Post on 10-Oct-2018
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
1
Sumari I. Introducció: el saber filosòfic II. Filosofia antiga (-VII/III) 1. Els presocràtics 2. Els sofistes I Sòcrates 3. Plató 4. Aristòtil 7. L’Hel·lenisme i Roma
I. Introducció: el saber filosòfic1 1. La filosofia i el diàleg. Reflexió personal i diàleg amb altres: el present i el passat.
- la filosofia és reflexió, és admiració (en sentit positiu i negatiu:
l'angoixa intel·lectual: la necessitat de comprendre, d’explicar) i és
reflexió crítica (la diferencia amb la religió i el pensament mític).
- els temes:
1) la pròpia existència i la dels altres. La recerca del sentit.
2) Les ciències formals, positives i naturals.
3) la teologia i la religió.
4) la dimensió estètica, ètica i política de la condició humana
Les disciplines
1 Valors: - La diversitat de cultures i de filosofies / El valor relatiu de les propostes filosòfiques / Filosofia i diversitat. Preguntes: Quin valor hi trobem al mite com a explicació? / És convenient eliminar el mites? / És superior
la filosofia occidental …? / Quina utilitat té la filosofia? / Quina és l'essència de l'ésser humà? és immortal? / Com hauria d'ésser la societat? / Quines les relacions entre individu i societat, com la seva educació? Recursos: - Mapa mediterrani oriental / El mite de la creació de l'arxipèlag del Japó / Relat cosmogònic dels tàrtars de l'Altai. / Mite cosmològic de l'India Vèdica.(I. de Puig i J. de Puig. "Història de la filosofia"; ed. Barcanova.) / Els resums d'Homer i Hesíode a la Bompiani
Origen:jc 1 09/10/2006
Lectures: Cartago de Flauvert
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
2
*Metafísica/Ontologia. Teoria del coneixement
(Gnoseologia/Epistemologia). Antropologia filosòfica. Psicologia
racional. Estètica. Ètica. Filosofia política. Filosofia de la cultura.
2. La filosofia i Occident (Europa). Les altres filosofies. - els orígens remots de la consciència individual.
- la filosofia entesa com a racionalisme intel·lectualista:
EXEMPLE: la veritat és o ens la troba una idea, que a més és una
paraula i per ser la veritat, és Universal i per tant abstracte.
3. Per què a Grècia. Del mite al logos (arbitrarietat vs necessitat). 1. El patrimoni cultural: La narrativa oral i escrita de la mitologia grega.
Homer (-VIII?) (La Ilíada: el setge de Troia; i l'Odissea: el retorn
d'Ulisses a Ítaca on l'esperen Penèlope i Tèlemac); i Hesíode (Beòcia,
-VIII?): Treballs i dies: valoració positiva del treball humà i crítica del
poder despòtic; i Teogonia1 : la gènesi del món i de la supremacia de
Zeus.
2. Descentralització del poder polític. Les aliances com a factor de
dinamització socio-cultural.
3. Descentralització del coneixement (religió). La relativa llibertat de
crítica. La inexistència d'una única religió organitzada. La cohesió
cultural entorn a la narrativa mítica amb diferents i diverses
expressions locals2.
4. L’aparició de les ciutat (polis) com a nova referència en el model
d’organització socio-polític. Major complexitat social i econòmica. El
principal valor econòmic segueix sent la propietat rural però no
impedeix l’emergència d’una notable activitat comercial. El sistema
1 Teogonia: Teologia pagana que tracta sobre la descendència dels déus Teosofia: saber de Déu sense necessitat de la revelació.
Origen:jc 2 09/10/2006
2 Sobre el tema religiós i el de la història originària de Grècia són sugerents per ben escrits i amens els capítols 2 i 3 de l'obra de Robert Graves, El Vellocino de oro (EDAHASA, narrativas). Igualment interessen els mapes sobre la península grega del final de l'obra.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
3
productiu basat en l’esclavitud allibera del treball i permet l’oci de la
ciutadania.
5. la situació geogràfica: la Grècia asiàtica (Jònia) i europea (península
grega, la Magna Grècia).
-
4. Etapes de la filosofia occidental 1. Filosofia antiga. (-VII/III).
2. Filosofia medieval (IV – XIV)
3. Filosofia moderna (XV – XVIII).
4. Filosofia Contemporània (XIX – XXI)
Origen:jc 3 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
4
II. Filosofia antiga. (-VII/III)
Sumari II. Filosofia antiga (-VII/III) 1. Els presocràtics 1.1 Els Naturalistes 1.2 Els matemàtics 1.3 Els Metafísics 1.4 Els materialistes
NATURALISTES/JÒNICS: Physis i arjé
METAFÍSICS PLURALISTES /MATERIALISTES/ATOMISTES
Tales: aigua Pitàgores/Pitagòrics: nombre/orfisme
Leucip: àtoms
Anaximandre: Apeiron Parmènides: opinió/saber; sentits/raó; aparença/realitat; no-ésser/ ésser
Demòcrit: àtoms
Anaximenes: Aire Heràclit: devenir/dialèctica/lluita
Empedòcles: 4 elements+amor/odi
Anaxàgores: Homeomeries/Nous
1 Els presocràtics(-VII/–V)1: Tales(-624/-546), Anaximandre(-585/-524), Anaxímenes(-570/-526). *Pitàgores (-580/-500). *Heràclit d'Efes (Jònia) (-546/-480). Parmènides d’Elea (-540/-470) * Zenó d’Elea; *Empedòcles d’Agrigent (-490/-430) *Anaxagores (-500/-428). (-484/-421).Leucip d’Abdera (-V) i Demòcrit d’Abdera, Tràcia (-460/-370) 1.1 Els naturalistes: Tales(-630/-546), Anaximandre(-610/-547), Anaxímenes(-585/-524).
1 Valors: - La diversitat de filosofies / El valor relatiu de les propostes filosòfiques. Preguntes: - Allò que coneixem pels sentits, quin grau de veritat-realitat poseeix? / Quina és l'essència de les coses? Hi ha realitats de primer i segon ordre i quines són? / Quin és el camí de coneixement adequat i quin no / Identifiqueu els pressupostos de cadascun dels filòsofs / Observació, lògica, mite. Lectures: - El poema de Parmènides / Aforismes d'Heràclit (I. de Puig i J. de Puig. "Història de la filosofia"; ed. Barcanova.) Objectius:
Origen:jc 4 09/10/2006
- Conèixer el naixement de la filosofia com el pas de la interpretació mítica a la filosòfica / Comprendre la interrelació entre filosofia i societat / Conèixer el context socio-cultural de l'època i els antecedents filosòfics / Identificar la relació entre observació i coherència lògica de les diferents interpretacions filosòfiques.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
5
Physis, déus, filosofia i ciència: entre el mite i el logos.
Comparteixen tres caracte´ristiques:
1. Són considerats els iniciadors de la Filosofia
2. Són originaris de la mateixa regió: Jònia
3. La seva investigació és centra en la natura física on cerquen el
principi originari i explicatiu dels canvis: Physis i Arjé
- mite i no mite: la recerca del principi (en tant que principi originari,
principi transcendent i amb propietats divines) i la recerca d'un principi
natural o ideal.
:physis: La realitat és naturalesa, en ella s’hi troba el poder universal
de producció espontània de vida”.
No hi ha concepció creacionista! La realitat és eterna.
-el principi natural (arkhé (arjé)): 1. font i principi de totes les coses, 2.
estadi terminal de totes les coses. 3. allò que no canvia, allò que és
permanent.
- el principi natural: la physis.
*Tales (-630/-546) - Predicció eclipsi el –585.
- L'aigua. Gràcies al principi físic (physis) hi ha la vida (psykhé). De
les observacions infereix l’existència d’una força interna que dóna vida
(ànima) a les coses9: teoria Hilozoista
*Anaximandre (-610/-547) Més abstracte, més universal: el primer principi és allò indeterminat:
to àpeiron. L'estat indefinit de la matèria. Des de l'apeiron (natura
indeterminada) es genera per condensació i dilatació (escissió,
interacció de contraris gràcies al moviment etern): oponents de l'unitat
de contraris: foc - calor … el sol, la lluna i els estels / fred- humitat …
l'aire;
La physis està compromesa en una permanent lluita per la
immortalitat i la indestructibilitat): l'aigua es rebutjada cap als abismes
Origen:jc 5 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
6
(mar). La terra és cilíndrica i s’aguanta en l'equilibri de les forces que
pugnen en el seu si. La vida és el resultat de l'acció combinada entre
l'element humit i el calor.
*Anaxímenes (-585/-524). - El principi és l'aire (dinàmic, en moviment perenne) en llur moviment
origen de les condensacions : aigua, terra; i dilatacions: aire, foc.
1.2. Els matemàtics: Pitágorics. *Pitàgores (-580/-497). Fundador d'ordre religiosa mistèrica. Influències de la religió òrfica:
purificació de l'ànima pel coneixement i moral severa; i alliberament
del cos; reencarnació i expiació de culpa originària fins aconseguir la
puresa divina (la saviesa).
- El punt de partida és la descoberta de l'harmonia, la regularitat i la
bellesa còsmica que s’explica racionalment per la llei i proporció
geomètrico-matemàtica.
- El primer principi: el nombre (plenament real en ser l’essència de la
realitat).
- Tot prové de l'U. Els parells són indeterminats, femenins i
rectangulars; els senars: determinats, masculins i quadrats. El 10, el
número sagrat i perfecte. La correspondència entre matèria i figura
geomètrica: terra: cub, foc" piràmide; aire: octàedre; aigua: icosàedre.
La realitat és kosmos quan està ordenat pel nombre.
1.3 La metafísica: Aparença i realitat. Heràclit d'Efes i l'escola eleàtica (Parmènides i
Zenó).
* Heràclit d'Efes (Jònia) (-544/-483). Sacerdot dels cultes a Demèter (originaris de l'Àtica).
Origen:jc 6 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
7
El moviment universal (panta rei) és el moviment d'una lluita interna
que suposa l'eterna unitat (lluita) de contraris: res és sense el seu
contrari: vida/mort; esclau/lliure; pujada/baixada; somni/vigília, el dia i
la nit; les aigües que flueixen i el riu. El moviment del sol i els seus
límits. La permanència imposa límits al canvi però no atura el
moviment i el canvi. La dialèctica permanència (límit) i el
canvi/moviment.
El logos és la facultat per descobrir la unitat de l'oposició universal i descobreix que la dita unitat es manifesta amagant-se. La vida
amaga la mort i a l'inrevés. Les coses amaguen la seva complexa
unitat. El logos desvela aquesta complexitat d'una realitat de contraris.
El foc és el símbol de lo real: el canvi constant i la permanència.
* Parmènides d’Elea (-540/-470) - Deixeble de pitagòric.
- Dos camins: la veritat, i l'error o l'opinió.
- La perspectiva lògica: sobre l'ésser: "l'ésser és i no pot ser que no
sigui" o "l'ésser és i el no-ésser no-és".
- L'ésser s'oculta en la manifestació de cada ésser; però l'ésser només
es capta en la dimensió del logos, del pensament. Pensament i ésser
es responen i corresponen. Pensar és ésser.
- La diferència entre ens (fenomen) i ésser és evident: canvi i
permanència. Oblidar això ens fa caure en l'error i en l'opinió.
- L'ésser és indivisible, idèntic, enter, immòbil, igual, esfèric.
- Decisiva la seva influència sobre la metafísica posterior: període
clàssic.
* Zenó d’Elea (-490/-430). L'argument de Zenó. Dur fins l'extrem les tesis de Parmènides. La
tortuga i Aquil·les: només pot ser indivisible el no-res (allò que no és
continu).
* Empedòcles d’Agrigent (-490/-430).
Origen:jc 7 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
8
Pluralista.
Físic, místic, seguidor de les doctrines òrfiques. Obres: Les
purificacions i Sobre la natura. Defensor de la doctrina dels quatre elements aquests eren entesos en una indivisible unitat. En ella
resideix l'autèntica harmonia de l'ésser. Els quatre elements són arrels
primàries, l'essència de les que ens són representades mitjançant
magnituds i les podem observar amb els sentits. La dinàmica que
prenen els quatre elements ve impulsada per dos sentiments (!):
l'amor (filia) i la discòrdia (neikos). El cosmos és el sis = 4 (el quatre
elements) + dos (sentiments). Té una visió pessimista de la realitat
sotmesa a la guerra entre amor i odi. I la història és dolorosa. Tot i
així, l'home és pot preparar per a la saviesa i l'home virtuós la triarà
amb tot el que això implica per a la seva vida: una vida ascètica.
* Anaxagores (-500/-428). Pluralista.
Obres: Sobre la natura. Mestre de Pericles (-492/-429). Astrònom;
expulsat d'Atenes acusat d'impietat. Du les tesis d’Empedòcles fins a
les darreres conseqüències. La realitat en tota la seva diversitat
només pot ser explicada que en la diversitat de fonts i principis.
Aquests són l'origen etern i immutable de les coses. Segons ell
aquests principis actuen de sements o germinadors de la realitat en
totes la seva varietat: n'hi diu Homeomeries. Infinits elements que
d'una combinació desordenada i atzarosa passen a ser ordenades per
una intel·ligència superior (nous). Gràcies a l'acció d'aquesta
intel·ligència esdevenen les coses del món, a partir de la particular
combinació d'homeomeries. El predomini d'unes homeomeries sobre
les altres confereixen caràcter a cada cosa. El canvi no és altre cosa
que una nova disposició en la combinació de les homeomeries.
L'aportació essencial d'Anaxàgores fou el nous: realitat infinita,
separada, subtil, pura, idèntica, intel·ligent i sàvia.
Origen:jc 8 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
9
4. Les teories atomistes. Una mirada materialista. * Leucip d’Abdera (-V) i Demòcrit d’Abdera, Tràcia (-460/-370). Les coses i llur desaparició és el resultat de l'agrupació i disgregació
dels àtoms que els constitueixen. Els àtoms, indivisibles, invisibles
inengendrables, indestructibles partícules són ésser qualitativament
iguals pel que fa a la qualitat d'éssers - encara que diferents en
grandària i figura. En aquest cas l’agrupació i disgregació es produeix
de manera atzarosa a partir del moviment d'aquestes petites
partícules donen lloc a infinites realitats i móns en un procés cíclic i
etern de generació i destrucció. I això es dóna al marge de qualsevol
divinitat.
Tot el que tenia que passar ja ha passat: raó, intel.lectualització … és
només el principi.
Origen:jc 9 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
10
2. Els Sofistes i Sòcrates. El període antropològic1
Sumari II. Filosofia antiga (-VII/III) 2. Els sofistes i Sòcrates 2.1 L’evolució de la societat grega 2.2 Els sofistes com a ensenyants 2.3 Physis i Nomos 2.4 Alguns sofistes: Protàgores i Gòrgies 2.5 Sòcrates 2.6 Biografia i significació històrica 2.7 La ciencia de la moral i el mètode 2.8 Els deixebles: Cínics, Cirenaics i Escola de Megara
2.1. L'evolució de la societat grega: història, economia, art, política. La justificació del títol: El període
antropològic2.
1 Valors: - El relativisme front al dogmatisme / La fortalesa moral de la llibertat: la llibertat de pensament / La riquesa d'una societat oberta a la cultura: il·lustració. Procediments: - diàleg amb les preguntes: Preguntes: - Què és el bé? / Es pot ensenyar el bé? / Diferència entre moral i ètica / Les lleis humanes són convencionals o necessàries / Les lleis morals tenen que veure amb les polítiques? / Són convencionals o necessàries? / Tria entre sofistes i Sòcrates? Lectures (fragments): - El discurs de Pericles als seus conciutadans / Plató: La apologia de Sòcrates / Plató: La maièutica com a mètode. Teetet / Plató: Intel·lectualisme moral. Protàgores (I. de Puig i J.Mª Terricabres; "ERGO", ed. Vicens Vives) / Plató: Defensa de Protàgores. Teetet / Antífont: La polèmica "nomos-fisis" ( I. de Puig i J. de Puig. "Història de la filosofia"; ed. Barcanova). - Pel·lícules: - R. Rosellini: Sòcrates / El Banquete: Ferreri Objectius: - Comprendre la sofística com a moviment cultural a més de filosòfic / Comprendre la figura de Sòcrates com a filòsof i com a símbol de la tradició filosòfica occidental / Comprendre la interrelació entre filosofia i societat / Conèixer el context socio-cultural de l'època i els antecedents filosòfics / Compondre la trascendència de la victòria grega i el lideratge d'Atenes / Comprendre la importància del model de vida de la Grècia d'Atenes: la Polis / Identificar la relació entre observació i coherència lògica de les diferents interpretacions filosòfiques.
