Post on 17-Mar-2016
description
Publicats a la revista del CESC | Ignasi Charles
CESC (Centre Excursionista de Sant Celoni)
COMPENDI D'ESCRITS
Compendi d’escrits 2
ÍNDEX
MONTSERRAT - CAVALL BERNAT_____________________________________________ 3
CRÒNICA D’UNA PRIMERA: “LES OMBRES DE JÚPITER” (410 MTS, 6B/A2+)_________ 7
100 ANYS DE LA PRIMERA ASCENSIÓ AL “PICU” (NARANJO DE BULNES)__________ 12
LES QUATRE PARETS I EL “MIRALL IMPENETRABLE”___________________________ 17
NOVES OBERTURES, NOVES AVENTURES_____________________________________ 23
REPETINT UNA DE LES VIES MÍTIQUES DE LA PARET DE L’AERI__________________ 31
Compendi d’escrits 3
MONTSERRAT - CAVALL BERNAT (JULIOL 2004)
Probablement l’agulla més impressionant i elegant de tot Montserrat. Punt de
referència de l’alpinisme català i cita obligada per a tot escalador.
De perfil esfereïdor, la seva silueta captiva el cor de qualsevol que sàpiga
apreciar la grandesa de la natura. Per un escalador, la seva verticalitat i el seu
aspecte de fortalesa inexpugnable causen una atracció única que es tradueix
en unes ganes boges de trepitjar el seu cim. Així doncs, és comprensible que
en la primera meitat de la dècada de 1930 tots els escaladors miressin el Cavall
com un gran objectiu a conquerir. Hi ha intents documentats els anys 20 i, el
1924, escaladors de Terrassa van resoldre el pas clau (flanqueig en placa de 8
m) de la futura ruta normal. El camí del cim quedava així obert.
El 27 d’Octubre de 1935, la muntanya viu un dels moments històrics i més
codiciat: tres escaladors superen el flanqueig obert pels de Terrassa i s’enfilen
amb èxit pel diedre fisurat (“la berruga”) fins assolir el cim: El cavall ha estat
vençut!!!
Josep Costa, Josep Boix i Carles Balaguer conquereixen l’agulla més
emblemàtica del massís de Montserrat.
A partir d’aquest moment i al llarg dels anys els escaladors fixaran el seus
objectius cap al vessant més espectacular i amb un major desnivell, el que en
deien en aquella època: “El cavall pel davant”. D’aquesta manera van obrir-se
les tres rutes més atractives i lògiques:
El 1954 la Puigmal, el 1961 l’Anglada-Guillamon i el 1971 la Punsola-Reniu.
Cadascú té la seva història personal amb el Cavall Bernat. Per a uns ja és un
vell conegut, per a d’altres és una agulla que forma part dels seus somnis, així
com la seva conquesta.
El dijous 15 de Juliol d’enguany quatre membres del G.A.E vam quedar per
anar a escalar l’emblemàtica agulla. L’Ivan López i en Pep Arboix volien escalar
la magnífica via normal i en Xavi Barceló i jo volíem fer l’Anglada-Guillamon.
Compendi d’escrits 4
La via normal consta de tres llargs. El primer és un curt flanqueig per una placa
de Vº fins arribar al peu de la famosa “Berruga”. Aquí comença el magnífic
diedre del segon llarg. El tercer llarg és una placa ja fàcil que ens porta fins al
cim.
La via Anglada-Guillamon és una via oberta el 1961 per possiblement un dels
millors escaladors del nostre país: Josep Manuel Anglada i el seu cosí
Francesc Guillamon.
La ruta discorre per una vistosa fissura de la cara est, la qual s’enlaira gairebé
fins al cim.
Sempre que repeteixo una via oberta en aquells temps, no deixo d’admirar els
seus primers ascensionistes. Amb el material de l’època eren capaços, amb
gran astúcia, d’obrir vies increïblement verticals i difícils. És el cas del Josep
Manuel Anglada, pioner decisiu que ens va permetre assolir per primera
vegada i per vies noves les cotes dels sis, set i vuit mil metres d’altitud als
Andes i al Himàlaia. Artífex també de les primeres nacionals del Eiger i la
Walker, però segurament on la majoria dels escaladors ens traiem el barret és
quan repetim alguna de les seves apertures a Ordesa, Riglos, Dolomitas o
Montserrat.
Tot això em fa pensar en l’evolució de l’escalada. Si abans eren capaços d’obrir
aquestes vies amb aquell material, per mi és un repte intentar repetir les vies
d’aleshores intentant apurar en lliure el que abans es feia amb artificial i
intentant passar sense clavar claus on abans se’n clavaven. És una manera de
demostrar que l’escalada ha evolucionat i segueix evolucionant.
Si ha millorat el material, les cordes, els peus de gat, els mosquetons … és clar
que s’ha d’intentar escalar les vies obertes als anys 40, 50, 60 de manera
diferent a com les escalaven.
Així doncs, amb aquesta mentalitat, vam anar a escalar les vies normal i
Anglada-Guillamon del Cavall Bernat.
Compendi d’escrits 5
Hem de matinar ja que en Xavi entra a treballar a les tres de la tarda, així
doncs, a les sis del matí sortim de Sant Celoni i a les set ja estem al refugi de
Santa Cecília. Preparem el material i a caminar ... passem el Serrat del Moro, la
paret de l’Aeri, la paret de Patriarques, i ja veiem la fabulosa silueta del Cavall
acompanyada de la magnífica perspectiva de la paret de Diables. Passem tota
la paret de Diables i ara sí, ens trobem a peu mateix del Cavall Bernat. Toca
començar la canal de pujada. En Xavi i jo haurem de remuntar la meitat de la
canal i anar a buscar l’inici de la via, mentre que l’Ivan i en Pep hauran de pujar
fins al coll per anar a trobar l’inici de la normal.
Arribat al punt ens separem i ens desitgem una bona escalada. Són dos quarts
de nou quan enceto el primer llarg de l’Anglada-Guillamon. De material portem
14 cintes express, una baga, baguetes i tres aliens. Els tascons, els pitons, el
martell s’han quedat a casa i els friends grossos al cotxe (decisió d’última hora).
El primer llarg no té assegurances però és fàcil i hi ha algun arbre. És curt i em
permet empalmar amb el segon llarg que sí té assegurances. Munto la reunió i
ràpidament puja en Xavi que tan bon punt arriba, surt i encapçala el tercer llarg.
Una magnífica fissura de 6b+ que surt tota en lliure.
De tant en tant, un crit al buit i una resposta d’aquest ens indica que els
companys van fent la seva a la via normal.
Per part nostre, seguim amb la feina d’anar desxifrant el trencaclosques
d’aquesta fissura per tal d’escalar-la en lliure. El quart llarg es complica, la
fissura és més estreta, és una mena de diedre fisurat on les presses de peus
són minúscules. Em demana el màxim de concentració, els dits els vaig
col·locant als forats on usualment és claven els pitons, mirant de trobar la
seqüència correcta per tal de resoldre el llarg sense haver d’agafar-me a cap
assegurança. El resultat és un magnífic llarg de 7a+ amb reunió dintre d’una
petita bauma que ens fa sentir com ocells al seu niu. Sentim crits al cim!! L’Ivan
i en Pep ja són dalt. El cinquè llarg escalem algun tros en lliure però la major
part en artificial, és un lliure molt difícil: 7c+ , potser algun dia ...
L’últim llarg és un 6c molt bonic, meitat fissura meitat placa montserratina, on al
final ja tomba i es converteix en terreny fàcil tot i que no s’ha de baixar la
guàrdia ja que les assegurances són escasses. Mentre arribem sentim els
Compendi d’escrits 6
companys que ens esperen (fa una hora que hi són). Foto de rigor, ganyips,
vista i localització de les espectaculars vies de la paret de Diables que la tenim
a tocar, i ràpel cap avall. En total hem estat tres hores per fer la via Anglada-
Guillamon i de material em fet servir les cintes express i l’alien groc (5è llarg).
