Post on 23-Sep-2019
1
LLEGENDA DE SANT JORDI (Versió de Joan Amades)
Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa
les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny,
amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era
l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no
faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar
qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat
va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort
seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet,
car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans.
I heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del
monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar
a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable,
i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i
s'avingué a que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al catau
de la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com se n'anava
al sacrifici.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove
cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella,
esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el
veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni
a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar
del sacrifici la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el
veïnatge d'aquell monstre.
I entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig
del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era sant Jordi,
lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre
seguí tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la
2
baralla des de les muralles, ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig
de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no
la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a
combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia
fet amb la protecció divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no
mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin
i veneressin Déu tal mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut.
3
LEGENDA O SVATÉM JIŘÍM
Bylo nebylo, v jednom království měli velké jezero a u něj se usadil obrovský drak,
který otrávil celou zemi. Všichni obyvatelé města se shromáždili, aby ho zabili, ale když jej
zblízka uviděli, prchali. Jednou za čas přicházel drak k městu, a když na lidi dýchnul, otráveni
zemřeli. (U močálu se údajně nacházel pramen, který město zásoboval, a tak museli každý den
na chvíli vypudit draka z hnízda kvůli vodě.) Proto mu obyvatelé začali dávat každý den dvě
ovce, aby více neškodil. Když už ovcí ubývalo, dávali mu jednoho muže a jednu ovci. Nakonec
král vyhlásil nařízení, že se losem určí někdo z dětí a mládeže, ať je chudý nebo urozený. Tak
byly náhodně vybírány oběti, dokud los nepadl na královskou dceru Cleolindu. Král sliboval
lidem zlato a stříbro, když nechají jeho dceru naživu, ale obyvatelé se rozhořčili: "Vy jste
vyhlásil to nařízení, a naše děti jsou teď mrtvé, vaše dcera musí být také obětována, jinak
podpálíme váš palác a vás s ním". Král se rozplakal a řekl dceři: "Nikdy neuvidím tvou svatbu."
Poprosil obyvatele o osm dní odkladu a ty mu byly přislíbeny. Pak král ustrojil svou dceru jako
nevěstu a dal jí své požehnání, jakoby se vdávala. Odvedl ji k místu, kde drak žil, a odešel.
Právě projížděl kolem svatý Jiří na koni a když uviděl dámu, ptal se jí, co zde sama dělá.
Princezna Cleolinda odpověděla: "Jděte rychle pryč, mladý člověče, jinak také zahynete." A
vypověděla mu všechno o tom, jak musí být dodána za potravu drakovi. Jiří jí na to řekl: "Nic
se nebojte, já vám ve jménu Ježíše Krista pomohu." Ona však nesouhlasila a prosila ho: "Pro
lásku Boží, jděte svou cestou a nechte mne tu mému osudu. "Tak tam spolu mluvili, když se
objevil drak. Jiří vytáhl meč, udělal jím znamení kříže a směle vyrazil proti drakovi. Zasáhl ho
mečem a drak zraněný padl k zemi. Jiří zavolal služku, aby mu přinesla opasek a ten drakovi
uvázal kolem krku. Drak se najednou choval mírně a nechal se služkou odvést do města. Když
ho lidé viděli, prchali do hor a volali: "Běda ! Běda ! Nyní všichni zemřeme!" Svatý Jiří došel
až k nim a pravil: "Ničeho se nebojte, věřte v Boha, Ježíše Krista a nechte se pokřtít, já pak
zabiji draka." Král i všechny osoby se daly pokřtít. Jiří draka zabil úderem do hlavy a pak
poručil, aby připravili čtyři dvojkolové kočáry s voly a odvezli draka z města ven.
Ve městě bylo pokřtěno patnáct tisíc občanů, nepočítáme-li ženy a děti. Král nechal
postavit kostel, zasvěcený Panně Marii a Svatému Jiří, u nějž vytryskl pramen živé vody.
Nemocní sem přicházeli, a když se napili, uzdravili se. Král také nabídl Jiřímu velké množství
peněz, ale Jiří to odmítl, a věnoval ho chudým. Králi přikázal čtyři věci: udržovat kostely, ctít
kněze, poslouchat pilně bohoslužby a mít soucit s chudými a ubohými. Nato políbil krále a
odešel.
4
ZÁVR BÁSNĚ ČESKÝ SEN Josef Kainar, 1953
Je český obzor hluboký jak džbán a jeho vzduch je silnější než víno.
