Post on 04-Jul-2015
description
No marxis mai del meu costat
Violeta
No marxis mai del meu costat
2
Aquell dia tot va començar igual que sempre. A comissaria, ben bé una hora
abans del servei, em vaig asseure a una de les cadires del vestíbul de l’ABP1.
Sempre arribo una estona abans per només fer una cosa: observar. M’agrada
veure el moviment de la comissaria des d’una altra perspectiva. Sempre he
pensat que és com un gran trencaclosques on cadascú sap el lloc que li
pertoca i que, tot en conjunt, mostra un gran i bonic mosaic. Jo formo part
d’aquest entrellat i això em fa sentir orgullós. La meva feina és la meva passió:
ajudar a la gent.
Sempre he estat destinat a la Unitat de Seguretat Ciutadana i n’estic convençut
de que no hi ha millor lloc que aquest. Cap dia és igual. Els patrullers veiem de
tot i tractem amb tothom, tant amb persones sense sostre com amb grans
empresaris, amb nens que trobem al carrer que no han anat a l’escola com
amb persones d’edat avançada a les que els acaben d’estirar la bossa de mà.
Així va ser com vaig conèixer a la Teresa, una dona d’uns 70 anys mal portats
que vivia amb la seva mare quatre carrers més amunt de la comissaria. El dia
que la vaig veure per primer cop m’acabava de reincorporar de la baixa per
depressió degut a la mort de la meva mare. Mai a la vida havia faltat a la feina,
mai, però la seva mort em va deixar tan trasbalsat que era incapaç d’exercir el
meu lloc de treball amb la suficient responsabilitat. Tinc molt clar que un policia
es deu a les persones, a més, aquestes es mereixen que estiguis al 100% i jo
no ho estava. Estava enfonsat.
La mare va morir després d’una malaltia que es va allargar més del que els
metges preveien. Vaig estar-me dia i nit dels darrers mesos a l’hospital, al seu
costat, en aquella habitació esterilitzada i amb tanta olor a desinfectant que
acabava marejant.
1 L’Àrea Bàsica Policial és la unitat territorial bàsica definida per criteris operatius policials, i que té la seva seu en una
comissaria. Des d’aquesta, es donen els serveis policials bàsics en seguretat ciutadana i investigació.
No marxis mai del meu costat
3
No li deixava anar la mà, mai. Agafar la mà a una altra persona és la mostra
més gran d’afecte que es pot fer, més que un petó, més que una abraçada, em
deia sempre la mare. La mà és vital pel nostre dia a dia, per poder arribar a tot
arreu. Per això, en el moment que algú et dóna la mà i et mira als ulls amb
tendresa, t’està dient que deixa de fer-ho tot per tu. Et dóna la seva mà, que és
el més preuat que podem tenir.
Ella patia, agonitzava. En un moment de frustració per no poder fer res pel que
semblava inevitable que succeís des de feina setmanes, vaig agafar la jaqueta i
vaig sortir del Clínic. Necessitava aire.
Quan vaig tornar ella ja no hi era. Ho vaig saber al moment, la mare era morta.
Mirant el llit sense llençols i encara amb la forma del seu cos, vaig posar la mà
damunt el matalàs, nu. Ja no podia agafar la seva, perquè ja no hi era, havia
marxat del meu costat. En aquell moment hagués donat el que fos per
demanar-li que no marxés, que és quedés sempre amb mi.
Si tancava els ulls encara podia sentir la seva respiració pausada, cada cop
més lenta, que m’acompanyava en les nits en vetlla que estava al seu costat.
Però tot era fruit del record, doncs la mare havia marxat, per sempre. I ho va fer
quan jo no era al seu costat. En l’últim moment, no li vaig poder agafar la mà.
Aquest pensament em va turmentar constantment, dia i nit, fent-me culpable de
la meva marxa en el moment més crucial. Ara tant era els dies que havia
passat al costat d’aquell llit d’hospital, en el darrer moment jo no era al seu
costat.
Després d’uns mesos vaig decidir tornar a la feina. El brífing va ser com tornar
a la vida. El sergent comentant les novetats i exposant el que ens depararia el
torn. Tornava a ser a comissaria, tornava a ser a casa.
Va ser aleshores, enmig de la reunió prèvia al servei, quan el company de porta
va avisar-nos de que s’havia produït una estrebada dos carrers més amunt de
la comissaria. Pel que deia, havia donat l’avís un veí de la zona que havia vist
No marxis mai del meu costat
4
com un noi jove li havia estirat la bossa a una dona d’edat avançada. Ja
sabíem el que tocava: vehicle logotipat i prioritaris.