A dos quarts de dues tornem a ser al cotxe i cap a Sant Celoni.
Compendi d’escrits 7
CRÒNICA D’UNA PRIMERA: “LES OMBRES DE JÚPITER” (410 mts, 6b/A2+)
Oberta el 20-21 de març de 2004
“Les Ombres de Júpiter” . Aquest és el nom de l’última via oberta al congost de
Montrebei. Un nom que evoca al misticisme dels estels fent honor al lloc on es
troba, un dels punts amb més energia de tot Catalunya, i on ningú queda
indiferent després d’haver-hi estat.
La via era, potser, una de les últimes línies lògiques que quedava per obrir a la
paret d’Aragó.
Ja feia un any que el Miquel m’ho havia comentat, però el temps passava i no
arribava el moment, fins fa dues setmanes, quan se’m van presentar tres dies
de festa i la motivació suficient com per ficar-me en una moguda d’aquestes.
Truco al Miquel i ... els astres estan alineats!! En té moltes ganes!!
No en parlem més, quedem a Balaguer el divendres 19 a les nou de la nit. Jo
vinc de Sant Celoni, ell baixa de Tremp. Fem canvi de cotxe, carreguem tot el
material a la furgo, omplim totes les ampolles i garrafes d’aigua, i cap a Viella.
Passem Tolva i recordem que el desviament cap a l’abandonat poble de l’Estall
no està gaire lluny. Efectivament! Frena que ens el passem!
Entrem a la pista que porta a l’Estall, el final d’aquesta ens durà prop de la
paret, en total 1 hora de pista tortuosa on cal anar en compte si no es porta un
cotxe alt.
Dormim i els despertadors fan la seva feina, a dos quarts de vuit estem en peu i
esmorzant.
La idea és portejar els petates amb tot el material i part de l’aigua fins a peu de
paret, i mirar d’obrir 3 o 4 llargs.
Comença l’agonia... després d’una hora de caminada i agobiats del pes
arribem al possible inici de via. Deixem el material i comencem a estudiar de
prop les dificultats. Ens separem de la paret i amb els binocles ja ens adonem
que, aproximadament més amunt de mitja paret, hi ha un tram desplomat i
vermell on s’haurà de treballar de valent.
Compendi d’escrits 8
Preparem el material, organitzem les cordes i, entre una cosa i l’altra,
comencem a les 12. A les cinc de la tarda tenim tres llargs oberts, 60, 55, i 50
mts respectivament, en total 165 mts de dificultats fins a 6b i A2. Decidim baixar
i deixar el proper llarg per l’endemà, un diedre que té molt bona pinta, rematat
per un sostre força espectacular. Així doncs, deixem tot el material i l’aigua que
ens sobra a l’últim punt on hem arribat. Fixem les tres cordes que portem i
rapelem fins a terra. Ara la tornada a la furgo és molt més ràpida, els petates
van buits i les cames ho agraeixen.
Fem un bon sopar, ens hidratem tot el que podem, preparem el material per
entrar a viure un parell de dies a la paret i a les deu de la nit ja estem dormint, a
les sis començarà la batalla altra vegada.
Els despertadors no han fallat i ens obliguen a activar-nos. Notem els cossos
entumits de la pallissa del dia anterior, però la motivació s’imposa i de seguida
estem amb els sacs recollits dins del petate i amb una hora de camí per
endavant. Es nota que els petates no pesen tant com el primer dia i no arribem
tan rebentats. Ens col·loquem els arnesos, preparem el material per ascendir
per les cordes fixades el dia anterior i som-hi! a suar-la!
Començo pujant jo de manera que, quan arribi al punt més alt, tindré temps a
reposar fins que arribi el Miquel, i així encetar el que serà el quart llarg de la
via. Què cansat que és “jumar”!! i sort que vam fixar primer la corda primeta (9
mm), perquè ens arriba a tocar “jumar” l’últim llarg amb aquesta i em sembla
que ens fem caqueta tots dos, quin ambient !!!.
A les deu som tots dos al punt més alt arribat el dia anterior, amb un
prometedor diedre per sobre. Mengem una mica i a la
feina! Els llargs es succeeixen, els petates pesen, però
els remuntem força bé. Després de tres llargs sense ús
d’expansió i de dificultats de V+ arribem al punt on ja
havíem vist, des de baix, amb els prismàtics, que seria el
llarg més laboriós.
Creiem que sortirà un llarg en escalada artificial on
haurem de ficar molts spits (expansius col·locats
manualment) i, amb aquesta idea, comencem el llarg. A
Compendi d’escrits 9
la dreta un petit diedre fisurat, on creiem que s’hauria de pujar en artificial, surt
en lliure de 6a i m’anima a sortir en lliure per una placa desplomada on intueixo
una repiseta que em servirà per parar-me a spitar. La intuïció no em falla i, amb
uns moviments, m’hi planto. La feina és meva per col·locar el maleït spit!
Després de 20 o 30 minuts el tinc ficat. Estem animats, veiem que el llarg pot
sortir més ràpid del que ens pensàvem, i segueixo un trosset més en lliure. Puc
col·locar un clau, però estic esgotat i decidim fer un relleu. El Miquel em
despenja i em relleva a la feina.
Comença una bonica dansa amb els ganxos en travessia fins a trobar una zona
on pot clavar claus. El temps passa, però el Miquel va guanyant pam a pam
aquest tros d’artificial delicat A2+. Un plom, un ganxo, i el Miquel que li veu
color en lliure... són moments de tensió… surt del ganxo i amb moviments i
actes de fe, arriba a una mena de coveta petita on, més o menys, està còmode
i pot ficar un clau força bo. El tram ha estat dur (6a tècnic). D’aquí surt en
artificial fàcil A1 fins a una placa on ja, en lliure, arriba a la que serà la setena
reunió. Són dos quarts de sis i encara queda paret.
Teníem coll avall que després d’aquest llarg ja érem al cim i en canvi queden
uns 100 mts!
La setena reunió no és un bon lloc per dormir, tot i que duem hamaques,
aquestes són de xarxa i sempre és molt millor una bona repisa on poder estirar-
se bé. Decidim tirar amunt i provar sort amb la que serà la vuitena reunió, a
veure si trobem més bon lloc. Després de 60 mts hi arribem ja de nit. No està
malament... un pot dormir a la repiseta i l’altre a l’hamaca però… falta tan poc
pel cim !!! i a més, fa com una mena de collet i corre massa vent.
El Miquel em mira i ja li veig la mirada de boig. No serà el primer cop, ni ben
segur l’últim, en què obre un llarg de nit, així que, es treu el casc, es fica el
frontalet, i amb calma i tranquil·litat veig com un punt de llum s’enfila paret
amunt. És una ombra de Júpiter.
Jo apago el meu frontal per reservar pila per quan em toqui. Ja és a dalt, em
crida: “reunió!!!” i comença l’últim ball que faran els petates per la paret.
Compendi d’escrits 10
Encenc el frontal i l’altra ombra de Júpiter guanya metres a la paret. Arribo a
dalt, arrosseguem els petates cap a lloc segur, ens desfem els nusos i ens
felicitem per la feina feta. Sobre els nostres caps no hi ha lluna, però un mar
d’estels ens inunda d’energia. N’hi ha una que brilla de forma especial, creiem
que és Júpiter. Al nostre davant s’intueix tot el perfil de la magnífica paret de
Catalunya. Fa vent, fred, i portem més de 13 hores d’activitat sense
pràcticament haver menjat. Buidem els petates de qualsevol manera, rescatem
els sacs del fons i cap a dintre a escalfar-nos i a recuperar forces. Mengem
com senglars totes les existències que tenim i ens hidratem tot el que podem.