Kdo ale cizí chce jej pít, jen z vůle, a neplatit, buď zavčas varován!
Ty klidně z něho pij, ty spící český synku, ať ve tvém snu jak ve snu husitském buší tvé srdce starou českou vírou,
že nelze člověku se smířit s útiskem, že svoboda, to není lidská šíje,
kterou lze zlomit v oprátce, ať už ji strojí čert anebo ďábel ve jménu boha nebo bohatce.
A pro tu víru pyšných žebráků, a pro tu víru slavných pokolení
smíš spát jak v peří, vzpurný český synku, a měsíc ti smí paprskem psát verše na peřinku.
To pro dělnickou krev, co vsákla v kámen dlažby, když konejšili páni salvou hněv i hlad,
to pro krev dělnickou, ty synku české mámy, s medvídkem svým se můžeš objímat,
to pro hřbitovy Stalinových reků, kteří jsou u nás věčným noclehem,
smíš spát jak jádro v jablíčku, jak smrček pod sněhem.
A co jak jablíčko – to vedrem padá k zemi, sníh zjara ztaje, smrček zkácejí.
Však tebe chrání Sen, jenž roste časy všemi, vždy košatěji,
a vždy krásněji, a ty jsi v něm a on je v tobě skryt, a oba jedno jste v té české noci širé.
Spinkej, ty mámin mazlíčku. Spi, příští bohatýre.
5
ZE SBÍRKY DVĚ LÉTA Egon Bondy, 1989
Jak jste věřili ve svobodu A zbyla z ní svoboda obchodu
t. j. podvodu. Zalízt pod vodu
a tam utopit byste se měli vy co jste na Václaváku v nadšení vyváděli
To co jste chtěli jste dostali: zas vám akorát nasrali
A rvát vlasy by si měl pan Havel jak to s váma sválel.
6
NO PASSAREM Natàlia Soler Gonzàlez
(Els que volen ser lliures de vegades es troben abocats a marxar de la seva terra. Com
està passant darrerament, alguns ho fan forçats per les circumstàncies. Aquest relat ens apropa
a uns últims moments viscuts abans d’aquesta partida.)
Els pèsols arriben amb el campionat del món d’hoquei sobre gel. Quan aquests ximples
tallen el glaç a gran velocitat, a les parades dels mercats a peu de boca de metro arriben les
baines de les perles verdes més preuades. Rabassudes i plenes, totes elles atresoren els fruits
que em donen la pista inevitable que és primavera: al maig, pèsols en abundància i competició
d’homes enormes, desdentats i feliços. Cada any igual. Els pèsols em fan més gràcia que els
patinadors sobre ganivets, però tot fa bullir la sang en la mesura justa i primaveral.
Aquell any, la meva arribada havia coincidit justament amb la temporada de pèsols i de
patinadors corpulents. Uns dies abans encara era a casa, i en Pep a la banqueta. Els dos
abandonàvem al mateix temps, si és que es pot dir així.
Poc abans de la partença, aquell vespre estàvem asseguts a la primera taula. En Pere
estava nerviosíssim. Es va aixecar més d’una vegada d’un estirabot, empentant el seient enrere
d’un cop de cul. “No passarem”, va vaticinar. Jo esperava que no tingués raó. El local estava a
rebentar, com el dia del clàssic. Seguint el meu ritual tradicional, havia preparat la meva pizza
customitzada: massa casolana, ingredients en sintonia amb algun element gastronòmic-cultural
del rival o bé propis, i un missatge escrit amb aquests ingredients, per donar ànims als nostres
nanos i propiciar la victòria (...) Aquell dia hi havia escrit amb brittish bacon un “bye blues”.
No van ser els blaus del Chelsea els que ens van deixar: aquest missatge, graciosament, es va
transformar en un comiat de veritat uns dies després.
La derrota va ser amarga, com la melmelada de taronja que acompanyava el bacó, el
formatge blau, la tonyina i la mozzarella, però el piscolabis ens va deixar un molt bon gust de
boca. En Pere no se’n sabia avenir, ni d’una cosa ni de l’altra. Vam estar d’acord que havíem
deixat el més bo de la nit pel final, perquè si l’haguéssim degustat al principi amb l’agitació
se’ns hagués posat fatal. Hagués estat una llàstima, però estàvem moixos igual.