Origen:jc 10 09/10/2006
2
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
11
Origen:jc 11 09/10/2006
ANY ESDEVENIMENTS ART/LIT ECONOMIA / ESTRUCTURA SOCIAL
FILOSOFIA MITOLOGÍA /RELIGIÓ
Democràcia: Orígens en Clístenes (-VI) i Soló (-640/-560)
Mitologia popular i culte.Religions sectàries i mistèriques Jerarquia: Origen: Deïtats femenines / Zeus / Apol·lo.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
12
- L'ésser humà passa a ser el centre principal d'interès i amb ell la
societat. Per això en diem "període antropològic". Entrem en un
període "urbà" (la polis) i amb règims participatius – democràcia -,
que obliguen als ciutadans a participar en la defensa dels seus
interessos. En bona part aquesta realitat és el resultat de la
rellevància que van tenir els ciutadans per aconseguir la victòria
sobre els perses. Va ser una victòria de tots. Les guerres
mèdiques: Marató i Salamina
2.2. Els sofistes com a ensenyants. La importància de llenguatge La sofística i la seva modernitat: El llenguatge.
500 Hegemonia Persa.
Hegemonia atenesa. Lliga de Delos (aliança d’Atenes, Eubea, Calcídica i les Cíclades (Jònia). –476. Guerres Mèdiques (490-479). Democràcia atenesa (-478/-432). Pericles (-495/-428) Hegemonia d’Esparta Lliga del Peloponès (431-404) Hegemonia de Beòcia Hegemonia de Macedònia (-IV)
Partenó (-447/-438) Esquil. Dramaturg. (Eleusis –525/ Gela –456) / Sofocles Poeta. (Atenes –496/- 406) / Eurípides Dramaturg. (Salamina ~480 / Pela -406) / Aristofanes. Comediògraf. (Atenes –450/- 385 / Herodot. Historiador. (Halicarnàs –480/ Atenes -420)
- Polis - Terratinents / Comerciants / Artesans / Navegants / Esclaus
Heràclit Parmènides Empedòcles Zenó Anaxàgores Sofistes Sòcrates Plató
Clàssica: Jerarquia Zeus / Hera (matrimoni) / Posidó (mar) / Ares(guerra) / Hermes(comerç) / Atena (art,ciència) / Apolo(coneix.)
Origen:jc 12 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
13
El punt de partida és la necessitat de formar, de preparar als
ciutadans: preparar-se per atacar i defensar-se amb la paraula: la
importància de ser eloqüent i convincent.. Els sofistes són pedagogs,
expliquen i cobren per fer-ho. Alguns d'ells són molt rics i desperten
enveges.
Sofista vol dir "el qui sap" i sofos era quasi equivalent a filòsof. Al
segle V sofista passa a significar "professional del saber" perquè els
qui se'n deien acostumaven a treballar d’ensenyats, i per a alguns
(Plató, Xenofont (Atenes -430 - Corint? -354), Aristòtil) són molt mal
vistos.
Hi ha un conjunt de factors que ajuden, reforcen, les condicions d'un
moviment cultural il·lustrat en sentit ampli: 1) la riquesa dels
comerciants atenencs, 2) el creixement de les ciutats, 3) el moviment
literari, artístic, escultòric, arquitectònic de l'època, 4) el mode
d'organització política: la democràcia (és a dir una societat
participativa i fins a un cert punt més igualitària (recordar que això
només afectava als considerats ciutadans grecs, quedant exclosos els
esclaus i les dones).
Per al sofista el logos és el llenguatge i aquest un instrument per
aconseguir allò que es vol o allò que és convenient (efectes
psicològics i socio-polítics del llenguatge). És ara quan es
desenvolupa una de les disciplines més importants de l'antiguitat: la
retòrica i amb ella la gramàtica, les disciplines humanístiques, la
crítica literària, i els temes de discussió -a escala-humana sempre-
foren: la llei, la justícia, la bondat, la bellesa …
2.3 Physis i Nomos. El relativisme moral i el relativisme cosmològic. Els exemples clàssics:
Protàgores d'Abdera, Gòrgies de Leontínol i Antífont d'Atenes.
Origen:jc 13 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
14
Allò que canvia respecte al període anterior (-VI) és la separació que
fan els sofistes entre physis i nomos. Amb això afirmen que hi ha dos
tipus possibles de lleis: les de la naturalesa que eren necessàries i
universals i les de l'home i la ciutat que eren convencionals i
contingents. El nomos són lleis positives, resultat de la intel·ligència
humana.
El relativisme moral: Si les lleis polítiques i socials són convencionals
també ho seran les morals: el just, el bo … són relatius, i en general
els valors morals no són compartits per tothom per igual. Igualment
pel que fa a les teories cosmològiques, la varietat d'interpretacions és
considerable i entre els sofistes més importants es tendeix a un
relativsme escèptic en relació a les nostres possibilitats de conèixer.
2.4 Alguns sofistes *Protàgores (-485/-410): Relativisme Subjectivista i cultural. Abdera;Tracia, deixeble de
Demòcrit, respectat per Plató. Acusat d'impietat, fuig de Atenes. Obra:
"Sobre el déus". 1) sempre es poden fer dos discursos oposats
igualment correctes, 2) sobre els déus no podem dir si existeixen o no
3) l'home com a mesura de totes les coses:
*Gòrgies (?/-380)1 Relativisme escèptic Obra : Sobre la natura: Res no és. Si alguna
cosa fos, no ho podria entendre, i si ho arribés a entendre, no ho
1 GORGIAS (?--380) de Leontíni (Sicilia), fou enviat per la seva ciutat a Atenes l'any 427. Mestre de retòrica, es considerat un escèptic radical per les tres tesis del seu escrit sobre "el no ser o de la naturaleza": 1) Nada existe, pues si algo existiera debería proceder de algo o ser eterno. No puede proceder de algo, pues en este caso debería proceder del ser -entendido, como en los eleáticos, a modo de realidad inmutable- o del no ser. No puede ser eterno, pues debería ser infinito. Más lo infinito no está en parte alguna, pues no está en sí, ni en ningún otro ser. (Duda ontológica) 2)Aunque hubiera un ser sería desconocido, pues si hubiera conocimiento del ser debería ser pensado. Pero lo pensado es distinto de lo que es (de la realidad pensada). (Duda gnoseológica
Origen:jc 14 09/10/2006
3) Aunque hubiese conocimiento del ser, sería incomunicable, a causa de la diferencia entre lo que se mienta y lo mentado; en efecto, no pueden entrar por los oídos las cualidades que corresponden a los ojos. (Duda de comunicación i lingüística)
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
15
podria comunicar als altres. La irreconciliable diferència entre pensar i
ésser! Relativisme escèptic
Altres: Antifont (igualitarista), Hípies, Trasímac, Críties, Pròdic. Molts
d'ells surten en els diàlegs de Plató).
2.5 Sòcrates: (-470 / -399)
2.6 Biografia i significació històrica. La significació de Sòcrates. La reacció anti-sofística.
Fill d'un escultor i d'una llevadora.
Contemporani de la guerra del Peloponès, derrota d'Atenes per
Esparta, la pesta, el govern dels trenta tirans, el govern democràtic de
Trasibul1. Sòcrates va ser la víctima exemplar de les frustracions
recents d'Atenes. La seva mort posa en qüestió la llibertat de
pensament. Ciutadà exemplar, tradicionalista, no vol participar
directament en política. És condemnat a mort acusat d'impietat i de
corrupció dels joves. El seu caràcter inquisitiu irritava a la majoria. Mai
deixava indiferent.2
Significació històrica: el pare de la filosofia! Coneix-te a tu mateix. El
més criticat per Nietzsche: per inventar la moral dels dèbils i del
ressentiment.
2.7 La ciència de la moral i el mètode La teoria del concepte i de l'universal. El mètode. La dialèctica i l'ètica.
Objectiu: Construir una ciència de la moral, és a dir, trobar els
elements necessaris i universals del comportament moral (bo). Cal
arribar a definicions. Si podem definir el que és una línia (matemàtica)
també ho podem fer amb les virtuts: obtingudes les definicions, els
1 (Trasibul (Estíria, Atenes ~445 aC - Prop del riu Eurimedont, Pamfília 338 aC) General i polític atenès conservador i anti-Pericles)
Origen:jc 15 09/10/2006
2 Vegis quadre pag 43 de diferències entre sofística i Sòcrates
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
16
conceptes morals, aquests poden servir de model per guiar-nos. A la
recerca de definicions universals.
Essencial per construir definicions és el mètode que utilitzem
(concepció científica). El mètode: a) Previ: "només sé que no sé res".
b) Ironia i c) maièutica. Ironia: crítica de les opinions corrents
Convèncer a l'altre de la seva ignorància. Maièutica: dels casos
concrets extreure'n per inducció el concepte general que convingui. El
resultat: intentar superar el relativisme i el convencionalisme de la
sofística. El mètode és inviable sense el diàleg. La relació dialèctica
per al descobriment de la veritat. En definitiva, és possible una ciència
de la moral i com es pot conèixer els conceptes morals la virtut
essencial es el saber mateix. Quan sapiguem, actuarem en
conseqüència, perquè el bon comportament ens reportarà felicitat, i
com que el bon comportament és actuar segons la veritat que
coneixem, podrà dir Sòcrates que la felicitat consisteix en ser savi. El
mal moral no és altra cosa que la ignorància (no hi ha culpa ni mal):
intel·lectualisme moral.
2.8 Els deixebles. Dels socràtics menors als Cínics, Cirenaics i Escola de Mègara (III)
* Antístenes, Aristip, Euclides, Fedó, Plató, Esquines i Xenofont.
*Els Cínics: Diògenes de Sínope –413 / –327
La filosofia és el camí per arribar a la felicitat. (escola del gos àgil).
Propugnen l'estat de natura: viure com els gossos. *Diògenes Vivia en
una bota i tenia dos únics vestits. El cinisme es moviment negatiu,
agressiu, provocador que pretén ridiculitzar la societat.
*Els Cirenaics Escola cirenaica, fundada per Aristip de Cirene a la darreria del -IV.
De tendència sensualista en gnoseologia i partidària de l'hedonisme Origen:jc 16 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
17
en moral. Són a les antípodes del cínics. Identifiquen el plaer amb la
felicitat.
*Escola de Mègara (Sícilia). El fundador fou Euclides de Mègara (-450/-380) – no confondre amb
el matemàtic -, deixeble directe de Sòcrates. Interpretaren la doctrina
socràtica en sentit eleàtic, identificant el concepte del bé amb el
concepte de l'ens únic de Parmènides i de Zenó. Aquest darrer influí,
sobretot, amb el mètode de refutació per l'absurd, adoptat per
Euclides i els seus successors1. El seu continuador, Estilpó, es
conegut per ser un precedent de les tesis nominalistes tan corrents a
finals del període medieval de la filosofia.2
1 GREC
Origen:jc 17 09/10/2006
2 Veure quadre pag 46
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
18
3. Plató. Sumari. (-427/-347)
Sumari II. Filosofia antiga (-VII/III) 3 Plató 3.1 Biografia, etapes i bibliografia 3.2 La Metafísica. La teoria de les idees 3.3 La teoria cosmològica 3.4 La teoria del coneixement 3.5 La teoria de l’ànima: psicologia i antropologia 3.6 Ètica, Política i Estètica
3.1 Biografia, etapes i bibliografia1. De família aristocràtica, entre els seus avantpassats s’hi troben reis i
fins i tot el mateix Soló (-640/- 560). Nasqué i residí a Atenes.
El –409 pren part a la guerra del Peloponès, guerra que perdrà
Atenes. Inicialment és proper a l’anomenat govern dels 30 tirans
imposat per Esparta. Dos d’aquests governants eren oncles de Plató
per part de mare. El –408 coneix a Sòcrates. El –399 és testimoni de
la condemna i execució de Sòcrates, sota acusació d'impietat i de
corrupció dels joves. Immediatament després de la mort de Sòcrates,
durant el període democràtic, fugí d'Atenes amb altres condeixebles i
es refugià a Mègara, amb Euclides. Mentrestant escriví els seus
primers diàlegs. A la primavera del -390 o del -389 anà a la Magna
Grècia (està en discussió els seus viatges a Egipte i Cirene (Líbia). A
la Magna Grècia entrà en contacte amb Arquites de Tàrent i els
cercles pitagòrics. Posteriorment es dirigí a Sicília, on Dió, cunyat de
1 Objectius - Comprendre la transcendència i contradiccions de la decadència atenenca. - Comprendre la transcendència filosòfica i socio-política de Sòcrates (en la seva condemna) sobre el jove Plató - Conèixer el context socio-cultural de l'època i els antecedents filosòfics. - Comprendre la importància de les ambicions polítiques de Plató
Origen:jc 18 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
19
Dionisi I, s'entusiasmà amb les seves doctrines i intentà que el tirà les
fes seves. Havent tornat a Atenes — no pas sense haver sofert
algunes tribulacions més o menys llegendàries: haver estat a punt de
ser venut com a esclau i rescatat in extremis per un comerciant atenès
—, hi fundà l' Acadèmia (fundada el –387 estava destinada a la
formació dels futurs governants1). El –365 tornà novament a Siracusa
a la mort de Dionisi I i, malgrat els esforços de Dió, després de cinc
anys d'estada a l'illa (365-361 aC), fracassà i hagué d'abandonar les
seves esperances de poder aplicar les seves doctrines a la política,
segons que explica ell mateix en la famosa Carta VII (l'autenticitat de
la qual és encara negada per alguns estudiosos). Havent tornat a
Atenes, hi visqué els seus darrers anys lliurat a la composició dels
Diàlegs i a l'ensenyament a l'Acadèmia.2
Trajectòria intel·lectual L'amargura per la situació política era paral·lela a la desconfiança que
sentia respecte els pensadors de la seva època (això explica la seva
admiració pels espartans malgrat haver-los conquerit. Alguns
aspectes de llur educació i el seu tarannà aristocràtic li eren afins).
Per a ell decadència política i sofisma eren la mateixa cosa; i posaven
de manifest: 1r. la pèrdua d'interès per la veritat, 2n la manca d'una
consciència moral adient i 3r la incompetència i ignorància dels
governants, dels polítics.
- Conèixer la originalitat del sistema platònic de la teoria de la idees. 1 1En tiempos de Sócrate, los sofistas educaban en la oratoria a quienes deseaban intervenir activamente en la política (...) enseñaban a convencer.... independientemente de donde estuviera la razón. Fente a ellos Sòcrates reivindica los derechos de la verdad: debe gobernar no quien convenza sino quien sepapa la verdad, lo correcto. Platón lo desarrolla y si funda su academia es en parte con la intención de formar políticos...(C.Comas, HPS, t.8, pg6)
Origen:jc 19 09/10/2006
2 GREC
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
20
Calia començar des de "zero" i amb homes que estiguessin
autènticament preparats (és a dir preparats per ell.....l’aventura
siracusiana). No era un anti-demòcrata visceral, simplement era
escèptic respecte les possibilitats d'un govern que havia de tenir tants
protagonistes).
El seu mestre fou Sòcrates de qui recollir el seu tarannà moral i el
seu optimisme racionalista (raó-veritat).
ELS DIÀLEGS: Etapa socrática o de juventud: Apología; Ion; Critón; Protágoras; Laques; Trasímaco; Lisis; Cármides; Eutifrón. Diálogos que tratan temas socráticos y se centran en definiciones de conceptos como la piedad, la mentira, la amistad, la virtud y si ésta puede o no enseñarse. En la Apología Platón defiende la figura de Sócrates. Todavía no aparece la teoría de las ideas. Etapa de transición (388-385):Gorgias; Menón; Eutidemo; Hipias Menor; Crátilo; Hipias Mayor; Menéxeno.Diálogos escritos después de su primer viaje a Sicilia (388-387), su estancia en Cirene, y la fundación de la Academia (387). Aparecen, junto con temas todavía socráticos, temas propiamente platónicos. También aparecen temas órficos de influencia pitagórica: la inmortalidad del alma, primeras alusiones a las ideas y a la reminiscencia, y estudios sobre el lenguaje. Época de madurez (385-391): Banquete; Fedón; República; Fedro. La teoría de las ideas aparece plenamente desarrollada. Entre los temas tratados destacan: los argumentos de la inmortalidad del alma, la teoría de la reminiscencia, la dialéctica ascendente y el amor, y la filosofía política. De entre los textos conocidos destacan: el mito de la caverna, la metáfora de la línea y el mito del carro alado. Época de vejez (391-360): Teeteto; Parménides; Sofista; Político; Filebo; Timeo; Critias; Leyes; Epínomis.Época de sus otros dos viajes a Sicilia. Revisión de la teoría de las ideas, que pierde dimensión ontológica en favor de una interpretación lógica. Sócrates deja de ser el personaje principal. Estudio de las dificultades de la teoría de las ideas: tema de lo uno y lo múltiple, teoría de la participación. La dialéctica como división de conceptos. Desarrollo de la cosmología platónica: el demiurgo, el alma del mundo, el devenir, la causa final. Revisión de la teoría política que culmina en una concepción matizada del justo medio.
3.2 La metafísica. La teoria de les idees Plató és una referència obligada de la filosofia idealista.
Origen:jc 20 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
21
Segueix sent fonamental en la reflexió de l’època la pregunta clàssica
sobre que és la realitat, a la qual els filòsofs anteriors havien donat
diferents solucions des de posicions naturalistes, idealistes i
materialistes. En relació a aquesta qüestió central, és particularment
important la seva presa de posició a favor de Parmènides en contra
de Heràclit pel que respecta a la confrontació entre els qui defensaven
la realitat com a moviment i canvi (heraclitians) i els qui defensaven la
realitat com el que és permanent (eleàtics).
Plató considera que Parmènides a resolt amb encert la pregunta
sobre que és la realitat des de la perspectiva logico-racional en
afirmar que el que és no pot ser al mateix temps que no sigui
(contradicció en la que incorren els qui defensen la realitat com a
canvi i devenir). Per a ell el problema consisteix en com explicar el
món sensible en relació a l’autèntica realitat definida per la raó.
L’explicació resultant és la seva Teoria de les idees i la seva Teoria de la Participació.1 Seguint a Parmènides l’autèntica realitat és de naturalesa racional,
intel·ligible i ideal. La veritat d’aquest món demanava perfecció i exigia
com a resultat d’aquesta perfecció l’existència real d’aquest món.
Aquest món perfecte està format per les idees (Eidos). Plató
anomenarà a aquest món el món noètic. Les idees són per tant reals,
més reals que qualsevol realitat del món sensible (idealisme realista). Les idees són el concepte universal, l’essència, l’ideal, el model
arquetip, la causa i el fi de la realitat. Es tracta de realitats que són, a
la manera de Parmènides, inespacials, intemporals, immutables,
intel·ligibles, úniques, immutables, independents, eternes, individuals i
indivisibles.