El son pot amb nosaltres i passem una nit llarga, conscients d’esperar que els
primers raigs de sol calmin el nostre fred i escalfin la nostra ànima.
Quina sortida de sol tan maca se’ns regala...
Ara sí que podem veure tota la Paret de Catalunya, majestuosa, i evoquem tots
els noms de les vies que, any rere any, escaladors de tot arreu del país han
anat escalant, vivint les seves pròpies aventures... El Diedre Audovert, la
Tempesta Nocturna, la Pesadilla de los Dioses, la Nirvana, la Cassiopea, la
Nazgul, la via del Corbeau,.... i tantes d’altres que fan d’aquest lloc un dels
indrets on es concentren les vies de major dificultat i compromís del país, i on
els escaladors de diferents generacions han sabut respectar l’ètica del lloc.
Així ho hem volgut fer nosaltres.
Compendi d’escrits 12
100 ANYS DE LA PRIMERA ASCENSIÓ AL “PICU” (Naranjo de Bulnes) (SETEMBRE 2004)
Diumenge 5.
5 de setembre, festa major a Sant Celoni. 30 Kg de petate entre material, roba,
menjar, fogonet, ... fan que les vertebres de la meva esquena estiguin més
juntes que mai. És tard i la gent ja escalfa motors pel concert de la nit, jo agafo
el tren direcció Sants. Aquest any no hi haurà festa major.
Vells records em venen al cap de quan començava a escalar, torno a tindre les
mateixes sensacions que aleshores, tren, bus, tenda d’acampada, fogonet, i
una paret de teló de fons. Tots els ingredients per a una aventura, l’únic que ha
canviat són els anys que han passat, l’experiència adquirida, però si el teló de
fons segueix sent una incògnita el component d’aventura segueix estant
present.
Arribo a Sants i en mitja hora surt el bus cap a Donostia. Hi ha sort, no va ple i
puc disposar dels dos seients per a mi sol. Passen les hores i de tant en tant
una becaina. En total són 6 hores de bus de les quals, amb optimisme, n’hauré
dormit 3.
Dilluns 6.
A les 7 del matí em ve a buscar l’Oier, el que serà el meu company de cordada
en aquesta visita al “picu”. Ara feia temps que no ens veiem però, com sempre,
la relació humana s’imposa al temps. Carreguem el petate al seu cotxe, anem a
esmorzar i cap a Asturies.
En tres horetes arribem a Arenas de Cabrales, fem uns entrepans en previsió
de la pallissa de caminar que ens espera i ens dirigim cap a Sotres. El dia és
gris i amb boira i, a sobre, la previsió del temps és dolenta fins dijous.
Comencem a dubtar sobre si podrem escalar o no. De moment el que compte
és pujar els dos petates al refugi Vega Urriello, així doncs ens carreguem els
Compendi d’escrits 13
“pianos” de 30 kilets i comencem la caminada. Després del via crucis, arribem
al refugi Vega Urriello. Cerquem un bon lloc a prop del refu per plantar la tenda
i ens instal·lem. A partir d’ara la rutina serà la de cuinar i menjar dintre del
refugi, i la tenda tan sols per dormir i organitzar material.
Estem destrossats, i jo m’adormo a qualsevol lloc. El refugi és acollidor i la gent
agradable, tot està emboirat i no podem veure res tot i que sabem, per les fotos
que hem vist, que tot just darrera del refu s’aixeca la imponent cara oest del
Pico Urriello (Naranjo de Bulnes).
Coincidim amb el grup de “jovenes alpinistas” que hi estan de concentració una
setmana i preguntem si han pogut escalar. Només a primera hora del matí,
després ja ha plogut i no ha parat, és el segon dia que porten així.
Desolador!!! Demà estarà tot moll...
Sopem i cap al niu. Demà ja es veurà.
Dimarts 7.
Al matí fa fred i hi ha molts núvols però podem delectar els nostres sentits
veient la majestuosa silueta del “picu”. La cara oest està tota molla, així que
decidim anar a la cara sud a veure si hi ha més sort. Després d’una horeta
d’aproximació arribem a la cara sud però, hi ha dues cordades escalant-hi, així
que ens decidim per la espectacular cara est que diuen que és la que té millor
roca. Ens decantem per la primera via oberta en aquesta cara, la
Martínez/Somoano (250m, V+). La roca és increïblement bona i ens permet
avançar amb rapidesa. Els llargs es succeeixen molt ràpid i a l’altura del sisè
llarg comencen a caure gotes... Veiem com les cordades que tenim a la vista
comencen a rapelar la paret. Nosaltres, amb la motivació que portem a sobre,
pensem que són quatre gotetes de res i seguim escalant. Ajunto el setè i vuitè
llargs en un, ja plovent, i arribo a la reunió xop. Ens queda un llarg per acabar
la via però ara sí que plou de debò, i el soroll dels trons comença a ser massa
proper... hem de sortir d’aquí “cagant llets”. Dues hores més tard arribem a la
tenda on ens canviem (els calçotets estan xops) i ens escalfem amb un bon té.
Estem contents perquè hem pogut escalar, però decebuts per la merda de
temps. El nostre principal objectiu és fer la Rabadá/Navarro a la cara Oest
Compendi d’escrits 14
però, si el temps segueix així, les fissures no s’assecaran. Avui hem aprés la
lliçó tot i que ja veníem advertits, aquí les tempestes és munten en un tres i no
res.
Dimecres 8.
Fa vent i fred. Esmorzem al refugi i la gent no acaba de tenir-les totes amb el
temps. Les cordades se’n van a escalar cap a la cara sud que és la cara més
curta i on és més fàcil rapelar i baixar de la paret amb rapidesa. Jo no vull
tornar a pujar altre cop cap a la sud, i menys amb les bambes molles del dia
anterior, i l’Oier sembla que està d’acord amb mi. Decidim jugar-nos-la,
provarem a l’oest. L’aproximació és curta, per tant la podem fer amb xancles i
podem deixar el calçat moll a assecar a dintre del refugi. Sense adonar-nos-en
ja estem liats escalant la via Sagitario (200m, 6b). És una via que s’acaba a
meitat de paret, al Anfiteatro de Tiros de la Torca, però que ofereix una
escalada de mig dia que ja ens va bé per la previsió metereològica de la tarda
(pluja). Resulta una escalada un tant exposada en ocasions però maquíssima
alhora. En tres horetes fem la via i rapelem per la mateixa. A la tarda la meteo
se’ns en riu a la cara i no plou. Podríem haver fet la Rabada/Navarro...
Avui estem contents per la escalada però tots dos coincidim en el mateix:
volem trepitjar el cim del “Picu”. Demà ens llevarem d’hora i entrarem a l’oest
per la Rabadá/Navarro, peti qui peti.
A la nit no plou!!! Però fa un vent molt fort, la tenda es plega de tant en tant
fent-nos despertar espantats al notar els pals a la cara (ja ho diuen que a
vegades les condicions aquí són “patagòniques”).
Dijous 9.
A les 7 toca diana. A dos quarts de nou estem esmorzats i a les nou comencem
a escalar la Rabadá/Navarro [750m, 6a, A2 (7a)]. Oberta el 1962, va ser la
primera via oberta a la cara Oest i, com diuen els medis especialitzats, és la
clàssica entre les clàssiques, imprescindible per a tot escalador. Monument a
l’audàcia d’aquesta magnífica cordada d’aragonesos. Fem la via tota en lliure i
les dificultats pugen fins a 7a autoprotegint-nos. Empalmem el primer i segon
Compendi d’escrits 15
llargs en un, el quart i el cinquè també en un, el sisè i el setè també en un, en el
gran diedre fem un petit ensamble i finalment el llarg dissetè i divuitè també els
fem en un. A les 17:00 trepitgem el cim del “picu”. Avui ens em guanyat el
sopar al refugi!!!.