Ja ho estàvem el dia del clàssic, quan vaig portar la meva pizza més catalana de totes
que no va servir tampoc de res, ben plena de faves, botifarra negra, cansalada viada, escalivada
7
i mozzarella. Allò era un deliri, gairebé com veure que per primera vegada ens guanyaven el
partit.
Pel clàssic havia dut vi de raïm de maduixes que havia veremat aquell any amb el pare.
Amb el vinet vam eixugar les penes a la barra. Recordo que un autòcton va sortir de la cuina
aguantant una caixa de cervesa amb el penis. Va causar sensació, però es veu que no era el
primer cop que ho feia per guanyar-se els favors dels cambrers. Va guanyar-se la següent ronda.
El borratxo de torn, un personatge diferent del de l’aixecador de caixes de cervesa, intentava
posar en ordre una presentació oral sobre els plaers més plaents de la vida planera. No se’n
sortia gaire, però la seva teoria començava pel darrera, i avançava cap endavant, col·locant
l’acte amorós ja en tercera posició del rànquing. La noia que l’escoltava estava totalment
d’acord amb ell però la resta d’interlocutors van fallar totes les seves respostes, com si
estiguessin jugant a algun concurs. A mi tot em feia força gràcia per culpa de la graduació
anònima del vi de maduixes. (...)
Quan vam perdre contra el Chelsea vam decidir d’anar directament al local de nit del
poble on havíem passat estones a recer del cel obert. El lloc era buit perquè ja era tard, però
amb el poc quòrum que havíem mogut amb nosaltres en Pere i jo, vam resistir perquè no
tanquessin abans no arribessin els reforços. Es van unir a nosaltres un parell de companys i el
borratxo de torn, que havia arribat al local de nit una mica de tort. Després es va posar a jugar
al billar, i encara ens va guanyar a tots. Havent resistit amb les botes posades, vam continuar la
marxa per acabar en un tuguri que no havia trepitjat des dels vint o menys. Així vam rubricar
una altra nit ofegant laments en gots de vi i cervesa estrangera. Ja no sabíem fins a on arribava
el joc i des d’on començava la partida real: la veritat més feixuga i més fotuda era que marxava
al cap de dos dies.
Aquells dies m’havia quedat sola a casa, així que vaig demanar a en Jordi si em podia
portar a l’estació, que no podia sola amb tantes maletes i tanta pena. Al cotxe vam parlar de les
seves classes, i també del meu llibre. Em va demanar quin títol li posaria, pel que, en aquell
instant, li vaig haver de respondre: “no ho sé, encara”. Em va dir que el títol, de moment, li
agradava molt.
Ja a casa, l’última d’en Pep la vaig titular erròniament “la primera d’en Tito”, i la vaig
guarnir amb salami, mozzarella, pebrots picants, mascarpone i pera, quan els pèsols i els
patinadors de gel corpulents ja eren a totes les portades dels noticiaris de Praga i jo em trobava
altre cop, i per segona vegada, a l’exili.
8
1766 Antoni Ferrando
El baró llegia la gaseta a la galeria. La mateixa paraula, “gaseta”, era nova, no l'havia
sentit mai. Mentrestant, esperava que li portessin la xocolata. S'havia acostumat a prendre'n a
casa de don Rafael, que li havia donat el nom del botiguer, i a ell va córrer a fer-se'n comprar.
La seva cuinera encara no la feia tan bona, però s'hi anava acostant.
A la gaseta hi havia notícies sobre morts, naixements, casaments i prometatges. S'havia
casat un tal Erasme Gònima, el director de la fàbrica dels Magarola, amb la filla d'un tal Coll,
industrial. S'hi descrivia el banquet i qui hi havia assistit: el bisbe, el capità general. Déu n'hi
do, la gent del caler nou. Allò estava escrit d'una manera que el va fer pensar en les coses que
llegia en veu alta don Rafael d'Amat. Eren passatges del seu diari, i eren sobretot moments
d'allò que ell definia com “la bona vida”: una successió interminable de dinars, berenars i
sopars, passejades per Gràcia, Sant Martí, Horta i Sant Andreu, i totes les misses que l'home
escoltava, no se'n perdia ni una. Els capellans eren assidus a aquells berenars, on sempre hi
havia algun hàbit o sotana, i cadascun d'ells endrapava per dos. La diferència, comparat amb el
que es podia llegir a la gaseta, era que don Rafael tenia una certa gràcia i feia servir la mateixa
llengua catalana que el baró sentia quan parava l'oïda al carrer, al mercat, o en el xerrar de les
minyones. En canvi, el seu amic advocat, el redactor d'aquelles notes, gastava el castellà
campanut que devia haver enganxat a l'audiència, entre els jutges i els funcionaris castellans
que devia freqüentar. Es feia pesat de llegir.
