondinaire. Segurament, ella s’assabenta ara i aquí d’aquest malnom que no ho és.

Conec la seva capacitat d’anàlisi, de buscar els antece-dents, de no conformar-se amb la primera versió. I molt menys si és la versió d’un polític. Abans he dit que els pe-riodistes acostumen a escriure correctament. En el cas de la Cristina, a més, escriu bé. Era la persona ideal per fer aquesta biografia entre altres raons perquè va treballar molts anys a la secció de política de l’Avui i coneix quasi totes les misèries del que ara en diuen la casta.

Anem per la senyora Ferrusola. He de confessar que jo,

13

com moltes de les dones de la meva generació, estava fasci-nada pel personatge. Per totes les coses que ja diu la Palo-mar en el seu relat. La Ferrusola era la mida justa d’un país centrat. Llàstima del monyo. I quan Josep Tarradellas va dir allò tan maliciós de «La Marta sí que val», els qui encara tenien algun dubte els van acabar d’esbandir. I va pujar als altars. La vaig entrevistar en diverses ocasions. Ella traduïa, en paraules populars, allò que és polític i per tant hermètic per a molta gent. Potser perquè venia del diari que venia, no es va mostrar mai distant ni reservada. Conservo d’ella una imatge que val més que mil paraules: és al menjador de casa seva, un menjador del carrer Mitre però sense pre-tensions i damunt la taula hi ha una estesa de fotografies en blanc i negre que són tota la seva vida. En un segon ter-me discret, un dels fills petits que va pentinat com un pat-ge, ens observa. I ella m’explica com era la seva vida com a dona de pres. Em va donar el títol de l’entrevista: «Dona de pres», parafrasejant la Teresa Pàmies. Tant en aquesta ocasió com en les posteriors em vaig limitar a transcriure el que m’explicava. I ho devia fer prou discretament perquè mai em van estirar les orelles. En una altra ocasió, un director va tenir la genial idea que anés a passejar amb el matrimoni i que féssim un vol amb les Golondrines del port. No va ser fàcil perquè Jordi Pujol estava molt incòmode. Devia tenir la sensació de perdre el temps. Sort que la Marta, amb la seva espontaneïtat, va fer més passador aquell mal encàrrec que a les redaccions en diem «un disc sol·licitat».

El retrat que fa la Palomar toca totes les tecles i no s’hi revenja. No es queda en la versió finals de segle de la Ben Plantada. En fa una lectura política que la majoria de pe-riodistes no vam saber o no vam poder fer. Quan era la primera dama, alguns mitjans la veneraven i altres la re-

14

butjaven de ple. Ara, quan ha caigut en desgràcia, l’han identificat com la mamma mafiosa com si el marit hagués viscut a la inòpia.

Per a la gent gran i senzilla que va començar a treballar als 14 anys a la fàbrica, la revelació del juliol de 2014 va ser un cop dur. No podem entendre que el líder nacional que es va passar tota la vida predicant ètica i austeritat amagués diners a Andorra, el país dels... No, no ho escric perquè no vull problemes amb el copríncep, que és amic meu.

A l’epíleg hi ha un personatge, una mestra jubilada i mi-litant de CDC, que se sent profundament decebuda arran de la revelació del secret andorrà. Aquest personatge em commou. Commourà els lectors. Molts som com aques-ta mestra. Ens agradaria que aquesta història fos només un malson. I despertar-nos demà en un país millor. Per una qüestió d’autoestima.

Però en fi, les coses són com són i no com les volem.Ja us dic ara que el relat us semblarà curt. En voldreu més.