A la nit gresca i xerrada amb la gent del refugi. L’Oier em diu que es veu cansat
per escalar l’endemà i que en principi reposarà, així que me’n vaig de “ligue” a
buscar parella. No trigo gaire a lligar-me un jove de Granada que pertany al
grup de “Jovenes Alpinistas” que, com jo, té moltes ganes de fer la via
Murciana també a la fabulosa cara oest. Quedem d’acord amb el material que
em de dur i en l’hora d’esmorzar.
Divendres 10.
Fa molt de vent i molt de fred però una cita és una cita, així doncs em presento.
Acabem de preparar el material amb el Matías i esmorzem. A les nou ja estic
escalant el primer llarg de la Murciana [500m,6a/A2 (7c+)] i metre a metre
anem apropant-nos al cim. No acostumo a escalar amb desconeguts, però
aquest cop funciona molt bé, ens entenem força bé com a cordada i no surgeix
cap problema. El vent i el fred no ens deixen fins pràcticament la novena
reunió, on gaudim d’una estona de sol. És nota que el company és Andalús,
tant bon punt li ha tocat el sol no ha parat d’explicar acudits.
La via és senzillament genial. La roca és excel·lent, va enllaçant tot de murs
compactes on les assegurances són les mínimes i ens demana atenció per
anar trobant per on va la via i per col·locar proteccions (majoritàriament aliens i
camalots petits i mitjans). Abans de les 16:00h som al cim abraçant-nos com si
fes anys que escaléssim junts. És curiós el vincle tant fort que es crea amb la
persona que es lliga a l’altre punta de la corda i més en aquest tipus de vies.
Tornarem a sopar al refugi per celebrar-ho.
Per l’endemà anuncien mal temps cap al migdia, així que decidim que
escalarem alguna via ràpida al matí i a la tarda ja marxarem cap a Donostia.
Dissabte 11.
Compendi d’escrits 16
La via escollida està a la cara est i es diu “Espejismos de Verano” (250m, 6a).
Fem cordada de tres: l’Oier, el Matías i jo. La via té una roca molt bona, com
tota la cara est, i s’ha d’anar autoprotegint, tot i tenir alguna assegurança.
A la tarda desfem el camp base (la tenda) i marxem ràpid per quedar-nos amb
la imatge del “picu” d’aquesta setmana increïble doncs és dissabte i comença a
arribar gentada ... (el refugi té capacitat per 100 places i pel cap de setmana els
pujaven 200 persones).
En total han estat 2.000 metres de roca acumulats, però el millor sens dubte
han estat les sensacions viscudes, les converses, el caliu de la gent ...
Chapeau pels senyors Pedro Pidal i Gregorio Pérez per obrir a pel, sense
calçat i amb una corda lligada a la cintura la que va ser la primera via del “picu”
enguany fa cent anys. I chapeau també pels aragonesos Rabadá i Navarro per
obrir al 1962 el que va significar la conquesta de la increïble cara oest.
Compendi d’escrits 17
LES QUATRE PARETS I EL “MIRALL IMPENETRABLE” (JULIOL 2005)
Fa un mes que no escalo. He estat vivint en un somni i tot just ara, veient
aquestes magnífiques agulles de granet de Bavella (Còrsega) i sentint el
traginar del material dels escaladors, començo a despertar. Em torno a sentir
amb ganes d’escalar, d’entrenar, i és que la meva ment i el meu cos havien
quedat buits. Físicament encara arrossego seqüeles, no tinc sensibilitat al dit
gros del peu. Psicològicament ha fet falta un mes. Podia haver estat més però
suposo que la visió d’aquestes agulles de granet ha accelerat el procés de
recuperació.
Feia dos mesos que escalava a Montserrat de forma ininterrompuda. Amb un o
altre company vam anar fent passejades verticals, sobretot escalant aquelles
vies que encara restaven per fer, i això es nota en la forma física. El rodatge va
ser força bo: La “Punsola Reniu” al Cavall en lliure, la “Puigmal”, “l’Esperó de la
llum” a la Talaieta d’en Barbé (una via nova amb caràcter), la “Fragancia
Tropical” i la “Fragel Rock” a la Paret de l’Aeri, “l’Alfanui” a la paret de
Patriarques, “El Vianant” a la Paret de Santa Cecilia, la “Degeneració
expansiva” al Bisbe, en definitiva molts metres verticals acumulats.
Aquest era un bon moment per intentar un antic projecte que tenia en ment:
pujar a les 4 parets de Montserrat més emblemàtiques per mi (Cavall Bernat,
Paret de Diables, Paret de l’Aeri i Serrat del Moro) en un dia. Projecte que tenia
aparaulat amb un amic de Reus però que ara estava de baixa per unes
congelacions als peus.
És curiós, quan alguna cosa ha de tirar endavant el destí ja t’hi porta. Apareix
l’Albert Segura i quan li explico el projecte aviat s’engresca i amb l’eufòria del
moment deixa caure a l’aire: - I quan acabem ens fiquem al “Mirall
Impenetrable”. I jo que no vull que les paraules se les endugui el vent
Compendi d’escrits 18
enseguida m’aferro a elles i deixo anar un: “fet” que sols espero que no hagi de
penedir-me’n, i és que el Mirall Impenetrable és una via que sempre havia
volgut fer però mai havia trobat un company per anar-hi.
Així doncs el projecte inicial es complica. Primer mirem d’encadenar les 4
parets i després ens fiquem al “Mirall Impenetrable” que és una via que ens
requerirà 3 o 4 dies.
Quedem per fer l’activitat el dilluns dia 11 de Juliol.
La setmana anterior no escalo gens. Tan sols medito. Intento fer-me a la idea
del què m’espera. Imagino com serà l’escalada, on s’haurà d’anar ràpid, on en
compte, els horaris, el sol, el material, ... Cada dia m’hi recreo, és un meditar
constant. No és res més que una preparació mental per suportar el que ens ve
a sobre.
El diumenge a la tarda ja sóm a Montserrat per organitzar el material que
durem per l’activitat de les 4 parets i els petates amb el material que durem per
fer el “Mirall Impenetrable”.
Un cop tot preparat anem a dormir que l’endemà toca diana a les 4:30.
Ens llevem, esmorzem tranquil·lament i ara sí, a les 5:30 comença una cursa
que esdevindrà frenètica tal i com l’havia imaginat.
A les 6:00 estem a peu de via del Cavall Bernat. A les 6:50 som al cim. Hem
volat per la “Punsola”. La fem en dos llargs de corda i ensambles. A les 8:00
som al peu de la via “Sánchez-Martinez” de la Paret de Diables i a les 10:00
som al cim. Baixem per la canal dels avellaners on tenim una ampolla d’aigua
amagada. A les 11:00 som al peu de la via “Antonio Garcia Picazo” de la Paret
de l’Aeri. A les 14:30 fem cim a l’Aeri. Anem tocats. A la via “A.G.P” ens ha
picat molt el sol. Baixem cap al cotxe a buscar l’altra corda per poder fer la via
“Mas-Brullet” al Serrat del Moro i poder rapelar. El cotxe fa d’imant i ens hi
apalanquem més del compte (mengem, bebem,...) i finalment ens
autoconvencem que s’ha d’acabar el que hem començat. A les 16:30 som al
inici de la via “Mas-Brullet” i a les 19:30 som al cim. A les 20:30 tornem a ser al
cotxe. En total han estat 15 hores d’activitat.