Origen:jc 21 09/10/2006
1 Diàlegs: Fedó, República, Sofista, Parmènides, Timeu
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
22
Entre elles s’estableix una jerarquia: De major a menor perfecció
tenim el Bé, la Bellesa, la Justícia (les Idees supremes: consistents
però indefinibles), els conceptes matemàtics o lògics, i les coses
presents a la natura (poden ser definides: la recerca de definicions).
La diferència amb Parmènides és que les idees són múltiples mentre
que l'ésser és únic.
EL BE : il·lumina el món noètic (de les idees)
LA BELLESA: il·lumina el món físic
LA JUSTICIA: il·lumina el món humà.
(Mite de la caverna). D’una altra banda les coses del món sensible, són mera aparença i en
raó de la seva imperfecció tenen un grau de realitat inferior respecte
de les idees.
Plató considera que la realitat d’aquest món imperfecte no depèn d’ell
mateix sinó del món perfecte, del món noètic. La manera com tenim
de referir-nos a les coses del món sensible, que Plató anomena món aiszetós, ens mostra la seva dependència respecte del món de les
idees. Així, la seva realitat és perquè conté les propietats de la idea.
Una cadira en particular és una cadira perquè té la propietat de la
definició de cadira; o, una cosa és bella perquè té en algun grau la
propietat de la bellesa. Igualment, quan diem que un comportament o
una decisió és justa no estem dient d'ella que sigui la justícia, sinó
més bé que aquesta decisió té la condició-propietat-essència de la
justícia. En definitiva, entre la cadira-bellesa-justícia concreta i
particular sempre imperfecta, i la cadira-bellesa-justícia universal
perfecta i vertadera s’estableix una relació en la que la primera és, té realitat, perquè participa de la idea. A aquesta explicació sobre la
realitat imperfecta del món sensible és coneix amb el nom de Teoria de la participació.
Origen:jc 22 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
23
Així, segons Plató tenim dues realitats (dualisme):
* el món noètic o de les idees: objecte de raó noètica i
* elmón aiszetós (sensible): objecte del coneix. sensible.
Plató amb la seva teoria de les idees aposta de manera clara per
subratllar la major rellevància dels continguts del pensament (Raó)
enfront del món material. Es tracta d’una opció intel·lectualista per la
qual les idees transcendeixen la mera significació psicològica dels
moderns per adquirir una transcendència metafísica.
3.3 La teoria cosmològica:
La teoria de les idees dóna raó de l'autèntica realitat i ens interpreta la
realitat sensible des del concepte de participació. Ara queda però
conèixer quina és la interpretació que fa Plató sobre aquest món
aparent. L'existència d'aquest món depèn de tres factors i d'un
intermediari que es donen des de l'eternitat: el món de les idees, la
matèria i l'espai. L'intermediari és el demiürg.
Les idees son la causa formal. El demiürg és la causa eficient. Aquest
intermediari és intel·ligència ordenadora, mai creadora. Superior als
déus, és inferior a les idees. És únic, etern, immutable, intel·ligent, ple
de ciència i poder, autosuficient i feliç (perquè pot contemplar les
idees). Com podeu entendre té molt de poètic i mític. L'ordenació
suposa: a)formar l'ànima còsmica, b) formar el cos del món, c) els
uneix dotant-los de vida, moviment i temps i d) organitza les espècies
vivents (els déus celestes (foc), ànimes humanes (terra), ocell (aire),
peixos (aigua). L'organització còsmica: Al centre de l'univers hi ha la
terra, esfèrica i dotada de moviment de rotació.
3.4 La teoria del coneixement1
1 Objectius:
Origen:jc 23 09/10/2006
- Comprendre la teoria del coneixement subordinada a la concepció lògico-metafísica.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
24
Integrar en un procés continuat de menys a més l'accés a la saviesa
- Coneix. per .RAO.. saviesa....NOESIS (coneixement intel·lectual)!
...Parmènides
- Coneix. pels SENTITS ....opinió.....DOXA!..Jònics, sofistes, Heràclit
(!)
L'aposta a fer és conèixer el món real: el noètic.
Noesis: coneixement perfecte de l’intel·ligible: de les idees
El camí de la filosofia es aconseguir la NOESIS (saviesa:
contemplació de les idees): passió eidètica.
Temes col·laterals:
- alliberar-se de la imperfecció
- aspirar a la saviesa és aspiració a morir.
- meditació sobre la mort.(Apologia de Sòcrates)
- Rebuig de la física: coneix. poc meritori (Teetet)
- Parmènides molt estimable però incapaç d'explicar-se el món
sensible.
- Pitàgores molt estimable però incomplet.
- Sòcrates molt estimable però reduït al món dels conceptes
antropològics.
- el salt noètic és una pas per al coneix. de les essències. del món
pur de l’intel·ligible.
La proposta de Sòcrates
*La maièutica (donar a llum a la veritat):
1er només sé que no sé res (tothom és sospitós detectivesc).
2on l'anàlisi i reflexió:
a) ironia: diàleg que es desfà de les opinions poc
fonamentades. (contra els sofistes: discussió)
b) maièutica: la definició.
- Conèixer les diferències de mètode entre Sòcrates i Plató. - Conèixer la concepció integradora de la teoria del coneixement en el seu concepte de dialèctica.
Origen:jc 24 09/10/2006
- Conèixer la teoria de l'ànima distingint els seus components mítics i gnoseològics.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
25
*implícitament : innatisme.
La proposta de Plató:
Familiaritzar-se amb les idees. Passar del que és particular al que és
universal.
Graus de coneixement (veure quadre Diàleg pag 53):
A) Inferiors:
1er. grau La sensació: coneix. sensible (doxa opinió): coneixement de
probabilitat: imatges, fantasies, ombres …- coneixem. d'imatges
(eicaisia).
2on grau L'opinió: mostra les coses en la seva particularitat: la
creença. El coneixement dels objectes materials sensibles. - creença
de la realitat, de les seves percepcions
Resum: El coneixement és un procés que s'inicia amb el coneixement
sensible. Dels objectes de les nostres percepcions extraiem unes
imatges (imaginació) i ens creiem l'existència de les mateixes
(creença), donant-los un nom (eidola/idees petites/idols).
B) Superiors
1er. Grau La Raó. Coneixem racional (Raó epistèmica: episteme o
ciència): És el moment del llenguatge com a conceptes i de les
proporcions matemàtiques -dianoia (raó).
La matemàtica té una gran rellevància filosòfica i pedagògica.
(influència pitagòrica: "La matemàtica estudiada com a ciència pura,
compleix la funció "d'ajudar l'ànima a ascendir del que passa al que
és").
2on. Grau L’intel·lecte o Nous (la raó dialèctica): a) Raó, b) dialèctica.
a) El coneixement que penetra directament en el món de les idees: la
intuïció intel·lectual. b) Aquesta intuïció és possible gràcies a la
dialèctica en el sentit socràtic (comprendre des la confrontació
d'idees) però en una dimensió més metafísica: la dialèctica és el
resultat d'un procés ascendent (de la realitat sensible a la idea) i
Origen:jc 25 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
26
descendent (des de les idees a les realitzacions concretes: doble
moment).
*Resum: El procés de coneixement és continuat. Amb els noms
entrem a tractar amb les primeres abstraccions i de manera dialèctica
(en diàleg amb nosaltres mateixos) i amb ajuda de les matemàtiques
ascendim vers la veritable realitat.
Descobriment del món de les idees: Cosmos NOETOS). (intel·ligència
de l’ intel·ligible)
3.5 La teoria de l'ànima1: psicologia i antropologia. Teoria de la
RIdees
C EB D A
1
E
ca
Im(Ei
1 Valors:- el conei- La persProcedim- diàleg a* Pregun- Què és - Quina rdiferènci- lectura Tria. del - Plató: E- Plató: ETria, de l- Plató: L- Plató: E- Plató: I - pel·lícu- R. Rose- El Banq
Origen:jc 09/10/2006
2 Textos
Imatge
eminiscèner. Origen
l mite del
valls (ànOpinió (
aginaciós kasia)
xement com picàcia dels aents: mb les pregutes: conèixer? elació hi ha ea entre l'Antoi comentari dconeixement:l mite de la cls graus del c'anima a reminiscènl símil de l'àn
mmortalitat d*I. de Puig i Jles: llini: Sòcrateuete: Ferreri
de Plató on e
cia2. Objectes Sensibles
mític de l'ésse
carruatge alat
im i apetit) i doxa)
Crença (Pistis)
a familiarització i ntics en la teoria p
ntes:
ntre allò que afirmnio i els éssers hume text a casa Triar- averna oneixement.
cia. ima. e l'anima. .Mª Terricabres; "
s
s tracta el tema: F
ens Matemàtics
r humà.
1. Ànima en un carruatge impulsada per dos
dirigida per un cotxer2 (raó). Un accident
Raó discursiva (dianoia)
Ciència (episteme)
Intel·ligència pura (noesis)
entrenament. sicològica de Plató
a alguna existència particular i una que afirma quelcom general: ans?
ne un de cada grup temàtic:
ERGO", ed. Vicens Vives.
26 edó i Fedro
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
27
tomba el carruatge i l'ànima cau encarnant-se en el cosmos aiszetos,
en un cos humà.
- per l'accident, l'ànima dóna vida al cos. És principi de vida i la mort
no és altra cosa que l'abandó del cos per part de l'ànima.
- La unió és totalment accidental. *dualisme ànima-cos.
2on. Tria. de l'ànima: característiques i parts:
a) l'ànima és individual, supraterrenal, i immaterial, espiritual i
immortal. Pertany per naturalesa al món eidètic
b) Psicologia filosòfica (ànima-psique). (veure quadre pag. 56)
:tres parts:
-part racional: Raó...cap.....autonomia ...vida teorètica.....immortal.
-part irascible: Ànim....cor....estreta vinculació al cos...mortal en els
sentiments, emocions i passions.
-part concupiscible: Apetit...ventre...estreta vinculació amb les
necessitats biològiques i fisiològiques.
*Context de justificació: Metafísica i tria. del coneixement.
1er. l'ànima és preexistent. El coneixement és reminiscència:
recordar.
2on. l'home troba el coneixement en la seva ànima, , innat.
3er. l'explicació dels contraris: la idea de vida que expulsa la de mort i
a l'inrevés.
El destí final de l'ànima: la transmigració i reencarnació d'origen òrfic-
pitagòric.
3.6 Ètica, Política i Estètica *Ètica
La metafísica i la teoria de l'ànima (psicologia racional) es fonamental
per entendre el plantejament ètic de Plató.
1 Explicat al diàleg Fedro
Origen:jc 27 09/10/2006
2 Auriga: HIST En els jocs esportius grecs, conductor d'un carro de cavalls.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
28
Com Sòcrates, està convençut que l'home busca la felicitat i aquesta
només és possible trobar-la en la el bé-veritat. La ignorància és una
malaltia de l'ànima que no pot recordar allò que ja coneix.
Per a observar una vida com cal tenim quatre virtuts, tres de les quals
es corresponen amb cadascuna de les parts de l'ànima vistes en
l'apartat anterior:
-la part racional ……… la prudència o saviesa. S'identifica
amb la filosofia que és coneixement del món intel·ligible
-la part irascible……… la fortalesa. fa que l'home se
sobreposi al sofriment i al dolor sacrificant el plaer sempre que sigui
necessari.
- la part concupiscible ……… la temprança. comporta serenor i
auto-domini. Frena els instints i imposa la moderació.
-la suma de les tres donen com a resultat la justícia: síntesi i
compendi de l'ideal platònic: ordre i harmonia (ja vèiem que la idea de
justícia era la que il·luminava les relacions entre els homes.
Estètica.
En la mesura que l'estètica es entesa com a sensibilitat i una
manifestació de les emocions i de les passions es molt mal
considerada per Plató. De fet, per a ell, tota forma d'art és una
manifestació de segon ordre i indigna de l'home savi. Només li
concedeix algun valor quan tracta de ser un reflex el més perfecte
possible de la cosa representada doncs d'aquesta manera s'aproxima
a la idea del que són les coses. Per a Plató el bon artista és un
imitador, la seva obra una mimesi de la realitat (teoria de la mimesi).
Política.
Els objectiu en política són els mateixos que amb la moral (veure
quadre pag 60). En realitat són inseparables. I la felicitat de la ciutat
Origen:jc 28 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
29
només pot assegurar-se amb a) una bona organització política i social
basada en la naturalesa humana i en la idea de justícia i b) en un
sistema educatiu adequat. Des d'aquestes bases Plató construeix la
seva utopia.
a) organització social i política: Defensa una societat de classes
jerarquitzada, elitista i políticament despòtica encara que il.lustrada. Hi
ha tres tipus d'individus en una ciutat segons la seva naturalesa moral
(concupiscible, irascible, racional). 1) la classe dels treballadors i dels
comerciants dedicada a procurar la riquesa necessària per a la ciutat;
2) els guardians o guerrers encarregats de la defensa de la ciutat i 3)
els filòsofs, els governants i els jutges dedicats a les seves
respectives tasques. S'aboleix la propietat privada per a guardians i
governants-filòsofs mentre que es tolerada per als treballadors.
Defensa una relativa emancipació de la dona en propugnar una
educació igual per a elles i defensa l'abolició de la família. Accepta
l’eutanàsia per eliminar els més dèbils.
b) l'educació: l'educació és per a tothom. A través de l’educació es
produeix la selecció de la població en els tres estaments anteriors: el
grup social al que pertany l'individu no depèn de l'origen social o
econòmic. Les finalitats: ajudar a conèixer el bé i la formació dels
filòsofs-reis. Les etapes són: a) fins als vint anys: Iniciació al càlcul i
introducció a la guerra. b) a partir dels vint anys: se’ls ensenyaran
les ciències matemàtiques; c) a partir dels 30 anys: se’ls introdueix
en la dialèctica; d) a partir dels 45 anys: novament rebran formació
en les arts militars; d) a partir dels cinquanta: se’ls obligarà a
governar.
Sembla que després de la seva experiència siracusiana, l'utopisme
platònic es modera: recupera el paper de la família, accepta que en
cas d'absència del filòsof aquest pugui ser substituït pel jutge-
legislador i la llei.
Origen:jc 29 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
30
* Política: Quan es refereix als règims polítics coneguts, en fa una
llista segons bondat: la monarquia, l'aristocràcia i la democràcia.
Davant dels mals governs en fa també una llista: demagògia
(perversió de la democràcia), oligarquia (ídem aristocràcia) i tirania
(idem monarquia). Cadascun d’aquest són la corrupció dels bons
governs.
Origen:jc 30 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
31
4. Aristòtil Sumari(-384/-322). Resum: de Plató a l’Hel·lenisme. Cronologia:
-399. m. Sòcrates.
-399/-343. Aliances i guerres regionals: Pèrsia, Tebes, Àtica, Argòlida,
Esparta.
-384. n. Aristòtil
-366. Aristòtil s’instal·la a Atenes. Inicia els seus estudis a l’Acadèmia
de Plató.
-347. m. Plató
-343/-322. Hegemonia de Macedònia.
-346. Viatge d’Aristòtil a Àsia.
-342. Torna a Grècia. Viu a Macedònia i és anomenat preceptor del
futur rei Alexandre el Magne.
-336/-323. Regnat d’Alexandre el Magne. Expansió de territorial de
Grècia per Àsia.
-336/-220. Període Hel·lenístic.
-323. m. Alexandre el Magne.
-322. m. Aristòtil.
-220. Consolidació de Roma com a nova potència hegemònica.
Significació del pensament d’Aristòtil: Va crear un nous sistema filosòfic amb el que pretenia corregir alguns
aspectes del sistema filosòfic de Plató que considerava erronis,
incomplets i excessivament literaris.
Critica el radical dualisme metafísic (món noètic - món aiszetós) i
antropològic (ànima - cos). En metafísica proposa l’alternativa d’una
única realitat composta de matèria i forma i en la teoria de l’ànima
(psicologia racional) un únic ésser compost d’ànima i cos. Aquesta
teoria és coneix amb el nom de Teoria Hilemòrfica.
Origen:jc 31 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
32
Du a terme una reorganització de les disciplines del coneixement molt
semblant a la que coneixem actualment, reconeixent a cadascuna un
alt grau d’autonomia. Desenvolupa la ciència de la lògica amb amb
els seus models d’argument coneguts amb el nom de sil·logismes.
També elabora una sofisticada teoria de la causalitat basada en
quatre causes: formal, material, eficient i final. Fa merotòries
aportacions en el camp de la física i de les ciències naturals. En
teologia i cosmologia aporta la seva teoria del motor immòbil. En
teoria del coneixement revaloritza el paper del coneixement
sensible. En estètica aporta el canón (regla) clàssic de la creació
narrativa i dramàtica, i també, la teoria de la catarsi. En ètica
defensa l’eudemonisme (la felicitat en la vida contemplativa
intel·lectiva) i la teoria de la mediocritas o comportament regulat
racionalment a la recerca del punt mig entre els comportaments
extrems). I, en política, defineix l’ésser humà com un animal polític,
i, més realista que Plató, defensa un sistema que combini monarquia i democràcia.
Origen:jc 32 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
33
SUMARI
3.1. Biografia, Obra, context històric, la crítica a Plató
3.2. Lògica i Metafísica i Teologia
3.3. Física i Antropologia (psicologia – ànima - coneixement)
3.4. Ètica, política i poètica.
3.5. L'obra d'Aristòtil
--------------------------------------------------------
3.1. Biografia, Obra context històric i la crítica a Plató 3.1.1. Context històric (-IV). Fets històrics:
*399-394: Guerra Esparta - Pèrsia: el control de les colònies gregues
d’Àsia.
*395-387: Aliança de Pèrsia – Atenes – Tebas – Argòlida contra
Esparta: trencar l'hegemonia espartana.