Maria Favà Compta

15

INTRODUCCIÓ

Una icona nacional

«És millor que surti el geni, no convé guardar-s’ho»

Poques dones poden presumir d’haver manat tant i d’haver estat tan estimades i tan odiades alhora. Marta Ferrusola, fidel companya de viatge de Jordi Pujol durant cinquanta-vuit anys i columna vertebral d’una poderosa nissaga fa-miliar amb pretensions de dinastia hereditària ara en hores molt baixes, no ha deixat ningú indiferent. Els seus admi-radors incondicionals l’han vista sempre com una mena d’Evita a la catalana, perfecta en tots els papers de l’auca: esposa pacient, mare abnegada, empresària d’èxit, militant convençuda, companya lleial i valenta. Els seus detractors, en canvi, no han dubtat a criticar les seves conviccions re-ligioses tremendament conservadores, les seves declaracions políticament incorrectes fregant el racisme, els seus pocs es-crúpols a l’hora de fer negocis aprofitant-se del càrrec de primera dama durant vint-i-tres anys i escaig, i com a espo-sa del Molt Honorable deu anys més.

La polièdrica Marta Ferrusola és tot això i és encara més coses. A diferència d’altres dones de mandataris catalans que s’han mantingut sempre en un prudent segon pla i han

16

preferit prosperar discretament des de l’ombra, ella sempre ha brillat amb llum pròpia al costat del seu marit, i a vega-des obrint pas davant d’ell. En més d’una ocasió la Marta ha reconegut que la feina de primera dama no li ha resul-tat difícil d’exercir i que l’ha pogut compaginar amb la seva vida privada sense gaires problemes. I és cert. Ha parit i criat set criatures, ha hagut de cuidar un marit com si fos un fill més, ha fet d’empresària en un negoci de jardineria que li ha donat més maldecaps que diners i ha manat molt en un país que estava pràcticament per reconstruir després de dècades de repressió franquista.

S’ha escrit molt sobre Jordi Pujol i el seu llegat polític, del que ha significat el seu govern en la construcció de la Catalunya moderna i també del seu declivi moral ac-tual com a polític esquitxat pels nombrosos casos judicials oberts contra ell i la seva família. Tanmateix, Jordi Pujol no seria ningú ni hauria fet res del que ha fet, per bé i per mal, sense la seva impetuosa dona, encara que a vegades una frívola Marta hagi parlat de més i hagi opinat de coses sense saber-ne. De conviccions religioses fortes, fregant la intransigència, idees clares i un caràcter «tremendo», com reconeixerà moltes vegades el mateix Pujol, la presidenta de Catalunya ha estirat el carro quan les coses han vingut mal dades i ha tret tot el rèdit que ha pogut quan el vent ha bufat a favor, aprofitant l’omertà que el tàndem Pujol-Fer-rusola va construir al voltant de la seva gran família, que la va convertir en intocable fins a l’estiu del 2014.

La Marta i el Jordi han format sempre una estranya pare-lla. Ella, amb el seu famós monyo inalterable a base de laca i agulles, el seu collaret de perles i el seu vestit impecable. Ell, sempre despentinat i vestit com si s’acabés de llevar de fer la migdiada. Ella, comptant fins a l’últim cèntim i estal-

17

viant com una formigueta. Ell, sense un duro a la butxaca i vivint de prestat de la seva escorta, que pagava estoicament les coca-coles presidencials. Ella, tocant de peus a terra malgrat tirar-se sovint en parapent. Ell, amb el cap sempre als núvols, fugint d’obligacions familiars i incapaç d’encen-dre el foc de la cuina o de jugar amb els seus fills i néts. Malgrat tots els entrebancs i els malèvols comentaris sobre presumptes infidelitats de Pujol, el matrimoni presiden-cial ha resistit totes les embranzides, en part per les seves profundes conviccions cristianes i en part pels bons rèdits econòmics obtinguts de l’associació al llarg de tots aquests anys.