Compendi d’escrits 19
Estem força esgotats. Ens relaxem, hidratem, i comencem a fer el sopar.
Mentrestant fem uns bons estiraments.
No volem ni pensar en la pallissa de pujar 30 kg o més cadascú fins al peu de
la Paret de l’Aeri. De fet sembla que hi ha un pacte de silenci sobre el tema i
mentre sopem no se’n parla.
Anem a dormir i ens llevem d’hora, a les 6:00, per mirar d’evitar la calor de la
pujada.
Ara sí que fem una fila!!! Semblem dos cargols. Els petates van d’una banda a
l’altre i anem a poc a poc ...
Tot va lent però aconseguim pujar els maleïts petates fins al peu de paret. Ha
estat una lluita esgotadora.
Fem a sorts veure a qui li toca començar i ... buff!! Me n’he lliurat!! Podré
descansar!! Així doncs l’Albert comença el viatge per aquest mar de pedra que
és la Paret de l’Aeri. Aquest primer llarg està graduat d’A4 i l’Albert l’està lluitant
de valent. Ha col·locat una peça molt bona i optem per fer un relleu. El pobre
porta moltes hores al sol. Pujo a l’últim punt assolit i segueixo amb la feina. Més
ràpid del que m’esperava acabo el llarg. És tard però em trobo molt motivat i li
dic a l’Albert que pugi netejant el llarg que començaré el segon i escalaré fins
que es pongui el sol. El segon llarg també està graduat d’A4 però la roca és
molt bona i avanço ràpid a base de ganxos. Ja comença a caure el dia quan
arribo a la reunió. Instal·lo la corda estàtica i mentre rapelo fins al terra per
començar a preparar el bivac l’Albert puja a jumars (estri per ascendir per
cordes) per la corda dinàmica netejant el llarg.
Quin contrast més increïble! Ahir corríem per les parets, vam arribar a fer 280
mts en 50 minuts i en canvi avui portem tot un dia per fer 70 metres. Hem
passat de viure al regne de l’estrès constant a viure al regne de la paciència
absoluta.
L’escalada en lliure és ràpida, una dansa del teu cos per realitzar cada
moviment. L’escalada artificial és lenta, molt lenta, és enginyeria de paret. La
ment passa a ser l’eina principal, ha de treballar per resoldre el trencaclosques
que té al davant. Què col·locar a la paret ara? Per avançar pam a pam, poc a
poc. I amb compte, amb molt de compte, perquè tots els estris que poses han
Compendi d’escrits 20
d’aguantar el teu pes, però saps que difícilment aguantaran una caiguda. Estàs
en una situació de tensió constant.
Estem motivats! Aquest matí teniem els nostres dubtes de si pujaríem o no,
però ara estem il·lusionats. Només hi ha una cosa que ens preocupa: la via ha
estat reequipada fa dues setmanes. Han col·locat parabolts a les reunions ja
que era una de les vies afectades pel vessament de gasoil de la paret de l’Aeri.
El cas és que a la ressenya que portem marca que hi ha d’haver uns ploms
posats i en canvi en els dos primers llargs no hi eren. Això ens fa pensar que
quan la van reequipar també van netejar i tan sols han deixat algun plom per
marcar per on va la via. Fem números i si les matemàtiques no fallen, no
portem prous ploms.
Deixem les nostres inquietuds per l’endemà i fem el primer bivac a peu de
paret. Al matí remuntem per la corda estàtica fins l’últim punt fixat i l’Albert
comença el tercer llarg. Marca 6b i en poc més d’una hora l’enllesteix. Remunta
tot el material mentre jo escalo el llarg i em preparo per iniciar el quart. Aquest
comença en lliure de 6b i segueix per una fisureta en artificial d’A3 que, veient
un plom posat al final de la fisura em dóna per sortir en lliure fins aquest. Ha
valgut la pena el risc, m’he estalviat molt de temps en aquest tram. Arribo a la
reunió i es repeteix la seqüència. Jo remunto el material i l’Albert neteja el llarg.
Quan arriba a la reunió, agafa el material i comença el cinquè llarg d’A4, ja a la
tarda del nostre segon dia.
La graduació es deixa notar i l’avanç és lent però cap a les 19:00 arriba a la
reunió i movem el nostre vaixell uns metres més per aquest mar de pedra.
Portem 5 llargs fets! No ens ho acabem de creure. Estem anant força ràpid,
però ja veiem que ens mancaran ploms. Començo el sisè llarg, ja tard, però
amb la idea de posar els mínims ploms possibles i reservar-los per l’últim llarg
on sabem que faran molta falta. Així doncs començo el llarg d’A5.
Sentim uns crits des de la carretera!!! És un amic que viu a Monistrol que ha
pujat a donar suport. Sembla mentida com ens animen aquells crits llunyans.
Contestem amb uns crits que en el fons volen dir: gràcies Ferran!
Compendi d’escrits 21
Estic tres hores per fer 10 mísers metres. És de nit i haig de baixar a l’hamaca.
Triangulo les tres assegurances precàries i l’Albert em despenja. Quina tensió!!
Preparem l’hamaca, el tendal, el fogonet i a sopar i dormir al nostre niuet!!
El tercer dia es desperta molt calorós. Són les vuit del matí que ja em trobo
treient fum pel cap i suant de tant pensar com collons progressar un pam. A les
14:00 arribo a la reunió després d’una última sortida en lliure cardíaca on
entrant a la reunió m’ha petat un còdol de la mà esquerra i una mica més i em
caic ... una mà invisible m’ha empentat i m’ha tornat a col·locar a la paret.
L’Albert puja netejant el llarg. Estem contents, he fet servir 2 ploms per aquest
llarg i l’Albert, mentre jo feia el llarg, n’ha reciclat 4 dels que ja havíem fet servir
anteriorment. Potser encara podrem fer l’últim llarg.
I així és. L’Albert s’estirà molt a cada pas per mirar d’allargar al màxim els
passos i estalviar-se ploms. Arribant a la reunió fa una sortida en lliure molt
arriscada que, per sort, surt bé.
Hem fet el “Mirall Impenetrable”. Sens fa de nit i sortim com podem per dormir
ja tranquils però sense aigua dalt al cim de la Paret de l’Aeri.
En total han estat 4 dies increïbles d’activitat que per mi han significat la
superació d’uns límits que la ment m’havia fet creure que tenia.
Compendi d’escrits 23
NOVES OBERTURES, NOVES AVENTURES
TOSSAL DE L’OBAGA DE LA FONT
ALT URGELL – SERRA D’AUBENÇ
(DESEMBRE 2005)
Fa uns dies l’Anna em passava la fotocòpia de les ressenyes d’unes vies
d’escalada obertes per un amic seu a una paret anomenada Tossal de l’obaga
de la font. Feia dies que tenia ganes de sortir i sentir-me aïllat d’aquest món
que va tant de pressa, tenia la necessitat d’anar a petar a algun lloc perdut.
Una trucada de telèfon i en Miquel Blanco, gran coneixedor de l’Alt Urgell, em
proposa anar a obrir una línia a una paret perduda de la mà de Déu. Tot va
encaixant, el fluir de la vida és un plaer que quan es descobreix s’ha de saber
degustar.
- Quants metres?
- Molta feina?
Les meves preguntes ja manifesten el meu interès.
- Res, 300 metrets, però calculo que seràn 3 o 4 dies de feina. La part de baix
està molt descomposta i serà una escalada molt laboriosa.
I com es diu la paret?
- Tossal de l’obaga de la font.
Vaja!, és clar que hi haig d’anar, masses “casualitats” ... tot m’hi empeny.