*387: Pau entre Atenes i Esparta. (mediació de Pèrsia).
*377: 2a lliga dèlica: sistema defensiu contra Esparta.
*371: Enfrontament Tebas-Esparta: victòria tebana, decadència
espartana.
*369: Aliança d'Atenes amb Esparta: contra hegemonia tebana.
*362: Fi de l'hegemonia tebana (mort d'Epaminondes, lider tebà).
Resistència espartana a aliar-se amb Atenes i associats (lliga dèlica).
Debilitament general. Inici de l'hegemonia macedònica (estat
monàrquic - hereditari).
*349: Breu aliança d'Atenes amb Pèrsia contra Esparta.
*343-342: Filip conquereix Tràcia. Proposa la unió de tota Grècia sota
la monarquia macedònica: lluitar units contra els perses. Resistència
d'alguns liders grecs contra el projecte macedònic (Demostens:-384/-
322, les filipiques).
Origen:jc 33 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
34
*338: Macedònia derrota a Tebes - Atenes.
*337: Lliga de Corint. Hegemonia macedònica. Autonomia del
membres que la integren.
*336: mor de Filip II, el succeeix Alexandre. Període Hel·lènic.
Expansió territorial. Fundació de noves ciutats: (Alexandria) que
competeixen amb Atenes en prestigi cultural i en potència econòmica.
*322: Mort d'Alexandre. Demòstenes (Atenes 384 aC - Calaurea
322 aC ) incita a la revolta: les lluites per la successió.
*304-220: Equilibri entre les diverses potències hel·lèniques; expansió
i universalització de la cultura grega.
*220: decadència, nova potència: Roma.
resum:
Atenes al segle -IV:
Plena dominació macedònica. Atenes deixa de ser definitivament una
potència militar i política; queda com plaça comercial i cultural.
(prestigi).
Període Hel·lènic. Ruptura del microcosmos grec. ruptura del
concepte de ciutat. Pèrdua de sentit dels valors habituals. Els imperis.
L’hel·lenisme, Cartago, Roma
Els temps es mouen en direcció a unitats polítiques + grans, però la
ciutat com a model d'estat segueix present en la cultura de l'època.
No es donen unanimitats estables sobre els grans afers: canvis
d'aliances, incompliments pactes, desconfiances, aliances
oportunistes...
3.1.2. Biografia i Obra 3.1.1.1. Biografia: Aristòtil: 384-322 - Nascut a Estagira, Macedònia oriental (nord-est de la península
grega). Colònia grega.
- El pare era metge personal d'Amintias II, rei de Macedònia. Manté
una bona amistat amb Filip.
Origen:jc 34 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
35
- Queda orfe i es acollit per un cosí que li dona protecció. S’instal·la a
Atarneo (Àsia, Lidia).
*366: A l'edat de 17 anys marxa a Atenes. Estudia a l'Acadèmia. A
més de Plató, té com a mestre a un matemàtic, astrònom i físic poc
donat a "filosofies" (Èudox de Cnidos).
*347: Mort de Plató. El succeeix a l'Acadèmia el seu nebot (lluita pel
control de la institució, criteris de successió més polítics que
acadèmics).
*346. Aristòtil emigra a Àsia. Es casa amb la filla del tirà Pitia que
governava la ciutat asiàtica d'Atarmo. Funda escoles a les ciutats
d'Assos i Mitilene.
*342: Es reclamat a Macedònia per Filip per encarregar-li l'educació
del seu fill Alexandre quan aquest últim tenia 14 anys. Com a
compensació exigeix la reconstrucció d'Estagira, destruïda pels
macedonis: les relacions entre Aristòtil i Alexandre. a) un tractat sobre
el cosmos escrit per Aristòtil i dedicat al seu alumne. b) els presents
d'Alexandre a Aristòtil d’animals i plantes per al zoològic que tenia el
filòsof. c) la ruptura entre ambdós manifestada per Aristòtil per la mort
d'un nebot – Calistenes - amb la que Alexandre hi era relacionat.
*335: Atenes. Escola del Liceu (on abans havia un temple dedicat a
Apolo Licio). Es mou a Atenes en una atmosfera de provisionalitat: en
tant que estranger no tenia dret a propietat.
El liceu era la institució acadèmica que en la seva organització més
s'assembla al que entenem nosaltres per llocs d'ensenyament: Tenia
una organització fortament acadèmica: cursos amb assignatures,
lliçons especialitzades, horaris, llibres de text (L'Acadèmia era +
política i seguia uns procediments + religiosos, a l'estil pitagòric).
*323: Mort Alexandre. Atenes es revolta contra els macedonis. Aristòtil
és acusat d'impietat. Fuig de la ciutat.
*322: Mort d'Aristòtil. Teofastre el succeeix.
Origen:jc 35 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
36
La Filosofia d'Aristòtil fou una reorganització del saber en el seu
moment, i després una doctrina dogmàtica.
Èpoques:
1a: 367-347: època platònica (Acadèmia). Estudis de lògica i tria dels
principis (de crítica al platonisme)
2a: 347-334: època de viatges: zoologia, anatomia, política...
3a: 334-322: fundador del Liceu; metafísica o Filosofia 1a.
3.1.1.2. Les obres d'Aristòtil: Les obres d'Aristòtil has estat agrupades en dos gran grups: 1) les
destinades al públic en general, escrites en forma de diàleg i de les
quals se’n conserven només fragments; i les obres esotèriques,
destinades als alumnes del Liceu i escrites en forma de tractat teòric.
Algunes d'elles són per temes:
Lògica: Organon (instrument).
Filosofia de la Naturalesa: Física, El cel, Generació i corrupció,
L'ànima…
Metafísica (o llibres que venen després de la física): Sobre diversos
sentits d'alguns mots i la Substància.
Ètica i política: Ètica Eudèmica, Ètica a Nicomac, Política, Plets de les
ciutats, Constitucions …
Estètica: Didascàlies, Victòries dionisíaques, Retòrica, Poètica …
D'altres: sobre observació científica i catàlegs (… dels vencedors
olímpics).
En una primera etapa, durant el període hel·lenístic, les obres més
conegudes foren les "exotèriques". Les esotèriques no sortiren a la
llum fins l'any -86; poc després i també a Roma foren curosament
ordenades (segons la classificació anterior) i donades a conèixer
(Andrònic de Rodes).
Significació històrica.
Origen:jc 36 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
37
L'estudi d'Aristòtil després de la seva mort conegué un fort impuls a
partir del segle -I fins al IV. Amb l'enfonsament de l'imperi i la
decadència cultural que seguí, el pensament d'Aristòtil fou relegat a
un segon terme. Els primers en recuperar-lo foren els àrabs i després
els cristians ben entrada l'etapa medieval; aleshores Aristòtil fou
reconegut com el mestre indiscutible.
3.1.3. La crítica a Plató: - crítica a la teoria de les idees
- En què consisteix "participar". Manca de rigor en la teoria.
- Fins a quin punt és autèntica la superació platònica del dualisme
Parmènides- Heràclit.
- Quin sentit té aquesta ontologia de "duplicats" realitat - món
sensible?
- Què respon Plató a la qüestió sobre un possible "inventari" d'idees.
(hi hauria idees negatives: la injustícia?)
- Com explicar-se la gènesi de les coses (de la realitat) més allà de
les explicacions "mítiques".
- Com explicar-se els processos naturals del canvi i de la reproducció
- producció.
- Aristòtil suavitza el caràcter intimista i místic del racionalisme
platònic aprofundint en el que és la tònica general de la filosofia
occidental: el racionalisme i l'intel·lectualisme. I sobre tot afirma la
unitat de la realitat (contrari als dos móns platònics).
El que queda igual:
1.- l'ésser de les coses sensibles és problemàtic (no és real de
manera immediata)
2.- la realitat autèntica segueix la definició platònica: l'universal per
davant del particular.
3.- l'essència dóna la mida de l’autentica realitat de les coses, i en
possibilita la seva existència com a éssers reals.
Origen:jc 37 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
38
4.- Seguim amb que la veritat ens du a la intemporalitat i que per
conèixer-la ens cal la raó (capacitat d'universals): intel·lectualisme.
5.- Si alguna cosa existeix és per gràcia de quelcom (essència –
forma - idea) que el permet ésser.
3.2. Lògica, Metafísica i Teologia --------------------------------------------------------
3.2.1 Lògica. 3.2.1.1. Les disciplines del coneixement: Les agrupa en tres grans grups:
TEORÈTIQUES: (de - a +): Física (sobre les qualitats sensibles i el
moviment), Matemàtiques (sobre la quantitat), Filosofia 1a (sobre
l'ésser)1.
PRÀCTIQUES: Ètica (sobre l'individu), Economia (sobre la família),
Política (sobre la societat).
POÈTIQUES: arts belles, arts pràctiques, poesia, retòrica.
I LÒGICA.
3.2.1.2. Lògica Es tracta aquesta d'una ciència instrumental que s'ocupa d'estudiar la
definició, el judici i el raonament. El que fa Aristòtil és un estudi
empíric de l’estructura del raonament, dels seus elements i de la seva
força argumentativa. Estudia: Les categories, la definició, el judici, el
raonament: el sil·logisme inductiu i deductiu; i el raonament dialèctic.
LES CATEGORIES o gèneres lògics:
Fixa la nostre manera de parlar sobre les coses (pensament i
llenguatge):
1)entitat o substància :taula
1Per Plató la investigació filosòfica dona a lloc a successives profunditzacions que procuren aprehendre el món de l'ésser i dels valor. La filosofia és la, on s’absorbeix tot altre saber, i en la seva pràctica - que és contemplació- trobem la felicitat i la virtut. Per a Aristòtil el saber ja no és la vida mateixa de l'home (no es dona una identificació total com en el cas de Plató) sinó una ciència objectiva que s'escindeix en nombroses ciències PARTICULARS cadascuna de les quals adquireix la seva autonomia, sent la filosofia
Origen:jc 38 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
39
2)quantitat: taula de tres metres de llarg
3)qualitat: La taula es còmode.
4)relació: la taula més petita de totes.
5)lloc: la taula és al seminari
6)temps: la taula que vem veure ahir
7)posició: la taula és damunt la tarima
8)condició o hàbit: la taula es llisa
9)Acció: la taula que caigué per la finestra
10) passió : la taula està bruta.
Cadascuna d'aquestes categories són primàries i indefinibles.
LES DEFINICIONS
La definició ve donada pel gènere pròxim i la diferència específica:
"l'home és un animal racional"
ELS JUDICIS
La vinculació dels termes en una proposició:
- afirmatiu i negatius … universals o particulars.
- assertius: la nit es fosca
- de possibilitat. Potser en Pau vindrà.
- de necessitat: ets fill del teu pare.
EL RAONAMENT
Consisteix en lligar judicis. Estudia sobretot el raonament deductiu
(que es el que convé a les ciències demostratives: Premisses +
conclusió. Estableix les famoses lleis del sil·logisme1.2)
Per arribar a les primeres premisses estableix les dues vies
clàssiques: la inductiva (del particular al general) i la intuïtiva (el tot és
la principal encara que autònoma també. D'un banda la filosofia reivindica la seva autonomia, de l'altre té que justificar la seva prioritat i jerarquia, donat que en ella està el fonament comú de tot el saber. 1els clàssics: Barbara (tot x es z; y es x aleshores y és z): tots els homes són mortals, Sòcrates és home, Sòcrates és mortal; Ferio (Cap x és z; y es x aleshores y no és z); Celarent : Cap x es z, y és x aleshores cap y es z.
Origen:jc 39 09/10/2006
2La incompleta seria aquella en la que le premises mitjanes no completen tot l'univers possible de casos: En el Perú la gent es mor de gana; A Brasil també...A Sud-americà la gent es mor de gana.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
40
major que les seves parts … A és A i no pot ser B: "el principi
d'identitat i de no-contradicció).
Origen:jc 40 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
41
3.2.2. Metafísica Quatre són els grans temes que interessen en aquest apartat:
- les causes i els principis suprems.
- l'ésser com a tal.
- la teoria de l'essència o substància (ousia)
- la divinitat (teologia)
Entendre Aristòtil és entendre el punt de vista que està contingut en la
seva frase "L'ésser és pot dir de moltes maneres". El "és pot dir" dóna
idea de la importància que tenia per a ell el llenguatge com a suport
del saber, i al mateix temps com a reconeixement del que "es deia" i el
que "s'havia dit" sobre l'ésser1. Es tendeix a dir que Aristòtil és en
relació a Plató un filòsof empirista. Aquesta és una afirmació que
convé matisar. Aristòtil no és cap empirista. L'únic que fa és - que no
és poc respecte Plató - focalitzar la reflexió sobre els objectes dels
nostre parlar - en tradició socràtica i parcialment platònica - recollint el
que s'havia dit encertadament perseguint l'essència de les coses i el
seu "arkhé". Per acabar: no es empirista qui afirma que la "filosofia és
la ciència teorètica dels primers principis, de les primeres causes,
ciència de la veritat (en el sentit grec de veritat: perfecció i finitud),
...ciència de l'universal.
Si som filòsofs pensarà Aristòtil ens ocuparem de la manera en com
parlem "universalment" de l'ésser i segons els problemes que vulguem
tractar:
1)què estem dient quan diem que l'ésser canvia?
2)què estem dient quan diem que l'ésser es això i allò?
Origen:jc 41 09/10/2006
1però no només això: "...el universal no solo es un concepto o un modo de expresión oral...porque al universal del entendimiento le corresponde en el objeto la esencia específica de este, aunque tal esencia no exista en ningún estado de separación extra mente ... Sócrates dio impulso a esta teoría (la de los universales) mediante sus definiciones pero el no los separó de los particulares...y en esto estuvo acertado.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
42
3)què estem dient quan diem que l'ésser és resultat d'alguna cosa;
que ha estat causat?
4)què estem dient quan ens quedem amb les parts d'una afirmació o
negació: quan dissolem una proposició?
5)què estem dient quan diem que una cosa no és el que aparenta
ésser o és el que aparenta?1
1) des del punt de vist de l’esdevenir, DEL CANVI: ACTE O POTENCIA El problema: el esdevenir, el canvi:
El canvi no havia estat admès (eleates - Parmènides) o bé era la
única cosa que podia concebre’s (Heràclit), o bé era el resultat
d'especulacions naturalistes inferides d'observacions empíriques : els
pluralistes, el jònics).
*Solució aristotèlica al problema metafísic que s'arrossega des dels
jònics - eleàtics (reduccionistes respectivament a favor del que és
intel·ligible o del que és sensible) i que Plató arranjà amb la seva
teoria dels dos móns.
La solució:
ACTE = ÉSSER LES "COSES" NO - ÉSSER = POTÈNCIA.
Tot ésser és al mateix temps acte (actualització del que abans encara
no era) i és potència
“... la potència pot entendre’s com poder de efectuar un canvi en altri o
com poder de autorrealització (pàg. 312 Copleston) ... la maldat
significa defecte o perversió d’alguna classe, i en allò que està
1 ESSER potència/acte subj i substància causa categories - matèria 1a - essència: matèria: material ...... - forma específica (potència formal principi individuació) final forma: eficient acte
Origen:jc 42 09/10/2006
- accidents
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
43
plenament en acte no pot haver defecte algun .... “el mal no existeix
apart de les coses" Aristòtil, Copleston, pàg 313.
de quelcom que ha d'ésser. D'aquesta manera acceptem allò que es
diu sobre l'ésser: que abans no era i que ara és; que ara encara no es
el que ha d'ésser.
• El NO - ÉSSER és ésser en POTÈNCIA
• L’ÉSSER és ésser en ACTE
:En totes les coses (cadascuna d'elles: una fusta...una cadira, un
nadó...un adult, una peça de marbre...escultura, ...) hi ha un ésser que
ÉS (acte) i un ésser que POT ÉSSER (potència).
2) des del punt de vista de la pregunta sobre el que és l'ésser: SUBSTÀNCIA, ESSÈNCIA, ACCIDENT. En primer lloc cal dir que Aristòtil pren com a punt de partida les
"coses" sobre les quals diem altres "coses". Amb això es vol remarcar
que el punt de partida és la realitat tal com en parlem d'ella (més que
no pas com n'és objecte d’observació). Això pot ser difícil d'entendre si
no ens desfem del punt de vista del sentit comú tan arrelat en
nosaltres, el sentit comú provenint d'un empirisme "estret".
Aristòtil arrenca de la realitat concreta a través del que parlem sobre
ella. Per què? Senzillament perquè en el llenguatge, principi
d'abstracció, és on és manifesta l'universal no en la observació dels
sentits, observació poc considerada com veurem en les seves
explicacions sobre com coneixem. De totes maneres ara no ens és
necessari referir-nos-hi a la manera com coneixem. En tenim prou en
seguir el fil a la racionalitat mateixa de la filosofia grega, sempre
preocupada per la veritat com a perfecció i més enllà del particular
sensible. Per això podem afirmar que tan transcendent - en el sentit
de recerca de veritat absoluta- era Aristòtil com Plató, però mentre
aquest situa la transcendència fora de l’àmbit del món sensible,
Origen:jc 43 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
44
Aristòtil ho fa en la realitat mateixa de manera que la transcendència
es converteix en immanència transcendental.
*Ésser és doncs allò del que puc dir quelcom. I aquest allò individual
serà perquè és SUBSTÀNCIA (totalitat que aglutina un conjunt de
característiques: una essencial (ESSÈNCIA)
“... es segueix del que precedeix, que la naturalesa primera, la
naturalesa pròpiament dita, és l’essència dels éssers, que tenen en sí
i per si mateixos el principi del seu moviment. La matèria no
s’anomena, en efecte, naturalesa sinó porquè és capaç de rebre en sí
aquest prinipi, y la generació, així com el creixement, sinó perquè són
moviments produïts per aquest principi. I aquest principi del moviment
de les coses naturals resideix sempre en aquelles, ja sigui en potència
ja sigui en acte.” Aristòtil
i altres no essencials (ACCIDENTS).
ex. Si afirmo: La taula del seminari, estic afirmant sobre una
substància individual (SUBSTÀNCIA 1a), n'estic afirmant el seu ésser,
que la taula és (ESSÈNCIA) i que la taula està en el seminari
(ACCIDENT).