D’on ha rebut la Marta els millors elogis a les seves gestes com a primera dama ha estat, sobretot, de la societat cata-lana botiguera més carrinclona, conservadora en la moral i, en alguns casos, sense gaires escrúpols a l’hora de fer nego-cis. Sociològicament, aquest sector social transversal amant de l’ordre, la moral i les pessetes es va emmirallar en la Marta i la va convertir en icona nacional durant anys. Un dels que millor la va definir va ser l’expresident del Barça i empresari hoteler Joan Gaspart en un article publicat a La Vanguardia el 14 de maig de 1991: «Madre y esposa ejem-plar, eficaz empresaria, relevante militante de Convergència Democràtica de Catalunya, Marta Ferrusola es además la persona que más ha ayudado a Jordi Pujol a llegar a la pre-sidencia de la Generalitat. Sus desvelos y firmeza durante el periodo carcelario de Zaragoza, su sereno consejo a la hora crucial de decidir entre la actividad empresarial o la dedica-ción plena a la política, su equilibrio en las horas de triunfo y su apoyo en las horas críticas han hecho posible, en gran manera, que Cataluña tenga un presidente llamado Jordi Pujol. Si se afirma que detrás de todo gran hombre hay

18

siempre una gran mujer, en este caso creo más justo escribir que al lado de un gran hombre hay toda una mujer», afir-mava.

La Marta ha fet de tot, en aquesta vida, i s’ho ha pas-sat molt bé. Com dirà en moltes ocasions, «m’agrada viure, m’agrada fer coses i m’agrada riure», i això és el que ella ha fet sempre que ha pogut des de la seva privilegiada posi-ció de mà dreta del seu home. Amb Jordi Pujol ha fet unes quantes voltes al món i ha aprofitat els viatges per fer turis-me i negocis, ha conegut centenars de polítics i mandataris estrangers amb qui ha pogut practicar idiomes i ha posat i tret consellers més pel seu comportament moral i la seva obediència al règim pujolista que per la seva vàlua profes-sional. El periodista Joan Barril ho destacava l’any 1991: «La gent l’aplaudeix d’una manera diferent que al seu ma-rit, com si la Marta encarnés una línia més domèstica i pla-nera de la política. És la portaveu de la vida quotidiana. És en realitat la primera autoritat de Catalunya, perquè el po-der d’un país no es concreta als despatxos, sinó en la inti-mitat dels esmorzars casolans o a l’hora d’anar a dormir i repassar els fets del dia. De vegades el poder no és tant ma-nar com dir qui i com ha de manar», recordava.

Segons Barril, entre els molts mèrits de la Marta sobre-tot en destaca un: l’atracció que ha provocat sobre bona part de les dones catalanes d’una determinada generació i posició social. Durant molts anys, aquesta predisposició a dir el primer que li passava pel cap sense pensar en les con-seqüències polítiques de les seves paraules va fidelitzar un votant femení habitualment desmobilitzat i abstencionis-ta, i els beneficis electorals que en va obtenir, amb aquest posat de dona i mare, va provocar que Convergència mirés cap a una altra banda cada cop que la Marta deixava anar

19

un estirabot, sobretot quan parlava dels immigrants. «Pro-bablement en aquesta senyora hi ha més transparència que en tota la denominada classe política. És tal com diu que és, i és per això que bona part de les dones catalanes s’hi senten reflectides. No es pot dir que Marta Ferrusola sigui una figura política populista, sinó que forma part d’una de-terminada cultura popular i és l’exponent d’un determinat tipus de dona catalana. No ha de fer cap esforç per comu-nicar-se amb els votants i simpatitzants de Convergència, potser perquè ella no és cap producte del màrqueting polí-tic», explicava Barril, desaparegut prematurament el desem-bre passat.

El seu costum de crear polèmica amb declaracions polí-ticament incorrectes és llegendari. Elevada a autoritat mo-ral per molts periodistes simplement pel sol fet de ser la dona del president català, la Marta ha opinat de tot bastant lleugerament i sovint ha obligat el seu marit a corregir-la, matisar-la o desautoritzar-la, tot i que alguns sempre han sospitat que ho feia a contracor. No ha servit de gaire que Pujol hagi repetit sovint que una cosa era el que pensava la seva dona i una altra allò que feia el govern que ell diri-gia. Quan se li preguntava a la Marta sobre la sanitat públi-ca, ella responia que «funcionava molt bé» tot i sovintejar la sanitat privada. Quan li preguntaven per l’avortament, deia que «els éssers humans hem sigut creats per procrear», i quan algú agosarat insinuava un presumpte tracte de favor als seus fills pels seus negocis amb l’Administració catalana, ella els defensava com una lleona dient que «tot és men-tida».