Preparo el material per sortir divendres cap a Coll de Nargó que és on viu el
Miquel. Petate, sac de plomes, plumó, gore-tex, forro, tèrmiques, guants
(sembla que me’n vagi d’expedició) però la veritat és que últimament aquests
dies està fent molt de fred. L’hamaca es queda a casa ja que la idea és obrir un
parell de llargs el primer dia, baixar a dormir a terra i l’endemà obrir-ne 3 més i
dormir en una repisa que s’intueix des de sota (observació del Miquel que va
anar a controlar la paret amb binocles), i finalment el tercer dia sortir per dalt.
Tot molt maco parlant per telèfon!!!
Compendi d’escrits 24
Tossal de l’obaga de la font
Divendres al vespre em trobo a Coll
de Nargó, sopant i veient per fi una
fotografia de la paret. Què maca que
es veu! Per fi veig la línia que deia el
Miquel ...
L’endemà al matí sortim cap a la
paret. Cotxe, pista forestal amb
cadena (no diré com la vam passar) i
finalment aparquem on el cotxe diu prou. Organitzem els petates i comencem a
caminar. Déu n’hi do el que pesen, sort que el Miquel s’havia currat un porteig
de menjar i aigua el dia anterior! En mitja horeta ja contemplo la vall i la paret,
quin lloc més solitari i màgic. Em sento fent un viatge a través del temps cap a
èpoques remotes, i és que el lloc està aturat en el temps. Tres quarts d’hora
més i estem a peu de paret, sota un gran desplom on el Miquel havia trobat un
bon lloc per muntar el bivac i ja hi tenia tot el menjar i l’aigua. Desfem els
petates, organitzem el material per obrir avui un parell de llargs, anem fins a
peu de via (es veu molt descompost) i ens ho fem a sorts: li toca!
En Miquel es lliga, es carrega el material i comença a escalar. Al cap de 4
metres comencem a ser conscients que per aquí serà un perill pujar, tot està
trencat i la possibilitat d’endur-se un “piano” cap avall és molt alta. Al cap de 6
metres la raó entra en joc i decidim assenyadament que ens baixem. A
vegades no entenem aquest comportament obsessiu-compulsiu que tenim:
tenim tota la paret per nosaltres, pràcticament està tota verge i ens encaparrem
en obrir la línia més llarga però més il·lògica. De psicòleg!!!
Així doncs, en Miquel baixa, ens calmem i decidim anar més a l’esquerra a obrir
unes plaques grises de roca bona. Un altre de psicòleg:
- Agafem 4 spits (expansius), 8 claus variats, tots els friends, la corda de 10’5
i la de 9 mm d’auxiliar i l’obrim en el dia.
Suposo que és la convicció amb què m’ho ha dit per la qual jo no hi poso cap
mena de pega. O és el meu inconscient que valora l’experiència d’en Miquel en
aquest tipus d’ascensions i fa que em quedi tan ample. La qüestió és que anem
Compendi d’escrits 25
Obrint el segon llarg (6a+) de la via “Sant Honorat”.
a obrir una via d’uns 230 metres amb el material justet, com si anéssim a fer
una via ja oberta, equipada, i que sabéssim per on va.
La qüestió és que en 10 minuts sóc a peu de via amb la corda lligada i tot el
material a sobre (aquest cop la sort m’ha estat favorable i em toca començar a
mi). Doncs res, cap amunt. Escalo, la roca és bona, molt bona. De tant en tant
col·loco una assegurança i segueixo
escalant, ara sí, ara tot està fluint,
sóc un amb la roca, amb la paret,
amb la vall, amb el mar de boira que
tinc darrera, ara el temps i l’espai són
una única cosa en la qual m’hi trobo
atrapat. 55 metres més tard estic en
una repisa perfecta, on hi podríem fer
una festa i tot, munto la reunió sota
una fisura-diedre-babaresa increïblement estètica. -Reunió!!
I en Miquel comença a pujar. La reunió és un arbre molt bo i un tascó. La vista
del mar de boira és increïble i davant nostre com un vaixell a la deriva, perdut
en la immensitat, està Sant Honorat, aquesta petita cinglera de conglomerat
que està sent la reina del dia. Quina passada pensar que sóc el primer en
trepitjar aquesta repisa... la pell de gallina.
En Miquel arriba, agafa els trastos i li fot canya a la fisura. –Buff, buff. Al lloro
Ignasi.
No li faig ni cas. Són molts anys escalant junts i ja sé com es comporta i com
gesticula quan realment està apurat. Ara, realment, s’ho està passant d’allò
més bé. Quaranta metres més amunt sento com fica un parell de claus.
–Reunió!!
Pujo pel llarg que acaba d’obrir. Surt un llarg mantingut de sisè grau. Arribo a la
reunió, el llarg que em toca ara es veu dur de collons. Sóc sincer amb mi
mateix i sé que si ho intento jo serà més probable que hagi de parar-me,
penjar-me i posar un spit (expansiu) que no pas si ho intenta el Miquel, que per
a molts de nosaltres és un dels millors aperturistes sense col·locar expansions
Compendi d’escrits 26
que tenim a Catalunya. Així doncs li faig un canvi. Ell obrirà aquest llarg i jo el
següent, accepta encantat. Surt de la reunió directe cap al desplomet que ens
barra el pas per accedir a un diedre. Ara sí que bufa de debò, això sí que deu
ser dur. Finalment desisteix, i és que abans que spitar preferim variar l’itinerari.
En comptes de tirar recte, haurem d’evitar el desplomet fent una travessa cap a
la dreta i després tornar en diagonal a l’esquerra per unes plaques de roca
bona. La roca guia al Miquel 50 metres amunt fins a una repiseta on monta la
reunió. Arribo i encapçalo el següent llarg. 55 metres més amunt i després
d’una sobredosi de cinquè grau, munto la reunió en una repisa molt còmode. El
Miquel fa els últims metres de l’esperonet final de quart grau que ens porta al
cim. Quina vista més guapa!!! Quin mar de boira!!! I Sant Honorat està
preciós!!!, no ens ha deixat en tot el dia, ha estat vetllant per nosaltres. Així
doncs, li dediquem el nom de la via. Aquest nou itinerari obert de la forma més
neta possible, sense expansius i en rotpunk es dirà: “Sant Honorat” (230 mts,
6a+).
La baixada és sorprenentment ràpida i còmode. Una canal evident cap a
l’esquerra ens durà en 20 minuts a peu de via. Són prop de les cinc i comença
a pondre’s el sol. Anem al nostre bivac, deixem el material i anem a preparar
llenya. En un hora tenim un foc encès que seria l’enveja de qualsevol
xemeneia. Hi ha moltes hores per endavant fins a les 8 del matí del dia
següent.
La màgia del lloc i del foc ens envolta. Aquí, en aquesta mena de caverna on
estem aixoplugats, amb el foc projectant les nostres ombres, recordo a Plató, la
seva caverna i la diserció sobre la realitat, i me n’adono del poderós moment
que visc, ara i aquí.
El foc deixa pas a les brases i aquestes ens escalfen el sopar. Les torrades
amb all avui són més bones que mai. L’escalfor d’aquest foc avui és millor que
mai. L’escalada avui ha sigut millor que mai, segurament perquè estem tan
presents que l’ahir ha deixat d’existir i tot passa a ser més que mai una vivència
única. És així com vivia, sentia i s’emocionava l’home prehistòric?
Compendi d’escrits 27
L’endemà al matí són les brases que deixen pas al foc altra vegada i és aquest
qui manté les nostres ànimes calentes. Avui
repetirem una via oberta per un company mort als
Alps. Serà el nostre petit homenatge a un gran
escalador.
La via es diu: “Ni contigo ni sin ti” (200 mts, 7a) i
està situada a la part dreta de la paret. A uns 15
minuts del nostre bivac. La via resulta ser molt
guapa, atlètica i estètica.