QUADRE
Origen:jc 44 09/10/2006
Sobre el
moviment i
el canvi
ACTE POTÈNCIA ACTE
Sobre
l’ÉSSER
com a tal
Substància
(Ousia) 1ª
Substància
(Ousia) 2ª
Essència
Matèria 1ª
Matèria 2ª
Forma 1ª
Forma 2ª
Accidents
Sobre les
causes
Material Formal Final Eficient
Sobre Veritat Fals
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
45
aparença i
realitat
Sobre l’ÉSSER com a tal: En l'enunciat "La taula del seminari és gran"
hi tenim alguna cosa més que una taula; hi tenim:
a)una substància 1a que es refereix a aquell ésser concret individual
que ens mostra el mateix enunciat.
b)una substància 2a que es refereix al tipus d'éssers als que pertany
aquell ésser individual ("taules"):
“Únicament l’individu és el subjecte de l’atribució (i per això
substància)... no obstant a l’espècie se la pot anomenar substància en
un sentit secundari.(...) l’individu és vertaderament substància, però
allò que fa d’ell una substància de tal o qual espècie ... és l’element
universal, la forma de la cosa, que l’entendiment abstreu i concep sota
una universalitat formal”. (Aristòtil).
Per essència, quan això diem d'una cosa o ésser entenem MATÈRIA i
FORMA. Reconeixem en la taula matèria i també una figura, aquella
sense la qual no es podria dir d'aquell ésser que és taula. Hi ha
matèria i hi ha forma, però l'essència és el resultat de la combinació
d'ambdues: MATÈRIA I FORMA. A la teoria aristotèlica de l'ésser com
a conjunció de les dues en va dir TEORIA HILEMÒRFICA.
Veiem doncs que en l'exemple considerat, el de la taula, hi ha matèria
“La matèria és el principi d'individuació ... la forma es la mateixa en
individus diferents, la diferència radica en que la forma ha configurat
matèries individuals”.
i hi ha forma, també que aquesta substància és la particular manera
en com la matèria ha estat informada (forma).
Ens cal ara afegir que la matèria concreta i la forma concreta
d'aquesta substància tenen una matèria i una forma primeres que Origen:jc 45 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
46
serien el contingut més genèric respecte a la concreció que pren
l'ésser. Queda doncs,
substància 1a/substància 2a; matèria i matèria 1a; forma i forma 1a.
Matèria 1a i Forma 1a són substrat i essència conceptuals que estan
continguts en tot ésser concret.
Aristòtil amb aquestes precisions conceptuals està reflectint la tensió
entre el concret i el general, entre l’ésser individual i l'ésser
conceptual. La veritat - el llenguatge ho reflexa- té que estar en un i
altre al mateix temps. Aristòtil li concedeix un paper preponderant a la
forma
“la substància és primordialment l’essència definible o forma de una
cosa, el principi en virtut del qual l’element material és algun objecte
definit, concret.” Aristòtil,
de manera que forma - essència en molts dels seus escrits esdevé
l'element fonamental, perquè a la forma li confereix el poder de
conformar, de fer prendre figura a allò que és matèria.
També, com es pot inferir fàcilment, Aristòtil dona una especial
importància al tàndem "essència - forma". Constitueixen "la cosa
intel·ligible", allò que a Plató era 'Eidos" dels món noètic.
3) des del punt de vista del què és el que fa ser a l'ésser: les CAUSES: MATERIAL, FORMAL, EFICIENT I FINAL. Els filòsofs anteriors a Aristòtil havien proposat diferents causes de
l'existència de l'ésser. A Aristòtil li sembla bo recollir totes -i afegir-ne-
les que s'han dit i ordenar-les en un context de significació propi:
Una taula
1r. Hi ha una causa material (filòsofs jònics).: el material del que està
feta una taula
2n. Hi ha una causa eficient.: el fuster
3r. Hi ha una causa formal: la figura que presenta la taula a la nostra
observació
Origen:jc 46 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
47
4t. Hi ha una causa final. : l'ús que hagi perseguit el fuster al fer-la.
------
Madonna
1r. Hi ha una causa material.: la matèria de la que està feta Madona.
2n. Hi ha una causa eficient.: coincideix amb causa formal.
3r. Hi ha una causa formal.: el principi de figuració que actua sobre la
matèria.
4t. Hi ha una causa final. : coincideix amb la causa formal: el resulat
final que ja en la causa formal està present.
----------------
Les causes formal i material es coneixen com a intrínseques i les
eficient i final com a extrínseques per al cas del éssers artificials,
doncs per als éssers naturals aquesta divisió perd sentit.
També li sembla important diferenciar entre el que són els éssers naturals i els éssers artificials (quan els considerem com a tal i no
com a éssers naturals): un animal/una escultura.
La causa formal (o de l'essència) és per a Aristòtil la més important.
Ella constitueix el principi intern de l’esdevenir i canvi (és allò que
marca la tendència cap a la plena actualització: l'ésser en ACTE).
“distingeix Aristòtil entre canvi accidental i canvi substancial.
Accidental es el cas de la taula, substancial és el que opera en els
éssers naturals. Al donar-se en ells permanentment canvis radicals
que afecta a la totalitat de l'ésser individual, Aristòtil proposa la idea
d'una estat de matèria o substrat primari... “Y donat que sembla,
qualsevol cosa - parlant en termes absoluts - podria transformar-se en
darrera instància en qualsevol altre cosa, sembla també que hi ha un
darrer substratum mancat per complet de característiques pròpies
definides y simple potència en quant a tal".
Origen:jc 47 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
48
En els éssers naturals coincideix i s'identifica amb la causa eficient (o
del moviment) excepte pel que fa al moment de la reproducció que
aleshores hi reconeix una causa eficient (el pare). Però les causes
eficients quan no esdevenen formals són accidentals. L'artista o
l'industrial que crea o produeix...
La causa formal coincideix també en els casos dels ésser naturals
amb la seva causa final (o del bé). Es tracta de reconèixer que en
l'ésser considerat en potència ja hi ha el principi (forma) del que
esdevindrà. Tot ésser te una finalitat i envers ella es dirigeix. Tot ésser
tendeix a realitzar-se segons la tendència imposada per la seva
forma. La causa final serà diferent per al que fa als éssers artificials
en tant que artificials (i que tenen una causa eficient contingent).
Aquesta estarà constituïda per la intenció que haurà tingut l'agent
eficient en produir la cosa artificial.
Finalment la causa material no fa altra cosa que remetre’s a la
necessitat de la matèria per tal de que l'ésser pugui ser, sempre
referint-nos als éssers naturals, doncs Aristòtil reserva una explicació
lleugerament diferents per aquells ésser que no son naturals (en el
sentit de physis).
4) des del punt de vista de la veritat o falsedat. Aquesta tracta en especial sobre aquelles proposicions en les quals
es diu d’alguna cosa que no és allò que pretén aparentar:
un bitllet de 1000 ptes. fals.
O d'aquelles altres que no hi ha diferencia entre el que es diu i el que
aparenta ésser: un bitllet de 1000.
RESUM A COPLESTON:
• *No hi ha un universal objectiu (a la manera platònica)
• *Hi ha en les coses un fonament real per tal que
l’enteniment abstragui l’universal.
Origen:jc 48 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
49
• *La cosa individual és substància, i en tant que tal
posseeix un element universal: espècie o forma.
• *Només l’individu és substància i només podem
aprehendre l’universal mitjançant l’aprehensió duta a terme per
l’individu.
• *La ciència té per objecte l’universal i per el que s’ha dit
haurà de prendre com a exemple a l’individu.
• *La substància es primordialment forma de manera que si
bé comença afirmant que només els individus son substàncies acaba
sostenint que l’única substància vertadera es la forma pura.
• *Donat que en alguns casos qualsevol cosa pot
transformar-se en qualsevol altra cal que hi hagi una matèria primera
en la que radicaria la potencia en tat que tal.
• *La matèria primera no existeix mai en tant que tal, sinó en
conjunció amb la forma que és el factor caracteritzant.
• *La forma no pot ser el principio de individuació, ho es la
matèria informada
• *La matèria es el principi de individuació i incognoscible en
sí mateixa.
• El individu com a tal no es objecte de la ciència y no es enterament
cognoscible, encara que pel que té d’individual intel·ligible, sí.
3.2.3. Teologia Hem dit que Aristòtil reconeixia en la naturalesa el moviment i el canvi.
Ara be, per tal de que hi hagi moviment i canvi té que haver-hi
quelcom que impulsi a aquest moviment, un "motor". Això ho vèiem en
la naturalesa que tenia el principi del moviment. Si el canvi es una
permanent transformació de potència a acte (moviment o canvi local,
quantitatiu, qualitatiu y substancial) cal preguntar-se sobre si hi ha
hagut un primer principi del moviment. Per a Aristòtil sembla evident Origen:jc 49 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
50
que té que haver-hi un primer principi del moviment, un primer motor.
Aquest primer motor té que ser necessàriament ACTE PUR, FORMA
PURA. Té que ser un motor immòbil, doncs si es mogués caldria que
el mogués algú altre (l'infinit no entra en els seus càlculs). I és motor
que actua per atracció: es principi i fi de tot.
Hi ha un primer principi en acte:
1) cal considerar-ho com principi suprem NO creador
2) el món existeix des de sempre
3) El principio suprem forma però no CREA
4) El principi suprem es causa final, com a objecte de desig.
Aristòtil afirma l'existència de fins a 55 motors immòbils que es
corresponen amb les 55 esferes que considera inspiren el moviment
dels astres. Segons això Aristòtil oscil·la entre un politeisme jeràrquic i
un monoteisme.
5) el primer motor és intel·ligible.
6) Pot diferenciar-se dos graus de perfecció en la naturalesa, l’univers
(única): la supralunar i la sublunar (de + a - perfecta)
En els textos d’Aristòtil es llegeix:
"El primer motor és essència pura y acte pur y es mou a la manera del
que es objecte d’amor" (Met. 1072b), perquè es bell y desitjable.
Posseeix la duració i la vida en màxim grau perquè sempre és i
perquè el plaer és el seu acte, i per això és feliç. No té matèria, per
tant u, "és una entelèquia, un ser perfecte o actual" (Met. 1074a),
la seva unicitat determina la de l’univers, “és pensament del
pensament” (Met 1074b), i és bo perquè "en tots els éssers el principi
per excel·lència és el bé mateix" (Met.1075a). Aristòtil defineix
l’eternitat així:
“... la fi del cel sencer, el límit o fi que conté tot el temps i la infinitud,
és l’eternitat, nom derivat d’ésser sempre; eternitat immortal i divina.
Origen:jc 50 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
51
D’ella depèn, per als demés, en uns amb major claredat, en altres
més confusament, el ser i el viure. És divina, es mou amb un
moviment incessable de rotació (Del Cel 279a).
L’eternitat pot ser entesa en dos sentits: com l’acte pur, el primer
motor immòbil que actua sempre de la mateixa manera, que es
concep com tal per la necessitat que té el cosmos d’ell, i com l’esfera
de les estrelles fixes o primer cel.
Origen:jc 51 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
52
3.3. Física i Antropologia (psicologia – ànima - coneixement)
3.3.1. Física La física és per a Aristòtil la ciència que estudia els ésser naturals
capaços de experimentar canvi i moviment. El tema, doncs: La physis
(natura): un mode de ser d'algunes coses. L'ésser natural com a ésser
mòbil. L'ésser no pot venir del no-res però el canvi i el moviment són
innegables. La solució al problema: no hi ha una única manera de ser
… sinó diverses. L'ésser és presenta u i múltiple. Una cosa és
sempre aquella cosa que és però es pot presentar de moltes maneres
en raó del seu dinamisme: una cosa pot ser considerada des de la
perspectiva de la seva energia o dinamisme, considerada en sí
(mateixa) o considerada per accident (el que hi ha d'accidental en
ella).
Tipus de éssers: Aristòtil considera que els éssers (entitats) de la regió sublunar poden
ser: (a) naturals o (b) artificials. Que els naturals poden ser a) que
tenen vida (una llavor: amb capacitat d'autoalimentació, creixement i
envelliment) o que no en tenen (una pedra).
Naturalesa: energia i dinamisme. La Física comença amb l'anàlisi que ja hem estudiat en el apartat de
la metafísica sobre el canvi en l'ésser, concepte del canvi que ens
duia a veure l'ésser en la relació potència-acte. Però ho fa des de la
perspectiva dels canvis materials. Per fer-ho estableix la distinció entre energia i dinamisme. La naturalesa és energia (forma) i
dinamisme (matèria). Allò que estudia la Física és el dinamisme (la
matèria) de la naturalesa.
Origen:jc 52 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
53
El dinamisme dels éssers naturals: Els explica a partir de tres principis:
a) el de privació: no-ésser relatiu : la llavor
b) el de forma (allò que la cosa serà): l'arbre.
c) el substrat o matèria (allò que assegura la continuïtat del trànsit
d'un estat a l'altra
Tipus de canvis: a) substancial (naixement i mort) i b) accidental
b) accidental: 1) de qualitat (alteració), 2) quantitat (creixement i
minva) i 3) de lloc.
ex. un home pot variar de tamany, de qualitats (pot quedar cec) i de
lloc.
Les nocions de lloc, temps infinit Cada cosa té el seu lloc i el moviment natural que les du a aquest lloc.
El temps és la mesura del moviment. L'infinit és una potència que no
pot arribar mai a la perfecció. El moviment no és infinit en extensió
(espacialment) i li cal un primer motor. Aquest és el motor immòbil.
Mou el món com a objecte d'amor, d'atracció de cada cosa en vers la
perfecció.
3.3.2. Antropologia aristotèlica: psicologia o doctrina de l'ànima A part de la importància que té el tema per a una presentació
sistemàtica de la seva filosofia, l’antropologia aristotèlica sempre ha
interessat per tractar el problema de la immortalitat de l'ésser humà
que tractarem després de descriure alguns dels continguts concrets
de la teoria.
Tots aquells éssers que tenen vida (vida orgànica) tenen ànima.
L'ànima és principi energètic i forma al mateix temps1
Origen:jc 53 09/10/2006
1(Carreras Artau, Ha de la filosofia i de les ciències)
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
54
"...d'altra banda i pel que sembla, entitats són principalment els cossos
i entre ells, els cossos naturals: aquests constitueixen, en efecte, els
principis de tot els demés. Ara be, entre els cossos naturals els hi ha
que tenen vida i els hi ha que no la tenen; i acostumem anomenar
vida a l'autoalimentació, al creixement i a l'envelliment. De manera
que resulta que tot cos natural que participa de la vida és entitat, però
entitat en el sentit d'entitat composta. I doncs que es tracta d'un cos
de tal tipus -a saber, que té vida- no és possible que el cos sigui
l'ànima: i és que el cos no és de les coses que hom diu d'un subjecte,
per al contrari, realitza la funció de subjecte i matèria. Es així que
l’ànima és necessàriament entitat en tant que forma específica d'un
cos natural que en potència té vida. Ara bé, l'entitat és entelèquia, de
manera que l'ànima és entelèquia de tal cos". Aristòtil. Sobre l'ànima. ,
I, cap. 1 (Per entelèquia entén Aristòtil perfecció. Així, ànima és
principi vial i perfecció).
Diferencia Aristòtil entre tres tipus d’ànima. 1) La vegetal, que té una anima amb les funcions bàsiques d'aquest
tipus de vida: nutrició, reproducció i creixement. L'ànima d'aquests
éssers és la VEGETATIVA.
2) L'animal, que té una ànima amb les funcions bàsiques d'aquest
tipus de vida: sensibilitat, apetit (instint) i locomoció que s’afegeixen a
les de l'ànima vegetativa. Es tracta de l'ànima SENSITIVA.
3) La humana, que complirà... les d’intel·ligència i voluntat i que
inclourà les altres dues (les suposarà). Es tracta de la ....RACIONAL.
Quedi clar que cada tipus de vida posseeix una única ànima que
assumeix les funcions de les vides de rang inferior
"...Diguem, doncs, reprenent la investigació des del principi, que allò
que està animat es diferencia d'allò que es inanimat per viure. I com
és que la paraula "viure" fa referència a múltiples operacions, hom pot
dir de quelcom que viu inclòs en el cas que només li correspongui
Origen:jc 54 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
55
alguna d'elles, per exemple intel·lecte, sensació, moviment i repòs
locals, a més del moviment entès com a alimentació, envelliment i
desenvolupament. Per això opinem també que totes les plantes viuen.
Es evident, en efecte, que posseeixen en sí mateixes la potència i
principi, en virtut de la qual creixen i minven segons direccions
contràries. ...pel que fa a si cadascuna d'aquestes facultats
constitueixen una ànima o bé una part de l'ànima (la vegetativa,
sensitiva)...es dedueix clarament que no es donen separades com
alguns pretenen". Aristòtil. Sobre l'ànima, II, cap 2.[Aristòtil no ho té
tan clar pel que respecta a l'ànima racional] .
L'ànima en qualsevol d'aquests éssers constitueix el que en la teoria
de l'ésser hem conegut com a forma1 (ÀNIMA = forma). L'ÀNIMA és la
forma2 d'un cos natural; és també l'acte primer d'un cos natural
organitzat. En suma, és aquella cosa per la qual hom viu, percep
sensorialment i pensa.