La gaseta també duia notes sobre vaixells entrats i sortits del port, la nacionalitat, el
tonatge, el càrrec. Una nau de Londres que portava teles estampades i se'n tornava plena
d'aiguardent. El baró va pensar en les seves vinyes. La renda de la terra era l'únic que entenia a
l'hora de parlar de diners. Però entenia la importància dels qui convertien el fruit de la terra en
vi i aiguardent. Entenia que tot està relacionat, optava per estar lliure dels maldecaps de
l'elaboració i alhora admirava tota mena de fabricants i menestrals, per l'enginy, la capacitat de
treball, les ganes de progressar. Aquí diferien amb don Rafael. Ell parlava de tota aquella “gent
nova” ara amb irritació, ara amb sornegueria, i el públic a qui llegia el diari (altres propietaris
rendistes, les senyores, algun capellà o monjo) reia, mentre sucaven melindros en una xocolata
espessa i aromàtica, de qualitat superior.
La gaseta duia notícies de la cort a Madrid i els tumults provocats entorn d'Esquilache,
el ministre italià del rei Carles. La guàrdia valona havia fet algun mort.El poble estava indignat
9
i demanava que baixés el preu del pa. El rei cedia en algunescoses. Com acabaria tot? La
resposta en el pròxim número. La notícia va alterar el baró: és que no ho veien, la gent de la
cort al voltant del rei? Fora els estrangers, pa per al poble, pau. Es va quedar amb les ganes de
saber més: compraria el pròxim número. L'advocat tenia raó, però preferia deixar-li diners, entre
amics, sense interès, que no pas participar en el negoci. Ell l'entendria: li desitjava tot l'èxit, li
donava suport, però a l'hora de parlar de diner que no el traguessin de la renda de la terra. Ja
estava massa gran, s'atabalava. Alhora el baró era conscient d'estar mirant per ell mateix, perquè
no li podia fer cap mal tenir content i ser amic d'un advocat ben relacionat a l'Audiència.
La minyona va arribar amb la xocolata, l'hi va servir. El baró la va tastar. L'espessor,
l'equilibri del dolç i el punt amarg: tot exacte. Va tancar els ulls. Quan els va obrir, la minyona
se l'estava mirant, amb expressió interrogativa:
–Perfecte, li dius a la Dolors que perfecte. –La noia va fer un somriure lluminós, i es va
retirar. El baró va pensar que les novetats i les coses de moda no estaven tan malment, després
de tot, va sucar el melindro i es va concentrar en la tassa de xocalata que, ara sí, no tenia res a
envejar a la que servia don Rafael d'Amat, el baró de Maldà.
10
STRACH ZE SVOBODY Alžběta Kroupová
Blance se zdá sen. Je nahá uprostřed davu, už zase.
Nikdy by ji nenapadlo, že by se takové situace měla bát, dokud jí to nebylo řečeno.
Babička jí v období dospívání vysvětlila, že lidské tělo je ovládané hříchem a právě tak s ním
musíme nakládat. Blanka si ani nestačila všimnout momentu, kdy z malé holčičky vypučela
v dívku, a to byla pro babičku právě ta svízel. Ta si toho všimla velice dobře. Blanka si pouze
povzdychla nad faktem, že musí vyhodit svá oblíbená trička a mikiny, protože rukávy, které
byly dříve až přespříliš dlouhé, jí nyní vytvářely takzvaný hodinkový rukáv, a to se u mikin prý
nehodí. Nevěděla přesně proč, ale Blanka teď už nesměla ležet pod velkým platanem na zahradě
jenom v kalhotkách a už vůbec ne na zádech. Nesměla si protahovat záda nad večeří u jídelního
stolu, to se pak setkala s babiččiným káravým pohledem. Nesměla skákat na strýčka Antonína
tak jako dřív, když si hráli na přepadení medvědem. Tyto svobody a pošetilosti byly kýmsi
vyměněny za podivné povinnosti. Podle Blanky bylo nejhorší dospěle-tělesnou povinností držet
stále nohy u sebe.