Els seus comentaris despectius sobre la immigració i els presumptes efectes negatius que té sobre la identitat catala-na han estat memorables i han aixecat una gran polseguera

20

política pel seu contingut racista, fruit d’un essencialisme cultural excloent però, per sort, minoritari. Oblidant-se de la seva àvia aragonesa i també dels esforços del seu marit per integrar els nouvinguts, la Marta no ha tingut embuts a carregar, primer, contra la immigració pobra d’origen espa-nyol que va aterrar a Catalunya als anys cinquanta i seixan-ta, i que va provocar molts problemes als seus fills, que no podien jugar al carrer «perquè tots els nens parlaven caste-llà». Es va cobrir de glòria quan va criticar el president de la Generalitat José Montilla pel fet de dir-se José i no Josep i de parlar un català d’extraradi. Anys més tard, l’objectiu de les opinions incendiàries de la Marta serien els immigrants pobres de països extracomunitaris, a qui va acusar directa-ment de no voler-se integrar i de quedar-se totes les presta-cions socials.

Irònicament, ha estat la gran influència que la Marta ha tingut sobre el seu marit, decidint consellers i triant el delfí que havia de substituir el patriarca, la que ara li està pas-sant factura. La seva imatge, malmesa i desprestigiada arran de l’esclat de l’escàndol dels vuit milions d’euros presump-tament amagats a Andorra, ha anat a pitjor alimentada en bona part per un pujolisme sociològic masclista, que ha di-rigit els seus dards enverinats contra ella en un intent de salvar el marit de la crema. Els mateixos que havien assegu-rat durant anys, referint-se al tàndem Pujol-Ferrusola, que «al costat d’un gran home sempre hi ha una gran dona», no han dubtat ara a responsabilitzar la manaire Marta de tots els escàndols familiars, oblidant intencionadament que Jordi Pujol ha defensat sempre el dret dels seus fills i de la seva dona a fer negocis aprofitant-se del seu càrrec, i que durant els anys de l’oasi català la família presidencial feia i desfeia davant el silenci de molts estómacs agraïts, entre els

21

quals els de molts periodistes, que es van apuntar al carro del pujolisme per prosperar aprofitant l’escandalós sistema de portes giratòries entre política i periodisme establert pel poder convergent.

Precisament, el periodista José Martí Gómez ironitzava fa uns mesos sobre la demonització de la «deliciosa» Mar-ta i la seva sorprenent transformació, en qüestió de poc temps, en una pèrfida bruixa pels mateixos que fa uns anys la van entronitzar corejant el conegut crit de guerra conver-gent «Això és una dona!»: «La deliciosa Marta de hace vein-te años está envejeciendo irritable. Lleva mal el saber que le adjudican el papel de mala de la película. Solo así se explica que empleando el lenguaje que critica a TV3 haya manda-do a la mierda a un periodista. El acoso periodístico es mo-lesto e incluso diría que tontorrón, pero antes de enviar a la mierda al del micro o la alcachofa queda todo un mundo de empatía por recorrer», va escriure el 4 de setembre del 2014 al diari digital Catalunyaplural.cat.

Aquests últims mesos, abandonada per gairebé tothom tret dels amics incondicionals que justifiquen el seu oblit amb Hisenda, la Marta se les ha hagut de veure amb repor-ters que l’han perseguit pertot arreu i que li han fet treu-re el seu geni més temut i desagradable, amb vianants que l’han escridassat des del carrer o des del cotxe i que l’han acusada de lladre, tant a Barcelona com a Queralbs. La no-tícia que Hisenda li havia retornat 2.137 euros en la decla-ració de la renda del 2013 tampoc ha ajudat a calmar els ànims. La Marta ha hagut de fer el cor fort davant dels gags del programa de TV3 Polònia on un Jordi Pujol de pega sortia parant la taula per celebrar el sopar de Nadal a la sala d’un jutjat mentre l’Oriol s’enredava amb els llums nada-lencs, i del programa de la Sexta El intermedio, on la famí-

22

lia Pujol apareixia convertida en The Simpsons i el mediàtic Gran Wyoming presentava la paròdia dient: «Tienen cuatro dedos pero trincan como si fuesen diez.»