Avui a les 4 tornem a ser al nostre bivac. El cant
de les gralles ja ens avisa que el Sol trigarà poc a
marxar. Reanimem el foc i tornem a hipnotitzar-nos
amb ell. Avui és diumenge i cap a les 6 de la tarda veiem tot de llumetes
parades a la carretera d’Oliana, com una gran filera de formigues. Tothom
baixa d’Andorra i va cap a casa. Un gran benestar ens envaeix i es reflexa en
els somriures de les nostres cares. Quina gran sort tenim (probablement
buscada) de poder viure així.
La gran obra de teatre comença. Venus fa la seva aparició en escena. Passa
una estona i ja veiem la constel·lació d’Orió i tants d’altres estels que no
coneixem però que sempre estan allà, al mateix lloc. I la Lluna? La Lluna és
plena però encara està al camerino posant-se guapa i trigarà dues horetes a
sortir a l’escenari. Mentrestant, anem preparant el sopar que demà ens espera
un altre gran dia. Demà hem decidit obrir una altra via, més a la dreta de la via
Sant Honorat. La idea és obrir-la com aquesta, en el dia i sense expansions.
Ens llevem quan surt el Sol i, com deurien fer els homes de Cromanyó, tornem
a encendre el foc amb l’ajuda de les brases d’ahir nit i ens quedem traginant i
preparant l’esmorzar prop del foc. De fet som com homes primitius, només hem
substituït l’anar a caçar per l’anar a escalar, la resta es manté igual.
Babaressa de 40 m (6c) del 4artllarg de la via “Ni contigo ni sin ti”
Compendi d’escrits 28
En 5 minuts estem preparats a peu de la línia que hem escollit i fent a sorts a
veure qui comença. Llàstima!, li ha tocat al Miquel començar. Es veu un primer
llarg preciós, i així surt. Roca excel·lent, 55 metres de sisè grau que escala
sense problemes. L’única pena ha estat que ha tingut que col·locar un spit a la
reunió, per reforçar-la. El segon llarg és també de roca boníssima i de preses
grosses que em permeten assegurar-me força bé. La reunió la munto d’un
arbre bo. El tercer llarg surt en travessia cap a l’esquerra i té un tramet un xic
trencat però la resta també és de roca bona amb algun pas difícil. El quart llarg
és de roca immillorable i de disfrutar. Pràcticament oblido que estic obrint i que
no sé la dificultat que tindran els propers metres, tan sols escalo per on la roca
em va guiant. Quines sensacions més intenses!
-Reunió!! (l’he muntada d’un arbre i dos pitons).
El Miquel puja amb el fred dintre el cos. El Sol fa una
hora que ha deixat de tocar-nos. Quan arriba a la
reunió no s’hi està gaire per no refredar-se i surt en
flanqueig cap a la dreta per on la paret ens deixa un
punt feble per passar. Quaranta metres més amunt
assoleix el cim. Pujo jo, amb les convulsions al cos
del fred que he passat a l’estar quiet a la reunió, i
arribo al cim. El regal és el Sol que ens escalfa. La
baixada torna a ser per la canal de fa dos dies i en
20 minuts estem altre cop al bivac, a casa nostra.
I el nom de la via? Doncs, sens dubte, pel lloc on
està la paret, pel bibac on hem viscut, per la forma de viure aquests tres dies i
per com l’hem obert, la via es dirà: “El Síndrome del Cromanyó” (220 mts,
6a+).
Roca excel·lent a la via: “ElSíndrome del Cromanyó”
Compendi d’escrits 29
Tossal de l’Obaga de la Font
Via: “SANT HONORAT” (230mts, 6a+) - TOTALMENT DESEQUIPADA -
1ª Asc. 17/12/2005 Miquel Blanco i Ignasi Charles
Horari: 4h. Portar: 14 cintes llargues, 2 o 3 jocs d’aliens, 1 joc de friends (1, 2 i 3 repetits), 1 joc de tascons i 5 pitons variats (3 univ, 1 “u”, 1 “v”). Roca molt bona exceptuant algun petit tram. Descens molt ràpid i còmode per la canal de l’esquerra (25 min a peu de via).
1- “SANT HONORAT” 2- “EL SÍNDROME DEL CROMANYÓ”
Compendi d’escrits 30
Tossal de l’Obaga de la Font
Via: “EL SÍNDROME DEL CROMAYÓ” (230m, 6a+) - TOTALMENT DESEQUIPADA -
1ª Asc. 17/12/2005 Miquel Blanco i Ignasi Charles
Horari: 4h. Portar: 14 cintes llargues, 2 o 3 jocs d’aliens, 1 joc de friends (fins al nº 3), 1 joc de tascons i 5 pitons variats (3 univ, 1 “u”, 1 “v”). Roca excel·lent. Plaques estriades estil Vilanova de Meià. Descens molt ràpid i còmode per la canal de l’esquerra (25 min a peu de via).
1- “SANT HONORAT” 2- “EL SÍNDROME DEL CROMANYÓ”
Compendi d’escrits 31
REPETINT UNA DE LES VIES MÍTIQUES DE LA PARET DE L’AERI
MONTSERRAT
VALENTIN-CASANOVAS (290 mts, 7c/A1e)
ABRIL 2006 (per Quim Artigues)
Són les 11:30, ens trobem de cara a la paret. Una canal i una mini via ferrata
ens han dut fins aquí, al peu de la paret de l’Aeri, a Montserrat. L’Ignasi, que ja
coneix el camí amb escreix, no ha perdut pistonada; “al meu ritme”, diu ell.
Esbufegant, em trobo entre l’espasa i la paret: un mar de roca s’estén més
enllà de la vista, alçant-se imponent i majestuós cap al cel; des d’aquí resulta
difícil endevinar-ne la fi. A l’esquena, metres de desnivell en forma de canals
que prometen un bon ambient.
Decidim a cara o creu l’ordre dels sacrificis del dia i, gràcies a un gest
inconscient de més de la mà de l’Ignasi, em permeto una treva suplementària
mentre ell es lliga i es calça els peus de gat. Em fa mal de mirar amunt i aviat
de mirar avall, comença l’aventura. L’aventura té un nom: Valentín Casanovas,
i una història de pors i angoixes que aquí, a peu de via, només em permeto
d’entreveure instintivament. Que aquesta via l’obrissin dos “nanos” l’any 1976
sense haver complert encara la majoria d’edat ho aprenc un cop a casa amb el
fresc sabor de boca.
Oberta per Antonio García Picazo i José Rodriguez ,“Rodri”, aquesta via de
gairebé 300 metres és la 4ª que es va obrir en el mar de conglomerat que
presenta la paret de l’Aeri. El nom és en homenatge a un amic de José
Rodriguez que morí a Núria fent muntanyisme. També conta la història, que en
plena bavaresa i amb l’últim “taco” de fusta a uns 15 metres, embotit com una
salsitxa, “Rodri” va empotrar la bandolera del material a la fissura per poder
burilar la reunió. Temps de gestes i desgràcies, temps de pioners de la vertical.
Però tornem on érem, al peu de la via on l’Ignasi s’aferra a les petites preses
que defineixen massa bé aquest primer tram de A2 o 6c+. Sense dubtar gaire
es planta a la reunió i comença a recollir corda. S’ha acabat l’espera, em toca.