Nyní Blanka stojí uprostřed davu – dětí s cukrovou vatou a balónky, děvčaty
s vystřelenými papírovými růžemi, chlapci, co ještě z pušky nevystřelili i těmi, kteří už si hrdě
s bradou nahoru kráčí vedle svých vydobytých dívek, lidí veškerého věku a dobře se bavících
– už zase nahá. Od té doby, co ji babička upozornila, že sen o vlastní nahotě uprostřed houfu
lidí je nejhorší ze všech typů snů, opakoval se Blance tento scénář pravidelně.
Říká se, že sen skončí, když si spící uvědomí, že se nepohybuje v bdělém světě reality.
Pro Blanku toto martyrium však nekončilo, ba naopak. Tenhle sen nikdy neskončí, dokud ho
nevyřeším, pomyslela si Blanka. Podívala se na své nahé tělo, neměla boty, ale ani tak necítila
chlad. Když vzhlédla zpátky, zjistila, že si jí nikdo ani nevšimnul. Rozhodla se požádat o pomoc
kolemjdoucích a ptala se jich na příčinu děsu, který ji měl hned na začátku snu posednout, ale
který se nedostavil. Lidé krčili rameny, kroutili zamyšleně hlavou a dávali nejrůznějšími
grimasami najevo svou nevědomost. Poté k Blance přistoupila malá holčička v kanárkových
šatech, Blanka měla pocit, že by se měla jmenovat Erika nebo snad Ericha, a popadla ji za
malíček. Blanka se k Erice sklonila a ta jí cosi pošeptala do ucha. Klidný a jistý výraz dívenky
Blanku přesvědčil, že to, co jí právě předala, je pravda pravdoucí. Když potom konečně ze snu
odcházela po asfaltové silnici a bosa, opakovala si pro sebe potichu tu moudrou větu: Možná
mají lidé jen strach ze svobody.
11
LA LLIBERTAT David Caño
La llibertat és un estat permanent sense fronteres,
és oferir amor clandestí com una droga
a plena llum del dia, és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.
La llibertat és conviure amb el desordre del desig
i no justificar-te, és blasfemar
i fugir dels visionaris, és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos, és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència, Autoorganització.
La llibertat és desmitificar i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme, és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses
com palaus, com presons,
amb patis enormes on només podies donar voltes.
La llibertat és un hemiscicle buit, un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera, les calces de la cambrera fent de bandera negra
a l'estenedor de les il·lusions complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir, de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus, i ens ajuda a fer el sopar...
12
La llibertat és treballar poc i llegir molt, és abandonar el llibre sempre que puguis, és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt. És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi, és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte, l'abolició de la condemna,
I tu, de quin color dius que és la llibertat?
13
EL SENTIT DE LA PARAULA Petr Zamazal Mansten
Parlar de la llibertat!!!
Sembla un tema fàcil. Tothom l’utilitza però molt pocs saben què significa. El sentit de
la paraula. D’entre molts d’altres, el sentit de decidir per tu mateix, pels teus.
…la cançó sona pujant el volum poc a poc, per no espantar ningú…
…estic intentant arribar al despertador, però ja és tard. L’Olga, amb un moviment
instintiu apaga el mòvil i torna a arrepenjar-se sobre la meva espatlla i m’abraça uns minuts
més.
Al passadís els nostres camins es separen i jo segueixo cap a la cuina. Amb el ritual
enregistrat al disc dur cerebral, poso en marxa la cafetera i destapo la capsa de les galetes, paso
per l’habitació de l’Ester per escriure-hi el que vam parlar ahir a la nit, deixo la roba plegada a
la taula d’estudiar de l’Edgar, en definitiva les tasques primeres de cada dia.
Però avui, alguna cosa és diferent. És diumenge, el primer dia del mes d’octubre i ens
hem llevat quan el rellotge s’estava menjant els primers minuts de les 4 del matí.
Prenem els nostres cafès intentant parlar de coses simples i amagant la pressió que
portem acumulada en algun racó imaginari, xiuxiuejant per no despertar els nanos. Un paraigua,
una ampolleta d’aigua, dues preses petites de xocolata, un jersei cargolat per fer-lo cabre dins
la bossa, comprovació de la bateria del mòbil, retoc final davant del mirall…. i marxem.