Al lloc dels fets hi havia una senyora asseguda en un portal, plorant
desconsoladament. Ens va explicar que venia del banc de cobrar la pensió de
la seva mare, quan de cop va sentir una pressió al braç i com algú li estirava la
bossa de mà. Allà hi duia tots els diners dels que disposarien per passar el
mes. No van passar ni dos minuts des que estava parlant amb ella quan es va
acostar la meva companya i ens va dir que havien trobat la bossa sostreta en
una paperera. Vam verificar el seu interior i, com era d’esperar, hi faltaven els
diners. La resta hi era, el delinqüent s’havia pres la molèstia d’agafar els diners
de dins la llibreta de la caixa i tornar a posar-la dins la bossa. La llibreta posava
que anava a nom d’una tal Cecília Saumell Codina i Teresa Ginesteres
Saumell. Mirant les fotos dels documents d’identitat vaig poder observar que la
Cecília deuria haver estat una dona molt guapa quan era jove.
Tot i que faltaven els diners no pensava denunciar-ho, i només repetia que
volia anar a casa, que vivia sola amb la seva mare que estava molt malalta.
Després de preguntar-li si volia anar al CAP2 va desistir del meu oferiment,
però no de que l’acompanyés a casa.
Mentre passejàvem, -perquè es va agafar del meu braç de manera tan
carinyosa que semblava que més que caminar, passegéssim-, em va dir que es
deia Teresa, cosa que jo ja havia verificat pel seu DNI. Jo em dic Carles –vaig
dir. La proximitat en les persones és un dels valors que fa que un policia sigui
un bon policia, n’estic convençut.
Un cop vam arribar al seu domicili vaig reconèixer en seguida la blocada de
pisos que, imponent, se’ns presentava al davant. La Teresa vivia al que
popularment s’anomenaven “les cases barates”. En una paret de l’edifici hi
havia una placa on s’hi anunciava l’organisme promotor, el nombre d’habitatges
i l’any de la construcció. Eren pisos construïts a un preu més baix per “El
Instituto Nacional de la Vivienda”, vestigis de l’època franquista, per a persones
amb pocs recursos.
2 El Centre d’Atenció Primària és l’edifici o lloc on la població és atesa en un primer nivell assistencial.
No marxis mai del meu costat
5
La Teresa no va voler de cap de les maneres que l’acompanyés fins a la porta
del seu pis, que no volia causar tanta molèstia a un policia tan ben plantat.
Després d’acomiadar-nos i preguntar-li per darrer cop si volia denunciar els
fets, ella em va agafar les mans entre les seves, em va mirar els ulls amb
tendresa i em va dir: gràcies. Després d’aquell dia la Teresa i jo no vam tornar
a coincidir.
Tot plegat fins que un matí del mes de març vam rebre a la comissaria una
trucada d’un veí del bloc de “les cases barates”, alertant que just al pis de sota
del de casa seva semblava sortir una pudor bastant ofensiva. Quan tens aquest
tipus de requeriments t’esperes el pitjor, i normalment la intuïció i l’experiència
de molts anys no fallen.
Arribats al lloc, molta gent estava abocada al replà on es trobava la porta del 4t
2a. Era cert que del darrera d’aquella porta en sortia certa olor, diguem-ne,
preocupant. Ens va costar localitzar al veí que havia trucat entre tant
rebombori, doncs tothom volia explicar la seva versió dels fets, i seria difícil
definir quina era la més inversemblant. Quan vam aconseguir parlar amb el
requirent ens va explicar feia molts dies que no veia ni a la Teresa ni a la
Cecília, les veïnes del pis de sota. Això ja l’havia deixat preocupat, però la seva
angoixa havia augmentat quan va passar per davant del pis i va sentir aquella
fortor tan característica. Els que hem tingut la desgràcia de veure cadàvers ja
morts de fa dies sabem de què parlem. És una olor característica que se’t
queda gravada a la memòria per sempre més. Si tanco els ulls i inspiro crec
que puc arribar a sentir-la, encara que no estigui davant una situació així.
Pocs segons després de trucar al timbre la Teresa em va obrir amb cara de
sorpresa: Què hi fas aquí, Carles?- em va dir. La seva pregunta em va deixar
tan fora de joc com la fortor que sortia de casa seva. Era realment insuportable
i quasi impossible respirar aquell aire putrefacte. Era evident que hi havia
alguna cosa dins d’aquell pis que no rutllava. La trucada dels veïns alertant de
la mala olor que feia l’escala i que semblava provenir del pis de la Teresa era
més que justificada. Si la pudor ja es podia apreciar des del replà de l’escala,
quan la porta es va obrir va ser com si una bufetada em colpegés en plena
No marxis mai del meu costat
6
cara. Vaig preguntar-li si li feia res que entréssim i xerréssim una estona. Ella,
després de vacil·lar un moment, va acceptar.