El reset social fet sobre la família més poderosa de Cata-lunya en pocs mesos ha arribat fins a l’últim racó del país. A Calafell, per exemple, gairebé cap membre del Bot Salva-vides vol recordar ara que la Marta és la padrina d’honor de la famosa barca de salvament que fa la volta sobre si matei-xa sense que mai s’enfonsi i de la qual el 5 de juliol de l’any passat van celebrar plegats el 25è aniversari, un dels últims actes públics protagonitzats per la senyora Ferrusola com a esposa del president català amb més solera i projecció inter-nacional abans que esclatés l’escàndol a finals de juliol del 2014.

La Marta, reconvertida a l’independentisme des de fa pocs anys després d’entendre que l’estratègia del peix al cove convergent ja no funciona, també va haver d’aguantar co-mentaris incòmodes mentre feia cua amb el seu marit com un català més a l’Institut Montserrat de Barcelona per votar a la consulta del 9-N. Aquell dia algú de la cua els va etzi-bar que els hauria de caure la cara de vergonya, i una ànima caritativa va demanar respecte en recordar tot el que la pa-rella presidencial havia fet pel país, obviant, això sí, el pro-fit personal que n’havien obtingut durant els anys que van governar Catalunya. Per sort, l’incident no va anar a més, però les marques del patiment han deixat marca: la Marta està molt encongida, malhumorada, molt prima i demacra-da, i camina amb dificultat. Els anys li han caigut de cop a sobre.

Els més pròxims a la família que s’han atrevit a parlar pú-blicament han assegurat que la Marta no acaba d’entendre el rebuig social que ha provocat el petit lapsus fiscal de més

23

de trenta anys i que acusa tothom de ser uns desagraïts i d’haver oblidat tot el que els seus han fet per Catalunya. Si hem de ser justos, probablement ells no hagin estat els únics patricis catalans que, creient-se intocables, han dut els estalvis a Andorra d’amagat, perquè l’evasió fiscal sem-bla un esport practicat des de fa anys per les grans fortunes, molt més interessades a fer diners que a pagar impostos. Com també sembla un esport nacional treballar de comis-sionista aprofitant les influències i els contactes. És el cas, presumptament, d’alguns dels fills de la parella investigats, i també de dos dels homes que més moments de glòria han compartit amb la Marta i el seu marit: Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. L’exsecretari de la Presidència i l’excon-seller d’Economia, acusats de suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capitals en el cas Pretòria, no han acabat d’en-tendre mai que a la presó el llit se l’ha de fer un mateix i que als àpats no se serveix vi.

Avui, la família de l’exmolt honorable sembla tenir la pesta, tot i que des de Convergència, esquitxada pel cas Palau i amb la seu nacional embargada, i també des de la Generalitat no es deixa de recordar que s’ha de respectar la presumpció d’innocència de tots els imputats i que l’as-sumpte és un «afer privat». La sospita de maquinació po-lítica també plana sobre el descens dels Pujol-Ferrusola als inferns. Els periodistes Félix Martínez i Jordi Oliveres van assegurar fa uns mesos en una entrevista al diari digital Ca-talunyaplural.cat que «el PP ho sabia tot del cas Pujol des del 2010», i que si el cas ha sortit ara a la llum i no ho ha fet abans és perquè «en volia treure un rendiment mediàtic» aprofitant el creixent suport ciutadà al procés sobiranista com a resposta a la involució democràtica del govern Rajoy.

Ningú ho dubta, perquè les casualitats no existeixen, i