L’estic mirant al petit espai de l’ascensor. L’estimo, i em fa ràbia que, moltes vegades,
no puc trobar les paraules adecuades per dir-li el que significa per a mi. Ens entenem només
amb la mirada, amb els gestos, i podem llegir als nostres ulls les alegries, les tristeses, les
preocupacions. Ara està callada, mirant a terra i pensant. Pensant en la Nina, l’Ester,
l’Edgar, tan joves, en la Margarida i el Ricard, ja grans però segur que d’acord amb ella en la
decisió presa ja fa dies. D’acord amb ella per fer valer els seus drets més elementals, els dels
seus companys a l’escola de la seva infantesa, de la seva joventut, els seus drets com a
ciutadana, mare, dona, persona… Sempre ho ha intentat solucionar tot amb ma esquerra, sempre
conciliadora, patint més pels altres que per ella mateixa i sempre amb por als canvis que puguin
trencar l’estabilitat: sempre tant en el paper de mare!
Però en aquest cas, fins i tot ella ha dit que ja n’hi ha prou!!
14
Obro la porta de l’ascensor i sense dubtar em dóna la ma. Està decidida.
El carrer fosc ens convida al seu regne amb silenci solemne. Només el forn de davant
de casa, amb les portes obertes, ja està en marxa, explicant als qui no ho entenen, per què els
despertadors del carrer Calvet fan olor de xocolata, de croissant i de pa.
Caminem amb pas ràpid. A la cantonada amb Avenir ens creuem am la família del
Robert, el de la floristeria de dos carrers més amunt, i la seva dona i els fills ens tornen el bon
dia amb somriures i una barreja de complicitat. Des de la Diagonal, puja un altre grup i una
mica més enllà, la porta d’un edifici es tanca darrera d’una parella. En uns minuts ens creuem
amb més gent decidida com nosaltres a canviar l’amabilitat d’un matí tranquil de diumenge a
casa, pel carrer mullat d’una fina pluja. Tots coneixem el camí; és el de l’escola de cada dia, el
del futbol a la tarda, el de les reunions de pares, peró avui els fills estan al llit i els pares estarem
a classe. Sense professors, sense llibres de text, però hi serem. Perquè hem de ser-hi. Perquè
estem decidits.
El carrer davant de l’escola sembla un formiguer. Són les 5 i la cua ja arriba a la
cantonada; enginyers, mestresses de casa, oncles, arquitectes, iaies, mestres, paletes, metges,
pares…. una salamandra negra amb els seus puntets de color de la llum de les pantalles dels
mòbils.
La deixo aquí, amb la gent que coneix i vaig cap a casa. No crec que estiguin desperts,
però per si de cas, sempre donarà una imatge de normalitat.
Els dos estan a la taula del menjador, amb els deures, llibres i ordinadors. M’agradaria
saber quina força els ha fet llevar un diumenge a les set del matí i compartir la mateixa taula
per estudiar, -penso que tant de bo passés cada dia!!!-. Quan em fan la crònica del què han parlat
amb els avis que també estan ja al carrer, veig que, després de tants dies de conversa, de notícies,
de debats, ells també ho entenen. A la seva manera, però ho entenen. Com entenen que poden
donar la seva opinió i defensar-la, que poden triar el que més els hi agrada, que poden decidir
què prefereixen fer, que són lliures en definitiva de tenir una opinió encara que no sempre sigui
la correcta; a casa, a l’escola, amb els amics, han après a discutir les coses per arribar a un
acord: ningú mana més que els altres.
Agafo el pa de pessic amb xocolata fet a mitja nit. Pregunto per darrera vegada si estan
bé i surto un altre cop de casa. Per fi ha deixat de ploure.
15
Quina gentada!! Intercanviant les darreres notícies, repartint cafès, dolços…. I guardant
el seu lloc a la cua. Els primers ja són a dins, però els problemes amb la xarxa, que van suspenent
cada cop que es reinicia, fa que tot sigui molt lent. No puc trobar ni l’Olga ni la Nina; hi ha
centenars de persones il·lusionades esperant el seu torn. Famílies senceres que volen que els
nens comprenguin la importància d’un vot, gent jove que vol expresar-se sense haver de tenir
por, gent gran, molt gran que no vol perdre una altra vegada la possibilitat de decidir per si
mateix… Deixaran passar totes les persones que tenen dificultats i cada cop que surti algú amb
cadira de rodes o del bracet de qui l’acompanya, tots l’obsequiarem amb un fort aplaudiment
que fa que, a més d’un avi, se li escapi alguna llàgrima. Quin ambient!!!! Els nervis de les
darreres setmanes van quedant lluny i cada cop més a prop, creiem que som lliures!!!