D'aquesta manera, l'ésser humà és un compost d'ànima i cos,
equivalent a la distinció forma/matèria, quan considerem l'ésser
1 Russell a Història Social de la Filosofia apunta que ...(Aristòtil) distingeix entre ànima i ment: "El cas de la ment és diferent . Sembla una substància independent, implantada a l'interior de l'ànima i no susceptible de destrucció" (Aristòtil. Sobre l'ànima). I segueix Russell comentant els textos del filòsof grec: "La ment és la part de nosaltres que entén la matemàtica i la filosofia; els seus objectes són intemporals; per tant, ella mateixa és considerada intemporal. L'ànima és allò que mou el cos i percep els objectes sensibles; es caracteritza per l'autonutrició, la sensació, el sentiment i la mobilitat; la ment, en canvi, te la funció de pensar, funció que no té cap relació amb el cos o amb els sentits. La ment pot ésser, doncs, immortal, encara que no pugui ésser-ho la resta de l'ànima. (...) I encara més. A L’Ètica sobre Nicòmac es diu: "que en l'ànima hi ha un element racional i un altre d'irracional. La part irracional es divideix en dues: la vegetativa, que existeix en tots els éssers vius, fins hi tot en les plantes, i l'apetitiva, que existeix en tots els animals. La vida de l'ànima racional consisteix en la contemplació, és a dir en la felicitat completa de l'home, encara que no del tot aconseguible .... Aquests passatges semblen indicar que la individualitat...depèn del cos i de 'anima irracional, i que , en canvi, l'ànima racional o ment és divina i impersonal" (B. Russell, Ha. Social de la Filosofia, pag 189). Recordeu que per a Plató l'ésser humà té tres ànimes: apetit, ànim i racional.
Origen:jc 55 09/10/2006
2 "El tret essencial de l'ànima, aquell tret en virtut del qual és la "forma" del cos, és que converteix el cos en un tot orgànic, amb finalitats unitàries" (B. Russell, HSF pag 189)
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
56
sense més: ANIMA = forma; COS = matèria. Es tracta d'una realitat única (teoria hilemòrfica).
"L'ànima ha d'ésser una substància, en el sentit de la forma d'un cos
material amb vida potencial a l'interior. Però la substància és acte i,
per tant, l'ànima és l'acte d'un cos, tal com l'hem caracteritzat"
(Aristòtil, Sobre l'ànima a B. Russell, HS.F., PAG 188
Respecte a la immortalitat de l'ànima hi ha hagut diferents
interpretacions1.
a) La que diu que la immortalitat només es dóna pel caràcter de forma
específica (espècie = universal) de la substància. Recordeu, l'ésser
(naturalesa) és etern.
b) Diuen que només una part de l'ànima seria immortal, aquella que
és activa1.
"Es indubtable que l'ànima és inseparable del cos....O almenys, ho
són certes parts" (Aristòtil. Sobre l'ànima a B. Russell, Ha. Social de la
filosofia)
3.3.2.1. Teoria del coneixement a Aristòtil: Per a Aristòtil el coneixement és adquirit. No hi ha coneixement innat
(implícit a Sòcrates, explícit a Plató: Reminiscència).
1 Hem dit abans que el tema de la immortalitat no queda clar segons els estudiosos. En primer lloc, la diferència entre enteniment actiu i enteniment passiu, més enllà de les facultats que li són atribuïdes, és bastant fosca. El fet mateix de la "taula rasa" aristotèlica té molt de relativa. Pensem que on hi ha potència hi ha acte i que "l'acte és primer que la potència en tots els sentits menys un". De totes maneres, hom coincideix en que l'ànima és immortal, però aquesta immortalitat per alguns radicaria en el principi de l'acció, en l'enteniment agent, i en tant que principi de l'acció no tindria caràcter personal; seria l'acte pur, l’entelèquia. Aquesta seria sens dubte la interpretació més filosòfica i més allunyada de mistificacions religioses, encara que també resulta exageradament intel·lectualista.
Origen:jc 56 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
57
El punt de partida del coneixement és la SENSACIÓ. Tenim cinc
sentits (sentits externs) i un d'intern (Sensori). Aquest últim serveix per
discriminar i coordinar les sensacions múltiples que rebem gràcies als
altres sentits.
També en el fenomen de la percepció tenim la relació potència (el
sentit com a òrgan: "els ulls") i l'acte (el que és pròpiament la
percepció o sensació).
Segons Aristòtil la percepció sensible es produeix a conseqüència de
l'estimulació dels òrgans pertinents (sentits) per un element mediador
(aigua, aire, llum). Aquest seria el primer moment. La sensació en
acte coincideix amb l'objecte sensible2.
El segon moment del coneixement és la imaginació dedicada a la
creació d'imatges o fantasmes. Aquestes són importants perquè són la
MATÈRIA sobre la que treballa l’intel·lecte (enteniment). A la
coordinació racional de les sensacions ni diu experiència1.
El tercer moment és el de l'enteniment, el més elevat del procés del
coneixement: N'hi ha dos tipus d'enteniment: 1) el passiu que és
l'enteniment en potència (i que per tant posseeix l'element formal,
recordeu que l'acte és anterior conceptualment a la potència) i 2)
l'actiu que és l'enteniment en acte; és el que aprehèn el que hi ha
d’intel·ligible en les imatges o fantasmes conseqüència de la
percepció. Ara bé, per tal de que es produeixi l’intel·ligibilitat, que sigui
possible captar el que hi ha d’intel·ligible en aquestes imatges, té que
estar aquest component d’intel·ligibilitat en potència (enteniment
passiu o en potència).
"... en la naturalesa existeix quelcom que és matèria per a cada
gènere d'ens -a saber, el que en potència és allò que pertany a tal
1 No sembla que Aristòtil cregués en la immortalitat personal, més bé que individualment a través de la ment participàvem de la divinitat immortal pensament pur). 2 Abbagnano
Origen:jc 57 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
58
gènere- però existeix a més un altre principi, el causal i actiu que li
correspon fer totes les coses - tal és la tècnica respecte la matèria-
també en el cas de l'ànima cal que es donin necessàriament aquestes
diferències. Així, doncs, existeix un intel·lecte que és capaç d'arribar a
ésser totes les coses i un altra capaç de fer-les totes; aquest últim és
a la manera d'una disposició habitual...I tal intel·lecte és separable,
sense mescla i impassible, essent com és acte per la seva pròpia
entitat. I és que sempre és més excels l'agent que el pacient, el
principi que la matèria... Aristòtil. Sobre l'ànima. III, Cap. 5.23
3.4. Ètica, política i poètica. --------------------------------------------------------
3.4.1. Ètica4 Abans que res és important assenyalar que per a Aristòtil el bé no és
una idea abstracte (una "idea") en el sentit platònic. El bé està definit
en funció del fi, de la finalitat, d'aquí que la seva ètica hagi estat
anomenada finalista. En aquest sentit el bé serà una determinada
finalitat, aquella que li correspon a l'ésser per la seva naturalesa1. En
l'ésser humà el bé està en funció del seu fi. Ara bé, aparentment,
l'ésser humà "persegueix" moltes coses...honors, riquesa, glòria....
Davant de la pregunta de que és el bé, Aristòtil inicia la seva resposta
dient que és la felicitat. Però la felicitat no pot ser entesa com a mer
plaer. Aquest no és altre cosa que una conseqüència. Igualment,
tampoc els honors, la glòria, o els diners són la felicitat. Aquests
1 Abbagnano 2 3Recordar els tres tipus de coneixements que es deriven: experiència, ciència, intel·ligència. També, que entendre és la ciència en acte. I l'acte d'entendre és idèntic al seu objecte. Actua com a llum que permet captar l'essència vertadera de la realitat. El seu límit es que actua sobre la base de les imatges [sensació - imaginació] (Abbagnano). 4 de Crescenzo. Història de la filosofia grega. Seix Barral. També la HF d'Abbagnano i la HSF de B. Russell
Origen:jc 58 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
59
poden ajudar però no podem considerar-los com els continguts del
que entén per felicitat.
Per tant, la pregunta inicial sobre que era el bé es transforma en la
pregunta sobre que és la felicitat, i la resposta és que la felicitat
humana té que ésser la realització de l'ésser conforme a la seva
naturalesa; i, allò que som, és, éssers de raó. Segons el que s'exposa
aquí, l'autèntica felicitat seria la vida teorètica, la contemplació
intel·lectual, ja que per raó, Aristòtil - com a bon grec -, entén la el
coneixement teorètic2.
Les Virtuts Però, Aristòtil no descuida de matisar això. Afirma que hi ha dos tipus de virtuts: teòriques i pràctiques. Són les dites virtuts ètiques
(pràctiques )i les dianoètiques (o de vida contemplativa).
- Virtuts dianoètiques (les més apropiades a l'ànima racional):
ciència (demostrativa: ensenya el que és etern i necessari),
prudència (capacitat acompanyada de raó d'obrar de forma
convenient en els afers humans: la del polític), intel·ligència
(capacitat d'entendre els primers principis), art (capacitat
acompanyada de raó per produir quelcom), saviesa (aquell qui
posseeix ciència i intel·ligència alhora: el "sumum": la vida del savi
està feta de pau i serenitat).3
- virtuts ètiques: valor, veracitat, liberalitat, amor propi, enginy...
Dèiem que l’exclusiu ús de la raó en el sentit que li és propi (la
contemplació, el pensar pur) no és suficient. Cal que aquesta sigui
1 Recordeu que en la seva teoria de l'ésser la "causa final" era molt important, en els éssers naturals s'identificava amb la "formal". 2 Felicitat té més significacions, totes elles introductòries a l'autorealització: ésser afavorit pel destí, estar content (aspecte subjectiu), dur una vida noble i digna (aspecte objectiu), i ésser autosuficient.
Origen:jc 59 09/10/2006
3La distinció que fa entre prudència i saviesa suposa una ruptura amb Plató que les considerava idèntiques.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
60
utilitzada com un instrument que dirigeixi la nostra vida pràctica: el
nostre comportament. Aquí és on intervé la voluntat1. Per la voluntat
ens esforcem en guiar els nostra comportaments segons el criteri de
la raó, criteri que serà el d'evitar sempre els excessos: en això
consisteix ser virtuós, en saber triar sempre entre els extrems2
(saber sobre el que podem témer o no és el punt mig entre temeritat
o covardia: el valor o coratge; saber sobre l'ús de les riqueses...
entre prodigalitat i avarícia: liberalitat; saber sobre una recta opinió
sobre un mateix... entre vanitat i humilitat: amor propi; entre bufonada
i grolleria: enginy; entre vergonya i desvergonyiment: modèstia; entre
jactància i modèstia: veracitat...)3. Repeteixo: el criteri per a un
comportament moral és el del JUST TERME MIG. En l'hàbit de guiar-
nos per la raó ens farem homes virtuosos. La virtut és en aquest sentit
un hàbit, l'hàbit de deixar-nos conduir per la raó que potenciarà allò
que som com a éssers racionals, i és també força, potència per
deixar-nos guiar per la raó.
A diferència de Sòcrates que identifica la virtut amb el saber (el mal és
la ignorància), Aristòtil considera la virtut com part de la voluntat
(d'altra banda una de les funcions de l'ànima racional)4.
Hi ha dues virtuts que tenen un status un tan especial: la Justícia i
l'Amistat.
La Justícia
1recordeu que la voluntat és una de les propietats de l'ànima racional. 2B. Russell que no suporta a Aristòtil i escriu: [...] "Però aquells qui exigeixen [de l'ètica] quelcom més, en seran decebuts. L'obra [Ètica a Nicòmac] es dirigeix a les persones madures i respectables....ciutadans decents i benestants...Per a un home de sentiments profunds, és una ètica més aviat repulsiva" (HSF, pag 191). També..."Les opinions d'Aristòtil sobre les qüestions morals reflecteixen sempre les convencions de la seva època" pag 192. 3B. Russell. HSF. pag 192. Abbagnano afegeix les de temperància (intemperància i insensibilitat), magnanimitat (vanitat i humilitat), mansuetud (irascibilitat i indolència). (HF pag 149)
Origen:jc 60 09/10/2006
4La perfecció individual té poc que veure amb la del cristianisme..."Ha de tenir amor propi i no subestimar els seus mèrits personals. Ha de menysprear tots els qui ho mereixin" B. Russell. HSF. pag 193.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
61
La més elevada de les virtuts és la Justícia. N'arriba a dir d'ella que és
La Virtut1. En els seus aspectes concrets Aristòtil diferenciava entre la
justícia distributiva (o sobre la manera en com s'havien de repartir
honors i riquesa que exigia fos en funció dels mèrits respectius)2 i la commutativa (s'ocupa dels contractes entre individus: siguin aquests
voluntaris per ambdues parts (transaccions, vendes...) o involuntaris
per una de les parts com a mínim (fraus, violència...:el dret penal. Les
penes s'establien proporcionals al dany causat). Té molt que veure
amb aquesta teoria de la justícia la seva teoria del dret. Hi ha afirma el
dret privat i el públic. El primer tracta de les relacions entre individus
(les socials) i el segon la relació entre individu i estat. Respecte a
aquest darrer distingeix entre dret legítim o positiu (el de cada estat) i
el natural (invariable i al marge del temps i del lloc).
L’Amistat L'altre virtut especial (en ocasions no la considera com tal) és
l'amistat. D'ella en diu que és la més necessària a la vida. L'autèntica
amistat3 és aquella que no esta fundada ni en la utilitat ni en el plaer,
sinó en el bé, és a dir en la virtut. Tota altre possible relació només
serà accidental.
3.4.2. Estètica (Poètica) Recordeu que en la classificació aristotèlica de les formes del
coneixement humà i les disciplines quedava que … *De les quatres
1Això s'ha d'interpretar per la importància que donava Aristòtil a la política, tema que tractarem a continuació. L'ésser humà és un ésser social, abans inclòs que un ésser individual. Si en la metafísica dèiem que Aristòtil presta especial importància a la individualitat no vol dir això que es sostregui de la mentalitat de l'època sobre el fet comunitat i el fet polis, tot al contrari. 2 "Aristòtil creu que la justícia no implica igualtat, sinó la justa proporció, la qual només algunes vegades s'identifica amb la igualtat". (B. Russell. HSF. pag 192). 3"L'amistat perfecta només és possible entre els bons, i per tant, és impossible d'ésser amic de moltes persones". B.R. HSF. pag 197
Origen:jc 61 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
62
formes de coneixement dites (experiència, art o tècnica, ciència i
intel·ligència), Aristòtil en fa una classificació reduint-les a tres:
TEORÈTIQUES: (de - a +): Física (sobre les qualitats sensibles i el
moviment), Matemàtiques (sobre la quantitat), Filosofia 1a (sobre
l'ésser)1.
PRÀCTIQUES: Ètica (sobre l'individu), Economia (sobre la familia),
Política (sobre la societat).
POÈTIQUES: arts belles, arts pràctiques, poesia, retòrica.
D'entre les poètiques sobresurt l'activitat poètica, l’activitat artística per
excel·lència: la creació de coses belles. Aristòtil atorga a l’art la
finalitat de "purificar les passions". Gràcies a l'obra d'art es produeix
la purificació (catarsi) ja que descarrega l'emotivitat, ens allibera de
les passions en la mesura que en les fa copsar imaginàriament.
Mentre les arts plàstiques segueixen conservant la idea platònica
d'imitació de la natura (mimesi), l'activitat poètica amb Aristòtil (poesia
- tragèdia …), basada en l'acció i l'anècdota humana, pretén recrear el que és vivent i això obliga a l’escriptor a inventar. Aquesta invenció
serà però sempre d'acord amb criteris de versemblança.
3.4.2. Política. Convindria tenir present que malgrat la inicial preocupació per la
individualitat de l'ésser (que en la metafísica era respectada en el
principi d'individuació resident en la matèria) descobrim un pensador
Origen:jc 62 09/10/2006
1 Per Plató la investigació filosòfica dona a lloc a successives profunditzacions que procuren aprehendre el món de l'ésser i dels valor. La filosofia és la, on s’absorbeix tot altre saber, i en la seva pràctica - que és contemplació- trobem la felicitat i la virtut. Per a Aristòtil el saber ja no és la vida matisa de l'home (no es dona una identificació total com en el cas de Plató) sinó una ciència objectiva que s'escindeix en nombrosos ciències PARTICULARS cadascuna de les quals adquireix la seva autonomia, sent la filosofia la principal encara que autònoma també. D'un banda la filosofia reivindica la seva autonomia, de l'altre té que justificar la seva prioritat i jerarquia, donat que en ella està el fonament comú de tot el saber.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
63
de totalitats o holista1. Es a dir, Aristòtil pensa que l’ésser només pot
entendre's en tant que ésser social (dins d'una totalitat, com si fos part
d'un organisme). Es segons ell un ANIMAL POLÍTIC2. Respecte a la
societat tenia una visió organicista - com en el demés.
"L'estat és el tipus superior de comunitat, i el seu objectiu és el bé
suprem...L'Estat és posterior a la família en el temps, però, per natura,
és superior a aquesta i a l'individu, perquè...anomenem natura d'una
cosa allò que és quan s'ha desenvolupat plenament...(Aristòtil), i la
societat humana, quan s'ha desenvolupat plenament, és un estat..."