Es sentia la televisió de fons, potser les notícies. En aquell pis semblava que el
temps s’hagués aturat als anys 60. Els mobles eren més que passats de moda,
el paper de les parets tenia taques de resclosit, i el sostre estava ple
d’humitats. El pis era humil, però estava net i endreçat.
A mesura que anàvem caminant cap al menjador la pudor es feia més
enganxosa. Jo tenia la sensació de que se m’havia quedat impregnada al nas,
perquè cada cop que respirava la sentia més endins. Fins i tot tenia la sensació
de que la roba estava quedant impregnada d’aquella fortor. De cop la vaig
veure, allà asseguda i tapada amb el que deuria haver estat una manta en
èpoques millors: la Cecília. No en podia ser cap altre, doncs la Teresa havia dit
el primer cop que ens vam veure que vivia amb la seva mare.
La Teresa va fer com si res i es va asseure al costat del cadàver posant-li bé la
manta. Déu del Cel, aquella dona era morta i de feia uns quants dies, per no dir
setmanes. Ni tan sols estava inflada, ja havia passat aquesta fase, sinó que
estava ben bé com es diu col·loquialment “a la pell i l’os”, però en aquest cas,
sense quasi pell.
És cert el que es diu dins l’argot policial de que “al carrer s’hi veu de tot”. Al
llarg de la meva carrera professional he hagut de fer front a suïcidis, violacions,
maltractaments, baralles, accidents de trànsit... Però no t’acabes d’acostumar
mai a una situació així. La Cecília semblava estar a la fase seca del procés de
descomposició.
Sempre m’ha cridat l’atenció la tafonomia, del grec taphos, que significa tomba.
És la ciència que estudia la descomposició dels cossos i a on s’hi descriuen
tres processos de descomposició: fresc, inflat, degradació activa i avançada, i
sec. El fresc és la fase que comença just després de parar-se el cor. Al no
bombejar la sang, fa que el cos perdi color i resti en livor mortis. Aquesta fase
en si és la que menys poc afectar de veure, ja que és com si la persona
estigués dormint. A la que passen uns minuts els músculs queden rígids i ens
No marxis mai del meu costat
7
trobem que és difícil moure el cos, doncs ja ha entrat en rigor mortis. Finalment
el cos perd temperatura i es queda fred, arriba l’algor mortis.
El cos inflat és tan evident que fa mal als ulls. No sembla que tinguis una
persona al davant, més aviat una espècie de globus amb extremitats que
surten del mateix. La roba arriba a esclatar per culpa de la pressió del cos i en
general fa angúnia de veure.
En la fase de degradació hi ha una pèrdua de massa del cos, cosa que fa
l’efecte contrari que en l’inflat. I per últim, en la fase seca al cos ja només hi
queden la pell, evidentment seca, els cartílags i els ossos.
Mentre jo estava repassant mentalment tot el que havia après en les meves nits
després d’un torn difícil i d’un o altre mort pel mig, la Teresa seguia asseguda al
costat de la seva mare, fins i tot distraient-se i oblidant que érem allà mirant la
televisió que tenia al moble del davant del sofà. Hi feien les notícies i estaven
informant d’un nou atac a la franja de Gaza.
Em vaig acostar a la Teresa, intentant captar la seva atenció i aguantant les
arcades i el fàstic que em produïa aquella situació. Li vaig agafar la mà i li vaig
preguntar si es trobava bé. Ella em va mirar amb els ulls velats, potser de tan
plorar, potser de no dormir. La mare és morta -em va dir-. Ho sé –li vaig
respondre. No vull que us l’emporteu, no vull que em separeu d’ella. Jo he de
cuidar-la i estar sempre al seu costat, ella m’ho va demanar –em va contestar.
Com afronta un policia, una persona humana, una situació així? Per més
tècniques i orientacions per donar males notícies que et descriguin a l’Escola o
als PNT3, com pots fer-li entendre a aquella persona que aquella situació
d’absoluta insalubritat s’havia d’acabar, que no era normal, que immediatament
a continuació passaria els dies tancada en un psiquiàtric per boja... No, això
últim no li podia dir, però sabia que succeiria.
Veia a la Teresa i em veia a mi, amb aquells ulls sense vida, cansats de tantes
llàgrimes i de tantes nits sense dormir. Em veia incapaç de fer-li entendre que
la seva situació havia canviat, que ja mai tornaria a ser com era, perquè entenia
3 Els procediments normalitzats de treball són procediments escrits que recullen les normes bàsiques que han
d’emmarcar l’actuació operativa de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra en qualsevol dels seus àmbits de responsabilitat i descriuen de forma detallada les accions que s’han de dur a terme.