Són les 8 i si fos dilluns, començarien les classes. L’Ester tindria els seus 30 estris de
treball a punt i l’Edgar parlaria amb el Lucas de la remota possibilitat de passar a un altre nivell
en un dels seus jocs d’ordinador…
Però és el primer dia d’octubre. Les urnes i les paperetes amagades han arribat al seu
destí.
Petites gotes tornen a caure del cel. Semblen llàgrimes.
Són les 8 i l’Infant Jesús rep la seva primera càrrega.
16
L’ALLIBERAMENT Natàlia Soler Gonzàlez
Sant Jordi amb el seu cavall blanc matarà el drac en un instant. La princesa està contenta,
canta i riu sense parar, perquè el cavaller Sant Jordi
del perill la salvarà.
A la vida ens trobarem amb molts dracs dels que ens haurem de desfer si volem arribar
a ser lliures. No sempre ens podrem refiar de tenir un Sant Jordi a mà, així que animem a fer
créixer princeses valentes i decidides!
(Interpreten: Estel i Daniel Gorecki Soler, Natàlia Soler Gonzàlez)
17
MARIA MERCÈ MARÇAL A Layret
Vint bales foren, vint bales ai!, quan trencava la nit!
Dia trenta de novembre nit d’hores decapitades!
Vint bales foren, vint bales!
Dia trenta de novembre, nit sense alba de matí!
Ai, com moria la nit!
Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!
Vint bales, foren, vint bales!
Malhaja qui no ho recorda, vint escorpits al seu pit!
Ai, com sagnava la nit!
A Salvador Seguí
A vuit de març prenc camí amb ulls mossegats de pena
ai, Seguí, pel carrer de la cadena.
Cans i llops, les dents serrades! Traïdors, les mans lligades!
Que surto per maleir i la ira s’acarena ai, Seguí,
pel carrer de la cadena.
18
POZNÁVÁNÍ NOVÝCH LIDÍ Dominika Dymińska (překlad Natálie Hájková Paterová)
Sedím u snídaně s mužem, kterého miluji, a cítím,
že chci mít v životě co nejméně přátel. Poznat co nejméně nových lidí.
Nenávidím poznávání nových lidí. Jsem hrdá za každého muže, se kterým
jsem nespala. Za každou věc, kterou jsem neudělala proti sobě samé.
Nechci už nikoho poznávat, nikoho studovat o nikom nechci nic slyšet
nechci o sobě nikomu vyprávět. Všechna láska, kterou jsem v sobě vypěstovala, plave
v hluboké vodě daleko od svých břehů.
A plave a plave a plave.
Asi by se nemělo hodnotit lidi podle vzhledu, podle toho, s kým spávají, jaké berou drogy
a jestli vůbec, jaké mají názory a běžné zvyky podle toho, co si myslí, i když si nemyslí nic.
Je těžké nehodnotit lidi podle toho, jakými lidmi jsou.
19
NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM Salvador Espriu
No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament, car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
20
LA CIUTAT LLUNYANA Màrius Torres
Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
21
STEJNÉ MOŘE JAKO KAŽDÉ LÉTO Esther Tusquets
Mám tedy před sebou stejné lavice z tmavého dřeva s nápisy trpělivě vyrývanými při
malátnosti školních hodin – několik, mnoho jich bylo přidáno, ale samozřejmě že ty z mých
časů zůstávají neporušené pod možnými novými vrstvami barvy -, stejná je něžná chvějivá
zeleň za vysokými okny, šelest stromů na náměstí, který není slyšet, jen pouhým okem lze
vidět, jak se větve nahoře komíhají, jako by se všechno jarní teplo snažilo neochvějně vnikat
do stále do stále studené a tmavé posluchárny: a stávalo se to za takovýchto rán květnového
času zkoušek, kdy venku šumělo jaro a uvnitř byla stále ještě ta nejtužší zima, za takovýchto
rán, kdy jsme již stáli na prahu třídy, téměř jsme se chystali vstoupit do knihovny nebo do
místnosti semináře, stávalo se to za rán, jako je to dnešní, kdy jsme si náhle uvědomovali, že
samotná podstata lidské svobody, plnost lidské existence, to, v čem spočívá naše nejvlastnější
lidství, sestává z něčeho tak jednoduchého jako vyjít na ulici a vydat se na procházku k moři
(třída Las Ramblas vypadala jako velký zelený předoucí kocour se špičkou ocasu ponořenou