B. Russell. HSF. p204.
I per arrodonir... un discurs de Pèricles: "Llur ciutadania és, doncs, la
millor glòria dels atenencs...En efecte, quin tresor pot preferir a aquest
l'home que reflexioni? Quin bé posseeix, al que pugui tenir en major
estima o pel que pugui arriscar i sacrificar més? Ha de preferir abans
que ella la seva propietat i la seva família? De que serveix la propietat
si no és per permetre-li a un home gaudir aquest bé superior que
deriva del fet de tenir una participació activa a la ciutat? I quin valor té
la família, encara que sigui de nissaga antiga i honorable, si no és
perquè dona entrada a aquesta forma superior de relació social que
representa a vida civil? Per damunt de totes es faccions, per damunt
de tots els grups menors de qualsevol classe que aquests siguin, hi ha
la ciutat, que a tots ells dóna sentit i valor. La família, els amics i la
propietat, només es gaudeixen en la seva millor forma si constitueixen
elements d'aquest suprem bé que consisteix en tenir un lloc en la vida
i en les activitats de la ciutat mateixa." [C.C.HPS-E, t.8, pag.9]
Afirmava que l'home era animal polític i que posseïa el llenguatge, és
a dir, que és un ésser eminentment comunicatiu: la paraula (ja hem
vist quan important és en els seus escrits les expressions tipus: i és
1L'individu no en té prou amb ell mateix, tan pel que fa a les necessitats més prosaiques com per aconseguir la virtut.
Origen:jc 63 09/10/2006
2 Zoon politikon
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
64
diu d'aquesta o d'aquella manera...). Doncs bé el fet social vindria a
representar aquesta totalitat primària que és per a l'individu la ciutat o
l'estat.
El que s'ha dit en ètica es trasllada al pla polític, ja que el nostre ésser
no pot entendre’s sinó com a éssers que integren una comunitat
(polis)1. En bona part ell pensa l'ètica com a una branca de la política.2
No hi ha que caure en l'error de l'idealisme polític platònic. L'estat cal
que sigui realitzable i perfeccionable. Per a ell l'estat és una
comunitat, una realitat que ha de vetllar per l'existència material i per
l'esperit dels ciutadans. Estudia més de 150 constitucions del passat i
del present, i la que pren com a model és la d'Atenes3.
Els sistemes de govern Els sistemes de govern i les seves formes degenerades segons
Aristòtil són: (a) Monarquia....tirania4; (b) Aristocràcia....oligarquia5; (c)
Democràcia1…demagògia
1"Koinonia és un concepte central en l'ètica i la política d'Aristòtil. El ventall de sentits d'aquesta paraula s’estén des de la polis mateixa...fins a associacions temporals, com la dels mariners en el mar...Es una forma d'associació "natural" - l'home és per naturalesa un Zoon koinonikon tant com un Zoon oikonomikon (ésser que viu en cases) i Zoon politikon (ésser que viu en polis)....condicions per a que es doni koinonia vertadera: 1)els membres cal que siguin homes lliures, 2) cal que tingui una finalitat comú, 3) cal que comparteixin alguna cosa, 4) cal que existeixi entre ells philia ... (mutualitat) i to dikaion ...honestedat". (Finley, Economie et société a C. Comas, HPS-E, t 4,pag22) 2 B. Russell. HSF 3 B. Russell a HSF pag 203 afirma "No crec que hi hagi res que pugui ésser d'utilitat pràctica per a l’estadista actual; conté en canvi molt elements que permeten d comprendre els conflictes dels partits a les diverses parts del món hel·lènic. Coneix molt malament els mètodes de govern dels estats no = hel·lènics....No parla per res d'Alexandre, ni sembla tenir consciència de la transformació completa que l'obra d'aquest aportava a tot el món. Tota l'anàlisi es basa en les Ciutats - Estats i no sembla pas copsar el procés de llur desaparició....però més endavant afirma...En molts sentits podem dir que l'experiència a què és refereix Aristòtil és més convenient per al món modern que per a qualsevol altra època (després de la seva)" pag 203 4 Les preferències d' A. sobre sistemes de govern segueixen l'ordre relacionat, però en referir-se a quines son les pitjors degeneracions també manté l’ordre. La pitjor és la tirania.
Origen:jc 64 09/10/2006
5 Les revolucions són el resultat dels conflictes entre oligarquia i democràcia i segons diu B Russell d'Aristòtil, aquest últim recull un dels juraments que feia l'oligarquia en algunes de les ciutats gregues: "Seré un enemic del poble i li faré tot el mal que podré". No ens escandalitzem massa aviat, potser els pobles d'aquestes ciutats havien votat massivament GIL i GIL.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
65
Les primeres estan regides per las virtuts ètiques, le segones per
interessos aliens a la comunitat. Si bé tendeix a una posició
aristocratitzant - molt adequada a la seva ètica - és cert que considera
que qualsevol govern és bo mentre s'allunyi dels excessos. En aquest
sentit, en la configuració del que ha d'ésser l'estat realitzable, Aristòtil
pensa que el preferible és aquell estat en el que dominin o siguin
hegemòniques les classes mitjanes (per allò del excessos). I dins
d'aquesta hegemonia social alguns autors han cregut interpretar una
predilecció per una espècie de monarquia democràtica (República).
Independentment d'aquestes consideracions estableix que tot estat té
que reunir les següents condicions:
1) assegurar la prosperitat individual a més de la vida interior dels
individus per tal de que les virtuts puguin ser practicades.
2) La comunitat té que tenir unes dimensions mitges apropiades: ni en
excés ni per poc (nombre de ciutadans)2.
3) La comunitat té que habitar en un indret de condicions geogràfiques
favorables3.
4) El caràcter dels ciutadans té que estar dominat pel valor i la
intel·ligència, de tipus semblant al dels ciutadans grecs, segons el seu
parer..
1 Per fer-nos una idea: "Aristòtil diu que elegir els magistrats és oligàrquic i que nomenar-los per sorteig és democràtic. En les democràcies extremes, la reunió dels ciutadans era superior a la llei decidia en totes les qüestions...Els tribunals atenencs es componen d'un gran nombre de ciutadans elegits per sorteig,...eren, doncs, susceptibles de sucumbir a l'eloqüència o a la passió partidista..." B. Russell pag 208...tot això no agradava a Aristòtil. 2 Les dimensions de l'estat-comunitat depenen de la tècnica de la guerra i de la indústria (i Atenes era antiquada en el temps d'Aristòtil) B.R. pag 210.
Origen:jc 65 09/10/2006
3 No hi ha una pretensió expansionista territorial (ni rastre del que estava passant amb Alexandre, massa macedònic ell). La guerra contra els bàrbars només es justificava per la "necessitat natural" d' esclaus. I entre els tipus d'esclaus adients, els del sud són preferibles als del nord, perquè si bé els del nord són ardents, els del sud són intel·ligents. No cal dir que els grecs són totes dues coses: ardents i intel·ligents .B.R. pag 210
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
66
5)Te que haver-hi un funcionalitat en la distribució de les feines: al
mode de Plató, però evitant els extremisme comunistes i demés del
seu mestre.
6) Es convenient que els mandataris siguin els vells per allò que l'edat
és una font d'autoritat i evita enveges i rancors entre el joves
ambiciosos.
7) Dona una gran importància a l'educació, tan per a la pau com per a
la guerra1.
Altres consideracions:
l)L'esclavitud és quelcom natural2
2)Hi ha dos tipus de comerç: el propi i l'impropi (els objectes s'usen no
s'intercanvien).3 Critica el comunisme platònic
1"l’objectiu és produir gentelmen ...els infants han d’aprendre tot allò que sigui útil, però no allò que els faci vulgars....atletisme, ....dibuix...cant i música...llegir i escriure..." .B.R. pag 211. 2 Per a Aristòtil els esclaus son instruments vivents. En parla quan analitza la família i considera que es eslaus han no han d'ésser grecs. 3 Aquest tema va tenir una gran importància en les discussions medievals i posteriors sobre l'exercici de les activitats econòmiques. El comerç no és la manera natural de fer diners. L'origen del comerç estaria en l'intercanvi que inicialment si que correspondria a una necessitat natural: la de compensar els desequilibris produïts pel creixement de la comunitat (koinonia) o per èpoques d'escassesa, però aquest tipus d'intercanvi no perseguia "fer diners". Aristòtil afirma: "Calen comerciants, certament, però posarem fàcilment remei a les desavantatges que podrien amenaçar-nos mitjançant lleis que defineixin les persones autoritzades, o no, a tenir relacions les unes amb les altres". (C.C. HPS-E, t.4pag 23). "La manera natural de fer-los és l'administració hàbil de la casa i de la terra". A més ..."La cosa més odiada, i amb raó, és la usura [qualsevol tipus de préstec], que fa guanyar diners amb els diners mateixos i no amb llur objecte natural. Car els diners han estat concebuts per a l'intercanvi i no per augmentar amb l’interès..."(Aristòtil. La Política.). B. Russell. HSF. pag 205.
Origen:jc 66 09/10/2006
No ens deixem enganyar. Tan les afirmacions contra el comerç com contra la usura tenen un punt de contacte molt interessat i poc "polític" en el mateix sentit d'Aristòtil. Respecte als atacs contra el comerç, es tracta de defensar-se de un grup social -el dels comerciants- excessivament poderós. Pel que fa a la usura, no hi ha res que acoquini més als terratinents que els crèdits i préstecs. Aquests són límits a la riquesa dels terratinents. La urbana Atenes encara tenia molt de societat rural, malgrat ells.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
67
5. L’Hel·lenisme i Roma. Sumari (s-IV/sIII). El problema de la conducta i de la felicitat. 4.1. La filosofia postaristotèlica
4.2. Les escoles morals: Epicureisme – Estoïcisme - Escepticisme.
4.3. Els alexandrins.
4.4. El neoplatonisme (Plotí).
5.1. La filosofia postaristotèlica.(s-IV a sIII) Després d'Aristòtil i en el terreny filosòfic no es produeixen grans
produccions teòriques. Atenes ja havia dit tot el podia dir. Un cert
cansament respecte als grans sistemes filosòfics es deixa sentir. Es la
fi dels grans sistemes de la antiguitat. El discurs filosòfic ja no és
capaç de reorientar les seves construccions teòriques. Noves
condicions històriques (polítiques, socials, econòmiques...) portaran
en poc temps a la pèrdua de l'hegemonia cultural grega i més
concretament d’Atenes, quan ja havia perdut la política i militar.
L’imperi greco-macedònic, l’imperi hel·lenístic, és la ruptura física dels
límits de la polis. La nova situació requereix d’una manera de viure
diferent, més cosmopolita. L’imperi durà el que visqueren els generals
que succeïren Alexandre. Roma està ja preparada per prendre el
relleu en l'aspecte polític i administratiu1. Simultàniament, creix
l’interès pel desenvolupament dels sabers específics i experimentals:
les matemàtiques, les ciències naturals, la medicina. El centre
d’aquesta nova explosió del saber serà Alexandria.
5.2. Les escoles morals Hi ha un tema però que interessarà per damunt de qualsevol altre: la
felicitat. Si tot s'ensorra...(la polis...) queda preguntar-se com ser
Origen:jc 67 09/10/2006
1 Fundació de Roma (s-750) Govern monàrquic-tirànic. -510: República. -270--170: expansió a Itàlia, Sicilia, Espanya, Macedònia...
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
68
feliços, com sobreviure a aquest món incert. I com a alternativa a
aquest queda la filosofia moral, les religions i els déus.
Hi ha un tema objecte de discussió i reflexió: de quina manera ha
d’afrontar l’ésser humà la seva vida quotidiana. Fins hi tot la veritat
quedarà subordinada a aquest anhel.
Tres són les principals escoles morals d’aquest període: epicureisme, estoïcisme i escepticisme. Epicur reclamarà una vida que giri entorn del plaer, un plaer
sàviament administrat. Els estoics identifiquen, a la manera socràtica,
l'autèntica virtut amb saviesa, i tenen conceptualitzada la vida com
una acceptació de la seva duresa i problematicitat. Els escèptics - en
bona part hereus dels sofistes - reclamaran una total suspensió del
judici com a única fórmula per aconseguir la felicitat.
5.2.1. Epicureisme
Epicur (Samos –341/ Atenes -270) Epicur representa històricament la proposta més desestabilitzadora en
oposició a les filosofies hegemòniques de caràcter trascendetal-
idealista (Parmènides i Plató), d’aquí que es guanyés com a mínim
tants enemics com admiradors, ara i aleshores.
Sumari: 1. Biografia i obra
2. La física i psicologia
3. La teoria del coneixement
4. L’ètica i teologia
5. Deixebles
1. Biografia (-341/-270) i obra. Origen:jc 68 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
69
• -341. Neix a l’illa de Samos (Àsia Menor i actual Turquia). La família
era d’origen atenenc i el pare era mestre.
• -323. Amb 18 anys es trasllada a Atenes per complir el servei
militar.
• -322. Mort d'Alexandre. Demòstenes (Atenes s-384 - Calaurea s-
322) incita a la revolta: les lluites per la successió. Es reuneix amb el
seu pare a Colofó, on comença a ensenyar.
• -311. Funda una escola filosòfica a Mitilene, a la illa de Lesbos.
• -308. Ocupa el càrrec de director d’una escola a Lampsaco (avui,
Lâpseki, Turquia).
• -306. S’instal·la a Atenes i ensenya la seva filosofia a un grup de
devots seguidors. Les reunions tenen lloc en el pati de la casa de
Epicur, i ben aviat els qui allà es reunien foren coneguts com els
'filòsofs del jardí'. Tant dones com homes assistien a les reunions i
això provocar nombrosos rumors i calumnies sobre les activitats que
allà tenien lloc.
Obra Epicur fou un escriptor prolífic, segons Diògenes Laerci (III) va
escriure quasi 300 tractats, 37 sobre física y d’altres sobre temes com
l’amor, la justícia o els déus. Tots els tractats sense excepció s’han
perdut, en bona part com a conseqüència de la ferocitat dels atacs del
cristianisme contra l’epicureisme. Ens queden les cartes y màximes
que conservà Diògenes Laerci; també, algunes sentencies recollides
al "De rerum natura" de Lucreci (Campània -94 - ? -55) i alguns
fragments més. Tot sumat ens permet tenir una idea aproximada dels
continguts de l’epicureisme.
A més de Lucreci i Diògenes, Ciceró (Arpino, Laci 106 - Formia, Laci
43), tenim referències sobre el seu pensament a Sèneca (Còrdova 4 -
Roma 65) i Plutarc (Queronea, Beòcia ~-50 - ~-120).
Origen:jc 69 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
70
Per a Epicur la filosofia es inútil si no ajuda a la felicitat individual.
Segueix l'escola cirenaica (escola cirenaica, fundada per Aristip de
Cirene a la darreria del –IV, de tendència sensualista en gnoseologia i
partidària de l'hedonisme en moral), i situa, com aquella, el fi humà
suprem en el plaer, que hom pot aconseguir a través de l'autarquia (autosuficiència del savi) i l'ataràxia (la impertorbabilitat del savi).
L’estudi del pensament d’Epicur té en compte tres aspectes
estretament relacionats: 1) la física, que inclou la seva teoria de
l’ànima o psicologia; 2) la teoria del coneixement o canònica i 3)
l’ètica, que inclou la seva concepció teològica.
2. La física i psicologia En la física es tracta d'un pensador amb una concepció de la
naturalesa atomista i materialista, continuador del pensament
filosòfic dels materialistes Leucip (Abdera? segle -V) i Demòcrit
(Abdera, Tràcia ~-460 - ? ~-360). Epicur considerà que l’univers era
infinit i etern i que consistia únicament en cossos i espai. Els àtoms
són els elements indivisibles dels cossos i tenen tres propietats:
extensió, forma i pes. Les coses són el resultat de la interacció
atzarosa d’aquestes petites partícules o àtoms sempre en moviment.
El seu atomisme, però, és més aleatori, no hi es present de la mateixa
manera la necessitat de la que parlava Demòcrit. En aquest sentit, és
la seva una concepció indeterminista (la seva idea dels àtoms
s’assembla al principi d’incertesa de la mecànica quàntica de la
ciència contemporània.). Per altre banda, anticipa la doctrina moderna
de la selecció natural. Afirmà que les forces naturals donen origen a
organismes de diferents classes i que només las classes capaces de
superar-se a elles mateixes i reproduir-se han sobreviscut.
La psicologia
Origen:jc 70 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
71
També l’anima està feta d’àtoms encara que de naturalesa més subtil
però igualment material. Aquests àtoms o partícules estan distribuïts
per tot el cos.
L’ànima té tres facultats: la sensació, la ment (imaginació o capacita
de fabular) i la part racional que es manifesta en la capacitat
lingüística de l’ésser humà.
Les sensacions son provocades por un continu flux d’imatges o 'ídols'
abandonades (transmeses) pels cossos e impressionades en els
sentits. Considera que totes les sensacions són fiables d’una forma
absoluta, l’error sorgeix quan la sensació és interpretada de manera
impròpia.
Epicur sostenia que la dissolució del cos amb la mort comportava
igualment la dissolució de l’anima. Aquesta no pot existir fora del cos;
y en conseqüència no hi ha vida futura possible després de la mort. La
mort aleshores significa l’extinció total: "Quan som, la mort no és, i
quan estem morts, no som".
3. Teoria del coneixement: la canònica Teoria del coneixement (o Canònica-lògica, canons o regles per les
que es regeix el coneixement): La seva teoria del coneixement
defensa que només els sentits donen informació real sobre el món. Ho
resumeix en tres criteris bàsics de veritat que donen idea de l’amplitud
d’aquesta convicció. El primer criteri consisteix en el “realisme” i
objectivitat de les nostres percepcions; el segon, és la rellevància de
l’experiència acumulada per al coneixement i la conducta humanes
(en dirà anticipacions); i, el tercer, és l’acceptació com a criteri de
veritat als sentiments de plaer i dolor com a instrument per contrastar
allò que és vertader i allò que és fals, aquí associat a allò que és bo o
dolent per a nosaltres. No es pot demanar més. Hi ha radicalitat en la
Origen:jc 71 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
72
seva reivindicació del món sensible. I també modernitat (o
postmodernitat segons es miri)
4. Ètica i teologia Reclamarà una vida que giri entorn del plaer, un plaer sàviament
administrat. La importància que li dóna al plaer queda posada de
manifest en el que ell anomena els tres criteris de veritat: intel·ligibilitat
de la sensació, la importància de l'experiència per a la conducta, el
sentiment de plaer i dolor que discriminen entre el que és i el que no
és, entre la veritat i la falsedat. Tant la seva Física com la seva
Teologia estan al servei de la seva Ètica.