No marxis mai del meu costat
8
el dolor d’aquella dona. Entenia que no es volgués separar de la seva mare,
perquè jo no m’hagués separat mai de la meva si hagués pogut. M’hagués
quedat abraçat a ella com segurament ho havia estat fent durant setmanes la
Teresa. Comprenia el seu dolor, el comprenia tant...
Fins i tot va arribar un moment en el que ni sentia la pudor del cadàver. Només
la veia a ella, la Teresa, asseguda al sofà agafant-me les mans i demanant que
no la separés de la seva mare.
Estava tan immers en la situació que ni em vaig adonar que entraven els
companys d’investigació, els de científica i els treballadors de la funerària. El
pis es va omplir de gent, i alguns feien fotos. Quina imatge més dantesca veure
aquella situació. Nosaltres, els vius, darrera la càmera, veient com la Cecília
era la protagonista del moment, com una model que posa per una revista de
moda. Però la model no es movia, no somreia, no donava cops de cabellera
per fer-se més seductora. La Cecília estava quieta, ni tan sols tenia ulls per
mirar-nos.
Després de tota la sessió fotogràfica van retirar la manta que tapava la Cecília
i d’allà hi van caure tot tipus de cucs, alguns encara vius, d’altres tan morts com
la seva propietària. La Cecília només era això, un esquelet assegut en un sofà
foradat i brut, tapada amb una manta que amb prou feines s’aguantava
sencera. Van posar el cos, o més ben dit el que quedava d’ell, dins la bossa
negre que sempre m’havia fet posar els pèls de punta, i se’l van emportar. Mai
més la Cecília tornaria a entrar a casa seva. Havia marxat per sempre, ara si.
Era el moment de que nosaltres també ens n’anéssim. No podia allargar més
aquella situació. Ja res més calia fer en aquella casa. Ja hi havia hagut prou
patiment per part de tots.
És curiós el buit que deixa un cos, encara que sigui mort, en una casa. Vaig
sentir aquella buidor, la vaig notar igual que en l’habitació de l’hospital on va
morir la meva mare.
I la Teresa... pobre Teresa... De cop la vaig mirar i semblava que li haguessin
caigut 20 anys al damunt. Les arrugues se li havien profunditzat; els ulls,
enfonsat; i els cabells semblava que els tingués més blancs que feia 20 minuts
No marxis mai del meu costat
9
quan havia vingut a obrir-nos la porta. Ara tocava el moment de la veritat,
aquell en el que és difícil estar preparat, i és comunicar-li a l’altre quina és la
situació actual. La mare de la Teresa ja no formava part de la seva vida.
S’havia quedat orfe.
Les mans em van començar a suar no sé si d’angúnia, de nervis, o perquè
simplement les tenia des de feia ja massa estona enclaustrades entre les mans
de la Teresa. De cop, la Teresa va canviar la mirada. Em va mirar com si fos un
estrany i es va posar a cridar a la seva mare, buscant-la per tot el pis amunt i
avall. Li va agafar un atac d’angoixa, li estava sortint tot el que havia retingut
durant vés a saber quant de temps. Em vaig aixecar i corrents la vaig agafar pel
braç. Ella es va abraçar a mi i vam caure tots dos de genolls al terra, somicant.
Ella per la mort de la seva mare, jo, per la mort de la meva. No sé quanta
estona vam estar així, plorant per unes persones que ja no podien escoltar-nos.
Per mares que havien estat tan importants per nosaltres i que ja no tornaríem a
veure. Quan va entrar la companya dient que l’ambulància era al carrer
esperant, va trobar a la Teresa recolzant el seu cap a les meves cames, i jo
acariciant-li els cabells. Hem de marxar -va dir l’agent.
Quan ens estàvem aixecant del terra i encaminant-nos cap a la porta va sonar
al pis de dalt Lacrimosa4 del Rèquiem de Mozart. Coneixia a la perfecció
aquella peça, i més encara la que estava sonant, dirigida per George Solti. Els
violins ploraven la mort de la Cecília.
Que oportú. No podia haver millor cançó per a què la Teresa s’acomiadés de la
seva mare.
Dia de tristesa aquell
En que ressorgirà de les seves cendres
L’home per ser jutjat
Així que tingues pietat, oh Déu, d’ell
Compassiu Senyor Jesús
Atorga-li descans. Amén.
4 http://youtu.be/BUj8Elw-gNg
No marxis mai del meu costat
10
Allà s’acabava tot, una vida, una història, un capítol més dels milions de
capítols que s’escriuen cada dia en la vida de les persones. La Cecília marxava
de casa seva i descansaria en pau. I la Teresa... la Teresa acabaria
segurament els seus dies en un hospital psiquiàtric qui sap si pensant que
estava fallant a la seva mare per no ser al seu costat.
Violeta