v moři) a nemuset vstávat na zazvonění budíku, nemuset se oblékat a chvatně snídat (abychom
ve škole byli přesně v devět), neriskovat, že na chodbě zkřížíme cestu podsaditému knězi, který
nás měl domněle vyučovat řečtině a latině, protože jsme ze třídy utíkaly minuty, vteřiny před
jeho příchodem (nacházím se nyní na druhé straně, za groteskní katedrou prožranou od
červotočů, která každým dnem musí spadnout, a snad jsem ani nepoznala tváře chlapců a dívek,
kteří vedle mě při příchodu v protiproudu do zimy proklouzli ven k jaru), že svoboda spočívá
v tom, aby člověka nevěděl, že do zkoušek zbývají pouze tři, čtyři, patnáct dní a zbývá ještě
naučit se deset, patnáct, dvacet lekcí, všechny lekce, snad možnost vyjít na ulici a vydat se na
procházku k moři – a poté si naplnit ústa prvními z tisíců jahod se smetanou – měla charakter
svobodného, neopodstatněného, téměř dokonalého činu a věřím, že to byl částečně ten výraz,
ta slova, co se nám tak líbilo, protože to znělo dobře, ulít se z hodiny a vydat se na procházku
k moři.
22
LLIBERTAT Joan Margarit
La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge. Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions. És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l'amor als parcs. La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil. Una forma d'amor, la llibertat.
23
JAKO V DÁNSKU Karel Skrabal
Jako chlapec, kterému se nechce opustit dětský svět Jako blues větrných elektráren
Jako dokonalá elegance projíždějící centrem Kodaně na dámském městském bicyklu Jako ulička kde voní marihuana která dětem smrdí
Jako ptát se plachetnic přijíždějících do přístavu: Kde jste byly? Jako ten pocit co přijel po mostě z Malmö a odvezl ho trajekt do Rostocku
Jako když odvane ho vítr
24
NEJLEPŠÍ KÁMOŠKA Karel Skrabal
Je to komnata kam nesmíš Radikální odpověď na genderovou nespravedlnosti světa
Pomsta za nízký plat kolegyně a všechny sexistické dvojsmysly vyšlé z tvých úst Je to Institut pro plánování studené války všedního dne
Organizace dbající na jediný a správný popis světa Je to intenzivní spojení myšlenek
klenoucích se přes hory lány oceány a telefony Je to tradice kterou nikdy nedoženeš
začalo to někdy na základce nebo na gymplu Je to ritualizované svaté a nezlomné
Je to nekonečná zásoba vína Je to pevné a věčné
Jsou to slevy na boty a sezónní výprodej bio mléka
Je to náboženství ideologie i diktatura Je to láska bez tebe
Je to jóga bez žíněnky Je to moc drtící noc
Je to den kam utekl sen Je to dortík s čokoládou
Je to matkou sestrou i dcerou Je to nejpřijatelnější incest
Je to nedosažitelná dimenze sexu Je to porno v morseovce Je to nejlepší kámoška
Je to přesně to na co ty nemáš Jen když to končí
nikam se neschováš Jsi pořád stejným klukem co neutek před holkama
a zůstal sám stát s vylitým bublifukem
25
UNA TERRA LLIURE Quim Ponsa
Damunt de l'herba de cara al cel
somniava amb volar. Tancava els ulls
i deixava els somnis de manera lliure remuntar. Damunt de l'herba virginal consumia estones marcides, sota el sol, a frec del vent somniava una terra lliure
i presons obertes als quatre vents, I somniava somnis d'adolescents, on la sang bullia en cada arteria on la terra renaixia efervescent.
I de tant somniar vaig oblidar viure, somniant com sempre, una terra lliure.
26
CLIC Sònia Serrabao
És aquí on em sento viva en aquest refugi de
paraules que lluiten per ser escollides.
Aquí recupero l'ànima que havia perdut en no sé quin paratge.
I el verb brolla fins a descobrir
la superfície perfecta el temps necessari la grafia precisa.
Clic. Entre paraula i paraula llibertat. Llibertat en la paraula mateixa
en la paraula "lliure" en la caiguda d'una ploma
o la flama de l'espelma. I si amb paraules
puc dir lliurement
que em sento viva potser
millor callar. Clic.