Compendi d’escrits 32
Procuro no pensar-hi massa, però la sensació d’ofec davant una empresa difícil
em ronda pel cap. Per on ell ha passat només hi trobo passos d’adherència i
equilibri. Em penjo d’una cinta, els parabolts infonen confiança. A partir del
segon llarg són escassos. Arribo fins a la reunió i recupero l’alè; la serenitat i
entusiasme amb què l’Ignasi s’enfronta als passos clau m’obsessiona. Però en
el segon llarg tinc el deure de no obsessionar-me quan, recorregut el primer
tram de V i el segon de 6b+ (en A0 sobre pitons tan vells que podrien ser
originals de l’obertura de l’any 76), em trobo en un claustrofòbic diedre
desequipat. Després de posar tants friends com em permeten la postura i les
poques forces que em queden, trobo un pitó entre les herbetes que fa que
pugui controlar la “moto” que m’ha causat perdre un peu a causa d’un
trencament de la roca. Recupero la serenor i sense més remei arribo a la
reunió. Moments com aquests podrien durar tota una vida. Puja l’Ignasi, que
torna a encadenar la tirada sense penjar-se. M’està posant alt el llistó.
Em quedo en estat absent mentre tira amunt, sortejant el que esdevé una llisa
placa d’entre 6a i IV. Un enorme desplegament d’elegància, sobrietat i equilibri
li permeten encadenar aquest tercer llarg tant exposat, pel qual jo m’arrossego,
diguem-ne, sense tanta elegància.
A la reunió comentem la jugada que ens espera. A la ressenya del llibre “Les
100 millors escalades de Catalunya” marca el tram d’A1 o 7c. Per fi
descobreixo a què es refereix tant de número: una cremallera de burils
ascendeix per una placa llisa i trencadissa que desemboca en un sistema de
fissures. Estreps en mà, i que consti que es tracta del primer cop, em decideixo
a realitzar la tasca. De buril en buril pujo treballosament , pensant en els anys
que porta aquí el material. En dos dels burils hi falta la plaqueta. Baixo fins a
l’anterior per col·locar-la més amunt, però està encallada. L’Ignasi em dóna
consells i trucs variats, alternatives que en qualsevol altra ocasió desestimaria
per temeràries, però que ara em semblen d’allò més encertades. Seguint les
seves indicacions passo una baga primeta pel coll del buril, hi penjo l’estrep i
em poso a pedalejar, tot encomanant-me a St. Afortunat perquè no se’m surti
l’invent de lloc i consolant-me perquè les assegurances anteriors són
abundants, tot i que precaris.
Compendi d’escrits 33
De patiment en patiment arribo cansat i embotit a la reunió. Repeteixo,
moments com aquests podrien durar tota una vida.
Quan l’Ignasi comença a enfilar-se qual Tarzan entre lianes, detectem un error
en la manera que l’asseguro. L’inconvenient del material nou és que sempre
manca temps per llegir-ne les indicacions d’ús, i són moments com aquest els
que s’encarreguen de gravar-ho amb foc a les nostres ments de principiant.
Vist i no vist tinc l’Ignasi a la reunió. La pràctica, l’experiència i la forma li donen
ales en aquestes
situacions.
Un altre tram d’A1 i una
petita part de l’estètica i
imponent bavaresa
conformen el 5è llarg.
L’artificial, farcit de
sorpreses com burils
amagats i un tascó
empotrat en un forat
montserratí, combinat
amb una bona dosi de força de voluntat, permeten que l’Ignasi es planti a la
recta final del llarg: una fissura estreta que cal superar en bavaresa i que a més
cal anar equipant. Encadena el llarg bufant, s’ha quedat sense cintes a 5
metres de la reunió i el passeig resulta extenuant, mentalment i físicament. M’hi
enfilo d’aquella manera i supero la bavaresa amb una barreja de goig i de
pànic. Un cop a la reunió convido a l’Ignasi a encapçalar el següent llarg,
trencant així la lògica progressió que portem, però és que el següent tram de
bavaresa resulta encara més paorosa vista des de sota.
En algun punt es deixa veure un taco de plàstic empotrat, no resulten del tot
tranquil·litzadors. Per aquest motiu, l’Ignasi ha portat un friend del nº4, un
artefacte de la mida del palmell de la mà. Desencaixar les mandíbules
d’aquesta bèstia entre la roca deu provocar un efecte alliberador, i no parlo
precisament del pes. El problema és que cal escollir bé el lloc perquè només
n’hi ha un i l’Ignasi està decidit a posar-lo al bell mig del tram.
Inici de l’atlètica bavaresa de 6a+,
4art llarg.
Compendi d’escrits 34
És possible que no hi càpiga res més petit, però tot i així s’endu alguna altra
peça que resulta ser útil.
La bavaresa resulta un pas bastant atlètic però, amb tècnica suficient, esdevé
una agradable i monòtona escalada. Aquest pati d’avui però, no la fa gens
avorrida.
Arribo a la reunió esbufegant; m’hi esperen l’Ignasi i un niu de cries
emplomallades reclamant menjar a la mare absent. La criden insistents, però
podria ser que aquesta, desconfiada, hagi decidit desaparèixer, espantada per
la nostra inesperada visita.
El següent és un llarg de IV desequipat pel qual escampo material arreu del
petit diedre pel que m’enfilo. Avui no em sento massa serè. Un cop sóc a la
reunió la ment em fa ballar el cap. No ha dit quelcom l’Ignasi d’un possible
escapament abans d’arribar al punt negre
de la via? Aquí, sota el prominent sostre
on s’amaga la temuda xemeneia, cal
exhaurir totes les possibilitats. Quan
arriba on sóc jo, l’Ignasi m’indica la
drecera al cim: una travessia que hauria
de ser fàcil però que no ho sembla tant.
Decidim el més assenyat, seguir
endavant. Abans de la xemeneia (més
aviat un forat horitzontal que supera la
meva imaginació geomètrica i que
transpira sensacions d’allò més viscerals)
i sortint de la reunió, una fissura perfecta
talla un xamfrà de roca espatarrant que deixa a l’Ignasi a la boca del llop.
Després de superar uns passos atlètics i molt desplomats, introdueix l’espatlla
esquerra en el forat mentre dóna cops de peu insistents; en breu el forat ha
engolit mig cos del meu company i jo començo a tenir suor freda. Voldria que
no em toqués mai, però no serà així. Pujo pel diedre i començo a embotir-me a
la xemeneia; els crits d’ànim de l’Ignasi em permeten baixar la pressió i
concentrar-me en el preciós pas que estic fent i que m’estava perdent per culpa
Suant a la mítica xemeneia del 8è
llarg.
Compendi d’escrits 35
dels nervis. Amb el cul penjant en el buit i l’esquena còmodament estirada em
permeto girar el coll i veure on sóc. A l’esquerra, l’opressió de la roca que
s’estreny, i a la dreta, el buit alliberador del camí recorregut que deixem enrera.
És estrany com la bellesa i el patiment van, en ocasions, agafats de la mà.
Sortim de la xemeneia amb l’ajut d’un cordino que penja de la reunió, un pas
crític en què per un segon veus desfilar el buit, el pati i la via, mentre decideixes
quin dels dos peus volats cal posar primer i, sobretot, on. La repisa on es troba
la reunió esdevé un santuari per a l’esperit alterat. Ràbia que em torna a tocar,
encara tremolo. Intento convèncer l’Ignasi, però acabo convencent-me a mi
mateix que és l’últim llarg i només m’estic deixant portar per l’histerisme. Els
dos primers parabolts corresponen a un tram de 6a de flanqueig. Aviat un tram
de IV em retorna la confiança i el següent de II em recompensa amb la plenitud
i la satisfacció del cim. Moments com aquests sí que duren tota una vida!
Un cop a dalt tots dos, una gran via queda a les nostres esquenes, un bagatge
que dura per sempre i que ajuda a seguir endavant; superat això, aquesta por i
aquesta incertesa no poden més que animar-nos a compartir d’altres moments
similars..., però potser més endavant. Gràcies company!
Quim Artigues