Dos aspectes estretament relacionats sobresurten en l'ètica d'Epicur.
D’una banda la seva teoria dels desigs i, de l’altra, la seva concepció
sobre el bé i el mal. El bé s’identifica amb la felicitat i aquesta amb el
plaer. Per plaer entén la satisfacció dels desigs. Ara bé, no tots els
desigs són font de plaer. Hi ha desigs, segons Epicur, que duen més
sofriment que plaer (per l'agitació que ens provoquen) i els excessos
sempre es paguen. El millor és una vida tranquil·la i retirada, cultivar
l'amistat i apartar-se de la política. Respecte del sofriment, es
conseqüència de la por, por als déu i a la mort. Contra aquesta por,
Epicur es val d’un argument força enginyosa. Dels déus no tenim que
preocupar-nos doncs per la seva perfecció no s’ocupen de nosaltres i
la mort no interessa a ningú: ni als vius que no estan morts, ni als
morts que ja no poden témer-la.
Classificació dels desigs
Allò que és bàsic, un cop eliminats els nostres temors, és la manera
en com sapiguem detectar la naturalesa dels nostres desigs. N’hi ha
de tres tipus, ens diu Epicur, 1) els desigs naturals i necessaris, 2) els
Origen:jc 72 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
73
naturals però no necessaris que a diferència dels primers són més
sofisticats i artificials, i 3) ni naturals ni necessaris, els quals són en
realitat desigs falsos. Estar en el món es saber triar, saber escollir. Per
fer-ho ens servim de la nostra raó entesa sempre subordinada al
nostre coneixement sensible, a la nostra experiència.
Plaer sàviament administrat
«El plaer és principi i fi de la vida feliç», afirmava Epicur, però no
entenia el plaer com plaer immediat, sinó com plaer estable i en
moltes ocasions s’hi refereix entenent-lo com l’absència de dolor.
Epicur entén que el plaer i el sofriment poden ser tant físics com
psíquics. Per a aconseguir l’objectiu de la felicitat ens convé cuidar
tant el nostre cos com la nostra ànima.
Ataràxia-Aponia
Per a la nostra ànima l’aspiració és la seva tranquil·litat, el que Epicur
anomena l’ataràxia (tranquil·litat d’ànim o d’esperit). Es tracta
d’aconseguir mitjançant les nostres eleccions la impertorbabilitat.
Aquesta s’obté a partir del domini o extinció de les passions. D’aquí
sorgeix la necessitat de calcular l’acció en funció de la consecució del
màxim plaer, que no se identifica amb el màxim plaer del present, ja
que un plaer momentani pot, conduir posteriorment a major dolor, i
inversament, un dolor actual (com el patit en una intervenció
quirúrgica), pot conduir a un major plaer futur.
Per a la vida feliç, Epicur acompanya l’objectiu de l’ataraxia amb
l’absència de dolor físic, estat que anomena aponia.
Les recomanacions d’Epicur es concreten en dur una vida allunyada
de les preocupacions originades pel món exterior, inclosa la política.
Respecte a la relació amb els altres valora molt el cultiu de l’amistat,
sempre preferible a les relacions amoroses que tendeixen a provocar
Origen:jc 73 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
74
més patiment que plaer. L’amistat és per a Epicur especialment
important i amb la seva defensa s’allunya de l’egoisme d’una
interpretació simplista de la seva teoria del desig. En un món
cosmopolita com el que li tocà viure, les relacions humanes són vistes
positivament quan expressen l’amistat entre els individus.
Les virtuts cardinals de l’ètica epicúrea són la justícia, la honestedat i
la prudència, que són les que amb l’ajuda de la raó aconsegueixen
l’equilibri entre plaer i sofriment.
La Doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer és coneguda
amb el nom d’hedonisme. (hedoné, plaer, goig, voluptuositat) la
consecució del plaer determina el valor moral de l’acció. (És
considerat hedonista també Aristip de Cirene (? ~435 - ~350). Segons
l'hedonisme, els preceptes ètics són únicament regles empíriques
mitjançant les quals l'home es defensa dels sentiments de disgust i
resta obert plenament a les alegries de la vida.
Es diferencia d’Aristòtil en que (eudemonisme/eudaimonía)1- Ètica a
Nicòmac), per a aquest la felicitat resideix, fonamentalment, en el
coneixement.2
El seu hedonisme personal perseguia el domini sobre un mateix i la
moderació. D’altra banda, Epicur creia en la llibertat de la voluntat que
1 Literalmente significa la posesión del buen daimon, de la buena suerte o del buen destino que engendra el bien-estar en el mundo. 2 Aristóteles: la felicidad Réstanos ahora hablar en general de la felicidad, ya que la hemos hecho fin de los actos humanos. Hemos dicho que la felicidad no es una disposición, ya que podría pertenecer a un hombre que pasara su vida durmiendo, viviendo con una vida vegetativa, e incluso a alguno que sufriera las peores desgracias. Debemos pues poner la felicidad en una actividad. Ahora bien, entre las actividades, unas son necesarias y deseables por otra cosa, y otras por sí mismas. Es evidente que la felicidad debe colocarse entre las actividades deseables Por sí mismas y no por otra cosa, ya que no carece de nada, sino que se basta a sí misma. Son deseables por sí mismas las actividades que no piden nada fuera de su mismo ejercicio. Tales parecen ser las acciones virtuosas, ya que obrar honesta y virtuosamente es de las cosas deseables por sí mismas. [...] __________________________________________________
Origen:jc 74 09/10/2006
Ética a Nicómaco, X, 6 y 7. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.84-86).
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
75
era coherent amb el seu indeterminisme materialista segons el qual
fins hi tot els àtoms escapen al determinisme de les relacions de
necessitat entre els fenòmens naturals.
Teologia Epicur no negà l’existència dels déus, però sosté que en tant que
"éssers feliços i eterns" podien no tenir res que veure amb els afers
humans, si bé gaudien contemplant la vida dels bons mortals. Per a
ell, la vertadera religió descansa en una contemplació similar per part
dels humans de les vides ideals dels déus.
Els déus cal venerar-los sense tenir-los por. Afirma la seva existència
però argumenta que en raó de la seva suprema realitat no tenen cap
intervenció en la realitat natural.
5. Deixebles Els ensenyances d’Epicur foren establertes amb tanta fermesa i
venerades fins a tal punt pels seus seguidors que les seves doctrines,
a diferencia de las del estoïcisme, principal rival filosòfic, es
mantingueren intactes com una tradició viva. No obstant, l’epicureisme
caigué en descrèdit en gran part degut a la confusió, que encara es
manté, entre els seus principis i els de l’hedonisme sensual proclamat
amb anterioritat pels cirenaics. Malgrat tot, la filosofia epicúria tingué
molts deixebles distingits: entre els grecs, el gramàtic Apol·lodor
d’Atenes (? ~180 - ? - escola alexandrina) y entre els romans el poeta
Horaci (Venúsia, Apúlia -65 - Roma -8), l’estadista Plini el Jove (Como
61 - Bitínia 112 ) i sobre tot el poeta Lucreci (Campània? -94 aC - -55).
El poema De rerum natura (De la naturalesa de les coses) de Lucreci
és la principal font de coneixement de l’epicureisme. Desaparegué
com escola a principis del segle IV. Fou reactivada en el segle XVII pel
filòsof francès Pierre Gassendi. Des de aleshores, el epicureisme
Origen:jc 75 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
76
atragué a nombrosos seguidors i es considera una de les escoles de
filosofia i ètica més influents de tots els temps
L'epicureisme, que es mantingué vigent fins al segle IV, ressorgí al
sXVII amb Gassendi i, posteriorment, a través d'aquest, amb el
materialisme modern
5.2.2. Els estoics
L’Ètica estoica. El nom d’estoïcisme ha entrat en la història amb
l’aurèola de ser una mena de resistència enfront de l’adversitat i la
mala sort. L’ètica estoica també estableix la felicitat o eudaimonia com
a principi fonamental. L’expressió més gran de la virtut és viure d’acord amb la natura, cosa que ens omple de felicitat. Aquesta
conformitat és una cosa racional que ens fa coincidir amb la raó o el
logos de la natura i de la vida. Aquest punt marca una diferencia
important amb l’epicureisme. Mentre que l’epicureisme sembla que
afirma el sentit de la vida acceptant exclusivament les condicions del
més ençà, l’estoïcisme propugna la identificació amb un logos que és
troba més enllà de la naturalesa humana. La concordança es fa
submergint l’individu en una harmonia universal. La Física estoica, una idea central de l’estoïcisme és la unitat del que
és real. La natura i la raó són la mateixa cosa . el desenvolupament
de la vida i de la natura està ple de racionalitat i coherència; però
només és real el que té cos, encara que hagi un pneuma o esperit
universal que ho omple tot. Un esperit que és pot identificar amb la
divinitat. El suposat materialisme es transforma així en panteisme. Hi
ha doncs, una mena de lógos spermatikós o raó que s’instal·la en la
natura com a llavor i esdevé el principi del desenvolupament. Aquesta
força que ho travessa tot és un foc que, com el d’Heràclit, determina el
ritme d’un univers sotmès a a conflagracions o incendis successius el
Origen:jc 76 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
77
foc i la matèria són equivalents a dos principis, un d’actiu i un altre de
passiu, i que tenen entre ells una afinitat mútua a la qual van
anomenar simpatia, una cosa així com la relació afectiva de l’univers.
La Lògica estoica, la lògica estoica és una aportació de gran interès
per al desenvolupament de la lògica contemporània. Els estoics
desenvolupen una lògica proposicional, que es fonamenta no tant
en els noms, com en la manera de dir-los, en les proposicions. Els
estoics van distingir entre el signe o significant ( semaínon ), la cosa
significada ( semainómenon ) i el significat ( lektón ) o el que es diu.
Tant el significant com la cosa son materials, però el significat és
immaterial.
Zenó de Cítion, Xipre ~334 - Atenes ~262)
Fundador de la Stoa a Atenes. Zenó va començar a ensenyar en un pòrtic decorat amb pintires de polignot, i d’aqust nom pòrtic, en grec stoá, va venir el terme estoïcisme. Séneca. Còrdova -4 / Roma 65
Identifiquen, a la manera socràtica, l'autèntica virtut amb saviesa, i
tenen conceptualitzada la vida com una acceptació de la seva duresa i
problematicitat. Això és així perquè conceben l'Univers determinat per
una llei còsmica inflexible, que no admet ni excepcions ni errors.
Natura, destí, divinitat i intel·ligència formen un tot (determinisme).
Saber-s'hi adaptar és ser virtuós. El vici és pretendre escapar-se a la
llei còsmica.
Apatheia (impassibilitat) i euthymía (tranquil·litat) vs. ataràxia Els estoics utilitzaren les nocions de apatheia, impassibilitat i
euthymía, tranquil·litat del bon ànim per expressar un concepte
semblant encara que, per a ells, l’apatia, en tant que alliberació de les
passions, permitia el ple domini racional de la vida humana. Per això,
Origen:jc 77 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
78
la seva apatia no és sinònim de desinterès. Tot al contrari, i a
diferència dels epicurs, defensaven la necessitat d’ocupar-se de la
política i d’intervenir en el món.
5.2.3. Els escèptics (Pirró, Èlide ~360 - ~270 i Sext Empíric 180-210) Els escèptics - en bona part hereus dels sofistes- reclamaran una total
suspensió del judici (Pirró) com a única fórmula per aconseguir la
felicitat. Tots ells han fet cas en una cosa a Aristòtil la felicitat és
quelcom concret.
Els escèptics buscaven la pau y la plenitud en la calma que
proporciona no emetre judicis (epokhé) respecte de les opinions y
enunciats, la qual proporciona la ataràxia.
5.2.4. L'eclecticisme (-I/III; Ciceró 106-143) 1. Filosofia que es dóna entre estoics i escèptics principalment.
L'evolució del pensament així com les característiques socio-culturals
de Roma propicien un pensament que busca formules de compromís
entre les grans escoles morals. El problema del coneixement es
desplaça del seu plantejament teòric a un plantejament pràctic. La
defensa de l’evidència" es transforma en "versemblança", criteri que
permet obtenir un consens més ampli entre els filòsofs (escèptics i
estoics). La versemblança es convertirà en l'anhelat assentiment
universal (objectivitat) i es converteix en el criteri pràctic de l'avaluació
dels sistemes filosòfics i en criteri d’admissibilitat de les veritats. Un
representant il·lustre es Claudi Galè (Pèrgam ~130 - Roma?/Pèrgam?
~200)2.
1De Angel Gonzalez Alvarez a H.F. (EPESA)
Origen:jc 78 09/10/2006
2Galè, Claudi: Metge grec, nascut a Pèrgam (Asuia Menor) al 130 i mor a Roma al 200 (aproximadament). Es conserven més de 400 volums que recullen aproximadament 153 obres (De anatomicis administrationibus (libri XVII), De usu partium corporis humani (libri XVIII) escrites per ell. Estudia medicina, matemàtiques i filosofia a Pèrgam, Esmirna, Corint i Alexandria. Estudià amb Satir de Pergam, Penelop d'Esmirna. Va acumular una gran fortuna -fou cirugià dels gladiadors i cuidà la clientela
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
79
5.3. El alexandrins. Científics (Euclides ? - 300). Instal·lats a la ciutat d'Alexandria. Entorn
al museu i a la biblioteca d'aquesta ciutat s'hi apleguen un nombre
considerable d'investigadors dedicats a la ciència.
més rica de Roma- i destacava com a brillant orador. Exercí la seva professió a Pergamo (157) i Roma (des del 162). Fou metge dels diferents emperadors romans: Marc Aureli, Vero, Pertinax, Didi Julià i Sèptim Sever. La seva obra va tenir una gran influència en la medicina fins al segle XVII. Va realitzar la síntesi de tota la medicina antiga (Hipòcrates Cos, Dodecanès 460 aC - Làrissa ?) i proporciona teories com la del humors corporals. Galè entenia que la malaltia és un estat animal i que la salut només pot conservar-se enfortint el cos. La seva contribució fou la descripció dels símptomes de la inflamació, la diferenciació entre pneumònia i pleuresia i la primera menció de les aneurismes. Va descriure els diferents tipus de tuberculosi, va assenyalar la naturalesa infecciosa d'aquesta malaltia i contra ella va prescriure dietes de llet i repòs en clima sec i alt. Avança en l'estudi de substàncies medicinals com l'opi, la coloquintida i altres. Manifesta que la llei natural ho governa tot i que el principi bàsic de la vida és un pneuma extret del pneuma universal mitjançant la respiració. El pneuma es dividia en tres parts localitzats en un òrgan específic del cos: animal (cervell), vital (cor) i natural (fetge)
Origen:jc 79 09/10/2006
Filosòficament eclèctic, rebutjà l'epicureisme i l'escepticisme. La creença cega en les seves teories vitalistes i en teories descriptives poc fonamentades bloquejaren el progrés de la medicina fins al renaixement.
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
80
5.4. El neoplatonisme
5.4.1. Filosofia Judaico-alexandrina (-II / I) Influències platòniques. El filòsof més destacat és el filòsof jueu Filó
d'Alexandria (-30/50). Defensa una síntesi de la filosofia (Plató) amb la
religió (judaisme), una harmonització que es decanta per la religió.1
5.4.2. Filosofia Pitagòrico-platònica (Plutarc 50-125) Segueix augmentant la importància de la religió. En aquest context es
recupera el pensament pitagòric. El tema central és la teoria de
l'ànima. Preocupació per descriure la manera en com es produeix la
caiguda i la ascensió de l'ànima. Tendència a recorre al mite.
5.4.3. Plotí. Important corrent filosòfica fundada per Plotí (Egipte 202- Roma 270).
Resideix a Roma des del 245 on funda la seva escola) que proposa
una explicació de la realitat segons la qual tot procedeix d'un mateix
principi i tot torna a aquest principi (l'U). En una escala jerarquitzada
de realitats, de l'U procedeix el pensament i d'aquest l'ànima universal
i així fins arribar a les coses materials. El neoplatonisme és un
exemple de la vigència del pensament platònic durant l'època romana
que obligà als primers pensadors cristians a tenir-lo molt present.
Origen:jc 80 09/10/2006
1De Angel González Álvarez a H.F. (EPESA)
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
81
Origen:jc 81 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
82
Quadre de diferencies filosofia antiga Plató Aristòtil Epicureisme Estoïcisme Escepticisme
Física Aparença Hilemorfisme Àtoms i matèria Matèria i Logos
Teoria
Coneixement
Racionalisme Empiricoracionalisme Empirisme Suspensió
judici
Psicologia
ànima
Dualisme Hilemorfisme Àtoms materials
Ètica Bé i Coneixement Felicitat i coneixement.
Eudemonisme
Felicitat i plaer.
Impertorbabilitat
Ataràxia i Aponia.
Hedonisme
Virtut i saviesa.
Impassibilitat
Apatheia
Suspensió
judici: Epokhé
i ataràxia
Estètica Mimesi Mimesi i catarsi
Política Utopia Realisme: monarquia
democràtica
No intervenir Intervenir No intervenir
Metafísica Idealisme realista
(idees (EIDOS)
reals)
Idealisme Materialisme Idealisme –
panteisme
Origen:jc 82 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
83
Teologia El bé i el demiürg El de que es pensa: el
motor immòbil
Els deus no
intervenen
La llei còsmica:
el logos
Origen:jc 83 09/10/2006
Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària
Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html
Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
84
end
Origen:jc 84 09/10/2006